«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Després d'unes quantes dècades d'activitat ininterrompuda, Josep Cots, propietari de la llibreria Documenta de Barcelona, serà expulsat pròximament del local del carrer Cardenal Casañas. La causa: els propietaris de la finca han decidit rescindir el contracte de lloguer i deixar-se temptar per l'enèsim projecte d'un -plou sobre mullat- hotel de luxe. Com que Cots té 65 anys, ha trobat un soci de 38, Eric del Arco, amb el qual aspira a trobar un nou local a l'Eixample i, abans del juny del 2014, començar una nova etapa amb els mateixos principis de divulgació humanística però en un espai més ample i amb noves perspectives de futur. Per fer-ho possible, Cots i Del Arco necessiten un plus de finançament (a banda de la inversió principal, que assumiran ells). És un ajut que han començat a recaptar a través de la plataforma Verkami de micromecenatges. Important: si les aportacions d'amics i clients no arriben abans del 29 de gener, hauran de plegar. Cots sempre ha defugit l'espectacle del victimisme i, si pot, evita la grandiloqüència nostàlgica i els escarafalls lacrimògens. És fàcil imaginar que, en les actuals circumstàncies del crèdit i de generositat bancària, els llibreters han hagut de cenyir-se a la realitat, fer el cor fort i buscar l'empara, vulnerable i arriscada, del compromís d'allò que Tennessee Williams anomenava "l'amabilitat dels desconeguts". En aquest cas no tots seran desconeguts perquè Documenta ha estat una d'aquelles llibreries que ha sabut crear vincles, encara que els clients i els propietaris hagin mantingut una distància educada (preservar aquest espai entre els uns i els altres és vital; tan perillós és que un llibreter s'imposi excessivament com que un client acabi sent percebut com un plom). El meu vincle ve de, malgrat no viure al barri, buscar una excusa per passar-hi i constatar que la distribució dels llibres i el protagonisme de cada taula no segueixen les prioritats més tòpiques i previsibles ni se sotmeten a una jerarquia de criteri comercial sinó que proposa un gust que anteposa la capacitat de seducció de gèneres aparentment més minoritaris com l'assaig sobre art o filosofia i la poesia i que es permet un dret d'admissió que menysté segons quina mena d'oferta excessivament immediata, frívola o oportunista. I, igual que els passa a tants i tants llibreters, Cots viu diàriament (la llibreria continua oberta, que quedi clar) una situació que convé assimilar amb resignació i ironia: la quantitat de gent que entra a demanar llibres que no tens ni penses tenir mai o que, amb una expressió de desorientació, pregunta: "Feu fotocòpies?" I el llibreter es pregunta per què sempre li demanen allò que no té. Acabo d'ingressar l'import dels honoraris d'aquest article al compte de Verkami amb l'esperança que el 29 de gener no sigui un final decebedor sinó un començament esperançador.

Sergi Pàmies
"La Documenta". La Vanguardia, 27.12.2013

El cel encara era fosc i l'avinguda Mistral lluïa un aspecte desolat. Eren dos quarts de vuit i hi havia tota una escampadissa de contenidors bolcats. (...) De seguida que hi ha vent lleugerament per damunt de l'habitual, molts arbres d'aquest carrer cauen. L'explicació que he sentit de boca d'alguns experts és que a sota no hi ha prou terra perquè arrelin bé, però no sé si creure-m'ho perquè, encara que en part de l'avinguda hi ha un pàrquing soterrani i aquesta podria ser-ne l'explicació, a la resta no hi ha cap mena de túnel, que jo sàpiga. (...) Jo deixaria de plantar-ne, si tan sovint el vent les fa caure. I, de passada, també deixaria de plantar gespa als parterres. En deixaria de plantar perquè, tot just plantada, tot i el rètol que avisa que els gossos no hi poden entrar, comandats pels seus amos hi van a cagar i, quan han acabat de cagar, amb les potes del darrere graten la terra i arrenquen la gespa. A una mitjana de cinquanta gossos diaris per parterre, en un tres i no res de gespa no en queda gens. (...) Doncs podrien deixar de plantar per sempre més o, alternativament, com fan als parcs de moltes ciutats, envoltar els parterres amb una reixa esvelta que permeti veure'ls però que impedeixi que hi entrin les bèsties. ¿Quin sentit té això d'ara, que ens costa a tots plegats una pasta inútilment gastada? A un quart de deu, la brigada de Parcs i Jardins ja ha carregat els arbres, ha escombrat les fulles que hi havia per terra i se'n va. Sense la fressa de les motoserres, el carrer torna al silenci. Cap a dos quarts de deu una veïna que camina amb bastó hi passa pel davant, veu els troncs escapçats, veu que jo també els miro i remuga: "No entenc aquesta dèria que tenen de tallar arbres que encara estan la mar de sans."

Quim Monzó
"Ahir, dia de Sant Esteve". La Vanguardia, 27.12.2013

Que sí, que sí, que està molt bé dir-li gàngster a Rodrigo Rato. I ensenyar-li una sandàlia (espero que sostenible). Fantàstic, escolti. I un cop ho hem fet i ja estem tots molt satisfets, què? Perquè no dubti que, quan Rodrigo Rato va tornar a casa, es va mirar al mirall i va exclamar: "Ui, m'han dit cosetes lletges, que preocupat que estic". Sí, i tant. I llavors va afegir: "Crec que aniré a superar el tràngol mirant el meu compte corrent, a veure quants zeros té avui". Què vull dir? Doncs que ens reconforta molt menysprear els "dolents", i llançar-los tomàquets (virtuals) a la plaça pública, però ens hauria de consolar més que els "dolents" paguessin pel que han fet. Per la ja famosa Comissió de les Caixes d'Estalvis, que oficialment es diu Comissió d'Investigació sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l'Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors, hi hem vist desfilar una quantitat d'amnèsics, muts i ignorants per metre quadrat que certament preocupa. El sistema de caixes estava en mans de gent que no sabia res del que passava, que el que passava passava perquè els òrgans de control no controlaven res, que col·locava preferents sense (pobrets) saber que allò era una estafa, que cobraven nòmines de milions d'euros perquè eren preus de mercat i que van garantir-se pensions d'or perquè era el més normal del món. Fantàstic. I un cop els hem dit gàngsters, quants d'ells han tornat els diners? Quants n'hi ha a la presó? I, sobretot, quantes sabates podran comprar-se els seus rebesnéts amb tot el que ells han robat?

Iu Forn
"La utilitat de dir-li gàngster a una paret". Ara, 12.11.2013

Dels 656.599 euros en subvencions que ha atorgat la Oficina de Suport a la Iniciativa Cultural (OSIC) en l'apartat 'lletres', és a dir, convocades per la Institució de les Lletres Catalanes (ILLC), 345.000 se'ls reparteixen les sis associacions professionals i tres fundacions, i els 311.599 restants són per a un total de 101 projectes o activitats d'escriptors, editors, traductors i altres entitats i institucions. El suport a l'activitat literària pròpiament dita (creació, traducció, recerca i edició) és de 134.485 euros, mentre que, entre l'Associació d'Escriptors, la Colegial, la de joves, la de guionistes, l'Ateneu de Barcelona i el PEN Club s'emporten 290.273, que en algun cas no és fàcil saber en què es gasten. En primera posició de la capta de diners públics hi ha l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, que per 'articular el sector professional en l'àmbit de les lletres catalanes', segons la convocatòria, rep 92.000 euros. El PEN en percep 83.000 i l'Ateneu Barcelonès 64.000 pel mateix, tot i que no és una entitat professional (a no ser que l'Escola d'Escriptura se'n consideri). La majoria d'aquestes entitats tenen representants tan al Consell Assessor de la Institució com a la Junta de Govern. Els creadors més val que no se'n refiïn de diner públic, donen 30.000 euros per a ajudar a escriure noves obres, 22.785 per a traduir-ne i 16.700 per a ajudar a treballs de recerca. Per mal vistos que estiguin és millor que segueixin presentant-se a premis, com a mínim donen per a menjar. Intentar guanyar-se la vida escrivint en català és impossible, i la veritat és que la ILLC tampoc no ho facilita. És més funcional dedicar-se al 'foment del fet literari', que diu la web.

