[dimarts, 30.06.09]
El «Premi Llibreter» amplia les modalitats amb un guardó escollit pels lectors per commemorar el desè aniversari de la convocatòria
No fa gaires dies que els organitzadors del Premi Crexells insinuaven que el guardó es podria convertir en un premi fet per votació popular dels clubs de lectura o les biblioteques, després que aquest any ho haguessin fet uns tres-cents associats de l'Ateneu Barcelonès sobre tres novel·les escollides prèviament per un jurat. Ara és el Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya l'organisme que acaba d'anunciar que instaura en aquesta edició la modalitat d'un Premi Llibreter per votació popular dels lectors que acudeixen habitualment a les llibreries catalanes. Entre els participants, se sortejaran deu lots de novetats literàries en una iniciativa que vol celebrar el desè aniversari de la fundació del guardó. Per tant, fins al 30 d'agost, els lectors podran decidir quin és el Premi Llibreter més popular. El nou premi se centrarà en la categoria de narrativa i es farà des dels 320 establiments agremiats, on es poden trobar cartells, les butlletes per poder participar en la votació i també exemplars dels llibres escollits prèviament per a la votació: 'L’última trobada', de Sándor Márai (Empúries); 'Soldats de Salamina', de Javier Cercas (Tusquets); 'El festí de l’amor', de Charles Baxter (La Magrana); 'L’edat de ferro', de J.M. Coetzee (Edicions 62); 'Mentira', de Enrique de Hériz (Edhasa); 'El port de les aromes', de John Lanchester (Anagrama); 'El cinquè en joc', de Robertson Davies (Libros del Asteroide); 'Fa mil anys que sóc aquí', de Mariolina Venezia (La Campana) i 'Botxan, de Natsume Sôseki' (Proa). El sorteig per determinar qui s’emportarà els lots de llibres tindrà lloc el 14 de setembre davant de notari a la seu del Gremi de Llibreters. El Premi Llibreter, que convoca anualment el Gremi de Llibreters i rep el suport de l’Institut Català de les Indústries Culturals, es va crear l’any 2000 amb l’objectiu de promoure la venda i la lectura de títols en Narrativa i Àlbum Il·lustrat, tant en català com en castellà.

[dilluns, 29.06.09]
Després de l'obertura del nou Museu de l'Acròpolis d'Atenes, Grècia diu que està disposada a cedir una part dels polèmics marbres al Museu Britànic perquè les seves sales no quedin buides
El Museu Britànic té uns marbres de l'Acròpolis d'Atenes des de fa 207 anys quan Lord Elgin se'n va endur la meitat de les escultures i part del fris. Tots els sectors vinculats a la cultura grega reclamen el retorn d'aquestes peces ara que Atenes ja té un museu que reuneix totes les condicions. Els qui estan per la no devolució dels marbres argumenten que, gràcies a la feina dels arqueòlegs anglesos, bona part d'aquesta peça clàssica es va poder conservar bé i que així se li ha evitat la contaminació atmosfèrica d'Atenes. El Partenó ha superat tota mena de trasbalsos històrics. El temple es va construir entre els anys 447-432 aC en honor de la deessa Atena. Va sobreviure, relativament intacte, a la seva transformació en església cristiana i l'ocupació otomana del segle XV fins que els venecians van provocar una explosió desastrosa el 1687. Però la polèmica moderna és al voltant dels marbres que encara són a Londres. Grècia està disposada, un cop els tornin els marbres, a cedir-ne una part al Museu Britànic a llarg termini perquè les seves sales no quedin buides. La Gran Bretanya, en canvi, diu que els cedirà temporalment als grecs si els descendents dels déus reconeixen que són propietat del Museu Britànic. De fet, l'espoliador de l'època, Lord Elguin, se'ls va endur de Grècia amb el permís dels seus governants, que aleshores representaven l'Imperi Otomà. Els responsables del nou museu de l'Acròpolis d'Atenes creuen que el nou centre, que té 21.000 metres quadrats i ha costat 130 milions d'euros, finançats pel govern grec i la Unió Europea, és una oportunitat per corregir un acte de bàrbarie i perquè es posi remei al destí tràgic que estan patint les obres separades quan els seus creadors les van pensar unides. En el nou centre es poden veure 4.000 peces, bona part de les quals estaven dipositades abans als magatzems. Entre aquestes hi ha joies com l'escultura del jove Kritios, de cos perfecte, o les alegres korai del període arcaic. L'espai permet que el visitant envolti el temple 360 graus i s'entretingui observant els frisos originals i les còpies del que encara resta per completar, en un recorregur que el porta fins a 2.500 anys d'antiguitat. Han passat 27 anys des que l'actriu Melina Mercouri, en el càrrec de ministra de Cultura, va iniciar una campanya per tirar endavant aquest projecte que aquest estiu s'ha vist consolidat —un edifici gegant de vidre, ferro, marbre i ciment— després d'uns tres anys més de retard des de la data prevista. El museu estarà obert 12 hores diàries, tret dels dilluns, i s'hi esperen unes 10.000 visites diàries que hi han d'invertir aproximadament tres hores de recorregut.

[diumenge, 28.06.09]
La revista digital «Clip de Teatre» fa un seguiment especial del Festival d'Estiu de Barcelona 'Grec'09 amb un recull de les crítiques dels espectacles
El Festival d'Estiu de Barcelona ha obert aquesta setmana la tanda d'estrenes teatrals que després de la inauguració amb l'espectacle de circ 'El jardí dels estels' ha portat als escenaris muntatges com 'Vagas noticias de Klamm', de José Sanchis Sinisterra, a la sala Beckett; l'espectacle 'La nature della cose', de la companyia de Virgilio Sieni, al Mercat de les Flors; 'El quadern gris', de Josep Pla, en una adaptació dramatúrgica de Joan Ollé, a l'Espai Lliure, o 'La ruta blava', de Josep M. Sagarra, en una adaptació de Pablo Ley i direcció de Josep Galindo, al Teatre Romea. La revista digital «Clip de Teatre» fa un seguiment de totes aquestes estrenes que actualitza regularment amb un recull de les crítiques de cadascun dels espectacles, a més, també, dels espectacles que, al marge del Grec'09, omplen la cartellera d'estiu, com l'espectacle 'Stomp', al Teatre Victòria; el muntage 'Rebufaplanetes', de Pep Bou, al Teatre Poliorama; o el muntatge commemoratiu de la trajectòria d'un quart de segle de La Lloll, a La Villarroel.

[dissabte, 27.06.09]
Michael Jackson rep homenatges arreu del món mentre creixen les hipòtesis sobre la seva mort i sobre les dificultats econòmiques que l'assetjaven
Onada de dol entre els fans de Michael Jackson, que li reten homenatge a diferents ciutats dels món. Aquestes mostres de condol també s'han pogut veure a Barcelona on un centenar de persones s'han concentrat a plaça Catalunya amb guants blancs i barret per recordar-lo. També la companyia de l'espectacle 'Stomp', al Teatre Victòria, ha retut homenatge al cantant en acabar l'espectacle tancant amb una cançó seva. Tot el món musical i de l'espectacle també plora la seva desaparició. Artistes com Madonna, Paul McCartney, Carla Bruni o Cher han expressat la seva tristesa i han tingut frases de record i elogi per a Jackson. Milers d'espelmes enceses són el símbol de la tristesa per l'absència de l'artista. Els tributs i homenatges particulars i col·lectius han estat un degoteig constant en les últimes hores. Centenars de persones, entre periodistes, curiosos i fans, es van aplegar a les portes del centre hospitalari en saber la notícia. Els seus admiradors van anar en pelegrinatge fins al passeig de la Fama de Hollywood per deixar espelmes i corones de flors damunt l'estrella de l'artista. També l'entrada de casa seva, a l'exclusiu barri de Bel-Air, s'ha convertit, en lloc obligat de pas dels fans. Al Regne Unit, la sèrie de televisió 'Gent del barri' va gravar a última hora una escena per al capítol de divendres on es va incloure una referència a la mort de l'artista. I el milionari Mohamed Al Fayed ha anunciat que erigirà un monument en honor seu als luxosos grans magatzems de Harrods, al costat de la seva i la del seu fill i la princesa Diana. Una altra escultura del cantant s'erigirà a Rio de Janerio, en concret a la favela on Jackson va rodar un videoclip el 1996, segons ha anunciat el govern brasiler. La mort del cantant ha revifat la jacksonmania a la xarxa i les vendes de la seva discografia a internet: ha tornat a batre rècords de vendes i el videoclip de 'Thriller' s'ha descarregat, per internet, més de 60.000 vegades. [Més informació amb reaccions d'última hora]. La cancel·lació de la gira de cinquanta concerts que Jackson tenia programats a Londres podria suposar la pèrdua de 348 milions d'euros per a la productora AEG Life. Segons el diari 'Wall Street Journal', Michael Jackson acumulava a hores d'ara un deute de 355 milions d'euros, un forat que el cantant pretenia tapar amb aquesta cinquantena de concerts a la capital britànica.

[divendres, 26.06.09]
Una aturada cardiorespiratòria acaba amb la vida de Michael Jackson als 50 anys en el moment que preparava el seu retorn als escenaris amb més d'un milió d'entrades venudes anticipadament
El cantant Michael Jackson, de 50 anys, ha mort la matinada de divendres després de tenir una aturada cardíaca. Els serveis mèdics l'han trobat al seu domicili de Los Angeles inconscient i sense respiració. Després d'intentar reanimar-lo, l'han traslladat a un centre hospitalari, on els metges no han pogut fer res per salvar-li la vida. El jutge d'instrucció ha confirmat de manera oficial la seva defunció. El mític cantant, conegut com el rei del pop, havia programat precisament un seguit de concerts a Londres, amb totes les entrades exhaurides, més d'un milió, segons fonts dels organitzadors. Michael Joseph Jackson, conegut popularment com Michael Jackson, va néixer el 29 d'agost del 1958 a Gary, a Indiana. Cantant, compositor i ballarí, va començar la seva carrera sent un nen amb els Jackson Five, el grup dirigit pel seu pare que amb quatre dels seus germans. Als anys 80, ja independitzat com a solista, es va convertir en una superestrella i va aconseguir que el seu àlbum 'Thriller' fos el disc més venut de la història de la música. Després arribarien èxits com 'We Are The World', 'Black or White' o 'Billie Jean'. Reconegut com a geni musical i artístic, també va ser un personatge polèmic, envoltat per una gran quantitat de llegendes i d'escàndols sobre la seva vida privada. Jackson era pare de tres fills. Els últims anys, arran de diverses acusacions de pederàstia de les quals va ser absolt després d'arribar a un acord econòmic amb els demandants, es va apartar de la vida pública i va perdre popularitat. Últimament s'havia parlat dels seus problemes de salut, desmentits però pels promotors dels concerts que tenia programats a Londres. Durant tot el divendres s'ha especulat amb les causes que podien haver provocat la mort del cantant. Finalment, malgrat que els resultats de l'autòpsia no es coneixeran fins d'aquí a une setmanes, la família apunta cap al metge personal i a un excés de medicaments. La productora que va organitzar els concerts de Londres espera també el resultat per saber si li toca retornar els 60 milions d'euros de les entrades venudes o no, emparant-se en una clàusula del contracte signat amb els representants de Michael Jakcson.

[dijous, 25.06.09]
La professora de teatre del País Valencià apartada de la feina per haver escollit per als seus alumnes adolescents l'obra «Forasters» de Sergi Belbel haurà de ser readmesa sense càrrecs
El Jutjat Social núm. 3 d'Elx ha anul·lat la sanció acordada per l'Ajuntament de Rojals (Baix Segura - País Valencià) contra la professora de l'escola municipal de teatre que, el novembre de l'any passat, va ser apartada de les seves funcions per triar per als seus alumnes de catorze anys l'obra de teatre 'Forasters', de Sergi Belbel, en versió castellana, al·legant que contenia diàlegs obscens. L'obra, en català, es va estrenar al Teatre Nacional de Catalunya el setembre del 2004, amb Anna Lizaran i Jordi Banacolocha entre alguns dels papers protagonistes sota la direcció del mateix Sergi Belbel. Posteriorment, Ventura Pons, en va fer una adaptació cinematogràfica, que va estrenar el novembre del 2008, també amb Anna Lizaran, però amb els actors Joan Pera i Joan Borràs, entre altres. L'obra 'Forasters' [vegeu crítica a Clip de Teatre] se situa en dos espais de temps, els anys seixanta del segle passat, i l'actualitat. El paral·lelisme entre les migracions interiors d'aleshores i les migracions estrangeres d'ara és evident. Per això l'escenografia teatral es va plantejar en una mena de plató de cavallets que, segons l'època de cada escena, es movia en una o una altra direcció creant una imatge de l'espai, l'interior d'un pis que podria ser de l'Eixample de Barcelona, però també el d'un bulevard parisenc o una casa pairal catalana qualsevol vinguda a menys. El consistori de Rojals ha informat que ha anul·lat la sanció de l'expedient que va obrir a la professora perquè havia caducat després de sis mesos, però que procedirà a l'immediat compliment de la sentència, per la qual cosa restituirà la professora en el seu lloc de treball. De tota manera, l'Alcaldia de Rojals al·lega que va actuar en tot moment en defensa de l'interès dels menors i dels seus pares, que havien presentat una queixa en saber quins eren els diàlegs de l'obra. També afegeix que no descarta la possible interposició d'accions judicials contra l'esmentada treballadora. El consistori ha aclarit que no va obrir un expedient sancionador per llegir un llibre sinó per representar una obra que entenia no apropiada per a menors d'edat. El tribunal ha basat la seva decisió en el fet que, per decretar aquest tipus de mesures cautelars, la docent hauria d'haver comès una falta molt greu i la que se li va imputar es considera només greu. Malgrat la resolució, la professora ha dit en els últims dies que l'Ajuntament de Rojals no li ha permès encara reincorporar-se al seu lloc de treball tot i que han passat els sis mesos preceptius per determinar si se la sancionava. [Font: Agència Efe]

[dimecres, 24.06.09]
La localitat natal de Leonardo da Vinci homenatja l'artista i el seu quadre de la «Mona Lisa» amb una exposició que repassa els cinc segles de la «Gioconda»
El Museu Ideale Leonardo da Vinci acull la mostra 'Joconde. Dóna Monna Lisa alla Gioconda nua', que es pot visitar durant tot l'estiu fins al 30 de setembre a Vinci. És una mostra que no es limita al caràcter expositiu sinó que explora també el científic perquè durant els tres mesos es faran diverses investigacions sobre els misteris de la 'Gioconda'. Cinc segles de misteri envolten aquest quadre que Leonardo da Vinci sembla que va pintar entre el 1503 i el 1514 i que és un dels hams que té el Museu del Louvre de París. El somriure i la mirada enigmàtica de la dama retratada ha donat per a moltes interpretacions al llarg dels segles i ha servit també per marcar diverses icones del marqueting i el consumisme aplicats a l'art. Segons les últimes investigacions, el quadre representaria una jove de Florència, Lisa Gherardini. El quadre ha estat precursor de tota una sèrie de pintures femenines que han arribat fins al segle XX —un vídeo del Museu Ideale en projecta una bona sèrie— i que han aconseguit un punt d'irreverent com per exemple la versió del francès Marcel Duchamp que li va posar bigoti. La mostra reuneix reproduccions de totes les 'Gioconda' que s'han pogut catalogar des del segle XVI fins a l'actualitat, des de l'original de Leonardo da Vinci, fins a les que circulen per Internet. La identitat del personatge, la data del quadre i qui va fer l'encàrrec són encara preguntes que no tenen una resposta clara. Els responsables de l'exposició volen contrastar la popularitat a tot el món que té la Mona Lisa del Museu del Louvre amb les altres versions de la Gioconda, en versió nua, que pertanyen a més de tres escoles pròximes a Leonardo da Vinci: l'escola llombarda, la flamenca i la francesa. Una de les atraccions de la mostra és un retaule que s'ha trobat als dipòsits de la Galleria dels Uffizi de Florència i que estava gairebé fet malbé, però ha estat restaurat i es pot veure per primera vegada. No és una còpia de Leonardo da Vinci, però sí una derivació de la seva Gioconda. Un dels misteris que s'expliquen a la mostra és el robatori que la Mona Lisa va patir el 1911 a la sala del Louvre i que va fer que el quadre estigués desaparegut i donat per perdut durant dos anys.

[dimarts, 23.06.09]
La pel·lícula «Tres dies amb la família» suposa el debut en la direcció de la jove Mar Coll que fa un retrat generacional sobre els conflictes familiars
La pel·lícula, que es va preestrenar en una sessió especial al cinema Urgell entra ara en cartellera i suposa el debut en la direcció de Mar Coll, que fa un retrat generacional sobre els conflictes d'una família catalana de classe mitjana-alta. El film, produït per Escándalo, organisme de l'Escola de Cinema ESCAC, va obtenir tres dels premis més importants en la passada edició del Festival de cinema de Màlaga: millor direcció (Mar Coll), millor actriu (Nausicaa Bonnín) i millor actor (Eduard Fernández). És la segona producció d'Òpera Prima, el programa estratègic d'Escándalo films i ESCAC per promocionar la inserció laboral dels nous valors autoral i tècnics de la cinematografia catalana. 'Tres dies amb la família' està protagonitzada per Nausicaa Bonnín (que ha treballat també a 'Lo mejor de mi' i 'Las vidas de Celia'), Eduard Fernández ( actor de 'Ficció', 'El mètode', 'Smoking Room'), Francesc Orella ('Alatriste', 'Remake', 'La Silla') i Ramon Fontserè (actor conegut per la seva trajectòria amb els espectacles dels Joglars ('Soldats de Salamina', 'El setè dia' i guardonat amb el Premi Nacional de Teatre). La pel lícula 'Tres dies amb la família', en producció associada amb Televisió de Catalunya, compta amb el suport de l'ICAA i l'ICIC i amb la participació de Televisió Espanyola. La trama de la història que explica Mar Coll té com a protagonista la jove Léa, que ha de viatjar sobtadament a Girona on el seu avi patern acaba de morir. Allà l'espera la família, a la qual pràcticament no ha vist des que va marxar a l'estranger. La mort del patriarca dels Vich i Carbó és l'excusa perfecta per forçar la convivència entre els seus descendents. Els tres dies que dura la vetlla, el funeral i l'enterrament són un bon moment per observar el joc d'aparences d'una societat conservadora en la qual tots els problemes són evidents però mai explícits. Léa rebutja aquest món hipòcrita que se li adhereix a la pell com un vestit fet a mida. A l'interès d'un debut en la direcció, s'afegeix un resultat eficaç que aconsegueix explicar una història amb molt poques paraules i on la imatge i el paper dels intèrprets es fa essencial.

[dilluns, 22.06.09]
El Museu Thyssen Bornemisza de Madrid planteja un recorregut pel treball d’Henri Matisse entre 1917 i 1941 per mostrar la noció de pintura i de creació artística com un plaer per als sentits
Un Matisse que reivindica el luxe dels sentits mitjançant l’exaltació del color, una etapa de maduresa però també de conformisme que engloba gairebé trenta anys. Aquesta època és la que el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid ha tret a la llum, amb una selecció de més de 70 pintures, escultures i dibuixos del pintor francès, mort a Niça el 1954. La mostra, que es pot visitar durant tot l'estiu fins al 20 de setembre, ha ocupat dos anys de feina a l’equip del museu, que ha plantejat un recorregut pel treball d’Henri Matisse entre 1917 i 1941, en què mostra la noció de pintura i de creació artística com un plaer per als sentits. Segons els responsables, és un període injustament menyspreat per la crítica avantguardista del segle XX que no és que sigui menys interessant ni audaç que un altre. El 1917, en plena Primera Guerra Mundial, Matisse és ja un mestre consagrat que no necessita demostrar res. Entre els avatars de la Gran Guerra i el canvi de tendència en l’art modern, l’artista sent la necessitat d’emigrar de París i s’instal·la a Niça, abandona els grans murals i torna a la pintura de cavallet. Es deixa portar pel plaer de pintar i busca un contacte més directe amb l’espectador. La seva pintura es fa més íntima i tancada alhora que s’imposa el colorisme. Hi predominen els interiors —com a màxim, una finestra que comunica el seu món amb l’exterior—, les odalisques i els nus femenins i les decoracions exuberants. Contemporani dels grans artistes de finals dels segles XIX i XX, Henri Matisse arriba a l’escultura seguint els postulats de Rodin. Per això, la mostra s’acaba amb un diàleg entre la pintura, el dibuix i l’escultura.

[diumenge, 21.06.09]
El circ contemporani del Festival Grec'09 i el Sònar Kids marquen un inici d'espectacles d'estiu amb propostes de qualitat adreçades a tota la família
Després de tres dies de música electrònica amb ple absolut, per als fans del gènere, el Festival Sònar ha obert aquest any la possibilitat que durant un dia, els més joves s'endinsin en el món de la música. I és que els organitzadors del Sònar saben que compten amb un públic que s'ha fet gran i que ja té descendència. Pensant, doncs, en l'èxit de les "guarderies", el més segur és que acabessin arribant a la conclusió que el que calia era organitzar un Sònar Kids perquè el públic es fa des de petits. Els espais del Macba i el CCCB, al Raval de Barcelona, doncs, són els espais escollits per posar en marxa aquesta nova i agosarada iniciativa que s'adreça al públic familiar i que coincideix també amb l'obertura del Festival d'Estiu de Barcelona Grec'09, que aposta pel circ contemporani. Si bé en l'anterior edició del Grec, ja s'hi va incloure la Nit del Circ, aquesta vegada —qui sap si la crisi hi té alguna cosa a veure— el circ ha estat el que ha inaugurat el certamen, superant així el risc que representa fer-ho amb un espectacle teatral o musical que sovint no acontenta ningú, com va passar l'any passat que va ser rebut amb una sonora xiulada dels convidats (i és que ni sense pagar a vegades es pot obtenir la claca!). Sota el títol d’'El jardí dels estels', els artistes italians, Marcello Chiarenza i Alessandro Serena, considerats dos renovadors del circ establerts a Venècia, presenten un muntatge —només dues funcions i amb entrades esgotades— que utilitza els espais de l’amfiteatre i els jardins del Grec. La companyia Arcipelago Circo Teatro ha recuperat un antic espectacle, 'Criatures', per completar el programa amb 'El jardí dels estels'. En un viatge a Nairobi, la companyia va seleccionar els set intèrprets africans de la primera versió que ara han passat a ser nou, per crear un muntatge que s’inspira en el 'Càntic de les criatures', de sant Francesc d’Assís, una festa en la qual es donen gràcies a l’univers, com en una celebració de la creació. Chiarenza i Serena arriben a aquesta simbologia amb una escenografia simple, feta d'elements naturals, creats pel mateix Chiarenza. Cada objecte en escena representa una part de la creació: la lluna, les estrelles, l’aigua... —¿això no els sona a Comediants?—. En el primer acte de 'Criatures', representat a l’amfiteatre, participen, al marge dels nou acròbates africans, una cantant italoafricana i un còmic format a l’escola de la Commedia dell’Arte. Én la segona part, es representa l’espectacle creat expressament per a la inauguració del Grec. Per fer del canvi d'escenari una acció col·lectiva, amb els prop de 1.500 espectadors que omplen l'Amfiteatre de Montjuïc, la pujada als jardins es fa amb la participació d’una vintena d'alumnes de l’escola de circ Rogelio Rivel de Barcelona. El jardí recull també la simbologia de 'Criatures'. Entre els diversos números de l'espectacle —més de 2 hores en total—, els acròbates africans deixen pas a la trapezista catalana Fura, que fa una creació d’una estrella juntament amb altres estudiants de l’escola de Rogelio Rivel. Un segon número té com a gran protagonista l’equilibrista ucraïnès, Dmitry Bulkin, que executa una dansa acrobàtica sobre un pal de vuit metres d’alçada. Al mateix temps, un vaixell i unes meduses situen l’equilibrista en un entorn marí. Una piscina amb 800 litres d’aigua aporta la simbologia marina, on la contorsionista alemanya, Charlotte Höfer hi representa el seu número. Finalment, els hongaresos Sandor Olah i Gyula Takàcs despleguen els seus números de força en una celebració del sol. Acrobàcia, malabars i dansa es fusionen amb la simbologia acompanyats d'una música original de Carlo Cialdo Capelli. La revista digital «Clip de Teatre» recull des del 20 de juny al 31 d'agost, una pàgina especial amb el seguiment de les propostes teatrals del Festival d'Estiu de Barcelona Grec'09, així com de les propostes de les altres sales que continuen oferint una variada programació al marge del certamen.

[dissabte, 20.06.09]
La crisi del sector musical fa que es cancel·li la fira Popkomm de Berlín, una de les fires discogràfiques més importants d'Europa
Malgrat la repercussió positiva de la fira i la satisfacció dels expositors, l'organització calcula que aquest any es reduirà dràsticament el nombre de visitants. L'organització de la Popkomm, la fira discogràfica d'Europa, va anunciar la cancel·lació de la pròxima edició de la cita berlinesa per la difícil situació que travessa el sector musical. Tot i així, assegura també que l'estiu del 2010 la Popkomm tornarà a tenir lloc a Berlín però amb un concepte diferent. La decisió de suspendre la cita, que tradicionalment tenia lloc a principis d'octubre, compta amb el suport de l'Associació alemanya d'empresaris Musicals Independents (VUT) i de la Federació alemanya de la Indústria Musical (BVMI). En la seva edició de 2008, la Popkomm de Berlín va reunir 843 expositors de 52 països, la fira ja va reduir el seu nombre de visitants a un miler de persones com a conseqüència dels temps turbulents que travessava el sector discogràfic. Paral·lelament al desenvolupament de la fira, que fins al 2004 se celebrava a Colònia, prop de 400 bandes d'una trentena de països prenien gran part dels locals de la ciutat i convertien Berlín durant quatre dies en una cita musical ineludible per la indústria.

[divendres, 19.06.09]
Els editors catalans posen el crit al cel davant el que consideren una improvisació i una falta de recursos per posar en marxa el pla pilot de digitalització de les aules dels centres educatius
Davant l'aplicació a partir del mes de setembre del pla pilot per a la digitalització de les aules, promogut i anunciat pel Departament d'Educació del Govern de la Generalitat de Catalunya, que pretén substituir els llibres en suport paper per continguts educatius digitals en un centenar de centres públics —tot i que ho han sol·licitat ja uns dos-cents—, els editors catalans han fet públic un comunicat en el qual exposen els seus dubtes i temors per poder complir amb les exigències del pla, que a l'acabament de curs, segons ells, no se saben encara quines són. Els editors catalans lamenten que aquest programa s'hagi realitzat de manera precipitada i improvisada atenent les necessitats del calendari polític i obviant la imprescindible planificació en matèria educativa i que el projecte s'hagi construït sobre una visió utòpica i irreal del funcionament de les escoles catalanes, ja que només un nombre reduït de centres són pioners en la introducció de les noves tecnologies en l'aula. A la vegada, denuncien la falsa gratuïtat del pla per a les famílies i les escoles perquè considren que les primeres no pagaran pels continguts, però hauran de plantar cara al cost dels ordinadors amb un desemborsament aproximat de 250 euros per ordinador i alumne. Per als segons, com que el pla no preveu cap pressupost addicional, consideren que seran els centres educatius els que hauran de fer-se càrrec en els seus pressupostos ordinaris dels nous equipaments. Segons els editors, el Departament d'Educació, per la seva banda, només destinarà 30 euros per alumne per a l'adquisició dels continguts desviats del Programa Cooperatiu per a la reutilizació de materials educatius.
Reclamen una coordinació amb el Pla Escola 2.0 del Ministerio de Educación del govern central
Per això, adverteixen que el Pla Pilot s'està muntant sense la necessària coordinació amb el Pla Escola 2.0 del Ministerio de Educación i menyspreant el possible aprofitament dels recursos que el programa estatal aportaria, i que encara està per definir. Els editors deploren que el projecte es vulgui aplicar sense un adequat pressupost de compra de continguts educatius digitals, cosa que provocarà la utilització de continguts inadequats, no adaptats a les necessitats curriculars i, al seu parer, d'escàs rigor pedagògic, cosa que limitarà la potencialitat dels ordinadors com a eina d'aprenentatge. Per tot plegat, els editors insten l'Administració a posar un especial èmfasi en la formació del professorat en l'ús de les TAC (Tecnologies de l'Aprenentatge i la Comunicació), a fi d'optimitzar les inversions en continguts, programari i maquinari. També remarquen que s'ha tancat com definitiva la llista de centres pre-inscrits que haurien de sotmetre's a una auditoria tècnica per assegurar que compleixen els requisits del Pla Pilot i, en conseqüència, creuen que és molt possible que el nombre final d'escoles adscrites sigui molt inferior a l'anunciat, tret que el Departament doti a les escoles excloses de pressupostos excepcionals per a equipaments com ADSL, pissarres interactives, projectors i ordinadors per al professorat, no previstos en aquest moment. Finalment, els editors catalans manifesten que no només no tenen cap por a les noves tecnologies, sinó que les han incorporat massivament a la indústria editorial. Des de fa anys, diuen, lideren l'oferta de continguts educatius digitals, conscients de la potencialitat i de les possibilitats que ofereixen com a element necessari i imprescindible, juntament amb altres eines tradicionals de l'aprenentatge. És per això, que demanen a l'Administració un marc estable pel que fa a estàndards tecnològics i al model de negoci. Com a conclusió, els editors, creuen que, amb l'arribada del sistema digital, coexistiran a l'aula les pissarres, tradicionals, els manuals i els materials de treball en suport paper i els continguts multimèdia en suport digital.

[dijous, 18.06.09]
Una retrospectiva de l'arquitecte Frank Lloyd Wright centra la commemoració del Museu Guggenheim de Nova York en el 50è aniversari de la seva fundació
L'espiral del museu dissenyat per l'arquitecte acull més de 200 dibuixos originals, així com fotografies i maquetes de les obres d'un dels arquitectes més innovadors del segle XX. Frank Lloyd Wright va modificar la manera en què els nord-americans vivien, treballaven i jugaven. Va reinventar la caseta amb jardí, l'edifici d'oficines o l'església. Volia redefinir també les relacions humanes. En l'edifici que va crear per a la companyia Larkin va col·locar les oficines de la direcció a la planta baixa i els treballadors als balcons dels voltants, de manera que transformava la jerarquia en els negocis. Wright construïa obres que s'adaptessin al que el client necessitava. Tenia en compte que els espais fossin funcionals i per això construïa des de dins cap a fora, d'aquí el títol de l'exposició del Guggenheim de Nova York, 'Frank Lloyd Wright: de dins cap enfora'. Per Wright, l'arquitectura és democràtica. Una arquitectura per a tothom, amb materials assequibles i que tingui en compte la funció dels edificis. Pioner de l'arquitectura orgànica, creia en l'harmonia de l'edifici amb el seu entorn i amb la natura, per això preferia els suburbis a la densitat dels centres urbans. Wright va ser un arquitecte molt prolífic, va crear uns 1.100 projectes, dels quals només la meitat es van construir. L'exposició, que es pot veure fins al 23 d'agost, està organitzada cronològicament i permet resseguir la seva evolució de disseny i pensament. Hi ha representats els projectes més coneguts, com la Casa de la Cascada o el mateix Museu Guggenheim, que Wright no va arribar a veure inaugurat, però també d'altres que han passat més desapercebuts.

[dimecres, 17.06.09]
«La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca», de William Shakespeare, amb Julio Manrique, «Adulterios» o »Central Park West», de Woody Allen, amb María Barranco, dues de les crítiques recents de la revista digital «Clip de Teatre»
El director Oriol Broggi ha tornat a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya per presentar-hi aquesta vegada la seva versió de 'La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca', amb l'actor Julio Manrique en el paper protagonista. En un registre totalment diferent, l'actriu Verónica Forqué dirigeix al Teatre Apolo les actrius María Barranco i Miriam Díaz-Aroca, en una versió estripada de l'obra teatral de Woody Allen, 'Central Park West', que la companyia ha retitulat 'Adulterios'. Les crítiques d'aquests dos espectacles s'han incorporat recentment en la revista digital «Clip de Teatre», que recull també les crítiques dels espectacles que estan tancant temporada com 'La casa dels cors trencats', de Bernard Shaw i 'La casa de Bernarda Alba', de García Lorca, al Teatre Nacional de Catalunya, 'L'habitació de Verònica', d'Ira Levin, al Club Capitol, 'La vida por delante', de Romain Gary, al Teatre Goya, el musical 'La Bella y la Bestia', al Barcelona Teatre Musical, la comèdia 'Boeing, boeing', al Coliseum, 'Garrick', al Teatre Poliorama i 'Sitcom', al Versus Teatre. La revista manté també l'hemeroteca amb les crítiques de les obres teatrals estrenades en les últimes temporades.

[dimarts, 16.06.09]
Scott Chasserot mostra a «La vitrina del fotògraf» del Palau Robert els personatges retratats durant els dos últims anys per a la revista Tima Out Barcelona
El fotògraf Scott Chasserot i les seves instantànies de personatges catalans o que resideixen a Barcelona són els protagonistes de 'La vitrina del fotògraf' del Palau Robert de Barcelona. Nascut el 1979 a la ciutat provençal de La Seyne-sur-Mer (en occità, La Sanha de Mar), Chasserot és actualment el cap de fotografia de la revista Time Out Barcelona. La vitrina recull fins a primers de setembre les imatges que il·lustren la secció “Team Out”, en la qual la periodista Carme Puche escriu sobre personatges emprenedors dels àmbits de la literatura, el cinema, el teatre, la música o l’art visual. També s’hi exposen fotografies d’entrevistes i reportatges de la revista. Segons l’autor a partir de totes les fotografies de l’exposició, es pot copsar el brogit i la pausa d’una ciutat que demana mirades que la qüestionin. Barcelona —afegeix Chasserot— és una ciutat en expansió i en la qual, pel que fa a la cultura, passen coses importants que vull posar de manifest amb la meva fotografia.” Scott Chasserot és un enamorat de Barcelona i de la seva vida cultural. El fotògraf té un vincle molt personal, íntim i afectiu amb la ciutat pel fet d’haver-hi viscut, acompanyat de la seva mare, dels 11 als 18 anys; l’etapa de l’adolescència i primera joventut que van marcar el seu caràcter i la seva forma de ser. La vitrina que presenta ara al Palau Robert ho posa de manifest, amb imatges de persones, espais o racons de la ciutat que, per a Chasserot, tenen un sentit especial. Si la mostra recull la seva feina a Time Out, en l’espai reservat al vessant personal de l’autor (“la vitrina” pròpiament dita) Scott hi exposa algunes imatges d’altres facetes de la seva professió anteriors a la seva incorporació a Time Out, quan va treballar en qualitat de free lance durant set anys. Scott Chasserot va començar a fer fotografies per a la revista de la universitat mentre estudiava la carrera de Psicologia a la Royal Holloway University de Londres. Va ser mentre treballava com a assistent d’investigació, en la unitat psiquiàtrica d’un hospital londinenc, que va prendre la decisió de dedicar-se al fotoperiodisme. Així, va estudiar amb Patrick Sutherland i Paul Lowe al London College of Printing, on va fer un postgrau en Fotoperiodisme. Després de graduar-se, va continuar treballant en projectes de retrats de tipus documental a Londres per al magazine del Guardian Weekend i el Time Out London. El 2007 va tornar a Barcelona.

[dilluns, 15.06.09]
Una exposició de la Fundació Joan Miró de Montjuïc relaciona el pintor amb el poeta i biògraf Jacques Dupin
La Fundació Joan Miró de Montjuïc presenta l'exposició 'Miró – Dupin. Art i poesia', una mostra que s’emmarca dins la commemoració del vint-i-cinquè aniversari de la mort de Joan Miró i que analitza l’estreta relació i la complicitat establertes entre Joan Miró i Jacques Dupin. La mostra vol ser un merescut homenatge a Jacques Dupin, patró de la Institució des dels orígens, per les seves aportacions com a poeta, biògraf i escriptor d’art a la difusió i comprensió de l’obra mironiana. La monografia que va fer de Joan Miró l'any 1961 és encara imprescindible, no solament per la vasta documentació que aporta, sinó sobretot per la capacitat poètica de Dupin per transmetre l’univers de Joan Miró. Jacques Dupin és autor també dels catàlegs raonats de pintures i de gravats de Joan Miró. L'exposició presenta pintures i escultures de Joan Miró provinents dels fons de la Fundació i documentació de l’arxiu i la biblioteca personal que ajuden a una millor comprensió de la relació de l’artista amb la poesia. La biblioteca personal de Joan Miró va ser cedida en dipòsit per la família a finals de l’any 2007, i tant el seu contingut com el de l’arxiu normalment només poden ser consultats per experts. També hi ha obra i documents provinents de la col·lecció particular de Jacques Dupin. La reforma de les instal·lacions dels espais d’exposició de la col·lecció permanent ha permès de traslladar les obres a les sales temporals fent-ne una nova lectura, a partir de l’univers poètic que van compartir Miró i Dupin. L’exposició s’inicia mostrant l’interès per la poesia de l’artista des de sempre, des d’abans que el seu camí s’encreués amb Jacques Dupin. A Barcelona, Miró va entrar en contacte amb l’avantguarda poètica de l’entorn de les Galeries Dalmau i va començar a llegir Apollinaire i diverses revistes franceses, com Nord-Sud. Més tard, a París, va conèixer el grup de la rue Blomet i els surrealistes, que l’aproparen a l’obra d’autors com Rimbaud, Baudelaire, Mallarmé, Jarry... La segona part remarca la intensa relació de treball i amistat que es va establir entre tots dos a partir de 1956, amb motiu de la preparació de la monografia sobre Joan Miró de Jacques Dupin.

[diumenge, 14.06.09]
Els organitzadors del Festival Sònar admeten que la rebaixa de patrocinadors els condiciona i deixen l'edició d'aquest any en mans del públic que passi per caixa
El Festival Sónar, que se celebra a Barcelona els dies 18, 19 i 20 de juny, afronta la seva XVI edició amb un pressupost substancialment més baix que el 2008 a causa de la important caiguda del patrocini privat, segons han reconegut els seus organitzadors, que confien en els bons resultats de taquilla. Tot i així asseguren que aquest aspecte ha mantingut intacta la qualitat del festival. Dos clàssics de primer nivell, Orbital i Grace Jones, són les estrelles del Festival de Música Avançada, Sònar 2009, la principal novetat serà la jornada dedicada al públic infantil, SònarKids, que se celebrarà al CCCB el diumenge, 21 de juny. Els organitzadors han assenyalat també que el pressupost d'aquest any és de 3.570.000 euros, 468.000 euros menys que l'any passat, a causa principalment que el patrocini privat que ha caigut un 25 per cent. Els promotors del certamen recorden que el Sònar no ha estat mai un festival de grans noms i la present edició no és una excepció. Tot i comptar amb dos pesos pesats com Orbital o Grace Jones, el Sónar basa el seu cartell en el talent emergent i en joves en ràpid ascens com Crystal Castles, Fever Ray, Micachu and the Shapes, Mujava, Sebastián, Martyn, Joker, Burak Som Sistema, Bass Clef, Filastine o Deadmaus5. La principal novetat d'aquesta edició és el SònarKids, que es vol convertir en un festival amb entitat pròpia i que se celebrarà en el mateix espai que el Sònar Dia (CCCB), l'endemà del Sònar adult, que ofereix 71 concerts, en els quals es presenten les propostes de 283 artistes procedents de 27 països.

[dissabte, 13.06.09]
El 75è aniversari de «L'ànec Donald» vol recuperar el personatge de Disney després que les noves animacions d'ordinador i Internet l'han relegat a la reserva
L'Ànec Donald ha complert 75 anys. L'univers d'un dels personatges més emblemàtics de la historieta i dels dibuixos animats ha reviscut en aquest aniversari amb homenatges i celebracions. Als Estats Units i a l'Amèrica Llatina es projecten pel·lícules i es reediten tebeos perquè les noves generacions redescobreixin l'ànec més malhumorat del planeta animat. Donald ha estat un dels personatges amb més temps de durada a les pantalles i els còmics de Disney des que va aparèixer el 9 de juny de 1934. Però fins i tot Donald es fa gran. En l'era d'internet i dels videojocs, l'interès pel personatge va caure. Des de fa temps no protagonitza pel·lícules animades per al cinema. Als seus 75 anys es veu relegat per les creacions animades amb ordinador. El mateix succeeix amb Mickey Mouse, que ja ha complert els 80. L'empenta de noves figures, com Nemo, el peix pallasso, o el divertit ogre Shrek, comercialitzats per companyies alienes a Disney, va desplaçar els llegendaris veterans. Amb les celebracions del 75è aniversari de Donald es pretén rellançar al segon personatge més popular de Disney, després de Mickey. Apareixen llibres i edicions especials de les historietes. El naixement de L'ànec Donald va ser casual. Tot va començar quan Walt Disney va sentir a la ràdio a un home recitant una popular poesia infantil. La inimitable veu de Clarence Nash va fer que Disney demanés al seu equip que creés un personatge que s'adaptés a aquella dicció. El mal caràcter seria una peculiaritat inevitable, ja que la veu de Nash era còmica quan es feia l'enfadat. Donald va començar fent un paper de repartiment, però ben aviat es va convertir en estrella amb 150 curts, dos migmetratges i cinc pel·lícules, més títols que qualsevol altre personatge de Disney. Donald va tenir el seu major èxit en el cinema a la Segona Guerra Mundial. Com altres figures de Disney, va servir per encoratjar a les tropes. En 'Der Fuehrer's Face' és dut com en un malson al país dels nutzi, on ha de muntar granades per els nazis. El 1943 va guanyar un Oscar.

[divendres, 12.06.09]
Els editors de diaris fan un front comú per defensar la propietat intel·lectual dels seus continguts en paper i «on line»
Els editors de diaris han iniciat la batalla judicial pels seus drets d'autor en relació amb l'activitat d'agregadors de notícies a Internet, després d'haver-ho fet amb empreses de resums de premsa. L'Associació d'Editors de Diaris Espanyols (AEDE) recorda que un jutjat madrileny ja va prohibir a una empresa de resums de premsa distribuir continguts de diaris sense comptar abans amb l'autorització dels editors. La sentència ratifica a més que els editors són els titulars dels drets de propietat intel·lectual dels diaris, tant impresos com a Internet. Amb aquesta base jurídica, els editors de diaris fan un front comú per traslladar a Internet la defensa dels seus drets de propietat intel lectual, segons els promotors. L'Associació Europea d'Editors de Periòdics (ENPA) indicava ja fa temps que els agregadors solen necessitar, per desenvolupar el seu propi negoci, els continguts produïts per editors de premsa. Sense aquests continguts editorials procedents de la premsa, serveis com Google News o els d'altres agregadors ni tan sols existirien, amb independència que fossin viables o no, conclouen els editors europeus. Per als editors de diaris, els seus drets de propietat intel·lectual es refereixen tant a les edicions impreses, davant les empreses de resums de premsa, com a les edicions digitals davant agregadors de notícies. Recorden que a Bèlgica, un Jutjat de Primera Instància de Brussel·les ha ratificat una condemna a l'agregador de notícies Google News per violar els drets de propietat intel·lectual de diversos diaris belgues. En les sessions preliminars, el tribunal belga va designar un expert en Internet, Luc Golvers, que en el seu informe definitiu va considerar provat que Google News és un portal de notícies i no un motor de cerca, i que extreu els seus continguts de les notícies de la premsa. En aquesta mateixa línia, ENPA ha recordat que els editors de premsa europea inverteixen quotidianament per produir i distribuir continguts de qualitat i serveis innovadors a través de diferents plataformes. Han ampliat les seves activitats a Internet per satisfer la demanda del públic i atreure diàriament a les seves webs a milions de lectors.

[dijous, 11.06.09]
El nou museu de Brussel·les dedicat a René Magritte reuneix la col·lecció més gran del món d'obres de l'artista en un recorregut poètic i oníric
El pintor surrealista belga, René Magritte (1898-1967) ja té el seu museu. S'hi pot veure la col·lecció més gran del món amb obres d'un dels artistes icona del segle XX. El nou museu recrea el món poètic i oníric de Magritte amb una estètica que es pot comprovar fins i tot des de l’exterior, amb unes finestres on voleien els característics núvols blancs de Magritte sobre el fons d’un cel blau. És la primera vegada que es poden veure tantes obres del pintor en un únic espai, després de la retrospectiva que se li va dedicar el 1998. El museu René Magritte reuneix prop de 250 obres i arxius del pintor, entre els quals figuren els seus quadres més emblemàtics, com 'L’imperi de les llums', 'El retorn', 'L’ocell del cel', 'La resposta imprevista', 'La fada ignorant', 'Els companys de la por', 'La collita', 'La màgia negra', 'El còdol', 'Xehrazad' i 'La memòria'. L’exposició, no obstant, no és exhaustiva, perquè molts dels quadres de Magritte estan repartits entre els principals museus del món o formen part de col·leccions privades. Les obres estan exposades seguint una seqüència biogràfica i dins un ambient de penombra, destinat a submergir els visitants en la misteriosa realitat irreal de l’artista, que afirmava que pintava el més enllà, mort o viu, i que pensava en imatges, no pas en idees. El museu també exhibeix una important col·lecció de fotografies i documents gràfics sobre el pintor i el seu entorn, i projecta les pel·lícules realitzades pel mateix Magritte.

[dimecres, 10.06.09]
Una exposició a CaixaForum BCN mostra com l'arquitecte renaixentista Andrea Palladio va transformar la ciutat de Vicenza
L'exposició és un compendi de l'obra de l'arquitecte a través de maquetes, dibuixos originals, pintures, fotografies i llibres, que il·lustren com Andrea Palladio, fill d'un moliner, va passar de ser picapedrer a ser un intel·lectual humanista reclamat pels grans prohoms de l'Estat venecià. L'exposició és també la història de com Palladio va transformar la ciutat de Vicenza —amb les espectaculars vil·les al camp— i va construir alguns dels puntals arquitectònics de la ciutat de Venècia, com les esglésies de Santa Maria Maggiore i del Redentore o la seva proposta rebutjada per al pont de Rialto. Andrea Palladio (1508-1580) és considerat el paradigma de l'arquitectura del Renaixement, que va inspirar-se en els grecoromans per crear un llenguatge nou, funcional i a la vegada bell. Aquesta manera de fer, i la forma com el talentós arquitecte va ser capaç de teoritzar sobre el seu propi treball en el seu tractat 'Els quatre llibres d'arquitectura', ha perdurat al llarg dels segles fins avui. Tècnicament, Palladio es va aprofitar de les noves tecnologies de la seva època però una de les seves aportacions fonamentals és utilitzar maons per construir les columnes, abandonant la pedra i el marbre, cosa que rebaixava deu vegades el cost de la construcció. L'exposició, que commemora el 500 centenari del naixement de l'arquitecte, s'ha vist ja a Vicenza i a la Royal Academy de Londres. Palladio va inspirar l'arquitectura anglesa dels segles XVII i sobretot del XVIII, amb arquitectes com Inigo Jones, Lord Burlington i Robert Adams. El palladianisme també va creuar l'oceà i es va instal·lar als Estats Units. La mostra de CaixaForum, 'Palladio, l'arquitecte', que es podrà visitar fins al 6 de novembre, inclou la projecció d'un film que recull impressions d'arquitectes actuals sobre Palladio.

[dimarts, 09.06.09]
La Setmana del Llibre en Català torna a Barcelona el 2010 i es farà a la tardor al Parc de la Ciutadella coincidint amb els actes de l'Onze de Setembre
La comissió organitzadora de la Setmana del Llibre en Català ha acordat que la pròxima edició se celebrarà el 2010 coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya. El nou emplaçament serà el parc de la Ciutadella de Barcelona i vol integrar els llibreters i la venda de novetats editorials, a més de les de fons. Amb un canvi de dates, del 10 al 19 de setembre de 2010, la seu central de la Setmana del Llibre en Català deixa, doncs, l'experiment de Sant Cugat del Vallès, fet en l'última edició arran de la negativa de l'Ajuntament de Barcelona a continuar ocupant la Plaça de Catalunya. Albert Pèlach, president de la comissió organitzadora per tercer any consecutiu, ha destacat: "S’ha trobat una fórmula de consens que engresca tothom, especialment per la vinculació de la festa nacional amb el llibre i la cultura catalanes". Pèlach ha afegit: “La coincidència amb la Diada pot ser un factor dinamitzador de la Setmana i podria afavorir la seva extensió a tot el territori, de la mà de llibreters i entitats locals”. Els llibreters tindran una presència més activa que en cap de les edicions anteriors ja que, a més d'atendre la llibreria de fons, disposaran de parades pròpies on els ciutadans que visitin la Setmana podran adquirir les novetats editorials. Això aproxima la Setmana a un Sant Jordi i segurament servirà per reconduir l'adulteració i confusió a què ha arribat el 23 d'abril en els últims anys. El que no canvia és la voluntat de fer de la Setmana una gran festa del llibre en català amb un ambiciós programa d’activitats que incorporarà produccions pròpies i diàleg amb altres expressions artístiques a més de la potenciació del Parc de la Ciutadella en unes dates que últimament s'ha convertit en l'eix de la celebració institucional de l'11 de Setembre. També es mantenen la presència i implicació de les Administracions: Generalitat de Catalunya i diferents entitats locals, entre elles els ajuntaments de Barcelona i, per la vinculació de l'úlm any, de Sant Cugat del Vallés. Tots aquests canvis han estat fruit de les converses de les últimes setmanes entre els gremis i associacions presents a la comissió organitzadora: Associació d'Editors en Llengua Catalana, Gremi d'Editors de Catalunya, Gremi de Llibreters de Barcelona i Catalunya, Gremi de Distribuïdors de Publicacions de Catalunya i les esmentades Administracions.

[dilluns, 08.06.09]
Una exposició fotogràfica fa una lectura subtil de la Gran Depressió després del crac del 29 amb la situació de crisi laboral i financera actual
La fotògrafa Dorothea Lange (Hoboken, 1895 - San Francisco, 1965), s'ha convertit en el testimoni d'una de les èpoques més greus de la història dels Estats Units, el crac del 29 i la Gran Depressió que després va venir. A ningú no se li escapa la situació econòmica i laboral actual a tot el món. El crac financer de fa vuitanta anys, que va deixar KO l'economia nord-americana, va agreujar-se encara més per una crisi profunda que va experimentar el sector agrícola, assolat per un temps de sequera, tempestes de sorra i la mecanització del camp que reduïa a marxes forçades els braços necessaris. Tot això va provocar l'èxode d'unes 300.000 persones des estats com Arkansas o Oklahoma cap a l'Oest. Aquesta situació és la que retrata Dorothea Lange i les seves imatges es converteixen ara en un toc d'alerta. Allò que abans va ser provocat per una crisi agrícola, avui es viu a les travessies amb pasteres, amb els murs de la vergonya alçat en alguns punts del planeta, a la fam que es viu en una part importantíssima del món fins ara desenvolupat cada vegada més pobre. Les fotografies de Dorothea Lange, amb vuitanta anys de distància, permeten aquesta lectura a l'exposició del Museu Col·leccions Institut de Crèdit Oficial de Madrid fins a finals de juliol. Dorothea Lange va ser una fotògrafa contractada pel govern de Franklin D. Roosevelt dins d'un programa que l'Estat va impulsar per estimular l'economia. El 1935 es va crear la Resettlement Administration (RA), que després es convertiria en la Farm Security Administration (FSA), per pal·liar la pobresa rural. L'exposició recorre, amb 138 imatges, els anys decisius de Lange i que la van convertir en una de les grans documentalistes del segle XX. Nascuda a Nova Jersey, el que pretenia ser un viatge per tot el món va acabar a San Francisco, després de ser víctima d'un robatori. Allà va establir un estudi on es va dedicar a retratar a clients benestants. Eren els primers anys trenta i la Depressió ja treia les seves urpes. Va ser llavors quan va sortir al carrer amb la seva càmera i va començar a retratar les cues dels menjadors de beneficència, les manifestacions del Primer de Maig, les vagues, els vagabunds. Van ser treballs que va realitzar pel seu compte, com 'Vaga general', 'Reunió al carrer', 'San Francisco, 1934' o 'Cua del pa en White Angel, 1933', que van cridar l'atenció de Paul Schuster Taylor, economista que es va convertir en el seu segon marit i amb el qual va realitzar un dels seus treballs més importants, 'An american Exodus. A record of human erosion', publicat en 1939. Un document històric que té el seu equivalent en 'Els raïms de la ira', publicat per John Steinbeck el 1939 i que un any més tard va portar al cinema John Ford. Lange també va ser testimoni d'un altre episodi: l'evacuació i el trasllat forçós a camps d'internament de gairebé 120.000 japonesos de primera, segona i tercera generació després del sentiment antinipó que va desencadenar l'atac a Pearl Harbour el 7 de desembre de 1941. Moltes daquestes fotografies van ser censurades aleshores i es van poder veure per primera vegada el 2008 amb la publicació del llibre 'Impounded: Dorothea Lange and the censored images of Japanese Americans internment'.

[diumenge, 07.06.09]
La Biennal de Venècia obre l'edició d'aquest any amb la participació per primera vegada d'un pavelló que representa la cultura catalana
Per primera vegada la cultura catalana és present, amb pavelló propi, en la Biennal de la ciutat dels canals, amb la mostra 'Venezia, Catalunya 2009. La comunitat inconfessable'. La Biennal té una programació oberta d'arts plàstiques, música, teatre i dansa fins el 22 de novembre. La proposta artística catalana 'La comunitat inconfessable', treu el nom al llibre de Maurice Blanchot, que interpreta el comunisme dient que és allò que crea comunitat. A partir d'aquí analitza els possibles significats de la naturalesa de les obres comunitàries en l'àmbit de l'art, prenent la identitat de Catalunya com a objecte d'estudi. Els tres projectes de la proposta són: 'Sitesize' (Joan Vila-Puig i Elvira Pujol), 'Technologies to the People' (Daniel G. Andújar) i 'Archivo FX' (Pedro G. Romero). A l'exposició es presenten les propostes de cada un dels participants en els tres projectes ('Sitesize', 'Technologies to the People' i 'Archivo FX' ) fent servir la metàfora de la biblioteca com a referència visual. Cada intervenció constitueix un acostament violentat, sense construir, destruït o en reconstrucció, d’aquest espai de coneixement i d’aprenentatge que serveix de punt d'aplec. Tot plegat s'ofereix en un dels Maggazini del Sale, un espai d’uns 500 metres quadrats cedit per l’Ajuntament de Venècia. El llibre editat és una mena de polifonia assagística amb textos de Maurice Blanchot, Giorgio Agamben, Jean Luc Nancy, Philippe Lacoue-Labarthe, Lars Iyer, Peter Pál Pelbart i Marina Garcés, publicats en contextos, èpoques i mitjans diferents, però que concorden en interrogants com: què és el comú?, en quin espai polític i mental es desenvolupa la noció de comunitat?, amb quins elements confronta?, de quins es nodreix? El llibre també conté un escrit de cada un els participants en la proposta ('Sitesize', 'Technologies To The People' i 'Archivo FX') per a presentar el seu projecte. També conté una obra visual concebuda per al llibre i una conversa de cada artista amb filòsofs, antropòlegs, historiadors, geògrafs i comissaris, com Gerard Horta, Francesc Muñoz, Eduard Masjuan, Iris Dressler, Jacob Lillemose, el col·lectiu Todoazen, Juan José Lahuerta i Manuel Delgado. La pàgina web documenta visualment i textualment la proposta. Consta d'un fons arxivístic d'autors que reflexionen sobre la noció de comunitat des de la perspectiva de la filosofia, de l’antropologia, de les ciències socials i de l’art. Entre aquests autors hi ha Karl Marx, Friedrich Engels, Friedrich Nietzsche, Antonio Gramsci, Jean-Paul Sartre, Manuel Delgado i Toni Negri. Per seleccionar el projecte de la participació de Catalunya a la Biennal de Venècia, l’Institut Ramon Llull va convocar un concurs públic internacional. El 18 de desembre de 2008 va rebre la confirmació que el projecte seleccionat s'havia admès perquè formés part del programa oficial de l'Exposició Internacional d'Art de la Biennal de Venècia.

[dissabte, 06.06.09]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el maig del 2009 amb 3.888.974 visitants que han fet 13.445.756 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de maig del 2009, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el maig del 2009, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 3.888.974 visitants i 13.445.756 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.363'4 visites de pàgines (5'97 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana d'11min26segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 11.754 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[divendres, 05.06.09]
Una senyalització electrònica facilita el recorregut dels visitants del renovat Museu Reina Sofía de Madrid
Amb la incorporació de l'exdirector del Macba, Manuel Borja-Villel, el Museu Reina Sofía de Madrid ha presentat la seva nova reorganització. S'ha duplicat gairebé el nombre d'obres exposades, si bé una part important de les novetats és documentació disposada en vitrines, part essencial per a contextualitzar els múltiples discursos proposats, alguns dels quals serveixen per apropar l'art a altres expressions com la literatura i la dansa. Borja-Villel està convençut que el públic general no trobarà laberíntica la disposició escollida. No hi ha visió històrica completa, però sí uns eixos cronològics. Els anys 30, 60 i l'actualitat actuen com a punts de partida de diferents discursos. La transformació del Museu Reina Sofia va començar fa un any a la sala del Guernica que ha portat al Museu a trencar amb els discursos expositius tradicionals. Ja no hi ha un ordre cronològic estricte, Goya ha traspassat els seus murs; el cinema, l'audiovisual i la fotografia se situen al mateix estatus que disciplines plàstiques com la pintura i tot just queden sales monogràfiques (n'hi ha en casos com el de Oteiza, degut a la relació de les seves obres amb l'espai). La senyalització electrònica contribueix a facilitar els recorreguts del visitant. Els canvis han permès també donar sortida al que s'ha anat adquirint. La reforma s'havia fet necessària per airejar els fons del Museu, en els quals figuren ja més de 17.000 obres. Borja-Villel defensa una visió més àmplia per al museu que dirigeix i vol que el Reina Sofia no sigui considerat simplement com el Museu del Guernica, tot i admetre que aquest emblemàtic Picasso és la icona del segle XX. El desembarcament de Goya el Reina Sofia s'ha fet gràcies a un préstec del Museu del Prado.

[dijous, 04.06.09]
Es commemoren els 25 anys del disc «Born in the USA», l'èxit més important de Bruce Springsteen amb quinze milions de còpies venudes als EUA
En temps en què els Estats Unis recuperen el prestigi patriòtic amb el president Barack Obama, es compleixen 25 anys del disc del "Boss", 'Born in the USA', el tema homònim, carregat de crítica, va ser tergiversat pel president Ronald Reagan i usat com a himne en la seva campanya de reelecció. Bruce Springsteen aconseguia amb el setè disc el major èxit de la seva carrera, amb 15 milions de còpies venudes només als Estats Units, però la victòria va esdevenir amarga: la seva reivindicació de la cara més pobre del seu país i la seva crítica a la guerra del Vietnam van ser utilitzades per l'aleshores president, Ronald Reagan, que va decidir utilitzar l'èxit de la cançó per aglutinar la nació al seu voltant. En aquest àlbum, a més d'oferir la seva habitual qualitat rockera, Bruce Springsteen entrava més que mai en la realitat social i política dels EUA, i el cantant reivindicava un canvi en la política de Reagan. Així, en el disc confluïen l'èxit ja aconseguit per 'Born to Run', 'The river' i la reflexió íntima de la seva 'Nebraska'. De nou amb el suport de l'E Street Band, llavors, es va lligar el compromís a l'èxit, el que li va donar més gran transcendència com a artista i el va convertir en un dels grans. Bruce Springsteen va publicar 'Born in the USA', el 4 de juny de 1984, i va aconseguir el número u en el Billboard durant quatre setmanes. La coberta del disc mostrava, sobre el fons de les barres i les estrelles, un "Boss" d'esquena, amb una bandera sortint-li de la butxaca del darrere dels pantalons. Mentre uns fins i tot van interpretar aquesta imatge com una ofensa mig escatològica a la bandera, d'altres hi van voler veure tot el contrari. El "Boss", indignat per la polèmica, es va negar a cedir per a ús publicitari de Chrysler la cançó i va rebutjar una oferta de 12 milions de dòlars de l'època. Avui en dia, la cançó és considerada un clàssic indiscutible, així com el disc, que va anar desgranant les perles del seu interior en forma de set singles col locats al "Top 10" dels EUA. El seu èxit va traspassar per primera vegada les fronteres. Del disc, també va sortir un dels èxits més sonats del cantant: 'Dancing in the Dark', el vídeo, tan bàsic i efectiu en el seu moment com desprestigiat avui en dia, va ser dirigit per Brian De Palma. El "Boss" té en marxa la gira 'Working on a Dream' amb una sèrie de concerts previstos a l'Estat espanyol.

[dimecres, 03.06.09]
La casa natal de Blai Bonet, a Santanyí, es convertirà finalment en museu i centre de la poesia contemporània després del concurs d'idees que ha convocat el Consell de Mallorca
La vella casa s'ha esperat pacientment sis anys. Al carrer Palma, núm. 74, de la població de Santanyí, s'hi han criat teranyines després que el 2003 la comprés el Consell de Mallorca. Finalment, s'ha convocat un concurs d'idees per a la seva rehabilitació amb la idea de convertir-la en casa-museu i un centre de la literatura contemporània. El departament de Cultura i Patrimoni ha fet públic el plec de condicions del concurs per a l'avantprojecte de reforma. Aquest disposarà d'un pressupost màxim de 600.000 euros per a l'execució d'obres. La casa natal de Blai Bonet, segons el Col·legi d'Arquitectes de Balears, no es troba en males condicions estructurals, encara que s'haurà d'adaptar a les noves normes d'accessibilitat i d'edifici públic. La casa de Blai Bonet (1926-1997), com ja s'havia anunciat, formarà part de la xarxa de Cases Museu del Consell de Mallorca. Un dels projectes és convertir-la també en una residència per a investigadors, cosa que representaria el primer centre d'aquestes característiques a l'Illa. La rehabilitació de l'espai, que té 322 metres quadrats, té la col·laboració tècnica del Col·legi Oficial d'Arquitectes, que ha estat l'organitzador d'aquest concurs. El termini per presentar els avantprojectes de reforma es tanca d'aquí a tres mesos. A l'octubre se sabrà el projecte guanyador i les obres de rehabilitació es podrien iniciar el gener de l'any vinent.

[dimarts, 02.06.09]
El Centre Pompidou de París ha reestructurat la seva col·lecció permanent per analitzar els canvis en l'art contemporani que han fet les dones artistes del segle XX
Un vídeo de l'artista nord-americana Andrea Fraser, disfressada de guia de museu, proposa una visita corrosiva a un centre de Filadèlfia, durant la qual es dedica a comentar la decoració i la moqueta que hi ha a terra, però no els quadres que hi ha penjats. En un registre diferent, les inflexibles Guerrilla Girls van llançar una exitosa campanya el 2004 a través d'un cartell on es preguntaven si calia anar despullada per poder entrar al Metropolitan Museum de Nova York. Les xifres en donaven fe: només un 3% dels artistes eren dones, però el 83% dels nus eren femenins. Exemples com aquest són l'origen de la reorganització que el Centre Pompidou (el Beaubourg), de París ha fet de la seva col·lecció en funció del gènere dels artistes exposats. La nova permanent del museu vol narrar una història alternativa de l'art del segle XX que situa les dones al centre i no a la perifèria. El resultat: més de 500 obres exposades, a càrrec d'artistes tan conegudes com Frida Kahlo, Diane Arbus o Louise Bourgeois, al costat de noms menys cèlebres com els de Rosemarie Trockel, Cristina Iglesias o Elisabeth Ballet. El museu ha destinat una de les dues plantes que ocupa la col·lecció permanent a aquesta proposta i ha reservat la segona per als grans noms (generalment homes) del segle passat, com Picasso, Matisse, Breton, Miró o Brancusi. Més del 50% del total d'obres exposades al museu seran, a partir d'ara, de dones artistes. La prova definitiva d'aquesta decisió és la sala que obre l'itinerari, on s'explora com han fet servir les dones la pornografia en la seva producció artística. Entre els exemples, la copulació sobredimensionada que va pintar Betty Hopkins o la vagina gegant construïda per Magdalena Abakanowicz, que demostren la reapropiació que les artistes han fet del cos femení, convertit en una mena d'arma política i sovint utilitzat a través de la performance, gènere femení per excel·lència. Un dels exemples més pertorbadors és el vestit per a anorèxiques creat per la canadenca Jana Sterbak amb trossos de carn de vedella. La nova reestructuració de la col·lecció permanent del Centre Pompidou de París arriba a la conclusió que les dones han mantingut relacions ambivalents i conflictives amb el món museístic. Per una banda, critiquen el seu discurs convencional i la seva autoritat excessiva per legitimar els artistes. Per una altra, intenten accedir-hi a tot preu, conscients que la conquesta del poder passa per aquí. El museu esdevé una extensió del sistema patriarcal, que les dones artistes combaten des de diferents fronts.

[dilluns, 01.06.09]
La torre del Palau de Westminster de Londres commemora el segle i mig de la seva construcció que va estar envoltada de picabaralles i polèmiques entre l'arquitecte i el rellotger
El Big Ben, un dels símbols més representatius de Londres i del Regne Unit, ha complert 150 anys i ho fa de la mateixa manera en la qual va començar, envoltat de polèmica, d'escàndols i d'intrigues polítiques. Big Ben és el nom amb el qual es coneix popularment a la torre que hi ha en una de les cantonades del Palau de Westminster (seu del Parlament britànic), encara que originalment el nom designava a la campana més gran de totes les que formen part del rellotge de la torre. Va començar a marcar les hores el maig del 1859, després de la reconstrucció del Palau de Westminster original, que es va cremar el 1834. La competència per tornar a aixecar el palau va ser ferotge i va haver-hi disputes, insults i demandes judicials entre els qui volien tenir el protagonisme d'erigir una nova seu parlamentària. El Big Ben és avui testimoni silenciós de l'escàndol de les despeses privats dels parlamentaris britànics a compte dels diners públics que ha causat una profunda commoció política i social, una controvèrsia que sembla formar part de la seva estructura. Un arquitecte, Charles Barry, i un advocat i rellotger aficionat, Edmund Becket Denison, van ser els encarregats d'erigir la torre i construir el rellotge, i la seva relació va ser un desastre. No se suportaven i es culpaven dels retards i les despeses pressupostaris extres que va suposar la posada en marxa del rellotge, que finalment va començar a funcionar el 31 de maig de 1859, encara que no va ser fins al 11 de juliol del mateix any quan la gran campana va sonar per primera vegada. Poques setmanes després, les agulles es van parar i de nou Barry i Denison es van donar la culpa mútuament, igual que quan més endavant la gran campana va patir una esquerda, segons sembla perquè el martell que la colpejava per marcar les hores era massa gran. A partir d'aquí, la polèmica es va traslladar a la gent del carrer durant una dècada amb cartes al director de The Times en què els lectors es queixaven que el so de les campanades no era prou imperial o els qui protestaven perquè se sentia massa fort fins i tot des de la distància. Malgrat tot, Barry va acabar amb el títol de Sir i Denison amb el de Lord, i el seu paper va quedar diluït quan va prendre el control sobre la reconstrucció del Parlament, Benjamin Hall. Per tal que tot segueixi funcionant bé, avui són tres les persones que s'encarreguen de l'exactitud del rellotge de la torre de Westminster i que tres dies per setmana —els dilluns, dimecres i divendres— donen corda a la gegantina maquinària que mou el Big Ben. La veu popular diu que abans la gent comprovava si els seus rellotges anaven bé mirant el Big Ben i que ara comproven si el Big Ben va bé mirant els seus rellotges. Si pensen que va endarrerit, es queixen als encarregats. Que la puntualitat anglesa no falli per un rellotge veterà.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |