 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
Molta fredor i poca ànimaLluís Hernàndez i Sonali. Certificat C99+. Col.lecció singular. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. Preu: 12'90 €. Núm. pàgines.: 158. A partir 12 anys. Hi ha un moment d'aquesta novel.la, a l'últim capítol, en què una mare diu a la seva filla petita de cinc anys: "És molt fàcil. Però, per entendre-ho, hauries d'entendre molt bé com funciona la comunicació amb els forats negres... I encara et falten molts anys d'escola perquè ho estudiïs." Doncs, a un servidor li passa una cosa semblant: deu ser molt fàcil, però no ho entenc. O em deuen faltar molts anys d'escola, com a la criatura de ficció de la novel.la 'Certificat C99+'. No entenc que es distingeixi una presumpta novel.la de ciència-ficció —¿on és l'acció que atrapi el lector?— amb el premi Josep M. Folch i Torres —45 anys de noble història de tots colors que no s'haurien de malmetre— que deixa la ciència-ficció només per als que en són incondicionals i gràcies, i que intercala un avorridíssim i buròcrata codi legislatiu en cada capítol —la Llei del Certificat— que té tant d'interès per a lector corrent com un rave en un plat de postres. No entenc que, a més, la novel.la s'editi en una sèrie singular, en cartoné —com la moda mana—, eixamplant marges i cossos de lletra, amb paper gruixut, per passar de les més de cent cinquanta pàgines, inacabables, insípides. I no entenc encara que el sofert lector hagi de desembutxacar gairebé tretze euros per un producte així i que se li hagi de donar la raó quan es queixi: "Els llibres, segons quins llibres, són cars." Doncs, sí, senyor. En nom del gremi, vostè perdoni. Lluís Hernàndez i Sonali (Pont de Suert, 1956), docent de professió, llicenciat en Filologia Hispànica i doctor en Ciències per la UPC, ha fet una novel.la breu que és una teoria sobre el control de la vida humana. Es tracta d'un món on tot Déu ha de posseir un certificat per saber quan li toca doblegar el coll i anar al clot. I una Corporació ho ha de controlar tot, inclosa la fi del món. I la dels gats, si cal! —¿què hi pinten al final els gats, ni que tinguin set vides, si no és per adonar.se, tard, que es tracta d'una novel.la Folch i Torres que s'hauria d'adreçar a lectors en etapa infantil?—. Mirin, molt orwellià, però sense els efectes literaris imprescindibles que ho facin creïble. El que passa és que no es pot dir que hi hagi gaires proves fefaents sobre els forats negres, alguns físics no estan d'acord amb la seva existència i hi ha autors que la consideren un mite. Però la teoria científica i la hipòtesi d'un futur que ningú no ha vist, aquí, s'ha menjat la literatura. La novel.la, a pesar de les bones intencions, no té ànima, no apassiona, no fa dringar el lector —un dels pocs que formen part del 40% que encara llegeix i que encara creu en el plaer de la lectura— i els personatges, n'hi ha uns quants i inconnexos, són freds i hi entren i en surten com titelles secundaris. I el contingut —que vull creure que el jurat hi ha trobat, altrament no es justificaria que se li donés el premi—, és tan obscur —potser perquè va, com hem dit, dels famosos forats negres— com el disseny de la coberta. ¿Deuen ser, els difuminats personatges blancs del fons, quatre ingenus lectors desorientats com jo? Francament, ja n'hi ha prou de fer bullir l'olla a costa del paper imprès sota l'aura de la literatura. Fem una aturada en el camí, sisplau —en el camí editorial, vull dir—, perquè si no és així potser haurà arribat l'hora que entre tots ens ho fem mirar. [Andreu Sotorra, 2 maig 2008] Un Robinson Crusoe caníJosep Vallverdú. Xau, el gos nàufrag. Il.lustracions de Marc Torrent. Col.lecció Grumets. Editorial La Galera. Barcelona, 2008. A partir 10 anys. Mentre llegia 'Xau, el gos nàufrag', la nova novel.la de Josep Vallverdú (Lleida, 1923) pensava com podia ser que el pare de Rovelló fos infidel al personatge que li ha donat més popularitat i es passava, sense recança, a un altre personatge de la mateixa espècie, un gos anomenat Xau, protagonista del relat. Només al final s'aclareix que la infidelitat és relativa. I que la creació del nou gos Xau és un recurs picaresc de l'autor per acabar retent un homenatge literari a Rovelló. 'Xau, el nàufrag' és una novel.la èpica, d'aventures, d'iniciació i de descoberta, amb l'avantatge que tots aquests elements es desenvolupen per mitjà d'un gos de casa marinera que, afortunadament, no és un gos que parli, a tot estirar se suposa que pensa. I aquesta opció fa que sigui l'autor qui, des de la seva talaia, en pugui explicar tots els secrets. El primer capítol de la novel.la relata amb gran vivesa el naufragi d'un iot familiar, sense grans desgràcies personals, tret que es perd en alta mar el gos Xau i no se'n sap mai més res. És aleshores que l'autor fa una especulació novel.lada dins la novel.la creant una destinació del gos perdut que tant pot ser hipotètica com real i que fins i tot deixa la porta oberta a la sagacitat lectora perquè aposti, si vol, per una altra tipus d'història. El moll èpic de la novel.la es troba precisament en aquesta aventura hipotètica que hauria pogut viure el gos Xau, en un salvament de miracle, supervivent ara en una illa deserta on només campen les bèsties: els macacos, els crancs, les serps, els conills o els teixons, per esmentar-ne uns quants, i que conveteix Xau en una mena de Robinson Crusoe caní que s'ha d'espavilar per aprendre a fer-se fort enmig de la selva, a aprendre a trobar menjar, a respectar els que ja hi eren abans que ell, a descobrir que també a la selva es poden fer amistats, sempre que aquestes tinguin com a base l'honestedat, la intel.ligència i la noblesa. No em costa gaire dir que la novel.la de Xau, sense res més, només amb aquesta especulació de vida illenca ja seria una novel.la completa. Però l'autor no es conforma amb això i, en els últims capítols, torna a la novel.la real, la de la família marinera que va perdre Xau, i el seu interès per trobar un nou gos que els supleixi per mitjà del record l'enyorança de Xau que ja saben que tant pot haver mor ofegat com haver sobreviscut per un atzar difícil d'imaginar. És en aquesta part del relat on el mas Tolosa —una casa rural que la família localitza per Internet— porta el lector a recordar que és el mas on va néixer Rovelló. Però la gent popular dels contes que va viure amb el gos ja no hi és, ni el gos tampoc —han passat molts anys i tot té una fi— i només en queda un retrat de record i uns cadells que, sense ser criadors, els encarregats de la casa rural ofereixen als visitants per si se'n volen emportar algun. Qualsevol semblança dels cadells actuals del mas Tolosa amb el gos Rovelló pot ser simple imaginació. Però en qüestió de nissaga de gossos, no se sap mai fins on pot arribar la llavor. [Andreu Sotorra, 7 febrer 2008] Guanyen blanques, perden negresDavid Nel.lo. Contrajoc. Col.lecció El Corsari. Editorial La Galera. Barcelona, 2007. A partir 15 anys. Jugar als escacs és un dels recursos de la novel.la negra clàssica. Però en aquest cas, David Nel.lo (Barcelona, 1959) l'utiliza per convertir en una partida la vida d'una adolescent, germana bessona d'un atractiu estudiant de dansa, exalumna d'un professor ja jubilat que li va descobrir i estimular la dèria pel tauler de peons, alfils, cavalls, torres, dames i reis blancs i negres, i amb uns dots especials per obtenir el títol del campionat més important. La novel.la 'Contrajoc', guanyadora del 39è Premi Ciutat d'Olot, relata les circumstàncies de la jove protagonista, d'uns setze anys, que fa un recorregut ràpid i d'ascens en el món dels escacs, fins que, en un torneig, es veu obligada a enfrontar-se amb un altre jove contrincant que, des de fa un temps, s'ha anat convertint en el seu millor amic. Darrere d'aquest vel, aparentment de conflicte sentimental, hi ha però una sorpresa amagada que l'autor llença com un cubell d'aigua freda al lector, quan aquest menys se l'espera, a mig relat. Un cubell d'aigua freda que donaria per molt més, si no fos que aleshores, la novel.la aniria per roderes realistes i de carnassa mediàtica. En comptes d'això, David Nel.lo prefereix superar l'ensurt amb la progressiva superació personal de la protagonista. Tot i que deixar el cubell d'aigua freda com si no hagués passat res —que la discreció aconsella no esmentar aquí per no trencar l'enjòlit del lector— corre el risc de no ser sempre ben vist pels qui busquen en la literatura l'adoctrinament o una sortida positiva i pedagògica que vagi a joc amb algun dels continguts d'Educació per a la Ciutadania. L'autor, doncs, tira pel recte i en un registre de to sensual, en una mena de despertar primaveral, converteix el seu 'Contrajoc' en una manera de veure la vida, una manera de sortejar-la i també una manera d'intentar dirigir-la, a pesar de les pressions que envolten la protagonista adolescent. Que un es pregunti, al final, per què fer sortir l'antic professor d'escola a escena si després desapareix per sempre; o per què hi ha unes referències alemanyes si també haurien pogut ser de qualsevol altra indret, malgrat el cubell d'aigua freda; o per què es deixa de banda el germà bessó, com si ella se'n volgués desenganxar des del primer dia, i en canvi el voldria a la vora quan aconsegueix el campionat, forma part de l'esforç del lector a ser còmplice de la forma escollida per l'autor. El que compta és el fons i aquest, malgrat que presentat en tercera persona, acaba fent la sensació que és en realitat un monòleg interior que pren cos fins a modelar un personatge —autèntic objectiu de l'autor— que, en principi, fins i tot sembla que sigui simplement un secundari. [Andreu Sotorra, 6 octubre 2007] Una bona peça de vuit!Josep Vallverdú. El testament de John Silver. Editorial La Galera. Barcelona, 2007. A partir 14 anys. Des d'ara, aquesta novel.la editada fora de col.lecció, en cartoné, la més recent de Josep Vallverdú (Lleida, 1923), es mereix ser al costat de les diverses edicions de 'L'illa del tresor', si pot ser, al costat de la de Quaderns Crema (2001), en cartoné blanc, traduïda per Joan Sellent. No, no és que l'autor de 'Rovelló' hagi plagiat Robert Louis Stevenson, sinó que, com ja va fer amb el personatge Divendres de 'Robinson Crusoe', de Daniel Defoe, ha donat continuïtat ara al personatge de John Silver —el de la crossa, el lloro Flint i el bossot de monedes—, i n'ha creat una història nova que, al marge de conèixer o no 'L'illa del tresor', funciona per si sola amb tots els atributs de la novel.la d'aventures del XIX, però amb el llenguatge fort —gairebé mineralitzat— i també planer de Josep Vallverdú. Els que es lamenten que els clàssics ja no es llegeixen —o que els adolescents ja no els llegeixen— que comencin per aquesta novel.la de factura contemporània que mira a l'època posterior de 'L'illa del tresor'. M'hi jugo una bona peça de vuit que després no se sabran estar de córrer a buscar l'origen del bucaner John Silver. L'admiració que Vallverdú pot tenir per una de les obres que ha captivat tantes generacions —fins fa poc— es transmet en cada línia, en cada capítol, en el tractament que en fa. Josep Vallverdú parla amb afecte d'un perdedor i no té compassió en el retrat que fa de John Silver. En tot cas, li dóna una sortida honrosa que acaba sent la petita trampa literària perquè el lector s'hi senti identificat. Sí, perquè, malgrat recórrer a un paisatge del segle XIX, la trama que s'ha inventat Josep Vallverdú sobre el que hauria pogut ser la vida de John Silver, després de fugir en un bot de l'Illa sense que ni el mateix Stevenson en sabés res més, té ingredients de novel.la contemporània, capaç de crear emocions com la més realista d'avui mateix. Ah!, i contràriament al que pot semblar, de 'L'illa del tresor', només la flaire. Referències d'alguns personatges i elements. I tot, des de la veu del jove Jim, ja fet home culte, en qui l'autor confia 'El testament de John Silver'. Un tresor literari que no hauria de passar per alt de "l'illa" que l'acull. [Andreu Sotorra, 19 abril 2007] Més dracs que llonganissesJordi Folck. L'única i veritable llegenda de Sant Jordi contada pel drac. Il.lustracions de Leonardo Rodríguez. Editorial La Galera. Barcelona, 2007. A partir 12 anys. L'edició en cartoné podria fer creure que Jordi Folck (Reus, 1961) s'ha enfilat al carro de la dragomania. No és així. El que l'autor fa és agafar la llegenda per les banyes i capgirar-ne els esquemes. Fruit d'una recerca prèvia, la novel.la ja té una segona part: Més úniques i veritables llegendes d'herois contades pel drac, que, si cap drac no ho esguerra, surt per Nadal. I podria ser que encara n'hi hagués una tercera. Trilogia, doncs, sí, però amb ganes d'aprofundir en el mite i, de passada, riure's del drac i de qui el vetlla. En aquesta primera part, l'autor crea quatre versions del drac i Sant Jordi. I no es limita al drac Mediterrani sinó que juga amb diverses procedències de dracs que formen part de la llegenda. No es tracta, però, de seguir l'esquema establert —cavaller mata drac— sinó d'alterar el tòpic. Així, un drac de l'antiga Britània, Yyfúr, convertit en intel.lectual, fa un pacte amb Sant Jordi, després de salvar-li la vida, i tip de carnisseria humana, té la temptació de fer-se vegetarià. La segona versió té com a protagonista una dragona, una menjadonzelles que aspira a trobar el seu Sant Jordi blau. El tercer és un drac de la vila de Montblanc, Settet, que fa urpes i ales per seduir la princesa i té l'ajuda d'un germà. I el quart és un drac de 69 caps, Ladonii, conegut com a Peter Hunt de Hollywood —picada d'ullet al cineasta anglès— i que permet a l'autor el registre d'una conversa entre els 69 caps amb antropofagia caparruda inclosa. És aquest drac el que apareixerà en la segona novel.la de la trilogia, on l'autor s'endinsarà en la mitologia grega, mesopotàmica i asteca. La novel.la és de les que s'escapa de la classificació habitual del gènere. I fins i tot de les limitacions d'edat lectora. No només té l'atractiu de la manipulació del mite sinó també la dosi de reflexió i de documentació. Al costat de tant conte mel.líflu al servei patriòtic de mantenir Sant Jordi al pedestal i deixar el drac com un drap brut, una mica de transgressió sobre aquest parell de personatges de la iconografia pròpia, però també universal, és com una alenada d'aire fresc o, en llenguatge dragonià, una flamarada descarada. [Andreu Sotorra, 14 juny 2007] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
