|
Seccions Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Crítiques altres mitjans (1) Crítiques altres mitjans (2) Noticiari teatre Noticiari cinema Noticiari música Articles opinió Entrevistes Reportatges Entrevistes altres mitjans Personatges altres mitjans Reportatges altres mitjans Multimèdia altres mitjans Cartellera La Netro E-Cartellera.com La Butaca. Estrenes cinema Time Out Barcelona Cahiers du cinéma Espais olímpics BCN
Teatres
 
 Associació Cultural
 |
 |
Un clip de banda sonora Crítiques recents de cartellera «Brossalobrossotdebrossat». Creació de Carles Santos sobre diferents peces de Joan Brossa. Intèrprets: Inés Borràs, Antonio Comas, Mònica López i Josep M. Mestres. Vestuari: Mariaelena Roqué. Espai escènic: Carles Santos. Il.luminació: Luis Martí. Direcció de Carles Santos. Barcelona, Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, 13 maig 2008. A qui va ser amic personal de Joan Brossa i, a més, el va fer padrí de casament no li tocava altre remei que recular discretament a l'ombra en aquest espectacle que el músic Carles Santos ha convertit en un homenatge pòstum a l'autor català més maltractat per la tropa teatral en vida i a la vegada el més reivindicat per una bona part de la mateixa tropa. Que algú aixequi el dit i digui si s'entén una contradicció com aquesta. La cosa s'havia de titular '53 maneres diferents de matar un capellà', així és com es va anunciar en el programa de la temporada, almenys. Però, malgrat que en la presentació del full de mà el mateix Carles Santos diu: "Segur que no parlem de la mateixa persona. Un matacapellans que escrivia a llapis i viatjava amb una ampolla de licor del polo", el títol ha canviat i en un gest de rebel.lia ha sortit una rastellera brossiana difícil de pronunciar. No és temps de provocacions. Carles Santos provoca amb la música, amb l'espectacle, amb la performance. Finalment, si no és que algú li ho va suggerir amb mà esquerra, o dreta, ell mateix va canviar el títol i santes pasqües. [text íntegre de la crítica]
«Què va passar quan Nora va deixar el seu home o Els pilars de la societat», d'Elfriede Jelinek. Traducció de Ramon Farrés i Theres Moser. Intèrprets: Manel Barceló, Lluïsa Castell, Gabriela Flores, Carme Gonzàlez, Llorenç Gonzàlez, Carlota Olcina, Montse Pérez, Albert Pérez, Xavi Sàez, Cristina Sirvent. Músics: Dani Nel.lo, Jordi Prats, Miquel Àngel Cordero i Marc Vila. Moviment: Marta Carrasco. Escenografia i il.luminació: Paco Azorín. Vestuari: Antonio Belart i Emma Escolano. Música de Dani Nel.lo i Jordi Soto. Direcció musical: Dani Nel.lo. Direcció de Carme Portaceli. Coproducció del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i TNC. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, 11 maig 2008. Hi ha espectacles que reconcilien l'espectador amb el teatre i que fan que quan surti de la sala pensi que, un altre dia, potser no li costarà tant anar una altra vegada al teatre. Són espectacles que, sense rebaixar ni un mil.lígram el seu nivell alt, serveixen per guanyar espectadors. Aquest n'és un. D'entrada s'ha de reconèixer que enfrontar-se a una obra teatral de la premi Nobel austríaca, Elfriede Jelinek, amb la fama que arrossega d'autora difícil i poc sociable, i, a més, fer-ho amb una obra a trenta anys vista, del 1979, ambientada en l'època prenazi alemanya, podria crear una certa reticència. Però aquí s'han combinat dues peces essencials: una obra potent, amb un text suggerent i esgarrapador, amb una posada en escena més que atractiva, descarada, arriscada, que exigeix molt a als intèrprets, però que, a pesar de les dues hores sense entreacte, manté ben actius els cinc sentits dels espectadors. Un trio format per Carme Portaceli a la direcció, Dani Nel.lo en l'apartat musical en directe amb quatre músics, i Marta Carrasco, a l'ombra, en el moviment, ho aconsegueixen encertadament. [text íntegre de la crítica]
«Només sexe», de Daniela Feixas. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ester Bové, Quim Dalmau, Daniela Feixas, Albert Ribalta i Jacob Torres. Vestuari de Ximena Topolansky. Il.luminació d'Anna Roldos. Direcció de Juan Carlos Martel. Barcelona, Teatre Gaudí Barcelona, 7 maig 2008. Hi ha muntatges com aquest que tenen el principal atractiu en la seva estructura. Això no vol dir que el text o el no-diàleg de 'Nomes sexe' sigui secundari, ben al contrari, perquè precisament l'efecte òptic que el diàleg no existeix entre els sis personatges és només això, un efecte òptic, perquè el diàleg —frases curtes, monosíl.labs, breus minimonòlegs...— s'hi manté inaturable durant tota l'hora i mitja. A més, la posada en escena de 'Només sexe', una obra que va obtenir el Premi Octubre fa quatre anys i que Daniela Feixas, una de les intèrprets, va escriure pensant segurament en la necessitat de rejovenir la dramatúrgia pel contingut, ajuda a reforçar l'atractiu perquè enllaça gairebé sense pausa, sense foscor, sense cap mutis, unes escenes amb unes altres. El leit motiv de la relació que s'estableix entre els sis personatges és el típic de la interrelació de parelles. Noia model s'entén amb fotògraf madur casat. Noia model viu amb noia inestable que manté una relació de parella tan inestable com ella. Noia model i noia inestable tenen una amiga comuna que apareix i desapareix de l'apartament al seu aire. Noi amic de la noia model fa d'alcavota i de confessor a la vegada de bona part dels conflictes sentimentals que es van teixint al llarg de l'obra. [text íntegre de la crítica]
«Espectres», d'Henrik Ibsen. Versió de Carles Mallol i Magda Puyo. Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderas, Ramon Pujol, Mingo Ràfols i Queralt Casasayas. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: M. Rafa Serra. Il.luminació: Kiko Planas. Música original i disseny de so: Àlex Polls. Caracterització: Anna Merino. Direcció de Magda Puyo. Barcelona, Teatre Romea, 6 maig 2008. Espectres amb xampany. Podria ser un títol que substituís l'original, tenint en compte que el que han fet els autors del muntatge és una versió —ho diuen i no enganyen ningú— i no pas una traducció fidel de l'autor enfant terrible de l'època a finals del segle XIX al país dels trols i del fred, avorrit de la xusma convencional que no l'acceptava i el criticava, emigrant cap al sud d'Europa, on escriu 'Espectres' el 1881, i autor consagrat més tard a casa amb una peça del nacionalisme noruec, 'Peer Gynt', quan hi torna deu anys després, amb l'èxit i l'aval de la resta d'Europa a la butxaca. Resulta que Henrik Ibsen és considerat el pare de la dramatúrgia moderna, l'autor que passa del simbolisme i el folklorisme nòrdics inicials al realisme i la psicologia d'entresegles XIX i XX. I és de suposar que això ha fet decidir als autors de la versió actual (Carles Mallol i Magda Puyo) a convertir l'obra en una peça també moderna, però à la page, posada al dia, que al cap i a la fi, el Maig del 68 encara és a la cantonada, i tots el que l'han vilipendiat a cops de llamborda verbal durant uns quants anys ara diuen que sí que ha deixat rastre en la manera de ser i els costums de la societat actual. Una mostra fefaent: aquests 'Espectres', descarats, atrevits i provocadors. [text íntegre de la crítica]
«El zoo d'en Pitus». Guió d'Ainoa Martínez, basat en la novel.la de Sebastià Sorribas. Intèrprets: Lindes Farré, Ramon Garrido, Enric Carrasco i Damià Capella. Il.luminació i so: Ignasi Bosch. Vestuari, escenografia i atrezzo: D'Art. Creació musical: Jeroni Pagan. Direcció: Daniela de Vechhi. Tutatis Productora. A partir 5 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 maig 2008. Els qui havien llegit o vist la pel.lícula de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, van poder veure l'adaptació teatral que en va fer Josep M. Benet i Jornet per al Teatre Nacional de Catalunya. Els que havien llegit o vist la pel.lícula d''El zoo d'en Pitus', de Sebastià Sorribas, ara poden fer el mateix amb aquest espectacle que intenta ser fidel a la trama de la novel.la, però que també recorre a la teatralitat per aproximar-s'hi. Un llibreter és a punt de tancar sisplau per força la seva llibreria de tota la vida. Un grup de criatures del barri ho vol evitar perquè a la llibreria hi tenia l'oportunitat de llegir còmics de franc. És per primera vegada, però, que s'endinsen de ple en la lectura d'un llibre. I és així com apareix en escena el llibre 'El zoo d'en Pitus', la novel.la de Sebastià Sorribas que ha estat de les més llegides pels infants durant els últims quaranta anys. La complicitat, doncs, amb bona part dels espectadors està servida. [text íntegre de la crítica]
«La Via Làctia», de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Lletres de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Música de Dani M. Iglesias. Arranjaments musicals: Mark Cowling. Músics: Mark Cowling, Xavi Muntaner i Francesc Villarrúbia. Cantants: Muntsa Rius, Òscar Mas, Xavi Fernández, Eva Trullàs, Joan Carles Capdevila, Sílvia Guillem, Manolita Domínguez i Paco Rosado. Direcció cors: Joan Carles Capdevila. Cantants cors: Manolita Domínguez, Joan Carles Capdevila, Paco Rosado i Sílvia Guillem. Nenes: Alexandra Capdevila i Marina Iglesias. Enginyer de so: Joan Sirvent. CD Audiovisuals de Sàrria. Muntatge de titelles de la companyia El Cau de l'Unicorn. Direcció Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Barcelona, A partir 5 anys. Jove Teatre Regina, 4 maig 2008. Un dels millors espectacles familiars vistos a Barcelona aquesta temporada és 'La via làctia'. Muntatge de titelles gegants amb llum negra —herència de la venerable escola de la Llanterna Màgica de Praga—, que la companyia El Cau de l'Unicorn ha passejat per la Seca i la Meca en els últims cinc anys sense que hagués tingut una temporada més o menys llarga en un espai escènic de Barcelona. El Jove Teatre Regina l'ha acollit durant tres setmanes, només tres caps de setmana, i per la qualitat global de l'espectacle, seria recomanable que es replantegés una nova temporada més àmplia. Els seguidors del teatre familiar hi haurien d'anar i hi anirien a ulls clucs. El musical 'La via làctia' té tres grans eixos que reflecteixen un rigor formal fora de la mitjana habitual: 1. una banda sonora extraordinària —enregistrada i editada també en un CD—, i amb veus de tanta garantia com la de l'actriu Muntsa Rius —actriu que va des de Dagoll Dagom fins a 'Mamma mia!'—; 2. un guió mil.limètric, rigorós, de llenguatge exquisit, que es converteix en un conte fantàstic que fa estar en silenci sepulcral els petits espectadors durant una hora; i 3: els efectes màgics de la tècnica dels titelles gegants amb luminotècnia fluorescent sobre fons negre, que captiven petits i grans. [text íntegre de la crítica]
«Boris Gudonov». Companyia La Fura dels Baus. Idea original d'Àlex Ollé. Text original de David Plana. Intèrprets: Juan Olivares, Pep Miràs, Albert Prat, Òscar Rabadan, Pedro Gutiérrez, Manel Sans, Sara Rosa Losilla, Francesca Piñon i Fina Rius. Banda sonora de Josep Sanou. Creació de vídeo de Frank Aleu i Urano. Escenografia i attrezzo d'Alberto Pastor. Vestuari de Catou Verdier. Il.luminació de Pere Capell i Àlex Ollé. Vídeo de Joan Rodon. Veus en off: Víctor Álvaro, Jordi Andújar, Lurdes Barba, Joan Carreras, Azucena Díaz, Angelina Llongueras, Mercè Martínez, Pere Molina, Maria Molins, Victòria Pagès i Oriol Vila. Intèrprets col.laboració en vídeos: Pere Arquillué, Mariona Bassa, Jordi Boixaderas, Carles Canut, Xavier Cugat, Agustí Esteve, Miquel Gelabert, Norbert Ibero, Òscar Lauroba, Jordi Martínez, Pere Molina, Maria Molins, Tomás Morató, Pérez Porro, Joan Ortega, Cristina Plazas, Lucia Valleta, Raúl Vargas, Manuel Veiga. Direcció artística d'Àlex Ollé. Direcció escènica i dramatúrgia d'Àlex Ollé i David Plana. Barcelona, Sala Gran Teatre Nacional de Catalunya, 18 abril 2008. Els directors del muntatge 'Boris Gudonov', Àlex Ollé i David Plana, ho han dit i repetit de l'indret i de l'inrevés: el segrest del teatre Dubrovka de Moscou, el 23 d'octubre del 2002, és només el punt de partida de la reflexió sobre la violència i la força de les armes que La Fura dels Baus ha volgut fer en aquesta obra. Sí, d'acord. Només ha estat el punt de partida. Però no es pot oblidar que els espectadors assisteixen a la paròdia del segrest txetxè amb el clixé instal.lat de les imatges vistes per televisió aleshores. I hi assisteixen, a més, amb la garantia que no els passarà res, que ni tan sols hauran de participar i que tindran una actitud passiva davant del que succeeix. Tanta prevenció s'entén, davant un públic que potser no està avesat als excessos de la Fura dels Baus del passat. Però una mica més de cangueli, potser sí que hauria estat bé. Perquè, amb un excés de prudència, La Fura dels Baus corre el risc de frustrar els seus seguidors de sempre i de crear una imatge falsa de la companyia als que hi entrin en contacte per primera vegada. [text íntegre de la crítica]
«El parany de Medusa», d'Erik Satie. Traducció de Sabine Dufrenoy. Música original d'Erik Satie. Intèrprets: Josep Seguí, Carles Arquimbau, Enric Rodríguez i Diana Torné. Ballarina: Teresa Serrat. Pianista: Mariano Camarasa. Escenografia: Manolo Trullàs. Il.luminació: Quico Gutiérrez. Direcció de Zep Santos. Producció de Cambalache Cultura i Lazzigags Produccions. Barcelona, Espai Escènic Joan Brossa, 17 abril 2008. Erik Satie va escriure 'Le Piège de Méduse' el 1913. Fins ara no se n'havia fet cap versió catalana. L'aportació, doncs, que fa l'Espai Brossa amb aquest muntatge té també un caràcter de reconciliació amb l'autor que, entre segles, va tenir una bona relació amb artistes catalans com Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Miquel Utrillo, enlluernats aquests per les avantguardes modernistes i els efluvis parisencs de l'època. Dadaisme, absurd i surrealisme —malgrat que la realitat del dia a dia ho desmenteixi— no és precisament el menú que més apassiona els espectadors d'aquest principi de segle. Cent anys són cent anys i el realisme s'ha imposat des de la crònica televisiva dels fets més inversemblants a la pretesa ficció basada en la realitat. És per això, doncs, que els espectadors d''El parany de Medusa' han de saber que l'autor els fa entrar en un món molt personal que a alguns els pot semblar que està només fet a mida perquè ell s'hi entengui i hi balli sol. [text íntegre de la crítica]
«Enfermo imaginario», de Pau Miró i Marc Rosich. Intèrprets: Paco Moran, Norbert Ibero, Marta Domingo, Rosa Serra, Enric Llort i Enric Boixadera. Escenografia de Quim Roy. Vestuari de Montse Alacuart. Il.luminació de Pep Gàmiz. Espai sonor de Javier Gamazo. Caracterització de Toni Santos. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Teatre Condal, 16 abril 2008. Quan Paco Moran va anunciar que, després d'una etapa de convalescència, a causa de dos accidents seguits i un tractament mèdic, tornava a l'escenari amb una obra que es diria 'Enfermo imaginario', tothom va pensar que mai és prou tard per fer un clàssic, ni que sigui el conegut de Molière. De seguida, però, es va desfer el malentès. Paco Moran, aquesta vegada, s'havia unit a dos dramaturgs encara joves i amb una trajectòria notable: Pau Miró i Marc Rosich, els dos, col.laboradors d'espectacles sonats i recents de Calixto Bieito: 'Los persas', el primer, i 'Plataforma' o 'Tirant lo Blanc', el segon. 'Enfermo imaginario' és una comèdia blanca —blanca, perquè passa en un hospital i entre bates blanques, esclar— i amb una aproximació al joc dels fenòmens paranormals. [text íntegre de la crítica]
