ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Capitol Sala Pepe Rubianes i Capitol Sala 2]

[Aquesta sala va tancar definitivament el 2020]

«El test», de Jordi Vallejo. Intèrprets 2016: David Bagés, Dolo Beltran, Mima Riera i David Vert. Intèrprets reposició 2016: Sergio Caballero, Dolo Beltran, Clàudia Costas i David Vert. Intèrprets reposició 2017: Sergio Caballero, Clàudia Costas, Carme Poll i David Vert. Espai escenogràfic: Jordi Casanovas. Vestuari: Irantzu Ortiz. Caracterització: Lucho Soriano. Cap tècnic: Xavier Xipell. Ajudant direcció: Sílvia Navarro. Direcció: Cristina Clemente. Sala Muntaner, Barcelona, 2 març 2016. Reposició: 14 desembre 2016. Reposició: Barcelona, Teatre Club Capitol, 24 maig 2017. Reposició: 6 setembre 2017.

No és, o no hauria de ser, un estigma, però la interrelació entre guionatge i teatre sempre ha estat positiva, malgrat els puristes. I en el teatre català, ja fa temps que se'n veuen els resultats. Una de les últimes sorpreses és aquesta obra de Jordi Vallejo Duarri, autor de la generació dels trenta anys, que, per cert, el 2014, va obtenir amb «El test», en una primera versió, el Premi de Teatre Fray Luis de León de Castella i Lleó.

Amb una llarga trajectòria, doncs, com a guionista, format a l'ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), Jordi Vallejo debuta ara com a dramaturg amb aquesta comèdia, si és que es pot qualificar de comèdia, sobre les relacions humanes i la capacitat d'autodestrucció que tothom porta dins.

Ja ho diuen: com més cosins, més endins. I malgrat que aquí no es tracta de cosins, sí que tres dels quatre personatges són allò que tòpicament s'anomenaria "amics de l'ànima" o, vulgarment, "carn i ungla".

I és que hi ha molta carn per unglar en aquest sopar d'amics que Jordi Vallejo, autor, i Cristina Clemente, directora —amb experiència també com a autora— posen sobre l'escenari, emmarcat en un elegant espai escenogràfic del també dramaturg Jordi Casanovas. Un trio que en comptes d'enrampar-se per voler anar cadascú a la seva el que fa és enfortir la proposta segurament perquè els guia, als tres, la seva vena interna com a autors.

La pregunta de la sinopsi és coneguda i no desvelem res de nou: ¿Vols un xec amb 100.000 euros ara mateix o 1 milió d'euros d'aquí a deu anys? Jordi Vallejo ho aplica a la ficció d'un test psicològic del personatge de la Berta (Mima Riera), la companya del Toni (David Bagés) —una parella que, sobretot ell, ha fet fortuna als inicis de la bombolla immobiliària i que encara li dura—, ell, bon amic de la Paula, naturalista i membre d'una oenagé (Dolo Beltran) i del seu marit, l'Hèctor (David Vert), possibilista i carregat de paciència per retenir i dissimular el seu materialisme —una altra parella —però aquesta les passa magres econòmicament—, que té una filla petita (la Martina, absent) a qui no pot donar tot el que voldria, un bar per ampliar que només produeix pèrdues, i un sogre (el Paco, absent), el pare de la Paula, cap d'una gestoria pròpia, de qui l'Hèctor no vol saber res ni rebre cap ajut.

Però l'autor Jordi Vallejo aplica una prova psicològica tan senzilla com la del Test del Núvol, que consisteix a presentar el dilema a una criatura de si vol un caramel ara mateix o esperar un temps per tenir-ne uns quants d'acumulats. La vella llei de la guardiola o la vidriola, vaja. O es va mantenint i omplint de mica en mica o es trenca de seguida i s'hi esgarrapa el que hi ha.

Però aquesta és només l'excusa per crear una trama d'embolics i de subtil profunditat psicològica sota un aparent registre costumista —amb algunes fugaces concessions lingüístiques perquè no sigui dit que no utilitzen "el català que ara es parla"— que va desvelant l'interior de cadascun dels quatre personatges i que els va portant, els quatre, cap a un carreró sense sortida on no es veu la llum i que acaba autodestruint-los fins a arribar a la sorpresa final, una sorpresa que, tot i que es fa esperar, els espectadors no es penediran de mantenir el suspens durant noranta minuts perquè és el que acaba arrodonint i donant sentit a una trama que els quatre intèrprets no paren de fer atractiva progressivament.

Atenció, doncs, al tarannà entre casolà i murri de l'actor David Bagés (Toni) —com si fos aleshores mateix al menjador de casa—; la calma inicial, l'ascens furibund i la davallada de David Vert (Hèctor) —com si li hagués quedat alguna cosa a ensenyar i dir encara del personatge de casteller amb el braç trencat de l'anterior obra «Vilafranca»—; la indecisió, l'austeritat i la salvaguarda dels principis ("abans morta!") de l'actriu i cantant de Pastora, Dolo Beltran (Paula)—; i l'espetec pragmàtic, superb i analític 24 hores / 365 dies de Mima Riera (Berta) en un nou paper per a ella, aquesta vegada de psicòloga mediàtica —¿se n'hi resisteix cap?—, amb consultori pagat per la seva parella, el Toni, en ple Passseig de Gràcia, un paper que mostra una vegada més la capacitat versàtil de registres d'aquesta jove actriu.

«El test» de Jordi Vallejo, els espectadors ho notaran de seguida, sí que ressona a situacions similars que han aparegut recentment als escenaris («Els veïns de dalt», de Cesc Gay; o «El nom», de Mathieu Delaporte i Alexandre de la Patellière; o «Un déu salvatge», de Yasmina Reza), però té un toc personal, original i de cultura pròpia, i si bé clona la situació de dues parelles com a protagonistes, fuig de les temàtiques que en aquelles altres obres s'exposen. I precisament per això «El test» es perfila com un dels èxits teatrals d'aquesta temporada i, més endavant, si els fils dramatúrgics li són propicis, amb una gira que, pel seu rerefons de caràcter universal, no hauria d'escatimar l'intent de trapassar fronteres culturals nord enllà, on ingènuament encara diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç... i precisament per això els convé, de tant en tant, una clatellada com la que propina «El test».

Vídeo promocional de l'espectacle «El test», de Jordi Vallejo, estrenat el 2016 a la Sala Muntaner i reposat el 2017 al Club Capitol.

«Orgasmos», de Dan Israely. Traducció d'Óscar Contreras. Intèrprets: Roger Pera / Joan Olivé / Ferran Terraza (2017) i Mònica Pérez / Anna Bertran (2017) / Cristina Brondo (2016). Covers 2016: Joan Olivé i Sam Sánchez. Música: Pep Sala. Escenografia: Sergi Corbera. Tècnic de llum i regidor: Javier del Blanco Reyes. So: Carles Nogueras. Veu en off: Joan Pera. Direcció: Óscar Contreras. Teatre del Raval, Barcelona, 9 octubre 2016. Reposició: Teatre Club Capitol, Barcelona, 16 febrer 2017. Reposició: 7 setembre 2017.

El títol enganya. Aquells espectadors que es pensin que l'espectacle «Orgasmos» és un succedani d'una de les performances decadents de la sala del Bagdad —una mica més enllà del Teatre del Raval— van errats.

«Orgasmos» és una comèdia que posa el dit a la nafra, una vegada més, sobre una de les qüestions que, a jutjar per alguna de les reaccions puerils de la platea, continua anant més enllà de l'educació sexual practicada des de l'escola bressol a la universitat i de les mùltiples finestres obertes a les xarxes sobre el sexe. Hi ha tabús que són hereditaris de generació en generació. Malgrat el presumpte progrés i la presumpta informació sobre la qüestió.

Per això, «Orgasmos» tracta de la diferència entre homes i dones, de les dificultats de viure en parella i de com ho van embolicar per una poma —starking, segons els d'«Orgasmos»— aquella parella tan coneguda per tothom que respon als noms d'Adam i Eva.

La trama de l'espectacle comença per aquí, després que els dos intèrprets —desinhibits, frescos i divertits—, Roger Pera i Cristina Brondo, facin una breu presentació de l'obra i arrenquin amb la sèrie d'escenes breus sobre diverses situacions al voltant de la parella.

De la primera escena una mica kitsch, amb el globus inflable enrotllat al ventre de l'home (Adam) en una caricaturesca macroerecció de plexiglàs i la seva conversa amb Déu en off reclamant una parella, es passa a altres situacions més realistes i contemporànies que permeten que els dos aportin el millor de la seva vist interpretativa.

Roger Pera o Cristina Brondo alternen el guió estricte de l'obra amb algunes intervencions interpel·lant la platea, a vegades fins i tot saltant-se la llengua espanyola de l'obra, i interactuant en català amb l'auditori, amb alguna escena que, després de catorze setmanes de representació, fins i tot acaba fent esclatar-los a ells dos en un fora de guió tan similar a aquelles juguesques que s'empescaven en el seu dia Joan Pera —que per cert hi posa la veu en nom de Déu— i el desaparegut Paco Moran.

Tenint en compte que tot el que es pugui dir sobre el tema de la parella podria acabar sonant a «déja vu», Roger Pera i Cristina Brondo hi aporten un to molt personal que revitalitza el contingut i que manté en bon nivell el clima de comèdia que «Orgasmos» promet. Especialment afable, quotidià i pròxim, ell, potser l'actor català de la nissaga Pera més polifacètic pel que fa a veus i expressió. I voluptosament enèrgica, en una multicaracterització de la dona, que reflecteix la maduresa de l'actriu després de la seva llarga trajectòria en cinema i televisió. Ha plogut molt des de la sèrie «Poblenou» de TV3, que els més nostàlgics encara recorden com un dels debuts, el 1994, de l'encara actriu adolescent que era aleshores Cristina Brondo.

«Galileu (Leben des Galilei)», de Bertolt Brecht. Traducció de Pilar Estelrich. Intèrprets: Laura Aubert, Carlos Cuevas, Oriol Guinart i Queralt Casasayas. Música: Love of Lesbian. Arranjaments i muntatge musical: Dani Ferrer. Espai escènic: Judit Colomer. Coreografia: Ferran Carvajal. Vestuari: Carlota Ricart. Il·luminació: Andrià Pinar. Disseny so: Efrén Bellostes. Caracterització: Toni Santos. Cap tènic: Adrià Pinar. Producció executiva: Roger B. Sardà. Ajudant producció i regidor: Julio Aparicio. Col·laboració en la direcció: Ricard Soler Mallol. Direcció: Carme Portaceli. Producció: FEI (Factoria Escènica Internacional). Teatre Club Capitol, Barcelona, 21 abril 2017.

Des que el dramaturg Bertolt Brecht (Augsburg, Alemanya, 1898 - Berlín Oriental, 1956) va escriure el 1939 la seva obra sobre la vida del matemàtic Galileu (Pisa, Itàlia, 1564 - 1642), considerat, entre altres qualificatius, com el pare de la física moderna, les versions teatrals, cinematogràfiques i documentals s'han succeït al llarg del temps. La primera versió teatral es va estrenar el 1943 a Zuric (Suïssa), però entre 1945 i 1947, Brecht —ja a l'exili i fugint del nazisme— en va fer una segona versió revisada que Joseph Losey va dirigir a Los Angeles, protagonitzada per Charles Laughton, adequada al gust de l'època dels nord-americans. El mateix Joseph Losey hi tornaria el 1974, però per fer-ne una versió cinematogràfica.

La versió teatral més recent la va protagonitzar el 2016 l'actor Ramon Fontseré, sota la direcció d'Ernesto Caballero, al Teatro Valle-Inclàn de Madrid. Si la memòria no és traïdora, la referència teatral catalana cal buscar-la el 1996, en una versió dirigida per Calixto Bieito, amb Carles Canut de protagonista, al costat d'una quinzena d'intèrprets més, coproduïda per Focus, el Centre Cultural de Sant Cugat i el Mercat de les Flors on es va representar.

Parlem, però, sempre —tant en cinema com en teatre— de versions clàssiques i ambientades a l'època, ben diferent, doncs, del que ha proposat ara la producció de la FEI Factoria Escènica Internacional, que dirigeix Carme Portaceli, i que subtilment sembla que es vulgui obrir a una tipologia d'espectadors joves. I alguna cosa hi ha d'això perquè el muntatge respira un aire força didàctic —perdó, el terme és odiós, millor dir-ne divulgatiu— que fa que, sigui quina sigui la franja d'edat dels espectadors, en surtin amb una idea molt clara de qui era Galileu, del que va descobrir a través dels inicis del telescopi i com es va veure vilipendiat pel poder del moment, representat sobretot per les altes jerarquies de l'Església que no podien admetre la idea que el món deixés de ser com els teòlegs la predicaven i que, amb la universitat de bracet, no es podien creure que la Terra girés al voltant del Sol. No va ser fins al 1992 que un Papa, Joan Pau II, va demanar perdó per l'error del passat i va reconèixer la descoberta i la filosofia de Galileu.

Esclar que, encara avui, quan als humils terrestres se'ns diu que ens passem bona part de les vint-i-quatre hores del dia de cap per avall i que no som el centre del món, costa d'imaginar-nos amb els peus enlaire fent acrobàcies i rascant-nos inútilment el melic dia sí dia també. I com que la cultura popular és sàvia, no és gens difícil contradir el gremi de la medecina i afirmar que, si no fos per aquest capritx circulatori de la Terra, potser no hi hauria tants períodes inexplicables de mal de cap i també de maldecaps.

Sigui com sigui, a l'astrònom polonès Nicolau Copèrnic, un predecessor de Galileu, afirmar la veritat del seu descobriment li va costar la vida i el mateix Galileu hauria vist perillar el seu cap si no fos que, amb una bona dosi de pragmatisme avançat al seu temps, es va retractar públicament de les seves afirmacions i va fer botifarra als botxins de la Inquisició amb aquella frase que ha fet fortuna, «eppur, si muove», per continuar sobrevivint i donar ales als plaers que el temptaven.

Doncs, tot això és el que l'obra «Galileu» explica i aquí s'ha sintetitzat la informació i s'han eliminat molts dels personatges amb només quatre intèrprets i algun doblet, a més de transgredir el gènere i fer que sigui una actriu, Laura Aubert, qui interperti el paper de Galileu. Per reblar el clau, la proposta ha begut de les fonts musicals del grup Love of Lesbian. Sembla que Portaceli havia pensat inicialment en Dani Nel·lo, col·laborador seu en altres muntatges, però finalment ha triat com a banda sonora algunes de les peces de Love of Lesbian que més poden connectar amb els espectadors adolescents als quals la directora no amaga que l'espectacle també s'adreça.

Al costat de l'actriu Laura Aubert —un Galileu que no només entén d'astres i telescopis sinó que dansa, canta i toca el violí— hi ha l'actor Carlos Cuevas —que arrossega ara l'etiqueta de la sèrie «Merlí»— i que es penja un parell o tres de vegades la guitarra elèctrica al coll, per interpretar, també cantant amb Laura Aubert, dues cançons dels Love of Lesbian, «Canción de bruma» i «Océanos de sed», dos dels parèntesis musicals del muntatge als quals finalment també s'enganxen els altres dos intèrprets, Queralt Casasayas i Oriol Guinart amb la peça «Un día al parque».

Segurament que els espectadors drets i fets, amants del Brecht clàssic, hi trobaran alguna cosa a dir, sobre aquesta transgressió de l'època portaceliana de Galileo Galilei —aquí hi ha també el mitjà de la ràdio o una festa de discoteca—, però de segur que la reflexió del discurs de Bertolt Brecht continuarà sent entès com una metàfora de la llibertat amb afirmacions tan vàlides ahir com avui que diuen: «La veritat és filla del temps i no dels que manen» o «No deixeu que us enganyin, sigueu realistes».

Perillós, dramàticament parlant, l'últim minimonòleg de Galileu (Laura Aubert) que fa un punt i a part del ritme musical i desinhibit de la resta de l'espectacle i que sembla que demani un moment d'atenció als espectadors; xocants, juvenils i picarescos alguns dels papers dels altres intèrprets quan es caracteritzen en personatges que envolten Galileu, amb les copes a la mà i el nas pitof dels actors Oriol Guinart i Carlos Cuevas, o amb la perruca postissa kitsch de color rosa de l'actriu Queralt Casasayas que imita una animadora de plató o una cantant showman prou coneguda de l'univers dels famosos el nom de la qual prefereixo no dir per si algú vol endevinar qui és... ni que sigui ullant pel telescopi ultramodern de l'atrezzo del muntatge que sembla com si fos recuperat de la desapareguda aparador de l'antiga botiga Raig que, per culpa del lloguer, no ha pogut celebrar el centenari a la cantonada de Pelai i la Rambla, tot i que, com va fer Galileu, sobreviu ara per ara al carrer Consell de Cent: «Eppur, si muove».

Clip promocional de l'obra «Galileu» al Teatre Club Capitol (1). «Un día en el parque» és una de les peces del grup Love of Lesbian que formen part de la banda sonora de l'obra (2). Pel·lícula íntegra «Galileo» (1974) dirigida per Joseph Losey (3).

«Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», de Rafel Barceló i Jordi López Casanovas. Intèrprets: Queco Novell, David Olivares, Mireia Portas i Xavier Serrano. Veu en off: Ivan Labanda. Disseny escenografia: Jordi Queralt. Construcció escenografia: Jorba-Miró Taller d'escenografia. Disseny il·luminació: Jaume Ventura. Disseny audiovisual: Francesc Isern. Disseny de so: Ramon Ciércoles. Disseny de vestuari: Catou Verdier. Confecció de vestuari: Dressart. Caracterització: Helena Fenoy. Operadora de llum, so i vídeo: Natàlia Ramos. Regidoria: Marta Soro. Estudiant en pràctiques: Marc Aparicio. Direcció tècnica: Titin Custey. Ajudant direcció: Xavi Carreras i Maria de Frutos. Direcció: Xavier Ricart. Producció executiva: David Fetanil i Jordi Sellas. Cia. Minoria Absoluta. Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona, 30 novembre 2016.

Totes les missions espacials que s'han fet i es fan són d'alt secret d'estat. I aquesta no es queda enrere. El secret de l'espectacle «Astronautes, Houston, tenim un cadàver!», la nova producció teatral de Minoria Absoluta, és tan important que aquest humil comentarista no podrà revelar res del que hi ocorre, sota el risc, si ho fa, de ser enviat també a la Lluna amb Neil Armstrong, Buzz Aldrin i Michael Collins (i algú més!), els tres astronautes que van anar-hi per primera vegada el 1969 amb la nau Apollo 11.

La missió era la cinquena que es feia amb tripulació del programa Apollo. La nau es va enlairar de Cap Canaveral (Florida, EUA) el 16 de juliol i va arribar a la Lluna el 20 de juliol. En va tornar el 24 de juliol. Dels tres tripulants, Armstrong i Aldrin van sortir a la superfície del que es va anomenar el Mar de la Tranquil·litat i Collins es va quedar a la nau per comandar les maniobres d'allunatge. D'aquella operació espacial, lligada a la imatge de la petjada sobre la Lluna, en va quedar una frase de Neil Armstrong per a la posteritat: «Un petit pas per a l'home, però un gran pas per a la humanitat.» Aviat fara mig segle d'aquella odissea que, en blanc i negre, una nit d'estiu, van seguir a les pantalles de televisió dels bars sota la xafogor de juliol milers d'espectadors de tot el món.

Minoria Absoluta ha tornat al teatre, després dels espectacles «Polònia, el musical» i «La família irreal». Però aquesta vegada ha deixat els populars personatges televisius d'imitació al bagul per crear-ne de nous i, a la vegada, per recrear un dels episodis de la història que els més veterans recordaran com a viscuts a distància i els més joves es miraran com una història de ciència-ficció de filmoteca. I dic això perquè avui, posar el peu a la Lluna no només és a l'abast dels astronautes d'ofici sinó que qualsevol capritxós adinerat del món que vulgui comprar un bitllet d'anada (¿i tornada?) només cal que reservi plaça per Internet.

Des de la petjada d'Armstrong a la Lluna ha plogut molt i el cinema s'ha encarregat de superar qualsevol especulació sobre allò que encara amaga el satèl·lit que, malgrat l'ús i abús que se n'ha fet, encara no ha perdut aquell to romàntic i misteriós. I, si no, ¿com s'explica l'enrenou popular i mediàtic de fa poc arran de la nit de l'anomenada «superlluna»?

Dos dels guionistes de la casa (Rafel Barceló i Jordi López Casanovas) s'han posat a la nau Apollo 11 i han especulat sobre allò que la història no ha desvelat fins ara. ¿Què va passar en realitat a l'Apollo 11 entre els tres tripulants que hi va enviar la NASA? ¿Què va passar quan en van tornar? ¿Pot ser certa l'especulació que l'espectacle planteja i que no amaga des del principi, fins i tot en el subtítol: «Houston, tenim un cadàver!»?

A partir d'aquí, sempre en clau d'humor, tots els fronts són oberts. Els espectadors s'hauran adonat que, en el repartiment, hi ha els tres astronautes protagonistes i... un personatge femení. No diguem res més. La trama juga amb tots els elements tècnics que una missió espacial requereix. I l'espectacle no s'ha limitat a desenvolupar el guió textual sinó que es revesteix amb un muntatge audiovisual que situa els espectadors en òrbita i una escenografia mòbil sorprenent que instal·la els protagonistes a la cabina de comandament de la nau i que, bevent de les fonts típiques de la bona comèdia —és a dir, amb portes i finestres— fa que el ritme de l'acció no decaigui sinó, ben al contrari, que vagi arrossegant els espectadors cap al desenllaç final, de salt en salt, cada vegada més sorprenent.

He de confessar que, a l'inici de l'espectacle, quan apareixen els tres astronautes en fila índia dins dels seus espectaculars vestits espacials i els escafandres blancs, m'ha fet la impressió que allò podia ser un esquetx del Tricicle. Esclar que els del Tricicle no parlen —o parlen poc— i per això aviat el miratge es desfà per donar pas a tres de les cares conegudes de Minoria Absoluta.

L'actor Queco Novell, que fa de Neil Armstrong, l'actor David Olivares, que fa de Michael Collins, i l'actor Xavier Serrano, que fa de Buzz Aldrin, passen de seguida a l'acció. I com que l'operació Apollo 11 ha tingut al llarg del temps els seus defensors i els seus detractors —¿era real la imatge de la trepitjada al Mar de la Tranquil·litat? ¿La passejada a càmera lenta va ser un muntatge per encaterinar el món tenint en compte que s'estava en plena Guerra Freda?— allò que els guionistes especulen que podia haver passat i que no s'ha explicat mai pren l'aire de gènere negre —una mica light, esclar— i fins i tot diria que respira Agatha Christie perquè el que l'espectacle fa és donar tres visions diferents del misteri del cadàver, cosa que obliga els espectadors a barrinar també quina pot ser la real o, com a mínim, la més creïble de les tres.

Com que no cal insistir en l'obvietat que els intèrprets de Minoria Absoluta són també "actors", sí que cal advertir que aquí els espectadors s'han d'oblidar dels seus papers televisius i veure'ls com a intèrprets de comèdia. Una comèdia que fuig de les temàtiques habituals —relacions de parella, infidelitats, mentides i embolics— malgrat que hi ha triangle... i quadrilàter i tot!

Tant Queco Novell, com Xavier Serrano i David Olivares resolen bé els seus tres papers i entren en el registre d'humor sense caure en situacions fàcils ni esbojarrades per complaure l'audiència. A David Olivares (Collins) li toca el rebre més d'una vegada amb algunes escenes que —si no fos perquè van vestits d'astronautes o amb granota de treball a la nau— s'acosten al llenguatge del clown, amb plantofada inclosa.

Una menció especial es mereix l'actriu Mireia Portas en els seus múltiples papers que li exigeixen canvis de caracterització durant els noranta minuts de l'espectacle i amb les constants entrades i sortides de la cabina de la nau, i en les escenes de flaixback, ja sigui a quatre grapes o de recules, per alguna de les portelles que donen al Mar de la Tranquil·litat.

Un espectacle amable, que manté els espectadors amb el somriure permanent, fins i tot idoni per a tots els públics a partir d'una certa edat preadolescent, i que irromp en el gènere de la comèdia teatral amb una temàtica original, poc o gens explotada i, per l'ADN de l'equip, inevitablement molt cinematogràfica, com si ara que precisament l'antic Can Pistoles exposa alguns dels seus cartells de les façanes d'estrena més emblemàtics a la Filmoteca de Catalunya, el cinema de la Rambla hagués renascut de les cendres i els personatges del muntatge «Astronautes, Houston tenim un cadàver!» haguessin sortit de la pantalla en carn i os.

«You say Tomato», de Joan Yago. Intèrprets: Anna Moliner i Joan Negrié. Coreografies: Joan Maria Segura Bernadas. Disseny de llums: Marc Salicrú. Disseny espai i vestuari: Albert Pascual. Ajudant vestuari: Paloma Arza. Assessorament caracterització: Àngels Salinas. Arranjaments i direcció musicals: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Sala Trono de Tarragona. Sala Muntaner, Barcelona, 3 octubre 2015. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 16 novembre 2016.

Tu dius tomàquet, jo dic tomàquet... O tu dius tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga i jo dic tomaca, tomàtiga, tomàtec, tomàtic o domàtiga... a gust no pas dels consumidors del vegetal vermell i sucós sinó dels parlants, experiment lingüístic que ja va córrer en el seu moment en la versió original anglesa de la cançó.

