[dimarts, 31.05.11]
L'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya convertirà la fàbrica La Escocesa en una residència per a nous creadors teatrals
La Escocesa només acollirà propostes relacionades amb l'actuació i direcció teatrals. Serà un projecte fet per directors i actors i per a directors i actors. Els projectes es classificaran al voltant de dos conceptes centrals: la de l'Actor total i la del director Total per convertir-se en trampolí per als novells i emergents, apropant la vocació teatral i el mercat real d'oportunitats. L'antiga fàbrica del Poblenou de Barcelona, coneguda com La Escocesa, obrirà una nova etapa com a centre d'investigació, formació i assaig teatrals, sota la gestió de l'Associació d'Actors i Directors Professionals de Catalunya (AAPDC), que commemora el seu trentè aniversari i que vol convertir el complex industrial en un espai cultural neuràlgic de Barcelona, a imatge d'altres ja existents dedicats a diferents disciplines (com la Central del Circ i el Centre de Creació de Dansa de l'Illa Philips, La Seca o la Fabra i Coats) i integrar-lo en la xarxa de fàbriques de creació de Barcelona. El projecte parteix d'un conveni signat amb l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB) per a la futura rehabilitació del complex industrial, que haurà de ser ratificat pel nou equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona. De moment, no s'ha convocat un concurs arquitectònic ni hi ha una dotació pressupostària, de manera que les previsions més optimistes situen la seva obertura en quatre o cinc anys. Els gestors avancen que l'edifici de La Escocesa rehabilitat ha d'estar totalment insonoritzat i que les diferents estances, encara que separades per envans fixos, han de poder connectar-se per formar un únic espai escènic, si el guió ho requereix. L'exterior de l'edifici haurà de ser dissenyat per aprofitar la lluminositat natural del dia però amb la capacitat de transformar-sencer i en qualsevol moment del dia o la nit en una caixa fosca. El laboratori d'idees exercirà com a centre de formació i investigació sobre nous llenguatges, per estimular la creació contemporània i capacitar els actuals professionals teatrals, perquè puguin afrontar les noves tendències de demanda dels programadors i del públic. També prioritzarà l'acció, el risc, l'experimentació, la formació, la pràctica, l'assaig, la repetició i l'actuació i buscarà acords amb agents socials que puguin col·laborar en el pla artístic i professional.

[dilluns, 30.05.11]
La força expressiva de l'òpera «Carmen» de Salvador Távora amb la Banda de Cornetes i tambors Santísimo Cristo de las Tres Caídas continua viva quinze anys després de la seva estrena
Després de quinze anys, des de la seva estrena el 1996 al Festival de Peralada, i de més de 800 representacions en una vintena llarga de països, la singular òpera de Salvador Távora sobre el mite de 'Carmen' serveix per constatar que la força expressiva d'aquest espectacle 'made in Salvador Távora 100x100' no té data de caducitat. I això és possible perquè la lectura que des del primer moment en va voler fer Salvador Távora va ser la de fugir del tòpic que han escampat ballets i teatres d'upa amb les versions de Prosper Mérimée i Georges Bizet, esteses, revisades, manipulades i sagnants a dojo a partir de la llegenda urbana explicada al propi Mérimée per la Comtessa de Montijo. Salvador Távora recorre a la memòria dels seus avantpassats, més aviat s'hauria de dir a la de les seves avantpassades, recordant les històries de la seva besàvia centenària i fumadora, la de la seva àvia i la de la seva mare durant la seva infància a Sevilla. En aquells relats hi estava present sempre la dona treballadora de la Fàbrica de Tabacs de Sevilla com ho havia estat la besàvia de Távora. Entre les històries de temps enrere, hi havia la d'una tal Carmen de Triana, una treballadora gitana de la fàbrica que va lluitar per la dignitat de les dones del seu temps i a qui van matar pel seu idi·li agosarat amb un picador [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. Salvador Távora retroba les arrels de la Carmen autèntica despullant-la de les floritures i la imaginació del llibretista i del compositor que en realitat la farien un personatge de ficció universal. Si la literatura és sempre una mentida, no ha d'estranyar que la literatura romàntica que hi ha darrera de 'Carmen' no se'n salvi també de ser-ho. Salvador Távora reivindica que a l'època del primer quart de segle XIX era impossible que una dona gitana i treballadora com el personatge de Carmen fos el que diu que va ser el clàssic operístic. I és així com Távora torna als seus orígens la Carmen enamorada, per una banda, d'un picador, i, per l'altra, amant i eix de les baralles i gelosies entre dos oficials bascos del regiment militar de cavalleria, un dels quals, l'amant, Don José, li provocarà la mort, després d'una corrida de toros en què el picador, tercer personatge del triangle, festeja públicament la gitana.

[diumenge, 29.05.11]
El nombre de treballadors dedicats a l'edició en paper de llibres, diaris, revistes i productes editorials ha caigut a Catalunya un 24% en els últims dos anys
Segons el centre tecnològic Barcelona Media, la tendència mostra fins a quin punt la societat de la informació està provocant canvis profunds en el teixit productiu. El nombre de treballadors dedicats a l'edició de llibres, diaris, revistes i productes editorials en suport paper va caure a Catalunya un 23,9% entre els anys 2008 i 2010, mentre que els empleats dedicats al processament de dades i web va pujar un 33,2%. Aquest últim augment es refereix a serveis d'informació i, concretament, al subsector de processament de dades, portals web i allotjament d'informació que va tancar el 2010 amb 4.789 empleats, segons dades de l'Observatori del Treball de Catalunya. També van créixer els llocs de treball en el sector de les telecomunicacions i la informació, recerca i desenvolupament (16%), disseny, traducció i fotografia (12,4%), i serveis de tecnologies de la informació (8,9%). Els empleats en ràdio i televisió van baixar un 1% durant els dos últims exercicis econòmics, encara que la caiguda és més accentuada en els llocs de treball de produccions audiovisuals amb quasi un 10%. Cal tenir en compte que durant el gairebé mig any del 2011, la crisi ha continuat colpejant els mitjans escrits en paper amb expedients de regulació i retallades de plantilla que no es contemplen en aquest estudi tancat l'any passat.

[dissabte, 28.05.11]
La trobada del G8 promet mesures contra la vulneració dels drets d'autor a internet i el suport a l'ús de la xarxa en la participació democràtica global
Els líders del G8, reunits a la localitat francesa de Deauville, s'han mostrat disposats a aplicar mesures fermes per evitar la vulneració dels drets d'autor a internet. Durant la cimera també s'ha encoratjat l'ús de la xarxa per promoure la democràcia en el món. Es reconeix que l'aplicació efectiva de les regles en matèria de respecte de la propietat intel·lectual necessita una cooperació internacional apropiada entre els actors implicats, que associï al sector privat. La idea dels líders del G8 és trobar els mitjans per facilitar un accés i una obertura com més àmplia possible per al coneixement, l'educació i la cultura, cosa que inclou incitar la innovació en el comerç legal en la línia de béns i continguts, respectant els drets de propietat intel lectual. D'altra banda, la cimera també ha expressat la seva preocupació davant el risc que internet pugui ser utilitzada per a finalitats contràries als objectius de la pau i la seguretat i opinen que els Estats tenen un paper essencial per contribuir a la definició d'enfocaments comuns i de regles per utilitzar el ciberespai. La cimera ha remarcat que és essencial garantir la confiança dels usuaris i protegir de manera efectiva les dades de caràcter personal i privat a internet.

[divendres, 27.05.11]
El Museu Picasso, la Sagrada Família i el CosmoCaixa continuen al capdavant dels més de 21 milions de visites fetes durant el 2010 a tots els museus catalans
La xifra de visitants als museus i col·leccions de Catalunya es va elevar durant el 2010 fins a 21.750.000 persones. Les col·leccions més visitades a Barcelona van ser la basílica i el museu de la Sagrada Família, que va superar els 2.300.000 visitants. El CosmoCaixa (1.703.579 visitants) i el CaixaFòrum (1.239.417 visitants), els dos a Barcelona, són les dues col·leccions que van rebre més públic, seguida de La Pedrera de Caixa Catalunya (1.193.157 visitants) i la Casa Batlló (673.611 visitants). Dels museus barcelonins, el Picasso és el que té més visites amb un total de 1.344.897 persones. El Museu del Futbol Club Barcelona va rebre 1.311.638 visites, seguit per la Fundació Joan Miró (1.049.118 visitants). El Museu d'Història de Barcelona (867.171 visitants), el Museu Nacional d'Art de Catalunya (828.713 visitants), el MACBA (656.030 visitants) i el Museu Marítim de Barcelona (369.501 visitants) completen la llista dels centres més visitats, que acaben amb els Museus d'Arqueologia i d'Història de Catalunya, que compten també amb delegacions a d'altres ciutats catalanes. A Girona, el museu amb més atractiu turístic és el Teatre Museu Dalí de Figueres, que se situa en la segona posició entre els museus catalans més visitats, i arriba fins a les 1.330.000 entrades venudes, entre les intal·lacions a Figueres, Cadaqués i la Pera. El Museu del Joguet, de la mateixa població, també registra una bona entrada, al voltant de les 60.000 persones. A Girona, el Tresor de la Catedral ha rebut més de 225.000 visites, mentre que el Museu del Cinema Tomàs Mallol és també dels més visitats amb un públic de 25.505 persones. A Tarragona, el museu que encapçala el rànquing de visites, amb més de 113.000 visitants, és el Museu Nacional Arqueològic, que inclou les instal·lacions a Tarragona, a Constantí i a Altafulla. El Museu Diocesà, amb més de 83.000 persones de públic el segueix, i ja en menor mesura, el Museu d'Art Modern ha registrat 27.000 entrades venudes. A Lleida, el Museu Diocesà i Comarcal ha rebut gairebé 31.000 visitants, mentre que unes 13.000 persones es van apropar fins al Museu de l'Automoció, i unes 8.000 al Museu d'Art Jaume Morera. Dins del conjunt museístic català, en altres comarques, el Museu de Montserrat ha atret l'atenció de més de 110.000 persones, mentre que a Igualada, el Museu de la Pell, ha rebut gairebé 30.000 visites entre la Seu central i l'Adoberia de Cal Granotes. El Museu del Ferrocarril de Vilanova i la Geltrú, per la seva banda, ha rebut fins a 23.600 persones.

[dijous, 26.05.11]
L'obra «Coses que dèiem avui» de Neil LaBute continua agitant l'auditori en una reposició a La Villarroel dirigida per Julio Manrique amb Cristina Genebat i Mireia Aixalà com a principals protagonistes
Les deien ahir i les tornen a dir avui, les coses. I les "coses" de Neil LaBute (Detroit, Michigan, 1963) continuen agitant els auditoris en aquesta demanada i encertada reposició de l'espectacle que, enmig de la xafogor estiuenca i l'allau de propostes del Festival Grec del 2010, va representar, en la seva estrena a la sala Beckett, una alenada d'aire fresc. Ara, a La Villarroel, després d'una gira que l'ha portat per diversos escenaris catalans, aquest espectacle dirigit per Julio Manrique i interpretat per bona part de la seva troupe habitual torna a ser un dels que encomanen les ganes de no deixar d'anar al teatre i un dels que que, a més, creen addicció. Neil LaBute, guionista, dramaturg i cineasta, estructura el muntatge amb tres peces marcades les tres per la tragicomèdia, la ruptura de parella, el desengany i la fatalitat. ¿Tres peces pessimistes? Més aviat sí. No es pot dir que LaBute tingui cap ganes d'endolcir els desenllaços, en tot cas, només cedeix a crear un clima d'un humor amarg perquè els espectadors caiguin en el parany i la sotragada sigui més forta. 'Romance', 'The furies' i 'Helter Skelter' són els títols de cadascuna de les tres peces que s'engalzen en l'espai d'un restaurant tot i que cadascun dels tres, mitjançant una austera decoració, té uns estil diferent. El primer, un japonès. El segon, un mexicà. El tercer, un francès. Posats a disseccionar el muntatge en conjunt, a un servidor li sembla que, de les tres peces, la primera ('Romance') és la que resulta una mica més fluixa fins al punt que a un li fa por que l'entrada no malmeti la continuació. I tot això, no pas pels dos intèrprets (Andrew Tarbet i Norbert Martínez) sinó perquè el discurs que se'n desprèn —parella homosexual que es retroba després d'un trencament feridor per un d'ells encarat al cinisme del provocador de la ruptura infidel— no té l'originalitat i la dosi de sorpresa i de petits detalls que tenen els altres dos. Precisament és aquesta primera peça la que Neil LaBute va escriure a Barcelona en un dels tallers en els quals participa. Les circumstàncies, doncs, justifiquen segurament la fluixesa. L'obra [crítica a la revista digital Clip de Teatre] compta amb la traducció de Cristina Genebat i està interpretada per Andrew Tarbet, Norbert Martínez, Oriol Guinart, Xavier Ricart, Mireia Aixalà, Cristina Genebat i Ernest Villegas.

[dimecres, 25.05.11]
El Circ Cric commemora el seu 30è aniversari amb un espectacle de Tortell Poltrona acompanyat del cantautor Albert Pla i de La Troba Kung-Fu
El Circ Cric fa 30 anys i ho commemora amb el Festival Circ Cric, que té lloc anualment al Parc Natural del Montseny, i que aquest any se celebrarà amb la presència d'Albert Pla , el pallasso Tortell Poltrona, La Troba Kung Fu i la companyia Atempo Circ, entre altres. La companyia circense, dirigida pel pallasso Jaume Mateu —més conegut com Tortell Poltrona—, organitza el festival amb l'objectiu d'unir circ, música i teatre, en un entorn natural privilegiat. Aquest any, el festival amplia el seu espai d'actuació i ofereix espectacles en diversos punts del Montseny com Sant Esteve de Palautordera i el Parc de les Olors Vallmanya. El cantautor Albert Pla, establert també al Montseny des dels anys noranta, és l'encarregat d'inaugurar el festival acompanyat pel guitarrista flamenc Diego Cortés i la companyia Atempo Circ —guanyadora del Premi FAD Sebastia Gasch del 2009— hi presenta el seu espectacle. Altres col·laboracions del Festival del Circ Cric són les del Grup de Teatre Social Femarec que presenta 'Okupes', un espectacle creat a partir d'un treball d'aprenentatge i experimentació amb treballadors amb discapacitat física i trastorns mentals. 'Un dia al circ' reuneix propostes de circ i titelles, petites atraccions de fira i passejades pel bosc i compta amb les actuacions dels Galindos, Maiurta, Txo Titelles i el Pessic Circ. Dins de la Gran Nit del Ball, La Troba Kung-Fu interpreta el seu últim treball, 'A la panxa del bou' (La Troba Kung-Fu / Chesapik). El pallasso Tortell Poltrona és l'encarregat de clausurar el festival [27 maig - 5 juny] amb el seu últim espectacle, 'Grimègies', un muntatge en el qual l'artista afronta la qüestió de la mort des del punt de vista d'un pallasso i sense renunciar a l'humor.

[dimarts, 24.05.11]
L’Arxiu Municipal de Girona ha incorporat el fons hemerogràfic del diari Avui amb l’objectiu de posar-lo a disposició pública i facilitar-ne la consulta a través del web del servei de premsa digitalitzada
El conveni preveu que en un primera fase s’incorporaran al servei de premsa digitalitzada, d’aquí a uns tres mesos, els exemplars corresponents al període que va des de l’1 d’agost de 1996 fins al 31 de desembre del 2009, tot i que la intenció és anar incorporant anualment els nous exemplars que es vagin publicant. A més, l’Ajuntament de Girona es compromet a buscar fórmules per digitalitzar progressivament el fons d’hemeroteca comprès entre els anys 1976 i 1996 per a la futura integració al servei de premsa digitalitzada. El SGDAP de l'Arxiu compta actualment amb més d’1.600.000 pàgines de premsa de vint capçaleres diferents, la més antiga de les quals data del 1808. L'any 2007, el grup El Punt va signar un conveni de les mateixes característiques amb l’Ajuntament de Girona per posar a l’abast del públic el fons documental del diari. Actualment es pot consultar des del 1978 fins al 2009. El passat mes de gener es va completar la primera fase del projecte de tractament arxivístic del fons, calculat en uns 2,5 milions de fotografies. Es preveu que durant aquest any es pui completar l’accés a la totalitat del fons.

