ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Sala Ovidi Montllor (MdF)]
- «Übung», de Josse De Pauw. Companyia Victoria. Vestuari: Pynoo. Il.luminació: Philippe Digneffe. Intèrprets pel.lícula: Josse De Paw, Carly Wys, Dirk Roofthooft, Lies Pauwels, Bernard Van Eeghem, George An Dam, Els Pynoo. Intèrprets teatre: Arne Kinds, Amber Van de Veire, Emilio De Baudringhien, Annelies de Baere, Niels Pyck i Stefaan De Rycke. Teatre Ovidi Montllor. Barcelona, 13 maig 2004.
- Els intèrprets oscil.len entre tretze i catorze anys,. Preadolescents en plena interpretació teatral. El muntatge pot semblar la demostració d'una magnífica sessió de doblatge, però, malgrat la projecció de la pel.lícula original muda del mateix autor, en blanc i negre i amb intèrprets adults, es converteix en una interpretació que acaba no necessitant imprescindiblement les imatges per ser seguida amb més interès que el passa a la pantalla.
- Els sis personatges preadolescents miren, com els espectados, una pel.lícula muda de les misèries adultes, en un sopar d'amics que acaba en tragicomèdia. Podria semblar un argument difícil per a intèrprets joves, però la seva capacitat interpretativa -atenció, sense guió a l'abast, i per tant de memòria- no rellisca ni un moment i la imitació que fan dels adults passa a ser el mirall del futur, en una mena de túnel del temps, del que és i del que pot ser la seva evolució d'infants a adults.
- El director i actor, Josse De Pauw, un dels noms de l'escena flamenca, ha fet la prova de proposar un text per a adults amb intèrprets joves. Veu, sons, cançons i un violinista. I la prova dóna com a resultat una provocació i un toc d'alerta a escoles d'art dramàtic, instituts del teatre i altres organismes similars.
- L'espectacle 'Übung', de Josse De Pauw -de pas fugaç per l'escenari del teatre Ovidi Montllor- hauria d'haver estat vist com a matèria obligatòria per tot el professorat que lluita contra pronòstic per fer generacions d'actors i actrius de teatre que, en el fons, somnien a obtenir un paper, mal que sigui secundari, en una sèrie o una telenovel.la o, a tot estirar, en un musical arqueològic.
- Josse De Pauw trenca els esquemes pedagògics i passa per damunt de totes les teories al treball de camp a la pràctica (Übung), tal com titula l'espectacle. Si bé admet que treballa amb sis intèrprets preadolescents d'un nivell inusual també és cert que tots sis reflecteixen un nivell interpretatiu molt superior a les descobertes preadolescents que exporta en colors el cinema de Hollywood.
- El bon resultat pedagògic, però, no amaga el bon resultat artístic. El doblatge, els canvis de vestuari, les pujades i baixades de to, segons cada escena, deixen sense fronteres els tòpics que es marquen sovint entre el teatre per a infants, el teatre per a joves o el teatre per a adults. Perquè la clau no està en el que es fa sinó com es fa.
«La Pata Negra», de Rodrigo García, Paloma Ortiz, Iván Morales, Roger Gual i Vicenta Ndongo. Intèrpret: Vicenta Ndongo. Direcció de Roger Gual. Teatre Ovidi Montllor - Mercat de les Flors, Barcelona, 22 abril 2004.
- L'espectacle és multidisciplinar. Però no per això perd el que és la seva essencia: un monòleg intimista però també universal, amb ironia però també agredolç, participatiu però reservat amb el públic.
- L'actriu Vicenta Ndongo comença parlant en el que sembla una veu en off fins que el focus de sala la va descobrint mig en penombra, asseguda en un dels respatllers de les primeres files, tal com Déu la va portar al món, cosa que sembla que faci endevinar de seguida que 'La pata negra' és un espectacle que despullarà el passat, el present i potser el futur de la mateixa protagonista.
- El salt que fa Vicenta Ndongo d'actriu coral i actriu de televisió a actriu en solitari el supera amb rècord d'alçada sobre el seu propi llistó. El guió, que fa una ullada a la infància de qui se suposa que és ella mateixa, no cau en la nostàlgia sinó en la denúncia i no tendeix a l'ensucrament sinó a tocar de peus a terra.
- Des del sexe mal après i poc entès fins a la recerca dels orígens, el ventall de qüestions que Vicenta Ndongo inclou en el seu monòleg és divers i multiinterpretatiu.
- L'actriu, d'origen guineà --afrocatalana diu ell mateixa que és, en un moment donat--, passa de la seva situació anímica personal a la resolució de la seva convivència com a persona de color, o si més no, de trets africans, entre catalans i catalanes de l'època.
- Per acompanyar el relat personal, el muntatge s'acompanya de diverses projeccions, algunes de reals de la seva infància, altres de recreades amb la col.laboració de l'actriu Mònica López en el paper de monja d'escola, per exemple, o en el de Clara de nena, que fa Sara Gay. D'altres, són el testimoni d'algun dels seus dos viatges a l'Àfrica, a la terra dels seus orígens, de la qual parla i que es proposa defensar davant l'auditori fins que un intèrpret sorpresa de color s'encarrega de desmuntar-li l'ideal.
- Vicenta Ndongo desenvolupa el seu monòleg no centrant absolutament l'atenció de l'espectador en l'actriu sinó en el conjunt de l'espectacle: el discjoquei és a peu d'escenari, s'obren també els llums de sala i es convida l'auditori a fer un viatge a l'Àfrica que no s'acaba de fer, o, a l'escenari, unes seqüències del monòleg són dites en dos petits números de trapezi que desvelen, ni que sigui potser eventualment i arran del muntatge, una altra de les habilitats com a intèrpret.
- 'La pata negra' és un títol que té, o podria tenir, doble sentit: Vicenta Ndongo fa referència a Hans Christian Andersen i el conte de L'aneguet lleig --aquell que ella no s'explica per què havia de ser precisament negre i que, per cert, va ser convidada a llegir fa uns dies amb motiu del Dia Internacional del Llibre Infantil--, però podria també llançar un ham velat d'actriu de primera, si un, en una comparació potser frívola, la comparés amb una intèrpret de bona fusta, una "pata negra", vaja, que destaca enmig del pati de galliner d'actors i actrius del país, precisament pel procés que ella, amb esforç personal, ha fet en la seva formació.
«Centvinticinc», de Sèmola Teatre. Creació i direcció artística de Joan Grau. Direcció tècnica de Fina Solà. Ajudant direcció i dramatúrgia de Toni Cots. Coreografia de Montserrat Prats. Acto/manipulador so: Natxo Tarrés. Cantant/actriu: Mònica Muñoz. Escenografia: Fina Solà i Joan Grau. Intèrprets: Roser de Castro, Egbert de Jong, Laura Gutiérrez, Lindsay Dos Ramos i Juanjo Ruano. Barcelona, Teatre Ovidi Montllor - Mercat de les Flors, 4 febrer 2004.
- Avui en dia, parlar de "saltar els ploms" és fer referència a un atractiu mitificat del passat. L'evolució de la tècnica domèstica elimina també parts del llenguatge popular. Avui en dia, la que "salta" és la companyia subministradora d'energia, quan mig país es queda a les fosques i ja no hi ha ningú que pensi que li han "saltat els ploms". A tot estirar, que l'interruptor de la caixa li ha "petat".
- La fórmula escollida per Sèmola Teatre, doncs, no es limita a representar amb l'escenografia de l'espectacle 'Centvinticinc' un imaginari col.lectiu del passat, metàfora del present, sinó que ho reforça amb el recordatori dels 125 volts que ha marcat algunes generacions, tant de postguerra com dels anys seixanta, quan el boom de la bona vida ja era un fet influït pel turisme.
- Però al marge d'aquest punt d'arrencada, el que queda de l'espectacle de Sèmola Teatre és una hora de successió d'imatges que, precisament amb la tècnica avançada i els cops d'efecte escènic, cobren un interès especial al servei de la poètica que la companyia imprimeix en les seves posades en escena.
- Una antiga mansió serveix de plató perquè els personatges hi apareguin i desapareguin, s'hi retrobin o s'apartin, s'estimin i s'odiïn, en un reflex dels conflictes personals que de fet és allò que els manté encara units.
- Si bé la trama és universal i, per tant, inesgotable, el mèrit absolut està en la manera com es mostra i com es planteja. I teatralment, 'Centvinticinc' és una peça d'artesania que passa de moments delicats com el paper de fumar a escenes brutals i, fins i tot, arriscades per a un escenari. Per entendre'ns, passa de la lírica més suau a la narrativa més dura.
- Sèmola Teatre aconsegueix, doncs, un retaule d'imatges canviants que quedaran en la ment de l'espectador per formar una idea de conjunt al final de l'espectacle. I el pitjor que podria passar a un espectacle com aquest és que els intèrprets s'hi moguessin amb barroeria, convençuts que amb l'efecte ja n'hi ha prou. Afortunadament tant l'efecte com la interpretació han tingut un tractament rigorosament dramàtic, per descomptat contemporani, per confegir una trama sense paraules però amb multitud de suggeriments.
«Libreacan». Creació col.lectiva de la companyia Losange. Textos a partir de contes de Clarisa P. Estès, Viv Mannig i Quique de Benito. Direcció i dramatúrgia d'Amparo R. Urieta. Cantants i composició musical de Cristal Méndez i Viv Manning. Coreografia i dansa de Loreto San Juan. Intèrprets: Amparo R. Urieta i Quique de Benito. Escenografia i vestuari de Fiona Capdevila. Il.luminació de Lluís Martí.
- Ben poques vegades trobareu una companyia de dansa que us expliqui amb tot detall de què va la coreografia que presenta. La companyia Losange ha explicat 'Libreacan' d'aquesta manera: "Un pescador creu haver pescat un peix enorme; descobreix que el que té a la xarxa és un esquelet. L'home s'espanta i comença a remar com un desesperat. Quan es gira veu que l'esquelet el segueix com si fos un fantasma enredat a la xarxa. L'home corre cap a casa i s'amaga, però quan encén el llum, descobreix l'esquelet en un racó. Llavors l'home el tapa amb una manta i s'adorm. Durant el son se li escapa una llàgrima, la dona-esquelet beu la llàgrima, el seu cos es cobreix de carn i s'acosta a l'home adormit. I així es com es desperten els dos, abraçats l'un a l'altre.
- Més clar no ho pot ser. Però un espectacle que barreja la dansa, el cant i la narració, i encara caldria afegir, la plàstica, continua sent difícil d'explicar. La companyia Losange, al Teatre Ovidi Montllor, ha aconseguit conjugar aquests element: dansa, música, cant, narració i plàstica en un espectacle breu, del qual el fil de la història s'escapa de l'espectador que hi entra sense una didàctica prèvia. És a dir: ara veuràs un pescador, una dona-esquelet, el cicle de la vida, la mort, l'amor, en clau de dansa, però no ben bé, en clau de música, però tampoc, en clau de cant, però no del tot, en clau de plàstica, però limitada.
- A partir d'aquí, 'Libreacan' s'entén. S'aparta de la dansa contemporània habitual. Recupera sons i música poc explotats. Juga amb la il.luminació. No s'està de fer ús del tempo lent. I no enganya ningú en aquesta coreografia al Teatre Ovidi Montllor.
«Paraules en penombra», de Gonzalo Suárez. Intèrprets: Carles Sanjaime, Nina, Xus Estruch, Salomó Sanjuán, María Almudéver i Rafa Miragall. Il.luminació de Carles Alfaro. Direcció de Carles Alberola.
- 'Paraules en penombra' és una adaptació portada a l'escena a partir de textos de l'escriptor Gonzalo Suárez, que la companyia Albena Produccions del Moma Teatre, sota la direcció de Carles Alberola, ha presentat a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors.
'Paraules en penombra' dóna a conèixer, per als qui no les hagin llegides, tres peces curtes i quatre monòlegs que s'encarreguen de portar a escena cinc intèrorets, entre ells: Nina, Xus Estruch i Carles Sanjaime.
- L'humor és el fil conductor de l'espectacle que ratlla l'absurd i que, per tant, corre el perill de no ser ben admès per les tendències actuals dels espectadors. El teatre d'aquest inici de segle és més aviat clar, pla i bla, per no dir, en molts casos, bla, bla, bla.
- Una proposta, doncs, com la que fa Carles Alberola, que a més, carrega amb una certa lentitud i una presentació escenogràfica senzilla i una il.luminació en penombra, suposo que per donar raó al títol, té un doble mèrit: el d'apostar per uns textos literaris no necessàriament teatrals, i els de reptar els espectadors a un muntatge que s'allunya de la frescor que havia acompanyat Carles Alberola en les últimes estrenes com 'Besos'.
- La sala Ovidi Montllor, un espai que mostra les possibilitats que té com a escenari per a segons quins muntatges, acull aquestes 'Paraules en penombra', doncs, per a espectadors amb curiositat.
«El equipaje del viajero», de José Saramago. Interpretació Òscar Molina.
- Saramago a escena. Aquest és el propòsit de l'espectacle 'El equipaje del viajero' que protagonitza Òscar Molina. Els textos de José Saramago sonen a la sala Ovidi Montllor del complex de Montjuïc amb tota la força de la reflexió i la punxada al més endins de la consciència.
- Aquest és José Saramago, premi Nobel, antiglobalitzador per sistema, militant contra la uniformitat, pregoner del nou segle. Òscar Molina fa un espectacle sensible on, acompanyat de dos intèrprets de mim, recrea un paisatge, un ambient, una música que és la que el lector de les cròniques de Saramago probablement s'hauria d'imaginar amb el text a la mà.
- Òscar Molina, doncs, facilita aquesta feina al lector i s'ajuda del mitjà audiovisual per arribar a l'espectador en un espectacle entre poètic i narratiu on cal estar atent a les idees que s'hi destil.len. L'avantatge de l'escenificació dels textos de Saramago és que aporten la caracterització del personatge, li donen vida, el doten dels gestos, les debilitats, les vel.leïtats, les maneres de fer i de dir.
- Agafeu l'equipatge, doncs, l'equipatge de Saramago si voleu retrobar aquesta versió de literatura teatralitzada amb un rigor que no decep ningú, a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page