ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Romea]
- Més crítiques posteriors
- «Homenatge a Catalunya / Homage to Catalonia», de George Orwell. Adaptació de Pablo Ley i Allan Baker. Direcció de Josep Galindo. Escenografia i vestuari de Neil Murray. Il.luminació de Malcom Rippeth. Intèrprets: Chantal Aimée, Jane Arnfield, Dani Arrebola, Craig Conway, Alex Elliot, Javier Gamazo, Miquel Gelabert, Tony Neilson, Sasha Pick i Mingo Ràfols. Teatre Romea. Barcelona, 3 de juny 2004.
- És evident que furgar en la pròpia ferida no acaba de sortir mai prou bé a gust de tothom. Per això aquest muntatge sobre el testimoni de la guerra civil, de George Orwell, fa la impressió que hagi estat més ben rebut en les representacions d'Anglaterra i de París, que no pas en les de Barcelona. I és lògic que sigui així. Des de la distància, els ulls externs, no tan compromesos amb els fets, són capaços d'analitzar les situacions més objectivament.
- És a dir, amb un llenguatge que s'interpreta a partir de l'experiència contemporània. És en aquest clima extern, que 'Homenatge a Catalunya' es pot llegir en clau universalista. I aquest és un objectiu que l'adaptació aconsegueix. El mateix objectiu que fa que, a casa, sigui vist per segons qui amb reticències, amb ulleres fosques i amb taps a les orelles.
- ¿Quants testimonis reals queden a hores d'ara de la guerra civil espanyola? I dels que queden, ¿quants són capaços d'analitzar, ni que tinguessin una edat ja raonable a l'època, els fets que van caracteritzar la resistència popular a l'aixecament militar del 18 de juliol i el que se'n va derivar? És una resposta que esperen de fa temps tant els protagonistes supervivents com els seus descendents. I que mai acabarà de ser donada amb el tant per cent de fiabilitat científica que requeriria. És aleshores quan intervé el sentiment personal, la passió de l'herència de cadascú, la influència del passat personal, els orígens i fins i tot les circumstàncies del present.
- ¿Per què 'Homenatge a Catalunya' és un d'aquests espectacles que fomenten la reflexió? Ben senzill. Perquè no aporten cap solució ni recepta definitiva. Un exemple pràctic: un grup d'espectadors parla abans de començar l'obra. Són nascuts, diuen, en plena guerra civil. Nadons, doncs, durant els fets que ralata l'obra. A l'inici de la mitja part insinuen: "Em pensava que farien una evocació de la guerra". És a dir, confiaven que els explicarien, que els passarien la pel.lícula de la seva infància. En tornar del vestíbul, els comentaris han canviat i la conversa ja és plena de records de la seva infància a la postguerra, de la gana, de l'estraperlo, de l'opressió, de la vida més suau al camp i la vida dura a la ciutat. Són les víctimes de la postguerra. I el muntatge els ha despertat el record.
- ¿Com es fa això? Doncs amb un espectacle que s'allunya del dogmatisme. Potser sí que pren partit, però és, en tot cas, el partit que va prendre George Orwell. Un membre del POUM que no claudica dels seus principis. La lectura del llibre, que va circular als anys setanta en una primera edició catalana encara escapçada en segons quins capítols, ja donava una visió oberta, diferent, de la guerra civil des del bàndol dels perdedors. L'adaptació al teatre, resulta més visceral. I la posada en escena, en aquest cas, té l'atractiu de combinar intèrperts catalans i intèrprets anglesos en un bilingüisme, que el sobretitulat alleugera, però que fa més pròxima la veu de George Orwell (en realitat, Eric Blair).
- Si es tracta d'explicar que el nus dels conflictes sempre s'ha de buscar dins mateix, la tesi queda ben clara. Si es tracta de donar a entendre que les desavinences dels més petits són aprofitades pels més grossos, també. Si es tracta de reflexionar sobre el fet que els grans conflictes s'allunyen de la memòria a la velocitat que surt un tren de l'estació camí del benestar, també. Els estrangers observadors aventurers de la guerra civil són els pioners de la massa d'espectadors d'avui de la televisió diària que ensenya les guerres del món. Entre la imatge de torn de la guerra a l'hora del telenotícies i el cafè del dinar hi ha mitja hora escassa.
- L'obra 'Homenatge a Catalunya' té dues parts absolutament diferenciades. A la primera, la mirada és des de dins dels mateixos grupuscles de resistència en formació. A la segona, la mirada és de l'òptica de les conseqüències que provoca el conflicte. I les diverses escenes s'encarreguen de posar al límit expressiu les reaccions en situació de guerra entre els mateixos que la viuen des d'un mateix bàndol.
- Els recursos escènics del muntatge ajuden que el discurs, que no pretén ser una trama en la qual els personatges van creant el seu paper, arribi per la via de l'acció dramàtica. Amb algun cop d'efecte, un cop de mà musical i un reforçament de la projecció audiovisual sobre l'època.
- Algunes escenes semblen experiments per veure com reaccionen segons quins espectadors. Per exemple, el monòleg de Gila sobre la guerra, en boca de l'actriu anglesa, per als desconeixedors del seu origen, pot semblar una trapelleria del mateix Orwell o una boutade de l'adaptador. En canvi, per a l'espectador local, amarat de Gila, es converteix en una oportunitat de comprovar com encaixa irònicament un text, aparentment antic i de guió humorístic, en un relat dramàtic passat pel filtre contemporani. La interpretació d'El cant dels ocells té una referència més internacional i evidencia, per enèsima vegada, que les notes de Pau Casals amaguen un cant entre el lament i la nostàlgia, que pot entendre tothom i sempre.
- Homenatge a Catalunya és, com el text originari de George Orwell, un espectacle de sensacions. En el seu moment, l'autor de 'La granja dels animals' o de '1984' el va escriure des de la passió d'una experiència que li va significar, a ell i a molts com ell, un abans i un després de la manera d'entendre la vida. Diria que el muntatge teatral vol passar el risc de la maroma d'aquesta frontera. I convida també a fer-ho als espectadors. Ningú no en surt decebut. La història no és mai con ens l'expliquen sinó com, en el fons, la volem veure.
«Teatre sense animals», de Jean-Michel Ribes. Versió i direcció de Sergi Belbel. Intèrprets: Francesc Albiol, Mercè Arànega, Jordi Boixaderas, Àngel Llàcer i Marta Marco. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Il.luminació d'Albert Faura. Vestuari de Mercè Paloma. Teatre Romea. Barcelona, 17 de març 2004.
- S'ha de començar advertint que el registre dramàtic de l'autor Jean-Michel Ribes és un dels més eficaços que s'han pogut veure en els últims temps. El seu éstil literari és nítid, viu, esclatant. Sap que tot el que sobra no cal dir-ho i domina els punts sobre les is com ningú. Els seus relats escènics o cinematogràfics podrien ser un recull de contes i, només llegits, funcionarien igualment.
- En poques hores de diferència, a Barcelona, s'ha pogut comprovar. Primer amb la pel.lícula 'Chacun pour toi' (Institut Francès, BCN) i després amb la versió catalana de l'obra 'Teatre sense animals' (Romea).
- La unitat del registre de l'autor fins i tot proporciona algunes semblances entre la pel.lícula i l'obra teatral. Per exemple, la d'una escena a la pel.lícula amb el color rosa com a protagonista i una escena a l'obra teatral on el rosa domina també l'escenografia. O la figura d'un barber de barri, protagonista a la pel.lícula, i la presència d'un barber poca-pena a l'obra teatral. Segell de l'autor.
- Les vuit peces del muntatge, vuit divertimentos, de Jean-Michel Ribes, tenen també, en algun moment, un ressò dels contes de Pere Calders. Aquesta referència té el seu màxim exponent en el divertimento d'un matí de diumenge quan, per art de màgia, apareix un bolígraf gegant, ziuuu!, al mig del menjador de la casa dels personatges. I encara es podria trobar aquest alè caldersià en algun altre dels divertimentos escènics, com per exemple 'Monique', on l'absurd es barreja amb la realitat en un còctel explosiu.
- Però tota aquesta base literària de l'obra no seria res sense una posada en escena sense trampes i sense una interpretació de qualitat extrema. 'Teatre sense animals' ha permès als cinc intèrprets del muntatge explotar el seu costat més esperpèntic amb moments exultants que proporcionen de manera extraordinària, sobretot, Jordi Boixaderas, però que remata també Mercè Arànega, que perfila Marta Marco i que arrodoneixen Àngel Llàcer i Francesc Albiol. El ventall de personatges que els toca de fer és un altre dels atractius del muntatge, que converteix les vuit peces en un retaule gairebé unitari, com si la personalitat de cadascun dels personatges es fusionés amb la d'un altre.
- De segur que Sergi Belbel, director del muntatge, deu tenir la impressió que ha estat una de les vegades que els intèrprets se li han llençat a fons, deixant-se engolir pel text, com si l'obra hagués estat pensada, escrita i muntada pensant només en ells.
- A 'Teatre sense animals', són ben pocs els espectadors que en surten sense haver fet esclatar el riure a dojo. I resulta que es tracta de rialles provocades per una dosi intensa d'humor intel.ligent que, a l'acabament de cada peça, espontàniament, el públic transforma en aplaudiments de satisfacció i d'agraïment a la vegada per haver rebut el cop d'optimisme que un teatre de sempre, però renovador encara és possible.
«Un enemic del poble», d'Henrik Ibsen. Versió i traducció de Juan V. Martínez Luciano. Direcció de Carme Portaceli. Intèrprets: Joan Gadea, Miguel Àngel Romo, Pilar Martínez, Enric Benavent, Carles Sanjaime, Manel Barceló, álvaro Bàguena, Anna Maria Cediel, Diego Braginsky. Escenografia de Paco Azorín. Il.luminació de Maria Domènech (AAi). Vestuari de Rosa Ros. Producció de Teatres de la Generalitat Valenciana. Barcelona, Teatre Romea, 13 novembre 2003..
- Hi ha un punt en el qual tothom podria estar d'acord a l'hora de valorar 'Un enemic del poble': el seu discurs. Un discurs sense concessions, que en el muntatge de Carme Portaceli al Teatre Romea, els intèrprets fan arribar a flor de pell, a peu de platea en alguns moments, amb una expectativa evident dels espectadors, no tant per la manera d'actuar com per la clarividència de les paraules que pronuncien.
- Segurament que el fet d'haver revisat una de les millors obres d'Henrik Ibsen, que data de fa 120 anys, en plena campanya electoral catalana, per tant, en plena buidor de discursos i en plena pluja de paraules gratuïtes i tòpiques, el text d'Ibsen pren un relleu especial.
- 'Un enemic del poble' té alguns moments remarcables que el mateix programa de l'obra al Romea destaca en una tria totalment compartida: "La majoria tarda anys, segles, a tenir raó! Em rebel.lo contra la idea segons la qual la majoria sempre té raó". "Lluitem per la veritat i per això estem sols. I això ens fa forts... I els forts han d'aprendre a estar sols." "Un partit és com una tritutadora de carn... Entren caps lúcids, caps desmanegats, caps rodons, caps quadrats... ¿i què en surt? Salsitxes!".
- La major part d'aquest discurs és en mans de l'actor Manel Barceló, que interpreta el Doctor Stockmann, el metge d'un balneari que descobreix un bacteri que enverina l'aigua i que, en una lluita per millorar-ne el sanejament, es veu apartat, ell i la seva família, de la confiança del poble per la campanya d'intoxicació que fomenta el president del balneari i alcalde del poble, el mateix germà del doctor Stockman.
- Manel Barceló porta el seu personatge des de l'estadi de l'eufòria de la sociabilitat i la bona posició fins a la ruïna material i la traïció dels que considerava els seus millors amics, situació personal que supera amb la fortalesa de la seva convicció i l'honestedat amb els seus principis científics, lluny dels interessos personals.
- El conjunt es ressent lleugerament d'una posada en escena que, precisament per la força que té el text, es deixa dominar pel discurs. És a dir, s'opta per una línia horitzontal escènica de cap a cap del text d'Ibsen que s'intenta trencar només amb efectes sonors i amb efectes de pampallugues cinematogràfiques quan l'obra i la seva trama argumental demanen matisos escenogràfics i d'il.luminació que acompanyin els moments més àlgids de l'obra que passa de la casa del doctor Stockmann a la redacció del diari i de la redacció del diari a una sala improvisada per a una assemblea multitudinària que té com a participants -inevitablement callats- els mateixos espectadors.
- La intenció d'Ibsen, però, és burxar en les consciències i, de tant burxar, no seria gens estrany que algun espontani saltés d'entusiasme i, en un arravatament de passió, s'afegís a la discussió en alguna de les funcions d'''Un enemic del poble', al Teatre Romea.
«El precio», d'Arthur Miller. Traducció de Bernardo Sánchez. Direcció de Jorge Eines. Intèrprets: Juan Echanove, Ana Marzoa, Helio Pedregal i Juan José Otegui. Escenografia d'Andrea d'Odorico. Il.luminació de Juan Gómez Cornejo. Vestuari de Nora Renan. Música de Yann Diez. Barcelona, Teatre Romea, 13 octubre 2003.
- L'obra 'El precio', d'Arthur Miller, explora i esgarrapa les entranyes del personatge principal i, a la vegada, la dels que complementen la trama. I, de rebot, si et descuides, la dels espectadors.
- De fons, una família vinguda a menys, arruïnada, un edifici de Nova York a punt d'enderrocar. Un pis tancat de fa anys, amb els mobles antics i els records personals d'un passat esplendorós. Una arpa, símbol del bon viure aburgesat, un floret d'esgrima, discos vells, uns barrets, uns vestits de festa, un armari màgic...
- Tot són elements que contrasten amb el personatge de Víctor (Juan Echanove), un policia amb prop de trenta anys a l'ofici, que s'acosta als cinquanta anys, frustrat professionalment, gairebé personalment, enganxat i enganyat a la vegada pel pare arruïnat, fins a la seva mort; la seva dona (Ana Marzoa), empenyent-lo cap a una sortida ideal i inexistent, i el germà absent de fa temps i aparentment triomfador (Helio Pedregal), i un vell taxador, una mena d'ànima en pena, de veu de la consciència, de retrat robot d'expert en antiguitats vingut d'una altra era, el vell Salomon (Juan José Otegui).
- Només aquesta descripció ja dóna a entendre que l'autor Arthur Miller es disposa a penetrar en una història carregada de feblesa i de tendresa a la vegada, de cau de conflicte, i de desllorigament d'una llarga rancúnia familiar guardada en l'interior de cadascú que, com si fos el lot de mobles antics que es taxa i es posa a la venda, puja i baixa de preu, però que el que realment es vol és que desaparegui d'una revolada a les mans d'un tercer que estigui lliure de prejudicis, perquè ja no els vol ningú en cap apartament de la societat moderna que avui en dia es rebel.la, diu un dels personatges, anant a comprar als grans magatzems.
- Durant dues hores, el duel que mantenen els intèrprets d'El precio', canvia de parella a cada escena. El blanc, però, sempre és Víctor, el vell policia, uniformat com aquell primer dia que va entrar al cos, com si fos una disfressa de carnestoltes, com li recorda la seva dona amb un deix d'afecte. Duel que es manté entre ell i la seva dona, entre ell i el vell taxador, entre ell i el germà, entre ell i els altres tres alhora. Un duel, però, que mai no és a mort, ni tan sols a ferida oberta, en tot cas, de petites rascades que deixen senyals per a tota la vida.
- La posada en escena de l'obra ha treballat amb artesania cadascun dels personatges. Juan Echanove té moments encarat al públic, en silenci, que no necessiten paraules perquè amb la cara paga. I Ana Marzoa remata algunes sentències amb un gest de cara, d'ulls o de mans, com si estigués al saló de casa, conversant realment amb un parell de parents que li han vingut a destorbar la migdiada. Juan José Otegui, vell jueu, aporta un tret lingüístic d'un gueto novaiorquès que es repeteix com un acompanyament musical del discurs. I Helio Pedregal, el germà doctor, manté l'arrogància del seus orígens, enmig de la qual expulsa també, en una mena de confessió, les ensopegades del seu passat.
- Aquesta és una obra "de família". D'una família que intèrprets i espectadors van formant lentament, segon a segon, fins a 120 minuts. Quan baixa el teló i el vell jueu taxador es queda sol i acaba dient que té molta feina per transportar tots els mobles que ha comprat a un preu rodó, es tanca un cicle, es fon una nissaga, es trenca una relació familiar que de l'escenari s'ha escampat a la platea i que Arthur Miller ha fet compartir a tothom com si t'hagués permès espiar pel forat del pany. De cop i volta, a dins, es fa la fosca, i el plaer del xafarder es queda a l'escapça. Amb ganes de tornar-hi.
«Hamlet», de William Shakespeare. Direcció: Calixto Bieito. Intèrprets: Nicholas Aaron, George Anton, George Costigan, karl Daymond, Matthew Douglas, Diane Fletcher, Rupert Frazer, Rachel Pickup, Lex Shrapnel. Dramatúrgia: Xavier Zuber. Escenografia i vestuari: Ariane Isabell Unfried & Rifail Adjarpasic. Il.luminació Rick Fisher. Música i lletra originals: Karl Diamond. Coreografia: James Cooper. Producció de l'Edimburgh International Festival i el Birmingham Repertory Theatre. Espectacle en anglès amb sobretitulat al català a partir de la traducció de Joan Sellent. Barcelona, Teatre Romea, 30 setembre 2003.
- A vegades, un muntatge escènic es converteix en un enregistrament a la memòria de tota una generació. Si, per ara i tant, em fessin triar una versió de 'Hamlet' com a referent de l'imaginari col.lectiu, em quedaria amb la posada en escena que Calixto Bieito ha fet per aquest 'Hamlet' que, durant cinc dies, cinc escassos dies!, ha fet (o hauria de fer) vibrar el Teatre Romea, un dels espais escènics d'aquest moment que manté una línia de coherència, de rigor i de qualitat que contradiuen les veus més pessimistes sobre el nivell del teatre actual.
- Calixto Bieito ha fet, si no el millor, sí que un dels seus millors espectacles teatrals. I aquest 'Hamlet', en anglès original --una delícia per a l'oïda tant per als que l'entenen com el que no en saben ni Yes-- és també un dels espectacles teatrals més remarcables, de les últimes temporades, vistos a BCN. Hi influeixen, és clar, dos elements decisius: un estol d'intèrprets que té aquell domini de l'escena que acoquina qualsevol auditori, i l'oportunitat d'escoltar els monòlegs i els diàlegs de 'Hamlet' més essencials en la llengua que li pertoquen --amb el sobretitulat del ja imprescindible traductor Joan Sellent--, però sobretot, amb la lliçó de com s'ha d'expandir un text cap a l'auditori, sense malbaratar-lo i empobrir-lo, ni musicalment ni fonèticament.
- El muntatge té una matèria primera de gran qualitat: les dues actrius, Diane Fletcher (Gertrude) i --alerta amb aquesta noia--, Rachel Pickup (Ophelia); i també, és clar, George Anton (Hamlet) i, una altra sorpresa que Calixto Bieito no trobava tal com ell volia, Karl Daymon (Horatio, el pianista). La resta es manté en un nivell de plomada sense desequilibris. I de tot plegat, una part important del mèrit la té el mateix Bieito, que sovint, en el moment estel.lar de la seva carrera que viu, deu pensar en el gran avantatge i el privilegi que representa poder dirigir intèrprets que porten l'escola teatral de generacions enganxada al cos.
- I ara, l'escàndol. O el pretès escàndol. ¿A algun anglès o a alguna anglesa primmirat els va molestar alguna de les escenes d'aquest Hamlet-Bieito? O bé han anat massa al teatre, a segons quin teatre, és clar, o bé han anat poc al cinema, a segons quin cinema. ¿A qui pot escandalitzar avui en dia una escena de sexe tot just insinuada? ¿O fins i tot un intent frustrat d'incest pare-filla? Potser la resposta és que els escandalitza precisament el suggeriment de les escenes i l'elegància, tot i la violència, com es resolen.
- L'espai escènic és d'una calidesa exhuberant. El neó gegant de l'Hotel Palace al fons, el saló de celebració de la coronació i les noces, una dotzena de cadires de braços negres de disseny, els souvenirs de París --picada d'ullet a la metàfora d'Europa-- un piano blanc, una taula de vidre plena de begudes de les quals no s'abusa gens, les cintes de cassette que serveixen a la vegada de missatge entre enamorats malentesos i de destí fatal per a Ophelia, i un inevitable micro que no serveix per remugar o grunyir, sinó per remoure, de tant en tant, des de les profunditats, les emocions dels espectadors.
- El Hamlet de Calixto Bieito és un Hamlet que es plantifica a les portes del segle XXI amb el llenguatge del temps del segle XXI. Però sense falses transgressions i afegits pseudomoderns. Potser ja és hora de no considerar "moderns" segons quins recursos escènics que tant nous com vells públics agraeixen. Bieito planifica el que ell anomena la "deconstrucció de l'obra" amb un resultat excel.lent: explica, clarifica i fa entenedor el seu Hamlet.
- Em volia resistir a fer comparacions, però la proximitat dels dos muntatges vistos en pocs dies de diferència a BCN hi obliga. El Hamlet en lituà, d'Eimuntas Nekrosius, al TNC (4 hores), és apte per a espectadors que, coneixedors a fons del text de Hamlet, es volen capbussar amb la companyia en la contemplació d'escenes màgiques, metàforiques, algunes de gran bellesa, però en un espectacle recreatiu i no explicatiu. En canvi, el Hamlet en anglès, de Calixto Bieito, al Romea (2 hores), és apte per a tota mena d'espectadors que, posem per cas, ni que no coneguessin la típica frase de Hamlet ("Ser o no ser, aquest és el dilema --o la qüestió"), volguessin entendre, si és que és possible entendre'l del tot, l'enigma que envolta Hamlet des de la seva creació com a personatge mític del teatre.
- És a dir, el muntatge compleix una de les funcions que capfiquen Bieito des de sempre: fer accessible els grans clàssics a una societat contemporània que, per circumstàcies òbvies i per canvis de costums culturals, cada vegada n'està més allunyada i els desconeix més.
- Si, a més d'això, els 120 minuts de l'espectacle transcorren a un ritme que no permet que els espectadors deixin d'estar atents a l'escenari, la barreja i fusió de músiques fan de banda sonora d'un fresc que barreja corona reial amb revista del cor, i les aportacions lliures de la versió dramatúrgica encaixen amb les intencions del director i la companyia, sense perdre fidelitat a l'original, potser fins i tot William Shakespeare, si aixequés el cap, els faria barretada.
«Mestres antics», de Thomas Bernhard. Títol original: Alte Meister, Komödie. Intèrprets: Carles Canut, Mingo Ràfols i Boris Ruiz. Escenografia: Joaquim Roy. Figurinisme: María Araujo. Il.luminació, adaptació i direcció: Xavier Albertí. Barcelona, Teatre Romea, 16 de setembre 2003.
- La pinzellada, ja que ens trobem davant d'una pintura, és magistral. Una alenada d'aire fresc de la mà del càustic, cínic i vironer Thomas Bernhard, capaç de desvetllar crítics descafeïnats, mestres d'escola sense haver esmorzat bé, professors d'universitat frustrats, especialistes en història de l'art carregats de romanços i altres espècies de la fauna intel.lectual d'acadèmia.
- En un text adaptat al teatre de l'última novel.la de Thomas Bernhard, 'Mestres antics', l'autor hi reuneix tot d'invectives i carrega com si brandés un bat de beisbol sobre esquemes rutinaris i caducs, en una lúcida reflexió sobre l'art i la societat.
- Un crític amb cara de pocs amics, però amb posat de panxacontent, músic entès i filòsof per vocació (Reger - Carles Canut) és un empedreït visitant de la sala Bordone del Kunsthistorisches Museum de Viena. Lletregeu, sisplau, diverses vegades el nom d'aquesta institució perquè, com una música persistent, els tres personatges de Bernhard la repeteixen com un coixí lingüístic servit per l'autor no pas per dificultar el discurs sinó per fusionar la paraula dels actors amb l'oïda dels espectadors. Allà, a la sala Bordone, hi ha un vigilant amant de pocs amics (Irrsigler - Mingo Ràfols) i un visitant, o un suporter de bona jeia (Artzbacher - Boris Ruiz).
- El crític musical i filòsof, vidu de fa poc, acudeix dia sí dia també, a la sala on el vigilant li reserva el banc que hi ha davant d'una pintura de Tintoretto. És el seu món. El seu habitatge. El seu refugi. Trencat només en una ocasió per la presència inoportuna d'un col.leccionista anglès.
- Les reflexions que el crític musical hi fa al voltant de l'art parteixen d'un conveciment: "Al 90% de la societat no li interessa gens l'art"; "els historiadors de l'art l'han aniquilat"; "els professors amb ramats d'alumnes l'han fet avorrir"; "els guies amb estols de turistes l'han convertit en llet desnatada"; "els polítics han assassinat l'art", i així, anar tirant.
- Les paraules del crític sonen severes, segures i a vegades insultants. Si bé provoquen un somriure quan ironitzen amb ràbia sobre els costums de la societat austríaca, també provoquen una ganyota de fàstic si, en un petit esforç d'espectador, es traslladen a l'àmbient més pròxim.
- Tot el discurs de Thomas Bernhard desemboca en una acusació contra els mateixos que han seguit l'obra convençuts que la traca no anava per ells. N'hi ha per a tothom. Fins i tot per als que han escoltat la reflexió en veu alta de Seger-Carles Canut, creient que ells n'eren l'excepció. Res més lluny de la realitat: "Els artistes i els que els adoren són els primers hipòcrites de la cadena". I encara: "Només el beneit admira --diu Bernhard--, l'intel.igent no admira, respecta".
- Carles Canut, Boris Ruiz i Mingo Ràfols, companys de batalla d'algunes de les últimes aventures més celebrades del Romea i les propostes de Calixt Bieito, es llueixen en moments àlgids dins d'escenes brodades de tensió, i afinen el geni literari de Thomas Bernhard, desempolsat en aquesta ocasió per la direcció de Xavier Albertí, convertint allò que tan esvera l'espectador tipus del segle XXI, un text d'idees, en una brillant idea teatral al servei del millor text.
«Orfeu als inferns», de Jacques Offenbach. Títol original: Orphée aux Enfers. Música de Jacques Offenbach. Llibret original d'Hector Crémieux i Ludovic Halévy. Versió: El Terrat. Adaptació de Pep Bras i Joan Anton Rechi. Lletres i direcció d'escena: Joan Anton Rechi. Direcció musical: Antoni Parera Fons. Escenografia i vestuari: Rafel Lladó. Il.luminació: Roger Puiggener. Músics: Sergi Cuenca, Juan Diego Fidalgo, Naüm Monterde, Andrea Cubero, Quim Ollé, Joan Palet, Mireia Quintana i Amaya Barrachina. Intèrprets: Eva Barceló, David Ordinas, Fanny Marí, Jaume Roca, Maia Planas, Carles Canut, Mingo Ràfols i Boris Ruiz. Barcelona, Teatre Romea, 28 abril 2003.
- ¿Era La Trinca qui en tenia una que deia: "Trempar i riure"? O no, potser era "Trincar i riure"... Tant hi fa. El cas és que parodiant la nostàlgia de La Trinca, el subtítol de 'Trempar i riure' seria perfecte per al muntatge d'aquest 'Orfeu als inferns' que ha esquitxat amb una mica de sal i una mica de pebre una temporada que s'acaba i que ha estat marcada per les cares llargues i, en alguns casos, per les butxaques eixutes.
- La conjunció de la productora del Terrat amb la programació del Teatre Romea, passant per Pep Bras i Joan Anton Rechi, ha desembocat en un espectacle que ve a ser, amb retard, el model del que hauria d'haver estat la reconversió o la readaptació de l'emblemàtic El Molino. Pel seu mal cap, ara, l'antiga Pajarera del Paral.lel es pot veure redimida a ser un escenari secundari d'òpera per a descendents dels qui van ser els seus usuaris més privilegiats de principi de segle XX. Potser encara s'hi seria a temps, amb el precedent que acaben de marcar els gairebé "estables" del Romea, de convèncer els "pseudomolineros" que "cada cosa en el seu lloc" és un lema que més val no oblidar.
- 'Orfeu als inferns' és un espectacle recomanable per a totes les edats. Perquè és un espectacle que encaixa tradició amb modernitat, sempre amb la qualitat escènica, escenogràfica i musical com a norma, que ha fet del Romea més recent un teatre sense el qual, i sense la seva programació, dirigida per Calixt Bieito i el seu equip, la cartellera quedaria coixa i mig òrfena.
- 'Orfeu als inferns', una opereta satírica i descarada, està interpretada per una troupe que, sobretot, no amaguen que es diverteixen amb el que fan. Una condició indispensable perquè un muntatge d'aquesta mena no caigui en l'esperpent buit ni en el tarannà carrincló i fora de to. I aquesta condició l'ha aconseguida la proposta tal com ha estat plantejada, però també la concepció de la posada en escena que li ha donat Joan Anton Rechi, amb la distància suficient del món tocat i posat de l'òpera que coneix prou bé, per afrontar aquesta mena de sàtira directa al ventre d'una societat determinada del segle XIX, marcada per l'afany de les aparences, però no tan allunyada de la hipocresia de la societat contemporània.
- La interpretació coral manté un nivell que no rellisca en cap moment. Però que, per descomptat, té moments que s'eleva per les particularitats de segons quins personatges i qui els interpreten: L'Opinió Pública (Eva Barceló); Orfeu (David Ordinas); Eurídice (Fany Marí); Aristeu-Plutó (Jaume Roca); Cupidó (Maia Planas); Júpiter (Carles Canut); Juno (Mingo Ràfols) i John Stix (Boris Ruiz). Un conjunt sense fissures.
- Li retrauran a aquest 'Orfeu', o potser no, qui sap, que s'empari més del compte en les referències televisives. L'actualitat puntual obligarà a revisar permanentment petites parts del guió. L'empremta del Terrat s'havia de notar per un lloc o altre. Tot i que caldria que aixequés la mà qui es confessés desconeixedor, almenys d'oïdes, d'algunes o totes les referències que L'Opinió Pública recita als espectadors.
- En canvi, la picada d'ullet a enllaçar, com apuntava al principi, amb l'estètica de la revista del Paral.lel, en el més pur estil "molinero" --un dels últims dels seus empresaris, Ricard Ardèvol era a la platea--, només pot ferir la sensibilitat dels més puristes, que n'hi ha, no en dubtem. En aquesta línia, l'espectacle té escenes, gags i moments d'una brillantor extraordinària que situen Eva Barceló o Mingo Ràfols en dues de les vedettes de ficció "més cotitzades" de principis del segle XXI, en una ciutat sense vedettes reals de plomes i lluentons i on qualsevol semblança amb el passat és simple coincidència. Inconscientment, un homenatge a Sebastià Gasch, un altre, i potser l'únic, defensor de debò del gènere.
- La sinopsi d'aquest 'Orfeu als inferns', més o menys simplificada, és aquesta: Ella està avorrida del matrimoni i no suporta el seu marit. Ell també la detesta. Ella està enamorada d'un altre. Aquest altre proposa a ella que se'n vagin plegats i ella accepta. El marit es queda tan ample, però la veu de la consciència li reclama que cal vetllar les aparences i que ha de recuperar la dona que és seva. Els més poderosos l'ajudaran a trobar-la. Però ella acabarà tallant el bacallà i lligant-se qui més li plagui.
- Tot això en l'espai fronterer entre la terra i l'infern. El cel no hi té cabuda ni falta que hi fa. Amb una escenografia llampant, amb trapa del dimoni inclosa, on el blanc de les plomes, la pedreria, els lluentons i, sobretot, el roig encès, dominen dues hores d'espectacle amb intermedi. Dues hores que només arrenquen a ralenti en una escena del principi, quan l'Opinió Pública i Orfeu plantegen part de la trama, però que pren velocitat com un remolí a manera que avança i entra en un frenesí que fa que el públic acompanyi segons quines peces picant de mans i amb un somriure permanent potser perquè, com diu una de les cançons del llibret adaptat. "Ce bal est original / D'un galop infernal / Donnons tous le signal! / Vive le galop infernal! / Amis, vive le bal!"
«Celobert», de David Hare. Títol original: Skylight. Trducció de Joan Sellent. Direcció de Ferran Madico. Escenografia de Joaquim Roy. Vestuari de María Araujo. Il.luminació de Julià Colomer. Intèrprets: Josep Maria Pou, Marta Calvó i David Janer. Barcelona, Teatre Romea, 20 gener 2003.
- ¿Què és més important de 'Celobert' o 'Skylight': la interpretació o el text? ¿Qui s'atreveix a destriar? Perquè fa la impressió que aquesta afortunada incorporació del dramaturg i guionista anglès, David Hare, al teatre català, vagi molt lligada als seus intèrprets, sobretot al seu protagonista, Josep M. Pou, que no amaga que va veure l'obra en la seva estrena, el 1995, a Londres. Això em fa pensar que sense uns intèrprets i una direcció convençuts del que tenen entre mans, el mateix text, per excés de riquesa, podria tenir tot un altre resultat escènic.
- Posats a triar, doncs, em quedo, primer, amb els intèrprets. 'Celobert' i el paper de Tom Sergeant, un empresari ofuscat pels negocis, però dominat pels sentiments, és un dels treballs més esplèndids dels que es té memòria de Josep M. Pou, que no vol dir que no hagi tingut altres moments que endevinaven o esperaven una oportunitat rodona com aquesta.
- I ara ha arribat. I sembla que servida amb safata i amb tots els trumfos: l'acompanyant protagonista, Marta Calvó, en el paper de la utòpica examant jove, aferrada a una vocació de mestra de suburbi londinenc i també amb el sentiment de qui vol i dol; Edward Sergeant, el fill de l'empresari, amb David Janer, en un paper que l'obra li atorga discret, però decisiu per al desenllaç; la traducció enèrgica de Joan Sellent, que fa de David Hare un autor com si fos de la família; i la direcció de Ferran Madico que no ha encotillat cap dels altres elements, simplement els ha situat cadascun al seu lloc i ha fet que no se li escapessin per cap fuita del loft londinenc de barri de tercer ordre on viu la jove examant.
- ¿Però per què em quedo primer amb els intèrprets? Perquè crec que quan una obra contemporània, situada en una Anglaterra devorada pel tatcherisme --que es podria identificar igualment amb el blairisme o amb qualsevol altre règim democràtic actual--, es dóna a conèixer marcada per la força que Josep M. Pou ha impregnat en el seu personatge, és gairebé impossible d'imaginar-ne una altra interpretació.
- Josep M. Pou i Marta Calvó mantenen un pols, examant madur i examant jove, que no es resol només amb les paraules que els cedeix David Hare sinó amb l'ús que ells dos en fan. Per això la posada en escena de 'Celobert' és creïble des del primer moment. Perquè tant Josep M. Pou com Marta Calvó també se l'han creguda. I perquè no apareix aquell parèntesi escènic tan traïdor que a vegades fa que l'espectador es relaxi esperant que realment passi alguna cosa.
- El mèrit de Josep M. Pou en aquest paper intens és l'aura amb què dota el personatge, entre exigent, autoritari i feble a la vegada. El mèrit de Marta Calvó és el de deixar el seu personatge en una fortalesa de cara enfora que s'esfondra per dins. --¿Podria ser aquest el retrat que més s'acosta a la tipologia de la societat contemporània?-- El mèrit compartit dels dos és el de no "dir" el text sinó "deixar anar" el que pensen els seus personatges. I aleshores és quan els personatges cobren vida i es converteixen en una mena de "veïns" d'escala, o de platea. I els espectadors, en voyeurs del seu conflicte personal.
- ¿I per què deixo el text de David Hare en segon lloc? Perquè l'obra té una estructura tan perfecta que fa que sigui l'espectador qui interpreti més del que s'hi diu. I en un cas tan evident, la segona part de l'obra té uns moments que tendeixen més a la descripció d'allò que de fet ja ha endevinat l'espectador, que no pas a mantenir el nervi tensat de la permanent autoconstrucció argumental que en pugui fer. Caldrà esperar la sorpresa final: tan original com suggerent i on, ni que sembli que tot ha canviat, de fet, ha canviat per continuar igual com estava.
- Però aquest tret, el de la segona part, és un tret gairebé insignificant al costat de l'esplèndida lliçó teatral que ofereix Josep M. Pou i que, posats a demanar més del compte, hauria de ser vàlida per concedir crèdits universitaris als estudiants de teatre, pel sol fet de veure'l actuar a 'Celobert'. Sense teories de cap mena.
«Resiste Rossetto», de Cecilia Rossetto. Textos i direcció de Cecilia Rossetto. Música i disseny bada sonora de Sergio Vainikoff. Arranjaments de música en viu de Freddy Vaccarezza. Poemes d'Oscar Balducci. Vestuari de María Araujo. Barcelona, Teatre Romea, 10 desembre 2002.
- 'Resiste Rossetto', diu el títol de l'espectacle que l'actriu i cantant presenta al Teatre Romea. I la Rossetto "resiste" i resisteix. Més de dues hores. A l'escena, gairebé en solitari, perquè el pianista Freddy Vacarezza hi té una presència tan discreta com imprescindible i eficaç en els moments musicals.
- ¿L'espectacle més complet de la Rossetto des que s'ha presentat en solitari a Catalunya? Probablement. El més complet i el que manté un equilibri de corda fluixa entre la tendresa, el record, la nostàlgia, la reivindicació, l'humor, el savoire faire del, o la, showwoman, la música, els acudits, la ironia interior i la gran actriu dramàtica que amaga Cecilia Rossetto darrera la seva aparent imatge de dona de cafè-cabaret.
- Espectacle complet, sí. I també l'oportunitat de veure una actriu completa a l'escenari, sense sofisticacions. I encara un repte i un risc que li hauria pogut sortir malament i que se li gira a favor: n'és autora dels textos i n'és també la directora. Chapeau. Sap el que vol i ho aconsegueix. I que li vagin darrera amb un flabiol sonant perquè ha aportat a la temporada, en un espai com el Romea, el millor espectacle personal, amb nom i cognom propi.
- Cecilia Rossetto parla de l'Argentina, però també dels seus orígens italians, del seu àlbum de família, de l'anar dels seus avantpassats i del venir d'ella mateixa, del barri del Raval, de la Barcelona cosmopolita, del miratge d'una vida millor, de la desesperança i del futur que no existeix però en el qual creu amb tota la seva força i l'energia que aboca a l'escenari.
- ¿Recomanacions? Totes. Qui vulgui veure una cantant, que vagi a veure Cecilia Rossetto. Qui vulgui veure una coreògrafa que va de tornada que vagi a veure Cecilia Rossetto. Qui vulgui escoltar un monòleg ple de veritats profundes de tan senzill, que vagi a veure Cecilia Rossetto. Qui faci temps que no somriu amb un acudit que escolti els de Cecilia Rossetto. I qui es pensi que al cap d'una hora i mitja d'espectacle, la Rossetto ja li ha donat tot el que té per donar, que es prepari per assistir a un monòleg dins el monòleg, de gairebé mitja hora més, el de la dona separada, una lliçó de teatre per a actrius, autors i autores, guionistes i directors escènics. No cal buscar un manual: s'escriu així, es dirigeix així i s'interpreta així.
- Des de l'arrencada de l'espectacle en una mena de fantasia èpica fins a la peça més frívola de complicitat picaresca amb el públic, els registres que utilitza Cecilia Rossetto són tan múltiples que fa l'efecte que d'un espectacle en podria haver sortit, com a mínim, una trilogia. Però res no es fa nosa amb res del que hi passa. Com si tot encaixés.
- Fins i tot quan la cosa se'n va per viaranys més polítics o revolucionaris, en el número de la bandera, el guió no trontolla i el seu lleu paral.lelisme amb 'Ay, Carmela', deixa la sala sense alè per uns minuts i amb un nus a la gola. Com si el públic pensés, a cor: "A veure si ara, el guió ens matarà la Rossetto..." Però, no. No hi ha perill. Perquè la Rossetto "resiste" i resistirà.
ñ
- ¿Només un mes al Romea? Li prendran l'espectacle de les mans. Hi ha prou escenaris a Catalunya perquè la gira duri, si pot i vol. Almenys fins que estrini a França, just a Normandia, el muntatge 'María de Buenos Aires', d'Astor Piazzolla. S'ho mereixen tant ella com el públic.
«Una nit àrab (Die arabische Nacht)», de Roland Schimmelpfenning. Direcció: Samuel Weiss. Escenografia: Ewa Marta. Vestuari: Ursel Winkler. Música: Kevin Rittberger. Traductor subtitulat català: Eduard Bartoll. Espectacle en alemany. Barcelona, Teatre Romea, 28 novembre 2002.
- Si havíem perdut l'esma de com es pot fer teatre sense grans escenografies i aprofitant els elements essencials: el cos, la veu, el gest, la paraula, els sons, la il.luminació i algun efecte especial artesà, les tres escadusseres representacions de l'obra 'Die arabische Nacht' ('Una nit àrab'), que s'ha vist al Teatre Romea, en un cicle dedicat al jove autor Roland Schimmelpfening que s'acosta al teatre alemany contemporani, és una demostració de primera mà.
- Presentat com una al.legoria a 'Les mil i una nits', l'obra no tindria cap necessitat d'aquesta referència perquè conté els ingredients realistes i surrealistes en una dosi tan ben mesurada com eficaç que la transforma en una al.legoria, potser sí, a les mil i una nits, però a les mil i una nits de qualsevol edifici bloc de qualsevol gran barri urbà de qualsevol ciutat, si es vol, alemanya, però si es vol, també, europea, d'aquí mateix.
- Als principis de la posada en escena de muntatges com 'Una nit àrab' es parlava de minimalisme. D'alguna manera, suposo, se l'havia d'anomenar. Avui ja no té sentit posar-li etiquetes. És un teatre que beu de les fonts més clàssiques i que les adapta a la percepció actual que captiva, fascina i guanya espectadors sense fronteres, sobretot joves.
- I ho fa gràcies a un treball actoral excel.lent, a un text que simplement fa d'acompanyant (vist aquí, més que mai, perquè el subtitulat al català ajuda a concentrar-te encara més en l'escenari i escoltar la música fonètica de l'alemany, si no en pesques gaire cosa més que paraules soltes), i a un enginyós encadenament de gags que configuren un argument que, finalment, l'espectador s'ha anat fent, reescrivint mentalment, fins a treure'n el sentit que suposo que també li vol donar l'autor: una mirada contemporània de la solitud, de la necessitat de les relacions, de la fragilitat d'aquestes relacions, de l'atzar que condiciona qualsevol relació, i de la fantasia que alimenta la necessitat de les relacions.
- Un imaginari bloc d'apartaments d'una ciutat alemanya és el marc escollit per l'autor. Fa calor. És estiu. I l'aigua, per postres, no arriba a totes les canonades. Una de les veïnes, Franziska, acabarà centrant tot el que passa en una nit, qualificada d'àrab per força del somni, i plena d'encanteris que afecten alguns dels altres veïns del bloc: una noia àrab, el seu amic, un veí conco, un voyeur...
Les relacions que s'estableixen entre ells no surten de la freda i a vegades escassa coneixença entre veïns, però en canvi serveixen per viure l'imaginari del món oriental, la seducció que sempre ha sentit l'occidental per l'oriental, i per fer esclatar també el conflicte entre les dues companyes de pis: Franziska i Fatima. Una metàfora potser, posats a rebuscar metàfores, del conflicte etern entre orient i occident.
- El muntatge, dirigit per Samuel Weiss, té moments de màgia i poètica escènica d'una estilització que estimula les sensacions: una font d'aigua, un got de plàstic, un ventilador i un escampall de sorra o un cel estelat de pessebre són tractats escenogràficament com a elements que formen part dels personatges i arrodoneixen un espectacle que recorda la necessària medecina que necessita el teatre: aturar-se per prendre aire amb visions d'altres cultures, d'altres maneres de fer, no pas per imitar-les sinó simplement per regenerar la pròpia.
«Mira'm (se dicen tancas cosas)», de Marta Carrasco. Direcció: Marta Carrasco i Pep Bou. Escenografia: Lluc Castells. Vestuari: Andreu Sánchez i Marta Carrasco. Il.luminació: Quico Gutiérrez. Intèrprets: Adrià Gonzàlez, Carme Gonzàlez, Xisco Segura, Cristina Sirvent i Neus Suñé. Teatre Romea, 13 novembre 2002.
- Marta Carrasco ha fet un camí que ha partit de la dansa i ha arribat al llenguatge teatral. No ha estat un camí immediat sinó mesurat. I gairebé inevitable que ho fes així perquè la seva trajectòria al costat de Pep Bou. l'home de les bombolles màgiques, l'ha empesa a presentar idees que expliquen històries més que a desenvolupar moviments amb històries subterrànies.
- L'última de la seves propostes, que de fet ja porta dos anys de camí internacional, a partir del Grec del 2000, és l'espectacle 'Mira'm (se dicen tantas cosas)', que Marta Carrasco presenta aquests dies al Teatre Romea de Barcelona.
- A 'Mira'm' hi conflueixen alguns dels recursos propis de la dramatúrgia de Marta Carrasco: els elements naturals, els mites per algun personatge, els conflictes personals, l'element sorpresa. Si en anteriors espectacles, l'aigua o el guix eren els elements del trencament, aquí la síndria aporta un final que no tan sols aconsegueix una imatge plàstica plena de sentits, sinó que també impregna la sala d'una sentor de la síndria escarxada, triturada, esmicolada.
- Abans, però, els personatges-ballarins s'hauran mogut per un món que podria ser de monstres aliens a la realitat, però que vol ser el reflex dels fantasmes que tothom porta dins. La plasticitat és intensa, tant des de la desordenada escenografia que mostra un quadre ple de velles andròmines i de minúsculs detalls, que es podria dir que s'ha fet a peu dret, amb cavallet de pintor de carrer, davant d'un magatzem dels Encants, però en tres dimensions.
- Una escenografia que serveix també als intèrprets per escalar, amagar-s'hi, pujar i baixar, en una successió de moviments que, per als empedreïts de la dansa, els semblarà molt poc de dansa, perquè tenen molt de teatre, que és una fórmula que aplica amb un estil personalíssim Marta Carrasco. No és estrany, doncs, que aquesta manera de fer dansa l'hagi portada últimament a col.laborar en espectacles teatrals com 'Ronda de mort a Sinera', de Salvador Espriu, amb Ricard Salvat, al Teatre Fabià Puigserver, o 'El somni d'una nit d'estiu', de Shakespeare, amb Àngel Llàcer, primer al Teatre Borràs i ara al Teatre Principal.
- 'Mira'm', al Teatre Romea, només deu dies, s'afegeix, doncs a dos espectacles de Marta Carrasco que van obtenir un extraordinari ressò: 'Aiguardent' i 'Blanc d'ombra'. Amb 'Mira'm (se dicen tantas cosas)', Marta Carrasco s'ha emparentat amb Jacques Brel, Tom Waits, Mozart, Edit Piaf, Schubert, Ennio Morricone... Diuen que en la dansa-teatre, la banda sonora és tan important com la imatge que contempla l'espectador. En aquest cas, la música és un dels ingredients que Marta Carrasco ha reforçat i que acaba sent un bany de música, ni que l'espectador no porti auriculars.
«El club de la corbata», de Fabrice Roger-Lacan. Intèrprets: Jordi Boixaderas i Francesc Albiol. Traducció i direcció de Pep Anton Gómez. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari de María Araujo. Il.luminació de Maria Domènech. Música original de Pere Hernàndez. Teatre Romea, 17 setembre 2002.
- El Teatre Romea ha jugat aqusta temporada la carta de la dramatúrgia contemporània. La primera de les obres, 'El club de la corbata', ha marcat una mena de duel dialèctic entre dos actors fets a mida per representar els personatges de Fabrice Roger-Lacan: Jordi Boixaderas i Francesc Albiol.
- La parella es podria definir de moltes maneres: el bo i el dolent; el llest i l'ingenu; l'independent i el sociable; l'ordenat i el desordenat; l'amic fidel i l'amic obsessiu... I encara trobaríem més dualitats.
- 'El club de la corbata' és un matx en un ring que intercanvia i capgira tots aquests papers. És també, en algun moment de l'escenes finals, un mà a mà de pista de circ, got d'aigua va, got d'aigua ve, i sort que, a banda del xampany, a l'escena no hi ha el famós pastís de nata perquè no fora estrany que el veiéssim empastifat a la cara d'algun dels dos.
- La sensació a ull nu del text de l'obra és que un diria que no acaba d'arrencar. És a dir, no hi ha un diàleg farcit de contingut i de gran reflexió. I és precisament aquesta falta aparent de farciment el que fa que l'obra es desenvolupi nítida durant l'hora i mitja i que deixi desdibuixat clarament el conflicte que hi ha al voltant de l'estreta amistat professional dels dos protagonistes.
- 'El club de la corbata' és una obra fràgil, doncs, que necessita una direcció subtil com que la que ha fet Pep Anton Gómez i la força de dos intèrprets sense fissures. Una amanida d'aire fresc enmig d'una olla barrejada de contemporaneïtat a vegades mal entesa.
«Moll oest», de Bernard-Marie Koltès. Traducció i direcció de Sergi Belbel. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Babou Cham, Laura Conejero, Pau Durà, Mireia Izquierdo, Roberto Quintana, Julieta Serrano, Lluís Soler. Escenografia de Max Glaenzel i Estel Cristià. Vestuari de Mercè Paloma. Festival Grec. Teatre Romea, 26 juny 2002.
- Les obres de Bernard-Marie Koltès sempre tenen impregnada una atmosfera de reflexió sense concessions. 'Moll oest' és una d'aquestes. L'espectacle, que Sergi Belbel, ha dirigit al Teatre Romea, dins el Grec, té un punt de referència aquesta temporada: el que Francesc Orella va representar sobre un text d'Albert Camus, al Teatre Nacional de Catalunya.
- Els molls del riu Sena, l'aigua que serveix per clapotejar i trencar a els silencis, el to de penombra... A 'Moll oest', la cobertura de la platea del Romea amb unes columnes de ferro i un sostre fosc situa tothom dins l'atmosfera que Koltès vol imprimir, l'atmosfera d'un port sense nom.
- I aquesta amplitud d'escenari, més enllà de la platea, implicant els mateixos espectadors, fa que, contràriament a un Koltès, l'obra respiri per quatre costats i transformi en nítid un text de fa vint anys on Koltès ja parla de l'enfrontament cultural, de vencedors i vençuts, de classes enriquides i de classes miserables.
- Laura Conejero i Jordi Boixaderas, juntament amb Lluís Soler, formen el trio que condueix l'obra. Al seu voltant, tot de personatges endurits per les circumstàncies, es desfan a recer del silenci i la mirada amenaçant del nouvingut. La selecció natural elimina el feble i deixa el més fort.
- A 'Moll oest', els papers es canvien. I el fort és el més feble. I el feble és el que acaba sent el més fort. Que ningú no mogui un dit, ni tan sols una cella, sembla que digui sense parlar el personatge de color, que interpreta Babou Cham, quan travessa la platea amb la seva arma a punt i disposat a eliminar qui piuli. La por té moltes cares. A 'Moll oest' no deixa ni alè per reaccionar i aplaudir.
«Defensa de dama», d'Isabel Carmona i Joaquín Hinojosa. Teatro de la Abadia. Direcció de José Luis Gómez. Intèrprets: Ana Belén, Juan José Otegui i Antonio Valero. Escenografia d'Esven Nebel i José Luis Gómez.
- Probablement costa de lligar 'Defensa de dama' amb el Teatro de la Abadía. Però el fet és que l'obra que protagonitza l'actriu Ana Belén al Teatre Romea té la paternitat d'aquesta sala establerta a Madrid i la direcció del seu fundador, José Luis Gómez. Una prova evident de com una companyia pot alternar muntatges contemporanis, més aviat periodístics, i muntatges intemporals o d'aura clàssica, com ha fet el Teatro de la Abadía.
- 'Defensa de dama' és el retrat de la crua realitat de la no convivència domèstica. Una dona s'enfronta al passat amb el seu pare, marcada pels abusos sexuals, i al present amb el marit que surt de la presó després d'un judici per haver-la apallissat. Per tant, toca retreure-li al text que és "excessivament realista", cosa que mai no direm d'una pel.lícula o d'una telenovel.la. Però el teatre es debat entre si ha de representar la realitat o l'ha de fer abstracta.
- Per això qualsevol espectacle és un risc i un espectacle realista com 'Defensa de dama' encara ho és més. No es tracta de recrear l'espectador en la misèria dels més febles sinó de crear en l'espectador la consciència de la dificultat de sortir fàcilment del pou quan, qui hi és, pertany als més febles.
- A 'Defensa de dama' hi ha violència de fons, però també venjança. Valentia de punt i a part. Alegria de la mort provocada del marit apallissador i de la mort anunciada per malaltia del pare. Tot això no vol dir ben bé alliberament, sinó agafar un tren que potser, com diu la cançó, "no porti enlloc".
- Al Teatre Romea, el tren travessa l'escenari més d'una vegada. Un recurs escenogràfic en miniatura que, com el discurs del marit mort i les lletanies jurídiques de la dona, altera lleument la nitidesa del text, escrit a quatre mans entre Isabel Carmona i Joaquín Hinojosa.
«Macbeth», de William Shakespeare. Direcció de Calixt Bieito. Traducció de Miquel Desclot. Escenografia d'Alfons Flores. Vestuari de Mercè Paloma. Il.luminació de Xavi Clot. Amb Santi Pons, David Bauzó, Daniel Klamburg, Mingo Ràfols, Roser Camí, Miquel Gelabert, Nacho Fresneda, Elisenda Bautista, Òscar Foronda, Boris Ruiz, Carles Canut, Chantal Aimée, entre altres.
- Que una posada en escena de 'Macbeth' creï polèmica entre els qui l'aplaudeixen i els qui no l'accepten és un signe de bona salut teatral. És ben cert que el 'Macbeth' de Calixt Bieito -més val no dir de Shakespeare-, arriba al Teatre Romea amb aires d'expectació des la seva presentació a Salzburg, però també és cert que els muntatges de Bieito estan impregnats de la seva relectura sobre la base de Shakespeare i que a partir d'aquí seria ingenu esperar-ne a hores d'ara un tractament clàssic.
- El 'Macbeth' del Teatre Romea és un collage de violència sense sentit que Bieito vol fer entendre fugint de les capes, les corones i les espases reials. Per tant apropa el text a les noves generacions d'espectadors, acostumats al còmic i, sobretot, al cinema. Malgrat tot, el del Romea és un 'Macbeth' més visual que textual però sense oblidar el teatre. I d'aquí ve una estructura escenogràfica que envolta la platea del Romea a l'altura del primer pis i que, cosa estranya, diria que Bieito utilitza amb discreció i per sota del que podria donar.
- Una família mafiosa serveix aquest Macbeth que té Mingo Ràfols en un ambiciós personatge central de cap rapat sense concessions. Sofàs d'escai, un tigre kitsh de porcellana, una estora dels avis, i una Lady Macbeth (Roser Camí) autodestructiva, feble, deixada anar.
- Diria que aquest és un muntatge que no vol comentaris. És un 'Macbeth' per veure i viure des de l'òptica de cada espectador i per deixar-lo que se solidifiqui en les imatges visuals teatrals que acompanyen els espectadors durant temps per la seva singularitat. L'experiment és al Teatre Romea. I els temps escènics que vivim només són superables amb experiments que estimulin la creació.
«Bodas de sangre», de Federico García Lorca. Direcció de Ferran Madico. Amb Mercè Arànega, Àngels Bassas, Maria Cinta Compta, Susana Egea, Glòria López, Eva Torres, Alicia Puertas, Fèlix Pons, Roger Coma, Zorion Equileor, Damià Plensa, Àngels Jiménez, Rafa Cruz. Escenografia d'Alfons Flores. Vestuari Mercè Paloma. Il.luminació de Quico Gutiérrez.
- ¿Quin és l'ham que continua tenint García Lorca per cridar gent al teatre? ¿Per què, quan es fan novament unes 'Bodas de sangre', el públic respon?
- Probablement la solució es troba en la ductilitat dels textos de García Lorca i en la seva intemporalitat, en la seva universalitat.
- 'Bodas de sangre', al Teatre Romea, en una versió que no es pot qualificar només de "moderna", entre cometes, sinó que ha intentat d'aprofundir de la mà del seu director, Ferran Madico, en les interioritats del text i ha jugat amb una ambigüitat entre l'època de l'obra i l'època actual.
- I no només en l'escenografia, metal.litzada, plena de pantalles de monitor, com una exposició d'Art Futura, sinó amb el tractament dels personatges. Ferran Madico ha modernitzat sobretot el personatge de la Núvia, que interpreta amb precisió Àngels Bassas, i ha modernitzat també els personatges masculins, així com la Mare, que és a les mans de Mercè Arànega.
- 'Bodas de sangre', al Teatre Romea, amb els habituals cops d'efecte amb què el tàndem Calixt Bieito i Ferran Madico tinten els seus muntatges clàssics, i amb un final potser excessivament marcat per la imatge i el realisme, que és l'única escena que trenca amb el conjunt de l'opció dramatúrgica.
«Amerika», de Franz Kafka. Traducció de Fausto Malcovati. Direcció de Maurizio Scaparro. Amb Max Malatesta, Enzo Turrin, Giovanna di Rauso, Dario Costa, Andrea Trapani, Francesco Bottai. Músics: Alessandro Panatteri, Marco Biaggioli i Gabriele Cohen.
- La companyia Teatre dels Italians, dirigida per Maurizio Scaparro, va passar pel Teatre Romea amb un espectacle que, en el moment dels seus inicis, tendeix a recordar inevitablement Novecento el pianista de l'oceà, d'Alessandro Baricco, que es va veure al Teatre Poliorama la temporada passada.
- Però la història serà molt diferent, a pesar del vaixell, a pesar de la crida que dóna el títol a l'espectacle, Amerika, i a pesar del component musical que, per cert, en aquesta versió, és la primera vegada que s'interpreta en edició cantada en teatres d'Europa.
- Franz Kafka va escriure Amerika, una obra inacabada, i Maurizio Scaparro n'ha fet aquesta versió que en italià va ocupar tres escassos dies la programació del Teatre Romea.
- Amerika no acaba de ser tot el que potser voldria ser: no és ben bé un espectacle amb aires de circ, ni és ben bé un espectacle musical, ni és ben bé un espectacle de gags. I, en canvi, Scaparro ha convertit aquest Franz Kafka en de tot una mica que, en el fons, topa amb el text, la base del muntatge, i acaba deixant-ho tot en el gest i la interpretació.
- De fons, però, el viatge a la terra promesa, l'emigració, la ironia, i les peripècies d'un jove de setze anys que viatja a Amèrica, camí del somni americà, els eixos del relat de Kafka que va deixar inacabat per escriure la novel.la El Procés.
«Woyzeck», de Georg Büchner. Traducció de Feliu Formosa. Adaptació i direcció d'Àlex Rigola. Amb Mingo Ràfols, Gavina Sastre, Carles Canut, Boris Ruiz, Mireia Aixalà, entre altres.
- L'obra Woyzeck és una de les que s'ha recuperat de les estrenades dins l'últim Grec. Espectacle dirigit per Àlex Rigola, es presenta al Teatre Romea en una versió de Feliu Formosa que intenta donar explicació a la versió inacabada que va deixar Georg Büchner en morir.
- L'espectador, doncs, en aquest cas, cal que entri al teatre preparat per veure una obra sense un final clar, allò que popularment s'anomen "sense cap ni peus".
- Però el cap hi és i els peus també. El text de Woyzeck té un interès propi per la seva riquesa literària. I aquesta riquesa literària es posa a l'escenari amb el treball d'un equip d'actors que abans s'han d'haver convençut del que tenen entre mans.
- No és el mateix posar-se a interpretar una comèdia on marit embolica muller i muller embolica marit, que una obra com Woyzeck on els embolicats són els personatges i la maquinació d'alguns d'ells, la representació de les nafres morals de la societat.
- Al Teatre Romea hi ha, doncs, la possibilitat de viure aquesta experiència teatral amb intèrprets com Mingo Ràfols, Lluís Xavier Villanueva, Carles Canut, Boris Ruiz, Mireia Aixalà, Pep Jové, Gavina Sastre, entre alguns altres, que fan un quadre polipoètic i polipatètic de la vergonya humana.
«Un tramvia anomenat desig», de Tennesse Williams. Direcció de Manuel Dueso. Amb Emma Vilarasau, Àurea Màrquez i Marc Martínez, entre altres.
(I)
- Agafeu el tramvia, ara que hi sou a temps. És un tramvia que passa pel carrer de l'Hospital de Barcelona i que fa un recorregut imaginari per la platea i l'escenari del Teatre Romea. És un tramvia que porta a la cartellera teatral un espectacle que té com a primer mèrit remarcable la interpretació de les dues actrius protagonistes: Emma Vilarasau i Àurea Màrquez.
- És clar que hauríem de dir que treballar amb un Tennesse Williams és posar-ho fàcil. Però no hauríem de caure en aquesta definició simple. Perquè Tennesse Williams para una sèrie de trampes que, com els cables elèctrics dels tramvies, poden ser fatals per a aquells que s'hi enrampin.
- 'Un tramvia anomenat desig' promet una llarga i excel.lent estada al Teatre Romea. Una estada que tot fa pensar que s'haurà de tallar només si la companyia té compromisos de gira adquirits.
- 'Un tramvia anomenat desig' és un espectacle que correrà de boca en boca, que es farà imprescindible, que cridarà tots els públics perquè té un d'aquells dons que escassegen: el temps hi passa volant i quan l'espectador se n'adona, l'encadenament del llenguatge fa que hagi transcorregut una hora i mitja, per enfilar una segona part que no queda curta.
- Amb aquesta versió catalana d''Un tramvia anomenat desig', que ha preparat Joan Sellent, el matx es manté en triangle: Dues germanes i un marit polonès, immigrat als EUA. Dues dones que, partint d'un mateix origen, s'han fet cadascuna un món a la seva mida. Una ve de dalt, amb el cap als núvols; una altra viu a sota, tocant de peus a terra. I per damunt de tots, els cables del tramvia que uns i altres es veuen obligats a seguir.
(II)
- La direcció de Manuel Dueso de l'obra de Tennesse Williams, 'Un tramvia anomenat desig' mostra les habilitats d'aquest polifacètic home de teatre: actor, director, autor, que ha conduït aquest tramvia virtual per l'escenari del Teatre Romea.
- Manuel Dueso ha deixat que cada personatge de l'obra trobés la seva manera d'interpretar el paper. I ha mantingut el punt de mira en el trio protagonista, Àurea Màrquez, Marc Martínez i Emma Vilarasau.
- Una altra cosa s'hauria de dir de la resta de personatges que tendeixen a acompanyar el repartiment amb dignitat, a vegades amb un to de teatre d'anar-hi anant, però és que Tennesse Williams tampoc no els dóna gaire opció més.
- Manuel Dueso, doncs, fa la impressió que hagi centrat els seus esforços, com deia, en el trio protagonista, entre altres motius perquè és sobre ells tres en qui recau el noranta per cent de l'èxit o el naufragi del resultat final de l'espectacle.
- Possiblement, en les primeres representacions, 'Un tramvia anomenat desig' ha acusat les presses de l'estrena. Tot muntatge necessitaria un temps de rodatge abans no entrés en el període del comentari. Un rodatge que l'espectacle té garantit i que a hores d'ara ja deu tenir a punt del tot, ben greixat, com les rodes i els rails d'una recuperació d'un clàssic convertit en un model de com hauria de ser el millor teatre contemporani.
(III)
- L'estrella es diu Emma Vilarasau. I és Blanche Dubois, la germana de passat tèrbol que un bon dia es presenta a casa per alterar tot allò que teòricament està ben disposat. Si els tramvies existissin per aquestes latituds i si els tramvies tinguessin conductores, la primera plaça hauria de ser per a Emma Vilarasau, que és qui condueix pels millors rails 'Un tramvia anomenat desig', al Teatre Romea.
- Emma Vilarasau fa amb tanta compenetració el seu paper que converteix una obra amb una desena d'intèrprets en una successió de monòlegs que ja no permeten que l'espectador deixi de centrar-se en el personatge d'aquesta dona d'aparences falses, de fantasies inabastables, de bogeries incompreses.
- 'Un tramvia anomenat desig' és l'obra d'Emma Vilarasau. 'Un tramvia anomenat desig' és l'obra d'una actriu que s'ha format en la millor cuina teatral i que li permet oferir un registre peculiar, personal, reinterpretat i analitzat com si fos un alambí. 'Un tramvia anomenat desig' és l'obra que conjunta a la perfecció la intenció de l'autor amb l'orientació de l'actriu.
- Emma Vilarasau regala a l'espectador tot el que pot donar de l'interior d'un personatge. I ho fa amb la capacitat de l'oblit de personatges anteriors. I amb la capacitat d'oblit de la mateixa Emma Vilarasau, una virtut que no tenen tots els grans intèrprets que necessiten ser capaços de desprendre's del que han estat, del que són, per convertir-se amb allò que els demana el paper. Blanche Dubois mena un tramvia amunt del tot. I, curiosament, el Romea no se li fa petit.
(IV)
- Ens queda parlar de l'escenografia de l'espectacle 'Un tramvia anomenat desig', una escenografia que manté l'espectador amb l'alè suspès perquè fa la impressió que tingui davant seu una estructura de parc temàtic on la imaginació hi farà més que nosaltres.
- 'Un tramvia anomenat desig' s'ha representat remarcant els dos grans plans de l'obra: els somnis de dalt i la realitat de sota.
- Una escala de pont de ferro manté aquestes distàncies. Uns fils de cable electrònic lliguen el pretès tramvia des de l'entrada a la platea fins al fons de l'escenari.
- Una estructura, que es mourà per promoure un parell de cops d'efecte, posa al descobert com la mecànica s'ha apoderat en molts casos de la simplicitat escenogràfica.
- I tot plegat, s'ha encabit en un escenari que aparentment sembla que no pugui engolir tant, i que en els últims muntatges presentats al Romea tendeix a una mena d'escenografia que desprengui calor, a base de fusta primària, taulons i austeritat en la decoració.
- 'Un tramvia anomenat desig', pel que fa a l'escenografia convida a la imaginació de l'espectador. Els personatges li diran el que veu: una habitació, un apartament modest, un carrer desert, una parada de tramvia de la perifèria, una sortida al carrer imaginari, un bullici que no existeix. Una escenografia que els intèrprets han apamat i han dominat a la perfecció, que és quan una escenografia troba la seva excusa per existir.
«Excuses!», de Joel Joan i Jordi Sànchez. Companyia Krampack.
- Hi ha excuses de tota mena. Les 'Excuses!', de Kràmpack, al Teatre Romea, serveixen per donar sortida a una companyia jove, ajudada pel boom televisiu. M'imagino que no és el mateix veure 'Excuses!' amb un públic de taquilla, que no pas amb públic d'estrena. Per sort, el meu públic era el de taquilla. Primera sorpresa: Joel Joan, Jordi Sànchez i Mònica Glaenzel, per citar els tres noms de 'Plats bruts', congreguen una mitjana d'edat alta, tot i que aparentment hauria de ser al revés, segons les audiències televisives. Suposo també que el reclam dels més joves de casa fa que els més grans s'apuntin a veure què fan els de Plats bruts.
- I s'ho passen bé. Amb un cert escepticisme, això sí. El text d'Excuses és un text molt generacional que pot arribar a enfarfegar segons quines altres generacions. Però està meditat en la seva estructura, molt mesurat en els gags, sense caure en l'acudit fàcil i intentant promoure el somriure defugint la riallada encomanadissa.
- 'Escuses!' té un bon ritme que manté atent l'espectador a una trama de comèdia que Jordi Sànchez i Mònica Glaenzel broden dins la línia del guió, que Joel Joan trepitgen d'acord amb un paper menys agraït, i que la quarta intèrpret, Teresa Sànchez, campeja com millor pot.
- Però 'Excuses!' té sorpresa, com els tortells. I el consumidor no sabrà per on li pot sortir la cosa fins que la trama no s'embolica i abandona el to còmic per caure en la tragicomèdia. Sigui com sigui, el guió --i dic guió perquè 'Excuses!' està pensat en imatges-- salva tot l'espectacle i l'excusa, valgui la paraula, de caure en la grolleria, la paraulota o el pur joc escènic de bulevard.
- Els de Kràmpack donaran encara feina a parlar. La joventut, la seva qualitat escènica i un fons de base de criteri teatral és un bon equilibri perquè no tinguin excusa i hi tornin una altra vegada. El públic, el seu públic, els demana. El muntatge Excuses!, al Teatre Romea, és un altre d'aquests muntatges que augura una llarga temporada. I això és doblement positiu perquè 'Excuses! manté un mínim de qualitat que està en aquell punt mig per cridar tota mena de públic sense indignar ningú.
- El nus d'Excuses!' és el miratge del futur. El contrast entre una parella jove conformada amb el seu estatus i el d'una altra parella jove que viu en un núvol de fantasia i de grandeses. Però els papers es poden capgirar, i els personatges inevitablement de Plats Bruts, són capaços d'arribar a fer veure les coses al revés. Que els més conformistes no paeeixin la seva situació i que els més ambiciosos no paeeixin el seu fracàs.
- Per damunt de tot, però, no s'ha de perdre de vista que 'Excuses!' és una obra pensada pels seus propis intèrprets, per tant, amb una mitjana d'adaptar-se a la seva manera de fer molt alta. Però això no li treu la capacitat de convertir-se en una obra que pugui traspassar bastidors i camerinos i que s'adapti a altres parelles d'intèrprets. Fins i tot, el text, l'estructura i el contingut d'Excuses, converteixen la comèdia en una peça fàcilment adaptable a altres llengües i als usos i costums d'altres cultures teatrals. 'Excuses! és una bona excusa per provar sort en aquest terreny, sense haver de recórrer a la grandiositat escènica ni la gran superproducció. El temps dirà si els corrents escènics europeus són tan fluids com diuen.
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page