[dijous, 30.06.11]
El pailebot Santa Eulàlia del Museu Marítim de Barcelona, un dels velers més antics de la Mediterrània, ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional
El pailebot Santa Eulàlia ha rebut la distinció de Bé Cultural d’Interès Nacional per ser un dels darrers velers mercants de principis de segle que es conserven. El Govern català ha resolt aquesta declaració per ser un vaixell únic i singular, testimoni d’un moment socioeconòmic, tècnic, industrial i comercial molt concret de la història del país, del qual no es conserva cap altre exemplar a Catalunya. El Museu Marítim de Barcelona (MMB) va adquirir el Santa Eulàlia el 1997 i en va iniciar la seva restauració per tal de retornar-lo al seu estat original. La recuperació del pailebot ha significat per l’MMB la possibilitat de posar a l’abast dels ciutadans un mitjà per conèixer de ben a prop l’experiència de la navegació en els antics velers, com s’hi vivia i com es treballava a bord i apreciar la bellesa d’aquests bastiments tradicionals. El Pailebot Santa Eulàlia es va construir l’any 1918 a Torrevella (Alacant) per encàrrec de l’armador Pascual Flores, que el va batejar amb el nom de la seva filla: Carmen Flores. En la seva construcció es va utilitzar fusa de la zona, principalment pi i olivera. Durant els gairebé vuitanta anys que el vaixell va estar en actiu, va canviar de propietri en diverses ocasions i va experimentar transformacions i canvis de nom. L’embarcació es va dedicar principalment a transportar mercaderies, sobretot cereals, fusta, sal i minerals. Entre el 1919 i 1927 va navegar entre diversos ports mediterranis i va viatjar fins a Cuba en dues ocasions. El 1928 es va elimninar el pal de messana i s’hi va instal·lar un motor. Es va dedicar a l’estraperlo de farina fins que va ser decomissat per contraban. El 1936 el va adquirir la Naviera Mallorquina per a transport de càrregues. A partir de 1975 es va utilitzar com a vaixell auxiliar per a treballs submarins, activitat a què encara estava destinat quan el Museu Marítim de Barcelona el va adquirir en subhasta el 1997. A partir de 1998 l’MMB va començar la restauració del vaixell per tal de retornar-lo al seu estat original, el del 1918, i habilitar-lo per tornar a navegar. Des del 2000 està amarrat al Moll de la Fusta del Port de Barcelona, on la ciutadania el pot visitar.

[dimecres, 29.06.11]
Els joves també es troben a la cua en capacitat lectora a Internet segons un apartat de l'estudi PISA fet en una vintena de països
L'alumnat espanyol se situa a la banda baixa en els resultats de l'avaluació de la lectura de textos electrònics que forma part de l'estudi PISA 2009 per a estudiants de 15 anys. En total hi han participat 19 països, dels quals 3 no formen part de l'OCDE, i l'estat espanyol és el sisè per la cua. Els primers llocs els ocupen Corea del Sud, Nova Zelanda, Austràlia i el Japó, i la mitjana de l'OCDE està 4 llocs per sobre d'Espanya. Segons l'estudi, només un 0,2% dels alumnes espanyols arriben a l'excel·lencia, una xifra força inferior a la mitjana de l'OCDE, que és de l'1%. En canvi, el percentatge de pitjors qualificats és el mateix que la mitjana, l'1%. Les noies superen de 19 punts els nois i es detecta que els millors resultats de l'estudi els aconsegueixen els usuaris moderats d'internet, no els que s'hi connecten constantment o amb poca assiduïtat. L'estudi PISA digital conclou que el nivell de lectura impresa i digital dels joves espanyols és molt semblant. No obstant això, no és el que passa a la majoria de països, ja que en general, aquells que són bons en lectura impresa, ho fan encara una mica millor quan es tracta de textos digitals. És el cas dels millors situats a l'informe, Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda, i també d'Irlanda, Suècia i Islàndia. En canvi, aquells que ho fan malament en l'àmbit digital, acostumen a tenir millors resultats en el paper, com Polònia, Hongria o Xile, que és l'últim país en capacitat lectora de textos electrònics. Els responsables de l'estudi expliquen que per avaluar la destresa de lectura digital s'ha de tenir en compte, a més de les capacitats per comprendre, usar i reflexionar sobre els textos impresos, les d'aconseguir la informació necessària en cada moment, escollir i saltar d'una pàgina a una altra per buscar les dades desitjades descartant les irrellevants i un ús bàsic de les eines digitals.

[dimarts, 28.06.11]
El nou govern municipal de CiU a Mataró suspèn a onze dies de l'obertura i amb la programació tancada el Festival Shakespeare
La decisió ha vingut determinada per qüestions econòmiques, segons ha explicat el regidor de Cultura, Marcel Martínez: "Hem obert la caixa i la situació econòmica és molt dolenta", ha dit. Martínez assegura que mantenir el Festival Shakespeare hauria posat en risc la programació i les activitats de l'Institut Municipal d'Acció Cultural (IMAC) fins a finals d'any. L'IMAC, segons dades del mateix l'Ajuntament mataroní, acumula un dèficit de 126.000 euros i la inversió necessària per dur a terme el Festival Shakespeare era d'uns 83.000 euros més. La novena edició del Festival Shakespeare tenia un pressupost inicial de 127.000 euros, dels quals 38.000 euros havien de provenir d'una subvenció de la Generalitat de Catalunya ja aprovada; 6.000 euros de la venda d'entrades, i la resta, uns 83.000 euros, del pressupost de l'IMAC. Segons Martínez, la situació econòmica de l'IMAC ho fa inviable. El regidor de Cultura ha deixat oberta qualsevol possibilitat pel que fa a l'edició de l'any 2012 i diu que aquesta decisió es prendrà més endavant. Actualment, els responsables de l'IMAC i de la direcció del Festival Shakespeare analitzen quina despesa s'ha realitzat fins al moment i si s'haurà de destinar alguna part del pressupost a indemnitzar els grups que s'havien contractat. En qualsevol cas, Martínez assegura que es tracta de "pocs diners". El Festival Shakespeare va néixer l'any 2003 a Santa Susanna amb la voluntat artística de produir i exhibir espectacles inspirats per la figura de William Shakespeare. També per motius econòmics, el Festival va marxar de Santa Susanna i es va instal·lar a Mataró. L'any passat, 674 persones van assistir als diferents espectacles organitzats.
Comunicat de la direcció del Festival
En un comunicat fet públic a última hora per la direcció del Festival, s'assegura que la decisió de l'Ajuntament de Mataró és innegociable i que la comunicació de suspensió s'ha comunicat [27 juny] onze dies abans d'inaugurar el certamen. Diu també que l'equip de govern anterior havia reservat el pressupost per a l'edició d'aquest any. Recorden també que el pressupost de l'IMAC era fonamental per a la viabilitat del Festival. També al·leguen que aquesta edició s'havia ajustat a un 50% del pressupost de l'any passat. Retreuen que el nou equip de govern havia mostrat la seva voluntat de suspendre el festival quan estava a l'oposició i per això consideren que la decisió és una "demostració de poder". La direcció del Festival Shakespeare assegura que busca noves vies de finançament i fins i tot un nou espai on resituar-lo després de la mudança feta de Santa Susanna a Mataró. En tot cas, s'està parlant d'un pressupost de 127.000 euros totals amb una resposta de públic estimada en unes 700 localitats, és a dir, uns 182 euros de subvenció pública per espectador.
La cúpula de Les Arenes es convertirà en un nou espai escènic de Barcelona
L'espai, que té una capacitat per a 1.800 espectadors, acollirà a partir del mes de novembre la nova posada en escena del musical 'Grease', sota la direcció artística i coreogràfica de Coco Comín i la musical de Manu Guix. El càsting per a aquesta nova versió es faran durant l'estiu i el muntatge és una producció de les companyies Illuminati Production Group, Pinkerton Productions, Stromberg Entertainment y It’s Showtime Prod. L'anterior muntatge de 'Grease, el musical de tu vida' va ser l'espectacle més vist a Barcelona durant la temporada 2006-2007 i va superar els 700.000 espectadors després d'una gira posterior. 'Grease' és un musical creat l'any 1971 per Jim Jacobs y Warren Casey.

[dilluns, 27.06.11]
El CCCB presenta la primera exposició antològica del fotògraf Josep Brangulí que va retratar les transformacions socials i urbanes de principis del segle XX
Josep Brangulí (1879-1945) fotografiava tant l'entorn d'un combat de boxa com un discurs de Francesc Macià. Brangulí va obrir camins, del no res, des del mateix segle XIX, a diverses generacions de fotoperiodistes i fotògrafs documentals del nostre país, aportant-hi sentit estètic i temàtiques punyents. El seu llegat impressionant constitueix una crònica visual de les profundes transformacions socials i urbanes de la primera meitat del segle XX. La recuperació d'aquest pioner de la fotografia ha estat possible gràcies, primerament, a ell mateix (i als seus fills, Joaquim i Xavier, també fotògrafs) que van anar arxivant d'una en una les seves imatges, agrupant-les per sèries temàtiques. El 1992 l'arxiu de l'estirp (format per un milió de negatius, mig milió dels quals atribuïts a Josep Brangulí) va ser adquirit per la Generalitat de Catalunya a la família i dipositat a l'Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). El tercer i últim pas de la recuperació patrimonial ha estat la restauració del material que ha dut a terme la Fundación Telefónica, en col·laboració amb l'ANC. Precisament ha estat Telefónica (empresa per a la qual Brangulí havia treballat) la responsable de produir la primera exposició antològica del fotògraf, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), després que ja hagi passat per Madrid. L'exposició inclou més 300 imatges, agrupades en les mateixes sèries temàtiques que el mateix Brangulí havia establert en vida. Els comissaris de la mostra, Rafael Levenfeld i Valentín Vallhonrat, han decidit donar una visibilitat especial a les imatges i les ha ampliades de manera generosa. Per tant, s'hi pot llegir perfectament anuncis i rètols de la Barcelona de principis del segle XX, detalls de les arquitectures i els personatges. Una ciutat en perpètua transformació és una de les grans protagonistes de la mostra: l'evolució de l'obertura de la Via Laietana (abans i després de la reforma); els recorreguts i els usos dels tramvies; la primera fira de mostres, el 1920; la preparació i la inauguració de l'Exposició Universal del 1929; les escoles i hospitals; les indústries en auge i els artesans, en vies o no d'extinció, i la vida cultural, amb imatges de museus i galeries privades com ara la veterana Sala Parés. A diferència de Madrid, el CCCB ha incorporat a la mostra vuit imatges de l'antiga Casa de la Caritat, la seu d'aquest centre cultural. Brangulí treballava com a fotoperiodista per a les publicacions il·lustrades de l'època i, per això, no es va perdre esdeveniments com ara la Setmana Tràgica i els diversos fets ocorreguts durant la República i la Guerra Civil. A més de tenir voluntat documental, criden l'atenció en la seva obra el tractament de la llum i, sobretot, l'extraordinari sentit de l'enquadrament i l'acurada composició. El CCCB ha obert també un projecte en línia convidant qui vulgui a retratar la Barcelona del segle XXI. Les fotografies s'exposen en xarxa i una tria posterior protagonitzarà una nova mostra col·lectiva. De moment, l'exposició 'Brangulí. Barcelona 1909-1945', es pot veure al CCCB fins a finals d'octubre.

[diumenge, 26.06.11]
Les fotografies del nord-americà Gordon Matta-Clark dipositades al Macba pel col·leccionista Harold Berg s'exposaran en una exposició monogràfica el 2012
El col·leccionista xilè, Harold Berg, va dipositar al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) 44 fotografies de l'artista nord-americà Gordon Matta-Clark, que formen part de l'arxiu fotogràfic Florent Bex i que s'exposaran en una exposició monogràfica el 2012, per mostrar el subversiu de les seves intervencions arquitectòniques. Les fotografies documenten el treball de Matta-Clark que tenia la intenció de canviar la relació de les persones amb els materials, mitjançant la intervenció artística en edificis que estaven a punt de ser derruïts. L'artista, per exemple, s'inspirava en dues taques de te per inventar interseccions geomètriques que posteriorment traslladava a un edifici retallant les figures dins del propi edifici amb l'ajuda de maces i serres. Tots els edificis sobre els quals treballava Matta-Clark havien de ser enderrocats, de manera que les seves creacions artístiques no tenien voluntat de permanència, sinó que més aviat pretenien ser una 'performance' i una reflexió sobre l'urbanisme. Gordon Matta-Clark va morir de càncer als 35 anys però malgrat la seva curta trajectòria va intervenir en una vintena d'edificis, tant als Estats Units com a Europa, usant un component geomètric diferent per a cada ocasió.

[dissabte, 25.06.11]
El Gran Teatre del Liceu representa una òpera contemporània en català sobre Lord Byron i la trobada literària del llac Leman que primer s'ha estrenat a Alemanya
L'obra, amb llibret del dramaturg Marc Rosich i música del compositor Agustí Charles, s'ha presentat a Barcelona després de la seva estrena al Staaltstheater Darmstadt (Alemanya), teatre que la coprodueix amb el Liceu i els Teatres del Canal. Malgrat que el llibret, de Marc Rosich, és en català, hi treballen intèrprets alemanys, brasilers, americans, finesos i suïssos que se l'han après en la llengua original. 'Lord Byron. Un estiu sense estiu' és el títol complet de la segona col·laboració de Marc Rosich i Agustí Charles, després de la òpera 'La Cuzzoni, esperpent d'una veu'. L'obra està ambientada l'any 1816, quan Lord Byron, Percy B. Shelley, la seva amant Mary, la germanastra d'aquesta, Claire Clairmont, i el doctor Polidori es reuneixen prop de Ginebra, en una vil·la del llac Leman, per passar l'estiu. L'activitat del volcà Tambora i el núvol de cendra que genera provoca un estrany estiu sense estiu, marcat per les tempestes, que obliguen els estiuejants a tancar-se a la mansió i dedicar-se a l'escriptura. El fruit d'aquestes circumstàncies, com se sap, són dos dels textos més importants de la literatura gòtica: 'Frankenstein' i 'El vampir'. Segons el compositor, la música de l'obra busca la seducció de l'espectador, per aconseguir una música discursiva que faciliti la narració de la història. El director d'escena, Alfonso Romero, creu que la posada en escena que ha triat és abstracta i busca símbols per expressar els conceptes, com per exemple les illes que exemplifiquen el caràcter individualista dels protagonistes i les plataformes inclinades que representen el món inestable, tempestuós i una mica boig en què es mouen aquests personatges romàntics. També cal destacar el paper inusual que juga el cor, que és una prolongació del color de l'orquestra i està sobre l'escenari tot el temps, cantant gairebé sempre. L'orquestra tampoc té un paper convencional, ja que surt del fossat i s'incorpora a l'obra.

[divendres, 24.06.11]
La revista digital «Clip de Teatre» fa un seguiment dels espectacles del 35è Festival Grec de Barcelona amb imatges i crítiques de les principals estrenes
Com cada any, la revista digital «Clip de Teatre», que commemora el desè aniversari des de la seva aparició en xarxa, fa un seguiment puntual dels espectacles de teatre i dansa que formen part de la 35a edició del Festival Grec de Barcelona. El suplement especial aplega les crítiques de les principals estrenes i una seqüència de les imatges dels espectacles. L'àrea teatral del Festival Grec ha arrencat amb una marató d'estrenes entre les quals hi ha hagut 'La muntanya al teu voltant', a l'amfiteatre de Montjuïc, l'espectacle de Cesc Gelabert que combina dansa contemporània i la sardana, l'òpera 'La flûte enchantée', de Wolfgang Amadeus Mozart, en una versió dirigida per Peter Brook, al Mercat de les Flors; o 'Voices', adaptació de Calixto Bieito i Marc Rosich, amb una companyia danesa, al Teatre Romea.

[dijous, 23.06.11]
El nou musical de Dagoll Dagom que recorre la història del rock català de la dècada dels noranta s'estrenarà al Teatre Victòria la Diada de l'11 de Setembre
L'equip directiu de 'Cop de rock!' ha seleccionat 16 actors i actrius dels més de 300 aspirants que es van presentar al càsting convocat per escollir el repartiment del nou musical de Dagoll Dagom. Finalment seran Roger Berruezo, Mariona Castillo, Ona Pla, Paula Vives, Jofre Borràs, Albert Martinez, Miquel Malirach, Monica Vives, Eva Felicidad, Ingrid Domenech, Ana Escrivà, Jorge Velasco, Nico Baumgartner, Jordi Perramón, Pablo Ibañez i el veterà Llorenç Santamaria els que donaran vida a aquesta història sobre la peripècia vital d’un grup de joves, que formen una banda de rock al llarg dels anys 90. La música en directe correrà a càrrec de cinc músics: un pianista, un bateria, dos guitarristes i un baix. Aquest equip ha engegat els preparatius del musical des del passat 15 de juny, i durant quatres setmanes assajaran a Can Estruch, l’equipament de Sabadell, estructurat en mòduls d’assaig especialitzats en cant, ball i interpretació. A primers d’agost la companyia encararà la recta final d’assajos, ja al Teatre Victòria de Barcelona, on Dagoll Dagom l'estrenarà l'11 de setembre. 'Cop de rock' recull la banda sonora d'aquella època i d'una generació des dels orígens de l’anomenat rock català. El muntatge es divideix en dues parts: la primera d’elles representa l’etapa de formació d’una jove banda de rock, i la segona, a les acaballes del segle XX, reflecteix la segona oportunitat que la vida ofereix als protagonistes i la seva trajectòria musical. Estructurat a partir de les cançons d'aquest important període de la història musical catalana, 'Cop de rock' reinterpretarà cançons de grups com Bars, Brams, Els Pets, Glaucs, Gossos, Ja t’ho diré, Lax’n’busto, Sau, Sopa de Cabra i Whiskyns. El musical és una producció de Dagoll Dagom en coproducció amb 3xtr3s, Ritme Dansa i Ten Produccions. El musical compta amb el guió i la direcció de Joan Lluís Bozzo.

[dimecres, 22.06.11]
Els orígens modernistes i el paper avantguardista de Torres García es pot veure en una mostra del Museu Nacional d'Art de Catalunya
L'exposició mostra els orígens modernistes de l'artista, el seu pas pel Noucentisme, i la seva consagració com un dels pioners de les avantguardes. Més de vuitanta obres, majoritàriament dibuixos, molts d'ells inèdits, s'exhibeixen fins a l'11 de setembre al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) en una exposició dedicada al costat més íntim del pintor Joaquín Torres-García. La primera sala de l'exposició pretén resumir aquesta dualitat, amb dues obres del final de la seva vida, 'La maternitat. La família' (1944), un dibuix d'enormes dimensions —tres metres d'altura—, amb un tema clàssic, i l'abstracte 'Art constructiu universal' (1942). La primera part de la mostra està centrada en el període de formació de l'artista, en els anys en els que viu a Barcelona —treballa amb Gaudí i amb Enric Prat de la Riba— i a Nova York. En la segona, dedicada als seus anys de plenitud, s'analitzen els mites i les idees fonamentals de la seva poètica: la Natura, la Raó i l'Atlàntida. Nascut a Montevideo el 1874 de pare català, Joaquín Torres García es va instal·lar a Catalunya el 1891, quan tenia 16 anys, i es va formar com a pintor a la Barcelona modernista. D'aquest període es poden contemplar un conjunt de dibuixos com 'El temporal no és més que símbol. Esbós per al fresc' (1914), prefiguració dels frescos que Prat de la Riba li va encarregar per al Palau de la Generalitat; 'Quadriga, esbós per al fresc de la Casa Badiella' (1916), 'Esbós de les pintures de l'església de Sant Agustí de Barcelona' (1908); 'Dona del nou-cents' (1900), o 'Dona ballant' (1900). Dels tres anys que va estar a Nova York hi ha en el recorregut expositiu testimonis com l'àlbum de dibuixos 'New York City (1921)', 'Avui' (1921); 'Downtown New York' (1919-1922); 'Retrat-Home amb lents' (1920) o 'Broadway Express' (1920). Després del seu pas per Nova York i un període de dos anys a Florència, l'artista, entestat a posar en marxa la seva empresa de joguines innovadors, va estar sis anys a París a partir de 1926. La seva estada a París va ser crucial en la seva trajectòria artística, ja que allà es va convertir en un dels animadors principals de l'abstracció d'entreguerres, que s'aglutina al voltant de les associacions Abstracció-Création i Cercle et Carré, i es relaciona amb artistes com Van Doesburg, Hélion o Seuphor, que defensaven una abstracció geomètrica divergent de la d'arrel expressiva tan en voga en els anys precedents a la I Guerra Mundial. El 90% dels dibuixos procedeixen de la col·lecció familiar d'Alejandra, Aurelio i Claudio Torres.

[dimarts, 21.06.11]
L’estudi fet pel Museu d’Història de Catalunya dels sepulcres del Reial Monestir de Santes Creus ha permès reconstruir els rostres del rei Pere el Gran i de la reina Blanca d’Anjou
Les investigacions que es troben en la fase final conclouen que tant en el cos de Pere el Gran com al de Blanca d’Anjou s’hi han trobat restes d’Apigenina, un producte procedent de la ginesta i utilitzat històricament per tenyir els cabells de ros. S’ha descobert que a Pere el Gran se li va afaitar el cap abans de ser enterrat i que Blanca d’Anjou tenia restes d’àcid carmínic a la galta, fet que indicaria l’aplicació de maquillatge per a l’exposició pública i l’embelliment del cadàver. La investigació, que es va iniciar fa dos anys, ha inclòs l’estudi antropològic i paleopatològic dels cossos, l’estudi dels rituals funeraris, l’estudi de l’aixovar funerari i l’estudi del procés constructiu de les tombes. En l’estudi també s’han pogut analitzar les diverses teles que embolcallaven el cos de Pere el Gran i fer una recomposició del vestuari que devia dur el rei en el moment del seu enterrament. Per últim, la investigació també ha permès reconstruir els rostres de Pere el Gran i Blanca d’Anjou a partir de les dades antropològiques dels cossos.

[dilluns, 20.06.11]
El vestit blanc amb el qual l'actriu Marilyn Monroe va seduir mig món en l'escena del metro a «La temptació viu a dalt» ha estat subhastat per més de 3,2 milions d'euros
El vaporós vestit blanc amb el qual l'actriu Marilyn Monroe va seduir mig món en la famosa escena del metro a la pel·lícula 'La temptació viu a dalt' (1955) ha estat subhastat per 4,6 milions de dòlars (uns 3,2 milions d'euros). En un moment de la pel·lícula, quan Monroe s'acosta a una reixeta del metro, el vestit amb plecs que llueix s'eleva fins l'aire deixant al descobert les seves cames, una escena mítica que ha estat recreada infinitat de vegades. El vestit va ser l'estrella de la subhasta de records de Hollywood celebrada a la casa de subhastes Profiles in History, a Calabasas (Califòrnia). Aquesta va ser la primera part de la subhasta de la col·lecció privada de l'actriu Debbie Reynolds, que inclou 3.500 vestits, 20.000 fotografies originals i diversos centenars de pòsters de pel·lícules i objectes relacionats amb la indústria. Un altre vestit, el vermell de lluentons que Marilyn Monroe va lluir a 'Els cavallers les prefereixen rosses' es va subhastar per 1,2 milions de dòlars (uns 800.000 euros). I un altre de la pel·lícula 'Riu sense retorn' va ser venut per 510.000 dòlars (uns 356.000 euros). Ara que els estudis de Hollywood han buidat els seus magatzems, les subhastes d'aquesta mena són freqüents. En la mateixa sessió es va adjudicat el barret fort de Charlie Chaplin que va recaptar 110.000 dòlars (uns 76.000 euros), mentre que l'uniforme de Gary Cooper a 'El sergent York' es va vendre per 55.000 dòlars (uns 38.000 euros), mentre que el fusell que feia servir en aquest film es va adjudicar per 19.000 dòlars (uns 13.000 euros).

[diumenge, 19.06.11]
El conjunt documental de l'arxiu nobiliari del Palau Requesens, el més important de Catalunya, s'incorpora a la seu de l'Arxiu Nacional a Sant Cugat del Vallès
L’Arxiu Nacional de Catalunya ha incorporat al seu fons l’arxiu nobiliari més important que es conserva a Catalunya. Es tracta de l’Arxiu de la Reial Capella del Palau Reial Menor de Barcelona, conegut com l’Arxiu del Palau Requesens, que inclou 4.682 unitats documentals i que és propietat de la Companyia de Jesús. L’Arxiu del Palau Requesens constitueix una font important per al coneixement de Catalunya i de tota la Mediterrània durant l'Edat Mitjana i Moderna. El fons és equiparable únicament als arxius dels títols de la Grandesa d’Espanya, com els ducats de Medinaceli, Cardona i Híjar, que es troben fora del territori català. L’Arxiu Palau Requesens està format per un fons documental extens que pertanyia als comtes de Sobradiel, descendents de la família Requesens, que el van cedir a la Companyia de Jesús l’any 1921 juntament amb la Reial Capella del Palau. Està integrat per 690 lligalls de documentació, majoritàriament dels segles XV al XIX; 8 capses de privilegis reials i pontificis; 329 manuscrits medievals i moderns; 3.622 pergamins dels segles X al XVII; i 33 segells de cera procedents dels privilegis reials i papals. El productor del fons documental és el llinatge català dels Requesens —en particular diverses branques que descendeixen del governador Galceran de Requesens i Santa Coloma (mort l’any 1465), un dels personatges centrals del segle XV català segons els historiadors Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés—. A mitjan segle XVI, per manca de descendència masculina, els Requesens van ser succeïts pels Zúñiga, grans Priors de Castella, els Fajardo marquesos de los Vélez i de Martorell, els Álvarez de Toledo marquesos de Villafranca del Bierzo i, finalment, els Cavero, comtes de Sobradiel. Al costat de la documentació ordinària de tipus familiar i patrimonial incorporada a l'Arxiu Nacional de Catalunya, s’hi troben documents reials i pontificis que van arribar a l’arxiu per via testamentària (seria el cas de les restes de l’arxiu reial de Nàpols que fou llegat per Ferran d’Aragó, duc de Calàbria, a la seva esposa Mencía de Mendoza, marquesa de Zenete) o per l’exercici d’importants càrrecs diplomàtics i militars de diferents membres de la família com la correspondència de Lluís de Requesens i de Zúñiga, governador de Milà i dels Països Baixos.

[dissabte, 18.06.11]
Les desafortunades declaracions del president de Justícia i Pau sobre els Mossos d'Esquadra estimulen una quinzena de noms coneguts de la societat catalana a fer-se «acusats voluntaris» si la querella d'Interior es confirma
Els esdeveniments dels últims dies ha mobilitzat tota mena de sectors i els més actius a aparèixer en manifestos i reivindicacions no en deixen passar ni una. L'última fa referència a les desafortunades declaracions d'Arcadi Oliveras, president de Justícia i Pau, sobre la implicació d'agents de mossos d'esquadra de paisà en provocació d'actes vandàlics que van portar el conseller d'Interior a anunciar l'estudi d'una possible querella. Arcadi Oliveras va rectificar després les seves paraules indicant que en realitat es referia a manifestacions d'anys anteriors encara amb la Policia Nacional en actiu a Catalunya. Malgrat això, una quinzena de noms coneguts de la societat catalana han fet públic un manifest de suport al doctor en economia, Arcadi Oliveres en el qual afirmen que qualsevol procediment legal que s'iniciï contra l'activista també haurà de fer-se extensiu als signants d'aquesta declaració, entre els quals figuren Manuel Castells, catedràtic de Sociologia de la UOC; Carlos Jimenez Villarejo, exfiscal Anticorrupció; Anna Monjo, editora d'Icària Editorial; Maruja Torres, escriptora i columnista; Jose Luis Sampedro, escriptor i economista; Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB; Jaume Botey, catedràtic de la UAB; Olga Rodríguez Francisco, periodista i escriptora; Tica Font, directora de l'Institut Català Internacional per la Pau; Joan Coscubiela, professor de Dret del Treball; Alfons Barceló, catedràtic emèrit de la UB; Carles Taibo, professor de Ciència Política de la UAM; Pere Ortega, president de la federació d'ONG per la Pau; Carlos Sánchez Almeida, advocat del Bufet Carlos Sánchez Almeida, i Vicent Partal, periodista i director de Vilaweb. És significatiu que cap d'aquests noms no s'hagi posicionat amb la mateixa fermesa contra la violència generada per membres dels indignats —o infiltrats en les seves files— davant el Parlament de Catalunya i els parlamentaris catalans.

[divendres, 17.06.11]
Un inèdit d'Arthur Conan Doyle es posarà a la venda aquesta tardor després de 130 anys de vegetar perdut en un calaix
Després de l'estiu, la que es considera fins ara la primera novel·la d'Arthur Conan Doyle, 'The Narrative of John Smith' ('La Narrativa de John Smith') sortirà a la llum pública després de 130 anys perduda en un calaix i que estigués un any a la British Library. 'The Narrative of John Smith' explica la història d'un home de cinquanta anys turmentat, que es passa la vida a la seva habitació, discutint amb tot aquell que s'atreveix a visitar-lo (entre ells, soldats retirats i mestresses de casa), sobre literatura, guerra i religió. L'encarregada d'editar aquesta obra és la mateixa British Library, que és qui disposa de l'únic manuscrit que havia estat cedit pels hereus de l'autor. Sembla que Conan Doyle, el pare de Sherlock Holmes, va escriure aquesta novel·la entre el 1883 i el 1884, quan vivia a Portsmouth i exercia de metge. De fet, ja havia publicat un grapat de contes en revistes com Blackwood' s, London Society i The Boy's Own Paper, encara que no n'havia signat cap amb el seu nom (cosa habitual en aquella època). Amb la intenció de començar a fer-se un nom com a escriptor, es va posar a escriure aquesta primera novel·la, 'The Narrative of John Smith'. Però quan va acabar el manuscrit, Arthur Conan Doyle la va enviar a un editor i, com tantes vegades passa encara avui, malgrat les connexions electròniques, l'editor "no el va rebre mai". Teòricament perdut, sembla que Conan Doyle va tornar a escriure de memòria la novel·la, però només va poder recordar fins al capítol sisè. És aquest segon manuscrit el que s'ha conservat a la British Library i el que es publicarà el mes de novembre. Segons l'editora, la novel·la serveix per anticipar el que després vindria amb Sherlock Holmes.

[dijous, 16.06.11]
El retorn d'Albert Boadella a Catalunya i l'espectacle d'una companyia russa amb tres-cents actors i set hores de durada marquen la primera temporada de Lluís Pasqual com a director artístic del Teatre Lliure
El nou director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, inicia la seva primera temporada com a director de la Fundació Teatre Lliure amb vint coproduccions, més entrades a la venda i textos que parlen de poder i política i recullen els temes que han suscitat el moviment del 15-M. Seran 25 coproduccions, deu de les quals amb institucions teatrals catalanes, tres de Madrid i quatre internacionals, i entre els teatres amb els quals treballarà el Lliure figuren El Canal de Salt-Girona, el CAER de Reus, el CAET de Terrassa, el Centre Dramàtic Nacional (CDN) de Madrid i el Piccolo Teatro di Milano. El Lliure posarà a la venda per a la temporada teatral 2011-2012 més de 136.000 localitats, 31.000 més que l'any passat a més d'allargar lleugerament la vida dels espectacles. Entre les produccions de la nova temporada destaca el Teatre Acadèmic Rus de la Joventut de Moscou, una companyia de més de tres-cents actors amb 'Utopia', de Tom Stoppard, un espectacle de set hores de durada. Del Txèkhov Festival de Teatre de Moscou arribarà al Lliure 'La Tempesta', de Shakespeare, en la qual Declan Donnellan dirigirà intèrprets russos. Lluís Pasqual ha programat una majoria d'obres que parlen del poder i de política. Ell mateix dirigirà 'Quit', un text de Peter Handke. [Veure programació íntegra]. En la programació de la temporada figuren també Maria del Mar Bonet i Manel Camp; 'La violació de Lucrècia', de William Shakespare, interpretat per Núria Espert; 'Sagarra dit per Rosa M. Sardà'. Mario Gas dirigirà 'Un fràgil equilibri' i i Juan Carlos Martel, 'L'espera', de Rem Binosi. Patrice Chéreau, Laia Marull, Joan Font, Carme Portaceli, Blai Mateu, Pau Miró, Cesc Gelabert, Carles Santos i per primera vegada una programació de teatre familiar que reobrirà l'Espai Lliure, són altres de les propostes presentades en una temporada que tancarà Albert Boadella amb la direcció d'un espectacle estrenat l'any passat en els Teatres del Canal de Madrid, 'Amadeu', sobre les sarsueles d'Amadeu Vives, amb el qual el director de Joglars tornarà a l'escena catalana.

[dimecres, 15.06.11]
La Sala Muntaner recupera la memòria de l'època de Gertrude Stein en un moment que l'ha popularitzada Woody Allen amb la pel·lícula «Midnight in Paris»
Gertrude Stein i Alice B. Toklas són dos dels moltísims noms que han convertit en mític el cementiri Père Lachaise de París. Però la seva manera de pensar, la seva manera d'actuar, la seva manera de comportar-se davant la vida, es retroben ara a la Sala Muntaner en un cara a cara que tenen les actrius Àngela Jové i Blanca Pàmpols com a protagonistes. A través d'elles dues, i de la traducció i la direcció de Josep Costa, es reviu en una peça curta, encara no una hora i mitja, l'època del París fet cèlebre que va acollir a la primera part del segle passat, personatges com Picasso, Matisse, Gris, Apollinaire, Hemingway, Fitzgerald o Dos Passos. És a dir, allò que també ha reflectit Woody Allen en la pel·lícula 'Midnight in Paris' [crítica a la revista Clip de Teatre]. Tots aquests personatges planen poc o molt darrere les paraules intenses que s'intercanvien a 'Gertrude Stein i una senyoreta de companyia', Gertrude Stein i Alice B. Toklas. Paraules que retraten com podia ser la relació entre aquestes dues dones al número 27 de la rue de Fleurus. Però que retraten també una època i una actitud que, avançada al temps, no s'ha acabat d'imposar mai perquè les tenalles dels poders de torn priven que ho faci amb la llibertat que desitjaven els seus defensors i de la qual sembla que hagin claudicat els contemporanis actuals. A l'obra, Picasso i Hemingway s'emporten la millor part. En certa manera són com dos protagonistes més que acompanyen la conversa entre les dues dones que van viure la revolució de l'art. I que van viure també la seva pròpia revolució com a dones.

[dimarts, 14.06.11]
La crisi immobiliària, el petroli, la Mercedes-Benz i la SEAT en un espectacle dúplex creat a Stuttgart i presentat al Teatre Romea de Barcelona
¿Cal veure simultàniament aquestes dues obres, nascudes d'un projecte comú catalano-alemany? Sí i no. Fer-ho és una opció, tal com l'ha ofert el Teatre Romea en un fugaç cartell, vist i no vist, de quatre dies. Però el fet és que, cadascuna de les dues peces —que tenen la mitjana d'una hora i quart aproximadament— podria funcionar independentment. L'atractiu de presentar-les en un programa doble [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre] és que l'espectador pot fer un procés similar al que han fet els dos equips creadors, l'alemany i el català. És a dir: posar sobre l'escenari una temàtica paral·lela, de novíssima creació, i recrear-la des de dues òptiques diferents, des de dues cultures diferents i fins i tot des de dues visions distanciades, malgrat la pretesa globalitat del segle XXI, d'una qüestió tan contemporània com la dependència humana d'entresegles del motor i el petroli i la seva relació amb el crac financer més recent. A 'Das Gestell (El prototip)', es posa de manifest l'oposició d'una societat urbana per desig i neorural per nostàlgia tradicional. Una parella viu aquesta dicotomia que inclou una aguda crítica del fals progressisme, amb la fe en el mètode educatiu de l'escola anomenada activa —la que teòricament estimulava la creativitat— i el miratge que el món pot canviar gràcies al disseny. Josep Galindo ha dirigit aquesta obra de factura alemanya amb intèrprets alemanys que es distingeix, en relació a la que li fa doblet, per una dramatúrgia més basada en el text i en el perfil de cadascun dels personatges: la parella discordant en la manera de viure, el pare urbanita, la mare neohippie, el fill petit fet un cervell electrònic, els sogres —ell, advocat— salvant constantment els mobles de la parella, un personatge camperol que fa també de mestre de cerimònies —camisa de quadres i ferum de granja— i, rere l'embolcall de comèdia, la tragèdia servida en clau gairebé shakesperiana, però sota el lligam de l'automòbil: el de la Mercedes-Benz amb factoria a Sttutgart, al cor de la Selva Negra, espai físic de la trama de la primera obra, i el de la SEAT, amb factoria a Barcelona, de la segona.

[dilluns, 13.06.11]
El Versus Teatre representa el muntatge guanyador del premi Injuve que atorga l'Instituto de la Juventud a un taller de l'Institut del Teatre de Barcelona
Al trot i en píndoles. Així es podria titular aquest espectacle jove-jove que neix des de la creació d'un taller de l'Institut del Teatre de Barcelona i que, de carambola en carambola, gràcies al recent premi Injuve, que atorga l'Instituto de la Juventud, a més de la dotació econòmica, farà que el muntatge s'estreni també a Madrid, aquesta tardor, després d'haver passat ja per alguns escenaris com el Teatre Ponent de Granolles, la Nau Ivanow de Barcelona o la Casa de Cultura de Sagunt. «Cavalls salvatges no m'arrancarien d'ací», de Víctor Sánchez, està interpretat per Albert Pérez Hidalgo, Mima Riera, Laura Pla, Núria Gómez i Cinta Moreno, sota la direcció del mateix autor. El ritme de l'espectacle és, doncs, al trot i en píndoles. Al trot, perquè les crineres invisibles dels cavalls que burxen els personatges es fan paraula trepidant. I la història —que aparentment, al principi, sembla que vol ser un conte literari explicat per un dels personatges— es va creant amb píndoles, és a dir, amb escenes que conformen un trencaclosques amb les peces que al final acabaran encaixant i amb un seguit de foscos que trenquen cada escena per obrir-se amb la següent [crítica a la revista Clip de Teatre]. Aquest és un espectacle extremament generacional, creat des de l'experiència jove, reflectint allò que els joves actuals senten i dient-ho com ho veuen des de la seva talaia. Parlem, esclar, de joves que s'encaminen cap a la trentena —que és el barem de classificació de joventut actual— i que per tant tenen també suficient maduresa per dotar l'espectacle d'un contingut no només dur sinó reflexiu.

[diumenge, 12.06.11]
La talla romànica del segle XIII del Crist i la Creu d'Escunhau torna al Museu dera Val d'Aran després de quatre mesos de restauració
El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, organisme que pertany al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya s'ha encarregat de la restauració. L’obra és una de les talles considerades més importants que s’exposen al Museu dera Val d’Aran i tornarà a ser exhibida en aquest museu aranès a partir del mes de juliol, segons informa Patrícia Navas en l'edició setmanal de Catalunya Cristiana. Els treballs de restauració i de conservació de la peça han durat quatre mesos i han inclòs la fixació general de la policromia, la consolidació puntual del suport de fusta, l’aprofundiment en la neteja de la capa pictòrica i la reintegració cromàtica de les petites llacunes. La intervenció s’ha complementat amb una exhaustiva documentació fotogràfica i radiogràfica del conjunt de la creu i la talla. També s’ha realitzat un nou sistema d’ancoratge de la talla del Crist a la creu mitjançant espigues de metacrilat de quatre mil·límetres de gruix. Aquest nou sistema, neutre i reversible, permet noves manipulacions de l’obra sense afectar-ne l’estabilitat. Abans d’aquesta intervenció, el setembre del 2010 es va fer una intervenció de restauració d’urgència in situ per tal de solucionar uns problemes puntuals d’aixecament de la capa pictòrica, detectats pel personal del Museu dera Val d’Aran. La imatge és una talla de fusta policromada, amb unes mides de 90 cm d’alçada per 94 cm d’amplada. Està considerada del segle XIII, però conserva encara un cert caràcter romànic. La talla s’atribueix al grup de les majestats nues, perquè sembla molt evident la intenció de l’escultor de fer un Crist no sofrent. L’anatomia del cos és tractada amb molta simplicitat i les faccions són correctes i ben dibuixades. La creu, amb unes mides de 140 cm d’alçada per 116 cm d’amplada, també està feta de fusta policromada. Presenta totes dues cares decorades de manera molt desigual: l’anvers té una decoració floral feta amb relleus de pasta i el dors és policromat amb la simbologia de l’anyell, típica d’aquestes creus.

[dissabte, 11.06.11]
El Grup 62 prepara un catàleg d'un centenar de títols descatalogats per oferir-los mitjançant la impressió per encàrrec
El grup ja havia emprès una actitud positiva envers el llibre digital fins al punt que és l'editorial catalana amb més títols en aquest suport. Ara, però, obligat per la crisi de vendes del sector, fa un pas més i aposta per aplicar la impressió per encàrrec —coneguda en anglès pel seu paper pioner amb el nom print on demand— i que engegarà amb un primer catàleg que inclou un centenar de títols descatalogats i no disponibles a la llibreria en paper. La primera experiència ha recuperat obres de Josep Pla, Joan Perucho, Joan Brossa, Miquel Bauçà, Georges Simenon o Frances Scott Fitzgerald. La impressió per encàrrec fa que un lector, interessat en un dels títols inclosos en el catàleg, encarregui el llibre mitjançant una de les vint llibreries adherides o mitjançant la pàgina web del grup editorial i el reculli en un termini màxim de vint dies, un termini que més endavant el grup confia de poder escurçar per no afegir un nou llast a la immediatesa de le-book o fins i tot de la demanda del llibreter sobre un llibre en catàleg. Un altre llast és el preu, que serà el mateix que el de l'edició convencional, però amb diferències de suport: la coberta més senzilla, de color blanc, amb una franja que distingeix cadascun dels segells que integren el Grup62. L'editorial publica unes 500 novetats cada any i té uns 13.000 títols dels quals manté la venda mínima d'un exemplar cada any. El grup té el costum de no descatalogar radicalment els títols, com fan altres editors, sinó que en redueix progressivament els estocs. La impressió per encàrrec l'havien posat en marxa altres empreses com Publidisa, Bubok o Lulu.com, però més orientada a l'autoedició, l'edició de llibres tècnics o la impressió de llibres digitals. La proposta actual del Grup 62 és oferir la possibilitat de no perdre el fons del llibre literari. Altres editorials en altres llengües com Random House als Estats Units i Faber and Faber a Anglaterra ja han incorporat també la impressió per encàrrec de títols dels seus fons. El fet és que en cap moment es vol trencar la cadena que va des de l'autor al llibreter passant directament de l'editor al lector, cosa que fa que tant l'e-book com el llibre imprès per encàrrec no acabin de trobar una sortida òptima. Una altra iniciativa que s'acosta és la lectura directa en línia sense descàrrega mitjançant un lloguer de preu reduït, cosa que ja passa amb la música o el cinema.

[divendres, 10.06.11]
El dramaturg Jordi Galceran està preparant una versió musical d'«El rei lleó» que s'estrenarà en castellà a Madrid la tardor vinent
L'autor d''El mètode Grönholm' és l'encarregat de posar lletra als diàlegs dels personatges del musical 'El rei lleó' amb una adaptació al castellà del llibret d'aquest musical. L'estrena de l'espectacle tindrà lloc a finals d'octubre al Teatre Lope de Vega de Madrid en una producció d'Stage Entertainment. Jordi Galceran té entre mans el repte de fer arribar en castellà el que és un musical tan conegut com 'El rei lleó' del qual Galceran ha analitzat abans els efectes, les emocions, i les rialles que provoca l'original en anglès, per ser-hi fidel al màxim. A Jordi Galceran, el que més l'interessa del particular univers creatiu de la directora del musical, Julie Taymor, és com s'hi parla dels temes més complexos i més profunds de l'existència humana, com és el fet de créixer i passar de la infantesa a la vida adulta. 'El rei lleó' és considerat un musical excepcional, fruit de la unió de reconeguts talents musicals i teatrals a nivell mundial i de la fusió de sofisticades disciplines de les arts escèniques africanes, occidentals i asiàtiques que l'han convertit en un fenomen cultural aplaudit a tot el món. Els primers assajos començaran el mes d'agost.

[dijous, 09.06.11]
Una enquesta revela que la majoria de lectors de diversos àmbits geogràfics i culturals prefereixen el lector digital en oposició al paper tradicional
L'enquesta, sobre la qual es fa l'anàlisi, va ser resposta per usuaris de diversos àmbits geogràfics, un 87% de l'Estat espanyol, un 9% d'Amèrica del Sud, principalment Mèxic i Argentina, i un 3% de diferents països d'Europa. La major part dels enquestats eren homes (61%). L'edat de la major part dels enquestats es trobava entre els 30 i els 50 anys (63%), seguits dels que superaven els 50 anys (22%) i dels situats entre els 15 i els 30 (15%). La major part (gairebé un 42%) va mostrar la seva preferència per la lectura amb e-Reader, davant d'un 16'5% que es va decantar pel paper i un 36% que es va declarar lector en els formats. També la majoria (50'5%) va assegurar llegir més des que fa servir e-reader (cap enquestat va afirmar llegir menys). Més de la meitat dels participants (58'6%) utilitza el dispositiu per a lectures d'oci, un 21,8% per estudiar i un 19'5% per al treball. Pel que fa a la compatibilitat entre l'e-reader i el llibre en paper, el 76% dels enquestats van afirmar que no han deixat d'adquirir llibres en paper, davant un 24% que sí. Per al 46%, la compra d'e-books resulta fàcil, davant un 38% que ho troba no tan fàcil o complicat i un 16% que ho veu molt complicat. El 90'6% prefereix que els llibres no portin DRM, dispositiu anticòpia que dificulta la compra per al 65'8%. En general (78'3%), les compres d'e-books es realitzen aproximadament amb periodicitat mensual. Com avantatges de la lectura digital es destaquen principalment la seva gran capacitat d'emmagatzematge d'obres i la seva portabilitat, la qual cosa el fan especialment valuós per pal·liar problemes d'espai a les llars ia l'hora de viatjar, fins i tot en els transports públics. Se subratlla així mateix la possibilitat d'ajustar el cos de la lletra a les necessitats visuals de cada usuari i la de realitzar cerques de termes a les obres.

[dimecres, 08.06.11]
El projecte de supressió com a ens autònom de la Institució de les Lletres Catalanes promou tota mena de reaccions per garantir la continuïtat d'aquest organisme creat durant la Segona República
Des que fa uns dies es va fer públic el projecte de llei coneguda com a "Llei Omnibús" que inclou modificacions substancials en diferents àmbits, com la minimització del Consell Nacional de les Arts i la Cultura (CoNCA) o la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), les reaccions no s'han fet esperar. Segons l'avantprojecte de llei anomenada de "Simplificació, agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica", entre altres disposicions, es deroga la Llei 20/1987, de 12 de novembre, de creació de l'Entitat Autònoma Institució de les Lletres Catalanes que es converteix en un simple "òrgan col·legiat del Departament competent" (article 357) de caràcter purament assessor. En resum, el CoNCA es converteix en un organisme sense funcions executives que deixa d’administrar les subvencions a la creació i es limita a les seves funcions com a ens avaluador i supervisor. Es limita a concedir els Premis Nacionals, realitzar auditories als equipaments culturals i avaluar els contractes-programa. El CoNCA manté la independència jurídica però només comptarà amb els 11 membres del plenari elegits pel Parlament de Catalunya. La resta de la seva estructura torna al Departament de Cultura. La Institució de les Lletres Catalanes queda reduïda a un consell assessor que perd capacitat per repartir beques i programar activitats de difusió. Així com el CoNCA intenta salvar els mobles des de dins del mateix organisme, pel que fa a la Institució de les Lletres Catalanes, en canvi, s'han mobilitzat els exdegans i alguns Premis d'Honor que han format part de la Junta de Govern i del Consell Assessor de la Institució en els últims anys. Per una banda, impulsat per l'actual degà, Francesc Parcerisas, s'ha fet públic un document que signen, en principi, Josep Maria Benet i Jornet, ex-degà; Maria Antònia Oliver, exdegana; Josep Maria Castellet, exdegà; Feliu Formosa, exdegà i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes; Jaume Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o Joaquim Molas, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Com a contrast, un col·lectiu d'escriptors catalans ha publicat en el seu bloc de comunicats "Escriptors Catalans" un poema satíric, amb ressons verdaguerians, que resumeix en rima quina és la crisi que afecta la Institució de les Lletres Catalanes. A més, les associacions d'escriptors que tenen representació en els òrgans de la Institució de les Lletres Catalanes han obert una campanya d'adhesions dels seus membres, és a dir, els associats i associades del Centre Català del PEN, l'Asociación Colegial de Escritores de Cataluña i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. Les pressions de diversos sectors han fet que el govern català hagi ampliat el termini d'al·legacions al projecte de Llei fins al 20 de juny.

[dimarts, 07.06.11]
Els intents de manipulació, les discrepàncies i el cansament es fan manifestos en l'acampada dels «indignats» de la Plaça de Catalunya de Barcelona
Tal com deixen clares les cròniques periodístiques de la nit de diumenge a la Plaça de Catalunya, el desgast comença a passa factura als pretesos “indignats”. Una mostra evident han estat les votacions discrepants per arribar a acords. Repetició per dos cops de la votació per decidir si deixen la plaça. Tensió en la votació sobre el dret a l'autodeterminació. I, com un mirall del passat més negre a la mateixa plaça, pancartes d'“indignats” contra altres “indignats”. A l'hora de les nones, finalment, els acampats van aprovar deixar de dormir a la plaça de Catalunya sense concretar si es desmantellava l'acampada o no. A la matinada, uns altres portaveus espontanis perquè l'acampada no té portaveus oficials deien que d'allí no els en treia ningú. El fet és que, la nit de diumenge es va mig acordar —amb les manetes enlaire i amb un recompte medieval que sembla impossible que pugui sortir bé— de treure tendals i reduir l'activitat i que les autonomenades assembles es farien tres cops a la setmana: els dimarts, els divendres i els diumenges. La punta de l'iceberg, de fet, va ser la votació per al dret a decidir. La votació ja es va fer dissabte a la nit, guanyant per majoria, però un grup minoritari va demanar que es repetís davant la falta de debat. ¿Democràcia real? Diumenge, cap a les deu de la nit, la votació va ser molt ajustada i el difícil recompte va decantar la balança cap al sí al dret a l'autodeterminació. A favor, 395 vots, i en contra, 270, si fem cas d'un càlcul a ull i a les fosques. Això va provocar que alguns dels participants a favor del no a l'autodeterminació marxessin de la plaça per aquest recompte fet a l'engròs. Les friccions entre totes dues postures han continuat a les xarxes socials, especialment al Twitter. I la més sonada: a mitjanit de diumenge, els que encara resistien esprement el coco assembleari debatien si es demanava un local alternatiu "i en condicions" a la plaça, okupar un edifici abandonat i, després de parar la mà, autogestionar-lo. El fòrum d'opinió independent Els Quatre Gats resumeix en aquesta circular la situació de fons de les acampades del moviment 15-M reproduint un breu extracte de la novel·la 'La revolta dels animals', de George Orwell, en un article que el fòrum retitula: "La revolta dels animals (indignats)". Més exacte, impossible.

[dilluns, 06.06.11]
Els arxius catalans organitzen més d'una vuitantena activitats per celebrar la Setmana Internacional dels Arxius
L’Arxiu Nacional de Catalunya i els 37 arxius comarcals catalans ofereixen més d’una vuitantena d'activitats per als ciutadans en el marc de la Setmana Internacional dels Arxius. Aquestes activitats tenen lloc del 6 al 12 de juny amb motiu del Dia Internacional dels Arxius [9 de juny], i tenen com a objectiu donar a conèixer la importància d’aquests espais als ciutadans i als responsables de les institucions. Al llarg de la Setmana Internacional dels Arxius se celebren activitats arreu de Catalunya per apropar aquests espais als ciutadans que poden conèixer com funciona un arxiu per dins, realitzar tallers especialitzats, o participar d'un sopar medieval, entre altres activitats. La Setmana Internacional dels Arxius pretén sensibilitzar dels beneficis de la gestió dels documents per a la bona governança, conscienciar la societat i els sectors públic i privat de la necessitat de preservar els arxius i facilitar-ne el seu accés, donar a conèixer al gran públic documents únics, i millorar la percepció que hom pot tenir dels arxius i augmentar-ne la seva visibilitat. Des de l'any 2008, i coincidint amb el 60è aniversari de la fundació del Consell Internacional d’Arxius el 9 de juny de 1948, els arxius de tot el món celebren el Dia Internacional dels Arxius. Amb aquesta diada es vol reivindicar la seva importància com a patrimoni cultural i font d’informació de primer ordre, així com el seu testimoni valuós del desenvolupament econòmic, social i cultural de la humanitat. Els arxius catalans tenen més de 29.000 usuaris l'any. Durant l’any 2010, els arxius van organitzar 1.377 activitats de difusió. El volum de documents conservats s’ha gairebé doblat en els últims anys: ha passat de 63.315 metres lineals l’any 2001 a 123.523 metres el 2010. El mateix ha passat amb les unitats documentals consultades, que han passat de 91.105 l’any 2002 a 282.309 l’any passat. En total s’han consultat 1.557.017 unitats documentals des de 2002. Pel que fa els documents digitalitzats, actualment els arxius en disposen de 9.448.400 (5.780.900 als arxius comarcals i 3.667.500 a l’Arxiu Nacional de Catalunya). Pel que fa la premsa històrica, els arxius tenen indexades més de 500 milions de paraules, que permeten realitzar cerques sobre més de 600.000 imatges de premsa històrica.

[diumenge, 05.06.11]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el maig del 2011 amb 5.165.970 visitants que han fet 17.280.854 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de maig del 2011, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el maig del 2011, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 5.165.970 visitants i 17.280.854 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.502'3 visites de pàgines (8'3 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 9 minuts i 43 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 12.398 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dissabte, 04.06.11]
La crisi econòmica ha atenellat tant la imaginació que s'ha sentit parlar poc de la relació que «El conte de la lletera» té sobre la cobdícia de fer caixa ràpida ni que sigui amb l'especulació
L'espectacle 'El conte de la lletera' es representa al Jove Teatre Regina en sessions per a públic familiar. La companyia Xip Xap presenta un muntatge amb titelles i titellaires. La crisi econòmica ha atenellat tant la imaginació que s'ha sentit parlar poc de la relació que el conte de la lletera té sobre la cobdícia i el desig, d'altra banda tan humà, de fer caixa ràpida ni que sigui amb l'especulació. La cosa ve de lluny, doncs. Diuen que potser d'Isop i tot. És a dir, del segle VI aC. Els orientalistes defensen que la lletera ve del Pantchatantra, d'uns contes amb mantega i mel traduïts al persa, a l'àrab i al castellà entre els segles VI i XIII. Vist així, queda clar que els pastissers moderns de la bombolla immobiliària en qüestió s'han fet un tip d'anar amb la lletera al cap fins que, entre saltiró i saltiró, els ha caigut la llet per terra [crítica a la revista Clip de Teatre]. Diguem, en descàrrec seu, que qui popularitza de debò el conte de la lletera és Jean de La Fontaine el segle XVIII. Però, malgrat la intemporalitat del conte, ¿els petits espectadors de l'espectacle n'agafen la moralitat que se'n desprèn?

[divendres, 03.06.11]
El dramaturg Toni Cabré estrena una obra teatral al Teatre Gaudí Barcelona inspirada en l'enfonsament del pont d'Esparreguera fa deu anys
L'any 2000, un aiguat va fer caure un pont de la carretera d'Esparreguera, de recent construcció. Des d'aleshores ençà, sembla com si les catàstrofes naturals i les provocades hagin fet el món modern més vulnerable: l'esfondrament de les Torres Bessones, els tsunamis, les inundacions quilomètriques per pujades de mar, els huracans... Per això, l'obra 'Teoria de catàstrofes', de Toni Cabré (Mataró, 1957) que té gairebé una dècada de vida abans de la seva actual estrena, premiada amb el Crítica Serra d'Or, fa la impressió que hagi estat escrita més aviat pensant en aquesta fragilitat del planeta que no pas en l'accident puntual d'Esparreguera, com realment sembla que va ser. Del local a l'universal sempre és una bona opció creativa. I la trama i el diàleg —o el no-diàleg— de l'obra segueix amb pulcritud aquesta opció posant tres personatges en escena que no només són contradictoris amb ells mateixos sinó que van creant un alè inquietant, per la relació que s'estableix entre els tres, però també per la manera com reaccionen personalment davant de la catàstrofe particular que angoixa cadascú [crítica a la revista Clip de Teatre]. Un enginyer encara jove, un amic d'ell vinculat a la construcció de grans infraestructures i una noia que arrossega una culpabilitat de la qual no sap ben bé ni ella mateixa si n'és responsable. Un pont que s'esfondra. I una víctima innocent ignorada pels mitjans de comunicació i les versions oficials de la trafèdia perquè ningú no l'ha trobada a faltar. Una atmosfera i uns personatges que creen una tragicomèdia i que reflexionen sobre la fragilitat de l'ésser humà i sobre la fragilitat humana davant el repte d'assumir responsabilitats que s'acostumen atribuir a l'atzar o la fatalitat. L'obra, dirigida per Moisès Maicas, està interpretada per Laura Auber, Abel Coll i Òscar Intente.

[dijous, 02.06.11]
Ángel Pavlovsky ha tornat al nou Artèria després de vint anys sense actuar al Paral·lel quan va tancar el Teatre Arnau
Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit. Això és el que diuen. I aquesta consigna sembla que és el que segueix amb rigor i maduresa de 70 anys al cos i mig segle als escenaris Ángel Pavlovsky que ha creat el seu últim espectacle de cap a peus on fa una fusió entre l'Ángel i la fada en què ell es converteix a escena. És a dir: 'Angelhada'. Només s'acompanya d'una actriu i ballarina amb aura d'elegància, Martina Burlet, neboda seva, diu, mare de Gala, una nena de 7 anys —l'espectadora més jove a la platea la nit d'aquesta funció malgrat el partit de la Copa d'Europa— i de qui diu que ha manllevat la inspiració per crear aquest espectacle de fades. Pavlovsky és Pavlovsky. Com una marca registrada. Ara feia vint anys que no actuava a la que ha estat la seva ciutat d'adopció després de tancar el Teatre Arnau. 'Angelhada', en canvi, és un espectacle que l'ha portat per diversos escenaris i que broda una trajectòria personal que té admiradors, seguidors i públic nou perquè Pavlovsky té la virtut de no deixar-se engolir per la nostàlgia i sap mirar endavant en cada nova proposta [crítica a la revista Clip de Teatre]. A 'Angelhada' passa una cosa semblant. Ironia, humor, escepticisme, sarcasme amb la professió i el teatre, fantasia, interactivitat amb els espectadors... I tot en una hora i mitja —depèn del ritme de l'espectacle i de les improvisacions—, amb una sensació d'absoluta improvisació, però en tot cas una improvisació totalment planificada.

[dimecres, 01.06.11]
Lluïsa Cunillé ha tancat la temporada com a dramaturga resident al Lliure de Gràcia amb una «Carta blanca» que ha desvelat el revival de «La Pajarera»
El cineasta Woody Allen fa un viatge en el temps amb la seva última pel·lícula 'Midnight in Paris'. I la dramaturga Lluïsa Cunillé el fa amb una mena de 'Midnight in Paral·lel', subtitulat 'La Pajarera', el nom originari del local que després acabaria sent, per diverses vicissituds, El Molino. De mestre de cerimònies, a l'ombra, hi ha Xavier Albertí, completant el tàndem teatral que en diferents ocasions ha rescatat de l'oblit el cuplet i altres materials històrics de quan el cafè-concert era un núvol de boira perquè els clients no havien de sortir al carrer a fumar i des del progressiu boom francès del gènere, de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX quan, amb la guerra civil i la derrota republicana, comença a canviar el rumb encotillat per la Dictadura real i la posterior dictadura sublim de l'aparició de la televisió i els xous musicals en blanc i negre. El cas és que aquest espectacle-sorpresa del Lliure de Gràcia —com el 'The End' o fi de curs que tanca l'etapa de direcció d'Àlex Rigola al Lliure de Montjuïc— es va mantenir en secret fins al moment de tancar-se els llums i començar la representació. Ni programa de mà, ni informació prèvia, ni cap pista de per on sortiria Lluïsa Cunillé, amb aquesta 'Carta blanca' que ha rubricat la seva etapa de dramaturga resident del Teatre Lliure. Cinc cadires i cinc faristols buits reben els espectadors. Només una concessió a la imaginació, un mantó de Manila repenjat en el respatller d'una de les cadires. I, de cop i volta, apareixen en escena quatre músics de corda i una solista. Després d'una hora i quart a tot estirar, se sap que l'espectacle que el quintet ha ofert és en bona part el muntatge musical titulat 'La Pajarera', que Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí ja tenien entre mans i entre partitures des d'una temporada anterior. Admesa la broma del secret d'estat teatral, l'espectacle [crítica a la revista digital Clip de Teatre] es converteix en un monòleg parlat i cantat que té com a protagonista la soprano María Hinojosa (Sabadell, 1979) que ja ha treballat amb èxit en altres espectacles de Xavier Albertí com 'El dúo de la africana' i que aquí es ventila sola, de cap a peus i sense embuts: anuncis radiofònics de l'època, cuplets, lletres picants, referències a avantpassades del seu personatge de ficció, com Raquel Meller, Celia Gámez, Joséphine Baker... i una juguesca lingüístico-musical entre València i París, a més d'una pessigada sense mala fe al conseller català del bat —que sona a improvisació d'última hora dins del guió després de la batalleta televisada de la Plaça de Catalunya, el 27 de maig al matí, entre les hosts negres dels mossos d'esquadra i els anomenats campistes urbans pacífistes i, si els afegim més atributs, també els destrossajardins públics i els pixamandúrries.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |