 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
Editorial Empúries - Destino - Columna - Timun Mas La vareta tria el bruixotJ. K. Rowling. Harry Potter i les relíquies de la Mort. Traducció de Xavier Pàmies. Col.lecció Harry Potter, 7. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2008. Preu venda: 22 €. Núm. pàgines: 735. A partir 12 anys. Durant prop de deu anys, mig món s'ha preguntat quin era el secret de la sèrie de Harry Potter per haver establert un dels llistons més alts de la història dels bestsellers literaris. Doncs, en aquest setè i últim volum es constata una vegada més. L'escriptora Joanne Kathleen Rowling (Yate, Anglaterra, 1965) té el do de saber dosificar la narració amb corbes de pujada i baixada de tensió. Mai no deixa un capítol sense una espurna d'intriga que porti al següent. Manté un relat lineal, però a la vegada ple de bifurcacions i de reflexions internes a través dels seus personatges, tant dels principals com de la multitud de secundaris, més de sis-cents. I de tant en tant, fa memòria del que ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat, per què ha passat i quina és la relació que s'ha establert amb cadascun dels personatges que entren en joc. El mètode Rowling, per descomptat, no és exclusiu i no sempre funciona, però ella el fa eficaç amb mestratge i l'ha anat mantenint al llarg dels set volums. Faig per curiositat la suma un a un: surten 4.081 pàgines clavades en les edicions catalanes en cartoné —¿com és que l'últim volum és l'únic dels set que no inclou el sumari dels 36 capítols més l'epíleg? Seria bo que hi aparegués en una nova edició, per orientar els lectors i la recerca posterior. Només en aquest últim, l'autora s'ha desviat del típic inici de cada volum. Fins ara, cada Harry Potter engegava gairebé sempre amb el principi de curs de Hogwarts, mentre s'estava de vacances a casa dels seus poc apreciats tiets —Harry és orfe, per als que arribin ara— i esperava amb delit la tornada a l'escola de màgia amb el Hogwarts Express, a l'andana invisible, que és entre les vies nou i deu, i que, per molts xàrters turístics que s'organitzin a l'estació de King Cross de Londres ningú no aconseguirà veure mai si no travessa l'Atlàntic fins a la terra dels parcs temàtics, prop d'Orlando, on s'hi construirà el món màgic de Harry Potter per a la posteritat. Ara, Rowling també situa Harry a casa dels seus tiets, però la sortida que en fa és per cames, fugint de les hosts de les Forces del Mal de Voldemort i protegit per les rereguardes de les de l'Orde del Fènix. Aquest inici bèl.lic fa que a 'Les relíquies de la Mort' s'entri de ple en l'acció i, tot s'ha de dir, en la primera de les moltes batalles i en les primeres de les morts que ja no s'abandonaran en tota la novel.la, com un tribut al títol. ¿Un excés de lluites entre els bàndols contraris? ¿Un excés èpic resolt sempre amb un excés màgic? Sí, esclar, d'això es tracta. Gènere pur. Però segurament que és la novel.la de les set on les batalles tenen més sentit perquè Potter s'hi juga el seu futur i el de la seva comunitat. Com que a hores d'ara ja no és cap secret des que es va escampar per tot arreu a la mitja hora d'haver sortit el primer exemplar en anglès, no passa res tampoc si es diu aquí que el setè volum té dos finals: l'autèntic, on jo diria que J. K. Rowling hauria hagut de posar el punt i final ("de tràngols ja n'he passat prou per tota la vida"). I un epíleg, dinou anys després, on, segurament per evitar continuacions indesitjades, deixa aparellats i ben aparellats, a més d'afillats, els principals protagonistes de la sèrie, Harry inclòs. Ara, a mig món li toca preguntar-se per què J. K. Rowling ho ha fet així. ¿Per què ha ensucrat fins al límit aquest segon final? ¿Per què opta per la trama circular i torna a clonar el principi de la sèrie, ara amb els fills de Harry i Ginny que agafen el Hogwarts Express i van de camí a l'escola de màgia per iniciar el curs? Em sembla que la sortida és clara: J. K. Rowling no continuarà —ho ha dit i me la crec— la sèrie de Harry Potter. Ah, però no ha dit pas que no pugui reprendre-la a través d'un dels fills de Harry i Ginny, el que es faci hereu del destí i els poders del jove pare! I això pot passar d'aquí a uns deu anys, un cop distanciada l'autora dels seus personatges, quan els set volums de la sèrie ja tinguin tots els recursos de difusió esgotats —cinema, televisió, DVD, publicacions paral.leles, merchandising...— i calgui retrobar nous lectors, els seguidors, si no fills, d'aquests 350 milions llargs que les úniques dades oficials de la casa Bloomsbury diuen que han llegit —o comprat— la sèrie, fins ara. Durant deu anys, J. K. Rowling ha incorporat en les seves novel.les subtils referències clàssiques que ella ha disfressat hàbilment i que ha reconvertit en personatges literaris universals. Ha passat per les entranyes de l'Odissea; ha passat per la terra dels alquimistes; ha entrat en la mitologia celta; en la de les cultures indígenes d'Amèrica; en la mitologia grega; ha recuperat la fam de les aranyes (a 'El senyor dels anells' també hi ha una aranya famèlica); ha adoptat els basiliscs dels antics gravats; ha concedit a un dels personatges clau des de l'inici, Sírius, el nom de l'estel més brillant del cel; no s'ha oblidat del bosc prohibit que amaga tot un altre món a qui el travessa; ha begut de les fonts de Merlí, el bruixot per excel.lència, o de Morgana, icona de la mitologia britànica; ha incorporat centaures, que diu que provenen de Grècia; ha recordat quin és el remei contra les depressions (la xocolata amanseix els temuts demèntors); ha fet servir el drac gairebé com a símbol de fons, no com a protagonista; ha recorregut a la màgia com un llegat que s'atribueix als antics egipcis; ha concedit a la comunitat dels bruixots el dret a tornar a cavalcar amb escombres (un mitjà de transport no gaire propi de la bruixeria britànica per cert); ha inclòs un exfinx; ha utilitzat l'au fènix, a qui ha anomenat Fawkes, i aquí sí que s'aferra del tot a una llegenda anglesa basada en fets reals i relacionada amb el foc; lliga les Forces del Mal representades per Voldemort a l'encara presència del Diable entre els muggles (els terrícoles vulgars com nosaltres); ha mantingut les òlibes inseparables dels bruixots i antics missatgers abans que existís el correu electrònic o el telèfon mòbil, uns invents moderns que, havent nascut paral.lels a la creació de la sèrie, no apareixen ni una vegada en els set volums de Harry Potter; i entre moltes altres adopcions, ha revaloritzat la màgia de les varetes, velles peces de poder dels sacerdots de l'antic Egipte, de les quals no s'han lliurat fins ara ni el mag Andreu, ni el mag Hausson, ni el Mag Lari, per esmentar-ne només tres de coetanis. Així com en els sis primers volums, l'acció, les guerres brutes, les intrigues i els complots mantenen el permanent "ai si caic no caic" de Harry Potter, en aquest setè, tots aquests elements converteixen la trama en una novel.la d'investigació que treu l'entrellat de les incògnites acumulades durant la sèrie. En aquest sentit, en la trama del setè volum hi ha tres moments d'un valor literari inqüestionable que dominen per damunt dels altres: 1) El que desvela un presumpte passat fosc del vell Albus Dumbledore (amb la velada història d'una violació de la seva germana petita que la va trastocar per sempre). 2) El que, com si s'acostés als germans Grimm (recordem rondalles com 'Els missatgers de la Mort' o 'El fillol de la Mort') recrea la rondalla 'Els tres germans i la Mort', que serveix per donar sentit a les tres relíquies del poder: la vareta d'àlber invencible, la pedra de la ressurrecció i la capa que fa invisible. 3) El que porta Harry Potter a trobar la tomba dels seus pares i a la mansió heretada del seu padrí, Sírius, on troba vells records que li aclareixen alguns trets de la seva infància i que el lliguen del tot amb el seu passat. J. K. Rowling ha partit sempre del món real per entrar en un món màgic. I una altra de les claus que han fet connectar la sèrie amb els lectors actuals és que en aquest món màgic les febleses i els comportaments dels personatges són els mateixos que els del món real. En la sèrie hi ha, doncs, com havia dit en comentaris d'anteriors volums, dosis d'experiència, de maduresa, de reflexió i fins i tot de moralitat. Per això, l'autora sempre ha tingut la temptació de fer morir Harry. Potser perquè ella mateixa ho fa dir a un dels personatges: "L'últim enemic a batre és la mort". I, per si algú no ho entengués, aclareix: "Això vol dir: viure més enllà de la mort". I en un altre moment assegura: "Només venç la mort qui no en fuig", en evident al.lusió a la mort com a destí inevitable però també en al.lusió a la missió d'haver de plantar cara al maligne Voldemort. La temptació de sebollir Harry la converteix en divertimento. Ho fa, sí. Manté Harry Potter aparentment amb una pota a l'altre món en un parell de capítols, però només de mentida. En una sèrie com la de Harry Potter, sembla cantat que hagi de guanyar l'heroi, el Bo, vaja, que dirien els afeccionats a les pel.lícules de vaquers, en oposició al Dolent i al Lleig. Per molt que el contrincant de Harry Potter, el Senyor de les Forces del Mal, Voldemort, es pensi que ja ha aconseguit el que volia i que podrà instaurar el seu règim a tot el món, la seva fi fulminant és la més desitjada i esperada pel lector. Després de la mort de mentida, doncs, Harry Potter torna a la vida real, si se'n pot dir així de Hogwarts —sense deixar de passar fugaçment pel territori dels esperits dels avantpassats com és el cas d'una enigmàtica visió i una conversa reveladora des del més enllà amb el seu estimat Albus Dumbledore. I la moralitat de conclusió no hi falta: Harry Potter no desitja el poder. I tot i haver-se'l guanyat a pols, no s'hi aferra sinó que el deixa a l'atzar del temps a venir. Es guarda la capa que fa invisible de record, per si de cas. Però la vareta d'àlber invencible torna a la tomba de Dumbledore i la pedra de la ressurecció desapareix en un lloc del bosc, desconegut per al lector, una altra estratègia literària que permetria a J. K. Rowling —si es dóna el cas—, aventurar-se en la continuïtat del món màgic de Hogwarts amb una nova generació de personatges de la nissaga Potter com a protagonistes. De moment, des de fa dinou anys, a Harry, ja no li fa mal la cicatriu del front que va encomanar des del primer capítol de la sèrie milers de lectors de totes les edats de tot el món. I és que tot va bé si acaba bé... i si continua també. [Andreu Sotorra, 1 març 2008] La brúixola dauradaPhilip Pullman. Llums del nord (La brúixola daurada). Traducció d'Albert Torrescasana. Foto coberta de la pel.lícula 'La brúixola daurada' (New Line Cinema i Scholastic Media). Col.lecció L'Illa del Temps, 1. Editorial Empúries. Barcelona, 2007. A partir 12 anys. La reedició de la trilogia 'La matèria obscura', de Philip Pullman, té l'avantatge que ara la coberta s'identifica amb una de les icones del film: la protagonista, Lyra (Dakota Blue Richards, debutant anglesa escollida entre deu mil aspirants), una nena d'onze anys, aparentment òrfena —no desvelem el secret— que viu en un College d'Oxford i que, traspassat el límit del nostre món, es mou sota la protecció d'un ós cuirassat, Iorek Byrnison que, a base de pantoflades, és l'autèntic heroi de l'aventura. 'La brúixola daurada' passa ara per la fase que han passat altres sèries fantàstiques. La imaginació lectora serà influïda pels fotogrames: uns óssos polars espectaculars, una Nicole Kidman en el paper de la malvada senyora Coulter i un Daniel Craig en el del científic Lord Asriel. La força literària de la trilogia és que, en un embolcall de gènere fantàstic ple de bruixes, personatges meravellosos, l'objecte màgic (un aletiòmetre) i follets que són ànimes inseparables (daimonis), tot està al servei d'un debat de fons sobre la creació de l'univers. Phil Pullman enfronta la teoria de l'Església amb la teoria de la Ciència. I hi interposa la Pols, un element que mou tots els fils, basat en la citació bíblica: pols ets i pols et tornaràs. D'aquí vénen les pors conservadores del film. La novel.la, en canvi, permet retrobar sense retalls la proposta original. [Andreu Sotorra, 20 febrer 2008] Bandoler sisplau per forçaLluís Miret. Les valls dels bandolers. Col.lecció Columna Jove, 230. Editorial Columna - Grup 62. Barcelona, 2007. Preu: 11,95 €. Núm. pàgines.: 104. A partir 14 anys. La novel.la d'aventures ha de tenir una bona dosi d'èpica, d'acció, d'emoció compartida entre autor, personatges i lector. Altrament, si no la tingués ¿qui es creuria que és de debò una novel.la d'aventures? Amb 'Les valls dels bandolers', Lluís Miret (Gandia, 1973) va obtenir el premi Columna Jove 2007 amb l'aventura d'un noiet de pagès de nou anys que ha d'abandonar la masia familiar on viu i ajuda per anar a fer de mosso d'un arrier, perquè ell ja és la boca que fa set d'una colla de germans, i vist l'engany i la maldat de l'amo a qui ha anat a parar, acabarà creixent entre bandolers que viuen emboscats a les muntanyes. Segle XVI. Vilajoiosa. Serra de Bèrnia i els seus voltants. Poderosos i servidors. Fam i misèria. Despoblament sarraí. Ruïnes d'hisendes. Formació de colles de bandolers. Xantatges, enganys i traïcions. El protagonista creix i aprèn. Molts segles abans que ara es parlés de nens soldat africans, es podria dir que, per fugir de morir de fam, Gaspar de la Vila —aquest és el seu nom— es converteix, al segle XVI, en nen bandoler. I això vol dir aprendre a saltejar camins. Aprendre a matar per sobreviure. Aprendre a exposar-se a rebre pallisses per obtenir una informació. Aprendre a callar per no delatar els seus. Aprendre a decidir per fugir de la forca. Tota aquesta dosi d'aventura sense restriccions de cap mena és la que es troba en una novel.la que comença amb un estil narratiu clarament identificat amb els relats clàssics de l'època i que va canviant de to i de color fins a semblar una narració contemporània. És aquesta evolució narrativa el que fa que el lector s'identifiqui amb el protagonista i en segueixi i pateixi els entrebancs que el personatge es veu obligat a viure com si estigués a la seva pell, sense que se senti allunyat dels seus sentiments ni de les seves motivacions. Un mèrit, aquest, que només es pot atribuir a l'estil de l'autor, que no escatima esforços per convertir en heroi el seu personatge i que el condueix inexorablement cap a un final que podria ser tràgic, però que, com en les bones novel.les èpiques i d'aventures, un cop de sort —que el lector perspicaç veurà venir de seguida— propiciarà que acabi amb una mena de The End feliç. No vol dir aixó que el lector hagi d'acabar menjant anissos, però sí que passarà una estona llarga abans que no es desprengui del cuquet de ser bandoler de ficció, ni que, com és el cas de l'heroi Gaspar de la Vila, n'hagi de ser sisplau per força, abans de començar una nova vida que, ho diu l'autor, al final de la novel.la: "Ni millor, ni pitjor, diferent. Al cap i a la fi, de la violència, el poder i la mort no hi ha manera de fugir." [Andreu Sotorra, 10 desembre 2007] Mare i marHenning Mankell. Viatge a la fi del món. Traducció de Francesc Miralles. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna - Grup 62. Barcelona, 2007. Núm. pàgines.: 248. Preu: 11,95 €. A partir 14 anys. La quarta i última novel.la de la sèrie sobre Joel, el personatge adolescent de Henning Mankell (Estocolm, 1948), que situa als anys cinquanta, confirma les expectatives de la tetralogia per a lectors joves i, per cert, reeditada ara en un pack de regal per als mitòmans de l'autor suec. A 'El gos que corria cap a un estel', Joel patia assetjament d'uns companys; a 'Les ombres creixen al capvespre', tot es desencadenava a partir que l'atropella un autobús; i a 'El noi que dormia a la neu', s'endinsava en el seu perfil psicològic en un despertar a l'adolescència. Ara, a 'Viatge a la fi del món', l'enlaira fins a fer-lo volar pel seu compte. Les quatre novel.les de la sèrie de Henning Mankell —que no tenen res a veure amb el gènere negre propi de l'autor ni amb el seu investigador, Kurt Wallander, que el realitzador Per Berglund va portar al cinema— destaquen per un estil de frases curtes, per la creació d'un clima poètic i realista a la vegada, i per una tendència a accions senzilles, però que creen un daltabaix en els personatges. En aquesta última novel.la, Joel sap, finalment, on és la seva mare, que els va abandonar a ell, de petit, i el seu pare; sap també que té dues germanes petites d'un altre pare; no entén perquè ella els va abandonar; li amaga que el seu pare, abans mariner i ara llenyataire, hagi caigut en el pou de la beguda; i sap què vol dir enrolar-se de grumet en un vaixell que toca l'Àfrica i arribar en un indret que ell anomena la fi del món, ni que la fi del món sigui només un somni, un lloc sense port; finalment, sap què vol dir enfrontar-se a la mort del pare i sap què significa haver de prendre una decisió en solitari. Cicle novel.lístic iniciàtic, ple de sensacions, tocat per la melangia de la blancor nòrdica que sura a flor de pell, amb un llenguatge precís i que, afortunadament, en aquesta última part, traduïda com les altres tres per Francesc Miralles no del suec sinó de l'alemany, ha estat revisada rigorosament, contràriament al que havia passat en la tercera novel.la de la sèrie. [Andreu Sotorra, 1 desembre 2007] L'altra cara de l'arbreTimothée de Fombelle. Tobi Lolness. Un mil.límetre i mig d'heroisme. Traducció de Josep Alemany. Col.lecció L'Illa del Temps, 4. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2007. Núm. pàgines.: 294. Preu: 13,95 €. A partir 12 anys. 'Tobi Lolness' té referències evidents: 'La història del senyor Sommer', de Patrick Süskind; 'Un mon feliç', d'Aldous Huxley; 'La revolta dels animals', de George Orwell' o 'La rebel.lió dels conills màgics', d'Ariel Dorfman. Se'n podrien esmentar més. En totes aquestes novel.les hi ha punts de connexió amb 'Tobi Lolness'. Recordem que Süskind crea una criatura que, quan encara s'enfila als arbres, coneix un món de sensacions de la mà d'un caminant de sol a sol. Huxley posa la ciència en mans del poder i perilla la vida humana; Orwell munta una revolució frustrada que expulsa els amos i acaben manant els porcs i no sense problemes; Dorfman fa que els llops s'apoderin del país dels conills i que en vulguin eliminar l'espècie. Doncs, bé, Tobi Lolness és un personatge minúscul que el lector ha de convertir de seguida en un preadolescent. L'element fantàstic de la novel.la és que ell i la seva família viuen a la Capçada d'un arbre espès i ple de vida. De fet, caldrà deduir que l'arbre representa la Terra i els perills de supervivència que patim. El pare de Tobi és un científic que acaba de fer un descobriment tan revolucionari i poderós que, en segons quines mans, podria acabar amb la vida de l'arbre. Per això i perquè no el vol regalar així com així, ell i la seva família són perseguits, humiliats, desterrats des de la Capçada a les Branques Baixes i el petit Tobi és l'únic que aconsegueix fugir de les grapes del Gran Veí. És fàcil, doncs, relacionar la trama de 'Tobi Lolness' amb una al.legoria de l'Holocaust —mirant enrere— i del poder dictatorial que envaeix una bona part del món —mirant endavant—. L'autor crea un microcosmos fantàstic, però vital i enriquidor, perquè s'empara —contràriament al que fa la literatura fantàstica— no en un món desconegut sinó en els racons més amagats d'un gran arbre: l'interior de l'escorça, el dedins de les branques, el fullatge, tot ple d'habitants minúsculs que viuen de la fusta, els seus depredadors, els que el protegeixen... I tot gràcies a partir del fet que els seus personatges podrien ser de carn i os, generosos o miserables, bons o malvats, però amb l'avantatge que amb prou feines passen tots d'un mil.límetre i mig. Malgrat la minúscula estatura dels personatges de 'Tobi Lolness' —en francès anomenat Tobie, és a dir Tobies, nom de fonts que en català i castellà s'ha reduït i familiaritzat—, un té la sensació que 'Tobi Lolness' serà una novel.la que, com les de Patrick Süskind, Aldous Huxley, George Orwell o Ariel Dorfman, esmentades abans, sobrepassarà, amb el temps, la frontera d'edat lectora i acabarà trobant més adeptes entre els adults que no pas entre els joves. De moment, aquesta ha estat la novel.la juvenil revelació a França. D'autor encara jove —Timothée de Fombelle té 33 anys—, els premis l'han confirmada com una de les obres estrella de l'última fira de Bolonya. Gallimard Jeneusse la va publicar fa un any i mig i és la primera novel.la de l'escriptor, que ha exercit de professor al Vietnam i a França i que és conegut també com a autor de teatre. 'Tobi Lolness' ha obtingut dos dels premis més coneguts en l'àmbit literari francès per a joves: el Saint-Exupéry (que distingeix els valors humans de les obres guardonades) i el Sorcières (que atorguen els llibreters). Sorprenentment, l'edició catalana remarca a la coberta que ha obtingut també el Premi Andersen d'aquest any. Deu ser una confusió víctima del desig perquè l'Andersen es dóna cada dos anys i ara li toca el 2008. Entre els candidats, ni tan sols hi consta, el jove Timothée de Fombelle. Això no vol dir que 'Tobie Lolness. Vol.1 - La vue suspendue', adaptada en català com 'Tobi Lolness - Un mil.límetre i mig d'heroisme', no tingui prou mèrits perquè el seu autor arribi a ser candidat al premi Andersen. La segona part, acabada de publicar ja en francès, 'Tobie Lolness - Les yeux d'Elisha' —per cert, el llibre és dedicat a una tal Elisha i la seva mare—, sembla que continua mantenint l'expectació aconseguida amb el primer volum. Si Empúries té l'edició catalana, és Salamandra qui té en catàleg la primera part en castellà —un tàndem editor que també s'ha produït en tota la sèrie de Harry Potter. [Andreu Sotorra, 2 novembre 2007] Sempre plou sobre mullatJudit Sadurní. Sempre plou sobre el Big Ben. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 2007. A partir 16 anys. Hi havia una vegada un jurat que tenia un dilema. El premi es deia Columna Jove. ¿Això volia dir que era per a novel.les d'autors joves o era per a novel.les que parlessin de joves? El jurat confiava que, entre la vintena d'originals, algun els aclariria la incògnita. I el van trobar. Els membres del jurat —la majoria, bones editores— van botre d'alegria. Judit Sadurní (Olesa de Bonesvalls, 1982) havia escrit la seva primera novel.la, amb protagonistes joves, que parlava als joves del que fan els joves. I com potser ja va passar el 1982, el mateix any del naixement de l'autora, quan el jurat del Sant Jordi va premiar el també jove Toni Pascual —de qui no s'ha sabut gaire cosa més— el jurat del Columna Jove va i proclama el nou plançó. Un membre del jurat al.lucinava amb les morrejades a dojo. Una altra, amb les pastilles, els porros i tota quisca drogoaddicta. Una altra deia —potser pensant en els seus fills— que, en una festa de Halloween, no sabia que s'hi fessin aquelles orgies. I el jurat més filòleg va descobrir que ja hi havia pírcings i altres manlleus, abans que el DIEC2 fes creure que s'acabaven d'inventar. Donar la benvinguda a un nom nou és feina agraïda. Judit Sadurní és professora d'anglès, al Penedès. Va fer una estada a Cardiff, que li ha servit per ambientar la seva novel.la a Londres. Esclar que, en literatura, potser no sempre, però sovint plou sobre mullat. I aquesta és la trampa que li pararà la disbauxa editorial i que ella faria bé d'esquivar. Un pols lingüístic ferm i una veu viva no s'han de malmetre. I Judit Sadurní té les dues eines bàsiques per donar forma literària a una bona història. I auguro que ho farà, pel que es respira en l'ànima de la seva novel.la debutant. Mentrestant, a 'Sempre plou sobre el Big Ben', no hi sé veure que cap dels protagonistes busqui res ni busqui el seu lloc en el món. Més aviat, hi detecto una crònica negativa dels joves. I això ja ho fa la TV quan promou els botellots i fa apologia dels hàbits nocturns de cap de setmana, retratant només un sector juvenil, mentre obvia l'esforç dels que sí que busquen el seu lloc en el món, ni que sigui reclamant una feina i un sostre dignes. [Andreu Sotorra, 12 abril 2007] Les sorpreses del més enllàGabrielle Zevin. En algun altre lloc. Traducció de Marta Pera. Col.lecció Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2006. A partir 14 anys. Si hi ha o no hi ha una altra vida després de la mort, l'autora Gabrielle Zevin (Nova York, 1977) ni s'ho planteja. El que fa és plantar cara als seus dubtes existencials des de la consciència que, si el gènere fantàstic s'ha inventat més d'una vida en altres universos, només li calia donar-ho per fet. Però Gabrielle Zevin fuig de l'esquema bàsic del gènere i fa l'efecte que, al llarg de la novel.la, més aviat se'n rigui del fantàstic i de qui el vetlla. 'En algun altre lloc' és una novel.la sobre la mort com un pas més de la vida. Si la trama per la qual fa moure la protagonista, una noia d'origen jueu de quinze anys, fos seguida racionalment, és a dir, en ordre cronològic des d'un punt de partida endavant, l'interès seria mínim. En canvi, aquí la clau de l'atractiu de la novel.la és que la mateixa trama —situada en el món dels morts que viuen d'una altra manera— recula fins a tornar a néixer. És així com, potser sense proposar-s'ho, l'autora aporta una teoria més al misteri de la vida. I com que no hi ha qui en tregui l'entrellat, d'aquest misteri, qualsevol nova teoria ajuda a suportar millor la incògnita. Un atreviment com aquest, però, sense un domini estilístic, naufragaria. I si no naufraga és perquè en el viatge que, aparentment, no té bitllet de tornada, hi ha un argument ple d'inquietuds i de sentiments adolescents que situen la novel.la molt per damunt d'altres relats fantàstics. És aquest el mèrit. Tocar la frontera del més enllà i de la parapsicologia sense que es noti. Donar veu als fantasmes d'ultratomba, vistos com a éssers corrents. Fer parlar els gossos —amb el llenguatge caní que ja s'ha trobat en altres autors, l'única frívolitat del relat— per provocar reaccions humanes. A 'En algun altre lloc' hi ha amor, gelosia, infidelitat, indecisió, desig de fugida i recursos no gaire científics, inspirats tant en referències bíbliques —de nadons tipus Moisès riu avall la novel.la n'és plena— com en jocs infantils d'arreu del món —parlar a través de l'aigua d'una vida a l'altra—, però el lector no se sent mai desprotegit de viure una experiència literària que comença amb la mort, en un atropellament de bicicleta, i acaba amb la vida amb un naixement de matinada. [Andreu Sotorra, 29 març 2007] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
