Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Editorial Arcàdia

«Mans suïsses»

Carles Sala i Vila. «L'home de les mans de xocolata». Il·lustracions de Lluís Farré. Disseny de la coberta: Astrid Stravo. Citació contracoberta de Josep Maria Esquirol. Col·lecció La Meva Arcàdia. 9. Editorial Arcàdia. Barcelona, 2016. Pàgs. 43. A partir de 8 anys.

Als qui els agrada la xocolata i, ni que els hagi passat l'edat, són encara dels de berenar amb pa i xocolata, aquest conte breu de Carles Sala i Vila (Girona, 1974) els pot anar com la delícia d'una bona tassa de xocolata cuita.

Em fa l'efecte, però, que tant l'autor literari com l'il·lustrador, Lluís Farré (Barcelona, 1970) es lleparien encara més els dits si aquest conte hagués tingut la xamba d'aparèixer en suport d'àlbum il·lustrat perquè no és habitual que tants dibuixos com els que s'hi reprodueixen s'integrin en un relat editat —per exigències de la col·lecció, esclar— en suport de lectura convencional.

Tot i així, i a pesar de la monocromia grisa dels dibuixos, el lector té l'oportunitat de veure-hi primers plans dels personatges protagonistes, dos jubilats que recorden el seu passat vital com a treballadors, un d'ells, encarregat d'un obrador xocolater des que s'hi remenava de petit.

La col·lecció La Meva Arcàdia té vocació de ser una eina que fomenti no només la bona lectura literària sinó també la reflexió sobre la vida que ens envolta. En aquesta ocasió, l'aportació breu de contracoberta sobre el valor de regalar temps —coneguda és la iniciativa dels Bancs del Temps que intercanvien hores i aptituds entre persones voluntàries— la fa el filòsof i professor de la Universitat de Barcelona, Josep Maria Esquirol (Mediona, Alt Penedès, 1963), precisament guardonat recentment amb el Premio Nacional d'assaig del Ministeri de Cultura espanyol per una de les seves obres.

Això és el que fan el parell de jubilats protagonistes del conte de Carles Sala, donar-se temps, rememorar el passat, adonar-se que totes les hores que un d'ells ha dedicat exclusivament a la feina de l'obrador —malgrat que sigui una feina tan dolça com la de remenar la xocolata— també li ha privat de conèixer i esplorar altres activitats que podien haver estat tan enriquidores com l'obra xocolatera.

Carles Sala i Vila recorre al realisme màgic en un moment donat del conte fent que les mans enxocolatades del xocolater es fonguin per la força de l'escalfor del sol... de la mateixa manera que es fon una presa de xocolata si, en comptes de berenar, es deixa prenent el sol damunt la llesca de pa.

«L'home de les mans de xocolata» es llegeix mirant. Vull dir que el lector no deixarà de treure els ulls dels dibuixos que amb la destresa de Lluís Farré van avançant progressivament des de l'edat de la infància del xocolater protagonista a l'edat més adulta i la de jubilat. Tot plegat fa del conte una lectura recomanable tant per als infants com també per als més veterans. [Andreu Sotorra, 29 octubre 2016]


Vídeos d'interès:

Museu de la Xocolata de Barcelona

Txocoatl: Del plaer a la història de la xocolata (Propostes XTEC)

«Trepitjar brases
fugint del foc»

Pau Joan Hernàndez. «Els que caminen pel foc». Il·lustracions de Miguel Gallardo. Citació de Xavier Antich. Col·lecció La Meva Arcàdia. Editorial Arcàdia. Barcelona, 2016. Pàgs. 122. A partir de 12 anys.

A manera que he anat avançant en la lectura d'aquesta novel·la de Pau Joan Hernàndez (Barcelona, 1967), em feia l'efecte que l'autor recorria poc o molt a la seva memòria personal. Altrament, ¿de què li havia de venir, a ell, iniciar la novel·la en un recorregut que des de Catalunya el porta a les terres de Sòria i, a més, s'hi repassa bé quan fa la descripció del paisatge, d'algunes poblacions de la ruta i de les seves característiques històriques i culturals? La resposta és clara: l'origen, per part dels avis, de Pau Joan Hernàndez és de Berlanga del Duero, província de Sòria, a cavall de la Serralada Ibèrica i la Meseta, a tocar de les aigües de l'alt Duero, província adscrita a la Comunidad espanyola de Castella i Lleó.

L'autor, doncs, aprofita aquesta relació personal per repescar, entre altres dades d'interès per al viatger, una de les festes de cultura popular, catalogada d'interès etnogràfic, de la localitat de San Pedro Manrique, la de la nit de Sant Joan, quan té lloc la celebració del «Paso del fuego», que consisteix en què els pobletans voluntaris —a vegades per complir amb una promesa— travessen amb els peus nus les brases roents d'una foguera que prèviament s'ha preparat fins a fer-ne una catifa infernal i, a més, en el seu passeig sobre el braser traginen a coll una de les anomenades «móndidas», les noies abillades amb un dels vestits típics de la regió. L'acte té lloc davant l'ermita de la Mare de Déu de la Peña en una tradició reciclada que segurament prové de les festes paganes.

La novel·la «Els que caminen pel foc» es tanca amb la descripció d'aquesta festa. Abans, l'autor ha fusionat la clàssica aventura d'una colla d'estiu —amb coves, espeleologia improvisada i descoberta de misteri— amb el conflicte personal d'un dels protagonistes que porta al damunt l'experiència de conviure amb una àvia afectada de demència senil, amb el trauma de les agressions de la bona dona als qui sempre havia estimat. És aquest jove protagonista el que s'ha d'alliberar de la «Por» que porta al damunt, aconseguint superar les dificultats del repte de l'aventura d'estiu —és a dir trepitjant metafòricament les brases fugint del foc com els voluntaris del «Paso del fuego»— i entendre finalment que la seva àvia és la més afectada per la mateixa «Por» que ell pateix.

La lectura de la trama de la novel·la «Els que caminen pel foc» se segueix bé, tot i que cal advertir als presumptes lectors, els més joves sobretot, que es poden sentir una mica desconcertats abans que no entrin en l'aventura del relat pròpiament dita. Per això, aquesta és una novel·la que sí que pot atraure els lectors joves, però que és d'aquelles que té afegida la trampa que pot interessar també els adults.

La novel·la compta amb els dibuixos de Miguel Gallardo (Lleida, 1955), petites pessigades que apareixen en algunes de les pàgines sense voluntat de ser làmines completes sinó, amb l'estil de registre de còmic de l'autor —que és precisament l'autor del cartell de La Mercè 2016— i que ha tingut una feliç repercussió en els últims anys amb els seus dos llibres gràfics sobre la seva filla Maria, «María y yo» i «María cumple 20 años».

Pau Joan Hernàndez, traductor amb un intens currículum, i autor també d'una llarga nòmina de títols des de la seva primera publicació als 18 anys («Tot et serà pres», Empúries, 1986), combina actualment la seva feina literària amb la de professor de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i és l'autor català viu més jove que compta amb una sala amb el seu nom en una biblioteca pública, la de la població de Bigues i Riells on resideix de fa anys. Malgrat el que els malpensats puguin especular, a canvi de batejar la sala amb el seu nom, ni l'ajuntament de Bigues i Riells ni ningú no el van obligar a trepitjar amb els peus nus les brases del «Paso del fuego». [Andreu Sotorra, 09 setembre 2016]


Vídeo d'interès: Reportatge sobre la festa de cultura popular «Paso del fuego»

«El violí antisotheby's»

Anna Manso. «L'últim violí». Il·lustracions de Gabriel Salvadó. Col·lecció La Meva Arcàdia. Editorial Arcàdia. Barcelona, 2014. A partir 7 anys.

Malament ho tindria la internacional casa de subhastes Sotheby's si hagués de viure de lutiers com el pare del protagonista d'aquest relat que, a última hora, després de rebre un encàrrec milionari perquè construeixi l'últim violí del seu obrador sota la condició que es retiri definitivament de l'ofici decideix no fer cas del contracte signat amb la parella col·leccionista i regalar l'instrument al seu fill petit perquè continuï la carrera musical.

El relat d'Anna Manso (Barcelona, 1969) ha obert la nova col·lecció La Meva Arcàdia, pertanyent a l'Editoral Arcàdia, que es dedica principalment a publicació d'obres d'assaig i pensament i que condueixen a quatre mans Montse Ingla i Antoni Munné, aprofitant els seus antecedents editorials i literaris aplicats a un gènere que sempre ha patit d'un buit en la literatura catalana.

La nova col·lecció per a lectors primerencs no ve a omplir estrictament un buit perquè prou sabut és que l'allau de publicacions per a infants i joves no afluixa, però sí que aporta una intenció de principis: sota el mantell de la ficció, ajudar a reflexionar els petits lectors sobre qüestions que millorin la manera de viure.

Els primers títols de la col·lecció, l'esmentat d'Anna Manso ('L'últim violí'), amb il·lustracions de Gabriel Salvadó; i els relats 'El mirall', de Jaume Cela i Juli Palou, il·lustrat per Cristina Losantos; i 'Les mans de la Blanca', de Meritxell Martí, il·lustrat per Xavier Salomó, combinen la ficció amb la idea de suficiència i de saber tenir-ne prou, la idea de respecte i coneixement de l'altre, i la idea de la recuperació i el reciclatge, respectivament.

'L'últim violí' és una història que transita per un fil de tendresa i d'admiració del fill pel pare, però també d'una certa compassió per la malaltia que es comença a entreveure en les mans del lutier, afectat de Parkinson, i la seva dificultat per continuar exercint amb perfecció aquest ofici tan escàs i artesanal.

Relat amb moralitat inclosa, si voleu. Tot i que, com deia al principi, la decisió que pren el lutier se salta a la valenta un contracte signat en el qual, pel que es veu, ni compradors ni lutier van preveure una possible indemnització si una de les dues parts es feia enrere. Millor per al protagonista, esclar.

El que compta, però, és l'actitud positiva del pare cap al seu fill i l'actitud d'acollida que rep el petit protagonista, una lliçó de les que no s'ensenyen en un manual d'escola sinó de les que s'aprenen en el dia a dia de cada família. Final previsible, potser perquè el que hi passa és el que el lector també desitja que passi, a manera que va avançant el relat, i final que obre una porta a una actitud optimista i d'esperança davant el futur, que generalment sempre pinta més negre del que la ficció acoloreix. Vet aquí, però, una de les funcions de la literatura: fer viure per uns instants una guspira de felicitat que pot alimentar tota una vida.

Aquest primer títol de la col·lecció La Meva Arcàdia compta amb les il·lustracions de Gabriel Salvadó (Barcelona, 1966) que, també com l'autora, s'ha dedicat al guionatge, concretament en alguns capítols de 'Les Tres Bessones'. En aquest cas, fa una mirada igualment de tendresa, d'acord amb el registre del relat. En algun moment, les imatges són capaces de tenir moviment. I, si no, que el lector provi de ventar endavant i endarrere sense moure la vista les il·lustracions de les pàgines 15 i 16 i s'adonarà com el lutier en qüestió —tots els dibuixos són en blanc i negre— sembla que es posi en acció treballant la fusta del cos del violí. Salvadó combina les làmines que retraten el lutier i el seu fill amb les que descriuen algunes de les eines de l'obrador, creant així l'ambient de serenitat que la litúrgia del lutier demana.

L'autora Anna Manso ha dedicat el relat al lutier David Bagué i Soler (Barcelona, 1964), establert a Barcelona, un lutier precoç, que als dotze anys ja va començar a construir violins atret per una passió autodidacta i que als anys vuitanta es va formar i va perfeccionar el seu estil a la ciutat italiana de Cremona. Reconegut ara internacionalment, David Bagué s'ha guanyat fins i tot un nom simpàtic: lospagnoletto. Esperem que a can Sotheby's no els agafi la dèria de fer-lo plegar encarregant-li l'últim violí. Però això ja seria tota una altra Arcàdia... [Andreu Sotorra, 14 abril 2014]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

caminenfoc
«Els que caminen pel foc» de Pau Joan Hernàndez amb il·lustracions de Miguel Gallardo.

mansxocolata
«L'home de les mans de xocolata», de Carles Sala amb il·lustracions de Lluís Farré.

silencisblu
«Els silencis de la Blu» d'Antoni Dalmases, amb il·lustracions de Juliet Pomés.

quimnen
«Quim, el nen que no volia ser res», de David Nel·lo, amb il·lustracions de Jordi Vila Delclòs»

ultimvioli
«Anna Manso ha publicat 'L'últim violí' amb il·lustracions de Gabriel Salvadó.»

mirall
«Jaume Cela i Juli Palou amb il·lustracions de Cristina Losantos són autors d''El mirall'.»

blanca
«Meritxell Martí i Xavier Salomó comparteixen un nou títol amb 'Les mans de la Blanca'.»