ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Tantarantana]
- «Vostè ja ho entendrà», de Claudio Magris. Traducció d'Anna Casassas. Intèrpret: Carme Sansa. Ajudant direcció: Albert Arribas. Direcció: Xavier Albertí. Teatre Tantarantana, Barcelona, 14 novembre 2012.
- Gairebé un any després que Carme Sansa estrenés aquest monòleg de Claudio Magris (Trieste, 1939), al mateix Tantarantana, que li va valer posteriorment el merescut Premi Nacional de Cultura, l'actriu ha commemorat l'aniversari portant novament a l'escenari l'elegant i corprenedora interpretació que, sota la direcció de Xavier Albertí, ofereix una hora —55 minuts per ser més exactes— de teatre en estat pur. Atenció perquè són només dues funcions per setmana.
- Des de la foscor a la penombra, una penombra de la qual ja no es mourà, Carme Sansa fa vibrar la veu d'Eurídice que l'autor Claudio Magris va recuperar del mite d'Orfeu. Però diria que aquest és només el punt de partida o el puntal en el qual s'empara Magris perquè, en realitat, el que vol i fa l'autor és donar veu a la que va ser la seva dona i musa, la també escriptora Marisa Madieri, nascuda el 1938 a Fiume —aleshores ciutat italiana, però ara l'actual Rijeka de Croàcia, des de la Segona Guerra Mundial—, i morta a Trieste, a causa d'un càncer, el 1996, deu anys abans de l'escriptura del monòleg que Claudio Magris titula 'Lei dunque capirà' (en català, doncs: 'Vostè ja ho entendrà'), traduït per Anna Casassas i publicat l'any 2007, per Edicions de 1984.
- Carme Sansa va completar fa un any l'univers literari de Claudio Magris recreat en una recordada exposició, 'La Trieste de Magris', del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Autor conegut més per la seva faceta narrativa i assagística que no pas per la teatral, va ser amb aquesta posada en escena que l'actriu el va incorporar a la nòmina de dramaturgs estrangers traduïts al català.
- 'Vostè ja ho entendrà' és una història d'amor que mostra totes les llums i les ombres possibles: la passió, el retret, la ironia, la conformitat, la desesperació, l'esperança... Una dona ingressada en una hipotètica Casa de Repòs —el mite clàssic porta a l'Hades, el pou dels morts— s'adreça al president de la institució per agrair-li que li hagi concedit el permís per trobar-se amb el seu home. És aleshores quan la dona explica com era la vida amb el seu home, precisament un reconegut poeta.
- És evident que Claudio Magris recupera la memòria de la seva dona fent seva aquella teoria de condol davant la mort que assegura que els difunts continuen vivint amb nosaltres a través del seu record. I Carme Sansa ho fa en una recitació profunda, en posició gairebé immòbil, com si l'actriu fos una estàtua vivent a la qual la direcció ha deixat entreveure només, en una il·luminació suau, el rostre de l'actriu.
- De Carme Sansa, ja se'n recorden almenys un parell de reptes similars deixant en l'estaticisme el cos per enfortir la paraula. Per exemple, 'Dies feliços', de Samuel Beckett, aquell muntatge on la protagonista queda engolida gairebé fins al coll en un montícul. Però aquesta vegada el repte és, com diuen al circ, encara més difícil, perquè s'enfronta a una actuació molt més en solitari, a peu dret, mirant en un únic angle cap a l'auditori durant tota la representació.
- Si fa pocs dies, hem fet barretada pel monòleg cridaner i enjogassat de mitja hora que l'actor Jordi Bosch interpreta amb l'obra 'La Bête', de David Hirson, al TNC, en el paper de Valere, ara cal fer novament barretada per aquesta altra prova de foc a la qual s'enfronta en reposició Carme Sansa i que dóna l'oportunitat a espectadors encara assedegats de teatre de retrobar tot el saber fer d'una actriu que no només escull el que vol fer sinó que quan ho escull es posa ella mateixa el llistó cada vegada una mica més amunt. Impecable, esclar.
- «Boys Don't Cry», de Victoria Szpunberg. Intèrprets: Francesc Garrido, Armand Villén, Maria Pau Pigem i David Anguera. Espai escènic: Meritxell Muñoz. Vestuari: Marta Rafa. Il·luminació: Sylvia Kuchynow. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Caracterització: Toni Santos. Ajudant direcció: Roser M. Puig. Direcció: Glòria Balañá i Altimira. Producció: Tantarantana Teatre i Festival d'Estiu Grec 2012. Teatre Tantarantana, Barcelona, 27 octubre 2012.
- Li deien Walter (en referència a Walter Benjamin) per una juguesca de joventut a Portbou quan va intentar fer veure que se suïcidava dins l'aigua ni que no li arribés ni al coll. Ell és un dels dos protagonistes d'aquesta obra que reflecteix la divisió social entre el triomfador i el fracassat, una dicotomia que l'autora Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), resident a Barcelona des que tenia quatre anys, perfila entre un polític fatxenda i un autor dramàtic que ha caigut en desgràcia.
- La presència del suïcidi frustrat o imaginari és present en el muntatge quan la trama enfila el recorregut des d'un realisme cru a un aparent absurd: el finestral d'un edifici benestant protegit amb un airbag gegantí que evita el desenllaç fatal de qualsevol caiguda o intent de llençar-se daltabaix.
- Hi ha obres de teatre i autories actuals, com Victoria Szpunberg, que no es rendeixen a la crida de la comèdia per la comèdia només per satisfer la fam de distracció dels espectadors i que continuen mantenint un pols de reflexió que, a manera que el crac econòmic ha esdevingut crac social, fixa el seu punt de mira en el daltabaix dels ideals i el desconcert de l'ésser humà que ni tan sols sap que llençar-se al buit és inútil.
- Però l'autora Victòria Szpunberg i la directora Glòria Balañà no es tanquen en un muntatge tintat només d'absurd sinó que la sensació final de l'espectador és, després d'una hora i vint, la d'haver assistit a un enfrontament social que protagonitzen els dos antics companys i que té només com a punt d'equilibri la dona del triomfador, amiga també de la vella colla, i que es deleix per organitzar una festa privada a casa amb els tres amb la nostàlgia del passat que no tornarà. Només un quart personatge, un jove veí de l'edifici, apareix com un espectador del desori, des de la distància de la mirada juvenil cap a un passat potser mitificat i, per a ell, incomprensible.
- L'obra, que agafa el títol d'una de les cançons del grup The Cure, ja avisa que "els nois, o els homes, no ploren". En la ficció potser no, però en el món real, el lament, com la processó, corre per dins, com en el cas dels dos personatges que interpreten Francesc Garrido (l'autor fracassat) i Armand Villèn (polític triomfador), un discurs que, com en un combat de boxa, els dos intèrprets posen contra les cordes.
- Davant les dificultats d'una obra que no es permet concessions a la banalitat, destaca l'actitud entre desesperada i enfonsada del personatge de Francesc Garrido, molt ben matisat fins al punt que gairebé no necessitaria paraules, i l'actitud de gall de panses del personatge d'Armand Villèn que cau en el desconcert entrampat en la seva pròpia hipocresia. Entremig, l'actriu Maria Pau Pigem, amb el seu personatge, introdueix un feix de llum enmig de la penombra en què han caigut els dos antics amics de joventut.
- «L'esquella de la Torrassa», de Frederic Soler àlies Serafí Pitarra. Música original de Joan Sariols. Adaptació musical: Viviana Salisi. Adaptació del llibret: Artur Arranz. Intèrprets: Jaume Costa, Mariona Pallach, Marta Casals, Jordi Mas, Rafel Aragonès i Sergi Lolo. Piano: Viviana Salisi. Espai escènic i caracterització: Artur Arranz. Il·luminació: Roger Egea. Coreografia: Isa Moren. Vesturari: Esbart dansaire de Rubí i Rosa Maria Cañameras. Direcció musical: Viviana Salisi. Direcció escènica: Artur Arranz. Companyia Òpera Còmica de Barcelona. Coproducció: Teatre Joventut de l'Hospitalet. Col·laboració: Amics de l'Òpera de L'Hospitalet. Teatre Tantarantana, Barcelona, 4 març 2012.
- N'han dit 'Operació Pitarra' i a algun despistat li pot semblar que és una operació antiterrorista o d'investigació secreta per desmantenllar alguna xarxa mafiosa. I és que, Serafí Pitarra —per als erudits, Frederic Soler—, malgrat ser considerat el pare del teatre català modern, la veritat és que, a hores d'ara, es migra força d'avorriment damunt la seva estàtua, al capdavall de la Rambla.
- Sempre hi ha, però, companyies heroiques que s'enfronten a contracorrent a "allò que no es porta" i combaten les invectives pejoratives que, sobretot si es posessin en peu en un Teatre Nacional, serien qualificades d'arqueològiques. Com si fer un Shakespeare o una tragèdia grega no fos encara pouar en una recerca encara més arqueològica.
