«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Les dades diuen que l’ús de la llengua catalana retrocedeix en l’àmbit educatiu, entre alumnes i professors. De cop i volta, hem descobert una realitat que sembla força complicada. La primera pregunta que em ve al cap és senzilla: per què hi ha nens i adolescents (fins i tot fills de famílies catalanoparlants) que abandonen el català, fins a convertir-lo en una cosa estranya al seu dia a dia? Les respostes habituals ja les sé (predomini del castellà en el món del lleure, les xarxes socials i les subcultures del jovent) i no nego que tinguin molt de pes, però hi ha alguna cosa més, alguns factors que potser fa mandra abordar, perquè tenen a veure amb conceptes que són delicats i que semblen passats de moda. Abans de continuar amb les meves cavil·lacions, vull fer una mica d’història familiar. Tots els parlants tenim una relació personal amb les llengües que sentim pròpies o fem servir amb més o menys eficàcia. Soc fill d’una catalanoparlant i d’un castellanoparlant que, de jove, va abraçar el català mitjançant les amistats i les aficions, com el teatre amateur, que podia representar algunes peces en català, tolerades pel règim. Sota la dictadura, el meu pare —que encara parla en castellà amb els seus germans— va fer una mena d’immersió sense adonar-se. A casa dels meus pares, el català era l’idioma habitual, no així a casa dels meus avis paterns, que ho feien tot en castellà però entenien la llengua de la meva mare. Els meus pares em van portar a una petita escola de pedagogia activa que, aprofitant les escletxes del tardofranquisme, feia totes les classes en català; va ser una decisió pràctica, gens política: era el col·legi més a la vora de casa. No he tingut mai cap problema per treballar en els dos idiomes. Per bé que penso en català, em considero un bilingüe de llibre, un cas que demostra que fer els estudis en català i provenir d’un entorn catalanoparlant no et fa impermeable al castellà, ni de broma (contra el que diuen alguns). Torno a les cavil·lacions. Cap llengua és només un mitjà per comunicar-se, una obvietat que ara alguns volen amagar. Potser només amb excepció del globish (aquest anglès que molts parlem com podem), tots els idiomes són també un signe d’identitat. Que les llengües siguin identitàries no és ni bo ni dolent, és una realitat que, si fem cas al savi poliglot George Steiner, implica riquesa per a tota la humanitat; per això, la mort de qualsevol llengua és una pèrdua també per aquells que no en som parlants. Les llengües multipliquen les visions del món, és notori que aprendre un idioma és una manera de redescobrir el que ens envolta. Els parlants triem (quan podem) quina llengua fem servir en cada situació i aquesta tria, en el cas català, té a veure amb inèrcies però també amb allò que els moderns anomenaven la consciència. Fruit de la meva consciència lingüística, intento practicar sempre a Catalunya el bilingüisme passiu (cada interlocutor parla el seu idioma matern perquè tots dos coneixen el de l’altre), però hi ha moments en què això no és possible i canvio sense problema. Dit això i sortint de la meva experiència, seria trampós negar que, moltes vegades, parlar català exigeix un plus de motivació que, en general, no exigeix el fet de parlar castellà a Catalunya, on les inèrcies juguen a favor de l’idioma més fort demogràficament. He escrit motivació i no he escrit militància, perquè aquesta paraula té connotacions antipàtiques, però no vull enganyar el lector: parlar català, en determinats entorns i situacions, obliga a ser un militant, cosa molt pesada. I aquest és un gran problema, perquè ningú vol haver-se de justificar constantment. L’any 1982, ser militant no estava mal vist, per això la immersió va comptar amb la complicitat de famílies castellanoparlants quan va engegar en una escola de Santa Coloma de Gramenet. Avui, l’esperit dels temps convida el parlant de la llengua més feble a replegar-se. Hem oblidat que els llaços emocionals amb un idioma poden afeblir-se o trencar-se, com ha escrit Salvador Cardús. Alguns consideren que tot això és una conseqüència del creixement de l’independentisme i d’un partit espanyolista com Cs; no dic que el procés no hagi modificat algunes actituds, però l’estranyament que molts nens i joves senten avui davant del català sembla prepolític, tant com l’apropament que va fer el meu pare a la llengua del teatre de Josep M. de Sagarra als tristos anys cinquanta.

Francesc-Marc Álvaro
"Cavil·lacions d’un catalanoparlant". La Vanguardia, 11.11.21

Cada ciutat té un barri marginal on hom es pot proveir de droga. A Palma hi ha Son Banya, una barriada que es va crear el 1968 en uns terrenys cedits a l’Associació Pro Integració dels Gitanos de Mallorca. Hi van anar a parar els que vivien a les barraques del Molinar i Son Pardo. Detalla la Viquipèdia que tan sols l’1% dels habitants ha completat l’educació primària. Dissabte passat, un senyor d’origen cubà hi va anar a buscar cocaïna. Segons explica Última Hora, va pagar, se’n va anar i, quan va haver tastat el gènere, es va indignar perquè li va semblar de poca qualitat. Va agafar una pistola, va tornar a Son Banya i va començar a disparar. Els veïns es van emprenyar encara més que no pas s’havia indignat l’home, tant que el van envoltar amb la intenció de linxar-lo. No ho van aconseguir perquè van arribar patrulles de policia que els van aturar i, de passada, van detenir l’home i li van prendre la pistola. No hi ha res pitjor que un client insatisfet. Un altre exemple recent: fa quinze dies l’Audiència navarresa va absoldre el guàrdia civil que dos anys enrere va entrar a una cafeteria de Legarda i va demanar “un café solo, largo y con hielo”. No li va agradar la manera com la cambrera l’hi va servir, motiu pel qual la va detenir, se la va emportar a la caserna i la va tenir allà fins a la matinada. Un altre exemple: fa un mes, a Oviedo, un home devot se’n va anar a la catedral, a la missa de quarts de set de la tarda. Quan va haver acabat, es va atansar a la sagristia, es va encarar amb els dos capellans i el sagristà que hi havia dins i, a crits, els va notificar que tant la missa com l’homilia li havien semblat un rave. I com que duia paraigua perquè era un dia plujós va començar a clavar-los cops de paraigua. Un dels capellans i el sagristà van ingressar a urgències perquè els curessin els trencs del cap.

Quim Monzó
"Res com un client satisfet". La Vanguardia, 23.10.21

El Govern de la Generalitat preveu aplicar l’ús del certificat de vacunació per obrir l’oci nocturn, o com a recurs que eviti tancar activitats en el cas que l’epidèmia empitjori. L’anomenat passi covid ja es fa servir en altres països per accedir a locals determinats o anar a la feina. Legisladors, juristes i metges analitzen si la mesura és discriminatòria, vulnera drets i resulta idònia, mentre s’estudia (espero) quin abast té la seva efectivitat. L’OMS s’hi oposa fins que pugui establir-se un sistema uniforme. El debat públic té un caramull d’opinions diferents. Sobre aquest tema (en general, no centrat a Catalunya), sobretot tenc preguntes. Per quant de temps s’aplicarà? Qui s’encarregarà de comprovar el QR dels clients? El propietari de l’establiment? El cambrer o dependent? Un revisor contractat per a això? Un guàrdia urbà? Els qui no tenguin la pauta completa de la vacuna, o no s’hagin vacunat, podran accedir al local si es fan un test d’antígens a la porta, com a molts llocs de Portugal? Què es considerarà pauta completa? Dues vacunes? Tres? El recordatori anual? Què passa si perds el mòbil, te’l roben, s’espatlla o et quedes sense bateria? Què passa amb els menors de dotze anys –de moment no vacunats– si el passi covid acaba essent obligatori a restaurants, cinemes, museus o teatres, per exemple? No podria plantejar- se un dret d’admissió, i que cada establiment decidís aplicar o no la condició del passaport covid? I que siguin els clients els qui valorin si els fa res ser en un lloc on no s’ha fet aquest control. En el cas de Catalunya, quin és el criteri per implantar-lo a l’oci nocturn, però no a les universitats? El passi covid no perpetuarà el botellot? De nou en general. Quines garanties hi ha que no establesqui un precedent i s’estengui a d’altres paràmetres? A la vacuna de la grip, o a l’historial mèdic de cada persona, o fins i tot a la llista de medicaments que hagi comprat últimament, a veure si no són per a la gastroenteritis o la tos ferina, molt contagioses. Què es farà amb les dades recollides? Com s’evitaran el pirateig, la falsificació i el mercat negre (de dades i de passaports)? Algú contestarà en aquestes preguntes i respondrà per elles? O la mesura es durà a terme com s’han dut a terme totes les restriccions en nom de la pandèmia?

Llucia Ramis
"Preguntes sobre el passi covid". La Vanguardia, 26.09.21

A casa, l’estiu ha arribat amb un regal. La meva filla gran i el seu company ens han omplert la casa d’alegria portant al món un nen. M’han fet avi! Com que sóc primerenc i el fet és molt recent, encara no sé ben bé quin serà el meu paper, però començo a intuir que ser avi és una mena de paternitat atenuada i a la vegada magnificada: atenuada, perquè la responsabilitat d’alimentar i d’educar el nen és dels pares, i la de l’avi només és subsidiària o complementària; però magnificada perquè el sentit de continuació és més profund, perquè des de la talaia de la seixantena es veu millor la trajectòria recorreguda i fa més il·lusió d’imaginar la que el nounat recorrerà. A aquest xicotet que marca el ritme de la casa amb els seus àpats i els seus plors, que ens té tot el dia en suspens amb les seves deposicions, regurgitacions i eructacions, que atrau com un imant l’atenció de tothom que l’envolta, ¿quins camins li reserva el fat? ¿Serà professor de matemàtiques, com el seu avi patern? ¿Serà metge, com un dels seus rebesavis? ¿Voldrà córrer món i escollirà una professió que li permetrà anar d’un lloc a l’altre, com la del seu pare o com la meva? ¿Serà un home familiar, sedentari i monògam o es casarà tres cops amb dones de països diferents? ¿Omplirà casa seva de menuts que, després d’una entremaliadura, exhibiran als ulls una llum que ens recordarà el meu pare o un oncle mig oblidat? Espero tenir la sort de veure-ho i córrer encara per aquesta vall de llàgrimes, amb les xacres corresponents, quan diagnostiqui el primer pacient, quan tingui un fill o quan presenti les cartes credencials a alguna testa coronada. De moment, al jardí de casa, a Son Servera, hem celebrat el seu naixement plantant un lledoner, perquè s’hi agermani i, si mai els fils de l’atzar se li embullen, sàpiga on té les arrels. ¿Com serà el món en què viurà? No ho sé, no ho puc saber, però m’aventuro a dir que serà a la vegada molt diferent i molt semblant al d’ara. No cal tenir una bola de vidre per predir que el carrusel d’avenços tecnològics que ho revolucionen tot des de fa trenta anys continuarà. Ves a saber quines sorpreses li tenen preparades la intel·ligència artificial, la biogenètica i els algoritmes que ens governen amb mà de ferro. Però les grans coses no canviaran. Un dia s’enamorarà. Un dia se sentirà sol. S’haurà d’obrir camí amb esforç i perseverança. La vida li donarà alegries i clatellades. Coneixerà el desig, el plaer, la frustració, l’angoixa, el dolor. Sofrirà fracassos i contratemps: tant de bo no li siguin només un fre sinó un estímul. Llegir Montaigne li farà tant de profit com a nosaltres. ¿Marcarà el canvi climàtic la seva existència, com la ciència augura? Per negar l’impacte de l’escalfament del planeta cal no haver vist cap telenotícies des de fa anys. Potser els governs seran capaços d’aturar-lo o algú descobrirà algun remei miraculós, o potser s’escauran totes les calamitats que ens anuncien i alguna més. Però, passi el que passi, intueixo que la roda del món continuarà rodant. I encara que les temperatures hagin pujat tant que el xampany més excels vingui d’Escandinàvia, espero que un dia en pugui obrir una ampolla per donar la benvinguda al primer net, com vam fer nosaltres. ¿Quins consells li donaré? Recordo haver llegit a algun lloc que a Indira Ghandi, que va ser primera ministra de l’Índia quan encara no era gens freqüent veure dones encapçalant governs, el seu avi n’hi va donar un molt encertat. Li va dir que al món hi ha dues classes de persones, els que fan la feina i els que s’apunten el mèrit, i li va recomanar que mirés sempre de ser del primer grup, perquè hi ha menys competència. Jo, així de cop, si hagués de pensar en res, li recomanaria que aprengui a somriure quan alguna cosa el decebi. S’estalviarà molts maldecaps. Però la nostra relació acaba tot just de començar i espero que duri molts anys, de manera que em reservo el consell i la possibilitat de donar-n’hi un de millor quan se m’acudeixi, o d’esperar a veure què vol fer i aconsellar-li que ho faci, que potser és el més sensat i el que l’ajudarà més. O de no atabalar-lo amb consells que no m’ha demanat i limitar-me a gaudir de l’alegria i de les ganes de viure que irradia, com un bon avi.

Carles Casajuana
"El primer net". La Vanguardia, 09.08.21

Al diccionari, la tercera accepció de la paraula mascle és tecnològica: “nom de certes peces que encaixen en el forat d’una altra, anomenada femella”. En dona un exemple d’ús: “el mascle d’una aixeta”. De f emella, la tercera accepció és també tecnològica: “peça de metall, de fusta, etc., amb un buit o forat, normalment roscat, en el qual hom introdueix una altra peça, anomenada mascle”. És evident que, amb els temps que corren, aquests termes són improcedents. Estàs muntant una prestatgeria metàl·lica, vas ficant cargols als forats del muntant per encabat fer-los encaixar amb els forats de la lleixa. Però per acabar la feina necessites femelles que s’acoblin als cargols per l’altra banda, per assegurar que tot quedi ben fort. A la butxaca en portes unes quantes però has fet curt i en necessites més. Dècades enrere, sense cap problema hauries demanat més femelles a la persona que t’ajuda en el muntatge, però ara fins i tot tu t’adones que és un terme clarament sexista que té els dies comptats. De moment, qui ha llançat el crit d’alerta són els fabricants d’aparells d’àudio, que han decidit que els jacks, els connectors de cables d’àudio, deixaran de fer servir les paraules mascle i femella. Volen “implementar una terminologia unívoca en tot el sector, en un esperit d’inclusivitat i uniformitat”. Qualsevol cosa menys mascle i femella. ¿On s’és vist que cables, cargols i endolls es passin el dia copulant de manera binària? El pas següent serà trobar un nou nom per als dispositius amb tres derivacions que permeten connectar fins a tres clavilles en una mateixa presa de corrent. En diem lladres i és injust anomenar-los amb un substantiu que, amb el Codi Penal a la mà i sense un bon advocat, els podria dur de pet a la presó, i mira que són fàcils de localitzar, perquè sempre són al mateix prestatge de la ferreteria.

Quim Monzó
"Entre cables i cargols". La Vanguardia, 29.07.21

Paraules i conceptes que els nostres pares i avis no feien servir, bé perquè no existien, bé perquè no necessitaven un vocabulari refistolat i propens als contagis: empatia, resiliència, implementar, transgènere, espòiler, gestació subrogada, videoconferència, influencer, ergonòmic, procrastinació, perimetrar, preqüela i domòtic. L’adjectiu digital només l’aplicaven a les empremtes, i el concepte cibernètic —i l’omnipresent abreujament cíber— pertanyia al regne de la ciència-ficció. No s’omplien la boca amb anglicismes com feedback, briefing, coach, runner, fashion, trending topic, on fire, cash flow, random, celebrity, brainstorming, dress code, streaming o checklist . Tampoc s’encaparraven a sortir de la zona de confort, potser perquè havien nascut i crescut en zones en què el confort era a) una possibilitat remota o b) un luxe. No parlaven de poliamor, ni agendaven, ni externalitzaven, ni se sotmetien a la loteria inexorable dels algoritmes. Tampoc no havien hagut de suportar realitats com el reggaeton i per fer-se els interessants no els calia apel·lar a adjectius com distòpic o disruptiu. A la cuina, no emplataven: es limitaven a posar les coses dins del plat sense fer escarafalls ni les contorsions coreogràfiques d’alguns xefs. I si visitaven un celler no se sentien enoturistes sinó bevedors afortunats. No eren ni turismofòbics, ni vigorèxics, ni homoparentals. Els telèfons que feien servir no eren intel·ligents i si necessitaven una contrasenya per accedir a algun àmbit reservat l’aprenien de memòria sense atribuir-li la condició de password. Eren més desconfiats i escèptics que conspiranoics, en una sobretaula no parlaven de feminazis, no deien mai tots- totes-i-totis i als gintònics no hi afegien ni cardamom, ni oli de xia ni extractes de bava de cargol. No els agradaven els abreujaments com presi , finde, promo, pel·li o furgo. Sabien que existien els vegetarians però no que s’imposarien tendències com el veganisme, cada vegada més estès. Si després de la feina anaven a prendre una copa, mai no tenien consciència de ser part de la litúrgia afterwork ni de combregar amb les ofertes d’una happy hour . Si els estafaven, no era per haver apostat temeràriament per bitcoins de rendibilitat avara i si duien bruses, abrics o bosses que imitaven la pell d’un lleopard o d’una zebra, no ho feien per seguir la moda animal print sinó per impressionar les companyes de bingo. No tenien comunity manager ni menjaven cupcakes . D’una persona extravagant no en deien friqui i pronunciaven paraules com carmanyola amb una naturalitat més genuïna que quan avui parlem de tàpers. I quan els ensarronaven amb notícies falses o mentides, no se sentien víctimes de fake news sinó enganyats a seques.

Sergi Pàmies
"Vocabulari d'abans". La Vanguardia, 23.07.21

Tafanejant a la llibreria Laie, m’assabento que aquest any es compleix el centenari del naixement de Joan Triadú. “Pedagog, escriptor, crític literari i agitador cultural”, llegeixo a la coberta de les seves memòries, Memòries d’un segle d’or (Pòrtic, 2021), “Joan Triadú fou un dels noms fonamentals de la història de Catalunya del segle XX”, i jo sense assabentar-me’n. I el pitjor del cas és que, farà cosa de mig segle, quan jo exercia d’enfant terrible a les pàgines del Tele/eXprés , vaig tenir la gosadia, vaig cometre el disbarat, la barbaritat de donar-li un paper de protagonista en el que vaig batejar com a “la cultureta”. Per què? Doncs perquè el feia responsable, amb altres col·legues seus, de la negativa de concedir-li a Josep Pla el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Se’m feia molt difícil de pair que aquell personatge que el meu pare m’havia donat a llegir quan jo tenia 10 anys, perquè em fes una idea del que era la prosa catalana, perquè em fes una idea de la seva excel·lència, la gent de l’Òmnium Cultural —dels quals Triadú era el cap visible— es negués a concedir-li el premi. Sabia, com ho sabien els meus amics Terenci Moix, Papitu Benet, Montserrat Roig, Josep Elias, Josep Maria Carandell, Ramon Barnils..., que Pla no era cap angelet, que havia fet d’espia franquista a Marsella, però era, érem de l’opinió que la seva conducta no tenia res a veure amb l’excel·lència de la seva prosa. Quan algú treia el tema de Pla i del Premi d’Honor, la meva opinió coincidia amb la que anys més tard, arran de la mort de Pla (1981) li vaig llegir a Jordi Pujol a El Correo Catalán. Preguntat per les seves connotacions franquistes, el President va dir que “això té molt poca importància” i va afegir: “El que realment té importància són les coses com la llengua, la terra i la convivència”. Pujol va indicar que d’aquí a quatre dies ningú recordaria aquestes petiteses i, en canvi, d’aquí a cent anys els nens de les escoles estudiarien amb textos de Pla i aprendrien a estimar la nostra terra. I en altres declaracions (a El Periódico ) va dir: “Crec que s’ha fet una gran injustícia amb Pla”, es referia al Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que sempre li va ser negat. No li van donar el premi però el president Tarradellas li va lliurar la Medalla d’Or de la Generalitat (jo vaig tenir la sort de ser convidat a aquest acte que va concloure amb un dinar al Palau de la Generalitat). En les memòries de Triadú —que em vaig comprar a Laie (21 euros)— aquest explica els motius pels quals no li van concedir el premi a Pla. “En les bases del premi es diu que es premiarà una persona que ‘per la seva obra, literària o científica, escrita en llengua catalana, i per l’exemplaritat de la seva tasca intel·lectual hagi contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans’”, escriu Triadú. I afegeix: “És a dir, sense interrupció, i en el cas de Pla no va existir aquesta continuïtat”. Per què? Doncs perquè l’any 1939, quan Barcelona va ser ocupada per les tropes franquistes, “malgrat la persecució a què immediatament fou sotmesa la llengua i la cultura catalanes”, escriu Triadú, “en un autèntic intent de genocidi cultural, (Pla) va contribuir a la propaganda franquista i anticatalanista des de la direcció de la rebatejada La Vanguardia Española”. Total, que si a Pla no li van donar el premi no va ser perquè no fos un prosista excepcional, sinó perquè la seva conducta no s’ajustava a les bases del premi. O dit d’una altra manera: les bases del premi van ser redactades (per Albert Manent) perquè no se li pogués concedir el premi a Josep Pla. I jo vaig cometre el pecat imperdonable d’inventar allò de “la cultureta” en què van trobar cabuda “el gran Triadú” (Jordi Amat dixit) i els seus companys. El que jo ignorava és que a Triadú no li va fer cap gràcia això de la cultureta. Triadú escriu en les Memòries : “Sortides de to com aquella van portar a intervenir Joan B. Cendrós (Òmnium), prop de Manuel Ibáñez Escofet (alhora director del Tele/eXprés), amb el to ofès que el director del diari es mereixia, altrament una persona respectable i amb un historial que arribava fins la Federació de Joves Cristians de Catalunya”. Poca conya. Total, que l’ofès senyor Joan Baptista Cendrós, el nostre ministre de Colònies i Perfums, va amenaçar el cristià d’Ibáñez Escofet de retirar l’anunci del Floïd del diari si “l’imbècil del Sagarreta tornava a tocar-nos els collons amb aquesta ximpleria de la cultureta”. Això és el que em va explicar el meu director mentre m’obsequiava amb un whisky a la barra del Bar Sol. No cal dir que Ibáñez Escofet era un fan incondicional de Josep Pla. Uns mesos més tard ens portaria a Terenci i a un servidor a dinar amb l’autor d’El quadern gris a La Gavina de S’Agaró.

Joan de Sagarra
"Triadú, Pla i la cultureta". La Vanguardia, 18.07.21

Vaig néixer en una època en què el record de la guerra i les penalitats de la postguerra era ben viu. L’estalvi era el gran mite. Just quan el net naixia, l’avi o el padrí li obria un compte a La Caixa. Ens van inclinar a posar a la guardiola els dinerets que recollíem de l’oncle o de la visita a les ties de Cartagena. Però, arribats a l’edat adulta, vam descobrir que, al banc, el diner s’hi evaporava. La inflació (atenció: que torna!) deprimia l’estalvi. La bombolla immobiliària que en el tombant del segle no va parar d’inflar-se va ser imposada per banquers i governs. Els empleats de banca et repetien: “Aquest diner és mort! L’has d’invertir en un pis!”. Va venir la crisi. El totxo es va enfonsar i ens va arrossegar a tots plegats al desert econòmic, que la covid ha rescalfat. Ara es torna a dir que el totxo és un bon refugi, però de tot arreu arriba la mateixa propaganda: “Pobre de qui no tingui un fons de pensions privat!”. Aquesta segona trampa potser no esclatarà tan espectacularment com la primera, però obliga a jugar per força a la ruleta. A la borsa. Una borsa que no depèn ni tan sols dels governs. El diner va fent la volta al món cada dia de manera abstracta i les teves modestes inversions poden naufragar en qualsevol escull inabastable. A la caixa de l’Estat només hi ha deute. La caixa de les pensions és buida. Europa potser pagarà la reconstrucció econòmica però els pensionistes alemanys o holandesos no deixaran anar ni un euro per emparar la vellesa dels seus col·legues del sud. En aquestes condicions, caldria un replantejament profund de la solidaritat col·lectiva, però l’estúpida pervivència de les dues Espanyes (i del conflicte territorial) fa que no es pugui parlar de res important. Des de la crisi del 2008, les famílies practiquen una gran entesa intergeneracional. La pensió de l’avi contribueix als estudis del net. Allà on no arriben les joves parelles, hi arriben els pares i els sogres. Es tractaria de projectar aquesta solidaritat íntima a nivell públic, general. Com que la conflictivitat política ho impedeix, el ministre ens ha convidat a afrontar el repte de les pensions a la manera clàssica. Divide et impera. Guerra de generacions. Sempre tan impotents, els polítics confien que acabem culpant-nos els uns als altres de la ruïna de les pensions.

Antoni Puigverd
"Divide et impera". La Vanguardia, 11.07.21

He llegit l’informe d’indult de la sala penal del Tribunal Supremo del govern d’Espanya per als presos de l’1 d’Octubre. M’ha deixat perplexa el paràgraf que parla de les mobilitzacions, i que els copio: “Las movilizaciones de las que da cuenta el hecho probado de nuestra sentencia podrá discutirse si fueron permanentes o esporádicas, pero está fuera de cualquier duda que ni fueron pacíficas ni fueron democráticas”. Bé. Alguns de nosaltres hi érem. Com segur que ja he explicat, vam estar asseguts a les taules del Nostrum que hi havia allà, a la rambla de Catalunya, a uns metres de la conselleria d’Economia que estava escorcollant la secretària judicial, que ja va declarar que va “sentir” parlar a través d’un megàfon Carme Forcadell (a qui s’ha condemnat per sedició, però també se l’hauria hagut de condemnar per bruixeria, perquè allà no hi era). També va veure cares d’odi enganxades al vidre de la porta de la conselleria, tot i que la porta –els que hi eren saben què dic– té barrots de ferro (de vidre no n’hi ha gaire) i la gent estava separada de la porta un metre o més, perquè la custodiaven els Mossos. Si érem al carrer, asseguts; si els periodistes van pujar al damunt del cotxe, com els Jordis, per fer fotos; si al cotxe hi havia armes i estava obert, potser és que aquell dia va ser el dia triat per organitzar “el tumulto”. Recordeu que de la paraula tumulto ens en van començar a parlar dies abans, per justificar, segurament, el tipus penal. Què vol dir que les concentracions “no van ser pacífiques, ni democràtiques”? Com són les concentracions no pacífiques i no democràtiques? Violentes i dictatorials? Sí? Amb els Jordis suplicant a la gent que se n’anés a casa? Què vol dir que ha quedat “provat”? Com? Amb el “testimoni” de l’Enric Millo?

Empar Moliner
"L'informe". ARA, 27.05.21

Estrenem el 2021 i hi fem els primers passos com aquell que es calça unes sabates noves a la sabateria. Si el 20 va ser l’any de la pandèmia, el 21 serà l’any de la vacuna. Més enllà d’això, ves a saber. De fet, els tres darrers anys acabats en 1 ens han portat al món tal com el coneixem avui. 1991: desapareix l'URSS. Increïble. Molt més que un centre de poder polític, l'URSS era el centre de tot un sistema de creences que el dia de Nadal va fer fum, fum, fum. El capitalisme i l'ànsia de llibertat havien guanyat la Guerra Freda. El 2001 vivim l’atemptat a les Torres Bessones, un atemptat espectacular amb formes de màrqueting global que acaba amb el lliurament de part de la nostra llibertat a canvi, diuen, de més seguretat. 2011: Fukushima. Un terratrèmol que provoca un tsunami, que provoca una crisi nuclear que ens recorda la dificultat de la partida entre la natura i el desenvolupament humà. Estem avisats.

Antoni Bassas
"Dels anys acabats en 1". ARA, 01.01.21

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors