BITS MES ABRIL

[dissabte, 30.04.16]
The Gospel Viu Choir passa fugaçment pel Teatre Condal de Barcelona amb un concert-espectacle que inclou peces renovades i un ballarí en escena
Hi ha bateries recarregables. Reload. Fins al final. Till The End. Hi ha bateries que no s'esgoten mai. Les de la comunitat de cantants The Gospel Viu Choir fa deu anys llargs que duren. I no mostren pas símptomes d'esgotament tot i que segurament sí que hi ha dins del grup anades i vingudes i relleus volguts o involuntaris. Un cop d'ull a la fitxa artística de l'espectacle «Reload» porta de seguida a fer una reflexió: ¿Com resisteix una macrocoral com aquesta amb un centenar d'integrants mantenir la flama de la companyia setmana rere setmana? Una de les primeres respostes, els espectadors la trobaran de seguida en la personalitat de qui, des de la població de Palafolls (Maresme) es va inventar el que després seria un conjunt de gospel multicomarcal per la procedència dels seus integrants que ha trepitjat escenaris com els del Gran Teatre del Liceu, el Palau de la Música Catalana o L'Auditori de Barcelona i que ha format part de la programació de diversos festivals de música i que ja és en l'agenda de molts programadors
[critica a la revista digital Clip de Teatre]. Aquesta personalitat és la del fundador i director de The Gospel Viu Choir, Moisès Sala, músic i compositor i, per si de cas, economista. La seva direcció musical i artística, i també actuació com a mestre de cerimònies, davant dels integrants de la companyia, expandeix tanta energia que és impossible que no se'n contagiïn tots plegats, una energia que va pujant de to i que només apaivaguen algunes peces volgudament més suaus i tranquil·les, per prendre's un respir, tot i que de seguida es reprèn el ritme excitant.

[divendres, 29.04.16]
El Memorial Democràtic qüestiona en una exposició el mite de la pretesa neutralitat del règim franquista durant la Segona Guerra Mundial
¿Va ser neutral l’Espanya franquista durant la Segona Guerra Mundial? Encara és habitual veure mapes d’Europa d'aquell conflicte bèl·lic on apareix Espanya amb un color que l’identifica com a país neutral. També és usual llegir, veure documentals o escoltar especialistes que parlen de l’Espanya de Franco reforçant aquesta idea. Sens dubte, la creença que, gràcies a Franco, Espanya no va entrar en el conflicte encara és molt estesa avui dia. Però la historiografia ha demostrat que aquesta neutralitat, de fet, no va existir mai.
L'exposició «Franco, neutral?», que es pot veure a la seu de Ciutat Vella de Barcelona, l'antiga Edicions 62, fins al mes d'octubre, fa una reflexió sobre aquesta qüestió amb imatges, mapes, llibres i publicacions de l’època. El franquisme va adoptar uns estatuts diplomàtics de no-bel·ligerància. El fet és, però, que des del primer moment va prendre partit a favor d’un dels protagonistes: l’Alemanya de Hitler i després també la Itàlia de Mussolini i el Japó. L’entesa amb Hitler i Mussolini provenia de la seva implicació en la Guerra Civil espanyola i es va ampliar en els anys següents. Aquest suport no es trencaria fins a l’etapa final de la Segona Guerra Mundial, quan l’Eix nazi-feixista-nipó estava a punt de ser derrotat per les forces aliades. A partir d’aquí, el règim franquista va mostrar primer una certa equidistància i després se'n va distanciar progressivament, mentre la seva maquinària propagandística començava a teixir un argumentari que presentaria Espanya com l’avançada de la lluita contra el comunisme. Es va anticipar així a la Guerra Freda que va esclatar el 1947 i que va enfrontar els antics aliats.

[dijous, 28.04.16]
La companyia Divinas aparca «Histèriques» i recupera «Enchanté!» el seu espectacle més exitós sobre les cançons de l'Europa bèl·lica del segle XX
Ara fa aproximadament un any que la companyia Divinas va presentar a la Sala Muntaner de Barcelona el seu espectacle «Paradís». Després de «Sing! Sing! Sing!» i «Chocolat!», la promesa era estrenar nou espectacle aquest any. I ja tenia títol anunciat: «Histèriques». Però el fet que la directora convidada, Carol López, s'ha retirat per motius personals del projecte que ja havia començat a prendre forma —fins i tot amb una incorporació nova, la de l'actriu Laura Guiteras— ha obligat les Divinas a no faltar a la cita amb el seu públic i a reposar el que potser és l'espectacle que les ha portades per més escenaris d'aquí i de fora, «Enchanté!», la història del cafè parisenc i de les tres artistes que fugen del kabaret de Berlín amb l'ascens del nazisme i que viuen després la invasió hitleriana de París el 1940
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Els gairebé cinc anys des de l'estrena d'aquest espectacle no li han fet gens de mal sinó que, ben al contrari, amb l'experiència escènica acumulada de les integrants de Divinas, tornar als inicis representa aportar-hi encara més maduresa, retocar alguns aspectes i aconseguir un resultat tan brillant com ja s'intuïa que ho seria de bon principi.

[dimecres, 27.04.16]
L'actor Lluís Homar protagonitzarà l'obertura de la 40a edició del Festival Grec 2016 amb l'obra «Les bruixes de Salem» d'Arthur Miller en traducció d'Eduardo Mendoza i direcció d'Andrés Lima
La 40a edició del Grec 2016 Festival d'Estiu de Barcelona tindrà lloc de l’1 al 31 de juliol. El programa inclou espectacles de teatre, dansa, música i circ, i una extensa oferta d’activitats paral·leles adreçades tant a professionals com al públic en general. L'obra d'Arthur Miller, «Les bruixes de Salem», traduïda per Eduardo Mendoza i dirigida per Andrés Lima inaugura el Festival a l'Amfiteatre de Montjuïc (1 a 5 de juliol), amb un repartiment que encapçala l'actor Lluís Homar, acompanyat de Borja Espinosa, Nora Navas, Nausicaa Bonnín, Albert Prat, Carles Martínez, Míriam Alemany, Carme Sansa, Miquel Gelabert, Anna Moliner, Marta Closas, Joana Vilapuig, Núria González i Yolanda Sey
[vegeu un vídeo promocional amb un primer avançament de la programació a la revista digital Clip de Teatre]. La festa popular la protagonitzarà l’Orquestra Plateria, a la plaça de Margarida Xirgu (30 juny). El Teatre Grec acollirà dos espectacles de dansa a càrrec de Rami Be’er amb Kibbutz Contemporary Dance Company i Alonzo King Lines Ballet. La música serà protagonista tant al Teatre Grec (Estrella Morente, Mayte Martín, Benjamin Clementine, Jorge Drexler, Myles Sanko i Manel) com als diferents locals que acullen formats i estils molt variats (Mercat de les Flors, BARTS, Centre Artesà Tradicionarius, el jazz al Jamboree i al Harlem, el folk i el soul a la sala Hiroshima), sense oblidar els concerts de petit format als Jardins del Grec amb bandes i artistes emergents de l'escena musical catalana.

[dimarts, 26.04.16]
L'experiència de viatjar en un globus aerostàtic a través de la fantasia de Farrés Brothers exhaureix totes les «places» de l'espectacle familiar «Tripula» al Teatre Nacional de Catalunya
Crear una atmosfera ambiental que captivi els primers espectadors i que arrossegui també els seus acompanyants més grans cap a un món fantàstic on la imaginació val més que mil imatges o mil paraules és, a aquestes alçades del segle XXI, una missió arriscada perquè les criatures de l'era digital tenen al seu abast totes les imatges del món. I, en canvi, amb un retorn a l'artesania teatral, els Farrés Brothers ho aconsegueixen durant una hora des de la rebuda que fan dels espectadors a la porta de la sala fins a la preparació del viatge, l'entrada amb grups reduïts al gran globus inflat amb gas —gràcies a les sabates oloroses dels assistents— fins a les peripècies del viatge, ja dins del globus, on el color i la il·luminació —i també la veu en off de l'actor i guardià de les operacions, Pere Arquillué— mantenen l'alè en suspens. He parlat de sabates oloroses
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Aquest és un corrent que s'ha estès en algunes companyies de teatre familiar: fer descalçar els espectadors petits, i els grans també, per trepitjar moqueta i potser per tocar millor de peus a terra i entrar més de ple en el món del gènere fantàstic que proposen. Però, com ja vaig advertir una vegada —amb motiu de l'espectacle «Bítels per a nadons» a la mateixa sala del TNC—, d'ara endavant cal anar al teatre amb els mitjons ben sargits. Un comença a sospitar que, amb la crisi d'espònsors que hi ha, les companyies familiars que utilitzen aquest recurs tan poètic i olorós potser tenen accions a Calzedonia.

[dilluns, 25.04.16]
Les biblioteques públiques catalanes van rebre durant el 2015 prop de 25 milions de visites que van fer més de 15 milions de préstecs
Catalunya disposa de 391 equipaments bibliotecaris (380 biblioteques estables i 11 bibliobusos mòbils). Aquestes biblioteques donen servei a 7.024.187 ciutadans, corresponents a 416 municipis, és a dir, el 93,6% de la població del país. En el conjunt de les biblioteques públiques, hi treballen més de 2.150 professionals que gestionen un fons de gairebé 15 milions de volums. D’aquest fons, la part més important correspon als llibres, que són 11.777.487, però també es gestionen 1,4 milions d’obres audiovisuals; 1,2 milions de documents sonors i 369.000 altres documents.
El sistema de les biblioteques públiques ha rebut un total de 24,8 milions de visites, que s’han traduït en un volum d'obres lliurades en règim de préstec de gairebé 15 milions i mig, volum del qual la part més gran, gairebé 10 milions, correspon a llibres, i gairebé 3,5 milions són gravacions cinematogràfiques. Més de la meitat de la població (el 55%) és usuària de les biblioteques, però un 45% de la població de 15 anys o més fa més d’un any que no ha anat a la biblioteca o no hi ha anat mai. Les persones més grans són les que menys utilitzen la biblioteca pública (54% en el segment 50-64 anys i del 55% en els de 65 anys o més). De les persones no-usuàries, el 31,3% no pensa anar o tornar a les biblioteques. La falta de temps (17,5%), la millor oferta de novetats (8%) o les qüestions personals (33,8%) són les principals justificacions.

[diumenge, 24.04.16]
La viquimarató «Qui té por de Ramon Llull?» crida estudiants en català de tot el món a augmentar les entrades de Viquipèdia sobre el pensador de qui es commemora el setè centenari de la seva mort
L’Institut Ramon Llull organitza, en col·laboració amb l’associació Amical Wikipedia, la viquimarató «Qui té por de Ramon Llull?», un projecte que vol congregar el màxim nombre d’estudiants de català de diferents països amb l’objectiu d’actualitzar, ampliar i crear articles sobre Ramon Llull a la plataforma Viquipèdia. L’activitat, que s’emmarca dins els actes de
l’Any Llull, tindrà lloc la setmana del 25 al 29 d'abril simultàniament a universitats d’Alemanya, Estats Units, Hongria, Japó, Romania, Rússia, Sèrbia i Xile. La viquimarató té una durada aproximada de dues o tres hores, durant les quals els estudiants es troben físicament a les seves respectives universitats i editen i tradueixen articles sobre el filòsof mallorquí a la Viquipèdia, l’enciclopèdia virtual amb el major nombre de col·laboradors del món. S’han inscrit al projecte, entre altres, una cinquantena d’estudiants de les universitats de Constança (Alemanya), Massachussets (Estats Units), Szeged (Hongria), Hosei (Japó), Bucarest (Romania), Sant Petersburg (Rússia), Belgrad (Sèrbia), i la Pontificia de Chile (Xile). Cada universitat es fa responsable d’editar algun aspecte concret sobre Ramon Llull, de tal manera que, un cop acabi la viquimarató, la vida i l’obra del filòsof mallorquí serà accessible de forma més completa en diferents idiomes. Així, per exemple, mentre que l’objectiu dels estudiants de la Universitat de Constança és traduir la pàgina de «Fèlix o Llibre de meravelles» a l’alemany, els estudiants de la Universitat de Xile s’han proposar traduir, com a mínim, dos versicles d’«El Llibre d’Amic e Amat».

[dissabte, 23.04.16]
La lectura en suport digital creix en un 17,8% segons les últimes dades però el paper continua sent l'opció preferida per la «indústria» editorial que admet que només un 25% dels lectors ho fa en català
L'any 2015, un 66,3% van optar habitualment per la lectura en suport paper i un 24,3% van llegir en suport digital. L’augment d’aquest segon suport ha estat important si es compara amb els índexs del 2011, que donaven com a resultat només l'augment d'un 6,5%. En cinc anys, per tant, la lectura en suport digital ha crescut un 17,8% però la «indústria» editorial continua omplint el mercat amb el suport paper cosa que fa que sigui un 66,3% el lector en aquest suport. La poca disponibilitat del sector «industrial» en aquest canvi tecnològic arriba fins a l'extrem que els responsables de la
Cambra del Llibre es vanten i els omple de satisfacció, diuen, que només un de cada quatre lectors ho fa en suport digital. El conservadorisme, doncs, i la miopia davant el futur, propi d'un organisme com aquest, continua ben viu. A més, el sector «industrial» continua culpant la pirateria del baix índex de vendes en aquest suport. El fet, però, és que mentre augmenta el nombre de lectors catalans es venen menys llibres. Catalunya està ara a dos punts per sota de la mitjana de lectors europea, que és del 68%. El 66,3% de catalans asseguren que han llegit llibres el 2015, mentre que cinc anys enrere el percentatge era del 62,3%. Si fa cinc anys la xifra de consum intern català era de 1.330 milions, el 2015 vorejava els 1.070 milions d’euros. Però aquesta xifra a la baixa no preocupa tant, pel que sembla, la Cambra del Llibre com que el suport digital augmenti. Per llengües, el 2015, només el 26,4% declaren llegir habitualment en català, el 71% diu que ho fa en castellà i el 2,6% restant en altres llengües.

[divendres, 22.04.16]
Una quarantena de països d’arreu del món celebren la diada de Sant Jordi amb llibres, roses i una Viquimarató sobre Ramon Llull
Per mitjà de la Xarxa universitària d’estudis catalans a l’exterior, coordinada per l’Institut Ramon Llull, i en col·laboració amb les delegacions del Govern de la Generalitat de Catalunya, s’han programat actes culturals al llarg de tota la setmana a ciutats com Chicago, Berlín, Londres, Moscou, Nova York, Santiago de Xile, Venècia o Washington, entre d’altres. A més, gairebé totes les universitats que ofereixen docència d’estudis catalans i els casals catalans organitzen parades amb llibres i roses. En total s’han programat més d’un centenar d’activitats arreu del món.
Entre els actes més destacats, s’hi poden trobar cites ja clàssiques com la celebració de Sant Jordi al Borough Market de Londres o la Catalan Week de la Universitat de Massachusetts, als Estats Units. Però també sobresurten algunes novetats com un concurs de memes sobre cultura catalana a la Universitat de Guadalajara, a Mèxic; una botifarrada a Santiago de Xile dins la ‘Conmemoración de San Jorge y la Virgen de Montserrat’; o l’esdeveniment ‘Roses i llibres’ de Torí, una tarda dedicada a la literatura catalana contemporània a Itàlia amb la participació de quatre escriptors catalans. A més, l’Institut Ramon Llull organitza, en col·laboració amb Amical Wikipedia, la Viquimarató «Qui té por de Ramon LLull?», un projecte que vol reunir el màxim nombre d’estudiants de català de tot el món amb l'objectiu d'actualitzar, ampliar i crear articles sobre Ramon Llull a la Viquipèdia en diversos idiomes.

[dijous, 21.04.16]
L'absurditat envolta el muntatge de gest que dóna el tret de sortida a la companyia Voltäla a El Maldà i que recrea una història esperpèntica en un museu rus
La vida dels guàrdies d'un museu és dura. Del tamboret a passejar per les sales. I de pesar figues en un racó a ser aspirants a figures de cera. I encara és més dura si treballen en un museu rus que està amenaçat de tancament tot i que aguanta gràcies a una promesa que assegura que hi arribarà a una de les sales una peça d'art que necessitarà una gran rebuda i una extrema vigilància de la parella de guàrdies protagonistes. L'absurditat envolta aquesta peça breu de gest (60 minuts a tot estirar), amb poquíssims murmuris i algunes paraules russes macarròniques, a més d'uns misatges en off que es transmeten arreu de les sales del museu
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. La interpretació de la companyia acabada de crear per Jordi Font i Toni Guillemat —els dos amb uns anys a les espatlles den tota mena d'espectacles de petit format— adopta un estil que beu de les fonts clàssiques del gènere, sense que hi falti molt d'humor i també una mica de juguesca de clowns que la parella facilita sense que ni l'un ni l'altre acabin de ser mai ni l'august ni el blanc, sinó que sembla que els dos papers se'ls juguin als quinze dits o al "pedra, paper, tisora". Hi ha gags que tenen més força que altres pel seu enginy. I n'hi ha d'altres que provoquen més reflexió que els altres perquè graten en la misèria que encara es fa més miserable en espais tancats i reduïts.

[dimecres, 20.04.16]
Un vagó dels Ferrocarrils Catalans portarà el nom de Joaquim Carbó en commemoració del cinquantenari de la publicació de la novel·la «La casa sota la sorra» i un altre es batejarà amb el nom de Víctor Català pels 50 anys de la mort de l'escriptora
El “bateig’ es farà el dia de Sant Jordi en una de les andanes dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya de l’estació de la Plaça de Catalunya. Juntament amb el vagó que portarà de manera fixa el nom de l’escriptor Joaquim Carbó hi haurà també un altre vagó amb el nom de l'escriptora Víctor Català / Caterina Albert de qui es commemora el cinquantè aniversari de la seva mort. A més d’una inscripció amb el nom d’aquests dos autors als laterals dels vagons del seu tren respectiu, a les parets interiors s’hi instal·laran, de forma definitiva, petits plafons amb un breu text de cadascun d’ells. Durant tota la Diada de Sant Jordi també es distribuiran, a les andanes i taquilles de les principals estacions de Ferrocarrils de la Generalitat, postals amb frases de tots dos autors. La novel·la «La casa sota la sorra» de Joaquim Carbó es va publicar per primera vegada el 1966 i des d’aleshores porta més de 60 edicions i 180.000 exemplars venuts. L'obra va fer també que s’edités una sèrie de còmic il·lustrada per Josep Maria Madorell. La companyia Egos Teatre en va fer
una versió teatral el 2010 que es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya.

[dimarts, 19.04.16]
El nou musical «Scaramouche» que Dagoll Dagom prepara per a la temporada vinent fa vint anys que estava en la cartera de projectes de la companyia
El musical de gran format s'estrenarà pels voltants de la Mercè, al Teatre Victòria. L'equip directiu és l'habitual de la companyia que ha tancat una llarga temporada amb l'última reposició, fins ara, de «Mar i cel». La música original és d'Albert Guinovart, la direcció musical de Joan Vives i la direcció escènica de Joan Lluís Bozzo. L'escenografia la signa Montse Amenós i el vestuari, Alfons Flores. Dagoll Dagom aposta així per un musical de capa i espasa que té lloc durant la revolució francesa, però que volen que arribi a un públic familiar en general.
El nou «Scaramouche» fa vint anys que rondava per la cartera de projectes de la companyia, segons Joan Lluís Bozzo que, en aquesta ocasió, signarà també el llibret, amb la col·laboració de David Pintó i de Joan Vives en les cançons. «Scaramouche» es basa en una novel·la de Rafael Sabatini publicada el 1921 de la qual es va fer una versió cinematogràfica dirigida per George Sidney el 1952. El 2006 es va fer un musical en espanyol a Madrid. El repertori del nou musical l'integraran una orquestra amb 10 músics en directe i 18 intèrprets que Dagoll Dagom està escollint en un càsting que ha cridat a més de 300 aspirants, entre els quals, esclar, no hi faltaran alguns dels noms més habituals dels musicals més recents en el teatre català.

[dilluns, 18.04.16]
La companyia Arcàdia clava una ganivetada de doble tall al teatre amb l'obra «Sota la ciutat» de Llàtzer Garcia a l'Espai Lliure de Montjuïc
Ganivetada de doble tall al món del teatre. Scrash!!! L'autor Llàtzer Garcia (Girona, 1981) continua endinsant-se en el laberint inesgotable de les relacions humanes (recordem només dues peces seves anteriors prou valorades com «La terra oblidada» o «La pols»). I dic ganivetada de doble tall perquè a «Sota la ciutat», estrenada l'any passat dins el Festival Temporada Alta, hi continua planant la família, tot i que sigui la família d'última generació, però aquesta vegada gratant també amb força en les misèries de la gent del teatre, en la frustració dels que hi han jugat un paper en un moment donat i que, a poc a poc, han anat quedant oblidats en el bagul del passat, i en la pèrdua de la il·lusió jove quan s'esfondren les esperances posades en les expectatives professionals, personals o artístiques, en el somni trencat de les oportunitats de la gran ciutat i en la descoberta de la ferum que surt de les clavagueres de la cultura
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. I malgrat l'amargor que es respira durant tota la trama de «Sota la ciutat», un pot acabar tenint la sensació que també hi ha rastre de comèdia. O de tragicomèdia, esclar.

[diumenge, 17.04.16]
La primera gran exposició dels 150 anys del naixement de Ramon Casas es pot veure fins al 8 de maig al Museu del Modernisme de Barcelona amb un recull de 130 obres de l'artista
Paradoxalment, és una institució privada la que ha donat el tret de sortida al 150è aniversari del naixement del pintor Ramon Casas (1866-1932). I encara és més paradoxal que hagi estat aquesta mateixa institució privada la que hagi enregistrat en primer lloc el domini a internet
«ramoncasas.cat» a més de publicar un catàleg amb la participació i els estudis de set historiadors. L'exposició «Ramon Casas. La vida moderna» es pot veure al Museu del Modernisme de Barcelona (c/ Balmes, 48). En un país on no es fa res si no és de la mà pública, la iniciativa privada amb motiu de l'Any Casas ha demostrat que qui tira la primera pedra, trenca més aviat el vidre. Entre la desena de peces inèdites que hi ha a l’exposició, destaca un cartell dels pneumàtics Pneu Klein. Casas es va avançar als famosos calendaris Pirelli: al cartell hi apareix una dona (vestida) recolzada sensualment damunt d’un pneumàtic. Les dones són molt presents en les obres de Casas, n’hi ha moltes de la seva família i sobretot de la seva musa, la moderna i desinhibida Júlia Peraire, amb qui s’acabaria casant l’any 1922. Es pot veure la Júlia mig endormiscada al llit de La grasse matinée ; amb els hàbits de monja a la porta del monestir de Monja a Sant Benet de Bages, o vestida segons la moda anglesa en un dels cinc plafons que formaven part del Paravent de les estacions que hi havia hagut al Palau Maricel. En canvi, la Júlia més sensual, la de «La Sargantain», possiblement l’obra més eròtica de Casas, no és accessible al gran públic i no forma part de l’exposició: penja d’una de les parets del Cercle del Liceu. Sí que és a la mostra, a la secció dedicada a la revista Pèl & Ploma, un retrat del promotor cultural Pere Romeu que Pinós va localitzar a Madrid i que fins ara no s’havia vist mai en un museu. Tampoc s’havia exposat mai el dibuix Pláticas de familia. L’exposició té vuit blocs: “Vida quotidiana, Ramon Casas observador del seu temps”; “Crònica d’una època”; “D’Els Quatre Gats a les quatre rodes les complicitats de Ramon Casas en la promoció de l’automobilisme a Catalunya”; “Pèl & Ploma”; “Chulas i manolas, estereotips femenins en l’univers de Casas”; “(Júlia) La dona modernista, del somni a la realitat” i “El retratista del modernisme”. A l’exposició «Ramon Casas. La vida moderna» hi ha peces de 70 col·leccions, gran part particulars, a més d’institucions com Banc Sabadell, Codorníu, Fernando Pinós Galeria d’Art, la Fundació Vila Casas, la Fundació Manuel Rocamora, el MNAC, el RACC, Marc Martí i el Museu de la Garrotxa, entre d’altres.

[dissabte, 16.04.16]
Torna l'humor esbojarrat de «Concerto a tempo d'umore» amb l'Orquestra de Cambra de l'Empordà i la direcció de Jordi Purtí per una breu reposició al Teatre Apolo del Paral·lel
A Avinyó, el 2015, els que van anar al Festival Internacional de Teatre van estar d'enhorabona perquè els tornava a visitar el director Jordi Purtí amb un espectacle que els recordava l'èxit esclatant que el va portar després per una gira internacional amb la troupe de la gresca coral d''Operetta'. Aquest 'Concerto a tempo d'umore' va pel mateix camí. Un espectador veí sento que comenta amb la seva acompanyant, quan s'ha acabat l'espectacle: "¿Que són italians...?" I una apreciació com aquesta, que els puristes de teatre i música titllarien segurament d'espectador "escombraria", és el millor senyal que l'espectacle té un embolcall universal que fins i tot fa que, els més despistats, en desconegui l'ADN, ni que sigui amb denominació d'origen de l'Empordà
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El director Jordi Purtí —cal recordar que en el seu moment va ser carn dels primers Joglars— és capaç de transgredir i transfigurar tots els gremis amb l'avantatge de no perdre ni un pèl de rigor i qualitat i aconseguint sempre que l'humor abasti el seu màxim nivell de seriositat, valgui la contradicció. Ja ho va fer amb una trapelleria coral a 'Operetta', un espectacle que va arrencar com una proposta familiar del TNC i que després ha captivat auditoris sense fronteres, ni culturals ni d'edat. I ho ha fet ara amb la formació que commemora el 25è aniversari, l'Orquestra de Cambra de l'Empordà, amb una trajectòria prou reconeguda que compta amb més de tres mil concerts en una quarantena de països.

[divendres, 15.04.16]
L'actriu Laia Marull recupera el monòleg «La llista» de l'autora quebequesa Jennifer Tremblay estrenat al Teatre Lliure per fer una minitemporada a La Villarroel
No sé si la història de 'La llista' ha anat a parar a Laia Marull o l'actriu Laia Marull ha anat a parar a 'La llista'. O potser les dues s'han trobat sense proposar-s'ho, per atzar, per haver anat a un rodatge al Canadà fa deu anys i haver fet amistat amb l'actriu que ara la dirigeix. En tot cas, el monòleg o el personatge al qual s'enfronta l'actriu —avui més coneguda per la seva trajectòria en cinema però fidel al seu debut al mateix Teatre Lliure, encara vell Palau de l'Agricultura en construcció, el 1993, amb 'Roberto Zucco' i Lluís Pasqual— encaixa a la perfecció amb el perfil de Laia Marull que es presenta com una dona perfeccionista, incapaç de moure's sense tenir-ho tot controlat en una o en unes quantes llistes, que ha pres la decisió d'emigrar de la ciutat per anar a viure al camp, que té marit i tres fills, i que passa comptes de la seva amistat poc valorada en el seu moment amb una altra mare de família de qui se sent culpable de la seva mort, després d'una malaltia i una errada en la intervenció quirúrgica
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Però el relat de l'autora quebequesa Jennifer Tremblay (Forestville, Quebec, 1973), no seria per si sol l'ham del muntatge —la literatura dramàtica actual de fora i d'aquí s'hi ha abonat en els últims temps— sense una actriu que el defensés amb carn i ungles. Per això deia allò de qui havia anat a parar a qui.

[dijous, 14.04.16]
El musical «Homes foscos» de la trilogia de David Pintó i Clara Peya explora a El Maldà el costat més obscur de les relacions humanes basant-se en el món de Patricia Highsmith
De fons, Patricia Highsmith. I també un guionista que sua sang i fetge per posar el desitjat The End al seu relat. I encara més de fons, el personatge de Tom Ripley. Però els espectadors poden fer dues coses: o bé apuntar-se a l'opció de l'autora escollida i del seu conegut personatge de ficció o bé entrar en la proposta amb el convenciment que David Pintó i Clara Peya han creat un musical de cap i de nou on un guionista dels anys del blanc i negre daurat de Hollywood entra en la ficció fins a l'extrem de veure's les cares amb els personatges que li ronden pel magí i amb les diferents variants que li ofereix la trama
[crítica íntegra a la revisa digital Clip de Teatre]. El que de debò guanya pes en aquest musical de cambra és la composició —autèntica banda sonora— i el llibret —autèntic guió—, més que l'anècdota mítica que l'inspira. I ja és la segona peça de la trilogia de David Pintó i Clara Peya que, interpretada exclusivament en clau de musical sense intermedis parlats, explica una història de relacions que, si primer va ser entre una mare i una filla (recordem «Mares i filles», amb Nina i Mariona Castillo), ara és entre dos homes que pateixen la repressió de l'època per la seva condició sexual i, si hi ha un tercer muntatge, com sembla que hi haurà, aquest disseccionarà la foscor entre un home i una dona.

[dimecres, 13.04.16]
La reproducció en maqueta del «Titanic» més gran que s'ha fet fins ara es pot veure en una exposició del Moll de Costa del Port de Tarragona
Des dels ascensors fins a la piscina, passant per la sala de màquines, la mítica escalinata i tots els detalls del llegendari transatlàntic es poden veure en la maqueta de l'exposició «Titanic, the reconstruction» que es pot veure al Moll de Costa del Port de Tarragona. Es tracta d'una maqueta de dotze metres, la més gran que s'ha fet mai d'aquest creuer, que incorpora so i llum i és d'un valor incalculable al mercat. La carcassa del vaixell es va fer a Girona i després es va traslladar a Granada per crear els interiors, la majoria amb una impressora 3D. Enric Calvo, constructor de la maqueta, destaca que l'ús del 3D ha facilitat molt la feina, però no amaga la gran complexitat que tenen les peces i saber com desglossar-les per després muntar-les. A la mostra
«Titanic, the reconstruction» també s'hi pot veure una reproducció idèntica de la cabina Marconi, des d'on es va enviar el missatge de socors, o el Brush Runabout, el cotxe del Titanic, que esperava al port de Nova York per embarcar al vaixell que mai no va arribar. Hi ha espai, també, per a les històries personals que van explicar els supervivents de la catàstrofe, com la del matrimoni Straus. La parella va decidir morir l'un al costat de l'altre, lligats a unes cadires de la coberta del vaixell fins que el Titanic es va enfonsar del tot. Després de Tarragona, l'exposició es veurà a Barcelona a mitjan 2017 i en diferents llocs d'Europa i els EUA.

[dimarts, 12.04.16]
L'espectacle «Bhrava!» té aires de teatre, de dansa i de pista de circ però sobretot té aires d'arts escèniques franceses amb música original inclosa
Les dues creadores i intèrprets de «Bhrava!» procedeixen del món de la dansa i el teatre visual i inclouen en el seu espectacle, que respira romanticisme i poesia durant els 45 minuts de durada, tècniques com les del mim, la pantomima, els titelles, la manipulació d'objectes i una atmosfera de gènere fantàstic
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Just iniciar l'espectacle, les dues intèrprets-personatges despleguen una pancarta en paper d'estrassa on diu «Rue du Papier». I precisament quan l'esclat de l'escàndol dels «Papers de Panamà» és més que fresc perquè acaba de saltar arreu del món, a un li fa un salt el cor. Però el temor queda superat de seguida. El tal «Paper» de L'Animé no té res a veure amb el frau financer dels «Papers de Panamà» sinó que és una insinuació del que la petita protagonista del muntatge es trobarà, primer al llarg del seu viatge de ficció, per passar després al plàstic marítim, en un escenari despullat d'escenografia perquè no destorbi cadascun dels moviments, dels titelles, dels objectes que les dues intèrprets posen en joc.

[dilluns, 11.04.16]
La família Aragón s'ha instal·lat al Teatre Victòria amb el seu espectacle multidisciplinar «Aire» que barreja el teatre amb la música i l'humor de pista
Es fa el fosc i bufa de valent! Venteguera, cerç, cicló, huracà, tornado, fogony, llevantada, mestralada, gregalada, tramuntanada, torb, tifó, rufagada… i calma sobre la platea del teatre. Després de la tempesta, diuen, sempre ve la calma. I aquest balanceig entre l'esclat i la serenor és el que caracteritza durant setanta minuts les diferents accions de l'espectacle familiar «Aire» que reuneix cinc descendents i integrants de la família Aragón, forjats tots ells en la comèdia de l'art, la música més eclèctica i la força clownesca heretada de la pista de circ
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. «Aire» és un espectacle d'aquells als quals se'ls pot adjudicar el qualificatiu de multidisciplinar perquè els cinc intèrprets estan al servei d'una quantitat considerable d'instruments, elements, objectes i recursos de tota mena, i al servei també d'una sofisticada galeria d'efectes multisonors i multicolors. Espectacle, doncs, eminentment sensorial, vista i oïda, que no deixa indiferents ni els grans ni els petits.

[diumenge, 10.04.16]
El musical «Fang i setge» es veu abocat a un concurs de creditors després de fer temporada al Teatre Victòria de BCN tot i haver rebut una subvenció de la Generalitat de Catalunya de 30.000 euros per a la producció inicial
Aquest macroespectacle de caràcter èpic es va estrenar el desembre del 2014 al Teatre de La Passió d’Olesa de Montserrat on es van fer tretze funcions i, amb una revisió de format i un canvi d’intèrprets, havia fet temporada a Barcelona, al Teatre Victòria, aquest any, des de l'11 de febrer al 27 de març. Uns dies després d’abaixar el teló, la productora Excés d’Entusiasme S.L. (Xavier Povill, Carles Farràs i Salvador Jorba) ha anunciat públicament que es veu obligada a presentar un concurs de creditors perquè les expectatives d’espectadors que es preveien en aquesta temporada al Teatre Victòria no han estat suficients per poder cobrir les despeses del muntatge en les quals s’inclouen els proveïdors, el personal tècnic i els intèrprets, als quals la mateixa productora assegura que està treballant per fer front als compromisos contrets tan aviat com sigui possible. «Fang i setge» va rebre el segon semestre del 2014 la concessió d’una subvenció atorgada pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya de 30.000 euros per encarrilar la producció. L’arrencada de «Fang i setge», com a cloenda del Tricentenari, dins de la commemoració dels 300 anys del setge borbònic del 1714 a la ciutat de Barcelona, es va fer amb la garantia d’un equip artístic de primera línia amb el director de Comediants, Joan Font; música de Salvador Brotons; dramatúrgia de Marc Rosich; lletres de Josep Pedrals; coreografia de Toni Mira i un repartiment amb més de cent intèrprets entre els quals figuraven Lloll Bertran, Pep Molina, Teresa Vallicrosa, Oriol Genís, Ferran Frauca o Xavier Ribera Vall, a més d’un cor de quinze cantants, acompanyats de deu membres de La Passió i una cinquantena més de figurants, amb una orquestra de tretze músics en directe. Tot plegat es va posar en marxa amb un pressupost, segons va anunciar la mateixa proructora, de 700.000 euros. El 2015, es va aconseguir reunir uns 7.000 euros a través d’una campanya de Verkami per enregistrar el disc del musical, mentre es van fer 8 funcions més al Teatre d’Olesa. La reposició del Teatre Victòria
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre] va reduir la durada, que va quedar en unes 2h30m, aproximadament, i va renovar el càsting que va quedar amb Neus Pàmies, Jordi Llordella, Aina Sànchez, Judith Tobella, Marc Pujol / Jan Forrellat, Annabel Totusaus, Xavier Ribera-Vall, Ferran Frauca, Albert Gràcia, Aina Quiñones / Aina Picarolo, Frank Capdet, Òscar Mas, Dolors Martínez, Carmina Checa, Ignasi Capmany, Albert Mora, Mireia Dolç, Miguel Ángel Sánchez, Clara Moraleda, Roser Cascante i Mercè Pàmies. Les dificultats per programar una gira i els resultats d’explotació de la temporada al Teatre Victòria han abocat la productora a presentar un concurs de creditors.

[dissabte, 09.04.16]
Prop del 90% dels continguts a Internet es van consumir durant el 2015 de manera il·legal segons un estudi que quantifica l'ús pirata en una pèrdua de 1.669 milions d'euros anuals
L'últim estudi de l'Observatori de Pirateria i Hàbits de Consum de Continguts Digitals, realitzat a instàncies de la Coalició de Creadors i Indústries de Continguts, torna a posar de manifest l'impacte de la pirateria en el sector: el 87% dels continguts consumits a internet és pirata, xifra que fa perdre fins a 1.669 milions d'euros anuals a les indústries culturals. Durant el 2015, es va accedir a 4.307 milions de continguts digitals de forma il·lícita, equivalent a 24.058 milions d'euros. L'accés va ser repartit de la següent manera: pel·lícules (37%), sèries (30%), música (20%), llibres (15%), vídeojocs (14%) i futbol (11%). Mentre la indústria musical és la que va comptar amb més accessos digitals il·lícits (1.723 milions), va perdre menys diners que el cinema, sector que per culpa de la pirateria va deixar d'ingressar 573 milions d'euros. Les dues úniques indústries que han vist disminuir la pèrdua d'ingressos respecte l'any anterior han estat la música i el futbol. En el cas de les sèries, el valor de la indústria (178) és inferior als diners que es deixen de guanyar per la pirateria (186). Segons el mateix estudi de la
Coalició de Creadors i Indústries de Continguts, el 61% dels consumidors justifiquen l'accés als continguts il·legals en què el preu dels continguts originals és molt car. A més, més de la meitat assegura que el motiu per fer-ho és la facilitat i el poc temps que comporta l'accés.

[divendres, 08.04.16]
L'espectacle «Mars Joan» analitza lúdicament i sense paternalismes al Teatre Tantarantana què li passa a la societat contemporània que preferiria la ignorada incertesa de Mart davant la presumpta seguretat de la Terra
Cap allà al 2026, d'aquí a quatre dies, poden passar dues coses: que siguem independents o que, els que encara quedem, hàgim decidit emigrar a Mart per complir això que anomenen el somni col·lectiu. Ho possibilita el projecte Mars One a través d'un reality show que es proposa fundar una colònia humana a Mart i per aconseguir-ho ha de fer una selecció entre els aspirants. La dramatúrgia de l'obra «Mars Joan» parteix d'aquesta referència xarona i mediàtica de la societat actual i l'adapta a les relacions de parella
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Novament, doncs, dues parelles en solfa i en crisi: una perquè el mascle vol anar a Mart per no tornar mai més i l'altra perquè el mascle és un conformista que toca de peus a terra i que no s'adona del que té a un pam del nas. No cal dir que les dues femelles també hi tenen la seva part, en el joc. A partir d'aquí, el muntatge agafa, durant noranta minuts, un ritme vertiginós, amb escenes breus, començant per una introducció del reality show en qüestió i entrant en un flaixbac sobre com ha anat el fet que un dels quatre protagonistes (Joan) hagi acabat guanyant la cursa entre milers d'aspirants, ell i tres més, per anar a la nova colònia humana de Mart.

[dijous, 07.04.16]
Lluís Pasqual ha elaborat un Eduardo de Filippo com una pintura al fresc al Teatre Lliure de Montjuïc amb Jordi Bosch i Ramon Madaula de protagonistes
El dramaturg Eduardo de Filippo ho demana a crits. El Nàpols mític ho demana a crits. I els personatges més pirandellians de tot el repertori d'Eduardo de Filippo també ho demanen a crits. Tots ells, a hores d'ara, ja només poden ser vistos, representats i recreats com una pintura al fresc, amb dues capes, una damunt de l'altra, amb barreja de morter de calç, sorra de riu, aigua, pols de marbre... I després, amb l'espargiment dels pigments, tot agafa forma i sentit, i el color va canviant de to tal com es va fent la llum. És més o menys així com diria que s'ha elaborat aquest muntatge versionat per Lluís Pasqual, «A teatro con Eduardo»
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Amb dues capes, com un fresc, la d'«Home i senyor (Uomo e galantuomo)» i «La gran il·lusió (La grande magia)». Dues peces que daten de dues postguerres. La primera, peça breu, del 1922, amb la ressaca de la Gran Guerra. La segona, del 1948, amb el pes arrossegat encara de la Segona Guerra Mundial. Com si Eduardo de Filippo (Nàpols, 1900 - Roma, 1984) fugís de la memòria dels dos desastres i es reclogués en un món propi fet d'il·lusió, en una capsa tancada per sempre, que el protagonista de «La gran il·lusió», el noble Calogero Di Spelta, vol guardar zelosament per no enfrontar-se al risc de trobar-se amb la buidor si n'aixeca la tapa.

[dimecres, 06.04.16]
Els Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) posen en marxa una campanya de micromecenatge per salvar l'escultura «El violinista» de Pablo Gargallo
Aquesta peça pateix un greu deteriorament a causa de la incompatibilitat dels materials amb què està feta: una ànima de fusta recoberta de plom. La campanya, que estarà en actiu fins al 30 de juny, es proposa aconseguir els 46.000 € necessaris per afrontar la restauració, planificada en diverses fases per la seva complexitat. Les aportacions es poden fer a través de la pàgina web de la
Fundació Amics del Museu Nacional d'Art de Catalunya, al taulell d’entrada del MNAC o directament i de manera anònima dipositant la donació en una urna instal·lada al vestíbul del mateix MNAC a Montjuïc. Aviat es compliran cent anys que l'escultura «El violinista», de Pablo Gargallo (Maella, Matarranya, Aragó, 5 gener 1881 - Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934), forma part de les col·leccions públiques catalanes i, per la seva rellevància artística, sempre havia estat exposada al públic fins a l’any 2010 que es va retirar de la col·lecció permanent en fer-se evident el progressiu deteriorament de l’obra. «El violinista» pateix una greu afectació causada per la incompatibilitat dels materials que va fer servir Gargallo: les làmines de plom i la fusta que, des del mateix moment de la seva realització, han estat emetent uns gasos que han corroït lentament l’escultura. Aquesta reacció química pot arribar a ser irreversible si els restauradors no hi actuen amb urgència. L’Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc) s'ha afegit a aquesta campanya oferint una sèrie de concerts de violí a la Sala de la Cúpula del MNAC, els dies 24, 25 i 30 de maig, els dos primers dies gratuïts.

[dimarts, 05.04.16]
La Xina i Alemanya s’emporten els Premis Andersen 2016 atorgats a la Fira de Bolonya a l’escriptor Cao Wenxuan i la il·lustradora Rotraut Susanne Bernner
L'escriptor Cao Wenxuan va créixer a la Xina rural i va estudiar a la Universitat de Pequín. Exerceix de professor de literatura xinesa. La seva obra literària beu de les fonts de la memòria de la seva infància en un ambient de pobresa i dificultats. Fins ara ha estat poc conegut dins de la literatura catalana. En canvi, sí que s’hi troba en diverses edicions la il·lustradora alemanya Rotraut Susanne Berner, que va estudiar disseny gràfic a la Universitat de Munic i va treballar durant diversos anys en el camp de la publicitat abans de dedicar-se plenament a la il·lustració. Havia estat nominada al Premi Hans Christian Andersen cinc vegades i en va ser finalista en quatre edicions.
En aquesta pàgina de Cornabou hi ha ressenyats tots els guanyadors des del 1956 fins a l'actualitat. En l'actual edició, els altres escriptors finalistes havien estat Louis Jensen, Mirjam Pressler, Ted van Lieshout i Lois Lowry; i els altres il·lustradors finalistes, Pejman Rahimazadeh, Alessandro Sanna, Suzy Lee i Marit Törnqvist. El jurat seleccionador d’aquesta edició ha estat integrat per Kirsten Brystup (Dinamarca), Reina Duarte (Catalunya), Andrej Ilc (Eslovènia), María Beatriz Medina (Veneçuela), Dolores Prades (Brasil), Susan M. Stan (EUA), Quing Wu (Xina) i Shohreh Yousefi (Iran). S’hi havien presentat 58 candidatures de 33 països diferents. Els Premis Andersen s’atorguen cada dos anys coincidint amb l’edició de la Fira de Bolonya dedicada al llibre per a infants.

[dilluns, 04.04.16]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2016 amb 8.905.594 visitants que han fet 26.029.092 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2016, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el març del 2016, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 8.905.594 visitants i 26.029.092 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 10.234,3 visites de pàgines (12,6 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 11 minuts i 22 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 14.799 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, connectats des de 143 països més, entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[diumenge, 03.04.16]
Una iniciativa del museu de Salvador Dalí a Florida permet fer un passeig visual per l'interior i els detalls de l'obra «Reminiscència arqueològica de l'Àngelus de Millet» en 360º
L'obsessió per aquesta obra va fer que durant quatre anys Salvador Dalí (1904 - 1989) escrivís, una vegada i una altra, sobre la seva gènesi i fes una sèrie d'obres centrades i que partien de la pintura de Millet. El 1934 va pintar «Reminiscència arqueològica de l’Àngelus de Millet», una de les seves obres més enigmàtiques, en la qual va donar absoluta llibertat al seu mètode paranoicocrític, la seva aportació més important al surrealisme en només els 31 cm per 39 cm que fa el quadre. En l'obra, com en l'original de Millet, una parella de camperols interromp la feina al camp i sembla que resi a l'hora de l’àngelus sota una llum crepuscular que dóna una gran atmosfera de misteri al quadre. Ara és possible passejar-se per
l'interior d'aquesta obra i pel món de Dalí, gràcies a la tecnologia i el treball que ha fet el museu dedicat a l'artista al municipi de Sant Petersburg, Florida (EUA), dins de l'exposició «Disney i Dalí, arquitectes de la imaginació», que analitza la relació entre Salvador Dalí i Walt Disney. La mostra es pot veure fins al mes de juny. Durant una mica més dels cinc minuts de «Dreams of Dalí» és possible recórrer els interiors d'aquesta obra, escoltar la veu de Dalí, en anglès i en espanyol, el so del seu telèfon llagosta, veure avançar, de forma pausada, mitja dotzena dels seus famosos elefants d'enormes i fines potes i recórrer cadascun dels racons d'aquesta obra plena de misteris.

[dissabte, 02.04.16]
Una gala de circ inaugurarà la Vela de Ca L'Estruch de Sabadell que acollirà activitats circenses en els àmbits de creació, exhibició, formació i integració social
L’Estruch de Sabadell, centre de creació amb més de 20 anys de trajectòria, inaugurarà el 16 d’abril una gran vela de circ al pati del seu recinte industrial. De 12,40 metres d’alçada, 28 metres de diàmetre i 615 metres quadrats, la carpa mantindrà els valors i la filosofia de la fàbrica de creació, acollint una programació estable i potenciant la formació i la creació circense. La Vela passa a formar part de
Ca L’Estruch en un projecte integral, i s’hi treballarà el circ a diferents nivells: des de les residències de creació que ja funcionen i doten les companyies d’un espai equipat per aixecar els seus espectacles; a l’exhibició de circ per a la ciutat de Sabadell, ja que el centre dissenyarà una programació regular d’espectacles. L’Estruch seguirà publicant dues convocatòries anuals per projectes de creació de circ, que passaran a realitzar-se a La Vela.La implantació del nou equipament permetrà l’organització d’activitats de formació, ja siguin adreçades a professionals com a infants i joves. L’Estruch és, des de fa anys, una fàbrica de creació referent a Catalunya. La seva àmplia activitat inclou dansa, teatre, arts visuals, noves tecnologies i música, i el centre està especialitzat en les arts en viu. El circ hi ha tingut, en els darrers anys, un protagonisme destacat.

[divendres, 01.04.16]
La sala Atrium recupera «Les tres germanes» en una direcció de Raimon Molins que tot i volent deconstruir Txèkhov el que fa en realitat és reconstruir-lo amb els cinc sentits
La deconstrucció —un terme que de la filosofia va saltar a l'arquitectura i de l'arquitectura a la gastronomia— sembla que també ha arribat al teatre. Deconstruir una obra clàssica per obtenir-ne, doncs, un significat diferent, pot servir perquè aquells que han sentit a parlar o han vist l'obra en qüestió, acabin d'entendre'n els intríngulis. Però la deconstrucció també pot servir per fer-ne un exercici d'experimentació que acabi sent tant o potser més interessant que el mateix clàssic deconstruït. Diria que el dramaturg José Sanchis Sinisterra aconsegueix els dos objectius alhora perquè la seva proposta —elaborada per un encàrrec de la mateixa Sala Atrium— entra en les interioritats, les il·lusions i les angoixes de les tres protagonistes principals de l'obra d'Anton Txèkhov: Olga, la més gran, amb 28 anys; Maixa, la mitjana amb 25 anys; i Irina, la més jove, amb 20 anys
[crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. El procés utilitzat per Sanchis Sinisterra fa que les tres germanes surtin del marc de la ficció i, en una interpel·lació directa als espectadors, els desvelin el que potser passarà, com passarà, què podria passar i per què passarà. És, doncs, una mena de retrocés en el procés d'escriptura de l'autor per replantejar la trama a partir d'una mirada manllevada de les mateixes protagonistes.




TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |


Agenda

Llenguet

Clipteatre

Narrativa

Forum opinio

Cornabou
Cornabou

Vinyeta literaria
Vinyeta literaria

Estiraboli
Estiraboli

Bustia
Redacció