ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[En família]

«La casa sota la sorra». Versió lliure d'Egos Teatre basada en la novel·la homònima i l'imaginari literari de Joaquim Carbó. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Escenografia, vestuari i màscares: Egos Teatre. Il·luminació: Luis Martí. So: Sergio Sisques. So: Xavier Mestres. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Atrezzo: Egos Teatre i TNC. Enregistrament musical: Francesc Mora, Jordi Herreros, Xavi Molina, Joan Motera. Veus en off: Jaume Comas i Elisenda Roca. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2010. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2012. A partir de 8 anys.

Després dels espectacles 'Ruddigore o la nissaga maleïda' i el més recent, 'En Joan sense por', l'encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l'ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de 'La casa sota la sorra'— i ha inclòs en l'antologia teatral catalana un musical d'aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats.

La novel·la 'La casa sota la sorra', de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l'època sense que l'hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de 'La casa sota la sorra' té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n'havia fet una versió en còmic, el cinema no s'hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n'ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre.

Cal advertir d'entrada que els espectadors que coneguin la novel·la s'hauran de conformar a trobar en el musical els principals personatges: en Pere Vidal, en Henry Balua, en Hans, el malvat senyor Ti..., i l'ambientació de l'aventura —més cartró-pedra que mai per circumstàncies del rodatge de ficció— que transcorre bàsicament a la sorra d'Egipte. Però no hi trobaran la recreació de cap a peus de la trama original sinó una trama renovada que es produeix a partir del rodatge que una productora cinematogràfica sense gaires recursos fa sobre el terreny i que barreja els personatges de ficció de la novel·la amb altres personatges de ficció dins la ficció que els representen.

A més, per deixar clara la voluntat global de l'obra de la qual es parteix, l'adaptació hi ha inclòs el detectiu Felip Marlot, un dels personatges de Joaquim Carbó d'una altra sèrie seva. La participació del detectiu en el musical, cridat per la secretària de rodatge, obeeix al fet que serà ell qui descobreixi un cas que s'ha produït durant el procés del film de 'La casa sota la sorra' i que els espectadors del musical seguiran, aquest sí, amb plantejament, nus i desenllaç, amb constants flashbacks relacionats amb l'argument literari d'origen.

Però, com en tot musical, no és tan important allò que hi passa i allò que s'hi diu sinó com es diu i com es transcriu, en lletra i música, a més de com s'il·lustren el vestuari, l'ambientació, la coreografia i la interpretació que la companyia Egos Teatre salpebra amb picades d'ullet a tòpics de les grans vedets del cinema, a les manies i les vel·leïtats d'alguns personatges que es mouen en aquest món, a escenes de cinema de terror, de gènere fantàstic, de thriller d'espies i d'aventures amb l'inevitable embolic romàntic i a la incomprensió d'un personatge com Felip Marlot, que ve de fora del musical i que en un moment donat de la investigació, tip de tanta música, acaba cridant, histèric: "¿Per què no es poden dir les coses parlant com Déu mana que sempre s'han de dir cantant?"

Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s'ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder encandilar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l'entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d'edat?

Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d'intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d'adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles. En aquest cas, malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l'escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d'estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d'elles tres, els personatges masculins juguen més al gat i la rata i a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama.

Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d'ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat. Hi ha, doncs, una airada de màgia encoberta, sense que es noti, segons en quines escenes. A més, els diàlegs desprenen ironia en moltes escenes amb referències a la llengua, al folklore o els costums d'on és Pere Vidal, un barceloní de vint-i-set anys que un bon dia va acceptar un encàrrec pagat per traslladar uns documents secrets al territori del desert i que es veu embolicat amb una organització criminal. Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de 'La casa sota la sorra', però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot.

El musical no només serà un èxit d'aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l'encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d'humor i una desacomplexada mitificació d'un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren i tal com està el pati dels herois.

«Els racons de la memòria». Circ Cric. Creació de Tortell Poltrona. Intèrprets: Luara Mateu, Tortell Poltrona, Montserrat Trias "Srta. Titat". Orquestra del Circ Cric: Víctor Ammann, Pep Torres, Ignasi Pujol, Pere Gómez. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Música: Víctor Ammann. So: Roc Mateu. Direcció escènica: Blai Mateu. Producció del Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Carpa Plaça Margarida Xirgu. Teatre Lliure. A partir 3 anys. Barcelona, 4 octubre 2009. Reposició: Carpa Font Màgica Montjuïc, Grec 2012, 4 juliol 2012.

Després de la temporada d'estiu a Sant Esteve de Palautordera, el Circ Cric ha muntat la carpa a l'esplanada de la Font Màgica de Montjuïc. I ho fa amb un espectacle que és més Tortell Poltrona que mai perquè les intervencions del pallasso català més emblemàtic fa un recorregut per la seva pròpia trajectòria amb una sèrie de números que l'han fet popular entre els espectadors que el segueixen des de fa molts anys i els que s'hi han incorporat de nou.

És enormement satisfactori comprovar que una sèrie de números com el de la puça, el del canó amb miniparacaigudes, el del micròfon i l'americana, el de les cadires volants (recuperat novament i reduït una mica quant a la càrrega) i d'altres marca de la casa continuen funcionant com el primer dia entre els espectadors que viuen l'experiència per primera vegada.

És així com es fa un clàssic. I Tortell Poltrona ha aconseguit aquesta etiqueta per la seva tossuderia a no llençar ni la tovallola ni el nas vermell davant de les adversitats que han amenaçat i amenacen encara els artistes de circ.

Ho diu la Srta. Titat (Montserrat Trias), el pallasso blanc imprescindible de la companyia, en un moment donat de l'espectacle: "Han passat més de 35 anys i encara hi som... i esperem ser-hi molt de temps més". És una declaració de principis que s'ha de llegir entre línies al costat de les constants reivindicacions de Tortell Poltrona i de les seves anades i vingudes entre projectes: des del seu centre estable a Sant Esteve, fins a la gira per poblacions catalanes escapçada, des de la carpa actual per a un miler d'espectadors a un retorn a una carpa més reduïda que n'encabiria només uns 600, gairebé la meitat. Els del Circ Cric no volen perdre el contacte de tu a tu amb els espectadors i, sense caure en un circ de cambra, sí que no volen estavellar-se en un circ de gran pista.

La nissaga Poltrona no s'acaba. Darrere seu hi ha els fills dels fundadors del Circ Cric, amb formacions diverses, que continuen mantenint la línia de la família d'artistes, posant ja a la pista la representant més petita de la tercera generació, que fa de mossa de pista en un paper privilegiat que la majoria d'espectadors que li ronden l'edat deuen envejar en silenci des de les grades.

L'espectacle 'Els racons de la memòria' comença amb la projecció d'un breu documental que recull les imatges dels últims més de 35 anys del pallasso, de les seves diverses i polifacètiques iniciatives, tant de pista, com de música i televisió. El documental acaba amb l'aparició de 'Poltrona Express', estripant la pantalla de paper, cavalcant damunt la seva vespa.

La intenció de tota la funció ja està marcada. Tortell Poltrona va apareixent i desapareixent entre número i número dels artistes que integren el programa i acaba agafant un relleu molt personal amb les seves intervencions, configurant d'aquesta manera un espectacle que, a més de furgar en la memòria, furga també en les arts del circ i apunta sempre endavant. Tortell Poltrona és fidel a un dels seus propòsits: "El Circ que a mi m'agrada és poesia. El Circ que a mi m'agrada és alegria.”

«El Circo de los Horrores». Concepció de Suso Silva. Coreografia de Raquel Maldonado. Escenografia: Atrezarte. Màscares i caracterització: Álvaro Aguado, Ferfecto FX i Fernando Aguado-Morboria Teatre. Vestuari: Menkes. So: Pepe Bel. Il·luminació: Kiko Planas. Material de màgia: Magicus. Intèrprets, entre altres: Suso Silva, Raquel Maldonado, Sara Silva, Abelardo Óscar Basden, Álvaro Aguado, Enric Golmayo, Cuca, Ignacio Moreno, Arturo Guevara, Javier Álvarez, Dolors Lloberas, Manuel Mirantesestre, Lorain Deacon i Lucy Deacon. Direcció: Suso Silva. Teatre Victòria. Barcelona, 1 octubre 2009. Reposició: Carpa Port Vell, Barcelona, 28 juny 2012. A partir 10 anys.

Quan una companyia que té les seves arrels en el circ integra en un espectacle les dues columnes vertebrals: pares i, en aquest cas, una filla petita, ja hi ha una bona part de continuïtat garantida. Suso Silva, aquest clown gallec nascut a Orense el 1962, participant en els seus inicis en el Circo de los Muchachos, guardonat amb el Premi Nacional de Circ del 2003, ha evolucionat cap a un concepte de circ que barreja l'antic art de pista amb el teatre, l'humor, el cabaret, la màgia i, de rerefons, el cinema.

De tot plegat en surt un espectacle extraordinari com 'Psicosis' on els artistes, tots especialitzats i de primea línia en alguna de les tècniques del circ, es converteixen en múltiples personatges terrorífics, monstruosos, freakies, tocats per la bogeria i, per això, també molt lúcids.

Només arribar al teatre, els espectadors es trobaran amb alguns d'aquests monstres que els esperen al vestíbul. La platea està en la penombra i, com en una casa de la por, els personatges es mouen entre passadissos creant el primer estat de terror psicològic entre els espectadors i fent que aquests i els personatges de ficció entrin en un joc d'interrelació.

L'espectacle és terrorífic, sí, però també molt suggerent, ple de sensacions. Sobretot perquè té un enorme treball d'efectes especials, de carotes, de màscares, de vestuari, de so, de color, de música, d'aquesta música de pel·lícula de por, de sang i fetge. Tot passa en una escenografia que representa un antic cementiri del segle XIX, una mena de Père-Lachaise, però no de París, sinó del Paral·lel, en aquest cas.

A dalt, a l'escenari, gàrgoles, làpides de pedra, creus, tombes esventrades, una portalada de ferro al fons, boira, molt d'efecte de nit de tempesta tenebrosa... en fi, el típic ambient dels muntatges terrorífics que més aviat es veuen en el cinema més que no pas en el teatre. I aquesta és la gràcia d'aquest espectacle del Circo de los Horrores: veure les màscares, i una gran feina de maquillatge i caracterització, amb els monstres molt a prop teu, com si estiguessis en un plató de rodatge amb ells.

Precisament, en la trama que uneix els diferents números de circ, hi ha referències a pel·lícules clàssiques, moltes del cine en blanc i negre, com 'Nosferatu' (1922), una de les més antigues del cinema mut —sobre la qual el mateix Suso Silva fa una laboriosa i fidel caracterització del personatge—; 'El fantasma de l'Òpera', 'La niña del exorcista', 'Poltergeist', 'La matanza de Texas'... i tot molt en la línia gòtica.

Vaja, dues hores d'un gran espectacle on brillen d'una manera especial el vestuari del segle XIX i del món gòtic, les carotes i les màscares dels monstres, i les actuacions circenses: malabarisme, acrobàcia, genet i cavall amb la senyora Mort de la dalla, la vampiressa de la serp blanca al coll, els pallassos de la guillotina, trapezistes, el llançament de ganivets al voltant d'un cos, un grup africà de dansa, i les intervencions del mateix Suso Silva, que fa de clown en un número de cinema impossible de rodar sense la participació d'uns quants voluntaris del públic... o no tan voluntaris.

El que Suso Silva fa en el seu espectacle és transformar el terror en un element poètic, que en realitat, com deia abans, pretén subjugar els espectadors i reconvertir-los també en petits monstres, ni que tots, tret d'algun de primeres files —qui avisa no és traïdor— no es moguin de la seva butaca, esclar. Suso Silva juga també amb una metàfora compromesa: el circ és mort, ressucitem-lo, doncs, a través dels seus monstres i les seves ànimes en pena.

Al costat d'una companyia que compagina amb el mateix rigor la seva especialitat de pista amb els seus personatges de ficció, es mereix una menció especial la petita intèrpret Sara Silva, només 8 anys —però, que ja apunta molt amunt—, la filla de Suso i Raquel, amb diverses intervencions tant parlades com també d'accions escèniques que mantenen aquell lligam entre l'adult que ha oblidat la innocència i la innocència que no s'acaba de perdre mai.

La presència de la filla del director del Circo de los Horrores a 'Psicosis' podria fer pensar que es tracta d'un espectacle per a infants. Cal advertir també que es tracta d'un espectacle per a tota la família, però recomanable a partir dels 9 o 10 anys, sobretot perquè el realisme teatral exigeix que l'espectador, a partir de la seva pròpia experiència, sàpiga fer la transcripció entre la ficció i la realitat, el terror i la mentida.

'Psicosis' no pot decebre ningú. L'espectador, amant o no del gènere del terror, experimentarà una progressió escènica que va pujant de nivell i que aconsegueix el millor clímax a la segona part, quan els monstres semblen menys monstres. O potser és que els espectadors ja se n'han empeltat una mica i costa més trobar la diferència entre els que hi ha dalt de l'escenari i els que hi ha asseguts a la platea.

La nit d'estrena, el públic va rebre unànimement dempeus l'espectacle. Tot just unes hores abans, ja s'havia anunciat una pròrroga de vuit dies mes dels previstos a Barcelona. Cosa que certifica que el Circo de los Horrores ha estat un dels millors encerts de la represa de la temporada.

«T'estimo», de Katxiporreta. Adaptació catalana de David Lillo i Aran Zulaika. Música: Xabi Zabala. Intèrprets: Belén Alonso, Arnau Gol, Elisenda Rué, Noli Ramos i Virgínia Melgar. Coreografies: Izaskun Forcada i Leticia Castro. Escenografia: Julian Tokero i Katxiporreta. Vestuari: Rosaura Bravo. Direcció escènica: Virginia Melgar. Companyia Pitx, Potx i Mari Cuetes. Teatre Poliorama, Barcelona, 6 novembre 2011. Reposició: 1 juliol 2012. A partir de 2 anys.

Hi ha pocs espectacles familiars que s'adaptin a espectadors absolutament primerencs, i això vol dir de 2 a 4 o 5 anys, i que ho facin amb un contingut que els arribi d'una manera comprensible, atractiva, reflexiva, educativa i sense caure en la banalitat disneylandiana. Aquest n'és un. I el més singular de la proposta, que forma part del programa Viu el Teatre d'Únics Produccions, és que la versió catalana és una adaptació de l'espectacle d'èxit al País Basc, 'Maite Zatut', de la companyia basca Pirritx, Porrotx eta Mari Motots, que aquí es presenta com a Pitx, Potx i Mari Cuetes.

L'espectacle té cinc intèrprets, dos dels quals, els protagonistes Pitx i Potx, són els dos pallassos que fan de mestres de cerimònies d'una trama de conte que passa per petites històries que succeeixen al voltant d'una caravana ambulant del gitano Anacleto, un afilador de ganivets dels que no en queden, amb qui els dos pallassos planegen fer una festa —que durarà una hora ben bona amb bisos generosos— sense que l'avi Anacleto sàpiga que els matussers Pitx i Potx n'hi faran més d'una.

L'excusa de tot el que hi passa és entrar en una mena d'àlbum de contes a mig camí dels coneixements o centres d'interès i el divertiment escènic. La música és una part essencialíssima de tot l'espectacle, amb cançons de lletres també adequades a l'edat dels receptors, una música que per la seva capacitat engrescadora i enganxadissa no és estrany que al País Basc es convertís ja en un disc bestseller.

Temps enrere, quan anar al Pirineu era una epopeia excursionista i la reintroducció de l'ós encara no era ni tan sols imaginable, corria la brama que n'hi havia un d'amagat per la Vall Ferrera que algun privilegiat havia vist i que havia motivat escrits i especulacions de tota mena. En part, l'espectacle 'T'estimo' recorda aquesta vella llegenda del segle passat —ara que la presència dels óssos ja és un fet— parlant de l'últim ós del Pirineu i enllaçant la presència del plantígrad amb la tradició nòmada de les caravanes gitanes dels anys cinquanta i seixanta del segle passat que baixaven de l'Europa de l'Est amb óssos com a atractiu de circ de carrer. En aquest cas, el gitano Anacleto i la seva néta, Mari Cuetes, una gitana amb dots de lectura del futur a les ratlles del palmell de la mà, acaben concedint que l'ós més petit vulgui viure a la muntanya amb la seva mare óssa i no amb la família gitana.

Hi ha, doncs, un rerefons naturista, ecològic i de mirada positiva amb voluntat educativa, però sense que es noti la intenció didàctica: un rusc d'abelles, la mel que serveix d'aliment a la mare óssa, oficis gairebé perduts com el d'afilador de ganivets amb bicicleta i la mola, una torrada de castanyes, algun efecte de màgia, un arbre de la vida que protagonitza una de les intervencions musicals i molta participació entre els intèrprets i els espectadors.

'T'estimo', en la seva versió catalana, té un llenguatge que ha estat vigilat al mil·límetre, tant en els diàlegs com en les lletres de les cançons, un llenguatge i un contingut català que ningú no diria que ve del País Basc, cosa que cal atribuir a una bona adaptació. Com a exemple, l'intent de cantar la cançó popular de la castanyera i la sorpresa que bona part del teatre es posa a corejar —com si fos una mena de 'Boig per tu'—, cosa que constata un fet innegable: la relació important que s'estableix entre una escola catalana i la seva repercussió al carrer (en aquest cas al teatre). ¿Els petits espectadors se sabrien la cançó de la castanyera si la tradició no formés part d'una de les activitats escolars de l'escola catalana a hores d'ara en perill per romanços polítics?

L'espectacle 'T'estimo' deixa un bon pòsit de cançons, coreografies, música, color, imatges i un intent d'aprendre a ser feliç aprofitant les petites coses que atorga la vida. Una idea cada vegada més necessària atesa la caiguda del boom del benestar. Al final, apoteosi entre la platea i l'escenari, a ritme de rumba, com si fos el final dels Jocs Olímpics. Els papers entre intèrprets i espectadors es fusionen per fomentar a la sortida un boca-orella ben merescut. L'èxit en català del bestseller basc 'T'estimo' està més que garantit.

«El follet valent a la ciutat». Idea original de Clara Ripoll, Núria Juanet i Rosa Nogué. Adaptació teatral de Manel Cortès. Lletrista: Clara Ripoll. Composició musical: Núria Juanet. Intèrprets: Cris Vidal, Toni Figuera, Anna Capacés i Jaume Gómez. Col·laboració: Coral Infantil Els Picarols del Cercle. Directores de la coral: Laia Jornet, Tanti Fabregat, Núria Vilardebó i Gina Trani. Escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Neus Regada. Coeografia: Isabel Millan. Vídeo i fotografia: Marc Garcia. Il·lustració: Carme Solà. Direcció: Lluís Juanet. Companyia Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 octubre 2010. Reposició: Guasch Teatre, 7 juliol 2012. A partir 2 anys.

La cantata 'El follet valent' és actualment una de les més habituals en àmbits musicals escolars i formatius. Se n'han organitzat, a més, concerts col·lectius en palaus d'esports i auditoris amb diverses corals infantils i el seu argument és un dels contes de capçalera des d'edats primerenques.

La seva estrena absoluta va ser al Palau de la Música Catalana fa vuit anys. També se'n va fer un enregistrament a càrrec de TVC Disc, Catalunya Ràdio i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La companyia Únics Produccions, responsable del programa Viu el Teatre, que té lloc els diumenge al Teatre Poliorama de Barcelona, va debutar amb aquesta cantata en la seva adaptació teatral, fa set anys i, des d'aleshores, la seva expansió, tant pels Països Catalans com per l'Estat espanyol no ha parat, amb més de tres-centes funcions en diferents espais.

La reposició actual al Teatre Poliorama, dins la temporada de Viu el Teatre, compta amb l'atractiu a l'escenari de la participació d'una coral infantil i juvenil, el Cor Els Picarols del Cercle de Gràcia, una entitat més que centenària que ha treballat per l'impuls de l'educació musical des de la base.

L'espectacle musical està pensat per a primers, atenció, primeríssims espectadors. El seu contingut didàctic facilita que la faula sobre el concepte de l'amistat connecti de seguida amb tothom. I, de passada, la relació de la infància amb els petits insectes els aporta un llenguatge que coneixen molt bé a través del registre audiovisual, sèries animades de televisió principalment, on la fauna pren sovint caràcter personalitzat.

Una formiga, aquí en forma de titella, un escarabat, una papallona i una abella, aquests tres personificats, viuen en un parc urbà on una aranya terrible, tambè personificat, els té a tots sota el seu domini i amb el perill que si mai diuen la paraula prohibida (nens) se'ls cruspirà. El parc ha perdut la vida sense les criatures, però l'aparició d'un follet, primer sense saber ben bé on ha anat a parar i després trobant-s'hi integrat del tot, acabarà enfrontant-se amb l'aranya menjafestucs fins a canviar la situació d'assetjament i de règim dictatorial que pateixen. La gesta del nouvingut li valdrà el títol honorífic de Follet Valent, i l'aranya entendrà, ni que sigui a contracor, i salvant les diferències, que tots plegats també poden continuar habitant el parc.

L'escenografia del muntatge aprofita per incorporar alguns elements de caràcter cívic: burilles gegants, en proporció, esclar, a la pretesa mida dels insectes, una tifa considerable, papers de diaris i alguna llauna de beguda.

Les lletres de les diverses peces de la cantata van desgranant l'argument del conte. Els intèrprets combinen les intervencions parlades amb d'altres de cantades i, de propina, sobretot el personatge del Follet Valent (Cris Vidal) i el de l'escarabat / aranya (Toni Figuera) executen fugaços números d'acrobàcia.

El Cor infantil Els Picarols, una vintena de cantaires de diverses edats, forma, al fons de l'escenari, una mena de doble columna de personatges indefinits que es fusionen amb l'ambient màgic de la història. Caracteritzats amb uns barrets punxeguts, com si fossin petits follets o també els impulsors de la colla del Follet Valent que la faula acaba creant, acompanyen les peces corals i aporten a l'espectacle un caràcter festiu i lúdic que té l'objectiu d'educar sota l'ham de l'entreteniment teatral i musical.

«L'illa del tresor». Guió i adaptació d'Albert Pueyo i Oriol Úbeda sobre la novel·la homònima de Robert Louis Stevenson. Música i lletres de Ferran González. Intèrprets: Jordi Fornieles, Honofre Rojo, Raúl Moreno, Miquel Ángel Sánchez i Guillem Cirera. Mestre d'armes: Enric Ortuño. Coreografia: Anna Gómez. Escenografia: Barrets & Pou. Vestuari: Anna Toro. Attrezzo: Nerea Gaya. So: David Marchador. Il·luminació: Irene Oriach. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Oriol Úbeda. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 30 juny 2012. A partir de 4 anys.

L'adaptació teatral d'un clàssic tan clàssic com 'L'illa del tresor', de Robert Louis Stevenson sempre comporta dificultats. ¿Com es pot reflectir en teatre l'ambient d'alta mar, el de l'illa i el del vaixell sense comptar amb el precedent de les imatges cinematogràfiques que han superat fins i tot la imaginació de la literatura?

La versió de la companyia Magatzem d'Arts ho resol centrant-se més aviat en la relació que s'estableix entre alguns dels principals personatges de la novel·la, per descomptat, els de Jim Hawkins i Long John Silver.

Però tot i així, i tenint en compte a qui s'adreça l'espectacle, sembla que això tampoc no és el més important del muntatge sinó que l'ènfasi es posa en l'aventura que s'hi relata, basada en els fets principals de l'original: hi ha un plànol que amaga un secret, el secret amaga un tresor, hi ha una expedició en un vaixell pirata anomenat La Hispaniola, i hi ha uns espavilats que es volen fer amb el tresor.

És a dir, que sigui 'L'illa del tresor' o no, o que l'autor sigui Robert Louis Stevenson o no, és més aviat secundari perquè la versió es converteix en una nova història. Tan nova que fins i tot Long John Silver, ull tapat de pirata, no té la típica cama de fusta i no porta a l'espatlla el lloro de rigor.

En clau musical, doncs, el muntatge explota a fons l'aventura i ho fa amb enfrontaments entre bons i dolents —una classificació que els primers espectadors tenen sempre molt clara, ja sigui per l'aspecte, la manera de parlar o per com actuen—, amb algunes batalletes de bastons i espases que encanten els que ja tenen una certa experiència en teatre d'acció, i amb algunes escenes de poètica escènica com el cel estel·lat fins a mitja platea, l'arribada amb un llum de ganxo en la foscor d'un dels personatges o la construcció i deconstrucció en dues peces del gran vaixell.

Els cinc intèrprets perfilen cadascun dels personatges, amaneixen l'espectacle amb les interpretacions musicals —originals i enganxadisses en la línia del compositor Ferran González—, i tret d'alguna de solista, la majoria corals —un troba que haurien de ser més freqüents enmig dels diàlegs perquè en algunes escenes s'allargassen més del compte—, ho arrodoneix un vestuari ben ambientat d'acord amb l'època i una il·luminació i un so molt afinats que matisen cadascuna de les accions.

Mentrestant, els espectadors primerencs es familiaritzen amb el jove fill de la posada del port, Jim Hawkins, amb el pirata Long John Silver o amb el doctor David Livesey, entre alguns dels protagonistes per si, quan en un futur remenin el fons del seu lector digital, com qui ara remena un iPod, hi troben un e-book sobre clàssic d'aventures del segle XIX que ja llegien els seus avis i els seus pares, al qual l'autor, un tal Robert Louis Stevenson, un bon dia, va titular 'L'illa del tresor', inconscient de la fortuna que faria al llarg del temps.

«La Bella Dorment». Guió de Joan Guasch. Basat en el conte de Charles Perrault. Música i lletres: Albert Doz. Intèrprets reposició: Ruth Guasch, Albert Doz, Maydo Gargallo i Josep Calvo.Intèrprets 2008: Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Joan Guasch. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1 novembre 2008. Reposició: 2 juny 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau de musical. El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita les grans ales que la bruixa li proporcionarà.

El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.

El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les seves maldats.

A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé, salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba prou ell sol.

La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3 anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la Bastilla com fan els altres.

L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.

Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a vegades d'aconseguir.

Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.

I la reflexió final s'imposa. Que la princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?

«SOAP. The Show». Intèrprets: Fernando Dudka, Adem Endris, Marie-Andrée Lemaire, Patricia Holtzmann, Ludmila Nikolaeva, Michael Lanphear, François Gravel i Viktoria Grimmy. Disseny il·luminació: Stefan Friedrich. Escenografia: Daniele Drobny. Disseny vestuari: Heather MacCrimmon. Arranjaments musicals: Tal Balshai. Producció: Gregg Parks. Directors: Markus Pabst i Maximilian Rambaek. Companyia Circle of Eleven. Teatre Poliorama, Barcelona, 8 maig 2012. A partir 9 anys.

Un s'alegra que Barcelona sigui una de les capitals teatrals d'Europa només per l'oportunitat de donar cabuda a espectacles com aquest. La companyia creada a Alemanya, Circle of Eleven, va estrenar 'SOAP' a Berlín, on el va representar gairebé dos anys, per encetar després una gira intercontinental que, en el seu pas pel Festival Fringe d'Edimburg el 2010, li va representar el passaport cap als millors auditoris.

Només vuit intèrprets, però quins intèrprets! —especialistes en diverses disciplines circenses— protagonitzen una performance de grans dimensions situada en una cambra de bany —consideri's que col·lectiva— on set banyeres blanques —número màgic del gènere fantàstic— es converteixen en els subespais per a cadascuna de les accions.

Barreja de circ, doncs, amb cabaret, però també dansa, òpera, música, teatre de gest, humor sa i comèdia refinada a través d'equilibrismes, malabarismes, contorsionisme i trapezi, entre altres disciplines, amb una passada de xampú subliminalment eròtic de marca blanca i, com a mestra de cerimònies, el paper de la clown de la troupe —una troballa entre la calidesa i la ingenuïtat que es posa els espectadors a la butxaca de seguida— que s'encarrega dels intermedis i del pas d'una acció cap a una altra.

Els adjectius qualificatius podrien ser molts. Però crec que queden resumits en una sensació de confortabilitat per part de tots els espectadors, sigui quina sigui la seva edat o experiència teatral. 'SOAP' és un espectacle sense fronteres capaç de fascinar des de l'espectador de teatre més exigent al passavolant que s'hi troba per primera vegada. I així ho demostren el milió i mig llarg d'espectadors que ha congregat arreu de la seva gira i els plens absoluts que s'auguren en aquesta fugaç estada a Barcelona.

¿Cirque du Soleil...? Sí. ¿Qui se'n salva, avui en dia, en aquest gènere, de no ser titllat de Soleilaire? Però en aquest cas, amb raó, perquè alguns dels intèrprets de 'SOAP' han passat per la carpa del Cirque du Soleil, i la plasticitat, el rigor i la qualitat dels seus números en són la millor prova. A més, la pallassa o clown Marie-Andrée Lemaire, canadenca francòfona, es va formar a l'Escola Nacional del Circ de Montreal.

Espectacle en dues parts —l'aigua escampada obliga a fer una pausa— però, en conjunt, espectacle d'encara no dues hores, amb entreacte inclòs de durada. Entremig, la banda sonora domina tot el xou. No hi ha acció que no estigui fusionada o relacionada amb la música, cosa que té el seu eix principal en les intervencions de la soprano nord-americana, Patricia Holtzmann, que transporta els espectadors a la temptació popular de cantar —i cantar molt bé— sota la dutxa.

Enmig de la banda sonora de clàssics com Mozart o Beethoven, entre altres clàssics moderns com The Doors o Ben Harper, hi ha la 'boutade' d'una cançó de l'estiu de Los Payos, 'María Isabel', de l'any de la picor, el 1969, i també la sensibilitat de la compensació d'una instrumental que als espectadors catalans els resultarà familiar: la 'Teresa', d'Ovidi Montllor, interpretada per la pianola de Pascal Comelade.

La troupe té diferents procedències continentals: Europa, Àfrica i Estats Units i ha passat per les escoles i els circs més cèlebres d'aquest moment i els seus números fusionen el domini de l'equilibri, els malabars, les contorsions o les corretges amb el guió teatral i la dansa contemporània, fins i tot els titelles amb un número amb els dos peus nus de la clown, i amb picades d'ullet al hip-hop, amb la voluntat de fer l'espectacle accessible a totes les preferències.

1) Tràler de l'espectacle. 2) 'Teresa', interpretada per Pascal Comelade

«El violinista a la teulada». Espectacle musical basat en la novel·la 'Les filles de Teyve', de Sholem Aleichem, amb guió teatral de Joseph Stein, músiques de Jerry Bock i lletres de Sheldon Harnick. Adaptació text al català de Montse Gràcia. Adaptació lletres cançons al català d'Adrià Frias. Intèrprets: Xavi Fernández / Marc Calvo, Sílvia Gómez, Cristina Esteve / Cristal Barreyro, Jaume Gómez, Francesc Gómez, Alba Ferrer / Laura Fernández, Jordi Medrano / Tito Calvo, Paco Valls, Raquel Monera / Alba Mas, Oriol Bou, Eduard Doncos, Èlia Buchaca, Jordi Campillo, Sara Sainz, Quim Fuster, Cati Sesé, Guillem Peire, Montse Gràcia, Ramon Rull, Teresa Garrigosa, Andreu Monrós, Ari Tort, Arnau Compte, Sílvia Sartorio, Xavi Gómez, Cris Vidal, Ramon Cuenca, Mònica Samper, Carles Torrecillas, Regina Martí, Jaime García, Mònica Clemente, Meelis Paloson, Gemma Clemente, Adrià Mondanay, Cristina Nafría, Montse Cussó, Montse Iranzo i Tanti Fabregat. Vestuari: Montse Gràcia. Adjunts vestuari: Montse Cussó i Esther Álvarez. Coreografies: Rubèn Segal. Disseny llums: Jaume Gómez. Lums i so: Xavi Segú, Guillem Martín i Pere Ventura. Direcció escenogràfica: Jordi Campillo. Direcció coreogràfica: Jaume Gómez. Adjunts direcció escenogràfica: Pere Ventura i Guillem Martín. Adjunt direcció coreogràfica: Gemma Clemente. Adjunts direcció: Sílvia Gómez i Jaume Gómez. Direcció musical cors: Josep Lluís González i Tomàs Rosado. Direcció musical: Eduard Doncos. Direcció general: Montse Gràcia. Companyia Cercle de Gràcia. Programa Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 6 maig 2012. Preu: 12 €. A partir 6 anys.

Ben poques generacions hi deu haver que desconeguin una de les cançons provinents del teatre musical de Broadway més populars dels últims cinquanta anys: 'If I were a rich man' ('Ai, si jo fos ric!'), l'estrella del musical 'Fiddler on the Roof' ('El violinista a la teulada'), divulgada a partir de la versió cinematogràfica del 1971, dirigida per Norman Jewison, que va comptar amb el doblatge, a la interpretació musical, del cèlebre violinista Isaac Stern i que, en la versió doblada uns anys després aquí al català, s'hi escoltava la veu de l'actor Joan Crosas en el paper protagonista del lleter Tevie.

La companyia del Cercle de Gràcia ha estat la convidada a tancar la temporada familiar Viu el Teatre, del Teatre Poliorama, amb la posada en escena d'una versió d'aquest musical en un muntatge de dimensions humanes excepcionals que demostra com la voluntat i l'entusiasme poden més que les dificultats pressupostàries. I ho dic perquè, avui en dia, pensar a aixecar un muntatge musical com 'El violinista a la teulada' en un teatre privat de caràcter comercial o un teatre institucional segurament seria econòmicament temerari.

El Cercle de Gràcia hi destina una companyia d'una quarantena d'intèrprets, de totes les edats, que no només fan els papers més importants de l'obra sinó que també interpreten les coreografies i les peces musicals, en una banda sonora més que familiar en la majoria de la seva quinzena de peces, que potser és nova per als primers espectadors, però que no sona gens allunyada de la memòria musical dels més grans.

'El violinista a la teulada' va arribar al teatre de Broadway a partir d'una adaptació dels relats 'Les filles de Teyve', de Sholem Aleichem, escriptor jueu nascut a Ucraïna el 1859 i mort a Nova York el 1916. I segurament perquè l'autor ucraïnès hi parlava del que coneixia molt bé, l'obra té avui una importància cabdal per entendre històricament i una mica millor un dels conflictes que ha perseguit en diferents circumstàncies el poble jueu.

Tot i que la trama pot semblar una mica banal —a la població ucraïnesa d'Anatevka, el lleter Teyve, pare d'una família jueva que viu pobrament, intenta casar algunes de les cinc filles que té i es veu obligat a renunciar a la tradició del matrimoni concertat prèviament cedint a l'amor sincer de les seves filles—, el rerefons de l'obra tracta clarament com es produeix un conflicte entre veïns russos i jueus que fins aleshores convivien en harmonia.

Repressió ordenada pels capitostos dels tsars russos a principi del segle XX i executada pels botxins del poble, pèrdua de les cases i les terres dels jueus, exili forçat de les famílies jueves senceres... però també temps de revolució social i de canvis culturals que, amb encerts i desencerts, canviarien en un futur, i no sense tragèdies, la manera d'entendre el món.

L'espectacle és dels més recomanables d'aquesta cua de temporada dins de l'àmplia programació familiar. La interpretació dels papers protagonistes —començant, esclar, per la del lleter Tevie— manté un bon nivell que parteix, a més, d'una adaptació del text diàfana, a càrrec de Montse Gràcia, directora del muntatge, i unes lletres adaptades també al català amb netedat per Adrià Frias que, sota la direcció musical d'Eduard Doncos, obtenen un relleu especial en les intervencions solistes, però sobretot en les intervencions corals.

A més, però, en una escenografia austera que s'adapta als diversos espais i amb un vestuari que respecta dignament l'ambientació original, les escenes que exigeixen el moviment de gairebé la quarantena de personatges, les coreografies, les celebracions rituals del sàbat, la festa tradicional del casament, el ball popular dels convidats o l'escena del somni del lleter Tevie amb la presència d'ànimes vivents creen, en una hora i mitja, un espectacle musical amb múltiples atractius per a tots els públics que feliçment fuig de l'estereotip estrictament familiar.

1) Tràiler de l'espectacle del Cercle de Gràcia. 2) Interpretació original de la cançó 'If I were a rich man'.

«El llop i les 7 cabretes», Germans Grimm. Adaptació: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Autor musical: Albert Doz. Intèrprets: Rut Camps / Cristina Esteve, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Malirach. So i il·luminació: Jaume Gómez. Vestuari i escenografia: Albert Gràcia. Direcció: Jaume Gómez i Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Guasch Teatre. Preu: 8 €. A partir 3 anys. Barcelona, 13 juny 2009. Reposició: 5 maig 2012.

Ho intenta. La mare cabra intenta ser fidel a la versió més coneguda del conte. Agafa les tisores, el fil de cosir i s'encamina cap al cau del llop per obrir-li la panxa amb traïdoria i nocturnitat i canviar per pedrots els cadells de cabra que presumptament s'ha cruspit gràcies a enfarinar-se la pota i a aclarir-se la veu, com tothom sap, per engalipar les criatures tancades a casa.

Però a l'últim moment, la mare se'n desdiu, el llop es desperta, i veient-se ja obert en canal i ofegat al riu —perquè ell també deu conèixer la història dels Grimm— prefereix demanar perdó, abandonar la presa i fer-se vegetarià, és a dir, suposo, client habitual del Fresh & Co o dels contenidors de Mercabarna. I al petit respectable, tot s'ha de dir, li sembla que un llop que fa això no és ben bé un llop com cal.

Hi ha una tendència a endolcir el costat salvatge de segons quins contes com ja feien al segle XIX els que veien en els arguments violents la divulgació d'un mal exemple. Avui que els contes han estat substituïts per sèries televisives i pel·lícules amarades de sang i fetge i no es queixa ningú, segons quins retocs per no espantar la clientela —els pares i mares, esclar—, haurien de ser exclosos del tot. Diria que les criatures estan, a aquestes altures, curades d'espants.

És l'únic retret que gosaria fer a aquest muntatge que, d'altra banda, de registre musical molt digne, barreja gèneres diversos, molt enganxadissos, i combina els personatges principals caracteritzats amb màscares, amb titelles de notables dimensions, com una gallina ponedora, que interpreta l'ària de la Reina de la Nit, de La flauta màgica, de Mozart, o les set cabretes, una rastellera de caps grossos que improvisen una minicoral.

El musical aconsegueix que la interactuació entre escenari i platea estigui garantida gràcies als intents de la típica cançó que el llop s'ha d'aprendre molt bé per enganyar les seves víctimes: "Obriu, obriu, cabretes..." i etcètera, etcètera, que se saben prou bé els que ronden per bressoles des de molt petits i també alguna mare o algun pare als quals el llop demanarà ajuda i els posarà a prova les seves cordes vocals i la vocació musical.

L'escenografia, desplegable, situa els diversos ambients en què es mou el conte: un corral on hi té entrada franca el llop o la casa de la família dels cabrits. Com a propina —realment no hi faria cap falta perquè la història central de les 7 cabretes té prou gruix— el musical manlleva dos personatges d'altres contes: la Caputxeta i la seva àvia i un dels tres porquets als quals el llop va ensorrar la casa i ara s'ha quedat a l'atur, segurament que amb la hipoteca de la casa enrunada encara pendent de pagar.

La companyia T-Gràcia, amb diversos espectacles en repertori, compta entre els seus fundadors amb l'actor i cantant David Ordinas, potser no gaire conegut perquè, des de fa mesos, s'amaga darrere la màscara de la Bèstia que sedueix la Bella en aquest altre macromusical apte per a tots els públics que, com el del Guasch Teatre, ocupa també una de les ofertes de la cartellera teatral familiar d'aquesta cua de temporada.

«Lava». Idea i realització de Martine Decroos, Philippe Van de Velde, Katrien Pierlet, Brenda Bertin i Dominique Van Malder. Intèrprets: Pol López, Carla Rovira i Neus Umbert. Supervisor artístic: Marc Montserrat. Tècnic: Krishna Molina. A partir de la producció original de Studio Orka. Col·laboració Zona 35-62 i CCHasselt Teatre Vrijthof de Maastricht. Coproducció: Teatre Lliure i Imaginart amb La Sala/Sabadell. Direcció: Martine Decroos, Philippe Van de Velde i Brenda Bertin. Espai escènic: Carpa Plaça Margarida Xirgu, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 abril 2012. Preu: 12 €. A partir 5 anys.

Doncs ara resulta que, amb la pasta que ha costat, diu que volen enderrocar el Palau de l'Agricultura, la seu del Teatre Lliure a Montjuïc i, posats a fer, l'Institut del Teatre i el Mercat de les Flors. Això és, almenys, el que anuncia la directora financera d'un projecte de prospecció arqueològica que, en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona, remena el subsòl de la Plaça Margarida Xirgu de Montjuïc amb l'objectiu de fer els estudis pertinents per construir-hi un aparcament subterrani, un edifici de pisos, un supermercat de grans dimensions i un parc d'atraccions al damunt, si cal.

L'espectacle 'Lava' comença al carrer, a prop d'una petita carpa de fusta —semblant a un iglú— on l'equip d'arqueòlegs que comanda la tal directora financera, format per ella mateixa, un arqueòleg i una becària en pràctiques, emmagatzema els resultats de les investigacions que fa sota terra.

L'equip, però, ha descobert que al subsòl habiten uns éssers diminuts que es refugien en velles maletes de viatge que, segons tots els estudis —un secret molt ben guardat que els espectadors faran bé de no escampar— hi ha en totes i cadascuna de les cases multiplicades per cadascun dels habitants que hi viuen.

L'espectacle de caràcter familiar permet que una quarantena d'espectadors com a màxim entrin a la petita carpa i siguin coneixedors de la descoberta de l'equip amb mostres evidents que certifiquen la troballa: una maleta amb tota una casa en miniatura a dins, vestits minúsculs, gorres de centímetre, botes de dos centímetres, americanes lil·lil·lil·liputenques... peces que l'equip ha conservat, catalogat i protegit en estoigs transparents perquè els espectadors els puguin veure de ben a prop.

A través d'una càmera de profunditat aconsegueixen també mostrar imatges en directe de com viuen els habitants descoberts al subsòl i, sobretot, de què viuen: paper reciclat, draps i trossos de roba vella que de tant en tant, prenent aire i sortint a l'alçada del carrer, alguns dels individus minúsculs pispen dels contenidors de reciclatge, tot i que cal advertir-los, si no ho saben, que des d'un temps cap aquí, a causa de la crisi, el paper i el cartró ha pujat tant de valor que no és estrany veure pels carrers com se'l disputen els saquejadors il·legals fent de drapaires espontanis com les patrulles de la guàrdia urbana que també hi tenen la seva part de benefici.

L'espectacle té la capacitat de fer entrar en un món fantàstic els petits espectadors —i els grans que els acompanyen també— creant, gràcies a una actuació dels tres intèrprets que no fa concessions gratuïtes ni de llenguatge ni de tractament, una atmosfera estimulant sobre allò que potser sí que se sap que és irreal, però que, al llarg dels tres quarts d'hora, vistes les proves i tal com t'ho expliquen, acaba semblant real del tot.

Afortunadament, sembla que els presumptes arqueòlegs de la petita carpa estan més interessats en la descoberta de la vida que han demostrat que hi ha en el subsòl que no pas en el projecte immobiliari descrit al principi per la directora financera. Sempre que algun alcalde il·luminat, un conseller de Cultura o un polític amb les butxaques foradades no acabi pensant que fer pols el complex escènic de Montjuïc, on un dia hi havia d'haver l'anomenada i oblidada Ciutat del Teatre, rebaixaria d'una piconada el dèficit cultural que, al pas que anem, potser sí que obligarà a més d'una companyia a muntar una carpa al carrer, com ho ha fet la gent de 'Lava', un espectacle d'autoria belga, que sorgeix del Studio Orka i que aporta a la cartellera familiar catalana una proposta singular que fuig de totes les convencions vistes fins ara en aquest sector.

1) Tràiler de l'espectacle en català. 2) Tràiler de l'espectacle en versió original del Studio Orka, de Bèlgica.

«L'impossibilista». Autor, idea i creació de Sergi Buka. Música de Ramon Calduch. Adaptació del text: Pep Paré. Intèrpret: Sergi Buka. Audiovisual: Santamandra. Vestuari: Rosa Solé. Direcció: Sergi Buka. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 abril 2012. Preu: 12 €. A partir 6 anys.

Cada mag és una caixa de sorpreses. I cada mag, malgrat jugar sovint amb elements similars, els fa arribar als espectadors tal com ell entén la relació que ha de mantenir amb ells entre l'engany, la il·lusió i el dubte de si hi ha o no hi ha truc.

Sergi Buka té en repertori l'espectacle 'L'impossibilista', una proposta per a tots els públics que ara ha adaptat en una versió per als més petits del programa Viu el Teatre, d'Únics Produccions. I malgrat que l'espectacle va néixer pensant en la proximitat del públic, resol aquesta proximitat en una sala gran com la del Teatre Poliorama, fent ús de la projecció en directe que engrandeix els moviments de les mans sobre el taulell d'alguns dels números.

Sergi Buka té una entrada —que ja es va veure en el seu anterior espectacle 'Umbra', al Teatre Nacional de Catalunya— que impressiona el més bregat. Es tracta del número en què, enmig d'una escenografia romàntica —llibres escampats per terra, cortinatges vermells, tauleta isabelina, cadira noble de braços entapissada— el mag es posa tranquil·lament a llegir un llibre i, de les pàgines, en surten unes quantes flamarades com si res.

Poques imatges hi ha millor que aquesta per estimular la imaginació dels més petits en un cap de setmana que, no gaire lluny del Teatre Poliorama, se celebrava precisament la festa Món Llibre, oberta també als primers lectors.

Sergi Buka manté el contacte amb els espectadors pujant i baixant de l'escenari en més d'una ocasió, demanant un parell o tres de voluntaris sisplau per força perquè l'ajudin simplement a aguantar unes cartes, una copa de vidre que acabarà fumejant o perquè li deixin tres anells que després apareixeran misteriosament entrellaçats.

Cartes que s'endevinen, monedes que desapareixen i monedes que apareixen, monedes invisibles que dringuen en una coctelera, monedes que en un aquari ple d'aigua es transformen en peixos vermells, peixos vermells que acaben clonant-se en un colom blanc... La màgia de Sergi Buka deixa també un espai per a una de les seves especialitats escèniques, les ombres xineses que crea multitud de personatges amb la posició de les mans i els nusets dels dits.

El mag es reserva una sorpresa final per tancar l'espectacle: un arbre autòmat que comença a florir —flors blanques de taronger i que acaba donant tres o quatre taronges vermelles de bona presència i de suc natural— i retorn a la platea perquè un dels voluntaris de l'anell no s'havia adonat que no té rellotge... un rellotge, el mateix, que ningú no sap com ha acabat florint dins del taronger.

A 'L'impossibilista' no hi ha grans aparells, ni gran maquinària, ni la caixa que et parteix en dos deixant les cames en una banda i el tors en una altra... L'espectacle ressegueix un fil poètic que el mag matisa amb la seva interpretació com si fos un personatge de cinema fantàstic, que podria haver sorgit, per exemple, de la fantasia de l'Hugo Cabret. Gairebé imperceptible, però hi és, la música de Ramon Calduch completa una atmosfera que, a més de fer obrir els ulls durant una hora, asserena també les petites feres de l'estrés de l'exterior que porten al damunt.

«Alícia al País de les Meravelles». Basat en el conte de Lewis Carroll. Versió escènica de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original: Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Rut Camps, Maties Gimeno, Marc Miramunt i Joan Olivé. Vestuari: José Carrasco. Escenografia: Tero Guzmán. So i il·luminació: Francesc Campos. Coreografia: Ester Pérez. Caracterització: Toni Santos. Direcció musical: Ferran González. Direcció escènica: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 19 setembre 2009. Reposició: 14 abril 2012. A partir 5 anys. Preu: 9'50 €.

Totes les adaptacions són traïdores, diuen. Adaptar al teatre una de les novel·les més plagiades pels seguidors i recreadors del gènere fantàstic —¿quants contes no fan servir un pou, una paret, una xemeneia o un mirall per passar a un altre món?— no és gens fàcil. Al costat d'un gruix de fantasia on els personatges més insòlits tenen vida —animals com el Conill Blanc o la Granota, i objectes animats com les cartes de la Reina de Cors i el seu seguici—, hi ha tres criatures (les germanes Liddell) que escolten el senyor Carroll (pseudònim del professor d'Oxford, Charles Dodgson) i que —ni que siguin al segle XIX— es veu que ja no tenen gaire dèria per la lectura.

Però en lletra menuda, dins la novel·la de Lewis Carroll, hi ha també, a més de la barreja de somni i realitat, una sàtira a les convencions socials de l'època, la cara menys divulgada, esclar, a pesar de la popularitat del llibre.

En aquest espectacle, més val dir-ho d'entrada, hi ha només un tast del que és 'Alícia al País de les Meravelles' i la sàtira, també cal dir-ho, hi queda molt diluïda. I és una llàstima perquè els primers espectadors d'avui en dia són més llestos que la fam i són capaços de pescar ironies molt més del que ens puguem imaginar. Més aviat, en el muntatge, per mitjà de diferents escenes musicals, es vol fer un passeig per algunes de les situacions que viu Alícia després de caure pou avall.

I cal dir també que el muntatge aconsegueix el màxim interès quan Alícia es troba amb el joc de cartes personificat i, descarada, exigeix a la Reina de cors manaia que no es dediqui només a tallar colls gratuïtament i per caprix.

Aquest és l'únic tret de rebel·lia evident que fa que Alícia agafi el bou per les banyes i, gràcies a la seva bufera, aconsegueixi fer caure i recular el joc de cartes que, astorades, desconeixien la força com un tsunami que té Alícia. Una simple criatura, amb un esbufec, fa caure tota una monarquia, ni que sigui de paper.

La versió d'aquesta 'Alícia al País de les Meravelles', que ja es va presentar dins l'últim festival d'estiu al Castell de Peralada, té una part musical molt valuosa que en el muntatge queda llastimosament reduïda o, dit d'una altra manera, massa compensada amb escenes de text que, en aquest cas, i sense que serveixi de precedent, es podrien retallar o fins i tot eliminar, si tenim en compte que els personatges d'Alícia són més o menys coneguts pels espectadors de totes les edats i la trama, prou sabuda com per donar més joc teatral a un relat que s'expliqués per si sol, prenent com a fil conductor i protagonista la banda sonora.

I ho dic perquè el muntatge excel·leix sobretot per un vestuari elegant, suggerent, gens carrincló, vaja. I això contribueix a crear escènicament una concepció global i permet que els espectadors entrin sense trampes en el món d'Alícia. El fet és que és un vestuari al servei d'un espectacle que sembla que demani a crits, insisteixo, una mirada cent per cent musical.

Aquest pot ser un dels espectacles potents de la companyia La Trepa. En té un altre en catàleg, 'El conte de Nadal', de Charles Dickens, que pot repetir, i repeteix, temporada rere temporada i sempre té un públic nou. Doncs bé, 'Alícia al País de les Meravelles' té tots els ingredients —bons intèrprets, bona base de guió, bones lletres, bon vestuari, bona ambientació, bona música...— perquè sigui també un espectacle de repertori.

Això sí, sempre, esclar, que es revisi en la línia que he exposat abans, que es converteixi en un musical sense embuts, que es desempallegui de l'origen oral i llibresc, i que enforteixi les diferents escenes i personatges amb un registre musical que s'expliqui, com ja s'explica, per les lletres, i que entri bàsicament pels ulls i per l'oïda.

Nota: Després de l'estrena del 2009, aquest musical va ser nominat als Premis Max.

«Pippi Langstrump», d'Astrid Lindgren. Traducció de Carles Moreno. Adaptació del suec de David Devant. Música original de Georg Riedel. Adaptació de les cançons de Ferran Gonzàlez. Escenografia d'Eloi Linuesa. Coreografies d'Ester Bartomeu. Il·luminació de Carles Yagüe. Vestuari de Pep Sànchez i Germán Miranda. Intèrprets: Meritxell Santamaria, Victor Arbelo, Cristina López, Laura Sancho, Ferran Castells, Albert Alemany, Miquel Agell i alumnes de Lazzigags Teatre a les Escoles. Direcció musical de Lluís Cabal. Direcció de Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Barcelona, Jove Teatre Regina, 21 juny 2008. Reposició: Teatre Condal, 31 març 2012. Preu: 14 €. A partir 5 anys.

Pippi Langstrump, creació de l'escriptora sueca Astrid Lindgren (1907-2002), és un dels personatges literaris més populars arreu del món i aquí, sobretot, a banda de les novel·les, conegut a partir de la sèrie televisiva de la dècada dels setanta. Astrid Lindgren en va publicar la primera història el 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, sense que abans no s'hagués lliurat de viure els habituals rebuigs editorials a obres destinades a ser clàssiques, com va passar amb J.K.Rowling i el seu Harry Potter. A finals dels anys quaranta, el Maig del 68 encara era molt lluny, però Pippi s'avança als temps i fa de la llibertat personal i la rebel·lia contra el sistema imposat pels adults la seva bandera particular.

El musical basat en les aventures de Pippi Langstrump ha tingut, com les novel·les, traduïdes a més de 80 llengües, diverses versions arreu del món. No és casualitat que la Pippi Calcesllargues catalana hagi arribat de la mà de la companyia Lazzigags i Teresa Devant. A la dècada dels anys noranta, aquesta directora va treballar uns anys a Estocolm, al Var Teater, un espai escènic especialitzat en espectacles per a joves. L'espectacle, estrenat al Jove Teatre Regina el febrer del 2005, va tornar al mateix teatre el juny del 2008. I ara, coincidint amb el desè aniversari de la mort d'Astrid Lindgren, s'ha reposat novament, però al Teatre Condal.

Es podria dir que el personatge de Pippi és relativament senzill de caracteritzar. Astrid Lindgren li va encolomar unes trenes de color carbassa i unes galtes pigades que la fan insubstituïble per una estètica diferent. I Lazzigags ha tingut en aquests set anys, com a mínim, dues actrius protagonistes. De tota manera, ha estat amb Meritxell Santamaria que el personatge ha viscut una etapa que només aconsegueixen els espectacles amb molt de rodatge.

Meritxell Santamaria, sobre qui recau tot el pes del musical, és una jove actriu molt versàtil que els bon fisonomistes identificaran de seguida amb qui va ser un dels personatges televisius més entranyables de la telenovel·la 'El cor de la ciutat'. Es tractava de Neus, la nòvia d'en Narcís que, com ell, té una petita discapacitat psíquica.

Però no és aquesta l'única cara televisiva del repartiment. Més amagat i més difícil de descobrir que ella hi ha també l'actor Albert Alemany, el fotògraf estranger protagonista de la sèrie sobre la Catalunya de la guerra civil, 'Els diaris de Pascal'. Entre els altres intèrprets, es troba Ferran Castells, un veterà actor de musicals, amb la marca de la casa Dagoll Dagom, o Laura Sancho, una actriu que ha treballat sovint amb la directora Teresa Devant i que aquí interpreta, entre altres, dos dels papers essencials de l'univers adult de la protagonista: la mestra d'escola i l'assistenta social del barri.

Però el musical té una sorpresa que el fa molt pròxim als petits espectadors: la incorporació d'un cor de nois i noies que intervenen en diverses de les escenes i que fan que l'espectacle, com a bon musical que és, prengui l'aire de gran festa escènica. El petit cor forma part de Lazzigags Teatre a les Escoles i demostra, lluny del que podria semblar una funció de fi de curs, com és possible reunir i conjuntar intèrprets professionals amb l'espontaneïtat ben treballada de futurs intèrprets.

El musical té el ganxo de les peces musicals que els fans del personatge de Pippi coneixen. El muntatge de la companyia Lazzigags es basa en diverses petites situacions i aventures extretes de l'univers literari d'Astrid Lindgren com 'Pippi als mars del Sud', 'Els germans Cor de Lleó', o 'Ronja, la filla del bandoler'. Això permet que alguns dels intèrprets facin el paper de diversos personatges: el forçut del circ, els dos policies, els amics Tommy i Annika, el parell de lladres... Pippi, esclar, no se separa del seu cavall blanc i del mico que fa passar a tothom pel senyor Nilsson, amb qui viu. I les escenes que toquen més el cor arriben de la mà del pare pirata (Ferran Castells) que reflecteixen la fusió de fantasia i realitat pròpia d'Astrid Lindgren.

No és en va que el musical 'Pippi Langstrump' hagi superat anys i desenes de representacions. És un dels espectacles familiars que fa la sensació que no tingui data de caducitat. Ben representat. Molt dosificat. Un ritme que no s'alenteix en cap moment. I el que és més important, tota la companyia s'hi aboca amb rigor i respecte pel públic.

Els potencials petits receptors del muntatge es renoven constantment. I a més, la majoria dels seus pares i mares estan situats a la franja de la trentena, és a dir, dins de la generació que encara va descobrir la Pippi Langstrump televisiva quan la imaginació i la fantasia es barrejaven amb els somnis per fer realitat. I Pippi Langstrump és, per damunt de tot, imaginació, fantasia i somni. Tres ingredients que el musical transmet i que els espectadors perceben a la pell.

L'espectacle, una hora i deu minuts, té un seguit d'escenes protagonitzades sempre per la Langstrump que acaben configurant una imatge molt fidel del personatge. El risc del teatre, quan la literatura ja ha arribat a la pantalla, sempre és més elevat —que ho preguntin, si no, a la Colometa de 'La plaça del Diamant'— però en aquest cas, es pot dir que Meritxell Santamaria es fa seu el personatge, el modela i el fa arribar als espectadors amb l'avantatge que, si n'hi ha algun que encara no el coneix, acabarà tenint ganes de conèixer-lo millor, potser fins i tot a través del seu primer suport: les novel·les d'Astrid Lindgren. Les té en catàleg l'Editorial Joventut, un segell clàssic ple de clàssics. I totes garanteixen un bon recurs per llegir després d'anar al teatre.

«La camisa de l'home feliç». Basat en el conte de Lleó Tolstoi. Dramatúrgia de Ramon Molins. Composició musical: Antoni Tolmos. Intèrprets: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Espai escènic: Zum Zum Teatre. Il·lustracions, animacions i curts: Cèsar Samaniego, I+G Stop Motions, Ferran Blanch, Begonya Ferrer, Evelina Kolovon i Mònica Benabarre. Enregistrament musical: Folkincats. Vestuari: Fes-t'ho mirar i Pepa Piquer. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum Zum Teatre. Jove Teatre Regina, 18 de març 2012. Preu: 9,50 €. A partir 4 anys.

Dos personatges amb bombí esperen en una estació que arribi el seu tren. Ells dos i les seves pesades, atapeïdes i atrotinades maletes. Hi ha un arbre de branques pelades al fons. Entre dos pals que serveixen per fer d'estenedor amb una corda. Però els trens que hi arriben, només passen de llarg.

La primera impressió que en traurà l'espectador és que els dos personatges podrien ser Vladimir i Estragó, els dos rodamons que Beckett va fer universals a l'obra 'Tot esperant Godot'. Si aquells dos parlen i parlen esperant no se sap ben bé què, aquests dos també parlen i parlen —de moment— però amb ganes d'aprofitar el temps.

I la millor manera de fer-ho és imaginant una història com la d'aquell tsar de Lleó Tolstoi que tenia el mal de la tristesa —que no només és un mal propi dels tarongers— sinó també d'aquells humans que, posseint-ho tot, els falta el més essencial: la felicitat.

L'espectacle compleix molt bé els seus dos objectius. D'una banda, explicar d'una manera entenedora per als petits espectadors el conte de Lleó Tolstoi, que la companyia ha adaptat molt adequadament i, de l'altra, crear una proposta multidisciplinar al voltant de la trama, la qual, malgrat que té molta importància el paper en escena dels dos intèrprets, se serveix també de projeccions, animacions, efectes lumínics i escenogràfics per donar vida a cadascun dels paratges que recorren els dos emissaris del tsar per trobar algú que els doni una camisa, el remei que diuen que acabarà fent feliç el reietó.

Amb aquest espectacle, la companyia ha estat premiada a la Fira Europea de Teatre de Gijón d'aquest mateix any com a millor direcció a Ramon Molins i millor interpretació femenina a Begonya Ferrer, una manera de reconèixer en els dos intèrprets els valors en conjunt del muntatge que respira un alè poètic i que integra fantasia, màgia i teatre en estat pur amb les intervencions actorals, les projeccions animades, ja sigui sobre pantalla o sobre les tapes de les maletes obertes, o el minicurt d'animació amb titelles que fusiona els dos personatges en carn i os amb les seves representacions animades a la pantalla.

Amb un apartat de participació dels espectadors —per aconseguir un voluntari que els acompanyi durant una bona part de l'espectacle— la seriositat que es pot desprendre del rerefons del conte de Lleó Tolstoi es compensa amb moments d'humor dels dos personatges que contrasten els límits de la medicina, per molt cèlebres i internacionals que siguin els facultatius que visiten el tsar, amb la intuïció popular del senzill trobador, capaç de descobrir el mal de la falta de felicitat que pateix el monarca allà on els experts no són capaços de descobrir ni un vulgar constipat, mal que sigui auscultant amb l'estetoscopi. ¿Però qui té el remei —ni que sigui pagant un euro per recepta— que consisteix a trobar una camisa d'algú que sigui realment feliç? La moralitat de Lleó Tolstoi és evident: després de buscar i buscar, l'home més feliç del món és, precisament, aquell que no té ni una simple camisa.

La companyia Zum Zum Teatre —originària de Lleida— ha creat en els últims quinze anys espectacles gairebé tots basats en contes d'autors clàssics. Per la seva contemporaneïtat —en un moment d'incertesa social— aquesta versió de 'La camisa de l'home feliç' és un dels que es mereix una llarga temporada de gira no només pel seu contingut sinó també per com l'han sintetitzat i teatralitzat els seus creadors.

«Trifulkes de la KatalanaTribu», de Víctor Alexandre. Dramatúrgia de Pere Planella. Música de Toni Xuclà. Lletres de les cançons: Joan Vilamala. Intèrprets: Bruna Cusi, Mercè Estrada / Elia Corral, Aina Huguet, Laia Oliveras / Mima Riera, Càtia Pino i Remei Sipi. Músics: Joan Abad, Ferran Martín, Guillem Barceló i Gerard Cantero. Escenografia: Elisenda Pérez i Cèsar C. Sànchez. Vestuari: Romana Redlova. Il·luminació: Pep Pérez. Audiovisual: Sara Llorens. Coreografia: Mercè Grané. Assessorament de cant: Odette Telleria. Assessorament de rap i beat box: David Menéndez. Elements de ferro: La Forja del Vallès. Coproducció Festival Castell de Peralada. Producció de Zitxània Teatre. Ajudant de direcció i dramatúrgia: Roger Cònsul. Direcció: Pere Planella. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 4 març 2012. Preu: 12 €. A partir 8 anys.

La Nguéa és una noia catalana de setze anys d'origen africà que en l'espectacle musical s'ofereix com a voluntària quan, a l'inici, les altres quatre actrius de la companyia demanen algú per ajudar-les a l'escenari. Si no fos que la Nguéa ja està preparada amb el micro inhalàmbric inclòs en una de les butaques i, a més, porta amb ella la que representa la que és la seva àvia, de visita a Catalunya per veure la família i per fer-se una operació d'ulls, a la companyia no els faltarien espontanis perquè més d'un braç aixecat respon de seguida a la crida.

La Nguéa es converteix en la coprotagonista de l'espectacle perquè l'autèntica protagonista és la Història de Catalunya i els seus principals personatges. I la jove Nguéa s'hi converteix també perquè la trama no només li dóna un paper important a l'hora de repassar els continguts històrics de cara a un examen de socials, sinó perquè la seva aspiració secreta és la d'arribar a presidir la Generalitat de Catalunya, un desig que, en un salt en el temps, cap al final del muntatge, del segle XXI a l'Edat Mitjana, un dels consellers del rei Jaume I li augura que quan aconsegueixi desvelar el contingut d'una endevinalla, haurà vist fet realitat el seu somni. Si fos així, Nguéa seria, després d'unes quantes desenes d'Honorables fins ara, la primera dona presidenta de Catalunya i, a més, com un Obama nord-americà en versió femenina, la primera presidenta afrocatalana. De vots, igual que de voluntaris a sortir a l'escenari, a jutjar per la resposta de la platea, no n'hi faltarien. I un pensa que, vista així, a vol d'ocell, en una hora i cinc minuts, pel que fa a la història de Catalunya, plena d'atzaroses etapes, algunes glorioses i altres de dissortades, no es pot dir mai que d'aquesta Nguéa o d'una altra no en veurem una un dia o altre al balcó de la Plaça de Sant Jaume.

L'espectacle musical combina escenes parlades i escenes cantades —les mateixes que integren el CD editat per Picap, amb la banda sonora completa ('Història de Catalunya amb cançons 2.0'— i compensa una obligada trama rigorosament històrica amb una mirada d'humor i d'ironia, sobretot a l'hora d'entrar en les intimitats i vides quotidianes d'alguns dels comtes, reis i reines que van fer el que van poder per construir i deconstruir Catalunya. Amb el complement d'un audiovisual, les cinc actrius, en una opció de teatre dins el teatre, fan tots els papers dels personatges més importants, tant els femenins com els masculins —a l'inrevés precisament del que feia Shakespeare a la seva època— i centra l'acció en dos grans blocs, abans i després del setge del 1714.

Per adequar la posada en escena a una tipologia diversa d'espectadors, unes rates que se suposa que sobreviuen el setge del Born —caps de màscara—, introdueixen l'època i el que va representar l'11 de Setembre, en una de les escenes més adreçades als espectadors més petits, nivell que va augmentant progressivament de contingut fins a deixar de fixar un límit d'edat i fer-se interessant en general per a tots els públics.

D'una llampegada, es ventilen els primers pobladors, els íbers, els laietans, els fenicis, els grecs, els romans, els visigots, els àrabs... fins a arribar a Guifré el Pilós, en el moment que es considera com el del naixement de la nació catalana, i en una mirada d'humor a la llegenda dels dits ensagonats i les quatre barres, que és la manera d'advertir que és només això, una llegenda, i no pas un fet real.

Se salta després a la nissaga comtal dels Berenguers Ramons i Ramons Berenguers sense oblidar la Berenguera, i d'ells, a un envellit Jaume I que recorda la seva vida de faldiller i conqueridor, no només de territoris sinó de dames a l'engròs. L'expansió mediterrània, els almogàvers, les victòries de Roger de Flor i el seu assassinat a traïció, l'etapa de la pesta negra quan Catalunya amb només mig milió d'habitants en va perdre prop de la meitat, una humorística nit de noces dels Reis Catòlics, per saltar a la Guerra dels Segadors, les relacions entre el comte-duc d'Olivares i el virrei a Barceloa de Castella, que avisava de la revolta popular, el joc de trilers entre el rei Lluís XIV de França i Felip IV de Castella cedint les comarques de la Catalunya Nord, en una escena representada amb testos de flors, la Guerra de Successió, la caiguda del Regne de València, el Principat de Catalunya i les Illes i el Decret de Nova Planta, i una mirada ràpida als segles XIX i XX, amb la Reinaixença i el Modernisme, la industrialització, sense deixar de passar abans per la taca negra dels vaixells de traficants d'esclaus africans que van enriquir el patrimoni català a través de les fortunes dels anomenats indians.

Hi ha un precedent en la manera d'explicar la Història de Catalunya als més joves. Es tracta del disc 'Història de Catalunya amb cançons', que va editar Edigsa, el 1971, amb lletres de Jaume Picas i música d'Antoni Ros Marbà, amb les veus de Guillermina Motta, dos membres de La Trinca (Josep Maria i Toni), la veu de l'actriu Àngels Moll, i la participació del Cor d'Escoles Virtèlia. El guió d'aquella història amb cançons i aquest espectacle musical és similar, esclar, perquè no es pot capgirar la història, però els quaranta anys de diferència entre les dues iniciatives es marquen sobretot pels estils musicals: orquestral i coral el primer, més per a infants; rocker l'actual, amb una llicència inclosa de rap, més juvenil, i amb una peça que fa de tornada i que és la que s'enganxa del principi al final, tal com ho ha de fer un espectacle musical que vulgui ser recordat com a tal.

Les cinc actrius, que han treballat en altres espectacles i que procedeixen tant des de l'Institut del Teatre com de diverses escoles de teatre, es lliuren a una representació molt dinàmica que els fa alternar diversos papers amb el recurs dels orígens del teatre: unes màscares per a les rates, unes capes comtals o reials, una espasa, un marc de quadre gegantí, un cavall de fusta... i enmig d'una escenografia austera i menestral que s'ambienta en l'època antiga.

Quatre músics, dos a cada lateral de l'escenari, s'integren en la posada en escena, a més de l'àvia de Nguéa, que després d'una primera escena amb la néta en la seva llengua, es manté com a espectadora de tot el que passa en la funció.

De les cinc actrius, la que interpreta el paper de la Nguéa (Càtia Pino), és l'única que no procedeix de l'Institut del Teatre, i la que combina actualment la seva activitat teatral amb una disciplina tan allunyada del món artístic com la llicenciatura de Dret, a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, després d'haver estat un parell d'anys estudiant als EUA. Una curiosa relació, doncs, entre la seva vida real i el somni secret del seu personatge, que vol arribar a presidir la Generalitat. Res millor que procedir del gremi de la toga.

La companyia Zitzània Teatre, sota la direcció de Pere Planella, fa amb aquest espectacle una proposta familiar en temps arriscats. En altres èpoques, una extensa gira de l'espectacle hauria estat garantida. En aquests moments, la situació de bancarrota dels teatres municipals ha frenat allò que fa quaranta anys es feia sense tants mitjans públics des de la iniciativa privada i popular. Sembla que un espectacle familiar com aquest només pot aspirar ara a un mínim caixet de contractació d'uns 1.000 euros per representació, segons denunciava el mateix Pere Planella en la presentació de l'espectacle. La funció de programar-lo dins la temporada del Teatre Nacional de Catalunya és, doncs, essencial, a banda que el muntatge va comptar també amb el suport del Festival de Peralada del 2009 i les intervencions de la companyia en el recorregut del Museu d'Història de Catalunya, aquestes amb un caràcter més didàctic que no pas teatral, però que són, en definitiva la base amb la qual s'ha confegit l'actual espectacle.

«Un bosc de cames», de Jordi Palet i Puig. Intèrprets: Mariona Anglada, Ada Cusidó i Pep Farrés. Música: Jordi Riera Abad. Enregistrament musical: Pep Massana, Carlota Ortiz, Benet Palet, Montserrat Conejos i Stephen A. Alimontiç. Escenografia i titelles: Alfred Casas. Il·luminació: Jordi Llongueras. Vestuari: Fiona Capdevila. Ajudant direcció: Ingrid Domingo. Direcció: Jordi Palet i Puig. Companyia Taaat - Farrés Brothers i Cia. Cicle El Lliure dels Nens. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 28 febrer 2012. Preu: 12 €. A partir 3 anys.

La trajectòria de la companyia Farrés Brothers en la creació d'espectacles per als primers espectadors és una de les més solvents d'aquesta primera dècada de segle XXI. Un dels espectacles més recents és 'La maleta de l'Agustí', que recrea la vida i les peripècies del fotoperiodista Agustí Centelles arran de la guerra civil.

Dins del cicle 'El Lliure dels Nens', la companyia ha estrenat un espectacle amb guió de Jordi Palet i Puig —autor també d'un altre espectacle destacable d'aquesta temporada, 'Llepafils', que s'ha vist al Jove Teatre Regina—. En aquesta ocasió, l'autor dirigeix també la proposta que té un peu posat en el realisme i un altre, en la fantasia.

L'espectacle combina l'actuació dels tres intèrprets-titellaires amb manipulació de diversos titelles gegants i objectes relacionats amb la trama. En un escenari a peu pla, a tocar dels espectadors, per tant sense teatrí ni escenografia en càmera negra que amagui els titellaires, 'Un bosc de cames' és presenta com un conte per als primers —o primeríssims— espectadors, però amb el rigor i la qualitat per arribar igualment a espectadors en general sense que ningú es posi vermell.

Tot i que ha nascut per al teatre, 'Un bosc de cames' és el guió del que podria ser també un àlbum il·lustrat. I ho dic perquè, a banda dels tres intèrprets, que fan d'actors, de narradors i de titellaires a la vegada, els protagonistes del relat van apareixent en diferents reproduccions: la Guida, la nena protagonista, titella de mig cos; el cap d'estació, un cap gros nan que causa impressió; i un grapat de parells de grans cames i sabatots que representen les cames dels viatgers adults de l'andana de l'estació, vistes des dels ulls petits de la Guida, des de baix, que fan més gran tot el que l'envolta.

El guió del muntatge no amaga la influència o fins i tot la semblança amb altres propostes literàries contemporànies com l'àlbum 'Dins del bosc', d'Anthony Browne, publicat pel Fondo Cultura Económica de Mèxic, on també el petit s'adona mig perdut de l'absència del pare, o d'un altre àlbum, 'El Mateu', de Pau Carballeira i Peixe, editat per Kalandraka, on el protagonista també es perd entre les cames dels grans. L'aportació de l'espectacle 'Un bosc de cames' beu, doncs, d'un dels sentiments més universals de totes les edats, la por, sentiment remarcable en l'etapa de formació.

El bosc, espai mític de la literatura universal, pren forma en aquest muntatge entre els parells de grans cames —arbres en clau de gènere fantàstic— per on es perd la petita Guida, sense saber on és el seu pare, i on troba la Caputxeta —una senzilla bossa vermella—, el llop ferotge —una crinera de peluix— i un cavaller salvaprinceses que cavalca a llom d'una de les grans cames convertida en cavall.

La imaginació mou muntanyes. Veus en off, picossada d'humor sobre els comunicats per megafonia del cap d'estació que no entén ningú —picada d'ullet adult a la desinformació habitual d'una companyia tan qüestionada aquí com Renfe—, el pas per damunt del teló d'un trenet elèctric i un altre de vapor, música original, tractament poètic i una sensibilitat lingüística en tot el text que no només arriba amb fluidesa i riquesa als petits espectadors sinó que els respecta també com a espectadors amb criteri.

«El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera. Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012.

L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.

La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.

El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...

Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.

L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.

L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.

L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.

Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.

I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?

«El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió de Gabi Doz. Músiques d'Albert Doz. Coreografies de Joan Maria Segura. Escenografia d'Eli i Ramon Rodríguez. Vestuari i màscares de Xevi Ribas. Il·luminació i so de Roger Guinot. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Montse Gonzàlez, Jordi Vicente. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Reposició: 3 març 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.

L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.

Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Montse Gonzàlez, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.

Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.

El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.

Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment, com a demostració que el missatge s'entén, amb petites sorpreses com per exemple una broma amb el típic crit de "culet, culet', del popular Shin Shan que passa desapercebuda perquè la generació nascuda el 2005 o el 2006 ja no el té com a referent. I és que tot va tan de pressa que el pas del temps no perdona ni que només faci un parell d'anys que s'hagi arribat al món.

«Llepafils», de Jordi Palet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l'argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.

Aquest espectacle representa el feliç debut en l'àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, 'El jardí de les delícies', una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per Barcelona —estrenat al Versus, en reposició al SAT— i que té prevista una gira destacable per diferents escenaris catalans aquesta temporada.

Amb 'Llepafils', estrenat al Jove Teatre Regina, la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l'espectacle per incloure'l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país. De fet, el tret de sortida donat pel Jove Teatre Regina es pot consolidar aquesta primavera a la Fira de Teatre d'Igualada, on és previst que la companyia el representi al Teatre de l'Autora.

'Llepafils' té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s'adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d'edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d'edat.

Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l'escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l'encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó.

La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d'encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d'entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L'amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret.

Però el més enriquidor de l'espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se'ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d'alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d'espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l'acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard.

'Llepafils' és un espectacle que parteix d'un text de l'autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, 'Un bosc de cames', dins la nova programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l'actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l'Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l'imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com 'Ruddigore i la nissaga maleïda', 'En Joan sense por', 'La casa sota la sorra' o 'El crim de Lord Arthur Savile', en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. 'Llepafils' és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.

«El petit elefant», de Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé. A partir del conte de Rudyard Kipling. Música de Bernat Vallvé. Intèrprets i titellaires: Clara Olmo, Ingrid Teixidó, Marta Rosell. Tècnic: Xavier Iglesias. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Producció del Centre de Titelles de Lleida. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2012. Preu: 7,50 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

L'espectacle és un dels més minimalistes que el Centre de Titelles de Lleida ha produït. Minimalista no pas en l'ambició i la poètica de la proposta —que són evidents i molt aconseguides—, però sí en el sentit que els titelles són tots peces d'artesania: fusta, drap, material mal·leable... I l'escenari sembla un taulell d'obrador del mateix titellaire que canvia subtilment d'aparença a través de la il·luminació i d'una estructura de peces mòbils que semblen estels voladors vistos pel canyissar de la part posterior.

Les titellaires, que són també contacontes i intèrprets a cara descoberta, expliquen les aventures del petit elefant protagonista i, a més de la manipulació dels titelles, canten les peces musicals que creen, entre escena i escena, el clima d'aventura, de por o d'esperança que conté la rondalla adaptada a partir del conte de Rudyard Kipling (Bombai, Índia, 1865 - Londres, 1936).

'El petit elefant' és la història d'un personatge que vol saber què hi ha més enllà del seu espai on ha nascut i on creix. I per això pregunta i pregunta a la mare elefanta fins que, com que no obté totes les respostes que vol, decideix anar-se'n tot sol al riu per descobrir què menja el cocodril que diuen que hi habita.

Pel camí del manglar —un terme utilitzat encertadament per enriquir el vocabulari en aquesta adaptació, en substitució dels més coneguts bosc o selva— troba una sèrie de bèsties que, quan senten parlar del cocodril, fugen esperverades: una gallina de Guinea, un mico, una serp, un hipopòtam, un lleó... cadascú amb la seva caracterització, veu i manera de pensar corresponent. Un viatge iniciàtic que fomenta la tafaneria per saber sempre més i que estableix també les contradiccions entre la bona fe i la por en un seguit de sentiments que es van alternant amb cadascuna de les trobades que el petit elefant fa.

Tota la trama del que podria anomenar-se també faula s'encamina fins a arribar al riu del manglar on el cocodril ja s'haurà cruspit algunes de les bèsties que hi ronden distretes i se li fa la boca aigua quan veu que tindrà carn fresca amb el petit elefant. Una escena final, amb lluita entre cocodril i elefantó que tindrà un final positiu per poder reflexionar sobre la necessitat de la prudència per damunt de la curiositat i sobre la necessitat del coratge per damunt de l'excés de confiança.

Aquest és un dels espectacles que beuen de les fonts que estimulen la imaginació per damunt de la gran parafernàlia escènica. N'hi ha prou amb la vida que van prenent els objectes i els titelles, la imitació del riu amb plàstic de bombolles, per exemple, o l'estructura de l'obrador, per anar creant una aventura sobre la qual els petits espectadors hauran d'acabar imaginant molt més del que s'hi veu i s'hi explica. Un repte tan difícil d'aconseguir a l'era de la generació digital com necessari de mantenir per no rovellar la capacitat humana d'exercitar la dinàmica del cervell més enllà de les múltiples plataformes que fan la vida més fàcil a través de la pantalla.

«Blancaneus i els 7 nans». A partir del conte dels Germans Grimm. Adaptació d'Oriol Bores. Intèrprets: Anna Toro, Miguel Ángel Sánchez, Jordi Fornieles, Guillem Cirera i Irene Jodar. Escenografia: Bargaypou. Il·luminació: Magatzem d'Ars. Banda sonora original de Neus Kaori. Vestuari: Anna Toro. Coreografia: Guillem Cirera. Llum i so: Nerea Gaya. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Guasch Teatre, Barcelona, 4 febrer 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

L'adaptació manté els eixos bàsics del conte: reina i madrastra, posseïdora del mirall que li diu, servil, que és la més bonica del món, descobreix que el palau cau de brut i es val del seus dos lacais, una mena de Quasimodo amb gepa i un altre alt i sec com en Parent d'en Bufa, perquè li trobin una mossa de la neteja.

Però mentrestant, el príncep, que no sembla que s'interessi gaire per trobar parella, es veu obligat per sa mare a fullejar revistes del cor —a l'època del conte no hi havia televisions ni presentadores de telenotícies per escollir— per tal que triï la princesa de sang reial que li faci més peça.

Però ja se sap que on la carn és viva, no hi té comparació un paper cuixé de revista i el príncep descobreix que la noia de la neteja li roba el cor sense saber com. És aleshores quan a la reina li agafa un patatús davant el mirall quan aquest li diu que la dona més bella del regne és Blancaneus, la noia de la neteja, per cert, amb un currículum poc extens i no gaire predisposada per a les feines de la neteja.

És aleshores quan el conte entra en la seva part més fantàstica i quan el muntatge també guanya en teatralitat perquè a partir de la fugida que planegen el príncep, que amaga la seva identiat, amb Blancaneus, s'arriba al bosc —espai màgic de sempre— on apareixen els set nans, una incògnita que l'espectador manté pensant com s'ho farà la companyia per reproduir els set personatges.

I la solució és el caramel de l'espectacle: set titelles gegants, cadascun diferent, representant les característiques pròpies del conte popular: el dormilega, el dropo, el murri, el savi, el dels esternuts, el feliç, el tímid...

Set titelles —que són nans i no nens ni nens sinó nans, en un enriquidor joc lingüístic— que converteixen l'espectacle en una barreja d'actors i actrius, també cantants, amb titelles, sense que hi falti l'escena de la bruixa del nas punxegut —la reina disfressada—, la poma enverinada que em sembla que en aquest cas és una resplendent Royal Gala del Llobregat, un pou on, a més dels diamants del set nans, i cau el llibre d'encanteris i també la bruixa —i s'hi deu quedar per sempre perquè al final no surt a saludar els espectadors al vestíbul— i el petó reial que tot ho resol amb el desvetllament de Blancaneus (cal advertir que les múltiples versions catalanes del nom el deixen sempre en singular, Blancaneu).

Les claus, doncs, del clàssic dels Grimm queden ben resoltes i ben enteses pels espectadors més petits que durant la representació aplaudeixen la defenestració de la bruixa i intenten que Blancaneus no faci la queixalada de la poma. Però, si bé els clàssics es poden adaptar, no sempre es poden alterar. I el desig del poble de la platea no sempre pot ser escoltat pels que estan per damunt d'ell.

Bona música, original de Nerea Gaya, amb una llicència fugaç de Peret i el seu "Borriquito" en veu dels lacais, i un llenguatge afinat que fins i tot utilitza un prehistòric "xaval", defugint la comoditat barroera i decadent del "tio" que s'escolta sovint a tort i a dret en altres col·legues d'escena. El teatre familiar té una doble responsabilitat davant els seus espectadors en formació. I que la llengua i el contingut es tinguin en compte en combinació amb el divertiment sempre és bo de fer constar i estimular.

«Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Gretel Stuyck / Sara Sansuán. Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i Maria Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre, Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Almeria Teatre, Barcelona, 4 febrer 2012. A partir 3 anys. Preu: 9 €.

El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.

Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.

Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.

Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.

«Corteo». Creació de Daniele Finzi Pasca. Compositor: Jean-François Côté. Coreografia: Debra Brown. Vestuari: Dominique Lemieux. Escenografia: Jean Rabasse. Il·luminació: Martin Labrecque. So: Jonathan Deans. Maquillatge: Nathalie Gagné. Instructors d'interpretació: Hugo Gargiulo i Antonio Vergamini. Annalista dramatúrgica: Dolores Heredia. Rigging acrobàtic: Danny Zen. Compositora i directora musical: Maria Bonzanigo. Compositor i director musical: Philippe Leduc. Directora de creació: Line Tremblay. Direcció escènica: Daniele Finzi Pasca. Guia i fundador de la companyia: Guy Laliberté. Cirque du Soleil, Grand Chapiteau, Plataforma Zoo Marí del Fòrum, Barcelona, 20 gener 2012.

'Corteo', un dels 22 espectacles que actualment porta la companyia del Cirque du Soleil per tot el món, manlleva el títol de l'talià, que significa 'seguici', un seguici fúnebre, però festiu, dominat pel gremi dels clowns i donant un excepcional joc de pista als acròbates i trapezistes. 'Corteo' es va estrenar l'any 2005 a Montreal i és a Barcelona on, set anys després, tot just començar les representacions, ha arribat a commemorar les 2.500 funcions després de plantar la gran carpa blanca (Grand Chapiteau) en 41 grans ciutats de 7 països diferents. 'Corteo' l'han vist fins ara, segons dades de la mateixa companyia, uns 6,5 milions d'espectadors, els últims 70.000 dels quals ja havien adquirit anticipadament entrades per a la temporada de dos mesos, prevista a Barcelona fins a l'11 de març.

Si els espectacles del Cirque du Soleil beuen tots de la font del teatre, aquest s'hi submergeix del tot. La trama parteix de la imaginació d'un pallasso que recrea el funeral de la seva pròpia mort, però en un ambient fantasiós, carnavalesc, ambientat en un espai flotant, mig terrenal, mig celestial, amb personatges que sobrevolen la pista o d'altres que s'amaguen sota terra.

La disposició escenogràfica estableix una destacada diferència amb altres espectacles de la companyia. Aquí, l'habitual pista circular amb espectadors frontals es converteix en una pista rectangular i amb un espai circular giratori, com una rotonda, al mig del carril, amb els més de 2.500 espectadors distribuïts a banda i banda de la carpa, de tal manera que tots tenen no només l'escenari a la vista sinó també l'altra meitat d'espectadors.

Abans de començar l'espectacle, l'espectador es troba davant d'un teló pintat —romanticisme teatral— que el mateix escenògraf Jean Rabasse explica que va elaborar a partir de la inspiració d'una exposició sobre el clown a la Galeria Nacional del Canadà, recorrent a la influència d'una pintura del 1885 del pintor, il·lustrador i caricaturista parisenc, Adolphe Léon Willette (1857-1926). Uns cortinatges barrocs creen la sensació de teatre clàssic i un laberint al centre de l'escenari reprodueix el passadís de la catedral de Chartres, marcat a terra per una cinta de Moebius, símbol de l'infinit.

En aquest marc de gran força poètica, l'espectacle fa una fusió de música (en directe), color, imaginació, fantasia, circ tradicional i efectes de càmera negra, amb una quarantena d'àngels voladors que fan d'enllaç entre la gran banda del seguici i la trajectòria cap al més enllà del pallasso mort.

Segurament que cada espectador es quedara, d'una manera personal, amb algunes de les millors imatges i sensacions que, com en una projecció en 3D, haurà vist al llarg de dues hores d'espectacle —hi ha un intermedi de mitja hora perquè el Cirque du Soleil no és només Grand Chapiteau sinó també Grand Boutique, com tothom sap—, però aquestes poden ser algunes de les meves instantànies caçades al vol, per extraordinàries: el passeig de la petita pallassa per damunt de la pista i les grades dels espectadors impulsada per l'heli d'un pom de globus gegants; la bicicleta a la maroma a càmera negra creant una sensació de gènere fantàstic; el pas de la maroma de cap per avall emparat també per la càmera negra de fons amb una sensació de màgia insuperable; el número originalíssim dels pallassos jugant al golf amb una pilota d'unes certes dimensions que és un cap amb barret blanc i que personifica la bola creant unes situacions de gran força humorística; un estol de sabates i botes que caminen soles; la banda de músics i l'orquestra de pallassos; la levitació del llit de mort i els àngels; o la banda sonora que, en alguns moments inicials, té fugaces semblances, a causa del campaneig de fons, amb l'entrada de la peça orquestral de 'Campanades a morts', del conjunt de 'Verges', de Lluís Llach.

Vida i mort en un espectacle que, si l'espectador es distreu, li pot fer l'efecte que els números de circ li passin desapercebuts, tot i que hi ha moments de pista extraordinaris, però que el Cirque du Soleil sap fusionar dins la trama teatral com si fossin peces d'un espectacle musical que acompanyen el llibret.

Però els números hi són i, la majoria, mostren el bo i millor de la creació del circ com el ball a la corda fluixa d'una ballarina amb sabates de punta i vestit vermell; el poètic passeig, esmentat abans, de la petita pallassa amb una dansa de l'heli penjada com una cistella als grans globus transparents gegants; el número del teatrí que representa un fragment de 'Romeu i Julieta'; la roda alemanya; els malabars; la marioneta de fils humanitzada; el número 'Paradís' de la troupe de trapezistes amb dobles salts mortals impressionats i que ratllen la perfecció; o els malabars gegants amb els peus o les acrobàcies penjant de canelobres gegants.

I els pallassos de tota mena, protagonistes de la festa, com el gegant Victorino o els d'estatura nana, Grigor i Valentina, la privilegiada pallasa petita de la dansa amb globus d'heli sobre els caps i nassos enlaire dels fascinats espectadors. Somni frustrat dels grans. Desig fantasiós dels petits. Bellesa poètica de vol molt allunyada del risc salvatge de l'ala delta. I, al final, la troupe en ple a l'escenari en una fanfàrria musical que posa tothom dempeus.

«Bucchettino». A partir del conte 'Le petit Poucet', de Charles Perrault. Adaptació de Claudia Castellucci. Traducció al català d'Ariadna Ausió. Narradora: Alba Sola. Escenografia: Romeo Castellucci. Tècnics de sorolls: Federico Lepri i Carmen Castellucci. Tècnic de so: Paolo Baldini. Direcció: Chiara Guidi. Socìetas Raffaello Sanzio. Producció en col·laboració amb el Teatro Alessandro Bonci de Cesena. Espai Lliure, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 17 gener 2012. Preu: 12 €. A partir 7 anys.

Després de fer un recorregut pel teatre, els espectadors accedeixen a una de les estances de la casa: un dormitori enorme amb cinquanta llits. Sota els seus llençols, s’ajauen per escoltar un conte que els narra una actriu. A mesura que va parlant, l’habitació es transforma en una caixa de ressonància enorme dels esdeveniments narrats i els deixa sentir-ne les inquietants petjades acústiques amplificades. Un fil de llum il·lumina l’espai. Els sentits s’afinen i la imaginació emprèn el vol. L'ambient es crea amb una escenografia en la qual s'integren els petits espectadors amb la cinquantena de lliteres d'època. Els sons i la il·luminació aconsegueixen la impressió que requereix la imaginació. La Socìetas Raffaello Sanzio va ser formada el 1981 per Romeo Castellucci (1960), Chiara Guidi (1960) i Claudia Castellucci (1958), i porta a escena una idea de teatre predominantment visual i plàstic. Si bé Romeo Castellucci és autor de teatre i director, i signa sovint les escenografies, el vestuari i la il·luminació dels espectacles de gran format i per a adults, Chiara Guidi ha estat la responsable del ritme dramàtic i del treball vocal de gairebé tots els espectacles de la companyia, i és qui ha dirigit la majoria d’espectacles infantils que han presentat. Amb aquest interès per la creació i la infància, Guidi ha fundat una Escola Experimental de Teatre Infantil. Treballa, a més, en el camp de la composició sonora i musical, juntament amb el compositor Scott Gibbons, i és també professora de veu. Claudia Castellucci, com a intèrpret de la Socìetas, és pedagoga, escenògrafa i autora d’alguns textos dramàtics. Va fundar la Stoa, una escola del moviment rítmic que té la seu a Cesena. La Socìetas ha signat espectacles que han girat per festivals i teatres d’arreu: Santa Sofia (1986), La Discesa di Inanna (1989), Gilgamesh (1990), Amleto. La veemente esteriorità della morte di un mollusco (1992), Masoch. I trionfi del teatro come potenza passiva, colpa, sconfitta (1993), Orestea (una commedia organica?) (1995), Giulio Cesare (1997), Genesi (1999), Voyage au bout de la nuit (1999) a partir de la novel·la homònima de Louis-Ferdinand Céline, i Il Combattimento, de Scott Gibbons a partir de Claudio Monteverdi. La companyia va presentar a Barcelona, dins del Festival Grec 2009, la trilogia Inferno, Purgatorio, Paradiso sobre la Divina Commedia de Dante. Entre les seves últimes creacions destaquen On the Concept of the Face, regarding the Son of God, Persona, La Seconda Neanderthal i Hey girl! En l’àmbit de teatre per a tots els públics, han estrenat Hänsel e Gretel (1993), Buchettino (1995) i Pelle d’Asino (1998), amb els quals ha realitzat nombroses gires arreu del món. Són també creadors del festival Puerilia de Cesena, en el qual han presentat també Bestione, entre altres activitats.

(Documentació: Teatre Lliure)

Reportatge «Com més petit, més lliure». Time Out Barcelona, 21 agost 2011.

«Racons, més enllà d'un viatge». Idea, text, actrius i titellaires: Ariadna Matas i Elsa Lluch. Música: Cesc X. Mor. Escenografia: Adrià Pinar. Vestuari: Núria G. Carbonell i Tanaka Teatre. Il·luminació: Andreu Romaní. Vídeo: Ian Gehlhaar. Titelles: Litus Codina, Àngels Castany i Tanaka Teatre. Màscares africanes: Estel Ferrer. Mural africà: Laia Sauret. Coreografia: Guillem Cirera. Direcció: Miquel Àngel Ripeu. Producció de Tanaka Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 gener 2012. Preu: 12 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

La companyia Tanaka Teatre ha basat aquest espectacle adreçat als primers espectadors en contes tradicionals extrets de diferents cultures. A partir d'una situació actual, el personatge de la Rita està esperant la sortida del seu vol a l'aeroport i com que la megafonia i les pantalles indiquen que hi ha retards, extreu del seu equipatge —un equipatge de dimensions considerables— personatges fantàstics de tres de les destinacions on ha estat: l'Índia, Tailàndia i la Costa d'Ivori.

Són aquestes tres destinacions, però un sospita que en podrien ser unes altres tres. És a dir, que l'espectacle té com a base una idea i una estructura, però permet que, a la llarga, es renovi periòdicament, si fos el cas, amb altres rondalles d'altres indrets del planeta.

L'espectacle respira la influència de tres de les formacions professionals de les dues creadores que, a quatre mans, pensen, escriuen, interpreten, ballen i manipulen els titelles que apareixen en cadascuna de les històries. Tres formacions professionals que integren la biologia, la psicologia i la interpretació teatral (les dues procedeixen de l'escola de Nancy Tuñón).

La "tanaka", segons expliquen molt bé les dues intèrprets, és una crema de color groguenc que s'extreu de l'escorça d'un arbre que és molt comú a Birmània. Els infants d'aquelles terres se la posen a les galtes per protegir-se del sol en un costum que té més de 2.000 anys d'antiguitat. Ara, però, ja és un nom de companyia que sona bé.

Les tres històries o contes que integren l'espectacle tenen la característica que es clouen sempre amb una moralitat. En el de l'Índia, el personatge de la princesa acaba aprenent a confiar en les seves possibilitats i en ella mateixa. En el que se situa a Tailàndia, s'explora la reflexió sobre la diferència i les qualitats personals. I en el de Costa d'Ivori, es fomenta la importància del diàleg, del saber escoltar i de trobar un acord.

Aquesta volguda voluntat pedagògica a favor dels valors de l'espectacle es podria malinterpretar, pels que no són partidaris del didactisme a l'escenari. Però afortunadament, el contingut de cadascuna de les històries s'alimenta d'una diversitat de recursos escènics amb titelles de guant, titelles de fil, titelles gegants, grans baguls de viatge, un vestuari adequat a cada indret geogràfic i l'ambientació actual en un vestíbul d'aeroport enquadrat per un rètol d'indicacions fluorescent i una pantalla d'horaris i destinacions.

Espectacle que es podria qualificar com una proposta de contacontes, però amb la particularitat que les rondallaires no es limiten només a fer de narradores sinó que reinterpreten cadascun dels personatges i s'integren com a actrius i amb els diferents vestuaris dins de cada història com a protagonistes.

A 'El robí i la princesa', conte tradicional de l'Índia, s'entra en el món de la màgia quan un robí en mans d'un rajà al cap d'uns anys s'ha convertit en un príncep que s'ha d'enfrontar amb un ésser fantàstic de la mitologia, una mena de drac de Sant Jordi, però en versió índia, que com tots els dracs, endrapa el que troba el seu pas i especialment criatures, com si fos una mena de vampira Enriqueta Martí del Raval, que precisament canta els seus crims aquesta temporada. A 'La Hing Hong i la lluna', el conte tailandès parla de les cuques de llum (hing hong) que viuen en un arbre (lampati) i que quan fan carrerades són com una mena d'accionistes d'Endesa sense cobrar dividents. I en el conte, 'El rei que no volia escoltar', de tradició africana, al reietó de Costa d'Ivori, se li ha posat al cap que els súbdits que vulguin parlar amb ell ho han de fer amb música. En una mena de versió del popular rei que anava nu, aquest no s'adona que anar al WC silvestre amb la capa posada li pot portar problemes com quedar-se amb una senyora tifa enganxada que provoca la riota de tots els altres per no voler escoltar.

'Racons, més enllà d'un viatge' és un espectacle elegant, amable, que connecta amb els espectadors —sobretot amb els de la franja més primerenca— i que compensa el repte que podria tenir, en basar-se en tres històries diferents, amb una posada en escena acolorida, musical i ple de vivesa, que vetlla per la seva unitat i fent que els personatges apareguin i desapareguin en un joc de maletes, com si la màgia o la imaginació ho dominés tot.

«Les aventures d'Aladí». A partir del conte de 'Les mil i una nits'. Guió: Cristina Esteve. Música original: Jaume Carreras. Intèrprets: Cristina Esteve, Jaume Gómez, Tito Calvo i Toni Figuera. Tècnic de so i llums: Guillem Martín. Disseny de llums: Jaume Gómez. Il·lustracions escenogràfiques: Ari Tort. Disseny cartell: Josep Maria López. Disseny vestuari: Teatritus Teatre i Leo Quintana. Confecció vestuari: Montserrat Gràcia. Direcció: Cristina Esteve i Jaume Gómez. Producció Teatritus. Guasch Teatre, Barcelona, 14 gener 2012. Preus: 8,50 (fins a 3 anys) i 9,50 € (3 anys endavant). Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Gairebé tothom sap qui és Aladí. I gairebé tothom ha provat de fregar alguna vegada la particular llàntia meravellosa accedint a un venedor de loteria per comprovar si, a cops de girar el bombo, el geni se li apareix en forma de "grossa de Nadal", per exemple, i els tres desitjos es poden complir.

Els petits espectadors que s'acosten a 'Aladí' acostumen a saber-ne els trets bàsics. L''Aladí', sobretot quan ha passat Nadal i Reis, és com una mena de tió capaç d'aconseguir tot el que se li demana, amb l'avantatge que no cal que l'usuari es converteixi, en plena infància, en un maltractador precoç d'animals a cop de bastó.

D'aquí ve que les successives adaptacions teatrals, televisives o cinematogràfiques que es fan del clàssic, per molt de temps que passi, no perdin mai vigència. La clau és trobar la manera de convertir un dels contes de 'Les mil i una nits' en material dramatúrgic.

La recent versió presentada al Guasch Teatre manté els personatges i els eixos bàsics de la trama: el sultà i la filla casadora amb esperit de veure món fora del palau; el presumpte home de confiança del sultà i cobejador també de la seva filla; i el geni de la llàntia en qüestió i, esclar, Aladí, fill d'un humil botiguer de Bagdad, que salvarà l'origen i les aparences gràcies a un dels desitjos del geni per casar-se amb la princesa.

L'espectacle compta amb un guió mesurat i ajustat, amb un canvi d'escenes que no s'entreté en accions sobreres i que va al gra, unes peces musicals de creació original que tenen una bona interpretació, una matisació d'ambients pel que fa a il·luminació i algunes llicències d'utillatge de picaresca, pel que fa al martell de dictar sentències (de joguina de colors acústica) o la vara del sultà (una roda amb pal), amb un vestuari que, amb la ressaca de Reis, als més fantasiosos els deu recordar encara alguns dels personatges de les cavalcades.

'Aladí', en la seva versió original, s'ambienta a la Xina, però, segurament per exotisme, es va acolorir des del primer moment amb personatges i paisatge àrabs. La versió d'aquest espectacle, elaborada amb un guió de Cristina Esteve, actriu també del muntatge, continua mantenint els eixos clau que han fet universal i intemporal aquest episodi de 'Les mil i una nits': les diferències de classe social, la bondat dels humils i l'opacitat dels poderosos, l'egoisme del malvat de torn i l'enginy i l'honestedat de l'heroi de la pel·lícula, ni que sigui amb un cop de mà, o de fum, del geni de la llàntia que, moralitat final, acaba, gràcies a la generositat d'Aladí, alliberat de les cadenes que l'havien tingut empresonat anys i panys i a voluntat dels seus amos. I com que, contràriament del que passa en altres versions, el jove Aladí no té ni dona ni fills ni cap compromís, que se sàpiga, el casori amb la princesa del sultà és cosa feta.

«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Preu: 9,50 €. A partir 3 anys.

Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.

L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.

Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.

El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.

Més crítiques anteriors Teatre En família

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[En família]

CLIP DE TEATRE

[En família]