Steph Bowe. «La noia del llac». Títol original anglès: «Girl saves boy». Traducció d'Armand Carabén. Col·lecció Lluna Roja. Editorial La Galera. Barcelona, 2011. A partir 15 anys. Pàgs. 192. Preu paper: 15,95 €. Preu e-book: 10,95 €.
La primera novel·la d'un autor o una autora sempre és rebuda amb expectació. I si, com passa en aquest cas, l'autora l'ha escrita als 16 anys, encara més. S'han donat alguns casos d'autors precoços —en el sentit que no només escriuen des de molt joves sinó que també tenen la sort de publicar comercialment— que han tingut una continuïtat en el temps i d'altres que han quedat oblidats a partir precisament de la seva primera obra.
La literatura, com la música, el cinema o el teatre, no s'escapa de la temptació de fer de tot el que és nou i teenager una mena d'Operación Triunfo —un programa televisiu de la prehistòria del qual gairebé ja no es recorda ningú i que va fer tan de bé com de mal a parts iguals— i etiquetar d'entrada una bona feina d'escriptura per aconseguir-ne una millor sortida.
Estaria bé que la jove autora Steph Bowe (Victoria, Austràlia, 1994) no caigués en aquesta trampa i, pel que porta escrit, tant en literatura com en el seu bloc, com per la seva reacció davant d'una entrevista de magazine televisiu australià de sofà, que he pogut visionar gràcies al miracle d'Internet, sembla que va per bon camí.
La noia del llac —que originalment en anglès es titula Girl saves boy (Noia salva noi) i probablement a les editorials en català i castellà els ha semblat massa evident i poc fantasy— no és ni una novel·la que pretén ser per a lectors joves —els autors joveníssims escriuen sempre per a autors madurs— ni tampoc una novel·la que es pugui titllar de romàntica, en el sentit de rosa, com he llegit en alguna ressenya malintencionada, simplement perquè la contracoberta la situï entre l'amor i amistat.
Steph Bowe ha estat una autora valenta i això li dóna molts punts a l'hora d'arrencar en el sector de les lletres. Li hauria estat més fàcil, segurament, a l'albada de l'adolescència quan la va escriure, d'optar per fer un clònic dels arguments sobrenaturals que devia haver llegit durant la seva etapa de formació. En canvi, agafa no només un tema rabiosament realista sinó que penetra en alguns dels aspectes del realisme que poden tocar més sensiblement els sentiments dels lectors.
Els personatges de La noia del llac —els més joves, però els grans també— no ho tenen gens fàcil. Ella, Jewel, arrossega el sentiment de culpabilitat d'haver vist morir el seu germà petit ofegat arran d'un mal cop mentre jugava amb ella. Ell, Sacha, sap que té els mesos comptats per viure la vida perquè li han diagnosticat leucèmia sense retorn. Però no és només això. Hi ha també conflictes de relació entre els grans que els envolten: els avis que han tingut cura de Jewel han mort, la mare de Jewel té depressions i porta una vida que no li ha permès educar la seva filla, els pares estan separats i fa més de deu anys que Jewel no ha parlat amb el seu pare... I ell, Sacha, a més de la malaltia terminal que pateix, ha viscut també la mort de la mare, ha de superar la nova relació del pare amb un col·lega del professorat de l'institut —homosexual— i per això —raó del títol en català i castellà— decideix que s'ha de llençar al llac. Però ella, Jewel, hi serà per atzar i, així com no ho va poder fer amb el seu germà petit, el salvarà del suïcidi.
Tot això, que pot semblar que desveli, deshonestament i en excés per part meva, la trama, no és sinó la sinopsi d'un planteig que va creixent i que lentament aprofundeix sobretot en la relació entre els principals personatges (Sacha i Jewel, que alternen cadascun dels capítols) i també en la reflexió que cadascú d'ells fa al voltant de les dramàtiques situacions que han d'assumir quan són encara joves, amb ganes de viure, d'estimar i de creure que el món es pot capgirar com un colador o com si els que l'habiten fossin gnoms de jardí (i aquí sí que em callo la sorpresa del relat).
Hi ha, doncs, un grau de maduresa literària en l'autora que l'allunya de la carrincloneria que pul·lula malauradament tan sovint entre autors molts més grans que Steph Bowe quan gosen tocar qüestions delicades com totes les que planen en la novel·la La noia del llac. Una opera prima que promet i que, si no s'estronca, pot ser el pòrtic a una obra de maduresa, sempre que l'autora s'ho pensi bé i no es vegi pressionada per la sortida internacional que ha tingut aquesta, amb algunes traduccions a altres llengües.
[Andreu Sotorra, 4 gener 2012]
Espurnes poètiques d'una llar de foc
Annabel Pitcher. «La meva germana viu sobre la llar de foc (My
Sister Live on the Mantelpiece». Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2011. (En castellà: «Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea». Traducció: Lola Díez. Col·lecció Nuevos Tiempos, Editorial Siruela). A partir 15 anys. Pàgines: 239. Preu paper: 16,95 €. Preu e-book (castellà): 11,95 €.
Annabel Pitcher (West Yorkshire, 1982) ha entrat en l'univers
literari internacional amb aquesta novel·la que planteja sense
embuts el xoc de cultures. Però ho fa d'una manera tan aguda i
senzilla a la vegada, malgrat que de rerefons hi ha un atemptat
terrorista, que crea una obra a la vegada instructiva per als lectors
més joves i els no tan joves amb prejudicis sobre el racisme i la
xenofòbia.
La jove autora, que va estudiar Filologia anglesa a la Universitat d'Oxford i que després d'exercir temporalment de professora i de treballar en diversos mitjans de comunicació ha decidit dedicar-se plenament a la literatura —està treballant ja en una segona novel·la de títol provisional, Ketchup Clouds i amb una protagonista de 15 anys— va començar a pensar en la novel·la del seu debut, La meva germana viu sobre la llar de foc, en un viatge a l'Equador on es va alimentar de notes.
El cert és que el lector es pot enganyar precisament pel títol i
pensar que La meva germana viu sobre la llar de foc torna a insistir en les sobreexplotades tenebres del gènere sobrenatural. Res més
lluny perquè, cosa inusual en una autora nascuda a la dècada dels
vuitanta del segle passat, torna amb sensibilitat i encert al realisme
—no pas social sinó el que es podria etiquetar de "globalitzat"— i ho fa aconseguint impregnar la manera de pensar i d'actuar del seu protagonista —un noi de 10 anys londinenc—, amb la força sentimental que la mort d'una de les seves dues germanes
bessones en un atemptat terrorista —hi ressona el 7-J de Londres
sense que s'esmenti estrictament, segurament per prudència o
respecte, canviant la data per un convencional 9 de setembre— li
provoca afegida a la ruptura familiar dels pares, el canvi de domicili, a distància de Londres, al Districte dels Llacs, la convivència amb
un pare turmentat per la mort de la filla, ofegat per l'alcoholisme i
per la reacció venjativa que fa que titlli tots els musulmans, sense
distinció, de terroristes.
Com es veu, tota aquesta barreja d'elements podrien ser
tractats amb una inconscient barroeria segons per quins autors fins
al punt que la novel·la rellisqués de les mans tant dels lectors
adolescents com dels adults. Però Annabel Pitcher manté un pols
que domina sobretot pel seu estil literari —la traducció catalana de Víctor Obiols en manté la delicadesa sense que en surti afectat el paper essencial de la llengua— i fa créixer cadascun dels
personatges de la novel·la amb una capacitat de mirada psicològica
que fa arribar al lector amb pinzellades poètiques. Només un
parèntesi: hi ha, almenys en l'edició catalana, en alguns capítols inicials, una alternança que sembla un lapsus amb el nom de fonts d'un dels petits personatges coprotagonista, Sunya, una nena
musulmana, anomenada a vegades Sunyia.
Annabel Pitcher no amaga, per la seva edat, que ha estat una
lectora de Harry Potter i fins i tot confessa que n'és una addicta a
escoltar les versions en audiollibre —que no ho sàpiga el patriarca
Harold Bloom, enemic empedreït de la saga!—. Malgrat això, és reconfortant comprovar que, a l'hora d'enfrontar-se a la seva relació com a autora amb la literatura, Annabel Pitcher prescindeix de voler crear un nou fenomen clònic del mag dins el gènere fantàstic i captiva lectors endinsant-se en l'ànima d'un nen de deu anys —que podria ser qualsevol dels que ens envolten— que ha de créixer més de pressa que els altres i al qual dota de reflexions a vegades més madures del que seria habitual per la seva edat. Per això, la novel·la entra en el club que per ara té més futur, el de les novel·les anomenades crossover, les de sense edat, capaces d'interessar senzillament lectors que encara entenguin la literatura com un viatge personal sota el risc de sortir-ne regirats.
[Andreu Sotorra, 5 setembre 2011]
Cocodrils amb pell de dofí
Fabio Geda. «En el mar hi ha cocodrils (Nel mare ci sono i cocodrilli)». Traducció de Xavier Solsona. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2011. A partir 14 anys. Pàgs. 206. Preu: 16,95 €.
Els cocodrils fan por. Perquè són traïdors i, a més, van camuflats amb pell de dofí com els llops amb pell de xai. Els cocodrils del protagonista d'aquesta novel·la, que ve camuflada també de registre mig periodístic, mig de viatges, mig biogràfic, és l'única metàfora que es permet l'autor-redactor de les vivències, Fabio Geda (Torí, 1972) per reflectir la por del seu protagonista, l'afganès Enaiatollah Akbari, en la fugida, quan encara és infant, des de l'Afganistan fins a la ciutat italiana de Torí.
La història personal d'Enaiatollah és, a hores d'ara, prou coneguda perquè escriptor i protagonista van passar per Barcelona fa unes setmanes explicant les raons de la seva col·laboració. L'experiència editorial tampoc no és una novetat perquè només cal recordar l'últim premi Prudenci Bertrana, 'El secret del meu turbant', que es basa en una fusió similar entre la periodista catalana Agnès Rotger i la protagonista, una jove també afganesa, Nàdia Ghulam.
Els interessos lectors d'aquest primer quart de segle, més convuls del que les prediccions avisaven, són els de conèixer què hi ha darrere del fenomen de les migracions que els conflictes en segons quines regions obliguen a fer als seus habitants.
I per raons óbvies de proximitat geogràfica i de contacte amb la seva cultura, les històries a vegades cruels i gairebé sempre heroiques dels que aconsegueixen sobreviure a situacions inexplicables en temps civilitzats són encara més ben rebudes entre la societat occidental benestant, estupefacta davant el desert desolador que ha deixat rere el seu pas d'explotació, especulació i enriquiment a costa de l'espoli colonitzador de les conseqüències del qual sembla que prefereix oblidar-se'n.
És per això, que el relat de Fabio Geda ha estat un èxit rotund a Itàlia, ha trobat de seguida ressò editorial arreu del món i té en preparació el rodatge d'una pel·lícula basada en les peripècies que porten el petit protagonista, després que la seva mare l'empenyi a aixecar les ales tot sol i després de viure l'assassinat del seu pare, un camioner, i la repressió a la seva família, des de la població de Nava, prop de Kabul, fins al Paquistan, l'Iran, Turquia, Grècia i, finalment, Itàlia, passant per Kandahar, Teheran, Istambul, Atenes, Venècia, Romà i Torí, entre situacions extremes de vida o mort.
La novel·la és l'altra cara d'un llibre de viatges. On allà el viatger convencional de motxilla lloa, amb mirada digital, les meravelles i sovint els tòpics que troba al seu pas, aquí el territori que trepitja el protagonista és només un corriol ple de dificultats cap a la seva llibertat personal que va gravant sobre la seva pell. Les meravelles viatgeres del petit afganès Enaiatollah Akbari poden ser tant un detall insignificant del paisatge que li és nou, com un senzill plat calent d'una dona gran que l'acull o una llauna de Coca-cola que li compra un viatger d'autobús. Però ell sap que els cocodrils hi són, esperant sempre a l'aguait: els paixtús i els talibans que ha deixat enrere, els lladregots paquistanesos, els policies fronterers, els traficants d'esclaus, els intermediaris d'immigrants, les empreses d'obra de mà negra dels Jocs Olímpics d'Atenes 2004...
La força de relats com aquest és que, a més de parlar d'avui mateix, defugen qualsevol temptació de ficció i més aviat tendeixen a aplanar la duresa que es desprèn del seu testimoni deixant que sigui el lector qui es faci càrrec del grau de penúria pel qual passa el protagonista. Són relats que no segueixen les claus establertes de la literatura per convertir-se en la denúncia d'un sistema massa vell que es manté silenciat pels múltiples interessos econòmics, socials i polítics. Són relats, també, que, indirectament, substitueixen els clàssics aventurers d'entresegles on les dificultats i l'afany de superació eren només fruit de la ficció imaginativa dels seus fecunds autors. Avui, la ficció imaginativa només cal rastrejar-la al moll de l'os de la realitat, com la de l'afganès Enaiatollah Akbari i fer-ne de portaveu.
[Andreu Sotorra, 4 abril 2011]
Seques amb botifarra
Barbara Kingsolver. «Arbres de mongetes» / «Árboles de judías»
Títol original: «The Bean Trees». Traducció de Joan Puntí (cat.) i Pepa Devesa (cast.) Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Núm. pàgines.: 298. Preu: 14,90 € A partir 15 anys.
Els camins que potser seguirà una novel·la al llarg del temps són imprevisibles. És el cas d'aquesta, 'Arbres de mongetes', que va ser la primera obra de l'escriptora Barbara Kingsolver (Annapolis, Maryland, 1955), i que, escrita i publicada el 1988, va tenir una seqüela sis anys després, 'Pigs in Heaven', gràcies a l'impacte de la primera part.
Doncs bé, en català, la novel·la originària es va publicar a Edicions de l'Eixample, el 1991, per iniciativa d'Isabel Segura, dins de la sèrie 'Espai de Dones', tota una declaració d'intencions, aleshores, amb traducció de Jaume Pérez. Sis anys després, Acento Editorial la va publicar en castellà, amb traducció d'Alexandra Crawcour, però, de la primera classificació "femenina" es va orientar aleshores cap a una classificació "juvenil".
L'autora nord-americana ha publicat altres obres traduïdes en editorials catalanes com Els somnis dels animals (Cruïlla), Praderas en el cielo —la segona part, Pigs in Heaven, de l'actual— (Salamandra) o Estiu pròdig i La Biblia de l'arbre del verí (Proa), però les primeres versions d''Arbres de mongetes' / 'Árboles de judías' havien desaparegut del catàleg, per capritx i mor dels daltabaixos editorials. Ara ha estat recuperada per La Galera, com si fos nova, en la recent inaugurada col·lecció Bridge, adreçada també al públic jove, àlies 'crossover', amb una actualitzada, millorada i impecable traducció de Joan Puntí (català) i Pepa Devesa (castellà), després que als EUA, en aquests anys, s'hagi convertit també en una de les lectures recomanades per als joves i estudiants d'institut.
I no és estrany que sigui així. Llegida a vint anys vista, 'Arbres de mongetes' és una novel·la testimoni d'un temps, d'una manera de veure la vida i d'una part de les escorrialles de l'Amèrica rural moderna. Però també enllaça amb circumstàncies molt actuals com és l'abús sexual als infants, la mandra o la renúncia a l'embaràs de la dona encara jove, l'adopció d'infants d'altres cultures, l'augment de les famílies monoparentals i les dificultats de circulació en llibertat dels emigrants sense papers.
Barbara Kingsolver va créixer a la zona rural del territori de Kentucky —on situa també la protagonista de la seva novel·la—, i amb el seu pare metge, cooperant al Congo, va viure un temps enmig d'una cultura africana. Aquestes dues vivències d'infància i joventut, que li donen per sempre el solatge de la fortor de terra eixuta, es noten en la història de Kingsolver que és també la història d'una generació determinada de nord-americans que viuen l'ideal de la fugida endavant per tornar al mateix lloc on retroben les arrels que, a pesar de l'abandó personal, han fet fruit pel seu compte.
Pols, carreteres, motels, desert, la gent de la nació 'cherokee' i les plantacions de les mongeteres, llegum que creix arreu del món i que a Amèrica —des d'on va arribar aquí— forma part gairebé del patrimoni agrícola des de fa més de 7.000 anys. Mongetes, fesols, seques... La dispersió geogràfica provoca grapats de sinònims per a un llegum minúscul.
Aquest fort arrelament a la terra de les mongetes, viure i morir i renéixer, la seva supervivència en terrenys poc agraïts i també la seva multiespècie, amb més de dues-centes varietats reconegudes, marquen el rerefons simbòlic, mig dramàtic, però molt realista i sense falsos sentimentalismes, que aguanta la trama de l'extensa novel·la de Barbara Kingsolver i la fa universal, encara més avui que no pas vint anys enrere.
L'autora estructura 'Arbres de mongetes' en disset capítols, però amb la característica que molts d'aquests semblen una narració que s'obre i es tanca sense que demani necessàriament una continuïtat. Aquesta manera d'expressar-se té un reflex evident en el primer relat que obre la novel·la (subtitulat 'Una que aconsegueix fugir') i que té un d'aquells inicis que, als apassionats de la interactivitat o l'escriptura col·lectiva, els donaria molt de joc: "D'ençà que vaig veure com esclatava aquell pneumàtic de tractor i el pare d'en Newt Harbine sortia volant fins al capdamunt de l'anunci de Standard Oil, sempre m'ha fet por inflar una roda. El pobre home va quedar penjat allí dalt. En el temps que va tardar en Norman Strick a anar fins als jutjats a tocar el xiulet per convocar el departament de bombers voluntaris, una vintena de persones es van reunir al lloc de l'accident. Al final, va arribar una escala, i el van baixar. No era mort, però va perdre l'oïda i, en més d'un sentit, després d'aquell incident mai més no va tornar a ser el mateix. Van dir que havia inflat massa el pneumàtic."
Aquesta imatge, que sembla extreta d'una experiència viscuda per l'autora, marca tota la novel·la. I la visió traumàtica de l'esclat del pneumàtic persegueix la protagonista al llarg de la seva fugida de casa, després de comprar-se un vell i atrotinat Escarabat —cotxe mític de la dècada dels cinquanta— i conduir amb penes i fatigues per les rutes desèrtiques de les planures caloroses d'Oklahoma.
I un pensa que si la ruta de Barbara Kingsolver fos per carreteres catalanes de tercer ordre, al final del trajecte, potser en alguna fonda de les antigues hi trobaria l'oferta barcelonina de seques amb botifarra, que no és altre invent, segons quina sigui la comarca, que un plat que, com els gourmets d'esmorzar de forquilla saben, barreja sàviament un bon grapat de mongetes, o de fesols, amb un bon tall de llonganissa. Bona lectura i bon profit. [Andreu Sotorra, 9 febrer 2011]
Ballant amb llops
«He jugat amb els llops», de Gabriel Janer Manila. Dibuixos de Teo. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgines: 164. Preu: 13,95 €. A partir 12 anys.
Quan Marcos Rodríguez Pantoja (Añora, Còrdova, 7 juny 1946), va anar, la primavera d'aquest any, a la Serra Morena, on es rodava la pel·lícula 'Entre lobos', sota la direcció del cineasta Gerardo Olivares, diu que es va posar espontàniament a udolar com si fos un llop i va provocar que una de les llobes del rodatge se li acostés, el llepés, i que els altres quatre llops de la colla ensinistrada per al rodatge esclatessin també a udols.
Aquesta experiència insòlita i única és d'ara mateix, d'aquest segle dominat per la pretesa civilització i les tecnologies, no de quan Marcos, conegut després com el nen salvatge, va viure dotze anys a les boscúries de Serra Morena sol, com una bèstia més, aconseguint entendre's amb la salvatgina com si fos un Mowgli modern.
La pel·lícula de Gerardo Olivares s'estrenarà, segurament, aquest Nadal, i els seus protagonistes són dos nens, de vuit i dotze anys, escollits en un càsting amb més de dos-cents aspirants. Els dos joves actors són de dues poblacions de la Vall de Los Pedroches, l'indret on, en plena postguerra civil espanyola, van tenir lloc els fets que portarien l'aleshores petit Marcos a convertir-se en un infant salvatge.
La història és de conte del XIX: Marcos va quedar orfe de mare quan tenia 3 anys, era el 1949. El pare es va casar novament i la madastra, en aquella època era la manera d'anomenar-la, el va començar a maltractar. El pare va vendre —sí, vendre— finalment la criatura a un tractant de bestiar de cabres i ovelles, un altre costum d'explotació infantil de l'Espanya negra de la fam i la misèria després de la guerra civil, i aquest tractant, als set anys, el va cedir a un pastor de les muntanyes perquè li fes d'ajudant en la pastura. Però el vell pastor va morir i Marcos es va quedar sol, sense contactar amb la gent de la vall, només amb les bèsties salvatges, i va començar una vida dura de dotze anys que el va portar a dominar el llenguatge intern, els hàbits, els costums, les lluites i els pactes que fan les bèsties per sobreviure.
Els llops, les àguiles, la guineu i una serp van ser els principals aliats de Marcos en el seu refugi de la serra. En la pel·lícula, que es basa en escenes de la natura rodades en diferents èpoques de l'any per un equip especialitzat, s'han contractat un ramat de cinc llops, ensinistrats en captivitat, però no per això menys imprevisibles. També s'hi han afegit altres bèsties com una fura, una geneta, un teixó o un gat salvatge. Tots plegats han rodat escenes amb els actors, entre els quals hi ha noms coneguts com Sancho Gracia, Carlos Bardem, Luisa Martín o Rodolfo Sancho, en els papers d'adults.
Marcos, el nen salvatge, va ser descobert i reincorporat a la vida dels humans l'any 1965, quan ja en tenia 19. La seva història va quedar en part oblidada perquè el temps de censura no hauria permès segurament que s'esbombés com ara passaria amb l'allau de mitjans de comunicació a la cacera d'un reality show. Un cop adaptat a la vida de la societat, cosa que ell mateix confessa que no ha aconseguit del tot i per això ha acabat retornant a una masoveria, va intentar guanyar-se la vida com tants immigrants de la dècada dels seixanta i setanta, i va arribar a les Illes on, a Palma, va fer diverses feines relacionades amb el turisme efervescent.
Allà va ser on, casualment, perquè Marcos feia feines a casa d'un amic seu, Gabriel Janer Manila va topar amb el protagonista. I el 1975, l'escriptor —especialista en antropologia a la Universitat— va elaborar la seva tesi doctoral (La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas Marcos) sobre els casos de criatures criades en estat salvatge, que va publicar primer a la desapareguda Editorial Laia i, més tard, a l'Editorial Proa. Trenta anys després, Gabriel Janer Manila ha transformat aquell testimoni en una novel·la, 'He jugat amb els llops', guanyadora del premi Joaquim Ruyra 2009, i que enceta la sèrie Bridge, un segell nou de La Galera, amb un disseny, en aquest cas, que, a través dels dibuixos de traç primari, es vol aproximar al personatge protagonista en el seu estat més infantil, mancat de la formació que se li va escatimar.
La vida salvatge de Marcos és el que la novel·la reflecteix, però no tant el que podria ser només una introspecció psicològica del personatge, si l'autor hagués volgut fer de psicoanalista, sinó un document del que va viure, com ho va viure i, segurament, com ho idealitza amb el pas del temps.
"Mai no he estat un llop. Ni ho he estat, ni ho sóc ara, malgrat que vaig conviure amb els llops. No sé si vam arribar a ser amics. A vegades m'hauria agradat ésser un llop: caminar com els llops —la cua estirada, la mirada desperta, les orelles tibants—, córrer com ells, ensumar com ells i foradar la fosca amb els ulls." Així comença el relat que Janer Manila ha deixat en primera persona perquè les situacions que s'expliquen només poden ser vistes des dels ulls que les han viscudes en solitud salvatge.
La novel·la ha coincidit en el temps amb la versió cinematogràfica, tot i que el realitzador Gerardo Olivares ha comptat en alguns aspectes amb l'assessorament de Janer Manila pel que fa a la seva investigació antropològica. Però, en realitat, els dos xips —el cinema i la literatura— s'han trobat per separat. Dues visions d'una mateixa història, la que aportarà imatges naturalistes per recrear el món en el qual va viure Marcos a les muntanyes de Còrdova, i la que es pot trobar en la novel·la de Gabriel Janer Manila, amb un llenguatge molt polit que ressegueix a la vegada el procés d'aprenentatge espontani i de descoberta posterior del mateix protagonista que desconeixia el noms dels animals i de la vegetació i que no és fins al seu retorn a la vida social quan incorpora al seu llenguatge el vocabulari de tot allò que havia format part del seu hàbitat durant la seva infantesa i adolescència.
En un temps que l'explotació infantil, la prostitució de menors, l'abús del treball infantil, els nens soldat, la venda de criatures o l'abandó per part dels pares forma part de la quotidianitat global feta banalitat a través de la imatge comunicativa, la lectura sobre l'experiència de la solitud d'un infant salvatge, deixat a la mà de la natura, ofereix la possibilitat d'una doble lectura: totes les misèries, les de fa mig segle o les d'ara, acaben gratant sense miraments en els més febles.
[Andreu Sotorra, 12 juliol 2010]
Ventades literàries entre torts i guerxos
Carles Sala i Vila. «Cornèlius i el rebost d'impossibles». Il·lustracions de Javier Andrada. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgs. 163. Preu: 12,95 €. A partir 10 anys. Premi Josep M. Folch i Torres 2009.
Carles Sala i Vila. «Tramuntana a la granja». Il·lustracions de Montse Español. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 120. Preu: 8 €. A partir 6 anys. Premi Barcanova infantil 2009.
Carles Sala i Vila. «En Jaumet busca escola». Il·lustracions de Xènia Xinxeta. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 40. Preu: 7,40 €. A partir 6 anys. Finalista Premi Joan G. Junceda 2008.
El que ja auguraven els primers llibres de Carles Sala i Vila (Girona, 1974) —'Sóc com sóc' (Barcanova); 'Flairosa, la bruixa dels sabons' (Barcanova); 'Bona nit, Júlia' (La Galera); o 'El triomf d'en Polit Bonaveu' (Cruïlla)— s'ha anat confirmant amb els que fins ara ha publicat, gairebé sempre tocat per la vareta afortunada dels premis més recents (Guillem Cifre de Colonya, Folch i Torres i Barcanova) cosa que permet també constatar que hi ha fins i tot relació d'ambientació, paisatge i plantejaments entre alguns d'aquests relats.
Per exemple, a 'Cornèlius i el rebost d'impossibles' (La Galera), l'autor situa els personatges en un poble d'alta muntanya al qual anomena Tort —que no s'ha de confondre amb el de la muntanya de Tor, topònim de sinistre currículum— i que, si és un indret on no hi ha res recte, trobem que aquesta característica es repeteix a la terra ventosa de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova) on la gent i els arbres que hi viuen també són una mica torts i les persones, guerxos i guerxes, una altra coincidència física entre les dues novel·les.
Però la principal coincidència de les peces literàries de Carles Sala —que ha saltat als catàlegs en poc espai de temps i com un autor llampec— és l'estil i el llenguatge, un estil que no s'emmiralla en la literatura generacional sinó que reprèn la tradició més pròpia de finals deis anys seixanta i la dècada dels setanta i un llenguatge que se situa com a un dels ganxos principals dels seus relats.
Carles Sala i Vila fa un salt, doncs, en l'espai literari més recent, i enllaça la represa de la literatura per a infants —una cinquantena d'anys— amb el moment actual, deixant de banda —de moment, almenys— els loopings, els experiments i, en alguns casos, les desafortunades històries sense suc ni bruc de moltes de les novel·les que, a causa del boom i la proliferació d'autors i editorials, han envait les prestatgeries de les dècades dels noranta i, encara, del recent dos mil.
Probablement aquest salt en l'espai literari es produeix no per casualitat sinó perquè el sector editorial català d'aquest àmbit està vivint un canvi —per no dir una sacsejada— considerable. I aquest canvi l'estan protagonitzant autories tant de text com d'il·lustració i editores que van fer els seus primers passos de formació lectora amb la literatura de mitjan setanta i inicis dels vuitanta, vista ara, trenta-i-tants anys després, com un mite que cal recuperar. Les crisis socials propicien aquest fenòmens.
Carles Sala i Vila és un d'aquests autors que, espontàniament, amb un bon domini de la llengua i amb una bona dosi d'imaginació, ben distribuïda en cadascuna de les seves novel·les, protagonitza aquest canvi, o recanvi, que vol dir un retorn a la llengua neta i apresa als fogons de casa —de la qual no s'hauria hagut de fugir mai—, una mirada als paisatges propis de l'imaginari contista infantil i unes constants referències a les situacions que situen la solidaritat, l'esforç, l'enginy, la senzillesa i la modèstia com a puntals d'una societat en constant transformació.
Per això, en cadascun d'aquest tres llibres, Carles Sala i Vila incideix, novament amb artesania i mestratge —i no només perquè sigui ell mateix un artesà i un mestre en excedència—, en aquests aspectes. A 'Cornèlius i el rebost d'impossibles', utilitza com a protagonista un personatge enigmàtic, el tal Cornèlius, que arriba, acompanyat d'un petit afillat per ell, al poble muntanyenc de Tort per obrir-hi un rebost únic al món on la clientela no paga i, a canvi de bufera en cargols de mar o flascons, hi pot recuperar part de l'alegria, el somriure i la felicitat que ha anat perdent amb el pas del temps.
Malgrat que hi ha molta distància entre els dos, el vell Cornèlius podria ser un succedani del mag Merlí perquè, sense que se'n parli, la màgia hi és de rerefons. Com deia, l'atractiu lingüístic incideix molt en els topònims i els patronímics que l'autor encoloma amb bon humor al paisatge i als personatges. I l'atmosfera és tan identificablement rural i d'un altre temps que fins i tot l'il·lustrador Javier Andrada (Zamora, 1972) s'ha deixat emportar per aquesta influència en les seves làmines —en blanc i negre— i se li escapa, per exemple, una àvia amb mocador de cap, davantal i faldilles de iaia de conte de la vora del foc, per allò que el tempus literari de l'autor se situa en un espai del no-res, que és, en definitiva, l'espai de sempre.
'Cornèlius i el rebost d'impossibles' és una novel·la que no té pressa, i això es nota molt més en l'arrencada que no pas cap a la segona meitat del relat. Hi ha un cert entreteniment en les primeres cinquanta pàgines que, pel meu gust, caldria que s'haguessin polit passant-hi una mica el ribot, un entreteniment que delata precisament aquesta recuperació de la literatura fronterera d'entre finals deis seixanta i mitjan vuitanta a la qual al·ludia abans, una època, no ho oblidem, en què l'audiovisual i el digital no havien pràcticament influït en l'hàbit de la lectura dels més joves i que, a hores d'ara, a les generacions crescudes entre pantalletes, els pot representar un coster que fa pujada.
Molt més veloç —potser a causa del ventot de ficció— és el ritme narratiu de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova), un altre relat plenament rural, on pagesos i bestiar en són els protagonistes, i on apareix també una cabra i la feina de munyir-la —coincidint de nou amb una de les claus de 'Cornèlius i el rebost dels impossibles'— enmig d'una tramuntanada que ho deixa tot fora de lloc i fa que els galls lladrin, les gallines miolin, els porcs renillin o les vaques cloquegin, entre moltes altres disfuncions terrenals.
Aquí, en un conte per a primers lectors, la il·lustradora Montse Español —amb un imaginari extret de la seva infància aranesa— s'esplaia a gust, a tot color, en làmines que a vegades sembla que siguin autèntics centres d'interès per fomentar el llenguatge. Com que l'edició requereix cos de lletra agraït, les il·lustracions —malgrat que el llibre no és en cartoné— hi tenen una autoria evident, gairebé compartida a mitges amb l'autor.
I també per a primers lectors és el conte més breu dels tres, 'En Jaumet busca escola' (Barcanova), en el qual el protagonista és l'autèntic prototipus del popular cul d'en Jaumet. Aquí l'autor fuig de l'estricte marc rural tradicional i posa el seu personatge en un viatge arreu del món, buscant una escola que s'avingui a la seva manera de ser, en una metàfora de les generacions de belluguets que fan anar de bòlit a les aules els soferts professionals de l'educació.
La il·lustradora Xènia Xinxeta hi té també l'oportunitat de retratar el recorregut que fa el petit personatge, a tot color, i ho fa amb làmines, a vegades a doble pàgina, que permeten incrustar el text dins del paisatge de fons. Amb aquest conte brevíssim, Carles Sala i Vila va ser finalista del primer Premi Joan G. Junceda 2008, un premi convocat en el seu dia amb motiu de l'arrencada del segell editorial Línia Àuria de Blanes.
[Andreu Sotorra, 1 juny 2010]
Una rossa amb vel islàmic
Randa Abdel-Fattah. «Deu coses que odio de mi». Traducció d'Armand Carabén. Imatges coberta: Masterfile. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàgines: 292. Preu: 14'90 €. A partir 14 anys.
L'atenció internacional sobre l'escriptora i advocadessa, Randa Abdel-Fattah (Sidney, Austràlia, 1979) va començar amb la seva primera novel·la, 'Per què tothom em mira això del cap?' (La Galera, 2008). L'autora ha comentat, amb motiu de la seva segona novel·la, que, quan tenia 17 anys, va decidir penjar el vel com aquell qui penja els hàbits. És, doncs, des de la llibertat d'una nova generació d'orígen musulmà, però educada en la cultura occidental, que escriu sobre el que ha viscut. Quan tot just, ha aparegut la seva segona novel·la, 'Deu coses que odio de mi', l'autora ja ha publicat en anglès la tercera: 'Where The Streets Had A Name' ('Quan els carrers tenien un nom'), aquesta vegada sobre el conflicte entre Palestina i Israel, centrada en el Mur de la Vergonya.
Sembla com si, a manera que l'autora avança en la recuperació dels fantasmes de la seva adolescència, també avança en la manera d'explicar-los i en trobar el seu llenguatge personal. A 'Per què tothom em mira això del cap?' es detectaven encara algunes concessions als tòpics juvenils sense que s'entreveiés d'una manera clara un compromís explícit cap a la decisió o no de portar el vel.
En el cas d'aquesta segona novel·la, la història aprofundeix molt més, no tan sols en aquest aspecte, sinó també en la doble personalitat de la protagonista, en la seva indecisió davant de l'estil d'imatge que vol donar, davant les pressions del pare, i les comparacions amb una germana gran contestatària i un germà amb un os a l'esquena a qui se li permet qualsevol capritx.
El camí, però, que fa la protagonista és des de la seva opció d'adolescent, immersa en els hàbits occidentals dels seus companys a qui ha amagat fins i tot els seus orígens, cap a la definició de qui és i d'on ve. Al principi, la noia es diu Jamie, tothom la coneix per aquest nom, es tenyeix el cabell ros, alterna amb els amics de l'institut, s'empesca totes les excuses que pot per no haver de participar en festes o activitats que a casa no serien acceptades de cap manera pel seu pare. Cap al final, però, tothom sabrà que es diu Jamilah, que és musulmana, que és morena, que té un pare ancorat en la rigidesa de la tradició cultural, vidu de fa anys i que es casa en segones núpcies amb una professora de la madrassa i que cedeix a les frivolitats del germà gran i l'actitud de la germana gran que cursa la universitat i que està involucrada en grups de protesta contra la guerra.
Precisament, gràcies a això, o millor dit, gràcies al fet que en una de les manifestacions de protesta, la germana gran és arrestada per la policia, la Jamie/Jamilah pot conèixer, per sorpresa seva, qui s'amaga darrere d'un dels àlles amb qui intercanvia missatges des de fa temps a través d'una de les xarxes socials d'internet i a qui ha buidat el seu món interior amb un seguit de confidències: un company d'institut que té alguns petits problemes de relació amb els altres.
Això i el fet que Jamie/Jamilah formi part d'un grup de música de la madrassa al qual han demanat que intervingui en un festival de cloenda de l'Institut, fa que prengui la decisió de trencar amb la seva doble personalitat. Finalment, tocant el darbuka, el seu instrument en el grup de música, s'allibera de la incomoditat que li representava amagar els seus orígens.
Randa Abdel-Fattah és autora de novel·les denses, extenses —no baixen de tres-centes pàgines— amb històries que extreu de la seva realitat i que adapta a conflictes socials contemporanis des de l'òptica privilegiada personal que barreja, per raons familiars, orígens palestins, egipcis i australians. En aquesta novel·la, l'ase dels cops és el pare de Jamie/Jamilah. L'autora només cau en un cert The End feliç fent que l'actitud del pare, i no pas sense esforç, canviï en un rampell de comprensió. Però la realitat de cada dia, en la societat musulmana, avui per avui, tret de comptades excepcions, desmenteix aquesta pretesa condescendència generacional entre practicants de la religió islàmica. De tota manera, no tot es trenca: Jamie/Jamilah, contràriament al que va fer la pròpia escriptora en l'adolescència, acaba portant el vel. Potser perquè cada cosa, vel inclòs, estigui en el lloc que li pertoca.
[Andreu Sotorra, 12 febrer 2010]
Entre dos fronts de guerra
Josep Vallverdú. «Blai Joncar». Foto coberta: Agustí Centelles. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàg.: 160. Preu: 8'10 €. A partir 12 anys.
En realitat 'Blai Joncar' és com si fossin dues novel·les. O una novel·la en dues parts, cadascuna de les quals té un protagonista diferent, que parla en primera persona. A la primera, subtitulada 'Els dies', l'autor Josep Vallverdú (Lleida, 1923), dóna veu a qui també dóna el títol, Blai Joncar, un preadolescent, fill d'un milicià sindicalista i activista republicà. El noi sap el que és perdre la mare en un bombardeig. Davant l'embat feixista sobre la població civil, el seu pare l'envia a una masia d'uns oncles on la guerra es viu, aparentment, d'una altra manera.
A la segona part, 'Els anys', la protagonista és Teresa Noguera i Jonca, cosina germana de Blai Joncar. Però aquesta parla ja des del temps viscut, som ara al 1980, per acabar de relatar què ha estat del seu cosí després de la guerra i també per donar un punt de vista no tan subjectiu com segurament ho faria el mateix Blai Joncar adult.
Admetem-ho en solidaritat als lectors. Aquest recurs de dobles protagonistes pot sobtar d'entrada. ¿Per què no continuar la novel·la al llarg dels anys amb la mateixa veu de Blai Joncar? La resposta es fa evident amb el resultat literari que aconsegueix l'autor. Si no ho fes així, la mirada de Blai Joncar perdria la força de la descoberta i l'idealisme que, malgrat la guerra, viu el petit Blai i aniria desvirtuant el seu mateix imaginari d'infància. Amb la incorporació de la cosina, ja gran, com a veu de la segona part, obté la possibilitat d'incloure, com si no hi fos, la veu del narrador i fent-la, esclar, més pròxima als fets, les persones, les circumstàncies i l'evolució del Blai Joncar adult.
El cas és que amb aquesta dualitat de personatges, Josep Vallverdú ofereix un retrat de les mil i una situacions personals que dóna i donarà sempre un conflicte bèl·lic com va ser el de la guerra civil. L'ambientació fora de la gran ciutat —un paisatge que Vallverdú no abadona mai—, fa també que els lectors coneguin una manera de viure la guerra en un espai que gairebé es podria veure com un espai neutral, una masia, entre ratlla i ratlla del front, per on circulen finalment els desesperats desertors de la República que reculen de la batalla final per no caure en mans dels feixistes, i els franquistes que entren en joc com a vencedors a manera que van guanyant terreny i ocupant el país.
Hi ha una intenció molt especial a remarcar les accions criminals dels uns i dels altres. I també a generar una relació d'amistat que es crea entre el jove Blai i un pilot d'avió feixista que cau abatut en un bosc prop del mas i que els oncles refugien, amagant-lo al paller, per no caure en mans dels republicans, cosa que farà que el militar franquista, que més endavant ocuparà càrrecs importants dins el règim de la Dictadura, es recordi sempre dels qui li van salvar la vida.
La capacitat narrativa de Josep Vallverdú —qui encara no hagi tingut l'oportunitat de comprovar-la ho pot fer, amb temps i una canya, posant-se a llegir els milers de pàgines de la seva Obra Completa Juvenil en catorze volums, més les novel·les posteriors publicades des d'aleshores— té el pols idoni per a cada situació que crea. El registre lingüístic, tan corrent com ric i coherent sense invents estrafolaris ni concessions a llengües en contacte, és una altra de les garanties de tota l'obra de Vallverdú.
L'autor —sí, sí, el mateix autor de 'Rovelló'!— és capaç de passar d'un conte infantil com el d'aquest petaner mediàtic, que encara fascina avui els més petits després de mig segle de vida, a personatges sorruts com els de la novel·la 'L'alcalde Ferrovell' o històrics com els d''Els fugitius de Troia', o de ficció literària com el de 'El testament de John Silver', el personatge de la crossa de 'L'illa del tresor' i així fins a una cinquantena de novel·les per a infants i joves —ho dic a ull— afegides a un centenar d'obres de creació i assaig, a més de contes curts, teatre i traduccions, que formen tot un corpus imprescindible.
La nòmina de personatges, accions, aventures, intrigues i històries de Josep Vallverdú és de les més impressionants de la creació literària de la segona meitat del segle passat. Ja sé que se li ha reconegut globalment amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, però val la pena repetir-ho perquè vivim en un medi cultural de substitució immediata i permament. Ara s'hi afegeix aquest Blai Joncar, el més recent, un testimoni anònim d'un temps i un país que cada vegada més ha fet seva la necessitat i el deure de no oblidar per no perdre la memòria.
[Andreu Sotorra, 11 gener 2010]
«L'autora australiana Steph Bowe publica la seva primera novel·la amb una trama rabiosament realista i que toca qüestions sensibles de l'actualitat.»
«L'autora anglesa Annabel Pitcher debuta amb 'La meva germana viu sobre la llar de foc', una novel·la poètica d'un estil molt propi que té de rerefons el xoc de cultures.»
«Els trolls que formen la família Mumín creats per Tove Jansson a la dècada dels seixanta es tradueixen per primera vegada en català.» [+ crítica]
«L'últim premi de l'Hospital Sant Joan de Déu parla de la por en un àlbum il·lustrat per Sergio Mora sobre un conte inicial de Pere Vilà i Barceló i que ressegueix diferents escenes amb un estil cinematogràfic i de vintage.» [+ crítica]
«Aquest fort arrelament a la terra de les mongetes, viure i morir i renéixer, la seva supervivència en terrenys poc agraïts i també la seva multiespècie, amb més de dues-centes varietats reconegudes, marquen el rerefons simbòlic, mig dramàtic, però molt realista i sense falsos sentimentalismes, que aguanta la trama de l'extensa novel·la de Barbara Kingsolver i la fa universal, encara més avui que no pas vint anys enrere.»
«Guardonada amb el premi Folch i Torres, la novel·la se situa a Tort, un poble de muntanya amb una característica molt concreta: no hi ha res recte. Un bon dia hi arriben dos personatges peculiars, en Cornèlius, un nen, i el seu acompanyant, que té aparença de mag. Els nouvinguts inauguren un establiment fantàstic: un rebost d'impossibles, on la gent del poble troba allò que necessita, amb relació als sentiments, i hi deixa, a canvi, allò que li sobra.»
«Guanyadora del premi Joaquim Ruyra, la novel·la de Gabriel Janer Manila explica la història de Marcos, un home nascut el 1946 que durant dotze anys de la seva infantesa va viure sol a les muntanyes de la Serra de Còrdova amb l’única companyia dels animals. El relat parteix, després de 30 anys, de la tesi doctoral de l'autor basada en els infants que han viscut en estat salvatge.»
«L'autora Randa Abdel-Fattah torna amb la història d'una estudiant australiana de pares musulmans que decideix portar hijab fins i tot a l'institut.»
«L'autor Josep Vallverdú publica una novel·la ambientada entre dos fronts i un protagonista encara jove de la guerra civil.»
«Ruth Vilar i Arnal Ballester publiquen el seu àlbum il·lustrat guardonat amb el Premi Hospital Sant Joan de Déu. En Faiquè és un carter molt especial. El lector farà bé de fixar-se amb cadascuna de les peces de vestir i els utensilis que tragina.»
«L'autora Eva Mor, guionista, publica un recull de seixanta microrelats que tracten els temes i els conflictes que preocupen habitualment els adolescents.»
«L'autora Randa Abdel-Fattah tracta el tema del vel islàmic a través d'una protagonista australiana d'origen musulmà de setze anys que decideix posar-se'l sempre.»
«Llibre de coneixements. Inclou un desplegable de la superfície de la Lluna. El 20 de juliol de 1969, la missió Apol·lo 11 de la NASA va arribar a la Lluna. Amb fotos i gràfics espectaculars d'aquell esdeveniment, el lector reviu un dels moments més apassionants de la història de la humanitat.»
«L'autora anglesa Helen Fox ha fet una trilogia futurista, amb dosis d'humor i de reflexió sobre el misteri de la vida. Robots a manta i una sèrie de ciència-ficció amb humanoides de ferro.»
«Els dos personatges han de triar i el llibre ho facilita amb fulls partits per la meitat que permeten al lector decidir-se per una solució o una altra. El recorregut és sempre amb il·lustracions de Katia Belsito sobre un text d'Aline de Pétigny. El buylling és el tema de fons.»
«Peter Schwindt a 'El portal', tercera part de Justin Time, fa viatjar el protagonista a través del temps, ara a Sibèria, però el 1908, amb la intenció de rescatar la seva amiga Fanny. Però els boscos siberians són una trampa.»
«Miguel Gallardo explica en un còmic artesanal la seva relació amb la seva filla Maria de 12 anys, una nena autista. Premi Nacional de Còmic.»
«Debut de Pep Toni Brotons. La Mediterrània al segle XVI. Època que fascina els creadors d'aventures de pirates. Època de tresors amagats, traïcions i cops de sabre a bord. Primera novel·la de l'autor mallorquí que beu de les fonts orals. Premi Guillem Cifre de Colonya.»
«El moll èpic de la novel.la de Josep Vallverdú es troba en la hipotètica aventura que hauria pogut viure el gos Xau, salvat d'un naufragi, supervivent en una illa deserta on només campen les bèsties: macacos, crancs, serps, conills o teixons... i que converteix Xau en un Robinson Crusoe caní.»
«Una nit de passió. Un altre crim. El sospitós ho nega. Però les proves se li giren en contra. La nòvia de l'acusat actua pel seu compte, disposada a descobrir el veritable assassí. Però la nit dels fets no era amb ell i no és tan fàcil sortir-se. Novel.la de Jordi Sierra i Fabra.»
«L'autor Carles Sala va obtenir el premi Cifre de Colonya amb un relat sobre una nena que viu una experiència fantasiosa en una estada a l'hospital infantil.»
«Maria Pilar Gil va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb la novel.la d'un protagonista que viu obsessionat per l'associació que es fa del seu nom amb la coneixença de diversos desastres marins.»
«Antologia de poesia per a infants seleccionada per Miquel Desclot. La distribució per centres d'interès s'acompanya d'un índex dels autors seleccionats i de la bibliografia de la qual s'ha partit. Una bona eina per a educadors i també un diccionari de poetes per a infants.»
«Amb aquest conte, Pep Molist va obtenir el Premi Hospital Sant Joan de Déu. Ara, les il.lustracions d'Emilio Urberuaga permeten resseguir el fil (els dos fils, de fet) amb les làmines d'un relat on la immigració, la diferència nord-sud i el fenomen del tràfic de pasteres hi planen de fons.»
«La filla de René Goscinny, mortfa trenta anys, va trobar fa un temps un centenar llarg d'històries inèdites del Petit Nicolàs, personatge infantil dels anys 50-60. Aquest és el segon volum amb les 45 històries que faltaven, amb l'atractiu afegit de les il.lustracions de Sempé.»
«La iniciativa mereix aplaudiments. Recuperació d'adaptacions de contes populars en bilingüe català-anglès, acompanyades d'un CD amb l'àudio en anglès. Fins ara, 'L'aneguet lleig', 'En Pere sense por', 'La Ventafocs', 'El millor pretendent del món' i 'El molinet màgic', a més de 'The Story of Little Benny' (és a dir, la d'en Tabalet).»
«Els que es lamenten que els clàssics ja no es llegeixen —o que els adolescents ja no els llegeixen— que comencin per aquesta novel.la de factura contemporània que mira a l'època posterior de 'L'illa del tresor'. M'hi jugo una bona peça de vuit que després no se sabran estar de córrer a buscar l'origen del bucaner John Silver.»
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