- Cada cosa, però, al seu lloc. Quan Frederic Soler, àlias Serafí Pitarra (Barcelona, 1839-1895), es proposa fer un teatre popular, el que ara es diria comercial, ho fa en un moment que la llengua i el teatre català arrosseguen el llast de la decadència i la persecució d'anys enrere. Tot i així, Pitarra desembrossa el llenguatge més de sota terra i n'extreu tot el suc, fins al punt que, avui, posada la seva llengua a l'escenari, transporta la música i les expressions que sense Pitarra i els Pitarres que li han vingut darrere, ja serien perdudes del tot.
- Si bé és cert que, en aquell moment, parlem de mitjan segle XIX, Pitarra opta per incloure algunes expressions manllevades del català que es parlava al carrer, els anys que han passat des d'aleshores no han canviat gaire el panorama i, en certs aspectes, algunes d'aquestes expressions, que sonen més que xocants, són ara un toc d'alerta per no caure en segons quins manlleus innecessaris que s'escolten sovint en obres de teatre dites d'idees i de text, a conseqüència, sobretot, de la influència de segons quins guionatges de programes televisius de caràcter humorístic.
- L'Operació Pitarra del Teatre Tantarantana ha tingut dues parts. La primera, en clau de monòleg a càrrec del veterà actor Jaume Costa, recollia diferents passatges d'obres com 'El ferrer de Tall' i el seu popular "fes dagues, daguer". La segona part, ja en format de companyia, ha posat en escena la sarsuela o gatada pitarresca, 'L'esquella de la Torrassa', així, 'torrassa' i no "torratxa", per fer honor al topònim de l'Hospitalet del Llobregat.
- Els adaptadors de la sarsuela, que ja fa més de deu anys que treballen per recuperar aquest àmbit teatral català, han ampliat el repertori musical original del compositor Joan Sariols (Reus, 1820 – Barcelona 1886), afegint algunes peces d'una altra obra seva posterior, 'El punt de les dones', i ha muntat un docudrama amb final feliç molt d'època en què els interessos creats, l'ambició personal, l'afany de poder, el joc brut de la política més primària i l'amor cec es barregen en una sàtira que no deixa de fer picades d'ullet a la realitat actual i que no dubta a incloure-hi elements tan d'última hora com el fantasma d'Eurovegas o el joc de llengua entre Barberà i Rita, en una mena de falla parlada destinada a l'alcadessa valenciana, Rita Barberà.
- Els intèrprets, dues sopranos (Mariona Pallach i Marta Casals), dos tenors (Jordi Mas i Rafel Aragonès), l'actor protagonista (Jaume Costa) que també fa de cantant, i un extra sense paraules (Sergi Lolo), fan els papers més importants de la sarsuela: Cinto Comelles, el senyor alcalde de Collbató —al cor de Catalunya i mirant a Montserrat—; la vídua d'en Cirera; la filla acollida per la vídua i enamorada del seu fill, en Jaumet; en Jaumet Cirera, jove amb empenta i sense escrúpols fins al punt que vol ser diputat per fer bullir l'olla; l'agutzil de l'ajuntament; i Gravat, el mosso d'en Cinto Comelles.
- La trama ratlla el fulletó. I no hi ha dubte que el 1864, quan es va estrenar al Teatre Odeon —a la vora del Romea— devia fer esclatar el públic del moment. Vídua encara de bon veure vol unir fortunes, la seva i la del senyor alcalde. Però el senyor alcalde amaga un secret de tota la vida que explicarà a en Gravat, el mosso: és casat amb una mossa que va embarassar temps ha de penalti a l'estable i està obsessionat per trobar un dia o altra la filla que van tenir; els espectadors s'adonaran aviat que la tal filla és la noia acollida pels Cirera i que la unió oportuna de la parella jove mata dos pardals d'un tret: enfortir la fortuna familiar i espolsar les diferències polítiques entre el partit de l'alcalde i el partit opositor del jove Cirera. ¿Tanta diferència hi ha entre aquesta història pitarresca i alguna de les històries de fulletó popular que han trasbalsat la pau social d'aquest principi de segle?
- La companyia s'hi aboca amb convenciment. Els intèrprets, acompanyats al piano en directe, interpreten les peces musicals amb bon nivell vocal i executen les escenes parlades adaptant-se a l'estil que els marca Pitarra. En les actuacions parlades —en clau de monòleg— hi té un paper important l'actor Jaume Costa que, sobretot a la primera part —el muntatge dura dues hores— se les ha de veure en més d'una ocasió en solitari.
- El vestuari i l'ambientació porten a l'època dels fets sense complexos. I, a poc a poc, els espectadors fan un viatge en el temps des del teatre més contemporani al qual puguin estar avesats a les arrels del teatre català. I es posa a prova que l'humor és un element indispensable al servei d'un moment i una societat coincidents en el temps. D'aquí ve l'adaptació que se n'ha fet. I d'aquí ve també que els espectadors reaccionin a l'humor de 'L'esquella de la Torrassa' quan les referències els toquen el voraviu del moment present.
- «La lengua de las corbatas», de Sophie Gazel. Intèrprets: Judit Martín, Sergi Estebanell i Pablo Contestabile. Veu en off. Núria Torreblanca. Il·luminació: Thierry Gusti. Escenografia: Enric Naudi Bonet. Direcció: Sophie Gazel. Producció Los Afinados - Théâtre Organic. Teatre Tantarantana, Barcelona, 9 febrer 2012.
- El blanc de l'escenari és rutilant. I, amb els temps negres que corren, un pot pensar, momentàniament, que entra en una sala del MACBA, traslladat provisionalment al carrer de les Flors, on hi ha el Tantaratantana. Però no. Es tracta d'una sala d'espera d'una empresa indeterminada on hi ha només un parell de miniaires condicionats, un altre parell de baffles penjats a les parets, una taula amb dues cadires, una tauleta de centre i tres cadires d'espera. Ah, sí, i un penja-robes (un personatge més) i, en primer terme, per compensar tanta blancor, un test amb una planta de grans fulles que té nom bíblic: Costella d'Adam (tot un detall pel que vindrà després).
- L'espectacle gira al voltant del gest, el burlesc, el clown i la mímica. Poques paraules. I les que es diuen, en la majoria de casos, són inintel·ligibles, cosa que dóna als tres personatges un caràcter encara més surrealista i esperpèntic del que aniran desenvolupant en només una hora justa.
- La trama, que n'hi ha, ni que sembli subtil, gira al voltant de la inseguretat de l'ésser humà i de la necessitat de repenjar-se en algú, de trobar la seguretat enmig de la blancor. Cada personatge del tres fa una entrada en solitari. Han estat citats per a una entrevista de feina. Primer entra ella, després, ell, i més tard, el tercer. La confusió inicial dels dos primers és que el tercer és qui els ha d'entrevistar. Però el malentès es desfà aviat i la igualtat entre el trio propicia aleshores un seguit de gags que rasquen en la feblesa més primària: la fam, la por a l'ambient tancat, la falta d'aire i l'accident amb l'alleugeriment de roba, la necessitat fisiològica (sort de la costella d'Adam!), el misteri d'una veu en off, el terror d'una alarma en vermell quan s'obre la porta, la bogeria de la dansa per deixar-se anar...
- L'espectacle, una coproducció catalano-francesa, dirigit per la parisenca Sophie Gazel, té el do de ser interfronterer, tant de cultures com d'edat, pel que fa als espectadors. Sophie Gazel hi reuneix l'actor Pablo Andrés Contestabile, amb qui va crear el Théâtre Organic, i compta amb la parella catalana formada per Judit Martín i Sergi Estebanell, clowns integrants des de fa deu anys de la companyia Papallupas, els pallassos que recorren els hospitals infantils per aportar un alè de felicitat entre els petits ingressats.
- L'espectacle mostra la capacitat actoral dels tres, però de manera especial per a sorpresa dels espectadors catalans, dels dos intèrprets de Papallupas, al marge de l'activitat específica de la seva companyia, que podria tenir-los excessivament etiquetats en un únic registre. En aquest cas, Judit Martín protagonitza la majoria de les escenes que mouen la resta de la trama, a la qual s'afegeixen els altres dos actors, i és el motor que provoca que es creïn la majoria de situacions excèntriques que representen l'altra cara de l'ésser humà davant del perill del ridícul o el fracàs. Una proposta singular que fuig de la programació habitual de la cartellera i que és una alenada d'aire fresc per a la creativitat escènica.
- «El petit elefant», de Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé. A partir del conte de Rudyard Kipling. Música de Bernat Vallvé. Intèrprets i titellaires: Clara Olmo, Ingrid Teixidó, Marta Rosell. Tècnic: Xavier Iglesias. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Producció del Centre de Titelles de Lleida. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2012. Preu: 7,50 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- L'espectacle és un dels més minimalistes que el Centre de Titelles de Lleida ha produït. Minimalista no pas en l'ambició i la poètica de la proposta —que són evidents i molt aconseguides—, però sí en el sentit que els titelles són tots peces d'artesania: fusta, drap, material mal·leable... I l'escenari sembla un taulell d'obrador del mateix titellaire que canvia subtilment d'aparença a través de la il·luminació i d'una estructura de peces mòbils que semblen estels voladors vistos pel canyissar de la part posterior.
- Les titellaires, que són també contacontes i intèrprets a cara descoberta, expliquen les aventures del petit elefant protagonista i, a més de la manipulació dels titelles, canten les peces musicals que creen, entre escena i escena, el clima d'aventura, de por o d'esperança que conté la rondalla adaptada a partir del conte de Rudyard Kipling (Bombai, Índia, 1865 - Londres, 1936).
- 'El petit elefant' és la història d'un personatge que vol saber què hi ha més enllà del seu espai on ha nascut i on creix. I per això pregunta i pregunta a la mare elefanta fins que, com que no obté totes les respostes que vol, decideix anar-se'n tot sol al riu per descobrir què menja el cocodril que diuen que hi habita.
- Pel camí del manglar —un terme utilitzat encertadament per enriquir el vocabulari en aquesta adaptació, en substitució dels més coneguts bosc o selva— troba una sèrie de bèsties que, quan senten parlar del cocodril, fugen esperverades: una gallina de Guinea, un mico, una serp, un hipopòtam, un lleó... cadascú amb la seva caracterització, veu i manera de pensar corresponent.
Un viatge iniciàtic que fomenta la tafaneria per saber sempre més i que estableix també les contradiccions entre la bona fe i la por en un seguit de sentiments que es van alternant amb cadascuna de les trobades que el petit elefant fa.
- Tota la trama del que podria anomenar-se també faula s'encamina fins a arribar al riu del manglar on el cocodril ja s'haurà cruspit algunes de les bèsties que hi ronden distretes i se li fa la boca aigua quan veu que tindrà carn fresca amb el petit elefant. Una escena final, amb lluita entre cocodril i elefantó que tindrà un final positiu per poder reflexionar sobre la necessitat de la prudència per damunt de la curiositat i sobre la necessitat del coratge per damunt de l'excés de confiança.
- Aquest és un dels espectacles que beuen de les fonts que estimulen la imaginació per damunt de la gran parafernàlia escènica. N'hi ha prou amb la vida que van prenent els objectes i els titelles, la imitació del riu amb plàstic de bombolles, per exemple, o l'estructura de l'obrador, per anar creant una aventura sobre la qual els petits espectadors hauran d'acabar imaginant molt més del que s'hi veu i s'hi explica. Un repte tan difícil d'aconseguir a l'era de la generació digital com necessari de mantenir per no rovellar la capacitat humana d'exercitar la dinàmica del cervell més enllà de les múltiples plataformes que fan la vida més fàcil a través de la pantalla.
- «Mein Kapital» Muntatge col·lectiu amb vuit peces breus d'Helena Tornero (Reestructuración), Albert Tola (El sudor de tus manos cuando tiemblan), Francesc Cerro-Ferran (En los bosques de Baikonur), Marta Buchaca (Estan arriba), Luis Miguel González Cruz (Coaching en Marte), Inmaculada Alvear (La máquina del tiempo), Raúl Hernández Garrido (El canto de las sirenas), i Daniel Martos (Un capitalito). Dramatúrgia de Luis Miguel González Cruz. Intèrprets: Teresa Urroz, Laia Martí, Daniel Martos, Alfonso Pablo i Anna García. Espai escènic i vestuari: Silvia de Marta. Il·luminació: Miguel Ángel Camacho. So: Paco Aguarod. Caracterització i maquillatge: Ana Bruned. Direcció: Cristina Yáñez. Coproducció de Teatre Tantarantana, Teatro de la Estación i Tranvía Teatro i Teatro del Astillero. Teatre Tantarantana, Barcelona, 6 novembre 2011.
- Es podria dir que aquest espectacle col·lectiu parteix d'un experiment que s'ha vist superat per les circumstàncies i, en conseqüència, posat en safata sobre el problema que té la societat actual: una mala relació congènita entre les promeses del poder establert i la ingenuïtat d'una educació que havia volgut fer creure que allò de guanyar-se el pa amb la suor del front ja havia passat a la història. Resultat evident: frustració, reacció i indignació.
- Aquestes tres són les airades que es respiren darrere de cadascun de les vuit peces breus que vuit autors (5 dones i 3 homes) han escrit per ser representades, degudament passades per la conjunció de la dramatúrgia unitària, com una tragicomèdia amb argument unitari.
- I la dificultat d'un experiment així és que els espectadors es vegin temptats a triar, com passa amb els llibres de contes breus, per un o per un altre, pel que fa a gustos, tendències, manera d'explicar-se o manera de resoldre's.
- Sense caure, doncs, en aquesta temptació, sí que es pot dir que a vegades, alguna de les vuit històries obre la porta a ser, per ella mateixa, una obra més extensa o, dit d'una altra manera, més completa. És a dir: que el perill que una història es faci curta i una altra es faci llarga hi és. I aquest dilema només el poden establir tots i cadascun dels espectadors pel seu compte.
- L'avantatge de l'experiment, que parteix d'una proposta de fa dos anys del Tantarantana, és que alguns dels autors, lògicament els que han treballat en teatres catalans, són més coneguts que no pas els que formen part dels altres centres coproductors i, amb una mica de sort, un hi pot arribar a veure la línia que cadascun d'ells o elles han imprès en obres anteriors.
- Així, Helena Tornero explica a 'Reestructuración' la sort que la seva heroïna té de tenir una feina, ni que sigui una feina-escombraria, i poder-se comparar com una privilegiada entre l'allau de sacrificats que hi ha pel carrer sense saber on caure morts. Albert Tola planteja a 'El sudor de tus manos cuando tiemblan' la situació d'una escriptora articulista que ha venut la seva integritat moral i intel·lectual en escriure un últim article contra la societat de consum i demanar al seu secretari i amant que li dibuixi amb pintallavis la mort. Francesc Cerro-Ferran a 'En los bosques de Baikonur' recorre a una base secreta amagada en uns boscos on dos militants preparan una mena de solució final contra el capitalisme. Marta Buchaca a 'Están arriba' entra en una mirada irònica en la càrrega dels fills de quaranta anys —la xifra ja ha pujat perquè abans era de trenta— en una casa on la mare farà servir els fills d'excusa per establir un contracte nou de cohabitació. Luis Miguel González Cruz, el mateix autor de la dramatúrgia conjunta, exposa a 'Coaching en Marte' la situació d'uns expedicionaris a Mart per crear-hi una nova societat. Inmaculada Alvear, amb 'La máquina del tiempo', posa en escena una columnista de premsa en un ambient de gimnàs per a progres amb palpissos, on se li apareix un alumne del seu pare per recriminar-li que no escriu articles de compromís. Raúl Hernández Garrido, a 'El canto de las sirenas', entra en la ciència-ficció en un estadi on presumptament el món ja s'ha acabat i tot és una realitat virtual. I Daniel Martos, a 'El capitalito', trenca una llança a favor de la família, clau i sentit del sistema capitalista actual.
- Com es veu, la varietat és àmplia i només el treball dels intèrprets és capaç de fer que tanta varietat no es converteixi en una màquina de desvariejar, cosa que afortunadament no passa, tot i que sí que el muntatge, en conjunt, acusa la pluralitat de l'escriptura i els alts-i-baixos que inevitablement promou aquesta mateixa pluralitat.
- Al fons de 'Mein Kapital' hi ha fantasmes cèlebres com el barbut Marx. I un arriba a pensar què seria de la indignació del segle XXI i del sistema empoltronat sense les bases que el bon jan de Karl va llegar a la humanitat. Resposta: seria un avorriment. En el fons, Karl Marx era un trempat que se la sabia llarga. I ningú no pot negar que amb ell o contra ell, no parem de divertir-nos.
- «Las fichas», de Secun de la Rosa. Intèrprets: Sandra Collantes, Fernando Ramallo, Carmen Mayordomo, Belén Cuesta, Fran Arraez i Secun de la Rosa. Il·luminació: Pedro Pablo Melendo. Escenografia: Daniel Sánchez. Vestuari: Benjamín Márquez. Direcció: Secun de la Rosa. Companyia Radio Rara Teatro. Teatre Tantarantana, Barcelona, 15 abril 2011.
- L'excusa és un d'aquests programes televisius en els quals un es pot fer milionari si està disposat a esbombar la seva vida privada, ni que sigui amb mitges veritats o mitges mentides, sota la pressió d'un detector de falsedats que posa per testimoni el públic. Però, repetim-ho, és només una excusa perquè en el fons l'espectacle va confegint les circumstàncies de la protagonita, Clara, una jove que es mou pels afores de Madrid i que malviu de fer el que en podríem dir "feinetes": de cambrera en un pub, de ballarina d'estreptease, de prostituta de tant en tant... Però el seu somni és arribar a la televisió i triomfar, econòmicament s'entén, ni que sigui només per la cara bonica.
- El creador de l'espectacle, l'actor i director Secun de la Rosa (Barcelona, 1969) s'ha format artísticament a Madrid on ha fet la seva trajectòria escènica, cinematogràfica i televisisa. Coneix bé, doncs, el mitjà audiovisual per posar-s'hi amb mirada crítica, una mirada que li serveix també per fer créixer el personatge de la Clara i convertir-lo en el prototip de la jove somniadora, però a la vegada enganyada i frustrada, una mena de Ventafocs a qui en un moment donat li tocaran les dotze de la nit i l'encanteri es desfarà.
- Amb 'Las fichas', Secun de la Rosa planteja la doble moral de la societat i ho fa amb una sèrie de personatges que envolten la seva protagonista i que s'hi acosten quan ella té possibilitats econòmiques després d'haver ventilat les seves interioritats a tota l'audiència a canvi de diners, però que s'adona que la deixen aparcada a la cuneta quan, per un excés d'amor cec, acaba perdent tot el que havia guanyat, enganyada per qui creia que l'estimava.
- L'estructura de l'espectacle es configura amb una trentena d'escenes breus, que passen en una hora i uns cinc minuts i que doten la posada en escena d'un registre cinematogràfic que Secun de la Rosa engalza seqüència a seqüència donant una altra simbologia al títol, amb les fitxes que es mouen per sortir d'una jugada i entrar en una altra.
- Un narrador s'encarrega de situar cadascuna de les accions i, en un joc del teatre dins el teatre, es creen també uns vincles entre els personatges i el mateix narrador fins al punt que la representació dramàtica és un estira-i-arronsa entre el que voldria el narrador i el que volen els personatges que, en alguna ocasió, tiren pel dret i fan més la seva voluntat que no pas la del seu creador-guionista.
- L'obra, dinàmica, amb uns apunts musicals i amb uns tocs d'humor per endolcir la tragèdia, té la virtut de crear una història a partir de molts pocs elements, malgrat que l'autor confessa la seva mirada a Rainer Werner Fassbinder i 'La ley del más fuerte' ('Faustrecht der Freiheit', 1974), pel·lícula on es barreja l'explotació econòmica amb els sentiments personals i la diferència de classes, i que és el que diu que el va moure a crear escènicament 'Las fichas'. Trenta-set anys després de Fassbinder els groupiers de l'explotació moral continuen donant joc.
- «L'hivern al cos», d'Aleix Fauró i Isis Martín. Intèrprets: Carme Vivó, Carmela Lloret, Elsa Lluch, Isis Martín, Marina Fita i Rosa May. Assessora moviment: Mar Medina. Disseny llums: Anna Espunya. Espai escènic: Òscar Llobet i Anna Miralles. Vídeo: Ian Gehlhaar. Vestuari: Naftaline. Direcció: Aleix Fauró i Isis Martín. Producció: La Virgueria. Teatre Tantarantana, Barcelona, 19 març 2011.
- A can Dexeus els aniria com anell al dit disposar d'una companyia com aquesta que oferís a les aspirants a ser mare in vitro unes representacions il·lustratives del procés. Una altra cosa és que la voluntat divulgativa i mèdica de l'embaràs que treu el cap de tant en tant i fugaçment enmig de la trama es barreja amb un drama de fons que afecta de ple la protagonista.
- L'acció es trasllada a l'últim quart de segle passat, quan Barcelona celebrava els Jocs Olímpics. Una noia en edat límit de ser mare vol tenir el seu primer fill per la via in vitro. L'embaràs és un èxit, tant que el donant anònim (número 3252 o alguna xifra semblant, em sembla) li proporciona dues nenes bessones.
- I el drama esclata més endavant perquè, en un accident domèstic, una de les dues bessones mor d'un cop al cap mitja hora després d'estar atesa a urgències. És així com l'obra es basa en la relació real entre la mare i la seva única filla, amb alguns flashbacks que miren enrere quan la mare inicia les proves de l'embaràs, quan es produeix el naixement o quan les dues filles i la mare juguen plegades.
- La posada en escena barreja l'energia del text —un text ràpid, monologat, llençat al buit— amb el moviment que creen algunes escenes pròpies d'un espectacle de dansa. Poètica i expressivitat al servei d'una trama que es permet moments de lleugeresa, moments d'humor, moments de picades d'ullet a les espectadores que han viscut l'experiència d'esperar un fill i també, esclar, moments angoixants en què la fixació, l'obsessió i la feblesa mental afecten la protagonista.
- L'escenografia apel·la a la fredor de la vida que s'esmicola injustament i es congela a les mans de la protagonista amb la mort d'una de les dues bessones, una mena de mirall trencat o de Colometa rodorediana, només amb un parell de neveres a l'escenari que fan la funció de diverses ambientacions. En un llenguatge que podria semblar críptic, però que té la virtut de fer-se entenedor des del primer moment, i amb un cor d'embarassades que acompanyen les tres protagonistes —la mare i les dues bessones— i amb unes referències musicals a Boris Vian, hi ha una crida que obre la trama i que ja no l'abandona fins al final: 'Ningú no hauria de sobreviure mai als seus fills". Una crida que enfronta tothom amb la mort i que clava l'agulló en la feblesa que persegueix les ganes de viure des del primer plor.
Boris Vian. Le deserteur', una de les peces que s'escolten fragmentada dins de la trama de L'hivern al cor
- «Corrüptia, una regió de l'Est», de Josep Lluís Fitó. Intèrprets: Albert Alemany, Elies Barberà, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Marta Montiel. Espai escènic: Lluna Albert. Il·luminació: Joan Grané. Vídeo i projeccions: Joan Sànchez. Espai sonor: Roger Marín. Vestuari: Teatre de l'Enjòlit i Lluna Albert. Direcció: Carles Fernández Giua. Companyia Teatre de l'Enjòlit. Barcelona, 21 gener 2011.
- La notícia que una companyia de teatre del Principat de Catalunya amb "infiltrats" del País Valencià preparava a finals del 2009 un espectacle que es basava en afers de corrupció política extrets sobretot del cas Gürtel que ha esquitxat de ple el govern valencià es va estendre com la pólvora, com en els millors temps de l'espionatge i el contraespionatge de la Guerra Freda. Els mitjans de comunicació addictes al govern valencià es van encarregar de posar-hi la llenya. I els mitjans ingènuament col·laboracionistes del Principat hi van calar foc. Resultat: a Xàtiva, per exemple, es va tirar enrera el permís d'estrenar l'obra en el teatre públic de la població.
- Últimament, la por a la paraula escènica ha tornat a ser punt de mira de tots els governs de torn. Una prevenció gairebé ridícula tenint en compte la vulnerabilitat de qualsevol afer a través dels mitjans digitals —ja sigui en imatges a YouTube o en text en qualsevol xarxa social o de blogs— i el ressò que una censura encoberta pot tenir.
- L'obra no enganya: 'Corrüptia, una regió de l'Est'. I el Teatre Tantarantana hi ha donat cobertura en la seva línia de compromís social que el caracteritza. En realitat, el terme "Corrüptia" vol ser un llatinisme corrupte, perquè la seva forma és masculina. Aquí, a més, la dièresi el delata. Però l'espectador local no trigarà gaire a adonar-se que es parla d'un dels territoris de parla catalana que li és molt pròxim. Massa evident hauria estat la juguesca si, fent apologia de la toponímia folklòrica i fallera del franquisme, s'hagués subtitulat: 'Una regió del "Levante" espanyol'. Esclar que això de "l'Est" també porta segona intenció perquè, amb lleugers retocs, l'obra podria molt bé adaptar-se a qualsevol afer de corrupció política de qualsevol altre país.
- La companyia fa un muntatge que comença amb molt de ritme i que alterna el discurs de la sàtira amb esquitxos de cabaret. Sí que el background de l'espectador trasllada de seguida la memòria a l'esmentat cas Gürtel i els famosos regals de vestits, jaquetes, pantalons, cinturons i rellotges que hi van implicar el president Francisco Camps, i alguns dels seus més pròxims com per exemple el secretari general del PP valencià, el parodiat Ricardo Costa, o l'exsecretari d'organització, Víctor Campos, amb les dimissions i els cessaments que es van produir com a sacrifici als déus de la corrupció.
- Instruït pel jutge Garzón, el cas Gürtel hi vinculava l'empresari Francisco Correa, àlies El Bigotes, amb esdeveniments multitudinaris de València i contractes de favoritisme per prop de 5 milions d'euros. De fet, Garzón no va tirar gaire alt en aquesta ocasió. Diguem que badant amb els vestits valencians se li va escapar el cas Millet, que supera qualsevol especulació de fins a quin punt es pot posar la mà al calaix i sortir-ne immaculat.
- Doncs, bé, l'espectacle de Teatre de l'Enjòlit retrata en clau de farsa la relació que s'estableix entre el president de la Regió de l'Est, el número dos del Partit Regional de l'Est, el secretari del gabinet del president, una empresària sense escrúpols i amb ungles de vampiresa i diversos personatges secundaris com una secretària de l'oficina, una periodista anglesa, un polític de l'oposició o unes girls de pub nocturn.
- La visita del Papa a València, la celebració de la copa Amèrica i la fantasia del president de viatjar a la Casa Blanca per saludar i fer-se la foto amb Barack Obama són alguns dels casos objecte de la corrupció que embolica la trama i que posa els principals responsables polítics a l'ull de l'huracà dels mitjans de comunicació i del Parlament valencians en un destret del qual no els salva ni la Mare de Déu dels Desemparats, la popular Geperudeta, patrona dels valencians, que el president té en una capelleta, com si fos una caixa forta, en un racó del seu despatx.
- La veritat és que, vista des de fora del País Valencià, la sàtira pot tenir una lectura, com deia, intemporal i universal. Agafeu un mapamundi i marqueu amb agulles de colors els punts del planeta on la corrupció impera fins a límits insospitats. Per això crec que el text de Josep Lluís Fitó té l'avantatge que pot ser d'aquells textos que al llarg del temps es vagin modificant, readaptat i maquillant segons les inquietuds de cada companyia que el vulgui interpretar.
- Jo començaria, per exemple, pel cas català del Palau de la Música Catalana, àlies Millet —tan sospitosament silenciat als escenaris i tocat de resquitlló per l'humor televisiu de 'Polònia'— i després es podria continuar per desenes i desenes de governs de totes mides i de totes les tipologies. Amb bona sort, l'espectacle, a la llarga, es podria convertir en una mena de text popular com ha passat amb 'Els Pastorets', que dels àngels i els dimonis, n'ha pintat de tots colors, a gust del consumidor i segons els vents que han bufat en cada moment polític.
- «Alícia ja no viu aquí. La dona a Espanya 1939-1981». Dramatúrgia de Josep Galindo i Pablo Ley. Intèrprets: Helena Bagué, Anna Elías, Marina Fita, Sílvia Martín, Mar Monegal, Sílvia Montells i Alba Pérez. Coreografia i moviment: Teresa García. Disseny d'imatges: Toni Roura. So i arranjaments: Javier Gamazo. Espai escènic i vestuari: Projecte Galilei. Direcció musical: Javier Gamazo. Direcció: Josep Galindo. Projecte Galilei. Coproducció Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Col·laboració: Escola Eòlia. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2010. Reposició: 19 novembre 2010.
- «¿I si hagués guanyat la República, què hauria passat?» Vet aquí la pregunta que es fan, cap al final de l'espectacle, els personatges femenins d'aquesta antologia musical, social i històrica sobre el paper de la dona durant prop de cinquanta anys del segle passat, des del 14 d'abril del 1931, amb la proclamació de la República, fins al 23 de febrer del 1981, amb l'intent de Cop d'Estat protagonitzat pel coronel de palla, Antonio Tejero, al Congrés dels Diputats de Madrid.
- Inscrit dins el Projecte Galilei ('Homenatge a Catalunya', de George Orwell; 'La maternitat d'Elna', a partir de la història recollida per Assumpta Montellà; 'La ruta blava', de Josep Maria de Sagarra...) l'espectacle revisa la situació de la dona en una Espanya que perd la fugaç llibertat democràtica als anys trenta i que entra en un pou de misèria, opressió, ideologia del règim i consum teledirigit fins a entrants de la dècada dels vuitanta.
- Per atzar, o volgudament, les set actrius que interpreten els diversos personatges femenins de l'època -de formació professional recent en teatre i música dins l'escola Eòlia- són totes nascudes en aquesta dècada. Per tant, cap d'elles no ha viscut en la pròpia pell allò que -amb un bon nivell interpretatiu i amb algunes perles musicals reconfortants- ironitzen, ridiculitzen o treuen a la llum en un procés imparable de memòria històrica que, precisament un dels dos fundadors del Projecte Galilei, Pablo Ley, ha fet també amb l'aposta transgessora de 'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol, al Teatre Nacional de Catalunya.
- ¿Què és més encertat? ¿Parlar del muntatge com un musical i prou o parlar-ne com un testimoni històric i reivindicatiu del paper de la dona? La posada en escena ha fet un mig i mig de cadascuna de les dues parts. Però tendeix a cedir més espai a la paraula i il·lustrar cada situació, cada anècdota, cada moment social de què parlen amb una peça musical que, analitzada lletra per lletra, diu també molt de la propaganda mediàtica utilitzada per mantenir la dona en el seu estatus submís i sotmès a l'home.
- Pel meu gust, no hi faria cap mal algun afegit més de la part musical. Diria que la sensació de conjunt és que en aquest aspecte es queda curt. S'escolten reinterpretades i posades al dia, amb un mig somriure de temps passats, peces com la popular 'Perfidia', de Nat King Cole; 'Fumando espero', aquella de Sarita Montiel; o 'Un rayo de sol' (¿de Los Diablos?); o 'La novia', aquella que anava sempre -i va encara!- "blanca i radiante", una de les escenes més vistoses i espectaculars del muntatge, digna d'una performance de la fira de Pronovias.
- Cal advertir que l'espectacle passa per alt el moment reivindicatiu de la Nova Cançó, representada únicament per la interpretació de 'Què volen aquesta gent'. Hi faltarien, per exemple, per ser fidels a la història, alguna de les peces significatives de Lluís Llach, de Joan Manuel Serrat o fins i tot Raimon. Esclar que sembla evident que la intenció de l'espectacle és donar una visió des de l'òptica més popular, més festiva, més conductista envers el paper de la dona, al marge de moviments o elitismes culturals i polítics, però també és cert que la dona oprimida, la dona obrera i la dona universitària van anar totes a una en el paper reivindicatiu en el període final del 1975 al 1981.
- 'Alícia ja no viu aquí' manlleva el títol del d'una pel·lícula de Martin Scorsese del 1974, que també es va adaptar en una sèrie per a televisió. La protagonista, Alice Hyatt, és una vídua encara jove que recorre els EUA amb el seu fill, demanant feina com a cantant. Després de diverses temptatives i frustracions, acaba fent de cambrera, feina en la qual troba també l'home de qui s'enamora.
- En el muntatge teatral, no cal buscar-hi cap més referència sinó el títol. Però sí que hi ha una coincidència triple: el títol de la pel·lícula es va inspirar en una cançó de la dècada dels anys trenta, la mateixa de la qual parteix l'espectacle; la sèrie televisiva es va emetre en aquest període final esmentat abans, entre el 1976 i el 1985; i la situació entre Alice Hyatt i els personatges del Projecte Galilei lluiten també pel seu futur en un espai de llibertat.
- Josep Galindo i Pablo Ley s'han emparat de textos del moment: proclames de la Falange adoctrinant la dona; un text sobre la primera vegada, de Mercè Rodoreda, ressenyes periodístiques, notícies d'El Caso, la inevitable senyora Francis o discursos publicitaris.
- Tot plegat reflecteix una època aparentment —només aparentment—, superada, que és el que sembla que sigui quan es fa una mirada enrere, pensant en allò que van viure les àvies o les mares de les protagonistes perquè un instint de supervivència ens fa deixar per a anàlisis més complexes quines són encara les limitacions o desigualtats que existeixen ara i aquí, superat el segle XX, sobretot després de la constatació que la fusió de cultures, la interrelació entre poblacions immigrades i la globalització informativa han posat novament en primer pla. ¿Què hauria passat si hagués guanyat la República...? Chi lo sa! El que sí que, en canvi, ja sabem, és el que ha passat després que la Democràcia va vèncer la Dictadura. Que cadascú hi posi la resposta que més li plagui.
- «Gong!». Guió de Xènia Fuertes. Música de Glòria Garcés. Intèrprets: Xènia Fuertes, Glòria Garcés / Elena Martinell, Esther Westermeyer. Escenografia: KM Escenògrafs. Direcció: Elena Martinell. Companyia Gong Teatre Musical. Teatre Tantarantana, Barcelona, 24 octubre 2010. Preu: 7,50 €. A partir 3 anys.
- L'espectacle 'Gong!' serveix pràcticament de presentació d'aquesta companyia per a infants, creada formalment fa tres anys. Les intèrprets del grup, procedents sobretot del camp de la música, combinen el teatre, la cançó i els titelles en una trama de teatre dins el teatre que té com a protagonista de ficció la dragona Mina-Li, una dragona que es veu incapaç de treure foc pels narius, com fan tots els de la seva espècie.
- Les tres intèrprets de 'Gong!', inicialment els personatges de tres treballadores de la neteja pública —l'uniforme ho deixa molt clar— recorden alguns dels contes que coneixen a partir de la guspira que els aporta un petit gong que troben entre les escombraries.
- És aleshores quan s'entra de ple en la història de la dragona Mina-Li que, a partir del conflicte personal que té —o animal, segons com es miri—, es proposa fer un viatge per la Xina per buscar el remei a la seva falta d'energia per aconseguir foguejar com qualsevol drac.
- En un viatge iniciàtic, que servirà perquè la dragona entengui que no tothom té les mateixes aptituds i no tothom és igual, el recorregut que fa per una Xina imaginària, entre narració i peces musicals, fa entrar en escena altres personatges en forma de titelles —una serp, un ratolí, una cabra boja, un màgic de la selva...— i trepitja diferents espais exòtics que, amb un attrezzo que apel·la a la imaginació, recrea un riu, la muntanya més alta o el bosc selvàtic.
