ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE [Condal]
«L'any que ve serà millor», de Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sàrrias i Victòria Szpunberg. Intèrprets: Neus Bernaus, Alba Florejachs, Mireia Pàmies i Vanessa Segura. Escenografia: Álex Aviñoa i Laura García. Vestuari: Laura García. Il·luminació: Álex Aviñoa. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Direcció: Mercè Vila Godoy. La Villarroel, Barcelona, 8 octubre 2011. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 26 maig 2012.
Si escriure a quatre mans ja és arriscat, imaginem-nos com ho ha de ser escriure a vuit mans. Però en aquesta ocasió, les artesanes d'aquest experiment han aconseguit una capsa de bombons, però d'aquells que, quan te'ls poses a la boca, desprenen un raig de licor. Aquest és el resultat d'aquesta obra col·lectiva que té l'autoria de quatre dramaturgues encara joves i, tot fa pensar també, que les aportacions personals en un work in progress col·lectiu de les quatre actrius i, esclar, la directora.
El muntatge, que obre amb una atractiva imatge paralitzada acolorida, passa del surrealisme al realisme. M'explico: quatre maniquís —d'aquí ve la paràlisi inicial— amb etiqueta del preu penjada en cadascun dels vestits, van prenent forma, cos, moviment i paraula. Un camàlic —un home!— amb dots d'elegància i glamur s'encarrega de traslladar-les a collibè d'un aparador a un altre. Escenes fugaces de teatre-dansa que converteixen l'espectacle en mig pluridisciplinar.
Fer de maniquí potser és, a hores d'ara, una de les últimes ocupacions professionals que queden per fer a l'estol d'universitaris i universitàries, amb màster a la butxaca, treballadors i treballadores, aturats i aturades, a la recerca d'un món que ja no cal que sigui millor, sinó que simplement s'aguanti una mica millor de com està.
Amb aquest plantejament, les quatre protagonistes, que es presentaran als espectadors amb el seu currículum personal, van desgranant, en solitari, per parelles o les quatre alhora, algunes de les moltes visions que tenen de la vida, el que n'esperen i el que ja no n'esperen. Amb humor, ironia, picaresca, picades d'ullet i un metralleig d'esquetxos que tenen un marcadíssim accent femení, al marge que l'espectacle estigui escrit, interpretat i dirigit només per dones, en un descarat calbot a la reclamada política d'igualtat... d'igualtat per als homes, vull dir, que si proliferen massa equips com aquest tenen mala peça al teler.
Cada generació va aportant al gremi teatral, grups que generalment comencen com un joc i acaben fent molt de soroll. L'espectacle 'L'any que ve serà millor', si no fos que corren mals temps per a les llargues gires, és dels que té tots els ingredients per omplir una temporada sencera anant pel escenaris del món.
Mentrestant, (La Villarroel) el Condal és l'aparador estable d'un espectacle que és també això, precisament, un aparador de la vida: esquetxos sobre publicitat, la dona mare, la dona mestra, la dona que no vol créixer, la dona que viu sempre jove, la dona que es presenta a les candidatures d'una feina, la dona que no vol fracassar sentimentalment, la dona que sí que fracassa i topa tres vegades amb la mateixa pedra, la dona que vol tenir fills, la dona que vol estar-se a casa, la dona que busca l'home de la seva vida, la dona que ha deixat de buscar-lo...
Sense ni un segon de pausa i durant una hora i vint minuts, l'espectador entra en un remolí d'aforismes, pensaments en veu alta, mitges veritats, mitges mentides, aparences i constatacions que conformen un guió que crea un mirall calidoscòpic d'una generació i d'un temps determinat. Fragments de vides, fragments de colors, fragments de fragments que van variant sense límit en el moment que les quatre protagonistes els agiten com qui prepara un còctel amb recepta secreta.
Espectacle trilingüe: català i castellà (segons les circumstàncies i els personatges que imiten cada esquetx) i llenguatge "pseudolloll" però amb personalitat pròpia. Per pescar aquest últim, ple de paraules estrafetes —inventades i tot— en boca d'una de les quatre protagonistes, és essencial prestar atenció al context que és el que porta a entendre el contingut.
Les quatre actrius donen tot el que tenen per donar a l'escenari. Desprenen energia, vitalitat, disconformitat i rebel·lia a la vegada. El poti-poti arrossega els espectadors des del primer moment i no deixa que desconnectin de cap de les petites històries. 'L'any que ve serà millor' és un espectacle creat i fet a raig, tan a raig com alguna de les cerveses senceres que les quatre engoleixen sense ni tan sols respirar.
«Pippi Langstrump», d'Astrid Lindgren. Traducció de Carles Moreno. Adaptació del suec de David Devant. Música original de Georg Riedel. Adaptació de les cançons de Ferran Gonzàlez. Escenografia d'Eloi Linuesa. Coreografies d'Ester Bartomeu. Il·luminació de Carles Yagüe. Vestuari de Pep Sànchez i Germán Miranda. Intèrprets: Meritxell Santamaria, Victor Arbelo, Cristina López, Laura Sancho, Ferran Castells, Albert Alemany, Miquel Agell i alumnes de Lazzigags Teatre a les Escoles. Direcció musical de Lluís Cabal. Direcció de Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Barcelona, Jove Teatre Regina, 21 juny 2008. Reposició: Teatre Condal, 31 març 2012. Preu: 14 €. A partir 5 anys.
Pippi Langstrump, creació de l'escriptora sueca Astrid Lindgren (1907-2002), és un dels personatges literaris més populars arreu del món i aquí, sobretot, a banda de les novel·les, conegut a partir de la sèrie televisiva de la dècada dels setanta. Astrid Lindgren en va publicar la primera història el 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, sense que abans no s'hagués lliurat de viure els habituals rebuigs editorials a obres destinades a ser clàssiques, com va passar amb J.K.Rowling i el seu Harry Potter. A finals dels anys quaranta, el Maig del 68 encara era molt lluny, però Pippi s'avança als temps i fa de la llibertat personal i la rebel·lia contra el sistema imposat pels adults la seva bandera particular.
El musical basat en les aventures de Pippi Langstrump ha tingut, com les novel·les, traduïdes a més de 80 llengües, diverses versions arreu del món. No és casualitat que la Pippi Calcesllargues catalana hagi arribat de la mà de la companyia Lazzigags i Teresa Devant. A la dècada dels anys noranta, aquesta directora va treballar uns anys a Estocolm, al Var Teater, un espai escènic especialitzat en espectacles per a joves. L'espectacle, estrenat al Jove Teatre Regina el febrer del 2005, va tornar al mateix teatre el juny del 2008. I ara, coincidint amb el desè aniversari de la mort d'Astrid Lindgren, s'ha reposat novament, però al Teatre Condal.
Es podria dir que el personatge de Pippi és relativament senzill de caracteritzar. Astrid Lindgren li va encolomar unes trenes de color carbassa i unes galtes pigades que la fan insubstituïble per una estètica diferent. I Lazzigags ha tingut en aquests set anys, com a mínim, dues actrius protagonistes. De tota manera, ha estat amb Meritxell Santamaria que el personatge ha viscut una etapa que només aconsegueixen els espectacles amb molt de rodatge.
Meritxell Santamaria, sobre qui recau tot el pes del musical, és una jove actriu molt versàtil que els bon fisonomistes identificaran de seguida amb qui va ser un dels personatges televisius més entranyables de la telenovel·la 'El cor de la ciutat'. Es tractava de Neus, la nòvia d'en Narcís que, com ell, té una petita discapacitat psíquica.
Però no és aquesta l'única cara televisiva del repartiment. Més amagat i més difícil de descobrir que ella hi ha també l'actor Albert Alemany, el fotògraf estranger protagonista de la sèrie sobre la Catalunya de la guerra civil, 'Els diaris de Pascal'. Entre els altres intèrprets, es troba Ferran Castells, un veterà actor de musicals, amb la marca de la casa Dagoll Dagom, o Laura Sancho, una actriu que ha treballat sovint amb la directora Teresa Devant i que aquí interpreta, entre altres, dos dels papers essencials de l'univers adult de la protagonista: la mestra d'escola i l'assistenta social del barri.
Però el musical té una sorpresa que el fa molt pròxim als petits espectadors: la incorporació d'un cor de nois i noies que intervenen en diverses de les escenes i que fan que l'espectacle, com a bon musical que és, prengui l'aire de gran festa escènica. El petit cor forma part de Lazzigags Teatre a les Escoles i demostra, lluny del que podria semblar una funció de fi de curs, com és possible reunir i conjuntar intèrprets professionals amb l'espontaneïtat ben treballada de futurs intèrprets.
El musical té el ganxo de les peces musicals que els fans del personatge de Pippi coneixen. El muntatge de la companyia Lazzigags es basa en diverses petites situacions i aventures extretes de l'univers literari d'Astrid Lindgren com 'Pippi als mars del Sud', 'Els germans Cor de Lleó', o 'Ronja, la filla del bandoler'. Això permet que alguns dels intèrprets facin el paper de diversos personatges: el forçut del circ, els dos policies, els amics Tommy i Annika, el parell de lladres... Pippi, esclar, no se separa del seu cavall blanc i del mico que fa passar a tothom pel senyor Nilsson, amb qui viu. I les escenes que toquen més el cor arriben de la mà del pare pirata (Ferran Castells) que reflecteixen la fusió de fantasia i realitat pròpia d'Astrid Lindgren.
No és en va que el musical 'Pippi Langstrump' hagi superat anys i desenes de representacions. És un dels espectacles familiars que fa la sensació que no tingui data de caducitat. Ben representat. Molt dosificat. Un ritme que no s'alenteix en cap moment. I el que és més important, tota la companyia s'hi aboca amb rigor i respecte pel públic.
Els potencials petits receptors del muntatge es renoven constantment. I a més, la majoria dels seus pares i mares estan situats a la franja de la trentena, és a dir, dins de la generació que encara va descobrir la Pippi Langstrump televisiva quan la imaginació i la fantasia es barrejaven amb els somnis per fer realitat. I Pippi Langstrump és, per damunt de tot, imaginació, fantasia i somni. Tres ingredients que el musical transmet i que els espectadors perceben a la pell.
L'espectacle, una hora i deu minuts, té un seguit d'escenes protagonitzades sempre per la Langstrump que acaben configurant una imatge molt fidel del personatge. El risc del teatre, quan la literatura ja ha arribat a la pantalla, sempre és més elevat —que ho preguntin, si no, a la Colometa de 'La plaça del Diamant'— però en aquest cas, es pot dir que Meritxell Santamaria es fa seu el personatge, el modela i el fa arribar als espectadors amb l'avantatge que, si n'hi ha algun que encara no el coneix, acabarà tenint ganes de conèixer-lo millor, potser fins i tot a través del seu primer suport: les novel·les d'Astrid Lindgren. Les té en catàleg l'Editorial Joventut, un segell clàssic ple de clàssics. I totes garanteixen un bon recurs per llegir després d'anar al teatre.
«Splenda». Creació de Mag Lari i Miquel Sedó. Intèrpret principal: Mag Lari. Ballarins i ajudants màgia: Griselda Astudillo, Roger Molist, Josep Ramon, Juan Carvallido, Pol Quintana i Jesús Sanz. Ajudant d'escena: Roman Ogg. Música: Marcel Botella i Pedro Hermosilla. Escenografia: Francesc Moreno. Coreografia: Maite Marcos. Figurinista: Josep Massagué. Il·luminació: Xavi Costas. So: Jordi Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Assessors de màgia: Sergi Ayet i Selvin. Ajudant direcció i textos: Dani Alés. Assistent direcció: Jaume Gómez. Tècnis so i llums: Gerard Feliu. Construcció escenografia: Impossible i Marc Martí. Construcció aparells de màgia: Efímer, El Teler, Tematic World Yunke, Alexis Màgic, Dr. Roxy i Publi-zeppelins. Confecció vestuari: Época. Màscara: InsideFx. Projeccions: Calidos. Direcció: Mag Lari i Àngel Llàcer. Coproducció: Mag Lari i Focus. Teatre Tívoli, Barcelona, 15 desembre 2011. Reposició: Teatre Condal, Barcelona, 16 març 2012.
Sona Michael Jackson i els efectes màgics, els trucs i la trapelleria del Mag Lari va passant com si res durant més d'una hora i mitja, però sense que un se n'adoni que es troba immers en un espectacle de màgia. 'Splenda', amb format de gran espectacle, és més teatre que màgia. Aquesta és la primera impressió que en pot treure l'espectador. Però només perquè la màgia marca de la casa està hàbilment camuflada en cadascuna de les accions, en cada gran aparell que omple l'escenari, en cada canvi d'escena, en cada intervenció parlada.
Al Mag Lari, li agrada comunicar-se amb els espectadors. Amb el risc que aquesta opció tapi la seva capacitat màgica. Li agrada, a més, parlar amb l'auditori de tu a tu. I per a ell, que un teatre com el Tívoli sigui de grans dimensions, no és inconvenient perquè aquesta calidesa personal s'aconsegueixi des de la primera fila fins a l'amfiteatre.
Segurament que aquest és l'espectacle situat en un teatre gran —no en una sala de festes ni en un plató televisiu— en què el Mag Lari fa més baixades a la platea i fa obrir més vegades els llums de sala, com si fóssim gairebé cent anys enrere, quan la burgesia del Passeig de Gràcia omplia el teatre per autocomplaure's amb l'observació col·lectiva mentre a l'escenari es feia simulacre d'òpera com a distracció.
'Splenda' és un espectacle ple de sorpreses. I un té el dubte, ara, de si les ha d'anar desvelant totes o mantenir el misteri. De fet, hi ha una part d'improvisació en les intervencions parlades que el Mag Lari utilitza amb les invitacions sisplau per força i que, al llarg de l'espectacle, fa a més d'un dels espectadors: un jove, una parella jove, un nen... —a la meva funció, l'atzar va voler que els "afortunats" fossin tots de l'àrea metropolitana: Sant Boi, Sant Just, L'Hospitalet de Llobregat..., i només això ja serveix perquè el mag entri en un territori tan sensible per a la humanitat com és que li toquin el voraviu, això sí, amb bon humor i amb ironies, sobre el seu lloc geogràfic d'origen.
'Splenda' té voluntat d'espectacle "crossover", que no vol dir light. Per començar, un espectacular zeppelín inflable —quatre metres de llarg per dos d'alçada— vola per damunt de la platea. De moment, només sembla una galanteria de benvinguda, però pocs minuts abans de començar l'espectacle alguns espectadors ja comprovaran que el zeppelín en qüestió porta males intencions. Deixem la incògnita en l'aire, mai més ben dit. L'aparició de grans aparells és una constant en tot l'espectacle, començant per una mena de gran barracot de fira; un gabial de barrots similars a la polèmica escultura sobre el món casteller inaugurada recentment darrere l'Ajuntament de Barcelona, però no tan gran; un majestuós i fantàstic cavall alat; taules d'operacions —com deia Joan Salvat-Papasseit: "serra que serraràs i els taulons fan a miques"—; un coet llunàtic; pirotècnia de festa major; una tarima d'escales per remarcar el glamur que impregna tot l'espectacle; les caixes negres de rigor del gènere de la màgia; un senzill globus amb fil, un auto de vintage, escampall de serpentines platejades...
Tota aquesta escenografia, juntament a uns efectes de so i de llum que formen part del protagonisme de l'espectacle i una banda sonora extreta en gran part d'algunes de les peces més conegudes de Michael Jackson —homenatge de Mag Lari a rei del pop, el seu ídol—, la rèplica de la màscara de l'home llop de 'Thriller', i un vestuari elegant que, tant per al Mag com per a la mitja dotzena de ballarins i ajudants canvia almenys una cinquantena de vegades passant de l'estil imperial del XIX als anys trenta-quaranta i a les vestidures cibernètiques, configura un espectacle que entra per la vista, com els bons plats, i que es guarda ben guardats a la màniga uns quants números encara sorprenents de màgia —tant de cambra com de gran escenari— d'aquells que, en una pista de circ, el mestre de cerimònies qualificaria de "més difícil encara".
El Mag Lari ha reunit per fer aquest espectacle un equip de tècnics i creadors per aconseguir un xou digne que beu de les fonts de la màgia per entrar en el món del teatre multidisplinar. Salta a la vista que ha jugat fort. Potser fins i tot que se l'ha jugada en nom de la seva passió que és la màgia. Potser per això també ha incorporat a 'Splenda' la mirada externa i vigilant amb la codirecció d'Àngel Llàcer —que acaba de sortir d'espectacles com 'Madame Melville', 'Els bojos del bisturí' o el celebrat 'Geronimo Stilton, el musical del Regne de la Fantasia'— el qual, a més de posar ordre en el ritme i el moviment de l'espectacle, un pensa que haurà hagut de vigilar que el Mag Lari i els seus ajudants no facin de debò el que amenacen de fer tota la nit: tallar pel mig el cos d'un o d'una pobre innocent de la platea cada funció. Del xou de 'Splenda', malgrat les amenaces, tothom en surt sa i estalvi i, sobretot, per a tranquil·litat dels futurs espectadors, sencer i satisfet.
«Políticament incorrecte», de Ray Cooney. Títol original: 'Out of order'. Adaptació de Paco Mir, José Luis Martín i Jordi Galceran. Música de Jaume Vilaseca. Intèrprets: Pep Ferrer, Josep M. Gimeno, Montse Puga, Noèlia Pérez, Pere Ventura, Lluís Villanueva, Pep Miràs, Eli Iranzo, Marta Vila. Il·luminació: Lluís Martí. Escenografia: Paula Bosch. Vestuari: Leo Quintana. Ajudant vestuari: Ana Martínez. Ajudant de direcció: Gilbert Bosch. Direcció: Paco Mir. Teatre Condal, Barcelona,16 gener 2012.
En els últims quinze anys, quatre comèdies de Ray Cooney (Londres, 1932) han estat adaptades en català. La primera va ser 'Políticament incorrecte', el 1997, set anys després de l'estrena anglesa. Després va venir 'Diner negre' ('Funny Money'), el 2001, al Teatre Borràs. Des d'aleshores, Ray Cooney és com una mena d'autor resident i, sobretot, resident del Teatre Condal. Per aquest escenari han passat dues obres més seves: 'La doble vida d'en John' ('Caught in the net'), el 2009, amb Joan Pera i Lloll Bertran, i 'Bojos pel bisturí' ('It runs in the family'), el 2011, dirigida per Àngel Llàcer. El retorn ara de 'Políticament incorrecte' ('Out of order'), sota la mateixa direcció de Paco Mir, com fa quinze anys —aleshores va esgotar dues temporades—, confirma la garantia de l'autor anglès i els fans que sens dubte ha creat entre els espectadors catalans.
Només l'actor Pep Ferrer és la cara que recorda el repartiment de fa quinze anys. Aleshores ell feia de secretari del ministre (Eduard Feliu), un paper que en aquesta nova versió ocupa amb un deix de servilisme molt encertat, Lluís Villanueva. Ara, Pep Ferrer interpreta el paper protagonista (ministre Robert Massip), i ells dos formen el duo que domina tota l'acció i el gruix d'embolics que, com els espectadors veterans recordaran, succeeix en poques hores i en una habitació de l'Hotel Villarreal de Madrid.
Com que els temps canvien constantment, als diàlegs del muntatge s'han afegit algunes referències —les imprescindibles— que situen els personatges en la rabiosa actualitat: un ministre català del Partit Popular (Pep Ferrer); la seva amistançada, la diputada Anna Mercader, del Partit Socialista de Catalunya (interpretat per Noèlia Pérez) i un clam econòmic basat en la prima de risc, l'economia que trontolla, el perill de la intervenció europea i l'enfonsament del país.
Però em fa l'efecte que als espectadors —que a hores d'ara viuen envoltats de sobres d'aquestes misèries polítiques i socials— els interessa molt més el trencaclosques de relacions adúlteres i enganyoses que es va muntant i desmuntant entre els diversos personatges que no pas les preocupacions polítiques de govern que puguin tenir. I aquí, la mà trencada de Ray Cooney i l'adaptació catalana tripartita de Paco Mir, José Luis Martín i Jordi Galceran aconsegueixen que, per molt coneguda que sigui la història, la manera com es desenvolupa continuï tenint l'atractiu i provoqui els efectes esperats de la comèdia i la dosi d'humor, fins i tot en els espectadors més escèptics del gènere.
Comèdia de portes —només tres, comptant la de l'armari, una peça essencial en la trama— i un finestral amb vidre de guillotina (atenció a aquest detall!) —una mena de personatge més amb vida i moviment automàtic que fa que els plans inicials que tenien el senyor ministre i la senyora diputada per passar una nit "pactant" entre llençols se'n vagin en orris per mor de l'aparició d'un presumpte cadàver penjant al marc del bastiment.
I no explico res més. A partir d'aquí, tot són marits que van i marits que vénen, esposes que surten i entren per la finestra, dames que no són el que semblen, banyes invisibles, cambrera d'habitacions que només sap parar la mà i l'orella, director d'hotel avesat a tot però no per a segons què, situacions enutjoses en roba interior, barnussos blancs, cadira de rodes, telefonades d'urgència, música d'ambient amb l'iPad blanc i llar de foc artificial.
La clau d'una recuperació teatral com aquesta, a quinze anys vista, és saber superar la temptació de caure en la nostàlgia del primer intent i dotar-la dignament d'un aire fresc, amb cares noves i, en conseqüència, d'una manera probablement més desinhibida de representar l'obra perquè el record de l'èxit de la seva primera versió enforteix i dóna més seguretat als intèrprets que ara prenen el relleu. I a riure que, més que mai, ara sí que tots sabem que són quatre dies.
«El apagón (Black Comedy)», de Peter Shaffer. Adaptació del text: Joseph O'Curneen i Luis Colomina. Intèrprets: Gabino Diego, Eva Santolaria, Aurora Sánchez, Paco Churruca, Diego Molero, Ramón Merlo, Ana Arias / Ledicia Solà. Disseny escenografia: Anna Tusell. Disseny il·luminació: Juanjo Llorens. Disseny vestuari: Anna Tusell i Felype R. de Lima. Espai sonor: Mariano García. Direcció: Yllana (i Joseph O'Curneen). Teatre Condal, Barcelona, 30 novembre 2011.
I es va fer la llum!... Però després d'una primera escena de cinc minuts a les fosques, el temps que els espectadors poden resistir escoltant i no veient els intèrprets. La gràcieta del dramaturg Peter Shaffer s'entén de seguida. Quan s'obren els llums de l'escenari i els dos protagonistes principals, que fins aleshores només s'havien sentit en negre, ara apareixen com si fossin invidents, movent-se per casa a les palpentes perquè la caixa de l'electricitat de l'edifici ha provocat una apagada general.
I aquesta és la clau i l'estructura d'aquesta obra que l'autor Peter Shaffer (Liverpool, 1926) va titular "Comèdia negra", en una metàfora irònica de la foscor i no pas del gènere policíac actualment tan de moda. Es tracta d'alternar escenes il·luminades on els personatges actuen en la foscor fictícia de l'apagada, a vegades fent allò que no farien a plena llum; escenes en penombra quan hi ha un encenedor encès o un llumí; i escenes totalment a les fosques, la de l'inici, i quan el llum ja s'ha fet, la del final.
Aquest joc —tan simple i a la vegada tan únic i inimitable per no caure en el plagi— dota d'una gran eficàcia tots i cadascun dels vuit personatges: el jove escultor Brindsley (Gabino Diego) que espera la visita d'un col·leccionista d'obres d'art alemany i multimilionari; la xicota de fa dos anys (Ana Arias / Ledicia Solà); la relació esporàdica amb la filla (Eva Santolaria) d'un excoronel de l'exèrcit (Paco Churruca), que aspira al casament; una veïna de l'edifici (Aurora Sánchez); un amic amant de l'art que viu davant de l'apartament de l'escultor (Diego Molero); un empleat de la companyia elèctrica, d'origen alemany, que es va refugiar a Anglaterra després de la Segona Guerra Mundial fugint del nazisme (Ramón Merlo) i, esclar, el col·leccionista que no hi és fins al final i que gairebé apareix quan ni se l'espera (Diego Molero, que duplica paper). I ja hi som tots. I tots, enmig de l'humor de comèdia anglesa dels anys seixanta del segle passat, sense escatimar l'ambientació decorativa que fa el cas, que amb el temps ha evolucionat en telesèrie i que, per molt de l'ús i abús que faci de l'humor, encara no ha caducat.
Costa una mica creure que el mateix autor de l'obra 'Amadeus' (1979) —un miler de funcions en la seva estrena anglesa, que després es convertiria en la celebrada pel·lícula de Milos Forman (1984) que va popularitzar i disparar la mitomania del petit geni de Salzburg—, sigui el mateix autor de 'Black Comedy', però és que Peter Shaffer, dramaturg i guionista, és capaç d'alternar diferents registres, dramàtic o humorístic, sense que cap se'n ressenti.
Si tenim en compte que Yllana, que signa la direcció del muntatge, té els seus orígens teatrals en l'humor gestual, no ha d'estranyar que aquesta opció els vagi com un anell al dit per resoldre els tripijocs que exigeix 'El apagón', però, a partir que els espectadors descobreixen els intèrprets actuant presumptament a les fosques, l'humor s'expandeix inevitablement per la platea i fins i tot els espectadors més puristes i reticents al xou escènic no es poden resistir a riure's de les situacions més esbojarrades.
Segons quines obres juguen males passades. És a dir, plantegen pretesament uns personatges principals, però, a l'hora d'avançar en la trama, n'hi ha un que se'ls escapa de les mans, volgudament o no, i que, sense saber com, acaba agafant un protagonisme paral·lel o gairebé principal. En aquesta comèdia, això li passa al personatge de miss Furnival, la veïna de l'edifici (que interpreta Aurora Sánchez) i que és també la que té l'oportunitat de moure's en diferents espais i en diferents situacions. Es pot dir ben bé que va des de ras de terra al capdamunt de la teulada, tocant gairebé el cel. I no és una afirmació gratuïta.
Yllana fa créixer el to humorístic de la trama, seguint el fil de Peter Shaffer i, segurament que quan s'adona de la línia que no pot traspassar, a l'hora de tancar l'obra, ho fa amb una escena que subratlla poèticament, amb cançó romàntica i tot i amb guitarres incloses, cedint tota la glòria a l'operari de la companyia elèctrica, assegut a la teulada, com si fos un violinista i, sense esperar a fer-se ric, accionant la connexió de la caixa dels ploms perquè es faci de debò la llum. I la llum, és a dir, fosc total, es fa. Tant, que per al jove escultor Brintsley, res no tornarà a ser com era abans.
«Els bojos del bisturí (It runs in the family», de Ray Cooney. Traducció de Jordi Prat. Dramatúrgia d'Àngel Llàcer. Intèrprets: Joan Negrié, David Verdaguer, Cristina Solà, Maria Ribera, Susanna Garachana, Pau Ferran, Óscar Muñoz i Enric Boixadera. Escenografia: Miguel Montes. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Vestuari: Míriam Compte. Espai sonor: José Miguel Pérez. Caracterització: Ángels Salinas. Moviment escènic: Marta Bayarri. Ajudant de direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 25 setembre 2011.
Diuen que n'hi ha més fora que dins, parlant de bojos. En aquest cas, al Teatre Condal, l'afirmació es contradiu. Sens dubte, n'hi ha més dins que fora. Perquè tots i cadascun dels personatges del vodevil 'It runs in the family' (aproximadament: 'Tot queda en família'), convertit en comèdia amb el títol 'Els bojos del bisturí', és un anar i venir de bogeria col·lectiva que es va inflant a través de l'embolic que crea, gairebé en solitari, el doctor Guillem Salgado (Joan Negrié), en un espai en temps real —el rellotge de paret no enganya— d'una hora i mitja des que prepara una conferència que ha de fer davant d'una trobada de més de dos-cents col·legues neuròlegs, amb l'assistència del conseller de Salut a la sala, fins al seu ascens com a cap de neurologia.
Darrere l'estripada escènica d'una obra que Ray Cooney (Londres, 1932) va escriure i estrenar el 1967 hi ha de moralitat —si es pot dir així— la facilitat amb què segons quins individus aconsegueixen un ascens professional de responsabilitat. Si un tribunal qualificador hagués de decidir sobre les qualitats del doctor Salgado pel que s'ha vist que havia fet, fa i —tot fa creure— que farà, el veredicte potser seria un altre. Però, en aquest cas, gràcies a una bufonada accidentada davant el congrés de neuròlegs, el director de l'hospital li atorga l'ascens, amb l'empenteta, tot s'ha d'admetre, de la dona de l'afortunat per una qüestió d'infidelitat mantinguda en secret durant anys.
Em sembla, però, que el muntatge, adaptat i reescrit amb referències i banda sonora locals per Àngel Llàcer, no vol incidir excessivament en la immoralitat dels intríngulis del poder sinó en l'arquitectura de la comèdia i en la radicalització dels personatges cap a un estadi de bogeria extrema. S'emporta la palma en aquest afer el protagonista de la història, el doctor Guillem Salgado, personatge que l'actor Joan Negrié exprem al màxim amb un esforç titànic gestual, verbal i epidèrmic que li fa suar no només la samarreta sinó també la camisa, els pantalons i l'americana. Si ell no ho fes així, la comèdia potser quedaria, a aquestes altures, força aigualida. I la resta del repartiment no es fa enrere, encapçalat per David Verdaguer i Susanna Garachana, doctor i infermera en la ficció.
L'acció —per fer-ho més casolà— passa a les dependències de l'Hospital del Mar de la Barceloneta i, per més inri, als voltants de Sant Jordi, amb la festeta que el personal del centre prepara. Llibres, roses, una representació pròpia d'escola de primària amb sant Jordi, espasa i drac, i quatre barres a doll. M'estalvio més detalls. De fons, darrere d'un gran finestral lluminós amb cortinetes venecianes que donaran en alguna escena el seu joc, l'skyline de la costa barcelonina: l'hotel W, les torres Mapfre, el musell del gegantí peix daurat de Frank O. Ghery i la línia de l'horitzó del Mediterrani. Tenint en compte la sensibilitat del moment sobre les retallades sanitàries, la referència al conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya i la política de retallades no pot ser més oportuna. Però els espectadors, malgrat que interiorment indignats, són prudents i deixen anar només una lleu remor: ni xiulets, ni esbroncades, ni aplaudiments, doncs.
I posats a l'interior de l'Hospital del Mar, la rastellera de personatges agafa el caràcter d'un repertori de còmic per a adults o de sèrie televisiva d'humor: el doctor Robert Bonet —una ànima de càntir que no entén res i s'ho emporta tot— interpretat per David Verdaguer; una infermera, Joana Melón, que va deixar sobtadament l'Hospital fa divuit anys i que es presenta amb una "criatura" de 18 anys, Oriol (Pau Ferran), presumptament fill d'una relació furtiva amb el doctor Salgado; la dona del doctor Salgado, Amanda (Maria Ribera); una maxisexi infermera en cap (Susanna Garachana); un agent dels mossos d'esquadra (Òscar Muñoz) i dos personatges que ratllen l'estrambòtic però també el seny: un intern de l'hospital, Francisco Orriols, i la senyora Bonet, mare del doctor Bonet (doble paper a càrrec d'Enric Boixadera).
Tots plegats aconsegueixen que els espectadors fidels del gènere es trobin en la seva salsa. Si admetem que la comèdia o el vodevil són sempre del color amb els ulls que cadascú se'ls mira, el muntatge 'Els bojos del bisturí' no escatima recursos per aportar algunes escenes cinematogràfiques que sempre són difícils de resoldre en teatre, però que no per això deixen de fer el seu efecte, com per exemple la de la fugida per una finestra que els espectadors veuen darrere del vidre del finestral amb perill de defenestració fatal, la corredissa i persecució al voltant d'una taula, el joc de dues portes, barrim barram, més la del WC de vidre translúcid que serveix de refugi en més d'una ocasió a alguns dels personatges, i el típic amagatall del mort que és viu a la camilla.
Sembla que Àngel Llàcer ha reduït l'extensió original de l'obra que potser podria arribar a ser de més dues hores. Ben fet. Del 1967 ençà ha plogut molt i aquelles accions que fa més de quaranta anys podien fer molta gràcia, avui potser quedarien fora de joc. El món ha rigut molt des del 1967. I també ha plorat força. En alguns casos, ha perdut les ganes de riure i tot. El veterà Ray Cooney, autor també d'una celebrada comèdia que va passar recentment pel Teatre Condal de la mateixa mà d'Àngel Llàcer, 'La doble vida d'en John', amb Joan Pera i Lloll Bertran, entre altres, s'ha dedicat durant anys a engrescar el personal i fer-li passar una bona estona perquè esbandeixi les cabòries. Les comèdies de Ray Cooney demanen dues coses: que els intèrprets se les creguin a fons i que els espectadors també. Si aquest parell de conjurs coincideixen, l'èxit està garantit.
«Visca els nuvis». Adaptació de Joan Pera sobre l'obra «The Four Poster», de Jan de Hartog. Música original: Ubach. Intèrprets: Joan Pera i Amparo Moreno. Escenografia: Elisabet Castells. Il·luminació: Nani Valls. Vestuari: Maria Araujo. Espai sonor: Ubach. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Jorge Fernández Hidalgo. Ajudant de direcció: Martí Torras. Direcció: Miquel Gòrriz. Teatre Condal, Barcelona, 21 febrer 2011.
Poca broma, senyores i senyors! La Passarel·la Gaudí Núvies no té res a envejar a la posada en escena catalana d'aquesta comèdia que té seixanta anys de vida: vestuari i utillatge són com un modelet de noces, això sí, per a parelles ja granadetes.
El dramaturg Jan de Hartog (Haarlem, Països Baixos, 1922 - Houston, Texas, 2002) va escriure 'The Four Poster' el 1951, i la va estrenar a Broadway, interpretada per Jessica Tandy i Hume Cronyn, sota la direcció de José Ferrer. De seguida va passar al cinema, sota la direcció d'Irving Reis, amb Rex Harrison i Lili Palmer. I el 1966 es va convertir fins i tot en el musical 'I do! I do!', adaptada per Tom Jones i Harvey Schmidt.
¿Però què en queda de l'obra original en aquesta adaptació que ha elaborat Joan Pera? A jutjar per la dramatúrgia d'un muntatge de dues hores amb intermedi inclòs, segurament que en queda només l'esquelet. És a dir: la parella de protagonistes, marit i muller de llarga durada.
Pel que fa a la resta, Joan Pera obre un viatge memorístic a tot el segle passat, situat a Catalunya, amb guspires de referències històriques que van des dels fets de la Ciutat Cremada fins a la postguerra i l'inici de la Dictadura franquista. És a dir, des del 26 de juliol del 1909 —data del casament de la parella— fins a la intemporalitat del 1940 endavant.
Per situar els espectadors, la trama transcorre en una burgesa cambra matrimonial —l'obra original fa una mirada al matrimoni des d'aquest espai—; el llit conjugal de fusta blanca delata la bona posició de la parella; es passa dels llums de gas a un llum de llàgrimes fruit de la democratització de l'electricitat domèstica i a una bombeta per estalviar; i el cercle es tanca amb una plataforma de dos murs ovalats giratoris que reprodueixen la decoració del mobiliari modernista de Gaspar Homar.
Com si es fes un homenatge a la trajectòria de l'obra original, la versió catalana alterna diàlegs, algunes peces cantades i un retall de projecció en blanc i negre, és a dir: teatre, musical i cinema, que és el recorregut que va fer en el seu moment 'The Four Poster'.
En aquest aspecte, tant Joan Pera com Amparo Moreno tenen dins la trama els seus moments en solitari que beuen de les fonts del teatre més popular del segle passat, el de cuina i fogons: un monòleg de Joan Pera i una intervenció cabaretera d'Amparo Moreno, que capgiren del tot la personalitat dels dos personatges: parella de casa bona, aliena a les revoltes anarquistes de principi de segle fins al punt de tenir la xamba de casar-se el dia que les esglésies de Barcelona cremen per tot arreu, pudorosos en els seus actes íntims, pares de dos fills, noi i noia, i burgesos industrials ben peixats gràcies a la Primera Guerra Mundial, expectants amb la monarquia i la Dictadura de Primo de Rivera, poc exultants amb la República, desorientats amb la Guerra Civil, conformistes amb la postguerra i, al principi, amb vel·leïtats literàries.
Joan Pera i Amparo Moreno deuen ser dels últims intèrprets de raça capaços d'alternar registres del teatre més convencional amb registres de caràcter més frívol que, en aquest cas, fins i tot ratlla la línia del Paral·lel dels nostàlgics. El fet és que l'obra, pel que fa a contingut, és tan prima com el paper de fumar. (Per cert, parlant de fumar, Joan Pera surt en un moment determinat amb un havà a escena, però no fumeja, potser perquè l'actor no és fumador de mena, però en aquest moment més aviat sembla una oportuna resposta de "vaga de puro caigut" contra la bajanada d'intentar prohibir la ficció escènica per mor de la llei antitabac.)
Cal advertir que, pel seu registre, 'Visca els nuvis' està molt lluny d'anteriors espectacles en els quals ha treballat amb èxit Joan Pera com les comèdies 'La doble vida d'en John', 'El joc dels idiotes' o 'Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes' i, sobretot, 'La Glòria del mercat', aquest sí que d'autoria pròpia, on es destapava el Joan Pera autor i actor més intimista i relacionat amb els seus orígens. A 'Visca els nuvis', en canvi, l'ambientació històrica engoleix la intimitat i el pes de l'obra original no li permet que respiri del tot amb aire propi.
Davant de la migradesa del discurs, doncs, els espectadors incondicionals de la parella d'intèrprets s'hauran de conformar amb les pinzellades del parell de protagonistes que no estalvien, per part de Joan Pera, les preteses improvisacions i les també preteses petites "morcillas" (escola compartida amb anys de taules amb Paco Moran).
Amb una repassada a vol d'ocell als fets històrics, amb salts temporals que deixen alguns buits essencials i amb un cert aiguabarreig musical que sona de tota la vida, l'espectacle només puja poèticament de to quan ja s'acaba i s'arriba a l'escena de la vellesa de la parella, arruïnada per mor de la guerra civil, forçada a malvendre's el patrimoni —la cambra de nuvis, el mobiliari, l'aixovar...— a una jove parella, fills d'un important càrrec falangista.
En aquest punt, la caracterització d'Amparo Moreno i Joan Pera —en directe, en dues tauletes davant l'escenari, com faria un clown— els posa uns quants anys al damunt i, en el cas de Joan Pera, la imatge resultant recorda fugaçment un dels seus recents papers de cinema amb la pel·lícula 'Forasters', de Ventura Pons, basada en l'obra de Sergi Belbel, on l'actor feia el memorable paper d'un avi amb arrugues guanyades a pols.
«Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió d'Enric Llort. Música de Manu Guix. Intèrprets: Lloll Bertran, Enric Boixadera, Enric Cambray, Maria Cirici, Anna Ferran, Óscar Jarque, Marc Pociello i Diana Roig. Escenografia virtual: Soren Christensen i Tatiana Halbach (DSNIC Studio). Espai escènic: Carles Pujol. Espai sonor: Damien Bazin. Coreògraf: Pedro del Rey. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Amadeu Ferré. Caracterització: Toni Santos. Confecció vestuari i màscares: Clap Realitzacions. Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Perruques: Damaret. Aromes: Akewuele. Ajudant de direcció: Daniel Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2010. Preus: 20 - 36 €. Preus especials per a grups. A partir 3 anys.
Hi són tots: Geronimo Stilton, el periodista de Ratalona, amb cua i musell de ratolí inclosos; Scribacchinus Scribacchius, el gripau i mestre de cerimònies; la malvada bruixa Stria; Flordiana, la reina de les fades; el rei dels gnoms Boletus i la seva dona Fritil·lària; Alys, la valenta domadora de dracs; Thalassa, la reina de les sirenes; el follet Gingebre, el camaleó Pústula, l'eixerida Provolinda... i el gegant Cor Fort, ni que d'aquest només se'n senti la veu i se'n vegi la cama i el peu —un senyor peu de conte clàssic de debò— perquè els teatres no estan fets per a gegants d'aquesta mida. Però sí que estan fets per a creacions artístiques destinades a convertir-se, dins del seu àmbit, en un esdeveniment de la temporada.
Manu Guix, Àngel Llàcer i Enric Llort —música, direcció i guionatge respectivament—, han donat el tret de sortida a una producció musical d'autoria catalana que té tots els mèrits, la qualitat i el contingut per ser exportada internacionalment. El camí ja està fressat: Geronimo Stilton és el personatges de ficció d'aquesta primera dècada del segle XXI —acaba de complir deu anys— més conegut arreu del món a través de les seves aventures. Milers de lectors el segueixen com si fos un germà a taula. I amb ell, la fantasia de sempre s'ha renovat i ha arribat a les novíssimes generacions amb un registre i un llenguatge que els és quotidià i amable. És a dir: entenedor i captivador a la vegada.
Aquestes característiques es reprodueixen en l'espectacle 'Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia' que acaba de posar el llistó molt, molt alt, en el catàleg de produccions teatrals catalanes destinades, en principi, a un públic familiar. Però cal advertir d'entrada que també és un espectacle sense etiqueta predeterminada. Un espectacle per a tots els públics, sí, però sense complexos, amb picades d'ullet per als que potser ja han perdut la innocència i amb pòlvors de fer seguir per als que encara creuen que la fantasia és possible, ni que sigui només durant un parell d'hores.
I tot sense fals paternalisme, amb un treball rigorós, respectuós amb els espectadors nouvinguts, intentant no enganyar-los amb recursos fàcils sinó donant-los ales per al desenvolupament de la imaginació i el joc del teatre. El musical que ha aparellat una altra vegada Manu Guix i Àngel Llàcer beu de les fonts de les quals en són hereus ells i molts dels intèrprets més joves que hi treballen i, a la vegada, fa un pas endavant en la fusió de recursos escènics i digitals per mesclar el registre literari de fons, que és la base de la història, amb els registres teatral i cinematogràfic. És, sobretot, i cal dir-ho ben clar, un musical no-Disney. I, per això, singular, amb una personalitat pròpia, que no vol dir que no pugui ser universal.
Tant el guió com les composicions musicals configuren una trama que fa la impressió que ha estat pensada i repensada, feta i refeta, fins a trobar el punt just, no tant per épater les petits bourgeois —mai més ben dit, això de petits — sinó per aconseguir que la història de Geronimo Stilton se segueixi amb creixent intriga i també amb la distància suficient per entendre que el món de baix, a la platea dels espectadors, i el món de dalt, l'imaginari del musical, són la cara i la creu d'una mateixa mirada: allò que som i fem i allò que voldríem ser i fer.
El musical té al seu favor el reclam d'aquest ambaixador literari provinent de Milà que és Geronimo Stilton. Però té també un equip de cantants, actors i actrius que s'han empeltat de cadascun dels seus personatges. Només són vuit a escena, però fa la impressió que en siguin tres vegades més. I aquesta presència escènica es reforça amb un innovador treball digital que permet que tot el muntatge estigui dotat d'un gran dinamisme a través de les imatges que es projecten i que canvien el paisatge, mouen el bestiari fantàstic que es faria difícil de reproduir materialment i provoquen els efectes atmosfèrics o paisatgístics de cadascun dels set Regnes pels quals transita el viatge al Regne de la Fantasia. Això, a més, afegit a les diferents olors —recreant així el que també s'ha fet entre pàgines amb les cinc edicions fins ara de la sèrie literària dels Viatges— que, en cada moment determinat, s'expandeixen pel teatre creant una sensació encara més viva entre els espectadors.
¿Què seria d'un musical de Broadway sense que algun dels intèrprets de la companyia no fos un actor o una actriu reconeguts per la seva llarga trajectòria? Repasseu mentalment què fan els anglesos i els nord-americans quan es proposen posar en escena un dels seus musicals emblemàtics. Recorren a actors i actrius amb pedigrí. El pedigrí del musical Geronimo Stilton està representat per l'actriu Lloll Bertran, en el paper de la malvada bruixa Stria, el contrapès de tots els altres personatges, la imatge de la dolenteria personificada, però una dolenteria que, amb una mica de mà esquerra i una mica de subtil xantatge, s'esmicola de seguida i en alguns moments fins i tot s'entendreix.
Lloll Bertran té pràcticament un parell de grans escenes en solitari en què el musical sembla que carregui bateries per continuar sense perdre pistonada en cap moment. Si l'actriu és de les que ha tocat gairebé totes les tecles —musical, clàssic, dramàtic, humor...—, aquí en toca una altra de nova i s'acosta a un sector tan delicat com el teatre adreçat als espectadors més petits, amb la creació d'un dels personatges clau que provoquen la lluita de rerefons entre el bé i el mal.
Al voltant de la més veterana de la companyia, els altres intèrprets aporten a cadascun dels seus personatges el millor de tots ells: una suggerent interpretació de registres variats d'Scribacchinus Scribacchius (Enric Cambray), el personatge que fa d'enllaç entre Geronimo Stilton i tota la patuleia fantàstica que anirà apareixent. Meritori treball escènic del mateix Geronimo Stilton (Marc Pociello), sempre camuflat —fins i tot a l'hora dels aplaudiments per no trencar l'encanteri— dins el cap gros de ratolí-periodista, trobant aquell punt d'equilibri entre l'heroi i la feblesa humana plena de modèstia que el caracteritza. Excel·lent troballa la del personatge Boletus, el rei dels gnoms (Enric Boixadera). Singulars representacions de bestiari i fauna fantàstica com a Gingebre i Pústula, a càrrec d'Òscar Jarque. I també afinades intervencions de les tres actrius més joves de la companyia: Diana Roig (Alys), Maria Cirici (Thalassa, Fritil·lària i Provolinda) i Anna Ferran (Flordiana), amb intervencions en solitari tots —Manu Guix s'ha fet un mapa de ruta per no deixar ningú al marge de les composicions—, que converteixen el musical en una desfilada de bons intèrprets al servei d'una banda sonora de diferents registres que posa el color i el sentiment idonis a cadascuna de les situacions i amb un llenguatge, per acabar-ho de reblar, sense concessions gratuïtes, que fa que tant les lletres de les cançons, els breus monòlegs i els diàlegs flueixin nets i entenedors en cadascuna de les escenes.
El musical no passa per alt que està adreçat a un públic molt divers. Barreja de grans i petits. Familiar, vaja. I per això hi ha una bona balança entre picades d'ullet per a uns i per als altres. Petites imitacions de personatges populars que, posades en boca de segons qui i segons en quin Regne són una delícia —hi apareix una breu declamació estil Comédie-Flotats, per exemple— o una escena que fuig de qualsevol convenció del gènere fantàstic, amb una apoteòsica participació col·lectiva del petit respectable, que representa un dels concursos televisius on, a base de resoldre enigmes, tot ho pots perdre i tot ho pots guanyar. Fins i tot la manera de trobar una de les portes que travessa el Regne de la Fantasia. No hi ha treva per a l'avorriment. Els peus s'enganxen al ritme del musical. I quan algun dels personatges salta a la platea per establir el contacte d'escalfor, de tu a tu, amb els petits espectadors, la complicitat és absoluta.
Al Paral·lel dels lluentons ha nascut, un segle després, una altra estrella: es diu Geronimo Stilton. Es mereix girar, com les aspes d'El Molino, durant molt de temps. I no només girar a casa sinó també girar pel món i, si convé, tornar al Born, com deia aquell.
Del Paral·lel al Regne de la Fantasia . Geronimo Stilton ja ronda pel Paral·lel. Per veure'l, cal espavilar la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte i el gust. Un musical de ressò internacional per llepar-s'hi els bigotis. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 8 desembre 2010) [Article en Word ]
Geronimo Stilton, el rei del mambo . Geronimo Stilton compleix 10 anys. Periodista rosegador amb musell, bigotis i cua, d'origen italià, ha conquerit milions de lectors. Ara, en català, debuta al musical. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 27 octubre 2010 / Time Out Teatre, 11 novembre) [Article en Word ]
Algunes de les peces musicals de l'espectacle Escolteu-les en aquest enllaç interpretades per la companyia.
Web del musical . Tot sobre l'espectacle en aquest enllaç de la pròpia companyia.
Vídeo commemoratiu del desè aniversari de Geronimo Stilton:
«Rigor mortis», de José Luís Martín. Intèrprets: Pep Ferrer, Miquel Gelabert, Pep Miràs, Pere Ventura i Maria Lanau. Il·luminació: Kiko Planas. Escenografia: Jorba-Miró Estudi. Vídeo: Paula Calsamiglia. Direcció de José Luís Martín. Teatre Condal, Barcelona, 23 setembre 2010.
La sàtira política no és un gènere teatral gaire treballat per aquestes latituds. Desaparegut físicament l'enfant terrible Boadella de l'òrbita local, els seus petards des de l'exterior amb prou feines se senten. I els creadors locals sembla que estiguin més preocupats per esprémer el suc que poden de les administracions públiques que no pas per fer-ne objectiu i diana de crítica. Fins i tot el precedent televisiu de 'Polònia' és cada vegada més light, tot i la seva agudesa interna.
'Rigor mortis' s'hi atreveix i va una mica més enllà i fins i tot cap "al més enllà". No és que ho faci amb les ungles gaire esmolades, tampoc, però sí que, en moments de desconfiança general per la classe política, la seva història clava l'agulló en la línia de la comèdia desinhibida que és capaç de riure's del mort i de qui el vetlla.
I això del mort i de qui el vetlla no és una frase gratuïta, en aquest cas, perquè l'autor i director José Luís Martín situa l'acció de la seva sàtira en un tanatori —que s'abstinguin d'anar al Condal els que sentin prevenció pels taüts i les corones mortuòries— i els personatges són, en principi, presumptes ànimes en pena, situats en un altre estadi, a les poques hores de la mort (d'aquí ve el terme llatí 'rigor mortis') en una barreja de ciència-ficció i gènere d'ocultisme, que la trama s'encarrega en una escassa hora i mitja de resituar.
Un parell de polítics oposats i amb escó al Parlament es troben fora dels seus taüts en una situació tan sobrenatural que ningú no es planteja que estiguin morts de debò. Amb ells dos, un obrer jubilat de Cornellà, també mort. I després d'una estona, la dona d'un d'ells, igualment cadàver. La comèdia acaba confrontant un embolic en triangle que està al servei d'estimular la idea popular dels privilegis i els jocs bruts de segons quins polítics... o de tots, posats a fer-la grossa.
L'obrer de Cornellà de tota la vida, bon petancaire, incapaç de dir mu en català —i això que és de Cornellà, com l'actual president de la Generalitat de Catalunya—, enmig dels tres, és la veu del poble ras i també aquell —complex cultural de la Transició— a qui li toca el rebre. La corrupció, els tripijocs i la hipocresia formen la base de la història. Unes aportacions de notícies radiofòniques per una banda i de vídeos televisius per una banda, serveixen de moralitat final, convertida més aviat en immoralitat.
Poca cosa més se'n pot dir perquè seria trair les expectatives dels espectadors. Apuntem només que hi ha un accident de trànsit al port i que aquest accident implica els quatre personatges. Diguem també que hi ha un cinquè personatge, un buròcrata del més enllà, que acabarà desencallant una part de l'embolic.
Darrere de la intenció de sàtira del muntatge, hi ha també la subtilitat d'entendre la facilitat amb què es produeix un canvi de careta per salvar la cara de debò. Però no és aquest l'objectiu principal del muntatge, em sembla. L'anècdota de 'Rigor mortis', en definitiva, és tan prima, que fa la sensació que la comèdia es quedi curta.
Hi ha, doncs, molt de camí per recórrer per fer de la sàtira política un gènere teatral de plenitud. Potser caldrà esperar que un dia o altre el sector sigui independent del tot. I això no passarà fins que no sigui capaç de dependre només dels seus propis recursos. ¿Posem que cap allà al segle XXII, potser, quan tots ja hàgim superat la situació de 'rigor mortis' col·lectiva?
«La Glòria del mercat», de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Espai escènic: Miguel Montes, Penguins (Laura Vernis). Vestuari: Pilar Parra. Il·luminació: Robert Garriga. Espai sonor: Sergi Cuenca. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Víctor Muñoz Calafell. Teatre Condal, Barcelona, 18 maig 2009. Reposició: 11 maig 2010.
Joan Pera, inquilí gairebé permanent del Teatre Condal, hi acaba d'estrenar el seu monòleg que el bateja com a autor teatral. En un homenatge que procura no excedir-se en sentimentalisme, fa un homenatge a la seva mare i, de rebot, a totes les mestresses de parades de mercat i botigues de barri que amb el temps han caigut abatudes per la força dels canvis econòmics, la proliferació de grans superfícies i la competència de productes foranis.
Com és lògic, tothom espera de Joan Pera, un espectacle d'humor, molt en la línia Pera-Capri. I sovint s'oblida que darrere de la tradició de l'humor català, que representa l'herència de Joan Capri, hi ha també una capa d'amargor. Aquesta capa d'amargor és present, molt present,en la història popular de l'últim terç del segle passat que recorre Joan Pera.
L'actor, que interpreta caracteritzat —molta permanent amb cabell tintat per fer efecte— el paper de la Glòria, una veterana venedora de parada de fruites i verdures de mercat, manté durant una hora i mitja un diàleg amb una absent companya de parada que, en realitat, situa a la platea. No es limita a aquest recurs teatral, sinó que Joan Pera baixa almenys tres vegades a la primera fila de la platea, primer per donar personalitat a un altre personatge absent, i després per recórrer en un tu a tu, uns quants dels espectadors, repartint mandarines i taronges, el final de tota una etapa de treball, perquè és l'hora de plegar i tancar la paradeta.
El monòleg s'estructura en tres parts, tres èpoques diferents. La primera al voltant del 1985; la segona, després dels Jocs Olímpics del 1992; i la tercera, a entrants del 2000. Tres moments diferents del personatge de la Glòria: el de l'eufòria de pensar que amb la parada té el futur garantit per a tota la vida; el segon, quan s'adona que es comencen a patir les batzegades de la primera crisi dels noranta; i la tercera, quan la decadència del gremi és ja inevitable.
Escenogràficament, aquestes tres etapes també són marcades pel canvi de les dues parades que emmarquen l'espai escènic. A la primera, l'exposició de fruites i verdures és acolorida, fresca i saborosa. A la segona, algunes caixes ja estan mig buides i no sempre hi ha el que la gent demana. A la tercera, hi queden només les restes del naufragi.
Amb una subtil crítica a la societat del seu temps, Joan Pera toca totes les tecles possibles: el sexe de la generació que interpreta, les relacions socials, la caseta dels diumenges fora de Barcelona, la il·lusió dels fills que creixen, la frustració dels fills que s'han fet grans, les morts dels coneguts, dels marits que se'n van sempre abans d'hora i que les deixen soles, les relacions amb la propietat de les parades, en aquest cas una companyia religiosa que vol treure diners del terreny del mercat i que acaba gairebé fent fora la Glòria de la seva parada, les primeres multes de la democràcia, les inspeccions de les parades dels petits botiguers, l'ofec dels impostos, les pèrdues i els pocs guanys...
És, doncs, el monòleg de Joan Pera, una peça que, com segons quina espècie de taronges, a vegades és dolça i a vegades és agra. I aquest balanç entre dolçor i agror és el que manté que no es traspassi més del compte la línia entre la història d'un temps que ja ha passat però que encara és el nostre i la convenció teatral que fa que, malgrat la nostàlgia, es converteixi en localment universal.
Joan Pera, ja ho vam notar en el seu últim espectacle, 'El joc dels idiotes', recupera les claus d'un teatre popular català que corria el perill de perdre's per sempre. Ell l'eleva novament a l'escenari amb dignitat i sense complexos. Hi trobarà el seu públic. Sobretot, esclar, el que se sent identificat amb l'època de la qual parla. Però també amb la que n'ha sentit parlar d'oïdes perquè encara és massa jove.
En un moment que la remoguda dels mercats viu una nova època, l'obra de Joan Pera al Condal és una aliada de la lluita que els venedors de parades fan a contracorrent. Camí del Teatre Condal, una gran carpa blanca es prepara per acollir el mercat provisional de Sant Antoni. D'aquí a quatre anys, el nou mercat s'aixecarà totalment rehabilitat. És precisament, en aquest mercat, on aquests dies es commemora el seu llarg històrial amb petites històries escrites a la paret de parades ja clausurades. Joan Pera posa sobre l'escenari una d'aquestes històries. Aquell crit de màrqueting que deia "Vine al mercat, reina!" s'ha convertit aquí en "Vine al Condal, reina!". La Pera teatral d'en Pera és producte autòcton, sense passar per les càmeres frigorífiques, amb denominació d'origen.
«La doble vida d'en John», de Ray Cooney. Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, David Verdaguer, Rosa Serra, Enric Boixadera, Pau Ferran i Laia Pellejà. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlovski. Il·luminació: Raúl Martínez. Espai sonor: Jordi Ballbé. Caracterització: Toni Santos. Moviment: Marta Bayarri. Direcció: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 28 desembre 2009.
Set portes, una finestra, una escala i un armari. Un taxista de cinquanta-un anys, dues dones alhora i un parell de fills, un de cadascuna d'elles, un noi i una noia. Un rellogat i el seu pare. Tot el que hi passa, passa a Londres, en dues cases oposades de punta a punta de ciutat. I la construcció de l'obra permet veure, en algunes escenes, els personatges dels dos ambients reunits en un de sol, una escenografia que no canvia en tot l'espectacle i que tant serveix per il·lustrar la casa del John casat amb Antonella com la casa del John casat amb Antonia. Doble vida. I es podria dir, parodiant la dita popular, que hi ha en joc dues dones i un únic destí.
Tots plegats estan ben atrapats a la xarxa. D'aquí ve el títol original, del dramaturg Ray Cooney (Londres, 1932), 'Caught in the net'. La versió catalana ha optat per 'La doble vida d'en John'. El traductor o traductora no consta en el programa de mà. Ray Cooney és un bestseller de la comèdia traduït a nombroses llengües, representat arreu i amb èxits sonats en teatres londinencs, com per exemple els nous anys seguits en cartellera de la seva obra 'Taxi'. Aquí es pot considerar un autor que sempre es té en reserva, per quan més convé. Probablement, el moment actual, d'incertesa i poques bromes, és el més recomanable com a teràpia i medecina per a la bona salut mental, perquè Ray Cooney garanteix l'humor per molt malhumorat que estigui l'espectador o l'espectadora la nit que assisteix al teatre.
Només a tall d'exemple, d'ell es va veure aquí, fa uns nou anys, una obra al Teatre Borràs, 'Diner negre', que dirigia Pep Pla. Anteriorment, el 1997, Paco Mir havia posat en escena l'obra 'Políticament incorrecte'. Més enrere, a la dècada dels vuitanta, Paco Moran va treballar al desaparegut Teatre Martínez Soria amb 'Media naranja, medio limón', i encara el mateix Paco Moran, a la dècada dels setanta, al Teatre Poliorama, havia representat l'obra 'Sé infiel y no mires con quién', una obra, aquesta, recuperada sovint per grups de teatre d'afeccionats.
En aquesta ocasió, l'aposta del Teatre Condal és per una de les obres més recents de Ray Conney, estrenada el 2001. I és un dels artífexs de la comèdia catalana, Àngel Llàcer, qui s'ha fet càrrec de donar forma, vida i color a un muntatge summament esbojarrat en el qual els embolics es van creant com un remolí sense fre, mentre els espectadors —que ja saben què hi passa des de gairebé el primer moment— mantenen també l'enjòlit per veure com se'n sortirà el protagonista, John Smith, de la seva doble moral, pretesament amagada durant quinze anys.
La feliç reunió, novament, de Joan Pera i Lloll Bertran fa que el ganxo dels seus incondicionals estigui garantit. Però per a aquells que encara no s'hagin atrevit a fer el pas, 'La doble vida d'en John' proporciona a tota mena d'espectadors una de les comèdies que més aguanta com a banda sonora espontània de fons les rialles de tothom. És gairebé impossible trobar algú que no esclati amb alguna de les mil i una accions que mouen John Smith a fer equilibris per mantenir en secret el seu secret.
Fa uns dies, gràcies a la xarxa Facebook, dues dones van descobrir que estaven casades amb el mateix home. Ray Cooney també utilitza Internet, però per a un altre objectiu: fer conèixer la parella de joves que no s'acaben de creure que l'atzar els concedeixi la casualitat de tenir, ell i ella, dos pares que es diuen igual, que són taxistes i que tenen la mateixa edat. Més sorprenent és el final que Ray Cooney reserva per als espectadors, però seria una malifeta dir-ne ara i aquí ni que fos una mínima pista.
Joan Pera (John Smith) és una vegada més dalt de l'escenari del Teatre Condal el rei de la comèdia. Té el seu moment àlgid en un monòleg d'embarbussaments, enfilat damunt del sofà, i en una sèrie d'escenes que el fan anar de corcoll, d'una casa a l'altra, a través dels telèfons o simplement camuflat per evitar ser descobert per alguna de les seves dones o algun dels seus dos fills. Amb una energia desbordant, l'actor se cenyeix al guió tot i que apunta ja cap a petites juguesques d'improvisació que el públic espera amb delit.
Lloll Bertran és Antonella Smith, una de les dues dones de John. El joc de portes la condueix al desconcert i la bogeria controlada. Amb fugaces intervencions en italià, la llengua que porta dins dels seus orígens, fa alguns esprints acrobàtics entre sofà i cadira de braços amb un ganivet de dos pams enlaire sense que en cap moment arribi la sang a la platea, perquè no és aquesta la intenció de l'autor.
El tercer personatge que aguanta amb força la trama és Stanley Gardner, el rellogat a casa de John i Antonella. L'interpreta David Verdaguer —hi ha qui el coneix ara per la seva faceta televisiva de divulgador de la TDT, a banda del seu currículum teatral—, que interpreta un individu sense excentricitats sinó les que l'obliga a fer el taxista John per salvar la pell. És el més esperpèntic de tota la companyia, tot i que la majoria dels esperpents siguin de ficció dins la ficció, cosa que li concedeix també un status de normalitat, malgrat les aparences.
Dos joves, si no debutants, sí que sense un currículum molt extens en espectacles de cartellera fins ara, són Pau Ferran i Laia Pellejà (Gavin Smith i Vicky Smith, fill i filla respectivament de John), ell format exclusivament els últims deu anys en teatres de Reus, i ella, en escoles teatrals i musicals barcelonines com la de Coco Comín i Eòlia, entre altres. S'hi mouen molt bé en totes les seves escenes, en un clima de bona harmonia amb els protagonistes principals.
S'hi retroba una actriu que ja ha treballat altres vegades amb Joan Pera, Rosa Serra, en el paper d'Antonia Smith, l'altra dona de John, una anglesa —però pel que sembla d'origen andalús, en una llicència de la casa— que deixa anar en alguna ocasió expressions que li surten de l'ànima del sud.
I finalment, Enric Boixadera, el pare del rellogat Stanley, fa de balança en una situació difícil de controlar i que amb la seva pretesa demència senil i amb el posat de baixar de l'hort permet que alguns moments canviïn de rumb per com hi reacciona.
El muntatge ha arrencat amb plens absoluts i amb un boca-orella que s'expandeix només a la sortida del teatre. És difícil aconseguir com aconsegueixen tots plegats una satisfacció generalitzada. I tot fa pensar que serà un dels èxits del 2010 a la cartellera teatral i popular. No és tan important el que passa a l'obra —que si es vol mirar així és un conflicte anecdòtic i senzill— sinó com es resol, ja des de la construcció de Ray Cooney fins a la posada en escena de la companyia i la direcció d'Àngel Llàcer.
Diverses pinzellades musicals acompanyen segons quines fases de l'embolic amb una picada d'ullet a partir de les lletres que s'escolten. No cal dir que tohom hi sua la cansalada. I d'un espectacle que podria ser considerat ras i curt una comèdia per passar una estona divertida es passa a un espectacle reconfortant perquè, com en les últimes apostes teatrals de Joan Pera i també de Lloll Bertran, es recupera dignament un teatre popular, ideal per a espectadors sense fronteres i que estiguin curats d'espants.
«La montaña rusa», d'Éric Assous. Versió de Juan José Arteche. Intèrprets: Arturo Fernández i Carmen del Valle. Escenografia: Eduardo de Llano. Vestuari: ¡Oh que luna! Coreografia: Willy Arroyo. Direcció: Arturo Fernández. Teatre Condal. Barcelona, 19 setembre 2009.
Éric Assous, realitzador, dramaturg i guionista tunisià establert a França, va posar en escena 'Les montagnes russes', amb Alain Delon i Astrid Viellon, al Théâtre Marigny, de París, fa uns cinc anys. L'obra s'ha relacionat amb 'Els ponts de Madison County' perquè Éric Assous també és l'adaptador de la versió teatral d'aquesta novel·la de Robert James Waller, que als anys noranta va ser un bestseller portat al cinema per Clint Eastwood.
Però 'Els ponts de Madison County' és una història i 'Las montañas rusas' —per cert, referides no a un indret geogràfic sinó a una atracció de fira— n'és una altra de molt diferent, tot i que les dues tenen en comú que es desvela una relació personal i sentimental mantinguda en l'oblit durant tota una vida.
Arturo Fernández (Gijón, Astúries, 1929), exboxejador i considerat un dels galans amb fama de faldiller més veterans de la pantalla i l'escena espanyoles, ha pres el relleu aquí del paper que va interpretar el també veterà Alain Delon en l'estrena de l'obra a París.
'Las montañas rusas' és una comèdia que conté diverses comèdies a dins seu —com una mena de joc de nines russes i això pot ser també una picada d'ullet del títol— perquè la coprotagonista de l'obra és una dona encara jove que enganya com un mico un empresari d'alta posició econòmica, però més rata que l'avar de Molière, i que, durant dues hores i quart, fa que la imaginació de l'espectador rutlli sense aturador per endevinar quina de les personalitats i de les juguesques que s'empesca la noia acabarà sent la veritable.
Comèdia amb una sorpresa inesperada just en el moment precís i amb una pessigada als sentiments que no es pot desvelar per respecte als espectadors. Comèdia que va pujant de to i que articula també el procés de seductor a seduït i de seduïda a seductora que es planteja en una relació d'una única nit que servirà per canviar una llarga vida amb secret de fons inclòs.
No hi ha dubte que l'èxit de l'obra no seria el mateix sense el ganxo fetitxe d'Arturo Fernández. L'ex Tigre del Piles, sobrenom de l'actor de quan, de jove, es posava els guants al ring, té el do de mantenir la concurrència —que omple la sala amb devoció— amb un somriure permanent als llavis. El seu personatge es guanya el públic i el va arrossegant amb complicitat cap al desenllaç final. I no s'està de fer-ho, també, l'actriu Carmen del Valle, que té la responsabilitat de marcar un contrapunt entre la maduresa d'ell i la joventut d'ella sense caure en el perill de la ridiculització d'un ni l'abús de tòpics de l'altra. Un i l'altre, dominen l'escena sense afectacions, en un clima gairebé domèstic, creible, marcat per una naturalitat aconseguida amb profesionalitat actoral.
'La montaña rusa' té la virtut de revelar un passat personal a l'última escena, que no s'insinua pas abans en cap moment del diàleg. I ho fa sense caure en un excés de sentimentalisme sinó posant les coses en el seu lloc, amb una certa correcció moral, sense traumes per als espectadors que tinguin tendència a estovar-se i mantenint les regles del joc que la comèdia exigeix.
Senyor madur, noia jove, és una combinació que acostuma a funcionar sempre perquè provoca l'enveja en els espectadors més grans i posa en alerta les generacions més joves. És, en definitiva, un entreteniment per evadir-se de la realitat, incapaç de fer forat en la major part de la societat, reservada a classes —com diu Arturo Fernández— que tinguin com a garantia el compte corrent... sempre que no estigui buit ni embargat a causa de les trapelleries de les finances a les quals els VIP's del cor ens tenen acostumats.
«La Glòria del mercat», de Joan Pera. Intèrpret: Joan Pera. Espai escènic: Miguel Montes, Penguins (Laura Vernis). Vestuari: Pilar Parra. Il·luminació: Robert Garriga. Espai sonor: Sergi Cuenca. Caracterització: Toni Santos. Direcció: Víctor Muñoz Calafell. Teatre Condal, Barcelona, 18 maig 2009.
Joan Pera, inquilí gairebé permanent del Teatre Condal, hi acaba d'estrenar el seu monòleg que el bateja com a autor teatral. En un homenatge que procura no excedir-se en sentimentalisme, fa un homenatge a la seva mare i, de rebot, a totes les mestresses de parades de mercat i botigues de barri que amb el temps han caigut abatudes per la força dels canvis econòmics, la proliferació de grans superfícies i la competència de productes foranis.
Com és lògic, tothom espera de Joan Pera, un espectacle d'humor, molt en la línia Pera-Capri. I sovint s'oblida que darrere de la tradició de l'humor català, que representa l'herència de Joan Capri, hi ha també una capa d'amargor. Aquesta capa d'amargor és present, molt present,en la història popular de l'últim terç del segle passat que recorre Joan Pera.
L'actor, que interpreta caracteritzat —molta permanent amb cabell tintat per fer efecte— el paper de la Glòria, una veterana venedora de parada de fruites i verdures de mercat, manté durant una hora i mitja un diàleg amb una absent companya de parada que, en realitat, situa a la platea. No es limita a aquest recurs teatral, sinó que Joan Pera baixa almenys tres vegades a la primera fila de la platea, primer per donar personalitat a un altre personatge absent, i després per recórrer en un tu a tu, uns quants dels espectadors, repartint mandarines i taronges, el final de tota una etapa de treball, perquè és l'hora de plegar i tancar la paradeta.
El monòleg s'estructura en tres parts, tres èpoques diferents. La primera al voltant del 1985; la segona, després dels Jocs Olímpics del 1992; i la tercera, a entrants del 2000. Tres moments diferents del personatge de la Glòria: el de l'eufòria de pensar que amb la parada té el futur garantit per a tota la vida; el segon, quan s'adona que es comencen a patir les batzegades de la primera crisi dels noranta; i la tercera, quan la decadència del gremi és ja inevitable.
Escenogràficament, aquestes tres etapes també són marcades pel canvi de les dues parades que emmarquen l'espai escènic. A la primera, l'exposició de fruites i verdures és acolorida, fresca i saborosa. A la segona, algunes caixes ja estan mig buides i no sempre hi ha el que la gent demana. A la tercera, hi queden només les restes del naufragi.
Amb una subtil crítica a la societat del seu temps, Joan Pera toca totes les tecles possibles: el sexe de la generació que interpreta, les relacions socials, la caseta dels diumenges fora de Barcelona, la il·lusió dels fills que creixen, la frustració dels fills que s'han fet grans, les morts dels coneguts, dels marits que se'n van sempre abans d'hora i que les deixen soles, les relacions amb la propietat de les parades, en aquest cas una companyia religiosa que vol treure diners del terreny del mercat i que acaba gairebé fent fora la Glòria de la seva parada, les primeres multes de la democràcia, les inspeccions de les parades dels petits botiguers, l'ofec dels impostos, les pèrdues i els pocs guanys...
És, doncs, el monòleg de Joan Pera, una peça que, com segons quina espècie de taronges, a vegades és dolça i a vegades és agra. I aquest balanç entre dolçor i agror és el que manté que no es traspassi més del compte la línia entre la història d'un temps que ja ha passat però que encara és el nostre i la convenció teatral que fa que, malgrat la nostàlgia, es converteixi en localment universal.
Joan Pera, ja ho vam notar en el seu últim espectacle, 'El joc dels idiotes', recupera les claus d'un teatre popular català que corria el perill de perdre's per sempre. Ell l'eleva novament a l'escenari amb dignitat i sense complexos. Hi trobarà el seu públic. Sobretot, esclar, el que se sent identificat amb l'època de la qual parla. Però també amb la que n'ha sentit parlar d'oïdes perquè encara és massa jove.
En un moment que la remoguda dels mercats viu una nova època, l'obra de Joan Pera al Condal és una aliada de la lluita que els venedors de parades fan a contracorrent. Camí del Teatre Condal, una gran carpa blanca es prepara per acollir el mercat provisional de Sant Antoni. D'aquí a quatre anys, el nou mercat s'aixecarà totalment rehabilitat. És precisament, en aquest mercat, on aquests dies es commemora el seu llarg històrial amb petites històries escrites a la paret de parades ja clausurades. Joan Pera posa sobre l'escenari una d'aquestes històries. Aquell crit de màrqueting que deia "Vine al mercat, reina!" s'ha convertit aquí en "Vine al Condal, reina!". La Pera teatral d'en Pera és producte autòcton, sense passar per les càmeres frigorífiques, amb denominació d'origen.
«El joc dels idiotes», de Francis Veber. Adaptació i versió de Marc Rosich, a partir del guió original de la pel·lícula 'La doublure' (França, 2006). Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, Gretel Stuyck, Pere Ventura, Rafa Cruz i Román San Gregory. Escenografia: Montse Amenós. Vestuari: Marian Coromina. Il·luminació: Txema Orriols. So: Marcos Arribas. Caracterització: Toni Santos. Direcció d'Antoni Calvo. Barcelona, Teatre Condal, 24 novembre 2008.
Més que mai, cal deixar de banda la pel·lícula de la qual parteix aquesta adaptació teatral. 'La doublure' ('El folre', en traducció literal, va ser retitulada en castellà fa dos anys com 'El juego de los idiotas'). L'adaptador i el director de l'obra admeten que han hagut de suprimir molts personatges i que han reconstruït una trama a favor dels intèrprets amb els quals comptaven.
És, doncs, després de les diverses adaptacions que tenien com a mestre indiscutible de cerimònies Paco Moran, la primera que es nota netament pensada per a un protagonista de la festa que és l'actor Joan Pera, reforçat per l'actriu Lloll Bertran i, és just que els dos monstres no facin ombra a la reina del trio, Gretel Stuyck.
A Joan Pera, l'èxit popular que l'espera, a ell i a tota la companyia, amb 'El joc dels idiotes', l'agafa en un moment dolç de la seva carrera, quan interpreta un destacable paper d'home ja vell a la pel·lícula 'Forasters' que Ventura Pons ha adaptat de l'obra teatral homònima de Sergi Belbel; mentre està preparant amb el seu fill, Roger, una segona tanda de capítols de la sèrie de TV3, '13 anys i un dia'; a banda de les seves col·laboracions de tarda en el magazine 'El Club'; i també després del bon resultat de l'obra teatral `Òscar, una maleta, dues maletes, tres maletes', dirigida per Abel Folk, que ja comptava amb Lloll Bertran en el repartiment.
Aquí, Joan Pera és un cambrer ja madur, Francesc Pinyó, que no ha tingut sort amb les dones i que s'ha fet un fart de comprar-los anells de compromís i perdre'ls en els dits anulars de les pretendents mentre elles se li escapaven de les mans. A la cuina del seu restaurant, té un treballador immigrat, Ricardo (Rafa Cruz), a qui també dóna acollida a casa amb manta i sofa-llit. Per qüestions de l'atzar, Francesc es veu embolicat en un afer de faldilles que els papparazi persegueixen i que escampen als quatre vents. L'escàndol involucra un empresari d'alt standing, Pablo Palacios (Pere Ventura) i una top model escultòrica, d'arrels franceses, Elena Simonsen (Gretel Stuyck).
No cal dir que la pròpia de l'empresari, una poderosa dona que vessa fortuna, Cristina Fadó (Lloll Bertran) no passarà per alt, amb les revistes del cor a la mà, l'afer del seu marit i, amb l'ajut del secretari de l'empresa, el fidel Pascal (Román San Gregory), ordeix un pla que és el que mou tota la intríngulis de l'obra i que porta al desenllaç final, després de dues hores de situacions humorístiques de tota mena, amb sorpresa doble per als espectadors.
La comèdia encaixa a la perfecció en aquella mena d'espectacles per a espectadors que volen passar un parell d'hores molt divertides amb l'avantatge que els intèrprets li ofereixen la demostració de com és possible fer comèdia, fer teatre de bulevard, sense que ningú se senti pujar els colors a les galtes.
¿I per què 'El joc dels idiotes' encaixa amb el públic de teatre que estima el teatre en els seus diferents registres i vessants? Precisament perquè l'adaptació de Marc Rosich, la direcció d'Antonio Calvo i el mestratge d'arrels més originàries de Joan Pera i Lloll Bertran connecta amb el llenguatge subtil de doble intenció, les coses dites i no dites, les maleses no admeses, la picaresca de l'escenari del Paral·lel i la relació amb referents que entén tothom, des de l'intel·lectual més pedant a l'espectador més corrent de carrer.
I aquesta és una clau que ha obert fa molt poc una generació de dramaturgs joves, com Marc Rosich, que són capaços de beure de les fonts del teatre considerat més culte per aplicar-ne les bases a la comèdia i, de rebot, al teatre de bulevard, aconseguint allò que els francesos anomenarien una 'pièce bien faite'.
Si 'El joc dels idiotes' es pot qualificar de bulevard, no és pas perquè sigui un succedani de la comèdia, sinó perquè, en clau del teatre català, hi ha molts moments de l'obra que juguen amb la tradició catalana del vell Paral·lel, el Paral·lel més d'El Molino, sobretot, esclar, de la mà de Joan Pera, que es permet de fer el seu treball amb aportacions molt personals.
Per això, hi ha una escena, que aparentment pot semblar prescindible, quan al principi del muntatge, fa una sessió de rentar plats amb el seu ajudant del restaurant, ensenyant-li el mètode rítmic del fregall. Hi ha també una rèplica subliminal d'aquesta escena quan insinua a la senyorassa Cristina Fadó que, amb el seu "fregall" (i no cal dir com esclata la platea) compleixi un dels seus somnis de dama rica: fregar plats.
Hi ha també una representació fugaç del Juan Tenorio (amb Pera de donya Inés i Lloll Bertran de Don Juan), després d'una versió sui generis amb uns versos que en realitat són en part de Joan Salvat-Papasseit i la resta, de declamació tradicional, d'aquells del ressopó a taula en les vetllades d'abans de la televisió, és a dir de mitjan segle passat. Hi ha també la recitació per part d'en Pera d'una cançó popular infantil, que més o menys —transcric de memòria— fa anar així: "El gall i la gallina / s'estaven al balcó. / La gallina s'adormia / i el gall li fa un petó. / Ai, dolent, dolent, / què dira la gent? / Que diguin el que vulguin / que jo ja estic content! /"
I aquesta escena, la de la gallina i el balcó, la protagonitza en Joan Pera amb la top model al sofà que aviat serà llit! (Estalviem-nos els detalls de com s'hi arriba i deixem que siguin els espectadors els que en treguin l'entrellat). Quin atreviment! I quina categoria teatral capaç de fusionar, sense complexos, una cançó popular perduda en el temps amb una escena de comèdia de bulevard del segle XXI!
Hi ha un altre moment remarcable que pica l'ullet, amb ironia, a la (Nova) Cançó, amb guitarra inclosa, amb una peça cantada per la top model, a l'estil Carla Bruni, que aporta una altra de les ironies del joc (cada vegada un joc menys idiota). I hi ha també la picaresca fàcil del llit, del baixar el teló perquè s'han de posar el pijama (reminiscència del pudor dels anys de postguerra que encantarà els espectadors de l'època) i petites i innocents insinuacions de sexe de bona fe, sense conseqüències, molt lluny de les sofisticacions de les pàgines actuals d'Internet i els decadents sex-shop de l'era moderna, que també faran les delícies dels nostàlgics de la cadira de fusta i la caliquenya del teatre de cabaret.
També cal remarcar el "paperot" que fa el fidel Pascal, una mena de gos de l'amo que la direcció ha convertit en un Llucifer amb vestit d'executiu, o en un monstre d'una comèdia de terror. La seva aportació, volgudament esperpèntica, gairebé de còmic, lliga també amb dos papers de disfressa que li toquen de fer a Lloll Bertran, convertida la senyora Fadó, primer en un visitador del gas i després en un papparazi en una desfilada de passarel·la de moda, i en els dos casos, amb bigoti postís. I encara hi ha el marmitó de la cuina, Ricardo, el sudamericà amb tendència als fogots que li acabarà fent sortir rodó el seu joc, i també l'empresari, finalment banyut, que perdrà bous i esquelles en la jugada, gràcies a les armes amagades de la seva dona.
Si se'm permet un atreviment: això, 'El joc dels idiotes', és l'autèntic teatre alternatiu. Durant molts anys, hem entès com a alternatiu el teatre de segons quines sales allunyades dels grans circuits comercials. El fet és que les programacions dels grans teatres públics i els grans teatres comercials que han crescut en l'últim quart de segle s'han fusionat amb les programacions de les sales alternatives i és difícil a vegades discernir entre qui fa una cosa i qui en fa una altra.
Comèdies com 'El joc dels idiotes' són, doncs, l'autèntic teatre alternatiu. Amb un avantatge: que aquesta, malgrat l'ascendència francesa, respira elaboració artesanal de casa, com els torrons, les neules i el pollastre del Prat. Una assignatura pendent que ha fet perdre pel llarg camí experimental de la recuperació teatral catalana un potencial escènic del qual, degudament reciclat i posat al dia, no s'hauria hagut de prescindir mai.
«Madame Butterfly, la traición». Coreografia de Ramon Oller. Intèrprets: Sau-Ching Wong / Paloma Muñoz, Geoffrey Ploquin / Ignacio Lasala, Sandrine Rouet / Sara Enrich, Javier García / Daniel Corrales, Arnau Castro / Ignacio Lasala, Lorena Justribó, Marie Julie Debeaulieu. Escenografia: Joan Jorba. Il·luminació: Erik Berglund. Vestuari: Mercè Paloma. Banda sonora: José Antonio Gutiérrez. Direcció de Ramon Oller. Companyia Metros. Barcelona, Teatre Condal, 22 octubre 2008.
La novel·la de Pierre Loti, 'Madame Chrysantheme', fa cent anys que ha tingut tota mena d'adaptacions i relectures. 'Madame Butterfly' té els ingredients mínims que en segons quines mans servirien per omplir un fulletó de cinc-cents capítols. Aquí, però, la tragèdia s'acosta a una hora d'una suggerent història de passions.
L'òpera i el teatre, sobretot, l'han convertida en una peça clàssica. Per això l'adaptació coreogràfica de Ramon Oller es podria veure influïda per aquestes versions que en cent anys l'han precedit. Tret de les típiques portes corredores japoneses del fons, que sembla que la majoria d'escenògrafs mantenen, la resta del muntatge de la companyia Metros s'enriqueix amb una plasticitat no només d'una gran sensibilitat sinó que aporta una narrativa sense paraules amb un llenguatge expressiu i contemporani.
El repartiment amb què compta Ramon Oller per a aquesta coreografia afegeix encara més plasticitat a un muntatge que, al costat d'una interpretació netíssima, fa imprescindibles la banda sonora, una il·luminació plena de matisos per a cada situació i un vestuari elegant.
El conflicte de relació entre la visió idealista del tinent Benjamin Franklin Pinkerton, de missió a Nagasaki, que acaba comprant mansió i geisha adolescent per mitjà del matrimonier Goro —personatge a qui Oller reserva algunes escenes solistes d'un to ancestral immillorable—, i la seva arribada triomfal a Nagasaki de bracet amb la jove americana com a esposa desemboquen en una sortida sense concessions, pròpia de thriller, que tinta de vermell el final desesperat de la jove Butterfly.
Ramon Oller extreu el màxim de cada efecte, cada moviment, cada canvi d'escena. No s'oblida de la seva vena irònica, amb un seguit de banderoles nord-americanes que acaben tancant tot l'escenari. I resol el conflicte de la criatura del mariner i la geisha adolescent amb subtil insinuació. S'empara en la imatgeria col·lectiva de l'Amèrica del segle passat, amb l'americana casada de nou amb el mariner, la Sra. Pinkerton, una noia rossa-rossa, vestit de punts vermell-vermell, faldilles estarrufades-estarrufades i ventada-ventada de Marilyn Monroe. Llaunes de Coca-cola —ni que a l'època fossin ampolles de disseny—, ambaixada americana, mariners, serventes i geishes. I el típic cirerer florit, símbol i mite d'un poble ancestral.
Ramon Oller subtitula aquesta 'Madame Butterfly com 'La traïció'. I és a partir d'aquesta mirada que desgrana en la seva coreografia com es construeix lentament una traïció, inconscient de la ferida que produeix, i com arriba a desencadenar una tragèdia, sense que qui l'origina no se'n senti culpable.
«Enfermo imaginario», de Pau Miró i Marc Rosich. Intèrprets: Paco Moran, Norbert Ibero, Marta Domingo, Rosa Serra, Enric Llort i Enric Boixadera. Escenografia de Quim Roy. Vestuari de Montse Alacuart. Il.luminació de Pep Gàmiz. Espai sonor de Javier Gamazo. Caracterització de Toni Santos. Direcció d'Antonio Calvo. Barcelona, Teatre Condal, 16 abril 2008.
Quan Paco Moran va anunciar que, després d'una etapa de convalescència, a causa de dos accidents seguits i un tractament mèdic, tornava a l'escenari amb una obra que es diria 'Enfermo imaginario', tothom va pensar que mai és prou tard per fer un clàssic, ni que sigui el conegut de Molière.
De seguida, però, es va desfer el malentès. Paco Moran, aquesta vegada, s'havia unit a dos dramaturgs encara joves i amb una trajectòria notable: Pau Miró i Marc Rosich, els dos, col.laboradors d'espectacles sonats i recents de Calixto Bieito: 'Los persas', el primer, i 'Plataforma' o 'Tirant lo Blanc', el segon.
'Enfermo imaginario' és una comèdia blanca —blanca, perquè passa en un hospital i entre bates blanques, esclar— i amb una aproximació al joc dels fenòmens paranormals. L'aparició d'un personatge —el germà del protagonista, Argan— vingut del Cel, on s'hi està la mar de bé, dóna tot el joc a l'acció de l'espectacle i el converteix en una afinada ficció dins de la ficció que remata, amb la consegüent dosi d'embolic, un segon malalt, un jutge embenat des del dit gros del peu fins a l'últim pèl del cap, a causa d'una pallissa que ha rebut per culpa del seu ofici.
El cas, però, és que el malalt protagonista (Argán, interpretat per Paco Moran) viu una crisi personal que el porta a buscar recer en un llit d'hospital, però que de malalt no té bo i res. Aquesta aproximació de feblesa humana és el primer tret que fa que el personatge contagiï de seguida la simpatia dels espectadors perquè s'erigeix en el representant d'un mal que pateix tothom com és el de l'aprensió envers una malaltia imaginària que potser no arribarà mai, però que pot arribar en qualsevol moment sense avisar.
I quan podria semblar que l'obra no es mourà del costat del llit del malalt imaginari, aquesta dóna un gir inesperat amb l'aparició angelical del germà d'Argán —un gran finestral ho facilita— que precisament va morir en el mateix hospital que ell, deu anys enrere, on va tenir una subtil relació amb la mateixa infermera que ara té cura del seu germà encara viu.
L'humor del text es veu reforçat amb la interpretació de Paco Moran en un dels papers més continguts que ha fet en els últims anys. Molt positivament per a ell, s'ha posat en mans de bons metges dramaturgs que han tensat i afinat fins on es podia estirar la corda, sense deixar que la resta de personatges hi passessin desapercebuts.
És per això que Marta Domingo (la filla d'Argán) hi té un paper destacat que sembla que vulgui fugir de l'humor de fons de l'obra i que s'endinsi en una comèdia costumista, contemporània, i de relació filla-pare, dominada per l'amor d'ell i per l'egoisme d'ella. Aquesta característica es repeteix, però, en tots els altres personatges —que actuen igualment sota una bona direcció— i que els autors han perfilat com si formessin part d'una altra obra, com si fossin d'un altre món que es pren molt seriosament el que li passa al malalt imaginari. La clau, doncs, és la relació de complicitat que s'estableix entre Argán (Paco Moran) i els espectadors, que són els que només saben de debò quina és la vertadera situació del presumpte malalt.
No s'hi val a desvelar alguns dels dos o tres punts clau del muntatge, però val la pena recomanar que ningú no perdi de vista el pobre jutge embenat de cap a peus, que fan que allò que semblava que podria ser una cosa es converteixi en una sorprenent altra cosa. I vet aquí com, contràriament d'altres espectacles anteriors amb Paco Moran d'estrella, els espectadors acaben divertint-se a cor què vols i rient no només el tarannà personal al qual l'actor els té acostumats sinó pel conjunt del guió.
¿Passades algunes funcions de rodatge, Paco Moran tornarà a les seves trapelleries escèniques i mirarà de desconcertar el personal que l'acompanya amb alguna de les seves improvisacions conegudes com a "morcillas"? És molt probable que sí. Ni que aquí no compti amb Joan Pera per tornar-li la jugada. Però en el cas d''Enfermo imaginario' caldrà que s'hi pensi dues vegades perquè corre el risc de desconcentrar el ritme i l'acció, ara molt ajustats, un ritme i una acció que tenen un final amb un subtil discurs moral per part del protagonista i que el públic remata, després de dues hores d'espectacle, amb agraïts aplaudiments que insinuen alguna cosa més que un merescut reconeixement a una llarg quilometratge trepitjant escenaris.
«Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes», de Claude Magnier. Versió d'Abel Folk. Intèrprets: Joan Pera, Lloll Bertran, Mont Plans, Miquel Sitjar, Mireia Aixalà, Eva de Luis, Damià Plensa, Anna Azcona i Aliou Danfa. Escenografia i vestuari de Montse Amenós. Il.luminació de Txema Orriols. Espai sonor de Jordi Bonet. Direcció d'Abel Folk. Barcelona, Teatre Condal, 22 març 2007.
Amb l'estrena d'aquesta comèdia, la segona que l'autor va escriure el 1958 —mig segle de vida!— i portada al cinema l'any 1967 per Louis de Funès, el Teatre Condal vol tornar a recuperar el ritme de públic que havia aconseguit amb les produccions de Paco Moran i Joan Pera. Aquesta vegada, però, el ganxo de continuïtat és Joan Pera. I la producció s'ha assegurat de reforçar-lo amb un repartiment que els experts en dirien "estel.lar" i que compta amb Lloll Bertran i Mont Plans, dues donasses de la comèdia, el musical i el que convingui, al costat de noms més joves, però igualment garantits com els de Eva de Luis i Mireia Aixalà, les dues joves de la pel.lícula, i Anna Azcona, una altra veterana que sempre llueix ni que sigui en una escena breu i al final de dues hores i mitja. Els homes de la història, al marge de Joan Pera, descobreixen el costat humorístic de Miquel Sitjar i posen en el compromís dels seus respectius breus papers, Damià Plensa i Aliou Danfa.
Aquesta és una d'aquelles comèdies que se centren en un personatge principal, en aquest cas Joan Pera en el paper del senyor Costabella, i que, en una producció que no hagués tingut tantes intencions ambicioses com té aquesta, s'hauria acontentat amb un repartiment de secundaris que simplement acompanyessin l'actor estrella.
Aquí, però, s'han volgut matar uns quants pardals d'un mateix tret. I aquesta és la justificació d'un repartiment, com deia, estel.lar, per a una comèdia que, malgrat les dues hores i mitja, s'aguanta pel seu entreteixit d'embolics, la majoria previsibles, fins que esclata el tro gros en uns segons de sorpresa inesperada de la mà d'un dels personatges que, precisament, s'havia mantingut darrere els bastidors fins gairebé el final.
El que queda entremig, doncs, és un seguit d'escenes que, a manera que el muntatge vagi acumulant funcions i es vagi escalfant amb platees plenes d'un públic incondicional i agraït, conformaran un muntatge que està més al servei de la particularitat de cada intèrpret, que no pas al servei del propi text.
És indiscutible la particularitat que té cadascun dels intèrprets de la trama. Per tant, els espectadors es disposen a veure "com ho fan" els seus "mites escènics" —o televisius—, que també compta a l'hora d'operacions teatrals com aquesta.
Per tant, Joan Pera no decep. Són molts quilòmetres de recorregut i moltes hores de vol en els últims anys al costat de Paco Moran —ara en recuperació i aspirant a tornar-hi— perquè abandoni d'un dia per l'altre la seva manera de fer. Ell mateix reconeix que en cada personatge hi posa molt de la seva manera d'actuar. El senyor Costabella, doncs, un empresari que s'ha fet ric fabricant sabons i productes de bellesa —prèviament anunciats en off per tot el teatre abans d'engegar l'espectacle—, és el senyor Pera-Costabella. I la seva conversa de la primera escena amb el jove pretendent i treballador seu (Miquel Sitjar) comença a provar d'experimentar petits trucs a l'estil Moran-Pera, que el públic ratifica amb rialles, convençut que la improvisació preparada és el millor dels antídots contra l'estrés.
És probable que alguns dels que vegin aquesta posada en escena d''Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes', en surtin amb algun quilo de menys de tant riure. I aquesta escalfor és a la que em referia abans quan deia que el rodatge pot convertir l'espectacle en un bestseller de públic.
Segurament que els espectadors esperen més escenes amb Lloll Bertran, una criada que acaba convertint-se en baronessa, però el guió és el guió. Segurament que també demanarien més escenes amb Mont Plans, l'esposa burgesa i carrinclona del senyor Costabella, però el guió és el guió. Segurament que desitjarien que Mireia Aixalà no es limités a fer de criatura que espeternega i xiscla i plora com una Magdalena per aconseguir el que vulgui i més del seu pare, el propietari de la fàbrica Costabella, però el guió és el guió. I segurament que als espectadors no els faria res que Anna Azcona hagués pogut aparèixer en escena molt abans, quan d'aspirant a serventa i resulta que és una exserventa del jove Costabella, però el guió és el guió.
A Miquel Sitjar, el jove i vividor pretendent de filles riques, el guió ja li dóna prou feina i que en Costabella la hi conservi. A Damià Plensa i Aliou Danfa, el guió només els permet fer el que fan. Un, de monitor de massatges a domicili, i l'altre, de xofer acomiadat, aspirant a la Legió i alliberat per "enxufe" i nineta dels ulls de la filla d'en Costabella.
¿I d'Eva de Luis què se'n sap? Doncs, només una pista. Que els espectadors no es refiïn de la seva pretesa candidesa de noia desesperada i ferida per l'amor perquè 'Òscar. Una maleta, dues maletes, tres maletes' és una d'aquelles obres teatrals d'estructura lligada i ben lligada on no sobra cap element i cap personatge hi és prescindible. Només cal estar atents al que passa fins a l'últim moment i deixar-se enganyar per l'art de la comèdia. Ah, i no perdre tampoc de vista els jocs de mans amb les tres famoses maletes, tres carros amb rodes vermells que acaben convertint-se en un personatge trigemin més de tot l'embolic.
Abel Folk, a la direcció, hi ha posat ordre i contenció. El ritme és picat, com acostuma a fer ell en altres muntatges similars com per exemple 'Pels pèls'. L'aposta d'Abel Folk per la direcció de la comèdia —que aquesta temporada torna a l'escenari com a actor en una obra d'Oscar Wilde del Teatre Nacional de Catalunya— té un aspecte que no s'ha de deixar de banda: reconvertir el nombrós públic popular Moran-Pera, avesat a veure teatre en castellà sofregit a la catalana, en públic popular avesat a veure teatre en català, ni que sigui comèdia, però amb intèrprets de primera fila a l'escenari. I això, amb l'esplet de noms del muntatge i, al capdavant, l'home que ha posat la seva veu durant anys a la cara cinematogràfica de Woody Allen, fa presagiar que és cosa feta.
«Teràpies», de Christopher Durang. Versió de Juli Disla. Intèrprets: Victòria Pagès, Mamen García, Jordi Llordella, David Bagés, Francesc Albiol i Albert Ausellé. Espai escènic de Rafael Calatayud. Figurinista: Marian Coromina. Il.luminació: José Martín. Arranjaments musicals: Albert Sanz. Lletrista: Mamen García. Perruqueria i maquillatge: Toni Santos. Companyia La Pavana. Direcció: Rafael Calatayud. Barcelona, Teatre Condal, 28 setembre 2006.
Diguem-ho clar: estan tots ben sonats! A 'Teràpies', una comèdia amb aires de cinema de Christopher Durang, el paper més difícil de tots els intèrprets és aparentar que estan malament del terrat. I se'n surten tots fins a l'extrem que la comèdia fuig de la posada en escena convencional i entra en el món de l'absurd. I davant la flaquesa del text, que sembla que estigui al servei d'una bona interpretació, aquesta opció estètica salva el muntatge.
La floridura del terrat de tots els personatges de 'Teràpies' és tan gran que fins i tot al parell de psiquiatres, un home i una dona, que hi apareixen els falta un bull. El joc de parelles propi de la comèdia permet les interrelacions que s'estableixen entre ells. I una escena final que els aplega a tots, en una mena de teràpia col.lectiva, acaba desencadenant el nus del conflicte.
Una parella d'uns trenta anys compareix a una cita en un bar restaurant concertada a través del xat. A partir d'aquí, els típics estira-i-arronsa dels primers moments ja es desenvolupen en una situació hilarant on l'espectador s'adona que ni ell ni ella tenen els cargols ben acollats. Però quan la cosa s'amplia amb els seus psiquiatres, la comprovació que està més malament el metge que el malalt es fa evident. 'Teràpies' es va portar al cinema el 1986, dirigida per Robert Altman. És per això, potser, que aquesta versió tatral catalana respira aires cinematogràfics que no li fan cap mal.
La posada en escena s'ha centrat en un únic escenari que, a través de tres grans neons, indica on som: la consulta, el restaurant o l'apartament. Econmia de recursos i, a la vegada, alleugeriment de la trama que, pel que explica, ja s'allarga prou, fins a una hora i tres quarts.
Però són una hora i tres quarts de somriure permanent per l'apropiació que cada intèrpret ha fet del seu paper. Per descomptat, s'emporta la millor tallada l'actriu Victòria Pagès, que té moments còmics d'antologia. L'acompanya David Bagés, que va evolucionant en el seu personatge esquizofrènic. Francesc Albiol i Mamen García, els dos psiquiatres, aporten una paròdia esperpèntica del gremi del sofà. I Jordi Llordella, l'amic de l'apartament, i Albert Ausellé, barman, es mouen entre el mim i la caricatura sense caure en un excés d'afectisme.
Tot plegat vol filosofar sobre els problemes personals, els tabús sexuals i la incertesa d'un temps que corre més que la vida i que s'escapa de les mans. Al final, després d'un episodi de gènere negre de barraca de fira, amb pistola de fogueig i tot, la colla acaba més feliç que un gínjol. Tothom ha trobat la seva personalitat. I sembla que tothom ja sap el que vol ser quan sigui gran. És aleshores quan una peça musical en clau coral tanca la comèdia. La música, no només amanseix les feres, sinó que deixa un bon regust de boca per tota la platea perquè arribi a l'orella dels futurs espectadors que volen una estona d'evasió sense que li prenguin el pèl.
«Hop!Era», de Toni Albà i Jordi Purtí. Intèrprets: Alba Casera, Michelle Marie Cook, Albert Gracia, Enrique Hernàndez, Francesca Masclans, Judit Saula i Miquel Simó. Direcció musical: Sergi Cuenca. Vestuari i carecterització: Míriam Compte. Il.luminació: Juanjo Beloqui. Direcció: Jordi Purtí i Toni Albà. Barcelona, Teatre Condal, 24 abril 2006.
El temps transcorregut, uns deu anys, ha estat un aliat en el cas d'aquest espectacle. 'Hop!Era' va fer una gira internacional, va ser proclamat espectacle revelació del Festival d'Avinyó i fa cobrir vuit mesos de temporada a París. Ara ha tornat revisat i millorat, aportant a la cartellera catalana una de les propostes més suculentes d'aquesta cua de temporada i que, amb bona sort, es podria fins i tot allargar estiu enllà.
'Hop!Era' és un espectacle per a tots els públics perquè precisament té un acabat de qualitat que el fa apte per a un ampli ventall d'espectadors. També es podria dir que és un espectacle per a melòmans, sempre que aquests, és clar, estiguin disposats a riure's del mort i de qui el vetlla dels seus mites sagrats.
El fet és que, instal.lat ara al Teatre Condal, no estaria gens malament que els responsables del Gran Teatre del Liceu li deixessin un forat a l'escenari del Teatre de Tots, a la Rambla, ni que fos per reconèixer que la troupe que capitanegen Toni Albà i Jordi Purtí, malgrat el registre irònic i humorístic de l'espectacle, es prenen molt seriosament el món de l'òpera.
Perquè cal un tractament de molta seriositat i de rigor per desmuntar, sense que es faci miques, la bastida d'un muntatge que té com a base la música clàssica, des de la 'Norma', de Vincenzo Bellini a 'Don Giovanni', de Mozart, 'Turandot', de Puccini, 'Carmina Burana', de Carl Orff, 'Carmen', de Bizet, 'Aïda', 'La Traviata' i 'Nabuco', de Verdi, o la 'Cavalleria Rusticana', de Mascagni, fins a un total de divuit picossades de peces operístiques.
Cada una d'aquestes picossades, és clar, enriquides amb un argument dramàtic que la companyia posa en escena amb un estil elegant i picaresc a la vegada, que beu de les fonts del mim, el clown i el millor teatre d'humor. I tot, sense paraules. Només amb sons, onomatopeies, gestos, moviment, cant i un reguitzell de recursos escènics que, durant una hora i mitja, regalen als espectadors un espectacle d'èxit garantit i que que no pot deixar ningú descontent.
«Paradís». Basat en l'obra «Civilitzats tanmateix», de Carles Soldevila. Llibret i lletres de Jordi Galceran i Esteve Miralles. Música d'Albert Guinovart. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Xavi Mira i Mercè Martínez. Músics: Sergi Cuenca, Edurne Vila, Francesc Puig, Guillermo Prats. Coreografia de Montse Colomé. Escenografia de Pep Duran. Vestuari de Nina Pavlowsky. Il.luminació de Claudio Ferré. Direcció musical de Sergi Cuenca. Direcció escènica de Josep M. Mestres. Barcelona, Teatre Condal, 11 gener 2006.
Si Carles Soldevila aixequés el cap, segurament no s'ho creuria el que es pot arribar a fer —plagi francès i pel.lícula de Hollywood a banda— amb una obra breu de vint minuts que va escriure el 1921 —feliços vint, feliços vint!— i que s'ha convertit ara en una adaptació musical de més d'una hora i mitja, amb l'aportació literària i musical dels seus néts teatrals.
No és només Carles Soldevila el que, a principi de segle, se sentia atret pel miratge de les illes paradisíaques. Uns anys després, seria Josep M. de Sagarra qui fugiria de la foscor de la guerra civil i s'hi deixaria caure. I Aurora Bertrana també hi aniria a parar més tard fruit d'un esperit aventurer i de feminisme lliure a l'avançada.
El cas és que, Carles Soldevila, molt abans d'aquestes dues esperiències posteriors, s'imagina una illa perduda vés a saber on però a la vegada exòtica, rica en fauna i flora, i amb una mina de plata al subsòl. En aquest espai, hi fa naufragar un matrimoni i un amic del matrimoni. I Carles Soldevila, l'autor de 'Civilitzats tanmateix', es queda aquí i en té prou per muntar una sàtira sobre la societat benestant de la seva època.
Per això, en un temps saturat de viatges a manta, vols de baix cost, escapades de cap de setmana i afany de fer quilòmetres per terra, mar i aire, l'adaptació de l'obra de text en musical sense un element nou que la salvés del naufragi, hauria estat un perill.
L'element nou és la mateixa illa. Jordi Galceran i Esteve Miralles la personifiquen. I posats a lluir plomalls i lluentons, hi introdueixen una vedet de l'època del Paral.lel barceloní, la mateixa època de Carles Soldevila.
La cosa, doncs, pren, a la vegada un caràcter de faula (l'illa parla i canta) i de conte (el vaixell que travessa l'escenari) i de memòria història (en algun moment, Guinovart s'hi acosta volgudament). L'obra es replanteja els hàbits socials. La temptació del llibertinatge que comporta viure entre la salvatgina. I no cau en la violència domèstica per poc, si no fos que una maça i un casc d'explorador, com a les bones pistes de circ, eviten mals majors.
L'espectador del segle XXI, gairebé a cent anys vista de l'època d'escriptura de l'obra, hi voldria veure, potser, avui en dia, una mica més de "marro" entre el triangle de nàufrags. El "marro", però, només s'insinua. I l'espectador se l'haurà d'imaginar.
Estrenada a Temporada Alta de Girona, l'obra havia d'entrar a Barcelona molt més tard. I potser no en el teatre Condal on ara ha anat a parar. Sembla que l'escenografia hagi estat pensada per a una boca d'escenari més reduïda. I el mateix musical gairebé demana una certa calidesa que aquí és difícil i no impossible d'aconseguir.
Per tant, músics en directe i intèrprets es converteixen en l'únic as a la màniga del musical. O se la juguen cadascú amb el seu paper o deixen Carles Soldevila de potes enlaire. I això és el que l'equip de direcció es devia proposar en el seu moment. Unes lletres i unes sintonies entenedores. I una direcció d'actors que, si bé comença caricaturitzant una mica els personatges, acaba humanitzant-los del tot.
El bon resultat i el que, quan passi la ressaca del fred i les festes, contribuirà a aixecar un musical que respira les ganes i l'entusiasme dels que hi treballen, està en mans d'Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Xavi Mira i Mercè Martínez.
Els espectadors que combinen el teatre amb la televisió reconeixeran el caràcter irònic i humorístic de Pep Anton Muñoz, que aquí es pot treure del damunt el pes de les desgràcies del Peris d'El cor de la ciutat. Els qui han crescut en el món del musical amb Àngels Gonyalons hi retrobaran l'actriu completa que és, amb una capacitat per interpretar una peça autòctona, sense complexos i amb un registre més madur, si encara pot ser a aquestes altures, d'altres interpretacions seves aquí. I Xavi Mira no hi desentona, malgrat que el seu paper li reserva menys protagonisme.
Qui, per força, ha de mirar d'emportar-se el gat a l'aigua és Mercè Martínez, en el seu anar i venir illenca i de vedet, amb espurnes de Puck i el bosc màgic de Shkespeare. No en té prou a anar d'un costat a l'altra de l'escenari sinó que també se les veu amb els espectadors a platea. Plana 'Porca misèria', novament, per als espectadors teleteatrals. I una oportunitat de descobrir que els actors i les actrius no són sempre el que només sembla que són a la petita pantalla. El teatre és així. I omplir el buit de Paco Moran i Joan Pera no és cosa fàcil. Si surt bé, el mèrit serà doble.
«Matar al presidente», de Francis Veber. Adaptació de José Luis Martín. Direcció d'Àngel Alonso. Intèrprets: Paco Moran, Joan Pera, Rosa Serra, Carlos Mestanza, Enric Boixadera, Enric Llort. Veu en off de Marta Buchaca. Escenografia de Quim Roy. Vestuari de Míriam Compte. Il.luminació de Roger Puiggener. Barcelona, Teatre Condal, 2 de febrer 2005.
El nou espectacle d'aquesta ja no tan estranya parella que són Paco Moran i Joan Pera es distingeix per la seva simplicitat i claredat. El text de Francis Veber, retocat a mida de la companyia en l'adaptació que es presenta ara, té tots els trumfos perquè aquesta simplicitat i claredat es facin evidents i es potenciïn com el millor recurs escènic.
Per això, la majoria d'escenes tenen no només la missió de fer seguir el fil argumental sinó de deixar molt clara la relació que es va establint entre les diferents parelles de personatges, centrades totes, és clar en aquest Home de negre, que representa Paco Moran, i situades totes en un remolí d'embolics que poporciona sense saber com, amb una bona fe angelical, el pesonatge de Joan Pera (Fermín).
La situació que es crea té suficient eficàcia perquè arribats al moment D, l'hora de matar el president amb un fusell des de la finestra d'un hotel, els espectadors acabin desitjant que el tret i la juquesca surti bé, ni que sigui per compensar el pobre Paco Moran (Home de negre) de l'embolic en què es posa des que li apareix a l'habitació de l'hotel el personatge de Joan Pera, que havia reservat la mateixa habitació un mes abans.
Paco Moran s'hi manté, malgrat les circumstàncies, amb una serenitat que faria pensar que o bé no ha matat mai un mosquit o, realment, no pensar matar de debò el president. Té, doncs, una actitud freda i professional. Al seu costat, Joan Pera és l'encarregat de donar joc a la trama i fer esclatar amb les seves accions la rialla de la platea, i la de l'amfiteatre també.
Al voltant d'un argument ben travat d'origen, amb moments de suspens que tenen com a eix central la finestra de l'habitació, el bany i una perillosa persiana, de la qual no es pot dir res més per no desvelar secrets de l'obra, acompanyats de tres actors més i una actriu, en papers secundaris, però imprescindibles per a l'avançament de la història, Paco Moran i Joan Pera revaliden la seva categoria d'actors de comèdia en una ciutat, un país i una cultura on la comèdia només es paeix en cinema i a la televisió. I la revaliden en un teatre amb bon ple, amb un públic segurament que fidel, però que fa l'efecte que tampoc no està disposat a riure només perquè ha pagat l'entrada sinó perquè els dos actors que admira li ofereixen espectacle dins d'uns límits de dignitat.
L'escenografia i la concepció escènica d'Àngel Alonso s'encarreguen també que l'obra que arriba a les dues hores amb entreacte transcorri en un ambient teatral per a tots els públics, on la sang i el fetge són matèria d'humor i, en el cas afegit de Moran i Pera, la picaresca lingüística del joc de paraules castellà-català i el recurs tradicional de la improvisació més impensada que deu ser l'element que fa que Paco Moran i Joan Pera resisteixen mesos i mesos a l'escenari, sovint, amb la mateixa obra. ¿Algú nega que davant l'evidència el millor que es pot fer és treure's el barret?
«Ja en tinc 30! (Íntimes loquacitats)», de Jordi Silva. Intèrprets: Pablo Derqui, Susanna Garachana, Joan Negrié, Mont Plans i Mariona Ribas. Escenografia de Ricard Prat, Figurinisme de Míriam Compte, Il.luminació de Laia Oms, Direcció d'Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 15 setembre 2004.
A la generació dels setanta, Peter Pan encara els arrossega. ¿Què passarà d'aquí a una o dues generacions quan arribin els que han estat influïts per Harry Potter? ¿En lloc de trobar-nos amb personatges com el protagonista d'aquesta obra, que arribat als trenta anys, i continua negant-se a créixer, ens trobarem amb personatges delerosos de fer-se grans per descobrir el món i dominar-lo a cops de vareta màgica?
L'autor de 'Ja en tinc 30!', va titular l'obra que va guanyar l'últim premi de la Fundació Romea com a 'Íntimes loquacitats'. Sort n'hi ha que algun expert en màrqueting sap veure a temps que amb segons quins títols no es pot sortir a la palestra. Clar i ideològic (com defineix la seva obra l'autor): 'Ja en tinc 30!' ¿Cal dir res més?
Els que s'hi troben, en la cruïlla dels trenta, se senten atrets per la crida. I els que l'han passada centúries abans tenen ganes de saber com s'ho passen els que ara els han vingut darrere. I d'això es tracta. No hi hem de buscar res més. La comèdia exigeix, això sí, un repartiment que es tregui les castanyes del foc. I ho fa amb divertimento, no només perquè la majoria són joves, sinó perquè hi ha, sobretot, professionalitat i amor a l'escenari.
Àngel Llàcer ha dirigit la troupe i la seva missió era fer que la crisi dels trenta no s'apoderés de la interpretació. És a dir, que els protagonistes parlessin de la crisi dels trenta des d'una òptica externa. ¿Com s'explicaria, si no, que la colla que envolta el pobre protagonista que fa l'aniversari, viu els seus problemes amb desimboltura mentre va acumulant en el feliç trentista totes les angoixes col.lectives com si, més que un jove que no vol créixer, fos un abocador incontrolat de sentiments aliens?
Per fer tot això, sense que a ningú li pugin els colors a la cara, calen mans mestres com la de Mont Plans, capaç d'adoptar qualsevol registre, i per molts anys; calen també fermes espontaneïtats com la de Mariona Ribas, que per sort dels espectadors no es limita a les actuacions televisives; i calen les esbojarrades, però efectives interpretacions de Susanna Garachana, Joan Negrié o la del mateix Pablo Derqui, que, sense que sobrepassin els límits, fa la impressió que saben que fan teatre per establir comunicació directa amb una majoria d'espectadors que s'ha educat en el consum audiovisual i que, si volen fer-se espectadors de teatre complets, necessiten un teatre pont, diguem-ne comèdia ben feta, per entrar un altre dia en les clàssiques comèdies d'autors eterns com Shakespeare.
«Confesiones de mujeres de 30», de Domingos de Oliveira. Versió de Yolanda García Serrano. Intèrprets: María Pujalte, Cati Solivellas i Ana Rayo. Vestuari de Paola Torres. Música original de Fredy Vaccarezza. Il.luminació de Felipe Ramos. Direcció de Lía Jelín. Teatre Condal, Barcelona, 15 abril 2004.
Parlant de confessions, confessa la directora de l'espectacle: "La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'obra vaig pensar: Una altra de dones! I ho vaig pensar amb mala intenció. Però després vaig recapacitar. ¿Quantes obres escrites i fetes per homes he vist a la vida? Moltes! ¿I quantes n'he vist de dones? ¿Aleshores..?"
I un se sent tocat i enfonsat d'entrada perquè, quan ha sabut que es presentava l'obra al Teatre Condal, ha pensat justament el mateix que la directora: Una altra de dones! Però si la directora, en el seu dia, també va tenir un mal pensament similar, ¿per què l'humil comentarista s'hauria de sentir culpable?
És la primera confessió. Quan l'espectacle comença, n'hi haurà més, durant una hora i tres quarts, però ja seran confessions d'una altra mena. Més quotidianes. Més domèstiques. De l'estil de la Bridget Jones. Per tant, amb connexió garantida entre el públic i les tres intèrprets. Potser perquè encara hi ha moltes coses a dir per espantar els fantasmes de la repressió personal que les generacions arroseguen com una herència no volguda.
Aquestes confessions fetes per dones que ratllen la trentena serien, però, molt poca cosa sense un guió que té com a base la ironia i l'humor i sense una interpretació que es basa en el ritme àgil, fresc i gairebé aeròbic en alguns moments. Per tant, l'espectacle triomfa amb l'auditori, no necessàriament femení i no necessàriament només amb espectadors de la mateixa generació. És un d'aquells exercicis de confessionari que encanta el públic que passa dels trenta i que fa saltar de la butaca, sobretot, les àvies que, per fi, comproven que les seves nétes s'han tret la màscareta -la de debò, no la del lifting- i diuen les coses pel seu nom.
Davant de segons quines propostes teatrals sense suc ni bruc, les ganes de regalar una nit de bon humor ben fet a l'auditori que hi posen les tres protagonistes del xou són d'agrair. Potser sí que algunes de les veritats que deixen anar sonen a no sé què escoltat no sé on, però això és el de menys perquè acaba dominant la manera de fer i de dir sobre el que el guió diu que facin i diguin.
Un tricicle parlant i femení sense desigualtats, amb un repartiment d'oportunitats escèniques que permet que, en un moment o altre, cadascuna de les tres es llueixi amb un petit monòleg. Totes hi tenen, doncs, el seu moment: Cati Solivellas, que ve de lluny, dels temps de La Cubana i ara de la sèrie Dinamita. María Pujalte, que no es pot deslligar de la seva popularitat a la sèrie televisiva Periodistas i que és qui propicia, a platea, una mena d'escena molinera posada al dia. I Ana Rayo, també televisiva, i que aquí es dispara en l'actuació en solitari, sobretot en un dels papers que fa, el de la dona neuròtica.
«¡Mamaaá!». Jordi Sànchez i Pep Anton Gómez. Escenografia de Montse Amenós. Il.luminació d'Ignasi Morros. Direcció d'Àngel Alonso. Intèrprets: Paco Morán i Joan Pera. Teatre Condal, 11 desembre 2002.
Fixeu-vos en el títol: 'Mamaaá!' Gairebé l'exclamació que a un li surt espontàniament quan sap que, just començar al Teatre Condal, aquest parell de "gurus" del teatre que capten adeptes només amb la mirada, ja han congregat sales plenes nit rere nit i tenen la venda anticipada per dies i dies.
¿Té explicació un fenomen com aquest? Potser no la necessita. Paco Morán i Joan Pera han fet una mena de marca registrada que arriba al seu públic amb la garantia que no el decebran.
El públic fidel d'aquest parell d'actors, classificats com a còmics, sap que li ofereixen dues hores per riure, per dubtar de si el que passa a l'escenari forma part del guió o és una improvisació de la nit, i per veure com es mouen dos veterans de l'escena en un gènere que té una competència fortíssima a la televisió i les sèries més estrambòtiques. I només això, ja és suficient perquè tant Moran com Pera es mereixin un respecte. Entre altres coses perquè passaran molts anys, i hauran de passar moltes coses, perquè es torni a fer una parella teatral d'aquest calibre.
Per això, a cada obra nova que es proposin, cal que afinin bé i no errin el tret. A 'Mamaaá!', que els han escrit a la seva mida, Jordi Sànchez i Pep Anton Gómez, hi ha un planteig d'obra d'humor clàssic evident. Tenim un personatge absent durant tota l'obra que dóna molt de joc als dos intèrprets: els facilita les entrades i sortides, els permet monologar, els permet dialogar, els permet tenir por i els permet barallar-se i destapar antigues rancúnies.
Per tant, aquest personatge absent, el de la mare, aparentment malalta de mort al llit de dalt, té una força innegable no només en el títol sinó també en tota la trama. Tanta, que, sense desvelar la sorpresa final, no té altre remei sinó que fer-se, ni que sigui fugaçment, omnipresent.
I si 'Mamaaá!' té aquest bon planteig, i funciona a la primera part, plantejant la situació, anant camí del nus, no acaba de trobar el desenllaç de la segona part. I és en aquesta segona part, on els fidels espectadors de Paco Morán i Joan Pera esperen alguna cosa més que no acaba d'arribar perquè és una mica més del que ja se sabia i fa la impressió que el descans s'hagi fet per estirar les cames i fer un cigarret, però no per donar un gir a la comèdia.