EN FILA ÍNDIA
Articles d'opinió sobre la política teatral
¿La crítica teatral de «paper mullat»?
[Article sobre la recuperació dels Premis de la Crítica de Barcelona (núm. 229)]
- Després de set anys de silenci arran d'una crisi de cansament en el sector, han renascut els Premis de la Crítica de Teatre de Barcelona. La XIV edició ha estat celebrada, gairebé per sorpresa, en un acte familiar, com acostumen a ser els actes gremials, al Teatre Romea.
- El cas és que el col.lectiu ha atorgat una vintena de distincions, les habituals i tòpiques en aquests casos: millor espectacle, millor espectacle internacional, millor espectacle musical, millor direcció, millor text, millor dramatúrgia, millor traducció, millor escenografia, millor il.luminació, millor vestuari, millor interpretació femenina —aquest multiplicat per tres—, millor interpretació masculina —aquest també multiplicat per tres—, millor revelació, millor espectacle parateatral i un premi especial, sense saber ben bé de quina especialitat es tracta.
- Deixant de banda que l'eliminació dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona, fa set anys, va ser un encert i que la seva renaixença no aporta gaire cosa més que establir una llista sempre discutible i una mica de promoció comercial que, en molts casos, ni apareix en els mateixos mitjans on col.laboren els crítics del jurat, la veritat és que seria molt millor que el sector de la crítica teatral es limités al que habitualment fa durant tota la temporada: premiar o castigar —com a la vella escola— cada espectacle a partir de la pròpia crítica.
- El cas més xocant, però, és que la revifada dels Premis de la Crítica Teatral de Barcelona es produeix com si des de la seva fundació fins ara —la de l'edició del 2008 ha estat la catorzena—, no hagués passat res. D'entrada, els mateixos crítics, qui sap si per alguna mala consciència de fons, s'han autopresentat com a crítica de la "premsa escrita". Els crítics integrants del jurat són tots col.laboradors en mitjans de comunicació de Barcelona-ciutat. I sí que han matisat que pertanyen a la "premsa escrita", però no a la "premsa escrita de paper".
- En quinze temporades han canviat enormement els canals informatius. S'ha produït l'aparició d'Internet. S'han reforçat els estudis de crítica universitaris. S'han eixamplat els centres d'arts escèniques catalans. I s'han multiplicat per cinc els escenaris que s'han remodelat i s'han convertit en teatres de debò fora de l'estricta ciutat de Barcelona.
- Però tot això els recuperats Premis de la Crítica Teatral de Barcelona sembla que ho ignorin. Es limiten a la crítica "central", limiten el jurat als crítics de "premsa escrita" —¿i no és escrita la ràdio, la televisió i Internet?— i continuen reduint els guardons als espectacles convencionals, és a dir, no hi ha cap premi, per exemple, per al teatre infantil i juvenil —cada vegada més en auge i anomenat ara familiar—, ni per al circ, ni per a espectacles parateatrals de debò en sales off parateatrals d'ànima i cos.
- És una llàstima que, els premis —recuperats ara dins el segle XXI— passin per alt aquestes noves circumstàncies de l'ofici de crític i que redueixen la seva influència a una visió centralista, parcialment gremial pel que fa a mitjans i parcialment valorativa pel que fa a sectors del teatre.
- L'evolució de les arts escèniques catalanes ha estat prou remarcable en els últims anys perquè els "crítics de premsa escrita", els del paper, es plantegin una autèntica renovació i adaptació del seu "paper"... abans que no corrin el risc que es converteixen en "crítics de paper mullat".
- [vegeu el palmarès
dels Premis del 2008]
El teatre parla cada vegada més malament
[Article sobre la situació de les arts escèniques catalanes] (núm. 228)]
- Una companyia de teatre ven taüts per estrenar, entre 150 i 300 euros. S'anuncia en uns classificats d'Internet. L'oferta la fa l'actor David Berga. Pertanyen a un espectacle on uns enterramorts d'època traslladaven a les espatlles els taüts buscant un fossar. Els espectadors han crescut a milers, però, aquesta venda de taüts ¿no és una metàfora de l'eterna crisi de les arts escèniques?
- Al marge de les dades del calaix, el rerefons del teatre català del segle XXI no té res a veure amb el teatre de fa mig segle, ni tan sols de fa vint anys. La irrupció dels intèrprets a la televisió, en sèries i telenovel.les, ha canviat els esquemes de les noves promocions, de la mateixa manera que el boom del musical dels anys vuitanta, va disparar l'aparició d'escoles del gènere.
- Anar al teatre és avui com anar a un plató de televisió on sovint els espectadors estan més pendents de les cares conegudes que no pas del que els diu l'autoria. Aquest fenomen ha condicionat també la feina de les escoles de teatre que lluiten per salvar la tradició i capejar la creixent aspiració dels alumnes que somnien en la popularitat de sortir al plasma.
- És per això que, lentament, desapareixen virtuts i es fan més evidents els defectes. El primer director teatral, el mestre intèrpret veterà i l'escola d'aprenentatge han estat substituïts per la direcció ocasional de plató, la claqueta, i l'enregistrament a contrarellotge sense cap lligam dramatúrgic.
- Així es pot observar que les grans sales teatrals han promogut la gran maquinària i l'efecte escènic sobre el valor de la paraula.
- Que el saber dir del teatre català perd musicalitat, renuncia a la fonètica i s'oblida de la vocalització, cosa impensable en qualsevol altra escola europea.
- Que tocar els clàssics no sempre és ben vist, a vegades per massa, a vegades per poc, i tan aviat se'ls titlla d'arqueologia com de modernor.
- Que l'escàs teatre internacional passa fugaçment per sales públiques i per a un espectador elitista i vinculat a la professió.
- Que es mantenen en un gueto les anomenades arts parateatrals, circ inclòs, que són sovint la cuina i els fogons de noms escènics importants.
- Que el miratge de l'espectacle de masses ha substituït la producció pròpia per la importació des de la Gran Vía madrilenya amb tuf de naftalina.
- Que la interconnexió dels muntatges catalans, valencians i balears no és fluida per la desconeixença mútua entre els tres àmbits.
- Que les publicacions de teatre són exclusives dels pressupostos públics de les programacions institucionals i no es consideren textos de lectura.
- Que el teatre al carrer només té uns dies de glòria a la Fira de Tàrrega, però és absent, tret d'alguna excepció, durant la resta de la temporada.
- Que ha desaparegut el risc de crear grans companyies que han donat nom al teatre com Comediants, Joglars, La Cubana, Dagoll Dagom, La Fura dels Baus o El Tricicle.
- Que el musical català de producció pròpia s'ha fet prohibitiu si no és assumit per algun dels teatres públics.
- Que els pocs grans teatres tradicionals que aguanten drets es mantenen com a espais obsolets perquè ja no són rendibles com a cinema.
- I que...
- [03-09-2007]
Índex En fila índia
Índex Clip de Teatre
Índex Teatre
Índex Publicacions