Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Edicions Baula

«La bella Rébecca»


Rébecca Dautremer. «El poble dorment».Traducció del francès («Le bois dormait») de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de l'autora. Pàgines: 64. Col·lecció Singular. Editorial Baula, Barcelona, 2017. A partir de 5 anys.

Aquest és potser l'àlbum de la dibuixant Rébecca Dautremer més surrealista. S'inspira, o almenys això es desprèn fins i tot del títol original, en el conte «La bella dorment», que abans que el recuperés de la veu popular Charles Perrault, el 1679, es deia «La Belle au bois dormant», és a dir: «La bella dorment del bosc» o «La bella del bosc dorment». També la mateixa Rébecca Dautremer hi torna perquè el títol francès de la publicació a l'Editorial Sarbacane (2016) és «Le Bois dormait». L'opció catalana ha estat més atrevida i ho ha deixat en «El poble dorment», qui sap si per influència del letàrgic procés d'independència. Sigui com sigui, les làmines respiren fusta, bosc, placidesa i somni centenari.

L'àlbum està estructurat com si en fossin dos. M'explico: les grans làmines parells (esquerra) són absolutament blanques, només amb dues petites figures de dos personatges que guien el lector per tot el recorregut de l'àlbum, que té un text mínim, gairebé imperceptible. Podria ser que un dels dos personatges fos un príncep, i és així com tornem al conte de fades popular de segles enrere. Les làmines senars (dreta) son les que mostren cadascuna de les escenes que s'imagina l'autora, amb altres personatges misteriosos, tots tocats pel mal de la son.

«Ja hem arribat. Vine, mira. I escolta bé perquè aquí no hi ha gaires sorolls. Només la pols que mou el vent, però això gairebé no fa remor», diuen els dos petits personatges. Amb frases com aquestes, l'autora convida el lector a passejar també silentment per l'àlbum. I és que les làmines parells, les grans làmines que reflecteixen l'estil inconfusible de l'autora, mostren aquesta serenor.

Hi descobrim una gran papallona; un conill difuminat entre la pols; uns arbres que s'enfilen cap al cel i un cavaller minúscul, genet del Més Enllà, enmig del camí; novament el cavaller, ara en primer pla, demoníac... I, de cop, trencant el bosc màgic, dues criatures en un parc infantil, adormits; una pagesa també adormida que tragina un feix de canyes; una banda femenina de músiques amb els caps damunt els instruments; una mà inquietant que penja d'una finestra; una ciclista ajagaguda en un racó amb la bicicleta al damunt; una escombriaire repenjada a l'escombra i un vol de fulles vermelles aturades; un parell de lluitadors antics que s'han quedat abraçats en el seu son; els comensals d'un restaurant adormits damunt la taula; un viatger amb cotxe antic estirat sobre el camí amb l'equipatge escampat al seu costat; una estació de tren amb els viatgers adormits a l'andana i els bancs...

Tots porten cents anys llargs dormint, ens desvelen els enigmàtica personatges. ¿Es tracta d'un sortilegi...? ¿Es tracta d'un malefici...? ¿Només fent un clic amb els dits... es van adormir i potser es tornarien a despertar? ¿Com s'atura un malefici així, es diuen els dos personatges?

Doncs, de la mateixa manera com s'aturava en el vell conte: amb un petó. ¿Hi ha la princesa en aquesta història de Rébecca Dautremer? Potser no l'és, però ho sembla, ajaguda a terra, dormint entre flors. I un primer pla del seu rostre assalta el lector... I hi ha de seguida una làmina blanca amb l'esbós, aquesta vegada engrandit, del que podria ser el príncep... ¿Qui l'ha dibuixat...? I quan ja és a la làmina de colors... ¿què pensa fer? Doncs, segurament que complir amb la tradició i anar a despertar la princesa o despertar tots els personatges que hem vist en el recorregut. Però això, per a Rébecca Dautremer, segurament, ja seria un altre àlbum.

Rébecca Dautremer (Gap, Alts Alps, França, 1971) va iniciar la seva activitat en el camp de la fotografia i el disseny, que va cursar a l'École Nationale Supérieure des Arts Décoratifs de París fins al 1995. Va començar a treballar per l'Editorial Gautier-Languereau amb les primeres il·lustracions. Els àlbums de l'autora, després de vint anys, han traspassat el registre de la il·lustració per a infants i joves i són apreciats per tota mena de lectors sense fronteres d'edat, molts dels quals en són devots col·leccionistes, sobretot a partir del seu treball «Princesses, oubliées ou inconnues», amb text de Pierre Lechermeier (Gautier-Languereau, 2004), publicat també en catala per Baula «Princeses oblidades o desconegudes» (2010), que ha fet un seguiment de l'obra de l'autora des d'aleshores. [Andreu Sotorra, 10 abril 2017]

Enllaços d'interès:

Vídeo que mostra el procés de creació d'un dels seus àlbums més celebrats, publicats també per l'Editorial Baula, en català, «Alícia al País de les Meravelles» (4 minuts): https://youtu.be/1NYXAePq980

Entrevista a Rébecca Dautremer enregistrada el 2010 parlant dels seus treballs i de la il·lustració en general: https://youtu.be/PVAhxjv9irw


«Bons o mals hàbits»


Julian Gough. «Un conill menut i saberut». Traducció de Marta Salvadó. Il·lustracions de Jim Field. Col·lecció Óssa i Conill. Editorial Baula, Barcelona, 2016. A partir de 6 anys.

És ben sabut que l’amic del meu amic és el meu amic i l’enemic del meu amic és el meu enemic. I d’aquesta sentència neixen grans amistats, a vegades interessades, a vegades perquè la unió fa la força, i també es congrien grans enemistats, a vegades per culpa de tercers.

La sèrie anglesa «Óssa i conill», de l’escriptor Julian Gough (Londres, 1966) i l’il·lustrador Jim Field (Farnborough, Regne Unit) tracta sobre l’amistat en aquest primer lliurament, «Un conill menut i saberut» (de títol original «Rabbit’s bad Habits») —la història següent en versió catalana es titularà «Un pesat al terrat» (de títol original «The Pest in the Nest»)— i s’ambienta al bosc i en època hivernal, quan la neu convida a fer ninots amb ulls de pinya i llavis de branquilló i també espavila els habitants del lloc a esquivar les allaus que posen en perill la vida de tots ells.

