«Els Quatre Gats»- Fòrum d'opinió independent

«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri

«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]

Jaume Junyent és una persona pastissera a qui la Inspecció de Treball ha multat amb 7.500 euros o eures per un anunci en què oferia un lloc o lloca de feina a un mestre o mestra pastisser o pastissera sense fer ús del preceptiu i preceptiva llenguatge inclusiu i inclusiva. Malauradament, la seva empresa —Pa Artesà— el va redactar segons les normes gramaticals, en les quals, per no discriminar, el masculí s’aplica a tots dos gèneres. L’empresa de Junyent té trenta forns o fornes de pa i pana repartits i repartides per la província de Barcelona, cap i casal i capa i casala inclòs i inclosa. Dimarts, a La Vanguardia, el responsable de comunicació de l’empresa explicava al company o companya Josep Fita que, a l’obrador o obradora de Santa Perpètua de Mogoda on fabriquen els productes, el 80% de treballadors o treballadores que hi tenen són dones de sexe femení, en totes les categories professionals. En total, de 150 treballadors o treballadores que hi ha a l’empresa, 115 són dones, no sé si totes binàries o binaris o si també n’hi ha de trans, perquè això no ho va explicitar. A l’entrevista amb Josep Fita, el cap o capa de comunicació acabava expressant la confiança que la jurisprudència els sigui favorable i tot acabi en no-res, ja que tots i totes els casos i les cases semblants i semblantes (vet aquí un adjectiu que des d’avui desdoblaré) s’han acabat arxivant: “Podem tenir algun defecte, però no som masclistes”. Fa dos anys, Junyent va guanyar el premi al millor xuixo del món. Si jo fos ell, per demostrar a la policia de la moral la meva bona voluntat, des d’ara als aparadors retolaria aquest producte celestial com a xuixos i xuixes. Jo me’n compraria un (o una) i el pròxim dia de Nadal me’l menjaria a poc a poc mentre observo com, a còpia de garrotades, el meu net o neta –una altra qüestió que algun dia també haurem de debatre– fa cagar el tió o la tiona.

Quim Monzó
"El xuixo i la xuixa". La Vanguardia, 17.12.22

Que tanqui una llibreria a Barcelona no és una notícia infreqüent, ni del tot irrevocable: unes tanquen i d’altres, més petites habitualment, s’inauguren. Però és una notícia alarmant que hagi tancat precisament la llibreria Alibri , abans Herder, al carrer de Balmes entre Diputació i Gran Via. En aquella llibreria, els estudiants de la UB de sempre i fins als anys 1980 s’abastien dels manuals per als estudis, dels diccionaris i dels llibres d’esbarjo que llegien. Era una època en què quasi tots els estudiants de lletres procedien de famílies de les classes alta i mitjana barcelonines, i rebien regularment uns diners dels progenitors per gastar-los en llibres. Ho feien, i amb profit. De fet, no solament compraven llibres a la famosa Herder, sinó també en una sèrie d’establiments a la vora de la Universitat, al carrer de Pelai i, sobretot, a la ronda Universitat. Repassant mentalment el nom d’aquelles llibreries ja fa temps desaparegudes, un recorda la Bosch, la Bastinos, la Castells, i potser alguna més perduda en la memòria. Eren negocis que vivien de les visites assídues que hi feien els estudiants. Les tres que acabem d’esmentar van desaparèixer ja fa anys. Ara cau la que hi havia més a la vora de la Universitat, Alibri, i això mereix un funeral de primera i una reflexió. El funeral el deixarem per als amos i els dependents de la casa; la reflexió és la següent: d’una banda, sembla que, amb l’auge de la informació digitalitzada i l’ús d’ordinadors, tauletes i telèfons intel·ligents (?!), els estudiants ja no necessiten llibres. Estudien (els que ho fan), preparen els exàmens i fan els treballs de curs amb l’assistència d’aquells estris que hem esmentat; d’altra banda, la mitjana d’ingressos, proporcionalment, de les famílies que tenen fills cursant estudis d’història, literatura o filosofia, és inferior al que havia estat: avui és un luxe —o una vocació gloriosa— fer una carrera d’humanitats, atesa la manca de sortides i la situació de descurança general de l’educació i de les institucions de cultura del país i de la capital. És causa de pena urbana veure que desapareixen llibreries, però és causa de preocupació i de dolença sapiencial que els llibres no formin part del “mobiliari” habitual en l’habitació d’un estudiant: ja no creuen que hagin de tenir, o no poden tenir, una biblioteca pròpia. Potser prefereixen gastar els diners que tenen, migrats, en coses que no poden ser fàcilment substituïbles per internet. L’adeu a Alibri significa l’adeu a la manera com s’havia estudiat des de Gutenberg fins fa pocs anys, i costa pensar que la tendència arribi a revertir-se.

Jordi Llovet
"Els estudiants ja no llegeixen llibres". ARA, 06.11.22

Des de sempre, l’Ajuntament de Barcelona ens regala renders preciosos. (Abans de continuar, per si algun lector no sap què són, direm que són aquestes imatges que simulen el resultat final d’un projecte, urbanístic per exemple. Si el paisatge fos real, amb una càmera de vídeo que els enregistrés n’hi hauria prou, però com que són inexistents, els crea un programa d’ordinador.) Doncs bé, quan el projecte es materialitza, si és que es materialitza, veus que s’assembla com un ou a una castanya al que el render prometia. Com que ja només falten sis mesos per a les eleccions, fa uns dies van presentar en societat l’últim que han fet. Amb música motivadora hi veus la Via Laietana, Consell de Cent, les Glòries, la Diagonal i la Meridiana, tot robòticament idíl·lic i espaiós, tan inversemblant com una selva primaveral al desert d’Atacama. ¿On són les motos, on són els patinets, on els lladres de carteres, on el guiram infestant-ho tot? ¿On és la gent que dorm al carrer, on les pixarades pels racons, on l’acumulació de bosses d’escombraries a tocar dels contenidors, on els monopatins en qualsevol direcció, on els vòmits que s’eternitzen als carrers, on els parterres amb les plantes resseques? Als renders que ensenyen per aconseguir els vots de la ciutadania tot això no hi és. Són una pel·lícula futurísticament optimista. Però fa temps que ens afaitem i sabem que sempre ens regalen renders semblants que després, a la realitat, no veus per enlloc. Són com aquells preciosos diorames de pessebres que pels volts de Nadal exposaven a la Rambla, a tocar de l’església de Betlem. Quan arriba la Candelera tots els pessebres es retiren i es desen fins al Nadal següent. Doncs amb aquests nous diorames anomenats renders passa una cosa semblant: l’endemà de les eleccions es desen ben desats per treure’ls de nou a les eleccions següents, i així tornar a il·lusionar la canalla.

Quim Monzó
"Un món feliç". La Vanguardia, 25.10.22

El departament d’Igualtat i Feminismes ha fet una campanya reivindicant el topless sense mostrar mugrons femenins, cosa que, per dir-ho com se sol dir, “ha encès les xarxes”. És que si n’hagués mostrat, la campanya no s’hauria pogut penjar a les xarxes (i no les hauria encès). Però anem al contingut. "Mai més una dona expulsada d'un espai per ser dona", et diuen. I et diuen també: “La sexualització de les dones comença de petites i ens acompanya tota la vida. Que hàgim de cobrir-nos els pits no és normal, és discriminació". Dir que t’expulsen d’un espai “per ser dona” és una victimització tramposa, que no em sembla gens feminista. Però parlem de la “sexualització” de les nenes. Hi ha nenes preescolars que demanen biquini, i el demanen, justament, per ser distingides dels nens, o perquè volen imitar les grans. Jo no ho veig tan perniciós. També n’hi ha que no volen biquini, perquè no se senten nenes o perquè no els fa res ensenyar el tors. Doncs perfecte. Cap als vuit-deu anys, n’hi ha que, quan encara no tenen pits però ja tenen el botó mamari desenvolupat, volen tapar-se aquesta part del cos. Doncs que ho facin. També hi ha nenes que es volen banyar amb samarreta de bany, per vergonya. Endavant. N’hi ha que es tapen tot el cos, per motius religiosos. Que ho facin i que es banyin. Em sembla fantàstic que es reivindiqui el topless, i em semblaria igualment fantàstic que es reivindiqués la supressió del banyador (que tapa el melic de les dones!). Però, com a mare d’adolescent, sobretot crec que s’ha de reivindicar que cadascú faci el que vulgui, sense fer-ne més tema. Una cosa, però, parlant d’adolescents. Suposem que la campanya del departament triomfa. Les noies de, posem, catorze o quinze anys fan totes topless. Deliro, i ja m’estic imaginant una campanya futura del mateix departament: “No som carn d’exposició. Prou de mirades a la piscina. Els nostres pits no són material eròtic. Volem piscines només per a dones”.

Empar Moliner
"Ensenyar o no ensenyar els mugrons a la piscina". ARA, 26.08.22

Lluny de resoldre el problema de la progressiva disminució dels parlants catalans, l’ensenyament de la llengua catalana a les escoles no fa sinó col·laborar-hi. Aquesta afirmació és molt greu, però només cal fer una enquesta entre els estudiants de secundària per assabentar-se que les dues assignatures que els causen més enuig són les de llengua catalana i castellana, a més de la literatura. Totes les criatures del món aprenen la llengua de la seva mare, i abans d’escolaritzar-se la parlen tan bé com l’han sentit parlar. No hi ha cap nen petit de Catalunya que sàpiga definir quina cosa és el “plusquamperfet”, un ”verb velar”, un “adverbi focal” o una “fricativa”, però els fan servir sense marge d’error. ¿Hi ha cap criatura al món que primer hagi estudiat gramàtica i després es posi a parlar? Si les llengües s’aprenen amb les àvies, els pares i els amics, és a dir, amb l’ús de la llengua viva, per què a l’escola no es continua treballant sobre la llengua viva —més hores, encara!—, cosa que es podria fer perfectament amb la lectura de textos adequats, puntualitzant, quan calgués, els errors que s’hi pugui trobar, els sinònims que es puguin destriar, les simplificacions o les complicacions d’una frase? L’essencialisme atorgat a la llengua és el que l’està perjudicant. Una llengua no és una essència; és una existència canviant i una eina. I com més es treballi sobre l’ús real de la llengua viva, i no sobre termes de gramàtica que no aporten res a l’ús viu del llenguatge, més malament anirà la cosa. A la selectivitat d’enguany, van demanar als alumnes que completessin —no deia que hagués de ser amb un adverbi— la frase: “El presumpte [de fet, en català de tota la vida, “suposat”] culpable va cometre l’assassinat amb traïdoria i... [aquí hi havia d'anar un derivat de carn]”. No era obligat posar-hi ni “acarnissament” ni “encarnissament”, que són dues opcions correctes. Un estudiant que hagués llegit més i tingués la imaginació més desperta que la que estimula la gramàtica, hauria pogut posar: “...i després de l’assassinat va cometre un carnatge: va espellifar el difunt, va desmembrar-lo i se’l va menjar a la brasa”. A aquest, matrícula d’honor: hauria sabut inventar una frase, que té més valor que encertar un adverbi. Tampoc s’aprèn a escriure estudiant gramàtica o figures retòriques: se n’aprèn llegint molt i escoltant com parla la gent... que parla bé. sJa fa anys que els anglesos no ensenyen gramàtica als nens, perquè són pragmàtics i van veure que, com més gramàtica, menys competència lingüística. Fan classes de llengua a partir de la conversació (corregida quan cal) i de textos que els agraden, analitzats amb lupa i comentats. Podríem aprendre’n la lliçó si volem que el català prosperi.

Jordi Llovet
"És bo ensenyar català a l'escola?". ARA, 24.06.22

Si el calendari que tinc a la paret no m’enganya, dissabte que ve serà la diada de Sant Jordi, festa gran de la indústria editorial. Per aquest motiu, aquest cap de setmana passat, al programa Via lliure de RAC1, que dirigeix amb mà picadeta Xavi Bundó, van entrevistar Albert Sánchez Piñol, que acaba de publicar a l’editorial La Campana la novel·la El monstre de Santa Helena. Sánchez Piñol té una relació molt interessant amb el dia del Llibre. Ras i curt: no hi va mai a firmar exemplars, i no és una cosa que li vingui d’ara, sinó que ho practica des que va co‐ mençar a publicar. No hi ha cap altre autor que s’hi negui en rodó, tret de Marta Rojals, de qui ni tan sols se’n coneixen fotografies. Són opcions difícils de mantenir perquè, tant sí com no, els editors volen que, a més d’haver escrit el llibre, l’autor el promocioni i aparegui a la premsa, a la tele, allà on sigui, i mostri la cara. Sánchez Piñol mostra la cara, però per Sant Jordi no firma llibres. A Via lliure va explicar: “Sant Jordi és el dia més bonic de l’any fins que publiques el primer llibre. El que em molesta de Sant Jordi és que els últims anys, i això va dirigit a la premsa, es plantegi com una competició esportiva. I la literatura no és una cursa de 1.500 metres. Tinc el dret moral de dir-ho perquè alguns anys he sigut l’autor més venut”. No hi puc estar més d’acord. Des que a començaments dels anys vuitanta les televisions, amb TV3 al capdavant, hi van posar el focus, Sant Jordi va deixar de ser una festa de la literatura per convertir-se en la gran festa del tinglado editorial, on als comptables —i ben fet que fan— tant se’ls en dona que els llibres que venen siguin d’alta prosopopeia o manuals de lampisteria il·lustrats per Pilarín Bayés.

Quim Monzó
"A quatre dies del gran dia". La Vanguardia, 19.04.22

El català literari hauria de ser un far que il·luminés totes les possibilitats de la llengua, que mostrés que el català és plenament funcional en tots els àmbits, també i sobretot en l’argot de carrer, que és el que més ens costa. Tinc la teoria que la literatura no ha d’imitar la realitat sinó crear-ne una de nova. Com totes les arts. I que l’ha de crear tant en el contingut com en la forma. Per exemple, mentre que a la realitat li tolerem tota mena de girs inesperats i esdeveniments fortuïts, a la narrativa li exigim que tot tingui un sentit, perquè si no és mínimament versemblant (dins del marc lògic establert per la mateixa obra), perd la gràcia i se'ns desinfla l’entusiasme lector. Això és així, diria, perquè en la ficció hi busquem un consol que la vida real ens nega: la possibilitat que tot tingui una explicació i tot sigui comprensible. La maldat, les emocions, l’amor. La narrativa és un món paral·lel que ens ajuda a bregar amb la incertesa i l’absurditat de la vida. Això, pel que fa al contingut. Però, a més, ha de crear una realitat nova amb les formes. També, doncs, una realitat lingüística nova. Així, quan escrivim diàlegs, no hi reproduïm les vacil·lacions, les incorreccions, les agramaticalitats que caracteritzen la nostra manera de parlar, perquè els textos serien insuportables. Tampoc no hi fem servir una llengua plana i limitada, perquè en la literatura també hi busquem consol lingüístic: en aquest món paral·lel, la llengua és precisa, rica, dúctil, arriba a tots el racons i serveix per a tot. És viva. Per això, el debat sobre la llengua literària imitativa em sembla una estupidesa. Hi ha lectors que es queixen que la llengua literària no és com el català que ells parlen, és a dir, un català farcit de castellanismes lèxics i sintàctics. El problema no és aquest. El problema és que potser els que escrivim no estem fent prou bé la nostra feina: el català literari hauria de ser un far que il·luminés totes les possibilitats de la llengua, que mostrés que el català és plenament funcional en tots els àmbits, també i sobretot en l’argot de carrer, que és el que més ens costa. L’art d’escriure consisteix també en l’art de reinventar la llengua. Debatre si el català literari ha de fer servir castellanismes o anglicismes per acostar-lo a la realitat del carrer seria el mateix que debatre si cal mostrar com els personatges van a pixar cada vegada, encara que narrativament no tingui cap importància. Seria esclavitzar la literatura i la llengua per convertir-les en un succedani de la vida real. Escriure és inevitablement contribuir a la construcció de la llengua. L’altre dia llegia en una ressenya que un autor català molt venut escriu taberna, rastrer, a trompicons. Quina necessitat hi ha? Imita la llengua real però després fa sortir de dins el mar un monstre que es diu Bigcripi. Fer aquestes concessions lingüístiques sí que és gros (big) i esfereïdor (creepy). I sobretot, trist.

Carlota Gurt
"Els consols". El País, 15.04.22

Fa vuit mesos, el conseller d’Interior, Joan Ignasi Elena, va prometre que a la cúpula dels Mossos d’Esquadra hi hauria més dones: “Avui són tres de vint-i-vuit, i això no respon a la realitat del cos ni de la nostra societat, i cal adaptar-lo des del punt de vista de gènere”. Molts mitjans van donar la notícia amb el titular: “Elena es compromet a feminitzar la cúpula dels Mossos”. Dimarts passat, com que era el dia internacional de la Dona, la diputada de la CUP Basha Changue va fer una roda de premsa en què va prometre que el seu grup promourà una sèrie de propostes contra la “deriva repressora contra les dones treballadores”, va criticar “la persecució de companyes que surten al carrer per cridar ‘Ens volem vives’, pintant i cremant el que calgui”, i va rematar l’al·legat dient que “són perseguides per un Estat, però també per un Govern que s’omple la boca de normalitat quan la normalitat és la persecució de la dissidència”. Com a traca final va acusar el Govern de Pere Aragonès de feminitzar els Mossos “perquè siguin dones les que reprimeixin les dones que lluiten”. Fa vuit mesos de la promesa d’Elena i ara resulta que feminitzar el cos dels Mossos ja no és bona idea. Si no hi ha prou dones, malament perquè n’hi hauria d’haver més. Si n’hi ha més, malament perquè reprimeixen altres dones. ¿Què vol la CUP? ¿Que, a l’hora de reprimir, de manera selectiva només estomaquin homes? ¿O prefereixen que les posin de floreros, simplement per presumir de tenir més dones al cos? Però això tampoc no els semblaria bé perquè ho considerarien un afront, una manera de cobrir la quota sense donar-los el mateix poder que tenen els seus col·legues masculins. Si no fan perquè no fan i si fan, perquè fan. Qui els entengui que els compri.

Quim Monzó
"Feminitzar o no". La Vanguardia, 10.03.22

Ucraïna ha estat envaïda per Rússia, tal com Putin havia avisat. Molts ucraïnesos ja coneixen el drama de la guerra. De fet, molts d’ells han actualitzat els records de moments semblants. Envaïts pels uns i pels altres al llarg de la història, reviuen ara el que forma part de la seva memòria. La història, en el seu cas, es repeteix. Fins i tot la inhibició d’Europa, que contempla des d’una indissimulada indiferència i hipòcrita indignació –llevat d’algunes excepcions– el que els ucraïnesos estan pagant per voler ésser europeus. On ets, Europa? Ni se’t veu ni se’t sent. Amagada, silenciosa. Sense idees, sense projecte, sense ambició. I quan parles, fa vergonya. Frases fetes, buides de contingut. Predicant la pau de la por; la pau que no busques si això vol dir perjudicar o arriscar el teu benestar. T’interessa més el gas que la pau i, en tot cas, més —molt més— que la llibertat dels ucraïnesos. Aquests, que confiaven que tu, Europa, els protegissis enfront del terror rus, a qui has abandonat. Del tot; sense escrúpols. El secretari general de l’OTAN ho ha definit molt bé quan ha advertit Rússia que si tocava “un dels nostres” hi hauria resposta. Però com que Ucraïna no és “dels nostres”, només cal enfadar-se. I, grotescament, bloquejar els actius que Putin tingui a Europa! Segur que això serà eficaç! Quin cinisme! Putin, no sé si ha tingut mai actius financers a Europa, però el que és segur és que se li ha donat tot el temps que necessitava per retirar-los! La prudència no pot amagar la indignitat. S’està fent el mateix que es va fer amb Hitler. Avui Putin fa el mateix que aquell monstre. Els mateixos arguments, la mateixa prepotència, el mateix menyspreu als drets humans! Els totalitarismes sempre es retroben, com ja ho van fer en el seu moment Hitler i Stalin. La diferència entre el feixisme i el comunisme estalinista no existeix. I Europa ja ho sap; ja n’ha pagat les conseqüències altres vegades, però, malgrat tot, calla i consent. Ara Ucraïna, demà Suècia i Finlàndia? Fa temps que sabem que no volem la guerra; volem la pau, però Putin no pot —no ha de— guanyar. Què més ens falta per afirmar i reconèixer que la invasió d’Ucraïna és un crim contra la humanitat? Doncs, com a mínim, cal instar ja, de seguida, una acció davant el Tribunal Penal Internacional contra Putin i els seus còmplices. O cal esperar que perdin per fer-ho? Només hi ha justícia contra els perdedors? Menys bloquejar comptes i més actuar d’acord amb les institucions que Europa s’ha donat per protegir la seva llibertat. Ningú pot impedir que el Tribunal Penal Internacional iniciï una causa contra Putin; que se n’ordeni la detenció, que se l’obligui a seure al banc dels acusats. No servirà de res? El bloqueig dels comptes, sí? Europa persegueix els que cometen crims contra la humanitat; i, si no ho fa, Europa s’esmicola. Europa ha de ser un clam contra el que està fent Rússia a Ucraïna. Un clam dels demòcrates, dels conservadors, dels liberals, dels socialistes, dels hereus entristits d’un comunisme que troba en Putin el seu pitjor enemic. Tots junts en defensa d’una mateixa causa; la de l’Europa de la llibertat, dels drets humans, de la pau. De l’Europa solidària, perquè ni Hitler ni Stalin no ressuscitin. Europa, desperta!

Miquel Roca Junyent
"Europa, on ets?". La Vanguardia, 01.03.22

Recordo que, a primers de segle, vaig anar a fer una xerrada a una escola de l’Opus Dei. Recordo que només hi havia noies i totes anaven amb uniforme. Recordo que totes les professores eren dones i que, abans de la xerrada, em van convidar a te i pastes a la sala de professores. La directora del centre va argumentar tan bé els avantatges de l’educació segregada que gairebé me’n va convèncer. Recordo que els únics mascles en tot el recinte érem un jardiner, el seu gos i jo. Recordo que la xerrada va anar molt bé, que totes les alumnes uniformades van estar molt atentes i que vaig tenir fantasies eròtiques durant setmanes. Recordo el primer dia de classe de COU als Salesians d’Horta, el setembre del 1980. Me’n recordo perquè va ser el primer dia que vam compartir una aula amb el que la monstruosa terminologia actual anomena éssers menstruants. Recordo que van arribar en grupets i que pul·lulaven perdudes per unes instal·lacions que desconeixien. Recordo que la majoria venien de les Dominiques i de la Divina Pastora, dues de les escoles de monges d’Horta. Recordo que els nois vam localitzar ràpidament les tres aules de COU i ens vam afanyar a ocupar tots els pupitres del darrere, de manera que quan van arribar les noies es van veure obligades a seure a les files del davant. Recordo que ja no ens vam moure en tot el curs, tot i que ben aviat ens vam barrejar al pati. Recordo que em vaig fer molt amic de la Maribel, però que en realitat m’agradava la Marta. Recordo que el Miquel i l’Anna es van enrotllar en el viatge de final de curs. 42 anys i dos fills després encara conviuen. Recordo el dia que em van contractar de professor d’anglès a les Salesianes de Sarrià. Recordo que al contracte hi deia professora i que a sor Toñi no li va fer puta gràcia l’acudit que vaig fer. Recordo que només feia nou hores de classe a la setmana als tres grups de primer de BUP i la resta del temps me’l passava escrivint una novel·la. Recordo que els nois venien d’altres escoles i que en van expulsar un que es deia Noé perquè es va fer una palla a classe. Recordo que les noies eren majoria i que em deien sor. Recordo que jo els responia que en anglès es diu sir. Sembla que la majoria de les escoles concertades de l’Opus que encara practiquen la segregació per sexe deixaran de fer-ho el curs que ve per seguir optant a les subvencions públiques. Ja era hora.

Màrius Serra
"Records d’un altre apartheid". La Vanguardia, 21.02.22

Kafka i Larra s’avorrien al Més Enllà. De manera que, per passar l’estona, decidiren complicar la vida als seus col·legues escriptors. Dissenyaren el sistema de facturació més enrevessat i absurd de tots els que hi ha hagut mai: l’escaient per cobrar d’institucions i administracions públiques. El primer despropòsit és que no estan unificats i cadascú requereix coses diferents. El segon és que les dades no se centralitzen. Així, cada cop que un autor fa una xerrada, o participa en un festival, o és membre d’un jurat, el periple és esgotador i un disbarat. Exemple. La biblioteca d’un ajuntament convida l’autor al club de lectura. Li pagaran cent euros. L’autor accepta, i llavors la biblioteca demana que faci un pressupost. Per què, si la proposta és d’ells? Aleshores l’autor ha de donar-se d’alta com a proveïdor de conferències no habituals, adjuntant-hi el model pel qual estigui donat d’alta a Hisenda i signant electrònicament (abans ha hagut d’aprendre com obtenir la signatura electrònica, descarregar-se l’Autofirma i reconvertir fitxers). L’autor també emplenarà una declaració responsable pel compliment de les condicions establertes per contractar amb l’administració pública. Si a hores d’ara us heu perdut, imaginau el pobre autor. I això que està acostumat a llegir. Però no entén res. Òbviament s’equivoca, i li tornen els documents perquè els corregeixi. Se sent inútil. També et poden demanar un paper segellat pel banc que autentiqui el teu compte. L’autor fa anys que no té impressora, i el banc fa mesos que no ofereix atenció al públic. I qui voldria ingressar diners en un compte que no fos seu? Acceptat el pressupost i feta la xerrada, toca fer la factura electrònica. Si l’autor no està donat d’alta a un web de facturació, fliparà. Si ho està, ha de posar el número de comanda, la unitat tramitadora, l’òrgan gestor i l’oficina comptable en files que no sap ni com funcionen (algunes entitats envien manuals d’ús que ocupen cinc fulls). Com s’equivoqui, rebrà un avís al cap de noranta dies explicant que no se li ha pogut pagar per aquest error. I sant tornem-hi. L’odissea és diferent cada cop, sempre desesperant. L’autor dedica més temps i energia a facturar que per allò pel que cobrarà cent euros bruts. Fer feina amb les administracions no li surt a compte. er la factura electrònica.

Llucia Ramis
"Facturar a l'administració". La Vanguardia, 06.02.22

M’estic assegut darrere la porta, en la penombra. En comptes de tenir un rifle, vaig armat amb la tercera dosi de la vacuna. Em podeu dir Flanagan o O’Casey, però tingueu-me present en les vostres oracions. Estic sol davant el perill, tinc por però em sobreposo i penso que és millor plantar-li cara que provar de fugir. Ja han caigut molts dels meus amics: la Sílvia, el Carles, la Montse, el Xavier, el Manolo... Tots han sobreviscut però ho han passat malament. He tingut sort fins avui, però la sort és com una ampolla de whisky en una partida de pòquer: sempre s’acaba. Tinc els cinc sentits posats en l’enemic que em ronda. Té tothom a les seves mans pèrfides. Des que va arribar al poble, es va apropiar de la nostra voluntat i no té compassió. Als comtats veïns, tampoc no van poder parar-lo, es va escapolir amb facilitat del xèrif i dels marshals que el perseguien, i va enganyar fins i tot les tropes federals que van enviar des de Fort Laramie per caçar-lo. Està en crida i cerca des de fa un parell d’anys, però la seva habilitat per canviar d’aspecte el converteix en un assassí sense parió. És tan letal com traçut quan es lliura a la seva tasca devastadora. Sento el rumor del carrer mentre compto els minuts fins que arribi la meva hora. Puc sentir el vent de la tarda, l’absència de nens i vells, la tristesa a la porta del saloon, el banjo del Joe sonant pels morts, que ja comptem per milers. Tard o d’hora seré presa del killer més odiat a l’oest de Topeka. Però no li ho posaré gens fàcil, lluitaré abans de ser ferit, potser mort, per aquest malparit. Maleeixo tots els idiotes que ens van dir que no arribaria mai fins aquí. Maleeixo els necis que, quan el telègraf va anunciar que les seves passes s’acostaven, van continuar fent la seva com si res, aliens al mal que el predicador McCoy havia vist en somnis, poblats per àngels en flames. Aquí tenim l’any nou, amics. Puc explicar-ho i brindo per això. Potser serà el meu últim trago. Espero darrere la porta, mastegant el tabac que em va regalar el Sam, amb el que vaig cavalcar a la guerra. La meva ànima està en pau: he pagat els meus deutes, he escrit un parell de cartes, deixo les meves poques pertinences a Kimberly, la pèl-roja vivaç que potser em va estimar. Quan sigui l’hora, rebré aquest indesitjable com es mereix.

Francesc-Marc Álvaro
"Sol davant el perill". La Vanguardia, 02.01.22

Durant gairebé una dècada la CUP ens ha dit què era bo i què era dolent; què era d’esquerres o de dretes; quina era la naturalesa de l’independentisme autèntic. Ells eren els insubornables, els purs, els que marcaven les línies vermelles. Aquest paper és molt agraït (i poc arriscat) però acaba generant antipatia en la resta de les forces polítiques. Fa algunes dècades, aquest paper el jugava ICV i després els comuns. Però quan van tocar poder a través d’Ada Colau, i es van repenjar en els socialistes aquí i a Madrid, es van incorporar com a membres de ple dret del sistema. I també li va passar el mateix a ERC, que en els vells temps de Colom i Carod era el Pepito Grillo de la sociovergència i ara es troba gestionant aliances a banda i banda, jugant amb ganes el joc del poder, administrant la realitat i les utopies. Tots els partits passen per aquesta metamorfosi, quan creixen. (...) A molts no ens agrada que ens menteixin a la cara. Sabem que Espanya no ha estat derrotada (tot i la caiguda en el descrèdit del seu aparell judicial), de la mateixa manera que Tarradellas o la Pasionaria sabien, en el seu exili, que no havien derrotat el franquisme. Per tant, caldrà continuar treballant molt fort, fent feina sovint poc lluïda des de totes les posicions de poder que tinguem. Lluitant perquè els exiliats tornin. Seient a dialogar per demostrar al món que la nostra causa és justa i que és Espanya (la del PP i la del PSOE) la que no vol una solució democràtica per al conflicte. Acumulant forces. I governant, sí, amb totes les limitacions que es vulgui, perquè els problemes no esperen. Ens cal conèixer molt bé totes les nostres febleses i convertir-les en oportunitat: mirant-nos al mirall, aprenent a parlar-nos. Cosa que alguns no fan des del 2017.

Toni Soler
"Viure sense la CUP". ARA, 01.01.22

Citacions d'altri anteriors
Circulars anteriors