 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
Com fer passar el mal humorMegan McDonald. La Judy Moody està de mal humor, de molt mal humor. Il.lustracions de Peter H. Reynolds. Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2005. A partir 8 anys. La literatura per a infants nord-americana està molt lluny de les aventures del segle XIX que la van popularitzar. Influïts pels aires del temps, els autors nord-americans s'han llençat a les històries personals, domèstiques, de petits problemes quotidians. En això, no s'aparten gens de la tendència temàtica dels autors europeus. I per tant, uns i altres han de fer esforços per trobar una veu que soni diferent. Per aconseguir-ho els autors es repengen en els personatges. Més que inventar històries espectaculars, inventen personatges. Criatures que no aixequen un pam de terra, però espavilades com un talp. Criatures que han arribat al món destinades a fer que el món giri al seu voltant. Criatures que no només es disposen a canviar el seu destí sinó que trasbalsen el dels que els envolten. Una d'aquestes criatures és la Judy Moody, a la qual un pot tenir el gust de conèixer gràcies a Megan McDonald, una autora de Pennsilvània que viu a Califòrnia. La Judy Moody és d'aquelles criatures que es lleva sovint amb el peu esquerre. Té una bona dosi de mala lluna. Però tan aviat engega el seu germà petit a pastar fang com se'l menja a petons. I té una virtut: treure de les desgràcies, la part positiva. Amb aquesta intenció, la novel.la es llança al costumisme més casolà: pare, mare, germà petit i gat. Secundaris: alguns amics, tots horribles, i el mestre d'escola. I avall que fa baixada. Salva la història el to humorístic que serveix també perquè el lector prengui contacte amb el personatge i se'l faci seu. El que pot passar és que el lector se'n cansi, si no troba l'anècdota que el faci saltar de la cadira. No hi és. Hi ha només petites guspires que tant li poden passar a la tal Judy Moody com a la filla petita del lector o de l'amic del lector d'aquest article. I, ves per on, en un cas així, un s'entreté amb les il.lustracions, en aquest cas d'un altre nord-americà, de Massachusetts, Peter H. Reynolds, que fa unes làmines consistents, vivaces i expressives. Llàstima que l'edició en rústica i en blanc i gris no permeti visionar-les amb tota la seva esplendor. [Andreu Sotorra, 8 març 2006] Plat de caníbal sense escuradentsMiquel Ribas. L'illa de Canibàlia. Il.lust. de Rebeca Luciani. Editorial Alfaguara - Grup Promotor. Barcelona, 2006. A partir 8 anys. Qui s'atreveix a dir que aquest conte de Miquel Ribas (Barcelona, 1972) és una història de gènere fantàstic? Hi ha qui encara somnia a fer un bon àpat amb les parts més sucoses d'una pobra víctima. I no cal dir que des de les grans olles de la selva —Folch i Torres i Massagran ja en donen fe—, els estris de cuina s'han sofisticat prou amb els microones i els forns d'alta cocció. Però aquest avenç tecnologic, a l'abast de qualsevol caníbal urbà, no és precisament allò que utilitzen els diminuts habitants de l'illa de Canibàlia —davant per davant de la costa Mediterrània— on va a parar el protagonista del conte, que ha il.lustrat amb el seu estil singular Rebeca Luciani, amb aquests personatges esperpèntics tan seus que, per cap, sembla que tinguin una patata de Prades. Un conte llarg perquè en realitat el que fa l'autor és allargar la tensió i la incògnita fins a un centenar de pàgines fins que el protagonista —i també el lector— descobreixen que l'illa en qüestió —de nom prou evident— no és altra cosa sinó un refugi de petits caníbals que utilitzen el mètode de l'acolliment i la raspallada per preparar confiar el visitant de cara al gran festí del plat a taula. Aquest, però, acaba sent un plat a taula amb escuradents frustrat perquè no hi ha tec, gràcies a la perícia de la víctima i, tot s'ha de dir, al cop de mà d'un dels habitants —un petit traïdor vingut de fora que té un deute amb els homes de terra endins des que hi va treballar en una fira de monstres. El conte té de rerefons la vida marinera i, en conseqüència, el risc que corre un navegant que surt a fer una passejada amb el seu veler esperant tornar aviat a casa abans que sàpiga que descobrirà l'illa que no havia vist mai tan a prop de la costa del seu port. Miquel Ribas és antropòleg —i potser això explica la seva tirada cap a un tema com el canibalisme— però també ha fet guió i documentació. A inicis d'any tenia entre mans amb Digital Dreams Films un projecte d'animació en 3D que també relacionat amb els fogons: 'Els capipota', amb uns éssers que tenen retirada als de Canibàlia: cap gros, només potes, i amb personatges quotidians: un busca-raons, un cagadubtes, un gracioset, un porc, un pintamirallets i un que tira a fantasma. Plat d'antropòleg, per acabar de fer-ho rodó. [Andreu Sotorra, 1 novembre 2006] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
