[dimecres, 30.09.09]
El Consell Nacional de la Cultura i les Arts lliura per primera vegada des de la seva constitució els Premis Nacionals de Cultura a l'ombra de la crisi interna i sense el relleu del president
El president del Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA), Xavier Bru de Sala, serà, sens dubte, el president breu d'aquest organisme que arrossega una crisi interna que va arribar al seu límit fa uns dies quan la resta de consellers, una desena, van unir-se en una acció de sotamà per demanar el cessament del president. L'afer, però, ha pres un altre caire quan Xavier Bru de Sala ha passat la pilota a l'únic que el pot cessar i qui pot nomenar un substitut, el president de la Generalitat de Catalunya. És per això que, si no passa res abans, l'acte de lliurament dels Premis Nacionals de Cultura tindrà com a representant del CoNCA el mateix Bru de Sala, en una situació, si no violenta, sí que esparpèntica davant els deu consellers que van conspirar a l'ombra. Els Premis Nacionals de Cultura, retransmesos també pel Canal 33 de Televisió de Catalunya, es lliuren aquest any a l'Auditori Enric Granados de Lleida (3 octubre, 19.00 h). Presidirà l’acte el president de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, acompanyat pel Plenari del CoNCA. Els Premis Nacionals de Cultura són concedits des d’enguany pel CoNCA. Van ser instituïts pel Govern català l'any 1982 i són continuadors dels que la Generalitat de Catalunya va patrocinar entre 1932 i 1938. Es concedeixen anualment a persones o entitats per les aportacions o activitats més rellevants en cadascun dels respectius àmbits culturals, desenvolupades durant l'any anterior i estan dotats cadascun amb 18.030 €. El guardó que rebran els premiats en aquesta edició és una recreació de l’obra Molla, de l’escultor d’Os de Balaguer Leandre Cristòfol, que el CoNCA ha encarregat al col·laborador d’aquest, el també escultor de Lleida Josep Ripoll. L’actor i periodista Queco Novell presenta l’acte, que comptarà amb les intervencions artístiques de l’actriu Neus Bernaus, el Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados, la ballarina Susana Garcia, el grup Increpación Danza, Zahir Circus, la cantant Celeste Alías, entre d’altres artistes i músics. Les actuacions es completen amb la projecció de diversos vídeos sobre els esdeveniments culturals més destacats de l’any i sobre les personalitats de món de la cultura que han mort des de la darrera edició dels Premis. Els guardonats d'aquesta edició són Josep Quetglas (Arquitectura i espai públic); Francesc Torres (Arts visuals); Animac, Mostra Internacional de Cinema d'Animació de Catalunya (Audiovisual); Pere Portabella (Cinema); Associació Professional de Circ de Catalunya (Circ); Guillem Cifré (Còmic); Bienve Moya (Cultura Popular); Núria Font (Dansa); Enric Jardí (Disseny); Jaume Pòrtulas (Literatura); Jordi Savall (Música); Fundació Vila Casas (Patrimoni Cultural); Eudald Carbonell (Pensament i cultura científica); Rosa Maria Calaf (Periodisme); Octavi Serret (Projecció social de la llengua catalana); Francesc Orella (Teatre); i Josep M. Castellet (Trajectòria professional i artística). El jurat d'aquesta edició ha estat integrat per Montse Aguer, Víctor-M. Amela, Sue Aran, Juliette Beaume, Fina Birulés, Josep Bohigas, Lluís Bonet Mojica, Roberta Bosco, Josep Borràs, Àlex Broch, Arcadi Calzada, Francesc Codina, Miguel Gallardo, Claudia Giannetti, Anna Lizaran, Àngels Margarit, Antoni Mas, Jordi Pablo, Marta Ramoneda, Carme Riera, Elisenda Roca, David Santaeulària, Jorge Wagensberg i Anatxu Zabalbeascoa.

[dimarts, 29.09.09]
La National Geographic obre els seus arxius i posa a la venda per primera vegada imatges inèdites d'entre els 12 milions de fotos captades des del 1888
Algunes de les fotos en blanc i negre han sortit finalment a la llum, gairebé un segle més tard. Una selecció es presenta a la galeria Steven Kasher de Nova York, que per primera vegada posa a la venda algunes peces dels arxius de la National Geographic Society. L'exposició 'The World in Black and White: Vintage Prints from the National Geographic Archive' reuneix 150 instantànies inèdites i es pot veure fins al 17 d'octubre. Més d'11,5 milions d'imatges, de les quals només el 2% s'han publicat a la revista, es guardaven d'una manera gairebé secreta al gegantí i sofisticat soterrani de la societat geogràfica a Washington. El seu director, William Bonner, era dels pocs que tenia accés al tresor gràfic, memòria visual del planeta des de principis del segle XX, un recorregut etnogràfic, antropològic i científic de gairebé tots els racons i pobles del món, des de Mongòlia al Mississipí. La National Geographic va prendre finalment la decisió de posar en venda una ínfima part del seu patrimoni per la necessitat de recaptar fons, ara que la institució ha començat a digitalitzar la seva col·lecció. La National Geographic és una entitat sense ànim de lucre i la crisi financera ha suposat una reducció de donacions. Els preus de les fotografies oscil·len entre els 3.000 i els 10.000 dòlars (entre 2.000 i 6.800 euros) i la venda espera atraure comprats privats i institucionals. Són originals, imatges úniques, encara que la National Geographic ja va deixar clar que es reserva els drets d'autor que es desprenguin en un futur de la publicació d'aquestes imatges. El visitant de l'exposició fa un recorregut per l'aventura humana d'exploradors i aventurers des de fa més d'un segle. L'exposició és la primera d'una sèrie de quatre mostres que la galeria Steven Kasher anirà mostrant al llarg dels pròxims dos anys.

[dilluns, 28.09.09]
Un besnét de Bram Stoker escriu la segona part de 'Dràcula' per recuperar un quart de segle després la història amb un Jonathan Harper alcohòlic i turmentat
Dacre Stoker s'ha basat en les notes deixades pel seu besavi, l'escriptor irlandès Bram Stoker, per escriure 'Dràcula el no mort', segona part de Dràcula, que reprèn la narració de l'original un quart de segle després que els protagonistes acabessin amb la vida del famós vampir. "Em cobraré la meva venjança. L'estendré durant segles. El temps està del meu costat", és la inquietant amenaça, realitzada per Dràcula abans de la seva mort, que recull Dacre Stoker per començar la seva novel·la que es publica el mes d'octubre tant als EUA com aquí. Vint-i-cinc anys després, Jonathan Harper és alcohòlic i viu turmentat per la persistent joventut de la seva dona, Mina, l'existència del doctor Van Helsing és tan extravagant que és sospitós de caminar després dels crims de Jack l'Esbudellador i, com ells, tots els que es van encarregar de matar a Dràcula continuen turmentats per tot el que van viure. El fill de Jonathan i Mina, Quincey, que estudia Dret a la Sorbona, descobreix per casualitat la història de Dràcula a través d'una representació dirigida pel propi Bram Stoker, que es converteix així en un personatge més de la novel·la del seu besnét. Després de descobrir els seus pares i amics, després dels personatges de Stoker, Quincey ha d'encarar-se a més a una sèrie d'assassinats que tenen com a víctimes tots els que van col·laborar en la mort del vampir. En l'elaboració de 'Dràcula, el no mort' (Roca Editorial), que compta amb l'aprovació dels hereus de l'escriptor irlandès, ha participat també Ian Holt, historiador i guionista especialitzat en la figura del vampir més famós de tots els temps, que diu que s'ha esforçat per respectar la visió gòtica original de Bram Stoker.

[diumenge, 27.09.09]
La síndrome «Millet» s'estén com la pólvora i l'Orfeó de Sants revifa la polèmica sobre les antigues desavinences de junta de la qual forma part el polèmic assessor Raimon Bergós
La profunda crisi interna que viu l'Orfeó de Sants des de fa prop d'un any i mig ha entrat definitivament en una via sense retorn, segons ha fet públic en un ampli reportatge el diari El Punt. El grup de socis cantaires que ja van demandar la junta per haver vulnerat els estatuts de l'entitat arran de l'imposició d'un nou projecte artístic, acudiran ara a la fiscalia per denunciar presumptes irregularitats comptables i de gestió. L'escàndol del Palau de la Música ha estat el detonant d'aquesta decisió, ja que els cantaires consideren que hi ha paral·lelismes inquietants (com ara opacitat en els comptes) entre els dos casos. La dada, però, que ha fet disparar totes les sospites és el fet que s'ha conegut que l'advocat de la junta de l'Orfeó de Sants, Raimon Bergós —que ja va ser denunciat per un altre cas— també ha estat esquitxat pel cas Millet. Dia a dia la situació de l'Orfeó de Sants es va enquistant, com demostra el fet que la llista de processos judicials que afecten aquesta entitat cultural centenària continua creixent. Aquest enrevessat serial té els inicis el maig del 2008, quan la junta directiva va nomenar un nou director artístic, Alfred Cañamero, en substitució de Montserrat Tous, que havia exercit el càrrec durant 28 anys. Aquesta decisió va ser especialment mal rebuda entre un grup de cantaires del cor, que sostenen que aquesta substitució de càrrecs ha suposat tot un canvi en el projecte i la filosofia musical que fins aleshores duia l'Orfeó de Sants. L'exemple més il·lustratiu és que s'han creat nous cors de cant, quant els estatuts de l'entitat assenyalen que només n'hi pot haver un. Per tant, els cantaires consideren que aquests canvis vulneren la normativa interna i, per això, el 4 d'abril van presentar una demanda per la via civil per reclamar que s'anul·lés l'assemblea extraordinària del 7 de febrer del 2009 on, per només quatre vots de diferència, es va ratificar aquest nou projecte artístic. Des del nomenament de Cañamero el clima intern a l'Orfeó de Sants s'ha enrarit considerablement, fins al punt que actualment hi ha un enfrontament ja irreconduïble, segons el mateix reportatge d'El Punt, entre els càrrecs directius de l'entitat, i molt especialment el president Joan Rovira, i un sector crític a la seva gestió que s'ha fet fort entre els membres del cor històric. Aquest divorci va viure un dels clímaxs en la citada assemblea del 7 de febrer del 2009. Aquell dia l'advocat de la junta, Raimon Bergós, suposadament va fer fora a empentes a l'advocada dels cantaires, a qui un soci havia delegat el vot mitjançant poders. A conseqüència d'això, la lletrada i aquest membre de l'entitat van presentar una denúncia, en aquest cas per la via penal, per negació dels drets d'assistència i vot. Ja són dues demandes. Arran de tots aquests episodis, els socis del cor expliquen que, en els últims mesos, han detectat diversos fets lligats a la gestió i la comptabilitat de l'Orfeó que els fan tenir sospites, amb l'agreujant que cada cop que han demanat informació sobre aquests punts, han rebut un no o el silenci per resposta. La majoria es concentren entre el període 2000-2005, quan l'Orfeó vivia un moment econòmic molt delicat, que es va consumar amb la venda de l'antic local situat al carrer de Sants. Una operació que els provoca especials dubtes va ser la creació, el 2003, d'una fundació que des d'aleshores ha cohabitat amb la figura jurídica —una associació— que l'entitat va adoptar des dels seus inicis. En una assemblea celebrada el 28 d'abril del 2003, la junta va informar de la creació d'aquesta nova fundació, a la qual es va fer una cessió gratuïta de l'antiga seu de l'Orfeó. Segons els cantaires la creació d'aquest organisme no va ser aprovat prèviament per l'assemblea de socis, una aspecte que el president Joan Rovira nega. En l'acta de la mateixa assemblea del 28 d'abril es pot llegir, però, com un membre de la junta admet que la constitució de la fundació es va fer «sense el coneixement dels socis» i ho justifica per qüestions de temps. Calia vendre's, urgentment, el local del carrer de Sants per evitar la fallida de l'entitat. Rovira afegeix que justament es va fer una fundació amb l'objectiu de canalitzar l'operació, ja que això va permetre estalviar molts impostos a l'Orfeó. El president també admet que l'advocat Raimon Bergós, tot un especialista en la matèria, va ser qui els va assessorar a l'hora de posar en marxa la fundació. Des d'aquell moment, aquest lletrat a qui ara es vincula amb l'afer Millet ha col·laborat amb la junta, fins al punt que és qui porta la defensa dels processos judicials que estan oberts contra la junta. Més enllà de la seva creació, però, els cantaires tenen sospites sobre les funcions actuals, els números i algunes operacions de la fundació, com ara traspassos de partides de la seva comptabilitat a la de l'associació per quadrar balanços. Segons el president això no té res d'irregular, ja que els estatuts de la fundació ho fan possible. Tot això s'amaneix amb la denúncia que fan els crítics del fet que fins ara se'ls ha negat l'accés a la comptabilitat de l'entitat de diversos anys, petició que han arribat a fer per escrit o burofax. Mai se'ls ha lliurat còpia dels números. Només un cop els va poder consultar un soci que es va presentar a la seu de l'Orfeó de Sants. A banda que només va poder mirar els del 2004 en endavant, aquest soci assegura que en alguns exercicis només hi havia referències de les entrades i sortides, sense que constessin dades clau, com ara els comptes de resultats. En vista de tot això, han demanat que es faci una auditoria per dissipar qualsevol ombra de dubte. Rovira recalca, respecte a aquestes denúncies, que els comptes de la Fundació —no pas els de l'associació— són auditats anualment per la Generalitat. Els episodis que il·lustren d'una manera clara l'ambient tens que es respira des de fa un any i mig a l'Orfeó de Sants són diversos. A banda de l'assemblea del 7 de febrer del 2009, que va acabar a empentes i amb els Mossos aixecant-ne acta, la que es va fer el 28 de març passat també va destil·lar tensió. Crítics i junta van acabar amb insults, fins al punt que el president de l'entitat va marxar plorant de la sala. Entremig, els cantaires asseguren que des que van començar a qüestionar la tasca de Rovira han estat marginats i arraconats. En l'últim concert de Nadal, per exemple, no van poder arribar a actuar.

[dissabte, 26.09.09]
Obres procedents del Museu del Louvre de París s'exposaran en els pròxims anys en els diversos centres CaixaForum
Obres procedents del Museu del Louvre s'exposaran en els centres CaixaForum en els pròxims anys gràcies a un acord signat a París entre la prestigiosa institució francesa i la Fundació La Caixa. Segons l'acord signat, peces essencials d'artistes com Delacroix o cultures com la saudita i les civilitzacions sumèria i copta formaran part en els programes d'exposicions que La Caixa té dels seus centres culturals a Barcelona, Madrid, Palma de Mallorca, Girona i Lleida. Les obres del Louvre formaran part de mostres amb altres peces procedents d'altres museus i col·leccions de tot el món. Una de les joies d'aquesta cooperació serà la primera gran retrospectiva del pintor romàntic francès Eugène Delacroix. Hi haurà a més una exposició d'una selecció de dibuixos i gravats italians dels segles XVI i XVII procedents de la Col·lecció Rothschild. El Louvre cedirà per a exposicions dels diversos CaixaForum peces arqueològiques de la seva col·lecció per a il·lustrar mostres sobre Aràbia Saudita i sobre les civilitzacions sumèria i copta. L'acord obre la perspectiva de nova cooperació entre el Louvre i La Caixa, que ja ha presentat en els últims anys exposicions dedicades a Jean-Honoré Fragonard, el 2006, i a William Hogarth, el 2007. Fins 2012 es té previst de presentar un total de vuit exposicions. La mostra de Delacroix serà a CaixaForum Barcelona l'octubre del 2011 i al CaixaForum de Madrid, el març del 2012. Inclourà peces procedents del Museu del Louvre, d'una vintena de museus europeus i nord-americans i de col·leccions particulars. En ella s'inclouran obres que van des dels anys més experimentals de Delacroix fins a la seva etapa de maduresa, amb especial èmfasi en la seva reinvenció de la tradició pictòrica i la seva confrontació amb el realisme en la segona meitat del segle XIX. La mostra 'Tresors arqueològics de l'Aràbia Saudita' es veurà a CaixaForum Barcelona, el novembre del 2010 i inclourà més de tres-cents peces entre pintures, escultures, joies i ceràmiques, la majoria dels quals no havien estat exhibits mai en públic. Altres exposicions seran 'Art Sumeri', 'Dibuixos italians de la Col.lecció Rothschild' i 'Art copte'.

[divendres, 25.09.09]
Un col·lectiu d'artistes contemporanis investiguen la modernitat i el modernisme en una exposició del Museu d'Art Contemporani de Barcelona
Durant les tres últimes dècades, la crítica sobre el projecte de la modernitat i les pràctiques que s'hi relacionen ha generat no només incomptables activitats en el camp acadèmic, sinó també una gran quantitat d'obres realitzades per artistes que investiguen la modernitat des de la seva pròpia perspectiva i amb els seus propis mitjans. Una generació més jove d'artistes està abordant, de manera creixent, el llegat de la modernitat i del modernisme i el fracàs de la utopia associada amb aquests termes. ¿Què ha impulsat als artistes contemporanis a investigar la modernitat i el modernisme, les seves manifestacions estètiques? ¿Quines són les relacions d'aquests artistes amb les promeses i els llenguatges formals de la modernitat? ¿De quina manera pot aquesta època històrica reflectir críticament en les obres d'art i sotmetre's a una nova avaluació? L'exposició 'Modernologies', que es pot veure al Macba fins primer de gener, explora les respostes artístiques a la modernitat des de la seva intenció original com a moviment sociopolític reformista que aspirava a conrear un llenguatge universal. Les divergents concepcions de la modernitat i el coneixement que ens han aportat els estudis postcolonials en els últims anys han desembocat en la noció de «múltiples modernitats». Amb aquest teló de fons, aquesta exposició no postula ni un «nou formalisme» ni un «retorn a l'abstracció». Tampoc no pretén descobrir tendències del modernisme fins avui desconegudes o llargament oblidades. Tot el contrari, les obres exposades es proposen, fonamentalment, qüestionar les condicions, limitacions i conseqüències de la modernitat, exposar ambivalències i desenvolupar noves lectures de la retòrica de la modernitat i la gramàtica concomitant del modernisme. 'Modernologies' desplega una cartografia de narratives i punts de vista alternatius, línies de conflicte i contradiccions no resoltes. Al voltant de 130 obres i projectes, realitzats per més d'una trentena d'artistes i col·lectius, estableixen un nou «mapa de la crítica de la modernitat». Les obres incloses en l'exposició s'han ordenat seguint tres idees genèriques: «la producció de l'espai», exemplificada per una sèrie de projectes que exploren els conflictes i correspondències entre l'espai arquitectònic de la modernitat i l'espai social i polític, «la idea d'un llenguatge universal, que analitza la ideologia del modernisme i el seu intent de crear un llenguatge universal mitjançant formes i símbols estètics abstractes, i «la política del display", que posa en relleu com els artistes utilitzen la pròpia exposició com a mitjà i qüestionen així la noció de mostra o display, exercint un paper de cuasicomisarios. Les tres seccions no només s'entrecreuen dialògicament, sinó que també es prolonguen en diverses obres situades fora de les sales o en zones de transició.

[dijous, 24.09.09]
La Justícia nord-americana dictamina que el projecte Google Books no compleix els estàndars legals
El Departament de Justícia dels Estats Units ha fet públic el seu dictamen sobre Google Books, l'ambiciós projecte de digitalització de llibres posat en marxa per l'empresa de Sergey Brin i Larry Page i que està generant una enorme controvèrsia en la indústria editorial. Després que la l'Association of American Publishers i l'Authors Guild arribessin a un acord amb Google l'octubre del 2008 que semblava posar la primera pedra en la fi de les disputes pels drets d'autor, el Departament ha recomanat al Tribunal Federal del districte sud de Nova York que rebutja el tracte en el seu model actual i recomana que les dues parts continuïn negociant per modificar-lo ja que, tal i com està plantejat actualment, no compleix els estàndards legals que la Justícia ha de aplicar. El Departament de Justícia nord-americà es fa així ressò dels arguments exposats per empreses com Microsoft, Yahoo o Amazon, que s'oposen a l'acord al·legant que és incompatible amb els drets d'autor. Davant aquesta situació, Google, l'Authors Guild i l'Association of American Publishers han emès un comunicat conjunt en el qual asseguren que estan considerant les qüestions plantejades pel Departament de Justícia dels Estats Units i esperen tenir-les resoltes abans de l'audiència que ha de tenir lloc al Tribunal Federal del districte sud de Nova York el pròxim 7 d'octubre.

[dimecres, 23.09.09]
El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria cedeix a l’Arxiu Nacional de Catalunya els seus fons documentals dipositats actualment a Salamanca
El fons recull la documentació produïda pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) d’ençà la seva restitució del 1979, així com la que ha anat reunint l’entitat procedent d’antics socis, conservada a l’exili i a la clandestinitat. Cal tenir en compte que la part fonamental del fons del CADCI fou confiscada el 1939 per les autoritats franquistes i que encara està dipositada a l’Arxiu General de la Guerra Civil Espanyola a Salamanca. Constitueix un dels seus fons documentals més important en quantitat i qualitat i és el fons privat amb més volum. Quan tota la documentació sigui retornada, es dipositarà a l'Arxiu Nacional de Catalunya, després que la Generalitat de Catalunya en reconegui la titularitat, després del conveni establert entre el Departament de Cultura i el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria. El CADCI és una associació que va ser fundada l’any 1903 per un grups de dependents per millorar les condicions socials i professionals del seu sector segons la tradició gremial catalana. El lema del CADCI va ser: “Per Catalunya llibertat, pel dependent millora”. El juliol del 1910 s’hi va crear la Secció Permanent de Relació i Treball i sota l’empenta i organització d’aquesta secció. Va ser clausurat per la dictadura del general Primo de Rivera, sota l'acusació de separatista, i el seu local va ser confiscat. Aleshores, el CADCI tenia uns 20.000 afiliats. El 6 d’octubre del 1934 va donar suport a la proclama del president Companys, cosa per la qual el seu local va ser bombardejat per l’exèrcit. Hi van morir Jaume Compte, Manuel González Alba i Amadeu Bardina. Després, els seus dirigents, encapçalats per Jaume Cardús, van ser empresonats. La dictadura franquista va espoliar i confiscar tots els bens del CADCI, molts dels seus militants van ser empresonats i el president de la delegació de Tarragona, Washington Valls Cabré, va ser afusellat l’octubre de 1939. El 1979, amb la Transició, el CADCI va ser reconstituït i va iniciar les reclamacions per recuperar el seu patrimoni.

[dimarts, 22.09.09]
El premiat film d'Albert Solé sobre el seu pare malalt d'Alzheimer porta a convocar el Premi Solé Tura de documentals sobre aquesta i altres malalties neurodegeneratives
El primer premi Solé Tura per a la producció de documentals sobre els malalts d'Alzheimer, Parkinson i altres malalties neurodegeneratives, presentat en el marc del dia mundial de l'Alzheimer, estarà dotat amb 3.000 euros. El premi neix amb l'objectiu de sensibilitzar i crear una consciència social entre els més joves a través de l'aproximació audiovisual a aquest tipus de malalties neurodegeneratives. Segons els seus promotors, quan es parla d'aquest tipus de demències sempre es fa des d'una perspectiva de la gent gran. Per això consideren que és important que els joves s'acostin a aquesta realitat i s'adonin que es tracta d'un problema que afecta a tothom. Un dels organitzadors del certamen és Albert Solé, fill del polític Jordi Solé Tura. El premi és una iniciativa conjunta de la Fundació Uszheimer, l'escola de cinema ESCAC i l'Ajuntament de Barcelona i està obert a tots aquells creadors que elaborin una peça de lliure format d'entre 5 i 52 minuts sobre les malalties neurodegeneratives. La convocatòria del certamen s'obrirà el pròxim mes de juny i finalitzarà el setembre del 2010, coincidint amb el Dia Mundial de l'Alzheimer (dia 21), quan es donarà a conèixer el nom del premiat i es lliurarà el corresponent premi de 3.000 euros en metàl·lic. Albert Solé pensa que aquesta primera edició serà una bona prova per identificar el tipus de films presentats per, en properes convocatòries, augmentar el nombre de premiats, les dotacions econòmiques i l'abast de les obres. Els organitzadors volen que el Premi Solé Tura es converteixi en un certamen de referència. Per aconseguir-ho estan negociant que el film guanyador pugui tenir una posterior difusió a la televisió. El jurat del premi, que encara no està nomenat, valorarà no només el rigor en la temàtica sinó la forma d'explicar-lo. Precisament, l'Acadèmia del Cine va premiar aquest any Albert Solé amb el Goya al millor film documental per la seva obra 'Bucarest, la memòria perduda' sobre la vida del seu pare, malalt d'Alzheimer, ara convertit en llibre.

[dilluns, 21.09.09]
El Mercat de Música Viva de Vic tanca amb un notable increment de participants i la consolidació dels encontres professionals
La Vella Dixieland ha clausurat la 21a edició del Mercat de Música Viva de Vic. Durant cinc dies, el certamen ha estat l'escenari d'unes noranta actuacions —les presentacions de Marc Parrot, Roger Mas, Miquel Gil i Quimi Portet han esgotat totes les localitats— i de vint estrenes musicals, així com el marc que ha permès tancar molts acords entre professionals del sector. Per a la pròxima edició, l'Ajuntament de Vic vol incorporar una nova infraestructura, un complex cultural que ampliï encara més les possibilitats i la projecció. Un dels objectius del Mercat d'aquest any era aconseguir que els músics catalans puguin tenir cada vegada una major rellevància a l'estranger, alhora que es vol que compositors d'altres llocs també siguin coneguts aquí. Els responsables creuen que el projecte de canvi de model i format propugnat des de fa un parell d'edicions s'està superant, però encara no ha tocat sostre i que el futur passa pel treball en xarxa i les cooproducciones amb altres certàmens com el Festival Barnasants, la Mercè, o l'Acústica de Figueres. Dels més de 1.000 professionals acreditats al Mercat (inclosos els prop de 200 periodistes), gairebé la meitat han estat representants de mitjans de Catalunya, uns 250 d'Espanya i més de 150 de l’estranger. Els més de 70 estands del Pavelló Firal i l’intercanvi amb els visitants han permès presentar l’oferta d’unes 400 empreses i la bona dinàmica de les activitats paral·leles i professionals ha generat negoci i perspectives de futur entre el sector. Es preveu que l’afluència de públic haurà estat sensiblement superior a la de les darreres edicions (en una primera aproximació, sobre els 100.000 espectadors) i cal destacar el fet que tots els concerts han despertat l’interès del públic, que s’ha repartit en els dotze espais del Mercat de Música de Vic, gràcies a un programa que ha permès reconèixer millor els diferents escenaris pel format i contingut que s’hi presentava. A més, el carrer ha acollit les actuacions de gairebé 25 grups, a banda de les actuacions espontànies que cada any augmenten en el context del Mercat, més enllà del programa off.

[diumenge, 20.09.09]
La restauració dels campanars i la façana principal de l'església de Santa Maria del Mar de Barcelona costa 3'3 milions d'euros el mateix import trobat a faltar fins ara al Palau de la Música Catalana
Coincidències dels pressupostos i coincidències també dels diners públics que circulen entre institucions. Des de fa unes setmanes les torres de l'església de Santa Maria del Mar estan cobertes amb les malles de protecció de les obres de rehabilitació. En una primera fase, tant la Generalitat de Catalunya com l'Arquebisbat de Barcelona hi destinen 626.000 €. Les obres han començat aquest estiu i tindran una durada de set mesos. La restauració s’emmarca en un conveni de col·laboració signat el 2006 entre els dos organismes i la parròquia de Santa Maria del Mar per a la redacció dels projectes i execució de la restauració, amb un import total de 3.360.000 €. El Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació finança el 50% del cost de les intervencions, i l’altre 50% l’assumeixen l’Arquebisbat de Barcelona i la parròquia de Santa Maria del Mar. Aquest conveni s’engloba dins d’un altre més ampli per a la restauració de diverses esglésies de Barcelona. Les institucions justifiquen la dotació perquè es tracta d'una intervenció potent per garantir la conservació del monument com a patrimoni arquitectònic català i el funcionament de l’edifici, un dels monuments més importants del gòtic català i que rep anualment uns 3 milions de visitats, més que en temps anteriors, sobretot arran de la popularitat del bestseller signat per Idelfonso Falcones. Després de les torres i la façana de l'església de Santa Maria del Mar, es rehabilitaran també els murs interiors de les torres dels campanars, es tractarà la superfície dels carreus consolidant i netejant els paraments, i es completarà la restauració amb el rejuntat de morter de calç preparat amb sorra de riu. El procés inclou la retirada prèvia de vegetacions, el sanejament de les juntes i substitució parcial del carreus trencats. Es projectarà pols de vidre sobre els paraments, amb pressió controlada, aplicant la consolidació de silicat d’etil a les zones de pedra menys consistent i erosionada. Es farà un tractament més acurat en els paraments que tenen un treball de picapedrer important o acabat escultòric. Les terrasses dels campanars es restauraran, amb un nou enrajolat de peces ceràmiques quadrades de 20 centímetres, substituint els materials trencats i facilitant els reforç estructural dels finestrals del pis superior on es troba el campanar metàl·lic del rellotge i el panell de la torre. Sota del terra del terrat s’hi construirà el cèrcol metàl·lic que haurà de garantir la subjecció dels murs i les baranes que presenten un fort desplaçament a causa de l’empenta dels arcs del pis més alt i de l’oxidació dels peus de la torre metàl·lica que corona el campanar del rellotge. També es retirarà l’habitacle on s’allotjava la màquina del rellotge, recuperant les lloses de pedra del terra original situat al primer pis del campanar i l’obertura de la torre circular del centre on gira l’escala de cargol. La recollida d’aigües de les terrasses del primer pis de l’església, vinculades a la façana principal i també a la zona de la casa del campaner, junt a la plaça del Fossar de les Moreres, es restaurarà recuperant les pendents del terrats originals i reconstruint les gàrgoles de pedra, que seran restaurades junt als murs de les façanes i dels dos campanars, i se’n construiran de noves allà on han estat enderrocades o el trencament de les velles no permet fer el desguàs de les aigües pluvials correctament. Es construiran amb pedra reproduint la volumetria de les existents a l’obra. La terrassa serà reconstruïda amb rajola ceràmica, seguint les característiques de l’obra original, i el sostre format amb una volta d’obra s’estucarà amb un acabat llis, deixant els murs que formen part dels contraforts de l’església amb la pedra restaurada. L'Arquebisbat de Barcelona està estudiant com recapta diners per fer front a la seva part del pressupost i no descarta posar preu als més de 150 casaments que s'hi fan o fins i tot posar un tiquet d'entrada, com ja passa a la catedral. Les obres porten deu anys de retard i es van iniciar amb la rosassa i la portalada. L'església del Mar arrossega encara ferides de la destrucció i l'incendi dels fets de la guerra civil que d'aquí al 2014, segons el seus responsables, poden estar restaurades.

[dissabte, 19.09.09]
El Museu d’Història Natural de Londres inaugura el nou Centre Darwin que acull 20 milions d'insectes, plantes i minerals
L'espai Cocoon té vuit pisos d’alt i 65 metres de llarg. És una mena de càpsula gegant que alberga el Centre Darwin dins del Museu d’Història Natural de Londres. L’edifici, de característiques ultramodernes, ha ampliat les seves instal·lacions dissenyades per l’arquitecte danès, CF Moller. El pressupost ha estat de 90 milions d’euros i acull una exposició de 20 milions d’insectes, plantes i minerals. Una quantitat encara petita si es compara amb el total de 200 milions de mostres de tot el museu. La visita, però, no consisteix en un recorregut feixuc davant de vitrines i rètols amb explicacions sinó que els visitants poden tenir a les mans cucs, centpeus, escarabats i altres insectes dissecats. En el nou Centre Darwin es poden trobar també amb l'aparició en una caixa de diversos escorpins africans, bellugant la cua, que amb el llum apagat es van tornant fluorescents. També pot experimentar una alerta mèdica, amb l'atac per bacteris de la pesta. L'experiència demostra que en un lloc com Anglaterra, la plaga representaria la mort de 20 milions de persones. Més sorpreses: un explorador de l'Antàrtida que connecta en directe amb altres exploradors que estaven bussejant, o un caçador de dinosaures que explica la seva recerca de fòssils a Sud-àfrica, o uns mineròlegs que mostren un diamant en brut i un meteorit raríssim arribat de Mart. L'exposició alterna amb cicles de conferències de científics de l'Estudi Attenborough del Centre Darwin. I un aspecte important: l'entrada al Centre Darwin és gratuïta. Els visitants poden participar en més de 40 activitats interactives.

[divendres, 18.09.09]
Les objeccions contra Google Books continuen creixent als Estats Units on els editors veuen amb mals ulls la digitalització de llibres descatalogats
Noves objeccions s'afegeixen al front nord-americà contra Google Books, que pretén digitalitzar llibres descatalogats o orfes i comercialitzar a través d'una gegantina llibreria digital. Milers de llibres ja han passat per l'escàner de Google, però, aquest ambiciós pla encara té diversos esculls legals per salvar. Una prova d'això és el feix de demandes d'última hora, procedents d'editorials tan importants com DC, associacions d'autors com la National Coalition of Autors i la National Writers Union, que han arribat a l'oficina de Denny Chin, jutge del Tribunal Federal del districte sud de Nova York. Ja fa uns mesos que Microsoft va abandonar els plans de crear la seva pròpia biblioteca virtual l'any passat, es va unir a Yahoo i Amazon en la coalició Open Books Alliance per oposar-se a l'acord de Google amb objeccions basades en la llei antimonopoli. El jutge ha de ratificar —o no— la legalitat de l'acord de Google amb l'Authors Guild, un gremi d'escriptors nord-americans, i l'Associació d'Editors Americans, acordat l'octubre de l'any passat com a resultat del plet que autors i editors van interposar contra Google el 2005 per frenar els plans de digitalització de milions de llibres sense prèvia obtenció dels drets. La procedència de les al·legacions que el jutge Chin ha de revisar abans d'emetre el seu veredicte és variada: a part dels esmentats, destaquen grups editorials com Hachette, el PEN Club de Japó, universitats com Cornell i fins governs com el de França i el d'Alemanya. Entre els defensors de Google destaca Sony, la companyia tecnològica japonesa que està darrere de l'e-book que permetrà llegir els llibres digitalitzats per Google. Els 125 milions de dòlars (85'7 milions d'euros) que Google Books pagarà si l'acord és ratificat pel jutge permetrà crear un registre de drets de llibres a través del qual es comercialitzaran les obres. Part dels beneficis de la venda digital anirà a parar als autors i editors que acceptin digitalitzar els seus llibres. Els qui s'oposen a l'acord consideren que, si el projecte es consolida, Google acabaria determinant el preu dels llibres. La vista oral del cas està programada per al 7 d'octubre i el Departament de Justícia ha d'emetre la seva opinió aquest divendres, cosa que sens dubte el jutge Chin tindrà en compte.

[dijous, 17.09.09]
La Fundació Antoni Tàpies en associació amb Indiana University Press prepara la publicació de dos volums que reuniran tota l'obra escrita d'Antoni Tàpies en anglès
La Fundació i Indiana University Press ja ha publicat el primer d'aquests volums, 'A Personal Memoir. Fragments for an Autobiography (Complete Writings. Volume I)', el qual és una edició revisada i traduïda a l'anglès de l'obra 'Memòria personal. Fragment per a una autobiografia', publicada per Editorial Crítica l'any 1977 i reeditada per Editorial Empúries i Fundació Antoni Tàpies el 1993. És la primera vegada que aquesta obra d'Antoni Tàpies —que ha estat traduïda al castellà, al francès, a l'alemany, a l'italià i parcialment al xinès— es publica en anglès. La publicació coincideix amb la presentació a la Dia Art Foundation de Beacon (DIA:Beacon, Riggio Galleries), a Nova York, en el context de l'exposició 'Antoni Tàpies: The Resources of Rhetoric', que aquest centre d'art acull des del mes de maig. L'obra aplega la producció memorística d'Antoni Tàpies. El relat indispensable de les seves vivències a la Barcelona prèvia, contemporània i posterior a la Segona República, la guerra civil, el règim franquista a Madrid, París durant el període existencialista i Nova York a la dècada de 1950 és acompanyat en aquesta edició amb imatges històriques de provinença diversa, algunes de les quals formen part de l'arxiu familiar i privat de l'artista. La relació personal i la confluència artística de Tàpies amb Picasso, Miró i Duchamp, entre d'altres, el seu periple per les idees de modernitat i d'avantguarda, i els fets històrics de la seva vida, des del naixement l'any 1923 fins a mitjan dècada de 1970, ofereixen una aproximació única a les fonts i el desenvolupament de la seva obra. El volum inclou una cronologia i una selecció d'imatges que mostren el desplegament del seu llenguatge artístic des de la dècada de 1940 fins avui en dia. Actualment la Fundació Tàpies prepara l'edició del segon i darrer volum de l'obra escrita completa d'Antoni Tàpies en anglès, 'Collected Essays (Complete Writings. Volume II)', el qual reunirà els seus assaigs complets, incloent els sis llibres publicats anteriorment en volum per l'artista —'La pràctica de l'art' (1970), 'L'art contra l'estètica' (1974), 'La realitat com a art' (1982), 'Per un art modern i progressista' (1985), 'Valor de l'art' (1993), 'L'art i els seus llocs (1999)—, així com un apèndix que aplega els seus assaigs no publicats mai en volum.

[dimecres, 16.09.09]
El gegant Google estudia un sistema de pagaments per llegir notícies en línia tot i que continua confiant en la publicitat com a principal font d'ingressos
El gegant de les cerques a Internet, Google, estudia un sistema de pagament en línia que permetria que els diaris tradicionals puguin cobrar als seus lectors per accedir als articles en línia de les seves edicions. Segons el Nieman Journalism Lab, de la Universitat de Harvard, Google hauria presentat el projecte a l'Associació de Diaris d'EUA (Newspaper Association of America), després que la companyia fos requerida sobre la viabilitat del sistema. Al mateix temps, el grup universitari no amaga la seva sorpresa per que Google proposi un sistema de col·laboració amb els mitjans de comunicació, tenint en compte la complicada relació que aquests mantenen amb el cercador. En la presentació del seu projecte, Google vaticina que la publicitat seguirà sent probablement la font d'ingressos més important de les empreses de mitjans d'informació, però també diu que fer pagar als usuaris podria aportar un suplement d'ingressos que no es pot menysprear. Molts diaris critiquen el portal de notícies de Google (Google News), que redirigeix els lectors als continguts dels mitjans de comunicació sense que els usuaris hagin de pagar. Google entén, contràriament, que ofereix un servei gratuït als diaris en enviar els seus usuaris a les pàgines web de les diverses publicacions. Per la seva banda, els diaris i revistes nord-americans estan estudiant també les maneres de contrarestar la caiguda vertiginosa dels seus ingressos publicitaris. El més recent, Los Angeles Times, ha informat que News Corp, el grup del magnat Rupert Murdoch, manté converses amb grans empreses editorials i amb grans diaris com The New York Times sobre la possibilitat de crear un gran consorci que imposaria el pagament per la lectura dels seus continguts digitals. Aquest vaivè entre si els usuaris d'Internet han de pagar o no per tenir accés als continguts informatius fa temps que circula entre les empreses periodístiques. La caiguda de publicitat en els mitjans tradicionals a causa de la crisi ha revifat la qüestió, però ningú no s'atreveix a tancar del tot l'accés a la informació per no perdre competitivat davant del potencial usuari. És la llei del mercat actual: hi ha molta demanda, però gratuïta, una demanda que ningú no té clar si existiria en el cas que es passés a fer de pagament.

[dimarts, 15.09.09]
El flauvisme del pintor francès Maurice de Vlaminck permet veure a Caixa Forum la influència que va rebre de l'obra de Cézanne
Maurice de Vlaminck, que primer va ser violinista de professió, va rebutjar fer estudis de pintura però va tenir sempre un gran coneixement del que feien els seus companys més avantguardistes. El 1901 va veure una exposició de Van Gogh i li va semblar que havia trobat el que ell mateix havia volgut expressar des de sempre. L'influx de Van Gogh està present en els colors irreals i la pinzellada solta en pintures com 'El pont de Chatou' i 'La castanyeda de Chatou', totes dues del 1905. Aquest any va ser crucial en la vida de Maurice de Vlaminck (1876-1958), ja que, acompanyat del seu amic André Dérain, va exposar al Saló dels Independents. El 1906 el marxant Ambroise Vollard va veure la seva obra i el va començar a representar, cosa que li va permetre abandonar la música i viure de la pintura. D'aquest moment són les seves natures mortes en les quals els objectes sembla que hagin de caure de la taula. Però el segon gran influx en l'obra de Vlaminck és Cézanne. De nou el pintor queda impressionat per la descoberta de Cézanne gràcies a una retrospectiva que se li va dedicar. Allà descobreix que en la natura es poden trobar totes les formes geomètriques, que es troben en les muntanyes, les teulades de les cases i els ponts dels paisatges a la vora del Sena. Tot i així, Vlaminck va combinar les pintures més sintètiques, tant paisatges com natures mortes, amb d'altres de més naturalistes. Acabada la Primera Guerra Mundial, però, quan aquesta exposició s'atura, Vlaminck va optar ja per sempre per un estil molt més realista i allunyat de l'estil de les avantguardes. La mostra que es pot veure a CaixaForum fins al 18 d'octubre, és coproduïda amb l'empresa Svo Art del Museu de Luxemburg.

[dilluns, 14.09.09]
El periodista Carles Quilez desvela que l'argument de la seva novel·la «La solitud de Patrícia» està basada en els fets reals dels agents secrets francesos del 2002 a Manresa fets públics ara pel diari «Libération»
Carles Quílez va guanyar el II Premi Crims de Tinta de novel·la negra amb la novel·la 'La solitud de Patrícia'. Possiblement per prudència, aleshores no va desvelar que la trama estava basada en fets reals. Però l'anunci fet pel diari francès 'Libération' sobre la detenció per part dels mossos d'esquadra de dos agents secrets preparats per a matar a Manresa l'any 2002 ha portat l'autor a aclarir que la seva novel·la parteix d'aquests fets. En un article publicat a El Periódico, Quilez explica que el juny del 2002 va rebre l'avís d'una cita en un minúscul bar de l’estació de metro de Glòries. Un mosso d’esquadra a qui prefereix anomenar "Andreu García Muñoz" el va convocar, com en ell era habitual, sense donar gaires explicacions per telèfon. Al bar els esperava un altre mosso, a qui es refereix amb el nom de "Xavier Mumbrú". Aquest havia detingut a Manresa, gairebé per casualitat, dos tipus de nacionalitat francesa en possessió d’un armament de pel·lícula: pistoles amb silenciador, mires telescòpiques mai vistes per ells i un fusell de llarg abast construït amb peces d’un material plàstic indetectable en un control de metalls. Quilez referma que es tractava de dos agents del servei secret francès en missió no oficial a Catalunya. Segons Carles Quílez, aquell mosso estava dolgut amb el procés del cas. Tenia la sensació d’estar anant a cegues i que no arribaria mai al fons de la qüestió. Un alt comandament de la brigada d’informació de la Guàrdia Civil, acompanyat d’un general del servei secret francès, es van presentar als despatxos de la direcció general de Seguretat Ciutadana. Van anar a veure el jutge de Manresa que instruïa la causa i que acabava de decretar presó per als detinguts i, finalment, van acabar al despatx del fiscal en cap de Catalunya. En les tres trobades van mirar de dissuadir primer els Mossos, després el jutge i, finalment, el fiscal, que la tasca dels detinguts era una qüestió de seguretat nacional. Però no van revelar, ni a la policia, ni al jutge, ni al fiscal, de què es tractava."Munbrú" va dir a Carles Quílez que ho feia perquè estava fart de veure les bales passar sobre el seu cap sense saber d’on veien i on anaven. Quílez va donar aquella notícia el 2003, després d'entrevistar-se amb el cap de la policia, amb el jutge, amb el fiscal i amb els magistrats de l’Audiència, als quals va advertir que aquells dos tipus que acabaven de deixar en llibertat amb fiança no compareixerien al judici. Aixó va ser. Alertats pels advocats dels dos francesos, coneixedors dels moviments indiscrets del periodista, li van posar dos homes perquè el seguissin. Després de cinc anys, aquell material periodístic va ser la base argumental de la novel·la on tot queda ben explicat.

[diumenge, 13.09.09]
Els fons europeus al projecte Escena Catalana Transfonterera han permès que el Festival Temporada Alta impulsi noves col·laboracions amb altres certàmens internacionals
En la divuitena edició del festival es presentaran 26 coproduccions o produccions on ha participat Temporada Alta. Diverses d’aquestes col·laboracions s’han fet amb teatres de fora de Catalunya gràcies al fons del programa Interreg IV de la Unió Europea al projecte Escena Catalana Transfonterera. El festival, on es podran veure 74 produccions (amb 47 estrenes) de 16 països, aixecarà el teló amb la posada en escena d’'El jardí dels cinc arbres' (un espectacle fet a partir de textos de Salvador Espriu dirigit per Joan Ollé, per després donar pas a la programació de teatre internacional amb un cartell de noms com William Kentridge, Declan Donnellan i Cheek by Jowl, Peter Brook, Daniel Veronese, Claudio Tocalchir, Kristian Lupa, The Watermill Theatre, el Piccolo Teatro di Milano i l’obra 'Krapp’s last tape', que va dirigir Samuel Beckett i que després de la seva mort continua girant. Donnellan i Cheek by Jowl, per exemple, portaran al Teatre de Salt un Macbeth que s’haurà estrenat poc abans de representar-se a Temporada Alta. Peter Brook oferirà l’estrena d’un espectacle sobre els sonets de Shakespeare (aquest any se'n celebra el quart centenari) que interpretaran dos dels seus actors preferits, Natasha Parry i Michael Pennington. I The Watermill Theatre estrenarà l’opereta còmica 'Hot Mikado', coneguda a Catalunya per la versió que va fer Dagoll Dagom. El Piccolo Teatro di Milano presentarà un muntatge de Toni Servillo, conegut per la seva interpretació a la pel·lícula 'Gomorra'; i Kristian Lupa portarà als escenaris 'Les presidentes', un text de Schwab. Pel que fa a produccions catalanes, el Festival Temporada Alta de Girona i Salt, que comença l'1 d'octubre i té lloc fins al 16 de desembre, es converteix en la factoria de preestrenes d'alguns dels espectacles que després s'estrenaran en sales de Barcelona com el Teatre Nacional de Catalunya. També s'hi reposaran, esclar, alguns dels espectacles que primer s'han estrenat a Barcelona. En aquesta edició, el certamen ofereix també una programació de 16 concerts, una programació de dansa i una altra de circ. Les ajudes del programa Interreg IV han permès impulsar les col·laboracions amb festivals i teatres de fora de Catalunya com per exemple el Festival de Otoño de Madrid, el Centre National des Arts de la Rue de França, el London’s Danse House i, sobretot, el Théâtre de l’Archipel de Perpinyà. L'edició té un pressupost de 2.373.096 euros i es posaran més entrades a la venda amb l’objectiu d’evitar que es quedin sense veure un espectacle alguns espectadors com havia passat fins ara.

[dissabte, 12.09.09]
La revista digital «Clip de Teatre» obre una galeria fotogràfica a partir d'aquesta temporada on recull les principals imatges dels espectacles estrenats a les sales de Barcelona
El nombre d'espectacles que s'estrenen cada any a Barcelona supera els 600, segons dades de l'última temporada. Molts d'aquests, ja sigui perquè estan poc temps en cartellera o perquè no tenen l'èxit que s'esperaven abans de la posada en escena, queden en l'oblit, atenent al caràcter efímer que se li atribueix al teatre. Per complementar l'extensa hemeroteca de crítiques de teatre de les últimes temporades que es poden trobar a la revista digital «Clip de Teatre», des del 2009-2010, una galeria fotogràfica enllaçada amb la revista permetrà recordar també les imatges del major nombre possible d'estrenes que tinguin lloc a les principals sales teatrals de Barcelona. La temporada que ha arrencat aquest setembre, farcida de reposicions —un fenomen que cal atribuir a la crisi que afecta tots els sectors—, té en cartellera obres com 'Dos menos', de Samuel Benchetrit, al Teatre Poliorama, amb Hèctor Alterio i José Sagristán; 'Utopía', de Leo Bassi, a La Villarroel; 'Cosmética del enemigo', de Amélie Nothomb, al Teatre Borràs; o 'Urtain', de la companyia Animalario i el Centro Dramático Nacional, al Teatre Romea. Les crítiques d'aquests espectacles, i també dels que s'estrenen en la segona quinzena, com 'Non Solum', de Sergi López; 'Boeing, boeing', de Marc Camoletti, ara al Teatre Apolo;, 'L'habitació de Verònica', d'Ira Levin, al Club Capitol, 'Noviembre', de David Mamet, al Teatre Goya; o 'Nixon-Frost', de Peter Morgan, entre altres, es poden trobar a la pàgina de «Clip de Teatre».

[divendres, 11.09.09]
El Metropolitan Museum of Art de Nova York fa públic que ha descobert un nou quadre del pintor Diego de Velázquez
Després de realitzar un nou examen a una de les pintures amb què compta la col·lecció, ha descobert un nou quadre del pintor Diego de Velázquez. L'obra, que fins ara es pensava que pertanyia a un dels deixebles de Velázquez (1599-1660), era a les dependències del Museu Metropolità d'Art de Nova York (MET) des del 1949 i la seva veritable autoria s'ha descobert en ser sotmesa a una neteja i un examen tècnic que han revelat la signatura del pintor. El quadre, identificat amb el nom genèric de «Retrat masculí» i que s'incloïa entre la sèrie d'obres amb què compta el museu novaiorquès sortides del taller de l'artista del segle XVII, mostra un home d'entre 30 i 40 anys, vestit de negre, un típic coll blanc dels segles XVI i XVII. Per als responsables del museu, que compta amb la col·lecció més important d'obres de Velázquez als Estats Units, l'adjudicació de la tela el pintor espanyol és una bona notícia, ja que es tracta d'un dels antics mestres europeus més admirats i el seu treball poques vegades entra al mercat. Segons els responsables del MET, alguns entesos en art han destacat durant anys la semblança entre el personatge que apareix en aquest llenç i una figura que Velázquez va incloure en l'extrem dret de "La rendició de Breda (o «Les llances») i que s'havia pensat que es tractava d'un autoretrat de l'artista. Aquesta coincidència va alimentar la idea que l'obra que ara ha redescobert el MET fos també un autoretrat i, de fet, quan el quadre va arribar fa seixanta anys, el museu novaiorquès el va catalogar com a tal. Més endavant, però, diversos estudiosos es van mostrar reticents sobre aquesta teoria i el 1963 es va recomanar que l'obra fos catalogada com un quadre del taller de l'artista sevillà, més que com una obra pròpia. El museu va adquirir el quadre com a part del llegat de Jules Bache, un col·leccionista d'art nord-americà que el va comprar el 1926 al conegut marxant d'art britànic, lord Duveen, després que el quadre pertanyés a un fill il·legítim del rei britànic Jordi II i, més tard, a Jordi V, rei del territori alemany de Hannover.

La Fundació novaiorquesa del futur Museu de l'11 de Setembre commemora el vuitè aniversari de l'atemptat a les Torres Bessones amb un portal amb imatges inèdites
El Museu de l'11-S, un espai encara en construcció, ha publicat al seu web vídeos fins ara inèdits en què es pot veure el moment precís en què els avions impacten amb les Torres Bessones i el pànic que es va viure en les hores posteriors. La fundació del museu ha adquirit un total de 500 hores d'imatges a The Camera Planet, un equip de realitzadors que es va dedicar a recollir imatges d'aquell dia tràgic. Moltes de les imatges les van gravar videoaficionats i veïns de Nova York. La intenció és que tothom que ho vulgui continuï aportant el seu material sobre la tragèdia d'aquell dia. Els vídeos es poden veure a la web del museu, però els seus organitzadors avisen que algunes de les imatges poden ferir sensibilitats. També el National September 11 - Memorial & Museum At The World Trade Center recull imatges i testimonis de l'atemptat. Com cada 11 de Setembre, des del 2001, a les 8:47 (hora de NY, les 14:47 hora catalana) es fa un acte de record de les prop de 3.000 víctimes de la tragèdia a la Zona Zero de Manhattan.

[dijous, 10.09.09]
Els ordinadors que es distribuiran entre els escolars dels centres educatius porten incorporat un sistema antirobatori que localitzarà el lladre si es connecta a la xarxa
Seguretat, però a mitges. I encara més a mitges si, a més, es divulga, com ha fet el Departament d'Educació. El cas és que, als molts dubtes que professorat, pares i mares, editors i altres sectors tenen sobre la incorporació d'ordinadors a les aules, sobretot per la migradesa de material didàctic digital existent en aquest moment, s'hi afegeix el temor davant els més que possibles robatoris que es puguin cometre si tenim en compte que els aparells portàtils hauran de ser traslladats diàriament de casa al centre i del centre a casa. Si fins ara, els robatoris entre bandes juvenils es produïen amb les motxilles a la recerca de diners, telèfons mòbils o iPod's, ara el producte encara és més temptador. Però els Notebook Toshiba NB200, que és el model pel qual ha optat de moment Educació, porten incorporat un sistema antirobatori que permetrà localitzar el lladre, sempre que es connecti a la xarxa. És a dir, si no s'hi connecta —o si un expert aconsegueix desactivar el sistema— quedarà impune. Però el servei tècnic de Toshiba ho té tot previst: si no es localitza un ordinador robat... i ara ve la ciència-ficció de pel·lícula, s'activarà un virus que destruirà el sistema operatiu. Un altre dubte era sobre les més que inevitables avaries dels portàtils. En aquest cas, a més de la garantia obligatòria de dos anys, la mateixa empresa s'encarregarà de la reparació. Cada família tindrà un número de telèfon i Toshiba li recollirà i li tornarà a casa quan hagi estat revisat. Educació, que impulsa el Pla de Digitalització, pensa que cada aparell pot tenir una vida de quatre anys, la qual cosa vol dir que aleshores caldrà fer una nova inversió, no només per desgast d'ús sinó perquè les actualitzacions dels programes no acostumen a passar d'aquest període per sistema. Cal tenir en compte que cada portàtil costa 300 euros, una oferta feta per Toshiba. Aquest primer quadrimestre es preveu que a les escoles catalanes arribin 6.000 portàtils per als alumnes de primer curs de Secundària. Abans del juny del 2010, aquesta xifra pot arribar a 33.000 alumnes. De moment, les famílies han d'assumir la meitat del cost, sempre que algun municipi, com és el cas de Santa Coloma de Gramenet, no se'n faci càrrec, tant del cost com de la llicència per material digital que s'ha fixat en 30 euros per alumne. La família que vulgui utilitzar un portàtil seu, no estarà obligat a comprar-lo, sempre que el seu tingui els requisits que Educació intenta que estiguin unificats per facilitar l'accés al material, un material que, ara per ara, sembla que no cobrirà del tot el programa escolar i, per tant, s'haurà d'alternar el digital amb el llibre en suport paper.

[dimecres, 09.09.09]
El Museu del Disseny de Londres presenta la retrospectiva de Mariscal «Drawing Life» que fa una relació dialèctica entre el dibuix i la idea
L'exposició, d'atmosfera molt mediterrània, estarà oberta fins a l'1 de novembre. El valencià Javier Mariscal estableix una relació dialèctica entre el dibuix i la idea. A 'Drawing Life' ('Dibuixant la vida') el visitant es troba primer amb una pluja d'idees en blanc i negre, que s'anomena 'Túnel de dutxa'. També, penjant de fils, tots a la mateixa alçada, il·lustracions i motius de Mariscal —des del famós BAR CEL ONA fins a tota mena d'apunts dels seus personatges o treballs—, en un resum desordenat, caòtic i no cronològic de les seves més de tres dècades de feina. Són 640 vinyetes. Després de la pluja d'idees arriba la plasmació en un esclat de color. Hi ha una mostra de la materialització comercial, la perversió o la prostitució descarada d'algunes de les idees exposades abans. Un mural ple de tota mena de productes derivats del Cobi, de Petra, la mascota dels Paralímpics, de Twipsy, la mascota de l'exposició Universal de Hannover 2000, i de diferents motius d'Acuarinto, un parc temàtic de Nagasaki, mostren la deixalla postindustrial en què, en alguns casos, s'han convertit. Però també, en altres, en souvenirs o, fins i tot, en peces de museu, veritables obres d'art. A partir d'una idea, tot és possible: el millor i el pitjor. Cobis falsos, autèntics, plats, tovalloles, encenedors, un disseny i les seves infinites aplicacions, unes més afortunades que altres. La mostra es divideix en tretze seccions. A la mostra del Museu del Disseny de Londres s'hi troben bosses de sabates, logotips d'entitats bancàries, la feina feta amb Fernando Trueba per a la pel·lícula 'Calle 54', un vídeo collage dels seus dissenys d'interiors, teatrets de cartró amb els famosíssims Garridis, o portades de publicacions com ara New Yorker. En l'espai titulat 'Agafa i llegeix', dedicat a les il·lustracions del Sr. Mundo, 250 fitxes amb els revolucionaris missatges del personatge pengen de fils a alçades diferents, formant un imaginari cilindre ple d'idees, totes compromeses amb un món raonablement millor.

[dimarts, 08.09.09]
El pintor fauvista Kees van Dongen que es pot veure en una retrospectiva al Museu Picasso ja havia exposat a principis de segle a la sala Dalmau
L'any 1915, la sala Dalmau de Barcelona va presentar una exposició individual del pintor fauvista Kees van Dongen (Holanda, 1877-1968), encara que amb poques obres. Els seus inicis van tenir lloc gairebé en la indigència, però va triomfar en la maduresa. Per això, amb aquesta retrospectiva del Museu Picasso de Barcelona es vol treure del desconeixement que la història de l'art l'ha deixat en el context artístic de principis del segle XX. L'exposició, una coproducció del Museu de Belles Arts de Mont-real i el Nou Museu Nacional de Mònaco, arriba només fins a la dècada dels anys 30, quan Van Dongen va trobar una via més còmode per al seu art. Van Dongen es va establir a França a partir del 1897 i se l'associa bàsicament amb el fauvisme pels seus colors llampants i irreals i el seu traç lliure. Però no és un pintor tan conegut com els seus companys de moviment, com Matisse i Derain. Ara és la primera vegada que es veu una retrospectiva seva a l'Estat espanyol. En el inicis, Van Dongen va viure l'avantguardisme, va retratar l'ambient nocturn de Montmartre amb un traç àgil i espontani. D'esperit anarquista, preferia el dibuix, perquè deia qe estava en contra de l'art luxós. El seu llenguatge evoluciona des de la influència dels clarobscurs del seu compatriota Rembrandt fins al fauvisme, passant pel tachisme, una pintura feta amb taques gruixudes. Durant un temps Van Dongen va coincidir amb Picasso al Bateau Lavoir, de Montmartre. El seu taller estava paret per paret amb el del malagueny. Fins i tot l'holandès va fer servir com a model l'amant de Picasso en aquell moment, Fernande Olivier. Als anys 20, el pintor es va establir pel seu compte i va organitzar festes decadents i exòtiques al seu taller per a la seva rica clientela.

[dilluns, 07.09.09]
El Museu Thyssen i la Fundació Gulbenkian presenten conjuntament una retrospectiva del pintor francès Henri Fantin-Latour
Company de generació de Manet, Degas i Whistler, aquesta exposició tracta de redescobrir l'obra oblidada d'un dels grans pioners de la modernitat. S'acaba d'exposar a Lisboa i a final de més s'obrirà a Madrid on es podrà visitar fins al 10 de gener. La història ha deixat força en l'oblit a un dels grans pintors de la segona meitat del segle XIX. L'última gran exposició monogràfica important que li va ser consagrada es remunta a l'any 1982, exposada a París, Ottawa i San Francisco. Per iniciativa del Museu Thyssen i del Museu Calouste Gulbenkian, l'obra del pintor francès es presenta a Europa. Segons els comissaris de la mostra, Henri Fantin-Latour no va estar totalment identificat amb el corrent realista ni amb els impressionistes, però va tenir molts temes que van ser també tractats pels simbolistes. Es la retrospectiva es pot apreciar una selecció ambiciosa de les obres del pintor: seixanta pintures i prop de vint dibuixos i gravats. Recull totes les fases del pintor, començant pels autoretrats, que ocupen els primers anys de la seva carrera, en els que va realitzar prop de cinquanta quadres. Una època en què va dur a terme un exercici introspectiu de l'artista amb reminiscències de Rembrandt i Tiziano. Un altre dels grans èxits de l'artista francès van ser les còpies realitzades per al Louvre de quadres com les 'Noces de Canà', de Paolo Veronese o el 'Paradís', de Tintoretto. Els retrats intimistes, les trobades d'amics, la música del futur o representacions de flors són algunes de les temàtiques tractades pel pintor francès.

[diumenge, 06.09.09]
El grup de revistes digitals de «Bit de cultura» tanca l'agost del 2009 superant els 4 milions de visitants que han fet prop de 14 milions de consultes de pàgines
Segons les dades estadístiques del servidor, tancades el 31 d'agost del 2009, el domini que engloba les revistes digitals «Bit de cultura», «Cornabou», «Clip de teatre», «Vinyeta literària» i «Estiraboli», entre altres monogràfics d'informació cultural, ha triplicat progressivament el nombre de visites durant els últims sis mesos, ascens que ha continuat amb rècords de visites durant l'agost del 2009, en relació al mateix període de l'any passat, i que compta amb una audiència acumulada de 4.016.538 visitants i 13.846.065 consultes de pàgines. Actualment es té una mitjana diària de 8.375'3 visites de pàgines (5'99 visites per minut, fetes ininterrompudament durant les 24 hores del dia, amb una mitjana d'12min32segons per visita). El grup manté la difusió periòdica de butlletí per correu electrònic a 11.778 subscriptors. Els visitants procedeixen, a part dels Països Catalans, de 143 països més entre els quals destaquen, pel nombre de visites, Alemanya, Algèria, Anglaterra, Angola, Aràbia Saudita, Argentina, Armènia, Austràlia, Àustria, Bahamas, Bèlgica, Bhutan, Bielorússia, Bolívia, Bosnia-Hercegovina, Brasil, Bulgària, Burkina Faso, Cambodja, Canadà, Colòmbia, Corea, Costa Rica, Costa d'Ivori, Croàcia, Cuba, Dinamarca, Egipte, Eslovàquia, Eslovènia, El Salvador, Equador, Espanya, Estats Units, Estònia, Filipines, Finlàndia, França, Georgia, Ghana, Groenlàndia, Guatemala, Haití, Hondures, Hongria, Hong Kong, Índia, Indonèsia, Iugoslàvia, Illes Cocos, Illes Maurici, Indonèsia, Iran, Irlanda, Islàndia, Israel, Itàlia, Iugoslàvia, Japó, Latvia, Líban, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malaisia, Malta, Marroc, Mèxic, Moldàvia, Moçambic, Mònaco, Nicaragua, Noruega, Nova Caledònia, Nova Zelanda, Països Baixos, Pakistan, Panamà, Paquistan, Paraguay, Perú, Polinèsia, Polònia, Portugal, Qatar, República Dominicana, Romania, Seychelles, Singapur, Síria, Suècia, Suïssa, Tailàndia, Taiwan, Timor, Trinitat i Tobago, Turquia, Txèquia, Ucraïna, Uruguay, Veneçuela, Vietnam, Xina i Xile.

[dissabte, 05.09.09]
El «Pla Escola 2.0» pretén informatitzar les aules amb la distribució d'ordinadors portàtils per als estudiants dels dos últims cursos de Primària d'aquest curs
El govern espanyol encara té competències en algunes de les comunitats de l'Estat i, en general, es reserva una part de decisió en totes. Els Consell de Ministres espanyols ha aprovat a una setmana de l'inici del curs escolar l'anomenat «Pla Escola 2.0», que permetrà, segons el decret, informatitzar les aules dels estudiants de 5è i 6è de Primària a partir d'aquest curs. Els centres catalans ja tenen un projecte propi del Departament d'Ensenyament, però, si les promeses no es queden pel camí con tantes d'altres provinents del govern espanyol, ara es veurà reforçat amb aquesta Pla. Ningú no sap d'on sortiran i quines característiques tindran, però la intenció que es faci un repartiment massiu d'ordinadors portàtils. Es calcula que aquesta primera mesura arribarà a uns 7.000 alumnes dels centres que encara depenen directament de l'Estat. La idea és que els alumnes els puguin fer servir com a eina de treball a classe i també a casa. La iniciativa començarà com un pla pilot però s'estendrà també als alumnes de 2n d'ESO i als professors de Primària i Secundària. Es preveu que a l'abril del 2010 hi hagi prop de 400.000 alumnes i 20.000 professors que ja utilitzin un ordinador ultraportàtil. El rerefons del Projecte té alertats editors i professorat. Ningú no pretén eliminat els llibres tradicionals del sistema educatiu, però el camí iniciat aquest curs portarà a una desaparició progressiva i, més endavant, definitiva tenint en compte que el món digital té com a estrella la divulgació i la difusió. Els portàtils els pagaran a mitges el govern i les comunitats autònomes tot i que en primera instància seran les famílies qui abonin els diners necessaris. Posteriorment l'administració els retornarà l'import. El Pla Escola 2.0 també dotarà les aules de pissarres digitals i connexió sense fils a internet. Com a complement a aquestes tecnologies, els professors rebran formació per treure'n el màxim profit. En total el Pla Escola 2.0 suposa una inversió de gairebé 200 milions d'euros i respectarà les iniciatives que en aquest sentit ja haguessin engegat les diferents comunitats autònomes. Així, a Catalunya el pla suposarà recursos addicionals per les mesures previstes per la Generalitat. El pla català estima que uns 6.000 estudiants de 5è de Primària d'una setantena d'instituts comencin el curs fent servir l'ordinador portàtil en un 70% de les assignatures. La posada en marxa d'aquest projecte implica l'adaptació de 230 aules i la formació de 814 professors. Aquest pla pilot preveu que a finals de curs tinguin portàtil els alumnes de 800 aules en 200 centres.

[divendres, 04.09.09]
Televisió de Catalunya obre un portal on avançarà exclusivament per Internet els capítols de sèries que després passaran a la pantalla
Des d'ara, Televisió de Catalunya obre un nou canal que només es podrà veure per Internet. S'hi oferiran els primers capítols de sèries que més endavant es podran veure a televisió. Fins ara, s'havien estrenat alguns capítols de sèries de ficció, però mai una temporada sencera. Per això, es posa en marxa aquest nou lloc web on es trobaran tots els programes que formaran part d'aquest servei. Les primeres estrenes de la temporada a internet són dues sèries d'animació per a adults: 'Arròs covat', una sèrie creada per Juanjo Sáez, que també forma part de les novetats del canal 33 per a aquesta tardor i '240, el nen clònic'. La primera és una coproducció de TV3 i Escándalo Films, basada en la idea original i les il·lustracions de Juanjo de Saéz. El portal n'estrenarà un capítol cada setmana. Es tracta d'una sèrie sobre el conflicte de fer-se gran i tenir la sensació que les oportunitats et passen pel davant. El Xavi, el protagonista, té 30 anys i una sensació constant que se li cova l'arròs. És un dissenyador d'èxit, modern, cosmopolita que té un estudi de disseny gràfic. És reflexiu i intel·ligent, però un absolut incompetent sentimental, cosa que amarga l'existència a la seva xicota —la Sònia—, de qui està completament enamorat, tot i que últimament no para de mirar amb desig totes les noies amb qui es troba, en especial la Luz, una noia que és pura temptació per ell. La segona sèrie, '240, el nen clònic', és una coproducció de TV3 i Yankee Pay. S'oferiran amb una periodicitat de dos capítols per setmana. Es tracta del primer nen clònic de la història fabricat en sèrie per l'empresa de biotecnologia domèstica Genecon. El 240 es fabrica a una velocitat de 525 nens diaris, i es ven per tan sols 99.99 detritus. Es diu així perquè té 240 punts de coeficient intel·lectual. A més del 240-Bàsic existeix un ampli catàleg de 240 adaptat amb diferents gens. El 240 s'alimenta amb pinso per a gossos, els seus detritus són reutilitzables com a adob per a plantes i fins i tot com a menjar per a peixos. Poden connectar-se diversos perifèrics al seu cervell, i també ve equipat amb bluetooth.

[dijous, 03.09.09]
L'exposició «El segle del jazz» del CCCB fa un recorregut per la cultura de tota una època a través de les seves diverses manifestacions
Contràriament del que es podria pensar, l'exposició no és només per als aficionats a aquest estil de la música popular —dominadora de grans períodes del segle XX— sinó que és un recorregut per la cultura a través de les seves diverses manifestacions. Hi ha una col·lecció de pintura de gran nivell, concerts en directe i material de tota mena. La mostra ocupa una superfície de 1.200 metres quadrats, amb més de mil peces entre obres d'art (150), audiovisuals (80), fotografies (100), partitures (100), caràtules de disc (200) i documentació molt variada entre llibres, revistes, cartells i objectes diversos. Fins i tot, una col·lecció de programes, on es poden comprovar les actuacions estel·lars al Hot Club de Barcelona de Dizzy Gillespie (10-02-1953), Django Reinhardt (8-01-1954) i Lionel Hampton (19-01-1955). Comissariada per Daniel Soutif, El segle del jazz és una coproducció del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el Museo di Arte Moderna e Contemporanea di Trento e Rovereto i del Musée du quai Branly de París. L'exposició de Barcelona, coordinada per Miquel Nogués, té un apartat específic sobre la intensa activitat jazzística de Catalunya. Els responsables de la mostra, que es podrà veure fins al 18 d'octubre, evoquen el naixement del terme jazz el 1913 a partir d'un article d'Ernest J. Hopkins, en què definia l'estil com a "vida, força, energia, efervescència d'esperit, alegria, vivacitat, magnetisme, inspiració, virilitat, exuberància, valor, felicitat". L'exposició té un acompanyament sonor a través d'uns altaveus que recreen els diferents períodes per on avança el recorregut, des de la prehistòria dels inicis del segle fins al Harlem Renaissance, el swing, el bebop, el free i els contemporanis. Entre peces de Matisse, Mondrian, Léger, Lichtenstein, Pollock, Oldenburg, Picabia, Man Ray i una espectacular fotografia sobre una caixa de llum de Jeff Wall, s'hi troben detalls curiosos com uns dibuixos del 1952 de Joan-Josep Tharrats.

[dimecres, 02.09.09]
Baixa el nombre de lectors de diaris, revistes i suplements catalans en suport paper a pesar de l'augment de població en 115.000 persones majors de 14 anys i creix l'ús d'Internet
Ara que s'acaba de posar en marxa la segona campanya de subscripcions gratuïtes durant sis mesos o un determinat número d'exemplars de diaris i revistes en paper per a tots aquells catalans que van néixer el 1991 i que, per tant, compleixen 18 anys aquest 2009, les notícies de la lectura de premsa en paper no són gaire encoratjadores. Segons les últimes dades del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, elaborat per la Fundació d'Audiències de la Comunicació i la Cultura, el consum ha baixat a Catalunya en un 0'3% cada trimestre des de fa un any. Les causes, esclar, s'atribueixen a la crisi econòmica, però tot fa pensar que hi ha altres factors que influeixen en aquest descens, sobretot la possibilitat de consulta immediata a través d'Internet. Les dades són encara més negatives si es té en compte que l'augment de població és d'uns 115.000 joves més grans de 14 anys. De les mateixes dades, s'extreu que el nombre absolut de lectors en tots els mitjans de comunicació tradicionals ha crescut a causa de l'augment poblacional, però aquest increment no és proporcional a la quantitat de consumidors. Concretament, la mitjana de lectors de diaris en paper ha baixat del 43'2% al 42'2% en una mica menys d'un any. Aquesta baixada és d'1'3 punts en el cas dels suplements i de 0'7 punts en el cas de la revistes.
La meitat dels lectors opten per mitjans en català
Segons les dades absolutes, 2'6 milions de catalans llegeixen diaris habitualment, la majoria homes (60'1%) d'entre 25 i 44 anys, de classe mitjana (48'8%), un perfil que, en el cas dels suplements, respon a un públic més repartit entre els dos gèneres, classes socials i que oscil·la entre 25 i 64 anys. Tot i això, el públic de les revistes és majoritàriament femení (53'3%), d'entre 25 i 44 anys (43'1%) i de classe mitjana (50'5%). Entre un 40% i un 50% dels lectors de premsa escrita en paper opta pel català. En aquesta tendència a la baixa, la ràdio i la televisió s'han mantingut estables en aproximadament l'últim any amb una variació nul·la o escassa. Aquesta mateixa situació s'ha produït entre els consumidors de cinema, amb un augment d'escasses dècimes. Els oients de ràdio, 3'4 milions a Catalunya, són majoritàriament homes (53'4%), amb una franja d'edat especialment important entre persones de 25 i 44 anys (42'5%), i es tracta de persones de classe mitjana (51'1%). La televisió ha tingut 5'8 milions d'espectadors, bastant repartits entre homes i dones d'entre 25 i 44 anys (39%) i de classe mitjana (50'1%).
Internet, telefonia mòbil i xarxes socials en auge
Les dades certifiquen que els mitjans més beneficiats han estat internet i la telefonia mòbil, que han crescut, des del baròmetre d'agost del 2008, un 5'2% i un 8'9%, respectivament. En el cas d'internet, són especialment importants els consumidors, més homes que dones, d'entre 25 i 44 anys (52'8%), mentre que en la telefonia mòbil, hi ha un perfil molt repartit entre homes i dones de totes les edats. La mitjana de catalans que va al cinema a veure films de comèdies no ha deixat d'augmentar en les últimes onades, passant del 36% al 41'2% en, aproximadament, quatre mesos. També s'ha enregistrat un lleuger augment en el visionat d'acció i aventures (39'7%) i drames (27'9%). El 97'6% dels internautes consulta cercadors, pàgines webs de bancs (30'7%) i pàgines personals (27'8%). Per tipus d'hàbits, la majoria de catalans usa internet per connectar-se al seu correu personal (91'7%), per jugar en línia (85'1%) i per connectar-se a xats, Messenger o xarxes socials (61'4%).

[dimarts, 01.09.09]
Els milers de personatges de ficció de la productora de Spider Man passaran a formar part de la factoria The Walt Disney Company
L'imperi de Mickey Mouse, The Walt Disney Company, integrarà els més de 5.000 personatges de ficció que té Marvel Entertainment, la productora de Spider Man. L'operació s'ha tancat per un import de compra-venda de 4.000 milions de dòlars (2.800 milions d'euros). Segons els termes, en els que Bank of America Merrill Lynch ha servidor d'assessor, els accionistes de Marvel Entertainment rebran 30 dòlars i prop de 0'745 títols de Walt Disney per cada acció que tinguin de la companyia de còmics. Les dues empreses han indicat que els seus respectius consells d'administració ja han aprovat l'operació, que valora cada títol de Marvel Entertainment en 50 dòlars, cosa que suposa una prima del 29% sobre els 38'65 dòlars, valors del tancament. Segons els responsables de les dues productores, l'acord és positiu per les dues parts perquè Disney és la casa idònia per acollir els personatges fantàstics de Marvel i amb una garantia de distribució arreu del món. Entre els personatges de còmic de Marvel es troben Els Quatre Fantàstics, la Patrulla X, l'Increïble Hulk, Iron Man o el Capità Amèrica. Les tres pel·lícules basades en Spider Man han generat a taquilla més de 2.500 milions de dòlars a tot el món, alhora que les quatre cintes de X-Men han arribat als 1.600 milions de dòlars de recaptació.

TORNAR A PORTADA BIT DE CULTURA

| BITS GENER | BITS FEBRER | BITS MARÇ | BITS ABRIL | BITS MAIG | BITS JUNY | BITS JULIOL | BITS AGOST | BITS SETEMBRE | BITS OCTUBRE | BITS NOVEMBRE | BITS DESEMBRE |