CLIP DE TEATRE

Seccions teatre Noticiari teatre Crítiques teatre Crítiques dansa Crítiques teatre en família Articles opinió Entrevistes Reportatges Traduccions teatre Arxiu històric Romea Museu Arts Escèniques Cartellera La Netro Time Out Barcelona TodoMusicales TotTeatre Zirkolika. Revista circ Putxinel·li. Revista titelles La Finestra Digital Revista Digital de la Escena Revista Entreacte Adetca agenda Seccions cinema Noticiari cinema Cinema 3 Tràilers estrenes Filmin blog Cahiers du cinéma Filmoteca de Catalunya Fotogramas Cartellera El Punt Avui Cartellera VO (1) Cartellera VO (2) E-Cartellera.com La Butaca. Estrenes cinema Multimèdia altres mitjans Cartellera La Netro Time Out Barcelona Vídeos cinema Curts de la setmana La Finestra Digital Seccions música Noticiari música Cartellera Enderrock Cartellera La Netro Time Out Barcelona Espais olímpics BCN Vídeos musicals Enderrock Catàleg Musicat.cat Museu del Rock iCat.FM MySpace.com Musicovery.com La Finestra Digital Teatres Akademia Teatre Almeria Teatre Apolo Arenas Artenbrut Atrium, Sala Barts (Artèria Paral·lel) Beckett, Sala Biblioteca Catalunya Borràs Brossa Espai Escènic Capitol Coliseum Condal Gaudí Barcelona, Teatre Goya, Teatre Grec Guasch Teatre La Paloma Lliure de Gràcia Lliure de Montjuïc Lliure. Espai Lliure Malic Mercat de les Flors MAC Molino, El Muntaner, Sala Novedades Ovidi Montllor IdT Palau dels Esports Poliorama Principal Raval, Teatre del Regina, Jove Teatre Romea Sant Andreu Teatre Seca, La Tantarantana, Nou Teatre Teatreneu Tívoli TNC Sala Gran TNC Sala Petita TNC Sala Tallers Versus Teatre Victòria Villarroel «Clip de Teatre» Radio Streaming Live Audio Dilluns a diumenge a les mitges hores. Cornabou Vinyeta literaria Estiraboli Gabinet de Comunicació Escornalbou Associació Cultural Redacció Totes les ofertes per als associats del Club de Cultura. Adhesions per la supressió del 21% d'IVA dels espectacles.
		Any XIII - Núm. 4248 Hemeroteca Les crítiques de «Clip de Teatre» de les últimes temporades indexades alfabèticament, cronològicament i per sales. [cliqueu aquí] En família Hemeroteca de les crítiques de la programació familiar i cartellera actualitzada puntualment. [cliqueu aquí] Galeria fotogràfica Projecció d'algunes escenes dels espectacles teatrals de la temporada. [cliqueu aquí (dinàmica)] i [cliqueu aquí (visió general i crèdits)] Crítiques recents de cartellera «Luces de bohemia», de Ramón María del Valle-Inclán. Intèrprets: Mariano Anós (Max Estrella) i Jorge Basanta (Latino de Hispalis). Altres personatges: Gabriel Latorre, Laura Plano, Francisco Fraguas, Rafa Blanca / Félix Martín, Amanda Recacha i Néstor Arnas. Escenografia: Tomás Ruata. Vestuari: Beatriz Fernández Barahona. Il·luminació: Bucho Cariñena. Música original: Miguel Ángel Remiro. Coordinació: Alfonso Plou. Direcció: Carlos Martín. Companyia Teatro del Temple. Teatre Goya Codorníu, Barcelona, 12 juny 2013. A l'autor Ramón María del Valle-Inclán (nom literari de Ramón José Simón Valle Peña, Vilanova de Arousa, 1866 - Santiago de Compostel·la, 1936), cadascú l'agafa per on l'enfila. I aquesta és la riquesa que el fa possible en multitud de propostes, des de la més sofisticada a la més poètica o la més minimalista. I és que la seva obra 'Luces de bohemia', amb la qual Valle-Inclán va obrir el gènere de l'esperpent, té un registre tan obert que permet, i gairebé provoca, aquesta variadíssima posada en escena. Probablement una de les causes sigui el fet que l'autor va començar publicant 'Luces de bohemia' en lliuraments setmanals a la revista 'España', el 1920, cosa que li dóna, un cop revisada, aquesta posterior estructura de càpsules que encaixen, un registre que, ben mirat, el teatre contemporani ha utilitzat també en els últims anys en un pseudoesperpent titllat de "nova dramatúrgia". [text íntegre de la crítica] «La meva Ismènia», d'Eugène Labiche. Traducció de Jaume Melendres. Intèrprets: Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. Adaptació de les cançons: Mariona Vila. Il·luminació: Tomàs Pladevall. Escenografia: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Maria Junyent. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 30 maig 2013. Situem-nos, en primer lloc: Eugène Labiche (París, 1815-1888). Autor prolífic amb més de dues-centes obres. Especialitzat, si es pot dir així, en el gènere del vodevil. Cal tenir en compte que al segle XIX no existia la televisió —vodevil contemporani des de les tertúlies a les telenovel·les o els programes escombraria— i que el públic de l'època necessitava l'opi de la distracció. Res millor que el teatre popular. Labiche en va ser un mestre. I l'èxit li va somriure. Segona part de la situació: Jaume Melendres (Martorell, 1941 - Manresa, 2009), economista i estadístic que va tenir la pensada de completar la formació a París i el cuquet del teatre el va xuclar de tal manera que no va fer mai més números sinó lletres escèniques. D'ell és la versió catalana del vodevil 'La meva Ismènia', que data del 1982, i que es va representar per primera vegada a l'Institut del Teatre, en una proposta de treball de l'alumnat, institució amb la qual Melendres va estar absolutament implicat. I tercera part de la situació: Hermann Bonnín, director sense complexos, disposat a no abandonar el factor sorpresa, anant a buscar al fons dels orígens moltes de les tendències que es representen avui als escenaris. [text íntegre de la crítica] «Creeps», de Lutz Hübner. Traducció versió catalana d'Eduard Bartoll. Intèrprets: Conchi Almeda, Júlia Truyol, Yasmina Espelosín, Ann M. Perelló i Elena Tarrats. Espai escènic i realització vídeos: Miquel Àngel Raió. Música de Francesc Sitges-Sardà, Jordi Llamas i Rubén Bel. Il·luminació: Franz Walsh. Ajudant direcció: Gerard Iravedra. Direcció: Miquel Àngel Raió. Companyia L'Aviador. Teatre Tantarantana, Barcelona, 29 maig 2013. Els espectacles teatrals adreçats a espectadors adolescents, que parlin de situacions adolescents i que es presentin en programació no estrictament acadèmica són una assignatura pendent en la cartellera catalana. La creació pròpia més recent s'ha portat a terme al Teatre Gaudí Barcelona amb l'obra 'Els guapos són els raros', d'Enric Cambray. El teatre europeu, l'alemany sobretot, porta avantatge en aquest àmbit. I un dels màxims representants, sense que se n'amagui, és l'autor Lutz Hübner (Heilbronn, 1964). La companyia L'Aviador ja fa uns anys que intenta introduir aquesta tipologia teatral en els escenaris catalans, però les reticències programadores l'han deixat sovint en un món de ningú, entre els teatre adreçat als primers espectadors, els infants, i el teatre adreçat al públic en general. Objectiu difícil, doncs, que té una cosina germana no senzilla d'etiquetar, la literatura anomenada juvenil, sense fronteres d'edat. [text íntegre de la crítica] «Hedda Gabler», d'Henrik Ibsen. Traducció i versió de Marc Rosich. Intèrprets: Pablo Derqui, Àngela Jové (Marissa Josa, reposició), Cristina Genebat, Laia Marull, David Selvas (Francesc Orella, reposició) i Ernest Villegas. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Maria Armengol. Caracterització: Ignasi Ruiz. Il·luminació: Mingo Albir. Espai sonor i visual: Mar Orfila. So: Ramon Ciércoles. Ajudant de direcció: Sandra Monclús. Direcció: David Selvas. Coproducció Teatre Lliure, CAER - Centre Arts Escèniques de Reus i Teatro de La Abadía. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 28 gener 2012. Reposició: 22 maig 2013. ¿Com aconseguir en ple segle XXI que el caràcter escandalós amb què es veien les obres realistes del dramaturg noruec Henrik Ibsen, escrites a finals segle XIX, continuïn tenint encara avui una mica d'aquell mateix caràcter, si més no, provocador? Suposo que Marc Rosich, que ha traduït i ha adaptat l'obra, s'ho devia plantejar. I el director i actor David Selvas, també, esclar. I del planteig, ha sorgit aquesta electritzant Hedda Gabler, que ha trobat en la interpretació de l'actriu Laia Marull una manera de no reproduir els clixés femenins d'altres versions, tant en cinema com en teatre: Ingrid Bergman, Glenda Jackson, Isabelle Huppert... Rosich i Selvas, mantenint la fidelitat a l'original, hi han fet alguns retocs imprescindibles per convertir Henrik Ibsen gairebé en un autor de noves tendències (només cal esperar que algú, confús, no demani una entrevista amb l'autor o un autògraf, convençut que Henrik és un jove dramaturg!). [text íntegre de la crítica] «Stockmann». Adaptació lliure de l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen, a càrrec d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig. Escenografia: Les Antonietes. Il·luminació: Iñaqui Garzón. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Sala Muntaner, Barcelona, 15 maig 2013. La història de denúncia que hi ha darrere l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) ha captivat des de sempre diverses generacions perquè no tan sols no ha caducat sinó que ha guanyat en dissortada actualitat. Escrita el 1882, després de 'Casa de nines' i abans de 'Hedda Gabler', el poeta Joan Salvat-Papasseit en va manllevar el títol quan va editar i imprimir el 1917, durant dos anys, mentre treballava a les Galeries Laietanes, una revista dins de la seva línia anarquista i seguint el camí marcat per Ibsen de situar l'individu per damunt de la majoria. En els últims deu anys, se n'han vist, almenys, dues versions teatrals aquí: una en català, el 2003, dirigida per Carme Portaceli, de producció valenciana, al Teatre Romea, amb Manel Barceló de protagonista; i una altra en espanyol, el 2007, en versió de Juan Mayorga, dirigida per Gerardo Vera, producció del Centro Dramático Nacional, al Teatre Tívoli, amb Francesc Orella en el paper principal, el del doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de la ciutat. Stockmann, en una investigació científica pel seu compte, descobreix que les aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona. [text íntegre de la crítica] «Barcelona», de Pere Riera. Intèrprets: Míriam Iscla, Emma Vilarasau, Jordi Banacolocha, Anna Moliner, Pep Planas, Pepa López, Carlos Cuevas i Joan Carreras. Música original: Òscar Roig. Músics enregistrament: Dani Espasa (piano), Pep Pascual (saxo i clarinet), Rafael Sala (violoncel), Òscar Roig (guitarra i piano). Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudanta escenografia: Elisenda Pérez. Realització escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Georgina Viñolo. Realització vestuari: Goretti. Col·laboració vestuari: Núria Manzano. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin. Moviment: Aixa Guerra. Caracterització: Toni Santos. Ajudanta direcció: Ota Vallès. Direcció: Pere Riera. Col·laboració: Memorial Democràtic. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 11 maig 2013. Plouen bombes. La guerra és a fora de la casa dels industrials Vila. Però també és a dins de l'ànima i el cos dels mateixos Vila. La bombolla que els resguarda de la desfeta exterior és tan prima que qualsevol sotrac la pot fer esclatar. Ni que sigui en el transcurs d'un únic dia, matí, tarda i nit: el 17 de març del 1938, quan la ciutat de Barcelona és assetjada pels bombardejos continuats durant tres dies, amb més d'un miler de morts, per l'aviació feixista italiana i alemanya. Després del bombardeig de Gernika, l'abril del 1937 —primer camp de proves sobre la població civil per a la posterior estratègia bèl·lica nazi i aliada de la Segona Guerra Mundial—, el bombardeig sobre Barcelona es converteix en un dels assetjaments històrics moderns més sagnants, ampliat per l'explosió, a causa d'una de les bombes, d'un camió carregat d'explosius al seu pas per la Gran Via, entre els carrers de Balmes i Rambla de Catalunya —recordat amb un monument davant del Coliseum— que va provocar una catàstrofe encara més gran. El dramaturg Pere Riera (Canet de Mar, 1974) és nét d'aquells nens de la guerra que van viure la Guerra Civil en l'adolescència sense entendre gairebé res del que passava al seu voltant. És també nét, simbòlicament, de la generació de la malaguanyada lleva del biberó que va ser llançada majoritàriament a la mort de l'Ebre en una resistència numantina quan tot ja estava perdut. [text íntegre de la crítica] «Els guapos són els raros», d'Enric Cambray. Intèrprets: David Anguera, Ricard Farré, Martí Salvat i Enric Cambray. Escenografia, il·luminació i vestuari: Anna Adrià. Espai sonor: Raimon Segura. Coreografia claqué: Laia Molins i Paula Vilasseca. Cançó de l'espectacle: The Mamzelles. Direcció moviment i cant: Robert González. Ajudanta direcció: Queralt Casasayas. Direcció: Enric Cambray. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 12 maig 2013. Entre els segles XVI i XVII hi havia dos bàndols que dividien la noblesa catalana: els Nyerros i els Cadells. Com que aquesta és una cultura de tradicions ancestrals, no és estrany que entre la generació jove del segle XXI, al marge de la noblesa antiga, alguna cosa n'hagi quedat d'aquell temps i, a hores d'ara, als patis dels instituts i als claustres dels primers cursos de les universitats es vegin sovint dos bàndols sociològicament oposats com els dos que retraten en aquest muntatge els seus protagonistes: els Nerds i els Guais. En Marcel, en Bernat i en Toni són tres dels Nerds. Els Guais no hi són ni se'ls espera, però, pel que en diuen, és fàcil imaginar-se'ls. Els Nerds comencen amb una confessió: els tres han estat els típics repetidors de primària i de secundària... de segon, de quart... S'han estirat com un pal enmig d'altres taps de barral. Han hagut d'aguantar les humiliacions dels companys de classe més petits que ells i s'han sentit bullingdiats a tort i a dret. [text íntegre de la crítica] «Yaacobi & Leidental», de Hanoch Levin. Traducció de l'hebreu de Raquel García Lozano. Música original d'Alex Kagan. Intèrprets: Roger Pera, Óscar Huéscar i Lola Dorado. Covers: Pep Papell i Alicia Merino. Pianista: Alfredo Gallego. Escenografia i vestuari: Deborah Macías. Coreografia: Ramon Oller. Il·luminació: Jorge Navarro. Direcció: Ángel Ojea. Companyia Óscar Huéscar Producciones Teatrales. Amb la col·laboració del Festival de Cinema Jueu de Barcelona, l'Ambaixada d'Israel i el Centre Sefarad-Israel i la Fundació Baruch Spinoza. Teatre del Raval, Barcelona, 8 maig 2013. Espectacle musical, amb aires de cabaret, classificat pels autors com a metafísic, que dóna a conèixer aquí una representació de l'extensa obra literària del dramaturg, director teatral i poeta israelià d'origen polonès, Hanoch Levin (Tel Aviv, Israel, 1943 - 1999), fill d'emigrants jueus supervivents de l'Holocaust, considerat un dels dramaturgs més importants d'Israel i activista per la millora professional dels dramaturgs amb la creació de l'Associació d'Autors Dramàtics Israelians. La trama de l'espectacle, que data del 1972, és senzilla: el protagonista, Itamar Yaacobi decideix en arribar als quaranta anys que vol viure la vida abans que li fugi de les mans. Però per fer-ho, el primer que ha de fer és trencar l'amistat d'un amic de sempre, David Leidental, que sembla que és el fre que ha provocat que ell no hagi trobat una dona per parella. [text íntegre de la crítica] «Shopping & Fucking», de Mark Ravenhill. Traducció d'Oriol Rovira. Intèrprets: Clara Lago, David Marcé, Ferran Vilajosana, Mingo Ràfols i Quim Àvila. Escenografia i vestuari: LaCol. Il·luminació: Isidro Ortiz. So: Blai Barba. Caracterització: Anna Álvarez. Direcció: Oriol Rovira. Companyia Ferran Vilajosana i Oriol Rovira. Teatre Tantarantana, Barcelona, 4 maig 2013. Mark Ravenhill (Haywards Heath, West Sussex, Anglaterra, 1966) és un habitual de la cartellera teatral catalana i un dels autors de la jove dramatúrgia anglesa més reconegut arreu del món. La seva obra més recent, 'Dispara / Agafa tresor / Repeteix', s'ha vist aquesta temporada al Lliure de Montjuïc, dirigida per Josep Maria Mestres. Al Lliure de Gràcia, el mateix Mestres va presentar, el 2001-2002, 'Unes polaroids explícites'. I a la Sala Beckett, el 2008-2009, es va estrenar 'Product', dirigida per Julio Manrique. Per si no n'hi havia prou, el 2003, dins el Festival Grec, el director Thomas Ostermeier va presentar al Lliure de Gràcia, amb la Schaubühne de Berlín, l'obra 'Shopping & Fucking', que ara ha recuperat la nova companyia de Ferran Vilajosana i Oriol Rovira en aquesta versió adaptada i ambientada aquí. 'Shopping & Fucking' és la primera obra llarga de Mark Ravenhill i data del 1996. Ha plogut molt des d'aleshores. En quinze anys hem passat del fals benestar al Dirty realism o realisme brut, que deien els nord-americans literaris, quan als anys setanta del segle passat encara eren joves. En quinze anys n'hem vistes de tots colors i estem curats d'espants. [text íntegre de la crítica] «Llibertat!», de Santiago Rusiñol. Dramatúrgia de Josep Maria Mestres. Intèrprets: Óscar Kapoya, Roger Casamajor, Camilo García, Artur Trias, Jordi Martínez, Víctor Pi, Òscar Rabadan, Quimet Pla, Jacob Torres, Marc Fonts, Jordi Girabal, Atilà Puig, Aina Sánchez, Maife Gil, Tilda Espluga, Lídia Linuesa, Neus Pàmies, Artur Raurich / Ton Vieira (nens), Mariona Albert / Jana Font (nenes). Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Ignasi Camprodon. So: Jordi Bonet. Caracterització: Toni Santos. Assessorament musical banda: Jordi Badia. Ajudant direcció i preparació actors infants: Lídia Linuesa. Ajudant direcció: Israel Solà. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 3 maig 2013. Hi ha gentilicis emblemàtics i il·lustratius de tota una època en els establiments més antics d'alguns carrers catalans. Per exemple: «El Indio», a Barcelona. O «El Negrito i la Negrita», a Tarragona. Per no parlar d'aquell anunci que té com a personatge principal el «Negrito del Cola-Cao», tan popular entre generacions contemporànies. Avui és impensable que un comerciant o un industrial bategi, retoli o anunciï el seu producte o el seu establiment amb un gentilici com aquests perquè qui ho fes seria immediatament titllat de racista, xenòfob o botiguer escurabutxaques. En tot cas, els gentilicis colonialistes han estat substituïts per gentilicis colonitzadors i ningú no es queixa. De fet, el polifacètic Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931) ja va posar el dit a la nafra de segons qui quan va escriure i representar l'obra 'Llibertat!', estrenada al Teatre Novedades de Barcelona el 1901, primer en italià per la companyia Vitalini, després al Teatre Romea, en català, i un any després, novament al Novedades, però en versió espanyola. [text íntegre de la crítica] «Litoral», de Wajdi Mouawad. Traducció de Raimon Molins. Intèrprets: Marc Rodríguez, Lluís Marco, David Verdaguer, Mireia Trias, Patrícia Mendoza, Pepo Blasco i Xavier Ruano. Escenografia: Ricard Prat. Ajudant escenografia: Pau Tebar. Vestuari: Glòria Viguer. Ajudant sastreria: Eva López. Il·luminació: Mingo Albir. Vídeo i projeccions: Marc Chornet. Vídeo: Héctor Mas. Espai sonor: Damien Bazin. Agraïment sonor: Ramon Ciércoles. Cantant: Neus Pàmies. Ajudant direcció: Marc Chornet. Direcció: Raimon Molins. Atrium Produccions. Teatre Romea, Barcelona, 1 maig 2013. Es fa imprescindible dir-ho abans que res: 'Incendis'. Desvelada la pista de la memòria teatral més recent, els espectadors ja poden tornar a entrar en el món del dramaturg de formació i adopció canadenca, Wajdi Mouawad (Beirut, Líban, 1968) per assistir a la representació del que va ser la primera de les quatre obres del cicle 'Le sang des promesses': 'Litoral' (1997), 'Incendis' (2003), 'Fôrets' (2006) i 'Ciels' (2009). 'Incendis', estrenada també al Romea, però sota la direcció d'Oriol Broggi, ha estat un dels èxits de les dues últimes temporades. 'Litoral', una obra escrita sis anys abans, mostra clarament alguns dels elements que l'autor utilitza a l'obra 'Incendis'. En certa manera fa realitat aquella hipòtesi que diu que sempre s'escriu la mateixa obra, ni que s'expliqui de manera diferent. A 'Litoral', la primera obra de la tetralogia, ja es perfila l'obsessió de l'autor per aclarir la seva pròpia trajectòria biogràfica (Líban-França-Canadà) i marca el camí de la recerca universal dels orígens que a 'Incendis' és fa encara més evident. S'hi constata la desconeixença de mare i fill —en aquest cas perquè la mare del fill protagonista mor en el moment del part— i també l'abandó del pare fins a la mort, o les lluites fratricides entre germans d'ètnia. [text íntegre de la crítica] «Dubte», de John Patrick Shanley. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Ramon Madaula, Nora Navas, Rosa Maria Sardà i Mar Ulldemolins. Escenografia: Carles Alfaro. Ajudant escenografia: Meritxell Muñoz. Il·luminació: Kiko Planes. So: Pepe Bel. Vestuari: Berta Riera. Attrezzo: María de Frutos. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Sílvia Munt. Coproducció: Bitò Produccions, La Zona i Grec 2012 en col·laboració amb Ramon Madaula. Teatre Poliorama, Barcelona, 7 juliol 2012. Reposició: 1 maig 2013. El dubte de l'obra 'Dubte', en realitat, es debat entre la pederàstia i el racisme, entre la veritat i la mentida, la innocència i la intuïció malintencionada, la maldat i la bondat. El dramaturg John Patrick Shanley (Nova York, 1950) va situar aquesta obra a l'època de la seva infància, al barri del Bronx del 1964, un any després de l'assassinat a Texas del president John Fitzgerald Kennedy. Per tant, el rerefons polític d'assenyalar amb el dit un culpable sense proves o el rerefons de lluitar contra la intolerància dels últims rebrots racistes del Ku Kux Klan podrien ser dues de les referències que motiven l'autor. Ell mateix va viure la realitat del centres educatius religiosos catòlics dels anys seixanta, com els Germans Cristians Irlandesos o les Germanes de la Caritat, i per això no li cal recórrer a la ficció per situar els personatges i el conflicte de 'Dubte' en un col·legi catòlic del Bronx, el Sant Nicolàs, marcat per la disciplina autoritària i mà de ferro de la directora, la germana Aloysius, i per l'arribada al centre, entre alumnes irlandesos i italians, del primer noi negre, Donald Miller, un preadolescent de dotze anys que no té amics i que rep la protecció especial del pare Flynn, un capellà que es guanya les criatures per la seva actitud vitalista, oberta, activa, esportista i tolerant. [text íntegre de la crítica] «Lorca eran todos». Guió de Pepe Rubianes. Intèrprets: Eloi Benet, Marian Bermejo, Laura Galán, Alejandra Jiménez, Esteban Labari, Jonatan Minayana, Maite Molina, Emili Pérez, Silvana Pérez, Xesús Brañas i Anna Lluch (actriu estrena 2006: Ainhoa Roca). Il·luminació: Josep Perramon. Direcció estrena 2006: Pepe Rubianes. Coordinació d'actors reposició 2013: Frederic Roda. Estrena: Teatre Romea, Barcelona, 6 octubre 2006. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 25 abril 2013. La finca d'estiueig que als anys trenta del segle passat la família de Federico García Lorca tenia als afores de Granada, anomenada La Huerta de San Vicente, avui és un parc públic que es coneix encara pel mateix nom on es fan fires, encontres, congressos i altres esdeveniments d'aquesta populars. Una de les fires que s'hi celebra és anualment la del llibre de Granada. I els organitzadors ensenyen amb orgull als visitants de fora el petit patrimoni que hi guarden del poeta. La casa de camp, intacta, alguns dels mobles i, a dalt, l'habitació on escrivia Federico García Lorca quan s'estava temporades a Granada. Aquesta escapada del poeta a La Huerta de San Vicente, perquè l'estiu del 36 era calorós, va fer marxar García Lorca de Madrid fins a Granada sense voler escoltar alguns consells dels amics que li deien que es quedés a la ciutat on passaria més desapercebut. Però ningú no pensa que el que ha escrit i dit pugui ser motiu d'odi i revenja fins arribar a l'assassinat. [text íntegre de la crítica] «L'Estranger», d'Albert Camus. Traducció del francès de Rodolf Sirera. Adaptació de Carles Alfaro i Rodolf Sirera. Intèrprets: Ferran Carvajal i Francesc Orella. Veus en off: Andreu Benito, Carles Martínez, Xicu Masó i Vicenta Ndongo. Escenografia i il·luminació: Carles Alfaro. Ajudant escenografia: María de Frutos. Vestuari: María Araujo. Caracterització: Toni Santos. So: Roc Mateu. Espai sonor: José Antonio Gutiérrez. Audiovisuals: Martín Elena. Ajudant direcció: Paula Mariscal. Direcció: Carles Alfaro. Coproducció Teatre Lliure i El Canal Centre Arts Escèniques Salt / Girona. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 23 abril 2013. Ni que sigui una efemèride convencional, aquest any es podria commemorar, si es volgués, el centenari del naixement d'Albert Camus (Dréan, Algèria, 1913 - Villeblevin, França, 1960), autor considerat el gurú de l'existencialisme, premi Nobel de Literatura el 1957. Si algú avui encara parla de Camus, és difícil que no faci referència a la seva primera obra de ficció, perquè només havia publicat abans dos assaigs, sense gaire èxit. Es tracta de la nouvelle 'L'étranger', publicada el 1942, enmig de la Segona Guerra Mundial, que Camus passa ja a París al costat de la Resistència contra els nazis. La novel·la va ser traduïda per primera vegada en català el 1967, per Joan Fuster, amb el títol 'L'estrany', versió i títol que es mantenen a Edicions Proa des d'aleshores. Com que el màrqueting modern ve de lluny, aquella primera edició catalana anava a remolc de la versió cinematogràfica del director Luchino Visconti protagonitzada, en el paper d'Arthur Meursault, per Marcello Mastroianni, la icona dels primers lectors en català. [text íntegre de la crítica] «Qui a casa torna», de Harold Pinter. Traducció de Joaquim Mallafrè. Intèrprets: Carles García Llidó, Màrius Hernández, Karme Màlaga, Rafel Pi, Rubén Serrano i Gal Soler. Escenografia: Salvador Esplugas. Il·luminació: Sergio Martínez. Direcció: Salvador Esplugas. Companyia FROG. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Una de les últimes posades en escena d'aquesta obra ('The Homecoming') de Harold Pinter (Hackney, Londres, 1930 - Londres, 2008), escrita fa cinquanta anys i estrenada el 1964, amb la Royal Shakespeare Company, es va representar el 2007 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, amb el títol 'Tornar a casa', sota la direcció de Ferran Madico, per cert, cessat en les últimes hores com a director artístic del Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) en la línia política, no de construcció, sinó d'enfonsament de les estructures nacionals, les artístiques, esclar. Només a sis anys de distància d'aquell muntatge, la nova posada en escena de la companyia FROG, recollida i intimista en un espai reduït com el Versus Teatre, sembla tota una altra cosa. Del que no es desprèn l'obra, però, és del llast que arrossega des del primer dia: el tractament una mica desconcertant que Harold Pinter va imprimir fa mig segle a l'única protagonista femenina de l'obra (Ruth), la muller i mare de tres fills del professor de filosofia (Teddy), fill gran de la casa a la qual torna per uns dies, passant per Venècia, en un viatge des de la seva residència dels Estats Units. [text íntegre de la crítica] «Els forats de casa», de Virgínia Sànchez. Intèrprets: Fermí Casado, Virgínia Sànchez i José Sánchez Orosa. Il·luminació: Dani Gener. So: Víctor Ramos. Escenografia i vestuari: Mercè Lucchetti. Ajudant direcció: Daniel Cuello-Esparrell. Direcció: Mònica Lucchetti. Versus Teatre, Barcelona, 14 abril 2013. Aquesta no és la primera obra de la dramaturga i actriu Virgínia Sànchez que, principalment dirigides per la nissaga Lucchetti, ha estrenat peces breus com 'Olor d'ocell', 'Despenjades' i 'War-Ning'. Amb Mònica Lucchetti, l'estrena d'Els forats de casa' la porta cap a una comèdia que deriva cap a la tragèdia domèstica després de deixar una varietat d'escenes que passen des del clàssic romanticisme de parella amb alts i baixos a l'humor i la desesperació. Tres grans matisos en un que han d'alternar els tres intèrprets sense que el resultat se'n ressenti. La mateixa autora, Virgínia Sànchez, hi fa, almenys quatre papers diferents, amb el corresponent canvi de vestuari en cada escena, esclar: el de l'amant jove, el de la telefonista d'una multinacional, el d'esposa amb dos fills i el de practicant de ioga amb aires de hippisme del segle passat. Tots semblen papers fets a mida per a ella, segurament perquè no hi ha millor caracterització que aquella que s'ha creat la pròpia autora. I se'n surt amb els quatre perquè els quatre tenen un registre personal que els diferencia. [text íntegre de la crítica] «Contra l'amor», d'Esteve Soler. Intèrprets: Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí i Guillem Motos. Espai escènic: Alfonso Ferri. Il·luminació: Xavi Salavert. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Toni Santos. Coproducció: Centre Arts Escèniques Terrassa (CAET), La Seca Espai Brossa i companyia La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 abril 2013. El dramaturg Esteve Soler (Barcelona, 1976) és gairebé desconegut pel gran públic a casa seva. En canvi, la seva trilogia 'Contra...' ha estat fins ara traduïda a nou idiomes (alemany, anglès, danès, espanyol, francès, grec, italià, romanès i txec) i té en marxa divuit produccions diferents arreu del món. Bon senyal. Com més ignorància local, més difusió internacional. Això no vol dir que l'espina no es quedi clavada perquè el mateix autor, i els que ho sabem també, no deu acabar d'entendre perquè les seves tres obres, 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l'amor' funcionen millor a fora que no pas entre els seus coetanis. Esclar que cal tenir en compte que la cosa comença perquè Esteve Soler és escollit el 2007 entre gairebé 650 autors en el Festival Theatertreffen d'Alemanya amb 'Contra el progrés' i que la lectura d'aquesta obra el va llançar a l'èxit europeu. [text íntegre de la crítica] «9 maletes». Dramatúrgia de Joaquim Oristrell. Intèrprets: Mercè Sampietro i Eduard Iniesta. Música: Eduard Iniesta. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Joan Delshorts i Xavi Alcrudo (El Xiringuito). So: Joan Fornés. Direcció: Joaquim Oristrell. Sala Muntaner, Barcelona, 12 abril 2013. Quan un diu Joaquim Oristrell, pensa inevitablement en cinema. Però tothom té les seves flaques amagades i el cineasta Joaquim Oristrell no n'és una excepció. La seva flaca amagada és el teatre. Ja va participar en el guió del macromuntatge de La Cubana, 'Cegada de amor', i va adaptar una 'Lisístrata' dirigida per Jérôme Savary a Mèrida, entre altres secrets poc confessats. En aquest espectacle carregat de maletes, produït per la Sala Muntaner i estrenat abans a Temporada Alta, Joaquim Oristrell es llança a la platea teatral i es destapa clarament com a dramaturg i director. I com que ho fa companyat d'un parell d'intèrprets de cinc estrelles, el resultat és una proposta que qualsevol altre hauria deixat en una lectura epistolar acompanyada de música i que ell transforma en una escenificació suggerent, poètica, musical i intrigant. Setanta minuts de delicatessen escènica recomanable per als bons paladars. [text íntegre de la crítica] «La vida perdurable», de Narcís Comadira. Intèrprets: Mercè Managuerra i Emilià Carilla. Col·laboració especial d'Enrique de la Serna. Música d'Albinoni. Assessorament vestuari: Romana Redlova. Espai escènic: Boris Rotenstein i Ivan Oset. Direcció de Boris Rotenstein. Versus Teatre, Barcelona, 5 febrer 2003. Reposició: Teatre Akademia, Barcelona, 13 abril 2013. 'La vida perdurable' es podria titular simplement 'Un dinar'. De fet, l'obra original de Narcís Comadira ja afegeix al títol: 'Un dinar'. Aquest dinar, ple de tensions, només entre dos personatges, mare i fill, ja va tenir una estrena fa vint anys. Es va recuperar en fa deu, al Versus Teatre. Ara, tot el bon solatge que té el text de 'La vida perdurable' surt novament a l'escenari en aquesta posada en escena del Teatre Akademia, dirigida per Boris Rotenstein i interpretada per Mercè Managuerra i Emilià Carilla, amb un tercer intèrpret, Enrique de la Serna, que es limita a presenciar des de dalt, des d'una de les àrees dels espectadors, el conflicte que esclata a taula entre mare i fill. El mèrit del text troba tot el suport en la seva construcció formal. D'una simple conversa entre plat i plat, Narcís Comadira en fa una profunda reflexió que no es queda només en un discurs més o menys punyent, més o menys travat entre mare i fill, sinó que penetra també en la memòria i l'experiència dels espectadors. [text íntegre de la crítica] «Els feréstecs», de Carlo Goldoni. Traducció de Lluís Pasqual. Intèrprets: Laura Aubert, Andreu Benito, Jordi Bosch, Laura Conejero, Pol López, Carles Martínez, Xicu Masó, Rosa Renom, Boris Ruiz i Rosa Vila. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Vestuari: Alejandro Andújar. Ajudant vestuari: Adriana Parra. Màscares: Sebastián Vecchio. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Rai Garcia i Lluís Pasqual. Vídeo: Marc Lleixà. Assessorament lingüístic: Noëlia Motlló. Ajudant direcció: Juan Carlos Martel. Direcció: Lluís Pasqual. Sala Fabià Puigserver. Teatre Lliure Montjuïc. Barcelona, 11 abril 2013. ¿Pitarra...? No, Goldoni! ¿Goldoni..? No, Pasqual! El director del Teatre Lliure s'ha desvengonyit amb aquesta versió singular de l'obra 'Els feréstecs' i el desvergonyiment escènic sempre acaba triomfant. Lluís Pasqual, traductor també de l'obra, no només s'ha proposat utilitzar la sala gran de Montjuïc amb la funcionalitat màxima que l'espai permet i que va imaginar Fabià Puigserver quan va crear el projecte sinó que desencotilla de prejudicis i tics els deu intèrprets de luxe del muntatge i, al damunt, inclou els espectadors —situats en una grada d'unes 300 localitats— com un tot i com a part integrant del xou carnavalesc goldonià. L'actor Carles Martínez, que representa el paper de Ricardo, un cavaller de bona posició que en el conjunt de llengües i dialectes de la versió de Pasqual, parla en castellà i en gallec, i que fa també, en un cert moment, de mestre de cerimònies, ja avisa la concurrència, en un breu pròleg abans de començar: "Agafin-se, que això belluga!". Muts i a la gàbia, doncs. Visca Port Aventura! El Teatre Lliure de Montjuïc tanca la temporada de la sala gran amb un espectacle dels que faran història i quedaran en la memòria dels espectadors. [text íntegre de la crítica] «El principi d'Arquimedes», de Josep Maria Miró i Coromina. Intèrprets: Albert Ausellé, Roser Batalla, Rubén de Eguia i Santi Ricart. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. So: Damien Bazin. Ajudant direcció: Xavier Pujolràs. Direcció: Josep Maria Miró i Coromina. Coproducció Sala Beckett, Obrador Internacional Dramatúrgia, Grec 2012 i Associació Verins Escènics. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 5 abril 2013. Deia Arquimedes de Siracusa, físic grec: "Un cos insoluble total o parcialment submergit en un fluid en repòs, líquid o gas, rep una força de baix cap a dalt, igual al pes del volum del fluid que desallotja." D'aquesta afirmació, la gent del gremi de les ciències en diu: Principi d'Arquimedes, una teoria que explica, dit en llenguatge més planer, que tot allò que sura, si sura, és perquè desallotja un pes de líquid superior al seu propi pes. Josep Maria Miró i Coromina (Vic, Osona, 1977) aplica la teoria física a la construcció dramatúrgica del muntatge que ja va estrenar en ocasió de l'últim Festival Grec, a la sala Beckett, i que ara reposa en una Villarroel que aprofita la disposició que aplicava a l'última representació d''Adreça desconeguda'. És a dir, espectadors a banda i banda, molta il·luminació, cares al descobert i volguda implicació indirecta de l'auditori. L'autor, com el físic grec, fa surar la sospita, els prejudicis, la por, la traïdoria i el dubte dels més pròxims davant una presumpta acusació de pederàstia d'un monitor de natació que ha estat assenyalat per una nena de la colla del curset que afirma que ha vist com feia un petó als llavis d'un petit nedador que estava espantat de llençar-se a l'aigua. [text íntegre de la crítica] «Bona gent», de David Lindsay-Abaire. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Aránega, Àlex Casanovas, Antònia (Nies) Jaume, Carol Muakuku, Ruben Ametllé i Àngela Jové. Escenografia: Paco Azorín. Ajudant escenografia: Alessandro Arcangeli. Vestuari: Mercè Paloma. Il·luminació: Txema Orriols. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Daniel Veronese. Teatre Goya Codorníu, Barcelona, 20 març 2013. Margie Walsh és des d'ara, per als espectadors catalans, l'actriu Mercè Aránega. És així perquè els personatges de ficció acaben sempre tenint la cara de qui els dóna vida. Margie viu a Boston, en un barri de la perifèria, el Southie. És mare monoparental. La seva filla —un personatge clau però absent de l'obra— pateix una disminució física i psíquica. Com que la mala sort sempre viatja acompanyada, Margie Walsh perd la feina de caixera del supermercat on treballava. El lloguer del pis on viu li cau cada mes. I les despeses de manutenció de la casa l'ofeguen. L'atur és una soga. La lluita per la supervivència només acaba de començar. És quan la desesperació obre una esperança als que es consideren els millors amics de la infància, a la bona gent. L'autor David Lindsay-Abaire (Boston, 1970) sap molt bé de quin món parla perquè ha retratat en part els seus orígens d'infància i, molt subtilment, el seu salt de família senzilla a una societat més afortunada. El Premi Pulitzer l'ha emmarcat entre els dramaturgs nord-americans més reconeguts. I aquesta obra, estrenada fa només dos anys a Broadway, guardonada pels crítics i amb dos premis Tony, es vesteix de primícia en una presentació europea que, sens dubte, li farà fer el salt a altres llengües. [text íntegre de la crítica] «L'onada». Text d'Ignacio García May. Idea de Marc Montserrat Drukker, basada en l'experiment real del professor nord-americà Ron Jones. Traducció del castellà de Cristina Genebat. Intèrprets: Boris Cartes, Eduard Farelo, Malcolm McCarthy, Marta Ossó, Alba Ribas, Andrea Ros, Martí Salvat i Joan Sureda. Veu en off: Jordi Royo. Ajudant escenografia: José Novoa. Escenografia: Jon Berrondo. Ajudant vestuari: Mireia Llatge. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: Albert Faura. So: Francisco Grande i Igor Pinto. Caracterització: Toni Santos. Arxius de vídeo: Federico Szarfer. Vídeo: Xavier Bergés. Ajudant direcció: Toni González Lillo. Direcció: Marc Montserrat Druker. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 16 març 2013. Portem uns vint minuts de l'obra i unes espectadores joves, que semblen estudiants d'últim curs d'institut, ho descobreixen: "Ei, això s'assembla a la pel·lícula 'La ola'!", diuen en veu baixa, a les grades del meu darrere. Efectivament, s'hi assembla. Però, de fet, al final de l'obra, només hi trobaran una referència estètica que s'hi acosta: les camises blanques de l'uniforme i, de resquitlló, l'escena de la frustrada assemblea nacional del grup que posa punt i final a l'experiment. No hi ha, doncs, final tràgic —amb assasinat juvenil—, com va adaptar en una versió molt lliure, l'any 2008, el cineasta alemany Dennis Gansel, amb la pel·lícula 'Die Welle' ('La ola' / 'L'onada'). I és que l'experiment pedagògic que l'any 1967 va portar a terme l'aleshores jove i professor d'escola, avançadament activa, Ron Jones (San Francisco, 1941), a l'institut Cubberley High School, de Palo Alto, Califòrnia, on impartia classes d'història, per explicar amb implicació real què va significar la idolatria de molts alemanys pel nazisme, va tenir lloc en un moment que la violència juvenil en centres educatius no s'havia desfermat com ha passat quaranta anys després, tant als EUA com a Europa i, sobretot, a la mateixa Alemanya. [text íntegre de la crítica] «Com dir-ho?», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Escenografia. Víctor AIGo i Jordi Soler. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Víctor Álvaro. Direcció: Xavier Albertí. Producció de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 6 març 2013. A aquestes altures, dir que 'Com dir-ho?' és l'obra "mestra" de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) pot semblar una temeritat o, si més no, una boutade. El fet és que el veterà guionista i dramaturg, amb el temps, ha llimat a l'extrem el seu estil literari i, sobretot, ho ha fet en obres com aquesta, de distància curta, és a dir, de durada breu —setanta minuts—, i d'escenari a tocar dels espectadors. 'Com dir-ho?' tanca una trilogia molt especial de l'autor. Tres obres de parella: 'Soterrani' (dos homes), 'Dues dones que ballen' (dues dones) i 'Com dir-ho?' (un home i una dona). Les tres han estat dirigides per Xavier Albertí, futur i imminent director, ja en actiu, del Teatre Nacional de Catalunya, i les tres han tingut com a espai d'estrena tres sales petites de Gràcia: la Beckett, el Lliure i, ara, l'Almeria. Per cert, amb la recuperació aquí de l'enllosat verd de 'Dues dones que ballen', es fa també un silenciós homenatge a la desapareguda actriu Anna Lizaran, que amb Alícia Pérez, la van estrenar al Lliure de Gràcia. Ni l'autor, ni els intèrprets, ni el director i, en conseqüència, els mitjans de comunicació han volgut parlar amb claredat de què tracta 'Com dir-ho?'. Això, que pot semblar que vagi a la contra del crit als espectadors o que obeeixi a una estratègia de publicitat, es fa absolutament imprescindible en aquesta obra. No se'n pot dir res. De la mateixa manera que és una mala jugada explicar el final d'una pel·lícula abans d'entrar a la sala, seria una mala jugada desvelar a on condueix la trama de 'Com dir-ho?'. [text íntegre de la crítica] «Una història catalana», de Jordi Casanovas. Revisió de l'obra estrenada dins el programa T6, el juny del 2011. Intèrprets: Lluïsa Castell, David Marcé, Pep Cruz, Borja Espinosa, Andres Herrera, Alícia Pérez, Vicky Luengo, Lurdes Barba, David Bagés i Mariona Ribas. Escenografia: Sebastià Brosa i Elisenda Pérez. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: David Bofarull. So: Damien Bazin i Roc Mateu. Recerca i edició vídeo: Joan Rodon. Caracterització: Lucho Soriano. Assessorment lingüístic: Noëlia Motlló i Ramon Sistac. Adjunt a la direcció: Ferran Utzet. Direcció: Jordi Casanovas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 1 març 2013. Que un autor revisi, esmeni i ampliï la seva pròpia obra, en teatre, no és gaire freqüent. En aquest aspecte, el dramaturg Jordi Casanovas (Vilafranca del Penedès, 1978) ha creat un precedent de mestratge per a futurs autors del gènere. I no només se n'ha sortit bé sinó que ha demostrat que la ficció pot tenir tantes mirades com les circumstàncies, la imaginació i l'airada del moment propiciïn. 'Una història catalana' ja va sorprendre per la seva singularitat i atreviment en la primera versió estrenada la temporada 2010-2011, a la Sala Tallers del TNC i amb la companyia habitual del programa T6. Si aleshores constava de dues parts, ara s'ha ampliat a tres actes, fins a arribar a tres hores i mitja amb dos entreactes inclosos i amb un repartiment majoritàriament renovat. A aquestes alçades, com ja passava en la primera versió, no cal amagar que el final de l'obra proposa moviment als espectadors amb situació canviant d'una quarta part de la platea a l'escenari i, amb l'avinentesa ara de la Sala Gran, la resta de l'auditori, a tocar de la boca d'escenari. Desvelar aquesta sorpresa no és treure enjòlit als futurs espectadors perquè és aquest tercer acte el que ha canviat radicalment de planteig i el que justifica, amb un final molt 'à la page' del corrent literari i cinematogràfic del moment, que el muntatge inverteixi una llarga exposició de fets que circulen des dels anys setanta del segle passat a l'actualitat amb una reculada narrativa cap als anys quaranta de la postguerra civil espanyola amb el maquis de rerefons. [text íntegre de la crítica] «The Wild Party (La festa salvatge», d'Andrew Lippa. Adaptació al català de Roger Batalla. Intèrprets: Roger Berruezo, Xavi Duch, Xènia Garcia, Maria Santallusia, Lino di Giorgio, Isa Mateu, Ferran Guiu, Laura Prats, Arnau Gol, Zuhaitz San Buenaventura, Roger Batalla, Carles García, Berta Peñalver, Marina Schiaffino, Laura Daza, Ivette Novell i Joan Galo. Músics: Filippo Fanò, Bartolomeo Barenghi, Bernat Hernández i José Manuel Martín. Coreografia de Lino di Giorgio. Il·luminació: Dani Gener. So: David Codina i Jordi Ballbè. Coach vocal: Alexandra Morales. Direcció musical de Filippo Fanó. Direcció d'Anna Valldeneu. Companyia Matèria Prima. Coproducció Vocal Factory BCN i TGB. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 28 febrer 2013. El poema narratiu 'The Wild Party' (1928), de l'autor Joseph Moncure March (Nova York, 1899 - Los Angeles, Califòrnia, 1977) va ser convertit en un vodevil pel compositor Andrew Lippa (nascut a Leeds, Anglaterra, el 1964, però establert des dels tres anys als Estats Units) posat en escena, en diferents versions, des del 1996, fins a arribar l'any 2000 a l'off Broadway. Aquesta és la base de la companyia catalana sorgida arran d'un workshop de l'escola Vocal Factory BCN i que, en una voluntat off com la d'Andrew Lippa però també amb una ambició de gran espectacle, ha reunit un repartiment que es podria qualificar d'anticrisi, antiIVA i antiComercial, amb 17 intèrprets i 4 músics. Facin números benvolguts espectadors i ja em diran si tots plegats no es mereixen córrer cap al TGB a poteta coixa. Dic això perquè ja fa temps que el musical català ha estat sentenciat de mort sota l'evidència que no pot ser assumible pressupostàriament per una companyia nombrosa. Però la voluntat i la passió poden més que la butxaca i la raó. I ara només cal que l'agosarada proposta compti amb l'èxit que s'endevina i descontradigui la llegenda pessimista que atenalla el sector. [text íntegre de la crítica] «Roberto Zucco», de Bernard-Marie Koltès. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Pablo Derqui, Cristina Genebat, Ivan Benet, Maria Rodríguez, Xavier Boada, Rosa Gàmiz, Xavier Ricart i Oriol Guinart. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Kucía Elipe. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari i sastreria: Clara Peluffo. Espai sonor: Damien Bazin. Caracterització: Ignasi Ruiz. Ajudant direcció: Raimon Molins. Direcció: Julio Manrique. Coproducció: Teatre Romea i Teatro Español. Teatre Romea, Barcelona, 27 febrer 2013. ¿Desmitificar 'Roberto Zucco'? ¿O enfortir encara més la seva mitificació? Em sembla que la versió teatral dirigida per Julio Manrique aposta, entre altres elements, per aquesta disjuntiva. I la deixa al bon parer dels espectadors, en una versió tan oberta com ho és la personalitat del personatge protagonista. L'autor francès, Bernard-Marie Koltès (Metz, 1948 - París, 1989) va deixar l'obra 'Roberto Zucco' com el seu testament literari, just abans de la seva mort, a causa del flagell de la sida que va despuntar a la dècada dels vuitanta. Això, segurament, ha fet que l'obra hagi estat vista des d'aleshores com una premonició del final tràgic de l'autor, com un àngel de la mort que s'envola enlaire, cap a la teulada de la presó, que s'enlluerna amb el sol i que fuig del món sense sentir que n'hagi format part. ¿Què representen els assassinats a sang freda per a Roberto Zucco? ¿Què representa l'assassinat del pare, la mare i un policia, en una mateixa nit, per a l'autèntic Roberto Succo, el xicot venecià de la població de Mestre, que entra i fuig de la presó, que continua atracant, violant i matant en sèrie, i que, després d'un periple de crims entre el 1981 i el 1988, és novament atrapat en un retorn a la casa veneciana de la família, a Mestre, i traslladat a França per ser jutjat, que on va cometre bona part del seus crims, fins que, aquell mateix any, Succo se suïcida en una cel·la de la presó de Vicence? [text íntegre de la crítica] «La família IRreal». Idea original de Minoria Absoluta. Autors: Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó i Toni Soler. Intèrprets: Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares i Xavier Serrano. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mireia Guàrdia. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Il·luminació: Albert Faura. So: Jonatan Martínez. Arranjaments i producció musical: Xasqui Ten, Toni Ten i Jordi Campoy. Ajudants direcció: Miquel Periel i Tito Lucchetti. Assessora vocal: Mariona Castillo. Construcció monstres: Lali Canosa. Veu en off: Joan Rufas. Aparicions especials vídeos: Manel Lucas, Alícia Falcó i Víctor Rodríguez. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas. Producció de Minoria Absoluta i Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 15 novembre 2012. Res millor per entrar en una història de prínceps, princeses, reis i reines, que fer-ho amb el convencional coixí dels contes clàssics: "Hi havia una vegada...". La veu en off ajuda a crear aquest clima que no es reprendrà, de fet, fins al final de l'espectacle quan, la mateixa veu en off posi l'epíleg també habitual dels contes populars, amb tot allò dels anissos i ser feliços. L'humor d'aquesta hilarant comèdia musical inspirada en els personatges de sang blava (i caldria dir també de "pota negra") del programa televisiu 'Polònia' és tan blanc que si existís la censura dels temps de la Dictadura estic segur que als censors els passaria per alt tot el que hi ha de fons i que els espectadors —poble plebeu intel·ligent de sempre— sap copsar en lletra menuda. I, si no, que algú expliqui perquè tot un auditori ple com el del Teatre Victòria no reacciona ni cedeix espontàniament a cridar "Visca el rei!" i "Visca Espanya!" quan el cap de la casa reial de l'obra ho proposa amb el seu estil "campetxano". [text íntegre de la crítica] \| Altres crítiques per índex obres \| Altres crítiques dansa \| \| Altres crítiques teatre en família \| \| Almeria \| Apolo \| Arenas \| Artenbrut \| Beckett, Sala \| Borràs \| Brossa Espai Escènic \| Capitol \| Condal \| Coliseum \| Gaudí Barcelona, Teatre \| Goya, Teatre \| Grec \| Guasch Teatre \| Lliure de Gràcia \| Lliure de Montjuïc \| Lliure. Espai Lliure \| Malic \| Mercat de les Flors MAC \| Muntaner, Sala \| Novedades \| Ovidi Montllor IdT \| Palau dels Esports \| Poliorama \| Principal \| Raval, Teatre del \| Regina, Jove Teatre \| Romea \| Seca, La \| Tantarantana, Nou Teatre \| Teatreneu \| Tívoli \| TNC Sala Gran \| TNC Sala Petita \| TNC Sala Tallers \| Versus Teatre \| Victòria \| Villarroel \| \| Edició \| Avís legal \| Codi deontològic \| Estadística difusió \| Dalt \| Audiència acumulada: 6.418.973 visitants i 20.760.714 consultes de pàgines. © Copyright Clip de teatre. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.

Segueix a @clipdeteatre

Segueix a @andreusotorra

La revista digital «Clip de Teatre» ha estat classificada en el primer rengle preferent en el criteri de recerca de «crítica teatral» catalana del buscador Google entre més de 500.000 links.

La temporada 2012-2013 del Gran Teatre del Liceu ha presentat una atractiva i eclèctica programació marcada per les commemoracions de Richard Wagner i Giuseppe Verdi.

La temporada 2012-2013 del Teatre Lliure ha interpel·lat la generació jove sense futur i la lluita contra la por amb una trenta d'espectacles.

El Teatre Nacional de Catalunya ha ofert una temporada 2012-2013 dedicada principalment als autors catalans.

El Teatre Romea tanca una temporada 2012-2013 programada amb empremta contemporània.

La Villarroel ha ofert una temporada 2012-2013 amb obres que han encarat el conflicte social del moment.

El Mercat de les Flors ha presentat una temporada 2012-2013 amb una àmplia panoràmica de coreògrafs internacionals.

La temporada 2012-2013 de L'Auditori ha reunit importants músics internacionals al capdavant de l'OBC.

El Festival Circ Cric té lloc al Montseny del 14 d'abril al 21 de juny.

La segona edició de l'Atrium Lab té lloc fins al 30 de juny a la Sala Atrium.

El 67è Festival d'Avinyó té lloc de 5 al 26 de juliol en diversos espais.

El Festival Grec 2013 té lloc a Barcelona durant el mes de juliol.

La Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega té lloc del 5 al 8 de setembre.

El Festival de Cinema de Sant Sebastià té lloc del 10 al 28 de setembre.

El Festival de Cinema de Sitges té lloc de l'11 al 20 d'octubre.

L'Institut del Teatre commemora el centenari de la seva fundació durant tot l'any 2013.

Pere Riera ha estrenat al TNC l'obra 'Barcelona' amb Emma Vilarasau, Míriam Iscla, Joan Carreras, Anna Moliner, Pepa López, Jordi Banacolocha, Pep Planas i Carlos Cuevas.

Lluís Pasqual ha fet una versió festiva d''Els feréstecs', de Carlo Goldoni, al Teatre Lliure.

Teatro del Temple ha presentat al Teatre Goya la seva versió de 'Luces de bohemia', de Valle-Inclán.

L'autor Wajdi Mouawad ha tornat al Teatre Romea amb l'obra 'Litoral', dirigida per Raimon Molins en un projecte de la Sala Atrium.

L'obra 'Hedda Gabler', d'Henrik Ibsen, s'ha reposat al Lliure de Gràcia amb Laia Marull i Francesc Orella, entre altres.

Josep Maria Mestres ha adaptat i dirigit l'obra 'Llibertat'!', de Santiago Rusiñol, al Teatre Nacional de Catalunya.

Oriol Tarrasón ha adaptat i dirigit a la Sala Muntaner l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen amb la companyia Les Antonietes.

El muntatge musical 'Yaacobi & Leidental', de l'israelià Hanoch Levin s'ha estrenat al Teatre del Raval.

'Lorca eran todos' s'ha reposat al Club Capitol recordant Pepe Rubianes.

Enric Cambray ha escrit i dirigit al TGB l'espectacle 'Els guapos són raros', amb música de fons del grup Manel.

Els personatges de Polònia cobren vida al Teatre Victòria amb la comedia musical de Minoria Absoluta i Dagoll Dagom, 'La família IRreal'.

L'obra 'Dubte', de John Patrick Shanley s'ha reposat al Poliorama amb Ramon Madaula, Rosa Maria Sardà, Nora Navas i Mar Ulldemolins, dirigits per Sílvia Munt.

Francesc Orella i Ferran Carvajal han interpretat «L'Estranger» d'Albert Camus al Lliure de Gràcia.

Oriol Rovira ha dirigit al Tantarantana una versió de 'Shopping & Fucking' de Mark Ravenhill.

Mercè Arànega i Àlex Casanovas protagonitzen l'obra 'Bona gent', dirigida per Daniel Veronese, al Teatre Goya.

Jordi Galceran ha adaptat al català la comèdia 'Toc Toc', de Laurent Baffie, dirigida per Esteve Ferrer, al Teatre Borràs.

El Teatre Akademia ha reestrenat l'obra de Narcís Comadira, 'La vida perdurable', dirigida per Boris Rotenstein.

'El principi d'Arquimedes' s'ha reposat a La Villarroel, amb Roser Batalla, Ausellé, Eguia i Ricart.

Mercè Sampietro i Eduard Iniesta han presentat l'espectacle '9 maletes', de Joaquim Oristrell, a la Sala Muntaner.

Harold Pinter ha tornat al Versus Teatre amb l'obra 'Qui a casa torna', de la companyia FROG.

Benet i Jornet ha estrenat a l'Almeria Teatre l'obra 'Com dir-ho?' amb Jordi Boixaderas i Clàudia Benito, dirigida per Xavier Albertí.

Esteve Soler ha estrenat 'Contra l'amor' i la seva trilogia a La Seca Espai Brossa.

Helena Tornero ha estrenat al TNC el seu muntatge 'No parlis amb estranys', sobre la Memòria Històrica.

Imma Colomer ha dirigit a la Sala Atrium l'obra 'Afterplay', de Brian Friel.

Virgínia Sànchez ha estrenat al Versus Teatre l'obra 'Els forats de casa'.

Jordi Casanovas ha estrenat la segona versió de 'Una història catalana' a la Sala Gran del TNC.

El muntatge 'Cyrano de Bergerac' amb Pere Arquillué i direcció d'Oriol Broggi s'ha reposat a la Biblioteca de Catalunya.

Julio Manrique ha dirigit al Teatre Romea la seva versió de 'Roberto Zucco', de Bernard-Marie Koltès.

El vodevil «The Wild Party» d'Andrew Lippa s'ha estrenat en català al TGB.

Abel Folk ha dirigit al Teatre Condal la versió de la sèrie de la BBC, 'Sí, primer ministre', amb Joan Pera, Carles Canut i Dafnis Balduz en els principals personatges.

El musical 'T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré' s'ha presentat al Teatre Poliorama amb Muntsa Rius, Mercè Martínez, Frank Capdet i Jordi Vidal.

Eduard Farelo ha interpretat el paper del professor Ron Jones a 'L'onada', del Lliure de Gràcia.

Lluís Homar ha dirigit i interpretat amb Eduard Fernández l'obra 'Adreça desconeguda' a La Villarroel.

La cantant i actriu Beth Rodergas ha protagonitzat al TNC el musical 'La dona vinguda del futur', de Marc Rosich i Guille Milkyway.

Ferran Madico ha dirigit el TNC l'obra 'Quan desperten d'entre els morts', d'Henrik Ibsen, amb Lluís Marco de protagonista.

Míriam Iscla i Cristina Cervià han presentat el 'Red Pontiac' de Pere Riera al Teatre Poliorama.

Jordi Faura ha presentat al Teatre Nacional de Catalunya l'obra 'Groenlàndia' sobre el contrast de la cultura occidental amb la dels inuits.

La Sala Trono ha presentat a la Sala Muntaner el seu espectacle d'humor i cabaret, 'Bildelberg'.

Xavier Torras i David Pintó han adaptat Jonathan Larson a l'Almeria Teatre amb Elena Gadel, Ivan Labanda, Víctor Estévez i Patricia Paisal.

Jordi Bosch i Bea Segura interpretat 'Blackbird', dirigit per Lluís Pasqual, al Lliure de Gràcia.

Joel Joan ha dirigit i interpretat 'El nom', de Matthieu Delaporte i Alexandre de la Pattelière, en versió de Jordi Galceran, al Teatre Goya Codorníu.

Josep Maria Mestres ha dirigit al Lliure set peces de Mark Ravenhill sobre la guerra moderna amb 'Dispara / Agafa Tresor / Repeteix'.

Lluís Soler i Xavier Ripoll han interpretat a la Sala Muntaner els dos personatges d'Amélie Nothomb tancats en una sala d'espera d'aeroport.