- Sense cambra fosca, les tres actrius-titellaires, es fonen amb cadascun d'aquests personatges per interpretar els diàlegs que tenen amb la dragona, una caracterització sense enganys, feta davant de l'auditori, que una de les tres fa amb una estructura de petit capgròs, llom i cua de drac.
- 'Gong!' és un espectacle no només educatiu, que s'adreça als més primers espectadors amb les ganes de donar a entendre com es possible resoldre i superar certes dificultats, sinó també un espectacle que reuneix la màgia del conte —ben interpretat per la companyia— i l'aportació de la banda sonora en directe que, gràcies a la formació de les integrants del grup, configura un espectacle musical que beu de les fonts d'experiències anteriors com intervencions en orquestres o en el grup teatral Les Síxters que, barrejant música i teatre, han presentat en diversos escenaris espectacles com 'Retratades', que es va veure la temporada passada al Teatre del Raval.
- Diversos enregistraments, un d'ells en un CD de col·laboració amb l'Editorial Cruïlla ('El primer llibre de ioga', de Gilles Diederichs) i un altre per iniciativa pròpia, amb les peces que s'escolten a 'Gong!', i una cantata celebrada aquest mateix any a l'Auditori de Girona, segellen una línia que reflecteix un treball creatiu artesanal i de primera mà en tots els seus aspectes, amb un resultat vàlid tant com a proposta lúdica com a proposta pedagògica a tenir en compte.
- «Els accidents del Petit Príncep», d'Albert Tola i Miquel Àngel Raió. Intèrprets: Conchi Almeda, Lina Lambert i Xisco Segura. Música: David Sitges-Sardà. Il·luminació: Víctor Casasola. Vestuari: Anna Pons, Ana Giménez, Judit Rafel i Conchi Almeda. Escenografia i vídeos: Miquel Àngel Raió. Companyia L'Aviador. Direcció: Miquel Àngel Raió. Teatre Tantarantana, Barcelona, 22 octubre 2010.
- Del lloc on havia caigut l'avió que pilotava Antoine de Saint-Exupéry, el 31 de juliol del 1944, sobrevolant les aigües mediterrànies, prop de Marsella, en un vol de reconeixement preparatiu per al desembarcament aliat a la Provença, a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, després d'envolar-se des de l'aeroport de Bastia, a l'illa de Còrsega, amb un aparell Lockheed P-38 Lightning, se'n va fer un pou de misteri durant molts anys.
- No va ser fins al 1998 que un pescador va trobar una polsera amb el nom de l'autor d''El Petit Príncep'. Va ser aleshores quan es va iniciar una recerca per les aigües de Marsella que va culminar cinc anys després en trobar unes peces de ferralla pertanyents al tipus d'avió que pilotava Saint-Exupéry i, per a més confirmació, es va poder configurar el número de matrícula.
- Quedava el dubte de per què l'avió s'havia estavellat. Fins fa dos anys, quan un expilot alemany, Horst Rippert, de 88 anys, va declarar en un diari francès que havia estat ell qui havia abatut Saint-Exupéry, quan només portava quinze dies a l'esquadró nazi i quan va detectar l'avió al qual va tocar de ple amb diverses ràfegues.
- Certa o no, aquesta és la versió més fidedigna dels fets, fins ara. Aquest personatge alemany apareix també a l'escenari per tancar la peça breu 'Els accidents del Petit Príncep', que Albert Tola i Miquel Àngel Raió han caracteritzat en un look cabareter que fa l'ullet a la tradició del gènere berlinès.
- El muntatge recrea les hores immediates a la pèrdua de contacte amb l'avió de Saint-Exupéry a través de dos personatges clau en la vida de l'escriptor: la seva mare, Marie de Fonscolombe, i la seva dona, Consuelo Suncín-Sandoval Zeceña, una jove salvadorenya, filla de terratinents, de bona posició social, que va enviudar dues vegades, als 22 i als 25 anys, que es va dedicar també a escriure, i que va conèixer Antoine de Saint-Exupéry per uns amics, l'any 1931, arran que l'escriptor havia dirigit la xarxa Aeropostale Argentina que unia Amèrica del Sud, abans que aquesta agència fes fallida, amb seu a Buenos Aires. Un cop casats, Antoine i Consuelo es van traslladar a França. I quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, Antoine va tornar a la seva obsessió: volar.
- La mare de l'escriptor (interpretada per Lina Lambert), la seva dona (interpretada per Conchi Almeda), el mateix Antoine de Saint-Exupéry —en algunes escenes sobrenaturals— i l'expilot nazi que va abatre el seu avió (interpretat per Xisco Segura) són els protagonistes d'aquesta recreació, ambientada en un apartament de Nova York, penjades elles dues de la línia telefònica amb el lloc de comandament de l'aeroport de Bastia, a Còrsega, des d'on els diuen que estan buscant l'avió perdut i finalment els confirmen la desaparició no aclarida, que duraria cinquanta anys.
- Amb aquesta especulació, que l'espectador poc o molt coneix per la popularitat de l'escriptor —de fet, bàsicament pel clàssic 'El Petit Príncep', tot i que va deixar altres relats com 'Vol de nit', 'Correu del Sud' o 'Pilot de guerra'— la recreació que en fan els autors Albert Tola i Miquel Àngel Raió se centra més en la relació tensa que hi ha entre la mare i la dona de Saint-Exupéry —que remarca sense embuts Lina Lambert i que perfila amb indignació Conchi Almeda— i en els retrets que es fan mútuament per culpabilitzar-se, ara l'una, ara l'altra, sobre qui de les dues havia d'haver impedit de volar mai més Antoine.
- En una posada d'escena elegant pel que fa a l'escenografia i l'attrezzo que representa l'apartament novaiorquès i amb una il·luminació que tendeix a posar l'ènfasi en la penombra, la situació d'angoixa de les dues dones, el diàleg o no-diàleg de mare i la seva nora sembla més una excusa perquè cadascuna d'elles aboqui allò que les turmenta pel desenllaç que l'espectador ja sap i que elles dues intueixen.
- L'obra, que s'inclou en un cicle que sota el lema de 'Mites', uneix quatre propostes que el Teatre Tantarantana tenia en cartera: François Villon, Antoine de Saint-Exupéry, Tennessee Williams i James Dean. El muntatge sobre Saint-Exupéry no pretén tant entrar en els mites literaris i personals de l'escriptor sinó en el món familiar que l'envoltava i que, fins ara fa molt poc, arran d'uns dietaris trobats de la seva dona, Consuelo, que va morir el 1979 a París deixant, per herència universal, tota la seva riquesa al seu jardiner, no es deixa entreveure que la relació entre Saint-Exupéry i ella no havia estat un mar de roses i que la personalitat i la vida íntima de l'escriptor amaga encara més misteris que el mateix misteri que l'ha embolcallat tants anys després de la seva mort.
- «Primaris», de Carles Mallol. Intèrprets: Marc Garcia Coté, Marta Montiel, Elisabet Vallès, Albert Puigdueta, Marta Corral i Elies Barberà. Escenografia: Ricard Prat. Estilisme: Georgina Viñolo. Il·luminació: Sergi Torrecilla. So: Ariadna Alsina. Moviment: Francesc Mas. Direcció: Carles Mallol. Companyia La Soga. Teatre Tantarantana, Barcelona, 9 maig 2010.
- L'educació, i per extensió l'ensenyament, viuen canvis profunds. Els més recents, els tecnològics. La pissarra i el guix aviat passaran a millor vida i seran records antropològics com ho van ser en el seu dia, abans de l'invent del bolígraf, els tinters i el plomí.
- Però els canvis tecnològics no canviaran els conflictes interns a les aules, cada vegada més evidents. Cada dos per tres arriben notícies d'actes de violència en centres escolars que en alguns casos —Alemanya, Anglaterra, Estats Units...— han acabat amb alumnes i professorat assassinats.
- Suposo que Carles Mallol (Figueres, 1981) té presents aquestes referències quan es proposa l'obra 'Primaris', estrenada ara al Tantarantana, pocs mesos després de la seva celebrada 'M de Mortal', dins el projecte T6, al Teatre Nacional de Catalunya. La sang, a l'autor —ja ho vaig remarcar amb motiu de l'última estrena— és una de les seves febleses. I també en aquesta obra.
- 'Primaris' té lloc en una sala de professors d'un institut-escola —amb parèntesis d'alguns dels professors adreçats a un aulari absent o directament als espectadors—, és a dir, aquests centres especials que des de l'opció pública experimenten el que altres centres privats o concertats ja fa temps que fan: mantenir tots els cicles des de primària a secundària sense canviar de centre.
- El cas és que, per causes que es desconeixen, a primera hora del matí, els alumnes de 4t no hi són, i la directora del centre, de baixa des e fa dos mesos per depressió, apareix sobtadament feta un cromo. ¿Un accident? ¿Una agressió? ¿Per què en un estat d'al·lucinació esmenta una de les alumnes com a centre de tot el que passa i passarà?
- La noia en qüestió es diu Clàudia, té quinze anys, és amiga del professor d'educació física, viu amb la mare separada, i el pare s'afegeix a la reunió de la sala de professors després de rebre una telefonada urgent del centre. La confusió porta a pensar que és la Clàudia i la resta dels companys de curs els que provoquen una sèrie d'actes violents, amb amenaces de mort incloses.
- 'Primaris' és una mena de thriller que en el fons ironitza sobre la violència juvenil i sobre la conflictivitat que es genera en alguns instituts de secundària. Però és també un retrat subtil de la feblesa de l'autoritat de l'adult davant del jove: el pare, la directora de baixa per depressió i examant del pare, la professora d'història en desacord amb el sistema educatiu, la professora de ciències físiques frustrada decidida a deixar l'ensenyament, el professor de llengua i literatura que encara creu que és possible canviar el món, el professor de gimnàstica que viu terroritzat per les influències externes...
- He parlat de thriller, sí, però un thriller que es mira la sang i el fetge amb la ironia suficient perquè el discurs arribi als espectadors més com a punt de referència per a la reflexió del que s'amaga darrere que no pas com a reproducció de la realitat. ¿I com s'aconsegueix aquesta ironia? Doncs, amb un treball interpretatiu que fa talls congelats a cada nova sorpresa, a cada canvi d'escena, un recurs cinematogràfic que compensa el naturalisme que per força mostra sempre el teatre.
- Aquest és un muntatge perquè els adults es preguin amb tota la seriositat possible el seu paper com a pares o com a professorat del sistema educatiu. Però és també un muntatge per a adolescents, precisament perquè els autèntics protagonistes, els adolescents de ficció de l'institut-escola de 'Primaris', són absents de l'escenari i forcen així la imaginació dels espectadors.
- La mitja dotzena d'intèrprets de la companyia La Soga, que ha dirigit el mateix autor, no traspassen en cap moment la perillosa frontera de la realitat i la ficció. Els seus personatges passen de situacions creïbles a situacions increïbles amb la dosi de mesura prou prudent perquè no perdin el seu perfil psicològic pel camí. Però a un li queda la recança de no haver conegut, ni que sigui a l'última escena, ni que sigui fugaçment, la rebel i violenta Clàudia de quinze anys. Un altre dia serà.
- «La marca preferida de las hermanas Clausman», de Victòria Szpunberg. Intèrprets: Maria Rodríguez i Diana Torné. Veu en off: Lucile Teste. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Espai sonor: Lucas Ariel Vallejos. Escenografia i vestuari: Meritxell Muñoz. Direcció de Glòria Balañà. Teatre Tantarantana, Barcelona, 22 d'abril 2010.
- L'obra se situa a principis de la dècada dels noranta del segle passat, quan Europa viu l'inici d'un canvi a partir de la caiguda del Mur de Berlín. Les dues protagonistes, dues adolescents filles d'exiliats argentins, conviuen en una població catalana amb la mare —personatge absent, reclosa en una habitació, malalta— amb la mirada posada a l'exterior —la roba de marca, el consum, les festes, les relacions amb joves...— però lligades per un passat que no les deixa tirar endavant.
- Victòria Szpunberg (Buenos Aires, 1973) viu a Catalunya des de finals dels anys setanta i coneix de primera mà aquesta sensació de trobar-se entre dos mons. La mateixa sensació que reflecteix en els dos personatges de las germanes Clausman. Per una banda, la mare reclosa a l'habitació pot simbolitzar el passat argentí que s'ha deixat enrere sense que potser s'hagi tingut temps de conèixer del tot. Per una altra, la també absència del pare, separada de la mare, a l'altra banda del telèfon, pendents dels seus regals, sense que acabi de telefonar mai, marca el desig de lligar amb els seus orígens.
- Però el passat dels seus pares —que hi són i no hi són— és, per a elles dues, com una mena de pel·lícula, de thriller, que la germana petita representa quan està sola a casa, seguint el guió imaginari de les aventures escoltades de la seva mare i del seu pare quan, de joves, van patir la dictadura Argentina, amb la persecució dels que fugien de les regles de l'organització establerta i amb la repressió del poder.
- Representar una història d'aquesta mena —que s'inscriu dins de la recerca de la memòria històrica d'una generació nascuda a la dècada dels anys setanta— només amb dos personatges, les dues germanes adolescents, i aconseguir que la història en qüestió vagi prenent forma i es munti com un trencaclosques, mig historieta gràfica de vinyetes, mig realisme dins de la ficció, és un objectiu que l'autora i la directora han treballat amb encert i que les dues actrius del muntatge arrodoneixen en una obra que no es pot dir que sigui estrictament de text perquè fa la sensació que les dues germanes es comuniquin gairebé sense paraules, amb frases dites a mitges, amb accions que tan aviat mostren les febleses de l'una i de l'altra, com la fortalesa que treuen del seu interior per tirar endavant, malgrat el que troben a faltar.
- El desig de trencar amb el passat, el desig de ser d'allà on han nascut, el desig de viure lliurement, no sense memòria sinó sense la pressió de l'oblit, porta les dues germanes a escenes de registres oposats que tan aviat reflecteixen la duresa dels dos personatges com les seves il·lusions d'adolescents. La tria de llengua —la familiar, la d'adopció, la pròpia— és una de les empremtes del seu desarrelament. Proclamar que una d'elles ha nascut a París li dóna la personalitat d'afermar-se més a l'Europa que sent seva. Tenir, des d'on viuen, el miratge de Barcelona, és el que les lliga amb la terra on han crescut. Decidir llençar a les escombraries tota la roba i els objectes del passat és l'instint de trencament per començar una nova vida de debò.
- L'obra respira aquesta aroma tan pròpia de la immigració que és una aroma universal i que els espectadors, immigrants o no, reconeixen de seguida perquè tothom, d'una manera o altra, és també immigrant de la seva pròpia realitat, i no només geogràficament.
- «Alaska i altres deserts», de Harold Pinter. Traducció d'Ernest Riera. Intèrprets: Míriam Alamany, Cristina Cervià, Carles Martínez i David Planas. Escenografia: Ricard Prat. Vestuari: Llúcia Bernet. Il·luminació: August Viladomat. So: Manel Palahí. Direcció: Xicu Masó. Producció: Sala La Planeta i Mithistòrima Produccions. Coproducció: El Canal Centre Arts Escèniques de Salt i Girona. Teatre Tantarantana, Barcelona, 4 març 2010.
- Són tres peces curtes de Harold Pinter (Londres, 1930-2008). Bé, de fet, dues de les peces són curtíssimes. Dels tres quarts d'hora de la primera ('Una mena d'Alaska'), passem als 18 minuts de la segona ('Victoria Station') i als 7 minuts de la tercera ('Nit').
- Aquesta reunió de tres mirades pinterianes sobre la memòria, tema recurrent en Harold Pinter, és per si sol un atractiu que es desmarca de les convencions teatrals establertes. Però encara ho és més si tenim en compte que la posada en escena i la interpretació és un d'aquells treballs que arrodoneix Xicu Masó, d'una manera neta i sense fissures, en les seves direccions.
- A la primera peça ('Una mena d'Alaska'), Cristina Cervià interpreta el paper d'una dona encara jove (Deborah), però que ha estat 29 anys en estat vegetatiu afectada per la malaltia epidèmica, l'Encephalitis Lethargica. La seva vida es va aturar quan era encara preadolescent. En el moment que es desperta, gràcies a una medicina acabada d'inventar i que li ha injectat el que es presentarà com a cunyat seu, un metge (Carles Martínez), casat amb la germana gran de la noia (Míriam Alamany), el temps transcorregut, per a ella, és com si no hagués existit.
- El fons de la peça es basa en un llibre del neuròleg Oliver Sacks. I Harold Pinter hi imprimeix el seu estil literari i dramàtic que exigeix també una actriu que sigui capaç d'adoptar un dels registres més difícils a l'escenari, des del llit de convalescència —per no dir de mort virtual— amb un diàleg que gairebé no és diàleg, de frases inconnexes al principi, de reaccions infantils més endavant, amb sensacions de por, amb un estat que l'actriu Cristina Cervià interpreta sense traspassar el punt clau que el faria caricaturesc o que el tintaria més de bogeria que no pas d'una malaltia que ha deixat el personatge en un estat de xoc, en la frontera de la realitat i el més enllà.
- Esplèndid, rigorós i afinadíssim paper, doncs, que comparteix amb els personatges de Carles Martínez i Míriam Alamany, conscients els dos, sembla, que no han d'amoïnar més del compte la seva cunyada que torna a la vida. La peça deixa en l'auditori un regust agredolç.
- De seguida, però, la segona peça ('Victoria Station') canvia de registre i passa a emparar-se de la ironia també pròpia de Harold Pinter. Aquí una central de taxis intenta encarregar un servei a un dels seus conductors, el 274, que es troba en un punt mort, sense que respongui amb coherència al que li arriba des de la centraleta. Aquesta peça de 18 minuts, que sembla que tingui l'estructura d'un guió radiofònic, és interpretat, sobretot per Carles Martínez, encarregat de la central, amb l'estil personal que el caracteritza, i per David Planas, gairebé sense paraules, que és el taxista que, relacionant-ho amb l'anterior peça, fa la impressió que visqui també en el més enllà o en un territori de ningú.
