BITS MES GENER

[dimarts, 31.01.17]
Obre el Museu de la Infància de la Guerra a la ciutat de Sarajevo amb testimonis i desenes de relats personals del setge que va patir la ciutat
La idea de dedicar un museu a la infància va ser de Jasminko Halilovic, que era un nen entre el 1992 i el 1995 i que ja va publicar el 2013: 'War Childhood: Sarajevo 1992-1995'. Aquest llibre recull milers de missatges sobre la pèrdua d'éssers estimats, la por als franctiradors o la manca d'aliment. El Museu de la Infància de la Guerra reuneix també molts objectes que els testimonis associen amb aquells anys de conflicte bèl·lic: un joc d'escacs, una llauna de conserves, sabatilles de ballarina... "Guitarra, monopoli, dominó al soterrani a la llum de les espelmes", explica Alisa, que tenia 8 anys durant la guerra. "Quan vaig recollir els testimonis, em vaig adonar que la gent tenia tendència a connectar els seus records amb certs objectes físics, i que aquests objectes eren importants per a ells i volien compartir-los", explica Halilovic. Amb el temps, però, hi havia el risc de perdre tots aquests records i Halilovic va començar a reunir-los amb el suport d'un grup d'historiadors, metges i psicòlegs que també eren nens quan Bòsnia va viure l'infern de la guerra.
El fons del Museu ja té més de 3.000 objectes i 100 hores de videotestimonis. El museu se centra a recordar la manera de processar aquests records. I ho fa d'una manera que pugui ajudar a cicatritzar les ferides de la guerra.El projecte és utilitzar l'experiència i la investigació per crear materials educatius que puguin ser utilitzats per professors i alumnes.

[dilluns, 30.01.17]
L'Acadèmia de Hollywood defensa el cineasta iranià Asghar Farhadi que es podria veure vetat a entrar als EUA per assistir a la gala dels Oscar a causa de l'esbojarrada ordre del decret del president nord-americà Donald Trump contra els països musulmans
L'Acadèmia de Hollywood ha reaccionat contra la possibilitat que el cineasta iranià Asghar Farhadi, nominat a l'Oscar al millor film de parla no anglesa per «El viajante», no pugui assistir a la cerimònia dels Oscars del 26 de febrer per culpa de la prohibició d'entrada als Estats Units als ciutadans de l'Iran i sis altres països musulmans. L'Acadèmia celebra les fites en l'art del cinema, que transcendeix les fronteres i parla directament a públics d'arreu del món, sense importar les diferències nacionals, ètniques o religioses —diu el comunicat—. Com a defensors dels cineastes i dels drets humans de les persones, trobem extremadament pertorbador que a Asghar Farhadi i el seu equip se'ls impedeixi l'entrada al país per culpa de la religió o país d'origen. Segons un tuit del corresponsal de la BBC a l'Iran, l'oficina del cineasta no veu un obstacle legal que viatgi als Estats Units però aviat decidiran si
Asghar Farhadi assistirà o no a la cerimònia dels Oscars. L'actriu protagonista, Taraneh Alidoosti, ha dit que boicotejarà la gala per protestar pel tancament de fronteres de Trump, a qui considera un racista. Farhadi ja va guanyar l'Oscar el 2012 pel drama «Nader i Simin, una separació». En el seu discurs d'agraïment, va dedicar el premi a l'Iran i a la gent del seu poble que respecten totes les cultures i civilitzacions i menyspreen l'hostilitat i el ressentiment. Figura incòmode per al règim iranià, ha hagut de batallar constantment contra la censura perquè les seves pel·lícules ofereixen una imatge complexa de la realitat del país, mostrant les contradiccions d'una societat atrapada entre l'anhel de modernitat i el pes de les tradicions i la religió. Farhadi ha destacat per la defensa de la llibertat d'expressió i s'ha significat a favor de cineastes represaliats per les autoritats iranianes com Jafar Panahi.

[diumenge, 29.01.17]
La pallassa Pepa Plana dedica una de les funcions de l'espectacle «Paradís pintat» de la Sala Muntaner a l'oenagé Proactiva Open Arms que treballa a favor dels refugiats
Si els àngels tenen sexe o no, és una incògnita que no ha aclarit, fins ara, ni Déu, mai més ben dit perquè Ell n'és l'únic promotor i distribuïdor. En tot cas, la pallassa Pepa Plana (Valls, Alt Camp, 1965) ha decidit que el seu àngel, el de la guarda, aquell que segons el cristianisme i la branca catòlica tothom té assignat personalment i instranferible ni que no l'hagi vist mai —excepció feta de l'exministre de l'Interior del govern espanyol, Jorge Fernández Díaz— sí que en té, de sexe: és una angeleta de la guarda que decideix fugir del quadre pintat del menjador de casa, on s'avorreix com una ostra només fent la veu del cor, per anar a córrer món i exercir de debò les seves funcions salvadores. La seva destinació és el mar, aquest mar que engoleix amb pastera inclosa des de fa temps éssers humans a la recerca d'una vida millor i que recentment es coneixen com a «refugiats»
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però, si l'espectador no s'ha llegit abans la presentació de «Paradís pintat» aquesta opció salvadora no la descobrirà fins ben avançada la trama de l'espectacle i després d'uns quants gags que es mouen entre el paper tradicional del clown (¿on tinc la cama?) i la mirada ingènua i picaresca a la vegada que la pallassa fa sobre el personatge que ha creat juntament amb el veterà director itàlia establert a Suïssa, Ferruccio Cainero (Udine, 1953).

[dissabte, 28.01.17]
Durant el transcurs de l’any 2016 els museus, centres patrimonials i els centres d’exposicions de la ciutat de Barcelona van rebre un total de 11.378.483 visitants
Malgrat la considerable xifra de més d'onze milions de visitants a tots els museus, centres patromonials i centres d'exposicions amb seu a la ciutat de Barcelona, els responsables de l'Ajuntament volen incrementar el visitants repensant noves estratègies, potenciant el públic local i també augmentat el públic turístic. Entre
els centres amb més visitants hi ha el Born Centre de Cultura i Memòria (1.306.230 visitants), La Pedrera (1.207.087 visitants), el Museu d'Història de Barcelona amb el Parc Güell i la Plaça del Rei (926.571 visitants), el Museu Picasso (954.895 visitants), el Museu Nacional d'Art de Catalunya - MNAC (820.516 visitants), el CosmoCaixa (757.245 visitants), el Castell de Montjuïc (734.460 visitants), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona - CCCB (456.923 visitants), la Fundació Joan Miró (425.067 visitants), el Museu d'Art Contemporani de Barcelona - MACBA (324.584 visitants), el Museu Marítim (300.339 visitants), el Museu Egipci (264.088 visitants), el Reciente Modernista de l'Hospital de Sant Pau (259.330 visitants), el Museu de Ciències Naturals (232.306 visitants), el Museu de la Xocolata (135.344 visitants), el Museu dels Autòmats del Tibidabo (139.761 visitants), el Museu del Disseny (117.267 visitants) i el Pavelló Mies van der Rohe (105.069 visitants).

[divendres, 27.01.17]
Bernard-Marie Koltès passa per primera vegada pel Teatre Nacional de Catalunya amb l'obra «En la solitud dels camps de cotó» dirigida per Joan Ollé
Que aixequi la mà qui, des de l'estrena d'aquest poema èpic de Bernard-Maria Koltès (Metz, 1948 - París, 1989), a Avinyó, sota la direcció de Patrice Chéreau, el 1987, n'ha tret l'entrellat. De versions explicatives, en trenta anys, se n'han donat moltes, algunes de contradictòries, d'altres molt subjectives, algunes metafísiques i, la majoria, de caire intel·lectual. Més aviat per a iniciats i no pas per a espectadors del dia a dia. No correspon, doncs, a aquest humil crític afegir-ne una més a l'atzar. El repte o desig que el director Joan Ollé tenia des de feia temps de posar-se en la pell de Bernard-Marie Koltès per dirigir el duel dialèctic entre el Client (aquí representat per Ivan Benet) i el Dealer (representat per Andreu Benito) s'ha complert. I la seva dèria ha fet també que Koltès entri per primera vegada en la programació del Teatre Nacional de Catalunya
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'autor, fins ara, havia estat més aviat xuclat pel Teatre Lliure. Recordem que va ser Lluís Pasqual qui, just després de la mort a causa de la sida, de Bernard-Marie Koltès, va estrenar a l'encara Palau de l'Agricultura en estat primari l'obra «Roberto Zucco», recuperada fa unes temporades. Des d'aleshores, un dels fidels traductors de l'obra de Koltès al català ha estat sempre Sergi Belbel, que és qui signa també l'actual versió de «En la solitud dels camps de cotó», del TNC.

[dijous, 26.01.17]
La recuperació de 3.561 obres d'art robades ha portat a investigar 48.587 persones delinqüents i 75 detencions arreu de divuit països europeus
«Pandora» és el nom amb què la policia ha batejat l'operació contra l'espoli d'obres d'art que ha acabat amb 75 detinguts i 3.561 peces recuperades. L'operació, en què s'han investigat 48.587 persones delinqüents i inspeccionat 29.340 vehicles i 50 vaixells, ha tingut la col·laboració de les policies de 18 països europeus i de l'Europol, la Interpol, la Unesco i l'Organització Mundial d'Aduanes. A l'Estat espanyol, la investigació més important es va fer a Múrcia, on es van recuperar 500 objectes arqueològics, una vintena dels quals s'havien robat el 2014 del Museu Arqueològic de Múrcia (MAM). Bona part de la recerca es va fer a través de les xarxes, on es van investigar anuncis força sospitosos que van permetre recuperar més de 400 monedes. La policia grega també ha recuperat un important patrimoni arqueològic, com una làpida de marbre otomà i una imatge del segle XVIII de sant Jordi. La policia també ha centrat les investigacions en el tràfic il·lícit de béns provinents dels països immersos en conflictes bèl·lics.

[dimecres, 25.01.17]
La flaire de neorealisme italià i del cinema que ha captivat La Perla 29 en les últimes propostes seves es respira en la posada en escena de «L'hostalera» de Carlo Goldoni dirigida per Pau Carrió a la Biblioteca de Catalunya
Hi ha experiències teatrals que s'han de viure, com a mínim, una vegada a la vida. Aquesta nova versió de «L'hostalera» n'és una. Per tant, com si fos una pizzeria italiana estil Bulli, val més córrer amb temps a demanar taula —mai més ben dit— per a alguna de les funcions que la companyia de La Perla 29 té previstes aquest hivern a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya, menys nau i menys gòtica que mai. L'últim Goldoni de «L'hostalera» que em ve a la memòria data de vint-i-dos anys enrere, el 1995. Aleshores, Sergi Belbel ja es va descarar en alguna de les escenes més frívoles. I hi van brillar Laura Conejero i Jordi Boixaderas en els papers de l'hostalera Mirandolina i el cavaller de Ripafratta, que ara representen Laura Aubert i David Verdaguer. El salt de concepció és notable. El dramaturg i director Pau Carrió (Barcelona, 1981) l'ha ambientat a la Itàlia de mitjan segle passat
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Flaire, doncs, dels cinquanta i seixanta, color, vestuari, perruqueria, la trattoria de l'hostal, els tendals al voltant de les voltes gòtiques, les persianes de canya verda menjades pel sol, els sifons antics, la mànega antiincendis, les tauletes amb tovalles de quadres —no només a l'escenari sinó a tota la platea, plena de tauletes de 6 comensals que s'integren a l'hostal—, la pasta, el ragú que ja es va cuinar a «Dissabte, diumenge, dilluns», d'Eduardo de Filippo, també amb Sergi Belbel, al Teatre Nacional de Catalunya, i les cassoles de macarrons amb verduretes, plat calent, i el vi negre o aigua de gerra de la mitja part (gentilesa de la casa i dels fogons del restaurant Gat Blau del carrer Comte Borrell, 122), amb cafè-concert de propina.

[dimarts, 24.01.17]
Més d'una trentena de dissenyadors i marques presentaran les seves col·leccions en l'edició del «080 Barcelona Fashion» al Teatre Nacional de Catalunya
S'hi presentaran les propostes d'una trentena de creadors i marques de moda en el que serà la 19a edició del certamen entre el 30 de gener i el 3 de febrer. S'hi estrenen els joves creadors Daniel Rosa, Anel Yaos, Pilar del Campo i la firma Aubergin. El
«080 Barcelona Fashion» també compta per primera vegada amb la firma de moda infantil Little Creative Factory i amb la del dissenyador ZE García com a convidat. La desfilada de clausura anirà a càrrec de la firma E.S. Collection, tota una revolució en el panorama actual de la moda íntima masculina. Per a aquesta edició, l'organització del certamen ha escollit el Teatre Nacional de Catalunya amb la voluntat de potenciar el tàndem entre moda i cultura i generar relacions entre la moda com a expressió cultural i altres manifestacions artístiques. Entre les marques previstes en el certamen hi ha Aldomartins, Anel Yaos, Antoni Miró, Aubergin, Blame, Bóboli, Brain&Best, CND By Cóndor, Custo Barcelona, Daniel Rosa, E.S.Collection, Escorpion Studio Barcelona, Josep Abril, Justicia Ruano, Krizia Robustella, Lebor Gabala, Little Creative Factory, Loa By Lidia Aguilera, Lola Casademunt, Miquel Suay, Míriam Ponsa, Naulover, Oscarleón, Pablo Erroz, Pilar del Campo, Miquel Suay, Punto Blanco, TNC, Torras, Txell Miras, VM La Sibèria, Wom & Now i Ze García.

[dilluns, 23.01.17]
La companyia Parking Shakespeare explora les moltes cares del pintor finlandès Vilho Lampi en l'espectacle sensorial «Déu és bellesa» d'El Maldà
Acostumats a trobar els membres de la companyia Parking Shakespeare a l'estiu i al Parc del Nord, actuant a l'aire lliure, trobar-te'ls en ple hivern a El Maldà pot ser un xoc per a segons quins espectadors seguidors seus. La recepció dels intèrprets en barnús i sabatilles en una sala amb taules: una plena de pa —pa sec, com el dels camells reials— i una altra amb la invitació a una beguda escalfada, indica que la companyia també té recursos d'hivern. Per acabar de reblar el clau, mai més ben dit, una tercera taula plena de martells i, a terra, un entapissat de tela d'obra de construcció anuncia que els espectadors acaben d'entrar al taller d'un artista inusual. Es tracta del finlandès Vilho Lampi (Oulu, 1898 - 1936), un artista turmentat, amb fortes inquietuds artístiques, que va acabar suïcidant-se en plena joventut
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La companyia parteix d'una dramatúrgia de Kristian Smeds (Muhos, Finlàndia, 1970) en un muntatge que es va estrenar a Hèlsinki l'any 2000, basada en la novel·la homònima del 1959, de Paavo Rintala (Víborg, Rússia, 1930 - Kirkkonummi, Finlàndia, 1999). L'estructura es desenvolupa en vuit escenes que representen vuit quadres, pintures o creacions de l'autor finlandès sota el límit de la recerca de la bellesa, de l'eternitat.

[diumenge, 22.01.17]
Laura Mihon situa l'obra «Una casa a l'Est» del Teatre Tantarantana a la seva Romania natal i a l'època de la dictadura del règim comunista
L'autora i directora d'aquesta obra, Laura Mihon, va néixer el 1988 a Romania. Quan tenia 4 anys es va traslladar a Sevilla amb els seus pares on va estudiar i créixer entre dues cultures. Actualment s'ha dedicat a la gestió cultural, concretament dins del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al teatre a Catalunya. No és estrany, doncs, que l'espectador situï l'ambientació de l'obra del col·lectiu La Santa, «Una casa a l'Est», a l'època de la dictadura comunista romanesa, malgrat que podria ambientar-se en qualsevol altre país de l'Est que ha vist com sobtadament canviava el seu futur —i també el coneixement que en tenia del passat— a partir de la caiguda del Mur de Berlín el 1989
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Laura Mihon parla, doncs, de les seves arrels, malgrat que admet que cap familiar seu ha volgut consultar els dossiers del règim obert al públic des del 2005 —més de dos milions de documents—, però sí que els seus pares els han parlat del que va representar per a ells, por i repressió, el règim comunista. No obstant això, la por a trobar en els dossiers segurament testimonis delators potser massa propers fa que molts ciutadans romanesos esborrin el passat amb l'oblit.

[dissabte, 21.01.17]
El Museu Picasso reformarà la planta baixa i la col·lecció permanent que inclourà obres d'altres artistes i nous materials
L’objectiu d’aquesta transformació, segons la direcció del museu, és enriquir i fer més accessible el llegat de l’artista malagueny. El resultat es podrà veure l’any vinent. Al llarg del 2017 es prepararà un nou recorregut museístic de la col·lecció permanent per fer-lo més didàctic, no només amb els textos sinó també amb les obres exposades. Amb la incorporació del context històric del Picasso de l’etapa acadèmica i dels primers viatges a París, la nova col·lecció permanent buscarà donar caràcter al museu. Pel que fa a les exposicions temporals, es vol trobar un equilibri entre les monogràfiques, que poden atraure més públic, i les temàtiques. Es combinaran les exposicions blockbuster i les d’investigació que ajudin a avançar en el coneixement de l’artista.
El Museu Picasso també estrenarà col·laboracions. Treballarà colze a colze amb el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) per perfilar la nova exposició permanent. També està previst remodelar la planta baixa per fer-la més acollidora i millorar la recepció del públic. S'obrirà una nova taquilla per evitar que es formin cues tan llargues al carrer Montcada. Aquesta altra reforma no implicarà grans obres, però permetrà guanyar un nou espai expositiu que vol acollir propostes interdisciplinàries i que seria gratuït. També es faran obres de climatització al Palau Finestres, cosa que permetrà ubicar part de les exposicions temporals a la segona planta del museu.

[divendres, 20.01.17]
Les desavinences entre la propietat de la Casa Lleó Morera i les institucions portaran l'edifici al règim de lloguer per la falta de permís per obrir al públic
Són vuit graons que impedeixen que la Casa Lleó Morera, al Passeig de Gràcia i cantonada Consell de Cent, no pugui obrir al públic per a visites turístiques. L'edifici modernista de Lluís Domènech i Montaner forma part de l'illa de la Discòrdia. El fet de no trobar una solució pactada entre els tècnics de patrimoni municipal i els propietaris per salvar els graons o buscar un accés alternatiu i per a tothom per un altre lloc d'aquest edifici singular —que va estar obert al públic des del 2014 fins a la meitat del 2016—, i així complir la normativa d'accessibilitat de la Generalitat de Catalunya, ha portat l'empresa propietària (Núñez y Navarro) a prendre la decisió de tancar-la definitivament i llogar-la a una companyia perquè hi instal·li oficines. El tancament de la
Casa Lleó Morera es produeix després que no s'hagi arribat a un acord entre les administracions i els propietaris de l'habitatge per problemes d'accessibilitat, en concret, pels vuit esglaons situats a l'entrada de la casa, insalvables per a persones amb mobilitat reduïda si no s'hi instal·la cap mecanisme automàtic, una cosa que no s'ha permès perquè afectaria els importants elements decoratius. Les propostes que en el seu moment va presentar l'Ajuntament a la propietat van ser, fonamentalment, dues: la possibilitat de construir un ascensor des de la planta baixa de l'edifici, ocupada per la marca de luxe Loewe des del 1943, i la segona, construir una enorme passarel·la (de més de 200 metres) per l'interior de l’illa d'habitatges des del carrer Aragó fins a la Casa Lleó i Morera, plataforma que utilitzarien, a més, la Casa Batlló, d’Antoni Gaudí, i la Casa Ametller, de Josep Puig i Cadafalch, que també estan obertes al públic, i així poder descongestionar el passeig de Gràcia de les enormes cues dels que esperen per visitar, sobretot, l'edifici de Gaudí. Les propostes, però, han estat considerades inviables per la propietat.

[dijous, 19.01.17]
El Projecte Social del Gran Teatre del Liceu s’estructura en deu àrees d’actuació en iniciatives socials i d’inclusió per col·lectius específics o de públics amb rendes més baixes
Enfocat des d’un pla social inclusiu, desenvolupant l’accessibilitat, la diversitat i l’excel·lència, el Projecte Social s’ha estructurat de forma transversal, involucrant tots els departaments del teatre i resumit en 10 grans àrees amb l’objectiu de retornar a la societat, allò que la societat li dóna, segons els seus promotors. Una iniciativa exemplar que no només ha fet del Gran Teatre del Liceu un teatre accessible per a tothom, sinó que fa que sigui un referent a nivell mundial en iniciatives mediambientals i amb un projecte de tan gran abast com el Liceu a la Fresca, amb la difusió d’una òpera a més de 100.000 persones de forma simultània. El Projecte Territori també ha permès que 1.820 persones viatgin d’arreu de Catalunya per trepitjar per primer cop el Liceu amb entrades amb un preu reduït. Les 10 àrees en què s’estructura el
Projecte Social varen començar a gestar-se fa més de deu anys amb un dels vectors fonamentals del projecte. Per segon any consecutiu el Liceu col·labora amb el programa Apropa Cultura, que facilita l’accés a la cultura a col·lectius vulnerables. El Liceu es planteja nous reptes de futur per un projecte social en evolució degut a les necessitats canviants de la societat. Per les següents temporades, per exemple, des del departament artístic s’estudia la viabilitat de reformular el projecte de les presons per tenir-hi presència de forma continuada ampliant la proposta als 14 centres penitenciaris de tot Catalunya.

[dimecres, 18.01.17]
El Premi Abel de matemàtiques dotat amb 770.000 euros equiparable al Nobel i decidit en una reunió a Barcelona no es farà públic fins al 21 de març a Noruega coincidint amb un congrés del sector
En una reunió a l’Institut d’Estudis Catalans s'ha decidit el matemàtic de tot el món que mereix guanyar el Premi Abel, un premi que atorga l’Acadèmia Noruega de les Ciències i les Lletres, que reconeix les aportacions de grans matemàtics. El guardó s’equipara al Nobel de matemàtiques —als Nobel no hi ha aquesta categoria—, igual que la Medalla Fields.
La diferència entre els dos guardons és que el premi Abel decidit a Barcelona reconeix tota una trajectòria de pesos pesants, mentre que la Medalla Fields ho fa a les aportacions de matemàtics menors de 40 anys. El premi Abel està dotat amb uns 770.000 euros, una xifra similar a la dels Nobel, que està al voltant dels 876.000 euros. El govern de Noruega és qui finança el guardó, que té com a objectiu reconèixer contribucions d’alt nivell i difondre les matemàtiques per tal de contribuir al seu estatus i atreure nous estudiants. Malgrat que el veredicte ja s'ha tancat, el nom del guanyador no es farà públic fins al 21 de març coincidint amb la celebració a Noruega d'una setmana d’activitats acadèmiques i lúdiques a l'entorn de les matemàtiques.

[dimarts, 17.01.17]
El TRAM i l’ESMUC s'ajunten per fer concerts de suport a l’activitat de responsabilitat social del tramvia de Barcelona amb les associacions i entitats dels barris per on circula aquest transport públic
Mitjançant un acord de col·laboració, el TRAM i l’ESMUC realitzaran un concert de suport a l’activitat de responsabilitat social del tramvia de Barcelona amb les associacions i entitats dels barris per on circula el TRAM. Per a la realització d’aquest concert, l’ESMUC aportarà els músics i els instruments necessaris. D’altra banda, l’ESMUC també proporcionarà aules i espais per al desenvolupament d’altres activitats culturals de TRAM. A través de l’acord, TRAM facilitarà la difusió als usuaris del tramvia de Barcelona de les activitats dels Grans Conjunts de l’ESMUC del curs 2016-2017 que tenen lloc a finals de cada quadrimestre, i que aquest curs coincideix amb la celebració dels 15 anys de l’Escola. Per a aquest cicle, l’ESMUC realitzarà la reserva d’entrades per als usuaris del tramvia de Barcelona amb un preu amb descompte i condicions d’avantatge. Durant la vigència de l’acord, també s’oferiran entrades per als usuaris del tramvia de Barcelona.
TRAM i la Fundació per a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) han signat un acord específic de col·laboració en l’àmbit de l’ensenyament i la promoció de la música i la cultura. L’ESMUC té com a objecte fundacional la gestió, promoció i suport, sense afany de lucre, d’iniciatives i activitats relacionades amb l’ensenyament de la música de grau superior de l’Escola Superior de Música de Catalunya, així com de les diferents activitats i iniciatives relacionades amb la formació i desenvolupament professional dels seus estudiants i titulats.

[dilluns, 16.01.17]
L'òpera «Werther» de Jules Massenet basada en la novel·la de Goethe es presenta novament al Gran Teatre del Liceu després de 25 anys quan hi va intervenir per última vegada Alfredo Kraus
Aquesta òpera, una de les obres mestres del repertori francès, compta amb la direcció d’escena de Willy Decker i la direcció musical d’Alain Altinoglu, que dirigeix l’Orquestra Simfònica del Liceu amb la participació del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers. L’òpera «Werther» és una producció de l’Oper Frankfurt que, abans del Liceu, s'ha vist en altres teatres d’arreu del món com el Teatro dell'Opera di Roma. La producció compta amb dos bons coneixedors del personatge de Werther: els tenors Piotr Beczala i Josep Bros, que celebra el 25è aniversari del seu debut. La mezzosoprano Anna Caterina Antonacci debuta el paper de Charlotte, alternant funcions amb Nora Gubisch. El repartiment el completen les sopranos Elena Sancho Péreg i Sonia de Munck en el paper de Sophie, Joan Martín-Royo i Carlos Daza com a Albert, Stefano Palatchi com a batlle, Antoni Comas com a Schmidt, i Marc Canturri com a Johann.
«Werther» és un drama líric en quatre actes i llibret d’Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann que se situa a Wetzlar, Alemanya. El personatge protagonista està enamorat de Charlotte, un amor impossible perquè ja està promesa amb un altre home. Després del matrimoni, Charlotte l'aparta del seu costat i la desesperació per aquest amor impossible porta Werther a suïcidar-se i acaba morint a les mans de la seva estimada. L’òpera té àries tan emblemàtiques com «Pourquoi me réveiller» que Alfredo Kraus va interpretar al Liceu fa 25 anys, el 19 juliol del 1992. L'òpera es va estrenar per primera vegada el 16 de febrer de 1892 a l’Òpera de Viena i set anys més tard, el 29 d’abril de 1899, ja es representava al Gran Teatre del Liceu.

[diumenge, 15.01.17]
L'espectacle «La taverna dels bufons» s'ha impregnat al Teatre Romea de l'ambientació shakesperiana de l'època amb l'acompanyament de la singular companyia musical Els Berros de la Cort
No sabria dir si Martí Torras Mayneris i Denise Duncan, dramaturgs de «La taverna dels bufons», han volgut fer un homenatge a dos comediants o clowns de la companyia Lord Chamberlain's Men, de William Shakespeare, William Kempe i Robert Armin, o a dos actors de l'escena catalana contemporània, Carles Canut i Joan Pera. Ho dic perquè, a manera que avança la trama de «La taverna dels bufons», sembla que quedi en un segon pla el mateix Shakespeare i prengui força el saber fer dels dos veterans actors catalans que inclouen en els seus diàlegs —de text no n'hi falta— algunes picades d'ullet a les seves respectives "etiquetes" actorals que els espectadors més cul d'en Jaumet —és a dir, aquells que no només són del Romea "o" del Condal sinó que són del Romea "i" del Condal— copsaran a la primera
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Entre ells dos, hi ha el jove actor Dafnis Balduz, que recentment sembla que estigui destinat a acompanyar veterans de l'escena catalana com ja va fer a La Seca Espai Brossa amb l'espectacle antològic d'Enric Majó— i que representa el paper de William Shakespeare, una personalitat que els amaga des de la seva aparició al Purgatori —processó per la platea a ritme medieval— on William Kempe i Robert Armin esperen ser redimits de la broma, per jugar amb les seves habilitats, els seus dons i també les seves aptituds dramàtiques.

[dissabte, 14.01.17]
La rehabilitada Biblioteca Nacional de França del carre Richelieu de París acabarà la renovació el 2020 i acabarà amb un pressupost de 232 milions d'euros
Els espais renovats abasten més de 30.000 m2, del quadrilàter de 58.000 m2 que avui ocupa l'ala Richelieu i que firma l’Atelier Bruno Gaudin Architectes. La seva biblioteca, amb més d’1,7 milions de documents, ocupa ara la majestuosa sala Labrouste, que agafa el nom de l’arquitecte que, just després d’haver realitzat el 1851 una altra biblioteca —la de Sainte-Geneviève, al costat del Panteó—, va iniciar la reconstrucció d’aquesta sala, el vestíbul que la introdueix i el magatzem que la tanca. I tot, sota el Segon Imperi de Napoleó III. La seu Richelieu, situada al número 58 del carrer Richelieu de París, amaga un tresor que a partir d’ara s'ha rebatejat com a «Richelieu, biblioteques, museu, galeries» i és el bressol històric de la
Biblioteca Nacional de França (BnF), que preserva i conserva amb l’altra principal seu, la més moderna de François Mitterrand al sud-est de París, més de 40 milions de documents. El primer element important és l’enorme salomó de vidre amb aires modernistes que penja del trebol del vestíbul. Un cop a la sala Labrouste, s'imposen les setze columnes que sostenen nou cúpules imperials, cadascuna amb el seu corresponent òcul que proporciona part de la il·luminació de la sala. Als laterals, sis quadres de paisatges firmats per Alexandre Desgoffe el 1864 acompanyen els prestatges ja reomplerts d’una part dels 150.000 llibres d’accés lliure per a estudiants i estudiosos acreditats. La BnF ha organitzat aquest cap de setmana una jornada de portes obertes.

[divendres, 13.01.17]
Jan Vilanova fusiona cinema i història a l'Espai Lliure de Montjuïc recorrent a la memòria d'un resistent antinazi d'origen jueu que el 1944 va ser afusellat per la Gestapo
El que més atrau d'aquest espectacle de Jan Vilanova Claudín (Andorra, 1982), recuperat ara un any després de l'estrena a l'antiga Sala Beckett, és l'ambientació creada i els efectes lumínics que aconsegueixen una atmosfera molt ben dibuixada entre el passat de la Segona Guerra Mundial i el present. Sense aquests elements, molt cinematogràfics, probablement per l'especialització de l'autor graduat per l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), el discurs correria el perill de quedar una mica àrid i una mica encotillat per la referència històrica que relata, una altra especialització universitària de l'autor
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Jan Vilanova fusiona cinema i història, doncs, recorrent a la memòria d'un resistent antinazi d'origen jueu, Marc Bloch, que el 1944, va ser afusellat per la Gestapo, amb una trentena d'altres resistents antinazis, a Lió. I, en un joc de flaixbac permanent, darrere del testimoni tràgic del protagonista i el relat juvenil entre dos estudiants i un professor d'història, s'amaga el dilema sobre com cal recordar i explicar els fets que es mitifiquen al llarg del temps sense que els que els expliquen no els hagin viscut.

[dijous, 12.01.17]
La Torre Agbar abandona el projecte hoteler avortat per la inèrcia municipal i es revèn per 142 milions a Merlin Properties per destinar-la novament a oficines
La Torre Agbar ha quedat en mans de la immobiliària Merlin Properties, que l'ha comprat per 142 milions d'euros, segons ha informat la mateixa empresa. La companyia ha indicat que vol destinar el conegut edifici de les Glòries al lloguer d'oficines, després que va fracassar el pla, a causa de la inèrcia municipal, per convertir-lo en un hotel. L'antiga seu d'Aigües de Barcelona i una de les icones recents de l'skyline de la ciutat tenia un permís per fer-ne ús turístic fins al juliol del 2015, quan el govern de l'Ajuntament de Barcelona va suspendre les llicències d'allotjaments turístics. Davant de les dificultats per desenvolupar el projecte, els promotors es van fer enrere. Ara, Merlin Properties ha adquirit l'edifici dissenyat pels arquitectes Jean Nouvel i Fermín Vázquez. L'empresa preveu ingressar 10,3 milions d'euros a l'any amb els lloguers.
La Torre Agbar, rebatejada ara com a Torre Glòries, inaugurada el 2005, té una superfície de més de 37.000 metres quadrats distribuïts en 34 plantes i ha estat utilitzada per a commemoracions d'il·luminació gràcies al seu sistema de pantalles i també per a curses d'atletisme d'escalada, algunes autoritzades i d'altres espontànices, com la del trepador conegut internacionalment com L'home aranya el novembre passat.

[dimecres, 11.01.17]
El Teatre Tantarantana no caurà en mans d'un grup inversor després del rescat que en fa l'Ajuntament de Barcelona per 1,3 milions d'euros i la gestió pública
L'Ajuntament de Barcelona ha decidit comprar l'edifici on hi ha la seu del teatre Tantarantana, al carrer de les Flors de Barcelona, a tocar del Paral·lel i, precisament, del ruïnos Teatre Arnau. Aquest teatre, pioner de les sales alternatives, amb més de vint anys d'història, passava per dificultats econòmiques que en feien perillar la continuïtat. L'adquisició del
Teatre Tantaranta per part de l'Ajuntament de Barcelona s'ha tancat i oficialitzat amb l'acord que costarà 1.300.000 euros a les arques municipals amb el compromís de continuar el projecte teatral amb una gestió pública. La viabilitat de la sala estava amenaçada pel final del contracte de lloguer i per la possibilitat que les dues propietàries de l'immoble se'l venguessin a un fons d'inversió. L'Ajuntament de Barcelona afegeix el teatre a la xarxa d'espais de creació de la ciutat. La previsió és que la temporada vinent comenci el nou projecte.

[dimarts, 10.01.17]
Mor als 91 anys el sociòleg Zygmunt Bauman, creador del concepte »modernitat líquida» i autor d'una obra d'assaig que abasta més de 50 títols
Zygmunt Bauman, sociòleg centrat en l'estudi de la modernitat i la postmodernitat i un dels intel·lectuals europeus més rellevants de la segona meitat del segle XX, ha mort als 91 anys d'edat a Leeds. Nascut a Poznan (Polònia) l'any 1925, va desenvolupar una important tasca com a ensenyant a Polònia després de la Segona Guerra Mundial: va entrar a la Universitat de Varsòvia el 1954, de la qual va ser professor fins que en va ser expulsat l'any 1968 per raons polítiques. Bauman, que tenia ascendència jueva, va reprendre la docència a les universitats de Tel Aviv i Haifa, fins que l'any 1971 va incorporar-se a la Universitat de Leeds, des d'on va construir una obra poderosa i d'una gran rellevància. Entre les seves aportacions cabdals hi ha el concepte de 'modernitat líquida', que es dóna en economies capitalistes globals caracteritzades per la creixent privatització dels serveis, la revolució de la informació, l'hedonisme, l'hiperconsumisme i la dissolució de la identitat. Entre els primers llibres de
Zygmunt Bauman hi ha un estudi sobre el socialisme britànic ('British socialism: Sources, philosophy, political doctrine', 1959) i 'The society we live in' (1962). Des que va començar a fer classes a Leeds, i sobretot a partir de la publicació de 'Modernidad y holocausto' el 1989, l'activitat editorial de Bauman va créixer notablement: a 'Modernidad líquida' (2000), a 'La posmodernidad y sus descontentos' (2001) i a 'Ética posmoderna: sociología y política' (2004) aprofundia en l'estudi de les societats occidentals contemporànies. En català es poden trobar 'Noves fronteres i valors universals' (CCCB, 2006) i 'Temps líquids. Viure en una època d'incertesa' (Viena, 2007).

[dilluns, 09.01.17]
La versió de «Vernissatge» de l'època prohibida de Václav Havel dirigida ara per Marilia Samper a El Maldà estilitza al màxim la posada en escena i els tres personatges amb Alberto Díaz, Xavier Pàmies i Carla Ricart
Quan el dramaturg Václav Havel (Praga, Txecoslovàquia, 1936 - Hrádeček, Vlčice, República Txeca, 2011) va escriure aquesta peça breu, l'any 1975, encara dins de la repressió arrossegada des de la Primavera de Praga del 1968, l'autor estava prohibit al seu país fins a la caiguda del règim comunista. Precisament la parella amfitriona en la versió original de «Vernissatge» són un parell de joves comunistes benestants que no tenen res a envejar a altres semblants capitalistes. Aquesta precisió no cal que s'especifiqui en el muntatge actual perquè allò que hi passa i tal com la parella reacciona davant de l'amic convidat, té una pàtina actual evident. Per això, la companyia ha evitat les referències temporals, polítiques o geogràfiques del segle passat amb la intenció de constatar que el discurs de l'autor continua vigent i aplicable a moltes altres latituds
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra s'inscriu en el registre d'un discurs críptic a partir del qual, gairebé sense conversa, perquè dos parlen i el tercer escolta i amb prou feines respon amb titubejos, els espectadors han d'anar descobrint la personalitat de cadascú d'ells. És doncs, un exercici teatral que posa a prova la capacitat de mostrar molt sense dir bo i res.

[diumenge, 08.01.17]
El Gran Teatre del Liceu s’estrena amb un vídeo 360° que permet als espectadors viure una experiència immersiva gràcies a una tecnologia que permet decidir quina perspectiva vol veure
Dins del projecte audiovisual s’han enregistrat dos vídeos en format 360° que permeten al públic endinsar-se en l’escena de l’òpera 'La bohème' i el ballet 'Coppélia' que permeten als espectadors gaudir d’una experiència immersiva gràcies a una tecnologia que permet a l’espectador decidir quina perspectiva vol veure tan sols movent el seu dispositiu. La primera producció és 'La bohème', producció del juny de 2016 que gràcies al rodatge en vídeo 360°, permet a l’espectador acompanyar els artistes mentre escalfen la veu al camerino, trepitjar l’escenari amb tots ells, ser aplaudit per més de 2.000 persones i viure l’ambient del backstage un cop s’abaixa el teló. El segon vídeo, que es farà públic durant els pròxims dies, permet seguir de prop els ballarins del Ballet Nacional del Sodre d'Uruguay i conèixer de primera mà la visió del seu director artístic Julio Bocca sobre la producció i trepitjar l’espectacular escenografia de 'Coppélia'.
Aquesta tecnologia és un pas més per donar als espectadors un valor afegit de cada producció i per consolidar el projecte audiovisual del Liceu, que treballa per introduir aquesta experiència en altres produccions de la temporada, a més d’altres iniciatives com la retransmissió en directe de 'Rigoletto' i la tercera edició de Liceu a la Fresca, que durant la temporada 2015/16 va arribar a 121 municipis de Catalunya i Menorca amb la retransmissió de 'La bohème'.

[dissabte, 07.01.17]
L'actor Marc Martínez ha entrat al Teatre del Raval en el seu món propi, familiar, de barri i n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada
L'actor Marc Martínez (Barcelona, 1966) ha tornat als orígens per partida triple. Per haver escollit l'escenari del Teatre del Raval, sota mateix del que va ser la seva escola de la infància, en el barri on va néixer, un espai urbà de la memòria que ja va rastrejar musicalment el 1999 amb el seu disc «El bolero del Raval», i també per haver muntat aquest espectacle unipersonal, «Mal Martínez», sota la direcció de Miguel Casamayor, a més de Marta Pérez, amb qui va començar la seva trajectòria teatral amb dos espectacles trencadors per l'època que ara serien titllats de familiars o juvenils: «Tira't de la moto» (1988) i «Línia roja» (1990). Teatralment es pot dir que «Mal Martínez» és un monòleg, sí, però en realitat és molt més del que entenem per un monòleg
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Marc Martínez ha entrat en el seu món propi, familiar, de barri. I n'ha fet una semblança que, malgrat l'humor amb què la revesteix, té una pàtina de realisme, de tendresa i d'agror a la vegada quan evoca segons quins passatges de la infància, la seva preadolescència, les seves il·lusions, els seus mites... I tot respira sinceritat, veritat i sentiment, fins al punt que la paròdia de l'autobiografia és també la paròdia de l'autobiografia de tota una generació i de tot un col·lectiu que, encara dins de la ressaca de la postguerra i la Dictadura, neix i creix i se'n surt com pot en un barri com el del Raval de Barcelona, que avui ha fet la metamorfosi intercultural per no oblidar del tot com era.

[divendres, 06.01.17]
La Federació Francesa de Senderisme publica en francès un recull de 22 itineraris excursionistes que recorren part de la xarxa de senders de Catalunya
L’edició de la topoguia, un encàrrec de l’Oficina de Turisme de l’Agència Catalana de Turisme a França a la Federació Francesa de Senderisme per donar a conèixer Catalunya com a destinació turística senderista al públic francès, ha estat possible gràcies a la feina de l’Àrea de Territori de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), que ha treballat en la tria dels 22 itineraris escollits com sobretot en la seva descripció tècnica i en la cessió de fotografies.
El recull d’excursions de la guia s’estén per tot el país: des de la Costa Brava al massís del Port, passant per la Val d’Aran, el Ripollès, el Berguedà, Osona, els parcs naturals del Montseny, Cadí-Moixeró, Sant Llorenç del Munt, el Parc Nacional d’Aigüestortes i les terres de Ponent, entre d’altres localitzacions. Una tria molt equilibrada que recorre totes les marques turístiques de Catalunya i que té el plus afegit de discórrer per la xarxa de senders homologats de la FEEC. La guia es presentarà oficialment en el marc del Salon Destinations Nature (Paris, 16 - 19 març).

[dijous, 05.01.17]
La versió de «Casa de nines» de la Sala Atrium agafa el caràcter d'una obra que podria ser acabada d'escriure i que poua en el realisme social del segle XXI quan «Nora» pren la decisió més important de la seva vida
Hi ha un moment que Torvald Helmer, el marit triomfador de «Casa de nines», diu en aquesta nova versió de la Sala Atrium: "Sembla estrany que encara hi hagi gent que enviï cartes». Aquesta apreciació, afegida esclar per l'adaptació dramatúrgica de Raimon Molins, podria semblar dita fora de lloc, en una obra que parteix d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906), però té tot el sentit del món perquè el dramaturg-adaptador, que ha convertit l'última part —el moll de l'os de l'obra— a una ambientació contemporània d'avui mateix s'adona que bona part del xantatge que pateix Nora podria ser escampat amb una piulada als quatre vents a través dels tuits de Twitter, dels posts de Facebook o dels SMS entre grups d'amics. Sort que Henrik Ibsen ja va preveure a finals del segle XIX que el xantatge no es podia tancar si no es tornava el document original signat. I això salva l'adaptació contemporània de caure en una nostàlgia del carter i la bústia tradicionals
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Dic això per remarcar no pas una relliscada, que no ho és, sinó la dificultat i els peus de plom amb els quals cal treballar a l'hora d'adaptar un text clàssic com «Casa de nines» i fer-lo rabiosament actual. Com diu Torvald, encara hi ha gent que envia cartes, per molt estrany que sembli, de la mateixa manera que encara hi ha Nores empresonades en una gàbia d'or i Torvalds vigilant les reixes al seu voltant.

[dimecres, 04.01.17]
La Fundación Germán Sánchez Ruipérez dedicada al foment de la lectura s’encamina cap a la desaparició definitiva després d’acomiadar els últims cinc treballadors que quedaven en plantilla
Aquesta institució que tenia la primera seu a Salamanca, gràcies a la donació del fundador que dóna nom al centre, ha entrat en el que es considera que és la fase final per a la seva desaparició definitiva. Amb l’acabament del 2016, ha acomiadat els últims cinc treballadors que quedaven en plantilla. La Fundació Germán Sánchez Ruipérez va ser creada el 1981 pel seu mecenes amb l’objectiu de vetllar per la creació, el foment i el desenvolupament d’activitats culturals adreçades especialment al llibre i la lectura. Però Germàn Sánchez Ruipérez va morir el 2012 i des d’aleshores l’organisme ha patit diverses sotragades que han acabat amb la incertesa del seu final. Germán Sánchez Ruipérez (Peñaranda de Bracamonte, Salamanca, 12 setembre 1926 - República Dominicana, 12 febrer 2012) va ser empresari editorial i mecenes que va destinar els seus esforços personals a la Fundació. Fill de mare mestra i pare llibreter, el 1942 es va incorporar al negoci de la llibreria familiar. El 1958 va fundar Edicions Anaya, amb seu a Salamanca, grup que es va expandir posteriorment amb altres segells editorials com Cátedra, Pirámida, Barcanova, Algaida, Anaya Multimèdia o Anaya Interactiva, fins a crear, amb altres fusions, el Grup Anaya. La
Fundació Germán Sánchez Ruipérez va tenir seus a Salamanca, Madrid i Peñaranda de Bracamonte. Es dedicava principalment a la formació de professionals del sector editorial i al foment de la lectura. En aquesta línia va impulsar el 2012 la Casa del Lector a Madrid, una de les últimes iniciatives que ja no va poder veure realitzada el fundador. En els últims anys de la seva trajectòria, Germán Sánchez Ruipérez va fer el camí a la inversa i va anar venent els segells editorials fins a quedar-se exclusivament amb la Fundació. Després de la mort del fundador, la Fundació ha anat impulsant difernets iniciatives, sota la tutela dels familiars hereus del llegat Sánchez Ruipérez. El centre de Salamanca va ser el primer que es va tancar i també es va paralitzar l’activitat de Peñaranda de Bracamonte, centrant-se finalment en el centre de Madrid. Una estratègia que va provocar els primers acomiadaments i trasllats de treballadors amb el descontentament i les tensions constants de plantilla fins a l’acomiadament dels últims cinc treballadors coincidint amb la fi del 2016 sense que fins ara s’hagi comunicat oficialment el seu tancament.

[dimarts, 03.01.17]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el desembre del 2016 amb 10.082.980 visitants que han fet 27.973.348 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de desembre del 2016, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el desembre del 2016, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 10.082.980 visitants i 27.973.348 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 10.484,3 visites de pàgines (9,9 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 13 minuts i 08 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 14.932 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dilluns, 02.01.17]
La cantant Lucrecia explica al Teatre Victòria un conte en clau de fantasia als petits espectadors a partir de la seva pròpia experiència de l'arribada a Barcelona
Lucrecia explica un conte. I la millor manera de connectar amb els petits espectadors a qui s'adreça és que els expliqui la seva pròpia experiència de l'arribada a Barcelona, en clau de fantasia, esclar. La petita Lucrecia descobreix que té trenes de tots els colors. I un comença a pensar si el trencadís acolorit de Gaudí no hi té de debò alguna cosa a veure. Lucrecia combina la seva vena musical amb algunes de les seves cançons, la seva vena de contista amb la seva història i una vena desconeguda fins ara, la de bruixa amb poders màgics que va fer que, d'adolescent, posés Barcelona i els seus monuments de panxa enlaire aprofitant-se dels seus sortilegis
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però Lucrecia es presenta tal com és i confessa que és una bruixa de bona fe i allò que de jove un dia va fer mig enrabiada perquè a casa seva havia arribat una germana nova petita, després ho endreça amb uns altres sortilegis reparadors. Tot això els espectadors ho viuen només en una hora —que és l'espai de temps estàndard per a un espectacle familiar—, amb il·lustracions característiques del dibuixant Philip Stanton i amb una animació de David Escalé, que juga una part important en la trama per mostrar tot allò que les paraules i les cançons no poden mostrar.

[diumenge, 01.01.17]
L'electricista i la seva parella que van amagar en un garatge 271 obres de Picasso quan treballaven per a l'artista han de tornar totes les peces a la família de pintor en compliment de la sentència de la justícia francesa
La justícia francesa va confirmar fa unes setmanes la condemna a Pierre Le Guennec, que va ser electricista de Pablo Picasso, i a la seva dona, Danielle, a lliurar a la família de l'artista les 271 obres del pintor que van ocultar durant gairebé 40 anys, a més d'una pena de dos anys de presó exempts de compliment. El Tribunal d'Apel·lació d'Ais de Provence va confirmar, punt per punt, la sentència del Tribunal de Grasse, que el març de l'any passat havia considerat la parella culpable del delicte de receptació —robatori i ocultació— d'aquestes obres, que van tenir guardades en un garatge. Es tracta de peces datades entre 1900 i 1930, algunes de rares, i amb un valor estimat en més de 60 milions d'euros, segons alguns mitjans francesos. Jean-Jacques Neuer, advocat de la família de Picasso, afirma que els seus clients esperen recuperar ràpidament aquesta col·lecció de creacions de l'artista, que estan actualment en mans de la justícia, encara que els dos condemnats poden recórrer al Tribunal Suprem. Sobre el destí que els donaran, ha assenyalat que és massa aviat per determinar-lo, i ha apuntat que la família ho decidirà.
Pierre Le Guennec, el que va ser l'últim electricista de l'artista i la seva dona van assegurar durant el procés el 2015 que Jacqueline Picasso els va regalar una caixa on hi havia totes les peces i que la van deixar al seu garatge durant anys perquè consideraven que tenia poc valor. Però el 2010, a l'hora d'organitzar la seva pròpia herència, van demanar autentificar la col·lecció de dibuixos, esbossos, litografies i collages, i en sortir a la llum, els hereus de Picasso els van acusar de receptació.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció