ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
La Brossa
Centre de les Arts Lliures - Fundació Joan Brossa
Antiga La Seca - Escenari Joan Brossa
- «Somiant en cocodrils». Dues farses d'Anton Txèkhov («Un tràgic sense voler» i «El prometatge». Traducció de Joan Casas i Nina Avrova. Intèrprets: Miquel Bonet, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols. Teaser: Pau López. Vestuari: Rafató Teatre. Postissos: Toni Santos. Il·luminació: David Bofarull. Moviment: Keith Morino. Direcció: Lluïsa Mallol. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 maig 2015.
- Acostumats a les grans obres d'Anton Txèkhov, entrar en el seu món més pròxim i de cambra a través de les peces curtes permet als espectadors reconèixer alguns dels trets essencials que caracteritzen els principals personatges de clàssics seus com 'L'oncle Vània' o 'L'hort dels cirerers'.
- La conjunció que Txèkhov fa de la tragèdia i la farsa pren en aquest parell de peces un relleu especial. En la primera, 'Un tràgic sense voler', molt breu, només vint-i-cinc minuts a tot estirar, un personatge atabalat per les feines de funcionari a la cancelleria i els compromisos familiars d'estiuejant el porta a suplicar al seu millor amic que li presti un revòlver. Els espectadors no sabran ben bé per què el vol, però ho intuiran. I a poc a poc s'adonaran que la desesperació del personatge que el porta a la presumpta tragèdia a vegades ve provocada per quatre futileses sense importància que, com els farcells d'un camàlic, es poden espolsar del damunt amb un parell d'estrebades.
- L'actor Miquel Bonet remarca l'histrionisme del funcionari al límit en una peça gairebé monologada, que té només com a oient el seu amic, l'actor Josep Maria Mas, un oient, això sí, que, a l'últim instant, posa la cirereta que feia falta perquè el personatge protagonista s'oblidi del revòlver i del qui va inventar i es rebel·li contra tot allò que l'envolta. La ironia de Txèkhov constata com s'hi devia divertir el mateix autor a l'hora de llençar el seu personatge a l'arena de la misèria de la rutina diària.
- La segona peça escollida per la companyia és 'El prometatge', d'una mitja hora, aproximadament. La protagonitza en aquest cas l'actor Josep Maria Mas, vestit de frac, guants blancs i barret de copa, fet un sac de nervis, predisposat a demanar la mà de la filla d'un amic i veí, propens a veure's tocat de mort també per qualsevol futilesa. Aquí, Txèkhov subratlla la fina línia fronterera que hi ha entre l'amor i l'odi, entre el rebuig i l'interès propi, entre els principis idealistes i el materialisme. I ho fa amb un humor carregat de tintes que no perdona cap dels tres personatges.
- L'actriu Blanca Pàmpols és la filla en procés de prometença, camperola de nervi, defensora del patrimoni casolà. El seu pare, l'actor Miquel Bonet, és més aviat l'àrbitre de les discussions entre la parella, tot i que tot ho redueix pràcticament a un clownesc i eficaç "...i etcètera!" i el desenllaç juga amb la màxima caldersiana que tot s'aprofita, ni que sigui gràcies a un desmai a causa d'un litigi enterrat de temps per la propietat d'un tros de terra i, encara més absurd, per defensar quin quisso és més eixerit del que tenen com una joia en propietat a cada casa.
- Les dues peces no serien el que són sense una traducció molt afinada que ve del tàndem que en el seu dia van fer el traductor Joan Casas i la traductora Nina Avrova, una participació a quatre mans que garanteix que allò que ve de la llengua de sortida té un reflex fidel i enriquidor en la llengua d'arribada. Cal recordar també que el 1961, Joan Oliver / Pere Quart va reunir diverses farses russes i que 'El prometatge' va ser una de les adaptades pel poeta en una traducció catalana, però, a partir de la versió francesa de Denis Roche. I d'altra banda, no es pot parlar de Txèkhov sense fer referència a Feliu Formosa, un altre dels seus traductors al català.
- La proposta actual, que té prevista una gira posterior després de La Seca, situa l'acció en una sala de dimensions reduïdes com la Leopoldo Fregoli de La Seca i amb unes quantes peces de mobiliari —una taula de despatx, dues cadires, l'atrezzo indispensable de cada acció... i para de comptar— per crear un ambient, amb fons musical popular rus, que deixa que tot el pes recaigui en la interpretació clara i nítida que en fan Miquel Bonet, Josep Maria Mas i Blanca Pàmpols, sota la mà de Lluïsa Mallol, una actriu poc habitual en el camp de la direcció i que ha vigilat, segurament, que l'histrionisme dels tres personatges no anés més enllà del que la mateixa intenció de Txèkhov suggereix.
- «Les Dominiques», d'Iñaki Garz. Intèrprets: Rosa Cadafalch i Annabel Castan. Il·luminació: Iñaki Garz. Escenografia: Xavier Garcia. Assessorament musical: Oriol Mula. Vestuari: Lola Ripolles. Direcció: Iñaki Garz. Producció d'Icaroteatre. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 abril 2015.
- Quan gairebé ni es parlava de la Llei de Propietat Intel·lectual i dels Drets d'Autor dels artistes, l'autora d'una de les cançons més populars dels anys seixanta del segle passat, 'Dominique' (1963), va signar un contracte amb el segell discogràfic Phillips sense pensar, segurament, els beneficis que podria donar.
- El fet és que el disc es va editar sense el seu nom ni la seva fotografia. L'autora era Jeanne-Paule Marie Deckers, o Jeannine Deckers, ingressada al convent Fichermont de Waterloo amb el nom religiós, Germana Luc-Gabriel, però el món la va conèixer només com a Soeur Sourire (Sor Somriure), tot i que en un intent frustrat de refer la seva carrera artística per lliure va canviar el pseudònim pel de Luc Dominique.
- Sor Somriure havia nascut el 1933 a Brussel·les (Bèlgica) on va morir tràgicament, junt amb la seva companya sentimental, la també exmonja, Annie Pécher, el 1985. Les dues havien trencat amb el sistema de l'església a la qual pertanyien i havien penjat els hàbits. I a causa dels vots de pobresa i obediència que Sor Somriure havia promès en ingressar al convent, els beneficis del disc bestseller van anar a parar sempre a la comunitat religiosa fins a l'extrem que el conflicte entre Phillips, el convent i l'autora, es va tancar signant un compromís que renunciava al cobrament dels drets a canvi d'un mínim pagament. És per això que les penúries econòmiques van perseguir Jeanine i Annie i van provocar el seu final tràgic. Es dóna la fatalitat, però, que el mateix dia de la mort de les dues, la Societat Belga d'Autors, Compositors i Editors havia tancat una recaptació gremial que superava el deute que tenien.
- L'adaptació dramatúrgica d'Iñaki Garz —una peça breu de seixanta minuts— es basa en els fets reals que van envoltar els últims temps de Jeannine i Annie. Les dues, ja alliberades de la càrrega amb la qual no combregaven de l'església catòlica, viuen en un pis no gaire gran d'un complex de gratacels de la perifèria de Brussel·les, a Wawre, envoltades, sobretot, d'ampolles de vodka que el botiguer de la cantonada els facilita a un bon preu perquè diuen que els cau simpàtiques perquè són lesbianes.
- Jeanine, optimista, encegada davant la realitat, espera en va refer la seva vida, esperant donant unes classes de música que no arriben, intentant fer una nova composició que no acaba de sortir, deixant apilades sense obrir les cartes dels bancs i el jutjat que les amenacen de desnonament quan ja abans havien perdut l'escola que havien muntat per a infants discapacitats, en relació a un secret de joventut que amaga Annie, i que va ser tancada per falta d'ajut del govern.
- El timbre de la porta i el timbre del telèfon són els símbols de la por exterior que les assetja. Però encara tenen humor per fer una fugida endavant, amb una escapada a la platja per estrenar un bikini en topless, per cridar l'atenció de la premsa i provocar un escàndol que les ajudi a vendre els discos que Jeanine no ven.
- Ja fa temps del Maig del 68, però Sor Somriure se'n sent encara hereva. La seva actitud de rebel·lia —trencament dels vots, penjar els hàbits, viure en parella...— ressona encara avui com una veu crítica contra l'estancament de la jerarquia religiosa —en aquest cas la catòlica— que no ha resolt ni el paper de la dona dins de l'església ni tampoc la de l'home que reclama des de fa temps el sector més progressista.
- En la història tràgica de Jeanine i Annie, però, es barregen diferents elements que transcendeixen l'aspecte estrictament religiós: hi ha l'abús dels drets morals de l'artista, el rebuig de la societat del poder per la decisió personal presa, la malvista relació de parella que comença a estar malmesa per les circumstàncies, la pressió psicològica davant l'amenaça del desnonament... tot són elements que si bé se situen a la dècada dels anys vuitanta del segle passat, es repeteixen avui com un tam-tam per a molts sectors de la societat.
- L'actriu Rosa Cadafalch, que s'ha mogut entre el teatre, el cinema i la televisió, representa el personatge de Jeanine (Sor Somriure), amb una caracterització aliena a tot el que les envolta, empenyent sempre endavant, com si els problemes que les ofeguen es poguessin resoldre només amb un petar de dits. L'actriu Annabel Castan —una de les habituals de la companyia Les Antonietes—, interpreta aquí el paper d'Annie, més jove que Jeanine, i contrasta pel seu pessimisme amb l'eufòria de Jeanine i és, de fet, d'entre les dues, la que primer no veu la sortida del túnel i es deixa engolir més aviat per la foscor, atenellada també pel record de la mort de la filla que havia tingut de jove, fruit d'una violació, abans d'entrar al convent. Les dues —que mantenen un bon equilibri interpretatiu entre la tragèdia i un cert humor de distanciament— lluiten, al final de la seva vida, entre les contradiccions de la fe que encara mantenen en el seu interior i la decepció per la constatació dels qui la manipulen i utilitzen al seu gust. El vodka i les pastilles executen el tràgic final.
- No és la primera vegada que es converteix en ficció la història de Sor Somriure. El cinema s'hi ha aproximat en diferents ocasions. La primera, l'any 1966, quan 'Dominique' era la cançó de moda, en un film de Henry Koster (EUA). Entrat el nou segle, el 2001, Roger Deutsh, en italià, va portar a la pantalla 'Suor Sorriso', i el 2009, Stijn Coninx, en va fer la versió més aconseguida, 'Soeur Sourire', una coproducció franco-belga, d'Océan Films, amb Cécile de France i Sandrine Blancke.
- En cap d'aquestes aproximacions cinematogràfiques, com tampoc en l'adaptació teatral d'Iñaki Garz, hi falta la targeta de presentació, el bis de la cançó que va desbancar els grups més importants de totes les llistes musicals en el seu moment: «Dominique-nique-nique s'en allait tout simplement / Routier pauvre et chantant / En tous chemins en tous lieux il ne parl'que du Bon Dieu / Il ne parl'que du Bon Dieu». L'anonimat i la candidesa de la veu de Sor Somriure van fer la resta.
Clip de la cançó 'Dominique', del 1963, interpretada per Sor Somriure (1). Tràiler de la versió cinematogràfica 'Soeur Sourire' (2009), d'Stijn Coninx (2).
- «La nau dels bojos». Dramatúrgia de Joan Yago. Música original: Gori Matas. Intèrprets: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Toni Guillemat i Júlia Truyol. Escenografia i vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Elisenda Rodríguez. So: Josep Sànchez-Rico. Caracterització: Lucho Soriano. Ajudant de direcció: Txell Aixendri. Direcció: Israel Solà. Coproducció La Calòrica i Grec Festival de Barcelona. Mercat de les Flors, Barcelona, 18 juliol 2013. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 5 - 22 febrer 2015.
- L'aposta de la temptació de la Muntanya la signa el diable. O la Mort, que ve a ser el mateix. Si el Bufó Klaus es penedeix de fer l'últim badall, ha de conduir els passatgers de la seva romàntica i esbojarrada nau fins a un indret que, sense ser el Paradís, ho sembli. Riu avall i riu amunt. Boira i miratge. La ciutat buscada de Geel no apareix. Si el Bufó hi fa arribar la seva nau, la Mort li tornarà l'alè de la vida. Si, ben al contrari, no se'n surt, la Mort pensa fer-se un botí no només amb l'ànima del Bufó sinó amb la de tots els viatgers que l'acompanyen, humans sense futur, caiguts en desgràcia.
- 'La nau dels bojos' és un espectacle inspirat en el quadre homònim del pintor flamenc Hieronymus Bosch, una tela que es data sobre el 1500 i que es pot veure al Museu del Louvre. El Bosch és el pintor que fa fortuna amb l'eclosió del Renaixement italià mentre als Països Baixos miraven encara cap al Medievalisme. El quadre —i per extensió l'adaptació dramatúrgica de la companyia La Calòrica— reflecteix una mirada entre realista i surrealista, amb personatges tocats per la bogeria, retrat d'una humanitat que ha perdut els valors que li van transmetre i que li van imposar.
- Si en el quadre, els personatges fan de beverris, jugadors de cartes i amants de la droperia, a l'obra teatral, aquest passatge passa també pel ponx de pomes i el còctel d'alcohols de garrafa. I això que els passatgers de 'La nau dels bojos' són gent presumptament de bé, com el jove Sigfrid, filòsof i pensador pel seu compte; el bisbe Heinrich, que arrossega a les espatlles els pecats de dos mil anys d'humanitat; la jove i exhuberant Margaritha, a qui el Bufó no s'està de tractar-la amb el títol de dona de la vida; i una Dama encotillada, vestida dolorosament de negre, emmurriada i estirada, que es converteix en la pèrfida Mort.
- La companyia La Calòrica, que va estrenar aquest espectacle dins el Grec de fa dos anys, s'arrisca amb una dramatúrgia d'alt voltatge, diguem-ne intel·lectual, que obliga els espectadors a prendre dues opcions. O bé s'és un expert en la matèria de Belles Arts i la Literatura que el quadre d'El Bosch va propiciar o bé un s'ho pren com una juguesca teatral contemporània que La Calòrica li proposa amb una sentència afegida que podria ser aquesta: hem perdut el rumb, naveguem sense timó, el riu no porta enlloc però, tot i així, hi continuem surfejant a la voluntat de les seves aigües tèrboles.
- Si tot plegat s'elabora amb la força d'un text ric i net —gairebé d'una escassa altra època—, una escenografia que hauria de tenir el segell de marca protegida perquè no fos reciclada un cop esgotat el muntatge, i una interpretació global molt ben aconseguida que ja va distingir l'Institut del Teatre amb el Premi Adrià Gual del 2012, el resultat és un espectacle breu —una hora i quart aproximadament— que manté una línia de la companyia La Calòrica molt singular, provocadora en el sector i a les antípodes de l'allau de comèdia costumista a la qual presumptament s'han d'abocar, sisplau per força, les generacions més joves. Una rara avis per no perdre de vista si manté el rumb.
- «La mascarada fantàstica». Idea d'Eugenia González. Intèrprets: Rubén Carrasco, Eugenia González, Aïda Puig i Andreu Rami. Escenografia, vestuari i caracterització: Companyia de la Rosa. Màscares: Stefano Perocco di Meduna. Assessor musical: Joan López. Direcció: Eugenia González. Companyia de la Rosa. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 10 gener 2015.
- Els quatre intèrprets d'aquest espectacle es mouen atrafegats per la sala abans de començar. De fet, és com si l'espectacle ja hagués començat. Són personatges de la Commedia dell'Arte, però els espectadors faran bé de no refiar-se'n del tot perquè el seu coneixement del que passa al món va més enllà del seu propi temps. És com si l'aparença física se'ls hagués ancorat a l'època de les màscares, però el cap els hagués continuat barrinant fins al punt que són capaços de conèixer i esporgar les misèries del temps actual.
- Amb aquesta llicència de fons, tot és possible. I embolcallats per la llibertat que aporta el gènere, cadascun dels personatges fa de les seves al servei d'un guió que manté els eixos que mana la tradició: Venècia, gondolers imaginaris, embolic familiar, casori a la vista, interessos creats, maldat de sota mà, amor de conveniència i amor de debò.
- Els protagonistes de la farsa són el senyor Pantalone, el seu fill Giorgio, la princesa Doralice, la criada Titina, el Dottore i una bruixa anomenada Lola, que reconeix que sembla una vella castanyera, però que aireja a l'andalusa com si tingués alguna cosa a veure amb les Flors.
- L'espectacle transcorre entre embolics de jocs de paraules per a tots els públics, embolics de pantalons i embolics de faldilles. De la Venècia del XVI de la Commedia dell'Arte es passa a la República més pròxima del segle XXI i la broma es transforma en sàtira mentre busca la complicitat dels espectadors i alguna interactivitat inclosa, gratificada generosament, això sí, amb ampolles de xampany i bossetes de galetes de pastisseria.
- Cadascú fa el seu paper i més, si pot, emmascarat o no, enganyant els seus propis partenaires, però sense enganyar els espectadors, que d'això es tracta. Amb una barreja lingüística de caràcter popular i un remarcable treball artesanal de les màscares que s'hi personifiquen, algunes de les escenes toquen el registre del clown, cosa que fa que l'espectacle no tingui fronteres d'edat.
- Per mèrits propis, hi sobresurt l'energia de l'actriu Eugenia González, directora també del muntatge, experta en Commedia dell'Arte, i mare de la criatura teatral. S'esbrava a cor què vols per damunt de tots els altres, no només en el paper de la criada Titina, sinó sobretot en el paper de la bruixa Lola, i el seu magnetisme no el fulmina ni el llamp del déu Zeus que apareix en un moment de la trama quan la virtual senyora Mort pretén fer de les seves amb tota la colla al complet.
- Amb molt de divertiment, l'espectacle ha recorregut des de la seva estrena algunes places a l'aire lliure —es va presentar dins de l'últim Festival Cos de Reus— i ha trepitjat escenaris de cambra com l'Akademia Teatre i, ara, La Seca Espai Brossa. Necessiten el cos a cos amb els espectadors i no l'escatimen. Com tampoc no escatimen l'humor, com a base i objectiu de tot el que hi passa.
- «Norway.Today», d'Igor Bauersima. Intèrprets: Mariona Tena i Joan Carles Suau. Projeccions: Emmanuel Granados. Producció sonora: Graham Newey. Ajudant direcció: María García de Oteyza. Direcció: Àlex Mañas. Sala Leopoldo Fregoli. La Seca Espai Brossa. Barcelona, 16 gener 2014. Reposició: 20 novembre 2014.
- Des d'Alemanya —lloc de residència de l'autor Igor Bauersima (Praga, 1964), tot i que és va educar a Suïssa i és d'origen txec—, fins a Noruega, hi ha un bon tros. Però allà dalt, terra nòrdica i gèlida pròpia d'Strindbergs, Ibsens i Bergmans, àvids de drames i conflictes emocionals, també hi ha penya-segats que semblen fets a posta perquè adolescents disposats a no lluitar pel seu futur s'hi acabin suïcidant.
- L'obra de l'autor, arquitecte de professió però amb una flaca pel teatre i el cinema, escrita fa més de deu anys —potser en un moment d'incertesa pel canvi de segle—, traduïda a més de vint llengües i representada en més de quaranta països, és d'aquelles que no tenen fronteres perquè estan bastides sobre una corda fluixa que tensa els sentiments i furga en el subconscient traïdor de qualsevol ésser humà, sigui d'on sigui.
- El mite dels escarpats noruecs no és sinó un recurs per situar en un paratge desolat la desolació dels dos personatges de 'Norway.Today'. Ella és Julie, una noia de vint anys fets, cansada del món que ha trobat en herència. És a través d'un xat que Internet li dóna l'oportunitat de trobar algú que, com ella, vulgui viure l'experiència del suïcidi. I apareix a l'altra costat de la pantalla ell, August, d'uns 19 anys, avorrit de no trobar tampoc el seu lloc enmig de l'univers. La cita de la parella és allà dalt.
- Espectacle no recomanat per a estats d'ànim depressius, tocats per les circumstàncies adverses, o per a espectadors poc oberts a temàtiques dramàtiques i encara més si l'autor confessa que la història de 'Norway.Today' és basada en fets reals, cosa que fa créixer encara més la tensió ambiental.
- Espectacle, en canvi, recomanat per a aquells que vulguin redescobrir com, en el llenguatge teatral, mínim recurs vol dir sovint màxima eficàcia. I si aquesta combinació fa conxorxa amb els espectadors, la vivesa de la trama va progressivament en augment.
- Julie i August (Mariona Tena i Joan Carles Suau) interpel·len els espectadors des del primer moment com si tots fossin hipotètics participants del xat en el qual els dos concerten la seva tràgica cita. Hi ha un to de nostàlgia clarament adolescent en l'obra perquè l'autor els situa en una fugida sense retorn, amb els mínims queviures per passar l'última nit, amb una tenda de campanya... i empeny els dos personatges a viure a l'extrem les que previsiblement poden ser les seves últimes hores, forçant el sentiment de l'amor ni que sigui en la imaginació com una fita de la qual no poden fugir.
- El teatre alemany és, per tradició, dels més sensibles a les inquietuds juvenils. Ni n'exagera el seu paper ni l'escatima. Simplement l'exposa, a vegades fredament, a vegades amb una escalfor poètica. Aquesta obra, que en el seu moment de l'estrena va cridar nombrosos espectadors joves a la sala de Düsseldorf on es representava, n'és una bona mostra. La versió catalana d'Àlex Mañas no trenca amb aquesta tradició original i, tant per la direcció, com per la interpretació, la deixa en un bon lloc.
- «M.A.R.I.L.U.L.A.», de Lena Kitsopoulou. Traducció de Joan Sellent. Assessorament en la traducció de Kiriaky Cristoforidi. Adaptació de Joan Sellent, Josep Maria Mestres i Mònica Glaenzel. Intèrpret: Mònica Glaenzel. Escenografia: Max Glaenzel. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Disseny il·luminació: Raimon Rius. Disseny de so: Jordi Bonet. Producció i ajudant de direcció: Stéphanie Derid. Direcció: Josep Maria Mestres. Sala Joan Brossa. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 3 octubre 2014. Reposició: Sala Muntaner, 19 octubre 2016.
- Lena Kitsopoulou (Atenes, 1971) és actriu i autora d'aquest relat que furga en la ferida col·lectiva d'aquest principi de segle XXI sense fer que sagni més del compte sinó amorosint-lo amb un reguitzell de reflexions intel·ligents, punyents, iròniques, epidèrmiques i que troben en els espectadors un punt de connexió inevitable.
- 'M.A.R.I.L.U.L.A.' va sorgir el 2009, arran de la greu crisi financera grega —dins de la crisi global— i de la pèrdua de la dignitat d'una societat que va veure com s'ensorraven els ideals de tota una generació per mor de l'estafa dels seus dirigents. El suïcidi d'un ciutadà grec, jubilat, al centre d'Atenes, per conscienciar la població que preferia la mort a la vida remenant contenidors per poder menjar, va ser un dels punts àlgids i probablement l'espurna que va inspirar l'autora del relat.
- Parlo de relat perquè 'M.A.R.I.L.U.L.A.' és un text de gran força literària i titllar-lo tècnicament de monòleg —malgrat que sí que es representa com a monòleg— li podria fer mal. L'actriu catalana Mònica Glaenzel s'ha envoltat d'un equip que ha treballat el text com una peça d'orfebreria, des de la traducció de Joan Sellent, en aquest cas assessorada pel que fa a les singularitats gregues, a l'escenografia i la il·luminació i la direcció de Josep Maria Mestres, que ha dirigit l'actriu, deixant-la fer en part al seu aire, sense eliminar del tot el seu registre humorístic, en tot cas integrant-lo al text i remarcant cadascun dels aproximadament 4.200 minuts o 252.000 segons que dura l'explosió.
- La protagonista de 'M.A.R.I.L.U.L.A', una dona d'uns quaranta anys, es troba aparentment bé, però per dins l'atenalla una depressió que transforma en una progressiva indignació per tot el que l'envolta. Passa cíclicament de l'optimisme al pessimisme. De qualsevol percepció que té de benestar en surt un regust d'agror. De trossos de felicitat n'extreu petites ferides en les quals, a manera que burxa i burxa, acaben sent nafres incurables.
- Explicat així, pot fer l'efecte que el relat es desenvolupi com una tragèdia grega —mai més ben dit tenint en compte el seu origen—, però en realitat acaba lliscant com una sensible tragicomèdia en la qual la desesperació, l'agror i la rancúnia es cuinen amb un somriure permanent i amb un canvi de ritme que té fugaces pauses musicals que permeten a l'actriu estripar-se amb dignitat imitant un micròfon de concert amb un consolador, interpretant en playback damunt la taula Freddy Mercury o Nino Bravo, tocant de resquitlló el 'Viatge a Ítaca' —Ítaca, amb força a la Í i no la A, com canta Lluís Llach— i, en els últims deu minuts del realt, quan la pastilla —la marilula fatal— ha fet el seu efecte suïcida, el personatge reviu en el més enllà, topant amb un Sant Pere, el de les claus, que és un tap de barral, geperut i malgirbat, i trobant-se amb un Ovidi Montllor de mentida que li canta el 'Se'n va anar...', que no és seva, i que acaba resultant que no és l'Ovidi sinó un impostor que s'anomena Antonio Flores. Fins i tot a l'altre món, tot és fals.
- La mateixa autora grega de 'M.A.R.I.L.U.L.A.' recomana que el seu relat adapti el text a cadascun dels indrets on es representa. L'adaptació aconseguida aquí fa més pròximes encara les reflexions i la ironia per tal com s'expressen. Mònica Glaenzel, que encara arrossega la seva etiqueta de còmica televisiva, per molt bruts o nets que estiguin els plats —perquè hi ha etiquetes que no es desenganxen mai—, ja ha treballat prèviament en teatre de companyia, mostrant la seva capacitat actoral: 'Sóc lletja', 'Excuses!', 'Aurora De Gollada'..., entre altres. Però sembla que faltava un salt encara més arriscat amb aquest muntatge que la posa al capdamunt de primeres línies. Només cal continuar estirant el fil per aprofitar-ne tot el que pot donar.
Tràiler de l'obra teatral (1). Nino Bravo interpreta 'Libre', una de les cançons que es parodien en l'adaptació catalana de l'obra 'M.A.R.I.L.U.L.A', interpretada per Mònica Glaenzel (2).
- «Estripar la terra», de Josep Maria Miró. Intèrprets: Ricard Farré, David Marcé i Arnau Puig. Escenografia: Enric Planas. Il·luminació: David Bofarull. Vestuari: Albert Pascual. Caracterització: Núria Llunell. Espai sonor: Carles Cors. Assessorament moviment: Roberto G. Alonso. Ajudant direcció: Maria Donoso. Direcció: Josep Maria Miró. Companyia La Padrina. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 juliol 2014.
- La tardor atura el camp. Si no plou, l'asseca. Cal fer temps abans de tornar a sembrar. És aleshores quan, els pagesos amb els tractors i els rasclets mecànics "estripen la terra" —metàfora del títol d'aquest muntatge del dramaturg Josep Maria Miró (Vic, Osona, 1977)—, l'airegen, la revitalitzen, n'arrenquen les males herbes i enterren les arrels de les plantacions anteriors per preparar-la per a la nova collita. En un medi urbà, d'estripar la terra se'n podria dir deixar la pols sota l'estora. En un medi rural, la regeneració serveix per fer de tapadora del que no es vol dir.
- Aquesta relació entre urbà i rural es respira en tota l'obra 'Estripar la terra', una altra de les peces carregades d'intriga i de filaberqui psicològic als quals té acostumats els espectadors l'autor d'El principi d'Arquimedes', aquella altra proposta ambientada en un club de natació i que amagava una velada acusació de pederastia.
- Aquí, la intriga d''Estripar la terra' no es desvelarà mai. Cada espectador, doncs, se l'acabarà fent a la seva manera. La clau rau en el que descobreix un dossier de retalls extret d'Internet, fotocopiat i enviat anònimament. Els fets que s'hi relaten van ocórrer dotze anys abans. De la presumpta pederastia d''El principi d'Arquimedes' —una obra que ha creuat fronteres dscèniques— s'ha passat a la presumpta malifeta entre adolescents.
- Tot té lloc a les dependències de gestió d'un casal cultural que ha patit acomiadaments d'una bona part del personal per culpa de les retallades econòmiques i que manté al capdavant un parell de responsables, amics del poble i de tota la vida. Un d'ells dos, amb problemes personals que afecten indirectament la feina, no veu amb bons ulls l'excés de confiança que han donat a un nouvingut al poble, poc o molt expert en música, capaç de dinamitzar el grup de joves de cara a un festival que estan preparant, treballador, generós, disposat a fer el que calgui, sense rebre res a canvi, simplement, diu, perquè s'ho passa bé.
- Les cadires de feina, però, en temps de crisi, són escasses. I el risc que des d'instàncies superiors —es parla sovint de personatges absents que remenen les cireres— vulguin clausurar el casal per falta de recursos fa que la competència personal entre els dos responsables del centre, malgrat l'amistat que els uneix des de sempre, acabi rebotant sobre el nouvingut.
- Com que és una obra d'intriga que transcorre en una hora i set minuts, a tot estirar, no seria oportú ara i aquí dir-ne gaire cosa més. El més recomanable és que els espectadors encuriosits i els amants del teatre contemporani s'apuntin a viure-la directament i que comprovin també com basteix l'estructura del muntatge el seu autor, fent servir el recurs del "salt enrere" o l'"escena retrospectiva" ('flashback', per als amics).
- El fet és que 'Estripar la terra' passa en una zona rural —cosa que li dóna certament un aire més intrigant encara—, però podria passar en un centre cívic urbà de l'Eixample, un casal de barri centenari o una associació —oenegés incloses— de les moltes que poblen la societat més pròxima, perquè allò que "estripa" l'autor és com es congria una mala relació personal i com creix una sospita d'anada i tornada entre tres personatges a qui els unia, aparentment, un estret vincle de confiança.
- 'Estripar la terra' ha representat també el debut de la companyia La Padrina, impulsada, en principi, pels tres intèrprets del muntatge —un trio que no surt del no-res sinó que suma un considerable currículum tripartit de teatre, cinema i televisió— que van animar Jose Maria Miró a donar-los el tret de sortida amb una obra inèdita. D'una proposta feta encàrrec entre amics com aquesta en pot sortir un dels muntatges que no hauria de quedar sepultat per la calor de juliol ni l'allau d'oferta del Grec. Seria més que desitjable que, a la tardor, com fan els pagesos, també ells "estripessin la terra" per replantar i collir els fruits d'una nova sembrada de representacions.
- «La Dama de les Camèlies», d'Alexandre Dumas, fill. Dramatúrgia de Sabine Dufrenoy. Traducció d'Anna Soler Horta. Intèrprets: Toni-Lluís Reyes, Laia de Mendoza, Nausicaa Bonnín, Anna Gonzalvo, Pep Jové, Montse Guallar, Joan Sureda, Albert Prat, Òscar Intente, Joan Anguera i Aida Oset. Espai escènic: Hermann Bonnín. Assessorament vestuari: Nidia Tusal. Col·laboració vestuari: Maria Roch (dissenyadora). Il·luminació: Josep Maria Civit. Espai sonor: Jordi Bonet. Direcció moviment: Leo Castro. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Maria Junyent. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 maig 2014.
- D'una experiència amorosa frustrant i personal, el fill d'Alexandre Dumas —una etiqueta inseparable de la marca universal del pare— va trencar barreres a mitjan segle XIX esquitxant contra la seva pròpia societat un realisme que, ben mirat, cent cinquanta anys després encara cueja.
- De 'La Dama de les Camèlies' s'han fet diverses versions cinematogràfiques —una de clàssica és la de Greta Garbo, el 1936, dirigida per George Cukor— i teatralment aquí es qualifica com a històrica la que va protagonitzar Margarida Xirgu, al Teatre Principal el 1911, a banda d'una incursió menys coneguda, el 1929, de l'actriu Maria Vila al Teatre Romea. I poca cosa més, des d'aleshores ençà, excepció feta, esclar, de l'òpera 'La Traviata', de Giuseppe Verdi, basada en el mite de les camèlies.
- A cal Bonnín, doncs, aquesta vegada han llençat la casa per la finestra, en el bon sentit de l'expressió teatral. Prop d'una dotzena d'intèrprets en els temps que corren és un luxe. Per això cal dir-ho així, "a cal Bonnín", perquè la dramatúrgia que recupera i retalla l'origen de la nouvelle del fill Dumas és de Sabine Dufrenoy, la direcció i la concepció escènica és de Hermann Bonnín i el protagonisme absolut és de l'actriu Nausicaa Bonnín. Un triangle familiar del teatre de l'excel·lència que en aquesta aposta, que té aires de teatre públic, llueix a La Seca amb el màxim esplendor.
- És evident que quan Hermann Bonnín agafa el mòbil, sempre troba resposta a l'altre costat. I, si no, només cal repassar l'equip artístic del muntatge. Al costat de mitja dotzena de joves intèrprets, també amb una notable trajectòria, hi ha, atenció!: Montse Guallar, Joan Anguera o Pep Jové, tres veterans de primera fila que comparteixen aquí una estilitzada adaptació escènica de 'La Dama de les Camèlies', amb una bona traducció d'Anna Soler Horta, on no hi ha ni un attrezzo, amb els espectadors a dues bandes, els intèrprets entrant i sortint, amb totes les escenes a peu dret, amb un ball tradicional francès de corranda entremig, diverses partides de cartes, un vestuari col·lectiu de disseny, i que sobretot consolida encara més —èxits cinematogràfics a banda— la jove actriu Nausicaa Bonnín, també com a promesa escènica.
- Ella és la que s'enfronta a un personatge femení universal que no admet concessions. I ho fa en quatre etapes, quatre estacions de l'any, en un espai intemporal marcat per rètols projectats que situen els espectadors: la primavera de París, l'estiu de la finca al camp, i novament la tardor, per acabar a l'hiven parisenc.
- Si primer —exultant vestit vermell de sang—, Nausicaa Bonnín representa una Marguerite Gautier imponent, amb una alegria de façana molt singular i personal, amb una manera de fer com de posa-m'ho-aquí-que-no-tinc-butxaques, a poc a poc va caient, des de la seva caricatura de prostituta de luxe de l'època, en el declivi dels deutes, la trampa de l'amor de debò, la realitat de les convencions socials, el sacrifici de renunciar al jove Armand Duval per mantenir la seva llibertat com a dona, però també per no esmicolar la família Duval després de la visita i el xantatge que li fa el pare del noi, per acabar finalment, tocada des dels inicis per la malaltia de la tubercolosi —el càncer de l'època—, en una decrepitud física, lúcida quan s'acosta al final —bata d'anar per casa negra—, en un monòleg que tanca l'obra on l'actriu cal que dosifiqui i domini la força dramàtica com si el drama no existís.
- Hi ha moments antològics en el teatre, irrepetibles, segurament. Es produeixen només de tant en tant. Deixen empremta. Sort que ara, si cal, es poden enregistrar en HD per a la memòria. Aquest que tanca 'La Dama de les Camèlies' i que protagonitza Nausicaa Bonnín n'és un. Sola davant d'una presència fantasmagòrica de Marguerite Gautier que, des del seu pedestal mític, no admet que la ficció l'emmascari i malda per no perdre la pàtina de realisme que l'autor li va atorgar.
George Cukor va titular 'Camille (Marguerite Gautier)' l'adaptació cinematogràfica del 1936 de 'La Dama de les Camèlies', protagonitzada per Greta Garbo.
- «Estúpids». A partir de l'assaig 'Les lleis fonamentals de l'estupidesa humana', de Carlo Maria Cipolla. Dramatúrgia de Blanca Bardagil i Ferran Rañé. Intèrpret: Ferran Rañé. Il·luminació: Quico Vilaplana. Muntatge musical: José Antonio Gutiérrez. Gràfics i animacions: Daniel Escalé. Construcció elements: Jordi Dorado. Direcció: Blanca Bardagil. Sala Leopoldo Fregoli, La Seca Espai Brossa, Barcelona, 7 febrer 2014.
- Darrere de l'actor Ferran Rañé hi ha una extensa trajectòria des dels Joglars a Dagoll Dagom o sèries televisives i cinema que surt a ple rendiment quan, en solitari, s'enfronta a una posada en escena que podria semblar, pel contingut que s'anuncia, un tractat filosòfic i, en canvi, es transforma en una interpretació que beu de les fonts del clown —només cal recordar el seu entranyable Charlie Rivell a l'obra 'Uuuuh!'— i que amaga, a més, una sorpresa de tragicomèdia entre dos personatges lligats per la seva activitat professional: un professor d'universitat aparentment estricte i rigorós i un uixier o esborrapissares que l'admira i el protegeix.
- Tot el monòleg, que el mateix actor i la directora Blanca Bardagil han elaborat a partir de l'assaig de Carlo Maria Cipolla sobre l'estupidesa humana, configura una obra de creació pròpia que requereix, això sí, la veterania i experiència escènica de l'intèrpret.
- L'auditori espera que arribi el presumpte professor que ha de dissertar sobre l'estupidesa humana. Però mentrestant, l'uixier en qüestió —guardapols gris de rigor, esborrador i guix— entreté els oients parlant-los del professor, de les seves dèries, de les seves manies, de les seves preferències.
- Com que el personatge principal no acaba d'arribar mai, l'esborrapissarres —que porta aquest renom atorgat pel professor, com un honor— no tan sols els parla de la seva experiència i tècnica a l'hora de deixar la pissarra neta com una patena sinó que entra en alguns dels passatges sobre l'estupidesa que el professor repeteix en cada conferència.
- Diguem també que la història té un punt de circ ambulant, i d'aquí ve la relació amb el registre de clown, perquè arran d'un conflicte amb la universitat on exercia el professor, un i l'altre es van trobar al carrer i, del carrer, fent gira amb la conferència sobre l'estupidesa per diferents auditoris plens d'oients, que no vol dir estudiants. Encara hi ha diferència de classes.
Ferran Rañé manté el seu personatge des del principi al final en una hora i quart, amb breus interaccions amb els espectadors, que no han de fer patir ningú.
- El relat va pujant de to. Agafa embranzida. Fins i tot hi ha moments musicals amb fragments de jotes i boleros. Humor i ironia per preparar tothom per al cop final. I a poc a poc es va endevinat que en passarà alguna de grossa. I allò que, com deia, semblava un tractat feixuc sobre l'estupidesa, esdevé una il·lustració fefaent exposada amb intel·ligència i brillantor sobre qui és més estúpid: l'home instruït i saberut o el menestral que és feliç amb la seva patent particular de netejar pissarres. De la mateixa manera que mai no se sap del tot què hi ha dins d'un guardapols, tampoc no se sap què hi ha dins l'ànima d'un ésser humà.
- «Harket [Protocolo]». Dramatúrgia de Juan Pablo Mendiola. Intèrpret i coreografia de Cristina Fernández. Espai escènic: Assad Kassab. Il·luminació: Manuel Conde i Juan Pablo Mendiola. Vestuari: Maria Almudéver. Audiovisuals i 3D: Beatriz Herráiz i Adolfo Muñoz. Vídeo-mapping: Manuel Conde. Selecció musical: Juan Pablo Mendiola. Web: Margarita Urbano. Edició blogs: Arturo Muñoz, Cristina López, Maika Gimeno, Juan Pablo Mendiola. Sparrings creatius: Paula García Sabio, Xavi Moreno, Joan Ballester i Arturo Muñoz. Direcció: Juan Pablo Mendiola. Producció de Panicmap Proyectos Escénicos. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 5 febrer 2014.
- Al costat de l'experiment que l'actriu i coreògrafa Cristina Fernández fa amb aquest espectacle muldisciplinar, el protagonista de Franz Kafka, Gregor Samsa, que a 'La metamorfosi' o 'La transformació' es transforma en un escarabat, queda curt. No diré que aquí passi el mateix. Cristina —el personatge té el propi nom de l'actriu— es manté dins del seu cos, però la ment li va per altres viaranys que, si la intel·ligència artificial que la domina volgués, bé podria convertir-la, en una panerola, com Gregor Samsa.
- No cal que els espectadors es pensin que 'Harket' és un espectacle críptic o tenebrós a l'estil kafkià. En absolut. L'experiència del personatge viu una tensió entre el que vol aconseguir i el que li exigeix la veu del més enllà que la té assetjada. De l'ambientació kafkiana de mitjan segle passat passem a l'ambientació ultradigital a les mans d'un sistema artificial anomenat MAP#2.
- I tot plegat és una excusa o un recurs perquè la protagonista basteixi un espectacle basat en la dansa, però amb escenes teatrals, amb una mica d'humor i unes aplicacions videogràfiques, algunes en directe, a més d'una interrelació que els espectadors poden continuar des de casa si es connecten en xarxa amb el web o els blogs de Panicmap - Harket [Protocolo].
- El personatge de Cristina es va fer voluntària per un mes d'un projecte d'investigació sobre les possibilitats de sobreviure aïllada en un búnquer. Però les coordenades es van desequilibrar i quan els espectadors la troben ja en posició, quan entren a la sala, representa que hi porta dos anys. És aleshores quan se sabrà fins q quin punt ha harribat la seva pèrdua de personalitat, l'exigència per aconseguir marques més potents de resistència física i la incapacitat de continuar sobrevivint sense la dependència de la pretesa intel·ligència artificial que s'ha apoderat de la seva minsa capacitat de pensar.
- L'espectacle té diverses lectures que l'espectador es pot formular al seu gust: ¿Metàfora d'un segrestada? ¿Metàfora d'una necessitat de ser dominats per un ésser superior? ¿Metàfora d'un domini de les noves tecnologies sobre la capacitat de decidir? ¿Metàfora del síndrome d'Estocolm?
- Cristina Fernández combina les escenes més teatrals amb les coreogràfiques en una demostració de dansa de creació pròpia molt física, enèrgica, trepidant, mentre el personatge interpreta moments emotius d'alts-i-baixos en la seva relació amb la veu en off (la veu de la intel·ligència MAP) que, com a actriu, resol amb naturalitat, a vegades amb amor, a vegades amb odi, en un anar i tornar del desig de llibertat a la submissió de la dependència.
- L'espectacle es mou en una escenografia de pocs elements: un sofà, una tauleta i uns separadors, que canvien de coloració o de forma gràcies a les aplicacions de disseny videogràfic, com correspon a un futur de ciència-ficció on la mà artesanal de l'ésser humà cada vegada queda més arraconat davant la mà invisible del teclat. A Gregor Samsa, si aixequés el cap —o si aixequés les antenes de l'escarabat— li cauria la bava de comprovar com ha evolucionat la seva kafkiana metamorfosi.
- «Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012. Reposició: 13 desembre 2013.
- Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili.
- Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític.
- Dit així, podria semblar que 'Ojos verdes' és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com 'Ay, Carmela!' —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, 'Suspiros de España', 'La bien pagá' o la mateixa 'Ojos verdes', entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució.
- 'Ojos verdes' recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme.
- Marc Vilavella va fer el 2007 aquest espectacle com a final de carrera. I el professorat que el va haver de jutjar no ho sé, però el públic li va concedir matrícula d'honor, entre altres coses perquè l'aleshores jove actor es va posar a la pell del personatge —físicament hi té una retirada— i va arribar al cor dels espectadors, tant al dels més grans —que reviuen una època que els va ser esmicolada— com al dels més joves que descobreixen una part del seu passat que per a la gran majoria també els ha estat amagat.
- Al voltant de Marc Vilavella, la resta d'intèrprets caricaturitza els personatges de l'època amb moments teatrals plens d'efectisme que, en la seva estrena, van estar en mans de joves actrius i un actor que havien trepitjat ja altres escenaris amb Dagoll Dagom, Comediants o el Teatre Nacional de Catalunya, i que en un espectacle de cambra com 'Ojos verdes' i en un espai reduït com aleshores com el de l'antic Brossa els exigia passar la prova del contacte pell a pell amb els espectadors.
- La reposició actual al nou espai de La Seca es produeix després d'una gira que els va portar per diferents ciutats de Catalunya i es va presentar oficialment a la Sala Triángulo de Madrid el juliol de 2010. L’espectacle va obtenir dos premis a l’edició del mateix any dels Premios de Teatro Musical en les categories de Millor Actor de Musical per a Marc Vilavella i Millor Actor de Repartiment per a Albert Mora, a més d’altres tres nominacions com a Millor Musical, Millor Director Musical per a Marc Sambola i Millor Director d’Escena per a Marc Vilavella. També va aconseguir dues nominacions als Premis Butaca 2008 (Millor Actor de Musical i Millor Musical). El setembre del 2011, l’espectacle es va tornar a programar un mes a Madrid al Teatro Fernando Fernán Gómez amb les localitats exhaurides tres setmanes abans d’acabar les funcions.
- Ara, revisat, torna al seu lloc d'origen, i amb un nou repartiment en el qual només s'hi mantenen Gracia Fernández i Marc Vilavella. La interpretació, en conjunt —reforçada pel rodatge de cinc anys— és suggerent i rigorosa, dos elements que fan que el resultat sigui excel·lent, llargament aplaudit i empeltat d'una emoció continguda per la passejada feta en una hora i mitja a un espai de la memòria històrica.
- «La flauta màgica. Variacions Dei Furbi». Versió lliure de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramatúrgia de Gemma Beltran. Intèrprets: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Màscares i vestuari: Elisa Echegaray i Maria Albadalejo. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Direcció musical de David Costa. Direcció de Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció de Baubo. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 març 2013. Reposició: 27 juny 2013.
- L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart.
- La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta.
- Només un pròleg i un epíleg que fuig de la convenció clàssica i en el qual els sis intèrprets apareixen caracteritzats amb màscares antigàs i vestit blanc amb reixeta d'apicultor —o qui sap si és un vestit protector d'inspector de sales nuclears!—, una combinació de disseny que cadascú pot interpretar com vulgui, però que segurament encantaria algunes de les miniboutiques de dissenyadors que poblen el minúscul carrer Flassaders, en el nucli revaloritzat del Born, on La Seca Espai Brossa s'ha posicionat com un punt bàsic de referència teatral.
- Dei Furbi i la dramaturga i directora Gemma Beltran han buscat que la seva mirada a 'La flauta màgica' sigui no només ajustada de temps —una hora i quart màxim— sinó que també reuneixi registres diversos, que la fan apta per a tots els públics, sense passar per alt algunes picades d'ullet humorístiques sobre segons quines escenes, com la de les tres criatures curtes de cames, potser tal com les hauria volgut el trapella de Wolfgang Amadeus Mozart quan la va crear el 1791, uns mesos abans de la seva mort.
- Per aconseguir un bon resultat, la companyia Dei Furbi recupera alguns intèrprets que ja han treballat en espectacles anteriors com 'Asufre', 'Homes de Shakespeare', 'L'illa dels esclaus', 'Toca i fuga', 'Divertimento' o 'Scherzo', però també amb col·laborados com David Costa, a la direcció musical, que ha fet una llarga temporada amb l'espectacle 'Operetta', o la incorporació de Joana Estebanell que ve d'espectacles com 'Mar i cel' (Dagoll Dagom), 'La pantera imperial' (Carles Santos) o 'Follies' (Mario Gas), a més de donar el tret de sortida dins de la companyia a la jove Anna Herebia.
- El tenor Toni Vinyals representa el personatge de Tamino i té com a parella la soprano Anna Herebia en el paper de Pamina. La soprano Joana Estebanell caracteritza els papers de la Reina de la Nit i el de Papagena que troba parella amb Papageno interpretat pel tenor Marc Pujol. El tenor Robert González és el personatge de Sarastro. I el tenor i baix Marc Vilavella fa principalment el paper de Monostatos.
- Un espectacle que, al marge de la seva singular i poètica presentació escènica, reposa absolutament sobre la interpretació a cappella del conjunt, tot i que Toni Vinyals i Joana Estebanell, pels seus papers de Tamino i Reina de la Nit, hi tenen moments en solitari essencials, i en una línia dramatúrgica que, sense sortir de la trama bàsica de 'La flauta màgica' que es mou entre la ingenuïtat del conte de fades i l'exercici iniciàtic de la maçoneria, inclou fragments que no són els més habituals en les múltiples versions que s'han fet de l'òpera. Tot en una atmosfera escènica que respira molt de Commedia dell'Arte, cosa gens estranya perquè és una de les especialitats de la directora Gemma Beltran.
- «La meva Ismènia», d'Eugène Labiche. Traducció de Jaume Melendres. Intèrprets: Lina Lambert, Jaume Pla, Mingo Ràfols, Teresa Urroz i Anna Ycobalzeta. Adaptació de les cançons: Mariona Vila. Il·luminació: Tomàs Pladevall. Escenografia: Manolo Trullàs. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Maria Junyent. Direcció: Hermann Bonnín. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 30 maig 2013.
- Situem-nos, en primer lloc: Eugène Labiche (París, 1815-1888). Autor prolífic amb més de dues-centes obres. Especialitzat, si es pot dir així, en el gènere del vodevil. Cal tenir en compte que al segle XIX no existia la televisió —vodevil contemporani des de les tertúlies a les telenovel·les o els programes escombraria— i que el públic de l'època necessitava l'opi de la distracció. Res millor que el teatre popular. Labiche en va ser un mestre. I l'èxit li va somriure.
- Segona part de la situació: Jaume Melendres (Martorell, 1941 - Manresa, 2009), economista i estadístic que va tenir la pensada de completar la formació a París i el cuquet del teatre el va xuclar de tal manera que no va fer mai més números sinó lletres escèniques. D'ell és la versió catalana del vodevil 'La meva Ismènia', que data del 1982, i que es va representar per primera vegada a l'Institut del Teatre, en una proposta de treball de l'alumnat, institució amb la qual Melendres va estar absolutament implicat.
- I tercera part de la situació: Hermann Bonnín, director sense complexos, disposat a no abandonar el factor sorpresa, anant a buscar al fons dels orígens moltes de les tendències que es representen avui als escenaris.
- 'La meva Ismènia', escrita per Eugène Labiche el 1852 ('Mon Isménie!'), tal com l'ha recuperat Bonnín, és un vodevil breu, d'execució ràpida i de final sobtat, que deixa els espectadors amb la mel a la boca. "¿C'est fini...?", com deia fa uns dies l'actriu Audrey Tautou, sense ni una joia ni un penjoll, en la presentació de la gala de la Palma d'Or de Cannes.
- Doncs, això, a 'La meva Ismènia' no hi ha tampoc ni joies ni penjolls —bé, sí, una mínima instal·lació abstracta que penja del sostre de l'espai escènic que representa un llum de llàgrimes dels de saló imperial de l'època, però de marqueteria i fusta fina, i que, juntament als mínims telons de fons ancestrals que fan de cortinetes, són obra de Manolo Trullàs —una de les ànimes imprescindibles de l'Espai Brossa antic i La Seca actual per la seva veterana relació amb el públic des de la recepció del teatre—.
- Despullament, intèrprets, Labiche pur i versió lingüística Melendres impecable, que la companyia ha acabat d'arrodonir amb les adaptacions musicals de Mariona Vila, intermedis cantats a cappella, amb ressò de música francesa contemporània com 'La vie en rose' o tonades de cuplet, per acostar el vodevil al caràcter popular del temps del teatre del Paral·lel.
- L'anècdota de la trama beu de la ingenuïtat del temps: pare gelós no vol que la filla marxi de casa i per això li posa totes les traves que pot perquè no trobi mai marit. Tieta soltera ronda per la casa intentant fent d'alcavota. Minyona atenta a tot i que aporta el to picaresc que el vodevil no pot obviar. I pretendent de vint-i-un botó que ha de captivar la jove Ismène ni que no tingui els atributs que Ismène potser somniava.
- A partir d'aquí, l'embolic rau en el fet que cadascú guanyi la partida que més li convé com si participés en un joc de paraules. Per això moltes de les intervencions demanen que els intèrprets s'adrecin als espectadors amb els típics i romàntics aparts que han desaparegut del teatre.
- Hermann Bonnín, com ha fet en altres ocasions, ha recuperat aquí la presència del que és un dels actors més veterans de la història teatral catalana, l'actor Jaume Pla, que amb 86 anys a les espatlles ben portats, protagonitza una sèrie de compromesos minimonòlegs que, de fet, són els que condueixen tota la trama. Ni Bonnín ni Pla han escamotejat l'estil vodevilesc que li volien donar al seu Labiche, cosa que atorga encara més autenticitat al muntatge.
- Al seu voltant, un sempre eficaç i polivalent Mingo Ràfols en el paper del pretendent que sap com enganyar escapolint l'engany; la presència gairebé subtil i volàtil de Lina Lambert en el de la tieta soltera; la picaresca de la minyona Chiquette amb l'actriu multiregistre Teresa Urroz, que és qui s'acosta més a la Commedia dell'Arte amb aires de Colombina; i la jovialitat impacient per fugir de casa i trobar marit de la protagonista Ismène, amb una Anna Ycobalzeta que, per circumstàncies biològiques personals ni fetes a mida, aporta un toc de realisme al vodevil en l'escena final que ha de declarar qui és el vencedor o vencedora de la juguesca. Un mes de vodevil Labiche ben servit a La Seca abans que, d'aquí a quatre mesos, com deia aquell, a cal fuster hi hagi novetat.
- «Contra l'amor», d'Esteve Soler. Intèrprets: Dani Arrébola, Eva Cartañà, Laia Martí i Guillem Motos. Espai escènic: Alfonso Ferri. Il·luminació: Xavi Salavert. So: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Toni Santos. Coproducció: Centre Arts Escèniques Terrassa (CAET), La Seca Espai Brossa i companyia La Conquesta del Pol Sud. Direcció: Carles Fernández Giua. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 abril 2013.
- El dramaturg Esteve Soler (Barcelona, 1976) és gairebé desconegut pel gran públic a casa seva. En canvi, la seva trilogia 'Contra...' ha estat fins ara traduïda a nou idiomes (alemany, anglès, danès, espanyol, francès, grec, italià, romanès i txec) i té en marxa divuit produccions diferents arreu del món. Bon senyal. Com més ignorància local, més difusió internacional.
- Això no vol dir que l'espina no es quedi clavada perquè el mateix autor, i els que ho sabem també, no deu acabar d'entendre perquè les seves tres obres, 'Contra el progrés', 'Contra la democràcia' i 'Contra l'amor' funcionen millor a fora que no pas entre els seus coetanis. Esclar que cal tenir en compte que la cosa comença perquè Esteve Soler és escollit el 2007 entre gairebé 650 autors en el Festival Theatertreffen d'Alemanya amb 'Contra el progrés' i que la lectura d'aquesta obra el va llançar a l'èxit europeu.
- La mala ratxa local es pot trencar aquesta temporada perquè, després d'haver-ne fet una marató amb avituallament integrat en alguns escenaris catalans com Terrassa i Mataró, ara, La Seca Espai Brossa, en ple Born, es prepara per oferir l'oportunitat de veure la trilogia íntegra en un sol dia (21 abril, 5 maig, 12 maig). Tres peces de setanta minuts, amb vint minuts d'intermedi cadascuna. En conjunt, doncs, des de les 17:00 h a les 22:00 h, aproximadament. Però, per als que hagin vist les dues primeres obres del conjunt, la tercera, 'Contra l'amor', fa temporada en solitari a La Seca, amb el mateix repartiment i la mateixa direcció que també intervenia a 'Contra la democràcia'.
- ¿Per què el públic català és reticent al llenguatge teatral d'Esteve Soler? ¿Potser perquè les tres obres recuperen gèneres que semblen oblidats o marginals o allò que en deien també parateatrals? Esteve Soler barreja el surrealisme, el burlesque i el Grand Guignol. Però sobretot no fuig de la comèdia contemporània, no pas per relaxar-s'hi i caure en la telecomèdia, sinó per reflexionar-hi, donar-li el tomb i, amb un regust amarg, passant per la tragicomèdia, reflectir el desconcert d'una generació que s'ha trobat entrampada en el primer quart de segle XXI i que la deshumanitza i la mecanitza fins a límits impensables fa només una dècada.
- És, en aquest sentit, una obra jove, fresca, lúcida, lligada a la generació de la nova dramatúrgia catalana, però amb un registre i un color que la fa singular, especial, estranya i entranyable a la vegada. 'Contra l'amor', per exemple, s'ha estrenat abans a Atenes i a Ginebra que no pas a Barcelona. Només aquesta circumstància ja té un toc de surrealisme.
- A 'Contra el progrés', la primera obra, Esteve Soler qüestionava els avenços en la vida quotidiana, en la feina, en la producció i en les relacions socials amb un dubte sobre si eren beneficiosos per a la humanitat. A 'Contra la democràcia', la segona obra, l'autor s'avançava als moviments socials que han sorgit en els últims dos o tres anys, el 15M, els Indignats, els Afectats per les preferents i les hipoteques... i es qüestionava el paper de les democràcies actuals. A 'Contra l'amor', la tercera peça actual de La Seca Espai Brossa, converteix les persones en objectes de consum material amb les emocions com una cartera de valors en una Borsa que s'enfonsa.
- 'Contra l'amor' té tots els ingredients indispensables per seduir els espectadors. Una posada en escena austera, però rica en llum i color, cortinatges vermells de cafè-concert, i amb un attrezzo gairebé únic: un sofà que es fa i es desfà. Quatre intèrprets —dos homes i dues dones—, intermedis musicals de peces de tots els temps, amb lletres en sobretitulat inclòs, i set peces breus que fan entrar els espectadors en un món irreal: la representació de guignol —sempre de carn i os— sobre un clàssic popular de terror en què l'enamorat ha de lliurar a l'estimada el cor sanguinolent arrencat de la seva mare; l'hotel on la parella casats de nou arriba i la núvia es trenca en mil bocins; la parella de cosmonautes amb escafandres blancs que viu de la nostàlgia del passat; la parella jove que alimenta l'amor convencional a base de ració de píndoles estimulants; la dona que porta enganxat l'ex a dins del cos —el relat més tintat de terror psicològic—, la parella que recita la tirallonga de "no m'agrada..." i passa revista als estralls d'una vida rutinària, com si fos una antítesi dels ingenus "m'agrada" de les xarxes socials; l'actor porno que confessa la seva vocació per aprofitar-se sexualment de les parelles... Tot plegat, un retaule de bona interpretació que obre la gana escènica i que empeny a tastar el menú complet de la trilogia.
- «La flauta màgica. Variacions Dei Furbi». Versió lliure de l'òpera de Wolfgang Amadeus Mozart. Dramatúrgia de Gemma Beltran. Intèrprets: Toni Vinyals, Joana Estebanell, Marc Pujol, Robert González, Anna Herebia i Marc Vilavella. Il·luminació: David Bofarull. Espai escènic: Ramon Ivars i Gemma Beltran. Màscares i vestuari: Elisa Echegaray i Maria Albadalejo. Arranjaments musicals: Paco Viciana. Direcció musical de David Costa. Direcció de Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Producció de Baubo. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 març 2013.
- L'historial de la companyia Dei Furbi forma ja part de l'antologia de creativitat dels últims deu anys que combina la música i el teatre en espectacles absolutament originals, malgrat que, com passa en aquest cas, parteixin d'una òpera tan coneguda i reversionada com 'La flauta màgica', de Mozart.
- La seva versió, més lliure impossible, juga sobretot amb la posada en escena que aposta per intervencions sempre a cappella, les fugaces escenes parlades i, com a afegitó, també fugaces pinzellades de dansa i moviment. A més, però, els espectadors hi trobaran màscares balineses, vestuari clàssic, caracterització de follets, personatges tenebrosos de capa i espasa de color negre rigorós i poques sofisticacions més que representin l'espai bucòlic per deixar que sigui la imaginació i el coneixement de l'obra en qüestió el que facin la resta.
- Només un pròleg i un epíleg que fuig de la convenció clàssica i en el qual els sis intèrprets apareixen caracteritzats amb màscares antigàs i vestit blanc amb reixeta d'apicultor —o qui sap si és un vestit protector d'inspector de sales nuclears!—, una combinació de disseny que cadascú pot interpretar com vulgui, però que segurament encantaria algunes de les miniboutiques de dissenyadors que poblen el minúscul carrer Flassaders, en el nucli revaloritzat del Born, on La Seca Espai Brossa s'ha posicionat com un punt bàsic de referència teatral.
- Dei Furbi i la dramaturga i directora Gemma Beltran han buscat que la seva mirada a 'La flauta màgica' sigui no només ajustada de temps —una hora i quart màxim— sinó que també reuneixi registres diversos, que la fan apta per a tots els públics, sense passar per alt algunes picades d'ullet humorístiques sobre segons quines escenes, com la de les tres criatures curtes de cames, potser tal com les hauria volgut el trapella de Wolfgang Amadeus Mozart quan la va crear el 1791, uns mesos abans de la seva mort.
- Per aconseguir un bon resultat, la companyia Dei Furbi recupera alguns intèrprets que ja han treballat en espectacles anteriors com 'Asufre', 'Homes de Shakespeare', 'L'illa dels esclaus', 'Toca i fuga', 'Divertimento' o 'Scherzo', però també amb col·laborados com David Costa, a la direcció musical, que ha fet una llarga temporada amb l'espectacle 'Operetta', o la incorporació de Joana Estebanell que ve d'espectacles com 'Mar i cel' (Dagoll Dagom), 'La pantera imperial' (Carles Santos) o 'Follies' (Mario Gas), a més de donar el tret de sortida dins de la companyia a la jove Anna Herebia.
- El tenor Toni Vinyals representa el personatge de Tamino i té com a parella la soprano Anna Herebia en el paper de Pamina. La soprano Joana Estebanell caracteritza els papers de la Reina de la Nit i el de Papagena que troba parella amb Papageno interpretat pel tenor Marc Pujol. El tenor Robert González és el personatge de Sarastro. I el tenor i baix Marc Vilavella fa principalment el paper de Monostatos.
- Un espectacle que, al marge de la seva singular i poètica presentació escènica, reposa absolutament sobre la interpretació a cappella del conjunt, tot i que Toni Vinyals i Joana Estebanell, pels seus papers de Tamino i Reina de la Nit, hi tenen moments en solitari essencials, i en una línia dramatúrgica que, sense sortir de la trama bàsica de 'La flauta màgica' que es mou entre la ingenuïtat del conte de fades i l'exercici iniciàtic de la maçoneria, inclou fragments que no són els més habituals en les múltiples versions que s'han fet de l'òpera. Tot en una atmosfera escènica que respira molt de Commedia dell'Arte, cosa gens estranya perquè és una de les especialitats de la directora Gemma Beltran.
- «Tan bé que anàvem», de Carles Flavià i Jaume Sisa. Intèrprets: Carles Flavià i Jaume Sisa. Direcció: Pau Miró. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 10 març 2013.
- Si un ha seguit poc o molt alguns dels pregons de La Mercè que es pronuncien cada any per obrir la Festa Major de Barcelona recordarà, sens dubte, l'original, musical, poètic i personalíssim pregó amb què va obsequiar el cantant Jaume Sisa als seus conciutadans el 2008. I si, a la cua del segle passat, algú va seguir alguns dels espectacles que va oferir el desaparegut Teatre Malic, recordarà segurament un monòleg de tall personal i beguda alcohòlica que hi va representar Carles Flavià, a finals del 1998, faceta d'actor i monologuista que ha repetit després en diferents teatres de Barcelona.
- Esmento aquestes dues referències perquè em sembla que són les dues que més s'assemblen a l'espectacle 'Tan bé que anàvem'. Carles Flavià i Jaume Sisa són dos solitaris de l'escenari. No els busqueu companyia nombrosa. Sembla que només se suportin a ells mateixos i potser ells dos, bons amics, l'un a l'altre des de fa 37 anys... ¿o potser són 35 anys només, matisa en Sisa? La sang no arriba al riu. Un amb el seu passat de capellà, mànager de L'Orquestra Plateria, presentador de televisió i actor. L'altre com a cantautor d'etiqueta galàctic i inspirador i ànima d'un dels primers musicals catalans de Dagoll Dagom, 'La nit de Sant Joan'. Els dos units pel raig llunyà en el temps de la sala Zeleste. Gairebé mig segle.
- A la sala petita de La Seca, es presenten tal com són. Sense artificis. Amb naturalitat. Jaume Sisa amb una americana de lluentons i una guitarra. Carles Flavià amb el vestit de mudar (¿o potser el de passejar el gos?). I durant una hora mitja, la fan petar. Parlen del passat, del present, del futur... sota l'excusa de quedar un dia o altre per preparar un espectacle que s'assembla al que ara representen.
- Sortosament han tingut l'encert de deixar la nostàlgia de banda. I també s'han espolsat l'anarquisme escènic del damunt. El guió, doncs, flueix controlat, condensat i, amb el pas de les representacions, diria que fins i tot una mica escurçat. Dues cadires senzilles i prou. I la feina de Pau Miró, a la direcció, esclar.
- Jaume Sisa, de tant en tant, enfila amb la guitarra, però amb posat de tímid no gosa interpretar cap de les seves lletres sinó que fa una tria de velles llegendes que no moriran mai. De la memòria personal, n'han fet història: com Flavià es fa capellà i s'hi manté disset anys; com Jaume Sisa fa de viatjant de comerç ajudant del seu pare venent aixetes i material de ferreteria; de com Flavià coneix el pare Manel; de com Jaume Sisa descobreix Bob Dylan; de com Flavià s'extasia passejant el seu gos de tota la vida pel barri, va a buscar el diari i compra el pa; de com Jaume Sisa s'embadaleix davant el bombo de la màquina de rentar; de com Flavià veu la vida a la Boqueria; de com Jaume Sisa s'encaterina amb l'ordre de les prestatgeries del supermercat; de com els dos tenen la temptació de segellar la seva amistat amb un matrimoni de conveniència entre els dos, però sense sexe perquè no són homosexuals i, amb aquest acudit, donen el toc de gràcia a tota la conversa teatral que mantenen. De propina, el popular 'Torero', de Renato Carosone, que, ara sí, els més nostàlgics d'entre el públic, coregen.
- «Somni», de Mercè Vila Godoy. Versió lliure de 'Somni d'una nit d'estiu', de William Shakespeare. Intèrprets: Neus Bernaus, Isak Férriz, Alba Florejachs, Òscar Muñoz, Jose Pérez i Alba Pujol. Espai escènic: José Novoa. So: Dani Nel·lo. Il·luminació: Àlex Aviñoa. Vestuari: Laura García. Màscara: Sílvia Delagneau. Moviment: Maribel Martínez. Ajudant direcció: José Novoa. Direcció: Mercè Vila Godoy. Companyia La Banda. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 10 febrer 2013.
- Una hora justa. Pim, pam i cap a casa. Amb la mel a la boca, esclar. I amb ganes de demanar-ne més. Però la brevetat no serà cap obstacle perquè l'espectacle tingui una llarga vida. Un preveu que serà d'aquells muntatges que es reposarà i es reposarà i que fins i tot trepitjarà escenaris diversos que se'l sortejaran en subhasta.
- El muntatge 'Somnis' —un servidor l'hauria titulat més aviat amb una de les citacions que tanquen l'espectacle i que diu: "Casa meva és la teva olor"— té tots els ingredients perquè sobrevisqui a la crisi. S'empara en el clàssic 'Somni d'una nit d'estiu', de William Shakespeare, d'acord, però, francament, el millor que pot fer l'espectador és oblidar-se'n perquè no hi ha dubte que l'autora Mercè Vila Godoy ha fet una obra original contemporània que no necessita coixins externs.
- El projecte, a més, va néixer amb el suport del finançament del portal digital Verkami que, abans de termini, va superar l'import previst de llançament de 4.000 euros fins a 4.670 euros. I la que va ser directora d'un dels èxits sonats de les últimes temporades, 'L'any que ve serà millor', ha tornat amb alguns, bé, més aviat algunes de les actrius d'aquell espectacle com les multisciplinars Alba Florejachs i Neus Bernaus, a les quals s'ha afegit ara una altra multiregistre com Alba Pujol, al costat de tres actors: Isak Férriz, Òscar Muñoz i Jose Pérez.
- Tots ells són noms habituals dels últims treballs de l'autora i la complicitat salta a la vista, fins al punt que els aires d'improvisació ben treballada i d'aportacions personals semblen evidents. I, a més, exploten al màxim les seves aptituds que no són només actorals sinó també de música i cançó en directe, que per alguna cosa la companyia es diu La Banda.
- Tot passa en una sala d'assaig on el grup prepara la posada en escena de la tragèdia 'Piram i Tisbe', un mite que ve de lluny i que ha captivat diverses generacions perquè ja va protagonitzar també una performance de joventut de The Beatles. L'assaig, però, és només una excusa perquè surtin a la llum els conflictes personals que assetgen els sis personatges, tres parelles a l'edat dels dubtes postadolescents marcades per les dificultats del seu temps.
- I si aquest és el ganxo, el moll de l'os recau en la interpretació i en l'estructura de l'obra que passa d'una escena a una altra i d'un espai temporal a un altre, endavant i endarrere, sense que hi hagi ni foscos ni pauses ni trencaments en el guió de tal manera que els personatges de Shakespeare de fons es fusionen amb els personatges de Mercè Vila Godoy, que tenen els mateixos noms de fonts reals, i a la vegada amb els personatges de 'Piram i Tisbe'.
- Si 'L'any que ve serà millor' va servir per descobrir la capacitat còmica d'Alba Florejachs, aprofitada des d'aleshores en gags d'humor televisiu com 'Polònia', aquí la mateixa actriu es desplega en un ventall de caracteritzacions i vestuari, inclosa la de cantatriu, i també amb la del seu fons dramàtic. Vegi's sinó, com a mostra, la troballa de l'escena en què ella mateixa retreu a Alba Pujol la seva timidesa sentimental i la "mania de les nenes barcelonines" de vestir de "vintage" amb "rebequeta" com si totes fossin unes àvies i de portar roba interior de "mercadillo".
- No es queden enrere els altres intèrprets del muntatge i sí que és en certa manera una redescoberta les possibilitats d'Alba Pujol que es destapa aquí també com una actriu capaç de fer brillar els papers més dramàtics en els quals ha treballat fins ara amb els papers seriosament humorístics.
- Tant Neus Bernaus com Isak Férriz, Jose Pérez o Òscar Muñoz —aquest últim més conegut per obres de caràcter dramàtic— tenen els seus moments de glòria, portats sovint en uns diàlegs bilingües a l'extrem que no hi fan cap falta però que segurament pretenen fer-los més quotidians, i que convergeixen en un esclat final escenogràfic que beu de la màgia d'un bosc imaginari per tancar-se amb una mena d'epíleg d'emergència en off mitjançant el qual la veu de vés a saber quin personatge —¿potser un Puck de mentida?— posa en antecedents a l'auditori del que ha estat, al cap d'uns anys, l'esdevenidor de cadascun dels sis personatges. Un The End de pel·lícula de gènere indie que, com he dit només començar, deixa els espectadors amb la mel a la boca.
- «La tardor barcelonina», de Francesc Pujols. Adaptació de Fèlix Pons. Música de Jordi Busquets. Intèrprets: Fèlix Pons (actor) i Jordi Busquets (músic). Veu en off: Alba Pujol. Escenografia: Paula Maestro i Jordi Rovira. Vestuari: Maria Armengol. Il·luminació: Paula Maestro i Jordi Rovira. Dibuixos i projeccions: Paula Maestro i Jodi Rovira. Ajudant direcció: Abel Vernet. Direcció: Fèlix Pons. Producció Arscènic Arts Studio amb la col·laboració de la Fundació Francesc Pujols. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 gener 2013.
- Espectacle multidisciplinar, però de factura artesanal. Poques sofisticacions multimèdia, doncs. Ben al contrari: pissarres de paper, guixos, pintura negra i vermella, projector d'aula de segle passat —d'abans que s'inventés el Power Point—, retallables en miniatura, ombres xineses, veu i interpretació i música en directe.
- Només dos intèrprets: un actor (Fèlix Pons) —que fa la impressió que té bona part de responsabilitat en la creació del projecte perquè és també l'adaptador i el director—, i un músic, només guitarra (Jordi Busquets) que fa també fugaçment d'actor acompanyant. I un espai de cambra que facilitat la complicitat dels espectadors.
- Tot plegat per recuperar un text del filòsof, dramaturg i crític d'art, Francesc Pujols de qui es commemora el cinquantenari de la seva mort, un personatge nascut a la Plaça Reial de Barcelona el 1882, que va residir a la Torre de les Hores de Martorell des del 1926, que es va exiliar a Prada després de la guerra civil, que va patir un temps de presó a la Model quan va tornar a Catalunya el 1942 i que, malalt de tubercolosi, va morir a la mateixa Torre de les Hores de Martorell el 1962. El pintor Salvador Dalí el va etiquetar dient que Francesc Pujols era, és i serà l'emperador trajà de la filosofia.
- Amb aquest historial, Francesc Pujols ha estat reconegut pel seu esperit irònic i irreverent, crític amb ell mateix i amb el seu poble, capaç de riure's del mort i de qui el vetlla, però massa avançat al seu temps per obtenir el favor intel·lectual absolut dels seus coetanis. Tot i així, una peça com aquesta, 'La tardor barcelonina', mostra la seva capacitat de ser un precursor del surrealisme, amb un inconvenient: ser català i no ser, per exemple, francès.
- 'La tardor barcelonina' comença amb una confessió sorprenent: el protagonista crema la masia —adonem-nos encara del terme de l'època, "la masia"— amb la seva estimada a dins. Però el fantasma o el doble de la dona se li apareix quan baixa —tot i que camuflat—a Barcelona i aquesta trobada i la relació amb un vell conegut que el vol seduir porta a una trama de literatura negra on una inofensiva arma blanca —un cúter d'artista— és l'únic símbol material del gènere.
- Com poques vegades passa, és gairebé necessari explicar el detall del muntatge perquè el surrealisme, més de cent anys després, demana als espectadors d'avui en dia, que sigui explicat. Una altra cosa és com s'interpreta. I aquesta és la clau de l'atractiu de l'espectacle que recau sobretot en l'actor que ha de ser capaç de transmetre la ficció, l'enjòlit, la passió, l'angoixa i la credibilitat del personatge de 'La tardor barcelonina', cosa que Fèlix Pons aconsegueix amb un monòleg compartit musicalment amb el rocker Jordi Busquets que posa banda sonora de pel·lícula de por a una posada en escena que beu de la performance i que revaloritza escènicament un dramaturg mig oblidat com Francesc Pujols.
- «Ojos verdes», de Marc Vilavella. Intèrprets: Marc Vilavella, Gracia Fernández, Nacho Melús i Anaïs López. Piano: Gerard Alonso. Guitarra i oboé: Marc Sambola. Viola: Laia Martí / Joana Fugaroles. Equip estrena 2007: Coreografia de Roberto Miguel. Escenografia i vestuari de Mercè Salom. Il·luminació de Toni Font. Coreografia flamenc de Marta Allué. Tècnica titelles de David Beltran. Direcció musical de Marc Sambola. Direcció escènica de Marc Vilavella. Producció de Lazzigags i La Barni. Barcelona, Brossa Espai Escènic, 30 setembre 2007. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 13 desembre 2012.
- Agafant com a fil conductor la biografia de Miguel Frías Molina (1908-1993), conegut artísticament com a Miguel de Molina, el muntatge creat, dirigit i també protagonitzat per Marc Vilavella en el paper del cantant malagueny, fa un recorregut per la història d'Espanya des de principis del segle XX, passant per la República, fins a la Guerra Civil i l'exili.
- Amb el fil musical de fons, l'espectacle reivindica la copla, no com un art del franquisme —que sí que se la va apropiar— sinó com un referent musical anterior i viu durant l'època de la República Espanyola. Però és també una denúncia contra la Dictadura franquista i una de les seves repressions, la persecució de l'homosexualitat com a crim gairebé polític.
- Dit així, podria semblar que 'Ojos verdes' és una obra de text i enfocat des de la transcendència. Res més lluny d'això. L'espectacle, bàsicament musical, inclou un repertori de peces mítiques com 'Ay, Carmela!' —que porta a la memòria l'obra de Sanchis Sinisterra—, 'Suspiros de España', 'La bien pagá' o la mateixa 'Ojos verdes', entre una quinzena de cançons, amb tres músics en directe i diferents personatges que van envoltar Miguel de Molina en les seves diverses etapes, des de la infància fins a la plenitud artística i la persecució.
- 'Ojos verdes' recorre a la transcendència a través de l'emoció i el sentiment, una emoció i un sentiment que van pujant de to fins que arriba al seu moment àlgid —amb els fets de l'inici de la Guerra Civil i la mort, entre altres, de García Lorca— i que torna a baixar, ara cap als inferns de la repressió, caricaturitzats amb uns titelles com a metàfora de la gran i cruel titellada que va ser el franquisme.
- Marc Vilavella va fer el 2007 aquest espectacle com a final de carrera. I el professorat que el va haver de jutjar no ho sé, però el públic li va concedir matrícula d'honor, entre altres coses perquè l'aleshores jove actor es va posar a la pell del personatge —físicament hi té una retirada— i va arribar al cor dels espectadors, tant al dels més grans —que reviuen una època que els va ser esmicolada— com al dels més joves que descobreixen una part del seu passat que per a la gran majoria també els ha estat amagat.
- Al voltant de Marc Vilavella, la resta d'intèrprets caricaturitza els personatges de l'època amb moments teatrals plens d'efectisme que, en la seva estrena, van estar en mans de joves actrius i un actor que havien trepitjat ja altres escenaris amb Dagoll Dagom, Comediants o el Teatre Nacional de Catalunya, i que en un espectacle de cambra com 'Ojos verdes' i en un espai reduït com aleshores com el de l'antic Brossa els exigia passar la prova del contacte pell a pell amb els espectadors.
- La reposició actual al nou espai de La Seca es produeix després d'una gira que els va portar per diferents ciutats de Catalunya i es va presentar oficialment a la Sala Triángulo de Madrid el juliol de 2010. L’espectacle va obtenir dos premis a l’edició del mateix any dels Premios de Teatro Musical en les categories de Millor Actor de Musical per a Marc Vilavella i Millor Actor de Repartiment per a Albert Mora, a més d’altres tres nominacions com a Millor Musical, Millor Director Musical per a Marc Sambola i Millor Director d’Escena per a Marc Vilavella. També va aconseguir dues nominacions als Premis Butaca 2008 (Millor Actor de Musical i Millor Musical). El setembre del 2011, l’espectacle es va tornar a programar un mes a Madrid al Teatro Fernando Fernán Gómez amb les localitats exhaurides tres setmanes abans d’acabar les funcions.
- Ara, revisat, torna al seu lloc d'origen, i amb un nou repartiment en el qual només s'hi mantenen Gracia Fernández i Marc Vilavella. La interpretació, en conjunt —reforçada pel rodatge de cinc anys— és suggerent i rigorosa, dos elements que fan que el resultat sigui excel·lent, llargament aplaudit i empeltat d'una emoció continguda per la passejada feta en una hora i mitja a un espai de la memòria històrica.
- «Raspall», de Pere Calders. Dramatúrgia: Víctor Borràs i Gasch. Intèrprets: Francesc Masi Farreras i Maria Hervàs i Solà. Música: Oriols Canals i Dani Ferrer. Escenografia i objectes: Carme Solé Vendrell. Manipulació objectes: Rene Baker. Direcció: Víctor Borràs i Gasch. Companyia Teatre Nu. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 desembre 2012. Preu: 9 €. A partir 3 anys.
- L'escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) va publicar el conte 'Raspall' dins el recull 'Cròniques de la veritat oculta', a l'Editorial Selecta, el 1955, després de guanyar el Premi Víctor Català. Posteriorment, les reedicions d'aquest recull han estat diverses i, d'una manera especial, el conte en qüestió ha tingut algunes edicions il·lustrades, una el 1981, a Hymsa, amb les làmines de Carme Solé Vendrell, i una altra, el 1992, que va obrir la nova Col·lecció Mars, de Rosa Sensat, i que va recuperar les mateixes il·lustracions de l'autora que ara ha estat també la responsable dels elements escenogràfics i els objectes que apareixen en el transcurs de la representació del conte a càrrec de la companyia Teatre Nu.
- La subtilesa de Pere Calders és tan extrema que el conte ha superat fins ara totes les proves: la lectura en veu alta, el contacontes, la lectura en solitari, la il·lustració... També l'adaptació teatral se'n surt amb el matix bon resultat perquè el que compta és el contingut del conte que, més que ser una mostra del realisme màgic per als infants, és una mirada al fantàstic i una crida a la llibertat de poder cobrir amb la imaginació allò que el món real no ho fa possible.
- I és que Pere Calders sabia també, a l'hora d'escriure 'Raspall', que s'adreçava a uns lectors en formació i que, per tant, no podia estirar més del compte la corda del realisme màgic. Sí que, en canvi, podia entrar en el món de la fantasia a l'hora del joc dels infants que són capaços encara avui —malgrat les noves tecnologies, les joguines mecàniques i els luxes del sector del juguet— de convertir, si volen, un cordill i un pot de llauna en un telèfon, una escombra en un cavall o, com és aquest cas, un raspall en un gos.
- Els dos intèrprets de Teatre Nu no s'aparten d'aquesta línia caldersiana i la primera part de l'espectacle es basa a seduir l'atenció dels petits espectadors demostrant que es pot veure un gos on només hi ha lladrucs. I es pot fer veure que es juga amb el quisso només amb uns papers de diari rebregats o un barret estripat per les mossegades enjogassades de la mascota.
- L'espectacle és bàsicament de manipulació d'objectes, tot i que els dos intèrprets es coverteixen també en personatges del conte, i va creant en progressió l'escenari dels fets: la cessió del gos Turc a la dona del jardiner, la solitud del protagonista del conte, les ganes de substituir la presència del seu gos amb una altra mascota, la taula de sopar amb pare i mare, les golfes amb les andròmines arreplegades de la casa... uns petits Encants que s'acaben convertint en l'espai de somni i desig del personatge del nen Sala, absent físicament, però present en la narració.
- La versió explota especialment el paper dels pares —dels adults, vaja—, i la seva incredulitat per la imaginació dels infants. De fer broma perquè el seu fill es conforma amb un raspall que segons ell borda, es belluga i es comporta com un gos, passant a defensar davant de tothom que el tal raspall ha alliberat el pare de les amenaces d'un lladregot que els havia entrat a casa, precisament en un barri que recupera una altra paraula del vocabulari que identifica Calders: la popular Antaviana.
- Un espectacle delicat, adreçat als més petits, però també sense fronteres d'edat perquè en cap moment cau en la carrincloneria ni en la concessió a tòpics, ni en la concessió lingüística, amb un respecte absolut pel text original de Pere Calders que no obvia allò que el mateix escriptor va pregonar com a moralitat del conte, després que els pares del nen Sala es convencin dels poders del Raspall convertit en gos, i que és fer-li fins i tot una caseta al jardí amb un rètol que ho arrodoneix tot: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”.
- «Els missatgers no arriben mai», de Biel Mesquida. Dramatúrgia de Rosa Novell. Intèrprets: Pepa López, Rosa Novell i Anna Ycobalzeta. Música: Joan Valent. Espai escènic: Rosa Novell i Antonio Belart. Il·luminació: Paul F. Ibnô. Ajudant vestuari: Brisa Salietti. Ajudant direcció: Iban Beltran. Direcció: Rosa Novell. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 18 novembre 2012.
- Hi ha una olivera al mig de l'escenari sobre quatre estores orientals. L'olivera és viva. Durant la representació, algunes fulles mig músties cauen. L'olivera és el símbol que fa referència als clàssics. Però també al paisatge mediterrani que encara es manté. Perquè els tres monòlegs —que en principi eren quatre— de Biel Mesquida (Castelló de la Plana, 1947), autor amb un trespeus sempre a punt: un a les Illes, un altre al Principat i un altre al País Valencià, s'ha amarat del paisatge que l'envolta per recrear l'ànima de tres heroïnes de la tragèdia clàssica amb ulls d'avui: Enona, la dida de Fedra; Clitemnestra, la dona del rei Agammenon; i Ismene, la filla d'Edip i germana d'Antígona. L'autor Biel Mesquida les converteix en testimonis de la tragèdia que cadascuna d'aquestes tres heroïnes ha viscut.
- L'estructura, però, no es limita a representar els tres monòlegs sinó que, de la mà de la dramatúrgia de Rosa Novell, es presenta com un joc de teatre dins el teatre. O potser hauríem de dir en un joc "d'assaig dins de l'assaig" perquè les tres actrius arriben a una sala on hi ha una taula de repàs de text, amb tres cadires i, al fons, un penjador amb vestimentes que després triaran cadascuna d'elles per caracteritzar el seu personatge.
- L'hora i deu minuts aproximats de l'espectacle es divideix en dues parts: la primera mitja hora en temps real, amb les tres actrius parlant de coses del dia (¿plou? ¿hem arribat tard?), ensenyant unes postals del paisatge de les Illes on Biel Mesquida ha escrit el text que assagen i explicant-se sobre el seu monòleg i com han entès el personatge.
- Una primera mitja hora, doncs, que sembla més aviat un d'aquells col·loquis que s'organitzen després d'una representació teatral, fins al punt que un pensa que potser d'un moment a l'altre s'obriran els llums de sala i entre tots la farem petar.
- Però no. Tot està controlat: l'enrenou dels salts i els passos de preescalfament d'una altra companyia que es prepara per actuar a la sala veïna; les referències a algun fet puntual com per exemple el concert de la cantant i poeta nord-americana Patti Smith al Palau de la Música Catalana; o una notícia no gaire bona sobre la salut del filòleg, teòleg i professor universitari, Modest Prats. Petites guspires de tertúlia que em fan pensar en què es convertiran per exemple en dates marcades com el 24N (dia de la consagrada reflexió) i el 25N (dia de l'encara més consagrada decisió electoral). Un suggeriment, parlant de tragèdies: a la Franja de Gaza s'estan matant entre Israel i Palestina i, per unes hores, ens hem oblidat del genocidi de Síria.
- Crec que els espectadors agraeixen aquesta introducció en una conversa gairebé informal entre les tres actrius perquè situa l'auditori i l'il·lustra sobre les circumstàncies de cadascuna de les heroïnes de la tragèdia escollides a partir d'Eurípides, Homer i Sòfocles, i també com han nascut o sorgit de la literatura de Biel Mesquida.
- Després ve l'hora —la segona mitja hora, vaja— de la veritat, i és quan l'actriu Pepa López, la dramaturga i directora Rosa Novell ara ja com a actriu, i l'actriu Anna Ycobalzeta entren en els papers de les tres heroïnes jugant-se la pell en tres actuacions que, com a bons monòlegs que són, sempre exigeixen de la capacitat expressiva de qui s'hi enfronta.
- Tràgica, Pepa López (Enona), vestit fosc, cops al pit, la poma que pela com a punt final. Altiva, Rosa Novell (Clitemnestra), amb llarga capa vermella, plantant cara al seu rei i marit. I jovenívola, Anna Ycobalzeta (Ismene), emparant-se en els records d'infància sense estalviar amb petites joguines la tragèdia de ser germana d'Antígona.
- Tres solos sense trampa ni fissures que completen un muntatge idoni sobretot per a espectadors convençuts de la proposta, potser fins i tot millor si aquests són, ni que sigui lleugerament, coneixedors dels clàssics, però també idoni per a espectadors amb curiositat per constatar com es fa el relleu entre un espai d'assaig a un espai de representació teatral i com es reconverteixen tres actrius que arriben a la sala al mateix temps que els espectadors en tres personatges de ficció. Una lliçó teatral de gran força per a tots els gustos.
- «Udol», de Marilia Samper, Andrienne Rich i Anne Sexton, entre d’altres. Traducció de Marc Artigau. Dramatúrgia de Joan Maria Segura i Q-Ars Teatre. Intèrprets: Mercè Anglès, Miquel Barcelona, Anna Güell i Pau Soler. Moviment: Miquel Barcelona i Joan M. Segura. Arranjaments i música: Pau Soler. Vestuari: Agnès Costa, Q-Ars Teatre i Joan Maria Segura. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Caracterització: Àngels Salinas. Imatges vídeo: Renato Cortabitarte. Direcció: Joan Maria Segura Bernada. Companyia Q-Ars Teatre. Coproducció: CAET i CAER. Col·laboració Festival Grec Barcelona. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 octubre 2012.
- L'espectacle s'empara del títol del poema 'Udol', del poeta beat nord-americà Irwin Allen Ginsberg (Peterson, Nova Jersey, 1926 - 1997). És Ginsberg qui va deixar anar aquesta sentència en un dels seus altres poemes més polèmics, 'Howl', inspirador de música, cinema i repressió judicial i tot: "He vist les millors ments de la meva generació destruïdes per la bogeria". La pell era molt fina encara a mitjan segle passat! Per descomptat, no existien els missatges insultants i apocalíptics que permet ara la impunitat de la xarxa més antisocial que social.
- No recordo ara si aquesta de 'Howl' és una de les sentències que els intèrprets del muntatge repeteixen. En tot cas, sí que n'hi ha moltes altres, en una dramatúrgia que té pinta de ser col·lectiva, amb textos que pertanyen a figures de les arts i les lletres de les últimes dècades. Hi ha la veu, em sembla, perquè la companyia no facilita una "guia de l'espectador", de Rainer M. Rilke, Ernest Hemingway, Honoré de Balzac, Frida Kahlo, Pina Bausch, Rafael Alberti, Anne Sexton, Antoni Tàpies, August Rodin, Virginia Wolf, Adrianne Rich...
- El muntatge va de la foscor a un punt de llum. Vull dir que, en entrar a la sala, els espectadors han de travessar en primer lloc una espessa boira —efecte especial habitual en teatre— per acabar quedant-se a les fosques i escoltar el remor de veus, empentes, corredisses, alguna rialla, algun xisclet... per endevinar que de dins la foscor apareixeran uns personatges estranys —només quatre— que s'enfrontaran, en una hora escassa, al repte de la creació i al repte de l'artista davant el buit de la seva obra.
- En una atmosfera tenebrosa, però també poètica, els quatre intèrprets executen la paraula, la música, el moviment del cos i l'aproximació als espectadors, recurs que reblen amb la participació en cada funció d'un personatge conegut que és convidat a llegir a peu d'escenari precisament el poema 'Udol' que dóna el títol a l'espectacle. La música és un dels components importants de la proposta dramatúrgica, en directe, amb Pau Soler a la guitarra elèctrica, i la interpretació de la cançó 'Helpless', de Neil Young, que recorda la cantant Patti Smith.
- Entremig, una èpica poètica que es llança al vol, com si els intèrprets actuessin encara en una mena de work in progress completament controlat: "Sóc les cordes de la guitarra de Jimmy Hendrix", "Volia escriure com pintava Cezanne", "Sóc els dits dels peus de Nureyev", "Vull fer una pregunta i deixar enlaire la resposta", "Vull ser el traç que dibuixi els meus temors", "Vull ser el gest que trenqui la indiferència"...
- Hi ha una evident aposta de risc en la confecció d'aquest espectacle, que va passar fugaçment per l'últim Grec a l'Espai Lliure de Montjuïc i que ara ha retrobat el seu espai a La Seca. El mateix risc del creador davant la foscor fins que no troba el feble punt de llum. Un risc, però, que se salva gràcies a l'experiència escènica i la sensibilitat de la companyia Q-Ars Teatre (que comanden Mercè Anglès i Anna Güell), la combinació de quatre intèrprets de disciplines diferents (les dues actrius anteriors juntament amb Miquel Barcelona i Pau Soler), la tria i recosida dels textos diversos a càrrec de Marilia Samper (ressona encara 'L'ombra al meu costat', del Teatre Nacional de Catalunya), i la dramatúrgia i direcció de Joan M. Segura Bernadas, una de les ànimes vivents de l'actual companyia Egos Teatre.
- La companyia diu que ha anat creant aquest espectacle per reinvidicar el que es perd cada dia en un moment que el creador es troba a la corda fluixa i també per interrogar-se per l'ofici del teatre, pels mestres trobats al llarg del camí i per la continuïtat de la vocació. Doncs, això.
Tràiler de l'espectacle 'Udol' i clip musical amb la interpretació de la cançó 'Helpless', interpretada per Patti Smith.
- «Marc». Espectacle de titelles basat en la novel·la 'El nen que va caure en un forat', de Jordi Sierra i Fabra. Creació de Jordi Bertran, Irma Borges, Aurora Poveda, Paulette San Martín. Dramatúrgia: Irma Borges. Intèrprets-titellaires: Paulette San Martín i Aurora Poveda. Vestuari i attrezzo: Paulette San Martín. Construcció titelles: Jordi Bertran, Valentina Raposo i Paulette San Martín. Composició musical: Toni Ubach. So i il·luminació: Toni Ubach. Escenografia: Diego Polognioli. Direcció: Irma Borges. Producció: Companyia Jordi Bertran. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir 8 anys.
- El conte 'El nen que va caure en un forat', de Jordi Sierra i Fabra, amb il·lustracions de Riki Blanco, va ser publicat a l'Editorial Libros del Zorro Rojo, que va inaugurar la col·lecció Big Bang l'any 2008. L'adaptació que n'ha fet la companyia de Jordi Bertran, pensada per a titelles i objectes, és una peça de gourmet, delicada i sensible, que sota l'aparença d'espectacle màgic —comença amb un barret gegant de copa de cap per avall— amaga una esgarrapada final a l'ànima, tal com planteja el mateix autor del conte en la versió original.
- Jordi Sierra i Fabra hi fa una denúncia de la fragilitat de la infància i el forat en el qual poden caure segons quines criatures si es troben sense l'ajut i el suport dels més grans que els envolten. El forat és, doncs, l'espai que té una representació real però que acaba sent també —en un tomb dramatúrgic que promou la sorpresa dels espectadors— un espai metafòric que neguiteja el petit protagonista, en Marc, titella d'antologia, que de camí de casa del pare a ca la mare —que viuen separats— cau en allò que se suposa que és el forat d'una claveguera del qual no pot sortir, mentre li passen pel voltant tot de personatges de carrer que hi parlen, se'l miren, l'observen, però es fan l'orni sense ajudar-lo de debò a treure el cos d'on presumptament s'ha ensorrat.
- Un avi que passeja pel barri, una nena amb la seva mare que ve vestida de les classes de ballet, un parell de motoristes que un s'imagina tipus Harley-Davidson, una pòtol amb el carretó d'andròmines... i un gos, l'únic ésser que, de fet, ni que en Marc i ell parlin llenguatges diferents, és qui acaba ajudant millor el petit a subsistir en el forat. Però serà també la pòtol del carretó —com una fada de conte— la que li faci veure que ha de ser ell mateix qui, amb la seva força de voluntat, surti del pou anímic en el qual es troba, angoixat per la situació personal que viu, temorós que ni el pare ni la mare l'estimin o el deixin de banda.
- La representació de la companyia és d'una polidesa exquisida, amb les dues titellaires manipuladores que també posen veu al relat, i amb simples objectes que van i vénen d'un parell de penja-robes que remouen la imaginació dels espectadors envers els diversos personatges: l'avi es representa amb una gorra de pala i un bastó, els motoristes només amb el casc...
- Cruesa sentimental, realisme social i una lleugera pàtina d'humor són també els ingredients que mantenen l'estructura de la trama. Espectacle de titelles sense fronteres, que atrau els adults i que sotragueja suaument els petits, això sí, aquells petits que com el protagonista, en Marc, que representa que té uns deu anys, ja tenen una experiència, tot i que breu, de la vida, que els fa entendre que res no és fàcil sense la superació personal.
- «14:45 Música entre dues guerres». Dramatúrgia de Pablo Ley. Intèrprets: Rosa Galindo (veu) i Franco Piccinno (piano). So: Dani Fradera. Il·luminació: Anna Espunya. Imatges: Projecte Galilei. Direcció: Josep Galindo. Producció: Projecte Galilei i Fortià Viñas. La Seca Espai Brossa. Barcelona, 13 abril 2012.
- Franco Piccinno és un pianista i compositor napolità nascut el 1974. I començo per aquí perquè aquest espectacle, que continua en la línia del Projecte Galilei de retrobar les arrels del passat a través de la sensibilitat artística, situa el músic en una maroma sense xarxa des de la qual interpreta, durant una hora i vint minuts aproximadament, tot el repertori que integra la selecció musical que és la banda sonora d'entreguerres, des del 1914 al 1945.
- Franco Piccinno se situa a l'alçada dels actors i actrius i, com fa l'actriu i cantant Rosa Galindo, no s'hi valen ni partitures ni passapàgines que ajudin el mestre. Ell tot sol, com si portés l'espectacle complet enregistrat en el seu interior, amb un mestratge extraordinari, va desenvolupant sense pauses cadascun dels passatges i va fusionant els solos pianístics amb les interpretacions vocals de Rosa Galindo que fa un recorregut sentimental per la música d'un període convuls, des de la Gran Guerra fins al final de la Segona Guerra Mundial.
- Al fons —a vegades sembla que assistim a un simulacre de projecció de cinema mut— desenes i desenes d'imatges en blanc i negre i color sèpia van mostrant retrats anònims de persones, dones, criatures, famílies senceres, somriures de temps innocents. I no és fins al final que els espectadors confirmaran allò que potser intuïen: que totes aquestes fotografies han estat rescatades de les que es van trobar escampades, sense temps a ser cremades pels nazis en la seva fugida, pel terra d'un dels barracons de comandament del camp d'extermini d'Auschwitz.
- L'espectacle, doncs, té tres grans protagonistes: la interpretació pianística en directe de Franco Piccinno —una versió molt personal de les peces escollides de l'època—, les interpretacions cantades, en una ambientació molt poètica, de Rosa Galindo que, a banda de ser la cofundadora de l'Escola Eòlia, avui Escola Superior d'Art Dramàtic, es deixa veure, no tan sovint com seria desitjable, pels escenaris, com per exemple amb un dels seus espectacles més recents, 'La maternitat d'Elna', i que prové del teatre de text i sobretot musical com per exemple 'Els pirates' i 'Poe', de Dagoll Dagom. I el tercer protagonista són el trencaclosques humà d'un temps a través de les fotografies familiars.
- Uns breus textos entre les projeccions situen els espectadors en el moment i les circumstàncies històriques. Però, tot i que s'agraeixen, no hi farien cap falta perquè la força interpretativa del duet es mou entre l'elegància i la sobrietat, entre el record i l'emoció d'un temps que, tot i no ser viscut per la gran majoria de la generació actual, encara se'l senten molt seu perquè no acaba mai de ser prou explorat del tot, malgrat la feina divulgativa que n'ha fet sobretot el cinema.
- El repertori comença, des de la foscor de les grades, amb la veu de Rosa Galindo interpretant la popular 'Lili Marleen'. Després es fusionaran en un continu pianístic peces europees i americanes interpretades totes en versió original per la cantant: francès, anglès, espanyol, alemany, català... Em remeto al programa perquè serveixi només d'orientació del que els espectadors hi troben: 'Alabama song', 'O bella ciao', 'La mer', 'Smile', 'J'ai deux amours, 'Tatuaje', 'Mamma', 'Cheek to cheek', 'Damunt de tu només les flors', 'Cançó i dansa', 'Smoke gets in your eyes', 'Everytime we say goodbye', 'Rapsody in blue', 'Eiffersucht' de l'Òpera de tres rals', 'A las barricadas', 'Como fue', 'J'attendrai', 'La dansa del sabre', 'You Kali', 'Over the Rainbow' o 'El cant dels ocells'.
- I així es barregen, com si fossin un de sol, George Gershwin, Maurice Ravel, Kurt Weill, Charles Trenet, Charles Chaplin, Bracchi d'Anzi, Norbert Schultze, Manuel Quiroga, Rafael de León, Dmitri Xostakóvitx, Irvin Berlin, Ernesto Duarte, Cole Porter, Sergei Prokóvief... i també Frederic Mompou, amb una versió al piano de la peça 'Pensament / Pensée', que en el seu dia va adoptar també el cantant Raimon.
- Una fusió de música i interpretació que la posada en escena que parteix de la dramatúrgia de Pablo Ley i que dirigeix Josep Galindo fa que es materialitzi també entre la cantant i actriu Rosa Galindo amb les imatges de la pantalla, ja sigui acoblant la mà a la d'una de les dones o criatures de l'Holocaust, formant part d'algun dels grups de família, o imitant algunes de les maneres de posar-se davant de l'antiga càmera de la vella pel·lícula de les Leica de l'època. Els creadors de l'espectacle —tinc la sensació que és una feina molt compartida— en diuen: música per pensar, música per emocionar, música per evadir-se, música per somiar, música per fugir del món... Però es deixen de dir, perquè no quedaria bé en boca seva, que tot plegat esdevé un ritual memorialístic esplèndid, sensible, delicat i deliciós a la vegada.
'Pensament', de Frederic Mompou.
- «La monja enterrada en vida», de Nao Albet i Marcel Borràs, a partir de l'obra 'La monja enterrada en vida o secrets d'aquell convent', de Jaume Piquet. Intèrprets: Shang-Ye, Jordi Figueras, Xavi Sàez, Pol López, Nao Albet i Marcel Borràs. Escenografia: José Novoa. Ajudant escenografia: Carlota Ricart. Vestuari: Paula Ventura. Il·luminació: Adrià Pinar. Caracterització: Toni Santos. Pitàgora suichi i subtítols: Oslo Albet. Dibuixos vídeo: Joan Belda. Veu cançó: Pitu Manubens. Veu en off: Enric Isasi-Isasmendi. Direcció: Nao Albet i Marcel Borràs. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 març 2012.
- Un dels subtítols que en un moment de l'espectacle apareixen a la pantalla diu més o menys això: "Mola tant el 'xino' que només escoltant-lo ja t'ho passes bé". I vet aquí que, quan alguns es pensen que l'anglès universal o l'espanyol per contacte, són els dos idiomes del bilingüisme més freqüent en el teatre català actual, apareix de trascantó el xinès, en la veu i el debut de la joveníssima actriu Shang-Ye, nascuda a Zhejiang, Pequín, el 1991, i que diuen que viu des del catorze anys a Barcelona i que aporta a aquesta creació singular del tàndem Nao Albet / Marcel Borràs el to just d'exotisme, en el bon sentit de la paraula, que el xinès produeix en un espectacle de Grand Guignol basat en una obra d'un pioner del gènere a Catalunya, Jaume Piquet i Piera (Les Corts, 1839 - Sarrià, 1896), un barceloní veí de Sarrià on un carrer del barri recorda el seu tarannà d'empresari teatral i dramaturg, tot i que la seva professió era la de paleta i gravador.
- Jaume Piquet va entretenir el personal del seu temps amb espectacles de fibra sentimental tova, melodrames que avui serien fulletons de telenovel·la, representades sense gaires pretensions al desaparegut Teatre Odeon, just a tocar del Teatre Romea del carrer de l'Hospital, a la finca on, un cop tancat i enderrocat el teatre, s'hi construiria després la Fonda Sant Agustí, avui encara un hotel.
- Nao Albet i Marcel Borràs s'hi han divertit de valent. Han agafat el text original, segurament que massa carrincló per a les oïdes curades d'espants del segle XXI, i n'han espremut el suc de l'anècdota. A la Barcelona anarquista de finals del segle XIX, un pare conservador tanca la seva filla Elvira en un convent perquè el xicot que la ronda no és del seu gust. Reclosa al convent —una escenografia de caixes de verdures molt pròpies del passat comercial del Born i els voltants del carrer Flassaders on hi La Seca—, la novícia descobrirà que el mal del món és dins i no fora, i que el superior del convent, com la guineu que quan no les pot haver diu que són verdes, prefereix enterrar-la en vida la dolça criatura abans que pugui fugir del convent cap a l'abisme de la mala vida de l'exterior on els aires de llibertinatge i del saqueig del tot per a tots empastifen les llambordes i l'aire que s'hi respira.
- Els creadors de l'espectacle han muntat una trama farcida de truculència, sang i fetge, però amb una mirada irònica a les referències més juvenils de la seva generació: el manga, Bola de Drac, el kung fu, el còmic, el cinema de Tarantino... però també amb una mirada a la tradició escènica com els titelles de carrer, el servent del convent estil Quasimodo, el jove enamorat que ha de marxar a Cuba —recordem les quintes pagades que van provocar la revolta del 1909 i la Ciutat Cremada— i que entra al convent de nit com un Tenorio esparracat sense capa ni espasa, les escenes interiors del convent, el confessionari, les celebracions i cantades amb les monges o novícies... I tot poetitzat amb la narració d'una mena de conte oriental en xinès, les intervencions de la novícia Elvira també en xinès (ep!, sobretitulat, malgrat que ens diguin que sona bé, que hi sona molt!), i la presència, entre els personatges, de dos pillets de carrer, que fan feines brutes per encàrrec en una sessió de tortura d'interrogatori surrealista, i que es juguen la vida per unes taronges de l'únic taronger del convent, fruit d'un miracle del sant amfitrió, segons explica el mateix prior.
- Mort en vida, resurrecció i venjança. La jove monja Elvira, convertida en assassina del seu estimat per accident, desenterrada del sot del jardí pels dos lladres de taronges —una parella ignorant de la relació que hi ha entre la noia, el seu pare i el pretendent a qui han apallissat per encàrrec sense saber per què— i que es veuran superats per la força demoníaca que s'ha apoderat de l'esperit d'Elvira que proporcionarà algunes de les escenes d'acció i humor més aconseguides fins a culminar amb la seva fugida pel reixat del convent, no pas sense fer abans una bona botifarra a tot el convent i, de passada, a la concurrència d'espectadors inclosa, i fent també que el convent acabi pres per la màgia negra en un celebrat registre de còmic musical.
- Més que una sensació de sadisme i perversió, en paraules d'Anaïs Nin referint-se al Grand Guignol, 'La monja enterrada en vida' de Nao Albet i Marcel Borràs provoca un somriure permanent en els espectadors durant una imparable i inclassificable hora i mitja de teatre per a tots els gustos que, com que el parell de Radicals sorgits del Lliure ja s'han fet una mica més grans, tampoc no pretén ser extremament trencador sinó que es conforma —i ho aconsegueix lúcidament— dignificar una de les baules de la cadena trencada de la tradició teatral catalana.
- «Piso de Charol». Il·lusionista: Hausson. Partenaire: Vanessa Torres. Veu en off d'Orson Welles: Josep M. Pou. Il·luminació: Pep Barcons. Escenografia i direcció d'art: Manolo Trullàs. Moviment: Toni Mira. Audiovisual: Vicent Barella. Material màgic: Magicus. Direcció: Hermann Bonnín. Brossa Espai Escènic. Barcelona, 8 novembre 2009. Reposició: La Seca Espai Brossa, Barcelona, 9 febrer 2012.
- Joan Brossa (Barcelona, 1919-1998), que era un habitual espectador de la Filmoteca de Catalunya, va escriure i publicar, dedicada a aquest espai cinematogràfic, la 'Sextina a Busby Berkeley, el màgic del musical', en homenatge a qui va ser cineasta i coreògraf del Hollywood dels anys trenta, en un imaginari de glamour, creat per compensar la crisi del crac del 29. La sextina de Brossa es tanca així: "Fanals de noies, inventades llunes... / Va obrir la Warner el més nou dels cercles / amb bones cames per no perdre el ritme./"
- 'Piso de Charol' s'emmiralla en aquesta visió brossiana i sobretot en les imatges i coreografies de Busby Berkeley (Los Angeles, 1895 - 1976), creador de números musicals amb formes geomètriques i, com a director de cinema, impulsor de la càmera en moviment i en filmacions des de punts de vista als quals el públic de l'època no estava acostumat i, a més, amb efectes calidoscòpics.
- Amb unes projeccions en blanc i negre de l'època, amb una citació d'Orson Welles (a càrrec de Josep M. Pou en off), amb una ullada a la primera pel·lícula sonora de la història del cinema, 'El cantor de jazz', i amb una banda sonora protagonitzada per Duke Ellington, l'espectacle de Hausson ratlla la maroma de l'encara més difícil o, dit d'una altra manera, l'encara més sorprenent.
- A més, Hausson es fa acompanyar d'una elegant partenaire que ja ha treballat en altres ocasions amb ell, Vanessa Torres, i que aporta el toc definitiu del glamour que hauria encantat Joan Brossa i que transporta els espectadors al Hollywood de l'època. L'avantatge és que Vanessa Torres no fa només d'acompanyant de l'il·lusionista sinó que, durant tot l'espectacle, hi té un silenciós però destacable paper escènic —amb una direcció afinada de Hermann Bonnín— que amaneix amb breus i fugaces accions, a vegades de mim, amb gestos, amb petits passos de dansa i alguna picada d'ullet d'humor.
- Hausson és capaç de sorprendre els més agnòstics de l'il·lusionisme, aquells que, mentre dura l'espectacle, estan més pendents de quin és el truc que no pas de les sensacions que es poden rebre de la màgia de l'artista. ¿On queda aquell aprenent de bruixot de ficció, anomenat Harry Potter, un mag, a tot estirar, de les escombres, al costat de les trapelleries elegants, innocents i també una mica malintencionades de Hausson? A l'escola de Hogwarths, haurien de veure alguns dels seus números. De segur que li donarien entrada immediata al clan, com a doctor honoris causa, almenys.
- Perquè Hausson no es limita a fer alguns dels números més habituals del gremi amb els jocs de mans típics de les cartes, les monedes i els mocadors, sinó que crea un univers propi: els elapés que canvien fantàsticament de color dins de la caràtula segons el color del mocador; el petit ocell blanc que surt de la gàbia, desapareix... i apareix ben comprimit dins d'una bombeta —i un pensa, malament rai quan només hi hagi les estretes de baix consum i desapareguin les romàntiques en forma de pera!—; l'anell de compromís que s'ha perdut dins un mocador de butxaca i acaba apareixent dins una maquineta de xiclets, accionada pel mateix espectador propietari de l'anell; la caixa fosca, de reduïdes dimensions, amb una reproducció de l'Empire State Building, que fa desaparèixer la partenaire feta un acordió en un espai tan mínim que es fa impossible pensar que en pugui sortir sencera.
- I es mereix una menció especial el número potser més tecnològic, més segle XXI, el del telèfon mòbil que em permeto descriure en detall: Hausson fa escriure a tres espectadors en un paper el seu número de carnet d'identitat sense la lletra final i amb un altre número qualsevol darrere i, si volen, fins i tot amb les xifres alterades d'ordre. Després, a un quart espectador, li fa esborrar un dels tres números de carnet. A un cinquè espectador li demana que faci la suma dels dos números que han quedat escrits. Finalment, a un altre espectador, li demana que engegui el telèfon mòbil, que marqui el número, xifra a xifra, que l'espectador haurà sumat... i, oh, sorpresa!, un telèfon mòbil que Hausson ha deixat abans als peus d'un altre espectador comença a sonar. En respondre, l'espectador que ha marcat en el seu mòbil els números de la suma i l'espectador que ha obert el mòbil que sona es posen en contacte. És aleshores quan fins i tot els més agnòstics creuen, per fi, que no hi ha truc. Parlo de primera mà. Un servidor va tenir l'honor de marcar el número en qüestió des del seu mòbil i va comprovar directament a l'oïda la comunicació entre els dos mòbils. Això no és a les mans ni de l'enginyer en cap de Movistar! Amb Hausson, poca broma, doncs. I que comencin a tremolar les grans operadores de telefonia perquè tenen els dies comptats.
[Aquesta crítica correspon a l'estrena de l'espectacle, la tardor del 2009. a l'antic Espai Brossa]
- «Sé de un lugar», d'Iván Morales. Adaptació al català de Joan Roselló. Intèrprets: Anna Alarcón i Xavi Sàez. Cos: Joana Rañé. Il·lustració cartell: Núria Téllez Bravo. Aplicació 2.0: Juanjo María Tarrasón. Web i suport audiovisual: Marina Raurell. Ajudant de direcció: Lali Àlvarez. Direcció: Iván Morales. Produccions Prisamata. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 8 febrer 2012.
- Estrenat inicialment a La Caldera, aquest espectacle de factura "casolana" —no per la seva aparent senzillesa sinó perquè s'ambienta a "casa" d'un dels dos protagonistes— ha hagut d'ampliar horaris i dies de funcions en la reposició que ha fet ara a La Seca Espai Brossa perquè, afortunadament, el boca-orella continua sent la millor garantia i, en el cas de 'Sé de un lugar', el muntatge és una de les dues grates sorpreses que ha donat fins ara la temporada: el musical 'La vampira del Raval', d'una altra dimensió, al Teatre del Raval, n'ha estat una; i aquest tour de force d'una parella intemporal, malgrat que se situa en el moment present, no avui sinó demà mateix, i que es planteja el per què de la seva no-relació, n'ha estat una altra.
- En peces de cambra com aquesta no sempre coincideixen un discurs de primer ordre i dos intèrprets que li fan els honors i que estan a la seva alçada. A vegades, un text memorable no troba els actors adients. I aquí, autor, director i intèrprets formen un tot, fins al punt que es crea la sospita sobre què hi ha d'autoria personal i què hi ha d'aportació col·lectiva o personal dels dos intèrprets.
- La proposta, en primer lloc, estava pensada per a una trentena d'espectadors, però ara, a la sala Tallers, a la primera planta de La Seca, se n'hi encabeixen ben bé el doble, en una situació informal, ocupant cadires de sala, cadires de boga, taules i racons que permeten fins i tot que els espectadors que vulguin s'hi estiguin a peu dret. En l'espai central, un sofà que, contràriament al que podria semblar, la parella no farà servir gaire perquè la seva acció-reacció es mou en diferents punts de la sala que representen, com deia al principi, el pis on viu i d'on fa temps que no surt ni en forat ni en finestra, ell, Simó, un guionista i autor de còmics que rep de tant en tant la visita d'ella, Bérénice —que ell diu irònicament que és 'very nice'— i que, amb les seves incerteses i les seves empentes cap al futur, manté Simó en l'alè de continuar existint.
- Des de la primera frase contundent de Simó: "Sóc un racista" fins a una de les frases sentenciadores del finals: "Vull deixar d'estimar, però no puc i com més estimo, més mal em fa", la història de trencament i d'acostament de la parella manté un equilibri perfecte entre un discurs que, sense ser elitista, es caracteritza per la seva riquesa interior i una actuació a tocar de tots els espectadors —més aviat convertits en convidats a can Simó— que viuen gairebé en pròpia pell les pujades i baixades dels dos personatges i el tobogan de la seva relació.
- Una tetera, te, tequila a cops de "xupitos", aigua embotellada a raig, melindros rosa, un ràdio-cedé, un penja-robes, el sofà en qüestió, una estora, llums de peu i de sostre que els dos personatges encenen i apaguen per marcar les diferents escenes o situacions temporals, un balancí, la porta que dóna al terrat, els sorolls somorts del carrer, els renous del veïnat, la presència absent de Shahruck, un immigrant indi que s'encarrega de comprar la subsistència de mercat de Simó, els cigarrets pseudoporro —per obligació legislativa als llocs de treball com l'escenari— un original de guió, un esbós de còmic... Tot és a l'abast dels espectadors, gairebé com els mateixos personatges que tan aviat es parlen de tu a tu, a vegades en la distància de punta a punta de sala, com parlen mirant fixament als ulls dels espectadors que tenen davant.
- El mateix autor no amaga que hi ha la influència d'Éric Rohmer de fons, però amb la mirada d'una generació que ha viscut tot un altre temps. No és estrany, tenint en compte que Iván Morales s'ha mogut en el món del cinema i la televisió, com a guionista, per exemple del film 'El truco del manco'. L'actor Xavi Sàez (Simó) ha treballat en companyies tan diferents com La Cubana o la de Marta Carrasco, amb qui va interpretar un celebrat paper del muntatge 'J'arrive'. I Anna Alarcón s'ha mogut en espectacles contemporanis, com per exemple, la suggerent obra 'Lleons', de Pau Miró, dins el programa T6 del TNC, on feia el paper adolescent d'una filla, en cadira de rodes, d'una família que tenia una bugaderia al Raval de Barcelona.
- 'Sé de un lugar' fa referència a una cançó que forma part del disc 'El patio', el primer del grup Triana, popularitzada el 1975 —tot i que recuperada per ells mateixos fa uns sis anys—, i que és el nexe d'unió de la parella Simó i Bérénice, amb una pessigada d'humor que és una troballa i que no desvelaré. Potser pot sorprendre que una parella, com hem dit, no d'avui sinó de demà mateix, tingui com a referent un grup i una cançó de fa més de trenta-cinc anys. Però això confirma la intemporalitat de l'obra i la seva capacitat de moure's en diferents èpoques amb el mateix discurs sense que se'n ressenti el contingut i la identificació dels espectadors. De penombra a fosc final, una estona llarga de mirades sense paraules de la parella, asseguts al sofà. I al ràdio-cedé, la cançó de Triana sencera d'epíleg, com si passessin uns títols de crèdit imaginaris en una pantalla de cinema on el guió de 'Sé de un lugar' podria arribar tranquil·lament sense que el cineasta hi fes gaires retocs.