Rafel Vallbona
"La repartidora literària". El Mundo, 16.10.2013

Albert Rivera, líder de Ciutadans, ha declarat, en una tele privada, que "tancaria TV3", la pública catalana, perquè "tenim molts canals". És evident que quan hi ha crisi les úniques despeses imprescindibles són la sanitat i l'ensenyament. Per tant, si l'Albert Rivera xaparia la tele pública (i ho faria per estalviar), hi ha moltes altres coses que també hauria de voler eliminar de la nostra vida quotidiana. Per exemple, el fet absurd que al Parlament de Catalunya s'hi asseguin (i cobrin) tots els representants d'un partit, quan resulta que en general hi ha disciplina de vot i tots voten el mateix. Seria molt més econòmic que només n'hi hagués un i que tingués un nombre de vots proporcional. Ens podríem estalviar també la gespa i les flors dels parterres de les ciutats, perquè, davant de l'ensenyament i la sanitat, la jardineria és tan luxosa com els programes de la tele (pública). I també hauríem d'eliminar el Saló de la Infància, L'Auditori, la conservació dels principals edificis catalogats, l'anellament d'aus protegides, les campanyes de reciclatge, els gimnasos i piscines de les presons o les subvencions a partits polítics. Cap d'aquestes coses és més necessària que la tele (pública), i ho és menys que la sanitat i l'ensenyament. Ara bé, per ser coherents del tot, també hauríem de tancar les teles privades. També n'hi ha moltes i també reben pasta dels nostres impostos, encara que dir-ho no sigui popular. Perquè comparant la pasta que rep la pública i la que reben les privades, jo diria que és més exacte deixar de dir-neprivades i començar a dir-ne concertades .

Empar Moliner
"Ell tancaria TV3". ARA, 13.08.2013

Que un CoNCA tan fidel al conseller com aquest hagi premiat un escriptor en castellà només pot ser noticia als mitjans què, en la discriminació positiva als autors catalans històricament minoritzats, hi han vist sempre una actitud hostil cap a l’espanyol. Ara que el CoNCA, tal i com volia en Mascarell, ha premiat Eduardo Mendoza, posen en dubte la independència política del Consell qualificant el premi de ‘polític’, tot i que el guardonat digui que a ell tant li fa. Que el premi és polític ningú no ho dubta, que la servitud del Consell al conseller és important tampoc, que Mendoza és el menys ‘conflictiu’ dels autors catalans que escriuen en espanyol és així; ara, que tot plegat serveixi per a donar volada als premis nacionals de cultura, ho posem molt en dubte. Massa premis (i això que n’han reduït el nombre), massa guardons ‘perquè toca’ (fidelitat, anys...) i massa cura en repartir premis a moltes disciplines de l’art i el coneixement, fan que una de les feines més importants que te cada any el Consell Nacional de la Cultura i les Arts, resulti d’una eficàcia relativa. El CoNCA no aixeca el cap. De l’arrogància de l’època d’en Bru de Sala, quan es creia que manaria més que el propi conseller, a la bonhomiosa servitud de l’actual, tan minimitzat, aquesta instància que ara resulta que cap polític no volia, viu en uns llimbs del quals no se’n sap sortir amb la personalitat i el pes polític que li correspondria. Faig una proposta. Els encenedors BIC han acomplert 40 anys il·luminant grans músics i concerts irrepetibles i ningú no s’ha recordat d’ells ara que han mort a mans del fred llum del mòbil. Què tal un premi nacional 2014? Com a mínim es parlarà del CoNCA per la seva independència.

Rafael Vallbona
"Tants premis fidels". El Mundo, 11.07.2013

Abans-d'ahir vaig descobrir que hi ha una companyia aèria que t'ofereix "escollir qui va assegut al teu costat" en els seus vols. Vaig decidir anul·lar els bitllets que tenia per a aquest estiu i canviar d'aerolínia. Sabia que hi hauria penalització. Tanmateix, si pots triar qui t'acompanya —posem per cas que Pere Arquillué estigués disponible—, això no té preu. Ràpidament em vaig llançar a la pàgina web de la companyia que feia al cas per mirar-me quins acompanyants tenien al catàleg. Naturalment, tot plegat era una confusió. Resulta que el que t'ofereixen és una experiència tan personalitzada com pot oferir-te-la una xarxa social: és a dir, un ordinador. La cosa és que si viatges sol —són uns llepafils, com si no poguessis dir a l'acompanyant que portes de casa que segui en una altra fila— i et connectes amb l'aerolínia mitjançant determinada xarxa social et busquen un company de seient que encaixi amb el teu pefil. Això, traduït, vol dir que miren què sap Facebook de tu i en treuen conclusions que intenten fer encaixar amb les que treuen d'un altre passatger/víctima. El resultat pot ser un desastre absolut. Però el pitjor és que fins i tot havent desestimat la idea d'utilitzar aquest servei —es veu que allò de Pere Arquillué no entra en l'oferta— et pot tocar al costat algú que sí que l'hagi sol·licitat i que es pensi que t'han posat allà per donar-li conversa. No em puc imaginar un malson pitjor. Per tant, un prec/recomanació a les empreses de serveis: no es deixin arrossegar per consultors que els recomanen idees absurdes sobre la interactivitat, la modernitat i la informació sobre els passatgers que els proporcionen les xarxes socials. Concentrin-se a donar un bon servei i tot fluirà. Quan agafes un avió és perquè vols anar a algun lloc, no perquè algú que ni tan sols té experiència en aquest camp intenti buscar-te un nou amic o amant.

Sílvia Barroso
"Amics de vol a la força". Ara, 04.07.2013

Si les xifres econòmiques ens esparveren, cal evidenciar el desfalc d'una manera més gràfica, perquè el menys avesat a sumar i restar ho pugui entendre d'una manera clara i senzilla. Agafem d'exemple l'espoliació d'obres d'art comesa per l'estat espanyol. Si la col·lecció del Museu Nacional d'Art de Catalunya no té ni una sola obra del pintor català Joan Miró, és bo de saber que, en canvi, el Museu d'Art Reina Sofia de Madrid en té (comptant pintures, escultures, dibuixos, obra gràfica i llibres d'artista) prop de quatre-centes. I la immensa majoria —un 80%, m'atreviria a dir— hi han anat a parar en concepte de drets de successió. D'impost general sobre les persones físiques. Un benefici del qual ens han exclòs. L'Estat, en el repartiment que fa d'aquesta matèria, mostra a la descarada un sentit de l'equitat ben groller. La gran majoria de ciutadans catalans saben que aporten al pastís col·lectiu més farina i llevat que ningú, però que a l'hora de repartir-lo el gran amo ens en dóna el bocí més esquifit. Tot i ésser una societat productora de matèria artística, del guany, la nostra comunitat no en percep ni les engrunes. (...) Algunes obres d'aquest artista que ara podem veure a Madrid formaven part del fons de la Fundació Joan Miró. La seu de la Fundació és un edifici alçat en un terreny que l'Ajuntament de Barcelona va cedir-li, un edifici construït per l'arquitecte Josep Lluís Sert, que Miró va omplir amb obres de la seva propietat, per retre tribut al seu poble. La creació de la Fundació Miró de Palma respon a un guió semblant. (...) Tanta generositat no compta? Doncs es veu que no: els dos Mirós més representatius que hi havia a la seu barcelonina van volar cap a Madrid després de la seva mort. I, de gota en gota, hi ha anat a parar, en compensació de drets, el llegat que els seus hereus, un cop morts, hi tenien dipositat. I ara aquestes obres serveixen a la capital espanyola per gallejar d'una de les col·leccions més importants del gran pintor "espanyol". (...) I, encara sobre el MNAC, cal recordar que aquest museu solament disposa de dues obres del pintor Salvador Dalí. El museu de Madrid, en canvi, en té cobrades més de cent. Traspassat el pintor —quan els corbs afamats de botí ja l'havien afalagat per fer-li canviar la destinació del llegat—, les obres més emblemàtiques varen ésser despenjades de Figueres i penjades al museu de Madrid.

Antoni Llena
"A més d'espoliació fiscal, espoliació artística". Ara, 16.06.2013

¿A què treu cap tot aquest interès pel col·leccionisme de llibres en un moment en què tots els periodistes tenen la dèria d'entrevistar qualsevol que afirmi que el llibre imprès s'ha acabat i serà substituït aviat pels llibres electrònics? La primera resposta és que és precisament per això: perquè quan un objecte comença a desaparèixer del mercat, la gent comença a col·leccionar-ne els exemplars supervivents. Però aquesta no pot ser l'única explicació, perquè el col·leccionisme de llibres va florir molt abans que apareguessin els lectors de llibres electrònics i que es comencés a pronosticar la mort de la paraula impresa. Potser la resposta més convincent és que, ara que s'augura la desaparició del llibre imprès -una predicció apocalíptica absurda-, se'ns ha desvetllat de nou l'amor per aquest objecte màgic que ja existia molt abans que aparegués la impremta. Els calfreds que sentim només de pensar que els llibres poden arribar a desaparèixer són el que ens porta a parlar-ne, a obsessionar-nos-hi, a col·leccionar-los. Ja existien molt abans que vosaltres o que jo mateix i potser ens sobreviuran a tots.