«Soterrani», de Josep M. Benet i Jornet. Intèrprets: Pere Arquillué i Pep Cruz. Il.luminació: Xavier Albertí. Espai escènic: Lluc Castells. Direcció de Xavier Albertí. Barcelona, Sala Beckett, 6 abril 2008. La incògnita és saber per on et sortirà cadascun dels dos personatges de l'obra 'Soterrani', la que fa, diuen, l'obra teatral número quaranta-sis, de Josep M. Benet i Jornet. Aquest alè interrogant es manté durant gairebé vuitanta minuts. Abans, dos homes que aparentment no es coneixen de res, es troben l'un a casa de l'altre, inicialment, per fruit de l'atzar. El visitant (Pere Arquillué), un home urbà, badava a fora quan algú ha estat a punt d'atropellar-lo. L'amfitrió (Pep Cruz), un home urbà que resideix en una zona als afores en una casa unifamiliar —dos pisos i soterrani— li ofereix acollida, algunes cerveses, i una hora de conversa. A l'amfitrió, el va deixar la dona fa un temps. Al visitant, la dona ha desaparegut del seu costat sense deixar rastre. Però el visitant no arriba a la casa de l'amfitrió sense que no sàpiga on va a parar. Als primers vint minuts de jo-no-t'ho-dic-tu-no-m'ho-diràs i algun intent d'humor que enganya l'espectador, se li encén una primera llumeneta mentre encara procura encaixar les peces del trencaclosques verbal: i apareix, com si fos un telenotícies sense notícies, la xarxa, Internet, com a eix de tots els mals de la societat contemporània. [text íntegre de la crítica]
«Umbra», de Sergi Buka. Dramatúrgia de David Cirici. Música de Pep Pascual. Escenografia de Ramon Simó. Il.luminació de Josep Codines. Vestuari de Rosa Solé. Intèrprets: Sergi Buka i Hèctor Claramunt. Direcció de Ramon Simó. Espectacle familiar de màgia i ombres. A partir 5 anys. Preu: 8-12 €. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, 5 abril 2008. L'espectacle 'Umbra' ha volgut barrejar dramatúrgia i màgia en un únic paquet. Però, desenganyem-nos-en perquè és la màgia la que domina per damunt de tot. Fins al punt que la dramatúrgia, si no fos per la sinopsi que n'explica el programa de mà, seria força difícil d'endevinar per si sola. Sergi Buka, el mag, no actua sol sinó acompanyat d'un intèrpret que fa el paper d'un agent artístic d'origen francès que circula amb el seu cap dins un televisor. I també hi ha un ajudant, el senyor Gris, una mena de senyor de les tenebres. L'agent artístic té por que, en una de les seves desaparicions, el mag no torni a aparèixer com a vegades fa perquè triga molt. Per això es vol apropiar d'amagatotis dels seus secrets per prendre-li el lloc als escenaris. [text íntegre de la crítica]
«Sabates de taló alt», de Manuel Molins. Intèrprets: Carme Sansa i Aina Calpe. Escenografia i il.luminació: Luis Crespo. Vestuari: Paula Serna Servet. Música: Guillem Servera. Direcció d'Albert Mestres. Barcelona, Teatre Tantarantana, 30 març 2008. No és la primera vegada que s'enfronten en un escenari, en una mena de cara a cara, dues actrius que representen a la vegada dues actrius de ficció: una amb una llarga experiència i una de jove debutant. Però en el cas d'aquesta obra hi ha una diferència considerable amb altres obres similars que es decanten cap al discurs transcendental i elitista. Aquí, el discurs és a flor de pell sobre el que afecta dues dones que, cadascuna a la seva manera, una des de la seva maduresa, i l'altra des de la seva experiència primerenca, viuen amb passió el teatre i, de rebot, la vida que els envolta. L'obra, però, també amaga una subtil confrontació entre la valoració de l'experiència a l'escenari i la valoració de la teoria acadèmica. I és aleshores, a partir d'aquest enfrontament, que la deriva cap a la topada personal de les dues té més sentit. [text íntegre de la crítica]
«L'home, la bèstia i la virtut», de Luigi Pirandello. Traducció de Josep M. Fulquet. Intèrprets: Jordi Martínez, Eduard Farelo, Teresa Sànchez, Santi Ricart, Enric Sierra, Rosa Cadafalch, Oriol Casals, Ernesto Ollero, Raimon Cardelús / Nacho Fernàndez, Teresa Urroz i Dani Claramunt. Escenografia de Montse Amenós. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Banda sonora de Ramon Ciércoles. Músics enregistrament: Joan Alavedra, Salvador Boix i David Casamitjana. Direcció de Pep Pla. Coproducció Centre Arts Escèniques de Terrassa. Barcelona, Sala Petita Teatre Nacional Catalunya, 28 març 2008. Fa uns cent anys, la societat es debatia entre la moralitat establerta i els criteris que jutjaven aquesta moralitat. Si fa no fa com ara. Per això, aquesta obra de Luigi Pirandello es continua veient, tot i estrenada el 1919, com una farsa que critica la comèdia burgesa i, de passada, la societat del seu temps. La versió dirigida per Pep Pla opta per la proposta més pròpia del mateix Pirandello. La de dotar els seus personatges en un estat d'exasperació que es transmet a l'escenari des del primer moment. En aquest sentit, és Eduard Farelo, el protagonista de l'obra, en el paper del professor Paolino, el que treu pit per aconseguir el propòsit del muntatge. En el repartiment de l'obra hi ha el rerefons de la Commedia dell'Arte i els seus principals personatges així com també el conflicte amorós d'embolic en triangle, però sempre en clau modernitzada per Pirandello. [text íntegre de la crítica]
«Yvonne, princesa de Borgonya», de Witold Gombrowicz. Traducció: Ferran Toutain i Maga Díaz Mrugasiewicz. Intèrprets: Joan Anguera, Ivan Benet, Núria Borràs, Georgina Cardona, Cristina Genebat, Oriol Guinart, Aian Huguet, Lluís Marco, Rosa Muñoz, Àngels Poch, Hans Richter, David Vert. Escenografia de Jon Berrondo, Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Lionel Spycher. Música de Lluís Cartes. So de Damien Bazin. Direcció de Joan Ollé. Barcelona, Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure, 27 març 2008. No hi ha res més perillós que un individu o una individua que no té feina. Aquesta sentència és més que sabuda. No hi ha res més pesat que un personatge que deambula per un lloc sense saber què fer. S'acaba convertint en el típic abellot que no fa ni deixa fer. Doncs, el príncep Felip —¿Felip què, o Felip quant, sisplau?— és d'aquesta mena. Avorrit com una ostra està disposat a posar una mica d'emoció a la seva vida. Grandot i encara a casa dels pares reis —com tants petits prínceps contemporanis sense títol— sempre pensa quina una en pot fer. Al seu voltant: el camarlenc, mig militat mig majordom; tietes i dames; una noia de confiança de la reina; el rei i la reina; un mendicant, gent de la cort i la protagonista, Yvonne, una mena de figura sense paraules que sembla convertida en carn i os i alliberada d'un museu d'autòmats. [text íntegre de la crítica]
«Germanes», de Carol López. Intèrprets: Maria Lanau, Montse Germán, Aina Clotet, Amparo Fernández, Marcel Borràs, Paul Berrondo. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Il.luminació de Raimon Rius i Xavier Clot. Vestuari de Myriam Ibáñez. So de Damien Bazin. Maquillatge: Toni Santos. Direcció de Carol López. Barcelona, La Villarroel, 12 març 2008. Temps era temps hi havia —i encara hi ha segons on— uns asils per a gent gran que s'anomenaven 'Hermanitas de los Pobres'. Amb l'arribada de la mal anomenada Transició, els més polits lingüísticament en van començar a dit 'Germanetes'. Però la veu popular es va quedar, i encara dura, amb les tradicionals 'Hermanitas'. És un títol, 'Hermanitas', que li aniria bé a aquesta obra perquè li passa lingüísticament una cosa semblant a la dels asils, però a l'inrevés. El títol de l'autora i la producció no ofereix dubtes: "Germanes". Però, al llarg d'una hora i tres quarts, els espectadors descobriran de seguida que el títol és només un eufemisme perquè el 99% dels diàlegs del muntatge són en castellà. I l'1% restant, en català, és un florilegi de llenguatge col.loquial en la línia de l'argot-barbarisme. Per fer-ho més "proper" i més familiar, esclar. Però el teatre que té el text com a base hauria de sobrepassar i prescindir d'aquest criteri carrincló. [text íntegre de la crítica]
«Entre pocs i massa», d'Agustí Franch. Amb la col.laboració de Conrad Son. Intèrprets: Carles Gilabert, Magalí Mestre, Antonio Gonsalves i Anna Bertran. Música original de Tòfol Martínez. Vestuari d'Elisa Jorba. Músics banda sonora: Tòfol Martínez, Guim Garcia. Lletra i música d'Aitor Chartos. Intèrprets vídeo: Susana Abril, Sílvia Rubí, Jordi saban i Evita de Luna. Direcció vídeo: Conrad Son. Direcció escènica de Jordi del Río. Coproducció: Fila 7, Input i Conrad Son. Barcelona, Club Capitol, 5 març 2008. La companyia ha fet 100 funcions i encara li queda força per temps. Aquí i, més endavant —de segur que sí—, a fora. Fa poc parlava aquí mateix de la reivindicació del teatre de bulevard, del teatre de bulevard de qualitat, necessari en qualsevol cartellera d'una ciutat teatral de primer ordre. Doncs, 'Entre pocs i massa' és una altra d'aquestes propostes. El muntatge té tres virtuts sovint difícils de trobar en un espectacle que es ven —amb una certa exageració per fer picar— sota l'ham de la frivolitat i l'erotisme: 1) és respectuós amb els espectadors perquè ningú no s'hi pot sentir violent malgrat la temàtica; 2) manté un nivell de teatre en català d'humor digníssim, sense complexos, i d''una correcció extrema; i 3) no té necessitat de recórrer a referències foranes sinó que s'insereix de ple en la pròpia societat i la pròpia tradició, tant pel que fa a l'ús d'un argot eròtic lingüístic que lliga amb la tradició popular i també literària sobre el gènere, com amb les cites urbanes que s'hi poden esmentar. [text íntegre de la crítica]
«Ex», de Muriel Robin i Pierre Palmade. Versió catalana d'Abel Folk sobre l'original 'Ils se sons aimés'. Intèrprets: Àngels Gonyalons i Abel Folk. Cançó original: Cece Giannotti i Francesc Chaparro. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació d'Ignasi Morros. So i muntatge musical de Jordi Bonet. Coreografia de Paca Portillo. Perruqueria de Toni Santos. Assessorament màgic del Mag Lari. Direcció d'Abel Folk. Producció de La Projectora. Barcelona, Teatre Borràs, 20 febrer 2008. Qualsevol ciutat que es considera capital teatral té una oferta variada que és una crida per a una diversitat de públics. I qualsevol ciutat que es considera capital teatral té en cartellera algun espectacle dels que semblen fets a mida per als intèrprets que els protagonitzen. A París, fa sis anys, va ser la parella formada per Michèle Laroque i Pierre Palmade la que va estrenar 'Ils se sons aimés', una obra d'èxit popular, de coautoria de Pierre Palmade i Muriel Robin, que en va ser també la directora. A Barcelona, l'actor i director Abel Folk n'ha fet una versió catalana, no només de llengua sinó de contingut, adaptada en alguns moments a les referències pròpies i que acaba semblant un text d'autoria coetània i no francesa. L'ha titulada 'Ex', un prefix que cada vegada més, per les circumstàncies socials, ha ocupat el caràcter de substantiu. [text íntegre de la crítica]
«Ruddigore o la nissaga maleïda». Dramatúrgia d'Egos Teatre a partir del llibret de 'Ruddigore or the witch's curse', de W. S. Gilbert. Traducció de Tim Finn. Música de Sir Arthur Sullivan. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Toni Sans, Maria Santallusia. Pianista: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura. Direcció musical i arranjaments: Albert Mora. Escenografia i vestuari: Egos Teatre. Caracterització i perruqueria: Sonia Montañà. Il.luminació: David Bofarull. Direcció de Joan Maria Segura. Companyia Egos Teatre. Barcelona, Versus Teatre, 18 gener 2008. Han prorrogat. I no és estrany. No només perquè la història del musical és gòticament divertida sinó perquè els intèrprets en fan una atractiva posada en escena que té el suport bàsic d'una qualitat musical i vocal, i que també captiva per la seva mínima sofisticació, malgrat que la companyia té a les mans un argument de gran muntatge. L'opereta, probablement perquè algú la va batejar amb diminitiu, arrossega el llast de ser un gènere menor quan, en realitat, el grau menor o major de qualsevol obra teatral rau en la seva forma i la seva interpretació i no en els seus orígens. En aquest cas, la història es trasllada a les terres de la baronia dels Ruddigore, uns personatges maleïts que traspassen d'hereus en hereus l'obligació de cometre un crim mortal cada dia per evitar de ser ells els que morin en una terrible agonia. [text íntegre de la crítica]
«Cómeme el coco, negro». Idea i guió de Jordi Milan. Música: Maestro Juan de la Prada. Intèrprets: Jaume Baucis, Xavi Tena, Meritxell Huertas, Ota Vallès, Meritxell Duró, Maria Garrido, Eduard Alejandre, Núria Benet, Alexandra González, Roelkis Bueno, José Pedro Garcia, Ferran Botifoll, Jordi Milan. Escenografia i decorats: Castell Planas i La Cubana. Vestuari: Cristina López. Caracterització: Joan Alonso. Coreografia: Leo Quintana. Utilleria: La Cubana. Gravacions musicals: Joan Vives. Direcció de Jordi Milan. Barcelona, Teatre Coliseum, 28 novembre 2007. Quan un espectacle, vint anys després, es pot tornar a aixecar sense gaires retocs, només els retocs imprescindibles per donar-li el to del moment, ja es pot dir que és un clàssic. Qui consideri que qualificar de clàssic 'Cómeme el coco negro' és una banalitat, que s'hi posi fulles, millor dit, que s'hi posi plomes, que és el material estrella del muntatge de La Cubana i el que ho resumeix gairebé tot: un món de plomes i lluentons on res no és el que sembla. La Cubana celebra un quart de segle i ho fa amb una gira exitosa del seu —del nostre— clàssic, 'Cómeme el coco, negro'. I per donar encara més èmfasi a la celebració, en la seva tornada d'hivern a Barcelona, ocupa un espai emblemàtic com el cinema Coliseum, reconvertit en teatre, però un teatre a la mida del que necessita la companyia del Teatro Cubano de Revista, un teatre que cau a miques, que té la fusta antiignífuga, la moqueta impossible de salvar i les butaques del temps de Maria Castanya. El decorat natural no pot ser millor. Entre altres coses perquè contrasten la lluentor i les columnes de l'entrada amb la decadència de l'interior. La Cubana l'ha aprofitat al màxim, aquesta decadència, i l'ha redecorat amb els domassos vernells de rigor de la companyia de revista. Després ve la sorpresa. I quan s'obren els llums de la platea, un s'adona que al Coliseum no li ha calgut gaire sofisticació per mostrar el que La Cubana vol mostrar: la caiguda en picat d'un gènere com el del music-hall que ha acabat amb la majoria o la totalitat de teatrets que encara s'hi dedicaven i que ha deixat en la nostàlgia una nòmina d'artistes mal considerats i poc reconeguts que van ser la glòria d'un temps que ja és el temps dels avis de la generació actual. [text íntegre de la crítica]
| Altres crítiques teatre en família | | Crítiques altres mitjans (1) | Crítiques altres mitjans (2) |
|
|
||
