Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Editorial Casals - Bambú - Combel

Trencar el silenci


Michael Morpurgo. «Que bé que ens ho hem passat! (Didn't We Have a Lovely Time!)». Traducció de l'anglès de Yannick Garcia. Il·lustracions de Quentin Blake. Pàgs. 36. Col·lecció Joves Lectors. Editorial Bambú - Casals. Barcelona, 2017. A partir de 8 anys.

Un dels fenòmens d'aquesta primera quinzena del segle XXI ha estat la proliferació de les anomenades «cases rurals» i l'augment del turisme familiar en aquest sector de muntanya que han consolidat en clau neorural la nostàlgia a la recerca de l'origen dels progenitors i avantpassats de la majoria d'urbanites de la generació actual.

Moltes d'aquestes cases rurals, sense potser proposar-s'ho, han fet també un paper pedagògic donant a conèixer el bestiar que hi tenen i descobrint als més petits que abans de la gallina hi ha l'ou... malgrat que ningú no hagi aclarit encara si primer és l'ou o la gallina, però sí que deixant molt clar que les vitrines i els frigorífics dels súpers i les parades dels mercats són fruit d'un procés anterior d'equilibri ecològic.

Abans d'aquesta florida de cases rurals, però, el moviment postseixantista del segle passat va desembocar en la recuperació o creació de granges familiars. Una d'aquestes iniciatives va ser la de l'escriptor Michael Marpurgo (Saint Albans, Hertfordshire, Regne Unit, 1943), que juntament amb la seva esposa Clare Lane, filla del fundador de Penguin Books, el 1976, van crear unes granges per a infants a Devon —a sis hores de Londres— per on passen, quaranta anys després, més de 3.000 nois i noies i el seu professorat.

D'aquesta experiència, Michael Marpurgo —autor de la novel·la «War Horse», escrita el 1982 i portada a la televisió el 2011 per Steven Spielberg—, ha escrit recentment el relat «Que bé que ens ho hem passat!» que, contràriament del que es podria pensar, no és un text d'autobombo de les seves pròpies granges sinó una petita història que barreja el trauma d'un infant vietnamita refugiat a Londres que no parla però que és capaç de comunicar-se en veu alta amb una de les eugues de la granja per descobrir també que sempre arriba el moment de trencar el silenci.

El relat és breu, però intens. I en aquest cas té un afegit que el fa encara més suggerent perquè hi ha posat imatges el veterà il·lustrador Quentin Blake (Londres, 1932), el dibuixant inseparable de molts dels contes i relats del desaparegut Roald Dahl. Quentin Blake aporta en aquest relat un to acolorit amb uns dibuixos que, observats amb lupa, mostren el Quentin Blake més pur, capaç de fer emergir en aiguades tot d'imatges plenes de vida i sensibilitat, només amb lleugeres pinzellades de miniratlles, que semblen esquitxades, deixades a l'atzar, ja sigui sobre les galtes d'un dels personatges o sobre el tapís d'una cadira de braços o en les tanques d'un galliner. El llibre és una petita peça per a lectors sense fronteres. [Andreu Sotorra, 12 setembre 2017]

Enllaços d'interès:

Vídeo promocional de les tres Farms for City Children (Granges per a infants urbans) actuals, creades per Michael Morpurgo i la seva esposa Clare Lane, inicialment el 1976 a Nethercoot House (Devon), espai ambiental del relat Que bé que ens ho hem passat!, il·lustrat per Quentin Blake.


Un nas de quatre pams


Carlo Collodi. «Les aventures d'en Pinotxo. Història d'un titella». Traducció catalana d'Anna Casassas (traducció de l'edició espanyola: Celia Filipetto). Pròleg d'Stefano Puddu Crespellani. Il·lustracions de Pep Montserrat. Col·lecció L'Hora dels Clàssics. Editorial Combel. Pàgs. 197. Barcelona, 2016. A partir de 10 anys.

Al llarg del temps, la història del titella literari més universal s'ha anant difonent esmicolada, retallada, reduïda i fins i tot tergiversada. Són molt poques les generacions que no en coneguin el seu personatge i, sobretot, el seu singular nas que s'allarga sota l'efecte de les mentides. El conte està tan assumit universalment que no costa gaire trobar sovint manifestacions iròniques quan es vol posar algú al descobert sense dir-li que és un mentider i advertint-lo amb un somriure que si continua dient el que diu potser li creixerà el nas.

Però darrere de l'anècdota, hi ha el conte, que en realitat no és tant conte, si es té present que el seu text íntegre és tota una senyora novel·la, malgrat que el seu autor, Carlo Lorenzini, conegut literàriament com a Carlo Collodi (Florència, Itàlia, 1826 - 1890), el va començar a publicar per fascicles en el «Giornali per i bambini» i que, per aclamació popular, el va haver de continuar amb una trama més enllà del que ell mateix, segurament, havia imaginat.

El volum que l'Editorial Combel ha incorporat en la seva selecta col·lecció L'Hora dels Clàssics —s'hi troben anteriorment «Les millors rondalles del germans Grimm», «Els millors contes de Hans Christian Andersen», «L'Odissea», «El llibre de les faules» i «La llegenda del rei Artur i els seus cavallers»— és una de les peces d'orfebreria que, de tant en tant, dóna l'edició catalana. Ho és perquè manté la rigorosa fidelitat al text íntegre i original de «Pinotxo» i perquè ho fa amb una traducció de cap i de nou que ha elaborat la traductora Anna Casassas (Barcelona, 1958), amb un registre lingüístic tan correcte com corrent que no estalvia ullades iròniques —hi detecto, per exemple, un «mico filós»— i que s'ha il·luminat amb les espectaculars il·lustracions del dibuixant Pep Montserrat (Monistrol de Montserrat, Bages,1966).

Es tracta, esclar, d'un llibre de lectura, evidentment, però també d'un llibre de regal, per la textura del seu paper, pel disseny (Pepa Estrada), un llibre per passar-hi els ulls, per tastar —no és digital, però val la pena acaronar-lo amb els dits— amb els cinc sentits, per repassar, un a un, cadascun dels llargs títols dels trenta-sis capítols i adonar-se de la complexitat que s'amaga darrere de l'anecdòtic nas de fusta d'un titella, per aturar-se en cadascuna de les vint-i-sis il·lustracions, algunes a doble pàgina, i per descobrir-hi la trapelleria que relliga la coberta i la contracoberta travessant les guardes interiors: el nas de Pinotxo / Pep Montserrat que s'allargassa ben bé quatre pams fins a descobrir-hi el Grill, assegut a la punta, com si fos un d'aquells obrers reposant a la biga en penya-segat de la famosa fotografia dels gratacels de Nova York.

Diu el prologuista d'aquesta nova versió, Stefano Puddu Crespellani, professor universitari italià resident a Catalunya, a La Garriga (Vallès Oriental): "«Pinotxo» és una història que no s'acaba mai de descobrir." Segurament que aquesta edició ho corrobora i dóna l'oportunitat de fer-ho ara, no només als lectors més joves, als quals s'adreça principalment, sinó a aquells que el personatge del nas de fusta forma part de la seva memòria d'infantesa perquè també es pot mirar «Pinotxo» amb ulls d'adult per descobrir-hi tot el que Carlo Collodi va sintetitzar sota l'embolcall de «conte per a infants» en els personatges de mestre Cirera, del seu vell amic Gepetto, del Grill, d'en Menjafoc, de la Nena, de la Guineu, del Gat, de la Fada, del Tauró, de l'amic Fideu... i de tots els paisatges que recorre Pinotxo.

De la mateixa manera que la versió catalana d'Anna Casassas fa que, per coneguda que sigui la història, no es pugui deixar de llegir íntegra fins al final, la interpretació il·lustrada de Pep Montserrat aconsegueix també que el lector esperi a cada gir de pàgina una nova sorpresa que el dibuixant ja garanteix a partir del seu personalíssim Pinotxo de la coberta on, sense defugir la sensació de la fusta com a matèria primera del text literari, un simple ull blanc amb cercle negre a la nineta, una taca a la galta vermellosa i una línia per marcar el perfil de la boca, donen vida al protagonista.

Carlo Collodi li fa dir a Pinotxo, per tancar la seva aventura: «Que còmic que era quan era un titella! I que content que estic d'haver-me tornat un nen com cal!...» Molts lectors d'aquest nou «Pinotxo» potser també ho pensaran quan arribin al final de les gairebé dues-centes pàgines. El salt de ser un titella a ser una persona és un dels secrets remeiers que ofereix la bona lectura d'un clàssic universal. [Andreu Sotorra, 30 novembre 2016]

Vídeos d'interès:

Tràiler de l'espectacle que la companyia catalana Lluerna Teatre va fer d'una adaptació de «Pinotxo» el 2004.

Tràiler de la versió cinematogràfica de «Pinotxo» dirigida el 2015 per la realitzadora alemanya Anna Justice.


¿Quan ens vindran
a buscar?


Kathy Clark. «La Casa de l'Àngel de la Guarda (Guardian Angel House / What if They Find Us?)». Traducció d'Anna Alsina. Col·lecció Viscut. Editorial Bambú-Casals. Barcelona, 2011. A partir 12 anys. Pàgines: 241. Preu paper: 8 €.

Segurament que els editors de l'edició anglesa d'aquesta novel·la, basada en fets reals, van optar per canviar-li el títol (What if They Find Us? / Quan ens vindran a buscar?) perquè —tenint en compte el corrent fantasmal i vampiresc de moda— el títol original, La Casa de l'Àngel de la Guarda, els devia semblar que podia induir a pensar que es tractava d'una proposta més aviat de gènere gòtic.

Res més lluny, malgrat que el nazisme, de fet, tingui també molt de tenebrós i gòtic. L'autora Kathy Clark (Budapest, Hongria, 1953), resident actualment a Kanata, Canadà, on va emigrar de petita, per reunir-se amb els seus pares, després que aquests fugissin de la repressió bèl·lica de la URSS, arran de la Revolució d'Hongria del 1956 —un moviment de llibertat frustrada propiciat pels primers dissidents del règim un cop mort Stalin—, ha refet la història que van viure la seva mare i la seva tieta (les protagonistes de la novel·la, Vera i Susan), dues de les 120 nenes jueves que, entre el 1944 i 1945, van recollir refugiades d'amagat les monges del convent catòlic de la Casa de l'Àngel de la Guarda, de Budapest, al mont Gellert, enlairat a la banda muntanyosa, Buda, separada, pel riu Danubi, de la part plana, Pest, al costat occidental, un riu amb set ponts, la majoria dels quals van ser volats, primer pels nazis i, finalment, pels russos que van alliberar Hongria.

Va ser després d'haver vist un documental de la cineasta hongaresa Anna Merei sobre aquest convent —clausurat durant el règim comunista fins a la caiguda del Mur el 1989—, en les entrevistes del qual participaven com a testimonis supervivents Susan i Vera, que l'autora va refer la història d'aquells dies d'infància trencada de la seva mare i la seva tieta. L'autora va viatjar també a Hongria per conèixer els espais físics on ella mateixa havia nascut i convertir el relat en un material literari de la memòria.

Kathy Clark, que confessa que, malgrat el seu origen jueu, un cop al Canadà, es va convertir al catolicisme als 24 anys, cosa que li permet calibrar millor les afinitats i diferències entre les dues religions, divideix la novel·la en quatre parts, en plena Segona Guerra Mundial, des del desembre del 1943 a l'estiu del 1945, la major part del temps, dins el convent, situat molt a prop de la fortalesa nazi que dominava la ciutat, a l'abast, doncs, de qualsevol sospita si es detectava el moviment de les criatures, i a l'abast també dels bombardejos més hostils a l'hora del desenllaç.

Des de dins, però, l'autora va reflectint tota l'angoixa que es viu també a fora on els homes jueus de Budapest són enviats primer a presumptes camps de treball i on les dones i criatures, recloses en el gueto, són finalment traslladats en camions o combois a altres camps que en aquell moment s'ignorava encara que eren els camps d'extermini.

Hi ha, doncs, un parell de visions del conflicte des dels ulls de les petites Susan i Vera: el risc del grup de monges del convent que es juguen la vida i també la vida de les 120 nenes amagades si fossin descobertes pels nazis, malgrat que el convent estigués sota la protecció neutral sueca, i la tragèdia dels avis, pares i germans hongaresos de les nenes, molts dels quals cauen en mans de la barbàrie nazi, sobretot quan l'exèrcit de Hitler es comença a veure arraconat i assetjat, en aquest cas per les tropes russes.

L'autora compensa, en un equilibri de sentiments, la por i la superació de la mateixa por. I tenint en compte que ho fa en un paisatge tan reclòs com pot semblar el d'un convent, aconsegueix que el lector visqui emocionalment tant els pitjors moments de perill que passen les monges i les nenes jueves, com els fugaços moments de felicitat que aprofiten totes elles com si el convent fos una bombolla que els protegeix de qualsevol mal exterior: el repartiment de feines domèstiques, les celebracions religioses, el respecte pels ritus jueus de les petites, el conreu de l'hort, els cops a la portalada dels nazis, l'escorcoll del convent, l'assassinat d'una de les monges per voler protegir precisament les protagonistes Susan i Vera...

Novel·la documental que ve a omplir una mica més allò que sembla equivocadament que ja hagi estat ple del tot, com és la memòria de l'Holocaust. Malgrat els nombrosos testimonis històrics, literaris, cinematogràfics i televisius sobre els actes criminals nazis de mitjan segle XX, recollits en els últims anys, sempre hi ha una escletxa per tornar a recordar-ho perquè cada supervivent de l'Holocaust és, per ell mateix, una història única i instransferible, com la història de les dues petites germanes hongareses, Vera i Susan, que, després de sortir del convent, malgrat que recuperen el seu pare envellit però viu i la seva mare malalta, malgrat que perden el seu germà mort i que la família es veu desposseïda de les seves pertinences, de la casa on vivien, dels petits records, com un dels quadres que pintava la mare i que la nova llogatera del pis no els vol donar, treuen forces d'on potser sembla increïble que encara n'hi hagi per remuntar el seu futur. Susan i Vera, ara àvies i besàvies, encara viuen al Canadà. Però els records de la seva infància a Budapest i el mesos de refugi al convent del mont Gellert els han acompanyat per sempre, de la mateixa manera que ara poden acompanyar, com si fos també una mica seva, els lectors d'aquesta història. [Andreu Sotorra, 22 desembre 2011]




Com fer passar
el mal humor


André Bouchard. No sé on tinc el cap. Traducció de Pau Joan Hernàndez. Il·lustracions de Quentin Blake. Editorial Combel - Casals. Barcelona, 2009. A partir de 6 anys.

A partir de la narració de la nena de la família, els lectors d'aquest àlbum il·lustrat coneixem el cas del pare que va perdre el cap a causa de l'encaparrament en un projecte del despatx on treballa. Quan l'home arriba sense cap a casa, la família es posa a buscar-lo per tots els racons. Però, el cap no surt per enlloc. La mare s'obsessiona pel que diran. Per calmar-la, el fill i la filla en fabriquen un de postís amb paper de diari pintat. Les il·lustracions mostren amb minuciositat el procediment i l'entusiasme que posen a fer la bola i guarnir-la amb un nas de pastanaga i uns cabells de llana. El resultat de tanta dedicació és que obtenen un pare més afavorit que l'original, però incapacitat per pensar.

A partir que el pare porta el cap postís, la resta de la família viu una sèrie d'avantatges: el pare no renya el fill i la filla si fan maleses; com que no té cervell, fa sense replicar les feines de casa que la mare aprofita per manar-li sense aturador; s'estalvien de sentir els seus roncs; el fan comprar coses increïbles i dubtosament necessàries i ell, seguint el costum, com un autòmata, pica el codi secret de la targeta de crèdit, que treu fum.

Però, passa el que era previsible que passés en una persona tan enderiada en la feina: un dia també s'oblida el cap postís a casa. Corren a portar-li el cap i, amb les presses, cauen a damunt del pare mentre feia fúting, amb tan mala fortuna, que li abonyeguen el cap de paper. I amb el cap abonyegat hauria continuat, si no fos que un dia l'home torna a casa amb el cap original recuperat i amb una amnèsia absoluta sobre el període que va passar amb el cap perdut. Tot i les imperfeccions, la família el rep amb entusiasme.

Quentin Blake (Londres, 1932) fa una interpretació del text amb els dibuixos plans, realitzats amb plomins bruts i oberts, traç tremoladís i taques de color que caracteritzen aquest il·lustrador. Blake és conegut internacionalment pels dibuixos de l'obra de Roald Dahl i per les seves aportacions a la il·lustració de més de tres-cents llibres per a infants, que li van valer la medalla Hans Christian Andersen, el 2002.

A 'No sé on tinc el cap', Blake recrea els personatges lleugerament estrafets per la comicitat sobre el fons blanc. Les seves accions —seguint una seqüència lògica molt ben travada— se situen en diversos espais suggerits a partir de detalls maliciosos. Una vegada més els dibuixos de l'autor londinenc fan créixer un text en humor i tendresa, i hi dialoguen amb constants picades d'ullet als lectors d'aquest conte on el sentit figurat "perdre el cap" pren forma literal. [Lena Paüls, 17 desembre 2009]


L'energia cinètica


Lluís Farré. L'arca de Noè. Il·lustracions de Mercè Canals. Enginyeria de paper de Lluís Farré. Editorial Combel - Casals. Barcelona, 2009. A partir de 6 anys.

Llibre pop-up, amb set desplegables tridimensionals, de producció catalana i imprès a Tailàndia. A la mateixa editorial, els autors van publicar l'any passat en aquest mateix suport, 'Els Tres Reis d'Orient' i, aquesta primavera, 'La llegenda de Sant Jordi'. Ara s'han embarcat a la barcassa de Noè, i hi expliquen la metàfora bíblica del salvament dels justos en estrofes amb rima apariada:

«Amb l'ajut de fills i nores, construeixen el vaixell. / "Mare meva, estic baldat! / Ai, nois, que no arribo a vell!" Just a temps, però, l'acaben, és com un hotel flotant. / Fa l'alçada de deu cases. És una obra espaterrant!»

Darrera de cada pàgina, que es presenta plana, hi ha la sorpresa d'un joc de paper plegat que es transforma en un brillant efecte d'il·lusió de realitat. L'episodi bíblic del diluvi universal es presenta amb to festiu, seqüenciat en set desplegablest tridimentionals. S'inicia quan Déu, representat per una mà amb el dit índex assenyalant Noè, contacta amb el vell patriarca avisant-lo que inundarà tot el món; continua amb la construcció i l'avituallament del vaixell i l'embarcament dels animals abans de començar a ploure. Acaba amb el comiat dels animals que tornen a la terra per omplir-la de vida.

'L'arca de Noè' és una petita obra d'art per admirar des de tots els angles, però també, per conèixer les interioritats de la gran aventura de convivència i la responsabilitat dels humans en el salvament dels animals en situacions conflictives com la d'aquesta història. És d'aquells llibres que van creixent perquè cada vegada que s'obren hi descobrim elements nous. [Lena Paüls, 9 desembre 2009]


Teatre d'ombres


El teatre d'ombres de Nathalie Dieterlé. «La bella dorment». Títol original: «La belle au bois dormant». Adaptació catalana del conte de Charles Perrault, a càrrec de Pau Joan Hernàndez. Muntatge de les làmines: Casterman. Combel Editorial. Barcelona, 2009. Pàgines: 7 làmines dobles il·lustrades. Preu: 16'90 €. A partir 5 anys.

Nathalie Dieterlé és una il·lustradora nascuda el 1966 a la població d'Agogo, a Ghana i nacionalitzada francesa. Va estudiar arts decoratives a París i Estrasburg i té en catàleg nombrosos àlbums il·lustrats dels quals és gairebé sempre l'autora del text.

Però en aquest cas, ha recorregut a Charles Perrault, ha manllevat el conte de la princesa que dorm cent anys a causa de la punxada d'una mala bruixa, i el que fa és una concepció escènica portada al suport paper amb un àlbum que és també un senzill i enginyós teatre d'ombres.

Nathalie Dieterlé ha construït un àlbum de només set làmines dobles, amb una en blanc que fa de pantalla i que, un cop elevada, s'aguanta dreta amb una llengüeta. A manera que el lector del conte va passant cadascuna de les set làmines, retallades, foradades, o amb peces mòbils, amb l'ajuda d'una petita llanterna alimentada amb piles, que va inclosa en el paquet de l'àlbum, pot projectar sobre la pantalla de cartró blanc, les ombres xineses que reflecteixen les imatges d'allò que prèviament es por haver llegit en peces breus.

L'àlbum, doncs, és una barreja de literatura clàssica, de mirada renovada a través de la il·lustració i de manipulació teatral, sense haver de recórrer, per obtenir les ombres xineses, a les figures forçades amb mans i dits dels especialistes en aquesta art perquè l'autora s'ha preocupat que els seus retallats siguin tan perfectes que, en projectar-se, creïn unes ombres imaginatives, a vegades fantasmagòriques, però explicatives a la vegada.

Aquest és un àlbum creatiu, un àlbum-joc per a tota la família —l'altra cara de la moneda de la creació audiovisual per a subjectes passius— que no pot faltar en cap de les llibreries especialitzades d'espais teatrals com el Teatre Nacional de Catalunya o el Teatre Lliure, ni tampoc en les llibreries dels museus que tenen en el seu programa d'activitats, propostes escèniques destinades als visitants més petits. [Andreu Sotorra, 15 maig 2009]


Noves mirades il.lustrades


Jacob i Wilhelm Grimm. Les millors rondalles dels germans Grimm. Traducció d'Albert Jané. Il.lustracions de Joma. Combel Editorial - Casals. Barcelona, 2007. A partir 10 anys.

Hans Christian Andersen. Les millors rondalles de H.C.Andersen. Traducció d'Albert Jané. Il.lustracions de Jordi Vila Delclòs. Combel Editorial - Casals. Barcelona, 2007. A partir 10 anys.

Dos àlbums il.lustrats, dues peces destacades d'aquest primer trimestre de l'any, fan dues mirades diferents per part dels dos il.lustradors que han recreat el món meravellós de les rondalles dels germans Grimm i les de Hans Christian Andersen. Albert Jané s'ha encarregat de la tria i traducció. En el cas dels germans Grimm, ha extret algunes narracions del recull 'Contes d'infants i de la llar', que inclouen noms coneguts com 'La Ventafocs' o 'La Bella Dorment', fins a una vintena, entre els quals n'hi ha de menys divulgats.

Contràriament del que sol passar en adaptacions d'aquests clàssics, aquí s'opta fidelment per l'original, sense cap manipulació ensucrada. Per tant, els episodis escabrosos, violents i realistes, s'hi poden trobar tal com els Grimm els van llegar. Qui ha donat una visió contemporània a les rondalles ha estat l'il.lustrador Joma. Com aquell qui posa en escena un clàssic representat mil vegades, n'ha fet una versió amb làmines iròniques, atrevides i fins i tot descarades. Deu ser difícil trobar, encara, una altra manera de reflectir la candidesa de la Caputxeta, la tristor de la Ventafocs o el glamour de Blancaneu. Joma ho fa amb un toc personalíssim que s'afegeix a les múltiples il.lustracions que l'han precedit.

En el cas de la tria d'Andersen, s'han reunit una quinzena dels relats més coneguts. 'La princesa del pèsol', 'El soldat de plom' o 'L'aneguet lleig' en són una mostra. També en aquest cas, el traductor ha volgut ser fidel a l'autor amb un llenguatge d'arribada viu i fresc com ho va ser en el seu moment el de l'autor danès. Aquí, l'il.lustrador Jordi Vila Delclòs, s'ha adaptat a l'època de la qual parla Andersen, de tal manera que ofereix unes làmines que, sota l'aparença de tall clàssic, amaguen el traç particular del dibuixant que es recrea en atmosferes emboirades i dibuixos insinuats amb espurneig de línies que, tot i anant pel seu compte, acaben formant el paisatge humà i idíl.lic de l'Andersen de sempre. [Andreu Sotorra, 5 abril 2007]


Aires de paisatge literari anglocatalà


Marcy Rudo. La nena nova. Traducció d'Aurora Ballester. Il.lustració de Carme Solé Vendrell. Editorial Bambú. Barcelona, 2006. A partir 12 anys.

Malgrat que l'editorial ha catalogat la novel.la com a referent del bullying, un es resisteix a veure-hi aquesta intenció per part de l'autora. 'La nena nova' té virtuts estrictament literàries: una escriptura àgil i neta; una dosificació dels moments de tensió; una mesurada però constant informació de matèries com la música o l'astronàutica; una bona trama de relacions personals; una bona manera de resoldre els conflictes deixant la solució a les mans dels protagonistes; i un bon perfil d'aquests, que evolucionen segons les circumstàncies. A més, 'La nena nova' té, de rerefons, un aire de pel.lícula de cine americà, i no és un retret, ben al contrari.

No és estrany que sigui així perquè la seva autora, Marcy Rudo, nascuda a Baltimore, va ser a Nova York, on residia, on va començar a fer d'editora. Als anys vuitanta va descobrir Barcelona i s'hi va quedar. Les seva trajectòria editorial l'ha portada a dirigir el segell Minotauro. Aquesta novel.la és, doncs, el seu vessant literari adreçat als joves. I acontenta constatar que té tots els aires de paisatge literari anglocatalà, és a dir, la tradició de l'origen fusionada amb el tarannà del lloc d'acollida.

Per això deia que em resistia a admetre que és una novel.la que tracti del bullying. Un referent massa de moda que la novel.la no es mereix i que valdria més deixar per a les propostes pensades per a llegir i oblidar. No és el cas de 'La nena nova', que deixa un bon regust del seu personatge, una criatura que es veu obligada a canviar cada dos per tres d'escola i que supleix les seves llacunes d'adaptació amb històries familiars que poden semblar fantasies però que són el recurs perquè la novel.la doni un tomb, positiu i de maduresa, a més de servir d'escarment als que havien prejutjat "la nena nova" fent cas del que havia escampat una embolicatroques.

Marcy Rudo deixa en aquesta novel.la una declaració de principis de com és possible fer literatura realista per a joves sense caure ni en el llibre d'autoajuda ni en la feble aventura de la reproducció del dietari virtual dels adolescents. Escrita originalment en anglès ('The New Girl'), la novel.la ha trobat en la versió catalana una veu que la fa familiar sense amagar tampoc cap on mira. [Andreu Sotorra, 7 desembre 2006]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

pinotxo
«Pep Montserrat ha il·lustrat la nova traducció d'Anna Casassas de «Pinotxo» de Carlo Collodi.»

arcanoe
«Lluís Farré i Mercè Canals s'endinsen en suport pop-up en el bestiari i l'aventura bíblica de 'L'arca de Noè'.»

belladorment
«La il·lustradora africana Nathalie Dieterlé, formada a París, combina el conte de 'La bella dorment' amb un joc de làmines per manipular com un petit teatre d'ombres xineses.»

latribu
«Amb la metàfora raticida i humana de fons, una rata de la tribu descobreix que els humans volen exterminar totes les rates de la ciutat. Només pot fugir. És així com intenta guiar la tribu cap a una terra ideal, un món en pau que encara han de construir. Novel·la d'Anne-Laure Bondoux.»

fredapell
«L'autora anglesa Sally Prue debuta amb una novel·la que s'ha vist reconeguda amb els premis Brandford i Smarties. El protagonista, rebutjat per la tribu, es troba exiliat al món dels humans amb els conflictes de relació habituals que li impedeixen també trobar-hi el seu lloc.»

helpers
«L'autor Miquel Ribas és antropòleg cultural i la novel.la ho reflecteix. A mig camí entre el misteri i la ciència-ficció, el protagonista viatja a l'Índia per treballar en un projecte d'investigació que el porta cap a un seguit de descobertes que li canvien la manera de veure la vida.»

aigues
«Marcy Rudo deixa en aquesta novel.la una declaració de principis de com és possible fer literatura realista per a joves sense caure ni en el llibre d'autoajuda ni en la feble aventura de la reproducció del dietari virtual dels adolescents. »

onclexesc
«La col.lecció de contes de l'oncle Xesc, il.lustrada per Sebastià Serra, ensenya els petits lectors a reconèixer i superar els seus petits conflictes. En aquest cas, la por fuig d'estudi gràcies a l'habilitat de l'oncle i el collage de les làmines amb ombres fetes amb textura de vellut.»

granos
«Àlbum amb làmines retallades i peces mòbils il.lustrades que, a través de la sorpresa i el moviment, explica la història d'un ós famolenc que es baralla amb un cuc que se li ha menjat una mosca i amb una granota que se li ha menjat el cuc i amb un estol de bèsties que li prenen el plat de taula.»

vivaldi
«Adaptat per Albert Jané, el llibre s'acompanya d'un CD que narra Dolors Martínez. Conté diverses peces d'entre les més conegudes del músic. Les làmines combinen dibuixos de Charlotte Voake amb fotografies dels indrets on va viure Vivaldi i reproduccions de quadres de l'època.»