[dissabte, 31.01.26]
Amb carnet de conduir per la vida
A la dramaturga nord-americana Paula Vogel li ha passat ara a la Sala Beckett el mateix que li va passar al compositor Stephen Sondheim fa trenta anys al Teatre Poliorama quan es va rendir al mig del passadís de la platea davant la versió del musical «Sweeney Todd» que havia dirigit Mario Gas amb l'aleshores anomenat i ara difunt Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya (1980-1998). Paula Vogel (Providence, Rhode Island, EUA, 1951) ha admès, després de l'estrena aquí de la seva obra «Com vaig aprendre a conduir», estrenada el 1997 i premi Pulitzer del 1998, que havia viscut la funció d'una obra nova. La seva emoció a l'escenari, saludant amb la companyia, ho va testimoniar. I segurament que té raó perquè la sensació és que tant la traductora Helena Tornero com la directora Marilia Samper han fet una versió que, si no se sabés, podria semblar que s'atribuís a una autora acabada de sortir del forn o, tal com toca dir-ho, una autora emergent [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. L'obra «Com vaig aprendre a conduir» ha tingut la fortuna de caure a les mans del tàndem Marilia Samper- Helena Tornero. Una, la directora, Marilia Samper, perquè l'ha redescoberta i l'ha fet descobrir ara aquí. I l'altra. la traductora Helensa Tornero, perquè ha aconseguit un registre lingüístic, partint de l'original, però també molt fidel i anivellat amb la llengua d'arribada. Tot hi sona bé. I l'acció que porta implícita la trama va afegida a l'excel·lència de la recepció de l'oïda, la interpretació, la picaresca dels complements musicals i una posada en escena que, pels mòduls de bastides, sembla que encara s'estigui cuinant a la sala d'assaig.

[divendres, 30.01.26]
Bruce Springsteen publica una cançó per sorpresa per denunciar la polèmica acció de l'ICE a Minneapolis i recordar las víctimes provocades per la política de terrorisme d'estat de Donald Trump
L'artista ha titulat la cançó «Streets Of Minneapolis» com a protesta a les recents accions de la policia migratòria ICE i, en conjunt, de la política migratòria trumpista. La lletra recorda les dues últimes víctimes de l'ICE, Renee Good i Alex Pretti, i parla, textualment, de l'exèrcit privat del rei Trump, en referència al cos armat, que també qualifica de grup de pinxos federals de Trump. “Defensarem aquesta terra i l'estranger entre nosaltres”, afegeix el Boss en la tornada [escolteu la cançó a Spotify], on també apunta: ‘Recordarem el nom dels que van morir als carrers de Minneapolis”. El Boss forma part dels artistes que s'han significat en contra de les polítiques de l'actual president dels Estats Units i, davant els fets esdevinguts les últimes setmanes a Minneapolis, ha decidit reaccionar a través de la música i utilitzar la xarxa per difondre una cançó protesta que va compondre el 24 de gener, dissabte, i que ha fet públic el dijous, 28 de gener.

[dijous, 29.01.26]
La Universitat de Barcelona inicia el projecte d'un vocabulari de termes científics en llengua de signes catalana per fer més accessibles a les classes les persones sordes i promoure la igualtat en l’àmbit universitari
Un estudiant sord pot seguir les classes a la universitat amb un intèrpret de llengua de signes, però sovint es troba amb el problema que no hi ha signes específics per a molts dels termes científics que es fan servir a l’aula. En aquests casos, cal lletrejar la paraula o pactar un signe, encara que només sigui per a aquella ocasió. La Universitat de Barcelona (UB) ha engegat el projecte d'un vocabulari de termes científics en llengua de signes catalana. L’objectiu és contribuir a fer més accessibles a les classes les persones sordes i promoure la igualtat en l’àmbit universitari. Aquest vocabulari està publicat en forma de vídeos al portal de terminologia UBTERM, gestionat pels Serveis Lingüístics de la UB, que també han creat un portal web de recursos sobre l’LSC. Per dur a terme aquesta tasca, ha calgut idear un procés a partir de zero: primer se selecciona el terme en català i es fa una cerca entre els signes existents en LSC per veure si existeix l’equivalent o bé cal crear-ne un de nou, a partir dels recursos propis de la llengua de signes catalana. En paral·lel, s’analitza el concepte amb l’ajut de professorat expert en la disciplina concreta en què s’emmarca el terme. Un cop duta a terme aquesta tasca, es crea el signe, si correspon, i el validen persones expertes i usuàries d’àmbits científics de l’LSC. Finalment es fa l’enregistrament, que revisen de nou persones expertes. Quan es confirma l’adequació de l’enregistrament dels termes signats, es publiquen al portal UBTERM, incloent-los com un equivalent més en la fitxa terminològica corresponent. El projecte forma part de les actuacions finançades amb els ajuts Interlingua de la Generalitat de Catalunya per al foment i ús de les llengües en l’àmbit interuniversitari.

[dimecres, 28.01.26]
Es crea el Consorci Patrimoni Romà de Tàrraco per gestionar i mantenir amb més recursos el comples considerat Patrimoni Mundial de la Unesco
Era una de les demandes històriques del país i, després de moltes reunions i negociacions, s'ha fet realitat: el Govern de la Generalitat de Catalunya ha acordat la creació del Consorci Patrimoni Romà de Tàrraco. La nova institució estarà formada per l'Ajuntament de Tarragona, el departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l'Agència Catalana del Patrimoni Cultural, però també hi participaran, en un altre nivell, la Diputació de Tarragona, el ministeri de Cultura, l'arquebisbat de Tarragona i els municipis d'Altafulla, Constantí i Roda de Berà. La principal funció del Consorci del Patrimoni Romà de Tàrraco serà dotar-lo de prou diners per garantir el manteniment de les restes romanes i la seva difusió. Fins ara, l'Ajuntament de Tarragona havia de demanar cada any a la resta d'administracions que l'ajudessin a finançar el manteniment del patrimoni de la ciutat. Aquesta situació condemnava l'Ajuntament a no tenir mai garantida una inversió sostinguda en el temps i també a haver de conformar-se amb un finançament insuficient. El pressupost del Consorci serà de 8 milions d’euros anuals entre el 2026 i el 2029, amb una aportació d’uns 3,6 milions d'euros anuals de la Generalitat, uns 2,5 milions d'euros anuals de l’Ajuntament de Tarragona i uns 100.000 euros anuals de la Diputació de Tarragona. A més, caldrà sumar-hi els ingressos corrents generats pels mateixos monuments, amb una previsió d’entre 1,7 i 2 milions d’euros. El Consorci també gestionarà les inversions previstes pel ministeri de Cultura.

[dimarts, 27.01.26]
La dramaturga nord-americana Paula Vogel (Providence, Rhode Island, 1951) ha La Sala Beckett estrena el premi Pulitzer «Com vaig aprendre a conduir» de l'autora nord-americana Paula Vogel que ha visitat Barcelona per assistir a l'estrena del muntage que dirigeix Marilia Samper
La protagonista de l'obra és una adolescent amb el sobrenom familiar de Coseta a qui el seu oncle manipula per aprofitar-se'n sexualment. L'espectacle es va estrenar el 1997 amb Mary-Louise Parker i David Morse com a protagonistes, va valdre-li el premi Pulitzer. El 2022 es va reestrenar al Manhattan Theatre Club de Nova York, dins del circuit de Broadway, on va estar nominada als premis Tony. En principi, l'autora Paula Vogel (Providence, Rhode Island, 1951) va voler protegir els membres de la seva família, però ara que ha mort la seva mare no amaga que és una història autobiogràfica. Paula Vogel confessa qe va fugir de casa seva molt jove i va dir al seu agressor que no el volia veure mai més. Però ell es va matar, explica, bevent alcohol. Paula Vogel ha publicat sovint obres que parteixen d'experiències pròpies, com la pèrdua del seu germa víctima de la sida o l'homofòbia patida. Paula Vogel és critica amb la situació política dels EUA a causa de la governança dement de Donald Trump i la seva colla i afirma que les seves obres s'stan prohibint actualment. L'autora anuncia que vol obrir un centre d'escriptura a Massachussets, on resideix amb la intenció que sigui un espai de trobada per a escriptors joves. El projecte està pendent de finançament. L'obra «Com vaig aprendre a conduir» serà a la Sala Beckett fins a l'1 de març i, sota la direcció de Marilia Samper, en una versió d'Helena Tornero, està protagonitzada per Mireia Aixalà, Ivan Benet, Alba Gallén, Blai Juanet Sanagustin i Kathy Sey.

[dilluns, 26.01.26]
El Palazzo del segle XV Ca´ Dario del Gran Canal de Venècia marcat per un seguit de desgràcies i malastrugances i deshabitat des de fa vint anys torna a estar en venda
El preu de sortida és d'uns 20 milions d'euros. La propietat consta de nou dormitoris, vuit banys i diversos salons plens de frescos, llums de Murano i obres d'art i una galeria amb vistes al canal més famós de la capital del Vènet. El palau Ca' Dario, una de les joies del Gran Canal de Venècia, és una construcció excepcional que va pintar Claude Monet i que ha atret l'atenció d'escriptors com Henry James, Henri de Régnier, el tenor italià Mario Del Monaco, el mànager de la banda de rock The Who o el director Woody Allen. El Palazzo Dario va ser construït el 1489. Va ser un encàrrec de Giovanni Dario, l'ambaixador venecià a la cort otomana. El volia com a regal de noces de la seva filla Marietta, que va contraure matrimoni amb un ric comerciant d'espècies. Pocs anys més tard començava la fúnebre llegenda que acompanya l'edifici: Marietta Dario es va suïcidar arran de la fallida econòmica i de l'assassinat del seu espòs, que va morir apunyalat. El fill de la parella també va morir de forma tràgica en una emboscada a Creta. El palau va passar a mans de la família Barbaro i va viure uns segles de certa tranquil·litat. Però al segle XIX van tornar les malalties i les morts inesperades, com la del poeta francès De Regnier. Les desfetes financeres, com la del comerciant de pedres precioses Arbit Abdoll, que es va arruïnar poc després de comprar-lo i el va haver de revendre per 480 lliures. La malastrugança de Ca' Dario va perdurar durant tot el segle XX. El director Woody Allen va estar a punt de ser-ne propietari, però va trencar les negociacions de compra després de la tràgica mort del venedor, el magnat del sucre Raoul Gardini, que es va suïcidar l'any 1993 quan el van acusar de corrupció política. Abans, en la dècada dels seixanta, el tenor italià Del Monaco va tenir un greu accident de trànsit quan anava al notari per signar el contracte de compra del palau el 1964. Va sobreviure, però va decidir renunciar a la compra. Ca' Dario va atreure l'atenció llavors del comte torinès Giordano delle Lanze, que s'hi va instal·lar amb el seu amant, un mariner croat anomenat Blasich. Delle Lanze va morir assassinat dins del palau i el mariner va fugir a Anglaterra, on va morir també de forma violenta poc després.​ El 1974, el mànager del grup de rock The Who, Kit Lambert, va haver d'abandonar de forma precipitada el palau que havia comprat. En pocs mesos el consum de drogues el van arruïnar. Un altre membre de The Who, el baixista John Entwistle, va morir de forma sobtada d'un atac de cor poc després de passar-hi una setmana de vacances convidat. L'únic que se sap de l'actual propietari és que el va comprar l'any 2006 a través d'una societat immobiliària dels EUA. Fins ara ningú s'hi ha instal·lat. Un cop acabada la reforma, s'espera que la propietat torni a atreure possibles compradors.

[diumenge, 25.01.26]
Un estudi revela que caçadors recol·lectors del centre de la península Ibèrica van mantenir contactes a molt llarga distància i van connectar amplis territoris de l'Europa occidental
Investigadors de diverses institucions europees, liderats per científics de la Universitat de Barcelona i la Universitat d’Alcalá, han demostrat que els caçadors recol·lectors que van habitar l’interior de la península Ibèrica durant l’últim màxim glacial (fa al voltant de 26.000 i 19.000 anys) van formar part de xarxes socials de gran escala, capaces de connectar amplis territoris d’Europa occidental. L’estudi, publicat a la revista Science Advances, documenta a més contactes a molt llarga distància, de fins a 600 o 700 quilòmetres, entre el centre de la península Ibèrica i el sud-oest de França. Els resultats mostren que alguns dels objectes es van fabricar amb sílex procedent d’afloraments geològics del sud-oest francès, la qual cosa constitueix la distància més gran que s’ha confirmat en el paleolític europeu entre l’origen d’una matèria primera lítica i el lloc on es va abandonar. Les societats de caçadors recol·lectors s’organitzaven tradicionalment en xarxes socials complexes que permetien intercanviar informació, béns i persones, de manera que es generava un mecanisme adaptatiu que assegurava la supervivència dels grups.

[dissabte, 24.01.26]
Jesús de Natzaret amb llicència de taxista
Tenint en compte la crisi contemporània per la qual passa la catequesi tradicional, potser convé situar abans els futurs espectadors d'aquest nou espectacle de títol bíblic, «Maria Magdalena», i que s'inscriu en la línia internacional del Teatre Nacional de Catalunya i el KVS de Brussel·les, de bracet amb Carme Portaceli, directora i autora de la dramatúrgia amb la directora i coreògrafa Inés Boza, i el director Michael De Cock, autor del text. La directora Carme Portaceli ja ha gratat en anteriors ocasions en mites femenins, ja sigui literaris, històrics o universals: Jane Eyre, Víctor Català, Anna Karènina, Mrs. Dalloway, Madame Bovary, aquestes dues últimes, a quatre mans amb Michael De Cock, com passa ara amb Maria Magdalena o també coneguda com Maria de Magdala, pel seu presumpte indret d'origen [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Maria Magdalena és un personatge del Nou Testament, modelada al gust dels autors, sempre masculins, santa per als creients, manipulada o utilitzada per evangelis apòcrifs, icona pictòrica i més coneguda popularment per ser definida com una, diguem-ne, “alumna avantatjada” de Jesús de Natzaret. Però l'etiqueta “vox populi” que Maria Magdalena porta penjada és la de ser una pionera, dos mil anys enrere, del gremi de la prostitució —d'aquí deu venir que se'n digui l'ofici més vell del món— i per haver estat testimoni privilegiat de la crucifixió i posterior resurrecció de Jesús de Natzaret, sempre segons l'èpica dels evangelis.

[divendres, 23.01.26]
Un equip internacional d'investigadors revela que la primera pintura rupestre es va dibuixar fa 67.800 anys a l'illa Cèlebes d'Indonèsia
L'illa Cèlebres d'Indonèsia és l'onzena illa més gran del món. Ara té el privilegi de ser considerada, segons l'equip d'investigadors que ho ha establert, de ser l'indret on es van dibuixar les primeres pintures rupestres. Els primers humans van emigrar a Sahul (un macrocontinent que abastava en el Plistocè el que avui és Austràlia continental, Tasmània, Nova Guinea i diverses illes adjacents) a través d'una ruta nord que travessava el que avui és l'illa Cèlebes. La troballa l'ha fet un equip internacional d'investigadors que fa anys que estudia la zona, en el qual hi ha científics de les universitats australianes de Griffith i Southern Cross, i de l'agència nacional de recerca i innovació d'Indonèsia. S'han estudiat les coves de tot el sud-est de l'illa i ha registrat 44 jaciments, inclosos 14 llocs fins ara desconeguts. L'aplicació de les últimes tècniques de datació per sèrie d'urani, mitjançant làser d'alta resolució aplicat als dipòsits de carbonat càlcic que s'havien format sobre i sota les pintures cavernàries, ha revelat edats mínimes de fins a 67.800 anys. Això indica que la cova de l'illa Cèlebes es va utilitzar per crear art durant un període excepcionalment llarg, amb pintures produïdes repetidament durant almenys 35.000 anys. Les últimes són de fa 20.000 anys i evidencien una llarga tradició d'explicar històries a través d'imatges en el Plistocè tardà. Entre els motius dibuixats a la pedra hi ha set plantilles de mans i una figura humana pigmentada en marró (que data de fa almenys 3.900 anys) que pot representar la prova més antiga de l'expressió cultural a la regió.

[dijous, 22.01.26]
Els punts sobre les es
Amb la llengua es pot fer el que es vulgui. I els grafistes, amb la imatge, també. Una mostra dels equilibris lingüístics que es fan per aquests mons de Déu és el nou logo del Projecte Gènesis, el projecte liderat pel grup Focus que commemora els 40 anys de la seva fundació i que ha consolidat el que ja havia anunciat: la creació, contrucció i posada en marxa, d'aquí a dos anys, de cap i de nou, d'un teatre per a uns 500 espectadors i una Escola Superior d'Arts Escèniques tant d'interpretació com tècniques. Amb una inversió inicial d'11 milions d'euros, el projecte s'afegeix al que, entre amics de Focus, s'ha anomenat sovint com l'«imperi teatral», amb una base sòlida acumulada de 18 empreses, 400 nòmines, 400 produccions teatrals i 15 milions d'espectadors, a més de 60.000 serveis tècnics externs, 3 sèries prèmium i 30 produccions audiovisuals [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. A Focus li ha arribat l'hora de posar els punts sobre les es. I mai més ben dit. Parlant d'equilibris lingüístics, a l'hora de batejar el seu nou Projecte han optat per recuperar el nom que va ser l'inici d'un grup entusiasta de gent amant del teatre amb la formació d'una companyia que van presentar fa quaranta anys com a Génesis Teatral. I d'aquí plora la criatura, o la e, vaja. Els grafistes de la nova imatge del Projecte han optat per encolomar un punt volat damunt la primera «e» del projecte «Gènesis».

[dimecres, 21.01.26]
Comença a caminar el nou teatre Gènesis i l'Escola d'Arts Escèniques que promou Focus a la seva seu del carrer Àvila de Barcelona coincidint amb el 40è aniversari de la fundació del grup
Tot i que ja era un projecte avançat, fins ara no s'ha donat el tret de sortida al que d'aquí a dos anys, aproximadament, serà el nou teatre del Poblenou —sota el Museu del Disseny— promogut i gestionat pel grup Focus que arrenca el 40è aniversari de la seva fundació i que, entre altres inciatives, ha consolidat també l'anunci de la creació d'una Escola Superior d'Arts Escèniques, tant creatives com tècniques. El Projecte Genesis —amb un estrany punt volant damunt la primera e segons el grafisme fet públic— agafa aquest nom partint del nom que tenia el primer grup de teatre independent que els pioners de Focus van crear fa quaranta anys (Génesis Teatral). És evident que «Génesis» amb accent tancat a la primera e, respon a la terminologia en castellà ja que en català hauria de ser «Gènesi», amb accent obert —considerant que si és un projecte es parla en singular— i que l'aparició gràfica del punt volat obeeix simplement a un nyap lingüístic que no representa ni el terme ortogràficament correcte en castellà ni morfològicament correcte en català. Malgrat que el nom no fa la cosa, en aquest cas el punt sí que fa la cosa. Les xifres del grup Focus, de fet, parlen per si mateixes i són un testimoni de tot allò que el grup ha aconseguit en el seus 40 anys d’existència: 18 empreses, 400 nòmines, 400 produccions teatrals, 15 milions d’espectadors teatrals, 60.000 serveis tècnics, 3 sèries Premium i 30 produccions audiovisuals, a més de nombrosos serveis de màrqueting i publicitat. El nou Projecte Gènesis representa una inversió d’11 milions d’euros i un període, aproximat, de 20 mesos d’obres, ampliant la superfície de l’edifici de 3.000 metres quadrats d’ús industrial a 6.000 metres quadrats com un nou equipament cultural per a la ciutat.

[dimarts, 20.01.26]
El Festival de Novel·la Negra de Barcelona desplegarà durant set dies una programació diversa en onze espais de la ciutat com la Sala Paral·lel 62, La Paloma, el Saló de Cent o el Cinema Mooby Bosque
L’eix temàtic que articula la programació del BCNegra 2026, que se celebra del 2 al 8 de febrer, és el concepte literari de la “Malavida”. El terme remet a un abordatge de la literatura com experiència vital intensa i indisciplinada, amb relats de vides viscudes al límit, personatges ferits i marcats per la vida, la disbauxa i la pulsió de viure en escenaris propis del gènere negre. Uns 126 professionals del sector, entre els quals algunes de les veus més destacades de la narrativa criminal contemporània, participen en el BCNegra 2026, que ofereix una programació amb una cinquantena d’activitats —42 propostes dins la programació oficial i 8 activitats paral·leles—, entre les quals hi ha taules rodones, converses, projeccions cinematogràfiques, concerts, tallers, clubs de lectura, itineraris, exposicions o experiències immersives. La llista de participants inclou també Víctor del Árbol, Elia Barceló, Gianrico Carofiglio, S. A. Cosby, Berna González Harbour, Ariana Harwicz, Nicola Lagioia, Graeme Macrae Burnet, Ernesto Mallo, Màrius Serra, Jordi Sierra i Fabra, entre molts d’altres. El cantautor, músic, poeta i escriptor italià Vinicio Capossela participa en el BCNegra 2026 amb un concert multidisciplinari, «Errori e bassifondi», que combina música i paraula en una proposta escènica vinculada a l’eix temàtic de l’edició. Entre les activitats de la 21a edició del BCNegra també destaquen: l’exposició «Malavida. Cinema noir a Barcelona 1950-1988», a la Biblioteca Jaume Fuster, que proposa un recorregut pel cinema negre rodat a la ciutat al llarg de quatre dècades.

[dilluns, 19.01.26]
La mansió on van morir fa un any l'actor Gene Hackman i la seva dona, la pianista Betsy Arakawa, en una urbanització exclusiva de Santa Fe a Nou Mèxic es posa a la venda per 5.5 milions d'euros
L'actor Gene Hackman i la seva dona, la pianista Betsy Arakawa, van ser trobats morts el febrer de l'any passat a casa seva a Santa Fe, a Nou Mèxic (EUA). Després de moltes especulacions, l'autòpsia va revelar que van ser morts naturals, amb una setmana de diferència. Ella, de 65 anys, per una infecció per hantavirus i ell, de 95 anys i amb Alzheimer, per un problema cardíac. Ha passat gairebé un any i la finca, una part clau de l'herència, surt ara a la venda per 6,25 milions de dòlars, uns cinc milions i mig d'euros. Es tracta d'un ranxo a la urbanització privada Santa Fe Summit. Té 1.200 metres quadrats construïts, en una finca de més de 21 hectàrees. La casa, amb pedra natural i grans finestrals, té 6 dormitoris i 10 banys, i es presenta com una oportunitat única de posseir una peça arquitectònica històrica a l'anunci de Sotheby's International Realty, la firma encarregada de la venda, que reconeix obertament qui van ser els propietaris anteriors.

[diumenge, 18.01.26]
Més bèstia que fantàstic
Quan la plataforma 3Cat, en coproducció amb El Terrat - The Mediapro Studio, va anunciar «Departament Amades», una minisèrie de sis episodis sobre els personatges del folklore i les tradicions catalanes i, a més a més, quan tot feia pensar que partia del completíssim «Costumari català» de l'etnòleg i folklorista Joan Amades, un va imaginar de seguida que es tractava de treure la pols a una sèrie de figures del bestiari fantàstic català, com ja havien fet també posteriorment a Joan Amades, el crític Xavier Fàbregas amb «El llibre de les bèsties. Zoologia fantàstica catalana», amb fotografies de Jordi Gumí, publicat el 1983 pel Grup 62 i reeditat en diferents suports, o l'escriptor Joan de Déu Prats, amb la seva sèrie «El gran llibre de les criatures fantàstiques» o «El gran llibre de les bruixes» o amb el que, recuperant anteriors reculls seus, acaba de publicar ara a l'Editorial Comanegra, amb el títol «Guia de les criatures fantàstiques catalanes» i amb noves il·lustracions de Maria Padilla [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però vista la minisèrie del 3Cat, accessible per ara només a la plataforma amb els sis únics episodis, que tenen una durada d'uns 25 minuts cadascun, s'ha esvaït del tot el que semblava que podia ser una oportunitat per recuperar, difondre i revaloritzar el patrimoni oblidat, des de la televisió catalana. Els guionistes Júlia Cot i Jordi López Casanovas han tingut uns dos o tres anys per donar forma al que finalment s'ha convertit en la sèrie titulada «Departament Amades», una mirada irònica, humorística i a vegades irreverent —i això sí que és un sa propòsit— camuflada de sàtira sobre el paper del funcionariat de proximitat, és a dir, el de la Generalitat de Catalunya.

[dissabte, 17.01.26]
La metamorfosi de la pell
El 2013, Hèctor Claramunt i Joel Joan, amb la seva productora Arriska i amb Focus, van fer una triple jugada teatral: aprofitar el ressò d'una novel·la escandalosa al segle XIX adaptada al teatre el segle XXI i, d'aquí, rebotada al cinema. Un recorregut que començava amb l'escriptor original, Leopold von Sacher-Masoch (Lemberg, 1836 - Lindheim, Frankfurt, 1895) i que continuava amb l'adaptador teatral nord-americà David Ives (Chicago, Illinois, EUA, 1950) i també l'adaptador cinematogràfic de la versió de Roman Polanski (París, 1933) [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En aquell moment, l'obra teatral havia estat un èxit a Broadway i havia guanyat un premi Tony atorgat a l'actriu. Amb aquest currículum, el repte d'estrenar en primícia «Venus in fur» en català no podia ser més temptador. L'estrena, aleshores al Teatre Goya, va ser també per rellançar en el camp teatral català la jove actriu Meritxell Calvo, en el paper de Vanda, la protagonista. La proposta actual, una segona generació, manté la traducció del mateix Hèctor Claramunt i s'ha adaptat lleugerament als usos actuals del telèfon mòbil, la càmera democràtica i la projecció perquè, com diu irònicament el director de càsting, si en un muntatge no hi ha càmera i projeccions sembla que no hi hagi res.

[divendres, 16.01.26]
La futura Casa de les Lletres que ha de rehabilitar l'antic Palau Requesens de Barcelona i acollir les entitats del sector es retarda almenys un any més fins al 2028
S'havia anunciat per al 2027, però el més calent és a l'aigüera. Ara, els representants de totes les institucions i associacions que s'hi han de traslladar (Institució de les Lletres Catalanes, Reial Acadèmia de les Bones Lletres, Centre Català del PEN, Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, Associació Col·legial d'Escriptors, Espais Escrits i el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil) s'hi han fet la segona fotografia col·lectiva per reanunciar que, si tot va bé, el projecte serà una realitat el 2028, sense data més concreta. El Palau Requesens de Barcelona, a tocar de la Plaça de Sant Jaume, és un edifici d'origen medieval declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. L'objectiu, doncs, és adaptar-lo als nous usos sense alterar-ne el valor patrimonial. El projecte ha estat atorgat als estudis Brullet de Luna i Taller d'Arquitectura Les Golfes. L'edifici constarà de quatre plantes i una coberta verda transitable. L'accés es farà des d'un vestíbul únic amb accés des del pati gòtic, a la planta baixa. Aquí s'hi ubicarà una sala d'actes polivalent i el nou bar que es concebrà com a pol d'atracció de visitants. La primera planta continuarà com a seu de la Reial Acadèmia de les Bones Lletres, que comptarà amb una nova biblioteca. A la segona i tercera s'hi ubicaran la Institució de les Lletres Catalanes, el PEN, la Institució de les Lletres Catalanes i la resta d'entitats. Tot plegat s'articularà a través d'un ascensor ubicat en un antic cel obert, actualment en desús. Les obres es licitaran pròximament amb la previsió que comencin aquest any i parteixen d'un cost inicial de 4,8 milions d'euros.

[dijous, 15.01.26]
L’escriptor britànic Mick Herron és el distingit amb el 21è Premi Pepe Carvalho que s'atorga dins el Festival BCNegra que té lloc a Barcelona
El novel·lista britànic Mick Herron és el guanyador de la 21a edició del Premi Pepe Carvalho que s'atorga dins el Festival BcNegra que aquest 2026 té lloc com sempre a Barcelona del 2 al 8 de febrer. El premi es lliurarà a les 18.00 h, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. El jurat del guardó —format per Daniel Vázquez Sallés, Dani Nel·lo, Àlex Martín, Olga Merino, Marta Marne i Carlos Zanón— ha subratllat que el premi reconeix la trajectòria literària de l’autor i la seva aportació imprescindible a la renovació de la novel·la negra, el thriller i l’espionatge contemporani. Segons el jurat, Mick Herron (Newcastle upon Tyne, Regne Unit, 1963) ha construït al llarg dels anys de professió una obra lúcida, sòlida i coherent, marcada per la precisió narrativa, l’arquitectura literària complexa i un humor irònic corrosiu, que dissecciona les estructures de poder actuals i les misèries del món de l’espionatge. Una mirada que s’allunya del glamur clàssic del gènere per oferir una aproximació més desencantada, crítica i profundament humana. L’escriptor és especialment reconegut per ser el creador de la sèrie literària «Caballos lentos», protagonitzada pel veterà agent de l'MI5 Jackson Lamb, un dels personatges més memorables del thriller actual: un antiheroi brut, cínic, sarcàstic i brillant que és relegat a dirigir l'oficina on es desterren els agents considerats no aptes pel servei secret britànic. La saga, iniciada amb «Caballos lentos» (2010) i ampliada fins a «Clown Town» (2025), s’ha convertit en un fenomen internacional, també gràcies a la seva adaptació televisiva per a Apple TV+, protagonitzada per Gary Oldman. Considerat un dels principals noms de la novel·la de misteri, l’estil propi, innovador i consistent d’Herron li ha valgut alguns dels reconeixements més prestigiosos del gènere, com el Gold Dagger de la Crime Writers’ Association (2013) per la novel·la «Leones Muertos» o el Diamond Dagger (2025), en distinció al conjunt de la seva carrera. Un diàleg amb l'autor i una projecció dels dos primers capítols de la primera temporada de «Slow Horses», sèrie basada en la saga del novel·lista i protagonitzada per Gary Oldman, Jack Lowden, Kristin Scott Thomas, Olivia Cooke i Jonathan Pryce.

[dimecres, 14.01.26]
Apple ha triat la intel·ligència artificial de Google per posar al dia l'assistent Siri que a finals d'aquest any tindrà una versió renovada
L'acord l'han anunciat els dos caps tecnològics i suposa un vot de confiança important per a Gemini, la IA de Google, que ja es feia servir per impulsar gran part de la Galaxy AI de Samsung. Amb la nova aliança, la tecnologia de Google desbloqueja un gran mercat de més de dos mil milions de dispositius actius. Segons els responsables d'Apple, aquests models impulsaran les futures funcions d'Apple Intelligence, incloent-hi una versió més personalitzada de Siri que arribarà enguany. Segons la companyia fundada per Steve Jobs, el sistema Apple Intelligence continuarà funcionant en els dispositius Apple i en Private Cloud Compute. Des del 2024, els usuaris d'Apple poden configurar els seus dispositius per permetre que Apple Intelligence s'integri amb ChatGPT d'OpenAI, una aliança que ara podria perillar. La decisió d'Apple reforça la posició de Google en la carrera contra OpenAI, després d'haver redoblat els esforços per contrarestar el lideratge inicial de la companyia de ChatGPT. Fins ara, Apple havia quedat enrere en la cursa de la intel·ligència artificial, amb Siri encara pendent d'actualització i una acollida discreta de les primeres eines generatives que ha llançat al mercat. La notícia de la nova aliança ha impulsat les accions de tots dos gegants tecnològics, amb Alphabet (matriu de Google) superant una capitalització de mercat de 4 bilions de dòlars (3,4 bilions d'euros).

[dimarts, 13.01.26]
Els teatres de Barcelona tanquen el 2025 amb 3.120.964 espectadors, una recaptació de 98.085.027 € i un 64.21% de mitjana d'ocupació on les sales de proximitat han augmentat en prop de 100.000 espectadors i el teatre en català representa només el 48,66% de la cartellera
Els teatres de Barcelona han tancat el 2025, per segon any consecutiu, superant els 3 milions d’espectadors, consolidant els nivells d’assistència més alts del sector i confirmant la fidelitat del públic teatral a la ciutat. En termes globals, el 2025 ha registrat 3.120.964 espectadors. L’ocupació mitjana s’ha situat en el 64,21%, lleugerament per sobre del 64,07% de l’any anterior, mentre que la recaptació total ha assolit els 98.085.027,21 €, gairebé un 6% més que el 2024. En l’àmbit de les sales de proximitat, de menys de 200 localitats, han passat de 320.209 espectadors el 2024 a 398.428 el 2025, amb un increment del 24,4%. L’evolució dels espectacles en llengua catalana, segons ADETCA, fa que el nombre d’espectadors hagi arribat als 1.518.636, un 10% més que el 2024, mentre que el percentatge d’assistència a aquestes funcions que era del 44,09% ha passat al 48,66%. Paral·lelament, el nombre de funcions programades en aquesta llengua s’ha situat en 7.483, un 4,12% més que l’any anterior, fet que representa el 56,57% del total de funcions. Pel que fa a la programació del conjunt de les sales, els espectacles més vistos del 2025 han estat «Mar i Cel», al Teatre Victòria; «El Fantasma de la Ópera», al Teatre Tívoli; «Improshow», al Teatreneu; «El Mago Pop», al Teatre Victòria; i «L’amor venia amb taxi», al Teatre Romea. En l’àmbit de les sales de menys de 200 localitats, els espectacles amb més assistència han estat «Corta el cable rojo», al Teatre Muntaner; «El principi d’Arquimedes», a l’Espai Texas; «Y no quedará ninguno», a la Sala Ars; i «Krämig» i «Ovelles», a l’Espai Texas.

[dilluns, 12.01.26]
Les figures de «Mori el Merma» de Joan Miró i La Claca del 1978 o les màscares del muntatge «Operació Ubú» d'Albert Boadella del Teatre Lliure del 1981 es poden veure dins de l'exposició «Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts» del Museu Picasso
Entre provocació, humor i lucidesa, Alfred Jarry (Laval, 1873 - París, 1907) inventa, amb «Ubu roi», una figura universal: grotesca, violenta i absurda, un mirall distorsionador del poder i de l'ésser humà. Ubú, el rei d'enlloc, anuncia la brutalitat del segle XX i encarna l'humor negre que travessa la modernitat. Poeta, dramaturg i dibuixant, amic dels pintors nabís, Jarry va viure el seu personatge fins a confondre-s'hi, transformant la literatura en una aventura vital i estètica. L'empremta de Jarry va ser decisiva per a les avantguardes. Picasso, fascinat per l'esperit subversiu d'Ubú, el va reinventar com a símbol del dictador modern a «Somni i mentida de Franco» (1937). Els surrealistes —André Breton, Michel Leiris, Max Ernst, Joan Miró— el van reconèixer com a precursor de la seva revolta poètica. El 1948, el Collège de Pataphysique va continuar el seu llegat transformant la seva ciència de les solucions imaginàries en un laboratori de llibertat. Més d'un segle després, l'univers ubuesc continua ben viu: una barreja de sàtira i fantasia on l'excés revela la veritat. Ubú, un mirall grotesc de l'home i dels seus abusos, encara riu a les entranyes de l'art contemporani. L'exposició «Ubú pintor. Alfred Jarry i les arts» del Museu Picasso de Barcelona mostra fins al 6 d'abril, entre altres peces, les figures de «Mori el Merma» de Joan Miró i La Claca del 1978 o les màscares del muntatge «Operació Ubú» d'Albert Boadella del Teatre Lliure del 1981. S'hi veuen també manuscrits, fotografies, llibres, obra gràfica i dibuixos d'Alfred Jarry, al costat de peces de creadors del seu cercle, com Pierre Bonnard, Paul Gauguin, Henri Toulouse-Lautrec, Charles Filiger, George Rouault i els Nabís. També destaca l’impacte del dramaturg en els surrealistes com en els artistes del Collège de Pataphysique, com Jean Dubuffet o Enrico Baj. A més, l'exposició incorpora propostes contemporànies, com la de William Kentridge, que explora la vigència de les temàtiques que Alfred Jarry va tractar en la seva obra i els seus personatges despòtics, corruptes i totalitaris, i inclou una part final dedicada a la recepció de la seva obra a Catalunya.

[diumenge, 11.01.26]
Entre la màgia teatral i el miracle celestial
L'autora i directora francesa Caroline Guiela Nguyen (Poissy, Yvelines, Illa de França, 1981) ja va ser al mateix Teatre Lliure el 2019 amb l'obra «Saigon» on parlava dels exiliats vietnamites, cosa que no ha d'estranyar perquè ella mateixa té l'origen en la seva mare vietnamita immigrada a França. I és també a partir d'aquesta experiència vital viscuda per la pròpia autora que ara ha portat al teatre l'obra «Valentina», una adaptació que primer havia vist la llum com a conte en suport llibre, titulat «Valentina ou la vérité» i publicat a l'editorial Actes-Sud Papiers. L'autora i directora del Teatre Nacional d'Estrasburg torna a aprofundir, ara amb subtilesa, ironia i realisme, en clau de relat, en les dificultats de les persones exiliades, refugiades o immigrades quan es troben amb el repte de la llengua amfitriona que no coneixen i es veuen obligades a resoldre situacions tan delicades com el diagnòstic d'una malaltia greu coronària [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Valentina» és un conte literari i, en conseqüència, una adaptació teatral —només vuitanta minuts— idònia per a tots els públics, però en aquesta ocasió especialment idònia també per a espectadors des dels 10 o 12 anys en amunt —n'hi havia una colla d'aquesta franja el dia de l'estrena— perquè la seva protagonista és una nena de 9 anys, filla d'una mare romanesa, que es veu obligada, malgrat la seva edat, a fer d'intèrpret entre les paraules de la metgessa cardiòloga i la seva mare.

[dissabte, 10.01.26]
La polèmica finca Muñoz Ramonet que va arrossegar anys de conflicte per l'herència a l'Ajuntament de Barcelona acollirà l'Acadèmia del Cinema Català un cop s'hagi rehabilitat
La Torre Avenir, situada al carrer Avenir 26-28, al districte de Sarrià – Sant Gervasi de Barcelona i integrada dins el conjunt patrimonial de la polèmica finca Muñoz Ramonet, acollirà la nova seu de l’Acadèmia del Cinema Català. Aquesta actuació s’emmarca en el context de la col·laboració institucional entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya per a l’impuls, el desenvolupament i la projecció del cinema català, institucions que assumiran la rehabilitació de l'edifici previst amb un cost de 2,8 milions d'euros. L’Acadèmia del Cinema Català aplega actualment més de 650 professionals de totes les especialitats del sector. La nova seu ubicada a la planta superior de la Torre Avenir, amb 131 metres quadrats de superfície, permetrà a l’Acadèmia reforçar el seu rol com a motor de la indústria cinematogràfica. Les obres de rehabilitació de la Torre Avenir seran finançades de manera conjunta entre l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El cost previst de 2,8 milions d'euros seran finançats per l’Ajuntament que n’aportarà directament un milió i el Govern de la Generalitat, un altre milió, i la Fundació Muñoz Ramonet 800.000 euros. Les institucions volen que la Torre Avenir i els jardins no només siguin la seu administrativa de l’Acadèmia, sinó que s’obrin al conjunt de la ciutadania i es converteixi en la Casa del Cinema Català.

[divendres, 09.01.26]
Més val riure que plorar
Avui potser no ploraran, com diu el títol, però la sensació que t'emportes després de veure aquesta comèdia de Nelson Valente (Buenos Aires, Argentina, 1971) amb la conxorxa de la veterana companyia T de Teatre —35 anys a les espatlles!—, és que t'han ofert un pastís de riures i cleques farcit d'ingredients diversos que voldries que es gratinessin, un a un, una mica més al forn amb ventilació inclosa. El nucli són tres germanes —que ningú no es confongui perquè no es tracta d'un Txékhov tot i que no se sap mai les influències que arrossega cada autor—, els dos cunyats, a més, i una amiga que la germana petita ha fet —ingressada un temps en un centre de rehabilitació psiquiàtrica per intent de suïcidi—, i que acaba, l'amiga, convertint-se en la protagonista accidental o, si es vol, en el pistó que encén la metxa, que cala el foc i que no té cap intenció d'apagar-lo [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Avui no ploraré» és, segons l'historial de T de Teatre, la quinzena obra que estrenen i que ofereixen als seus milers d'espectadors més fidels que esperen, i sembla que serà així, la seva nova aparició a la televisió, un camp que els és molt adaptable al seu registre escènic i que en aquesta obra de Nelson Valente no amaga tampoc la seva confluència televisiva i del gènere de la comèdia de situació, àlies “sitcom”.

[dijous, 08.01.26]
Relliscar, més que patinar, sobre el trencadís de Gaudí
¿Calia que la Reial Federació Espanyola de Patinatge en col·laboració amb l'Ajuntament de Reus, la Diputació de Tarragona i el Consell Superior espanyol d’Esports fes un acte per celebrar el centenari d'Antoni Gaudí? ¿Calia que es fes un espectacle més aviat avorridot —admetent sempre la bona feina dels patinadors— en un intent de barrejar coreografia amb vestuari i la iconografia pròpia de l'arquitecte? ¿Calia que la Televisió Catalana programés la reemissió de l'espectacle al voltant de la festa de Reis, tant al canal Esport3 com a TV3 per omplir la graella? ¿Calia que l'embemàtic himne d'«El cant dels ocells» es cantés tan i tan desafinadament? ¿Calia que el guió fes parlar mitjançant la Intel·ligència Artificial en espanyol l'arquitecte Gaudí i li encolomés un presumpte viatge inspirador de l'art mudèjar a Andalusia del qual no hi ha cap constància? ¿Calia que s'hi inclogués una coreografia amb ball flamenc i olé? [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»] ¿Calia que l'Ajuntament de Reus, davant de la polèmica per la llengua espanyola utilitzada en boca de Gaudí —empresonat precisament en el seu dia, el 1924, per haver-s'hi negat a parlar a la policia després d'una manifestació— justifiqués l'opció bilingüe del guió amb l'excusa que l'espectacle potser també es representaria fora de Catalunya i —per a més inri!— que part dels patinadors i patinadores i part dels espectadors acompanyants seus —entre tots, uns 2.000— eren de fora de Catalunya?

[dimecres, 07.01.26]
El dramaturg Josep Julien revisa l'obra «Bonobo» estrenada fa tres anys al Teatre Nacional de Cataluna i retitulada com a «Bonobo 2.0» i amb una nova posada en escena amb el mateix intèrpret Moha Amazian la reestrena a la Sala Fènix de Barcelona
«Bonobo» és una “road movie” com ho és la novel·la mare de totes les “road movies” escrita per Jack Kerouac a mitjan segle passat i coneguda com a «On the road». El protagonista de l'obra «Bonobo», de l'actor i dramaturg Josep Julien (Barcelona, 1966), no és un “beat” del segle passat, però sí que és un “beat” d'aquest segle. A «Bonobo» no hi ni sexe, ni drogues ni “rock and roll”, però sí que hi ha un monòleg introspectiu com a la novel·la «On the road» i una altra mena de droga tan o més perillosa que la droga dura: la febre del terrorisme. Josep Julien, que amb aquesta obra va guanyar el premi de text Jardiel Poncela de l'SGAE i el premi Quim Masó a projectes escènics, parteix dels tràgics fets de l'agost del 2017, després dels atemptats de la Rambla de Barcelona i el Port de Cambrils, quan un dels joves ripollencs, Younes Abouyaqoub, de 22 anys, conductor de la furgoneta que va deixar l'estesa de víctimes a la Rambla abans de frenar a tocar del mosaic del Pla de l'Os de Joan Miró, va fugir per les porxades del Mercat de la Boqueria i, quatre dies després d'haver deixat un altre mort a la Diagonal en el robatori d'un cotxe, va ser abatut per la policia catalana en unes vinyes del terme de Subirats, a l'Alt Penedès [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Per atzar, el dramaturg Josep Julien, que resideix prop d'aquell terme, en va ser indirectament testimoni per proximitat. La idea que un jove d'origen marroquí, però crescut i educat a Ripoll, fos un dels autors d'aquells fets el va portar a crear l'obra «Bonobo» que, més que un “thriller”, és una autoconfessió en veu alta del personatge, convençut per la influència religiosa de l'imam que l'espera el Paradís amb les verges promeses.

[dimarts, 06.01.26]
El centenari de la mort d'Antoni Gaudí recorda aquest 2026 el llegat de l'arquitecte a través dels seus edificis més emblemàtics
L’any Gaudí recorda aquest 2026 el llegat de l’arquitecte a través dels seus edificis, molts dels quals en indrets de Catalunya, sobretot, a Barcelona: la cripta de la Colònia Güell, la casa Batlló, la casa Vicens, el Palau Güell, el Park Güell, la casa Calvet, el col·legi teresià, els pavellons de la finca Güell, la torre Bellesguard, el portal de la finca Miralles, la nau Gaudí, la casa Milà o La Pedrera, el temple de la Sagrada Família o el primer misteri de glòria del rosari monumental de Montserrat. També hi ha quatre edificis fora de Catalunya com el Capricho de Comillas (Cantàbria); el palau episcopal d’Astorga, la casa Botines (Lleó), i la seva intervenció a la seu de Palma (Illes). Un dels eixos centrals del centenari de Gaudí tindrà lloc al voltant d'una exposició al Museu d’Història de Catalunya (MHC) i del Gaudí International Congress 2026. A més, de febrer a desembre, Barcelona serà la capital mundial de l’arquitectura i, a més, acollirà el congrés de la Unió Internacional d’Arquitectes, del 28 de juny al 2 de juliol, amb l’assistència prevista de 10.000 professionals. Les activitats de la capital mundial de l’arquitectura es desenvoluparan en més de 75 espais, com ara museus, mercats, biblioteques, places i carrers, amb l’objectiu de reflexionar sobre la ciutat del futur.

[dilluns, 05.01.26]
Amb 44 milions de balises al cap
Quan tothom es pensava que la notícia estrella del nou 2026 seria la incorporació, l'1 de gener, dels 32 milions de balises lluminoses que la Direcció General de Trànsit espanyola ha decretat per a tots els vehicles que circulen per la pell de brau —una inversió popular que puja a més de mil milions d'euros amb IVA inclòs-, va i el gran showman mundial amb nom d'ànec —àlies Donald— ha trasbalsat les minivacances de Nadal dels mitjans de comunicació i els ha obligat a fer, com a TV3, una mena de segona marató de 24 hores seguides, però no parlant de salut sinó parlant del segrest del president veneçolà i la seva dona per les hosts nord-americanes en una matinada d'aquelles que es mereixen recordar el verset del poema de Lluís Serrahima i que deia, recordeu: “De matinada han trucat. Són al replà de l'escalà. La mare quan surt a obrir porta la bata posada. ¿Què volen aquesta gent, que truca de matinada?” [comentari íntegre de la sèrie «El cafetó»]. Doncs, el que volen, ells, els seus infiltrats traïdors del règim populista i dictatorial veneçolà i els cent cinquanta helicòpters de les forces aèries dels Estats Units bombardejant espais estratègics de Caracas, és la multimilionària reserva de l'or negre que, com en els vells temps del Far West, ja se sap que qui perfora i aconsegueix el jet negre primer perfora més bé.

[diumenge, 04.01.26]
El melic no hi és només per mirar-te'l
El fil ja no és tan invisible des que aquest musical per a tots els públics, basat en l'àlbum de l'escriptora, periodista i comunicadora especialitzada en criança, Míriam Tirado (Manresa, Bages, 1976), il·lustrat per Marta Moreno, és present a la cartellera des de fa dos anys, després d'una arrencada al mateix Teatre Goya amb més de 30.000 espectadors i una temporada fora de Catalunya al Teatro Alcázar de Madrid. L'àlbum il·lustrat de Míriam Tirado és un dels multivendes catalans que van fent el seu camí sense gaire soroll, però amb una incidència que era impensable anys enrere [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. A l'edició en diferents suports (paper, ebook o audiollibre...) li faltava una versió teatral i el registre del musical és el millor que li podia passar i encara més quan es va posar a l'abast creatiu de Daniel Anglès, Víctor Arbelo i Alícia Serrat, que tenen la mà trencada en espectacles sense límits fronterers, amb el suport productor de Viu el Teatre. Esclar que el fet que la cantant Beth encapçalés el repartiment des del primer dia també és un atractiu afegit que mostra els avantatges de la versatilitat escènica d'intèrprets com Beth, que ja havia treballat en un sonat «Tirant lo Blanc» de Calixto Bieito al Teatre Romea el segle passat i més endavant a «La dona que venia del futur», i que no s'ha limitat mai a quedar-se encasellada en el seu paper prou valorat en el camp de la música.

[dissabte, 03.01.26]
L'Any Gaudí, l'Any Pau Casals, el 45è aniversari de La Vella Dixieland i el record de Santiago Rusiñol entre les propostes de 15 espectacles en gira de la Xarxa de Teatres d'Ateneus de Catalunya durant el 2026
La Xarxa de Teatres d’Ateneus de Catalunya (XTAC) prepara una programació conjunta de teare, dansa i música per al 2026 amb 148 actuacions arreu del país, entre les que destaquen 35 funcions del musical sobre Gaudí «L’arquitecte priibit», 19 representacions de «Passejant amb Santiago Rusiñol» amb l'actor Àlex Casanovas i 14 concerts de La Vella Dixieland amb «La vella als ateneus», dins dels 45 anys de l'orquestra. El programa representa la participació de 40 escenaris de 36 ateneus amb 13.500 butaques. S'hi presentaran també 12 concerts de Miquel Barceló Quartet, 10 interpretacions d'«Homenatge a Pau Casals», d'Steva Trushka, 9 representacions del còmic Txabi Franquesa amb el monòleg «Parlant amb Franquesa», 8 funcions de la comèdia «Els plans«, de Yago Alonso i 8 representacions de «Celtic», de Fletcher Anderson, amb la Delorgan Dance Company i City of Barcelona Pipe Band. L'espectacle «L'arquitecte prohibit» s'estrena el 31 de gener al Teatre de l'Ateneu Unió de la Colònia Güell, en coproducció amb La Tremenda, amb lletres de Jaume Viñas i música de Marc Sambola, dirigit per Martí Torras Mayneris. L'obra és un homenatge crític i poètic al llegat de Gaudí i retrata una Barcelona on l’art i l’arquitectura han estat esborrats per un règim autoritari, explora què passa quan la memòria s’esvaeix i com l’art pot tornar a bategar a través de les persones. «Passejant amb Santiago Rusiñol» és un viatge teatral de la mà de l’actor Àlex Casanovas que convida a redescobrir l’obra i el pensament de l'autor de «L'auca del senyor Esteve» en un viatge emocional que reflecteix l'esperit del moderisme català.

[divendres, 02.01.26]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el desembre del 2025 amb 31.755.448 visitants que han fet 68.902.985 consultes i àudios de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de desembre del 2025, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli» —entre altres monogràfics d'informació cultural—, així com els àudios dels pòdcasts de «Clip de Teatre» i «El cafetó» a través de les plataformes Spotify, Anchor, Ivoox, Google YouTube Podcast i Apple Podcast, a més de les plataformes de lectura dinàmica «Issuu» i «Calameo», i les interaccions amb les diferents xarxes socials de les plataformes de «Twitter (X)», «Facebook», «Threads», «Instagram» i «Canal WhatsApp» ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el mes de desembre del 2025, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada des de l'inici (25 anys, 7.893 edicions) de 31.755.448 visitants i 68.902.985 consultes de pàgines i àudios. Actualment es té una mitjana diària de 12.302,9 visites de pàgines (11,34 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 10 minuts i 27 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 18.073 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bòsnia i Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Kosovo, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia del Nord, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Montenegro, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Sèrbia, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dijous, 01.01.26]
Sopa de galets amb lluentons
La companyia Cor de Teatre ha estat l'estrella de la programació teatral del Festival de Nadal de la Plaça de Catalunya de Barcelona. Malgrat la pluja d'alguns dels vespres, el seu espectacle musical, «Nadal, un viatge inesperat», ha congregat cada dia milers d'espectadors, alguns conscients que no es podien perdre una altra de les produccions d'aquesta companyia de Banyoles que s'ha fet, en vint-i-cinc anys, un nom internacional. És imprescindible recordar el seu espectacle «Operetta» o l'espectacle més recent, «Nauta». Cor de Teatre, fidel al seu nom, no es limita a fer un concert polifònic sinó que el revesteix de teatre amb tots els ets i uts. I sovint la trama teatral acaba dominant tot l'espectacle, però sempre amb les veus a cappella de la companyia i trobant per a cada peça escollida una història que a vegades té caràcter d'esquetx i que a vegades s'acosta al conte [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. En aquest cas de «Nadal, un viatge inesperat», el gènere fantàstic ha envoltat tota la trama, eminentment nadalenca, amb una barreja de peces clàssiques amb d'altres de contemporànies. Cal molta traça per fusionar Rossini amb Cole Porter, Joan Dausà o cançons tradicionals catalanes, totes adaptades, arranjades i amb lletres versionades al català amb el do afegit que, malgrat la coralitat de l'espectacle, les lletres arriben amb netedat als espectadors que, a més dels més privilegiats amb lloc a les grades, resisteixen sota la humitat dels vespres de Nadal a peu dret, com els bons fans quan es posen a primera fila de l'escenari d'un concert de rock.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |