 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
Remar a contracorrentHermann Schulz. Riu avall. Traducció de Xavier Hernàndez. Col.lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2006. A partir 14 anys. Riu avall i amb canoa. En aquesta trajectòria de cinc dies, el protagonista de la novel.la de Hermann Schulz (Tanzània, 1938), fa un recorregut per la selva africana per intentar que la seva filla petita, malalta, trobi el remei que necessita en un hospital del món, diguem-ne, civilitzat. Ganse, un missioner alemany, fa set anys que viu a l'Àfrica i, després de deixar-ho tot enrere, només es veu forçat a fer novament el camí riu avall, com diu el títol de la novel.la, empès per salvar la seva filla. El recorregut és, de fet, l'autèntic protagonista de la novel.la d'aquest autor que va néixer a Tanzània, però es va educar a Alemanya, on va treballar molts anys de llibreter. És a través del paisatge africà que recorre, de la gent que hi troba, com es va perfilant tot un món amb les seves virtuts i les seves mancances, però també amb la seva capacitat de solidaritat i de creences que fan de la novel.la un fresc entre el l'art del curandero i la ciència. La fe mou muntanyes. Aquest podria ser el lema del món interior de 'Riu avall'. La ciència remou les muntanyes i hi obre camins. Aquest podria ser l'altre lema, el del món exterior abocat al progrés. El relat de Schulz es basa en fets reals, però amanits amb una bona dosi de ficció. És ell mateix qui ho aclareix en un breu epíleg. Tot i així es respira una certa nostàlgia de la primera infantesa del mateix autor a Tanzània i el rastreig d'una sèrie de vells records que porten al període colonial, amb les pugnes entre anglesos i alemanys i la feblesa dels nadius. Novel.la on no predomina la gran aventura en un món inhòspit sinó la visió més positiva de cada racó africà que descriu. Si el riu sempre ha estat símbol iniciàtic, en aquest cas, es transforma en el símbol de la recuperació d'un passat del protagonista i d'un lligam de futur estret amb la seva filla petita. Hermann Schulz ha estat un viatger que ha trepitjat el Pròxim Orient i l'Amèrica Llatina, a més de l'Àfrica. Alguns dels seus llibres reflecteixen part d'aquests viatges. Els japonesos van premiar la novel.la 'Riu avall', traduïda ara al català. [Andreu Sotorra, 22 març 2007]
Conèixer per comprendreFlorence Cadier. Qui és la Núria? Il.lustracions d'Stéphane Girel. Col.lecció Ala Delta. Sèrie roja. Editorial Baula. Barcelona, 2007. A partir 5 anys. ¿Qui és la Núria d'aquesta història? Pel que ens relata en la seva pròpia veu, sabem que és una nena afectuosa, que té un germà i una germana i uns bons pares que es preocupen per ella. És una nena a qui li agrada anar a la seva escola. A vegades, però, es posa trista perquè li agradaria llegir com la seva germana, que, tot i ser més petita que ella, ja en sap. També li agradaria fer altres coses, com per exemple, anar a l'escola amb els seus germans. La Núria s'adona que la gent es gira a mirar-la quan va pel carrer. Sap que és una nena diferent. Els grans, d'aquesta diferència, en diuen síndrome de Down. Des de la mirada realista i tendra de la Núria, coneixem el germà, que s'avergonyeix d'ella quan està amb els seus amics. Per contra, la seva germana s'enfronta a les seves amigues i posa en evidència que són ignorants, quan se'n riuen. El relat en primera persona permet reflectir els sentiments de la protagonista i transcriure les converses que els altres tenen davant d'ella, com si no hi fos. I, també, les que escolta d'amagat. En el procés d'integració a l'escola reglada, la Núria, en una sortida al centre hípic, avantatja els altres alumnes muntant en poni. Triomfa perquè els altres tenen dificultats a pujar i a mantenir-s'hi, en canvi, ella ja n'havia après a la seva escola. A partir d'aquell dia ja no se sent rebutjada. La vida de la Núria en l'entorn escolar normalitzat és tan important per a ella com per als altres companys. Conviure i créixer plegats els farà adonar que les limitacions se superen —cadascú al seu ritme— amb l'aprenentatge. Unes il.lustracions sedants propicien que el lector concreti visualment la lectura d'aquest text potent. Defineixen la imatge i les situacions que viu la protagonista des de fora, aportant-hi matisos de contrast. [Lena Paüls, 30 agost 2007] Totó és RodariGianni Rodari. Qui sóc jo? Traducció de Cinta Massip. Il.lustracions de Miguel Tanco. Col.lecció Ala Delta. Baula. Barcelona, 2007. A partir 5 anys. És coneguda de Gianni Rodari, escriptor i pedagog, la seva metodologia que consisteix a potenciar l'esperit investigador en els infants. En aquest relat de tipus acumulatiu, trobem el petit Totó que inicia el camí de recerca de la pròpia identitat. Però no li resulta fàcil esbrinar qui és, ja que la resposta és diferent segons a qui ho pregunti. En un sol dia ha descobert que és una col.lecció de persones: fill, germà, cosí, alumne, vianant, passatger, telespectador, ciclista, ciutadà, client, lector... L'endemà, just començar el dia, ja sap que que és una altra cosa: dormilega! Es lleva de seguida, perquè vol ser moltes coses més. Un llibre la lectura del qual dóna idees comunicatives d'aplicació pràctica en la quotidianitat dels infants. El relat, molt ben editat, es completa amb unes il.lustracions de personatges caricaturescos. Mostren l'alegria del protagonista cada vegada que coneix nous aspectes d'ell mateix que afavoreixen la seva autoestima. [Lena Paüls, 23 juliol 2007]
Pedres, clàssics i iogurts grecsAnne Vantal. Estimada Theo. Traducció d'Elena Martín. Il.lustracions de Gabriel Hernàndez. Col.lecció Ala Delta. Edicions Baula. Barcelona, 2005. A partir 10 anys. Es podria dir que l'autora d'aquesta novel.la breu vol que el lector entri en el món del classicisme grec per mitjà d'un personatge jove, contemporani, amb una vida estàndard. Pares separats, amigues del pare, trencaments i relacions que deixen empremta. L'argument, doncs, no és el més remarcable. El que interessa és com ho tracta. De la mateixa manera que hi ha pel.lícules amb una gran maquinària escenogràfica i d'efectes al darrere que acaben no explicant res i n'hi ha d'altres que amb un parell de personatges en tenen prou per explicar una vida sencera, en novel.les com aquesta d'Anne Vantal (París, 1954) passa el mateix. Comparar 'Estimada Theo' (64 pàgines justes amb cos de lletra agraït) amb qualsevol dels novel.lots de gènere fantàstic actuals (700 pàgines amb cos de lletra diminut) seria un disbarat. En canvi, el lector en pot sortir més satisfet i tocat, després de la lectura de la novel.la breu que no pas de la quilomètrica. No és qüestió de gustos. És qüestió de mà d'obra. I la d'Anne Vantal ratlla el minimalisme perquè no s'entreté gaire en les descripcions físiques dels seus pocs personatges, ni en les descripcions ambientals. El seu personatge parla en primera persona quan s'ha fet major d'edat, té divuit anys, i recorda una de les poques amigues del seu pare separat, que va conèixer quan era petita. El que vol l'autora, doncs, és crear una complicitat amb el lector perquè entengui com es fan perennes segons quines relacions i com se n'obliden d'altres només d'una bufada. Com que l'autora sembla que té una feblesa pel món antic, la relació de l'argument contemporani amb Grècia li permet acostar també el lector a unes subtils referències de la cultura clàssica, fins al punt que la seva heroïna, per influència de l'amiga del pare, acaba estudiant grec. L'estil de l'autora és, a més de minimalista, net i concís. Fuig de retòriques innecessàries. I s'adreça clarament a lectors preadolescents, amb iogurt inclòs, des d'una òptica de maduresa adulta que ells mateixos agrairan, tips de tanta comèdia literària feta de farinetes. [Andreu Sotorra, 15 febrer 2006] La febre d'or japonesaMichel Girin. La sirena dels ulls daurats. Traducció de Pau-Joan Hernàndez. Col.lecció La Llum del Far. Editorial Baula. Barcelona, 2005. A partir 12 anys. Aquesta és una altra de les novel.les de l'autor Michel Girin (París, 1947) que relaten, a partir de la seva experiència viatgera i científica, situacions extremes que tenen sempre com a protagonistes adolescents de diverses cultures. Se'n coneixen, fins ara, dues novel.les, comentades aquí, 'La presonera del mag' (29.04.05) i 'L'illa de les tortuges' (05.05.05). I com que el catàleg de l'autor no s'ha esgotat, és d'esperar que aquesta no sigui l'última. Aquesta vegada el tema és la història en una petita illa del mar del Japó, on l'explotació en unes mines per la febre de l'or desvela el cas de japoneses preadolescents, que hi treballen, sisplau per força, d'aiguaderes. L'ambient és sòrdid, propi de dos-cents anys enrere. Michel Girin té l'avantatge que tot i situar les seves novel.les en èpoques passades, això és gairrebé secundari o imperceptible perquè allò que li interessa són les circumstàncies personals dels protagonistes i els que els envolten. Rumiko és la jove protagonista de 'La sirena dels ulls daurats (La sirène aux yeux d'or)', una aiguadera explotada a les mines i que, amb l'ajut d'uns miners rebels, sortirà, bussejant, per una de les úniques vies que porten a l'exterior, barrada amb una reixa que només el cos d'una petita japonesa pot burlar, lliscant entre els barrots. El preu de la llibertat és fer, a l'exterior, que, amb el pagament en pols d'or, uns còmplices esmolin els barrots perquè altres miners, gent de mala vida, puguin fugir. Només aquest planteig d'aventura ja seria suficient per crear una trama heroica. Però l'autor la fa servir com a excusa per entrar en el món de Rumiko i per afegir-hi el d'un grumet d'un vaixell pirata, amb l'oportunitat de bastir el desenllaç amb una història d'amor novell. Midhel Girin manté el seu estil net i un discurs coherent, que defuig la ingenuïtat i rebutja la concessió carrinclona. Fa l'efecte que sigui un autor que pot ser llegit pels joves amb la certesa que no només aquests creixeran amb ell sinó que els adults que també el llegeixin s'hi sentiran identificats. Una fórmula, no secreta, però sí escassa. [Andreu Sotorra, 8 febrer 2006] Els suburbis de ParísBrigitte Smadja. Salvem en Saïd. Traducció de Jordi Vidal. Il.lustracions de Tha. Col.lecció Ala Delta. Edicions Baula. Barcelona, 2005. A partir 10 anys. Qualsevol altre autor hauria convertit aquesta novel.la en un simple retrat d'alguns dels barris d'immigrants de París. Però Brigitte Smadja (Tunísia, 1955) en fa un fresc que reflecteix l'atmosfera dels joves de l'institut Camille-Claudel i l'ambient que els envolta. I ho fa molt abans de les recents revoltes juvenils. Objectiu difícil, però que l'autora aconsegueix amb una pulcritud exquisida fins al punt que, d'un argument amb rerefons de violència, en surt un alè gairebé poètic. Brigitte Smadja viu a França des de que tenia 8 anys. La seva educació francesa i el seu origen tunisià són una combinació idònia perquè no caigui en el pamflet a l'hora de fer la seva mirada sobre les noves generacions de francesos —podríem dir d'europeus— que creixen i s'eduquen entre l'espasa i la paret. L'espasa del passat tradicional i la paret del futur modern que els espera. Professora d'institut i també autora d'una trentena de relats, Brigitte Smadja coneix bé, segurament, el que es viu en els lycées dels suburbis parisencs. I el fet que el sistema educatiu francès faci el canvi de l'escola a institut als 10 anys li permet jugar amb personatges preadolescents en contacte amb adolescents. El petit Saïd li serveix per donar relleu a aquest salt entre escola i institut en un ambient, si no difícil, sí que poc favorable. L'estil narratiu de l'autora, concís i net, es fragmenta en dotze capítols, dotze mesos, d'octubre a setembre. Capitols que concentren en la seva brevetat la intensitat del que Saïd viu: la fugida de la germana de casa, per lliurar-se de la llei islàmica; les pressions dels més grans per acceptar xantatges; les batalles entre grups; les amenaces que cauen sobre el seu germà... I tot plegat, amb una anada des dels suburbis al París més cèntric, amb pessigades culturals que van des de Camille Claudel a Van Gogh, des del Musée d'Orsay a la Place des Vosgues, des de Schumann a Carlemany. Supervivència per ser com els altres. Algèria sempre de fons. Una novel.la, doncs, molt francesa. L'autora va rebre per Salvem en Saïd (Il faut sauver Saïd) el premi Sorcières. [Andreu Sotorra, 30 novembre 2005] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
