 Informació Opinió Difusió Promoció
Clips d'actualitat Hemeroteca
Novetats literàries
Crítica literària
Escriptors Il.lustradors Autors i traductors
Escriptors Il.lustradors Altres
Webs autors
Premis literaris
Bibliografia
Editorials
Revistes i suplements
Personatges literaris
Altres links
Other languages
 Associació Cultural
 |
 |
El cap com a mascotaMercè Canals. «En Roc sense cap». Il·lustracions d'Òscar Julve. Col·lecció Premis Mercè Llimona. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, Catalunya Caixa i Publicacions Abadia de Montserrat. Barcelona, 2011. Pàgines: 28. Preu: 16 €. A partir 4 anys. El cap es pot perdre de moltes maneres. Metafòricament o físicament. El protagonista del conte el perd de debò. Fins al punt que un matí no se'l troba enlloc. I aquí comença l'aventura amb la qual Mercè Canals (Badalona, 1970), va obtenir l'últim premi Mercè Llimona, un premi dúplex perquè, un cop el text guanyador s'exposa en xarxa, s'obre una segona opció per a dibuixants. Convocat per l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i Catalunya Caixa, s'edita en àlbum de dimensions agraïdes. El conte de Mercè Canals, il·lustradora de celebrats pop-ups com L'arca de Noè o Els tres reis d'Orient, ha estat interpretat per Òscar Julve (Barcelona, 1972). Les làmines reflecteixen la ironia que es desprèn del text. Es pot perdre el cap, però, al final, sempre apareix, ni que sigui amb un plof! màgic. Làmines optimistes, vives, primers plans, profusió de detalls i una preocupació geomètrica amb mirada d'ull de peix: l'habitació amb les joguines escampades, el carrer i les cases, un espai interior perfilat des del sostre, la cuina, el jardí i el cotxe aparcat, el pas zebra i el semàfor, un embús de trànsit, les aules de l'escola... I la sorpresa del cap, com aquell qui porta una mascota de casa per fer un experiment. Òscar Julve ja va guanyar el mateix premi fa deu anys (El gegant del pi torrat), el premi Junceda de llibre text (2007) i el Lola Anglada (Set contes de l'any de la picor, 2005), a més de ser autor d'alguna animació publicitària i educativa. [Andreu Sotorra, 29 juliol 2011] Fatou, un conte wòlofFatou Secka. Fatou, la nena tossuda. Un conte wòlof. Text i narració: Fatou Secka. Adaptació i il·lustracions: Ramon Girona. Publicacions Abadia Montserrat. Barcelona, 2010. Pàg. 42. Preu: 12 €. A partir 5 anys. De les palmeres d'oli, en llengua wòlof en diuen nyul. Del gra del fruit, una mena d'avellana, se'n fa taula. I de la polpa, fa més de 5.000 anys que els africans n'extreuen oli de cuina. L'oli de palma, demanat també aquí, és ara vigilat per l'explotació i la desforestació sense control, denunciada, entre altres, per Greenpeace. El conte wòlof de Fatou Secka, una narradora gambiana, resident a Barcelona des del 1974, que treballa també per eradicar l'ablació, és la història d'una petita africana tossuda, un gra de nyul i un lleó que vaga solitari per la selva. Les làmines de l'àlbum, en cuixé negre, amb vinyetes on el color hi apareix discretament, mostren a la primera part els costums quotidians africans. Després, entra en el món oníric de la Fatou, que en lloc de dormir, menja d'amagat grans de nyul i, amb el crec, crec de les dents, com qui trenca avellanes, crida l'atenció del lleó, que aquí simbolitza la por dels contes occidentals. El lleó amenaça la Fatou perquè se'n vagi a dormir i com que la tossuderia es paga cara, la petita acaba al seu ventre. Com un Patufet i el bou, però menys ensucrats, el lleó-Fatou es converteix en la veu del més enllà. Un tractament de l'animisme i la por que el paternalisme occidental potser censuraria per sanguinari. Per a emocions fortes, doncs, sempre queda el wòlof, o menjar grans de nyul, amb el permís de Greenpeace, esclar. [Andreu Sotorra, 25 agost 2010] Bestiari personificat i poèticPere Rosselló Bover. La vaca sàvia i altres contes en vers. Il.lustracions de Sergio Mora. Col.lecció Els Flautats. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2007. A partir 8 anys. El poeta illenc Pere Rosselló presenta en aquest llibre vuit deliciosos contes en versos heptasílabs, amb rimes encadenades i apariades. Una versificció de la qual l'autor ha aconseguit un rendiment excel.lent tant pel que fa al ritme com a la narrativitat. Hi trobem la història de vuit animals: la vaca llesta, de l'ovella pencaire, de l'ànec que vol ser mediàtic, del gat dictador, les granotes marejadores, els grills mal avinguts, la cigonya que no està per la feina i el lloro que perd el do de la paraula. Històries escrites en tercera persona, amb un to de facècia i un final de faula moral que les acosta a l'il.lustre precedent de les 'Sàtires', de Jaume Bofill i Mates. Les il.lustracions —animals personificats, tal com proposa el text—, tiren cap a l'esbòs de dibuix de còmic. En conclusió, una lectura recomanable tant pel bon gust de les històries i per l'humor que desprenen, com pel domini de la llengua i pels mecanismes de versificació amb què estan explicades. [Lena Paüls, 18 juny 2007] Obrir la porta a la sensibilitatEva Ibáñez. Flors d'Orient. Col.lecció Els Flautats. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2007. A partir 8 anys. Aquest recull de pensaments, dites i proverbis de la cultura d'Orient inviten a la reflexió pausada i poden ser un excel.lent recurs per crear models mentals de saviesa universal. La majoria es basen en la descoberta personal, en la perseverança, en la mirada esperançada en el futur. A causa del públic lector al qual s'adreça, la tria d'aforismes d'aquestes Flors d'Orient és molt exígua i el tast resulta un pèl genèric. Però, si d'una banda el recull queda curt, de l'altra, hi ha algun proverbi que sobra per ser de díficil comprensió, com ara "No dir NO a menjar arròs bullit si és sota la lluna". D'altres, potser arriben amb una traducció no prou ajustada, com ara: "Fora de la teva ment, res no existeix; que l'ull vegi les muntanyes, tampoc." Remarco l'edició acurada, amb els textos ben distribuïts en l'espai, que permeten la lectura plàcida. Em dol que, per desconeixença, no sàpiga el significat de les cal.ligrafies kaisho i hiragama, però en tot cas, afegeixen un marc exòtic a la filosofia del sentit comú. Hi ha algun dibuix barroer (la granota, el mico) que trenca la poètica del conjunt. En resum, és un tipus de llibre que no abunda i que cal agrair de la millor manera: llegint-lo amb atenció. També crec que, donada la riquesa i la tradició d'on parteixen els materials, la tria es podia afinar més. Si, a sobre, l'edició inclogués referències per a aquells que hi volguessin aprofundir, aquestes Flors d'Orient haurien obert, més encara, la porta a una sensibilitat que fins ara era closa per als lectors menuts. En el panorama de llibres per a infants hi falten llibres d'aquest estil que reflecteixin la saviesa, l'humor i que il.lustrin les part més positives del tarannà de la gent d'aquí. Joan Amades, va deixar la feina feta per als adults, ara, falta transmetre-la sense complexos, als més joves. [Lena Paüls, 15 juny 2007] Sardines amb maleta com inspectors de l'ONUNúria Figueras Adell. El senyor Jeroni i les sardines. Il.lustracions d'Isabel Ferrer. Col.lecció Llibres del Sol i la Lluna. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2002. A partir 6 anys. Hi ha actualment diversos premis que donen l'opció d'optar-hi amb textos i, a la vegada, amb il.lustracions. Dels quatre més coneguts, tots tenen característiques diferents. El de l'Hospital de Sant Joan de Déu, que convoca aquesta institució juntament amb La Galera i el Cercle de Lectors, atorga primer el premi a un text i, posteriorment, encarrega les il.lustracions a un professional. El premi Apel.les Mestres, que convoca Destino, s'adreça a àlbums ja complets amb text i il.lustració. I, fins fa uns anys, el premi Lola Anglada, que convocaven l'Ajuntament i la Caixa de Terrassa, atorgaven primer el premi a un recull de sis contes i, després, convocaven un segon concurs als centres d'ensenyament per escollir les il.lustracions que acompanyaven una edició especial que fa la Caixa de Terrassa. I encara hi ha el premi Mercè Llimona, que el convoca l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i el publica l'Abadia de Montserrat. En aquest cas, primer es tria el conte guanyador en text i es convoca tot seguit un concurs d'il.lustració al qual poden optar-hi els dibuixants que vulguin. El llibre, convertit en àlbum, es publica a la col.lecció dels Llibres del Sol i la Lluna. 'El senyor Jeroni i les sardines' és l'últim premi Mercè Llimona. Un premi que només posa una condició, a banda de l'extensió i les característiques adequades als lectors: que s'ambienti en l'àrea geogràfica, històrica o cultural de Vilanova i la Geltrú. Per tant, l'autor del text, pot triar entre multitud d'opcions. Llancem unes quantes pistes al vol: un conte de viatges amb el Museu del Ferrocarril, per exemple; un conte de por al Museu Víctor Balaguer; un conte gastronòmic amb el xató de protagonista; un conte sobre el carnaval i la pluja de caramels; o un sobre la costa, que és el que ha fet Núria Figueras, la guanyadora de l'edició de l'any passat. Es tracta d'un conte ambientat a la costa marinera on, per si algú no ho sabia, hi ha una corda que ferma un tap perquè la mar no es buidi. Però l'autora del conte embolcalla l'argument fantàstic amb la personificació d'unes sardines ben singulars: viatgen amb maleta i conviuen amb els vilanovins. Una sardina heroïna, Octàvia, desencalla la trama que conté barques, ones, far, xarxes i tot el que exigeix l'ambient del conte. Llegint aquest conte de sardines que parlen i que són com una mena d'inspectors de l'ONU, en versió marítima, he anat tenint diverses sensacions, que deu ser una de les funcions de la literatura, suposo, allunyar-te de la realitat i, si pot ser, de la mateixa història del relat que estàs llegint. El conte de Núria Figueras fa olor de salabror, fa pensar en els indianos, en els viatgers sense terra d'acollida i en la vella faula, a la vegada tan d'avui en dia, que parla de la por a perdre el mar, ja sigui per un tap mal fermat o un per un descontrol ecològic. El conte, il.lustrat per Isabel Ferrer, guanyadora del certamen, té unes làmines que tendeixen a retratar més aviat els personatges en primer pla, amb un to càlid generalitzat, amb grans remolins de mar, ulls de peix i ulls humans sense gaire diferència, amb rostres expressius, engrandits, i amb tons pastosos que el fan un plaer per a la vista. El premi Mercè Llimona coincideix amb la reedició recent a Edicions B de dos àlbums de l'autora que va dedicar una gran part de la seva carrera a il.lustrar contes clàssics com els d'Andersen o Perrault, com els d'aquests dos llibres que recorden el ressò que Mercè Llimona va tenir no només aquí sinó, sobretot, en editorials europees i americanes. [Andreu Sotorra, 27 febrer 2003] 
© Copyright Cornabou. Prohibida la reproducció sense l'autorització dels autors.
|
|
||
