[dijous, 31.03.11]
La disminució de la tirada mitjana editorial se situa en 1.734 exemplars per títol i confirma obertament una tendència a la baixa que s'ha mantingut constant en els últims cinc anys
Segons les últimes dades de l'Institut Nacional d'Estadística sobre les dades de la producció editorial del 2010, els títols editats l'any passat a tot l'Estat espanyol van ser 76.206, un 2,3% més respecte al 2009. El nombre de còpies editades i la tirada mitjana per títol ha tingut, en canvi, els pitjors resultats estadístics dels últims 10 anys, tal com reconeixen obertament els editors. Els índexs negatius en la tirada mitjana i en els exemplars editats se sumen a la caiguda de les vendes i la devolució d'obres no venudes. En realitat, la disminució de la tirada mitjana per llibre, que es va situar el 2010 en 1.734 exemplars, no fa sinó confirmar una tendència a la baixa que s'ha mantingut constant en els últims cinc anys. Des del rècord positiu del 2005, una mitjana de 4.420 còpies per llibre, no ha pogut evitar el descens progressiu, any rere any, fins arriba a la dada del 2010. Una cosa semblant, segons les mateixes dades de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) ha experimentat el nombre total d'exemplars publicats. Eren 281 milions el 2005 i van ser només 132 milions l'any passat. Entre un punt i l'altre només s'han registrat descensos, excepte un repunt el 2008. Pel que fa als 183,9 milions de llibres editats el 2009 la pèrdua ha estat del 28,1%. Més en general, només el 3,7% dels llibres va aconseguir una tirada superior a les 5.000 còpies. El que es va mantenir igual respecte als anys passats va ser l'extensió de la majoria dels textos publicats el 2010: aproximadament un de cada tres tenia entre 101 i 200 pàgines. A més, l'edició dels volums de més de 1.000 pàgines va disminuir un 34,8%. En els últims dies, també els editors de llibres adreçats a infants i joves han admès per primera vegada el descens de vendes que situen en un 10% afegit als descensos dels dos o últims tres anys. Els editors alerten també que si aquesta dinàmica persisteix, caldrà fer inevitablement sacrificis en les plantilles i els equips de treball.

[dimecres, 30.03.11]
El col·leccionista francès Philippe Méaille presta la seva col·lecció de 800 obres d'Art & Language durant cinc anys al MACBA
El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA) és des d'ara el museu internacional amb més obra del col·lectiu britànic d'artistes conceptuals Art & Language, gràcies a les 800 obres que ha dipositat en els seus fons el col·leccionista francès Philippe Méaille que ha prestat la seva col lecció al MACBA durant cinc anys, amb l'objectiu de posar a disposició dels investigadors i organitzar una gran exposició el 2014 comissariada per Carles Guerra que considera que el fons és clau per entendre la gènesi de l'art conceptual a Europa i Estats Units, i permet als investigadors trencar amb una visió canònica de l'art contemporani. El fons Philippe Méaille consta d'obres pictòriques i escultòriques, així com altres en paper i documents representatius de totes les èpoques del col·lectiu. Méaille ha anat adquirint aquestes peces artístiques al llarg de quinze anys i durant aquest temps s'han pogut veure en les diferents estances del Château de la Bainerie, una propietat del segle XVIII que és també el seu habitatge particular. Aquest dipòsit, que és clau per entendre el desenvolupament de l'art contemporani, es podrà consultar durant els propers cinc anys al Centre d'Estudis i Documentació del MACBA. Les obres del col·lectiu es caracteritzen per donar més importància al concepte artístic que l'aspecte material de les obres i valorar més el col·lectiu que l'individual. La pràctica artística d'Art & Language s'inicia al voltant de la col·laboració i es fa pública mitjançant les revistes editades pel grup, crucials per a entendre la seva trajectòria. La col·lecció de llibres i revistes de Méaille, dipositades ara al MACBA, resulten tan interessants com els cartells, les fotografies intervingudes, els objectes, els esbossos i les pintures, perquè, segons aquest grup, la intervenció teòrica de l'historiador i del crític d'art és tan artística com la de l'artista pròpiament dit.

[dimarts, 29.03.11]
Els espectadors de cinema de producció catalana van créixer un 52,3% el 2010 i es va duplicar l'assistencia a projeccions en versió original en català a les sales de cinema de Catalunya
Les produccions catalanes van rebre l’any 2010 un total d’1.821.658 espectadors a les sales de cinema de Catalunya, un 52,3% més que l’any anterior, en què es van registrar 1.196.263 espectadors. Aquesta xifra s’emmarca en un context de decreixement del nombre total d’espectadors dels cinemes de Catalunya. L’any 2010 van rebre 20.432.597 espectadors, un 9,5% menys que el 2009, en què se’n van registrar 22.584.807. La recaptació de les sales de cinema a Catalunya ha disminuït un 4,5% respecte l’any 2009, passant de 148.075.024 a 141.350.368 euros. Aquesta dada contrasta amb el fet que les pel·lícules de producció catalana han incrementat la recaptació en un 60,3% respecte l’any anterior, de 7.437.303 euros a 11.923.136 euros. També han tingut un fort creixement les pel·lícules originàriament rodades en català. El nombre d’espectadors s’ha duplicat en el darrer any, passant de 197.300 a 419.161 espectadors. L’any 2010 es van produir 96 llargmetratges a Catalunya. D’aquests, 56 són produccions o coproduccions exclusivament catalanes, 20 són coproduccions amb altres països i 20 són coproduccions amb altres comunitats autònomes. Pel que fa a la llengua de rodatge, prop d’un terç de les 96 produccions catalanes (31) han estat rodades en versió original en català; 46 en versió original en castellà; 18 en altres llengües, i una sense diàlegs. La producció catalana amb més públic i una recaptació més important l’any 2010 va ser 'Tres metros sobre el cielo', amb 233.221 espectadors i 1,5 milions de recaptació. La segueixen 'Los ojos de Julia' (192.226 espectadors i 1,2 milions), Conocerás al hombre de tus sueños, (178.654 espectadors i 1,1 milions), 'Biutiful' (96.852 espectadors i 669.150 euros) i 'Pa negre' (92.356 espectadors i 593.256 euros). La producció espanyola més taquillera a Catalunya va ser 'Que se mueran los feos', amb 164.072 espectadors i 1 milió de recaptació. El nombre d’espectadors de pel·lícules en versió original catalana es va duplicar el 2010 respecte el 2009, passant de 197.300 a 419.161 espectadors. Les pel·lícules més vistes en versió original catalana el 2010 van ser 'Pa negre', 'Tres dies amb la família', 'Bicicleta, cullera, poma', 'Herois', 'Bruc' i 'La llegenda de l’Innombrable'. La recaptació dels llargmetratges en versió original catalana es va multiplicar per dos, d’1.156.440,02 euros el 2009 a 2.592.308,12 euros el 2010. La recaptació de 'Pa negre' va ser el 2010 de 589.588,64 euros, però cal tenir en compte que ha continuat en cartellera durant el primer trimestre del 2011 després dels guardons obtinguts als Premis Gaudí i Goya.

[dilluns, 28.03.11]
El nou Museu Blau de Ciències Naturals de Catalunya instal·lat a l'edifici emblemàtic del Fòrum de Barcelona vol incentivar la curiositat dels visitants cap al planeta Terra
L'edifici Fòrum, amb la seva forma de mineral, s'ha reconvertit en el Museu Blau de Ciències Naturals que fins al 30 de juny es pot visitar gratuïtament, abans que sigui de pagament, i que vol incentivar la curiositat cap al planeta en què vivim. 'Planeta Vida' és l'exposició permanent que es pot visitar dins de l'emblemàtic edifici de Herzog & DeMeuron (9.000 metres quadrats dividits en dues plantes), que forma part d'un projecte museístic en el qual s'han invertit 13 milions d'euros. L'exposició del Museu Blau —un dels quatre espais del futur Museu Nacional del Ciències Naturals de Catalunya repartides per Barcelona— s'estructura sobre la teoria de l'evolució Gaia, del biòleg James Lovelock, que entén la Terra com un ésser viu. Està dividida en tres parts encara que en aquesta primera fase només es presenta 'La Terra avui', en 1.700 metres quadrats on s'explica l'estat actual del planeta i la seva diversitat geològica i biològica. Aquí s'exhibeixen també els fons tradicionals de l'antic museu: minerologia, animals, plantes i algues, al qual s'ha incorporat un àmbit microscòpic amb reproduccions gegants de virus i microbis. En el nou espai del Fòrum només s'exposen 4.500 peces de les prop de tres milions que té el Museu en el seu fons i que durant anys es va poder visitar a l'edifici del parc la Ciutadella. Les altres dues àrees de l'exposició, 'La biografia de la Terra' i 'Els laboratoris de la vida' s'inauguraran el mes de juny. En la primera es farà un repàs de la història de l'evolució i del planeta des dels seus orígens, un periple que es va iniciar fa més de 4.500 milions d'anys i en la segona s'abordaran temes com l'origen de la vida o els mecanismes de l'evolució. Al vestíbul del Museu Blau de Ciències Naturals de Catalunya s'ha habilitat una zona anomenada "niu de ciència" per a infants d'entre 0 i 6 anys. En aquest espai hi ha també la cafeteria, la mediateca, les aules i la sala d'actes. El recinte també compta amb tres zones chill-out, una dedicada als sons, una altra visual, i una tercera destinada a la lectura. Entre les peces que encara no es poden veure, hi ha el gran esquelet de la balena que va desplomarse accidentalment durant les feines de desmuntatge per al seu trasllat i que, una vegada restaurat, se situarà sobre l'escala del vestíbul de l'edifici a partir del mes de juny. L'antic museu, el Castell dels Tres Dragons, al parc de la Ciutadella, obra modernista de Domènech i Montaner es convertirà en una seu científica.

[diumenge, 27.03.11]
Un Txèkhov de registre desconegut i diferent de les seves obres més populars es por veure al Brossa Espai Escènic amb la posada en escena del relat «Gusev»
Atenció! Que no és Txèkhov tot el que lluu! Cal advertir-ho d'entrada perquè amb l'onada txèkhoviana que ha envaït els complexos teatrals més grans, un podria pensar que aquesta adaptació del conte 'Gusev' està en la línia de les seves obres llargues més conegudes. I no hi té res a veure. Ben al contrari, la lluminositat, el romanticisme, els cirerers i la comèdia russa de fa cent anys són aquí canviats per la penombra, l'ambient tenebrós, l'angoixa, la malaltia, la fatalitat. L'única llicència que es permet la posada en escena és la incorporació de la música en directe, un pianista, que interpreta peces de Chopin, de Mozart, de Beethoven i de Rachmàninov, que marquen els intermedis de la trama fins a un punt que, si no fos pel color cavernós de la peça mòbil que representa una bodega de vaixell, es podria pensar, per uns moments, que es tracta d'una d'aquelles projeccions en blanc i negre del cinema mut, i no perquè els personatges del conte de Txèkhov no parlin sinó per com dialoguen amb la música [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. Un cop d'ull a la sinopsi és una bona cosa en espectacles com aquest: un vaixell amb soldats llicenciats, un d'ells malalt de mort, viatgen de retorn a casa. El que no saben és que no hi arribaran mai perquè tota la tripulació està infectada per un virus desconegut que provoca lentament la mort d'un en un.

[dissabte, 26.03.11]
L'obra «L'hivern al cos» sobre l'obsessió per ser mare amaga una tragicomèdia d'autoria masculina, però d'interpretació i disseny totalment femení al Teatre Tantarantana
A can Dexeus els aniria com anell al dit disposar d'una companyia com aquesta que oferís a les aspirants a ser mare in vitro unes representacions il·lustratives del procés. Una altra cosa és que la voluntat divulgativa i mèdica de l'embaràs que treu el cap de tant en tant i fugaçment enmig de la trama es barreja amb un drama de fons que afecta de ple la protagonista. L'acció es trasllada a l'últim quart de segle passat, quan Barcelona celebrava els Jocs Olímpics. Una noia en edat límit de ser mare vol tenir el seu primer fill per la via in vitro. [Vegeu crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. L'embaràs és un èxit, tant que el donant anònim (número 3252 o alguna xifra semblant, em sembla) li proporciona dues nenes bessones. I el drama esclata més endavant perquè, en un accident domèstic, una de les dues bessones mor d'un cop al cap mitja hora després d'estar atesa a urgències. És així com l'obra es basa en la relació real entre la mare i la seva única filla, amb alguns flashbacks que miren enrere quan la mare inicia les proves de l'embaràs, quan es produeix el naixement o quan les dues filles i la mare juguen plegades. «L'hivern al cos» és una obra d'Aleix Fauró i Isis Martín, directors, amb les intèrprets Carme Vivó, Carmela Lloret, Elsa Lluch, Isis Martín, Marina Fita i Rosa May.

[divendres, 25.03.11]
Les Arenes de Barcelona reobren després de set anys convertides en un complex comercial i lúdic dotat de serveis d'última generació
Són 106.000 metres quadrats construïts i més de 600 persones que tindran un nou lloc de treball. Es coneixerà amb el genèric «Arenes Barcelona». Les obres de reconversió de l'antiga plaça de toros, inaugurada el 29 de juny del 1900, han trigat més de set anys i han tingut un cost de 200 milions d'euros. Malgrat la grandària del comples, els establiments comercials són mitjans o petits i, amb voluntat integradora amb els botiguers del barri de Sants, malgrat que la seva posició a la Plaça d'Espanya davant del recinte de la Fira de Barcelona els fa independents. L'estructura neomudéjar de la façana circular de les Arenes és un dels atractius del centre que s'ha qualificat de modern i espectacular a la vegada. El projecte ha estat portat a terme per l'estudi de Richard Rogers i Alonso, Balaguer i Arquitectes Associats, que van fer levitar la famosa carcassa de la fossa taurina per preservar-la i perpetrar l'excavació de la qual es van extreure 300.000 metres cúbics de terra. Després d'una aturada de gairebé un any a causa de la situació financera de la propietat, Metrovacesa, i amb el temor de la crisi recent, el complex s'inaugura amb gairebé el 100% d'ocupació. Hi ha 116 establiments en 31.000 metres llogats, dels quals, la meitat són espai comercial i la resta espai d'oci. El visitant entra a l'interior on es troba amb una estructura d'anells i un gran espai central. Pilars arboris que es ramifiquen a la part superior i tons gros amb pinzellades vermelles destaquen en la decoració global del recinte en tres plantes. A banda de les franquícies o establiments comercials, a les plantes segona i tercera, hi ha els cinemes, amb una dotzena de sales del grup Balañá. El quart espai és ocupat pel gimnàs Metropolitan que té també un balneari urbà i una pista de fúting circular al tomb de la plaça. És aquí també on s'inaugura el Museu del Rock, fundat per Jordi Tardà, situat a la cúpula de fusta laminar que ja es diu que és la més gran d'Europa: 27 metres d'alçada, 90 metres de diàmetre i 330 metres de circumferència, amb les vistes als quatre vents sobre la ciutat, on hi ha també restaurants. Els promotors asseguren que el centre rebrà durant el primer any uns 10 milions de visitants. El subsòl s'ha aprofitat per a pàrquing amb capacitat per a 1.250 cotxes i 500 motos en quatre plantes. La línia vermella del Metro tindrà també directa sortida a l'interior del complex.

[dijous, 24.03.11]
El mític teatre L'Elysée-Montmartre de París on va néixer el cancan francès s'incendia deixant molt malmès el seu interior
El teatre, que es troba al peu del turó de Montmartre, al bulevard de la Rochechouart, entre el metro de Pigalle i Anvers, s'ha cremat en un incendi que els bombers han trigat hores a apagar. L'encarregada de la neteja, en entrar d'hora i obrir el llum, va notar algunes espurnes que sembla que és el que va originar les flames. El local va ser construït el 1807, amb una estructura metàl·lica concebuda pel mateix Gustave Eiffel, constructor de la torre que porta el seu nom. A l'època va ser tan mític que fins i tot apareix en un relat de Guy de Maupassant i en una novel·la de Balzac. És considerat el cafè-concert on es va inventar el cancan, i amb els anys es va convertir en un dels símbols del París de principis del segle passat. Toulouse-Lautrec en va deixar testimoni pictòric del seu interior en alguns dels seus cartells, també convertits, amb els anys, en símbols del barri de Montmartre de París. Malgrat la virulència de l'incendi, la façana de l'Elysée-Montmartre no ha estat afectada, la platea no s'ha cremat totalment però té moltes destrosses, i el primer pis sí que s'ha enfonsat completament. Després de ser refugi dels artistes de l'època, el teatre va acollir tota mena d'espectacles, des de combats de boxa i de lluita lliure a números d'estriptís, des de concerts de heavy metal a balls amb orquestra. Per la seva història, sembla que l'Ajuntament de París i els regidors del districte es plantegen reconstruir el teatre que és com una icona de Montmartre.

[dimecres, 23.03.11]
Els dos capítols de la minisèrie sobre Ermessenda de Carcassona es pot veure en línia després de la seva estrena a TV3
Després de l'estrena dels dos capítols de la minisèrie sobre Ermessenda de Carcassona, els dos capítols íntegres es poden visualitzar en línia a través de la pàgina web de Televisió de Catalunya que, com fa amb altres sèries, permet recuperar-les en xarxa un cop estrenades. La minisèrie, coproduïda per Ovideo i Televisió de Catalunya, ha estat una de les apostes importants d'aquesta temporada i la resposta dels espectadors ha estat alta tenint en compte l'expectació que s'havia creat al voltant d'aquest personatge històric que, en la ficció, ha interpretat l'actiu Laia Marull, l'autèntica protagonista i també la que ha dotat de diferents matisos el seu paper al voltant d'altres intèrprets com Lluís Homar, Rosa Renom o Dafnis Balduz- [Vegeu els dos capítols aquí] El personatge de la comtessa Ermessenda de Carcassona ha entrat d'aquesta manera en l'imaginari col·lectiu a través d'un mitjà popular.

[dimarts, 22.03.11]
Una de cada quatre editorials té previst de comercialitzar en versió digital més de la meitat del seu catàleg durant el 2012
Una de cada quatre editorials espera comercialitzar en versió digital més de la meitat del seu catàleg durant el 2012. Aquesta és una de les principals conclusions que es desprenen de la 2a enquesta sobre el 'Llibre Digital a Espanya: Impacte de la digitalització en el catàleg, canals de distribució i de venda i política comercial', realitzada per la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya (FGEE) en col·laboració amb la Fundació Germán Sánchez Ruipérez. Aquesta dada reflecteix un canvi de tendència respecte a la situació existent en finalitzar el 2010, quan l'oferta d'obres digitals encara era limitada, ja que la meitat de les editorials comercialitzava menys d'un 5% del seu catàleg en versió digital. Segons aquest estudi, el 75% de les editorials disposa ja d'un projecte digital i està realitzant o espera realitzar en els pròxims anys accions de digitalització o transformació de formats, comercialització d'obres digitals o creació d'obra exclusivament digital. A diferència del que es reflectia en la primera enquesta publicada l'any passat, el 95% de les editorials participants afirmen tenir plans definits en assumptes com els formats, els entorns de lectura, els canals de distribució i venda o les polítiques comercials. Cal destacar que és el sector del còmic el que més àmpliament s'està introduint en el món digital —el 94% de les editorials té projecte digital en curs—, davant d'altres com el de literatura infantil i juvenil o el de ciències socials i humanes, en què una de cada cinc editorials diuen que no tenen prevista cap iniciativa. Les matèries en les quals es disposarà de més obres en versió digital en els pròxims dos anys seran: Dret i ciències econòmiques, Divulgació, Llibre cientifico-tècnic i Literatura. Pel que fa al format de digitalització, l'ePUB és el que més creixement experimenta. El 40% de les editorials el van utilitzar durant el 2010, mentre que el 24% el va fer servir el 2009. S'espera que aquest percentatge creixi fins arribar al 70% durant el 2011, compartit amb el format en PDF que és, ara per ara, el més estès en qualsevol suport de lectura. Al llarg del 2011, es preveu que els e-readers superin els ordinadors. La meitat de les editorials també comercialitzarà llibres digitals per a tablets i telèfons mòbils durant el 2012. La majoria de les editorials espera comercialitzar les seves obres digitals a través de les llibreries. I la tendència és que el preu de l'obra digital sigui inferior al de l'obra impresa, però de moment només es parla d'un 30% més barat, cosa que en un futur esperimentarà una rebaixa més considerable. Continua pendent la rebaixa de l'IVA per al llibre digital que està al 18% mentre el paper es grava en un 4%, cosa que desafavoreix la implantació ràpida del digital.

[dilluns, 21.03.11]
«Desclassificats», de Pere Riera, es perfila com una de les obres d'èxit de públic d'aquesta temporada després de la seva estrena a La Villarroel
'Desclassificats" és una peça breu, condemnada a l'èxit de públic perquè el públic no és babau. Torna a ser una d'aquelles obres que requereixen un repartiment com el que té. Sense ells —o sense alguns altres com ells— podria naufragar. És una obra per a dos actors i una actriu que no només tinguin el reconeixement dels espectadors per la seva trajectòria sinó que tinguin la capacitat versàtil de crear de cap i de nou els seus personatges. Una tal Sílvia Utgés (Emma Vilarasau) és una periodista de televisió que s'ha guanyat a pols la seva presència davant dels personatges que entrevista sense que cedeixi a les seves pressions. L'obra transcorre al vestíbul del despatx presidencial on la periodista espera que arribi l'equip mòbil del seu canal per emetre en directe una entrevista amb el president del govern, un tal Víctor Bosch (Toni Sevilla) que passa precisament per uns moments delicats perquè corren unes fotografies per les redaccions dels diaris que el comprometen perquè fa molts anys va mantenir relacions sexuals amb una menor. (Per cert, a l'era digital, les fotos ja estarien esbombades a tot drap i aquí l'autor es manté encara en la nostàlgia del diari de paper.) Entre ells dos, hi ha el secretari de confiança del president i cap de comunicació, un tal Cáceres (Abel Folk) que mou tots els fils perquè les intencions íntegres de la periodista entrin en un atzucac [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. No passa res que l'espectador sàpiga tot això abans perquè l'enjòlit no és el més important de l'obra sinó com l'interpreten i com el resolen els tres personatges. Emma Vilarasau, la periodista, s'hi rejoveneix —després del seu pas per 'Agost'— i adquireix un registre gairebé nou en ella que, a més, les circumstàncies de la trama l'obliguen a reaccionar de dues maneres ben diferents en ben poc temps —una hora i vint minuts a tot estirar— i aconseguir que entre una reacció i l'altra no hi hagi cap desajustament sinó un engranatge perfecte.

[diumenge, 20.03.11]
Ermessenda de Carcassona es transforma aquesta setmana en una icona popular pràcticament desconeguda fins ara de la història de la Catalunya del segle XI
Amb la minisèrie que coprodueix Ovideo i Televisió de Catalunya, el personatge de la comtessa Ermessenda de Carcassona entra en l'imaginari col·lectiu a través d'un mitjà popular. Ja fa vuit anys que la revista Sàpiens oferia un extens reportatge sobre aquesta dama que va governar en una part del segle XI. Un extens repartiment integra els dos capítols de què consta la minisèrie i que emet TV3 [dilluns, 21 / dimarts, 22]. Tot just havien enterrat l’abat a Sant Feliu de Guíxols, i la comtessa ja havia decidit qui seria el proper. L’escollit era Arnau, un monjo del monestir de Sant Miquel de Cuixà que semblava ideal per a tirar endavant aquella comunitat. Només tenia una pega: era el secretari personal de l’abat Oliba. I efectivament, l’Oliba li va rondinar. Però ella el va tallar en sec: “Jo t’he donat mil homes per a Girona i Osona. I de seguida es va veure que no seria una primera dama de les de figurar. La casa de Barcelona no només havia fet un casament profitós pel que tenia d’aliança amb els de Carcassona: també havia incorporat una dona amb una gran personalitat i molta capacitat per a governar. I que no es deixaria trepitjar per res del món. La llei visigòtica manava que, en casar-se, el comte donés la desena part de les seves pertinences a la ratimuller; eren els anomenats ‘esponsalicis’, independents del dot. Normalment, les dones no gestionaven aquestes propietats pel seu compte, sinó que havien de demanar permís al marit per fer qualsevol moviment. Però aquest no va ser el cas d’Ermessenda, que es va fer la senyora del comtat d’Osona-Manresa, del bisbat de Vic i de propietats disperses del comtat de Barcelona. I a més d’administrar-ne la seva part, va participar amb el seu marit en totes les activitats de govern. Fins i tot a vegades el va substituir, com quan va presidir un tribunal de justícia l'any 1000. I sobretot va estar molt a prop de les decisions de política interna i del que tenia a veure amb els sarraïns, que encara ocupaven prop de la meitat del que avui és el Principat. Ermessenda va acompanyar el seu marit i les tropes en algunes incursions armades a Al-Andalus. I entre campanya i campanya, assemblea i consell, va tenir temps de portar al món, almenys, dos fills: Berenguer Ramon I i Borrell Ramon —mort prematurament. També es diu que hi va haver una noia, Estefania, però està poc documentada. El 1010 els catalans van fer una gran expedició a Còrdova, capital del califat. Eren deu mil homes, comandats pels comtes de Barcelona, Urgell i Besalú i estaven acompanyats pels bisbes de Barcelona, Girona i Vic. L’èxit fou tan gran, malgrat les tres mil baixes (inclòs el comte d’Urgell, Ermengol I), que Borrell va tornar cobert d’or. I el va invertir com se solia fer en aquells temps: finançant més expedicions. I, de passada, comprant un bon partit perquè s’hi casés el fill gran; l’escollida va ser Sança de Castella. Després d’haver-ho deixat tot tan ben lligat —o això era el que es pensava—, el comte Ramon Borrell va morir el dia 8 de setembre del 1017 a Barcelona. En morir el comte, totes les mirades es van posar sobre l’hereu, Berenguer Ramon, dit ‘el Corbat’, però se’l considerava una mica dèbil de caràcter, tant que fins i tot el seu pare havia establert que governés amb el suport d’algú. Aquest algú seria Ermessenda, que faria de tutora de Berenguer Ramon I fins que aquest arribés a la majoria d’edat, el 1022 o 1023.

[dissabte, 19.03.11]
Es roda «Tornarem», una minisèrie de dos capítols sobre l'exili dels republicans del 1939 al 1945 en coproducció de TV3 i TVE i Brutal Media
La mateixa productora de 'Adéu, Espanya?' i 'Felipe y Letizia', està rodant la minisèrie 'Tornarem' que vol ser un homenatge als milers de republicans que es van haver d'exiliar el 1939 després de la guerra civil. La història s’inspira en l’únic supervivent de la companyia La Nueve, Luis Royo, la novena companyia de la segona divisió blindada del general francès Leclerc, formada bàsicament per republicans espanyols que van lluitar en la Segona Guerra Mundial contra els nazis. El protagonista està interpretat per un narrador, l'actor Jordi Dauder. La minisèrie, de dos capítols, es roda a Argelers, París, Barcelona, els Monegres), la Torre Marimon o Caldes de Montbui (Vallès Oriental). El projecte té un pressupost aproximat de tres milions d’euros. A banda d'estar estructurada amb escenes amb molts efectes especials bèl·lics, hi participen 1.400 professionals, 500 armes, 300 uniformes portats d’Alemanya, el Canadà, Madrid i París, i una vintena de vehicles militars (jeeps americans, semierugues i camions). La minisèrie 'Tornarem' està dirigida per Felip Solé i té com arerefons una història d’amor protagonitzada per una dona, Lola (Bea Segura), que ha travessat la frontera francesa i el marit de la qual, Felip (Roger Coma), ha hagut de tornar a Barcelona per rescatar la seva filla, Maria, segrestada per uns falangistes. Lola acaba confinada al camp d’Argelers (Llenguadoc-Rosselló), on s’enamorarà d’un anarquista, Manel (Oriol Tarrasón), una trama que és similar a altres de l'època, però vista des del punt de vista dels exiliats que van participar en la Segona Guerra Mundial i que han estat silenciats fins ara.

[divendres, 18.03.11]
Després de l’èxit de la primera edició torna el TOT Festival de Titelles i Teatre d’Objectes al Poble Espanyol que és l'únic en la seva especialitat
En aquesta segona edició del Festival TOT, es presentaran més de 12 companyies d’arreu del món; totes elles innovadores en llenguatge escènic, pensades tant per públic familiar com adult. El festival compta amb participacions d’Iran, Israel, Bèlgica i diferents ciutats de l’Estat Espanyol. El TOT reuneix presentació de personatges de ficció com Moisès, Geneviève de Brabant, Don Quixot, El Petit Príncep, Carmen o Luis Braile, tots aquests amb espectacles que porten els espectadors a l'Antiguitat, l’Edat Mitjana o el Renaixement. Tecnologies futuristes, unint vídeo amb teatre d’ombres, la beina i el tall conviuen amb l’Art Viu, la trobada real. Enguany s'han convidat dues companyies d’Iran i Israel, dos països amb una forta tradició en el món del titella. 'The Earth and the Universe' (Iran) és un espectacle que ha rebut nombrosos premis arreu del món (Festival de Teatre de Rhur, Alemanya; Festival de Teatre de Cartago, Tunísia i Istambul International Puppet Festival, entre molts altres). La seva autora i directora, Zahra Khiali és una reconeguda artista de titelles iraniana i des de l’any 1990 té la seva pròpia companyia, només integrada per dones. D'altra banda, 'A touch of light' (Israel) de la companyia The Train Theater és l’espectacle israelià més representat a l’estranger amb més de dues mil actuacions. Es tracta d’un muntatge de titelles i objectes basat en la vida de Louis Braile (segle XIX). The Train Theater és una companyia de Jerusalem creada l’any 1981 i la seva prioritat és crear espectacles adreçats a infants amb necessitats especials i produir projectes educatius i socials. El TOT Festival de Titelles i Teatre d’Objectes de Barcelona compta amb la direcció artística de Jacques Trudeau (Montreal, 1948), amb trenta anys d'experiència en el món dels titelles.

[dijous, 17.03.11]
Una dotzena d'esquelets sencers de dinosaures i una cinquantena de peces diverses transporten els visitants de CosmoCaixa a les excavacions de la República Popular de Mongòlia
Des dels primers descobriments d'esquelets i ous de dinosaure el 1922, les investigacions paleontològiques a la República Popular de Mongòlia han despertat l'atenció dels experts i del públic arreu del món. Els progressos en les investigacions realitzades en els darrers 20 anys han permès ampliar-ne el coneixement i demostrar-ne la relació amb els dinosaures d'Amèrica del Nord. Els dinosaures de l'Àsia Central, excepte una o dues varietats, estan tots representats en el grup de Mongòlia i proporcionen un excel·lent quadre del variat món d'animals terrestres del període cretàcic (fa de 135 a 65 milions d'anys), que és probablement el més ric de formes i el més ben estudiat gràcies a les nombroses troballes realitzades. Quant a la varietat d'espècies carnívores del cretàci, Mongòlia ostenta el primer lloc mundial, atès que gairebé cadascuna de les espècies conegudes de la resta de continents hi són presents. A més, hi ha un grup que és únicament al desert de Gobi i que comprèn gairebé les tres quartes parts de les famílies classificades pels científics. El gran nombre d'esquelets complets i l'extensa varietat dels fòssils descoberts al desert de Gobi és única. Fins i tot els esquelets més delicats han estat trobats en molt bon estat de conservació. Probablement van ser envestits per una sobtada tempesta de sorra que en uns instants els va cobrir per complet, i d'aquesta manera en va permetre una conservació perfecta. El gegantí cementiri de dinosaures descobert a principi dels anys vint en el fantàstic paisatge lunar del desert de Gobi és encara considerat entre els més famosos indrets paleontològics del món. Aquest és el recorregur que es pot fer a CosmoCaixa a través de l'exposició 'Dinosaures. Tresors del desert de Gobi' que permet una visita prèvia virtual. L'incessant interès per la paleontologia potser l'hem de relacionar amb la creixent atenció per la situació ambiental del planeta. Els dinosaures van dominar la Terra durant més de 160 milions d'anys. El coneixement d'aquests gegantins éssers es duu a terme a partir de la troballa de les seves restes fòssils.

[dimecres, 16.03.11]
La creació musical catalana dels últims anys ocupa diversos espais de la Fundació Miró de Montjuïc amb l'exposició «Genius Loci»
Es tracta d'una exposició singular que aplega una selecció de la creació musical catalana dels últims anys. Plantejada com una passejada pels diferents tracks d'un disc, la mostra és un híbrid entre l'experiència d'escoltar una audioguia en un museu i escoltar cançons en un iPod o qualsevol reproductor de mp3. La Fundació Joan Miró allotja deu espais diferents, dedicats cadascun d'ells a un grup i a una cançó. En entrar en cadascuna de les sales, l'audioguia dels visitants s'activa i se sent la cançó o el tema designat per a l'espai. Cada grup presenta una proposta que està relacionada amb el moment actual de la seva creació i que completa amb una instal·lació o una ambientació escenogràfica específica. Els músics seleccionats es presenten com a artistes conceptuals, tant pel contingut dels seus temes, com per la manera de presentar-los i de presentar-se a si mateixos. Tots tenen una estratègia pròpia que incorpora una reflexió sobre què és ser músic a Barcelona i Catalunya avui dia. En l'exposició 'Genius Loci' hi participen Els Amics de les Arts, Hidrogenesse, Illa Carolina, Internet2, Manos de Topo, Mishima, Mürfila, Standstill, The Pinker Tones i Za! El títol de la mostra, 'Genius Loci', remet als esperits protectors que els antics romans associaven amb cada ciutat i convida a pensar sobre l'antiguitat de la modernitat i sobre la idiosincràsia de cada context creatiu, en aquest cas, Barcelona. També es refereix a la globalització de la música pop perquè Roma fou el primer model d'imperialisme cultural que ens és familiar.

[dimarts, 15.03.11]
«Les tres germanes» d'Anton Txèkhov revisades per Carlota Subirós al Teatre Lliure es continuen preguntant què pensarien d'elles cent anys després
A vegades, les adaptacions de segons quins clàssics tendeixen a enfosquir, per simple esnobisme, la seva netedat original. No és el cas d'aquesta versió que Carlota Subirós ha elaborat i dirigit amb un respecte molt escrupulós i que per això té la virtut d'arribar als espectadors fent un primmirat retrat de cadascun dels personatges i donant una entenedora visió del que, en el moment de l'estrena, el 1901, el dramaturg Anton Txèkhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904) segurament pretenia transmetre i que, com una premonició, posa precisament en boca d'una de les tres germanes quan li fa dir: "¿Què pensaran de nosaltres d'aquí a cent anys?" I com que els cent anys ja han passat, el que es pot fer és constatar que els tres personatges centrals femenins de l'obra, les germanes Olga, Maixa i Irina, continuen reflectint una inquietud que no té fronteres, ni data de caducitat. Els fluxos migratoris moderns que es produeixen voluntàriament o per força demostren que l'angoixa per canviar el destí, l'afany de moviment o el desig d'arribar a aconseguir allò que per a alguns és només un pessic de somni continua sent una de les claus vitals de la humanitat, sigui quina sigui la seva cultura d'origen i la seva circumstància social. Les tres germanes que viuen en una població mitjana de la Rússia rural, però que havien nascut i viscut a la gran ciutat, somnien, després que els pares han mort, en la llum de Moscou com el seu paradís [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. Olga (Roser Camí) fa de mestra d'institut, però no en vol assumir la direcció que li ofereixen pensant en un altre futur diferent per a ella. Maixa (Mia Esteve), casada amb un professor del centre, s'enamora del seu home pretesament ideal, un dels militars de la guarnició destacada a la població, casat i amb dues filles, i que passa visita de cortesia, com altres dels comandaments, a casa de les tres germanes. Irina (Alba Pujol), la germana petita, viu només perquè existeix Moscou i anuncia festivament que totes tres se n'hi aniran a viure.

[dilluns, 14.03.11]
Les actrius Anna Lizaran i Alícia Pérez tracten el tema de la vellesa i la solitud en l'obra més recent de Josep Maria Benet i Jornet al Teatre Lliure de Gràcia
El pis és rònec. Els espectadors el miren des de dins. Al fons, la paret esquerdada, amb sanefes clàssiques de pintor de parets i amb les velles nafres dels anys transcorreguts. Dues portes balconeres, matisades per la llum de les portes de llibret de l'exterior que deixen veure els balcons pròxims de l'altra vorera. Delaten un carrer estret. Cortinatges empolsegats. Una porta amb vidriera de colors d'imitació del modernisme burgès que connecta amb el passadís d'entrada. I una porta senzilla de la cuina. Mobles antics. Una taula de menjador rodona, quatre cadires, unes butaques... Tot modest. I un bufet que serveix per guardar-hi ben ordenades algunes col·leccions de tebeos de vell. En aquest marc, el dramaturg Josep Maria Benet i Jornet porta els espectadors a un barri d'orígens menestrals que segurament ell situa als voltants de Sant Antoni, però que pot ser el barri menestral de molts altres indrets. És precisament en els Encants de diumenge al matí del Mercat de Sant Antoni on l'autor va veure-hi un dia una dona gran que buscava delerosa un número determinat d'un tebeo antic. D'aquí parteix la trama de 'Dues dones que ballen' [crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. Una dona gran, viuda, encara capaç de ser autònoma, que té un fill i una filla que, teòricament, es preocupen per ella, però que veu poc. La filla, mare d'una nena en una escola, s'encarrega d'enviar-li unes hores una noia de fer feines perquè li doni un cop de mà amb la neteja i també perquè li doni conversa. En un altre moment, Benet i Jornet porser hauria optat perquè aquest segon personatge fos una noia immigrant. Però prescindeix del costumisme del moment i enforteix la trama fent-hi entrar una noia encara jove, autòctona, que odia els homes, que té estudis, que feia de mestra d'escola, però que per una causa que en principi els espectadors no sabran, ha estat apartada de la feina i només hi pot treballar eventualment.

[diumenge, 13.03.11]
Claudio Magris s'anticipa a la celebració del «Kosmopolis 2011» amb una exposició que mostra la seva relació amb la ciutat de Trieste
Recuperant l’esperit de la sèrie 'Les ciutats i els seus escriptors', que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va iniciar fa uns anys, l'exposició 'La Triestre de Magris' convida a descobrir la ciutat de Trieste a través de l’escriptor triestí Claudio Magris i els seus llibres. Trieste és una ciutat fronterera, barreja de llengües i cultures: italiana, germànica i eslava. La seva ubicació geopolítica única ha determinat el seu tarannà al llarg de tota la història fins al present. La ciutat italiana també és coneguda i reconeguda perquè hi van néixer o hi van viure alguns dels escriptors i intel·lectuals més importants dels últims segles: Italo Svevo, Umberto Saba, Rainer Maria Rilke, Scipio Slataper, James Joyce… En aquesta exposició, Claudio Magris esdevé el fil conductor i el nexe amb la seva ciutat. Els extraordinaris i, a la vegada, complexos textos de Magris al·ludeixen sovint a Trieste, als seus personatges anònims i cèlebres, a la història de la ciutat i als seus propis records. El visitant ha de fer el recorregut de l’exposició amb els cinc sentits. Sentir la força de la boira, el vent de Trieste, palpar les pedres del Carst i percebre el mar Adriàtic. Sorprendre’s amb la remor de les guerres i escoltar cançons triestines. El visitant pot seure davant del cèlebre Caffè San Marco i entrar a la coneguda Libreria Antiquaria. I recórrer el Danubi, a través d’una evocació del seu curs per Centreeuropa, en homenatge al cèlebre llibre de Magris, a partir de la lectura d’alguns dels seus fragments. La mostra inclou materials expositius tan diversos com instal·lacions audiovisuals, objectes i pintures originals, lectures de passatges literaris i fins i tot una pel·lícula, 'Dietro il buio' (Rere la foscor), produïda a partir del llibre de Claudio Magris, 'Vostè ja ho entendrà'.

[dissabte, 12.03.11]
El grup editorial italià Feltrinelli continua la seva entrada a Catalunya després d'associar-se amb Anagrama incorporant-se a la cadena de llibreries La Central
La cadena de llibreries La Central i el grup editorial italià Feltrinelli han arribat a un acord d'associació per obrir noves llibreries en algunes de les principals ciutats de l'Estat espanyol i de l'Amèrica Llatina. L'acord, segons ha informat La Central, representa en una primera ampliació de capital que Feltrinelli accedeixi al 16,74% de la societat. Feltrinelli tindrà el 43,62% de La Central en successives ampliacions que es duran a terme en els pròxims cinc anys. Les noves llibreries que s'obrin a l'Estat espanyol continuaran portant el nom de La Central i estaran gestionades pel seu actual equip directiu. Aquestes noves llibreries estaran dotades de fons seleccionats i organitzaran activitats culturals, a més de reforçar el servei per internet, i disposaran també de cafeteries. La Central ha complert aquest mes quinze anys d'existència. Els representants de Feltrinelli afirmen que aquesta fusió permet al seu grup editorial exportar per primera vegada fora d'Itàlia. El grup Feltrinelli té 50 anys d'història i ja compta amb 104 llibreries a Itàlia. Aquesta és la segona operació comercial de Feltrinelli a Catalunya, després de l'acord al qual va arribar el mes de desembre passat amb l'editorial Anagrama. L'esmentat acord suposa que el grup editorial italià adquirirà progressivament part de l'editorial Anagrama fins d'aquí a cinc anys, i a partir d'aleshores comptarà amb una part majoritària. En el moment de la firma de l'acord, Feltrinelli va adquirir el 10% d'Anagrama i anirà augmentant la seva participació fins al 49% als cinc anys del seu ingrés. Durant aquest període, el control i la direcció editorial continuaran estant a càrrec de Jorge Herralde i Eulalia Gubern i, una vegada passats els cinc anys, es produirà l'adquisició total de les accions per part de Feltrinelli, excepte una participació minoritària que es reservarà l'editor Jorge Herralde.

[divendres, 11.03.11]
Un grup de científics desxifra el procés químic que enfosqueix els grocs del quadre «Els gira-sols», de Vincent van Gogh
Un dels misteris de l'art, el procés químic que enfosqueix els quadres de Vincent van Gogh, ha estat desxifrat per un grup internacional de científics, la qual obre la porta a una millor conservació de les obres del pintor holandès i la seva restauració. El fenomen, que els científics no havien aconseguit resoldre fins ara, afecta també a altres pintors de finals del segle XIX, però és en l'obra de l'autor d'«Els gira-sols» on té una major dimensió, per la importància que ell donava al color i la profusió de productes químics que utilitzava en les seves pintures. Des de fa anys, els científics treballaven per conèixer la reacció que convertia a poc a poc l'intens groc dels seus quadres en un marró xocolata. Segons els experts, La clau rau en el producte que Van Gogh utilitzava per crear aquest pigment groc, el cromat de plom, que barrejava amb sulfat de bari perquè fos més clar i guanyés brillantor. En contacte amb la llum, aquest component, utilitzat en l'actualitat per pintar sobre les carreteres les senyalitzacions d'obres per la seva intensa brillantor groc, perd part del seu color i es transforma en un marró xocolata. Els científics han demostrat que el sulfat de bari pateix un procés contrari a l'oxidació, la qual cosa provoca que perdi la seva intensitat. Un procés particularment problemàtic en l'obra de Vincent Van Gogh, que utilitzava la intensitat dels seus colors per expressar el seu estat d'ànim. El pintor holandès acudia per a això als últims productes que hi havia al mercat i no dubtava a fer proves de tot tipus. En les mescles dels productes que utilitzava resideix, precisament, la dificultat de conèixer el procés químic que afectava el groc dels seus quadres. Els científics han treballat amb restes de tres tubs de pintura procedents de l'època i els han sotmès a diferents intensitats lumíniques. En un d'ells, pertanyent al fauvista flamenc Rik Wouters (1882-1913), han comprovat el fenomen de l'enfosquiment després sotmetre'l a 500 hores de radiació lumínica. Posteriorment, els investigadors van treballar amb dos quadres de Van Gogh i conegut el fenomen, els científics poden començar ara a protegir els seus quadres.

[dijous, 10.03.11]
L'escriptor britànic John Le Carré cedeix el seu arxiu privat a la Universitat d'Oxford amb nombrosa documentació i manuscrits de les seves obres
El novel·lista ha cedit a la biblioteca Bodleian de la Universitat d'Oxford el seu arxiu, inclòs el primer manuscrit de la seva novel·la 'Tinker, Tailor, Soldier, Spy', que revela les diferències de l'original en relació a la publicació definitiva. La novel·la es va titular inicialment 'The Reluctant Automne of George Smiley', que John Le Carré (Poole, Dorset, 1931) va canviar abans de la seva publicació el 1974. Després, l'obra es va convertir en una de les més conegudes de l'escriptor britànic i es va portar al cinema ia la televisió en una sèrie protagonitzada per Alec Guinness. El manuscrit d'aquesta novel·la forma part de 85 caixes de material —inclosos altres esborranys de novel·les, fotografies i nombroses cartes— que l'escriptor, que ara té 79 anys, ha cedit. Le Carré, pseudònim de David John Moore Cornwell, va estudiar a Oxford igual que el seu heroi de ficció, George Smiley, i el 1995 va revelar que el tutor que va tenir al Lincoln College, d'aquesta Universitat, va ser la font d'inspiració per al seu personatge. Ara la biblioteca té el projecte de fer accessible l'arxiu a través d'Internet perquè es pugui fer servir de font de recerca. Els experts que ja han pogut consultar alguns dels documents avancen que l'arxiu de John Le Carré amaga detalls molt interessants sobre el mètode de treball de l'escriptor que ha escrit a mà totes les seves novel·les i això fa que es pugui comprovar com com van evolucionant les seves idees a manera que van passant per la mà de correctors i editors. El fons està integrat per disset caixes plenes de documentació que alguns estudiosos esperen amb delit.

[dimecres, 09.03.11]
El Festival «Film & Cook» neix a Barcelona per sumar els actius del cinema i la gastronomia en unes jornades al FAD i al Macba
El festival Film & Cook vol unir dos sectors en auge, la gastronomia i el cinema de qualitat, i en la seva primera edició [10 al 13 de març], es vol consolidar com un esdeveniment de referència cultural. En la seva programació, destaca l'estrena en primícia del nou documental 'El Bulli, Cooking in progress', que comptarà amb la presència del xef Ferran Adrià. El primer festival de cinema i gastronomia de Barcelona inclou projeccions de pel·lícules, curtmetratges i documentals vinculats tots a demostracions culinàries, conferències i taules rodones relacionades amb el món culinari. El festival té lloc a les seus del FAD i el MACBA. Els espectadors poden elegir entre diversos passis: matí, migdia, tarda, nit i una 'sessió golfa'. A més, totes les sessions compten amb una demostració gastronòmica. El festival Film & Cook es vol consolidar com un festival de referència per als amants de la gastronomia, el cinema i la cultura. A més de Ferran Adrià, la cuinera Carme Ruscalleda, del restaurant Sant Pau protagonitza un col·loqui sobre la cuina mediterrània, acompanyat per la pel·lícula 'Dieta Mediterrània', i els germans Sergio i Javier Torres, del restaurant Dos Cielos, fan una demostració de cuina de cinema. La directora de l'escola de restauració que porta el seu nom, Mey Hofmann, organitza un col·loqui i una demostració gastronòmica amb alguns dels seus alumnes. Entre les projeccions figuren: 'Soul Kitchen', de Fatih Akin; 'Ou', de Semih Kaplanoglu; '18 Comidas', de Jorge Coira; 'Bon Appétit', de David Pinillos; 'Lo que más quiero', de Delfina Castagnino; 'El Viaje de Jane', de Lorenz Knauer; 'Leche' i 'Miel', de Semih Kaplanoglu; 'Mammuth', de Gustave Kervern; 'The Runway', d'Ian Power; '24 Hour Party People', de Michael Winterbottom; o 'Guest', de José Luis Guerín.

[dimarts, 08.03.11]
El quadre «Nu, fulles verdes i bust» de Pablo Picasso que es va vendre a Nova York per 82 milions d'euros es pot veure ara a la Tate Gallery de Londres
És el quadre més car fins ara que s'hagi venut mai en una subhasta. 'Nu, fulles verdes i bust', de Pablo Picasso, es pot veure ara per primera vegada a Londres. L'obra va ser pintada per l'artista malagueny l'any 1932 i estarà exposada al públic a la galeria d'art contemporani Tate Gallery, en una nova sala dedicada a Picasso. El quadre es va vendre en una subhasta de la galeria Christie's de Nova York el maig passat per un preu que va marcar un rècord mundial en arribar a la xifra de 106,5 milions de dòlars (uns 82 milions d'euros). La pintura és de grans dimensions amb 1'60 m per 1'30 m. Picasso hi va retratar la seva amant, Marie-Thérèse Walter, i també hi apareix el bust amb el perfil de l'artista, en un pedestal. Fins al moment de la seva venda, el quadre formava part de la col·lecció americana de Sidney i Francis Brody, de Los Angeles, una de les més reconegudes del món pel seu fons d'art, que el va adquirir el 1951 a Paul Rosenberg, el qual, a la vegada, l'havia comprat al mateix Picasso el 1936. Només s'havia exposat una vegada, el 1961, per commemorar el vuitantè aniversari del pintor.

[dilluns, 07.03.11]
L'antiga Casa de la Premsa de Montjuïc es convertirà en el futur Museu de les Arts Escèniques amb el fons emmagatzemat de l'Institut del Teatre
La Diputació de Barcelona signa finalment un acord de col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona per donar una destinació al fons que l'Institut del Teatre havia hagut d'emmagatzemar després de treure'l del Palau Güell. Entre els acords destaca que l'Ajuntament es compromet a iniciar el tràmit per cedir durant cinquanta anys la Casa de la Premsa, perquè es converteixi en seu de l'esmentat museu. La Diputació realitzarà un estudi destinat a permetre la rehabilitació integral de l'edifici. I les dues institucions buscaran els recursos econòmics per a finançar tot aquest projecte. Aquest desenllaç es pot atribuir, entre altres reclamacions de professionals, a la del periodista i escriptor Lluís Permanyer, arran d'un article que ell mateix va publicar l'any 2008 a La Vanguardia en el qual denunciava que la Diputació de Barcelona tenia un museu ocult. Des que va haver d'abandonar el Palau Güell, el museu havia patit una situació d'incertesa, a l'espera que es materialitzés la construcció d'un nou edifici. Tot i que l'Institut del Teatre s'havia instal·lat a la frustrada Ciutat del Teatre de Montjuïc, l'esmentat museu no tenia un espai determinat. La Casa de la Premsa és un dels edificis de l'Exposició Internacional del 1929. El projecte el va dibuixar el 1926 l'arquitecte Pere Domènech i Roure, fill de Lluís Domènech i Montaner i es va construir a la cantonada de l'avinguda Rius i Taulet amb el carrer Guàrdia Urbana, per tant no s'allunya del complex teatral de l'Institut del Teatre, el Mercat de les Flors i el Teatre Lliure. Fins fa poc, l'edifici havia acollit unes dependències de la Guàrdia Urbana. Després del projecte gastronòmic fallit promogut per l'artista Miralda, ha estat a l'espera de trobar una destinació definitiva. El fons documental, bibliogràfic i museístic de l'Institut del Teatre, del qual existeix en línia un arxiu digital, té una biblioteca considerada com una de les més destacades d'Europa en la seva especialitat i la segona del món sobre el Segle d'Or. Acumula uns 125.000 volums i uns 5.000 manuscrits i autògrafs. Té també la col·lecció d'Artur Sedó, considerada com la més important sobre el teatre català, amb moltes obres originals dels principals autors. L'arxiu fotogràfic consta de més de 150.000 imatges, una part destacada és la constituïda pel fons del professional Pau Barceló. Conserva uns 5.000 cartells d'espectacles teatrals, alguns dels quals són del període modernista amb imatges de Rusiñol, Molta o Adrià Gual, i també els dels ballets russos. S'hi aplega així mateix més de 700 vestits de col·leccions d'Enric Borràs, Margarida Xirgu, Tórtola València o Carmen Amaya. El fons d'escenografies és un passeig pels principals escenògrafs de l'època així com diverses maquetes per al ballet del pintor Antoni Clavé. A part de pintures, unes cinc-centes, de Cases, Rusiñol, Fortuny o Mariano Andreu, hi ha també el fons de titelles, un fons que, en part, podria anar a parar al també incert Museu de Titelles que hi ha en projecte a Lleida per iniciativa del Centre de Titelles d'aquesta ciutat.

[diumenge, 06.03.11]
La col·lecció «Clàssics de la Ciència» de l'Institut d'Estudis Catalans publica per primera vegada en català dues obres dels físics Johannes Kepler i Niehls Bohr
Tot i ser dues figures fonamentals de la física moderna i contemporània, són pocs els textos de Johannes Kepler i de Niehls Bohr disponibles en llengua catalana. Ara, però, l’Institut d'Estudis Catalans (IEC) i Eumo Editorial acaben de publicar 'Paralipòmens a Vitel·lió. Els orígens de l’òptica moderna', de Kepler, i 'L’estructura i la filosofia dels àtoms', de Bohr. Es tracta del novè i el desè llibre, respectivament, de la col·lecció «Clàssics de la Ciència», que dirigeix Antoni Malet, i que és fruit d’un projecte conjunt de la Secció de Ciències Biològiques i la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC. Les finalitats del projecte són acostar els clàssics de la ciència al lector no necessàriament especialitzat en ciència, proporcionar instruments per a l’ensenyament secundari, i ampliar els referents en llengua catalana de l’alta cultura científica. Disponible, fins ara, només en anglès i francès, 'Paralipòmens a Vitel·lió. Els orígens de l’òptica moderna', de Johannes Kepler (1571-1630), conté les aportacions del físic a l’òptica moderna que van capgirar les teories de la llum i de la visió, hegemòniques en els cercles intel·lectuals europeus des de feia quatre-cents anys. Les crítiques de Kepler a les teories de la llum i dels colors d’Aristòtil, i les seves tesis, van tenir una gran influència en els primers assaigs de Descartes, i és precisament aquest fet el que dóna a l’obra un interès que ultrapassa els límits de la història de l’òptica. La contribució de Kepler, malgrat gaudir d’una importància indubtable, és una de les més desconegudes de la revolució intel·lectual del segle XVII. John L. Heilbron, prestigiós historiador de la ciència contemporània, és el curador de 'L’estructura i la filosofia dels àtoms', de Niels Bohr (1885-1962), que recull textos que apareixen en català per primera vegada. S’hi inclouen fragments de la seva correspondència amb familiars i col·legues que il·luminen el procés de creació científica i la dimensió social de la recerca, textos científics i la mítica discussió amb Einstein sobre els problemes epistemiològics de la física atòmica. Tanca el volum la carta oberta a l’Organització de les Nacions Unides amb què, el juny de 1950, Bohr va intentar intervenir com a físic en el debat sobre les relacions internacionals en un món que ja no podia ignorar el paper de l’àtom.

[dissabte, 05.03.11]
El Van Gogh Museum d'Amsterdam recorre els primers temps que el pintor malagueny Pablo Picasso va fer a París entre el 1900 i el 1907
Fins al pròxim 15 de maig, el Van Gogh Museum d'Amsterdam mostra en una exposició l'evolució que va experimentar Pablo Picasso durant les seves primeres estades a la ciutat de París de principis del segle XX, etapa en què va passar de ser un jove artista desconegut a competir amb Henri Matisse pel lideratge de l'avantguarda artística. La mostra 'Picasso in París 1900-1907' reuneix una cinquantena de peces del pintor i una vintena de creadors contemporanis seus per mostrar els passos que va fer en aquest camí per arribar a l'avantguarda. La mostra, la primera dedicada a la inicial època parisenca de l'artista que es fa a Holanda, també es podrà veure al Museu Picasso de Barcelona, durant l'estiu, però amb petits canvis. L'exposició del carrer Montcada inclourà més peces de Van Gogh i centrarà el seu discurs, sobretot, en el context artístic en què es va submergir Picasso mentre que al Van Gohg d'Amsterdam s'incideix especialment en les obres del malagueny. En els dos casos el punt de partida és l'arribada de Picasso a la capital francesa, el 1900, per cobrir l'Exposició Universal com a corresponsal del seminari Catalunya Artística. Llavors l'artista tenia 19 anys, havia realitzat la seva primera exposició a Barcelona i el seu quadre, 'Últims moments', participava en el certamen parisenc. I acaba, també en els dos casos, el 1907, quan Picasso està a punt de fer un canvi radical en la seva trajectòria i ja ha realitzat els primers estudis per a 'Les senyoretes d'Avinyó', el quadre que va obrir les portes del cubisme i la modernitat.

[divendres, 04.03.11]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el febrer del 2011 amb 5.012.977 visitants que han fet 16.838.762 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 28 de febrer del 2011, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el febrer del 2011, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 5.012.977 visitants i 16.838.762 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.493'1 visites de pàgines (8'2 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 8 minuts i 57 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 12.356 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 03.03.11]
La gènesi de l'editora nord-americana de James Joyce establerta al barri de l'Odéon de París, en l'obra teatral «Rive gauche» de Marc Rosich a la Sala Muntaner
En un moment que les petites llibreries estan tocades de mort i algunes ja han passat a millor vida, aquesta obra basada en fets reals, com dirien al cinema, sembla un homenatge als pioners de la difusió del llibre tradicional, abans que ningú es pogués imaginar que la tecnologia digital acabaria tensant a les cordes la cultura del paper imprès i, sobretot, de la literatura. Precisament per aquest to de romanticisme, el text que Marc Rosich ha escrit per parlar de l'existència de dues llibreries cèlebres de la rue Odéon de París i, de passada, de l'època mítica per a tota una generació de la vida intel·lectual de l'esquerra del Sena, la Rive Gauche, ambientada a la primera meitat del segle passat, té un interès afegit que se centra en el fet cabdal que una llibretera nordamericana que s'estableix a París publiqui en anglès per primera vegada l''Ulisses', de James Joyce, quan aquest torna de Trieste on havia fet de professor i quan el llibre havia estat rebutjat pel seu contingut pretesament pornogràfic a Anglaterra o els Estats Units. En espectacles d'aquesta mena hi ha el perill que l'autor caigui en la temptació de farcir el contingut amb un excés de dades i referències cultes que podrien entorpir l'objectiu i l'interès teatral [vegeu crítica íntegra a la revista Clip de Teatre]. Afortunadament, Marc Rosich ha estat prudent, mesurat i hàbil en aquest aspecte i sap dosificar aquelles dades essencials per al seguiment de la relació que van mantenir les protagonistes de la història: la llibretera Adrienne Monnier (1892-1955), fundadora de 'La maison des amis des livres', i la també llibretera Sylvia Beach (1887-1962), editora de James Joyce, i fundadora de la llibreria 'Shakespeare and Company', primer en un carreró pròxim a la Rue Odéon, al número 8 de la rue Dupuytren, i després al número 12 de la rue Odéon, davant per davant del número 7 del mateix carrer on hi havia la llibreria de la seva col·lega i amant, Adrienne Monnier. L'Odéon de l'època va ser un indret de peregrinació d'artistes i escriptors gràcies a aquestes dues llibreries: Paul Valéry, André Gide, Paul Claudel, Guillaume Apollinaire, André Bretón... i James Joyce, esclar, que no només va ser l'autor que va obsessionar Syvia Beach sinó que l'edició del seu 'Ulisses' la va arruinar.

[dimecres, 02.03.11]
Andrew Lloyd Webber ha estrenat al centenari teatre London Palladium la seva nova producció del muntatge «The Wizard of Oz»
El creador de diversos dels musicals de més èxit de la història com 'Jesucrist Superstar', 'Cats' o 'El fantasma de l'Òpera' ha estrenat la seva última producció basada en el conte 'El mag d'Oz' de la qual ha escrit diversos temes musicals juntament amb la partitura original de Harold Arlen. L'obra es representa a London Palladium de Londres, que va celebrar el seu centenari l'any passat. La idea de produir aquest musical la va tenir la dona d'Andrew Lloyd Webber. Trobar la nova Dorothy va ser, segons el compositor, el primer objectiu. Va ser Danielle Hope, una jove de 18 anys procedent de Manchester la que es va imposar a prop de nou mil aspirants. L'acompanyen Michael Crawford, actor que va ser el protagonista d''El fantasma de l'Òpera', Hannah Waddingham, Edward Baker-Duly, David Ganly, Paul Keating i Emily Tierney. Lloyd Webber pensa que portar a escena 'El mag d'Oz' exigeix, més que una adaptació, gairebé una reescriptura i la creació d'un espectacle amb ganxo teatral. Per això en aquesta producció al The London Palladium s'ha envoltat del director Jeremy Sams i la coreògrafa Arlene Philips, amb qui ja havia col·laborat a 'Somriures i llàgrimes'. La posada en escena del nou musical es desenvolupa sobre una plataforma giratòria de la qual apareixen i desapareixen els diversos decorats i personatges, a més d'adoptar projeccions durant tot l'espectacle. El muntatge compta amb una orquestra d'una vintena de músics dirigits per Graham Hurman.

[dimarts, 01.03.11]
Després de l'èxit del muntatge «Spamalot» la companyia Tricicle té a punt ara «Forever Young» un musical íntim que s'ambienta en una residència d'avis amb molt de ritme
La companyia Tricicle es posa novament al capdavant de la direcció amb 'Forever Young', una comèdia musical protagonitzada per uns vells rockers. Segons Carles Sans, un dels tres membres del Tricicle, l'espectacle és un musical íntim perquè aquest gènere apareix habitualment associat a enormes produccions amb un gran cos de ball. Sans remarca que volen fer riure el públic amb una qüestió com la vellesa que no sembla gaire divertida i per això els protagonistes són uns avis molt divertits, que fan un cant a la vida i que animen a no rendir-se i a seguir sent jove durant molts anys. El musical 'Forever Young' se situa a l'any 2050 i compta amb la presència de set joves actors que també cantes èxits de Madonna, John Lennon i Bob Marley, entre d'altres. Alguns temes s'han canviat per incloure-hi referències a la cultura més pròxima. El musical, el van descobrir els membres del Tricicle en un teatre d'Oslo. El musical 'Forever Young' s'estrena aquest març a Madrid abans de començar una gira que, per les característiques del muntatge, no necessita un teatre de grans dimensions. La companyia Tricicle torna a representar també a Madrid el seu espectacle 'Garrick' per tercera temporada.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |