«He jugat amb els llops», de Gabriel Janer Manila. Dibuixos de Teo. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgines: 164. Preu: 13,95 €. A partir 12 anys.
Quan Marcos Rodríguez Pantoja (Añora, Còrdova, 7 juny 1946), va anar, la primavera d'aquest any, a la Serra Morena, on es rodava la pel·lícula 'Entre lobos', sota la direcció del cineasta Gerardo Olivares, diu que es va posar espontàniament a udolar com si fos un llop i va provocar que una de les llobes del rodatge se li acostés, el llepés, i que els altres quatre llops de la colla ensinistrada per al rodatge esclatessin també a udols.
Aquesta experiència insòlita i única és d'ara mateix, d'aquest segle dominat per la pretesa civilització i les tecnologies, no de quan Marcos, conegut després com el nen salvatge, va viure dotze anys a les boscúries de Serra Morena sol, com una bèstia més, aconseguint entendre's amb la salvatgina com si fos un Mowgli modern.
La pel·lícula de Gerardo Olivares s'estrenarà, segurament, aquest Nadal, i els seus protagonistes són dos nens, de vuit i dotze anys, escollits en un càsting amb més de dos-cents aspirants. Els dos joves actors són de dues poblacions de la Vall de Los Pedroches, l'indret on, en plena postguerra civil espanyola, van tenir lloc els fets que portarien l'aleshores petit Marcos a convertir-se en un infant salvatge.
La història és de conte del XIX: Marcos va quedar orfe de mare quan tenia 3 anys, era el 1949. El pare es va casar novament i la madastra, en aquella època era la manera d'anomenar-la, el va començar a maltractar. El pare va vendre —sí, vendre— finalment la criatura a un tractant de bestiar de cabres i ovelles, un altre costum d'explotació infantil de l'Espanya negra de la fam i la misèria després de la guerra civil, i aquest tractant, als set anys, el va cedir a un pastor de les muntanyes perquè li fes d'ajudant en la pastura. Però el vell pastor va morir i Marcos es va quedar sol, sense contactar amb la gent de la vall, només amb les bèsties salvatges, i va començar una vida dura de dotze anys que el va portar a dominar el llenguatge intern, els hàbits, els costums, les lluites i els pactes que fan les bèsties per sobreviure.
Els llops, les àguiles, la guineu i una serp van ser els principals aliats de Marcos en el seu refugi de la serra. En la pel·lícula, que es basa en escenes de la natura rodades en diferents èpoques de l'any per un equip especialitzat, s'han contractat un ramat de cinc llops, ensinistrats en captivitat, però no per això menys imprevisibles. També s'hi han afegit altres bèsties com una fura, una geneta, un teixó o un gat salvatge. Tots plegats han rodat escenes amb els actors, entre els quals hi ha noms coneguts com Sancho Gracia, Carlos Bardem, Luisa Martín o Rodolfo Sancho, en els papers d'adults.
Marcos, el nen salvatge, va ser descobert i reincorporat a la vida dels humans l'any 1965, quan ja en tenia 19. La seva història va quedar en part oblidada perquè el temps de censura no hauria permès segurament que s'esbombés com ara passaria amb l'allau de mitjans de comunicació a la cacera d'un reality show. Un cop adaptat a la vida de la societat, cosa que ell mateix confessa que no ha aconseguit del tot i per això ha acabat retornant a una masoveria, va intentar guanyar-se la vida com tants immigrants de la dècada dels seixanta i setanta, i va arribar a les Illes on, a Palma, va fer diverses feines relacionades amb el turisme efervescent.
Allà va ser on, casualment, perquè Marcos feia feines a casa d'un amic seu, Gabriel Janer Manila va topar amb el protagonista. I el 1975, l'escriptor —especialista en antropologia a la Universitat— va elaborar la seva tesi doctoral (La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas Marcos) sobre els casos de criatures criades en estat salvatge, que va publicar primer a la desapareguda Editorial Laia i, més tard, a l'Editorial Proa. Trenta anys després, Gabriel Janer Manila ha transformat aquell testimoni en una novel·la, 'He jugat amb els llops', guanyadora del premi Joaquim Ruyra 2009, i que enceta la sèrie Bridge, un segell nou de La Galera, amb un disseny, en aquest cas, que, a través dels dibuixos de traç primari, es vol aproximar al personatge protagonista en el seu estat més infantil, mancat de la formació que se li va escatimar.
La vida salvatge de Marcos és el que la novel·la reflecteix, però no tant el que podria ser només una introspecció psicològica del personatge, si l'autor hagués volgut fer de psicoanalista, sinó un document del que va viure, com ho va viure i, segurament, com ho idealitza amb el pas del temps.
"Mai no he estat un llop. Ni ho he estat, ni ho sóc ara, malgrat que vaig conviure amb els llops. No sé si vam arribar a ser amics. A vegades m'hauria agradat ésser un llop: caminar com els llops —la cua estirada, la mirada desperta, les orelles tibants—, córrer com ells, ensumar com ells i foradar la fosca amb els ulls." Així comença el relat que Janer Manila ha deixat en primera persona perquè les situacions que s'expliquen només poden ser vistes des dels ulls que les han viscudes en solitud salvatge.
La novel·la ha coincidit en el temps amb la versió cinematogràfica, tot i que el realitzador Gerardo Olivares ha comptat en alguns aspectes amb l'assessorament de Janer Manila pel que fa a la seva investigació antropològica. Però, en realitat, els dos xips —el cinema i la literatura— s'han trobat per separat. Dues visions d'una mateixa història, la que aportarà imatges naturalistes per recrear el món en el qual va viure Marcos a les muntanyes de Còrdova, i la que es pot trobar en la novel·la de Gabriel Janer Manila, amb un llenguatge molt polit que ressegueix a la vegada el procés d'aprenentatge espontani i de descoberta posterior del mateix protagonista que desconeixia el noms dels animals i de la vegetació i que no és fins al seu retorn a la vida social quan incorpora al seu llenguatge el vocabulari de tot allò que havia format part del seu hàbitat durant la seva infantesa i adolescència.
En un temps que l'explotació infantil, la prostitució de menors, l'abús del treball infantil, els nens soldat, la venda de criatures o l'abandó per part dels pares forma part de la quotidianitat global feta banalitat a través de la imatge comunicativa, la lectura sobre l'experiència de la solitud d'un infant salvatge, deixat a la mà de la natura, ofereix la possibilitat d'una doble lectura: totes les misèries, les de fa mig segle o les d'ara, acaben gratant sense miraments en els més febles.
[Andreu Sotorra, 12 juliol 2010]
Ventades literàries entre torts i guerxos
Carles Sala i Vila. «Cornèlius i el rebost d'impossibles». Il·lustracions de Javier Andrada. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgs. 163. Preu: 12,95 €. A partir 10 anys. Premi Josep M. Folch i Torres 2009.
Carles Sala i Vila. «Tramuntana a la granja». Il·lustracions de Montse Español. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 120. Preu: 8 €. A partir 6 anys. Premi Barcanova infantil 2009.
Carles Sala i Vila. «En Jaumet busca escola». Il·lustracions de Xènia Xinxeta. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 40. Preu: 7,40 €. A partir 6 anys. Finalista Premi Joan G. Junceda 2008.
El que ja auguraven els primers llibres de Carles Sala i Vila (Girona, 1974) —'Sóc com sóc' (Barcanova); 'Flairosa, la bruixa dels sabons' (Barcanova); 'Bona nit, Júlia' (La Galera); o 'El triomf d'en Polit Bonaveu' (Cruïlla)— s'ha anat confirmant amb els que fins ara ha publicat, gairebé sempre tocat per la vareta afortunada dels premis més recents (Guillem Cifre de Colonya, Folch i Torres i Barcanova) cosa que permet també constatar que hi ha fins i tot relació d'ambientació, paisatge i plantejaments entre alguns d'aquests relats.
Per exemple, a 'Cornèlius i el rebost d'impossibles' (La Galera), l'autor situa els personatges en un poble d'alta muntanya al qual anomena Tort —que no s'ha de confondre amb el de la muntanya de Tor, topònim de sinistre currículum— i que, si és un indret on no hi ha res recte, trobem que aquesta característica es repeteix a la terra ventosa de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova) on la gent i els arbres que hi viuen també són una mica torts i les persones, guerxos i guerxes, una altra coincidència física entre les dues novel·les.
Però la principal coincidència de les peces literàries de Carles Sala —que ha saltat als catàlegs en poc espai de temps i com un autor llampec— és l'estil i el llenguatge, un estil que no s'emmiralla en la literatura generacional sinó que reprèn la tradició més pròpia de finals deis anys seixanta i la dècada dels setanta i un llenguatge que se situa com a un dels ganxos principals dels seus relats.
Carles Sala i Vila fa un salt, doncs, en l'espai literari més recent, i enllaça la represa de la literatura per a infants —una cinquantena d'anys— amb el moment actual, deixant de banda —de moment, almenys— els loopings, els experiments i, en alguns casos, les desafortunades històries sense suc ni bruc de moltes de les novel·les que, a causa del boom i la proliferació d'autors i editorials, han envait les prestatgeries de les dècades dels noranta i, encara, del recent dos mil.
Probablement aquest salt en l'espai literari es produeix no per casualitat sinó perquè el sector editorial català d'aquest àmbit està vivint un canvi —per no dir una sacsejada— considerable. I aquest canvi l'estan protagonitzant autories tant de text com d'il·lustració i editores que van fer els seus primers passos de formació lectora amb la literatura de mitjan setanta i inicis dels vuitanta, vista ara, trenta-i-tants anys després, com un mite que cal recuperar. Les crisis socials propicien aquest fenòmens.
Carles Sala i Vila és un d'aquests autors que, espontàniament, amb un bon domini de la llengua i amb una bona dosi d'imaginació, ben distribuïda en cadascuna de les seves novel·les, protagonitza aquest canvi, o recanvi, que vol dir un retorn a la llengua neta i apresa als fogons de casa —de la qual no s'hauria hagut de fugir mai—, una mirada als paisatges propis de l'imaginari contista infantil i unes constants referències a les situacions que situen la solidaritat, l'esforç, l'enginy, la senzillesa i la modèstia com a puntals d'una societat en constant transformació.
Per això, en cadascun d'aquest tres llibres, Carles Sala i Vila incideix, novament amb artesania i mestratge —i no només perquè sigui ell mateix un artesà i un mestre en excedència—, en aquests aspectes. A 'Cornèlius i el rebost d'impossibles', utilitza com a protagonista un personatge enigmàtic, el tal Cornèlius, que arriba, acompanyat d'un petit afillat per ell, al poble muntanyenc de Tort per obrir-hi un rebost únic al món on la clientela no paga i, a canvi de bufera en cargols de mar o flascons, hi pot recuperar part de l'alegria, el somriure i la felicitat que ha anat perdent amb el pas del temps.
Malgrat que hi ha molta distància entre els dos, el vell Cornèlius podria ser un succedani del mag Merlí perquè, sense que se'n parli, la màgia hi és de rerefons. Com deia, l'atractiu lingüístic incideix molt en els topònims i els patronímics que l'autor encoloma amb bon humor al paisatge i als personatges. I l'atmosfera és tan identificablement rural i d'un altre temps que fins i tot l'il·lustrador Javier Andrada (Zamora, 1972) s'ha deixat emportar per aquesta influència en les seves làmines —en blanc i negre— i se li escapa, per exemple, una àvia amb mocador de cap, davantal i faldilles de iaia de conte de la vora del foc, per allò que el tempus literari de l'autor se situa en un espai del no-res, que és, en definitiva, l'espai de sempre.
'Cornèlius i el rebost d'impossibles' és una novel·la que no té pressa, i això es nota molt més en l'arrencada que no pas cap a la segona meitat del relat. Hi ha un cert entreteniment en les primeres cinquanta pàgines que, pel meu gust, caldria que s'haguessin polit passant-hi una mica el ribot, un entreteniment que delata precisament aquesta recuperació de la literatura fronterera d'entre finals deis seixanta i mitjan vuitanta a la qual al·ludia abans, una època, no ho oblidem, en què l'audiovisual i el digital no havien pràcticament influït en l'hàbit de la lectura dels més joves i que, a hores d'ara, a les generacions crescudes entre pantalletes, els pot representar un coster que fa pujada.
Molt més veloç —potser a causa del ventot de ficció— és el ritme narratiu de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova), un altre relat plenament rural, on pagesos i bestiar en són els protagonistes, i on apareix també una cabra i la feina de munyir-la —coincidint de nou amb una de les claus de 'Cornèlius i el rebost dels impossibles'— enmig d'una tramuntanada que ho deixa tot fora de lloc i fa que els galls lladrin, les gallines miolin, els porcs renillin o les vaques cloquegin, entre moltes altres disfuncions terrenals.
Aquí, en un conte per a primers lectors, la il·lustradora Montse Español —amb un imaginari extret de la seva infància aranesa— s'esplaia a gust, a tot color, en làmines que a vegades sembla que siguin autèntics centres d'interès per fomentar el llenguatge. Com que l'edició requereix cos de lletra agraït, les il·lustracions —malgrat que el llibre no és en cartoné— hi tenen una autoria evident, gairebé compartida a mitges amb l'autor.
I també per a primers lectors és el conte més breu dels tres, 'En Jaumet busca escola' (Barcanova), en el qual el protagonista és l'autèntic prototipus del popular cul d'en Jaumet. Aquí l'autor fuig de l'estricte marc rural tradicional i posa el seu personatge en un viatge arreu del món, buscant una escola que s'avingui a la seva manera de ser, en una metàfora de les generacions de belluguets que fan anar de bòlit a les aules els soferts professionals de l'educació.
La il·lustradora Xènia Xinxeta hi té també l'oportunitat de retratar el recorregut que fa el petit personatge, a tot color, i ho fa amb làmines, a vegades a doble pàgina, que permeten incrustar el text dins del paisatge de fons. Amb aquest conte brevíssim, Carles Sala i Vila va ser finalista del primer Premi Joan G. Junceda 2008, un premi convocat en el seu dia amb motiu de l'arrencada del segell editorial Línia Àuria de Blanes.
[Andreu Sotorra, 1 juny 2010]
Una rossa amb vel islàmic
Randa Abdel-Fattah. «Deu coses que odio de mi». Traducció d'Armand Carabén. Imatges coberta: Masterfile. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàgines: 292. Preu: 14'90 €. A partir 14 anys.
L'atenció internacional sobre l'escriptora i advocadessa, Randa Abdel-Fattah (Sidney, Austràlia, 1979) va començar amb la seva primera novel·la, 'Per què tothom em mira això del cap?' (La Galera, 2008). L'autora ha comentat, amb motiu de la seva segona novel·la, que, quan tenia 17 anys, va decidir penjar el vel com aquell qui penja els hàbits. És, doncs, des de la llibertat d'una nova generació d'orígen musulmà, però educada en la cultura occidental, que escriu sobre el que ha viscut. Quan tot just, ha aparegut la seva segona novel·la, 'Deu coses que odio de mi', l'autora ja ha publicat en anglès la tercera: 'Where The Streets Had A Name' ('Quan els carrers tenien un nom'), aquesta vegada sobre el conflicte entre Palestina i Israel, centrada en el Mur de la Vergonya.
Sembla com si, a manera que l'autora avança en la recuperació dels fantasmes de la seva adolescència, també avança en la manera d'explicar-los i en trobar el seu llenguatge personal. A 'Per què tothom em mira això del cap?' es detectaven encara algunes concessions als tòpics juvenils sense que s'entreveiés d'una manera clara un compromís explícit cap a la decisió o no de portar el vel.
En el cas d'aquesta segona novel·la, la història aprofundeix molt més, no tan sols en aquest aspecte, sinó també en la doble personalitat de la protagonista, en la seva indecisió davant de l'estil d'imatge que vol donar, davant les pressions del pare, i les comparacions amb una germana gran contestatària i un germà amb un os a l'esquena a qui se li permet qualsevol capritx.
El camí, però, que fa la protagonista és des de la seva opció d'adolescent, immersa en els hàbits occidentals dels seus companys a qui ha amagat fins i tot els seus orígens, cap a la definició de qui és i d'on ve. Al principi, la noia es diu Jamie, tothom la coneix per aquest nom, es tenyeix el cabell ros, alterna amb els amics de l'institut, s'empesca totes les excuses que pot per no haver de participar en festes o activitats que a casa no serien acceptades de cap manera pel seu pare. Cap al final, però, tothom sabrà que es diu Jamilah, que és musulmana, que és morena, que té un pare ancorat en la rigidesa de la tradició cultural, vidu de fa anys i que es casa en segones núpcies amb una professora de la madrassa i que cedeix a les frivolitats del germà gran i l'actitud de la germana gran que cursa la universitat i que està involucrada en grups de protesta contra la guerra.
Precisament, gràcies a això, o millor dit, gràcies al fet que en una de les manifestacions de protesta, la germana gran és arrestada per la policia, la Jamie/Jamilah pot conèixer, per sorpresa seva, qui s'amaga darrere d'un dels àlles amb qui intercanvia missatges des de fa temps a través d'una de les xarxes socials d'internet i a qui ha buidat el seu món interior amb un seguit de confidències: un company d'institut que té alguns petits problemes de relació amb els altres.
Això i el fet que Jamie/Jamilah formi part d'un grup de música de la madrassa al qual han demanat que intervingui en un festival de cloenda de l'Institut, fa que prengui la decisió de trencar amb la seva doble personalitat. Finalment, tocant el darbuka, el seu instrument en el grup de música, s'allibera de la incomoditat que li representava amagar els seus orígens.
Randa Abdel-Fattah és autora de novel·les denses, extenses —no baixen de tres-centes pàgines— amb històries que extreu de la seva realitat i que adapta a conflictes socials contemporanis des de l'òptica privilegiada personal que barreja, per raons familiars, orígens palestins, egipcis i australians. En aquesta novel·la, l'ase dels cops és el pare de Jamie/Jamilah. L'autora només cau en un cert The End feliç fent que l'actitud del pare, i no pas sense esforç, canviï en un rampell de comprensió. Però la realitat de cada dia, en la societat musulmana, avui per avui, tret de comptades excepcions, desmenteix aquesta pretesa condescendència generacional entre practicants de la religió islàmica. De tota manera, no tot es trenca: Jamie/Jamilah, contràriament al que va fer la pròpia escriptora en l'adolescència, acaba portant el vel. Potser perquè cada cosa, vel inclòs, estigui en el lloc que li pertoca.
[Andreu Sotorra, 12 febrer 2010]
Entre dos fronts de guerra
Josep Vallverdú. «Blai Joncar». Foto coberta: Agustí Centelles. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàg.: 160. Preu: 8'10 €. A partir 12 anys.
En realitat 'Blai Joncar' és com si fossin dues novel·les. O una novel·la en dues parts, cadascuna de les quals té un protagonista diferent, que parla en primera persona. A la primera, subtitulada 'Els dies', l'autor Josep Vallverdú (Lleida, 1923), dóna veu a qui també dóna el títol, Blai Joncar, un preadolescent, fill d'un milicià sindicalista i activista republicà. El noi sap el que és perdre la mare en un bombardeig. Davant l'embat feixista sobre la població civil, el seu pare l'envia a una masia d'uns oncles on la guerra es viu, aparentment, d'una altra manera.
A la segona part, 'Els anys', la protagonista és Teresa Noguera i Jonca, cosina germana de Blai Joncar. Però aquesta parla ja des del temps viscut, som ara al 1980, per acabar de relatar què ha estat del seu cosí després de la guerra i també per donar un punt de vista no tan subjectiu com segurament ho faria el mateix Blai Joncar adult.
Admetem-ho en solidaritat als lectors. Aquest recurs de dobles protagonistes pot sobtar d'entrada. ¿Per què no continuar la novel·la al llarg dels anys amb la mateixa veu de Blai Joncar? La resposta es fa evident amb el resultat literari que aconsegueix l'autor. Si no ho fes així, la mirada de Blai Joncar perdria la força de la descoberta i l'idealisme que, malgrat la guerra, viu el petit Blai i aniria desvirtuant el seu mateix imaginari d'infància. Amb la incorporació de la cosina, ja gran, com a veu de la segona part, obté la possibilitat d'incloure, com si no hi fos, la veu del narrador i fent-la, esclar, més pròxima als fets, les persones, les circumstàncies i l'evolució del Blai Joncar adult.
El cas és que amb aquesta dualitat de personatges, Josep Vallverdú ofereix un retrat de les mil i una situacions personals que dóna i donarà sempre un conflicte bèl·lic com va ser el de la guerra civil. L'ambientació fora de la gran ciutat —un paisatge que Vallverdú no abadona mai—, fa també que els lectors coneguin una manera de viure la guerra en un espai que gairebé es podria veure com un espai neutral, una masia, entre ratlla i ratlla del front, per on circulen finalment els desesperats desertors de la República que reculen de la batalla final per no caure en mans dels feixistes, i els franquistes que entren en joc com a vencedors a manera que van guanyant terreny i ocupant el país.
Hi ha una intenció molt especial a remarcar les accions criminals dels uns i dels altres. I també a generar una relació d'amistat que es crea entre el jove Blai i un pilot d'avió feixista que cau abatut en un bosc prop del mas i que els oncles refugien, amagant-lo al paller, per no caure en mans dels republicans, cosa que farà que el militar franquista, que més endavant ocuparà càrrecs importants dins el règim de la Dictadura, es recordi sempre dels qui li van salvar la vida.
La capacitat narrativa de Josep Vallverdú —qui encara no hagi tingut l'oportunitat de comprovar-la ho pot fer, amb temps i una canya, posant-se a llegir els milers de pàgines de la seva Obra Completa Juvenil en catorze volums, més les novel·les posteriors publicades des d'aleshores— té el pols idoni per a cada situació que crea. El registre lingüístic, tan corrent com ric i coherent sense invents estrafolaris ni concessions a llengües en contacte, és una altra de les garanties de tota l'obra de Vallverdú.
L'autor —sí, sí, el mateix autor de 'Rovelló'!— és capaç de passar d'un conte infantil com el d'aquest petaner mediàtic, que encara fascina avui els més petits després de mig segle de vida, a personatges sorruts com els de la novel·la 'L'alcalde Ferrovell' o històrics com els d''Els fugitius de Troia', o de ficció literària com el de 'El testament de John Silver', el personatge de la crossa de 'L'illa del tresor' i així fins a una cinquantena de novel·les per a infants i joves —ho dic a ull— afegides a un centenar d'obres de creació i assaig, a més de contes curts, teatre i traduccions, que formen tot un corpus imprescindible.
La nòmina de personatges, accions, aventures, intrigues i històries de Josep Vallverdú és de les més impressionants de la creació literària de la segona meitat del segle passat. Ja sé que se li ha reconegut globalment amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, però val la pena repetir-ho perquè vivim en un medi cultural de substitució immediata i permament. Ara s'hi afegeix aquest Blai Joncar, el més recent, un testimoni anònim d'un temps i un país que cada vegada més ha fet seva la necessitat i el deure de no oblidar per no perdre la memòria.
[Andreu Sotorra, 11 gener 2010]
«Guardonada amb el premi Folch i Torres, la novel·la se situa a Tort, un poble de muntanya amb una característica molt concreta: no hi ha res recte. Un bon dia hi arriben dos personatges peculiars, en Cornèlius, un nen, i el seu acompanyant, que té aparença de mag. Els nouvinguts inauguren un establiment fantàstic: un rebost d'impossibles, on la gent del poble troba allò que necessita, amb relació als sentiments, i hi deixa, a canvi, allò que li sobra.»
«Guanyadora del premi Joaquim Ruyra, la novel·la de Gabriel Janer Manila explica la història de Marcos, un home nascut el 1946 que durant dotze anys de la seva infantesa va viure sol a les muntanyes de la Serra de Còrdova amb l’única companyia dels animals. El relat parteix, després de 30 anys, de la tesi doctoral de l'autor basada en els infants que han viscut en estat salvatge.»
«L'autora Randa Abdel-Fattah torna amb la història d'una estudiant australiana de pares musulmans que decideix portar hijab fins i tot a l'institut.»
«L'autor Josep Vallverdú publica una novel·la ambientada entre dos fronts i un protagonista encara jove de la guerra civil.»
«Ruth Vilar i Arnal Ballester publiquen el seu àlbum il·lustrat guardonat amb el Premi Hospital Sant Joan de Déu. En Faiquè és un carter molt especial. El lector farà bé de fixar-se amb cadascuna de les peces de vestir i els utensilis que tragina.»
«L'autora Eva Mor, guionista, publica un recull de seixanta microrelats que tracten els temes i els conflictes que preocupen habitualment els adolescents.»
«L'autora Randa Abdel-Fattah tracta el tema del vel islàmic a través d'una protagonista australiana d'origen musulmà de setze anys que decideix posar-se'l sempre.»
«Llibre de coneixements. Inclou un desplegable de la superfície de la Lluna. El 20 de juliol de 1969, la missió Apol·lo 11 de la NASA va arribar a la Lluna. Amb fotos i gràfics espectaculars d'aquell esdeveniment, el lector reviu un dels moments més apassionants de la història de la humanitat.»
«L'autora anglesa Helen Fox ha fet una trilogia futurista, amb dosis d'humor i de reflexió sobre el misteri de la vida. Robots a manta i una sèrie de ciència-ficció amb humanoides de ferro.»
«Els dos personatges han de triar i el llibre ho facilita amb fulls partits per la meitat que permeten al lector decidir-se per una solució o una altra. El recorregut és sempre amb il·lustracions de Katia Belsito sobre un text d'Aline de Pétigny. El buylling és el tema de fons.»
«Peter Schwindt a 'El portal', tercera part de Justin Time, fa viatjar el protagonista a través del temps, ara a Sibèria, però el 1908, amb la intenció de rescatar la seva amiga Fanny. Però els boscos siberians són una trampa.»
«Miguel Gallardo explica en un còmic artesanal la seva relació amb la seva filla Maria de 12 anys, una nena autista. Premi Nacional de Còmic.»
«Debut de Pep Toni Brotons. La Mediterrània al segle XVI. Època que fascina els creadors d'aventures de pirates. Època de tresors amagats, traïcions i cops de sabre a bord. Primera novel·la de l'autor mallorquí que beu de les fonts orals. Premi Guillem Cifre de Colonya.»
«El moll èpic de la novel.la de Josep Vallverdú es troba en la hipotètica aventura que hauria pogut viure el gos Xau, salvat d'un naufragi, supervivent en una illa deserta on només campen les bèsties: macacos, crancs, serps, conills o teixons... i que converteix Xau en un Robinson Crusoe caní.»
«Una nit de passió. Un altre crim. El sospitós ho nega. Però les proves se li giren en contra. La nòvia de l'acusat actua pel seu compte, disposada a descobrir el veritable assassí. Però la nit dels fets no era amb ell i no és tan fàcil sortir-se. Novel.la de Jordi Sierra i Fabra.»
«L'autor Carles Sala va obtenir el premi Cifre de Colonya amb un relat sobre una nena que viu una experiència fantasiosa en una estada a l'hospital infantil.»
«Maria Pilar Gil va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb la novel.la d'un protagonista que viu obsessionat per l'associació que es fa del seu nom amb la coneixença de diversos desastres marins.»
«Antologia de poesia per a infants seleccionada per Miquel Desclot. La distribució per centres d'interès s'acompanya d'un índex dels autors seleccionats i de la bibliografia de la qual s'ha partit. Una bona eina per a educadors i també un diccionari de poetes per a infants.»
«Amb aquest conte, Pep Molist va obtenir el Premi Hospital Sant Joan de Déu. Ara, les il.lustracions d'Emilio Urberuaga permeten resseguir el fil (els dos fils, de fet) amb les làmines d'un relat on la immigració, la diferència nord-sud i el fenomen del tràfic de pasteres hi planen de fons.»
«La filla de René Goscinny, mortfa trenta anys, va trobar fa un temps un centenar llarg d'històries inèdites del Petit Nicolàs, personatge infantil dels anys 50-60. Aquest és el segon volum amb les 45 històries que faltaven, amb l'atractiu afegit de les il.lustracions de Sempé.»
«La iniciativa mereix aplaudiments. Recuperació d'adaptacions de contes populars en bilingüe català-anglès, acompanyades d'un CD amb l'àudio en anglès. Fins ara, 'L'aneguet lleig', 'En Pere sense por', 'La Ventafocs', 'El millor pretendent del món' i 'El molinet màgic', a més de 'The Story of Little Benny' (és a dir, la d'en Tabalet).»
«Els que es lamenten que els clàssics ja no es llegeixen —o que els adolescents ja no els llegeixen— que comencin per aquesta novel.la de factura contemporània que mira a l'època posterior de 'L'illa del tresor'. M'hi jugo una bona peça de vuit que després no se sabran estar de córrer a buscar l'origen del bucaner John Silver.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
