CLIP DE TEATRE

[En família]

[Tria dels articles publicats a les revistes TIME OUT BARCELONA / TIME OUT TEATRE / TIME OUT CULTURA (ARA)>

Segueix a @andreusotorra

«Princesas por una noche». Gran Circo Universal. Artistes: Ivan Desforge, Loredana Marton, Troupe 5 Titan, Franz Burkhart jr., The Flying 5 Souza, Duo Sidelnikov, Franz i Genia, Bubú, Rudi Llata jr. Escenografia: Tallers Circ Universal. Vestuari: Menkes. Disseny de so i llums: Andrés Martino. Responsables infraestructura: Fredy Burkhart. Responsable parc zoològic: Mariano Toros. Cap mecànic : Daniel Slibuzu. Direcció general: Franz Burkhart. Direcció tècnica: Fredy Burkhart. Direcció artística: Loredana Marton. Parc del Fòrum, Barcelona, 16 desembre 2007.


La influència poètica i teatral del últims anys, escampada per tot el món amb el Cirque du Soleil, ha descol.locat la majoria de directors artístics de circ i el resultat de segons quins espectacles, en molts casos, és un pastitx fet de flaixos marca Disney que brillen per la seva falta d'argument i que simplement alimenten el món light de plastilina que durant dècades ha ensucrat alguns dels contes clàssics més universals.


La cosa ve a tomb perquè el Gran Circo Universal basa i promociona l'espectacle 'Princesas por una noche' en un recorregut per alguns dels contes més coneguts com 'La bella i la bèstia', 'Blancaneu i els set nans', 'La sireneta', 'Pocahontas' i estampes de pirates i de 'Les mil i una nits', entre altres. La intenció hi és. Però tot plegat fa un fals favor a l'autèntic moll de l'espectacle que són els números d'una troupe d'artistes internacionals que són els únics que recorden als espectadors què és el circ. La música enllaunada, una acústica no gaire afinada i el play back en la majoria de cançons aigualeixen encara més la desafortunada integració dels contes universals en una relació contranatura que fa més mal que bé a la revalorització del circ en la seva essència.


El Gran Circo Universal —dues grans pistes, prop de 2.500 localitats, una flota de 72 vehicles, entre els quals hi ha 32 camions, 13 caravanes tràiler i 11 caravanes, 44 artistes i una quarantena de persones més entre tècnics i assistents, i el bestiar: un parell de camells, tres cavallerisses amb uns catorze cavalls, i un equip tècnic amb un centenar llarg de focus—, és un dels circs més grans d'Europa. Fundat el 1985, pel domador austríac de feres, Franz Burkhart, aguanta com pot el xàfec de la crisi que plana de fa anys sobre el circ.


Però, molt lluny de la reconversió que han fet alguns circs més petits i de la creació basada en el circ tradicional, com els artesanals Raluy o el Cric i, no cal dir, més lluny encara de l'espectacle teatral del Soleil, el seu llast no és precisament que no pugui fer el número estrella amb 7 dels 18 cocodrils de l'ensinistrador gironí d'origen italià, Richard Casu, que posa el cap a disposició dels ullals de les seves mascotes gegants, i que han estat de vacances al Parc del Fòrum, a causa de la normativa municipal barcelonina, sinó que el llast és el fet de voler convertir l'espectacle del circ en un festival infantil sense cap atractiu ni per al públic al qual s'adreça.


La direcció artística del Gran Circo Universal es limita a fer aparèixer entre número i número colles d'extres —sempre els mateixos— disfressats d'acord amb l'ambientació de cada conte —a mig camí entre una cavalcada de Reis i una rua de Carnestoltes— per donar pas, dins de l'ambient fantasiós pretesament creat, a cadascun dels números.


I sort que els artistes de debò eleven una mica el nivell de l'espectacle. Hi actuen el domador francès, Iván Desforge, a la primera part amb sis cavalls blancs de raça àrab i, a la segona part, amb deu cavalls frisons negres que munten una demostració de girs, moviments i coreografies dominats gairebé a la perfecció pel seu domador.


També hi fa un bon paper la jove italiana, Loredana Marton, a la vegada la directora artística, amb una demostració de gronxador sota la cúpula del circ, amb figures acrobàtiques amb cercle. Loredana Marton, trenta anys, filla de gent de circ, és d'aquelles artistes que comença quan encara és una criatura, viatjant amb el circ dels seus pares.


La troupe Titan ofereix una demostració de salts al balancí rus que aixequen l'auditori. És la primera vegada que actuen amb el Gran Circo Universal i procedeixen de l'escola de circ de Budapest.


Els malabars a cavall, que aporten una de les imatges clàssiques de la pista, són a càrrec d'un altre membre de la família propietària del Gran Circ Universal, el fill dels directors, Franz Burkhart jr., que recupera alguns dels exercicis acrobàtics a llom del cavall com el "voltige a la Richard" o el "jockey a cavall" (per cert, ferit un dia després d'aquesta funció).


Sens dubte, l'actuació més espectacular és la dels trapezistes volants, The Flying 5 Souza, tres homes i dues dones, una de les nissagues del trapezi del Brasil, que es llueixen amb el doble passatge, el triple salt mortal de trapezi a trapezi, o el passi doble amb el trapezista volant amb la caputxa fosca al cap, que deixa sense alè tota la carpa. Els Souza aterren a l'Universal després d'actuar en gires per Europa amb diferents circs.


Les dues pistes del Gran Circo Universal encara tenen corda, entre les seves dues hores d'espectacle, per a més trapezistes com els exercicis del duo rus Sidelnikov, i la dels dos joves malabaristes Franz i Genia, espanyol i rus, amb pilotes, bitllets i barrets, i, entre número i número, el veterà pallasso Bubú, que fa el que pot amb el catàleg típic clownesc en breus aparicions de complicitat amb el públic, mentre espera els descendents francesos dels Rudi Llata, que van omplir pistes la segona meitat del segle passat. Bubú juga amb l'objecte invisible que es llença a una bossa de paper, els globus que s'inflen i que s'escapen de la mà de l'adult, el joc simfònic de mantenir la veu en coral, animació amb aplaudiments i un pols de picaresca per tancar cada aparició en un espai gairebé simbòlic concedit en els circs al món dels clowns i que ha recanviat el grup de pallassos pel pallasso en solitari, que en realitat acaba fent de mestre de cerimònies, amb nas, però sense cartera. Un gran circ per a un gran espai com és el Fòrum. El mèrit, però, insisteixo, és només dels artistes.




«Dancing Circus». Circ Raluy. Artistes: Pat Bradford and Kate, Dimond and Pearl, Paco’s Boys, Tania, Cian, Lou Rastall, Carmen, Bill and Rose, Clown Edek, Jonny Bogino i Lluïset, Ballet de Katherine Jane Smyth, Les Fonts Ballarines / Danses d'aigua, El Globus de la mort i l'actuació especial de Niedzela. Direcció: Raluy. Moll de la Fusta, Barcelona, 14 desembre 2007.


El Circ Raluy, cada fi d'any, instal.lat al Moll de la Fusta de Barcelona, s'ha convertit gairebé en un ritual de Nadal i Reis que ofereix una alternativa i una imatge tradicional i entranyable ben al contrari de l'espectacle televisiu en què s'ha convertit en molts casos el nou circ.


Anar a la carpa del circ ja representa part d'un ritual. I el Circ Raluy ofereix l'embolcall ideal per viatjar en el temps i retrobar una part de la fantasia que es crea en la imaginació dels espectadors al darrere de la pista.


Ningú com el Circ Raluy dóna l'oportunitat als espectadors de visitar alguns dels carros antics que formen part de la col.lecció de carruatges que conserva i de conviure un parell d'hores amb els integrants de la companyia, que no s'amaguen a les seves caravanes sinó que comparteixen l'intermedi i el comiat amb els espectadors en cada funció.


Els espectacles com els del Circ Raluy són dels que deixen empremta en els més petits, que hi assisteixen per primera vegada, i dels que recorden temps nostàlgics als més grans. Espectacle familiar per excel.lència, sense prescindir d'una estètica i d'una ètica professional que en altres casos sembla haver desaparegut del mapa.


'Dancing Circus', l'espectacle d'aquest any, basa el seu guió en un lligam de ball i dansa que involucra fins i tot els artistes de les diverses modalitats que ofereixen els seus números. A més, el Raluy, manté la presència de bèsties —domèstiques esclar perquè a Barcelona només és permès matar toros!— com els cavalls, les gallines de cresta vermella, els gossos, el conill de rigor i, perquè no sigui dit, un goril.la de peluix que els Raluy van adquirir als productors de la pel.lícula 'Goril.les en la boira'.


El muntatge de l'espectacle integra cada número en un guió que comença a les escales d'un dels carruatges, en un racó de la pista, i que també acaba allà mateix, en un final de conte fantàstic, fanalet i gorro de dormir, gairebé com una imatge de les moltes que ha ofert la companyia Comediants quan tracta el tema de la nit i el somnis.


Entremig, Pat Bradford and Kate ofereixen un número d'equilibrisme passat pel filtre del claqué; Dimond and Pearl mostren diversos estils de ball amb un número clownesc; els Paco's Boys, els homes forçuts, calçots blancs i bigoti refistolat d'època recorden les atraccions dels firaires ambulants de principis del segle passat; Tania, artista russa, fa una dansa en teles aèries; Cian, es mou ambmalabarismes tradicionals i un viatge a l'Índia; Lou Rastall proporciona un número d'il.lusionista en clau femenina —el que més concessió fa als temps que corren— on les acompanyants de la il.lusionista i els seus gossos apareixen i desapareixen de les caixes negres; la 'Carmen' de Bizet té el seu moment a l'hora de fer acrobàcies; un número impressionant de canvi de vestuari és el que protagonitzen la parella Bill and Rose, que a un li agradaria espiar-los entrant i sortint dels emprovadors d'El Corte Inglés i a veure qui és el maco que els descobreix el que fan amb els vestits en cosa de segons; l'humor i els gags se les tenen amb el clown Edek; mentre Jonny Bogino i Lluïset tiren de la tradició dels pallassos, amb les bromes dels jocs de mans que tenen clar que t'has de deixar enganyar, i porten a l'escenari un dels números que és la marca de la casa, dels temps del Raluy més primitiu, la del canó. Un ballet, el de Katherine Jane Smith, procedents del Lido de París, acompanya tot l'espectacle i enllaça cadascun dels números amb coreografies preparades especialment per a cadascun d'ells.


A l'intermedi —sortida obligada ni que faci fred— el Globus de la Mort mostra la concentració de dos motoristes que es tanquen en una cúpula metàl.lica enreixada fent voltes i esquivant-se l'un a l'altre en un dels números que recorda els més ancestrals del circ a l'aire lliure dels funambulistes. És el moment de visitar alguns dels carruatges, el que fa de cafè, el de serveis amb portes de les cantines de vaquers, i l'ornemantació dels que encara serveixen d'habitatge a alguns dels integrants de la família Raluy.


Com un número especial, l'espectacle ofereix l'actuació de la néta dels Raluy, Niedzela, només catorze anys, premiada recentment a Itàlia per la seva destresa amb monocicles, una tècnica equilibrista que practica espontàniament des dels cinc anys, mentre vivia amb els avis i els pares al circ. A la pista, ara, fa equilibris sobre set màquines diferents d'una sola roda, des de la més petita —la de la seva infància— a la que arriba a més alta, de gairebé cinc metres.
L'espectacle 'Dancing Circus' es tanca amb la pista transformada en una sala de ball amb totes les parelles d'artistes i amb una coreografia i un vestuari del segle XIX i inicis del XX, que lliga amb el romanticisme que envolta el perímetre tancat del Circ Raluy amb els seus carruatges plens d'història.

Malgrat que l'espectacle s'escapa en alguns moments del més pur intimisme que se li atribueix al circ Raluy, el fet és que, fins i tot en els números més espectaculars, la familiaritat, el to poètic i l'escalfor del tu a tu es manté.


I un té la sensació que els Raluy i la seva troupe han muntat una festa familiar amb molts convidats, que són els espectadors. Com que els Raluy vénen d'una època en què es conservaven les bones maneres, al final, tots els artistes acomiaden amablement els espectadors a la sortida. Més d'un dels que ha vist l'espectacle fa cara de voler-s'hi enganxar. El circ de debò era així. O potser encara ho és.




«Circ Cric al Lliure». Companyia Circ Cric. Creació de Tortell Poltrona i Manel Trias. Posada en escena: Manel Trias. Direcció musical: Víctor Amman. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Espai sonor i direcció tècnica: Roc Mateu. Intèrprets: Tortell Poltrona, pallasso; Srta. Titat, pallassa blanca; Ruby Rowat, trapezi de balanç; Carol Correa, corda; Antoine Hulon, malabars; Cia Irracionael, quadrant aeri; Marie-Claude Roulez, roda alemanya; Cia Daraomai, acrobàcia de terra; Fernando Melki, tècniques diverses. Músics: Víctor Amman, maestro, piano i acordió; Pep Torres, sacos, flauta travessera i guitarra; Antoine Hulon, saxo; Ignasi Pujol, baix elèctric; Pere Gómez, percussions; Vasily Kalka, trombó de vares; Joana Fugaroles, viola. Vestuari: Emma Escolano. So: Quique Anglada. Operadors il.luminació: Linus Miserachs i Míriam Alias. Producció: Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Barcelona, Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure, 10 novembre 2007.


El Circ Cric ha instal.lat la seva carpa a la plaça Margarida Xirgu, a l'ombra del Teatre Lliure, que li ha fet un espai en la seva programació convencional. De fet, hauria de ser habitual que el circ català trobés una plaça en allò que —ja no sé qui ni me'n recordo— va batejar com la Ciutat del Teatre, una urbs artística més llarga d'esperar que l'arribada del TGV a Barcelona, i sort que el trenet de gran velocitat en qüestió no passa per Montjuïc!


La plantada de la carpa del Circ Cric en aquest espai obre un finestral de reflexió sobre quin és el paper del teatre públic —és a dir, aquell teatre que es nodreix dels recursos públics—, i aquí hi entra tant el Teatre Lliure —lluny ja de la seva essència inicial— com el Teatre Nacional de Catalunya —cada vegada més a prop de l'esperit inicial del vell Lliure. Els extrems, al final, es toquen.


El cas és que ni un complex ni l'altre es poden permetre més el luxe d'anar només per "lliure" sinó que cada vegada més hauran de ser receptors del conjunt de la creativitat teatral del país i de qui els finança sense oblidar que qui els finança els finança precisament gràcies a l'aportació de tots plegats. Línies artístiques personals a banda, doncs —que també són importants—, hem entrat en una temps on la riquesa de l'eclecticisme no es pot negar més a l'evidència del potencial escènic que tenim.


I el circ és un d'aquests potencials, eternament a l'espera d'un espai i una política propis, solucionat a mitges a les golfes de Can Fabra i, ara, aviat, sota la placa solar del Fòrum. Però compte a enrampar-se perquè això no hauria de representar deixar el circ en un altre gueto a banda sinó que els grans teatres que poden fer-ho els tinguin cada vegada més en compte en les seves programacions. ¿I, si no, d'on ens pensem que sortiran els espectadors del futur? El circ en pot ser una mina inesgotable.


Tortell Poltrona i la seva troupe han elaborat un espectacle que rememora el vell circ ambulant, però que fa a la vegada un circ nou. No hi ha nostàlgia, doncs, sinó continuïtat de la tradició de la pista amb una imatge actual. I la clau és aquesta per aconseguir que s'hi sentin atrets aquells espectadors que fa vint-i-tants anys encara eren criatures que potser van assistir a una de les funcions ambulants del primer Circ Cric —anys vuitanta del segle passat— i que ara s'hi continuen sentint atrets perquè hi acompanyen, mentre els cau la bava, els seus plançons.


L'espectacle del Circ Cric al Lliure sembla que s'orienta aquesta vegada cap a uns espectadors més aviat adolescents. Potser sí. Però el cert és que, a la funció d'estrena, el retrat robot es movia entre els pares encara joves i les criatures encara petites. La franja mitjana —els potencials espectadors que el Cric espera en aquesta estada a Barcelona— no hi eren. I és que costa que els pares —carregats sempre d'orgues— arrosseguin els marrecs dels dotze per amunt al circ. L'obertura a sessions per a estudiants d'institut en pot ser una solució, si el professorat s'hi veu en cor. En canvi, els més petits, amb els pares, hi vibren amb un espectacle de dues hores llargues que fuig dels tòpics i que transporta a la imaginació sense trair les arrels de la pista.


Espectacle de pista, sí. Però també espectacle musical que, en directe, ressegueix amb la banda sonora el guió que lliga les trapelleries dels pallassos amb les actuacions dels experts al trapezi, la roda, els malabars o el contorsionisme.


En aquesta ocasió, Tortell Poltrona continua sent el rei de la festa. Un Tortell Poltrona cada vegada més madur, més minimalista, més en evolució mironiana, que té les cadires de boga ja com un record de fons en un número d'obertura que és una picada d'ullet per als nostàlgics i que ja no repeteix l'espectacular castell rodant de cadires que els més petits només tenen opció de reviure, a partir d'ara, en documents filmats. Els anys no passen en va. I així com el número de la puça del Tortell pot ser etern, el de les cadires exigeix una força física que a certa edat, certes coses... mecàgondena!


De pallasso mut, que hi és i no hi és, en fa Leandre Ribera, amb la seva actitud entranyable de poètica escènica, que enllaça la majoria de números del guió. La Sra. Titat (Montserrat Trias), mestre de cerimònies que aporta el to màgic i que incita a fugir cap al somni. Entremig, números del trapezi de Ruby Rowat, formada a l'Escola Superior de les Arts de Circ, a França, i que s'ha enrolat en diverses gires de circs internacionals. La brasilera Ana Carolina Novaes, al trapezi, la corda llisa i perxa aèria. El malabarista i músic Antoine Hulon, mag dels barrets i participant també en diversos circs francesos dels últims deu anys. La parella de trapezistes de la Companyia Irrationael, el català Joan Ramon Ganyet i la francesa Candice Bordes, amb alguns números de risc. Marie-Claude Roulez a la roda alemanya, que sorgeix de l'Escola Nacional de Circ de Montreal.


També la parella de la companyia Daraomai, amb Agnès Fustagueras i Martí Soler, els dos catalans, en un número acrobàtic. I encara Fernando Melki, el grum de pista, en diferents moments de malabars i acrobàcia. A més, l'Orquestra del Circ, amb un paper protagonista remarcable, tots sota la direcció de Manel Trias, membre de la companyia Zotal Teatre, que opta per una posada en escena molt teatral, amb un fil argumental i un lligam circular que s'obre amb el misteri d'una tapa de clavaguera —territori de Leandre Ribera, explorat clandestinament a l'intermedi per alguns dels petits més atrevits— i que acaba allà mateix, en un fosc total, després de l'emblemàtica interpretació a cor què vols de tota la concurrència fins que les forces de mans i veu s'esgoten. A l'estrena, aplaudiments a peu dret que diuen més del que sembla.


L'espectacle del Circ Cric al Lliure mostra, en primer lloc, la vitalitat que continua mantenint l'ànima de la carpa, Tortell Poltrona —52 anys i en plena forma— i la continuïtat de la nissaga familiar que té i que és una garantia per al futur. Però també la capacitat d'obertura cap enfora de la companyia amb un espectacle que integren joves artistes formats en escoles estrangeres de circ i que continuen lluitant contracorrent per fer possible que el circ mantingui l'esperit de sempre amb la riquesa de les noves incorporacions tecnològiques escèniques. Només cal que els que ho poden fer hi creguin. Malgrat el risc, apostar sense xarxa té també la seva compensació.




«Pirats. Els joglars flotants». Guió i música de Keco Pujol. Intèrprets: Marc Parejo / Xavi Melero, Júlia Sesé, Enric López, Anna Casas, Albert Estengre, Belén Alonso i Jordi Gonzàlez. Escenografia: MateoTikas i Alba Martorell. Coreografia: Alícia Fernàndez. Lluita espases: Arvid Blomqvist. Vestuari: Neus Regada i Xufi Simó. Il.luminació: Andreu Banús. Direcció escènica: Lluís Juanet. Direcció musical: Keco Pujol. Companyia Únics Produccions. Recomanat a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 7 octubre 2007.


Uns pirates en clau de musical. Però no només és això. L'espectacle 'Pirats. Els joglars flotants', estrenat a l'últim Festival de Peralada i que ha obert la temporada 'Viu el Teatre' del Poliorama, té tots els elements d'un gran musical, però en versió reduïda, una hora.


Posats a triar una referència, no es pot deixar d'esmentar 'Mar i cel', un dels èxits músicals més importants de Dagoll Dagom, en les seves dues etapes. Amb totes les distàncies que calgui, 'Pirats. Els joglars flotants' es distingeix, doncs, per tenir també com a centre d'interès un vaixell, més imaginatiu i menys sofisticat i més estàtic que el de 'Mar i cel'; per incorporar en les diferents escenes, la lluita de la supervivència, la cobdícia, les traïcions i les batalles en alta mar; per mantenir de rerefons un fil d'amor, o dos!; per fer una picada d'ullet a una companyia de dansa del ventre morisca, tot i que falsa, en homenatge a l'època, cap al 1659, quan pirates i moriscos poblaven les ones mediterrànies; i per incloure-hi tavernes, platges, teatre dins el teatre, personatges bons i dolents, herois i algun fins i tot fet de bona pasta.


El muntatge, seguint el registre del musical, introdueix cadascuna de les situacions amb breus diàlegs que, de manera senzilla, però sense recórrer a tòpics innecessaris, donen pas a les les escenes musicals, l'autèntic atractiu de l'espectacle, resoltes amb la dosi de qualitat imprescindible amb tendència a fer-les accessibles als espectadors més petits als quals s'adreça.


Malgrat la durada de només una hora, un té la sensació que hi han passat moltes coses. I de fet és així. Del planteig, que preveu un casament amb festa grossa, es passa a un motí del vaixell i l'abandó de la filla del capità en alta mar. Del que podria ser un naufragi se salta al rescat de la noia per part d'un altre vaixell de comediants que preparen l'espectacle que havia de distreure precisament els comensals del casament que ja no se celebrarà. De la trobada fortuïta de la noia a l'arribada en una platja on hi alternen les gitanes vidents i els pescadors de faixa, gorra i espardenya; de la platja a la taverna de gent de mal viure; i d'allà a l'aventura novament en alta mar camí de trobar la fortuna que el pare de la noia abandonada en alta mar havia deixat ben resguardada en una famosa illa de set cales.


L'aventura té polsims d'humor i cada escena acaba amb un element sorpresa que crea en els espectadors l'alè per continuar esperant el que ve darrere. Un fil argumental clar i entenedor aconsegueix aixecar del tot la platea quan espontàniament acompanya la música picant de mans o quan, des de l'escenari, se li demana que opti per una solució o per una altra.


El fil d'amor acaba amb un The End de pel.lícula, acompanyat de la justa recompensa que es mereix un grumet —de fet una grumet—, la Sargantana, una noia muda, desitjosa de trobar enamorat al preu que sigui, desig que veurà acomplert després de tantes aventures perilloses.


Entremig, el guió escènic i musical aporta referències que els més veterans cacen al vol i que enriqueixen el contingut per als espectadors iniciàtics: una tenora, un joc lingüístic, una frase feta, la caracterització de l'escena final d''Allò que el vent s'endugué', pinzellades musicals conegudes de tots i d'altres de caràcter popular, i moments poètics teatrals reforçats per la interpretació, la il.luminació i algun efecte escènic dels que enlluernen.


En conjunt, 'Pirats. Els joglars flotants' és un espectacle de factura digna en tots els seus elements: interpretació, escenografia, llum i vestuari, que deixa un bon regust als espectadors de totes les edats, i que obre la imaginació dels més petits perquè no sempre se'ls dóna tot fet. Un espectacle que fa de palanca i de porta d'entrada al gran musical, partint de l'experiència i la tradició dels últims vint anys que ha anat fent pòsit en les noves companyies de joves que s'hi dediquen i que ara és capaç de sortir a la llum en adaptacions per a tots els nivells.




«La Lluna d'en Joan», de Carme Solé Vendrell. Adaptació teatral de Teatre Nu. Intèrprets: Núria Crosas i Francesc Mas. Escenografia i titelles de Teatre Nu. Confecció caps titelles i llunes, pintura i acabats escenografia: Carme Solé Vendrell. Vestuari de Teresa Solà. Tema musical 'La Lluna d'en Joan' de Jaume Escala. Altres temes musicals d'Oriol Canals i Ricky Falkner. Direcció de Víctor Borràs. Barcelona, Setmana Internacional Llibre Infantil, Auditori Centre Cultura Contemporània Barcelona (CCCB), 26 gener 2007.


La il.lustradora Carme Solé Vendrell va escriure, il.lustrar i publicar el 1982 el conte 'La Lluna d'en Joan'. Com que aquío anem lents, cal que hagin passat vint-i-cinc anys perquè es demostri la capacitat d'adaptació a diferents registres que pot tenir una obra feta amb rigor des del principi. Si el conte, en el seu suport tradicional en àlbum, ja és un dels que es poden passejar pel món amb els pinzells ben alts —i encara més amb motiu d'una setmana internacional del llibre infantil que té com a promotora la Fira de Frankfurt a Barcelona— aquesta adaptació teatral té tots els ingredients perquè també pugui ser un espectacle sense fronteres, perquè les lingüístiques són fàcilment adaptables.


La companyia Teatre Nu ha fet aquesta adaptació i no s'ha limitat a posar un parell d'actors narradors sobre l'escenari sinó que ha jugat amb tots els elements que li possibilita l'escena: el llenguatge plàstic, la música, el gest, el so, la llum, el color, l'escenografia...


El muntatge, vist exclusivament a l'auditori del CCCB durant dues funcions, té les possibilitats d'obtenir encara més bons resultats dels que ha obtingut en aquests passis de cortesia si, tard o d'hora, es pot representar en cartellera en alguna de les programacions de teatre per a tots els públics. Podria ser al Teatre Nacional de Catalunya —tot i que sembla que no ha estat possible, de moment—, però també podria ser dins la programació del Teatre Poliorama, per esmentar-ne només dues, sense oblidar les programacions que tenen establertes la majoria de sales alternatives.


'La Lluna d'en Joan' explica la història d'un fill de pescador el pare del qual perd la salut al fons del mar. El petit, amb l'ajuda de la Lluna, aconsegueix rescatar del fons la salut malmesa i retornar els colors al pare. Tothom voldria poder aconseguir un dia posar la lluna en un cove. I com que al teatre tot és possible, ni la lluna ni el cove fallen a la temptativa.


Sinopsi aparentment senzilla, però que la companyia esprem detall per detall amb una remarcable construcció de titelles de diferents mides que donen una visió de llunyania i proximitat, de petitesa i de grandesa, segons el que els narradors van introduint. Tant aquest titelles, com la lluna o altres elements escenogràfics —en la confecció dels quals ha col.laborat la mateixa autora-il.lustradora— han estat elaborats amb un respecte profund per les il.lustracions del seu àlbum. Un ajustat treball sonor fa que el conte se segueixi no només per la vista sinó també per les indicacions de la banda sonora, les onomatopeies o les insinuacions musicals, cosa que el fa apte, gairebé, per a una programació que vol introduir els públic petit en la música.


L'espectacle d'encara no una hora —i molt millor si aconseguís reajustar-se i evitar un cert tempo lent en alguns moments, escurçant-lo uns minuts— té la virtut dels bons espectacles per a tota mena de públics. Els veterans el segueixen amb la capacitat més profunda d'interpretació que tenen, i els més petits i novells s'encaterinen amb el personatge, que es fa gran i es fa petit i que torna a fer-se gran i torna a fer-se petit, i segueixen la història que se'ls fa comprensible des d'edats molt baixes si tenim en compte que el text de Carme Solé Vendrell transgredeix una situació quotidiana: generalment són els petits els que estan al llit quan no es troben bé i són els pares qui els cuiden.


En aquest cas, és el petit el que ha de cuidar el pare, però a més ho ha de fer amb enginy i valentia, jugant-se la pell, creient que la Lluna només vol el seu bé i llençant-se al fons del mar amb l'ajuda de la mateixa Lluna per obtenir el que ni la Seguretat Social ni cap Mútua Privada, segurament haurien pogut obtenir. Ah!, i sense llistes d'espera. N'hauria de prendre nota d'aquesta fórmula fantàstica la consellera de Salut i, de passada, n'haurien de prendre també nota els que tenen les regnes dels teatres públics per acollir un espectacle que no hauria de quedar com una nota d'escalfor i sensibilitat enmig de l'hivern cultural.




«La Veillée des Abysses». Creació de James Thiérrée. Intèrprets: Raphaëlle Boitel, Nilklas Ek, Thiago Martins, James Thiérrée i Uma Ysamat. Vestuari de Victoria Thiérrée i Cidalia da Costa. Il.luminació de Jérôme Sabre. So de Thomas Delot. Maquinista i atttrezzo: Liliane Boitel. Producció de La Compagnie du Hanneton, La CoursiveScène Nationale de la Rochelle i Théâtre Vidy-Lausanne. Direcció de James Thiérrée. Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 27 setembre 2007.


James Thiérrée fa esforços per desempellagar-se de la influència que arrossega del seu avi matern, Charles Chaplin, però el primer que veu l'espectador de l'espectacle 'La Veillée des Abysses' és que, aquest noi, a manera que s'ha fet gran, ha sortit pastat al seu avi. I, encara més, diria que les excuses de paraula que gasta dient que vol fer el seu camí no són sinó una estratègia per justificar que imita en alguns moments passos, gestos, mirades i situacions rocambolesques que transporten la mirada cap als fotogrames del cinema mut de Charlot.


Malament ho tenen, doncs, els imitadors de tota la vida que es pensen que Charles Chaplin és fàcil de clonar, amb un vestit negre, un bombí, un bastó i un bigotet... L'herència genètica acaba manant i un dels seus néts, James Thiérrée, nascut a Lausana el 1974, criatura de circ des de petit amb els seus pares, Jean-Baptiste Thiérrée i Victoria Chaplin, com es va poder veure a Barcelona fa anys, quan la Tardor era un Festival, amb el Cirque Imaginaire, és l'únic que s'emporta el dret a recordar en carn i os com era Charles Chaplin.


Però aquesta no és la base de l'espectacle. Per això el seu protagonista en fuig tant com pot quan en parla. En realitat, James Thiérrée és un personatge de pista capaç de fer mim, de fer exercicis acrobàtics, de moure's com un ximpanzé grimpador, de fer humor mut, de fer il.lusionisme i de crear un muntatge poètic, coreogràfic, acrobàtic, humorístic, de circ per a totes les edats. La prova és que les reaccions decleques més sonores del dia de la meva funció eren les d'unes criatures que s'havien apuntat amb els seus pares a un espectacle d'adults.


Amb espectacles com aquest, l'obertura de la temporada del TNC deixa un bon regust de boca que sens dubte és l'ham per avisar del que vindrà durant tota la temporada. Indefinible. Inclassificable. Poètic. Tres qualificatius per sortir del pas. Darrere d'ells, 'La Veillée des Abysses' fa un recorregut entre dos moments atmosfèrics que obren i tanquen la trama: una tempesta i un vendaval. La primera porta a rodolons fins a l'escena els cinc personatges que hi intervenen (¿és un tsunami?, ¿és un tornado?, ¿és una pujada d'aigües sobtada?) per enrolar-los en una sèrie de situacions conflictives, còmiques, tendres o ingènues.


Una gran roda els fa posar a prova la seva capacitat d'acròbates. Una portalada d'una gran mansió amb guàrdia inclosa crea una situació irònica entre l'absurditat de segons quines prohibicions i la facilitat de saltar-se-les a la torera per art de màgia. Una gran roda penjant els permet entrar en el món del circ. Però hi ha també escenes de clown, la del banc de passeig —si hi cabo o no hi cabo—, la de les cadires, la del piano que acaba a trossos, les lluites entre els diferents personatges per aconseguir el seu moment de glòria.


Cadascun dels intèrprets mostra una refinadíssima capacitat actoral des de la contorsió, l'acrobàcia, la dansa o la simple actuació. I com a una mena de regal personalitzat, l'espectacle es reserva la sorpresa en solitari de la soprano, pianista i actriu barcelonina i carlesantista, Uma Ysmat, que fa un número de meravella amb un piano atrotinat que acaba dominant la situació.

James Thiérrée va crear aquest espectacle, que també dirigeix ell, el 2003. Ara, en cartera, ja en té un altre: 'Au revoir parapluie'. La seva faceta escènica la combina amb intervencions en cinema, una influència de la qual els seus espectacles no se n'escapen, fins al punt que és difícil establir on és la línia fronterera entre el teatre i la pantalla.




«Alegria». Cirque du Soleil. Cantant: Nancy Chiche. Trapezi: Tuuli Paulina Räsänen. Pallassos: Pablo Gomis i Marcos de Oliveira Casuo. Equilibrista: Denys Tolstov. Gladiadors dansa del foc: Malli Makakigi Sumeo i Karl Sanft. Manipulació: Masha Silaeva. Pallasso tempesta: Yuri Medvedev. Home volador: Aleksandr Dabrynin. Contorsionistes: Mergen Ulziibuyan i Senge Oyun-Erdene. Grups de barres russes i barres aèries. Vestuari: Dominique Lemieux. Coreografia: Debra Brown. Coordinador artístic: Luc Oulette. Direcció: Franco Dragone. Direcció creativa: Gilles Ste-Croix. Direcció artística: Pierre Parisien. Fundació de Cirque du Soleil: Guy Laliberté. Barcelona, Fòrum - Futur Zoo Marí, Grand Chapiteau, 22 febrer 2007.


Era el 1998 quan el Cirque du Soleil desembarcava per primera vegada a Barcelona. L'espectacle 'Alegria' —la primera versió— havia estat posat en pista des de feia 4 anys, amb motiu del desè aniversari de la fundació del Cirque du Soleil. I a finals de la dècada dels noranta, a Barcelona, ciutat acostumada a rebre els circs tradicionals —en els temps que les no-normatives permetien fins i tot els números amb animals!— va descobrir que hi havia una altra manera de fer circ. O dit diferent: una altra manera de barrejar les arts escèniques amb el circ, que també és teatre.


Música, coreografia, història fantàstica i artistes de primera fila van captivar els primers milers d'espectadors catalans que des d'aleshores no han deixat mai d'acudir sota la cúpula blanca —Grand Chapiteau— a cadascuna de les seves visites i de renovar-se constantment. El resultat és que, només a l'hora de reestrenar per segona vegada, nou anys després, 'Alegria' a Barcelona —aquesta vegada al costat del Fòrum, damunt el terreny que ha d'acollir el futur zoo marí— la companyia ja havia facturat 135.000 entrades i havia prorrogat fins al 29 d'abril la seva estada a Barcelona amb unes 30.000 entrades més disponibles. Després, París i Gijon. I 'Alegria' posarà així punt i final a la seva llarga peregrinació per tot el món durant més de dotze anys.


I deuen ser precisament aquesta dotzena llarga d'anys, el que li pesen a 'Alegria', perquè aquesta segona oportunitat d''Alegria' és més vàlida per a espectadors novells que no pas per a aquells espectadors veterans que van poder despertar amb les possibilitats del nou circ l'any 1998.


Diuen els pares d''Alegria' que la trama de l'espectacle simbolitza l'evolució del poder, el traspàs de les caduques monarquies a les democràcies actuals —que no vol dir que no n'hi hagi encara de monàrquiques!— mentre s'enfronten cara a cara el rei, que diuen que és l'elegit per Déu, davant del president, que diuen que és l'elegit pel poble. Decadència i foscor del passat amb renovació i lluminositat del futur. Però la simbologia, com se sap, té moltes lectures. I un dubta que, entre fortor de crispetes, consumisme de mercandising cirquesoleiler i —aquesta vegada— fortor llunyana de les clavegueres que desemboquen sota el ciment del Fòrum, el nas de l'espectador estigui per desxifrar gaires metàfores i simbologies. Mana la vista i es deixa conduir per l'estètica.


Per als espectadors veterans, doncs, si no estan entre els 170.000 que, previsiblement, tornaran a honorar el ja clàssic circ universal de la pista, millor que es quedin amb el record, les imatges i la banda sonora de l'espectacle que el Cirque du Soleil li va oferir aleshores. Per als altres, els novells, l'impacte continua sent gairebé el mateix que aleshores perquè l'espectacle manté les línies bàsiques. Però, ¿què se n'ha fet de la cantant Isabelle Corradi —sort en tenim que el CD no s'esborra!— que era aleshores una mena de veu que sorgia del més enllà i que era capaç de posar dempeus els 2.500 espectadors de la pista del Grand Chapiteau?


Aquest alè més fred que càlid, en comparació a l''Alegria' del 1998, és el que més pot sobtar als espectadors que repeteixin ara. I també, és clar, l'absència dels extraordinaris pallassos d'aleshores, que fan de mal comparar amb els d'ara. ¿No deu ser que en gairebé deu anys, el circ ha evolucionat i ha passat del format més tradicional i familiar al que pretén un resultat més estètic i artístic a la vegada? En tot cas, el mèrit, l'empenta i l'estímul són del Cirque du Soleil i el miratge dels seus millors artistes que, de gira amb alguns dels espectacles del Cirque du Soleil, han espavilat el gremi i han aixecat el llistó d'exigència.


El vestuari, les màscares, l'atmosfera de gènere fantàstic, que també s'ha revitalitzat en literatura i cinema en aquesta dècada, continuen presents en la posada en pista d''Alegria'. I no hi ha dubte del caràcter fellinià que respira el fons de tot l'espectacle, sobretot amb els personatges que ronden per la pista i, a vegades, per les grades: el geperut , els dolents de la història i els ocellots negres, al costat de la blancor, els bons i la puresa dels més innocents.


L'espectacle continua tenint artistes de primera línia, sobretot en els grups de barres aèries i russes. També en la manipuladora de cintes i hula hops, o les contorsionistes que es dobleguen com si fossin gomes de xiclet. Més moderats són els pallassos. I més desangelada la veu cantant. Fins i tot fa l'efecte que la banda sonora, amb músics en directe, hagi estat revisada i no acabi enganxant la cantarella típica d''Alegria', com en la primera versió.


Però la màgia d'assistir a un espectacle de circ encara diferent, sota una carpa, es manté. I, sobretot, impressionen les dades que reflecteixen el gran aparell que hi ha darrere: més de 125 persones en gira, 60 grans tràilers en caravana, més de 800 tones de material, una escola per als petits, un espai total d'uns 20.000 metres quadrats, uns 200 vestits, uns 300 parells de sabates, un centenar de perruques, una vintena de màscares d'ocellots, una cinquantena d'artistes en cada funció sobre la pista, que tenen entre 11 i 64 anys i que provenen d'una quinzena de nacionalitats diferents. Alguns d'ells diu que han sortit a saludar més de 3.000 vegades que vol dir més de 3.000 funcions. Els han aplaudit, doncs, uns nou milions d'espectadors d'una cinquantena de ciutats de tot el món per on ha plantat la carpa el Cirque du Soleil.




«Els contes del Sr. Nil». Creació original d'Amparo Solís, Manel Barceló i Xavier Atance. Interpretació i adaptació dels textos de Manel Barceló. Espai escènic: Ramon Simó, Mariel i Cristina García Márquez. Vestuari de Txema Orriols. Música original: Tales. Cançó del Sr. Nil, amb lletra de Manel Barceló i música popular napolitana (Cicerenella). Guitarra: José Luis Bieito. Percussió: Lluís Molas. Coproducció de Bnecé Produccions, S,L i Xarxa de Televisions Locals. Direcció: Pep Bou. Barcelona, Teatre Romea, 28 desembre 2006.


L'espectacle dura aproximadament una hora. Depèn, perquè, tal com anuncia el mateix programa, el tal Sr. Nil és imprevisible i no se sap mai per on et pot sortir. Espectacle per a tots els públics. Millor, però, si els espectadors primerencs tenen una certa edat ni que sigui també primerenca. És a dir, assumirann millor el que el tal Sr. Nil els explica si ja han estat, per exemple, primers lectors d'alguns contes populars clàssics i han sentit tocar campanes de segons quins personatges fantàstics que no pas si és la primera vegada que en senten parlar. Però això no és obstacle perquè el tal Sr. Nil utilitzi tots els recursos dramàtics que té a l'abast del seu ofici per captar l'interès dels petits i dels grans.


El tal Sr. Nil, esclar, és Manel Barceló, a qui no cal presentar perquè és sabuda la seva flaca a l'hora d'enfrontar-se tot sol en un escenari disposat a explicar històries i, a més, d'aportar-hi la banda sonora amb sons, onomatopeies, petits moviments, gesticulacions, carotes i altres artificis dramàtics que fan de la seva intervenció sempre un espectacle agraït, com ho havia demostrat amb els seus relats per a espectadors madurs de 'La tigressa i altres històries'.


El risc que suposa aquí enfrontar-se a un públic d'edats i experiències il.limitades només pot ser dominat amb la fascinació de la paraula, en el seu sentit més antic. ¿I què hi fa la paraula a l'era dels videojocs, les imatges en moviment dels DVD's, els pits, pits d'ordinador i els rings, rings dels mòbils? Doncs, oferir una proposta diferent, nova de tan antiga, capaç de seduir aquells que potser han passat del bressol al comandament a distància sense tastar la veu a cau d'orella amb un conte ple de fantasia.


Manel Barceló, que curiosament ha tret el seu personatge de dins la caixa de la televisió, utilitza a 'Els contes del Sr. Nil', diverses històries que tenen personatges coneguts arreu del món a través dels contes de sempre: l'Espardenyeta, la Rínxols d'Or, els Tres Ossets, la Caputxeta Vermella, el japonès valent... Tots ells, però, transgredits per l'adaptació i amb tendència cap a permetre'n una percepció relacionada amb l'actualitat. I trenca amb el ritual aquell que diu que hi havia una vegada i que acaba sempre amb un final dat i beneït. Comença amb una presentació del personatge i acaba amb una conclusió sorpresa que deixa com un alè perquè els espectadors hi acabin reflexionant.


¿El conte del sabater ric no porta ressons de la febre de la manufactura massiva xinesa? ¿El de les tres cabretes que volen passar un pont on hi ha un ogre per anar a pasturar en un terreny no pot ser una referència de mobbing o especulació immobiliària? ¿El de la Rínxols d'Or i els tres ossets no té un ressò d'una típica capverd obsessionada per la dieta miraculosa? ¿I el de la Caputxeta Vermella no continua tenint, pels temps dels temps, una connotació amb la violència de gènere? ¿I encara, la del japonès disposat a eliminar el poble enemic i fer-se amb les seves riqueses no es relaciona amb qualsevol dels conflictes bèl.lics que esclaten arreu del planeta?


Les lectures són múltiples. I els espectadors, petits o grans, no cal que hi establexin, esclar, cap relació. L'escola de la vida que s'aprèn al teatre no és per ser aplicada immediatament, a la sortida, o per passar un examen de competitivitat, sinó per assimilar i assumir com un pòsit que serveixi de base quan, saltada la barrera de la fantasia, l'atzar de la vida et posa a prova.


Manel Barceló, vestit a estil oriental, amb un barret escollit a l'atzar que rebla el clau, amb una butaca com a única escenografia, una tetera per anar tirant, i una mitja lluna que el vigila al capdamunt, passa per les aventures de tots els seus personatges tradicionals i hi fa tots els papers de l'auca: veus greus, veus agudes, marrameus, clapits de gos, bels de cabra, sons d'obrador de sabater, remor de passos militars, fressa de bosc...


Al final, una peça musical, amb lletra seva, deixa un regust de tonada que es va xiuxiuejant a la sortida. La cançó, a ritme de popular napolitana, ha servit per fer un resum de tot el que s'ha escoltat. Una manera de regalar als espectadors la memòria dels personatges dels contes i les seves històries que, en alguns casos, als més primerencs a anar al teatre, els deixarà una herència de les que deixen empremta i no s'obliden, per molts anys que passin.




«Grease». Original de Jim Jacobs i Warren Casey. Adaptació: Octavi Egea. Adaptació lletres: Albert Mas Griera i Guillermo Ramos. Intèrprets: Carlos Solano, Daniel Millet, Ángel Muñiz, Gustavo Rodríguez, Jordi Cussí, Pau Doz, Xavier Mateu, Albert Martínez, Guillermo Sabariegos, María Adamuz, Elena Gadel, Griselda Astudillo, Bealia Guerra, Ariadna Suñé, Laura Olivella, Eugenia Sánchez, Marisa Gerardi i mayte Gete. Cos de ball: Adriana de Robles, Alfred Vicens, Andrés Gómez, Ariadna Peya, Javier Martín, Jorge Velasco, Rosa Belén Prada, Sergio Franco, Tatiana Monells i Vanesa García. Músics: Manu Guix, Toni Pagès, Jordi Franco, Jordi Roquer, Oriol Cusó, Julian Sánchez, Ángel Valverde, Santi Carcasona, Clodulfo Núñez, Albert Faz, Miguel Ángel Royo i Jaume Peña. Escenografia i il.luminació: Paco Azorín, Jordi Soler i Pere Milán. Caracterització: Toni Santos i Laura Vacas. Vestuari: Carles Solé, Gemma Estragués, Marien García i Nadia Balada. Direcció musical: Manu Guix. Direcció coreogràfica: Coco Comín. Direcció escènica: Ricard Reguant. Barcelona, Teatre Victòria, 3 octubre 2006.


Els directors no ho amaguen: volen ser fidels als muntatges originals de Broadway i Londres. I la veritat és que l'embolcall de 'Grease' transporta a l'època en què els xicots portaven xupa, les noies portaven faldilles acampanades i la brillantina i el fixador eren gairebé tan imprescindibles com ho és ara el telèfon mòbil. Per a qui no ha conegut l'època, li deu semblar que el transporten a un planeta desconegut. Per als qui els sona d'alguna cosa, el viatge a la nostàlgia és tan perillós com pensar-se que no hi hagut mai millors temps temps que els passats.


¿Ens podem imaginar un 'Grease' amb relectura actual? ¿On han anat a parar avui en dia els xicots afamats de mosses? ¿On són les noies universitàries pintamirallets i pendents només del seu futur sentimental? ¿Què en queda de la rebel.lió juvenil urbana tret d'una suadora amb caputxa, quatre petards al morrió, la ressaca d'un botellot clandestí i mitja dotzena de grafits a les parets d'un barri vell o —en versió moderna dels incívics—, escarritxades mironianes de Titanlux de colors als vidres de l'edifici blanc del Museu d'Art Contemporani?


De segur que, ni que sigui per uns segons, la possibilitat de transportar 'Grease' als nostres dies per part dels adaptadors, lletristes i directors del musical els ha passat pel cap. Però ho han deixat córrer de seguida. 'Grease' és 'Grease'. I l'únic remei és fer un 'Grease' en colors, passi per bona la simbologia fonètica.


Per això aquesta gran producció musical va al segur i aposta per arribar a tots els públics, mai més ben dit, tots, tots. Adults madurs, adults no tan madurs, joves grans i joves barbamecs. Per això, segurament, els personatges de 'Grease' es mouen sota un cert aire de caricatura irònica, en alguns moments de vinyeta de còmic o de film animat, des del personatge punxadiscos amb veu seductora de ràdio del temps de la picor fins als principals protagonistes dels quals només s'escapa de la carrincloneria, per la seva actitud descarada, el de la jove Rizzo, interpretat aquí per Elena Gadel (qui l'ha vista, a 'Mar i cel', i qui la veu ara, a 'Grease!). Aquesta opció irònica de la posada en escena acaba sent l'única manera possible de fer una mirada a segons quin passat. Som al 2006, i ens mantenim fidels als setanta revolucionaris per parlar d'una història dels cinquanta del segle passat.


Com que l'argument —tu m'agrades a mi, jo t'agrado a tu, però tu no em vols a mi, sinó que vols a ella, etcètera, etcètera...— és tan tou com un tortell de nata, a 'Grease' li queda la composició musical, el ball, el moviment, el cant. Tant hi fa el que els passi a aquesta colla de joves granelluts, que l'únic signe d'avantguarda que mostren en les relacions personals sembla que és el coneixement del preservatiu i les seves conseqüències traïdores.


I la direcció triple, musical, coreogràfica i escènica, s'ha abocat a potenciar el treball dels intèrprets i a aconseguir un espectacle pletòric, lluminós, amb un ritme que no perdona ni un minut i d'aquells ritmes capaços de fomentar vocacions i vocacions de nous ballarins, cantants i intèrprets entre les masses adolescents que els van a veure.
Mala cosa, una vegada més, voler fer comparacions amb adaptacions cinematogràfiques arxiconegudes. Voler fer de John Travolta o d'Olivia Newton-John a aquestes altures. Per tant el millor és que cadascú sigui qui és i faci el que pot fer. Aleshores l'espectacle obté un resultat més sincer, menys postís i fins i tot amb personalitat pròpia que els espectadors agraeixen.
'Grease' destaca, doncs, pel treball conjunt de la companyia, malgrat que la batuta és en mans de Xavier Mateu, el Vince Fontaine de la ràdio; de Carlos Solano, que fa de Danny Zucko; de María Adamuz, que fa de Sandy i s'exposa a sorprendre l'auditori amb un cop d'efecte de canvi de look gairebé propi d'un Saló de l'Eròtica Light; d'Elena Gadel, que fa de Rizzo; i Daniel Millet, que fa de Kenickie.


Fora d'ells, sobresurten, per obra i gràcia del seu paper, Bealia Guerra en el paper de veu aflautada de Marty; i Marisa Gerardi, en el de la professora Miss Lynch, una típica mestretites que vol i dol, però que acaba sent l'única que intenta posar ordre entre els fogots de la jovenalla que té sota el seus peus. I, per descomptat, una menció especial per al conjunt musical que manté els espectadors en estat de ritme fresc i rocker d'una galàxia perduda en l'espai.




«1001 nits». Comediants. Adaptació i dramatúrgia de Joan Font i Luisa Hurtado. Espai escènic i vestuari de Frederic Amat. Composició i direcció musical de Gani Mirzo. Coreografia de Montse Colomé. Il.luminació: Albert Faura. So: Roc Mateu. Intèrprets: Queralt Albinyana, Issac Alcayde, Alma Alonso, Txe Arana, Mia Castellví, José Pedro García, Roger Julià, Jordi Rallo i Ivan Tàpia. Direcció de Joan Font. Barcelona, Teatre Tívoli, 22 febrer 2006.


La reposició, després d'una gira, de l'espectacle basat en 'Les mil i una nits' (1001 nits), de Comediants, coincideix amb un dels moments més tensos de la pretesa reordenació del caos de l'Iraq, després de la invasió nord-americana i els seus aliats, del judici de pantomima a Sadam i els seus, i de les conseqüències de destrossa bàrbara sobre un dels patrimonis de la humanitat. Les lluites entre xiïtes i sunites i la destrucció de temples i mesquites, per boicotejar el procés de constitució d'un govern democràtic, perfila el preàmbul d'una guerra civil que acabi deixant en pols el poc que encara queda de l'antiga Bagdad i les ciutats que l'envolten.


Comediants posa una maqueta d'una de les joies arquitectòniques de la Bagdad antiga sobre l'escenari. I la relació del moment actual amb l'al.legoria escènica es fa més evident que mai. Si bé el muntatge de Comediants se centra en la crema i l'espoliació de la Biblioteca de Bagdad i oposa la força de la paraula i la fantasia del conte contra la barbàrie, amb el pas dels mesos des de l'estrena del muntatge, la proposta s'ha convertit en una mena d'ambaixada a favor de la pau i contra una guerra provocada pels que menys la pateixen a la seva pell.


Per això, malgrat la referència permanent al clàssic que té Sherezad com a protagonista, l'espectador bascula entre relacionar l'espectacle amb els contes seculars o, com deia, amb les notícies que li serveixen els informatius diaris de la televisió.


Al marge d'aquesta connotació, el muntatge no és precisament dels més representatius de la mina escènica de Comediants. I no pas pels intèrprets, encapçalats per Txe Arana en el paper de Sherezad, que destaca pels dos registres que fa del seu personatge, l'actual, a l'interior de les runes de la biblioteca, misteriós i suggerent, i el del món de ficció de 'Les mil i una nits', obert, enginyós i heroic en oferir-se com a víctima del magnat faldiller rancuniós que vol venjar les banyes que li ha plantat la seva dona, sacrificant cada nit una donzella. Però Sherazad aconseguirà amb la seva virtuositat narradora encandilar el poca-vergonya i fer que el sacrifici decretat s'ajorni i s'ajorni una nit rere l'altra pel cuquet de saber com continua i com acaba cada història.


La resta de la troupe d'aquest muntatge es veu obligada a fer mil i un papers, valgui la redundància, i a fer també el saltimbanqui, enfilant-se i despenjant-se per la tarima tubular que, si no fos perquè ho diu el programa, costa de veure on és la mà imaginativa de Frederic Amat en l'espai escènic.


Fa la impressió que aquest muntatge de Comediants sobre 'Les mil i una nits' es quedi curt. Probablement perquè no li toca altre remei, tenint en compte que és impossible abastar en una adaptació escènica d'una hora i tres quarts tota la voluminositat de l'original. Per això sembla que, més que centrar-se en unes històries triades a l'atzar, el guió requeria una fusió d'elements que recordés l'alè de les contalles clàssiques i que en donés una visió nova, tintada per l'habitual imatgeria fantàstica que caracteritza les obres de Comediants.


Fa la impressió també que el muntatge, vist ara en espai tancat, no respiri del tot. Que hagi estat concebut per representar-se a l'aire lliure. Sota les nits d'estiu, sobretot. Potser aquesta és una altra de les raons que fan que aquestes '1001 nits' deixin una impressió tèbia, o potser nostàlgica, d'aquelles nostàlgies de les nits caloroses que l'hivern és incapaç de substituir.




«Dralion». Cirque du Soleil. Números: Acrobàcia (teles, pals de bambú, cèrcols, salt de corda i llit elàstic). Malabarisme, dansa i equilibri, Equilibri amb contorsió, Doble quadrant, Lleons (dralions) acròbates i pallassos. Coreografia: Julie Lachance. Composició musical: Violaine Corradi. Cantants: Calvin Braxton, Agnès Sohier. Direcció de la banda: Stephen Poulin. Vestuari: François Barbeau. Escenografia: Stéphane Roy. Disseny de so: Guy Desrochers. Disseny de llums: Luc Lafortune. Guió entrades de pallassos: Michel Dallaire. Direcció acrobàtica: Li Xining. Direcció: Guy Caron, Silles Sainte-Croix. Barcelona, Grand Chapiteau, Antiga escullera de la Barceloneta, final passeig de Joan de Borbó, 17 de març 2005.


Aire, aigua, terra i foc. Aquests són els quatre elements simbòlics que lliguen la que ja es pot anomenar trama dramatúrgica, musical i coreogràfica de l'espectacle 'Dralion', del Cirque du Soleil. També hi ha altres símbols més divins com les deesses (Azala, aire; Gaya, terra; Océane, aigua) i un dimoni, (Yao, foc), però, sense una guia de l'espectador, seguir al peu de la lletra cadascun dels mites fabulosos o personatges fantàstics de 'Dralion' no és el primer que hauria de fer l'espectador sinó que, com en altres espectacles de la companyia quebequesa, el millor és deixar-se endur per les sensacions d'un espectacle total que té l'avantatge de ser ofert sota una carpa amb un auditori sempre concorregut, més de 2.500 persones, que fan que el Cirque du Soleil hagi hagut de prorrogar només plantar-se novament a Barcelona i hagi venut anticipadament més de 110.000 entrades que, a hores d'ara, ja deuen ser 150.000, la capacitat màxima, per qüestions de calendari i de gira.


Als espectadors que repeteixen d'altres temporades, els queda sempre la nostàlgia de les anteriors nits de carpa blanca, plenes de força, amb espectacles com Alegría, Quidam i Saltimbanco. Hi ha qui fins i tot voldria que sempre acabés sonant, com una marca de la casa, la banda sonora del primer espectacle que li va quedar enregistrat a la memòria. Però un dels avantatges de la companyia és que cada espectacle ofereix una concepció nova, gairebé original, com si l'art del circ es pogués reinventar a cada bugada. I la força d'aquesta innovació constant rau, sobretot, en la tria dels integrants de la companyia, alguns dels millors de cada especialitat, que sembla que sigui sota la carpa del Cirque du Soleil on obtinguin la seva màxima expressió.


Tot el guió de 'Dralion' té un punt de lligam amb el trio de pallassos format per Philippe Aymard, Juan Carlos Bratoz i Gerry Regitsching, més un quart pallasso, pretesament espontani, que donarà la sorpresa de la nit, i que mantenen el públic des d'abans de començar fins al final, amb un guió propi, però també amb la paròdia d'un dels números que abans s'han vist a la pista.


'Dralion' és la dotzena producció de Cirque du Soleil. Aquesta vegada, més xinès, impossible. Drac i lleó es fusionen en un sol element que simbolitza orient i occident. El primer número de 'Dralion' és l'equilibri sobre una sola mà que posa sobre la pista les habilitats adquirides a força de voluntat i sacrifici d'una nena —¿no és de plastilinna?— capaç de fer dels braços cames i de les cames mans —i atenció, perquè es tracta d'una nena de només 9 anys!—.


Un número de malabarisme és a càrrec d'un ucraïnès que es pot riure de l'escuma i la goma plegable, de tanta flexibilitat, i que no en té prou amb això sinó que, a més del domini del cos, és capaç de fer ballar la vista amb un joc de set pilotes sense que cap toqui terra.


'Dralion' té també una estrena en aquesta presentació a Barcelona. El de cinc acròbates que embadoquen el públic amb els seus salts espectaculars des d'un mur daurat —que és de fet l'escenografia de fons de l'espectacle—, fins a uns llits elàstics, amb caminada inclosa a cos horitzontal, sobre la paret, que costa de creure que no sigui un efecte cinematogràfic.


Números de caràcter més poètic, com els de la colla de vuit xineses que ballen sobre bombetes enceses, o el pas de deux aeri, amb teixits blau, de força coreogràfica innegable, spafegeixen a tradicionals però gairebé insuperables números de salts d'anelles, trampolí, doble trapezi, salts de corda, o el número dels lleons gegants pelfuts que, gràcies a ser de mentida, no donen cap maldecap als permisos municipals com els que no permeten exposar a les pistes dels circs que s'instal.len a Barcelona, animals de segons quina mena.


El Cirque du Soleil és una passejada de dues hores en directe pel món del fantàstic, molt lluny de la màgia, aquest concepte eteri que ho confon tot. 'Drailon' o molts dels espectacles del Cirque du Soleil podrien ser una interpretació plàstica del realisme màgic, amb personatges de carn i os, disposats a donar-ho tot, gairebé com en els millors temps del circ tradicional.



«La fàbrica de xocolata». Basat en la novel.la de Roald Dahl, 'Charlie i la fàbrica de xocolata'. Guió, direcció i coreografia de Coco Comín. Narració de Joan Pera. Escenografia i il.luminació de Paco Azorín. Música de Xavier Mestres. Lletres de Joan Ortínez. Vestuari de Coco Comín. Cantants: Márian Barahoma, Francesc Esteve, Abel Garcia, Jaume Giró, Xavier Mestres, Laia Porta, Toni Sans i Yolanda Sikara. Intèrprets: Adriana Aguilar, Elsa álvaro, Jorgina Escuder, Edgar Ávila, Cristina Hausmann, Francesc Esteve, Laura Pla, Maties Sierra i Sílvi Vega. Jove Teatre Regina, Barcelona, 23 novembre 2002.


El teatre musical té seguidors. Coco Comín hi té la mà trencada. I si la proposta és sobre un text garantit com 'La fàbrica de xocolata', de Roald Dahl, el resultat que se'n pot esperar només pot ser bo. Coco Comín no només ha fet un bon musical sinó que ha fet un musical honest. Doble mèrit tenint en compte que es juga amb un nom de prestigi com l'escriptor Roald Dahl i amb un públic preferentment jove a qui la programació del Regina adreça la proposta.


'La fàbrica de xocolata', que ha adaptat la mateixa Coco Comín, és un relat en quadres, o potser hauríem de parlar de vinyetes, del més essencial de la sinopsi del text de la novel.la de Roald Dahl. Coco Comín ha tingut especial preocupació per dibuixar els personatges. També per centrar l'ambientació. I per dotar-ho tot d'una banda sonora, amb veus de suport, per deixar als intèrprets el seu paper principal: el de ballarins i personatges de ficció de la novel.la. El playback que s'utilitza, que podria ser considerat un punt negatiu en un altre cas, aquí està al servei de la qualitat i el ritme de l'espectacle, però a més crea una atmosfera de registre cinematogràfic que, avui en dia, és el més pròxim al públic jove.


A més, Coco Comín no ha caigut en l'endolciment, que Roald Dahl no li perdonaria, i que podria propiciar un musical que té un protagonista orfe (Charlie), amb quatre avis, amb quatre xavos, afortunat per atzar amb un premi de paper de plata i premiat com a hereu, per la seva bona actitud, pel senyor Willi Wonka, l'amo de la fàbrica de xocolata que busca un noi com Charlie a qui deixar l'empresa. I aquí cal esmentar, en representació de tot el repartiment, l'actriu i ballarina Cristina Hausmann, que fa el paper de Charlie i que estic segur que l'il.lustrador que va acompanyar sempre Roald Dahl, Quentin Blake, no dubtaria gens a prendre com a model.


Coco Comín tampoc no ha caigut en la tendència escènica actual de substituir els elements màgics, l'escenografia creativa i la imaginació per una simple projecció de transparències. Només ho fa en un moment fugaç, quan ha de presentar l'entortolligat de tubs de la fàbrica. Però després, el recorregut per l'interior fantàstic de les naus de fabricació, a partir de la pujada supersònica amb l'ascensor, entra en el joc que permet el teatre per estimular la fantasia i la imaginació de l'espectador.


Personatges de ficció venecians, vestuari elegant, composició i interpretació musical sense fissures i contenció en els diàlegs conflueixen en un espectacle musical per als petits i els no tan petits que també pot ser un pont cap a la lectura d'un clàssic com Roald Dahl.



«Sit». Tricicle. Escenografia: Lluc Castells. Il.luminació: Roger Puiggener. Vestuari: Anna Güell. Música: Pere Bardagí. Guió documental: Tricicle i Toni Álvaro. Intèrprets: Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans. Barcelona, Teatre Victòria, 7 novembre 2002.



Senyores i senyors, per si vostès no ho sabien, primer va ser la cadira i després van venir ells. I, si encara no se n'havien adonat, l'ésser humà no és el centre del món sinó la cadira. Per això hi ha cadires de cinc potes, de quatre potes, de tres potes, de dues potes i fins i tot d'una pota! Una solució per seure tan antiga com l'anar a peu comparable a una solució per riure tan antiga com la del Tricicle.


Amb El Tricicle i el seu últim espectacle teatral 'Sit', el concepte del riure pren una dimensió diferent de la que ha servit per educar en aquest sa exercici les últimes generacions televisives. A 'Sit', el somriure, el riure d'ample a ample, o el riure a batzegades, va inclòs amb el preu de l'entrada. Vull dir que no se'n salvarà ningú de riure. Gràcies a una proposta intel.ligent que no afluixa en cap dels moltíssims gags de l'espectacle i gràcies sobretot a una interpretació que mostra la millor base dels tres components del Tricicle, una base que ha trobat el seu punt màxim d'estilització i que té la clau per connectar amb tots els públics que, fidels a una trajectòria i una manera de fer, redescobriran, o descobriran, les capacitats escèniques gairebé nues de tres intèrprets de pantomima, enriquides per la seva llarga experiència d'espectacles que van de la línia més simple a l'espectacularitat escenogràfica.


'Sit' explota a fons totes les possibilitats materials i líriques de la cadira. I l'espectacle es va convertint lentament en una gala pròpia del millor circ de pista. L'escenari a la italiana del teatre Victòria té els avantatges de treballar en camp propi, però 'Sit' té molts dels seus números que mantindrien els milers d'espectadors de circ internacional amb els ulls ben oberts. Els tres tricicles es converteixen en aquesta nova proposta en tres grans pallassos de talla universal. Que es preparin si s'hi encapritxa el gremi de la carpa.


Potser per això, 'Sit' ultrapassa totes les fronteres possibles i, sortosament, no admet etiquetes ni sinopsis fàcils, ni referències televisives, malgrat la llicència cinematogràfica en blanc i negre que utilitzen, ni admet concessions a l'auditori. I això l'eleva a gran espectacle que té moments antològics que passaran a formar part dels millors moments del Tricicle.


I em sembla que no ha de fer por dir que el Tricicle ha fet un salt. Un altre salt, si voleu. I tampoc no ha de fer por dir també que està en el millor moment. I afirmar igualment que tot allò que havien fet durant anys de maduresa els ha servit per "madurar" novament. El vi és un mestre en l'art d'envellir. El vi envellit és el més apreciat. I els anys, que no passen en va, són, en el cas del Tricicle, un celler que els ha conservat fins a aquest punt.


Aquest de 'Sit' no és El Tricicle del merchandising, del cinema, de la tele, dels vídeos ni de la marca de fàbrica que ha convertit ja fa temps el Tricicle en una empresa marcada per les exigències pròpies d'una "indústria cultural" que no pot aturar la maquinària per no desengreixar les bobines. Aquest de 'Sit' és el Tricicle en estat pur, el Tricicle capaç de fer d'ambaixada d'una manera de tractar l'humor en teatre, el Tricicle segurament més sorprès d'ell mateix que, a aquestes altures, trenqui tòpics propis i obtingui un dels èxits més reconeguts de la seva carrera.


'Sit' no es pot explicar. Aquesta és una tàctica comunicativa que Joan Gràcia, Carles Sans i Paco Mir fan servir des de fa molt de temps quan responen a la premsa. En aquest espectacle han arribat al màxim de la teoria: 'Sit' no es pot explicar, només es pot veure. I ben asseguts, per fer honor a la cadira.



«Ocelot. The Spirit of Artistics». Companyia Gran Circ Internacional Ocelot. Direcció de Bogdan Zajac. Teatre Tívoli, Barcelona, 26 setembre 2002.


La síndrome de Le Cirque du Soleil continua planant en una revifada programació de circ teatral que recorda que el lloc de contorsionistes, trapezistes, mims i clowns no és només la pista sinó també l'escenari.


El Teatre Tívoli ha acollit 'Ocelot', un grup d'una vintena d'artistes polonesos acompanyats de músics, que actuen en directe, i que ofereixen un espectacle a mig camí de la dansa contemporània i el concert de música, però sobretot les bones arts, un estil refinat de circ i un treball rigorós que detecta una acusada disciplina per aconseguir la perfecció de l'acrobàcia, l'equilibri just del malabarista, el risc de segons quins números sobre la boca de l'escenari i les primeres files de butaques i un estol d'imatges acolorides i plàstiques que a vegades només la precisió de la càmera capta amb ple rendiment, més que la mirada dispersa de l'espectador de la sala.


L'ànima de la companyia és Bogdan Zajac, que va treballar vuit anys precisament amb Le Cirque du Soleil, com a acròbata, i que, sense que se n'amagui i reconeixent l'escola que en va treure, assegura que vol fer amb aquest espectacle presentat a Barcelona una mostra de la seva pròpia filosofia de l'art del circ.


L'empremta, doncs, de la tècnica d'un medallista als jocs olímpics, destaca per damunt de tot en un guió que circula ben trenat pel mestre de cerimònies i que dóna entrada a cadascun dels números introduïts per un subtil argument escènic. La palma se l'emporten les components femenines de la troupe que, en acrobàcia simple, amb cordes de teixit i l'anella penjant aconsegueixen alguns d'aquells moments que encara tallen l'alè a l'espectador.




«Saltimbanco». Direcció de Franco Dragone. Música de René Duperé. Vestuari de Dominique Lemieux. Amb Andriy Vintilov, Oxana Vintilova i Maxsim Vintilov (Adagio); House Troupe (Pals xinesos); Jesko von Den Steinen (Clown); Wang Jingmin (Doble corda fluixa); Maria Markova (Malabarisme); Adriana Laura Pegueroles i Marie-Claude Lacroix (Boleadoras); Olga Sodorova (Trapzi sol); Daniel Gutszmit i Jacek Gutszmit (Mà a mà); Linda Belanger, Sandra Feusi, Sam Payne i Carolyne Vita (Ballet de cordes elàstiques). James Clowney, cap de pista. James Bigbee Garver, el baró. Cédric Casanova, el somniador. Susan Daly i Nicole Seiger, cantants. Barcelona, Grand Chapiteau, La Maquinista, Temporada 2001-2002.


El Cirque du Soleil ha tornat a BCN amb un tercer espectacle, aquesta vegada el més clàssic de la companyia canadenca. En la memòria dels espectadors catalans hi ha encara 'Alegria' i 'Quidam' i, sense cap mena de dubte, continua sent 'Alegria' el que realment va donar la targeta de presentació.


Le Cirque du Soleil ara ja no cal que es presenti quan es proposa alçar Le Grand Chapiteau en algun descampat perifèric de la ciutat. Abans era la Mar Bella, ara ha estat La Maquinista, a tocar del barri de Sant Andreu. Le Cirque du Soleil té un públic: el dia de la inauguració, 'Saltimbanco' havia venut 85.000 entrades i ja anunciava una pròrroga fins a mitjan juny. La reacció de l'espectador parla per si sola.


¿Què busca el públic de Le Cirque du Soleil? ¿Com és que sense recórrer a un producte light de consum de masses, cada espectacle és un producte de masses? Es poden buscar moltes respostes: una excel.lent promoció, uns mitjans considerables, una opció entre circ, teatre, música, dansa... tantes respostes com vulgueu.


El fet és que Le Cirque du Soleil tria els seus artistes sota el filtre d'un alambí i que, en la gran majoria, el seu nivell és tan elevat que el conjunt converteix l'espectacle en un virtuosisme en clau de circ.


'Saltimbanco' reuneix bona part dels ingredients essencials. I de tots ells, el més teatral, és el que compleix també amb el factor poètic. El de la parella, pare i mare i fill petit, ucraïnesos, que representen l'Adagio i que enllacen el personatge del nen i la seva transformació en clown, un clown que, només amb onomatopeies porta a la pista el relat de dues històries. El circ, d'aquesta manera, es transforma en una capsa de somnis, la capsa de somnis que és la base del teatre.


'Saltimbanco', del Cirque du Soleil, manté l'esquema que fa que l'espectador es compenetri amb el que passa a la pista i, també, fora de la pista. Una de les característiques del guió dels espectacles del Cirque du Soleil, és la participació amb el públic. A 'Saltimbanco', aquesta participació no només és un entremès que permet arrencar amb caliu entre les grades, gràcies a la intervenció dels trapelles del circ, sinó, sobretot, amb el clown, Jesko von Dein Steinen, que crea un món de ficció al voltant de dues senzilles històries.


Però 'Saltimbanco' té també els números tradicionals d'una pista de circ del nivell del Cirque du Soleil. En aquesta edició de 'Saltimbanco' destaca el número de malabarismes a càrrec de Maria Markova, impecable, amb un domini a fer botre boles blanques que es mouen com un muntatge gairebé digital.


Els pals xinesos amb prop de 25 membres, la doble corda fluixa amb una excel.lent Wang Jingmin, els artistes del gronxador rus amb complicades acrobàcies que tenen el públic amb l'ai al cor; el trapezi sol amb Olga Sidorova, o el número que tanca les més de dues hores i mitja amb un ballet de cordes elàstiques que més que moure's en l'aire sembla que gravitin com una colla d'astronautes o personatges inventats d'una pel.lícula fantàstica.


'Saltimbanco' vol dir en italià artistes de carrer. Els artistes de 'Saltimbanco' han portat sota la carpa blanca del Cirque du Soleil el millor d'un carrer que ha tret el circ de la crisi i ha reconvertit la tradició de la pista en un espectacle regenerador.



«Bi (dos mons, dues mirades», de Comediants i la companyia acrobàtica de la Xina. Direcció de Joan Font. Guió de Joan Font i Moisès Maicas. Escenografia de Joan Josep Guillén. Música d'Ezequiel Guillem (Saki). Intèrprets: Adrià Bauzó, Mariona Blanch, Oriol Boixader, Eugeni Gil, Gisele López, Joan Montanyès, Carme Sànchez. Mercat de les Flors. Barcelona, temporada 2001-2002.

Sempre hi ha un més enllà. I Comediants ho ha demostrat amb el seu espectacle 'Bi (dos mons, dues mirades)' que posa a prova l'anarquia dels pallassos catalans i la meticulositat dels acròbates xinesos.


El Mercat de les Flors ofereix aquesta proposta a mig camí del circ, el regal plàstic, el color, la música de Saki i la pessigada als sentiments.


Joan Font, el director, ha fet amb 'Bi' una de les seves propostes que s'aparten més del contingut tradicional de Comediants. Però la proposta no seria completa si les esquitxades a la referència del grup de Canet haguessin desaparegut del tot.


Per això, aprofitant els recursos de l'acrobàcia de la companyia i la picaresca dels clowns, una escena casolana amb llit recorda clarament, per exemple, la 'Nit' de Comediants que forma part de l'antologia del grup.


La festa popular, l'imaginari fantàstic, les pors i les fantasies d'un món i de l'altre es barregen i es confonen en un espectacle per a totes les edats que fascina els més grans i que fa obrir els ulls com taronges als més petits.


'Bi' (dos mons, dues mirades)', de Comediants, al Mercat de les Flors, és l'espectacle en cartellera en aquest moment que més s'aparta de la rutina teatral a la qual ens tenen acostumats els programadors. I és, a més, d'aquells espectacles que, a pesar de la promoció que va envoltar la seva presentació a la Xina, no enganya amb campanyes de màrqueting perquè és una creació artesana amb denominació d'origen. 'Bi' al Mercat de les Flors amb l'altra cara de Comediants.
Si dividíssim l'espectacle 'Bi', de Comediants, en dos, els dos mons i les dues mirades que formen el subtítol de l'espectacle, tindríem clarament dos espectacles diferents que un circ oferiria separadament, com pertoca a les normes del gènere de la carpa.


La troupe de pallassos que forma un d'aquests mons, una d'aquestes mirades, en el muntatge de Comediants al Mercat de les Flors, és la troupe de Monti, Joan Montanyès, en el paper d'August, que s'acompanya d'Adrià Bauzó, saxo, flauta travessera i tenora; de la ballarina i clown Mariona Blanch; d'Oriol Boixader, clown de cadires amb un número espectacular; d'Eugeni Gil, acordió i guitarra; de Gisele López, violinista; i de Carme Sànchez, cantant.


Joan Font utilitza aquesta vegada la troupe per remarcar, sorprendre's, descobrir i admirar els acròbates de la Xina, l'altre món. I això fa que els pallassos tradicionals deixin el seu caràcter habitual per passar a formar part d'uns protagonistes imprescindibles en la fusió de les dues cultures que Comediants fa amb 'Bi'.

Però com passa sovint al teatre, els protagonistes d'una trama no sempre tenen tots el mateix paper.


I el paper dels clowns de 'Bi' deixen l'espectador amb les ganes de rebre'n més, no com a simples observadors de l'altre món, sinó com a portadors del seu món. Una mancança que faria que 'Bi' se'n ressentís si, al quart acte, l'aparició de gegants, capgrossos i bestiari fantàstic no engrandís aquest buit amb una de les escenes mediterrànies més aconseguides.


'Bi' és imatge, música i color. I sentiment. Un plat imprescindible de Nadal. I com en tots els plats, algun indredient acaba donant el toc final. El toc final de 'Bi (dos mons, dues mirades)', al Mercat de les Flors, és la presència de la companyia acrobàtica de la Xina, una companyia que forma part de l'Escola d'Acrobàcia de Qiqihaer, a la República Popular de la Xina, i que va ser fundada fa cinquanta anys.


Actualment, la companyia té uns vuitanta integrants que aprenenen amb el sistema tradicional de l'acrobàcia xinesa. Un ensenyament tradicional, que diuen que té els seus orígens dos mil anys enrera, i que combinen, és clar, amb la presència de dues companyies de gira per tot el món i amb un teatre propi.


La seva experiència amb Comediants ha trencat amb la base del seu ensenyament tradicional. Joan Font els ha inserit en el món occidental que observen llunyanament i que entenen finalment quan la fusió d'elements i de sentiments troben aquell punt d'intersecció imprescindible per a l'entesa entre dos col.lectius culturals diferents.


La companyia acrobàtica de la Xina és un dels principals atractius de 'Bi' al Mercat de les Flors. Els números de l'espectacle, fusionats amb l'argument que s'explica per ell sol, tenen una precisió que ratlla la perfecció i que fa, a més, que l'acrobàcia, sovint lenta i parsimoniosa del circ, es converteixi en àgil i desvetlladora de sensacions. Al final, com diu que diuen els joves xinesos, "bi!", que seria més o menys, en argot, el "guai!" dels joves catalans. Una troballa afegida de la mà de Comediants.

Índex obres per sales d'estrena

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page