Cornabou
Seccions

Presentació
Informació
Opinió
Difusió
Promoció

Noticiari
Clips d'actualitat
Hemeroteca

Novetats literàries
Literatura catalana
Traduccions

Crítica literària
La Saloquia
Literatura catalana
Traduccions
Àlbum il.lustrat

Cens autors
Escriptors
Il.lustradors
Autors i traductors

Entrevistes
Escriptors
Il.lustradors
Altres

Webs autors
En llengua catalana
Altres llengües
Il.lustradors

Premis literaris
Literatura infantil
Literatura juvenil
Àlbum il.lustrat
Assaig i estudis
Hans Christian Andersen
Memorial Astrid Lindgren
Altres

Dossier
Articles
Recerca

Bibliografia
Literatura infantil
Literatura juvenil

Editorials
En llengua catalana
Altres llengües

Llibreries
Catalanes
Altres

Revistes i suplements
En llengua catalana
Altres llengües

Personatges literaris
Catalans
Altres

Altres links
En llengua catalana
Altres llengües

Other languages
English
Español
Français


Agenda

logo

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Llenguet

logo

Forum opinio

GOOGLE Web Search

Escac
Gabinet de Comunicació

Escornalbou
Escornalbou
Associació Cultural

Bustia
Redacció







foto nom
Crítica literària del Grup RBA
Edicions La Magrana - Molino - Serres

«El 'tempo' de 'Pausa da Longa'»


Imma Monsó. «La nit porpra». Col·lecció L'Esparver, 177. RBA - La Magrana. Barcelona, 2011. Pàgs. 222. Preu: 18 €. A partir 12 anys

No cal que el lector s'escarrassi a buscar cap referència d'una illa que en la ficció d'aquesta novel·la s'anomena Pausa da Longa. No la trobarà ni al Google, tret d'una promoció turística de Sud-àfrica que no li servirà de gaire. I és que Pausa da Longa és tant un topònim que només existeix en l'imaginari com una referència musical dels entesos i deixada en desús al llarg del temps.

No ha d'estranyar aquesta relació de geografia fantàstica i música en una autora com Imma Monsó (Lleida, 1959) que ha dit alguna vegada que, de la seva vida personal, només en parla a les seves novel·les. Doncs bé, a 'La nit porpra' s'hi descobreix aquesta barreja d'elements, però també un rerefons que apel·la amb sensibilitat a sentiments molt personals.

A través d'un jove periodista en pràctiques en una revista de viatges, l'autora cerca, en un món només possible d'arribar-hi per la força de l'amor, l'existència d'algú molt estimat per una altra de les protagonistes de la novel·la, una dona que confia aplegar-se un dia o altre amb l'ésser perdut fins que esbrinarà què és el que s'amaga a l'altra banda i la impossibilitat d'entrar-hi a canvi de perdre-ho tot.

La literatura d'Imma Monsó manté una línia tan recta com honesta amb ella mateixa i els seus lectors. I quan es proposa escriure una novel·la de les que ara s'anomenen 'crossover', ho fa amb el mateix rigor que ha conquerit el reconeixement dels lectors a partir de peces com 'No se sap mai' (1996), 'Com unes vacances' (1998), 'Tot un caràcter' (2001), 'Millor que no m'ho expliquis' (2003), 'Marxem, papà. Aquí no ens hi volen' (2004), 'Un home de paraula' (2006), 'Una tempesta' (2009), o també amb la seva primera incursió en la narrativa per a infants, 'L'escola estrambota', publicada fa cinc anys. Que ara torni a fer-ho en una col·lecció per a joves com L'Esparver, no és per atzar. 'La nit porpra', en realitat, neix d'un llibret d'encàrrec per a un concert de joves estudiants de música en què l'illa Pausa da Longa ja era una de les protagonistes.

La novel·la definitiva té dues parts. I cal advertir els lectors que, davant el costumisme periodístic de la primera, amb un irònic i cruel retrat d'una professió caiguda en desgràcia, el to de la trama s'eleva i guanya interès en entrar a la segona part, quan el protagonista fa el seu viatge d'investigació que no deixa de tenir una bona dosi de la intriga amb què l'autora ha tintat moltes de les seves històries.

Com que ja he dit que la música és en l'origen de la novel·la, i també en el fons, es pot fer referència al 'tempo', al ritme narratiu que l'autora utilitza, un 'tempo' que va de menys a més, de lent a ràpid, de viu a colpidor, de misteriós i fantasiós a captivador del lector fins al punt que el convenci que trobar l'illa Pausa de Longa és possible. Una altra cosa és que, un cop descoberta, sigui un lloc per viure-hi feliç per sempre.

Podria parlar de 'La nit porpra' —atenció a aquesta imatge de color entre lila i violeta que arrossega tantes connotacions i simbologies— senzillament com d'una novel·la amb un protagonista jove, urbanita i 'penjat' de la imaginació pròpia de la generació d'entresegles que ha estat educada en el clima del fals benestar i que barreja realitat i fantasia sense que en sàpiga destriar ben bé el gra de la palla.

Però no ho faré. Perquè 'La nit porpra' és, com ja passava amb la novel·la per a infants, 'L'escola estrambota', el reflex d'una manera d'entendre la conjunció de vida i la literatura de l'autora, sigui quina sigui la tipologia dels seus presumptes lectors, i el mirall d'una autora que, quan toca el fantàstic, fuig també dels tòpics que tant han portat a la desídia del gènere.

Per això, a 'La nit porpra', un no es pot estar de viatjar i navegar, també amb la imaginació i la constància idealista del jove protagonista, cap a un indret imprecís d'entre la multitud d'illetes gregues on desitja trobar el personatge de Max, un director d'orquestra desaparegut uns anys enrere sense deixar rastre després d'una cita i una contrasenya amb coordenades concertades per Internet, i a qui la seva dona i la seva filla saben que poden trobar en algun indret, ni que sigui del més enllà. Arribar a l'illa de Pausa da Longa potser no serveix per ser feliç del tot, però sí que pot servir per no perdre l'esperança de viure en el món real. [Andreu Sotorra, 14 abril 2011]


«El misteri de l'home rialler»


Rebecca Stead. «Quan m'atrapis». Traducció d'Anna Mauri Batlle. Col·lecció L'Esparver, 176. Editorial La Magrana - RBA. Barcelona, 2010. Núm. pàgines.: 188. Preu: 16 €

Ni que no ho sembli, en el rerefons d'aquesta novel·la hi ha un protagonista gairebé absent: l'home rialler. Un personatge que s'interposa en la vida de l'autèntica protagonista, Miranda, una preadolescent de dotze anys que es mou pel seu barri de Nova York, pròxim a Broadway, i que com a contrast de la seva rutina diària, rep unes notes anònimes. Qui les hi envia sap d'ella tot el que es pot saber no només del passat sinó del futur més immediat.

Si no fos per aquesta subtil dosi de misteri, la novel·la es limitaria a reflectir les inquietuds i els petits problemes de la Miranda i el seu grup d'amics. Sobretot la seva relació amb Sal, un noi amb qui comparteix escola i veïnatge i amb qui passa per una mala època a partir d'un fet de carrer propi de l'edat. Realisme pur.

La novel·la, en una bona versió catalana que supera algunes dificultats de l'original que alterna anglès americà i anglès australià, està estructurada en capítols molt breus, cadascun dels quals va aportant —si el lector s'hi fixa— petites pistes que desemboquen en el desenllaç final. Però la clau de les prop de dues-centes pàgines es troba en el capítol subtitulat Lúltima nota on Miranda —que en tot moment s'adreça en segona persona a un personatge que el lector desconeix fins al final— enumera en una tirallonga de 47 punts numerats allò que podria ben bé ser l'esquema d'una trama a la qual l'autora ha anat donant voltes abans d'arribar-hi. Aquesta és una petita flaquesa dins de la novel·la —segurament que intencionada— que sembla que vulgui descobrir el secret de l'escriptura i que, comparada amb la resta del contingut, pren un to evidentment explícit, fugint del misteri que envolta alguns dels altres capítols.

Cal advertir també que Rebecca Stead (Nova York, 1968) situa l'acció en un medi urbà que coneix —tot i que no n'abusa tant com Woody Allen— i en una època que és també la de la seva preadolescència, a finals dels anys setanta del segle passat. Per tant, Rebecca Stead s'estalvia convencions de rabiós segle XXI —ni mòbils, ni xats, ni sms, ni internet, ni iPod, ni Facebook...— tot i que la novel·la és escrita a finals d'aquest decenni i va ser distingida l'any passat amb la Newbery Medal que atorga l'Associació Nord-americana de Biblioteques.

L'autora, que va exercir un temps d'advocada, beu clarament de les fonts personals perquè precisament la mare de la protagonista és també una advocada que ha de actuar en una ocasió per treure d'un embolic un dels companys del grup. Però aquesta actuació, lligada, esclar, amb els comunicats misteriosos que Miranda rep, ha de servir per evitar una tragèdia.

Els especialistes nord-americans hi han vist referències a una obra d'una altra autora també novaiorquesa, Madeleine L'Engle. Reticents com són les elits literàries dels EUA a admetre altres influències que no siguin les pròpies, se'ls podria suggerir que pensessin en el noruec Jostein Gaarder, que s'ha fet un tip de recórrer en les seves novel·les a misteris de passat o de futur similars, per no dir clavats, als de l'home rialler de Rebecca Stead. Si filem més prim, també es vol veure en el nom de fonts de la protagonista, Miranda, la referència de William Shakespeare a l'obra La tempestat, extreta de la filla del duc Pròsper que la protegeix. La Miranda de Nova York no coneix el seu pare.

El misteri que aguanta el realisme de Quan m'atrapis posa sobre la taula les teories d'una vida que es repeteix cíclicament o que tant el passat com el present i el futur es produeixen en un mateix espai de temps. La nota frívola, per compensar la filosofia de fons i la teoria científica, l'aporta un concurs televisiu dels setanta, La piramide dels 20.000 dòlars, que presenta un celebrat showman de l'època, Dick Clark —avui té 80 anys—, i en el qual participa i amb èxit la mare de Miranda.

En el fons, Quan m'atrapis —referència explícita a la persecució de les notes anònimes que rep desvelant-li l'esdevenidor— és una novel·la iniciàtica en la qual la protagonista surt diferent de com hi ha entrat. Un efecte que s'hauria de reproduir en els lectors. Però, en els temps que corren, aquest propòsit és més difícil del que sembla. Potser per això, Quan m'atrapis, una de les novetats de la rellançada col·lecció L'Esparver, acabarà "atrapant" més els lectors madurs que no pas els novells. [Andreu Sotorra, 8 gener 2011]


«Paris, mon amour...»


Barbara Mc Clintock. L'Elsa i el Max passegen per París. Il.lustracions de l'autora. Traducció de Maria Obiols. Editorial Molino - RBA. Barcelona, 2007. A partir 7 anys.

Les il.lustracions d'aquest àlbum recreen l'atmosfera de la ciutat de París del segle XIX. Barbara Mc Clintock ha fet uns minuciosos dibuixos a la ploma, acolorits amb aquarel.la de tons suaus sobre paper de color crema, que fan pensar en les postals antigues. Mostra amb profunditat fotogràfica diversos escenaris típics de París: l'arquitectura, l'ambient del carrer i dels parcs públics, els interiors dels grans museus, el vestuari dels personatges...

La presència de la ciutat és imponent, en canvi, l'anècdota és prima: L'Elsa, una nena de pocs anys, va a recollir el seu germà petit a l'escola. El nen és entremaliat i sovint s'escapa del control de la germana. A més, va perdent objectes personals pels diferents llocs on passen. Per al lector menut, pot ser un al.licient localitzar en cada làmina el llapis, la bufanda, el dibuix del gat o els llibres que ha perduts el Max.

Els dos infants protagonistes van sense cap adult des de la Rue des Écoles, prop del Panthéon, fins al Boulevard Saint Germain, passant pel Jardin des Plantes, el Jardin de Luxembourg, Palais du Louvre, Pont Neuf i Nôtre Dame. Només s'entén que els trobem fent un recorregut tan llarg i sols, perquè són un pretext per mostrar com eren en aquella època espais molt coneguts de la ciutat de París i les formes de vida que han desaparegut, com ara els venedors ambulants de llenya, els carruatges i les mainaderes uniformades als parcs, entre d'altres.

Al final hi unes explicacions amb dades de força interès sobre cada làmina. El conjunt és un magnífic àlbum que farà que els lectors s'endinsin en l'emoció que comporten els grans espais viscuts amb autonomia pels infants protagonistes. [Lena Paüls, 5 octubre 2007]


Pacte estrambòtic per l'educació


Imma Monsó. L'escola Estrambota. Il.lustracions de Miguel Gallardo. Col.lecció Samarkanda. RBA - La Magrana. Barcelona, 2005. A partir 9 anys.

Aquest és el debut de l'escriptora Imma Monsó en l'àmbit de la novel.la per a infants. De fet, la lectura de 'L'escola Estrambota' farà esbossar un somriure permanent més aviat als lectors madurs que no pas als iniciàtics. I aquesta afirmació vol dir també que l'autora sembla que hagi entrat en l'aventura del llibre per a lectors joves per la via del divertimento, sense pretendre imitar la massa humana d'autors que escriu "únicament i exclusiva" per a aquest tipus de lectors i que tracta temàtiques "estrictament recomanables i adequades" a aquest tipus de lectors.

Així com la majoria dels autors que segueixen aquesta línia s'enfonsen en el seu propi llot de gelatina literària, Imma Monsó fuig de les arenes movedisses i respira aire fresc, i ho fa molt bé passant per alt el llibre d'estil que presideix tantes taules editorials. 'L'escola Estrambota', doncs, és una experiència singular que s'escapa del puritanisme literari establert per a infants.

No sé si darrera de l'autora, aparentment situada al marge de la colla, hi ha un esperit rebel, per la vena descarada que destil.la en la seva novel.la. Em temo que més d'un hi veurà una simple temptativa "divertida" i "poc reeixida" per a lectors joves sense ambicions, però jo m'hi pensaria dues vegades abans de qualificar-la alegrement de temptativa. Pere Calders va començar així i li va sortir tota una 'Antaviana'. Roald Dahl no s'ho podia ni imaginar, quan va tornar de la guerra, que es convertiria en un autor dels més cèlebres per a lectors joves.

Sovint s'ha escoltat algun editor de literatura infantil que justifica el seu criteri al.legant que només escull aquelles obres que s'adapten i s'adequen al nivell i la comprensió dels lectors joves. ¿De quins, si tothom sap que cada lector té un nivell? Doncs, bé, un editor així possiblement no hauria publicat 'L'escola Estrambòtica'. Per dos motius: perquè el llenguatge, senzill de base, genera un joc de noms inventats i manipulats que, fonèticament, s'han de relacionar amb marques, utensilis o altres identificatius de la societat de consum actual. I perquè el rerefons de la novel.la no és precisament educatiu, en el sentit que donem al terme, sinó que és irònicament crític amb el sistema escolar vigent.

A l'escola Estrambota de la novel.la d'Imma Monsó no només no hi ha normes sinó que els hàbits anàrquics i llépols del sistema farien content qualsevol galifardeu en edat escolar. El que passa és que, per estrambótic que sigui el pacte per l'educació, la llibertat d'actuació a l'Estrambòtica porta a la responsabilitat personal.

El robatori de l'Estrambollibre, un volum que, com si fos la llàntia d'Aladí, té el do de concedir tots els desitjos que se li demanen, aporta al relat una brisa de recerca detectivesca. I és aquest apartat de la trama el que mira de reüll, només de reüll, les possibilitats del gènere fantàstic.

Les il.lustracions de Gallardo, en color —el llibre en cartoné té una edició en paper semicuixé— s'escapen també de l'estil ninotaire amb què tantes vegades es dóna vida als personatges de la literatura infantil. Gallardo opta per unes làmines dominades pel color de fons, perfilant els personatges amb traços simples, amb poca definició, amb mirada adulta, esquitxant les diverses pàgines del llibre amb dibuixos més reduïts que els principals, i tendint a una representació pròxima al cartellisme, com si l'il.lustrador no gosés ocupar gaire espai ni tampoc més protagonisme del que té el text de la novel.la. [Andreu Sotorra, 12 maig 2005]


El món interior de l'il.lustrador


Jörg Müller. El llibre dins el llibre dins el llibre. Adaptació de Jordi Pujol. Il.lustracions de l'autor. Edicions Serres - RBA. Barcelona, 2002. A partir 7 anys.

No sempre la voluntat de l'il.lustrador es pot complir. Aquesta és més o menys la conclusió que el visitant —més que el lector— d'aquest àlbum en pot treure si fa el recorregut que li proposa l'autor en una mena de 'Alícia al país de les meravelles, de les meravelles, de les meravelles...' i així fins a l'infinit, amb la diferència que el "país de les meravelles" és un llibre, "dins el llibre, dins el llibre..."

L'esquema és senzill. La història il.lustrada circula de menys a més en grandària, i de més a menys per arribar a la conclusió. És a dir, a manera que el visitant entra en el llibre anirà descobrint què amaga, fins a arribar al món interior del mateix il.lustrador que se li presenta tal com és en realitat. Però a manera que en va sortint, anirà abandonant cadascuna de les sales i anirà veient com el mateix il.lustrador s'empetiteix per desaparèixer precisament engolit pel seu món.

L'excusa d'aquest viatge és que el visitant exigeix a il.lustrador, d'una manera literal, que no li doni "llebre per gat", ben al revés del que tothom vol. És a dir, que el conill que misteriosament es veu en les primeres làmines sigui canviat per un gat.

El visitant, que també és un petit lector de molts llibres de contes i d'àlbums il.lustrats, sap que el conill és un dels animals més preferits dels il.lustradors i per això li reclama una història especial en la qual intervingui un gat. Amb tot aquest planteig, l'il.lustrador Jörg Müller ha construït un llibre que fa fer un salt al cor només quan l'agafes de la prestatgeria perquè la sobrecoberta fa la impressió que estigui estripada amb un cop d'efecte eficaç.

La coberta desvela el que es podria considerar la làmina principal del conte: el visitant té el llibre a les mans que, com en un joc de miralls, es va multiplicant dins de cada llibre fins a arribar a la mínima expressió. Unes ulleres de color blau i vermell ajudaran el visitant a fer dues parades en la visita per veure amb definició allò que amaguen un parell de làmines. Un petit parèntesi en un viatge que no necessitaria d'aquesta mena de joc perquè s'aguanta prou pel seu propi contingut.

L'autor combina les il.lustracions en color amb les de blanc i negre i aboca tot el seu interès en el bon acabat de cadascuna de les làmines. A vegades, per fer l'efecte que ha creat un quadre amb joc de pinzells, aquarel.les, olis o aiguades, i, a vegades, per deixar-ho en una mena de "multitiralínies de tinta xinesa" o un joc d'ombres.

En realitat, les làmines són una conjunció d'estils, de tots els quals el que aconsegueix un impacte visual és el primer pla del cap d'un gat blanc reproduït a una escala mil.limètrica com si, en lloc d'un dibuix, es tractés d'una fotografia amb pel.lícula de densitat alta, amb velocitat molt elevada i diafragma molt tancat.

L'il.lustrador s'hi ha divertit. Segurament que sense pensar en l'objectiu de l'àlbum ni preocupar-se, per sort, per la destinació que li donaria l'editor. Una clau bàsica perquè el visitant-lector també s'hi diverteixi. [Andreu Sotorra, 3 octubre 2002]


| Edició | Avís legal | Codi deontològic | Estadística difusió | Dalt |

© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.









Novetats

nitporpra
«L'autora Imma Monsó fa un viatge a una illa imaginària en un relat que barreja el realisme amb la fantasia».

quanatrapis
«L'autora novaiorquesa Rebecca Stead recrea la seva preadolescència de finals dels anys setanta a NY amb una novel·la realista amb ingredients de misteri».

princesavalenta
«Debut de l'autora i guionista de televisió, Maria Jaen en l'àmbit infantil amb un recull de contes que conformen aquesta antologia de sentiments com ara la culpa, la gelosia, l'enamorament, l'amistat, la compassió, les pròpies limitacions, la pèrdua o la por».

moncontes
«Amb aquest segon volum, que s'afegeix al publicat fa quatre anys, ja són 100 els contes de tot el món recollits de viva veu dels contistes residents a Catalunya recopilats per J.M.Hernàndez Ripoll i Ara Sáinz de la Maza, amb il·lustracions de Daniel Montero. »

pinxotimbal
«Llibre per als més petits, però amb tacte de sibarita i amb un lector adult a la vora. Làmines amb vinyetes de Brigitte Luciani i Eve Tharlet que expliquen el segon episodi de 'Monsieur Blaireau et Madame Renarde', coneguts aquí com 'En Pinxo, en Timbal i la Guineta'. Cada vinyera, una profusió de detalls.»

pondreou
«Que una vaca pongui un ou esvalota la comunitat. Però el més extraordinari és que de l'ou surti un bebè de vaca que acaba fent feliç la mare i que la fa superior a altres vaques que fan acrobàcies en bicicleta. Les il·lustracions de Russel Ayto fugen del naturalisme per fer creïble la fantasia d'Andy Cutbill.»

elsamax
«A l'àlbum «Elsa i Max passegen per París», els dos infants protagonistes van sense cap adult per la ciutat del segle XIX, des de la Rue des Écoles, prop del Panthéon, fins al Boulevard Saint Germain, passant pel Jardin des Plantes, el Jardin de Luxembourg, Palais du Louvre, Pont Neuf i Nôtre Dame.»

histocatalunya
«Àlbum amb diversos il.lustradors que mostra pas a pas l'evolució de la història de Catalunya des dels seus inicis fins a l'actualitat.»

estrambota
«A l'escola Estrambota de la novel.la d'Imma Monsó no només no hi ha normes sinó que els hàbits anàrquics i llépols del sistema farien content qualsevol galifardeu en edat escolar. El que passa és que, per estrambótic que sigui el pacte per l'educació, la llibertat d'actuació a l'Estrambòtica porta a la responsabilitat personal.»

estemtots
«L'autora, juntament amb la il.lustradora Laura Cornell, les dues nord-americanes, donen la seva visió davant la vida amb metàfores com la competició entre tots o la cursa que representa arribar al final. Amb làmines carregades d'humor, les autores acaben donant petits consells solidaris.»

casesmon
«Amb il.lustracions de Delphine Vaufrey i làmines plastificades, l'àlbum fa un recorregut per diverses ciutats, poblats, ports, glaceres i deserts i les cases on habiten milions de persones, des de les que tenen fal.lera pels arbres fins a les que prefereixen posar-se a sopluig en llars de fang i sense problemes d'hipoteca.»

cromanyo
«Àlbum per a primers lectors. Làmines plastificades il.lustrades per Magali Le Huche. Col.lecció per descobrir el món amb textos molt breus. En aquest cas, per saber com eren els habitants de Cromanyó, com vivien, com seguien la moda i com es preparaven per a la cacera.»

gatelefant
«L'il.lustrador intenta fer creure al lector amb aquest conte que el seu gat té aspecte d'elefant. També pot ser que sigui un elefant amb ànima de gat. El fet és que la crisi d'identitat del de la cua i el complex felí del de la trompa creen un àlbum de dimensions considerables i làmines carregades de bon humor.»