 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
¿Preparats? Càmera! Acció!Andreu Martín. La nit que Wendy va aprendre a volar. Foto coberta de Josep Miquel Martínez. Col.lecció Espurna. Edicions Bromera. Alzira, 2007. A partir 14 anys. Si el tòpic de trepidant que identifica a la contracoberta moltes novel.les policíaques té alguna raó de ser, és en aquesta última d'Andreu Martín (Barcelona, 1949) on queda del tot justificat. El bon ofici de l'autor i la mà trencada en el gènere han fet que creï una trama que no té aturador i on la protagonista, una jove policia catalana, Wendy Aguilar, en passa de tots colors mentre, mig per atzar, descobreix els intríngulis d'un robatori amb assassinat que permet que la novel.la tingui referències mítiques, llegendàries o històriques, a través d'una peça valuosa, L'Ull de Déu, que porta ressons de la maçoneria, les lògies ancestrals, el nazisme i l'afany de poder dels qui han remenat les cireres al llarg del temps i dels que les segueixen remenant sota la disfressa de la bona societat. Amb aquesta novel.la, Andreu Martín va obtenir el Premi Bancaixa de narrativa juvenil. Expert en sèries com és, no seria gens estrany que el debut d'aquesta jove policia el portés a una continuïtat del personatge que, a més, viu el trencament d'una relació sentimental que li serveix de targeta de presentació: jove policia, exnòvia d'un altre policia, gens pintamirallets, llesta com una gasela i amant del risc sense pensar en les conseqüències. Per amanir la trama, Andreu Martín hi ha colat una criatura de vuit o nou anys, de família desestructurada que serveix de lligam en alguns moments de l'acció. Sense ella, alguns punts serien complicats de resoldre. També hi ha una colla de pinxos i un expert en peces antigues i una parella de casa bona que viuen de l'Ull del delicte que desencadena tota la trama. A manera que avança, la novel.la té cada vegada més la pinta de guió cinematogràfic. Descripcions directes, en temps present, com si el lector les visualitzés en pantalla. Tot plegat no sembla pas fruit de la casualitat. L'autor vol aconseguir que el lector s'impliqui en l'acció —¿com en un videojoc, potser?— i prengui part de les peripècies, les corredisses, els salts entre terrats que fan quedar penjats a l'aire els personatges i en algunes escenes clau on el bo sempre guanya siguin quines siguin les dificultats que té al davant. Wendy ha començat a volar. I qui sap si per molt de temps. [Andreu Sotorra, 17 maig 2007] Quan un no obre una portaIsabel-Clara Simó. Dora diu que no. Col.lecció Espurna. Edicions Bromera. Alzira, 2005. A partir 15 anys. La protagonista d'aquesta novel.la es troba enfrontada davant la vida, sobtadament, en plena adolescència. Un accident dels seus pares, gairebé domèstic —un ascensor segurament sense revisar— la deixa òrfena. Aquest fet fortuït la porta a buscar la seva maduresa, ni que sigui sisplau per força, i a viure un seguit de petites coincidències i casualitats que a vegades l'enlluernen a acceptar-les tal com li arriben fins que, finalment, opta per prendre una decisió difícil: lluitar contra els sentiments, malgrat que això representi admetre que certs prejudicis que mai hauria volgut admetre són un mur infranquejable. La novel.la 'Dora diu que no', d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) s'insereix dins de la sèrie de novel.les que l'autora ha publicat pensant, volgudament o no, en una franja de lectors joves, que no vol dir lectors novells. Títols com 'Raquel' i 'Joel', per exemple, l'han portada a aquest sector lector juvenil, al qual s'adapta també 'Dora diu que no'. Hi ha, en cadascuna d'aquestes novel.les, un evident interès de l'autora a deixar ben marcats, en els seus principals personatges, l'empremta de l'edat adulta, de l'aprendre a decidir, de trencar amb el camí fàcil i de lluitar —a vegades en solitari— per canviar el curs del destí que se li posa al davant. Amb Dora es repeteix aquesta circumstància. Aquí, la protagonista ha d'aprendre o ha de decidir-se a dir que no, ni que aquest no representi renunciar a un ideal. Malgrat que l'amor sigui cec, Dora es rebel.la contra la mentida. Clava el seu dard contra la seducció fàcil. I com en un relat màgic, el seu no és una porta que s'obre i que deixa el lector amb la clarícia del futur, que sempre, per desconegut, és més atractiva que la seguretat fosca i convencional del present. Però la novel.la està estructurada de tal manera que el punt àlgid no arriba fins a tocar del final. Al lector, li cal, doncs, fer confiança en l'autora, que es preocupa més de perfilar el seu personatge per mitjà del que pensa i el que vol que no pas de preparar-lo per a l'escena final, que esclata com un as guardat a la màniga. [Andreu Sotorra, 7 setembre 2006] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
