ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[Grand Chapiteau]

«Luzia». Cirque du Soleil. Guia: Guy Laliberté. Guia creatiu: Jean-François Bouchard. Coautor i director: Daniele Finzi Pasca. Directora associada: Brigitte Poupart. Directora de creació: Patricia Ruel. Coautora: Julie Hamelin Finzi. Dissenyador d'escenografia i attrezzo: Eugenio Caballero. Dissenyadora de vestuari: Giovanna Buzzi. Compositor i director musical: Simon Carpentier. Coreògrafa d'acrobàcies: Edesia Moreno Barata. Coreògrafa d'acrobàcies: Debra Brown i Sylvia Gertrúdix González. Dissenyador de marionetes: Max Humphries. Dissenyador d'il·luminació: Martin Labrecque. Dissenyador de projecció: Johnny Ranger. Dissenyador de so: Jacques Boucher. Dissenyador d'actuació acrobàtica: Philippe Aubertin. Equip acrobàtic i dissenyador d'instal·lacions: Danny Zen. Dissenyadora de maquillatge: Maryse Gosselin. Artistes i números: Eric Koller (pròleg); Helena Merten (dona que corre); Luke Anderson, Stéphane Beauregard, Lucas Botin, Mikäel Bruyère-L'Abbçe, Yan Li, Helena Merten, Terrance Robinson Jr., Nelson Smyles (Salt de cèrol sobre cintes corredores); Naomi Zimmerman, Kelly McDonald, Martin Charrat, Anton Glazkov, Krysztof Holowenko (Adagio); Sarah Togni, Lea Toran Jenner, Morgane Tisserand (Cyr Whell, Trapezi roda Cyr i trapezi); Erik Koller (pallasso de platja); Ugo Laffolay (Equilibri sobre bastons); Abou Traoré, Emmi Bjorn (ball de futbol); Eric Koller (pallasso de pluja); Desfilada de percussionistes i intermedi; Diana Ham, Stéphane Beauregard, Lucas Boutin, Mikaël Bruyère-L'Abbé, Helena Marten, Terrance Robinson Jr. (pal xinès i pals); Krzystof Holowenko (gronxador 360); Majo Cornejo (cantant), Gerardo Ballester Franzoni, Emmanuel Cyr (portadors jaguar); Jérome Sordillon (Corretges aèries); Transició Oasis; Cyril Pytlak (malabars); Aleksel Goloborodko (contorsió); Eric Koller, Nelson Smyles (pallassos submarinistes), Gerardo Ballester Franzoni, Morgane Tisserand, Emmanuel Cyr (cactus). Keiran Bourke, Sergey Cherkasov, Maksim Kozlou, Dmitry Manukyan, Helena Marten, Mikita Paulenka, Andrey Sheremeteyev, Dimitri Starukhin, Alina Sotnikava, Yurly Tsvirko, Tatsiana Yurkavets (gronxadors russos); Fi de festa. Músics: Sébastien Laurendeau (director orquestra, baix i percussió), Felipe Saray (teclat, acordió i guitarra), Yilmer Vivas (bateria percussió, quatre), Edward Plater (trompeta, fiscorn), Juan David Pavas Pavas (tuba, bombardí), Benoït Martin (guitarres, xarango), Majo Cornejo (cantant). Grand Chapiteau, Districte Cultural, Bellvitge, L'Hospitalet de LLobregat, Barcelona, 17 març 2022.

A “LUZIA” TAMBÉ DESCANSA NEVARES

«Aquí descansa Nevares», va dir l'escriptor Pere Calders amb motiu del seu exili a Mèxic. La troupe del Cirque du Soleil no descansa, ni a Nevares ni enlloc, perquè, després de dos anys de pausa forçosa per la pandèmia global i el risc de caure en fallida, ha tornat a aixecar el vol o, més ben dit, a aixecar la seva carpa, el Grand Chapiteau, per reprendre a Europa, des de Catalunya, la gira internacional, aquesta vegada amb un dels seus espectacles del catàleg, que prové del 2016, «Luzia», llum i pluja, extret de «luz» i «lluvia», l'espectacle que fa trenta-vuit del Cirque du Soleil des que va enlluernar el món a partir del 1984. «Luzia» té un guió que es balanceja entre la fantasia, la llegenda de la civilització asteca i, per primera vegada sota la carpa, amb l'aigua rajant a bots i barrals.

Fa la sensació que la llarga aturada de dos anys en el camí ha representat per al Cirque du Soleil una possible reflexió per entrar en una certa reconciliació amb el circ tradicional de pista, sense defugir tampoc el gran espectacle que li és propi i denominació d'origen, treballat escènicament i amb tot rigor.

«Luzia» és un espectacle que, a pesar que manté la típica o coneguda estructura narrativa marca de la casa, sembla que vulgui centrar-se més en la tècnica, l'habilitat, la destresa, el risc i l'esforç físic de cadascun dels artistes que protagonitzen cadascun dels números del programa.

I és aquesta admiració per l'excel·lència dels artistes allò que pesa més per damunt de l'embolcall de gènere fantàstic, la riquesa del vestuari, la potència musical, els efectes d'il·luminació i, com a excepció debutant, l'aportació de l'aigua que, en caiguda de cascada, serveix fins i tot de pantalla per a la projecció de símbols llegendaris de la cultura mexicana a la qual està dedicat «Luzia».

Tot comença amb un vol d'avió que encapsula en una mena de boeing gegant els almenys 2.600 espectadors de la carpa. Un paraicaigudista cau del sostre en un camp de crisantems. Hi ha una clau gegant —d'aquelles de donar corda a una joguina antiga— i el paracaigudista (el pallasso Eric Koller) obre el viatge màgic de «Luzia».

La gran papallona Monarca que és dels pocs lepidòpters capaços d'emigrar i travessar des del Canadà el golf de Mèxic cada any omple la pista amb el seu color original daurat. I un cavall metàl·lic porta de genet una dona (Helena Merten) que, com una crisàlide, és la que esdevé papallona. Gènere fantàstic a dojo.

Però de seguida el guió fa un gir i se centra, com deia, en l'espectacularitat dels diferents números. El busseig de cèrcols, cada vegada més difícil, amb algun intent fallit —¿nervis de l'estrena o estratègia precalculada?— per després, al segon intent, aconseguir l'objectiu i fer esclatar l'auditori.

L'Adagio, que homenatja el cinema mexicà, amb una ballarina i uns portadors que fan d'acròbates en l'aire. La roda Cyr entre cactus punxeguts i el trapezi. El pallasso de platja (novament Eric Koller), amb una gran pilota gegant inflable, que ha de guanyar temps amb el joc del xiulet i el gest, sense paraules, fent entrar en acció el centre i els laterals dels espectadors de les grades, mentre els auxiliars fan la primera eixugada de la pista de l'aigua que ha remullat el número anterior. Excés d'aigua i risc d'alentir el ritme amb una pausa més que llarga. Però el pallasso sempre té les de guanyar.

El ball del futbol, que sembla més aviat una remembrança nostàlgica de l'últim espectacle de la factoria Messi on la pilota era la principal protagonista. Aquí, la figura del malabar de pilota, peus, cames, genolls, cap... és el guineà Abou Traoré. I el gran número del pallasso sota la pluja —més aviat sota el diluvi—, que fa que l'incombustile Eric Koller aconsegueixi les primers complicitats espontànies dels espectadors més petits que l'orienten a crits cap on ha de tirar per aconseguir omplir la cantimplora amb una mica d'aigua, una subtil metàfora de la sequera d'una part del planeta i l'abundància de l'aigua a vegades desbordada d'una altra part.

I així, mentre s'arriba gairebé a la primera part de l'espectacle, una troupe de percussionistes fa la desfilada per garantir que hi haurà gairebé mitja hora d'intermedi —que sota la carpa hi ha també el marxandatge de records i la barra de consum per als que tinguin un budell buit que, junt amb les paperines de crispetes, sempre fan fer a la companyia “la primera pela”.

A «Luzia», els números més espectaculars de circ arriben un cop engegada la segona part. Com si la primera hagués volgut ser només un entremès per anar picant. Ara sí que el gènere fantàstic continua amb la desfilada de l'enorme jaguar amb portadors —no oblidem les típiques mulasses que la cultura popular catalana té i per tant no ens ve de nou veure un jaguar amb sis potes— però sí que aquí hi ha fins i tot una certa tendresa amb el jaguar quan, aprofitant la piscina d'aigua, s'acosta el morro de la bèstia a refrescar-se la gola. El jaguar és un dels moments en què la veu de la cantant mexicana Majo Cornejo impregna tota la carpa. Però, ¿què passa que no hi ha hagut mai més una aportació solista que hagi captivat tant com ho va fer en el seu primer contacte amb el Cirque du Soleil, la veu de Francesca Gagnon i aquella inoblidable «Alegria», composició de René Dupéré? ¿Nostàlgia d'un Cirque du Soleil encara verge, potser?

Deia que la segona part és plena de números espectaculars de gran risc. El Gronxador 360 posa a prova l'habilitat i la força del gimnasta rus Krystof Holowenko. Els malabars amb maces —cada vegada una maça més platejada que cau del cel— compromet l'habilitat del francès Cyril Pytlak —ai!, que li cau la bitlla!—, però finalment aconsegueix el cada vegada més difícil i l'esclat de l'auditori es repeteix.

Un altre número espectacular posa al límit el risc sense xarxa dels salts de la troupe de gronxador a gronxador, companyia russa, a alçada de més de 10 metres cada salt, amb la característica que la plataforma de la pista central es mou lentament de posició circular per tal que tots els espectadors, centrals i laterals, en puguin tenir una visió completa. Un número de pista d'aquells que deixen amb l'ai al cor i els ohhhhs! de l'auditori.

De tot el programa de «Luzia», es mereix una menció especial el contorsionista Aleksei Goloborodko, diria que la figura estrella de carn i os de tot l'espectacle. Un cos d'extrema flexibilitat, gairebé com si estigués fet de goma o, millor dit, potser de plastilina, que es modela fins a aconseguir unes posicions extremes que van de punta a punta de cos, de la punta del dit gros al clot del clatell.

Aleksei Goloborodko és un contorsionista rus, nascut el 1994 a Tulle. Té 27 anys, doncs. Ha fet formació de dansa clàssica i moderna, a més d'arts marcials xineses. Una figura de programes televisius i escènics que aquí és ara sens dubte l'estrella individual de l'espectacle «Luzia» del Cirque du Soleil, a pesar que la troupe i el programa i el guió que ha creat i dirigit el també pallasso Daniele Finzi Pasca —recordat aquí pel seu espectacle «Corteo»— es basa, com tots els espectacle de circ, en un treball de companyia sense protagonismes personals.

Un fi de festa espectacular sobre la pista simbolitza aquest treball d'equip. Només cal tornar a donar el tomb a la clau gegantina que havia accionat dues hores abans el pallasso Eric Koller per tornar a la realitat. Però encara que la màgia i la fantasia es quedin dins el Grand Chapiteau del Cirque du Soleil, també es guarden per molt de temps dins la memòria de la imaginació de cadascú. Com deia Pere Calders, «A “Luzia” també descansa Nevares».

Extracte de la crítica en àudio al canal IVOOX [cliqueu aquí]

«Totem». Dramatúrgia de Robert Lepage. Música de Bob & Bill. Intèrprets: Umi Miya (home de vidre), Jonathan Buese, Roman Ponomarov, Fabio Luis Santos i Caoliang Wang (barres elevades); Eric Hernandez (cèrcols); Vladimir Novotny, Virginie Canovas i Maciej Labutin (trio d'anelles); Bai Xiangjie, Ju Qianqian, Liu Chen Chen, Wang Jiawen i Wu Yurong (monocicles amb bols); Phillippe Thibodeau (clown); Tyler Block (roda Cyr); Oyun-Erdene Senge (contorsió); Viktor Kocherin (escalada); Nicolas Pires (diàbolo); Louis-David Simoneau i Marie-Christine Fournier (trapezi); Thom Wall (malabarisme); Shandien Larance (cèrcols); Denise Garcia-Sorta i Massimiliano Medini (patins); Anatoli Baravikou, Dzmitry Barsukou, Aliaksei Buiniakou, Veaceslav Cebanu, Tamir Erdenesaikhan, Alexandr Laschenko, Aliaksei Liubezny, Alexandr Mikhaylov, Dzmitry Khvilatsiuk i Eduard Sokal (barra russa); Jon Monastero (clown). Músics: Esi Acquaah-Harrison, Christian Laveau, Elvis Aljus, Alexandre Hudon, Alejandro Romero, Julien Bonvoisin, Annette Bauer i Josh Geisler. Direcció artística: Gilles Ste-Croix. Direcció escènica: Neilson Vignola. Escenografia: Carl Fillion. Il·luminació: Étienne Boucher. So: Jacques Boucher. Caracterització: Nathalie J. Simard. Maquillatge i vestuari: Kym Barrett. Coreografia: Jeff Hall. Producció: Cirque du Soleil. Producció executiva: Guy Laliberté. Direcció: Robert Lepage. Grand Chapiteau, Bellvitge, Districte Cultural de L'Hospitalet de Llobregat / Barcelona, 23 març 2018.

Esperat i celebrat retorn a Barcelona de la companyia del Cirque du Soleil, i aquesta vegada per quedar-s'hi, després de sis anys d'exili, de temporades trencades a Port Aventura World i d'alguna reposició d'espectacles anteriors en espai convencional com el Palau de Sant Jordi de Montjuïc. El retorn coincideix amb el vintè aniversari del debut del Cirque du Soleil a Catalunya amb un espectacle encara avui emblemàtic, «Alegria», que va impactar notablement en els afeccionats al circ i, també cal dir-ho, va promoure el debat sobre quina era l'essència del circ. El seu periple en aquests anys l'ha fet estar per diversos punts perifèrics de la ciutat: la Mar Bella, el Fòrum, el Port Vell... Finalment, l'esplanada del Districte Cultural de l'Hospitalet de Llobregat, a tocar del barri de Bellvitge, sobre asfalt, ha vist com creixien de nou les estructures de les carpes blanques tan característiques de la troupe, una companyia nascuda el 1984 al Quebec, convertida en un imperi del circ mundial.

Després de vuit espectacles íntegres en carpa vistos a Barcelona en aquests vint anys —«Totem» és el que fa nou—, cada vegada s'ha anat fent més evident que els muntatges del Cirque du Soleil són més "circ" i menys "espectacle". És a dir que, a pesar que mantenen la seva línia de barrejar espectacularitat amb teatralitat, hi ha una intenció evident de donar més èmfasi a l'essència del circ que no pas a l'embolcall.

A «Totem» el fil que uneix totes les actuacions és un guió eminentment teatral del dramaturg i director Robert Lepage (Ciutat de Quebec, 1957) basat en l'origen de les espècies. Dit així pot sonar molt de càtedra de ciències i fins i tot d'unitat didàctica, però el mèrit de la direcció, que també és a càrrec del mateix Robert Lepage, consisteix a mostrar l'evolució que durant milions d'anys ha fet l'ésser viu que pobla el planeta Terra. I això, en una cultura com la catalana, que ha educat diverses generacions amb la visita obligada a un dels museus europeus més importants d'aquest àmbit com és el CosmoCaixa del peu del Tibidabo —el seu creador i ànima indiscutible, Jorge Wagensberg, mort recetment, s'hi hauria divertit com un gínjol, si hagués pogut veure «Totem»— fa que connecti molt fàcilment amb diverses generacions d'espectadors de totes les edats.

Robert Lepage i tot l'equip artístic de «Totem», des de la il·luminació a l'escenografia i la caracterització —sembla que inspirada en elements de la natura o de la fauna com feia Gaudí amb les pells de salamandra o les granotes minúscules de fletxa—, han situat els seus personatges de ficció —els més de 45 artistes de la troupe i uns 70 tècnics— sobre un immens mig globus terraqui verdós i sota una immensa estructura que representa una closca oberta de tortuga. Això no impedeix que la pista tradicional de circ sigui l'espai que acull la majoria dels dotze números del programa durant 150 minuts —comptant l'entreacte— i que hi hagi els moviments mecànics que creen moments de gènere fantàstic, d'imaginació desbordant i fins i tot de registre cinematogràfic. I sempre amb una banda sonora impactant, amb efectes sonors que envolten la carpa, i amb una mirada a les cultures de les tribus índies amb balls rituals de vella pel·lícula de l'oest. Tot plegat, molt marca Lepage.

I així, mentre apareixen els primers amfibis fins als que desitgen volar, mentre es barregen pobladors indígenes amb homes primitius o amb d'altres d'alienígenes, i mentre un executiu de la City amb maleta i mòbil comparteix topada amb els primitius amb os gegant, es va saltant de cicle en cicle on l'aigua —que sembla que Robet Lepage volia que fos en forma natural però per respecte ecològic de la companyia s'ha de conformar amb efectes de vídeomapatge—, té un paper essencial, amb alguns números ambientats en una platja, un riu per pescar, un altre per navegar-hi amb canoa o un immens oceà d'on apareixen —passant de la imatge al carn i os— els personatges.

«Totem» és un espectacle eminentment acrobàtic: des de l'aparició de l'home de vidre —un personatge que simbolitza la força de la vida amb un cos cobert de minúscules peces de cristall que expandeix milers de reflexos—, als que es mouen barres elevades, els que fan filigranes amb els cèrcols, els que juguen amb les anelles, l'artista de la roda Cyr, els contorsionistes, el diàbolo, els trapezistes, els de les barres russes o els malabaristes i mereix una menció especial la companyia femenina amb monocicles que amb una pila de bols daurats, sense deixar mai de pedalar amb les seves rodes elevades, es llencen els bols amb dels peus al cap, cada vegada més difícil!, i arriben a una mena d'èxtasi que fa oblidar que la perícia i la punteria tenen alguna cosa de màgia.

«Totem» manté un nivell elevadíssim de qualitat en tots els números, animats pel clown que fa de mestre de cerimònies o per les seves interaccions picaresques amb alguna víctima de primera fila tocant a la pista. I fent honor al guió i la trama teatral, s'hi pot arribar a imaginar com l'home i el mico no són tan diferents o com Darwin, o un científic que vol semblar Darwin, va tenir un somni i el va fer realitat.

Al marge de l'espectacle, la nit d'estrena de «Totem» va estar marcada pels esdeveniments socials i polítics de les últimes hores. Els empresonaments de més polítics catalans, les manifestacions en places de tot Catalunya i els incidents del vespre amb la policia en algun punt de Barcelona i algunes carreteres, van fer que, de manera espontània el clown que havia d'obrir l'espectacle se sorprengués ofegat sota un clam massiu —la carpa blanca té més de 2.300 espectadors— cridant a cor «Llibertat presos polítics!» fins que ell mateix s'hi va fusionar i va reconduir els aplaudiments cap al guió establert. I un altre fet emotiu que ha marcat el Cirque du Soleil els últims dies ha estat la mort a Florida, en un número acrobàtic, del veterà artista de la companyia, Yann Arnaud, a qui el seu director va anunciar que es dedicava la funció d'estrena. El circ ha estat sempre un món ple de vida i d'emocions del qual la mort injusta no n'és aliena.

«Varekai». Dramatúrgia de Dominic Champagne. Compositora banda sonora: Violaine Corradi. Músics: Brigitte Larochelle, Denise Rachel, Paul Bannerman, Luke Notary, Laurent Gaudais, Chris Rua i Vuk Krakovic. Germans Santos (acròbates), Germans Bello (acròbates), Irina Naumengo (contorsionista), Octavio Alegría (malabarista), Dergin Tokman (dansa sobre crosses), Mercedes Hernández (pallassa), Steven Bishop (clown) fins a uns cinquanta artistes, acròbates, trapezistes, malabaristes i ajudants de pista. Disseny so: François Bergeron. Escenografia: Stèphane Roy. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Disseny maquillatge: Nathalie Gagné. Dissenyadora vestuari: Eiko Ishioka. Coreografia: Michael Montanaro i Bill Shannon. Disseny il·luminació: Nol Val Genuchten. Dissenyador números aeris: Andreé Simard. Creador números pallassos: Cahal McCrystal. Dissenyador de rigging: Jaque Paquin. Disseny projeccions: Francis Laporte. Director de creació: Andrew Watson. Director d'escena: Dominic Champagne. Creació i guia de Guy Laliberté. Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Barcelona, 11 novembre 2010 (data de la crítica). Reposició: Palau Sant Jordi, Barcelona, 1 gener 2016. Reposiciño: PortAventura World, Vila-seca, Tarragonès, 6 juliol 2017.

Els espectacles del Cirque du Soleil es basen en un argument de fons que uneix tots els números dels artistes que hi participen i que converteix cadascuna de les actuacions en escenes d'una dramatúrgia sense paraules on els gestos, el ball, la dansa, la música, l'humor, els efectes teatrals, el multicolor i la il·luminació s'erigeixen també en coprotagonistes.

Això continua passant a 'Varekai', un dels espectacles que té en gira des de fa vuit anys la companyia canadenca creada el 1984 per Guy Laliberté i Daniel Gauthier i que, després d'aquesta minitemporada a Barcelona, quatre setmanes, instal·lat encara a la futura plataforma del zoo marítim, espai mirant al mar veí del Fòrum, tanca la seva ruta europea per iniciar la d'Àsia.

En el cas de Varekai —paraula d'origen romaní que vol dir aproxidament "en qualsevol lloc" en relació a l'esperit nòmada gitano— el protagonista és un jove Ícar que cau, un cop s'ha envolat en el seu desig de ser com un ocell, en un món desconegut, ple de criatures fantàstiques, on l'esperen tot un seguit d'aventures representades amb els números de circ, i on també canviarà la seva manera de viure i de veure's en el món perquè hi trobarà l'amor. La fusió del desig i la frustració, el bé i el mal, la guerra i la pau, el cel i l'infern, l'Orient i l'Occident, circulen per la trama de dues hores —hi ha una mitja hora d'intermedi per visitar tranquil·lament la zona de merchandising i restauració— que manté alguns dels elements característics del registre filosòfic dels creadors del Cirque du Soleil.

Ícar, mite grec, fill de Dèdal, va caure presoner amb el seu pare en un laberint construït per Minos, rei de Creta. Per poder fugir de la presó, el pare d'Ícar va construir un parell d'ales amb plomes per a tots dos enganxades amb cera. Per això, Dèdal va aconsellar el seu fill que, en la caiguda —pioners ancestrals de l'Ala Delta—, es mantingués a una altura mitjana, perquè, si volava massa baix, la humitat li faria malbé les ales, i si ho feia massa alt, l'escalfor li fondria la cera. Però en una trapelleria pròpia de la joventut d'Ícar, aquest es va envolar més amunt del compte i el foc del sol, efectivament, li va fondre la cera de les plomes i el va fer estavellar a l'aigua. En la mitologia, el pare d'Ícar troba el cos del jove. I a la riba del mar on l'enterra, li posa el nom d'Icària. El pare d'Ícar, Dèdal, va fins a Sicília. I allà crea el temple d'Apol·lo i dóna al seu Déu les dues ales d'Ícar com a ofrena.

La dramatúrgia de 'Varekai' s'atura a la caiguda d'Ícar i, en comptes del mar, el fa caure a la terra fantàstica poblada per éssers estranys. Al marge de la relació pare i fill, 'Varekai' busca una sortida positiva per a Ícar i li troba parella, una escena que a la pista es representa, sense complexos de caure en la cursileria, en un casament amb aires mitològics i passeig de la parella pel passadís central.

Els números que lliguen la trama de 'Varekai' tenen quatre personatges que formen el quadrilàter protagonista: el mateix Ícar, malferit després de la caiguda en una terra que se li fa estranya fins que no aconseguirà adaptar-s'hi i refer-s'hi —metàfora del nòmada i l'immigrant—; el Guia, personatge negre en contrast amb la blancor d'ícar, tocat pel sol de segles, vell savi que provoca Ícar per aconseguir un canvi en ell i els que l'envolten; la Promesa, la bellesa que captivarà Ícar i que, li obrirà el camí en la nova terra i que farà que es fonguin en una mena de matamorfosi del món natural on Ícar ha anat a parar; i el Vigia, una mena d'inventor boig, que col·leciona records i que interpreta signes i que, com alguns dels millors ocells, preveu catàstrofes i desgràcies.

La música original de Violaine Corradi barreja sons hawaians amb peces de trobadors del segle XI, melodies armènies i gospel amb una banda de set músics que compten també amb dos artistes cantants, el patriarca i la musa.

Els números propis de circ de 'Varekai' ratllen la perfecció. Des de les acrobàcies a la xarxa aèria, als jocs d'Ícar, les trinques, els salts mortals amb pirueta, les agilitats dels tres artistes més petits de la companyia, tres nens xinesos que llancen malabars acompanyats de salts mortals sense que en falli cap, la impactant dansa georgiana, les acrobàcies del malabarista amb crosses, el malabarista que fa anar bitlles, pilotes i barrets amb la impressió que si bé està sol, sembla que en siguin mitja dotzena, la contorsionista amb replecs gairebé impossibles, les gronxadores russes, el número del canvi de bombeta fosa del cap del Guia —una troballa— i els pallassos —lluny, esclar, dels primers emblemàtics pallassos que van deixar empremta per sempre— però també amb accions molt originals que aixequen l'auditori de totes les edats, com la de la molsuda pallassa vestida de nina a la recerca d'un espectador amb qui passar la vetllada, o el clown del número en solitari amb la interpretació de la popular cançó francesa 'Ne me quitte pas', del cantant belga Jacques Brel —a les antípodes del mite d´Ícar, esclar—, relacionada irònicament amb un esbojarrat raig de focus que es busquen amb l'artista mentre dura la peça.

Tot en un espai mític que representa el bosc —element clàssic del gènere fantàstic— amb un rerefons de laberint de canyes de bambú que serveixen també per fer-hi equilibris, el terra verge de la pista, la passarel·la per accedir a la llum del cel i el mirador que fa de cabana o refugi del bestiari enfiladís o de l'ésser humà salvatge. En conjunt, un espectacle que arrodoneix el vestuari de gran lluentor i originalitat i que camufla dins seu els diversos artistes en una sèrie de personatges fantàstics, sense nom i identificació concreta, que els espectadors poden retrobar en el background de les velles llegendes, de les lectures clàssiques o dels fotogrames de les versions cinematogràfiques més contemporànies del gènere.

'Alegria', 'Quidam', 'Saltimbanco', 'Dralion', 'Varekai'... Des del 1998, el Cirque du Soleil ha plantat la seva carpa a Barcelona, aproximadament cada dos anys, esperant que les negociacions en l'aire per establir un acord amb les institucions barcelonines fessin de la ciutat una de les seus permanents de la companyia nascuda al Quebec. De moment, els espectadors catalans no fallen a les seves cites. La carpa blanca, el Grand Chapiteau, amb capacitat per a 2.500 espectadors, té un ple considerable cada funció, cosa que desmenteix que la rutina creativa s'hagi apoderat de la companyia i que els seus espectacles siguin tallats tots pel mateix patró. L'experiència demostra que el públic repeteix i també es renova cíclicament i que, en cadascun dels espectacles, hi troba un llenguatge, si bé similar de fons, també nou perquè una de les regles del Cirque du Soleil és que els seus artistes es relleven per generacions al mateix ritme que les diverses creacions emplenen carpes instal·lades simultàniament en terraplens de mig món.

«Amaluna». Guió de Diane Paulus. Dramatúrgia de Randy Weiner. Coreografia de Debra Brown. Composició musical de Bob & Bill. Intèrprets principals: Iulia Mykhailova, Evgeny Kurkin, Andreanne Nadeau, Laura Jacobs i Víktor, entre altres. Disseny accessoris utillatge i escenografia: Scott Pask. Disseny vestuari: Mérédith Caron. Disseny so: Jacques Boucher. Disseny il·luminació: Matthieu Larivée. Coreògrafa: Karole Armitage. Disseny acrobàcies: Rob Bollinger. Disseny aparells acrobàtics: Fred Gérard. Disseny utillatge: Patricia Ruel. Disseny maquillatge: Eleni Uranis. Acte 'Sanddombalance': Rigolo Swiss Nouveau Cirque. Fundador i guia creatiu: Guy Laliberté. Guia artístic: Gilles Ste-Croix. Directora creació: Fernand Rainville. Direcció musical: Bob & Bill. Direcció escènica d''Amaluna': Diane Paulus. Companyia Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Port Aventura, Vila-seca i Salou, 2 juliol 2015.

Durant cinc anys, de moment fins al 2019, la companyia canadenca del Cirque du Soleil, fundada el 1984, té un contracte amb el parc temàtic Port Aventura per instal·lar-hi la seva carpa blanca i oferir un dels seus espectacles en gira. Aquest estiu li toca el torn a 'Amaluna', un espectacle del 2012, en la línia de la combinació de gènere fantàstic, música, circ i efectes visuals del Cirque du Soleil, que compta amb un guió de la directora novaiorquesa, Diane Paulus (1966), guanyadora d'un premi Tony.

Darrere de cada espectacle del Cirque du Soleil hi ha una narrativa que, en algunes ocasions, la fastuositat i l'embolcall ple de llum i color deixa en segon terme. En aquest cas, 'Amaluna' barreja fonts de la mitologia grega i la nòrdica a més de referències a obres clàssiques com 'La flauta màgica', de Wolfgang Amadeus Mozart o 'La tempestat', de William Shakespeare.

És la primera creació de la companyia canadenca —que tampoc no s'ha lliurat dels avatars financers i ha venut bona part del seu accionariat a un inversor nord-americà— que té un repartiment integrat per un 70% femení, incloses les integrants de la banda de música i les cantants. La seva autora defineix 'Amaluna' com un homenatge a la dona treballadora.

'Amaluna' juga amb la composició de dues terminologies: la mare ("ama" en moltes llengües) i la lluna com a símbol de la feminitat i la mare com a protectora del planeta. Però aquí, Amaluna també és el nom d'una illa misteriosa on manen les deesses i que es guia pels cicles de la Lluna. Pròspera, la reina d'Amaluna, fetillera amb poders màgics, dirigeix una cerimònia de majoria d'edat de la seva filla en un ritual de renaixement i d'equilibri.

Però arran d'una tempesta provocada per Pròspera, un grup d'homes joves nàufrags desembarca a l'illa, cosa que fa que la trama evolucioni cap a una història d'amor entre la filla de la reina, Miranda (Iulia Mykhailova), una jove romàntica i divertida, i un valent i jove pretendent, Romeu (Evgeny Kurkin). La parella s'enfronta a moltes dificultats per superar els obstacles que troben en la seva aventura romàntica, sobretot per la presència de Cali, un ésser fantàstic de l'illa, mig humà i mig lluert, enamorat també de Miranda, que s'interposa entre la parella d'enamorats per evitar que aconsegueixin l'harmonia i la confiança mútua.

Si la trentena d'espectacles que porta estrenats el Cirque du Soleil sempre tenen un component poètic i teatral aplicat a les arts del circ, 'Amaluna' és potser el que reflecteix més aquestes intencions artístiques tot i que, com deia, els espectadors acaben sent més seduïts per l'encadenament d'escenes a través de les acrobàcies, els malabarismes i el llenguatge de la pista, sense passar per alt els clowns.

'Amaluna' té lloc en un espai circular —a les grades de la carpa blanca hi caben més de 2.000 espectadors— amb una gran sitja transparent de més d'un metre i mig d'alçada plena d'aigua, un sostre blau marí i una escenografia que transporta la imaginació a la fantasia de l'exuberància de la vegatació d'una illa d'aquelles que només existeixen en els grans relats d'aventures.

La dramatúrgia troba el seu suport en els números més extraordinaris, des de la desfilada màgica que inicia Miranda en l'edat adulta, a la dansa del paó reial quan Romeu arriba a l'illa, la melodia de la deessa de la Lluna que es fa visible en un cercle gegant i la trobada dels dos enamorats a la sitja d'aigua. També el número de les barres asimètiques quan els joves nàufrags ajuden les amazones de l'illa o el del doble trapezi, o el número de la deessa de l'equilibri que crea un món on res no trontolli, i el número anomenat dels mil braços i pals inspirat en una dansa d'Indonèsia, els malabarismes de la lluita entre el lluert Cali i el jove Romeu, o les cordes aèries amb les valquíries voleiant sobre les grades de la pista que ajuden Romeu a alliberar-se de Cali que encaterina tots els espectadors per la seva espectacularitat.

El Cirque du Soleil s'ha convertit en una de les apostes creatives de més qualitat del complex temàtic de Port Aventura, el parc més important del sud d'Europa. La temporada passada, el Cirque du Soleil va acollir més de 100.000 espectadors, una xifra que els organitzadors confien superar aquest any amb 'Amaluna'.

«Alegria». Cirque du Soleil. Cantant: Nancy Chiche. Trapezi: Tuuli Paulina Räsänen. Pallassos: Pablo Gomis i Marcos de Oliveira Casuo. Equilibrista: Denys Tolstov. Gladiadors dansa del foc: Malli Makakigi Sumeo i Karl Sanft. Manipulació: Masha Silaeva. Pallasso tempesta: Yuri Medvedev. Home volador: Aleksandr Dabrynin. Contorsionistes: Mergen Ulziibuyan i Senge Oyun-Erdene. Grups de barres russes i barres aèries. Vestuari: Dominique Lemieux. Coreografia: Debra Brown. Coordinador artístic: Luc Oulette. Direcció: Franco Dragone. Direcció creativa: Gilles Ste-Croix. Direcció artística: Pierre Parisien. Fundació de Cirque du Soleil: Guy Laliberté. Barcelona, Fòrum - Futur Zoo Marí, Grand Chapiteau, 22 febrer 2007. Última reposició: Palau Sant Jordi, Barcelona, 26 desembre 2012.

Era el 1998 quan el Cirque du Soleil desembarcava per primera vegada a Barcelona. L'espectacle 'Alegria' —la primera versió— havia estat posat en pista des de feia 4 anys, amb motiu del desè aniversari de la fundació del Cirque du Soleil. I a finals de la dècada dels noranta, a Barcelona, ciutat acostumada a rebre els circs tradicionals —en els temps que les no-normatives permetien fins i tot els números amb animals!— va descobrir que hi havia una altra manera de fer circ. O dit diferent: una altra manera de barrejar les arts escèniques amb el circ, que també és teatre.

Música, coreografia, història fantàstica i artistes de primera fila van captivar els primers milers d'espectadors catalans que des d'aleshores no han deixat mai d'acudir sota la cúpula blanca —Grand Chapiteau— a cadascuna de les seves visites i de renovar-se constantment. El resultat és que, només a l'hora de reestrenar per segona vegada, nou anys després, 'Alegria' a Barcelona —aquesta vegada al costat del Fòrum, damunt el terreny que ha d'acollir el futur zoo marí— la companyia ja havia facturat 135.000 entrades i havia prorrogat fins al 29 d'abril la seva estada a Barcelona amb unes 30.000 entrades més disponibles. Després, París i Gijon. I 'Alegria' posarà així punt i final a la seva llarga peregrinació per tot el món durant més de dotze anys.

I deuen ser precisament aquesta dotzena llarga d'anys, el que li pesen a 'Alegria', perquè aquesta segona oportunitat d''Alegria' és més vàlida per a espectadors novells que no pas per a aquells espectadors veterans que van poder despertar amb les possibilitats del nou circ l'any 1998.

Diuen els pares d''Alegria' que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals —que no vol dir que no n'hi hagi encara de monàrquiques!— mentre s'enfronten cara a cara el rei, que diuen que és l'elegit per Déu, davant del president, que diuen que és l'elegit pel poble. Decadència i foscor del passat amb renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I un dubta que, entre fortor de crispetes, consumisme de mercandising cirquesoleiler i —aquesta vegada— fortor llunyana de les clavegueres que desemboquen sota el ciment del Fòrum, el nas de l'espectador estigui per desxifrar gaires metàfores i simbologies. Mana la vista i es deixa conduir per l'estètica.

Per als espectadors veterans, doncs, si no estan entre els 170.000 que, previsiblement, tornaran a honorar el ja clàssic circ universal de la pista, millor que es quedin amb el record, les imatges i la banda sonora de l'espectacle que el Cirque du Soleil li va oferir aleshores. Per als altres, els novells, l'impacte continua sent gairebé el mateix que aleshores perquè l'espectacle manté les línies bàsiques. Però, ¿què se n'ha fet de la cantant Isabelle Corradi —sort en tenim que el CD no s'esborra!— que era aleshores una mena de veu que sorgia del més enllà i que era capaç de posar dempeus els 2.500 espectadors de la pista del Grand Chapiteau?

Aquest alè més fred que càlid, en comparació a l''Alegria' del 1998, és el que més pot sobtar als espectadors que repeteixin ara. I també, és clar, l'absència dels extraordinaris pallassos d'aleshores, que fan de mal comparar amb els d'ara. ¿No deu ser que en gairebé deu anys, el circ ha evolucionat i ha passat del format més tradicional i familiar al que pretén un resultat més estètic i artístic a la vegada? En tot cas, el mèrit, l'empenta i l'estímul són del Cirque du Soleil i el miratge dels seus millors artistes que, de gira amb alguns dels espectacles del Cirque du Soleil, han espavilat el gremi i han aixecat el llistó d'exigència.

El vestuari, les màscares, l'atmosfera de gènere fantàstic, que també s'ha revitalitzat en literatura i cinema en aquesta dècada, continuen presents en la posada en pista d''Alegria'. I no hi ha dubte del caràcter fellinià que respira el fons de tot l'espectacle, sobretot amb els personatges que ronden per la pista i, a vegades, per les grades: el geperut , els dolents de la història i els ocellots negres, al costat de la blancor, els bons i la puresa dels més innocents.

L'espectacle continua tenint artistes de primera línia, sobretot en els grups de barres aèries i russes. També en la manipuladora de cintes i hula hops, o les contorsionistes que es dobleguen com si fossin gomes de xiclet. Més moderats són els pallassos. I més desangelada la veu cantant. Fins i tot fa l'efecte que la banda sonora, amb músics en directe, hagi estat revisada i no acabi enganxant la cantarella típica d''Alegria', com en la primera versió.

Però la màgia d'assistir a un espectacle de circ encara diferent, sota una carpa, es manté. I, sobretot, impressionen les dades que reflecteixen el gran aparell que hi ha darrere: més de 125 persones en gira, 60 grans tràilers en caravana, més de 800 tones de material, una escola per als petits, un espai total d'uns 20.000 metres quadrats, uns 200 vestits, uns 300 parells de sabates, un centenar de perruques, una vintena de màscares d'ocellots, una cinquantena d'artistes en cada funció sobre la pista, que tenen entre 11 i 64 anys i que provenen d'una quinzena de nacionalitats diferents. Alguns d'ells diu que han sortit a saludar més de 3.000 vegades que vol dir més de 3.000 funcions. Els han aplaudit, doncs, uns nou milions d'espectadors d'una cinquantena de ciutats de tot el món per on ha plantat la carpa el Cirque du Soleil.

Nota: Aquesta crítica va ser publicada amb motiu de la segona estrena a Barcelona, l'any 2007 (la primera va ser el 1998), de l'espectacle a les instal·lacions del Cirque du Soleil, sota le Grand Chapiteau, al Parc Marí del Fòrum.

«Corteo». Creació de Daniele Finzi Pasca. Compositor: Jean-François Côté. Coreografia: Debra Brown. Vestuari: Dominique Lemieux. Escenografia: Jean Rabasse. Il·luminació: Martin Labrecque. So: Jonathan Deans. Maquillatge: Nathalie Gagné. Instructors d'interpretació: Hugo Gargiulo i Antonio Vergamini. Annalista dramatúrgica: Dolores Heredia. Rigging acrobàtic: Danny Zen. Compositora i directora musical: Maria Bonzanigo. Compositor i director musical: Philippe Leduc. Directora de creació: Line Tremblay. Direcció escènica: Daniele Finzi Pasca. Guia i fundador de la companyia: Guy Laliberté. Cirque du Soleil, Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona, 20 gener 2012.

'Corteo', un dels 22 espectacles que actualment porta la companyia del Cirque du Soleil per tot el món, manlleva el títol de l'talià, que significa 'seguici', un seguici fúnebre, però festiu, dominat pel gremi dels clowns i donant un excepcional joc de pista als acròbates i trapezistes. 'Corteo' es va estrenar l'any 2005 a Montreal i és a Barcelona on, set anys després, tot just començar les representacions, ha arribat a commemorar les 2.500 funcions després de plantar la gran carpa blanca (Grand Chapiteau) en 41 grans ciutats de 7 països diferents. 'Corteo' l'han vist fins ara, segons dades de la mateixa companyia, uns 6,5 milions d'espectadors, els últims 70.000 dels quals ja havien adquirit anticipadament entrades per a la temporada de dos mesos, prevista a Barcelona fins a l'11 de març.

Si els espectacles del Cirque du Soleil beuen tots de la font del teatre, aquest s'hi submergeix del tot. La trama parteix de la imaginació d'un pallasso que recrea el funeral de la seva pròpia mort, però en un ambient fantasiós, carnavalesc, ambientat en un espai flotant, mig terrenal, mig celestial, amb personatges que sobrevolen la pista o d'altres que s'amaguen sota terra.

La disposició escenogràfica estableix una destacada diferència amb altres espectacles de la companyia. Aquí, l'habitual pista circular amb espectadors frontals es converteix en una pista rectangular i amb un espai circular giratori, com una rotonda, al mig del carril, amb els més de 2.500 espectadors distribuïts a banda i banda de la carpa, de tal manera que tots tenen no només l'escenari a la vista sinó també l'altra meitat d'espectadors.

Abans de començar l'espectacle, l'espectador es troba davant d'un teló pintat —romanticisme teatral— que el mateix escenògraf Jean Rabasse explica que va elaborar a partir de la inspiració d'una exposició sobre el clown a la Galeria Nacional del Canadà, recorrent a la influència d'una pintura del 1885 del pintor, il·lustrador i caricaturista parisenc, Adolphe Léon Willette (1857-1926). Uns cortinatges barrocs creen la sensació de teatre clàssic i un laberint al centre de l'escenari reprodueix el passadís de la catedral de Chartres, marcat a terra per una cinta de Moebius, símbol de l'infinit.

En aquest marc de gran força poètica, l'espectacle fa una fusió de música (en directe), color, imaginació, fantasia, circ tradicional i efectes de càmera negra, amb una quarantena d'àngels voladors que fan d'enllaç entre la gran banda del seguici i la trajectòria cap al més enllà del pallasso mort.

Segurament que cada espectador es quedara, d'una manera personal, amb algunes de les millors imatges i sensacions que, com en una projecció en 3D, haurà vist al llarg de dues hores d'espectacle —hi ha un intermedi de mitja hora perquè el Cirque du Soleil no és només Grand Chapiteau sinó també Grand Boutique, com tothom sap—, però aquestes poden ser algunes de les meves instantànies caçades al vol, per extraordinàries: el passeig de la petita pallassa per damunt de la pista i les grades dels espectadors impulsada per l'heli d'un pom de globus gegants; la bicicleta a la maroma a càmera negra creant una sensació de gènere fantàstic; el pas de la maroma de cap per avall emparat també per la càmera negra de fons amb una sensació de màgia insuperable; el número originalíssim dels pallassos jugant al golf amb una pilota d'unes certes dimensions que és un cap amb barret blanc i que personifica la bola creant unes situacions de gran força humorística; un estol de sabates i botes que caminen soles; la banda de músics i l'orquestra de pallassos; la levitació del llit de mort i els àngels; o la banda sonora que, en alguns moments inicials, té fugaces semblances, a causa del campaneig de fons, amb l'entrada de la peça orquestral de 'Campanades a morts', del conjunt de 'Verges', de Lluís Llach.

Vida i mort en un espectacle que, si l'espectador es distreu, li pot fer l'efecte que els números de circ li passin desapercebuts, tot i que hi ha moments de pista extraordinaris, però que el Cirque du Soleil sap fusionar dins la trama teatral com si fossin peces d'un espectacle musical que acompanyen el llibret.

Però els números hi són i, la majoria, mostren el bo i millor de la creació del circ com el ball a la corda fluixa d'una ballarina amb sabates de punta i vestit vermell; el poètic passeig, esmentat abans, de la petita pallassa amb una dansa de l'heli penjada com una cistella als grans globus transparents gegants; el número del teatrí que representa un fragment de 'Romeu i Julieta'; la roda alemanya; els malabars; la marioneta de fils humanitzada; el número 'Paradís' de la troupe de trapezistes amb dobles salts mortals impressionats i que ratllen la perfecció; o els malabars gegants amb els peus o les acrobàcies penjant de canelobres gegants.

I els pallassos de tota mena, protagonistes de la festa, com el gegant Victorino o els d'estatura nana, Grigor i Valentina, la privilegiada pallasa petita de la dansa amb globus d'heli sobre els caps i nassos enlaire dels fascinats espectadors. Somni frustrat dels grans. Desig fantasiós dels petits. Bellesa poètica de vol molt allunyada del risc salvatge de l'ala delta. I, al final, la troupe en ple a l'escenari en una fanfàrria musical que posa tothom dempeus.

«Saltimbanco». Direcció de Franco Dragone. Música de René Duperé. Vestuari de Dominique Lemieux. Barcelona, Palau Sant Jordi, 30 desembre 2009.

L'espectacle convida l'espectador a fer un viatge al·legòric i acrobàtic al cor de la ciutat. És un espectacle que s'inspira en l'estructura urbana de les grans metròpolis i en els seus pintorescos habitants. D'ambientació barroca en el seu vocabulari visual, l'eclecticisme dels personatges transporta l'espectador a un món oníric, una ciutat imaginària en la qual la diversitat es converteix en un motor d'esperança.

El personatge del Baró guia tothom pel món de Saltimbanco. Es tracta d'un personatge sense edat, intemporal, que relata anècdotes fascinants de temps passats. La seva imponent figura s'aconsegueix amb una capa de ratlles blanques i negres, uns guants vermells llargs i un barret de copa sobre el seu espès cabell serpentina. El Baró creu que és poderós, però en realitat no té cap autoritat. És el rei dels babaus. Quan es treu la capa, destapa la cara oculta del seu personatge, transformant-se en un veritable sàtir desenfrenat i depredador.

D'altra banda, hi ha el personatge d'Eddie, un bufó, un pallasso. Un nen. Amb un vestit de gorra vermell, amb llacet negre, pantalons curts de ratlles i tirants, en té prou amb la seva imaginació per trobar l'aventura. Si necessita alguna cosa, se la inventa. Eddie es desplaça amb total llibertat entre el món real i el món de Saltimbanco.

La història explica l'evolució de l'ésser humà des de l'origen i cada número representa un aspecte diferent de la vida. Així, l'equilibri, el balanç, l'anar per la vida sense problemes és el de la bicicleta, el 'juggler' representa la idea de jugar amb la vida, i el foc pretén alertar als protagonistes de la mort.

La troupe transporta 2.500 peces de roba etiquetades amb el nom de l'artista que els vesteix i l'any de fabricació, 200 parells de sabates que es repinten abans de cada espectacle, quatre rentadores, una cinquantena d'armaris amb centenars de complements. Tot aquest equipament, d'unes 180 tones, és traslladat amb sis tràilers.

Aquesta és només una part de la infraestructura que porta d'un lloc a l'altre el Cirque du Soleil en cada gira i que s'ha instal·lat a Barcelona per representar 'Saltimbanco', per segona vegada, però fora del Grand Chapiteau, la carpa a la qual té habituats els espectadors que l'han seguit des del seu debut aquí. [Podeu rellegir aquí la crítica que Clip de Teatre va fer d'aquest espectacle la temporada 2001-2002]. Cal tenir en compte que la companyia ha canviat en aquests anys i que la versió en espai tancat que es veu ara s'ha revisat, però el fons de 'Saltimbanco' continua sent el mateix.

Des de la seva creació, 'Saltimbanco' ha estat vist per més d'11 milions d'espectadors i ha visitat més de 75 ciutats durant 14 anys, des que es va estrenar, el 1992. De fet, és l'espectacle que més temps ha aguantat a escena de gira. A l'escenari, compta amb un repartiment de més de 90 artistes de 21 nacionalitats. El xou d'aquest popular circ té una desena de números, tots d'una gran qualitat tècnica i poètica, la majoria acrobàtics, amb aeris que són elevats fins a nou metres. També hi ha trapezis, bicicleta, equilibri o malabars, entre els quals tampoc falta el tradicional clown.

Els artistes entrenen cada dia quatre o cinc hores i, setmanalment, tenen un o dos dies festius que els permeten fer turisme per les ciutats. Tots ells aprenen a maquillar-se sols, una feina que els pot arribar a invertir una hora i mitja cada funció. En una representació, un artista pot arribar a canviar-se fins a tres vegades de vestuari. Per facilitar aquests canvis, el circ porta quatre encarregats de vestuari.

El fet de representar-se en un pavelló esportiu, com el Palau Sant Jordi de Barcelona, fa que el Cirque du Soleil en tingui prou amb un parell o tres de setmanes. En canvi, quan s'instal·la amb la carpa, ha de fer una estada de dos o tres mesos en una ciutat. Readaptar l'espectacle permet arribar també a ciutats amb menys població. El muntatge en un espai tancat es fa en unes nou hores i es pot desmuntar en tres.

El Cirque du Soleil es va fundar l'any 1984 i, en aquell moment, només hi treballaven una vintena d'artistes de carrer. Avui en dia, té més de 4.000 treballadors per tot el món i més de 1.000 artistes de 40 nacionalitats diferents. En la seva seu, a Montreal, hi ha prop de 2.000 empleats que representen més de 100 oficis diferents. En tot aquest temps, la troupe del Cirque du Soleil, canviant cada temporada amb noves incorporacions d'artistes, ha captivat més de 100 milions d'espectadors en 200 ciutats. Durant el 2009, les diverses companyies del circ han presentat 20 espectacles diferents a tot el món. Pel que fa a 'Saltimbanco', després del Palau Sant Jordi de Barcelona, la companyia té ja compromesa una extensa gira per als pròxims dos anys.