[dilluns, 23.05.11]
Clausuren el programa de llibres «L'hora del lector» del Canal 33 per buscar un nou format per fer arribar les novetats literàries als espectadors catalans
Segons una resposta del director del programa, Emili Manzano, en el bloc del programa, els rumors sobre la desaparició de 'L'hora del lector' són certs. El 26 de juny s'emetrà l'úlim programa que va començar el 2007 a Televisió de Catalunya amb un equip manllevat de Barcelona Televisió i el programa 'Saló de lectura'. La notícia confirma una vegada més el remodelatge de la cadena i els ajustos pressupostaris que s'afegeixen a l'acord de reducció del 5% de les nòmines acceptar en referèndum pels treballadors de TV3, no pas pels de Catalunya Ràdio i altres filials radiofòniques que formen part de la mateixa Corporació i que s'exposen, doncs, a un ERO imminent, mesura que, malgrat tot, no es descarta que passi també a la televisió catalana. Pel que fa al programa 'L'hora del lector', les intencions del Canal 33, que ha aglutinat tota la informació de caràcter cultural, vol acostar-se més a l'orientació més que a la reflexió o la crítica, tendència que des de fa un temps, es constata també en altres mitjans en relació a la literatura i altres arts. No s'amaga tampoc que 'L'hora del lector' ha patit uns canvis d'horaris en la graella que l'han perjudicat fins a arribar a menys d'1% de share, menys d'algunes mínimes audiències del Canal 33. Aquesta desaparició, però, no deixa orfe la literatura a la televisió catalana ja que el programa 'Ànima', de periodicitat setmanal, que dirigeix Toni Puntí, destina també una part del seu contingut a les novetats de llibres i altres programes informatius de TV3 s'hi refereixen també puntualment en casos de presentacions de llibres, premis o edicions especials, però mai, esclar, amb la multitud de minutatge de què gaudeixen altres àrees, especialment les esportives.

[diumenge, 22.05.11]
L'humor musical de l'espectacle «Operetta» barreja òpera, teatre gestual i un cor a capella al Teatre Nacional de Catalunya en una proposta inclassificable i que captiva tots els públics
L'humor musical de l'espectacle 'Operetta' és inclassificable, tant pel seu gènere, com pels espectadors als quals s'adreça. Per això, els programadors del Teatre Nacional de Catalunya, l'han incorporat dins del programa familiar tot i que un sospita que trobaria la majoria de seguidors en una programació general. El muntatge barreja l'òpera, el teatre gestual i l'humor, amb un cor a capella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets. L'espectacle recorda en part un altre musical del mateix autor i director, Jordi Purtí, quan amb Toni Albà van posar en escena 'Hop!Era'. S'hi manté fugaçment el ressò d'alguna d'aquelles escenes. Però el nou muntatge s'ha creat comptant amb les possibilitats dels actuals membres del Cor banyolí, que sempre són a escena, o bé cantant o bé fent breus actuacions corals dramàtiques. ¿I com es pot estructurar un espectacle que parodia l'òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra? Doncs, abans que res, mirant el gènere operístic a una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d''Operetta' no han de ser precisament uns espectadors melòmans amb denominació d'origen sinó uns espectadors que estiguin disposats a passar-s'ho bé veient aquesta barreja de cantants, d'intèrprets, de mims o d'humoristes, un esplet d'energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l'instrument protagonista de l'espectacle [crítica a la revista Clip de Teatre]. A 'Operetta', s'hi escolten, entre altres, la 'Marxa triomfal', d''Aida', de Giuseppe Verdi; l''Obertura', de 'Guillem Tell', de Gioachino Rossini; la 'Casta Diva', de 'Norma', de Vicenzo Bellini; la 'Habanera', de 'Carmen', de Georges Bizet; el 'Brindis', de 'La Traviata', de Giuseppe Verdi: el 'Duet Papageno-Papagena', de 'la flauta màgica', de Wolfgang Amadeus Mozart; el 'Cor d'esclaus', de 'Nabucco', de Giuseppe Verdi; el 'Cor de gitanos', d'Il Trovatore', també de Verdi; o 'Belle nuit, o nuit d'amour', d''Els contes d'Hoffmann', de Jacques Offenbach.

[dissabte, 21.05.11]
La jove companyia Les Antonietes s'enfronta a la Sala Muntaner a un Shakespeare que fa «Molt soroll per res» passat pel filtre de la contemporaneïtat i la influència cinematogràfica
Messina a can Muntaner, 4. Pere d'Aragó ve de fer mal al camp de batalla. I Kenneth Branagh s'hi posa fugaçment pel mig. Les Antonietes Teatre, companyia encara amb etiqueta jove i amb raó, ha escollit un Shakespeare com si res, entre altres coses, diuen, perquè l'home no cobra drets d'autor. Corren temps per esmolar la imaginació. I el teatre té l'opció de facilitar aquesta feina. La companyia ho ha fet optant per una obra clàssica on l'amor és l'autèntic protagonista. Però ha prescindit de grans floritures romàntiques, adaptant el text, a partir de la traducció de Salvador Oliva, a una època que vol ser, només vol ser, contemporània, tot i que encara hi ha una espasa irònicament invisible i tot i que, per fer-ho més real, caldria que el príncep Pere aterrés en un helicòpter de combat envoltat d'uns quants rambos. La companyia juga al teatre dins el teatre, fa el que vol i fuig de convencionalismes fent que soni algun mòbil enmig de la funció, com si es tractés d'una representació d'amateurs, provocant els espectadors i buscant que un voluntari surti a la tarima per ajudar un dels personatges en un breu diàleg del text i transgredint en alguns casos la convenció de papers d'home en mans d'actrius i papers de dona en mans d'actors, potser com un petit homenatge als inicis shakesperians o potser perquè a Les Antonietes són els i les que són i toca fer de tot [crítica a la revista digital Clip de Teatre]. Vestuari de carrer —la crisi mana—, escenografia que només insinua que allà hi ha algun espai que no és el nostre —com ja passava en algun dels anteriors muntatges com 'El mal de la joventut'—, i utilització de la sala, entrades i sortides, per recordar que el teatre pot fer un trencadís que sembli nou ni que tots els trencadissos ja hagin estat inventats.

[divendres, 20.05.11]
El nou «Diccionari jurídic català» recull en línia la terminologia antiga i moderna d'aquest àmbit i les frases emprades en el llenguatge jurídicoadministratiu entre altres dades enciclopèdiques i històriques
L’obra està elaborada per la Societat Catalana d’Estudis Jurídics, filial de l’Institut d'Estudis Catalans (IEC), amb el suport de l’Obra Social de CatalunyaCaixa. La terminologia jurídica, antiga i moderna, en llengua catalana; les frases emprades en el llenguatge juridicoadministratiu; la informació enciclopèdica referent a la doctrina, la legislació i la jurisprudència, així com l’explicació de les circumstàncies històriques i socials que han permès el desenvolupament del dret català i de les terres de parla catalana serà accessible en línia i en obert mitjançant aquest nou 'Diccionari jurídic català', que recull els termes que formen part de les diverses disciplines del dret, com ara el dret públic, el dret civil, el dret penal, el dret processal, el dret canònic, el dret ambiental i el dret mercantil, entre d’altres, i inclou ressenyes biogràfiques de juristes catalans insignes i les expressions llatines més utilitzades en dret i fraseologia jurídica. Els articles també informen sobre les equivalències en espanyol, els termes relacionats amb l’entrada consultada i els sinònims. L’edició en línia permet fer cerques ràpides i diverses, segons l’àrea temàtica o la llengua d’origen, dins la definició o bé dins tota la informació enciclopèdica. Els seus autors consideren que aquest diccionari es convertirà en una eina imprescindible per al sector de la justícia catalana.

[dijous, 19.05.11]
Un documental i una exposició del llegat del fotògraf francès Jacques Leonard mostra dues dècades de retrats dels gitanos catalans a Barcelona
El documental es projectarà als cinemes Alexandra, a partir del 27 de maig, i l'exposició es podrà veure a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona a partir de l'1 de juny sota el títol 'Jacques Leonard. Barcelona Gitana'. Jacques Leonard (París 1909 — L’Escala, Alt Empordà, 1995), domador de curses de cavalls, muntador de films, fotògraf i escriptor es va establir a Barcelona cap a l’any 1950 i es va casar amb la model de pintors, Rosario Amaya, cosina de la bailaoraCarmen Amaya. Va ser així com va retratar la comunitat gitana que habitava a Barcelona entre les dècades dels anys 50 i 70 del segle passat. L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona va rebre el fons Jacques Leonard, uns 18.000 negatius, fa dos anys. Les temàtiques del fons són diverses, però hi destaca un lot de 3.000 negatius, la majoria dels quals són de format mitjà en blanc i negre, produïts després de casar-se amb Rosario Amaya, una gitana de les barraques de Montjuïc. El nét de Jacques Leonard, Yago, realitzador audiovisual, ha dirigit el documental 'Jacques Leonard, el payo Chac', un recorregut sobre la vida del seu avi, produït per Curt Ficcions Curt Produccions, Televisió Espanyola i Televisió de Catalunya. La pel·lícula mostra el redescobriment del llegat de Jacques Leonard per part dels seus fills, Santiago i Álex, quinze anys després de la mort del fotògraf. Els fills reviuen aquest fotògraf que va buscar els gitanos per tot el món, i també descobreixen, amb manuscrits del mateix Jacques, els secrets d’una vida atzarosa i agitada que el fotògraf va portar.

[dimecres, 18.05.11]
Un «Patufet» ecològic i vegetarià de la companyia L'Evocador Produccions adquireix una visió meitat conte meitat relat científic al Guasch Teatre
De la mateixa manera que la història d''El misantrop' de Molière és més coneguda que l'anar a peu i el que importa és com es representa i qui el representa —com ho fan ara George Lavaudant i Jordi Boixaderas al TNC—, a aquest altre personatge, petit com un cigró, que aquí s'anomena Patufet, però que és més universal que el francès Strauss-Khan, àlies FMI, li passa una cosa semblant. L'aventura d'en Patufet, des de la seva mirada en miniatura, passant per la tempesta, la col protectora i el bou mastegador adquireix una visió meitat conte meitat relat científic en aquest muntatge de l'Evocador Produccions que no amaga el seu vessant ecològic ni gairebé vegetarià perquè el primer que fa un dels personatges —el venedor de la parada de fruites i verdures— és repartir entre els petits espectadors peces fresques de tota mena: pomes, taronges, mandarines... que després vol bescanviar a un preu alt —un cotxe, uns quants euros...— sense que, evidentment, se'n surti perquè es pot ser petit, però no ingenu. Aquest musical sobre en Patufet [crítica a la revista Clip de Teatre] barreja el titella de guant (en Patufet quan és diminut), titelles gegants (les cames i peus dels vianants, la mà i el braç del venedor de safrà, la moneda o dineret gegant, el sobre de safrà, la col verda i una de lombarda que protagonitzen un episodi romàntic, el bou com una mena de tió gegantí...) i personatges de carn i os (la mare d'en Patufet, el venedor dels queviures i, a l'hora del canvi de dimensions, també el mateix Patufet).

[dimarts, 17.05.11]
L'Assemblea extraordinària de socis de l'Orfeó Català aprova els pressupostos per l'any 2011 que pugen fins als 1,8 milions d'euros
El 29 de març passat els comptes de l'Orfeó Català no es van aprovar en l'assemblea ordinària per un defecte de forma, ja que no s'havien posat a disposició dels socis amb el temps suficient. Ara, amb 76 vots a favor i sis en blanc, s'han aprovat definitivament els pressupostos de la nova junta de l'entitat, presidida per Mariona Carulla i amb Joan Oller com a director general. L'Orfeó Català té uns ingressos propis d'uns 425.000 euros, però unes despeses que superen els dos milions d'euros. Per això, el Consorci del Palau hi aporta uns 237.000 euros i la Fundació del Palau 1,5 milions més. Les despeses de personal arriben gairebé al milió d'euros, i les de serveis exteriors, com drets d'autor, viatges, assegurances i formació, arriben a 469.000 euros. Una altra partida significativa és la dels 124.000 euros destinats a satisfer els honoraris dels advocats que defensen l'entitat en el procés judicial contra Millet i Montull. Malgrat tot, els responsables actuals de l'Orfeó Català han advertit que els pressupostos del 2011 corren el risc d'haver de tornar les subvencions no justificades en l'etapa Millet o el manteniment de l'edifici del Palau de la Música Catalana. El pressupost aprovat inclou les entitats relacionades amb l'Orfeó: el Cor de Cambra, el Cor de l'Orfeó, la Fundació i el Consorci. Pel que fa als ingressos, destaquen els 2,6 milions d'euros dels patrocinadors i una xifra semblant procedent de la venda d'entrades. Altres entrades són els 2,2 milions de subvencions; 2,1 milions del lloguer de sales; 2 milions per les visites turístiques i escolars, i un milió que es preveu que el jutjat que investiga Millet i Montull retorni a l'Orfeó.

[dilluns, 16.05.11]
El Palau Güell de Barcelona, una de les primeres obres de Gaudí, reobre després d'haver estat set anys tancat per una àmplia restauració
Eusebi Güell va encarregar l'edifici a Antoni Gaudí el 1885 i des d'aleshores ha tingut diversos usos: durant 20 anys va ser l'habitatge familiar de la família Güell, però dutant la Guerra Civil va arribar a ser utilitzat com a comissaria, i més tard, ja en mans de la Diputació de Barcelona, va albergar l'Institut del Teatre. Les obres de restauració van començar el 1982, però a partir de 2004 —quan va tancar al públic— va viure l'empenta definitiva, sota la direcció de l'arquitecte Antoni González, que considera que aquest edifici és el més ben conservat de Gaudí i dels pocs que va acabar del tot i on va trencar tots els postulats de l'arquitectura romàntica del segle XIX, una cosa que es percep en els arcs o en la triple façana interior, entre altres detalls. Al Palau Güell tot és nou, des dels llambordes de l'entrada, que semblen de pedra però són de fusta per esmorteir el soroll dels carruatges, a les cavallerisses, l'única construcció que Gaudí va deixar amb el maó a la vista. L'arquitecte va dissenyar 160 tipus diferents de sostre i un enginyós sistema de distribució de les estades que fa que l'edifici, amb 480 metres quadrats per planta sembli molt més gran del que és. Una de les estrelles de la visita és el saló principal, on la família Güell realitzava concerts privats, hi ha un òrgan en el pis superior i l'acústica és espectacular gràcies a la cúpula, igual que la decoració, amb pintures d'Aleix Clapés i llums del mateix Gaudí. Aquesta sala inclou una capella daurada que actualment es troba buida, tot i que, malgrat el que s'havia dit sempre, durant els fets de la guerra civil no es va destruir res. Els escassos mobles que s'hi poden veure van ser comprats per la Diputació de Barcelona per redecorar el palau, i ara s'exhibiran en algunes estances a través d'un vidre, per allunyar-los dels visitants. La visita del Palau Güell també inclou les habitacions del matrimoni propietari de la casa i les dels seus servents —hi havia 12 membres en la família i 18 criats— a més del terrat, amb la lluerna principal coronada per un parallamps i 20 sortides de ventilació, algunes de les quals són xemeneies recobertes de trencadís. L'últim tram de les obres de restauració (2004-2011) ha costat nou milions d'euros finançats per la Diputació de Barcelona. El Palau Güell és Patrimoni de la Humanitat des del 1984. a patir d'ara, cada visita, per raons de seguretat, només podrà donar accés a unes 160 persones. L'entrada costarà 10 euros.

[diumenge, 15.05.11]
Una versió en prosa d'«El misantrop» de Molière reescrita per Sergi Belbel barreja clàssic i contemporani amb George Lavaudant al Teatre Nacional de Catalunya
A vegades hi ha qui et pregunta què pot anar a veure al teatre, què fan que sàpiga bo. I sovint no saps què dir perquè per complaure els gustos de cadascú no hi ha receptes medicinals. Però amb aquest muntatge d''El misantrop' hi ha una de les recomanacions més encertades perquè el muntatge s'adapta a aquell punt dolç entre el respecte al clàssic i l'adaptació contemporània que no fa cap mal a ningú i que pot deixar tothom més o menys satisfet. ¿I quin és el secret de la cuina d''El misantrop' que ha portat novament el director francès Georges Lavaudant al TNC? Doncs, en primer lloc una adaptació del vers francès a la prosa catalana que ha reescrit Sergi Belbel sota el risc de ser titllat de profanador de la tomba de Molière. En segon lloc, un repartiment que val el seu pes en or, difícil i gairebé insòlit de veure concentrat en un únic muntatge. I en tercer lloc, una posada en escena que fa l'obra intemporal a la vegada que no obvia que recular més de tres-cents anys enrere —Jean Baptiste Poquelin "Molière" la va estrenar el 1666— demana una mirada dels espectadors condescendent i afectuosa per tot allò que s'hi diu i per les actituds que els personatges adopten. Per als nostàlgics de les versions catalanes més recents —la del Teatre Lliure encara amb Fabià Puigserver (1982), la de Josep Maria Flotats (1989) o la d'Oriol Broggi (2005)— cal dir que aquesta nova proposta d''El misantrop' trenca tots els esquemes possibles de les seves antecessores. Començant pel perfil del protagonista, Alceste, aquest personatge incapaç de prendre's un cafè amb algú sense abocar arsènic a la tassa, que ha estat redibuixat per l'actor Jordi Boixaderas que, tot sigui dit, queda tan engrandit de paraula com empetitit físicament al voltant dels seus principals i grandots partenaires i és en aquesta contradicció de mesures on hi ha un dels esquinçalls de la idea que un pot tenir d'un dels personatges de Molière més celebrats. L'obra [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre] permet que els diferents intèrprets s'esplaiïn a gust en escenes compartides però degudament espaiades en el recorregut de la trama. La primera entrada ja marca un triangle actoral remarcable: Alceste, Philinte i Oronte. És a dir: Jordi Boixaderas, Jordi Bosch i Lluís Soler (aquest amb perruca d'època per simbolitzar dins de la pretesa contemporaneïtat dels altres dos el seu ego literari de pa sucat amb oli). Després hi haurà més oportunitats de tàndems i trios de primera categoria: Célimène (Marta Marco) i Alceste (Jordi Boixaderas), o Célimène i Éliante (Anna Ycobalzeta). I encara partides de clown entre aquest parell de grans Martínez de l'escena catalana, Jordi Martínez i Carles Martínez, aquí marquesos o marquesets, com diu un d'ells, a qui només caldria enfarinar amb cara blanca per entendre realment el seus papers i com els ha concebut Georges Lavaudant. I més fugaçment, apareix Arsinoé (Rosa Novell), senyora d'ordre però xafardera fins a l'últim brodat dels enagos, acusadora de la vida alegre de la jove Célimène, però amb els punys rosegats per no poder aconseguir el que l'altra té amb els homes que l'envolten.

[dissabte, 14.05.11]
La gènesi de la bomba atòmica en el rerefons de l'obra «Copenhaguen» de Michael Frayn amb Pere Arquillué, Rosa Renom i Lluís Marco al Teatre Nacional de Catalunya
Avui, quan es parla del perill nuclear com a l'arma que carrega el diable, es pensa en els països residuals que s'escapen del control de les nacions aparentment unides. Però en plena Segona Guerra Mundial, l'apocalipsi nuclear —la bomba de neutrons, vaja— estava en la ment i en la mà de les potències occidentals. Si alguna cosa de rerefons té aquesta obra de Michael Frayn (Londres, 1933) és que resitua en la ment dels espectadors qui van ser realment els pares de la bomba atòmica i qui va tirar primer la pedra sense poder amagar la mà. A banda d'això, tres espectres que sembla que visquin en una residència de luxe i no al paradís, dos físics de primera fila, premis Nobel els dos, i la dona d'un d'ells, s'embranquen a recordar la trobada que el setembre del 1941 van tenir a Dinamarca, a la ciutat de Copenhaguen concretament, quan el país ja havia estat envaït pels nazis. Una trobada que inevitablement estava plena de reflexions, contradiccions, teories i contrateories sobre les seves investigacions científiques i els seus projectes. Queda advertit, doncs, l'espectador que no acostumi a tenir cada dia de menú a taula ni la física quàntica, ni la fissió nuclear ni l'urani, ni els Principis d’Incertesa i de Complementarietat, elements dels quals sentirà parlar a Niels Bohr (Lluís Marco), danès d'origen jueu, i Werner Heisenberg (Pere Arquillué), alemany, els dos progenitors dels conceptes bàsics de la física quàntica que els entesos en el ram coneixen com a Interpretació de Copenhaguen [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. De tota manera, cal aclarir també que el matx entre els dos físics té una àrbitre, Magrhethe (Rosa Renom), la dona de Niels Bohr, que fa el paper de qui no en sap res, malgrat que, com que va ser també qui va passar a màquina molts dels apunts del seu marit, acaba trobant més aviat les claus dels problemes per la via de la intuïció —¿femenina potser?— que no pas per la del raonament científic. Aquest paper és el que permet que els espectadors entrin també en el joc dialèctic i, ni que siguin ignorants de la matèria, se sentin atrets per la discussió que, tot sigui dit de passada, no és pas curta: una primera tongada d'una hora i vint minuts i, després de vint minuts de descans, una segona de prop d'una hora.

[divendres, 13.05.11]
Els arquitectes catalans i el MACBA compartiran i mostraran els seus fons patrimonials que arriben a dos milions d'obres i documents
El Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) i el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), han tancat un conveni de col·laboració amb l’objectiu d’estimular la recerca sobre la història recent i el present de la creació de l’art i l’arquitectura, posant en valor de forma conjunta i al servei de la ciutat els seus fons documentals. L’acord preveu posar en marxa projectes en comú per contribuir a augmentar la capacitat de generar coneixement i sensibilitat en els camps de l’arquitectura, l’urbanisme i les arts, així com reforçar la difusió i el valor patrimonial de les seves col·leccions en l’escena nacional i internacional. El conveni, que té una vigència de quatre anys renovables, preveu també la realització d’estudis i recerques que posin de manifest l’estreta relació de les pràctiques artístiques amb l’arquitectura des de la segona meitat del segle xx a través d’exposicions, publicacions, seminaris i tallers. La nova presentació de la Col·lecció MACBA constitueix el primer fruit d’aquest acord, amb la inclusió d’obres procedents dels fons del COAC. L’exposició parteix de la tesi que l’eclosió estètica de la modernitat va tenir lloc a casa nostra a partir del 1950 (i no al començament del segle XX) gràcies a la confluència de l’art, l’arquitectura i el disseny. Així, juntament amb pintures, escultures i ceràmiques d’Antoni Tàpies, Jorge Oteiza, Eduardo Chillida, Modest Cuixart, Antonio Saura i Antoni Cumella que pertanyen a la Col·lecció MACBA, es mostren nombroses fotografies de Francesc Català-Roca, del Grup R, de la casa Ugalde (Josep Antoni Coderch) i la Ricarda (Antonio Bonet), entre altres, procedents del COAC, així com dibuixos i plànols. D’aquesta manera, l’actual conveni amb el COAC permet al MACBA ampliar el seu discurs i establir noves hipòtesis i conclusions sobre el que ha estat el desenvolupament de l’art i la cultura al nostre país. El COAC té un centre de documentació i d’investigació de l’arquitectura catalana format per l’Arxiu Històric, que custodia els fons de 120 arquitectes i prop d’1.850.000 peces documentals originals de tot tipus, des de plànols fins a fotografies, correspondències i dibuixos; i la Biblioteca, amb prop de 198.000 volums, la segona d’Europa en nombre d’exemplars d’arquitectura. El Museu d’Art Contemporani de Barcelona té la Col·lecció MACBA, formada per 3.882 obres procedents de la Fundació MACBA, la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, i també de nombrosos col·leccionistes, artistes i altres particulars que han dipositat o donat obres al Museu, i el Centre d’Estudis i Documentació, que aplega uns 25.000 arxius i documents de destacats artistes i estudiosos, així com una biblioteca amb 60.000 volums de referència sobre pràctiques artístiques contemporànies i estudis culturals.

[dijous, 12.05.11]
Els premis Max distingeixen les apostes innovadores amb set premis a «La función por hacer» i el millor musical a «Pegados»
Precisament aquest musical, original de Ferran González i Alícia Serrat, estrenat a Barcelona, a l'Almeria Teatre i posteriorment amb més de dues-centes funcions a Madrid, tornarà als escenaris catalans la temporada vinent, al Club Capitol, a partir de l'1 de setembre. D'altra banda, la gran guanyadora de l'edició d'aquest any dels Premis Max, celebrats a Còrdova, va ser l'obra 'La función por hacer', una creació de Kamikaze Produccions, també guardonats com a millor productora, amb guió de Miguel del Arco i Aitor Tejada sobre una adaptació lliure de 'Sis personatges en cerca d'autor', de Luigi Pirandello. Els intèrprets Israel Elejalde, Bárbara Lennie, Miriam Montilla, Manuela Paso, Raúl Prieto i Cristóbal Suárez, sota la direcció de Miguel del Arco, van ser a La Villarroel el març de l'any passat. El muntatge té sis personatges, però són quatre els que busquen una oportunitat a l'escenari. És una de les llicències de l'adaptació lliure que la companyia. Tan desconcertant va ser 'Sis personatges en cerca d'autor', de Luigi Pirandello, en la seva estrena, el 1921, que el públic de l'època va insultar l'autor amb crits de "Al manicomi, al manicomi!". De fet, Pirandello havia patit la progressiva malaltia mental de la seva dona i des d'aleshores aquesta influència es va notar en algunes de les seves obres. Malgrat tot, arran de la reacció pública, el mateix Pirandello va explicar en versions següents de la seva polèmica obra de què per veure una obra que en realitat es deia 'La función por hacer' i, sobretot, perquè els espectadors actuals quan senten que, per darrere de les grades, després d'uns deu minuts encara no de funció, algú interromp els dos intèrprets, no deixa de tenir també la sensació que alguna cosa estranya passa i la incertesa entre la realitat i la ficció encara plana. La companyia va respectar molt més del que sembla l'origen pirandellià. Luigi Pirandello va aclarir després de l'estrena que fruit de les llargues estades d'un mariner en alta mar, la seva dona es deixa estimar pel mestre dels seus fills, fins a quedar-ne embarassada i denunciant la doble moral tradicional. La parella d'amants ordeix un pla per aconseguir que el mariner faci l'amor amb la seva dona i així justificar als ulls de la societat el futur naixement. A la versió lliure de 'La función por hacer' [podeu recordar aquí la crítica de la revista digital Clip de Teatre] un ressò d'aquesta qüestió de fons de Pirandello hi és. Un conflicte sentimental entre germans i cunyades, amb criatura pel mig, es converteix en un minipseudothriller i amb una mort passional. Però el més important del muntatge és com es representa i també com es manté la reflexió sobre el teatre i sobre l'art i la realitat. Res no és com sembla que és. Les aparencen enganyen. La hipocresia amaga les múltiples cares de cadascú. ¿L'art representa la realitat o la manipula?

[dimecres, 11.05.11]
Un programa detecta exercicis que els estudiants hagin copiat a internet buscant coincidències entre documents en diversos formats
Professors de tot el món inverteixen hores i hores per comprovar que els seus alumnes no han copiat d'internet els exercicis que els lliuren. I el mateix passa amb els investigadors o escriptors que volen assegurar-se que ningú els ha plagiat totalment o parcialment. Per a tots ells, el Citilab, el centre per a la innovació social i digital emplaçat a Cornellà de Llobregat, ha llançat un programa gratuït que és capaç de comparar documents a la xarxa: el CopioNIC. Aquesta eina en línia, dissenyada per l'empresa CSS Ibèrica, és un programari que busca automàticament les coincidències entre els arxius que vulgui confrontar l'usuari, el qual ha haver-se registrat prèviament. Els formats que accepta el CopioNIC són abundants: Microsoft Word, PowerPoint, PDF, etc. Amb aquesta mateixa aplicació es pot saber també si un contingut ha estat replicat en altres webs. Els autors d'aquest material, per exemple periodistes o blocaires, poden esbrinar l'abast real de les seves produccions i l'audiència a la que els han arribat. A més, des Citilab, el centre on s'ha desenvolupat íntegrament el CopioNIC, s'assegura que aquesta gestió es porta a terme només en uns segons. El programari es pot utilitzar directament des del navegador, després d'accedir a la seva pàgina. La intenció dels seus impulsors és afegir funcionalitats de manera progressiva, ja que el conceben com un programa en constant evolució.

[dimarts, 10.05.11]
La Fundació Gala-Salvador Dalí presenta el tercer tram del catàleg raonat de l'obra Daliniana que correspon al període comprès entre 1940 i 1951 i que incorpora 136 obres noves que s'han atribuït a l'artista català
El catàleg, que reuneix un total de 605 obres de Dalí, és una eina fonamental per a l'establiment definitiu del corpus de l'obra pictòrica de l'artista des de 1910, any dels seus inicis, fins a 1983, data en què va deixar de pintar a causa de la malaltia de Parkinson i el dolor per la mort de la Gala. L'eina del Centre d'Estudis Dalinians es va començar el 2004, és d'accés públic i gratuït a través d'Internet i constitueix a més un els pocs catàlegs en línia d'artistes plàstics del món, com ara William Turner o Andy Warhol. Des de la pàgina web d'inici de la Fundació Gala-Salvador Dalí, es pot accedir al catàleg en línia, publicat en català, castellà i anglès, que inclou el tercer tram de l'obra pictòrica de l'artista, que ha estat un dels més difícils d'aconseguir, segons els seus responsables, perquè inclou un període —els anys 40— en què Dalí i Gala es van instal·lar als EUA. La recopilació de les obres de 1940 a 1951 ha estat més dificultosa perquè no sempre els col·leccionistes es mostren disposats a revelar les seves propietats i també perquè moltes de les obres eren retrats privats que Dalí va pintar als EUA. L'arxiu només pot consultar per Internet, encara que la intenció del Centre d'Estudis Dalinians és acabar el quart tram (de 1951 al 1983) en els pròxims tres o quatre anys, i procedir a la seva impressió en paper un cop localitzada tota l'obra pictòrica atribuïda al artista.

[dilluns, 09.05.11]
L'últim episodi de la sèrie televisiva «Polseres vermelles» ha estat el més vist de la temporada amb prop de 700.000 espectadors
L'episodi final d'aquesta primera tongada de la sèrie va aconseguir una mitjana de 656.000 espectadors, amb una punta de 870.000 espectadors, i una quota de pantalla del 20,6%, segons els seus responsables. A més, 2.500 persones, la majoria adolescents, es van acostar al centre Gran Via 2 per veure de prop els protagonistes de la sèrie. 'Polseres vermelles', la sèrie revelació de la temporada, es va acomiadar el 2 de maig, envoltada de milers dels seus seguidors. Unes 2.500 persones es van acostar fins al centre Gran Via 2, on en una prèvia de tarda tenia lloc la preestrena de l'últim capítol, per veure de prop els seus ídols. Es va viure un autèntic fenomen "fan": tot i que només 800 persones tenien entrada per veure el capítol al cine, van ser moltes més, la majoria adolescents, les que es van voler acostar fins al centre esperant un autògraf o una fotografia dels joves actors. Els personatges del Lleó (Àlex Monner), el Jordi (Igor Szpakowski), la Cristina (Joana Vilapuig), l'Ignasi (Mikel Iglesias), el Roc (Nil Cardoner) i el Toni (Marc Balaguer) van saltar a l'escenari per cantar amb tots ells la cançó Sense tu, el tema dels "polseres". Com en una festa de Hollywood, no hi van faltar les llàgrimes dels joves actors, ofegats per l'impacte mediàtic que ha tingut la sèrie. La segona temporada de la sèrie, en la qual ja treballa el seu creador, Albert Espinosa, tindrà 15 capítols més. La sèrie 'Polseres vermelles', segons les estadístiques fetes públiques per la productora, ha estat seguida en un 48,4% per infants i en un 35,6 per joves. La mitjana d'audiència de la temporada ha estat sempre sobre els 500.000 espectadors. A Internet, és un dels programes més vistos del 3alaCarta, de Televisió de Catalunya, amb prop de 2 milions de visites en conjunt.

[diumenge, 08.05.11]
Can Papiol de Vilanova i la Geltrú s'obre al públic després de cinc anys per mostrar una casa museu que evoca la vida quotidiana d'una família benestant del segle XIX
El museu romàntic de Vilanova i la Geltrú, Can Papiol, ha obert de nou les portes quan fa cinc anys que l'equipament es va tancar per iniciar unes obres de rehabilitació i restauració que es van anar complicant a mesura que els tècnics aprofundien en els estudis previs, i que han superat els dos milions d'euros de cost. Finalment, s'ha hagut de fer una reforma integral de l'edifici i dels elements de la casa que havien experimentat una degradació important i estaven afectats pels tèrmits. Després de cinc anys d'obres i ampliacions de pressupostos, la casa museu mostra com han quedat les sales de la planta noble, que és on es troben les estances de la residència dels senyors. Des de la seva obertura com a casa museu l'any 1961, Can Papiol mai no s'havia sotmès a una actuació tan important: s'ha fet una reparació estructural per eliminar els efectes de la plaga xilòfaga, que havia afectat greument les bigues del sostre i de les diferents plantes. I la intervenció no ha estat fàcil perquè s'ha fet respectant al màxim l'estètica original i amb materials d'acabats fidels a la construcció de l'època. Però, a més de les obres de rehabilitació, s'ha dut a terme un treball de conservació i restauració de les col·leccions del museu: concretament, s'han intervingut 300 peces i s'han netejat 3.500 objectes per a la seva exposició pública. Can Papiol va estar habitada per Francesc de Papiol i Padró, advocat i terratinent i una persona de gran cultura que va ser diputat per Catalunya a les Corts de Cadis del 1812. Va fer construir la seva casa —avui convertida en museu romàntic— a finals del segle XVIII, entre 1790 i 1801, i la va fer aixecar al solar de l'antic hort familiar. La casa conserva l'estructura, la distribució i la decoració originals. I si l'exterior segueix el cànon auster i sobri de l'època, l'interior destaca per la seva fastuositat i elegància. Concretament la planta noble és la part més sumptuosa i luxosa de la casa. Les estances (la sala de música, la sala de billar i el majestuós saló de ball amb dos pisos d'alçària i sostre de volta) conserven la riquesa del gust vuitcentista, amb mobles i complements decoratius d'estil Lluís XV, Lluís XVI, imperi, isabelí i ferrandí, i les parets estan decorades amb pintures que mostren escenes bíbliques, amb la tècnica de la grisalla.

[dissabte, 07.05.11]
La companyia Dagoll Dagom vol recuperar el fenomen del rock català amb un musical que estrenarà la tardor vinent al Teatre Victòria de Barcelona
La companyia Dagoll Dagom ha convocat càstings per al seu nou espectacle durant dues setmanes a Barcelona. Del càsting en sortiran actors i actrius de parla catalana d'entre 20 i 35 anys, que tinguin un alt nivell de cant i dansa per al musical de nova creació que inaugurarà la temporada del Teatre Victòria de Barcelona, el pròxim mes de setembre. El nou espectacle, escrit i dirigit per Joan Lluís Bozzo, amb direcció musical de Ten Produccions i direcció coreogràfica de Cristina Allande, se centra en la peripècia vital d’un grup de joves que formen una banda de rock al llarg dels anys 90. 'Cop de rock' és el títol de la nova producció de Dagoll Dagom. Recull, en un espectacle de dues parts, la banda sonora del rock català des dels seus orígens. A la primera part, es representa l’etapa de formació d’una jove banda de rock i, a la segona, les acaballes del segle XX, que reflecteix una mena de segona oportunitat que la vida ofereix als protagonistes i la seva trajectòria musical. El moviment del rock català, va arrencar a finals de la dècada dels vuitanta arreu dels Països Catalans, va donar un nou alè a la cançó catalana moderna i va esdevenir un dels moviments més potents que ha generat la cultura catalana de les darreres dècades. Buscant la seva ànima en les estètiques rockeres britàniques i nord-americanes, no va renunciar mai a una forta consciència de la cultura i la llengua pròpies. A començaments dels anys noranta, nombroses formacions d’arreu del país es posicionaven amb força i protagonisme en l’escena musical del moment i van consolidar un ampli públic fidel. A les sessions de càsting, convocades per la companyia Dagoll Dagom s’han presentat més de 300 candidats de tot Catalunya.

[divendres, 06.05.11]
Prop de 200 fotografies del fons de Xavier Miserachs cedit al Macba es poden visualitzar a Flickr i recordar els anys 50 i 60 de la Costa Brava
El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha posat a disposició del públic, a través de la plataforma d'imatges «Flickr», una selecció de 193 imatges que inclou bona part de les que van aparèixer al llibre de Xavier Miserachs, 'Costa Brava Show', juntament amb d'altres que aleshores no es van publicar. Aquesta acció és fruit del compromís adquirit pel Macba amb la família Miserachs per digitalitzar i divulgar progressivament les imatges de l'Arxiu Xavier Miserachs, dipositat per les seves hereves al museu per vint-i-cinc anys. També respon a un dels objectius del Centre d'Estudis i Documentació del Macba: conservar el patrimoni artístic del període dels anys cinquanta i seixanta del segle XX, època en què van sorgir diversos focus de l'avantguarda fotogràfica a Catalunya i Espanya. Xavier Miserachs va recórrer la Costa Brava de camí cap a Cadaqués durant la Setmana Santa del 1958, quan encara era un estudiant de medicina aficionat a la fotografia, i en va tornar satisfet amb uns quants rodets a la butxaca i amb ganes de tornar-hi aquell mateix estiu per completar la sèrie. Aquest projecte fotogràfic es va allargar fins al 1966, any en què l'Editorial Kairós va publicar el llibre 'Costa Brava Show', que reunia una selecció de 155 fotografies de les gairebé 4.300 que va fer en aquells vuit anys. Amb el pas del temps, aquesta obra s'ha convertit en un dels fotollibres més destacats de la història de la fotografia de Catalunya.

[dijous, 05.05.11]
El Centre d'Interpretació de la Batalla de l'Ebre reobre després d'un any i mig a la modernista casa Sol de Gandesa
Aquest edifici va ser durant la Guerra Civil i la batalla de l'Ebre quarter general de la 50a divisió franquista i posteriorment de la segona brigada i la 13a divisió. A l'església de Gandesa s'hi va instal·lar provisionalment el mercat i a les escoles velles s'hi va posar un hospital de sang. Gandesa va ser una població molt castigada per la guerra i té molts edificis amb memòria que configuren el primer apartat del renovat Museu Memorial-Centre d'Estudis de la Batalla de l'Ebre (CEBE). Les obres de rehabilitació han durat un any i mig i han servit per fer reformes estructurals a l'edifici, on s'han invertit 900.000 euros, finançats pel fons Feder, el Memorial Democràtic, l'Ajuntament i el mateix CEBE. La part museogràfica ha estat a càrrec de l'empresa Optymus. De set espais s'ha passat a una única gran sala d'exposicions, d'uns 450 metres quadrats amb 100 metres lineals de panells explicatius. S'hi explica també la memòria dels objectes com a excusa per parlar de la vida quotidiana dels soldats i dels civils. En aquest àmbit hi ha un espai específic per als metralleros, els habitants de la comarca que es dedicaven a recollir les restes del material bèl·lic per portar-les als centres de recuperació de Gandesa, Corbera d'Ebre, Pinell de Brai i Móra d'Ebre. Es calcula que en van arreplegar unes 40.000 tones, majoritàriament de ferro i acer. També es fa referència a la memòria del paisatge amb una instal·lació audiovisual en què es projectaran imatges de l'evolució de la batalla de l'Ebre en una gran maqueta que representa les comarques de la Terra Alta i la Ribera d'Ebre. Culmina el discurs expositiu un audiovisual que s'ha muntat amb les entrevistes a una desena de persones que desgranen els seus records sobre la guerra, la vida quotidiana o el paisatge.

[dimecres, 04.05.11]
L'espectacle familiar «Càsting» fusiona diverses referències clàssiques i modernes en una barreja d'estils musicals al Teatre Poliorama
¿Què va ser primer: L'Arca de Noè o els Músics de Bremen? Si algú es vol fer la pregunta que se la faci, però és una mica com aquella altra pregunta de l'ou i la gallina, que fa segles que dura sense obtenir resposta. I d'ous i de gallines va precisament aquest nou musical de la factoria Únics Produccions que es basa en el guió i les composicions originals de Keco Pujol. 'Càsting' fusiona diverses referències, partint, com deia, de la més bíblica, a conseqüència del Diluvi i l'overbooking de l'Arca —un dels passatges que més s'assembla a un conte per a infants— i passant per les més modernes, com podria ser un dels programes de televisió per fer saltar a la fama veus inèdites i joves de la música amb un cert aire de democratització popular perquè siguin els espectadors els que acabin aplaudint amb més o menys intensitat i, per tant, escollint per encàrrec de Noè —personatge en off que, com totes les veus en off, sembla que vingui de les altures—, quines de les bèsties acabaran entrant a l'Arca. Però el musical 'Càsting' es quedaria curt si només fos això. Entre el clàssic i el modern, hi ha també els personatges que representen la diferent tipologia social: el presumptuós (el lleó), el tímid i trapella (el mico), el que per tradició es pensa que no té cap mèrit de talent (el burro), i tres gallines germanes que, com passa sempre que en són més de dues en un galliner, és difícil que s'entenguin. Aquí, però, les gallines —amb ou sorpresa inclòs de dimensions gairebé com el d'una mona de Pasqua gegant— es divideixen dos a una: les dues pàmfiles que tenen aires de vedets de cinema i que no creuen que el Diluvi arribi mai i, per tant, no cal omplir l'Arca de Noè i la que, amb la seva bona fe, un pols d'ingenuïtat i una mica de picardia, impulsa que totes les bèsties aspirants, sense que elles ho sàpiguen, s'ajudin les unes a les altres per guanyar el càsting i ocupar plaça a l'Arca. [Crítica a la revista Clip de Teatre]. El musical és original pel que fa al text i la música de Keco Pujol que també el dirigeix juntament amb Lluís Juanet. Tanca la temporada familiar del Poliorama que gestiona Únics Produccions.

[dimarts, 03.05.11]
El Festival Internacional de Música Popular Tradicional de Vilanova i la Geltrú afegeix l'Auditori Municipal Eduard Toldrà als espais del certamen que comptarà per primera vegada amb Peret
El Festival Internacional de Música Popular Tradicional (FIMPT), de Vilanova i la Geltrú, tindrà lloc els dies 15, 16 y 17 de juliol, però com és habitual ja ha avançat els noms d’alguns dels artistes participants en aquesta 31ª edició, com Sharon Shannon, 17 Hippies, Chico Trujillo, Neila Benbey i Peret. El FIMPT 2011 continuarà apostant pels nous talents de l’àmbit de la world music, alhora que presentarà figures de reconeixement internacional però poc habituals en el nostre país i altres artistes consolidats i familiars, com Peret, que actuarà per primera vegada en el Festival, o Sharon Shannon, que ja va aconseguir un gran èxit en la seva primera participació en el certamen, en l’edició de 2001. La fusió entre música tropical, folklore i rock de la banda xilena Chico Trujillo podrà veure’s per primera vegada en el FIMPT una mica abans que participin en el festival Lollapalooza de Xicago, que aquest any celebra el 20è aniversari. El grup, fundat el 1999 i format por 9 músics liderats pel carismàtic “Macha”, és pioner en la revitalització de la cúmbia a Xile, mitjançant una musicalitat elèctrica, de ritme accelerat, que barreja clàssics de la música llatina amb l’ska i el rock. El grup 17 Hippies són 12 músics berlinesos amb més de 15 anys i 2.000 concerts a les seves espatlles, que cultiven un so fresc i transcontinental, en un punt entre els Pogues i Taraf de Haidouks, mantenint al mateix temps orgullosament una distintiva estampa europea, amb tocs de cabaret, aromes de chanson francesa i detalls de fúria balcànica. La cantant algeriana establerta a Barcelona des de 1999, Neila Benbey, actuarà a l’Auditori Municipal Eduard Toldrà, un nou espai que s’incorpora al FIMPT com a novetat d'aquesta edició. Neila Benbey, que es va donar a conèixer com a cantant en l’espectacle de Comediants, 'Les mil i una nits' i va participar també a “Tristany i Isolda”, en àrab, dirigit per Carles Santos, presenta grans clàssics de la música popular algeriana adaptats al segle XXI per la seva peculiar banda de fusió mediterrània, als que afegeix composicions pròpies inspirades en els ritmes del Sàhara i Tamazighs. El programa serà completat en les pròximes setmanes.

[dilluns, 02.05.11]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'abril del 2011 amb 5.116.572 visitants que han fet 17.151.086 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 d'abril del 2011, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant l'abril del 2011, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 5.116.572 visitants i 17.151.086 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.493'1 visites de pàgines (8'2 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 8 minuts i 57 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 12.356 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 01.05.11]
E-Cristians no cedeix arran de la polèmica de l'obra «Gang Bang» i exigeix al govern català que el Teatre Nacional de Catalunya sigui respectuós amb la religió que aquest col·lectiu practica
E-Cristians ha preparat un manifest per exigir a la Generalitat de Catalunya que el Teatre Nacional de Catalunya sigui respectuós amb la religió que el col·lectiu practica. És la nova iniciativa que ha emprès arran de la programació de 'Gang Bang', l'obra ambientada en un local de sexe gai durant la visita del Papa a Barcelona. Segons ha fet públic RAC1, responsables del col·lectiu es reuniran amb un centenar d'organitzacions per pactar el text que es lliurarà al govern català. Segons aquest avançament, el manifest reclama que en el teatre públic s'apliquin els mateixos criteris que a la televisió, establerts pel Consell Audiovisual de Catalunya fa nou anys, de manera que la llibertat d'expressió no s'utilitzi com a paraigua per burlar-se de cap creença religiosa. Josep Miró i Ardèvol, president del col·lectiu. lamenta que tothom s'atreveixi amb els catòlics i, en canvi, es tractin amb el màxim respecte els musulmans i els jueus. El manifest que es farà arribar al govern català, segons els seus promotors, és un pla B per evitar que es repeteixi la polèmica suscitada per l'obra de teatre. Els advocats d'E-Cristians encara no han decidit si s'ha de denunciar el TNC per haver programar 'Gang Bang' [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. Mentre uns creuen que hi ha base jurídica per portar el cas als tribunals, altres temen que podria ser que no s'admetés a tràmit perquè la jurisprudència del Tribunal Constitucional posa per davant la llibertat d'expressió sobre altres drets fonamentals.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |