ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Aquesta sala va deixar d'oferir programació des del mes de juny del 2015Eixample Teatre ]
«La flauta màgica». Versió basada en l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (música) i Emanuel Schikaneder (llibret). Adaptació d'Albert Doz. Intèrprets: (2011) Pau Doz, Txema Segura, Karen Gutiérrez i Albert Doz. (2015) Pau Doz i Noli Ramos. Músic: Albert Doz. Escenografia i titelles: Elisabet Vilaplana. Vestuari: La Paparra. Il·luminació i so: Gabi Doz. Ajudant de direcció: Jaume Amatller. Direcció musical i escènica: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 1 maig 2015. Recomanat a partir de 4 anys. La companyia L'Aplic té una versió de l'òpera 'La flauta màgica' per a titelles i en castellà. L'altra versió, amb intèrprets de carn i os, i en català, és la que ha presentat al Guasch Teatre. Una adaptació teatral que recull els trets bàsics de la trama del llibret d'Emanuel Schikaneder, escrit el 1791 expressament per al compositor Wolfgang Amadeus Mozart, enmig de greus dificultats econòmiques dels dos autors, i estrenada a Viena, sota la direcció del mateix Mozart, només dos mesos abans de la mort del músic quan tenia 35 anys.Els personatges que aquesta versió posa sobre l'escenari són els principals de l'acció de l'òpera: el príncep Tamino, la princesa Pamina, l'ocellaire Papageno i la seva parella Papagena, Monostatos, Sarastro i el mateix Wolfgang Amadeus Mozart que obre la partitura i el teló al piano dirigint la posada en escena, en una mirada del teatre dins el teatre per recordar com va ser en el seu moment l'estrena de l'obra.El muntatge s'acompanya d'una sèrie de titelles gegants manipulats pels mateixos intèrprets: un estol d'ocells i una colla de bèsties d'un bosc on el príncep Tamino ha lluitat contra un drac terrible fins a caure exhaust per la batalla. Hi apareixen també les dames de la princesa, en un titella de tres peces; els soldats de Sarastros, també en un titella de tres peces; i la Reina de la Nit, gràcies a la qual, Papageno i Tamino troben les seves respectives parelles després d'haver-se aprofitat del ram de cascavells màgic en mans de Papageno, que fa ballar tots els enemics, i de la flauta màgica, en mans de Tamino, instrument que dóna nom a l'òpera.Tenint en compte l'exigència musical que podria representar la interpretació de segons quines àries de l'òpera, el muntatge alterna les interpretacions en directe amb d'altres d'enregistrades. Tot plegat davant d'un decorat de quatre portes mòbils que només mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina.Més de tendència teatral que operística, la posada en escena té principalment la intenció divulgativa de la trama de 'La flauta màgica' de Mozart que no pas la seva estricta representació musical íntegra que, si fos així, superaria en gairebé el doble els seixanta minuts de rigor en què es basen habitualment els espectacles familiars.En aquest sentit, pel que fa a la representació del vestuari, el perfil dels personatges i els titelles que acompanyen les accions dels intèrprets, el muntatge compleix la seva funció, a més de reservar l'oportunitat d'algunes interpretacions musicals per als intèrprets.[Crítica corresponent a la representació de la temporada 2011-2012]
VIDEO
El teatre de marionetes de Salzburg té en el seu repertori permanentment 'La flauta màgica' de Mozart en una versió amb titelles històrica (1).
«Les aventures d'Aladí». A partir del conte de 'Les mil i una nits'. Guió: Cristina Esteve. Música original: Jaume Carreras. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Tito Calvo i Toni Figuera. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny de llums: Jaume Gómez. Il·lustracions escenogràfiques: Ari Tort. Disseny cartell: Josep Maria López. Disseny vestuari: Teatritus Teatre i Leo Quintana. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Direcció: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Producció Teatritus. Guasch Teatre, Barcelona, 14 gener 2012. Reposició: 7 febrer 2015. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Gairebé tothom sap qui és Aladí. I gairebé tothom ha provat de fregar alguna vegada la particular llàntia meravellosa accedint a un venedor de loteria per comprovar si, a cops de girar el bombo, el geni se li apareix en forma de "grossa de Nadal", per exemple, i els tres desitjos es poden complir.Els petits espectadors que s'acosten a 'Aladí' acostumen a saber-ne els trets bàsics. L''Aladí', sobretot quan ha passat Nadal i Reis, és com una mena de tió capaç d'aconseguir tot el que se li demana, amb l'avantatge que no cal que l'usuari es converteixi, en plena infància, en un maltractador precoç d'animals a cop de bastó.D'aquí ve que les successives adaptacions teatrals, televisives o cinematogràfiques que es fan del clàssic, per molt de temps que passi, no perdin mai vigència. La clau és trobar la manera de convertir un dels contes de 'Les mil i una nits' en material dramatúrgic.La recent versió presentada al Guasch Teatre manté els personatges i els eixos bàsics de la trama: el sultà i la filla casadora amb esperit de veure món fora del palau; el presumpte home de confiança del sultà i cobejador també de la seva filla; i el geni de la llàntia en qüestió i, esclar, Aladí, fill d'un humil botiguer de Bagdad, que salvarà l'origen i les aparences gràcies a un dels desitjos del geni per casar-se amb la princesa.L'espectacle compta amb un guió mesurat i ajustat, amb un canvi d'escenes que no s'entreté en accions sobreres i que va al gra, unes peces musicals de creació original que tenen una bona interpretació, una matisació d'ambients pel que fa a il·luminació i algunes llicències d'utillatge de picaresca, pel que fa al martell de dictar sentències (de joguina de colors acústica) o la vara del sultà (una roda amb pal), amb un vestuari que, amb la ressaca de Reis, als més fantasiosos els deu recordar encara alguns dels personatges de les cavalcades.'Aladí', en la seva versió original, s'ambienta a la Xina, però, segurament per exotisme, es va acolorir des del primer moment amb personatges i paisatge àrabs. La versió d'aquest espectacle, elaborada amb un guió de Cristina Esteve, actriu també del muntatge, continua mantenint els eixos clau que han fet universal i intemporal aquest episodi de 'Les mil i una nits': les diferències de classe social, la bondat dels humils i l'opacitat dels poderosos, l'egoisme del malvat de torn i l'enginy i l'honestedat de l'heroi de la pel·lícula, ni que sigui amb un cop de mà, o de fum, del geni de la llàntia que, moralitat final, acaba, gràcies a la generositat d'Aladí, alliberat de les cadenes que l'havien tingut empresonat anys i panys i a voluntat dels seus amos. I com que, contràriament del que passa en altres versions, el jove Aladí no té ni dona ni fills ni cap compromís, que se sàpiga, el casori amb la princesa del sultà és cosa feta.
«Rapunzel». Basat en el conte dels Germans Grimm. Adaptació d'Albert Doz. Intèrprets: Karen Gutiérrez, Pau Doz, Txema Segura i Albert Doz. Escenografia: Xavier Rojo. Il·luminació i so: Gabi Doz. Vestuari: La Paparra. Direcció escènica i musical: Albert Doz. Companyia La Paparra. Guasch Teatre, Barcelona, 12 gener 2013. Reposició: 7 febrer 2015. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. L'espectacle està estructurat en dues parts. A la primera, els pares i els avis de la criatura esperen la criatura que ha de néixer i que encara no té nom. Ni tan sols saben si serà nen o nena. I ni tan sols saben el que li passarà. Cosa que sí que saben la majoria d'espectadors que coneixen el conte clàssic, ja sigui a través dels àlbums, les adaptacions o la versió cinematogràfica.Ja se sap que l'estat d'embaràs provoca gana. I això és el que li passa a la mare de la criatura. En una mena de fugida buscant un lloc on reposar.La troballa d'un hort al mig del camí —l'acció passa en el temps indeterminat d'una època passada— tempta els pares perquè pispin un manat de raves dels crestalls (en alemany, rapunzel vol dir repunxó o nap bord, una mena de rave, vaja). Però com que l'hort és la nineta dels ulls d'una exvedet de music-hall amb aires de transvestit convertida en mala bruixa —una picada d'ullet contemporània enmig d'un plantejament clàssic—, el robatori els portarà conseqüències.Resolt el cas a través d'un judici ràpid, el jutge aplica una sentència salomònica: posar preu a allò que més estimen els pares i allò que més estima l'exvedet. El nadó, doncs, i l'hort, entren en joc de bescanvi. I els pares estan condemnats a donar la criatura a l'exvedet quan Rapunzel neixi.La segona part de l'adaptació recorre als elements més coneguts de 'Rapunzel'. La criatura ha crescut i, des del moment que va ser donada a l'exvedet-bruixa, ha estat tancada a la torre des d'on la cabellera rossa li ha crescut en una llarga trena que la bruixa fa servir per pujar i baixar.Deixem el final per als espectadors. Però advertim que sense príncep, no hi ha final feliç. I no hi ha final feliç sense desfer el malefici. I sense petó. Un muntatge bàsicament musical que reparteix nou personatges entre cinc intèrprets i que reposa sobretot en peces solistes en les intervencions de l'actriu Karen Gutiérrez, que interpreta els papers de la mare de Rapunzel i la jove protagonista del conte.
«La Bella Dorment». Guió de Joan Guasch. Basat en el conte de Charles Perrault. Música i lletres: Albert Doz. Intèrprets reposició: Ruth Guasch, Albert Doz, Maydo Gargallo i Josep Calvo.Intèrprets 2008: Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Joan Guasch. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1 novembre 2008. Reposició: 2 juny 2012. Reposició: 3 gener 2015. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau de musical.
El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita les grans ales que la bruixa li proporcionarà.El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les seves maldats.A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé, salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba prou ell sol.La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3 anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la Bastilla com fan els altres.L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a vegades d'aconseguir.Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.I la reflexió final s'imposa. Que la princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?
«Alícia al país de les meravelles» Adaptació de Martha Carbonell sobre la novel·la de Lewis Carroll. Música i lletres d'Edgar Palau. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Escenografia: Germans Gràcia i Xevi Rives. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Il·luminació i so: Rafael Gràcia. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 14 novembre 2010. Reposició: 1 novembre 2014. A partir 3 anys. "Per Nadal, tot és possible". Ho diu la veu en off de l'anunci publicitari televisiu de la Grossa d'aquest any [2010] que convida a contribuir al dèficit de l'Estat convidant els pobletans a gratar-se la butxaca i comprar un dècim. L'anunci és un videoclip que s'ha basat en contes clàssics, encapçalat i molt clarament pel personatge d'Alícia al País de les Meravelles.¿Què deu tenir aquest personatge de ficció que, per anys que passin i per molt que canviïn les icones i els fetitxes dels més joves, sempre té un espai per a la imaginació de totes les edats i de totes les generacions?Una mostra, aquest espectacle de la factoria Guasch que recupera alguns dels personatges essencials del conte i algunes de les anècdotes més cèlebres de la trama com, per exemple, la de la reina de cors, personatge maligne que no pot faltar en cap adaptació perquè és el contrast entre la fantasia i la ingenuïtat del contingut de Lewis Carroll i la maldat per simple llei de poder que pot sorgir en qualsevol cantonada, ni que sigui en un món desconegut.Els petits espectadors del segle XXI als quals s'adreça aquest espectacle són més vius que la fam. I cal reconèixer que, a aquestes altures, el seu bagatge i coneixement del que és la realitat i del que és la fantasia supera totes les expectatives. S'encaren, doncs, al personatge teatral d'Alícia quan es fa el fosc sabent que allò és ficció i que un conill, un gat, unes flors, un barreter i un joc de cartes parlen perquè al teatre, al cinema, a la televisió i als contes... com diu l'anunci de la Grossa, tot és possible.L'espectacle té una protagonista evident per exigències del guió, Alícia (intepretat aquí per Ruth Guasch) i recau sobre ella la major part de la història. No es pot dir que sigui un monòleg, perquè hi ha moltes escenes dialogades amb cadascun dels altres personatges, però sí que una bona part del guió és a les seves mans. El muntatge compta també amb un material complementari molt aconseguit, des del vestuari, als diversos decorats. I dic conscientment "decorats" perquè hi ha un teló estil clàssic que recorda l'època d'or d'aquesta mena d'escenografia romàntica, amb l'avantatge que, en aquest cas, s'hi ha aplicat la textura fluorescent que, en la foscor, afegeix un element de fantasia moderna tan simple com eficaç. També les músiques —de molt bon escoltar—arrodoneixen una mirada a l'Alícia de Lewis Carroll que, mantenint-se tan fidel com pot a l'original, deixa en els espectadors una sensació d'haver recorregut bona part de la trama del conte.Però els temps no canvien perquè sí. I la companyia —que en general manté una bona interpretació de conjunt— fa una trapelleria d'última hora quan s'arriba al final de la representació. Una trapelleria que si et diguessin que l'acaben d'improvisar per accident, t'ho creuries i que, com en l'època dels vells comediants de barraca, es resol amb una altra trapelleria d'una part dels intèrprets quan apareixen després de l'escena en solitari a l'escenari del personatge de la institutriu, que precisament acaba de fer de reina (Maydo Gargallo), i amb corona inclosa, la sorpresa de la funció. Una picada d'ullet als adults que serveix per despertar-los de l'estona de fantasia que proporciona entrar sempre en el món de Lewis Carroll i tornar a la realitat.
«La Ventafocs». Dramatúrgia basada en el conte de Charles Perrault. Intèrprets: Sandra Abert, Susana Rubio, Oscar Jarque i Fredi Badell. Cançons de Benjamí Conesa. Escenografia de Jordi Pahissa. Direcció de Josep Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 7 setembre 2008. Reposició: 4 octubre 2014. A partir 3 anys. Ni cal ser presentadora de televisió ni fer-se la cirurgia estètica per trobar un príncep, blau o de color catxumbo. Charles Perrault, en la seva versió, ho va deixar ben clar pels segles dels segles amb 'La Ventafocs', un conte procedent de la rondallística popular xinesa, amb desenes i desenes de versions arreu del món, però sempre moralista, conservador i tradicional fins al moll de l'os, que ha superat tots els embats revolucionaris: ni el 68, ni la igualtat de sexes, ni el divorci, ni la proclama feminista han pogut amb La Ventafocs.I així és com tutors, contistes, mestres, pares i mares d'arreu del món transmeten el conte amb les mateixes claus del millor Charles Perrault i els germans Grimm de l'època. Òpera, ballet, cinema i teatre han fet de La Ventafocs una cosina germana de moltes generacions.La madrastra —nom més que lleig i que ara les circumstàncies han fet canviar pel de "segona mare"— és una mala pècora, les germanastres són un parell de bruixes consentides, la Ventafocs és dotada per la bellesa dels déus i afavorida pels poders de la fada. I el regne té un príncep conco que no s'espavila fins que troba la Ventafocs. Tenint en compte que, en els últims temps, l'ofici de padastre i de madastra s'ha estès com la pòlvora, 'La Ventafocs' requeriria ben aviat una revisió de fons, sobretot per a lectors més petits. Esclar que, un conte és un conte, i cadascú en pot treure la conclusió que més li convingui.La companyia Catacrac en fa també una versió particular que no fuig de l'esquema previst, però hi aporta alguns elements escènics destacables. El més sonat, que el paper de les dues germanastres el fan dos actors, con en els millors temps de Shakespeare, i que de seguida són filustrats per la concurrència més menuda que ja veu venir que la cosa va de broma. El guió manté els eixos principals del conte conegut aquí i a la major part de la cultura occidental. Només els alemanys, per exemple, no hi fan aparèixer una fada. I també hi inclouen un ocell que guia el príncep, com a ànima de la mare morta de la Ventafocs. La versió teatral de Catacrac fa una constant interpel·lació cap a la platea, que demostra que coneix el plantejament, el nus de la història i el desenllaç des de que té ús de raó. Incorpora un parell o tres de cançons, perquè el teatre d'avui en dia si és musical és més teatre. I utilitza la clau de l'humor per dotar d'una certa distància la impossibilitat de transgredir els esquemes tradicionals.Quatre intèrprets fan tots els papers de l'auca, dels quals, hi surten sempre guanyant els de la Ventafocs i el príncep, autèntics protagonistes, amb quasi petó de pel·lícula inclòs. I una escenografia lleugera, escumosa, efectiva, aconsegueix un espectacle que té el seu súmmun quan un parell de petits voluntaris han d'ajudar la fada, que proporciona carruatge, vestit i sabates de vidre a la Ventafocs, a fer de cavall i cotxer de la carrossa per anar al ball. A veure qui, un dia, s'atreveix a descontradir Charles Perrault i converteix "la" Ventafocs en "el" Ventafocs, les germanastres en un parell de pillastres, i el príncep conco en una princesa rosegaaltars sense gaires atributs que encara busqui parella i descendència desesperadament. No oblidem que la realitat, molt sovint, supera la ficció.
«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 9 octubre 2010. Reposició: 6 setembre 2014. A partir 3 anys. Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
«Hansel i Gretel. La caseta de caramel». Basat en el conte tradicional alemany 'Hansel i Gretel' recollit pels Germans Grimm. Intèrprets: Albert Doz, Maydo Gargallo, Jaume Gómez i Lluna Pindado. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Monne i Mati. Coreografia: Ruth Guasch. Il·luminació: Tito Calvo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 1 octubre 2011. Reposició: 4 maig 2014. A partir 3 anys. Preu: 10 €. Els elements essencials del conte 'Hansel i Gretel' —noms posats pels germans Grimm—, que de fet també es coneix pel títol d'aquest espectacle, 'La caseta de caramel' (anterior versió: 'La caseta de xocolata'), han estat incorporats en aquesta versió del Guasch Teatre que posa els dos petits germans protagonistes en el punt de mira dels petits espectadors, tot i que és la façana de la casa de la bruixa —una mena de casa de crocant de xocolata amb tota mena de llepolia que faria l'enveja de can Escribà— la coprotagonista.Situada en una estructura quadrilàter que facilita els diversos escenaris, és la decoració que sobresurt escenogràficament i, a partir de l'escena de la troballa de la casa del bosc, és també la que anticipa que vindrà tot seguit l'aparició de la bruixa, una bruixa, aquí, curta de vista fins a extrems de miopia i que es converteix en la partenaire del monstre del bosc, una mena de Darth Vader de la saga 'Star Wars', segrestador del parell de germans que, en comptes d'anar a buscar llenya —com acostuma a explicar la tradició— han anat a fer un picnic amb els pares i, mentre volen explorar els voltants, tot i deixar un rastre de còdols blancs pel camí —que marquen per la platea—, han acabat a les mans del parell d'éssers malignes.Un cop dins la casa, la gàbia on la bruixa empresona el germà, les feines de neteja que la bruixa fa fer a la germana, el forn i el flascó de pòlvors màgics que fan adormir resolen la situació que de sempre ha plantejat el conte.En aquest cas, no hi ha madrastra, es passa gana igualment, situació que encara s'entén per les cricumstàncies del moment, però s'ha evitat que sigui Gretel la que tiri la bruixa al forn i, entre ella i el seu germà, sí que la tanquen sota pany i clau màgics a la mateixa gàbia que havia ocupat Hansel.El que tasta les brases del forn és el capa negra Dath Vader, que si bé es pensava que es faria ric amb les bosses de monedes que havia demanat a la bruixa pel segrest de les dues criatures i el xantatge que li fa després per robar-li la resta del tresor, acaba al foc més pelat que una rata.Qui es fa amb les bosses de diners, finalment, són Hansel i Gretel, que tornen a trobar els pares al bosc on els havien perdut i emboigeixen com si els hagués tocat la loto. Una versió, doncs, que difumina la madrastra i el mal tracte del conte popular amb els germans, elimina que Gretel empenyi la bruixa al foc i no envia el parell de germans a buscar llenya al bosc, entre altres coses perquè Gas Natural ha fet la competència a les llars de foc i els nous espectadors només coneixen les brases de plàstic vermell encès comprades en un basar xinès.L'espectacle manté la interactivitat amb la platea des del primer moment i, com que s'adreça als més petits, introdueix en el guió algunes cançons populars del repertori propi de l'edat, que em fa l'efecte que algunes de les noves fornades de pares i mares ja comencen a desconèixer i només continuen sabent-se a cor els seus plançons, segurament que fruit —o per culpa, com dirien aquells— de la immersió que, ves per on, no entra amb sang sinó amb música de sempre.
«Rínxols d'or i els tres óssos». Adaptació de Joan Guaski. Música i lletres: M.R.Gausint i Joan Guaski. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Escenografia: Xevi Ribas. Vestuari: Montse Gràcia. Direcció: Joan Guaski. Companyia Germans Guasch. Guasch Teatre. Barcelona, 8 maig 2010. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Reposició: 1 març 2014. Espectacle musical que, en la línia de la tradició del conte original, no pretén resoldre el conflicte personal que té la petita Rínxols d'Or sinó exposar de quin mal de relació amb els altres pateix i fer evidents, davant dels petits espectadors, la seva manera de reaccionar.La Rínxols d'Or és com la protagonista de la recent pel·lícula 'Fish Tank', d'Andrea Arnold, premiada pel jurat de Cannes l'any passat. A la pel·lícula, Mia, una noia de quinze anys, viu la incertesa de l'adolescència en un barri anglès marginal, en una família desestructurada, amb una mare que cada dos per tres li recorda que volia haver avortat en lloc de tenir-la.La Mia de 'Fish Tank', com la Rínxols d'Or del conte, no es relaciona bé ni amb la família ni amb les amigues, defuig els estudis i va a la seva, en un món tancat, a la recerca de la seva identitat, ocupant, si cal, el lloc de la mare quan apareix per casa un nou company d'ella, demanant silenciosament que algú l'estimi, deixant-se caure en l'afecte més pueril.El fet és que la Mia de 'Fish Tank' té molt a veure amb la Rínxols d'Or ancestral. La vida no ha canviat tant. El conte 'Rínxols d'or i els tres óssos' té una trama que exposa la situació anímica de la infància a la recerca de la identitat pròpia i amb el llast de la sovint biològica gelosia entre germans.És, doncs, en aquest sentit, un conte atípic dins el gènere que, com tants d'altres, s'atribueix a la veu anònima i a la posterior feina de recerca dels germans Grimm, tot i que sembla que el va readaptar també el 1837 el poeta anglès, Robert Southey, dins de la seva obra 'The Doctor'.La versió teatral que presenta la companyia dels Germans Guasch va més enllà del que és el propi conte i hi barreja altres personatges de ficció ja coneguts per l'auditori, com per exemple el popular llop de la Caputxeta o una àvia que ve de comprar amb carro i cistell del mercat i a qui Rínxols d'Or vol ajudar per demostrar-se a ella mateixa que no és tan esquerpa, però, amb tan mala sort, que la dona la confon, segurament, amb una vulgar pispa de gent gran i no li deixa ni ensumar el cistell.La noia, en una interactivitat escenari-platea força evident, intenta també guanyar-se la confiança dels espectadors repartint-los, d'un cistell que la família dels tres óssos ha deixat abandonat pel camí, uns quants croissants de xocolata, propina de la casa i, per cert, sense espònsor.Posats a buscar altres referències més actuals, com l'esmentada del film 'Fish tank', un diria que la Rínxols d'Or és també el prototipus de l'actual gent jove okupa. No només estèticament perquè s'assemblen força en perruqueria —rínxols grocs versus cabells amb rastes—, sinó per ser una criatura insatisfeta amb ella mateixa, que no s'avé amb la família, que se sent rebutjada pels que l'envolten, que proclama que no se l'estima ningú i que decideix fugir de casa i posar-se a la casa d'uns altres.És així com Rínxols d'Or acaba entrant a la casa de la família dels tres óssos. Una colla de decorats de conte il·lustrat ambienten cadascun dels escenaris del muntatge. Ells, els óssos, pare, mare i fill, que viuen al dia, són avisats per la companyia de seguretat d'alarmes que hi ha intrusos a casa. I, sense croissants de xocolata al cistell i amb la casa damunt davall, confonent la noia amb un fantasma, per molt okupa que sigui, prefereixen, en aquesta adaptació, avisar els pares de la noia més que no pas els mossos i el jutge de guàrdia.I un pensa que la família dels óssos fa ben fet, tenint en compte que el Manual del Bon Okupa, penjat a internet, davant la crisi immobiliària actual, aconsella de no moure's de l'habitatge okupat durant 48 hores perquè ni la propietat ni l'autoritat els en puguin fer fora fins que el jutge —amb temps i una canya— ho decideixi. No cal dir que els futurs okupes de mitjan segle XXI, avui encara infants espectadors, s'ho passen la mar de bé amb l'espectacle i fan el que poden amb crits d'ànim perquè la Rínxols d'Or recuperi l'autoestima. Per solidaritat, de moment, no es queden curts.
«La Caputxeta Vermella». Adaptació lliure del conte de Perrault a càrrec de Joan Guasch Carbonell. Música i lletres: La Cop. Intèrprets: Ruth Guasch, Xavier Rojo i Joan Manuel Chilet. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Tallers Guasch. Il·luminació i so: Albert Doz. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Companyia El Borinot. Guasch Teatre, Barcelona, 2 febrer 2013. Reposició: 5 juliol 2013. Reposició.: 2 novembre 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Probablement la Caputxeta Vermella és un dels personatges de ficció que ha estat més adaptat, versionat, capgirat i recreat de tota la història. I és que la criatura de la capa dóna per molt. Des de la moralitat per a infants que els ensenya que no et pots fiar ni de qui et regala un confit pel carrer, fins a l'advertiment a les àvies que viuen soles i que obren la porta al primer estrany que els truca amb maletí de venedor per aprofitar-se del seu petit cofre de joies i els estalvis de misèria. I això sense passar per alt les connotacions que té el conte sobre el perill públic dels violadors que també han inspirat còmics, pel·lícules i relats de por per a adults.En aquest muntatge familiar, del clàssic conegut per tots els petits espectadors, només en queda pràcticament el ritual de les preguntes famoses: ¿Per què tens les orelles tan grosses? ¿Per què tens els ulls tan grossos? ¿Per què tens la boca tan grossa? I nyam, nyam.Fora d'això, la trama és una versió de text original —amb acompanyament musical— que té com a punt de partida el refredat de nassos que té la mare de la Caputxeta i que li impedeix d'anar a veure l'àvia. És per això que la petita s'ofereix a fer el camí de ca l'àvia. I és aquí on el presumpte llop apareix en escena però representat per un cantant de rock que té encaterinades totes les noies del poble i que, si no fos per les orelles i pel nom artístic (Justin Lobo) ningú no el relacionaria amb el gremi dels llops.La transcripció metafòrica, però, funciona, i els petits espectadors entenen de seguida qui és qui i qui té les de perdre o les de guanyar. El final és també una versió lliure que guardarem per a la sorpresa dels espectadors. Diguem només que, com en la majoria de versions, no hi ha caçador, ni guàrdia rural ni res que se li assembli i que la cosa queda més que resolta entre la mateixa Caputxeta i l'àvia.Com en tants altres casos, no cal dir que qui s'emporta l'entusiasme de l'audiència és el llop-cantant. La Caputxeta, malgrat ser la protagonista, ja fa temps que queda sempre en un pla secundari. És a dir, la maldat es reconeix i es demana justícia per fer-hi front, però no hi ha dubte que la seducció que originen els personatges dolents de la pel·lícula en els espectadors, des de molt aviat, és evident. I amb un rentat de cara que faci pagar al maligne, ni que sigui només els plats trencats, la vida continua fent conviure el bé amb el mal. Potser perquè el mal continua tenint els ulls, les orelles i la boca molt grossa... per cruspir-se el bé en un plis plas, esclar.
«La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia i il·luminació: Roger Orra. Vestuari: Antonio Harillo. Vídeo: Ramsès Moraleda. Coreografies: Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes.El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills.El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos.L'espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d'intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s'aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se'n ressenti el conjunt.Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l'acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials. Amb una pàtina d'humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D'aquest vessant monàrquic de carrer se n'encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, esclar, per si quedava algun dubte sobre l'autoria.¿I el pèsol...? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l'època —amb el recurs d'una projecció al fons de l'escenari— descobreix que és la príncesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.
VIDEO
«El rei de la jungla», de Joan Guasch i Carbonell. Lletres i músiques d'Albert Doz. Intèrprets: Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo, Joan Manuel Chilet i Albert Doz. Disseny vestuari i màscares: Xavier Rojo. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Construcció màscares: Elisabet Vilaplana. Escenografia: L'Aplic. Il·luminació i so: Xavier Rojo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Quan Walt Disney es va treure de la màniga dels seus estudis la història d'El rei lleó', l'any 1994, no va explicar gaire en veu alta que s'havia basat en la clàssica tragèdia de 'Hamlet', de William Shakespeare. La lluita entre hereus pel poder reial i la victòria del príncep legítim contra l'impostor és la moralitat del que es podria classificar com una faula selvàtica. Actualment, com és difícil de desconèixer per la forta promoció que se n'ha fet, un musical homònim està arrasant en temps de crisi a la cartellera teatral madrilenya.Aquí, en aquesta proposta del Guasch Teatre, Simba, el lleó de l'animació de Disney, es diu Lion per analogia amb el títol original anglès, 'The Lion King', i l'adaptació de Joan Guasch i Carbonell, com és lògic, defuig qualsevol d'aquestes dues referències anteriors, cinema disneylandià i teatre de Gran Vía, tot i que es inevitable que els que en coneixen poc o molt la trama hi trobin, com a mínim, el moll de l'os.L'espectacle que ha reposat aquesta temporada la companyia Guasch Teatre té dos elements que el fan potser un dels més elaborats de la troupe de la casa: pel contingut del text, per les lletres i les músiques d'Albert Doz, i sobretot per les màscares de tot el bestiari personificat que hi apareix: el lleó protagonista —tímid i fins i tot espantadís—, els micos de la selva, les hienes que fan de guàrdies del rei impostor, el rei fals, la lloba —a qui el rei impostor pretén que sigui mare d'un hereu seu—, i l'au amb plomes que fa el paper de salvaguardar la memòria del passat i de la veritat del príncep hereu del tron.En un muntatge on no hi ha, doncs, per qüestions òbvies, cap personatge humà, la credibilitat de la personificació es fa més delicada que mai, cosa que la proposta supera amb un registre mesurat, aconseguint que tant les interpretacions de l'escenari com les d'alguns dels personatges que baixen a la platea es rebin amb la picardia pròpia de l'edat i de la transcripció entre ficció i realitat.Una escenografia dividida en diferents actes retorna al decorat romàntic i deixa que, davant de quadres acolorits que representen la selva o el cau del rei impostor, el pes de la representació recaigui del tot en els intèrprets en un muntatge que, sense arribar a ser de Commedia dell'Arte, sí que, per la importància de les màscares, s'hi acosta.Enmig d'un repertori musical variat i enganxadís, amb una peça clau que es repeteix i que es recorda a la sortida del teatre, hi ha també una fugaç versió de l'entrada de la peça 'Diamonds on The Soles of Her Shoes', de l'àlbum 'Graceland' que Paul Simon va enregistrar en una fugida precisament a la selva africana, l'indret natural del lleó de l'aventura.
VIDEO
«La Sireneta». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text d'Oriol Borés. Lletres cançons: Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Lara Yuste, Onofre Rojo / Òscar Monclús, Nil Bofill, Jordi Fornieles / Ernest J. Hernández, Marta Fons / Marta Codina. Escenografia i il·luminació: Magatzem d'Ars. Realització i retocs escenografia: Tallers Erdwin i Barrets & Pou. Llum negra: Narrets & Gaya. Vestuari: Anna Toro. Coreografies: Guillem Cirera. So: Nerea Gaya. Tècnic llums: Miranda Callejón. Direcció: Albert Pueyo. Producció: Magatzem d'Ars. Guasch Teatre, Barcelona, 22 setembre 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. El conte de 'La Sireneta' va ser escrit primer (publicat el 1837) pensant en un ballet. I la història recreada per Hans Christian Andersen sobre aquesta jove i bella sirena de llarga vida —la llegenda diu que uns tres-cents anys— el viatger l'associa a l'escultura de la badia de Copenhaguen. La Sireneta original sí que enamora un príncep, però és molt més dramàtica i fins i tot té aires de thrilleri crim passional, ben diferent de com la presenta la moderna versió animada de Disney ('The Little Mermaid', 1989) que va popularitzar el personatge entre les generacions actuals. Disney la bateja com a Ariel, la bruixa del mar es converteix en un personatge més aviat tou, s'elimina el casament del príncep per raons d'estat amb una princesa i, en comptes de deixar la Sireneta amb una cua a cada anca sense príncep, i després de fer-la passar pel tràngol de decidir si el mata a ganivetades, opta pel típic final feliç o, més aviat convencional: petó i junts per sempre.És evident que la Sireneta original no es podria representar teatralment en brut per a espectadors primerencs. I també és evident que molts dels espectadors que fan de tutors o pares dels actuals espectadors primerencs van conèixer la Sireneta mitjançant la versió suavitzada de Disney.Per això, la companyia Magatzem d'Ars, opta també per partir obertament de l'adaptació moderna i cinematogràfica —la Sireneta es diu també Ariel— amb només una excepció: la bruixa del mar torna a ser una bruixa maligna —amb aires elegants i ferotgia seductora molt ben aconseguida— i fa mans i mànigues per aconseguir el seu objectiu amb una retirada més aviat a la tradició del Llucifer nadalenc. La lluita entre bé i mal ha d'acabar sempre, almenys en la ficció, amb el triomf del bé. La vida ja s'encarrega de bufetejar amb la realitat.El muntatge compta amb una bona interpretació que té un material de base consistent: la lletra i la música. Afegit a una treballada il·luminació, amb escenes de luminotècnia fluorescent que fascina els petits espectadors i que, en aquest cas, propicia la imaginació sobre el fons del mar sense recórrer a un aquari gegant.Els personatges de l'espectacle tenen un atractiu especial que transporta també els espectadors al coneixement que en tenen pel conte escoltat, llegit o vist en animació: la Sireneta amb el canvi de la cua de peix per les cames humanes; la bruixa amb les potes de pop; el déu del mar com el cànon mana: vestit blanc, barbut i amb el típic arpó; el príncep Èric rendit a la bellesa de la Sireneta; i els servents de palau, amb un original cuiner de bigoti refistolat d'escola francesa.Espectacle de gènere fantàstic, que barreja amb destresa la fantasia amb la realitat, el desig per obtenir allò que és lluny de l'abast del món en què un viu, la venda de l'ànima per un futur imaginari, i la lluita per recuperar el do més preuat, la veu melodiosa a canvi d'un petó d'amor. ¿La moralitat es convertirà en estil de vida quan els petits espectadors descobreixin l'adolescència i la vida adulta o tot haurà quedat, mai més ben dit, en cants de sirena?
«El follet valent a la ciutat». Idea original de Clara Ripoll, Núria Juanet i Rosa Nogué. Adaptació teatral de Manel Cortès. Lletrista: Clara Ripoll. Composició musical: Núria Juanet. Intèrprets: Cris Vidal, Toni Figuera, Anna Capacés i Jaume Gómez. Col·laboració: Coral Infantil Els Picarols del Cercle. Directores de la coral: Laia Jornet, Tanti Fabregat, Núria Vilardebó i Gina Trani. Escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Neus Regada. Coeografia: Isabel Millan. Vídeo i fotografia: Marc Garcia. Il·lustració: Carme Solà. Direcció: Lluís Juanet. Companyia Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 octubre 2010. Reposició: Guasch Teatre, 7 juliol 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 2 anys. La cantata 'El follet valent' és actualment una de les més habituals en àmbits musicals escolars i formatius. Se n'han organitzat, a més, concerts col·lectius en palaus d'esports i auditoris amb diverses corals infantils i el seu argument és un dels contes de capçalera des d'edats primerenques.La seva estrena absoluta va ser al Palau de la Música Catalana fa vuit anys. També se'n va fer un enregistrament a càrrec de TVC Disc, Catalunya Ràdio i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La companyia Únics Produccions, responsable del programa Viu el Teatre, que té lloc els diumenge al Teatre Poliorama de Barcelona, va debutar amb aquesta cantata en la seva adaptació teatral, fa set anys i, des d'aleshores, la seva expansió, tant pels Països Catalans com per l'Estat espanyol no ha parat, amb més de tres-centes funcions en diferents espais.La reposició actual al Teatre Poliorama, dins la temporada de Viu el Teatre, compta amb l'atractiu a l'escenari de la participació d'una coral infantil i juvenil, el Cor Els Picarols del Cercle de Gràcia, una entitat més que centenària que ha treballat per l'impuls de l'educació musical des de la base.L'espectacle musical està pensat per a primers, atenció, primeríssims espectadors. El seu contingut didàctic facilita que la faula sobre el concepte de l'amistat connecti de seguida amb tothom. I, de passada, la relació de la infància amb els petits insectes els aporta un llenguatge que coneixen molt bé a través del registre audiovisual, sèries animades de televisió principalment, on la fauna pren sovint caràcter personalitzat.Una formiga, aquí en forma de titella, un escarabat, una papallona i una abella, aquests tres personificats, viuen en un parc urbà on una aranya terrible, tambè personificat, els té a tots sota el seu domini i amb el perill que si mai diuen la paraula prohibida (nens) se'ls cruspirà. El parc ha perdut la vida sense les criatures, però l'aparició d'un follet, primer sense saber ben bé on ha anat a parar i després trobant-s'hi integrat del tot, acabarà enfrontant-se amb l'aranya menjafestucs fins a canviar la situació d'assetjament i de règim dictatorial que pateixen. La gesta del nouvingut li valdrà el títol honorífic de Follet Valent, i l'aranya entendrà, ni que sigui a contracor, i salvant les diferències, que tots plegats també poden continuar habitant el parc.L'escenografia del muntatge aprofita per incorporar alguns elements de caràcter cívic: burilles gegants, en proporció, esclar, a la pretesa mida dels insectes, una tifa considerable, papers de diaris i alguna llauna de beguda.Les lletres de les diverses peces de la cantata van desgranant l'argument del conte. Els intèrprets combinen les intervencions parlades amb d'altres de cantades i, de propina, sobretot el personatge del Follet Valent (Cris Vidal) i el de l'escarabat / aranya (Toni Figuera) executen fugaços números d'acrobàcia.El Cor infantil Els Picarols, una vintena de cantaires de diverses edats, forma, al fons de l'escenari, una mena de doble columna de personatges indefinits que es fusionen amb l'ambient màgic de la història. Caracteritzats amb uns barrets punxeguts, com si fossin petits follets o també els impulsors de la colla del Follet Valent que la faula acaba creant, acompanyen les peces corals i aporten a l'espectacle un caràcter festiu i lúdic que té l'objectiu d'educar sota l'ham de l'entreteniment teatral i musical.
«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Guasch Teatre. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. Barcelona, 13 juny 2009. Reposició: 5 maig 2012. Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.La companyia T-Gràcia, amb diversos espectacles en repertori, compta entre els seus fundadors amb l'actor i cantant David Ordinas, potser no gaire conegut perquè, des de fa mesos, s'amaga darrere la màscara de la Bèstia que sedueix la Bella en aquest altre macromusical apte per a tots els públics que, com el del Guasch Teatre, ocupa també una de les ofertes de la cartellera teatral familiar d'aquesta cua de temporada.
VIDEO
«El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió de Gabi Doz. Músiques d'Albert Doz. Coreografies de Joan Maria Segura. Escenografia d'Eli i Ramon Rodríguez. Vestuari i màscares de Xevi Ribas. Il·luminació i so de Roger Guinot. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Montse Gonzàlez, Jordi Vicente. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Reposició: 3 març 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Montse Gonzàlez, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment, com a demostració que el missatge s'entén, amb petites sorpreses com per exemple una broma amb el típic crit de "culet, culet', del popular Shin Shan que passa desapercebuda perquè la generació nascuda el 2005 o el 2006 ja no el té com a referent. I és que tot va tan de pressa que el pas del temps no perdona ni que només faci un parell d'anys que s'hagi arribat al món.
«Blancaneus i els 7 nans». A partir del conte dels Germans Grimm. Adaptació d'Oriol Bores. Intèrprets: Anna Toro, Miguel Ángel Sánchez, Jordi Fornieles, Guillem Cirera i Irene Jodar. Escenografia: Bargaypou. Il·luminació: Magatzem d'Ars. Banda sonora original de Neus Kaori. Vestuari: Anna Toro. Coreografia: Guillem Cirera. Llum i so: Nerea Gaya. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Guasch Teatre, Barcelona, 4 febrer 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys. L'adaptació manté els eixos bàsics del conte: reina i madrastra, posseïdora del mirall que li diu, servil, que és la més bonica del món, descobreix que el palau cau de brut i es val del seus dos lacais, una mena de Quasimodo amb gepa i un altre alt i sec com en Parent d'en Bufa, perquè li trobin una mossa de la neteja.Però mentrestant, el príncep, que no sembla que s'interessi gaire per trobar parella, es veu obligat per sa mare a fullejar revistes del cor —a l'època del conte no hi havia televisions ni presentadores de telenotícies per escollir— per tal que triï la princesa de sang reial que li faci més peça.Però ja se sap que on la carn és viva, no hi té comparació un paper cuixé de revista i el príncep descobreix que la noia de la neteja li roba el cor sense saber com. És aleshores quan a la reina li agafa un patatús davant el mirall quan aquest li diu que la dona més bella del regne és Blancaneus, la noia de la neteja, per cert, amb un currículum poc extens i no gaire predisposada per a les feines de la neteja.És aleshores quan el conte entra en la seva part més fantàstica i quan el muntatge també guanya en teatralitat perquè a partir de la fugida que planegen el príncep, que amaga la seva identiat, amb Blancaneus, s'arriba al bosc —espai màgic de sempre— on apareixen els set nans, una incògnita que l'espectador manté pensant com s'ho farà la companyia per reproduir els set personatges.I la solució és el caramel de l'espectacle: set titelles gegants, cadascun diferent, representant les característiques pròpies del conte popular: el dormilega, el dropo, el murri, el savi, el dels esternuts, el feliç, el tímid...Set titelles —que són nans i no nens ni nens sinó nans, en un enriquidor joc lingüístic— que converteixen l'espectacle en una barreja d'actors i actrius, també cantants, amb titelles, sense que hi falti l'escena de la bruixa del nas punxegut —la reina disfressada—, la poma enverinada que em sembla que en aquest cas és una resplendent Royal Gala del Llobregat, un pou on, a més dels diamants del set nans, i cau el llibre d'encanteris i també la bruixa —i s'hi deu quedar per sempre perquè al final no surt a saludar els espectadors al vestíbul— i el petó reial que tot ho resol amb el desvetllament de Blancaneus (cal advertir que les múltiples versions catalanes del nom el deixen sempre en singular, Blancaneu).Les claus, doncs, del clàssic dels Grimm queden ben resoltes i ben enteses pels espectadors més petits que durant la representació aplaudeixen la defenestració de la bruixa i intenten que Blancaneus no faci la queixalada de la poma. Però, si bé els clàssics es poden adaptar, no sempre es poden alterar. I el desig del poble de la platea no sempre pot ser escoltat pels que estan per damunt d'ell.Bona música, original de Nerea Gaya, amb una llicència fugaç de Peret i el seu "Borriquito" en veu dels lacais, i un llenguatge afinat que fins i tot utilitza un prehistòric "xaval", defugint la comoditat barroera i decadent del "tio" que s'escolta sovint a tort i a dret en altres col·legues d'escena. El teatre familiar té una doble responsabilitat davant els seus espectadors en formació. I que la llengua i el contingut es tinguin en compte en combinació amb el divertiment sempre és bo de fer constar i estimular.
«La caseta de xocolata». Basat en el conte tradicional alemany 'Hansel i Gretel' recollit pels Germans Grimm. Intèrprets: Albert Doz, Maydo Gargallo, Jaume Gómez i Alba Yáñez. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Monne i Mati. Coreografia: Ruth Guasch. Il·luminació: Tito Calvo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 1 octubre 2011. A partir 3 anys. Preu: 9,50 € (a partir 3 anys) i 8,50 € (fins a 3 anys). Els elements essencials del conte 'Hansel i Gretel' —noms posats pels germans Grimm—, que de fet també es coneix pel títol d'aquest espectacle, 'La caseta de xocolata', han estat incorporats en aquesta versió del Guasch Teatre que posa els dos petits germans protagonistes en el punt de mira dels petits espectadors, tot i que és la façana de la casa de la bruixa —una mena de casa de crocant de xocolata amb tota mena de llepolia que faria l'enveja de can Escribà— la coprotagonista.Situada en una estructura quadrilàter que facilita els diversos escenaris, és la decoració que sobresurt escenogràficament i, a partir de l'escena de la troballa de la casa del bosc, és també la que anticipa que vindrà tot seguit l'aparició de la bruixa, una bruixa, aquí, curta de vista fins a extrems de miopia i que es converteix en la partenaire del monstre del bosc, una mena de Darth Vader de la saga 'Star Wars', segrestador del parell de germans que, en comptes d'anar a buscar llenya —com acostuma a explicar la tradició— han anat a fer un picnic amb els pares i, mentre volen explorar els voltants, tot i deixar un rastre de còdols blancs pel camí —que marquen per la platea—, han acabat a les mans del parell d'éssers malignes.Un cop dins la casa, la gàbia on la bruixa empresona el germà, les feines de neteja que la bruixa fa fer a la germana, el forn i el flascó de pòlvors màgics que fan adormir resolen la situació que de sempre ha plantejat el conte.En aquest cas, no hi ha madrastra, es passa gana igualment, situació que encara s'entén per les cricumstàncies del moment, però s'ha evitat que sigui Gretel la que tiri la bruixa al forn i, entre ella i el seu germà, sí que la tanquen sota pany i clau màgics a la mateixa gàbia que havia ocupat Hansel.El que tasta les brases del forn és el capa negra Dath Vader, que si bé es pensava que es faria ric amb les bosses de monedes que havia demanat a la bruixa pel segrest de les dues criatures i el xantatge que li fa després per robar-li la resta del tresor, acaba al foc més pelat que una rata.Qui es fa amb les bosses de diners, finalment, són Hansel i Gretel, que tornen a trobar els pares al bosc on els havien perdut i emboigeixen com si els hagués tocat la loto. Una versió, doncs, que difumina la madrastra i el mal tracte del conte popular amb els germans, elimina que Gretel empenyi la bruixa al foc i no envia el parell de germans a buscar llenya al bosc, entre altres coses perquè Gas Natural ha fet la competència a les llars de foc i els nous espectadors només coneixen les brases de plàstic vermell encès comprades en un basar xinès.L'espectacle manté la interactivitat amb la platea des del primer moment i, com que s'adreça als més petits, introdueix en el guió algunes cançons populars del repertori propi de l'edat, que em fa l'efecte que algunes de les noves fornades de pares i mares ja comencen a desconèixer i només continuen sabent-se a cor els seus plançons, segurament que fruit —o per culpa, com dirien aquells— de la immersió que, ves per on, no entra amb sang sinó amb música de sempre.
«Patim, patam, patum, el musical d'en Patufet», de Jordi Casasampera. Música de Xavier Casasampera. Intèrprets: Eugènia Mañas, Júlia Pineda, Jordi Casasampera. Manipulació titelles: Eugènia Mañas. Decorats: Pepa Fernández. Vestuari i confecció titelles: Eugènia Mañas. Direcció: Jordi Casasampera. L'Evocador Produccions. Guasch Teatre, Barcelona, 14 maig 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. De la mateixa manera que la història d''El misantrop' de Molière és més coneguda que l'anar a peu i el que importa és com es representa i qui el representa —com ho fan ara George Lavaudant i Jordi Boixaderas al TNC—, a aquest altre personatge, petit com un cigró, que aquí s'anomena Patufet, però que és més universal que el francès Strauss-Khan, àlies FMI, li passa una cosa semblant.L'aventura d'en Patufet, des de la seva mirada en miniatura, passant per la tempesta, la col protectora i el bou mastegador adquireix una visió meitat conte meitat relat científic en aquest muntatge de l'Evocador Produccions que no amaga el seu vessant ecològic ni gairebé vegetarià perquè el primer que fa un dels personatges —el venedor de la parada de fruites i verdures— és repartir entre els petits espectadors peces fresques de tota mena: pomes, taronges, mandarines... que després vol bescanviar a un preu alt —un cotxe, uns quants euros...— sense que, evidentment, se'n surti perquè es pot ser petit, però no ingenu.Aquest musical sobre en Patufet barreja el titella de guant (en Patufet quan és diminut), titelles gegants (les cames i peus dels vianants, la mà i el braç del venedor de safrà, la moneda o dineret gegant, el sobre de safrà, la col verda i una de lombarda que protagonitzen un episodi romàntic, el bou com una mena de tió gegantí...) i personatges de carn i os (la mare d'en Patufet, el venedor dels queviures i, a l'hora del canvi de dimensions, també el mateix Patufet).El joc entre la miniatura i la mida natural dóna peu a crear un espectacle que mou la imaginació entre grandària i petitesa i la relació que s'estableix entre aquestes dues posicions, primer des de la mirada del mateix Patufet i després des de la mirada dels espectadors, matisada per la presència dels objectes o altres elements externs.Un recurs multimèdia fa també que, com si d'una exploració prepart es tractés, els espectadors observin en Patufet dins la panxa del bou on, com mana el conte de sempre, ni hi neva ni hi plou, i observin també com s'hi mou el protagonista entre les verdures mastegades, quan el bou ja n'ha expulsat la barretina, i vegin també com en Patufet trobarà el forat de sortida pel mètode expeditiu i escatològic de la panera bovina que tothom coneix.¿Però com es pot aconseguir en teatre que un bou expulsi per via natural i de manera creïble en Patufet? Doncs, aquí és on el muntatge entra en la interactivitat dels petits espectadors que participen amb les fruites repartides a l'inici de l'espectacle pel venedor de la parada, alimentant el bou i carregant-li la panxa amb la fibra convenient per fer-lo explotar.Allò que es podria haver limitat a una versió musical i tòpica del popular "patim, patam, patum" i dels "homes i dones del cap dret" i del "no trepitgeu en Patufet" —cançoneta que forma part del repertori, per descomptat, perquè no hi pot faltar— es converteix en aquest espectacle en un guió molt ben travat que, sense defugir-la del tot, aprofita la riquesa de la rondalla tradicional i n'extregui tot el suc possible amb un brot de fantasia inclosa: el líquid d'un flascó semblant al del xarlatà de fira de les pintes però que, en lloc de fer créixer el cabell, fa créixer en Patufet, una variant en clau de fantàstic de la transició de la infància a l'edat adulta. Com a la vida de debò.
«Joan sense por». Text de Joan Guasch Carbonell. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Josep Calvo, Joan Manuel Chilet, Maydo Gargallo i Albert Doz. Escenografia: T-Gràcia. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Tècnic: Jaume Gómez. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 12 març 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Són tantes les versions que s'han fet en diferents gèneres d'aquest conte tradicional europeu que a vegades es perd el compte de quina és la que s'avé més a l'original. Doncs, bé, en els eixos bàsics, l'adaptació que n'ha fet Joan Guasch per a la companyia de la casa és de les que s'hi acosta notablement en la majoria de les accions de la trama. El conte, el protagonista del qual, en algunes versions, adopta el nom de Pere, va passar del Llibre de les Fades als Germans Grimm i aquí va ser recollit per Joan Amades.En els seus orígens, el germà petit de la família de camperols vol aprendre a tremolar i es fa un tip de visitar mansions encantades, campanars i cementiris. El rei de les terres s'assabenta de la valentia del noi i el crida perquè demostri el que val entrant en un castell carregat de personatges malèfics. A canvi, li concedirà la mà de la princesa. I el tremolor li arriba quan ella, tipa de sentir-lo queixar-se perquè no coneix la por, el deixa xop amb una galleda d'aigua freda.En el cas de la versió teatral de la companyia del Guasch Teatre, en Joan continua sent el petit de dos germans, el pare ha estat canviat per un oncle, la mare té cura dels dos germans, del gran, més tímid i poruc, i del petit, que fuig de casa per conèixer la por d'amagat de la mare i que és el que trampeja amb enginy i una certa dosi d'imprudència allò que li surt al pas pel bosc on troba la princesa que els portarà, a ell i el seu germà gran —perquè en Joan no va sol— fins al casal del rei que busca algú que li trobi el tresor que l'ajudant del rei no sap en quin lloc del castell va deixar amagat.En les dues parts que es pot dividir el muntatge, la primera és la de preparació dels personatges i de la fugida, i la segona és la que guanya més interès perquè es desenvolupa, un cop aprovat pel rei, dins del castell —en un decorat efectista i fantasiós— que amaga fantasmes, rat-penats, gemecs i sorolls de tota mena.Els diversos canvis d'il·luminació cobreixen els canvis de situació que representen cadascun dels pisos del castell. L'aparició, en un dels pisos, d'un rat-penat gegant —un titella mòbil— és una de les proves contra la por més celebrades per l'auditori. I, un cop trobat el cofre del tresor i compromès el casori amb la princesa, sense galleda d'aigua freda, com passa en la versió original, en Joan tremola de debò perquè no sap com enfrontar-se a la nova vida de cap de família.L'espectacle combina el text amb algunes peces musicals corals cantades pels quatre intèrprets i compleix amb el seu objectiu: continuar donant a conèixer un personatge popular i, de passada, demostrar com amb la combinació d'intel·ligència i una mica de risc, moltes de les proves més difícils es poden superar.
«L'illa encantada», de Jaume Gómez, Cristina Esteve i Miquel Simó. Lletres cançons: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez i Miquel Malirach. Veus en off: Sílvia Gómez i Jordi Campillo. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny vestuari: Nidia Tusal. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Disseny escenografia: Albert Gràcia. Muntatge musical: Jaume Gómez. Companyia Teatritus. Direcció de Jaume Gómez, Cristina Esteve i Miquel Simó. Guasch Teatre, Barcelona, 12 febrer 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Fa gairebé tres anys, el maig del 2008, aleshores sota el paraigua de la companyia T-Gràcia, aquest espectacle ja es va programar dins de la temporada familiar del Guasch Teatre. Ara, el mateix muntatge estrena companyia, Teatritus, capitanejada per Jaume Gómez i Cristina Esteve, creadors multidisciplinars i provinents d'aventures anteriors similars.El contingut de l'espectacle és bàsicament el mateix, però la reposició i revisió que s'hi ha fet serveix per constatar que ha tingut millores i encertats retocs. Em sembla positiu, doncs, que els autors s'imposin aquesta autocrítica, intentant no perdre la intenció interactiva amb els petits espectadors, però també mantenint un contingut indispensable a l'escena.Si aleshores, en aquesta mateixa pàgina, feia una reflexió sobre segons quin llast que arrossega a vegades el teatre familiar, la impressió que se'n treu actualment és ben diferent. Ha millorat de manera notable l'escenografia, el vestuari i la il·luminació, tres elements que fan que la vivesa que té l'espectacle es vegi molt més compensada. I ha millorat també tot el muntatge en el sentit d'evitar segons quines picades d'ullet gratuïtes a programes televisius o l'ús de referències forànies. En conjunt, contingut i llengua, disseny escenogràfic i vestuari, doten la nova versió d'un aire nou, equilibrat i adequat a les noves generacions d'espectadors, cada vegada més posseïdors d'experiències audiovisuals.A partir d'aquí, només em queda recordar el que deia fa prop de tres anys sobre 'L'illa misteriosa': "Des que Robert Louis Stevenson va relatar la seva aventura a 'L'illa del tresor', el mite d'un mapa antic que a través d'un enigma porti els qui el descobreixen a viure una nova vida no ha parat de reproduir-se en novel.les de pirates, pel·lícules d'acció, sèries animades i fins i tot espectacles teatrals. »Aquest és també el punt d'arrencada de 'L'illa encantada', en bona part un muntatge musical que té la característica que convida els petits espectadors a escollir, com si es tractés de les opcions d'un videojoc, el camí que es vol que segueixin els protagonistes. Espectacle, doncs, participatiu i gairebé interactiu, tot i que deu ser difícil que els resultats de les pistes que la platea demana difereixen gaire en cada funció. »Tres germans, dos nois i una noia —la més espavilada i valenta dels tres— troben, mentre fan neteja de les golfes de casa, un mapa l'enigma del qual, ben utilitzat, els portarà per art de màgia a fer-lo servir precisament en el dia, més i any que es representa l'obra. Amb aquesta clau o PIN enigmàtic, podran obrir un petit cofre que amaga una pedra màgica que, un cop llançada al mar, alliberarà els habitants de l'illa dels poders d'encatament malèfics propinats per un tal lloro-pirata, que els porta a tots pel carrer de l'amargura. »L'espectacle, doncs, es mou en aquests dos plans: el del món real i el del món fantàstic o el de l'encanteri, amb la presència d'algunes bèsties o individus de l'illa que fan superar als tres viatgers algunes proves que converteixen el seu recorregut en una mena de servei de metges sense fronteres. »La part musical s'encarrega de crear un clima actiu i enganxadís. De fet, els espectadors no tenen l'oportunitat de perdre-s'hi perquè la seva participació activa és demanada cada dos per tres a base de respostes amb el monosíl·lab "jo", controlat, pel que fa a la intensitat, per un sonòmetre de ficció en off que decideix quina resposta de la platea és la que guanya. »En aquesta mena d'assemblea general regida pel lema "qui crida més guanya", els tres protagonistes viuen moments de por, moments d'heroisme, moments de bona sort i moments dels quals no s'oblidaran mai... fins que, un cop acabada la seva missió a l'illa encantada, decideixen que ja poden tornar a les golfes de casa on el temps sembla que no hagi corregut gens i tot continua igual.» En la representació actualitzada que he pogut tornar a veure, alguns dels pares i mares —que en molts casos també es podrien considerar "nous espectadors"— s'ho passaven pipa. Un, concretament, alçava la seva veu a l'hora de decidir què volia. I no cal dir, els destinataris directes de l'espectacle que continuen exercint el dret a decidir sobre com volen que evolucioni l'aventura dels tres germans de ficció. És un bon senyal que lliga amb un dels propòsits de la nova companyia Teatritus: arribar a tota la família sense diferències d'edat. Un propòsit que com més es treballi i més s'hi aprofundeixi, més bon profit se'n traurà.
«Peter Pan». Adaptació teatral de Catacrac Teatre basada en l'obra de James Matthew Barrie. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Fredi Badell; Susana Rubio / Cristina Esteve; Oscar Jarque / Jaume Gómez; Jordi Font / Albert Gracia. Escenografia: Jordi Pahisa. Direcció: Jordi Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 18 setembre 2010. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys. Hi són els més imprescindibles: hi ha Wendy, hi ha la fada Campaneta, hi ha el capità Garfi, hi ha el Sr. Smee i hi ha, esclar, Peter Pan. Tots ells són personatges populars que els petits —més aviat els petitíssims— espectadors d'aquest espectacle coneixen com si fossin cosins germans seus. Per tant, bona part de la feina ja està feta abans de començar. I el que cal és entrar en les aventures que són l'eix central de la història i que han proporcionat literatura, teatre, cinema i discussions psicològiques a dojo.Espectacle excepcionalment amb poques peces musicals i amb tendència a l'acció i la participació col·lectiva, que els muntatges made in Guasch fomenten sota el risc del desori i el deliri quan la platea exhaureix entrades, com passa més d'una vegada.El capità Garfi i Peter Pan continuen sent enemics com gat i gos. L'illa de Mai Més continua sent un objectiu de possessió urbanística cobejat pel bigotis del ganxo. I Wendy i Peter Pan fan pinya per alliberar Campaneta de les grapes dels dos pirates. A la platea, desenes d'espectadors convertits en Criatures Perdudes, disposades a fer costat a l'heroi del barret verd.Protagonisme important, però, en aquesta adaptació, del capità Garfi i el Sr. Smee, que tendeixen a escenes pròpies de parella de pallassos —no deu ser perquè sí que, en un moment donat, el mateix Sr. Smee digui que ho són, en lloc de pirates. Quan una adaptació teatral com aquesta de 'Peter Pan' té tants precedents (àlbums il·lustrats, sèries d'animació, contes de tota mena, adaptacions teatrals, adaptacions cinematogràfiques i flashback dels adults) sembla que sigui una temeritat lluitar contra tots aquests elements, sobretot per les imatges més recents que se'n tenen enregistrades en la memòria visual i pels efectes fantasiosos que permet la gran pantalla. Recordem només tres de les versions més modernes: la d'Steven Spielberg (1991), la de Robin Budd (2002) i la de P.J. Hogan (2003), pel·lícules, per cert, amb més o menys fortuna, que molts dels petits espectadors d'aquesta adaptació teatral no coneixen si no és per videoteca o reposició televisiva domèstica.Per això, una adaptació teatral com la que en fa la companyia Catacrac Teatre, es veu obligada a centrar-se en els esterotips dels personatges escollits —vestuari Disney— i fer amb ells el que l'autor James Matthew Barrie, si aixequés el cap, no es podia imaginar mai que es pogués arribar a fer.Bona sintonia entre platea i escenari pel que fa als personatges clau de l'aventura, que se centra en el segrest de Campaneta, el rapte de Wendy, l'alliberament de la noia i l'heroisme —una mica de pa sucat amb oli— de Peter Pan, però poca explotació teatral del que es podria fer amb el personatge de Campaneta, limitada aquí a un pilot de llum d'ombra xinesa quan apareix i deixada de la mà de la imaginació de l'invisible dins d'una gàbia d'ocell.Es perd l'oportunitat, doncs, de crear una escena de penombra, de la por que ensenya a vèncer el desconegut, a base d'un efecte lumínic —un flaix de llum acolorit en la foscor, per exemple— que donaria molt més joc i dotaria de vida fantàstica un personatge de la ficció que si bé el dibuix animat o el cinema resolen amb mitjans sofisticats, al teatre no li toca altre remei sinó enganyar amb l'estímul de la imaginació, un pòsit inesgotable que els primers espectadors tenen de sobres si se n'estira el fil i se'n treu suc.
«Les mil i una nit... més una!», de Jordi Casasampera. Intèrprets: Carla Ricart, Sergi Torrecilla, Eugènia Mañas i Ramon Garrido. Decorats: Perrine Boyer. Coreografia: Anaïs Muñoz. Arranjaments musicals: Xavier Casasampera. Actriu vídeo: Montse Panero. Direcció: Jordi Casasampera. Producció L'Evocador Teatre. Guasch Teatre. Preu: 8'50 €. A partir 4 anys. Barcelona, 12 juny 2010. Si en els temps de Xahrazad, hagués existit internet, les mil i una nits en vetlla —xifra convencional— que, per salvar la pell, es va haver de passar la noia entretenint el borinot de sultà amb un conte cada dia se les hauria pogut estalviar si el sultanot s'hagués pogut connectar a un web de contes, un xat lletraferit o qualsevol xarxa social de contactes.I això és el que fa aquesta versió teatral que s'aproxima a 'Les mil i una nits', partint del món real —una àvia que webcameja amb una amiga rondallaire— i que fa un salt a l'interior dels contes orientals on troba dos personatges que, com si fossin manters actuals en una urbs turística qualsevol, es barallen per demostrar que cadascú és el propietari d'un sac ple d'imaginació.El muntatge barreja música, màgia, titelles, teatre i referències als contes clàssics tan coneguts com 'Alí Babà i els quaranta lladres' o 'Aladí i la llàntia meravellosa', en una trama que surt de la vila de Torelló, d'on diu que és l'àvia protagonista que vol ajudar Xahrazad de les grapes del sultà, i que arriba a les terres de Bagdad.Amb un parell de lladres de la cova, de tan bona pasta que fins i tot deixen que tothom —espectadors inclosos— sàpiga la contrassenya per obrir el cau dels tresors, amb el popular "obre't Sèsam", i amb un geni de la llàntia que, després de les refregades de rigor, quan apareix davant l'àvia, sembla que sigui més aviat el model d'un gigoló contemporani, la trama afegeix un toc romàntic amb parella inclosa, un jove guia del desert que està enamorat de Xahrazad i que, gràcies a l'àvia de Torelló, podrà veure satisfet el seu somni de lligar-se la noia pels temps dels temps, un cop arrabassada de la presó del sultà.L'espectacle conté els elements essencials per entusiasmar els petits espectadors: aventura, sorpresa, màgia dins la màgia del teatre i la possibilitat de posar-se a favor de qui vol fer el bé i alliberar Xahrazad lluitant tant contra el sultà que l'explota, literàriament s'entén, com contra la seva guardiana malvada, una serp que vol despistar l'àvia contacontes perquè no trobi el camí del palau del sultà, però no s'adona que, a la platea, i sense GPS, per tradició, se saben la ruta de l'indret, ni que una part digui que és per aquí i una altra digui que és per allà. La direcció, en el fons, és el menys important. L'important és arribar-hi i, com en els millors contes, menjar anissos i fer que, si no tots, almenys els altres siguin feliços.
«Rínxols d'or i els tres óssos». Adaptació de Joan Guaski. Música i lletres: M.R.Gausint i Joan Guaski. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Escenografia: Xevi Ribas. Vestuari: Montse Gràcia. Direcció: Joan Guaski. Companyia Germans Guasch. Guasch Teatre. Barcelona, 8 maig 2010. Preu: 8'50 €. A partir 3 anys. Reposició: 1 març 2014. Espectacle musical que, en la línia de la tradició del conte original, no pretén resoldre el conflicte personal que té la petita Rínxols d'Or sinó exposar de quin mal de relació amb els altres pateix i fer evidents, davant dels petits espectadors, la seva manera de reaccionar.La Rínxols d'Or és com la protagonista de la recent pel·lícula 'Fish Tank', d'Andrea Arnold, premiada pel jurat de Cannes l'any passat. A la pel·lícula, Mia, una noia de quinze anys, viu la incertesa de l'adolescència en un barri anglès marginal, en una família desestructurada, amb una mare que cada dos per tres li recorda que volia haver avortat en lloc de tenir-la.La Mia de 'Fish Tank', com la Rínxols d'Or del conte, no es relaciona bé ni amb la família ni amb les amigues, defuig els estudis i va a la seva, en un món tancat, a la recerca de la seva identitat, ocupant, si cal, el lloc de la mare quan apareix per casa un nou company d'ella, demanant silenciosament que algú l'estimi, deixant-se caure en l'afecte més pueril.El fet és que la Mia de 'Fish Tank' té molt a veure amb la Rínxols d'Or ancestral. La vida no ha canviat tant. El conte 'Rínxols d'or i els tres óssos' té una trama que exposa la situació anímica de la infància a la recerca de la identitat pròpia i amb el llast de la sovint biològica gelosia entre germans.És, doncs, en aquest sentit, un conte atípic dins el gènere que, com tants d'altres, s'atribueix a la veu anònima i a la posterior feina de recerca dels germans Grimm, tot i que sembla que el va readaptar també el 1837 el poeta anglès, Robert Southey, dins de la seva obra 'The Doctor'.La versió teatral que presenta la companyia dels Germans Guasch va més enllà del que és el propi conte i hi barreja altres personatges de ficció ja coneguts per l'auditori, com per exemple el popular llop de la Caputxeta o una àvia que ve de comprar amb carro i cistell del mercat i a qui Rínxols d'Or vol ajudar per demostrar-se a ella mateixa que no és tan esquerpa, però, amb tan mala sort, que la dona la confon, segurament, amb una vulgar pispa de gent gran i no li deixa ni ensumar el cistell.La noia, en una interactivitat escenari-platea força evident, intenta també guanyar-se la confiança dels espectadors repartint-los, d'un cistell que la família dels tres óssos ha deixat abandonat pel camí, uns quants croissants de xocolata, propina de la casa i, per cert, sense espònsor.Posats a buscar altres referències més actuals, com l'esmentada del film 'Fish tank', un diria que la Rínxols d'Or és també el prototipus de l'actual gent jove okupa. No només estèticament perquè s'assemblen força en perruqueria —rínxols grocs versus cabells amb rastes—, sinó per ser una criatura insatisfeta amb ella mateixa, que no s'avé amb la família, que se sent rebutjada pels que l'envolten, que proclama que no se l'estima ningú i que decideix fugir de casa i posar-se a la casa d'uns altres.És així com Rínxols d'Or acaba entrant a la casa de la família dels tres óssos. Una colla de decorats de conte il·lustrat ambienten cadascun dels escenaris del muntatge. Ells, els óssos, pare, mare i fill, que viuen al dia, són avisats per la companyia de seguretat d'alarmes que hi ha intrusos a casa. I, sense croissants de xocolata al cistell i amb la casa damunt davall, confonent la noia amb un fantasma, per molt okupa que sigui, prefereixen, en aquesta adaptació, avisar els pares de la noia més que no pas els mossos i el jutge de guàrdia.I un pensa que la família dels óssos fa ben fet, tenint en compte que el Manual del Bon Okupa, penjat a internet, davant la crisi immobiliària actual, aconsella de no moure's de l'habitatge okupat durant 48 hores perquè ni la propietat ni l'autoritat els en puguin fer fora fins que el jutge —amb temps i una canya— ho decideixi. No cal dir que els futurs okupes de mitjan segle XXI, avui encara infants espectadors, s'ho passen la mar de bé amb l'espectacle i fan el que poden amb crits d'ànim perquè la Rínxols d'Or recuperi l'autoestima. Per solidaritat, de moment, no es queden curts.
«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Míriam Puntí (Sara Sansuán, 2010). Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori i Matias Marcè. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Teatre Poliorama, Viu el Teatre, Barcelona, 8 novembre 2015.
El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
VIDEO
«El mag Merlí». Adaptació de Gabi Doz i Albert Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Albert Doz / Pau Doz, Noly Ramos, Jordi Font i Montse González. Il·luminació i so: Roger Guinot. Escenografia: Mone Rodríguez i Eli Rodríguez. Vestuari: Berta Riera i Teresa Clopés. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Guasch Teatre. A partir 4 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 6 febrer 2010 El mag Merlí, la fada Morgana, el druida de nom quilomètric, el gegant del bosc, el bestiari, el petit Artur que es convertirà en rei d'Anglaterra i l'espasa Excalibur formen part del cicle artúric que ha estat adaptat, fotocopiat, descarregat i plagiat fins al moll de l'os a l'hora de xuclar de la tradició cèltica per justificar el gènere fantàstic fins a extrems insostenibles, sobretot en cinema i en literatura.El teatre, afortunadament, és el gènere que més se'n salva. I l'avantatge d'aquest espectacle de la companyia Veus-Veus és que no pretén modificar ni alterar els mites que l'integren sinó que vol explicar la llegenda que transcorre des que el nadó Artur és deixat en mans d'una família camperola fins que troba l'espasa encantada i clavada en una roca per Merlí per tal que aquell que aconsegueixi desclavar-la sigui proclamat rei.El guió conté una sèrie d'atractius que en fan un espectacle àgil i molt profitós de contingut, amb bons efectes d'il·luminació i l'afegit de les peces musicals. L'aparició inicial del mag Merlí, imponent barba i xil·laba blava, és rebuda amb expectació. Aquest personatge, amb pinta de rei mag, inspira confiança i no convé estar-hi malament. No passa el mateix, en canvi, amb una espectular fada Morgana que, fidel als atributs malignes que se li adjudiquen, provoca en la foscor la dosi de terror corresponent i que impressiona fins i tots els que no tenen encara la capacitat de desxifrar la ficció de la realitat.Les accions del muntatge —hi ha batalla d'espases entre cavallers, aventura de camí pel bosc amb el druida, trompicades amb el gegant, estira-i-arronsa amb la fada Morgana, episodi romàntic amb una noia soldat provocat pels pòlvors màgics de l'amor i moments d'un cert humor— compten amb el suport escenogràfic i d'utillatge que complementen el discurs dels personatges.El més sofisticat d'aquest suport pren forma amb l'explicació sobre els quatre elements bàsics: la terra, l'aigua, l'aire i el foc, alguns dels quals es representen amb titelles fluorescents, com el dels peixos, un recurs que, en la foscor, proporciona sempre bons resultats. El més espectacular, esclar, l'aparició del gegant a l'escenari.Però la història permet també donar a conèixer els eixos bàsics de la llegenda. ¿Com aconsegueix Artur saber que té predestinat ser el rei? ¿Quins obstacles ha de vèncer per arribar al final? ¿Com se salva de la mort a mans del seu germanastre que ha estat embruixat i manipulat per Morgana? ¿Com acaba fent que els poders màgics d'Excalibur canviïn el rumb de la història?Després de veure l'espectacle, els espectadors s'hauran fet seus tota una sèrie de personatges que es trobaran al llarg de la seva maduresa. I les imatges de tots ells els ajudaran a entendre, en un futur, algunes de les claus universals, com la lluita entre el bé i el mal, rerefons de les creacions literàries del gènere més respectables, però també dels conflictes contemporanis.
«L'aneguet lleig (un viatge musical)». Versió basada en el conte de Hans Christian Andersen. Música original: David Ordinas. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach i Xavi Rojo. Coreografia: Arantxa Regué. Vestuari: Nídia Tusal i Albert Gràcia. Escenografia: Albert Gràcia. Il·luminació: Jaume Gómez. Direcció: Albert Gràcia i Jaume Gómez. Companyia T.Gràcia. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'50 €. Barcelona, 7 novembre 2009. És difícil treure el suc d'un conte clàssic tan conegut com el de 'L'aneguet lleig', de Hans Christian Andersen, que ha tingut múltiples versions al llarg del temps. Però aquesta adaptació de la companyia T.Gràcia ho fa i aconsegueix un resultat plàstic i poètic molt remarcable gràcies a defugir dels elements típics de l'aventura d'aquest personatge de ficció que se sent lleig perquè els germans el rebutgen i que ha d'aprendre, a través del seu viatge iniciàtic, a sentir-se simplement diferent.El muntatge basa l'espectacle en dos eixos bàsics: la música i les màscares. Una música original de David Ordinas —¿a algú li sona l'actor i cantant que s'amaga dins d'una Bèstia VIP?— que fa honor al subtítol de l'espectacle ('un viatge musical'); i el vestuari i les carotes, caracteritzats sobretot pels becs, una bona i acurada obra artesana de Julio Celio i Montse Gràcia.Aquesta conjunció de qualitat artística fa que el guió bàsic del viatge iniciàtic afegeixi un punt d'interès en situar la fugida de l'aneguet lleig, no per camins, boscos i rierols com és habitual, sinó per quatre països tan llunyans físicament com pròxims en la ficció escènica: França, Grècia, la Xina i Rússia. Cada indret és indicat amb un element arquitectònic que el defineix: la Torre Eiffel de París, el Partenó d'Atenes, la catedral de Sant Basili de la plaça Roja de Moscou, una Pagoda xinesa...Després de l'escena inicial de naixement del presumpte aneguet, la travessia del personatge, en l'estació de primavera remarcada amb diferents elements florals del decorat, topa amb altres aus pel camí que li ofereixen amistat i l'ajuden en la seva fugida: un parell de picots rodamons, una cigonya alta com un Sant Pau amb aires de pintor de Montmartre, un voltor poc voltor i molt bon jan... i, de rerefons, en negre total de cos i bec, un corb que persegueix d'amagat l'aneguet —una mena de Banyeta nadalenc— esperant trobar l'oportunitat per cruspir-se'l.La faula en què es converteix el muntatge porta inclosa una baralla entre voltor i corb —lluita entre el bé i el mal— per salvar l'aneguet de l'àpat que el carronyer negre ja es feia seu. I d'aquí, gràcies a les indicacions d'un mussol —espectacular i aplaudit titella amb el cap mòbil—, l'aneguet arriba a un estol de cignes on descobreix el seu autèntic origen.Al marge de la moralitat i la mirada sobre la diferència que s'extreu del conte —comentada prou en ocasió d'altres versions teatrals, la més recent, vista al Jove Teatre Regina el mes de maig passat— l'espectacle es distingeix per una interpretació neta i clara, molt dosificada pel que fa al guió, que marca els punts bàsics de cara als espectadors primerencs, i per un constant interès escènic que, com deia al principi, s'aconsegueix per una bona banda sonora musical, lletra i ritme enganxadissos, i per l'atractiu de l'aparició de les diverses màscares —quins becs!— que fan que els diferents personatges que entren en escena semblin còmics d'una companyia de Commedia dell'Arte que connecta amb petits i grans per les seves constants picades d'ullet als sentits dels uns i els altres.
«La rateta presumida» Versió lliure del conte popular 'La rateta que escombrava l'escaleta'. Text de Joan Guaski. Música i lletres: M.R. Gaussint i Joan Guaski. Intèrprets: Bruna Pino, Joan Manuel Chilet, Jaume Gómez i Maydo Gargallo. Escenografia: Matias Gutiérrez. Vestuari: La Mamma. Il·luminació i so: Tito Calvo. Direcció artística: Martha Carbonell. Direcció: Joan Guaski. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Preu: 8'5 €. Barcelona, 3 octubre 2009. Els que vénen d'una infància on la crueltat era matèria educativa recordaran que el conte popular de 'La rateta que escombrava l'escaleta' acabava com la llei de l'equilibri biològic mana: el gat farsant s'acaba cruspint la rateta durant la primera nit de noces. ¿Deu ser per això que la violència de gènere ha anat en augment? ¿Els violadors i maltractadors són, potser, criatures que van escoltar aquest conte cruel quan eren infants?Reflexions com aquestes suposo que són les que han portat els múltiples adaptadors literaris i també teatrals a canviar sovint el final del conte i buscar-hi una sortida que eviti hipotètics traumes de creixement. S'han vist gats vegetarians que no es mengen la rateta o gats que són apallissats i vençuts per alguna veïna que sent els crits de la pobra infeliç. 'La rateta presumida' és una d'aquestes versions. Davant la salvació de la rateta i el final feliç amb enllaç inclòs amb un ratolí de bona pasta veí seu, un es pregunta què hauria passat amb el respectable i menut auditori si el gat fatxenda —un francès faldiller i adulador— s'hagués cruspit de debò la rateta.Aqui, el gatot violador, que només es vol llepar els bigotis la nit de noces, és atonyinat per la mateixa rateta i per una veïna més gran, la mare d'un ratolí que està bojament enamorat de la petita. A cops d'escombra i de bossa de mà —una escena que acontenta del tot l'auditori— el gat golafre acaba ben escaldat.No hi ha, doncs, casament a ulls clucs sinó un avís a les criatures de porcellana: jugar al gat i la rata pot acabar fent trinquis, que les aparences enganyen, que la galanteria no sempre acaba responent a les expectatives creades pel dandi de torn.La versió de 'La rateta presumida' manté alguns dels pretendents que ronden la rateta en el conte original: el ruc, el pollastre, el porc i el gat. Però amplia el camp d'acció fent que la rateta, després de trobar la moneda que l'ha de fer sortir de pena, vagi a comprar en una illa comercial —segurament que ple de franquícies de marca perquè els preus no són accessibles— per trobar un vestit d'última moda i perquè acabi fent-se només un llaç del cap per quatre duros en una botiga de fils-i-vetes. És en aquest espai comercial on s'inclouen el gos, l'oca i la vaca, tot un bestiar botiguer.L'espectacle, molt musical, amb bones lletres i bona dosificació interpretativa, manté el fil prim de la trama principal. Escaleta, escombra, moneda, somni de desig, pas dels pretendents i encaterinament pel gat elegant fins que l'experiència obre els ulls de la ingènua rateta i acaba escollint el ratolí que li tremola el pols cada vegada que la veu.
