 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
Edicions La Magrana - Molino - Serres Pacte estrambòtic per l'educacióImma Monsó. L'escola Estrambota. Il.lustracions de Miguel Gallardo. Col.lecció Samarkanda. RBA - La Magrana. Barcelona, 2005. A partir 9 anys. Aquest és el debut de l'escriptora Imma Monsó en l'àmbit de la novel.la per a infants. De fet, la lectura de 'L'escola Estrambota' farà esbossar un somriure permanent més aviat als lectors madurs que no pas als iniciàtics. I aquesta afirmació vol dir també que l'autora sembla que hagi entrat en l'aventura del llibre per a lectors joves per la via del divertimento, sense pretendre imitar la massa humana d'autors que escriu "únicament i exclusiva" per a aquest tipus de lectors i que tracta temàtiques "estrictament recomanables i adequades" a aquest tipus de lectors. Així com la majoria dels autors que segueixen aquesta línia s'enfonsen en el seu propi llot de gelatina literària, Imma Monsó fuig de les arenes movedisses i respira aire fresc, i ho fa molt bé passant per alt el llibre d'estil que presideix tantes taules editorials. 'L'escola Estrambota', doncs, és una experiència singular que s'escapa del puritanisme literari establert per a infants. No sé si darrera de l'autora, aparentment situada al marge de la colla, hi ha un esperit rebel, per la vena descarada que destil.la en la seva novel.la. Em temo que més d'un hi veurà una simple temptativa "divertida" i "poc reeixida" per a lectors joves sense ambicions, però jo m'hi pensaria dues vegades abans de qualificar-la alegrement de temptativa. Pere Calders va començar així i li va sortir tota una 'Antaviana'. Roald Dahl no s'ho podia ni imaginar, quan va tornar de la guerra, que es convertiria en un autor dels més cèlebres per a lectors joves. Sovint s'ha escoltat algun editor de literatura infantil que justifica el seu criteri al.legant que només escull aquelles obres que s'adapten i s'adequen al nivell i la comprensió dels lectors joves. ¿De quins, si tothom sap que cada lector té un nivell? Doncs, bé, un editor així possiblement no hauria publicat 'L'escola Estrambòtica'. Per dos motius: perquè el llenguatge, senzill de base, genera un joc de noms inventats i manipulats que, fonèticament, s'han de relacionar amb marques, utensilis o altres identificatius de la societat de consum actual. I perquè el rerefons de la novel.la no és precisament educatiu, en el sentit que donem al terme, sinó que és irònicament crític amb el sistema escolar vigent. A l'escola Estrambota de la novel.la d'Imma Monsó no només no hi ha normes sinó que els hàbits anàrquics i llépols del sistema farien content qualsevol galifardeu en edat escolar. El que passa és que, per estrambótic que sigui el pacte per l'educació, la llibertat d'actuació a l'Estrambòtica porta a la responsabilitat personal. El robatori de l'Estrambollibre, un volum que, com si fos la llàntia d'Aladí, té el do de concedir tots els desitjos que se li demanen, aporta al relat una brisa de recerca detectivesca. I és aquest apartat de la trama el que mira de reüll, només de reüll, les possibilitats del gènere fantàstic. Les il.lustracions de Gallardo, en color —el llibre en cartoné té una edició en paper semicuixé— s'escapen també de l'estil ninotaire amb què tantes vegades es dóna vida als personatges de la literatura infantil. Gallardo opta per unes làmines dominades pel color de fons, perfilant els personatges amb traços simples, amb poca definició, amb mirada adulta, esquitxant les diverses pàgines del llibre amb dibuixos més reduïts que els principals, i tendint a una representació pròxima al cartellisme, com si l'il.lustrador no gosés ocupar gaire espai ni tampoc més protagonisme del que té el text de la novel.la. [Andreu Sotorra, 12 maig 2005]
«Paris, mon amour...»Barbara Mc Clintock. L'Elsa i el Max passegen per París. Il.lustracions de l'autora. Traducció de Maria Obiols. Editorial Molino - RBA. Barcelona, 2007. A partir 7 anys. Les il.lustracions d'aquest àlbum recreen l'atmosfera de la ciutat de París del segle XIX. Barbara Mc Clintock ha fet uns minuciosos dibuixos a la ploma, acolorits amb aquarel.la de tons suaus sobre paper de color crema, que fan pensar en les postals antigues. Mostra amb profunditat fotogràfica diversos escenaris típics de París: l'arquitectura, l'ambient del carrer i dels parcs públics, els interiors dels grans museus, el vestuari dels personatges... La presència de la ciutat és imponent, en canvi, l'anècdota és prima: L'Elsa, una nena de pocs anys, va a recollir el seu germà petit a l'escola. El nen és entremaliat i sovint s'escapa del control de la germana. A més, va perdent objectes personals pels diferents llocs on passen. Per al lector menut, pot ser un al.licient localitzar en cada làmina el llapis, la bufanda, el dibuix del gat o els llibres que ha perduts el Max. Els dos infants protagonistes van sense cap adult des de la Rue des Écoles, prop del Panthéon, fins al Boulevard Saint Germain, passant pel Jardin des Plantes, el Jardin de Luxembourg, Palais du Louvre, Pont Neuf i Nôtre Dame. Només s'entén que els trobem fent un recorregut tan llarg i sols, perquè són un pretext per mostrar com eren en aquella època espais molt coneguts de la ciutat de París i les formes de vida que han desaparegut, com ara els venedors ambulants de llenya, els carruatges i les mainaderes uniformades als parcs, entre d'altres. Al final hi unes explicacions amb dades de força interès sobre cada làmina. El conjunt és un magnífic àlbum que farà que els lectors s'endinsin en l'emoció que comporten els grans espais viscuts amb autonomia pels infants protagonistes. [Lena Paüls, 5 octubre 2007]
El món interior de l'il.lustradorJörg Müller. El llibre dins el llibre dins el llibre. Adaptació de Jordi Pujol. Il.lustracions de l'autor. Edicions Serres - RBA. Barcelona, 2002. A partir 7 anys. No sempre la voluntat de l'il.lustrador es pot complir. Aquesta és més o menys la conclusió que el visitant —més que el lector— d'aquest àlbum en pot treure si fa el recorregut que li proposa l'autor en una mena de 'Alícia al país de les meravelles, de les meravelles, de les meravelles...' i així fins a l'infinit, amb la diferència que el "país de les meravelles" és un llibre, "dins el llibre, dins el llibre..." L'esquema és senzill. La història il.lustrada circula de menys a més en grandària, i de més a menys per arribar a la conclusió. És a dir, a manera que el visitant entra en el llibre anirà descobrint què amaga, fins a arribar al món interior del mateix il.lustrador que se li presenta tal com és en realitat. Però a manera que en va sortint, anirà abandonant cadascuna de les sales i anirà veient com el mateix il.lustrador s'empetiteix per desaparèixer precisament engolit pel seu món. L'excusa d'aquest viatge és que el visitant exigeix a il.lustrador, d'una manera literal, que no li doni "llebre per gat", ben al revés del que tothom vol. És a dir, que el conill que misteriosament es veu en les primeres làmines sigui canviat per un gat. El visitant, que també és un petit lector de molts llibres de contes i d'àlbums il.lustrats, sap que el conill és un dels animals més preferits dels il.lustradors i per això li reclama una història especial en la qual intervingui un gat. Amb tot aquest planteig, l'il.lustrador Jörg Müller ha construït un llibre que fa fer un salt al cor només quan l'agafes de la prestatgeria perquè la sobrecoberta fa la impressió que estigui estripada amb un cop d'efecte eficaç. La coberta desvela el que es podria considerar la làmina principal del conte: el visitant té el llibre a les mans que, com en un joc de miralls, es va multiplicant dins de cada llibre fins a arribar a la mínima expressió. Unes ulleres de color blau i vermell ajudaran el visitant a fer dues parades en la visita per veure amb definició allò que amaguen un parell de làmines. Un petit parèntesi en un viatge que no necessitaria d'aquesta mena de joc perquè s'aguanta prou pel seu propi contingut. L'autor combina les il.lustracions en color amb les de blanc i negre i aboca tot el seu interès en el bon acabat de cadascuna de les làmines. A vegades, per fer l'efecte que ha creat un quadre amb joc de pinzells, aquarel.les, olis o aiguades, i, a vegades, per deixar-ho en una mena de "multitiralínies de tinta xinesa" o un joc d'ombres. En realitat, les làmines són una conjunció d'estils, de tots els quals el que aconsegueix un impacte visual és el primer pla del cap d'un gat blanc reproduït a una escala mil.limètrica com si, en lloc d'un dibuix, es tractés d'una fotografia amb pel.lícula de densitat alta, amb velocitat molt elevada i diafragma molt tancat. L'il.lustrador s'hi ha divertit. Segurament que sense pensar en l'objectiu de l'àlbum ni preocupar-se, per sort, per la destinació que li donaria l'editor. Una clau bàsica perquè el visitant-lector també s'hi diverteixi. [Andreu Sotorra, 3 octubre 2002] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
