Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària d'Editorial La Galera

«¿Volar amb el paraigua?»


Alejandro Palomas. «Un fill». Il·lustracions interiors de Teo. Foto coberta: «Free You Mind», de Catrin Weltz Stein. Disseny de la coberta: Mariano Rolando. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera, Barcelona, 2015. A partir de 12 anys.

Aquesta novel·la psicològica de l'autor Alejandro Palomas (Barcelona, 1967), inscrita en una col·lecció per a joves, crea el dubte des del bon principi que sigui en realitat el que s'entén com una «novel·la juvenil». I això, esclar, és el millor que li pot passar a una novel·la precisament adreçada a lectors joves: que no ho sembli.

L'estructura ja és prou interessant perquè el punt de vista del conflicte es desenvolupa a través de diferents veus: la del jove protagonista (Guillem), la del seu pare, la de la tutora escolar, la psicòloga... I cadascun dels capítols va ampliant informació per al lector sobre el que angoixa en Guillem, un noi introvertit al voltant dels 9 anys, que té una fixació platònica amb el personatge de Mary Poppins i que, a banda del conflicte personal amb el seu pare relacionat amb l'absència de la mare —una hostessa de vol—, que s'anirà mantenint en la incògnita fins a l'última quarta part de la novel·la, hi ha també el conflicte de l'única amiga d'en Guillem, una nena paquistanesa, parella de curs, que es troba en procés d'un casament concertat al Pakistan, amagat, esclar, de tothom, i que viu amb els seus pares aquí, que regenten una botiga de queviures on la mare sempre està a la caixa.

El conflicte amb la Nàzia —aquest és el nom de la noia paquistanesa— es fa evident a partir que el pare d'ella descobreix que amb en Guillem estan assajant una obra de teatre per a la festa de curs i la prohibició que hi participi, per causes culturals, precipita el projecte del viatge al Pakistan per al casament concertat amb un parent molt més gran que la Nàtzia que ni tan sols ella coneix.

«Un fill» és, doncs, una novel·la que té diferents fronts: els capítols més psicològics des de la veu dels adults —fins al punt que aquests són els que es poden fer més estranys als lectors joves—, els capítols més preadolescents que protagonitza la veu del Guillem, i els capítols del desenllaç —gairebé mig d'investigació— quan des de la feina de la tutora i la psicòloga del centre es descobreix el motiu que fa que en Guillem visqui un món personal i tancar en ell mateix i a la vegada s'alerta sobre el casament de la petita Nàtzia.

Seria injust desvelar cadascun dels desenllaços per als lectors que encara no han tingut «Un fill» entre les seves lectures. En tot cas, sí que es pot dir que Alejandro Palomas canvia radicalment de registre quan arriba a la cua de la novel·la i, deixant el punt de vista psicològic que domina bona part de la trama, adopta un final d'aquells que agraden tant als espectadors de cinema de tarda televisiva o de multisales amb crispetes, fent que en Guillem i el seu pare protagonitzin una escena emotiva i que el lector probablement espera des que es coneix el perquè del distanciament d'ells dos.

El fet és que l'autor toca un tema delicat amb la sensibilitat que requereix i això fa que la novel·la no caigui mai per la banda del xantatge emocional sinó, ben al contrari, convidi a la reflexió i a l'actitud activa del lector per esbrinar, com els personatges paral·lels de la trama, les causes del desajust personal d'en Guillem en relació a tot el que l'envolta i, sobretot, la justificació per la seva flaca per Mary Poppins. No oblidem que la Poppins original de la mitologia Disney de la dècada dels seixanta vola amb el seu paraigua i que el seu objectiu és fer feliç una família. El missatge subliminal, doncs, queda clar des del principi.

La novel·la, que va obtenir el premi Joaquim Ruyra del 2014 i l'editorial La Galera la va publicar el 2015, també en versió espanyola, ha tornat ara a ser recordada arran d'haver estat distingida amb el Premio Nacional de Literatura Juvenil 2016, a les obres publicades durant l'any anterior, que atorga el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte espanyol. Alejandro Palomas és llicenciat en Filologia anglesa per la Universitat de Barcelona, traductor, guionista d'una adaptació d'una novel·la seva i autor bàsicament de novel·les en espanyol algunes de les quals s'han traduït a una desena de llengües. «Un fill» és, doncs, la seva primera i, per ara, única incursió en la literatura catalana com a llengua original, fruit de la barreja lingüística familiar, de pare català i mare xilena. [Andreu Sotorra, 23 desembre 2016]

Enllaços d'interès:

Tràiler de la pel·lícula «Mary Poppins» (Walt Disney, EUA, 1964), protagonitzada per Julie Andrews. El personatge de ficció és una de les icones de la novel·la «Un fill».

L'Associació de Dones Pakistaneses de Catalunya va iniciar una campanya el 2014 per denunciar les unions concertades de noies menors. Els Mossos d'Esquadra van intervenir aquell mateix any en una desena de casos, tot i que es calcula que n'hi ha força més que no s'han pogut impedir.


Més o menys... ell


Miquel Duran. «Més o menys jo». Pròleg d'Andreu Martín. Disseny de la coberta i de l'interior: Mariano Rolando. Gravat imatge de la coberta: iStock/Traveller 116. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera, Barcelona, 2014. Pàg. 165. A partir de 16 anys.

El premi Joaquim Ruyra, de trajectòria accidentada si revisem el seu històrial, ha servit sovint per descobrir per a lectors en general novel·les que, per la circumstància que sigui, s’han presentat a un premi pretesament per a joves. N’hi ha més d’un així dins el seu llarg palmarès. El cas més evident, segurament, és la novel·la «Pedra de tartera», de Maria Barbal, guanyadora d'aquest premi l'any 1984.

Deia que el premi ha tingut una vida accidentada. I és així. Va néixer el 1963, amb el primer premi a Josep Vallverdú i la seva novel·la «L'abisme de Pyramos». Es va declarar desert el 1965. No es va convocar el 1968. Es va tornar a declarar desert el 1969. Del 1970 al 1975 no es va tornar a convocar. Des del 1976 al 1987 va ser declarat desert una vegada, el 1979. Entre el 1988 i el 1992 es va tornar a deixar de convocar, quan ja estava en mans de la fallida Editorial Laia, amb una convocatòria frustrada que va premiar Maite Carranza amb la novel·la «La nit dels arutams», sense que l'autora arribés mai a rebre'n la dotació econòmica —amb la barra d'un acte d'aparador amb el lliurament d'un sobre buit!— i, potser per això, el premi no consta en la relació dels 38 autors premiats fins ara. Un oblit incomprensible. A partir del 1993 fins a l'actualitat, recuperat per la Fundació Enciclopèdia Catalana i l'Editorial La Galera, el premi ha tingut una vida més normalitzada i només ha estat declarat desert una vegada, l'any 2006.

La novel·la «Més o menys jo», de Miquel Duran (Pujarnol, Porqueres, El Pla de l'Estany, 1985) va ser finalista de l'edició del 2013, que va guanyar l'autora Care Santos amb la novel·la «No em preguntis qui sóc». Però posteriorment, «Més o menys jo», publicada la tardor del 2014, amb un disseny de coberta estilitzada, totalment blanc, en cartoné i amb unes enigmàtiques il·lustracions en miniatura repetides a l'interior, és la novel·la que va rebre el Premi Serra d'Or de l'àmbit juvenil atorgat el 2015.

Des de fa, doncs, un parell d'anys, els que van saludar l'autor debutant amb merescuts elogis, encara estan esperant el seu retorn. Amb la distància que dóna el temps, un cop rellegida ara la novel·la, no crec sincerament que Miquel Duran torni a la literatura per a joves, si és que mai hi ha arribat realment. Diria que el seu pas de finalista pel Joaquim Ruyra és accidental —potser per l'extensió de la novel·la, com li va passar en el seu moment a Maria Barbal— i, en tot cas, penso que, si arriba, la seva nova obra apareixerà en alguna col·lecció general, com de fet ja hauria pogut passar sense complexos amb aquesta novel·la del seu debut.

Miquel Duran hauria pogut fer una novel·la que semblés biogràfica —una d'aquelles falses biografies que no acaben de ser mai falses del tot—, però en canvi fa una novel·la literàriament impecable, amb un llenguatge enganxadís, senzill i refinat a la vegada, i que no malmet cap frase sense fer que aporti una pessigada a la imaginació del lector.

I com aquell qui no vol la cosa, parla de la família, de les relacions, de la crisi adolescent, de l'amor desitjat i l'amor frustrat, de les misèries i alegries que envolten qualsevol clan familiar, del paisatge que li és pròxim —el del Pla de l'Estany, esclar—, i de l'ambient que envolta aquest paisatge com en aquesta descripció: “La muntanya de Rocacorba fa nou-cents noranta nou metres d’altura i hi ha qui diu que, amb el bloc de formigó que hi han posat al cim, acaba d’arribar als mil. Des de dalt, es veu l’Estany de Banyoles com una bassa de mercuri i, més enllà, una esplanada que arriba fins al mar. Rocacorba deu el seu nom a una roca abissal habitada per una ermita. Pels voltants, un esperaria trobar-hi l’esquelet d’un animal incomprensible, però encara no s’ha donat el cas.” Tinc la impressió que, a Josep Pla, si aixequés el cap i la boina, aquesta fotografia li agradaria, tenint en compte que Miquel Duran confessa que en la seva novel·la hi ha 2.737 adjectius.

Però «Més o menys jo» també deixa espai per a la memòria d'alguna circumstància que va colpir l'autor quan encara era adolescent: la tragèdia del catamarà La Oca que, el 1998, amb excés de passatge de jubilats francesos, es va enfonsar a Banyoles, causant una vintena de morts i una quarantena de ferits. Una descripció tan delicadament sensible com poètica que hauria de formar part de qualsevol crèdit de teoria de reportatge de periodisme literari.

Miquel Duran ha estat una de les noves veus literàries dels últims cinc anys —els inicis del segle XXI són especialment fecunds per a la literatura catalana jove— i encara té més mèrit perquè l'autor no surt de les aules universitàries filològiques —tret de passar per l'Escola d'Escriptura— sinó que és llicenciat en química i investigador en bioinformàtica i doctor en biomedicina en exercici a l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona (IRB). Abans havia treballat al Massachussetts Institute of Technology (MIT), a la Universitat de Tel Aviv, a la Universitat Centreamericana d'El Salvador i al Centre d'Investigació en Salut de Manhiça de Moçambic (CISM). Una trajectòria, doncs, allunyada de la literatura, però segurament que també influent en la seva vena literària que té un tractament del llenguatge gairebé de precisió de laboratori. [Andreu Sotorra, 23 juny 2016]


Un pare entre clàssics


Peter Van Olmen. Odessa y el mundo secreto de los libros. Traducció de María Lerma. Il·lustracions de Nicole de Cock. Col·lecció Las Tres Edades. Editorial Siruela. Madrid, 2012. A partir de 12 anys. Pàgs. 464. Preu cartoné: 19,95 €. Preu rústica: 14,90 €. Preu e-book: 9,99 €.

A un li costa imaginar que, en una ciutat del més enllà, hi puguin conviure, tots junts, escriptors d'arreu del món. Si una ciutat lletraferida com aquesta existís, les esgarrapades, les punyalades per l'esquena, les difamacions, les travetes i les enveges serien com una marca turística que es podria vendre fins i tot en xàrters de low cost.

Scribòpolis és aquesta ciutat imaginada per l'autor Peter Van Olmen (Kortrijk, Bèlgica, 1963), autor en neerlandès, que va debutar amb aquesta novel·la el 2010. A Scribòpolis, després de la desaparació de tots els llibres, hi congrega —en una mena de geriàtric de l'eternitat— alguns dels escriptors més cèlebres de la història, les seves muses i, de propina, alguns dels personatges, que de la relació entre les seves plomes i les respectives muses, formen part de l'imaginari de la ficció universal.

Odessa, la jove protagonista de la novel·la, va a la recerca del pare —qüestió de caràcter universal i habitual en la literatura— i, al principi de la història, la seva fantasia troba sortida entremaliada trescant per les teulades, com si fos una gata, i llençant avions de paper amb poemes escrits. El segon eix de l'embolic de gènere fantàstic que l'autor compagina és el segrest de la mare d'Odessa i, en conseqüència, l'aventura heroica per alliberar-la que portarà a terme la més petita de tots —amb l'ajuda d'un ocellot protector, en Ludo A.— amb éssers malignes, els gnorcs, que porten Odessa a la recerca del seu arbre genealògic i els misteris del Librus, llibre antic on tot el que passarà està escrit i tot el que s'hi escriu passa.

Odessa, per miratge i admiració personal confessats per l'autor, desitjaria també que William Shakespeare fos el seu pare biològic, tot i que una antiga relació triangular de joventut entre Shakespeare (el bo), Mabarak (el dolent) i Cal·líope (la mare musa) crea una situació d'incertesa sobre qui és el pare de debò, cosa que no desvelarem ara aquí perquè no es tracta de trepitjar la incògnita que l'autor aguanta zelosament durant més de quatre-centes pàgines.

És evident que, malgrat que partim del moment present, Peter Van Olmen, se'n va a l'altra banda del món i del temps real, on hi ha la imaginària Scribòpolis i on la prova de l'ADN, per qüestions elementals, encara no s'ha inventat —altrament, la novel·la acabaria essent un conte breu i bona nit i tapa't!— i l'era digital tampoc no hi ha arribat i suposo que això és el que fa exclamar a la jove protagonista aquell tòpic tan escoltat encara entre fans del llibre tradicional i que diu que li encanta "la flaire del paper vell i l'olor de la tinta". És a dir, la flaire del paper reciclat de mala qualitat i l'al·lèrgia de la pols plena de microbis.

Per les pàgines de la novel·la, apareixen figures que al lector veterà li farà una certa gràcia retrobar i, sobretot, retrobar-les enmig dels intríngulis que els atorga l'autor, però que a lectors menys experimentats o primerencs els sonaran com si fossin música celestial. I, si no, que algú faci la prova de preguntar per atzar a lectors joves qui són les germanes Brontë (Charlotte, Emily i Anne), qui és Dante Alighieri, qui és Fiòdor Dostoievski, qui és Gustave Flaubert, qui és Johan Wolfgang Goethe, qui és Ernest Hemingway, qui és Victor Hugo, qui és Franz Kafka, qui és Herman Melville, qui és Oscar Wilde o fins i tot qui és William Shakespeare. I, no cal dir, si se'ls parla d'Enric V, d'Eurídice, de Hamlet, d'Hercule Poirot, de Iago, de Sir Lancelot, de Macbeth, d'Orfeu, d'Otel·lo, de Shylock o d'Ulisses.

El lector ja haurà endevinat, per tot això, on és el risc de la novel·la de Peter Van Olmen. Un risc, d'altra banda, que té el seu indubtable mèrit, que té un registre narratiu molt net, i que fa que la seva obra hagi estat ja comparada amb altres fenòmens dels últims anys com El món de Sofia, El senyor dels anells o —per descomptat— l'incombustible Harry Potter. Un risc que el mateix autor intenta esquivar afegint-hi una sèrie de personatges de creació pròpia que són els que configuren en realitat la història fantàstica, la més aventurera, al voltant d'Odessa i la seva recerca del pare.

Estructurada en tres parts —una mena de tres llibres— la trama es desboca més del compte quan arriba l'hora de les batalles per aconseguir el poder, un recurs que, en gènere fantàstic, sembla que estigui més al servei dels possibles futurs efectes cinematogràfics que no pas al servei de la sensació interior que un lector hauria d'extreure'n a partir de la seva imaginació. [Andreu Sotorra, 30 maig 2012]


El camell entra a la cassola


Rafael Vallbona. «Camins damunt les dunes». Col·lecció Narrativa Singular, 45. Editorial La Galera, Barcelona, 2012. A partir 14 anys. Pàgs. 166. Preu paper: 14,90 €.

Qui conegui l'extensa i diversa obra literària de Rafael Vallbona (Gràcia, Barcelona, 1960) ja sap que una de les seves flaques són els viatges i el reflex que en fa en alguns o gairebé tots els seus llibres. La novel·la Camins damunt les dunes no només no se n'escapa sinó que, en certs passatges, té un regust d'autèntica guia de viatges, malgrat que el terme no acabi d'agradar l'autor. Una guia de viatges, però, matisada per la mirada poètica, la descripció a partir dels sentits i la comprensió de l'empremta humana.

Una de les escapades més repetides de l'autor, sense pretendre fer cap ral·li, ha estat al Sàhara Occidental, sembla que en alguna ocasió fins i tot en bicicleta, una altra de les seves afeccions gens amagades. Això li ha permès conèixer de primera mà la cultura amazic. I la novel·la es repenja sobretot en la divulgació als joves lectors d'aquesta cultura, una població oriünda del Magrib que va ser empesa pels àrabs cap a les muntanyes del Rif i cap al sud del Sàhara. Un dels seus trets diferencials és la llengua. I la confusió ètnica amb berber que s'utilitza per terres del nord és un tòpic sovintejat, quan en realitat es tracta d'una mena de pejoratiu acostat al bàrbar i guanyat a pols per la seva rebel·lia a desaparèixer.

Per això, la novel·la obre i tanca, en el pròleg i l'epíleg, amb una expressió que necessita traducció simultània: "A poc a poc, el camell entra a la cassola." Una mena de refrany que en català podria ser: "De mica en mica s'omple la pica" o "De més verdes en maduren", és a dir, que tot és possible amb esforç i tossuderia.

La trama de Camins damunt les dunes barreja el personatge del jove Eddy, el fill d'una actriu de telenovel·la nord-americana, separada, que està rodant uns episodis d'una sèrie al Marroc, amb l'amistat que es forja en ple desert entre ell i un jove amazic. Viatge, doncs, iniciàtic, per canviar la vida del jove protagonista nord-americà que, en un món de ningú on l'horitzó és un miratge —amb el pare allà i la mare aquí, però com si no hi fos— intenta trobar la seva llibertat per acabar trobant-se ell mateix.

En una novel·la dins de la novel·la, l'autor explica la història d'Eddy, la seva aventura, en la veu d'un altre personatge que busca també el seu lloc de fugida a través del viatge i que decideix anar als mateixos indrets que li explica gràcies a Internet un aspirant a documentalista, el jove Eddy, que ha penjat el resultat dels seus enregistraments en vídeo al desert, al portal YouTube. Novel·la dins de la novel·la, i encara, rondalles dins de la doble novel·la amb la incursió d'unes històries breus paral·leles relacionades amb alguns dels paisatges, comunitats o personatges que Eddy ha trobat al llarg del seu viatge i que aporten a la narració el color ancestral.

Aquesta barreja d'elements crea un clima de lectura atractiu que fa que l'autor no hagi caigut en la temptació d'escriure una típica novel·la —que seria una més en el regne de la literatura per a joves— de mala relació entre fill adolescent i mare separada atabalada per la feina, o una novel·la sobre l'aventura juvenil d'un viatge a l'Àfrica —que també seria una més en el mateix regne—, sinó un document de la inquietud de l'ésser humà del segle XXI que cerca l'essència en els orígens... sempre a través de l'ull d'objectiu viatger duna Handycam professional, esclar. [Andreu Sotorra, 21 febrer 2012]


Noia salva noi


Steph Bowe. «La noia del llac». Títol original anglès: «Girl saves boy». Traducció d'Armand Carabén. Col·lecció Lluna Roja. Editorial La Galera. Barcelona, 2011. A partir 15 anys. Pàgs. 192. Preu paper: 15,95 €. Preu e-book: 10,95 €.

La primera novel·la d'un autor o una autora sempre és rebuda amb expectació. I si, com passa en aquest cas, l'autora l'ha escrita als 16 anys, encara més. S'han donat alguns casos d'autors precoços —en el sentit que no només escriuen des de molt joves sinó que també tenen la sort de publicar comercialment— que han tingut una continuïtat en el temps i d'altres que han quedat oblidats a partir precisament de la seva primera obra.

La literatura, com la música, el cinema o el teatre, no s'escapa de la temptació de fer de tot el que és nou i teenager una mena d'Operación Triunfo —un programa televisiu de la prehistòria del qual gairebé ja no es recorda ningú i que va fer tan de bé com de mal a parts iguals— i etiquetar d'entrada una bona feina d'escriptura per aconseguir-ne una millor sortida.

Estaria bé que la jove autora Steph Bowe (Victoria, Austràlia, 1994) no caigués en aquesta trampa i, pel que porta escrit, tant en literatura com en el seu bloc, com per la seva reacció davant d'una entrevista de magazine televisiu australià de sofà, que he pogut visionar gràcies al miracle d'Internet, sembla que va per bon camí.

La noia del llac —que originalment en anglès es titula Girl saves boy (Noia salva noi) i probablement a les editorials en català i castellà els ha semblat massa evident i poc fantasy— no és ni una novel·la que pretén ser per a lectors joves —els autors joveníssims escriuen sempre per a autors madurs— ni tampoc una novel·la que es pugui titllar de romàntica, en el sentit de rosa, com he llegit en alguna ressenya malintencionada, simplement perquè la contracoberta la situï entre l'amor i amistat.

Steph Bowe ha estat una autora valenta i això li dóna molts punts a l'hora d'arrencar en el sector de les lletres. Li hauria estat més fàcil, segurament, a l'albada de l'adolescència quan la va escriure, d'optar per fer un clònic dels arguments sobrenaturals que devia haver llegit durant la seva etapa de formació. En canvi, agafa no només un tema rabiosament realista sinó que penetra en alguns dels aspectes del realisme que poden tocar més sensiblement els sentiments dels lectors.

Els personatges de La noia del llac —els més joves, però els grans també— no ho tenen gens fàcil. Ella, Jewel, arrossega el sentiment de culpabilitat d'haver vist morir el seu germà petit ofegat arran d'un mal cop mentre jugava amb ella. Ell, Sacha, sap que té els mesos comptats per viure la vida perquè li han diagnosticat leucèmia sense retorn. Però no és només això. Hi ha també conflictes de relació entre els grans que els envolten: els avis que han tingut cura de Jewel han mort, la mare de Jewel té depressions i porta una vida que no li ha permès educar la seva filla, els pares estan separats i fa més de deu anys que Jewel no ha parlat amb el seu pare... I ell, Sacha, a més de la malaltia terminal que pateix, ha viscut també la mort de la mare, ha de superar la nova relació del pare amb un col·lega del professorat de l'institut —homosexual— i per això —raó del títol en català i castellà— decideix que s'ha de llençar al llac. Però ella, Jewel, hi serà per atzar i, així com no ho va poder fer amb el seu germà petit, el salvarà del suïcidi.

Tot això, que pot semblar que desveli, deshonestament i en excés per part meva, la trama, no és sinó la sinopsi d'un planteig que va creixent i que lentament aprofundeix sobretot en la relació entre els principals personatges (Sacha i Jewel, que alternen cadascun dels capítols) i també en la reflexió que cadascú d'ells fa al voltant de les dramàtiques situacions que han d'assumir quan són encara joves, amb ganes de viure, d'estimar i de creure que el món es pot capgirar com un colador o com si els que l'habiten fossin gnoms de jardí (i aquí sí que em callo la sorpresa del relat).

Hi ha, doncs, un grau de maduresa literària en l'autora que l'allunya de la carrincloneria que pul·lula malauradament tan sovint entre autors molts més grans que Steph Bowe quan gosen tocar qüestions delicades com totes les que planen en la novel·la La noia del llac. Una opera prima que promet i que, si no s'estronca, pot ser el pòrtic a una obra de maduresa, sempre que l'autora s'ho pensi bé i no es vegi pressionada per la sortida internacional que ha tingut aquesta, amb algunes traduccions a altres llengües. [Andreu Sotorra, 4 gener 2012]


Espurnes poètiques
d'una llar de foc


Annabel Pitcher. «La meva germana viu sobre la llar de foc (My Sister Live on the Mantelpiece». Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2011. (En castellà: «Mi hermana vive sobre la repisa de la chimenea». Traducció: Lola Díez. Col·lecció Nuevos Tiempos, Editorial Siruela). A partir 15 anys. Pàgines: 239. Preu paper: 16,95 €. Preu e-book (castellà): 11,95 €.

Annabel Pitcher (West Yorkshire, 1982) ha entrat en l'univers literari internacional amb aquesta novel·la que planteja sense embuts el xoc de cultures. Però ho fa d'una manera tan aguda i senzilla a la vegada, malgrat que de rerefons hi ha un atemptat terrorista, que crea una obra a la vegada instructiva per als lectors més joves i els no tan joves amb prejudicis sobre el racisme i la xenofòbia.

La jove autora, que va estudiar Filologia anglesa a la Universitat d'Oxford i que després d'exercir temporalment de professora i de treballar en diversos mitjans de comunicació ha decidit dedicar-se plenament a la literatura —està treballant ja en una segona novel·la de títol provisional, Ketchup Clouds i amb una protagonista de 15 anys— va començar a pensar en la novel·la del seu debut, La meva germana viu sobre la llar de foc, en un viatge a l'Equador on es va alimentar de notes.

El cert és que el lector es pot enganyar precisament pel títol i pensar que La meva germana viu sobre la llar de foc torna a insistir en les sobreexplotades tenebres del gènere sobrenatural. Res més lluny perquè, cosa inusual en una autora nascuda a la dècada dels vuitanta del segle passat, torna amb sensibilitat i encert al realisme —no pas social sinó el que es podria etiquetar de "globalitzat"— i ho fa aconseguint impregnar la manera de pensar i d'actuar del seu protagonista —un noi de 10 anys londinenc—, amb la força sentimental que la mort d'una de les seves dues germanes bessones en un atemptat terrorista —hi ressona el 7-J de Londres sense que s'esmenti estrictament, segurament per prudència o respecte, canviant la data per un convencional 9 de setembre— li provoca afegida a la ruptura familiar dels pares, el canvi de domicili, a distància de Londres, al Districte dels Llacs, la convivència amb un pare turmentat per la mort de la filla, ofegat per l'alcoholisme i per la reacció venjativa que fa que titlli tots els musulmans, sense distinció, de terroristes.

Com es veu, tota aquesta barreja d'elements podrien ser tractats amb una inconscient barroeria segons per quins autors fins al punt que la novel·la rellisqués de les mans tant dels lectors adolescents com dels adults. Però Annabel Pitcher manté un pols que domina sobretot pel seu estil literari —la traducció catalana de Víctor Obiols en manté la delicadesa sense que en surti afectat el paper essencial de la llengua— i fa créixer cadascun dels personatges de la novel·la amb una capacitat de mirada psicològica que fa arribar al lector amb pinzellades poètiques. Només un parèntesi: hi ha, almenys en l'edició catalana, en alguns capítols inicials, una alternança que sembla un lapsus amb el nom de fonts d'un dels petits personatges coprotagonista, Sunya, una nena musulmana, anomenada a vegades Sunyia.

Annabel Pitcher no amaga, per la seva edat, que ha estat una lectora de Harry Potter i fins i tot confessa que n'és una addicta a escoltar les versions en audiollibre —que no ho sàpiga el patriarca Harold Bloom, enemic empedreït de la saga!—. Malgrat això, és reconfortant comprovar que, a l'hora d'enfrontar-se a la seva relació com a autora amb la literatura, Annabel Pitcher prescindeix de voler crear un nou fenomen clònic del mag dins el gènere fantàstic i captiva lectors endinsant-se en l'ànima d'un nen de deu anys —que podria ser qualsevol dels que ens envolten— que ha de créixer més de pressa que els altres i al qual dota de reflexions a vegades més madures del que seria habitual per la seva edat. Per això, la novel·la entra en el club que per ara té més futur, el de les novel·les anomenades crossover, les de sense edat, capaces d'interessar senzillament lectors que encara entenguin la literatura com un viatge personal sota el risc de sortir-ne regirats. [Andreu Sotorra, 5 setembre 2011]


Cocodrils amb pell de dofí


Fabio Geda. «En el mar hi ha cocodrils (Nel mare ci sono i cocodrilli)». Traducció de Xavier Solsona. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2011. A partir 14 anys. Pàgs. 206. Preu: 16,95 €.

Els cocodrils fan por. Perquè són traïdors i, a més, van camuflats amb pell de dofí com els llops amb pell de xai. Els cocodrils del protagonista d'aquesta novel·la, que ve camuflada també de registre mig periodístic, mig de viatges, mig biogràfic, és l'única metàfora que es permet l'autor-redactor de les vivències, Fabio Geda (Torí, 1972) per reflectir la por del seu protagonista, l'afganès Enaiatollah Akbari, en la fugida, quan encara és infant, des de l'Afganistan fins a la ciutat italiana de Torí.

La història personal d'Enaiatollah és, a hores d'ara, prou coneguda perquè escriptor i protagonista van passar per Barcelona fa unes setmanes explicant les raons de la seva col·laboració. L'experiència editorial tampoc no és una novetat perquè només cal recordar l'últim premi Prudenci Bertrana, 'El secret del meu turbant', que es basa en una fusió similar entre la periodista catalana Agnès Rotger i la protagonista, una jove també afganesa, Nàdia Ghulam.

Els interessos lectors d'aquest primer quart de segle, més convuls del que les prediccions avisaven, són els de conèixer què hi ha darrere del fenomen de les migracions que els conflictes en segons quines regions obliguen a fer als seus habitants.

I per raons óbvies de proximitat geogràfica i de contacte amb la seva cultura, les històries a vegades cruels i gairebé sempre heroiques dels que aconsegueixen sobreviure a situacions inexplicables en temps civilitzats són encara més ben rebudes entre la societat occidental benestant, estupefacta davant el desert desolador que ha deixat rere el seu pas d'explotació, especulació i enriquiment a costa de l'espoli colonitzador de les conseqüències del qual sembla que prefereix oblidar-se'n.

És per això, que el relat de Fabio Geda ha estat un èxit rotund a Itàlia, ha trobat de seguida ressò editorial arreu del món i té en preparació el rodatge d'una pel·lícula basada en les peripècies que porten el petit protagonista, després que la seva mare l'empenyi a aixecar les ales tot sol i després de viure l'assassinat del seu pare, un camioner, i la repressió a la seva família, des de la població de Nava, prop de Kabul, fins al Paquistan, l'Iran, Turquia, Grècia i, finalment, Itàlia, passant per Kandahar, Teheran, Istambul, Atenes, Venècia, Romà i Torí, entre situacions extremes de vida o mort.

La novel·la és l'altra cara d'un llibre de viatges. On allà el viatger convencional de motxilla lloa, amb mirada digital, les meravelles i sovint els tòpics que troba al seu pas, aquí el territori que trepitja el protagonista és només un corriol ple de dificultats cap a la seva llibertat personal que va gravant sobre la seva pell. Les meravelles viatgeres del petit afganès Enaiatollah Akbari poden ser tant un detall insignificant del paisatge que li és nou, com un senzill plat calent d'una dona gran que l'acull o una llauna de Coca-cola que li compra un viatger d'autobús. Però ell sap que els cocodrils hi són, esperant sempre a l'aguait: els paixtús i els talibans que ha deixat enrere, els lladregots paquistanesos, els policies fronterers, els traficants d'esclaus, els intermediaris d'immigrants, les empreses d'obra de mà negra dels Jocs Olímpics d'Atenes 2004...

La força de relats com aquest és que, a més de parlar d'avui mateix, defugen qualsevol temptació de ficció i més aviat tendeixen a aplanar la duresa que es desprèn del seu testimoni deixant que sigui el lector qui es faci càrrec del grau de penúria pel qual passa el protagonista. Són relats que no segueixen les claus establertes de la literatura per convertir-se en la denúncia d'un sistema massa vell que es manté silenciat pels múltiples interessos econòmics, socials i polítics. Són relats, també, que, indirectament, substitueixen els clàssics aventurers d'entresegles on les dificultats i l'afany de superació eren només fruit de la ficció imaginativa dels seus fecunds autors. Avui, la ficció imaginativa només cal rastrejar-la al moll de l'os de la realitat, com la de l'afganès Enaiatollah Akbari i fer-ne de portaveu. [Andreu Sotorra, 4 abril 2011]


Seques amb botifarra


Barbara Kingsolver. «Arbres de mongetes» / «Árboles de judías» Títol original: «The Bean Trees». Traducció de Joan Puntí (cat.) i Pepa Devesa (cast.) Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Núm. pàgines.: 298. Preu: 14,90 € A partir 15 anys.

Els camins que potser seguirà una novel·la al llarg del temps són imprevisibles. És el cas d'aquesta, 'Arbres de mongetes', que va ser la primera obra de l'escriptora Barbara Kingsolver (Annapolis, Maryland, 1955), i que, escrita i publicada el 1988, va tenir una seqüela sis anys després, 'Pigs in Heaven', gràcies a l'impacte de la primera part.

Doncs bé, en català, la novel·la originària es va publicar a Edicions de l'Eixample, el 1991, per iniciativa d'Isabel Segura, dins de la sèrie 'Espai de Dones', tota una declaració d'intencions, aleshores, amb traducció de Jaume Pérez. Sis anys després, Acento Editorial la va publicar en castellà, amb traducció d'Alexandra Crawcour, però, de la primera classificació "femenina" es va orientar aleshores cap a una classificació "juvenil".

L'autora nord-americana ha publicat altres obres traduïdes en editorials catalanes com Els somnis dels animals (Cruïlla), Praderas en el cielo —la segona part, Pigs in Heaven, de l'actual— (Salamandra) o Estiu pròdig i La Biblia de l'arbre del verí (Proa), però les primeres versions d''Arbres de mongetes' / 'Árboles de judías' havien desaparegut del catàleg, per capritx i mor dels daltabaixos editorials. Ara ha estat recuperada per La Galera, com si fos nova, en la recent inaugurada col·lecció Bridge, adreçada també al públic jove, àlies 'crossover', amb una actualitzada, millorada i impecable traducció de Joan Puntí (català) i Pepa Devesa (castellà), després que als EUA, en aquests anys, s'hagi convertit també en una de les lectures recomanades per als joves i estudiants d'institut.

I no és estrany que sigui així. Llegida a vint anys vista, 'Arbres de mongetes' és una novel·la testimoni d'un temps, d'una manera de veure la vida i d'una part de les escorrialles de l'Amèrica rural moderna. Però també enllaça amb circumstàncies molt actuals com és l'abús sexual als infants, la mandra o la renúncia a l'embaràs de la dona encara jove, l'adopció d'infants d'altres cultures, l'augment de les famílies monoparentals i les dificultats de circulació en llibertat dels emigrants sense papers.

Barbara Kingsolver va créixer a la zona rural del territori de Kentucky —on situa també la protagonista de la seva novel·la—, i amb el seu pare metge, cooperant al Congo, va viure un temps enmig d'una cultura africana. Aquestes dues vivències d'infància i joventut, que li donen per sempre el solatge de la fortor de terra eixuta, es noten en la història de Kingsolver que és també la història d'una generació determinada de nord-americans que viuen l'ideal de la fugida endavant per tornar al mateix lloc on retroben les arrels que, a pesar de l'abandó personal, han fet fruit pel seu compte.

Pols, carreteres, motels, desert, la gent de la nació 'cherokee' i les plantacions de les mongeteres, llegum que creix arreu del món i que a Amèrica —des d'on va arribar aquí— forma part gairebé del patrimoni agrícola des de fa més de 7.000 anys. Mongetes, fesols, seques... La dispersió geogràfica provoca grapats de sinònims per a un llegum minúscul.

Aquest fort arrelament a la terra de les mongetes, viure i morir i renéixer, la seva supervivència en terrenys poc agraïts i també la seva multiespècie, amb més de dues-centes varietats reconegudes, marquen el rerefons simbòlic, mig dramàtic, però molt realista i sense falsos sentimentalismes, que aguanta la trama de l'extensa novel·la de Barbara Kingsolver i la fa universal, encara més avui que no pas vint anys enrere.

L'autora estructura 'Arbres de mongetes' en disset capítols, però amb la característica que molts d'aquests semblen una narració que s'obre i es tanca sense que demani necessàriament una continuïtat. Aquesta manera d'expressar-se té un reflex evident en el primer relat que obre la novel·la (subtitulat 'Una que aconsegueix fugir') i que té un d'aquells inicis que, als apassionats de la interactivitat o l'escriptura col·lectiva, els donaria molt de joc: "D'ençà que vaig veure com esclatava aquell pneumàtic de tractor i el pare d'en Newt Harbine sortia volant fins al capdamunt de l'anunci de Standard Oil, sempre m'ha fet por inflar una roda. El pobre home va quedar penjat allí dalt. En el temps que va tardar en Norman Strick a anar fins als jutjats a tocar el xiulet per convocar el departament de bombers voluntaris, una vintena de persones es van reunir al lloc de l'accident. Al final, va arribar una escala, i el van baixar. No era mort, però va perdre l'oïda i, en més d'un sentit, després d'aquell incident mai més no va tornar a ser el mateix. Van dir que havia inflat massa el pneumàtic."

Aquesta imatge, que sembla extreta d'una experiència viscuda per l'autora, marca tota la novel·la. I la visió traumàtica de l'esclat del pneumàtic persegueix la protagonista al llarg de la seva fugida de casa, després de comprar-se un vell i atrotinat Escarabat —cotxe mític de la dècada dels cinquanta— i conduir amb penes i fatigues per les rutes desèrtiques de les planures caloroses d'Oklahoma. I un pensa que si la ruta de Barbara Kingsolver fos per carreteres catalanes de tercer ordre, al final del trajecte, potser en alguna fonda de les antigues hi trobaria l'oferta barcelonina de seques amb botifarra, que no és altre invent, segons quina sigui la comarca, que un plat que, com els gourmets d'esmorzar de forquilla saben, barreja sàviament un bon grapat de mongetes, o de fesols, amb un bon tall de llonganissa. Bona lectura i bon profit. [Andreu Sotorra, 9 febrer 2011]


Ballant amb llops


«He jugat amb els llops», de Gabriel Janer Manila. Dibuixos de Teo. Col·lecció Bridge. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgines: 164. Preu: 13,95 €. A partir 12 anys.

Quan Marcos Rodríguez Pantoja (Añora, Còrdova, 7 juny 1946), va anar, la primavera d'aquest any, a la Serra Morena, on es rodava la pel·lícula 'Entre lobos', sota la direcció del cineasta Gerardo Olivares, diu que es va posar espontàniament a udolar com si fos un llop i va provocar que una de les llobes del rodatge se li acostés, el llepés, i que els altres quatre llops de la colla ensinistrada per al rodatge esclatessin també a udols.

Aquesta experiència insòlita i única és d'ara mateix, d'aquest segle dominat per la pretesa civilització i les tecnologies, no de quan Marcos, conegut després com el nen salvatge, va viure dotze anys a les boscúries de Serra Morena sol, com una bèstia més, aconseguint entendre's amb la salvatgina com si fos un Mowgli modern.

La pel·lícula de Gerardo Olivares s'estrenarà, segurament, aquest Nadal, i els seus protagonistes són dos nens, de vuit i dotze anys, escollits en un càsting amb més de dos-cents aspirants. Els dos joves actors són de dues poblacions de la Vall de Los Pedroches, l'indret on, en plena postguerra civil espanyola, van tenir lloc els fets que portarien l'aleshores petit Marcos a convertir-se en un infant salvatge.

La història és de conte del XIX: Marcos va quedar orfe de mare quan tenia 3 anys, era el 1949. El pare es va casar novament i la madastra, en aquella època era la manera d'anomenar-la, el va començar a maltractar. El pare va vendre —sí, vendre— finalment la criatura a un tractant de bestiar de cabres i ovelles, un altre costum d'explotació infantil de l'Espanya negra de la fam i la misèria després de la guerra civil, i aquest tractant, als set anys, el va cedir a un pastor de les muntanyes perquè li fes d'ajudant en la pastura. Però el vell pastor va morir i Marcos es va quedar sol, sense contactar amb la gent de la vall, només amb les bèsties salvatges, i va començar una vida dura de dotze anys que el va portar a dominar el llenguatge intern, els hàbits, els costums, les lluites i els pactes que fan les bèsties per sobreviure.

Els llops, les àguiles, la guineu i una serp van ser els principals aliats de Marcos en el seu refugi de la serra. En la pel·lícula, que es basa en escenes de la natura rodades en diferents èpoques de l'any per un equip especialitzat, s'han contractat un ramat de cinc llops, ensinistrats en captivitat, però no per això menys imprevisibles. També s'hi han afegit altres bèsties com una fura, una geneta, un teixó o un gat salvatge. Tots plegats han rodat escenes amb els actors, entre els quals hi ha noms coneguts com Sancho Gracia, Carlos Bardem, Luisa Martín o Rodolfo Sancho, en els papers d'adults.

Marcos, el nen salvatge, va ser descobert i reincorporat a la vida dels humans l'any 1965, quan ja en tenia 19. La seva història va quedar en part oblidada perquè el temps de censura no hauria permès segurament que s'esbombés com ara passaria amb l'allau de mitjans de comunicació a la cacera d'un reality show. Un cop adaptat a la vida de la societat, cosa que ell mateix confessa que no ha aconseguit del tot i per això ha acabat retornant a una masoveria, va intentar guanyar-se la vida com tants immigrants de la dècada dels seixanta i setanta, i va arribar a les Illes on, a Palma, va fer diverses feines relacionades amb el turisme efervescent.

Allà va ser on, casualment, perquè Marcos feia feines a casa d'un amic seu, Gabriel Janer Manila va topar amb el protagonista. I el 1975, l'escriptor —especialista en antropologia a la Universitat— va elaborar la seva tesi doctoral (La problemàtica educativa dels infants selvàtics. El cas Marcos) sobre els casos de criatures criades en estat salvatge, que va publicar primer a la desapareguda Editorial Laia i, més tard, a l'Editorial Proa. Trenta anys després, Gabriel Janer Manila ha transformat aquell testimoni en una novel·la, 'He jugat amb els llops', guanyadora del premi Joaquim Ruyra 2009, i que enceta la sèrie Bridge, un segell nou de La Galera, amb un disseny, en aquest cas, que, a través dels dibuixos de traç primari, es vol aproximar al personatge protagonista en el seu estat més infantil, mancat de la formació que se li va escatimar.

La vida salvatge de Marcos és el que la novel·la reflecteix, però no tant el que podria ser només una introspecció psicològica del personatge, si l'autor hagués volgut fer de psicoanalista, sinó un document del que va viure, com ho va viure i, segurament, com ho idealitza amb el pas del temps.

"Mai no he estat un llop. Ni ho he estat, ni ho sóc ara, malgrat que vaig conviure amb els llops. No sé si vam arribar a ser amics. A vegades m'hauria agradat ésser un llop: caminar com els llops —la cua estirada, la mirada desperta, les orelles tibants—, córrer com ells, ensumar com ells i foradar la fosca amb els ulls." Així comença el relat que Janer Manila ha deixat en primera persona perquè les situacions que s'expliquen només poden ser vistes des dels ulls que les han viscudes en solitud salvatge.

La novel·la ha coincidit en el temps amb la versió cinematogràfica, tot i que el realitzador Gerardo Olivares ha comptat en alguns aspectes amb l'assessorament de Janer Manila pel que fa a la seva investigació antropològica. Però, en realitat, els dos xips —el cinema i la literatura— s'han trobat per separat. Dues visions d'una mateixa història, la que aportarà imatges naturalistes per recrear el món en el qual va viure Marcos a les muntanyes de Còrdova, i la que es pot trobar en la novel·la de Gabriel Janer Manila, amb un llenguatge molt polit que ressegueix a la vegada el procés d'aprenentatge espontani i de descoberta posterior del mateix protagonista que desconeixia el noms dels animals i de la vegetació i que no és fins al seu retorn a la vida social quan incorpora al seu llenguatge el vocabulari de tot allò que havia format part del seu hàbitat durant la seva infantesa i adolescència.

En un temps que l'explotació infantil, la prostitució de menors, l'abús del treball infantil, els nens soldat, la venda de criatures o l'abandó per part dels pares forma part de la quotidianitat global feta banalitat a través de la imatge comunicativa, la lectura sobre l'experiència de la solitud d'un infant salvatge, deixat a la mà de la natura, ofereix la possibilitat d'una doble lectura: totes les misèries, les de fa mig segle o les d'ara, acaben gratant sense miraments en els més febles. [Andreu Sotorra, 12 juliol 2010]


Ventades literàries
entre torts i guerxos


Carles Sala i Vila. «Cornèlius i el rebost d'impossibles». Il·lustracions de Javier Andrada. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2010. Pàgs. 163. Preu: 12,95 €. A partir 10 anys. Premi Josep M. Folch i Torres 2009.

Carles Sala i Vila. «Tramuntana a la granja». Il·lustracions de Montse Español. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 120. Preu: 8 €. A partir 6 anys. Premi Barcanova infantil 2009.

Carles Sala i Vila. «En Jaumet busca escola». Il·lustracions de Xènia Xinxeta. Col·lecció Sopa de Llibres. Editorial Barcanova. Barcelona, 2010. Pàgs. 40. Preu: 7,40 €. A partir 6 anys. Finalista Premi Joan G. Junceda 2008.


El que ja auguraven els primers llibres de Carles Sala i Vila (Girona, 1974) —'Sóc com sóc' (Barcanova); 'Flairosa, la bruixa dels sabons' (Barcanova); 'Bona nit, Júlia' (La Galera); o 'El triomf d'en Polit Bonaveu' (Cruïlla)— s'ha anat confirmant amb els que fins ara ha publicat, gairebé sempre tocat per la vareta afortunada dels premis més recents (Guillem Cifre de Colonya, Folch i Torres i Barcanova) cosa que permet també constatar que hi ha fins i tot relació d'ambientació, paisatge i plantejaments entre alguns d'aquests relats.

Per exemple, a 'Cornèlius i el rebost d'impossibles' (La Galera), l'autor situa els personatges en un poble d'alta muntanya al qual anomena Tort —que no s'ha de confondre amb el de la muntanya de Tor, topònim de sinistre currículum— i que, si és un indret on no hi ha res recte, trobem que aquesta característica es repeteix a la terra ventosa de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova) on la gent i els arbres que hi viuen també són una mica torts i les persones, guerxos i guerxes, una altra coincidència física entre les dues novel·les.

Però la principal coincidència de les peces literàries de Carles Sala —que ha saltat als catàlegs en poc espai de temps i com un autor llampec— és l'estil i el llenguatge, un estil que no s'emmiralla en la literatura generacional sinó que reprèn la tradició més pròpia de finals deis anys seixanta i la dècada dels setanta i un llenguatge que se situa com a un dels ganxos principals dels seus relats.

Carles Sala i Vila fa un salt, doncs, en l'espai literari més recent, i enllaça la represa de la literatura per a infants —una cinquantena d'anys— amb el moment actual, deixant de banda —de moment, almenys— els loopings, els experiments i, en alguns casos, les desafortunades històries sense suc ni bruc de moltes de les novel·les que, a causa del boom i la proliferació d'autors i editorials, han envait les prestatgeries de les dècades dels noranta i, encara, del recent dos mil.

Probablement aquest salt en l'espai literari es produeix no per casualitat sinó perquè el sector editorial català d'aquest àmbit està vivint un canvi —per no dir una sacsejada— considerable. I aquest canvi l'estan protagonitzant autories tant de text com d'il·lustració i editores que van fer els seus primers passos de formació lectora amb la literatura de mitjan setanta i inicis dels vuitanta, vista ara, trenta-i-tants anys després, com un mite que cal recuperar. Les crisis socials propicien aquest fenòmens.

Carles Sala i Vila és un d'aquests autors que, espontàniament, amb un bon domini de la llengua i amb una bona dosi d'imaginació, ben distribuïda en cadascuna de les seves novel·les, protagonitza aquest canvi, o recanvi, que vol dir un retorn a la llengua neta i apresa als fogons de casa —de la qual no s'hauria hagut de fugir mai—, una mirada als paisatges propis de l'imaginari contista infantil i unes constants referències a les situacions que situen la solidaritat, l'esforç, l'enginy, la senzillesa i la modèstia com a puntals d'una societat en constant transformació.

Per això, en cadascun d'aquest tres llibres, Carles Sala i Vila incideix, novament amb artesania i mestratge —i no només perquè sigui ell mateix un artesà i un mestre en excedència—, en aquests aspectes. A 'Cornèlius i el rebost d'impossibles', utilitza com a protagonista un personatge enigmàtic, el tal Cornèlius, que arriba, acompanyat d'un petit afillat per ell, al poble muntanyenc de Tort per obrir-hi un rebost únic al món on la clientela no paga i, a canvi de bufera en cargols de mar o flascons, hi pot recuperar part de l'alegria, el somriure i la felicitat que ha anat perdent amb el pas del temps.

Malgrat que hi ha molta distància entre els dos, el vell Cornèlius podria ser un succedani del mag Merlí perquè, sense que se'n parli, la màgia hi és de rerefons. Com deia, l'atractiu lingüístic incideix molt en els topònims i els patronímics que l'autor encoloma amb bon humor al paisatge i als personatges. I l'atmosfera és tan identificablement rural i d'un altre temps que fins i tot l'il·lustrador Javier Andrada (Zamora, 1972) s'ha deixat emportar per aquesta influència en les seves làmines —en blanc i negre— i se li escapa, per exemple, una àvia amb mocador de cap, davantal i faldilles de iaia de conte de la vora del foc, per allò que el tempus literari de l'autor se situa en un espai del no-res, que és, en definitiva, l'espai de sempre.

'Cornèlius i el rebost d'impossibles' és una novel·la que no té pressa, i això es nota molt més en l'arrencada que no pas cap a la segona meitat del relat. Hi ha un cert entreteniment en les primeres cinquanta pàgines que, pel meu gust, caldria que s'haguessin polit passant-hi una mica el ribot, un entreteniment que delata precisament aquesta recuperació de la literatura fronterera d'entre finals deis seixanta i mitjan vuitanta a la qual al·ludia abans, una època, no ho oblidem, en què l'audiovisual i el digital no havien pràcticament influït en l'hàbit de la lectura dels més joves i que, a hores d'ara, a les generacions crescudes entre pantalletes, els pot representar un coster que fa pujada.

Molt més veloç —potser a causa del ventot de ficció— és el ritme narratiu de 'Tramuntana a la granja' (Barcanova), un altre relat plenament rural, on pagesos i bestiar en són els protagonistes, i on apareix també una cabra i la feina de munyir-la —coincidint de nou amb una de les claus de 'Cornèlius i el rebost dels impossibles'— enmig d'una tramuntanada que ho deixa tot fora de lloc i fa que els galls lladrin, les gallines miolin, els porcs renillin o les vaques cloquegin, entre moltes altres disfuncions terrenals.

Aquí, en un conte per a primers lectors, la il·lustradora Montse Español —amb un imaginari extret de la seva infància aranesa— s'esplaia a gust, a tot color, en làmines que a vegades sembla que siguin autèntics centres d'interès per fomentar el llenguatge. Com que l'edició requereix cos de lletra agraït, les il·lustracions —malgrat que el llibre no és en cartoné— hi tenen una autoria evident, gairebé compartida a mitges amb l'autor.

I també per a primers lectors és el conte més breu dels tres, 'En Jaumet busca escola' (Barcanova), en el qual el protagonista és l'autèntic prototipus del popular cul d'en Jaumet. Aquí l'autor fuig de l'estricte marc rural tradicional i posa el seu personatge en un viatge arreu del món, buscant una escola que s'avingui a la seva manera de ser, en una metàfora de les generacions de belluguets que fan anar de bòlit a les aules els soferts professionals de l'educació.

La il·lustradora Xènia Xinxeta hi té també l'oportunitat de retratar el recorregut que fa el petit personatge, a tot color, i ho fa amb làmines, a vegades a doble pàgina, que permeten incrustar el text dins del paisatge de fons. Amb aquest conte brevíssim, Carles Sala i Vila va ser finalista del primer Premi Joan G. Junceda 2008, un premi convocat en el seu dia amb motiu de l'arrencada del segell editorial Línia Àuria de Blanes. [Andreu Sotorra, 1 juny 2010]


Una rossa amb vel islàmic


Randa Abdel-Fattah. «Deu coses que odio de mi». Traducció d'Armand Carabén. Imatges coberta: Masterfile. Col·lecció Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàgines: 292. Preu: 14'90 €. A partir 14 anys.

L'atenció internacional sobre l'escriptora i advocadessa, Randa Abdel-Fattah (Sidney, Austràlia, 1979) va començar amb la seva primera novel·la, 'Per què tothom em mira això del cap?' (La Galera, 2008). L'autora ha comentat, amb motiu de la seva segona novel·la, que, quan tenia 17 anys, va decidir penjar el vel com aquell qui penja els hàbits. És, doncs, des de la llibertat d'una nova generació d'orígen musulmà, però educada en la cultura occidental, que escriu sobre el que ha viscut. Quan tot just, ha aparegut la seva segona novel·la, 'Deu coses que odio de mi', l'autora ja ha publicat en anglès la tercera: 'Where The Streets Had A Name' ('Quan els carrers tenien un nom'), aquesta vegada sobre el conflicte entre Palestina i Israel, centrada en el Mur de la Vergonya.

Sembla com si, a manera que l'autora avança en la recuperació dels fantasmes de la seva adolescència, també avança en la manera d'explicar-los i en trobar el seu llenguatge personal. A 'Per què tothom em mira això del cap?' es detectaven encara algunes concessions als tòpics juvenils sense que s'entreveiés d'una manera clara un compromís explícit cap a la decisió o no de portar el vel.

En el cas d'aquesta segona novel·la, la història aprofundeix molt més, no tan sols en aquest aspecte, sinó també en la doble personalitat de la protagonista, en la seva indecisió davant de l'estil d'imatge que vol donar, davant les pressions del pare, i les comparacions amb una germana gran contestatària i un germà amb un os a l'esquena a qui se li permet qualsevol capritx.

El camí, però, que fa la protagonista és des de la seva opció d'adolescent, immersa en els hàbits occidentals dels seus companys a qui ha amagat fins i tot els seus orígens, cap a la definició de qui és i d'on ve. Al principi, la noia es diu Jamie, tothom la coneix per aquest nom, es tenyeix el cabell ros, alterna amb els amics de l'institut, s'empesca totes les excuses que pot per no haver de participar en festes o activitats que a casa no serien acceptades de cap manera pel seu pare. Cap al final, però, tothom sabrà que es diu Jamilah, que és musulmana, que és morena, que té un pare ancorat en la rigidesa de la tradició cultural, vidu de fa anys i que es casa en segones núpcies amb una professora de la madrassa i que cedeix a les frivolitats del germà gran i l'actitud de la germana gran que cursa la universitat i que està involucrada en grups de protesta contra la guerra.

Precisament, gràcies a això, o millor dit, gràcies al fet que en una de les manifestacions de protesta, la germana gran és arrestada per la policia, la Jamie/Jamilah pot conèixer, per sorpresa seva, qui s'amaga darrere d'un dels àlles amb qui intercanvia missatges des de fa temps a través d'una de les xarxes socials d'internet i a qui ha buidat el seu món interior amb un seguit de confidències: un company d'institut que té alguns petits problemes de relació amb els altres.

Això i el fet que Jamie/Jamilah formi part d'un grup de música de la madrassa al qual han demanat que intervingui en un festival de cloenda de l'Institut, fa que prengui la decisió de trencar amb la seva doble personalitat. Finalment, tocant el darbuka, el seu instrument en el grup de música, s'allibera de la incomoditat que li representava amagar els seus orígens.

Randa Abdel-Fattah és autora de novel·les denses, extenses —no baixen de tres-centes pàgines— amb històries que extreu de la seva realitat i que adapta a conflictes socials contemporanis des de l'òptica privilegiada personal que barreja, per raons familiars, orígens palestins, egipcis i australians. En aquesta novel·la, l'ase dels cops és el pare de Jamie/Jamilah. L'autora només cau en un cert The End feliç fent que l'actitud del pare, i no pas sense esforç, canviï en un rampell de comprensió. Però la realitat de cada dia, en la societat musulmana, avui per avui, tret de comptades excepcions, desmenteix aquesta pretesa condescendència generacional entre practicants de la religió islàmica. De tota manera, no tot es trenca: Jamie/Jamilah, contràriament al que va fer la pròpia escriptora en l'adolescència, acaba portant el vel. Potser perquè cada cosa, vel inclòs, estigui en el lloc que li pertoca. [Andreu Sotorra, 12 febrer 2010]


Entre dos fronts de guerra


Josep Vallverdú. «Blai Joncar». Foto coberta: Agustí Centelles. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàg.: 160. Preu: 8'10 €. A partir 12 anys.

En realitat 'Blai Joncar' és com si fossin dues novel·les. O una novel·la en dues parts, cadascuna de les quals té un protagonista diferent, que parla en primera persona. A la primera, subtitulada 'Els dies', l'autor Josep Vallverdú (Lleida, 1923), dóna veu a qui també dóna el títol, Blai Joncar, un preadolescent, fill d'un milicià sindicalista i activista republicà. El noi sap el que és perdre la mare en un bombardeig. Davant l'embat feixista sobre la població civil, el seu pare l'envia a una masia d'uns oncles on la guerra es viu, aparentment, d'una altra manera.

A la segona part, 'Els anys', la protagonista és Teresa Noguera i Jonca, cosina germana de Blai Joncar. Però aquesta parla ja des del temps viscut, som ara al 1980, per acabar de relatar què ha estat del seu cosí després de la guerra i també per donar un punt de vista no tan subjectiu com segurament ho faria el mateix Blai Joncar adult.

Admetem-ho en solidaritat als lectors. Aquest recurs de dobles protagonistes pot sobtar d'entrada. ¿Per què no continuar la novel·la al llarg dels anys amb la mateixa veu de Blai Joncar? La resposta es fa evident amb el resultat literari que aconsegueix l'autor. Si no ho fes així, la mirada de Blai Joncar perdria la força de la descoberta i l'idealisme que, malgrat la guerra, viu el petit Blai i aniria desvirtuant el seu mateix imaginari d'infància. Amb la incorporació de la cosina, ja gran, com a veu de la segona part, obté la possibilitat d'incloure, com si no hi fos, la veu del narrador i fent-la, esclar, més pròxima als fets, les persones, les circumstàncies i l'evolució del Blai Joncar adult.

El cas és que amb aquesta dualitat de personatges, Josep Vallverdú ofereix un retrat de les mil i una situacions personals que dóna i donarà sempre un conflicte bèl·lic com va ser el de la guerra civil. L'ambientació fora de la gran ciutat —un paisatge que Vallverdú no abadona mai—, fa també que els lectors coneguin una manera de viure la guerra en un espai que gairebé es podria veure com un espai neutral, una masia, entre ratlla i ratlla del front, per on circulen finalment els desesperats desertors de la República que reculen de la batalla final per no caure en mans dels feixistes, i els franquistes que entren en joc com a vencedors a manera que van guanyant terreny i ocupant el país.

Hi ha una intenció molt especial a remarcar les accions criminals dels uns i dels altres. I també a generar una relació d'amistat que es crea entre el jove Blai i un pilot d'avió feixista que cau abatut en un bosc prop del mas i que els oncles refugien, amagant-lo al paller, per no caure en mans dels republicans, cosa que farà que el militar franquista, que més endavant ocuparà càrrecs importants dins el règim de la Dictadura, es recordi sempre dels qui li van salvar la vida.

La capacitat narrativa de Josep Vallverdú —qui encara no hagi tingut l'oportunitat de comprovar-la ho pot fer, amb temps i una canya, posant-se a llegir els milers de pàgines de la seva Obra Completa Juvenil en catorze volums, més les novel·les posteriors publicades des d'aleshores— té el pols idoni per a cada situació que crea. El registre lingüístic, tan corrent com ric i coherent sense invents estrafolaris ni concessions a llengües en contacte, és una altra de les garanties de tota l'obra de Vallverdú.

L'autor —sí, sí, el mateix autor de 'Rovelló'!— és capaç de passar d'un conte infantil com el d'aquest petaner mediàtic, que encara fascina avui els més petits després de mig segle de vida, a personatges sorruts com els de la novel·la 'L'alcalde Ferrovell' o històrics com els d''Els fugitius de Troia', o de ficció literària com el de 'El testament de John Silver', el personatge de la crossa de 'L'illa del tresor' i així fins a una cinquantena de novel·les per a infants i joves —ho dic a ull— afegides a un centenar d'obres de creació i assaig, a més de contes curts, teatre i traduccions, que formen tot un corpus imprescindible.

La nòmina de personatges, accions, aventures, intrigues i històries de Josep Vallverdú és de les més impressionants de la creació literària de la segona meitat del segle passat. Ja sé que se li ha reconegut globalment amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, però val la pena repetir-ho perquè vivim en un medi cultural de substitució immediata i permament. Ara s'hi afegeix aquest Blai Joncar, el més recent, un testimoni anònim d'un temps i un país que cada vegada més ha fet seva la necessitat i el deure de no oblidar per no perdre la memòria. [Andreu Sotorra, 11 gener 2010]


Biografia d'artistes insòlits


«Daniel Monedero. Artistes insòlits. Traducció de Josep Subirats. Il·lustracions d'Óscar T. Pérez. Col·lecció Àlbum Il·lustrat. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàgs.: 32. Preu: 15 €. A partir de 10 anys.

En els catàlegs d'exposicions es mostren les obres dels artistes. En canvi, en aquest àlbum es mostren els artistes de les obres. Són artistes insòlits pel conjunt de seva obra que elaboren d'una forma obsessiva i aquest fet els marca la biografia. És un llibre d'edició acurada, l'estètica visual i tàctil del qual apreciaran els pares amb plaer, al mateix nivell dels textos imaginatius i de la interpretació gràfica dels personatges biografiats, amb caricatures avantguardistes situats en un entorn escenogràfic força narratiu.

L'anècdota que impulsa cada relat curt es desenvolupa amb l'estil precís d'una suposada crònica periodística. Però, en constrast amb el contingut enjogassat, en resulten unes biografies d'un realisme irònic, versemblant.

En aquest catàleg, hi trobem el pintor d'autoretrats que es mostra al costat de la seva obra, per tal que el públic en comprovi la semblança. El pintor de fum, que pinta allò fugisser i signa la pintura amb cendra. La millor pintora de flors del món, que emmarca les flors, cosa que causa un escàndol quan es descobreix. El pintor de l'instant, que no viu perquè s'obsessiona a capturar l'impossible. El pintor noctàmbul, que no sap pintar despert. El pintor cuiner, que exposa les seves obres als plats. La pintora que pintà un sol quadre tota la vida, i encara a la darrera versió, hi veu una fallada a l'últim parpelleig. El pintor bus, que descobreix l'art a punt d'ofegar-se, quan el rescata del mar un equip de reporters. El pintor de l'ombra, un relat sinistre, amb un artista que no vol veure mai la llum del sol. El pintaungles, que posa de moda la pintura d'art a les ungles dels peus de les dones. El pintor d'idees, que no ha pintat mai cap quadre si no és en l'aire, en la imaginació. La pintora de l'artifici, que pintava amb estil hiperrealista i, víctima del seu art, acaba no sabent què és real i què és pintura al seu estudi. El pintor a la moda, que pinta totes les tendències, però hi arriba quan els altres artistes ja en pleguen, fins que, en morir, li troben un quadern amb esbossos sincers, vibrants, sense adscriure'ls a cap moviment.

I, per acabar, el pintor desconegut, que ha signat amb pseudònim els seus quadres i en l'última exposició seva, una retrospectiva, els seus admiradors descobreixen que és cec. La seva actitud fa escola i els pintors que el segueixen s'embenen els ulls per pintar i tenen com a lema "som guiats per la llum de la ceguesa". Artistes insòlits és un magnífic catàleg per a lectors exquisits de totes les edats. [Lena Paüls, 4 gener 2010]


El més petit de les cavernes


Paul Thiès. «Ferotge, el cavernícola, no té por de res» i «Ferotge, el cavernícola, i la seva família». Traducció de Núria Pradas. Il·lustracions de Marc Torrent. Col·lecció Ferotge el Cavernícola, núm. 1 i 2. Editorial La Galera. Barcelona, 2009. Pàgs. 100 i 104. Preu: 7'50 €. A partir 8 anys.

Aquesta és una sèrie molt popular entre els petits lectors francesos que ja té uns anys de rodatge. Coneguda com a 'Petit-Féroce' i publicada per Rageot, de París, ha estat creada entre el 1990 i el 2005 amb, com a mínim, 8 títols on el protagonista, un noi de la Prehistòria, viu diferents aventures personals i col·lectives a la vegada que inclou en la trama tota una manera de fer i de viure dels éssers prehistòrics.

L'autor Paul Thiès (Estrasburg, 1958), va viure una infantesa viatgera entre Buenos Aires i Tòquio. No va ser fins al 17 anys que es va establir a França, on es va llicenciar en Ciències Polítiques. Però la seva dedicació literària va ser més forta i les seves obres s'han adreçat, en diversos gèneres —policíac, històric, romàntic...— a lectors joves.

La col·lecció que ara s'incorpora al català dins de La Galera és la que li ha proporcionat un ressò més important en l'última dècada. El fet que situï el Petit Ferotge —la versió catalana ha preferit qualificar-lo de "cavernícola" i no de "petit"— en la Prehistòria fa que la seva intenció s'assembli a la que devia tenir ara fa quaranta anys el desaparegut Sebastià Sorribas amb els seus Lacets. La diferència és que els Lacets se situen en un territori concret —la gènesi de Barcelona— i el Ferotge de Paul Thiès ho fa en un espai no definit, centrant-se més en la societat prehistòrica en general, sense adscripció geogràfica, i aportant-hi maneres d'actuar pròpies de la societat contemporània.

Segurament que aquesta identificació entre present i passat és el que fa que els lectors se sentin atrets per cadascuna de les vuit novel·les del personatge que es mou envoltat d'una sèrie de coetanis com els seus pares, Gran i Bonica Ferotge; el seu germà, en Petit Salvatge; la filla encisadora del bruixot de la tribu, la Cirereta que Mossega; el seu cosí, en Xucla-xucla; el seu oncle, en Molt Molt Bèstia; la seva cosina, la Tombarella; la seva tieta artista, la Gentil Saltirona; el bruixot de la tribu i pare de la seva enamorada, L'Arbre Roig; l'aspirant a bruixot, en Tigre Negre; l'ensumador domesticat d'en Xiulet, en Flup; o el seu rosegaire domesticat, en Rum-rum.

En els dos primers títols de la sèrie, el Petit Ferotge demostra quines són les seves habilitats i aptituds per no tenir por de res ni de ningú, a la vegada que la novel·la permet conèixer ja alguns dels personatges que no l'abandonaran en tota la sèrie. En el segon volum, el protagonista viu l'ampliació de la família amb l'arribada d'un germà petit i el trasbals que això representa.

Paul Thiès utilitza els recursos de l'humor, amb un estil molt net que no es complica l'existència ni vol que se la compliqui tampoc el lector. Així, doncs, malgrat que la sèrie s'adreça a lectors ja mínimament autònoms, de vuit anys endavant, ho fa amb un llenguatge planer i recorrent a històries i aventures que en alguns casos també es podrien assimilar per lectors primerencs.

Sembla que Paul Thiès sigui conscient del canvi experimentat en els últims anys entre els infants i adolescents i s'adapta al nivell de contingut i lectura global —sensiblement inferior al de fa uns deu anys— fent que, en la narració, hi abundin situacions pintoresques i familiars, jocs de paraules, noms inventats, definicions de flora i fauna amb qualificatius xocants i una bona dosi d'humor.

La versió catalana de Núria Pradas ha treballat tots aquests aspectes amb un bon resultat lingüístic que, més que traduït, sembla creat de nou i fet de primera mà. I l'Il·lustrador Marc Torrent ha buscat el costat esperpèntic dels personatges. L'edició, modesta i en blanc i negre, pel seu contingut sembla que demani lamines acolorides, però és evident que els temps editorials que corren no estan precisament per a estirar més el braç que la màniga de l'Arc de Sant Martí. [Andreu Sotorra, 3 agost 2009]


El joc del mocador


Randa Abdel-Fattah. «Per què tothom em mira això del cap?» Traducció de l'anglès d'Elisenda Borràs. Col·lecció Narrativa Singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. Pàgines: 345. Preu: 14'90 €. A partir 14 anys.

Si li traguéssim l'element protagonista de fons —el vel islàmic, l'hijab o el mocador, que és de les tres maneres com l'anomena l'autora—, la trama d'aquesta novel·la seria com un dels molts retrats robot d'adolescents que es troben en la literatura per a joves actual. Però la ficció —basada clarament en fets reals—, de l'autora Randa Abdel-Fattah (Austràlia, 1979) té la virtut de centrar l'eix del conflicte en el símbol islàmic de les dones musulmanes i això fa que, al costat d'alguns capítols de caràcter dietètic, esteticista, gastronòmic i amorós iniciàtic —que l'acosten a la carrincloneria de Bridget Jones en versió acné—, hi ha també una reflexió sobre el sentit de totes les religions, la conveniència o no de mantenir la tradició islàmica en un món occidental i el risc del conflicte de relació social que es genera a partir de la decisió de portar o no l'hijab com a peça de vestir d'ús quotidià i a tot arreu.

La novel·la transcorre a Austràlia —l'autora viu i treballa a Sidney en organitzacions a favor dels drets humans— i no es limita només a penetrar en l'anàlisi psicològica del món interior de l'adolescent protagonista, una noia australiana de setze anys de pares musulmans —d'origen palestí, similar als orígens palestins i egipcis de l'autora— sinó que té un dels valors principals en la mirada que, a partir de la seva decisió de portar l'hijab, fa sobre la vida, els costums i les opcions d'altres familiars musulmans, les d'un amic jueu de l'institut, els altres companys d'estudis, el professorat catòlic o laic, i fins i tot una veïna viuda grega ortodoxa.

Però aquest joc del mocador entre reflexió, ideologia, creença i pols social s'estableix sempre partint d'una trama que passa per anècdotes d'institut, per la relació de la protagonista amb les millors amigues, per algunes referències musicals, per algunes referències televisives —de les quals només sona aquí 'Gran Hermano'—, per la presència d'ús dels xats i el messenger, pel procés de maduresa entre allò que ella vol i allò que la religió li dicta com a prohibitiu, per la relació a vegdes tensa i a vegades comprensiva amb els pares i per una certa dosi de rebel·lia envers la terra que l'ha vist néixer i una part de la gent de la qual pretén diferenciar-la a causa de la seva nova indumentària amb el vel.

El títol de la novel·la és prou explícit: 'Per què tothom em mira això del cap?' Si en comptes de decidir portar l'hijab, la protagonista optés per fer-se un pírcing o per portar un vestit curt o per ensenyar el melic, l'impacte seria molt diferent. Per això, el dia que es commemora el primer aniversari de l'atemptat de l'11 de Setembre a les Torres Bessones o quan s'esdevé un altre atemptat contra la discoteca Kuta Beach, de Bali, el 2002 —any en què transcorre l'acció de la novel·la malgrat que no s'esmenti—, un atemptat amb més de dos-cents morts, dels quals una vuitantena eren australians i la resta, indonesis, la noia del mocador al cap se sent assetjada i assenyalada per les mirades de la gent del carrer, pels comentaris contra el terrorisme d'arrel islàmica que emeten els mitjans de comunicació i per les pressions entre paternalistes i punyents dels companys d'institut.

Malgrat l'actualitat del tema de fons, malgrat la polèmica que pot suscitar entre partidaris i detractors de l'ús del vel islàmic, malgrat les actituds de suport o de rebuig que van en augment a la majoria de països occidentals receptors d'immigració musulmana, la novel·la no es planteja en cap moment fins a quin punt l'ús del mocador és —a pesar, en aquest cas, de la decisió voluntària de la noia— fruit d'una pressió ambiental o d'un adoctrinament indirecte que forma part de la creença familiar —sense radicalismes— i del contrast entre la formació d'infància en un centre de primària catòlic i la formació posterior d'adolescent a la mesquita.

L'autora fa dir a la protagonista que totes les religions són igual de fons i que cadascuna té els rituals que les fa úniques, i fins i tot alguns d'aquests rituals simplement els constata i els justifica. Però no hi ha una autocrítica sobre els extremismes religiosos més enllà de les seves pròpies lleis, ni sobre la discriminació que la majoria de religions —i per damunt de tot, la islàmica— encara practiquen sobre les dones.

I això és el que sobta o el que es troba a faltar en una novel·la d'aquesta extensió —d'espai no n'hi falta, amb 350 pàgines—, en una novel·la que respira ambició i compromís, que té el ressò de vocació de denúncia de la discriminació femenina i que, en canvi, s'entreté més a fer-se accessible als joves amb certes concessions pròpies del gènere de la telemovie juvenil i amb anècdotes i situacions típiques i tòpiques, per arribar, sense dificultats, als que se suposa que considera que són els seus lectors potencials.

Una novel·la que, a pesar d'això, es podria afegir a la literatura del corrent que ha anat apareixent últimament amb autores com les catalanes d'origen àrab, Laila Karrouch i Najat El Hachmi, o la francesa d'origen algerià, Faïza Guène. En un món global, laliteratura tampoc no s'escapa de la globalitat. [Andreu Sotorra, 14 octubre 2008]


La vida en un coixí


Carles Sala i Vila. «Bona nit, Júlia». Il·lustracions de Roger Simó. Col·lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. A partir 10 anys.

Carles Sala i Vila (Girona, 1974) és un autor que es pot dir que ha acabat d'arribar al territori de la literatura per a infants i joves i ho ha fet, que se sàpiga, amb tres obres, dues de les quals han estat premiades. Arribar i moldre és un bon senyal si el resultat consolida la xamba. Amb 'Flairosa, la bruixa dels sabons', va obtenir el premi Barcanova del 2007, i amb 'Bona nit, Júlia', es va adjudicar el premi Guillem Cifre de Colonya del 2008, un any que també publica 'Sóc com sóc', a Barcanova.

L'autor, que havia exercit de mestre d'escola un temps, es dedica ara a un altre tipus de mestratge, el del mestre artesà, dels de fires i caseta, que combina amb l'artesania de l'escriptura. Com que les seves tres primeres publicacions coincideixen gairebé en el temps, es poden veure en les tres uns elements comuns que passen per relacionar la fantasia amb la realitat, en algun cas, segurament, una realitat que li és molt pròxima.

Per això, a 'Flairosa, la bruixa del sabons', l'artesania i l'ecologia hi apareixen de fons. L'ofici de saboner —avui, esclar, ofici perdut i substituït per la fumera de la indústria química— li serveix per dotar de poders màgics una bruixa que té com a ingredients superiors uns sabons que no té ningú més. I com que on hi ha una bruixa hi ha un bruixot, aquest no para de fer la guitza a la bona dona fins que un noiet li desfà els plans.

A 'Sóc com sóc', recorre a la faula i escull una sèrie de bèsties insatisfetes, rebels o poca-soltes que es mouen pel bosc amb un cert desconcert fins que es posen d'acord per acudir a demanar consell i ajut a una Àvia Sàvia. Un talp a qui no agrada el subsòl, un garrí polit, un llop vegetarià, una guineu despistada, un gall afònic, un liró amb insomni, un pinguï fredolic... Però fins i tot per a un bestiar tan divers es poden trobar solucions per millorar els seus costums.

És amb la novel·la 'Bona nit, Júlia', que Carles Sala i Vila entra més en el realisme, malgrat que no abandona la fantasia, però el lector s'adonarà de seguida que el que vol explicar l'autor és com se sent una nena ingressada en un hospital infantil. La fantasia arriba de part del coixí, en Tou, un element personificat que a les nits, qui sap si en somnis, parla i camina com si fos un coixí-home, té braços i cames, i ajuda la petita protagonista a viure d'una altra manera la seva malaltia.

Hi ha una sensibilitat a no furgar ni en la malaltia ni en els moments més difícils d'un hospital, tot i que, d'una manera molt subtil i poètica, hi ha referències a la desaparició d'un amic de la noia, segurament que traslladat no a una altra habitació, sinó a una altra vida. És, de tot el relat, el moment més aconseguit per les dificultats que representa tocar el tema de la mort sense que s'anomeni en cap moment.

En general, les tres novel·les breus de l'autor respiren un bon estil i una frescor poc o gens contaminada ni per les modes ni pels tòpics. Tendeixen sempre a buscar una sortida positiva, segurament perquè és conscient que les tres novel·les estan adreçades a lectors infantils, o potser perquè és una expressió de la seva manera de viure la vida, però això no vol dir, com comentava amb el tema de la mort, que defugi aspectes més aspres, tot i que estiguin repintats amb una pàtina d'humor i recosits amb agulla i didal, cosa no gens estranya si tenim en compte que parlem d'un autor-artesà de qui no seria gens estrany que ben aviat irrompés en l'àmbit de la literatura catalana per a infants amb una nova proposta no exempta de sorpresa. [Andreu Sotorra, 19 gener 2009]


Passió per Poe


Maria Pilar Gil. Créixer amb Poe. Col·lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. 140 pàg. Preu: 10'20 €. A partir 16 anys.

Fa la impressió que aquesta novel·la debutant de Maria Pilar Gil (Badalona, 1967) sigui fruit de la passió per un autor tan suggerent com enigmàtic: Edgar Allan Poe. Un escriptor no només atrau els lectors per la seva obra sinó per la seva vida. I la d'Edgar Allan Poe reuneix totes les característiques per fomentar literatura dins de la literatura i per crear una novel·la mig d'investigació mig d'assaig sobre una de les figures de la narrativa nord-americana del segle XIX.

Ara bé, estem davant d'una primera novel·la d'una autora que fa deu anys que viu als EUA, a Providence, i que exerceix de professora del Departament de Microbiologia Mol·lecular i Immunologia de la Brown University. Per tant, la presència anímica de Poe en l'ambient i la tendència a la investigació es barregen i es confonen.

Crec que això és el que ha confús també el fet que la novel·la guanyés el premi Joaquim Ruyra —les bases diuen que és de narrativa convencionalment juvenil— i que la confusió es continués produint publicant-la en una col·lecció com El Corsari, adreçada a lectors preadolescents. Una cosa i l'altra li ha fet mal perquè, per si sola, la novel·la 'Créixer amb Poe' podia fer un camí menys confús en una col·lecció estàndard i hauria trobat els lectors que necessita: àvids fans d'Edgar Allan Poe que al llarg de la seva trajectòria lectora l'hagin llegit.

És una temeritat pretendre que lectors primerencs s'interessin per la investigació que es relata en la novel·la si, en general, es pot afirmar —per a bé o per a mal— que no han llegit l'autor de 'L'escarabat d'or' o 'La narració d'Arthur Gordon Pym', malgrat que als anys vuitanta del segle passat, la sèrie L'Esparver de La Magrana va incloure aquests relats en lectures per a joves. Però ha plogut molt des d'aleshores i també s'ha eixugat molt el camp lector. I avui, dissortadament, clàssics com aquells han desaparegut pràcticament de les lectures juvenils.

Aquest és un llast, doncs, que ha de superar 'Créixer amb Poe' dins d'El Corsari. Jo correria a incloure-la en una nova col·lecció que cridés l'atenció de fans de Poe, aquell autor que, quan l'escriptura encara no coneixia el cinema, va ser capaç de fer viure lectors sota bafarades terrorífiques, incursions en els racons més foscos de l'ànima, investigacions del fantàstic que posen en evidència la realitat fins a límits no superats per ningú més, fam d'aventures que remouen la memòria de la infància, recargolament detectivesc que llaura la intel·ligència, reflexió metafísica i polsim de sàtira mordaç.

El cas és que tot això —que li donaria mel i sucre— no hi és en la novel·la 'Créixer amb Poe' i per tenir un mínim interès que et faci seguir el fil de la investigació sobre un personatge anomenat Richard Parker que viu amb l'ai al cor perquè troba el seu nom relacionat amb desastres marins, per superar els capítols on es pretén desxifrar un criptograma que un dels protagonistes rep per correu electrònic, i per catalogar, a cop de lector corrent, les referències literàries i la vida i miracles de Poe que s'hi inclouen, cal no només coratge sinó ganes de llegir, un hàbit que, com tohom sap, escasseja prou entre els lectors joves per posar més pals a les rodes dels que les mateixes rodes poden suportar. [Andreu Sotorra, 30 setembre 2008]


Una mirada als ulls de l'altre


Miguel Gallardo & Maria Gallardo. «Maria i jo» Col.lecció Llibres Il·lustrats. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. Preu: 12 €. Núm. pàgines.: 64. A partir 8 anys

L'il·lustrador Miguel Gallardo ha fet un llibre que aplega diferents suports. Tant es pot mirar com si fos un còmic, un relat gràfic o un àlbum il·lustrat. Però sigui quina sigui la mirada, el lector hi trobarà sempre de fons la sensibilitat d'un pare que explica com viu amb una filla autista de dotze anys. I això, que sempre té el perill de fer caure l'autor en el sentimentalisme, per la implicació personal, deriva en canvi cap a un distanciament eficaç que va fent guanyar protagonisme absolut a Maria, la filla de l'il·lustrador.

El llibre o còmic és un àlbum d'autor fet artesanalment, no només les làmines i vinyetes, sinó també pel que fa al grafisme del text a mà que acompanya els dibuixos. L'autor, o autors, pare i filla, basen el seu relat en una setmana de vacances en un hotel. I Gallardo ho aprofita per explicar com es comunica amb imatges amb la seva filla, com ella juga amb les paraules, com exercita la memòria amb noms d'amics i coneguts, com es viuen situacions difícils quan, en moments d'excitació, la gent observa la criatura com un ésser estrany, i com viuen, pare i filla, els escassos però intensos moments emocionals.

Miguel Gallardo ha deixat un testimoni gràfic —el llenguatge que ell domina— sobre com cal conviure amb els infants autistes. Un testimoni que és vàlid tant per a lectors joves com per a lectors adults. I per això mateix ha estat el primer il·lustrador guardonat amb el nou Premi Nacional de Còmic. [Andreu Sotorra, 8 juliol 2008]


Molta fredor i poca ànima


Lluís Hernàndez i Sonali. Certificat C99+. Col.lecció singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. Preu: 12'90 €. Núm. pàgines.: 158. A partir 12 anys.

Hi ha un moment d'aquesta novel.la, a l'últim capítol, en què una mare diu a la seva filla petita de cinc anys: "És molt fàcil. Però, per entendre-ho, hauries d'entendre molt bé com funciona la comunicació amb els forats negres... I encara et falten molts anys d'escola perquè ho estudiïs."

Doncs, a un servidor li passa una cosa semblant: deu ser molt fàcil, però no ho entenc. O em deuen faltar molts anys d'escola, com a la criatura de ficció de la novel.la 'Certificat C99+'.

No entenc que es distingeixi una presumpta novel.la de ciència-ficció —¿on és l'acció que atrapi el lector?— amb el premi Josep M. Folch i Torres —45 anys de noble història de tots colors que no s'haurien de malmetre— que deixa la ciència-ficció només per als que en són incondicionals i gràcies, i que intercala un avorridíssim i buròcrata codi legislatiu en cada capítol —la Llei del Certificat— que té tant d'interès per a lector corrent com un rave en un plat de postres.

No entenc que, a més, la novel.la s'editi en una sèrie singular, en cartoné —com la moda mana—, eixamplant marges i cossos de lletra, amb paper gruixut, per passar de les més de cent cinquanta pàgines, inacabables, insípides. I no entenc encara que el sofert lector hagi de desembutxacar gairebé tretze euros per un producte així i que se li hagi de donar la raó quan es queixi: "Els llibres, segons quins llibres, són cars." Doncs, sí, senyor. En nom del gremi, vostè perdoni.

Lluís Hernàndez i Sonali (Pont de Suert, 1956), docent de professió, llicenciat en Filologia Hispànica i doctor en Ciències per la UPC, ha fet una novel.la breu que és una teoria sobre el control de la vida humana. Es tracta d'un món on tot Déu ha de posseir un certificat per saber quan li toca doblegar el coll i anar al clot. I una Corporació ho ha de controlar tot, inclosa la fi del món. I la dels gats, si cal! —¿què hi pinten al final els gats, ni que tinguin set vides, si no és per adonar.se, tard, que es tracta d'una novel.la Folch i Torres que s'hauria d'adreçar a lectors en etapa infantil?—. Mirin, molt orwellià, però sense els efectes literaris imprescindibles que ho facin creïble.

El que passa és que no es pot dir que hi hagi gaires proves fefaents sobre els forats negres, alguns físics no estan d'acord amb la seva existència i hi ha autors que la consideren un mite. Però la teoria científica i la hipòtesi d'un futur que ningú no ha vist, aquí, s'ha menjat la literatura. La novel.la, a pesar de les bones intencions, no té ànima, no apassiona, no fa dringar el lector —un dels pocs que formen part del 40% que encara llegeix i que encara creu en el plaer de la lectura— i els personatges, n'hi ha uns quants i inconnexos, són freds i hi entren i en surten com titelles secundaris.

I el contingut —que vull creure que el jurat hi ha trobat, altrament no es justificaria que se li donés el premi—, és tan obscur —potser perquè va, com hem dit, dels famosos forats negres— com el disseny de la coberta. ¿Deuen ser, els difuminats personatges blancs del fons, quatre ingenus lectors desorientats com jo?

Francament, ja n'hi ha prou de fer bullir l'olla a costa del paper imprès sota l'aura de la literatura. Fem una aturada en el camí, sisplau —en el camí editorial, vull dir—, perquè si no és així potser haurà arribat l'hora que entre tots ens ho fem mirar. [Andreu Sotorra, 2 maig 2008]


Un Robinson Crusoe caní


Josep Vallverdú. Xau, el gos nàufrag. Il.lustracions de Marc Torrent. Col.lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. A partir 10 anys.

Mentre llegia 'Xau, el gos nàufrag', la nova novel.la de Josep Vallverdú (Lleida, 1923) pensava com podia ser que el pare de Rovelló fos infidel al personatge que li ha donat més popularitat i es passava, sense recança, a un altre personatge de la mateixa espècie, un gos anomenat Xau, protagonista del relat. Només al final s'aclareix que la infidelitat és relativa. I que la creació del nou gos Xau és un recurs picaresc de l'autor per acabar retent un homenatge literari a Rovelló.

'Xau, el nàufrag' és una novel.la èpica, d'aventures, d'iniciació i de descoberta, amb l'avantatge que tots aquests elements es desenvolupen per mitjà d'un gos de casa marinera que, afortunadament, no és un gos que parli, a tot estirar se suposa que pensa. I aquesta opció fa que sigui l'autor qui, des de la seva talaia, en pugui explicar tots els secrets.

El primer capítol de la novel.la relata amb gran vivesa el naufragi d'un iot familiar, sense grans desgràcies personals, tret que es perd en alta mar el gos Xau i no se'n sap mai més res. És aleshores que l'autor fa una especulació novel.lada dins la novel.la creant una destinació del gos perdut que tant pot ser hipotètica com real i que fins i tot deixa la porta oberta a la sagacitat lectora perquè aposti, si vol, per una altra tipus d'història.

El moll èpic de la novel.la es troba precisament en aquesta aventura hipotètica que hauria pogut viure el gos Xau, en un salvament de miracle, supervivent ara en una illa deserta on només campen les bèsties: els macacos, els crancs, les serps, els conills o els teixons, per esmentar-ne uns quants, i que conveteix Xau en una mena de Robinson Crusoe caní que s'ha d'espavilar per aprendre a fer-se fort enmig de la selva, a aprendre a trobar menjar, a respectar els que ja hi eren abans que ell, a descobrir que també a la selva es poden fer amistats, sempre que aquestes tinguin com a base l'honestedat, la intel.ligència i la noblesa.

No em costa gaire dir que la novel.la de Xau, sense res més, només amb aquesta especulació de vida illenca ja seria una novel.la completa. Però l'autor no es conforma amb això i, en els últims capítols, torna a la novel.la real, la de la família marinera que va perdre Xau, i el seu interès per trobar un nou gos que els supleixi per mitjà del record l'enyorança de Xau que ja saben que tant pot haver mor ofegat com haver sobreviscut per un atzar difícil d'imaginar.

És en aquesta part del relat on el mas Tolosa —una casa rural que la família localitza per Internet— porta el lector a recordar que és el mas on va néixer Rovelló. Però la gent popular dels contes que va viure amb el gos ja no hi és, ni el gos tampoc —han passat molts anys i tot té una fi— i només en queda un retrat de record i uns cadells que, sense ser criadors, els encarregats de la casa rural ofereixen als visitants per si se'n volen emportar algun. Qualsevol semblança dels cadells actuals del mas Tolosa amb el gos Rovelló pot ser simple imaginació. Però en qüestió de nissaga de gossos, no se sap mai fins on pot arribar la llavor. [Andreu Sotorra, 7 febrer 2008]


Guanyen blanques, perden negres


David Nel.lo. Contrajoc. Col.lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2007. A partir 15 anys.

Jugar als escacs és un dels recursos de la novel.la negra clàssica. Però en aquest cas, David Nel.lo (Barcelona, 1959) l'utiliza per convertir en una partida la vida d'una adolescent, germana bessona d'un atractiu estudiant de dansa, exalumna d'un professor ja jubilat que li va descobrir i estimular la dèria pel tauler de peons, alfils, cavalls, torres, dames i reis blancs i negres, i amb uns dots especials per obtenir el títol del campionat més important.

La novel.la 'Contrajoc', guanyadora del 39è Premi Ciutat d'Olot, relata les circumstàncies de la jove protagonista, d'uns setze anys, que fa un recorregut ràpid i d'ascens en el món dels escacs, fins que, en un torneig, es veu obligada a enfrontar-se amb un altre jove contrincant que, des de fa un temps, s'ha anat convertint en el seu millor amic.

Darrere d'aquest vel, aparentment de conflicte sentimental, hi ha però una sorpresa amagada que l'autor llença com un cubell d'aigua freda al lector, quan aquest menys se l'espera, a mig relat. Un cubell d'aigua freda que donaria per molt més, si no fos que aleshores, la novel.la aniria per roderes realistes i de carnassa mediàtica. En comptes d'això, David Nel.lo prefereix superar l'ensurt amb la progressiva superació personal de la protagonista. Tot i que deixar el cubell d'aigua freda com si no hagués passat res —que la discreció aconsella no esmentar aquí per no trencar l'enjòlit del lector— corre el risc de no ser sempre ben vist pels qui busquen en la literatura l'adoctrinament o una sortida positiva i pedagògica que vagi a joc amb algun dels continguts d'Educació per a la Ciutadania.

L'autor, doncs, tira pel recte i en un registre de to sensual, en una mena de despertar primaveral, converteix el seu 'Contrajoc' en una manera de veure la vida, una manera de sortejar-la i també una manera d'intentar dirigir-la, a pesar de les pressions que envolten la protagonista adolescent.

Que un es pregunti, al final, per què fer sortir l'antic professor d'escola a escena si després desapareix per sempre; o per què hi ha unes referències alemanyes si també haurien pogut ser de qualsevol altra indret, malgrat el cubell d'aigua freda; o per què es deixa de banda el germà bessó, com si ella se'n volgués desenganxar des del primer dia, i en canvi el voldria a la vora quan aconsegueix el campionat, forma part de l'esforç del lector a ser còmplice de la forma escollida per l'autor. El que compta és el fons i aquest, malgrat que presentat en tercera persona, acaba fent la sensació que és en realitat un monòleg interior que pren cos fins a modelar un personatge —autèntic objectiu de l'autor— que, en principi, fins i tot sembla que sigui simplement un secundari. [Andreu Sotorra, 6 octubre 2007]


Una bona peça de vuit!


Josep Vallverdú. El testament de John Silver. Editorial La Galera. Barcelona, 2007. A partir 14 anys.

Des d'ara, aquesta novel.la editada fora de col.lecció, en cartoné, la més recent de Josep Vallverdú (Lleida, 1923), es mereix ser al costat de les diverses edicions de 'L'illa del tresor', si pot ser, al costat de la de Quaderns Crema (2001), en cartoné blanc, traduïda per Joan Sellent.

No, no és que l'autor de 'Rovelló' hagi plagiat Robert Louis Stevenson, sinó que, com ja va fer amb el personatge Divendres de 'Robinson Crusoe', de Daniel Defoe, ha donat continuïtat ara al personatge de John Silver —el de la crossa, el lloro Flint i el bossot de monedes—, i n'ha creat una història nova que, al marge de conèixer o no 'L'illa del tresor', funciona per si sola amb tots els atributs de la novel.la d'aventures del XIX, però amb el llenguatge fort —gairebé mineralitzat— i també planer de Josep Vallverdú.

Els que es lamenten que els clàssics ja no es llegeixen —o que els adolescents ja no els llegeixen— que comencin per aquesta novel.la de factura contemporània que mira a l'època posterior de 'L'illa del tresor'. M'hi jugo una bona peça de vuit que després no se sabran estar de córrer a buscar l'origen del bucaner John Silver.

L'admiració que Vallverdú pot tenir per una de les obres que ha captivat tantes generacions —fins fa poc— es transmet en cada línia, en cada capítol, en el tractament que en fa. Josep Vallverdú parla amb afecte d'un perdedor i no té compassió en el retrat que fa de John Silver. En tot cas, li dóna una sortida honrosa que acaba sent la petita trampa literària perquè el lector s'hi senti identificat.

Sí, perquè, malgrat recórrer a un paisatge del segle XIX, la trama que s'ha inventat Josep Vallverdú sobre el que hauria pogut ser la vida de John Silver, després de fugir en un bot de l'Illa sense que ni el mateix Stevenson en sabés res més, té ingredients de novel.la contemporània, capaç de crear emocions com la més realista d'avui mateix. Ah!, i contràriament al que pot semblar, de 'L'illa del tresor', només la flaire. Referències d'alguns personatges i elements. I tot, des de la veu del jove Jim, ja fet home culte, en qui l'autor confia 'El testament de John Silver'. Un tresor literari que no hauria de passar per alt de "l'illa" que l'acull. [Andreu Sotorra, 19 abril 2007]


Més dracs que llonganisses


Jordi Folck. L'única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac. Il.lustracions de Leonardo Rodríguez. Editorial La Galera. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.

L'edició en cartoné podria fer creure que Jordi Folck (Reus, 1961) s'ha enfilat al carro de la dragomania. No és així. El que l'autor fa és agafar la llegenda per les banyes i capgirar-ne els esquemes. Fruit d'una recerca prèvia, la novel.la ja té una segona part: Més úniques i veritables llegendes d'herois contades pel drac, que, si cap drac no ho esguerra, surt per Nadal. I podria ser que encara n'hi hagués una tercera. Trilogia, doncs, sí, però amb ganes d'aprofundir en el mite i, de passada, riure's del drac i de qui el vetlla.

En aquesta primera part, l'autor crea quatre versions del drac i Sant Jordi. I no es limita al drac Mediterrani sinó que juga amb diverses procedències de dracs que formen part de la llegenda. No es tracta, però, de seguir l'esquema establert —cavaller mata drac— sinó d'alterar el tòpic. Així, un drac de l'antiga Britània, Yyfúr, convertit en intel.lectual, fa un pacte amb Sant Jordi, després de salvar-li la vida, i tip de carnisseria humana, té la temptació de fer-se vegetarià.

La segona versió té com a protagonista una dragona, una menjadonzelles que aspira a trobar el seu Sant Jordi blau. El tercer és un drac de la vila de Montblanc, Settet, que fa urpes i ales per seduir la princesa i té l'ajuda d'un germà. I el quart és un drac de 69 caps, Ladonii, conegut com a Peter Hunt de Hollywood —picada d'ullet al cineasta anglès— i que permet a l'autor el registre d'una conversa entre els 69 caps amb antropofagia caparruda inclosa. És aquest drac el que apareixerà en la segona novel.la de la trilogia, on l'autor s'endinsarà en la mitologia grega, mesopotàmica i asteca.

La novel.la és de les que s'escapa de la classificació habitual del gènere. I fins i tot de les limitacions d'edat lectora. No només té l'atractiu de la manipulació del mite sinó també la dosi de reflexió i de documentació. Al costat de tant conte mel.líflu al servei patriòtic de mantenir Sant Jordi al pedestal i deixar el drac com un drap brut, una mica de transgressió sobre aquest parell de personatges de la iconografia pròpia, però també universal, és com una alenada d'aire fresc o, en llenguatge dragonià, una flamarada descarada. [Andreu Sotorra, 14 juny 2007]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

llenguado
«Les aventures d'en Nao, el nen llenguado / Raül Romeva»

hopi
«Hopi / Josep Lluís Badal»

xalava
«Xala, va! Càsting d'estrelles / Anna Fité»

totespors
«Totes les pors / Tina Vallès»

desplegable
«El gran llibre desplegable»

colonies
«Cinc setmanes de colònies / Salvador Macip»

coco
«El petit drac Coco i el festival de l'escola» / Ingo Siegner

odessallibres
«Peter Van Olmen debuta amb una novel·la de gènere fantàstic que reuneix a la ciutat imaginària d'Scribòpolis els escriptors més cèlebres de la literatura universal.»

noiallac
«L'autora australiana Steph Bowe publica la seva primera novel·la amb una trama rabiosament realista i que toca qüestions sensibles de l'actualitat.»

germanallarfoc
«L'autora anglesa Annabel Pitcher debuta amb 'La meva germana viu sobre la llar de foc', una novel·la poètica d'un estil molt propi que té de rerefons el xoc de cultures.»

mumin
«Els trolls que formen la família Mumín creats per Tove Jansson a la dècada dels seixanta es tradueixen per primera vegada en català.» [+ crítica]

quitepor
«L'últim premi de l'Hospital Sant Joan de Déu parla de la por en un àlbum il·lustrat per Sergio Mora sobre un conte inicial de Pere Vilà i Barceló i que ressegueix diferents escenes amb un estil cinematogràfic i de vintage.» [+ crítica]

arbresmongetes
«Aquest fort arrelament a la terra de les mongetes, viure i morir i renéixer, la seva supervivència en terrenys poc agraïts i també la seva multiespècie, amb més de dues-centes varietats reconegudes, marquen el rerefons simbòlic, mig dramàtic, però molt realista i sense falsos sentimentalismes, que aguanta la trama de l'extensa novel·la de Barbara Kingsolver i la fa universal, encara més avui que no pas vint anys enrere.»

cornelius
«Guardonada amb el premi Folch i Torres, la novel·la se situa a Tort, un poble de muntanya amb una característica molt concreta: no hi ha res recte. Un bon dia hi arriben dos personatges peculiars, en Cornèlius, un nen, i el seu acompanyant, que té aparença de mag. Els nouvinguts inauguren un establiment fantàstic: un rebost d'impossibles, on la gent del poble troba allò que necessita, amb relació als sentiments, i hi deixa, a canvi, allò que li sobra.»

jugantllops
«Guanyadora del premi Joaquim Ruyra, la novel·la de Gabriel Janer Manila explica la història de Marcos, un home nascut el 1946 que durant dotze anys de la seva infantesa va viure sol a les muntanyes de la Serra de Còrdova amb l’única companyia dels animals. El relat parteix, després de 30 anys, de la tesi doctoral de l'autor basada en els infants que han viscut en estat salvatge.»

deucoses
«L'autora Randa Abdel-Fattah torna amb la història d'una estudiant australiana de pares musulmans que decideix portar hijab fins i tot a l'institut.»

blaijoncar
«L'autor Josep Vallverdú publica una novel·la ambientada entre dos fronts i un protagonista encara jove de la guerra civil.»

faique
«Ruth Vilar i Arnal Ballester publiquen el seu àlbum il·lustrat guardonat amb el Premi Hospital Sant Joan de Déu. En Faiquè és un carter molt especial. El lector farà bé de fixar-se amb cadascuna de les peces de vestir i els utensilis que tragina.»

passiohistories
«L'autora Eva Mor, guionista, publica un recull de seixanta microrelats que tracten els temes i els conflictes que preocupen habitualment els adolescents.»

egarre
«L'autora Randa Abdel-Fattah tracta el tema del vel islàmic a través d'una protagonista australiana d'origen musulmà de setze anys que decideix posar-se'l sempre.»

conquestalluna
«Llibre de coneixements. Inclou un desplegable de la superfície de la Lluna. El 20 de juliol de 1969, la missió Apol·lo 11 de la NASA va arribar a la Lluna. Amb fotos i gràfics espectaculars d'aquell esdeveniment, el lector reviu un dels moments més apassionants de la història de la humanitat.»

egarre
«L'autora anglesa Helen Fox ha fet una trilogia futurista, amb dosis d'humor i de reflexió sobre el misteri de la vida. Robots a manta i una sèrie de ciència-ficció amb humanoides de ferro.»

julisara
«Els dos personatges han de triar i el llibre ho facilita amb fulls partits per la meitat que permeten al lector decidir-se per una solució o una altra. El recorregut és sempre amb il·lustracions de Katia Belsito sobre un text d'Aline de Pétigny. El buylling és el tema de fons.»

justintime
«Peter Schwindt a 'El portal', tercera part de Justin Time, fa viatjar el protagonista a través del temps, ara a Sibèria, però el 1908, amb la intenció de rescatar la seva amiga Fanny. Però els boscos siberians són una trampa.»

mariaijo
«Miguel Gallardo explica en un còmic artesanal la seva relació amb la seva filla Maria de 12 anys, una nena autista. Premi Nacional de Còmic.»

tresorpelut
«Debut de Pep Toni Brotons. La Mediterrània al segle XVI. Època que fascina els creadors d'aventures de pirates. Època de tresors amagats, traïcions i cops de sabre a bord. Primera novel·la de l'autor mallorquí que beu de les fonts orals. Premi Guillem Cifre de Colonya.»

xaunaufrag
«El moll èpic de la novel.la de Josep Vallverdú es troba en la hipotètica aventura que hauria pogut viure el gos Xau, salvat d'un naufragi, supervivent en una illa deserta on només campen les bèsties: macacos, crancs, serps, conills o teixons... i que converteix Xau en un Robinson Crusoe caní.»

radiografia
«Una nit de passió. Un altre crim. El sospitós ho nega. Però les proves se li giren en contra. La nòvia de l'acusat actua pel seu compte, disposada a descobrir el veritable assassí. Però la nit dels fets no era amb ell i no és tan fàcil sortir-se. Novel.la de Jordi Sierra i Fabra.»

bonajulia
«L'autor Carles Sala va obtenir el premi Cifre de Colonya amb un relat sobre una nena que viu una experiència fantasiosa en una estada a l'hospital infantil.»

creixerpoe
«Maria Pilar Gil va guanyar el premi Joaquim Ruyra amb la novel.la d'un protagonista que viu obsessionat per l'associació que es fa del seu nom amb la coneixença de diversos desastres marins.»

poesies
«Antologia de poesia per a infants seleccionada per Miquel Desclot. La distribució per centres d'interès s'acompanya d'un índex dels autors seleccionats i de la bibliografia de la qual s'ha partit. Una bona eina per a educadors i també un diccionari de poetes per a infants.»

dosfils
«Amb aquest conte, Pep Molist va obtenir el Premi Hospital Sant Joan de Déu. Ara, les il.lustracions d'Emilio Urberuaga permeten resseguir el fil (els dos fils, de fet) amb les làmines d'un relat on la immigració, la diferència nord-sud i el fenomen del tràfic de pasteres hi planen de fons.»

petitnicolas
«La filla de René Goscinny, mortfa trenta anys, va trobar fa un temps un centenar llarg d'històries inèdites del Petit Nicolàs, personatge infantil dels anys 50-60. Aquest és el segon volum amb les 45 històries que faltaven, amb l'atractiu afegit de les il.lustracions de Sempé.»

tabalet
«La iniciativa mereix aplaudiments. Recuperació d'adaptacions de contes populars en bilingüe català-anglès, acompanyades d'un CD amb l'àudio en anglès. Fins ara, 'L'aneguet lleig', 'En Pere sense por', 'La Ventafocs', 'El millor pretendent del món' i 'El molinet màgic', a més de 'The Story of Little Benny' (és a dir, la d'en Tabalet).»

johnsilver
«Els que es lamenten que els clàssics ja no es llegeixen —o que els adolescents ja no els llegeixen— que comencin per aquesta novel.la de factura contemporània que mira a l'època posterior de 'L'illa del tresor'. M'hi jugo una bona peça de vuit que després no se sabran estar de córrer a buscar l'origen del bucaner John Silver.»