ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Aquesta sala s'ha convertit en Golem's amb una nova línia artística a partir del 2021]
«Poe, el cabaret macabre». Musical de Dagoll Dagom basat en els contes d'Edgar Allan Poe. Música d'Òscar Roig. Llibret de Joan Lluís Bozzo. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Aina Vallès, Pau Oliver, Miguel Àngel Sànchez, Adrià Ardila i Patrícia Paisal. Coreografies: Anna Rosell. Espai escènic i il·luminació: Victor AIGo. Sastreria: Elsa Álvaro. Disseny so: Juantxi Fernández. Fotografia: Ferran Palou. Il·lustracions: Víctor AIGo. Estudiant en pràctiques: Enric Molina Barberà. Producció executiva: Andrea Rodoreda. Producció de Gataro. Direcció musical: Miquel González. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 desembre 2018. La companyia Gataro commemora vint anys i ho fa tirant una altra vegada de l'ham d'un dels musicals més celebrats del repertori de Dagoll Dagom. Primer va ser «Flor de nit» i ara és «Poe» que Joan Lluís Bozzo com a lletrista i Òscar Roig com a compositor van estrenar la tardor del 2002 al Teatre Poliorama. El risc de Víctor Álvaro, dramaturg i director —ànima de l'Almeria Teatre i d'aquests vint anys de Gataro— és el de convertir un musical de gran format i carregat d'efectes de «casa de la por» en un musical pràcticament de cambra. I com ja va passar amb «Flor de nit» se'n surt igualment bé perquè aconsegueix que d'una proposta que va néixer amb un embolcall escenogràfic considerable i amb un repartiment prou garantit (Rosa Galindo, Roger Pera, Carlos Gramaje, Teresa Vallicrosa...) es passi a una altra proposta minimalista, bàsicament musical, molt propera a l'auditori, però sense obviar un perfil dramatúrgic bàsic —plantejament, nus i desenllaç— amb una escenografia prou suggerent, un pianista a l'estil cafè-concert i cinc intèrprets que regalen cadascuna de les peces de l'antic «Poe» amb un nivell musical de primer grau, amb algunes llicències humorístiques de la dramatúrgia que sembla que vulguin alleugerir el pes terrorífic que arrossega el max mix dels relats de por d'Edgar Allan Poe com «La caiguda de la casa Usher» o «El pèndol de la mort», entre altres.El muntatge posa en l'ull de l'espectador l'actriu Patricia Paisal (la majordoma) i l'actor Adrià Ardila (doctor Valdemar), parella que proporciona les escenes més picaresques que salpebren l'atmosfera terrorífica i l'hi treuen la pols amb excel·lents interpretacions a duet. El trio Aina Vallès (Madeleine), Pau Oliver (Nicholas) i Miguel Ángel Sánchez (Roderic) aporten les interpretacions més delicades, les més sensibles amb l'argument de l'obra, fins i tot amb l'acompanyament amb violoncel —des del finestral a l'estil balcó de Verona— de l'actriu Aina Vallès, una Madeleine tan innocent com ingènua a les mans de la colla de petits monstres que l'envolten.Fa setze anys, el musical «Poe» de Dagoll Dagom em va suggerir que digués, entre altres coses, això que ara mateix continuaria repetint: «Ens trobem davant un canvi d'esquemes de la por. Ara, el desconegut, l'imprevisible, la vulnerabilitat, ja no són els monstres tradicionals sinó els monstres contemporanis. I d'aquests, n'hi ha a totes bandes: des dels que preparen atacs o ràtzies en nom d'una croada internacional contra el terror fins als que provoquen el pànic de ficció amb la tragèdia de l'atac a les Torres Bessones. Intentar fer por, en aquestes circumstàncies, a una societat que el terror li arriba envasada, a l'hora del cafè, a taula, a través de la televisió i amb imatges d'ara mateix, i en directe si cal, és difícil. Possiblement el teatre, doncs, és de les poques arts que té els recursos, en directe, de fer por de la clàssica, de la de mentida, vaja, d'aquella del conte: “Ja se sent pujar per l'escaleta... ja és al primer replà... ja és al primer pis... ja truca a la porta...”. (...) No sempre hem de sortir diferents i trasbalsats de com érem abans d'entrar al teatre. I molt menys pretendre-ho, ni que els personatges acabin fets un esquelet per art de màgia. (...) Fixeu-vos com tots els intèrprets, un cop surten a saludar, mostren un somriure de galta a galta, que és la manera d'esvair la mentida i tornar a la realitat.»
VIDEO
«Tractat de blanques», d'Enric Nolla. Intèrpret: Carme Pla. Moviment: Bealia Guerra. Espai i vestuari: Neus Guix. Il·luminació i espai sonor: Daniel Gener. Disseny gràfic: Miquel Veiga. Fotografies: Nani Photo. Fotografia cartell: Anna Romeu. Producció executiva i regidoria: Oriol Miras. Una producció de Factea Produccions. Direcció: Marc Molina (Estrena 2001: Intèrpret: Teresa Urroz. Espai escènic: Ramon Simó. Espai sonor: Laura Teruel. Direcció: Magda Puyo. Sala Beckett, Barcelona, 17 octubre 2001). Reestrena 2018: Almeria Teatre, Barcelona, 2 juliol 2018. Nota: Aquesta obra es va estrenar a la Sala Beckett el 2001. La versió actual de l'Almeria Teatre ha estat revisada, renovada i interpretada el 2018 per l'actriu Carme Pla sota la direcció de Marc Molina. El contingut de la crítica correspon a l'estrena del 2001. «Tractat de blanques». L'actriu Teresa Urroz ha presentat durant un mes aquest monòleg a la sala Beckett. I no hauria costat gens que s'hi hagués estat més dies perquè l'espectacle és un d'aquells que tenen corda per temps, que permet el boca a boca, i que el públic es crea per si sol. Escenari completament blanc. Però no pas blanc de color només, sinó blanc d'escenografia, amb piles de capses de cartró a totes bandes, per ambientar la rebotiga d'una copisteria. Les màquines de fotocòpies només les sentirem en off, però hi són. I marquen també el ritme del monòleg, el ritme de la vida que vol explicar la protagonista. Una dona que vol fugir dels seus orígens, que no es vol sentir immigrada, que no admet la diferència, perquè creu que així, amb la mal anomenada integració, ha obtingut l'estatus que buscava. Però el rumb de la vida de cadascú no és sempre aquell que la pròpia persona voldria. I la protagonista de «Tractat de blanques» acaba cedint al seu passat, al seu origen africà, a la seva cultura. Per tant, el text d'Enric Nolla representat per Teresa Urroz a la sala Beckett és una d'aquelles peces que presenten un personatge vital, segur, convincent i que l'acaben esmicolant, degradant, recanviant. A Teresa Urroz només li cal una hora escassa per fer-ho. I en aquesta hora ha explicat moltes coses, s'ha autoexplicat també moltes coses, i ha interpel.lat l'espectador constantment perquè, si vol, se les expliqui. La funció d'un monòleg potser és aquesta. I «Tractat de blanques» ho ha demostrat amb precisió.
VIDEO
«El misteri de Fermat», d'Albert Alemany. Intèrprets: Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Andrea Portella. Moviment: Antonella d’Ascenzi. Disseny vídeo: Paula Bosch. Disseny llum: Joan Graner. Escenografia i vestuari: Sarah Bernardy. Producció: Laura Regàs. Direcció: Albert Alemany. Companyia Teatre de l'Enjòlit. Almeria Teatre, Barcelona, 9 abril 2018 La creació de l'obra «El misteri de Fermat», del Teatre de l'Enjòlit, em porta a la memòria, amb totes les distàncies, que són moltes, un espectacle musical, «El temps de Plank» (Sergi Belbel, Teatre Romea, 2000), que relacionava una història familiar amb la «constant de Plank» i connectava la mort amb la física quàntica, centrant el seu punt de vista en una fracció infinitesimal, el temps mínim en què es pot produir un fenomen físic i que és aquell punt al qual els científics atribueixen la fracció de segon que provoca el Big Bang.L'interès per acostar la ciència al teatre, tot i que no gaire habitual, sempre resulta un repte considerable, tant per a la companyia que s'ho proposa com per a la tipologia d'espectadors als quals s'adreça, en aquesta ocasió sembla que especialment i de manera molt directa als amants de les matemàtiques, als estudiants d'institut i els que s'hi trenquen les banyes cada dia amb fórmules de càlcul a la pissarra —que morin les calculadores!, que diria la revolta— per demostrar que 2 i 2 no sempre fan 4.La companyia Teatre de l'Enjòlit s'ha emmirallat en el teorema de Fermat, una descoberta de Pierre de Fermat (1601 - 1665), un jutge afeccionat a les matemàtiques, que es veu que ha fet ballar el cap de molts altres matemàtics des del segle XVII fins a finals del segle XX quan l'anglès Andrew Wales, el 1995, va resoldre l'enigma deixat en suspens per Fermat. Bravo! Li va valdre fa dos anys la medalla Abel, atorgada al mèrit matemàtic per la seva descoberta.La cosa arrenca amb el famós Teorema de Pitàgores que presumptament diuen que ha de saber tothom qui trepitja els instituts. I amb aquesta certesa —que em sembla més pròpia de la confiança en un sistema educatiu de fa uns anys que no pas de l'actual— la companyia no amaga que adreça el seu espectacle, «El misteri de Fermat», sobretot, a un públic juvenil.La voluntat pedagògica, doncs, diria que involuntàriament ha ofegat la llibertat creativa que requereix el teatre. I en una mena de «Merlí matemàtic», la companyia dóna a conèixer personatges de la ciència, la filosofia i les matemàtiques com Blaise Pascal, René Descartes, Marin Mersenne, Leonhard Euler, Sophie Germain, Carl Fredrich Gauss, Ernst Kummer, Yukata Taniyama i Goro Shimura, fins arribar al contemporani Andrew Wiles.Els intèrprets de la companyia es mouen en un espai escenogràfic molt senzill, uns panells giratoris que serveixen també de pissarres on les fórmules apareixen i desapareixen com si fossin el plat a taula de cada dia. Només amb alguna caracterització de perruques i alguna peça de vestuari, acaben inerpretant una vintena llarga de personatges en escenes molt breus durant setanta minuts i amb un treball de moviment i de gest que marca la distància entre el temps present i el temps de l'època dels personatges relacionats amb les matemàtiques. Sense interpretació teatral, el text seria com una conferència sobre les matemàtiques, un registre que Teatre de l'Enjòlit defuig i suavitza amb la posada en escena.Fugint de l'estricte interès científic i entrant en el literalment teatral, es podria dir que l'espectador «poc matemàtic» pot arribar a extreure de l'espectacle la perplexitat que un teorema aparentment senzill com el de Fermat, similar al també aparentment senzill de Pitàgores, hagi trigat 300 anys a ser desllorigat pels experts. Si un teorema com aquest triga 300 anys, ¿com no n'ha de trigar 300 més, a trobar el desllorigador, qualsevol altra «teorema» de voluntat col·lectiva? I així estem, esperant que aparegui l'«Andrew Wales» particular que salvi la humanitat del desastre.
«¡Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Savina Figueras i Frank Capdet. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Victor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Caracterització: Núria Llunell. Assessorament flamenc: Marta Robelló. Intèrpret música indicental: Júlia Bonjoch. Ajudant de direcció: Helena Font. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 3 desembre 2011. Reposició: 16 octubre 2012. Reposició: 14 octubre 2015. Reposició: 14 març 2018. Pronuncieu Belchite i sembla com si pronunciéssiu una paraula màgica. De seguida es dispara el mite. Un mite que el cinema i el teatre han fet seu. De la població aragonesa de Belchite n'era, per naixença, la mare de Joan Manuel Serrat, immigrada després al Poble Sec de Barcelona. I a Belchite és on es va rodar als anys vuitanta la sèrie televisiva basada en la novel·la 'El mecanoscrit del segon origen', de Manuel de Pedrolo, època en què el director Terry Gilliam hi va ambientar també la pel·lícula 'Les aventures del baró de Munchausen'; o el 2005, Guillermo del Toro hi va fer 'El laberint del faune'. Gent de teatre que ha passat per Belchite també n'hi ha. Albert Boadella i els Joglars hi van rodar el 2003, 'Buen viaje, excelencia'. I José Sanchis Sinisterra crea el 1987 un Belchite imaginari en plena Guerra Civil, quan el 1937 el poble ja havia estat fet runes per la pressió tant del bàndol republicà com del bàndol feixista.'¡Ay, Carmela!' és una obra de teatre que no acusa el pes dels anys. Portada al cinema per Carlos Saura el 1990, ha estat representada al teatre en més d'una ocasió per diverses companyies i intèrprets. La primera posada en escena és de José Luis Gómez. I de totes les Carmeles que han fet el paper, una de les que més impacte va causar en els auditoris va ser la de Verónica Forqué.Recuperar, doncs, una obra tan coneguda implica, per als que s'hi enfronten, trobar un registre que no es pugui titllar de ser un clònic de cap dels muntatges anteriors i que doni l'oportunitat a la parella de protagonistes (els intèrprets de Paulino i Carmela) d'aportar-hi la seva manera de fer.Aquesta nova versió dirigida per Víctor Álvaro a l'Almeria Teatre opta per una presentació on s'accentua el caràcter del més enllà que ja hi imprimeix originalment José Sanchis Sinisterra. L'escenari, doncs, és l'únic marc escenogràfic. No calen gaires parefarnàlies de vell teatre de poble per mostrar l'ànima de l'obra, que és la relació que té una parella de còmics ambulants que va pel front per entretenir les tropes republicanes i que té la mala sort de creuar la línia de l'enemic i es veu obligada a representar un xou improvisat i dirigit maldestrament per un tinent feixista italià per a un auditori de militars del bàndol franquista, acampats a Belchite.Salvant molt les distàncies, anys després, l'espectacle recorda el del dramaturg Gerard Vàzquez, que va crear una situació similiar amb el pallasso Charlie Rivel i el règim nazi amb l'obra 'Uhhhhhh!', al Teatre Nacional de Catalunya. '¡Ay, Carmela!', però, és molt més epidèrmica perquè es posa en la pell de dues víctimes innocents, perquè mostra la humiliació a la qual s'acobla Paulino i perquè mostra també la dignitat, mal que ingènua, amb què Carmela s'enfronta als militars feixistes, amb els seus estirabots de paraula i amb la seva boutade embolicada amb la bandera republicana i el discurs que encèn la sang dels enemics.La posada en escena salva els dos espais temporals de l'obra: el que reflecteix el que va succeir en el vell i atrotinat teatre de Belchite i el del més enllà d'on ve Carmela, enfortint el caràcter de memòria històrica o de testimoni per no oblidar que hi va impregnar l'autor originalment.Frank Capdet fa un Paulino que marca la humiliació i la por en les escenes que representen els fets del vell teatre, i la humiliació davant el nou règim que ha convertit l'absent ajudant Gustavete, incapaç de baixar les cordes del teló quan toca, en un personatge que remena les cireres del nou poder. Per la seva banda, la protagonista, Carmela, interpretada per Savina Figueras —una de les responsables de l'Almeria Teatre— fa seu el personatge, enfortint el caràcter a l'hora de les discussions, remarcant l'humor de l'actriu de barraca que no sap res però ho entén tot, endolcint el seu paper de vinguda del més enllà on els sants no es deixen veure, i bullint de ràbia amb la bandera republicana i oferint-se a l'enemic a pit descobert sense que l'execució sumària s'arribi a materialitzar escènicament, sinó només d'una manera simbòlica. Una '¡Ay, Carmela! no només per a noves generacions sinó també per a aquells que, havent-ne vist unes quantes abans, vulguin retrobar-hi ara un tractament de frescor dins del respecte per la tragèdia.
«Xarnegos», de Marc González de la Varga. Dramatúrgia de Marc González de la Varga i Jorge Paz. Intèrprets: Roser Batalla, Camilo García, Albert Eguizábal, Marta Arán i Alzira Gómez. Intèrprets 2016: Roser Batalla, Pedro Cámara, Albert Eguizábal, Alícia Puertas i Alzira Gómez. Intèrprets 2017: Roser Batalla, Camilo García, Alicia Puertas, Albert Eguiazábal i Alzira Gómez. Il·luminació: Dani Guerrero. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Marc González de la Varga. Producció de Pentateatre. Amb la col·laboració de l'Escola Municipal de Música i Centre de les Arts (EMMCA). Almeria Teatre, Barcelona, 17 gener 2016. Reposició: 11 maig 2017. Reposició: Teatre Romea, Barcelona, 22 setembre 2017.
Em sembla que superada la frontera del segle XX amb el segle XXI, l'ús, primer despectiu i després costumista i fins i tot afectiu, entre les dècades dels anys seixanta i vuitanta del segle passat, d'anomenar "xarnegos" a una determinada societat immigrada a Catalunya ha caigut totalment en l'oblit. Però també és cert que quan el jove autor d'aquesta obra (29 anys) l'ha revifat, no s'ha fet gens estrany perquè tot acaba deixant rastre en el subsconscient d'aquells que ho han viscut.Marc González de la Varga és fill de mare lleonesa i pare madrileny. Els seus dos progenitors van venir a establir-se a Catalunya des de petits. L'obra 'Xarnegos', doncs, beu clarament de la font de viure entre dues cultures, la dels seus avis i els seus pares i la seva pròpia arrelada ja a Catalunya. Per això, el mateix autor i director introdueix l'obra amb una dedicatòria als seus avantpassats.Però l'obra va més enllà d'aquesta relació dual i s'endinsa en els fantasmes personals dels protagonistes, tots assistents en unes sessions de psicodrama conduïdes, tan bé com pot i sap, per un aspirant a professor argentí (Albert Eguizábal), assidu al mate com la majoria d'argentins.Quan les tensions de la teràpia esclaten, a partir del conflicte casolà entre un taxista jubilat d'origen extremeny, establert a l'Hospitalet de Llobregat (Pedro Cámara) i la seva filla que se n'ha anat a viure a Saragossa (Roser Batalla) i que l'acusa histriònicament de pensar-se "que és català", la roda de la teràpia ja no té aturador i embolica tots els altres presents en la sessió: una dona d'edt mitjana-alta que hi fa cap per error (Alzira Gómez), i una jove de Manresa sense ofici ni benefici (Alícia Puertas). Els espectadors hi veuran tres o quatre usuaris més, a la platea, però són voluntaris als quals se'ls ha demanat la seva participació passiva a l'hora d'entrar a la sala, una participació, de fet, que acaba abraánt també la resta d'espectadors per la proximitat dels espectadors amb les files de butaques.L'obra s'embolcalla d'un registre d'humor perquè toca la nafra de la diversitat cultural i no s'està de gratar en les ironies, els tòpics i els avatars polítics més recents entre els catalans i els espanyols. Una temàtica, doncs, rabiosament actual que fa que hi apareguin referències tan seculars com la de Sant Jordi o tan noves com el fenomen de la CUP. Però a poc a poc, en una falsa improvisació de grup on tot està escènicament molt controlat, va desencadenant els problemes de cadascun dels protagonistes: l'origen de la diferència entre el pare jubilat taxista i la seva filla, la pèrdua d'éssers estimats, la impotència del presumpte professor per reconduir el grup, l'alegria que amaga la tristor de la dona que viatja en autobús per anar a la feina, la frustració de la joventut que supera els trenta anys...Ben aviat, doncs, allò que podria semblar un pamflet sociopolític es transforma en una radiografia dels sentiments d'una societat que cadascun dels quatre intèrprets representa amb tanta naturalitat com credibilitat i que és clarament la d'aquí, però que també podria ser la de qualsevol altre lloc perquè les seves inquietuds i les seves pors interiors són les inquietuds i les pors del preu que es paga per venir a viure uns quants anys en aquest món sense haver-ho demanat.
VIDEO
«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, 9 febrer 2016. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 25 abril 2017. Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'...Joan Vázquez opta per un selecció càlida, íntima i gairebé sempre romàntica, defugint d'aquells temes que, al públic en general, li podrien ser més familiars per coneguts, i es queda amb una introspecció personal de Sondheim amb aquelles lletres i músiques que, per l'atzar de la roda artística, tenen tanta o més qualitat que les peces que han fet un camí més popular.El músic, al piano, no es limita, però, a oferir el concert sinó que introdueix cadascuna de les peces —cantades en anglès— amb comentaris, opinions, reflexions i apunts biogràfics o artístics —meticulosament guionats amb alguna fugaç improvisació segons com respira l'auditori— sobre el mateix Stephen Sondheim, des de recordar irònicament les relliscades d'algun dels primers crítics musicals de Sondheim a opinions pròpies, reblades amb la complicitat, l'aprovació o la solidaritat del mateix Vázquez.Com ja va fer a la Sala Luz de Gas a la tardor, en aquesta nova minitemporada al Teatre Gaudí Barcelona, Joan Vázquez s'acompanya en cada funció d'un o una cantant convidats i coneguts del teatre musical. La nit d'estrena va ser Patricia Paisal (Barcelona, 1982), actriu i cantant de llarga trajectòria que ha participat en el repartiment d'alguns dels musicals de gran producció dels últims anys com 'La bella i la bestia', 'Mamma mia!' o 'Cats' i també en propostes de format mitjà com 'Molt soroll x Shakespeare' o 'Ojos verdes'. Amb ella —o una altra convidada—, Joan Vázquez, interpreta alguns duets de Sondheim, aconseguint així que la seva aposta en solitari recordi als espectadors que el gènere musical dels últims vint anys també és cosa de tots i de molts.Joan Vázquez es va iniciar en el teatre musical l'any 1999, precisament amb la primera versió del musical 'Rent', en castellà, que es va presentar al Teatre Principal de Barcelona i al Coliseum de Madrid. Això el va portar a mantenir des d'aleshores una participació continuada en algunes de les propostes de la companyia El Musical Més Petit i fins i tot a formar part del primer equip fundador de l'Escola Aules, creada per Daniel Anglès i Susanna Domènech, entre altres, de la qual encara forma part avui.Joan Vázquez porta quinze anys formant part del repartiment de musicals com 'Gaudí', 'Un cop més... una mica de música', 'Jugant a Rodgers', 'Merrily We Roll Along', 'Fama', 'Bagdad Cafè', 'Mamma mia!', 'Hair' o la recent recuperació de 'Flor de nit', de l'Almeria Teatre, a més d'altres col·laboracions en espectacles familiars. I també, com a actor, va ser un dels intèrprets, en la gira espanyola, de l'obra 'Los chicos de història', d'Alan Bennett, estrenada abans en català ('Els nois d'història') al Teatre Goya, sota la direcció de Josep Maria Pou. Ara, només 9 funcions, Joan Vázquez contacta novament amb els espectadors al Teatre Gaudí Barcelona amb el seu particular tribut a Stephen Sondheim.
VIDEO
«Flor de nit (el cabaret)». Versió de l'espectacle musical produït per Dagoll Dagom el 1992. Text de Manuel Vázquez Montalbán, a partir d'una idea de Dagoll Dagom. Lletres addicionals de Joan Lluís Bozzo. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets 2014: Beth Rodergas / Ariadna Suñé, Lluís Canet, Jorge Velasco, Bealia Guerra, Frank Capdet, Gracia Fernández i Joan Vázquez. Intèrprets 2016: Ariadna Suñé, Lluís Canet, Lluís Parera, Marta Capel, Marc Pujol, Gracia Fernández, Joan Vázquez, Gerard Alonso (piano) i Albert Abad (saxo / clarinet) i Laura Marin (violí). Escenografia: Victor AIGo i SF Jansana. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Caracterització i vestuari: Núria Llunell. Corsets: Bibian Blue. Arranjaments: Xavier Torras. Assistent coreografia i coreografies addicionals: Lluís Canet. Coaching vocal: Joan Vázquez. Cap tècnic: Oriol Rufach. Coreografies de Bealia Guerra. Direcció musical de Xavier Torras. Direcció escènica de Víctor Álvaro. Un espectacle de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 18 octubre 2014. Reposició: 25 novembre 2016. Els qui van veure el musical 'Flor de nit' en l'estrena de Dagoll Dagom, l'abril del 1992, en plena febre olímpica, tenen ara 24 anys més. No és estrany, doncs, que en les representacions d'aquesta encertada recuperació i reposició de l'Almeria Teatre, s'hi vegin famílies senceres amb avis, pares i fills. Però, sobretot, 'Flor de nit' es recupera en un moment en què la seva història s'entén més que abans, quan el despertar de la Memòria Històrica estava encara a les beceroles i l'eufòria olímpica havia posat una bena als ulls de la societat catalana.No és la primera vegada que 'Flor de nit' tempta el sector musical i teatral català. El 2003, la mateixa companyia Dagoll Dagom va intentar fer-ne una reposició de gran format dins d'un Festival de Teatre que, a última hora, se'n va desdir, principalment per qüestions pressupostàries. El 2011, una iniciativa de versió concert de la revista Teatralnet va fer que Xavier Torras, l'actual director musical i pianista, revisés la partitura, i que el compositor Albert Guinovart se la mirés també amb uns ulls nous.La proposta actual de la companyia Gataro, dirigida per Víctor Álvaro, a l'Almeria Teatre, ha buscat l'essència de 'Flor de nit' i, sense escurçar-ne ni una peça —el muntatge dura prop de dues hores, si teniu sort que hi ha un bis— ha aconseguit que no es perdi gens ni mica l'intríngulis de la trama i diria que fins i tot es faci més comprensible el triangle entre la Rosa, la noia obrera que es converteix en cupletista per atzar i necessitat; el Quimet, l'obrer anarquista que participa de la revolució que es cou a la Barcelona d'entre el 1929 i el 1936; i Sebastià Reynals, el poeta, intel·lectual i cronista de la nit del Paral·lel amb qui s'intueix un homenatge subtil de l'autor Manuel Vázquez Montalbán a Sebastià Gasch. Al marge dels tres principals personatges hi ha la Coloma, la promesa "oficial" del Sebastià, destinada a acceptar el doble joc del seu promès, típic de l'època entre la petita burgesia.D'aquella vintena llarga d'intèrprets del 'Flor de nit' de Dagoll Dagom del '92 s'ha passat ara a deu, tres dels quals són músics, pianista, violí i saxofon. Hi ha, doncs, un inevitable minimalisme escènic, en la línia habitual de l'Almeria Teatre, reforçat amb un acurat treball coreogràfic de Bealia Guerra, que caracteritza tots els personatges immersos en el registre del cabaret marca Bob Fosse. El vestuari i la il·luminació completen amb èxit aquesta intenció.Però la carta més important del muntatge és el bon nivell interpretatiu de conjunt. La partitura de 'Flor de nit' requereix aquest bon nivell. I la incorporació de la cantant Beth (Beth Rodergas), en l'estrena del 2014, i d'Ariadna Suñé, en la reposició del 2016, en el paper protagonista de la Rosa, garanteix aquest nivell en les peces més compromeses del repertori. Val la pena remarcar que la protagonista ho fa, a més, sense "vedetisme" sinó integrada i fosa en la companyia, fins i tot en certs moments amb una mica de por de sobresortir massa, cosa que en el cas inicial de la Bet es podia produir a causa de la seva popularitat afegida com a cantant.No és la primera vegada que "la Beth" —com se l'anomena normalment— entra en el món del teatre. En els últims vuit anys ha treballat en obres com 'Pels pèls' (Teatre Borràs), 'L'illa dels monzons' (La Villarroel), 'Tirant lo Blanc', en el paper de Carmesina (Teatre Romea) o 'La dona vinguda del futur' (TNC). Ara, però, és quan, a la seva faceta teatral, afegeix a ple rendiment la de cantant solista —que segurament és la que sent més com a seva— i imprimeix al personatge de la Rosa (a Dagoll Dagom del 1992 el va fer Carme Cuesta) un matís d'ingenuïtat dins de la tragèdia que amaga 'Flor de nit'.Dos personatges més tenen un paper important a 'Flor de nit'. Un d'ells és el Gran Thonet, interpretat per Frank Capdet (el 1992 va ser Pep Cruz), amb algunes escenes en solitari i una multiplicació de papers essencials, molt ben resolts, i actuant de mestre de cerimònies d'una història que en certs moments s'ha de narrar, per no perdre'n el fil, a falta de més intèrprets. Moments de paròdia i caricatura amb la presència de tres capitostos de l'època, el general Primo de Rivera; l'aviador Ramon Franco, germà del dictador Franco; i el general Manuel Goded, cap de l'aixecament militar a Catalunya i un dels afusellats a Montjuïc, el 1936, en els primers dies de la resistència antifeixista.Un altre dels personatges remarcables és el de la cupletista Mimí, que interpreta amb potència l'actriu Gracia Fernández (el 1992 li va tocar el paper a Isabel Soriano), i que té a les seves mans les escenes més picaresques i també les que trenquen amb els conats de tensió del relat de 'Flor de nit' per retornar al somriure.Es podria parlar encara del travestí Paquitu, que interpreta Joan Vázquez, en algunes intervencions en solitari i amb el constant missatge d'una lluita per la igualtat per la seva condició. I també la parella contrincant del triangle, la de Sebastià Reynals (Jorge Velasco) i el Quimet (Lluís Canet) que, com alguns dels altres, alternen els seus principals papers amb els secundaris, tots al servei d'un espectacle que, després de la versió que dirigeix Víctor Álvaro, constata definitivament que no té data de caducitat i que és un dels títols clàssics del teatre musical català pel seu valor intergeneracional.
Nota: Crítica corresponent a l'estrena del 2014 a l'Almeria Teatre.
Tràiler de l'espectacle 'Flor de nit', de l'Almeria Teatre, amb Beth Rodergas (Rosa) (1). Tràiler de 'Flor de nit', de l'Almeria Teatre amb Gràcia Fernández (Mimí) (2). Tràiler de l'espectacle original del 1992 de Dagoll Dagom, amb Carme Cuesta (Rosa) (2).
«L'habitació del nen», de Josep Maria Benet i Jornet. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Savina Figueras, Santi Ricart i Guifré Bagés. Escenografia i il·luminació: Víctor AIGo. Adaptació escenografia: Art Coolers. Projeccions i fotografia: Pau Savall. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. Tècnic funcions: Juantxi Fernández. Companyia Gataro. Direcció: Víctor Álvaro. Almeria Teatre, Barcelona, 16 octubre 2016. L'ànima de l'Almeria Teatre, l'actor i director Víctor Álvaro, ha escollit una de les obres més críptiques, inquietants i també difícils de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) per analitzar des de la seva mirada actual la reacció dels pares turmentats que protagonitzen l'obra «L'habitació del nen».Víctor Álvaro ha airejat «l'habitació», hi ha fet «dissabte», i ha reduït el temps de l'obra amb una fusió de la trama inicial. I no tenint-ne prou amb això, ha jugat com un trapella amb els espectadors, tal com ho fa també el mateix Josep Maria Benet i Jornet, de fet, i, a la intriga que ja té de rerefons l'obra, hi ha afegit la intriga de la presència del «nen», a vegades en talls de projecció audiovisual i, en algunes escenes, amb una presència aparentment física pels laterals, darrere de les dues portes que té l'habitació.No dic res més sobre aquesta opció escènica perquè val la pena que els espectadors mantinguin també la mateixa incògnita durant els setanta-cinc minuts que dura l'obra. ¿El nen hi és físicament o no hi és...? En tot cas, tant si hi és com si no hi és, el resultat de la seva presència, física o virtual, està ben aconseguit i aporta una lectura i una dramatúrgia nova a l'obra.Parlo de lectura i dramatúrgia nova perquè «L'habitació del nen» es va estrenar el gener del 2003, al Teatre Lliure de Gràcia, en una versió dirigida per Sergi Belbel, amb Pere Arquillué i Emma Vilarasau, en els papers dels progenitors, i els nens Albert Capdevila i Daniel Casadella. L'any següent, el text va obtenir el Premi Max a la millor obra escrita en català.D'aquella estrena, en recupero algunes impressions que vaig escriure aleshores perquè em semblen igualment vàlides encara avui: «"L'habitació del nen" és una obra teatral que crea una atmosfera d'inquietud, potser de por i tot, en alguns moments, de coragre en alguns altres.» «"L'habitació del nen" és una obra que fa viure una experiència singular als espectadors, pròpia d'un parc d'atraccions o d'una casa de la por.» «"L'habitació del nen" és una obra que enganya l'espectador amb una primera escena on tot pinta de color de rosa, amb infant inclòs, però que es dispara després cap al gènere del thriller psicològic, una mica cap a la ciència-ficció, i una altra mica cap al drama domèstic.»El muntatge de Víctor Álvaro aprofita les tendències tecnològiques que des de principi de segle ençà han proliferat amb multitud de recursos i les adapta al seu muntatge, però les combina amb l'essència dramatúrgica tradicional de l'obra de Benet i Jornet que en aquest cas grata en el subconscient dels personatges, en l'autoengany per sobreviure, en la negació de la realitat i en les conseqüències fatidíques d'un món, el domèstic, que s'enfonsa.Ara ja no és cap secret desvelar que els pares de «L'habitació del nen» viuen entre la volguda ignorància de la mort del fill en un accident quan se'ls va escapar al balcó, l'espera d'una segona criatura amb dos mesos d'embaràs i la consegüent pèrdua del fetus, la lucidesa de la mare que sap que el fill és mort i la fantasia del pare que la convenç permanentment que encara és amb ells.Els actors Santi Ricart i Savina Figueras són la cara i la creu d'un mirall de dos cossos. Ell, Santi Ricart, més impetuós i dinàmic des del primer diàleg. Ella, Savina Figueras, amb una contenció expressiva que va guanyant força, a vegades només amb la mirada, que li dóna un aire d'absència que lliga molt bé amb el clímax gèlid que demana l'obra. Si aquesta versió de «L'habitació del nen» fos una pel·lícula, el color dominant seria el blau de la por, que és el que demana un thriller psicològic com el de Benet i Jornet.¿I el nen...? Ja he dit que no desvelaria si hi és o no hi és físicament a l'escenari. Però sí que val la pena aprofitar l'ocasió d'aquesta versió de l'Almeria Teatre per dir que es tracta del petit actor Guifré Bagés, i que fa aquí una de les seves primeres intervencions artístiques amb bona nota. Com el cognom delata, que quedi dit també que és el fill del reconegut actor David Bagés, el futur Jordi Pujol de ficció que prepara el director Jordi Casanovas per estrenar aquesta temporada.
VIDEO
«Something's Coming (Un tribut a Sondheim)». Música i lletres: Stephen Sondheim, excepte 'Something's Coming', de Leonard Bernstein. Veu i piano: Joan Vázquez. Tècnics sala: Albert Giner. Producció uVe Teatre. Teatre Gaudí Barcelona, 9 febrer 2016. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 11 octubre 2016. Al cantant, músic i actor, Joan Vázquez (Barcelona, 1981) li devia quedar el rau-rau de tornar-hi en solitari, després que la tardor de l'any passat va estrenar aquest muntatge-concert a la Sala Luz de Gas. Ara en un espai convencionalment més teatral, repeteix el seu tribut a Stephen Sondheim amb un recital de vuitanta minuts —i l'obligada propina del bis— en el qual interpreta alguns dels temes que més l'han marcat o li han agradat d'alguns dels musicals de l'autor homenatjat com 'Company', 'A Little Night Music', 'Follies', 'Into the Woods'...Joan Vázquez opta per un selecció càlida, íntima i gairebé sempre romàntica, defugint d'aquells temes que, al públic en general, li podrien ser més familiars per coneguts, i es queda amb una introspecció personal de Sondheim amb aquelles lletres i músiques que, per l'atzar de la roda artística, tenen tanta o més qualitat que les peces que han fet un camí més popular.El músic, al piano, no es limita, però, a oferir el concert sinó que introdueix cadascuna de les peces —cantades en anglès— amb comentaris, opinions, reflexions i apunts biogràfics o artístics —meticulosament guionats amb alguna fugaç improvisació segons com respira l'auditori— sobre el mateix Stephen Sondheim, des de recordar irònicament les relliscades d'algun dels primers crítics musicals de Sondheim a opinions pròpies, reblades amb la complicitat, l'aprovació o la solidaritat del mateix Vázquez.Com ja va fer a la Sala Luz de Gas a la tardor, en aquesta nova minitemporada al Teatre Gaudí Barcelona, Joan Vázquez s'acompanya en cada funció d'un o una cantant convidats i coneguts del teatre musical. La nit d'estrena va ser Patricia Paisal (Barcelona, 1982), actriu i cantant de llarga trajectòria que ha participat en el repartiment d'alguns dels musicals de gran producció dels últims anys com 'La bella i la bestia', 'Mamma mia!' o 'Cats' i també en propostes de format mitjà com 'Molt soroll x Shakespeare' o 'Ojos verdes'. Amb ella —o una altra convidada—, Joan Vázquez, interpreta alguns duets de Sondheim, aconseguint així que la seva aposta en solitari recordi als espectadors que el gènere musical dels últims vint anys també és cosa de tots i de molts.Joan Vázquez es va iniciar en el teatre musical l'any 1999, precisament amb la primera versió del musical 'Rent', en castellà, que es va presentar al Teatre Principal de Barcelona i al Coliseum de Madrid. Això el va portar a mantenir des d'aleshores una participació continuada en algunes de les propostes de la companyia El Musical Més Petit i fins i tot a formar part del primer equip fundador de l'Escola Aules, creada per Daniel Anglès i Susanna Domènech, entre altres, de la qual encara forma part avui.Joan Vázquez porta quinze anys formant part del repartiment de musicals com 'Gaudí', 'Un cop més... una mica de música', 'Jugant a Rodgers', 'Merrily We Roll Along', 'Fama', 'Bagdad Cafè', 'Mamma mia!', 'Hair' o la recent recuperació de 'Flor de nit', de l'Almeria Teatre, a més d'altres col·laboracions en espectacles familiars. I també, com a actor, va ser un dels intèrprets, en la gira espanyola, de l'obra 'Los chicos de història', d'Alan Bennett, estrenada abans en català ('Els nois d'història') al Teatre Goya, sota la direcció de Josep Maria Pou. Ara, només 9 funcions, Joan Vázquez contacta novament amb els espectadors al Teatre Gaudí Barcelona amb el seu particular tribut a Stephen Sondheim.
VIDEO
«Tots som Anna Allen». Text de Pau Olivé. Música: SPLAC. Arranjaments: Ernest Fuster. Intèrprets: Mònica Macfer, Noèlia Pérez, Sergi Cervera i Ernest Fuster. Escenografia: Maria Roser Ferrer. Llums: Sergio Gracia Gutiérrez i Justo Gallego. So: Joan Olivé. Direcció: Joan Olivé. Companyia Tes Tistos Tigues. Almeria Teatre. Barcelona, 19 març 2016. Els musicals de nova creació —com es diu dels catalans—, sembla que, de les pedres, en treguin pans. Vull dir que, crear una trama basada en un fet tan anecdòtic com el de les recents falsedats de l'actriu catalana Anna Allen és gairebé com aconseguir fer un pa de pagès en forn de llenya ben cruixent d'un simple còdol de riu.Anna Allen (Girona, 1977) havia obtingut una certa popularitat arran d'un paper televisiu dins de la sèrie espanyola «Cuéntame cómo pasó» i havia treballat en altres sèries com «Acusados» o la catalana «La Riera». Però, de cop i volta, s'inventa una falsa participació com a actriu en la sèrie «The Big Bang Theory» o en una producció francesa sobre Versalles, o en treballs per a la BBC, invitacions falses als Oscar i relacions inexistents amb personatges del món artístic de Los Angeles.La xarxa, el mitjà que havia servit perquè ella mateixa difongués la seva falsa personalitat, va ser també el botxí que va acabar amb la seva fantasia d'èxit. Per cert, parlant d'«Èxit», el títol d'una obra d'autoria pròpia —se suposa— que mai va vendre, com havia afirmat, a uns coneguts productors nord-americans perquè fos adaptada a Broadway.Al marge de l'anàlisi que la suplantació de personalitat ocupa psicòlegs professionals i afeccionats al gènere, els germans Pau i Joan Olivé, membres del grup musical SPLAC, han decidit fer el salt al teatre i, com aquell parell que al segle XIX es van fer anomenar Gilbert & Sullivan, han creat un espectacle musical que grata en les interioritats del gremi de l'escena i que té com a protagonista aquesta lamentable etapa de la vida real d'Anna Allen.Un dramaturg i director teatral (interpretat per l'actor Sergi Cervera, una de les cares actuals del programa «Polònia»), vol muntar una peça teatral inspirant-se en la veneració que sent per l'ídol Ingmar Bergman, de qui en una de les escenes, s'imita la història de la pel·lícula considera obra mestra, «Persona»(1966), on apareix la jove infermera Alma (al cinema, Bibi Andersson) i l'actriu de teatre Elisabet Vogler (al cinema, Liv Ullmann) que sobtadament s'ha quedat muda.Per descomptat, la temàtica de la malaltia, la mort, la desolació i la bogeria del film «Persona» d'Ingmar Bergman no és l'eix central del musical «Tots som Anna Allen», una comèdia que creix de to amb la competitivitat que es crea entre una actriu ja madura, que es creu una estrella, i una actriu debutant amb moltes ganes de triomfar que acaba guanyant-se els favors del director i que s'endolceix amb una pirueta romàntica en la part final sense pretendre censurar l'actitud d'Anna Allen sinó només mostrar-la als espectadors perquè siguin ells qui, arran del cas Anna Allen, en treguin i en jutgin les conseqüències.
Una trama de competitivitat clàssica que porta a la referència d'una altra pel·lícula del segle passat, «Tot sobre Eva (All About Eve)» (1950), de Joseph L. Mankiewicz, on Bette Davis interpreta una reconeguda actriu de Broadway, de qui Anne Baxter, en el paper d'una jove admiradora, fa trontollar la carrera i la vida personal. Entremig de «Tots som Anna Allen» hi ha noranta minuts d'un musical de petit format amb molt bon nivell de composició i d'interpretació i una bona dosi d'humor intel·ligent. Un nivell que mantenen en totes les intervencions musicals les dues actrius protagonistes, Noèlia Pérez (anomenada en la ficció, Emma Casademont) i Mònica Macfer (la que representa en la ficció l'autèntica Anna Allen). Al costat de l'esmentat actor Sergi Cervera (el dramaturg i director de ficció Mario Torres) hi ha l'acompanyament al piano d'Ernest Fuster, amb fugaces intervencions que l'obliguen a posar pau entre els col·legues de la comèdia o, de tant en tant, fugir d'estudi i fer un mutis discret.«Tots som Anna Allen» és una comèdia musical d'humor blanc —o roig encès, depèn del moment— i alguna sortida picaresca que no fóra gens estrany que tingués un considerable recorregut perquè la seva base musical garanteix un espectacle que fa de bon veure i de bon escoltar.El grup musical SPLAC ha escollit, per fer aquest salt teatral, dues actrius protagonistes que tenen al seu darrere els èxits d'anteriors d'espectacles com per exemple «Boig per tu» (en el cas de Mònica Macfer), «La nit de Sant Joan» i «Carmela, Lilí i Amanda» (en el cas de Noèlia Pérez), l'esmentat programa «Polònia» (en el cas de Sergi Cervera) o «Grease» i «50 sombras, el musical» (en el cas d'Ernest Fuster) i, posats a arrodonir l'historial, esmentem el disc «Passeig de Gràcia», el més recent del mateix grup SPLAC, dels germans Olivé.
VIDEO
«Fusells». A partir de l'obra de Bertolt Brecht. Intèrprets: Cristina Arenas, Quim Àvila, Jaume Madaula, Jordi Llovet i Georgina Latre. Espai i vestuari: Alba Macfarlane. Il·luminació: Natàlia Ramos. Vídeo i so: Cooperativa FAR. Tràiler: Anna Serrano. Música d'Elena Gadel, Manu Guix i Toni Pagès. Producció executiva: Cristina Ferrer. Ajudanta producció: Laia Pellejà. Ajudanta direcció: Anna Serrano. Direcció: Daniel J. Meyer. Espectacle en residència Nau Ivanow. Companyia Descartable Teatre. Almeria Teatre, Barcelona, 19 febrer 2016. La Revolució d'Astúries de l'octubre del 1934 va coincidir amb les revolucions paral·les també d'octubre al País Basc i els Fets d'Octubre de Catalunya. Els asturians de les esquerres van intentar abolir el govern republicà sorgit de la Constitució del 1931, en un moment convuls governamental encapçalat aleshores pel bienni radical-cedista (etapa de Lerroux i Gil Robles), amb l'objectiu de substituir-lo per un govern socialista. El govern republicà de torn va sufocar radicalment l'intent revolucionari, considerat un desafiament o un inici de guerra civil, posant al capdavant de la insurrecció popular i obrera els generals Goded i Franco, experts en missions repressives anteriors, amb un desplegament de milers de forces i un balanç de morts, entre 1.500 i 2.000, i uns 20.000 empresonats.Aquests fets van inspirar Bertolt Brecht a escriure i estrenar a París, el 1937, l'obra «Els fusells de la senyora Carrar», quan la guerra civil espanyola ja havia esclatat i a Europa s'entreveia l'ascens del feixisme capitalitzat després pel nazisme. Brecht es basa en la història d'una mare (la senyora Carrar), vídua arran d'aquells fets d'octubre a Astúries, que vol protegir el seu fill gran d'anar a la guerra i l'obliga a sortir a pescar en plena contesa bèl·lica. Però va ambientar l'acció en un poble de la costa andalusa i hi va plantejar la dialèctica entre la neutralitat o la implicació en un fet com una guerra civil.Una versió fidel d'aquesta obra breu de Bertolt Brecht —una hora justa— es va representar l'any 2004 al Teatre Tantarantana, dirigida per Oriol Broggi, amb l'acrriu Marissa Josa de protagonista en el paper de la mare Carrar. La versió que n'han fet ara Daniel J. Meyer i la companyia Descartable Teatre es manté, pel que fa a l'ambientació, a la costa andalusa i a la casa de pescadors, però canvia el parentiu dels personatges. La mare Carrar és aquí la germana Carrar. I és ella la que envia el germà gran mar endins amb la barca, la que té un germà al front, la que es nega al fet que el germà petit s'enroli al bàndol republicà i la que s'enfronta amb el cosí que es presenta a la casa —a l'obra original, un cunyat— amb la intenció de convèncer el germà petit i d'emportar-se el lot de fusells que el pare mort havia guardat a la casa.Aquest canvi de parentesc diria que no fa cap mal a l'obra de Bertolt Brecht sinó que la rejoveneix i l'enforteix —amb el permís de Brecht, esclar— pel fet de situar en escena la lluita d'uns germans orfes per subsistir enmig d'una guerra que, per mitjà d'unes projeccions al fons de l'escenari i uns àudios de diferents èpoques, pretén també descontextualitzar el conflicte de l'època concreta i relacionar-lo amb conflictes bèl·lics posteriors a la guerra civil o fins i tot actuals. S'hi escolta des del bramar de les ones del mar, als vols dels avions o les explosions, fins als brams de Hitler, la caiguda del Mur de Berlín o el lema esperançador "Yes, we can" de Barack Obama.Deia precisament aquí mateix, arran de l'estrena de la versió d'Oriol Broggi del 2004, enmig del clam social d'aquell moment contra la guerra: «Fer la guerra, al 1937 és un deure. Fer la guerra al 2004 és un crim. Per això, la societat actual, la del No a la Guerra [avui es podria parlar de la guerra de Síria i dels refugiats], connecta també segurament amb més força amb la senyora Carrar de Bertolt Brecht perquè, malgrat la seva decisió, quan un dels fills cau mort en plena mar, mentre pesca, abatut pels trets d'un guardacostes, acaba permetent desenterrar els fusells que guarda i posar-se al capdavant fins a la mort. No és una mort heroica. És una mort buscada, amb la venjança com a únic consol a la pèrdua del fill gran. És també, a la seva manera, un No a la Guerra per guanyar la pau amb la seva mort.»La companyia Descartable Teatre posa l'èmfasi de l'obra «Fusells» en la neutralitat i l'enfrontament entre veïns —la ràdio a tot volum amb les arengues dels generals— i els germans —la dèria del germà petit per enrolar-se al front i l'oposició de la germana Carrar—. ¿Davant d'un conflicte a vida o mort es pot ser neutral? ¿Pot ser neutral la germana Carrar? ¿Per què agafa el fusell quan ha mort el germà gran si només pescava al mar per subsistir? Al voltant d'aquest dilema gira tot el discurs de l'obra que té el seu punt àlgid en l'enfrontament verbal entre el cosí acabat d'arribar a la casa de pescadors i el capellà de la costa que té com a ajudant la germana Carrar. En un muntatge que, malgrat el seu realisme de fons, té aires simbolistes —les pedres que surten de la mortalla del germà gran i s'escampen al final sobre l'escenari, els draps ensangonats com si fossin una bandera o fins i tot la versió musical de la peça 'Blackbird', dels Beatles, versionada per Manu Guix i també la veu d'Elena Gadel o la percussió de Toni Pagès— la intervenció de cadascun dels personatges no deixa treva al repte de prendre o no prendre partit.Un bon treball de direcció d'actors fa que tots ells perfilin molt bé cadascun dels personatges. L'actriu Cristina Arenas és una germana Teresa Carrar que viu només per mantenir la casa; Quim Àvila és el germà petit enlluernat pel que hi ha més enllà de la casa de pescadors; Jaume Madaula és el cosí que porta bona part del diàleg més epidèrmic i punyent; Jordi Llovet, que primer té una aparició fugaç com a ferit, arrodoneix del tot el seu personatge del mossèn que es veu enfrontat i assenyalat pel cosí; i Georgina Latre hi retrata dos personatges totalment oposats, el de Manuela, la miliciana o activista que reparteix pamflets i repta la germana Carrar a prendre-hi part, i la senyora Pérez, la veïna de la casa on la ràdio emet les arengues dels generals. Un repartiment jove que fa una mirada emocionada des de la seva generació a uns fets tràgics mitificats pel silenci del passat i desmitificats amb la frustració de l'evidència del present.
VIDEO
«UBÚadella». Dramatúrgia de Víctor Àlvaro. Intèrprets: Víctor Àlvaro, Frank Capdet, Gemma Deusedas, Savina Figueras i Tono Saló. Disseny espai escènic, figurinisme i il·luminació: Víctor AIGo. Coreografies: Bealia Guerra. Disseny so: Josep Sánchez-Rico. Patronatge i confecció vestuari: Elisa Pérez Azcárate i Inés Bayo. Construcció escenografia: Art Coolers. Tècnic funcions: Josep Sánchez-Rico. Direcció: Víctor Àlvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 2 gener 2016.
¿El bufó admet ser "bufonat"...? Ho posa a prova la companyia Gataro i la dramatúrgia elaborada per Víctor Àlvaro quan utilitza la base teatral d'Alfred Jarry, que el 1896 ja va proposar amb 'Ubú roi' riure's del mort i de qui el vetlla. Aquí, tant el mort com qui el vetlla és només un: Albert Boadella (Barcelona, 1943), director teatral i fundador dels Joglars que, per mèrits propis, es va guanyar en temps gloriosos el malnom de "bufó", càrrec que va exercir de manera teatral i, especialment, sota l'imperi de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol. Però ja se sap que morta la cuca, mort el verí. I quan la cuca va ser destronada, el verí no va tenir on picar. I el bufó va girar cua buscant un altre palau, terres endins, on poder demostrar la seva capacitat bufonaire, tot i que pel camí va malbaratar l'agulló que el caracteritzava i les seves bufonades van anar perdent gas i fent-se cada vegada més condescendents amb la mà que li donava el gra i convertint-se en una caricatura d'ell mateix, una caricatura marcada per l'autoodi envers aquells que li havien rigut les gràcies.'UBÚadella' fa escudella del bufó. I més que provocar-lo, utilitza el personatge públic en un fals homenatge posat-lo en el lloc del protagonista. Alfred Jarry, a finals del segle XX, va fer que el pare Ubú assassinés el rei Wenceslau de Polònia i, empès per la seva dona, una paròdia de Lady Macbeth, li prengués el poder, eliminés nobles i els espoliés les riqueses. Al final, Ubú ha de fugir de Polònia amb els seus generals.Albert Boadella, el 1981, va fer 'Operació Ubú', una adaptació moderna de l'obra 'Ubú roi', a l'antic Teatre Lliure de Gràcia, amb noms de l'escena tan emblemàtics com els malaguanyats Joaquim Cardona, Anna Lizaran o Pepe Rubianes. El 2001, Albert Boadella i els Joglars hi van tornar amb una nova versió, 'Ubú President o els últims dies de Pompeia', al Teatre Poliorama, on l'expresident Jordi Pujol, la seva dona i tothom qui l'envoltava, amb la introducció en el repartiment de Pasqual Maremàgnum, el successor, ja no necessitaven un llenguatge tan críptic com vint anys enrere al Teatre Lliure i s'hi esplaiaven a cor què vols. El psiquiàtric, la teràpia i els singulars figurins bombats de color crema han quedat en la memòria dels espectadors d'aquells dos precedents. I la bufonada actual de la companyia Gataro en fa també una reproducció, tot i que més modesta, esclar.Víctor Àlvaro, l'Ubú protagonista, s'acosta al personatge real amb algun gest o caricatura fonètica que el fa molt identificable. En un espectacle breu, que ha quedat reduït pràcticament a una hora, amb els espectadors i intèrprets a peu pla, les diferents escenes es desenvolupen marcades per un tobogan que facilita les entrades, les sortides i el dinamisme dels personatges.Fidel a Alfred Jarry, la dramatúrgia manté el reialme de Polònia, com l'original francès, tot i que a hores d'ara i aquí, es fa molt difícil de no relacionar-lo amb l'altre reialme contemporani del Polònia televisiu. ¿Qui va ser primer, doncs, Alfred Jarry o Minoria Absoluta... l'ou o la gallina?Cal advertir que els espectadors d'aquest 'UBÚadella' han de saber poc o molt de què se'ls parla per entendre millor la sàtira, l'absurditat, la paròdia i l'humor que s'hi destil·la. I no em refereixo precisament a la gènesi de l'original 'Ubú roi' sinó a tot el que ha envoltat la trajectòria d'Albert Boadella, dels Joglars i del país, en els últims anys fins a avui mateix.Per la picota de l'Almeria Teatre, hi passa una tal Espe que parodia Esperanza Aguirre, l'última patrona de Boadella als Teatres d'El Canal de Madrid; hi passen uns tals Ciutadans / Ciudadanos, de qui Boadella va ser un dels fundadors; hi passen els il·luminats i casposos del col·lectiu ibèric Libres i Iguales que té un fantasmal Vargas Llosa al capdavant; hi passen les notícies dels diaris polonesos i ibèrics de l'exExcels i la seva família, investigada ara i amb un peu a l'Audiència Nacional pels fons multimilionaris no aclarits d'una presumpte herència; hi passa la frontera i el trencadís entre Ibèria i Polònia i la invasió des d'Ibèria sobre Polònia, que recorda la bajanada boadelliana d'incitar l'entrada dels tancs sobre Catalunya arran del procés d'independència dels últims cinc anys; hi passen les prEposicions de llei i consens pactades amb interessos creats de cadascuna de les bandes; hi passa el "café para todos"; hi passen els "hilillos" del gallec Mariano; s'hi parodia l'escena més coneguda de la pel·lícula de Charles Chaplin, 'El gran dictador', amb la coreografia del globus terraqüi; s'hi escolta una singular versió de 'La presó de Lleida' per recordar el pas del bufó per la fuga del Clínic i els companys condemnats en consell de guerra —per cert, Arnau Vilardebó hi era present com a espectador el dia de la meva funció; s'hi escolta el tradicional avís musical d'inici d'espectacles del Teatre Lliure a l'hora de parar taula i fer el tiberi; i s'hi interpreta una altra versió d'epíleg en clau d'havanera per recordar segurament aquell avi que va anar a Cuba i la pèrdua colonial del 98 que va deixar Ibèria en depressió postpart pels segles dels segles... i encara dura.La troupe de Gataro explota al màxim la seva capacitat actoral basada en el gest, el moviment, l'explotació del figurinisme i el clown amb un guió on el text té una importància absoluta i que els espectadors han de seguir al detall per copsar-ne la ironia que conté i els jocs de llengua només perceptibles, com deia al principi, si es fa la transcripció des de la ficció a la realitat.
Víctor Àlvaro i Gataro han creat una dramatúrgia més sibil·lina i fina que el 'Polònia' televisiu per no castigar Alfred Jarry ni els Joglars sinó per fusionar-los els dos en un muntatge que s'empara en la tradició teatral pròpia per oferir una visió renovada de l'art del bufó.
Un espectacle amb polèmica: Un cop estrenat l'espectacle, el director Albert Boadella va publicar una extensa carta adreçada al director Víctor Álvaro, de l'Almeria Teatre, amb una notable irritació i farcida d'insulta, arran de l'espectacle i un col·loqui posterior sobre el muntatge. La podeu llegir íntegra aquí [descarregueu el PDF] i també la resposta que li fa el director Víctor Álvaro.VIDEO
VIDEO
Reportatge del canal BTV sobre l'espectacle «UBÚadella» a l'Almeria Teatre (1). Versió íntegra de l'espectacle «Ubú President o els últims dies de Pompeia», estrenat pels Joglars, el 2001, al Teatre Poliorama (2).
«Camargate». Dramatúrgia de Jorge-Yaman Serrano. Intèrprets: Cristina Gàmiz, Anna Sabaté i Pep Duran. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Eugenia Gusmerini. Audiovisuals: La Rueda Films. Ajudant direcció: Nico Aguerre. Direcció: Jorge Yaman-Serrano. Coproducció TeatredeCERCA, La Rueda i Tantarantana. Cicle Companyies Independents. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 21 març 2015. Reposició: Almeria Teatre, 18 novembre 2015. Ara que el cedé amb la gravació íntegra, via gerro de flors, del dinar del Restaurant La Camarga que el fill gran de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola, va lliurar a la presidència de la maratoniana comissió d'investigació sobre el frau fiscal del Parlament de Catalunya —un vodevil per a amants dels diàlegs de sords— servirà perquè els il·lustríssims parlamentaris facin una sessió d'auriculars compartida, com autèntics espies, per escoltar allò que el poble ja sap del dret i el revés, tots plegats podrien estalviar-se les hores d'escolta i substituir-les per una de les representacions de la versió teatral que el muntatge de ficció documental presenta en clau d'humor.La llibertat d'expressió, però, encara té escletxes, o més aviat frontisses. I potser per això, la companyia anomena prudentment els seus personatges "Antonia S. Cemacha" i "Bibi Alves", en substitució dels noms autèntics de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, i l'exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, la mediàtica Victoria Álvarez. No fos cas que la broma els costés més cara del que podria arribar a cobrir un Verkami solidari, com el que ha propiciat la creació de 'Camargate'.Les quatre hores llargues de l'enregistrament que va vincular l'agència de detectius Método 3 i algun altre nom de la política queden reduïdes, esclar, a la durada convencional d'un espectacle d'aquesta mena, setanta minuts. Però són setanta minuts ben aprofitats durant els quals els espectadors poden deduir la lectura que en fa el dramaturg i director, Jorge-Yamam Serrano, que dóna a entendre més aviat que la tal Victoria Álvarez pretenia, en el dinar polèmic de La Camarga, guanyar-se els favors del PP perquè li donessin un cop de mà amb els negocis de la seva consultoria.L'humor plana durant tot el muntatge, molt ben dosificat i sense que surti de mare, lluny de l'esperpent de la sàtira de 'Polònia'. Les dues intèrprets —Anna Sabaté és Bibi Albes i Cristina Gámiz és Antonia S. Cemacha— s'esplaien a pleret sobre els vestidets, les bosses de mà, les galeries de disseny del Born, les visites al Zara, les amistats influents, el règim culinari i estètic o fins i tot els atributs sexuals, sobretot aquests que, després de saber, per l'experiència de Victoria Álvarez, que el protagonista absent (Jordi Pujol júnior) manté al catre quatre trets seguits sense caure rendit, la sufocació i el desconcert d'Alícia Sánchez Camacho puja de to arran de l'etapa absentista per la qual confessa que ella està passant.Les anomeno amb els noms reals perquè, malgrat els pseudònims, els espectadors no es poden estar de relacionar els dos principals personatges amb qui realment caracteritzen. A l'escenari, una taula amb una parella de convidats acompanya l'ambientació del restaurant i, al fons, en un recambró tenebrós, davant els aparells d'escolta i els auriculars posats, hi ha el detectiu que escolta a distància l'enregistrament i que sembla que sigui un fotograma d'un film d'espies del KGB. Aquest personatge (que interpreta Pep Duran) fa tots els papers masculins de l'auca: l'exparella de Victoria Álvarez, el xofer d'Alicia Sánchez Camacho, l'encarregat de La Camarga, el cambrer que serveix la menjuca...¿I què passaria si qui veiés l'espectacle no tingués cap coneixement de la referència subliminal que hi ha darrere? Doncs, que, sense identificar les dues mosses implicades, sí que hi trobaria el reflex de la banalitat, la hipocresia, els tentacles de la corrupció, la xafarderia i la baixesa moral de dues senyores que llueixen aparença pels quatre costats per amagar la seva autèntica misèria interior. I això és el que converteix l'espectacle en un muntatge sense fronteres, ni ideològiques ni socials, que deixa el gremi dels polítics —mai més ben dit i més grollerament expressat— amb el cul enlaire.
«Invasió subtil i altres contes», de Pere Calders. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Músiques: Guiu Cortés 'El Niño de la Hipoteca'. Intèrprets: Oriol Casals, Gemma Deusedas, Bealia Guerra i Tono Saló. Escenografia, vestuari i il·luminació: Victo AIGo. Direcció: Víctor Álvaro. Producció de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 1 abril 2012. Reposició: 5 setembre 2012. Reposició: 24 abril 2015. El 29 de setembre del 2012 es commemora el centenari del naixement de l'escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912 - 1994). L'autor de novel·les com 'L'ombra de l'atzavara', 'Ronda naval sota la boira' o 'Aquí descansa Nevares' es va convertir en un autor de culte popular, després del seu exili de vint-i-tres anys a Mèxic, d'on va tornar de la mà de l'editorial mexicana on treballava quan va adquirir a Catalunya la Montaner y Simón, actual seu de la Fundació Tàpies, al carrer d'Aragó, on Calders va coincidir amb el també escriptor Jesús Moncada, que es considerava deixeble seu.Pere Calders és conegut sobretot pels seus reculls de contes publicats en una vintena de llibres i, d'una manera més mediàtica, arran de la posada en escena de l'espectacle 'Antaviana', una dèria, en moments poc favorables al teatre màgic, de Joan Lluís Bozzo i de Dagoll Dagom.Malgrat que l'efemèride de l'aniversari del naixement de Pere Calders es commemorarà la temporada vinent, la companyia Gataro —que a l'Almeria Teatre també està d'aniversari en complir els primers quinze anys— s'ha avançat a qualsevol altra iniciativa que institucionalment pugui sorgir amb un muntatge que fa una aproximació a alguns dels contes més significatius del recull 'Invasió subtil i altres contes', publicat el 1978, per Edicions 62.Per a orientació dels futurs espectadors, el dramaturg Víctor Álvaro, que confessa que va llegir aquest recull de molt jove, el 1985, i que des d'aleshores el tenia com un material a explorar teatralment, diguem que l'espectacle, d'una hora i quart, reuneix els contes: 'Invasió subtil', 'No s'admeten corones', 'El testament de La Hiena', 'Zero a Malthus' i 'Tot esperit', enllaçats d'una manera molt eficaç a través del registre musical amb els contes brevíssims: 'L'exprés', 'Ganes de buscar-se-la', 'No se sap mai', 'De quan les bèsties parlaven', 'Pels volts del paller', 'El mirall de l'ànima' i 'A tornajornals'.La narrativa contista de Pere Calders és tan rica en la fusió de la ironia, l'escepticisme i la fantasia que la posada en escena crea un mosaic que defineix gairebé per complet la seva singularitat literària. D'un material, en principi, gens teatral, Víctor Álvaro i els seus intèrprets en fan una atractiva i suggerent versió que cal advertir, per evitar confusions, que no té res a veure amb el registre que va explotar 'Antaviana', de Dagoll Dagom i que, precisament per això, té encara un valor més considerable perquè no fa pas un remake sinó que crea de nou.Una primera temporada a l'Almeria Teatre —malgrat que breu per compromisos de la companyia— hauria de servir perquè el muntatge es reprengués amb força la temporada vinent. No li haurien de faltar pretendents. Per exemple: la Institució de les Lletres Catalanes hi hauria de trobar un recurs ideal per commemorar el centenari d'un dels seus escriptors cèlebres. El sector de l'ensenyament de Secundària hi hauria de trobar una oportunitat per recuperar Calders i situar-lo novament al costat d'Àngel Guimerà, Mercè Rodoreda o Pere Quart, amb la seguretat que els joves lectors i espectadors hi trobarien més connexió —per la riquesa i el registre formal de la llengua de Calders i el seu món absurd dins el costumisme més pròxim— que amb 'El burlador de Sevilla', 'El caballero de Olmedo' o 'Eloísa está debajo de un almendro', de Jardiel Poncela, que, per cert, també commemora centenari de naixement i cinquantenari de la mort, i que sí que figuren entre les lectures de Batxillerat. I un tercer sector on hauria de trobar forat aquest espectacle és el dels teatres municipals, que fins ara acollien gires, en combinació, per exemple, amb els Centres de Normalització Lingüística on bona part de l'alumnat adult indígena connectaria amb el record que pugui tenir del mític 'Antaviana' i el nouvingut descobriria la seva universalitat.Els quatre intèrprets d'aquesta 'Invasió subtil i altres contes' es mouen en la línia marcada pel mateix Pere Calders en els seus contes: una visió de la realitat com si es reflectís en els Miramiralls del Tibidabo, amb la deformació còncava i convexa que sorprèn qui s'hi veu reflectit, amb l'objectiu d'espantar els propis fantasmes, situant-los en un espai dominat pel realisme màgic i fent-los viure situacions absurdes i deixant que els espectadors —o els lectors— desenvolupin també la seva particular fantasia al llarg de la representació del conte.Hi ha un punt de trapelleria escènica en els breus intermedis musicals, una troballa deliciosa que fan dels contes breus escollits, una mena de llibret cançoner que fins ara no s'havia atrevit a explotar ningú. I hi ha, en les escenes narrades i dialogades, una altra trapelleria que lliga a la perfecció amb la murrieria irònica de Pere Calders i la murrieria escènica que caracteritza la línia de Gataro i l'Almeria Teatre, basada en el gest i l'expressivitat.Davant d'una escenografia que es podria considerar formal, els personatges, caricatura d'època, i cadascuna de les historietes es van enllaçant sense desaprofitar cap element escènic: la finestra amb barrots per al malvat La Hiena, la taula del funcionari a qui se li explica com prefereix morir assasinat, la casa que es convertirà en mausuleu tancat i barrat a la mort de la propietària (llicència escènica amb canvi de gènere del protagonista), el menjador on l'oncle i els nebots intenten elaborar un currículum apte per aconseguir la llarga existència, o el conte que obre el muntatge, aquell que diu que a l'Hostal Punta Marina de Tossa, el narrador coneix un japonès desconcertant que no s'assembla en cap aspecte a la idea que té formada d'aquesta mena d'orientals. El mateix japonès que es dedica a vendre sants d'Olot i que, en comptes de demanar un menú exòtic, es llança a una amanida amb ceba, cap i pota, molls a la brasa, ametlles torrades i, per postres, cafè, copa de conyac i una breva. Pere Calders s'avança a l'absurd de la interculturalitat molt abans que la interculturalitat es fes real i quotidiana.A la sortida de l'espectacle, vaig proposar al director Víctor Álvaro que, temps a venir, es podria continuar la saga Calders amb una 'Invasió subtil II' i una 'Invasió subtil III' —com fan al cinema— perquè els contes de Pere Calders portats a l'escenari no tan sols admeten seqüeles sinó que fins i tot són capaços de crear addicció.
«Copi & Ocaña al Purgatori», de Marc Rosich, a partir d'una proposta de Julio Álvarez. Intèrprets: Oriol Guinart, Víctor Álvaro i Jaume Madaula. Veu en off: Bealia Guerra. Disseny escenografia: Montse Amenós. Construcció escenografia: Arts-cenics. Disseny il·luminació: Quico Gutiérrez. Disseny so: Oriol Rufach. Disseny vestuari i caracterització: Núria Llunell. Assessora moviment: Bealia Guerra. Piano: David Anguera. Ajudant direcció: Carles Perelló. Direcció: Marc Rosich. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 5 març 2015. Segurament que per a molts espectadors joves, o no tan joves, els noms d'Ocaña i el de Copi els deuen sonar com si fos música celestial d'un temps i d'un país que ja no existeix. A qui li soni massa, que es convenci que ja té una certa edat. Qui sàpiga, a més, que un d'ells (Copi), dramaturg argentí establert a París, va morir de sida el 1987, i l'altre (Ocaña), pintor i anarquista llibertari, icona i terratrèmol de les Rambles de Barcelona de la primera Transició postfranquista, va morir a causa de l'incendi d'una disfressa de sol amb teixits sensibles en una festa al poble natal sevillana de Cantillana, també vol dir que ha vist ploure força.Per això, sorprèn, ara i fa deu anys, que un autor i director encara jove com Marc Rosich s'hi acosti com si fos ahir, segurament que amb l'alè de la mitificació que atorga el pas del temps i la veu popular. Ja ho va fer a finals del 2004, però, al Teatre Tantarantana, aleshores empès i dirigit per Julio Álvarez i, per més inri, amb els dos mateixos intèrprets protagonistes actuals (Víctor Álvaro i Oriol Guinart) i amb l'ombra del tercer intèrpret, abans Òscar Muñoz, substituït ara per Jaume Madaula.Els deu anys de diferència entre la primera estrena i aquesta revisió han servit segurament per dotar encara de més distància, que vol dir més frescor, el retrat que l'espectacle fa d'aquest parell de personatges tràgics, que l'atzar va voler que es coneguessin precisament quan Copi va passar una temporada a Barcelona.
No s'entén Ocaña sense la Plaça Reial de Barcelona —no és estrany, doncs, que sigui allà mateix on avui hi ha un cafè restaurant amb el seu nom—, ni sense el bullici llibertari de les Rambles de finals dels anys setanta, després de la mort del dictador Franco, i la substitució del que abans havia estat el Barri Xino per una nova generació de col·lectius de plomes i lluentons, de descarament i destapament, de nits esbojarrades, molt a l'avançada del que anys després seria el formal i econòmicament rendible Gaixample o les festes de discoteca al voltant de la setmana de l'Orgull Gai que concentra mig món del gènere a Barcelona com si fos un Mobile World Congress, però d'una altra mena.Marc Rosich barreja Copi, Ocaña i Pier Paolo Pasolini, o l'ombra de Pasolini —una altra mort tràgica— en un espai en quadrilàter com si fos un ring sense cordes, però amb quatre parets invisibles —gest de clown amb palmells oberts que es repeteix en diverses ocasions per part dels tres personatges— i amb una blancor inusual, fora del cel, trobant com es troben al Purgatori. Com diria Ocaña, en el seu andalús més viu: "Un Purgatorio que no é ni chicha ni limonà!"En aquest espai del més enllà conflueixen Copi (Oriol Guinart) i Ocaña (Víctor Álvaro) just després de les seves morts, que ni que es produeixin amb quatre anys de diferència i s'hagin transformat en dos joves de 33 anys, a les altures celestials, tot és possible. Allà els rep com un sant Pere revestit de Pasolini amb la carpeta de noms a la mà l'ombra que els ha de donar el passaport definitiu. Mentrestant, però, Copi i Ocaña —atrapats dins el quadrilàter— passen comptes del que han estat les seves vides, escruten la nostàlgia per deixar-la del tot enrere i perquè, només quan se n'alliberin, seran capaços d'entrar a l'eternitat desconeguda.Espectacle que integra diversos registres: el de la parella de clowns, el del gest, el coreogràfic, l'humor i fins i tot el document i la ficció històrica. Hi ha, en el fons, tant per part del dramaturg com dels intèrprets, un interès, em sembla, a divulgar la personalitat singular de Copi i d'Ocaña, conscients segurament de les noves generacions als quals s'adrecen i probablement per explicar-se també ells mateixos una part del temps que va ser encara el de la seva primeríssima joventut, lluny dels avatars dels setanta del segle passat.Les característiques dels dos principals personatges fan que tant Oriol Guinart, fent de Copi, com Víctor Álvaro, fent d'Ocaña, adoptin un registre lingüístic d'imitació argentina, el primer, i andalusa, el segon. Feina que no abandonen durant l'hora i mitja de l'espectacle i que aporta una plena musicalitat lingüística als diàlegs que obren i tanquen. És el llenguatge, també, una de les principals bases de l'obra. En canvi, Jaume Madaula —ombra de Pasolini— intervé en català perquè, com se sap, el català es parla a tot arreu, i sobretot, al Purgatori, és la llengua vehicular... mentre no hi faci cap el ministre espanyol Wert, esclar, si tenim en compte que el Purgatori, segons diferents creences religioses —excepció dels ortodoxos i els protestants—, és considerat un espai de ningú, entre la Terra i el Cel, on fan cap les ànimes pecadores però amb possibilitat de ser salvades per obtenir el passi definitiu al Paradís.La barreja de ressaca religiosa de l'època —Ocaña tenia al seu balcó de la Plaça Reial una imatge de la Mare de Déu de l'Assumpció envoltada de flors— i l'activisme pioner del trencament amb la societat conservadora i opressora de l'època, l'aparició de la sida i l'exteriorització del culte gai, marquen el contrast de personalitats engabiades en l'esquizofrènia personal i col·lectiva que es va anar arrossegant fins ben bé finals de segle XX.Per als amants de la història, cal recordar que la temporada 1989-1990, Jorge Lavelli, argentí, va dirigir al Teatre Poliorama, en l'etapa de la companyia Josep Maria Flotats, l'obra 'Una visita inoportuna', de Copi, que va alterar algun sector clàssic dels espectadors que s'havien fidelitzat amb l'actor del 'Cyrano'. I també s'ha de fer esment de la primera pel·lícula documental del cineasta Ventura Pons, que el 1978 va rodar 'Ocaña, retrato intermitente', on el mateix Ocaña representa el seu paper. La popularitat d'Ocaña va ser tan gran que el cantant Carles Cano li va dedicar una copla, 'Romance a Ocaña', que després va fer-se també seva la cantant Maria Dolors Pradera. Es pot dir que, en temps moderns, Ocaña no va tenir res a envejar a la Monyos.
VIDEO
VIDEO
VIDEO
La copla 'Romance a Ocaña', interpetada per Maria Dolores Pradera, és una de les peces de la banda sonora de l'espectacle 'Copi & Ocaña, al Purgatori' (1). Fragment del documental 'Ocaña, retrato intermitente' (1978), de Ventura Pons (2). Un segon fragment del mateix documental, de passeig amb Nazario per la Rambla de Barcelona (3).
«La gran duquessa de Gerolstein». Òpera bufa de Jaques Offenbach. Traducció i adaptació de la companyia Bratislava. Intèrprets: Anna Arena, Laura Pau, Mònica Portillo i Albert Ruiz. Pianista: Ferran Martínez Palou. Coreografia: Jordi Ribot Thunissen. Escenografia i vestuari: Companyia Bratislava. Il·luminació: Víctor AIGo. Tècnic il·luminació: Albert Giner. Direcció musical: Ferran Martínez Palou. Direcció general: Víctor Álvaro. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 23 gener 2014. Reposició: Almeria Teatre, 23 abril 2014. La companyia Bratislava debuta amb aquest muntatge i aporta per primera vegada en català una divertida i acurada versió i adaptació d'una de les obres menys conegudes aquí de Jacques Offenbach de la qual, des de temps immemorials, la cultura popular catalana n'havia extret només el personatge del general Bum-Bum, en una composició adreçada a infants, de principis del segle XX, del músic Joan Llongueras, que ha anat passant d'avis a pares i fills de diverses generacions, fins que als anys setanta, La Trinca la va repopularitzar satíricament per a adults dins del seu àlbum 'L'orgue de gats'.Els espectadors, doncs, de l'espectacle que ha dirigit i estrenat al Teatre Gaudí Barcelona, Víctor Alvaro —ànima també de l'Almeria Teatre— trobaran enmig de la trama de 'La gran duquessa de Gerolstein' breus polsims de música catalana, com per exemple uns compassos de flabiol i sardana.Els lletristes d'aquesta òpera bufa de Jacques Offenbach (Colònia, Alemanya, 1819 - París, 1880), van ser Henri Meilhac (París, 1831-1897) i Ludovic Halévy (París, 1834 - 1908), autors de la majoria de peces d'Offenbach, del qual, el teatre català ha portat a escena en diferents etapes altres obres seves com 'La bella Helena' o 'La Perritxola', a càrrec de Dagoll Dagom.La trama de 'La gran duquessa de Gerolstein' amaga sota un vel d'humor una sàtira del poder militar, la febre per les medalles del gremi del sabre, i les concessions que es fan sovint, sigui quin sigui el segle, a través del dret de cuixa.En tres actes, els quatre intèrprets practiquen el transvestisme que acaba resultant des del primer moment un recurs gairebé natural: elles tres (Anna Arena, Laura Pau, Mònica Portillo) fan de general, de príncep, de soldat, de baró i de preceptor, i ell (Albert Ruiz) fa de duquessa, paper que s'acaba convertint en protagonista tot i que qui li trepitja a la llarga el protagonisme absolut és el del soldat ras Fritz (interpretat per Anna Arena) que gràcies a les seves arts i a l'ull que li té posat la duquessa fa un salt vertiginós fins al rang de general, desplaçant el general veterà.Però com que ja se sap que tal faràs, tal trobaràs, entre intrigues i conxorxes de palau —o més aviat de caserna, diguem-ne xusquera, en argot militar— el mateix Fritz acaba la història renunciant a les medalles i els galons, i caient fins més avall de la sola de l'espardenya per ser fidel al seu amor de debò (un personatge absent). Història còmica, doncs, però també amb moralitat final i ingènuament romàntica.Una òpera bufa com aquesta sense una bona interpretació podria caure en desgràcia des de la primera escena. En aquest cas, la companyia l'eleva a la categoria d'un musical de primera, que compta amb la capacitat musical garantida —fins i tot els intèrprets tenen unes fugaces escenes amb instruments de fanfàrria— i una bona combinació amb la també encertada capacitat escènica pel que fa al moviment i les parts dialogades. El pianista i director musical, Ferran Martínez Palou —un dels fundadors de l'Orquestrina Galana, un grup de referència de l'animació popular de la dècada dels vuitanta— s'insereix també en la trama com un personatge més. I tots, això sí, ben caracteritzats amb vestimenta militar i barrets de llauner, que fan encara més evident el caràcter còmic de l'opereta d'Offenbach i que la fan recomanable fins i tot per a tots els públics.
«Un mosquit petit», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Isaac Alcayde, Pep Cruz i Anna Ycobalzeta. Escenografia i vestuari: Isabel Velasco. Espai sonor i il·luminació: Joan Solé. Ajudant direcció: Begoña Moral. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Producció del Teatre Nacional de Catalunya, amb la col·laboració de la companyia La Fantàstica. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, 22 gener 2014. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 13 març 2014. El triangle està servit. O el quadrilàter, perquè hi ha un personatge absent que té una fugaç intervenció en off. L'obra tentineja entre el gènere negre, la intriga, el gènere romàntic, la crítica social i laboral i la solidaritat sense discriminació per raons de disminució psíquica. Tot en un i en una hora. Fugaç i eficaç. Rodó. Que enganxa com un ham l'espectador.Una administrativa d'un cert nivell es disposa a preparar el sopar perquè ha de rebre algú que, de moment, no se sap qui és. Però una visita inoportuna li altera els plans. La Raquel (Anna Ycobalzeta) intenta que el Fidel (Pep Cruz) li digui el que li ha vingut a dir i se'n vagi. Però, des del primer moment, ja s'intueix que l'home no abandonarà el seu objectiu. Quan la no conversa sembla que hagi arribat a un punt final, el timbre truca amb l'esperança que sigui qui la Raquel espera. Però en realitat qui apareix és el Toni (Isaac Alcayde), el fill del Fidel, un bon jan amb un cert grau de disminució psíquica que ha estat acomiadat de la mateixa empresa on treballa la Raquel, prop del departament de Recursos Humans.El jove dramaturg, narrador i poeta, Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha trobat la manera de parlar de la xacra de l'allau d'acomiadaments per la via dels Ero's o dels reajustaments de plantilla sense caure en un pamflet sociolaboral amb esperit de sindicat, sinó barrejant el conflicte amb la força de l'amor amagat i no declarat. Una mena de revival revisat del tradicional "fes l'amor i no la guerra".L'estructura de l'obra, a més, es basa en un diàleg de reminiscències pinterianes on tot el que no s'hi diu és allò que més s'entén. La foscor de les bones intencions va surant a poc a poc fins a esclatar del tot. Abans, però, com en un trhiller light, haurà calgut trobar la manera d'immobilitzar el telèfon mòbil —quina troballa la solució del pot d'arròs per eixugar la bateria i la carcassa xopes d'aigua i que substitueix el clàssic tall en blanc i negre del cordó telefònic!—, i també cal anar deixat petites pistes falses sobre allò que pot esdevenir un divendres al vespre, en un apartament d'una noia que viu sola i que espera el seu amant —un cable, una clau anglesa, un parell de sobres amb papers de xantatge, un missatge fals al personatge absent a través de l'iPad...¿Com es pot resoldre el greuge d'haver deixat al carrer sense feina el Toni, el fill del Fidel? Un joc de propostes escrites en paperets i que sembla innocent acaba fent sortir els desitjos ocults de cadascun dels tres personatges. Al final, l'autor deixarà un final obert a la controvèrsia i que cada espectador pot despatxar al seu gust. ¿Què ha passat durant la nit a l'apartament de la Raquel¿ ¿Què fa la Raquel quan en Fidel i el seu fill abandonen de matinada l'apartament? ¿Aniran al futbol en Fidel i el Toni, l'endemà, com si no hagués passat res? ¿Podrà en Toni fer una llista amb els noms dels jugadors? Una frase tallant del Toni i que fins aleshores havia estat prohibida pel Fidel tanca la intriga abans de fer-se el fosc amb una clau secreta: ¿I si no puc?Una obra de cambra que es va estrenar per només cinc dies a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i que ha fet el salt a l'Almeria Teatre per mèrits propis: per una excel·lent dramatúrgia i per una afinada interpretació dels tres protagonistes. Des dels silencis i les mirades de la Raquel (el personatge d'Anna Ycobalzeta), a la ingenuïtat i bondat del Toni (el personatge d'Issaac Alcayde) o el breu monòleg esgarrapador del Fidel (el personatge de Pep Cruz). El mosquit pot ser tan petit con vulgueu, però la fiblada és de les que deixa empremta teatral.
«Killer», de Guillem Clua. Música de Xavier Mestres. Intèrpret: Xavier Mestres. Músics: Tomàs Alcaide, Roger Conesa i Xavier Sánchez. Il·luminació: Silvia Kuchinow. Projeccions: Alfonso Ferri. So: Climent Montserrat. Vestuari: Paloma Arza i Joan Maria Segura. Escenografia i coreografia: Joan Maria Segura. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura. Sala Muntaner, Barcelona, 23 gener 2011. Reposició: Almeria Teatre, 12 febrer 2014. Humor negre i musical de la mà, principalment, de tres noms de l'escena que tenen un recorregut prou significatiu. D'una banda, Xavier Mestres, músic i actor amb un llarg historial a través de musicals com 'Flor de nit', 'Mamma mia', 'Guys and Dolls', 'The Full Monty', 'T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré', 'Company', 'Swenney Tood'... Precisament l'espectacle actual 'Killer', que sembla pensat per a una sala mitjana, té una arrencada que, en clau contemporània, recorda fugaçment l'assassí clàssic de 'Sweeney Todd'. A l'altra banda del teló hi ha el director Joan Maria Segura i el segell Egos Teatre, amb l'historial de 'Ruddigore o la nissaga maleïda', 'En Joan sense por' o 'La casa sota la sorra'.Ells dos, juntament amb tres músics, dos d'ells provinents de formacions orquestrals (Roger Benet i Tomàs Alcaide) i el tercer (Xavier Sànchez), intèrpret també en musicals històrics de Dagoll Dagom com 'Mar i cel', 'Mikado' i 'Boscos endins', recreen un text inèdit del tercer culpable de la festa, el dramatiurg Guillem Clua, guionista televisiu ('El cor de la ciutat') i autor de l'obra teatral 'Marburg' (TNC), ara projecte cinematogràfic d'Isabel Coixet.Doncs, bé, 'Killer' és un monòleg que combina la paraula i la cançó per entrar en el territori del thriller, la tragicomèdia i, com deia, l'humor negre, que grata en la mort i el destí incontrolable de l'ésser humà. L'autor se sent hereu de personatges tràgics de 'La Bella i la Bèstia', 'Els miserables' o de diverses de les víctimes d'Stephen Sondheim. El protagonista de 'Killer' és Pau Moira (Xavier Mestres), un enterramorts professional que acaba a la banqueta de la justícia acusat de ser l'assassí al llarg de la seva vida de 157 persones. I en un espai temporal de ficció que no passa d'una hora, el protagonista recorda quines han estat les seves tràgiques circumstàncies des de la infància fins a la pèrdua del seu gran amor, Jana, l'última víctima de la llarga llista.El relat de Pau Moira es veu acompanyat, acolorit, endolcit o tintat de tenebres gràcies a la banda sonora dels tres músics (piano, violí, contrabaix, clarinet, guitarra, percussió i veus) que combina diversos gèneres musicals, dotant tot l'espectacle d'un dinamisme i un atractiu a tres bandes, fins a aconseguir que la paraula es fongui amb la música, la cançó sigui una continuïtat de la paraula i la música adopti també el paper narratiu.'Killer' és un d'aquests espectacles que neixen fora dels circuits establerts (és una producció de la Sala Trono de Tarragona) i que, en la seva expansió de gira, haurien de ser rebuts amb els braços oberts perquè reuneixen tres eixos bàsics: un mesurat i bon guió, una bona i suggerent composició musical i una excel·lent interpretació, tant del protagonista com dels tres músics. A més, un espectacle com 'Killer' s'enfronta de cara, i amb un estil molt personal, a la febre del macromusical que impera en la majoria de grans auditoris. 'Killer' entra a matar a contracorrent, una manera de provocar la sorpresa i el desconcert en el sector. A la Sala Muntaner hi ha la resposta.
VIDEO
«Equilibristes». A partir d'una idea de Mireia Izard. Dramatúrgia de Roger M. Puig i Mireia Izard. Intèrprets: Sergi Cervera, Nuria Deulofeu i Ester Piera. Escenografia: Mònica Gàlvez i Elisenda Pérez. Vestuari: Núria Cabeza. Il·luminació i so: Ingrid Espín. Regidora: Teresa Soler. Direcció: Roger M. Puig i Mireia Izard. Almeria Teatre, Barcelona, 6 febrer 2014. L'espectacle és una comèdia generacional, però que surt del guió convencional. El seu atractiu està en l'estructura de la trama que es converteix en un relat que podria ser desenvolupat també com un monòleg, però que opta per tres intèrprets que, dins de la història, alternen sense previ avís, només amb els canvis d'unes simples ulleres o un to de veu i registre, el paper d'altres personatges. Això, que es podria atribuir a l'austeritat escènica davant la falta de recursos actual, fa que el muntatge espavili la imaginació dels espectadors i els activi el seguiment del conflicte sense perdre el fil de qui és qui en cada moment.L'acció transcorre el dia del presumpte casament d'una de les protagonistes. La núvia convida amics i parents. Els amics —per fer-ho encara més generacional— s'especifica que són els de l'institut. Un dia oportú, doncs, per posar en marxa el xafardeig, les enveges amagades, posar al descobert els secrets i fer caure el vel dels ulls de qui no vol veure el que tothom sap. I tot per culpa d'una de les convidades, que potser no se l'esperava.'Equilibristes' va d'això. De fer equilibris entre la realitat i les aparences. I de relatar amb un registre diferent la típica relació dual o triangular de parella. La que se sent enganyada. La que se sent triomfadora. La que se sent alliberada. La que se sent que encarrila la seva vida... Sí que, de tant en tant punxa, però no fa mal. I la punxada sembla més aviat una carícia. La interpretació del tripartit actoral és vigorosa i caricaturesca, impressió que es fa encara més evident a causa de la proposta que està pensada, de moment, com a teatre de cambra.La posada en escena, amb espectadors a tres bandes, com si fossin els convidats al casament, permet que en algun moment hi hagi un contacte més directe amb algun d'ells. Gespa artificial que relaxa els ànims (recorda 'Un capvespre al jardí', de Ramon Gomis i Lluís Pasqual, amb escenografia encara de Fabià Puigserver, al Teatre Lliure de Gràcia, el segle passat, el 1990), un parell o tres de tauletes rodones, una taula-bar farcida d'ampolles de licor de les quals, curiosament, es fa poc ús (com si fos l'aparador d'un supermercat paquistanès amb dependents abstemis) i un maniquí amb americana d'home (el presumpte nuvi absent) que també porta a la memòria una de les accions sense paraules de Joan Brossa o, per ser més precisos, sembla fins i tot el maniquí que rep els espectadors a la Sala Leopoldo Frégoli de La Seca Espai Brossa al capdamunt de l'escala. Tot plegat fa que el muntatge 'Equilibristes', produït gràcies a la plataforma Verkami, vist primer a la Nau Ivanow i ara a l'Almeria Teatre, sigui tan atractiu de contingut com blanc d'intencions, gairebé tan blanc com el típic vestit de núvia de la protagonista.
«Nedant cap a la mar de la Xina». Dramatúrgia de Paul Berrondo. Música: Jordi Busquets. Intèrprets: Maria Ribera, Borja Espinosa i Jordi Busquets. Escenografia i vestuari: Jose Novoa. Il·luminació: Danuta Beleuchtung. Tècnic so i llums: Guille Pérez. Efectes sonors: Barbara Granados. Ajudant dramatúrgia: Carla Fajardo. Ajudant direcció: Jose Novoa. Direcció: Paul Berrondo. Producció: + Teatre. Almeria Teatre, Barcelona, 8 novembre 2013. El mite és el mite i si un comença parlant de Tennesse Williams i de la seva obra teatral 'La nit de la Iguana', adaptada al cinema per John Huston ('The Night of the Iguana', 1964) i interpretada per Richard Burton, Deborah Kerr, Ava Gardner i Sue Lyon, en els papers principals, s'entén que la dramatúrgia de 'Nedant cap a la mar de la Xina' piqui de seguida el cuquet de la curiositat.¿Què pot haver fet Paul Berrondo amb una obra cinematogràfica farcida de sorra, platja, ones de mar, nit de lluna clara i relacions apassionades triangulars reconvertint-la de nou a l'escena teatral com en els seus orígens? Doncs, en primer lloc, reduir les pretensions de l'obra i reduir també els personatges, centrant-se en dos dels seus principals protagonistes: Shannon, l'excapellà anglicà cremat per la beguda i retirat a una platja de Mèxic fent de guia turístic de mestres d'escola nord-americanes i solteres, i Hannah, la pintora severa i conservadora que viatja només per pintar, amb un passat ocult. Desapareixen, doncs, tots els altres personatges: l'avi centenari poeta, la jove seductora, la mestressa de l'hotel on s'allotja Shannon...Paul Berrondo comença a pensar en 'Nedant cap a la mar de la Xina' basant-se en una comèdia de George Cukor, 'Ha nascut una estrella' (1954) i fa d'aquesta manera un paral·lelisme entre George Cukor, Tennessee Williams i la situació actual de la professió teatral més pròxima, castigada per l'atur i la precarietat, en una arrencada que recorda també l'arrencada de l'obra 'Venus in Fur', de David Ives, representada fugaçment l'estiu passat al Teatre Goya, amb Joel Joan i Meritxell Calvo. I dic això perquè quan Maria (Maria Ribera), després de rebre el premi a la millor interpretació —escena de pròleg i epíleg del muntatge—, en un flashback de l'època actual, arriba tard al càsting de la versió de 'La nit de la Iguana', la seva desesperació i la seva energia tenen una semblança amb l'inici de 'Venus in Fur', on l'actriu passa pel mateix tràngol.A partir d'aquí, però, ja tot és diferent i 'Nedant cap a la mar de la Xina' reuneix dues obres en una: per una banda les escenes de la hipotètica versió de 'La nit de la Iguana' i, per l'altra, la relació contemporània que s'estableix entre actriu i director-actor del càsting, les dificultats per trobar feina en el sector, l'ascensió de l'enamorament de la parella i la caiguda en picat de la passió inicial.L'actor Borja Espinosa i l'actriu Maria Ribera broden els seus dos personatges damunt una estesa de sorra i una màrfega tropical amb palets que fan d'auster mobiliari. Al voltant d'ells dos, la presència de Jordi Busquets, músic, guitarra elèctrica, veu en directe, posa intervals entre escena i escena i tinta amb lletres d'un to romàntic una relació de parella que, forçada per les circumstàncies, està abocada a l'autodestrucció i, en conseqüència, a la tragicomèdia.La Xina cau una mica lluny de l'Almeria Teatre, però nedant, nedant, podria ser que el muntatge fos d'aquells que s'engrandeix a manera que corre la veu de boca a orella i que la companyia es veiés obligada a fer-ne una pròrroga o a buscar unes altres dates més endavant, sobretot perquè, malgrat la reducció de l'obra de Tennesse Williams de la qual parteix, l'adaptació dramatúrgica es fa molt creïble pel perfil que els dos intèrprets principals han sabut donar als seus dobles personatges. Mig segle després, ni que sigui en una vida en color, tot trontolla, si fa no fa, com trontollava aleshores en una vida en blanc i negre.
Tràilers de l'obra 'Nedant cap a la mar de la Xina' (1) (2). Tràiler de la pel·lícula 'The Night of the Iguana' (John Huston, 1964).
«Llepafils», de Jordi Palet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l'argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Reposició: MiniGrec 2013. Almeria Teatre, Barcelona, 1 juliol 2013. A partir 3 anys. Aquest espectacle representa el feliç debut en l'àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, 'El jardí de les delícies', una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per diversos espais de Barcelona.Deia fa un any, aquí mateix: "Amb 'Llepafils', estrenat al Jove Teatre Regina, la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l'espectacle per incloure'l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país." I, afortunadament, així ha estat. L'espectacle ha tombat per diversos escenaris i encara no ha esgotat el seu periple.I és que 'Llepafils' té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s'adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d'edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d'edat.Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l'escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l'encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó.La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d'encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d'entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L'amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret.Però el més enriquidor de l'espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se'ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d'alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d'espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l'acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard.'Llepafils' és un espectacle que parteix d'un text de l'autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, 'Un bosc de cames', dins la programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l'actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l'Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l'imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com 'Ruddigore i la nissaga maleïda', 'En Joan sense por', 'La casa sota la sorra' o 'El crim de Lord Arthur Savile', en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. 'Llepafils' és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.
VIDEO
«Com dir-ho?», de Josep Maria Benet i Jornet. Intèrprets: Jordi Boixaderas i Clàudia Benito. Escenografia. Víctor AIGo i Jordi Soler. Vestuari i caracterització: Núria Llunell. So: Jordi Bonet. Ajudant direcció: Víctor Álvaro. Direcció: Xavier Albertí. Producció de Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 6 març 2013. A aquestes altures, dir que 'Com dir-ho?' és l'obra "mestra" de Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940) pot semblar una temeritat o, si més no, una boutade. El fet és que el veterà guionista i dramaturg, amb el temps, ha llimat a l'extrem el seu estil literari i, sobretot, ho ha fet en obres com aquesta, de distància curta, és a dir, de durada breu —setanta minuts—, i d'escenari a tocar dels espectadors.'Com dir-ho?' tanca una trilogia molt especial de l'autor. Tres obres de parella: 'Soterrani' (dos homes), 'Dues dones que ballen' (dues dones) i 'Com dir-ho?' (un home i una dona). Les tres han estat dirigides per Xavier Albertí, futur i imminent director, ja en actiu, del Teatre Nacional de Catalunya, i les tres han tingut com a espai d'estrena tres sales petites de Gràcia: la Beckett, el Lliure i, ara, l'Almeria. Per cert, amb la recuperació aquí de l'enllosat verd de 'Dues dones que ballen', es fa també un silenciós homenatge a la desapareguda actriu Anna Lizaran, que amb Alícia Pérez, la van estrenar al Lliure de Gràcia.Ni l'autor, ni els intèrprets, ni el director i, en conseqüència, els mitjans de comunicació han volgut parlar amb claredat de què tracta 'Com dir-ho?'. Això, que pot semblar que vagi a la contra del crit als espectadors o que obeeixi a una estratègia de publicitat, es fa absolutament imprescindible en aquesta obra. No se'n pot dir res. De la mateixa manera que és una mala jugada explicar el final d'una pel·lícula abans d'entrar a la sala, seria una mala jugada desvelar a on condueix la trama de 'Com dir-ho?'.El que sí que es pot dir és que els espectadors se sentiran tocats i enfonsats per la plenitud de l'obra. Un diàleg sense diàleg que va dibuixant una rastellera de possibilitats sobre la relació que uneix els dos personatges: un professor d'universitat i escriptor de ficció sense gaire geni i una alumna de fi de llicenciatura i futura escriptora de ficció amb un futur brillant.Secret en veu baixa per a futurs espectadors: a l'obra hi ha un tercer personatge absent. És la clau de tot el que hi passa. L'esclat final. Només una frase al minut setanta de la representació. Només una. Impactant. De gran mestratge teatral. Una frase que justifica totes les ambiguïtats o les possibilitats que ell i ella han anat deixant pel camí en la seva trobada.A fora plou. Plou molt. A bots i barrals. Fins i tot al pati de l'apartament, l'aiguat ha fet caure un tendal. Ell arriba a l'apartament de l'alumna sense que ella l'esperi. Ella fa tres dies que no es mou de casa acabant un treball de final de carrera. Ell li ha de dir alguna cosa molt important. Però, ¿com li ho ha de dir? ¿Com dir-ho...? Un cara a cara d'estira-i-arronsa que va tensant la situació, que fa passar cadascun dels dos personatges des del domini a la submissió, del desig al rebuig, de l'elogi que pot semblar interessat al convenciment que l'elogi és honest. Al costat d'un text mil·limètric de Benet i Jornet que manté sempre la incògnita sobre la veritable relació que ha atret com un iman els dos personatges i que Xavier Albertí, com a director, ha mantingut amb el fre de mà posat perquè cada rèplica acolli una mica més el clima angoixant, hi ha, esclar, la magnífica interpretació, carregada de tensió i sentiment dels dos personatges. Si això fos Hollywood, diríem que ha nascut una estrella. I és sabut que qualsevol naixement estel·lar requereix d'un puntal a l'altra banda que li permeti brillar a l'escenari.La conjunció entre Jordi Boixaderas i Clàudia Benito és perfecta. A la intensa i llarga trajectòria d'ell cal oposar la sortida a la llum d'ella, un debut en solitari que no és tal debut perquè l'acriu Clàudia Benito —actualment tercer curs de l'Institut del Teatre— ja ha treballat en diversos rodatges de curts de l'ESCAC i en altres espectacles teatrals col·lectius a la Nau Ivanow, el Llantiol o en representacions de curs al Studio Theatre Arts Educational School de Londres. Sí, però, que es pot afirmar que Clàudia Benito s'ha convertit en aquesta obra de Benet i Jornet en allò que, en el sector, s'anomena Actriu Revelació de la temporada. Premi, doncs. A 'Com dir-ho?, l'actor Jordi Boixaderas (el professor) es va enfonsant lentament en la pell d'un personatge ja ensorrat abans de començar. I l'actriu Clàudia Benito (alumna) manté, des de la irritació personal, la seva força de protecció, convençuda que coneix molt bé el que el professor vol d'ella, fins que la mateixa força que la manté acabarà engolint-la. I de rerefons, un missatge subliminal: la literatura, per a qui té la fusta d'escriptor, no et deixarà mai ni viure ni tampoc morir del tot. La literatura et pot salvar de qualsevol tragèdia.
«Over the moon. La vida amb les notes de Jonathan Larson». Adaptació de David Pintó. Intèrprets: Víctor Estévez, Elena Galdel, Ivan Labanda, Patrícia Paisal. Arranjaments i pianista: Xavier Torras. Il·luminació: Danuta Beleuchtung. So: Nuño Vázquez i Klinik Audio Pro. Tècnic piano: Santi Serra. Espai escènic: ISI. Vestuari: Bershka. Ajudant direcció: Ota Vallès. Direcció musical: Xavier Torras. Direcció escènica: David Pintó. Companyia Nodriza, LPT. Producció: Promocions Teatrals Degira, S.L. Almeria Teatre, Barcelona, 11 gener 2013. N'hi ha per llogar-hi cadires. No només perquè cadires de tota mena de disseny, època i estil siguin l'únic element d'utillatge escenogràfic d'aquest espectacle musical sinó perquè val la pena que tothom qui pugui no deixi passar per alt aquesta oportunitat de recuperar, escoltar i viure en directe, bona part dels temes del compositor i autor teatral nord-americà, Jonathan Larson (Nova York, 1960 - 1996), conegut sobretot per musicals com 'Rent' i també per una altra de les seves creacions, 'Tick, tick... boom!'. Jonathan Larson va veure com es glorificava la seva creació escènica després de la prematura mort, jove, als 36 anys, just abans de l'estrena de 'Rent', una obra que ha marcat un dels èxits més importants de Broadway, exportada arreu del món i adaptada també al cinema, el 2005, sota la direcció de Chris Columbus.Amb aquest rerefons, els quatre intèrprets del musical de petit format i un pianista donen vida als arguments d'algunes de les peces més conegudes de Jonathan Larson, una aproximació amb aires autobiogràfics i també al voltant de la generació dels trenta anys, amb les pors i les inquietuds que, amb el traspàs de segle, s'han fet encara més evidents.A l'experiència musical del pianista Xavier Torras i la sensibilitat escènica en la direcció de David Pintó, cal afegir una interpretació a vuit mans i quatre veus que no surt del no-res sinó que arrodoneix una trajectòria de joventut convertida ja en maduresa escènica. L'actor i cantant Víctor Estévez procedeix d'una televisiva 'Operación Triunfo' i d'una intervenció a la sèrie 'Ventdelplà'. La cantant i actriu Elena Gadel, a banda de la seva incursió musical en solitari més recent, reapareix en escena després de 'Mar i cel' o 'Grease'. L'actor i cantant Ivan Labanda, actor gairebé omnipresent on cal posar la veu, surt d'un llarg recorregut que recentment ha passat per 'La bella y la bestia' o 'Viatge a la lluna') i la canta i actriu Patricia Paisal porta al damunt dos espectacles de primera línia ('La bella y la bestia' i 'Los miserables').Tots quatre i el pianista entren en el món més personal i íntim el mateix compositor que recorden, però no es limiten a expandir la seva música sinó que, en l'escenari de la platea desmuntada del teatre, amb una il·luminació molt matisada, creen un moviment escènic que acaba confegint una trama subtil a través de les lletres, enriquida per la proximitat dels quatre intèrprets als espectadors.Peces corals i peces en solitari es combinen en una direcció escènica que enriqueix tant les interpretacions com les versions de Jonathan Larson sense caure en la nostàlgia o el sentimentalisme que podrien provocar mites musicals com 'Rent' i 'Tink, tink... boom!' o el mateix fetitxe d'un autor que va abandonar l'escena abans d'hora.VIDEO
«El càntir trencat», de Heinrich von Kleist. Traducció de Feliu Formosa. Dramatúrgia de Víctor Álvaro. Intèrprets: Tono Saló, Víctor Álvaro, Savina Figueras, Gemma Deusedas, Guida Uyà, Xavi Francés, Helena Font i Júlia Bonjoch. Escenografia, vestuari i il·luminació: Víctor AIGo. Caracterització: Núria Llunell. Direcció: Víctor Álvaro. Companyia Gataro. Almeria Teatre, Barcelona, 11 gener 2013. Ja ho diuen que de tant anar el càntir a la font, al final es trenca. A saber si l'autor romàntic alemany, Heinrich von Kleist (Frankfurt de l'Oder, Brandenburg, 1777 - Postdam, Berlín, 1811) va ironitzar sobre aquesta frase del refranyer popular, de lletra menuda i doble intenció, quan va escriure la comèdia 'El càntir trencat' ('Der zerbrochne krug'), estrenada el 1808, a Weimar.Poeta, narrador, novel·lista i dramaturg, Heinrich von Kleist, més conegut per l'adaptació cinematogràfica de la seva obra 'La marquesa d'O' (Éric Rohmer, 1976), va deixar anar en 'El càntir trencat' la seva vena més còmica, obrint la porta de la típica comèdia d'embolics que dècades després vindria, però sense abandonar la seva mirada crítica, tant a la societat pobletana com a la que ostenta el poder.L'autor situa la trama als Països Baixos, en un poble rural prop d'Utrecht, i centra el seu punt de mira en el jutge Adam, personatge amb toga de faldiller i perruca de rissos esmunyedissa, un element del vestuari que acaba sent també protagonista de l'embolic, gairebé en clau d'intriga.La posada en escena que n'ha fet la companyia Gataro, que es distingeix també per una base lingüística que ratlla l'excel·lència —i que suposo que cal atribuir a la traducció de Feliu Formosa publicada el 1988 a les Edicions de l'Institut del Teatre—, amb la majoria d'intèrprets que formen part de les propostes pròpies de l'Almeria Teatre, manté el registre fringe amb la caracterització de maquillatge pròpia del gènere. El mateix Víctor Álvaro interpreta el paper principal, el del jutge Adam que, per jutjar malament i interessadament, acaba sent jutjat ell mateix. Álvaro perfila un personatge peuferit —els espectadors ho entendran quan el vegin— que, tocat per la hilaritat de la troca, posa de panxa enlaire el sistema judicial.Tot es descabdella quan, en una inspecció rutinària, arriba al poble el conseller Walter, interpretat per Tono Saló, per prendre nota de l'actuació del jutge Adam i fer-ne l'informe corresponent. El cas puntual de la queixa d'una veïna (Gemma Deusedas) que reclama trobar el culpable que li ha trencat el càntir en una fugida de nit, és portat pel jutge des de la trona amb un histrionisme fora de lloc i del càrrec que aixeca les sospites del conseller Walter i la mirada de complicitat del mateix ajudant del jutge (Llum, paper masculí interpretat per Savina Figueras).Voler fer pagar el càntir trencat a un pobre pretendent banyut (Xavi Francés), amb el silenci forçós de la filla de la dona denunciant (Guida Uyà) fins que aquesta acaba perdent la por i declara la veritat, es gira en contra del propi jutge que, la mateixa nit de fosca, havia perdut la cabellera de rissos a l'escena dels fets en una de les seves aventures amoroses.Més que buscar-hi una profunda reflexió sobre els tripijocs del poder establert i de la justícia, els espectadors faran bé de deixar-se arrossegar per la interpretació dels personatges i mirar-se l'embolic de fa més de dos segles amb un somriure d'escepticisme perquè, contràriament, com deia al principi, que de tant anar el càntir a la font al final es trenca, el pas del temps no ha trencat el vici del favoritisme i la corrupció dels qui precisament haurien de vetllar perquè la justícia s'impartís com més imparcialment fos capaç d'impartir-la l'estament de les lleis.Objectiu d'abans i d'ara, de to fringe, valgui la comparació, que en aquesta versió dramatúrgica de Víctor Álvaro, porta el jutge Adam, acorralat per la mentida, a l'autodefenestració daltabaix del balcó superior de l'escenari —la representació té lloc a peu pla de platea—, en una premonició potser del suïcidi planejat i compartit, que va acabar amb la vida del mateix autor Heinrich von Kleist després que primer ell matés d'un tret de pistola la seva parella, Henriette Vogel, afectada per una malaltia terminal. Romanticisme i immortalitat a la vida real i a la ficció.
«Trau». Idea de Guillem Albà. Guió: Companyia Guillem Albà. Música original: Anna Roig. Arranjaments musicals: Pau Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Blai Rodríguez. Espai escènic: Alfred Casas. Il·luminació i so: Ignasi Solé i Oriol Ibàñez. Vestuari. L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas, Rosa Maria Coca i Wilja Family. Direcció: Guillem Albà. Coproducció: Companyia Guillem Albà i Sant Andreu Teatre - SaT. Almeria Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. El llenguatge s'escola i amb ell segons quines paraules ancestrals. Una d'aquestes és "trau", aquest forat o obertura, rodona o còncava, que en una americana, jaqueta, jersei o qualsevol altra peça de roba serveix perquè hi passi un botó que es manté cosit a l'altra vora de la mateixa roba. Guillem Albà —clown poètic, si es permet l'expressió— ha triat aquesta paraula per incloure en una obertura imaginària de la seva peça teatral un espectacle ple d'imatges, sensacions, color i fins i tot una mica de fantasmagoria.I ho ha fet, després de dos espectacles també reconeguts com 'Sketchofrenia' i 'Flirt', ara potenciant la presència del segon protagonista de la trama, una mena de mestre de cerimònies (Blai Rodríguez, un dels components de la banda de 'Crackòvia' i 'Polònia') que, com un tramoista d'antic teatre, s'encarrega de la introducció, de fer baixar i pujar elements, d'encendre o apagar segons quines bombetes del parament fins que finalment, qui sap si, com un botó, entra en el "trau" imaginari, fusionant-se amb el personatge principal i creant una parella de clowns amb els quals els espectadors amants de la pista no hi reconeixeran cap dels tics i tòpics habituals sinó que hi descobriran un concepte nou.L'espectacle, que de rerefons té el mite del desig humà d'encapsular el temps perquè no s'escapi, compta amb una banda sonora excepcional, feta a posta per a l'atmosfera misteriosa de tota la trama, però molt identificativa musicalment per als que siguin seguidors d'Anna Roig i el seu grup L'ombre de ton chien, coneguts sobretot pel disc 'Bigoti vermell'. 'Trau' és una proposta de teatre breu, una hora i cinc minuts, per a gourmets teatrals de diferents tendències i amb la possibilitat d'exprimir-ne múltiples disciplines: la música, els titelles, l'humor, el teatre d'objectes, el teatre visual, la poesia i la pessigada emocional. Espectacle també per a tots els públics, sense fronteres d'edat, que sedueix des del primer instant per l'embolcall del misteri i per l'aparició en la penombra del seu personatge principal, interpretat per Guillem Albà, que és, en definitiva, el pare de la criatura.
VIDEO
«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Almeria Teatre, Barcelona, 3 novembre 2012. Preu: 10,00 €. A partir 3 anys. Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
«Millet, versió original cantada en català». Creació de Xavier Bonfill. Dramatúrgia de Xavier Morató, Jordi Pérez Solé i Helena Moliné. Text i lletres de les cançons: Xavi Morató. Intèrpret: Marc Pujol. Músic: Xavier Bonfill. Veus en off: David Casulleras, Nadal Bayà i Helena Moliné. Coreografia: Montse Colomé. Claqué: Sergi Descayre. Escenografia i vestuari: Isabel Velasco. Il·luminació: Raúl Gómez. So: Tomàs Frauca. Audiovisuals: Edu Colldecarrera, Sergi González i Lídia Isart. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Helena Moliné. Direcció: Jordi Pérez Solé. Companyia La Mama. Almeria Teatre, Barcelona, 9 maig 2012. Millet és poc Millet encara per convertir-lo en un heroi teatral, quan ni tan sols la llei l'ha elevat als altars dels pillastres més famosos de l'última quart de segle. Hauran de passar anys i anys perquè qui va dirigir el temple musical modernista de Domènech i Montaner i, tot sigui dit, també el va salvar de la ruïna davant la ineptitud institucional, esdevingui una mena d'Enriqueta Martí, coneguda des d'ara com la Vampira del Raval gràcies al cèlebre muntatge vist aquesta temporada al Teatre del Raval.I esmento el cas de la Vampira —xucladora professional—, no només perquè sigui també un musical, sinó perquè tots els personatges de ficció basats en fets reals —bons o malvats— es couen, es glorifiquen i s'engrandeixen amb el pas del temps. I Fèlix Millet encara està en procés de cuita. Mentre la societat catalana que ha conviscut amb ell durant anys el vegi campar tranquil·lament per restaurants de luxe, platges d'estiueig i vies públiques com si res no hagués passat, Millet serà un de tants –des de la política a les esferes de les grans empreses del poder— que, amb l'escàndol de la crisi immobiliària i financera, s'han anat embutxacant amb una mena de dret de cuixa medieval i, al damunt, han estat objecte de barretada pels qui manen.La companyia teatral La Mama ha intentat, doncs, avançar-se a l'heroi Millet i jo diria que massa d'hora. I ho ha fet amb un muntatge auster, potser per contrastar amb el volum de l'espoli del Palau de la Música Catalana, amb només un intèrpret i un pianista que donen la cara i que fan un repàs a l'hemeroteca del que se sap fins ara del geni de guant blanc a qui un no entén per què se li ha retirat, per exemple, la distinció de la Creu de Sant Jordi —no només perquè la té gairebé tothom i ja no val ni el llautó que pesa— sinó perquè en Millet és dels pocs catalans que se la ben mereix tenint en compte l'habilitat i la capacitat que va demostrar a l'hora de treure calerons de les butxaques més ben folrades per fer funcionar el Palau de la Música Catalana, reconstruir-lo, ampliar-lo i, al damunt, obtenir beneficis per a la institució i, de propina, per a ell mateix. Millet ha estat l'artífex de l'antidèficit. Que n'aprenguin!, que deia aquell. Ni que els cantaires de l'Orfeó Català, esclar, s'haguessin de comprar un entrepà de xoriço quan anaven de gira perquè no hi havia diners per a dietes més sucoses.Espectacle de sàtira perquè si fos d'humor seria una altra cosa. I espectacle, a més, que exigeix que els espectadors sàpiguen del que se'ls parla i de què se'ls canta. Quan l'intèrpret que representa Fèlix Millet (l'actor Marc Pujol) esmenta segons quins fets i segons quins noms de la cultura, la societat i la política catalanes —i no tan catalanes— ho fa confiant que l'auditori en coneix també els intríngulis i la seva relació. Si no és així, l'espectador pot arribar a navegar en aigües confuses, precisament perquè la memòria és feble i, de tant no parlar-ne gaire o gens, últimament, el nom de Millet es pot fins i tot arribar a oblidar.Tancat en una garjola, segrestat vés a saber per qui, en una ambientació de musical tenebrós, el Fèlix Millet de ficció —perquè la imitació s'allunya força del personatge real— va confessant o justificant al seu aire allò que se li imputa. I d'aquesta manera, es fa una mena de recordatori que un no dubtaria gens a recomanar a sa Senyoria que porta el cas que fes instal·lar, amb la vènia esclar, a la porta de la Ciutat de la Justícia, un teatret de barraca per posar al dia els que hi assisteixin. Potser fins i tot, fent-los passar per taquilla, en traurien la primera pela i es podria retornar al Palau de la Música una minsa part del que Fèlix Millet va dilapidar destrament amb el seu còmplice Jordi Montull fins a arribar, es calcula, a uns 30 milions d'euros.L'espectacle, que ha quedat en una hora i mitja, resulta molt millor pel que fa a la part musical, amb la interpretació de les peces satíriques, que no pas en els intermedis parlats, minimonòlegs que, més que disparar amb bales, sembla que disparin amb dards o perdigons d'espantar pardals.Vull dir que, posats a treure els drapets al sol, no venia d'un pam, i de la mateixa manera que s'hi involucren noms de polítics o expolítics sense arribar-los a fer còmplices del tot de la juguesca (José María Aznar, Jordi Pujol, Àngel Colom, Pilar Rahola, Antoni Castells, Artur Mas...) també s'hauria pogut rascar molt més en la multitud de membres del Patronat que van escalfar durant anys les poltrones del Palau de la Música Catalana sense adonar-se o sense voler-se adonar del que tenien al costat i, per a escarni públic, continuen escalfant encara avui les mateixes poltrones i brandant la senyera de la pàtria i arronsant les espatlles quan algú els retreu per què, en algunes ocasions, aprovaven els números i els balanços anuals en un simple tovalló de paper que els presentava en Millet.Amb consellers i auditors al voltant d'aquesta mena, ¿a algú li estranya que en Millet o qualsevol altre com ell fes el que li vingués de gust amb el Palau que havia heretat dels seus honorables avantpassats fundadors? De fet, una qüestió semblant és la que planteja el Fèlix Millet de ficció cap a la part final de l'espectacle, amb els llums de sala oberts, assenyalant els espectadors i rascant-los la consciència sobre l'art de robar que tothom porta dins perquè, ni que diguin que no, sí que és més trist demanar. ¿Qui no ha xuripat mai una goma d'esborrar de l'escola?, ¿o un llapis...?, ¿o uns clips del despatx quan s'ha fet gran...? ¿o unes fotocòpies d'amagat...?I en un exercici de catarsi col·lectiva, tothom s'emmilleta com si Millet fos un mirall. I si ningú no es posa a confessar com ell és perquè a la sala es fa el fosc i toca aplaudir.
