Lluís Llort. «Número 5. El submarí perdut». Il·lustracions d'Oriol Malet. Editorial Barcanova. Barcelona, 2011. Pàgines: 239. Preu paper: 11,90 €. A partir 15 anys
Un dels buits en la literatura per a joves és precisament el de les obres que combinin la ficció amb la divulgació: biografies, documentació històrica, recerca científica... Per això, l'edició d'aquesta novel·la és una grata sorpresa. I no només pel seu contingut —de diferents registres— sinó també per l'acurada edició en cartoné i pel dossier il·lustrat interior, en paper cuixé, que fa que l'autoria sigui compartida al cent per cent per escriptor i dibuixant. I mai més ben dit perquè, segons confessions dels dos autors, va ser a partir d'una il·lustració d'Oriol Malet (Martorell, 1975) que Lluís Llort (Barcelona, 1966) respongués, no amb un peu d'imatge o un aforisme, sinó amb tota una novel·la inclassificable, sense fronteres, fins i tot allunyada de la línia crossover amb què es qualifiquen ara les novel·les per a tots els públics lectors.
Cal advertir que, amb uns quants llibres més com aquest, el gremi de la malmesa crítica ja podria abaixar la persiana perquè l'estructura narrativa té tres plans: la història de ficció barrejada amb elements, personatges i efemèrides reals en 26 capítols; el plec de documents titulats Top Secret, en cuixé, i un annex final en què els autors expliquen fil per randa allò que hi ha de real i d'imaginació en cadascun dels capítols, a més de fer una anàlisi literària que, al lector, se li farà tan atractiva com la trama de la pròpia novel·la.
El narrador és un tal Nuno Peixoto, científic d'origen portuguès, que es veu involucrat en una investigació de caràcter detectivesc que l'obsessiona arran de voler descobrir quines propietats té la solució d'un presumpte líquid transmatèric que el porta fins a l'illa de Madeira on, com si fos una cursa de Fòrmula 1, enmig de la Segona Guerra Mundial, entre documents i bobines magnetofòniques de vintage descobreix que hi va haver una lluita de mitja dotzena de submarins per donar la volta al món i guanyar la guerra. No hi falta una aventura romàntica i un tresor que qui sap si va existir mai.
L'autor de la novel·la, Lluís Llort, amb una llarga trajectòria periodística —una de les ànimes del Suplement Cultura del diari El Punt Avui— i amb algunes novel·les publicades sota el braç com Maleït Montjuïc, Camaleó o La imperfecció de les bombolles, a més d'haver col·laborat com a guionista de la sèrie Jet Lag, de T de Teatre, confegeix la intriga de Número 5. El submarí perdut amb una extensa sulfatada de documentació històrica, política, artística i social, però sempre amena, que ressegueix alguns dels fets internacionals més impactants del segle XX i que fins i tot toca moments tràgics de principis del XXI com l'atemptat de les Torres Bessones el 2001 o el recent assalt i assassinat de Bin Laden.
El dossier interior, Top Secret —que manté la continuïtat narrativa—, embolica en la trama personatges reals, com per exemple el popular baró Thyssen, l'escriptor Yukio Mishima o un fals germà del tenor Luciano Pavarotti. És aquí on l'il·lustrador Oriol Malet ha elaborat una mena d'àlbum il·lustrat, però també novel·lat, amb làmines que parlen soles, esplèndides de color, que volen representar el sèpia i la humitat del paper vell d'arxiu secret, amb algunes trapelleries pròpies de collage, petits estris reals manipulats i un catàleg de caricatures grotesques d'una gran força expressiva.
Novel·la i edició inclassificable, sí. Però de lectura atractiva, estimulant, que demana la complicitat permanent del lector. La del veterà, perquè apel·la a la seva memòria. I la del novell, perquè l'impulsa a activar la curiositat, el coneixement i la interpretació a partir d'una ficció que té tota la pinta de ser real. I tot per la broma del dibuix d'un submarí perdut al desert... que no és pas el Yellow Submarine dels Beatles, però que, tenint en compte la vocació universal que es respira en la novel·la, ningú no diu que no ho pugui ser.
[Andreu Sotorra, 29 desembre 2011]
Néixer amb la flor al nas
«Antònia Purpurina», de Maria Espluga. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2011. Pàgs. 72. Preu: 7,70 €. A partir 8 anys.
Prosa poètica, narrativa il·lustrada, conte fantàstic, realisme màgic... una mica de tot és el que hi ha en aquest relat que consolida l'autora Maria Espluga (Barcelona, 1968) com una narradora a tenir en compte, al marge de la seva llarga trajectòria com a il·lustradora, amb més de cent llibres en els quals ha col·laborat amb els seus dibuixos.
És precisament la part il·lustrada per ella mateixa un dels atractius d'aquesta publicació. En coincidir l'autoria escrita i il·lustrada, la conjunció de text i làmines no presenta cap distorsió fins al punt que un no sap ben bé què ha estat primer, si el text o les il·lustracions. Caricatures molt en la línia personal de l'autora, primers plans de retrats de grans expressivitat i una mirada no exempta de fantasia per ablanir l'origen del realisme de la trama.
¿Escriu de la mateixa manera una il·lustradora que una autora que només s'entén amb les lletres? ¿No hi ha, en cada frase, cada expressió, cada passatge, cada capítol, una major representació literària del que bull en imatges en el seu imaginari?
Em sembla veure-hi aquesta fusió, en la història d'aquest personatge que Maria Espluga —per als coneguts, continuadora en l'art del llibre il·lustrat de la seva mare, la veterana il·lustradora Carme Solé Vendrell— s'ha inventat amb el desig que entrin al rebost dels petits lectors i hi deixin empremta.
'Antònia Purpurina' —cognom de ficció de ressonàncies gràfiques que delata també la doble autoria— és un personatge que té tots els ingredients per penetrar en el record dels primers lectors i quedar-s'hi. Per diferents raons: perquè l'autora Maria Espluga no ha pretès escriure un conte per acontentar el lector amb un simple passatemps sinó un conte que no li ho posi fàcil i que al final de la lectura el faci raonar sobre el que ha llegit i, de passada, s'ha imaginat. I, si no, ¿a veure qui sap explicar com es justifica que un nas corrent i normal com el de la tal Antònia Purpurina canviï de colors, vermell, marró, verd o porpra i creixi i es desplegui i s'obri com una immensa flor?
En aquest sentit, 'Antònia Purpurina' és un conte i un personatge que toca, ni que sigui amb la punta dels dits de la imaginació, aquell llunyà senyor Sommer de Patrick Süskind, novel·la que, al cap del temps, ha acabat reeditant-se precisament per a lectors joves.
Si el jurat d'un premi ho té sempre difícil, en aquesta ocasió, atorgant-li el guardó de la modalitat infantil Barcanova —en diuen "segon premi" però millor no incidir en el desencert d'aquestes bases— sembla que no es va deixar temptar per propostes enlluernadores, a la moda i ensucrades, sinó que va saber copsar més el que hi ha darrere d''Antònia Purpurina' que el que aparentment només s'hi podria detectar en una primera lectura.
Editat inicialment en una col·lecció en rústica, sortosament en color, el conte es mereix una edició en cartoné, si es dóna el cas i les circumstàncies ho permeten, fent créixer cadascuna de les làmines —un dels treballs més complets fins ara com a il·lustradora de l'autora— i reforçant-les amb el text literari.
[Andreu Sotorra, 16 maig 2011]
A la recerca d'éssers fantàstics
Albert Alforcea. «El llibre dels éssers fantàstics de Catalunya». Il·lustracions del mateix autor. Disseny de la coberta: Laia Salcedo. Disseny de les làmines interiors: Albert Alforcea. Maquetació: Laura Rodríguez. Edició: Montse Ballaró. Col·lecció Monografies / Àlbum Il·lustrat. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 120. Preu: 16,40 €. A partir 5 anys.
Els porcs senglars són els únics éssers fantàstics que per ara es deixen veure. Però n'hi ha més. Un àlbum il·lustrat en descobreix uns quants, per anar fent por. Des de fa temps, canilles senceres de porcs senglars urbanites mantenen la mar de distrets les famílies que viuen a recer de Collserola. Però els senglars i les seves cries no són els únics éssers fantàstics de pell, carn i os que ronden per aquests verals. N'hi ha d'altres. Menys coneguts. Més estrafolaris. Més éssers fantàstics, ni que no siguin de carn i os com els senglars. I més cars de veure, que per això són fantàstics de raça.
Els ha catalogat Albert Alforcea, un músic, cantant i lletrista que entre el 1997 i el 2000 va formar part de la banda Alara Kalama, un grup d'arrel mediterrània, barreja d'Empordà i rumba catalana. Però Albert Alforcea és, sobretot, il·lustrador i creador de personatges imaginaris que tenen un peu en la tradició del gènere fantàstic universal i un altre en la tradició pròpia.
D'aquí sorgeix un àlbum il·lustrat que té tant d'original com d'atractiu lúdic. El llibre dels éssers fantàstics de Catalunya (Barcanova, 2010) recull una cinquantena d'aquests personatges imaginaris que sembla que només l'autor ha pogut veure i com un papparazzo ha reproduït en làmines i n'ha divulgat virtuts i defectes.
Estem acostumats a trobar en la literatura fantàstica tota mena de clons de fantasmes, unicorns, sirenes, centaures, elfs, fades, trols, nans, dones d'aigua o fins i tot personatges inventats com els elfs domèstics o els demèntors que es va treure de la màniga l'autora J.K.Rowling en la sèrie de Harry Potter.
Albert Alforcea fa una cosa similar, però ampliada, i crea un univers fantàstic que situa geogràficament per tot Catalunya. I el presenta distribuït en quatre grans medis, quatre agrupacions de làmines de colors diferents: els éssers del bosc (verd), els éssers de les muntanyes i volcans apagats (salmó), els éssers de l'aigua (blau) i els éssers subterranis (marró).
L'autor no revela les fonts de la seva investigació. Però salta a la vista, per la vivesa i la força de les làmines i els trets humorístics dels éssers fantàstics, que la seva capacitat d'imaginació no té límits i que molts d'aquests personatges ja formen part dels 7'5 milions de catalans, amb cara i ulls, nom i cognoms, ni que alguns potser siguin parents llunyans d'éssers d'altres cultures.
Alguns dels éssers fantàstics urbans
Sembla que al costat dels senglars rodamons barcelonins conviuen, segons Albert Alforcea, el Rondapins de Collserola, un ésser mig nadó, mig ocell, que de nit emet un cant semblant al de la puput, molt hàbil a amagar-se i cobejat per les bruixes del bosc que se'l volen cruspir. A la muntanya de Montserrat, hi ha el Carquinyoli, un ésser bromista que fa juguesques de mal gust com és ara bescanviar, a les amanides dels restaurants d'upa, olives negres per excrements rodons de cabra, trapelleria de supervivència des que arran de la crisi ha hagut de deixar de pidolar mel i mató als monjos del monestir. També el Tibidabo té un d'aquests éssers, el Comptaestels, víctima d'un malefici, condemnat a comptar estels, però hi ha tanta contaminació lumínica —la torre de Collserola, el pirulí de l'Agbar, la punxa Calatrava a Montjuïc...— que se li fa sempre de dia i no pot acabar mai de comptar-los tots. I a tots els barris hi ha el Convocapolls, que només sap fer la guitza al cabell dels petits, tot i que diuen que és un funcionari amb plaça fixa del Departament d'Ensenyament.
Alguns dels éssers fantàstics rurals i marítims
Fora de Barcelona, per rius i per la costa, per boscos i pel subsòl, hi ha l'Empassaglans de Camprodon; el Cluricaun de la Fageda d'en Jordà; la Fadallona de Poblet; el Dimoni Barrut del Priorat; el Cabritol de la Vall d'Aran; el Caga-roques de la Cerdanya; el Trol del volcà de Santa Margarida; el Gargolirot del Pedraforca; el Sagal de Mar de Portlligat; la Ninfa del llac de Banyoles; el Trasgolicranc de Cadaqués; el Nan del Priorat, que viu a Falset, a l'ermita de Sant Gregori; el Dimoniet de les Mines. I entre els quasi cinquanta personatges fantàstics de Catalunya, n'hi ha un que ronda per la costa mediterrània: el Follet de Celler de Vaixell, de casa bona, però d'origen pirata, i que, com un amant del botellot, és el que s'engata sempre deixant net el barril de cervesa o ben polit el formatge del rebost de tots els iots que hi ha amarrats als ports nàutics.
[Andreu Sotorra, 7 febrer 2011]
Ventades literàries entre torts i guerxos
Carles Sala i Vila. «Tramuntana a la granja». Il·lustracions de Montse Español. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 120. Preu: 8 €. A partir 6 anys. Premi Barcanova infantil 2009.
Carles Sala i Vila. «En Jaumet busca escola». Il·lustracions de Xènia Xinxeta. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 40. Preu: 7,40 €. A partir 6 anys. Finalista Premi Joan G. Junceda 2008.
Carles Sala i Vila. «Cornèlius i el rebost d'impossibles». Il·lustracions de Javier Andrada. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgs. 163. Preu: 12,95 €. A partir 10 anys. Premi Josep M. Folch i Torres 2009.
El que ja auguraven els primers llibres de Carles Sala i Vila (Girona, 1974) —'Sóc com sóc' (Barcanova); 'Flairosa, la bruixa dels sabons' (Barcanova); 'Bona nit, Júlia' (La Galera); o 'El triomf d'en Polit Bonaveu' (Cruïlla)— s'ha anat confirmant amb els que fins ara ha publicat, gairebé sempre tocat per la vareta afortunada dels premis més recents (Guillem Cifre de Colonya, Folch i Torres i Barcanova) cosa que permet també constatar que hi ha fins i tot relació d'ambientació, paisatge i plantejaments entre alguns d'aquests relats.
Per exemple, a 'Cornèlius i el rebost d'impossibles' (La Galera), l'autor situa els personatges en un poble d'alta muntanya al qual anomena Tort —que no s'ha de confondre amb el de la muntanya de Tor, topònim de sinistre currículum— i que, si és un indret on no hi ha res recte, trobem que aquesta característica es repeteix a la terra ventosa de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova) on la gent i els arbres que hi viuen també són una mica torts i les persones, guerxos i guerxes, una altra coincidència física entre les dues novel·les.
Però la principal coincidència de les peces literàries de Carles Sala —que ha saltat als catàlegs en poc espai de temps i com un autor llampec— és l'estil i el llenguatge, un estil que no s'emmiralla en la literatura generacional sinó que reprèn la tradició més pròpia de finals deis anys seixanta i la dècada dels setanta i un llenguatge que se situa com a un dels ganxos principals dels seus relats.
Carles Sala i Vila fa un salt, doncs, en l'espai literari més recent, i enllaça la represa de la literatura per a infants —una cinquantena d'anys— amb el moment actual, deixant de banda —de moment, almenys— els loopings, els experiments i, en alguns casos, les desafortunades històries sense suc ni bruc de moltes de les novel·les que, a causa del boom i la proliferació d'autors i editorials, han envait les prestatgeries de les dècades dels noranta i, encara, del recent dos mil.
Probablement aquest salt en l'espai literari es produeix no per casualitat sinó perquè el sector editorial català d'aquest àmbit està vivint un canvi —per no dir una sacsejada— considerable. I aquest canvi l'estan protagonitzant autories tant de text com d'il·lustració i editores que van fer els seus primers passos de formació lectora amb la literatura de mitjan setanta i inicis dels vuitanta, vista ara, trenta-i-tants anys després, com un mite que cal recuperar. Les crisis socials propicien aquest fenòmens.
Carles Sala i Vila és un d'aquests autors que, espontàniament, amb un bon domini de la llengua i amb una bona dosi d'imaginació, ben distribuïda en cadascuna de les seves novel·les, protagonitza aquest canvi, o recanvi, que vol dir un retorn a la llengua neta i apresa als fogons de casa —de la qual no s'hauria hagut de fugir mai—, una mirada als paisatges propis de l'imaginari contista infantil i unes constants referències a les situacions que situen la solidaritat, l'esforç, l'enginy, la senzillesa i la modèstia com a puntals d'una societat en constant transformació.
Per això, en cadascun d'aquest tres llibres, Carles Sala i Vila incideix, novament amb artesania i mestratge —i no només perquè sigui ell mateix un artesà i un mestre en excedència—, en aquests aspectes. A 'Cornèlius i el rebost d'impossibles', utilitza com a protagonista un personatge enigmàtic, el tal Cornèlius, que arriba, acompanyat d'un petit afillat per ell, al poble muntanyenc de Tort per obrir-hi un rebost únic al món on la clientela no paga i, a canvi de bufera en cargols de mar o flascons, hi pot recuperar part de l'alegria, el somriure i la felicitat que ha anat perdent amb el pas del temps.
Malgrat que hi ha molta distància entre els dos, el vell Cornèlius podria ser un succedani del mag Merlí perquè, sense que se'n parli, la màgia hi és de rerefons. Com deia, l'atractiu lingüístic incideix molt en els topònims i els patronímics que l'autor encoloma amb bon humor al paisatge i als personatges. I l'atmosfera és tan identificablement rural i d'un altre temps que fins i tot l'il·lustrador Javier Andrada (Zamora, 1972) s'ha deixat emportar per aquesta influència en les seves làmines —en blanc i negre— i se li escapa, per exemple, una àvia amb mocador de cap, davantal i faldilles de iaia de conte de la vora del foc, per allò que el tempus literari de l'autor se situa en un espai del no-res, que és, en definitiva, l'espai de sempre.
'Cornèlius i el rebost d'impossibles' és una novel·la que no té pressa, i això es nota molt més en l'arrencada que no pas cap a la segona meitat del relat. Hi ha un cert entreteniment en les primeres cinquanta pàgines que, pel meu gust, caldria que s'haguessin polit passant-hi una mica el ribot, un entreteniment que delata precisament aquesta recuperació de la literatura fronterera d'entre finals deis seixanta i mitjan vuitanta a la qual al·ludia abans, una època, no ho oblidem, en què l'audiovisual i el digital no havien pràcticament influït en l'hàbit de la lectura dels més joves i que, a hores d'ara, a les generacions crescudes entre pantalletes, els pot representar un coster que fa pujada.
Molt més veloç —potser a causa del ventot de ficció— és el ritme narratiu de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova), un altre relat plenament rural, on pagesos i bestiar en són els protagonistes, i on apareix també una cabra i la feina de munyir-la —coincidint de nou amb una de les claus de 'Cornèlius i el rebost d'impossibles'— enmig d'una tramuntanada que ho deixa tot fora de lloc i fa que els galls lladrin, les gallines miolin, els porcs renillin o les vaques cloquegin, entre moltes altres disfuncions terrenals.
Aquí, en un conte per a primers lectors, la il·lustradora Montse Español —amb un imaginari extret de la seva infància aranesa— s'esplaia a gust, a tot color, en làmines que a vegades sembla que siguin autèntics centres d'interès per fomentar el llenguatge. Com que l'edició requereix cos de lletra agraït, les il·lustracions —malgrat que el llibre no és en cartoné— hi tenen una autoria evident, gairebé compartida a mitges amb l'autor.
I també per a primers lectors és el conte més breu dels tres, 'En Jaumet busca escola' (Barcanova), en el qual el protagonista és l'autèntic prototipus del popular cul d'en Jaumet. Aquí l'autor fuig de l'estricte marc rural tradicional i posa el seu personatge en un viatge arreu del món, buscant una escola que s'avingui a la seva manera de ser, en una metàfora de les generacions de belluguets que fan anar de bòlit a les aules els soferts professionals de l'educació.
La il·lustradora Xènia Xinxeta hi té també l'oportunitat de retratar el recorregut que fa el petit personatge, a tot color, i ho fa amb làmines, a vegades a doble pàgina, que permeten incrustar el text dins del paisatge de fons. Amb aquest conte brevíssim, Carles Sala i Vila va ser finalista del primer Premi Joan G. Junceda 2008, un premi convocat en el seu dia amb motiu de l'arrencada del segell editorial Línia Àuria de Blanes.
[Andreu Sotorra, 1 juny 2010]
Una d'ascensors
Josep Sampere. El pou darrere la porta. Coberta: Míriam Corchero. Col·lecció Antaviana Nova. Editorial Barcanova. Barcelona, 2009. Pàgines: 140. Preu: 8'25 €. A partir 16 anys.
Sorprenent i inquietant. Els dos qualificatius no són meus sinó dels membres del jurat del Premi Barcanova que va justificar així la seva concessió del guardó juvenil del 2008 a la novel·la de Josep Sampere (Igualada, 1963), un autor prolífic i rigorós com a traductor —més de cent títols en el seu catàleg—, i de creació literària pròpia bilingüe, és a dir, català i castellà —'Leyendas urbanas en España', 'El demonio de la tarde', 'Cinco lágrimas verdes', 'El mar de la tranquil·litat' i '32 d'Octubre'— que habitualment poua en el misteri i que ho resol amb personatges sovint poc definits i pinzellades d'atmosferes tenebroses, gèlides, desèrtiques, poc paisatgístiques, cosa que el fa una mena de rara avis entre el sector perquè, en lloc de proposar-se escriure per a un públic lector ja madur per tal que aquest pogués descodificar millor el seu discurs literari, ho fa per a lectors encara tendres i novells, i en molts casos, per falta de recursos interns, sense possibilitats de llegir entre línies i aprofundir en el registre que se li posa davant.
La novel·la 'El pou darrere la porta' manté aquesta línia, cosa que la fa una peça no gens fàcil per als lectors als quals sembla que s'adreci la col·lecció Antaviana Nova. I això sí que és sorprenent i inquietant. Tinc la sensació que l'equip editor se n'ha adonat a temps i ha decidit revestir la coberta del llibre amb una sobrecoberta brillant, totalment negra, amb el detall foradat d'un espiell que delata la presència de la nineta d'un ull a l'interior, com si hagués escoltat també els dos qualificatius del jurat. Però he d'advertir —ni que no serveixi de precedent— que, a mi, ni així m'ha sorprès i ni així m'ha provocat gota d'inquietud.
Hi ha alguna cosa en la bona intenció literària de l'autor —que no li va tan malament a l'hora de convèncer jurats de premis— que fa que l'obsessió pel gènere li ofegui el discurs literari. La novel·la no és extensa —gest que cal agrair—, però jo no hi he començat a trobar un cert interès literari fins al capítol dotze, quan ja portem més de cent pàgines. Abans, l'atmosfera i l'espai —en aquesta ocasió, uns ascensors d'un edifici d'almenys trenta plantes— creen una situació excessivament pausada, tant a ralenti, que cal una bona dosi d'interès per continuar esbrinant què hi ha de cert i què de fals en la parella d'adolescents protagonistes de la novel·la i què els mou a capficar-se tant en les pecularietats amagades de l'ascensor de l'edifici on viuen, quan podrien perfectament estar-se a casa navegant per Internet, xatejant amb els amics, llegint un bon llibre —si pot ser dels clàssics d'aventures de sempre, millor— o escoltant alguna dels milers de cançons del seu iPod o del seu MP3, descarregades, esclar, il·legalment d'algun pirata digital perseguit per les societats de gestió recaptadores de drets d'autor.
El capítol dotze al qual em refereixo, i que a mi m'ha despertat una mica de la pesantor acumulada, és el més surrealista. I, si no, heus aquí la prova: "El terrat era un bosc de paraigües". La imatge s'il·lumina i això és bo per a la lectura. És un capitol on sembla que l'autor decideixi recapitular de les divagacions dels onze capítols anteriors —ascensors amunt i ascensors avall, escales amunt i escales avall— i recordi al lector que, pel camí de la investigació de la parella d'adolescents —entre l'absurd i el fantàstic propis del gènere—, han aparegut personatges secundaris, tots veïns i veïnes de l'edifici, que han contribuït a crear un alè de misteri sobre el misteri que no sembla que ningú es proposi de desvelar.
I un es pregunta: ¿Seran capaços els lectors adolescents de veure-hi, darrere de l'espiell de l'ull, les subtileses de la vida i de la mort? ¿Seran capaços de veure-hi el dubte dels tentacles i l'ull d'un Déu que tot ho mana i manipula —l'intrús del quadre de màquines de l'ascensor— i la incògnita del que hi ha més enllà de la vida? ¿Seran capaços de copsar-hi la subtil creença que fins i tot aquells que desapareixen de la vida retornen a casa com si no hagués passat res després de passar per la mort? ¿Serà capaç algun lector de descobrir què hi ha al fons de la novel·la d'El pou darrere la porta', que insinua el títol?
Esclar que, a la sobrecoberta, potser hi ha la resposta escrita en gòtica quan diu: "Sempre hi ha algú que mira..." Doncs apaguem el llum i tanquem. No fos cas que el xafarder de torn ens estigui espiant per l'ull de la webcam de l'ordinador i al damunt gosi connectar il·legalment amb nosaltres a través de l'Skype. [Andreu Sotorra, 22 juny 2009]
Un heroi complet
Enric Larreula. La transformació (La història d'en Bernat Prats). Il.lustració de Leonardo Rodríguez. Col.lecció Antaviana Nova.
Editorial Barcanova. Barcelona, 2007. A partir 14 anys.
Enric Larreula. El Sensenom (La revolta d'en Bernat Prats). Il.lustració de Leonardo Rodríguez. Col.lecció Antaviana Nova. Editorial Barcanova. Barcelona, 2007. A partir 14 anys.
Són dos volums, però en podrien ser tres. Enric Larreula (Barcelona, 1941) ha fet una novel.la de més de cinc-centes pàgines que ben bé podria passar per una trilogia, lluny però de les trames de les trilogies habituals d'aquest moment. La fantasia, tant en voga a hores d'ara, és substituïda per la creació d'un personatge de ficció, en Bernat Prats, des de la seva infància fins a la seva maduresa, situat en ple segle XVI quan les desavinences, les ganes de poder o simplement la rapinya se solucionaven —¿potser com ara?— a cops de garrot i sobretot, amb l'aplicació de la justícia per la pròpia mà.
Bernat Prats és un heroi complet, un noi de pagès que es fa ell sol, que viu multitud d'aventures i desgràcies i que fa la sensació que vagaregi en solitari per una Catalunya esventrada que l'autor ressegueix mil.limètricament des del seu vessant històric, geogràfic i toponímic.
L'autor ha d'haver escorcollat a fons arxius i documentació que, finalment, li han permès endinsar-se en la societat del segle XVI i ha elaborat una novel.la de rerefons històric, tintada de la corresponent dosi de ficció gràcies al seu personatge inventat, però que posa l'èmfasi en l'evolució del seu heroi, un xicot d'un poblet de la zona del Ter, que viu invasions dels pirates barbarescos, que es veu obligat a deixar la masia i, al seu darrere, la família assassinada, a la recerca de la seva germana, segrestada pels invasors.
Aquest objectiu marcarà una bona part de l'aventura que va modelant el personatge protagonista entre l'espontaneïtat de la lluita bandolera i l'educació gairebé autodidacta gràcies a entrar en contacte amb un savi català que resideix a Sicília i el coneixement de la cultura jueva que el marcarà també fins al final a causa d'un tresor amagat que té el compromís de fer arribar a la comunitat jueva.
L'heroi Bernat Prats es mou en un periple que viu la decadència política, econòmica i cultural catalana, la pèrdua dels mercats del Mediterrani, la protecció dels atacs barbarescos i turcs, el bandolerisme en auge, les constants guerres europees, les intrigues polítiques i les lluites religioses.
De les costes catalanes a Tunis, de Tunis a les Illes mediterrànies, de les Illes al Principat, del Principat a diversos punts d'Europa, d'Anglaterra als Països Baixos... el recorregut de Bernat Prats és intens i, en certs moments, propi d'un moment convuls com el del segle XVI. És per això que l'heroi empra influències de bandolers famosos, guerrillers cèlebres, militars sense fronteres, polítics sense escrúpols i religiosos sense religió.
Tot un reguitzell de personatges que, juntament als episodis històrics i les referències geogràfiques i toponímiques, conformen un fresc tractat, d'una banda, amb ferm domini literari i, per l'altra, amb un evident interès per no obviar cap detall que alteri el rigor històric. Aquest mateix interès, més evident en el segon volum i, per tant, més dominat de referències que el primer, fa que l'heroi Bernat Prats es transformi, com diu un del dos títols, i evolucioni segons les circumstàncies que l'envolten.
Bernat Prats, però, és un personatge condemnat a ser fugitiu tota la vida, arrossegant el pes d'una pèrdua constant... la de la infància, la de l'adolescència, la familiar, la de sentir-se part del seu poble o fins i tot la de lluitar per la llibertat. Un recorregut i una transformació que també l'il.lustrador Leonardo Rodríguez ha sabut reflectir en les seves dues úniques imatges, dos retrats de l'heroi que són les cobertes dels dos volums que, com el relat, mostren l'evolució temporal que fa Bernat Prats des de la humil pagesia a la força de la raó, ni que sigui havent de recórrer a la violència. [Andreu Sotorra, 10 setembre 2007]
Primer amor cítric
Eulàlia Canal. Un petó de mandarina. Il.lustracions de Sara Ruano. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2006. A partir 10 anys.
Aquesta novel.la té diverses virtuts. Una de les més destacables és que la seva autora, Eulàlia Canal (Granollers, 1963), no es reprimeix a utilitzar el recurs de la prosa poètica i no permet que l'anècdota de la seva història sigui més important que la forma. Potser això mateix és el que va fer que el jurat de l'últim Premi Barcanova la situés en primer lloc. I cal remarcar-ho perquè, en l'àmbit que ens ocupa, no sempre és així.
Malament rai si penséssim que segons quines imatges simbòliques o poètiques no poden ser enteses pels lectors als quals va adreçada la novel.la 'Un petó de mandarina'. Caure en aquesta trampa ha portat a tenir en la bibliografia dels últims anys una colla de relats sense suc ni bruc que potser sí que compleixen la quota exigible des de l'àrea comercial però no la literària.
A 'Un petó de mandarina', el primer amor entre infants té regust cítric, agredolç, vaja, i no només pel títol. El protagonista no sap com fer arribar els seus sentiments a una nouvinguda de l'escola, que ell veu entre núvols de màgia i un cert enlluernament. Gràcies a aquesta senzilla trama —d'altra banda tan pròpia de la novel.la rosa—, l'autora va desdibuixant una relació entre els companys de classe i va descobrint què hi ha darrere de la petita enamorada, que és una refugiada d'una guerra sense definir, amb la por de tenir el pare al front.
Les altres virtuts del relat són el procés de superació del protagonista des de la timidesa a la seguretat pel que es vol obtenir. I també la capacitat innata de lideratge, més per mèrits propis que no pas per fatxenderia. El llenguatge utilitzat ajuda a enriquir el contingut de fons. I és precisament gràcies a aquest llenguatge que la il.lustradora Sara Ruano s'ha centrat en una sèrie de làmines que representen, en diversos primers plans, els personatges principals.
La característica de cada làmina és que farceix amb una mena de trencadís gaudinià cadascuna de les imatges, cosa que els dóna una pàtina entre irreal, fantasiosa i fins i tot de retrat de tela clàssica. De fet, la il.lustradora interpreta així, en imatges, els tres pilars que aguanten el cos de la novel.la, aconseguint una feliç conjunció entre text i il.lustracions. [Andreu Sotorra, 24 maig 2007]
Qüestió de mides
Salvador Comelles. El pirata i la princesa. Il.lustracions de Francesc Rovira. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2007. A partir 6 anys.
La trama d'aquest conte, que es pot qualificar de deliciós, presenta diverses situacions amb pinzellades còmiques i té un desenvolupament àgil i ben encadenat. Comença com una aventura de pirates en alta mar; se centra en una història d'amor, en el marc d'un fet quotidià: un bany amb joguines, animades per la imaginació de l'autor.
El conte arrenca com ho fa l'obra teatral 'Mar i Cel', d'Àngel Guimerà, amb el capità dels pirates que s'enamora de la princesa segrestada. Quan en el viatge troben una illa de color rosa que resulta ser un sabó i després uns aneguets de plàstic, el lector reconeix l'aclucada d'ull i s'adona que el mar ple de perills dels pirates és la banyera. Després d'un temps de separació, es retroben en un circuit de Fòrmula 1, a l'habitació del propietari de les joguines i, a partir d'aleshores, els destins dels dos protagonistes correran paral.lels.
Tret de la il.lustració de la portada, les interiors no són gens tòpiques i reflecteixen vivesa. Francesc Rovira interpreta els personatges posant èmfasi en l'expressivitat. A més, l'il.lustrador mostra en aquest llibre la seva força creant espais i sensacions. Vegeu, si no, com el lector o lectora també sent l'olor de rosa que sent el pirata quan olora la pastilla de sabó (pàg. 19). I com aconsegueix les proporcions, en consonància, del tros de sabó a la bodega del vaixell, de la pàgina següent. O l'emoció que desperta en el capità la presonera adormida.
Un conte que permet ser ampliat i modificat a la banyera de cada lector. [Lena Paüls, 21 juliol 2007]
Canviar el videojoc per la imaginació
Sebastià Sorribas. En Luka i la Maria al País Vermell. Il.lustracions de Mireia Coll. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2006. A partir 8 anys.
La discreció amb què Sebastià Sorribas (Barcelona, 1928) ha passat per la galàxia de la literatura infantil és el que, a hores d'ara, quan es commemoren els 40 anys de la primera edició de 'El zoo d'en Pitus', l'autor es trobi entre el desbordament i la sorpresa. Fa l'efecte que ha assumit amb resignació els seus més de tres-cents mil exemplars d''El zoo d'en Pitus', i fins i tot la versió cinematogràfica. Perquè, com passa sovint, una obra sepulta les altres i un autor es converteix en l'autor d'una obra determinada.
Sebastià Sorribas, entre el 1966 i el 1987, va publicar una desena de llibres entre els quals 'Viatge al país dels lacets', convertit també ara en una adaptació televisiva, i diversos manuals de text i divulgació històrica que responen a l'ofici de mestre que Sorribas va exercir i a la seva especialitat en Història.
Però una "avaria" a l'esquena li havia impedit en els últims tretze anys que escrivís. El silenci de Sorribas, doncs, va ajudar a mantenir-lo en un pla encara més discret. Però com si el lubricant "6x1" li hagués fet efecte, ara hi ha tornat amb la mateixa empenta que quan va començar. El resultat és 'En Luka i la Maria al País Vermell'. Dos protagonistes de vuit anys que s'avorreixen recorren a l'avi perquè els estimuli amb la seva imaginació a superar un joc de tres enigmes.
En certa manera, Sorribas ha canviat el videojoc del segle XXI per la imaginació de l'avi. I la dèria davant de la pantalleta per l'enginy en un viatge fantàstic a un país —ressona el món del mag d'Oz, de L. Frank Baun— on tot és vermell i on cal afinar bé la picaresca per sortir-se'n sense prendre mal.
Que els personatges de Sorribas pensin i actuïn ja és un fet en la venerable novel.la 'El zoo d'en Pitus'. I aquí, quaranta anys després, es repeteix la mateixa opció, amb un estil que no s'encanta gens en fets innecessaris i que accelera el ritme.
'En Luka i la Maria al País Vermell' marca un retorn de Sorribas, sota l'ombra d''El zoo d'en Pitus'. En quaranta anys, s'han publicat milers de llibres per a infants. El mèrit de Sebastià Sorribas és que retorna des de la seva discreció com si no hagués passat res. I és precisament això el que el fa reaparèixer com un autor novell, al marge de l'última moda. [Andreu Sotorra, 5 juliol 2006]
Simfonia naturista amb guitarra i guitarrista
Marina Artiga. Qui sap res del guitarrista? Il.lustracions de Pedro Rodríguez. Col.lecció Antaviana Nova. Editorial Barcanova. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.
Fa la impressió que la generació dels anys seixanta, que hi va tenir accés educatiu, és de les últimes que va ser a temps d'estimar el seu patrimoni cultural. És la generació que avui pot parlar de Josep Maria de Sagarra, Joan Salvat Papasseit, Joan Vinyoli o fins i tot Alexandre Galí sense que tingui la sensació que està fora de joc. És el cas de Marina Artiga (Reus, 1966). La seva relació amb la literatura ha estat a través de fer primer de contacontes, d'escriure'n per a infants i també per a adults i, ara, de publicar el que es pot considerar la seva primera novel.la.
Cal advertir d'entrada que, malgrat que s'adreça als lectors joves i que té protagonistes joves, la novel.la no recorre a l'acció que sembla que demani aquest potencial sector lector. En canvi, fa ús d'un llenguatge polit i un estil intimista on tenen més importància les sensacions, les olors, l'atmosfera i les actituds davant del paisatge que no pas les inquietuds que aparentment neguitegen la franja adolescent a qui s'adreça.
Això, és clar, és el que li permet reflectir un ambient de comunitat rural on els galifardeus estudien autònomament amb els pares i on el temps transcorre amb placidesa i lentitud. I aquest mateix ambient és el que fa que l'arribada d'un músic a una de les cases del poble sigui l'atracció i la curiositat dels joves, però també el punt de partida del que després pot acabar sent la seva vocació: la música.
L'autora combina un món de ficció —que té pinta de ser força real i viscut— i un fet popular que relaciona Toti Soler —l'autèntic— com a protagonista del que mou els personatges de ficció a investigar, conèixer i aprendre del músic. És en aquest context on tenen cabuda fragments de textos de Sagarra o de poemes de Salvat-Papasseit i on es parla de la Nova Cançó i d'alguns aspectes de la música, sense complexos, i tot endolcit amb una simfonia de natura on cada arbre, cada arbust i cada racó paisatgístic té encara el seu nom. Una primera novel.la que hauria d'obrir una capsa literària que sens dubte amaga més sensacions, el nom de les quals, en aquest cas, sí que fa la cosa. [Andreu Sotorra, 14 juny 2006]
Un arquer amb vocació d'escriptor
Maria Carme Roca. Akanuu, l'arquer persa. Il.lustracions de Javier Andrada. Col.lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2005. A partir 10 anys.
A l'Imperi Persa, el segle VI aC, les coses anaven tan maldades com ara van en qualsevol indret. És a dir, que els qui tenien la possibilitat d'esgarrapar el poder es feien la traveta per veure qui es mantenia més temps en el tron. Un tal rei Cambises va morir sense hereus directes. Aquell qui tenia un cavall que a l'alba renillés primer, seria nomenat rei. És clar que hi ha moltes maneres de fer trampa. Sigui com sigui, un tal Darios, conegut després com a Rei de Reis, es fa amb el tron. I es converteix en un dels pioners de les construccions monumentals —els arquitectes no saben prou bé el que li deuen!— i l'artífex d'un dels imperis més extensos.
En aquest període, Maria Carme Roca (Barcelona, 1955) situa la novel.la 'Akanuu, l'arquer persa', últim Premi Barcanova. Akanuu és el protagonista d'una història d'amor guanyat a pols i de mentides de bona fe. Amor a pols i a base d'un braç trencat, cosa que és fatal per a un arquer que és considerat el millor de tot Pèrsia. Però, com en tants casos de dèria literària, les desgràcies sovint obren una porta. I Akanuu, que viu els embolics del poder i que s'hi troba al mig per fidelitat a dues bandes, acaba aconseguint el seu amor i convertint-se en Alanís, un escriptor del seu temps.
La novel.la es densifica per la relació amb el període històric. Això fa que, al voltant dels principals protagonistes, pul.lulin una colla de personatges secundaris que, pels seus noms de l'antiguitat, no són fàcils de mantenir en la ment del lector.
Per anivellar-ho, l'autora estableix un relat que no abandona el conflicte principal. Que va i torna sempre a l'eix central, de la mà dels dos joves protagonistes. I que no s'aparta del seu objectiu: l'imperi i la cultura perses, fins i tot amb la transcripció íntegra d'un conte popular persa.
Fa l'efecte que la novel.la hagi estat escrita sota la passió per una cultura mítica, cosa que s'entén, si tenim en compte que una de les dedicacions de l'autora ha estat la Història. Diguem, doncs, que aquí hi ha deixat, a meitats, la seva vena històrica i la seva vena literària. Saber-les conjugar és la clau. I fer-ne atractives les dues propostes, el mèrit. [Andreu Sotorra, 25 gener 2006]
«L'autor Santi Baró explica la història d'una adolescent romanesa assetjada per una xarxa de prostitució mundial. Premi Barcanova de Literatura.»
«Maria Espluga és autora tant del text com les il·lustracions d'aquest relat d'un personatge entre realista i fantàstic guanyador del premi Barcanova.»
«Albert Alforcea recull una sèrie de personatges fantàstics de Catalunya amb una guia on trobar-los i quins són els seus orígens. Àlbum il·lustrat amb text del mateix autor.»
«Carles Sala i Vila explica la història d'una granja esbojarrada per culpa de les ventades que ho capgira tot.»
«El protagonista vol ser veterinari com el seu oncle. Un estiu, un pagès els porta un xoriguer ferit, però les circumstàncies fan que de la ciència es passi a la lírica.»
«Josep Sampere crea una atmosfera de misteri en un edifici de més de trenta plantes on passen fets inexplicables relacionats amb l'ascensor. Premi Barcanova juvenil 2008.»
«Josep M. Morreres relata un viatge al cor d'Àfrica que transforma el que havia de ser un safari fotogràfic en una experiència dolorosa per a la protagonista, una jove inconformista i reivindicativa que, a més, té una relació complicada amb els pares.»
«Jordi Lopesino, divulgador de l'astronomia en mitjans de comunicació, convida els lectors a viure el Montseny amb ulls curiosos per descobrir-ne la mitologia i la toponímia més amagada. Dones d'aigua, nans, malediccions, camins perduts, amors, enveges, amistat i natura es barregen en una trama de gènere fantàstic.»
«Gemma Pasqual va guanyar el premi Barcanova juvenil amb una novel.la sobre la realitat d'una nena que vol ser ballarina a Bagdad.»
«La periodista Hermínia Masana debuta amb la novel·la d'un noi anglès que s'enfronta a un problema familiar i va a l'Iraq per resoldre'l. Un altre noi, iraquià, sobreviu com pot en un país trencat per la guerra. Els dos es troben i la relació que s'estableix obre una escletxa a l'entesa sense violència de dues cultures diferents. Il·lustracions de Fernando Martínez.»
«¿Es pot combatre un bruixot amb sabons? L'autor Carles Sala diu que sí, sempre que els sabons tinguin la denominació d'origen d'una bruixa experta en el gènere. Rius pudents i bèsties misterioses. Noms de fonts que fan pessigolles per riure. Premi Barcanova infantil.»
« El cantautor Miquel Pujadó ha fet un parell d'incursions en l'ambit literari per a joves. Un amb el contes del premi Lola Anglada. I un altre amb aquesta novel.la sobre un professor de matemàtiques sense sentit de l'humor que pateix una espectacular transformació gràcies als poders especials d'un alumne. Aventura i misteri.»
«Estoig que amaga un espectacular teatrí de cartró de dos pams quadrats, desplegable, amb dotze personatges i catorze decorats dibuixats per Montserrat Janer per representar les adaptacions d'obres fetes per Lluís Montràs de 'La Caputxeta Vermella' i 'Hansel i Gretel'. Inspirat en els antics teatres de joguina.»
«Antologia a cura de Teresa Duran, en edició de luxe il.lustrada que recull històries sobre personatges clàssics, moderns i contemporanis, contes populars i tradicionals, extrets en molts casos del folklore universal. Poemes, conjurs, receptes i dades curioses que s'endinsen en la història dels contes de fades i bruixes de diferents cultures. En castellà.»
«L'autor Enric Larreula ha d'haver escorcollat a fons arxius i documentació que, finalment, li han permès endinsar-se en la societat del segle XVI i ha elaborat la novel.la 'El Sensenom', de rerefons històric, tintada de la corresponent dosi de ficció gràcies al seu personatge inventat, però que posa l'èmfasi en l'evolució del seu heroi.»
«L'autor Enric Larreula ha destil.lat a 'La transformació' tot un reguitzell de personatges que, juntament als episodis històrics i les referències geogràfiques i toponímiques, conformen un fresc tractat, d'una banda, amb ferm domini literari i, per l'altra, amb un evident interès per no obviar cap detall que alteri el rigor històric. .»
«Aquest conte de Salvador Comelles, il.lustrat per Francesc Rovira, arrenca com ho fa l'obra teatral 'Mar i Cel', d'Àngel Guimerà, amb el capità dels pirates que s'enamora de la princesa segrestada. Quan en el viatge troben una illa de color rosa que resulta ser un sabó i després uns aneguets de plàstic, el lector reconeix l'aclucada d'ull i s'adona que el mar ple de perills dels pirates és la banyera.»
«L'autor Enric Larreula relata la història de l'expedició anglesa del vaixell Bear, que l'any 1884, sota el comandament del capità Schley, va intentar explorar el nord de Grenlàndia i trobar un camí per acostar-se al Nord. A causa d'una tempesta, el vaixell queda encastat entre el gel.»
«Un canvi de poble i d'escola provoca que el protagonista d'aquesta novel.la de Laura Baix fugi de casa. En la fugida, coneix dos gats encantats per la malvada bruixa Pallufa, convertits en nimfa i drac d'aigua. Plegats viuen una aventura que els porta a l'Illa dels Amagats a la recerca de la bruixa que fa el cas.»
«Un diari íntim pot ser també un adéu. Una parella viu aquesta situació. Ella li regala el diari. Ell hi veu una amistat sincera i la confiança d'entendre-hi el patiment de la seva amiga. Rellegit uns anys més tard, li serveix per a la redacció d'un treball literari dels seus estudis de filologia. Novel.la autobiogràfica, narrativa, periodística, dramàtica, poètica, epistolar... I la manera de fer costat a una noia jove que pateix una malaltia massa comuna entre noies de la seva edat.»
«Què se'n pot pensar d'un avi que es posa les sabatilles d'estar per casa, es lliga una manteta al coll i es tapa la calba amb una gorra al restaurant El Palau del Tiberi, amb un xoricet vermell dibuixat? L'avi de la Martina té uns poders que li permeten viatjar en el temps fins a la Grècia clàssica i conèixer allí els protagonistes dels grans mites. Novel.la a sis mans de Bet Solé, Eulàlia Carrillo i Laia Perearnau, que, a més, van ser guionistes del club Súper 3 de la televisió catalana.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
