Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Edicions Bromera

Cinema Paradiso


Agustín Fernández Paz. «Fantasmes de llum». Traducció de Josep Franco. Il·lustracions de Miguelanxo Prado. Col·lecció Espurna. Edicions Bromera, Alzira, 2012. A partir 14 anys. Pàgs. 195. Preu paper: 9,50 €.

A manera que anava avançant en la lectura d'aquesta novel·la d'Agustín Fernández Paz (Vilalba, Lugo, 1947), sense saber ben bé per què, se m'anaven fent presents en la memòria les imatges d'una de les pel·lícules més reveladores de l'educació sentimental de la generació europea de mitjan segle XX, 'Cinema Paradiso', del realitzador Giuseppe Tornatore, un film que es va estrenar coincidint amb la caiguda del Mur de Berlín, el 1989, i la transformació que aquest fet històric ha anat generant des d'aleshores a tot Europa.

I allò que era només una sospita se'm converteix de cop i volta en una agradable sorpresa quan el protagonista de 'Fantasmes de llum', Damián, entra en contacte amb un encarregat de cabina de projecció d'un antic cinema a qui anomena... Alfredo! És a dir, una picada d'ullet de l'autor gallec cap a l'entranyable personatge d'Alfredo —que interpretava l'actor Philippe Noiret— de 'Cinema Paradiso', còmplice de Salvatore, l'espavilat i inoblidable infant del poblet italià que, de gran, acabarà sent un important director de cinema.

Agustín Fernández Paz fa també, com el director Giuseppe Tornatore, un homenatge d'amor al cinema i a les sales de cinema petites i populars de pobles i barris que han anat caient sota l'embat dels grans multicines, encaixats en grans complexos comercials.

Però no ens penséssim ara, pel que he dit, que Fernández Paz recrea o plagia 'Cinema Paradiso'. No, gens en absolut. Tot i que sí que es deixa temptar encara, en un dels passatges de la trama, pels retalls de fotogrames o fotografies amb els ulls, els llavis i parts del rostre de grans estrelles de la pantalla que cedeix al seu protagonista encara jove, Damián, i que recorda també els retalls de fotogrames, amb petons censurats per l'època, que l'Alfredo de 'Cinema Paradiso' va guardar, un cop cec, en una capsa de llauna, per fer arribar, quan ell fos mort, al petit Salvatore, que un dia va deixar el poble del seu cinema i no hi va tornar mai més fins a la mort d'Alfredo.

La novel·la 'Fantasmes de llum' juga amb la màgia del cinema per enllaçar les il·lusions, les fantasies, les aventures i els desitjos de la pantalla amb la dura realitat de la vida. Damián, que des que el seu Alfredo li va cedir el lloc a la cabina de projecció, porta trenta-cinc anys vivint tardes i nits de cinema, es troba, quan ja té cinquanta-dos anys, que el fill hereu dels Cinemes Soñadores li anuncia que tancarà les sales per oferir els locals a una sucosa promoció immobiliària i que ell i tota la plantilla de l'empresa entraran a l'atur.

I de la dura realitat, Fernández Paz torna a fer un salt a la fantasia, o la ciència-ficció si voleu, però una ciència-ficció plena de simbologia: Damián es converteix lentament en persona invisible, transparent només per a uns quants invisibles com ell, condemnat a la solitud i a la nostàlgia d'una feina tancada a la cabina que havia omplert tota la seva vida.

D'aquesta manera tan subtil l'autor parla del drama personal que assota actualment tantes i tantes persones en una edat pont entre la maduresa professional i la incertesa de la jubilació. Però encara hi ha més. Agustín Fernández Paz estructura la seva novel·la en una primera part de catorze capítols on es relata la situació que viu Damián des que rep una trucada del propietari del cinema on treballa fins que descobreix els avantatges de la invisibilitat i l'existència d'un col·lectiu com ell que, amb unió, ni que sigui invisible, fa la força.

La segona part de la novel·la augmenta encara més l'interès de la seva lectura perquè l'autor, en un apartat que subtitula 'Preses extra', fa una narració-retrat individualitzada, com si fossin títols de crèdit, de cadascun dels principals personatges que han intervingut en la trama anterior: Damián i la cabina dels seus somnis, per entendre la seva relació sentimental amb el cinema; la passió per les estrelles del cinema; el retrat del fill hereu de l'empresari de la sala de cinema; una relació romàntica, de la qual Damián no en sap res, amb la taquillera de tota la vida; el fill de Damián, Ismael, que ara viu a Berlín amb una parella nòrdica, estudiant com ell —i aquí, per atzar potser, torna a sortir la coincidència de 'Cinema Paradiso' amb la ciutat de la caiguda del Mur— i que completa el quadre familiar de Damián i Marga, la mare d'Ismael; i el retrat de Marga, l'esposa de Damián que, a l'atur també com ell, va passar per una etapa d'emprenedora d'una floristeria superada igualment, com els cinemes, per la voracitat d'una gran cadena comercial.

Tota la narració de 'Fantasmes de llum' és plena de subtils referències a algunes de les pel·lícules imprescindibles d'un segle de cinema, amb alguns dels diàlegs més coneguts, frases impactants i citacions que l'autor relaciona amb la situació dels seus personatges. I, per acabar d'arrodonir la novel·la, un apèndix ofereix un recull de seixanta-dues pel·lícules, amb la seva fitxa tècnica i una sinopsi que, tal com està presentada, es converteix en un minicatàleg del cinema més important dels últims anys amb allò que justifica la recomanació de cada film.

Edicions Bromera ha fet una edició especial d'aquesta novel·la, que obre una nova línia de disseny, per commemorar que la col·lecció Espurna ha arribat al volum número 100, alguns títols de la qual han estat protagonitzats també per Agustín Fernández Paz, un habitual de la casa. L'edició de 'Fantasmes de llum' compta per això amb unes suggerents i, a la vegada, inquietants il·lustracions a tot color del dibuixant gallec, Miguelanxo Prado (A Coruña, 1958) que, en alguna de les làmines, diria que volen reproduir aquells grans cartells que anunciaven les estrenes més cèlebres a les façanes de les sales de cinema avui desaparegudes. [Andreu Sotorra, 23 març 2011]


El bagul dels monstres


Enric Lluch. «El bagul dels monstres». Il·lustracions: Òscar T. Pérez, Fernando Falcone, Miguel Ángel Díez, Oriol Hernández, Rodrigo Luján, Pablo Tambuscio, Cecília Varela, Mercè López, Pablo Zamboni i Pere Meján. Col·lecció de 10 llibres de l'autor. Editorial Bromera. Alzira, 2010. Núm. pàgines.: 10 vol. (de 72 a 89 pàgs. cadascun). Preu global: 65 €. Preu unitari: 6,5 € cada volum. A partir 7 anys.

Enric Lluch (Algemesí, 1949) és un dels autors més prolífics del País Valencià. Recentment, acaba de guanyar el premi de teatre Xaro Vidal amb una obra d'aventures escrita en vers que s'afegeix a la dotzena d'obres de teatre per a joves que ha publicat. Llicenciat en Història, ha exercit durant molts anys de docent. Finalment, però, es dedica a la literatura adreçada tant als primers lectors com als adolescents. Té una setantena de llibres de narrativa publicats, alguns dels quals han estat traduïts al francès, l'anglès, el portuguès i el castellà.

Una de les sèries que ha escrit i publicat últimament i que han causat impacte entre els lectors perquè s'ha presentat en un suport singular, és un contenidor conegut com 'El bagul dels monstres'. La maleta inclou deu novel·les del gènere d'aquests personatges terorífics, que Enric Lluch tracta amb humor i una certa complicitat fent-los protagonistes d'una varietat d'arguments amb l'objectiu de donar a conèixer als lectors la cara oculta i més amable d'aquests éssers de l'imaginari fantàstic.

Cada llibre està dedicat a un personatge i és el nom de cadascun d'ells el que fa també de títol: una bruixa, un vampir, una mòmia d'Egipte, l'home del sac, un zombi, un fantasma, un esquelet, un mostre de l'armari o un home llop, tots, però, embarcats en multitud d'aventures i embolics que els desempalleguen dels seus habituals i tòpics papers malignes per fer-los víctimes de fets quotidians com per exemple la por a anar al dentista que té el vampir o la desorientació de la mòmia d'Egipte per tornar a la riba del Nil o el canvi de dieta que ha de fer un ogre perquè les criatures per menjar van escasses.

Un equip d'il·lustradors s'ha encarregat de donar varietat a les deu novel·les. Hi participen: Òscar T. Pérez, Fernando Falcone, Miguel Ángel Díez, Oriol Hernández, Rodrigo Luján, Pablo Tambuscio, Cecília Varela, Mercè López, Pablo Zamboni i Pere Meján. Tot i que la diversitat d'estils és un dels atractius del Bagul sí que els deu tenen un tret comú amb unes il·lustracions que reinventen cadascun dels personatges terrorífics recreats per Enric Lluch donant-los d'una dimensió diferent de la que poden tenir enregistrada els lectors a través de la multitud de lectures i àlbums clàssics sobre el gènere.

'El bagul dels monstres' s'ha editat en català i, simultàniament, en anglès i català. Això ha fet que la seva exportació hagi estat gairebé immediata: al Canadà, la primera, i l'han seguit el Brasil i França. A més, la sèrie compta amb una referència digital amb una pàgina web molt completa on l'usuari, a més de la informació sobre cadascun dels títols, pot visualitzar un vídeo sobre la desena de novel·les i es pot descarregar el Joc dels Monstres, una mena de joc de l'oca tradicional, que fomenta la participació de petits i grans i que permet a qui guanya obrir el bagul.

Per anar fent boca, aquestes són algunes de les sinopsis de les deu novel·les d'El bagul dels monstres: La bruixa no para de ficar-se en embolics, l’últim a la casa de xocolata de Hansel i Gretel on ha demanat traslladar-se. El vampir té un problema: els seus claus no estan afilats i així ni fa por ni pot mossegar colls suculents. L’ofici d’home del sac ja no és el que era. Ni l’aspecte descurat ni la cara de malvat són suficients per fer por. Trobar un bon zombi servidor és més difícil del que sembla. Això és el que pensa el bruixot quan comprova el desmanegat que està el zombi que li ha tocat en sort. El comte de la Mantellina necessita un fantasma que vigili el seu castell i tingui a ratlla el seu fill Trencatot; el candidat és un inquilí d’allò més llépol i renegador. La notícia del tancament del museu aixeca un bon rebombori entre els seus ocupants; amb l’ajuda del lleó dissecat, la mòmia ha decidit tornar a Egipte, però no sap per on hi ha d'anar. Traslladar-se a una nova cova pot ser un problema si l’ogre Menjacriatures no troba carn fresca per devorar, cada vegada més cara de deixar-se caçar. L'esquelet vol ser futbolista com les persones de carn i os; la seva família, alarmada, tracta de fer-li veure que un esquelet no pot tocar pilota. El monstre de l’armari s’ha fet gran i no cap al seu habitatge. I l'home llop no veu la lluna plena per culpa dels núvols i de la pluja i sense la lluna no pot fer un udol digne d’un llop com ell. El combinat d'humor i terror fa més passable la por. [Andreu Sotorra, 18 febrer 2011]


Un mar de paraules


Salman Rushdie. Haroun i el mar de les històries. Traducció de Marta Pera. Il·lustració coberta: Roger Olmos. Col·lecció Esfera. Edicions Bromera. Alzira, 2010. Pàgs. 204. Preu: 13,95 €. A partir 12 anys.

Salman Rushdie (Bombai, 1947) veurà adaptada, en un parell d'anys, una versió cinematogràfica de la seva única novel·la escrita, teòricament, per a lectors joves. 'Haroun i el mar de les històries', publicada el 1990, apareix ara en català, en una bona traducció de Marta Pera —el text original requereix filar prim— i en una edició en cartoné de la sèrie Esfera, amb l'atractiu d'una exclusiva il·lustració a coberta, de Roger Olmos, que és difícil deixar de mirar. ¿Per què no crear, més endavant, si els drets legals ho permetessin, una versió reduïda de la novel·la en un àlbum singular aprofitant les làmines inèdites que segurament aquest il·lustrador de pinzellada ferma haurà esbossat per a escollir la que fa de coberta?

Amb novel·les com aquesta sempre t'assalta un dubte: ¿Es publica a ulls clucs perquè la signa Salman Rushdie? ¿O la signa Salman Rushdie perquè es publiqui a ulls clucs? M'explico. Autors que arrosseguen una aura literària cèlebre i, en aquest cas, l'afegitó de l'interès solidari i mediàtic per la persecució i fàtua que pateix a causa del tractament dedicat al profeta Mahoma en la novel·la 'Els versos satànics', quan s'acosten, d'una manera esporàdica en el conjunt de la seva obra, a lectors joves, ho fan gairebé sempre inserits en el triangle mític: Alícia + Petit Príncep = Harry Potter. És a dir, món fantàstic + món ideal = boom editorial.

I això, repeteixo, genera el dubte. Sobretot perquè la novel·la de Salman Rushdie es publica, primer, coincidint amb una dècada molt marcada i influïda per la literatura del gènere fantàstic i, a la vegada, molt saturada d'arguments, si no mimètics, sí que cosins germans. És cert que el gènere ho perdona tot. Però una mica més de varietat argumental s'agrairia, si més no, per no caure en el perill de la lectura rutinària, sense sorpresa, sense enjòlit per la pàgina que ve darrere.

'Haroun i el mar de les històries' destaca, sobretot, per la utilització del registre lingüístic. Com ja apuntava al principi, la traductora, Marta Pera, hi ha suat la cansalada perquè Salman Rushdie fa la impressió que no s'hagi posat cap límit i, avís per a presumptes lectors, diria que peca per excés. I si tenim en compte que l'original parteix de molts patronímics i d'una toponímia de l'hindustànic, la dificultat encara és més evident. Per això el resultat de la traducció té un mèrit doble.

Una altra cosa és la bondat de l'argument, de la trama, dels personatges i del món fantàstic que utilitza Salman Rushdie per parlar veladament de la societat índia que el corseca. A vegades, el registre críptic, justificat en aquest cas per les circumstàncies personals, té dificultats de comprensió per a altres cultures.

Salman Rushdie, esclar, beu de les fonts de les contalles fantàstiques de 'Les mil i una nits', de les llegendes àrabs, dels paisatges desèrtics i dels personatges que tenen el privilegi de la màgia a més de moure's entre les riqueses més exuberants i l'austeritat més modesta que un es pugui imaginar. S'ha fet alguna comparació entre aquesta novel·la amb 'Harry Potter', sobretot des que s'ha parlat de la seva adaptació al cinema. No. No hi té res a veure. J. K. Rowling parteix de la senzillesa per fer pujar la dificultat de comprensió argumental del lector. Salman Rushdie, en canvi, parteix de la dificultat per mirar de fer baixar la comprensió argumental del lector.

Intentant reduir el que podria ser una sinopsi de la novel·la, sense desvelar-ne els secrets, diguem que 'Haroun i el mar de les històries' té com a protagonistes un pare (Rashid) i el seu fill (Haroun). El pare és el Xa de Blah, un contacontes que un bon dia té la mala sort de topar-se pel camí amb Sengupta, un home d'imaginació grisa que asseca tot el que toca i que pretén allunyar Haroun de la fantasia i la imaginació del seu pare perquè, segons ell, les històries que aquest explica ni tan sols són veritat.

És així com s'entra en un món fantàstic amb constants ressonàncies de la colla pessigolla oriental més popular com Aladí o Simbad. Però també, en un clima creixent d'odi contra els contes, els somnis, la fantasia i fins i tot la paraula, tancant escoles o teatres i imposant la llei del silenci fins a arribar a una sortida positiva, en veu femenina, per retrobar la manera de viure en pau. La lectura més adulta de la novel·la clava l'agulló en la crítica del fonamentalisme i el radicalisme.

Salman Rushdie ha anunciat aquest mateix any, estimulat, esclar, per la versió cinematogràfica en marxa, que prepara una seqüela de la novel·la escrita fa vint anys, tot i que només n'aprofitarà els personatges i no el paisatge. Feina llarga novament per als traductors i, si no, un cop d'ull només a termes com aquests: Alifbay, un país imaginari; gup, que vol dir xafarderia; kahani, que significa història; kattam-shud, que vol dir acabat o enllestit; bezaban, que vol dir sense llengua; bolo, que vol dir parlar; txup, que vol dir callar; o xerrola, que vol dir xerrameca, un recurs que 'Haroun i el mar de les històries', pel meu gust, esprem més del que permet que espremi la capacitat mitjana lectora que ens envolta. [Andreu Sotorra, 28 juny 2010]


Bosc d'hivern i gossos d'estiu


Cornelia Funke. «No hi ha galetes per als follets». Traducció de Ramon Monton. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció Esfera. Edicions Bromera. Barcelona, 2009. Pàgs. 205. Preu: 13'95 €. A partir 11 anys. Cornelia Funke. «Greta i Òliba, cuidadores de gossos». Traducció de Pilar Estelrich. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció Esfera. Edicions Bromera. Barcelona, 2009. Pàgs. 173. Preu: 13'95 €. A partir 9 anys.

Cornelia Funke (Dorsten, Alemanya, 1958) és una autora d'una capacitat prolífica excepcional i que, a més, es veu recompensada amb una extraordinària acceptació de lectors arreu del món. Les xifres editorials parlen de més de 30 llengües de traducció i una quantitat astronòmica d'exemplars venuts dels seus llibres, a més de nombroses adaptacions teatrals, sobretot a Alemanya, i cinematogràfiques d'algunes de les seves novel·les. L'última pel·lícula estrenada aquí ha estat 'Cor de tinta' (dirigida per Iain Softley, 2009), amb un resultat no gaire afortunat en relació a la força literària de l'original i, per tant, rebuda amb fredor, cosa que l'ha posada en un atzucac de cara a la continuació de la trilogia.

En la seva carrera literària, hi ha un fet personal que segurament l'ha ajudada a fer més fàcil el seu èxit arreu del món. I és que Cornelia Funke es va traslladar des d'Alemanya a viure als EUA, a Los Angeles, el 2005, amb el seu marit i els seus dos fills. Dissortadament, les circumstàncies de la vida li van aportar un sotrac inesperat quan, un any després, el seu marit moria víctima d'un càncer. Fa la impressió que, des d'aleshores, la vena creativa de Cornelia Funke, que també il·lustra la majoria dels seus llibres, s'ha enfortit encara més.

A banda de la trilogia 'Món de tinta', internacionalment coneguda i formada per les novel·les 'Cor de tinta', 'Sang de tinta' i 'Mort de tinta', —la seva gran obra— és autora de sèries com la d''Hug el fantasma' i de 'Les gallines boges'. A més, ha publicat fins ara una dotzena llarga de novel·les, entre les quals en figura una d'afortunada i traduïda també aquí, també a Bromera: 'Quan el Pare Noel caigué del cel'.

I una altra de les mes recents és 'No hi ha galetes per als follets'. En aquesta ocasió, Cornelia Funke divideix la història en dues parts. La novel·la, molt enriquidora, s'endinsa en el món fantàstic, amb personatges de bosc, en un ambient d'hivern, que és quan les provisions escassegen. Per això, els tres principals protagonistes de la història: Llamprea, Capdefoc i Setpunts, s'han d'espavilar per no morir de fam i de fred ara que la mà barroera dels humans no té escrúpols per arrasar la natura i fer malbé el conreu dels aliments primaris.

Hi ha, darrere d'aquesta novel·la, una lectura de fons: la gana torna salvatges els qui la pateixen. I aquells que vivien feliçment i tranquil·lament en un hàbitat natural, formant part de l'equilibri ecològic, es converteixen, de la nit al dia, en lladres, simplement per la força de la supervivència.

Aquesta novel·la conté el registre literari més potent de Cornelia Funke, amb un equilibri entre una història que apassioni els lectors i un nivell de reflexió que els obri la possibilitat d'anar més enllà de l'aventura de la trama, sempre amb un llenguatge ric, ple de sensacions i que és d'aquells que, irremeiablement i per sort, creen addicció lectora.

En canvi, a l'autora se li pot perdonar que, de tant en tant, tingui la debilitat de baixar del seu podi i que elabori alguna novel·la que grinyola per la seva feblesa argumental i perquè, a més, se li veu la trampa des d'una hora de lluny.

Aquest és el cas de 'Greta i Òliba, cuidadores de gossos', una història d'estiu de vacances que més aviat sembla un manual de gossos, amanit amb una aventura prima con un paper de fumar entre dues protagonistes de cara simpàtica que s'empesquen fer de cuidadores de quissos perquè, a la casa on s'estan de vacances, el propietari no pot veure un gos ni en pintura.

I ja està tot dit. Al llarg de la novel·la, la seva empresa de joves emprenedores té força èxit i cada capítol serveix per posar-los a les mans les corretges d'una raça de gos diferent que té el seu paral·lelisme amb cadascun dels seus propietaris. Fora de l'entrada i la sortida de la novel·la, amb un petit i gairebé invisible conflicte entre adults, l'aventura de vacances es limita a relatar les trapelleries que els fan cada gos i com elles dues reaccionen i les resolen.

Ara bé, al marge d'aquesta feblesa argumental, l'autora salva la novel·la gràcies a un estil molt net que, en el fons, fa que el lector venci la temptació de deixar la lectura a mitges o de saltar-se pàgines que brillen per la seva evidència. I d'això se'n diu ofici, una virtut que l'autora té o que va adquirir, qui sap si des de la seva etapa de guionista al canal de televisió alemany ZDF o de la seva etapa inicial de treballadora social que li va permetre conèixer el món dels infants de famílies desestructurades, cosa que no amaga que li ha fornit arguments i personatges per als seus relats. [Andreu Sotorra, 28 setembre 2009]


Viure de gorra


Cornelia Funke. «El lladre de gorres» Traducció de Ramon Monton. Il·lustracions de l'autora. Col·lecció Esfera. Editorial Bromera. Alzira, 2008. A partir 8 anys.

Cornelia Funke (Dorsten, Alemanya, 1958) salta a les col·leccions per a joves de tot el món a partir de la trilogia 'Cor de tinta'. Però al marge d'aquesta obra, ha publicat també altres relats més lights on l'humor i la fantasia miren de compensar la duresa del realisme.

Aquest n'és un. 'El lladre de gorres', com ja ho era 'Quan el Pare Noel va caure del cel', també publicat a Bromera, és una novel·la que s'insereix en el gènere de la fantasia amb personatges propis del gènere i amb personatges del món real que, en alguna ocasió, no acaben d'entendre ni de creure's l'experiència singular que viuen.

'El lladre de gorres', però, té un deix de ja llegit, de poca originalitat, de no gaire trencament, d'una certa comoditat instal·lada en allò que funciona i que només cal continuar explotant com una mina fins que el mineral s'esgoti.

És a dir, Cornelia Funke utilitza elements que formen part de la tradició del gènere com les fades, el bosc, l'ogre, la reina de les fades i els poders sobrenaturals que en aquest món es veu que hi ha. I fins i tot els dóna una pàtina de clàssic amb l'opció per noms com Otília, un petit personatge fantàstic semblant a una nina, i Artur, el jove que creurà en ella. Però aquesta utilització no passa d'aquí i el viatge a l'interior del bosc, amb els entrebancs que cal superar, és, per enèsima vegada, un viatge més que, en aquest cas, més que fer-lo en classe preferent sembla que es faci amb un vol de baix cost.

El protagonista, Artur, viu a casa d'uns oncles que tenen un parell de bessons que li fan la vida impossible. Si a Harry Potter, és un cosí qui li fa la guitza, aquí en són dos. I si al bosc de Harry Potter hi ha animals fantàstics de tota mena i un monstre caparrut, aquí la cosa no canvia gaire, però en versió casolana, amb senglars inclosos. I qui diu Harry Potter, podria dir qualsevol altra referència d'entre les desenes i desenes que s'han anat autoreproduint en els últims deu anys.

L'únic element que s'escapa d'allò tan llegit és que Cornelia Funke juga, ep!, molt discretament, amb el robatori d'unes gorres que fa que el món de les fades i les seves habitants no acabin de funcionar prou bé. Com en tantes altres ocasions, els poders sobrenaturals necessiten un cop de mà dels terrenals. I aquesta és la funció d'Artur i, de rebot, dels seus dos cosins bessons.

Al marge d'aquestes apreciacions, l'estil de Cornelia Funke és tan net com pla. Fa de bon llegir, vaja. No exigeix un esforç suplementari del lector. Tampoc no va a la recerca d'una trama complexa que tingui diverses bifurcacions per arribar al mateix lloc. Es limita a un viatge d'anada i tornada en línia recta, sense turbulències i a l'hora d'aterrar gairebé ni li cal el cinturó de seguretat perquè no hi ha perill de sotracs.

La versió catalana, que l'Editorial Bromera ha respectat sense les característiques dialectals valencianes, compta amb una bona traducció directa de l'alemany de Ramon Monton que, sens dubte, facilita que s'entri per mitjà de la llengua en el món peculiar de Cornelia Funke, una autora que, en aquesta novel·la ha fet també d'il·lustradora. Molt suggerent i poètica la coberta en color, i de línia clàssica, les interiors, fins i tot amb sanefes il·lustrades que introdueixen i identifiquen sense títol, amb detalls d'alguns dels personatges, cadascun dels vint-i-tres capítols de la novel·la. [Andreu Sotorra, 9 octubre 2008]


¿Preparats? Càmera! Acció!


Andreu Martín. La nit que Wendy va aprendre a volar. Foto coberta de Josep Miquel Martínez. Col.lecció Espurna. Edicions Bromera. Alzira, 2007. A partir 14 anys.

Si el tòpic de trepidant que identifica a la contracoberta moltes novel.les policíaques té alguna raó de ser, és en aquesta última d'Andreu Martín (Barcelona, 1949) on queda del tot justificat. El bon ofici de l'autor i la mà trencada en el gènere han fet que creï una trama que no té aturador i on la protagonista, una jove policia catalana, Wendy Aguilar, en passa de tots colors mentre, mig per atzar, descobreix els intríngulis d'un robatori amb assassinat que permet que la novel.la tingui referències mítiques, llegendàries o històriques, a través d'una peça valuosa, L'Ull de Déu, que porta ressons de la maçoneria, les lògies ancestrals, el nazisme i l'afany de poder dels qui han remenat les cireres al llarg del temps i dels que les segueixen remenant sota la disfressa de la bona societat.

Amb aquesta novel.la, Andreu Martín va obtenir el Premi Bancaixa de narrativa juvenil. Expert en sèries com és, no seria gens estrany que el debut d'aquesta jove policia el portés a una continuïtat del personatge que, a més, viu el trencament d'una relació sentimental que li serveix de targeta de presentació: jove policia, exnòvia d'un altre policia, gens pintamirallets, llesta com una gasela i amant del risc sense pensar en les conseqüències.

Per amanir la trama, Andreu Martín hi ha colat una criatura de vuit o nou anys, de família desestructurada que serveix de lligam en alguns moments de l'acció. Sense ella, alguns punts serien complicats de resoldre. També hi ha una colla de pinxos i un expert en peces antigues i una parella de casa bona que viuen de l'Ull del delicte que desencadena tota la trama.

A manera que avança, la novel.la té cada vegada més la pinta de guió cinematogràfic. Descripcions directes, en temps present, com si el lector les visualitzés en pantalla. Tot plegat no sembla pas fruit de la casualitat. L'autor vol aconseguir que el lector s'impliqui en l'acció —¿com en un videojoc, potser?— i prengui part de les peripècies, les corredisses, els salts entre terrats que fan quedar penjats a l'aire els personatges i en algunes escenes clau on el bo sempre guanya siguin quines siguin les dificultats que té al davant. Wendy ha començat a volar. I qui sap si per molt de temps. [Andreu Sotorra, 17 maig 2007]


Quan un no obre una porta


Isabel-Clara Simó. Dora diu que no. Col.lecció Espurna. Edicions Bromera. Alzira, 2005. A partir 15 anys.

La protagonista d'aquesta novel.la es troba enfrontada davant la vida, sobtadament, en plena adolescència. Un accident dels seus pares, gairebé domèstic —un ascensor segurament sense revisar— la deixa òrfena. Aquest fet fortuït la porta a buscar la seva maduresa, ni que sigui sisplau per força, i a viure un seguit de petites coincidències i casualitats que a vegades l'enlluernen a acceptar-les tal com li arriben fins que, finalment, opta per prendre una decisió difícil: lluitar contra els sentiments, malgrat que això representi admetre que certs prejudicis que mai hauria volgut admetre són un mur infranquejable.

La novel.la 'Dora diu que no', d'Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943) s'insereix dins de la sèrie de novel.les que l'autora ha publicat pensant, volgudament o no, en una franja de lectors joves, que no vol dir lectors novells. Títols com 'Raquel' i 'Joel', per exemple, l'han portada a aquest sector lector juvenil, al qual s'adapta també 'Dora diu que no'.

Hi ha, en cadascuna d'aquestes novel.les, un evident interès de l'autora a deixar ben marcats, en els seus principals personatges, l'empremta de l'edat adulta, de l'aprendre a decidir, de trencar amb el camí fàcil i de lluitar —a vegades en solitari— per canviar el curs del destí que se li posa al davant.

Amb Dora es repeteix aquesta circumstància. Aquí, la protagonista ha d'aprendre o ha de decidir-se a dir que no, ni que aquest no representi renunciar a un ideal. Malgrat que l'amor sigui cec, Dora es rebel.la contra la mentida. Clava el seu dard contra la seducció fàcil. I com en un relat màgic, el seu no és una porta que s'obre i que deixa el lector amb la clarícia del futur, que sempre, per desconegut, és més atractiva que la seguretat fosca i convencional del present.

Però la novel.la està estructurada de tal manera que el punt àlgid no arriba fins a tocar del final. Al lector, li cal, doncs, fer confiança en l'autora, que es preocupa més de perfilar el seu personatge per mitjà del que pensa i el que vol que no pas de preparar-lo per a l'escena final, que esclata com un as guardat a la màniga. [Andreu Sotorra, 7 setembre 2006]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

fantasmesllum
«L'autor Agustín Fernández Paz fa un homenatge d'amor al cinema amb una novel·la amb il·lustracions de Miguelanxo Prado que commemora també el volum número 100 de la col·lecció Espurna.»

maleidapoma
«Anna Ballester viatja a la Grècia clàssica per reviure un dels episodis mítics: el judici de Paris. Obra de teatre que representa el debut de l'autora en aquest gènere.»

salmanrushdie
«Salman Rushdie, autor de 'Els fills de la mitjanit' publica la seva primera novel·la adreçada als lectors joves. Un contacontes conegut com l’Oceà de les Idees corre el risc de desaparèixer perquè té el cor destrossat des que l'ha deixat la seva dona. Per retornar-li el Do de la Paraula, el seu fill viatja a l’Oceà dels Corrents de les Històries, de la font de la qual brollen tots els relats.»

corneliafunke
«Cornelia Funke torna amb un món inquietant, ple d'éssers menuts i misteriosos. L'hivern arriba abans d'hora, cosa que és una desgràcia per a tres follets famolencs a qui els agrada alimentar-se només de raviolis, pomes i galetes. Quan s'enfronten al malvat follet blanc, la situació es torna realment perillosa, fins que una rata capgira del tot la situació.»

wendyataca
«Wendy Aguilar, la mossa d'esquadra made in Martín, torna per segona vegada per investigar la mort d'un jove dominicà en una baralla de discoteca. Amb el seu company de patrulla, es barregen en l'escenari del crim, una nit de Barça perdedor. Entre l'aldarull, tothom és sospitós. Però una pista conduirà la investigació fins a bon port.»

lladregorres
«Cornelia Funke fa una aventura fantàstica amb fades molt diferents de les del contes i amb un robatori de gorres que porta de cap els petits protagonistes del relat.»

karlsten
«Una novel.la gòtica de Philip Pullman que barreja el terror amb el sentit d'humor que caracteritza l'autor. El mestre de 'La matèria obscura' o 'La brúixola daurada', per obra i gràcia del cinema, es trasllada al poble de Karlstein on tothom es tanca amb pany i forrellat quan arriba la Nit d'Ànimes.»

emperadriu
«Laura Gallego ha diversificat la publicació en diverses editorials. Exclusiva inicial de SM, la seva obra apareix ara tant a Bromera com Alfaguara. El que no ha canviat és el gènere. La llegenda d'una emperadriu del món del gel porta la protagonista a un viatge cap al fantàstic per descobrir què hi ha més enllà»

princeppirates
«Sebastian Darke és un personatge de ficció que combina les aventures llegendàries i el bon humor. Després de 'Príncep dels Bufons', Philip Caveney s'entén ara amb pirates de tresor, bruixes de secret, batalles navals i bèsties marines, amb en Cornelius, el nan que sembla que hagi menjat llengua.»

wendyvolar
«Per amanir la trama, Andreu Martín hi ha colat una criatura de vuit o nou anys, de família desestructurada que serveix de lligam en alguns moments de l'acció. Sense ella, alguns punts serien complicats de resoldre. També hi ha una colla de pinxos i un expert en peces antigues i una parella de casa bona que viuen de l'Ull del delicte que desencadena tota la trama.»

marvin
«Dolors Garcia Cornellà parla d'un infant que viu a Guatemala i que ha de treballar d'enllustrador de sabates als set anys per ajudar la família de cinc germans i de la qual ell és el gran. L'escola i els jocs són un desig inabastable. El relat, però, fa una mirada esperançadora al futur. Premi Vicent Silvestre narrativa infantil.»

andana
«Teresa Broseta aconsegueix el misteri a través del teatre amb una base dramatúrgica que ho fa possible. Situa aquesta peça en un estiu lluny de la platja. Protagonitzada per l'àvia, uns néts descobriran que hi ha una altra manera de viure i de descobrir secrets ancestrals. Premi Xaro Vidal teatre infantil Ciutat de Carcaixent.»