[dilluns, 31.12.07]
L'exposició europea de l'any sobre el rei egipci Tutankhamon es visita amb entrades anticipades a la Cúpula del Mil.lenni de Londres
La mostra fa un mes i mig que es va inaugurar i, segons els seus promotors, va començar amb més de 300.000 entrades venudes anticipadament. El riu de visitants no s'ha aturat i són moltes les agències de viatges que han afegit en els seus paquets turístics a Londres la visita a la Cúpula del Mil.lenni per veure que els descobreix el recorregut per 'Tutankhamon i l'edat dels faraons'. A més, la mòmia del rei nen Tutankhamon ha estat notícia en aquestes últimes setmanes amb motiu de la commemoració del 85è aniversari de la seva descoberta feta per l'arqueòleg anglès, Howard Carter. Els mitjans s'han fet ressò de l'efemèride, de les especulacions sobre la vida d'aquest petit faraó a l'Antic Egipte i el morbo de contemplar la mòmia que es va treure per primera vegada del sarcòfag després de 85 anys. Diuen que, entre els faraons de l'Antic Egipte, el rei nen Tutankhamon va ser un dels que va tenir la tomba més plena de provisions per a la segona vida. Des d'espectaculars joies d'or —algunes semblen de disseny contemporani— fins a una cadira plegable de fusta treballada i decorada amb meticulositat i gust. Es calcula que Tutankhamon va néixer cap a l'any 1343 abans de Crist i va regnar dels 9 fins als 19 anys, quan va morir. Fins fa poc es creia que l'havien matat però ara una segona teoria addueix que va morir en caure del cavall. La seva mort, però, encara és un misteri. El que sí que se sap és que la seva tomba va estar 3.300 anys intacta, fins a l'any 1922, amb la descoberta de Carter. A l'espectacular exposició de Londres que es pot veure fins a finals de l'estiu vinent, uns 50 objectes exquisits procedents de la tomba i un centenar de peces de l'època en què va viure el rei nen formen part d'una mostra que es presenta en format d'espectacle amb una subtil coreografia de llums, colors i músiques. Les vitrines que protegeixen les escultures de pedra, les obres fetes en fusta, les joies d'or i els bustos de marbre estan col·locats en sales fosques amb il·luminació dirigida a l'objecte exposat. Una de les sales presenta dues files de columnes, amb el terra de la mateixa pedra que la columna. Les parets de la sala són de color vermellós: el de la terrissa o la teula de la Vall dels Reis, on està enterrat Tutankhamon. El govern egipci té previst fer uns 100 milions de dòlars amb aquesta mostra itinerant. El 75% del cost de les entrades a l'exposició, que ha estat a Basilea i Bonn, i que anirà també a Viena, EUA i probablement a Roma, va destinat a l'arqueologia d'Egipte. El preu de les entrades a Londres és de 15 lliures (22,5 €) de dilluns a dijous i 20 lliures (30 €) de divendres a diumenge. Els menors fins a 15 anys tenen reducció de preu.

[diumenge, 30.12.07]
L'últim programa de «Polònia» sobre «Els Pastorets, àdhuc» ha provocat un comunicat de l'Arquebisbat de Barcelona criticant la falta de respecte pels sentiments religiosos
El programa tan anunciat sobre la versió de 'Polònia' dels Pastorets no ha agradat als representants de l'Església catòlica de l'Arquebisbat de Barcelona fins al punt que, quaranta-vuit hores després, l'organisme ha emès un comunicat oficial en el qual el cardenal i arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, critica amb aquestes paraules "la paròdia dels fets i personatges presents en el naixement de Jesucrist" que van interpretar els polítics caricaturitzats pel programa. L'Arquebisbat lamenta que des de la televisió pública "no es respectin" alguns sentiments religiosos d'una gran part de Catalunya en un programa que, per altra banda, va ser l'espai més vist durant aquell dia i rècord d'audiència de la temporada —32,7% de share, segons Televisió de Catalunya i les dades oficials d'audiència—. L'Arquebisbat critica també el que considera "caràcter irreverent" del programa. Televisió de Catalunya, que ofereix el programa íntegre en canal vídeo per Internet, no ha respost, fins ara, al comunicat. En tot cas, la graella d'aquestes festes preveu la reemissió del programa "Els pastorets, àdhuc" per al 3 de gener, dijous, en un recull especial de les millors escenes del programa.

[dissabte, 29.12.07]
Un viatge per 4.500 milions d'anys de l'evolució biològica recorre a CosmoCaixa del Tibidabo les principals fites de la història de la Terra
Prop de cinquanta peces, en la seva majoria restes fòssils de gran valor arqueològic, integren l'exposició 'La història més bella del Cosmos', en la qual s'expliquen vint-i-set efemèrides o moments clau del llarg camí evolutiu, com l'aparició de les primeres fomes de vida, la dels rèptils, la dels mamífers, la dels dinosaures o la dels homínids. Un recorregut de gairebé un quilòmetre per 4.500 anys d'història de la Terra. Els responsables del museu han estat més de tretze anys reunint les peces, totes autèntiques, que ara es presenten a CosmoCaixa del Tibidabo, procedents de museus i fons particulars de països com Mèxic, els Estats Units, el Canadà, la Xina, el Marroc, Rússia o el Brasil. Algunes de les peces més destacables que es poden veure són la pelvis d'un dinosaure, l'esquelet complet d'un protoceratops, el fetus fossilitzar d'un ós de les cavernes, les restes d'un dels primers peixos que van existir o una pedra de més de quatre mil anys d'antiguitat. L'exposició, que està distribuïda per diversos espais del museu té un gruixut tub de plàstic com a fil conductor i acaba amb la figura de cera d'Albert Einstein com a exemple del màxim grau d'evolució aconseguida per la humanitat en tres mil milions d'anys d'existència de vida a la Terra. La mostra no només donar a conèixer la història evolutiva de la Terra sinó també conscienciar la societat sobre la gran diversitat que existeix i que s'ha anat cuinant durant més de 4.000 anys, a la vegada que vol recordar que cada vegada que es perd una espècie ho fa també un tros d'història que no es torna a recuperar mai més.

Impacte i ressò mediàtic de la notícia falsa del dia dels Sants Innocents de «Bit de Cultura»
Durant tot el divendres, 28 de desembre, aquesta revista digital va donar la notícia falsa que hi ha a sota. És tradicional, des de la fundació de la revista, que es mantingui cada any la tradició periodística del dia dels Innocents, costum que ha anat desapareixent de la majoria de mitjans de comunicació, potser perquè la realitat de l'actualitat ha acabat superant les innocentades. L'impacte de la notícia de «Bit de cultura» ha estat considerable, en aquesta ocasió, i per això volem convidar tots els nostres visitants a desfer plegats la innocentada amb el desig que hagin participat del seu ressò, com ho vam fer nosaltres durant tot el divendres, responent molts correus electrònics que, o bé demanaven més informació sobre el que dèiem, o bé volien saber més exactament on s'havien d'adreçar per fer el contracte que anunciàvem, entre els que protestaven per haver de pagar un abonament per rebre les emissions de la televisió catalana al País Valencià. Sovint, els lectors acaben superant els redactors. Moltes gràcies i per molts anys... innocents!

[divendres, 28.12.07]
Els valencians podran contractar una connexió de pagament de la Televisió de Catalunya que s'emetrà per ones d'impuls des de la Torre de Collserola
Davant la decisió presa pel govern de la Generalitat Valenciana d'anar clausurant tots els repetidors que Acció Cultural del País Valencià havia instal.lat en els últims vint-i-tants anys arreu de les comarques del territori, diverses gestions dutes a terme principalment per Eliseu Climent, ànima dels repetidors, i Joan Manuel Treserras, conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya han culminat en l'acord que els usuaris valencians que vulguin i desitgin veure els canals de Televisió de Catalunya, és a dir, TV3, Canal 33, el canal de notícies 3/24, o el canal de la TDT, ho podran fer lliurement, prescindint dels repetidors de muntanya, contractant un abonament de pagament —la quota no s'ha especificat però sembla que serà gairebé simbòlica— que els donarà accés a una connexió especial de les emissions catalanes que s'emetrà pel sistema d'impulsos repetits, això és, utilitzant com en un joc de cartes, els diversos repetidors i reemissors que la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió té arreu del Principat, fins a arribar a l'últim fronterer amb el País Valencià, des del qual rebran amb perfecció, adequades fins i tot als últims models de televisors de plasma, les emissions que desitgin veure. Aquest acord, que ja ha estat signat pels dos màxims representants de l'afer, el conseller de Cultura català i el representant d'Acció Cultural, és efectiu ja des d'avui mateix. En les pròximes hores, Acció Cultural i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en concessió al servidor de dominis .CAT, obriran una pàgina web on els valencians que vulguin podran donar-se d'alta de l'abonament, després que prèviament hagin enregistrat les seves dades. Posteriorment rebran la confirmació i un password de connexió per tal que puguin accedir a les emissions des de qualsevol aparell de televisió, ni que no estigui actualitzat. De moment, el govern del PP valencià no ha reaccionat davant d'aquesta solució. Els seus promotors asseguren que entra dins la legalitat de la llei de comunicacions vigent i que fins i tot té el suport verbal del ministre Joan Clos, responsable dels repetidors i les freqüències televisives de totes les comunitats de l'Estat espanyol. Els promotors confien que un mig milió d'usuaris pot optar per aquesta opció de pagament amb la qual cosa TV3 pujaria també els índexs d'audiència que ha perdut des que la televisió catalana es va quedar a les fosques a la Catalunya Sud.

[dijous, 27.12.07]
L'actor Alain Delon torna al cinema amb l'última pel.lícula d'Astèrix i Obèlix sobre els Jocs Olímpics, amb Gerard Depardieu i Clovis Cornillac de protagonistes de la parella de René Goscinny i Albert Uderzo
La sortida de la pel.lícula és prevista per al 30 de gener, a França. Aquí, però, l'estrena serà el 8 de febrer. 'Astèrix aux Jeux Olympiques' reuneix els personatges creats per René Goscinny i Albert Uderzo a través del llenguatge del còmic, però convertits en personatges reals. És la tercera pel.lícula de la sèrie amb intèrprets de carn i os. L'han dirigida Frédéric Forestier i Thomas Langmann que han reunit en el repartiment actors com Gerard Depardieu, que continua fent d'Obèlix, i Clovis Cornillac, que debuta en el paper d'Astèrix. Una de las sorpresas d'aquest film és la reaparició a la pantalla del veterà actor Alain Delon, que s'havia retirat l'any 2000, després d'un treball actoral ininterromput des del 1957. Ara fa de Juli Cèsar, el capitost romà. La pel.lícula compta també amb un bon nombre de personatges coneguts com el cineasta Santiago Segura, el futbolista Zinedine Zidane, el pilot Michael Shumacher, el més premiat en el camp de la Fórmula 1, Jean Todt, director esportiu de l'equip Ferrari de F1 i Tony Parker, jugador del San Antonio Spurs de la NBA y marit d'Eva Longoria. En la pel.lícula, 'Astèrix i Obèlix, posats de ple en els Jocs Olímpics, el jove gal Alafòlix s'ha de casar amb la princesa Irina i ha de lluitar contra el terrible Brutus. Acció plena d'estrategemes per guanyar els Jocs Olímpics i, a la vegada, desfer-se del seu pare, Juli Cèsar.

[dimecres, 26.12.07]
Picasso, Miró, Moore, Chagall, Tàpies, Matisse, Bonnard, Basquiat, Giacometti i Bacon en l'exposició de la Fundació Miró sobre el tractament artístic del cos humà al segle passat
La representació del cos humà, sobretot del nu, va ser un dels gèneres de la història de l'art que al llarg del segle XX va viure un progressiu alliberament de les formes i cada cop més s'allunyava de ser un simple retrat. Aquest alliberament és el que descriu l'exposició 'Un cos sense límits', que es pot veure a la Fundació Miró de Montjuïc. La mostra ofereix un recorregut a través de l'art modern del segle XX amb Picasso, Miró, Moore, Chagall, Tàpies, Matisse, Schiele, Bonnard, Basquiat, Louise Bourgeois, Giacometti i Bacon, entre altres. La selecció de les noranta peces, entre pintura, escultura i dibuix, ha estat feta per l'historiador de l'art i exdirector de la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença, Jean-Louis Prat. A més d'un Auguste Rodin decapitat, en la primera sala de la Fundació Miró, dedicada a les primeries del segle, es pot veure com Marc Chagall amb el quadre 'El nu vermell' (1909) i André Derain amb unes banyistes (1907) atorguen als colors un gran protagonisme i els serveix per modificar la forma del cos. En canvi, en unes petites escultures de Matisse l'important és el moviment que l'artista atorga a les peces. En el cas del 'Gran nu', de Frantisek Kupka, les taques de color que recorren el cos de la dona són com una espècie de radiografia. Després de la Segona Guerra Mundial, els artistes tradueixen en la figura humana la desesperació de la postguerra i la precarietat de la presència de la vida. Les escultures esfilagarsades de Giacometti són un símptoma d'aquell moment i la 'Gran Dona III', del 1960, és una dona al límit de la desaparició. El diàleg entre un autoretrat de Bacon i el retrat d'una dona nua de Lucien Freud, dos autors molt pròxims però molt diferents, conviu amb obres més violentes de l'últim Picasso, pràcticament dibuixos pintats, en els quals es percep la imminència de la mort.

[dimarts, 25.12.07]
Trenta anys de la mort de Charles Chaplin i l'exposició «Chaplin en imatges» a CaixaForum de Montjuïc coincideixen en l'efemèride d'aquest Nadal
Charles Chaplin, Charlot, va morir el dia de Nadal de fa trenta anys a Suïssa, on vivia exiliat des que el van fer fora dels EUA el 1952, en plena Caça de Bruixes. Va pagar un preu molt alt pel seu compromís en la defensa de les seves idees, per estar sempre del costat dels desvalguts. Ell, que va néixer en un suburbi de Londres, fill d'un pare alcohòlic i una mare que va passar temporades reclosa en psiquiàtrics, va fer riure generacions senceres. Va ser un personatge aclamat per un públic multitudinari i venerat per artistes i intel·lectuals. Ja ben entrat el segle XXI, la seva màgia sembla intacta. "Quan anava cap al vestuari, vaig pensar que em podia posar uns pantalons molt amples, uns sabatots i afegir al conjunt un bastó i un bombí. [...] Em vaig posar un bigotet, que m'afegiria edat sense ocultar l'expressió. No tenia ni idea del personatge que anava a representar, però en estar vestit, la roba i el maquillatge em van fer sentir qui era". Charles Chaplin (1889-1977) recordava així a la seva autobiografia el naixement de Charlot, el 1914. Començava la trajectòria d'un dels personatges més famosos del segle XX. Més de 90 anys després, Charlot i el seu creador consoliden el seu prestigi més enllà del món del cinema: protagonitzen l'exposició 'Chaplin en imatges', que es pot veure al CaixaForum de Montjuïc. La mostra, que abans ha passat per ciutats com París, Hamburg, Brussel·les, Lausana i Bolonya, s'emmarca en l'interès creixent dels museus pels personatges del món del cinema, segons el comissari de l'exposició, Sam Stourdzé. «Chaplin en imatges» és la primera gran exposició dedicada a l'artista i la seva obra. Es basa en els arxius familiars, i aplega uns 300 documents, molts inèdits. No és un recorregut biogràfic del personatge, ni s'acosta al plantejament de retrospectiva amb què s'acostuma a revisar el llegat d'un cineasta, sinó que es tracta d'una autèntica exposició museística que proposa un diàleg entre les imatges fixes i les animades. L'objectiu és emmarcar Chaplin en tota la seva modernitat. Entre els documents de la mostra, destaca un fragment de 7 minuts exclòs del muntatge final de 'Luces de la ciudad' (1931), en què Charlot desplega tot el seu art amb el simple recurs d'un bastonet sobre la reixa de l'embornal que intenta fer caure avall sense èxit. També hi ha cartells de pel·lícules que plagiaven Charlot, films familiars rodats a Suïssa i nombroses fotografies de Charlot.

[dilluns, 24.12.07]
El Centre Pompidou de París compleix trenta anys i homenatja l'arquitecte anglès Richard Rogers que el va projectar
Una exposició serveix per homenatjar el pare del Centre Pompidou de París, conegut més popularment com el Beaubourg. La mostra resumeix equaranta anys de carrera de Richard Rogers, un dels noms més prestigiosos de l'arquitectura i l'urbanisme contemporanis. L'estudi que dirigeix actualment no accepta qualsevol oferta relacionada amb la guerra o perjudicial per al medi ambient, i fa donacions substancioses a associacions caritatives quan els beneficis generats per un projecte sobrepassen una quantitat fixada anualment. A més, el reglament del seu estudi regula l'equilibri salarial entre tots els treballadors, als quals anima a agafar uns dies de festa al mes per a la reflexió i el lleure i els permet passar uns dies de vacances en un cottage que ha construït a la campanya anglesa. El fet és que els projectes de Richard Rogers són titllats d'excessivament industrials o simplement d'irrealitzables. L'exemple més clar és el mateix Pompidou, que trenta anys després de la seva inauguració està considerat una de les grans obres mestres dels últims temps però que en el seu dia va aixecar una forta controvèrsia i es va guanyar el sobrenom de "l'ovni". Últimament, l'equip de Richard Rogers no ha tingut gaire sort amb els seus projectec innovadors. Se li ha negat la reconstrucció en cercles concèntrics de la Potsdamer Platz de Berlín, els revolucionaris apartaments industrialitzats i de baix consum que pretenia construir a Corea del Sud i el projecte d'extensió de la National Gallery de Londres, que va voler convertir en una mena de refineria futurista en ple Trafalgar Square. Tots tres van ser desestimats a causa de la seva excentricitat. L'exposició del Centre Pompidou intenta mostrar que Richard Rogers ha estat un arquitecte avançat al seu temps pel concepte dels seus projectes.

[diumenge, 23.12.07]
Mentre les entitats de gestió celebren el pagament del cànon digital els usuaris continuen criticant que la mesura encareix els suports gravats per llei
Es feia evident que les coses estaven canviat. Més de pressa del que ens pensem. Mentre els CD's —gravats amb el cànon fa quatre dies— han quedat en segon terme de consum a causa dels llapis de memòria i els discos durs, els mòbils de nova generació, entre altres suports, desconcerten tant els polítics com els consumidors, els productors i els gestors de drets d'autor per l'anomenada còpia privada, és a dir, aquella compensació per les còpies incontrolables dels productes creatius. Les descàrregues de música i cinema per Internet han accelerat el debat i la llei amb la qual es tanca l'any 2007, una llei que si bé acontenta les entitats recaptadores d'aquestes drets no satisfà els usuaris, consumidors i fins i tot productors, alguns dels quals representats per la Plataforma «Todos contra el cánon» continuen difonent les seves tesis sobre les conseqüències dels impostos que es carregaran sobre suports com els iPods, els MP3, els mòbils i altres utensilis que s'han fet habituals a les butxaques de gairebé tothom. Adaptar-se a les noves tecnologies, ben al contrari del que podia semblar, costarà cada vegada més car. Però els consumidors tampoc no han d'oblidar que ha caigut en picat la venda de cedés i devedés de música i cinema i que la davallada d'espectadors a les sales de cinema continua augmentant cada temporada. Per tant, el cànon digital que paguen els aparells electrònics que permeten gravar s'estendrà a partir del mes de gener del 2008 a més dispositius. L'ordre ministerial sobre les tarifes compensatòries pel dret de còpia privada pretén desbloquejar la negociació que des de fa mesos mantenen les entitats de gestió i les patronals de la indústria electrònica per fixar la quantia de les noves taxes obligatòries. En aquestes taxes, es rebaixa el preu de suports com els CD i els DVD gravables, i s'hi afegeixen els telèfons mòbils amb MP3, les memòries USB, els discos durs portàtils i els reproductors de música (coneguts popularment com a MP3) i vídeo (també denominats MP4), amb una taxa única. La plataforma Tots contra el Cànon, que integra les principals patronals de la indústria, associacions de consumidors i d'internautes i ha recollit deu mil correus electrònics de rebuig al cànon i assegura que la proposta ministerial no recull cap de les seves peticions. La plataforma denuncia que els artistes només reben el 6% dels ingressos que es recapten per cànon i que la resta es queda a les entitats de gestió.

[dissabte, 22.12.07]
La Maison de la Catalogne desapareix com a organisme de la Generalitat de Catalunya a París per un desacord en el lloguer de l'immoble
La seu del govern català a París passarà a un nou edifici, el número 3 de la rue de la Boétie, on ja hi ha tres dependències: el Consorci de Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), l'Institut Català de les Indústries Culturals (ICIC) i Turisme de Catalunya. Això implica que la Maison de la Catalogne, que ha estat envoltada de polèmica des de la seva fundació amb canvis de direcció i cessaments sonats com l'últim de Montserrat Casals, que es va fer dràsticament des de la secretaria d'Afers Exteriors, desaparegui com a organisme de la Generalitat. És la mateixa secretaria la que ha comunicat el canvi que es materialitzarà ja dins del 2008, durant el mes de març. El canvi de la nova seu del govern català a París obeeix, segons el comunicat, a definir un model més coherent de la representació de la Generalitat de Catalunya a l'exterior. Les noves dependències ocuparan el primer i segons pis de l'edifici amb una superfície útil de 576 metres quadrats distribuïts en dues plantes. L'espai permet una distribució en despatxos i una sala de reunions polivalent adaptable a les necessitats de cada moment. Aquest mateix model d'oficines és el que se seguira en el muntatge de la delegació del govern català a Berlín, que també es preveu que s'inauguri l'any vinent. Pel que fa a l'edifici del Cour du Commerce-Saint-André números 4-6-8, on fins ara hi havia hagut la Maison de la Catalogne, el tancament obeeix, segons el mateix comunicat, a la negativa dels propietaris de l'immoble a renovar el contracte si el govern català només volia ocupar la planta baixa.

[divendres, 21.12.07]
La futura Biblioteca Digital Europea donarà accés a uns sis milions de documents i es preveu es posi en marxa a finals del 2008
Les institucions de la Unió Europea tenen el projecte de posar en marxa d'aquí a un any la Biblioteca Digital Europea que donarà accés, de moment, a uns dos milions de llibres, fotografies i altres documents procedents de centres, arxius i museus de tot Europa. També inclourà mapes, textos d'arxiu i material cinematogràfic. La Unió Europea preveu que entre el 2009 i el 2010, el projecte haurà crescut de tal manera que ja inclourà més de sis milions de documents. Els dos esculls amb què es troba el projecte són complementament oposats. D'una banda, el seu finançament, d'un cost elevadíssim, i d'altra banda, com resolen no perjudicar les obres que estan subjectes a drets d'autor. Pel que fa al primer escull, s'està treballant en la possibilitat de reunir aportacions del sector privat i del sector públic. El segon escull confia en la selecció de digitalització massiva de les obres orfes, és a dir aquelles els autors de les quals ja no es puguin localitzar, així com de les edicions descatalogades. S'espera que abans de l'estiu vinent la comissió que hi està treballant arribi a proposar un acord sobre el tractament de les esmentades obres, inclosos els criteris per fer la recerca dels titulars dels drets d'autor. A més, s'ha creat la Fundació de la Biblioteca Digital Europea que formalitza acords entre museus, arxius i audiovisuals i biblioteques de tot el món per facilitar un punt comú d'accés en línia al patrimoni cultural de tots els membres de la UE. El projecte, que no té precedents, pot canviar en menys de dotze mesos, el criteri sobre el lliure accés a segons quines obres que avui encara és polèmic entre els autors i els usuaris de la xarxa.

[dijous, 20.12.07]
El pessebre de suro més gran s'exposa a la Fundació Miró en una instal.lació de vint tones creada per l'artista Perejaume als patis del museu de Montjuïc
El suro utilitzat per a aquesta instal·lació ha estat prestat per l'empresa Corchos del País, que un cop acabi la intervenció se'l tornarà a emportar per reutilitzar-lo. És el primer cop que la Fundació Miró encarrega un pessebre a un artista, que també ha fet un gravat sobre el mateix tema. Només cal anar a la Fira de Santa Llúcia i altres fires que es fan arreu dels Països Catalans en aquests dies per veure que el suro és un dels materials fonamentals del pessebre, una manera de reconstruir el paisatge amb un element natural. L'artista Perejaume, que sempre té molt en compte la natura i el territori en la seva obra, se sent fascinat especialment pel suro, un material que remet directament al pessebrisme però també, diu, als retaules del Barroc. No és estrany, doncs, que quan la Fundació Miró li ha demanat que faci una intervenció a l'edifici amb motiu de les festes nadalenques, hagi pensat en el suro com a element central. La instal·lació titulada 'Pessebre Sert' està formada per vint tones de suro apilat que travessen, com una muntanya, un camí que va del Pati de l'Olivera al Pati Nord de l'edifici, passant pel terrat. L'espectacular rusquer fet de pila de pannes de suro té la forma d'un arc de color de teula, que, en certa manera, supleix l'absència de teules en l'edifici dissenyat per Josep-Lluís Sert. Per Perejaume, el suro té un aspecte de pell, de cosa epidèrmica que fa que s'assembli a la pintura, és com una esgarrifança epidèrmica. L'artista de Sant Pol també relaciona el suro amb els retaules barrocs. En aquest sentit, Perejaume esmenta el tros de suro sobre el qual hi ha la figura de sant Marià Penitent, de l'escultor de figures de pessebre Ramon Amadeu. La instal.lació es pot veure a l'exterior de la Fundació fins al 21 de gener.

[dimecres, 19.12.07]
El grup Planeta actua amb els treballadors del nou Grup 62 practicant acomiadaments massius i externalitzant funcions tal com va fer amb el diari AVUI
A la seu del Grup 62, la inquietud ha tornat a recórrer com un fantasma els diversos departaments que acullen els 180 treballadors que queden en plantilla. El grup Planeta ha posat en marxa el seu sistema a l'hora d'entrar a formar part d'altres empreses consistent a reduir personal després d'un temps, gairebé per sorpresa, i sempre sota l'argument de l'externalització de les funcions que elimina. El nou Grup 62 està format pel grup Planeta, però també per Enciclopèdia Catalana i alguns antics socis minoritaris. Malgrat tot, ha estat el sistema de Planeta el que s'ha imposat. El grup ha acomiadat de manera radical 13 treballadors del Grup 62, que van deixar els seus llocs el passat 30 de novembre, segons ha transcendit ara de fonts del comitè d'empresa recollides pel digital Cultura 21. La plantilla del Grup 62 tem ara que els acomiadaments puguin continuar i els temors es fan encara més grans a manera que s'acosta la fi d'any, una data propícia per trencar segons quins contractes. El sistema de portar a terme els acomiadaments ha preocupat el comitè d'empresa per la manera com es va fer. La majoria de treballadors afectats per la retallada eren de l'àrea administrativa i en alguns casos portaven més de trenta anys a l'empresa. Deu d'ells han cobrat una indemnització de 45 dies per any treballat i els altres tres, de l'àrea d'informàtica, van ser convidats a fer-se autònoms per continuar treballant per al grup. Fonts de l'empresa del Grup 62, recollides també pel mateix digital Cultura 21, emmarquen els acomiadaments en la lògica de la reorganització dels recursos humans del grup després de la fusió d'Edicions 62, amb Planeta i el Grup Enciclopèdia Catalana, i asseguren que la voluntat de la direcció és que els futurs projectes del grup no impliquin cap més retallada de plantilla. Però, contràriament, els delegats sindicals es mostren convençuts que aquest és només un primer episodi d'ajustaments de personal i auguren a curt termini l'externalització del departament d'informàtica i d'altres àrees del grup. La tàctica que s'està portant al Grup 62 inspirada per Planeta és la mateixa que aquest grup va practicar amb l'editora Premsa Catalana, del diari AVUI. Després d'uns mesos d'haver-se compromès a mantenir tota la plantilla, va procedir a acomiadar també fulminantment tretze treballadors d'administració i externalitzar les seves funcions així com la publicitat, traspassades a una empresa del grup Planeta. Posteriorment, Planeta ha eliminat els suplements del diari AVUI que, tret del de Cultura, s'elaboren tots fora de la redacció.

[dilluns, 17.12.07]
L'Hotel Savoy de Londres tanca per renovar-se i posa a subhasta més de 3.000 peces tocades pel fetitxisme de noms com Humphrey Bogart, Katharine Hepburt o Alfred Hitchcock
L'hotel, que és a la riba del Tàmesi, té 118 anys d'història i aquest mes tanca per fer una restauració a fons que el projecte arquitectònic valora en uns 100 milions de lliures (uns 140 milions d'euros). Hotel mític, de cinc estrelles, ha vist passar per les seves cambres noms famosos i noms il.lustres de tota mena. Ara, més de 3.000 peces del mobiliari, que alguns consideren antic, es posa a subhasta per comprovar fins a quin punt arribar el grau de fetitxisme dels col.leccionistes. Un llit on diuen que va dormir l'actor Humphrey Bogart, Coco Chanel o Lauren Bacall, un sofà on diuen que va seure l'actriu Katharine Hepburn, un escriptori on diuen que va prendre notes el director Alfred Hitchcock, les cortines de l'habitació on va dormir Oscar Wilde o l'armari de l'habitació on va passar uns dies la cantant Maria Callas. I així, fins a 3.000 possibilitats de tenir a casa un moble que un dia va tocar algun nom de capçalera. Llums, utensilis de tota mena o cambres completes com la suite Monet, coneguda perquè els clients que s'hi han allotjat saben que des d'allí, el pintor va fer els esbossos del Tàmesi. La propietat de l'Hotel Savoy espera recaptar de la subhasta un milió de lliures (1'4 milionos d'euros). L'hotel va obrir per primera vegada el 8 d'agost del 1889 i va ser un dels primers llocs d'Anglaterra on va funcionar la il.luminació elèctrica. El primer gerent va ser Cesar Ritz, que després va fundar el Ritz Hotel també a Londres, al carrer Piccadilly. Va ser el primer que va contractar músics perquè toquessin de fons dins de l'hotel. L'Hotel Savoy va superar la Primera Guerra Mundial. Durant la Segona Guerra Mundial hi dinava sovint el canceller Winston Churchill, que feia reunions de gabinet en una habitació privada. Després de la Segona Guerra Mundial, figures de tot el món han anat passant pel Savoy, sense faltar-hi, esclar, representants de la reialesa britànica com la reina Isabel i el príncep Felip de Grècia, encara promesos. Elizabeth Taylor hi va passar la nit de noces. Liza Minnelli hi va anunciar el seu compromís amb Peter Sellers. Mick Jagger i Robert de Niro hi han fet estades en diferents ocasions. La subhasta durarà tres dies (del 18 al 20 de desembre), en plena campanya nadalenca.

[diumenge, 16.12.07]
Una esmena a la Llei de la Societat de la Informació aprovada al Senat espanyol pot eliminar la compensació del dret d'autor per la reprografia privada a partir del 2008
Segons ha fet públic l'entitat de gestió CEDRO, que vetlla pels interessos dels drets d'autor i dels editors pel concepte de reprografia il.legal, la compensació per còpia privada per a autors i editors de llibres i publicacions periòdiques es troba en una situació de perill. La setmana passada, el Senat espanyol va aprovar una esmena a la Llei de la Societat de la Informació en la qual es demana la supressió d'aquesta compensació durant l'any 2008. Aquesta esmena, presentada per l'Entesa Catalana del Progrés, i amb el suport de tots els grups polítics, tret del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), es votarà pròximament al Congrés dels Diputats espanyol. En el cas que aconsegueixi tirar endavant, segons CEDRO, més del 90% de les quantitats que CEDRO distribueix cada any en els repartiments individuals als titulars de drets i centenars d'ajuts d'assistència, promoció i formació que porta a terme l'entitat de gestió podrien quedar sense finançament. El 60% dels escriptors catalans, així com tots els editors, són receptors d'aquests drets, de la mateixa manera que les associacions d'escriptors són les que perceben la part més important d'aquest repartiment. Segons CEDRO, aquesta supressió, en el cas que es confirmi, vulnera els acords recollits en els tractats internacionals i en la normativa comunitària relativa als drets d'autor.

[dissabte, 15.12.07]
L'antic «Pavelló dels Distingits» de l'Institut Pere Mata, obra de Lluís Domènech i Montaner, es convertira en la seu d'un Centre d'Interpretació del Modernisme
L'Institut Pere Mata, de Reus, té en marxa el projecte de remodelació integral del pavelló número 6 del centre psiquiàtric, obra de l'arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner, abans de l'any 2009, i amb una aportació econòmica de l'Ajuntament de Reus de més d'un milió d'euros, d'acord amb un conveni de col·laboració entre les dues parts. La renovació de la instal·lació elèctrica i del sistema antiincendis i la col·locació d'un ascensor que en millori els accessos, són algunes de les actuacions que preveu el projecte integral de restauració del pavelló, que ha realitzat l'arquitecte Joan Figuerola. Les obres seran les més importants que es realitzaran en el pavelló, també conegut com el de «distingits», que Domènech i Montaner va construir entre 1897 i 1912 i que és el més espectacular pel que fa a l'ornamentació, treball artesanal i qualitat, de tots els que composen el conjunt de l'hospital psiquiàtric Pere Mata. Des de l'any 2000, i gràcies a un conveni signat llavors entre la institució privada i l'Ajuntament, el pavelló s'ha integrat en la ruta modernista de Reus que impulsa el Patronat Municipal de Turisme i Comerç i, per tant, està obert a les visites del públic i a la realització d'activitats socials i culturals. També des de llavors, s'hi han dut a terme diverses tasques de restauració, a càrrec de les tres escoles taller que s'hi han impulsat. Aquestes actuacions han millorat de manera visible l'aspecte estètic del pavelló (pintures murals, marqueteria, pedra treballada, vitralls etc.), però no havien fet front a la millora de l'estructura de l'edifici i la seva adaptació a les normes de seguretat, tal com ara es preveu en les obres que s'hi efectuaran en els pròxims dos anys. L'Ajuntament de Reus, a canvi de l'aportació d'1.200.000 euros per a la rehabilitació, podrà fer ús de la planta soterrani, la planta baixa i la planta primera del pavelló, incloent-hi les dues torres laterals. Les altres dues plantes seran destinades a acollir la seu de la Fundació Pere Mata. L'Ajuntament preveu crear, a les dependències que li pertoquen del pavelló, un Centre d'Interpretació del Modernisme, i molt concretament, de l'obra i la figura de Domènech i Montaner, que complementi l'oferta turística i cultural de les visites al pavelló, un projecte encara en fase d'estudi.

[divendres, 14.12.07]
El Museu Diocesà de Lleida capitalitza l'atenció dels lleidatans en els primers dies de la seva inauguració
Després de 114 anys, el fons Diocesà té finalment una seu definitiva, de qualitat i seguretat, després de moltes vicissituds polítiques i religioses, canvis d'ubicació i desmembrament de peces. No obstant, la voluntat política del govern i les institucions lleidatanes han permès que les principals joies arquitectòniques i artístiques de les comarques de Lleida estiguin en un sol contenidor, catalogant, ordenant i exposant aquest art de manera històrica i didàctica. El bisbe Josep Messeguer va crear el Museu Diocesà de Lleida l'any 1893. El nou Museu de Lleida, amb els fons diocesans, del Capítol de la Catedral, de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI), de diversos ajuntaments i dipòsits del MNAC i el MAC ha capitalitzat l'interès sobretot dels lleidatans que s'han abocat a fer-hi les primeres visites. L'exposició permanent mostra 974 peces des de la Prehistòria fins al Barroc explicada i exposada amb el suport de les noves tecnologies audiovisuals i algunes reproduccions facsímils de gran qualitat, com la balma d'art rupestre del Cogul. El fons del museu, però, el formen ara 10.000 peces en global i des de l'Institut d'Estudis Ilerdencs ja han anunciat la cessió de 160.000 peces més, que conformaran el Museu de Lleida com un referent de l'art a Catalunya. Del recorregut per la història de l'art de Lleida destaquen peces emblemàtiques com el cap de medusa i el gran mosaic romà del segle IV del Romeral d'Albesa, el baptisteri de la basílica paleocristiana de Bovalà, les escultures romàniques de la porta de l'Anunciata de la Seu Vella, el Crist Crucificat de Sant Fruitós de Perves (Alta Ribagorça) del 1486 i les pintures gòtiques del 1330 de la Pia Almoina, de les més importants d'aquesta etapa, igual que la Creu de Lleida la Preciosa, una obra d'orfebreria del segle XVI. L'escultura de Maria Magdalena del XIV, el retaule de pedra de Santa Maria de Sunyer (Segrià), de finals del XIV, desmembrat el XVIII i ara recuperat, i peces de l'escola de Lleida i del mestre Bartomeu de Robió. També destaca la maqueta original del projecte de la Catedral Nova de Lleida, del 1760. L'entrada al museu ha estat gratuïta fins l'últim pont de la Constitució. A partir d'ara, val 3 euros, tot i que hi ha descomptes per a grups, jubilats i estudiants.

[dijous, 13.12.07]
L'Hotel Astoria de Barcelona, de la cadena del col.leccionista Jordi Clos, obre un espai d'exposicions permanent dedicat a Ricard Opisso
El col·leccionista Jordi Clos, president de la companyia Derby Hotels Collection, ha reunit més de cent obres de l'artista que ha anat adquirint al llarg dels anys i les mostra ara al públic en aquest hotel (carrer París, 203) de l'Eixample. La mostra, que ha estat rebuda amb satisfacció per la família Opisso, aplega pintura, dibuixos, cartells i il·lustracions, un ventall prou representatiu de les diferents etapes creatives d'un pintor vinculat a la generació modernista d'Els Quatre Gats que va excel·lir com a cronista gràfic de les primeres dècades del segle XX a Barcelona. L'exposició és gratuïta per als clients de l'hotel i s'hi faran visites guiades el primer diumenge de cada mes. El col.leccionista té 120 peces en propietat aquest mecenes barceloní. Per això es reserva la possibilitat de fer petits canvis en l'exposició permanent. Els quadres ocupen tres espais de l'Hotel Astoria: dues sales d'estar i una tercera on hi ha la barra del bar i algunes taules del restaurant. Una placa (en català, castellà i anglès) situa el visitant, i les peces penjades es complementen amb una vitrina que conté diverses publicacions. De moment no s'ha editat cap catàleg però s'està treballant en un díptic que serveixi de guia. Ricard Opisso (Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966) és considerat un dels millors dibuixants catalans de principis de segle XX i va sobresortir com a il·lustrador en diferents publicacions de l'època. Mal estudiant, el jove Opisso va ser aprenent amb l'arquitecte Antoni Gaudí, que aleshores treballava en les obres de la Sagrada Família. Gràcies a Gaudí, va ingressar al Cercle Artístic de Sant Lluc, tot i que, després de conèixer Miquel Utrillo, va començar a freqüentar les tertúlies modernistes a Els Quatre Gats on es va trobar amb Santiago Rusiñol, Ramon Casas. L'humor satíric i la crítica social dels seus dibuixos és segurament el llegat més característic que ha deixat Opisso, des que el 1903 va començar a publicar a la revista 'Cu-Cut!' Més tard, va ser a L'Esquella de la Torratxa on va elaborar les seves particulars «multituds» i va guanyar fama com a cronista gràfic de Barcelona.

[dimecres, 12.12.07]
La sèrie «Ventdelplà» es reduirà a un sol dia i donarà pas a partir del gener a dos capítols setmanals d'una nova aventura ambientada al zoològic
L'actriu Mònica López, que va ser una de les protagonistes de 'La via Augusta', de TV3, tornarà a la televisió catalana amb la sèrie 'Històries del zoo', en el paper de Diana, una biòloga que treballa al zoològic i que investiga tècniques de reproducció dels llops en captivitat mentre viu obsessionada perquè no pot tenir fills. Amb Mònica López, coprotagonitza la sèrie l'actor Pere Arquillué provinent de 'Mar de fons', que interpreta el paper de Conrad, l'encarregat de l'alimentació al parc i que acaba de separar-se de la seva dona, Lola, interpretada per l'actriu Mercè Pons. A finals de gener, quan acabi l'actual temporada de la sèrie 'Ventdelplà', que protagonitzen Emma Vilarasau i Ramon Madaula, TV3 farà un relleu amb l'estrena de la sèrie 'Històries del zoo', un títol encara provisional de la nova producció produïda igualment per Diagonal TV, que ja porta deu anys fent produccions de llarga durada com 'Amar en tiempos revueltos', per a TV1, a més de Ventdelplà, per a TV3. Ventdelplà, però, no desapareixerà del tot perquè passarà a tenir un capítol setmanal amb la diferència que cada episodi tindrà un començament i un final tancat. En la nova sèrie sobre el zoo, hi treballarà també l'actor Pep Munné com a Dídac, el director del parc i amb una complexa vida privada i sentimental, que es va mostrant a mesura que es desenvolupa la trama: el seu fill mor en un accident de trànsit i apareix una antiga nòvia de la Universitat amb un noi de 24 anys, que diu que és el seu fill, cosa que desencadena una crisi amb la seva dona, que interpreta l'actriu Lluïsa Malloll. Com no podia ser d'una altra manera, Dídac té una amant, interpretada per l'actriu Núria Hosta. La gravació de la sèrie sobre el zoo, que constarà de 52 episodis dirigits per Jesús Segura —el mateix que ha dirigit 'Mar de fons' i 'Ventdelplà'—, està en procés de rodatge i la seva emissió està previst que s'allargui fins al juliol, amb la possibilitat de continuar al setembre).

[dimarts, 11.12.07]
La Fundació Antoni Tàpies estarà tancada els sis primers mesos del 2008 per fer una reforma de l'edifici del carrer d'Aragó de Barcelona
La reforma anirà a càrrec de l'equip d'arquitectes Ábalos y Herreros que adaptarà la seu de la fundació a les noves normatives de seguretat i evacuació, i l’adequarà íntegrament a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda. També es durà a terme una remodelació de l’entrada del museu que millorarà els actuals espais de llibreria i recepció. Durant aquests sis mesos, la Fundació Antoni Tàpies presentarà algunes exposicions i programes d’activitats en altres espais. El mes de maig es presentarà a l’Institut Francès el projecte 'Maig del 68, l’inici d’una època', un cicle d'activitats al voltant dels esdeveniments francesos d'aquella data. El projecte, dirigit per Amador Fernández-Savater i organitzat conjuntament amb la Universidad Internacional de Andalucía (UNIA), la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales (SECC) i l’Institut Francès de BCN, reflexiona sobre aquests esdeveniments des d'una perspectiva allunyada de les visions estereotipades i reduccionistes que se n’han construït en els últims quaranta anys. D'altra banda, l’exposició 'Els cartells de Tàpies i l’esfera pública' es presentarà a diverses seus de l’Institut Cervantes a l’estranger, com Praga i Berlín. Durant els sis mesos de tancament, la Fundació Tàpies reforçarà la seva pàgina web com a principal eina de comunicació. Al llarg del primer semestre de 2008 es durà a terme una millora del disseny del web que es formalitzarà en una interfície més depurada i que facilitarà la navegació. S’hi introduiran nous dispositius que permetran consultar arxius de vídeo i àudio d’activitats i d’exposicions programades en els últims anys. Un cop acabada la reforma, la Fundació Antoni Tàpies reobrirà amb una exposició de l’artista Ibon Aranberri. Els treballs d’Aranberri parteixen d’una concepció del paisatge com a escenari de projecció ideològica, com a lloc que el subjecte social carrega d'identitat. Durant aquest mateix semestre, la Fundació Antoni Tàpies presentarà també una exposició de l’arxiu fotogràfic de Pere Noguera, 'Històrie(s) d’arxiu' i donarà sortida a diverses publicacions especialitzades.

[dilluns, 10.12.07]
El reciclatge d'una part dels 36.000 milions d'unitats de CD's i DVD's que es fabriquen anualment a tot el món permet fabricar complements d'automoció i electrònica
Les empreses, encara minoritàries, que es dediquen a aquesta mena de reciclatge destinen el material que extreuen del policarbonat amb què estan fabricats els CD's i els DVD's en complements de la indústria de l'automoció. És a dir, potser pocs saben que els fars dels automòbils, les manetes de les bicicletes o els parafangs dels cotxes, a més de les carcasses de les impressores o dels telèfons mòbils, provenen en part dels petits discos que han substituït els antics elapés i els antics cassets, abans que també siguin substituïts pels llapis de memòria. Els CD's i els DVD's que arriben al reciclatge han de ser, per llei, destruïts prèviament per eliminar-ne qualsevol informació personal. Una màquina s'encarrega, en els punts de recollida, de bloquejar la lectura dels discos. El mateix usuari pot esborrar la informació. Un cop a la planta de reciclatge, els discos són objecte de diferents processos. Primer es trituren. Després, passen per una sèrie de processos químics per eliminar, per un costat, la pintura que permet identificar-los a la cara superior i, per un altre, l'alumini de la part inferior que els protegeix davant el lector informàtic. Després, s'han d'assecar i convertir en unitats administrables. Per fer-ho es fragmenten en trossos que adquireixen la textura de vidres petits, i que són més blancs quan procedeixen de material reciclable. Les empreses que es dediquen a aquest tipus de reciclatge arriben a acords amb les diferents administracions locals per instal.lar punts de recollida en llocs estratègics. Segons dades de l'empresa que s'hi dedica a l'Estat Espanyol (Cedrika), l'any passat es van recollir dos milions d'unitats. Del seu reciclatge, es van extreure 30 tones de material. Es van recaptar 200.000 euros.

[diumenge, 09.12.07]
El fotoperiodisme català fa memòria amb una exposició retrospectiva dels últims 25 anys del segle XX a l'Espai Miserachs del Palau de la Virreina
La mostra, que es pot veure fins al 20 de gener, recupera imatges que en general han estat publicades en diaris o setmanaris. Només alguna és inèdita, com la que retrata el rei Joan Carles en una desfilada militar del 1998, feta pel fotògraf Julián Martín, que l'agència EFE no va difondre. Moltes de les imatges són familiars a la memòria dels qui han viscut aquest últim periode del segle XX com per exemple l'incendi del Liceu, els atemptats d'Hipercor i de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, els Jocs Olímpics de BCN, les manifestacions durant la Transició, el retorn del president Tarradellas, o el setge de Sarajevo. La importància del fotoperiodisme queda una vegada més patent en aquesta exposició com a un dels elements imprescindibles de la memòria històrica més recent. «Fotoperiodisme a Catalunya 1976-2000», a l'Espai Miserachs del Palau de la Virreina, integra les instantànies de 77 fotoperiodistes de premsa que han treballat a Catalunya i que s'han dedicat a deixar testimoni gràfics dels moments més importants de la societat. La mostra va ser impulsada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya encara en vida de qui va ser degà, el desaparegut Josep Maria Huertas Claveria. En certa manera és la segona part de la que s'havia fet el 1990, que recollia el fotoperiodisme català des de finals del segle XIX fins al 1976. L'exposició també vol ser una reivindicació del fotoperiodisme en un moment que les imatges digitals a l'abast de tothom ha provocat una certa desorientació en el sector professional.

[dissabte, 08.12.07]
A les poques hores de la seva estrena, la pel.lícula «La brúixola daurada», primera de la trilogia de Philip Pullman, provoca les primeres reaccions contràries de sectors conservadors
Seguint l'estela de l'èxit d''El senyor dels anyells', 'Harry Potter' i 'Narnia', 'La brújula dorada' inicia una nova trilogia d'aventures en un món fantàstic. Es basa, com els precedents films esmentats, en una sèrie de novel·les, la trilogia de Philip Pullman, 'La matèria obscura'. En català ha estat reeditada ara per Empúries amb els títols de 'La brúixola daurada', 'La daga' i 'El llargavistes d'ambre', però en aquesta ocasió no hi ha versió catalana dels films. Fent ús d'un repertori d'efectes digitals cada cop més perfeccionat, 'La brújula dorada' s'ambienta en un univers paral·lel i relata la història de Lyra, una òrfena que viu en un college d'Oxford cap a finals del segle XIX. Lyra està cridada a encapçalar una expedició fins a prop del Pol Nord per rescatar uns nens i fer front a un poder fosc que amenaça la llibertat del món. Nicole Kidman, en el paper de la malvada Marisa Coulter, i Daniel Craig protagonitzen, amb la nena de 13 anys, Dakota Blue Richards, aquesta gran producció, que s'estrena a tot el món amb polèmica: suavitza l'al·legat contra el totalitarisme i el fonamentalisme religiós de les novel.les originals, i el resultat no agrada ni als sectors religiosos conservadors ni als activistes laics. A les poques hores de la seva estrena aquí, diversos col.lectius religiosos catòlics ja han aconsellat als pares que no deixin veure la pel.lícula als seus fills perquè, a pesar del maquillatge que s'hi ha fet, tot sembla orientat a deixar malament l'església catòlica. D'altra banda, altres sectors opinen que la pel.lícula serà sense cap mena de dubte l'èxit de la cartellera cinematogràfica de les festes nadalenques d'aquest any.

[divendres, 07.12.07]
L'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols aspira a rebre entre 6 i 7 milions de les diverses institucions per donar el vistiplau al futur Museu Thyssen
Després que el Bisbat de Girona hagi cedit a l'Ajuntament de la població de Sant Feliu de Guíxols dos edificis del monestir per instal.lar-hi el futur Museu Thyssen, el consistori considera que necessita entre 6 i 7 milions d'euros de les diverses adminitracions per poder tirar endavant el projecte. Fa prop de vuit anys que Carmen Cervera va fer la proposta del museu. El Bisbat de Girona i l'Ajuntament de la població mitjançant un conveni pel qual l'Església cedeix al consistori dos edificis annexos al monestir —un d'ells, el Palau de l'Abat, amb una superfície de 800 metres quadrats— durant un període de 75 anys. L'Ajuntament considera que amb aquesta cessió, cada vegada és més possible que la col.lecció de pintura catalana de la baronessa Thyssen s'instal.li finalment en aquest lloc. De fet, el Bisbat ha cedit el que feia falta per ampliar i completar el projecte perquè l'edifici més gran del monestir ja pertanyia a l'ajuntament. Sant Feliu de Guíxols té també un conveni signat entre el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), la baronessa Thyssen i la Generalitat per a la cessió de les obres amb la intenció que s'obri el museu a Sant Feliu. El Ministeri de Cultura s'ha compromès, segons l'alcalde de Sant Feliu, a concedir un milió d'euros. Tot i així, no hi ha encara data per a l'obertura del museu, mentre s'espera que les administracions catalanes concretin les aportacions econòmiques que poden dedicar a l'equipament. Com que el pressupost es preveu que trigarà a completar-se, la intenció és començar l'obertura de les sales superiors i ampliar després l'equipament cultural mentre es pugui anar confirmant el finançament.

[dijous, 06.12.07]
Un viatge fotogràfic per la Ibèria del segle XIX mostra també la relació entre Robert P. Napper i Francis Frith al Museu Nacional d'Art de Catalunya
Es pot visitar al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) la mostra 'Napper i Frith. Un viatge fotogràfic per la Ibèria del segle XIX', amb un centenar d'imatges, bona part de les quals són inèdites a l'Estat espanyol. Van ser fetes pel fotògraf gal·lès autodidacta, Robert P. Napper en un moment que britànics i francesos de classe mitjana tenien un interès especial per Ibèria, per la seva arquitectura i la seva geografia. A la segona meitat del segle XIX, el paisatge ibèric no estava encara marcat per la Revolució Industrial sinó pel gòtic, al nord, i molt romàntic, al sud, imatge que interessava els clients del fotògraf i de l'empresari anglès, Francis Frith que va fundar una empresa de venda de fotografies i va contractar elk fotògraf Napper, que va viatjar per Espanya, entre el 1861 i el 1864, captant imatges de paisatges i monuments, des de Barcelona a Manresa, Lleida, Madrid, Àvila, Granada i Sevilla, entre d'altres. Un cop a Sevilla, però, Napper va voler retratar també el paisatge humà: pastors, pagesos, criats..., i potser sense saber-ho es va convertir en un pioner de la fotografia no estrictament topogràfica. Aquestes imatges que ara s'exposen fins a mitjan febrer, al MNAC de Montjuïc no van agradar Frith, i la relació establerta entre els dos es va enterbolir perquè l'empresari es va negar a pagar les despeses al fotògraf al.legant que les imatges de persones anònimes no les compraria ningú. Passats els anys, les imatges del conflicte s'han convertit en un valor documental, amb l'afegit que van ser fetes amb la tècnica d'una fotografia primitiva, sobre vidre i que havia de ser positivada immediatament. L'era de la fotografia digital i a l'abast de tothom encara era molt lluny.

[dimecres, 05.12.07]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el novembre del 2007 amb 2.914.806 visitants que han fet 10.525.888 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 30 de novembre del 2007, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el novembre del 2007, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 2.914.806 visitants i 10.525.888 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.287'4 visites de pàgines (5'82 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 11.497 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dimarts, 04.12.07]
El surrealisme competeix amb el romànic al Museu Nacional d'Art de Catalunya i concentra la majoria de visites a la seu de Montjuïc
Una retrospectiva del pintor francès Yves Tanguy i una petita mostra sobre l'objecte surrealista a Catalunya als anys trenta centren l'interès dels visitans d'aquest trimestre al Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC). Yves Tanguy (1900-1955) és un dels pintors més desconeguts del surrealisme per al públic però a la vegada més fidel i pur als pressupostos del moviment fundat per André Breton. Coproduïda pel Museu de Belles Arts de Quimper (Bretanya) i el MNAC, l'exposició d'Yves Tanguy, posa al descobert l'univers profundament poètic d'aquest pintor anticonvencional i en alguns moments marginal, a qui Breton considerava el més surrealista de tots els surrealistes. Els seus paisatges, amb horitzó o sense, estan habitats per estranyes formes semianimals, semivegetals i semiminerals, unides de vegades per fils misteriosos. Soledat i onirisme en uns paisatges mentals que estan més o menys relacionats amb el paisatge i les llegendes de Bretanya, regió a la qual Tanguy estava relacionat perquè els seus pares eren d'allà. L'artista va triomfar bàsicament als Estats Units, país que va entendre millor la seva pintura —sobretot el MOMA de Nova York, que li va comprar una obra per primer cop el 1935, salvant-lo de la misèria econòmica— i al qual es va traslladar definitivament amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial i per reunir-se amb la que seria la seva última esposa, la pintora surrealista americana Kay Sage. La mostra de Tanguy combina costat per costat amb la sala que presenta 'L'objecte català a la llum del surrealisme' amb peces tan conegudes com la del paraigua de Joan Miró i peces de Dalí, entre altres artistes del moviment surrealista als anys trenta.

[dilluns, 03.12.07]
Més de 200 periodistes europeus es troben a Barcelona per celebrar el Fòrum Europeu de Periodisme Científic
Per iniciativa de la Comissió Europea, a través de la Unitat de Ciència i Societat de la Direcció General de Recerca, Barcelona ha estat la ciutat triada per celebrar el Fòrum Europeu de Periodisme Científic. Aquesta trobada, en la qual s’han inscrit més de dos-cents periodistes de tots els estats membres de la UE, té per objectiu revisar el paper del periodisme en la transmissió de la informació sobre ciència i tecnologia als ciutadans. El Fòrum vol significar un punt de partida per a un debat sobre l’estat de la qüestió en periodisme científic, en una trobada específica entre professionals. Els debats, que se centren en temes com la necessitat que té Europa d’enfortir el periodisme científic, la ciència a internet i als nous mitjans de comunicació o el paper del periodisme científic en el diàleg de les societats científiques, se celebren a la Universitat Pompeu Fabra (3 i 4 de desembre). El Museu d’Història de la Ciutat acull l’exposició 'L'arqueologia a Barcelona. Un passat amb futur', que presenta la metodologia de l’arqueologia com a disciplina científica. La mostra posa en relleu que Barcelona és un jaciment únic, amb una activitat arqueològica creixent, que ajuda a reconstruir els escenaris de vida de la ciutat: remodelació del Barri Gòtic, obertura de la Via Laietana... i com en els últims vint-i-cinc anys, ha viscut una transformació urbanística, arran de les Olimpíades 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures 2004. També presenta la modernització arquitectònica de la ciutat, amb nous reclams turístics i de negocis, cosa que ha fet que l’activitat arqueològica s’incrementés paral·lelament a totes aquestes transformacions urbanístiques. En conseqüència, el coneixement històric que se'n té avui dia és més gran, més ric i més divers. Aquesta exposició fa una presentació d’aquests resultats fruit dels últims vint-icinc anys d’intervencions, i explica la metodologia seguida a través d’aquesta disciplina per transformar dades de camp en explicacions històriques.

[diumenge, 02.12.07]
El Teatre Lliure de Gràcia comença les obres de rehabilitació i preveu reobrir la temporada 2009-2010
El Teatre Lliure de Gràcia inicia finalment les obres de rehabilitació després d'haver estat tancat des de fa quatre anys. Les obres serviran per adequar aquest espai a la normativa de seguretat i fer millores d'accessibilitat i funcionalitat. El teatre va tancar el 2 de novembre del 2003 i està previst que reobri les portes la temporada 2009-2010. Com és costum en tots els projectes que ha portat a terme el Teatre Lliure, l'inici de les obres es convertiran en una efemèride més de la història del Lliure amb un acte amb membres del Patronat de la Fundació Teatre Lliure, les institucions que financen el projecte, l'arquitecte encarregat de les obres i l'empresa responsable a més dels treballadors del teatre. L'antic Teatre Lliure es va crear el 1976 al carrer Montseny del barri de Gràcia sota l'entusiasme, l'empenta i el projecte renovador en teatre del desaparegut Fabià Puigserver. L'actual director, Àlex Rigola, ha dit en altres ocasions que quan el Lliure de Gràcia reobri, el més probable és que es tanqui al públic l'Espai Lliure del teatre de Montjuïc, per destinar-lo exclusivament a assajos. Si això fos així, la reobertura del Lliure de Gràcia, d'aquí a dues temporades, no representarà l'obertura d'una sala més en el panorama teatral català perquè automàticament se'n tancarà una altra.

[dissabte, 01.12.07]
El periodista i crític literari francès Bernard Pivot admet que actualment un programa com «Apostrophes» no seria possible ni a la televisió francesa
Ho diuen sovint: quan la barba del veí veus afaitar, posa la teva en remull. A la crisi per falta d'audiència de la majoria de programes de televisió parlant de llibres o simplement a la ignorància de la seva existència per part dels altres mitjans —el programa 'L'hora del lector' del Canal 33 de Televisió de Catalunya ha deixat d'emetre's en repetició el cap de setmana— s'hi pot afegir, per a consol d'uns quants, l'afirmació que el reconegut periodista i crític literari francès, Bernard Pivot, ha fet en una presentació a l'Institut Francès de BCN del seu llibre traduït al castellà, 'Diccionario del amante del vino', de l'editorial Paidós. Bernard Pivot ha assegurat que un programa com 'Apostrophes', que ell va dirigir i presentar durant 25 anys a la televisió francesa, no seria possible a la televisió actual que ha d'anar molt ràpid i està sotmesa al jou de la publicitat. Pivot pensa que als anys setanta hi havia una complicitat entre la televisió i la curiositat de l'espectador que ara s'ha perdut per donar pas a la gran pantalla domèstica i al producte d'oci més variat. Bernard Pivot (Lió, 1935) creu que la culpa d'aquesta situació la té publicitat, perquè les empreses televisives en depenen gairebé del tot. Ha afirmat —també per a consol d'uns quants— que els programes culturals han acabat arraconats en horaris intempestius i que molts d'ells són més aviat debats a la recerca de polèmica que no pas espais de conversa. Bernard Pivot no s'ha referit als mitjans escrits, tot i que creu també que aquesta febre de la televisió que afebleix la cultura s'estendrà a altres mitjans de comunicació irremeiablement.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |