Un divertimento que parteix d'un bon guió, de text polit i sense concessions fàcils ni innecessàries, influït pels gèneres juvenils del còmic i el cinema dels últims temps, que té una bona partitura que ha arrodonit el mateix pianista i actor, Gerard Sesé, i que compta amb un altre trio de joves actrius que s'entenen i ballen soles (Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau) que, al mal temps teatral, si és que n'hi ha, posen tan bona cara com poden.
Darrere seu, un director com Martí Torras que, últimament, a banda d'entrar en el món del clown amb l'espectacle 'Rhum' (que repeteix aquesta temporada al Teatre Lliure), sembla que s'ha especialitzat en muntatges de companyies emergents com Las Divinas o The Mamzelles, que un dia, com ara han fet The Feliuettes, van aportar un aire de frescor a l'escenari, tibant la corda al límit de la fusió de la dramatúrgia i el teatre musical.
A partir de la temporada 2015-2016, aquesta sala canvia de nom: l'antic «Círcol Maldà» dóna pas a «El Maldà»
«Aquellos días azules». Dramatúrgia de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Robert González / Llorenç González, Jordi Llovet i Joan Solé. Escenografia: Isabel Velasco. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Círcol Maldà, Barcelona, 21 maig 2014. Reposició: 7 abril 2015.
Hi ha espectacles que haurien de tornar i tornar a la cartellera, que haurien de girar per mig país, que s'haurien de veure en ateneus, teatres comarcals, centres cívics, instituts de secundària, llars d'avis i teatres públics. Aquest n'és un. I si els temps no fossin el que són, els programadors se l'haurien de rifar per tenir-lo a primera fila de les propostes de festes locals, festes majors i commemoracions de qualsevol mena.
Sota l'aparent ingenuïtat de la dramatúrgia que ha elaborat Marc Artigau, s'amaga un intens treball de recerca que, més que beure de la nostàlgia, beu de les fonts populars: versos casolans, cançonetes d'infància, records d'una època —diguem que de fa aproximadament trenta-i-tants anys tot i que hi ha certes llicències temporals—, moments poètics, música, diàleg, interacció amb els espectadors i molt d'humor.
L'espectacle 'Aquellos días azules' demostra que es pot fer una mirada lúdica a la història popular sense recórrer a tòpics forans, sinó, ben al contrari, enfortint els que han marcat diverses generacions i s'han transmès de boca a orella per dret d'herència: aquí ressona el patim, patam patum del Patufet, el Zoo d'en Pitus, la cançó del Cola-cao, els poetes catalans del segle XX (Pere Quart, Vicent Andrés Estellés, Salvat Papasseit, Maria-Mercè Marçal...), els jocs de pati, el futbol de porteria menestral, els primers enamoraments, els primers desenganys, les tardes de família, algunes de les lletres d'en Serrat... L'índex onomàstic, si es fes, seria tan llarg com inabastable.
Els tres intèrprets són tres músics que actuen, però ho dissimulen molt bé. O, dit d'una altra manera, són tres actors que fan música, però també ho dissimulen molt bé. La fusió dels dos gèneres no té trencadissa sinó que es complementa fins al punt que els espectadors, durant els vuitanta minuts de l'espectacle, ja no esperen altra cosa sinó que les rèpliques alternin el text i la música, els embarbussaments i les tirallongues de versos —que ningú no és perdi el presumpte vers de Nadal que recita Jordi Llovet dalt del tamboret amb un max mix de poemes catalans de tots els temps!—, i la barreja de frases i versets que formen part de l'imaginari col·lectiu.
Tant Robert González com Jordi Llovet i Joan Solé es transformen en tres criatures que recuperen el desig de felicitat de la infància. Però darrere de la seva innocència, s'amaga també la crueltat infantil, les experiències no enteses amb els adults i la picaresca de qui, sota una bata de ratlles d'escola de primària, la sap més llarga del que sembla.
Tot allò que diuen, fan, representen, canten i interpreten té la capacitat de ser transversal generacionalment. Potser sí que, per raons evidents, des de l'edat de l'autor i director fins a la dels intèrprets, s'han basat en la seva pròpia memòria de la generació nascuda entre finals dels setanta i principis dels vuitanta del segle passat, però la fiblada no té fronteres i tant s'hi sentiran interpel·lats els que vénen de més enrere, posem que dels anys seixanta, fins als que encara no s'afaiten, posem que de finals de segle. Amb això vull dir que 'Aquelles días azules' és un espectacle per a totes les edats, amb la garantia que, tingui els anys que tingui, a ningú no li pujaran els colors a les galtes, si no és per la injecció de felicitat que desprèn i que impregna.
«Kabarett Protokoll». Dramatúrgia d'Helena Tornero. Música d'Oscar Machancoses. Intèrprets: Oriol Genís, Júlia Genís, Ester Nadal, Oscar Machancoses, Helena Tornero. Il·luminació: Enric Planas. Direcció moviment i coreografia: Roberto G. Alonso. Direcció musical: Oscar Machancoses. Direcció: Ester Nadal. Companyia La Bacanal. Círcol Maldà, Barcelona, 7 març 2015.
Quan a finals de la dècada dels seixanta i principis dels setanta del segle passat, els escriptors Maria Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover, amb altres còmplices del moment com el director Josep Anton Codina, van aprofitar el boom de la desapareguda plataforma de La Cova del Drac, del carrer Tuset de Barcelona, per recuperar el cabaret literari, va aparèixer la trapelleria lingüística local de 'Ca, barret!', que va donar una sèrie d'espectacles del gènere i va traspassar fronteres mediatiques de l'època arribant a lletres de cançons com les de La Trinca o Guillermina Motta.
El títol originari alemany (Kabarett) que utilitza ara la companyia La Bacanal per presentar aquest espectacle continua portant ressonàncies d'aquella expressió catalana que reforça la negació i qui sap si, indirectament, més de quaranta anys després, empeny en el fons els seus responsables a recuperar l'intent d'aleshores.
En aquest cas, la troballa és fer veure que s'està elaborant un espectacle i que els espectadors assisteixen a un assaig que anirà canviant amb els dies fins que agafi la forma definitiva i, escrutada la votació feta pels mateixos espectadors a la sortida, es farà l'estrena definitiva. Mentida podrida, esclar!
La veritat és que sota la pretesa improvisació hi ha un guió estructurat fins al petit detall, tant en la música, com en els diàlegs, el gest, la cançó o el número coral. Només es permeten lleugeres introduccions sobre alguna notícia puntual de caire polític o social que forma part de la funció de sàtira i de crítica que comporta el cabaret en estat pur.
Tothom hi fa el seu paper: la dramaturga Helena Tornero és la dramaturga Helena Tornero, tot i que les circumstàncies l'obliguen a fer de rapsoda damunt la taula, cantant, actriu i cabaretista, en una exposició multidisciplinària; la directora Ester Nadal fa de directora Ester Nadal, des de la taula de treball a la provocació directa als espectadors; el músic Oscar Machancoses fa de pianista Oscar Machancoses, amb poques intervencions parlades, però que en algun cas donen el do de pit que cal a cadascun dels altres intèrprets; la jove espectadora Júlia Genís fa de jove espectadora Júlia Genís, des del gag imprevist del mòbil a l'actuació cantada; i l'emplomallat i senyorívol Oriol Genís fa d'Oriol Genís, caracteritzat des del primer moment com a cabaretista fins que es convenç, sisplau per força, que la sessió és un work in progress amb assaig inclòs davant de públic i toca canviar de roba.
Com aquell qui no vol la cosa, tots plegats deixen anar cadascú les seves dèries i la seva part de crítica social, ja sigui a través de la paraula o de la cançó satírica. I també com aquell qui no vol la cosa, hi ha moments d'un cert transcendentalisme filosòfic i algunes referències a personatges dels anys trenta com Kurt Tucholsky, periodista i autor de cabaret alemany perseguit pel nazisme; o Friedrich Holländer, compositor d'origen jueu, autor de bandes sonores i moltes de les cançons del qual van formar part del repertori de Marlene Dietrich; o Carl von Ossietzky, pacifista i Premi Nobel de la Pau del 1935, malgrat l'oposició d'Adolf Hitler, que va propiciar la riota universal que el führer dictés l'ordre que cap alemany rebés mai més un Premi Nobel.
En un temps com el present en el qual les xarxes socials han substituït els pamflets de paper o la lletra menuda i la crítica críptica per la llibertat d'expressió indiscriminada, la funció del cabaret literari sembla que hagi quedat en un segon terme. No cal una Cova plena de fum —i molt menys amb la llei antitabac, esclar— per dir i escoltar allò que al carrer també es pot dir. Però queda la nostàlgia d'una època que molts pocs poden dir ja que van viure en primera persona per mitificar-la i, de rebot, recuperar-la.
I això és el que fa aquest 'Kabarret Protokoll' al Círcol Maldà, en un espai que li va com l'anell al dit i amb una sèrie de números com les d'Helena Tornero o Oriol Genís que dignifiquen el gènere amb una bona dosi d'intenció tan descarada com, perquè no sigui dit que som al segle XXI, prudentment moderada.
«Nit de reis», de William Shakespeare. Títol original: 'Twelfth Night, or What You Will'. Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Música de Llorenç González. Intèrprets: Laura Aubert, Mònica Barrio, Queralt Casasayas, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Xavi Frau, Oscar Jarque, Lluna Pindado i Arnau Puig. Escenografia: Enric Romaní. Vestuari: Maria Albadalejo. Il·luminació: Jorge Mur. Construcció: Guim Roselló i Enric Romaní. Lluita d'espases: Anna Carner. Direcció: Adrià Aubert. Círcol Maldà, Barcelona, 14 desembre 2014.
I tots contents i feliços es van fer un tip de menjar anissos! Aquesta és la impressió que devia pretendre donar William Shakespeare quan, per festejar la nit de reis, l'Epifania, va escriure aquesta obra (el 1602) que, mirada amb ulls contemporanis, té un registre evident de comèdia d'embolics, amb alguna porta i tot i amb final feliç per a la majoria de personatges tret d'un.
La companyia Els Pirates en va fer una representació exclusiva el mes d'octubre a la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya dins de l'últim Festival Shakespeare. Per això el pas ara a un espai íntim i reduït com el Círcol Maldà, per a una obra que compta en aquesta versió amb una desena d'intèrprets, requeria un procés d'adaptació física perquè hi ha molt de moviment, una certa gresca col·lectiva, una fugaç batalla d'espases i un afegit, marca de la casa, amb diverses peces musicals.
La primera versió en català de l'obra prové del 1907 i el seu traductor i també actor, Carles Capdevila i Recasens (1879-1937), la va enregistrar amb el títol complet: 'La Festa dels Reis o lo que vulgueu', un afegit que, en l'obertura de l'obra, l'actriu Laura Aubert —que aquí fa el paper del Bufó— també recorda, convidant els espectadors a acompanyar-los durant una estona... més o menys llarga, diu. Se'l calla, el temps, però diguem que són dues hores que els espectadors ni notaran que han passat. De la primera versió fins a l'actualitat, el teatre català compta amb altres traduccions: la de Carme Montoriol (1935), la de Josep Maria de Sagarra (1945), la de Salvador Oliva (1986) i la de Joan Sellent (2010), representada al TNC. L'estiu de l'any passat, el 2013, la companyia Parking Shakespeare, la va representar també a l'aire lliure de l'Estació del Nord.
L'obra se situa en un indret imaginari, Il·líria, que tot i que podria beure de les fonts del segle III, els entesos atribueixen a l'Adriàtic, entre les actuals regions de Croàcia, Montenegro i Albània, tot i que admeten que podria ser també un espai fantasiós, d'il·lusió (Il·líria), i inspirada per Shakespeare en una obra de Plaute on un bessó arriba a la recerca del seu germà.
El fet és que a l'Il·líria del Maldà hi també "pirates" (els de la companyia), com a l'època de l'Adriàtic antic i res no impedeix que la jovenalla s'esplaï en jocs d'amor alguns dels quals porten més mala intenció que s'hi juguessin al Monopoly, però romàntic, amb la diferència que aquí els beneficis a obtenir pel guanyador no són de patrimoni immobiliari sinó de parimoni amorós.
Sebastià (Bernat Cot) i Viola (Queralt Casasayas) són dos germans bessons. Un naufragi davant la costa d'Il·líria els ha separat. Viola arriba esgotada a la platja amb l'ajuda del Bufó de la cort del duc d'Orsino (Laura Aubert). I com que Viola creu que el seu germà bessó és mort, es disfressa d'home i es fa passar per un patge anomenat Cesàrio a la cort del duc Orsino (Xavi Frau), que està enamorat d'Olívia, una noia de casa bona (Mònica Barrio). Però ella el rebutja, i per això el duc d'Orsino utilitza Cesàrio (la falsa Viola) per fer de confident i missatger. I vet aquí que Cesàrio (entengui's Viola) acaba enamorant-se d'Orsino, a la vegada que la jove Olívia s'enamora del misatger Cesàrio. I embolica que fa fort!
Plantejat l'enrenou, la resta no fa res més sinó embullar la troca i la farsa té un pobre cap de turc: el majordom d'Olivia, en Malvolio (interpretat per Arnau Puig), una mena de Quixot que viu entre imaginacions i somnis, que es mira el mirall i s'hi veu guapot, i que per això és el cau de les bromes dels que l'envolten i el que proporciona algunes de les situacions més hil·larants.
He dit que l'espectador no s'adonarà de les dues hores i és així. Per alleugerir el discurs, la dramatúrgia d'Adrià Aubert ha tingut especial cura a dotar l'obra d'un aire fresc, matisant-la amb passatges musicals, alguns subtils foscos i pseudointermedis. De fet el muntatge ja obre amb una balada coral, tal com acaba, i entremig, és Laura Aubert en solitari (guitarra, violoncel...) qui aporta totes les cares del Bufó, des del clown fins a la recitació musical, a més d'alguna altra breu intervenció al piano o la guitarra del personatge de Maria (Núria Cuyàs).
D'entre els altres personatges de l'obra, amb una interpretació coral que no trontolla gens ni amb ningú, hi ha l'Andreu (Ricard Farré) que és qui provoca algunes de les seqüències més alterades, desorientat com està per tot el que està succeint al seu voltant, i qui fa que les espases entrin en joc (malgrat que l'espai del Maldà no permet gaires caramboles en aquest sentit). I l'actriu Queralt Casasayas (que ha coparticipat també en la direcció del muntatge) representa un bon perfil del personatge de Viola, tant quan es fa passar pel fals Cesàrio, com quan desvela la seva autèntica identitat. El que deia: Els Pirates, tots contents i feliços, com segurament pretenia Shakespeare, es fan un tip de menjar anissos!
«Mares i filles». Llibret de David Pintó. Música: Clara Peya. Intèrprets: Nina, Mariona Castillo, Clara Peya (piano). Coreografia: Ariadna Peya. Escenografia: Héctor Barbas. Sonorització: Aurélie Raoût (Lilou). Il·luminació: Xavi Gardés. Vestuari: Escorpión. Producció: Bohèmia's, amb la col·laboració de Círcol Maldà. Un espectacle creat per David Pintó i Clara Peya. Círcol Maldà, Barcelona, 22 novembre 2014.
Hi ha molt de compenetració personal en aquest musical de cambra. I aquesta compenetració es reflecteix durant l'hora de l'espectacle entre els tres intèrprets en escena: les cantants i actrius Nina i Mariona Castillo, i la pianista Clara Peya, creadora, juntament amb el llibret de David Pintó, de la música de 'Mares i filles'.
¿I com es tradueix aquesta compenetració? Doncs, entre el joc de mirades, d'esgarrinxades, d'exigir i de donar, de perdonar i de la necessitat d'estimar, d'amor i d'odi, de tensió i de calma de la mare i de la filla. Però al seu costat, davant el piano, hi ha també l'ímpetu, el remolí i la força de Clara Peya —un personatge més, silenciós però present— que és com una veu de la consciència de les dues protagonistes, però a través de la música, una música que no fa cap pausa durant tot el musical, que entrellaça una seqüència amb l'altra, una peça amb l'altra, que fa també de guió, que forma part del discurs i que la pianista modela amb pujades i baixades, com si també, des de la seva posició, passés pels estats anímics de la mateixa necessitat d'estimar i d'odiar, d'exigir i de donar, de tensar i de calmar de la mare i de la filla protagonistes.
Crec que la història que explica David Pintó en el llibret pot quallar més en "les espectadores" que no pas en "els espectadors" —sense que això es pugui generalitzar— perquè l'experiència que s'hi relata és només l'experiència possible entre moltes mares i moltes filles de tots els temps. I, si no, vegi's per exemple quan la filla canta que si ella portés el nom de fonts d'un noi, podria marxar de casa sense que això representés una tragèdia per a la mare.
He dit que es tractava d'un musical de cambra. I per tant, en les dimensions del Círcol Maldà, tenir les protagonistes a flor de pell és essencial per sentir els seus batecs molt a prop. L'espai és senzill, però a ningú no se li escapa que representa una atmosfera domèstica: una estesa de piles de llibres que representen els anys passats i també un petit món que s'esfondra amb la fugida endavant de la filla que, ja adolescent, busca la seva llibertat.
Dues veus consistents com la de Nina i Mariona Castillo, que ja es van trobar fa prop de deu anys en el musical 'Mamma mia!', es retroben ara i es complementen, dialoguen, discuteixen i es deixen també embolcallar amb la "tercera veu", la del piano de Clara Peya. A la llarga trajectòria prou coneguda de Nina, s'afegeix aquí la de Mariona Castillo que, a banda de 'Mamma mia!', ha protagonitzat altres musicals de creació catalana com 'Què', amb Àngel Llàcer, Manu Guix i Àlex Mañas, i 'Cop de rock', de Dagoll Dagom.
També Clara Peya ha participat amb Dagoll Dagom ('La nit de Sant Joan') i ha col·laborat amb altres músics en concerts i discografia, a més d'haver publicat cinc discos propis. Precisament, el gener vinent, al mateix Círcol Maldà, presentarà en concert el seu disc 'Tot aquest soroll', i el mes de febrer s'instal·larà al Teatre Gaudí Barcelona (TGB) amb l'espectacle 'Limbo', que forma part del seu projecte L'Era de les Impuxibles.
Per la seva banda, l'autor del llibret, David Pintó, va dirigir la temporada passada la versió concert de 'Flor de nit' al Teatre Condal, i ha col·laborat recentment, com a ajudant de direcció, en la nova versió del musical 'Mar i cel', de Dagoll Dagom (Teatre Victòria). Fa la impressió que 'Mares i filles' sigui, per a tots quatre, un parèntesi de relaxació lluny de la pressió de les grans produccions per sentir l'escalfor dels espectadors a la vora, després de tenir-los habitualment allunyats a les grans platees. A més d'escalfor, a 'Mares i filles' hi ha suor, algunes llàgrimes i, si els espectadors estan de sort i insisteixen, un bis de rematada final.
Nina i Mariona Castillo interpreten en una sessió d'assaig de 'Mares i filles' la peça 'No et conec', amb lletra de David Pintó, acompanyades al piano per la compositora Clara Peya.
«Cuentos cruentos», de Dino Lanti. Música original de V.O.Quartet. Intèrprets: Mariona Ginés, Xavi Duch i Joan Rigat. Músics: Rebecca Macauley (viola), Kristen Tikler (violí), Naomi Wedman (violí) i Sandrine Robilliard (violoncel). Il·luminació, vestuari i escenografia: Hugo Guzmán. Tècnic il·luminació i so: David Codina. Direcció: Hugo Guzmán. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 20 gener 2013. Reposició: 4 octubre 2013. Reposició: Círcol Maldà, 17 novembre 2014.
L'espectacle és fruit de la fusió de tres disciplines: literatura, música i teatre. L'adaptació parteix d'un recull de poemes irònics, signats per Dino Lanti, publicats a Thule Edicions, l'any 2008, a la col·lecció Fuera de Órbita, amb unes il·lustracions de Pere Ginard. Però no és un recull convencional perquè el que l'autor fa és agafar personatges de contes populars clàssics, elements de la vida quotidiana, situacions personals que afecten gairebé tothom i donar-los una segona vida que passa per l'humor i la gràcia poètica, a l'estil d'un trobador modern.
I això és el que ha aprofitat la creació dramatúrgica de la companyia Teatro Calánime que els ha convertit en un muntatge de registre surrealista, amb un tractament esperpèntic, enriquit amb una composició musical original del V.O. Quartet, un grup de quatre músics de corda (Rebecca, Kristen, Naomi i Sandrine) que intervenen també amb alguna aportació escènica al costat dels tres cantants i intèrprets (Mariona, Xavi i Joan) en un espectacle breu, una hora aproximada, guiat per la música de diferents gèneres sota el filtre de la instrumentació de corda, que és també, com el llibre original, un recull d'històries passades pel filtre transgressor de l'autor i revisades, corregides i ampliades per la companyia teatral.
L'espectacle, que ja es va representar uns dies a la Nau Ivanow, té ara aquesta continuïtat de cap de setmana al Teatre Gaudí Barcelona per mostrar el bon resultat de la feina conjunta i creativa de dues formacions diferentes: la musical i la teatral.
El grup V.O. Quartet reprodueix musicalment amb color humorístic unes partitures que introdueixen cadascun dels contes i que posa també l'èmfasi en la moralitat de cadascun d'ells, una moralitat prèviament escrita i etiquetada que els tres personatges del muntatge es permeten la llibertat de fer llegir a alguns dels espectadors, com a veus en off des de la platea.
Els tres intèrprets-cantants es posen en la pell, entre altres, dels set populars nans de Blancaneu, que per cert també estan afectats per l'atur, i per això en un dels seus versos diuen: "Ahora, desmotivados, / ya no hacen nada bien, / y no se ponen en fila / ni en la cola de l'INEM."; o en la pell dels tres porquets i el llop feroç que no troben habitatge on viure, per culpa de la hipoteca; en la dels maldecaps de la Ventafocs, a qui li sobren uns quants quilos de més perquè no fa règim; en la història del pare que té com a amistançada l'ampolla i com a ofici el de pitof: "Yo sé que papá es un genio, / una mente que descuella, / porque siempre asoma el cuello / cuando se abre una botella."; o en el viatge d'Alícia enganxada a les pastilles d'èxtasi i amb el cap a tres quarts de quinze, o sigui al País de les Meravelles: "Esta es la historia de Alicia, / que en una noche de pastillas / se quedó atrapada / en el país de las maravillas."; o en la història de la nina Barbie; o en la manera de viure en estat de playmòbil, amb una moralitat com aquesta: "Aunque nunca tenga saldo / el amor nunca está inmóvil. / Cambia, pues, siempre de número / porque la vida es playmóvil. / Apaga a ratos el móvil, / que conste que te he advertido, / pues cuando llama el amor / lo hace a cobro revertido."
Com es veu, l'estil dels contes-poemes és de rima amable, però de fons picant, però un picant del que no fa mal, apte per a totes les edats, al qual les quatre integrants del V.O. Quartet afegeixen tonades de música tradicional cèltica, zíngara, de country, pop, jazz i una peça de hip-hop en un poti-poti que sona molt bé i que fa de bon escoltar i que respon a l'esperit del grup de no cenyir-se a un recital clàssic sinó a interactuar amb el cabaret, el circ o el teatre d'aire fresc com el de la companyia Calámine, que compta amb la bona interpretació vocal de Mariona Ginés i la trapelleria interpretativa tant d'ella com de Xavi Duch i Joan Rigat, una companyia que, com el V.O. Quartet, es mou també entre les arrels clàssiques i l'experimentació, però no de l'experimentació críptica sinó de la que enganxa l'auditori de la primera a l'última nota.
«Viure sota vidre», d'Ewald Palmetshofer. Traducció de Sarah Bernardy i Mireia Pàmies. Supervisió de la traducció: Marc Rosich. Intèrprets: Jordi Llovet / Cédric Chayrouse, Míriam Escurriola i Mireia Pàmies. Escenografia: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Jordi Larrea. Vestuari: Gimena González. Il·luminació: Jordi Berch. Coreografia: Guille Vidal-Ribas. Caracterització: Ruth Fulgado. Ajudant direcció: Anna Serrano. Direcció: Sarah Bernardy. Producció Col·lectiu La Cosa. Círcol Maldà, Barcelona, 20 agost 2014.
L'autor Ewald Palmetshofer (Linz, Àustria, 1978), actualment professor de la Universitat de Viena, no ho posa gens fàcil. Parteix d'una idea global que va esmicolant lentament, amb frases molt breus, inacabades, que insinuen allò que no diuen, que generen incògnites, provoquen interrogants i molt de tant en tant desvelen el misteri amagat. 'Viure sota vidre', doncs, no és una obra de fàcil interpretació, com pot semblar, perquè els tres protagonistes estan sempre penjats de la maroma sense xarxa i sense poder agafar-se a un trapezi que els porti a la rèplica del contrincant.
Una obra, doncs, de diàleg permanent —amb excepció feta d'algun breu monòleg de cadascun dels tres personatges— però sense diàleg, que és, de fet, el que hi ha darrere de la intenció de l'autor: reflectir la caiguda en una bombolla de solitud d'una generació que es considerava patrimoni de la classe mitjana i que, en plena maduresa de la seva preparació, s'ha vist descavalcada de qualsevol sortida que li permeti una visió de projecte de futur.
El mateix autor ho justifica per allò de qui avisa no és traïdor: "Escric per a cossos humans —diu—. I escric perquè se'm digui. Les dues coses són una sola i la mateixa i això només té lloc a l'escenari. Allà és on el llenguatge torna al lloc de producció, torna als cossos de l'escenari per sorgir d'ells. El meu text només existeix a l'escenari, només com un text dit, acuat, encarnat."
La Jeani (Mireia Pàmies), la Babsi (Míriam Escurriola) i en Max (Jordi Llovet) van ser amics d'universitat i la distància i el temps els havia separat. Els tres han acordat retrobar-se un cap de setmana en un hotel. ¿Per què...? Cadascú amaga uns interessos diferents que són el que els espectadors van descobrint en lletra menuda enmig de les converses tintades de silencis, mirades sotjadores, desencisos i frustracions. Res no és com va ser. Només la memòria manté l'alè d'aquells temps. I ni allò que no va poder ser, sense saber per què, tampoc no pot ser ara.
'Viure sota vidre' és un espectacle breu —vuitanta minuts— que es pot valorar més per la seva estructura interna i la manera de desenvolupar-se que no pas pel contingut —no explícit— del discurs. Esclar que la intuïcio dels espectadors hi acaba fent més que les confessions dels mateixos protagonistes. Però el dilema és que cadascuna d'aquestes intuïcions pot ser absolutament diferent de la dels altres. Hi ha un avantatge: els espectadors actuals —amarats de conflictes sentimentals de tota mena en teatre, cinema, televisió i literatura— saben, a vegades, molt més que els autors que els hi expliquen i això fa que una proposta que parteix de la ficció es converteixi en una safata de realisme.
El mèrit final d'aquest 'Viure sota vidre' és dels tres intèrprets i també de la direcció de Sarah Bernardy, que ha deixat que la voluntat de l'autor no s'interposi entre ella i els intèrprets. La posada en escena, en aquesta reposició de la Sala Beckett —a inicis de temporada es va presentar al Círcol Maldà— amplia l'espai escènic. S'hi manté el despullament frontal —només una barra de minibar de l'hotel, una cadira de braços i una tauleta amb un gerro amb flors, tot vermell decadent— i s'hi afegeix, darrere un teló translúcid, que també serveix de mur empaperat amb motius florals tradicionals, una estesa de tres cambres individuals d'hotelet —llitera, tauleta i llum—, que permet als tres personatges tancar la seva accidentada retrobada amb una simbologia coreogràfica abans de prendre l'última copa de xampany.
«Solfatara». Creació, text i interpretació de Mònica Almirall, Albert Pérez Hidalgo i Miquel Segovia. Escenografia: Atresbandes. Disseny llums i tècnic sobretítols: Aitor Larrea Antonell. Companyia Atresbandes. Sala Beckett, Barcelona, 8 maig 2013. Reposició: Círcol Maldà, Barcelona, 30 març 2014.
Si esteu com un volcà, poseu en un recipient aigua al vapor, àcid bòric i gasos sulfarosos. Aquesta fórmula, en contacte amb l'aire, formarà un sofre grogós i una fumarola que diuen que pot arribar a tenir entre 100 i 300 ºC. Compte que crema, doncs. D'aquest efecte químic, se'n diu "solfatara". I de l'espectacle creat pel trio Atresbandes, també. Ells diuen que s'han basat en un text de Roland Barthes i un altre de José Antonio de Marina, però el fet és que diria que l'espectacle té molt de la creació pròpia dels tres autors, dels seus fantasmes o dels fantasmes del seu voltant i de la seva generació. Companyia jove. Intèrprets encara joves. Barregen el llenguatge textual i el gestual, s'autoajuden d'alguns títulars en pantalla de sobretitulat i s'animen musicalment amb la 'Marxa turca', de Wolfgang Amadeus Mozart, a cops de ràdiocedé.
Els protagonistes són dos, una parella que ha caigut en fase d'avorriment mutu i que, enfrontats cara a cara, asseguts davant per davant, en una taula de cuina, estovalles vermelles de quadres, on només hi ha una ampolla de vi i molta imaginació de plats a l'estil Carpanta, acaben dient el que no volen dir, provocats pel tercer personatge de ficció, un encaputxat amb passamuntanyes de terrorista, que manipula el pensament d'ell perquè tregui els drapets al sol d'ella, li faci expulsar algunes veritats amagades fins aleshores i, quan ha provocat l'enfrontament, intenta consolar la víctima. Aquest tercer personatge, però, només ho és de carn i os per als espectadors, perquè per a la parella protagonista és invisible, fantasmal, però penetrant en el seu interior.
L'espectacle és molt breu. Encara no una hora. En altres temps, es diria que és una proposta experimental. Avui, hi ha definicions més intel·lectuals encara: còmic, tràiler, curt... teatre de sensacions (aquesta última definició sempre queda bé). La trama es mou en tres espais temporals: esmorzar, dinar i sopar, amb molts pocs diàlegs. Manen les mirades, les expressions, les insinuacions i, per si els espectadors no ho tenen prou clar, unes acotacions de guió que apareixen a la pantalla de sobretitulat. Tot va molt de pressa. A vegades amb un cert to d'absurd, però sempre intel·ligible i que crea empatia amb la quotidianitat de parella.
El presumpte terrorista d'anar per casa greixa el ritme dramatúrgic del no-diàleg. D'aquest ritme, se n'escapa només una escena de teatre gestual o coreogràfic, de ritme sincopat i repetitiu, on sembla que el rellotge s'hagi aturat, i que es passa del temps prudencial per no esquerdar la paciència dels espectadors. El mateix terrorista i mestre de cerimònies ho justifica: "Ja n'hi ha prou. No abuséssim pas!", diu.
Quan es fa el fosc, els espectadors potser tenen la sensació que no ha passat res, però en canvi, la relació de la parella no és la mateixa des de la primera escena, quan entren en un zoom de salutacions i presentacions a tres bandes, que al final, quan la seva relació ha estat sulfatada per la fumarola volcànica que els cràters de cadascú han escopit. Espectacle de cambra que el 2012 va fascinar el jurat del Festival de Birmingham i el de Kosovo i que, després de veure's el 2013 a la Sala Beckett, s'ha reposat ara al Círcol Maldà a la recerca d'un públic nou.
«Vània», d'Anton Txèkhov. Adaptació d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig. Escenografia: Les Antonietes. Il·luminació: Iñaki Garzón. Treball de cos: Fàtima Campos. Ajudant direcció: Fàtima Campos. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Cicle Aixopluc. Espai Lliure Montjuïc. Barcelona, 18 gener 2014. Reposició: Círcol Maldà, 2 febrer 2014.
Quan es fa una versió minimalista d'un clàssic representat al llarg del temps del dret i del revés, el dubte immediat és si saber-ne l'intríngulis ajuda l'espectador o, més aviat, el destorba. Pot passar que els que se saben de memòria la història i alguns diàlegs de l'obra trobin a faltar-hi tot allò que l'original conté. Però també pot passar que qui s'hi posa per primera vegada o no la tingui en el seu pensament immediat, la rebi com una obra nova i, si tenim en compte l'adaptació actual de Les Antonietes, com una obra de contingut contemporani.
És així perquè si els personatges d'aquesta versió de 'L'oncle Vània', de Txèkhov —presentats aquí únicament com a 'Vània'—, no portessin els noms que els va adjudicar l'autor rus, podrien passar com a ànimes en pena d'avui en dia.
El conflicte que hi ha darrere de 'Vània' explora la contradicció entre l'honestedat i la fe cega d'uns contra l'abús i la falta d'escrúpols d'uns altres. L'amor amagat de la neboda Sònia pel doctor Astrov; la veneració de l'oncle Vània pel professor Serebriakov i l'enamorament no declarat per Elena, la dona jove del professor; o la sedució volguda i dolguda del metge per ella i d'ella pel doctor són els eixos d'aquesta contradicció. Només Teleguin, observador a vegades aparentment absent, se salva d'aquesta ruleta de vides creuades.
La companyia, que ha experimentat adaptacions similars amb Shakesperare ('Molt soroll pe res'), Brückner ('El mal de joventut') i Ibsen ('Un enemic del poble'), aconsegueix impregnar l'obra d'un to contemporani, sobretot per la manera com remodela els personatges, ni que es mantinguin els diàlegs més essencials de la trama, només retocats a la mínima expressió, i afegint-hi algun fugaç joc d'humor amb els espectadors com per exemple quan per mor que un dels actors fa el doblet Teleguin / Serebriakov es reclama si algú vol fer el paper del primer.
Els personatges d'aquest 'Vània' reben els espectadors ajaguts, amagats, immòbils i embolcallats en plàstics transparents —uns plàstics que reomplen també algunes de les fileres de butaques—, com si, a manera que van iniciant les seves intervencions, s'enfrontessin al seu naixement com a tals. El vodka a doll, les piles i les puntades de peu als vells llibres d'un antic cau intel·lectual, la bonhomia i la deixadesa temporal de la gestió de la finca per part de Vània i Sònia, la invalidesa en cadira de rodes del professor malalt com a metàfora de la invalidesa intel·lectual d'aparador de ciutat, la discussió sobre la venda de la finca com a recurs de supervivència del professor i el tret de gràcia de Vània —o de desgràcia— amb què Txèkhov va posar el punt àlgid de tensió, ni que la sang no arribi mai al riu, acompanyen una interpretació molt ben apamada per cadascun dels intèrprets i ben dirigida per Oriol Tarrasón, que manté el caràcter tradicional de frustració de Vània, emfatitza l'enamorament de la neboda Sònia, rejoveneix el caràcter i dota d'un cert cinisme el doctor Astrov, no ultrapassa el poder de seducció d'Elena —que en altres versions a vegades acaba engolint la resta de personatges— i mostra un Teleguin / professor Serebriakov en una ajustada balança entre la calma de Teleguin i l'esquizofrènia del professor. Un espectacle mig amagat sota el lema del cicle Aixopluc, del Teatre Lliure, en un espai de cambra, però que té tots els mèrits per acabar formant part d'una programació regular.
«Sing Song Swing». Dramatúrgia d'Adrià Aubert. Traducció cançons: Laura Aubert i Núria Cuyàs. Arranjaments musicals: Ariadna Cabiró. Intèrprets: Laura Aubert / Marta Teixidó, Ariadna Cabiró, Núria Cuyàs, Ricard Farré i Lluna Pindado. Coreografies: Anna Romaní. Escenografia: Enric Romaní. Ajudant escenografia: Martina Roselló. Vestuari: Maria Albadalejo. Ajudant vestuari: Bruna Valls. Il·luminació: Aida Escosa, Jorge Mur. Assessorament musical: Txema Riera. Enregistraments: Marcel·lí Bayer, Sixto Cámara, Pere Romaní. Músics enregistraments: Marcel·lí Bayer i Joan Terol. Audiovisuals: Lluís de Sola. Ajudant direcció: Ariadna Pastor. Direcció: Adrià Aubert. Companyia Els Pirates Teatre. Círcol Maldà, Barcelona, 15 desembre 2012. Reposició: 11 desembre 2013.
No és només un espectacle musical, com podria semblar si un fes un cas extrem del títol. Sí, certament, hi ha molt de Sing, molt de Song i molt de Swing, però tot enllaçat per un lligam dramatúrgic que va fent que cadascun dels cinc personatges vagi mostrant la seva manera de fer, pensar i també patir darrere del que és el work in progress d'un espectacle de ficció que han de crear per encàrrec i que resumeixi en una hora i quart la història del teatre musical.
És així com es fusionen els intèrprets reals (la dramaturga, el cantant-actor i les cantants-actrius, la pianista...) amb els personatges de ficció, fins i tot amb l'aparició en certes escenes d'altres tercers personatges que s'escapen del llibret i que fan de veu de la consciència dels dubtes, les indecisions i els desitjos de la dramaturga que té la responsabilitat de dotar de cos i ànima l'espectacle.
Hi ha molt de Bob Fosse, com a miratge, darrere la creació de l'espectacle d'encàrrec que s'emmiralla en el seu 'Sweet Charity', però també hi ha una doble mirada dels espectadors que no poden evitar de pensar en el procés de la pròpia companyia Els Pirates Teatre a l'hora d'aixecar el seu 'Sing Song Swing'.
Trama dialogada, doncs, que introdueix cadascuna de les peces que s'interpreten i dramatitzen teatralment, amb humor, amb un aire a vegades de l'absurd, també de cabaret light, amb la participació fugaç d'alguns espectadors que es converteixen en un improvisat cos de ball, i, sobretot, amb la línia personal de la companyia que, fent ús d'un eclecticisme rigorós, tant se les ha tingudes, des de fa més de deu anys, amb Joan Brossa, com amb espectacles visuals i poètics, o familiars com 'Ulisses, una odissea musical', sempre amb honestedad i bon resultat.
De tot el que un ha pogut veure fins ara, aquest 'Sing Song Swing' és segurament l'espectacle més fresc, picaresc, burlesc i desinhibit que la companyia ha creat. Com si haguessin arribat a un punt de maduresa que els hauria d'obrir les portes de més d'un escenari amb l'oportunitat de convertir, ni que sigui per una vegada, la seva línia de cambra en una línia per un públic més majoritari.
'Sing Song Swing' és el passaport idoni. Els cinc intèrprets es transformen en personatges de clàssics que van des d'Stephen Sondheim a Leonard Bernstein, Jacques Offenbach o la popular parella Gilbert&Sullivan, amb dues de les peces més conegudes d''El Mikado', entre altres de 'Cabaret' o 'West Side Story', sense deixar de recórrer a algunes de menys conegudes, però igualment suggerents per als espectadors.
Es fa difícil remarcar-ne una per damunt d'una altra perquè cadascuna de les escenes, tant parlades com musicals, està molt elaborada, amb un llenguatge planer i unes versions de les lletres d'extrema pulcritud, tant de llengua com de rima. Per la seva popularitat anecdòtica, rebla un punt àlgid la interpretació del 'Duet dels gats', de Gioacchino Rossini, amb una versió miolaire que combina sàviament l'humor i la qualitat vocal.
La capacitat i la formació multidisciplinar de la companyia permet que tant se'n surtin bé amb interpretacions d'instruments (violí, clarinet, piano...) com fent de cantants o en les intervencions d'actor i actrius. En un espai d'assaig, un teatrí romàntic, dóna pista a alguns dels números i, com si els espectadors assistissin també a un documental històric sobre el procés de l'espectacle, uns talls de projecció en blanc i negre permeten que els mateixos intèrprets expliquin alguns detalls del procés de creació de ficció, en una mena de 'Sense ficció' televisiu cultural.
La multiplicitat del vestuari, el disseny i la seva tria, senzill, però identificatiu de cadascuna de les peces que introdueixen en el repertori, forma part també del procés dialogant de la trama, des de peces de carrer, a peces vintage o peces de rigorós negre transparent de cabaret, sense oblidar les gavardines estil inspector Maigret, de Simenon, que gairebé formen part de la marca de la casa perquè ja era un dels elements de vestuari essencial d'un dels seus últims espectacles, 'El darrer triangle', sobre peces de Joan Brossa, que van presentar a La Seca Espai Brossa. Les noies —i el noi— més pirates del teatre català, doncs, si se'm permet l'expressió, es tornen a apuntar aquí un dels seus millors trumfos per posar-se els espectadors a la butxaca... de la gavardina, esclar.
Tràiler de la presentació de l'espectacle amb la interpretació d'Ella Fitzgerald i la peça 'Sing Song Swing'.