El xou que munten Anna Moliner i Joan Negrié —anomenem-lo "xou" sense embuts ja d'entrada— s'empara en un dels coixins de la cançó 'Let's Call the Whole Thing Off', escrita per George Gershwin i Ira Gershwin el 1937, una de les icones musicals de la pel·lícula 'Shall We Dance' (la del 1937, doblada aquí com a 'Ritme boig'), amb el duet clàssic de Fred Astaire i Ginger Rogers.

I tot això és així perquè la cosa va precisament de duets, de duets musicals romàntics que una parella de fet que ha deixat les aspiracions de joventut pel camí interpreta en gira per fires i festes majors, en escenaris de mala mort, sense aconseguir aixecar el cap ni veure's les butxaques plenes.

Malgrat la referència musical cinematogràfica, però, el muntatge —el xou, vaja— no és estrictament un musical tal com s'entén el gènere. Però els espectadors faran bé de retenir l'espera fins als tres últims minuts en què tot l'esplendor que ha amagat la misèria de la part del darrere de l'escenari esclata en un número antològic que broden, com a parella de cant i ball, Anna Moliner i Joan Negrié, i que s'emporta del tot els espectadors a la butxaca.

Si els dos, cadascú pel seu costat, ja acumulen un notable currículum interpretatiu en diferents obres teatrals, aquí la parella forma un duet sorprenent, conjuntat a la perfecció, que, si bé sorgeix de la ficció de l'autor Joan Yago, ben bé podrien continuar explotant en la vida teatral real.

Recorrent al recurs del teatre dins el teatre, del teatre de bambolines, dels secrets darrere el teló i de l'aparença plena de colors i lluentons sempre amb un somriure de l'escenari davant el públic, la parella d'artistes ha arribat al segle XXI amb el repertori extret de tots els temps per acontentar un públic que els permet de fer bullir l'olla i una organització maldestra de festa major que ni tan sols sap com classificar el seu espectacle (¿duets romàntics?) en el programa de mà i els margina a l'apartat de la penúltima pàgina on diu "altres activitats".

Un espectacle estrenat aquesta a Tarragona, a la sala de la mateixa productora Trono, presentat després a Barcelona, a la Sala Muntaner —experta en aquestes petites descobertes—, que ha fet desd'aleshores una llarga gira, i que és un caramel per desembolicar, ple d'ironia dels triomfadors i de tendresa dels perdedors, per fer-lo rodar precisament per fires i festes majors, justament com parodia la trama del muntatge que, malgrat l'humor, la frescor interpretativa i el bon gust de mel que deixa a la boca, amaga un traster en crisi, la crisi dels quaranta, diuen ells, que aporta el punt just d'agredolç per donar encara més valor al xou, mentre la parella aspira a aconseguir només cinc minuts més de glòria ('Five more minuts'), per fer realitat el títol del disc amb el qual, anys enrere, s'havien d'haver menjat el món... si no fos que, el món, alguns l'han cuinat massa dur per a queixals febles.

Vídeo promocional de l'espectacle 'You say Tomato' amb la interpretació de tota la companyia de la cançó 'Five more minuts' [1]. Fred Astaire i Ginger Rogers en el fragment del film 'Shall We Dance' (1937) i la interpetació de la cançó 'Let's Call The Whole Thing Off', de Gershwin [2]. Una altra versió de la mateixa cançó de Gershwin amb acompanyament orquestral [3].

«Animals de companyia». Idea original, autoria, dramatúrgia i desenvolupament del projecte: Estel Solé. Intèrprets: Eduard Buch, (Mercè Martínez, estrena), Jacob Torres, (Míriam Tortosa), Sara Espígul (reposició), Estel Solé (reposició) i Martina Tresserra. Escenografia: Ramon B. Ivars. Construcció escenografia: Ricardo Alcaide. Il·luminació i so: Bernat Tresserra. Vestuari: Maria Armengol. Regidoria: Clàudia Flores. Direcció: Estel Solé. Producció de Vània i Bitó. Club Capitol, Barcelona, 4 febrer 2015. Reposició: 3 desembre 2015.

Us diran que és una comèdia, però, alerta!, prengueu-vos-ho amb precaució perquè 'Animals de companyia' sap com collar els espectadors quan els té engrapats en un remolí d'humor que es contagia. I és aleshores quan tot esclata, quan la comèdia amaga una amargor que apunta cap a una tragèdia, això sí, una tragèdia personal, interna, d'hipocresia sobre el concepte de l'autèntica amistat, de pèrdua de sinceritat, d'enganys i frustracions que exploten i s'expandeixen com si sortissin disparats d'un d'aquells tubs automàtics de paperets de colors. Plaf!

'Animals de companyia' ja fa gairebé dos anys que va pel món. I literalment és així perquè els que van sentir a parlar d'una companyia jove que representava una obra de teatre en cases particulars han de saber que és aquesta. I també el seu ressò va traspassar l'oceà i va arribar a diversos escenaris d'Amèrica del Sud. 'Animals de companyia' és la primera obra d'Estel Solé, una altra de les autores de l'última fornada que surt de l'Obrador de la Sala Beckett, en el seu cas, basant-se en experiències de treball amb dramaturgs com Alfredo Sanzol i Rafael Spregelburd.

Mentre, fa dos anys, la companyia, que inicialment va dirigir Marilia Samper, no trobava un escenari que li obrís el teló i recorria menjadors d'amics i coneguts, ara s'ha instal·lat en plena Rambla de BCN i en una sala com la del Capitol que ha acostumat el públic a espectacles de comèdia garantida.

No puc parlar de les representacions primeres en cases particulars —més de cent, diuen, per tot Catalunya—, però em sembla, per les imatges d'arxiu, que el salt a l'escenari li ha de ser, per força, beneficiós. I sobretot perquè els cinc protagonistes de l'obra fa la sensació que ara sí que es mouen en el seu terreny i que l'obra ha deixat de ser una experiència domèstica i singular —també de denúncia del sector del teatre contemporani— a una experiència professional que diria que serà de llarg recorregut.

'Animals de companyia' té un guió que no s'autocomplau en la linealitat pròpia sinó que fa salts abruptes a cada retomb, com una mena de cursa tot terreny, sense deixar que els espectadors es relaxin sinó que, ben al contrari, estiguin pendents constantment de quin gir agafarà l'embolic que es va congriant.

I els girs hi són, i molts, com deia, primer amb una explotació de l'humor intel·ligent que rebenta amb una pujada de to espectacular del persoantge de l'actor Eduard Buch, animat per una altra pujada de to no menys espectacular del personatge de l'actriu Míriam Tortosa. Ells dos representen l'única parella més o menys estable de l'obra, tot i que ja spendevina que passen per hores baixes, esclar, i amb subterfugis i sospites l'un cap a l'altre, que els indispensables telèfons mòbils de tota història teatral o cinematogràfica del segle XXI s'encarreguen de posar en el seu moment damunt la taula.

L'actriu Martina Tresserra, que interpreta la germana del personatge de Míriam Tortosa, és una noia desenfeinada, una mica cap de pardals, que viu la vida, que ha tornat d'una setmana a París i que només té una feblesa: en enterraments i festes sonades, quan menys toca, li agafa un atac d'incontinència de riure. El persoantge de l'actor Jacob Torres és l'amic comú —informàtic i autor de còmics a l'atur— i és també qui posa en òrbita l'enrenou que es crea al voltant d'un sopar de benvinguda del personatge que representa l'actriu Mercè Martínez, una noia de la generació dels trenta fets que acaba de sortir d'una rehabilitació de l'hospital després d'un intent de suïcidi a causa d'una frustració sentimental amb un tal Javier —personatge absent a l'altre punta de món— que forma part d'una de les intríngulis no desvelables de la trama.

La interpretació de tots cinc agafa un aire de comèdia d'alta volada, molt ben travada, però també de comèdia molt actual que no amaga referències locals de caire generacional com el xalet de Puigcerdà, el suport dels papàs, una cançó de Núria Feliu en el seu millor moment amb ball col·lectiu del grup inclòs, una de sentimental amb Lluís Galvaldà d'Els Pets i una picada d'ullet a aquell "vostè no sap amb qui està parlant", per un accident de trànsit que podria estar inspirat en un conegut vell incident badaloní de Pilar Rahola amb la policia municipal de l'època de regidora de BCN. Tot, però, amb una influència evident d'inspiració europea.

La trama que ha creat l'autora Estel Solé —jove poeta, dramaturga i actriu més coneguda segurament pel seu paper de Marina, en la telenovel·la 'La Riera', de TV3, des de fa cinc anys—, em recorda la d'algunes pel·lícules independents dels últims anys del cinema europeu. Per això, darrere la primera intenció teatral d''Animals de companyia' em sembla veure-hi també un material fet a mida per reconvertir en un bon guió cinematogràfic amb molts pocs retocs, tret dels indispensables exteriors que exigeix el registre de la pantalla.

Llarg èxit al teatre, doncs, d''Animals de companyia', si els espectadors volen, però un avís també a directors i productors del cinema català, des del veterà rescatador de peces teatrals, Ventura Pons, fins a la nova generació de joves realitzadors que ha eclosionat des de l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). ¿Qui s'hi anima...?

Clip promocional de la gira per pisos particulars de l'obra 'Animals de companyia'

«Santa Nit (Una història de Nadal)», de Cristina Genebat. Intèrprets: Ivan Benet, Marc Rodríguez, Cristina Genebat, Ernest Villegas, Mireia Aixalà, Albert Ribalta i Norbert Martínez. Escenografia: Jordi Queralt. Ajudant escenografia: Gilhem Vilches. Construcció: Pro-escena. Il·luminació: Jaume Ventura. Vestuari: Clara Peluffo. Direcció: Julio Manrique i Xavier Ricart. Producció: La Brutal i Bitó Produccions. Club Capitol, Barcelona, 16 desembre 2014.

No és cap secret dir que molts dels professionals del teatre català actual van fer els seus primers passos en uns 'Pastorets'. No és estrany, doncs, que, a la llarga, el pòsit de la tradició esclati per un lloc o altre, ni que sigui d'una manera subconscient i deixant que el substrat esdevingui un referent nou.

En aquesta comèdia agredolça de Cristina Genebat —el seu debut com a autora després d'una ja considerable feina com a actriu i traductora— hi ha, camuflats, la majoria d'elements que trobaríem en uns 'Pastorets' tradicionals: en Lluquet i Rovelló, Josep i Maria, la cova del naixement, el bou i la mula, un cometa que no es deixa veure gaire per la boira nocturna... Però tot passat per l'alambí dramatúrgic de fer-los contemporanis.

En Lluc i el seu amic (Ivan Benet i Marc Rodríguez), la cara i la creu, dos joves a l'atur, un amb aspiracions científiques i l'altre amb aspiracions de veure només com passa la vida. Isabel (Mireia Aixalà), la nòvia del Lluc, que viu amb un pare separat, amb cara d'amargat, i que amaga a la butxaca fins a l'últim moment la professió més imprescindible a l'hora del naixement (Albert Ribalta). Maria (Cristina Genebat), la mare soltera embarassada per fecundació in vitro a punt de tenir la criatura la mateixa nit de Nadal, i el seu amic o nòvio, Josep (Ernest Villegas), sense branca florida, però diplomat en ioga. El palestí immigrat que toca el saxo al metro, que aprèn català, que sap algunes nadales i que filosofa sobre la religió i la política i la violència (Norbert Martínez), i una sèrie de personatges secundaris que entren i surten fent doblet amb cadascun dels intèrprets, a un ritme vertiginós de canvi de vestuari i caracterització, d'aquells que a molts espectadors els agradaria veure per un espiell com funciona darrere l'escenari.

He dit que era una comèdia i que era agredolça perquè cadascun dels personatges té el seu costat amable i el seu costat fosc i, el rerefons de la història deixa la sensació d'una societat en crisi que, com diu un dels directors del muntatge, Julio Manrique, malgrat tot, confia en el naixement com una esperança de vida millor.

En una hora i mitja, doncs, transcorre tot una auca de personatges molt diversos, de maneres de fer, de maneres de pensar, de projectes i de desencisos: la prostituta de nit; la senyora gran de la casa on viu en Lluc; el veí despistat que arriba mig pitof i té cita amb la prostituta; el metge i la infermera de guàrdia que malgrat que Maria desitja un part natural frisen per fer-li una cesària; el palestí músic del metro; l'amic italià amb negocis tèrbols; la festa de l'infern de la discoteca; el capo dels diners; les banyes del dimoni... i els senglars (a falta d'un bon bou i una bona mula) invisibles darrere l'herbassar dels voltants del baixador dels ferrocarrils catalans que, segons el vigilant de seguretat, fugen espantats si et veuen.

A partir de superats els primers trenta minuts —em sembla que si s'esporgués lleugerament aquesta introducció dels dos amics al terrat, la cosa arrencaria molt millor—, tots plegats protagonitzen una sèrie d'escenes breus, amb molt de ritme, que van perfilant els diferents personatges i que endolceixen l'agror amb situacions d'humor, picades d'ullet, engrunes de tradició i una atmosfera metafòrica sobre allò que tothom sap de la nit de Nadal: la missa del gall, el xampany, la nadala del rabadà... i el crit de "vull esmorzar" en el moment i el lloc menys esperat, però perfectament encaixat.

'Santa Nit' és, com assegura el subtítol de l'obra, 'Una història de Nadal'. N'hi podrien haver moltes més com aquesta. Cadascú té la seva. La de l'autora Cristina Genebat respira aire fresc per tots costats. Contràriament del que podria semblar, prescindeix de ser simplista i irreverent per estar al dia. I en canvi és molt generacional. Pels personatges. Pel que hi passa. Pel que viuen... Per la banda sonora d'una desena de peces com 'Forever Young' dels Youth Group; 'Maria', de Blondie; 'Eye in the Sky', de Noa; 'Time after Time', d'Eva Cassidy; 'El cant dels ocells', de Pau Casals...

Hi ha complicitat en la companyia i per això no hi grinyola res perquè gairebé tots ells porten moltes hores de feina plegats trepitjant escenaris i junts n'han vistes de tots colors. Advertim que no hi ha caldera de Pere Botero, ni cua de Llucifer, ni samarres de pastor... però cap dels espectadors s'estalviarà d'imaginar que cadascun dels personatges de l'obra podria posar-se en la pell d'algun d'aquests altres tan ancestrals que no es desenganxaran mai dels quadres dels 'Pastorets' de debò.

«Toc Toc», de Laurent Baffie. Adaptació de Jordi Galceran. Intèrprets: Pep Cruz, Santi Ibáñez, Noël Olivé, Mercè Comes, Anna Moliner, Oskar Ramos i Isabelle Bres. Escenografia i vestuari: Ana Garay. Il·luminació: Juanjo Llorens. Ajudant direcció: Anna Ullibarri. Direcció: Esteve Ferrer. Producció: La Zona, Bitò Produccions, Marcus Teatral, Producciones Teatrales Contemporàneas. Teatre Borràs, Barcelona, 22 setembre 2012. Reposició: 26 juny 2013. Reposició: 28 agost 2013. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 13 novembre 2013.

Toc, toc... ¿qui hi ha...? Doncs, hi ha Esteve Ferrer, a la direcció, i Jordi Galceran al darrere, en l'adaptació catalana d'aquesta comèdia del dramaturg francès, Laurent Baffie (Montreuil, Seine-Saint-Denis, 1958). I al davant, hi ha la tropa d'intèrprets que s'enfronten a l'humor —mig negre perquè toca la medicina— que es desprèn de l'anàlisi del Transtorn Obsessiu Compulsiu (TOC), una patologia que fa que qui la pateix estigui permanentment angoixat per pensaments i accions persistents no desitjats que no pot controlar ni deixar de fer o expulsar.

Laurent Baffie va estrenar aquesta obra a París el 2005 —que diuen que han vist més d'un milió d'espectadors arreu del món— per tant, atenció, dos anys després que l'actual adaptador català, Jordi Galceran, estrenés el seu esclatant èxit internacional, 'El mètode Grönholm'. Vull dir que, la concidiència de tancar en una habitació una sèrie de personatges que acaben realimentant-se per actuar estrafolàriament és pur atzar, conseqüències de les airades creatives del temps que es transmeten sense saber com. Però ai, si Galceran hagués estrenat 'El mètode Grönholm' després del 'Toc Toc' de Laurent Baffie! Aleshores, ja hi hauria qui diria que l'hauria copiat. No caiguem, doncs, en el mateix error pueril, tot i que sí que val la pena dir que Galceran se'n va sortir amb 'El mètode Grönholm' molt millor que Laurent Baffie amb el 'Toc Toc'.

¿I per què? Doncs perquè 'Toc Toc' concentra el seu màxim interès en la primera mitja hora de la funció, quan cadascun dels personatges entra a la consulta privada d'un eminent psiquiatre que no acaba d'arribar mai perquè presumptament viatja en avió i el vol s'ha retardat abans d'aterrar al Prat.

És en la presentació de cadascun d'ells i les seves patologies, que els espectadors descobriran les males arts del TOC real: renecs impulsius en qualsevol moment sense que vinguin a tomb; obsessió per les xifres i els càlculs; zel exagerat per la neteja de qualsevol objecte; angoixa per la por de deixar les aixetes del llum, l'aigua o el gas de casa obertes; repetició doble de totes les frases; evitar els passos per damunt de les quadríqules de l'enrajolat...

Però, superada la presentació i sabent de quin mal ha de patir cada personatge, la trama de 'Toc Toc' pateix d'autèntic TOC, és a dir, que ella mateixa és víctima de la patologia que retrata i s'allargassa i es fa repetitiva, sobretot pel mig, malgrat que la mitja dotzena de pacients i la infermera de la consulta (Isabelle Bres), que apareix de tant en tant, són capaços de salvar fins i tot aquest escull.

La previsible previsió, doncs, valgui la redundància, de tot el que ha de passar queda en un segon terme gràcies a l'habilitat del treball de cadascun dels intèrprets —gent bregada en afers com aquests i molt més complexos— que fan créixer cadascun dels seus personatges, a pesar de l'estira i arronsa xicletaire del guió.

Vegi's, si no, l'actor Santi Ibàñez, un taxista menjat pels números explotant al màxim la seva vis còmica. Observi's l'actriu Mercè Comes, que sembla que visqui en un altre món, fora de la consulta, patint per les claus i tot el que ha deixat a casa. Comprovi's l'actriu Noël Olivé, blanc radiant, fent de la neteja un hàbit gairebé fitosanitari. No es deixi de mirar els trampolins que fa l'actor Oskar Ramos, a moments una mena d'home-aranya, enfilat a les cadires i les prestatgeries de la consulta. I vegi's també l'actriu Anna Moliner, amb cara de no haver trencat mai cap plat, en un paper que la reclou en la histèria de la repetició lingüística elevada al quadrat de tot el que diu.

I deixo l'actor Pep Cruz per al final perquè no hi ha comèdia com aquesta sense sorpresa final, una sorpresa que es veu venir i que és prudent no desvelar i que vindrà de la mà d'aquest personatge, un toctocaire renegaire fins al moll de l'os per mor de la seva patologia i en el guió del qual l'adaptador Jordi Galceran ha abocat desenes de renecs recargolats dignes d'un glossari d'argot perquè altres col·legues del ram s'adonin com es pot evitar incloure tot de "putos" en un text i provocar igualment un seguit de riallades en la platea per a un nombrós sector d'espectadors que acaba sentint-se tocat pel 'Toc Toc' i que exerceix la sana teràpia de riure's del seu propi Transtorn Obsessiu Compulsiu reflectit a l'escenari.

«Pegados (un musical diferente)». Text de Ferran González. Música i lletres de Ferran González i Alícia Serrat. Intèrprets: Xènia Reguant / Sandra de Victoria, Ferran González, Gemma Martínez / Isa Mateu, Joan Miquel Pérez. Arranjaments i direcció musical: Joan Miquel Pérez. Escenografia i vestuari: Enric Naudi i Elena Vitarelli. Il·luminació: Marc Llobet. Disseny de so: Carles Aulí. Coreografia: Óscar Reyes. Ajudant de direcció: Alícia Serrat. Direcció: Víctor Conde. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 3 octubre 2013.

Musical de petit format, però no tant. Musical diferent, molt més del que diu i sembla. Musical que té el mèrit d'haver arrencat en una sala emergent, l'Almeria Teatre de Barcelona. Musical que, després, ha fet les Amèriques a Madrid durant una llarga temporada. Musical que ha estat reconegut pels espectadors catalans amb un dels Premis Butaca. Musical que va ser considerat el millor espectacle de teatre musical del 2010 en l'última edició dels Premis Max. Aquest és el currículum, fins ara, d'aquesta creació conjunta de Ferran González i Alícia Serrat, que treballen plegats des de fa anys i que han estat també els autors de nombroses bandes sonores d'espectacles familiars del Jove Teatre Regina.

Amb 'Pegados', una part de surrealisme i una altra de trapelleria juvenil s'apleguen en un espectacle que, tot i que reposa essencialment en la partitura musical, té també una part d'escenes intermèdies de diàleg i una altra de coqueteria humorística que donen l'oportunitat a la parella protagonista de fer els canvis oportuns en la seva estrambòtica situació: aparellats en l'acte sexual als lavabos d'una discoteca, un estrany acoblament no permet que se'n desfacin.

Això sol ja crea un estat insòlit que fuig de qualsevol realisme i que només té referència en el món animal, comparació que fa de mal fer, però és inevitable. La parella en qüestió, doncs, ha de recórrer a Urgències on, pretesament, el metge de guàrdia els visitarà i posarà remei al seu acoblament. I és a la sala d'Urgències, en una llitera, on l'acció de la trama musical es desenvoluparà des d'aleshores.

El musical compta amb quatre intèrprets: la parella protagonista del cas sexual sense precedents, el metge que fa de pianista i mata l'estona intentant trobar on és Wally en l'àlbum d'aquest personatge, i una infermera que, després d'introduir els espectadors en situació, crearà algunes de les escenes que, cap a la segona part de l'hora i mitja de l'espectacle, pugen de to i, encertadament, construeixen una acció paral·lela a la principal amb una mirada irònica del musical sobre el gènere del teatre musical.

El repartiment té dobles intèrprets en segons quins personatges. En el cas de la meva funció, puc parlar de Xènia Reguant, en el paper de la noia protagonista, i d'Isa Mateu, en el de la infermera. Al seu costat, el metge-pianista (Joan Miquel Pérez) i el jove protagonista de l'aparellament fortuït (el mateix autor, Ferran González).

La relació que s'estableix entre la parella protagonista va de menys a més, del menyspreu a l'amor, de l'odi a l'estimació, de la guerra a la pau. I és que, en el fons, no serà el gremi de la medicina la que posarà solució clínica a l'estrany cas sinó que, com en un antic conte de La Bella Dorment, un petó és suficient per desfer el malefici. ¿Hi té alguna cosa a veure un rellotge de paret que no es mou de l'hora de les dues? ¿El temps de 'Pegados' vol ser un temps virtual, inexistent, comprensible només des de l'acte sexual de la parella?

Un repertori de lletres picaresques, a vegades amb segona intenció —en algun moment podrien semblar pròpies dels temps inicials de l'antic cafè-concert del Petit Moulin Rouge del Paral·lel— amb una bona partitura, de peces enganxadisses i amb ullades al macromusical, fa que els espectadors entrin en una comèdia que no els serà explicada amb excés de detalls, sinó que caldrà que la vagin confegint amb el que els dos personatges principals mostren i el que la imaginació hi afegeix.

Polifacètic, i diria que gairebé una descoberta a l'escenari, malgrat el seu passat musical, l'autor, lletrista i compositor, Ferran González. La interpretació de Xènia Reguant té força escènica, guanyada al temps, des de la seva trajectòria musical iniciada des de molt jove, capaç de passar de la candidesa a l'insult, de la batzegada a la carícia, de la rialla al plor i del rebuig a la seducció, amb una aparent senzillesa que endolceix el seu paper.

Bon acompanyament pianístic el de Joan Miquel Pérez, bata blanca sense gaires ganes d'exercir de metge, immers en el teclat i el seu Wally. I espaterrant, la interpretació d'Isa Mateu, en una vis còmica a tenir en compte, en el paper de la infermera, fent-ne de tots colors, la més sonada, el passi amb bicicleta de lloguer per quedar bé amb un pretès espònsor de l'espectacle, però també fent de mare del noi i de mare de noia, canviant cada dos per tres de perruca i vestuari, a petició i conveniència dels dos protagonistes —perquè, irònicament, la companyia no arriba a poder tenir més intèrprets—, escenes que fan que, a causa de l'obligatòria situació gairebé estàtica dels dos protagonistes, per les circumstàncies físiques exposades —malgrat els seus meritoris esforços acrobàtics per canviar de posició, amb permís del Kamasutra— el musical no només superi un perillós handicap de temps mort sinó que el potenciï.

«El cavernícola (Defending the Caveman», de Rob Becker. Intèrpret: Josep Julien. Direcció: Marcus von Wachtel. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011. Reposició: 4 juliol 2013.

Acostumats a conèixer grans superproduccions que porten l'etiqueta de Broadway, sobta una mica que un monòleg s'hagi convertit amb els anys en el rei dels monòlegs nascuts a la meca del teatre nord-americà. El seu autor, i també actor, el californià Rob Becker, va escriure 'Defending the Caveman', títol original d''El cavernícola', entre els anys 1988 i 1991. Estem, doncs, davant d'un text que té més de vint anys, que ha donat la volta al món i que ha estat vist per milions d'espectadors que la titular dels drets, la companyia Theater Mogul, calcula en més de 8 milions.

El que sobta, doncs, és que una mirada a les diferències de la relació entre sexes provoqui en ple segle XXI les mateixes reaccions que devia provocar en la seva estrena. I que ho faci, sobretot, en les generacions més joves, que —en alguns casos, per a vergonya de l'espècie— sembla que es veuen reflectits en les actituds, gestos i maneres de fer que el monologuista interpreta i que ridiculitzen el que teòricament s'ha anat qualificant de masclisme.

Esclar que sembla que l'autor Rob Becker va fer un extens treball de camp pels viaranys de l'antropologia, la prehistòria, la psicologia, la socioligia i la mitologia, abans de tancar l'escriptura del seu monòleg i abans d'enfrontar-se personalment, com a primer actor, a l'escena.

¿I quin deu ser, doncs, el secret de l'èxit d'un monòleg —que no és gens breu perquè jugant, jugant, se'n va gairebé a l'hora i tres quarts— perquè s'estigui representant encara avui simultàniament a més de trenta països, en més de quinze llengües, i en escenaris tan diferents com els de Suïssa, Finlàndia, Eslovènia o Sud-àfrica?

Les claus, probablement, poden són dues: el primitivisme que es desprèn del relat i l'aptitud de cada actor que s'hi encara i que ha de saber d'entrada que no es disposa a deixar anar un monòleg tal com està establert sinó que ha de intentar de interactuar amb els espectadors, provocant no només els seus somriures o les seves rialles, depèn, sinó fent-los preguntes i esquivant segons quin tipus de respostes.

L'actor Josep Julien (Barcelona, 1966), que no només fa cinema, teatre i televisió sinó que és dramaturg, en aquesta versió castellana del Capitol, aconsegueix tots aquests objectius. Va encenent l'auditori. Els provoca. Els avergonyeix com aquell qui no diu res i desperta en el subconscient d'ells i d'elles alguns dels secrets que reserven en el seu interior més ben guardats.

La posada en escena d''El cavernícola' no pot ser més al·legoricament primitiva. Una llança, un banc, un televisor, un sofà, una tauleta... tot en imitació color torrat del temps de la família dels Picapedra, passant per una prèvia audiovisual de situació i unes breus nocions introductòries de la interpretació, mal que sigui sui generis, d'un parell de pintures rupestres penjades en banderoles gegants a banda i banda d'escenari: un mamífer boví i una dona. Sense paraules.

El monòleg amaga, darrera una capa fina d'humor, moltes veritats que els més tocats dels espectadors esbandeixen amb una terapèutica rialla, que en part sembla que sigui com un crit d'autodefensa que digui: "Tu ves piulant, cavernícola, que tal com estem, des dels temps de l'Edat de Pedra, estem molt bé i no tenim ganes de deixar d'estar-hi".

I és que, l'home —i la dona de les cavernes— en són tant, de cavernícoles, que el que els agrada els que els diguin les veritats a la cara, sense el risc de perdre les amistats. I es queden tan amples.

«Lorca eran todos». Guió de Pepe Rubianes. Intèrprets: Eloi Benet, Marian Bermejo, Laura Galán, Alejandra Jiménez, Esteban Labari, Jonatan Minayana, Maite Molina, Emili Pérez, Silvana Pérez, Xesús Brañas i Anna Lluch (actriu estrena 2006: Ainhoa Roca). Il·luminació: Josep Perramon. Direcció estrena 2006: Pepe Rubianes. Coordinació d'actors reposició 2013: Frederic Roda. Estrena: Teatre Romea, Barcelona, 6 octubre 2006. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 25 abril 2013.

La finca d'estiueig que als anys trenta del segle passat la família de Federico García Lorca tenia als afores de Granada, anomenada La Huerta de San Vicente, avui és un parc públic que es coneix encara pel mateix nom on es fan fires, encontres, congressos i altres esdeveniments d'aquesta populars. Una de les fires que s'hi celebra és anualment la del llibre de Granada. I els organitzadors ensenyen amb orgull als visitants de fora el petit patrimoni que hi guarden del poeta. La casa de camp, intacta, alguns dels mobles i, a dalt, l'habitació on escrivia Federico García Lorca quan s'estava temporades a Granada.

Aquesta escapada del poeta a La Huerta de San Vicente, perquè l'estiu del 36 era calorós, va fer marxar García Lorca de Madrid fins a Granada sense voler escoltar alguns consells dels amics que li deien que es quedés a la ciutat on passaria més desapercebut. Però ningú no pensa que el que ha escrit i dit pugui ser motiu d'odi i revenja fins arribar a l'assassinat.

Ara que sembla clar que la mort de Federico García Lorca, a més d'un assassinat era també un passar comptes per enveges familiars o per no haver paït que García Lorca parlés d'ambients massa pròxims a 'La casa de Bernarda Alba', el muntatge que ha guionat Pepe Rubianes és una oportunitat excel.lent per refer els pocs dies abans de la mort del poeta i les circumstàncies en què es van trobar d'alguns dels que el van envoltar aleshores.

L'obra 'Lorca eran todos' mostra un Pepe Rubianes (Villagarcía de Arosa, Pontevedra, 2 seembre 1947 - Barcelona, 1 març 2009) entre bambalines que a molts espectadors potser els resulta desconegut. En canvi, és el mateix Rubianes de sempre: apassionat, sentimental, amorós amb el seu personatge, disposat a dir les coses pel seu nom.

Rubianes ha buscat informació històrica d'aquí i d'allà. I n'ha fet gairebé un treball periodístic o documental. Amb l'única salvetat que els personatges que fa aparèixer en escena ja no hi són i per tant formen part de la ficció basada en la realitat. No en va, el mateix Rubianes explica que als anys seixanta va ser testimoni en una conferència a la Universitat de Barcelona, de l'escridassada que va rebre el poeta Luis Rosales amb crits acusat d'assassí de García Lorca.

És sobre Luis Rosales amb qui Pepe Rubianes s'aboca a desfer el que durant setanta anys havia estat donat per fet: que la família Rosales, que finalment va acollir, per no dir amagar, Federico García Lorca a casa seva —una casa marcada per alguns dels caps de Falange de Granada del moment— va ser la culpable de la mort de García Lorca. En el muntatge, Luis Rosales es defensa. I admet que aquell fet li va canviar totalment la vida. Les guerres, inevitablement, canvien totalment la vida.

En una mena de judici popular, els intèrprets d'aquest muntatge que ha remogut les aigües més insanes de la polèmica de les últimes setmanes per raons alienes a la qualitat artística de l'obra, s'aixequen i tornen a seure, encarnen els papers de testimonis de l'estiu del 36, com el mateix poeta Luis Rosales, la seva germana Esperanza Rosales, els seus dos germans Miguel i José "Pepiniqui" Rosales, el pintor José Caballero, amic de García Lorca, l'actriu Margarida Xirgu, abans de marxar cap a l'altra banda de l'Atlàntic, la germana del poeta, un professor del poeta, Rafael Martínez Nadal, l'activista de la CEDA, Ramón Ruíz Alonso, el governador de Granada, José Valdés, considerat el màxim executor de la repressió granadina en mans dels nacionals, i Emilia Llanos, la que es té per millor amiga —¿n'hauríem de dir novia?— del poeta, i que va morir malalta mental el 1967, diuen, amb el nom de Lorca als llavis.

És un fresc que deixa l'auditori sense alè, que emociona i que fa reflexionar, que explica com va anar tot i potser com no va anar, que senyala amb el dit en una direcció clara i que deixa la incògnita per al parer de cada espectador de segons quins actes de defensa i de segons quins personatges.

Però l'obra, només amb els testimonis, quedaria coixa. I per això Rubianes hi afegeix el mateix Federico García Lorca —l'únic que vesteix elegantment de blanc, entre la negror de tots els altres— i que interpreta una actriu, Alejandra Jiménez, en una aposta subtil de Pepe Rubianes que no necessita explicacions.

Aquest és un espectacle que es mereix una llarga temporada pels escenaris i que se la mereix per mèrits propis —i més en un any que es commemora el setantè aniversari de la mort de García Lorca—, al marge de la publicitat afegida que li hagi pogut donar la polèmica de la supressió de les representacions al Teatro Español de Madrid. És també un espectacle que posa en una balança de dos plats Pepe Rubianes. En un, l'actor d'humor sarcàstic i paraula desfrenada. En l'altre, el guionista i director d'un discurs que domina la sensibilitat escènica i que toca la pell dels espectadors fins al calfred i l'esborronament.

Nota: Crítica publicada amb motiu de l'estrena al Teatre Romea, el 2006.

«La millor nit de la teva vida», de Jordi Silva. Intèrprets reposició: Oriol Casals, Clàudia Costas i Mercè Montalà. Intèrprets estrena: Cristina Gàmiz, Jordi Andújar, Mercè Montalà. Escenografia: Ignasi Gatell. Vestuari: Ximena Moreno. Il·luminació: Pep Gàmiz. So: Paco Escudero. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Versus Teatre, 7 març 2007. Reposició: Club Capitol, Barcelona, 23 novembre 2012.

Doncs, sí, podria ser que, jugant, jugant, hagués nascut una d'aquelles obres que després de l'arrencada a través del programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya i, aquesta vegada, amb l'invent de coproduir-se amb una altra sala com el Versus Teatre, acabés proporcionant una de les sorpreses de la temporada o, qui sap, de les temporades vinents. Amb uns lleugers retocs i una breu escurçada en algunes escenes, 'La millor nit de la teva vida' podria continuar el camí, a saber si tan llarg, però sí que similar al que ha fet 'El mètode Grönholm', de Jordi Galceran.

Amb això ja gairebé està tot dit. Un servidor, si fos productor d'aquells que no es conformen amb un mes en cartellera, compraria els drets de l'obra i esperaria que la inversió en borsa donés els seus fruits. Perquè resulta que l'estructura de l'obra de Jordi Silva (Barcelona, 1973), autor jove que ja es va donar a conèixer amb un premi de la Fundació del Teatre Romea, 'Íntimes loquacitats' —quins nassos de títol!—, presentada després al Teatre Condal com 'Ja en tinc 30!', dirigida per Àngel Llàcer, és una estructura que enganxa l'espectador, si no des del primer moment, almenys a partir de la segona escena.

I malgrat l'hora i tres quarts del muntatge, l'interès ja no deixa de créixer a partir d'implicar l'espectador en la constant construcció del que està passant i de les relacions que a poc a poc es descobriran entre una dona madura i una parella de joves que viuen, ell, la mort sobtada dels pares, i ella, el trencament de parella. A més, sense que un se n'adoni, hi ha un espai de tres anys llargs entre l'inici i el final de la trama, tres anys que queden subtilment marcats per les corresponents celebracions d'aniversari amb espelma inclosa.

El muntatge no és només la dissecció d'una relació o d'unes relacions sentimentals contemporànies sinó que fa també la trapelleria de transgredir els cànons d'aquestes relacions. Examant del pare mort, amant del fill orfe, dama de l'alta prostitució a domicili, usuària de prostitució masculina, pas de la timidesa i la xerrameca nerviosa per part del personatge masculí a una fermesa en les decisions, camí iniciàtic de la mà de la dama, descoberta del sexe a discreció, indecisió de la noia, fracàs, ruptura i batalla per aconseguir l'amor perdut, amb final obert a tot. A més, la trama es reserva un parell de cops d'efecte de teatre dins el teatre amb una pujada a la paròdia del clàssic i una baixada a la paròdia de la comèdia de bulevard. De la perruca de senyora noble avorrida de la vida amb jardiner a la seva disposició, a bomber home objecte per complaure els capritxs d'una dama d'avui en dia.

L'humor de fons de l'obra es destil.la lentament, però també amb eficàcia, amb l'avantatge que estem parlant d'un humor que no provoca el ha, ha, ha! permanent sinó el somriure intel.ligent. El repartiment compta amb una senyora del doblatge, Mercè Montalà, que havia donat la cara, fins ara, a través de la televisió i les telenovel.les i que és una de les veus que ha mitificat, durant anys, noms estel.lars de la gran pantalla. El seu, diguem-ne, debut teatral és una sorpresa que no s'hauria d'acabar aquí. I el muntatge posa novament a prova les condicions hilarants i esperpèntiques en situacions extremes de Jordi Andújar, a la vegada que crea un clima de naturalitat, que gairebé sembla impossible d'aconseguir ni que es faci teatre, en el personatge de l'actriu Cristina Gàmiz, la víctima real de 'La millor nit de la teva vida' i que fa que atorgui tota la credibilitat a la ficció que proposa l'autor.

L'aventura només acaba de començar. El naixement de l'obra al Versus Teatre té els suports suficients perquè no es perdi en el buit. I si, posteriorment, pren una llarga volada, és el millor resultat que es pot demanar a un programa com el del T6 que ha portat i continua portant a terme el Teatre Nacional de Catalunya.

[Nota: Aquesta crítica va ser publicada amb motiu de l'estrena al Versus Teatre, el març del 2007, cosa que justifica alguna de les possibilitats de futur que s'hi esmenten]

«Ruddigore o la nissaga maleïda». Dramatúrgia d'Egos Teatre a partir de l'opereta 'Ruddigore or the witch's curse', de W. S. Gilbert i Sir Arthur Sullivan. Text de Rubèn Montañá i Toni Sans. Lletres de les cançons: Rubèn Montañá, Albert Mora, Toni Sans i Maria Santallúsia. Traducció de Tim Finn. Música de Sir Arthur Sullivan. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Toni Sans, Maria Santallúsia. Pianista: Francesc Mora. Assessorament vocal: Maria Dolors Aldea. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernada. Escenografia i vestuari: Egos Teatre. Caracterització i perruqueria: Sonia Montañà. Il·luminació: David Bofarull. So: Sergio Sisques. Direcció musical i arranjaments: Francesc Mora i Albert Mora. Direcció de Joan Maria Segura i Bernada. Companyia Egos Teatre. Barcelona, Versus Teatre, 18 gener 2008. Reposició: Teatre Club Capitol, Barcelona, 3 octubre 2012.

Han prorrogat... i prorrogat i prorrogat i reposat i reposat des de la seva estrena fa cinc anys al Versus Teatre. Una revelació de quan el teatre català es permetia encara revelacions. Entremig, premis de la Crítica i de la Fira de Tàrrega, gires i fins i tot exportació musical a Buxton (Manchester) dins del Gilbert & Sullivan Festival. I no és estrany. No només perquè la història del musical és gòticament divertida sinó perquè els intèrprets en fan una atractiva posada en escena que té el suport bàsic d'una qualitat musical i vocal, i que també captiva per la seva mínima sofisticació, malgrat que la companyia té a les mans un argument de gran muntatge.

L'opereta, probablement perquè algú la va batejar amb diminitiu, arrossega el llast de ser un gènere menor quan, en realitat, el grau menor o major de qualsevol obra teatral rau en la seva forma i la seva interpretació i no en els seus orígens.

En aquest cas, la història es trasllada a les terres de la baronia dels Ruddigore, uns personatges maleïts que traspassen d'hereus en hereus l'obligació de cometre un crim mortal cada dia per evitar de ser ells els que morin en una terrible agonia.

El muntatge és una font d'amor, de mort, de punyalades per l'esquena i de canvis de parer segons les conveniències del moment. El registre és d'un humor negre que va in crescendo. I la trama s'embolica i es desembolica amagant més d'una sortida sorprenent per als espectadors. La més sorprenent, esclar, la que tanca l'espectacle després d'un fosc. I, precisament per això, la que tampoc no es pot desvelar si no es vol trencar l'enjòlit.

La majoria dels personatges de la baronia han de fer mans i mànigues per fugir de les mans assassines del baró de Ruddigore. Però no és baró maleït tot el que lluu. I en un joc de germans, de bocamolls i d'interessos creats, els papers es canvien en qüestió de moments.

Hi ha escenes amb més joc que unes altres. La que més destaca és la de la sala del museu dels quadres dels avantpassats que permet la fugida dels marcs i el tornar-hi a entrar. També la de la petició al baró maleït, per part d'una representant de l'Associació de Familiars de les Futures Víctimes, que la tradició de morts diàries continuï per salvar l'interès turístic de la vila, s'emporta el gat a l'aigua. I durant l'hora i mitja de l'opereta, les intervencions vocals de tot el grup així com les individuals aconsegueixen un espectacle viu, malgrat els morts, fresc malgrat les tenebres, i festiu, malgrat l'atmosfera sanguinària de fons.

«Cock (polla)», de Mike Bartlett. Traducció de Violeta Roca i Joan Sellent. Intèrprets: Pau Roca, Albert Triola, Mar Ulldemolins i Blai Llopis. Il·luminació: Jaume Ventura. So: Toni Saigi. Escenografia: Taller Sant Cugat. Ajudant direcció: Carles Velat Angelat. Direcció: Marta Angelat. Producció: La Lluna Nova. Companyia La Marroneta. Club Capitol, Barcelona, 23 febrer 2012. Reposició: 6 setembre 2012.

Debut als escenaris catalans del dramaturg Mike Bartlett (Oxford, 1980), codirector de la Shapeshifter Theatre Company, amb una obra de títol provocador —si un no l'agafa per la part de la fauna avícola, esclar!— i que va valer a l'autor un premi Olivier i que l'obra saltés, entre altres indrets, a Nova York.

Es dóna el cas que els tres intèrprets protagonistes del quartet de personatges de l'obra —Mar Ulldemolins, Pau Roca i Albert Triola— són de la generació de l'autor. Només Blai Llopis, més veterà en el paper de pare, s'escapa del grup. Dic això perquè hi ha una evident entesa generacional entre intèrprets i autor, una entesa que, el dia de la meva funció, es reflectia també en una bona part dels espectadors situats en la mateixa franja d'edat.

El venerable i admirat crític, Joan Anton Benach, que ha vist l'obra abans que un servidor, es posava les mans al cap de constatar els clixés i tòpics que té el rerefons de l'obra, que tracta una qüestió tan antiga com la sexualitat, la parella, l'homosexualitat, la bisexualitat... i el dret a decidir, que dirien aquells.

El fet és que el dramaturg Mike Bartlett pertany a una generació, la nascuda a la dècada dels vuitanta del segle passat, que, mal que ens pesi i fins i tot ens sorprengui als que venim de més lluny, és més classicista que les generacions anteriors. Les circumstàncies i el mal cap dels seus progenitors els han portat a valorar novament l'esperit conservador. La noia del grup, per exemple, diu que té 28 anys. ¿Quants joves de 28 anys, avui, poden viure independents fora de casa? Per tant, de la mateixa manera, la lluita del seu personatge principal (John) per una parella excloent o exclusiva (home o dona) no és vista per ells com un clixé del passat sinó com una baula de seguretat a la qual s'agafen per obtenir l'alliberament de les incerteses de la seva ambigüitat sexual.

D'altra banda, la trama en qüestió de 'Cock' no és d'una gran originalitat. Precisament, uns dies abans, havia pogut repescar una pel·lícula francesa de fa quatre anys, 'Comme les autres', dirigida per Vincent Garenq, on la relació triangular entre dos homes i una dona i el recurs de renegar de l'homosexualitat per aconseguir tenir un fill, toca de resquitlló —sense que es pugui acusar de plagi sinó de pur atzar— el que planteja en la seva obra Mike Bartlett.

Afortunadament, la proposta té darrere una direcció sòlida com la de Marta Angelat; també una matèria primera de qualitat pel que fa al text, elaborat a quatre mans pels traductors Joan Sellent i Violeta Roca, que han aconseguit que el discurs elevat de to no caigui en la grolleria i soni indignadament de casa —qui sigui només s'ha permès la llicència d'uns tres "putos" en tota l'obra, percentatge minim que té molt de mèrit tenint en compte la gratuïta proliferació escènica i televisiva d'aquest terme, no només antipàtic, sinó lingüísticament decadent—; i el muntatge compta amb el bon fer de la que ja es pot considerar maduresa escènica dels intèrprets, després de la seva trajectòria en sèries i escenaris.

Per raons òbvies i perquè el paper així ho vol, el de D, la noia que interpreta Mar Ulldemolins, hi destaca notablement, en un personatge que li ha fet aixecar el vol i l'ha fet créixer, i no només en centímetres, gràcies als talons de punta, sinó per com s'hi ha de comportar i per la decisió que ha de prendre.

A partir d'aquí, tothom pot trobar en l'obra les afinitats o contradiccions que vulgui. Però el que queda és una posada en escena molt neta, matisada per la il·luminació, amb un element escenogràfic —un banc fet de cubs— que comença sencer i que s'esmicola en quatre peces al llarg de la trama, de la mateixa manera com s'esmicola la relació entre els quatre personatges, i un anar i venir entre escenes en salts temporals sense pausa ni fosc que van construint el primer desglaç entre la parella homosexual (H i John) fins al primer brot d'escalfor de John amb la noia (D) que se li ofereix en safata i de qui ell s'enamora sense remei. Ser o no ser, ver aquí el dilema. Tot plegat, en el fons, molt anglès. Per alguna cosa, Mike Bartlett va néixer a Oxford.

«Som una nOció», d'Òscar Orbezo. Intèrprets: Òscar Orbezo i Mariona Blanch. Músics i intèrprets secundaris: Xevi Capdevila i Oriol Pidelaserra. Veu en off: Lluís Soler. Escenografia i vestuari: Roger Orra. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Amadeu Salernou. Disseny so: Francisco Grande. Direcció musical: Xevi Capdevila. Direcció: Jordi Purtí. Club Capitol. Barcelona, 30 març 2012.

Aquest és un espectacle d'humor satíric que es podria qualificar de "mileurista". Ep!, no pas pel sou dels intèrprets, sinó perquè, en un dit i fet, una hora i mitja escassa, recorre per mil anys d'història, des del naixement de Catalunya amb la llegenda de les Quatre Barres fins a la mort de l'últim dictador —l'últim, fins ara—, que ha patit la nació catalana.

És un espectacle també fet amb passió, convenciment i vocació de tota la companyia. Ho dic perquè, sense por a ser titllats de "barretinaires" pels partidaris del "barret fort" treuen de l'armari des del rei Jaume I —a qui envien a l'exili de darrere l'escenari—, a Guifré el Pilós, un parell de monjos de Montserrat —que fan de músics i altres feinetes extres en l'espectacle—, el timbaler feta timbalera del Bruc, un tap de bassa com Napoleó, un tenebrós Felip V, Rafael de Casanova i la Laia convertida en princesa, els indianos altruistes i traficants d'esclaus africans, una cubana amb gràcia i salsa, una jove miliciana del mocador vermell i mono blau novícia de la CNT del 36, i un parell d'avis que han esperat l'estirada de la pota del dictador per fer petar l'ampolla de xampany.

I no només aquests personatges, sinó que la part musical, sobre un fons enregistrat, s'interpreta en directe a refilets de gralles, tenores i tibles amb un popurri de peces populars i d'altres conegudes de tothom perquè són habituals en l'acompanyament del bestiari fantàstic, en exhibicions castelleres o cercaviles geganteres. És a dir, que la cosa, si a algú no li sona, com a mínim sí que li rasca la memòria d'una manera de ser i una manera de pensar.

Em temo, però, que el títol de l'obra, malgrat la "O" que canvia irònicament la "nació" per nOció", pot espantar potencials espectadors més aviat amants de l'humor teatral, creguts potser que la companyia els oferirà un pamflet històric i divulgatiu i no una sàtira sobre el sa exercici de riure's no només del mort i de qui el vetlla sinó de la pròpia realitat, per no dir de la pròpia misèria.

Dos intèrprets principals i dos músics que també fan d'intèrprets secundaris. Tant els uns com els altres aporten la seva experiència escènica, que ha dirigit en aquesta ocasió Jordi Purtí, sempre a punt de veure quina en pot fer per gratar en el gènere de l'humor. Cal dir que, de la parella d'intèrprets principals, Òscar Orbezo fa doblet com a autor del text i personatge que representa els papers masculins. Mariona Blanch, actriu que té els genolls pelats en altres conteses de companyies catalanes de treball dur, fa també tots els papers de l'auca i s'adapta amb una habilitat versàtil a cadascun d'ells, alguns més romàntics i d'altres més frívols, com el que representa la corista del Paral·lel o la cantant cubana importada, esclar, dels temps d'or de Cuba.

Els lectors hauran endevinat de seguida que, d'una barreja entre romanticisme i frivolitat, amb suc de música popular i instruments de canya i llengüeta, en pot sortir un còctel, si més no, descarat. L'espectacle ho vol ser. I al seu evident atractiu només li retrauria unes fugaces escenes que es vinclen massa cap al costat de la imitació i caricatura estil 'Polònia' perquè, malgrat que parlem de mil anys enrere fins al 1975, s'hi barregen algunes paròdies actuals com el Barça, el Pacte fiscal o el president Pujol.

Vista la proximitat del 2014 i la commemoració dels 300 anys anys del setge de l'11 de Setembre del 1714, i tenint en compte a qui s'ha designat institucionalment com a comissari dels actes que han de tenir lloc aquell any, jo no m'ho pensaria gens a incloure en el programa de celebracions aquest espectacle. No crec que 'Som una nOció' ofengués el regidor del PP a l'Ajuntament de Barcelona, don Alberto, ni a donya Alícia, al Parlament de Catalunya, que tenen por que els minifastos del 2014 serveixin per organitzar, segons ells, un "aquelarre independentista". Que no passin ànsia, sobretot perquè, després dels efectes devastadors dels pretesos piquets de la vaga general del 29M i les que vindran, a Barcelona ja no quedaran contenidors d'escombraries per cremar ni simulacre de "n(O)ació" per retallar.

«Els 39 esglaons (The 39 Steps)», de John Bucham i Alfred Hitchcock. Adaptació de Patrick Barlow sobre una idea original de Simon Corble i Nobby Dimon, en acord amb Edward Snape per a Flery Angel Limited. Versió catalana d'Abel Folk. Intèrprets: Jordi Ríos, Mireia Portas, David Olivares i Abel Folk. Escenografia i vestuari: Montse Amenós. Banda sonora: Jordi Bonet. Ombres: Sergi Buka. Il·luminació: Jordi Ventura. Perruqueria: Toni Santos. Ajudant direcció: Albert Coll. Direcció: Abel Folk. Producció de Faig Produccions i Focus. Sala Pepe Rubianes, Club Capitol, Barcelona, 7 novembre 2011.

Apostar per un èxit teatral contemporani que, a més, beu de les fonts del cinema més pur de Hitchcock és tenir ull clínic no només teatral sinó, sense que es malentengui el terme, comercial, que prou falta fa. Però també és evident que un muntatge com aquest no es pot deixar en segons quines mans perquè no admet tractaments excessivament esperpèntics o passats de la rosca còmica. Sota la seva aparença de senzillesa hi ha una fusteria que exigeix ofici i domini. Cal que, com la bona cuina, se serveixi al punt. I l'experiència d'Abel Folk en cuinar espectacles de comèdia és tota una garantia perquè és dels pocs actors catalans multidisciplinars (producció, direcció, actor de cinema, teatre, televisió...) capaços de fer una combinació justa de rigor escènic, qualitat actoral i gran públic.

L'espectacle 'Els 39 esglaons' ha arrencat al Club Capitol, posant Barcelona al mapa d'aquesta obra, tal com ho ha fet en més de cent teatres de tot el món, i diria que per representar-se, si no pot ser a Can Pistoles, en plena Rambla, en altres escenaris catalans, tant de Barcelona com de fora, per una llarga i exitosa temporada.

¿Per què 'Els 39 esglaons' té un públic potencial —o l'hauria de tenir— per temps? Doncs perquè l'obra reuneix tota una sèrie d'ingredients que la converteixen en una mirada nostàlgica al cinema negre, però també al teatre romàntic de barraca, amb els elements escenogràfics imprescindibles i a qui no li cauen els anells per moure's amb una companyia reduïda de quatre intèrprets que al llarg d'una hora i mitja faran prop d'un centenar de personatges i es mouran en una sèrie d'aventures d'acció, d'intriga i d'espionatge, on la violència, la sang i el fetge són simplement imaginació, i tot passa pel filtre de l'humor, el cop d'efecte, la mímica, el gag del teatre dins el teatre, la ironia sobre les gràcies i les desgràcies de darrere el teló, fins i tot les ombres xineses, i una certa ingenuïtat sentimental sobre el gènere negre, un antídot insubstituïble i de denúncia sempre que les crisis socials volen amargar la vida del personal.

'Els 39 esglaons' neix com a novel·la ('The 39 Steps') l'any 1914, de la mà de l'autor escocès John Buchan (1875-1940), és a dir, coincidint amb la Primera Guerra Mundial. Una manera, doncs, de reflectir el clima d'aquell moment amb els bons i els dolents, com sempre, al llarg del segle XX: els aliats i els alemanys. És el cineasta Alfred Hitchcock (Londres, 1899 - Los Angeles, 1980) qui, el 1935, la converteix en un film pioner del que seria el seu segell cinematogràfic i, fixem-nos com l'opció del mestre del suspens coincideix novament a les portes d'un conflicte mundial, a punt de la Guerra Civil espanyola, amb les primeres cuetades del partit nazi i una nova alteració de l'ordre mundial que desembocaria amb la Segona Guerra Mundial.

¿Per què, Patrick Barlow, actor i guionista anglès, nascut el 1947, decideix, l'any 2006, adaptar al teatre allò que Buchan i Hitchcock havien creat al llindar de dos grans conflictes internacionals? ¿Potser perquè el crac del 2008 ja començava a treure el cap dos anys abans? ¿I per què Abel Folk, que tenia en cartera el projecte feia anys, es llança ara a l'escenari? ¿Potser perquè la crisi financera —un conflicte bèl·lic subliminal— ha atenellat amb força novament sobre la societat contemporània?

Sigui com sigui, 'Els 39 esglaons' continua captivant els espectadors més exigents i aquest muntatge compta amb un quartet d'intèrprets que sembla fet a mida: l'elegància, el bon vivant i la seriositat escènica d'Abel Folk, contrastats amb la redescoberta escènica i la vis còmica de tres intèrprets que em sonen i no sé ben bé de què... vostès ja m'entenen, oi?

Diria que Abel Folk ha fet una doble jugada amb aquest muntatge: donar entrada en català a un espectacle internacional i fer que tres cares excessivament marcades pels seus personatges televisius tinguin també l'oportunitat de destapar les seves habilitats escèniques en directe. Bona feina per trencar tòpics i per obrir noves vies en el teatre català.

Com en tota peça de gènere d'intriga i negra, no és convenient desvelar gaires secrets. Limitem-nos a dir que la cosa engega en un teatre d'època on el protagonista, Richard Hannay (Abel Folk) es veu embolicat en un tiroteig de pistoles de canó curt i personatges de gavardina i barret. Una noia —n'hi haurà més ni que sempre sembli la mateixa al llarg de la trama— suplicarà a Richard Hannay que la refugiï a casa seva. I l'home cau en la trampa i en una xarxa d'espionatge de la qual se'n surt —com passaria en un còmic— amb enginy, sort i gràcia.

Humor i amor, més humor que amor, tot sigui dit, cosa que fa que l'obra no tingui fronteres d'edat i es faci comprensible a tots els nivells. Ritme trepidant. Canvi de personatges a cent per hora. Accions en mímica. Efectes cinematogràfics. Picada d'ullet a una obra anterior de llarga durada, 'Pel davant i pel darrere', en la qual també es va veure relacionat Abel Folk: una llauna de sardines que no acaba d'aparèixer mai. Petita llampegada d'homenatge a un enyorat Pepe Rubianes —la sala del Capitol porta el seu llegat— en boca i gest d'un dels dos actors. I, en conjunt, un treball actoral molt aconseguit amb el mèrit que els quatre hi suen cada nit la cansalada. I com que ara ve Nadal, arbre amb llumetes, neu artificial darrere una finestra, sense amagar la trampa, i el plor esperançat d'un nadó. I és que l'amor, com l'humor, mou fe i mou muntanyes. ¿I 'Els 39 esglaons'...? Doncs, diuen que és el nom d'un projecte de model d'avió silenciós... Però, mirin, això els ho explicarà millor míster Memory, un xicot amb una mena de disc dur a la closca, capaç de guanyar el milió de dòlars, si volgués, que emmagatzema tones i tones d'informació.

Ah!... una cosa... sí que encara hi ha inevitables i fugaces semblances de gestos, tics, expressions i maneres de dir de tres dels intèrprets (Jordi Ríos i David Olivares, que fan de clown, i Mireia Portas, que fa d'Annabella, Margaret i Pamela) amb desenes de personatges de programes televisius estel·lars com 'Crackòvia' i 'Polònia' que formen part de l'imaginari col·lectiu d'aquest principi de segle... però aquesta seria tota una altra història. Al teatre el que és del teatre, i a la televisió el que és de la televisió. Ni que la unió dels dos registres faci la força.

«El cavernícola (Defending the Caveman», de Rob Becker. Intèrpret: Josep Julien. Direcció: Marcus von Wachtel. Teatre Club Capitol, Barcelona, 30 setembre 2011.

«El xarlatan», de Quim Masferrer. Intèrpret: Quim Masferrer. Il·luminació: Cesc Pastor. Disseny musical i espai sonor: Dani Tort. Mecanismes escènics i partner d'escena: Agustí Rovira. Assistència escenogràfica: Llorenç Corbella. Assessorament efectes escènics: Mag Lari i Efímer, S.L. Codirecció: Xavier Vilà. Direcció: Quim Masferrer. Producció: República de Guerrilla. Companyia Teatre de Guerrila. Sala Rubianes, Club Capitol, Barcelona, 23 setembre 2011.

Anys feia anys, quan hi havia fires de debò, i no recreacions nostàlgiques, amb cavallerisses, aviram, vacum, porcí, productes agrícoles, gitanos de mocador negre i pagesos de faixa, hi havia també la figura del xarlatà, un personatge que gairebé sempre, enfilat en una tarima, venia flascons contra la calbesa, dos al preu d'un i, de propina, esclar, una o dues pintes de regal per convèncer amb fets que hi hauria cabell per pentinar durant temps.

El xarlatà que tragina per pobles i ciutats l'actor i director Quim Masferrer és, en certa manera, un successor d'aquells xarlatans de postguerra que oferien els remeis més insòlits a una societat immersa en el blanc i negre i temorosa, precisament, de no trobar mai més el remei per sortir-se'n.

La tesi d''El xarlatan' —opció lingüística que forma part del criteri de llengua popular que des de sempre ha caracteritzat Teatre de Guerrilla, sobretot quan eren tres i no un com ara— beu de les fonts d'aquella típica figura avui desapareguda de fires i mercats des que es va inventar la televisió i, progressivament, els programes de vidència, carterisme inclòs, estafa del telèfon 900 i receptes de remeis de bona esperança que donen resposta a la impotència de la medicina científica i legal.

L'espectacle 'El xarlatan' té una arrencada de gala de màgia d'upa —hi ha l'assessorament del mag Lari de rerefons— presentada pel xarlatà en qüestió, vestit de blanc, bastó i barret fort, amb uns fugaços números de jocs de mans lluminosos que no es reprendran fins al final —després de gairebé una hora i mitja— en una levitació divina del protagonista.

Superat l'impacte de la gala, el Xarlatan entra en matèria i va desgranant els seus objectius en un monòleg —amb pinzellades d'improvisació segons el dia, el lloc i l'auditori— que va in crescendo des de la constatació que el públic de la sala està "fotut i ben fotut" —i mai més ben dit— i la promesa que només ell els pot regalar felicitat.

El xarlatà s'hi troba a gust, que és el que passa quan un és el creador, intèrpret i director d'un muntatge i que respon una mica a allò tan sabut que diu "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". En aquest cas, Quim Masferrer té traçat un guió que passa per fer autobombo del personatge d'el Xarlatan i explicar les meravelles del seu mètode clínic i que, amb una bona dosi d'humor apamat perquè no s'escapi de les mans, va conduint cap a una desferra del mateix personatge, una desferra a la qual no s'arriba només de paraula sinó que físicament —americana fora, corbata desanusada, camisa rebregada, picors al cos, cabell embullat, ganyotes i cops de geni— va desembocant cap a la destrucció del mateix mite que el xarlatà ha intentat crear.

Quim Masferrer —i el silenciós ajudant que li fa de 'partner'—mantenen aquell to popular que, malgrat el pas del temps, comunica amb els orígens de gairebé tothom. Grata en el llenguatge de carrer sense caure en la grolleria barata ni el ridícul excèntric i crea un clima de confiança entre l'auditori i el protagonista que l'actor sap mesurar amb controlades pujades i baixades per tornar a enlairar-se i guanyar alçada.

Un espectacle d'humor no sempre significa que l'auditori hagi de petar de riure a cor què vols sinó que a vegades aconsegueix millor el seu objectiu instal·lant en els espectadors el somriure permanent. 'El xarlatan' és d'aquests. Entremig, hi ha petits regals de samarretes, llençament de caramels a la platea, octavetes, promoció d'una botigueta inexistent a l'exterior on presumiblement el xarlatà ven tots i cadascun dels seus productes, canons de paperets de festa i —almenys la nit de la meva funció— obsequi d'un senyor pernil, que un espectador afortunat, sense necessitat que tingui cap número de la rifa, s'emporta per gentilesa de la cadena de supermercats de Bon Preu i Esclat. Instants de publireportatge amb garantia de qualitat.

«Nelly Blue», de Marta Pérez, Xavi Mira i Albert Ribalta. Intèrprets: Xavi Mira i Albert Ribalta. Escenografia: Judit Vidal i Ivan Álvaro. Vestuari: Mamen Duch. Il·luminació: Carlos Lucena. So: Roc Mateu. Direcció: Marta Pérez. Companyies T de Teatre i Los Tigres. Teatre Club Capitol, Barcelona, 12 gener 2011.

A vegades, certs espectacles semblen pensats "només" per a nostàlgics. És la impressió que podria fer 'Nelly Blue', sobretot quan es diu que fa un repàs als temes musicals melòdics de la dècada dels setanta del segle passat. Però la realitat és tota una altra. D'entrada, 'Nelly Blue' té un guió, un argument i una història de fons que, com en tota bona comèdia, respira la tragèdia. Això sí, embolcallat de certa música dels anys seixanta-setanta. I dic, "certa" perquè el que fan els tres autors de l'espectacle és una opció per un gènere musical determinat que és el que va marcar popularment una bona part de la generació de l'època.

Vet aquí, doncs, com "nostàlgics" i "no-nostàlgics" poden redescobrir enmig de la trama del parell de personatges que protagonitzen 'Nelly Blue', algunes figures de la cançó popular de l'època: Nino Bravo —per cert, mort d'accident, encara jove—; l'italià Adriano Celentano; una guspira del francès Gilbert Becaud—perquè la 'chanson' és trista, diu un dels personatges—; l'altre italià Renato Carosone o l'encara més italià, Domenico Modugno.

Queda clara, doncs, quina és la cara i la creu de la tria musical: per una banda la passió per la melòdica italiana d'un perruquer de la Rambla de Barcelona, nascut a Vic, de nom Ricard Amigó, però que artísticament es fa dir Rocco Mastroianni (l'actor Albert Ribalta), i a l'altra banda, Ximo Llorenç (l'actor Xavi Mira), nascut al mateix poble on va néixer Nino Bravo, a Aielo de Malferit, a la Vall d'Albaida, al País Valencià, on no s'estan de res i —això em sembla que no ho diuen a l'espectacle— tenen fins i tot un Museu dedicat a Nino Bravo, i per tant, ell és una mena de fan o alter ego d'aquell cantant que, casualitats de la programació teatral, és també protagonista en la memòria d'un macromusical en clau de revival que es representa uns dies aquest mes al nou Artèria Paral·lel de Barcelona.

De rerefons, hi ha com es forja una amistat entre dos personatges que no es coneixien, només units per la passió oculta per la música melòdica; com es compleixen els somnis de presentar-se als concursos de cançó de l'època i triomfar com a cantants; quines són les causes que a la seva infància i a la seva joventut van provocar que s'apassionessin per la música: un (Ximo Llorenç) per l'oposició radical de la mare, l'altre (Rocco Mastroianni) per la influència de la mare, la tieta i el rector i l'ambient de música sacra que inconscientment va anar reconvertint en melòdica. A més, la mort hi és present. Una mort amb complex de culpabilitat. I humor negre per salpebrar la jugada.

Són, evidentment, recursos de guió elaborats a partir d'una anècdota que donen sentit a l'existència dels dos personatges. Si no fos així, ens trobaríem davant de dues figures que només han arribat a l'escenari per interpretar uns temes dels seus cantants idolatrats i per entretenir els espectadors. L'encert, doncs, és mesclar adequadament la comèdia amb el musical, cosa que permet comprovar quina és la qualitat de les cordes vocals dels dos intèrprets que, ja sigui en teatre o en televisió, no havien tingut l'oportunitat, fins ara, de donar el do de pit que aquí donen.

L'acció transcorre en diferents espais: la perruqueria de la Rambla, els estudis de càsting on assisteixen, l'escenari del festival de la cançó, l'església del funeral... tot aconseguit austerament amb unes peces mòbils de fons que aporten la decoració de l'època, els miralls oportuns que amplien una part de la platea, la barra de bar, el tocadiscos, anomenat pick-up i, sobretot, els dos grans cascos assecadors de perruqueria clàssica, que juntament amb el vestuari lluent, kitsch i de pota ampla i, alerta al detall, als calçotets blancs i les samarretes imperi —dues peces estratègicament acoblades entre camals— marquen clarament que qualsevol temps passat no va ser, ni que ho sembli, el millor... almenys estèticament.

Els dos intèrprets, dirigits per una de les actrius de la companyia T de Teatre, Marta Pérez, no abusen dels seus papers histriònics —cosa que podria passar fàcilment— i van creant el perfil de cadascun dels seus dos personatges, de menys creïbles a creïbles, des de l'eufòria del perruquer a la frustració final del fracàs, i des de la timidesa i angoixa del valencià fins al seu boom com a cantant en creuers de luxe.

Efectes en off: la ràdio de l'època, els discos sol·licitats, la notícia de la mort de Nino Bravo, la veu profunda del presentador del concurs de cançó... I efectes en directe, esperats amb delit pels espectadors, les interpretacions de peces com 'América', 'Libre', 'Un beso y una flor' i 'Noelia', de Nino Bravo; la força de 'Pregherò', d'Adriano Celentano; el 'Tu vuo fa l'americano', de Renato Carosone; l'enganxadís 'Volare', de Domenico Modugno i, com a excepció, la potència de Gilbert Becaud amb 'Et maintenant'. Aquests, esclar, els millors moments de tot l'espectacle. No hi ha bisos. I un, entre aplaudiments, els troba a faltar. I és que 'Nelly Blue' és una comèdia musical atípica. Una d'aquelles petites troballes que té corda per temps.

«L'habitació de Verònica», d'Ira Levin. Adaptació d'Hèctor Claramunt. Intèrprets: Pep Anton Muñoz (anterior, Lluís Soler), Mercè Montalà, Sílvia Marty i Hector Claramunt (anterior, Miquel Sitjar). Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Julián Elizalde. Música: Pep Pascual. Vestuari: Consol Ruiz. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció: Hèctor Claramunt. Producció Shankara Teatre. Club Capitol, Barcelona, 30 abril 2009. Reposició: 21 octubre 2010.

Amb el Crack del 29, coses del destí, va néixer Ira Levin (1929-2007), autor novaiorquès, mestre del suspens, considerat un artesà del gènere. Ira Levin fill d'un comerciant jueu, va començar com a guionista de televisió. Però de seguida es va dedicar a la narrativa, el teatre i les adaptacions cinematogràfiques, una de les quals, 'Rosemary's bebe' (subtitulada aquí barroerament com a 'La semilla del diablo', 1968) va comptar amb la direcció de Roman Polanski, amb John Cassavetes i Mia Farrow.

A 'L'habitació de Verònica', escrita el 1974, l'autor explora el territori de la psicosi en un ambient reclòs. Han passat trenta-cinc anys, però no es nota. Precursor modern del terror, Levin porta a escena, amb una arquitectura tan estilitzada com perfecta, la trampa en què cau una noia de vint anys, que mentre passa el dia amb un xicot que coneix de fa dues setmanes, en un restaurant, accedeix a la proposta que un matrimoni gran els fa: el físic i la cara de la noia és tan semblant a una noia morta, la Verònica Brabissant, una família benestant, que li demanen que els acompanyin a la mansió on estan fent de servents de confiança de l'últim membre de la família, una dona ja gran, germana de la tal Verònica, que viu una segona joventut en estat senil immersa en el túnel del temps.

Però el fet és que, malgrat que els espectadors sàpiguen que assistiran a una trama de misteri i de terror, no es poden ni imaginar per on aniran els trets. I és aquí, en l'estructura de l'obra, on hi ha el principal mèrit del guió que desvela lentament, progressivament i amb una bona dosi de sorpresa què s'amaga darrere de la proposta de la parella de servents i quin és el seu desenllaç.

El lector de la crònica entendrà que no se'n puguin donar detalls. S'han de viure. Una obra d'una hora i mitja intensa que permet als intèrprets jugar amb un treball que els fa créixer perquè tots ells tenen la possibilitat de fer dos (o tres) papers diferents, malgrat que en siguin un de sol. El teatre dins el teatre té en aquesta obra una de les trames més ben resoltes. Fins al punt que el salt fictici en el temps domina tota l'acció i transporta els espectadors del 2009 al 1968 i una altra vegada al 2009.

Per fer més creïble aquest salt, l'adaptació ha situat el moment real en el moment present: el mateix dia de la representació i, pràcticament, la mateixa hora de la funció. Amb referències molt d'ara mateix que Ira Levin, si aixequés el cap, no podria fer altra cosa sinó agrair. A fora, a més, enllà d'una finestra amb reixes, hi ha tempesta. I novament, coses del destí, la nit d'estrena [es refereix a la primera temporada], a fora de Can Pistoles, al Capitol, a la maltractada Rambla de Canaletes, també plovia.

El terror en teatre no és com el terror en cinema. La psicosi s'ha de transmetre només per la força dels intèrprets. Per tant, la posada en escena fa molt bé de no voler imitar els efectes que utilitzaria una versió cinematogràfica. Veure una trama de suspens sense el típic to blau fred és un alleujament. Només uns petits matisos de llum de l'habitació creen a estones un clima d'inquietud.

Hèctor Claramunt, l'adaptador, i, ara, debutant en la direcció, també intèrpret aquí en aquesta reposició, ha aconseguit un espectacle atractiu, capaç de portar el gènere del thriller sense estridències a l'escenari. I fa la impressió que, deixant-se portar per la bona base del guió d'Ira Levin, ha treballat amb pulcritud cadascun dels personatges i n'ha extret el millor de cadascun d'ells.

Magnífica, Mercè Montalà, poc habituals als escenaris, en un canvi que va de dona serventa a mestressa de la casa i després a... però més val no dir què. Perfecte, Pep Anton Muñoz, còmplice dels fets, en un salt també de servent a germà de... callem novament. I senzillament mesurat, creïble, gairebé espectador del què passa, Hèctor Claramunt, amic de la noia víctima de la trampa, doctor de ficció i... un altre misteri per autodescobrir. Sílvia Marty, la que en podríem dir protagonista de l'obra, pel paper que li toca, fa igualment un exercici d'adaptació física cap a quaranta anys enrere, gairebé davant mateix dels espectadors, per passar de la reacció d'histèria, quan descobreix en quina trampa ha caigut, al paper de la Verònica que tots els altres volen veure.

Un espectacle de por que no fa ben bé por, però que fa que l'espectador entri en el cervell de l'autor i que, amb ell, construeixi una trama que va des de la seguretat innocent de la joventut a la descoberta de la desconfiança i la maldat que s'amaga darrere d'un excés de confiança. "No em creuré mai més ningú!", crida en un moment donat la jove protagonista. Però moltes vegades la pèrdua de la innocència no té marxa enrere i troba, com en aquest cas, el camí barrat per sempre.

«Operació bolquer», d'Agustí Franch i Jordi del Rio. Música original de Jofre Bardagí i Isaac Casas. Intèrprets: Carles Gilabert, Magalí Mestre, Àlex Guix i Marialba Esquius. Il·luminació: Ernest Ros. Muntatge sonor i vídeo: Jaume Ferrer. Vestuari: Carles Claret i Magalí Mestre. Escenografia: Jordi Franch. Direcció: Jordi del Rio. Club Capitol, Barcelona, 16 setembre 2010.

Ja fa un parell de temporades que la companyia amb denominació d'origen de Manresa va presentar el seu espectacle 'Entre pocs i massa', també al Club Capitol de Barcelona. Ara hi han tornat amb una nova comèdia igualment de creació pròpia. Si fa dos anys, potser perquè eren més joves, encara pensaven en l'erotisme i fins i tot es deixaven aconsellar per Conrad Son, el pare del porno català, ara han posat el cap al seu lloc i han tocat de peus a terra i el que presenten és la ironia sobre la incertesa d'una parella que comença a mirar amb respecte la línia fronterera dels quaranta i que, per decisió d'ella, ell es troba entre l'espasa i la paret a l'hora de decidir si vol tenir o no vol tenir criatures.

La temàtica, doncs, connecta de seguida amb un segment d'espectadors —i molt especialment d'espectadores— que se situa en aquesta franja de la generació que s'encara al futur sense saber encara quin és el seu present. Però també connecta amb els que ja han superat aquesta indecisió i han sobrepassat el límit recomanat per procrear perquè els recorda aquella etapa, sovint angoixant. Dues parelles en escena, doncs. La dels no-pares (Carles Gilabert i Magalí Mestre) i la dels sí-pares, amb criatures ja grans (Àlex Guix i Marialba Esquius). Un contrast que permet jugar amb la veu de l'experiència d'uns i la veu de la innocència dels altres.

Comèdia en estat pur. Molt ben resolta. Amb un bon guió. Molt ben interpretada. I una vegada més amb un tractament lingüístic que regala l'oïda. ¿Quant temps feia que no escoltava en argot l'americanisme catalanitzat "xingar" que, a hores d'ara, sembla vingut del més enllà? ¿I d'on surt aquesta llegenda popular d'encarar el llit, el sofà o la taula —contra gustos a l'hora de fer l'amor no hi ha res a dir— en direcció a la muntanya de Montserrat, perquè a l'hora de voler fer una criatura la Moreneta intercedeixi en el procés?

Em repeteixo, ja ho sé. Però aquesta combinació d'un tema tan universal com és la decisió de tenir o no tenir fills i quan tenir-los (Woody Allen s'hi sentiria molt a gust, per exemple, amb un guió així) barrejada amb petits bombons que refresquen el solatge de cultura popular que tots portem dins sense saber-ho és una de les claus de les comèdies del grup.

La companyia perfila netament cadascun dels seus espectacles amb una primmirada banda sonora —en aquest cas original i de la mà de Jofre Bardagí i Isaac Casas, molt agradable i fins i tot relaxant d'escoltar—, que arrodoneix amb una escenografia que utilitza els elements indispensables d'una casa mitjana i que, en cadascuna de les accions, en cap moment surt de mare, malgrat que l'estructura d'escenes breus, alguna fins i tot integrada per un seguit de petits gags, ho podria facilitar si es deixés l'obra en mans de segons qui.

En el fons, 'Operació bolquer' posa també sobre l'escenari el discurs sobre la tan esgotada guerra de sexes, però amb una mirada diferent. Per descomptat, hi ha algú que guanya la partida. I la dona en surt triomfadora, tant la d'una parella com la de l'altra. I és evident també que l'home contrasta entre la seva reticència a convertir-se en pare per no perdre els privilegis de l'eterna joventut i la seva caiguda en picat cap a l'instint no exterioritzat de la paterno-maternitat.

Bones, les quatre interpretacions. Mesurades cadascuna en la seva línia de vis còmica, però també sense amagar el rerefons del conflicte que viu, sobretot, la protagonista d'aquesta comèdia, Eva (Magalí Mestre), una actriu que repeteix al costat de Carles Gilabert i que ja va sobtar en l'anterior espectacle per l'aportació del seu deix afrancesat —ja deia aleshores que s'havia format en escoles de teatre franceses— i que la direcció d'Operació bolquer' ha fet molt bé de no deixar perdre perquè continua aportant un tret distintiu dins de la relació de la parella partint de la mateixa llengua de l'obra sense caure en un ensopit bilingüisme que convertiria la juguesca en una barroeria.

Si, com sembla, la bona acollida dels espectadors els continua acompanyant, el grup manresà es pot consolidar com una de les companyies sorgides del substrat teatral i que provoquen, de tant en tant, una feliç sotragada en el panorama local, massa repenjat, a vegades, en allò que només ve avalat per cultures de fora i que no deixa veure el millor que hi ha a dins.

«Petita feina per a pallasso vell», de Matéï Visniéc. Traducció de Ramon Simó. Intèrprets: Jordi Martínez, Monti (Joan Montanyès) i Claret Clown (Claret Papiol). Música de Joan Alavedra. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Tècnis llum i so: Toni Ubach i Xavi Paüls. Producció del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i Bitò Produccions. Direcció: Ramon Simó. Sala Muntaner. Barcelona, 12 desembre 2009. Reposició: Club Capitol, 7 setembre 2010.

Són tres: Filippo, Nicollo i Peppino. Tres pallassos ja vells, passats de moda, defensors de la seva feina i convençuts que en el seu temps van ser els millors. Ho testimonien els retalls de diari que un dia parlaven d'algun d'ells. Els tres es troben per casualitat, al cap d'uns anys, en una sala d'un local de càsting on, presumptament, ofereixen feina de pallasso. Els tres hi arriben carregats amb una maleta que pesa un quintar. Primer, Nicollo (Monti, Joan Montanyès) i després Filippo (Jordi Martínez). Més tard apareixerà Peppino (Claret Clown / Claret Papiol).

L'espectacle te dues parts diferenciades. En la primera, la trobada dels tres vells col·legues serveix perquè recordin el seu passat. En la segona, l'obra fa un gir i allò que era un espectacle mig convencional dominat per la dramatúrgia del text, es converteix en una autèntica pista de circ que, com a metàfora del pallasso, desemboca en una tragèdia final.

L'autor Matéï Visniéc (Bucovina, Romania, 1956), resideix actualment a París, des que hi va arribar exiliat durant el règim comunista, després d'haver estat censurat i silenciat sobretot pel contingut del seu teatre. Després d'escriure en francès, treballa actualment a Radio France International, i amb la caiguda del comunisme torna a ser un dels autors més reconeguts en el seu país d'origen.

En aquesta obra tragicòmica, l'autor posa al límit la tensió entre l'honestedat, l'amistat i la generositat confrontades amb l'ambició —o la necessitat vital— de guanyar la plaça de pallasso i per aconseguir-la, cal eliminar la competència que ara representa els altres dos vells amics.

A banda d'aquest discurs de fons, el muntatge, dirigit per Ramon Simó, manté l'atractiu d'assistir a una improvisada performance de clowns de pista en teatre tancat —cosa que l'escenografia resol eficaçment—, i a entrar en l'aspecte tràgic de l'obra a través de la rialla i el nas vermell del pallasso.

L'altre aspecte positiu del muntatge és que Ramon Simó hagi optat per convertir en actors dos dels personatges (Monti i Claret Clown) i reconvertir en pallasso Jordi Martínez, un actor que ja té un notable currículum en aquesta via escènica, des de la seva participació inicial en grups com Joglars i Comediants, però sobretot amb el mateix Monti i la seva companyia en espectacles com 'Clàssics', 'Klowns' i 'Utopista', a més d'haver estat un dels intèrprets de la celebrada obra 'Uuuh!', de Gerard Vàzquez, al Teatre Nacional de Catalunya, en el seu paper de company de pista de Charlie Rivel (Ferran Rañé).

Aquesta transmutació de papers és la clau perquè l'obra es desenvolupi des d'una mirada dels tres pallassos com a persones corrents, des de fora de la pista, però també incapaços d'abandonar la seva segona personalitat de clown a l'hora de pensar, parlar i reaccionar.

Escena clau: la del maquillatge dels tres, de cara al públic, només amb un petit mirall de mà. I el tansvestisme escènic gairebé imperceptible, canviant de vestuari amb els típics ornaments de cadascun dels tres clowns amb el qual es desenvolupa la segona part.

Fa la sensació que, tant Ramon Simó com els tres intèrprets, hagin volgut donar a l'espectacle un aire fresc, acolorit i més a partir d'una mirada de la nova Europa que no pas la que, inevitablement, hi deu imprimir el dramaturg des de la seva òptica romanesa. És a dir, diria que l'obra pot tenir dos registres d'interpretació: un de més absurd i també més acostat al teatre beckettià, més 'Tot esperant Godot', i un altre que reforça el caràcter del clown immers en la rutina de la quotidianitat. Aquesta mescla humanitza els personatges i aconsegueix que en resulti una proposta agosarada, descarada i divertida a la vegada. Molt à la page, vaja.

«Fora de joc», de Sergi Belbel. Intèrprets: Anna Azcona, Toni Sevilla, Francesc Lucchetti, Queralt Casasayas i Jordi Andújar. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Quico Planas. So: Dani Cherta. Caracterització: Toni Santos. Direcció de Cristina Clemente. Teatre Club Capitol, Barcelona, 17 de juliol 2010.

Aquesta és una obra que es basa en l'economia de recursos. Una posada en escena austera, amb enginys eficaços per canviar d'ambients, cinc personatges, diàlegs breus, escenes fulminants, varietat de temàtiques, alguna reflexió i un rerefons comú: el retrat d'una determinada classe social contemporània que es troba entrampada entre el seu braç més estirat que la màniga i la tradició familiar del paper de protectors que fan primer els pares sobre els fills i, després, els fills sobre els pares.

Tot roda com una bimba de futbol i una bimba és, de tan rodona, com la terra sobre la qual ens aferrem unes quantes hores de cap per amunt i unes quantes altres de cap per avall, sense que ni ens n'adonem. Aquest moviment rotatori que, vist des de fora, ens deu presentar als extraterrestres com si fóssim uns ninots de fira, a més d'algunes lleis matemàtiques, físiques i, sobretot, en aquesta obra, quàntiques, regeixen el dia a dia dels humans i de la família no gens atípica que Sergi Belbel ha plantejat en una obra de títol esportiu per confondre, potser, l'espectador o per avisar-lo que tot plegat és un cúmul de situacions que passen la maroma i que situen els personatges en un espai en blanc, al marge de la normalitat. Bona intenció, però fals avís perquè, de fet, a manera que avança la trama, estructurada en un registre propi d'escenes breus, gairebé esquetxos, un s'adona que la gran majoria de la societat viu immersa, a hores d'ara, en aquest permanent "fora de joc".

La crisi econòmica —ara ja assumida per tothom i amb resignació com el gran crac del XXI—, els estudis pendents d'una filla amb singular dosi d'intel·ligència que es debat entre fer la carrera als EUA, si cau una beca, o vegetar per les universitats de casa on —segons l'avi de la família— la pandilla de mediocres no farà res més sinó condemnar-la al fracàs; la feina del pare ja madur, camí dels seixanta, que se salva per pèls de la jubilació anticipada però que ha d'abaixar el cap i acceptar una reducció de la nòmina del 30%; el seu amic de feina —absent a l'obra— que no accepta de bon grat l'ERO que li ha tocat de l'empresa i que s'allibera del suïcidi gràcies a un préstec generós que ell li fa; la mare que regenta una botiga on les vendes cauen en picat; l'avi, en fase terminal, però amb el cap clar, que veu i sap tot el que l'envolta i que viu fins a sacrificar-se, si cal, per la néta; el cuidador de l'avi, un sud-americà de segona mare catalana, amb un fill petit al seu país d'origen que és un dels milers de criatures del planter que aspira a ser un gran futbolista — futbolista amb diners s'entén—; i el sou del cuidador de l'avi —no s'esmenta per a res la farsa de la Llei de Dependència, suposo, entre altres coses, perquè s'ha convertit, per a la majoria de presumptes beneficiaris, en paper mullat— que impedeix que els pares puguin pagar les despeses dels estudis als EUA de la filla.

Poden semblar moltes qüestions a la vegada per a una obra de teatre d'estiu d'una hora i mitja, però Sergi Belbel (Terrassa, 1963) les aplega totes en una amb la intenció que els espectadors facin una mirada a vol d'ocell sobre la bimba terrenal i els seus habitants en un moment de desconcert, propiciat pel fracàs del promès estat del benestar —qui l'ha vist i qui el veu!— i la realitat quotidiana.

Una directora jove, Cristina Clemente (Barcelona, 1977), guionista, a més, com ho ha estat Sergi Belbel en altres etapes de la seva trajectòria, mou els fils d'aquesta història amb la destresa i l'entesa que el registre subtil de guió permet tant a ella com a l'autor. Cristina Clemente, en complicitat aquestes dues temporades, 2009-2011, amb el programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya que dirigeix Belbel, ha deixat ja com a autora algunes obres prou suggerents com 'Volem anar al Tibidabo' o 'La gran nit de Lourdes G', les dues estrenades al Versus Teatre.

Sembla que amb 'Fora de joc', de Sergi Belbel, s'hi ha trobat com a peix a l'aigua perquè l'autor li serveix en safata una sèrie de situacions que —ara que torna el classicisme sense concessions— reflecteixen encara una frescor interpretativa sense pretendre ja ser titllada de revelació teatral ni de modernor desbarrada.

Un muntatge com 'Fora de joc' requereix uns intèrprets que sapiguen posar tota la carn a la graella. Anna Azcona n'és una, en el paper de la mare, amb alguns minimonòlegs que creixen en intensitat gràcies a la seva inesgotable energia escènica. Francesc Lucchetti, l'avi en cadira de rodes, té l'oportunitat també de perfilar el seu paper de menjafestucs amb la carta amagada que ho desllorigui tot. Toni Sevilla, el gendre, es manté entre la ingenuïtat i el posa-m'ho-aquí-que-no-tinc-butxaques propi d'un personatge que sap que qui dies passa, anys empeny. Jordi Andújar, el sud-americà sense accent lingüístic, exprofessor d'institut i ara cuidador de gent gran, s'imposa en el paper de fan del futbol i d'apassionat per la mil·lèsima d'oportunitat que la bimba pot proporcionar al seu fill; i Queralt Casasayas, la filla superdotada, va canviant en cadascun dels seus registres, mentre evoluciona a la recerca de la seva personalitat entre somnis d'angoixa i discursos d'alta ciència, dels quals l'autor no abusa i que recorden només de passada una de les seves obres relacionades amb la ciència i les matemàtiques, 'El temps de Planck', musical estrenat fa deu anys al Teatre Romea.

Un dels atractius de l'obra és el joc entre allò que realment fan cadascun dels personatges i allò que pensen o que voldrien ser, una doble mirada a segons quines situacions que, sense grans discursos, reforcen la reflexió sobre la contradicció de bona part de la societat actual entre allò que es voldria fer i allò que es veu obligada a fer. Però el vell, que per vell és savi, sempre acaba guanyant la partida i sap, a més, deixar contenta i enganyada tota la patuleia. O deixar-la fora de joc, que és una altra manera mé subtil i indirecta de guanyar la partida.

En definitiva, tirant de clàssic —amb perdó— l'etern ser o no ser i, com sempre, la resposta: aquesta és la qüestió. Els pares estimen els fills i els fills estimen els pares, sí, però a vegades, situacions que sobrepassen l'estadi de l'estimació, convergeixen en la temptació d'un mal pensament, que és la clau de 'Fora de joc' i que, per respecte a la sorpresa que es mereixen els espectadors, em guardaré prou de desvelar.

«M'agrada molt el que fas», de Carole Greep. Versió i adaptació d'Òscar Orbezo. Intèrprets: Roser Batalla, Xavi Casan, Cesc Casanovas i Mònica Pérez. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Arnau Recio. Caracterització: Toni Santos. Vestuari: Mireia Guardia. Direcció: Edu Pericas. Club Capitol. Barcelona, 6 octubre 2009. Reposició: 6 maig 2010.

Qui diu les veritats, perd les amistats. Sembla que la jove dramaturga francesa, Carole Greep s'hagi emparat en aquesta expressió popular per crear una obra on la frontera entre l'amistat i la hipocresia es va fent cada vegada més distanciada a manera que aquesta amistat i aquesta hipocresia defineixen també cadascuna de les dues parelles protagonistes.

D'una banda, una que viu en un indret apartat de la gran ciutat, fent vida rural, esperant que algun dels guions o novel·les que ell escriu acabi triomfant. D'altra banda, una parella amb un ritme de vida d'alt nivell econòmic, velles amistats de joventut, que els visita per compromís i que es perden pel camí. Després d'una trucada amb el mòbil no s'adonen que el telèfon ha quedat connectat i el contestador dels amics que els esperen reprodueix una conversa que els fa descobrir que els visitants els deixen ben retratats.

Els telèfons mòbils han estat notícia recentment per les fotografies de les pantalletes amb missatges compromesos d'alguns parlamentaris. En aquesta obra, 'M'agrada molt el que fas' ('J'aime beaucoup ce que vous faites'), èxit de públic a París des de fa cinc anys i acostant-se ja a les 2.000 representacions, és també un telèfon mòbil el que capgira la vida de les dues parelles per culpa de convertir-se involuntàriament en un confident infal·lible i un descobridor de la hipocresia social.

L'obra, esclar, es quedaria molt curta, simplement per l'anècdota, si no fos que la manté un discurs molt ben travat. I és també una obra molt perillosa de representar si no comptés, com en la versió estrenada aquí, amb un repartiment que perfila cadascun dels personatges.

Edu Pericas ha debutat com a director teatral amb aquest muntatge que s'inscriu en el gènere del teatre popular, de bulevard, si voleu, d'entreteniment, vaja, però també de reflexió sobre la sàtira que l'autora propina a les convencions socials.

Ambientada en l'interior de la casa rural, on la parella que hi viu sembla inspirada més aviat en els retrat robot dels anys setanta, només fa que sigui una escena inicial, la que transcorre en el voltant del cotxe de la parella que els visita, que integri una mena de teatrí paral·lel per seguir la conversa indiscreta que retransmet el mòbil xafarder.

Els intèrprets, deia, són essencials per al bon èxit de l'espectacle. I el càsting ha encertat de ple en els quatre. Roser Batalla, que passa de l'èxit d''El mètode Gronhôlm', el glamur de 'Mamma mia!' i el testimoni de 'Trueta', a la bonhomia mig hippy, mig pagerola d'ara i que es presenta davant els amics que els visiten amb una decoració pròpia d'una okupa.

El seu company, Xavi Casan, amant dels exercicis de ioga, bon jan, es manté inofensiu, confiant que l'ordinador portàtil tregui fum amb els seus escrits, fins que treu les ungles i es revenja.

Cesc Casanovas, l'amic triomfador i una mica poca-solta, rei de la hipocresia, inevitablement relacionat amb el programa 'Polònia', lluny encara d'abandonar alguns dels seus posats caricaturescos més coneguts —i que fa la impressió que els espectadors identifiquen durant tota la representació—, amb un maquillatge una mica exagerat de rostre —vermell torrat— que sembla que hagi passat per un centre de bronzejat de segona categoria d'alguna màfia xinesa il·legal establerta a l'Eixample.

I una pletòrica Mónica Pérez —actriu també inevitablement relacionada amb un ventall de papers que van des de La Cubana a les intervencions en els antics programes d'Andreu Buenafuente— aquí autèntica estrella del muntatge que té la difícil papereta de jugar amb les ironies d'expressions mal dites, de paraules capgirades o estirabots sorprenents, a més de ser la noia esnob de classe alta, tirant a xava —en algun moment fa la impressió que Llollegi una mica— i mostrar en cada moment que no té dos dits de front, malgrat que, al final, acabi posant els punts sobre les is i sàpiga com donar un cop de puny damunt la taula.

En definitiva, un espectacle que no decep ningú, que se segueix durant una hora i mitja amb un somriure permanent, que convida a prendre totes les precaucions possibles amb els mòbils, que punxa en la hipocresia social que ens envolta i que aporta al teatre en català una comèdia acabada de sortir del forn francès amb el bo i millor de l'humor veí, més propens a connectar amb l'humor mediterrani, que és molt més cruel i sibil·lí que la ironia anglesa.

«Asufre». Dramatúrgia de Gemma Beltran. Arranjaments musicals: Marc Sambola. Intèrprets: Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé. Il·luminació: David Bofarull. Escenografia i vestuari: Ramon Ivars. Realització vestuari: Leo Quintana. Direcció: Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Teatre Tantarantana. Barcelona, 13 desembre 2009. Reposició: Teatre Capitol, 6 maig 2010.

A la companyia Dei Furbi li agrada experimentar amb la paraula, la música i la interpretació. Cadascun dels seus espectacles és un viage, a vegades molt personal, que té l'avantatge de no deixar indiferent ni que, com passa en aquest cas, no tingui un plantejament, un nus i un desenllaç, com demanen els cànons establerts.

Els espectadors, doncs, es troben immersos en un exercici de cabaret literari manipulat, barrejat i sacsejat com un cocktel, del qual en traurà algunes referències —si s'ajuda del programa de mà— i hi descobrirà les trapelleries de la dramatúrgia que —amb perdó de Dante Alighieri, Franz Kafka, Jean-Paul Sartre, August Strindberg, Goethe i algun altre convidat— són les guspires més esclatants del muntatge.

Les adaptacions musicals de 'Don Diablo', 'Fever', 'Sacumdi-Sacumda', 'La primavera', 'Che faro senza Euridiche', 'Money, money', 'Bye, bye, life', 'La rumba de Déu' i el rap 'Asufre', a més d'alguna llicència incorporada en un treball mil·limètric que fa la pinta de tenir molt de work in progress, acompanyen els personatges mítics representats per quatre carabeteres amb cames peludes, batí curt i sabates de taló alt vermelles que trepitgen l'avern en què converteixen l'escenari.

De fet, text i música són gairebé una mateixa cosa perquè els quatre actors es converteixen en reproductors infatigables durant no gaire més de seixanta minuts com si estiguessin accionats pel xipisme d'un iPod en el seu interior. Una filera de quatre butaques de Liceu antic serveix perquè els quatre personatges s'hi moguin a gust i s'hi amaguin darrere, es canviïn de peces de vestir i creïn un espai de teatrí dins el teatre que fa innecessària qualsevol altra escenografia.

En aquest cabaret literari, barreja de teatre, dansa, ball, música, poesia i paròdia, s'hi escolta un singular 'Porompompero' adaptat als temps més recents i convertit en un 'Corrompompero', per parlar de la corrupció. I s'hi troben també els ressons de Dante a la 'Divina Comèdia' i 'L'infern', del Faust de Goethe, del senyor K., de Kafka, d'Orfeu, en un muntatge que combina una mena de petita torre de Babel amb català, castellà, anglès, italià i una juguesca lingüística que dóna un resultat de doble intenció fet només amb la combinació de topònims d'arreu del món que acaben aconseguint un significat extraordinari.

La companyia Dei Furbi continua amb la línia de la sàtira, quan pot, després d'espectacles anteriors com 'Scherzo', 'Divertimento', 'Tocata i fuga', 'L'illa dels esclaus' i 'Homes de Shakespeare'. Esclar que un recorda amb certa nostàlgia aquell debut al Brossa Espai Escènic que va impactar com un cop de puny de frescor en el panorama teatral. Però no es pot tenir tot alhora ni sempre el mateix. I Dei Furbi continua fent camí per la maroma del risc, afegint-hi, a més, les sabates de taló prim per fer encara més meritori l'equilibri.

«Vittoria». Dramatúrgia de Marc Rosich i Antonio Calvo. Selecció musical: Begoña Alberdi, Marc Rosich i Antonio Calvo. Intèrprets: Begoña Alberdi i Gretel Stucyck. Piano: Josep Ferrer. Il·luminació: Antonio Calvo. Escenografia: Marc Rosich i Antonio Calvo. Vestuari: Cia Nel Dì Della Vittoria. Perruqueria: Samuel Fernández. Direcció: Marc Rosich i Antonio Calvo. Teatre Capitol, Barcelona, 25 març 2010.

Opereta. Òpera de butxaca. O teatre amb òpera. Que cadascú triï el que més li agradi perquè, triï el que triï, es trobarà amb un espectacle que té dues grans columnes de pes: el text, irònic, punxent, irreverent amb els mites i tendre en alguns moments en una conjunció perfecta amb la interpretació, el to, el color i el relleu que li confereix l'actriu Gretel Stucyck; i la música lírica, interpretada amb la força i l'experiència teatral de l'actriu i cantant Begoña Alberdi, que ha treballat amb Joglars, Carles Santos o Calixt Bieito, per esmentar-ne només tres dels propensos a les propostes més espectaculars.

Aquí, les dues actrius, acompanyades al piano per Josep Ferrer —més observador atònit del que passa a l'escenari que no pas pianista en acció—, la nova trapelleria de March Rosich i Antonio Calvo posa dues de les dames de ficció mítiques de Shakespeare enfrontades cara a cara: Ofèlia i Lady Macbeth.

Ofèlia (Gretel Stucyck) no s'està de deixar el seu personatge com un drap brut: per bleda, per romàntica en excés, per afeccionada a la necrofília permanent, pel lleig que li fa sempre el príncep Hamlet, per les flors i les violes que la persegueixen i no l'abandonen mai, pels embarbussaments a què l'obliga el text del teatre... Una meravella de breus monòlegs que l'actriu acompanya amb una gestualitat i una expressivitat que en algunes ocasions parla més que no pas el propi text.

Lady Macbeth (Begoña Alberdi) aporta el color gore a la sàtira operística que han preparat els dos autors. Enfrontada a la figaflor i feble Ofèlia, la seva presència revestida de soprano verdiana encoloma en un italià de ferro a la pobra noia totes les malediccions que pot i més per veure si aconsegueix passar-la per algun dels seus ganivets o el tallant de carnisseria que transporta en una maleta convertida en caixa d'eines. El personatge es va desinflant pel poc èxit destructor que té amb Ofèlia la qual, més que esverar-se per la seva presència de respectables dimensions i per les seves malignes intencions, acaba dominant-la a través del desconcert de l'actitud tendra i la paraula mil·limètricament elaborada.

Els autors de la peça han agafat breus textos de Shakespeare i algunes àries d'òperes de Verdi, Berlioz i Offenbach, entre altres. Amb una reelaboració del text shakesperià i amb la fusió amb l'original dels dos autors de 'Vittoria', la combinació dels personatges clàssics amb elements contemporanis, com el telèfon mòbil d'última generació marca Blackburry o els conflictes sentimentals de la joventut ja granadeta d'aquest principi de segle, en un recurs del teatre dins el teatre, amb picades d'ullet a les interioritats de les bambolines, i amb un humor afinadíssim aconsegueixen una hora i quart d'una proposta que fa vibrar els melòmans i reconforta els espectadors teatrals. Un autèntic divertimento que passa com una alenada d'aire fresc.

«La forma de les coses» ('The Shape of Things'), de Neil LaBute. Traducció de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Cristina Genebat, Xavi Ricart i Marc Rodríguez. Escenografia de Lluc Castells. Vestuari de Maria Armengol. Il.luminació de Jaume Ventura. Espai sonor de Davi Aznar. Vídeo d'Ivan Carrero. Caracterització d'Ignasi Ruiz. Direcció de Julio Manrique. Barcelona, Espai Lliure, 16 febrer 2008. Espai Lliure, 7 febrer al 9 març del 2008. Reposició del 17 de desembre a l'11 de gener 2009. Reposició: Club Capitol, 15 octubre al 6 desembre 2009.

Doncs, ja està. Ja tenim l'espectacle teatral —o un dels espectacles teatrals— del 2008 que previsiblement farà un llarg camí. ¿On? ¿Quan? Ja es veurà. De moment l'Espai Lliure ha ampliat l'entrada per necessitats escenogràfiques. M'imagino la gran estàtua de museu antic de marbre fals que rep ara els espectadors a la sala petita de Montjuïc, situada, per exemple, al vestíbul del Teatre Poliorama. La pantalla de l'interior de la sala que reprodueix en directe la primera escena de l'obra soluciona la no visibilitat d'alguns dels espectadors. I qui diu el vestíbul del Teatre Poliorama, diu qualsevol altra sala menys encotillada per les programacions públiques. Sempre, esclar, que el mateix Lliure no li trobi un racó en aquesta o en la nova temporada, com ja va passar amb 'Un matrimoni de Boston'.

Tal dia farà un segle, ben pocs vam pronosticar que 'El mètode Grönholm', un simple T6 del Teatre Nacional de Catalunya, faria un salt espectacular a la cartellera mal anomenada comercial. El resultat, a hores d'ara, el sap tothom. Doncs, tota la gent que treballa a 'La forma de les coses' es mereix un resultat, si no similar, que s'hi aproximi.

L'autor Neil LaBute ja va sorprendre amb l'espectacle 'Gorda', que es va veure a La Villarroel (una altra sala amb prou condicions físiques que podria ser candidata ara a recuperar aquest muntatge). Per tant, ni que aquesta obra no sigui el que era 'Gorda', sí que és igualment de factura psicològica, però més arriscada encara, més críptica en el fons. Però això no és cap inconvenient perquè, afortunadament, els espectadors d'aquí fa temps que s'afaiten i tampoc no necessiten sempre telenovel.la en píndoles.

'La forma de les coses', sota un aparent registre de comèdia urbana, amaga una intel.ligent reflexió sobre el poder de la manipulació personal i el poder de l'art com a recurs d'utilització de tot el que l'envolta.

Un xicot no gaire afortunat —esplèndid nas de mentida!—, més aviat tímid, clàssic, amb clenxa al pentinat i jaqueta del temps de la picor, que treballa de vigilant en una sala de museu, fa amistat amb una jove artista escultora, encara estudiant de belles arts, amant de les performances i tancada amb pany i clau en els seus principis ideològics.

Una antiga amiga del mateix xicot, encantadora, indecisa, ingènua i enamoradissa, és a punt de casar-se amb un xicot, amic de sempre d'ell, amb aspecte de pinxo, posat més o menys al dia, allunyat dels tòpics intel.lectuals i, diuen, poc carinyós.

L'encreauament entre els quatre personatges es fa evident des del primer moment. I l'obra, d'una hora i mitja, enganxa els espectadors des de la primera rèplica i contrarèplica, que és en mans d'Evelyn, la jove artista (Cristina Genebat) i Adam,el jove tímid (Marc Rodríguez). Abans de començar l'espectacle, la jove Jenny (Mireia Aixalà) i el pinxo Tony (Xavi Ricart) ja han ocupat dues de les butaques de la sala, com dos espectadors arribats a última hora.

Hi ha en tot moment una fusió entre l'espai escènic (un museu, l'apartament de Tony i Jenny, l'apartament d'Evelyn, la consulta d'una clínica de cirurgia estètica, una sala de performances) i la platea, fins al punt que a l'hora d'escoltar la tesi del projecte artístic elaborat per Evelyn, els espectadors són no els que veuen l'obra de Neil LaBute, sinó els que assisteixen a la dissertació en directe de la futura promesa artística.

Una banda sonora plena de sensibilitat complementa els diàlegs en els moments clau. I un acompanyament visual d'una gran pantalla i un televisor afegeixen el component d'esperit fílmic d'una obra que ha dirigit l'actor Julio Manrique, després de veure'n precisament la pel.lícula, amb un evident pols ferm i una mirada entre innovadora i meticulosa, plena de matisos i suggeriments.

La veritat és que el text de Neil LaBute, l'autor nascut a l'estat de Detroit el 1963, sembla que hagi trobat quatre intèrprets fets a mida per a les seves intencions dramatúrgiques. I la veritat també és que els espectadors no saben si el més atractiu del muntatge és el que els explica Neil LaBute o com ho expliquen els quatre intèrprets.

La pel.lícula que se'n va fer el 2003 es titulava aquí 'Per amor a l'art'. Em fa la sensació que el títol, malgrat el canvi, no podia ser més encertat. En el muntatge teatral, respectuosament, s'ha volgut mantenir el títol original. I si bé el títol no fa la cosa, sí que en un hipotètic salt a una nova temporada o a una sala més comercial no s'hauria de menysprear optar per una identificació més clara des del primer moment. Tot el que hi passa, hi passa, en definitiva, per això, per amor a l'art. O almenys aquesta és la justificació.

Als espectadors els toca decidir què és més prioritari: aconseguir l'objectiu artístic que, a partir de la transformació personal i la utilització sense escrúpols de l'individu pot transformar el món, o mantenir inalterable l'esperit conservador que opta per la immobilitat sense sortida. La forma de les coses, al cap i la fi, sempre és del color del vidre amb el qual es mira.

El seu company, Xavi Casan, amant dels exercicis de ioga, bon jan, es manté inofensiu, confiant que l'ordinador portàtil tregui fum amb els seus escrits, fins que treu les ungles i es revenja.

«L'habitació de Verònica», d'Ira Levin. Adaptació d'Hèctor Claramunt. Intèprets: Lluís Soler, Mercè Montalà, Sílvia Marty i Miquel Sitjar. Escenografia: Joan Sabaté. Il·luminació: Julián Elizalde. Música: Pep Pascual. Vestuari: Consol Ruiz. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció: Hèctor Claramunt. Producció Shankara Teatre. Club Capitol, Barcelona, 30 abril 2009.

Amb el Crack del 29, coses del destí, va néixer Ira Levin (1929-2007), autor novaiorquès, mestre del suspens, considerat un artesà del gènere. Ira Levin fill d'un comerciant jueu, va començar com a guionista de televisió. Però de seguida es va dedicar a la narrativa, el teatre i les adaptacions cinematogràfiques, una de les quals, 'Rosemary's baby' (subtitulada aquí barroerament com a 'La semilla del diablo', 1968) va comptar amb la direcció de Roman Polanski, amb John Cassavetes i Mia Farrow.

Per fer més creïble aquest salt, l'adaptació ha situat el moment real en el moment present: el mateix dia de la representació i, pràcticament, la mateixa hora de la funció. Amb referències molt d'ara mateix que Ira Levin, si aixequés el cap, no podria fer altra cosa sinó agrair. A fora, a més, enllà d'una finestra amb reixes, hi ha tempesta. I novament, coses del destí, la nit d'estrena, a fora de Can Pistoles, al Capitol, a la maltractada Rambla de Canaletes, també plovia.

Hèctor Claramunt, l'adaptador, i, ara, debutant en la direcció, ha aconseguit un espectacle atractiu, capaç de portar el gènere del thriller sense estridències a l'escenari. I fa la impressió que, deixant-se portar per la bona base del guió d'Ira Levin, ha treballat amb pulcritud cadascun dels personatges i n'ha extret el millor de cadascun d'ells.

Magnífica, Mercè Montalà, poc habituals als escenaris, en un canvi que va de dona serventa a mestressa de la casa i després a... però més val no dir què. Perfecte, Lluís Soler, còmplice dels fets, en un salt també de servent a germà de... callem novament. I senzillament mesurat, creïble, gairebé espectador del què passa, Miquel Sitjar, amic de la noia víctima de la trampa, doctor de ficció i... un altre misteri per autodescobrir. Sílvia Marty, la que en podríem dir protagonista de l'obra, pel paper que li toca, fa igualment un exercici d'adaptació física cap a quaranta anys enrere, gairebé davant mateix dels espectadors, per passar de la reacció d'histèria, quan descobreix en quina trampa ha caigut, al paper de la Verònica que tots els altres volen veure.

«La maternitat d'Elna». A partir de l'obra d'Assumpta Montellà. Dramatúrgia: Pablo Ley. Intèrpret, cantant-actriu: Rosa Galindo. Pianista: Luc-Olivier Sánchez. Selecció musical de Rosa Galindo i Luc-Olivier Sánchez. Espai escènic: Projecte Galilei. Il·luminació i so: Dani Cherta. Vestuari: Míriam Compte. Producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas. Direcció: Josep Galindo. Club Capitol. Barcelona, 11 febrer 2009.

¿Com es pot explicar en teatre la història de la infermera suïssa, Elisabeth Eidenbenz, promotora de la casa de maternitat de la població francesa d'Elna, que va recollir, ajudar a néixer i alimentar, en els primers mesos de vida, prop de 500 criatures de mares refugiades de la guerra civil espanyola?

Pablo Ley ha trobat la resposta a partir del material i la completa investigació que sobre aquest fet va elaborar prèviament Assumpta Montellà. La dramatúrgia que ha fet consisteix en un conte escenificat, ple de petits detalls, a vegades sense paraules —no es pot dir ben bé que sigui un monòleg en el sentit més pur— i amb un acompanyament musical que, amb un pianista en directe, crea un clima d'ambientació que transporta els espectadors fins a l'hivern del 1939 i l'èxode republicà.

Per compensar la passivitat de l’ajuda social francesa envers els refugiats, Elisabeth Eidenbenz va impulsar des de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra la creació d’una maternitat on assistir les dones embarassades recloses als camps de concentració d’Argelers, Ribesaltes, Sant Cebrià i el Barcarès. Aquesta maternitat va funcionar ininterrompudament fins a l’any 1944, data en què l’exèrcit nazi la va clausurar. Per la seva condició de dona sensibilitzada pel patiment de les seves congèneres, Elisabeth creia que les exiliades mereixien tenir els seus fills amb dignitat i que calia garantir la supervivència dels nadons. Elisabeth Eidenbenz, nacuda a Zuric l’any 1913, havia treballat de mestra en diferents col·legis de Suïssa i de Dinamarca fins al 1938, any que es va traslladar a Burjassot (País Valencià) com a voluntària de l’Associació d’Ajuda Suïssa als Nens Víctimes de la Guerra. Va col·laborar en tasques d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil espanyola dins de la zona republicana i, immersa en l’èxode, l’any 1939, va passar a França on va crear la maternitat d'Elna. Amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, va acollir i fer passar per espanyoles, amb canvis de nom típics, algunes mares refugiades jueves, fins que, amb l'ocupació nazi, la maternitat va ser definitivament clausurada, malgrat que la seva fundadora, aleshores una joveníssima emprenedora de 25 anys, s'acollia al dret de neutralitat de la seva condició de suïssa. Tot això no apareix en el relat, però és important saber-ho —i els espectadors ho saben perquè la història s'ha divulgat molt en els últims tres anys gràcies a Assumpta Montellà— per situar l'acció.

És una de les filles nascudes a la maternitat d'Elna la que, uns anys després, explica l'èxode de les dones que hi van fer cap. Dramatúrgia i direcció han creat una posada en escena de sensacions, molt poètica i plena d'objectes que completen allò que el teatre —que no és el cinema malgrat les projeccions històriques que acompanyen el relat— no podria reflectir.

En un espai, doncs, envoltat de maletes de viatge atrotinades, baguls antics, fotografies de record familiars, piles de tovalloles blanques, una palangana, un maniquí, una màquina de cosir, una màquina d'escriure negra de les més primàries, peces de roba vella i uniformes d'assistentes de maternitat, un bressol fet amb una caixa de verdures...

La cantant i actriu Rosa Galindo interpreta el paper de la narradora, es posa en la pell dels primers refugiats camí de França, en la pell de la pròpia infermera suïssa, en la pell d'alguna de les mares republicanes, en la pell, en definitiva, d'un col·lectiu anònim que no està exempt de mirada crítica quan recorda que, mentre darrere els filferrats dels camps improvisats a la platja d'Argelers hi patia i moria gent humil, una altra classe d'exiliats —polítics i intel·lectuals— disposava de recursos, allotjament, diners públics, vehicles i visats per fugir als països d'acollida.

El pianista francès, Luc-Olivier Sánchez, nascut a Sète el 1975, format a París i amb una remarcable trajectòria, s'encarrega de posar la banda sonora idònia a cada moment del relat. Amb trenta-cinc peces, crea un relat musical que comença amb 'Clair de lune', de Debussy, i passa per un bon nombre de cançons franceses: 'Que reste-t'il de nous amours', 'Je chante', 'La mer', 'J'ai deux amours', 'Hymne a l'amour', l'emblemàtica 'Lilie Marlene' o la popular 'A la claire fountaine'. Hi ressonen, doncs, Charles Trenet, Josephine Baker, Edith Piaf... amb compassos de Chopin, Mompou, Bartok, Poulenc, Liszt, Bach, Beethoven, Mozart... i un recull de cançons populars catalanes com 'Muntanyes regalades', 'El mariner', 'El desembre congelat', 'El noi de la mare'... Aquest muntatge musical, de gran sensibilitat i coherència, en alguns casos amb una interpretació vocal de la mateixa Rosa Galindo que mostra la seva capacitat com a actriu de musical —'Poe', 'El temps de Plank', 'Els Pirates'...— connecta amb els espectadors perquè aquests reconeixen en cada compàs aquelles peces que han anat incorporant-se al llarg del temps en la particular banda sonora de cadascú.

El muntatge 'La maternitat d'Elna', que és un d'aquells espectacles sense frontera d'edat, ha estat programat en un moment clau de commemoració del setantè aniversari de l'ocupació final de les tropes franquistes de tot Catalunya. Això el fa també més oportú, malgrat que el testimoni que ofereix continuarà esborronant tothom durant molts aniversaris més.

Reportatge i tràiler sobre l'espectacle «La maternitat d'Elna» del Projecte Galilei (1). Documental «El llegat de la maternitat d’Elna» (TVC, 60 minuts) sobre el que va significar per a les dones embarassades refugiades aquesta institució creada el 1939 per la infermera suïssa Elisabeth Eidenbenz (2).

«Sin noticias de Gurb», d'Eduardo Mendoza. Intèrpret: Rosa Novell. Músic: Roger Julià. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Eugeni Roig. Disseny de so: Roger Julià. Direcció: Rosa Novell. Club Capitol, Barcelona, 8 gener 2009.

L'escriptor Eduardo Mendoza va publicar la novel·la 'Sin noticias de Gurb', el 1990, a Seix Barral. Ell mateix n'ha fet anys després aquesta adaptació teatral que ha heretat i fet seva, tant en la direcció com en la interpretació, Rosa Novell.

Acompanyada del músic Roger Julià —de fet, músic, discjòquei i saltimbanqui en un moment donat de l'espectacle— l'actriu revela en aquesta interpretació les seves aptituds en solitari davant l'auditori amb un text que aparentment senzill comporta certes dificultats que l'actriu redueix a simple divertimento.

I dic això de divertimento perquè la novel·la i, en conseqüència, l'adaptació teatral de Mendoza fa una mirada satírica sobre una urbs com Barcelona, abans dels Jocs Olímpics, però que cobra més impacte identificatiu avui mateix. I és que, la Barcelona preolímpica —qui l'ha vist i qui la veu!— s'ha convertit en una Barcelona desconeguda per a molts i sorprenent —alguns l'anomenen traïdora i infidel— fins i tot per als que hi han viscut tota la vida.

Aprendre a conviure amb riuades de visitants de vols de baix cost, esquivar pales de surf pels vells carrers de la Barcelona antiga i Macbiana, o fer d'espontani de plaça de toros amb usuaris del Bicing per les voreres no és feina fàcil. Aviat, viure i moure's per Barcelona demanarà passar abans, i aprovar-lo amb bona nota, un curset de circulació i domini de la concentració i la paciència per a vianants massa confiats.

Eduardo Mendoza ho va preveure fa vint anys. I el seus personatges de ficció, uns extraterrestres la mar de simpàtics, gairebé de vinyeta de còmic, són més terrícoles i urbanites del que es poden imaginar ells mateixos.

La ironia mendoziana és transmesa als espectadors per una Rosa Novell també irònica, en alguns moments clownesca, però tremendament dramàtica, capaç de moure's amb comoditat per diferents registres dins del mateix, diguem-ne, monòleg, que enganxa els espectadors de seguida i que no els deixa anar fins després d'una hora i mitja.

A la recerca de Gurb —un extraterrestre que s'ha fet fonedís—, les situacions que es descriuen i s'expliquen ratllen en molts casos el surrealisme, l'absurd, la ciència-ficció, però un surrealisme, un absurd i una ciència-ficció que sovint té una gran semblança amb la realitat del viure quotidià. I aquesta semblança és el que fa que el muntatge esclati vivament i creixi inevitablement amunt sense aturador.

«Els diaris d'Adam i Eva», de Mark Twain. Traducció d'Ernest Riera. Adaptació de Xicu Masó amb la col·laboració de Francesc Ten. Intèrprets: Míriam Alamany i Carles Martínez. Espai escènic: Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari: Maria Araujo. Il·luminació: August Viladomat. Selecció musical: Miquel Gòrriz. Produció de La Mirada. Direcció: Xicu Masó. Barcelona, Club Capitol, 5 novembre 2008.

Més d'un presentador de televisió o un periodista de gran cadena donaria el que fos per poder entrevistar en exclusiva els considerats pares de la creació. Esclar que Adam i Eva apareixen a la Història ja drets i fets i ningú no qüestiona la llicència que es permet l'artista que els posa al món sense passar pels cànons establerts: naixement, creixença i mort. Un cas tan insòlit ha de donar per força, al llarg dels temps, tota mena de paròdies perquè és en el passatge d'Adam i Eva on es condensen la majoria d'aspectes que condicionen la relació de parella.

Mark Twain, pseudònim del nord-americà, Samuel Langhorne Clemens (Florida, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), més conegut per novel·les d'aventures com les de 'Tom Sawyer' o les de 'Huckelberry Finn', té en el seu extens catàleg d'obres les catalogades d'humor. 'Els diaris d'Adam i Eva' és una de les obres tardanes de l'autor, del 1906, quatre anys abans de la seva mort.

Aquesta obra de maduresa fa que la mirada de Mark Twain aporti una bona dosi d'observació sobre la condició humana i que ho faci des d'un distanciament irònic, més propi d'una literatura d'avui en dia que no pas de fa cent anys, quan el dogmatisme en segons quines creences pesava més sobre la societat i els seus tabús.

L'obra, traduïda al català per Ernest Riera, publicada a Angle Editorial, requereix dos intèrprets i una adaptació i direcció que sàpiguen dotar els dos personatges de la dosi de comicitat que Mark Twain els marca. I el trio que han format Míriam Alamany i Carles Martínez, en els papers d'Eva i Adam, i la direcció de Xicu Masó, que sempre té un bon domini de la vena còmica a l'escenari, aconsegueixen un muntatge que fa fer el salt als espectadors des d'allò que és de coneixement universal fins a la transgressió d'aquest mateix coneixement.

L'obra ofereix diverses lectures: la simplement humorística sobre el món conegut d'Adam i Eva; la que explora la relació home-dona des dels tòpics més establerts; el retrat que fa sobre com podria ser una història d'amor; o com pot evolucionar i acabar una guerra de sexes, sempre, esclar, que es tingui en compte que en el temps d'Adam i Eva, que se sàpiga, no s'havia inventat encara el feminisme.

Un Adam ridiculitzat, però feliç, bon jan. Una Eva espavilada, presumida, subtilment dominadora. Un món de Paradís. El Jardí de l'Edèn. I l'arribada, per sorpresa, dels dos primer fills de la parella, primer Caïm i després Abel. L'avantatge de construir una obra sobre personatges tan mediàtics, coneguts per tothom, és que els espectadors se'ls fan seus de seguida i qualsevol registre de l'absurd és interpretat com un joc escènic que produeix una peça breu, d'una hora i quart, en la qual Adam i Eva apareixen ben bé com Déu els va portar al món, però no tant com per pensar que algú es pugui escandalitzar ni que els adolescents no hi puguin entrar si no van acompanyats, malgrat la legislació.

Una banda sonora porta, en la majoria de peces, a la memòria del món del cinema de l'últim mig segle: l'inici espectacular amb la 'Fanfare' de la 20th Century Fox, la 'Rhapsody in blue', de Gershwin, la sintonia principal de 'Hatari!', la picada d'ullet a la italiana de 'Spaghetti, insalatina e una tazzina di caffe', de Fred Buscaglione, o la impetuositat de 'The Wall', de Pink Floyd, o 'Stardust', de Carmichael-Parish.

Una compareixença en roda de premsa internacional d'un Adam i una Eva ja vells tanca el cercle perquè els dos es puguin explicar davant del món sobre com han vist el seu pas per la vida i el paper que han tingut des de ser només una parella, al Paradís, després quatre i, finalment, milions. I no cal dir que no hi falta en cap moment la fruita, molta fruita, inclosa la poma maleïda que encara estem rosegant tots plegats des del mal cap d'aquell parell.

«Converses amb la mama», de Santiago Carlos Oves. Versió teatral de Jordi Galceran. Intèrprets: Mercè Comes i Miquel Gelabert. Amb la participació alternada dels nens: Andreu Calvo, Jordi Ormad i Ivan Torres. Escenografia: Bibiana Puigdefabregas. Vestuari: Nina Pawslowsky. Caracterització: Toni Santos i José Fuentes. Il·luminació: Ignasi Morros. Disseny so: Pepe Bel. Direcció de Josep Maria Mestres. Producció d'Anexa. Barcelona, Club Capitol, 24 setembre 2008.

Hi ha peces breus, delicades, gairebé monòlegs, que tensen la situació plantejada fins a l'esclat final. A vegades aquest esclat és dramàtic. A vegades, melodramàtic. A vegades, irònic. A vegades, poètic. L'adaptació teatral escrita per Jordi Galceran sobre un relat de l'argentí Santiago Carlos Oves és una d'aquestes peces.

A l'escenari, només dos intèrprets. Una mare ja gran, més de vuitanta anys, però en plena forma. I el seu fill, a la ratlla de la cinquantena, tres fills, dona i... una sogra que li retreu com una bruixa a tothora la seva mare. Abocat a l'atur, el fill necessita com un nàufrag rendibilitzar l'habitatge on viu la seva mare. Però ella es fa l'orni. I, per postres, confessa que té relacions amb un "jove" argentí de gairebé setanta anys.

L'obra té dues parts. A la primera, el realisme s'imposa. La "mama" (excel·lent Mercè Comes) porta el seu primer monòleg fins al final. El fill, Jaume (consistent Miquel Gelabert —també Jaume a la masia de la sèrie televisiva 'Ventdelplà'). La situació es planteja. I de seguida connecta amb la majoria d'espectadors.

Fa uns dies, en una altra obra, una parella d'espectadors jove, a la platea, parlava de la situació personal de la seva àvia, mig dependent. El dilema, doncs, que planteja a l'obra "la mama" és un dilema que està damunt la taula avui en dia de tres generacions molt definides: els joves de vint a trenta anys, els fills de quaranta a cinquanta anys, i els avis de setanta a vuitanta anys.

El discurs és tan realista que té el perill de caure en un registre excessivament pla. Afortunadament hi ha un salt entre la primera i la segona part. I, en començar aquesta, fins després d'una estona, l'espectador no s'adona que hi ha hagut un salt temporal, que qui ara té un monòleg interior és el fill i que la "mama" és ja una ànima en pena que li serveix de reflexió personal.

Aquest salt és el punt més perillós de tot el muntatge. I aquí és on la mà de la direcció, Josep Maria Mestres, hi ha tingut molt a fer perquè no se li escapés. Calia jugar entre l'aparent realisme i l'evident fantasia. La necrofília és com un tel de ceba molt sensible. Fer parlar amb un personatge mort, però que cueja per l'escenari, no és feina fàcil. Aquí, el bon ofici dels dos intèrprets, afegit a la direcció, salva l'intent i el remata, al final, amb una imatge poètica que deixa el millor bon regust entre els espectadors.

Una fugaç mirada enrere, sentimental, però sense excés, que és la mirada que fa tothom cap a la infància quan viu l'experiència de perdre algun dels seus progenitors. Un toc de sorpresa i un pataxap que més val no desvelar i que aporta el to escenogràficament naturalista del muntatge i que retorna tothom a la realitat. Cadascú amb el seu dilema personal a flor de pell, però una mica menys dilema gràcies a la catarsi escènica que s'ha viscut.

«Tres versions de la vida», de Yasmina Reza. Traducció de Lluís Massanet. Escenografia i vestuari de Lluc Castells. Il.luminació d'August Viladomat. Intèrprets: Míriam Alamany, Ricard Borràs, Alícia González i Carles Martínez. Direcció de Xicu Masó. Barcelona, Espai Lliure - Teatre Lliure, 14 març 2007. Club Capitol, 17 setembre 2008.

Les comparacions són odioses. Si només fa un parell de mesos, amb la posada en escena d'aquesta obra en versió castellana, en una producció impulsada per l'actriu Sílvia Marsó, al Teatre Apolo, ja s'endevinava que Yasmina Reza havia escrit una obra per a un escenari de cambra més que per a una sala gran, amb la versió actual catalana que ha dirigit Xicu Masó a l'Espai Lliure, aquesta intenció queda confirmada del tot.

I ni que les comparacions, deia, siguin odioses, es fàcil deduir que aquesta nova versió s'emporta tots els elogis possibles. On allà el silenci era gairebé sepulcral, aquí es converteix en somriure permanent i fins i tot rialles sonores. Primer, perquè la mateixa Yasmina Reza sembla que hi hagi volgut donar aquest toc irònic que no totes les cultures saben copsar. Algunes, com la cultura espanyola són negades per a segons quin tipus d'ironia. En canvi, la cultura catalana, més habituada a riure's d'ella mateixa sense sentir-se ofesa, encaixa fàcilment propostes com aquesta de Yasmina Reza. I si, a més, aquestes propostes es canalitzen pel filtre sorneguer de Xicu Masó, com ha demostrat tantes vegades fent d'actor, ara ho ratifica en la direcció que afina en cadascun dels quatre intèrprets, en la petita veu en off i en les veus que sonen també en off, fruit dels missatges deixats al contestador automàtic —artefacte, per cert, gairebé de museu del segle passat, cosa que, tractant-se de Yasmina Reza, se li pot perdonar. Fa l'efecte que aquesta és una posada en escena que no n'hauria de tenir prou només amb quinze dies en cartellera. Perquè es tracta d'una petita obra de cambra apta per a aquell sector d'espectadors que en diuen el gran públic.

'Tres versions de la vida' té tres actes que repeteixen la mateixa trama, però resolta de tres maneres diferents. Yasmina Reza, l'autora de la celebrada obra 'Art' i la dramaturga potser més cobejada internacionalment a hores d'ara, s'hi diverteix com una boja. En encara no una hora i mitja posa sobre les cordes dues parelles, dos matrimonis convencionals, que alternen les mossegades amb les ensabonades.

De fet, els personatges són cinc. El cinquè és absent. Es tracta del fill petit, de 6 anys, del matrimoni que rep l'altra parella a casa. Una criatura que només intervé en off i que és també el desencadenant de bona part del conflicte que s'anira creant, a banda de l'equivocació de la data de la nit del sopar que les dues parelles havien concertat.

Yasmina Reza ha fet una comèdia intel.ligent on es combina la ironia sobre l'alta cultura —portada a un nivell científic del qual l'espectador no té obligació de coneixe'n els detalls— i la ironia sobre les petites quotidianitats. Aquesta combinació fa que allò que, en mans de segons quin autor, podria acabar essent un discurs d'alta volada que cauria en picat, resulti ser una vetllada on cadascun dels personatges es despatxa a gust amb els altres i s'autoretrata en una mena de fotomaton.

El muntatge mostra una vegada més les capacitats versàtils de l'actriu Míriam Alamany (com a Agnès Finidori) i, en aquest cas, la seva predisposició natural a l'humor més ric des de la seriositat més rigorosa. També és una oportunitat per comprovar les habilitats dramatúrgiques de canvi de registre de l'actor Carles Martínez (com a Enric), massa identificat últimament pels espectadors del dia a dia amb el seu paper histriònic del pobletà de ponent de la sèrie televisiva 'Lo Cartanyà', tic que aquí s'espolsa convenientment en favor del seu paper. I més creïble que en la versió castellana vista fa dos mesos és el paper de Ricard Borràs (com a Humbert Finidori), a la vegada que també és més casolana i més creïble el paper d'Alícia González (com a Sònia), un paper multiplicat per tres que —com ja passava amb Sílvia Marsó— li exigeix una actitud diferent a cada acte i que resol amb una elegant modèstia de mestressa de casa amb posició professional a fora elevada.

La hipocresia i el culte a les aparences desfilen sense embuts per l'escenari. Dos sofàs fan de ring. I tres parets transparents que hi són i no hi són, segons l'acte, representen, quan les imatges dels personatges s'hi reflecteixen, les tres visions de la vida que l'autora ha volgut mostrar amb la seva obra. La posada en escena de Xicu Masó no fa cap concessió als espectadors, ni els ofereix cap cop d'efecte de comèdia de bulevard, sobretot en el tercer acte, l'únic dels tres en què baixa lleugerament la tensió acumulada i la història es difumina lentament en la memòria dels espectadors.

«Entre pocs i massa», d'Agustí Franch. Amb la col.laboració de Conrad Son. Intèrprets: Carles Gilabert, Magalí Mestre, Antonio Gonsalves i Anna Bertran. Música original de Tòfol Martínez. Vestuari d'Elisa Jorba. Músics banda sonora: Tòfol Martínez, Guim Garcia. Lletra i música d'Aitor Chartos. Intèrprets vídeo: Susana Abril, Sílvia Rubí, Jordi saban i Evita de Luna. Direcció vídeo: Conrad Son. Direcció escènica de Jordi del Río. Coproducció: Fila 7, Input i Conrad Son. Barcelona, Club Capitol, 5 març 2008.

La companyia ha fet 100 funcions i encara li queda força per temps. Aquí i, més endavant —de segur que sí—, a fora. Fa poc parlava aquí mateix de la reivindicació del teatre de bulevard, del teatre de bulevard de qualitat, necessari en qualsevol cartellera d'una ciutat teatral de primer ordre. Doncs, 'Entre pocs i massa' és una altra d'aquestes propostes.

El muntatge té tres virtuts sovint difícils de trobar en un espectacle que es ven —amb una certa exageració per fer picar— sota l'ham de la frivolitat i l'erotisme: 1) és respectuós amb els espectadors perquè ningú no s'hi pot sentir violent malgrat la temàtica; 2) manté un nivell de teatre en català d'humor digníssim, sense complexos, i d''una correcció extrema; i 3) no té necessitat de recórrer a referències foranes sinó que s'insereix de ple en la pròpia societat i la pròpia tradició, tant pel que fa a l'ús d'un argot eròtic lingüístic que lliga amb la tradició popular i també literària sobre el gènere, com amb les cites urbanes que s'hi poden esmentar.

A banda d'això, esclar, els quatre intèrprets toquen el difícil registre de l'humor escènic sense caure en l'esperpent ni el to ranci que acontenti només segons quina mena de públic. Hi aporta un to especial l'actriu Magalí Mestre, fent de Gina un personatge mig francès mig català, que l'actriu, aprofitant la seva formació en teatres francesos, perfila amb un deix que endolceix l'oïda. Tots plegats, amb la vena còmica al màxim i els amb una energia de fera sense concessions, aconsegueixen, doncs, un espectacle fresc, entretingut, molt divertit i que connecta amb totes les generacions sense fronteres d'edat: les més joves perquè s'adonin del que els espera; les més madures per convèncer-se d'allò que diuen: mal de molts, consol de tots.

La trama és senzilla i també coneguda: la crisi d'una parella ja feta. La inèrcia i l'avorriment. La fantasia del més enllà. El que la fa singular és com resolen aquesta crisi. I el que encara la fa més singular és com, volent resoldre-la, com es capgiren els interessos i es van descobrint els desitjos amagats que porten a dins cadascun dels personatges, un matrimoni i una parella externa, un amic d'ell i una amiga d'ella, que posen sobre l'escena la inesgotable reflexió sobre les relacions sexuals.

Aquest és un espectacle que contribueix a la normalització en tots els sentits. Agafant un tema delicat que podria espantar segons quin sector d'espectadors conservadors. Apostant per posar-lo a l'abast d'un espectacle d'èxit amb una factura catalana sense excepcions. I fomentant una normalitat sobre les tan discutides, polèmiques i necessàries qüestions que s'han deixat, com tantes altres, només a les mans dels educadors, anomenats ara "per a la ciutadania", un eufemisme que a 'Entre pocs i massa' té noms i cognoms i on cada cada cosa és dita pel seu renom i sense embuts.

«La sonrisa etíope», de Pepe Rubianes. Coreografies de Melaku HabteGebriel. Ballarines: Helen Fikadu, Mesknesh Gebreselassie, Fitsum Kebede, Lemlem Mekonen i Samrawit Mitku. Col.laboració especial en off: Cristina Dilla. Il.luminació i escenografia de Josep Parramon. So de Jordi Mas. Vestuari d'Antoni Belart. Intèrpret i direcció: Pepe Rubianes. Barcelona, Club Capitol, 30 gener 2008.

¿Saben allò del cinema? Hi ha una època en blanc i negre i una altra en color. I el cinema no ha estat mai més igual. Doncs, amb Pepe Rubianes ha passat ara una cosa similar. El Pepe Rubianes tradicional era en blanc i negre. El Pepe Rubianes de l'espectacle 'La sonrisa etíope' és en color. La incògnita és si Pepe Rubianes, com el cinema, ja no tornarà a ser mai més igual.

L'argument de l'espectacle, del xou, vaja, s'inspira en l'Àfrica, un continent que Rubianes ha visitat i pel qual se sent especialment xuclat. I en una de les seves últimes estades a Etiòpia, l'actor va decidir portar aquí una representació de la cara més feliç, o aparentment feliç, d'un dels país amb l'índex de fam i de mortalitat més elevats.

Les cinc ballarines que acompanyen Pepe Rubianes en aquest espectacle han estat escollides en un càsting fet al Teatre Nacional d'Etiòpia. I com que Pepe Rubianes mai no ha dit que siguin actrius en sentit dramàtic, els espectadors faran bé de creure-se'l —Pepe Rubianes és un dels pocs personatges públics amb un grau d'honestedat i sinceritat més elevat d'entre tot el que es coneix del gremi— i tenir ben present que la companyia de cinc ballarines endolceix amb un esclat de color el típic negre rubianesc, una aposta que també queda clara amb la il.luminació de tot el muntatge que manté sempre l'escenari en un joc de colors gairebé fluorescents.

El Pepe Rubianes del monòleg —diria més aviat del relat o del diari íntim de ficció— és el Rubianes que tothom coneix i que tothom espera que sigui. No ha d'estranyar, doncs, que el teatre estigui ple de gom a gom i que hi hagi venda d'entrades amb dies a l'anticipada perquè Rubianes té un públic fidel, divers, eclèctic, poc dogmàtic, sense edat determinada, fet amb temps i estimat, en una reciprocitat entre auditori i escenari poc comuna.

La temàtica de l'actual espectacle se centra, doncs, en les seves experiències viscudes a l'Àfrica, passades, esclar, pel filtre de l'humor no gens fàcil, amanit amb el surrealisme que utilitza per capgirar una història de cap a peus i convertir els peus en el cap. Fins i tot es podria dir que, en aquesta ocasió, l'actor s'hi desenvolupa més moderat que en altres ocasions, menys visceral, igualment agut, però sabent i mesurant molt bé on és la diana i quins dards té per clavar.

Uns tocs d'actualitat donen el to d'improvisació que li calen a un actor en solitari com ell. I uns tocs de gratar en les entranyes de la majoria del públic li atorguen el paper d'enfant terrible del teatre que encara té. Escatologia, sexe, dones, diners, fetitxes religiosos i polítics i, aquesta vegada, paisatge africà, desert, bèsties salvatges i molta imaginació. Si Pepe Rubianes fos un dibuixant de còmics, d'aquest espectacle en sortiria un fanzine perquè està estructurat en sèries de vinyetes que, a través de la paraula de l'actor, es fan visibles en la imaginació de l'espectador.

Un espectador, és a dir, uns centenars d'espectadors cada funció, que es mantenen gairebé dues hores en un estat permanent de rialla oberta impossible d'aturar. És difícil trobar un auditori que unàniment esclati a riure als cinc minuts i no pari fins al final, només amb els parèntesis que en aquesta ocasió ofereix l'espectacle amb les actuacions de les cinc ballarines etíops que fan una demostració d'alguns dels balls i moviments de contorsió més típics de la seva cultura.

Només en una escena que Rubianes fa la presentació, una a una, de les cinc joves africanes, es produeix un petit lligam de relació dramatúrgica entre l'actor i cadascuna d'elles. Les imitacions de llengua africana que fa Rubianes, similars a les de l'anglès barroer d'altres moments de l'espectacle, permeten que cada actriu intervingui en la seva llengua, incloent sempre l'expressió "Barcelona de Gandhi" en lloc de "Barcelona de Gaudí", gag que Rubianes intenta corregir fins que perd la paciència. Uns minuts de picaresca que humanitzen les cinc convidades i que les apropen més al públic, al marge de les seves suggerents actuacions de ball.

Hi ha Pepe Rubianes una altra vegada al teatre de Canaletes per molt de temps. Millor per a ell i excel.lent per a les cinc ballarines que van tenir dificultats per sortir del país per culpa dels visats i que possiblement, si es pensaven que la cosa duraria unes setmanes, es pot allargar uns mesos. La Barcelona de Gandhi és així.

Diu Pepe Rubianes que el títol de l'espectacle obeeix al fet que el poble etíop és un poble que té una manera especial de somriure sempre, malgrat l'estat de patiment que té al darrere. I diu també que amb aquest espectacle vol fer un homenatge a l'Àfrica que ell coneix. Malgrat que la intenció és bona, no li cal recórrer a l'esperit d'oenagé. L'espectacle té personalitat pròpia, grapa i força interior que es desprèn i s'escampa per la platea com una pluja relaxant. Quan Pepe Rubianes baixa a les butaques per organitzar una improvisada orquestra d'animals —hipopòtams, cocodrils, elefants, lleons— amb diversos sectors dels espectadors, la confiança ja fa estona que ha estat guanyada i l'èxit, garantit.

'Un roure', de Tim Crouch. Traducció de Roser Batalla. Intèrpret: Jordi Martínez (amb la col.laboració alternativa i cada dia d'un de fins a trenta intèrprets). Il.luminació: Carles Borràs. So: Arnau Recio. Banda sonora: Xavier Mestres. Espai escènic i vestuari: Roser Batalla. Direcció: Roser Batalla. Barcelona, Club Capitol, 7 novembre 2007.

L'actor Jordi Martínez s'enfronta en solitari a un experiment escènic en cada funció al Club Capitol. Convidar un actor o una actriu —la llista de convidats és prevista fins a trenta— i fer-los sortir a l'escenari per completar el paper del muntatge sense que sàpiga res del que hi ha de fer o ha de dir.

La improvisació, però, té trampa. Com si assistíssim a un assaig o un càsting de cinc estrelles, l'amfitrió cedeix al convidat un guió que aquest ha d'anar seguint ajudat, a més, pel que ara s'anomena en argot, un "pinganillo", és a dir, un botó a l'oïda que des del control li va donant les instruccions del que ha de fer.

D'aquesta manera, l'espectacle es converteix en una mena de exercici de robòtica light estil Marcel.lí Antúnez, però també de prova de ferro davant les capacitats de cadascun dels convidats que, per la seva llarga experiència als escenaris, és previsible que acabi donant sempre un bon resultat.

Al marge d'aquesta situació de taller teatral, l'obra de Tim Crouch, que ha estat importada per Roser Batalla, adaptada per ella i també dirigida, va desenvolupant un argument que, en el cas que no hi hagués convidat, seria només un monòleg.

Diferents personatges entren i surten en la imaginació de l'espectador, gràcies a la combinació amfitrió-convidat. En certa manera, l'experiment es podria dur a terme també amb un dels espectadors triats a l'atzar, però aleshores el resultat seria més dubtós, sobretot si l'escollit no tingués un mínim de coneixement escènic.

El contingut de l'obra parteix d'un fet dramàtic. ¿Però és un fet dramàtic de ficció o real? Un hipnotitzador utilitza el seu convidat per posar-lo en una situació extrema. Un home ha perdut la seva filla, atropellada per un cotxe. I resulta que el conductor és un showman hipnotitzador. Des d'aleshores, el record de l'accident li ha fet perdre els poders adormidors. I l'espectacle ha anat de mal en pitjor. És quan en una de les funcions, el pare de la nena morta apareix com a voluntari en el seu show hipnòtic. I a través del teatre, de la hipnosi, la realitat passa a ser un simple atzar de ficció.

Tot això, esclar, es dedueix d'una sipnosi que per a l'espectador verge no és tan clara com sembla. Hi ha el perill que els espectadors s'entretinguin més en el risc del convidat que no pas en el fons de l'obra. En certa manera, intèrpret convidat i espectadors es troben en el mateix pla de desconeixement. I depèn de la reacció de raonament de cadascun que el trencaclosques es compongui més ràpidament o menys.

Jordi Martínez s'hi mou amb energia. En certa manera, com que alguns dels seus papers escènics han begut sovint de les fonts del circ i de la pista, aquí, en aquest risc en solitari, a la corda fluixa i sense xarxa, aquesta referència es fa evident.

La nit de la meva funció li va tocar el torn de convidat a l'actor Jordi Bosch. Personatge afable en la vida diària i més aviat espantadís per naturalesa davant el desconegut, es va adaptar sisplau per força a la situació. L'ofici és mitja vida. I per això Jordi Martínez se'n surt amb tranquil.litat per què sap que compta amb una gentada que és capaç de fer teatre sense saber-se el paper.

Els trenta convidats, a més de Jordi Bosch, han estat: Ferran Rañé, Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Sílvia Sabaté, Jordi Díaz, Carles Flavià, Cristina Plazas, Albert Ribalta, Isabel Rocatti, Cesca Piñon, Bruno Oro, Fermí Casadó, Pep Miras, Fina Rius, Jordi Banacolocha, Victòria Pagès, Teresa Soler, Montse Guallar, Mercè Anglès, Maife Gil, Santi Ricart, Albert Pérez, Francesc Albiol, Àurea Márquez, Tilda Espluga, Francesc Orella, Dafnis Balduz, Joan Carreras i Montse Vellvehí. N'hi ha per donar i per vendre.

«Le mani forti», de Marco Calvani. Traducció de Fina Figuerola. Adaptació de Marc Martínez i Tays Sampablo. Intèrprets: Mercè Martínez i Oriol Vila. Espai escènic: Marc Martínez i Kike Blanco. Vestuari: Neus Quimasó. Il.luminació: Carlos Lucena. So: Pepe Bel. Música: Lectromind. Vídeo: Joan Rodón. Moviment: Montse Colomé. Escenografia: Kike Blanco i Ramón Terés. Direcció: Marc Martínez. Barcelona, Club Capitol, 13 setembre 2007.

Hi ha un corrent realista en la literatura narrativa que parteix d'experiències vitals, sovint extretes de la versió en reality show que en fan segons quin espectacles televisius. Aquest corrent realista té un relleu important quan s'adapta al llenguatge teatral. Entre altres coses perquè es mou entre la narrativitat literària i la docuficció cinematogràfica. Queda, doncs, en un terreny intermedi on tot és en mans dels intèrprets. I segons la manera com aquests i la direcció reaccionin i es facin seva la història, el resultat es fa més creïble, o menys.

A saber si aquesta és una de les reflexions que es va fer l'equip dirigit per Marc Martínez a l'hora de posar en escena aquesta obra de l'actor i dramaturg italià Marco Calvani (Prato, 1980). El fet és que el resultat és dels que es fa creïble pel que els intèrprets donen a l'escenari, malgrat que en el subconscient de l'espectador hi hagi la referència d'un cas real i mediàtic, l'assassinat, l'any 2001 a Itàlia, de la mare i el germà petit d'una adolescent, morts després de rebre cinquanta ganivetades propinades per la noia i un col.lega seu, els dos de 16 anys.

Marco Calvani fa un treball psicològic d'investigació enrere. No li interessa tant el que ha passat sinó com ha passat i per què ha passat. I sobretot les circumstàncies que han fet que dos joves de setze anys cometin un assassinat aparentment sense motiu. L'autor fa el que els mitjans de comunicació no fan mai: reflexionar sobre els fets que s'etiqueten habitualment sota l'eufemisme de "violència domèstica" o "violència de gènere", segons fa el cas.

Aquest és el valor, doncs, del muntatge 'Le mani forti', que revela la capacitat d'una actriu jove com Mercè Martínez, una mena de tot terreny capaç de moure's àgilment en un musical, en una comèdia, en una sèrie televisiva o en un drama realista com aquest. I sempre com si no hi fos. És en aquest paper, però, on aboca tot el seu potencial. Un potencial que a un li fa l'efecte que li ha sabut arrencar, com qui explota una mina, el també jove actor i director Marc Martínez.

Al costat d'ella, Oriol Vila fa un exercici de contenció actoral que el paper li demana. Ell és, en definitiva, la víctima d'un sistema social que pressiona els joves per una banda i que no els dóna sortida per l'altre. El sistema és simbòlicament representat per ella, que el força a fugir sempre endavant, que li retreu qualsevol mèrit i que no li deixa veure tampoc on és la llum de la boca del túnel d'escapada.

Construïda a cops d'escenes breus i diàlegs sense diàleg, l'obra va disseccionant les causes que fan que dos adolescents sentenciïn la vida perquè la troben buida de qualsevol estímul o contingut. És difícil mirar el futur si el passat i el present no han estat sinó frustracions i supervivència.

L'interès de la posada en escena per centrar-se més en l'origen dels fets i el rerefons dels dos personatges fa que, fins i tot quan es mostra a l'espectador el moment de la salvatjada, el que podria ser una escena de sang i fetge es converteixi simplement en una insinuació al fons de l'escena, martellejada per cops sobre allò que se suposa que deuen ser els cossos de la mare i el germà petit.

Aquesta sensibilitat que diferencia el teatre del cinema converteix el muntatge de 'Le mani forti' en un retrat dramàtic i poètic a la vegada sobre una realitat que els que han superat l'adolescència imaginen més pròpia de la ficció que no pas de la quotidianitat de moltes bosses socials que viuen fins i tot al marge de la mirada voyeurista que les classes benestants en fan des de la butaca de casa.

«No et moguis», de Bruno Oro Pichot. Il.luminació de Carles Rigual. Escenografia d'Eugenio Schwarzer. Música piano: Bruno Oro. Música saxo: Liba Villavecchia. Direcció del curtmetratge: Lluís Danés. Intèrprets, adaptació i direccció: Bruno Oro Pichot i Clara Segura. Barcelona, Teatre Capitol, 10 novembre 2005.

Si visquéssim el temps del teatre de barraca, del teatre ambulant, del teatre de poble en poble, aquest muntatge que cuinen a quatre mans Bruno Oro i Clara Segura seria una excel.lent oportunitat per fer créixer sense aturador una nova companyia.

Que ell sigui una de les cares joves televisives del moment ('El cor de la ciutat', pare precoç de penalty) i també una de les potes bàsiques del programa radiofònic 'Minoria absoluta' (en versió televisiva, 'Mire usté'), i ella, una cara també televisiva ('Porca misèria!'), però també afortunada en el cine ('Mar adentro') podria ajudar el reclam de les seves propostes teatrals, com l'anterior 'Nena, maca, per favor, les postres', i ara aquesta. Però no necessiten aquest reforç.

Per això parlava del teatre de barraca. Aquest parell d'artistassos podrien aparèixer des de l'anonimat i la seva capacitat de connexió amb els espectadors funcionaria igualment. Sobretot perquè l'espectacle 'No et moguis' és variadíssim i mesurat a la vegada. Excèntric però sabent on ha de posar el fre. Esperpèntic però seriós. Còmic però dramàtic.

A 'No et moguis' hi ha gags extraordinaris. Atenció al que imita els pescadors del Cap de Creus, de la mà de la parella Lydia i Noè! Lydia, és clar, la de Cadaqués —terra de Pichots i de Dalís—, Lydia la de de referències mítiques literàries, i Noè, que alguna cosa deu tenir a veure amb aquell senyor de l'Arca. Un gag que, ell tot sol, té prou mèrits per no deixar que el muntatge quedi en l'oblit.

I hi ha també gags que a vegades sembla que entrin de puntetes en l'univers del Tricicle i a vegades en l'univers de La Cubana, però sempre amb estil propi. Ivan, Carla, galeristes, el segurata Larry que se les té amb el respectable i que és una troballa, Paquita el transvestit, la ballarina, el parell de novells de la piscina, el pianista que fa esclatar la sala... Ironia sobre el mateix teatre, ironia sobre el càsting, ironia sobre el món de la dansa, ironia sobre el món de l'art —novament ressò cadaquesenc— i ironia sobre la misèria de la vida.

Però sobretot una demostració de saber fer a l'escenari, sigui quina sigui la situació i el paper, amb un resultat que, per aquestes latituds, es produeix, escassament, cada quart de segle. L'avantatge és que aquest parell d'intèrprets multidisciplinars, multimèdia, promotors, productors, autors i una mica visionaris passen encara la maroma de la joventut madura dels vint-trenta capaços, si volen, de convertir les seves propostes teatrals en algun fenomen que doni guerra de debò. Tot és qüestió de moure's i no fer gaire cas que ells mateixos diguin 'No et moguis'.

«El príncep. Cants, danses i discursos.» Text, dramatúrgia i direcció d'Albert Vidal. Traducció d'Antoni Pujals i Ricard Mirabete. Vestuari de Judit Rafel i Teresa Mo. Il.luminació de Paco Beltran i Albert Vidal. Músiques de Vidal, Macaya, Rallo i Krishoo. Coreografia de Montse Colomer. Intèrpret: Albert Vidal. Músics: Albert Vidal, cant tel.lúric; Xavier Macaya, violí i violí de roda; Jordi Rallo, tabla i udú. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 28 novembre 2004. Club Capitol, 15 febrer 2005.

Albert Vidal ha tornat. Deu anys són deu anys. I ho ha fet amb la saviesa d'una llarga trajectòria. Amb la humilitat dels grans actors. Amb el solatge de la força que imprimeix el treball en solitari i, a més, independent. I un espectacle com 'El príncep', que es podia pensar que era una mena d'afegit a la sala Petita, en la programació del TNC, per congregar els més fans de l'actor, s'ha convertit en un espectacle vist amb alguns plens considerables i, al damunt, amb entusiasme de la concurrència.

Albert Vidal escalfa els espectadors des del primer moment quan demana a l'auditori que l'aplaudeixi com a representant del Moviment Tel.lúric Internacional (MTI), del qual n'és president i príncep Kugu. Poca broma.

Albert Vidal es converteix en una hora i encara no trenta minuts en un predicador que destil.la la seva filosofia amb la capacitat de dir allò que tothom pensa. En el record, les imatges del Vidal home urbà en una gàbia del zoo, o el Vidal figura publicitària al carrer Pelai de Barcelona, o el Vidal venedor de gelats. De fet, en aquest Príncep Kugu hi ha una mica de cadascun d'aquests Vidals.

En l'espectacle, un no sap si és més important el que s'hi diu que el que s'hi fa i com es diu. El discurs és, si es vol dir així, senzill, elemental, coherent, vaja. Per tant, el que pren relleu de debò és el joc gestual que l'actor segueix durant tot l'espectacle i que no atura en cap segon. Poètica de contingut i de forma. 'El príncep', doncs, té un intens llenguatge a través del gest, que acaba dient més que el que es diu de paraula.

Per completar aquest espectacle d'Albert Vidal, l'actor s'ha acompanyat d'un assistent, que apareix amb la careta de la Commedia dell'Arte. I dos músics, Xavier Macaya i Jordi Rallo, es conjuguen amb la interpretació gestual d'Albert Vidal. Ressonàncies orientals a través de la música i d'alguna aproximació a la dansa del mateix Vidal que porten a l'etapa del Tibet i de Mongòlia que ha seguit l'actor en aquest últim decenni.

Un espectacle amb molt d'expressionisme, molt d'humor i poc adoctrinament. Gens. Per tant, un Albert Vidal immensament respectat i immensament creïble. Un autèntic príncep gurú per aconseguir fer adeptes a aquells que teatralment se sentin, avui en dia, ànimes esgarriades.

«No són maneres de matar una dona (No Way to Treat a Lady)». Musical de Douglas J. Cohen. Basat en la novel.la de William Goldman. Adaptació i direcció de Sílvia Sanfeliu. Escenografia i vestuari de Vicenç Calabuig. Coreografia de Montse Colomé. Il.luminació de David Lloris i Miquel Clot. Músics: Xavier Torras, Ruben Berengena, Marc Camero, Enric Alegre i Ferran Oltra. Direcció musical de Xavier Torras. Intèrprets: Frank Capdet, Ivan Labanda, Mercè Martínez i Elvira Prado. Teatre Villarroel, Barcelona, 23 abril 2004. Club Capitol, Barcelona, 16 desembre 2004.

Psicòpata perillós mata dones per fer-se un nom. Però sobretot per ocupar el lloc de popularitat que la seva mare, morta fa poc, tenia com a actriu.

Detectiu tímid, emmarat, es troba en un carreró sense sortida obsessionat pel psicòpata d'un cas que el persegueix i que acaba posant en perill la vida de la seva mare i la de la seva nova amiga.

Mare obsessiva i noia de bona casa fan un tàndem per canviar fill emmarat. Ser famós al preu que sigui. Ni que sigui cavant la pròpia tomba.

Aquesta és la sipnosi del musical 'No són maneres de matar una dona' (a l'original parlen de "tractar una dona" i una de les lletres de la cançó ho confirma). Però el fet és que William Goldman, l'autor de la novel.la, i Douglas J. Cohen, l'adaptador al musical, haurien fet bé de dir-ne "matar" perquè, com en un bon musical, on l'acció domina per damunt de tot, la mort hi és present tot i que representada subtilment en cadascun dels assassinats que el psicòpata en qüestió es veu forçat a fer.

A jutjar pel repartiment, només quatre intèrprets i cinc musics, podria semblar que es tracta d'un musical de petit format. No és perquè sí que es va posar primer en escena a la sala Artenbrut. Però el cas és que el seu pas al Teatre Villarroel convenç que té les característiques per poder ser un muntatge de més dimensions, tot i que s'ha mantingut tal com es presentava en sala petita.

De fet, no li cal un agran parefarnàlia escenogràfica, com tampoc un extens repartiment, perquè el moll de l'os del musical està en el seu propi argument, que va desenvolupant a ritme gairebé cinematogràfic, no només amb les intervencions parlades sinó també amb les lletres de les mateixes cançons.

Ambientat als anys quaranta, no perquè el guió ho demani sinó per les referències que s'hi donen, el musical es basa, pel que fa als dos protagonistes masculins, en un tret psicològic idèntic: el fill que no s'ha desfet encara de les faldilles de la mare.

El thriler, doncs, es converteix més aviat en una sessió terapèutica que canvia el sofà del psicòleg per la capacitat d'imitar personatges del mateix psicòpata.

És així com Ivan Labanda fa el paper de diversos personatges en els quals es transforma per accedir enganyosament a les seves víctimes, interpretades en aquest cas per Mercè Martínez que fa a més de cadascuna de les dues mares, la del detectiu, i la del psicòpata que, convertida ja una ànima en pena, indueix el seu fill a cometre els crims.

L'acció és trepidant i aquest ritme fa encomanadisses les peces musicals que, en algunes escenes, són clau per avançar en la trama. Ivan Labanda (psicòpata) i Mercè Martínez (mare 1, mare 2, i víctimes) interpreten els dos papers que permeten una caricaturització més esperpèntica. En canvi, Frank Capdet (detectiu) i Elvira Prado (noia del detectiu) es veuen limitats a mantenir el joc més seriós de la trama.

Els quatre, però, mantenen un nivell adequat al guió al llarg de les dues dotzenes de peces musicals que integren el musical i es mouen enmig d'una escenografia discreta, que representa diversos espais a la vegada, en una opció heretada de la seva posada en escena inicial a les característiques de la sala Artenbrut i que segurament s'haurien plantejat diferent si el muntatge hagués començat al Teatre Villarroel.

La música de jazz i de balades, de valsos i tangos, i del típic regust Sondheim, atorga un paper indirectament protagonista als músics, integrats a l'escenari en un espectacle de dues hores i mitja que es fa curt i que respira un treball rigorós tant en l'aspecte interpretatiu com el musical.

«Eeuuropa». de Quim Masferrer. Teatre de Guerrilla. Música original de Sebastià Saurina. Vestuari de Gemma Malé. Il.luminació de Cesc Pastor. Intèrprets: Rafel Faixedas, Carles Xuriguera, Elisabeth Cauchetiez, Sue Flack, Hans Ritcher. Direcció de Quim Masferrer. Barcelona, Club Capitol, 1 octubre 2004.

Curt. Queda curt. I amb ganes de sentir-ne de més gruixudes d'aquesta metàfora territorial anomenada Unió Europea. Els de Teatre de Guerrilla diria que s'han mossegat la llengua en aquest espectacle i que això fa que es quedin més en l'anècdota que en el fons de la qüestió. I mireu que sobre Europa, de la mateixa manera que sobre Espanya, n'hi ha per donar i per vendre!

Però aquesta petita impressió de mancança, que s'ha d'interpretar més com un desig que la companyia ompli l'escenari amb teatre complet i no amb gags audiovisuals, no treu que el treball coral de l'espectacle obtingui un resultat excel.lent.

Teatre de Guerrilla ha fet amb 'Eeuuropa' un muntatge d'actors (i d'actrius!). És a dir, que, un a un, els intèrprets han perfilat el seu personatge amb minuciositat i han aconseguit un perfil personal i col.lectiu que salva el conjunt del muntatge.

El mètode de Teatre de Guerrilla, en aquest espectacle, s'acosta molt al mètode Joglars, per donar una referència coneguda de tothom. Algun dels personatges de l'espectacle podria ser un personatge modelat per Boadella, que deixa fer els actors fins que troben el seu punt exacte.

Aquí, l'alemany, la francesa, l'anglesa, l'espanyol, el català i el noi dels encàrrecs troben el seu punt exacte i aleshores l'exploten a fons. I la suma de tots fa un joc complet homogeni, que provoca el somriure permanent, que fa esclatar algunes rialles, que intenta crear complicitats amb el públic, que juga amb la ironia de la diversitat de llengües i el tret caràcterístic de cadascun d'ells: l'espanyol pinxo, l'alemany sorrut mig nazi, la francesa manaire, l'anglesa despenjada, el català estil pur Teatre de Guerrilla, i el noi dels encàrrecs disminuït psíquic.

¿Però si ja els teníem a tots a l'olla, com un bon pollastre, per què no s'ha farcit aleshores amb un guió que el converteixi en un capó? En aquesta 'Eeuuropa' hi ha les condicions per fer un bon rostit, però hi falten les prunes.

«Historias de la puta mili». Basat en el guió del còmic original d'Ivà. Versió i direcció d'Àngel Alonso. Vestuari: Eva Selma. So i il.luminació: Xavi Anglada. Màscares: Sabine Lettry. Intèrprets: Jordi Casasampera, Conrado Cogle, Nacho Hernando, Carlos Mestanza, Àngel Miralles i Ferran Terraza. Catalana de Gags. Barcelona, Club Capitol, 6 novembre 2003.

La nova versió que Àngel Alonso ha fet de les 'Historias de la puta mili' -en el programa i els cartells el grafista s'ha fet un embolic i damunt de "puta" hi ha les sigles "USA"- és un homenatge a dos personatges que marquen tota una època: el guionista i dibuixant Ivà, i l'actor Ramon Teixidor que va donar vida, carn i os al sergent Arensíbia. Dues figures del còmic i el teatre desaparegudes, però encara presents amb el record de la seva força creativa i obstinada, sense temptacions de vendre's ni a cap xantatge ni al dimoni.

El mateix Àngel Alonso ho adverteix: hi ha personatges inimitables, diu, referint-se al sergent Arensíbia, i per això, ha decidit no fer-lo sortir a l'espectacle. Per descomptat, es refereix al carisma que li va donar Ramon Teixidor. I per això, només algunes expressions i alguns gestos es repeteixen ara en la interpretació del nou sergent el qual, en un moment de l'espectacle, fa referència al mestratge d'Arensíbia-Teixidor.

Però han passat molts coses des que fa uns quinze anys, Ivà, Alonso i Teixidor van crear tot un mite escènic avalat pel còmic d'El Jueves. Ha passat que la mili, l'anomenda puta mili, s'ha acabat, almenys l'obligatòria. I ha passat també que l'altra mili, la professional, ha substituït un pòsit d'hàbits, argots, tics i anècdotes que només el repòquer del Prestige, l'Afganistan, la Unió Europea, l'11 de Setembre i l'Iraq han recuperat una mica.

Sobre aquests eixos es basa la nova versió d'Àngel Alonso i també sobre algunes reminiscències de l'antiga mili. I ocorre el que és inevitable, que els espectadors que passen d'una certa edat encara tenen present el llenguatge casernari i que els més joves estan convençuts, com diu la televisió i els anuncis de promoció, que l'exèrcit és un ofici de debò i ple de futur.

La recepció de l'espectacle, doncs, per part dels espectadors, bascula entre aquests dos interessos i fa la impressió que es queda curt per una banda i per l'altra. Potser és bo que es quedi curt. Potser és bo que no caigui en voler fer conèixer, peti qui peti, què era la mili als que la van fer i als que no l'han feta. Potser és bo centrar-se en les escenes més importants de l'actualitat, però, precisament perquè el tema encara interessa, diria que els espectadors es queden amb ganes de més crítica, de més sàtira mordaç, de més mala bava.

Hi ha dues etapes escèniques bàsiques de postguerra, durant la segona meitat del segle passat, sota la referència del record de l'humor negre de la guerra: la de Gila i el seu telèfon parlant amb el camp de batalla i la del sergent Arensíbia ensinistrant soldats nascuts per a tot menys per fer la guerra.

Segurament que la realitat de l'exèrcit espanyol professional encara és massa jove i segurament també que la imatge de l'exèrcit nord-americà és la que es té per la influència dels panegírics del cinema de Hollywood. No hi ha hagut temps de crear, doncs, com va passar amb les 'Historias de la puta mili' els prototips d'uns personatges que representin tot un àmbit social i un discurs familiar, per experiència pròpia o per relat de tercers.

En aquestes condicions, l'actual versió de les 'Historias de la puta mili' es veu obligada a moure's en el terreny del que es podria anomenar la sàtira globalitzadora. Perquè, desenganyem-nos, de la suada -i aquesta sí que puta- globalització, no se n'escapa ni la sàtira, ni tampoc la tropa d'ànimes de càntir que tenen l'honor de ser descendents del sergent Arensíbia en aquesta revisitació que Àngel Alonso fa al Club Capitol.

«Madame et Monsieur», de Leandre-Claire. Direcció de Leandre Ribera. Intèrprets: Claire Ducreux, Leandre Ribera. Acompanyant: Aimon Niñerola. Músic: David Moreno. Escenografia Txema Rico.

La companyia Leandre i Claire han presentat primer al Teatre Poliorama i ara al Club Capitol el seu espectacle 'Madame et Monsieur'. Un espectacle que permet a l'espectador veure com es crea, com creix, com es transforma i es dota d'un argument un escenari de carrer amb dos personatges, un músic, un ajudant i dos coloms, atenció, no sé si ensinistrats, però que recorden els orígens ramblístics d'algun dels gags de 'Madame et Monsieur'.

Espectacle gestual, amb tocs d'humor, de tractament poètic, i amb una extrema relació amb el públic. Leandre Ribera i Claire Ducreux, Lenadre i Claire, són una parella d'indigents que té una història per explicar sense paraules. Una història senzilla amb els ingredients imprescindibles per ser entesa per tothom i per tota mena de públics.

No seria gens ingenu dir que 'Madame et Monsieur' és un espectacle que fa una al.legoria a la il.lusió i també a la imaginació. Tothom recorda aquelles vinyetes de còmic en les quals un pintor mort de gana pintava els plats que voldria tenir sobre la taula.

Això és el que fan Leandre i Claire: pintar un quadre de la vida, l'amistat, la parella, l'habitatge, els convidats, el fill petit que creix com una carbassera, el pòtol que encara té menys, i el món de les clavegueres.

Això no ha de fer pensar que 'Madame i Monsieur' mantingui una imatge ensucrada de la història. La realitat i la fatalitat perfilen la conformitat. Però allò que s'ha viscut durant una hora i mitja, gairebé un dia i una nit amb sol, pluja i vent, és una experiència que els dos personatges de 'Madame et Monsieur' ja no oblidaran i els espectadors tampoc.

«Flip», de Xavier Bertran. Intèrprets: Xavier Bertran i Eva Barceló. Direcció de Jordi Vilà. Direcció musical de Dani Espasa i Jordi Armengol. Il.luminació de Nani Valls. Músics: Jordi Armengol, Dick Them, David Simó. Barcelona, Club Capitol, 26 octubre 2002.

¿Concert o teatre? L'espectacle que Xavier Bertran, l'home del temps de Set de Nit, presenta al Club Capitol es troba en la frontera entre aquestes dues opcions. Més música que teatre, sí, però també una música teatralitzada, apamada amb un guió que permet a l'actor i l'actriu que l'acompanya, Eva Barceló, de descabdellar el seu discurs que té la intenció de riure's del mort --entengui's el mort com al vell rocker que mai no mor, precisament--, i riure's de qui el vetlla --entengui's per qui el vetlla, tot allò que ha envoltat la febre del rock del segle passat.

L'espectacle, doncs, posa a prova les possibilitats actorals d'un personatge de televisió que, com ha anat passant útimament, vol traspassar les seves aptituds a l'escenari en directe, amb el públic a la platea, i amb un registre que només toqui de passada allò que l'ha fet popular a través de la pantalla. ¿Per què aquest interès a desempellegar-se del personatge televisiu quan es fa aquest pas?

A 'Flip', Xavier Bertran es manté en el seu personatge de rocker, de parla illenca, per més inri, i no toca gens ni mica altres personatges que a la porta del teatre estic segur que molts dels espectadors voldrien veure de prop. És clar que, aleshores, el guió teatral se n'aniria en orri, i això demostra que, per damunt de tot, la intenció és fer teatre amb molta dosi de música. Un mèrit a més mantenir un espectacle en illenc quan, de fet, s'és de prop de Tremp, capital del Pallars, que és del territori d'on procedeix Xavier Bertran.

Els fans del personatge, doncs, tampoc no en sortiran decebuts. I els que només el coneixen de sentir tocar campanes, no tenen cap necessitat de saber-ne les referències televisives i aquest és també un encert del guió que permet ser seguit sense perill de perdre's. Un altre encert és el fet que la part musical té un important component de contingut argumental a través de les lletres, unes lletres que diuen allò que no s'ha dit parlant i que en canvi tenen com a mestres de cerimònies o presentadors, els dos protagonistes de l'obra, un matrimoni ben avingut i units en la més tendra felicitat conjugal per coses de la vida. Ell, un cap buit, ella un cap de pardals. Resultat: la parella de 'Flip'.

«L'ombra». Idea original i interpretació: Toni Albà. Autors: Toni Albà i Jordi Purtí. Música: Jordi Ribot, Xavier Serrano, Xavier Balfegó i Carles Cases. Il.luminació: Joan Companyó. Escenografia: Carles Romeu i Moichido Watashi. Direcció i posada en escena: Jordi Purtí.

Quan la temporada ha arribat a les seves acaballes la retirada del programa 'Set de Nit', de TV3, ha tornat Toni Albà a l'escenari. El Club Capitol acull aquest monstre de l'escena que és Toni Albà en un espectacle que posa al límits les seves possibilitats. Unes possibilitats que l'actor explota sense concessions i amb una extrema generositat per al públic.

'L'ombra' és un espectacle al qual Toni Albà no estalvia minuts. I un quart d'hora menys el deixaria en el seu punt ideal. Però Toni Albà té tant de material sobre aquest personatge que fa de doble de grans famosos, que podria fer una marató ell sol.

Si algun mèrit afegit té 'L'ombra' és que dóna a conèixer a un públic cridat pel reclam televisiu més recent l'autèntica faceta actoral de Toni Albà. Tothom qui esperi, doncs, trobar-se amb un clon del Toni Albà televisiu en sortirà decebut perquè, per obligació gairebé, l'actor fa només un número de referència a un dels seus personatges televisius més fàcils de fer-ne la caricatura, José M. Aznar. I prou conegut pel seu registre, arrenca apludiments en una frase genial que juga amb la llengua sense possibilitat de traducció: "Para serles sincero, quiero ser franco". Sense comentaris.

L'espectacle, però, va per altres viaranys. Toni Albà es fa i es desfà en un personatge doble i el seu mànager sense gairebé cap accessori a l'escenari. Barreja realitat i ficció i no deixa ni un segon de relax als espectadors que han de seguir el riu de discursos, bromes, lamentacions i ironies que Toni Albà ha seleccionat. Una 'ombra' d'aquesta temporada al Club Capitol que pot anar molt bé per protegir-se del sol.

«Rulos», d'Ángeles González Sinde i Alberto Macías. Intèrprets: Malena Alterio, Pilar Castro, Alicia Garrigues, Velilla Valbuena. Direcció de Fernando Soto.

L'espectacle 'Rulos', al Club Capitol, passa en una perruqueria. Però seria enganyar l'espectador si ho deixéssim així. En realiat, 'Rulos' és un espectacle de gènere, principalment d'humor, però que inclou diversos géneres.

Al marge de la interpretació, que està al servei del que demana l'estructura del muntatge, 'Rulos' és una obra que, posats a enganxar etiquetes en podria tenir unes quantes: ja hem dit que és una obra d'humor, però també una obra de gènere negre, una obra feminista, una obra neopolítica i una obra fins i tot moralista.

Tot plegat, amb un aire del millor temps del neorealisme, garanteix una hora i mitja de divertimento.

En una perruqueria, a l'hora de baixar portes, la que fa d'encarregada descobreix que algú ha posat la mà a la caixa, o millor dit, a les caixes, perquè n'hi ha diverses: la A, la B, i la C, com als millors temps de les dobles o triples comptabilitats.

El robatori, doncs, desencadena un joc d'embolics entre les quatre protagonistes que serveix per descobrir l'autèntica personalitat de cadascuna d'elles, amb els seus enganys, les seves frustracions i també els seus projectes.

Una mena de conte de la lletera o, més ben dit, de la perruquera, que té com a millor ingredient l'ús i abús del xafardeig i de cantar les quaranta o les vuitanta, si convé, fins a deixar tots els drapets al sol ben eixuts.

«Teatre total», de Teatre de la Guerrilla. Intèrprets: Carles Xuriguera i Rafel Faixedas. Idea i direcció de Quim Masferrer. Coreografia de Ramon Cortès. Vestuari de Maria Hostenc i Maria Portas.

Teatre de Guerrilla s'ha proposat salvar la cultura, salvar les tradicions, salvar el país i salvar-ho tot. Per això ha creat el cos de la Guàrdia Cultural, un cos més entre els molts cossos que vetllen per nosaltres, que es preocupa per la supervivència dels balls tradicionals, la música, el vestuari, la gastronomia i la pau social. L'espectacle es diu 'Teatre total' i es presenta al Club Capitol. Els intèrprets, Carles Xuriguera i Rafel Faixedas, dirigits per Quim Masferrer, fan una sàtira social i política, com diuen ells, sobre la veritat i les autèntiques arrels.

Fins aquí l'enunciat. L'espectacle, però, pot desconcertar els espectadors. Perquè la clau de 'Teatre total' és capgirar allò que s'ha anunciat i l'hora i mitja ben bona d'humor amb denominació d'origen es transforma en una preparadíssima improvisació que no permet que arrenqui de debò l'espectacle que tenien preparat.

Teatre de la Guerrilla, doncs, basa l'argument en un llenguatge corrent, que arriba de seguida a qualsevol públic perquè el transporta a la base del llenguatge espontani, incrèdul, picardiós i insinuador. Tot s'ha de dir, i a favor de la companyia: l'espectacle queda curt, volgudament curt. Se n'espera més, perquè l'objectiu de crear la sensació que encara no han començat es compleix a la perfecció i d'aquí ve aquest aire de vist i no vist.

Teatre de la Guerrilla ha depurat i estilitzat el seu discurs. No cal pas dir-ho tot per entendre-ho tot. I això és el que fan. Amb la base d'un ball que s'ha perdut, amb música de l'Elèctrica Dharma i de Pascal Comelade, i amb la personalitat singular que la companyia ha impregnat en el gènere de l'humor teatral. Es mereixen la Creu de Sant Jordi pels serveis prestats.

«Rubianes solamente», de Pepe Rubianes. Il.luminació de Josep Parramon. Sisena temporada.

Pepe Rubianes ha engegat la seva sisena temporada amb 'Rubianes solamente', espectacle dedicat aquesta vegada a Miguel Gila. I si algú encara té dubtes sobre el perill de la repetició, Pepe Rubianes els els eliminarà tots.

El monòleg de Pepe Rubianes cobra en aquest retorn una frescor i una actualització que aconsegueix aquell punt que tot actor busca: la naturalitat del seu invent. Pepe Rubianes es fon amb Pepe Rubianes i les històries que explica es confonen entre la veritat i la mentida. Al costat de grans veritats hi ha grans mentides, però quan les grans mentides arriben, Pepe Rubianes ja ha aconseguit que el públic les entengui com a grans veritats.

Referències puntuals a Albert Boadella i el seu Ubú President, o a Andreu Buenafuente, o als xafardejos polítics fan respirar encertadament un guió que, altrament, es basaria en un món de ficció sense aconseguir segurament la connexió que aconsegueix amb els espectadors.

Al costat del mestratge de Pepe Rubianes hi ha escenes del guió d'una gran brillantor. La que Rubianes fa referència a la regidora de l'espectacle no té preu. Perquè Rubianes surt del seu paper per entrar en la confidència, en la veu baixa perquè no el sentin, en el xafardeig més pur: "a mi m'és igual, no ho diguin a ningú, però tal i tal i tal..." I d'un simple retallar en fa una gran història.

No és estrany que d'aquesta manera, Pepe Rubianes faci sis anys per tornar-ho a intentar i que el públic respongui des del primer dia. Rubianes té seguidors i repetidors. Perquè el seu monòleg és com la música, que com més es repeteix més sensible es fa a l'oïda.

«¿Mort accidental d'un anarquista», de Dario Fo. Traducció de Guillem-Jordi Graells. Direcció de Pere Planella. Amb Josep Minguell, Oriol Genís, Míriam Alamany, Carles Martínez, Joan Massotkleiner, Joan Cusó. Zitzània Teatre, Teatre de Calaix, La Tentación Producciones.

El risc hi era. Reposar 'Mort accidental d'un anarquista' vint anys després podia haver estat una prova de foc, tant per als intèrprets, com per al director, que en aquests casos sempre es debat entre allò que va fer i allò que ha de fer ara. Però darrera de 'Mort accidental d'un anarquista' hi ha Dario Fo, amb una revitalització de la seva obra, sobretot a partir del premi Nobel, i amb la solidesa d'una gran part dels seus espectacles.

'Mort accidental d'un anarquista', dirigida per Pere Planella, al Club Capitol, manté els ingredients essencials: amagar el drama amb una fina capa d'humor que aquesta vegada té una pinzellada especial amb un dels intèrprets, Joan Cussó.

Però el repartiment es reforça també amb cinc personatges més: Josep Minguell, Oriol Genís, Míriam Alamany, Carles Martínez i Joan Massotkleiner. I redescobreix sobretot la diversitat interpretativa de Josep Minguell, en el paper del Boig, un paper que broda amb divertiment, diria que sentint-se a la perfecció, cosa que encomana, és clar, als espectadors.

Això no impedeix que la reflexió de l'obra de Dario Fo passi per alt. En tot cas, sí que amb una certa distància. Avui les "morts accidentals" ultrapassen "els anarquistes" com a objectiu. Es fan universals. I els linxaments a porta tancada s'han convertit en molts casos en linxaments en públic, com en els temps més remots de la forca a la plaça. Al Capitol, una finestra oberta per recordar la mort accidental d'aquell anarquista que va servir a Dario Fo per desfer-se de la seva indignació.

«¿Ay, Carmela!», de José Sanchis Sinisterra. Amb Pilar Martinez i Pep Molina. Direcció d'Antonio Simón. Escenografia de Jon Berrondo. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Paco Azorín.

¿Serà 'Ay, Carmela!' d'aquells espectacles que es renoven constantment i que es transformen en un clàssic? El seu autor, José Sanchis Sinisterra és el primer sorprès que la seva obra representada per primera vegada el 1987, dirigida per José Luis Gómez, continués representant-se ara i que hagi donat volts pels escenaris més diversos com el Teatre de Guerra de Sarajevo l'any passat.

El mes de febrer, 'Ay, Carmela!' va tornar als escenaris de Barcelona, al Nou Teatre Tantarantana, en una direcció d'Antonio Simón, amb Pep Molina i Pilar Martínez. Ara, aquesta producció ha passat al Club Capitol 2, de la Rambla, on espera tenir la bona recepció que va tenir l'anterior posada en escena.

'Ay, Carmela!' té una força que es renova com més passa el temps. Ja no hi fa res que la seva referència sigui la guerra civil espanyola i que a molts dels espectadors actuals, més joves, els soni a història molt passada. La història, com l'espectacle, també es renova. I les referències d'Ay, Carmela!, són també les referències dels Balcans, les referències del Golf Pèrsic, les referències del conflicte més recent amb els Estats Units.

Aquesta 'Ay, Carmela!' dóna l'oportunitat de comprovar un mateix text en veus diferents. Però el text permet, sobretot, l'experessió, les mirades, el gest... I tot transcorre amb una netedat que no defraudarà ningú al Club Capitol.

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[Capitol Sala Pepe Rubianes i Capitol Sala 2]

CLIP DE TEATRE

[Capitol Sala Pepe Rubianes i Capitol Sala 2]