ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«La cançó de sempre». Dramatúrgia d'Albert Mora i Companyia 23. Intèrprets: Ariadna Montoro, Mireia Obregón, Marina García, Mireia Federico i Esteve Roig. Músics: Andreu Roqueta / Roser Gelis Estalella. Assessoria de moviment: Candela Díaz Sanz. Tècnic i assessoria en il·luminació: Andrés Piza. Tècnic de so: Salva Zanetti. Fotografies: W_Fotografia i @Instantsiuncl. Gravació de vídeos: Antoni Font-Mir. Tècnica de sala TGB: Camila Benavente. Taquilla TGB: Bea Fenollar. Producció Companyia 23 amb la col·laboració del Teate Eòlia. Agraïments: Floristeria Viver Serra, Laura Pulido, Mariona Olmos (MwFotografia), Gregori Ferrer, Sara Font, Anna Espunya, Neus Soler, Jordi Prat i Coll, Ana Alborch, Teresa Ferret, Xavier Albertí i a tota la família d’Eòlia. Direcció musical i arranjaments: Gregori Ferrer. Direcció: Albert Mora. Teatre Eòlia, Barcelona, 6 setembre 2023. Reposició: Sala Gran, Teatre Gaudí Barcelona (TGB) Barcelona, 19 gener 2024. MIL PERFUMS I MIL COLORS Trobar en un únic repertori de teatre musical peces clàssiques que han configurat la memòria musical de més d'una generació i que ho faci una companyia emergent, la Companyia 23, formada principalment a l'Escola Eòlia, no és usual. Noves veus per a velles cançons. O dit d'una altra manera, com la companyia ho rebla: «La cançó de sempre».La Companyia 23, cinc actrius i cantants i un actor i cantant, a més de dos pianistes que alternen funcions, sota la direcció d'Albert Mora, dibuixa una trama que fa resseguir en la imaginació dels espectadors —oblideu-vos de cap escenografia ni utillatge que distregui la vista— tot un mapa de la Barcelona d'entresegles a través de la poètica de Joan Manuel Serrat, de Maria Aurèlia Capmany, de Mercè Rodoreda, de Federico García Lorca, de Josep Maria de Sagarra, de Núria Feliu, de la Bella Dorita o de Gato Pérez, Peret i la rumba catalana, tan defensada últimament pels seus mantenidors, els gitanos de Gràcia i de Sant Antoni.L'espectacle, dirigit per Albert Mora, arrenca, com a inspirador, de Santiago Rusiñol, d'aquell espectacle «Els Jocs Florals de Canprosa», de Jordi Prat i Coll, al Teatre Nacional de Catalunya, i d'una peça breu, «La cançó de sempre», del mateix Santiago Rusiñol, publicada el 1906 a L'Avenç, i que ara dóna també títol a l'espectacle. Allà, Rusiñol hi perfila un Pierrot encara somiador que intenta seduir Colombina. ¿I què millor per seduir que un bon grapat de cançons que transporten a la memòria de la infantesa, de l'adolescència, de la joventut i de la maduresa sense fronteres?Així és com el repertori és capaç de fondre peces de muntanya com «La vella xiruca» amb la «Barcelona i jo», de Joan Manuel Serrat, entre alguna altra peça seva com «Pare» —canviada aquí per “mare”— o «Plany al mar» i «Cançó de bressol», i també «Les floristes de la Rambla», de Josep Maria de Sagarra, «La plaça del Diamant», dels malaguanyats Ramon Muntaner i Joan Ollé, o cuplets del Paral·lel, fins a l'esclat rumbaire de colofó que, si els espectadors volen, són convidats a fer-se seu.Un debut professional en el teatre musical que és atrevit per la seva tria, desacomplexat i que ho fa recollint una tradició musical eclèctica, amb nous arranjaments, aires nous i una voluntat de continuar mantenint en la memòria les peces de sempre banyades, com diu Joan Manuel Serrat en la seva «Barcelona i jo», de mil perfums i mil colors.
[cliqueu aquí]
VIDEO
«Boja». Creació de Mariona Esplugues. Intèrpret: Mariona Esplugues. Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues. Assessorament en la dramatúrgia i direcció: Marc Oller, Andrea Monje, Andrea Castellanos, Carol López. Suport audiovisual: Andrea Monje. Disseny d’il·luminació: Ona Grau. Assessorament de l’espai sonor: Marc Oller. Producció: Mariona Esplugues. Agraïments: Carol López, Núria Sánchez, Mar Medina, Queralt Casasayas. Ajudanta de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos. Direcció: Mariona Esplugues. Teatre Eòlia, Barcelona, 23 abril 2022. Reposició: 6 juliol 2022. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 22 octubre 2022. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 16 febrer 2023. L'AMENAÇA SUBTIL D'UN BAT DE BEISBOL El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta.Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs.Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia.Mariona Esplugues i la recreació del seu personatge han tingut temps d'aplegar una bona collita de respostes dels professionals del sofà, després de passar en la vida real per les consultes d'almenys tres psiquiatres i quatre psicòlegs, que ella mateixa considera que van ser respostes entre absolutament inèdites o surrealistes i extremadament còmiques o impossibles d'assumir.L'actriu, amb un monòleg que esgarrapa l'ànima de qui es trobi en la mateixa situació i també de qui no s'hi hagi trobat mai, no amaga els seus episodis passats entre la infància i l'adolescència amb alguns brots d'angoixa, de transtorns puntuals, de depressions i d'atacs de por. Explicar-ho, dramatitzar-ho, distanciar-se'n a través de l'escena és també una teràpia que, com Woody Allen amb el cinema, no està a l'abast de tothom.Esclar que quan Mariona Eslugues escull un bat de beisbol i un tutú, entre altres indumentàries kitsch i punk, per presentar-se davant els espectadors, ja insinua que, malgrat la seva oferta de sinceritat, no està per bromes, o millor dit, sí que està per bromes, les que imprimeix en el seu discurs per fer més amable la càrrega de fons amb un registre de tocs de clown, amb moviment i coreografia i fins i tot amb un rap a l'hora d'entrar en el controvertit tema dels medicaments. ¿Existeix cap medicament per controlar la ment de l'ésser humà?Posant-se en la pell d'aquells psiquiatres o psicòlegs que han penetrat en la seva vida, l'actriu o el seu personatge s'alça per damunt dels hipotètics pacients, és a dir, d'ella mateixa i també per damunt de l'estol d'espectadors que, potser sense saber-ho, són també pacients passius. Mariona Esplugues, traspassada la barrera de la seva postadolescència i joventut, no deixa de guardar sota l'amenaça del bat de beisbol un missatge subtil: «¿Per què deixar de viure voluntàriament si viure, ni que sigui sisplau per força, no costa res?».
[cliqueu aquí]
VIDEO Entrevista a Mariona Esplugues (RTVE Catalunya) i un fragment de l'espectacle.
«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Franco Piccinno (2023) Luc-Olivier Sánchez (2016 / 2018). Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 4 març 2016. Reposició: 29 novembre 2018. Reposició: 8 febrer 2023. EL BRESSOL DE LES REFUGIADES [Crítica corresponent a la primera estrena del 2009]¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població d'Elna, a la Catalunya Nord del Rosselló, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola?Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà.Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar. Per la seva condició de dona sensibilitzada pel patiment de les seves congèneres, Elisabeth creia que les exiliades mereixien tenir els seus fills amb dignitat i que calia garantir la supervivència dels nadons. Elisabeth Eidenbenz, nacuda a Zuric l’any 1913, havia treballat de mestra en diferents col·legis de Suïssa i de Dinamarca fins al 1938, any que es va traslladar a Burjassot (País Valencià) com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en tasques d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil espanyola dins de la zona republicana i, immersa en l’èxode, l’any 1939, va passar a França on va crear la maternitat d'Elna. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va acollir i fer passar per espanyoles, amb canvis de nom típics, algunes mares refugiades jueves, fins que, amb l'ocupació nazi, la maternitat va ser definitivament clausurada, malgrat que la seva fundadora, aleshores una joveníssima emprenedora de 25 anys, s'acollia al dret de neutralitat de la seva condició de suïssa. Tot això no apareix en el relat, però és important saber-ho per situar l'acció, tot i que els espectadors ho saben perquè la història s'ha divulgat molt en els últims tres anys gràcies a Assumpta Montellà.En l'obra és una de les filles nascudes a la maternitat d'Elna la que, uns anys després, explica l'èxode de les dones que hi van fer cap. Dramatúrgia i direcció han creat una posada en escena de sensacions, molt poètica i plena d'objectes que completen allò que el teatre —que no és el cinema malgrat les projeccions històriques que acompanyen el relat— no podria reflectir.Tot passa, doncs, en un espai envoltat de maletes de viatge atrotinades, baguls antics, fotografies de record familiars, piles de tovalloles blanques, una palangana, un maniquí, una màquina de cosir, una màquina d'escriure negra de les més primàries, peces de roba vella, uniformes d'assistentes de maternitat, un bressol fet amb una caixa de verdures...La cantant i actriu Rosa Galindo interpreta el paper de la narradora, es posa en la pell dels primers refugiats camí de França, en la pell de la pròpia infermera suïssa, en la pell d'alguna de les mares republicanes, en la pell, en definitiva, d'un col·lectiu anònim que no està exempt de mirada crítica quan recorda que, mentre darrere els filferrats dels camps improvisats a la platja d'Argelers hi patia i moria gent humil, una altra classe d'exiliats —polítics i intel·lectuals— disposava de recursos, allotjament, diners públics, vehicles i visats per fugir als països d'acollida.El pianista que acompanya Rosa Galindo —ha anat canviant en les successives reposicions des de fa quinze anys— s'encarrega de posar la banda sonora idònia a cada moment del relat. Amb trenta-cinc peces, crea un relat musical que comença amb 'Clair de lune', de Debussy, i passa per un bon nombre de cançons franceses: 'Que reste-t'il de nous amours', 'Je chante', 'La mer', 'J'ai deux amours', 'Hymne a l'amour', l'emblemàtica 'Lilie Marlene' o la popular 'A la claire fountaine'. Hi ressonen, doncs, Charles Trenet, Josephine Baker, Edith Piaf... amb compassos de Chopin, Mompou, Bartok, Poulenc, Liszt, Bach, Beethoven, Mozart... i un recull de cançons populars catalanes com 'Muntanyes regalades', 'El mariner', 'El desembre congelat', 'El noi de la mare'...Aquest muntatge musical, de gran sensibilitat i coherència, en alguns casos amb una interpretació vocal de la mateixa Rosa Galindo que mostra la seva capacitat com a actriu de musical —havia treballat a 'Poe', 'El temps de Plank', 'Els Pirates'..., entre altres— connecta amb els espectadors perquè aquests reconeixen en cada compàs aquelles peces que han anat incorporant-se al llarg del temps en la particular banda sonora de cadascú. El muntatge «La maternitat d'Elna», que és un d'aquells espectacles sense frontera d'edat, ha estat programat en diversos moments històrics com quan es va commemorar el setantè aniversari de l'ocupació final de les tropes franquistes de tot Catalunya. Això l'ha fet sempre un espectacle oportú, malgrat que el testimoni que ofereix continuarà esborronant tothom durant molts aniversaris més.
[cliqueu aquí]
VIDEO
VIDEO
Reportatge i tràiler sobre l'espectacle «La maternitat d'Elna» del Projecte Galilei (1). Documental «El llegat de la maternitat d’Elna» (TVC, 60 minuts) sobre el que va significar per a les dones embarassades refugiades aquesta institució creada el 1939 per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz (2).
«El futur». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Berta Bähr, Cristina Baró, Júlia Calzada, Martí Costa, Aura Foguet, Uri Callau i Xènia Sellarés. Veu: Marina Monràs. Coreografies: Xènia Sellarés. Audiovisuals: Berta Bähr. Espai sonor: Guillem Rodríguez. Fotografies: Genia Badano. Direcció: Joan Yago. Teatre Eòlia, Barcelona, 20 febrer 2019. Reposició: Sala Joan Brossa, Escenari Joan Brossa Barcelona, 22 setembre 2019. Si l'escriptor Pere Calders hagués nascut el 2012, en comptes del mític 1912, l'any del Titànic, probablement d'aquí a uns quants anys —com a autor novell!— escriuria un recull de contes curts semblant al de les petites històries d'aquesta obra que té la dramatúrgia de Joan Yago (Barcelona, 1987). El muntatge «El futur» respira realisme màgic més que surrealisme i, en certs moments, repeteixo, respira també la subtil ironia caldersiana. La tradició literària no és mai dolenta, ben al contrari.A partir d'un quadre de gest —modernament en diríem de "càmera lenta"— els diferents personatges de l'obra fan un viatge de gairebé dos segles (1900 - 2100), del passat al futur, passant per algunes escenes de caire costumista, com per exemple el relat de la immigració de postguerra i l'impacte de l'arribada de la que seria l'àvia d'una de les protagonistes a Barcelona o també —una de les millors peces del conjunt— la mirada de futur de la parella jove embarassada que busca pis i que fa passar per davant seu tota la vida que li espera quan neixi el seu plançó, amb les virtuts, els riscos i els defectes. Això, sense deixar de fer un salt cap al que fa cent anys anomenaven Futurisme, amb la possibilitat de viatjar en el temps i l'espai sense moure's del vestíbul de l'aeroport, només amb els auriculars lluminosos connectats al cap. Un Futurisme no exempt d'incomunicació i ple igualment de desig de recerca de l'amor de l'altre.Joan Yago, dramaturg central malgrat que la creació també és col·lectiva, juga amb la ciència-ficció light, és a dir, aquella que, de tan realista deixa de ser ficció. I ho fa tant amb pessigades cap als avantpassats més recents com amb esgarrinxades cap a les generacions més presents. La mirada enrere, ironitzant sobre alguns propòsits que els que els han viscut ja saben que s'han fos pel camí. I la mirada al present o futur recent, ironitzant també sobre els propòsits dels més joves que els estan vivint i comencen a saber que també es fondran pel camí que els espera.«El futur» fa honor al seu nom perquè la companyia s'ha format a partir dels últims cursos de l'Escola Eòlia, on s'havia estrenat. Nous intèrprets, doncs, que pràcticament debuten fora del seu espai escènic habitual de formació i que ja apunten força alt, en expressivitat, interpretació i capacitat de captivar un públic molt ampli, sense fronteres generacionals.
VIDEO
«Nine. Les dones de Guido Contini». Llibret d'Arthur Kopit. Lletra i música de Maury Yeston. Adaptació de David Pintó. Intèrpret: Mariona Castillo, amb Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra. Coreografia: Ariadna Peya. Disseny il·luminació: Jordi Berch. Vestuari: Cris Quer. Direcció musical: Gustavo Llull. Direcció escènica: David Pintó. Teatre Eòlia, Barcelona, 21 octubre 2016. Diu l'actriu i cantant Mariona Castillo (Barcelona, 1983) que aquest musical la perseguia des de feia anys. El seu pas en les últimes temporades per diversos muntatges musicals de llarg recorregut («Mamma mia!», «Cop de rock», «Guapos & Pobres») i algun de cambra («Mares i filles», «Limbo») hauran fet que se'l reservés fins ara. I quan s'hi ha posat, ha entrat en la pell de totes les dones protagonistes que envolten el període en crisi de la quarantena del director de cinema Guido Contini —un musical de Broadway del 1982, basat en el film «8 i 1/2» de Federico Fellini i que es considera autobiogràfic del mític cineasta—, un personatge que en el muntatge de Mariona Castillo hi figura absent en una cantonada de l'escenari, amb una simple cadira i una americana al respatller.En un musical d'una hora justa, doncs, l'actriu i cantant fa de la dona de Contini, de la seva amant, d'una periodista, de la seva musa, de confident, de dissenyadora, de la seva mare, d'una prostituta... I és així com aquells qui potser havien conegut tots aquests personatges femenins a partir de la versió cinematogràfica de Bob Marshall del 2009 hi recordaran ara les actrius Nicole Kidman, Marion Cotillard, Penélope Cruz, Sofia Loren, Judi Dench, Kate Hudson o Fergie.Totes en una. A Mariona Castillo només li cal un mocador negre, ara al coll, ara al cap, ara a l'espatlla, ara a la cintura..., per adoptar cadascuna de les dones i, sobretot, deixar que flueixi la seva vena interpretativa, la seva càlida veu, el seu do de practicar la metamorfosi saltant d'una dona a l'altra en cadascuna de les peces musicals i escodrinyant, amb una expressivitat diferent cada vegada, l'ànima de cadascuna de les dones que envolten el cineasta Guido Contini.De l'obertura coral que Mariona Castillo interpreta amb les tres actrius que l'acompanyen (Mònica Vives, Lu Fabrés i Bealia Guerra) passa a les altres peces del musical com la cançó de Charles Chaplin, la dels canals de Venècia o la de la visita al Folies Bergère de París, en una de les peces més divertides del repertori, sempre mantenint un nivell interpretatiu suggerent que va pujant de graó en graó, amb l'acompanyament al piano de l'argentí establert a Catalunya des de fa quinze anys, Gustavo Llull (Puan, Buenos Aires, 1969).«Nine. Les dones de Guido Contini» és un espectacle inclòs en cicle MondayMonday del Teatre Eòlia que s'afegeix als projectes de cambra que ha protagonitzat recentment Mariona Castillo i que forma part de l'interès de la nova generació d'intèrprets que rescata musicals internacionals de gran ressò i els dóna una personalitat pròpia mitjançant adaptacions i revisions com la que aquí hi ha fet el director David Pintó (Manresa, 1977), el lletrista i ajudant de direcció també del musical de gran format «Scaramouche», que està en plena temporada al Teatre Victòria.
VIDEO
«Punt de fuga o la moral de l'herbicida». Dramatúrgia de María Porras. Intèrprets: Laia Alberch, Georgina Latre i Javier López. Assessoria de moviment: Xavier Torra. Escenografia i vestuari: Jordi Rovira. Disseny de llums: Core Rodríguez Vilaplana. Producció: Cristina Ferrer. Direcció: Eduard Tudela. Companyia ÉsGrata. Teatre Eòlia, Barcelona, 18 març 2016. No enganyarem els espectadors. Aquesta proposta de la companyia ÉsGrata, que va néixer dins del programa Croquis del 2015 de la Sala Beckett i que ha anat evolucionant i fins i tot canviant de contingut, requereix una predisposició a entrar en el gènere de la ciència-ficció —que és menys ciència-ficció quan juga amb els sentiments, la vida i la mort de l'ésser humà o, posats a ser apocalíptics, la desaparició definitiva de la civilització que hem conegut— i admetre durant setanta minuts que sí, que el món en el qual vivim està fent figa, tal com afirma la presentació de l'espectacle, i que qualsevol experiment per conservar i salvar la repoblació de la Terra pot ser benvingut i acceptat.Tot transcorre en un centre d'embarassades —les dues protagonistes llueixen ventres de ficció prou avançats— on un encarregat té al seu càrrec les dues últimes futures mares de la Terra: una que fa cinc mesos que dorm en una butaca de braços i una altra que ja està robotitzada. Dues mares que, gràcies al seu estat, permeten alguns moments d'humor com ho són sempre els que parodien els exercicis prenadons pels quals han passat, passen o passaran moltes de les —i potser "els" també— espectadores.La tesi de «Punt de fuga o la moral de l'herbicida» sembla que és la de qüestionar la mala praxi de l'ésser humà en relació a la conservació del planeta. Però com que coincideix en un moment social i d'alerta sanitària mundial —que ja ens ha tocat lleugerament de prop— en què el nou virus anomenat Zika afecta les mares embarassades i els seus fetus, no és difícil que, en un moment determinat, l'humil espectador que busca una explicació al que està veient, estableixi una certa connexió entre la ficció i la realitat.Esclar que tampoc no costa gaire de relacionar la possible intenció de l'obra —almenys pel subtítol— amb l'ús i abús que s'ha fet dels pesticides i els productes químics —alguns de prohibits després d'haver-se utilitzat anys i panys— en el camp, l'agricultura i la ramaderia, i l'hipòtesi de les conseqüències que s'han generat i que a la llarga ha malmès una promesa vida sana i saludable que, de pressa i corrents, busca ara remei en la substitució per productes vegans, exercicis físics, dietes vegetarianes, lleis antitabac, consum moderat de segons quines carns vermelles i sobretot menys estrés. És a dir: impossible de complir i, per tant, continuïtat de la regressió de la qualitat de vida.Tot això, em sembla, és el que intenta reflexionar en el fons aquest espectacle que, dramatúrgicament, repetim-ho, no ho posa fàcil als espectadors i que, més que reposar en la base d'un desenvolupament textual, el que fa és expressar-se a través del moviment —l'autora té bona relació amb la dansa—, els silencis, les incògnites i els pocs parèntesis que sembla que portin els tres personatges al món real, tot i que no s'hi estan gaire i reculen de seguida al seu món interior.Un espectacle que demana contenció per part dels tres intèrprets perquè no descarrili, una contenció que està més en mans de l'actor Javier López i de l'actriu Laia Alberch, que els prepara per a l'escena final on, per a dissort de l'única planta de la torreta de l'atrezzo, terra orgànica i cos embarassat s'acabaran autoregenerant, que no pas en les de l'actriu Geogina Latre, que modifica el seu personatge pràcticament en cadascuna de les intervencions robòtiques que té, una transfiguració que dóna aire fresc a la trama i que, com en un dels típics exercicis de prenadons per a mares embarassades i pares "embarassats", fa que els espectadors també respirin i expirin una mica per concentrar-se en el punt de fuga on convergeixen tots els mals de la humanitat.
VIDEO
«La sal», d'Eva Hibernia. Intèrprets: Isabelle Bres, Ferran Lahoz, Joan Sureda. Escenografia: Llorenç Corbella. Disseny llums: Natàlia Ramos. Espai visual: Carles Roig i La retrateria. Espai sonor: Estudi Bàrbara Granados. Vestuari: Paula Barthes. Tècnic: Lluís Serra. Ajudanta direcció: María Aragó. Direcció: Cristina Lüngstenmann. Producció: Montse Alcoverro, Karel Mena, Cristina Lüngstenmann i Projecte Vaca. Teatre Eòlia, Barcelona, 20 febrer 2016. Si espolseu sal sobre una ferida oberta, la nafra, més que curar-se, s'encetarà encara més de dolor. Per això, aquesta obra d'Eva Hibernia (Logronyo, 1973) s'enceta també progressivament de dolor a manera que va espargint la pols del passat sobre els personatges que viuen com fantasmes en pena, víctimes de la guerra dels Balcans de finals del segle passat.Han transcorregut més de vint anys des del setge de Sarajevo, però l'obra se situa encara una mica més endavant, quan n'han passat trenta, i reflecteix una família trencada —mare musulmana violada, pare serbi membre dels guerrillers txèknics i el fill de la violació adoptat per una família de Dinamarca— per les conseqüències del drama contemporani que va despertar tot Europa del son del benestar.L'estructura de l'obra se serveix del recurs de les escenes fragmentades com un trencaclosques que a poc a poc es va reconstruint, en un flaixbac que va del moment més proper, quan Salma, la mare musulmana violada, s'ha establert a Itàlia on va emigrar de refugiada, i salta enrere per recordar les seqüències que van trencar la vida que semblava que havia de ser inalterable fins a l'esclat de la guerra.La posada en escena és austera, aparentment, sobre un llenç blanc —recordo un muntatge de la desapareguda Anna Lizaran al Teatre Lliure de Gràcia, dirigit per Carme Portacelli, 'El parc', de Botho Strauss, sobre un tou de sal de debò i els intèrprets a peu nu— perquè hi ha un treball de fons de so, d'audiovisual i d'il·luminació que és gairebé tan protagonista com el dels mateixos intèrprets o la simbologia que tanca l'obra en una imatge en penombra que sembla una reproducció de «L'Àngelus», de Millet.L'actriu francesa Isabelle Bres, que fa dues temporades va interpretar el paper de la infermera-recepcionista de la comèdia «Toc, toc», al Teatre Borràs, fa aquí el paper de la mare Salma, un paper que en algunes representacions anteriors, quan Eva Hibernia va estrenar en circuits no estables 'La sal', havia interpretat l'actriu Montse Alcoverro.'La sal' és una obra sobre la memòria més immediata d'una Europa que tendeix a tancar els ulls quan esclata un conflicte i que enllaça amb la memòria de fets que, per ser encara massa pròxims en el temps, semblen una ficció. I dins de la programació del nou Teatre Eòlia, 'La sal' connecta amb la reestrena que dins la primera quinzena de març tornarà a posar en escena 'La maternitat d'Elna', de Pablo Ley, amb Rosa Galindo, la història d'un altre testimoni que es resisteix a oblidar el passat i que continua encetant-se de dolor quan s'hi espargeix una mica de sal.
«Digue'm la veritat», de Pablo Ley. Intèrprets: Tasio Acezat, Cristina Blanco, Rai Borrell, Sònia Espinosa, Eugènia Manzanares, Kathy Sey i Toni Soldevila. Escenografia i vestuari: Projecte Galilei. I·luminació: Galilei. Il·luminació: Anna Espunya. Concepció sonora: Javi Gamazo. Regidoria: Isaac Alarcón. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Josep Galindo. Companyia Eòlia. Coproducció Eòlia i+d, Projecte Galilei i Festival Estiu Barcelona Grec 2015. Teatre Eòlia, Barcelona, 26 novembre 2015. El nou Teatre Eòlia ha convertit la seva sala en el plató del Museu d'Arqueologia de Catalunya —la imaginació fa miracles i els espectadors en saben molt d'això— on, davant per davant del Teatre Lliure de Montjuïc, l'estiu passat, dins el Festival Grec, va estrenar aquesta obra de la companyia formada arran de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia.El temps i els esdeveniments internacionals van tan de pressa actualment que, de l'estiu ençà, la dramatúrgia de Pablo Ley ha pogut fins i tot ser revisada i ampliada, per exemple, quan es parla dels atemptats d'Estat Islàmic —un punt calent ara mateix— i s'hi afegeix la recent tragèdia de París.Una taula ben parada, en teatre, sempre fa goig. I encara més si els ingredients que hi apareixen fan la boca aigua. Set personatges es troben al voltant d'aquesta taula. Quatre d'ells, uns anys enrere, van tenir una experiència que els va marcar per sempre. Tres de les seves parelles assisteixen al sopar i descobreixen allò que no sabien del tot. Falta una de les parelles: la sorpresa final de l'obra que agafa un desenllaç mig de ciència-ficció.El títol no enganya: es tracta de dir o de saber la veritat. Però la veritat... ¿quina és? Cadascun dels personatges —en un to que l'obra manté gairebé col·loquial— va desvelant els seus secrets en una estructura teatral que, malgrat el tot, sembla que estigui feta d'un trencaclosques amb relats personals. És per això que, quan cadascun dels personatges parla, ho fa a peu dret, mentre els altres escolten, fins i tot momentàniament es congelen, i responen també al joc de les preguntes.Tots set tenen interessos comuns, malgrat la seva diversitat: el fotoperiodista, la noia africana d'una oenagé, l'arqueòloga, el pilot de combat, l'exmossèn missioner, la traductora de l'àrab, la periodista freelancer... I la parella absent —¿volant en un avió de reconeixement? ¿dirigint amb el dit des d'un poder ocult?— que acaba creant la dosi d'intriga camí d'un final tan obert com fosc.«Digue'm la veritat» és una obra que exigeix la participació i la comprensió dels espectadors. Si no hi ha credibilitat des de l'auditori, la trama pot semblar un discurs críptic que es mira el melic. Si, en canvi, els espectadors entren en el joc, la intriga es converteix en el nus de l'argument i l'interès va creixent a favor de cadascun dels personatges i la seva història i la manera de reaccionar davant dels altres.Una elegant posada en escena, dosificada per una il·luminació que afavoreix el que només seria una tertúlia de sobretaula, fa que la direcció no permeti que els personatges s'escapin del cercle en el qual estan entrampats. Hi ha doncs, en una hora i mitja, una interpretació sense presses, naturalista, a vegades amb moments en veu massa baixa —i això que la sala no hauria de permetre que es perdés cap paraula— i substituint les figures de pedra i marbre de l'autèntic Museu d'Arqueologia de Catalunya —on es va estrenar— per alguns dels espectadors que se senten interpel·lats en la petrificació d'algun dels personatges cèlebres de l'antiguitat. La clau de l'obra és que, ambientada en el miratge de l'antiguitat, reflexiona sobre allò que assetja la societat actual: el nou terrorisme, les guerres del sud, el poder internacional, la voluntat solidària, el miratge de l'Àfrica, la crisi humanitària... Qüestions vitals de tan arqueològiques com són.
VIDEO
«Alícia ja no viu aquí. La dona a Espanya 1939-1981». Dramatúrgia de Josep Galindo i Pablo Ley. Intèrprets: Helena Bagué, Anna Elías, Marina Fita, Sílvia Martín, Mar Monegal, Sílvia Montells i Alba Pérez. Coreografia i moviment: Teresa García. Disseny d'imatges: Toni Roura. So i arranjaments: Javier Gamazo. Espai escènic i vestuari: Projecte Galilei. Direcció musical: Javier Gamazo. Direcció: Josep Galindo. Projecte Galilei. Coproducció Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Col·laboració: Escola Eòlia. Sala La Planeta, Girona, Festival Temporada Alta, 23 octubre 2009. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2010. Reposició: 19 novembre 2010. «¿I si hagués guanyat la República, què hauria passat?» Vet aquí la pregunta que es fan, cap al final de l'espectacle, els personatges femenins d'aquesta antologia musical, social i històrica sobre el paper de la dona durant prop de cinquanta anys del segle passat, des del 14 d'abril del 1931, amb la proclamació de la República, fins al 23 de febrer del 1981, amb l'intent de Cop d'Estat protagonitzat pel coronel de palla, Antonio Tejero, al Congrés dels Diputats de Madrid.Inscrit dins el Projecte Galilei ('Homenatge a Catalunya', de George Orwell; 'La maternitat d'Elna', a partir de la història recollida per Assumpta Montellà; 'La ruta blava', de Josep Maria de Sagarra...) l'espectacle revisa la situació de la dona en una Espanya que perd la fugaç llibertat democràtica als anys trenta i que entra en un pou de misèria, opressió, ideologia del règim i consum teledirigit fins a entrants de la dècada dels vuitanta.Per atzar, o volgudament, les set actrius que interpreten els diversos personatges femenins de l'època -de formació professional recent en teatre i música dins l'escola Eòlia- són totes nascudes en aquesta dècada. Per tant, cap d'elles no ha viscut en la pròpia pell allò que -amb un bon nivell interpretatiu i amb algunes perles musicals reconfortants- ironitzen, ridiculitzen o treuen a la llum en un procés imparable de memòria històrica que, precisament un dels dos fundadors del Projecte Galilei, Pablo Ley, ha fet també amb l'aposta transgessora de 'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol, al Teatre Nacional de Catalunya.¿Què és més encertat? ¿Parlar del muntatge com un musical i prou o parlar-ne com un testimoni històric i reivindicatiu del paper de la dona? La posada en escena ha fet un mig i mig de cadascuna de les dues parts. Però tendeix a cedir més espai a la paraula i il·lustrar cada situació, cada anècdota, cada moment social de què parlen amb una peça musical que, analitzada lletra per lletra, diu també molt de la propaganda mediàtica utilitzada per mantenir la dona en el seu estatus submís i sotmès a l'home.Pel meu gust, no hi faria cap mal algun afegit més de la part musical. Diria que la sensació de conjunt és que en aquest aspecte es queda curt. S'escolten reinterpretades i posades al dia, amb un mig somriure de temps passats, peces com la popular 'Perfidia', de Nat King Cole; 'Fumando espero', aquella de Sarita Montiel; o 'Un rayo de sol' (¿de Los Diablos?); o 'La novia', aquella que anava sempre -i va encara!- "blanca i radiante", una de les escenes més vistoses i espectaculars del muntatge, digna d'una performance de la fira de Pronovias.Cal advertir que l'espectacle passa per alt el moment reivindicatiu de la Nova Cançó, representada únicament per la interpretació de 'Què volen aquesta gent'. Hi faltarien, per exemple, per ser fidels a la història, alguna de les peces significatives de Lluís Llach, de Joan Manuel Serrat o fins i tot Raimon. Esclar que sembla evident que la intenció de l'espectacle és donar una visió des de l'òptica més popular, més festiva, més conductista envers el paper de la dona, al marge de moviments o elitismes culturals i polítics, però també és cert que la dona oprimida, la dona obrera i la dona universitària van anar totes a una en el paper reivindicatiu en el període final del 1975 al 1981.'Alícia ja no viu aquí' manlleva el títol del d'una pel·lícula de Martin Scorsese del 1974, que també es va adaptar en una sèrie per a televisió. La protagonista, Alice Hyatt, és una vídua encara jove que recorre els EUA amb el seu fill, demanant feina com a cantant. Després de diverses temptatives i frustracions, acaba fent de cambrera, feina en la qual troba també l'home de qui s'enamora.En el muntatge teatral, no cal buscar-hi cap més referència sinó el títol. Però sí que hi ha una coincidència triple: el títol de la pel·lícula es va inspirar en una cançó de la dècada dels anys trenta, la mateixa de la qual parteix l'espectacle; la sèrie televisiva es va emetre en aquest període final esmentat abans, entre el 1976 i el 1985; i la situació entre Alice Hyatt i els personatges del Projecte Galilei lluiten també pel seu futur en un espai de llibertat.Josep Galindo i Pablo Ley s'han emparat de textos del moment: proclames de la Falange adoctrinant la dona; un text sobre la primera vegada, de Mercè Rodoreda, ressenyes periodístiques, notícies d'El Caso, la inevitable senyora Francis o discursos publicitaris.Tot plegat reflecteix una època aparentment —només aparentment—, superada, que és el que sembla que sigui quan es fa una mirada enrere, pensant en allò que van viure les àvies o les mares de les protagonistes perquè un instint de supervivència ens fa deixar per a anàlisis més complexes quines són encara les limitacions o desigualtats que existeixen ara i aquí, superat el segle XX, sobretot després de la constatació que la fusió de cultures, la interrelació entre poblacions immigrades i la globalització informativa han posat novament en primer pla. ¿Què hauria passat si hagués guanyat la República...? Chi lo sa ! El que sí que, en canvi, ja sabem, és el que ha passat després que la Democràcia va vèncer la Dictadura. Que cadascú hi posi la resposta que més li plagui.
VIDEO
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex Tornar a Teatre Tornar a Índex Publicacions Tornar a Home Page
