[dissabte, 31.12.11]
L'any 2011 es tanca amb el balanç de ser un dels més convulsos dels últims temps pel que fa a canvis socials, polítics i debats ideològics sota el setge del crac mundial que va esclatar el 2008
Un dels reportatges que resumeix tos aquests canvis és el que TV3 ha titulat 'Un món en qüestió'. El documental, emès en el programa especial 'Banda ampla', es pot visionar aquí mateix. D'altra banda, el primer spot que obre l'any a TV3 és el de Cacaolat, interpretat per l'actor Roger Coma i l'actriu i model Lena Solà. Una manera d'acabar l'any recordant el que ha canviat i una manera de començar-lo defensant una de les begudes emblemàtiques de diverses generacions catalanes des de la seva primera patent el 1925, per la firma Viader, i que, a causa dels seus diversos traspassos de mans i dels daltabaixos econòmics, ha estat a punt aquest any de desaparèixer del mercat.

[divendres, 30.12.11]
El Cap d'Any del 2012 s'estrena la possibilitat de contractar la velocitat mínima d'Internet d'un megabit per segon d'acord amb la llei de navegació a la xarxa
La velocitat mínima d'accés a Internet és d'un megabit per segon a partir de l'1 de gener del 2012. D'aquesta manera, l'Estat espanyol serà, juntament amb Finlàndia i Malta, dels pocs països europeus que tenen reconeguda per llei la velocitat de navegació per la xarxa. Fonts de Telefónica, que és l'operadora que ofereix el servei, han explicat que al voltant de 200.000 usuaris es poden beneficiar de la nova velocitat, que es garanteix a través de la tecnologia més adequada en cada ocasió: coure, mòbil, ràdio o satèl·lit. L'1 de gener del 2012 entra en vigor el contracte de Telefónica amb el govern central per donar el servei universal de telecomunicacions, després del concurs que es va celebrar aquest any i que té com a novetat la inclusió de la velocitat mínima d'Internet. Telefónica és l'única companyia que es va presentar al concurs, el cost del qual és finançat pel conjunt de les operadores amb un poder significatiu al mercat. Telefònica, l'operadora que s'ha encarregat sempre de garantir el dret d'accés a les telecomunicacions, assumeix el compromís per un període de 5 anys. El servei universal d'Internet a un megabit té una limitació de 5 gigabits de descarrega de continguts al mes. A partir d'aleshores, la velocitat baixa a 126 quilobits per segon. Contractar aquest nou servei implica una quota d'alta i una quota de manteniment mensual diferent de les quotes actuals d'ADSL fins a 6 o 10 megues.

[dijous, 29.12.11]
Es calcula que més de 160.000 manuscrits i mapes de gran valor conservats a l'Institut Egipci han estat destruïts per les flames en els últims incidents d'El Caire
L'Institut Egipci conservava la col·lecció més important de mapes i manuscrits del país d'entre els quals destaca la còpia original de la 'Description de l'Egypte', 24 volums d'il·lustracions que Napoleó va encarregar a un grup de científics que el van acompanyar durant la seva campanya al país del Nil. L'incendi dels últims enfrontaments, rebrotats a Egipte arran de la disconformitat amb la conservació en el poder dels militars, va intentar ser sufocat per grups de joves amb el propòsit de salvar les més de 200.000 obres de l'Institut Egipci. Només 30.000 van poder ser rescatades, segons el responsable de les biblioteques i l'arxiu egipcis. Napoleó Bonaparte va fundar el 1798 l'Institut d'Egipte a semblança de l'Institut Nacional de França, amb Gaspard Monge com a president, el propi Napoleó com a vicepresident i Joseph Fourier i Costaz com a secretaris. L'Institut va aprofitar el treball d'acadèmics i experts tècnics de la Comissió de les Ciències i les Arts i promogut el desenvolupament d'Egipte per tal de donar suport a l'expedició militar francesa. Un any després de la seva fundació, l'Institut d'Egipte va prendre la decisió de recopilar i publicar els seus treballs acadèmics sota el títol de la 'Description de l'Egypte'. Més de 160 científics i 2.000 artistes van participar en la creació de l'obra. El primer volum publicat estava consagrat a les antiguitats. Fins 1824, es van publicar nou volums més i onze volums amb 974 làmines gravades sobre coure de les quals 74 són a color. En aquesta obra magna es va fer apilament de gran quantitat de documentació sobre els monuments d'Egipte, però també sobre la fauna i la flora, els minerals, els habitants, els seus costums i hàbits, la seva agricultura i el comerç, les tècniques així com la topografia. L'obra va culminar amb l'edició d'un Atles. La qualitat dels seus tipografies, gravats i dibuixos convertir aquests volums en una de les obres més valuoses i recognoscibles de principis del segle XIX. La seva recuperació sembla totalment impossible a causa de la voracitat de la tragèdia provocada per la revolta. [«Bit de cultura» manté la tradició periodística del Dia dels Innocents].

[dimecres, 28.12.11]
La Plaça de Toros Monumental de Barcelona es remodelarà per acollir en un únic espai el MACBA, el CCCB, el MNAC, el FAD i el CAC
Finalment, sembla que s'ha arribat a un acord per a la destinació de l'espai que ha deixat l'arena de la plaça de Toros Monumental de Barcelona, arran de la prohibició de fer-hi curses de toros que entra en vigor a partir de l'1 de gener, tot i que s'està pendent que el nou govern del PP declari també a Catalunya els toros com a Fiesta Nacional. Mentrestant, després de la rumorologia que s'ha estès en els últims dies, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, gràcies a la llibertat d'acció que li permet la Llei Òmnibus aprovada en l'últim ple del Parlament de Catalunya, ha decidit que adquirirà la plaça Monumental a la família Balañà per concentrar-hi els equipaments artístics més importants i complir així amb un dels requisits del govern d'Artur Mas en relació a les retallades culturals. D'aquesta manera, en un futur el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) i el Foment de les Arts Decoratives (FAD) i el futur Centre d'Art Contemporani (CAC) —que s'havia d'instal·lar a l'antic Canòdrom— estaran en un únic espai, més rodó impossible. A més, la construcció aràbiga i circular de la Plaça de Toros Monumental permetrà recuperar, si cal, algunes curses de cans com es feia en el vell Canòdrom. Un dels fons més importants per al trasllat és el romànic del MNAC, però tampoc no representa un gran problema tenint en compte que un experiment del trasllat ja s'ha fet aquest mateix Nadal amb el pessebre de la Plaça de Sant Jaume. La decisió, però, no acontenta tothom perquè el sector del circ, que també aspirava a ocupar la Monumental, es troba novament sense seu fixa mentre ocupa el soterrani de la gran placa fotovoltaica del Fòrum. També viu un temps d'impasse l'Arts Santa Mònica, els responsables del qual pensen que la concentració circular de la Monumental no els convindria per les seves característiques de pensament més aviat quadrat. Finalment, els centres de La Virreina sembla que acabarien cedint-se als ocellaires i les estàtues de la Rambla perquè hi instal·lessin els gabials de la fauna i les tarimes de cada estàtua, tot i que altres rumors apunten que La Virreina es podria cedir al Mercat de la Boqueria que fa temps que aspira a una ampliació per a les parades de sucs i menjars preparats per als turistes.

[dimarts, 27.12.11]
Els personatges de Valmont i Merteuil de «Les liasons dangereuses» han tornat en la versió de Heiner Müller a la Sala Atrium amb Raimon Molins i Marta Domingo
Valmont i Merteuil són dos personatges del segle XVIII que formen part de les proves de capçalera del teatre contemporani arran de la versió reduïda a una quinzena de folis de la novel·la 'Les liasons dangereuses', de Choderlos de Laclos, feta pel dramaturg Heiner Müller i, enfortida en aquest cas, en la versió catalana de Feliu Formosa. Obra de llistó alt que la memòria escènica dels últims anys porta, sobretot, a les imatges del muntatge interpretat per Anna Lizaran i Lluís Homar, sota la direcció d'Ariel García Valdés, els anys noranta. Tornar-hi, doncs, és una manera de reprendre la tradició intergeneracional i, a la vegada, crear una mirada nova sobre el mateix espectacle. La proposta de la Sala Atrium compleix aquest objectiu i aconsegueix, gràcies a la seves característiques de sala petita, acostar als espectadors l'intens diàleg —amb els suculents intercanvis de personalitats dels dos protagonistes— i fer-ho, a més, en un espai tan reduït com expansiu en tancar l'acció en una caixa de miralls que no només reflecteix la grada dels espectadors sinó les imatges, a vegades reals, a vegades deformades, dels dos personatges [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre]. Que Heiner Müller escrivís aquesta miniversió de 'Les liasions dangereuses' fa trenta anys, diuen, a Roma, en un pis superior que tenia de veí a sota la seva exdona en excitació sexual amb joves amants, acosta el text de l'autor a una mena de reflex subconscient de la perversió personal que s'avança unes dècades al temps pel que fa a les facilitats del consum pornogràfic via antic VHS o actual multiplataforma internet. I aquest origen de la peça de Heiner Müller és el que li dóna un to de contemporaneïtat.

[dilluns, 26.12.11]
Es desvela que el cardenal Vidal i Barraquer el Nadal del 1933 va obligar el bisbe Irurita que s'hi negava a enviar sacerdots a la vetlla de Francesc Macià tal com demanava la família del president
L'Associació Memòria i Història de Manresa ha fet públic un document inèdit coincidint amb el 78è aniversari de la mort de Francesc Macià que revela diversos fets silenciats fins ara. Manuel Irurita, bisbe de Barcelona quan va morir el president de la Generalitat de Catalunya, el 25 de desembre de 1933, es va negar en un primer moment a enviar capellans a la vetlla, tal com volia la família, i va ser l'arquebisbe de la Tarraconense, Francesc Vidal i Barraquer, qui li va exigir que ho fes després d'una trucada a la qual no volia atendre el bisbe. El document és una carta de Jaume Creus, amic íntim de Macià, que va escriure l'any 1970 al biògraf del cardenal Vidal i Barraquer, Ramon Muntanyola, per aclarir-li alguns detalls de la mort i el funeral del president. Creus va viure molt directament les circumstàncies de la mort de Macià i va tenir cura del seu embalsamament. En la seva carta, que es pot llegir en el portal Memòria.cat, explica com el cardenal Vidal i Barraquer va obligar el bisbe Irurita a atendre les peticions de la família de Macià d'enviar capellans a la vetlla del president de la Generalitat, ja que aquest era creient. La carta de Creus explica: "A Barcelona, en aquell moment, teníem un mal bisbe, un gran enemic de Catalunya, que es deia Irurita. Estalviem la paraula senyor perquè no ho era. Es negava a enviar capellans, que els demanava la família del president, per anar a cantar o resar, abans de lliurar el seu cos al govern de Catalunya per al seu embalsamament. El bisbe posava com a condició que també havien d'anar capellans a l'enterrament. La família contestava que no era ella qui feia l'enterrament, sinó el govern de Catalunya, segons les lleis establertes. ‘Doncs llavors no hi ha capellans', va dir el bisbe”. Jaume Creus indica que es va haver d'enviar una carta en cotxe al cardenal Vidal i Barraquer per informar-lo d'aquests fets i que aquest, immediatament, va telefonar al bisbat de Barcelona. “En demanar pel bisbe, li van dir [a Vidal i Barraquer] que ja se n'havia anat a dormir. Amb energia, Vidal i Barraquer va manar que es llevés i li va donar l'ordre taxativa que enviés de seguida a casa del president el que demanava la família i que es donés el compliment oportú als seus desitjos. Es va fer així”

[diumenge, 25.12.11]
L'oportunitat de transformar en un espectacle musical la història de la Vampira Enriqueta Martí ha trobat un espai intimista al Teatre del Raval que li és molt idoni
L'any 2012 es commemora el centenari de l'enfonsament del Titànic. Però en el petit món del Raval de Barcelona, el 1912 va ser també l'any que va posar fi a les malvestats d'una veïna del carrer de Ponent (actual carrer Joaquín Costa) de doble personalitat, anomenada Enriqueta Martí i coneguda més popularment, d'un temps cap aquí gràcies a la investigació, els documentals i la literatura —i ben aviat el cinema en un projecte en marxa—, com la Vampira del Raval, una captaire de dia i una madama de nit que va traficar, segrestar, explotar i violar criatures del mateix Raval en un moment que les desaparacions —no tan mediàtiques a través dels mitjans de comunicació com ara— eren silenciades entre les famílies més humils de principi de segle passat. L'oportunitat de transformar en un espectacle musical [veure crítica a la revista digital Clip de Teatre] la història d'Enriqueta Martí ha trobat —malgrat les venerables queixes ben legítimes de l'actor Pep Cruz— un espai intimista que li és, per a la seva arrencada, molt idoni: a tocar de la Plaça del Pedró (encreauament dels carrers del Carme i Hospital) del mateix barri dels fets, al capdavall del carrer Joaquín Costa —Enriqueta Martí tenia la seva cofurna a l'entresol de l'edifici número 29 d'aquest carrer— i en un teatre alternatiu que, segons la història local, a principis de segle era un menjador de beneficiència on la mateixa Vampira també acudia. Però no és només això. El Teatre del Raval s'ha ambientat com un antic cafè-concert del Paral·lel i els seus carrerons per recrear des del primer moment l'atmosfera d'aquelles tavernes —com La Pajarera prèvia d'El Molino— que, emmirallades en el music hall parisenc, fins i tot feien que una dona com Enriqueta Martí es desdoblés en una glamurosa Mme Henriette.

[dissabte, 24.12.11]
Manel Dueso dirigeix i interpreta un divertiment amb tres peces curtes de Txèkhov a la Sala Muntaner amb Màrcia Cisteró i Armand Villén
El dramaturg Anton Pàvlovitx Txèkhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904), metge de professió, ja devia intuir al segle XIX que el tabac seria el dimoni més perseguit del segle XXI. Potser per això va ironitzar sobre aquesta droga tova amb una peça curta, 'Els danys del tabac', que posa en boca d'un conferenciant sense gaires aspiracions a ser-ho i que assisteix a un centre cultural on la passió de la secretària i el director, més que la ciència, el que els interessa és el teatre. Manel Dueso, actor, director i dramaturg, ha reunit en un muntatge aquesta peça breu i dues més, 'El prometatge' i 'L'ós', i les ha fusionat les tres com si fossin una [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre], amb un joc de teatre dins el teatre que dota de dinamisme tot el muntatge amb només tres intèrprets, el mateix Manuel Dueso i dos més que darrerament han treballat en obres de La Perla 29, a la Biblioteca de Catalunya, com 'Luces de Bohemia' o 'Natale in casa Cupiello', en el cas de Màrcia Cisteró, i 'La presa' o 'Questi fantasmi', en el cas d'Armand Villén. Fa la impressió que els tres intèrprets s'han divertit de valent muntant aquest singular Txèkhov —tan allunyat de les grans obres de l'autor més conegudes— i aquest divertiment el transmeten als espectadors des del primer moment amb una trama plena d'humor que caracteritza la dramatització dins de la dramatització i que engrandeix els papers de ficció dins la ficció del muntatge.

[divendres, 23.12.11]
L'espectacle «Persèfone» del Teatre Lliure en clau de musical creat per Comediants propicia el retorn de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons als escenaris catalans
Una de freda i una de calenta. Aquest és el regust que deixa l'últim muntatge de Comediants, companyia que commemora el quarantè aniversari de la seva fundació. L'espectacle sobre la mort en clau de musical i ambientació de varietés que s'ha empescat el director Joan Font i l'equip de La Vinya té al plat bo de la balança el retorn de l'actriu i cantant Àngels Gonyalons, més madura que mai, amb intervencions musicals en solitari de gran brillantor, amb una acurada modulació de la veu, fins al punt que arriba un moment que l'espectador espera només les seves intervencions perquè, malgrat tota la parefarnàlia que apareixerà en el muntatge d'una hora i mitja escassa, és ella qui s'acaba menjant l'espectacle. En el mateix plat de la balança de l'espectacle «Persèfone» [veure crítica a la revista digital Clip de Teatre] s'hi poden posar les màscares dels diferents personatges, de gran vistositat, que tenen algunes accions que mostren també la qualitat musical i coreogràfica dels seus intèrprets, màscares que són obra ja pòstuma del malaguanyat artesà Lluís Traveria, mort precisament el 8 de febrer d'aquest any, amb només 55 anys, després d'haver col·laborat llargament amb Comediants i a qui la companyia dedica l'espectacle. I encara, en el mateix plat, hi posaríem Ramon Calduch, aquesta mena d'home-orquestra que Comediants ha situat en una tarima un angle de l'escenari, perquè toqui totes les tecles i instruments possibles i hi afegeixi, a més, la veu. Tot això, arrodonit amb una escenografia de gegantines portes laterals —estil cortinatge de grans làmines— que tant serveixen per projectar-hi una imatgeria que porta al mite de la deessa Persèfone com per facilitar les entrades i sortides dels diversos personatges.

[dijous, 22.12.11]
El Cirque du Soleil es prepara per reinstal·lar-se de nou a mitjan gener al Parc del Fòrum de Barcelona amb l'espectacle «Corteo» que fa un homenatge al circ tradicional
El Cirque du Soleil actua amb el públic a dues bandes. Això fa que l'escenari sigui una llarga paral·lela. L'espectacle 'Corteo', que estarà a l'esplanada del zoo marí del Fòrum des del 20 de gener i durant dos mesos improrrogables, manté els ingredients del Cirque du Soleil de passió, risc i qualitat. Però abandona un cert barroquisme en la posada en escena. Els personatges interpreten una de les dramatúrgies de la companyia més evidents: 'Corteo' narra el viatge de la mort al cel d'un vell pallasso. El muntatge, estrenat el 2005, és el que té més números acrobàtics: funambulisme, trapezi, rodes simples i alemanyes, mà a mà, cordes, bitlles i un cert contorsionisme. També hi ha un gegant de 208 centímetres, al costat d'una parella d'uns 50 anys de prop d'un metre, integrats en el muntatge de 'Corteo' en què es parla dels somnis als llimbs d'un tendre pallasso. El Cirque du Soleil és la companyia de circ més potent mundial. Té 22 espectacles en funcionament. Només a 'Corteo' hi ha 62 artistes, i mobilitza més de cent cinquanta persones. 'Corteo' també incorpora música en directe. El vestuari recorda els finals del segle XIX i principis del segle XX, amb una certa atemporalitat.

[dimecres, 21.12.11]
L'Anuari del Circ de Catalunya desvela que les contractacions del sector han disminuït un 50% en l'últim any a causa de la crisi financera de les institucions
El Circ Raluy, instal·lat al Moll de la Fusta de Barcelona, ha acollit la gala dels Premis Zirkolika, els premis del circ de Catalunya, amb una gala en la qual han participat diversos artistes, entre els quals la pallassa Pepa Plana que s'ha acomiadat per un parell d'anys de Catalunya a causa de la seva imminent incorporació a la companyia del Cirque du Soleil. La nit dels premis organitzada per la revista Zirkolika ha servit també per atorgar els premis a diverses companyies, uns guardons que no són només honorífics sinó que ofereixen serveis determinats com residència a la Central del Circ, campanyes publicitàries, gràfiques o audiovisuals. Amb motiu d'aquesta Gala anual, la publicació de l'Anuari del Circ de Catalunya repassa els fets més rellevants ocorreguts en el sector del circ català durant aquest any i dedica un article a la crisi en què alerta del greu dany que pot infringir la crisi financera a un sector que en els anys de bonança no va aconseguir consolidar un circuit estable. En aquest sentit es recorda que l'informe anual de Consell Nacional de Cultura (CoNCA) ja va alertar l'estiu passat que les contractacions d'espectacles de circ estaven caient al voltant d'un 50% i que molts artistes s'havien vist obligats a exercir treballs fora del seu àmbit per subsistir. El sector pensa també que dels contractes emparaulats per al 2012, com a mínim, se n'anul·laran la meitat sota l'excusa que no hi ha pressupost, una circumstància que ha portat també al fet que les companyies tenen deutes dels ajuntaments que els han contractat en els últims mesos. El sector admet que el circ ha guanyat molt prestigi i qualitat en els últims quinze anys a Catalunya, però no ha aconseguit consolidar un circuit, de manera que la crisi actual, al damunt, li pot ser molt perjudicial.

[dimarts, 20.12.11]
El llibre interactiu «Yellow Submarine», inspirat en la pel·lícula homònima dels Beatles, es pot descarregar gratis a la botiga digital iTunes
El llibre interactiu 'Yellow Submarine', que s'inspira en la pel·lícula homònima dels Beatles, es pot descarregar gratis pels usuaris d'iTunes, la botiga digital d'Apple. Per això, cal accedir a l'aplicació d'iBooks, des de la qual poden procedir a la descàrrega lliurement. 'Yellow Submarine' ha estat dissenyat per Fiona Andreanelli fent ús de les il·lustracions originals de Heinz Edelmann, que va ser el director d'art del film de 1968, dirigit per George Dunning. Entre d'altres continguts, el llibre incorpora il·lustracions creades amb programes d'animació digital i textos del volum que es va publicar originàriament el 2004, en què Andreanelli també va treballar. A més, el llibre ofereix catorze videoclips a color de la cinta original de 1968, cançons dels Beatles, música de la banda sonora de George Martin i diàlegs originals del film, narrats per l'actor Dean Lennox Kelly (Doctor Who). La pel·lícula 'Yellow Submarine' explica un viatge de 80.000 llegües sota el mar cap a Pepperland, un paradís musical on la banda del Sgt. Pepper toca fins que es produeix la invasió dels Blue Meanies, que avorreixen la música, i tanquen el grup en una bombolla en un món de silenci. Però el vell Fred, el capità del submarí groc, s'escapa a Liverpool i convenç a Ringo —amb una mica d'ajuda de John, Paul i George— a acompanyar-lo en una aventura per tornar música i amor a Pepperland.

[dilluns, 19.12.11]
L'actor Lluís Soler fa un «tour de force» amb la dramatúrgia del poema èpic «Canigó» de Jacint Verdaguer al Teatre Nacional de Catalunya
Si l'actor Lluís Soler no existís... s'hauria d'inventar. I, si no, ¿a veure qui s'atreveix amb el monument lingüístic que és el 'Canigó', de Jacint Verdaguer, respectant l'original prefabrià de l'autor i mantenint durant setanta minuts l'alè en suspens dels espectadors després d'enregistrar a la memòria i expandir amb claredat i netedat per la platea els versos èpics del poeta? Situem-nos: Mossèn Cinto escriu 'Canigó' el 1886 —efemèride del 125è aniversari en el moment de l'espectacle— i el poema es converteix en una de les catedrals de la Renaixença perquè barreja l'èpica amb la llegenda, la natura, el paisatge, el sentiment tan antipàtic de pàtria, però a la vegada tan imprescindible, i ho fa amb 4.334 versos, distribuïts en una dotzena de cants i un epíleg, dels quals, el mateix Lluís Soler, autor de la dramatúrgia, n'ha seleccionat aproximadament un miler. Hi ha dins del 'Canigó' [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre] tots aquests elements de la literatura de gènere 'fantasy', tan de moda 125 anys després, i que, per falta de divulgació local, ens pensem que ens arriba prefabricada només de fora. No és cert. Al vell 'Canigó' verdaguerià ja hi sobreviuen fades, imatgeria popular, corrandes, cavallers llegendaris, natura desfermada, salvatgia humanitzada, passions i enveges, remordiment i penediment, i tot amb el suport d'una columna vertebral que és la llengua culta i popular a la vegada, la d'un moment històric en què, mentre uns la batien, els altres la parlaven. És així com el poema narratiu de Jacint Verdaguer aconsegueix integrar personatges històrics com Guifré el Pilós, el comte Tallaferro i el jove Gentil abans que aquest ingressai a la cavalleria per lluitar contra els sarraïns en un moment de lluita de civilitzacions o de creences en una història romàntica d'enamorament idíl·lic amb Griselda, mite femení de l'ideal líric, però també motiu de distinció de classes que posen traves a l'enamorament entre cavaller i pastora. I és així també com els fon amb el món màgic del Canigó dominat per la reina de les fades, Flordeneu, per arribar al cim del Canigó, però no sense haver explorat abans les entranyes de la muntanya en un viatge iniciàtic.

[diumenge, 18.12.11]
El Mag Lari s'embarca en un gran espectacle al Teatre Tívoli que homenatja Michael Jackson i ofereix màgia de gran dimensió
Sona Michael Jackson i els efectes màgics, els trucs i la trapelleria del Mag Lari va passant com si res durant més d'una hora i mitja, però sense que un se n'adoni que es troba immers en un espectacle de màgia. 'Splenda', amb format de gran espectacle, és més teatre que màgia. Aquesta és la primera impressió que en pot treure l'espectador. Però només perquè la màgia marca de la casa està hàbilment camuflada en cadascuna de les accions, en cada gran aparell que omple l'escenari, en cada canvi d'escena, en cada intervenció parlada. Al Mag Lari, li agrada comunicar-se amb els espectadors. Amb el risc que aquesta opció tapi la seva capacitat màgica. Li agrada, a més, parlar amb l'auditori de tu a tu. I per a ell, que un teatre com el Tívoli sigui de grans dimensions, no és inconvenient perquè aquesta calidesa personal s'aconsegueixi des de la primera fila fins a l'amfiteatre. Segurament que aquest és l'espectacle situat en un teatre gran —no en una sala de festes ni en un plató televisiu— en què el Mag Lari fa més baixades a la platea i fa obrir més vegades els llums de sala, com si fóssim gairebé cent anys enrere, quan la burgesia del Passeig de Gràcia omplia el teatre per autocomplaure's amb l'observació col·lectiva mentre a l'escenari es feia simulacre d'òpera com a distracció. 'Splenda' és un espectacle ple de sorpreses [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre]. I un té el dubte, ara, de si les ha d'anar desvelant totes o mantenir el misteri.

[dissabte, 17.12.11]
El premi Ramon Llull, el més ben remunerat de la literatura catalana, reduirà la dotació l'any 2013 mentre es replanteja la seva funció
Una altra conseqüència de la crisi afectarà el premi més ben dotat fins ara de la literatura catalana. Es tracta del Ramon Llull, que amb 90.000 euros de dotació —la mateixa que encara atorgarà el 23 de gener del 2012— és atorgat per la Fundació Ramon Llull i l'Editorial Planeta. Per qüestions d'austeritat pressupostària, el premi canviarà el seu format i reduirà la seva dotació a partir del 2013, segons els membres del patronat de la Fundació reunits a Ordino (Andorra). Una de les propostes és que el premi neixi o reneixi des de zero. També podria ser que l'Institut Ramon Llull, sense desvincular-se'n del tot, deixés de participar-hi tan directament. La dotació actual del Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull és de 90.000 euros és assumida en 30.000 euros a càrrec del Govern d'Andorra i els 60.000 restants, des de fa un any, a càrrec del consorci de l'Institut Ramon Llull, organisme que ja va anunciar fa uns dies que hauria de buscar patrocinadors privats si volia garantir la seva continuïtat amb el mateix ritme de com ha fet fins ara.

[divendres, 16.12.11]
El planetari de CosmoCaixa reobre després d'uns mesos de rehabilitació amb un nou equip dotat amb tecnologia en 3D
Després de set anys de funcionament ininterromput, el planetari de CosmoCaixa va tancar les portes el juny passat per actualitzar-se. El resultat, que el públic podrà comprovar aquestes festes fins i tot en uns dies de portes obertes, és un sistema de projecció únic a l'Estat espanyol que brinda una experiència tridimensional sorprenent, en què l’espectador, equipat amb ulleres estereoscòpiques, gairebé toca les estrelles i les constel·lacions amb la mà. El renovat planetari, un dels més avançats del món, segons els responsables de CosmoCaixa, és un gran simulador astronòmic capaç d’acostar-se a més de 110.000 estrelles i revelar la seva situació exacta, així com mostrar els satèl·lits o la cartografia de la Terra, la Lluna i Mart, o també ensenyar com es formen els eclipsis, entre altres curiositats científiques. Aquest espai, al qual s’ha dotat d’un sistema d’alta definició immersiu, també permet projectar imatges del sistema solar a temps real, no a través de vídeos programats. La programació del planetari (en català, castellà, anglès i francès) consta de tres línies. A les projeccions clàssiques, dirigides a escolars, i als audiovisuals de divulgació astronòmica i astrofísica, se suma ara una nova oferta que consisteix en pel·lícules de temàtica científica però no necessàriament astronòmica per a un públic familiar. Des del setembre del 2004, quan va obrir, fins al juny del 2011, el planetari ha rebut més d’1,1 milions de visitants, un terç d’aquests són escolars, amb una oferta d’una vintena de programes diferents.

[dijous, 15.12.11]
Els professionals de la dansa acaben l'any amb un rècord d'actuacions i escenaris però amb una elevada precarietat laboral del sector
Segons un estudi de l'Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC) sobre les condicions laborals dels professionals del sector, els que aconsegueixen una feina en el seu ram tenen un sou mitjà que se situa en poc més de 800 € nets al mes i un 48% ingressa menys de 600 €. Només el 60% són assalariats quan treballen en projectes relacionats amb la dansa, el 40% és autònom. Més del 40% treballa sovint de manera irregular, sense contracte, en algun projecte relacionat amb la dansa. El sector no compta amb ajudes per l’obligada formació continuada dels professionals, i no ofereix bones cobertures mèdiques ni assegurances. El 65% dels professionals del sector ha de treballar en més d’un projecte simultàniament per arribar a final de mes. El perfil d’un professional de la dansa a Catalunya és el de dones (83,1%), d'uns 37 anys de mitjana. El nivell formatiu dels professionals de la dansa de Catalunya és molt més elevat que el del conjunt de la població activa. El 54,8% té formació de nivell universitari, mentre que entre la població activa general aquest percentatge és del 32,4%. El temps que els professionals de la dansa han invertit en formació reglada és molt elevat, de mitjana 10,5 anys. Aquesta inversió en formació reglada es deu en gran mesura al doble currículum en el que inverteixen els professionals de la dansa, que molt sovint combinen formació en dansa i formació en altres disciplines.

[dimecres, 14.12.11]
La companyia La Cubana compleix el seu vell propòsit de convertir els escenaris en un plató de saló núvies amb l'espectacle «Campanades de boda»
La Cubana està preparant el retorn als escenaris de Barcelona a partir del mes de març. L’espectacle estarà en cartell a dos teatres. Tot el mes de març al Teatre Coliseum i a partir del mes d’abril al Teatre Tívoli. Dos escenaris habituals de La Cubana en els quals la companyia vol presentar el seu nou últim espectacle “Campanades de Boda”. Tant un espai com a l’altre es van convertir definitivament en teatre a partir de l’estada de la companyia. Al Tívoli, en el mes de gener de 1994 amb “Cegada de Amor”; i al Coliseum, a partir del novembre del 2007 amb la reposició de “Comeme el Coco, Negro”. En aquest moments, La Cubana està perfilant els detalls de “Campanades de Boda” al seu local de l’Hospitalet de Llobregat sota la direcció de Jordi Milan. L’espectacle està interpretat per Mont Plans, Jaume Baucis, Xavi Tena, Toni Torres, Annabel Totusaus, Maria Garrido, Meritxell Duró, Bernat Cot, Babeth Ripoll, Montse Amat, Oriol Burés i el mateix Jordi Milán. En tots els espectacles de la companyia La Cubana sempre es pretén demostrar que al darrere de qualsevol esdeveniment quotidià sempre hi ha teatre. En aquest cas, el tema escollit, els casaments, són un exemple molt evident d’aquest teatre quotidià. Han passat els anys, han canviat els costums i tot i que ja no és necessari casar-se religiosament, quan es fa pel civil es continua utilitzant la mateixa estructura i festa de sempre: un guió i una posada en escena que tothom coneix a la perfecció, i on tothom sap el paper que li toca interpretar. Tan se val la raça, les creences religioses, els diners, l’afiliació política o el sexe dels contraents: tothom acaba interpretant amb gran rigor escènic el seu personatge. En aquest cas, “Campanades de boda” és una paròdia de “ la gran paròdia” del casament. A partir de situacions basades en convencions socials, l’espectador anirà descobrint les divertides contradiccions d’una família de Barcelona de classe mitjana/alta que està a punt de casar la seva filla. Per l’escenari, i a l’estil de La Cubana, aniran desfilant personatges característics en aquestes celebracions generant situacions còmiques típiques d’una “comedia-vodevil-costumista” sobre casoris.

[dimarts, 13.12.11]
La comèdia bestseller «Pel davant i pel darrera» torna al Teatre Borràs per una breu temporada amb una substitució temporal de Pep Planas per Jordi Díaz en el repartiment
Hi ha comèdies que no passen mai de moda, veritables clàssics que periòdicament mereixen un espai en les nostres cartelleres i que el públic agraeix recuperar. 'Pel davant i pel darrera' torna al Teatre Borràs, d’on va sortir de gira el passat més de març després d’una llarga estada que va obrir temporada el setembre de 2010. L’espectacle ha visitat diverses localitats dels Països Catalans. El darrer muntatge renovat de la cèlebre comèdia arriba al Teatre Borràs amb un canvi en el repartiment: L'actor Jordi Díaz substitueix Pep Planas a l’escenari en el personatge del director de l’obra de teatre que es representa dins de la funció, eix clau de l’argument. 'Pel davant i pel darrera', titulada originalment 'Noises off' i escrita l’any 1982 per Michael Frayn, és una de les comèdies més recordades dels últims anys. A Catalunya, des del 1985 se n’han fet fins a quatre muntatges, sota la direcció d’Alexander Herold i en una versió de Paco Mir. La darrera producció del 2010, que es proposava com una versió renovada que actualitza el text original, va estar gairebé 9 mesos en cartell i va ser vista per prop de 140.000 espectadors. Malentesos davant i darrere l’escenari en una doble ficció que narra com una troupe de pèssims actors intenta muntar una obra de teatre. 'Pel davant i pel darrera' [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre] ha estat traduïda a 28 idiomes, representada en 50 països diferents des de la seva estrena a Londres fa quasi tres dècades i vista per més de 12 milions d’espectadors a tot el món. Juanjo Puigcorbé, Mario Gas i Montse Guallar van ser els responsables del primer muntatge a Barcelona, a mitjans de la dècada dels 80. L’any 1996 es tornà a representar als teatres Victòria i Goya. Sis anys després, el vodevil va tornar al Teatre Borràs amb un repartiment integrat per Abel Folk, Mercè Comes, Rosa Andreu i Àlex Casanovas. I aquest darrer muntatge compta amb els actors Jordi Díaz, Pep Planas, Rosa Gamiz, Carles Martínez, Anna Barrachina, Mónica Pérez, Enric majó, Miquel Sitjar, Dafnis Balduz i Saida Lamas.

[dilluns, 12.12.11]
Un nou pla de lectura experimental en 360 centres educatius catalans vol aconseguir que a primària es llegeixin 25 llibres per curs i 30 a secundària per millorar la comprensió i combatre el fracàs escolar
Per fer-ho, el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya recomana afegir als trenta minuts de lectura diària obligatòria ara a les escoles de primària, entre deu i vint minuts més de lectura a casa, i que els mestres tutors facin un seguiment periòdic dels hàbits de lectura dels seus alumnes. Tot i no ser obligatòries, aquestes propostes formen part d'un pla de govern que té com a objectiu reduir el fracàs escolar potenciant la lectura sistemàtica al llarg de tota l'escolaritat. El Pla Nacional de Lectura 2011-2015 inclou també mesures impulsades des del Departament de Cultura per millorar els índexs de lectura i apropar-los a la mitjana europea. En l'àmbit escolar, el pla comença a aplicar-se ja aquest mateix curs, de manera experimental, a 360 centres, 180 de primària i 180 de secundària, on els assessors lingüístics del Departament d'Ensenyament fan un diagnòstic i acorden amb els directors i els inspectors del centre una estratègia concreta per millorar els resultats dels alumnes en comprensió lectora, avaluant-ne els resultats al cap de tres anys. L'objectiu és que cada any s'afegeixin 270 centres més al pla. Entre els centres escollits per impulsar el pla, n'hi ha alguns amb baixos resultats de comprensió lectora i d'altres que actualment ja desenvolupen plans de lectura amb bons resultats. El projecte pretén establir col·laboracions sistemàtiques entre uns centres i altres per tal que comparteixin estratègies i bones pràctiques. El pla aposta també per fomentar l'autoavaluació com a estratègia d'aprenentatge, de manera que els mateixos alumnes valorin sistemàticament el que han entès del text llegit i allò que els ha aportat la lectura. Per això, es proposa que els alumnes elaborin un portafolis de lectura, com una mena de diari on reflexionin sobre el seu propi aprenentatge a través de la lectura i amb el qual el professorat pugui controlar també si els alumnes arriben o no als dos llibres mensuals que es recomanen per incrementar els seus resultats educatius en general.

[diumenge, 11.12.11]
La filla del Michael Jackson, Paris, debutarà en el món del cinema amb un film que barreja l'animació i les imatges reals
La filla del Michael Jackson, Paris, de 13 anys, debutarà en el món del cinema amb el film per a infants, 'Lundon's Bridge and the Three Keys', una barreja d'animació i imatges reals. Paris Jackson farà el paper d'una jove que sobreviu després que una medusa li hagi rentat el cervell en ple oceà. El rodatge, que arrencarà el gener, serà el primer d'una saga basada en el personatge de Lundon O'Malley, segons el productor de la cinta, Stephen Sobisky. La franquícia girarà al voltant dels textos de les novel·les de fantasia de Dennis H. Christen. Segons el mateix productor, la meitat dels ingressos del film i dels llibres publicats amb la imatge de París Jackson en portada seran donats a diverses escoles. Paris Jackson apareixerà com un personatge humà dins d'un univers ple d'éssers animats als quals prestaran les seves veus, entre altres, el presentador de televisió Larry King i la seva dona, Shawn. De moment es desconeix la data d'estrena de la pel·lícula.

[dissabte, 10.12.11]
Internet és cada vegada més un passatemps per als usuaris joves de menys de trenta anys segons revela un estudi nord-americà
L'estudi fet pel Pew Research Center & American Life Project, i basat en les opinions dels joves nord-americans desvela que aquests es connecten cada vegada a la xarxa només per divertir-se i per passar l'estona. En un dia qualsevol, el 53% dels joves de 18 a 29 anys s'hi connecten sense cap motiu ni objectiu especial. En general, l'estudi determina que l'entreteniment es va fent un lloc a internet en detriment de la consulta d'informació o l'ús per a l'estudi. Un 58% dels adults (d'entre el 74% dels nord-americans que tenen connexió a internet) diuen que entren a la xarxa sense cap motiu concret. El percentatge és més alt que el 2009, quan es va fer la pregunta per última vegada, i duplica la de la dècada passada. Quan va començar el seguiment de l'estudi, al març del 2000, el 29% dels nord-americans i el 63% dels usuaris d'internet van admetre aleshores que l'estona que destinaven a internet era una pèrdua de temps. L'estudi de Pew Research Center & American Life Project justitica aquest canvi perquè ha augmentat una varietat de tendències i ofertes a la xaxa i el creixement de les connexions de banda ampla, l'augment de l'ús de vídeo a el web i el meteòric ascens de les xarxes socials.

[divendres, 09.12.11]
Egos Teatre transforma en opereta el relat d'Oscar Wilde «El crim de Lord Arthur Savile» a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya
El cas de la companyia Egos Teatre, nascuda el 2005, és una demostració evident de la bona feina de les últimes fornades sorgides de l'escola teatral catalana, en aquest cas de l'Institut del Teatre, i de la tossuderia dels seus integrants a fer-se un espai en diferents àmbits del sector. Egos Teatre es va donar a conèixer amb el musical 'Ruddigore i la nissaga maleïda', que encara cueja. I no és pas per casualitat que ho fes en una sala petita, el Versus Teatre, on també havia nascut uns quants anys abans una altra companyia amb trajectòria gairebé similar a la seva: El Musical Més Petit. A les Glòries, del Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) hi ha quatre passes, una Gran Via pel mig i un parell de semàfors, però no sempre fàcils d'esquivar per tothom. 'El crim de Lord Arthur Savile' és una mena de graduació superior amb nota alta d'Egos Teatre. La companyia s'ha pelat els genolls pels escenaris d'aquí i de fora amb el seu primer 'Ruddigore...', després van elevar el nivell de qualitat del teatre familiar amb l'espectacle 'En Joan sense por', amb el Centre de Titelles de Lleida, i també van ser capaços de transformar la novel·la 'La casa sota la sorra' en un musical d'aires cinematogràfics per a tots els públics. Amb el muntatge musical 'El crim de Lord Arthur Savile' [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre], la influència cinematogràfica també es deixa notar en algunes escenes. No és en va que el relat d'Oscar Wilde (Dublín, 1854 - París, 1900), que s'havia publicat el 1891, va ser portat al cinema el 1958 pel director Robert Stevens en un blanc i negre tenebrós. Egos Teatre, però, l'ha acolorit, li ha donat vida, n'ha accentuat l'humor fi, ha fet que el crim en qüestió sembli light, de còmic, ha ridiculitzat la societat victoriana tal com voldria Oscar Wilde i ha esquitxat de referències de la ficció de l'autor alguns dels diàlegs com les coneguda Lady Windermere del ventall o la franquesa de Frank i la cigarrera, entre les més populars. L'espectacle, dues hores i mitja més l'entreacte, té la partitura musical com a atractiu principal —els Egos hi han incorporat músics en directe per primera vegada—, cosa que li confereix un bon resultat perquè la interpretació, com és habitual en la companyia, manté un excel·lent nivell que difícilment pot fer sentir enutjat l'espectador. En aquest cas, però, encara hi ha més elements que juguen a favor perquè el vestuari i l'escenografia ajuden a donar-li una pàtina de gran musical, malgrat que els intèrprets només siguin mitja dotzena, i els músics, vuit.

[dijous, 08.12.11]
Televisió de Catalunya mostra com es fa la televisió en un nou web amb una guia didàctica amb l’objectiu d'aprofundir en l’educació en l’àmbit dels mitjans
Televisió de Catalunya ha posat en marxa, un web per acostar a tothom, però principalment els més joves, el món de la televisió i els elements que la fan possible. Amb un objectiu pedagògic i d’entreteniment, el web proposa un passeig per tots els racons de la televisió per conèixer com s’emet, amb quin llenguatge es treballen els diferents gèneres o com es produeixen els programes, entre moltes altres coses. «Aquí TV3» té per objectiu aportar múltiples recursos per aprofundir en l’educació tant dels joves com de la societat en general en l’àmbit dels mitjans i ofereix una guia de propostes didàctiques adreçada als educadors per orientar-los en aquesta tasca. El web està pensada perquè els usuaris puguin navegar i aprendre sense necessitat de seguir cap pauta a través de tres grans apartats, on es trobaran maneres diferents d’accedir a la informació, sempre des d’un punt de vista molt més visual que textual. L’apartat “Quins camins fa la televisió” proposa un joc per explicar d’una manera entenedora com arriba la televisió a les cases i quines tecnologies ho fan possible. En l’apartat “Com parla la televisió”, dedicat al llenguatge televisiu, es planteja, per exemple, com són els guions d’entreteniment, si tots els gags han de fer riure o quins límits s’han de tenir en compte, amb l’ajuda de vídeos, fotografies i documents de treball com ara guions originals. S’aborden els gèneres, formats i principals conceptes i eines que s’utilitzen en el dia a dia de l’elaboració d’un informatiu, un programa d’entreteniment, una ficció o un espai de promoció. El tercer apartat, “Com es fa un programa”, permet endinsar-se en les fases de producció d’un programa amb fotografies estereoscòpiques interactives que conviden l’usuari a navegar pel seu interior i descobrir els principals elements de cada escenari. Com a complement, el web posa a disposició del professorat una guia didàctica amb observacions d’utilitat per als educadors que des de l’escola, o qualsevol altre àmbit educatiu, vulguin treure el màxim profit dels continguts que s’hi ofereixen. El web «Aquí TV3» sorgeix del projecte de visites escolars de Televisió de Catalunya i que porta cada any més de 8.000 alumnes a les seves instal·lacions. El web té la finalitat de substituir la informació en paper que es lliurava a totes les visites, cosa que, a més de ser una alternativa més eficient, permet fer arribar aquests continguts de divulgació a un públic molt més ampli.

[dimecres, 07.12.11]
Una comèdia a les fosques però amb molta llum posa a prova d'humor l'actor Gabino Diego i l'actriu Eva Santolaria al Teatre Condal
I es va fer la llum!... Però després d'una primera escena de cinc minuts a les fosques, el temps que els espectadors poden resistir escoltant i no veient els intèrprets. La gràcieta del dramaturg Peter Shaffer s'entén de seguida. Quan s'obren els llums de l'escenari i els dos protagonistes principals, que fins aleshores només s'havien sentit en negre, ara apareixen com si fossin invidents, movent-se per casa a les palpentes perquè la caixa de l'electricitat de l'edifici ha provocat una apagada general. I aquesta és la clau i l'estructura d'aquesta obra [veure crítica a la revista digital Clip de Teatre] que l'autor Peter Shaffer (Liverpool, 1926) va titular "Comèdia negra", en una metàfora irònica de la foscor i no pas del gènere policíac actualment tan de moda. Es tracta d'alternar escenes il·luminades on els personatges actuen en la foscor fictícia de l'apagada, a vegades fent allò que no farien a plena llum; escenes en penombra quan hi ha un encenedor encès o un llumí; i escenes totalment a les fosques, la de l'inici, i quan el llum ja s'ha fet, la del final. Aquest joc —tan simple i a la vegada tan únic i inimitable per no caure en el plagi— dota d'una gran eficàcia tots i cadascun dels vuit personatges: el jove escultor Brindsley (Gabino Diego) que espera la visita d'un col·leccionista d'obres d'art alemany i multimilionari; la xicota de fa dos anys (Ana Arias / Ledicia Solà); la relació esporàdica amb la filla (Eva Santolaria) d'un excoronel de l'exèrcit (Paco Churruca), que aspira al casament; una veïna de l'edifici (Aurora Sánchez); un amic amant de l'art que viu davant de l'apartament de l'escultor (Diego Molero); un empleat de la companyia elèctrica, d'origen alemany, que es va refugiar a Anglaterra després de la Segona Guerra Mundial fugint del nazisme (Ramón Merlo) i, esclar, el col·leccionista que no hi és fins al final i que gairebé apareix quan ni se l'espera (Diego Molero, que duplica paper). I ja hi som tots. I tots, enmig de l'humor de comèdia anglesa dels anys seixanta del segle passat, sense escatimar l'ambientació decorativa que fa el cas, que amb el temps ha evolucionat en telesèrie i que, per molt de l'ús i abús que faci de l'humor, encara no ha caducat.

[dimarts, 06.12.11]
La música zíngara de la companyia aragonesa Teatreo Che y Moche converteix en un xou la celebració fúnebre en memòria d'un avi de la nissaga a la Sala Muntaner
Amb l'excusa d'un funeral zíngar a la memòria de l'avi de la nissaga, la pretesa celebració fúnebre es converteix en un xou que barreja el teatre, la música zíngara, el clown i l'humor a dojo per riure's, mai més ben dit, del mort i de qui el vetlla. L'espectacle beu de les fonts del teatre típic de barraca. Per això un no es pot estar d'imaginar-se'l en una escenografia mòbil i nòmada, una barraca de debò, com aquella dels germans Froman i el Teatre Dromesko, que l'hivern del 2006 va fer estada al Teatre Lliure de Barcelona amb l'espectacle 'La Baraque Cantine Musicale', amb sopa escalfada inclosa. Els quatre intèrprets de la companyia Che y Moche, que va ser distingida amb el tercer premi del públic a la Fira de Tàrrega, finalista als Premis Max com a Millor Espectacle Revelació i que recentment ha fet una gira per 23 sales a Anglaterra, crea el dubte durant una hora i mitja de si de debò són zíngars o, com es descobreix al final, si bé és cert que vénen de l'est, es refereixen a l'est d'allà on baixa l'Ebre, de Saragossa. Però la proposta [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre] no seria el que és sense la presència en el grup de la violinista ucraïnesa, Tereza Polyska, que dirigeix les peces musicals del muntatge i que és el personatge que representa l'altra cara de la moneda dels tres parents endolats —vestit negre, barret negre, mocador negre— que reten homenatge a l'urna amb les cendres de l'avi Dimitri. 'Oua umplute', que diuen que en romanès vol dir "ou farcit", defineix l'esperit de l'espectacle que està també farcit d'accions estrafolàries, de gags d'humor negre irreverent, que tant agrada els mortals, i d'algunes interaccions amb els espectadors, sense excessos, però, com passa en qualsevol bona pista de circ, escollint un voluntari per ajudar-los en un dels números.

[dilluns, 05.12.11]
La companyia Cheek by Jowl i el Txèkhov Festival Internacional de Moscou han passat pel Teatre Lliure de Barcelona amb «La tempestat» de Shakespeare en clau contemporània russa
Declan Donellan i Nick Ormerod van fundar la companyia Cheek by Jowl fa trenta anys, el 1981. Es coneixen, doncs, els intríngulis de l'escenari pam a pam. S'entenen i ballen sols. I es coneixen també els intríngulis de les batzegades teatrals de William Shakespeare (Stradford-on-Avon, 1564 - 1616) com si haguessin menjat els tres al mateix plat ara que el dramaturg de 'La tempestat' no se sap ben bé si és un clon de l'autèntic autor, un fantasma de l'original, un negre avançat als temps, o un dramaturg virtual dels segles XVI-XVII. Shakespeare és, més que un autor, una marca. Per això, la doble companyia de Cheek by Jowl, integrada en aquest cas per intèrprets russos sota el paraigua del Txèkhov Festival Internacional de Teatre de Moscou, agafen la "marca" que li serveixen, com si fos una franquícia, Donellan i Ormerod, i en fan una versió matisada per la tradició russa i hàbilment estripada pel director, cosa que sempre els permet justificar-se: nosaltres fem el que ens manen perquè només som actors. I sí, tots ells, i ella, perquè només hi ha una actriu, fan el que els manen. Però veure en cossos i ànimes russes una paròdia del consum neoliberal i de nou ric dels últims anys —i veure-ho, a més, en una setmana que a Rússia les eleccions fan ferum de molta roba i poc sabó... i, en aquest cas, gens neta que la volen!— la cosa té encara molta més força de la que tindria una versió més de 'La tempestat' en una companyia d'una brillant qualitat actoral. Dues hores d'espectacle [vegeu crítica a la revista digital Clip de Teatre] d'una gran força interpretativa, sense gaires efectes especials per entretenir el personal, que només són possibles a partir del coneixement profund de l'obra dels qui s'hi enfronten i del fet que partint tan sols de la seva complexitat es pot arribar a presentar-la nítida —de tendència minimalista— i a la vegada gairebé amb una sensació de nova.

[diumenge, 04.12.11]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2011 amb 5.453.723 visitants que han fet 18.042.417 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2011, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el novembre del 2011, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 5.453.723 visitants i 18.042.417 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.654'3 visites de pàgines (9'2 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 14 minuts i 23 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 12.554 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dissabte, 03.12.11]
Cada ciutadà es gasta de mitjana 341 euros en béns i serveis culturals segons un informe de l'Anuari d'Estadístiques d'aquest any
La despesa mitjana de les llars dels ciutadans en aquest tipus de béns i serveis va ser de 910,4 euros, dels quals el 46% va ser destinat a equips audiovisuals i internet, seguits dels serveis culturals (gairebé el 30%) i llibres i publicacions periòdiques (17,9%), segons l'informe elaborat pel Ministeri de Cultura des de fa set anys per analitzar l'evolució de la cultura a l'Estat espanyol. A principis del 2010, més de 100.000 empreses es dedicaven a activitats culturals, el 3,1% del total, segons l'Institut Nacional d'Estadística, cosa que va generar 508.700 llocs de treball —xifra inferior als 544.800 del 2009—, un 2,8% de l'ocupació total a l'Estat. Segons l'Anuari, el 2009 aquest tipus d'empreses van representar un 3,6% del PIB, del qual un 36,9% correspon als llibres i la premsa, un 17,3% a la ràdio la televisió i un 10,8 al cinema i el vídeo. En qüestió de pressupostos públics, l'Estat va invertir en béns i serveis culturals 1.135 milions d'euros des de l'Administració General de l'Estat, 2.046 des de l'Administració Autonòmica i 3.874 des de l'Administració Local. Des de l'última enquesta realitzada en 2006-2007 sobre hàbits i pràctiques culturals, les dades del període 2010-2011 apunten a un creixement en les taxes d'assistència a exposicions, monuments, jaciments, arxius i biblioteques. La dansa i el ballet també han registrat increments d'assistència, si bé el cinema segueix sent l'espectacle cultural preferit pels ciutadans amb una taxa anual del 49,1%. També ha augmentat la recaptació pel conjunt de les entitats de gestió de drets de propietat intel·lectual, que el 2010 va pujar un 14% respecte l'any anterior, fins a arribar als 522 milions d'euros. Els béns i serveis culturals a l'exterior van generar, el 2010, uns 720,9 milions d'euros, fet que va suposar un 15,3% de descens respecte a l'any anterior. El sector amb millor acceptació en el mercat exterior va ser el de llibres i premsa periòdica, que va generar un saldo comercial positiu de 170,4 milions d'euros. Finalment, segons l'Institut d'Estudis Turístics, el 14,5% dels viatges d'oci, el 2010, van tenir un motiu cultural —en concret 12,6 milions d'viatges— un percentatge que puja lleument fins al 17,2% en el cas del turista internacional.

[divendres, 02.12.11]
Una subhasta de Sotheby's a Nova York posa a la venda la biblioteca personal, manuscrits i guions de l'escriptor Raymond Chandler
L'autor és considerat una llegenda de la literatura de detectius privats. Organitzada per la casa de subhastes Sotheby's, la subhasta de la biblioteca personal de Raymond Chandler [13 desembre] inclou una trentena de lots de llibres, manuscrits i guions que alguna vegada van formar part de la biblioteca personal de l'autor i que després de la seva mort, el 1959, va passar a heretar la seva amant, Jean Vounder-Davis, la filla de la qual ha decidit ara posar-la en venda. Segons un comunicat de Sotheby's, l'escriptor no signava gairebé mai els seus treballs i per això es tracta de la col·lecció més important de Raymond Chandler que ha aparegut al mercat. El mateix comunicat qualifica el pare del mític detectiu Philip Marlowe com un dels exponents més imporants del gènere de novel·la negra nord-americana. Dues de les joies de la subhasta són una primera edició de la seva icònica novel·la 'La gran dormida', escrita en només tres mesos, i que Sotheby's valora en 120.000 dòlars (89.263 €), així com un altre exemplar del mateix llibre que inclou una dedicatòria la seva dona, Cissy, valorat en 70.000 dòlars (52.071 €). Nascut a Chicago, Raymond Chandler (1888-1959) va ser el creador del detectiu Philip Marlowe, tota una institució del gènere policíac que va arribar a aparèixer en set de les seves novel·les i que també va ser interpretat a la gran pantalla per algunes llegendes de Hollywood com Humphrey Bogart o Robert Mitchum. Durant la subhasta, també es posen en venda una primera edició de la novel·la 'Goldfinger' —regal del seu amic, Ian Fleming, el pare de James Bond— que Sotheby's valora en 80.000 dòlars (59.505 €), i una altra primera edició de 'Des de Rússia amb amor', valorada en 15.000 dòlars (11.157 €). També se subhasta un exemplar de 'Three of a kind', en què James Cain, autor d''El carter sempre truca dues vegades', agraeix a Raymond Chandler la seva feina en el guió per a l'adaptació cinematogràfica de 'Perdició', també a la venda. Un altre dels lots inclou el guió que va escriure per adaptar al cinema 'La dàlia blava', dirigida per Fritz Lang, un dels mestres del cinema negre, i que Sotheby's valora en 10.000 dòlars (7.437 €), i l'esborrany que va fer per al guió de la novel·la 'Estranys al tren', el seu últim projecte cinematogràfic, valorat en la mateixa quantitat.

[dijous, 01.12.11]
El World Press Photo presenta l'exposició «Veure per creure» al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb 170 imatges de denúncia captades per fotoperiodistes en diversos indrets del món
Per setè any consecutiu, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acull l'exposició de les imatges premiades amb el World Press Photo, guardons atorgats per una fundació neerlandesa que porta el mateix nom. La mostra, organitzada a Barcelona per la fundació Photographic Social Vision, recull 170 fotografies de diversos indrets del món sota l'eslògan 'Veure per creure'. La fotografia vencedora del World Press Photo 2011 és la de la sud-africana Jodi Bieber, que retrata l'afganesa Bibi Aisha, de 18 anys. Bibi Aisha va ser mutilada com a càstig per intentar fugir del seu marit, a la província d'Oruzgan. En total, han competit per al World Press Photo d'aquest any 5.691 professionals, de 125 països diferents. Entre els altres guardonats d'aquesta edició, hi ha el fotògraf català, Guillem Valle, que actualment resideix a Bangkok, i que precisament fa uns dies ha estat agredit en el seguiment periodístic que estava fent de la revifada de la revolta d'Egipte. Guillem Valle ha guanyat el tercer premi en la categoria de Retrats, fotografies individuals, per la imatge d'un home de la tribu dels Dinka, al sud del Sudan. Dos fotògrafs més de l'Estat espanyol també han estat premiats. D'una banda, Gustavo Cuevas ha obtingut el segon premi de la categoria d'Esports, fotografies individuals, per la coneguda imatge de la cornada al torero Julio Aparicio, en què s'aprecia com la banya del toro surt per la boca del matador. De l'altra, Fernando Moleres ha estat reconegut amb el segon premi de la categoria Vida quotidiana, reportatge gràfic, per una instantània que retrata menors empresonats a Sierra Leone.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |