ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Tantarantana]
- «Germanes (Soeurs)», de Wajdi Mouawad. Text inspirat per Annick Bergeron i Nayla Mouawad. Traducció d'Helena Tornero. Intèrprets: Lluïsa Castell i Mònica López. Il·luminació, vestuari i escenografia: Roger Orra. Espai sonor: Jordi Collet. Espai audiovisual: Pau Masaló. Producció executiva: Ferran Murillo. Fotografia: Anna Fàbrega. Equip de comunicació, gestió, disrribució i tècnics del Teatre Tantarantana. Fotografia de l'autor: Jean-Louis Fernández. Ajudanta de direcció: Mireia Lucas. Direcció: Roberto Romei. Companyia Tantarantana i Arsènic Creació. Teatre Tantarantana, Barcelona, 23 febrer 2020.
- «Germanes» forma part d'una trilogia familiar («Soeurs», «Frères» i «Père et Mère») del dramaturg Wajdi Mouawad (Dayr al-Qamar, Líban, 1968), establert al Canadà i amb molta relació amb el sector del teatre francès, prou conegut aquí també per les obres que Oriol Broggi i La Perla 29 han anat versionant en els últims anys com «Cels», «Incendis» o «Boscos», a més d'«Un obús al cor», i «Litoral», en aquest cas, al Teatre Romea de la mà de Raimon Molins, i encara l'obra «Seuls», al Teatre Lliure el 2014, interpretada pel mateix Wajdi Mouawad, però també perquè el 2015 va dirigir ell mateix dins el Festival Grec la peça recuperada ara, «Soeurs», amb la diferència que aleshores era una única actriu, Annick Bergeron, la que interpretava els dos papers, el de la mediadora en conflictes internacionals, Geneviève, i la perit d'una companyia d'assegurances, Layla, dos personatges creats per l'autor sota la inspiració tant de l'actriu protagonista de la versió francesa vista aquí el 2015, Annick Bergeron, com de la germana de Mouawad, Nayla.
- Així com la versió francesa de «Soeurs» del 2015 —no gaire ben rebuda ni per l'auditori ni la crítica d'aquell moment— comptava amb una única actriu per als dos papers (Annick Bergeron), en aquesta nova versió catalana que ha traduït la dramaturga Helena Tornero i que ha posat en escena el director Roberto Romei, la durada s'ha escurçat considerablement, de les dues hores llargues inicials a una hora i mitja d'ara, i les actrius s'han desdoblat en dues, fent més dinàmica la trama.
- El clima creat ara per Roberto Romei aconsegueix reconciliar-se amb el que caldria considerar un monòleg, malgrat les dues veus. I també les dues actrius, tant Mònica López (Geneviève) com Lluïsa Castell (Layla), enforteixen amb la seva sólida interpretació un text de Wajdi Mouawad que insinua més que no pas descriu i que, en el registre escènic de Roberto Romei, s'empara de la metàfora i d'un cert aire surrealista, tot i que cada vegada és menys surrealista que els pobres humans s'hagin d'entendre amb les màquines, com passa aquí en una habitació d'hotel —a fora neva, la nit glaça, i Geneviève ha hagut de fer escala a Ottawa en una de les seves missions de mediació africana— amb una nevera d'habitació que dóna explicacions sense atendre cap resposta en anglès —tampoc la mediació internacional acaba sovint donant cap fruit—, un despertador que tampoc parla francès i una recepció d'hotel que no té disponibilitat de la llengua francesa fins a segons quina hora d'avançat el dia.
- Wajdi Mouawad parla de la pèrdua de la identitat sota la potència de la globalitat que tot ho engoleix. Libanès d'origen, amb el rerefons bèl·lic autobiogràfic que acompanya les seves obres, expatriat al Canadà francòfon, denuncia que aquesta llengua perd posicions davant de l'ús anglòfil del mateix Canadà (una denúncia que no és gens difícil que aquí s'identifiqui amb el paral·lelisme entre català i espanyol). Però Mouawad reprèn també un dels seus temes habituals: el de la pèrdua de l'origen, el de la destrucció familiar i el desequilibri al qual s'enfronta l'immigrant o el refugiat que fuig de les seves arrels.
- És recomanable conèixer mínimament la trajectòria de Wajdi Mouawad per entendre bona part de les seves obres. Un cop establert el xip i el password del seu codi (una mescla de mite libanès d'infància, flagell de guerra, fugida adolescent, emigrant de joventut, lluita entre dues pàtries) els espectadors només cal que es deixin seduir per la poètica del seu llenguatge i que es deixin emportar al seu terreny, d'on poques vegades se'n surt il·lès del tot.
- En aquesta versió de Roberto Romei, la destrucció bèl·lica és l'habitació d'hotel on passa la nit la mediadora Geneviève. La perit de la companyia d'assegurances, Layla, és una mena d'observadora de la desfeta de la qual deixa testimoni enregistrat en l'informe oral. La fugida és l'amagatall que Geneviève troba encapsulada sota el matalàs. I l'agermanament, l'acollida que Geneviève, quan es deixa descobrir, fa de Layla, la perit d'assegurances, com si encar fossin dues criatures que juguen a fet i a amagar.
- És així com, sota la protecció del bel·licisme exterior en clau de tempesta, obliden el món de la mare que, pel mòbil, reclama la presència de Geneviève al tanatori on enterraran el seu oncle, i obliden el món del pare vidu que troba a faltar prop seu la filla Layla, per a les feines més domèstiques de casa.
- Elles dues són a Ottawa. Lluny de tot i de tots. Allà hi ha Toronto i més enllà Mont-real. Però Ottawa és la capital del Canadà. La mare de Geneviève i el pare de Layla no són a Ottawa. A fora, la tempesta de neu els separa com un mur infranquejable. I a l'escenari un mapping, que a vegades fa de narrador textual per acompanyar certes accions de les dues protagonistes. I unes imatges abstractes, acolorides, que fan d'impasse entre acció i acció. Apagueu el llum, sisplau... “Llum!” Però res. Cal una ordre de veu en anglès donada al robot de l'habitació de l'hotel perquè funcioni. “Sorry!” “Light!” I només així es fa el fosc.
- «Atlàntida 92 (un espectacle que fa aigües)», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Cristina Arenas, Sergi Gisbert i Josep Sobrevals. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal. Producció: Júlia Simó. Direcció tècnica: Rubèn Taltavull. Fotografies d'El Cicló: Marta Mas. Assistent de direcció: Albert Reverendo. Ajudant de direcció: Pau Masaló. Direcció: Laia Alsina i Ferrer. Companyia El Martell. Programa El Cicló (Cicle de Companyies Independents en Residència). Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 abril 2019.
- ¿Com es fa una olla barrejada —o potser parlant de cuina hauria de dir una pizza casolana amb recepta de l'àvia— amb el poema èpic «L'Atlàntida», de Jacint Verdaguer, escrit entre el 1874 i el 1876, a bord del vaixell Guipúzcoa de la Companyia de Tabacs on el poeta tenia plat i taula a càrrec del Marquès de Comillas, la final de la copa d'Europa de Wembley entre el Barça i el Sampòria el 1992, el mite de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona i la bona fe de la penya de l'Associació de Veïns creada aquell any de glòria col·lectiva al barri de Sant Antoni? I tot això, ¿sense que ningú prengui mal i, contràriament del que diu el subtítol de l'obra, «l'espectacle no faci aigües»?
- El Martell, companyia que fa un any va estrenar també al mateix Teatre Tantarantana «El mar no cap dins una capsa de sabates» de la mateixa autora, ho ha intentat en una nova proposta gens convencional que bascula entre dos registres: el del "teiatru d'espardenya" i el vers solemne de l'èpica verdagueriana.
- Una combinació que, a primer cop d'ull, pot semblar, sinó impossible, almenys arriscada, i que autora i companyia han agafat per les banyes —o per les rimes— partint, em sembla, de l'interès d'experimentar la força d'un clàssic poc explotat a l'escenari, lingüísticament ric i complex, com el de Verdaguer, però enganyant els espectadors com si es tractés d'una farsa.
- Fe, pàtria i amor són les claus que els membres del jurat dels Jocs Florals van trobar en la narració de «L'Atlàntida» de Verdaguer. Mèrits suficients per concedir-li el títol de Mestre en Gai Saber. El fet és que la publicació posterior de l'obra va traspassar fronteres i es va convertir en un clàssic.
- Fe, pàtria i amor és també el que la companyia El Martell ha inoculat en el seu muntatge: la fe en un poble representada per la voluntariosa ingenuïtat del president de l'Associació de Veïns; la força de la pàtria amb la salvaguarda dels símbols més populars i reivindicatius; i l'amor per la terra —i la gespa del camp, tot s'ha de dir— que reforça els tres nusos anteriors.
- El poema de Verdaguer representa la caiguda de l'Atlàntida a causa de la supèrbia dels seus habitants i capitostos encapçalats pel monarca. I alguna cosa hi ha, en la lectura que en fan, de la caiguda en picat dels principis i els ideals contemporanis. Cada espectador en traurà, segurament, la seva relectura.
- Però «Atlàntida 92» també vol aprofundir en el que s'amaga darrere dels mites, com per exemple, la cara oculta dels Jocs Olímpics amb la persecució per part del govern espanyol dels preindependentistes i la neutralització dels presumptes esvalotadors catalans que havien de boicotejar els Jocs en nom de la proclama de la llibertat (allò de la campanya «Freedom for Catalonia» que precisament va tenir com a cap i executor principal l'aleshores jove i vint-i-tants anys després regidor i conseller Joaquim Forn, avui empresonat i un dels acusats en el judici al Tribunal Suprem espanyol contra el govern català pels fets del Referèndum de l'1-O).
- A la vegada, aprofitant el rerefons de «L'Atlàntida», la dramatúrgia hi reflecteix l'absència de la veu femenina, cosa que aquí acaba sent compensada amb la part del vers que li correspon de poema perquè s'hi llueixi, com també han fet els altres dos personatges masculins.
- El muntatge, d'estructura breu, no sobrepassa l'hora de durada, interactua amb els espectadors: ara per muntar una coral, ara per lluir llaços grocs, ara per retre un homenatge a algun veí cèlebre present a la sala... I compta amb un personatge estrany i una mica intrús, que abans els espectadors trobaran a l'entrada del teatre regalant porcions de pizza, venent cervesa, donant un número per a la rifa i apuntant voluntaris per assistir a una calçotada per recaptar fons de solidaridat i la caixa de resistència.
- En part, aquest personatge és la veu de la consciència del que amaguen els mites i el que acaba destapant la capsa dels trons i forçant el president de l'Associació de Veïns, de costums benevolents i tranquils, a perdre els estreps. Però el partit de la final d'Europa —projectat en pantalla gegant— ho tapa tot. I allà pau i aquí... futbol, que en definitiva sempre ha estat, és i, segurament sempre serà, el substitut de la glòria.
- «Arma de construcción masiva». Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero, Gemma Polo, Glòria Ribera. Espai i il·luminació: Cube.BZ Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Teatre Tantarantana, Barcelona, 24 febrer 2019.
- Hi ha, si no em descompto, 72 cadiretes d'escola bressol com a únic element d'attrezzo. Les col·loquen ordenadament arrenglerades els mateixos intèrprets a l'inici de l'espectacle. I aquest és el simbolisme. La companyia vol parlar, sembla, de l'educació. Però tinc la sensació que l'educació, entesa com a eina de l'ensenyament, ha quedat en segon terme i, de cop i volta, la cosa es deriva cap a remembrances de nissagues familiars i experiències personals de cada personatge, viscudes des de la infància.
- Potser la companyia ha aixecat unes expectatives falses parlant de l'educació que han enganyat el futur espectador. La generació de José y sus Hermanas (el col·lectiu dirigit per Sílvia Ferrando que va despuntar amb «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos») no pot fer un remake d'aquell «No hablaré en clase», de Dagoll Dagom, dels anys setanta del segle passat, amb l'enyorat Pepe Rubianes. I no ho pot fer perquè, per a molts d'ells, l'escola inscrita en la dictadura franquista ja els cau molt lluny i, la seva, és l'escola nova pública catalana, lliure, democràtica, oberta i plural, la de la immersió, vaja, que és a l'ull de l'huracà dels que la voldrien una altra vegada en blanc i negre.
- I d'aquí ve el conflicte. D'allò que s'ha entès com a educació escolar, cal passar ràpidament a entendre que volen dir educació social, cultural i política. I aleshores sí que les intervencions entren de ple en la insatisfacció generalitzada de la generació nascuda entre els anys vuitanta i noranta del segle XX i en una crítica irònica sobre el que han viscut, per què ho han viscut i on han arribat després de viure-ho.
- He parlat de 72 cadiretes d'escola bressol. No hi són per atzar. La trama els té reservada una destinació final. Un altre simbolisme: de ser ninotets asseguts, cames rectes i esquena dreta, escoltant passivament els que els volen educar, passen a ser elements actius capaços de posar les cadiretes de potes enlaire i acabar fent una muntanya com aquelles de mobles vells de les antigues fogueres de Sant Joan. ¿S'entén, no, la intenció?
- La interpretació dels sis protagonistes continua mantenint l'atractiu que ja es va detectar en el seu primer espectacle, el de les “sandwicheras” i els “chorizos”. Moltes de les seves intervencions són solistes, minimonòlegs, alguns més àcids, d'altres més irònics, alguns altres més pessimistes, alguns amb acompanyament acústic musical o de micròfon, un sobre patins i pal d'hoquei fent equilibris entre copes de vidre i barres de guix, i així, fins a una exhibició coreogràfica de moviment sincopat de cos sencer d'una de les actrius.
- Però tot això no evita que en conjunt es tingui una sensació de dispersió discursiva, probablement per excés, amb les ganes d'encabir en una hora i mitja el que podrien haver estat sis hores, i qui diu sis hores diu sis muntatges, aprofundint i esgarrapant a fons en cadascun dels relats. Un es queda, per exemple, amb el cuquet de saber més de l'arbre familiar que sembla que està tocat per la mort d'alguns dels seus membres, i el mateix passa amb el que insinuen i apunten alguns dels altres personatges. En fi, que estaria bé que, parafrasejant el títol de l'espectacle, el contingut que amaga cadascuna de les històries es convertís, a la llarga, en una veritable arma de construcció massiva teatral.
- «Monster. De prop ningú és normal», de David Greig. Traducció d'Helena Tornero. Composició musical: The Mamzelles. Intèrprets: Blanca Gardia-Lladó, Clara Manyós i Berta Pipò. Espai escènic, vestuari i il·luminació: Roger Orra. Espai sonor: Javi Bañasco. Fotografia: Helena Pieles. Alumne en pràctiques: Sergi Barrera. Ajudanta direcció: Andrea Bel. Direcció: Roberto Romei. Coproducció: Teatre Tantaranta i Arsènic Producció. Sala Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 gener 2019.
- Atenció a la cita: la banda del trio femení de punk-pop The Prinzelles es justifica perquè diu que si bé sap com tractar els instruments (guitarres elèctriques i bateria) no se'n surt prou bé amb les lletres i per això s'empara en composicions originals de The Mamzelles —els més eixerits entendran la relació de dues -zelles—, que per cert també són tres i van remoure el panorama del musical català quan van arrencar en clau teatral.
- Per sortir-se'n del tot, The Prinzelles han adaptat al català una obra del dramaturg i director escocès David Greig (Edimburg, 1969) i, en clau de musical però també en clau de narració teatral, les tals The Prinzelles acaben explicant una història que té un tret de sortida suau i que va pujant de to àcid quan grata en les dificultats d'una família escapçada per la tragèdia de la mort de la mare en accident, amb un pare amb esclerosi múltiple i una filla adolescent que encara té dret a somniar.
- «Monster. De prop ningú és normal» és també una obra que parteix de la febre per la moto. Només hi faltaria la sentor de gasolina escampada per la sala. Arribant al teatre, al vestíbul, una Ducati de debò dóna la benvinguda als espectadors com si es tractés del saló del motor. Potser és per atzar, però la protagonista es diu Cati —de Ducati, segurament.
- Entre peça i peça de The Mamzelles, la banda de les tres Pinzelles pitja fort les cordes elèctriques i la bateria. La direcció de Roberto Romei ha fet que no hi hagi desequilibris entre la part musical i la textual. Els qui reclamen teatre per a joves tenen en aquest muntatge una proposta evident. Entremig, el relat evoluciona narrativament i intercalant cadascuna de les tres actrius en la diversitat de personatges: el pare amb esclerosi que perd la vista, la filla Cati que intenta amagar les deficiències del pare, l'assistenta social que tafaneja per resoldre'ls la vida... I, en un flashback del record, les relacions sentimentals del pare, les sortides amb moto amb la parella, el cuquet de la carretera...
- En un moment donat —malgrat la distància generacional— m'ha semblat que en la banda sonora de l'obra hi podia encaixar una de les peces més populars del malaguanyat Pere Tapias, titulada precisament «La moto», una peça divertida, com ho és també en el fons la comèdia de The Prinzelles, i que acaba amb la moto estavallada contra una paret. Reservo per als espectadors l'exercici de trobar-hi les semblances i les diferències. Al cap i la fi, The Prinzelles situen geogràficament l'acció per sota de la conurbació de Barcelona, més avall de Vilanova i la Geltrú i el Garraf —petita pàtria de Pere Tapias—, a tocar de Calafell, Coma-ruga, la costa mediterrània i els collets prelitorals, un paradís per als bojos de la moto i la velocitat del motor sobre dues rodes.
Tràiler de l'espectacle «Monster. De prop ningú és normal», de David Greig, al Teatre Tantarantana (1). Clip de la peça «La moto», de Pere Tapias (2).
- «There was a fiesta! at Carnegie Hall». Idea original de Cinta Moreno i Salvador S. Sánchez. Dramatúrgia: Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Toni Vallès (2018) / Aitor Galisteo-Rocher, Cinta Moreno, Santi Colomer (bateria), Joel Moreno Codinachs (guitarra) i Oriol Roca (contrabaix). Arranjaments i direcció musical: Joel Moreno Codinachs. Escenografia: Albert Merino. Vestuari: Núria Fàbregas i Rosa Lugo. Disseny il·luminació: Roger Arjona. Disseny so: Ernest Rosselló. Perruqueria masculina: Barberia Vicenç Moretó. Estructura de la palmera: Albert Carreño. Assistència direcció: Giandomenico Corvelli. Assistència producció: Sierra Espinar. Direcció: Salvador S. Sánchez, Companyia La Copla de Wisconsin. Teatre Tantarantana, Barcelona, 26 novembre 2016. Reposició: 29 novembre 2018.
- Quan en un moment donat de l'espectacle es llegeix el breu decret franquista dels anys quaranta en el qual es prohibia la interpretació del jazz, els somriures d'incredulitat s'instal·len en els espectadors més joves... i en els no tan joves també, esclar. Hi ha coses que vuitanta anys després costen encara de creure.
- Una situació com aquesta és la que van patir, entre altres, dos artistes de l'època que van formar parella a Barcelona després de coneixe's en una sala de concerts. Ella, una «cantaora», Francisca (o Paquita) Pichardo Limón, i ell, Josep Martí Benet, cantant melòdic. Una andalusa nascuda a Aracena (Sierra de Huelva) el 1924 i un català nascut a La Pobla de Lillet (Berguedà) el 1918. Una barreja explosiva. Els dos es coneixeran després amb els noms artístics de Patty Lemon i Martin Bennet –vegi's els macarrònics anglicismes extrets dels noms de fonts reals!— a causa d'haver de fugir de la repressió i persecució del règim de la Dictadura, embarcant-se en un vaixell Atlàntic enllà i desembarcant al port de Nova York el 1950 on, després de diverses peripècies, visats i picaresques, i gràcies a la mà esquerra de Xavier Cugat —present virtual, per cert, a la platea del Tantarantana— van poder complir el seu somni d'actuar, ni que fos per una única vegada, al Carnegie Hall de Manhattan.
- L'espectacle (només 70 minuts) conta la història d'aquesta parella en un cercle que s'obre i es tanca al mateix Carnegie Hall, amb unes peces en anglès que sonen de meravella i que fan de pròleg i d'epíleg d'un repertori musical que apel·la a la nostàlgia folklòrica del passat de l'Espanya negra —feia temps que no s'escoltava «El Relicario» de Sarita Montiel en un escenari teatral!— i que fa també de document sonor per a noves generacions que en un moment que tornen al tradicional vinil —n'hi ha un amb un tocadiscos al vestíbul del teatre— per la febrada vintage, no poden amagar que s'han criat musicalment amb l'audició de la música de la seva generació a través del CD, l'iPod o, avui mateix, l'Spotify.
- L'espectacle explica la història de la parella —hauria de dir amb humor si no fos que amaga una tragicomèdia pròpia de l'època—, i fa un recorregut musical, amb l'excel·lent acompanyament dels tres músics en directe de la «Joel Moreno Codinachs Trio» (només bateria, guitarra i contrabaix) que, dels tres instruments, com de les pedres, en treuen pans de pagès i forn de llenya de primera qualitat, amb una dramatúrgia teatral que, sense oblidar els músics, situa a primera línia la gràcia i la capacitat musical i actoral de l'actriu Cinta Moreno (Patty Lemon), i aixeca el paperot que li toca fer, també revestit musicalment, a l'actor Aitor Galisteo-Rocher (Martin Bennet), els dos amb una trajectòria escènica notable a les espatlles, però que aquí els dota d'una personalitat singular i de parella antològica com algunes de les que el teatre ha ofert al llarg del temps, com la de la clàssica «Ay, Carmela!» o les més recents en cartellera de «You Say Tomato» (Capitol) i «Mambo» (El Maldà).
- L'actriu Cinta Moreno és, a més, juntament amb el director Salvador S. Sánchez, autora de la idea de l'espectacle, fundadors els dos, des del 2013, de la companyia La Copla de Wisconsin, que malda per fer que la música s'integri com a llenguatge teatral, com passa en aquest espectacle, altament divertit, elaborat al xup xup i fusionant la força del trio de jazz com a part integrant de la trama.
- Fa tota la sensació que «There was a fiesta! at Carnegie Hall» no ha esgotat les possibilitats d'explotació després d'un mes de temporada al Tantarantana. Les seves possibilitats són múltiples i d'èxit garantit. Si el món teatral fos com era fa uns anys, la companyia ompliria l'agenda de programacions de festes majors de tot el país —la seva frescor el converteix en un espectacle de KM 0, que diuen ara—, programacions de teatres municipals, centres cívics, casals de gent gran i fins i tot festes particulars de comiats o celebracions especials en nuclis amb possibilitats de caché.
- Però com que vivim en altres temps, probablement ens haurem de conformar amb una reposició més endavant o una gira per alguns dels altres escenaris de Barcelona amb bon ull que haurien de fer que «There was a fiesta! at Carnegie Hall» deixi el verb del títol en passat per fer-se llargament present.
Tràiler promocional de l'espectacle «There was a fiesta!» (1). Sarita Montiel interpreta la cançó «El Relicario» inclosa en el film del 1957, «El último cuplé» (2).
- «L'hora blava», de Laura Mihon. Intèrprets: Adrià Olay i Pau Sastre. Assessoria moviment: J. A. Putxades. Espai escènic: Daniel Ruiz i Kaka Gouvea. Construcció d'escenografia: Paco Hernández. Disseny vestuari: Marina Prats. Disseny llums: Laia Garcia i Joan Rey. Disseny espai sonor: Cesc X. Mor. Producció: Mamen Gallego. Ajudant direcció: Dionisio Sánchez. Direcció: Laura Mihon. Coproducció Tantarantana i Col·lectiu La Santa. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 març 2018.
- La companyia del Col·lectiu La Santa no ha volgut quedar al marge de la situació social i política que s'està vivint. I ho ha fet amb un llenguatge teatral críptic que exigeix als espectadors que facin la transcripció del llenguatge metafòric a la realitat.
- Aquest recurs té un avantatge afegit: que l'obra no corri el perill de caducar per la circumstància temporal del moment present i que perduri en el temps perquè la injustícia va implícita amb la condició humana i, malauradament, es repeteix cíclicament.
- La Santa ambienta «L'hora blava», una obra amb text de l'autora Laura Mihon però que ha estat també molt treballada col·lectivament, en el far d'una illa perduda. L'atmosfera creada és suggerent i teatralment eficaç, per la humitat que es deprèn, per la il·luminació difusa, pel efectes sonors de l'illot, per l'atrezzo de fustots o cordam imprescindibles per sobreviure en un far a l'embat de la fúria marítima.
- La dramaturga Laura Mihon aprofundeix en el seus textos en la reflexió sobre la repressió del poder sobre els més febles. Com ja va passar amb la seva obra anterior, «Una casa a l'est» (també estrenada al Tantarantana dins el Cicló) és interessant recordar novament que l'autora és d'origen romanès, i que als 4 anys es va traslladar amb la seva família a Sevilla, l'any 1992, tres anys després de la dictadura comunista i la tragèdia de Ceausescu, una experiència personal mai desitjada, doncs, però que ha enriquit la seva feina teatral i la seva dedicació a la gestió cultural.
- A «L'hora blava», l'illa i el far i l'únic personatge que l'habiten no ha de fer pensar en l'aventura pròpia d'un clàssic d'aventures, malgrat que de seguida ve a la memòria Robinson Crusoe, sinó en la simbologia d'una societat desconcertada que, des del seu refugi de solitud, viu la contradicció sobre si ha de comprometre's amb el que passa fora o si n'ha de fugir com si no ho veiés, forçant el pistó del seu egoisme personal.
- La feblesa de viure aïllat es trenca sobtadament quan apareix a l'illa un segon personatge que esberlarà l'equilibri que el primer havia aconseguit i que portarà a prendre una decisió dràstica a l'hora de decidir si un es pot quedar al marge de combatre qualsevol injustícia o si cal lluitar per preservar el seu equilibri malgrat la incertesa de les últimes conseqüències.
- Els actors Adrià Olay i Pau Sastre interpreten els dos únics personatges de l'obra. Durant setanta minuts, tenen el repte de fer créixer la tensió que es desencadena entre els dos únics habitants de l'illa del far de «L'hora blava». I en una atmosfera fosca, que sempre dificulta el lluïment personal dels actors, superen l'escull amb la força del discurs, molt matisat malgrat la tensió que s'hi genera, sense caure en l'histrionisme en els moments més violents que una proposta com la de «L'hora blava» podria provocar i posant, amb la paraula, el punt de llum imprescindible per combatre la foscor.
- «El mar no cap dins d'una capsa de sabates», de Laia Alsina Ferrer. Intèrprets: Andrea Artero, Cristina Arenas, Martí Salvat i Toni Guillemat. Escenografia i vestuari: Carlota Masvidal i Gala Garriga. Disseny de llums: Rubèn Taltavull. Producció: Júlia Simó Puyo. Ajudant direcció: Robert González. Direcció: Laia Alsina Ferrer. Companyia El Martell. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 febrer 2018.
- Quan acaba l'espectacle i mentre els espectadors surten de la sala, s'escolta, fora de guió, el rap de Valtónyc, el raper de les Illes que ha vist com se li ratificava la condemna de tres anys de presó per la lletra d'una de les seves peces considerades ofensives i com se li imputava el delicte d'atemptat contra la corona espanyola. Valtónyc és, juntament a l'artista censurat d'Arco, el pallasso amb el nas imputat per delicte d'odi, el mecànic que va ver ús del dret d'admissió... i tants altres casos, una de les víctimes els últims mesos de l'esqueixada de la llibertat d'expressió.
- És significatiu que, en senyal de solidaritat, la companyia jove El Martell punxi el rap "demoníac" de Valtónyc després de l'espectacle, «El mar no cap dins d'una capsa de sabates», que parla de la infància i dels enganys familiars i escolars que aquella etapa va anar carregant en la motxilla de la generació dels quatre personatges d'aquesta obra escrita per Laia Alsina Ferrer (Argentona, Maresme, 1988) i que es mou en una maroma finíssima entre el teatre de text —de molt de text ininterromput, gairebé insistent com un rap, durant 85 minuts— i el teatre físic, que és una de les etiquetes característiques de la companyia El Martell.
- Només una xarxa mural i quatre cadires típiques de les d'escola —aquelles amb cul, respatller i barrots de color verd— formen l'utillatge i l'escenografia de l'espectacle. Però fins i tot en podrien prescindir, si volguessin, d'aquestes quadres cadires, perquè el bombardeig d'imatges i impressions de l'etapa escolar es va desdibuixant amb el discurs, a vegades coral, a vegades en solitari, a vegades fins i tot similar a una peça a cappella. Com a contrapès al rap de Valtónyc punxat a la sala, l'espectacle s'obre amb la balada «Cançó de bres per a una princesa negra», peça de repertori de corals, grups musicals i grups adolescents.
- L'hora del càstig, quan s'és a l'escola o a l'institut, és a vegades millor que l'hora del pati per deixar-se anar lliurement. És així com es cau en l'autoflagel·lació (el càstig estimula), l'insult xenòfob (el negre és diferent), la dolenteria (el vigilant que posa palets per aplicar la penitència) o el buylling (amb el recurs del teatre dins el teatre perquè els espectadors decideixin quin càstig es mereix qui ratlli les taules).
- Un seguit de situacions que, posades en mans de criatures, semblen més ingènues i menys carregades de maldat que posades en mans d'adults, però que delaten que els càstigs que s'imposen a la infància —sense pati, sense mòbil, sense play...— es clonen i s'amplifiquen a l'edat adulta —sense llibertat a presó, sense dret a decidir, sense democràcia real...— perquè l'educació sí que, com deia aquell, és una arma carregada de futur, però potser es va oblidar d'afegir que es pot disparar cap a una direcció o cap a una altra, segons qui en premi el gallet.
Clip promocional de l'espectacle «El mar no cap en una capsa de sabates» (1). El grup In Crescendo interpreta la peça «Cançó de bres per a una princesa negra», amb lletra de Gabriel Janer Manila i música d'Antoni Rodríguez, inclosa en l'espectacle (2). El rap de Valtónyc, «No al Borbó», les lletres del qual, han servit per condemnar a tres anys de presó el seu autor i que serveixen de musica de fons de sala quan acaba l'espectacle, en solidaritat amb el músic (3).
- «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos». Creació col·lectiva de José y sus Hermanas. Textos de Sílvia Ferrando, El Conde Torrefiel, Federico García Lorca, Jean Anouilh, Séneca i Angélica Lidell. Dramatúrgia de Sílvia Ferrando. Intèrprets: Francesc Cuéllar, Alejandro Curiel, Marta Díez, Carme González, Carolina Manero, Gemma Polo i Glòria Ribera. Assessorament espai i il·luminació: Roger Orra i Patricia Albizu. Assessorament vestuari: Alejandra Lorenzo. Peça escènica adscrita al programa Talent It de l'Institut del Teatre de Barcelona. Direcció: Sílvia Ferrando. Companyia José y sus Hermanas. Sala Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 octubre 2017. Reposició: 10 gener 2018.
- Si es dóna un cop d'ull als currículums de la majoria dels integrants de la nova companyia José y sus Hermanas, les dates de naixement de tots ells fan feredat: 1992, 1993, 1994... Tots van arribar en aquest món quan ja semblava que no hi havia rastre del que havia estat el franquisme i la Dictadura durant quaranta anys fins al 1975. No és estrany, doncs, que els esdeveniments més recents els hagin transportat amb perplexitat i com un tornado al passat i que el grafit que apareix ara en segons quines parets del carrer amb la imatge del dictador dient «Soy Franco. He vuelto» presagiïn un mal averany. És per això, segurament, que la companyia grata en el passat no viscut per ells per intentar entendre el present que viuen.
- I ho fan, esclar, amb els recursos artístics que han perfilat a l'Institut del Teatre o altres escoles i que van des del trencament de la quarta paret, al text, la cançó, el moviment, la coreografia, la sàtira, l'humor, el desvergonyiment amb una certa influència de muntatges —micro, músics, llums de sala, interconnectivat...— que encara anomenem «contemporanis» quan, en realitat, porten recorrent escenaris gairebé els mateixos anys que tenen tots ells.
- Més que una esclatant trencament, doncs, el que hi ha en aquest espectacle de títol provocador, «Los bancos regalan sandwicheras y chorizos», és l'aposta per un treball de camp en profunditat sobre què va ser el feixisme i què és encara en molts indrets. Com a exemple, la rastellera de llargs o curts períodes en què aquesta pesta generada per la humanitat ha irromput en diversos indrets de tot el món en diferents èpoques.
- Malgrat que l'espectacle, pel seu títol, sembla que hagi de clavar l'agulló en les maniobres estafadores dels bancs que han arruïnat les classes més modestes, el que fa és disseccionar aquella societat que va viure entre la conformitat del franquisme imposat manu militari i el desig de deslliurar-se'n. És en aquest aspecte quan la ironia de la dramatúrgia pot desconcertar segons quins espectadors si malinterpreten el panegíric que fan del franquisme quan es vanta de les veces i les farinetes que el règim va oferir als que van quedar dempeus després de la guerra civil.
- Algú trobarà a faltar que, vivint el que està vivint en aquest moment el país, les referències més recents s'aturin al moviment del 15-M i no hagin aprofitat l'avinentesa per incloure en l'espectacle fets recents i impactants com els produïts arran del 17-A (atemptats jihadistes) o l'1-O (violència d'estat), tenint en compte que la trama del muntatge fa salts de la dictadura a la democràcia i viceversa.
- El que no hi ha cap dubte és que la companyia aconsegueix reunir en una hora i quart tot un contingut que beu de les fonts històriques i que té la trapelleria d'enganyar els espectadors, sobretot en el seu tram inicial quan relaciona l'arquitectura de dos edificis com l'Institut del Teatre o l'Hospital Quirón Dexeus (del mateix arquitecte) o el Valle de los Caídos amb les fosses comunes que els de José y sus Hermanas diuen que han descobert justament sota la Plaça Margarida Xirgu del Poble Sec i també sota el carrer de les Flors del Tantarantana.
- I tot servit amb un circ multimèdia que passa de les rialles esbojarrades, el passeig amb bicicleta i els patinets a la tendresa d'una cançó popular de les Illes —la companyia té integrants de tots els origens— que tanca l'espectacle. Un debut aplaudit que, amb l'experiència i la saviesa del temps, sabrà reajustar allò que en alguns moments delata la seva primera aposta.
- «Les rois fainéants». Creació de la Companyia Cocotte. Intèrprets 2016: Clara Algaba, Lucas Escobedo, Berta Graells, Raquel Molano, Borja Nieto i Pino Steiner. Intèrprets 2017: Clara Algaba, Berta Graells, Borja Nieto, Pino Steiner, Agnés Jabbour i Ferran Echegaray. Escenografia i vestuari: Marta Bayer. Il·luminació: Sergio Santafé i Mario Andrés. Música i so: Somaya Dabbech, Víctor Fernández. Material audiovisual: Alba José i Mirafilms. Col·laboració de l'Escola Superior de Tècniques de les Arts de l'Espectacle de l'Institut del Teatre. Direcció de Joan Cusó. Sala Brossa, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 gener 2016. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 9 juny 2017.
- Ep!, semblen francesos... però les aparencen enganyen. És el que té el gest i el teatre visual: que no tot és com sembla que sigui. La joveníssima Companyia Cocotte recorre a una manera despectiva francesa d'anomenar els reis mandrosos, uns sobirans joves que la imatgeria popular ha representat al llarg del temps en còmodes carruatges estirats per bous i amb els cortesans a dins mirant les mussaranyes. El malnom de reis mandrosos (les rois fainéants) els ve a causa de les disputes per la successió que va fer que, molts d'ells, entre els anys 673 i 751, no escalfessin gaire temps el tron.
- L'espectacle 'Les rois fainéants' barreja diferents elements del teatre de gest, del teatre d'objectes, del guinyol —del gran guinyol i del menut de dits— sense renunciar a explicar una història que, per fer honor a les aparences, té lloc a la regió francesa de la Dordonya, en una antiga fàbrica fundada per un patrici industrial emmarcat en un quadre, i a través de mitja dotzena dels seus treballadors, fins que la rutina del dia a dia es veu sotraguejada per l'arribada d'una carta del Ministeri francès anunciant que la fàbrica serà enderrocada perquè, pel seu solar, hi passa una nova infraestructura de comunicacions.
- Però aquesta és només l'anècdota per posar en marxa, en seixanta minuts clavats, una sèrie d'accions, sempre poètiques, de la vida dels treballadors a la fàbrica i també amb petites referències de les seves vides personals.
- 'Les rois fainéants' és un d'aquells espectacles que reconcilia amb el teatre sense etiquetes. Malgrat el gènere del gest, hi ha molta paraula —molt clownesca si es vol, però paraula al cap i a la fi— i també una delicada banda sonora que acompanya algunes de les accions i les entendreix.
- És reconfortant veure néixer una companyia jove com la Cocotte, sorgida d'un taller de l'Institut del Teatre i que entronca amb la tradició de la creació de companyies de gest catalanes: un dia va néixer Vol-Ras (ara és precisament un dels ex-exVol.Ras el que dirigeix l'espectacle, Joan Cusó) i també hi va haver un primer dia per al Tricicle, per exemple.
- La Cocotte ha trepitjat fort amb tot aquest bagatge a les espatlles i algunes altres influències com les de Jérôme Deschamps i Jacques Tati, i li ha valgut d'entrada una gira per Europa a través del programa Move Award que va seleccionar l'espectacle. Durant el 2015-2016, han actuat i ho fan encara en diversos escenaris europeus, i també en alguns de catalans i, per primera vegada, ara en programació estable, a Barcelona, de la mà de La Seca Espai Brossa, un teatre que lliga a la perfecció amb l'esperit que es desprèn de la companyia.
- Malgrat el malnom de l'espectacle, titllats de reis mandrosos, els de la Cocotte no fan cara d'agafar fama i posar-se a jeure. A jutjar per la fantasia, el bon humor i la sensibilitat plàstica i poètica de l'espectacle, tot fa pensar que els espera un bon esdevenidor als escenaris perquè 'Les rois fainéants' és un d'aquells espectacles sense fronteres de cap mena, ni de gustos ni de generació, perquè grata en el despertar sensorial de totes les edats.
Tràiler de l'espectacle «Les rois fainéants» de la Companyia Cocotte (1). Vídeo promocional del Waves Festival 2015 en el qual figura el mateix espectacle (2). Interpretació íntegra per Bourvil de la cançó «Les rois fainéants» (3).
- «Ven a Fraguel Rock». Dramatúrgia de Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan i Laura Vila Kremer. Escenografia: Xesca Salvà. Il·luminació: Gerard Orobitg. Disseny vestuari: Cinta Moreno. Confecció vestuari: SaraLo Serra Nilsson. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos López. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 maig 2017.
- Com que qualsevol temps passat de la infància va ser millor que el que toca viure d'adult, no és estrany que la generació nascuda o influïda per les sèries televisives de la dècada dels vuitanta del segle passat recorri a l'enyorança d'alguns dels personatges d'aleshores per fer-ne una lectura des d'avui.
- Això és el que passa amb aquest espectacle que beu de les fonts de la sèrie infantil «Fraggle Rock», protagonitzada per titelles de drap anomenats «fraggles», que amb gairebé un centenar d'episodis, 96 exactament, es va emetre arreu del món entre els 1983 i el 1987 (aquí a partir del 1985). Els capítols es van recuperar després, a l'època del DVD, es va clonar més endavant amb un remake amb dibuixos animats i fa un parell d'anys es va anunciar el projecte d'una pel·lícula protagonitzada per l'actor Joseph Gordon-Levit.
- Entre alguns dels valors que la sèrie volia transmetre als petits espectadors hi havia els de combatre els prejudicis, preservar la identitat personal, millorar el medi ambient, ser solidaris amb conflictes socials, conrear l'amistat i estimar aquells que eren diferents. Els titelles «fraggles», que convivien amb éssers humans, eren diminuts, un pam i mig, tenien una varietat de colors i lluïen un cabell arrissat, acolorit i exòtic. Per acabar-ho d'adobar, vivien en coves (Fraggles Rock) i, contràriament a altres éssers veïns, ells eren despreocupats i no tenien cap altra feina sinó passar-s'ho bé jugant i cantant.
- És important que els espectadors que, per edat o per no combregar amb la televisió dels anys vuitanta, no coneguin els personatges, tinguin aquestes referències prèvies perquè si no, en el muntatge de la companyia Casa Real, allò que es basa en una ficció els pot semblar pur surrealisme. Si William Shakespeare t'obliga a tenir algun punt de referència sobre els personatges o el moment històric que tracta en les seves obres, aquí queda clar que cal fer abans un curset accelerat i un procés de reciclatge sobre la sèrie «Fraggle Rock».
- No ha de sorprendre, doncs, per tot el que porto dit, que molts espectadors de la meva funció que feien cara de ser de la generació dels vuitanta per amunt, esbossessin un somriure nostàlgic quan en un moment d'inici de l'espectacle sona una part de la cançó identificativa de la sèrie, que en espanyol deia: «Vamos a jugar / tus problemas déjalos. / Para disfrutar, / ven a Fraggle Rock...» Ritme sincopat, senzill i enganxandís.
- L'espectacle de la companyia Casa Real demana la participació dels espectadors abans de començar. Cadascú cal que dipositi en tres miniurnes —comprades legalment— una fitxa blanca decidint quin dels tres personatges de l'obra «Ven a Fraguel Rock» creu que serà el culpable —perquè cal advertir que hi ha trama detectivista i un mort—, decisió difícil de prendre, esclar, abans d'haver entrat en contacte amb cap dels tres per fer-se una idea de qui diu la veritat i qui menteix. Però en els temps que corren i que hi ha judicis amb veredicte cantat abans d'hora, tampoc no ha d'estranyar que sigui així.
- Tres personatges —interpretats per les tres actrius de la companyia— viuen al darrere de la carcassa de l'atracció «Fraguel Rock» d'un parc d'atraccions: la Glenda, una noia que sembla sortida d'un conte de Disney; l'Animal, una mena d'ós de peluix verd, bon jan i addicte al sexe amb tot déu; i El Alegre Mariachi, un típic bigotut amb barret mexicà.
- Des de la seva cuirassa de disfressa, els tres viuen al marge del món —la seva particular cova Fraggle Rock— i a l'hora de reposar i parar taula amb una bona bossa de crispetes, divaguen sobre la filosofia de la vida i toquen qüestions tan puerils com transcendentals que parlen subtilment de la diferència de gènere, dels esterotips masculí i femení, dels prejudicis envers els altres i de l'acceptació de la diferència que mostra cadascú d'ells tres.
- Tot es manté plàcidament mentre que un d'ells descobreix un pobre «fraggle» mort al lavabo de l'atracció. I com que el mort fa pinta d'haver estat assassinat, comença una introinvestigació per decidir quin dels tres ha tingut raons per eliminar el «fraggle» del món dels vius.
- I aquí és on al cap de setanta-cinc minuts, el veredicte fet a priori pels espectadors obliga la companyia a tancar l'espectacle amb el final decidit per votació i amb la confessió de l'autèntic culpable: la Glenda, l'Animal o El Alegre Mariachi, a banda de trencar la quarta paret i destapar qui s'amaga darrere de cada personatge i comprovar que no sempre és fàcil fer front a la realitat i abandonar la disfressa.
- «Ven a Fraguel Rock» és, com la cançó de la sèrie repeteix, una invitació a jugar i deixar per una estona els problemes fora, però, per la seva concepció, més centrada en un ambient tan fals com màgic d'un parc d'atraccions, cal tenir en compte que és com un programa de televisió en horari protegit i que per això, segurament, no posa tant el dit a la nafra amb qüestions més actuals i punyents com feia «17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme», l'anterior celebrat espectacle de la mateixa companyia i amb les mateixes intèrprets.
Tràiler de l'espectacle «Ven a Fraguel Rock» de la companyia Casa Real (1). Tema principal (en versió espanyola) de la sèrie televisiva infantil de la dècada dels vuitanta, «Fraggle Rock» (2).
- «Fairfly», de Joan Yago. Intèrprets: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i José Sánchez-Rico. Veus en off: Jordi Basté, Mònica Terribas i Mariola Dinarés. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017.
- Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora.
- Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció, estava situada a l'any 2517.
- Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que per no trencar la sorpresa dels espectadors un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després.
- Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d'una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d'Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l'aventura empresarial comporta.
- La clau del muntatge és que engrapa els espectadors durant vuitanta minuts, només amb el discurs que els quatre joves protagonistes mantenen en una taula rodona amb salts temporals que van des de la fantasia de la il·lusió emprenedora a l'ascens de l'èxit i la caiguda passant per tots els graons de la creació d'una empresa nova i jove. És a dir, passant de la comèdia a la tragèdia per acabar construint una tragicomèdia que fa de mirall d'una realitat molt present, del sagnant dilema entre la utopia i la supervivència, però que no pot evitar que els espectadors, fins i tot si n'hi ha alguns d'afectats, acabin petant-se de riure.
- Tot i que el repertori de La Calòrica, i el de l'autor Joan Yago també, companyia que porta des del 2010 picant pedra, té títols prou exitosos, diria que amb «Fairfly» aconsegueixen una peça rodona, de llenguatge viu, atractiu i reflexiu a la vegada, apte per a un ampli ventall d'espectadors, intemporal ni que parli del moment present i, el més important, molt universal —malgrat que la situen clarament aquí: veus d'emissores catalanes, referència del Museu de la Xocolata, cadena d'establiment de distribució...—, perquè podria ser fàcilment adaptada a altres cultures veïnes —i amb això vull dir que és una obra totalment exportable— sempre que es trobi també un repartiment com l'actual, tan rodó com el text, i una direcció tan minimalista com l'eficaç d'Israel Solà, que sap mantenir el realisme de fons durant tota la trama i, quan els espectadors es comencen a preguntar com acabarà el macroprojecte que han muntat amb les simples farinetes, es desencalla la incògnita en un plis plas, com ho faria amb bon ofici literari el desenllaç sorpresa d'un conte curt.
- No sé si a «Fairfly» li passarà el mateix que a les seves farinetes i l'èxit de l'espectacle acabarà sorprenent els mateixos autors i protagonistes de la companyia, però sí que em sembla que el muntatge té un llarg recorregut, ja sigui en gira, en una reposició o amb la programació en una nova temporada.
- «Mars Joan». Dramatúrgia de Roc Esquius. Intèrprets 2017: Ivana Miño, Míriam Tortosa, Ricard Farré i Isidre Montserrat. Intèrprets 2016: Josep Sobrevals, Vanessa Segura, Núria Deulofeu i Isidre Montserrat. Escenografia i il·luminació 2017: DARA. Escenografia 2016: Muntsa Codina. Vestuari: Paula Arébalo. Il·luminació 2016: Xavi Gardés. Banda sonora: Diana Roig, Bernat Mestre (Bohardilla Studio) i Carles Torregrosa (2017). Postproducció de so: Carles Torregrosa - TDC Estudio. Producció Anna Juncadella. Direcció: Roc Esquius. Companyia Dara. Programa El Cicló. Teatre Tantarantana. Barcelona, 2 abril 2016. Reposició i revisió: Barcelona, 1 febrer 2017.
- Cap allà al 2026, d'aquí a quatre dies, poden passar dues coses: que siguem independents o que, els que encara quedem, hàgim decidit emigrar a Mart per complir això que anomenen el somni col·lectiu. Ho possibilita el projecte Mars One a través d'un reality show que es proposa fundar una colònia humana a Mart i per aconseguir-ho ha de fer una selecció entre els aspirants.
- La dramatúrgia de l'obra «Mars Joan» parteix d'aquesta referència xarona i mediàtica de la societat actual i l'adapta a les relacions de parella. Novament, doncs, dues parelles en solfa i en crisi: una perquè el mascle vol anar a Mart per no tornar mai més i l'altra perquè el mascle és un conformista que toca de peus a terra i que no s'adona del que té a un pam del nas. No cal dir que les dues femelles també hi tenen la seva part, en el joc.
- A partir d'aquí, el muntatge agafa, durant noranta minuts, un ritme vertiginós, amb escenes breus, començant per una introducció del reality show en qüestió i entrant en un flaixbac sobre com ha anat el fet que un dels quatre protagonistes (Joan) hagi acabat guanyant la cursa entre milers d'aspirants, ell i tres més, per anar a la nova colònia humana de Mart.
- Flaixbac des del plató de televisió de pròleg i flaixbac des de Mart d'epíleg. Entremig, comèdia de relacions sentimentals que es van embolicant i desembolicant, que insinuen i emmascaren, que amaguen i destapen, i que posen a prova la capacitat actoral dels quatre intèrprets amb canvis de vestuari llampec, canvis d'escena de Fórmula 1 i canvis d'ambientació amb una senzilla decoració estil Ikea i unes quantes capses de cartró de decoració mobiliària.
- Amb diàlegs tallants i breus, la interpretació a vuit mans va pujant de to sense que es desmarxi mai. Funciona, doncs, amb el fre de mà. I malgrat que en algun moment s'entreveu que el que hi passa, i el que hi passarà i com s'acabarà es fa evident i fins i tot previsible —i aquí no hi faria cap mal retallar algunes reiteracions que escurcessin la durada uns deu minuts— no s'està de fer esclatar alguna petita sorpresa que fa que allò tan explotat al teatre i el cinema com és la relació de parella en una edat determinada en crisi es miri aquí des d'una òptica d'originalitat que continua donant raó a l'existència del Programa Cicló del Teatre Tantarantana obert a companyies independents amb inquietuds suficients per analitzar lúdicament i sense paternalismes què li passa a la societat contemporània que preferiria la ignorada incertesa de Mart davant la presumpta seguretat de la Terra.
Crítica corresponent a l'estrena del 2016.
- «Una casa a l'Est», de Laura Mihon. Traducció: Elm Puig. Intèrprets: Arántzazu Ruiz, Adrià Olay i Pau Sastre. Espai escènic: Daniel Ruiz. Attrezzo i assistència d'escenografia: Kaká Gouvea. Construcció d'escenografia: Paco Hernández Falcón. Vestuari: Maria Combalia. Disseny llums i tècnics: Natalia Ramos i Lluís Serra. Disseny espai sonor: Roc Codó. Ajudant producció: Mamen Gallego. Direcció: Laura Mihon. Col·lectiu La Santa. Cicle El Cicló. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 gener 2017.
- L'autora i directora d'aquesta obra, Laura Mihon, va néixer el 1988 a Romania. Quan tenia 4 anys es va traslladar a Sevilla amb els seus pares on va estudiar i créixer entre dues cultures. Actualment s'ha dedicat a la gestió cultural, concretament dins del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i al teatre a Catalunya. No és estrany, doncs, que l'espectador situï l'ambientació de l'obra del col·lectiu La Santa, «Una casa a l'Est», a l'època de la dictadura comunista romanesa, malgrat que podria ambientar-se en qualsevol altre país de l'Est que ha vist com sobtadament canviava el seu futur —i també el coneixement que en tenia del passat— a partir de la caiguda del Mur de Berlín el 1989.
- Laura Mihon parla, doncs, de les seves arrels, malgrat que admet que cap familiar seu ha volgut consultar els dossiers del règim obert al públic des del 2005 —més de dos milions de documents—, però sí que els seus pares els han parlat del que va representar per a ells, por i repressió, el règim comunista. No obstant això, la por a trobar en els dossiers segurament testimonis delators potser massa propers fa que molts ciutadans romanesos esborrin el passat amb l'oblit.
- «Una casa a l'Est» és una manera de rescatar de l'oblit aquest passat, ni que no sigui el directament més propi de l'autora. Els fills d'uns pares que van viure a Romania durant la dictadura tornen al país per buidar el pis pairal i posar-lo a la venda. Però l'entrada al túnel del temps fa que acabin gratant en els documents que conserva el pis i que, com a familiars pròxims amb dret a la consulta, busquin en els arxius oberts algun rastre del passat que els van amagar.
- És així com es cicatritzen les ferides però també com se n'obren de noves. I això és el que relata la trama de l'obra que té una estructura en flaixbac, endavant i endarrere, amb els intèrprets fent diversos dels personatges: els germà i germana del present que viatgen a Romania per buidar el pis, i els pares que van viure-hi, o un oncle seu, o també el conserge de l'arxiu públic dels dossiers.
- El Col·lectiu La Santa experimenta amb un teatre compromès i ho fa en aquest cas posant el dit en la nafra de qualsevol poder autoritari i antidemocràtic, però també fent una mirada, a través de la família de l'obra, de com una ideologia política pot esquerdar una família i deixar-la trencada per sempre.
- Els tres intèrprets es mouen amb credibilitat en els seus respectius papers i la posada en escena dels diferents espais (el pis dels pares avui, el pis dels pares en el passat, l'arxiu polític...) els emmarca sempre entre murs empaperats de dossiers, que és una imatge metafòrica sobre el passat amagat i també empaperat que s'ha mantingut silenciat fins més enllà de la caiguda del comunisme.
22 desembre 1989. Ceaucescu anuncia la caiguda del comunisme a Romania, lluny de pensar-se que seria escridassat,que incitaria a la Revolució i que tant ell com la seva dona acabarien afusellats tres dies després per les milícies revoltades (1). Les imatges del judici sumaríssim i l’afusellament de la parella de dictadors van donar la volta al món i són una de les icones de la desintegració progressiva del règim comunista (2).
- «Vagas y maleantas». Dramatúrgia de Raquel Loscos. Intèrprets: Mercè Boher, Cinta Moreno, Patricia Medina i Rocío Manzano. Pianistes: Cristina Martínez / Andrea Porcar. Coreografia: Toni Luque. Vestuari: Cinta Moreno. Il·luminació: Núria Gámiz i Belén Fernández. Escenografia: Bàrbara Massana. Himnes: Ferran Martínez Palau. Direcció: Raquel Loscos. Producció: La Rue del So. Teatre Tantarantana, Barcelona, 16 desembre 2016.
- Les aparences enganyen. S'equivoca l'espectador que es pensi que «Vagas y maleantas» és un espectacle musical d'època amb un repertori de cuplets i cançons de cabaret. En realitat, sota aquest títol extret de l'articulat de la Llei dels anys trenta del segle passat que parla de declarar precisament «vagas y maleantes» tots aquells persones que alteressin la pau social o posessin en perill la tranquil·litat pública, s'hi fa una mirada irònica, divertida i a vegades àcida, sobre el paper de la dona al llarg de l'últim segle.
- I la dramatúrgia de Raquel Loscos juga també amb la ciència-ficció o, en un terme menys compromès, amb el túnel del temps, anant a trobar a l'altre món quatre coristes tocades totes per una mort tràgica en acte de servei a l'escenari: un focus maleït que, com aquell dipòsit de vàter que últimament ha patentat la sèrie «Merlí», s'estavella en quatre èpoques diferents sobre el cap de cadascuna d'elles, mentre treballaven al Club Café Maravillas.
- Presentem-les. Elles són, a la ficció: Cora Valiente Estrada (1908-1938), Cora Vidal Mercadal (1929-1959), Corina García García (1956-1981), Corette Ros Maurel (1966-1994). Com es veu, per les dates d'existència en el món dels vius, són coristes de quatre èpoques diferents i sota règims polítics diferents. I totes quatre coincideixen en una mena de purgatori per a les coristes on, una veu en off, els dirigeix les activitats que han de fer en cada moment, des de la congelació, a la fabricació rutinària de paperets o el joc de la cadira.
- Però la seva il·lusió és arribar a organitzar un concert benèfic amb una estrella de ressò internacional al capdavant. ¿I qui millor que Madonna...? Mentre l'esperen, les quatre coristes han de matar el temps com poden. I el millor és fer-ho amb números musicals que parodien peces populars antigues o peces modernes i que fan un poti-poti amb lletres inèdites que formen part de la dramatúrgia i que són el moll de l'os de la ironia de l'espectacle. Tot plegat acompanyat d'una posada en escena kitsch, pel que fa a la caracterització de les protagonistes, que remata el vestuari de cadascuna d'elles i que acompanya una pianista, que també forma part del grup de la ficció.
- És una hora i quart de divertimento, de coreografia, gestualitat, música i cant coral, amb una finalitat encoberta: sortir del paper d'objecte decoratiu que l'últim segle ha atorgat a la dona i dotar-les d'una nova revolució, sempre, esclar, que hi posin les veus totes alhora.
- Com a mostra d'això, només cal recordar que la Ley de Vagos y Maleantes va ser aprovada el 1933, en plena República —qui ho diria!—, coneguda popularment com La Gandula, i que intentava regular el tractament de rodamons, nòmades, proxenetes i totes aquelles persones considerades antisocials. Curiosament, malgrat l'origen republicà, el règim franquista la va heretar tal com rajava i el 1954 hi va afegir els homosexuals, amb una dura repressió cap a aquest col·lectiu. I a les cues del mateix règim de la Dictadura, el 1970, la llei va ser canviada només de nom amb continguts gairebé similars per la Llei sobre perillositat i rehabilitació social. Avui, en absència de la llei ja derogada, de «fer neteja», se n'encarrega puntualment la Constitució espanyola del 1978. I és que el carisma dels «vagos y maleantes» del segle XXI ha canviat molt. Ara, la majoria porten guant blanc per fer millor la feina.
- «El bosc com balla». Idea original: Sergio Escalona. Dramatúrgia: Laura Batllori i CAL Teatre. Interpretació i manipulació: Jordi Font i Carlos Gallardo. Música en directe: Aloma Ruiz (violí). Assistència manipulació: Clara Algaba. Vestuari: Paulette (La Sombrera Loca). Escenografia: CAL Teatre. Construcció titelles: Sergio Escalona i Carlos Gallardo. Disseny il·luminació: Laura Gutiérrez. Tècnic: Mario Andrés Gómez. Direcció: Laura Batllori. Companyia CAL Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 27 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La mare del Lukas és muda. Els petits espectadors d'aquesta història assistiran a l'escena del naixement del Lukas, feta amb tota la delicadesa que el tema requereix. Tothom té una cançó a la seva vida. Però la mare del Lukas no en pot tenir cap perquè no la podria cantar. Per això no vol sentir tampoc que el Lukas, quan ve del bosc, canti. Però el Lukas no pararà fins a trobar la seva pròpia cançó.
- Entremig, un carreter ambulant que ven cassoles i roba de casa i que arriba on viuen en Lukas i la seva mare amb el seu carro i el seu cavall —una bèstia que per cert és més llesta que la fam i, si bé no parla, entén tot el que se li diu. El carreter descobrirà que en Lukas té un secret i un poder ocult que fa que el bosc reneixi per a ell i, afamat de fer diners, el carreter xantatja en Lukas per obtenir la fusta del bosc fent-lo triar entre la llibertat de la seva mare, que ha empresonat sota el tendal del carro, o cedir-li la clau màgica del seu poder boscà.
- L'espectacle, amb música en directe que interpreta la violinista Aloma Ruiz i que marca la tensió de cada moment i cadascuna de les accions, compta amb una escenografia de caire fantàstic que, amb una càlida il·luminació, representa el bosc —espai màgic de tots els contes— i d'entre els arbres, apareixen i desapareixen els diferents personatges que es representen amb titelles i els dos titellaires i narradors a la vista.
- Tots els personatges, construcció artesanal dels membres de la companyia, reflecteixen en els seus rostres el caràcter que la trama els vol donar: la mare que estima el fill ni que la seva mudesa hagi impedit de dir-l'hi mai, el fill que viu feliç al voltant del bosc i la natura, el carreter amb cara de pocs amics i el seu cavall que, com tots els cavalls, és noble i sap posar-se a favor del que és honest, ni que hagi de trair l'amo...
- El mal i el bé són representats per dos personatges oposats, el carreter i el petit Lukas. I la importància que la mare concedeixi el desig del petit Lukas quan aquest ha demostrat que l'estima i que no ha venut la seva llibertat, el porta a sacrificar, si cal, allò que més desitja. Però sacrificis d'aquesta mena tenen sempre recompensa. Una història amb moralitat per despertar la sensibilitat dels petits espectadors subtilment representada amb un registre poètic que aconsegueix que els cinquanta minuts de l'espectacle se segueixin amb tanta expectació com en un inusual i respectuós silenci.
- «La Sra. Oliver», d'Iñaki Garz. Intèrprets: Dani Arrebola, Carles Canut i Lluïsa Mallol. Vestuari: Lola Rise. Il·luminació: Luis Martí. Arranjaments musicals: Xavi López. Direcció: Iñaki Garz. Companyia Ícaro Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 14 octubre 2016.
- El govern dels Països Baixos està debatent aquest 2016 una llei per legalitzar la pràctica de l'eutanàsia a aquells avis que, sense cap malaltia evident, decideixin que ja en tenen prou d'aquest món. El precedent és que, als Països Baixos, l'eutanàsia per causes justificades ja és legal des del 2002. I aquest seria un pas més cap a la llibertat personal que, per la seva incidència i incertesa, ha aixecat polseguera, esclar.
- L'obra del dramaturg basc, establert a Catalunya, Iñaki Garz, no parla de la nova llei dels Països Baixos ni tampoc obertament de l'eutanàsia, però la qüestió que té de fons s'hi pot relacionar, sempre que l'espectador estigui atent als escassos segons del diàleg d'una escena final i descobreixi què hi ha darrere de la personalitat malcarada del pare, la Sra. Oliver, un personatge transvestit que interpreta amb la seva capacitat d'adaptació el veterà actor Carles Canut.
- «La Sra. Oliver» és una obra breu, vuitanta minuts, feta de diàlegs que volgudament sembla que no tinguin sortida, i no només perquè són diàlegs de sords, sinó perquè no volen mostrar res més enllà del poc que es dóna a conèixer d'una relació turmentada entre un matrimoni separat de fa anys, l'absència fantasmal d'un fill mort, la presència del fill ja gran, 35 anys, que també viu un procés sentimental complicat i la presumpta vellesa del pare, ingressat en una residència d'avis, que ha decidit fer pública la seva doble condició sexual, que per això ha decidit vestir-se de dona i que pateix un càncer terminal.
- «¿M'ajudaries a donar-me una empenta per llençar-me per la finestra...?», diu un dia la Sra. Oliver al seu fill, que el visita de tant en tant. I aquesta proposta enverinada, que en principi sembla una broma macabre del personatge, és el fil clau que condueix l'obra fins al final. Les escenes s'estructuren en diàlegs de parella: pare i fill; pare i mare; mare i fill... i només n'hi ha una que els aplegui els tres. Tot en una escenografia triplicada sempre a la vista: el racó que representa la cambra de la residència, el que representa el menjador de la casa de la mare, i un banc de passeig central que pot ser tant l'espai del jardí de la residència com un de l'exterior.
- Tot i que el protagonisme recau en la Sra. Oliver que, com deia abans, matisa molt bé Carles Canut, el paper de la mare separada, interpretat per Lluïsa Mallol, té aquí un marcat caràcter de fortalesa i independència, com si la separació del matrimoni hagués estat de fa anys un autèntic alliberament, tot i que plana de fons l'absència del fill mort que encara uneix la parella i la notícia per sorpresa del càncer que pateix el pare, cosa que fa que canviï sobtadament la relació d'allunyament que mantenia la parella.
- Al costat d'una qüestió subtilment tràgica —costa veure-hi cap rastre de comèdia— el planteig de «La Sra. Oliver» pot presentar alguns dubtes als espectadors. Per exemple, un avi de 70 anys, amb el cap clar com és evident que té el de l'obra, avui en dia, encara no es considera un "vell irreparable" en el sentit pur de la paraula. Les residències d'avis estan plenes d'usuaris la mitjana dels quals està entre els 85 i els 95 anys... o més! La diferència d'edat entre el pare, la Sra. Oliver, i la mare no queda prou definida. Ja se sap que el teatre és ficció, però l'actriu Lluïsa Mallol [Barcelona, 1961] aparenta físicament una edat més jove, gairebé similar a la del fill, que diuen que té 35 anys, i no acaben de sortir els comptes si, en un moment donat, es diu que la mare, aleshores noia filla d'una pensió domèstica, va conèixer el pare quan ell encara feia el soldat.
- Són detalls que no enterboleixen per a res la intenció de fons de l'obra, però que segurament no crearien cap dubte en l'auditori si, enmig dels diàlegs, els espectadors rebessin una mica més d'informació dels tres personatges i les seves circumstàncies. Sortosament, la interpretació ben ajustada del triangle actoral, una il·luminació càlida que acompanya les diverses situacions de la trama i la cadència del ritme de l'obra superen aquest aspecte i fa que s'oblidin els interrogants col·laterals del guió.
- «17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme». Dramatúrgia de Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez. Intèrprets: Rocío Manzano, Sara Sansuan, Anna Tamayo, Laura Vila Kremer, amb la col·laboració especial d'Oriol Guinart. Veus en off: Sara Loscos, Lola Sans. Dobladors: Montse Barcón, Xavi Bundó, Òscar Dalmau, Alba Forès, Oriol Guinart, Jordi Graupera, Lídia Heredia, Mònica Roca. Falca: Montse Llussà. Escenografia i il·luminació: Alberto Merino i Gerard Orobitg. Construcció escenografia: Nacho Ullua. Vestuari banca: Norma Vilà. Vestuari publicista: Pitàgora Bcn. Assessoria moviment: Marta Filella. Màscares: Gerardo Tamayo. Audiovisuals: Ramón Frias (Lapso Films). Vestuari: Cinta Moreno. Himne: Modesto Lai, Gritney Spiars i Urbez Capablo. Direcció: Salvador S. Sánchez i Raquel Loscos. Companyia Casa Real. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 30 abril 2016.
- La primera setmana de juny d'aquest 2016 passaran dues coses: que la gent de l'Ebre tornarà a cridar per Barcelona allò de «Lo riu és vida» perquè ja en tenen les comportes plenes, per no dir una altra cosa, i que a Suïssa dedicaran el seu referèndum setmanal a votar si apliquen una renda mínima universal, per a tothom, rics o pobres, de 2.500 francs suïssos (uns 2.275 euros al canvi d'avui), amb la condició d'eliminar qualsevol ajut social públic i alterar l'ordre del benestar establert.
- No sé si "lo riu" acabarà sent vida o no, tenint en compte qui té la clau de l'aixeta, però sí que se sap que a Suïssa els suïssos de sempre votaran que no a la utòpica renda i tot continuarà igual, amb un atur moderat, però 5 milions de llocs de treball destruïts en els últims anys de la crisi. Però a Finlàndia, que tenen més fred, menys sol i són menys gent, posaran a la pràctica d'una manera experimental fomentada per la Unió Europa, durant dos anys, aquesta norma de tenir una renda garantida mínima i que cadascú s'espavili després amb l'esforç del treball.
- Ho dic perquè corren aires d'acabar amb el capitalisme. Potser ho fa que quan arriba l'1 de Maig, aquella festa que se'n deia dels "treballadors" quan n'hi havia, hi influeix. I entre aquests aires de recanvi, els estats, que ja són velles màquines rovellades que grinyolen, no saben com fer-ho per sortir-se'n i aguantar gaire temps més amb les arques pelades i en situació de fallida tècnica.
- Per això, el manual de la companyia Casa Real, presentat en un espectacle breu de 65 minuts i de títol allargassat, «17 maneres d'acabar amb el capitalisme» aporta el seu granet de sorra a aquest debat que ocupa una part del món anomenat desenvolupat i que sonaria com a música extraterrestre entre la gent de l'altra part del món en risc d'exclusió.
- Les integrants de Casa Real, quatre intèrprets sorgides de diferents escoles teatrals catalanes, fan de mestres de cerimònia de tot un seguit de propostes que, si s'apliquessin solidàriament i sense que ningú hi faltés, podrien acabar amb el capitalisme ni que tampoc sembla que elles mateixes sàpiguen gaire què hi ha més enllà del capitalisme.
- L'espectacle combina les interpretacions en directe —molt entretingudes i enèrgiques actoralment— amb els vídeos que es projecten i que mostren algunes de les cares més populars —totes dones— de la classe VIP mundial, des de la cancellera Merkel a la veterana reina d'Anglaterra passant per moltes de les actrius més valorades del Hollywood actual, sense que hi falti tampoc algun testimoni des de l'altre món, com la mítica Ladi Dy.
- Tant les escenes dels personatges en directe com les propostes enregistrades de l'audiovisual ironitzen sobre la situació de la societat actual. A escena, hi alternen empleades de banca de la branca de les inversions amb empleades de traducció simultània. Hi ha esquetxos que es refereixen al Fons Monetari Internacional i a un congrés de líders econòmics. N'hi ha que ratllen el surrealisme de tan reals i altres que acaronen el moviment dadà —que aquests dies se'n commemora el centenari a La Seca— amb màscares de caps d'ovella. I a l'audiovisual, es posen en boca de senyores prou conegudes tot un seguit de propostes —fins a 17, esclar— que mantenen la seva ironia perquè tothom sap que són tan esbojarrades com inversemblants.
- I aquesta és la clau del divertimento. Esclar que, tenint en compte que un dels escàndols més recents que ha donat la volta al món ha estat la imatge enregistrada en mòbil de la parella del Metro del Liceu de Barcelona copulant en plena bancada de l'andana, no és d'estranyar que, més tard o més d'hora, alguna de les «17 simpàtiques maneres d'acabar amb el capitalisme» faci fortuna i acabi patentant-se fins i tot amb la marca «Barcelona»... o amb la marca «Casa Real», que és qui les ha inventades.
Vídeos amb dos tastos promocionals de l'espectacle de la Companyia Casa Real.
- «Kohlhaas, una discussió festiva sobre la idea de revolució». Creació de Eduard Autonell, Marina Congost, Pau Masaló i Júlia Rodon. Amb la col·laboració de Carles Marqués-Marcet. Intèrprets: Eduard Autonell, Marina Congost i Júlia Rodon. Disseny de llums: Irene Dobon. Construcció escenografia: Jordi Rodon. Direcció: Pau Masaló. Companyia Ignífuga. Cicle El Cicló. Teatre Tantarantana, Barcelona, 13 març 2016.
- ¿Documental, cinema, teatre, doblatge, conferència històrica, consciència social, anàlisi psicològica, lluita per la justícia...? Rescatar teatralment un personatge èpic i real del segle XVI com Michael Kohlhaas, portat a la literatura de ficció històrica per Heinrich von Kleist a inicis del segle XIX i traslladat al cinema en dues versions diferents (1969 i 2013) i no morir en l'intent... té tot el mèrit del món.
- Ho ha fet la companyia Ignífuga («Fam oculta» i «La norma de l'extinció»), dinc El Cicló, programa que acull aquesta temporada cinc companyies independents en residència al Teatre Tantarantana (La Calòrica, Casa Real, Ignífuga, Dara i La Santa) amb espectacles de nova creació, un programa que neix en una sala privada i que sorprèn que no tingui un model paral·lel en algun dels dos grans teatres públics del país.
- Va passar a l'Edat mitjana: Michael Kohlhaas va a una fira local per vendre la seva cavallerissa. Un noble l'obliga a deixar part del bestiar com a mitjà de pagament per viatjar per les seves terres, amb la promesa de tornar-l'hi quan la fira s'acabi. Quan Kohlhaas torna, troba els seus cavalls gairebé al punt de la mort. I el noble es desentén de la promesa feta. L'heroi Kohlhass s'hi enfronta a capa i espasa i engega una lluita aferrissada contra la injustícia que ha patit. La injustícia de Kohlhaas esdevé revolució. I la revolució del segle XVI troba —o potser millor dir que busca— un paral·lelisme amb la revolució del segle XXI.
- Aquesta transcripció és la que fa l'espectacle de la Ignífuga, amb una aparent falta de mitjans, però que no és tan aparent si tenim en compte que utilitzen la projecció, els micros, el cavall mecànic, el ventilador, la música en directe, la cançó, el subtitulat, el doblatge, el vídeo amb mòbil, el periscopi de sala i de carrer, el documental, la reflexió clínica sobre la reacció de Kohlhaas des de l'òptica actual i la interacció entre el teatre interior i els seus exteriors més immediats com la Ronda Sant Pau i el carrer de Les Flors amb la icona d'El Molino al fons, o la fugaç passada per davant de l'aparador del bar de copes La Confiteria, del carrer de Sant Pau, autèntica presa cinematogràfica noctàmbula que a Jean-Pierre Jeunet, el director d'aquella comèdia romàntica francesa, titulada «Amélie», li faria rodar l'ull.
- Pot passar, però, en muntatges d'aquesta índole, que els mitjans ofeguin la interpretació o que els mateixos mitjans deixin en un segon pla els intèrprets. El perill se supera amb èxit. Perquè la impressió de conjunt que els espectadors en treuen —només 70 minuts— és la d'una interpretació de tendència expressionista, que no arriba a deformar la realitat com faria el gènere, però sí que pren una direcció subjectiva sobre l'ésser humà, interpel·lant d'entrada i directament els espectadors: ¿Tu, i tu, i tu, estaríeu disposats a fer la revolució fins a l'últim extrem davant d’una injustícia...? ¿Us faria res perdre la vida...? ¿O matar...? Que la pregunta no us agafi amb el peu canviat.
Tràiler promocional del muntatge de la companyia Ignífuga (1). Tràiler de la versió cinematogràfica «Michael Kohlhaas», producció franco-alemanya del 2013, d'Arnaud des Pallières —se n'havia fet una d'anterior el 1969, subtitulada «El rebel», dirigida per Volker Schlöndorff (2). Bob Dylan interpreta l'emblemàtica cançó dels anys seixanta, «The Times They Are A Changin», que l'actriu de la Ignífuga, Marina Congost, canta també en directe dins de l'espectacle «Michael Kohlhaas» (3).
- «Et planto», de Clàudia Cedó. Intèrprets: Genís Casals, Júlia Falgàs, Arnau Nadal i Eduard Serra. Il·luminació i so: Lluís Robirola. Escenografia: Koko Nadal. Il·lustracions d'Andrea Zayas. Animació: From Zero. Música: Lluís Robirola, Marc Company, Jordi Sobirà i V&L. Vestuari: Júlia Falgàs. Producció tècnica: Arnau Nadal. Enregistrament audiovisual: Josep Sarquella. Direcció: Clàudia Cedó. Companyia El Vol del Pollastre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 10 febrer 2016.
- La companyia es fa dir El Vol del Pollastre. Made in Banyoles. I Clàudia Cedó, la jove autora de l'obra «Tortugues», ha treballat aquesta vegada en una mena de work in progress a base d'improvisacions dels quatre intèrprets i un guió preestablert fins a arrodonir la dramatúrgia d'una comèdia, diguem-ne romàntica, que parla novament de la relació de parella, però enfocada amb una estructura teatral carregada d'originalitat.
- La sorpresa, la revelació i l'acceptació generalitzada que va representar «Tortugues» es repeteix en certa manera a «Et planto», una peça encertadament repescada de l'últim Festival Temporada Alta per la direcció artística del Teatre Tantarantana.
- Si a «Tortugues» la biologia, la ciència i l'amor es fonien en un únic objectiu, a «Et planto», els tres elements hi tornen a ser presents: la jardineria domèstica, els secrets científics de l'horticultura i l'amor. Només el títol ja juga intel·ligentment amb una dualitat que es fa evident a manera que la comèdia avança. Sí, és cert, et planto, és a dir, et deixo. Però també, et planto, és a dir, cavant la terra o en un test, perquè facis arrels.
- La protagonista de l'obra és la Júlia (interpretat per Júlia Falgàs, que és qui de fet porta el 90% de la trama) i ell, la seva parella, és en Miquel, però un Miquel 3x1 (Genís Casals, Eduard Serra i Arnau Nadal): tres personalitats d'un sol personatge que actuen, es mouen i pensen diferent tot i que només un s'expressa per boca dels tres.
- És d'aquesta manera que l'autora Clàudia Cedó i El Vol del Pollastre aconsegueixen que, del que podria ser una simple relació de parella i trencament arran de la rutina i l'avorriment, en surti una història que va endavant i endarrere, que busca els seus orígens i que justifica la separació decidida per ella, ofegada en un pis ple de plantes, i que reflecteix la polièdrica personalitat d'ell a la cacera i recuperació de la noia perduda.
- Però tot el que pot semblar de transcendent es converteix aquí en una comèdia plena de moments hilarants, de situacions tendres, de seqüències postadolescents i d'amor en estat primari, que recula en alguns moments a la cova de la infància, que recorre a uns primers dibuixos —projectats en animació de pantalla— de quan la Júlia tenia 9 anys i inventava una màquina per fabricar el noi dels seus somnis, i que passa pel món de la Júlia, des del pis d'unes amigues, la vella casa dels pares i el germà o la fugida a París en autoestop, la coneixença d'un presumpte nou Miquel i fins i tot a casa de la tieta Michelle que viu a la ciutat del Sena.
- Unes situacions que, amb molta distància i cadascuna en el seu registre —potser per la presència de París a «Et planto»— em recorden algunes situacions surrealistes de dues pel·lícules franceses contemporànies: «Le fabuleux destin d’Amélie Poulin», de Jean-Pierre Jeunet, amb Audrey Tatou; i «Jeux d’enfants», de Yann Samuell, amb Guillaume Canet i Marion Cotillard.
- Situacions sempre emmarcades per una banda sonora suggerent, que porten els tres Miquels a desdoblar-se en tots aquests personatges secundaris (les amigues, els pares, la tieta de París) i que encerclen Júlia en el cercle d'una sínia d'incertesa i inestabilitat entre allò que es té i allò que es desitja per tornar a desitjar, quan es té el que es desitjava, allò que es tenia abans de començar.
- I per damunt de tot, un consell de botànica, ni que sigui teatral: si vols que un ficus et visqui, poca aigua, només una mica de reg dues vegades a la setmana. Ni que el ficus tingui cara i ulls de Júlia. A «Et planto», qualsevol semblança amb una planta és senzillament casualitat. Perquè no tot el que es planta s'arrela i no tot el que s'arrela i es desarrela vol dir que un dia et pugui deixar plantat.
- «La distància entre el llamp i el tro», de Jumon Erra. Dramatúrgia de Jumon Erra i Elena Fortuny. Intèrprets: Jordi Brunet, Eva Cartañà, Elena Fortuny i Nesa Vidaurrázaga. Espai escènic, il·luminació i vestuari: Aina Vergés. Espai sonor: Roger Julià. Direcció: Jumon Erra i Elena Fortuny. Companyia La Danesa. Sala Baixos 22. Teatre Tantarantana. Barcelona, 21 octubre 2015.
- Deia l'avi: "Voluntari... ni per un plat de fesols!". Havia passat la guerra d'Àfrica, la Gran Guerra i la Segona Guerra Mundial. M'ho recorda el punt de partida d'aquest espectacle que s'ambienta en la protecció dels boscos contra els incendis i de la recapta de voluntaris per fer de vigilants des del refugi de la torre de guaita com a metàfora de l'esforç que es demana a la societat per què sigui solidària davant els desastres que els que remenen les cireres no saben o no volen resoldre.
- Però darrere d'aquest espectacle, darrere de la distància que hi ha entre el llamp i el tro —i que permet saber fins a quin punt llunyà hi ha la tempesta que s'acosta—, l'obra de Jumon Erra reflecteix també la fragilitat dels personatges que fugen dels seus fracassos personals per embolcallar-se en la neteja de consciència que representa treballar per al bé comú, sense acabar de sortir-se'n tampoc del tot.
- El muntatge és de caire tenebrós perquè cal advertir els espectadors que tant el plantejament com el nus i el desenllaç no li permeten una sortida gaire optimista. En un espai tancat, lluny de la civilització, davant la immensitat del bosc, controlat per la Unió, amb una cap de guàrdia que posa les normes, les limitacions personals dels voluntaris són extremes —sembla en alguns casos que siguin fins i tot les que exigeixen en segons quins programes de risc televisius que posen a prova la capacitat dels que s'hi presten— i això fa que esclati el conflicte de relació.
- Un home i una dona, amb històries diferents del passat que s'aniran sabent en escenes en flaixbac, busquen la seva redempció sota l'autoengany del voluntariat. No plou. I el foc del bosc és un perill constant. Tampoc no plou en els seus records. I el foc de la memòria que els persegueix continua cremant-los per dins. A més, les normes existeixen per no ser respectades al peu de la lletra i sovint el trencament ve de qui més les exigeix. Una antiga relació, un aspecte no permès en el reglament dels voluntaris, entre la cap de la torre de guaita i un dels voluntaris desencadena el conflicte principal.
- Amb una bona ambientació escènica que representa la torre de guaita per dins, amb un aire ecològic gràcies a la fusteria natural, un potent acompanyament musical i una matisada il·luminació que té estones de roig encès com el color del foc, el muntatge té la virtut de comptar amb quatre intèrprets que garanteixen l'aportació d'un plus de rigor a un guió no gens fàcil d'executar pel seu caràcter apocalíptic —ara que es revisa el Pedrolo del 'Mecanoscrit...' amb el film 'Segon origen' s'hi podrien fer comparacions— que, en segons quines mans, podria trontollar tant per excés com per defecte, entre altres coses perquè, quan el discurs tendeix a ser críptic, el que el salva és precisament —i únicament— com s'interpreta.
- «Woyzeck caducat». Dramatúrgia i cançons: Roger Torns. Intèrprets: Arnau Comas, Paula Malia, Marc Ribera i Roger Torns. Caracterització i disseny vestuari: Helena Lucas. Construcció titelles: Albert Ventura i Alejandro Lorenzo. Producció musical i espai sonor: Jaume Cervera Colleuil. Espai escènic i disseny llums: Roger Torns. Ajudant direcció: Eduard Tudela. Direcció: Roger Torns. El Maldà, 15 abril 2015. Reposició: Teatre Tantarantana, Barcelona, 2 octubre 2015.
- L'autor alemany Georg Büchner (Goddelau, Hesse-Darmstad, 1813 - Zuric, 1837) va tenir dues xambes tràgiques en la seva curta vida: haver deixat inacabada l'obra 'Woyzeck', la primera de la literatura alemanya que dóna veu a la classe treballadora, i haver mort jove, als 23 anys, amb una prometedora carrera tan precoç com intel·lectual.
- No és estrany, doncs, que s'hi hagin emmirallat successives generacions perquè no hi ha res més intrigant i atractiu que imaginar el que hauria pogut donar encara de bo un jovencell com era Büchner quan va morir amb el currículum que havia acumulat i a qui s'ha considerat precursos de l'expressionisme.
- La seva obra 'Leonci i Lena' és probablement una de les que ha tingut més versions. Però 'Woyzeck' no es queda enrera. El que ha fet l'encara jove autor i actor Roger Torns (Barcelona, 1988) és agafar com a mite el referent marginat que va llegar Büchner a la literatura dramàtica i crear un ambient i uns personatges que —amb Büchner o sense ell— també haurien tingut sentit per si sols.
- Una parella de joves comparteix vida i un nadó per a qui volen tota la felicitat del món. Però la vida actual és cruel i posa a prova la capacitat de subsistència. Feines a hores, feines mal pagades, precarietat i misèria que aboquen els cossos de la parella a explotacions inconfessables de l'un per l'altre fins als extrems d'un final tràgic que deixa la criatura en mans dels espectadors. ¿Una metàfora segurament de deixar el futur als que són a la platea perquè des del protagonisme de l'escenari totes les portes possibles han estat ja tancades.
- El muntatge compta amb dues parelles de personatges: la parella protagonista —espai real contemporani— i un parell de figures simbòliques, actors vestits de blanc, que s'autocaracteritzen amb un parell de titelles gegants que representen la classe explotadora al servei dels interessos només d'uns quants que sempre acaben tenint el poder. En un escenari despullat, rònec i tirant al vell estil del Dirty realism dels anys setanta —un parell de matalassos polsosos de llana, una tassa de vàter i dues taules d'escola— les escenes reflecteixen les dificultats de la parella per sobreviure en un món que els és hostil i que els ha educat en una hipotètica llibertat a la qual no saben com accedir.
- Els quatre intèrprets tenen els seus rols ben definits: els dos personatges simbòlics, el jove treballador i la jove mare del nadó. Una peça breu, seixanta minuts clavats, que té una estructura d'escenes curtes de text on els intermedis musicals, amb lletres del propi autor —en clau de lament— aprofiten la capacitat vocal de l'actriu Paula Malia (integrant del grup The Mamzelles) per tintar la tragèdia amb unes notes de color.
- «Utilitat programada», de Marc Rosich. Intèrprets: Míriam Alamany, Lídia Casanova, Júlia Molins / Cristina López, Iñaki Mur, Maria Salarich i Mario Silva. Veu en off de Jimmy: Enric Cambray. Música original i disseny de so: Mario G. Cortizo. Escenografia: Sarah Bernardy. Disseny il·luminació: Marc Creus. Vestuari: Alba Prats. Caracterització Tutora: Rut Fulgado. Assessorament veu: Ester Cort. Tècnic llum i so: Pau Torres. Direcció: Míriam Escurriola. Companyia La Hydra. Teatre Tantarantana, Barcelona, 10 maig 2015.
- "Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega. D'un cop de roc llançat amb massa traça, el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre se li ha posat un tel: la vaca és cega." Em ve al cap la cantarella del poema vaquí de Joan Maragall quan el personatge de la Tutora, interpretat per Míriam Alamany, intenta explicar, entre altres secrets del seu passat entre neboda i oncle, les causes per les quals té un ull a can Pistraus per mor del maleït broc d'una font.
- Això té lloc cap al final d'aquest espectacle d'una hora i mitja —totalment escurçable—, suposo que pensat amb voluntat juvenil, que el dramaturg Marc Rosich (Barcelona, 1973) ha elaborat sembla que inspirat en històries distòpiques contemporànies del cinema, la literatura fantàstica i el còmic i amb influències de prediccions clàssiques com la lluita del grup de joves de l'obra 'Un món feliç', d'Aldous Huxley o del '1984', de George Orwell, amb el Gran Germà espiant, en clau de càmeres.
- Però una cosa és la intenció i l'altra el resultat. I el resultat té un aire de desgavell que dilueix el contingut i el divideix en dues parts ben diferenciades: la de les interpretacions corals dels cinc adolescents —que no vol dir que no puguin explotar millor les seves qualitats actorals en un altra tipus d'obra— i la de la Tutora —sort de la veterania escènica de Míriam Alamany!— que els té empresonats, controlats, vigilats, consentits i protegits en una cambra sense finestres, plena d'andròmines inservibles, mentre ells malden per sortir a la llum ni que a fora els diguin que se'ls cruspirà el perill de la societat.
- Esclar que la tesi de fons a un li sembla fins i tot intuir-la: cria fills i et sortiran corbs. I, posats a fer: mata el pare per ser tu mateix. Però l'embolcall es menja el contingut, malgrat la gresca que hi destil·len, l'energia que hi posen, els colorins de les peces de lycra —un anguniós invent ancestral que va néixer el 1959!— i les teories pseudofilosòfiques sobre qui som, d'on venim i on anem que enfarfeguen una història, que a vegades sembla que vulgui ser una de les aventures nostàlgiques dels pipiolis que han crescut i que han perdut el dret a tenir el carnet del Súper 3.
- Lamentable, a més, l'opció d'intercalar tot de coixins lingüístics, sense que vinguin a tomb ni es justifiquin, amb frases en castellà —com si no hi hagués manera de dir el mateix en la llengua d'ús de l'obra— que ni donen naturalitat al diàleg ni, en aquest cas, reflecteixen cap realitat del carrer ni de "la llengua que es parla" tenint en compte que la colla en qüestió ha estat criada en un búnquer sense influències externes i, per tant, sense pressions Wertianes.
- En definitiva, sembla com si el dramaturg Marc Rosich, i de rebot, l'actriu i directora Míriam Escurriola, els dos ben reconeguts en altres muntatges anteriors seus, tinguessin un muntatge work in progress entre mans al qual caldria una bona raspallada i fer que la brillantor multicolor de la lycra no es mengés la pàtina tràgica i fosca que s'endevina de fons, gràcies a les escenes que protagonitza la Tutora que, repetim-ho, malgrat el bon fer de l'actriu Míriam Alamany, no n'hi ha prou per posar tampoc les coses d'aquesta 'Utilitat programada' al seu lloc.
- «Sobre el fenomen de les feines de merda». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol. Escenografia i figurinisme: Albert Pascual. Construcció escenografia: La Forja del Vallès. Espai sonor: Josep Sánchez-Rico. Disseny il·luminació: Josep Sánchez-Rico i Albert Pascual. Direcció: Israel Solà. Coproducció La Calòrica i Tantarantana. Companyia La Calòrica. El Cicló - Cicle Companyies Independents de Barcelona. Teatre Tantarantana. Barcelona, 15 abril 2015.
- Fins ara, els joves aspirants llençats al mercat laboral, dins d'una previsió nefasta dels organismes educatius i professionals, es donaven a conèixer amb la tramesa de currículums emplenats amb els seus coneixements, les seves virtuts i els seus miracles. Però la companyia La Calòrica ha trobat un camí més directe, més eficaç i més denunciable amb un espectacle que no amaga la seva intenció ni la seva conclusió d'entrada: 'Sobre el fenomen de les feines de merda' és la contraresposta d'allò que deien abans i que ningú no es creia: "El treball purifica l'esperit".
- L'espectacle de La Calòrica arrenca d'una citació antropològica del nord-americà David Graeber quan diu que, per culpa de la multiplicació de multitud de feines totalment prescindibles s'ha arribat a convertir-les en inútils i estúpides. Però la citació només és la porta d'entrada a una sèrie de petites peces que conformen el tot i que estan basades en experiències que, si no són reals, ho podrien ser, i que si no són autobiogràfiques dels mateixos intèrprets, també ho podrien ser.
- Amb aquesta absoluta implicació, doncs, de personatges i intèrprets, els cinc membres de La Calòrica tant retraten com pot ser una entrevista de feina i els objectius foscos que s'hi amaguen o com es poden matar hores fent de suplent en una biblioteca escolar de l'Eixample o com es pot intervenir en un curset de preparació de joves a l'atur per fer de Pare Noel subvencionat per l'Ajuntament de Badalona, o com es pot triomfar fent de monitora en un curset de natació sense saber nedar, i tot plegat sense deixar de recórrer a referències d'abast popular a la xarxa com la paròdia del guàrdia reial britànic que va ser enregistrat pels turistes fa un any ballant, caminant i fent posats ridículs com un autòmat davant del Palau de Buckingham... potser perquè s'avorria, precisament, amb una feina de merda.
- La dramatúrgia de l'espectacle barreja l'humor amb sortides que a vegades voregen l'absurd i, en alguns moments, semblen esquitxades que ressonen als contes més subtils de Pere Calders on allò més quotidià es converteix en element de realisme màgic.
- Si a un bon guió, s'afegeix una interpretació fresca, àgil, de llengua entenedora i, en certs moments, volgudament esbojarrada, el resultat no pot decebre ni els que hi arriben de nou ni els que ja fa temps que fan un seguiment d'aquesta companyia jove, sortida de les entranyes de l'atur teatral, i que s'ha fet un lloc amb espectacles de contingut aparentment més elitista com 'Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I', 'Editto Bulgaro' o la descomposició del quadre del pintor flamenc Hieronymus Bosch, 'La nau dels bojos'.
- En aquesta ocasió, l'elit inspiradora de l'espectacle és el dia a dia de la degradació d'un sistema anomenat tradicionalment laboral i que ningú que estigui en edat activa ja no reconeix ni com un dret ni com un deure. A tot estirar, com un post-it de color groc que pot enganxar amb la seva particular feina de merda a la cartellera de la sortida del teatre.
Enregistrament del guàrdia reial britànic davant del Palau de Buckingham, una de les paròdies de l'espectacle.
- «Camargate». Dramatúrgia de Jorge-Yaman Serrano. Intèrprets: Cristina Gàmiz, Anna Sabaté i Pep Duran. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Eugenia Gusmerini. Audiovisuals: La Rueda Films. Ajudant direcció: Nico Aguerre. Direcció: Jorge Yaman-Serrano. Coproducció TeatredeCERCA, La Rueda i Tantarantana. Cicle Companyies Independents. Baixos 22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 21 març 2015.
- Ara que el cedé amb la gravació íntegra, via gerro de flors, del dinar del Restaurant La Camarga que el fill gran de l'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol Ferrusola, va lliurar a la presidència de la maratoniana comissió d'investigació sobre el frau fiscal del Parlament de Catalunya —un vodevil per a amants dels diàlegs de sords— servirà perquè els il·lustríssims parlamentaris facin una sessió d'auriculars compartida, com autèntics espies, per escoltar allò que el poble ja sap del dret i el revés, tots plegats podrien estalviar-se les hores d'escolta i substituir-les per una de les representacions de la versió teatral que el muntatge de ficció documental presenta en clau d'humor al Teatre Tantarantana.
- La llibertat d'expressió, però, encara té escletxes, o més aviat frontisses. I potser per això, la companyia anomena prudentment els seus personatges "Antonia S. Cemacha" i "Bibi Alves", en substitució dels noms autèntics de la presidenta del PP català, Alícia Sánchez Camacho, i l'exparella sentimental de Jordi Pujol Ferrusola, la mediàtica Victoria Álvarez. No fos cas que la broma els costés més cara del que podria arribar a cobrir un Verkami solidari, com el que ha propiciat la creació de 'Camargate'.
- Les quatre hores llargues de l'enregistrament que va vincular l'agència de detectius Método 3 i algun altre nom de la política queden reduïdes, esclar, a la durada convencional d'un espectacle d'aquesta mena, setanta minuts. Però són setanta minuts ben aprofitats durant els quals els espectadors poden deduir la lectura que en fa el dramaturg i director, Jorge-Yamam Serrano, que dóna a entendre més aviat que la tal Victoria Álvarez pretenia, en el dinar polèmic de La Camarga, guanyar-se els favors del PP perquè li donessin un cop de mà amb els negocis de la seva consultoria.
- L'humor plana durant tot el muntatge, molt ben dosificat i sense que surti de mare, lluny de l'esperpent de la sàtira de 'Polònia'. Les dues intèrprets —Anna Sabaté és Bibi Albes i Cristina Gámiz és Antonia S. Cemacha— s'esplaien a pleret sobre els vestidets, les bosses de mà, les galeries de disseny del Born, les visites al Zara, les amistats influents, el règim culinari i estètic o fins i tot els atributs sexuals, sobretot aquests que, després de saber, per l'experiència de Victoria Álvarez, que el protagonista absent (Jordi Pujol júnior) manté al catre quatre trets seguits sense caure rendit, la sufocació i el desconcert d'Alícia Sánchez Camacho puja de to arran de l'etapa absentista per la qual confessa que ella està passant.
- Les anomeno amb els noms reals perquè, malgrat els pseudònims, els espectadors no es poden estar de relacionar els dos principals personatges amb qui realment caracteritzen. A l'escenari, una taula amb una parella de convidats acompanya l'ambientació del restaurant i, al fons, en un recambró tenebrós, davant els aparells d'escolta i els auriculars posats, hi ha el detectiu que escolta a distància l'enregistrament i que sembla que sigui un fotograma d'un film d'espies del KGB. Aquest personatge (que interpreta Pep Duran) fa tots els papers masculins de l'auca: l'exparella de Victoria Álvarez, el xofer d'Alicia Sánchez Camacho, l'encarregat de La Camarga, el cambrer que serveix la menjuca...
- ¿I què passaria si qui veiés l'espectacle no tingués cap coneixement de la referència subliminal que hi ha darrere? Doncs, que, sense identificar les dues mosses implicades, sí que hi trobaria el reflex de la banalitat, la hipocresia, els tentacles de la corrupció, la xafarderia i la baixesa moral de dues senyores que llueixen aparença pels quatre costats per amagar la seva autèntica misèria interior. I això és el que converteix l'espectacle en un muntatge sense fronteres, ni ideològiques ni socials, que deixa el gremi dels polítics —mai més ben dit i més grollerament expressat— amb el cul enlaire.
- «Teenage Dream». Creació del Projecte NISU. Intèrprets: Guillem Gefaell, Xavier Torra, Albert Pérez Hidalgo / Nicolás Carbaj. Escenografia i vestuari: Margherita Mantovani. Disseny de so: Oscar Palenque i Guillem Gefaell. Disseny de llums: Oscar Palenque. Direcció: Companyia Projecte NISU. Teatre Tantarantana, Barcelona, 21 febrer 2015.
- Quan fa cinc anys, la cantant californiana Katy Perry (Santa Barbara, 1984) va publicar el seu disc en solitari, 'Teenage Dream', un disc amb música pop tirant a rock i amb lletres sense embuts salpebrades d'humor que parlen de sexe, drogues, amor, joventut i la realitat d'un sector de l'adolescència, poc es devia pensar que una companyia catalana del nou teatre, que es torna a autonomenar independent com el de la segona meitat del segle passat, la utilitzaria com a ham en un dels seus muntatges.
- Katy Perry és l'altra cara de la moneda de figures plastificades i prefabricades com Lady Gaga o Miley Cirus i per això, els creadors del projecte NISU s'hi han inspirat, suposo, per crear també la seva particular altra cara de la moneda d'una generació crescuda en l'època del benestar, el consentiment, el cotó fluix i el núvol rosa, com la coberta del disc de Katy Perry, on ella mateixa apareixia a pèl com un àngel embolcallat sobre els núvols.
- L'espectacle 'Teenage Dream' no té definició concreta o almenys no sabria quina aplicar-li. Hi ha una mica de teatre, molt. Hi ha una mica de coreografia esperpèntica, força. Hi ha una mica de música de decibels, déu n'hi do. I hi ha una mena de performance tirant a cabaret que encaixaria de primera en un concert-cafè, entre taules amb llum de peu, si sortís de l'espai convencional de l'escenari. Tot plegat en una peça breu d'una hora de durada que va entrant a poc a poc, a ritme d'escenes de repetició amb progressiu canvi de joc, i que va enganxant l'auditori, tant si és generacional teenager com si és generacional de la mal qualificada tercera edat.
- L'ambientació és de color rosa... on diuen que l'amor s'hi posa. En aquest cas, l'amor paterno-filial obsessiu. Un pare i una mare que situaríem sobre la dècada dels anys setanta del segle passat celebren els diversos aniversaris de la seva filla que ha deixat la preadolescència i que entra de ple en el desori de l'adolescència. Vestidets, regalets, petonets i molt d'humor amb dos personatges (pare i mare) i el personatge absent de la presumpta filla del seu cor estesa al llit de la seva habitació.
- L'espectacle engega amb un misteriós adolescent asexuat disfressat de tigre. A l'estil chansonnier, assegut dalt d'un tamboret, s'adreça a l'auditori parlant als espectadors d'una de les últimes entrevistes de Jacques Brel, l'any 1971, i d'una de les seves sentències sobre la vida i la mort. Com una mena de mestre de cerimònies, el tigre personificat introdueix algunes de les altres escenes que ridiculitzen amb humor el pare i la mare. Fins que el tigre en qüestió fa el salt definitiu i es converteix en un reflex de la banalitat televisiva imposada pels models de la factoria audiovisual Disney i les conseqüències que encara s'arrosseguen: adolescència frustrada per un món feliç que no existeix i pares desesperats per allò tan típic: convençuts que crien fills, els surten corbs.
- Els intèrprets només són tres, però es guanyen a pols l'hora de feina i amb prou mèrit. Els actors Albert Pérez Hidalgo i Xavier Torra, pare i mare respectivament, en escenes que van de la felicitat completa en família a la degradació de l'ideal i l'aparició de la violència, amb revòlver inclòs i una escena de violència de gènere d'humor esperpèntic, si no fos que amaga la tragèdia latent. I hi destaca, quan es destapa de la disfressa i aixeca el vol, l'actor Guillem Gefael, micro en mà, retrat estàtic en diferents posicions, llengotades i llavis molsuts de vermell, i espectacular número cabareter de stripper blanc passat pel sedàs ingenu de Miley Cirus, àlies de la sèrie i posterior pel·lícula 'Hannah Montana', de Disney Chanel, que ha revolucionat les audiències adolescents nord-americanes i de tot el món en els últims deu anys.
La cantant californiana Katy Perry en el clip promocional de 'Teenage Dream' (1). Entrevista completa a Jacques Brel, feta el 1971, a la qual fa referència el muntatge teatral (2). Clip promocional del muntatge de NISU Project (3)
- «Absentee», de Denise Duncan. Intèrprets: Salvador Miralles, Marta Santandreu i Moli Quetglas. Espai escènic: Víctor Peralta. Direcció: Denise Duncan. Companyia La Pulpe Teatro. Teatre Tantarantana. Barcelona, 14 novembre 2014.
- Diuen que La Pulpe Teatro és una companyia que fa treball de camp. La seva directora i fundadora, un remolí d'activitat dinàmica, Denise Duncan Villalobos, nascuda a Costa Rica, es va llicenciar al seu país en Periodisme el 2004, i es va establir a Barcelona, on el 2012 es va torna a llicenciar en Art Dramàtic a l'Institut del Teatre, deu anys després de dedicar-se ja a l'escena i després de passar també per altres estudis teatrals a A Coruña.
- Denise Duncan aboca una sèrie d'idees sobre la taula d'assaig, els intèrprets hi posen la seva part i s'identifiquen amb els personatges fins a treure'n el que porten dins. Un dels últims espectacles de l'autora, directora i de la companyia, 'Está linda la mar', al Teatre del Raval, el 2012 va guanyar la Mostra de Teatre de Barcelona. L'estrena més recent de La Pulpe ha estat l'espectacle 'C.O.C.A.', una farsa sobre el poder estrenada, coincidint amb les representacions del Tantarantana, dins del Festival Temporada Alta, en la qual hi han participat també dos dels intèrprets de l'actual 'Absentee' (Salvador Miralles i Marta Santandreu), a més de l'escenògraf (Víctor Peralta).
- Es detecta, doncs, una certa compenetració entre la dramaturga i directora amb els intèrprets i la resta de l'equip, cosa que segurament facilita que cada nou projecte ja tingui una bona part del camí recorregut abans de posar-se en escena.
- 'Absentee' —l'absència en anglès— és una obra breu, d'uns 75 minuts a tot estirar, que transcorre en un apartament senzill, mig provisional, on viu o malviu el germà gran d'una família que els espectadors aniran coneixent a través de les discussions, els estirabots, els retrets i les esgarrinxades que es propinen ell i el seu germà petit i un tercer personatge femení que el trencaclosques anirà desvelant.
- ¿I l'absència...? L'autora i directora Denise Duncan la tracta gairebé com un personatge més. L'absència de l'estima entre germans. L'absència de l'autoestima. L'absència de l'amor pel pare que, malalt d'alzheimer —ni que no s'esmenti així— arriba al final dels seus dies. L'absència durant anys del secret de la família. L'absència de la comprensió. L'absència per...
- A fora plou. El germà petit visita el germà gran. El germà petit té una vida estable, una bona feina, vetlla pel pare malalt, dia a dia, fent gairebé de cuidador —no s'esmenta la vergonya de la farsa de la Llei de la Dependència— i també ha recuperat el temps perdut i la relació d'una germana secreta. El germà gran rebutja la sort, fuig de la feina, viu accidentalment —les capses de cartró ho delaten— i passa com pot entre l'aigua de l'aixeta i l'ampolla de J&B Scotch Whisky.
- Beure glops de J&B en gots de plàstic i a morro acosta alguna escena a excentricitats de presumpta borratxera que no acaba de produir-se. Pugen el to, les escridassades i els insults, però sempre hi ha el fre de mà posat. I les discussions enceses serveixen més aviat per explicar que el germà petit ha pagat un deute del bar de la cantonada del germà gran i que el pare, malgrat tenir la memòria a can Pistraus, es recorda d'ell.
- Amb tots aquests elements, als espectadors només els resta esperar que salti la guspira que es veu venir. La guspira es diu Júlia. Té trenta anys. I és aquella a qui més ha tocat de debò l'absència de la història, l''absentee' que dóna el títol a una obra tan universal com generacional, que toca la fibra i que convida els espectadors a completar-la interiorment amb els seus fantasmes personals, si és que en tenen i si és que se'ls reconeixen.
- «Fam oculta», de Peer Wittembols. Adaptació a partir de la traducció al castellà de Ronald Brouwer. Intèrprets: Júlia Rodón, Aleix Melé, David Teixidó i Gal Soler. Espai, llum i figurins: Laia Alberich, Mireia Cardús, Irene Dobón i Laila Rosato. Assessor de moviment: Pere Sais. Direcció: Pau Masaló. Companyia Ignífuga. Teatre Tantarantana, Barcelona, 25 octubre 2014.
- La companyia Ignífuga, que ha presentat recentment amb èxit un altre dels seus espectacles al Círcol Maldà, 'La norma de l'extinció (Platonov)', d'Anton Txèkhov, proposa ara al Teatre Tantarantana la gairebé descoberta per als espectadors catalans del dramaturg i poeta holandès, Peer Wittembols (Bergen op Zoom, Països Baixos, 1965), amb un text dels que es deixen paladejar, molt poètic, i amb tres personatges que arriben a la decadència a través de la vellesa i que hi reaccionen amb tres actituds diferents.
- Per una banda, la vella Helena no admet la decrepitud i demana al seu espòs, Ulenspiegel, que la desitgi amb la mateixa passió que ho va fer en l'etapa de joventut. Aquest, en canvi, aspira només a passar els dies en un estat de repòs o gairebé letargia. D'altra banda, el rei Felip II, es presenta davant la parella per reviure un temps passat i per tancar una ferida oberta de joventut. En un espai dividit horitzontalment en dos: frontal i de fons, s'estableix la divisió entre els desitjos i la realitat. Davant, Helena es rebat en un terra blanquinós, gairebé amb aparença de salnitre. Darrere hi ha el temps que flueix en una cadira de braços davant d'unes taules farcides sofisticadament de tota mena de menges.
- L'autor Peer Wittembols utilitza un espai simbòlic, intemporal, malgrat que no amaga que els seus personatges estan extrets de l'imaginari col·lectiu. Ulenspiegel és un heroi llegendari dels països germànics, reivindicatiu del nacionalisme flamenc, originari del segle XVI, però popularitzat a partir de finals del segle XIX amb l'auge del romanticisme. Felip II, rei dels Països Baixos el 1556, està lligat literàriament amb Ulenspiegel. Els Països Baixos no eren part de l'herència dels Reis Catòlics i per això el veien com un rei estranger i aliè susceptible de ser foragitat.
- Fins aquí el que pot servir per situar les referències d'origen. De fet, però, els espectadors poden prescindir d'aquestes referències històriques perquè la posada en escena té un registre contemporani i la reflexió de fons: vellesa. joventut, decadència, mort i solitud, és universal i propi de qualsevol temps.
- Els tres intèrprets (de fet, quatre, perquè hi ha un personatge fora d'acció que representa el Cor o narrador), tenen com a centre d'interès Helena, que és qui fa avançar l'acció. La interpretació de l'actriu Júlia Rodón detecta alguna de les facetes de la seva formació escènica que, en un principi, va passar pel mim, el trapezi, la dansa i fins i tot el clown amb pallasses com Merche Ochoa i Pepa Plana. El seu personatge, intens, desborda aquesta energia i diria que exaspera els altres dos, que estan a les seves mans, l'espòs envellit (Ulenspiegel) i el nouvingut (Felip II), vell igualment, però amb esperit i desitjos encara joves. La fera canvia de parella atreta per una renovada joventut i la lluita pendent de la batalla entre els dos candidats acaba amb la mort dels dos pretendents i ella condemnada a la solitud.
- Per la seva banda, Aleix Melé (Ulenspiegel) i David Teixidó (Felip II) treuen les seves millors aptituds de formació en acrobàcia i teatre físic. I el veterà Gal Soler (Cor) manté una posició al marge, gairebé com a espectador, responent, afirmant, contradient o ampliant algunes de les demandes desesperades de la vella Helena. 'Fam oculta' es representa en un registre teatral, però el seu text s'escola gairebé com un recitatiu poètic. Paraula d'autor.
Tràiler del muntatge 'Fam oculta', de la companyia Ignífuga (1). Tràiler d’una versió televisiva en alemany del personatge llegendari Ulenspiegel (2).
- «Barbablava», de Dea Loher. Traducció d'Arnau Vilardebó, Isabelle Bres i Josep Rubio. Intèrprets: Empar Capilla, Clara de Ramon, Àurea Màrquez, Almudena Lomba i Xavier Ripoll. Veu en off: Francesc Luchetti. Vestuari: A les Golfes de la Bohéme. Disseny il·luminació: Joaquín Guirado. Disseny escenografia: Xavi Saló. Disseny so: Lurdes Barba i Adrià Gómez Suau. Ajudant direcció: Ariadna Castedo. Direcció: Lurdes Barba. Companyia A les Golfes de la Bohéme. Teatre Tantarantana, Barcelona, 6 abril 2014.
- Cinc gronxadors, un joc de micros, quatre dones, un home i unes quantes mortes ofegades. Tot en setanta minuts. I de propina, la salsa de 'Ya no estás más a mi lado, corazón', potser per treure dramatisme a la trama negra.
- Tothom sap qui va ser Barbablava. Un personatge sinistre de castell que col·leccionava esposes fins a assassinar-les. Els lectors des de Charles Perrault fins aquí han sabut sempre que per la curiositat d'una de les dones, el món ha sabut la sanguinària història que, curiosament, ha estat aliment de contalles per a infants. Aquell Barbablava, però, va ser degollat pels germans de la seva última esposa.
- En aquest cas, Enric Barbablava (interpretat per Xavier Ripoll en un paper que li exigeix un remarcat dramatisme), protagonista de l'obra, no viu en un castell ni té una cambra tancada amb pany i clau amb cadàvers d'esposes sinó que va escampant la seva dèria assassina per diferents espais urbans i metafòrics. Els urbans: un zoològic de Munic, un pub de matinada, un metro solitari... Els metafòrics: els diversos viaranys de l'amor. Sis dones a la recerca d'un home són les seves víctimes que busquen l'amor fins a la mort. Totes cauran degollades. Fins que l'última —com els germans venjadors de l'ancestral Barbablava— se n'alliberarà i serà qui el matarà.
- L'autora Dea Loher (Traunstein, Alta Baviera, Alemanya, 1964) fa amb aquesta tragicomèdia d'humor negre una obra de lletra menuda que requereix una posada en escena tan atrevida com suggerent. La nova companyia A Les Golfes de la Bohéme aconsegueix no deixar-se ofegar pel discurs de l'obra, que pot semblar críptic, i manté un prudent equilibri entre la profunditat de l'obra (solitud, existencialisme, amor, mort, recerca personal...) i la manera de fer-lo arribar als espectadors sense que aquests se sentin tampoc aliens a les inquietuds dels personatges.
- Perquè hi fa més d'un paper i per què té algunes de les escenes més importants de la trama, l'actriu Àurea Màrquez es guanya una altra de les seves bones interpretacions, des del pròleg inicial, als diàlegs interns de les dones que representa, fins a l'última peça de salsa coral. Empar Capilla i Almudena Lomba, fundadores de la companyia, interpreten algunes de les altres dones —inclosa la cega que desencalla l'instint assassí del venedor de sabates que és Enric Barbablava—, i la jove Clara de Ramon, que va des de l'obra 'Agost' (TNC) fins a la filla de l'obra 'Els nostres tigres beuen llet', d'Albert Espinosa (TNC) o la filla del detectiu Kubala de la sèrie de TV3, 'Kubala, Moreno i Manchon', es desdobla aquí primer en una Lolita precoç i després en una dona aspirant a ser degollada que ja s'espavila sola, amb dos registres diferents que remarquen la seva capacitat versàtil.
- Lurdes Barba ha dirigit l'obra amb un notable respecte pel text, per la intenció de l'autora i per no desvirtuar ni el perfil dels personatges ni l'atmosfera entre intrigant i tenebrosa. Austeritat escènica que ni la presència dels cinc gronxadors ni el joc de micròfons contradiuen, deixant que sigui el discurs i la veu dels personatges els que guiïn tota l'acció. Malgrat la salsa, no és un musical. En tot cas, els personatges ballen i s'entenen sols amb els seus conflictes interns.
- «Creeps», de Lutz Hübner. Traducció versió catalana d'Eduard Bartoll. Intèrprets: Conchi Almeda, Júlia Truyol, Yasmina Espelosín, Ann M. Perelló i Elena Tarrats. Espai escènic i realització vídeos: Miquel Àngel Raió. Música de Francesc Sitges-Sardà, Jordi Llamas i Rubén Bel. Il·luminació: Franz Walsh. Ajudant direcció: Gerard Iravedra. Direcció: Miquel Àngel Raió. Companyia L'Aviador. Teatre Tantarantana, Barcelona, 29 maig 2013.
- Els espectacles teatrals adreçats a espectadors adolescents, que parlin de situacions adolescents i que es presentin en programació no estrictament acadèmica són una assignatura pendent en la cartellera catalana. La creació pròpia més recent s'ha portat a terme al Teatre Gaudí Barcelona amb l'obra 'Els guapos són els raros', d'Enric Cambray. El teatre europeu, l'alemany sobretot, porta avantatge en aquest àmbit. I un dels màxims representants, sense que se n'amagui, és l'autor Lutz Hübner (Heilbronn, 1964).
- La companyia L'Aviador ja fa uns anys que intenta introduir aquesta tipologia teatral en els escenaris catalans, però les reticències programadores l'han deixat sovint en un món de ningú, entre els teatre adreçat als primers espectadors, els infants, i el teatre adreçat al públic en general. Objectiu difícil, doncs, que té una cosina germana no senzilla d'etiquetar, la literatura anomenada juvenil, sense fronteres d'edat.
- 'Creeps' és una d'aquestes obres, escrita l'any 2000. I aprofitant la mateixa traducció d'Eduard Bartoll, ja se'n va fer una primera versió al Jove Teatre Regina el gener del 2004, sota la direcció de Fermí Fernàndez. La trama es manté. Tres noies adolescents es presenten a un càsting convençudes que competiran per fer de presentadores d'un programa televisiu que es dirà precisament 'Creeps'. Per crear el clima entre ciutat i perifèria, les tres tenen procedències diferents: Sabadell, Badalona i Barcelona Pedralbes, adaptació clau en la intenció social de l'obra.
- El càsting, però, és una excusa perquè surin les incerteses pròpies de l'edat de les tres protagonistes, les rivalitats entre les tres, l'afany per aconseguir el lloc al preu que sigui, les travetes entre l'una i l'altra, i la frustració final convertida en engany o utilització per part de la productora —aquí representada per una mena de mestra de cerimònies vampírica d'estètica 'Cabaret'— per convertir trossos d'imatges de les seves reaccions en un clip promocional del programa que farà també de careta. El programa, per descomptat, ja té presentadora: una cara coneguda triada ja abans de començar.
- Un espectacle d'aquesta mena té com a repte aconseguir que la interpretació passi per damunt de la pròpia història. Crec que ha estat una de les intencions del director Miquel Àngel Raió que extreu de cadascuna de les tres actrius les seves millors aptituds actorals i, en un parell de casos, també musicals, aprofitant la multiformació que generalment tenen les fornades d'intèrprets de la generació d'entresegles.
- L'espectacle té, a més, una bona banda sonora i, com deia, fins i tot un parell d'interpretacions musicals en directe a càrrec d'Ann M. Perelló i Yasmina Espelosín —aquesta en clau de rap— que fan de pont entre l'anècdota de la història i la creació i l'explosió de conflicte intern, que és també, simbòlicament, el conflicte d'una generació que vol guanyar-se la llibertat personal amb el seu propi esforç, malgrat que les circumstàncies que l'envolten li ho posen cada vegada més difícil i que, a pesar de la política d'igualtat d'oportunitats, encara hi ha distinció de classe.
- Espectacle breu, una hora i cinc minuts a tot estirar, àgil, amb utilització de recursos audiovisuals quan es projecten els resultats de l'elaboració del clip promocional en una gran pantalla de fons. Espectacle també ben interpretat i sense concessions als espectadors als quals s'adreça, primer els adolescents i després els adults, i que confirma una de les teories de Lutz Hübner quan diu que no escriu per a joves sinó per a adults que encara no han arribat a una majoria d'edat.