L’il·lustrador de la sèrie s’ha especialitzat en la seva obra a personificar el bestiari més típic dels contes en els seus llibres. I una de les bèsties típiques dels contes és l’ós, l’óssa en aquest cas, i també el llop, que apareix de trascantó, quan es vol cruspir el petit conill, una oportunitat perquè l’óssa sacrifiqui la feina artesana del seu ninot de neu i el converteixi en arma, ni que sigui blanca i tova, contra el perseguidor dels ullals.

L’edició de conte, en cartoné, però en dimensions de llibre de lectura, combina el que, en un altre cas, podria ser un àlbum il·lustrat, amb un relat breu per a primers lectors que es lliga fragment a fragment amb cadascuna de les il·lustracions. Del centenar de pàgines que té el petit volum, no n’hi ha cap que no tingui alguna de les il·lustracions, fins al punt que la lectura pot tenir dos nivells: la tradicional del text i la més imaginativa amb el seguiment de les diverses làmines dibuixades.

Com que la història, com he dit, succeeix en ple hivern, el to acolorit de totes les làmines és exclusivament el blavós, gris, marró i fosc —excepció feta de la coberta on respira una mica el color de la pell de l´óssa i la del conill— i també el blanc de la neu i del ninot de neu que en algunes ocasions ocupa una làmina sencera o una làmina doble.

Fa la impressió que les històries de l’«Óssa i Conill» hagin estat escrites i dibuixades a quatre mans perquè tant el text com les làmines il·lustrades no presenten cap desajust de relació amb el relat fins al punt que es diria que l’autor i l’il·lustrador han treballat colze a colze, un mètode que no sempre es produeix amb tanta precisió com es reflecteix aquí.

«Óssa i Conill» és una sèrie de bèsties que, gràcies a la personificació que permet la ficció literària, té aires de faula i també aporta un rerefons de divulgació com en el cas d'aquest primer lliurament: què menja el conill, què menja l’óssa, com viuen l’un i l'altra, com encaren l’hivern cadascú d’ells…

L’autor del text només es permet una llicència literària quan fa dir en un moment donat al llop, en el moment que perd el rastre del conill: «Estic cansat que el dinar em marxi corrent a seixanta quilòmetres per hora», una frase, precisament, que l’autor havia rebutjat i que, segons explica ell mateix en l’entradeta del conte, va haver d’incorporar novament sisplau per força perquè era la frase preferida de la seva filla amb qui el va escriure, llegir, rellegir i reescriure diverses vegades. I és que els primers lectors són sempre els que tenen l'última paraula. [Andreu Sotorra, 12 desembre 2016]

Enllaços d'interès:

Una parella d'óssos del Pirineu passegen i festegen amorosament abans de l'aparellament, en unes imatges del juliol del 2016 [https://youtu.be/-k5jeq6siS4]

Una femella amb tres cadells d'óssos bruns del Pirineu, nascuts l’any 2015, al terme de Lladorre (Pallars Sobirà). La femella té el nom de Caramellita. L'escena és del mes de gener del 2015 quan la família ja hauria d'haver ocupat la seva cova al Parc Natural de l'Alt Pirineu, però les bones temperatures i la falta de neu d'aquell any van retardar la hibernació [https://youtu.be/h9kUA-J-ITU]


«Una metàfora de la pau»


Enric Larreula. «Espurna Blanca». Il·lustracions de Leonardo Rodríguez. Col·lecció Ala Delta. Editorial Baula. Barcelona, 2016. A partir 10 anys.

Enric Larreula (Barcelona, 1941) és un dels autors amb una obra més prolífica que deu arribar, si no em descompto, a més de 80 llibres publicats, tant per a infants com per a joves i també adults. Autor de novel·la i conte, activista cultural i quixot de la llengua des de temps remots, Larreula és també creador de les primeres trapelleries del persoantge de la Bruixa Avorrida, adoptada després per «Les tres bessones» en tots els suports possibles.

Una de les sèries novel·lístiques més extenses d'Enric Larreula ha estat la del personatge «Ala de Corb», una col·lecció èpica inserida en el registre d'aventures, de la qual s'hauria d'enorgullir qualsevol cultura literària, i que no oblida l'humor per arribar a tots els públics. La sèrie es troba publicada també a Baula, iniciada a partir d'una primera novel·la del 1996 i, després, ja en edició especial i en suggerent cartoné, des del 2007 al 2013. Consta de 12 volums, il·lustrats tots per Jordi Vila Delclòs.

Amb Leonardo Rodríguez, il·lustrador nascut a Veneçuela el 1969 i establert a Barcelona, ha publicat ara «Espurna Blanca», una història totalment diferent que l'autor recupera dels seus escrits de fa quaranta anys, inèdita des d'aleshores, i que, per la seva temàtica de fons, té dissortadament una trista actualitat.

«Espurna Blanca» és una al·legoria a favor de la pau. si s'hagués publicat el 2003, quan corrien els aires populars del «No a la guerra», hauria estat titllada de pamfletària. Ara, només pot ser considerada com un toc d'atenció pel remolí que ha agafat la violència i l'amenaça del terrorisme internacional.

I si bé la figura del colom blanc és un símbol que té prou referències culturals, llegendàries i bíbliques, tal com Enric Larreula planteja el seu relat, es converteix en una metàfora poètica sobre les dictadures, les guerres i les lluites populars per combatre els opressors i tornar al poble la llibertat que és seva.

Tot plegat, des de l'òptica de l'únic protagonista, el colom Espurna Blanca, la veu narradora, que veu com en el seu petit món, des del niu on neix i des d'on aprèn a volar de teulada en teulada, viu els canvis que remouen la plaça de l'Ajuntament i observa com l'estàtua que sempre hi havia hagut per honorar un fill predilecte, un mestre i poeta, i on sempre s'hi havien estat els coloms del seu estol, després que un exèrcit d'homes armats ocupés l'Ajuntament i hi pengés una bandera diferent, l'havien canviada per una altra estàtua d'un homenot dalt de cavall amb el sabre enlaire mentre els coloms de la seva colla eren caçats amb enormes xarxes i no se'n sabia res més.

El relat no s'insereix en cap indret geogràfic determinat. Però els lectors sabran molt bé situar-lo en aquell que la memòria els aporti, ja sigui viscut en pròpia pell o viscut per referències documentals i periodístiques. Això fa que «Espurna Blanca» sigui un d'aquells relats —no goso anomenar-lo conte— que té un caràcter universal, que importaríem embadalits si vingués de fora i que, en conseqüència, podria o hauria de tenir una sortida d'exportació si fóssim una cultura i —¿per què no?—, una indústria editorial normalitzada.

L'edició de Baula, que prudentment s'ha situat per a lectors a partir de 10 anys, però que tant pot baixar una mica segons el nivell lector com pujar fins a qualsevol edat, s'enriqueix amb els dibuixos de Leonardo Rodríguez que deixa el lector amb la mel i el traç de color a la boca a partir de la coberta i que continua a l'interior amb blanc i negre tot i que, amb els avantatges que ofereix avui la digitalització, un voldria també veure-les totes exposades en color, ni que fos virtualment. [Andreu Sotorra, 24 abril 2016]


«Beuratge d'amor»


«Tristany i Isolda». Adaptació: Béatrice Fontanel. Traducció: Jordi Comasòlives. Il·lustracions: Aurélia Fronty. Editorial Baula. Barcelona, 2010. Pàgs. 34. Preu: 15'70 €. Lectors a partir de 6 anys

Els primers lectors trobaran en aquest àlbum il·lustrat una excel·lent adaptació de la llegenda de Tristany i Isolda. Podran afegir al seu imaginari una de les històries d'amor apassionat més conegudes de la literatura universal. El cavaller Tristany és nebot i protegit del rei de Cornualla. S'encarrega d'anar a recollir Isolda, la princesa irlandesa que ha de casar-se amb el rei. De tornada, els dos joves, per equivocació, beuen un filtre d'amor que fa que s'enamorin per sempre. Isolda es casa amb el rei però, a causa del beuratge, no pot evitar cometre adulteri amb Tristany. A partir d'aquesta traïció se succeeixen els enganys i els errors, que fan acabar la història en tragèdia. El mite de Tristany i Isolda té el referent en les antigues llegendes celtes. Al segle XII es va propagar pel continent, es va anar modificant a gust de l'època i es va convertir en el mite de l'amor cortès, on el cavaller és el vassall de la seva dama. Molts autors medievals reflecteixen el mite en les seves obres, com ara el trobador Cerverí de Girona (1259-1290?), que va escriure "Lo vers de Tristany"; Bernat Metge (1340?-1413), que esmenta els amants a Lo somni; també en parla el frare franciscà, Francesc Eiximenis (1328?-1409): al llibre Primer de Lo crestià diu que és una lectura inútil i enredaire. Richard Wagner en va fer una òpera; el va pintar Salvador Dalí; s'ha portat al cinema i al teatre. Benvinguda, ara, aquesta acurada adaptació per a infants. [Lena Paüls, 5 gener 2011]


«Topant de cap
en una i altra soca...»


«Joan Maragall». Textos divulgatius: Pep Molist. Il·lustracions: Ignasi Blanch. Col·lecció Vull Conèixer. Fil d'Aram Editors - Editorial Baula. Barcelona, 2010. Pàg. 40. Preu: 15,70 €. A partir 5 anys.

L'Any Maragall commemora els cent cinquanta anys de la naixença i els cent de la mort del poeta. Amb aquest motiu s'han editat diversos reculls de textos de l'autor modernista adreçats a lectors nous.

Baula, per exemple, va publicar per Sant Jordi 'La vaca cega i altres poemes'. I ara n'acaba de publicar tres reculls en diverses col·leccions. A la col·lecció Vull Conèixer, l'àlbum il·lustrat Joan Maragall; a la col·lecció Ala Delta, per a lectors a partir de 10 anys, 'Entre el sol, núvols i vents...' i a la col·lecció La Llum del Far, per a secundària, 'Antologia poètica i altres textos', amb un acurat índex analític i unes propostes didàctiques molt treballades.

Centrem-nos ara, però, en l'àlbum il·lustrat Joan Maragall. Pep Molist ha fet per a Baula una tria de poemes presentada a partir d'un recorregut biogràfic del poeta. Obre l'aplec, una peça símbol: 'El cant de la senyera', poema que, musicat per Lluís Millet, en temps de clandestinitat, tancava els actes culturals. A continuació, introduïts per un relat concís es van enllaçant els poemes que fan referència a la infantesa del poeta al carrer reclostit del barri de la Ribera ('Sol, solet'), als jocs imaginaris d'infant solitari ('Els núvols de Nadal'), a les impressions que li produeix la natura, i que escriu d'amagat en una llibreta, mentre treballa al despatx del seu pare ('Els ametllers'. Full de dietari, 23 gener 1901), a les passejades a la muntanya, essent ja advocat, d'on trauria la matèria per un dels seus poemes més populars ('La vaca cega').

No hi falta el primer poema publicat ('L'oda infinita') —on hi ha el germen de tota la seva producció—, ni l'expressió del sentiment amorós que li arriba als vint-i-sis anys en conèixer una adolescent de catorze anys, Clara Noble ('Diumenge' i 'Jugant'), amb qui es casarà cinc anys després. Maragall ja ha decidit no fer d'advocat i es dedica de ple als articles del Diario de Barcelona on opina sobre el dia a dia i el devenir polític, en ple auge del catalanisme ('Oda a Espanya'). Als quaranta anys, li arriba la consagració amb el llibre 'Visions & Cants', on inclou poemes i on refà la història de personatges llegendaris ('La fi del comte Arnau'). També hi trobem una mostra dels poemes de l'intel·lectual que guia amb l'expressió del seu pensament ('Excelsior'), i del patriota que expressa l'emoció popular per la dansa nacional ('La sardana').

El recull es clou amb 'Cant Espiritual', publicat el 1911, any de la mort del poeta als cinquanta-un anys. Tanca, doncs, la seqüència lògica aquest cant vitalista, aquesta pregària des del dubte de l'existència del més enllà, que trobem reproduïda en tantes esqueles catalanes.

Tot i que la col·lecció Vull Conèixer s'adreça a primers lectors, aquest àlbum no caurà de les mans als de deu anys ni de les dels adults sensibles a les il·lustracions subtils i sensorials que acompanyen com si fossin música de fons dels poemes, a mode d'esbossos de paisatges naturals, d'objectes de l'entorn quotidià del poeta, i de retrats que posen èmfasi en la imatge que ens ha arribat de Maragall. [Lena Paüls, 20 octubre 2010]


Vull conèixer
Miquel Martí i Pol


«Miquel Martí i Pol». Textos divulgatius: Pep Molist. Il·lustracions: Ignasi Blanch. Col·lecció Vull Conèixer. Fil d'Aram Editors - Editorial Baula. Barcelona, 2010. Pàg. 40. Preu: 15,70 €. A partir 5 anys.

Miquel Martí i Pol va néixer el 1929. Era el dia de Sant Josep i va treure el cap en una casa del carrer del Pont, de Roda de Ter. A la façana, s'hi veu gravat un dels seus poemes: "Visc en un poble petit / en un país petit / i, tanmateix, vull que quedi ben clar / que això que escric ho escric per a tothom.../".

Aquest àlbum, il·lustrat delicadament i amb tendència a la figura humana per Ignasi Blanch, recrea les imatges que el poeta va esculpir. I Pep Molist situa el personatge, lligant els poemes més autobiogràfics amb un relat clar i divulgatiu que dóna a conèixer qui era, què feia, quan, com, on i per què escrivia Martí i Pol.

L'àlbum, però, va més enllà perquè és també el retrat d'un temps i d'un paisatge. Il·lustracions, text i poemes es complementen en un recorregut que passa per conèixer el poble, l'home gran que MMP rebateja d'heroi, les estacions de l'any, l'esperança heretada d'avis i pares, l'escola, la fàbrica, l'adolescent Elionor, les primeres lectures, la tubercolosi, l'esclerosi múltiple, la teràpia d'Estimada Marta, les absències, la vellesa, i la mort, el 2003.

Martí i Pol ja va escriure Bon profit!, un recull per a lectors primerencs. Aquest àlbum pòstum convenç que la seva poesia és també, sense retocs, per a lectors sense fronteres, una de les claus del seu clam popular, reforçat, esclar, per les complicitats amb Lluís Llach, sobretot amb Un pont de mar blava. [Andreu Sotorra, 3 setembre 2010]


Viure molt, parlar poc
i tastar dolç


Bernard Friot. «No diré res» («Rien dire»). Traducció de Jordi Vidal. Foto coberta: Jupiterimages. Col·lecció: La Llum del Far. Editorial Baula - Edelvives. Barcelona, 2010. A partir 14 anys. Pàgs. 68. Preu: 9'60 €.

Aquesta nouvelle de Bernard Friot (Saint-Piat, França, 1951) utilitza el recurs del monòleg interior per expressar les sensacions d'un noi, francès de naixement, nét de magribins, amb l'excusa d'unes proves preparatòries per al baccalauréat, el que vindria a ser la temuda i antiga selectivitat d'aquí.

El mateix traductor aclareix què és el que volen dir els francesos quan es refereixen a classes transplantées, una estada de dues o tres setmanes fora de la família i de l'escola, al voltant de la natura o en un indret històric, per combinar classes matinals i tallers de tarda. Res a veure, esclar, amb les disbauxes d'estudiants divulgades pels mitjans de comunicació aquesta mateixa primavera arran de la campanya turística de borratxera encoberta d'esport juvenil dels milers de joves anglesos arribats a Salou.

En les colònies dels estudiants francesos aspirants al bac, s'hi fan, entre altres pràctiques, lectura en veu alta, expressió oral i simulacres d'exàmens. És en una d'aquestes sessions que l'autor basa el relat. El protagonista, Brahim, ha de parlar d'ell mateix davant el grup de classe i el professorat. Escolta alguns dels altres companys, s'emociona amb la buidor de sinceritat que desprèn algun, però es veu incapaç de fer el seu paper quan li toqui el torn.

L'estructura narrativa de la nouvelle pot arribar a fer pensar el lector que Brahim ja s'està adreçant a l'audiència, però de seguida es detecta que, en realitat, s'està explicant ell mateix sobre algunes de les obsessions que el persegueixen. Brahim amaga en el rerefons del seu monòleg interior el llast que arrossega ell i els que, com ell, tot i haver nascut a França —o en qualsevol altre indret fora del seu origen familiar— són eternament titllats d'immigrants o de francesos —digueu catalans, si voleu— d'origen tal o tal altre.

Aquest complex és el que impedeix també a Brahim de sentir-se disposat a obrir-se a la concurrència. Però hi ha dues o tres qüestions més que configuren el relat: una crítica o autocrítica a la cultura i societat francesa en la qual ha crescut, una llança trencada a favor de la distanciada històricament llengua alemanya i una cultura de pastisseria adquirida d'una relació que Brahim va tenir amb un vell pastisser d'una konditorei, un obrador de pastisseria de la ciutat alemanya de Dresden.

El jurat del Premi de Literatura Juvenil de la Televisió Suïssa del cantó de llengua francesa va entendre la intenció de l'escriptor Bernard Friot i li va atorgar el guardó per una novel·la que està anys llum del corrent de moda que teledirigeix el que per a alguns hauria de ser ara mateix la literatura juvenil. Per Bernard Friot, el més important és la llengua i la vida que hi ha darrere de la llengua de cadascú.

En algun moment, el breu relat recorda les cròniques gastronòmiques de Peter Mayle, en el seu recorregut per la Provença. Bernard Friot no arriba a un extrem de precisió i quilometratge com el de Mayle perquè ell es concentra només en la pastisseria gairebé casolana, cosa que li permet fer comparacions amb el pastís alemany anomenat Stollen, un pastís tradicional de Dresden que, segons Friot, sembla un braç de gitano. I parla també del pastís gascó, o del kouign-aman, un pastís bretó amb molta mantega, farina i sucre. O es refereix encara a l'Herrentorte, un pastís de xocolata, o el Käsekuche, pastís de formatge blanc, o al pastís austríac per excel·lència, l'Apfelstrudel, que recomana de trobar a París només a les pastisseries vieneses.

El monòleg interior de No diré res porta totes aquestes olors, aquestes aromes i desperta les llepolies de sempre enregistrades en la nostàlgia. I, com aquell qui no diu res, tastant dolçor, diu molt, mentre el jove Brahim es demostra a ell mateix que podria mantenir un discurs que durés tot el que dura la cremada del ble d'una espelma, una de les normes establertes en els simulacres de les proves orals de l'estada de colònies de preparació del bac i que, sense que ell ho sàpiga, pot interessar del tot els seus companys del grup classe, de la mateixa manera que també pot interessar aquells lectors que busquin alè de vida en la literatura i que siguin capaços de fugir de la pretesa evasió de les soporíferes novel·les de llarga extensió amb éssers fantàstics tallats pel mateix patró i un estol d'ànimes en pena d'ultratomba. [Andreu Sotorra, 1 abril 2010]


Una vaca cega cinematogràfica


Joan Maragall. La vaca cega i altres poemes. Il·lustracions de Subi. Baula - Edelvives, Barcelona, 2010. A partir 7 anys.

La vaca cega és un poema realista molt emotiu per als primers lectors. Vint-i-tres decasíl.labs blancs que aquest àlbum il·lustrat per Subi presenta repartits en sis làmines de dibuixos sedants a doble pàgina en una edició dins de la commemoració de l'Any Maragall.

Les imatges de Subi situen la protagonista en l'ambient plàcid d'un prat gens hostil, conegut, poc tràgic. Un prat que arriba al lector en un contínuum que comença a les guardes del llibre, es reprèn a la pàgina de crèdits i no s'abandona fins al vers final, com si d'una seqüència cinematogràfica es tractés.

Les amables composicions de Subi interpreten el simbolisme de 'La vaca cega' amb nitidesa. Ho fan per la banda de la no fatalitat. La vaca no hi veu, però no és un ésser incapacitat perquè es troba en el seu medi. Quan té set, recorda on és l'abeurador, no pot anar amb les companyes de sempre, però en sent la presència amiga de les esquelles. Com que aquest ésser pertany a l'espai, els plans sempre són panoràmics, tret d'un pla mitjà, el més dramàtic dels versos "Topa de morro en l'esmolada pica / i recula afrontada...", però tot i així, l'animal hi mostra un semblant serè, entenimentat.

La darrera gran il·lustració no posa èmfasi en la cua, ni el banyam clama de cara al cel, com hem vist en tantes il·lustracions seguint al peu de la lletra els versos. Aquí, la impressió que el lector en treu és que la vaca cega ha acceptat els seus límits i que se'n surt prou bé.

El llibre es completa amb un aplec de set poemes, precedits per una glosa de les circumstàncies d'escriptura. Cinc d'aquests poemes tenen la natura com a referent: "La ginesta altra vegada", "L'himne de l'arbre fruiter", "La fageda d'en Jordà", "Sol, solet". I dos tracten d'ambients festius: "La diada de Sant Jordi" i "Els reis". Tots amb la seva il·lustració en la mateixa línia de delicadesa que les dels poema nuclear del llibre. I, encara una nota biogràfica concisa de l'autor. [Lena Paüls, 28 abril 2010]


Dimitri o la llibertat


Joan de Déu Prats. Dimitri. Il·lustracions de Rebeca Luciani. Editorial Baula. Barcelona, 2009. A partir de 6 anys.

Aquest esplèndid àlbum il·lustrat concreta la història del titella Dimitri des de l'inici del procés de la seva personificació. Narrada en tercera persona, els autors no fan concessions a la comprensió dels lectors menuts. El text aprofundeix en el misteri de les paraules ajustades i precises recollides per la sàvia abstracció de les il·lustracions.

El protagonista s'adona del naixement de les emocions i es trasbalsa. Fins aquell moment gloriós, el temps del titella transcorria entre la foscor del bagul i la llum de les bombetes dels camerinos, sempre amb la mirada buida, sense expressió d'emocions i de sentiments. I, sobretot, amb la indiferència del titellaire, la cara del qual no té cabuda en les potents composicions visuals de Rebeca Luciani, com si la il·lustradora se'n vengés pel fet que aquest personatge ni tan sols actuï com a pare (com ho hauria fet Geppetto, el fuster de Pinotxo) sinó que només utilitzi Dimitri com a eina de treball.

Amb la descoberta del jo, Dimitri comença a ser conscient de la seva situació opressiva i assistim, làmina rere làmina, a la seva transformació. Aprèn a bellugar-se sol i n'explora les possibilitats. Se li desperten les ganes de coneixement. Aprèn el valor de l'aprenentatge que el portarà a la llibertat.

I, és clar, per afirmar-se caldrà que es rebel·li. I ¿quina pot ser la rebel·lió d'un titella? Deixar de fer el que li manen els fils del manipulador. Mentre s'adreça a una ciutat plena de colors i cap a un horitzó obert, el text de Joan de Déu Prats insinua la incertesa del seu futur. A la ciutat aprendrà a sociabilitzar-se i aprendrà de les renúncies que aquest complicat art comporta.

La simbologia dels colors accentua l'evolució de Dimitri, situant els lectors com a espectadors de primers plans opressius, imposants, en les làmines inicials. Un repertori de granats o bordeus amb un treball acurat de la simbologia del color de la sang: el temperament vital, la revolució, l'acció, la força vigorosa, l'impuls. Tanda de vermells que barrejats amb el negre suggereixen dolor, evoquen del mal, l'afany de domini i la tirania del titellaire, a la vegada que desperten en paral·lel l'anhel d'expansió, d'autoconfiança i de saviesa del titella. Però també hi ha un repertori de verds esperançats en els plans panoràmics sobre els camps i els espais oberts, i el predomini d'imprimacions ocres a la ciutat com a espai de acolliment i convivència, i, encara, el blau alliberador del mar al fons. Tots plegats interpreten la seqüència de les emocions del protagonista. [Lena Paüls, 11 novembre 2009]


Remar a contracorrent


Hermann Schulz. Riu avall. Traducció de Xavier Hernàndez. Col.lecció La Llum del Far. Edicions Baula. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.

Riu avall i amb canoa. En aquesta trajectòria de cinc dies, el protagonista de la novel.la de Hermann Schulz (Tanzània, 1938), fa un recorregut per la selva africana per intentar que la seva filla petita, malalta, trobi el remei que necessita en un hospital del món, diguem-ne, civilitzat.

Ganse, un missioner alemany, fa set anys que viu a l'Àfrica i, després de deixar-ho tot enrere, només es veu forçat a fer novament el camí riu avall, com diu el títol de la novel.la, empès per salvar la seva filla.

El recorregut és, de fet, l'autèntic protagonista de la novel.la d'aquest autor que va néixer a Tanzània, però es va educar a Alemanya, on va treballar molts anys de llibreter. És a través del paisatge africà que recorre, de la gent que hi troba, com es va perfilant tot un món amb les seves virtuts i les seves mancances, però també amb la seva capacitat de solidaritat i de creences que fan de la novel.la un fresc entre el l'art del curandero i la ciència.

La fe mou muntanyes. Aquest podria ser el lema del món interior de 'Riu avall'. La ciència remou les muntanyes i hi obre camins. Aquest podria ser l'altre lema, el del món exterior abocat al progrés. El relat de Schulz es basa en fets reals, però amanits amb una bona dosi de ficció. És ell mateix qui ho aclareix en un breu epíleg. Tot i així es respira una certa nostàlgia de la primera infantesa del mateix autor a Tanzània i el rastreig d'una sèrie de vells records que porten al període colonial, amb les pugnes entre anglesos i alemanys i la feblesa dels nadius.

Novel.la on no predomina la gran aventura en un món inhòspit sinó la visió més positiva de cada racó africà que descriu. Si el riu sempre ha estat símbol iniciàtic, en aquest cas, es transforma en el símbol de la recuperació d'un passat del protagonista i d'un lligam de futur estret amb la seva filla petita.

Hermann Schulz ha estat un viatger que ha trepitjat el Pròxim Orient i l'Amèrica Llatina, a més de l'Àfrica. Alguns dels seus llibres reflecteixen part d'aquests viatges. Els japonesos van premiar la novel.la 'Riu avall', traduïda ara al català. [Andreu Sotorra, 22 març 2007]


Conèixer per comprendre


Florence Cadier. Qui és la Núria? Il.lustracions d'Stéphane Girel. Col.lecció Ala Delta. Sèrie roja. Editorial Baula. Barcelona, 2007. A partir 5 anys.

¿Qui és la Núria d'aquesta història? Pel que ens relata en la seva pròpia veu, sabem que és una nena afectuosa, que té un germà i una germana i uns bons pares que es preocupen per ella. És una nena a qui li agrada anar a la seva escola. A vegades, però, es posa trista perquè li agradaria llegir com la seva germana, que, tot i ser més petita que ella, ja en sap. També li agradaria fer altres coses, com per exemple, anar a l'escola amb els seus germans. La Núria s'adona que la gent es gira a mirar-la quan va pel carrer. Sap que és una nena diferent. Els grans, d'aquesta diferència, en diuen síndrome de Down.

Des de la mirada realista i tendra de la Núria, coneixem el germà, que s'avergonyeix d'ella quan està amb els seus amics. Per contra, la seva germana s'enfronta a les seves amigues i posa en evidència que són ignorants, quan se'n riuen. El relat en primera persona permet reflectir els sentiments de la protagonista i transcriure les converses que els altres tenen davant d'ella, com si no hi fos. I, també, les que escolta d'amagat.

En el procés d'integració a l'escola reglada, la Núria, en una sortida al centre hípic, avantatja els altres alumnes muntant en poni. Triomfa perquè els altres tenen dificultats a pujar i a mantenir-s'hi, en canvi, ella ja n'havia après a la seva escola. A partir d'aquell dia ja no se sent rebutjada.

La vida de la Núria en l'entorn escolar normalitzat és tan important per a ella com per als altres companys. Conviure i créixer plegats els farà adonar que les limitacions se superen —cadascú al seu ritme— amb l'aprenentatge.

Unes il.lustracions sedants propicien que el lector concreti visualment la lectura d'aquest text potent. Defineixen la imatge i les situacions que viu la protagonista des de fora, aportant-hi matisos de contrast. [Lena Paüls, 30 agost 2007]


Totó és Rodari


Gianni Rodari. Qui sóc jo? Traducció de Cinta Massip. Il.lustracions de Miguel Tanco. Col.lecció Ala Delta. Baula. Barcelona, 2007. A partir 5 anys.

És coneguda de Gianni Rodari, escriptor i pedagog, la seva metodologia que consisteix a potenciar l'esperit investigador en els infants. En aquest relat de tipus acumulatiu, trobem el petit Totó que inicia el camí de recerca de la pròpia identitat.

Però no li resulta fàcil esbrinar qui és, ja que la resposta és diferent segons a qui ho pregunti. En un sol dia ha descobert que és una col.lecció de persones: fill, germà, cosí, alumne, vianant, passatger, telespectador, ciclista, ciutadà, client, lector...

L'endemà, just començar el dia, ja sap que que és una altra cosa: dormilega! Es lleva de seguida, perquè vol ser moltes coses més. Un llibre la lectura del qual dóna idees comunicatives d'aplicació pràctica en la quotidianitat dels infants.

El relat, molt ben editat, es completa amb unes il.lustracions de personatges caricaturescos. Mostren l'alegria del protagonista cada vegada que coneix nous aspectes d'ell mateix que afavoreixen la seva autoestima. [Lena Paüls, 23 juliol 2007]


Pedres, clàssics i iogurts grecs


Anne Vantal. Estimada Theo. Traducció d'Elena Martín. Il.lustracions de Gabriel Hernàndez. Col.lecció Ala Delta. Edicions Baula. Barcelona, 2005. A partir 10 anys.

Es podria dir que l'autora d'aquesta novel.la breu vol que el lector entri en el món del classicisme grec per mitjà d'un personatge jove, contemporani, amb una vida estàndard. Pares separats, amigues del pare, trencaments i relacions que deixen empremta.

L'argument, doncs, no és el més remarcable. El que interessa és com ho tracta. De la mateixa manera que hi ha pel.lícules amb una gran maquinària escenogràfica i d'efectes al darrere que acaben no explicant res i n'hi ha d'altres que amb un parell de personatges en tenen prou per explicar una vida sencera, en novel.les com aquesta d'Anne Vantal (París, 1954) passa el mateix.

Comparar 'Estimada Theo' (64 pàgines justes amb cos de lletra agraït) amb qualsevol dels novel.lots de gènere fantàstic actuals (700 pàgines amb cos de lletra diminut) seria un disbarat. En canvi, el lector en pot sortir més satisfet i tocat, després de la lectura de la novel.la breu que no pas de la quilomètrica.

No és qüestió de gustos. És qüestió de mà d'obra. I la d'Anne Vantal ratlla el minimalisme perquè no s'entreté gaire en les descripcions físiques dels seus pocs personatges, ni en les descripcions ambientals.

El seu personatge parla en primera persona quan s'ha fet major d'edat, té divuit anys, i recorda una de les poques amigues del seu pare separat, que va conèixer quan era petita. El que vol l'autora, doncs, és crear una complicitat amb el lector perquè entengui com es fan perennes segons quines relacions i com se n'obliden d'altres només d'una bufada.

Com que l'autora sembla que té una feblesa pel món antic, la relació de l'argument contemporani amb Grècia li permet acostar també el lector a unes subtils referències de la cultura clàssica, fins al punt que la seva heroïna, per influència de l'amiga del pare, acaba estudiant grec.

L'estil de l'autora és, a més de minimalista, net i concís. Fuig de retòriques innecessàries. I s'adreça clarament a lectors preadolescents, amb iogurt inclòs, des d'una òptica de maduresa adulta que ells mateixos agrairan, tips de tanta comèdia literària feta de farinetes. [Andreu Sotorra, 15 febrer 2006]


La febre d'or japonesa


Michel Girin. La sirena dels ulls daurats. Traducció de Pau-Joan Hernàndez. Col.lecció La Llum del Far. Editorial Baula. Barcelona, 2005. A partir 12 anys.

Aquesta és una altra de les novel.les de l'autor Michel Girin (París, 1947) que relaten, a partir de la seva experiència viatgera i científica, situacions extremes que tenen sempre com a protagonistes adolescents de diverses cultures. Se'n coneixen, fins ara, dues novel.les, comentades aquí, 'La presonera del mag' (29.04.05) i 'L'illa de les tortuges' (05.05.05). I com que el catàleg de l'autor no s'ha esgotat, és d'esperar que aquesta no sigui l'última.

Aquesta vegada el tema és la història en una petita illa del mar del Japó, on l'explotació en unes mines per la febre de l'or desvela el cas de japoneses preadolescents, que hi treballen, sisplau per força, d'aiguaderes. L'ambient és sòrdid, propi de dos-cents anys enrere. Michel Girin té l'avantatge que tot i situar les seves novel.les en èpoques passades, això és gairrebé secundari o imperceptible perquè allò que li interessa són les circumstàncies personals dels protagonistes i els que els envolten.

Rumiko és la jove protagonista de 'La sirena dels ulls daurats (La sirène aux yeux d'or)', una aiguadera explotada a les mines i que, amb l'ajut d'uns miners rebels, sortirà, bussejant, per una de les úniques vies que porten a l'exterior, barrada amb una reixa que només el cos d'una petita japonesa pot burlar, lliscant entre els barrots. El preu de la llibertat és fer, a l'exterior, que, amb el pagament en pols d'or, uns còmplices esmolin els barrots perquè altres miners, gent de mala vida, puguin fugir.

Només aquest planteig d'aventura ja seria suficient per crear una trama heroica. Però l'autor la fa servir com a excusa per entrar en el món de Rumiko i per afegir-hi el d'un grumet d'un vaixell pirata, amb l'oportunitat de bastir el desenllaç amb una història d'amor novell.

Midhel Girin manté el seu estil net i un discurs coherent, que defuig la ingenuïtat i rebutja la concessió carrinclona. Fa l'efecte que sigui un autor que pot ser llegit pels joves amb la certesa que no només aquests creixeran amb ell sinó que els adults que també el llegeixin s'hi sentiran identificats. Una fórmula, no secreta, però sí escassa. [Andreu Sotorra, 8 febrer 2006]


Els suburbis de París


Brigitte Smadja. Salvem en Saïd. Traducció de Jordi Vidal. Il.lustracions de Tha. Col.lecció Ala Delta. Edicions Baula. Barcelona, 2005. A partir 10 anys.

Qualsevol altre autor hauria convertit aquesta novel.la en un simple retrat d'alguns dels barris d'immigrants de París. Però Brigitte Smadja (Tunísia, 1955) en fa un fresc que reflecteix l'atmosfera dels joves de l'institut Camille-Claudel i l'ambient que els envolta. I ho fa molt abans de les recents revoltes juvenils. Objectiu difícil, però que l'autora aconsegueix amb una pulcritud exquisida fins al punt que, d'un argument amb rerefons de violència, en surt un alè gairebé poètic.

Brigitte Smadja viu a França des de que tenia 8 anys. La seva educació francesa i el seu origen tunisià són una combinació idònia perquè no caigui en el pamflet a l'hora de fer la seva mirada sobre les noves generacions de francesos —podríem dir d'europeus— que creixen i s'eduquen entre l'espasa i la paret. L'espasa del passat tradicional i la paret del futur modern que els espera.

Professora d'institut i també autora d'una trentena de relats, Brigitte Smadja coneix bé, segurament, el que es viu en els lycées dels suburbis parisencs. I el fet que el sistema educatiu francès faci el canvi de l'escola a institut als 10 anys li permet jugar amb personatges preadolescents en contacte amb adolescents.

El petit Saïd li serveix per donar relleu a aquest salt entre escola i institut en un ambient, si no difícil, sí que poc favorable. L'estil narratiu de l'autora, concís i net, es fragmenta en dotze capítols, dotze mesos, d'octubre a setembre. Capitols que concentren en la seva brevetat la intensitat del que Saïd viu: la fugida de la germana de casa, per lliurar-se de la llei islàmica; les pressions dels més grans per acceptar xantatges; les batalles entre grups; les amenaces que cauen sobre el seu germà...

I tot plegat, amb una anada des dels suburbis al París més cèntric, amb pessigades culturals que van des de Camille Claudel a Van Gogh, des del Musée d'Orsay a la Place des Vosgues, des de Schumann a Carlemany. Supervivència per ser com els altres. Algèria sempre de fons. Una novel.la, doncs, molt francesa. L'autora va rebre per Salvem en Saïd (Il faut sauver Saïd) el premi Sorcières. [Andreu Sotorra, 30 novembre 2005]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

pobledorment
«El poble dorment.»

miliunanits
«Santi Baró ha publicat una història d'homes llop a la col·lecció Ala Delta.»

espurnablanca
«Enric Larreula recupera un relat escrit fa quaranta anys il·lustrat ara per Leonardo Rodríguez.»

alicia
«Edició de luxe del clàssic «Alícia al país de les Meravelles.»

alacorb
«L'última aventura de les aventures d'Ala de Corb, d'Enric Larreula, il·lustrades per Jordi Vila Delclòs.»

reinaneu
«El clàssic de Hans Christian Andersen, 'La Reina de la Neu', en una reinterpretació il·lustrada per Marie Diaz i Miss Clara.»

tristanyisolda
«El mite celta de Tristany i Isolda en un àlbum il·lustrat per Aurélia Fronty i adaptat per Béatrice Fontanel.»

maragall
«Ignasi Blanch il·lustra el recorregut per l'obra de Joan Maragall que ha triat Pep Molist en aquest àlbum.»

vacacega
«Subi ha il·lustrat les seqüències de 'La vaca cega' i altres poemes, de Joan Maragall, en un àlbum commemoratiu de l'Any del poeta.»

nodireres
«Bernard Friot fa un monòleg interior sobre un adolescent francès d'origen magribí que fa autocrítica de la seva relació amb la societat on ha nascut i en la qual ha crescut.»

martipol
«Pep Molist i Ignasi Blanch recullen en un àlbum il·lustrat una petita antologia del poeta de Roda de Ter.»

ninotneu
«El Detectiu Puzle, de l'autor James Preller, resol un altre cas, aquesta vegada relacionat amb un ninot de neu i una moneda antiga del segle passat.»

dimitri
«Joan de Déu Prats i Rebeca Luciani expliquen en un àlbum il·lustrat la història d'un titella que troba la llibertat i es deslliura dels fils que el manipulen.»

anemfesta
«Lola Casas presenta un àlbum poètic il·lustrat per Carmen Queralt amb la tècnica del collage que recorre tot l'any amb les festes més populars de cada estació i un epíleg sobre l'aniversari de cadascú.»

princepembolics
«Roberto Aliaga i Roger Olmos fan una faula il·lustrada on apareix un corb darrere un núvol o darrere una cantonada. Són prínceps dels embolics, experts a complicar-ho tot. Mags de l'engany i la mentida. Depèn de tothom que els prínceps dels embolics se'n vagin a embolicar la troca en un altre indret. Premi Lazarillo 2008 àlbum il.lustrat.»

davidfades
«Emily Smith fa que la protagonista encomani als seus cosins la fascinació per les fades. Però un d'ells creu que les fades no existeixen. El cas és que no es pot dir mai d'aquestes fades no en trobaré, i això és el que li passa al cosí incrèdul després de tractar amb la néta d'una veïna.»

lletraferit
«Carles Arbat il.lustra un àlbumil.lustrat ambientat en el món dels llibres i la literatura amb personatges de ficció i una trama de fantasia.»

rodoreda
«Una selecció dels contes per a infants que Mercè Rodoreda va escriure als anys trenta es publiquen ara en suport d'àlbum il.lustrat.»

cyrano
«Versió lliure del clàssic d'Edmon Rostand, original del vietnamita Taï-Marc Le Thanh, en traducció de Pau Joan Hernàndez, il.lustrada amb grans làmines per Rébeca Dautremer. El nas és enorme com sempre, però la visió dels autors és oriental, cosa que dóna al contingut un aire diferent del que estem acostumats a flairar en l'obra. Premi Llibreter 2007.»

arcsantmarti
«Noè Rivas ha elaborat un conte basat en els valors. Hi posa lletra i música. Per això s'acompanya el llibre amb un CD on s'hi troba la veu de narradora d'Elisenda Roca. Mentre duri el CD existeixen planetes de colors. Els il.lustra Carme Queralt.»

quisocjo
«Reedició del conte del pedagog i autor italià, Gianni Rodari, que parla de Totó, quan vol saber qui és ell perquè cadascú l'anomena d'una manera diferent. ¿Es pot ser a la vegada fill, nen i germà? Per obtenir la resposta, Totó es passa tot un dia preguntant-ho a tothom.»

tietaadela
«La ja popular tieta Adela, creada per l'autora Núria Pradas, ha d'anar aquesta vegada a Sevilla per qüestions personals. Sempre que viatja, ja se sap, l'acompanyen els nebots i no cal dir que es troben amb un seguit de peripècies rocambolesques. Només sortir de Barcelona, les coses es torcen quan el Sis-cents tunejat de la tieta Adela els deixa penjats al voral de l'autopista. Humor i accions dinàmiques a dojo.»

trespunts
«Des que els pares dels dos protagonistes es divorcien, ja no és res tot igual. La ràbia i la impotència s'apoderen dels dos. Relat emotiu de Pasqual Alapont sobre les ferides morals de la infància i l'adolescència, i també un cant a la tendresa i a l'amor..»

alavuitena
«El Net de ca les Pepes vol ser botiguer, a diferència dels seus amics que volen ser futbolistes, astronautes, metges... El petit personatge de Jaume Cela vol ser botiguer per poder vendre espelmes a les cuques de llum i als grills, cases als cargols o despertadors als galls.»

quiesnuria
«Relat breu de Florence Cadier sobre la síndrome de Down. La petita protagonista té cara de lluna i la gent, de vegades, s'atura a mirar-la pel carrer. A l'escola fa un grapat de coses divertides: pintar, cantar i anar en poni, que és el que més li agrada. Però no sempre l'entén tothom i aleshores és quan se sent diferent dels altres.»

alacorb
«Enric Larreula viu una etapa prolífica i plena de novel.les que retornen el lector a l'aventura del segle XIX. En aquest cas recupera el pirata Ala de Corb, de qui ja ha publicat dues aventures. Humor, afany de justícia i solidaritat amb el Carib de decorat.»

jocsecret
«L'autor Joan Manuel Gisbert reprèn amb'El joc secret' els personatges de la novel.la 'Els miralls venecians'. Un foraster adquireix la mansió Carvacchi, deshabitada de fa anys, i s'hi tanca per fer-hi una obra magna relacionada amb l'alquímia i la nigromància. Misteri i enigma a l'estil polit de l'autor.»