«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Queden, però, un seguit de preguntes pendents: què té de particular que, en plena Alemanya nazi, algú als 17 anys formés amb les SS? Des de quina autoritat ens arroguem la potestat de jutjar com a actuals realitats que no vam viure? Dit amb un exemple, quants no van signar aquí documents que juraven adhesió als principis del Movimiento per poder exercir una feina i menjar calent? I, per una altra banda, per què jutgem amb tanta severitat els punts foscos de les vides dels escriptors, exigint-los una exemplaritat que no ens molestem a buscar, no ja en artistes d’altres disciplines (pintors, músics, cineastes), sinó ni tan sols en dirigents polítics (penso en el diplodocus Fraga) ni en el mateix papa de Roma, que va ser company d’armes de Grass?

Sebastià Alzamora
"Un avançament editorial". El Temps, 29.08.2006

M'he quedat d'una peça. Ara resulta que els valors de la nostra joventut són, en general, genuïnament conservadors: volen poca feina, nul risc, a prop de casa, responsabilitat mínima i creativitat zero. El progressisme queda per a la roba estrafolària, la música, els pírcings, les manifestacions contra la guerra a l'Iraq i les declaracions de cara a la galeria. A l'hora de la veritat, la filosofia juvenil és molt simple: viu dels pares fins que puguis viure de l'Estat. Alguns analistes culpen de tot això les males condicions que ofereix el mercat laboral. Jo crec que es tracta d'una altra qüestió: d'una mentalitat acomodatícia. Els jovent està massa acostumat a viure bé (i de franc, a cals pares) i no vol esforçar-se. No hi ha il·lusió ni ambició, sinó cultura del subsidi. Un dia, Xavier Sala i Martín explicava que la majoria dels seus estudiants d'econòmiques a Colúmbia (als Estats Units) volen ser empresaris, mentre que els seus homònims de la Pompeu Fabra tenen com a màxima aspiració treballar en una caixa. L'exemple és il·luminador.

Francesc Puigpelat
"Joves funcionaris". Avui, 27.08.2006

L'argument, una vegada més, és el de la llengua. Des de fa un temps es diu que els treballadors extracomunitaris, aquests que ens netegen les cases, que s'enfilen a les bastides o que ens cullen la fruita, són un perill per a la naturalesa del país. No sé quina resposta electoral tindria un partit de classe mitjana catalana que basés la salvació de Catalunya en el fet que les netejadores, els temporers i els treballadors sobreexplotats fossin estrictament catalans. Perquè el fet immigratori és a la base dels beneficis d'aquests empresaris, nacionalistes o no, als quals el vot extracomunitari els importa un rave mentre puguin treure més bones plusvàlues d'un treball precari. Després, amb la boca petita, ja diran que la gran amenaça de la llengua catalana està en aquests contingents estrangers. No tots, és veritat. Els estrangers comunitaris, aquells alemanys, finlandesos o francesos que també s'expressen en espanyol i que ja tenen garantit el dret a votar i a ser votats, no constitueixen cap amenaça. (...) La culpa, una vegada més, és dels pobres. I l'alternativa és clara: el dret a vot serà un premi al correcte ús de la llengua catalana. Aplicant la mateixa lògica de drets i deures, es podria donar el cas que l'assistència sanitària universal no depengués de la cartilla sinó del fet que el malalt aconseguís mostrar el nivell C de català. (...) Apel.lar a la por és fàcil.

Joan Barril
"Llengua i democràcia". El Periódico, 20.08.2006

Ara fa deu anys que va morir Joseph Brodsky. Ens queda la seva extraordinària obra en vers i en prosa, una obra que no arribem a esgotar mai, com passa amb els grans clàssics. Però ens hem quedat sense la presència tan enriquidora del Brodsky en el seu paper d'intel·lectual públic. Ens hem quedat sense les ardides defenses de la llibertat, la independència, la literatura, la llengua, l'honradesa, la qualitat, la substància, etcètera. En un poema del 1966, Una parada en el desert, Brodsky es preguntava si ens esperava una nova època i quins sacrificis i quines responsabilitats ens exigiria. Ell va saber posar-se a l'altura de les circumstàncies dels canvis de la seva època. Aquests dies, rellegint els poemes, els assaigs i les entrevistes que ens va llegar, no puc fer altra cosa que preguntar-me si nosaltres estem a l'altura de les circumstàncies actuals de canvis amb els sacrificis i les responsabilitats que pertoquen. I estic obligat a contestar que no. Nosaltres som esclaus. Hem supeditat l'art a la ideologia i al mercantilisme. No defensem la llengua i la degradem, fins i tot els que juren que en són servidors fidels. Hem abaixat el llistó artístic a tots els nivells. No ens importa la cultura. No tenim vida interior. Som corruptes. Som egòlatres i comòdes, i incapaços de lluitar per res que no sigui estrictament els nostres interessos particulars. Com s'ha degenerat el panorama en aquests 10 anys sense Brodsky!

D. Sam Abrams
"10 anys sense Brodsky". Avui, 19.08.2006

Aquesta sembla la consigna que s’ha imposat el conseller de Cultura Ferran Mascarell, o així ho va donar a entendre recentment en una mena de presentació de preprograma dels fastos previstos per a la Fira de Frankfurt de 2007, en què la cultura catalana és convidada d’honor, en anunciar que la munificència oficial hi portarà ni més ni menys que dos-cents escriptors en català (i, en castellà, tants o més, si cal). Dos-cents escriptors, caram. Davant de tanta esplendor, resulta altament informatiu assabentar-se que Corea del Sud, convidada d’honor l’any passat, va portar a Frankfurt una delegació formada per quaranta-dos escriptors: sobre una demografia de gairebé cinquanta milions d’habitants, i en comparació amb la ufana del conseller Mascarell, resulta un nombre més aviat modest. No tant, però, com el de l’Índia, convidada d’honor enguany, que té anunciada la presència de només trenta escriptors: i això que l’Índia és un subcontinent amb una població de més de mil cent milions, és a dir, una mica més que Catalunya. (...) El que s’acostuma a fer és aprofitar la Fira per promocionar la literatura de cada país amb una selecció representativa d’autors amb prestigi i solvència contrastats: no per anar-hi a fer de Pere Mateu amb el gros de la tropa, com si es tractés d’una escola de nens d’educació especial que han guanyat un viatge en un concurs benèfic. Ara bé, potser l’únic que pretén el conseller és evitar-se més polèmiques entorn de Frankfurt pel procediment de tapar la boca dels possibles interessats pagant-los una excursioneta. Si es tracta d’això, dos-cents encara són pocs: caldria convidar els 1.600 escriptors (si no m’erro) censats al Qui és qui de la Institució de les Lletres Catalanes, i encara obrir un nou directori d’escriptors inèdits, i també portar-los a tots, perquè no es pugui queixar ningú. Ara bé: com és sabut, els escriptors són gent maniàtica i un pèl estugosa, de manera que no s’estranyi el senyor conseller si a més d’un i de dos els agafa per declinar tan generosa invitació, vagi vostè a saber per quins misteriosos motius.

Sebastià Alzamora
"Tothom cap a Frankfurt". El Temps, 17.08.2006

També puc imaginar que hi ha més d'un col·lega de G. Caín que, ara mateix, deu començar a perdre el son inventant motius per haver estat un hoste del barbut a Cuba. A mi no em cal i a partir d'avui dormiré millor que mai pensant que Mea Cuba serà un llibre que es revisarà aviat. Incidentalment, si s'ha practicat una cosa entre la progressia local (per cert, generalment contemporanis meus) ha estat parlar bocabadats del Cabrera de ficció, del G. Caín cinematogràfic, bandejant el Cabrera Infante assagista polític, el de Mea Cuba. Tot arribarà, predic sense sentir-me cap oracle. Com arribarà també un moment, vull creure, que estarem contents de ser més partidaris d'un líder democràtic, que no pas d'un aiatol·là fonamentalista. Mentrestant, començaré a pensar en la Mea Cuba on els intel·lectuals no fidels al règim viuen pitjor que un obrer als tan criticats Estats Units. Una Cuba desempallegada del dictador que, com a tal, ha nomenat successor. I pensaré en aquesta Cuba lliure sense haver d'entonar, en aquest tema, cap mea culpa. Si més no, i amb memòria caïnesca, que no caïnita.

Marta Pessarrodona
"Memòria caïnesca". Avui, 02.08.2006

Cal recordar que els dos primers ministres [govern israelià] que van precedir Olmert, Ehud Barak i Ariel Sharon, eren veterans generals a qui els oficials no podien influir fàcilment. Tant Olmert com Peretz (sobretot aquest, que ve de l'esquerra) no volen donar la impressió de debilitat davant dels adversaris d'Israel. Per això tenen tendència a compensar-ho autoritzant operacions de brutalitat demencial, sense relació, per la seva desproporció, amb la retenció de tres militars israelians. S'ha de considerar el Pròxim Orient com un tauler d'escacs on s'està jugant una tràgica partida. I el problema consisteix a saber si Israel ha utilitzat el segrest de Gilad Shalit com a pretext per destruir Hezbol.là i, més enllà, atacar Síria i, sobretot, l'Iran; o si Hamàs, preveient la reacció d'Israel, li va parar una trampa el 25 de juny sabent que després atacarien el sud del Líban, on les expertes milícies de Hezbol.là infligirien als israelians una humiliant derrota militar. Els dos guions són possibles. En tots dos casos han estat elaborats per aprenents de bruixots, causants de la tragèdia actual.

Ignacio Ramonet
"¿Per què crema el Líban?". El Periódico, 30.07.2006

M'ho va fer notar un amic d'aquells que sempre tenen el dit preparat per ficar-te'l a l'ull: ¿T'has fixat que mai surts tu quan algú enumera alguns escriptors? M'hi vaig fixar i vaig arribar a la trista conclusió que aquell amic tenia tan mala bava com bona punteria. ¿Com pot ser això, en un país on ens coneixem tots? Vaig pensar en la meravellosa pel·lícula Hanna i les seves germanes, de Woody Allen, i vaig recordar la frase que diu Mia Farrow, inquietíssima per sentir-se al marge de les germanes: "És que sóc massa perfecta?", i ho vaig parodiar amb un: "És que sóc massa imperfecta?". Tant se val si hom parla de bons escriptors com si enumera els del sud o els de la generació del 70: no hi surto mai. Fins que m'he adonat de la causa: és que no tinc colla. Però cap. Tinc molts amics, gairebé diria que cap escriptor m'és aliè, i crec tenir bones relacions fins i tot amb la gent més cantelluda. Però no tinc colla. I això és així perquè jo ho he triat. I em fa enormement feliç ser independent de debò. Aleshores, de què em queixo? ¿És que la gent quan cita escriptors no té dret a citar els seus companys de colla? ¿No estic disposada a pagar aquest minso preu per la meva llibertat?

Isabel-Clara Simó
"Misteris". Avui, 28.07.2006

Lo peor era el chillido de los bebés. En Beirut también ocurre. Las noches en blanco, la ansiedad que les transmite la leche de sus madres, el horrible estruendo de los proyectiles, ha convertido el llanto de los niños en un desesperado aullido animal que parece no tener pausas, como si hubieran decidido dejar de respirar y sacarse el alma con la rabia. Fátima, de 30 años, con un bonito vestido azul y pañuelo a juego —su marido, Imad, tiene un pequeño negocio de electrónica en un suburbio londinense—, trataba de apaciguar a su hija de un año, Nazik, llevándola en brazos y dándole paseítos en zigzag. Su hijo adolescente, Ahmed, que habla inglés mejor que árabe y tiene 13 años, con gran sentido de la síntesis me contó que la guerra les había atrapado cuando estaban de vacaciones, visitando a su abuelo materno, en Beirut. Maha, la mayor, de 15 años —parecía mayor: una mirada muy severa, la suya—, entretenía a otra hermana, Heba, de nueve años. Y Hussein, un precioso chaval de cuatro años, aleteaba sus pestañas para que le hiciera una foto. Cosa que inmediatamente obtuvo. Y cuando continuaba llorando a mares, surgió la voz del altavoz, liberadora: "Sentimos comunicarles que el Ejército israelí impide la salida de este barco porque no se dan las condiciones de seguridad previstas". Ya anochecía cuando regresé a Beirut, a mi ciudad de ahora, en donde mis amigos libaneses me recibieron como hermanos. La urbe ha recuperado el surrealismo que la caracterizó durante las otras guerras: anuncios de cinta aislante para proteger los cristales, avisos de que Dewar's White Label pospone su concurso, pero, por favor, no tiren los boletos, todavía útiles. También se reciben —novedades de las tecnologías— mensajes telefónicos como éste: "¡Salve su vida! ¡Mande dos mensajes vacíos al 1085 y suscríbase a Breaking News! ¡Lo que ocurre, minuto a minuto!". Como suele decirse: Welcome to Beirut.

Maruja Torres
"Tres psicólogos y pocos huevos ". El País, 21.07.2006

I és que, en la línia del títol d'aquest article, molts són els que contra Israel viuen millor. El primer que viu millor és Kofi Annan, que cada vegada que mou la cua contra Israel veu pujar el seu lideratge entre les desenes de dictadures que conformen l'Assemblea General. No cal dir que contra Israel reforça el seu deteriorat prestigi. Contra Israel viu millor la totpoderosa França, que així relliga els seus múltiples interessos econòmics amb els àrabs, i tranquil·litza les seves conflictives banlieues. Contra Israel, des de sempre, ha viscut millor Rússia, i contra Israel viuen millor totes les dictadures del petrodòlar, que reforçant el discurs antisemita creen un boc expiatori que distreu el personal de la miserable vida a la qual està condemnat, i foragiten els terribles problemes interns que han creat. Contra Israel viu millor la tirania siriana i contra Israel l'Iran troba l'excusa per mantenir l'islamofeixisme que conrea. Però, sobretot, qui millor viu contra Israel és una esquerra caduca, en l'ADN de la qual trobem els rastres d'un antioccidentalisme patològic. Una esquerra que ha perdut les utopies que ella mateixa va trair i que, en la seva ingenuïtat, creu recuperar l'èpica perduda amb qualsevol mocador panarabista que es posa al coll. Una esquerra que no suportaria un mossèn catòlic, però que s'enlluerna amb qualsevol clergue islàmic que cridi a la resistència.

Pilar Rahola
"Contra Israel es viu millor". Avui, 20.07.2006

Els papes de Roma, dipositaris de tan alta potestat, tenen el poder de reduir o anul·lar la pena purgativa, i a fe que l'apliquen de manera abundant. A canvi d'alguna cosa, això sí, que mai és gratis del tot. A canvi de tarifes variables (els nostres Borja, com tants altres papes, recaptaven així bona quantitat de moneda: en què la gastaven, és una altra qüestió), a canvi d'acudir a una croada, de resar en tal o tal església, de fer un pelegrinatge, o d'alguna mostra material de compunció. El papa feliçment regnant, Benet Ratzinger XVI (el vaig veure fa poques setmanes a Roma: el somriure li queda una mica forçat), va concedir indulgència plenària a tothom que acudira als espectacles que ha protagonitzat a València, i és un gest que hem d'agrair: centenars de milers de persones podien estalviar-se la pena que els tocava pagar al purgatori, i això sí que és un benefici públic. Abans, però, havien de confessar els seus pecats, amb propòsit d'esmena. I atès l'itinerari de la major part dels organitzadors de la visita papal, polítics en exercici sobretot, dubte que hagen confessat els seus pecats cívics i públics -dels privats no n'hem de fer res- i dubte més encara que n'estiguen penedits. És ben probable, per tant, que s'hagen quedat també sense indulgència plenària, com jo mateix per uns altres motius.

Joan Francesc Mira
"Desemparats". Avui, 15.07.2006

He leído un anuncio que el visionario dueño del bar ha colgado en la puerta, dentro de un expositor, precisamente a la altura de mis ojos. Se trata de propaganda de la película Sin fin. Es imposible miccionar en ese lavabo sin leer el cartel. Todo el mundo lo sabe. En los lavabos se lee mucho. Es donde más se lee. Cuando en un lavabo ajeno nos encontramos un tebeo o un libro, no podemos evitar hojearlo. Y si no hay tebeo o libro, pero hay el prospecto de una crema o de un medicamento, lo leemos. A veces, a falta de una lectura mejor, hemos leído la composición de un champú. O la hoja de un periódico del suelo que alguien haya puesto allí después de fregar. Sin ir más lejos, en uno de los lavabos de mi casa hay un soporte para el rollo del papel, diseñado especialmente para que también pueda contener revistas y libros. En ese soporte nunca falta un Supermortadelo. Pues bien, todos los humanos ajenos a la casa que usan ese lavabo lo hojean. Luego, al salir, hacen un comentario de texto. Si el Supermortadelo estuviese en la mesa del sofá, ni lo mirarían. (No miran los demás cómics, periódicos o libros de esa mesa). El poder de atracción por la lectura está en el lavabo. Y si el dueño del bar polinésico, en lugar de un anuncio, hubiese colgado algún artículo, cuento o poema, también lo leeríamos. Por eso, antes de empezar a recoger firmas para que le den la Creu de Sant Jordi, sólo le pido que sepa estar a la altura de su misión y en ese su lavabo coloque páginas de escritores catalanes en lengua catalana, pero también de escritores catalanes en lengua castellana y en lengua inglesa, así como de escritores polinésicos en lengua catalana y / o castellana, no sea que alguien se sienta excluido. Sería terrible que en ese agradable bar se montase una polémica parecida a la de la feria de Francfort y la señora que limpia los lavabos tuviese que acabar dimitiendo.

Empar Moliner
"Lectura de lavabo". El País, 08.07.2006

Sin embargo, los sanfermines no sólo se dedican a machacar el cuerpo de cada cual, sino que basan su fiesta grande en torturar a pobres animales cuya capacidad de decidir la diversión es evidentemente nula. Ver cómo unas decenas de animales nobles, con su sensibilidad, su derecho a la vida y su fuerza, son forzados a correr por calles repletas de miles de personas que les chillan, les insultan, les tiran todo tipo de objetos, y los conducen a una muerte segura y brutal, ver ese espectáculo es ver el espectáculo de la miseria humana. Desde luego, en esa fiesta, lo más humano es el toro. ¿Belleza? La belleza de la crueldad, que puede ser bella, tanto como es malvada. La sangre siempre es estética. ¿Valores? Los valores que contiene una fiesta de esta naturaleza, arraigan en una concepción primitiva de la masculinidad y, desde luego, entroncan al corredor con los tiempos en que la supervivencia vivía sus épocas más primitivas. Es una fiesta de fuerza bruta. Pero hoy ya sabemos que los seres humanos somos los más brutos, tanto que ya hemos destruido miles de formas de vida, hemos pasado por el planeta como una plaga de langostas y, en nuestro delirio, podemos incluso destruirlo.

Pilar Rahola
"Contra los sanfermines". El País, 08.07.2006

Però qui caram som nosaltres, els qui escrivim en català? Diu que som un apèndix de la literatura espanyola i que no tenim una literatura pròpia. La pàtria d'un escriptor és la seva llengua, tant si es tracta de Conrad com de Kafka com de Carles Riba. Em pensava que això ja no ho discutia ningú. Però que invitin la literatura catalana és incòmode políticament, perquè és com dir que existeix Catalunya com a tal, i no com una partícula de l'única nació que és Espanya. Si conviden la literatura espanyola, podeu pujar-hi de peus que no hi haurà ni catalans ni gallecs ni bascos, però, si convoquen els llibres catalans, ha d'haver-hi llibres espanyols, si no, ets insolidari. Abans en dèiem la llei de l'embut. El resultat és que Frankfurt ens va gran, que ja hem arribat tard i que les estèrils polèmiques han esmicolat una ocasió d'or per a la literatura en català. Que potser és del que es tractava. Tinc un manifest que encara no he passat als col·legues, i que poso a la vostra consideració: 1. La literatura catalana és aquella que s'escriu en català; 2. Ser escriptor català no és altra cosa que una definició; tota literatura té com a instrument una llengua, i això no implica cap rebuig; 3. Sentim fraternitat i solidaritat amb tots els col·legues del món, molt en especialment amb aquells que, essent catalans, s'expressen en altres llengües; 4. La literatura catalana necessita difondre's i l'administració catalana hi hauria d'esmerçar tots els recursos necessaris; i 5. La invitació a la Fira de Frankfurt és a la literatura catalana; la politització extraliterària que s'hi ha creat només perjudica la mateixa literatura. He dit.

Isabel Clara Simó
"Manifest". Avui, 05.07.2006

Lo que me gustaría saber es si, por ejemplo, el pañuelo en la cabeza, que es válido para las mujeres, es válido también para los hombres. ¿Pueden ellos salir en la foto con un pañuelo en la cabeza como el que lucía el playboy Espartaco Santoni? El pañuelo de la cabeza tapa el pelo de la misma manera, ya seas musulmana, pirata o metrosexual. Y si se acepta el pañuelo en una mujer por motivos religiosos, también debería aceptarse el pañuelo por otros motivos igualmente transcendentes, como por ejemplo, estar en tratamiento de quimioterapia. Y ¿por qué razón es válido el pañuelo de la mujer, pero, en cambio, la gorra del chico, no? La gorra tapa mucho menos que el pañuelo. ¿Por qué las mujeres musulmanas se pueden poner un pañuelo que les esconde la cabeza y el cómico Marianico el corto no puede ponerse una boina? ¿Y por qué Paquirrín, el hijo de la cantante Pantoja, no puede salir en la foto con esa gorra de béisbol que ya forma parte de su persona? ¿Deberá él fundar una religión parecida a la musulmana para poder reivindicar el uso de la gorra de béisbol como opción personal y signo de identidad? Y si es así, ¿podrá prescindir de esos cubalibres que tanto ama? En fin, ¿no es injusto que Salman Rushdie no pueda salir con barba postiza en la foto del DNI, para impedir que alguna fanática religiosa -que sí que puede salir en la foto con pañuelo- le reconozca y cumpla la fatwa dictada contra él?

Empar Moliner
"¿Por qué Paquirrín no puede?". El País, 01.07.2006

Pero más allá de los ruidos de la política y sus bajas pasiones, lo cierto es que tenemos motivos para sentirnos optimistas, quizá ilusionados. Estamos viviendo lo que puede ser el final de un agujero negro que, durante décadas, ha traído dolor, desconcierto y ausencias. ¡Cómo pesan las ausencias, en días como éstos! ¿Qué dirían ellos?... Si rubricamos con inteligencia el capítulo que estamos viviendo, si somos hábiles en el manejo de la aguja que tiene que coser las heridas, repuntar los desaguisados, cortar los malos hilos, si lo hacemos bien, más que protagonizar el presente, estaremos construyendo el futuro. La sola idea de que nuestros hijos no vivan un nuevo Hipercor, ni tengan su alma colgada del último aliento de un Miguel Ángel Blanco, ni aprendan a amar lo vasco sin tener que sufrir su parte más negra, esa sola idea adquiere, hoy, la categoría de grande. La categoría de inmensa. Del verde país nos llega hoy la verde esperanza. Verde de creer y anhelar, verde de volver a entender, verde de palabra sin fuego. Hay momentos, en la historia de los pueblos, en que millones de almas respiramos un mismo aliento. En esos momentos, la historia adquiere sentido.

Pilar Rahola
"Los días del amor y la ira ". El País, 01.07.2006

Les conviccions republicanes de Marta Mata no li van impedir ser reina per un dia. Al Moll de la Fusta els meus fills petits van estar a punt de perdre la fe en els Reis Mags quan van sentir la veu prima de la regidora sorgint de l'embull barbut d'un exigu rei Melcior. Es divertia i ens apaivagava. Era una joia de la passió reposant sobre un estoig de cotó. Al capdavant del Consell Escolar de tot Espanya, el Govern del PP i els seus sagristans li van fer el llit. Però ella va continuar caminant a dins i a fora de les aules, sempre amb el cap llançat cap endavant, com si volgués arribar primer amb el pensament que no pas amb els peus. La seva indignació amb la llei de qualitat de l'ensenyament la destil.lava amb paraules de mel i de pebre. Amb Zapatero va tornar al Consell escolar, fins que va arribar la mort i es va endur els seus ulls, les seves ulleres i aquella convicció lenta de les estalactites, que saben que a poc a poc acabaran formant una columna. Es diu sovint que tots som prescindibles, i que el que no puguem fer nosaltres altres vindran a continuar-ho. Però Marta Mata va ser en realitat l'abella reina de moltes generacions de mestres que van saber educar-nos en la dignitat i en el rigor, en el coneixement dels grans ideals i en el sentiment de les petites coses. Avui, a Saifores, al Penedès romanitzat, entre l'olor de romaní i l'aleteig dels pàmpols, se sent l'estrèpit de la seva absència. Se'ns en va el segle curs a curs. Queden moltes pissarres per escriure. I si encara tenim principis i paraules és perquè gent com Marta Mata es va passar la vida sembrant-ne.

Joan Barril
"Pols de guix". El Periódico, 28.06.2006

Pero no sólo ha sido Zapatero. Sus aliados de gobierno, especialmente ERC, se han mostrado en su faceta más infantil, pancartera y baja de techo, y han traicionado la confianza que Maragall depositó en una unión progresista de sensibilidades diversas. Más que unión, esto ha parecido, a menudo, un patio de escuela. Escuchar estos días algunas teorías de la conspiración, como la que vendía el bueno de Ridao en todos los micrófonos que se zampaba, parece una broma pesada. Haría bien ERC en abandonar su tendencia obsesiva al victimismo y, sobre todo, en curarse su complejo de superioridad. Los problemas de ERC se los ha trabajado a pulso ella solita. También ha hecho ruido, y mucho, el propio PSC, tan sorprendentemente meticuloso que no le ha perdonado a Maragall ni una sola coma. Al contrario, ha exhibido, sin pudor, una notable desafección y hasta se ha permitido quebrar algunas decisiones que eran exclusivas del presidente. Sin duda, Pasqual ha pagado un Pacto del Tinell asfixiante que convertía a los partidos políticos en guardianes celosos de su presidencia. Mal planteamiento para un hombre que goza de sus mejores momentos cuando camina libre. (...) País enfermo, éste, que desprecia la grandeza con la misma alegría que ama la mediocridad. Y así vamos, locos hacia ninguna parte, abandonando a los mejores en la cuneta.

Pilar Rahola
"Le hemos dejado solo". El País, 24.06.2006

Recordem el Tinell. Recordem les expectatives i esperances que una part de la societat catalana hi havia posat. Recordem com aquestes esperances es van anar laminant a base de crisis successives, des de Perpinyà a la corona d'espines, des del Carmel als canvis avortats de govern. Certament, aquesta idea de fracàs podria considerar-se subjectiva. Però hi ha fets objectius: el tripartit no aconsegueix acabar la legislatura, no aconsegueix ni tan sols arribar sencer a les eleccions, i presenta com a principal full de serveis un Estatut qüestionat per un dels tres partits i capitalitzat per l'oposició. Si es compara l'expectativa que va generar el Tinell amb la situació actual dels seus signants, la sensació de fracàs és in- evitable. Personalment, crec que l'embrió del fracàs posterior estava ja en el Pacte del Tinell. Hi havia en el seu text i en el seu esperit alguns errors potencialment destructius. El principal era un error de concepte: creure que ser d'esquerres generava una cohesió, una complicitat, més poderosa que les discrepàncies sobre el fet nacional. La segona, una idea sobre el funcionament de les coalicions de govern més basada a repartir-se el poder que no pas a compartir-lo: el tripartit ha estat, mentre ha durat, la suma de tres governs asimètrics i impermeables, que han dedicat més estona a fer-se la punyeta que a coordinar-se. De manera que el tripartit ha estat la principal oposició del tripartit. La continuïtat de Maragall era la condició lògica de la continuïtat del tripartit. La seva renúncia, la conseqüència lògica del col.lapse del tripartit. És el que tenen les apostes arriscades. Si hagués sortit bé, el Tinell era per a 12 anys com a poc i Maragall tenia per davant dues legislatures pel cap baix. Com que ha sortit malament, Maragall se n'ha anat a casa i el tripartit del Tinell és mort. Si el volen reeditar, abans l'hauran de reinventar. Sense Maragall.

Vicenç Villatoro
"Entre el Tinell i l'Estatut". El Periódico, 24.06.2006

Per això no repetirà candidatura. I malgrat ser constatables els reptes conquerits, l'opinió pública no li comprarà els motius perquè continuarà pensant que les autèntiques raons han estat unes altres. I murmurarà, com ho fan els que seuen als bancs del darrere en un funeral. I li retrauran les aliances i les decepcions, les sortides de to i els desconcerts, la seva capacitat de perdre's pels viaranys de l'imprevisible i la seva falta de lideratge. I tots diran veritats perquè Maragall també ha estat totes aquestes coses. Al cap i a la fi en Pasqual, ja se sap, ha viscut sempre en una altra òrbita. Aquella que l'ha fet emprenedor de grans projectes mentre el feia incomprès entre grans sectors. Aquella que l'ha fet engrescador de multituds mentre el feia odiós per als adversaris i els companys de viatge alhora. I aquest toc l'ha convertit, malgrat les diferències evidents, en la creu de la moneda pujoliana. Heus aquí la tossuderia, l'obstinació en els grans desafiaments, la conjuració amb els compromisos d'ampli abast i la radiació d'un optimisme a aconseguir-los que han fet abandonar els més febles i rendir els més combatius. I ens deixa l'Estatut, que no és poca cosa, com ens va deixar una Barcelona capgirada de dalt a baix i convertida en referent mundial. Ambdues ambicions realitzades, però, li han costat el preu dels valents. I allò que comença sent un disgust evoluciona cap a una desil·lusió per acabar sent una profunda decepció. I no vull dir amb això que Maragall esperés cap tipus de reconeixement que fes pensar en la glossa d'uns jocs florals. No es tracta de rememorar l'època de l'avi. Prou que sabia que aquest és un país ingrat. Estic convençut, en canvi, que només esperava ser una mica més i millor comprès per aquells que considerava propis, ja que sabia que no podia ser-ho per als estranys. (...) A Maragall li ha sobrat fidelitat i li han faltat complicitats. Al país i dels que se'n diuen amants. Però és que en el fons, i sovint en la forma, ha estat un ingenu. Un gran ingenu que no n'ha tingut prou pretenent canviar el seu país que ha gosat canviar Espanya. I aquestes, germà, són paraules majors.

Josep Cuní
"Galàxia Maragall". Avui, 24.06.2006

Hauríem de recórrer als clàssics del cinema si volguéssim perfilar la bucòlica escena que van protagonitzar Mònica Terribas i Zapatero, al capvespre, sobre la frescor dels jardins de la Moncloa. ¡Ah! quin llenç conformaven més suggerent. Ella anava de negre, un vestit-pantalons amb un lluminós top blanc que li abrigava l'escot. Als seus peus florien unes elegants sandàlies, de taló alt, que mostraven els seus ditets delicats i entremaliats. Creuava les cames de biaix, o sigui en diagonal, i es recolzava sobre una butaca de vímet plantada sobre l'herbàcia alfombra dels jardins palatins. Davant d'ella, en una butaca idèntica, es va asseure Zapatero. Anava de blau marí, corbata a joc i una camisa blanca, iridescent, que donava un toc de germandat indumentària amb el top de l'entrevistadora. Es miraven amb una intensitat molt bonica. I encara que ella va estar guerrera, com sempre, i a vegades el parava en sec: "Un moment, un moment, deixi'm acabar la pregunta", o el renyava dient-li: "Li he fet una pregunta que no m'ha contestat i jo sóc molt tossuda i l'hi tornaré a preguntar", la veritat és que els miraves els ulls i es notava un fulgor, un clima, un feeling, la mar de potent. Una intensitat semblant només la recordem en aquell film d'Elia Kazan, 'Esplendor a l'herba', quan Warren Beatty i Natalie Wood es miren per primera vegada i es van fonent lentament. Mentre Mònica i ZP conversaven, les càmeres van recórrer els cossos dels arbres que fistonejaven la trobada. En particular, el solemne tronc d'una olivera vella que semblava fer-li senyals a una robínia veïna perquè deixés de moure's al paire d'una suau brisa inquieta, i que podia distreure un moment tan sensacional. ¡Ah! quin paisatge ha aconseguit la televisió escampant sobre la gespa una periodista i un president del Govern. Jo asseguraria que entre ells ha nascut alguna cosa gloriosa.

Ferran Monegal
"Esplendor a l'herba". El Periódico, 04.06.2006

A Beckett no le gustaba aparecer en público. Escribía exactamente como sentía que le fluían las palabras. Creo que es tal vez el escritor absoluto, el que sólo obedece a su instinto, a su fuerza interior. El que ha expresado el dolor del hombre perdido en el dolor inmenso del mundo. Un poco como James Joyce. Logró vivir y ser respetado sin hacer la menor concesión, el menor gesto para facilitar las relaciones. Es un Jean Genet más discreto, menos provocador o, si es provocador, lo es sin saberlo. Lo que escribe nos inquieta, perturba y condiciona. Así es, estoy en deuda con Beckett en la medida en que le debo el hecho de encontrarme en la senda de la exigencia, nivel que - no obstante- disto de alcanzar. No le leo para saber lo que sucede en una narración, sino para saber cómo y con qué grado y nivel de proeza, sencillez y transparencia suele regalarnos no con historias, sino con el propio mundo y con las angustias y miedos humanos, como si el niño que hay en el hombre no hubiera desaparecido del todo. Le leo porque me gusta tratar de entrar en el laberinto de sus pensamientos. No es sencillo ni fácil. Da insomnio. Pero la literatura que hace frente a la facilidad es la única que abraza lo más fielmente posible la realidad. Porque la realidad es de una complejidad inimaginable. Él lo comprendió y vivió entre nosotros para demostrárnoslo. ¡Gracias, señor Beckett!

Tahar Ben Jelloun
"¡Gracias, señor Beckett!". La Vanguardia, 03.06.2006

Todo no vale. Ni tan sólo cuando hemos decidido que vale vender la vida, la comunión del niño, el beso fugaz o el polvo indómito en un incómodo coche. Todo no vale, incluso cuando hemos visualizado la venta soez del maltrato o el ojo morado del último bofetón. Todo no vale, a pesar de haber permitido que se desenterraran los muertos para buscar cadáveres en sus vísceras. Todo no vale, aunque hayamos tomado el café degustando las frases inconexas de la pobre Raquel Mosquera en sus días de locura. Todo no vale; sin embargo, engrosamos la cuenta bancaria del universo rosa porque hemos devorado, cual macabros espectadores, cada minuto, cada detalle, cada paso de la agonía de Rocío. Me dirán que ha sido amor todo lo visto, todo lo seguido. Me dirán que ha sido interés. Me dirán que interesa. Pero, lo siento, sólo veo un gran negocio con el dolor, y el dolor, esa materia frágil, nunca necesita exhibición impúdica y malvada. El dolor exige silencio. Todo no vale. Pero ¿a quién le importa?

Pilar Rahola
"El mercado de la muerte". El País, 03.06.2006

El resultat del maigdelseixantavuitisme cultural —en el cas de la literatura especialment—, és la inèrcia en el mecanisme del foc d'encenalls. Les obres apareixen volcànicament i de la mateixa manera que durant un període un autor sembla ser l'únic —i l'únic possible— de l'actualitat sencera de la cultura catalana, en poc temps desapareix davant l'esclat fulgurant d'un altre. I això és per falta d'un sistema conjunt entre crítica i acadèmia capaç de sistematitzar la història, inclòs en primer lloc el present. Per descomptat, el sistema podria i hauria de ser objecte de debat, i no podria passar-li res millor que articular-se en tendències, enfrontades si cal. Si més no s'acabaria la temerària realitat actual on sembla que els autors apareixen com bolets i desapareixen a la caçola del consum sense deixar ni el més mínim senyal perdurable. No apareix ningú com un bolet. Tothom té antecedents, immediats fins i tot, i que estigui disposat a reconeixe'ls forma part d'una altra història: fílies i fòbies culturals i personals, disposicions ideològiques, etcètera: hi ha molts factors en joc capaços de fer els poetes comportar-se d'una manera o d'una altra, i no és aquí la qüestió. Perquè això no trenca la continuïtat real, i el veritable problema és que perquè des d'aquesta continuïtat s'operi el poder de sistematitzar una cultura que en si mateixa ja la té, hi ha d'haver un estament exegètic fort capaç de sostenir-la entre els autors, i això no és possible sense un pacte implícit o explícit en la mesura en què calgui entre les parts implicades: crítica, acadèmia i editors, per descomptat sense ordre categòric, i amb el principi que els autors en són l'espècie protegida, intocables en tot tret de la seva valoració intrínseca, que és naturalment la pedra fundacional del sistema.

Miquel de Palol
"L'herència de Pedrolo". Avui, 30.05.2006

De la misma forma que la Austria entusiasta que aplaudió masivamente la ocupación hitleriana y que no sólo no resistió, sino que colaboró con pasión con el Tercer Reich desarrolló una rápida amnesia colectiva cuando perdió la guerra, también Montenegro ha olvidado con rapidez su complicidad serbia. Es justo y necesario, como diría la gramática bíblica, que recordemos un par de cosas: que fueron montenegrinos algunos de los comandos más feroces, violentos y racistas que actuaron primero contra Croacia y después contra Bosnia. Las masacres de la Krajna aún recuerdan la pisada montenegrina. Y, segundo, que Montenegro no sólo se sumó a la guerra invasiva de Serbia, sino que la aplaudió con inequívoco entusiasmo. La hermandad bélica de serbios y montenegrinos fue una de las realidades más inapelables de esa guerra malvada que masacró a civiles con la misma alegría que defendía la limpieza étnica. Para muestra, el botón que me soltaron, en plena batalla contra Dubrovnik, unos refugiados croatas: "lo peor es que no son serbios, sino montenegrinos, los que nos atacan. Y éstos aún tienen menos piedad". De todos los pueblos de los Balcanes, los de Montenegro siempre han sido considerados los más belicosos, los más guerreros y, en la perversidad de la guerra, los más despiadados. (...) Sin embargo, como gozamos de unos políticos intelectuales, algunos de los cuales alardean de poseer miles de libros, gozamos también de la impunidad del disparate. Y así, por arte de magia, hemos podido contemplar una especie de debate político surreal sobre la pertinencia de la comparación entre Cataluña y Montenegro. La cima del surrealismo, por supuesto, la culminó Carod Rovira pidiendo el referéndum montenegrino para los catalanes. Y otra vez a campar por las anchas del populismo nacionalista más arcaico, menos inteligente, más obtuso y, por supuesto, más estéril. ¿Será que no hay forma de renovar algunos conceptos jurásicos que sitúan a Cataluña más cerca de la Edad Media que del siglo XXI? ¿Será que no hemos superado a Vicenç Vives? ¡Qué digo Vicenç Vives! Si algunos aún están con las huestes almogávares masacrando griegos... (...) Ya sé. Me dirán que sólo se comparaba el derecho de los pueblos a escoger su destino. Pero las comparaciones nunca están vacías de contenido, nunca son neutrales, y cuando tienen una carga histórica tan espesa, pueden llegar a ser profundamente irresponsables.

Pilar Rahola
"Montenegro, no gracias". El País, 27.05.2006

No es la primera vez que leo que una novela de éxito fue rechazada por muchas editoriales. Remarcarlo es como demostrar que los que seleccionan los manuscritos no siempre son gente inteligente y preparada o con olfato. El calvario que sufrió el ahora famoso escritor da cierto consuelo a los autores noveles o no noveles que también reciben noes de las editoriales. Pero que un editor rechace un futuro best seller no siempre significa que ese editor sea idiota. Al contrario. Puede significar lo contrario. Puede darse el caso de un editor que rechace una novela simplemente porque le parece mala o porque no encaja con su línea editorial. Y puede que la rechace a pesar de intuir que esa novela se venderá como un bocadillo de morcilla en la puerta de El Bulli. Si todos los editores se rigiesen sólo por criterios comerciales, este mes sólo se contratarían novelas históricas que llevasen por título El código deontológico, El código civil o El código de barras. (...) Y eso sí. Espero que, después de esto, nadie crea que afirmo que no hay editores idiotas. Los hay, tranquilícense. Yo conozco a uno que confunde a Tom Wolfe con Tobías Wolfe. A golpe de talonario compra novelas todavía sin escribir y siempre que almuerza con los autores para ofrecerles un premio literario (de estos que tanta sorpresa causan al que lo gana) paga la cuenta sin rechistar. Quiero decir que, en algunas editoriales, el que lee los manuscritos seguro que los rechaza sólo porque la portada no es en color.

Empar Moliner
"El libro que me desasosiega ". El País, 27.05.2006

Desde siempre, la familiaridad que algunos estadounidenses tienen con las armas ha sido criticada por nuestros paladines de la armonía y el juicio sobre los usos ajenos. Hace tan sólo un lustro nadie hubiese imaginado que entre nosotros se plantearía un día la posibilidad de usar armas de fuego para protegerse. Pues, miren por dónde, ese día ya ha llegado. (...) ¿No iba a suceder lo mismo con las armas? Cuando los ciudadanos se sienten a merced de los que no tienen ningún escrúpulo, indefensos porque ven que quien debería protegerlos no lo hace, es instintivo que decidan protegerse ellos mismos. Es la ley de la supervivencia. Si la legislación dictada por la progresía durante estas décadas no les garantiza calma y libertad, si ven que si les toca la china los van a torturar, ¿cómo no van a defenderse? En Riudoms y en Les Borges del Camp ya hay personas que han disparado al aire para ahuyentar a atracadores que iban a entrar en sus casas, y - según este diario- "la situación ha llegado al punto de que algunos alcaldes de zonas rurales, donde muchos ciudadanos tienen permiso de caza, y escopeta en casa, temen que la situación se desborde". Desde la cómoda seguridad de los despachos barceloneses es fácil calificar de alarmista a quien vive en una casa aislada y sabe que, el día que por la ventana entren seis hombres para ponerle un cinturón al cuello, no habrá ahí ningún político para protegerle.

Quim Monzó
"Charlton Heston en Riudepolls". La Vanguardia, 26.05.2006

Hablando de Il Piccolo y de gatos, el pasado miércoles, mi mujer y yo fuimos a almorzar a la Hostaria alle Banderiette (Riva Nazario Sauro, 2), uno de nuestros restaurantes favoritos, donde nos sirvieron un delicioso sampiero al forno con carciofi,regado con un Pinot Grigio di Romans. Pues bien, mi mujer se puso a hablar de nuestro gato con uno de los camareros y le contó que se llama Maurizio,porque nos lo regalaron en Espot (Pallars Sobirà), un pueblo cuyo patrono es Sant Maurici, y que hace un par de años, antes de volver a Espot, en septiembre, para recoger a nuestro gato, al que todavía amamantaba su madre, estuvimos unos días en Trieste y descubrimos, junto a nuestro hotel, en Via Cavour, un bar que se llamaba Cattaruzza. El nombre nos hizo gracia y decidimos bautizar al gatito Maurici con el nombre de Maurizio Cattaruzza. Luego mi mujer le contó al camarero que estaba muy preocupada porque nuestro gato, el cual como saben mis lectores es un gran devorador de libros y jerséis, había vuelto a vomitar después de haber estado unos días sin hacerlo. El camarero escuchaba con suma atención cuanto le decía mi mujer, pero cuando ésta le contó lo de que el gato había vuelto a vomitar, el camarero no pudo más y le soltó: "Pero, señora, ¿cómo va a vomitar Maurizio Cattaruzza? El señor Maurizio Cattaruzza es el cronista deportivo del diario Il Piccolo,un estupendo cronista, un buen cliente, y no tiene por costumbre vomitar". Y así nos enteramos de que nuestro gato lleva el mismo nombre y apellido que el estupendo cronista deportivo de Il Piccolo. ¿Serán parientes?

Joan de Sagarra
"Crónica triestina". La Vanguardia, 21.05.2006

Hacedores de cultura, agentes culturales, cada vez os quiero menos. No porque estéis demostrando exceso de paciencia o incapacidad para leer la realidad más próxima. No porque insistáis en la gran afición barcelonesa de generar miradas tanto más insustanciales cuanto más sofisticadas. Tampoco por vuestra acrítica sumisión a los dictados de los poderes públicos, en contraste con murmullos ocultos de desaprobación. A todo eso, ex amigos, ya estoy acostumbrado. Lo que no esperaba de vosotros, de muchos de vosotros, de un número creciente entre vosotros, es que hayáis dejado de encontrar repugnante la pasividad del espectador, del lector, del contemplador del arte. Quienes hayáis traspasado la frontera sagrada de la recepción como forma de completar la obra de arte, los que estéis ya al otro lado, clamando porque las producciones, ya no propuestas, os invadan y se os lleven en vez de exigiros, estáis, para mí, en el campo de los enemigos de la cultura. Dicho con más exactitud pero no menos contundencia, en el terreno del entretenimiento como sustituto de la cultura.

Xavier Bru de Sala
"Reto, no rapto". La Vanguardia, 17.05.2006

Qué alegría me han dado los señores de Esquerra Republicana al decantarse, presionados por las bases, por el voto negativo en el referéndum sobre el Estatut. Si estos señores piensan, y alguno no deja de afirmarlo, que el Estatut es "una presa de pèl", deben obrar en consecuencia y votar no. Como los señores del PP que piensan lo mismo, pero por otras razones. Un poco de seriedad, señores. Y luego si pueden y quieren, que sí quieren, que sigan en sus puestos, formando parte de un Gobierno encargado de poner en práctica un Estatut que ellos mismos rechazan. Curioso país, el nuestro. Leo en El Temps que el Parlament podría prohibir las corridas de toros pasado el verano con los votos de CiU, Esquerra e Iniciativa. Qué manía tienen con prohibir. Y un pajarito me ha dicho que podría estar al caer la ley que prohíba fumar en los bares y restaurantes en los que hasta ahora se permitía fumar. Así las cosas, yo voto en blanco. Mi hijo Josep me manda un email desde Budapest. Dice así: "Ojo a El País de hoy, 2 de mayo, página 29. ¿Cuál es el nombre de la conservadora del Museo del Hermitage de San Petersburgo? ¡Ludmila Kagané! Sin duda la hija de algún exiliado catalán de la Guerra Civil. Salut!". Eso, pequeño, no perdamos, sobre todo no perdamos el sentido del humor, que tal como pintan las cosas, buena falta nos va a hacer.

Joan de Sagarra
"Yo voto en blanco". La Vanguardia, 07.05.2006

Un país rebregat con el alma rebregada, añado como pórtico al segundo llamamiento, sobre el abandono de nuestra geografía poco amable, que es la peor comunicada, carente de servicios. Lo primero que hay que hacer con este territorio es pisarlo. La condición para que se pise es que existan casas. Pues bien, en dos generaciones nos hemos cargado casi todo el legado de siglos de arquitectura popular. Sólo en el Montseny, aquí al lado, hay unas mil masías abandonadas, la mayoría ya sin techo, si bien con posibilidades de salvación. ¿Cuántas hay en toda Catalunya? ¿Cincuenta mil? ¿Cien mil? ¡Ni censo existe! Nuestros hijos y nietos van a pasarnos cuentas por no habernos querido enterar de cómo destrozamos este tesoro, por incalificable dejación, sin que ni siquiera nuestros exquisitos arquitectos se pongan en pie de guerra. Es algo completamente inaudito, que no se explica sin concluir que los nacionalistas catalanes aman una idea de Catalunya, pero Catalunya en sí les trae por completo sin cuidado. Peor la izquierda cosmopolita. En lo primordial, lo ancestral, que es a la vez lo profundo y lo sofisticado, los catalanes no merecemos siquiera el consuelo de la extremaunción.

Xavier Bru de Sala
"Todos contra Catalunya". La Vanguardia, 06.05.2006

Del gremi de la lletra n'he parlat prou per ara autoafusellar-me i tornar-hi. La meva generació —i la immediatament anterior— és especialment responsable, per no dir culpable, de la calamitosa situació a què hem arribat. La destrucció de les infraestructures de l'autoritat s'ha escapat de les mans dels soscavadors i ha arribat fins als fonaments, fins a la formació elemental dels individus, diguem-ne l'escola, diguem els canals bàsics de difusió. Quan els seguidors dels dinamiters, epígons de la falsa revolució semiinstruïts ells mateixos, han arribat a la instrucció pública a fer de mestres, han insuflat als joves la temerària idea que, no havent-hi jerarquies, no hi tampoc cap valor ni cap obra que no pugui anar daltabaix i, encara, que és la mar de saludable que hi vagi. Ja no queda a res a partir del moment en què l'índex de vendes substitueix el criteri de l'autoritat. Valia més una societat intel·lectual imperfecta -sempre algú la hi trobarà, i sovint amb raó-, dislocada i en litigi permanent que no pas cap societat intel·lectual, per més que l'autoritat fos millorable, fins i tot cometent injustícies i errors. El camí depredat és massa extens, i el soroll i la fúria ambientals tan grans i arrasadors que no es veu el remei gaire enlloc. Avui en dia qualsevol que reivindiqui l'acadèmia, les jerarquies i l'ordre categòric és immediatament sospitós de voler-s'hi posar ell mateix al capdavant, o de maligna hipocresia, i atesos els antecedents, és força comprensible que sigui així.

Miquel de Palol
"Vindicació de l'Acadèmia". Avui, 02.05.2006

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors