[dijous, 26.04.12]
El portal Leqtor.com, del grup Cultura03, pioner en venda de llibres digitals en català, presenta concurs de creditors i desapareix de la xarxa sense previ avís després de dos anys de la seva fundació
La lentitud en el procés de creació i venda de llibres en suport e-book així com la reticència de les editorials tradicionals a fer el pas cap a l'edició digital han estat les causes que han obligat el portal Leqtor.com, del segell 36L Books, una de les estrelles del grup Cultura03, pioner en la distribució de llibres digitals en català, a presentar concurs de crèditors perquè els diferents socis del projecte han perdut la confiança en la seva rendibilitat immediata. Segons ha informat el diari digital Vilaweb, en paraules dels responsables de 36L Books, l'oferta de 10.000 o 12.000 títols no és suficient per mantenir el cost d'una empresa com Leqtor.com, tot i que també cal tenir en compte que, en l'últim any, han aparegut altres portals com Libranda i, sobretot, Amazon. El portal Leqtor.com, que ha estat retirat de la xarxa sense previ avís ni a usuaris ni als mitjans, va ser en part una creació de l'editor Ernest Folch, que al 2009 era conseller delegat del grup Cultura03 i que finalment, el febrer del 2011, va abandonar el grup per passar a Edicions B. El portal Leqtor.com, de 36L Books, ha estat una empresa participada per Abacus, Vicens Vives, Cultura03, i alguns petits accionistes a títol personal. La inversió inicial va ser de 2,7 milions d'euros i les previsions que havien fet inicialment eren que al 2012 haurien arribat a superar els 900.000 llibres digitals venuts, una xifra absolutament allunyada de la realitat perquè el llibre digital es manté encara per sota de l'1% del conjunt del mercat editorial. Ara, al costat dels portals esmentats com Libranda i Amazon, queda com a iniciativa catalana el portal Edi.cat, que ha agrupat algunes de les editorials més minoritàries. D'altra banda, el portal Libranda tambe havia arrabassat a Leqtor.com, en els últims mesos, l'exclusivitat que aquest tenia de tot el fons del Grup 62, amb molts dels títols del seu catàleg passats a suport digital.
[dimecres, 25.04.12]
El Museu del Louvre es converteix en el primer del món que es pot recórrer virtualment amb una Nintendo
Un recorregut virtual a la pantalla, però per uns passadisosos molt reals. Amb una combinació perfecta d'auriculars i pantalla, ningú s'hauria de perdre pels 60.000 metres quadrats del Museu del Louvre. Un equip de 1.500 consoles de 3D Nintendo són les responsables de geolocalitzar tant els turistes com les obres d'art. Així, tal com explica una de les visitants que es passegen pel museu més important del món, "en qualsevol moment, es pot trobar indicat en el plànol el camí més curt fins a arribar a l'obra que es desitgi". El Museu del Louvre s'ha posat al dia i s'ha convertit en el primer del món que fa servir aquesta tecnologia. Potser així, i gràcies al zoom de la pantalla, el visitant podrà observar de la vora el somriure de la Mona Lisa, veure en detall un quadre de Veronese, o disfrutar d'una perspectiva de les escultures més espectaculars. Alguns turistes virtuals asseguren que es tracta d'una altra visió, diferent de la que la gent està acostumada a veure. I que al principi costa de fer anar, però després serveix per trobar-te en el museu. Nintendo ha creat un aparell especial, sense altaveus i amb un servei de tres dimensions que no necessita ulleres. Tota una revolució que deixa enrere el que ja són vells sistemes.
[dimarts, 24.04.12]
La màgia poètica de Sergi Buka mostra les habilitats de «L'impossibilista» amb un espectacle per a tots als públics dins el programa familiar del Teatre Poliorama
Cada mag és una caixa de sorpreses. I cada mag, malgrat jugar sovint amb elements similars, els fa arribar als espectadors tal com ell entén la relació que ha de mantenir amb ells entre l'engany, la il·lusió i el dubte de si hi ha o no hi ha truc. Sergi Buka té en repertori l'espectacle 'L'impossibilista', una proposta per a tots els públics que ara ha adaptat en una versió per als més petits del programa Viu el Teatre, d'Únics Produccions. I malgrat que l'espectacle va néixer pensant en la proximitat del públic, resol aquesta proximitat en una sala gran com la del Teatre Poliorama, fent ús de la projecció en directe que engrandeix els moviments de les mans sobre el taulell d'alguns dels números. Sergi Buka té una entrada —que ja es va veure en el seu anterior espectacle 'Umbra', al Teatre Nacional de Catalunya— que impressiona el més bregat. Es tracta del número en què, enmig d'una escenografia romàntica —llibres escampats per terra, cortinatges vermells, tauleta isabelina, cadira noble de braços entapissada— el mag es posa tranquil·lament a llegir un llibre i, de les pàgines, en surten unes quantes flamarades com si res. Poques imatges hi ha millor que aquesta per estimular la imaginació dels primers lectors [crítica íntegra a la revista digital Clip de Teatre]. Sergi Buka manté el contacte amb els espectadors pujant i baixant de l'escenari en més d'una ocasió, demanant un parell o tres de voluntaris sisplau per força perquè l'ajudin simplement a aguantar unes cartes, una copa de vidre que acabarà fumejant o perquè li deixin tres anells que després apareixeran misteriosament entrellaçats.
[dilluns, 23.04.12]
L'enfrontament entre l'ésser humà i el monstre és una constant en la mitologia universal i Sant Jordi prové d'una llegenda situada en un llac de Líbia
El tema de l’enfrontament entre un home i un monstre és quasi una constant a la mitologia universal i, a més de la mitologia babilònica, són els herois grecs (Jason, Cadmos, Perseu, Teseu) els qui ens proporcionen diferents exemples. Però encara més abundants són els protagonistes dels mites nòrdics, dels poemes èpics de l’Edda islandès, de les sagues viquingues o dels antics poemes dels anglosaxons com Thor, Sigurd, Sigfrid o Beowulf. A l’Occident cristià va ser Jacobus de Vorágine, un dominic genovès del XIII, qui en la seva influent obra Legenda santorum, o Llegenda àuria, va popularitzar la temàtica. En efecte, Varazze introdueix la doble variant —pietosa o cavalleresca— segons sigui un sant (o santa) el qui s’enfronta al drac o bé un guerrer. El primer cas ve exemplificat pel papa sant Silvestre, coetani de Constantí, el famós
sant Marcel, bisbe de París i dues santes, santa Marta i santa Margarida. La primera, germana de Llàtzer i Maria va arribar miraculosament als boscos d’Arlès i Avinyó però es va trobar amb la desagradable sorpresa del drac que hi vivia; la segona, santa Margarida, va ser una màrtir cristiana dels primers segles. Tots i totes, amb dejunis, pregàries, aigua beneïda, estoles i bàculs en el cas dels bisbes, van amansir miraculosament els ferotges dracs que vivien a les coves o llacs de les ciutats que volien protegir.
La variant guerrera del tribu capadoci anomenat Jordi
Aquí, però, ens interessa la variant guerrera protagonitzada per sant Jordi. L’autor ens diu que Jordi, tribú capadoci, havia vingut a la ciutat de Silene (Líbia) prop de la qual hi havia un llac on vivia un monstre que havia destruït la gent d’armes que havia intentat d’occir-lo. El monstre s’apropava sovint a les muralles de la ciutat i, amb el seu alè pudent i enverinat, ho matava tot. Per evitar les visites, els ciutadans li donaven cada dia un parell de moltons. Però van començar a escassejar, i aleshores van decidir donar-li cada dia una criatura i una bèstia. Ningú no es va poder lliurar de la terrible obligació. Un dia, l’atzar va designar la filla del rei per al sacrifici. El monarca va oferir or, argent i la meitat del reialme per obtenir-ne la salvació. Va comprendre que tot era perdut, però enmig de plors va aconseguir del poble un ajornament de
vuit dies per poder plorar la filla. El rei va ordenar que hom guarnís la donzella amb els vestiments reials i tot seguit ella va dirigir-se cap on era el drac. Aquest és un fragment d'un documentat article [el podeu llegir íntegre aquí] sobre la llegenda de Sant Jordi arreu del món escrit per Joan Prat, antropòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV), publicat al diari El País amb motiu del Dia de Sant Jordi.
[diumenge, 22.04.12]
El 61% dels catalans afirma que llegeix almenys un llibre a l'any, però només una quarta part ho fa en llengua catalana i la lectura digital experimenta un 45% d'augment
Les últimes dades del baròmetre realitzat per la Fundació d'Audiències de la Comunicació i la Cultura (Fundacc) indica que el nombre de catalans que es declaren lectors d'almenys un llibre a l'any ha augmentat en un 3% en relació a l'última enquesta. Però si bé el nombre de lectors ha augmentat, el percentatge està encara allunyat del 71% de la mitjana europea. Pel que fa a la llengua de lectura, més d'una quarta part diu que llegeix en llengua catalana davant un 68% que diu que ho fa en castellà, si bé els catalanoparlants fan un consum bilingüe (50% en català i 50% en castellà), mentre que els castellanoparlants afirmen que llegeixen majoritàriament en castellà (gairebé un 90%). El nombre de lectors de llibres a Catalunya, segons la Fundacc, s'ha situat, segons aquestes dades, en 3,9 milions, que representa el 61% dels catalans, si bé en queden 2,5 milions que no llegeixen mai. L'estudi, realitzat a partir de 24.000 entrevistes, constata que els llibres segueixen sent el segon consum cultural, només superat per la música (93%). Quant a la llengua, només una quarta part llegeix en català davant d'un 68% que ho fa en castellà. En preguntar-se per l'origen de l'últim llibre llegit, un 40,9% diu que és comprat, un percentatge lleugerament descendent respecte a anys enrere; un 10% que és regalat; un 7,7% diu que és prestat (un percentatge un 7,7% menor que el 2010) i un 45% contesta que el seu origen és Internet: va passar de 42.000 a 63.000, un 45% més, però amb el llast que s'hi compten els que descarreguen llibres il·legalment. Quant al canal de venda, la llibreria segueix sent el lloc preferit (78%), seguit de les grans superfícies i cadenes de llibreries (16%). Els catalans van llegir una mitjana de 4,1 llibres i també van créixer tant els lectors amb menys freqüència lectora (1-3 llibres), que van ser un 4% més, com els de més lectura (més de 4 llibres a l'any), que van augmentar en un 3%. La novel·la segueix sent hegemònica entre els lectors, ja que 6 de cada 10 llibres llegits el 2011 van ser d'aquest gènere. La Fundació ha informat, a més, del rànquing de vendes a partir de la informació recollida a 221 establiments de tot Catalunya, que inclou 90 llibreries i cadenes, 32 grans magatzems i 53 hipermercats.
[dissabte, 21.04.12]
Els nord-americans Rasta Thomas i Adrienne Canterna-Thomas congreguen un públic familiar i juvenil entusiasmat amb el seu espectacle «Rock the Ballet» al Teatre Victòria amb la companyia Bad Boy of Dance
Quan et parlen de ballet, un no pot evitar de pensar en els clàssics vestits de tutús. Però si et parlen de ballet i ho matisen amb el rock, un ja intueix que nomenar-ho ballet és simplement per respecte a la convenció. Tres anys després del seu pas per Barcelona, en una nova gira internacional, la companyia creada pel ballarí i coreògraf nord-americà, Rasta Thomas, nascut a Califòrnia, però educat durant la seva infància a l'Aràbia Saudita, ha tornat a aixecar passions entre un públic cada vegada més juvenil que briva amb els números de la companyia com si estigués a les primeres files d'un concert de rock d'estiu. La companyia té com a ànimes creadores el mateix Rasta Thomas i la seva companya sentimental, Adrienne Canterna-Thomas. El dos, juntament amb mitja dotzena de ballarins més, ofereixen, en dues parts, una hora i mitja de rock dansat, per dir-ho en un llenguatge planer i segurament no gaire ortodox [crítica a la revista digital Clip de Teatre]. A la primera part, titulada 'Beatiful Day', el cos de ball s'adapta a una banda sonora en la qual destaquen algunes peces del grup U2 com la que dóna títol a aquesta part, juntament a peces de The Black Eyed Peas, Coldpay, Journey, Daves Mathews Band o Lenny Kravitz, al costat de clàssics prehistòrics com la 'Carmen', amb Maria Callas, o 'Ne me quitte pas', de Jacques Brel, una opció intel·ligent dels creadors de l'espectacle que intenten així mantenir el públic més jove i picar l'ullet al que ja ha superat una certa edat. El pop, el rock, la música indie, la chanson i l'òpera es barregen en un poti-poti que serveix per mostrar l'electritzant i estilitzat estil de la parella Rasta Thomas i Adrienne Canterna-Thomas, reconeguts internacionalment malgrat la seva joventut, i per demostrar que el hip hop, el claqué, les volteretes i els dolls corporals potser sí que neixen al carrer però poden arribar a l'escenari més exigent, com ha passat amb la companyia Bad Boys of Dance que passeja la llegenda que a Amèrica tot és possible, des del seu estudi de Nova York, després de col·laborar amb Hollywood i de trepitjar les taules de Broadway per escampar-se arreu del món.
[divendres, 20.04.12]
Cinquanta anys de «La plaça del Diamant» i cinquanta anys d'«Incerta glòria» valorades en dues cartes inèdites entre Mercè Rodoreda i Joan Sales
Aquest 2012 es commemora el cinquantenari de la publicació per primera vegada de la novel·la 'La plaça del Diamant'. I també es commemora el cinquantenari de la publicació de la primera versió sense censura de la novel·la 'Incerta glòria', a França, en la traducció de Bernard Lesfargues. En francès la va llegir Mercè Rodoreda, pocs mesos després que Joan Sales li hagués editat 'La plaça del Diamant'. La impressió que es van causar l'un a l'altre en llegir-se ha quedat recollida en dues cartes extretes del volum 'Cartes completes (1960-1983)' [llegiu-les aquí després de la publicació al Suplement de Cultura del diari El Punt Avui, 19 abril]. En un article de la néta de Joan Sales i actual editora de la seva obra, qui conegui l'epistolari sencer sap una cosa important i necessària per acabar de comprendre la força d'aquestes declaracions d'amor: i és que eren fetes des d'una gran solitud. "Germanes", diu Rodoreda parlant d'aquestes dues novel·les. "Germanes nascudes de la guerra i que no són de cap manera
novel·les de guerra, ni simplement novel·les sobre la guerra". 'La
plaça del Diamant' no és pas la narració dels grans esdeveniments col·lectius percebuts per una de tantes, ni 'Incerta glòria' és la gran novel·la sobre la Guerra Civil vista des de la banda dels vençuts. "És una història d'amor!", clamava Rodoreda. "És l'intent de copsar en alguns moments de la vida la set de glòria de què estem assedegats", estampava Sales al començament del seu llibre.
[dijous, 19.04.12]
Surt a la llum un àudio que reprodueix una conferència de l'escriptora Montserrat Roig sobre Joaquim Amat-Piniella, autor de la novel·la «K. L. Reich»
L'escriptora Montserrat Roig (Barcelona, 1946 - 1991) va mantenir una estreta relació amb l'esciptor Joaquim Amat-Piniella (Manresa, 1913 - L'Hospitalet del Llobregat, 1974) d’ençà que el va conèixer, tres anys abans de la mort d’aquest. La coneixença d’Amat-Piniella i la seva obra van ser tan decisius per a Montserrat Roig que, segons afirmava ella mateixa, la lectura de 'K.L. Reich' li va obrir un món, el de la presència de catalans als camps nazis, que ella ignorava per complet. Un món, tanmateix, del qual acabaria essent tota una experta, com va demostrar en la seva obra, 'Els catalans als camps nazis', editada el 1977, que precisament està dedicada a Amat-Piniella i que recull bona part de les vivències que l'autor manresà va sofrir al camp. En el pròleg, Montserrat Roig escriu que deu l’existència del llibre “a Amat-Piniella, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida…”. La conferència de Montserrat Roig va tenir lloc a Manresa el 1974, poc després de la mort de l'escriptir. En l'àudio, uns 45 minuts de durada, Montserrat Roig parla de la seva coneixença amb Joaquim Amat-Piniella. En l'acte, en el qual va participar també Ferran Planes, amic d'Amat-Piniella, l'escriptora Montserrat Roig explica com va conèixer Amat-Piniella, la impressió que li va causar i les trobades que van tenir. Després de recordar les altres novel·les publicades per Amat-Piniella, Montserrat Roig parla àmpliament de 'K.L.Reich'. Explica com la va impressionar la seva lectura, la qualifica de novel·la èpica, l'analitza a fons, en descriu els sis personatges més rellevants i en llegeix diferents fragments. Roig parla també de l'infern de Mauthausen i de com tot hi estava pensat per denigrar l'home. Explica vivències d'alguns deportats i fa un recordatori molt especial de Pere Vives, íntim amic d'Amat-Piniella, que va morir a Mauthausen d'una injecció de benzina al cor.
[dimecres, 18.04.12]
El dramaturg Jordi Galceran repeteix èxit teatral amb «Burundanga» a La Villarroel de la mà de la jove companyia Flyhard amb l'ETA i la droga colombiana de rerefons
El dramaturg Àngel Guimerà va haver d'estrenar 'Terra Baixa', el 1896, a Madrid, al Teatro Español, dos anys abans que arribés al Teatre Romea de Barcelona, passant primer per Tortosa i Gràcia. Coses de la vida. Més de cent setze anys després, a Jordi Galceran li ha passat una situació similar: va estrenar l'obra 'Burundanga' a Madrid, al Teatre Maravillas, i la seva entrada a Barcelona es va produir via Flyhard i Festival Temporada Alta. Finalment ha aterrat a La Villarroel on els espectadors fan el ple i, de moment, sense data de caducitat. A Galceran l'avala l'espeterrant èxit internacional d''El mètode Grönholm', comèdia nascuda d'un T6 del TNC i que només alguns van (vam) veure de seguida que faria un llarg recorregut fora dels corrents institucionals. I a la jove companyia Flyhard, l'avalen una sèrie de propostes anteriors, no només les més recents de la seva minisala de Sants, sinó també, abans, a La Villarroel on acaba de triomfar amb 'Nit de ràdio 2.0'. La fusió de Galceran i Flyhard ha estat, diria jo, una mena de bàlsam purificador per a 'Burundanga' [crítica a la revista digital Clip de Teatre], una comèdia de rerefons romàntic amb The End feliç, com a les pel·lícules rosa, amb petó inclòs, que ja no em sabria imaginar sense els intèrprets que l'estan representant, sobretot, sense el protagonisme dels dos personatges femenins, interpretats per Clara Cols i Roser Blanch. Malgrat això, 'Burundanga' és una obra intemporal, capaç de resistir diverses generacions, de ser pujada ara a la pilona de l'aplaudiment dels espectadors, però també de ser reposada anys a venir, com passa amb algunes de les millors comèdies clàssiques que s'importen d'autors anglesos o nord-americans bestseller.
[dimarts, 17.04.12]
Ni l'iPad, ni Internet, ni l'iPhone ni l'«e-reader» sinó tot el contrari: els Ferrocarrils Catalans i el primer capítol de quaranta novel·les a través d'un codi QR
Els passatgers de Ferrocarrils Catalans que porten un telèfon intel·ligent o una tauleta tenen a la seva disposició el primer capítol d'una quarantena de llibres a través d'un codi QR, en una nova iniciativa per fomentar la lectura. En un mateix vagó, vestit amb vinils impresos que simulen una biblioteca, els usuaris poden descarregar-se de forma gratuïta els inicis dels últims títols d'autors com Albert Espinosa, Juan Marsé, Jordi Sierra i Fabra, Ken Follet, Umberto Eco o Cormac McCarthy. L'han anomenat «Bibliotren» i forma part del Pla Nacional de la Lectura de la Generalitat de Catalunya, que vol fomentar l'hàbit de llegir entre els ciutadans per apropar-lo a la mitjana europea, de l'actual 61,9% al 71%. Ben visibles hi ha les portades del llibre, amb el codi QR al costat, de manera que, només amb una aplicació al terminal que permet llegir aquests codis, els passatgers poden descarregar el text de forma instantània i gratuïta. Entre els disponibles, relacionats amb la promoció de Sant Jordi d'algunes editorials, hi ha novel·les com 'Mar de foc', de Chufo Llorens; 'La nevada del cucut', de Blanca Busquets; 'Mà de Fàtima', d'Ildefonso Falcones; 'Némesis', de Philip Roth, o 'Un traïdor com els nostres', de John le Carré. També s'hi troba el manual pràctic 'A dormir!', d'Eduard Estivill; el llibre gràfic 'Simiocràcia', d'Aleix Saló, o el més mediàtic. 'En directe', dels periodistes Josep Cuní i Pilar Rahola. La iniciativa comença coincidint amb la proximitat de Sant Jordi i durarà uns dos mesos, però es repetirà tres vegades a l'any fins al 2016. De moment es posa a prova als Ferrocarrils Catalans però probablement es farà extensible a altres mitjans de transport.
[dilluns, 16.04.12]
El Projecte Galilei explora a La Seca les cançons més emblemàtiques d'entreguerres en un espectacle del pianista napolità Franco Piccinno i la cantant Rosa Galindo
Franco Piccinno és un pianista i compositor napolità nascut el 1974. I començo per aquí perquè aquest espectacle, que continua en la línia del Projecte Galilei de retrobar les arrels del passat a través de la sensibilitat artística, situa el músic en una maroma sense xarxa des de la qual interpreta, durant una hora i vint minuts aproximadament, tot el repertori que integra la selecció musical que és la banda sonora d'entreguerres, des del 1914 al 1945. Franco Piccinno se situa a l'alçada dels actors i actrius i, com fa l'actriu i cantant Rosa Galindo, no s'hi valen ni partitures ni passapàgines que ajudin el mestre. Ell tot sol, com si portés l'espectacle complet enregistrat en el seu interior, amb un mestratge extraordinari, va desenvolupant sense pauses cadascun dels passatges i va fusionant els solos pianístics amb les interpretacions vocals de Rosa Galindo que fa un recorregut sentimental per la música d'un període convuls, des de la Gran Guerra fins al final de la Segona Guerra Mundial. Al fons —a vegades sembla que assistim a un simulacre de projecció de cinema mut— desenes i desenes d'imatges en blanc i negre i color sèpia van mostrant retrats anònims de persones, dones, criatures, famílies senceres, somriures de temps innocents [crítica a la revista Clip de Teatre]. I no és fins al final que els espectadors confirmaran allò que potser intuïen: que totes aquestes fotografies han estat rescatades de les que es van trobar escampades, sense temps a ser cremades pels nazis en la seva fugida, pel terra d'un dels barracons de comandament del camp d'extermini d'Auschwitz.
[diumenge, 15.04.12]
La minuciositat de la coreògrafa Marta Carrasco es pot veure en un espectacle de teatre-dansa al Versus Teatre que apel·la a la infància perduda
Hi ha diferentes maneres de vestir-se de gala. Una és com ho ha fet el Versus Teatre, que ha acollit durant un mes les representacions d'aquest espectacle de teatre-dansa que mostra una vegada més el món oníric de Marta Carrasco, que té l'habilitat de tractar la bellesa plàstica de les seves imatges coreogràfiques amb un rerefons de tragèdia, però sempre compensada amb una pàtina d'humor. 'No sé si...', amb només tres monosíl·labs, ja ho insinua tot sense dir res. NO és dansa. NO SÉ si és teatre. NO SÉ SI se sap què fem... En realitat, no cal que se sàpiga. Les referències de les quals parteix Marta Carrasco en les seves creacions són múltiples, personals i instransferibles i, per tant, qualsevol interpretació d'un tercer pot ser absolutament diferent del que ella mateixa ha pensat que serien en el moment de concebre-les. És aquesta la clau de la seva creació: mal·leable, interpretable, estimulant per a la imaginació dels espectadors [crítica a la revista digital Clip de Teatre]. Marta Carrasco treballa els seus espectacles minuciosament, amb carnet de notes inclòs, amb mirada de pintora detallista que necesita entendre primer en els seus petits esbossos allò que després s'engrandeix a l'escenari. I l'interior d'un espectacle que algú pot considerar esbojarrat per la seva concepció aparent és ple d'aquestes minúscules anotacions, apunts, dibuixos i diria també que d'una mena de "tuits" de pocs caràcters, però en comptes de ser digitals, escrits amb llapis del dos en un bloc romàntic.
[dissabte, 14.04.12]
Woody Allen presenta la seva última pel·lícula «A Roma amb amor» a la capital italiana acompanyat de Roberto Benigni i Penélope Cruz
El cineasta nord-americà, Woody Allen, ha presentat a Roma la seva última pel·lícula, 'To Rome With Love' ('A Roma amb amor'), una absurda comèdia localitzada a la capital d'Itàlia i que compta amb Penélope Cruz i Roberto Benigni com a protagonistes. El film s'ha estrenat a l'Auditori de Roma, i la recaptació serà donada a la Societat Italiana per a la Amiloïdosi. Roberto Benigni ha dit de Woody Allen que el director és capaç d'unir en un mateix film l'estil del cineasta Ingmar Bergman i el còmic Groucho Marx. L'actor italià ha afegit que treballar amb Woody Allen és com tocar el piano davant de Wolfgang Amadeus Mozart. Sembla que Benigni podria tornar a rodar amb Woody Allen a Copenhaguen o potser al desert. L'actor guardonat per la pel·lícula 'La vida és bella' destaca la línia recent de Woody Allen que ha decidit rodar en diverses ciutats europees com Barcelona, Londres, París o Roma. La nova pel·lícula de Woody Allen, 'To Rome With Love' [veure el tràiler], finançada per la productora de Berlusconi, Medusa Film, és el títol definitiu de l'última pel·lícula d'Allen, després d'haver començat a rodar-se com 'Bop Decameron' per ser rebatejada posteriorment com a 'Nero Fiddled'. La pel·lícula narra la història de diversos personatges (italians, nord-americans, locals i turistes) i les seves aventures i desventures en un recorregut on la ciutat de Roma apareix també com a protagonista.
[divendres, 13.04.12]
La Fira de Titelles de Lleida es manté en una edició considerada d'emergència amb la meitat del pressupost que tenia establert fins ara
L'edició tindrà lloc entre el 4 i 6 de maig i oferirà 75 espectacles, amb la presència de 150 programadors i 18 companyies. La Fira de Titelles de Lleida afronta la 23a edició del certamen amb 164.000 euros, una retallada de prop d'un 50% de les aportacions de diferents institucions —Generalitat de Catalunya, Diputació de Lleida, Ajuntament de Lleida i Ministeri de Cultura—. És el segon any que s'ha de fer front a aquesta situació, ja que, el 2011, la fira es va haver escurçar un dia per falta de recursos econòmics. Malgrat tot, els seus organitzadors aposten per la supervivència i han reorganitzat l'oferta passant de 30 a 18 companyies —11 de les quals són catalanes i 7 estrangeres, d'Espanya, França i l'Argentina— que faran més passis dels espectacles que portessin a terme. Davant aquesta situació, l'organització ha creat el Club Mecenes de la Fira, que té com a objectiu buscar i ampliar la col·labooració i implicació del sector privat en la mostra. A més, el públic també pot donar suport a la Fira de Titelles de Lleida ja que s'ha obert una subscripció popular perquè els seguidors del gènere aportin recursos que ajudin a garantir la seva continuïtat. L'edició s'estrenarà amb l'espectacle 'El fantàstic viatge de Jonàs l'espermatozoide', de la companyia andalusa El mirall Negre. En el marc de la fira s'estrenarà 'Transforma't de cap a peus', dels catalans Sientala Cap. Per als més petits destaca l'obra 'El petit príncep', de Teatre Silfo.
[dijous, 12.04.12]
El Museu d'Art Contemporani de Barcelona comença la tongada d'acomiadaments de diversos departaments fins a arribar al 10% de l'actual plantilla
El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) ha iniciat la tongada d'acomiadaments, inicialment amb 9 treballadors de diferents departaments del centre. Les retallades en el pressupost del 2012 de la Generalitat de Catalunya i del ministeri de Cultura, xifrades en prop d'un 31%, ha provocat la presa d'aquesta mesura. La xifra d'acomiadaments podria pujar fins a una vintena de persones per l'acomiadament col·laboradors externs de diferents projectes que poden quedar aturats. Segons la nova reforma laboral del govern espanyol, l'acomiadament de menys de 10 persones en una organització de menys de 100 treballadors no suposa la convocatòria d'un ERO. El pressupost del Macba per al 2012 és, aproximadament, d'11 milions d'euros. Des de 2008, el museu blanc del Raval ha vist com la dotació econòmica del centre ha patit una davallada de 4 milions d'euros. La plantilla del museu s'ha manifestat a la plaça del Macba i ha llegit un manifest per denunciar el que segons ells és una falta de respecte de les administracions a tot un projecte d'excel·lència i per subratllar la contradicció que aquesta decisió suposa respecte el nou Pla de Museus que preveu que el Macba sigui el pal de paller del sistema de l'art contemporani català. Segons van anunciar les administracions el febrer passat, està previst que el museu s'ampliï a les instal·lacions del Convent dels Àngels quan el FAD es traslladi al Disseny Hub de les Glòries i que, en un termini de cinc anys, compti amb un nou edifici al carrer Montalegre. La crisi laboral del museu que ha esclatat ara es remunta al passat mes de març quan, segons el comunicat emès pels treballadors, els càrrecs directius de la institució van informar-los d'un pla de contingència exigit per les administracions que inclou la necessitat d'acomiadar prop d'un 10% de la plantilla i de reduir l'activitat.
[dimecres, 11.04.12]
El Google Art Project es converteix en el museu virtual més gran del món amb 30.000 obres de 151 museus de 40 països
Aquesta és la segona versió que Google ha obert per oferir als internautes la possibilitat de contemplar obres d'art de museus d'arreu del món amb una gran qualitat d'imatge. La primera versió comptava amb un miler d'obres de 17 museus, i a partir d'ara es poden contemplar 30.000 obres de 151 museus de 40 països. La nova versió, a més, facilita la navegació i la consulta de les obres i n'augmenta la diversitat. D'entre tots els museus, el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) posa a disposició del públic 1.464 obres de les seves col·leccions, entre les quals destaquen les pintures romàniques de sant Climent de Taüll, la 'Majestat Batlló' 'La vicaria', de Marià Fortuny i 'Ramon Casas i Pere Romeu en un tàndem', de Ramon Casas i també ofereix la possibilitat de fer una visita virtual per les diverses sales. Entre les noves aportacions hi ha 46 obres com 'La Torre de Babel', de Bruegel, i la 'Pedra del Sol'. En la captura d'aquestes obres es va utilitzar una tecnologia que reprodueix les peces en gigapíxels, és a dir, amb 7.000 milions de píxels. La qualitat d'imatge que s'obté és 1.000 vegades superior a la d'una càmera fotogràfica. Entre la trentena de museus nord-americans que participen en el Google Art Project hi ha el MoMA i el Metropolitan de Nova York i el Museu de Belles Arts de Houston. A Mèxic s'hi han sumat els museus de Frida Kahlo, el de Dolores Olmedo, i els museus nacionals d'art i d'antropologia. Alemanya hi està representada amb 18 museus, el Regne Unit, amb 15. Austràlia, França i Holanda hi participen amb 6 institucions i Rússia i Suècia amb 5. A més de la visualització de les obres, Google ofereix la possibilitat de realitzar una visita virtuals per les galeries d'alguns museus i col·leccions com l'Hermitage de sant Petersburg, la National Gallery de Londres i la Casa Blanca. De moment, museus del nivell del Museu del Louvre i el Museu del Prado se n'han volgut mantenir al marge. Però també hi ha absència per motius legals com és el cas de Pablo Picasso, els drets del qual són gestionats pels seus hereus i estan protegits fins a mitjan segle XXI.
[dimarts, 10.04.12]
L'exposició «Goya. Llums i ombres» de CaixaForum ha estat una de les més visitades durant els dies de vacances de Setmana Santa
Els mites són els mites. I en aquest moment en coincideixen tres en espais expositius a Barcelona: el de la reproducció del Titànic, amb motiu del seu centenari, al Museu Marítim de Barcelona, el de Francisco Goya, a CaixaForum, i el del Gòtic català del 1400 a Museu Nacional d'Art de Catalunya. Aquestes tres exposicions han experimentat llargues cues des de Divendres Sant fins Diumenge de Pasqua, ja sigui per turistes de pas per Barcelona com per ciutadans catalans que han aprofitat el pont —i la situació de crisi— per fer turisme cultural. Una de les tres, és Goya. Llums i ombres, que es pot veure al CaixaForum de Montjuïc fins al 24 de juny. És l'exposició més important del pintor aragonès que es pot veure a Barcelona des del 1977. Aleshores El Prado, de Madrid, va prestar un conjunt d'obres que es van poder veure al Palau Reial de Pedralbes. L'actual mostra ofereix un retrat versemblant de Goya amb tots els seus vessants: el de pintor de cort, l'artista més lliure dels dibuixos i els gravats, l'humà i el pensament. Entre els 27 olis, 44 dibuixos, 23 gravats i dues cartes que s'hi poden veure hi ha obres tan emblemàtiques com 'La maja vestida', 'El para-sol', 'El ninot', 'Vol de bruixes', el 'Retrat de Gaspar Melchor de Jovellanos', gravats d''Els Capritxos', els 'Desastres de la guerra' o 'Tauromàquia'. Tanca l'exposició un autoretrat tardà, en què Goya apareix vestit amb la característica bata d'un artista, i un dibuix que torna a posar de manifest el seu caràcter il·lustrat. L'ancià que el protagonitza afirma: "Aún aprendo".
[dilluns, 09.04.12]
L'exposició fotogràfica del fons de Joaquim Gomis a la Fundació Joan Miró de Montjuïc permet descobrir els «fotoscops» o «fotollibres»
Joaquim Gomis (Barcelona, 1902 - 1991), va ser un dels fotògrafs pioners en la utilització d’un nou llenguatge fotogràfic. Va ser un personatge actiu de l’entramat cultural i artístic que va donar singularitat a la burgesia il·lustrada catalana. Gomis va desenvolupar una àmplia i rigorosa producció fotogràfica vinculada als posicionaments més avançats de la seva època. L’exposició 'Joaquim Gomis. De la mirada obliqua a la narració visual' s’ha dividit en dos àmbits. El primer, La mirada obliqua, mostra la producció fotogràfica que va des de 1922 a 1939, període en què Gomis va fer una obra fotogràfica pionera i innovadora que es va avançar als programes dels teòrics de la Nova Visió, i que ha tingut un paper important per entendre la fotografia moderna a tot Europa. Gomis va fer gran part d’aquestes fotografies durant els seus viatges i estades a ciutats com París, Praga o Nova York. El segon àmbit de l’exposició, La narració visual, presenta els fotoscops. En aquests fotollibres, Joaquim Gomis, conjuntament amb Joan Prats, va desenvolupar una visió particular a mig camí entre el llenguatge cinematogràfic i el del fotoreportatge. Els fotoscops van jugar un paper important en la comprensió de l’obra i de la persona de figures rellevants de l’art del segle XX com Joan Miró, Antoni Tàpies o Antoni Gaudí. Entre els fotoscops seleccionats n’hi ha que no es van arribar a publicar mai, com 'Eucaliptus', 'Barcelona' i els que Gomis va fer sobre el cos. Entre els publicats, s’hi presenten 'Atmósfera Miró', 'Gaudí', 'Ibiza fuerte y luminosa' i 'Artesanía', en els quals Gomis va projectar la seva mirada més particular i van ser els que van tenir més èxit. En aquest apartat de l’exposició, es parteix d’una selecció de fotografies, maquetes, àlbums, fitxes fotogràfiques, projeccions i fotollibres per acostar al públic la concepció narrativa que van fer servir Joaquim Gomis i Joan Prats en els fotoscops. La majoria de les fotografies de l’exposició provenen de l’Arxiu Gomis, propietat dels hereus i dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. L’Arxiu Gomis consta de 70.000 imatges i documentació complementària. Joaquim Gomis, amic de Joan Miró i de Joan Prats, va ser el primer president de la Fundació Joan Miró i personatge clau en la fase de gestació de la institució.
[diumenge, 08.04.12]
Una adaptació d'alguns dels contes de Pere Calders a l'Almeria Teatre obren l'any commemoratiu del centenari del naixement de l'autor d'«Antaviana»
El 29 de setembre del 2012 es commemora el centenari del naixement de l'escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912 - 1994). L'autor de novel·les com 'L'ombra de l'atzavara', 'Ronda naval sota la boira' o 'Aquí descansa Nevares' es va convertir en un autor de culte popular, després del seu exili de vint-i-tres anys a Mèxic, d'on va tornar de la mà de l'editorial mexicana on treballava quan va adquirir a Catalunya la Montaner y Simón, actual seu de la Fundació Tàpies, al carrer d'Aragó, on Calders va coincidir amb el també escriptor Jesús Moncada, que es considerava deixeble seu. Pere Calders és conegut sobretot pels seus reculls de contes publicats en una vintena de llibres i, d'una manera més mediàtica, arran de la posada en escena de l'espectacle 'Antaviana', una dèria, en moments poc favorables al teatre màgic, de Joan Lluís Bozzo i de Dagoll Dagom. Malgrat que l'efemèride de l'aniversari del naixement de Pere Calders es commemorarà la temporada vinent, la companyia Gataro —que a l'Almeria Teatre també està d'aniversari en complir els primers quinze anys— s'ha avançat a qualsevol altra iniciativa que institucionalment pugui sorgir amb un muntatge que fa una aproximació a alguns dels contes més significatius del recull 'Invasió subtil i altres contes', publicat el 1978, per Edicions 62. Per a orientació dels futurs espectadors [crítica a la revista digital Clip de Teatre], el dramaturg Víctor Álvaro, que confessa que va llegir aquest recull de molt jove, el 1985, i que des d'aleshores el tenia com un material a explorar teatralment, diguem que l'espectacle, d'una hora i quart, reuneix els contes: 'Invasió subtil', 'No s'admeten corones', 'El testament de La Hiena', 'Zero a Malthus' i 'Tot esperit', enllaçats d'una manera molt eficaç a través del registre musical amb els contes brevíssims: 'L'exprés', 'Ganes de buscar-se-la', 'No se sap mai', 'De quan les bèsties parlaven', 'Pels volts del paller', 'El mirall de l'ànima' i 'A tornajornals'. La narrativa contista de Pere Calders és tan rica en la fusió de la ironia, l'escepticisme i la fantasia que la posada en escena crea un mosaic que defineix gairebé per complet la seva singularitat literària. D'un material, en principi, gens teatral, Víctor Álvaro i els seus intèrprets en fan una atractiva i suggerent versió que cal advertir, per evitar confusions, que no té res a veure amb el registre que va explotar 'Antaviana', de Dagoll Dagom i que, precisament per això, té encara un valor més considerable perquè no fa pas un remake sinó que crea de nou.
[dissabte, 07.04.12]
Sarajevo recorda els 20 anys de l'inici de la guerra de Bòsnia
Era el 6 d'abril del 1992. Esclatava la guerra de Bòsnia en plena preparació dels Jocs Olímpics de Barcelona. L'agermanament de Catalunya amb Bòsnia i, especialment, la ciutat assetjada de Sarajevo, va ser una de les iniciatives solidàries pioneres mentre la comunitat internacional mirava cap a una altra banda. Els vint anys de l'esclat de la guerra es commemoren aquests dies sobretot a Sarajevo, on els paramilitars serbis van dur a terme un llarguíssim i ferotge setge des de la veïna ciutat de Pale que va causar més de deu mil civils morts. A la capital bosniana s'han instal·lat 11.541 cadires buides, totes vermelles, en record dels ciutadans de la ciutat assassinats durant els mil quatre-cents cinquanta dies del setge. També s'hi presenta el Museu del Setge, una col·laboració entre les entitats FAMA, MESS, OGBiH, YIHR i l'Ajuntament de Sarajevo, en què també participa la ciutat de Barcelona. Paral·lelament, un centenar llarg de periodistes i reporters gràfics que van cobrir el setge s'han aplegat tota la setmana a Sarajevo, per recordar els tràgics fets que van canviar la cara de centreuropa.
[divendres, 06.04.12]
Mil anys d'història catalana en clau d'humor destronen el rei Jaume I de l'escenari de Can Pistoles en un espectacle farcit d'esquetxos i peces musicals de cultura popular
Aquest és un espectacle d'humor satíric que es podria qualificar de "mileurista". Ep!, no pas pel sou dels intèrprets, sinó perquè, en un dit i fet, una hora i mitja escassa, recorre per mil anys d'història, des del naixement de Catalunya amb la llegenda de les Quatre Barres fins a la mort de l'últim dictador —l'últim, fins ara—, que ha patit la nació catalana. És un espectacle també fet amb passió, convenciment i vocació de tota la companyia. Ho dic perquè, sense por a ser titllats de "barretinaires" pels partidaris del "barret fort" treuen de l'armari des del rei Jaume I —a qui envien a l'exili de darrere l'escenari—, a Guifré el Pilós, un parell de monjos de Montserrat —que fan de músics i altres feinetes extres en l'espectacle—, el timbaler feta timbalera del Bruc, un tap de bassa com Napoleó, un tenebrós Felip V, Rafael de Casanova i la Laia convertida en princesa, els indianos altruistes i traficants d'esclaus africans, una cubana amb gràcia i salsa, una jove miliciana del mocador vermell i mono blau novícia de la CNT del 36, i un parell d'avis que han esperat l'estirada de la pota del dictador per fer petar l'ampolla de xampany. I no només aquests personatges, sinó que la part musical, sobre un fons enregistrat, s'interpreta en directe a refilets de gralles, tenores i tibles amb un popurri de peces populars i d'altres conegudes de tothom perquè són habituals en l'acompanyament del bestiari fantàstic, en exhibicions castelleres o cercaviles geganteres [crítica a la revista digital Clip de Teatre]. És a dir, que la cosa, si a algú no li sona, com a mínim sí que li rasca la memòria d'una manera de ser i una manera de pensar.
[dijous, 05.04.12]
L'Obra Social La Caixa en col·laboració amb el programa «Romànic obert» de la Generalitat de Catalunya fa possible la recuperació i restauració del «Tapís de la Creació» per a la Catedral de Girona
L’obra, que s’ha estudiat i restaurat des de mitjan novembre passat, ha tornat ara a la Catedral de Girona després d’una intervenció complexa a nivell de conservació. Una vegada traslladat a la catedral, el tapís es presenta amb un nou bastidor construït amb perfils d’alumini, amb un llistó exterior de fusta regulable, i s’hi adapten uns plafons de policarbonat que li fan de llit. La intervenció del brodat ha proporcionat una informació nova sobre la seva constitució interna i el seu estat de conservació perquè ha deixat al descobert els colors originals i s’han pogut localitzar i documentar inscripcions que s’havien descolorit i desgastat. A partir de la lectura d’algunes inscripcions, per exemple, s’ha descobert una inscripció gràcies a la qual ha estat possible confirmar que el personatge que fins ara es pensava que era Abel és en realitat la constel·lació d’Hèrcules. El Tapís de la Creació ha restaurat al Centre de Restauració de Béns Mobles (CRBMC) del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L'Obra Social La Caixa l'ha finançada amb 136.000 euros. El bastidor s’ha canviat, ja que l’antic, de fusta, no reunia les condicions requerides per a una correcta conservació. La superfície de policarbonat s’ha folrat amb un teixit —moletó de cotó 100% sense aprest—, per tal de proporcionar una base encoixinada en la qual descansa còmodament l’obra i s’eviten tensions derivades del seu propi pes. Per mantenir estable l’obra, el tapís es presenta amb una lleugera inclinació. Això ho permet una estructura d’alumini mòbil, tipus cavallet, que sustenta el Tapís muntat en el seu nou suport. Aquest nou sistema d’exposició permet alhora mantenir l’obra separada del mur, i fa possible els controls periòdics de conservació preventiva.
[dimecres, 04.04.12]
Pous i Pagès qüestiona l'autoritat del poderós i recorda el valor de la terra en l'obra «Rei i senyor» protagonitzada per Lluís Soler al Teatre Nacional de Catalunya
De rei i de senyor... com del porc, diuen que se n'ha de venir de mena. Però no es pot dir que el rei i senyor protagonista d'aquesta obra acabi d'encaixar del tot en el qualificatiu pejoratiu de porc perquè la seva actuació com a cap de la nissaga Reixac es deu a la defensa aferrissada del nom de família i, sobretot, com remarca sovint l'oncle Ventura, germà de l'Andreu Reixac, es deu a també a la defensa aferrissada del nom de la casa, de les pedres i els fonaments que l'aguanten i l'han aguantada durant tres segles. La casa pairal de 'Rei i senyor' és un protagonista paral·lel al del personatge principal, Andreu Reixac. El drama anomenat rural, sorgit d'una de les últimes plomes del Modernisme, és el drama de la casa que, si no s'enfonsa de seguida, sí que inicia, amb l'enfrontament a l'autoritat del pare i la sortida del fill i la filla de la família, l'enfonsament que a la llarga els caurà al damunt. Josep Pous i Pagès (Figueres, 1873 - Barcelona, 1952) sí que devia fer tremolar els fonaments dels seus coetanis quan va estrenar 'Rei i senyor', al Teatre Romea de Barcelona, el 1918. A ningú no li agrada que li refreguin les ferides i, a 'Rei i senyor', Pous i Pagès qüestiona l'autoritat del poderós, els seus mètodes per fer i desfer sobre les terres que creu que li pertanyen i el seu dret a governar i decidir sobre tots els que l'envolten: la dona, la filla a qui vol casar amb un hereu de casa bona, el fill que torna després de quatre anys a fora, els servents, els masovers, les criades... [crítica a la revista digital Clip de Teatre]. El conflicte familiar s'origina quan Remei, la filla dels Reixac, es nega a casar-se amb qui determina el seu pare, Andreu Reixac, perquè ella estima el xicot Miquel d'Aiguaviva, una família amb qui el cap dels Reixac ha fet ratlla i creu per una qüestió de reivindicacions de diners sobre la feina de les terres. Sense l'arribada de Narcís, el germà de Remei a la casa, el previsible hereu de la hisenda, el futur de la Remei hauria acabat segurament al fons del pou, com diuen que va passar amb una àvia de la família. L'enfrontament cara a cara entre pare i fill —dues maneres en l'àmbit domèstic d'entendre les relacions entre autoritarisme i llibertat que uns anys després sacsejarien convulsament també les relacions entre patrons i obrers— porta a decidir que els dos germans marxin de la casa i que el pare els condemni eternament perquè no hi tornin a posar mai més els peus.
[dimarts, 03.04.12]
El sector del llibre admet per primera vegada que disminueix l'edició i el tiratge de mitjana de la literatura fins a límits de les obres científiques de fa uns anys
Hi ha una excepció que encara fa respirar el sector: només l'edició de llibres de text va augmentar gairebé en un 43% i les publicacions per a infants, un 10% més. Els menors d'entre 10 i 13 anys llegeixen una mitjana de 8,2 llibres a l'any per raons d'estudi i / o oci, segons un informe sobre el sector editorial de la Federació del Gremi de Llibreters de 2010. És notable el descens registrat en el terreny de la ficció, al qual l'estadística de l'Institut Nacional d'Estadística (INE) es refereix com a literatura. La seva caiguda respecte al 2010 va ser del 34% pel que fa a llibres impresos. Crida l'atenció que, malgrat això, va augmentar el nombre de títols editats (un total de 22.882), que va créixer un 2,8% en relació a l'any anterior. La tirada mitjana d'una novel·la és gairebé tan reduïda com fa uns anys ho era la d'una obra científica o un poemari. Segons l'INE, va ser de 1.657 exemplars el 2011. Similar a la tirada, per exemple, d'un llibre d'història, que rarament supera els dos milers. Fa quatre o cinc anys, un tiratge mitjà d'una novel·la popular era d'uns 3.000 exemplars i ara és d'uns 2.000. També les xifres dels editors constaten la disminució de la tirada mitjana, que segons les seves dades del 2010 va ser d'un 14% menys que l'any anterior. El sector editorial privat està format encara per 839 editorials que donen feina a uns 14.000 treballadors i va facturar 2.890 milions d'euros durant el 2010, segons dades de la Federació del Gremi d'Editors.
[dilluns, 02.04.12]
L'autor Ever Blanchet completa la seva trilogia sobre l'experiència sexual amb l'obra «David y Sara (Pegaso ha desaparecido)»
Teatre de cambra amb només dos intèrprets per completar una trilogia sobre l'experiència sexual que l'autor i gestor teatral, Ever Blanchet, ha tancat amb aquesta obra després de 'Desiguals' i 'Pasta fullada'. En una eficaç i atractiva mirada al pas dels temps, des del present al passat, Ever Blanchet narra la història d'una parella des del 2015 reculant fins al 1954, en plena postguerra, situada a Barcelona, però passant també per París, en una influència generacional de l'autor que no evita tampoc una referència en blanc i negre de la dècada dels cinquanta, amb la propaganda industrial de presumpte progrés franquista via No-Do sobre la fabricació del camió Pegaso i la línia d'autos esportius i la imatge poètica del cavall blanc alat per relacionar, simbòlicament, la història de David y Sara amb el mite grec de Pegasus, camí dels déus de l'Olimp [crítica a la revista digital Clip de Teatre]. David y Sara són ja dos avis rovellats que s'estan en una residència. I des d'allí, recorden el seu passat. Els espectadors mantindran la incògnita sobre els avatars de la parella durant bona part de la trama. ¿Va ser una parella enamorada però mai consolidada? ¿Va ser una parella amistançada? ¿Va ser una parella trencada? ¿Va ser una parella maleïda?
[diumenge, 01.04.12]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca el març del 2012 amb 5.632.342 visitants que han fet 18.600.804 consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 de març del 2012, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant el març del 2012, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 5.632.342 visitants i 18.600.804 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.679'5 visites de pàgines (9'6 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana de 14 minuts i 42 segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 12.596 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.
TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA
| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |
