ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
«Alma i Elisabeth». Versió i adaptació escènica de Victoria Szpunberg i Magda Puyo, basada en la pel·lícula 'Persona', d'Ingmar Bergman. Intèrprets: Mònica López i Marta Marco, amb la col·laboració audiovisual de Vicky Peña. Locució: Santi Ricart. Videocreació: Alfonso Ferri. Espai escènic: Ramon Simó. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Lucas Ariel Vallejos. Vestuari: Mariel Soria. Direcció: Magda Puyo. Grec 2013. Sala Muntaner, Barcelona, 12 juliol 2013. A cavall de la tardor i l'hivern passat, la Sala Beckett, com a complement d'una taula rodona sobre la traducció, va fer una lectura dramatitzada de l'obra 'La més forta', d'August Strindberg, de qui es commemorava el centenari de la seva mort, partint de la versió de Josep Palau i Fabre, amb les actrius Màrcia Cisteró i Alba Pujol, sota la direcció de Carlota Subirós. També l'AulaScènica de la Universitat de Barcelona va muntar una representació de la mateixa obra a l'Edifici Carner. L'obra teatral d'Strindberg, doncs, que és la que va inspirar el suec Ingmar Bergman per rodar el film 'Persona', l'any 1966, ha estat revisitada recentment aquí en diferents àmbits.Ningú no ha dit que la versió i adaptació del film 'Persona' que han fet ara a quatre mans la dramaturga Victoria Szpunberg i la directora Magda Puyo hagués de seguir al peu de la lletra, fotograma a fotograma —entre altres coses perquè el llenguatge teatral no ho permetria—, el guió de la pel·lícula rodada en un volgut i tenebrós blanc i negre per Bergman, malgrat haver entrat ja de ple en l'era del color.És per això que no cal esperar que les actrius Mònica López (Elisabeth) i Marta Marco (Alma) —actriu i infermera en la ficció respectivament—, facin ni per aproximació els papers de Liv Ullmann (Elisabeth) i Bibi Andersson (Alma). Ben a contrari de la pel·lícula, aquí, els dos personatges s'amaren d'una aparença acolorida, tant pel que fa al vestuari com a l'ambientació hàbilment creada amb el suport audiovisual i, davant d'un diàleg de sords fosc i angoixant, li donen un aire fresc, com si la versió teatral busqués una alenada d'esperança davant l'emmudiment sobtat de l'actriu enmig d'una representació d''Electra'. Un mutisme, a partir del qual, Elisabeth decideix tancar-se en el seu món de silenci i recloure's, per recomanació de la metgessa que l'atén (aquí en video off en un primer pla gegantí de Vicky Peña), en una casa d'estiu ran de mar amb la infermera Alma d'acompanyant que és qui, en realitat, parla sense fre per les dues.La versió teatral de Magda Puyo i Victoria Szpunberg sí que ha respectat i ha remarcat fins i tot la simbiosi que es produeix entre les dues protagonistes —crec que com un dels seus objectius més estudiats des del principi— fins al punt que la semblança en la manera de vestir de les dues, la manera de fer i la manera de veure la vida es traspassen per transfusió gairebé sanguínia o vampírica —atenció a l'escena final!— de l'una a l'altra.Si l'actriu o el teatre xuclen de la vida per crear la ficció, la dona real i la vida de debò també poden xuclar de la ficció del teatre per crear una vida de somni. Mentre Elizabeth, amb el seu silenci i emmudiment, es nega a parlar per no dir potser allò que no pensa, la infermera Alma, amb la seva vitalitat de paraula desfermada, confessa els secrets personals que tenia més ben guardats mentre es convenç de la seguretat del que ha viscut l'enforteix.Però quan els secrets deixen de ser-ho es perd també la cuirassa que els protegeix de la vulneració exterior. És aquí, per on el conflicte entre les dues protagonistes esclata, quan Alma descobreix que Elizabeth explica per carta a la metgessa com veu ella la banalitat de la infermera i què li ha dit de la seva vida íntima, de l'amor, la maternitat o fins i tot dels projectes de la feina.Marta Marco dialoga a través de la paraula d'Alma i aconsegueix fer seu el paper de la infermera que es confia en excés al silenci d'Elisabeth, que durant una hora justa, en un paper tan arriscat com dífícil per a Mònica López, li respon amb mirades d'afirmació o negació, petits somriures, algun lleuger xiscle d'esglai, un gest de desaprovació o una mirada llançada al buit. Ni una paraula. Però, malgrat tot, hi ha diàleg, ni que el diàleg a vegades serveixi no per unir i per entendre's sinó per separar i tallar com un ganivet fins a obrir del tot la ferida.
VIDEO
VIDEO Tràiler de l'obra teatral 'Alma i Elisabeth' (1). Tràiler de la pel·lícula 'Persona', d'Ingmar Bergman (2).
«Stockmann». Adaptació lliure de l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen, a càrrec d'Oriol Tarrasón. Intèrprets: Annabel Castan, Bernat Quintana, Pep Ambròs, Mireia Illamola i Arnau Puig. Escenografia: Les Antonietes. Il·luminació: Iñaqui Garzón. Direcció: Oriol Tarrasón. Companyia Les Antonietes. Sala Muntaner, Barcelona, 15 maig 2013. La història de denúncia que hi ha darrere l'obra 'Un enemic del poble', d'Henrik Ibsen (Skien, 1828 - Oslo, 1906) ha captivat des de sempre diverses generacions perquè no tan sols no ha caducat sinó que ha guanyat en dissortada actualitat. Escrita el 1882, després de 'Casa de nines' i abans de 'Hedda Gabler', el poeta Joan Salvat-Papasseit en va manllevar el títol quan va editar i imprimir el 1917, durant dos anys, mentre treballava a les Galeries Laietanes, una revista dins de la seva línia anarquista i seguint el camí marcat per Ibsen de situar l'individu per damunt de la majoria.En els últims deu anys, se n'han vist, almenys, dues versions teatrals aquí: una en català, el 2003, dirigida per Carme Portaceli, de producció valenciana, al Teatre Romea, amb Manel Barceló de protagonista; i una altra en espanyol, el 2007, en versió de Juan Mayorga, dirigida per Gerardo Vera, producció del Centro Dramático Nacional, al Teatre Tívoli, amb Francesc Orella en el paper principal, el del doctor Stockmann, director d'un balneari de moda, germà de l'alcalde de la ciutat. Stockmann, en una investigació científica pel seu compte, descobreix que les aigües de la ciutat i en conseqüència també del balneari estan contaminades per culpa dels residus d'una fàbrica propietat de la mare de la seva dona.Sobre aquesta base de conflicte, la companyia Les Antonietes n'ha fet una versió lliure —gairebé reduïda a la meitat pel que fa a la durada— que ha centrat en el personatge del doctor Stockmann —d'aquí ve el títol esquemàtic amb el qual l'han presentat— i que remarca encara més la vella idea ibseniana de remarcar l'individu per damunt de la majoria quan l'obra es tanca amb una afirmació d'Stockmann, un cop humiliat pel germà alcalde, els amics i el poble convocat a l'assemblea popular, que proclama, en una mirada optimista i idealista a la vegada, que en l'home solitari rau l'autèntica força.I és precisament amb aquesta versió, que es podria titllar de minimalista tant pel que fa a text com a la posada en escena, preparada i dirigida per l'actor Oriol Tarrasón, que el discurs d''Un enemic del poble' es transmet amb un bon nivell de comprensió, sense enfarfecs innecessaris, en una ambientació intemporal i mantenint, a més, el compromís de fidelitat a la intenció original de l'autor.A la sala hi ha benvinguda amb tastet de ponx —sense alcohol— perquè els espectadors agafin forces per convertir-se en poble passiu assambleari. A l'escenari hi ha un espai que insinua el balneari. Una rastellera de copes mitjanes de ponx marquen un laberint d'il·luminació a esquivar perillosament pels intèrprets com a element escenogràfic. Una pissarra gegant al fons de l'escenari fa de pantalla artesanal, amb guix i tot. Hi ha també un micro, massa acoblat per a l'audició, però afortunadament utilitzat de manera fugaç. Una primera escena mostra uns personatges en barnús blanc i ulleres fosques. I només cinc cadires, també blanques, situen els personatges pricipals en cadascun dels àmbits de l'obra.La versió de la companyia té la virtut de rejovenir tant els personatges de la ciutat contaminada com el mateix protagonista, el doctor Stockmann, interpretat per Bernat Quintana, que recentment ha format part del repartiment de 'Cyrano', amb Pere Arquillué. Aquest rejoveniment reforça el paper de denúncia, justícia i idealisme d'Stockmann i dóna també al personatge una certa possibilitat de fugida endavant, de continuar lluitant per la veritat, malgrat la traïdoria dels que li havien donat primer suport i després li giren l'esquena per interessos ocults, entre els quals hi ha el seu germà alcalde, el president dels botiguers de la ciutat o la directora —aquí versió femenina— del diari de la ciutat, 'La veu del poble', als quals s'afegeix tot el poble en assemblea —els espectadors— en actitud passiva, com toca a les majories segons la tesi d'Ibsen, davant la descoberta científica d'Stockmann de la contaminació de les aigües i la humiliació a la qual és sotmès per por que els ensorri el negoci turístic del balneari, humiliació que escènicament es manifesta de manera dramàtica finalment amb ruixades de ponx incloses per segellar-li la boca.La companyia de Les Antonietes —s'ha vist fins ara 'El mal de la joventut', de Brückner, i 'Molt soroll per res', de William Shakespeare, fa que, amb molts pocs retocs, una obra clàssica noruega de finals del segle XIX sembli un documental "sense ficció" del segle XXI i que parli d'aquí mateix. El silenci, la manipulació, l'engany, la conxorxa entre diferents poders econòmics i polítics han amagat tota mena de desastres ecològics o sanitaris evidents provocats per la industrialització, la falta de mesures de prevenció, l'envelliment de la infraestructura nuclear o l'especulació multinacional i l'enriquiment personal, a partir de l'expansió sense fre iniciada a mitjan segle passat.Hi ha encara molts Stockmanns silenciats arreu del planeta i ignorats per qui hauria de tenir la responsabilitat d'escoltar-los i fer-los cas. I hi ha també encara molta passivitat a la plaça del poble que sembla que continuï necessitant un "enemic" permanent per sentir-se enfortit en el suport que li dóna la majoria. Ho adverteix l'alcalde al seu germà: tenir la raó no serveix de res si no es té el poder. Ibsen, profètic.
VIDEO
«9 maletes». Dramatúrgia de Joaquim Oristrell. Intèrprets: Mercè Sampietro i Eduard Iniesta. Música: Eduard Iniesta. Escenografia: Paula Bosch. Il·luminació: Joan Delshorts i Xavi Alcrudo (El Xiringuito). So: Joan Fornés. Direcció: Joaquim Oristrell. Sala Muntaner, Barcelona, 12 abril 2013. Quan un diu Joaquim Oristrell, pensa inevitablement en cinema. Però tothom té les seves flaques amagades i el cineasta Joaquim Oristrell no n'és una excepció. La seva flaca amagada és el teatre. Ja va participar en el guió del macromuntatge de La Cubana, 'Cegada de amor', i va adaptar una 'Lisístrata' dirigida per Jérôme Savary a Mèrida, entre altres secrets poc confessats.En aquest espectacle carregat de maletes, produït per la Sala Muntaner i estrenat abans a Temporada Alta, Joaquim Oristrell es llança a la platea teatral i es destapa clarament com a dramaturg i director. I com que ho fa companyat d'un parell d'intèrprets de cinc estrelles, el resultat és una proposta que qualsevol altre hauria deixat en una lectura epistolar acompanyada de música i que ell transforma en una escenificació suggerent, poètica, musical i intrigant. Setanta minuts de delicatessen escènica recomanable per als bons paladars.Joaquim Oristrell ha fet una tria d'una vintena de cartes íntimes escrites per personatges cèlebres universals i les ha distribuïdes entre altres desenes de cartes en 9 maletes que la jove Brenda hereta de la tia bibliotecària que acaba de morir, juntament amb un ramat de 7 gats i 250.000 dòlars en diamants.És així com el cineasta-dramaturg confegeix una trama de doble fons: per una part la història de Brenda i la relació amb seva tia i la seva estranya mort. I per l'altra, les diverses petites històries epistolars dels personatges cèlebres escollits, per desvelar la cara oculta de la majoria, els noms dels quals no és gens sobrer d'esmentar al complet perquè el futur espectador es faci una idea de la riquesa del contingut: Napoleó, Josep Pla, Nietzsche, Marilyn Monroe, Eva Braun, El Che, Maiakovski, Virginia Wolf, Salvat Papasseit, Frida Kahlo, Van Gogh, Franco, Groucho Marx, Pere Calders, Jack l'Esbudellador, John Lennon, Einstein, Lluís Companys, Henry Miller, Vivien Leigh i James Joyce.Quan Oristrell té la proposta i el contingut, només li cal deixar que llisqui a les mans d'una actriu de mesura i elegància extrema com Mercè Sampietro, popular ara per les temporades televisives de 'La Riera' (TV3), però poc habitual als escenaris catalans, lluny ja del que els espectadors recordaran pel seu paper de mare de casa en el muntatge 'Dissabte, diumenge, dilluns', d'Eduardo de Filippo, dirigida per Sergi Belbel el 2002, al Teatre Nacional de Catalunya, i cuinant el ragoût napolità.El seu partenaire és un músic polifacètic que, entre les seves facetes (discos, òpera, arranjaments i concerts amb veus d'or) hi ha també la de col·laborador en alguns espectacles teatrals. Es tracta d'Eduard Iniesta, músic profundament mediterrani, que se l'ha vist recentment en l'espectacle 'Canigó', de Jacint Verdaguer, amb l'actor Lluís Soler, al TNC, i que ja havia treballat amb l'actriu Mercè Sampietro, a l'espectacle 'Sensualitats'.Aquí, Eduard Iniesta fa el paper d'un músic, Jacob, que compon blues en solitari en un estudi de Brooklyn, que coneix Brenda arran de la mort de la seva tia, i que comença una relació amorosa plena de sotragades amb la neboda que els portarà a desxifrar el misteri que s'amaga entre paraules en cadascuna de les cartes triades a l'atzar d'entre les 9 maletes per accedir a la fortuna dels diamants heretats.Un desenllaç amb sorpresa molt ben guardada fins a l'últim moment per als espectadors que, sense adonar-se'n, han entrat en una història d'històries extretes de la realitat gràcies a la ficció de dos personatges, perfilats amb sensibilitat, rigor i brillantor escènica pels dos intèrprets.VIDEO
«Bildelberg Club Cabaret», de Toni Orensanz i Oriol Grau. Música d'Enric 'Xato' Grau. Intèrprets: Fermí Fernàndez, Paloma Arza i Oriol Grau. Coreografies: Àlex Palomo i Roberto G. Alonso. Vestuari: Trono Villegas. Il·luminació: Ramon Beneito. Vídeos i pantalla: Mediaframe. Assessor màgia: Mag Gerard i Mag Nureli. Assessor manipulació: Edu Telletxea. Confecció titelles: Lindes Farré. Ajudant direcció: Quique Culebras. Direcció: Oriol Grau. Producció de Sala Trono. Sala Muntaner, Barcelona, 10 març 2013. Si no teniu invitació de VIP, us serà difícil accedir a alguna de les conferències anuals que celebra el Club Bilderberg amb la flor i nota de la societat política i econòmica internacional. L'invent de debò va nèixer el 1954, a l'Hotel Bilderberg, a Oosterbeek, prop d'Arnhem, als Països Baixos. El seu fundador, el polític Joseph Retinger, estava preocupat pel clima antiamericà que es començava a covar a l'Europa occidental. Les invitacions van ser personals i limitades a dues per estat. Des d'aleshores, les trobades s'han anat celebrant anualment, sempre en secret i en un hotel d'upa, i només hi participen uns 130 convidats.Per als que no rebin cap d'aquestes invitacions, els queda el consol d'assistir a la trobada que munta cada dia a la Sala Muntaner la companyia de la Sala Trono. Allà seran rebuts per un estricte control de seguretat —en aquest cas sí que a càrrec de dos mossos d'esquadra perquè la companyia no té la síndrome de persecució àlies Camatxo— i podran participar amb veu i vot en alguna de les propostes que els facin els alts càrrecs militars d'uniforme tirant a imperi dictatorial que condueixen la conferència: un general (Oriol Grau), un capità (Fermí Fernández) i una tinent coronel (Paloma Arza).Si els que hi assisteixin detecten una lleugera modificació del nom que ha passat de BildeRberg a BildeLberg, una ela on hi havia una erra, ho han d'atribuir, segurament, al caràcter ultrasecret de la trobada i a una estratègia de distracció, tenint en compte la pesta d'espionatge que assota el país.Un cop dins, la conferència entra en acció sota el registre del cabaret musical i amb picossades de números parateatrals (màgia, titelles, fregolisme, música, batalla de sabres, transvestisme, picaresca i airada molinera amb baixades picants a la platea per fomentar el contacte amb els convidats) amb l'humor sempre com a consigna, un cert estripament i una intenció volguda de caràcter irreverent que no es dissimula gens i que defuig tant com pot el tòpic del políticament correcte.Espectacle variat, de números diversos, que obliga els tres intèrprets —els tres de trajectòria diversa però units pel seu pas per la factoria d'El Terrat— a caracteritzar-se en diversos personatges i a fer constants canvis de vestuari en una mirada universal que passeja per l'escenari tant capitostos del poder occidental com capitostos de les bosses més plenes i riques de l'Orient.De fons, amb el recurs de connexions via satèl·lit, hi ha la base de comandament on una militar de guàrdia (amb una certa semblança a la fesomia de l'actor Joan Negrié, ni que no s'identifiqui pel seu nom) ha d'obeir les ordres que li arriben de la conferència Bildelberg per veu del màxim general. La versió actual del muntatge, pretén eliminar el bocamoll australià Julian Assange per por que difongui per Internet una sèrie de documents classificats que alterin l'ordre mundial establert.Amb aquest lligam de base, la conferència es desenvolupa a ritme de gags, esquetxos i referències constants a fets de l'actualitat amb la ironia subtil que afecta el màxim general i que, per culpa d'un elixir mal subministrat i per la seva ceguesa autoritària, es pensa que s'està convertint progressivament en un general de tendència gai (sabates vermelles de taló, arracades brillants, barret de plomalls...) ni que, en realitat, només hagi llepat un trist i inofensiu caramel de menta. La gresca té garantides les baixades de pantalons i el mostrari de pèls de cames. Com en els millors temps.
VIDEO
«Cosmètica de l'enemic», d'Amélie Nothomb. Dramatúrgia i traducció de Pablo Ley. Intèrprets: Lluís Soler i Xavier Ripoll. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Damien Bazin. Espai escènic: Martí Torras. Vestuari: Àngela Ribera. Perruqueria: Toni Santos. Ajudant direcció: Martí Torras. Direcció: Magda Puyo. Sala Muntaner, Barcelona, 17 gener 2013. Els dos personatges són Jérôme August i Textor Textel. Dos individus antagònics que coincideixen en una sala d'espera d'un aeroport. En aquesta versió, Jérôme és un jove que mata el temps llegint un llibre, després de rebre l'avís de retard de la companyia d'un vol que l'ha de portar a Barcelona. Textor irromp a la sala disposat a donar-li la tabarra, però Jérôme el rebutja, intenta treure-se'l del damunt com pot, no li fa cas, en principi, fins que la conversa de Textor, en principi gairebé un monòleg amb breus rèpliques de Jérôme, fa un tomb inesperat. Però això no passarà fins a la segona part de l'obra.Per crear una atmosfera de realisme ambiental, la dramatúrgia de Pablo Ley i la direcció de Magda Puyo han fet que els dos personatges es trobin damunt d'un quadrilàter amb només dos bancs metàl·lics, freds, en un parquet que reprodueix un plànol gegant urbà. Al seu voltant, els espectadors, en posició de ring, com si fossin també viatgers a la sala d'espera de l'aeroport, contemplen els estires-i-arronses dels dos protagonistes. Espectadors que es converteixen en figurants sense paraules i sense acció, però testimonis de primera mà de la batalla dialèctica que s'estableix entre Textor i Jérôme, molt dinàmic i neguitejat el primer (Xavier Ripoll) i més bonhomiós i tranquil el segon (Lluís Soler).L'autora del text original, Amélie Nothomb (Kobe, Japó, 1967) és una escriptora belga de llengua francesa —el seu pare era ambaixador i això la va portar per diversos destins geogràfics abans d'aterrar a Brussel·les— que sempre ha dit que escriu més del que publica, però, tot i així, s'ha anat imposant de posar a disposició dels seus lectors un llibre cada any. Almenys fins fa poc.Hi ha en l'escriptura de l'autora un alè de misteri que es tradueix en l'adaptació teatral de la novel·la. I la intriga es va construint lentament, al revés del que seria lògic, que s'anés desvelant. Aquesta mena de deconstrucció fa que l'espectador acabi entrant en la ment de l'escriptora, sempre basculant entre turbulències i un cert lirisme, i que doni a Textor el paper que li correspon, una mena de veu de la consciència que es plantifica davant de Jérôme per retreure-li un passat fosc que té com a protagonista la seva dona, assassinada anys enrere.Vet aquí la justificació del títol, 'Cosmètica de l'enemic', perquè el que fan els dos personatges, en una hora i quart, és gratar en l'interior de cadascun d'ells —ni que acabin sent un mateix— i, a cops de mètode cosmètic, treure'n el costat bo (el menjar dels gats, els passejos bucòlics pels cementiris de Montmartre o Père- Lachaise...), i el costat més cruel, aquell que vegeta, perdut en la memòria, i que no esclata fins que algú o alguna situació —una espera llarga en un aeroport, per exemple— encén la metxa i l'escup com una flamarada.Fa quatre anys, el setembre del 2009, una altra versió de l'obra es va representar, en espanyol, al Teatre Borràs de BCN. Aleshores, la traducció era de Sergi Pàmies i la interpretaven els actors José Pedro Carrión i Jesús Castejón. L'ambientació en un teatre més aviat gran i convencional com el Borràs feia perdre part de la claustrofòba que respira l'obra, cosa que es recupera en una sala petita com l'actual Muntaner. En aquella ocasió, el director situava uns quants espectadors dalt de l'escenari en un recurs que, si bé omplia, resultava també una mica artificiós. Molt més espontània, per dir-ho d'alguna manera, sembla l'estructura que s'ha adoptat ara a la Sala Muntaner.Un muntatge net de llengua (Pablo Ley) i minimalista de posada en escena i direcció (Magda Puyo) que s'envola —valgui l'expressió, parlant d'aeroports— per l'actuació sempre exemplar de l'actor Lluís Soler, en un Textor Textel ple de força, caracteritzat com un personatge no tant viatger d'avió sinó més aviat passavolant de terminal —que entra per un angle del quadrilàter i desapareix per un altre, com una ànima en pena—, i l'actor Xavier Ripoll, en un personatge de Jérôme August que passa de la serenitat del silenci de la sala d'espera —protegit del brogit exterior— a la caiguda en desesperació que li ha provocat el fantasma dels seus records. L'enemic de cadascú és, sovint, més a la vora dels que ens pensem.
VIDEO
«Veriueu-ho!», de Xavi Castillo. Intèrpret: Xavi Castillo. Tècnic: Gabriel Calleja. Col·laboració i documentació: Octavi Masià i Adela Palomares. Direcció: Xavi Castillo. Companyia Pot de Plom Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 1 desembre 2012. El primer moro que surt escena és el capità moro d'Alcoi. És un dels personatges dins la pell del qual es caracteritza Xavi Castillo, aquest home-orquestra-contestatari —gens indignat perquè sura en un bany d'alegria— que ja va passar per la Sala Muntaner la temporada passada i que ara hi torna amb el que es podria considerar una continuació del seu primer xou en solitari, després de promocionar també les seves paròdies en els curts del programa televisiu 'Apocalipsi', que es veuen en canals alternatius, com per exemple Vilaweb.Xavi Castillo, nascut a Onda el 1967, però establert a Alcoi des de petit, és un dels humoristes del País Valencià que beu, entre molts altres, de les fonts del desaparegut Pepe Rubianes i que, com si volgués tenir present el mestre, no s'està de farcir el seu diàleg d'impromperis a doll i de renecs a manta, sense pèls a la llengua, ben al contrari dels pèls que sí que ensenya a les cames i cuixes quan canvia de personatge i entra en un simulacre del que seria el món del cabaret del vell Molino i intenta seduir espectadors i espectadores —depèn del moment i les ganes— amb el repte de fer un espectacle que ell mateix titlla de "com mes marranot millor" per aclamació popular.El títol de 'Veriueu-ho!' —més val no intentar vocalitzar-lo gaire a la perfecció perquè sembla un embarbussament— ve de l'humor de carrer que l'intèrpret assegura que és el corrent sanguini de tots els valencians i que no li cal gaire esforç per fer-se'l seu a l'escenari. El cas és que Xavi Castillo munta un espectacle d'una hora i tres quarts en un escenari que, d'entrada, escenogràficament, fa la impressió que donarà molt de canvi a jutjar pel vestuari i l'utillatge, però que, a causa segurament d'una calculadíssima improvisació, s'allarga agafat al discurs satíric, irrevent i antisistema, però lúcid, enganxant el "poble" de la platea que el mira i l'escolta.Xavi Castillo basa el seu guió —amb lleugers canvis fruit de l'actualitat— amb retalls de premsa que té prèviament ordenats i catalagots en dossiers de plàstic. Hi surten tots, però té una flaca especial pels polítics del PP que campen d'ara i sempre pel País Valencià. En la seva actuació a Barcelona, però, també tira a la diana de les eleccions catalanes i dels pactes de govern ingovernable. Fa la sensació que s'hi llença de cap, però amb prudència, com si se sentís a Catalunya un visitant convidat i no volgués importunar més del compte els amfitrions, que segurament que sí que tindrien ganes de més queixalada.Xavi Castillo, almenys la nit de la meva funció, va tenir temps de reencarnar-se en alguns personatges més: el bisbe d'Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla, famós per la seva croada antihomosexualitat, que li serveix per ridiculitzar algunes de les seves declaracions en relació al tema; un policia antidisturbis que li serveix també per repassar les últimes càrregues que arran de la reacció contra la crisi hi ha hagut al País Valencià, a Catalunya i a Madrid; el president Rajoy i, ni que sigui fugaçment, algun altre dels personatges més en la diana de l'ull de l'huracà del País Valencià, coronats tots amb una personificació final de la fallera major, amb un número de paella i espasa.La tira d'esquetxos de Xavi Castillo és tan llarga com gairebé indescriptible. Des de l'home del seu poble que li va donar el tret de sortida a la patent de 'Verirue-ho!', fins a les dansarines del cercavila de moros i cristians d'Alcoi que li donaren les primeres satisfaccions hormonals de jovenet. El rei d'Espanya, l'elefant, el papa de Roma amb l'última sobre el bou i la mula del pessebre, o el cas de tràfic d'influències i corrupció de la ciutat de Sabadell al voltant de la colla de l'alcalde Bustos —que l'equip de Xavi Castillo ha descobert que procedeix del País Valencià, de Pedralba, Els Serrans!— fins a la venerable alcadessa valenciana Rita Barberá o l'inestimable expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, passant per altres personatges d'un país de països de fanfàrria i pandereta que es miren amb cinisme i mitja rialleta l'abocador en què han convertit el finançament públic.Xavi Castillo és un d'aquests intèrprets que fa teatre sense proposar-s'ho i que reinventa el teatre de barraca i que es deu aprimar, coma mínim, cinc quilos a cada funció. El seu ritme és excitant i, a poc a poc, però progressivament, es va encenent ell mateix, i encara més si el públic li dona metxa, i es va desmarxant a tot gas. No té límits o no se'ls vol posar. És un actor sense fronteres, mai més ben utilitzat aquest terme. Amb un espectacle idoni com a teràpia per a ciutadans amb el pes de la crisi al cos i la ràbia a flor de pell contra el sistema establert.
VIDEO
«Ens hauríem d'haver quedat a casa», de Llàtzer Garcia. Intèrprets: Marta Aran, Laura López, Guillem Motos, David Ortega i Mima Riera. Escenografia: Ricard Prat i Coll. Il·luminació: August Viladomat i Àngel Puertas. Vestuari: Llúcia Bernet. Direcció: Llàtzer Garcia. Companyia Arcàdia. Coproducció: La Planeta, Mithistòrima Produccions i Temporada Alta. Sala Muntaner, Barcelona, 19 maig 2012. La companyia Arcàdia és encara relativament jove. Creada el 2009, reuneix un grup generacional sorgit principalment de l'Institut del Teatre, que abans de posar en escena els seus propis muntatges, han treballat en diversos espectacles de les últimes temporades com 'La mort d'un viatjant', d'Arthur Miller, Teatre Lliure; 'El mercader de Venècia', de William Shakespeare, Teatre Nacional de Catalunya; 'Carta d'una desconeguda', de Stefan Zweig, Teatre Borràs; 'Anita Coliflor', de Pablo Rosal, Teatre Gaudí Barcelona; 'Trifulkes de la Katalana tribu', de Víctor Alexandre i Pere Planella, Teatre Nacional de Catalunya; a més dels propis com 'La terra oblidada' i 'Dos punkis i un vespino', aquests dos del mateix autor i director de l'actual espectacle, Llàtzer Garcia (Girona, 1981), presentat el primer a la Sala Flyhard, i el segon, conjuntament amb la dramaturga Marilia Samper, al Teatre Gaudí Barcelona.'Ens hauríem d'haver quedat a casa' es va estrenar el 2010 a la Sala La Planeta, dins el Festival Temporada Alta i l'actual presentació a la Sala Muntaner de BCN serveix perquè la companyia mostri la seva visió del món del teatre, en un moment que el teatre no viu precisament la millor època pel que fa a companyies independents i sales petites. És a dir, en una mena de metàfora pessimista de la joventut actual, potser sí que, vist el panorama, més valdria haver-se quedat a casa. Fa anys i panys, quan les companyies feien gires per escenaris de teatres sense condicions tècniques i a punt d'ensorrar-se, es trobaven amb tota mena d'entrebancs que només l'experiència de treballar amb una sabata i una espardenya sabien resoldre. En el cas de la paròdia de l'obra de Llàtzer Garcia, una companyia jove té llogat l'escenari d'un café-teatre per estrenar en un dilluns, el dia més hàbil per a la professió. Just una hora abans de començar, la companyia trepitja el local on la il·luminació fa figa, els focus són un miratge, la cabina del tècnic és més aviat una caseta de fira on es corre el perill de fer-s'hi un nyanyo en passar per la porta i la jove cambrera o encarregada de l'espai els avisa que, allà dins, s'hi fuma clandestinament, malgrat la llei, amb les portes barrades quan tothom és dins i amb els tradicionals cendrers sobre les tauletes.Una comèdia de teatre dins el teatre i sobre el teatre que mira amb distància i ironia el desequilibri de condicions que encara existeix entre la programació en un teatre públic o d'un de privat de gran consum i una sala, diguem-ne alternativa, que obre les portes un dia la setmana a grups novells. L'humor, doncs, de l'obra de Llàtzer Garcia, si no fos perquè és ficció, es podria considerar d'humor agre tenint en compte que, molt sovint, la realitat supera la mateixa ficció.'Ens hauríem d'haver quedat a casa' té, però, un discurs subliminal —no goso dir un missatge velat— que estripa sense miraments el divorci que hi ha entre l'anomentat teatre d'idees o l'anomenat teatre d'entreteniment. Mentre la companyia de ficció pretén fer el ple amb amics i coneguts amb un espectacle gairebé existencial, almenys pel que es detecta en uns fugaços fragments d'assaig, un habitual de la sala més o menys especialitzat en monòlegs assaja els seus acudits, alguns dels quals es mereixen riures enllaunats o aplaudiments de sèrie televisiva en off.Però tot acaba fent un gir inesperat quan els protagonistes barregen el seu neguit professional amb el neguit personal: una parella que mig es desfà per mor de la tensió d'estrena, una que ja està desfeta per no sacrificar el teatre, una directora a punt de fer els trenta anys sense haver triomfat i que és perfeccionista i gelosa, una actriu al·lèrgica a qualsevol efecte contaminant de la sala i, per arrodonir la festa, una estrena en una altra sala d'una actriu de la competència que els espigolaria la majoria de reserves que ells tenien si no fos que un incident miraculós anul·la el seu espectacle i recullen, a última hora, desenes i desenes d'espectadors de segona mà. Però el caos i el daltabaix de la tensió acumulada servirà també perquè els principis de fer un teatre "prodund" es canviïn per un teatre divertit —"cal divertir perquè el món ja és prou tràgic", exclama un dels personatges—, un teatre excèntric, amb un número musical de cabaret i un altre de transvestisme, que posen a prova les habilitats camaleòniques dels seus intèrprets.L'espectacle de Llàtzer Garcia té una mica de tot, doncs, però sobretot respira les ganes d'una companyia, que em fa la impressió que sí que val la la pena que hagi vingut i no s'hagi quedat a casa, que es vol obrir camí amb creacions de primera mà, de factura pròpia, de risc en temps de risc, i que estaria en la línia que han portat altres companyies també joves, com la Flyhard, a fer-se un públic i crear addicció a través de posar sobre l'escenari situacions viscudes i que es poden qualificar d'esperpèntiques.En conjunt, la interpretació de la companyia és molt correcta, amb un mèrit que cal remarcar perquè, tractant la qüestió que tracten, hauria estat molt fàcil de caure en una adulteració del llenguatge i fins i tot en una estripada banal, aspectes dels quals, en canvi, fugen durant una hora i vint minuts, fent d'una obra presumptament d'entreteniment un espectacle de reflexió i deixant només un flaix final amb una escena fixa que simbolitza la renúncia i caiguda dels seus principis teatrals... i la renúncia i caiguda també d'un dels últims focus que encara quedaven drets. Pataplaf! I sona, en versió moderna, 'Make 'Em Laugh', un clàssic de la pel·lícula 'Singing' in the Rain', que fa justament mig segle va popularitzar Donald O'Connor.
«El sexe dels àngels», d'Emili Corral. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Adolfo Colmenares, Eladio Herranz, Andreu Sans i Judit Saula (amb l'assessorament d'Isabel Palomeque). Escenografia i vestuari: Jota Cortés. So: David Arenas. Il·luminació: Lluís García. Direcció: Emili Corral. Sala Muntaner, Barcelona, 26 abril 2012. Arrenca a ritme de music-hall. Uahhh, mambo...! Però de music-hall domèstic. A casa del protagonista, un jove empleat de banca, que des que va patir un accident als catorze anys es veu obligat a dependre de la cadira de rodes però a més malda per fer creure que no és homosexual tot i que ha perdut la xaveta per un vell amic a qui no ha vist durant anys sinó fent d'actor en una telenovel·la, hi ha també, compartint habitacions de la casa, una noia que es proclama lesbiana i que té la disminució física d'una de les seves cames (en diuen hemiplègia provocada per un ictus), i un travesti amb l'alegria per viure, però amb notables deficiències de visió.Aquests dos últims estan assajant al menjador una peça de dansa de ritme cubà amb la música al màxim volum. Una manera de donar a entendre de bon començament que, malgrat que s'anunciï una obra amb personatges que tenen diferents deficiències, no vol dir que no puguin portar una vida activa com tothom.Tota l'obra té aquest rerefons de sensibilització envers un sector de la població que ha de sobreviure en un medi hostil no només per les barreres físiques de l'urbanisme modern sinó per les barreres psicològiques, els prejudicis i els tòpics sobre la diferència.Però només amb aquest rerefons ple de bones intencions no n'hi hauria prou. I per això 'El sexe dels àngels', extret d'un documental de Frank Toro, títol, per cert, que ja va fer servir també en el seu moment l'escriptor Terenci Moix, té una trama que explora els conflictes personals, l'amor desitjat i l'amor perdut, la relació de parella i els embolics de companys de pis en unes circumstàncies especials.El desencadenant del conflicte és un quart personatge, un amic que el jove empleat de banca no veia des de feia divuit anys i que se li presenta a casa després de trencar la seva relació sentimental tot i que pendent que el mòbil en doni senyals de vida.I l'humor que marca la distància sobre el tema de la disminució física de diferents característiques es desferma amb la intersecció d'un cinquè personatge, la mare de la noia lesbiana que, volent fer de mare de tots, acaba tenint un atac de cor quan sap el que hi ha darrere la confessió sexual de la seva filla, una de les escenes més divertides de l'obra que inclou fins i tot una ironia amb el qualificatiu innocent de "truitera" perquè a la filla li agraden de sempre les truites.'El sexe dels àngels', doncs, és una olla barrejada que posa perillosament a la mateixa línia vermella l'homosexualitat i les deficiències físiques o psíquiques per tornar a situar-ho tot en el seu lloc. Maneres de dir com discapacitat, incapacitat, minusvàlid, paralític, esguerrat, mongòlic, retardat, subnormal o maricon són tan estalviades com es pot per la població considerada normal. En aquesta obra, però, s'utilitzen amb tanta normalitat que acaben formant part d'un dels objectius de l'obra.L'espectacle supera el seu caràcter, que podria caure només en el didactisme, gràcies a una construcció teatral de comèdia en set actes, una hora i vint minuts aproximadament, que fan breus salts temporals en un espai de temps dins d'un pont de Setmana Santa, entre Diumenge de Rams i Dijous Sant (una data convencional que, de fet, es pot adaptar a qualsevol altra sense que n'alteri el contingut).El muntatge és també una oportunitat per retrobar després de divuit anys a l'escenari l'actor i psicòleg, Eladio Herranz, en cadira de rodes a la vida real a conseqüència d'un accident de trànsit tot just dos mesos després haver decidit ingressar a l'Institut del Teatre; a més d'Adolfo Colmenares, ballarí i transformista, un dels fundadors de la companyia Chicos Mambo, que també a la vida real conviu amb una pèrdua greu de visió després d'una infecció vírica que va patir el 1998, i que, a pesar d'això, ha tornat a l'escena en els últims anys, primer amb el ballarí Jordi Cortés i després com a transformista a El Molino. L'actriu Judit Saula, s'adapta al seu paper gràcies a haver treballat sovint en companyies com la de Leo Bassi o Toni Albà i Jordi Purtí on les caracteritzacions estan a l'ordre del dia. Els altres dos intèrprets, Andreu Sans i Rosa Cadafalch, el vell amic que arriba a casa i la mare de la noia lesbiana, aporten amb els seus personatges la mirada des de la societat externa sobre aquells que marquen la diferència, sense deslliurar-se, per això, que ells dos, també, arrosseguin unes deficiències que no són visibles però que es coven en el seu interior.Només cal dir, per completar el caràcter humorístic de l'obra, que algunes de les representacions fetes en gires prèvies comptaven amb l'actriu Mont Plans en el paper que ara fa Rosa Cadafalch, i si l'actriu que ara actua al Tívoli amb La Cubana hi abocava la seva vena natural còmica, Rosa Cadafalch —amb una aparença i trajectòria de teatre més dramàtic— trenca també aquesta barrera amb un perfil més d'humor anglès d'aquells que fan esclatar el somriure —o el riure, depèn— precisament per la presumpta seriositat amb què el tracta l'actriu.'El sexe dels àngels' és un muntatge que no s'ha de mirar amb paternalisme si l'espectador no vol caure precisament en allò que la comèdia vol aconseguir: la normalització de la diferència.
«Carta blanca a Lluïsa Cunillé: La Pajarera», de Lluïsa Cunillé. Intèrprets: María Hinojosa (soprano). Quartet Psicalíptic: Francesco Colletti (violí), Adriana Alcaide (violí), Natan Paruzel (viola) i Oriol Aymat (violoncel). Veu en off: Fermí Reixach. Espai escènic: Enric Planas. Vestuari: María Araujo. Il·luminació: David Bofarull. Coreografies: Roberto G. Alonso. Instrumentació: Joan Tassa i Francesc Membrives. So: Damien Bazin. Pianista repetidor: Efrem García. Direcció musical: Xavier Albertí. Dramatúrgia i direcció: Lluïsa Cunillé. Coproducció La Reina de la Nit. Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 29 maig 2011. Reposició: Sala Muntaner, 22 febrer 2012. El cineasta Woody Allen fa un viatge en el temps amb la seva última pel·lícula 'Midnight in Paris'. I la dramaturga Lluïsa Cunillé el fa amb una mena de 'Midnight in Paral·lel', subtitulat 'La Pajarera', el nom originari del local que després acabaria sent, per diverses vicissituds, El Molino.De mestre de cerimònies, a l'ombra, hi ha Xavier Albertí, completant el tàndem teatral que en diferents ocasions ha rescatat de l'oblit el cuplet i altres materials històrics de quan el cafè-concert era un núvol de boira perquè els clients no havien de sortir al carrer a fumar i des del progressiu boom francès del gènere, de finals del segle XIX fins als anys trenta del segle XX quan, amb la guerra civil i la derrota republicana, comença a canviar el rumb encotillat per la Dictadura real i la posterior dictadura sublim de l'aparició de la televisió i els xous musicals en blanc i negre.El cas és que aquest espectacle-sorpresa del Lliure de Gràcia —com el 'The End' o fi de curs que tanca l'etapa de direcció d'Àlex Rigola al Lliure de Montjuïc— es va mantenir en secret fins al moment de tancar-se els llums i començar la representació. Ni programa de mà, ni informació prèvia, ni cap pista de per on sortiria Lluïsa Cunillé, amb aquesta 'Carta blanca' que ha rubricat la seva etapa de dramaturga resident del Teatre Lliure.Cinc cadires i cinc faristols buits reben els espectadors. Només una concessió a la imaginació, un mantó de Manila repenjat en el respatller d'una de les cadires. I, de cop i volta, apareixen en escena quatre músics de corda i una solista. Després d'una hora i quart a tot estirar, se sap que l'espectacle que el quintet ha ofert és en bona part el muntatge musical titulat 'La Pajarera', que Lluïsa Cunillé i Xavier Albertí ja tenien entre mans i entre partitures des d'una temporada anterior.Admesa la broma del secret d'estat teatral, l'espectacle es converteix en un monòleg parlat i cantat que té com a protagonista la soprano María Hinojosa (Sabadell, 1979) que ja ha treballat amb èxit en altres espectacles de Xavier Albertí com 'El dúo de la africana' i que aquí es ventila sola, de cap a peus i sense embuts: anuncis radiofònics de l'època, cuplets, lletres picants, referències a avantpassades del seu personatge de ficció, com Raquel Meller, Celia Gámez, Joséphine Baker... i una juguesca lingüístico-musical entre València i París, a més d'una pessigada sense mala fe al conseller català del bat —que sona a improvisació d'última hora dins del guió després de la batalleta televisada de la Plaça de Catalunya, el 27 de maig al matí, entre les hosts negres dels mossos d'esquadra i els anomenats campistes urbans pacífistes i, si els afegim més atributs, també els destrossajardins públics i els pixamandúrries.Entremig, per fer-ho més "moliner", baixada a la platea, picaresca amb algun dels "senyors" de primeres files, asseguda a la falda de la cabaretera, paraules amb segones intencions i reproducció d'allò que, si en una època va ser la vàlvula d'escapament d'una generació tancada, avui els costums pretesament oberts dels controladors contemporanis serien capaços de titllar-ho d'assetjament sexual.Una bona dosi d'humor impregna tot l'espectacle. ¿De quina manera, si no, pot acostar un —o una, Lluïsa Cunillé, en aquest cas— la mirada a un temps i un gènere teatral que només admet ser revisitat mitjançant la caricatura? Se'n surt de manera convincent, casolana, però brillant, la protagonista de la festa, amb el domini absolut de l'escena, i no es queda enrere el quartet de corda que l'acompanya, amb algunes fugaces escenes amb violins, viola i violoncel, que en algun moment recorden, salvant totes les distàncies i bones intencions, el que altres grups com els Pagagnini han arribat a fer amb aquests nobles instruments.
VIDEO
«Dòria», d'Ivan Campillo. Música original de Joan Valent. Intèrprets: Adrià Devant, Ramon Godino, Laura Sancho, Joan Sureda i Núria Valls. Veu en off: Joan Crosas. Escenografia: Albio González. Il·luminació: Francesc Rodelles. Vestuari: Elena Ballester. Caracterització: Sílvia Arenós. Lluita escènica: Adrià Devant. Direcció: Teresa Devant. Producció: Apunta Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 4 febrer 2012. El 1912 és l'any del centenari de l'enfonsament del mític Titànic, amb més de 1.500 desapareguts, en un viatge d'abril entre Anglaterra i Nova York. I el 2012, ha estat el de l'embarrancada del creuer Costa Concòrdia, amb una trentena de morts, davant l'illa italiana de Giglio. Però el 1956, concretament el 25 de juliol, un altre vaixell, el transatlàntic Andrea Dòria, que feia la ruta entre Gènova i Nova York, va topar, en una matinada de boira, amb el vaixell Stockholm, que sortia de Nova York cap al port suec de Göteborg. Hi va haver 51 morts, 46 eren de l'Andrea Doria i 5, de l'Stockholm. Els altres 1.659 passatgers dels dos vaixells van ser rescatats vius.A partir d'aquesta efemèride, l'autor Ivan Campillo situa cinc dels supervivents del naufragi en un bot a la deriva. Un d'ells, no sap anglès perquè és un dels passatgers del vaixell suec. I els altres quatre, un tripulant de cuina del Dòria, dues dones i un personatge que s'hi afegeix després, rescatat d'alta mar, s'hi comuniquen amb gestos i actituds que a vegades són més clars que les paraules.L'ambient és reclòs —malgrat que escenogràficament el bot s'eixampla com si es veiés des de la platra a través d'un objectiu fotogràfic d'ull de peix— i durant una hora i vint minuts la situació va fent sortir a la superfície les interioritats de cadascun dels personatges, amb les seves diferències, els moments de generositat i els brots de violència.¿Què li pot passar a un nucli reduït de persones tancades en un espai sense sortida? La fera interior i la salvatgia es van congriant i, com un cop de mar traïdor, pot donar resultats inesperats.Aquesta és la reflexió que hi ha darrera d'aquest muntatge que crea el perfil dels cinc personatges i que, en alguns casos, per les seves històries personals, un pensa que es faria més interessant explotar-ne les trames de cadascun d'ells a fons que no pas deixar-ho només en la relació entre els cinc nàufrags.Una vídua jove i rica que utilitza els homes, una dona d'edat avançada que ha perdut les ganes de viure, un jove adinerat suec que torna a casa després de les vacances, un americà d'origen italià que sense ser mariner vol agafar el timó del grup pel seu caràcter individualista, i un jove glamurós que sembla que volia deixar la vida al mar i que, amb un nom fals, resulta ser un contrabandista perseguit per la màfia.Cinc personalitats prou atractives per anar creant una trama que, situada a mitjan anys cinquanta del segle passat, desenterra la por cap a qualsevol sospita de comunisme en plena guerra freda, per part del tripulant cuiner de la colla que fins i tot acusa d'espia el suec; remarca la feblesa del jove suec desconeixedor de l'anglès que cau malalt en el naufragi; desvela l'estat de shock de la dona d'edat avançada amb un drama familiar que passa del mutisme inicial a lluitar per la supervivència de tots; i estableix la connexió de bon vivant entre la jove viuda i rica i el glamourós contrabandista que juga amb les aparences.La tragèdia del naufragi es transforma en un minithriller en alta mar que descarrega les passions de cadascun d'ells i que, dels cinc supervivents, acaba amb les dues dones victorioses, el jove suec eliminat per la seva feblesa, el més fort que també paga amb la vida l'assassinat del suec, i el glamourós contrabandista, mig ferit, que té l'oportunitat de començar una nova vida aprofitant-se del passaport del tripulant líder mort.Si no fos que tot passa en un reduït espai de temps i en un bot salvavides —que recorda també, en un altre context, els conflictes que es generen en moltes de les pasteres que transporten a la deriva estols d'immigrants— un veuria darrere d'aquesta obra una d'aquelles minisèries televisives inacabables, d'almenys quatre hores, amb embolics i passions de tota mena i, a poder ser, amb un The End feliç. ¿El del contrabandista redimit i la viuda jove i rica aparellats, per exemple? Però el teatre no és la televisió, i el minithriller es queda en el que és: un retrat de la feblesa humana en circumstàncies adverses que els intèrprets han de fer créixer amb destresa perquè arribi com cal als espectadors.
VIDEO
«Txèkhov in Love». Traducció de Lluís Miquel Bennàssar. Dramatúrgia, a partir de textos d'Anton P. Txèkhov, a càrrec de Manel Dueso. Intèrprets: Màrcia Cisteró, Manel Dueso i Armand Villén. Espai escènic: Sebastià Brosa. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: David Bofarull. Caracterització: Núria Llunell. Ajudant direcció: Conxita Sesé. Direcció: Manel Dueso. Amb la col·laboració de La Perla 29. Sala Muntaner, Barcelona, 17 desembre 2011. El dramaturg Anton Pàvlovitx Txèkhov (Taganrog, 1860 – Badenweiler, 1904), metge de professió, ja devia intuir al segle XIX que el tabac seria el dimoni més perseguit del segle XXI. Potser per això va ironitzar sobre aquesta droga tova amb una peça curta, 'Els danys del tabac', que posa en boca d'un conferenciant sense gaires aspiracions a ser-ho i que assisteix a un centre cultural on la passió de la secretària i el director, més que la ciència, el que els interessa és el teatre.Manel Dueso, actor, director i dramaturg, ha reunit en un muntatge aquesta peça breu i dues més, 'El prometatge' i 'L'ós', i les ha fusionat les tres com si fossin una, amb un joc de teatre dins el teatre que dota de dinamisme tot el muntatge amb només tres intèrprets, el mateix Manuel Dueso i dos més que darrerament han treballat en obres de La Perla 29, a la Biblioteca de Catalunya, com 'Luces de Bohemia' o 'Natale in casa Cupiello', en el cas de Màrcia Cisteró, i 'La presa' o 'Questi fantasmi', en el cas d'Armand Villén.Fa la impressió que els tres intèrprets s'han divertit de valent muntant aquest singular Txèkhov —tan allunyat de les grans obres de l'autor més conegudes— i aquest divertiment el transmeten als espectadors des del primer moment amb una trama plena d'humor que caracteritza la dramatització dins de la dramatització i que engrandeix els papers de ficció dins la ficció del muntatge.Tot sembla començar amb la temuda conferència sobre el tabac, però el mateix conferenciant, casat des de fa 33 anys amb la mateixa dona i carregat de fills —¿sis, set...? Sort de la foto de família!— s'escapoleix del tema i va d'una cosa a l'altra creant un retrat de la seva grisa trajectòria al costat de la seva dona.En realitat, la feina del conferenciant (interpretat per Manel Dueso) serveix per fer els parèntesis oportuns en la representació de les altres dues peces curtes, en les quals també té un paper important el mateix Dueso, però, per la seva temàtica, pel seu joc d'embolic verbal i per les conseqüències imprevisibles del malentès que es crea a 'El prometatge', aquesta és la peça —en mans principalment del duet format per Marcià Cisteró i Armand Villén— que concentra l'interès màxim de l'espectacle.Una peça breu que dóna l'oportunitat de visitar una faceta més aviat desconeguda del dramaturg rus i que dóna també l'oportunitat als tres intèrprets de desfogar-se en una oportunitat de teatre d'època, a més de reflectir els bons dots de Manel Dueso tant al darrere com al davant del teló.Una senzilla escenografia —una tarima a la part inferior de l'escenari amb dues portelles que fan d'imaginàries portes de comèdia—, un atrezzo amb petits elements personals d'una maleta del presumpte conferenciant, una tauleta i un bust de maniquí per deixar-hi el postís, permeten un saludable exercici de teatre de cambra amb una interpretació de la companyia digna de Txèkhov.
«Oua umplute. El funeral». Creació de la companyia Teatro Che y Moche. Intèrprets: Tereza Polyska, Kike Lera / David Ardid, Joaquín Murillo i Fran Gazol. Disseny d'il·luminació: Tatoño. Disseny de vestuari i escenografia: Teatro Che y Moche. Direcció: Joaquín Murillo. Sala Muntaner, Barcelona, 20 novembre 2011. Quina colla, aquests quatre! Amb l'excusa d'un funeral zíngar a la memòria de l'avi de la nissaga, la pretesa celebració fúnebre es converteix en un xou que barreja el teatre, la música zíngara, el clown i l'humor a dojo per riure's, mai més ben dit, del mort i de qui el vetlla.L'espectacle beu de les fonts del teatre típic de barraca. Per això un no es pot estar d'imaginar-se'l en una escenografia mòbil i nòmada, una barraca de debò, com aquella dels germans Froman i el Teatre Dromesko, que l'hivern del 2006 va fer estada al Teatre Lliure de Barcelona amb l'espectacle 'La Baraque Cantine Musicale', amb sopa escalfada inclosa.Els quatre intèrprets de la companyia Che y Moche, que va ser distingida amb el tercer premi del públic a la Fira de Tàrrega, finalista als Premis Max com a Millor Espectacle Revelació i que recentment ha fet una gira per 23 sales a Anglaterra, crea el dubte durant una hora i mitja de si de debò són zíngars o, com es descobreix al final, si bé és cert que vénen de l'est, es refereixen a l'est d'allà on baixa l'Ebre, de Saragossa.Però la proposta no seria el que és sense la presència en el grup de la violinista ucraïnesa, Tereza Polyska, que dirigeix les peces musicals del muntatge i que és el personatge que representa l'altra cara de la moneda dels tres parents endolats —vestit negre, barret negre, mocador negre— que reten homenatge a l'urna amb les cendres de l'avi Dimitri.'Oua umplute', que diuen que en romanès vol dir "ou farcit", defineix l'esperit de l'espectacle que està també farcit d'accions estrafolàries, de gags d'humor negre irreverent, que tant agrada els mortals, i d'algunes interaccions amb els espectadors, sense excessos, però, com passa en qualsevol bona pista de circ, escollint un voluntari per ajudar-los en un dels números.L'atmosfera zíngara —i un no es pot estar de recordar, per exemple, la pel·lícula 'Gat negre, gat blanc', d'Emir Kusturika— està molt ben aconseguida. La música, que és una part importantíssima del muntatge, sona amb gran energia: guitarra, percussió, clarinet, saxofon, veus... sempre sota la batuta del violí amb el qual Tereza Polyska aconsegueix fer vibrar l'auditori, malgrat que sembli que la seva obsessió siguin només algunes joguines mecàniques, el cub del rubik, una moto amb motorista de llauna amb corda, una pantalleta electrònica de videojoc... uns gotets de vi i una mica de vodka.Un funeral sense urna i cendres no seria un funeral. I el muntatge se centra també en aquesta tendència funerària cada vegada més habitual per explotar-ne els recursos escènics a fons. Cendres que s'escampen per terra, cendres que entren en una peixera, cendres que es freguen amb el ròdex, cendres que empolseguen els vestits negres, cendres que provoquen més i més música. I un funeral com cal tampoc no seria el que és sense el telèfon mòbil impertinent. Un gag amb l'àvia romanesa que se suposa que és a l'altra banda de les ones que crea un lligam amb l'origen de la història i que serveix també per tornar a crear un caliu compartit amb la platea.Al final, fotos digitals a dojo dels espectadors, de record, però també per entrar al facebook de la companyia. No en va, la falsa companyia zíngara està de gira i el funeral de l'avi és només una manera de viatjar musicalment, com els quatre intèrprets ho han fet amb aquest espectacle per diversos festivals europeus i nombrosos escenaris que han tingut l'oportunitat d'experimentar una proposta fresca i divertida, plena de possibilitats escèniques i apta per a tots els públics sense fronteres culturals ni fronteres d'edat.
«Conseqüències del pim pam», de Xavier Pujolràs. Intèrprets: Montse Esteve, Lina Lambert i Xavier Pujolràs. Escenografia: Enric Planas. Vestuari: Montse Garre. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Carles Cors. Ajudant de direcció: Josep Maria Miró. Direcció: Xavier Pujolràs. Companyia Microgènia. Amb el suport de Temporada Alta. Sala Muntaner, Barcelona, 24 setembre 2011. Si passeu pels magatzems de l'Holala, entre plaça Castella i Montalegre, abans de pujar al carrer Muntaner de BCN, trobareu bona part de l'ambientació escenogràfica i fins i tot del vestuari del muntatge que ha donat el tret de sortida a la nova companyia Microgènia, creada per tres veterans de l'escena que són els tres mateixos intèrprets de 'Conseqüències del pim pam'.Ambient, doncs, de la dècada dels seixanta i setanta del segle passat, per recrear una situació de més enllà del desconegut que, ara que l'ésser humà del segle XXI ja es pren la trepitjada a la Lluna com un viatget low cost i no com una expedició científica a l'univers, requereix una bona dosi de complicitat per part dels espectadors.Per evitar l'escepticisme davant els fets paranormals, l'obra breu —una hora i deu minuts— de Xavier Pujolràs recorre a la intriga ben formulada i l'humor subtil per relaxar la incògnita. I el resultat, si compta a més amb dues intèrprets de raça com Montse Esteve i Lina Lambert, a part del mateix paper que hi fa l'autor, supera amb escreix el seu objectiu.Un, potser més escèptic del compte, acaba intuint que el feliç matrimoni —Montse Esteve i Xavier Pujolràs— que viu en un xalet de muntanya està jugant i passant-s'ho bomba amb una broma de mal gust que desconcerta l'amiga de la parella i agent rural del terme —Lina Lambert— armada fins a les aixelles amb un revòlver, per si de cas. Però el desenllaç de la trama no acaba d'anar per aquí i deixa un final obert a gust de cadascú.¿Existeixen de debò els éssers d'un altre món que han raptat per dos mesos la dona de la parella i n'han deixat una còpia idèntica avançada un miler d'anys en coneixements tecnològics? ¿Tanta fal·lera per conèixer què hi ha univers enllà per descobrir que hi ha un globus terraqüi com el nostre amb la mateixa estructura de terra i aigua? ¿Tanta psicosi cinematogràfica per descobrir que els éssers estranys en qüestió són només pacífics observadors i no ens volen cap mal?Si l'obra es quedés en l'aspecte formal de la ciència-ficció no tindria l'atractiu que té i que se'l guanya a pols a partir d'una escena eminentment casolana, amb preparatius de festa d'aniversari perquè vénen els nouvinguts, dels quals, espectadors no començaran a intuir que són uns éssers extraterrestres fins al cap de gairebé mig espectacle.La clau de la dramatúrgia de Xavier Pujolràs, doncs, és crear aquesta atmosfera de descoberta que l'espectador va fent a la vegada que també la fan els mateixos intèrprets. Mai no se sap més del que ells saben. I mai no se sabrà tampoc on és la veritat i on és la ficció. Però el cert és que les fitxes de desapareguts sense deixar rastre omplen les oficines de les comissaries de tot el món des de fa anys i panys i ningú no hi ha sabut donar mai cap mínima resposta.És per aquí que 'Conseqüències del pim pam' aguanta la seva consistència. L'exposa amb realisme i se la pren amb bon humor. L'obra, a més de reforçar la trajectòria de Xavier Pujolràs com a autor, intèrpret i director, dóna l'oportunitat de retrobar la solidesa de Montse Esteve a l'escenari en el seu doble registre —la de còpia de l'original i l'original que torna a casa— i la inesgotable font de sorpreses que amaga Lina Lambert, caracteritzada aquí en un personatge poc habitual en ella —uniforme de guàrdia rural, jaqueta de pell, passamuntanyes, cartutxera, galons de Hollywood...— i que l'autoria ha tingut l'encert de situar, a més, en un territori geogràficament imaginari, tot i que el resultat no s'hauria vist alterat si l'hagués uniformat, per exemple, de mossa d'esquadra, una espècie en auge en el món de la ficció.
«Gertrude Stein i una senyoreta de companyia», de Win Wells. Traducció de Josep Costa. Direcció de Josep Costa. Vestuari de Maria Araujo. Intèrprets: Àngela Jové i Blanca Pàmpols. Teatre Artenbrut, Barcelona, 27 febrer 2003. Reposició: Sala Muntaner, Barcelona, 15 juny 2011. Gertrude Stein i Alice B. Toklas són dos dels moltísims noms que han convertit en mític el cementiri Père Lachaise de París. Però la seva manera de pensar, la seva manera d'actuar, la seva manera de comportar-se davant la vida, es retroben ara a la sala Artenbrut [reposició Sala Muntaner] en un cara a cara que tenen les actrius Àngela Jové i Blanca Pàmpols com a protagonistes.
A través d'elles dues, i de la traducció i la direcció de Josep Costa, reviurem en una peça curta, encara no una hora i mitja, l'època del París fet cèlebre que va acollir a la primera part del segle passat, personatges com Picasso, Matisse, Gris, Apollinaire, Hemingway, Fitzgerald o Dos Passos.Tots ells planen poc o molt darrere les paraules intenses que s'intercanvien a 'Gertrude Stein i una senyoreta de companyia', Gertrude Stein i Alice B. Toklas. Paraules que retraten com podia ser la relació entre aquestes dues dones al número 27 de la rue de Fleurus. Però que retraten també una època i una actitud que, avançada al temps, no s'ha acabat d'imposar mai perquè les tenalles dels poders de torn priven que ho faci amb la llibertat que desitjaven els seus defensors i de la qual sembla que hagin claudicat els contemporanis actuals.A l'obra, Picasso i Hemingway s'emporten la millor part. En certa manera són com dos protagonistes més que acompanyen la conversa entre les dues dones que van viure la revolució de l'art. I que van viure també la seva pròpia revolució com a dones.Però no n'hi hauria prou amb això si l'obra del dramaturg Win Wells, nord-americà mor el 1983 als 48 anys, es quedés només en el llindar anecdòtic de la seva relació. I la força de 'Gertrude Stein i una senyoreta de companyia' és el diàleg intens dels dos personatges, tallant sovint per una Gertrude Stein que va de tornada, i irònic i sorprenent per una Alice B. Toklas que té el do de l'organització de la vida dels altres.I tampoc no n'hi hauria encara prou si en aquesta versió catalana de Josep Costa no s'hi haguessin incorporat dues actrius que per molt de temps seran les cares de Gertrude Stein i d'Alice B. Toklas. I és aquí on es fa difícil quin dels dos personatges acaba fent-se protagonista de l'obra: si Gertrude Stein, que li dóna títol, o precisament la senyoreta de companyia que es presenta, a l'inici, sense nom.En obres de dos personatges, el duel es fa sovint odiós perquè cada actriu es deu al perfil del personatge o del paper que li ha tocat. I el perfil i el paper no sempre permet el mateix lluïment a cadascun o cadascuna.En aquesta obra, precisament Gertrude Stein (Àngela Jové) és la que manté una actitud més discreta. I és Alice B. Toklas, la senyoreta de companyia (Blanca Pàmpols), la que es llança a l'escenari amb flashbacks, per tant en diferents edats i moments de la seva relació.La conjunció de les dues, la discreció farcida d'exabruptes de Gertrude Stein, i la sorpresa enginyosa d'Alice, aconsegueixen un espectacle festiu, intel.ligent, on la presència de la vellesa i de la mort és gairebé imperceptible i on qui hi surt guanyant sempre és el text.Una oportunitat per retrobar els dots d'actriu de diferents registres que té Àngela Jové, ni que es prodigui poc als escenaris, i els que encara pot donar a conèixer Blanca Pàmpols que, per circumstàncies professionals de cinema i televisió, ha estat també allunyada de l'escenari.
«Molt soroll per res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Intèrprets: Bernat Quintana, Pep Ambrós, Annabel Castan, Guillem Gefaell, Bàrbara Roig, Sergi Torrecilla, Mireia Illamola, Marc Naya i Maria Ibars. Escenografia i attrezzo: Xesca Salvà. Il·luminació: Iñaqui Garzón. Vestuari: Les Antonietes Teatre. Ajudant direcció: Jorge Gallardo. Direcció d'Oriol Tarrasón. Les Antonietes Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 15 maig 2011. Messina a can Muntaner, 4. Pere d'Aragó ve de fer mal al camp de batalla. I Kenneth Branagh s'hi posa fugaçment pel mig. Les Antonietes Teatre, companyia encara amb etiqueta jove i amb raó, ha escollit un Shakespeare com si res, entre altres coses, diuen, perquè l'home no cobra drets d'autor.Corren temps per esmolar la imaginació. I el teatre té l'opció de facilitar aquesta feina. La companyia ho ha fet optant per una obra clàssica on l'amor és l'autèntic protagonista. Però ha prescindit de grans floritures romàntiques, adaptant el text, a partir de la traducció de Salvador Oliva, a una època que vol ser, només vol ser, contemporània, tot i que encara hi ha una espasa irònicament invisible i tot i que, per fer-ho més real, caldria que el príncep Pere aterrés en un helicòpter de combat envoltat d'uns quants rambos.La companyia juga al teatre dins el teatre, fa el que vol i fuig de convencionalismes fent que soni algun mòbil enmig de la funció, com si es tractés d'una representació d'amateurs, provocant els espectadors i buscant que un voluntari surti a la tarima per ajudar un dels personatges en un breu diàleg del text i transgredint en alguns casos la convenció de papers d'home en mans d'actrius i papers de dona en mans d'actors, potser com un petit homenatge als inicis shakesperians o potser perquè a Les Antonietes són els i les que són i toca fer de tot.Vestuari de carrer —la crisi mana—, escenografia que només insinua que allà hi ha algun espai que no és el nostre —com ja passava en algun dels anteriors muntatges com 'El mal de la joventut'—, i utilització de la sala, entrades i sortides, per recordar que el teatre pot fer un trencadís que sembli nou ni que tots els trencadissos ja hagin estat inventats.Al vestíbul, per escalfar l'ambient, alguns dels intèrprets reben els espectadors agraint-los amb aplaudiments que els hagin triat per veure'ls. Tot un detall que escalfa les galtes com tomàquets als més tímids, tenint en compte que la majoria d'espectadors estan poc acostumats a ser aplaudits com si travessessin la catifa vermella i els estudis que han fet és per especialitzar-los generalment a aplaudir educadament al final de cada representació.Però el més important passa a l'escenari, esclar, i amb la interpretació de la companyia que desgrana el text de Shakespeare amb una evident opció per la naturalitat, sense caure en una representació que falsegi el conflicte, que soni com un text d'autor contemporani, però d'aquells textos d'abans que les frases curtes, els diàlegs inacabats i els argots de moda bufetegessin l'oïda.A la gent de Les Antonietes se'ls nota un notable respecte per l'autoria, el text i la tradició escènica, a pesar del seu esperit innovador i en algun moment, descarat. Per la seva tarima han passat Jesús Moncada, Mercè Rodoreda, Ferdinand Brückner... i ara William Shakespeare. És a dir, tots autors, com es veu, de l'última volada. Un començament ambiciós que va forjant a poc a poc una manera de fer i de marcar territori teatral.
«Rive Gauche», de Marc Rosich. Intèrprets: Mercè Anglès, Anna Güell i Maria Molins. Escenografia: Q-Ars Teatre i Rafel Duran. Vestuari: Montse Amenós. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Barbara Granados. Moviment: Joan Maria Segura. Direcció: Rafel Duran. Companyia Q-Ars Teatre. Sala Muntaner, Barcelona, 23 febrer 2011. En un moment que les petites llibreries estan tocades de mort i algunes ja han passat a millor vida, aquesta obra basada en fets reals, com dirien al cinema, sembla un homenatge als pioners de la difusió del llibre tradicional, abans que ningú es pogués imaginar que la tecnologia digital acabaria tensant a les cordes la cultura del paper imprès i, sobretot, de la literatura.Precisament per aquest to de romanticisme, el text que Marc Rosich ha escrit per parlar de l'existència de dues llibreries cèlebres de la rue Odéon de París i, de passada, de l'època mítica per a tota una generació de la vida intel·lectual de l'esquerra del Sena, la Rive Gauche, ambientada a la primera meitat del segle passat, té un interès afegit que se centra en el fet cabdal que una llibretera nordamericana que s'estableix a París publiqui en anglès per primera vegada l''Ulisses', de James Joyce, quan aquest torna de Trieste on havia fet de professor i quan el llibre havia estat rebutjat pel seu contingut pretesament pornogràfic a Anglaterra o els Estats Units.En espectacles d'aquesta mena hi ha el perill que l'autor caigui en la temptació de farcir el contingut amb un excés de dades i referències cultes que podrien entorpir l'objectiu i l'interès teatral. Afortunadament, Marc Rosich ha estat prudent, mesurat i hàbil en aquest aspecte i sap dosificar aquelles dades essencials per al seguiment de la relació que van mantenir les protagonistes de la història: la llibretera Adrienne Monnier (1892-1955), fundadora de 'La maison des amis des livres', i la també llibretera Sylvia Beach (1887-1962), editora de James Joyce, i fundadora de la llibreria 'Shakespeare and Company', primer en un carreró pròxim a la Rue Odéon, al número 8 de la rue Dupuytren, i després al número 12 de la rue Odéon, davant per davant del número 7 del mateix carrer on hi havia la llibreria de la seva col·lega i amant, Adrienne Monnier.L'Odéon de l'època va ser un indret de peregrinació d'artistes i escriptors gràcies a aquestes dues llibreries: Paul Valéry, André Gide, Paul Claudel, Guillaume Apollinaire, André Bretón... i James Joyce, esclar, que no només va ser l'autor que va obsessionar Syvia Beach sinó que l'edició del seu 'Ulisses' la va arruinar.Aquest és, doncs, el marc de fons que el dramaturg Marc Rosich utilitza per dramatitzar la relació entre dues dones del segle XX que van ser pioneres en les seves dèries i ho fa, a més, amb la fusió de la ciutat de París com la ciutat-dona i el simbolisme femení del Sena i l'Îlle que separa les dues ribes.Mercè Anglès i Anna Güell representen les dues protagonistes (Adrienne i Sylvia, respectivament), còmplices literàries i amants fins que una fotògrafa també nord-americana com Sylvia, Gisèle Freund, s'interposa en la seva relació provocant el trencament sentimental de les dues protagonistes.I aquí és on la posada en escena que ha dirigit Rafel Duran dóna joc al paper d'un tercer personatge femení creat per Marc Rosich, una mena de mestra de cerimònies (l'actriu Maria Molins) que fa les funcions d'introducció de la història, de guia turística de ficció dins la ficció teatral, de corista del Folies Bergère, de la fotògrafa Gisèle o fins i tot del malhumorat James Joyce. L'actriu, que també interpreta alguns fragments de la 'chanson' de l'època que juntament amb la selecció musical de fons creen el clima idíl·lic que es té de la ciutat del Sena, s'expandeix en diversos registres, des del més frívol a l'artístic, i fa de pont i acoloreix la relació que s'estableix entre els dos caràcters d'Adrienne i Sylvia, obsessionades pel culte al llibre.Escenogràficament, el muntatge simbolitza les dues llibreries de l'Odéon —avui ja desaparegudes— amb piles de llibres i una bona colla de llums de peu que suggereixen l'ambient càlid de lectura, juntament amb algunes maletes i baguls que marquen l'arribada a París de Syvia Beach —en realitat, de nom Nancy, una de les tres filles d'un pastor presbiterià de Nova Jersey— o el seu viatge de tres mesos als Estats Units, el 1937, per estar al costat del seu pare quan complia 84 anys i descobrir, en tornar a París, que Adrienne l'havia enganyat amb unes cartes comprometedores enviades a James Joyce i amb la nova relació que ha fet amb la fotògrafa Gisèle Freund.Un cortinatge vermell de cafè-concert al fons, emmarcat per un antifaç gegant al capdamunt, es fusiona amb l'escenografia simbolista de les llibreries fent de teló al joc del teatre que 'Rive Gauche' proposa amb un espectacle que, per la interpretació, el contingut i el fons en què es basa, té totes les possibilitats de no acabar el seu recorregut en una primera minitemporada com ara a la Sala Muntaner sinó que pot anar més enllà perquè reuneix una sèrie d'atractius amb tots els ingredients per arribar també a una diversitat d'espectadors, fetitxistes o no de la Rive Gauche.
VIDEO
Placa al barri de l'Odéon de París que indica el lloc on Sylvia Beach va preparar
«Killer», de Guillem Clua. Música de Xavier Mestres. Intèrpret: Xavier Mestres. Músics: Tomàs Alcaide, Roger Conesa i Xavier Sánchez. Il·luminació: Silvia Kuchinow. Projeccions: Alfonso Ferri. So: Climent Montserrat. Vestuari: Paloma Arza i Joan M. Segura. Escenografia i coreografia: Joan M. Segura. Direcció musical: Xavier Mestres. Direcció: Joan Maria Segura. Sala Muntaner, Barcelona, 23 gener 2011. Humor negre i musical de la mà, principalment, de tres noms de l'escena que tenen un recorregut prou significatiu. D'una banda, Xavier Mestres, músic i actor amb un llarg historial a través de musicals com 'Flor de nit', 'Mamma mia', 'Guys and Dolls', 'The Full Monty', 'T'estimo, ets perfecte... ja et canviaré', 'Company', 'Swenney Tood'... Precisament l'espectacle actual 'Killer', que sembla pensat per a una sala mitjana, té una arrencada que, en clau contemporània, recorda fugaçment l'assassí clàssic de 'Sweeney Todd'. A l'altra banda del teló hi ha el director Joan Maria Segura i el segell Egos Teatre, amb l'historial de 'Ruddigore o la nissaga maleïda', 'En Joan sense por' o 'La casa sota la sorra'.Ells dos, juntament amb tres músics, dos d'ells provinents de formacions orquestrals (Roger Benet i Tomàs Alcaide) i el tercer (Xavier Sànchez), intèrpret també en musicals històrics de Dagoll Dagom com 'Mar i cel', 'Mikado' i 'Boscos endins', recreen un text inèdit del tercer culpable de la festa, el dramatiurg Guillem Clua, guionista televisiu ('El cor de la ciutat') i autor de l'obra teatral 'Marburg' (TNC), ara projecte cinematogràfic d'Isabel Coixet.Doncs, bé, 'Killer' és un monòleg que combina la paraula i la cançó per entrar en el territori del thriller, la tragicomèdia i, com deia, l'humor negre, que grata en la mort i el destí incontrolable de l'ésser humà. L'autor se sent hereu de personatges tràgics de 'La Bella i la Bèstia', 'Els miserables' o de diverses de les víctimes d'Stephen Sondheim.El protagonista de 'Killer' és Pau Moira (Xavier Mestres), un enterramorts professional que acaba a la banqueta de la justícia acusat de ser l'assassí al llarg de la seva vida de 157 persones. I en un espai temporal de ficció que no passa d'una hora, el protagonista recorda quines han estat les seves tràgiques circumstàncies des de la infància fins a la pèrdua del seu gran amor, Jana, l'última víctima de la llarga llista.El relat de Pau Moira es veu acompanyat, acolorit, endolcit o tintat de tenebres gràcies a la banda sonora dels tres músics (piano, violí, contrabaix, clarinet, guitarra, percussió i veus) que combina diversos gèneres musicals, dotant tot l'espectacle d'un dinamisme i un atractiu a tres bandes, fins a aconseguir que la paraula es fongui amb la música, la cançó sigui una continuïtat de la paraula i la música adopti també el paper narratiu.'Killer' és un d'aquests espectacles que neixen fora dels circuits establerts (és una producció de la Sala Trono de Tarragona) i que, en la seva expansió de gira, haurien de ser rebuts amb els braços oberts perquè reuneixen tres eixos bàsics: un mesurat i bon guió, una bona i suggerent composició musical i una excel·lent interpretació, tant del protagonista com dels tres músics. A més, un espectacle com 'Killer' s'enfronta de cara, i amb un estil molt personal, a la febre del macromusical que impera en la majoria de grans auditoris. 'Killer' entra a matar a contracorrent, una manera de provocar la sorpresa i el desconcert en el sector. A la Sala Muntaner hi ha la resposta.
VIDEO
«Cadira (Chair)», d'Edward Bond. Traducció d'Anna Soler Horta. Intèrprets: Albert Alemany, Oriol Casals, Tilda Espluga i Lina Lambert. Escenografia: Pep Duran. Vestuari: Nina Pawlowsky. Il·luminació: Pep Gàmiz. Moviment actoral: Toni Arteaga. So: Pepe Bel. Direcció: Moisès Maicas. Sala Muntaner, Barcelona, 15 desembre 2010. Quan començo a escriure, després d'haver vist la posada en escena de l'obra d'Edward Bond (Holloway, Londres, 18 juliol 1934) un teletip d'agència diu que el govern del Marroc, que dirigeix l'hereu de la corona, ha fet reembarcar sense cap motiu, en un vol cap a Barcelona, un periodista català que pretenia entrar de turista al país pel sol fet que la policia ha detectat per la documentació que era periodista; un altre teletip anuncia l'alliberament sota vigilància de Julian Assange, l'artífex de l'escandalós tafaner Wikileaks que tan esverats té els governants d'arreu del món, catalans inclosos; i un tercer teletip anuncia el decret dictatorial que el clown Hugo Chávez s'ha muntat per poder governar durant un any i mig al seu aire i en solitari al marge del Parlament...Queda clar que no cal recórrer a l'obra de George Orwell i la novel·la '1984', ni esmentar el seu Gran Germà, per relacionar tots aquests fets amb l'obra 'Cadira' d'Edward Bond. L'obra, escrita a inicis d'aquesta dècada, és una al·legoria contra els excessos del poder, sigui quin sigui el poder, i un avís sobre el foment progressiu d'una societat repressiva, situada en un futur que, com he intentat de justificar d'entrada amb exemples puntuals, no caldria moure'l gaire del present.Però, com en tota obra on el missatge es manté en un registre més aviat críptic, un desitjaria trobar una mena de manual d'instruccions a l'entrada del teatre. Per això, em permeto resumir una sinopsi extreta d'una informació de la companyia que situarà el futur espectador: Alice (Lina Lambert) té sota protecció un jove, Billy (Oriol Casals), a qui no deixa treure el cap a l'exterior per res del món. Viuen en un nucli apartat del centre d'una ciutat no definida. I representa que Alice va recollir el noi de petit i, a més, el va amagar de qualsevol control de l'administració i de qualsevol influència de fora. El jove té una idea de l'exterior només a través d'una finestra i el reprodueix a través de la seva imaginació en unes làmines pròpies de classe de dibuix de primària.Un soldat (Albert Alemany) vigila en una parada d'autobús una presonera (Tilda Espluga) que, en l'obra, és com una mena de pòtol amb parracs. La cadira que dóna títol a l'obra entra aleshores en joc. Alice, com si anés a passar el canet a la plaça, n'agafa una de casa i baixa fins a la parada d'autobús per, amb l'excusa d'oferir-la al soldat, veure de prop la dona que s'arrossega per terra. La relació d'aquella sortida —una acció tan sospitosa com si Alice es disposés a enderrocar el Mur de la Vergonya aixecat entre Israel i Palestina— comença amb un estira-i-arronsa i acaba en una tragèdia que, segons el manual al qual recorro, simbolitza la deshumanització de la societat i la resistència contra la barbàrie.Una anècdota com aquesta innocent situació en una parada d'autobús porta Alice a ser investigada per una funcionària del govern (Tilda Espluga) i a assistir a una de les escenes més suculentes de l'obra a través d'un interrogatori sense cap ni peus amb la conclusió oficial ja extreta abans d'escoltar cap explicació de l'acusada.Moisès Maicas, que ha dirigit l'obra, reforça el caràcter a la deriva que tenen els personatges. No només Alice, que es troba assetjada sense entendre les conseqüències de la seva actitud sospitosa per baixar una cadira al soldat; sinó també el mateix soldat que clama a un enemic sense resposta i que acaba disparant a tort i a dret; o el jove protegit d'Alice que topa amb l'exterior només quan qui l'ha protegit ja és pols; o la presonera que s'aferra a la cadira d'Alice com un nàufrag a una fusta salvavides; i fins i tot la funcionària de l'interrogatori, que tanca la sessió en sec quan ha conclòs el seu gairebé monóleg d'acusació.Obra de coratge col·lectiu. I cal remarcar-ho i advertir-ho: per a la sala que la produeix, per al director que la dirigeix, per als quatre intèrprets que la representen perquè saben —crec que ho saben— que la temàtica fuig de l'estàndard i les convencions establertes a hores d'ara —¿no tocaria per festes glorioses fer els Pastorets o una cosa o altra que s'hi assemblés?— i per l'opacitat volguda de la trama que requereix que els personatges se salvin només si estan en bones mans.Lina Lambert és qui té el paper protagonista, però també el més aparentment absent. Alice viu de poques paraules, de diàlegs de sords, de mirades a l'abisme de la incomprensió. Oriol Casals s'ha de debatre amb el personatge del jove Billy que, si un s'hi posa desinformat, identificarà amb una mena d'intern ingressat en un sanatori mental, conseqüència de la seva desconeixença del món exterior. Albert Alemany, sota l'uniforme militar, no té altre remei sinó moure's entre l'autoritat del seu gremi i la por d'executar la mateixa autoritat. I Tilda Espluga es reparteix entre una acció de teatre-dansa (amb totes les distàncies) en la primera escena de la presonera i en una acció de funcionària de perfil nazi en el cas de l'interrogatori, l'escena que li dóna més joc i potser on la paraula surt més vivament del text de l'obra i la que redueix més al monosíl·lab la seva denunciada-oient, Alice. Tothom està avisat, doncs, si vol veure la 'Cadira', d'Edward Bond. No cal que es porti la cadira de casa. Però sí que cal que, un cop al teatre, s'hi assegui bé i que s'hi posi en disposició d'entendre que el veterà autor anglès no està per bromes.
«La majoria dels suïcidis són en diumenge», d'Anna Burzynska. Traducció de Sonia García Navarro i Joan Sellent. Intèrprets: Mercè Martínez i Borja Tous. Escenografia: Pablo Paz. Vestuari: CarmePuigdevallíPlantéS. Il·luminació: Nani Valls. So: Xavier Paüls. Direcció: Jordi Vilà. Producció La Troca, Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET). Sala Muntaner, Barcelona, 5 novembre 2010. Uns missatges de contestador automàtic —actualment en diríem bústia de veu— presenten en off els que seran els dos únics protagonistes de l'obra, la Klara i en Nikodem, una parella acabada de fer, que només porta mig any vivint junts, i que es troba aparentment en la franja que ha arribat als trenta anys. És diumenge. Primera hora del matí. Hores de despertar mandrós, torrades a la cuina, suc de taronja i algun excés d'alcohol a manera que l'ambient puja de to.L'entrada de la història és lenta, potser mandrosa, d'acord amb l'hora de ficció del dia, sense saber ben bé què passa o per on aniran els trets. Sí que, a poc a poc, vas descobrint que la parella té, aparentment càrrecs executius en dues empreses amb relacions internacionals. Tot és genial. Ho diuen unes quantes vegades ells mateixos. I en el parèntesi dominical —sense la pressió de l'estrés laboral que els angoixa— hi ha una bona sessió de rebolcades de llit exprés que posen a prova les aptituds de malabarisme sexual dels dos intèrprets.Superat el fogueig d'entrada, la cosa entra en situació. Primer moviment (director dixit): mirada costumista postmoderna sobre la manera de viure de la societat —o una part de la societat— actual. Cara a cara amb el diumenge i sense saber quina conversa triar. Distraccions per passar el temps que pesa com una llosa. Passatemps i gratacel de torrades amb melmelada. Segon moviment: descoberta per part de l'espectador —i també dels dos protagonistes— de la situació d'engany i incomunicació en la qual ha viscut la parella en els sis mesos que fa que es coneixen. Aterratge al regne de l'atur encara en clau real. Sorpresa inesperada a partir que Klara ha amagat que fa tres mesos que la van despatxar de la feina i ha continuant fent veure que encara anava cada dia a la feina. I menys sorpresa, perquè es veu venir d'una hora lluny que Nikodem es troba en una situació similar. Resultat: només queda un zloty al compte que no els permet sobreviure amb el ritme de vida que la parella ha portat. Tercer moviment: no hi ha sortida, no hi ha futur, confessió mútua d'un passat personal fals per viure un món irreal. Metàfora d'una Polònia del passat enfrontada al miratge d'una Polònia del futur. Conclusió: "no hi som", últim missatge de veu deixat a la bústia del contestador per als qui els busquin a partir del dilluns.L'autora Anna Burzynska (Cracòvia, Polònia, 1957) reflecteix en la parella protagonista les conseqüències de la pressió de la feina per damunt de la vida personal. L'addicció a la feina —atribuïda a segons quin ripus d'executius— però que no és res més sinó una versió moderna del mal diví des dels temps d'Adam i Eva, els dos primers brokers més burros de la història per voler especular amb una poma.Però diria que la intenció se li escapa de les mans fins i tot a la mateixa autora, girant cap a un desenllaç aparentment tràgic, després d'enganyar els espectadors en clau còmica, sense que n'acabin de ser conscients perquè tot queda en un espai del no-res, de la insinuació ("no hi som"), del tempo escènic marcat per un rellotge que marca el pas de l'hora i mitja de la representació, però també a un ritme que no es correspon amb la realitat.La situació transcorre en un considerable llit de mida gairebé italiana —com cantava en Raimon— que amaga al darrere una barra de cuina americana —per allò de les torrades i el suc de taronja i el que anirà venint— i que s'emmarca amb dos finestrals, a dreta i esquerra, que permeten a vegades jugar amb les ombres fantasmals del dos protagonistes, a vegades presentar-los com a éssers perduts darrere els vidres.La dissertació sobre si els diumenges encapçalen el rànquing dels suïcidis o bé si l'encapçalen els dilluns ha estat des del primer moment del discurs un avís del previsible desenllaç. Tot acaba reposant, doncs, en el recorregut més que en l'anècdota. I definitivament el muntatge se salva perquè el salven els intèrprets.L'actriu Mercè Martínez —després dels musicals 'Mamma mia' i 'La bella y la bestia', de la sèrie 'Porca misèria' i la telenovel·la 'La Riera'— domina la situació de la parella i enforteix el personatge de Klara que és el que acaba portant les regnes de la trama. L'actor Borja Tous es deixa endur per l'ímpetu d'ella i el seu Nikodem queda més ofegat, més al marge, fins al punt que fa la impressió que si accedeix a "deixar de ser-hi" ho farà només perquè és ella qui l'hi arrossega amb el mateix convenciment i el mateix engany que l'ha arrossegat durant els sis mesos de parella.
«Els convidats», de Mar Pla. Intèrprets: Enka Alonso, Agnès Llobet i Alvar Triay. Espai escènic: Cati Bauçà. Il·luminació: Pep Perez / Joan Borràs. Espai sonor: Iker Hernández. Vestuari: Montse Garre. Direcció: Cristina Cervià. Produccions de Ferro. Sala Muntaner, Barcelona, 9 octubre 2010. Mar Pla (Barcelona, 1981) debuta en teatre amb aquesta obra que produeix una companyia de les Illes i que, per la relació professional de l'autora amb la ciutat de Palma, està interpretada en la variant mallorquina del català cosa que, per als principatins poc pluridialectals i que no estan avesats a escoltar-la i parlar-la, dificulta una part de la comprensió del discurs.En realitat, més que una obra, aquest primer acostament de l'autora al gènere teatral va néixer amb la intenció de ser un monòleg, però amb la participació d'un equip de col·laboradors, entre els quals es compta l'actual directora del muntatge, l'actriu gironina Cristina Cervià, s'ha convertit en una peça breu, una hora i deu minuts, amb tres personatges i un únic àmbient: el lavabo d'una casa.Es tracta, això sí, d'un lavabo de disseny, útim model, ample, gairebé com una cuina, perquè la parella que habita a la casa tapa algunes de les seves febleses i alts-i-baixos fent constantment reformes domèstiques.Mar Pla, que dramatúrgicament s'ha format en el registre audiovisual com a guionista, imprimeix en aquesta obra teatral la influència del mitjà televisiu. I els tres intèrprets s'hi mouen també a gust, amb ofici i amb tècnica contemporània, made Institut del Teatre. L'acció d''Els convidats' està construïda amb escenes molt ràpides, amb un llenguatge àgil i actual, sense rebuscar la profunditat del gran discurs sinó creant sensacions en els espectadors que li facin recordar experiències sabudes o viscudes.En el fons, Mar Pla planteja un joc a través dels seus personatges que es va descobrint a poc a poc, protagonitzat per dues germanes i un triangle amorós sense conseqüències fatals, més aviat amb conseqüències convencionals, i amb un seguit de personatges absents, els que donen títol a l'obra, convidats a la casa de la parella, que acaben capgirant la trama cap a un minithriller de comèdia.La competitivitat femenina, la gelosia entre dues germanes, la feblesa i la indecisió de l'home que es troba entre les dues, el paper de la mare absent que pesa sobre el subtil melodrama i la hipocresia de les relacions personals quan són exposades al límit de la juguesca configuren una trama que pot ser la lleixa perquè l'autora repeteixi i vagi fins i tot una mica més enllà.La Sala Muntaner, disposada a córrer riscos, ha apostat per un espectacle que, amb més recursos, seria dels que entraria en una mena de work in progress o T6 com el que fomenta el Teatre Nacional de Catalunya per a autors i autores, si no novells, sí que en procés emergent i de la generació de l'autora.L'avantatge de Mar Pla és la seva relació, com a llicenciada que és en Comunicació Audiovisual per la Universitat Ramon Llull, amb la producció televisiva. 'Els convidats' és un muntatge que té tots els ingredients per eixamplar-se en una telemovie en una atmosfera claustrofòbica com la d'un lavabo domèstic, per molt que sigui de disseny. Amb l'avantatge que el mitjà cinematogràfic, amb la domèstica TDT, permet el visionat en VO, però també, si es vol, en versió subtitulada, perquè ningú no se'n perdi res.
«Alopexidin (la solució definitiva a l'alopècia)», de Xavier Pujolràs. Intèrprets: Gerard Ausellé, Xavier Ausellé, Carles Cors, Jordi Garangou, Jordi Puig i Xavier Pujolràs. Escenografia: Lluc Castells Icart. Construcció escenografia i attrezzo: David Faüchs i Fanny Espinet. Vestuari: Montse Garre. Il·luminació: Pere Capell. Direcció: Xavier Pujolràs. Cia. 4Produccions. Sala Muntaner, Barcelona, 12 juny 2010. Quan encara no existia el fabulós negoci dels laboratoris farmacèutics, la patologia de la calvície masculina tenia el seu millor estafador en els xarlatans de fira. Qui comprava un flascó de l'elixir màgic que feia créixer el cabell —millor compri'n tres i pagui'n dos—al damunt, li regalaven una pinta.L'obra de Xavier Pujolràs i la seva troupe recorda en certa manera aquella raça de xarlatans de fira. La diferència i la indústria s'ha accentuat amb el temps i, avui en dia, la majoria de productes que diu la publicitat televisiva que fan miracles surten d'experiments fets per científics i sovint són objectiu d'espionatge industrial.En una hora i deu minuts, la trama de l'espectacle transcorre, a tot gas, en una planta elevada de laboratori on, per fer joc amb les bates, tot és blanc rutilant, cosa que configura una escenografia estel·lar que només trenca la seva puresa en un moment fantasiós, musical i coreogràfic en vermell encès de cabaret, en una imitació efectista de la popular cançó 'Chiquitita' —influència dels últims espectacles musicals nostàlgics i satírics de Xavier Albertí, amb qui Xavier Pujolràs ha treballat últimament—, cançó que és un dels leit motiv d'un dels cinc empleats del laboratori d'investigació.En clau de comèdia, amb un ritme trepidant, amb un encadenament de diàlegs que no donen temps a la respiració, es va creant una història d'embolics i de relacions laborals i personals, però també es va creant el que l'autor anomena "estupidesa humana" a partir d'una falsa suposició sobre uns fets ocorreguts durant el cap de setmana, i amb l'arribada d'un sisè personatge als laboratoris que alteràrà l'ordre i la rutina establerts.El temor a perdre la feina, l'enveja pròpia del gremi de la investigació i el presumpte èxit inesperat d'una descoberta per fer créixer el cabell, a partir d'una fórmula casual, creen un clima on l'humor hi regna a dojo, amb personatges molt ben perfilats: l'encarregat que no vol saber res del que passa, el que se sent assetjat i perseguit, el que ha de ser pare al cap de pocs dies, el que viu més amb el cap a casa que a la feina, l'últim mico de la colla —perfil clownesc a base només de conversa amb monosíl·labs—, i l'estrany vingut de fora, un tècnic que és també un espia, interpretat pel mateix autor Xavier Pujolràs. Un divertimento en estat pur que, paradoxalment, malgrat el tema, no té res de creació de laboratori i que jo, si fos d'ells, vendria com l'elixir d'aquells xarlatans: vegi l'espectacle i, si és calb, li creixerà el cabell. Garantit.
«Penèlope», de Pepa Plana. Música original: Lluís Cartes. Pallassa: Pepa Plana. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Jordi Llongueras. Attrezzo: Oriol Blanchar i Xavier Garcia. Adaptació pallassa: Joan Busquets (†). Assessorament màgia: Mag Lari. Direcció: Nola Rae. Companyia Pepa Plana. Sala Muntaner, Barcelona, 8 maig 2010. Amb Pepa Plana s'ha evitat que l'espectador poc informat o amb prejudicis propis del tòpic passi de l'espectacle i digui: "Ui, en fan una de pallassos!" La pallassa PP, amb totes les lletres majúscules, ja ha demostrat al llarg dels anys, en diferents espectacles anteriors, la seva capacitat de crear una estructura dramàtica gairebé sense paraules, només amb els gestos, les trapelleries pròpies del gènere i la capacitat d'interpretar diversos personatges sense haver de sortir de la caracterització de pallassa que l'acompanya.És difícil trenar un guió sense diàleg, sense monòleg, o amb molt poques paraules, només algunes frases esporàdiques, i que l'espectador surti de la sala amb la sensació que durant una hora i deu minuts, aproximadament, se li han explicat moltes coses. Vol dir que el llenguatge de l'expressió gestual, de la insinuació, ha funcionat perfectament i que continua sent vàlida la sentència que diu que més val una imatge que mil paraules.Aquesta vegada, la pallassa Pepa Plana clava l'agulló en un clàssic com Homer i s'emparenta de Penèlope, l'esposa pacient que s'està una vintena d'anys esperant que Ulisses torni de la guerra, fent i desfent la feina de costura feta cada dia per no haver d'acceptar cap altre pretendent. De fet, l'Ulisses de Pepa Plana es diu Ramon. I ella, per allò de 'Pe a Pa' —fent l'ullet a un espectacle anterior seu— es diu Pepa, tal com raja. El que passa és que la Pepa, mestressa de casa, feliç davant d'una màquina de cosir, té molta imaginació o molta capacitat de veure el món amb el color que més desitja i, malgrat l'esperança que el cop de porta del Ramon pot acabar tard o d'hora amb el retorn a casa de l'home, la Pepa té també la lucidesa per trencar el fil que tant li costa d'embastar a l'ull de l'agulla de la màquina de cosir i optar, al final, per la llibertat personal com a dona.Amb aquesta trama, Pepa Plana teixeix un espectacle per on transcorre subtilment la guerra de Troia, amb el cavall de fusta de rigor —enginyosa simbologia gràcies al capçal de la màquina de cosir—, el vaixell que porta Ulisses, les muralles de Troia i alguns altres elements del mite —amb un simple fil vermell—, però tampoc no es fa imprescindible de conèixer a fons l''Odissea' perquè la història de la Pepa / Penèlope és la història que beu de les fonts de les cuines i els fogons de tantes cases i de les frustracions de tantes relacions de parella malmeses.Una banda sonora remarca les diverses accions que la pallassa Pepa Plana imagina en veu dels seus personatges. Música, efectes de màgia —made in Mag Lari— i flirteig amb algun espectador de primeres files creen un espectacle que guanyaria molt més en un espai de cambra, però que també podria ser de gran pista perquè Pepa Plana el sap portar amb destresa a l'escenari convencional amb totes les qualitats d'una obra de teatre. Un sirtaki de la pallasa —en honor a l'antiga Grècia— posa el punt final en una casual i no buscada al·legoria de la crisi moderna que ha portat a la ratlla de l'abisme la Grècia contemporània. (†) El pallasso, promotor i productor, Joan Busquets, col·laborador en aquest espectacle com a adaptador del paper de la pallassa Pepa Plana com a Penèlope, fundador de la Companyia Ínfima La Puça, mor el 14 de maig, als 54 anys, a causa d'un càncer.
«La música», de Marguerite Duras. Traducció de Sabine Dufrenoy. Intèrprets: Maria Molins i Òscar Muñoz. Violoncel·lista: Mariano Camarasa. Veus en off: Montserrat Carulla, Eduard Farelo i Míriam Marcet. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Vestuari: Marian Varela. Maquillatge i perruqueria: Núria Llunell. Companyia Cambalache. Direcció: Zep Santos. Sala Muntaner, Barcelona, 24 març 2010. Imaginem-nos per un moment que l'escriptora Margarite Duras (Gia Dinh, Indoxina, 1914 - París, 1996) fos viva i que s'estigués a Barcelona. ¿Què en pensaria que després de tres volums d'obra dramàtica publicats sense un excessiu ressò escènic trobés una de les seves peces breus representada en dos escenaris diferents i durant els mateixos dies en cartellera? Potser el mateix que deuen pensar molts espectadors: Si al Círcol Maldà fan 'La segona música', a la Sala Muntaner, que fan 'La música', deuen fer "La primera". I no aniria gaire errat.La versió de la Sala Muntaner és el text original d'un encàrrec que Marguerite Duras va escriure per a la televisió anglesa i que uns anys després va revisar i reescriure ('La segona música') per matisar-hi i ampliar algunes de les expressions del diàleg de sords que hi desgrana. Al Círcol Maldà, el paper de la parella que es troba en un hotelet de vella memòria per ratificar la seva separació com a matrimoni l'interpreten Àurea Màrquez i Xavier Ripoll, i a la Sala Muntaner, el representen Maria Molina i Òscar Muñoz.La interpretació de Maria Molins a la Sala Muntaner és impecable. La seva estada a l'escenari, que ha modificat provisionalment la sala en un espai central a platea i un d'escenogràfic a l'escenari, manté tota la força que requereix el paper dibuixat per la ploma turmentada de Marguerite Duras. La relació paraula-música, silenci-so, amb el violoncel·lista a l'escenari, Mariano Camarasa, marca la intenció del diàleg fred, distanciat, gairebé entre estranys, que el matrimoni manté en un vell hotelet francès. A Òscar Muñoz, l'exparella, no li queda altre remei per voluntat de la mateixa Marguerite Duras que mantenir-s'hi amb discreció.Però resulta que la posada en escena necessita urgentment una revisió per no enfonsar els espectadors en la síndrome de la sordesa. Només una part dels espectadors, la que es troba a primera línia de l'escenari de platea és capaç de copsar el discurs que és en mans, sobretot, de Maria Molins. La sala no afavoreix precisament l'expansió del to intimista en tota la seva capacitat més enllà de les primeres files.Cal elevar una mica més el to, malgrat que potser es perdi una part de la buscada intimitat que es pretén reflectir. I una altra observació: ¿calia baixar a platea i deixar l'escenari lliure, pràcticament per al violoncel·lista, el carrer —ho detecta un rètol de 'Boulangerie'— i la portalada que representa l'hotelet, malgrat que s'entengui que l'interior és a planta baixa?A banda d'aquestes dues incògnites escenogràfiques hi ha una qüestió important de tractament entre els dos personatges. ¿Per què s'ha optat en tot el diàleg per mantenir el tractament de "vós"? D'acord que el "vous" francès està molt imposat i que el "tu" només hi entra en situacions de molta confiança, però en la versió catalana, és com una crossa permanent que repica a l'oïda sense que es justifiqui ni per la fredor ni per la distància que expremen l'exmarit i l'exmuller (Anne i Michel).Potser Marguerite Duras va voler mantenir a ultrança aquesta distància i aquesta fredor, però les parelles catalanes, fins i tot les més proclives a la desavinença, es tiren els plats pel cap maltractant-se de tu a tu. Ara i també ho feien a mitjan segle passat. I és una llàstima que aquesta crossa impedeixi viure plenament el contingut de la peça perquè la resta del text —si arriba a poder-se escoltar— és clar, net i directe. Molt contemporani.
El muntatge té encara remei si es pensa seriosament en aquests retocs. Altrament, crearà més d'una confusió en els espectadors. S'ho mereix la Duras. S'ho mereix la Molins. S'ho mereix la proposta.
«Kvetch (Neures)», d'Steven Berkoff. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Rosa Cadafalch, Pep Ferrer, Carme Fortuny i Toni Sevilla. Escenografia: Xavier Erra. Vestuari: Míriam Compte. Il·luminació: Toni Ubach. So: Ramon Ciércoles. Coreografia: Joan M. Segura. Caracterització: Àngels Salinas. Direcció: Pep Pla. Producció: Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i Produccions Teatrals Degira. Sala Muntaner, Barcelona, 20 febrer 2010. L'arrencada de l'obra pinta bé des del primer moment. D'un simple teló de plàstic transparent, que acaba fet miques, se'n pot treure molt. De moment, com si d'una història de l'absurd es tractés, un dels personatges treu el cap per l'escletxa del plàstic estripat. Però de seguida queda clar que, malgrat l'avís de neurosi —'Kvetch' vol dir neures en jiddish— d'absurda, l'obra no en té res sinó que grata en el subsconscient amb malignitat i rebel·lia, però amb bon humor i simpatia, que no fa tan de mal.Darrere d'un text que és incapaç de deixar indiferent algú i que es fa seguir des de l'inici al final, s'amaga un autor polifacètic que ha tocat totes les tecles de la interpretació, Steven Berkoff (Stepney, London, 1937), en realitat de nom propi, Leslie Steven Berk, és un actor, dramaturg i director anglès que, en els últims anys, ha freqüentat més, com obliguen els temps, la televisió i el cinema. Això segurament és el que li permet contruir una obra que presenta tots els personatges en una doble cara: la que mostren davant els altres i la que de debò quan pensen el que pensen. I per aconseguir-ho, els diàlegs que mantenen es desdoblen, gairebé en totes les escenes, en dos: el sincer i l'hipòcrita. Dues obres diferents d'una mateixa trama.L'espectacle —que té un títol enigmàtic i, amb perdó, poc comercial, quan en canvi és per a un públic molt genèric— es podria ben bé dir: "Sense embuts" o "Sense pèls a la llengua" perquè és d'aquesta manera que cadascun dels personatges —un matrimoni jueu establert als Estats Units que viu amb la mare de la dona i que rep en un sopar a casa l'amic del marit i la presència d'un altre conegut de negocis que té afers amagats— s'expressa i dóna a conèixer les seves neures particulars.La por fabrica neuròtics. En fabrica a nivell universal provocant guerres inútils per ofegar un perill inexistent i en fabrica de més domèstiques per tapar allò que no es vol veure ni es vol posar damunt la taula. La guerra dels cinc personatges de 'Kvetch' —Pep Ferrer en comparteix dos, el d'amic i el de comerciant— és la llosa que arrosseguen per la tradició de la seva cultura i el procés que fan, després de buidar el pap amb els espectadors, per alliberar-se d'aquest pes que els oprimeix.Pep Pla ha dirigit el grup accentuant el caràcter més humorístic de cada situació i de cada personatge. I ha compensat els diàlegs interns i els aparts adreçats als espectadors amb uns canvis d'escena amb parèntesis musicals dins dels quals els quatre intèrprets ofereixen fugaços passos de dansa, fugaços moviments sonors i fugaços moments de càmera en pausa que volen donar a entendre el rerefons de comèdia entre tanta agror.Amb un ritme molt ben aconseguit, els finals de l'obra podrien ser molts, però, no per això, el que tria l'autor Steven Berkoff deixa de ser menys sorprenent, si bé, situat en les preocupacions generacionals de la població ja madura dels anys setanta-vuitanta del segle passat, que és també l'ambientació que subtilment ha adoptat aquesta posada en escena, malgrat que, pel que s'hi diu i pel seu tractament, podria perfectament ambientar-se sense complexos en el moment actual perquè neures com les que atemoreixen els personatges de 'Kvetch' han estat, són i seran carn de psicoanàlisi sense data de caducitat.
«Figuretes de vidre», de Tennessee Williams. Traducció de Bonaventura Vallespinosa (revisada a partir de l'última versió de l'autor de 'The Glass Menagerie'). Dramatúrgia de Jordi Pons-Ribot. Música de Jimmy Dorsey i Benny Goodman. Intèrprets: Andreu Banús, Lluïsa Sala, Gemma Sangerman i David Ortega. Escenografia: Eloi Doy i Leandre Sangerman. Il·luminació: Toni Riba. So: Sergi Fortuny. Figuretes: Cristal Platino. Perruqueria: Marta Ribas. Maquillatge: Roser Sangerman. Vestuari: Dress Art. Direcció: Jordi Pons-Ribot. Producció: Fènix Produccions i Teatre Principal d'Arenys de Mar. Sala Muntaner, Barcelona, 16 gener 2010. La companyia que dirigeix Jordi Pons-Ribot i que té la seva seu a Arenys de Mar té la virtut de deixar ben acabats els espectacles que escull. Però no només això, sinó que s'introdueix en l'obra que vol representar i hi aporta el seu toc particular. En el cas d'aquesta versió de 'Figuretes de vidre', de Tennessee Williams (Columbus, Mississipí, 1914 - Nova York, 1983), en fa una presentació narrativa posant en escena un personatge nou, el mateix autor, agafant com a justificació el fet que aquesta obra, del 1945, és considerada, d'entre totes les seves, la que té un caràcter més autobiogràfic.Podria passar que aquesta proposta fes caure en picat el ritme dramàtic de l'espectacle. Però no és així. Les intervencions narratives del Tennessee Williams de ficció són breus, il·lustratives, fins i tot diria que orientatives i, malgrat que una obra teatral, com una pel·lícula s'ha d'explicar per ella mateixa, en aquesta llicència dramàtica, la companyia ofereix una mirada nova sobre aquesta obra clàssica, respectuosa igualment amb la versió original.També cal remarcar que la producció no ha caigut en la temptació de titular l'obra amb el calc matusser cinematogràfic, 'El zoo de cristal' i ha respectat l'encertada traducció de Bonaventura Vallespinosa (Vilafranca del Penedès, 1899 - Reus, 1987) amb el títol 'Figuretes de vidre', una obra que, en la seva versió catalana, es va estrenar en una lectura a porta tancada, per exigències de la Dictadura de l'època, el 1957, en un recambró del Centre de Lectura de Reus, d'on Vallespinosa, metge de carrera i fill d'un vallenc i una tarragonina, tenia aleshores la presidència de la secció de Llengua i Literatura.'Figuretes de vidre' és una obra de caràcter psicològic que despulla cadascun dels seus personatges en una trama dosificada que, sense pretendre provocar ensurts en els espectadors, sí que els va descobrint cadascuna de les seves febleses. És també un reflex de la balança entre les il·lusions amagades i la frustració que esborra la felicitat. És, com diu l'autor en una de les introduccions, un pòsit de records, el símbol màxim del qual reposa en la figureta trencada que la noia posa en mans de l'amic del germà que després d'una vetllada enganyosa confessa que està promès amb una altra noia.La posada en escena de l'obra, una hora i vint minuts d'un teatre de tall clàssic, net i amb el suport d'una il·luminació que va caient en penombra al ritme que la penombra de la trama s'accentua, tendeix a reforçar l'absolut protagonisme de la filla de la casa, una família sense la presència del pare, que fa anys els va abandonar, només amb la mare, una mare opressiva i controladora, pendent del fill en qui confia i la filla, que coixeja, "soltera i esguerradeta", com diu la mare, situada en un barri modest, i en permanent lluita per tirar endavant, per aconseguir un futur per als dos joves, per trobar un promès per a la noia i per fer-la sortir del món en què s'ha reclòs.La direcció no s'ha encaterinat en una escenografia ni simbolista ni fastuosa: una simple taula de cuina, tres cadires, una banqueta, una gramola d'època, una caixa de fusta amb les figuretes... I ha deixat reposar tot el pes de la representació en els quatre personatges que els intèrprets defensen amb força, però tractats delicament, com si fossin també figuretes de vidre, deixant que siguin les paraules de Tennessee Williams les que ocupin el lloc que els correspon.
«Petita feina per a pallasso vell», de Matéï Visniéc. Traducció de Ramon Simó. Intèrprets: Jordi Martínez, Monti (Joan Montanyès) i Claret Clown (Claret Papiol). Música de Joan Alavedra. Escenografia: Ramon Simó. Vestuari: Mariel Soria. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Tècnis llum i so: Toni Ubach i Xavi Paüls. Producció del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa i Bitò Produccions. Direcció: Ramon Simó. Sala Muntaner. Barcelona, 12 desembre 2009. Són tres: Filippo, Nicollo i Peppino. Tres pallassos ja vells, passats de moda, defensors de la seva feina i convençuts que en el seu temps van ser els millors. Ho testimonien els retalls de diari que un dia parlaven d'algun d'ells. Els tres es troben per casualitat, al cap d'uns anys, en una sala d'un local de càsting on, presumptament, ofereixen feina de pallasso. Els tres hi arriben carregats amb una maleta que pesa un quintar. Primer, Nicollo (Monti, Joan Montanyès) i després Filippo (Jordi Martínez). Més tard apareixerà Peppino (Claret Clown / Claret Papiol). L'espectacle te dues parts diferenciades. En la primera, la trobada dels tres vells col·legues serveix perquè recordin el seu passat. En la segona, l'obra fa un gir i allò que era un espectacle mig convencional dominat per la dramatúrgia del text, es converteix en una autèntica pista de circ que, com a metàfora del pallasso, desemboca en una tragèdia final.L'autor Matéï Visniéc (Bucovina, Romania, 1956), resideix actualment a París, des que hi va arribar exiliat durant el règim comunista, després d'haver estat censurat i silenciat sobretot pel contingut del seu teatre. Després d'escriure en francès, treballa actualment a Radio France International, i amb la caiguda del comunisme torna a ser un dels autors més reconeguts en el seu país d'origen.En aquesta obra tragicòmica, l'autor posa al límit la tensió entre l'honestedat, l'amistat i la generositat confrontades amb l'ambició —o la necessitat vital— de guanyar la plaça de pallasso i per aconseguir-la, cal eliminar la competència que ara representa els altres dos vells amics.A banda d'aquest discurs de fons, el muntatge, dirigit per Ramon Simó, manté l'atractiu d'assistir a una improvisada performance de clowns de pista en teatre tancat —cosa que l'escenografia resol eficaçment—, i a entrar en l'aspecte tràgic de l'obra a través de la rialla i el nas vermell del pallasso.L'altre aspecte positiu del muntatge és que Ramon Simó hagi optat per convertir en actors dos dels personatges (Monti i Claret Clown) i reconvertir en pallasso Jordi Martínez, un actor que ja té un notable currículum en aquesta via escènica, des de la seva participació inicial en grups com Joglars i Comediants, però sobretot amb el mateix Monti i la seva companyia en espectacles com 'Clàssics', 'Klowns' i 'Utopista', a més d'haver estat un dels intèrprets de la celebrada obra 'Uuuh!', de Gerard Vàzquez, al Teatre Nacional de Catalunya, en el seu paper de company de pista de Charlie Rivel (Ferran Rañé).
