Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària del Grup 62 - Estrella Polar
Fanbooks - Empúries - Destino - Columna - Timun Mas

El caçador caçat


Jennifer Chambliss Bertman. «Els caçadors de llibres (Book Scavenger». Traducció de l'anglès d'Esther Roig. Il·lustració de la coberta: Fernando Vicente. Pàgs. edició paper 368. Pàgs. edició e-book: 232. Col·lecció L'Illa del Temps. Editorial Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2017. A partir de 16 anys.

Hi ha un moment en la trama d'aquesta novel·la que els dos joves protagonistes troben el llibre de «Les aventures de Tom Sawyer» amb una nota escrita d'un lector anterior que diu: “Massa lent!” Doncs, la mateixa nota, però amb raó, es podria aplicar també a «Els caçadors de llibres». Sí, una novel·la massa, massa, massa exageradament lenta, que es perd per viaranys paral·lels sense centrar-se en el tema principal i, per molt que faci referència a alguns títols d’obres clàssiques, no se sap ben bé per què les esmenta ja que no tenen cap influència en la trama principal.

«Els caçadors de llibres» és una primera novel·la de l'autora Jennifer Chambliss Bertman (Mountain View, California), resident ara a Rocky Mountains, Califòrnia, després de treballar en el camp de l'educació a San Francisco. És precisament aquesta ciutat nord-americana la que es converteix també en coprotagonista de la novel·la amb una detallada descripció d'espais geogràfics, tot i que caldria advertir que l'autèntic coprotagonista és el relat «L'escarabat d'or», d'Edgar Allan Poe.

En aquella història, que Edgar Allan Poe va publicar per lliuraments al Dollar Newspaper el 1843, es parla de William Legrand i la seva aventura al bosc amb el servent Júpiter. Els dos descobreixen un escarabat, presumptament d'or, i pensen que podria ser un senyal del tresor perdut del pirata Kidd. La recerca es fa pel mètode misteriós del criptograma —recurs que l'autora d'«Els caçadors de llibres» també manlleva— que es resol mitjançant la substitució analítica segons el nombre dels caràcters. A «L'escarabat d'or» és aquest, el criptograma:

53‡‡†305))6*;4826)4‡.)4‡);806*;48†8 ¶60))85;1‡(;:‡*8†83(88)5*†;46(;88*96 *?;8)*‡(;485);5*†2:*‡(;4956*2(5*—4)8 ¶8*;4069285);)6†8)4‡‡;1(‡9;48081;8:8‡ 1;48†85;4)485†528806*81(‡9;48;(88;4 (‡?34;48)4‡;161;:188;‡?;


I el missatge original codificat que en surt és aquest:

«A good glass in the bishop's hostel in the devil's seat forty-one degrees and thirteen minutes northeast and by north main branch seventh limb east side shoot from the left eye of the death's-head a bee line from the tree through the shot fifty feet out.»


que en català (traducció de Joan Solé, Columna, 2002) seria més o menys això:

«Un bon vidre a l'hostal del bisbe al seient del dimoni quaranta-un graus i tretze minuts nord-nord-est i pel nord branca principal setena branca costat est, passar per l'ull esquerre del crani, una línia d'abella des de l'arbre a través del tir cinquanta passes fora.»


Que la debutant autora d'«Els caçadors de llibres» s'emmiralli en Edgar Allan Poe, mitifiqui San Francisco i jugui novament, com Poe, amb els criptogrames en la seva recerca llibresca, ambientada en el fenomen del bookcrossing i utilitzi en la trama alguns personatges contemporanis d'Edgar Allan Poe com el poeta i crític Rufus Wilmot Griswold, enemistat per raons de criteri literari amb Poe, no vol dir que els presumptes lectors actuals d'«Els caçadors de llibres» en treguin l'aigua clara i, molt menys, si aquests lectors són adolescents, com es pretén que siguin per la col·lecció en la qual s'ha publicat.

A «Els caçadors de llibres» —la sinopsi convencional de contracoberta és avui obligatòria— L’Emily, la protagonista de debò, és una fan absoluta de Caçadors de Llibres, un joc en línia que consisteix a trobar llibres amagats per tot el país. Però el creador del joc (Garrison Griswold —vegi's aquí la picada d'ullet amb el crític de l'època de Poe esmentat abans) ha estat atacat i està en coma, per a desesperació dels seus seguidors. De manera que l’Emily i el seu amic, el James, decideixen investigar sobre aquest misteriós accident. Però les pistes que segueixen els porten a fer uns descobriments que no s'esperaven sobre el joc en qüestió i els llibres desapareguts.

Dit així, esclar, pinta la mar de bé. Però la realitat de la lectura és tota una altra. Crec que l'autora Jennifer Chambliss Bertman paga el preu d'una primera novel·la —que vol que sigui a més per a joves—, carregada d'un estil enfarfegat, poc enganxadís, sense cap atractiu i lluny de fer-se comprensible, com deia al principi, als lectors adolescents... i potser tampoc als més veterans.

Tot i l'avorriment patit en la lectura, la novel·la s'ha publicat, i sorprenentment s'ha traduït i, encara més sorprenent, la primavera del 2017, ja ha tingut un seqüela que amb el títol original «The Unbreakable Code» un diria que no fa cap falta que es tradueixi aquí perquè seria un miracle literari que els lectors del primer títol s'haguessin quedat amb ganes de llegir-ne més. [Andreu Sotorra, 24 agost 2017]



Enllaços d'interès:

Dos vídeos promocionals sobre l'edició original de «Book Scavenger»:

https://youtu.be/m1CsjNiD_YM

https://youtu.be/vSLXeuRnFrA


La testimoni negra


Angie Thomas. «THUG. L'odi que dónes (The Hate U Give)». Traducció de l'anglès d'Scheherezade Surià. Disseny de la coberta: Jenna Stempel. Art de la coberta: Debra Cartwright. Pàgs. paper 416. Pàgs. e-book: 285. Col·lecció Ficció. Editorial Fanbooks - Grup 62. Barcelona, 2017. A partir de 15 anys.

La incontrolada verbositat antidiplomàtica, maleducada i conscientment provocadora de l'actual president dels EUA, Donald Trump, ha desencadenat recentment —coincideix amb els dies de la meva lectura d'aquesta novel·la— que els moviments blancs anomenats alegrement «supremacistes» —un eufemisme per no dir-ne directament neonazis, xenòfobs o kukuxklanistes— hagin provocat uns incidents a la població de Charlottesville (comtat d'Albermarle, Virgínia, EUA), amb el resultat d'un mort i diversos ferits per l'atropellament criminal contra una manifestació de grups antiracistes.

El cas no té res a veure amb la polèmica que hi ha als EUA des de fa uns anys arran de les freqüents morts de joves negres en enfrontaments en solitari amb patrulles de la policia —això també passava en temps del president Barack Obama—, però sí que té relació amb el cas recent de Virgínia si tenim en compte que a cada negre mort per la policia sense justificació es desencadenen disturbis de protesta de la comunitat afroamericana que marquen un perillós retrocés cap a èpoques de mitjan segle passat quan els negres dels EUA havien de lluitar per la igualtat dels seus drets.

La novel·la de l'escriptora Angie Thomas (Jackson, Mississipí, EUA, 1988), que representa el seu debut literari internacional, és el testimoni d'aquests enfrontaments entre negres i policies basat en el que podria ser un dels molts casos reals i bevent de les fonts de la coneixença que l'autora té de la seva infància en un barri de negres i de l'experiència viscuda d'enfrontaments amb la policia.

Però «THUG. L'odi que dónes» és molt més que la recreació d'un documental o d'unes cròniques de telenotícies perquè, a través de la protagonista, una adolescent de 16 anys que viu en el barri negre però estudia en un centre de blancs, l'autora mostra una manera de pensar, de comportar-se, de reaccionar davant els brots de racisme, de com ho assumeixen les famílies de negres que volen i dolen entre no abandonar la seva gent però tampoc prescindir de la igualtat de viure entre els blancs, i sempre des de la mirada dels que pitjor en pateixen les conseqüències.

Angie Thomas escriu aquesta novel·la el 2015 a partir d'un relat breu anterior del 2009 i en un moment que treballava de secretària d'un bisbe, representant del que ella anomena en la novel·la "el Jesús negre". Abans de saltar a la graella literària nord-americana amb una novel·la valenta i que no només ha causat un fort impacte als EUA sinó que ha estat ja traduïda a nombroses llengües, Angie Thomas ja havia intentat publicar un relat per a infants que li van rebutjar com a mínim una seixantena d'editorials. Un inici, doncs, prometedor, si tenim en compte que escriptors cridats a ser best-sellers han tingut sovint una rebuda similar.

«THUG. L'odi que dónes» està escrita amb un ritme àgil, molt cinematogràfic. Hi ha bandes rivals, tràfic de droga, violència, clans i famílies desestructurades, però en un estil literari on res no és sobrer i amb una trama plena de referències musicals o televisives, sobretot en relació a «El príncep de Bel Air», aquella sèrie d'uns 150 capítols en la qual el jove protagonista dels afores marginals de Filadèlfia és enviat per la seva mare a viure amb un oncles benestants a Bel Air, en certa manera el mateix que també passa, amb totes les distàncies, a «THUG. L'odi que dónes».

El registre lingüístic de l'autora no perd, en la traducció catalana, aquesta vivesa original, de la mà de la traductora Scherezade Surià que a banda de dedicar-se a la traducció literària, ho fa també en el camp de l'audiovisual amb guions subtitulats, cosa que es reflecteix en la seva versió. La protagonista Starr Carter té 16 anys, és negra, i ha viscut personalment la mort del seu amic d'infància, en Khalil, en un escorcoll d'una patrulla de policia quan els dos circulaven en un cotxe sense cometre cap negligència. Starr Carter es revolta contra la injustícia i és la testimoni negra que acaba declarant contra l'agent que va disparar a Khalil —l'anomena U-Quinze per la placa—, és l'adolescent també que surt a la televisió per donar la seva versió dels fets, que compromet la seva família i que, arran de no aconseguir que jutgin l'agent, desencadena un dels molts disturbis —en aquest cas en el barri de ficció Garden Heights— on no falten els saquejos dels descontrolats, els incendis a establiments i la revenja per tot el que ha fomentat l'odi dels blancs contra els negres. Una peça literària que aposta per la denúncia clara sobre la reviscolada del racisme en ple segle XXI en un moment que les veus de protesta formen part de la rutina dels EUA. [Andreu Sotorra, 16 agost 2017]

Enllaços d'interès

Tres cròniques periodístiques que mostren la realitat equivalent a la ficció de la novel·la «THUG. L'odi que dónes», d'Angie Thomas:

  • https://youtu.be/UKFsBv8bJSU

  • https://youtu.be/XjHNkPMqP9I

  • https://youtu.be/m2bjpa7-hRw

  • L'expresident Barack Obama escriu aquest tuit (15/08/17) després del cas de Charlottesville: «Ningú neix odiant a una altra persona pel color de la seva pell, pel seu origen o la seva religió. Les persones han d'aprendre a odiar i, si poden aprendre a odiar, poden ser ensenyades a estimar. L'amor arriba amb més naturalitat al cor humà que el seu contrari.»

    El Dickens català


    Lluís Prats. «Merrick. La veritable i meravellosa història de l'home elefant». Il·lustracions coberta i guardes de Zuzanna Celej. Col·lecció Clàssica, núm. 1101. Columna Edicions. Barcelona, 2016. A partir de 14 anys.

    Els qui van veure la versió cinematogràfica sobre la vida de Joseph Carey Merrick, conegut com «l'home elefant», realitzada pel cineasta David Lynch («The Elephant Man», 1980), protagonitzada, entre altres, per Anthony Hopkins, John Hurt i Anne Bancroft, reviuran, en aquesta novel·la de l'autor Lluís Prats (Terrassa, 1966), el blanc i negre de David Lynch i algunes de les escenes més colpidores de les vivències d'aquest personatge del segle XIX que l'autor terrassenc ha convertit ara en literatura, com una mena de Charles Dickens català del segle XXI.

    No és la primera vegada que Lluís Prats recorre a la influència cinematogràfica en la seva obra literària, segurament perquè, a banda de professor, ha exercit també de productor de cinema a Los Angeles. Fa dos anys ja ho va fer amb la novel·la per a infants, «Hachiko, el gos que esperava» (Premi Folch i Torres), basat en la història del gos japonès que ja havia protagonitzat anteriorment dues pel·lícules i algunes altres especulacions literàries.

    L'autor, doncs, se sent còmode rastrejant rigorosament tota la documentació possible sobre el tema del qual tracta i transcrivint amb un registre literari molt net el realisme de l'època i els seus progatonistes fins a aconseguir que aparenti una ficció. Una manera de mantenir l'interès del lector sense enganyar-lo, com ho faria un guionista de ficció històrica o documental.

    En el cas de «Merrick. La veritable i meravellosa història de l'home elefant» i a través dels escassos vint-i-set anys de vida del protagonista —una criatura afectada per la malaltia degenerativa no descoberta i classificada fins al 1979 i coneguda deu anys després amb el nom de síndrome de Proteus—, gairebé la totalitat de les situacions i dels personatges que hi apareixen parteixen de la biografia real de Joseph Carey Merrick (Leicester, Anglaterra, 1862 - Londres, 1890), cosa que fa que allò que en les novel·les de Charles Dickens es considera equivocadament ficció aquí desvela als lectors que, a pesar de la cruesa de la història, el que el protagonista viu és absolutament verídic.

    La tràgica història del conegut popularment com a «home elefant» té el seu vessant de caire moralista perquè, ja sigui per la documentació recollida o per la llegenda posterior dels qui el van conèixer, es perfila com un personatge que lluita per sobreviure amb la seva malaltia i que, a pesar del rebuig que rep de la societat del moment, de l'explotació de barraca de fira a la qual és sotmès amb la seva raresa física perquè no té cap altre manera de guanyar-se la vida, i de la maldat que troba en alguns que l'envolten, ell no respon mai amb rancor ni venjança i, recordant sempre el llegat que li va deixar la seva mare —que va morir d'una pseumonia quan ell tenia només 11 anys— confia sempre en els que l'ajuden i el respecten i sap treure profit del seu costat més bo.

    Joseph Carey Merrick va passar de ser una criatura que hauria pogut acabar en un asil o casa de feines de Leicester (els anomenats Work Houses, on de fet va estar uns anys), a acabar els seus dies ingressat privilegiadament en una ala separada del Royal London Hospital on, gràcies a una campanya mediàtica de l'època —no hi havia ni Change.org ni es feia la Marató!— promoguda per una carta escrita pel director de l'Hospital a The Times, va obtenir l'ajut de l'aristocràcia londinenca, sobretot de les dames, i fins i tot va ser visitat i afavorit per la princesa de Gal·les i altres membres de la cort.

    Lluís Prats transporta els lectors a l'època del segle XIX amb una naturalitat literària que fa atractiva i suggerent la lectura i que, malgrat que s'ha publicat en la col·lecció Clàssica de Columna Edicions per a lectors veterans —col·lecció amb un catàleg que ja ha superat els 1.100 títols des de la seva fundació!—, no crea en aquest cas cap barrera per a lectors joves o adolescents, que poden trobar en la història de «l'home elefant» els valors humanistes que fomenten sempre una actitud idealista a favor de la dignitat i del respecte a la diferència, valors que s'han esqueixat tant en el que portem caminat de segle XXI a causa de l'hostilitat de l'ésser humà.

    Paral·lament al contingut literari, també cal remarcar que la novel·la s'ha publicat —pel que fa al suport en paper, esclar— en una edició de textura mal·leable, tant exterior com interior, amb unes il·lustracions a coberta que recorden el món del circ, i una làmina de tons ocres, tenebrosa i dickesiana, a les guardes, de la dibuixant Zuzanna Celej, que ja va col·laborar també amb l'autor en l'anterior novel·la sobre el gos Hachiko, i que mentre el lector té el llibre a les mans, fa la sensació que el cos de paper tingui vida i que s'estovi com si volgués fer l'efecte que s'acarona la pell rugosa i malformada de l'home elefant que molts passatges de la novel·la fan imaginar. [Andreu Sotorra, 21 novembre 2016]

    Vídeos d'interès:

    Tràiler de la pel·lícula «The Elephant Man», de David Lynch (1980)

    Vídeo amb la pel·lícula íntegra de David Lynch (1980)

    Documental de la BBC (1997) sobre la història de Joseph Carey Merrick, l'home elefant

    La feble maroma
    entre el bé i el mal


    John Boyne. «El noi de la casa de la muntanya (The Boy at the Top of the Mountain». Traducció de Jordi Cussà. En espanyol: «El niño en la cima de la montaña». Traducció de Patricia Antón de Vez. Imatge de la coberta: Max Homand i Evgeny Sergeev. Col·lecció Narrativa, Editorial Empúries - Grup 62 (versió catalana) i Ediciones Salamandra (versió espanyola), Barcelona, 2016. Pàgs. 256. A partir de 12 anys.

    A l'escriptor John Boyne (Dublín, 1971) li passa com a molts altres autors d'arreu del món que escriuen i publiquen sense fronteres d'edat receptora: que aviat se'ls encasella amb l'etiqueta infantil o juvenil i, més recentment, crossover, que si bé en el ram de l'automòbil és un vehicle tot terreny amb elements de cotxe utilitari o esportiu, en el ram de les lletres és una novel·la diguem-ne també tot terreny amb característiques idònies per a tots els públics, és a dir, que no cau de les mans ni d'un lector adult ni d'un de jove amb un mínim d'experiència lectora.

    Però aquesta etiqueta i el pes arrosegat d'èxits anteriors pel mateix autor, sobretot amb la seva novel·la «El noi del pijama de ratlles», amb milions d'exemplars venuts, traducció a més de quaranta llengües i versió cinematogràfica inclosa, fan que John Boyne hagi entrat en el reducte dels autors mirats amb reticència pel sector més conservador del ram de l'ordinador.

    Esclar que un autor irlandès que confessa que el seu coetani James Joyce i l'«Ulisses» són un pal que mai no ha pogut acabar de llegir té totes les opcions de guanyar-se l'antipatia i, de rebot, el veto, del gueto pseudointel·lectual, bona part del qual no ha gosat confessar mai en veu alta que, de l'«Ulisses», només s'ha empassat la sinopsi i algunes pàgines a l'atzar... potser per culpa d'aquell capítol on l'autor —o el tipògraf!— es va oblidar de posar els punts i les comes.

    John Boyne té unes fixacions argumentals que es repeteixen. És evident que quan escriu l'última novel·la publicada aquest any, «El noi de la casa de la muntanya», torna al tema de la Segona Guerra Mundial de fons, a l'Holocaust i a utilitzar un protagonista de mirada ingènua que va creixent enmig d'un conflicte que es converteix en horror i del qual ell també n'és víctima i botxí a la vegada.

    Però tot i així, aconsegueix que la repetició no es faci feixuga i que obri nous horitzons de cara als lectors àvids de testimonis com el del seu personatge de ficció, Pierrot Fischer, que comença tenint set anys i que acaba ben bé quan en té setze —del 1935 al 1945—, que és orfe de pare i mare, d'origen alemany per part de pare i d'origen francès per part de mare, que creix acollit per una família amiga de París, que passa aviat per un orfenat d'Orleans —el lloc mític de Jeanne d'Arc— i que s'ha de separar del seu amic Anshel —de família jueva— i del seu gos a qui ha posat per nom D'Artagnan, per influència de la lectura «Els tres mosqueters», i que acaba acollit per una tia germana del seu pare, Beatrix, a qui no havia conegut mai, que fa de majordoma del xalet als Alps bavaresos, la casa Berghof, on feia estades i coïa les malifetes Adolf Hitler, acompanyat d'alguns dels seus capitostos nazis, i envoltat de servidors i de la seva companya Eva Braun.

    Aquí hi ha la clau perquè la novel·la interessi els lectors més adults, coneixedors d'una part de la biografia de Hitler i també d'alguns dels personatges de les SS que l'envolten com els genocides Himmler —la descoberta recent d'un dietari seu revela que vol eliminar el poble jueu—, Lammers o Goebbels, a més d'algun secundari important com la cineasta Leni Riefenstald.

    En canvi, per als lectors més joves, John Boyne els reserva la constant referència a una novel·la clàssica, «Emili i els detectius», d'Erich Kästner, i també tot el recorregut que fa el protagonista des de la seva primera vida feliç a París fins al calvari en el qual es veu empès i, sobretot, la seva evolució des de l'amistat i la fidelitat a la violència i la tirania que li encomana l'uniforme de la creu gamada i el rentat de cervell del mateix Hitler.

    Si en la novel·la «El noi del pijama de ratlles», se li retreia a John Boyne que havia utilitzat una criatura de 9 anys en un camp d'extermini quan gairebé allà dins no se'n salvava cap de la seva edat, aquí cal que el lector admeti la gosadia de posar cara a cara una altra criatura com el petit Pierrot Fischer —per cert, a la casa de la muntanya s'anomena Pieter, en alemany— amb el genocida Adolt Hitler, i que accepti la convenció literàries d'algunes reflexions que, ja des de l'inici de la trama, s'allunyen una mica de la capacitat que té de reflexionar-hi una criatura de l'edat de Pierrot.

    I és que, per a John Boyne, aquestes llicències dins de la ficció serveixen perquè aprofundeixi en els viaranys de l'ànima humana i s'adoni de la feble frontera que hi ha entre el bé i el mal i que subtilment incorpori també la reflexió sobre què faria algú com Pierrot si es trobés en la seva situació i les seves circumstàncies. En definitiva, la mateixa reflexió que es fa la Memòria Històrica —la d'Alemanya o la de qualsevol altre tragèdia humana— quan recorda els crims de l'Holocaust.

    No vol dir això que John Boyne participi o simpatitzi amb les accions nazis ni amb l'evolució cruel que fa el personatge de Pierrot —¿algú es pot imaginar que el petit nazi acabi condemnant a l'afusellament la seva pròpia tia Beatrix per haver conxorxat amb el xofer de Hitler un presumpte enverinament del Führer?— sinó que posa a disposició dels lectors de les noves generacions la feble maroma que hi ha entre decidir ser còmplice executor de la maldat o ser-ne també amb el silenci i la ceguesa d'allò que es té al davant.

    John Boyne es guarda una sorpresa final per al lector: ¿qui narra la història del petit Pierrot? ¿Com es fa malbé una amistat d'infància i com es pot tornar a recuperar? I aquest és un altre recurs literari que fa que la novel·la acabi enrolant els lectors més joves com ja ho va fer «El noi del pijama de ratlles», un recurs que un servidor es guardarà prou de desvelar, només advertint que ningú no es perdi l'epíleg de la novel·la i que tampoc s'oblidi del vell amic de Pierrot, el noi jueu de París, Anshel Bronstein, un segon protagonista sense el qual l'autor John Boyne potser no hauria escrit mai «El noi de la casa de la muntanya». [Andreu Sotorra, 8 agost 2016]


    Tots som mots


    Màrius Serra. «L'Arca de Babel». Il·lustracions de Marc Sardà. Col·lecció L'Odissea. Editorial Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2012. A partir de 10 anys. Pàgs. 125. Preu paper: 9,95 €.

    L'any 2009, Màrius Serra (Barcelona, 1963) va escriure el text que li van encarregar per a la Cantània Beceroles a la qual va posar música el compositor Enric Palomar (Badalona, 1964) per confegir, entre els dos, una peça musical, considerada una petita òpera, que l'any 2011 va interpretar una macrocoral infantil en un concert a L'Auditori de Barcelona, després d'haver tastat les veus de més de 35.000 nois i noies de Primària en diversos concerts territorials. Arran d'aquesta experiència, Màrius Serra va convertir la lletra de la peça en una novel·la per a infants, pensant també en el seu fill Llullu, que hauria tingut la mateixa edat dels petits cantants, si no hagués mort el juliol del 2012, ara fa tres anys.

    Els lectors endevinaran de seguida que, tractant-se de Màrius Serra, és inevitable que la trama s'aferri amb força al joc de la llengua, fins al punt que allò que els passa als protagonistes, l'Alfred i l'Elisabet —l'Alf i la Bet— no és tan important com allò que li passa a la llengua que descobreixen a través de les paraules que van creant i trobant en una navegació pels sis mars de colors fins a arribar al setè cel.

    Diu Màrius Serra que en l'escriptura de L'Arca de Babel hi ha molt present el record del seu fill Llullu i com li hauria agradat poder embarcar-se amb ell en aquesta travessia dels set mars en un viatge que, metafòricament, separa el silenci de la paraula.

    L'Alf i la Bet —qualsevol semblança amb Alfa i Beta és, com diria aquell, simplement un atzar— no han experimentat encara el do de la parla perquè vénen d'un hàbit primitiu. Però, per sort, ja disposen dels saccionaris, sacs plens d'objectes i d'idees per poder posar noms a tot el que veuen. Malgrat que una torrentada se'ls emporta aigua avall, l'Arca de Babel els salva de l'ofec i els obre els ulls i el cor a la vida.

    El llibre ha estat pensat a quatre mans amb les aportacions de l'il·lustrador reusenc, Marc Sardà, autor també del disseny que es respira, pàgina a pàgina, no només amb la representació dels dos protagonistes sinó també amb una acurada selecció de colors que representen cadascun dels marcs que travessen: el mar Grec, el mar Groc, el mar Roig, el mar de l'Índia, el mar Negre, el Mare Nostrum, el seté cel... Làmines dobles, il·lustracions compaginades amb el text, text en vinyetes, com si la composició musical absent del llibre s'hi volgués reflectir amb aquesta combinació entre text, dibuixos, disseny i color, que, en definitiva, són també els elements que ha de tenir una bona composició musical que faci bo d'escoltar.

    El jove lector —i el més veterà també— s'haurà de deixar engolir per les trapelleries lingüístiques de Màrius Serra i acceptar-les com un divertimento, com una rauxa d'imaginació o com un experiment lingüístic que cal afegir a les seves Verbàlies. Si Georges Perec va jugar fent desaparèixer la e de tot el seu text, Màrius Serra juga, en una peça breu del final de L'Arca de Babel, marcant-se el repte de no moure's de la o i fer-se entendre de debò, valgui també la rima amb o. I és així com des dels bombons dolços o torrons, coco, pocs o molls molt bons fa cap a Tots dos? Jo lloro, jo toro. Tothom ho vol tot, tothom! Tothom vol molts mots, tothom! Tots som mots. Per fi, l'Alf i la Bet, es converteixen en alliberadors d'alfabets. [Andreu Sotorra, 5 juliol 2012]


    Que Déu beneeixi
    aquest Tribunal!


    John Grisham. «Theodore Boone. El noi advocat (Theodore Boone. Kid Lawyer)». Traducció de Maria Carme Mateu i Jaume Simon. Editorial Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2011. A partir 12 anys. Pàgines: 256. Preu paper: 16,95 €.

    John Grisham (Jonesboro, Arkansas, EUA, 1955) ho ha vist clar. Després de ser un dels autors best seller més afortunats de l'univers literari —potser el més afortunat perquè les dades parlen de més de 250 milions d'exemplars venuts de la seva vintena de novel·les, més una dotzena d'adaptacions cinematogràfiques i un parell per estrenar a la pantalla l'any 2012—, ha entès que el futur de la seva carrera estava precisament en la literatura per a joves.

    I així ha estat com ha nascut Theodore Boone, un personatge preadolescent de ficció que, amb només tretze anys, el fa tocar de peus a terra, i el converteix en una mena de Perry Mason modern —mestre en blanc i negre que se cita sovint en la novel·la— que té l'avantatge, en relació a l'original, que ell beu de la saviesa jurídica i legal que acumula per pròpia experiència el seu autor.

    De moment, John Grisham ha escrit i publicat les dues primeres novel·les de la sèrie ('Kid Lawyer' i 'The Abduction'). La primera traduïda aquest any al català, i la segona, que tracta sobre el segrest d'una bona amiga del protagonista, tot just acabada de publicar en anglès i segurament que en procés també de traducció.

    A 'El noi advocat' —que tot fa pensar que, vingui el que vingui darrere, serà la millor de la sèrie pel plantejament judicial irrepetible que té de fons i que serveix gairebé de manual d'instruccions per saber com es desenvolupa un judici per dins—, el jove protagonista Theodore Boone es perfila com un futur advocat de carrera brillant, amb una intel·ligència per damunt dels companys de la seva edat que l'envolten i que seguirà els passos dels seus pares, que tenen obert el bufet Boone & Boone, dedicat a afers judicials de tràmit no gaire entusiastes (divorcis, immigració, violència de gènere...)

    A Theodore Boone, però, el que l'apassionen són els judicis on la intriga, la investigació, les deduccions i la psicologia i el factor sorpresa hi juguen un paper important. I a la població mitjana on resideix —Boone circula sempre amb bicicleta de casa a l'Institut—, la seva bona relació amb personal dels Jutjats, algun jutge i altre personal del sector, li permet estar a l'all de tot el que passa. Per això, quan tothom està pendent del judici a un presumpte assassí per la mort de la seva dona, Theodore Boone és a primera fila, perquè ell s'hi interessa sobretot personalment, però també perquè el professor de l'Institut, del grup de l'assignatura de Ciutadania, els encarrega un treball de camp d'una de les sessions del judici.

    John Grisham, artesà del thriller judicial ('L'informe Pelicà', 'La tapadora', 'El client'), manté aquesta virtut narrativa en la seva nova sèrie juvenil i fa que el lector s'endinsi en la ment del protagonista per arribar al final de la investigació. El seu encert és fer que, malgrat que tot giri al voltant del seu jove heroi, aquest actua amb un criteri casolà, amb molt de sentit comú, emparant-se, això sí, de les eines imprescindibles que té a l'abast a l'oficina dels seus pares advocats.

    I Grisham sap combinar amb ofici una trama que no només atraurà els lectors joves sinó també els seguidors veterans de l'autor i del gènere, amb línies paral·leles que dibuixen un retrat del personatge i de l'ambient que l'envolta, essencial per continuar amb la sèrie a partir de la base que ha deixat establerta en aquest primer volum, que sortosament s'ha publicat, a més, amb una afinada traducció a quatre mans de Maria Carme Mateu i Jaume Simon.

    John Grisham fuig de la investigació detectivesca típica de colla i opta per fer que el seu personatge maduri amb el cas que té entre mans, però no permet que reaccioni ni actuï per damunt de les possibilitats que té per fer-ho un preadolescent de tretze anys i, per això, quan arriba el moment, hi vincula directament els adults que l'envolten i que l'aconsellen (un oncle, els pares, el jutge amic de la família...) Ah!, quina compensació per al lector que protagonista i autor resolguin el cas a través de la intel·ligència i la perspicàcia, sense violència gratuïta ni recursos d'efectes especials ni tampoc un simple plof! de vareta màgica.

    Els judicis no són com la televisió i el cinema han volgut fer creure que eren. Perry Mason sempre es treu un testimoni sorpresa de la màniga que a última hora capgira la investigació i converteix el presumpte culpable en innocent o el presumpte innocent en culpable. Però la realitat —i la llei judicial— funciona d'una altra manera. Un testimoni sorpresa no es pot introduir enmig d'un judici si no ha estat pactat abans entre el jutge, la fiscalia i la defensa. És una de les lliçons que John Grisham dóna al seu protagonista i, de passada, als lectors que s'interessin per la carrera de la toga i el martell. I una de les claus de la trama d''El noi advocat'.

    Però, també sabem que feta la llei... feta la trampa. I si la trampa té suport legal, deixem que sigui benvinguda si és per una bona causa. Com en aquest cas d''El noi advocat', en el qual l'autor John Grisham introdueix referències molt actuals com el tràfic de drogues, els immigrants sense papers, els albergs d'acollida, les execucions hipotecàries per mor de la crisi global o els alts-i-baixos de les empreses que aboquen els seus gestors a emprendre estafes i accions fins i tot criminals, ni que sigui fent veure que el culpable, que no guanya mai, juga sempre en solitari al golf. [Andreu Sotorra, 17 agost 2011]


    El búnquer de la mort


    Emma Craigie. «Pastís de xocolata amb Hitler (Chocolate Cake with Hitler)». Traducció de l'original anglès: Alexandre Gombau i Arnau. Il·lustració de la coberta: Estefanía Urrutia. Col·lecció La Via Làctia. Editorial Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2011. A partir 15 anys. Preu e-book: 11 €. Preu paper: 13,95 €.

    L'autora anglesa, Emma Craigie, escriptora i professora establerta a Somerset, es posa en la pell d'una de les sis filles de Joseph Goebbels, ministre de la Propaganda de Hitler i un dels principals responsables, junt amb el Führer, de l'atrocitat del nazisme. I ho fa partint d'un fet dramàtic històric: refugiats al mateix búnquer de Berlín on es van suïcidar amb cianur Adolf Hitler i la seva dona Eva Braun, els últims dies abans que els nazis perdessin la guerra, les tropes russes, quan entren a Berlín, troben en aquell cau de la mort, els cossos de les sis petites Goebbels, esteses en als llits, amb la camisa de dormir, totes enverinades per la seva mare amb cianur, abans que ella i Joseph Goebbels també se suïcidessin per no haver d'enfrontar-se a una futura Alemanya sense sentit per a ells, un cop derrotat, mort, i presumptament incinerat per ordres seves, el que anomenaven familiarment l'oncle Führer.

    Habitualment, la literatura històrica aprofundeix més en les vides de les víctimes que no pas en les dels botxins. ¿Què mou, doncs, Emma Craigie a enfrontar-se a la vida de la família de Joseph Goebbels, no només un dels monstres del segle XX, executor de milions de crims de la humanitat, sinó assassí de les seves pròpies filles?

    Dues cartes, una de la mare Magda Goebbels i una altra de Joseph Goebbels, adreçades a Harald Quandt, fill gran d'un primer matrimoni de Magda, testimonien les seves intencions. Ni es penedeixen de res del que han fet servint el Tercer Reicht ni veuen en la seva actitud cap ombra de maldat. Només salvar l'honor els ajuda a viure els últims deu dies al búnquer berlinès. "Algun dia —escriu Joseph Goebbels en la seva carta— les mentides cauran pel seu propi pes i la veritat triomfarà una vegada més. Serà el moment en què tots excel·lirem, nets i impol·luts, tal com sempre ens hem esforçat a ser i hem cregut ser." I escriu Magda Goebbels en un sentit semblant: "Al món que vindrà després del Führer i del nacionalsocialisme no val la pena de viure-hi, i per aquesta raó he portat també les nenes aquí. (...) A més, ¿no és millor tenir una vida curta, bonica, honrosa i valenta, que no pas arrossegar una llarga vida d'humiliació?" Són paraules que, amb tota la distància, s'assemblen a les del testament digital del primer jove assassí noruec del segle XXI, Anders Behring Breivik, autor de la matança d'adolescents de l'illa d'Utoeya, l'estiu del 2011, convençut del seu paper de salvador del món i alliberador de tots els mals.

    Emma Craigie, autora, per ara, només d'una altra novel·la sobre el rei Enric VIII, no arriba per atzar als últims dies dels criminals nazis, l'any 1945, sinó perquè, casualment, quan els anglesos van fer presoner a Itàlia, Harold Quandt, pilot alemany, germanastre gran de les sis filles Goebbels, una tia de l'autora treballava d'intèrpret al mateix camp de presoners de guerra on Quandt havia estat internat el 1944 fins que el van alliberar el 1947.

    A més, aquesta mateixa tia d'Emma Craigie havia viatjat a Alemanya el 1938 i havia pogut transmetre posteriorment a l'autora el seu testimoni sobre el forjament del nazisme abans de la invasió de Polónia i l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Hi ha doncs, ni que sigui per aproximació, un punt de contacte personal entre la ficció que recrea Emma Craigie i la realitat del búnquer extreta de testimonis i supervivents d'aquells dies, com per exemple el de la mainadera dels Goebbels que li revela unes impressions familiars de primera mà.

    La documentació sobre els Goebbels i el Tercer Reich és, a hores d'ara, prou extensa per ser fiable i serveix també de base a l'autora per confegir la seva recreació històrica. Però la guspira que fa que Emma Craigie pensi en el seu relat, centrat en les filles Goebbels, víctimes innocents de la bogeria bèl·lica, parteix de la pel·lícula 'El hundimiento' (Oliver Hirschbbiegel, 2004) que tracta també d'aquest curt període de Hitler refugiat al búnquer berlinès.

    Finalment, Emma Craigie, com deia al principi, opta per posar-se en la pell de Helga Goebbels, la filla de dotze anys que, amb les seves germanes, s'estan al búnquer, enverinades per la mare amb el permís del pare, com a narradora en primera persona. És a dir, Emma Craigie es converteix en una mena d'Anna Frank, però del bàndol nazi, a partir dels testimonis dels supervivents del búnquer que li donen el material per recrear a 'Pastís de xocolata amb Hitler', en deu dies, l'encegament del triomf, l'esperança del guanyador i l'esfondrament del somni.

    De fet, la novel·la està estructurada en dues parts, en capítols alterns. Els dels deu dies viscuts al búnquer berlinès del Führer, des del 22 d'abril a l'1 de maig del 1945 —dos dies abans que hi entressin les tropes russes—, i deu capítols en flashback que situen els moviments de la família Goebbels entre els anys 1936 i 1945, des de la convivència més o menys acceptada amb veïns jueus fins a les denúncies, la repressió amb amics i familiars com a víctimes de l'Holocaust i el suïcidi col·lectiu dins el búnquer berlinès de la mort. A més, l'edició es tanca amb un epíleg que té la missió de situar el lector en un extens Qui és Qui dels diversos personatges que apareixen en el relat i que configuren un retaule històric de primer ordre de l'època i també un retrat robot del reduït nucli que va germinar el monstre del nazisme.

    La veu literària de la nena Helga Goebbels, que té 12 anys quan entra al búnquer, aporta un to intimista a la novel·la, d'ingenuïtat i d'incomprensió preadolescent, a la vegada que permet a l'autora posar en un plat de la balança la mirada innocent d'una criatura que es veu immersa en el joc dels nazis —l'únic punt de dolçor és la debilitat golafre del Fürher pels pastissos de xocolata— i, en l'altre, les motivacions que mouen un dels principals ideòlegs del nazisme com va ser Joseph Goebbels a continuar amb el seu projecte criminal fins a la pròpia mort. [Andreu Sotorra, 12 agost 2011]


    Si sé què sóc ja sé què vull


    «Em dic Laia». Gemma Puig Masip. Col·lecció Columna Jove. Editorial Estrella Polar / Grup 62. Barcelona, 2010. Pàgs. 125. Preu: 10,95 €. A partir 15 anys.

    Seria temerari dir que aquesta és la primera novel·la per a lectors adolescents que tracta sobre el lesbianisme. Una ullada no gens científica, però confiada en el background, porta de seguida a parlar, almenys en català, de Carme Riera (Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines) o de Jordi Sierra i Fabra (A l'altra banda del mirall) per esmentar només dues obres de generacions separades en el temps. La llista, a hores d'ara, ja és tan extensa com impossible de ressenyar en la seva totalitat.

    Sí que es pot dir, però, que Em dic Laia és una novel·la que tracta el tema des d'una mirada positiva, defugint els tòpics sobre problemes personals i reaccions negatives de l'entorn. En això, doncs, hi ha un aire de frescor o, més ben dit, de normalitat, que, si el lector no hi para esment o momentàniament deixa de pensar que s'hi parla de la descoberta de la relació sentimental entre dues adolescents, podria transgredir l'argument cap a un típic relat romàntic entre noi i noia.

    Aquest tractament és el que fa singular la primera novel·la de l'autora, Gemma Puig Masip (Barcelona, 1979), que ha escrit també guions de còmic i que està en relació amb lectors joves des de l'àrea de comunicació de la Cooperativa Abacus. És el relat, la trama, el registre i l'ingredient d'incògnita que l'autora hi imprimeix agafa el lector de sorpresa en arribar a la pàgina quaranta perquè, ni el títol ni la contracoberta donen cap pista, renunciant així honestament a l'ham "cridaner" que li podria proporcionar més lectors.

    Laia i Àlex són la parella protagonista. I l'enamorament creix amb aquest petit engany al lector fins que una anècdota desfà la confusió. Una anècdota que serà el detonant perquè la Laia descobreixi, als setze anys, quina és la seva opció sexual.

    La novel·la no arriba sola a l'interès creixent contemporani per difondre en tots els mitjans possibles l'existència de l'homosexualitat i, en particular, la femenina, mantinguda a la reserva i tapada per l'esclat de l'homosexualitat masculina. No només en literatura sinó també en cinema (Habitación en Roma) i també en televisió les situacions de parelles lesbianes són presents en bona part de les sèries actuals més populars: Infidels (TV3), Amor en tiempos revueltos (TV1), no pas pioneres perquè ja se'ls van avançar, més tímidament, anys enrere, Nissaga de poder (TV3) o Hospital central (Telecinco).

    Gemma Puig situa els seus personatges en una acadèmia d'interpretació, en plena Rambla de Barcelona, els fa passejar per carrers i barris del moll de l'os urbà, sense oblidar-se del carrer de Petritxol, de metros i autobusos, de botigues del Passeig de Gràcia i —llicència personal de referència de l'autora— fins a la coneguda llibreria de còmics del Passeig de Sant Joan.

    Em sembla veure, en aquesta primera novel·la debutant de Gemma Puig, una forta influència cinematogràfica que no és negativa. No només per com desenvolupa la trama sinó com hi retrata les dues adolescents i com es relacionen i reaccionen. Dit d'una altra manera, la novel·la és llegeix com un retrat realista molt contemporani i en la imaginació es transcriu en imatges com si fos una pel·lícula d'autor. Combinació perfecta. [Andreu Sotorra, 30 octubre 2010]


    Viure a un pam de la mort


    Gayle Forman. «Si et quedes amb mi (If I stay)». Traducció de Maria Àngels Guiu Vidal. Disseny coberta: Monica Benalcazar i Deborah Kaplan, adaptat per Tamara Sánchez. Col·lecció Vostok. Editorial Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2010. A partir 15 anys. Pàgs. 211. Preu: 14'96 €.

    L'escriptora Gayle Forman (Brooklyn, EUA, 1971) és periodista d'ofici i amb aquesta novel·la ha fet el salt a la tribuna internacional literària. Ja té en marxa la segona part de la sèrie per publicar el 2011, segurament amb el títol Where She Went, i el guió d'una pel·lícula en projecte, pel que sembla.

    Novel·la amb final incògnit. D'aquells que utilitzen les telesèries, per si de cas convé fer-ne una seqüela. ¿Mor o no mor l'adolescent protagonista de Gayle Forman? Bé, de fet, segurament que no és el que més interessa el lector. Al cap i la fi, els personatges de ficció només viuen en la ficció. Per tant, el seu estat és un fet absolutament prescindible.

    Això justifica, esclar, que l'autora posi a Mia, la seva protagonista, una noia de disset anys, en un llit d'urgències passant per la UVI, després d'un aparatós accident de trànsit —curosament descrit amb pèls i senyals— amb la família que ha deixat els pares morts i un germà petit, també mort. Dic que això ho justifica perquè, altrament, ja m'explicarà l'autora on pretén anar amb una novel·la de contingut absolutament realista, però partint de la ciència-ficció del personatge, a un pam de la mort.

    Si et quedes amb mi té una considerable influència musical per no dir que té una banda sonora en tota la seva trama, amb noms de grups, títols de cançons i un estira-i-arronsa històric entre la considerada música clàssica i la música moderna. Situem-nos: ella toca el violoncel i vol arribar a estudiar en una institució musical d'alt prestigi. El seu enamorat té un grup punk i els seus pares, de joves, es van conèixer també a través de la música i un grup de rock de l'època. Només hi falta un CD amb algunes de les peces que s'esmenten en la novel·la.

    És arribat aquí on no em puc estar de dir que provoca un cert calfred comprovar com els corrents literaris travessen continents, mars i oceans i coincideixen sense que segurament estiguin en contacte. No fa pas gaire, però sí que abans que arribés la traducció de la novel·la de Gayle Forman, que l'escriptora Care Santos va publicar Bel, amor més enllà de la mort (Cruïlla, 2009). En aquesta novel·la —que sí que acompanya un CD— la noia protagonista de Care Santos parla també des de la mort, després d'un accident en un parc d'atraccions, i la música hi té igualment de fons un component important. Que els mentalistes, en tot cas, hi facin més que nosaltres!

    Sembla que ha començat a fer marxa enrere el boom fantàstic per deixar pas al vampirisme i, de seguida, darrere seu, empentejant, donar entrada al pseudoemo amb la foscor i la mort de rerefons per donar sortida a una exaltació dels sentiments. Aquestes dues novel·les coincidents en podrien ser una mostra. Però amb la característica que les dues retornen sigil·losament al realisme, més en clau de thriller la de Care Santos, i més en clau romàntica la de Gayle Forman.

    A Si et quedes amb mi, la força de la trama de Gayle Forman va adquirint gruix a manera que Mia mira enrere per refer una història familiar farcida de personatges, de records, de vivències, d'olors, de colors, de paisatges, d'infància i d'adolescència, de dubtes i de desitjos. Que ho faci amb parèntesis de visites mèdiques, corredisses d'hospital o trasllats al quiròfan és, a banda de molt cinematogràfic, poc rellevant perquè, per a lector, Mia viu mentre viu la seva història. Vet aquí el recurs de la introducció, del que podrien ser considerats capítols, en diverses franges horàries des del moment de l'accident fins al final obert.

    Hi ha molta vida en el relat de Gayle Forman. És a dir, bona literatura. I també una evident dosi de sinceritat, de posar-se en la pell del personatge i de fer-lo evolucionar a través dels nombrosos flashbacks que ajuden a entendre també l'evolució d'alguns dels personatges secundaris.

    Tot i tractar-se d'una novel·la intimista, en primera persona, es podria dir que també és molt coral perquè, a l'estil de moltes novel·les nord-americanes, on no sembla que existeixin les distàncies per allunyats que estiguin els indrets on succeixen els fets, aquí tots conflueixen en un mateix punt: el món interior de Mia a través dels seus records.

    La novel·la de Gayle Forman penetra en el lector i l'esgarrapa per dins deixant un cert coragre. Tant, que fa por que l'anunciada segona part de la sèrie no la pugui arribar a superar. O dit d'una altra manera, que la golafreria de segons quin mercat editorial malmeti la riquesa de la literatura. [Andreu Sotorra, 6 abril 2010]


    La lucidesa dels més simples


    Marie-Aude Murail. «Simple». Traducció d'Imma Estany. Disseny coberta: Tamara Sánchez. Col·lecció La Via Làctia. Editorial Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2009. Pàgines: 185. Preu: 11'95 €. A partir 14 anys.

    Marie-Aude Murail (Havre, 6 maig 1954) és una autora que té una notable popularitat entre els lectors joves francesos. Vuitanta llibres per a totes les edats publicats fins ara ho avalen. La referència catalana és la seva novel·la 'Quina passada!' (L'Odissea - Empúries, 2002), la història de dues germanes i un germà que es queden orfes i que, malgrat que saben que aniran a parar a una altra família, no es volen separar mai.

    En el cas de 'Simple', l'autora toca de prop els casos de la síndrome de Down. Però ho fa amb la destresa suficient per no anomenar en cap moment aquesta patologia. En canvi, el lector, a través de les accions dels principals personatges i de les percepcions dels personatges secundaris, va entrant en el món d'un noi ja adolescent, però amb un coeficient d'intel·ligència de tres anys, que té un germà més jove que s'ha de fer càrrec d'ell perquè el pare, vidu, casat amb una segona dona, no es vol fer càrrec de Simple, que així és com es coneix el protagonista.

    En realitat, a vegades un pensa que la novel·la es podria haver titulat 'El senyor Pinpin', perquè és aquest personatge de ficció —un conill de peluix de Simple— el que ben sovint marca algunes de les accions principals i guia algunes de les malifetes benintencionades que Simple porta a terme obeint la veu interior del senyor Pinpin. A més, l'autora encapçala cada capítol amb la indicació "En què el el senyor Pinpin... fa això o aconsegueix allò altre". Tot fa pensar que en una primera intenció, aquest devia ser, doncs, el títol provisional. Però el fet de que la novel·la acabés dient-se 'Simple' és també una troballa que lliga o contrasta amb el nom que té el germà que se'n fa càrrec, a qui anomena Kléber i que, en una juguesca lingüística, porta a la fonètica del "clever" anglès, que no vol dir altra cosa sinó "llest" o "intel·ligent".

    Aquestes picades d'ullet lingüístiques es repeteixen en altres casos pel que fa al vocabulari que utilitza en Simple, una altra llengua, diu ell, i que ha comportat que la traductora (Imma Estany) hagi hagut de buscar uns equivalents catalans que fossin coherents amb l'original de l'autora francesa. Simple i Kléber podrien anar pel món sols, però la trama que crea l'autora els situa en una relació amb altres companys de l'edat del germà cuidador. Busquen un pis compartit en un barri de París on s'ambienta la novel·la. De moment, la presència de Simple i el que a vegades fa davant dels altres crea situacions d'expectació —l'autora no estalvia algunes expressions despectives en veu dels altres que de seguida queden compensades amb altres reflexions sobre el respecte a deficients mentals— i, sobretot, entra en el terreny de la descoberta sexual infantil, des dels ulls de Simple, però condicionada per la seva biologia ja d'adolescent. I també, amb el recurs dels adolescents que comparteixen pis amb ells, s'estableix una història d'amor paral·lela, o dues, de les quals en Simple no n'estarà totalment aliè.

    El més remarcable d'aquesta novel·la és el registre. Si bé aquest aspecte és essencial sempre, aquí, sense un control molt mesurat per part de l'autora, el naufragi podria arribar en el moment menys pensat. En canvi, 'Simple' va evolucionant i creixent fins al punt que l'autora prepara el lector per a la sorpresa de sortida. Com deia, el senyor Pinpin és, fins i tot al final, el protagonista absolut. [Andreu Sotorra, 15 març 2010]


    Una maleta florentina


    Anna Tomàs. «Florència a la maleta». Col·lecció Columna Jove. Estrella Polar - Grup 62. Barcelona, 2009. Pàgs. 115. Preu: 10'95 €. A partir 15 anys.

    De tant en tant, cíclicament, apareix una novel·la que, en un moment donat, et fa fer un salt al cor. Només de tant en tant, trobes un argument que fuig del ramat, un personatge que cobra vida, que s'enlaira com un globus inflable amb energia, cap amunt, que captiva pels colors de la seva capçada i pels moviments suaus, però segurs, que fa tot sol allà dalt, a uns quants metres de terra.

    En la majoria de casos —no és científic que sigui així, esclar—, aquestes novel·les són les primeres d'un autor. I, per tant, les més sinceres, les més espontànies, també a vegades les més treballades, les que no escatimen alè de mitges veritats, les que arrosseguen el lector perquè li parlen, si no d'allò que ha estat de debò, sí que d'allò que hauria pogut ser.

    Són novel·les amb tota una altra mena de fantasia: la que estimula la imaginació entre la grisor de la quotidianitat i l'arc iris de la il·lusió de la vida que encara queda per recórrer. Novel·les com aquestes, amb personatges com aquests, malden a hores d'ara a contracorrent entre la literatura adreçada a lectors joves per obrir una escletxa de realisme enmig del tedi que l'ús i abús del gènere fantàstic ha escampat mimèticament, sense compassió ni mesura.

    'Florència a la maleta', que representa el debut d'Anna Tomàs (Barcelona, 1980), és una d'aquestes novel·les. I encara boto d'alegria de no haver-hi trobat ni mica de la nyonya que a vegades es respira en altres novel·les amb personatges encara joves, amb esperances encara adolescents, amb miratges encara possibles, tot i que, mirats des de la maduresa adulta, potser utòpics.

    Anna Tomàs fa una novel·la suggerent i atractiva perquè parla des de l'experiència viscuda, una experiència que modela, que embolcalla amb una bona dosi de ficció —suposo— i, com si fes un pastís artesà, la presenta només per a gourmets llépols que no admeten productes d'imitació envasats i insípids.

    Tot passa a Florència, el títol no enganya, doncs. Tot passa enmig d'un Erasmus, aquesta mena de vàlvula d'escapament disfressada d'aprenentatge i coneixement postuniversitari que ha permès a les generacions joves fugir de la rutina i la pressió adulta que els aclapara per trobar la seva manera de fer i per tornar a casa on mai més no veuran ni viuran les coses de la mateixa manera que les havien viscudes.

    La protagonista de la novel·la d'Anna Tomàs viu, entre Catalunya i Itàlia, una apassionada història d'enamoraments i desenamoraments, de lluita sentimental interna i de lluita sentimental amb els que l'envolten, de castells de sorra que s'enlairen amb paciència i que es fonen després amb una glopada d'ones.

    Però, pot semblar, dit així, que 'Florència a la maleta' és un recull de tòpics i aventuretes sobre l'escapada d'un Erasmus als vint anys. Res més lluny. I aquesta és la clau. Anna Tomàs no fa un documental cridaner sobre els excessos juvenils fora de casa sinó que s'endinsa en les relacions personals que la seva protagonista fa i desfà al llarg d'un espai de temps limitat com és el d'un Erasmus i les converteix en el recurs per passejar subtilment, com si es desplacés per davant d'un teló amb rerefons paisatgístic, per l'art de Florència, per carrers i places, per racons viscuts, per costums i hàbits diferents dels que ella porta impresos des de Catalunya, per lletres de músiques i citacions literàries que van acompanyant el lector com una banda sonora. És a dir, literatura dins de la literatura.

    I, enmig de la descoberta personal, de les noves experiències, de la calma lluny de casa, esclata la tempesta literària, aquell sotrac que li cal a qualsevol lector de novel·la per acabar de compenetrar-se definitivament amb la història que de la ficció ha anat passant a la realitat fins a reinventar-la de tal manera que, si fossin els crèdits d'una pel·lícula, acabarien advertint seriosament l'espectador amb aquella sentència que afirma que qualsevol semblança amb la realitat es, simplement, cosa de l'atzar. [Andreu Sotorra, 5 novembre 2009]


    Tot per l'audiència


    Suzanne Collins. «Els Jocs de la Fam». Traducció d'Armand Carabén. Imatge coberta: Tim O'Brien. Col·lecció L'Illa del Temps. Sèrie Estrella Polar. Grup 62. (En castellà: «Los Juegos del Hambre», Editorial Molino-RBA, traducció de Pilar Ramírez). Barcelona, 2009. Pàgs. 399. Preu: 18 €. A partir 15 anys.

    A aquestes altures de saturació del gènere fantàstic, un es pregunta: ¿com és possible que la mina no s'esgoti? Advertiment, doncs: aquesta és una novel·la d'aquelles que alimenten la fam dels lectors addictes al gènere, amb l'avantatge, pel seu argument —la influència sobre la societat contemporània que tenen els reality show—, que pot també interessar els que no s'hi senten especialment atrets.

    Suzanne Collins (EUA, 1964) és una guionista de televisió, especialitzada en programació juvenil, però internacionalment és també una autora coneguda per la sèrie literària, Les cròniques d'Underland. La seva aportació més recent al gènere fantàstic és la nova trilogia Els Jocs de la Fam, de la qual s'acaba de publicar ja als EUA la segona part, Catching Fire, en procés de traducció aquí (¿en diran potser: Calar foc?).

    El primer volum de la sèrie, Els Jocs de la Fam, ja té en marxa una versió cinematogràfica, el guió de la qual prepara la mateixa autora per a la companyia Lionsgate, sota la producció de Nina Jacobson juntament amb la factoria Color Force. La història, doncs, es repeteix: trilogia literària, bestseller internacional, pel·lícula... Això sí que és rascar la metxa i calar foc literari!

    Època: intemporal. Situació: fictícia, però podria ser real. Una guerra ha canviat el panorama polític dels EUA, ara es diuen Panem i estan dividits en dotze districtes dominats pel poder des del Capitoli. Traspassar fronteres d'un districte a l'altre és una missió impossible. La falta de llibertat social i la pobresa atenallen tots els ciutadans de Panem. Precisament són dotze districtes i no tretze perquè aquest últim ja va ser destruït pel Capitoli per la seva rebel·lia amb el règim. Per commemorar la victòria de la destrucció del districte 13è, doncs, cada any s'organitzen uns Jocs en els quals, després d'un càsting, hi participen dos escollits de cada districte, un noi i una noia —estil miss home i miss dona o, en versió més antropològica, hereu i pubilla—. El joc consisteix a tancar les dues dotzenes de candidats a vencedor en un indret ple de dificultats salvatges, amarat de perills, en una arena que té tots els aires d'un circ romà on caldrà lluitar a mort fins que només se'n salvi un... o una. L'espectacle se segueix en directe i amb pèls i senyals per televisió.

    Per tant no hi ressonen només els Gladiators clàssics de torn sinó també els moderns i decadents Grans Germans televisius, i ara que sembla que s'acaba la veta dels adults, el Gran Germà que s'està preparant a Espanya (Telecinco), si ningú no el prohibeix, per a un grup de setze joves, d'entre 10 i 12 anys, en un indret hostil de la natura, copiant el model de l'anglès Boys and girls alone. O recorda també els falsos càstings, no només el més recent d'un informàtic català sinó el descobert fa poc a Turquia i que va enganyar un grup de noies adolescents amb desig de fama, o les vel·leïtats seductores del primer ministre italià, Silvio Berlusconi, amb les joves convidades a la seva vil·la de luxe, escollides dels programes televisius del ram. Sense anar més lluny, qui vulgui pot votar al Facebook alguns candidats o candidates que opten a prendre part en un Gran Germà o altre. Com més vots rebin, més opcions tenen de ser escollits. Si George Orwell aixequés el cap!

    ¿Ha estat la nord-americana Suzanne Collins una autora que ha convertit en fantàstica una realitat ja present a les cadenes televisives i la xarxa o han estat les cadenes televisives i la xarxa les que han trobat en la trama literària de Suzanne Collins una nova manera d'embrutir el mitjà televisiu amb l'explotació juvenil?

    A Els Jocs de la Fam, la jove Katniss, de només setze anys, es juga la pell cada dia per trobar una mica de menjar per a la família. La seva mare està malalta i el seu pare va morir a les mines. Aviat s'escolliran els dos joves candidats, anomenats tributs, que representaran cada Districte per als Jocs. Anar a morir per salvar els que es queden a casa. ¿No sona també aquesta opció personal a la dels immigrants africans amb pasteres, els subsaharians sota camions o els que es venen la pell en altres indrets del planeta intentant fugir del món pobre i buscant un futur en el presumpte món ric?

    Katniss, la protagonista d'Els Jocs de la Fam es presenta voluntària per substituir la seva germana i farà parella amb Peet, un noi fill del forn de pa del Districte que, temps enrere, li va regalar unes llesques de pa sobreres perquè pogués menjar. Aquest és el lligam que unirà tota la història de Katniss i Peet i que, després de sobreviure entre enormes dificultats, continua, pel que sembla com a eix central, almenys pel que fa a la segona part de la sèrie. Barreja de supervivència i d'amor, l'escriptora Suzanne Collins va creant uns personatges que creixen no només literàriament sinó que maduren cap al món adult i que lluiten entre la crueltat i la bondat, situant al límit la dicotomia que sempre posa en dubte el camí a escollir davant d'unes circumstàncies adverses.

    Novel·la d'aventures que només cau en el tan estès vici literari recent d'allargassar les accions més del compte quan, amb un registre més dinàmic, es podrien resoldre més ràpidament moltes de les situacions per les quals passen els protagonistes. Però, ja se sap: cal arribar al gruix de pàgines establertes per aconseguir el qualificatiu que demana el gènere i per formar part, com a mínim, d'una trilogia. Com diuen en el món de la televisió, també en de la literatura es fan concessions, ni que sigui tot per l'audiència. [Andreu Sotorra, 15 setembre 2009]


    El dilema d'escollir un nom


    Tami Shem-Tov. «La nena dels tres noms». Traducció de l'hebreu de Sabina Galí. Il·lustracions i caligrafia original de Nili Goren. Col·lecció Clàssica, 768. Columna Edicions. Barcelona, 2009. Pàgs. 270. A partir 14 anys.

    Als Països Baixos es deia Jacqueline, refugiada dels nazis amagant el seu origen jueu es va dir un temps Lieneke i després, un cop a Israel, li van posar Nili perquè els dos noms anteriors no eren prou jueus. Aquesta és la història de Nili Goren (Goren és el cognom del marit) una supervivent de la persecució nazi que ara resideix a Haifa. Ha estat l'escriptora Tami Shem-Tov (Kiryat Ono, Israel, 1969) la que ha recollit el seu testimoni i l'ha convertit en material literari.

    'La nena dels tres noms' s'afegeix a la ja nombrosa bibliografia sobre el genocidi nazi. La novel·la, però, no arriba a parlar dels camps d'extermini sinó de les peripècies que la família de la protagonista holandesa ha de passar per no ser descoberta com a jueva. El canvi de noms n'és una. El canvi de parentiu, n'és un altre. La dispersió dels membres de la família, pares i fills, n'és una altra.

    Fa la impressió que l'autora s'hagi posat, esclar, en la pell de la petita protagonista, Lieneke, que té uns 8 anys quan comença el relat i que sigui des dels seus ulls que relata les vivències d'un període que va des de la invasió nazi a Holanda fins a l'alliberament per les forces aliades.

    Entremig, Lieneke viu com un joc que ella sap molt bé que no ho és el canvi de nom i de personalitat, l'acollida que té a casa d'uns amics del pare, les penúries cap al final de la guerra, sense medicaments, sense aliments, amb la força de voluntat per sobreviure, i el risc que corren alguns personatges, jugant-se la pell, des de la resistència i donant suport als jueus refugiats o fent de transmissors d'informació d'un costat a l'altre.

    El moment àlgid de la novel·la és l'assassinat d'una família jueva a la plaça d'un poble rural quan descobreixen que han estat encobridors d'un jove nazi. Lieneke, testimoni dels fets, no oblidarà mai la fredor i l'odi de l'oficial assassí que dispara al front de l'home i al cor de la dona, per rematar després el jove jueu i amenaçar tothom qui faci el mateix amb una sort semblant. Són, però, les últimes fuetejades de l'horror nazi.

    Lieneke manté, mentre dura el temps del seu refugi, una correspondència singular amb el seu pare, a qui anomena oncle en el nou paper del joc, que li envia unes cartes manuscrites amb dibuixos i lletres ornamentades, a banda d'alguns missatges xifrats que la distància permet ara de desvelar amb més claredat. Aquestes cartes, que qui l'acull presumptament ha de destruir són un dels elements literaris que tanquen el cercle en el qual Lieneke ha viscut durant gairebé tres anys.

    Una capsa de llauna amb les cartes dins, enterrada a l'hort de darrere de la farmàcia on Lieneke ha viscut tot aquest temps, es converteix en el tresor i testimoni d'un temps que sortosament només és present ja en la literatura i en els manuals d'història.

    Aquestes mateixes cartes, per voluntat de la protagonista dels fets, han estat cedides al Departament d'Infants Afectats per l'Holocaust del museu Bet Lohamei Haguetaot d'Israel. Per acabar de documentar-se sobre el terreny, la protagonista i l'autora de la novel·la van viatjar als llocs geogràfics d'Holanda on encara van trobar alguns dels personatges que apareixen en la novel·la i, sobretot, edificis, cases, racons... memòria en definitiva que va anar prenent forma en una novel·la publicada per a tots els públics, però que, venint com ve d'una autora amb novel·les per a joves, demana ben aviat una reedició en una col·lecció adreçada a aquest sector de públic lector potencial. [Andreu Sotorra, 6 agost 2009]


    El lector precoç


    Bernhard Schlink. «El lector». Traducció de Carme Gala. Col·lecció La Via Làctia. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2009. Pàgines: 170. Preu: 14'18 €. A partir 15 anys.

    La traducció catalana d'aquesta novel·la es va publicar per primera vegada l'any 1997 i l'Editorial Columna la va incloure dins la col·lecció Clàssica (núm. 262, desembre 1997). La fusió actual de catàlegs editorials dins del Grup 62 ha permès recuperar-la ara en una col·lecció singular, La Via Làctia, que Empúries destina a lectors adolescents amb interessos adults.

    I 'El lector' compleix a la perfecció aquests dos requisits. Des de la iniciació sexual a la descoberta de la maldat humana passant, ni que sigui de puntetes, per la tragèdia de l'extermini nazi. Esclar que si ara no se n'hagués fet la versió cinematogràfica, dirigida per Stephen Daldry, i potser si la protagonista, l'actriu Kate Winslet, no hagués estat nominada i guardonada amb l'Oscar a la millor actriu, potser la reedició editorial no hauria vist la llum i el llibre no s'hauria revaloritzat com ho ha fet.

    I passa que, deu anys després —de fet, tretze, des que va ser publicada en alemany per Bernard Scnhlink (Bielefeld, Alemanya, 1944)—, la novel·la, com la pel·lícula, interessa o captiva potser encara més que aleshores, sobretot als creadors de Hollywood que últimament tenen l'ull posat en tot allò que fa referència a la història de l'Holocaust, malgrat que l'autor s'esforça a recordar que la seva no és una novel·la sobre el genocidi nazi sinó sobre la relació d'odi i amor que s'estableix posteriorment, a la dècada dels cinquanta, entre dues generacions diferents del postnazisme.

    Els més sensibles a la literatura que toca la fibra de debò potser trobaran que posar en mans d'adolescents una novel·la que té la seva base en la relació i la iniciació sexual —perquè no es pot parlar ben bé de relació sentimental entre Michael i Hanna, entre una dona encara jove de 35 anys i un noi encara pipioli de 15—, és fugir de la mel i mató de segons quines nissagues de gènere fantàstic on relacions com aquesta ni tan sols s'hi insinuen. Doncs, ja és hora que es comenci a respirar un aire literari sa enmig del tuf que ha deixat en els últims anys tanta allau de fantasia escombraria.

    L'adaptació cinematogràfica d''El lector', contràriament al que tantes vegades passa, és extremament fidel a la novel·la. Només se salta algunes accions que allargarien innecessàriament la pel·lícula i que serien secundàries per al llenguatge de la imatge. I s'hi afegeix una confessió del protagonista (Michael Berg) amb la seva filla (Julia) per dotar de més veracitat contemporània el relat que, sense que mai s'hagi desvelat en quins aspectes, l'autor confessa que és mig autobiogràfic.

    Hi ha un detall significatiu a favor de l'autor literari: mentre, a la pel·lícula, el jove Michael plora desconsoladament en més d'una ocasió —potser massa—, a la novel·la no ho fa ni una vegada i, encara més, s'hi manté fred volgudament. Quan la dona que fou el seu primer amor, anys després, condemnada a una llarga pena de presó per haver estat guardiana de les SS i per haver estat declarada culpable de portar nombroses dones jueves a la mort, se suïcida a la cel·la, la vigília mateix de sortir al carrer, ell, el qui fou el seu jove amant, es resisteix a plorar. Ah, però, ja se sap que, al cinema, fins i tot les llàgrimes pantalla avall fan bonic!

    Si els adolescents d'aquesta etapa de crisi que viu la societat actual tinguessin l'oportunitat de veure només tres de les pel·lícules més recents relacionades amb ells: 'L'ona', 'La classe' i 'El lector', i després s'interessessin pel suport literari del qual parteixen, ja es podrien sentir satisfets tots els soferts avaluadors de la lectura dins del sistema educatiu. Són, aquestes, tres novel·les, o cròniques testimonials, que reflexionen profundament sobre la barrera que existeix entre generacions i la cruïlla d'incertesa en la qual es troba l'educació actual.

    Hi ha en 'El lector' una qüestió subliminal: la lectura com a lligam d'amor. També la força d'un secret fins a fer que una persona —Hanna Schmitz, la guardiana nazi—, per no admetre i avergonyir-se del seu analfabetisme, acabi declarant-se com a única culpable d'allò que no va fer a títol personal ni en solitari, i sobretot assumeixi haver escrit amb puny i lletra —sense dir que no sap llegir ni escriure!— un informe sobre un dels exterminis massius. "¿I vostè què hauria fet?", diu simplement en una de les seves intervencions en el judici, encarant-se al president del Tribunal, una pregunta que, de fet, l'autor literari i el guionista cinematogràfic llancen com una provocació als lectors i als espectadors.

    ¿Es pot dir, doncs, que hi ha un ensucrament del crim nazi en 'El lector'? Diria que no. Els lectors i els espectadors entren progressivament —o poden entrar, si volen— en el cos i l'ànima del personatge adolescent i en la pressió de culpabilitat que el persegueix tota la vida. I és ell mateix qui es nega a redimir l'exguardiana Hanna, malgrat la relació personal que hi va mantenir de jove, no només sexual sinó com a lector d'obres clàssiques. El que en tot cas hi ha en 'El lector' és una profunda reflexió sobre la incomprensible contradicció que es desprèn de la combinació d'un sentiment sensible i culte, malgrat l'analfabetisme, i el crim nazi. I també una denúncia sobre l'actitud de silenci adoptada per la generació corresponsable del nazisme i per la que, darrere seu, ha intentat i ha permès durant molts anys que l'oblit superés la memòria. [Andreu Sotorra, 8 març 2009]


    Fer bullir l'olla


    J. K. Rowling. Les rondalles del bard Gallard. Traducció de Xavier Pàmies. Il·lustracions de l'autora. Editorial Empúries. Barcelona, 2008. (En castellà: Editorial Salamandra. Traducció de Gemma Rovira. Il·lustració coberta de Dolores Avedaño). Pàgines: 104. Preu: 10 €. A partir 10 anys.

    Una de les cinc rondalles d'aquesta nova publicació singular de J.K.Rowling es titula 'El bruixot i l'olla saltadora'. Un títol oportú per constatar que no hi ha dubte que tot allò que surt de la factoria Rowling/Potter fa bullir, i de quina manera!, l'olla de la indústria editorial més espectacular de tots els temps.

    Els qui es van creure que la creadora de Harry Potter no tornaria mai més al món que l'ha convertit en l'autora més cotitzada del planeta anaven ben errats. Tant ella com Bloomsbury, l'editorial de la sèrie, saben que l'única manera que Harry Potter no caigui en l'oblit —el temps corre que vola i tot és efímer avui en dia— és fent ressorgir de les cendres, com l'au fènix, ni que sigui només fent-hi referència, alguns dels personatges de Hogwarts.

    És per això, doncs, que apareix aquest recull de cinc rondalles que ja s'esmenta en el setè llibre de la sèrie, 'Harry Potter i les relíquies de la Mort'. És Ron qui diu a Hermione —ara convertida en la traductora de ficció d'aquestes rondalles— si n'ha sentit a parlar mai. I és el venerable Dumbledore qui l'hi deixa perquè el llegeixi.

    En principi, el llibret de rondalles va néixer com un regal de set còpies que l'autora va cal·ligrafiar i il·lustrar personalment per dedicar a alguns dels seus amics més relacionats amb Harry Potter. Els mitjans de comunicació de tot el món en van anar plens, com van plens de tot el que fa referència directament o indirecta a Harry Potter. Les il·lustracions, una faceta que trenca el veto que la Rowling havia fet en els set llibres de la sèrie, les va imprimir sobre paper de vitel·la. I els exemplars exclusius van ser enquadernats en cuir marró del Marroc i amb uns gravats guarnits amb pedres semiprecioses.

    Però la setena còpia es va subhastar a través de Sotheby's, i la llibreria Amazon la va adquirir per gairebé 2'25 milions d'euros. Finalment, J.K.Rowling, que ha renunciat als drets d'autoria, n'ha autoritzat un llançament mundial, en edició modesta, esclar, d'aparició simultània en totes les llengües adherides a la sèrie, sota la condició que es destinin 2'4 euros de cada llibre venut a la Children's High Level Group (CHLG), una oenagé creada per la mateixa autora en col·laboració amb la diputada del Parlament Europeu, la baronessa Nicholson de Winterbourne, que escriu un epíleg en el mateix llibre. La Children's High Level Group vetlla per millorar la vida dels infants acollits, orfes o de famílies desestructurades, sobretot dels països de l'Est, però sense oblidar que es calcula que n'hi ha més d'un milió a tot el món, segons les últimes dades de la mateixa Fundació.

    La lectura dels cinc contes, i de les reflexions posteriors que en fa, presumptament, el professor Dumbledore, mostren la predilecció de J.K.Rowling per xuclar de les fonts de la rondallística i els mites clàssics i també la seva vena irònica —com si ja comencés a mirar-se amb distància els personatges de Harry Potter— quan capgira segons quines convencions convertint les criatures de cada conte no en criatures moralitzants —com passa gairebé sempre en els contes tradicionals— sinó en criatures amb poders màgics, tan volubles i exposades a passar vicissituds com la majoria de persones o muggles que poblen el planeta. En una primera lectura, doncs, fa l'efecte que la Rowling hagi escollit cadascun dels cinc contes a partir del recull rondallístic dels germans Grimm o del de Hans Christian Andersen. En el llegat d'aquests autors del segle XIX hi trobem sovint una font màgica —una mena de bombo de loteria— que proporciona fortuna només als que se la mereixen, tres germanes que busquen l'amor de la seva vida, tres germans que se'n va a córrer món i topen amb un ésser que els proporciona les claus del destí, personatges que cobegen posseir més del que poden posseir, la dama de la Mort que fa de les seves, sobirans totxos i sabatots que s'embolcallen en una cuirassa d'aparença per mantenir la seva poltrona davant dels súbdits, i personatges tenebrosos que usen els seus poders només en benefici propi.

    Però el mestratge literari de J. K.Rowling, demostrat de sobres en els set llibres de Harry Potter, sense que ningú no li ho pugui retreure, i les més de 4.000 pàgines de literatura màgico-fantàstica, fa que aquestes influències de les rondalles tradicionals quedin hàbilment maquillades i reciclades fins a aconseguir-ne uns relats nous de trinca que, a més, aporten un contingut inèdit del tot i molt particular a l'hora de fer-los comentar per Dumbledore, a través de les notes que va deixar a Hogwarts, reconvertit aquí en una mena de crític literari o de blogger de la catosfera dels mags.

    El recull de 'Les rondalles del bard Gallard' és, però, malgrat l'expectació que crea, irregular. Fins i tot es diria que en algun moment ha estat massa forçat i la corda s'ha deixat d'estirar o no ha donat per gaire més. ¿Per què només cinc rondalles i no set, el nombre màgic que Rowling té com a amulet? De totes cinc, la més prima és la cinquena, 'La rondalla dels tres germans', fins al punt que sembla inacabada i no ofereix cap element que sotragui el lector. La que realment sorprèn és la quarta, 'La Babbity Rabbity i la soca riallera', que reuneix alguns dels elements més atractius del recull i, posats a triar, conté també una de les làmines il·lustrades més aconseguides, la d'un cavall recargolat envolant-se (pàg. 68). La tercera, 'El cor pelut del nigromant', és la més agosarada pel que fa a contingut gairebé de terror o de màgia negra. La segona, 'La font de la bona fortuna', ressona més del compte a rondalles antigues escoltades de les quals sembla cosina germana. I la que obre el recull 'El bruixot i l'olla saltadora', té la virtut de voler ser mig humorística, però amb el llast que no pot evitar el rerefons de moralitat que, paradoxalment, la mateixa Rowling detesta i combat en un dels comentaris crítics de Dumbledore. L'edició catalana d'Empúries —en excel·lent traducció, com totes les anteriors de Xavier Pàmies— ha traduït completament el títol ('bard Gallard'). En canvi, l'edició castellana de Salamandra —que ha estat feta per Gemma Rovira— ha respectat el patronímic anglès ('Beddle el bardo'). A més, les cobertes de les diferents edicions de tot el món han tingut la llibertat de fer un disseny propi sense allunyar-se de l'original. Salamandra l'ha acolorit i l'ha encarregada a Dolores Avendaño, mentre que Empúries manté la pròpia de Rowling i ha optat per un disseny blavís a l'exterior i a les guardes.

    ¿I del "bard" què se'n sap? Doncs que és una de les picades d'ullet clàssiques a les quals l'autora té acostumats els seus lectors: es refereix a un poeta èpic dels antics celtes que escrivia i recitava versos en honor dels herois i les seves gestes. Però no ho diguem massa alt. Ja se sap que a la Rowling no li agrada que li descobreixen les fonts d'on parteix. Només ella s'adjudica el dret a fer-ne en un futur no gaire llunyà una enciclopèdia, després de prohibir-ne d'altres, i a construir en un altre futur tampoc no gaire llunyà, un parc temàtic Potterià prop d'Orlando. I és que, com deia al principi, del que es tracta és de fer bullir l'olla i no precisament l'olla saltadora d'una de les rondalles del bard Gallard. [Andreu Sotorra, 5 desembre 2008]


    La tribu de Camelot


    Gemma Lienas. La Carlota i el misteri del canari robat. Il·lustracions de Jokin Michelena. Col·lecció La Tribu de Camelot. Editorial Empúries. Barcelona, 2008. Pàgines: 412. Preu: 19'95 €. A partir 9 anys.

    Qui es disposi a despenjar aquest llibre de la biblioteca que abans mengi i agafi forces perquè el volum té un pes considerable. No és precisament un llibre de butxaca. En tot cas, de motxilla amb rodes. L'edició no és només en cartoné sinó que tot el seu interior és de pàgines semicuixé, il·lustrades en color, i amb un disseny i una composició que deuen ser l'alegria de l'autora del text i que donen un relleu especial a l'il·lustrador, ni que aquest només figuri discretament en els crèdits.

    Em sembla, doncs, que és impensable que, per a aquesta obra o projecte arriscat, però ambiciós, en relació a projectes homònims en altres cultures, no hi hagi hagut un treball conjunt entre l'autora de la novel·la, Gemma Lienas (Barcelona, 1951), mare del personatge de ficció conegut amb el nom de Carlota, i l'il·lustrador, Jokin Michelena (Sant Sebastià, 1962), dibuixant de producció extensa i que, des de fa tretze anys, combina la seva residència entre Neuwied del Rin (Alemanya) i el sud de França.

    Ens trobem davant del primer volum d'una sèrie que sembla que en tindrà tres, com a mínim, i que s'ha batejat amb el nom de La Tribu de Camelot i s'ha presentat amb tots els mitjans possibles al seu abast com una pàgina a Internet que permet descarregar textos, imatges i participar en alguns jocs. El llibre, com ja ha anat succeint últimament en altres edicions tipus sèrie —Geronimo Stilton—, té pàgines que desprenen olors si es rasquen i missatges ocults sota la tinta tèrmica que es fa visible també si la rasques.

    El primer llibre de la sèrie, que protagonitza la Carlota, aquest personatge que Gemma Lienas mou com si fos l'estrella d'una companyia de marionetes, ara més gran, ara més petita, i tan aviat la fa adolescent, com mig criatura, interessada en el sexe o preocupada pels qui l'envolten, feta un cul d'en Jaumet, porta la batuta de la narració, en aquest cas, un relat detectivesc en el qual la colla —és una novel·la o sèrie de colla i no se n'amaga perquè ho diu només començar el relat— ha d'investigar la desaparició d'un canari anomenat Papageno i que pertany a una veïna de la Carlota.

    L'eix central de l'argument, doncs, és només una excusa per fer una novel·la d'aventures que, a més, pot ser agafat com un llibre de coneixements, de curiositats, d'informacions diverses que serveixin per aprendre, llegint o jugant.

    Hi ha una fusió entre els personatges de la colla i personatges de la literatura clàssica de gènere fantàstic. Per exemple, Carlota és també la fada Morgana; Mireia és la reina Ginebra; Miquel és Lancelot, el buscador del Grial perdut; Saïd és el cavaller Tristany, nebot del rei Marc de Cornualla; Berta és Viviana, la Dama del Llac; Eli és Celinda, filla del rei de Babilònia; i el gat negre és Merlí, aquell senyor de la gran barba capaç d'entendre's i fer-la petar amb el bestiar i que tants descendents literaris ha tingut.

    Això, doncs, dóna peu a l'autora a incloure, enmig del relat, peces de coneixements que, incrustades com a il·lustració entre les pàgines acolorides, expliquen qui és Papageno, què és 'La Flauta Màgica', qui eren els Cavallers de la Taula Rodona, què és un basilisc o conceptes simplement filosòfics com què representa la igualtat d'oportunitats o què vol dir compartir les feines de casa.

    És a dir, que el llibre ja no necessita una guia de lectura ni una guia didàctica ni notes a peu de pàgina perquè tot això és inclòs subtilment, amb l'ajuda de l'il·lustrador i l'equip de disseny editorial, com una part complementària del relat.

    Avantatges d'un projecte editorial com aquest: que crea l'hàbit d'una col·lecció, per molt que pesi. Desavantatges: que el contingut literari corre el perill de quedar diluït per l'embolcall de l'edició i abans un no es decideix a fer-ne la lectura, s'entreté primer a passar els ulls per les pàgines, rascar per olorar, reüllar els quadres amb notes de coneixements, observar les làmines il·lustrades i gaudir del plaer de tenir entre mans un dels últims llibres de l'era del paper que es pot encara permetre el privilegi de presentar-se com una edició de luxe. [Andreu Sotorra, 24 novembre 2008]


    El carter de nines


    Jordi Sierra i Fabra. Kafka i la nina que se'n va anar de viatge. Col.lecció La Via Lactia. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2008. Preu: 11 €. Núm. pàgines.: 149. A partir 12 anys.

    És més que contradictori, per no dir sospitós, que Jordi Sierra i Fabra (Barcelona, 1947), l'autor més prolífic d'aquest moment i un dels més llegits entre els joves, segons el rànquing estatal, hagi estat tant de temps a rebre el Premio Nacional de Literatura en la categoria de juvenil. Entre les més de tres-centes obres seves i les traduccions d'algunes d'elles a unes vint-i-cinc llengües, es fa difícil establir quina i en quin any hauria hagut de rebre ja aquest premi.

    És clar que els successius jurats del guardó tenen una certa justificació si tenim en compte el nombre de novetats anuals de literatura per a joves en les quatre llengües de l'Estat i la impossibilitat que tots ells en coneguin a fons el contingut. Per això, seria convenient que aquesta distinció a Sierra i Fabra fos presa no tant com un premi a una obra concreta sinó com un premi al conjunt de la seva creació literària.

    Però el fet és que li ha tocat a un relat intimista, breu i concís, atrevit i especulador com és 'Kafka i la nina que se'n va anar de viatge', una aproximació a l'autor txec de 'La metamorfosi' donant forma a un plec de cartes que, presumptament, Franz Kafka va escriure durant tres setmanes a una nena que va trobar passejant per un parc de Berlín, el 1923, un any abans de la seva mort. La criatura estava plorant desconsoladament perquè havia perdut la seva nina. I Kafka es va convertir en el carter de nines, una definició que també hauria estat un bon títol per a la novel.la de Sierra i Fabra.

    Les cartes en qüestió, segons el testimoni de l'última companya de Kafka, Dora Dymant, una professora d'hebreu que vivia amb ell, van ser escrites en una febrada literària de l'escriptor, ja molt malalt, amb quaranta anys fets, i quan encara tenia inèdites tres novel.les que no es publicarien fins després de la seva mort, contradint la seva última voluntat que era que fossin destruïdes: 'El procés' (1925), 'El castell' (1926), i 'Amèrica' (1931).

    Jordi Sierra i Fabra ha estructurat la història de Kafka i la nena que va perdre la nina en quatre blocs: Primer somni, la nina perduda; Segona fantasia, les cartes de Brígida; Tercera il.lusió, el llarg itinerari de la nina; Quart somriure, el regal. Dins de cada bloc, els diversos episodis —tots relacionats amb les trobades de Kafka amb la criatura quan li porta les cartes que pretesament li escriu la nina— s'encapçalen amb una de les lletres de l'alfabet.

    Aquest és un dels llibres de Sierra i Fabra que s'aparta més del costumisme juvenil que impregna moltes de les seves novel.les i s'endinsa en una especulació literària que té la flaire d'un text clàssic —potser perquè recorda també la història de Lewis Carroll i Alícia—, i que porta el lector al moment en què un escriptor com Kafka encara es permetia el luxe de turmentar-se amb les seves crisis de creativitat.

    L'autor català s'identifica aquí amb l'autor txec i surt al pas del que es considera un dels misteris no aclarits mai de la narrativa del segle XX. ¿On són les cartes que Kafka va escriure a la nena del parc? ¿Es trobaran algun dia? Si no s'han trobat no és perquè ningú no les hagi buscades ja que l'estudiós i especialista en Kafka, Klaus Wagenbach, les ha buscades sense èxit durant anys, a més d'intentar identificar qui podia ser la misteriosa nena que va captivar Kafka en aquell parc de Berlín.

    Tenim així, amb aquest llibre, una aproximació al que Franz Kafka es devia empescar per consolar una criatura que ha perdut la seva nina, però per fer-li entendre també que l'estimació envers un altre no vol dir propietat incondicional, i la llibertat que un vol per a ell mateix ha de començar concedint-la als seus éssers més estimats.

    Sierra i Fabra situa la nina perduda en un viatge fantàstic a diverses ciutats del món des d'on escriu les cartes i explica què fa, què veu i com se sent. Sierra i Fabra es tanca ell mateix, com devia fer-ho també Kafka, en un remolí del qual és difícil sortir-se'n, fins que opta per donar un final feliç a la pretesa fugida de la nina, fent-li trobar el seu príncep blau. Una novel.la breu que pot tenir dues funcions. Una: polemitzar amb el lector madur de Kafka. I l'altra: aproximar i fer intrigant als lectors adolescents la figura i l'obra d'un autor imprescindible de la literatura universal com Franz Kafka. [Andreu Sotorra, 2 juny 2008]


    La vareta tria el bruixot


    J. K. Rowling. Harry Potter i les relíquies de la Mort. Traducció de Xavier Pàmies. Col.lecció Harry Potter, 7. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2008. Preu venda: 22 €. Núm. pàgines: 735. A partir 12 anys.

    Durant prop de deu anys, mig món s'ha preguntat quin era el secret de la sèrie de Harry Potter per haver establert un dels llistons més alts de la història dels bestsellers literaris. Doncs, en aquest setè i últim volum es constata una vegada més. L'escriptora Joanne Kathleen Rowling (Yate, Anglaterra, 1965) té el do de saber dosificar la narració amb corbes de pujada i baixada de tensió. Mai no deixa un capítol sense una espurna d'intriga que porti al següent. Manté un relat lineal, però a la vegada ple de bifurcacions i de reflexions internes a través dels seus personatges, tant dels principals com de la multitud de secundaris, més de sis-cents. I de tant en tant, fa memòria del que ha passat, quan ha passat, on ha passat, com ha passat, per què ha passat i quina és la relació que s'ha establert amb cadascun dels personatges que entren en joc.

    El mètode Rowling, per descomptat, no és exclusiu i no sempre funciona, però ella el fa eficaç amb mestratge i l'ha anat mantenint al llarg dels set volums. Faig per curiositat la suma un a un: surten 4.081 pàgines clavades en les edicions catalanes en cartoné —¿com és que l'últim volum és l'únic dels set que no inclou el sumari dels 36 capítols més l'epíleg? Seria bo que hi aparegués en una nova edició, per orientar els lectors i la recerca posterior.

    Només en aquest últim, l'autora s'ha desviat del típic inici de cada volum. Fins ara, cada Harry Potter engegava gairebé sempre amb el principi de curs de Hogwarts, mentre s'estava de vacances a casa dels seus poc apreciats tiets —Harry és orfe, per als que arribin ara— i esperava amb delit la tornada a l'escola de màgia amb el Hogwarts Express, a l'andana invisible, que és entre les vies nou i deu, i que, per molts xàrters turístics que s'organitzin a l'estació de King Cross de Londres ningú no aconseguirà veure mai si no travessa l'Atlàntic fins a la terra dels parcs temàtics, prop d'Orlando, on s'hi construirà el món màgic de Harry Potter per a la posteritat.

    Ara, Rowling també situa Harry a casa dels seus tiets, però la sortida que en fa és per cames, fugint de les hosts de les Forces del Mal de Voldemort i protegit per les rereguardes de les de l'Orde del Fènix. Aquest inici bèl.lic fa que a 'Les relíquies de la Mort' s'entri de ple en l'acció i, tot s'ha de dir, en la primera de les moltes batalles i en les primeres de les morts que ja no s'abandonaran en tota la novel.la, com un tribut al títol.

    ¿Un excés de lluites entre els bàndols contraris? ¿Un excés èpic resolt sempre amb un excés màgic? Sí, esclar, d'això es tracta. Gènere pur. Però segurament que és la novel.la de les set on les batalles tenen més sentit perquè Potter s'hi juga el seu futur i el de la seva comunitat.

    Com que a hores d'ara ja no és cap secret des que es va escampar per tot arreu a la mitja hora d'haver sortit el primer exemplar en anglès, no passa res tampoc si es diu aquí que el setè volum té dos finals: l'autèntic, on jo diria que J. K. Rowling hauria hagut de posar el punt i final ("de tràngols ja n'he passat prou per tota la vida"). I un epíleg, dinou anys després, on, segurament per evitar continuacions indesitjades, deixa aparellats i ben aparellats, a més d'afillats, els principals protagonistes de la sèrie, Harry inclòs.

    Ara, a mig món li toca preguntar-se per què J. K. Rowling ho ha fet així. ¿Per què ha ensucrat fins al límit aquest segon final? ¿Per què opta per la trama circular i torna a clonar el principi de la sèrie, ara amb els fills de Harry i Ginny que agafen el Hogwarts Express i van de camí a l'escola de màgia per iniciar el curs?

    Em sembla que la sortida és clara: J. K. Rowling no continuarà —ho ha dit i me la crec— la sèrie de Harry Potter. Ah, però no ha dit pas que no pugui reprendre-la a través d'un dels fills de Harry i Ginny, el que es faci hereu del destí i els poders del jove pare! I això pot passar d'aquí a uns deu anys, un cop distanciada l'autora dels seus personatges, quan els set volums de la sèrie ja tinguin tots els recursos de difusió esgotats —cinema, televisió, DVD, publicacions paral.leles, merchandising...— i calgui retrobar nous lectors, els seguidors, si no fills, d'aquests 350 milions llargs que les úniques dades oficials de la casa Bloomsbury diuen que han llegit —o comprat— la sèrie, fins ara.

    Durant deu anys, J. K. Rowling ha incorporat en les seves novel.les subtils referències clàssiques que ella ha disfressat hàbilment i que ha reconvertit en personatges literaris universals. Ha passat per les entranyes de l'Odissea; ha passat per la terra dels alquimistes; ha entrat en la mitologia celta; en la de les cultures indígenes d'Amèrica; en la mitologia grega; ha recuperat la fam de les aranyes (a 'El senyor dels anells' també hi ha una aranya famèlica); ha adoptat els basiliscs dels antics gravats; ha concedit a un dels personatges clau des de l'inici, Sírius, el nom de l'estel més brillant del cel; no s'ha oblidat del bosc prohibit que amaga tot un altre món a qui el travessa; ha begut de les fonts de Merlí, el bruixot per excel.lència, o de Morgana, icona de la mitologia britànica; ha incorporat centaures, que diu que provenen de Grècia; ha recordat quin és el remei contra les depressions (la xocolata amanseix els temuts demèntors); ha fet servir el drac gairebé com a símbol de fons, no com a protagonista; ha recorregut a la màgia com un llegat que s'atribueix als antics egipcis; ha concedit a la comunitat dels bruixots el dret a tornar a cavalcar amb escombres (un mitjà de transport no gaire propi de la bruixeria britànica per cert); ha inclòs un exfinx; ha utilitzat l'au fènix, a qui ha anomenat Fawkes, i aquí sí que s'aferra del tot a una llegenda anglesa basada en fets reals i relacionada amb el foc; lliga les Forces del Mal representades per Voldemort a l'encara presència del Diable entre els muggles (els terrícoles vulgars com nosaltres); ha mantingut les òlibes inseparables dels bruixots i antics missatgers abans que existís el correu electrònic o el telèfon mòbil, uns invents moderns que, havent nascut paral.lels a la creació de la sèrie, no apareixen ni una vegada en els set volums de Harry Potter; i entre moltes altres adopcions, ha revaloritzat la màgia de les varetes, velles peces de poder dels sacerdots de l'antic Egipte, de les quals no s'han lliurat fins ara ni el mag Andreu, ni el mag Hausson, ni el Mag Lari, per esmentar-ne només tres de coetanis.

    Així com en els sis primers volums, l'acció, les guerres brutes, les intrigues i els complots mantenen el permanent "ai si caic no caic" de Harry Potter, en aquest setè, tots aquests elements converteixen la trama en una novel.la d'investigació que treu l'entrellat de les incògnites acumulades durant la sèrie.

    En aquest sentit, en la trama del setè volum hi ha tres moments d'un valor literari inqüestionable que dominen per damunt dels altres: 1) El que desvela un presumpte passat fosc del vell Albus Dumbledore (amb la velada història d'una violació de la seva germana petita que la va trastocar per sempre). 2) El que, com si s'acostés als germans Grimm (recordem rondalles com 'Els missatgers de la Mort' o 'El fillol de la Mort') recrea la rondalla 'Els tres germans i la Mort', que serveix per donar sentit a les tres relíquies del poder: la vareta d'àlber invencible, la pedra de la ressurrecció i la capa que fa invisible. 3) El que porta Harry Potter a trobar la tomba dels seus pares i a la mansió heretada del seu padrí, Sírius, on troba vells records que li aclareixen alguns trets de la seva infància i que el lliguen del tot amb el seu passat.

    J. K. Rowling ha partit sempre del món real per entrar en un món màgic. I una altra de les claus que han fet connectar la sèrie amb els lectors actuals és que en aquest món màgic les febleses i els comportaments dels personatges són els mateixos que els del món real. En la sèrie hi ha, doncs, com havia dit en comentaris d'anteriors volums, dosis d'experiència, de maduresa, de reflexió i fins i tot de moralitat.

    Per això, l'autora sempre ha tingut la temptació de fer morir Harry. Potser perquè ella mateixa ho fa dir a un dels personatges: "L'últim enemic a batre és la mort". I, per si algú no ho entengués, aclareix: "Això vol dir: viure més enllà de la mort". I en un altre moment assegura: "Només venç la mort qui no en fuig", en evident al.lusió a la mort com a destí inevitable però també en al.lusió a la missió d'haver de plantar cara al maligne Voldemort. La temptació de sebollir Harry la converteix en divertimento. Ho fa, sí. Manté Harry Potter aparentment amb una pota a l'altre món en un parell de capítols, però només de mentida.

    En una sèrie com la de Harry Potter, sembla cantat que hagi de guanyar l'heroi, el Bo, vaja, que dirien els afeccionats a les pel.lícules de vaquers, en oposició al Dolent i al Lleig. Per molt que el contrincant de Harry Potter, el Senyor de les Forces del Mal, Voldemort, es pensi que ja ha aconseguit el que volia i que podrà instaurar el seu règim a tot el món, la seva fi fulminant és la més desitjada i esperada pel lector.

    Després de la mort de mentida, doncs, Harry Potter torna a la vida real, si se'n pot dir així de Hogwarts —sense deixar de passar fugaçment pel territori dels esperits dels avantpassats com és el cas d'una enigmàtica visió i una conversa reveladora des del més enllà amb el seu estimat Albus Dumbledore.

    I la moralitat de conclusió no hi falta: Harry Potter no desitja el poder. I tot i haver-se'l guanyat a pols, no s'hi aferra sinó que el deixa a l'atzar del temps a venir. Es guarda la capa que fa invisible de record, per si de cas. Però la vareta d'àlber invencible torna a la tomba de Dumbledore i la pedra de la ressurecció desapareix en un lloc del bosc, desconegut per al lector, una altra estratègia literària que permetria a J. K. Rowling —si es dóna el cas—, aventurar-se en la continuïtat del món màgic de Hogwarts amb una nova generació de personatges de la nissaga Potter com a protagonistes. De moment, des de fa dinou anys, a Harry, ja no li fa mal la cicatriu del front que va encomanar des del primer capítol de la sèrie milers de lectors de totes les edats de tot el món. I és que tot va bé si acaba bé... i si continua també. [Andreu Sotorra, 1 març 2008]


    La brúixola daurada


    Philip Pullman. Llums del nord (La brúixola daurada). Traducció d'Albert Torrescasana. Foto coberta de la pel.lícula 'La brúixola daurada' (New Line Cinema i Scholastic Media). Col.lecció L'Illa del Temps, 1. Editorial Empúries. Barcelona, 2007. A partir 12 anys.

    La reedició de la trilogia 'La matèria obscura', de Philip Pullman, té l'avantatge que ara la coberta s'identifica amb una de les icones del film: la protagonista, Lyra (Dakota Blue Richards, debutant anglesa escollida entre deu mil aspirants), una nena d'onze anys, aparentment òrfena —no desvelem el secret— que viu en un College d'Oxford i que, traspassat el límit del nostre món, es mou sota la protecció d'un ós cuirassat, Iorek Byrnison que, a base de pantoflades, és l'autèntic heroi de l'aventura.

    'La brúixola daurada' passa ara per la fase que han passat altres sèries fantàstiques. La imaginació lectora serà influïda pels fotogrames: uns óssos polars espectaculars, una Nicole Kidman en el paper de la malvada senyora Coulter i un Daniel Craig en el del científic Lord Asriel.

    La força literària de la trilogia és que, en un embolcall de gènere fantàstic ple de bruixes, personatges meravellosos, l'objecte màgic (un aletiòmetre) i follets que són ànimes inseparables (daimonis), tot està al servei d'un debat de fons sobre la creació de l'univers.

    Phil Pullman enfronta la teoria de l'Església amb la teoria de la Ciència. I hi interposa la Pols, un element que mou tots els fils, basat en la citació bíblica: pols ets i pols et tornaràs. D'aquí vénen les pors conservadores del film. La novel.la, en canvi, permet retrobar sense retalls la proposta original. [Andreu Sotorra, 20 febrer 2008]


    Bandoler sisplau per força


    Lluís Miret. Les valls dels bandolers. Col.lecció Columna Jove, 230. Editorial Columna - Grup 62. Barcelona, 2007. Preu: 11,95 €. Núm. pàgines.: 104. A partir 14 anys.

    La novel.la d'aventures ha de tenir una bona dosi d'èpica, d'acció, d'emoció compartida entre autor, personatges i lector. Altrament, si no la tingués ¿qui es creuria que és de debò una novel.la d'aventures?

    Amb 'Les valls dels bandolers', Lluís Miret (Gandia, 1973) va obtenir el premi Columna Jove 2007 amb l'aventura d'un noiet de pagès de nou anys que ha d'abandonar la masia familiar on viu i ajuda per anar a fer de mosso d'un arrier, perquè ell ja és la boca que fa set d'una colla de germans, i vist l'engany i la maldat de l'amo a qui ha anat a parar, acabarà creixent entre bandolers que viuen emboscats a les muntanyes.

    Segle XVI. Vilajoiosa. Serra de Bèrnia i els seus voltants. Poderosos i servidors. Fam i misèria. Despoblament sarraí. Ruïnes d'hisendes. Formació de colles de bandolers. Xantatges, enganys i traïcions. El protagonista creix i aprèn.

    Molts segles abans que ara es parlés de nens soldat africans, es podria dir que, per fugir de morir de fam, Gaspar de la Vila —aquest és el seu nom— es converteix, al segle XVI, en nen bandoler. I això vol dir aprendre a saltejar camins. Aprendre a matar per sobreviure. Aprendre a exposar-se a rebre pallisses per obtenir una informació. Aprendre a callar per no delatar els seus. Aprendre a decidir per fugir de la forca.

    Tota aquesta dosi d'aventura sense restriccions de cap mena és la que es troba en una novel.la que comença amb un estil narratiu clarament identificat amb els relats clàssics de l'època i que va canviant de to i de color fins a semblar una narració contemporània.

    És aquesta evolució narrativa el que fa que el lector s'identifiqui amb el protagonista i en segueixi i pateixi els entrebancs que el personatge es veu obligat a viure com si estigués a la seva pell, sense que se senti allunyat dels seus sentiments ni de les seves motivacions.

    Un mèrit, aquest, que només es pot atribuir a l'estil de l'autor, que no escatima esforços per convertir en heroi el seu personatge i que el condueix inexorablement cap a un final que podria ser tràgic, però que, com en les bones novel.les èpiques i d'aventures, un cop de sort —que el lector perspicaç veurà venir de seguida— propiciarà que acabi amb una mena de The End feliç.

    No vol dir aixó que el lector hagi d'acabar menjant anissos, però sí que passarà una estona llarga abans que no es desprengui del cuquet de ser bandoler de ficció, ni que, com és el cas de l'heroi Gaspar de la Vila, n'hagi de ser sisplau per força, abans de començar una nova vida que, ho diu l'autor, al final de la novel.la: "Ni millor, ni pitjor, diferent. Al cap i a la fi, de la violència, el poder i la mort no hi ha manera de fugir." [Andreu Sotorra, 10 desembre 2007]


    Mare i mar


    Henning Mankell. Viatge a la fi del món. Traducció de Francesc Miralles. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna - Grup 62. Barcelona, 2007. Núm. pàgines.: 248. Preu: 11,95 €. A partir 14 anys.

    La quarta i última novel.la de la sèrie sobre Joel, el personatge adolescent de Henning Mankell (Estocolm, 1948), que situa als anys cinquanta, confirma les expectatives de la tetralogia per a lectors joves i, per cert, reeditada ara en un pack de regal per als mitòmans de l'autor suec.

    A 'El gos que corria cap a un estel', Joel patia assetjament d'uns companys; a 'Les ombres creixen al capvespre', tot es desencadenava a partir que l'atropella un autobús; i a 'El noi que dormia a la neu', s'endinsava en el seu perfil psicològic en un despertar a l'adolescència. Ara, a 'Viatge a la fi del món', l'enlaira fins a fer-lo volar pel seu compte.

    Les quatre novel.les de la sèrie de Henning Mankell —que no tenen res a veure amb el gènere negre propi de l'autor ni amb el seu investigador, Kurt Wallander, que el realitzador Per Berglund va portar al cinema— destaquen per un estil de frases curtes, per la creació d'un clima poètic i realista a la vegada, i per una tendència a accions senzilles, però que creen un daltabaix en els personatges.

    En aquesta última novel.la, Joel sap, finalment, on és la seva mare, que els va abandonar a ell, de petit, i el seu pare; sap també que té dues germanes petites d'un altre pare; no entén perquè ella els va abandonar; li amaga que el seu pare, abans mariner i ara llenyataire, hagi caigut en el pou de la beguda; i sap què vol dir enrolar-se de grumet en un vaixell que toca l'Àfrica i arribar en un indret que ell anomena la fi del món, ni que la fi del món sigui només un somni, un lloc sense port; finalment, sap què vol dir enfrontar-se a la mort del pare i sap què significa haver de prendre una decisió en solitari.

    Cicle novel.lístic iniciàtic, ple de sensacions, tocat per la melangia de la blancor nòrdica que sura a flor de pell, amb un llenguatge precís i que, afortunadament, en aquesta última part, traduïda com les altres tres per Francesc Miralles no del suec sinó de l'alemany, ha estat revisada rigorosament, contràriament al que havia passat en la tercera novel.la de la sèrie. [Andreu Sotorra, 1 desembre 2007]


    L'altra cara de l'arbre


    Timothée de Fombelle. Tobi Lolness. Un mil.límetre i mig d'heroisme. Traducció de Josep Alemany. Col.lecció L'Illa del Temps, 4. Editorial Empúries - Grup 62. Barcelona, 2007. Núm. pàgines.: 294. Preu: 13,95 €. A partir 12 anys.

    'Tobi Lolness' té referències evidents: 'La història del senyor Sommer', de Patrick Süskind; 'Un mon feliç', d'Aldous Huxley; 'La revolta dels animals', de George Orwell' o 'La rebel.lió dels conills màgics', d'Ariel Dorfman. Se'n podrien esmentar més. En totes aquestes novel.les hi ha punts de connexió amb 'Tobi Lolness'. Recordem que Süskind crea una criatura que, quan encara s'enfila als arbres, coneix un món de sensacions de la mà d'un caminant de sol a sol. Huxley posa la ciència en mans del poder i perilla la vida humana; Orwell munta una revolució frustrada que expulsa els amos i acaben manant els porcs i no sense problemes; Dorfman fa que els llops s'apoderin del país dels conills i que en vulguin eliminar l'espècie.

    Doncs, bé, Tobi Lolness és un personatge minúscul que el lector ha de convertir de seguida en un preadolescent. L'element fantàstic de la novel.la és que ell i la seva família viuen a la Capçada d'un arbre espès i ple de vida. De fet, caldrà deduir que l'arbre representa la Terra i els perills de supervivència que patim. El pare de Tobi és un científic que acaba de fer un descobriment tan revolucionari i poderós que, en segons quines mans, podria acabar amb la vida de l'arbre. Per això i perquè no el vol regalar així com així, ell i la seva família són perseguits, humiliats, desterrats des de la Capçada a les Branques Baixes i el petit Tobi és l'únic que aconsegueix fugir de les grapes del Gran Veí.

    És fàcil, doncs, relacionar la trama de 'Tobi Lolness' amb una al.legoria de l'Holocaust —mirant enrere— i del poder dictatorial que envaeix una bona part del món —mirant endavant—. L'autor crea un microcosmos fantàstic, però vital i enriquidor, perquè s'empara —contràriament al que fa la literatura fantàstica— no en un món desconegut sinó en els racons més amagats d'un gran arbre: l'interior de l'escorça, el dedins de les branques, el fullatge, tot ple d'habitants minúsculs que viuen de la fusta, els seus depredadors, els que el protegeixen... I tot gràcies a partir del fet que els seus personatges podrien ser de carn i os, generosos o miserables, bons o malvats, però amb l'avantatge que amb prou feines passen tots d'un mil.límetre i mig.

    Malgrat la minúscula estatura dels personatges de 'Tobi Lolness' —en francès anomenat Tobie, és a dir Tobies, nom de fonts que en català i castellà s'ha reduït i familiaritzat—, un té la sensació que 'Tobi Lolness' serà una novel.la que, com les de Patrick Süskind, Aldous Huxley, George Orwell o Ariel Dorfman, esmentades abans, sobrepassarà, amb el temps, la frontera d'edat lectora i acabarà trobant més adeptes entre els adults que no pas entre els joves.

    De moment, aquesta ha estat la novel.la juvenil revelació a França. D'autor encara jove —Timothée de Fombelle té 33 anys—, els premis l'han confirmada com una de les obres estrella de l'última fira de Bolonya. Gallimard Jeneusse la va publicar fa un any i mig i és la primera novel.la de l'escriptor, que ha exercit de professor al Vietnam i a França i que és conegut també com a autor de teatre.

    'Tobi Lolness' ha obtingut dos dels premis més coneguts en l'àmbit literari francès per a joves: el Saint-Exupéry (que distingeix els valors humans de les obres guardonades) i el Sorcières (que atorguen els llibreters). Sorprenentment, l'edició catalana remarca a la coberta que ha obtingut també el Premi Andersen d'aquest any. Deu ser una confusió víctima del desig perquè l'Andersen es dóna cada dos anys i ara li toca el 2008. Entre els candidats, ni tan sols hi consta, el jove Timothée de Fombelle.

    Això no vol dir que 'Tobie Lolness. Vol.1 - La vue suspendue', adaptada en català com 'Tobi Lolness - Un mil.límetre i mig d'heroisme', no tingui prou mèrits perquè el seu autor arribi a ser candidat al premi Andersen. La segona part, acabada de publicar ja en francès, 'Tobie Lolness - Les yeux d'Elisha' —per cert, el llibre és dedicat a una tal Elisha i la seva mare—, sembla que continua mantenint l'expectació aconseguida amb el primer volum. Si Empúries té l'edició catalana, és Salamandra qui té en catàleg la primera part en castellà —un tàndem editor que també s'ha produït en tota la sèrie de Harry Potter. [Andreu Sotorra, 2 novembre 2007]


    Sempre plou sobre mullat


    Judit Sadurní. Sempre plou sobre el Big Ben. Col.lecció Columna Jove. Editorial Columna. Barcelona, 2007. A partir 16 anys.

    Hi havia una vegada un jurat que tenia un dilema. El premi es deia Columna Jove. ¿Això volia dir que era per a novel.les d'autors joves o era per a novel.les que parlessin de joves? El jurat confiava que, entre la vintena d'originals, algun els aclariria la incògnita. I el van trobar. Els membres del jurat —la majoria, bones editores— van botre d'alegria.

    Judit Sadurní (Olesa de Bonesvalls, 1982) havia escrit la seva primera novel.la, amb protagonistes joves, que parlava als joves del que fan els joves. I com potser ja va passar el 1982, el mateix any del naixement de l'autora, quan el jurat del Sant Jordi va premiar el també jove Toni Pascual —de qui no s'ha sabut gaire cosa més— el jurat del Columna Jove va i proclama el nou plançó.

    Un membre del jurat al.lucinava amb les morrejades a dojo. Una altra, amb les pastilles, els porros i tota quisca drogoaddicta. Una altra deia —potser pensant en els seus fills— que, en una festa de Halloween, no sabia que s'hi fessin aquelles orgies. I el jurat més filòleg va descobrir que ja hi havia pírcings i altres manlleus, abans que el DIEC2 fes creure que s'acabaven d'inventar.

    Donar la benvinguda a un nom nou és feina agraïda. Judit Sadurní és professora d'anglès, al Penedès. Va fer una estada a Cardiff, que li ha servit per ambientar la seva novel.la a Londres. Esclar que, en literatura, potser no sempre, però sovint plou sobre mullat. I aquesta és la trampa que li pararà la disbauxa editorial i que ella faria bé d'esquivar. Un pols lingüístic ferm i una veu viva no s'han de malmetre. I Judit Sadurní té les dues eines bàsiques per donar forma literària a una bona història. I auguro que ho farà, pel que es respira en l'ànima de la seva novel.la debutant.

    Mentrestant, a 'Sempre plou sobre el Big Ben', no hi sé veure que cap dels protagonistes busqui res ni busqui el seu lloc en el món. Més aviat, hi detecto una crònica negativa dels joves. I això ja ho fa la TV quan promou els botellots i fa apologia dels hàbits nocturns de cap de setmana, retratant només un sector juvenil, mentre obvia l'esforç dels que sí que busquen el seu lloc en el món, ni que sigui reclamant una feina i un sostre dignes. [Andreu Sotorra, 12 abril 2007]


    Les sorpreses del més enllà


    Gabrielle Zevin. En algun altre lloc. Traducció de Marta Pera. Col.lecció Columna Jove. Columna Edicions. Barcelona, 2006. A partir 14 anys.

    Si hi ha o no hi ha una altra vida després de la mort, l'autora Gabrielle Zevin (Nova York, 1977) ni s'ho planteja. El que fa és plantar cara als seus dubtes existencials des de la consciència que, si el gènere fantàstic s'ha inventat més d'una vida en altres universos, només li calia donar-ho per fet. Però Gabrielle Zevin fuig de l'esquema bàsic del gènere i fa l'efecte que, al llarg de la novel.la, més aviat se'n rigui del fantàstic i de qui el vetlla.

    'En algun altre lloc' és una novel.la sobre la mort com un pas més de la vida. Si la trama per la qual fa moure la protagonista, una noia d'origen jueu de quinze anys, fos seguida racionalment, és a dir, en ordre cronològic des d'un punt de partida endavant, l'interès seria mínim. En canvi, aquí la clau de l'atractiu de la novel.la és que la mateixa trama —situada en el món dels morts que viuen d'una altra manera— recula fins a tornar a néixer.

    És així com, potser sense proposar-s'ho, l'autora aporta una teoria més al misteri de la vida. I com que no hi ha qui en tregui l'entrellat, d'aquest misteri, qualsevol nova teoria ajuda a suportar millor la incògnita. Un atreviment com aquest, però, sense un domini estilístic, naufragaria. I si no naufraga és perquè en el viatge que, aparentment, no té bitllet de tornada, hi ha un argument ple d'inquietuds i de sentiments adolescents que situen la novel.la molt per damunt d'altres relats fantàstics.

    És aquest el mèrit. Tocar la frontera del més enllà i de la parapsicologia sense que es noti. Donar veu als fantasmes d'ultratomba, vistos com a éssers corrents. Fer parlar els gossos —amb el llenguatge caní que ja s'ha trobat en altres autors, l'única frívolitat del relat— per provocar reaccions humanes.

    A 'En algun altre lloc' hi ha amor, gelosia, infidelitat, indecisió, desig de fugida i recursos no gaire científics, inspirats tant en referències bíbliques —de nadons tipus Moisès riu avall la novel.la n'és plena— com en jocs infantils d'arreu del món —parlar a través de l'aigua d'una vida a l'altra—, però el lector no se sent mai desprotegit de viure una experiència literària que comença amb la mort, en un atropellament de bicicleta, i acaba amb la vida amb un naixement de matinada. [Andreu Sotorra, 29 març 2007]


    | Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

    © Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









  • Novetats

    merrick
    «L'autor Lluís Prats a recreat literàriament la història del segle XIX de «l'home elefant».»

    arcababel
    «L'autor Màrius Serra ha convertit en novel·la el llibret de la cantata Beceroles amb una trama que barreja l'aventura amb la fantasia lingüística.»

    xocolatahitler
    «L'autora anglesa, Emma Craigie, es posa en la pell d'una de les sis filles de Joseph Goebbels, ministre de la Propaganda de Hitler i un dels principals responsables, junt amb el Führer, de l'atrocitat del nazisme.»

    theodorboone
    «John Grisham ha creat Theodore Boone, un personatge preadolescent de ficció que, amb només tretze anys, el converteix en una mena de Perry Mason modern.»

    ocellrevolta
    «La trilogia «Els jocs de la fam», de Suzane Collins, es tanca amb «L'ocell de la revolta» avalada pel boom internacional de l'autora.»

    emdiclaia
    «Gemma Puig debuta en la novel·la amb una història sobre una adolescent de setze anys que descobreix què vol fer amb la seva vida sentimental.»

    quedesambmi
    «L'autora nord-americana Gayle Forman explica la història d'una adolescent que es debat entre la vida i la mort després d'un accident i que recorda el que han estat el seus disset anys.»

    simple
    «L'autora francesa Marie-Aude Murail s'endinsa en el món de la síndrome de Down amb una novel·la plena de subtilesa.»

    jocsfam
    «Suzanne Collins prepara el guió de la primera pel·lícula de la trilogia 'Els Jocs de la Fam', una al·legoria de la supervivència a qualsevol preu.»

    florencia
    «Anna Tomàs debuta amb la novel·la 'Florència a la maleta' sobre una jove Erasmus que amaga un fantasma del passat.»

    coraline
    «Adaptació en còmic a la novel·la que ha tingut adaptacions d'animació i teatrals. L'argument ofereix una bona dosi de terror i suspens. Al pis nou de la família de Coraline, hi ha vint-i-una finestres i catorze portes.Tretze de les portes s'obren i es tanquen. La catorzena, no. A l'altra banda, hi ha una casa idèntica on viuen uns pares idèntics als seus. Vinyetes de P. Craig Russell.»

    lector
    «La novel·la 'El lector', de Bernhard Schlink tracta la relació d'un adolescent de 15 anys amb una dona encara jove de 35 i la descoberta de la seva participació en les SS i l'extermini nazi»

    charliellauna
    «"La cadira és el seu astre i el silenci, la seva paraula. Auuuuuuuu". Fins aquí el text. Les imatges, commovedores i poètiques, juguen amb el traç i els colors negre i vermell. En l'espai buit d'una pista de circ, la soledat del pallasso universal. Homenatge a Charlie Rivel. Premi Apel·les Mestres àlbum il·lustrat, a Subi i Anna Obiols.»

    cinquemag
    «Fascinat per una escola secreta, i també per Noèlia, una noia excèntrica i atractiva, el protagonista, un jove solitari entra en contacte amb un grup que s'inicia en la màgia i que el faran passar per estranyes proves per ingressar-hi. El secret més revelador li planta cara a la prova final. Novel·la de Francesc Miralles.»

    bardgallard
    «J.K.Rowling ha publicat, escrites i il·lustrades per ella mateixa, cinc rondalles que recorden la tradició contista del segle XIX»

    camelot
    «Primer volum de la sèrie de Gemma Lienas, que s'ha batejat amb el nom de La Tribu de Camelot i s'ha presentat amb tots els mitjans possibles al seu abast com una pàgina a Internet que permet descarregar textos, imatges i participar en alguns jocs.»

    diarigreg
    «Diuen que Greg és "un pringat". Camí de la novel·la gràfica, al lector li semblarà mirar un diari manuscrit amb paper pautat i il·lustrat per l'autor Jeff Kinney, un dissenyador de jocs en línia nord-americà que confessa que no usa mai el tòpic "estimat diari" com altres. Per això el d'en Grec és tan descarat com diferent.»

    senyormosques
    «Fa 42 anys que la traducció signada per Manuel de Pedrolo de William Golding es va publicar al Balancí i al Cangur. Ara la recupera La Via Làctia, com a clàssic per a tots els públics. El naufragi d'uns nois anglesos de casa bona en una illa solitària desperta els seus instints més salvatges. Golding, Premi Nobel 1983, la va escriure fa 55 anys.»

    mitjanit
    «A l'internat de Mitjanit no tothom s'hi sent a gust. Una parella d'estudiants planeja fugir-ne. Però la seva unió els descobreix secrets foscos. Novel·la de gènere fantàstic de l'autora novaiorquesa Claudia Grey que crea un món a partir d'un malson.»

    narnia
    «Per als mitòmans, una sèrie que no mor mai: les cròniques de Nàrnia, en un moment que reviuen en cinema. La reedició de la quarta novel·la del cicle afegeix uns fotogrames de la pel·lícula, a les pàgines centrals. Mentre el príncep Caspian lluita pel seu regne, C.S.Lewis es manté al tron.»

    quetacanals
    «A través d'un dietari d'una noia de tretze anys que viu l'aixecament militar i la guerra civil en un poble de l'Ebre, l'autor Armand Carabén fa una crònica de l'època, passant també pels fets de Barcelona. Les confidències mostren una preadolescent que creix més de pressa del que li correspon.»

    regnefantasia
    «Geronimo Stilton s'ha passat als volums en cartone i amb olors a més d'entrar en els regnes de la fantasia més clàssica.»

    kafka
    «Jordi Sierra i Fabra va guanyar el Premio Nacional de Literatura amb aquest relat sobre les misterioses cartes de Franz Kafka a una nena que troba en un parc plorant perquè ha perdut la nina.»

    crimrialler
    «Xavier Bertran ha guanyat el premi Columna Jove amb una novel.la negra ambientada en el món del circ.»

    arcanus
    «Care Santos ha obert una sèrie de gènere fantàstic amb els Arcanus com a protagonistes.»

    potter
    «Amb 'Les relíquies de la mort', l'autora J. K. Rowling tanca la sèrie de Harry Potter amb el setè volum i el desenllaç del destí final del mag que ha crescut amb milers de lectors.»

    bruixoladaurada
    «La trilogia 'La matèria obscura', de Philip Pullman, portada al cinema amb el títol de 'La brúixola daurada', ha estat reeditada per Empúries. El debat sobre el misteri de la creació plana de fons en una sèrie de gènere fantàstic ambientada entre Londres i l'Àrtic.»

    viatgefimon
    «Henning Mankell tanca la seva tetralogia sobre el mòn que envolta el seu personatge adolescent, en Joel, que als quinze anys, decidceix buscar un futur més enllà del petit poble de Suècia on viu. Un salt cap a l'edat adulta que lliga amb la recerca de la mare que el va abandonar de petit.»

    tobilolness
    «Tobi Lolness és un personatge minúscul que el lector ha de convertir de seguida en un preadolescent. L'element fantàstic de la novel.la és que ell i la seva família viuen a la Capçada d'un arbre espès i ple de vida. De fet, caldrà deduir que l'arbre representa la Terra i els perills de supervivència que patim. El pare de Tobi és un científic que acaba de fer un descobriment tan revolucionari i poderós que, en segons quines mans, podria acabar amb la vida de l'arbre.»

    bandolers
    «Lluís Miret va guanyar el premi Columna Jove amb una novel.la d'aventures situada al segle XVI amb misèria, fam, corrupció i molts bandolers.»

    noineu
    «Lluny del gènere negre, aquí, Henning Mankell es desfà en una narrrativa poètica, plena de sensacions, amb un subtil escorcoll psicològic del jove de tretze anys que viu, als cinquanta, en un poble del nord de Suècia, que té la mare fora de casa, el pare borratxo, i que vol fugir del petit món de neu, arribar als cent anys i veure nua, entre vels de somni, la nova dependenta de la botiga del poble, deu anys més gran que ell, que ha arribat d'Estocolm.»

    potter
    «La típica colla, doncs, una de les claus de la sèrie, es manté activa, tot i que ja ronda els setze anys! Malgrat les 3.800 pàgines que J.K.Rowling porta publicades, no sembla que siguin les relacions dels seus personatges el que més la preocupa. Primer és la feina. I la feina de Harry Potter és posar ordre en el pou fosc que li ha tocat en sort.»

    ploubigben
    «Un pols lingüístic ferm i una veu viva no s'han de malmetre. I Judit Sadurní té les dues eines bàsiques per donar forma literària a una bona història. I auguro que ho farà, pel que es respira en l'ànima de la seva novel.la debutant.»

    altrelloc
    «És aquest el mèrit. Tocar la frontera del més enllà i de la parapsicologia sense que es noti. Donar veu als fantasmes d'ultratomba, vistos com a éssers corrents. Fer parlar els gossos —amb el llenguatge caní que ja s'ha trobat en altres autors, l'única frívolitat del relat— per provocar reaccions humanes.»

    casavella
    «Amb làmines il.lustrades per Philip Stanton, l'autor Jordi Sierra i Fabra explica en aquest àlbum de Destino la història d'una vella casa engolida pel caos de la ciutat, és un crit a un urbanisme racional que respecti la tradició amb els nous projectes. Una de les làmines sembla que s'acosti a la torre Agbar, però potser només és un miratge.»

    fadesjoguines
    «Recull de versions de contes de Hoffman, a càrrec de Patrícia Anton, en un àlbum de Timun Mas, que té com a protagonistes joguines animades meravelloses comel conegut Trencanous i un esplet de fades des les clàssiques que posen el toc de màgia a les làmines il.lustrades per Horacio Helena.»

    pensarhidrac
    «L'àlbum explica la història d'un drac que si fos ànec seria com el famós aneguet lleig. Ningú no el vol tenir a la vora perquè tot ho posa daltabaix. Fins que el necessiten per encendre les espelmes d'aniversari. Un cap de drap de titella traspassa cadascuna de les làmines i serveix perquè el lector pugui posar veu al drac.»

    carla
    «L'autor de la petita protagonista de la sèrie opta per uns àlbums amb làmines semblants a grans vinyetes, amb globus inclosos, que pretenen donar resposta a tots els interrogants que sorgeixen des de la infància. Per exemple, què fer amb les joguines velles o aclarir com se sap qui t'estima més.»