EN FILA ÍNDIA
Articles d'opinió sobre la política teatral
«La sardana de l'avellana, pica de peus i balla de gana»
[Article sobre el balanç del Festival Grec 2011 (núm. 236)]
- Els balanços, com el seu nom comptable indica, són per fer caixa més que faixa i passar comptes. I el Festival Grec és fidel cada final d'edició a aquest principi. El que compta és el nombre d'entrades tallades, que no sempre vol dir venudes. I sobretot mantenir el nombre d'espectadors d'edicions anteriors perquè ningú no pugui dir que el Festival d'Estiu de Barcelona —aquesta ciutat que rep milions de visitants a l'any i que baixen de creuers gegants per enfilar-se a un bus turístic unes hores i ignorar qualsevol festival per molt internacional que vulgui ser— no fa res per sobrepassar el 6% d'assistents de catalans o, almenys, dels barcelonins. És a dir, la massa humana que el Grec congrega en un mes llarg de nits i molta dispersió d'espais es mou en una sola Nit Blanca de Montjuïc. Són interessos diferents, però és un avís per a temps de crisi.
- El balanç d'aquesta edició ha estat envoltat d'una aura especial perquè, a més, ha coincidit enmig d'un recent canvi de mans de govern municipal. Després de 32 anys i 35 Grecs, els representants de CiU, aquells que sempre s'havien mirat de reüll el Grec perquè era un feu del PSC, s'han trobat amb el certamen en ple al seu abast i, per postres, amb el difícil dilema d'haver d'escollir el relleu del director argentí, Ricardo Szwarcer, l'únic, en trenta-cinc anys de Grecs, que va ser triat per un pressumpte concurs internacional, sempre tenint en compte què vol dir per aquestes contrades un "concurs" d'aquesta mena.
- Potser per això i per entroncar amb la vella tradició del Grec, el nou regidor de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona ha decidit tirar pel dret i tornar a nomenar personalment el nou director després d'intentar que Domènec Reixach, deixés el seu exili de Perpinyà, o que Oriol Broggi —nét del degà dels degans catalans— deixés la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. I no és que l'un i l'altre no en tinguessin ganes, d'agafar les regnes del Grec per quatre anys, però, per una banda, Domènec Reixach, després del seu pas pel Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, quan aquest organisme era al Teatre Romea i finalment al Teatre Poliorama, i el relleu que va fer arran de l'expulsió de Josep Maria Flotats al capdavant del Teatre Nacional de Catalunya —cosa que va permetre a CiU matar el Centre Dramàtic, i això que encara no eren temps de retallades!, abans que passés el bastó de comandament a l'actual director, Sergi Belbel—, es troba embolicat amb el seu projecte perpinyanès difícil de deixar a l'escapça.
- Pel que fa a Oriol Broggi, esbombat pels mitjans de comunicació com a cosa feta pels entusiastes de governar sense govern, les converses que va mantenir no van quallar i, del bombo i del va bola, va aparèixer en un tres i no res, el director i escenògraf Ramon Simó, tarragoní de la generació dels seixanta, amb un ampli currículum escènic que li permet encarar el futur Grec del quadrienni 2012-2015 amb el repte i encàrrec d'aixecar el nombre d'espectadors, fer-lo més accessible a la gent de casa i se sospita que enfortint la producció local i deixant-se d'experiments internacionals que, com en aquesta última edició, alguns no han estat ben entesos pel públic i en, algun cas, tampoc pels crítics.
- El Grec 2011 acabat de tancar ha reunit 116.511 espectadors, 98.400 dels quals s'atribueixen a espectadors de pagament, amb un 60% de mitjana d'ocupació, que s'enfila fins al 66% si es calcula pel total d'espectadors. Però malgrat que els convidats i els espectadors dels espectacles gratuïts o de carrer també són d'aquest món, la diferenciació sempre ha estat un escull difícil a superar.
- L'edició ha presentat un catàleg de 64 espectacles: 24 de teatre, 18 de música i 17 de dansa. De tots ells, 16 han esgotat entrades. Un bon resultat. Però hi ha hagut mitjanes escandaloses de només el 29% en segons quins espectacles de caràcter internacional —dins del Programa França— com per exemple 'I am the wind', de Patrice Chéreau.
- Si la crítica especialitzada es pogués mesurar per mitjanes, es podria dir que en conjunt hi ha un aprovat justet, amb un augment de nota en algun espectacle determinat, només en algun. Però la valoració artística és de mal fer i fa de mal pair perquè contra gustos no hi ha res escrit ni ningú té la poció màgica.
- Però hi ha un balanç que ningú no ha fet i que sí que deixa un Grec per capgirar com un mitjó, si el nou director té el coratge de capgirar-lo. En aquesta edició, si ens centrem en el teatre com a exponent del Grec i de la paraula, hi ha hagut, dèiem, 24 d'espectacles de teatre. Doncs bé, d'aquests 24, només 6 han estat representats en català; 6 més s'han vist en francès i alguna altra llengua estrangera sobretitulats al català, i 9 en original castellà.
- Es podria dir que la proporció representa la presumpta realitat del país, els interessos dels espectadors, i la tendència del que passa durant la temporada. Però la lectura es pot fer i cal fer-la també d'una altra manera. La majoria dels espectacles en castellà han ocupat teatres de més gran capacitat com el Teatre Tívoli i el Coliseum (el més vist, evidentment, 12.373 espectadors per a 'Un tranvía llamado deseo', de Tennessee Williams i Mario Gas), a més de teatres privats com La Villarroel, el Romea o el Poliorama (el segon més vist amb 9.705 espectadors per a 'Todos eran mis hijos', d'Arthur Miller i Claudio Tolcachir), a banda, esclar, del mateix amfiteatre del Grec, el Mercat de les Flors o el Teatre Lliure.
- Alguns d'aquests espectacles en castellà han estat importats directament i d'altres coproduïts pel Grec i encarregats a intèrprets i directors catalans amb la qual cosa el resultat ha estat que actors i actrius que fan la seva carrera habitualment en català s'han vist obligats —que no vol dir pas sisplau per força— a treballar a Catalunya en muntatges com 'Luces de Bohemia', de Valle-Inclán i Oriol Broggi (ple absolut a la Biblioteca de Catalunya) o 'Julieta & Romeo', de William Shakespeare i Marc Martínez (ple a mitges al Coliseum), un per l'absurd de la traducció, i l'altra per fer la gara-gara al coproductor del Teatro Español abans d'anar a petar a Madrid on, com se sap, el sobretitulat, si s'utilitza, només és vàlid per a llengües que no siguin el català.
- El quinquenni del director Ricardo Szwarcer ha marcat una corba des de la incomprensió inicial de la professió a l'elogi col·lectiu del sector segellada amb llàgrimes finals fruit de la tensió d'una responsabilitat com la seva que ha viscut xiulets, cops a l'esquena, encerts i patacades incomprensibles. Però això no amaga un fet que hauria d'apel·lar a la memòria: el Grec i Barcelona ja havien portat i encara porten una política de teatre internacional d'importació remarcable abans que arribés l'argentí Szwarcer. El complex d'inferioritat, al qual ell es refereix amb ironia parlant dels catalans, a vegades, també es reflecteix quan un es pensa que ha descobert les Amèriques i els altres, al damunt, l'aplaudeixen i li riuen les gràcies.
- I fa la impressió que Szwarcer se'n va tal com va arribar, sense acabar d'entendre quina era l'essència del Grec i quina era l'essència dels polítics que l'han manegat durant més de trenta anys. A vegades la reclamada i cosmopolita internacionalització, si no es fa ben feta ens fa provincians i, si passa per marcar l'àmbit teatral del Grec amb majoria d'espectacles en castellà —alguns un nyap escènic estrepitós com 'La caída de los dioses' (Teatre Grec)—, ens fa ridículs. Sobretot si, a més, s'inaugura un Festival amb una apologia de la sardana ('La muntanya al teu voltant') que va obligar Cesc Gelabert a fer volantins amb una catorzena de sardanistes i que va ser com un pastís d'aniversari tardà.
- Davant la pretesa condescendència de la direcció del Grec cap a la identitat catalana, s'hi veu gat amagat que té nom de pressupost escurçat per ler circumstàncies i que afavoreix allò que surt més bé de preu. I ja se sap què diu la cançó: "La sardana de l'avellana, pica de peus i balla de gana..." I, si no, que ho preguntin al col·lectiu de la dansa i al mateix Gelabert que durant anys han estat picant de peus a les portes dels fastos municipals sense que els deixessin entrar a la rotllana.
- El Grec 2011 ha tancat amb un divertimento tirant a boutade d'Àlex Rigola amb títol profètic: Tragèdia. La nit de l'estrena, un aiguat quasi universal d'unes hores abans va deixar l'escenografia nietzscheiana —el camp de blat, l'olivera i els milers de cants de cigales— de l'amfiteatre de Montjuïc feta pastetes. ¿Tota una profecia? El nou director del Festival d'Estiu de Barcelona, Ramon Simó, ja es pot cordar bé les espardenyes, arromangar-se les calces i aferrar-se amb força als rems i els llibants perquè el Grec del futur fondegi l'horitzó però no faci aigües.
- [31-07-2011]
«Prometeu, Prometeu... que el Grec us guanyareu!»
[Article sobre el balanç del Festival Grec 2010 (núm. 235)]
- El teatre, segell i origen del Grec, continua tenint mala peça al teler dins la programació del Festival d'Estiu de Barcelona. El balanç de l'edició del 2010, presentat com un rècord en 34 anys —una eufòria que només s'entén a causa de la pressió de les enquestes d'intenció de vot que situen en franja baixa la popularitat de l'actual equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona i una autèntica pèrdua de memòria si recordem les dades d'algunes edicions anteriors— s'ha presentat sota el lema de rècord. I el titular prefabricat ha estat repetit, clonat i reproduït sense cap mena de reflexió per la tropa d'informadors de guàrdia del primer pont de canícula d'estiu: "Un total de 120.020 espectadors amb un 65% d'ocupació mitjana i ple absolut de l'espectacle 'Coses que dèiem avui', de Neil LaBute, dirigit per Julio Manrique, a la sala Beckett».
- Però és un titular que demana lletra menuda. Ull viu amb l'autobombo de l'ocupació mitjana, que, ben mirat, tenint en compte els 4'5 milions d'euros de pressupost del Festival Grec 2010, no és res de l'altre món; i ull viu també amb la ingenuïtat de parlar de ple absolut d'una sala alternativa, amb una vuitantena de localitats, amb l'únic espectacle teatral que ha aconseguit esgotar-les totes perquè els altres quinze de localitats esgotades són, excepció feta d'algun muntatge del cicle japonès, bàsicament musicals, que té tot un altre criteri de difusió i acceptació dels seguidors del gènere.
- Però les dades oficials del balanç del Grec 2010, mirades amb detall, ofereixen tota una altra mena de reflexió. S'han programat 21 espectacles de teatre, 12 de dansa, 24 de música i 8 de circ i familiars. En total: 65 espectacles, uns vuit espectacles més que en l'edició de l'any passat. El balanç parla del 59% de l'aforament venut. Es van posar a la venda 170.101 localitats i se'n van vendre 101.181, segons les dades. L'altre 7% , fins al 65% oficial de mitjana, correspon, doncs, a invitacions i altres conceptes gratuïts que el balanç —curiosament en aquesta edició— ni especifica ni tan sols esmenta. Però cal tenir en compte també que es van posar a la venda 60.000 entrades més que en l'edició anterior, a causa de programar més funcions dels mateixos espectacles, cosa que modifica les comparacions.
- I hi ha algunes altres dades que sorprenen. Per exemple, agafant a l'atzar dos dels teatres, la sala Beckett i el Poliorama, s'observa que l'assistència d'espectadors coincideix exactament amb la venda (2.048 espectadors Sala Beckett i 13.176 espectadors Teatre Poliorama). És a dir, que teòricament cal pensar que no hi ha hagut ni un convidat en aquestes dues sales i, cosa impossible per experiència pròpia, ni invitacions de premsa i crítica. Sí que , en canvi, es veuen diferències notables en algunes sales entre la xifra de localitats venudes i la xifra d'espectadors totals. Per exemple, l'amfiteatre Grec, que ha posat a la venda 12.630 localitats, n'ha venut 5.395 i hi han assistit 7.480, cosa que fa que la mitjana pugi del 43% real al 59% virtual.
- En altres edicions, el balanç anava molt amb compte a filar prim i especificar les entrades venudes i les entrades d'invitacions, una dada que no es pot perdre de vista i que sovint es mou al voltant del 10% de la venda. Sabut és també, que el Grec té una inflació de música i de concerts que eleven i salven l'assistència de cada edició. Aquest gènere ha venut 29.117 localitats i hi han assistit 32.212 espectadors. De teatre, dansa i circ, ens queden, doncs, un total de 70.609 espectadors reals de pagament i 77.600 assistents. I en teatre una de les mitjanes més baixes: 55%, similar, però, a la mitjana global de l'edició anterior. La conclusió és evident. Continuïtat i estabilitat. Però no, no és l'edició rècord del Grec, sobretot perquè, com deia, l'oferta s'ha engrandit.
- Malament rai si les edicions rècord s'han de valdre dels alts i baixos dels concerts musicals i de no deduir-ne les invitacions. No es pot induir al titular dient que s'han enregistrat 111.157 entrades "de pagament" (que no vol dir "pagades" si no s'esmenten les invitacions). Malament rai si els balanços depenen només dels números i no del contingut. Diguem en contrapartida que la qualitat d'aquesta edició del Grec sí que ha estat una de les millors de les últimes edicions. Les apostes internacionals i les del Japó convidat han cobert el tant per cent d'elit de qualsevol festival. Però, el mes destacable són les produccions pròpies teatrals i en aquest aspecte el Grec 2010 ha superat amb nota alta l'edició. Alguns espectacles es mereixen la seva continuïtat en temporada. Per descomptat, en primer lloc, 'Coses que dèiem avui', de Neil LaBute, amb la troupe de Julio Manrique. I també es mereixen una atenció especial: 'Delicades', amb la companyia T de Teatre; 'Primer amor', de Samuel Beckett, a La Villarroel, amb Pere Arquillué. 'La gavina', de Txèkhov, versió de Martin Crimp, a La Villarroel, dirigida per David Selvas; 'Fora de joc', de Sergi Belbel, al Club Capitol; 'Questi fantasmi', d'Eduardo de Filippo, dirigida per Oriol Broggi, a la Biblioteca de Catalunya; i 'Almuerzo en casa de los Wittgenstein', de Thomas Bernhard, amb Àngels Bassas, Carmen Machi i Mingo Ràfols, dirigida per Josep Maria Mestres, al Teatre Romea.
- Tots aquests són espectacles que han fet un Grec 2010 teatral de molt bona collita i són els que tenen possibilitats de continuar o bé amb reposicions o bé en gira. ¿L'ensopegada teatral? Com acostuma a passar, l'espectacle inaugural, 'Prometeu'. Massa presses i massa poc temps, tot i que tant Carme Portaceli, com la protagonista, Carme Elias, es mereixerien una segona oportunitat, però em temo que els serà difícil, si tenim en compte que la majoria de teatres públics que podrien assumir aquesta producció anuncien per a la temporada vinent una retallada considerable del pressupost, retallada que, per cert, també afectarà el Grec del 2011, que serà l'últim que dirigeix Ricardo Swarcer.
- Per tant, l'any vinent el director del Grec, argentí d'origen, hi haurà de posar molta imaginació i, com fem els catalans, de les pedres, mirar de treure'n pans. I l'any vinent, esclar, també serà el de les especulacions: ¿Qui dirigirà el Grec a partir del 2012...? Ser o no ser... aquesta és la qüestió, no només la qüestió de Shakespeare sinó la d'un Festival Grec que fa 35 anys que mira de fer-se gran i no acaba de créixer del tot.
- Ricardo Swarcer no amaga que la rebaixa pressupostària anunciada d'un 25% pel que fa al pròxim Grec 2011 l'obligarà a reduir espectacles o eliminar algunes de les propostes que considera prescindibles i assegura que caldrà forçar el pistó de la qualitat. Però menys espectacles vol dir menys espectadors. I menys espectadors vol dir més cabrioles per a qui hagi de confeccionar el balanç de l'any vinent.
- Sigui com sigui, amb 35 anys d'història, el Festival Grec necessita urgentment un tractament de Fitness per posar-se en forma i no patir de cruiximent que el deixi baldat per sempre.
- [29-07-2010]
«Max espanyols, impossible!»
[Article sobre els Premis Max de les Arts Escèniques 2010 (núm. 234)]
- ¿Però quan n'aprendrà la bona gent del teatre català? ¿Encara no s'han adonat que anar a jugar als Max a cal veí, sobretot si és el veí de l'esquerra mirant al nord, és una ingenuïtat tenint en compte que la majoria d'espectacles catalans no traspassen fronteres en aquesta direcció i sí que ho fan, en canvi, els espectacles produïts i representats pel veí en qüestió, gràcies, per descomptat, a la política d'importació, símptoma sovint de proposta provinciana, que ha caigut sobre el teatre català amb l'excusa de la crisi econòmica?
- Els Premis Max de les Arts Escèniques del 2010 han tingut una anècdota significativa que deixa l'organització de la SGAE —entitat de gestió prou tocada pels abusos de recaptació impopulars i pel dèficit econòmic que arrossega per haver confiat en la borratxera de les inversions de l'època del boom immobiliari— en molt mal estat.
- La filtració, a causa, diuen, d'una errada informàtica, del Palmarès complet dels premis a mitja tarda, hores abans de la gala, teòricament gala sorpresa, que retransmet cada any el canal de La 2, ha aigualit la festa, i no perquè el dia fos plujós, gris i ventós i els maquinistes del TGV (àles AVE) fessin vaga per unes places de pàrquing gratuïtes per als seus autos, sinó perquè molts dels nominats als premis han fet el lleig de no assistir-hi.
- La mala gestió de la SGAE, però, no ha acabat aquí, en aquesta edició, perquè mentre la gala s'estava desenvolupant, un cop tocades les dotze de la nit, quan s'havia acabat, la mateixa pàgina d'internet —la de la SGAE-Max— que havia desvelat els premis abans d'hora, oferia un link amb el palmarès dels premis, però sense que la connexió portés enlloc. La doble pífia, descoberta, l'endemà a primera hora, permetia comprovar que, a la SGAE, l'edició d'aquests Max 2010 no els ha caigut gaire bé, o potser el que no els ha caigut gaire bé és que, entre els nominats i honorífics hi hagués una bona representació del teatre català, representació que, com se sap, ha estat pràcticament deixada fora de combat per KO per la companyia de l'espectacle 'Urtain'.
- Així, doncs, en la relació dels premis que oferia la pàgina dels Max de la SGAE —fins a primera hora de la tarda de l'endemà— no se sabia —el que no es diu s'oblida—, que el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet havia rebut el premi honorífic per la seva trajectòria; que el director i actor Pep Bou havia rebut el premi honorífic de Noves Tendències —¿després de vint anys fent bombolles de sabó?—, i que el fotògraf Josep Ros Ribas havia rebut el premi de la crítica per la seva trajectòria gràfica teatral. Mutis total.
- Pel que fa al palmarès, sobta que l'espectacle 'Urtain' s'hagi emportat 9 de les 12 nominacions i que hagi arraconat directors com Lluís Pasqual per 'La casa de Bernarda Alba', del Teatre Nacional de Catalunya; Mario Gas per 'Mort d'un viatjant', del Teatre Lliure i el Teatre Español, o Rosa Maria Sardà pel seu paper de Poncia a 'La casa...', de García Lorca —sort que la Sardà, que sí que era a l'auditori del Museu Nacional d'Art Reina Sofia— li diu a la Margarida Xirgu de ficció —que formava part de la troupe de còmics rebuda a l'escenari per un excel·lent Carlos Hipólito de presentador i de guió—: «Les catalanes fem molt bé Lorca».
- Per als catalans, el premi marginal de text en català ("o valencià", una altra mostra de cinisme i ignorància cultural que una entitat com la SGAE no hauria de promocionar), ha estat per a 'Non solum', l'exitós espectacle de Sergi Lopez i Jordi Picó. I la ballarina Sol Picó s'ha endut el de millor coreografia per 'El llac de les mosques. Fins i tot la productora catalana Focus ha caigut del palmarès nominada com a millor empresari per distingir —un excés incomprensible— la gestió empresarial d'Animalario i el seu 'Urtain'!
- Posats a sortir al ring i caure per KO, el teatre català hauria de fixar-se en l'exemple impulsat per l'actor Joel Joan i els seus correlegionaris amb la gestió de l'Acadèmia del Cinema Català. D'acord, ja hi ha els Premis Butaca, que fan la seva feina i ben feta. Però també hi ha els Goya de cinema i els Gaudí catalans han anat agafant empenta. ¿Per què no organitzar uns Premis Guimerà o uns Premis Sagarra o, posats a ser patriotes, si cal, uns Premis Moreneta? Al cap i la fi, aquests serien, de debò, com diu la lletra de la sardana, «la fe del poble català»... o, com a mínim, «la fe del teatre català».
- Palmarès dels Premis Max 2010.
- [04-05-2010]
«¿Barcelona levanta el telón!»
[Article sobre la temporada teatral 2009-2010 (núm. 233)]
- Bingo! El balanç de la temporada teatral 2008-2009 continua sent relativament bona. Números d'Adecta dixit! Esclar que seria millor comptar d'una vegada amb 3 milions d'espectadors al sac i ben lligats —una xifra per ara màgica—, que no pas 2.676.333 espectadors —que ja són molts, tot i que, si cada dia es fes el ple, cal tenir en compte que l'aforament disponible arriba a superar els 5 milions de butaques a la venda—. En conjunt, s'ha fet una mitjana d'aforament del 54'78% (un 6% menys que la temporada passada), uns 65 milions d'euros de recaptació (5 milions menys que l'anterior temporada), i s'han representat 10.462 funcions de 639 espectacles distribuïts en 50 espais diferents, amb 20.000 espectadors més que la temporada anterior. Punt i ratlla, doncs.
- L'arrencada de la nova temporada, des de fa uns anys, té un nom: «Barcelona, aixeca el teló!», una gala que aquesta vegada s'ha convertit en una mena de Dia Local del Teatre: presentació de balanç anterior, taula de germanor i de forquilla amb tots els directors dels teatres tant públics com privats —per cert, en una ocupació simbòlica del Palau de la Música Catalana quan Fèlix Millet i el seu presumpte afer encara són calents—, conferència magistral al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona (li ha tocat obrir aquesta nova proposta a la dramaturga Yasmina Reza) i gala al Barcelona Teatre Musical amb Premis de la Crítica inclosos, nou premi en honor al desaparegut periodista i crític, Gonzalo Pérez de Olaguer, i retransmissió en directe per TV3.
- El balanç de la temporada passada desvela el que era evident. Alguns dels musicals que van propiciar el boom més recent del gènere van al capdavant, per aquest ordre: 'Spamalot', 'La Bella y la Bestia', 'Garrick', 'Mamma mia', 'Els nois d'història', 'El joc dels idiotes', 'Què, el nou musical', 'La vida por delante', 'Fama' i 'Cancun'. Fins al cinquè lloc no apareix una obra teatral en el sentit pur, és a dir, de text: 'Els nois d'història', d'Alan Bennet, amb Josep Maria Pou, al reinaugurat Teatre Goya. El 60% del teatre de la temporada passada va ser en castellà, en altres llengües i sense text. Només el 40%, doncs, va ser en català i, en molts casos, en les sales amb menys capacitat i les alternatives.
- I el fenomen de la nova temporada teatral catalana, la 2009-2010, és que arrenca gairebé parlant també tota en castellà. La majoria de promotors privats s'han posat d'acord per contractar espectacles estrenats a fora, és a dir, a Madrid, alguns dels quals porten mesos tombant per la Seca i la Meca i ara, arriben a Barcelona, de segona mà. Gairebé representen el 90% de les estrenes de setembre. Una opció que no només afecta la llengua sinó que, indirectament, corre el perill de convertir Barcelona, considerada fins ara capital del teatre català, en una plaça provinciana, després de mantenir-se de puntetes amb un Grec aigualit teatralment i un desaparegut i mai recuperat Festival de Tardor.
- Com que els que s'hi dediquen diuen que la crisi econòmica no afecta el teatre —diguem una altra vegada: números d'Adetca dixit!— cal pensar que aquesta rentrée teatral en castellà a Catalunya és fruit d'una acumulació inesperada de coincidències i circumstàncies. Per sort, tant el Teatre Nacional de Catalunya com el Teatre Lliure, aquesta temporada, no han recorregut, com havia passat en altres inicis de temporada, a coproduccions amb institucions espanyoles i són els dos espais públics que engeguen en català i amb produccions pròpies.
- A l'octubre, diuen els promotors privats, entraran les estrenes pròpies que ara s'estan preparant. Però una ullada a la cartellera dels mesos més immediats no canvia gaire el panorama, excepció feta de les sales més petites que potser, perquè són petites, no s'han adonat que, si la butxaca afluixa, només cal estirar la llengua, ni que per art de màgia aparegui un còmic exclamant a ple pulmó i tot satisfet: «Barcelona levanta el telón!».
- [07-09-2009]
«¿Un Grec teatralment pobre»?
[Article sobre els resultats del Grec 2009 (núm. 232)]
- Les dades de balanç del Festival Grec es poden llegir des de diversos punts de mira. En general, es coneix la visió que en donen els mateixos organitzadors. L'estiu, quan s'acaba el certamen, ofega, i els informadors es limiten a reproduir les dades tal com ragen. Però això no ha de fer obviar la realitat.
- El vell dilema sobre si el Festival d'Estiu de Barcelona ha de ser eminentment teatral o no ja s'ha deixat de banda. Les xifres estadístiques són aquestes: S'han presentat 10 espectacles de dansa, 22 de teatre, 29 de música i 5 de circ. El nombre total d'espectacles és de 66, que han generat 257 funcions. D'aquests espectacles, 19 han estat de pròpia producció, la mateixa xifra que ha aconseguit exhaurir les localitats. Els espectadors reals, és a dir, els de pagament, han estat 71.989, als quals les dades oficials afegeixen els 12.852 d'espectacles gratuïts. El total, doncs, és de 84.841 espectadors, cosa que representa només —i aquí comença la reflexió— el 55% de l'aforament total.
- Com és sabut, l'amfiteatre Grec és l'espai del Festival amb més capacitat. L'aforament tota era de 46.955 espectadors i la venda només ha estat de 28.308, és a dir un justíssim 60%, que arriba al 69% afegint-hi les invitacions gratuïtes. Els tres espais amb més capacitat, després de l'amfiteatre de Montjuïc, són el Teatre Romea, el Teatre Borràs i el Teatre Nacional de Catalunya, amb 12.650 places, 10.899 places i 9.042 places d'aforament respectivament. Doncs, bé, el Teatre Romea només ha aconseguit convocar 2.742 espectadors, i el Borràs, 3.151 espectadors, i el Teatre Nacional de Catalunya, 5.492 espectadors. Les mitjanes són clares: 22% el Romea, 29% el Borràs i 61% el TNC.
- Esclar que hi ha mitjanes amb més del 90% d'ocupació, però, o bé són cantades abans de començar o bé són simbòliques: el Mirador del Grec, el Lliure (pel reclam de la trilogia de Castellucci i la trapelleria de la sarsuela de Lluís Pasqual), la Fabra i Coats, la Biblioteca de Catalunya, el CCCB, la sala Beckett, el Museu Picasso (per l'evident reclam de la novetat), el Macba o CaixaForum.
- Tot això fa que, per gèneres, el teatre —justament la gènesi del Grec— sigui el que ha aconseguit menys convocatòria: només un 49% d'espectadors sobre l'aforament total, xifra que hauria d'inquietar els organitzadors del Festival, més que complaure's, com es cmplauen, amb els resultats, tenint en compte que la programació teatral de l'edició del 2009 ha estat també molt enfocada a propostes innovadores, internacionals i d'un prestigi sobreentès a l'avançada. Tot i així hi ha hagut alguns nyaps imperdonables que la direcció del festival s'hauria de fer mirar com l'espectacle 'Sogno di una notte di
mezza estate', amb el Piccolo Teatro di Milano i direcció de Luca Ronconi, al TNC; l''Edipo', dirigit per Georges Lavaudant, a l'amfiteatre de Montjuïc; i l'anul·lació de 'La guerra dels fills de la llum contra els fills de les tenebres', l'espectacle estrella, amb Jeanne Moreau, a causa, oficialment, de la indisposició de l'actriu francesa, però sabut extraoficialment que la causa de l'anul·lació va ser deguda a les desavinences entre l'equip i el director israelià, Amos Gitai, que ja venia tocat des d'Avinyó i que va aconseguir fer posar els nervis de punta a l'actriu catalana Sílvia Bel. Més preocupants són, esclar, les mínimes ocupacions del Teatre Romea i el Teatre Borràs ('La ruta blava', de Josep Maria de Sagarra, sota la batuta de Pablo Ley i Josep Galindo, i 'Stöckolm', de John Osborne, sota la direcció de Marc Martínez), dues produccions catalanes, la primera no gaire ben rebuda per la crítica i la segona gairebé ignorada.
- Al marge d'aquests resultats de teatre, tampoc s'ha de perdre de vista que la dansa, tan reclamada, ha congregat un just 64% d'espectadors. I que la música, amb prou feines ha arribat al 61%, mentre, al marge del Grec, un concert com el de Madonna omplia gairebé, només gairebé, a vessar, l'Estadi Lluís Companys, i congregava d'una tirada —atenció a la dada— la meitat d'espectadors que ha aconseguit congregar tot un festival d'un mes i mig. D'altra banda, si agafem els espectacles inclosos dins el panorama italià, també comprovem que no han superat en conjunt el 62%, mitjana similar que han aconseguit els espectacles d'autoria estrangera.
- Durant anys, els successius responsables del Festival d'Estiu de Barcelona s'han omplert la boca dient que el certamen canviava de rumb i buscava la seva consolidació. Una cantarella que caldria que es deixés de banda d'una vegada, de la mateixa manera que s'ha deixat de dir i de fer el ridícul escampant als quatre vents que el Grec era el millor festival del sud d'Europa. Algú ha de agafar el Grec per les banyes. Pensar si es vol fer un festival per a elits que l'ensabonin o per a un públic eclèctic que sigui continuador fidel de la temporada estable. Decidir si s'aposta pel teatre d'una vegada o continua sent un poti-poti de gèneres per acontentar tothom. Deixar d'embolicar el personal dient-li que es dóna un impuls al teatre familiar i resumir-ho gairebé tot en un espectacle de circ de dos dies inaugurals, amc coca inclosa, als jardins del Grec. I abandonar el cofoisme fent creure que 72.000 espectadors de pagament són una meravella i que compensen els 4'4 milions d'euros que el certament té de pressupost.
- [31-07-2009]
«¿O caixa o faixa»?
[Article sobre la temporada teatral 2008-2009 (núm. 231)]
- Com si del boom immobiliari es tractés, els musicals s'han apoderat de la nova temporada teatral catalana. I ho han fet en un moment que la crisi —aquest fenomen que tothom anomena sense que se sàpiga ben bé què és— ha fet forat i s'ha estès com la pólvora. Els espectacles, i sobretot el musicals, han fet pujar la mitjana del preu de taquilla i, jugant, jugant, una parella que vagi a un musical, i si té família encara més, en pot sortir amb les butxaques buides. Esclar que hi ha ofertes de clubs, grups, dies especials i tot això, però el cert és que els grans teatres han arribat a nivells de preus europeus o gairebé. I, ja se sap, que el nivell de vida, malgrat l'euro comú no és igual a tot arreu.
- Així, doncs, Barcelona ofereix en arrencar la temporada 2008-2009 mitja dotzena de grans muntatges musicals: 'Fama', al Teatre Apolo. 'Mamma Mia!', al Barcelona Teatre Musical o antic Palau d'Esports. 'Spamalot', al Teatre Victòria. 'Mortadelo y Filemón', al Teatre Tívoli. 'Què', al Coliseum. De seguida, 'Aloma', al Teatre Nacional de Catalunya. I, en format més petit, 'El somni d'una nit d'estiu', al Jove Teatre Regina. A més, ha plantat carpa al Fòrum el Cirque du Soleil amb 'Quidam', el segon espectacle que va arribar a Barcelona fa vuit anys i que ha acabat sense entrades esgotades com és habitual en la companyia canadenca. I hi ha també un macroespectacle a la Plaça de Toros Monumental: el Circ Kid.
- L'oferta s'ha saturat tant que les conseqüències es comencen a fer-se sentir. Que en un mateix període de temps hi hagi suficients espectadors per fer la ruta dels musicals i els grans espectacles és improbable. Per tant, ¿qui omplirà tants teatres, tots amb els de més gran capacitat, sense que acabi arruïnat?
- La resposta se sabrà molt aviat. Però el fet és que tots aquests espectacles han saltat a l'escenari amb pressupostos extraordinaris, sobretot perquè tots compten amb un repartiment nombrós, un equip tècnic considerable i una orquestra que tampoc no es queda enrere en músics. I una ambició que, com els promotors de l'habitatge fa un temps, ve provocada pels èxits precedents de 'Cabaret' i '¡Mamma mia!', malgrat que 'Boscos endins', de Dagoll Dagom, es va quedar a mig camí i hauria hagut de ser un avís.
- Ja fa temps que s'ha apoderat de la programació teatral catalana la síndrome de la Gran Vía madrilenya. A més, la productora Stage Entertainement té tan clar com Air Berlin a les Illes que el català no serveix ni per a volar ni per a cantar. I com que fa espectacles aspirant a rebre espectadors estrangers de visita a Barcelona o provinents dels creuers —potser algú mig marejat de tant navegar no s'adonarà que el Paral·lel no és Broadway, malgrat el que diuen els del xou 'Spamalot'— sembla que, puix que parlen anglès, alemany, francès, italià o finès, només poden entendre l'espanyol.
- Aquesta tendència ha fet coincidir en un mateix període, doncs, quatre grans musicals en la llengua tan reclamada pels de Ciutadans: 'Fama' —que per cert es va estrenar en català fa quatre anys—, '¡Mamma mia!, 'Mortadelo y Filemón' i 'Spamalot' —sota la tutela del Tricicle i amb un actor català davant com Jordi Bosch. Per complir amb la llei de l'Estatut —o de l'embut— només queden en català el jove 'Què' i l'entranyable 'Aloma'.
- La síndrome ve de temps. Malgrat que el teatre català encara és majoritari en la programació anual, no s'ha d'oblidar el precedent de l'últim Festival Grec, sense gairebé autors d'aquí ni teatre en la llengua dels contribuents que el paguen, són ja molts els escenaris que programen espectacles en castellà. El mateix Teatre Romea no canviarà del castellà al català fins al desembre. El Teatre Nacional de Catalunya també va cedint espai al castellà, el Teatre Lliure fa el mateix a l'Espai Lliure, i altres privats o alternatius fan equilibris per mantenir la seva programació que no superi els límits que els privi de percebre les subvencions corresponents i l'introdueix amb precaució.
- Com a excepció del fet que bon teatre i llengua no tenen fronteres, l'estrena del remodelat Teatre Goya: 'Els nois d'història', d'Alan Bennett, en traducció de Joan Sellent, i amb Josep Maria Pou de director i primer actor, està revitalitzant el fet d'anar al teatre "perquè hi ha el Pou", un hàbit que no es veia des de l'etapa més daurada de Josep Maria Flotats al Poliorama. A banda de la qualitat de l'obra i de la bona mà amb què s'ha presentat el muntatge, sí que el factor "teatre nou" també compta, però tot fa pensar que no és només això, que hi ha públic de teatre més enllà dels musicals d'importació i dels muntatges creats a la meseta amb la intenció de voltar "províncies" i el complex fals de no ser ben rebuts a Barcelona.
- [06-10-2008]
«¿Griego... de Danone»?
[Article sobre la línia del Festival Grec 08 (núm. 230)]
- Que la línia adoptada aquest any pel Festival d'Estiu de Barcelona Grec 08 hagi arribat al Parlament de Catalunya és, si més no, curiós. I que ho hagi fet de la mà de CiU, encara ho és més, si es té en compte que durant vint-i-tants anys, un darrere l'altre, en l'etapa monogovern de CiU, la Generalitat de Catalunya sempre havia trobat una justificació o altra per no participar-hi ni amb un duro. Aquesta inhibició no es va corregir fins a l'arribada del govern Tripartit. Amb dotació, per una banda. I amb complicitat d'espais escènics com el Teatre Nacional de Catalunya, per una altra.
- Però això no ha d'evitar de donar un cop d'ull al programa —centrem-nos en el teatre— i adonar-se que, efectivament, el Grec 08, el que vol ser de fa anys, en boca d'uns, el millor Festival del sud d'Europa, o en boca d'uns altres, el millor Festival de Catalunya, o, en boca d'uns tercers, el Festival més internacional, hagi optat per una edició amb una presència més que sobrecarregada de teatre en castellà, malgrat que és de producció pròpia.
- Aquest fet, en un moment que neixen plataformes contra l'ús del català, plataformes per defensar el castellà, plataformes amb signants il·lustres sobre la mala salut del castellà i altres fenòmens propis del segle passat, és il·lustratiu, per una part, de la miopia d'una direcció que no ha pres el pols de la cultura que l'ha contractat i, per l'altra, de l'engany en què cauen els que financen el Festival, no només l'Ajuntament, que n'és el promotor, sinó també la Generalitat i els promotors privats que hi aporten el seu suport econòmic o en espècies.
- Paradoxalment, en un Festival que, de cara al visitant forani, hauria de ser la targeta de presentació de la cultura escènica del país, la majoria d'actors i actrius que hi treballen ho faran en castellà, malgrat viure, treballar i fer comèdia a Catalunya des de fa anys.
- Només cal fer una senzilla transcripció mental: ¿El fet que s'aspiri a voler un festival d'esperit internacional implica farcir-lo de produccions pròpies en castellà? ¿El fet que el Grec08, segons el seu director, no ha de ser el coproductor d'espectacles de la temporada futura dóna més llibertat a optar pel castellà? ¿El fet que els productors privats no han de justificar la llengua, com passa durant la temporada per rebre segons quines subvencions, els permet fugir d'estudi i optar pel castellà? I ara, només cal passar totes aquestes preguntes en relació a qualsevol altre Festival Internacional de Teatre... però internacional de debò, com Avinyò o Edimburg. ¿En quina llengua són els espectacles que majoritàriament s'hi presenten?
- I tot això, es pot anar responent mentre es paladeja a culleradetes un iogurt... ¿Aniria bé un Griego, potser? De Danone ésclar!
- [25-06-2008]
¿La crítica teatral de «paper mullat»?
[Article sobre la recuperació dels Premis de la Crítica de Barcelona (núm. 229)]
- Després de set anys de silenci arran d'una crisi de cansament en el sector, han renascut els Premis de la Crítica de Teatre de Barcelona. La XIV edició ha estat celebrada, gairebé per sorpresa, en un acte familiar, com acostumen a ser els actes gremials, al Teatre Romea.
- El cas és que el col.lectiu ha atorgat una vintena de distincions, les habituals i tòpiques en aquests casos: millor espectacle, millor espectacle internacional, millor espectacle musical, millor direcció, millor text, millor dramatúrgia, millor traducció, millor escenografia, millor il.luminació, millor vestuari, millor interpretació femenina —aquest multiplicat per tres—, millor interpretació masculina —aquest també multiplicat per tres—, millor revelació, millor espectacle parateatral i un premi especial, sense saber ben bé de quina especialitat es tracta.
- Deixant de banda que l'eliminació dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona, fa set anys, va ser un encert i que la seva renaixença no aporta gaire cosa més que establir una llista sempre discutible i una mica de promoció comercial que, en molts casos, ni apareix en els mateixos mitjans on col.laboren els crítics del jurat, la veritat és que seria molt millor que el sector de la crítica teatral es limités al que habitualment fa durant tota la temporada: premiar o castigar —com a la vella escola— cada espectacle a partir de la pròpia crítica.
- El cas més xocant, però, és que la revifada dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona es produeix com si des de la seva fundació fins ara —la de l'edició del 2008 ha estat la catorzena—, no hagués passat res. D'entrada, els mateixos crítics, qui sap si per alguna mala consciència de fons, s'han autopresentat com a crítica de la "premsa escrita". Els crítics integrants del jurat són tots col.laboradors en mitjans de comunicació de Barcelona-ciutat. I sí que han matisat que pertanyen a la "premsa escrita", però no a la "premsa escrita de paper".
- En quinze temporades han canviat enormement els canals informatius. S'ha produït l'aparició d'Internet. S'han reforçat els estudis de crítica universitaris. S'han eixamplat els centres d'arts escèniques catalans. I s'han multiplicat per cinc els escenaris que s'han remodelat i s'han convertit en teatres de debò fora de l'estricta ciutat de Barcelona.
- Però tot això els recuperats Premis de la Crítica Teatral de Barcelona sembla que ho ignorin. Es limiten a la crítica "central", limiten el jurat als crítics de "premsa escrita" —¿i no és escrita la ràdio, la televisió i Internet?— i continuen reduint els guardons als espectacles convencionals, és a dir, no hi ha cap premi, per exemple, per al teatre infantil i juvenil —cada vegada més en auge i anomenat ara familiar—, ni per al circ, ni per a espectacles parateatrals de debò en sales off parateatrals d'ànima i cos.
- És una llàstima que, els premis —recuperats ara dins el segle XXI— passin per alt aquestes noves circumstàncies de l'ofici de crític i que redueixen la seva influència a una visió centralista, parcialment gremial pel que fa a mitjans i parcialment valorativa pel que fa a sectors del teatre.
- L'evolució de les arts escèniques catalanes ha estat prou remarcable en els últims anys perquè els "crítics de premsa escrita", els del paper, es plantegin una autèntica renovació i adaptació del seu "paper"... abans que no corrin el risc que es converteixen en "crítics de paper mullat".
- [vegeu el palmarès
dels Premis de la temporada 2008-2009]
- [vegeu el palmarès
dels Premis de la temporada 2007-2008]
- [vegeu el palmarès
dels Premis de la temporada 2006-2007]
El teatre parla cada vegada més malament
[Article sobre la situació de les arts escèniques catalanes] (núm. 228)]
- Una companyia de teatre ven taüts per estrenar, entre 150 i 300 euros. S'anuncia en uns classificats d'Internet. L'oferta la fa l'actor David Berga. Pertanyen a un espectacle on uns enterramorts d'època traslladaven a les espatlles els taüts buscant un fossar. Els espectadors han crescut a milers, però, aquesta venda de taüts ¿no és una metàfora de l'eterna crisi de les arts escèniques?
- Al marge de les dades del calaix, el rerefons del teatre català del segle XXI no té res a veure amb el teatre de fa mig segle, ni tan sols de fa vint anys. La irrupció dels intèrprets a la televisió, en sèries i telenovel.les, ha canviat els esquemes de les noves promocions, de la mateixa manera que el boom del musical dels anys vuitanta, va disparar l'aparició d'escoles del gènere.
- Anar al teatre és avui com anar a un plató de televisió on sovint els espectadors estan més pendents de les cares conegudes que no pas del que els diu l'autoria. Aquest fenomen ha condicionat també la feina de les escoles de teatre que lluiten per salvar la tradició i capejar la creixent aspiració dels alumnes que somnien en la popularitat de sortir al plasma.
- És per això que, lentament, desapareixen virtuts i es fan més evidents els defectes. El primer director teatral, el mestre intèrpret veterà i l'escola d'aprenentatge han estat substituïts per la direcció ocasional de plató, la claqueta, i l'enregistrament a contrarellotge sense cap lligam dramatúrgic.
- Així es pot observar que les grans sales teatrals han promogut la gran maquinària i l'efecte escènic sobre el valor de la paraula.
- Que el saber dir del teatre català perd musicalitat, renuncia a la fonètica i s'oblida de la vocalització, cosa impensable en qualsevol altra escola europea.
- Que tocar els clàssics no sempre és ben vist, a vegades per massa, a vegades per poc, i tan aviat se'ls titlla d'arqueologia com de modernor.
- Que l'escàs teatre internacional passa fugaçment per sales públiques i per a un espectador elitista i vinculat a la professió.
- Que es mantenen en un gueto les anomenades arts parateatrals, circ inclòs, que són sovint la cuina i els fogons de noms escènics importants.
- Que el miratge de l'espectacle de masses ha substituït la producció pròpia per la importació des de la Gran Vía madrilenya amb tuf de naftalina.
- Que la interconnexió dels muntatges catalans, valencians i balears no és fluida per la desconeixença mútua entre els tres àmbits.
- Que les publicacions de teatre són exclusives dels pressupostos públics de les programacions institucionals i no es consideren textos de lectura.
- Que el teatre al carrer només té uns dies de glòria a la Fira de Tàrrega, però és absent, tret d'alguna excepció, durant la resta de la temporada.
- Que ha desaparegut el risc de crear grans companyies que han donat nom al teatre com Comediants, Joglars, La Cubana, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus o El Tricicle.
- Que el musical català de producció pròpia s'ha fet prohibitiu si no és assumit per algun dels teatres públics.
- Que els pocs grans teatres tradicionals que aguanten drets es mantenen com a espais obsolets perquè ja no són rendibles com a cinema.
- I que...
- [03-09-2007]
Índex En fila índia
Índex Clip de Teatre
Índex Teatre
Índex Publicacions