Umberto Eco
"Llibres que parlen de llibres". Ara, 01.06.2013

Els anuncis d'immobiliàries a la ràdio, constants i familiars, en què una veu femenina amb accent molt xava cantava "Vol vendre vostè el seu pis al comptat" o una veu masculina amb accent cubà et prometia diners a l'instant. Les ulleres que duia tothom amb el nom, ben gros, de la marca (prestigiosa) a la barnilla. Els paletes al carrer fent obres. Les bromes sobre paletes al carrer. Taxistes que si els deies "Vaig a tal lloc" et contestaven que no t'hi portaven, perquè no els anava bé. Taxistes que si et veien amb un cotxet o una cadira de rodes passaven de llarg. Construir equipaments amb molt de vidre als pobles mitjans. La propina. Els repartidors de pizza que era habitual que diguessin que no duien canvi. Sortir al teatre i després a sopar i després a fer una copa. Demostrar l'estatus amb la roba i el cotxe. Trobar normal el pressupost del Fòrum de les Cultures amb el comitè de savis, el Dalai-lama i la placa fotovoltaica. Agafar-se la baixa sense tenir por, amb normalitat. Treure diners, si calia, d'un caixer aliè. Arrodonir-li a la cangur les hores que havia fet. Conèixer tots els pobres de la ciutat perquè sempre eren els mateixos i sempre els trobaves al mateix lloc. La frivolitat com a sistema de vida a reivindicar. No dir mai "Això és car" o "Això no m'ho puc permetre" perquè era propi de català agarrat. Viatjar en avió de manera habitual. Llençar iogurts caducats, perquè érem tan despistats que a nosaltres els iogurts ens caducaven, ostres. Queixar-se amb ironia de la dona de fer feines. El canvi climàtic com a principal problema de les nostres vides. El paper de plata als entrepans. Veure programes del cor a la tele "per dopar-me, per desconnectar..." Els privilegis del comitè d'empresa. Fer articles, sempre divertits i irònics, sobre les coses absurdes i potser indignants de la vida quotidiana.

Empar Moliner
"Coses d'abans de la crisi que ja hem oblidat". Ara, 23.05.2013

No hi ha setmana que no rebi una convocatòria de premi literari. L’Institut Alfons el Magnànim de la diputació de València en convoca un de novel·la negra, en espanyol no fos cas, que editarà Lengua de Trapo. De la Semana Negra de Gijón em recorden el concurs de contes que fan amb el Ateneo Obrero, i la setmana passada us informàvem del premi Agustí Vehí que farà la col·lecció Crims.cat. El negre ven, per això a RBA estan preocupats per la possibilitat de que el Departament d’Interior [Generalitat de Catalunya] no pugui pagar ni poc ni molt (ja en va retallar la dotació l’any passat) el premi Crims de Tinta què venen convocant la Generalitat i l’editorial. El bo del cas és que la crisi està donant un nou valor als premis. Fins fa poc els autors de renom no s’hi presentaven. La possibilitat de no guanyar-los, tot i que escassa, i les elevades bestretes contractuals que ja rebien els allunyaven de la brega concursal. Com a molt alguns optaven als premis majors si els convidaven a participar els editorials organitzadors; per la cosa de l’ego suposadament. Ara però les coses han canviat. Els avançaments econòmics s’han ensorrat completament. A qui fa un any donaven 12 o 14 a la firma ara li en donen 3, i a la majoria ni cinc. Tot i que és molt relatiu, l’argument és que no es ven res, un fet indiscutible si no es fa el que cal per difondre les virtuts del llibre. De l’opulència a la misèria de cop (això és bona gestió), ara els editors fan passar els autors per l’adreçador amb una versió moderna del pacte de la fam, i a aquests no els queda més remei que tornar als premis per viure. Penseu que, a un dels autors valencians actuals més populars, no li oferien ni 3.000 euros de bestreta per la seva darrera obra.

Rafael Vallbona
"Premis per tot". El Mundo Tendències, 16.05.2013

El meu sou d’ahir no pagarà els vostres dinars, ni el vostre cotxe, ni el vostre xofer. El meu sou d’ahir no pagarà els vostres viatges en primera classe, ni les pèrdues d’aquells bancs que no van compartir els seus benecis, ni el càrrec innecessari del vostre encunyat. Tampoc podré pagar les meves pròpies factures amb el meu sou d’ahir, ja que ahir vaig treballar gratis perquè jo sí que tinc una feina molt necessària, a la qual acudeixo cada dia pagant el transport de la meva butxaca, amb el sou retallat, les plantilles retallades, les substitucions retallades, les baixes retallades, un augment de les hores lectives, un augment de la ràtio d’alumnes, un augment de les hores de permanència al centre i una realitat social de pobresa i desnonaments difícil d’ignorar. I tot i així he decidit no cobrar, ja que el meu sou d’ahir servirà per fer sentir la meva veu, la veu d’aquells que cada dia hem de fer més amb menys, dels professionals de l’educació als que ningú pregunta a l’hora de fer una reforma educativa i que ningú s’escolta quan aquesta no funciona, ja que en aquesta democràcia de mentides en la qual vivim només qui paga té dret a ser escoltat. Escolteu-nos ara a nosaltres: SOS Educació pública de qualitat!! No a les retallades!! STOP desnonaments!!

Lara i 10 altres companys de l’IES Viladecavalls
"Jo no faig vaga". Publicitat ARA, 10.05.2013

La sensació de buit és una de les expressions més palpables de la crisi social. Centenars de milers d'habitatges buits; llocs de treball que es buiden dia rere dia, cada setmana hi ha algun company menys i els que queden no saben quant duraran; empreses que tanquen; guarderies i menjadors escolars buits perquè les famílies no ho poden pagar i els ajuts no arriben; urbanitzacions de segones residències buides perquè la gent s'ha de quedar a casa per no gastar i no hi ha compradors possibles; menys cotxes als carrers de la ciutat; els cinemes i els teatres cada dia més buits perquè el pressupost familiar ja no arriba per a la cultura; botigues amb els empleats a la porta perquè la sensació de buidor es fa asfixiant, i el tràgic buit que deixen les persones que se'n van perquè ja no aguanten més, una llista llarga que se'ns escatima per la por al contagi. Només s'omplen les cues de l'atur, les xarxes socials -esdevingudes refugi davant del desconcert- i les cases familiars on van tornant els que han fracassat en la seva emancipació. La sensació de buidor propaga el pessimisme. Queda el carrer, que encara és de franc, però fa anys que es va perdre l'hàbit de trobar-se, de crear espais comuns, i costa recuperar-lo. Els anys previs a la crisi, durant la bogeria nihilista que va fer creure que tot era possible, les elits van fer un món a la seva mida i van fugir de la societat. I no hi ha cap senyal que hi pensin tornar. Per això ara els costa reconèixer la dimensió de la tragèdia. Es miren la societat com si els fos aliena, com si es neguessin a entendre les conseqüències del deliri generat. I, així, caminem cap a un neofeudalisme financer, sense intermediació política entre el poder real i la ciutadania existent. És un gran buit que amenaça directament la pervivència de la democràcia, en una societat que viu una d'aquelles rares i extremes situacions en què a tots els nivells de l'estratificació social es donen fenòmens massius de desclassament, amb la consegüent propagació de la sensació de vulnerabilitat generalitzada. Una altra forma de buit que genera un vertigen contagiós i paralitzant.

Josep Ramoneda
"Buit". ARA, 28.04.2013

S'ha sabut que Xavier Bru de Sala cobrarà 120.000 euros per fer de comissari de l'Any Espriu que estem celebrant. No he estat mai comissària i ignoro si aquesta n'és la tarifa habitual. Ignoro si sempre s'ha pagat aquest preu i ignoro com es trien els comissaris. Ignoro el volum de feina que deu suposar ser-ne i ignoro si el preu es triplica quan en un sol any ets comissari de tres autors. Si fos així, me n'alegraria per la companya Laura Borràs, que va ser comissària de l'any Sales, Tísner i Calders. Diria, això sí, que la feina no és massa arriscada. Vull dir que deu ser difícil que et surti malament. En general, cada cop que hi ha l'any d'un escriptor que admiro, espero que passi ben aviat. Prego al cel que aviat els locutors dels programes deixin d'estar obligats a dir-nos "la frase Espriu del dia". Per sort, ja s'han acabat les lectures dramatitzades de Calders (massa dramatitzades) a la Fira del Llibre en Català. De comissaris sempre n'hi ha hagut. El que passa és que ara hi ha crisi i ens fem més preguntes. Quan es va esdevenir el Fòrum de les Cultures, per exemple, els que van redactar aquell text tan poètic amb els objectius de la cosa també devien cobrar una pasta. Aleshores, per cert, encara no estava ben vist criticar la despesa pública i a El matí de Catalunya Ràdio , amb en Bassas, vam tenir més d'una trucada perquè en fèiem burla amb en Quim Monzó. Tinc l'honor de dir que l'únic cop que m'han prohibit fer cap més pregunta ha estat en una roda de premsa del Comitè de Savis. Com que hi haurà més anys dedicats a escriptors i, segurament, més comissaris, tinc una proposta. I si celebrem els anys dels autors en vida seva? D'aquesta manera podrien ser ells mateixos els que es fessin de comissaris. Vull dir que segurament Espriu no va cobrar mai 120.000 euros de drets d'autor. I segur que cobrar-los per autocomissariar-se li hauria anat molt bé.

Empar Moliner
"No emprenyeu el comissari". ARA, 25.03.2013

Tothom vol fer un bon paper a la vida. És una figura retòrica, naturalment. Durant segles hem escrit sobre paper. Per metonímia, el suport ha acabat designant el contingut. Fer el paperot o perdre els papers són també trops d’ús comú. Però avui dia escrivim electrònicament. Els continguts suren ara en el núvol del ciberespai, a tot estirar romanen invisibles en algun disc dur o llapis de memòria. El paper ja no té tant de paper. Dècades enrere, els principals fornidors de paper domèstic eren els diaris. Amb paper de diari s’embolicaven els objectes i els entrepans, les dones estenien diaris per terra havent fregat (sí, les dones: els únics homes que fregaven eren els mariners) i el paper higiènic eren fulls de diari tallats en rectangles que es penjaven d’un ganxo en excusats i comunes. Amb paper de diari es feien les paperines d’adroguers i comerciants a la menuda. Em recordo rellegint distretament, en moments i situacions diversos, tots aquest fragments de diari difunt. Tot això s’ha acabat. Els diaris tenen actualment edicions electròniques i alguns no en tenen d’impresa. Inefablement, les versions electròniques van començar essent gratuïtes. Eren un obsequi que es permetien els editors. Fins que un bon dia el paper es deixà de vendre. Ha calgut restringir l’accés a les versions electròniques, és clar. O les compres, o et quedes sense. Algunes persones protesten. Sorprenent. Internet, en pocs anys, ha aconseguit que el món sembli de franc. Trobo esplèndid que moltes persones pengin a la xarxa documents de lliure accés, però la feina professional l’ha de pagar algú o altre. Això, o veurem com es degrada de pressa, mancada de dedicació, rigor i criteri. La publicitat no basta, els valors afegits s’han de contraprestar. Quan ningú no pagui res, els diaris tornaran als vàters. No serviran per res més.

Ramon Folch
"El paper dels diaris de paper". El Periódico, 24.03.2013

Cada cop em passa més sovint: vaig a comprar un llibre a Amazon i l'edició digital és més cara que la de paper. La indústria editorial ha après de seguida que la satisfacció instantània de tenir l'exemplar en pocs minuts, en comptes d'esperar dies que arribi per missatger el feix d'arbres morts i relligats, val més que el que s'estalvia en paper, tinta, emmagatzematge i transport. També podria, esclar, limitar-me a llegir aquestes novel·les d'un euro que omplen els catàlegs de les llibreries digitals, publicades directament pels seus autors sense altre intermediari que la botiga entre ells i els lectors. Se suposa que som en plena revolució de l'autoedició i que les editorials tenen els dies comptats. Jo espero sincerament que no sigui així. No tinc aspiracions de crític literari, però he llegit diverses d'aquestes novel·les digitals de baix cost -algunes d'un mateix autor, per si no havia encertat la bona- i puc dir que la majoria són impresentables en l'aspecte formal i en condicions normals no haurien aprovat ni un concurs escolar de redacció. Frases mal construïdes, reiteracions i faltes d'ortografia que posarien els pèls de punta a un aprenent de corrector. Queda molt modern declarar difunta la indústria editorial, però sense el finançament de la creació que representen els avançaments de drets als autors, sense la selecció d'originals que fan els editors i sense el tractament del text abans de publicar-lo, la qualitat mitjana del que surt en format digital tendeix a la baixa. I encara ho puc entendre quan es tracta d'obres d'aficionats, però quan hi ha intervingut un editor, només puc pensar que publica a l'engròs i sense filtrar, per veure si alguna de les obres cola i aleshores publicar-la en els canals tradicionals de paper. Seria una llàstima que s'acabés identificant el suport digital amb el contingut de baixa qualitat.

Albert Cuesta
"El miratge de l'autoedició digital". Ara, 12.03.2013

Amb 45 milions perduts en un any per la pirateria, ja hi ha editors catalans que s’estan plantejant seriosament abandonar l’edició de llibres digitals: “si ens han de robar, com a mínim que s’esforcin a escanejar-los”, diu un dels precursors de l’e-book en català. Ell mateix confessa que, “amb el poc que es venen no dona ni per pagar la conversió a e-pub”. Així, per obra d’un de cada dos internautes, que són els que accedeixen a descàrregues il·legals a Espanya segons les dades de l’Observatori de la Pirateria, i pel càstig polític d’un IVA abusiu, el llibre digital comença a esllanguir abans no s’hagi consolidat. El ministre Wert passarà a la història de la cultura a Espanya per haver cooperat en la mort d’un sector tecnològic innovador, que creix arreu, i que forma part de l’economia emergent i amb capacitat per a generar treball, que no ens en cal ara. Els defensors de la llibertat a la xarxa (llibertat de robar el que els plagui) en seran còmplices, mentre les empreses subministradores de connexió, què són les úniques que hi guanyen diners, es freguen les mans. Per què els pirates s’excusen en el preu dels productes culturals per a robar-los quan no n’hi ha ni un que deixi de pagar les abusives quotes a les telefòniques? Malgrat tot, els editors fan mans i mànigues per prevenir la catàstrofe. Joint venture i acords de col·laboració són el tema del dia quan parles amb algun editor. El darrer acord és sonat, segons que diuen els entesos: Roca Editorial serà distribuït per Random House, abandonant UDL. La sorpresa és col·lectiva, tothom coincideix a dir que el gran monstre sestà començant a moure’s, i ningú creu que la cosa acabi aquí. Tot sigui per foragitar el rèquiem.

Rafael Vallbona
"Rèquiem". El Mundo Tendències, 07.03.2013

Existeixen xarxes de suport a persones afectades per la crisi, menjadors socials o plataformes contra els desnonaments. Una de les entitats que fa de xarxa de suport als creadors, CEDRO, ha comunicat als seus membres la reducció radical de totes les ajudes socials i sanitàries. Només en casos molt urgents, CEDRO podrà ajudar parcialment escriptors o editors. El canvi de sistema de compensació per la còpia privada aprovat pel govern el desembre de 2011 buida de contingut real el concepte de dret d’autor, una idea què, a més de defensar la propietat de l’obra, ha de ser la base per a la supervivència econòmica dels autors. La dràstica reducció de la compensació per còpia privada, el boicot de les administracions i centres educatius a obtenir la llicència de reutilització dels continguts dels llibres i publicacions, i la negativa a remunerar com correspon per llei els préstecs dels llibres a les biblioteques, han ensorrat en la misèria els creadors literaris de l’estat. Si a això li afegim la caiguda de les vendes, la conseqüent escapçada dels pagaments de bestretes a la firma dels contractes editorials i la morositat d’algunes editorials en la liquidació dels drets corresponents als llibres venuts, no costa d’entendre que hi hagi molts escriptors que estiguin deixant l’ofici (redactant textos per a qualsevol agència es viu amb més dignitat) i d’altres que estiguin acceptant encàrrecs per escriure infectes subproductes editorials què, ara per ara, són l’únic que es ven. S’ha de menjar d’una cosa o altra, i quan la misèria truca a la porta, la dignitat, el talent i la creativitat salten per la finestra. O vostè treballa per amor a l’art i no es rebaixa mai als designis de l’empresa?

Rafael Vallbona
"Els miserables". El Mundo Tendències, 07.02.2013

El dissabte abans de Nadal hi va haver aldarull al Mercadal de Reus. Un home venia avions de paper als nens. La policia s'hi va atansar i li va dir que se n'anés. (...) ¿Per què la policia va fer fora l'home? Sembla clar: venia avions de paper als nens. De manera que, amb tota lògica, igual que farien amb qualsevol altra mena de top manta, li van dir que se n'anés. Gran o petit el negoci, tothom que en fa ha de pagar impostos, encara que molts creguin que el fet de parar una manta a la voravia els eximeix d'aquesta obligació per la pura patilla. (...) Les persones que hi havia al Mercadal de Reus el dia dels fets van fer costat a l'home dels avions de paper, en contra de la policia. Suposo que la imatge d'un home fent avions per als nens desperta la tendresa de la gent. Però hi ha un detall: l'home no feia aquests avions per regalar-los, sinó per vendre'ls. Per molt bonica i romàntica que a alguns els sembli la papiroflèxia, si se'n treuen diners és negoci i no escapa a cap de les seves obligacions tributàries. Per mi, però, el detall principal és un altre: que els nens l'hi compressin. Mai de la vida els nens de mig segle enrere hauríem comprat avions o vaixells de paper a ningú. Tant els avions com els vaixells ens els fèiem nosaltres mateixos, amb un full de paper. L'avió és l'origami més senzill i, per fer-ne un, només calen sis passos (o cinc, encara que no quedi tan bé). A més de l'avió senzill fèiem altres models més sofisticats: el delta, el triplà... Que ara els nens paguin perquè un home els faci un avió de paper significa que ningú no els ha dit com es fan, i que potser n'hi ha que no n'han vist mai cap. Aviat algú crearà una aplicació per a mòbils que explicarà com fer-ne; serà l'èxit 2.0 de la temporada.

Quim Monzó
"Aldarull al Mercadal". La Vanguardia, 02.01.2013

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors