«Al Sellas se li ericen les celles»
Definitivament s'han acabat les innocentades. La progressiva dimissió en tan noble missió creativa dels mitjans de comunicació any rere any, ha fet ratlla i creu aquest 2013 quan ni tan sols ningú no ha parlat de les innocentades presumptament amagades dels altres sinó que ningú tampoc no les ha trobades a faltar, potser perquè en el seu lloc ha aparegut la Grossa, versió femenina de l'Home dels Nassos i una victòria més del feminisme modern. I és que, ¿quin mitjà es posa a inventar una innocent innocentada o a penjar la llufa a algun privilegiat quan, dia a dia, cadascuna de les notícies que es veuen obligats a donar semblen una llufa gegant de debò?
[Més informació]
«Feta la llei, feta la dieta»
Feta la llei, feta la dieta. I no pas la dieta mediterrània sinó l'altra, la dieta que fa anys i panys s'embutxaquen regidors d'ajuntaments, consellers del govern i alts càrrecs dels diversos departaments quan fan l'esforç d'assistir en hores de feina a reunions de les juntes dels organismes que ells mateixos s'autoadjudiquen. Feta la llei, feta la dieta. Ni que la dieta recomani que ningú no pot sobrepassar el 30% en dietes del sou que ja cobren trinco trinco cada mes amb els extres corresponets. La transparència té aquestes coses: que es desvelen públicament vergonyes amagades durant trenta anys. I la transparència amb què es vol significar la Generalitat de Catalunya en xarxa oberta posa sobre la pantalla que només els alts càrrecs del govern català, mentre amb una mà retallen i retallen per la part baixa, amb l'altra, superen els 700.000 euros en dietes per la part alta. I encara hi ha qui ho justifica. Potser té raó: portar el pes de les tisores és una tasca feixuga, sobretot per al canell que les ha d'aguantar.
[Més informació]
«Macedònia Werda»
El grup Macedònia no s'hi ha pensat i ha introduït en el seu nou disc «Flors» la cançó «Sr. Wert». El videoclip ha estat fet en col·laboració amb Som Escola.
[Més informació]
«Una via sense retorn»
La Via Catalana cap a la Independència marca una fita històrica. La veu del carrer ho col·lapsa tot.
[Més informació]
«El cigaló de la República»
La nova programació radiofònica catalana, amb calendari cada vegada més europeïtzat per la rabiosa competència i amb inici a toc de campana del primer dia hàbil de setembre, té la continuïtat una mica avorridota de RAC1, com si a can Godó se'ls haguessin enterbolit de cop i volta les idees, i els lleus recanvis de Catalunya Ràdio, després de la marxa dels matins de Manel Fuentes, aquell noi que durant uns anys s'ha llevat, diuen, a les 4 de la matinada, deixant dona i criatures amb les lleganyes als ulls i al catre de casa. És curiós que el paper de bon pare faci canviar un liderage radiofònic i que se substitueixi per la pròxima líder, Mònica Terribas, potser sense pensar que, d'aquí a uns anys, la noia confessarà a l'audiència que el paper de bona mare és més fort que la patriòtica salutació «Bon dia, Catalunya» que es disputa tothom i que ja no sap ningú qui el va inventar sense patentar, quan la Dictadura prohibia de dir-ho i el desaparegut Salvador Escamilla se'n reia del règim tant com podia amb estratègies subterrànies de micro.
[Més informació]
«El llibre s'enfonsa com un castell de cartes»
Com tantes vegades s'ha dit i s'ha desmentit, una imatge —ni que sigui videogràfica— val més que mil paraules. Aquest és el cas d'aquesta iniciativa de The Seattle Public Library que sembla que hagi deixat per a la posteritat —quan la crisi d'aquest inici de segle s'analitzi— la metàfora de la caiguda del sector del llibre que s'enfonsa. Allò que, per als organitzadors, potser va començar sent un joc s'ha convertit —ateses les circumstàncies del sector— en una premonició.
[Més informació]
«L'aigua ben clara... i la xocolata espessa»
Aquest mes de juny, fresquet, fresquet —el més fresquet des d'abans dels Jocs Olímpics BCN '92, diuen—, ha agafat amb el peu canviat anant a cal barber el cantant Dyango. I just quan es disposava voluntàriament a deixar-se prendre's el pèl per un professional de la navalla, una trucada telefònica de la presentadora de la tertúlia del programa 'Más claro el agua', de 13TV, es disposa a estalviar-li la quota de barberia. El cantant de nom artístic Dyango, en realitat batejat com a Josep Gómez Romero, nascut a Barcelona el 8 de maig del 1940, fill de pare trompetista, és un conegut intèrpret de música romàntica que porta acumulats al llarg de la seva carrera més de cinquanta discos d'or i quaranta de platí obtinguts tant pel beneplàcit dels espanyols com el dels fans llatinoamericans i dels Estats Units. Amb aquest bagatge, Dyango és dels que es va apuntar al macroConcert per la Llibertat del 29J al Camp Nou —sis llargues hores, sis!— del qual es van retirar a última hora col·legues més joves seus com Pedro Guerra o Mayte Martín. I com que l'independentisme, com la xocolata, és una mica espès de pair per a alguns, Dyango es va veure assetjat per l'aigua més clara de la cadena 13TV, que permet que estigui a les ones cavernàries monsenyor Rouco Varela, capitost de la Conferència Episcopal Espanyola.
[Més informació]
«Una anticrisi d'humor anunciada»
En temps de crisi, l'humor pren aires extraordinaris. I encara més si la crisi és no només anunciada sinó que s'ha fet tan habitual que una generació sencera ja se sentiria estranya si deixés de viure amb ella. Les crisis sempre han estat cícliques. I l'humor és el millor antídot davant de tanta penúria. Les reaccions humanes no canvien amb el temps. Per això hem recorregut al registre escènic per comparar dos moments històrics de crisis anunciades: la de la migradesa dels anys cinquanta-seixanta del segle passat i la de la migradesa actual.
[Més informació]
«Una tona de paper de llibre per 80 euros»
És només un exemple. El grup editorial més important en català ha col·locat per Sant Jordi en taules de signatures de superfícies, llibreries i altres distribuïdors un total de cent autors de la seva factoria. Cent autors! Això vol dir que, com a mínim, aquest grup editorial ha pretès vendre més o menys bé un centenar de títols del seu catàleg. Cent títols! És només un exemple. Afegim-hi ara les editorials mitjanes, les petites, les independents, les de publicacions locals i tutti quanti... La xifra de llibres és astronòmica. Fa la impressió que cada Sant Jordi, des d'uns anys ençà, s'organitza una marató de paper en la qual surt a córrer tota la família fins a arribar exhausta a la meta. La contradicció ve l'endemà, o la setmana següent. Els llibres que tornen a la pasta de paper és encara més astronòmica. Els mateixos editors ho admeten: per cada tona de paper de llibre descatalogat que revenen a la indústria de la pasta de paper recuperen uns vuitanta euros. Vuitanta euros per mil quilos de paper! Un disbarat cultural i ecològic de magnituds sense precedents. Però la roda continua... mentre el suport digital dorm a la palla per voluntat dels mateixos editors, perquè és evident, ¿si no es pot vendre una tona de bits quin sentit té descatalogar?
[Més informació]
«Març, marçot, mata la vella... i els xipriotes, si pot!»
La crisi financera de l'illa de Xipre posa en evidència la credibilitat de la Unió Europea i la seva legislació. Illa paradís de grans fortunes, cau de màfies veïnes, illa hereva de les successives invasions i divisions, subjugada encara per l'època de colonització britànica i poc avesada a la jove independència, els més poderosos del món li toquen, entre altres coses, el ball que toca ballar.
[Més informació]
«Camargo que és el mal trago de la Camarga!»
Fa un vent tan fort que no se sent res. Els rams de flors porten micros de plàstic incrustats. És l'hora de les bugaderes. Són amigues. Parlen d'homes. Dels propis i dels rellogats. Dels conquerits i dels abandonats. Parlen també de les seves carteres. Les carteres dels homes, esclar. I dels feixos de bitllets que aquells homes porten dins de les carteres. Són converses sense mètode ni a la de tres. Si fa vent, el mistral encara sona més fort. Els mistralencs han poblat el territori de Camargo des de milers d'anys. I ningú no els ha sentit mai ni els ha escoltat a distància. Ni en el temps primitius dels tams-tams.
[Més informació]
«Rèquiem pel puto puto»
Hi ha expressions al llarg de la història de les llengües que arriben, es masteguen i desapareixen de la mateixa manera que han arribat. Generalment, aquestes expressions són foranes. I quan es manlleven, mostren el progressiu estat de pobresa, decadència de la llengua pròpia. Una d'aquestes expressions és l'adjectiu «puto» que primer la televisió, després el cinema i més tard el teatre, ha adoptat d'una manera insistent i repetitiva sense esforçar-se a buscar alguns dels seus substituts genuïns. La plaga del bilingüisme mal utilitzat ha portat tota una generació de dramaturgs, guionistes, escriptors i, en conseqüència, actors i actrius que els donen veu, a utilitzar el coixí «puto» cada dos per tres: el «puto» cotxe, el «puto» llibre, el «puto» disc, el «puto» pis, el «puto» puto!
[Més
Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens actual d'autors i traductors catalans en actiu
[Més informació]
Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull un cens dels autors que ens han deixat
[Més informació]
Un directori especial del Fòrum, «Els Quatre Gats» recull una tria de citacions d'articles d'opinió publicats en altres mitjans
[Més informació]
Un col.lectiu d'autors agrupats en la «Plataforma Per Una AELC Com Cal» manté actiu un Bloc, dins el servidor Blogspot
[Més informació]
En procés permanent de redacció
Portades anteriors 
Circulars anteriors
| Condicions per formar part del Fòrum |
| Alta de subscripció gratuïta | Modificacions subscripció | Baixes subscripció |
| Propostes, articles, notes informatives, comentaris i suggeriments |
| Portaveu del Fòrum |
© Copyright Els Quatre Gats. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|