«ELS QUATRE GATS»
Fòrum d'opinió independent

Citacions d'altri
«Citacions d'altri»
[Selecció de fragments d'articles d'opinió d'altres mitjans]



  • Però ¿s'ha fet prou, al llarg de l'Any Verdaguer, per fer conèixer l'escriptor fora de l'àmbit català? ¿S'ha dissenyat un pla de traduccions de les seves obres més importants? Aquest any era una bona ocasió per promoure, posem per cas, la traducció de L'Atlàntida --l'obra més universal de Verdaguer-- a l'anglès, la llengua que avui possibilita l'accés d'un escriptor al cànon literari d'Occident... [...] Calia només un cop de mà, un estímul privat o un patrocini oficial, i el món sencer podria accedir a l'obra del poeta en la llengua avui més llegida i coneguda de la cultura occidental, amb el consegüent reconeixement de l'escriptor, a casa nostra, pels crítics provincians més irreductibles. ¿S'ha procurat que Verdaguer fos present, amb estudis i edicions en castellà, a la universitat i a l'escola de tot Espanya? No n'hi ha prou amb actes ocasionals a la llibreria catalana de Madrid; cal tornar a posar Verdaguer en el lloc que havia ocupat, ja en vida, entre els lectors i els crítics hispànics. [...] ¿Hi haurà lloc per a Verdaguer, per exemple, en el Fòrum de les Cultures del 2004? Si d'aquí a dos anys Barcelona --capital de Catalunya-- ha tornat a oblidar un dels escriptors catalans més universals, si no el sabem presentar a les altres cultures de la humanitat, haurà estat potser en va l'esforç de l'Any Verdaguer per resituar en la tradició literària catalana l'escriptor més important del segle XIX, amb totes les seves contradiccions, que al capdavall són també les nostres.

    Narcís Garolera
    "Verdaguer, més enllà del centenari". Avui, 29.12.2002

  • El lector pot continuar personalment l'exploració. Comprovarà que d'aquests temes i de la gran majoria dels temes d'actualitat que ocupen i/o preocupen el món actual, a penes n'hi ha res disponible en català. No es tradueix gairebé res. No s'edita gairebé res. No es ven res, al.leguen els editors. Aquest desert amenaçador seria més suportable si es publiquessin moltes obres d'autors i investigadors catalans. Però no és així. Ningú publica res de valor en català que no sigui immediatament recuperable en termes de mercat. Ara bé, es gasten milions en fires, simposis i campanyes. I en promoció? I en creació de fons de qualitat? L'equació actual entre resultats immediats i qualitat augura la desertització galopant. A les universitats dels territoris del català, agrupades a l'Institut Joan Lluís Vives, la gran majoria de tesis doctorals es redacten i llegeixen en castellà, i una minoria en altres llengües (fins quan la catalana serà superior a l'anglesa?). Les poques llegides en català difícilment arriben mai a publicar-se. Facilitarà les coses ara la publicació electrònica en xarxa? Cert, la xarxa ens ofereix una nova oportunitat. Però cal no ser ingenus: els mercats lingüístics dominants imposen duríssimes condicions de subsistència als mercats reduïts. També en l'accés a la xarxa i també en productes de qualitat. La traducció dels clàssics --antics, moderns i actuals-- i la de les obres de referència en ciència, pensament i tecnologia, continua sent la principal via d'accés d'una cultura al fòrum universal de les cultures. Per això, la catalana no pot renunciar a contenir la progressió del desert que ens amenaça.

    Josep Gifreu
    "Quan el desert avança". Avui, 28.12.2002

  • Quan a finals dels anys cinquanta Leonard Woolf (1880-1969) va decidir vendre els quinze volums manuscrits dels diaris de la seva muller (escrits del 1915 fins al seu suïcidi el 1941) a la Biblioteca Pública de Nova York (visita que recomano en la seva seu central a la Cinquena Avinguda) no va faltar qui el va titllar de jueu gasiu. Concretament, la crítica va provenir d'una autora i amiga i inspiradora (Orlando) de la seva muller, Vita Sackville-West (1892-1962), una aristòcrata amb tendències judeòfobes. Era una crítica injusta perquè precisament va ser Leonard, a la mort de Virginia, qui llegava, entre d'altres coses, un dels manuscrits de les seves novel.les a Vita, ell li va donar el de Mrs. Dalloway/The Hours, que actualment és a la Biblioteca Britànica de Londres, i que tothom pot consultar fàcilment. No, Leonard no va pensar tant en els diners com que un reconeixement més ampli de la gran obra de la seva muller vindria de l'altre costat de l'Atlàntic, perquè als anys cinquanta i seixanta, el món acadèmic britànic estava dominat per aquella mena de catedràtics que semblen entestats a odiar els autors contemporanis. Raça abundosa aquí mateix. Així va ser, i gràcies a l'impuls atlàntic, avui per avui, Woolf és potser l'autor -genèric intencionat- més documentat de la història de la literatura. Tan documentat que fins i tot ha arribat a Hollywood, com molt aviat veurem.

    Marta Pessarrodona
    "Hores que vénen". Avui, 25.12.2002

  • Maria Aurèlia Capmany no va morir i mai va viure en la misèria. A Maria Aurèlia Capmany mai cap home, i encara menys el seu amant, li va alçar la mà, com pretenen Joan Perucho i Agustí Pons, tots dos xafarders de la pitjor espècie, misògins inconscients, o no, incapaços de reconèixer la grandesa, la talla, la dignitat d'una dona poderosa en la seva intel.lectualitat, genèticament generosa, que va allotjar sense cap mostra de cansament, a casa seva, tota una generació de joves ansiosos de cultura i llibertat. No vull citar noms de tants amics que van entendre la cultura i la identitat del nostre país gràcies a aquelles nits que arribaven a trenc d'alba en les grans i petites xerrades a la seva casa del carrer Mallorca, de Balmes, a les nostres mateixes cases. Gairebé són tots i totes els que avui hi som. Sé que ells podran donar testimonis de les meves paraules. Però sí que vull esmentar, com a homenatge a la seva lleialtat, dues persones que van quedar-se dia i nit a cuidar-la de la seva malaltia irreversible. En vaig ser testimoni i amb ells em quedo, a part dels seus familiars: es diuen Maria Rosa Prats i Josep Anton Codina. I penso, ara ja sense ressentiments, que els preguntin a ells, aquests senyors Agustí Pons i Joan Perucho, si és que pretenen després insistir en les intimitats de Maria Aurèlia, quina és la veritat. O que callin en la seva ignorància.

    Carmen Alcalde
    "Des de l'emoció. Estimada Maria Aurèlia". Avui, 21.12.2002

  • Aunque a veces me refiera al pasado, la mirada va a estar puesta en nuestros días, caracterizados por un notable pesimismo de la cultura. ¿Ha perdido su capacidad de operar modificaciones en los individuos y a través de ellos en la sociedad? La tecnociencia, el poder político y la comunicación, en combativa alianza entre ellas y con las corporaciones que controlan la riqueza material, dictan nuestras vidas y actitudes hasta tal punto que parece no haber espacio para la cultura. Tal vez quede alguna rendija, pero ¿quién la localizará y acertará a penetrar por ella? Avanzo que, aun siendo sensible a tales planteamientos, no comparto el profundo pesimismo en el que se basan los posmodernos. La obligación, la naturaleza y el sino de la cultura sigue siendo sembrar, no recolectar, ni siquiera pretenderlo. Vendrán crisis que alumbrarán otras sociedades de las que no podemos tener mucha idea, pero en las cuales fructificarán algunas de las aportaciones presentes y pasadas de la cultura. Así será hasta el fin de la aventura humana.

    Xavier Bru de Sala
    "Cultura y poder (1)". La Vanguardia Culturas, 18.12.2002

  • L'actual allau d'informació provoca vertigen. La premsa escrita, la tele, la ràdio, Internet o els incansables missatges dels telèfons portàtils susciten una sensació paradoxal: la d'estar mal informats a causa d'estar massa informats. L'excés de dades i xifres, de novetats, de fets i d'interpretacions dels fets acaba enervant el personal. Resulta que, justament ara que ho podem saber tot, ens adonem que no sabem ben bé què passa (potser perquè, de fet, no sabem ben bé què ens passa). Però no tots els mitjans de comunicació ens impregnen amb aquesta estranya crispació epistemològica, si se'ns permet l'expressió. Els posaré dos exemples, venerables i ben nostrats, de publicacions relaxants: el Calendari dels Pagesos (142 anys d'aparició ininterrompuda) i l'almanac que escriu, il.lustra i edita l'home més ancià de Catalunya i probablement del món: fra Ramon, ermità dels Pirineus. Malgrat la seva avançadíssima edat, fa 128 anys que no falta a la cita anual amb els seus lectors. Representen l'altra cara de la societat de la informació, i esperem que així sigui per molts anys. (...) En temps d'Internet, de plataformes digitals i de telefonets que poden enviar fotografies digitalitzades, ¿tenen algun futur aquestes relíquies editorials? Jo penso que sí, i no ho dic en broma. La tecnologia del fax, posem per cas, ha caducat en menys de dues dècades; el Calendari dels Pagesos, en canvi, acaba de fer els seus primers 142 anys, fins i tot en un moment en què de pagesos en queden ben pocs. L'explicació més plausible és que ofereix un producte exclusiu. Que jo sàpiga, les plataformes digitals --amb fusió o sense-- no en diuen gran cosa, de les dates de la festa major de Castellar de n'Hug o d'Avinyonet de Puigventós. Aquesta exclusiva pot semblar irrisòria, però, en tot cas, és una exclusiva. Hi ha encara un altre factor a tenir en compte. La cultura anglosaxona globalitzada s'ha inventat una mena de neosantoral força precari ("Dia de l'Energia Eòlica", "Dia de l'Estrabisme", etc.). Tot plegat és una collonada de grans dimensions, només apta per als desorientats que, en comptes de la Castanyada, celebren Halloween.

    Ferran Sáez Mateu
    "Notícies fresques del segle XIX". Avui, 12.12.2002

  • No s'ha fet justícia en la figura d'un home tan transversal. Jaume Lorés ha significat molt en aquest país dels seus sentiments i sofriments, que és Catalunya. Un país que ell estimava amb entusiasme i crítica. Aquest ha estat el seu gran pecat. Ell fou un home de crítica a esquerra i dreta, això mai no li ha estat perdonat. (...) Tothom elogia de forma unànime l'intel.lectual crític. Doncs és precisament per això que fa mitja dotzena d'anys que en Jaume ha viscut en silenci intel.lectual i, molt sovint sol. Només acompanyat d'uns quants amics molt variats que el visitaven i no l'oblidaven i d'una exemplar mostra d'amor de l'Àngels Maragall i dels seus tres fills. Ell fou crític al PSC, n'era un dels fundadors. A l'Entesa dels Catalans, on en aquella experiència senatorial unitària fou pensament --i molt sovint acció-- de catalanitat conjunta dinamitada per interessos partidistes de caire centralista. Al PIS (com ens rèiem d'aquest nom, Jaume!) o Patronat d'Investigacions Sociològiques fundat per Joan Rigol, on es va engendrar el no nat pacte cultural per partidismes personalistes d'uns fets que no sé si les tan desitjades memòries inacabades d'en Jaume expliquen. A La Vanguardia, on fou cridat per Manuel Ibáñez Escofet i Paco Noy, tret i forçat a marxar per unes travetes --altre cop-- de plantejament partidista. A El Observador --una experiència fallida--, on visqué un període de plena llibertat. Al Centre d'Estudis de Temes Contemporanis, on deixà una llavor que avui és una esplèndida realitat. (...) Un país es mesura, també, pel reconeixement en vida que fa dels seus. El Jaume ho ha tingut tot de la gent. A la premsa, a la ràdio --amb la seva veu ronca de fumador empedreït-- al cor de la gent. En el seu enterrament no hi ha faltat la presència múltiple, variada i fins i tot contradictòria de tota mena de persones. L'herència que ens deixa és una lliçó de pluralitat ideològica i mestratge intergeneracional. Ens ha dit -els que l'han silenciat ho podrien aprendre- que es pot defensar un poble i una cultura des de la crítica i amb la mà oberta a tothom.

    Josep Maria Solé i Sabaté
    "En la mort de Jaume Lorés". Avui, 07.12.2002

  • Finalment, un avís. L'integrisme islàmic és un totalitarisme, hereu directe dels dos grans totalitarismes del segle XX, l'estalinisme i el nazisme. Com els seus dos perversos antecessors, és fundacionalment antisemita. I, com ells mateixos, està creixent davant la indiferència i fins i tot la simpatia europea. Orfes d'èpiques pròpies, i fascinats per preteses mítiques tercermundistes, els veiem com a guerrers i no com a folls. I tanmateix, són l'expressió moderna del feixisme. Un integrisme que, repeteixo, el que primer destrueix és el mateix món islàmic. Acabo aquí, amb l'expressió pública d'una convicció: tots som jueus davant l'odi als jueus. No ser-ne conscients no ens eximeix de responsabilitat. Ser-ne i no actuar ens converteix directament en botxins.

    Pilar Rahola
    "A l'Isaac Levy, sobre l'odi als jueus". Avui, 05.12.2002

  • Palol, amb 'El Troiacord', ha començat per dalt, és a dir totes les possibilitats de la vida en abstracte, i després les ha anat encarnant en la fabulosa successió de personatges i d'esdeveniments de l'argument. El mètode pot ser diferent, però el resultat és idèntic: una novel.la total. S'ho creuran o no, aquesta extraordinària novel.la, insisteixo la més extraordinària de la tradició narrativa en català, en la seva curta vida d'un any ha tingut una acollida més aviat tèbia. L'editorial no ha sabut jugar a fons a favor de l'obra, cosa que es veu en la presentació física de la novel.la (cinc volums en edició rústega de baixa qualitat, en una fundeta de pa sucat amb oli!) i en la campanya publicitària ben poc imaginativa i ben poc diversificada, com si es tractés d'una simple novetat narrativa més. En realitat, l'obra es mereixia i mereix una edició en tapa dura i una capsa consistent a l'alçada de la seva qualitat literària, i també es mereixia i es mereix una campanya publicitària creativa que abracés tots els mitjans (per exemple, ¿on són les pàgines web on els lectors poden compartir dades i referències?, ¿on és el programa televisiu on Palol expliqui aspectes del joc del Troiacord, que funciona com a eix vertebrador de l'obra?, ¿i el cobejat opuscle-guia on l'autor ens explica els seus secrets de cuina?, etc.) La rebuda de l'obra per part de la crítica és un altre tema. Els crítics unànimament han saludat 'El Troiacord' amb respecte perquè venia de qui venia, però no han entrat a la novel.la a fons i han sortit del pas dient quatre vaguetats. Ni tan sols han arribat a entendre que la novel.la és apassionant i divertidíssima! (...) A l'hora de repartir les responsabilitats l'editor ha arxivat el cas sota l'etiqueta típica d'"un any dolent per un dels nostres autors més emblemàtics" i, au!, cap a nous horitzons. I els crítics s'arronsen d'espatlles i al.leguen que el darrer Palol senzillament "no s'entén"! No s'hi val! (...) ¿Com es pot construir una cultura de l'excel.lència si destacats agents socials de la cultura confonen diamants amb pedres del camí? Una cultura de l'excel.lència no és una cosa del demà llunyà sinó que comença avui mateix amb el fet de reconèixer i destacar l'excel.lència artística que tenim directament sota el nas. En definitiva, hem de fer nostre el lema de Miquel de Palol que obre i tanca El Troiacord: "O tot o res... per tant, tot".

    D. Sam Abrams
    "O tot o res... per tant, tot". Avui, 05.12.2002

  • Molts catalans podem no estar directament interessats o implicats ni en l'Església ni en el futbol, però no hauríem de deixar de reconèixer que, avui per avui, la nostra força moral i social ens ve de la capacitat que encara mantenim --malgrat tot-- d'associacionisme. Les nostres associacions han donat força a les nostres institucions i s'hi ha avançat i tot, quan ha calgut. Si les nostres autoritats nacionals es deixen perdre aquests músculs o es limiten a mantenir-los en perpètua relaxació o en perill d'esclerosi, ens ensorrarem en l'anèmia. Òmnium Cultural, per acabar amb una nota d'optimisme, ho ha sabut comprendre així i s'ha salvat de la desídia o del continuisme que apaga les poques flames vivents que ens resten. Senyors de les poltrones i dels escons, no hi ha temps a perdre!

    Joan Rendé
    "Decapitats". Avui, 05.12.2002

  • Hay otra vía, la del comercio y la industria, para ocupar espacio cultural y proyectarse. También tiene su propia excelencia, de tipo empresarial y artesanal, no artística. Al estar regida por las inapelables leyes de la competencia y el mercado, no las de la valoración crítica o el amiguismo, cuenta con la ventaja de que ahí la mediocridad no tiene posibilidad alguna de tergiversar el panorama. Si unos productos de la industria cultural se imponen sobre otros, es que son mejores. La cifra de ventas es el baremo inapelable, igual en Hollywood que en Detroit. (...) Es cierto que estamos en el cierre de una etapa y el inicio de otra, en términos culturales con retraso a los sociales, pero me temo que aún no hemos tocado fondo. Si lo primero que hay que hacer es reclutar y seleccionar huestes, con el propósito de imponer a los políticos las condiciones de la cultura autónoma, antes se requiere un grado importante de distanciamiento y desengaño. Pues bien, en el campo nacionalista, el más vapuleado, ya hay suficiente masa crítica cultural --hablo de gente de calidad-- para desengancharse de la adicción y la sumisión al poder político y su liderazgo. No sucederá nada parecido en el campo de la izquierda por lo menos hasta que pasen dos o tres años, y aún con un poco de suerte. Hay que dar tiempo a los más influyentes: que les pisoteen en el 2004; que se rían de ellos, mientras les compran con migajas, si llegan a disponer del presupuesto de Cultura de la Generalitat. ¿No puede ser antes? No, si no se produce un milagro de por medio. No valen argumentos. No sustituirán la complicidad presente por el distanciamiento hasta que estén hartos, no de ser utilizados, que para eso son colegas, sino de verse humillados y despreciados. El resorte que puede agrupar a los mejores de la cultura creativa para construir casa aparte de la política no es ideológico sino emocional. Simplemente, así como ha llegado el momento en el que, agrupando para simplificar pero sin tergiversar, los nacionalistas se hartan de recibir patadas en la boca a cambio de babas, los cómplices de la banalidad cultural socialista también se mirarán en el espejo y ya no se encontrarán tan guapos. Entonces, magullados unos y avergonzados los otros, podrá establecerse la sintonía que lleve a la autonomía de los culturalistas, imprescindible para que la cultura creativa se convierta en interlocutora de la sociedad. Esa es por lo menos mi esperanza de que el servilismo deje de ser obstáculo insalvable a la excelencia.

    Xavier Bru de Sala
    "A por la excelencia (i 7)". La Vanguardia Culturas, 04.12.2002

  • Veamos. ¿Qué tipo de faena llevan a cabo, según la Generalitat, los filólogos catalanes? ¿Están en la enseñanza o en la Administración pública, como sus homólogos hispánicos? ¿O en el mundo editorial, en bibliotecas, en asesorías lingüísticas, en comunicación, en gestión cultural? Lo siento. Respuesta equivocada. Los filólogos catalanes "fan feines molt diverses, poc o molt relacionades amb la llicenciatura de Filologia Catalana, en funció de l'oferta laboral". ¡Bravo! Hacía siglos que no me reía tan a gusto, aunque lo malo es que debe de ser cierto. Estos chicos hacen lo que pueden. Si la oferta laboral es del ramo del alcohol, pues camareros; si viene del sector servicios, pues vendedores de belenes en Hipercor. Como ven, "feines molt diverses", íntimamente relacionadas (o no) con la sintaxis y la gramática generativa. Pero no se apuren, nos queda la Filosofía. Para estos titulados, la perspectiva es más halagüeña, tienen "pocos límites", aunque, eso sí, con la condición que "no s'entestin a voler treballar en alguna cosa directíssimament relacionada amb la Filosofia". Que no insistan, que no se desgañiten, que no se obsesionen. ¿Se imaginan ustedes a un médico recién doctorado ante el anuncio oficial de un futuro floreciente siempre que no incurra en el error de querer ejercer como médico? ¿No les parece que de entrada es mejor decirles, a filólogos y filósofos, que de nada les va a servir, que estudiarán sólo por el placer de saber cosas inútiles, que esa es, nada más y nada menos, que la más útil contribución de filósofos y filólogos al progreso de la humanidad?

    Josep Maria Fonalleras
    "Filósofo no obsesionado busca...", La Vanguardia, 01.12.2002

  • La poètica de l'ambició es planteja com a activitat valuosa en ella mateixa, al marge del compromís amb una nació o, tal com s'ha estat identificant tradicionalment aquest compromís, amb una llengua. La decisió creativa funda una nova manera de veure el món, la qual cosa atempta contra la previsibilitat del món imposada des de la dimensió social. La literatura catalana, en canvi, ha estat excessivament permeable a aquesta influència social, a les circumstàncies del país, fet que ha bastit tant les decisions estètiques dels escriptors com la construcció del discurs crític que seguia el seu rastre. D'aquí se n'ha derivat una poètica fortament arrelada a les exigències de pulcritud formal i de correcció lingüística que la majoria de cops, des de la perspectiva substancial, no passaven d'una exaltació de la vulgaritat i el convencionalisme de la pròpia experiència. No cal dir que el substrat judeocristià que ha dominat des de sempre la cultura catalana ha estat un poderós condicionant d'aquesta actitud d'humilitat manifestada en la contenció, en la subjecció a la normativa vigent, en el desdeny cap a aquell que desbordava o cap als grans talents que convulsionaven el panorama a base de capgirar tots els valors i de reconvertir tots els registres lingüístics del passat en una dicció única (els grans autors, que sembla que parlen en "una llengua estrangera", tal com deia Proust). [...] A l'obsessió sobre la llengua podem imputar, com una de les raons de pes, l'absència de ressò que la literatura catalana moderna ha tingut en la literatura universal.

    Hèctor Bofill
    "La poètica de l'ambició", Avui, 28.11.2002

  • Hoy, y por si acaso nunca llegan a darse las condiciones estructurales óptimas, recordaré los requisitos que acercan la excelencia a un creador solitario, que nunca están de más y siempre serán imprescindibles. Son cinco, no cuatro, ni seis: formación, segundo saber, dedicación, riesgo y talento. Formación significa conocerlo todo sobre el propio campo. Los escritores que no lo han leído todo, los pintores que no han visto toda la pintura (más de uno conozco que la desprecia en buena parte o que sólo la ha visto reproducida en libros), etcétera, parten con desventaja. Sólo habiéndose llenado la cabeza y poblado el paisaje mental de lo propio, ordenado además del modo más personal posible, puede un creador aventurarse a producir. Puede que encima, dados los tiempos que corren, salga a cuenta disimular y hacerse el ignorante para no dar la nota, pero no nos confundamos, hay que practicar la inmersión, de igual modo que la practican los investigadores científicos (ninguno de los cuales ha aportado nada sin conocer su campo, a fondo y en todas direcciones). [...] Tampoco el riesgo, cuarto requisito, está de moda, pero sigue siendo imprescindible, si se trata de crear y no de recrear. Quien crea que está todo dicho, todo hecho, que se dedique a la artesanía, pero que no engañe a los demás. Es cierto que las artes han emprendido caminos de exploración a veces imposibles o ya agotados, y es cierto que gran parte de los límites de la percepción humana resultan infranqueables. Pero hay que empujar desde su mismo borde o renunciar a ser un creador. Al iniciarse el milenio, se produjo un debate sobre los grandes descubrimientos que podríamos esperar de las ciencias. Aunque los argumentos de los contrarios a las expectativas innovadoras no son baladíes, ganaron, claro está, los que apostaron por la imprevisibilidad como clave futuro.

    Xavier Bru de Sala
    "A por la excelencia (6)", La Vanguardia Culturas, 27.11.2002

  • Dicta el tópico que los estudios sobre literatura catalana contemporánea están estancados. Que a causa del mandarinato que desde hace varias décadas ejercen el catedrático Joaquim Molas y sus seguidores, no se ha producido renovación teórica ni conceptual, que sigue prevaleciendo un rancio historicismo, que dominan la imprecisión y el error, cuando no la mala fe y el prejuicio ideológico. Este comportamiento perverso se traduciría en una falta de estudios de fondo y en obras de referencia imperfectas, plagadas de arbitrariedades y apriorismos, que no cumplen su función. Las editoriales dominadas por el "lobby" universitario servirían de altavoz a esta visión adocenada. Con la consecuencia de una pérdida de rigor y vitalidad, de profundidad e interés literario que se proyecta en forma de desprestigio sobre la propia tradición. ¿Responde este diagnóstico a la realidad? En parte. Obras presurosas o discutibles como los cinco últimos volúmenes de la parte moderna de la "Historia de la literatura catalana" publicada por Ariel y dirigida por Joaquim Molas o la actualización del "Diccionari de la literatura catalana" bajo la dirección de Enric Bou para Edicions 62 parecen corroborar la idea de que pocas cosas han cambiado desde los años setenta. Pero junto a estas obras que ejemplifican la vigencia de un antiguo statu quo, los síntomas de renovación se multiplican. Con la creación de nuevos departamentos de literatura catalana se han diversificado las voces y los puntos de vista.

    Julià Guillamon
    "Crítica catalana sin mandarines", La Vanguardia Culturas, 27.11.2002

  • Ara, per fi, deu anys després de la seva mort, acaba de sortir la versió que David va fer d'Incerta glòria de Joan Sales. I el que hauria de ser una ocasió d'alegria i celebració s'ha convertit en una autèntica decepció perquè l'edició és absolutament indigna de l'excel.lència artística de l'original de Sales i dels esforços del seu traductor a l'anglès! El llibre ha estat publicat per una associació completament desconeguda als Estats Units, l'American Institute for Catalan Studies, gràcies a una subvenció de la Generalitat de Catalunya! Quatre detalls sobre l'edició bastaran per veure la mesura de l'error editorial: a la portada tenim sant Jordi i el drac, les torres de la Sagrada Família, un mapa dels Països Catalans i la històrica mà dibuixant les quatre barres; el text del llibre no és tipografia ni fotocomposició, sinó text d'ordinador pur i dur; les 899 pàgines estan encolades a l'americana de manera que peten a la primera. Un bon error editorial. Un bon homenatge a Sales i Rosenthal. Francament tots dos es merexien molt més! I encara més: no consta a la Biblioteca del Congrés (on tenen totes les obres de Sales en català!) ni està a la venda a Amazon.com. Aquestes equivocacions s'han d'acabar perquè no es poden llançar a la cuneta així obres mestres de la literatura catalana i europea com 'Incerta glòria'! S'ha de plantejar la qüestió de projecció exterior d'una manera molt més professional i molt més agressiva. A més, ja existeixen les institucions i els mitjans per fer-ho; si no, ja m'explicareu de què serveixen la Institució de les Lletres Catalanes i l'Institut Ramon Llull! Crec que tants viatges, tantes setmanes de la cultura i tantes subvencions haurien de donar resultats més sòlids i més evidents pel que fa a la publicació de literatura catalana al món. S'han de deixar de banda les actituds actuals de possibilisme de tercera regional o cofoisme immobilista o desídia! S'ha de sortir de casa com fan la literatura danesa, sueca, holandesa, israeliana, polonesa, etc., amb el cap ben alt, i anar a buscar editors dignes i responsables que donaran la projecció apropiada a les lletres catalanes!

    D. Sam Abrams
    "De dins a fora", Avui, 23.11.2002

  • Comentava un dia la posició observada en general pels escriptors del país en relació amb el poder establert, i citava com a clau de volta d'aquesta relació la distància presa davant dels habituals intents d'assimilació per part dels prínceps. És ben sabut que, al llarg de la història, aquesta relació ha estat sovint conflictiva, i no sempre s'ha saldat positivament per als interessos de l'escriptor. Els primers exemples que em vénen a la memòria són, en primer lloc, el de Sòcrates, que, sent acusat davant del poble, sota la democràcia, de blasfem i de corruptor dels joves, és condemnat a mort; el segon és el d'Ovidi, relegat per ordre de l'emperador August a l'antiga Dàcia, on va viure deu anys que va aprofitar per escriure les Tristes i les Pòntiques. El mateix Dante, que va participar activament en la vida política de l'època, va pagar la seva actuació en la lluita entre les faccions güelfes sent condemnat per Carles d'Anjou a l'exili temporal (que després seria definitiu) i a la privació de drets civils. Bastin aquests tres exemples d'escriptors i pensadors que han ajudat a construir la tradició cultural d'Occident per il.lustrar l'argumentació. És obvi que, sense necessitat d'adduir casos tan extrems, el tracte que tot país sol dispensar a les veus discordants ha estat idèntic: el desprestigi, la marginació i/o el silenci, i, en aquest sentit, la nòmina de represaliats del nostre temps per haver expressat la seva disconformitat amb el poder seria llarga, i tots en tenim els noms a la memòria.

    Josep M. Fulquet
    "Dels escriptors i el poder", Avui, 22.11.2002

  • Corre per aquesta mena de parc temàtic de la informació que és Internet un text infecte i malaltís, en prosa retallada (i retallada amb tisoretes de canalla), que alguna ment perversa va atribuir, en introduir-l'hi, a l'autor d'El amor en los tiempos del cólera. A mi me l'han enviat dotzenes de vegades, i ha acabat sent una presència tan familiar com aquelles tradicionals cartes de redempció d'algú o de tu mateix, que havies de firmar i enviar a no sé quants amics teus (encara hi ha qui té valor d'enviar-ne per via de correu ordinari, tot i que Internet, aquí, ha posat una eina utilíssima a les mans dels idiotes que gosen immiscir-se en la vida privada d'altri). Una indecència, vaja. El plus de la indecència, però, arriba com a pròleg d'aquest text tan execrable (l'avantplus, doncs). Un text cínic --tot mentida, el que s'hi diu-- que vol ser una captació de benevolència del sofert internauta. García Márquez --assegura la ment retorçada-- està greument malalt de càncer, i és per això que ha difós aquest seu "testament literari". Qui hagi llegit ni que sigui una sola novel.la del colombià, de seguida s'adona del nyap de l'estafa. Em fa gràcia imaginar-me el manefla que el devia escriure, ja fa una pila de mesos --com a molt, deu haver mal llegit Tagore--. Però a la Nina, mentre el llegia als chicos (mentre el compartia amb aquests nois que tantes coses li han d'agrair), li guspirejaven els ulls. Vivim temps de mediocritat i acriticisme alarmants. No critico la Nina: no critico que s'emocioni amb aquest text en comptes de fer-ho amb un poema de Keats. El que critico és que hi hagi aquest subgènere humà que té les penques de penjar a Internet barbaritats com aquelles, en comptes de penjar-hi directament les seves vergonyes (que tampoc no interessen ningú). Critico que actuï amb tanta impunitat. I potser, forçant l'abast de la crítica, em sap greu que hi hagi gent de talent però mal informada que no sàpiga destriar el gra de la palla (o que no l'hi sàpiguen destriar). C'est tout.

    Jordi Llavina
    "Operació Voltor", Avui, 20.11.2002

  • ¿Cómo se crean las condiciones para que se desarrolle el talento? Muy difícil. Lo primero es detectarlo. Lo primero es auparlo. Lo primero es evitar la siembra de piedrecillas en lugar de granos de mostaza. Lo primero es disponer de centros universitarios que proporcionen una buena y rigurosa formación. Lo primero es procurar caldos de cultivo institucionales, rigurosos y orientados a la novedad estética. Lo primero es tener una idea exacta del significado original, casi heroico, de la expresión "happy few" (para lo que basta darle la vuelta como a un calcetín). Lo primero, en cuanto hablamos de excelencia cultural, es también abstenerse de entrar en el Mercado. No hay más remedio que concentrarse en los submercados, que se caracterizan por que el nivel de su público, por encima de la media, permite discriminar y seleccionar, no conformarse con cualquier producto bien promocionado de entretenimiento. Aunque las condiciones para la excelencia se dan en el interior de cada rama de la cultura. Si está dominada por el gregarismo de los mediocres, no hay nada que hacer.

    Xavier Bru de Sala
    "A por la excelencia (5)", Suplement Culturas La Vanguardia, 20.11.2002

  • En definitiva, el nostre és el país dels centenars, possiblement milers, d'associacions, entitats, fundacions, federacions, plataformes, cercles, coordinadores, blocs, ateneus i casals, que sense sortir gaire als papers, fan cultura i empaperen el país de revistes i butlletins, ara també de pàgines electròniques a la xarxa, des d'una catalanitat incombustible i irreductible. Sóc del parer, en definitiva, que des d'un punt de vista nacional hi ha més bones notícies al país que no surt gaire als papers que no pas al país que malda per ser oficial. Penso que tota l'oficialitat autonòmica no s'aguantaria sense tota l'oficiositat a favor de la llengua, sovint independentista i sobiranista, que no necessita sortir als papers. Crec que, de fet, tota aquesta xarxa d'entitats que lliga la totalitat de la nació és la nostra consciència nacional en acció, no pas una consciència retòrica i ploramiques. I, com que a causa de la seva naturalesa opaca és gairebé invisible, també és indestructible. Ras i curt: que hi ha país per estona, passi el que passi al món de les realitats oficials.

    Salvador Cardús i Ros
    "El país que no surt als papers", Avui, 15.11.2002

  • Vimos que la competencia en las alturas, o por lo menos en los altiplanos, es condición para la excelencia, mientras la conspiración de los mediocres contra el talento es la primera barrera que superar antes de iniciar el camino ascendente. ¿Cómo se salta este obstáculo previo? Proponiéndoselo. Exigiéndose. Acertando. Una conjunción que no siempre se da, ya que el mérito del propósito y la exigencia no son garantía del acierto, que pertenece al reino de lo imponderable. Consolémonos. Si algo hay seguro es que la igualación por debajo, el triunfo de los mediocres en cualquier tiempo y lugar, jamás ha acercado una cultura a la excelencia.

    Xavier Bru de Sala
    "A por la excelencia (4)", Suplement Culturas La Vanguardia, 13.11.2002

  • El Gobierno catalán, más rápido todavía y con elecciones más cercanas, se propone ayudar a los padres que paguen pisos a los hijos. Una finta insuperable. La vivienda es un problema para los que no alcanzan a comprarla con sus recursos; para los que tienen unos papás dispuestos a pagar, no hay problema alguno. El Gobierno catalán lo sabe: la propuesta es estrictamente clientelar, destinada al sector social en el que tienen su principal bolsa de voto. A estos papás que compran pisos para los hijos les prometen también gratificaciones en la herencia. No se puede decir que sea una política de vivienda con criterios universales.

    Josep Ramoneda
    "La vivienda y los papás", El País, 12.11.2002

  • Fernández Teixidó, superministre, és un dir, de Treball, Indústria, Comerç i Turisme, una cartera fonamental per a l'actuació sobre el que en la seva joventut trostkista Fernández Teixidó hauria anomenat "base material de Catalunya". Governarà en temps de dialèctiques globalitzadores i agredit per la brutalitat amb què planteja el seu economicisme el capitalisme multinacional i també pel renaixement d'una lògica agressivitat dels moviments socials espremuts per la lògica del capital globalitzatori. Com reaccionarà Fernández Teixidó? Mantinc que, de la mateixa manera que se suposa la supervivència del cervell de peix, d'amfibi, de rèptil, de quadrúpede, finalment de bípede en el cos i en l'esperit humà, el cervell dels polítics sobreviuen, ho vulguin o no, als cervells successius que han marcat la seva evolució. Per això Aznar estiueja a Quintanilla de Onésimo, ha resuscitat el nacionalcatolicisme i està feliçment casat amb una legionària de Crist, cervells que comparteix amb el de Bush, Berlusconi i Tony Blair. Potser el senyor Fernández Teixidó hagi aconseguit imposar l'hegemonia del cervell centrista-catalanista recentment adquirit, però com a aquest home se li escapi el trotskisme, que també porta dins, el dia en què una multinacional traslladi les seves instal.lacions catalanes al Senegal, viurem situacions límit. Artur Mas despentinat i la bandera de La Caixa a mig pal.

    Manuel Vázquez Montalbán
    "Els cervells de Fernández Teixidó", Avui, 09.11.2002

  • Parlem, doncs, de les restes d'unes restes, amb un valor arqueològic que obliga a preservar-les, cosa que ningú discuteix. Fer-ho compartint serveis amb una biblioteca pública és retroalimentar amb gosadia i imaginació un fons que és vell i és nou, que reneix de les pròpies ruïnes amb un edifici original, potent, singular, desafiant l'arquitectura més convencional. Però no. Es veu que és del tot necessari fer-hi només l'esmentat museu (que no se sap qui pagarà) i retardar la construcció d'una biblioteca (que no se sap on serà). Si això és així, ¿per què ningú té el valor de dir les coses pel seu nom? Si cal conservar en formol aquests vestigis, és per recordar el nostre particular holocaust i prou de romanços urbans. I una altra cosa, ¿que no necessitaran lavabos si és museu? I accessos, passadissos, sala d'estudi, arxiu, biblioteca, etc., etc. Dubto molt que aquestes pedres es respectin més així que si fossin l'espai natural sobre el qual s'obrís una bona biblioteca. I per la meva experiència sé que els visitants i l'interès del conjunt serà molt menor, si només es museïtza. Adéu, Born.

    Natàlia Molero
    "Adéu, Born", Avui, 08.11.2002

  • Aquest Congrés serà una mostra prou significativa de la realitat de la joventut catalana dels nostres dies. Ho aconseguirem, una vegada més, trencant els tòpics. Volem desempallegar-nos d'imatges preconcebudes i deixar-nos veure amb tota la complexitat. Per això, davant de la imatge frívola dels i les joves que molt sovint transmeten els mitjans de comunicació reivindiquem la capacitat de compromís. Davant la reducció a l'absurd que suposen formes alienants de diversió com ara les pastilles de disseny, reclamem educació i respecte. Cal promoure la tasca associativa amb la implicació de les administracions, els mitjans de comunicació, la universitat i el teixit empresarial del nostre país. Davant una forma individualista d'entendre la societat hem de reivindicar la participació associativa. Per això, la implicació del teixit associatiu és fonamental per garantir l'èxit del Congrés. Un èxit que va més enllà d'aquests quatre dies de treball. Un èxit que serà real quan aconseguim traslladar el debat dels i les joves d'avui al conjunt de la ciutadania. El III Congrés ha de ser clau per definir el futur i és una oportunitat que no volem deixar perdre!

    Oriol Illa
    "Un congrés jove per fer història", Avui, 06.11.2002

  • Mi intento de valoración objetiva es un notable equilibrio en la narrativa, frente a una superioridad de la poesía en catalán. ¿Cómo me van a creer si las tres medallas de oro, concedidas a un escritor en castellano, otro bilingüe y otro en catalán, han obtenido los mismos parabienes públicos y privados, cuando es evidente que el castellano está arriba, el bilingüe en medio, desigual, y el catalán sumido en la mediocridad? Se trata de una burla que sufrimos y aplaudimos porque la literatura en catalán aún no ha dado su primer paso hacia la excelencia: reconocer y proclamar que, además del patriarca Joan Perucho, sus narradores en ejercicio con más talento son Porcel, Jòdar, Moncada, Monzó y Palol, muy por encima de todos los demás.

    Xavier Bru de Sala
    "Escrituras. A por la excelencia (3)", La Vanguardia Culturas, 06.11.2002

  • Nfumu Ngui, a sus 39 años, es un gorila viejo al que, dicen, le quedan unos pocos años de vida. ¿Qué piensan hacer con él cuando muera? ¿Devolverlo a los esangy, o esanguí, a los 'hijos del padre gorila', a los que un día se lo arrebataron ('se llevaron lo mejor de nosotros para contrarrestar nuestra fuerza', decía el jefe del clan en el documental de TV-3)? Lo ignoro. Cuando Nfumu Ngui llegó a Barcelona yo lo llamé 'nuestro Lautréamont enjaulado'. Era una manera, ingenua si se quiere, de quitarle los dodotis y el diminutivo canalla, y ubicarlo en mi Barcelona soñada, diametralmente opuesta a la Gran Encisera: la Barcelona de Ferrer i Guàrdia, de L'Espoir, de Jean Genet y Pieyre de Mandiargues, de Ocaña y de la plaza de Catalunya convertida en una balsa repleta de voraces cocodrilos. Hoy, de morir el albino, me agradaría que lo sepultasen en la iglesia de la Sagrada Familia, en la cripta, no lejos de la tumba de Antoni Gaudí. No sería ningún sacrilegio. Sería un acto de justicia místico-surrealista. Estoy seguro de que el beato Gaudí y el albino se llevarían muy bien.

    Joan de Sagarra
    "Floquet estrena casa", El País, 03.11.2002

  • Parla un reconegut intel.lectual per ràdio, en català, i sento que fa referència a la biblioteca d'Alejandría, així, en espanyol. M'assec davant el televisor i en l'anunci en català d'un detergent --m'abstinc de comentar-ne l'estètica visual i musical-- sento que parlen del nou Mistol Vinagre, en fonètica espanyola. Llegeixo, en un diari escrit en català, referències a llibres d'un autor nord-americà que són citades segons el títol de la traducció espanyola. És el mateix que, d'altra banda, sento que fan en relació amb les pel.lícules de Woody Allen en una altra emissora de ràdio en català, que les citen totes en espanyol i passen talls de veu en la mateixa llengua, tot i que aquestes pel.lícules han estat vistes en versió catalana, com a mínim, a televisió. Per cert que, passant per davant de la Fira de Barcelona, constato que el català hi té un paper merament testimonial, com qui li fa una gràcia, però pràcticament invisible des del punt de vista comunicatiu. I em diuen que la web del Festival Internacional de Jazz de Barcelona és exclusivament en espanyol. Però és que també un trio de bons actors, d'un rigor teatral contrastat i que ara fan un espectacle amb cadires, el presenten per ràdio i no paren de sentar-se o no sentar-se, de manera que es veu que tota la investigació que diu que han fet sobre el món de la cadira no els ha permès arribar prou a fons per saber que aquí no ens sentem ni assentem, sinó que ho fem més fàcil, seiem. Seure o no seure, doncs: aquesta seria la qüestió, i no pas caure de cul, que és el que m'ha passat quan els he escoltat.

    Salvador Cardús
    "Les dependències subtils", Avui, 01.11.2002

  • El millor que pot passar a un intel.lectual o a un científic és que estigui envoltat i acompanyat de gent de talent. I el pitjor que li pot passar és que estigui envoltat i acompanyat de mediocres, sobretot si són llepes, perquè els verins que fins i tot sense voler inoculen els aduladors paralitzen la ment amb una eficàcia immensa. Aquesta és una veritat molt coneguda (tot i que no gaire reconeguda), que en recorda una altra, expressada fa temps per Gaziel i per Josep Pla. Tots dos van remarcar que, en aquest país, sobresortir de la mediocritat obedient és perillós, perquè l'enveja, que n'és un mal endèmic, no ho pot suportar. Tots dos es referien òbviament a l'enveja del poder, que és l'única amb capacitat de fer mal. Sempre que he pogut comprovar fins a quin punt l'enveja margina i veta, he pensat que el millor programa de futur que es pot tenir és treballar només per gust i, si pot ser, d'amagat, seguint el consell de Blai Bonet, que és estar com més lluny millor de l'Alta Costura de les Lletres. [...] Tot això em ve a la memòria pensant en Gabriel Ferrater [...] Ferrater tenia uns interessos massa amples, una intel.ligència massa poderosa i una ment massa lliure per arribar a ser gratificat o simplement reconegut en aquest país nostre, on els figurants més vanitosos del medi no toleren que els faci ombra ningú. [...] El món acadèmic, un món que, en vida seva, amb l'excepció del doctor Antoni Comes, se li va girar d'esquena, no va fer gaire cosa més que ignorar-lo (en el sentit anglès del terme) i actualment continua ignorant-lo, o bé, quan se'n recorda, se n'aprofita per publicar articles i articlets que, pel seu contingut, semblen destinats, en el millor dels casos, a anar pujant graons de l'escala del gremi. I, en el pitjor dels casos, són literalment abjectes per excés de grisor. Pel que fa a les biografies, Ferrater tampoc no ha tingut sort: o bé el biògraf s'ha preocupat per coses de mal gust, sense fer-hi aparèixer ni una remota idea que il.lumini res de la seva obra, o bé la biògrafa mostra que està deplorablement indocumentada o, encara pitjor, mal documentada. [...] El món literari oficial no s'ha pas portat més bé. Esmentaré només una anècdota reveladora que fa poc ens recordava Marta Pessarrodona: el primer editor de Ferrater, Josep Pedreira, va instigar-lo a presentar-se al premi de poesia Carles Riba, l'any 1959. L'il.lustríssim jurat, però, va preferir premiar el recull 'Intento el poema', de Josep M. Andreu, lletrista de la cançó 'Se'n va anar', que es va presentar al Festival d'Eurovisió. Un dia haurem de publicar una llista d'il.lustríssims i la història dels seus desperfectes. Només per riure, és clar.

    Salvador Oliva
    "Gabriel Ferrater: Dante sense Florència", Avui, 31.10.2002

  • Vimos cómo distintas agrupaciones de intereses o afinidades forman auténticas conspiraciones de la mediocridad. Servicios mutuos y servilismo vertical. Además de ser inevitables, los mediocres son --o somos-- mayoría. En cualquier tiempo y sociedad, los dotados con grados altos de inteligencia y talento son una pequeña proporción (no digamos ya los genios, que aparecen como si cayeran de la Luna, y aun así muchos no llegan a nada, por adversidad del contexto o desacierto propio). Aunque no hayan tenido la mejor formación, los más dotados deben estar arriba. Ése es el punto de salida hacia la excelencia. El camino es largo, pero empieza aquí. Cuando unos pocos mediocres se sitúan donde no les corresponde usurpando el lugar de los mejores, tanto en los puestos decisorios como en el carrusel del reconocimiento y la estima pública, se aleja la senda de la excelencia. Y al revés. La excelencia requiere tanta modestia como ambición. Una forma modesta pero eficaz de aproximarse consiste en incrementar la exigencia. Ante todo con uno mismo, luego con los demás. ¿Qué tal sustituir el parámetro de la afinidad y el peloteo amiguista por el de la exigencia? Es bastante más duro. Pero no hay otro modo. Yendo del individuo a las instituciones y asociaciones, sería útil evaluar su grado de exigencia. ¿A cuáles concedemos el primer galardón? Al Ateneu, no. ¿A la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana? Tampoco. Y no me digan que popular o asambleario y exigencia están reñidos, porque les citaré la Associació Catalana d'Artistes Plàstics, presidida por Sergi Aguilar, y el Taller de Músics, fundado por Lluís Cabrera. ¿Y el FAD? Está en camino, pero le falta un trecho. La valoración del grado de exigencia --y la de su contrario, el amiguismo de los mediocres confabulados-- no sería un mal tema de conversación. En las facultades y departamentos, en los centros culturales, en los niveles medios y altos de la Administración. Incluso podría despertar el interés de otros articulistas. ¿A la excelencia por la exigencia? ¿Con eso basta? Si fuera tan fácil.

    Xavier Bru de Sala
    "A por la excelencia", La Vanguardia Culturas, 30.10.2002

  • Quan es parla de l'ajut al desenvolupament dels països d'Àfrica, per exemple, sovint els països donadors objecten que no hi servirà de gran cosa perquè els fons de l'ajut es quedaran a les butxaques dels governants de la majoria de països d'aquest continent. És natural que en societats poc democràtiques i amb règims legals precaris abundi la corrupció. Però sorprèn que els donants vegin la busca dins l'ull dels països africans i no vegin la biga dins el seu. Perquè és evident que de corrupció n'hi ha a tot el món, tret potser dels països escandinaus, i a Espanya també. Ens hauria de fer caure la cara de vergonya el frau als Fons Europeus tant de l'ajut al conreu del lli com de l'ajut a la formació professional dels aturats. En ple debat sobre qui pagarà la factura de l'ampliació a vint-i-cinc països de la Unió, no resulta gaire presentable que et puguin assenyalar com a defraudador d'aquests fons. Són fons que surten dels impostos dels ciutadans europeus a través de la contribució de cada un dels seus Estats al pressupost de la Unió, són fons que han finançat part de moltes infraestructures de l'Espanya europea i que ara es poden quedar substancialment reduïts per tal d'assignar-los als nous països que hi entraran.

    Jordi Argenter
    "La corrupció amb Fons Europeus", Avui, 30.10.2002

  • Arribada a aquest punt, enyoro la Montserrat Roig una vegada més, perquè no estic familiaritzada com ella amb Rússia, la seva llengua, la seva cultura, la seva història, la seva política. Què en diria ara? Sí, però, penso amb ella en la pobre gent russa, els pobres txetxens, la gent, en un mot. I em nego a manifestar, perquè ho dono per sabut, que estic en contra del terrorisme, com em nego a haver de dir si sóc alta o baixa, rossa o morena, creient o agnòstica... Som al 2002, que sàpiga, i de l'única cosa que n'estic segura és que és infumable el que acaba de passar a Moscou, on s'ha emprat un gas desconegut (i sembla que no permès en nom de no sé quantes convencions i protocols) i no fet públic encara, a desgrat que pot ser un risc per a la curació dels ostatges supervivents. Endavant amb les manifestacions contra la guerra d'Iraq, però o juguem tots o estripem la baralla, altrament, tots estarem en perill d'aquesta mena de ruleta russa putiniana i potinera. M'excuso per la temptació de l'al.literació: a una sempre li surt algun tic de poeta.

    Marta Pessarrodona
    "La ruleta russa o una cosa semblant", Avui, 30.10.2002

  • Hace ya unos años argumenté y ejemplifiqué reiteradamente el fracaso cultural de Pujol, sin que nadie, ni siquiera alguno de los escasos intelectuales que le seguían fieles, me contradijera. Creo que me quedé corto. En el futuro habrá que hablar de traición cultural, perpetrada por Pujol con unos cómplices que tienen nombres y apellidos. Los que provienen del mundo económico, de la publicidad o de la propia política tienen el pase de no alcanzar a calibrar la magnitud del daño. Pero los que han escrito libros, los que habitan el mundo de la cultura, esos no tienen la excusa de la ignorancia, ni por tanto posible perdón. [...] Así se encuentra y es tratada la cultura en la CCRTV, a cuyo frente se encuentra el converso Vicenç Villatoro (cuya primera novela, "L'evangeli gris", trataba de la persecución a los judíos y la quema de "calls"). Seguimos sin programa de libros, lo cual resulta ahora más amargo, aunque no es ninguna novedad. Como ya venía sucediendo, la información cultural en los Telenotícies es inexistente, y la de eventos y espectáculos propios que en su lugar se ofrece más bien suena a burla que a noticia, en comparación con los que tienen lugar a centenares de kilómetros de Barcelona. [...] Ya comenté la tímida apertura de Miquel Puig, que el sector advirtió enseguida. Lo natural era suponer que la llegada de Villatoro compensaría la disminución del pluralismo --se acercan unas elecciones con perfil de barranco-- mediante un incremento del acento cultural, o por lo menos la continuidad de lo ya ganado. Al contrario, cuando los autores de las propuestas eran de confianza, la respuesta ha sido una sonora y burlona carcajada: "Esteu sonats o què?" Todos al gueto, no fuéramos, no a estropear la fiesta, que ya lo está, sino a dignificar el final de partida. [...] Puig advirtió desde el primer momento de la dificultad de dotar a la televisión pública catalana de una verdadera dimensión cultural, aunque aceptó el reto de escribir por lo menos el prólogo. Cuando empezaba a cumplir, y no sólo con el programa mencionado, fue apartado del cargo. Tengo para mí que si se hubiera dado más maña o hubiera asumido y hecho pública la apuesta, se habría fortificado en el cargo. [...] Mejor Vicenç Villatoro, podrán pensar, que es hombre de letras, que es novelista laureado, que dirigió y presentó un buen programa de libros en los primeros tiempos de TV3. Pues no, al contrario. Y no vale la excusa de que está ahí de florero, para templar gaitas mientras Joan Oliver aprieta las tuercas a favor de Artur Mas, porque incluso un florero, un gaitero, o el sursuncorda, en un puesto tan elevado y clave, tiene potestad y campo para impulsar el giro cultural, ya imprescindible, de la Corporació. ¿En qué cree Villatoro? ¿Qué le ha movido a hacer carrera de escritor? ¿La cultura o la política? Si es la política, nos ha engañado a todos. Si es la cultura, se está traicionando a sí mismo. Si no cumple, que no diga, cuando le quiten, que quiere volver a ser de los nuestros [...] Villatoro o alguien podría haber replicado: la cultura tiene en la CCRTV la presencia que le corresponde. Que nadie haya salido con esas puede tener dos significados. O bien --quien calla otorga-- hay que presumir un reconocimiento implícito de la base sobre la que se sustenta esta serie, entre otras críticas, o bien se trata de esperar que escampe. El reconocimiento comporta una cierta honestidad, mientras en el segundo hay un cálculo cínico. En el reconocimiento implícito anida un deseo de rectificación y mejora, mientras el silencio administrativo, y estratégico, responde a la convicción de que la cultura sobra y seguirá sobrando en TV3. La diferencia no es mucha, y menos porque los que reconocen, aunque no lo digan, tampoco creen que se den circunstancias propicias al giro cultural de la televisión autonómica. En fin, que ambas posiciones convergen, se apoyan y tal vez se mezclen, pero es esperanzador distinguirlas. A menos que interpretemos las declaraciones de Villatoro, sobre la conveniencia de un aire modernista antes que noucentista, como una declaración de guerra del director general a la cultura.

    Xavier Bru de Sala
    "TV3 y los libros", La Vanguardia Culturas, 02, 16, 23.10.2002

  • En el marco de los servicios públicos, la biblioteca del siglo XXI se presenta hoy como una solución para satisfacer, en el entorno digital, las mismas necesidades que llevaron al nacimiento de la biblioteca pública moderna del siglo XIX: asegurar un acceso democrático a la información, al saber y a la cultura. La sociedad de la información exige una apuesta por la alfabetización tecnológica de toda la población, la formación permanente y la generación y compartición de conocimiento. Para realizar semejante inversión comunitaria de futuro, las bibliotecas son un marco institucional adecuado: tanto en forma de espacio físico, como en muchos casos de espacio virtual. Son una buena apuesta para formar a los usuarios de la información y para dotar de contenidos locales a la red global.

    Adela d'Alòs-Moner
    "Bibliotecarios en Internet", El País, 28.10.2002

  • Sam Abrams és un home d'adjectius rotunds que escauen a la perfecció: ens recorda la modernitat de Bartra, i no sols això, sinó que assegura que és el pare de la narrativa catalana moderna; qualifica la seva literatura com "una parcel.la que representa modernitat, vitalitat, universalització, ambició intel.lectual, grandesa espiritual, perfecció artística". I aleshores etziba un lament adolorit a la situació de la cultura catalana que fa possible que Bartra romangui en l'oblit. Diu: "El tracte pòstum que s'ha dispensat a Bartra i la seva obra constitueix una de les salvatjades més ignominioses de la cultura catalana dels darrers vint anys". Abrams es rebel.la aleshores contra "els senyors que controlen els fils del teatre més oficial o institucional" i arremet contra els chiringuitos de poder politicoartístic. Perdoneu que faci la síntesi d'un article que ja heu llegit, però el tema és massa important per deixar-lo refredar. Això dels fils del teatre oficial o institucional és, però, dins de la seva gravetat, no tan nociu com els chiringuitos que controlen la cultura catalana. Els primers, els podrem escombrar a cops de vot, però dels segons, qui ens en guardarà? Fa temps que observo alarmada la concentració de poder cultural d'uns grups aixoplugats sota determinats mèdia i que n'analitzo els blindatges: a tota prova; de moment --la manca de dades per als qui som independents és la nostra més gran feblesa: no saps d'on vénen els trets ni per què-- vull creure que es tracta d'ambicions personals i res més; tinc, però, el rau-rau que algú està interessat en la inanitat de la cultura catalana i que treballa amb molta eficàcia, enmig d'un estúpid i narcotitzat aplaudiment general i amb la vergonyosa omissió d'Espriu, de Bartra o d'Estellés. Voldria equivocar-me.

    Isabel-Clara Simó
    De fil de vint. "Sobre Sam Abrams", Avui, 27.10.2002

  • Querido Artur Mas, ¿de qué nos sirve un nuevo estatuto, si no nos queda sociedad? Y, ¿no ha sido la desestructuración sistemática de la sociedad civil, el dirigismocultural, el culto al mercado y el desprecio al activismo cívico lo que ha marcado el catecismo del pujolismo? Ergo, sin entidad colectiva, más allá de las entelequias, ¿a qué Cataluña vamos a apelar y / o a servir? Justamente es de esto de lo que me quejo: del uso sistemático del concepto pueblo mientras sistemáticamente se van destruyendo los flujos interiores que dan vitalidad, sentido crítico y carácter a un pueblo.

    Pilar Rahola
    "A golpe de estatuto", El País, 26.10.2002

  • Avui l'Església Vaticana i Romana sembla que només confiï en l'Opus Dei com a braç operatiu que la connecta amb la modernitat i li permet sobreviure econòmicament i espiritualment i, per tant, és comprensible que Escrivá de Balaguer sigui sant, perquè no el nomenaran secretari general vitalici de l'OTAN o ambaixador permanent al Setè Cel. Potser els esperits massa racionalistes i intel.lectualment severs utilitzaran el nomenament com a demostració que el Vaticà ja no sap a qui santificar, però el que és políticament correcte torna a ser donar al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu. A més, el món s'ha omplert d'altres cabdills religiosos integristes que compensen amb escreix els excessos i les insuficiències de D. José María. Fa uns dies un mul.là d'Indonèsia, Abu Bakar Bashir, va declarar que tots els morts de la sala de festes de Bali anirien, a més, a l'infern, perquè eren infidels, i que, en canvi, els palestins terrorites kamikazes tenien assegurat el cel. Suposo que serà un cel diferent del catòlic, tot i que el nostre tampoc es queda curt i no m'atreu gaire: Franco, Escrivá de Balaguer, Pius XII... per tota l'eternitat.

    Manuel Vázquez Montalbán
    "Elogi desmesurat de la religió", Avui, 26.10.2002

  • En fin, todos estamos de acuerdo con que esa ruina no nos lleva muy lejos, y que para hacerla operativa hay que invertir en ella a lo grande; no basta con llevar a los colegios de visita. Hay que empezar, mejor hoy que mañana, a elaborar programas arquitectónicos, culturales e históricos, espectáculos de luz y color, teatro, coros y danzas, merchandising. Hay que organizar una fiesta de moros y cristianos con los dos bandos de la guerra de Sucesión. Qué proyecto tan ilusionante. Si lo hacéis bien, si sabéis instruir deleitando, los catalanes seremos más catalanes (un ciento diez o ciento veinte por ciento), los inmigrantes paquis y magrebíes del Raval abandonarán sus colmados y mezquitas y locutorios telefónicos y absurdas preocupaciones para acercarse a conocer nuestro pasado y los turistas olvidarán playa, paella y Sagrada Familia en beneficio de la ruina. ¡Ánimo, chicos!

    Ignacio Vidal-Folch
    "Hay que financiar la ruina ", El País, 25.10.2002

  • La proposta de Mas hauria d'haver portat un calendari. Sabem que el 2010 els nens i nenes sabran anglès. Però el nou Estatut quan es tracta de tenir-lo? Com a bon gestor, Mas sap que l'eficiència es mesura no només pels resultats, sinó pel temps que s'ha tardat a aconseguir-los. I si no es vol convertir la proposta en una quimera generadora de nostàlgia victimista, cal dir en quant temps és previst aconseguir els objectius. Tercerament, considero confusa l'oferta de participar en un govern a Madrid. Si no és en una hipòtesi de pèrdua de la majoria absoluta, entrar en un govern en el qual no fas falta no sembla pas una posició de força, sinó de debilitat. Vull dir que, com a instrument de força, com a compensació per l'acceptació per part de Madrid d'una revisió de l'Estatut, sembla una carta insuficient. Aquí, o s'hi amaga un parany calculat, o delata alguna forma d'autoengany.

    Salvador Cardús
    "Sense límits, dins d'Espanya?", Avui, 25.10.2002

  • Un cop aconseguida aquesta "massa crítica" que augura un salt al cinema i l'audiovisual català, hi ha algunes preguntes que continuen interpel.lant els actors implicats, públics i privats. Per exemple, ¿què es pot dir sobre els nivells d'exigència o de qualitat de les produccions, siguin per al cinema o la televisió o per a altres circuits? ¿És suficient una política pública que només vetlli per la correcta gestió dels ajuts a l'audiovisual? La meva opinió és que la producció audiovisual és tan important per al benestar i la salut de la població que exigeix als seus actors una voluntat d'excel.lència. Com és exigible en el sector de la sanitat, de l'educació o del transport. El principi d'excel.lència hauria d'orientar les polítiques generals a aplicar tant des del costat de la producció i de l'oferta com des del costat de la demanda i del consum. Si, per exemple, els programadors de TV són exigents en la qualitat dels productes i programes, indirectament obliguen a elevar les expectatives tant als productors com als públics. Si, per exemple, les clàusules dels ajuts premien determinades opcions de qualitat, afavoriran el nivell de la producció i de la programació. És cert que la qualitat té un preu, però aquest preu s'ha de pagar entre tots. Per això, una política audiovisual, cinema inclòs, que aposti decididament per la qualitat --que també és una aposta per la dignitat i el benestar-- ha de mobilitzar totes les complicitats possibles: la dels creadors, la dels empresaris, la dels polítics i sobretot la dels públics.

    Josep Gifreu
    El salt qualitatiu de l'audiovisual català, amb el cinema inclòs. "Excel.lència i complicitats", Avui, 25.10.2002

  • Buenafuente torna. Un altre xou a TV3, que en aquesta ocasió es titularà Una altra cosa. Arran de l'esdeveniment, suposo que no trigarà gaire a recomençar la cíclica polèmica sobre el model de llengua catalana que utilitza Andreu Buenafuente. I m'anticiparé a les crítiques que, ineluctablement, arribaran des del sector purista. Els puristes acusen Buenafuente d'usar (i a TV3!) un català ple d'incorreccions, de castellanades i d'expressions literals en castellà típiques de la diglòssia. Això és una veritat com una casa de pagès. Ara, jo els demanaria, als puristes: ¿i quin és el català que es parla a Barcelona i la seva àrea metropolitana (on viuen dos terços dels catalans), sinó una llengua plena d'incorreccions, castellanades i expressions en castellà? El català que parla Buenafuente no és sinó el català del carrer, i ja està bé que aquesta llengua (viva, magmàtica, popular) es reflecteixi a TV3. Jo no estaria d'acord que s'utilitzés en els informatius, els reportatges o els doblatges de pel.lícules, perquè TV3 també té l'obligació de mantenir i transmetre l'estàndard català. Però em sembla no només correcte, sinó necessari, que el català del carrer tingui presència mediàtica. A més, aquest català del carrer és l'únic que pot connectar amb el públic castellanoparlant. En les meves classes a la universitat he comprovat que els únics programes de TV3 que veu el (nombrosíssim) jovent castellanoparlant de l'àrea de Barcelona són precisament els que defugen el català estàndard: els xous de Buenafuente, l'A pèl, de Santi Millán i José Corbacho, i el Plats bruts, de Joel Joan i Jordi Sánchez. Aquest jovent sap català, però l'utilitza molt poc, i a la tele veu preferentment les cadenes espanyoles: Gran Hermano, Operación Triunfo, Policías, Los Simpson i similars. Potser caldria plantejar-se que Andreu Buenafuente, José Corbacho, Santi Millán, Joel Joan i Jordi Sánchez (cinc persones de les quals quatre tenen cognom castellà) es mereixerien la Creu de Sant Jordi per la seva contribució a mantenir viva la nostra llengua entre el jovent. Aquesta proposta sobtarà més d'un purista. Però jo hi respondria amb l'aguda observació que Jules Renard va dedicar als puristes: "Aquell que, per embriagar-se d'aire pur, arriba a un indret molt alt no aconsegueix sinó refredar-se". I així està el català: amb un refredat d'upa!

    Francesc Puigpelat
    L'hora del tallat. "La llengua de Buenafuente", Avui, 21.10.2002

  • Si l'Estatut dóna unes competències que potser algú vol envair, anem als tribunals, i s'ha acabat. ¿Què vol dir negociar allò que ja es té? A quins ridículs extrems hem arribat? Com que a mi m'han ensenyat que, quan es negocia, cal intercanviar coses, ara em ve angúnia. ¿Em volen explicar en què s'ha cedit per mantenir allò que, segons la llei, ja teníem? ¿O és que, en realitat, no ho teníem, i això de l'autonomia és si fa no fa una mena d'arrossada popular? ¿Estem revivint un dels indignes episodis de l'hipòcrita i fals consens representat per a consum intern (transvestit de seni catalán per al mercat extern, és clar) que ha propiciat que siguem on som? Perquè, a Catalunya, quan cap partit polític piula, és més que probable que, tard o d'hora, l'afer esclati a la cara dels que paguem impostos. Resumint: ¿ens poden explicar, amb llums i taquígrafs, les mercaderies que han traginat els nostres fabulosos negociadors desplaçats a Madrid?

    Xavier Roig
    La punta del dit. "Caixes de sorpreses", Avui, 19.10.2002

  • Me refiero a esa variante de la crueldad sin refinamiento que son los toros ensogados (bou capçallat) y de fuego (bou embolat), que no sólo no han sido prohibidos por la Generalitat, sino que han crecido considerablemente con total impunidad. Las denuncias son archivadas (como la que la Asociación Nacional para la Protección y el Bienestar de los Animales presentó contra el Ayuntamiento de Alcanar, que la Generalitat se pasó por el forro) y en las zonas del Baix Ebre y el Montsià, donde esta práctica ha crecido hasta el 66%, sin poderse amparar en ninguna 'tradición', una ley tendría que prohibirla en su nuevo redactado, pero, ¡vaya por donde!, topa con el diputado de CiU Joan Maria Roig i Grau, casualmente alcalde de Amposta y amante de la barbaridad en cuestión... ¿Será por ello que sólo en Amposta la práctica de poner cohetes con fuego en la cabeza de los animales --que se vuelven literalmente locos-- o de ensogarlos para que un grupo de bestias se dediquen a tirarles de los cuernos ha crecido el 40%? Y ello teniendo en cuenta que, ley obsoleta en mano, toda nueva práctica es ilegal. Pero claro, como resulta que en el sur del Principado existen cinco de las seis ganaderías de toro bravo que anualmente destinan más de un millar de cabezas a los correbous, ¿quién es el convergente, malo, malo, que se pone a discutir con el dinero? Al fin y al cabo, por mucha retórica nacional-católica (con san Escrivá incluido) que se lleven a la boca, ¿no es la bandera financiera la que ondea en los despachos patrios?

    Pilar Rahola
    "La Cataluña bárbara", El País, 19.10.2002

  • Ahora la pregunta es: ¿seremos capaces de montar en la Ribera una temporada teatral que no nos conduzca al ridículo? Bueno, el pánico es razonable, pero si algo sabemos hacer aquí es teatro, no consta en ninguna parte que esa capitalidad también nos haya volado. De modo que es hora de dejarse de tonterías y arremangarse de una vez. La grand-opéra, como género muy particular que es, suele estorbarse con otras producciones. Procédase, pues, a construirlo en un lugar de superficies generosas. La pieza goldoniana, la beethoveniana y la verista que confluyen en el Born no constituyen ningún problema. ¡Al contrario! ¡Hay épica, lírica, comedia de costumbres, historia, economía, ciudad! ¡De todo! El pavor a que con esos mimbres acabemos tejiendo un indigesto pastiche es humano, pero contamos con buenos guionistas (ya se ha dicho), escenógrafos de talla internacional (Pasqual, Huerga, Bieito, Fura dels Baus, Carles Santos, Mendoza, quien, por cierto, ultima obra de teatro...) e historiadores reputados como los que convencieron a Pujol y a Clos de que en el viejo mercado había argumento.

    Agustí Fancelli
    "El Born y el miedo escénico", El País, 17.10.2002

  • Em declaro escèptica davant del premi Nobel anual, si més no pel que fa a literatura, i no pas per esnobisme, encara que mai m'hagi importat de ser-ho. Això no obstant, m'ha alegrat moltíssim la concessió d'enguany a Imre Kertész, una alegria tan sols aigualida pel premi Nobel de la pau a un incompetent públic com és l'expresident americà Jimmy Carter. Aprofitarà el Nobel el senyor dels peanuts per abraçar-se amb el Chaves veneçolà? De tota manera, cal ser positiva i, per tant, em decanto per l'alegria perquè ha recaigut en l'hongarès Kertész, un escriptor que, confesso, no conec en la seva totalitat, que pertany a una literatura en una llengua de les que als congressos internacionals en diuen 'lesser known' (menys conegudes) com la nostra, la catalana, que té, però, una tradició literària més que bona, un altre tret que, en certa manera, ens agermana.

    Marta Pessarrodona
    "Qüestió de silencis", Avui, 16.10.2002

  • La amenaza no está en la presión conocida. La auténtica amenaza del periodismo actual y, por ende, de la veracidad informativa --complemento directo de la libertad de expresión-- está en esa doble exigencia de la globalización: todo es noticiable lejano o cercano, pero nadie controla las fuentes que crean la noticia. Más correctos en lo cercano, es decir, más autocensurados, y más contaminados en lo lejano, los periodistas están hoy más solos ante la noticia y son más vulnerables a la propaganda. Los filtros no funcionan como antes... Y sin embargo, a pesar de todo, informan. De momento...

    Pilar Rahola
    "Nosotros, los periodistas", El País, 12.10.2002

  • La meva impressió és que l'excés d'arrogància aviat es girarà contra Aznar i el seu govern i que començaran a fer marxa enrere. Ja n'hi ha indicis. A això hi hauria de contribuir un moviment clar de contestació des de plataformes de prestigi i populars, i serà un fet quan el cansament per tanta arrogància comenci a fer impacte en les enquestes de control de l'opinió pública que fa el govern. Un dels pocs avantatges de ser governats per les dretes, gent de pocs principis i molts interessos, és que, si constaten que els excessos patriòtico-militars perjudiquen els seus interessos, els desaran a l'armari fins a la propera ocasió.

    Salvador Cardús
    "Espanten però no fan por", Avui, 11.10.2002

  • El argumento con que el presidente arrancó su réplica a Maragall --'su discurso ha sido muy flojo, muy pobre'-- es eficaz dialécticamente si va seguido de un rapapolvo con todas las de la ley. Cuando la continuación se reduce a unas cuantas divagaciones y muchos tópicos, el argumento revierte contra el que lo usa. ¿No será que no tenía respuesta o que no tenía ganas de responder? Esta es la sensación que quedó, lo cual agranda el pesimismo del universo convergente, que se siente ya camino de la orfandad y empieza a preguntarse qué será de ellos cuando Pujol no esté.

    Josep Ramoneda
    "Psicología del liderazgo", El País, 08.10.2002

  • La bandera, sin duda, tiene sobrecarga. Además, por lógica retroalimentación, aviva el simbolismo contrario y aumenta la temperatura ambiental: a golpes de rojigualda, más sobrepeso de ikurriñas y senyeres. Es decir, cada día más lejos de la palabra, del diálogo, del paisaje de encuentros. Cada día más cerca de la gestualidad agresiva, de la endogamia chulesca. Aznar considera España su propiedad privada y nos da con ella en el cogote. ¡Pobre España, siempre en manos de patriotas!

    Pilar Rahola
    "¡Arriba España!", El País, 05.10.2002

  • Parece ser que, poco antes de comenzar el Año Verdaguer, Josep Maria Benet i Jornet tuvo una entrevista con la cúpula de la televisión catalana y el consejero (o alguien próximo al consejero) de Cultura de la Generalitat. El objeto de la misma era ofrecerles una serie sobre mosén Cinto. Dos capítulos, de hora y media de duración cada uno. Con un presupuesto razonable, es decir, evitando los transatlánticos del marqués y el entierro multitudinario. La intención del autor de 'Poble Nou' y 'Nissaga de poder' era centrar la figura del mosén en sus relaciones con la familia del marqués, novelando un poco, lo estrictamente necesario, la realidad para hacer de Verdaguer un personaje hollywoodiano, una criatura 'capaz de agarrar al espectador, de despertar la pasión del espectador'. Me decía Papitu Benet: "¿Por qué después de la batalla las autoridades eclesiásticas colocan a mosén Cinto en la iglesia de Betlem, frente al palacio del marqués? ¿Para qué sino para jorobar al marqués?". "¿Qué quiere decir que la marquesa 'no podía tener hijos'? ¿No sería que el marqués no la tocaba?". Papitu Benet estaba dispuesto a meter a mosén Cinto en los hogares catalanes. Es su oficio y, en su oficio, mi amigo Papitu es un maestro. Pues bien, las autoridades televisivo-culturales desestimaron su proyecto. La razón que me da mi amigo es que el presupuesto de TV-3 (¿para el Año Verdaguer?) no podía permitírselo. Mi amigo me ruega que no utilice esa información para cargar contra TV-3 y la Generalitat, ya que su socio, Joan Bas, se halla en conversaciones con el señor Villatoro, el mandamás de la televisión autonómica (que todavía no ocupaba el cargo cuando se hizo la propuesta inicial), y todavía es posible que la serie tire adelante.

    Joan de Sagarra
    La horma de mi sombrero, "Mosén Cinto y TV3", El País, 03.10.2002

  • Finalment, per als qui opinen que davant de personatges i opinions semblants és millor guardar silenci, recordaré que des de la direcció general d'Ordenació Acadèmica --a les ordres, per tant, del conseller Tarancon--, s'escriuen cartes a editorials valencianes que prohibeixen expressament l'ús de determinades paraules en els llibres de text. El conseller ni calla ni deixa d'agranar cap a casa. No crec que el silenci que alguns proposen afavoresca altra cosa que les tesis del conseller. I en tot cas, no s'acaba d'entendre per què la universitat calla quan la més alta autoritat valenciana en matèria de cultura i educació, i el govern al capdavall, l'acusa de "masacrar a quienes opinan distinto, aplicando el fascismo ideológico a machamartillo".

    Vicent Alonso
    Cròniques interessades, "Feixisme a la Universitat de València", Diàleg, Avui, 30.09.2002

  • Cap dels presumptes hereus de Pujol s'ha salvat de les trampes mortals que algú els posa en un moment de la seva instal.lació o ascensió política, sent la més eficaç la candidatura de l'Ajuntament de Barcelona, vertader cementiri d'elefants de CiU. Vet aquí que el que tot el món pensava i ningú deia des de les files de CiU ho ha proclamat Pere Esteve com a pretext per abandonar la coalició, el partit, i complir aquest ritual de trencament que tan bé s'expressa en una cançó que ha fet seva María Dolores Pradera i és lema vital de la invicta Maruja Torres: «Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás.»

    Manuel Vázquez Montalbán
    "Elogi desmesurat de... El senyor Esteve", Diàleg, Avui, 28.09.2002

  • Aquí és on em permetré de dreçar un petit quadre de mancances, al meu entendre cabdals, del nostre Teatre Nacional. Existeix una obra que, per vergonya nostra, no ha estat encara estrenada, tot i fer uns vuitanta anys que fou escrita i més de trenta que fou publicada. Em refereixo a 'El nou Prometeu encadenat', d'Eugeni d'Ors. El cas Ors ha estat el més sonat, en el pla intel.lectual i moral, de la nostra història civil moderna. Sembla com si el país se sentís impotent per jutjar-lo serenament, veure'l objectivament i que adoptés la solució de l'estruç. Se'l vol ignorar. Dient que fou un traïdor a Catalunya es justifica aquesta ignorància, sense pensar que potser El nou Prometeu encadenat és la seva defensa. L'obra és, en tot cas, la primera tragèdia del tot moderna del nostre teatre, no precisament perquè està escrita en prosa --que també compta, tenint present l'època--, sinó perquè planteja, o plantejava, un problema espinós i candent en el seu temps i que ha estat cabdal durant tot el segle XX. 'El nou Prometeu' que ens presenta l'Ors és el proletari.

    Josep Palau i Fabre
    Porta Oberta, "Teatre Nacional de Catalunya?", Avui, 28.09.2002

  • El nacionalismo da vueltas y vueltas a los mismos viejos y caducos conceptos, como si fuera una noria que un día plantamos en el pasado y para siempre nos tuviera atados. Y así nos va, con el mundo corriendo a velocidad de crucero y nosotros subidos aún sobre el pobre burro. ¿Cuándo existirá un nacionalismo que nos hable de la deslocalización de empresas y nos explique, en términos de compromiso colectivo, qué puñetas hacemos ante los retos del capital más salvaje?, ¿o es que el textil no es patrimonio nacional? ¿Cuándo un discurso que asuma los retos de la interculturalidad y de una puñetera vez sea capaz de visualizar más allá de la Cataluña de la Renaixença? ¿O es que no se enteran de que nuestra sociedad está multiplicando sus colores, sus acentos, sus sensibilidades, y de que ha dinamitado rotundamente su tríada medieval, Dios, patria, lengua?

    Pilar Rahola
    "La Cataluña bufa de Pere Esteve", El País, 28.09.2002

  • Abans que una cosa se la creguin els altres, se l'ha de creure un mateix. I els nostres polítics tenen el mal costum de demanar que altres governants facin per Catalunya allò que ells no fan. Que defensin posicions en les quals ells no tenen fe. Arran del desplegament teatral «.net», m'he entretingut a accedir a la web del govern d'Escòcia --ja saben, aquell govern nou, inexpert, al qual pretenem fer d'assessors--. És molt instructiu accedir-hi, i els ho recomano (http://www.scotland.gov.uk). Com que no m'agrada massa navegar per Internet, m'he limitat a accedir únicament al primer i segon nivells de l'esmentada web. A part de sentir enveja en veure el seu pressupost, hi he buscat les paraules nació i nacional --fent referència a Escòcia, és clar--. He comptat que aquestes paraules hi apareixen 11 cops. Acte seguit he accedit al primer i segon nivells de la web de la Generalitat (aquesta que posseeix nous flaires d'independentisme virtual), i hi he cercat les mateixes paraules: nació i nacional. Hi apareixen 0 (zero) vegades.

    Xavier Roig
    La punta del dit, "www.catalunya-no-és.net", Avui, Diàleg, 28.09.2002

  • El problema amb el xitxarel.lo és que té sentit de l'humor, que és un sentit que es troba massa a faltar en molts personatges de la vida catalana i que, evidentment, està per sobre del sagrat, dels cànons i de tota mena de jerarquitzacions, precisament perquè ens proporciona els mecanismes per posar tot això en qüestió. I si, a més de sentit de l'humor, el xitxarel.lo posseeix intel.ligència crítica i talent artístic, aleshores es converteix en l'enemic natural del dogmàtic, perquè el posa en evidència. Al cap i a la fi, el sentit de l'humor té els seus fonaments en la irreverència i l'audàcia, les quals són --o poden ser-- patrimoni de qualsevol xitxarel.lo, sense distinció de raça, tendència sexual, nacionalitat ni --per descomptat-- classe social.

    Sebastià Alzamora
    "Elogi del xitxarel.lo", Diari Avui, Diàleg, 27.09.2002.

  • La literatura catalana vola més alt perquè l'escriptor català és més lliure, ja que la tradició és més petita i la llengua no està gastada, mentre que a l'escriptor en castellà li pesa la tradició.

    Baltasar Porcel
    Diari Avui, Secció Cultura, 21.09.2002

  • Pues mal lo tiene conmigo, señor alcalde, si a mis 64 años tengo que empezar a aprender a convivir en esta nueva y prodigiosa ciudad. Yo que no he visto ni pienso ver las famosas obras [del Fòrum 2004], pues no tengo coche, ni ordenador, ni fax, ni contestador automático, ni móvil. Que hago vida de barrio --de casa al Bauma, pasando por el quiosco, el estanco, la carnicería, la pescadería, el bar Morrison, la mercería de Pablo Ley, y de vuelta a casa. Que lo más lejos que voy de casa es a la Boqueria, pasando por la librería Laie, el bar Boadas, la lotería Valdés, y de vuelta a casa, por el bar del hotel Majestic. Que no piso la Barceloneta desde que se cargaron el restaurante El Salmonete, tan bonito, de noche, en la playa, con las lucecitas. Que detesto el Maremàgnum, los conciertos de rock, el campo del Barça, la Sagrada Família, tan cercana, y las grandes superficies. Que no voy al Teatre Nacional, ni al Auditori, porque a la salida no encuentro un puto taxi y temo que me atraquen. Que a duras penas voy al Fabià Puigserver, el Lliure de Montjuïc, tan querido, por las mismas razones. Que me paso el día en casa leyendo libros que no lee nadie, escuchando viejas canciones y viendo viejas películas en el televisor. Mal, muy mal lo tiene usted conmigo, señor alcalde.

    Joan de Sagarra
    La horma de mi sombrero, Això del Fòrum, Diari El País, 19.09.2002

  • Em pregunto: és acceptable aquest model que exclou els autors catalans i que té el teatre tants dies tancat? Es tracta realment d'un model o bé és una manera com qualsevol altra de programar un espai escènic? Es justifiquen les despeses milionàries que costa cada any aquest teatre? No té alguna cosa a veure la pèrdua d'ús social del català amb el menyspreu que es manifesta per la nostra tradició des d'institucions com ara aquesta?

    Jordi Coca
    TNC una temporada paupèrrima, Quadern de Teatre, Avui, 16.09.2002

  • Com a bona catalana, he cregut secularment que sóc poc coneguda i, molt pitjor encara, que la cultura, i en conseqüència, la literatura a la qual pertanyo és poc coneguda. A Verines, una vegada més, m'he preguntat fins a quin punt conec bé la literatura castellana, gallega i basca d'ara mateix. El resultat és infame. (...) Veritablement, no ens coneixen. Qui coneixem nosaltres, però? Quines trobades, no pas encuentros, organitzem nosaltres? Preguntes una mica retòriques, potser, perquè a la fi a base de tota mena de creacions, amb el seu funcionariat respectiu, algun dia tal vegada ens trobarem, àdhuc els catalans!

    Marta Pessarrodona
    Encuentros, no pas trobades!, Avui, Diàleg, 16.09.2002


    Citacions d'altri mes
    Circulars anteriors mes

    | Condicions per formar part del Fòrum |
    | Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
    | Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
    | Portaveu del Fòrum |