CLIP DE TEATRE

[En família]

[Tria dels articles publicats a les revistes TIME OUT BARCELONA / TIME OUT TEATRE / TIME OUT CULTURA (ARA)>

Segueix a @andreusotorra

«El conte de la lletera». Adaptació i dramatúrgia de Jaume Belló. Titellaires: Imma Juanes i Víctor Polo. Músic-narrador: Oriol Planas "Ritxi". Escenografia i titelles: Maribel Pérez. Construcció titelles: Òscar Ribes i Imma Juanes. Companyia Xip Xap Teatre. Teatre Regina, Barcelona, 28 maig 2011. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.


La crisi econòmica ha atenellat tant la imaginació que s'ha sentit parlar poc de la relació que el conte de la lletera té sobre la cobdícia i el desig, d'altra banda tan humà, de fer caixa ràpida ni que sigui amb l'especulació. La cosa ve de lluny, doncs. Diuen que potser d'Isop i tot. És a dir, del segle VI aC. Els orientalistes defensen que la lletera ve del Pantchatantra, d'uns contes amb mantega i mel traduïts al persa, a l'àrab i al castellà entre els segles VI i XIII.


Vist així, queda clar que els pastissers moderns de la bombolla immobiliària en qüestió s'han fet un tip d'anar amb la lletera al cap fins que, entre saltiró i saltiró, els ha caigut la llet per terra. Diguem, en descàrrec seu, que qui popularitza de debò el conte de la lletera és Jean de La Fontaine el segle XVIII.


Però, malgrat la intemporalitat del conte, ¿els petits espectadors de l'espectacle n'agafen la moralitat que se'n desprèn? L'espectacle, de titelles i actors-titellaires, pretén fer-la arribar amb un muntatge on apareix la serp, la vaca, el porc, la gallina —veu de la prudència— i, esclar, la mateixa petita protagonista amb la lletera. I per completar la proposta, un dels intèrprets, cantautor amb guitarra, gorra i barba estil Xesco Boix, introdueix una sèrie de cançons populars que l'auditori se sap a cor, gràcies, esclar, a la difusió que en fa l'escola des de baix de tot, substituta de moltes àvies i mares.


L'espectacle manté el rigor d'una companyia nascuda a Lleida fa més de vint-i-cinc anys i que té els genolls pelats de trepitjar escenaris. La companyia Xip Xap porta al damunt la tradició lleidatana en l'àmbit dels titelles, una tradició que no es limita a crear uns ninots i donar-los vida sinó que els humanitza i els vincula a la cultura tradicional com a porta cap a un coneixement superior.






«Operetta». Dramatúrgia de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir. Intèrprets Cor de Teatre de Banyoles: MonTse Baeza, Carles Besalú, Gerard Capdevila, Mariona Callís, Lluís Coll, David Costa, Paula Costabella, Ginesta Ferrer, Anna Figueras, Lali Figueras, Gemma Fontbernat, Llorenç Gómez, Lluís Gratacós, Arcadi Juncosa, Alicia Lorente, Iona Llagostera, Eduard Mas, Albert Massip, Natasha Nesterchuck, Laura Pla, Adriana Planagumà, Pere Quintana, Joan Rigat, Rosa Rigau, Mònica Vilà i Joan Vilà. Escenografia: MonTse Baeza i Pablo Paz. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Ramón Rey. So: Joan-Carles Ros "Rosky". Maquillatge i perruqueria: Montserrat Oliveras. Assessorament moviment ballet: Anna Sarró. Producció: El Canal Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona i Simfònics. Direcció escènica: Jordi Purtí. Direcció musical: David Costa. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2011.


L'humor musical de l'espectacle 'Operetta' és inclassificable, tant pel seu gènere, com pels espectadors als quals s'adreça. Per això, els programadors del Teatre Nacional de Catalunya, l'han incorporat dins del programa familiar tot i que un sospita que trobaria la majoria de seguidors en una programació general. El muntatge barreja l'òpera, el teatre gestual i l'humor, amb un cor a capella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets.


L'espectacle recorda en part un altre musical del mateix autor i director, Jordi Purtí, quan amb Toni Albà van posar en escena 'Hop!Era'. S'hi manté fugaçment el ressò d'alguna d'aquelles escenes. Però el nou muntatge s'ha creat comptant amb les possibilitats dels actuals membres del Cor banyolí, que sempre són a escena, o bé cantant o bé fent breus actuacions corals dramàtiques.


¿I com es pot estructurar un espectacle que parodia l'òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra? Doncs, abans que res, mirant el gènere operístic a una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d''Operetta' no han de ser precisament uns espectadors melòmans amb denominació d'origen sinó uns espectadors que estiguin disposats a passar-s'ho bé veient aquesta barreja de cantants, d'intèrprets, de mims o d'humoristes, un esplet d'energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l'instrument protagonista de l'espectacle.


A 'Operetta', s'hi escolten, entre altres, la 'Marxa triomfal', d''Aida', de Giuseppe Verdi; l''Obertura', de 'Guillem Tell', de Gioachino Rossini; la 'Casta Diva', de 'Norma', de Vicenzo Bellini; la 'Habanera', de 'Carmen', de Georges Bizet; el 'Brindis', de 'La Traviata', de Giuseppe Verdi: el 'Duet Papageno-Papagena', de 'la flauta màgica', de Wolfgang Amadeus Mozart; el 'Cor d'esclaus', de 'Nabucco', de Giuseppe Verdi; el 'Cor de gitanos', d'Il Trovatore', també de Verdi; o 'Belle nuit, o nuit d'amour', d''Els contes d'Hoffmann', de Jacques Offenbach.


La dramatúrgia signada per Jordi Purtí, amb la direcció musical de David Costa, que també intervé com a intèrpret, aprofita cadascuna d'aquestes àries per explicar i relligar petites històries quotidianes. Per exemple: un parell d'empleats de la neteja en un aeroport en una escena poètico-romàntica; l'escena del rodatge accidentat d'una pel·lícula on tothom acaba una mica més alegre del compte; una paròdia espectacular d'una cursa ciclista amb maillot groc al capdavant; una paròdia d'un concert on una part del cor fa de públic amb un seguit d'estossecs...


L'espectacle té una estructura tan rodona que seria difícil trobar-hi, en una hora i quart, cap escletxa. Des de l'entrada d'un camàlic amb el piano a coll de dins del qual apareixen després tots els altres intèrprets per on tornaran a desaparèixer al final en un efecte màgic que no només obre els ulls dels espectadors més petits sinó que alegra la imaginació rovellada dels adults, fins a la posada en escena de llums d'assaig, bastidors negres i decoració vermell encès que fa la impressió que tot es va elaborant en una sessió més o menys improvisada, però dins un ordre mil·limètric.


En un espectacle tan singular com 'Operetta', els intèrprets han de superar abans que res la dificultat vocal —malgrat que aquesta sigui la seva aportació bàsica— però sense oblidar que també són actors i actrius en moviment —poques vegades un Cor ha estat tan profusament aprofitat en les seves possibilitats dramatúrgiques—, actors i actrius que exerciten a la vegada el cant a capella, el gest, el clown, l'expressió corporal i la mirada individual i que es mouen seguint les pautes d'una coreografia que fins i tot l'acosta de puntetes a un espectacle de dansa contemporània que, en un altre àmbit, passaria sense excuses per ser considerat una proposta sense fronteres i dotat d'una aura inequívocament internacional.






«Patim, patam, patum, el musical d'en Patufet», de Jordi Casasampera. Música de Xavier Casasampera. Intèrprets: Eugènia Mañas, Júlia Pineda, Jordi Casasampera. Manipulació titelles: Eugènia Mañas. Decorats: Pepa Fernández. Vestuari i confecció titelles: Eugènia Mañas. Direcció: Jordi Casasampera. L'Evocador Produccions. Guasch Teatre, Barcelona, 14 maig 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys.


De la mateixa manera que la història d''El misantrop' de Molière és més coneguda que l'anar a peu i el que importa és com es representa i qui el representa —com ho fan ara George Lavaudant i Jordi Boixaderas al TNC—, a aquest altre personatge, petit com un cigró, que aquí s'anomena Patufet, però que és més universal que el francès Strauss-Khan, àlies FMI, li passa una cosa semblant.


L'aventura d'en Patufet, des de la seva mirada en miniatura, passant per la tempesta, la col protectora i el bou mastegador adquireix una visió meitat conte meitat relat científic en aquest muntatge de l'Evocador Produccions que no amaga el seu vessant ecològic ni gairebé vegetarià perquè el primer que fa un dels personatges —el venedor de la parada de fruites i verdures— és repartir entre els petits espectadors peces fresques de tota mena: pomes, taronges, mandarines... que després vol bescanviar a un preu alt —un cotxe, uns quants euros...— sense que, evidentment, se'n surti perquè es pot ser petit, però no ingenu.


Aquest musical sobre en Patufet barreja el titella de guant (en Patufet quan és diminut), titelles gegants (les cames i peus dels vianants, la mà i el braç del venedor de safrà, la moneda o dineret gegant, el sobre de safrà, la col verda i una de lombarda que protagonitzen un episodi romàntic, el bou com una mena de tió gegantí...) i personatges de carn i os (la mare d'en Patufet, el venedor dels queviures i, a l'hora del canvi de dimensions, també el mateix Patufet).


El joc entre la miniatura i la mida natural dóna peu a crear un espectacle que mou la imaginació entre grandària i petitesa i la relació que s'estableix entre aquestes dues posicions, primer des de la mirada del mateix Patufet i després des de la mirada dels espectadors, matisada per la presència dels objectes o altres elements externs.


Un recurs multimèdia fa també que, com si d'una exploració prepart es tractés, els espectadors observin en Patufet dins la panxa del bou on, com mana el conte de sempre, ni hi neva ni hi plou, i observin també com s'hi mou el protagonista entre les verdures mastegades, quan el bou ja n'ha expulsat la barretina, i vegin també com en Patufet trobarà el forat de sortida pel mètode expeditiu i escatològic de la panera bovina que tothom coneix.


¿Però com es pot aconseguir en teatre que un bou expulsi per via natural i de manera creïble en Patufet? Doncs, aquí és on el muntatge entra en la interactivitat dels petits espectadors que participen amb les fruites repartides a l'inici de l'espectacle pel venedor de la parada, alimentant el bou i carregant-li la panxa amb la fibra convenient per fer-lo explotar.


Allò que es podria haver limitat a una versió musical i tòpica del popular "patim, patam, patum" i dels "homes i dones del cap dret" i del "no trepitgeu en Patufet" —cançoneta que forma part del repertori, per descomptat, perquè no hi pot faltar— es converteix en aquest espectacle en un guió molt ben travat que, sense defugir-la del tot, aprofita la riquesa de la rondalla tradicional i n'extregui tot el suc possible amb un brot de fantasia inclosa: el líquid d'un flascó semblant al del xarlatà de fira de les pintes però que, en lloc de fer créixer el cabell, fa créixer en Patufet, una variant en clau de fantàstic de la transició de la infància a l'edat adulta. Com a la vida de debò.




«Càsting. Un musical molt animal». Autor i compositor: Keco Pujol. Intèrprets: Cris Vidal, Rut Camps, Isa Mateu, Belén Alonso, Enric López, Albert Estengre / Benjamí Conesa. Escenografia: Eloi Linuesa. Il·lustrador/animador: Robert Garcia. Audiovisual: Laura Guinovart. Vestuari: Bárbara Torrijos. Il·luminació: Roc Laín. So: Carles Aulí. Coreografies: Montse Argemí. Direcció escènica i musical: Keco Pujol i Lluís Juanet. Producció: Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 1 maig 2011. Preu: 12 €. A partir 3 anys.


¿Què va ser primer: L'Arca de Noè o els Músics de Bremen? Si algú es vol fer la pregunta que se la faci, però és una mica com aquella altra pregunta de l'ou i la gallina, que fa segles que dura sense obtenir resposta. I d'ous i de gallines va precisament aquest nou musical de la factoria Únics Produccions que es basa en el guió i les composicions originals de Keco Pujol.


'Càsting' fusiona diverses referències, partint, com deia, de la més bíblica, a conseqüència del Diluvi i l'overbooking de l'Arca —un dels passatges que més s'assembla a un conte per a infants— i passant per les més modernes, com podria ser un dels programes de televisió per fer saltar a la fama veus inèdites i joves de la música amb un cert aire de democratització popular perquè siguin els espectadors els que acabin aplaudint amb més o menys intensitat i, per tant, escollint per encàrrec de Noè —personatge en off que, com totes les veus en off, sembla que vingui de les altures—, quines de les bèsties acabaran entrant a l'Arca.


Però el musical 'Càsting' es quedaria curt si només fos això. Entre el clàssic i el modern, hi ha també els personatges que representen la diferent tipologia social: el presumptuós (el lleó), el tímid i trapella (el mico), el que per tradició es pensa que no té cap mèrit de talent (el burro), i tres gallines germanes que, com passa sempre que en són més de dues en un galliner, és difícil que s'entenguin.


Aquí, però, les gallines —amb ou sorpresa inclòs de dimensions gairebé com el d'una mona de Pasqua gegant— es divideixen dos a una: les dues pàmfiles que tenen aires de vedets de cinema i que no creuen que el Diluvi arribi mai i, per tant, no cal omplir l'Arca de Noè i la que, amb la seva bona fe, un pols d'ingenuïtat i una mica de picardia, impulsa que totes les bèsties aspirants, sense que elles ho sàpiguen, s'ajudin les unes a les altres per guanyar el càsting i ocupar plaça a l'Arca.


També hi ha l'engany i la picaresca. Un engany i una picaresca plantejats a l'auditori pel trio femení de la cresta vermella que, malgrat la curta experiència de la vida que té, sap molt bé quina opció ha de triar. I és que entre la bondat i la malícia —si es tracta de triar i no n'ets executor—, per triar la bondat no fan pagar.


No hi ha doncs, perill que algun dels auditoris de les representacions de 'Càsting' erri el tret i no entengui de la banda de qui s'ha de posar. En qüestió de votacions —que ho diguin els polítics— hi ha una airada que es copsa espontàniament d'una banda a l'altra de món —és a dir, des de la fila zero a l'última de l'amfiteatre. I el resultat del microcosmos és també el de la multitud.


'Càsting' és, com el seu subtítol indica, "un musical molt animal". És, doncs, una faula en clau de música que barreja diversos estils, tots molt dinàmics i airosos, amb pinzellada de música ètnica en homenatge al mico i també amb una picada d'ullet al cabaret clàssic. Però, malgrat els anys que arrossega el rock, continua sent aquest gènere el que s'emporta la palma de l'entusiasme col·lectiu en les generacions més joves que precisament ben poc n'han sentit parlar.


Amb un muntatge audiovisual i una escenografia tan austera com eficaç, marcat per unes tires elàstiques que faciliten les entrades i sortides dels diversos personatges, i un disseny coherent amb els temps d'estretors econòmiques, l'espectacle té la seva força, sense deixar de banda les escenes de text, en les peces musicals i la coreografia, en una conjunció que explica molt bé quin és el missatge que vol emetre perquè 'Càsting' és un musical amb voluntat didàctica, però sense que es noti.


L'autor i compositor de 'Càsting', Keco Pujol, autor també de l'espectacle familiar 'Pirats: els joglars flotants' —un dels que ha quedat en el repertori d'Únics Produccions— ha passat per àmbits tan diversos com els d'haver dirigit l'Orquestra Mondragón de Javier Gurruchaga, o el d'haver treballat també com a director musical de la cantant Monica Green, a més d'haver participat al llarg de la seva trajectòria en enregistraments corals de pel·lícules com 'La núvia cadàver', de Tim Burton.


Amb 'Càsting: un musical molt animal', es pot repetir la història d'espectacles anteriors com 'Pirats, els joglars flotants'. Són espectacles que no només admeten reposicions sinó que és necessari que se'n facin per arribar, sense malaguanyar la feina feta, a les noves generacions d'espectadors que es renoven constantment per qüestió d'edat.


Amb 'Càsting', a més, la productora, que tanca amb aquest espectacle la temporada 2010-2011 de Viu el Teatre, al Poliorama, ha llançat una temptativa de micromecenatge per acabar de cobrir el pressupost de l'espectacle. Per aconseguir els últims 5.000 euros, a través del portal d'Internet Verkami, Únics Produccions ha presentat el seu projecte a canvi d'aportacions de 10 euros fins a 500 euros, amb opció per als mecenes a rebre espècies en funcions del musical i alguna peça del marxandatge. Una cinquantena de mecenes hi han aportat la seva confiança i, dels 5.000 euros se n'han cobert 4.710, a l'hora del tancament de la crida.


El portal Verkami va néixer a la xarxa des de Mataró, a càrrec dels promotors, la nissaga Sala, pare i dos fills: biòleg, historiador de l'art i físic. El seu altruisme a favor de la nova creació artística ha fet que alguns dels projectes que es proposen en aquest portal trobin, partint de la filosofia de la microeconomia, no pas de la dels grans accionistes, un suport anònim en un termini de quaranta dies que ha de ser cobert al 100%, l'únic punt polèmic o arriscat de la iniciativa: si el mecenatge no arriba a la quantitat proposada pel creador, els mecenes ni reben la recompensa ni se'ls carrega l'aportació feta. A 'Càsting', li han faltat només 290 euros per arribar a aconseguir-ho. I és que, invents de mecenatge com el d'aquesta mena són com un càsting televisiu: qui és aplaudit amb més força per la concurrència és qui fa dringar l'Arca.






«Monstres monstruosos», d'Enric Larreula. Música: Carles Bertrand. Intèrprets: Marta Albir i Carles Bertrand. Llum i so: Marta Vilellas i Oriol Llonch. Escenografia i il·luminació monstres: Ignasi Llorens. Vestuari: Marta Albir. Autòmats: Raúl Martínez 'Luar'. Ajudant direcció: Marta Bou. Direcció: Iban Beltran. Companyia Toc de Retruc. Jove Teatre Regina, Barcelona, 20 març 2011. Preu: 9,50 €. A partir 4 anys.


Enric Larreula (Barcelona, 1941) va publicar 'Els monstres mostruosos' fa deu anys, a la col·lecció La Sirena, de l'Editorial La Galera, amb il·lustracions de Joan Antoni Poch. Per iniciativa de la companyia Toc de Retruc, ell mateix ha estat l'encarregat d'adaptar el conte al teatre, tant pel que fa a la narració i els diàlegs, com el llibret de les cançons, prop d'una dotzena, que en realitat són les que expliquen la història en una estructura de representació de conte musical.


A més a més, l'escriptor Enric Larreula ha posat la veu en off com a narrador d'un espectacle que respira experiència escènica pels quatre costats, cosa comprensible si es té en compte que la parella d'intèrprets, Marta Albir i Carles Bertrand, que és també auor de la música de les cançons, ja en fa trenta que treballen en aquest àmbit amb la companyia Toc de Retruc.


L'espectacle combina l'actuació dels dos protagonistes —una parella de monstres que volen donar continuïtat a la seva nissaga— amb la interpretació musical en directe: clarinet i teclats, principalment, i l'acompanyament enregistrat. I també hi aporten un element fantàstic amb una sèrie d'objectes, moguts a distància, que doten de dinamisme la trama.


És així com en una escenografia molt treballada, tant de disseny com d'il·luminació interior, la fantasia del conte va prenent cos, primer amb una combinació d'elements que creen un bol d'escuma que, beguda pels dos monstres, fecundarà la parella, i després, amb el naixement del fill que volen, convertir-lo en un monstre tan monstre com ells dos.


Amb elements quotidians que fomenten la imaginació, els personatges fantàstics entren en joc: la criatura amb un cos d'escombra vestida que creix a manera que es fa gran gràcies a un dispositiu mecànic, i els veïns que el visiten: un tambor de rentadora, un cubell d'aigua, una bossa d'escombraries, una antena de televisió, una olla farcida...


Tots són objectes personificats com a autòmats, amb boca mòbil, que participen en la trama caracteritzada per un llenguatge molt polit que s'enriqueix encara més amb les lletres de les cançons, amb frases fetes i fins i tot algun embarbussament, ingredients bàsics per fer de l'espectacle una recomanable activitat paral·lela d'aprenentatge que no deixa de tenir la seva moralitat per als que ja saben com les gasta la vida: cria fills i et sortiran corbs.


El que passa aquí, però, és que els pares monstres no aconsegueixen que el seu fill els faci cas per seguir els seus passos i que actuï com un monstre sinó que, simplement per portar-los la contrària, es cria com un bon jan incapaç de fer cap mal a ningú.


I ni que els pares monstres li facin la juguesca d'aparentar que volen deixar de fer maleses perquè el seu fill els continuï portant la contrària i esdevingui un bon monstre, els dos monstres veterans no aconsegueixen enredar el seu plançó i acaben fent neteja i reciclant com un parell de pares desesperats, d'aquells que, abans de tenir criatures, no han tingut temps de llegir-se una bona guia per educar els fills en deu dies.




«El mago de Oz: el musical». Adaptació del conte de Lyman Frank Baum. Llibret: Alber Ponte. Música: Alber Ponte, Vicente Pascual i Luis Bomati. Intèrprets: Oliverio Satisfecho, Javier Muñoz, Zalo Calero, Marta Sam, Germán Vigara, Lucía Zubiri i Pilar Alonso. Il·luminació: Joan Manuel Sánchez. So: Daniel García i Manuel Manzano. Vestuari i escenografia: Juan José Benito Arranz. Direcció: Alber Ponte. Producció MundiArtistas. Teatre Coliseum, Barcelona, 19 març 2011. Preu: 18 a 24 €. A partir 3 anys.


En les dues últimes temporades, el conte del mag d'Oz ha estat adaptat en català per diverses companyies en muntatges de característiques diferents. El dramaturg Marc Rosich en va escriure una versió per a la companyia Maremagnum que es va representar a finals del 2009, entre altres escenaris catalans, al Teatre del Raval, i la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell en va presentar un espectacle musical al Teatre Poliorama, ara fa un any, que comptava amb un extens repartiment intergeneracional.


El musical en versió castellana que s'ha instal·lat al Teatre Coliseum de Barcelona manté els elements bàsics del conte: el personatge de la nena Dorothy que, per mitjà de la fantasia d'un huracà, fa un viatge d'anada i tornada des de Kansas fins a la ciutat Maragda del País d'Oz. Pel camí, l'espantaocells, el lleó i l'home de llauna són els tres personatges principals que fan descobrir a Dorothy la importània de combinar el cervell amb el cor i el valor. A més, esclar, no hi falten les dues fades: la bona i la dolenta, i els personatges adults de la granja de Dorothy.


Els intèrprets tenen una representació digna per la qualitat imprescindible de les seves actuacions musicals. Però tots plegats es ressenten d'un espectacle que en el fons és més intimista del gran que vol aparentar que és i que, situat en un teatre de les dimensions del Coliseum barceloní, queda empobrit.


L'escenografia —un gran llibre amb projeccions audiovisuals i uns retallables que representen arbres— no està a l'altura de les pretensions del muntatge i de la intenció de gran musical. I la durada de l'espectacle —una hora i mitja— s'allargassa innecessàriament amb algunes accions —com la del lleó a la platea oferint diversos registres musicals— que fan mal a la trama i en desvien l'interès i que acosten el públic jove al típic circ televisiu.


Sovint es discuteix sobre quin tipus de teatre és el teatre familiar. Lamentablement n'hi ha més del que fa passar bou per bèstia grossa que no pas d'aquell que, sense recórrer a tòpics pretesaments infantils, és capaç d'arribar a la intel·ligència i els sentiments dels espectadors per molt petits que siguin.


Aquesta versió del mag d'Oz juga més amb la popularitat del nom del personatge de ficció que vol homenatjar que no pas amb l'originalitat o la riquesa de la proposta. I és una llàstima perquè la partitura musical i les intervencions de cadascun dels cantants configuren una banda sonora agradable d'escoltar, malgrat que la banda s'enllesteix en un plis plas i amb dos únics músics.


El llast és la posada en escena, limitada de recursos, poc eficaç d'il·luminació i primària en l'ús de la tecnologia actual, afegit a la fallida contemporaneïtat del personatge del mag Oz amb referències a alguns fets actuals que no encaixen ni amb Kansas on passa l'acció ni amb el País d'Oz perquè, si alguna força té el conte de l'escriptor, actor i director de cinema Lyman Frank Baum, és que no escatima que els lectors, en aquest cas espectadors, penetrin en el món de fantasia que proposava l'autor l'any 1900 quan es va publicar per primera vegada a Chicago i que, precisament per la seva senzillesa, continua sent una fantasia vàlida avui en dia, malgrat l'excés i l'abús del gènere.






«Univers». Dramatúrgia: Arnau Vinós i Júlia Mora. Composició musical: Francesc Mora. Intèrprets: Arnau Vinós, Júlia Mora / Maria Casellas, Xesús Brañas / Albert Puigdueta. Músics enregistrament: Francesc Mora, Daniel Regincós, Marcel Fabregat i Joel Condal. Vídeo: Natàlia Lloreta. Actors vídeo: Maria Santallúsia, Mag Lari, Albert Mora, Xavier Mancho, Mike Ribalta, Piotrek Jedrzejas, Miquel Setó, Natàlia Lloreta, Iolanda i Jaume. Tècnic de so, il·luminació i vídeo: Marco Rubio. Disseny escenografia i vestuari: Miquel Setó. Construcció escenografia: Efímer. Direcció musical: Júlia Mora. Direcció: Piotrek Jedrzejas. Companyia Microcosmos Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 13 març 2011. Preu: 12 €. A partir 5 anys.


Només tres intèrprets protagonitzen la història d'aquest espectacle musical que entra feliçment per l'oïda i que s'enriqueix per la vista. Però el muntatge compta amb un equip molt més ampli a l'ombra que els converteix també a tots en intèrprets perquè l'escenografia, la composició musical, la projecció videogràfica, els artilugis que es munten i desmunten fins a aconseguir la construcció d'un coet de l'espai són un protagonista més.


'Univers' és un espectacle de creació molt original —molt al marge del programari habitual— que, amb un argument ben travat, ironitza sobre la bona fe de molts consumidors de productes televisius de venda directa, embaladalits amb els avantatges que el venedor de torn els encoloma a la pantalla.


En aquest cas, un pare de família —amb dona i dues filles— té la dèria de construir una nau espacial, il·luminat per la fantasia dels seus avantpassats, pare, avi, besavi i rebesavi, tots presumptes inventors. I troba la solució al seu somni adquirint les trameses per fascicles de les peces que fan falta per aconseguir el seu desitjat pirulí de disseny Agbar. És tan gran la seva fe en l'invent, que fins i tot fa d'home-anunci per trobar dos ajudants que, il·luminats com ell, s'avinguin a formar part del projecte i a provar d'envolar-se amb la nau quan aquesta estigui acabada.


Espectacle eminentment musical, enllaça cadascuna de les accions a través d'una banda sonora enregistrada que compta amb l'actuació en directe dels tres intèrprets, amb intervencions cantades en solitari que, per mitjà de les lletres, fan també de fil narratiu.


El muntatge amplia l'espai de l'escenari amb dos mòduls a banda i banda de les primeres files de la platea que representen els hàbitats dels dos voluntaris que el promotor de la construcció del coet trobarà després de fer la seva crida pública. En una banda, un far, on una jove faronera que té cura d'una planta carnívora, atreta per l'aventura de l'espai, s'enrolarà en la causa. Per l'altra, el taller ple de rellotges i de rodes del temps d'un altre aspirant a l'enginyeria mecànica que formarà triangle amb els altres dos aspirants a astronautes.


Aquesta disposició escenogràfica permet que l'espectacle sigui molt dinàmic perquè, en una primera part, alterna sovint els tres espais, amb una combinació d'efectes lumínics que reforcen la caracterització de tendència fringe dels tres personatges.


En l'escenari central, el gran taller de construcció, és on es concentren la majoria d'artilugis, cables, llaunes, bosses, plàstics, cascs i altres materials que es pleguen i despleguen i també és on arriben les diferents trameses per missatger de les caixes amb les peces que fan falta per a la construcció del coet. Una projecció darrere d'un petit cortinatge que representa un intèrfon amb vídeo incorporat és el testimoni de l'escassa relació que el promotor del projecte té amb l'exterior.


La seva obsessió d'inventor, però, li passa comptes. Cal triar: o el coet o la dona i les filles. I com que guanya el coet, s'esdevé una separació de parella que s'emporta la mare i les dues nenes de casa i que el pare inventor sacrifica a canvi de servir la ciència. Durant una hora d'espectacle, el desplegament de mitjans escènics no s'atura. Tots, però, de fabricació artesanal, pensats un a un per a la funció que han de complir dins de la trama i, alguns, d'autèntic obrador d'inventor.


La història inclou petites guspires sobre la complicació de les relacions personals. Des de la separació ja esmentada de parella a l'enamorament subtil de la jove faronera i de l'enginyer mecànic que s'han afegit al projecte, o les picabaralles entre els tres inventors per mor d'una bombeta trencada o qui sap si per un ressort de gelosia fugaç, amb provocació de faronera inclosa, que travessa l'espai.


La fabricació del coet, la descoberta de la joguina i la força de la fantasia, fan que la seva arrencada i l'efecte teatral de la seva propulsió completin un espectacle ple d'atractius que no passa per alt, com a cloenda, la interactivitat col·lectiva del petit personal: del globus gegantí de l'astronauta paracaigudista apareixen unes desenes de pilotes de plàstic blanc transparent que, rubricades amb la marca 'Univers', demostren que, per molt que la humanitat somiï encara a conquerir l'espai, són molts els que a la primera de canvi es vendrien el regne —i la cadira de la platea— per una pilota.






«Joan sense por». Text de Joan Guasch Carbonell. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Josep Calvo, Joan Manuel Chilet, Maydo Gargallo i Albert Doz. Escenografia: T-Gràcia. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Tècnic: Jaume Gómez. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 12 març 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys.


Són tantes les versions que s'han fet en diferents gèneres d'aquest conte tradicional europeu que a vegades es perd el compte de quina és la que s'avé més a l'original. Doncs, bé, en els eixos bàsics, l'adaptació que n'ha fet Joan Guasch per a la companyia de la casa és de les que s'hi acosta notablement en la majoria de les accions de la trama. El conte, el protagonista del qual, en algunes versions, adopta el nom de Pere, va passar del Llibre de les Fades als Germans Grimm i aquí va ser recollit per Joan Amades.


En els seus orígens, el germà petit de la família de camperols vol aprendre a tremolar i es fa un tip de visitar mansions encantades, campanars i cementiris. El rei de les terres s'assabenta de la valentia del noi i el crida perquè demostri el que val entrant en un castell carregat de personatges malèfics. A canvi, li concedirà la mà de la princesa. I el tremolor li arriba quan ella, tipa de sentir-lo queixar-se perquè no coneix la por, el deixa xop amb una galleda d'aigua freda.


En el cas de la versió teatral de la companyia del Guasch Teatre, en Joan continua sent el petit de dos germans, el pare ha estat canviat per un oncle, la mare té cura dels dos germans, del gran, més tímid i poruc, i del petit, que fuig de casa per conèixer la por d'amagat de la mare i que és el que trampeja amb enginy i una certa dosi d'imprudència allò que li surt al pas pel bosc on troba la princesa que els portarà, a ell i el seu germà gran —perquè en Joan no va sol— fins al casal del rei que busca algú que li trobi el tresor que l'ajudant del rei no sap en quin lloc del castell va deixar amagat.


En les dues parts que es pot dividir el muntatge, la primera és la de preparació dels personatges i de la fugida, i la segona és la que guanya més interès perquè es desenvolupa, un cop aprovat pel rei, dins del castell —en un decorat efectista i fantasiós— que amaga fantasmes, rat-penats, gemecs i sorolls de tota mena.


Els diversos canvis d'il·luminació cobreixen els canvis de situació que representen cadascun dels pisos del castell. L'aparició, en un dels pisos, d'un rat-penat gegant —un titella mòbil— és una de les proves contra la por més celebrades per l'auditori. I, un cop trobat el cofre del tresor i compromès el casori amb la princesa, sense galleda d'aigua freda, com passa en la versió original, en Joan tremola de debò perquè no sap com enfrontar-se a la nova vida de cap de família.


L'espectacle combina el text amb algunes peces musicals corals cantades pels quatre intèrprets i compleix amb el seu objectiu: continuar donant a conèixer un personatge popular i, de passada, demostrar com amb la combinació d'intel·ligència i una mica de risc, moltes de les proves més difícils es poden superar.




«Hansel i Gretel». Germans Grimm. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Gras, Magda Puig i Cesc Cornet. Cor de Cambra Tornaveu: Daniel Diez, Xavier Pardo, Ignacio Melús, Jordi Querol, Cristina Rizzo, Mireia Roca, Marta Carbonell, Vanessa Murcia, Magalí Amat, Agnès Querol, Beatriz M. Rodríguez, María Gómez i Natalia Gómez. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 març 2011. A partir 3 anys. Preu: 9,50 €.


Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.


I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.


Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.


També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.


Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.


I aquest "com" és el que fa que el muntatge de 'Hansel i Gretel' representi un encertada cloenda de temporada de la campanya 'Viu el teatre', que Únics Produccions gestiona al Teatre Poliorama, amb una proposta que deixa un bon regust per tornar a començar, i no ho dic pel massapà de la casa embruixada del bosc, precisament.


Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?


I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.


'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.




«Coppélia o la noia d'ulls d'esmalt». Basat en el llibret de Charles-Louis-Étienne Nuitter, escrit a partir del relat 'L'home de sorra', d'Ernst Theodor Amadeus Hoffmann. Música de Léo Delibes. Coreografia d'Arthur Saint-Léon. Intèrprets: Adriana Barrabes, Alain Divoux, Albert Cusell, Anaïs Barrera, Anna Monleon, Anna Navarro, Arnau Galindo, Enrique Pérez-Cancio, Erola Carretero, Estefanía del Pino, Eva Ferré, Helena Hernáez, Helena Vicente, Idoia Canler, Iris Ruesink, Jaume Ruiz, Julia Vigo, Laura Centenero, Laura Miguel, Lourdes de Rojas, Lydia Miret, Maria Barrabes, Maria del Mar Zúñiga, Mariona Clotet, Marta Ruiz, Miguel Rodríguez, Paula Cervera, Paula Gil, Ricardo Castellanos, Sara Mañas, Sol Canan, Tamara Gutiérres i Valentina Zúñiga. Coreògrafs: Lourdes de Rojas i Rodolfo Castellanos. Direcció: Elise Lummis. Companyia Juvenil Ballet Clàssic de Catalunya. Teatre Poliorama, Barcelona, 20 febrer 2011. Preu: 12 €. A partir 6 anys.


Mentre Víctor Ullate ha presentat la seva versió del ballet clàssic 'Coppélia' a l'Artèria Paral·lel, en un espectacle fantasiós de vestuari i amb una escenografia futurista, la Companyia Juvenil de Ballet Clàssic de Catalunya, que dirigeix Elise Lummis, des de fa més de quinze anys, n'ofereix una versió fidel en els trets bàsics, amb una trentena de joves ballarins, des d'infants fins a adolescents i algun ja d'adult, sense renunciar als orígens clàssics del ballet estrenat originalment a l'Òpera de París el 1870.


Dividit en tres actes, 'Coppélia' transcorre en un indret de centreuropa, més aviat rural, a l'època en què va ser estrenat, i té tres protagonistes principals: la jove camperola Swanilda, el seu xicot Franz i un artesà constructor d'autòmats, el vell Coppelius, comparat sovint amb el vell Gepetto, de Pinotxo, perquè té la fantasia de veure en vida una de les nines que ha construït.


Història romàntica, però també amb una pinzellada de ciència-ficció i d'alè terrorífic, malgrat que en aquesta versió no es remarqui del tot aquest aspecte, quan el vell Coppélius, que ha descobert que després d'haver perdut la clau de l'obrador, la gent del poble li ha entrat a remenar les figures, enxampa el jove Franz que va darrere de la nina de qui s'ha penjat i pretén emmetzinar-lo per robar-li l'ànima i traspassar-la a una de les seves nines.


Sort però que, per salvar el seu prometatge i posterior casament amb Franz, la jove Swanilda entra d'amagat a l'obrador de Coppelius i es fa passar per una de les nines que ha descobert que té el cor robat del seu xicot. Vell estratagema femení que es troba en més d'un argument clàssic i que aquí acaba fent que tots siguin feliços i mengin anissos i que la parella s'emporti la bossa de dinerons de regal, vell costum de celebrar el casament que amb el temps ha evolucionat amb les llistes de noces modernes i les descarades invitacions d'ingressos en efectiu directament als comptes bancaris dels nuvis.


L'espectacle de la Companyia Juvenil de Ballet Clàssic de Catalunya, pensat per fer conèixer el ballet als petits espectadors, segueix el guió dels tres actes i, excepcionalment en aquesta presentació dins la campanya Viu el Teatre, inclou una breu explicació entre acte i acte a càrrec de l'animador de la programació familiar del Teatre Poliorama, l'actor Moi Aznar, que situa els espectadors petits i grans que no coneguin del tot 'Coppélia' perquè l'abstració del ballet clàssic els podria deixar fora de joc.


En general, el cos de la companyia mostra les seves aptituds en el gènere i el muntatge supera el perill que la representació no tingui la pinta d'un final de curs sinó que s'impregni de la vocació d'espectacle per a un públic divers, al marge dels molts parents dels intèrprets que hi intervenen.


L'atenció de l'argument se centra en els protagonistes que són els que s'emporten, amb el solos, els millors aplaudiments. Fent honor al seu nom, l'atmosfera clàssica domina tot l'espectacle. Però un es pregunta si, malgrat la legítima bona intenció d'educar nous espectadors en el ballet clàssic, si la història de 'Coppélia' no connectaria millor amb els petits espectadors amb una versió estilísticament més contemporània que els oferís un llenguatge visual més acostat a la generació del segle XXI. Això és, de fet, el que ha intentat fer Víctor Ullate amb la seva versió a l'Artèria Paral·lel, però per als espectadors adults.




«Mowgli, l'infant de la jungla». Basat en l'obra original de Rudyard Kipling. Adaptació i dramatúrgia: Joan-Andreu Vallvé. Música: Oriol Vallvé. Actors titellaires: Maria Casellas, Júlia Mora, Pere Pàmpols, Aleix Vallverdú, Arnau Vinós i Pau Zabaleta. Escenografia i vestuari: Joan-Andreu Vallvé. Il·luminació: Oriol Trias, Bernat Vallvé i Joan-Andreu Vallvé. Tècnic de so i llum: Jordi Torras. Construcció escenografia: Jordi Fondevila, Òscar Ribes, Bernat Vallvé i Elisabet Vallvé. Confecció vestuari: Acadèmia Cucurull. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Producció del Centre de Titelles de Lleida. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 13 febrer 2011.


Quan un espectacle té dotze anys de vida i no només manté el nivell de rigor i qualitat dels seus inicis sinó que, amb el temps, ha augmentat el seu solatge, es pot ja afirmar que es tracta d'un clàssic. I si es parla d'un espectacle de titelles —amb l'estigma que el registre arrossega— el mèrit dels seus creadors és doble.


El Centre de Titelles de Lleida commemora el seu 25è aniversari. I amb aquest espectacle ha retrobat al Teatre Nacional de Catalunya els successors d'aquells que van ser els primers espectadors del seu 'Mowgli', constatant que el llenguatge universal no té fronteres generacionals.


L'adaptació que Joan-Andreu Vallvé va fer en el seu dia d''El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling (Bombay, 1865 - Londres, 1936), dóna a conèixer perfectament, si els espectadors no en sabessin res anticipadament, quines són les claus del protagonista i de la situació en què es troba a la jungla, per què hi ha arribat, com s'entén amb les bèsties i com assoleix la maduresa d'infant a adult: l'enginy venç la força.


L'idealisme és una manera d'educar per combatre els mals moments de la vida. Sí, l'enginy pot vèncer la força. Però quantes vegades la força és la que s'imposa brutalment sobre l'enginy! L'espectacle, malgrat el seu desenllaç positiu, amb el triomf de Mowgli i l'alliberament del tigre assetjador, no obvia alguns elements tan escassos en espectacles familiars com els sentiments, la realitat de la mort, la lluita per sobreviure, l'esforç contra els elements, l'amistat i la solidaritat.


Ho fa en clau simbòlica, poètica, amb un relat entenedor i lineal que acaba seduint tant els primers espectadors com els que fa temps que han abandonat la infància. I ho fa no només amb uns titelles que fugen de l'estereotip que se'n té sinó que aporten una visió multifuncional: es pot construir un titella amb elements metàl·lics, amb representació humana o animal, però fomentant sempre la imaginació més enllà del que l'espectador veu.


A més, l'escenografia fusiona l'estructura també metàl·lica amb els personatges i crea, en conjunt, una mena de plató en directe, aparentment fred, que compta amb l'afegitó de l'escalfor de la presència dels titellaires convertits en actors, amb veu i caracterització, que semblen també sortits d'una jungla o més aviat de les làmines d'un conte il·lustrat.


L'espectacle es complementa amb una suggerent banda sonora i una il·luminació que matisa cadascuna de les accions en què es troben tant el petit Mowgli, com la ramada de llops, o els companys de selva, Baloo i Bagheera, o el malvat tigre Shere Kant. Tot arrodonit amb una subtil pinzellada atmosfèrica sobre l'origen indi de Rudyard Kipling i el seu 'Llibre de la jungla', quan precisament es commemora també el 75è aniversari de la mort de qui va ser Premi Nobel de Literatura.



Reportatge 'Mowgli a la selva del TNC' (Time Out Barcelona (2 febrer 2011) i Time Out Teatre (11 febrer 2011).




«Mediterrània», de Roc Olivé i Ricard Reguant. Música de Joan Olivé. Intèrprets: Eduard Fuster, Anna Gras i Paula Lacorte. Coreografia: Núria Córdoba. Ajudant de direcció: Cata Munar. Escenografia i vestuari: Toni Olivé. Direcció: Ricard Reguant. Companyia Va de Bòlit. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 febrer 2011. Preu: 9,50 €. A partir 6 anys.


Que la Mediterrània i els pobles que beuen de la seva riba no viuen el seu millor moment no és cap secret. La degradació progressiva del paisatge, la degradació marina, el fossar en què s'ha convertit de milers d'immigrants que fugen de la pobresa, les revoltes de poblacions senceres contra dictadors ancestrals, els vaixells de guerra rellogats, per si de cas... Però de tot això, l'espectacle 'Mediterrània' no en parla. I, justament quan encara són fresques les caigudes del govern tunisià i també de la que anomenen, per ara, l'últim faraó egipci, i encara la remoguda algeriana i les pessigolles marroquines, la mirada didàctica al Mare Nostrum de l'espectacle fa la impressió que quedi escapçada i que sigui més aviat la promoció d'un creuer turístic que ensenya l'aparador i no la rebotiga.


D'altra banda, tenint en compte que l'espectacle, per les seves característiques i contingut, requereix espectadors una mica ja fets, un té la impressió que aquests mateixos espectadors, molt més coneixedors, avui en dia, del món que els envolta gràcies als mitjans audiovisuals als quals tenen accés que no pas les generacions anteriors, parteixen d'una visió de la Mediterrània molt més completa del que ens podem imaginar.


Que sigui un habitant de Plutó —un "marcianitu" que diria en Sisa— el que s'acosta a la Terra per encàrrec del seu capitost per agafar el model del Mediterrani perquè la raça plutonaire no s'extingeixi i que vagi a petar a Barcelona perquè, burocràticament, és la pretesa capital mediterrània —¿no deu ser pas pels creuers que atraquen al World Trade Center o per la colonització que viu la Rambla per mor dels vols low cost?— té un to d'autobombo similar a aquest recent anunci televisiu que pregona la flor i nata catalana sense posar-se vermell com un tomacot.


I que la conclusió o la recepta a 'Mediterrània' que s'emporti el "marcianitu" de Plutó en qüestió sigui la "multiculturalitat" catalana i la barreja de tòpics folklòrics, des de la sardana al flamenc, passant per la gastronomia més diversa o la Sagrada Família i La Pedrera de Gaudí fa que l'espectacle es converteixi en local barceloní, amb l'inconvenient que això pot significar per a posteriors representacions fora de la "capital mediterrània", on també tenen el seu cuquet d'autoestima patriòtica.


'Mediterrània' és un espectacle auster, uns llençols i unes agulles d'estendre roba que feia temps que no veia a l'escenari com a escenografia. I unes projeccions audiovisuals, a tot estirar. Els tres intèrprets hi fan la resta desdoblant-se en els personatges històrics dels quals parlen. Espectacle amb bons moments musicals, sobretot, però no tant quan es tracta de difondre per mitjà del discurs el "llibre de text" que segurament a certs sectors de professionals de l'ensenyament li pot anar molt bé, però que és un llast per a l'atractiu que hauria de tenir un espectacle teatral.


Aquesta 'Mediterrània' diria que pateix d'un excés d'ambició, legítima per part dels guionistes, però que és impossible de fer cabre com cal en un espectacle que es veu limitat per la durada d'una hora, que és el que resisteixen els espectadors del teatre familiar. Potser algú recordarà diverses "mediterrànies" teatrals al llarg del temps, la més sonada, segurament, la de Comediants, basada més en efectes escènics, sensorials, d'il·luminació i de fantasia, que no pas en contingut didàctic.


Entre aquella 'Mediterrània' del grup de Canet, del 1991, amb Joan Font al capdavant, i aquesta de la companyia Va de Bòlit, amb un expert en produccions teatrals com Ricard Reguant entre bastidors, hi ha un abisme. Caldria trobar un punt intermedi: que la intenció de fomentar el coneixement a través del teatre es veiés compensada amb l'atractiu que el mitjà permet adoptar. Si no es fa així, els espectadors primerencs, que van al teatre perquè els hi porten, continuaran preferint el videojoc i la interactivitat digital del segle XXI, que sí bé es cert que els fa viure virtualment també ho és que els permetria fins i tot canviar, amb un clic, si es tractés de la Mediterrània, el passat, el present i potser el futur d'una regió tan complexa i inabastable com el mateix mar.




«L'illa encantada», de Jaume Gómez, Cristina Esteve i Miquel Simó. Lletres cançons: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez i Miquel Malirach. Veus en off: Sílvia Gómez i Jordi Campillo. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny vestuari: Nidia Tusal. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Disseny escenografia: Albert Gràcia. Muntatge musical: Jaume Gómez. Companyia Teatritus. Direcció de Jaume Gómez, Cristina Esteve i Miquel Simó. Guasch Teatre, Barcelona, 12 febrer 2011. Preu: 8,50 €. A partir 3 anys.


Fa gairebé tres anys, el maig del 2008, aleshores sota el paraigua de la companyia T-Gràcia, aquest espectacle ja es va programar dins de la temporada familiar del Guasch Teatre. Ara, el mateix muntatge estrena companyia, Teatritus, capitanejada per Jaume Gómez i Cristina Esteve, creadors multidisciplinars i provinents d'aventures anteriors similars.


El contingut de l'espectacle és bàsicament el mateix, però la reposició i revisió que s'hi ha fet serveix per constatar que ha tingut millores i encertats retocs. Em sembla positiu, doncs, que els autors s'imposin aquesta autocrítica, intentant no perdre la intenció interactiva amb els petits espectadors, però també mantenint un contingut indispensable a l'escena.


Si aleshores, en aquesta mateixa pàgina, feia una reflexió sobre segons quin llast que arrossega a vegades el teatre familiar, la impressió que se'n treu actualment és ben diferent. Ha millorat de manera notable l'escenografia, el vestuari i la il·luminació, tres elements que fan que la vivesa que té l'espectacle es vegi molt més compensada. I ha millorat també tot el muntatge en el sentit d'evitar segons quines picades d'ullet gratuïtes a programes televisius o l'ús de referències forànies. En conjunt, contingut i llengua, disseny escenogràfic i vestuari, doten la nova versió d'un aire nou, equilibrat i adequat a les noves generacions d'espectadors, cada vegada més posseïdors d'experiències audiovisuals.


A partir d'aquí, només em queda recordar el que deia fa prop de tres anys sobre 'L'illa misteriosa': "Des que Robert Louis Stevenson va relatar la seva aventura a 'L'illa del tresor', el mite d'un mapa antic que a través d'un enigma porti els qui el descobreixen a viure una nova vida no ha parat de reproduir-se en novel.les de pirates, pel·lícules d'acció, sèries animades i fins i tot espectacles teatrals.


»Aquest és també el punt d'arrencada de 'L'illa encantada', en bona part un muntatge musical que té la característica que convida els petits espectadors a escollir, com si es tractés de les opcions d'un videojoc, el camí que es vol que segueixin els protagonistes. Espectacle, doncs, participatiu i gairebé interactiu, tot i que deu ser difícil que els resultats de les pistes que la platea demana difereixen gaire en cada funció.


»Tres germans, dos nois i una noia —la més espavilada i valenta dels tres— troben, mentre fan neteja de les golfes de casa, un mapa l'enigma del qual, ben utilitzat, els portarà per art de màgia a fer-lo servir precisament en el dia, més i any que es representa l'obra. Amb aquesta clau o PIN enigmàtic, podran obrir un petit cofre que amaga una pedra màgica que, un cop llançada al mar, alliberarà els habitants de l'illa dels poders d'encatament malèfics propinats per un tal lloro-pirata, que els porta a tots pel carrer de l'amargura.


»L'espectacle, doncs, es mou en aquests dos plans: el del món real i el del món fantàstic o el de l'encanteri, amb la presència d'algunes bèsties o individus de l'illa que fan superar als tres viatgers algunes proves que converteixen el seu recorregut en una mena de servei de metges sense fronteres.


»La part musical s'encarrega de crear un clima actiu i enganxadís. De fet, els espectadors no tenen l'oportunitat de perdre-s'hi perquè la seva participació activa és demanada cada dos per tres a base de respostes amb el monosíl·lab "jo", controlat, pel que fa a la intensitat, per un sonòmetre de ficció en off que decideix quina resposta de la platea és la que guanya.


»En aquesta mena d'assemblea general regida pel lema "qui crida més guanya", els tres protagonistes viuen moments de por, moments d'heroisme, moments de bona sort i moments dels quals no s'oblidaran mai... fins que, un cop acabada la seva missió a l'illa encantada, decideixen que ja poden tornar a les golfes de casa on el temps sembla que no hagi corregut gens i tot continua igual.»


En la representació actualitzada que he pogut tornar a veure, alguns dels pares i mares —que en molts casos també es podrien considerar "nous espectadors"— s'ho passaven pipa. Un, concretament, alçava la seva veu a l'hora de decidir què volia. I no cal dir, els destinataris directes de l'espectacle que continuen exercint el dret a decidir sobre com volen que evolucioni l'aventura dels tres germans de ficció. És un bon senyal que lliga amb un dels propòsits de la nova companyia Teatritus: arribar a tota la família sense diferències d'edat. Un propòsit que com més es treballi i més s'hi aprofundeixi, més bon profit se'n traurà.




«Pinotxo», de Carlo Collodi. Adaptació de Manel Veiga. Intèrprets i ballarins: Linn Johansson i Rudy Alvarado. Música de José Manuel Pagán. Direcció coreogràfica: Anna Planas. Direcció audiovisual: Franc Aleu. Coproducció: Urano i Roseland Musical. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2011. Preu: 12 €. A partir 3 anys.


Pinotxo, sí, el de sempre, el del nas llarg. Però teatralment sorprenent, suggerent i innovador. Els recursos digitals s'estan imposant per damunt de les posades en escena tradicionals. Si fins ara es mantenien discretament a les consoles de control, ara ja han saltat a l'escenari. L'aplicació dels tuls i la tècnica de les projeccions simultànies combinades amb els intèrprets estan donant resultats dinàmics, amb un acostament als efectes cinematogràfics i als videojocs que, com passa en tants altres àmbits, està fent els primers experiments en el teatre adreçat als més joves.


Precisament per aquesta profusió tècnica, un espectacle d'aparent tall clàssic com 'Pinotxo' traspassa fronteres d'edat i no es limita als primers espectadors. També els preadolescents, els adolescents i els adults hi troben cadascú el seu atractiu per constatar les possibilitats de les noves tecnologies aplicades a l'escenari.


En aquest espectacle, considerat de dansa, només dos intèrprets hi fan els papers principals: Pinotxo i Gepetto. Però el llenguatge corporal contemporani s'acosta al registre que les noves generacions coneixen molt bé. Així, Pinotxo es construeix a partir de material aprofitat d'una sèrie d'objectes abandonats en un sac de runa que arrossega Gepetto. I, des del moment que Pinotxo pren vida, tota l'acció s'empara d'una mena de simulacre de tècnica en 3D —ep!, però sense ulleres especials— amb un tul frontal i un altre al fons de l'escenari que permeten reproduir espais i moviments en imatges que, mitjançant l'escenografia clàssica, seria impossible de reproduir.


L'aplicació d'aquesta nova escenografia —s'ha vist també recentment en el musical sobre Geronimo Stilton— és l'altra cara dels antics telons de paper. Si l'escenògraf Mestres Cabanes i els fantasmes del Liceu aixequessin el cap, se'n farien creus. Ara només cal esperar que els contraris a les noves tecnologies s'adaptin a aquest nou llenguatge i acabin cedint i abandonant les seves reticències nostàlgiques.


En el cas d'aquest 'Pinotxo', la interpretació dels dos actors-ballarins ofereix un espectacle de dansa (i noves tecnologies) que fuig dels esquemes establerts: Pinotxo i Gepetto surten del taller de fusteria, circulen per carrers italians, Pinotxo va a l'escola, les aules estan equipades amb ordinadors —ah!, i els escolars porten bata d'uniforme com un presagi del debat que s'acosta—, del blanc i negre passen al color, fan de coral, Pinotxo i Gepetto passen per davant de centres comercials, sortegen el trànsit d'automòbils, s'embadaleixen amb els aparadors d'informàtica i s'entenen amb els ordinadors i els videojocs com si Carlo Collodi ja ho hagués fet des de sempre.


Tot i així, la trama és força fidel a l'origen del conte i Pinotxo acaba sent l'heroi que recupera el vell Gepetto del fons del mar. Molt efectives les imatges que fan que Pinotxo participi en una actuació de circ amb marionetes —per cert, amb una col·laboració de Roseland Musical amb el fons d'Herta Frankel— i que entri al ventre del tauró. I molt més efectives encara les fusions que es fan dels dos personatges en carn i os a l'escenari amb l'utillatge, el paisatge i l'imaginari de la projecció a doble tul.


Com Carlo Collodi va haver de fer en el seu dia per aclamació popular —ell havia fet desaparèixer el protagonista del mapa en una primera versió— Pinotxo, després de la desagradable experiència del nas llarg, acaba alliberant-se de la condició de ninot de fusta per convertir-se en ésser humà. La moralitat del conte de 'Pinotxo' —la mentida és mala companya de viatge— no l'estalvien ni els videojocs ni els tuls de 3D. Ja es veu que aprendre a viure continuarà sent tan complex en l'era digital com ho ha estat en l'era del paper. Espectacles com aquest intenten fer-ho una mica més senzill per als que vénen darrere.






«La Ventafocs». Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Bernat Castellvell, Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo / Álvaro Duran, Ariadna Suñé / Anna Ventura. Narrador en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografies: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2011. Preu: 9,50 €. A partir 5 anys.


Les monarquies —i per extensió els règims republicans independents amb tics monàrquics també— estan de baixa. La crisi econòmica els ha tocat de mort. Esclar que una estocada en grans fortunes no és tan dolorosa com una estocada en fortunes minses. Aquesta versió del conte de 'La Ventafocs' presenta com a principal característica una monarquia en suspensió de pagaments. Deuen anys de nòmina al majordom del príncep, no tenen ni un duro per menjar, el palau és ple d'esquerdes i cau a trossos i, si no els toca la grossa, hauran d'acabar venent la casa i anar a viure sota el pont.


Per tant, l'única solució és que el príncep, que ja va camí de fer-se conco pels anys que té, trobi una princesa amb la fortuna imprescindible perquè la família reial pugui aixecar de nou el cap. Però el príncep no té ganes de fer-se gran i no té ganes d'admetre un casori de conveniència, com li tocaria per la seva condició de sang reial.


Qui més qui menys sap que La Ventafocs és una noia òrfena de mare que es veu obligada a conviure amb la madrastra i dues filles més lletges i malignes que la pesta. Que les tres la fan servir de criada. I que es passa el dia amb un ventall davant de la panxa de la llar. I que hi ha un ball. I que hi ha una carbassa. I que hi ha un ratolí.


En la versió de Dreams Teatre, no hi falta res de tot això. La fada surt —plof!, per art de màgia, en un fosc gairebé imperceptible— d'un quadre on només hi ha el retrat d'una dama del bosc. Ella és qui s'encarrega de vestir com cal la noia, amb corona i tot, de convertir la carbassa en carrossa i de clonar un ratolí en lacai. La resta és coneguda: toquen les dotze —el rellotge de l'escenografia, però, es manté sempre a tres quarts, impertèrrit— i l'encanteri es desmunta. Només una sabata de lluentons blanca queda com a testimoni de la nit, que no es pot dir que sigui una nit boja, però sí una mica romàntica.


La recerca de la noia afortunada, o més ben dit, del peu afortunat, és dirigida de primera mà pel príncep i seguida de prop pel lacai. Diuen que aquest detall del peu petit —signe de noblesa antiga— és el que fa creure que la primera versió del conte, abans del gremi dels Grimm, Perrault i companyia, sigui d'origen xinès.


Aquí, els cinc intèrprets de l'espectacle suen de valent la cansalada perquè els canvis de personatges, de vestuari i d'espai escenogràfic que es veuen obligats a fer no els dóna treva durant ben bé una hora i quart. Les dues germanastres de La Ventafocs, per exemple, són interpretades per dos dels actors, en un exercici de transvestisme moliner sense gaires precedents en el teatre per a primers espectadors.


El casori posa el punt feliç a la història. Més feliç encara per per als pares reials i el príncep que reben generosament de part de La Ventafocs, com a dot, l'escriptura d'unes terres fèrtils que li va deixar la seva mare. La trama ja no va més enllà, però les intencions de la família monàrquica és la de posar-se a cavar i remenar la terra, malgrat que corrin el risc que els caiguin els anells i potser la corona i tot. Una versió, doncs, que fusiona el poble amb la reialesa, no pas perquè la cort en tingui gaires ganes, sinó perquè, els reis, ni que siguin reis, quan crien fills, també els surten corbs.


L'espectacle, de base musical, compta amb intervencions corals dels cinc intèrprets, però destina la part més important de la trama a peces en solitari a càrrec de La Ventafocs, interpretada per Ariadna Suñé, una actriu que recentment ha treballat en tots els espectacles musicals que s'han estrenat al nou Almeria Teatre com '5 noies i un vestit', 'The Black Rider' o 'La Frau', a més d'haver participat en el musical 'Grease', que va omplir el Teatre Victòria ja fa més de tres temporades.




Més crítiques anteriors Teatre En família

Índex obres per sales d'estrena

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page