- A la tercera peça, són Carles Martínez i Míriam Alamany els que interpreten els 7 minuts —diguem que és un gag allargassat—, i que presenta un matrimoni que, en tornar d'una nit de festa, recorda punt per punt la primera vegada que es van conèixer. El mestratge de Harold Pinter funciona aquí per partir d'un indret determinat i fer com si dues vies paral·leles, més que seguir un camí recte, s'anessin separant a manera que avancen, per arribar al mateix lloc, però des d'una memòria diferent cadascuna. L'esquetx tanca el triangle i deixa en els espectadors la sensació d'haver vist un muntatge de cambra, cuinat a foc lent, per posar a taula sense presses i paladejar amb ganes de gourmet.
- «Alícia ja no viu aquí. La dona a Espanya 1939-1981». Dramatúrgia de Josep Galindo i Pablo Ley. Intèrprets: Helena Bagué, Anna Elías, Marina Fita, Sílvia Martín, Mar Monegal, Sílvia Montells i Alba Pérez. Coreografia i moviment: Teresa García. Disseny d'imatges: Toni Roura. So i arranjaments: Javier Gamazo. Espai escènic i vestuari: Projecte Galilei. Direcció musical: Javier Gamazo. Direcció: Josep Galindo. Projecte Galilei. Coproducció Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya. Col·laboració: Escola Eòlia. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2010.
- «¿I si hagués guanyat la República, què hauria passat?» Vet aquí la pregunta que es fan, cap al final de l'espectacle, els personatges femenins d'aquesta antologia musical, social i històrica sobre el paper de la dona durant prop de cinquanta anys del segle passat, des del 14 d'abril del 1931, amb la proclamació de la República, fins al 23 de febrer del 1981, amb l'intent de Cop d'Estat protagonitzat pel coronel de palla, Antonio Tejero, al Congrés dels Diputats de Madrid.
- Inscrit dins el Projecte Galilei ('Homenatge a Catalunya', de George Orwell; 'La maternitat d'Elna', a partir de la història recollida per Assumpta Montellà; 'La ruta blava', de Josep Maria de Sagarra...) l'espectacle revisa la situació de la dona en una Espanya que perd la fugaç llibertat democràtica als anys trenta i que entra en un pou de misèria, opressió, ideologia del règim i consum teledirigit fins a entrants de la dècada dels vuitanta.
- Per atzar, o volgudament, les set actrius que interpreten els diversos personatges femenins de l'època -de formació professional recent en teatre i música dins l'escola Eòlia- són totes nascudes en aquesta dècada. Per tant, cap d'elles no ha viscut en la pròpia pell allò que -amb un bon nivell interpretatiu i amb algunes perles musicals reconfortants- ironitzen, ridiculitzen o treuen a la llum en un procés imparable de memòria històrica que, precisament un dels dos fundadors del Projecte Galilei, Pablo Ley, ha fet també amb l'aposta transgessora de 'L'auca del senyor Esteve', de Santiago Rusiñol, al Teatre Nacional de Catalunya.
- ¿Què és més encertat? ¿Parlar del muntatge com un musical i prou o parlar-ne com un testimoni històric i reivindicatiu del paper de la dona? La posada en escena ha fet un mig i mig de cadascuna de les dues parts. Però tendeix a cedir més espai a la paraula i il·lustrar cada situació, cada anècdota, cada moment social de què parlen amb una peça musical que, analitzada lletra per lletra, diu també molt de la propaganda mediàtica utilitzada per mantenir la dona en el seu estatus submís i sotmès a l'home.
- Pel meu gust, no hi faria cap mal algun afegit més de la part musical. Diria que la sensació de conjunt és que en aquest aspecte es queda curt. S'escolten reinterpretades i posades al dia, amb un mig somriure de temps passats, peces com la popular 'Perfidia', de Nat King Cole; 'Fumando espero', aquella de Sarita Montiel; o 'Un rayo de sol' (¿de Los Diablos?); o 'La novia', aquella que anava sempre -i va encara!- "blanca i radiante", una de les escenes més vistoses i espectaculars del muntatge, digna d'una performance de la fira de Pronovias.
- Cal advertir que l'espectacle passa per alt el moment reivindicatiu de la Nova Cançó, representada únicament per la interpretació de 'Què volen aquesta gent'. Hi faltarien, per exemple, per ser fidels a la història, alguna de les peces significatives de Lluís Llach, de Joan Manuel Serrat o fins i tot Raimon. Esclar que sembla evident que la intenció de l'espectacle és donar una visió des de l'òptica més popular, més festiva, més conductista envers el paper de la dona, al marge de moviments o elitismes culturals i polítics, però també és cert que la dona oprimida, la dona obrera i la dona universitària van anar totes a una en el paper reivindicatiu en el període final del 1975 al 1981.
- 'Alícia ja no viu aquí' manlleva el títol del d'una pel·lícula de Martin Scorsese del 1974, que també es va adaptar en una sèrie per a televisió. La protagonista, Alice Hyatt, és una vídua encara jove que recorre els EUA amb el seu fill, demanant feina com a cantant. Després de diverses temptatives i frustracions, acaba fent de cambrera, feina en la qual troba també l'home de qui s'enamora.
- En el muntatge teatral, no cal buscar-hi cap més referència sinó el títol. Però sí que hi ha una coincidència triple: el títol de la pel·lícula es va inspirar en una cançó de la dècada dels anys trenta, la mateixa de la qual parteix l'espectacle; la sèrie televisiva es va emetre en aquest període final esmentat abans, entre el 1976 i el 1985; i la situació entre Alice Hyatt i els personatges del Projecte Galilei lluiten també pel seu futur en un espai de llibertat.
- Josep Galindo i Pablo Ley s'han emparat de textos del moment: proclames de la Falange adoctrinant la dona; un text sobre la primera vegada, de Mercè Rodoreda, ressenyes periodístiques, notícies d'El Caso, la inevitable senyora Francis o discursos publicitaris.
- Tot plegat reflecteix una època aparentment —només aparentment—, superada, que és el que sembla que sigui quan es fa una mirada enrere, pensant en allò que van viure les àvies o les mares de les protagonistes perquè un instint de supervivència ens fa deixar per a anàlisis més complexes quines són encara les limitacions o desigualtats que existeixen ara i aquí, superat el segle XX, sobretot després de la constatació que la fusió de cultures, la interrelació entre poblacions immigrades i la globalització informativa han posat novament en primer pla. ¿Què hauria passat si hagués guanyat la República...? Chi lo sa! El que sí que, en canvi, ja sabem, és el que ha passat després que la Democràcia va vèncer la Dictadura. Que cadascú hi posi la resposta que més li plagui.
- «Old Records», de Marc Angelet Cantos i Jordi Silva. Composició musical: Sergi Cuenca, Roger Julià, Marc Sambola, Albert Silva i Eduard Tenas. Intèrprets: Nadina Campàs, Gracia Fernández i Albert Puigdueta. Piano: Eduard Tenas. Escenografia: Eloi Linuesa. Vestuari: Júlia Nogués i Marga Méndez. Il·luminació i so: Antoni Font. Direcció musical: Albert Silva. Direcció: Marc Angelet Cantos. Companyia marBisho. Teatre Tantarantana, Barcelona, 17 gener 2010.
- De pressa, de pressa! Que corri la veu! Que ningú no deixi passar aquest "thriller-comèdia amb música", tal com l'anomena la nova companyia marBisho, creada per les dues actrius que formen part del repartiment, Nadina Campàs i Gracia Fernández. Amb tots els respectes per l'aposta coproductora del Teatre Tantarantana, ¿ja s'han assabentat els programadors caçamuntatges de sales "comercials" i de gires quin espectacle tenen a l'abast per contractar amb els ulls clucs i que promet ser un èxit vagi on vagi, després d'aquesta estrena?
- 'Old Records' són uns estudis de gravació vells, mítics, a punt de ser enderrocats per la piqueta de la construcció. Darrere de la peixera, a l'altra banda del vidre del tècnic, hi ha les olors, les veus, els fantasmes de grans noms de la música que hi han enregistrat els seus elapés —nota: l'elapé era un objecte rodó del segle passat, negre, amb un foradet al mig, que feia música rascant amb una agulla de braç de tocadiscos— i que només tenen com a últims supervivents un parell de noies cantants joves, segurament que candidates o expulsades d'un programa televisiu per a nous talents, que estan enregistrant el seu primer CD, i un tècnic de so, també jove, però més romàntic, empeltat dels records dels estudis que haurà d'abandonar sisplau per força.
- Elles, les dues joves cantants, són la cara i la creu —en versió elapé en podríem dir la cara A i la cara B d'un mateix disc— i les seves complicitats i les seves diferències s'accentuen durant el procés de gravació no només per la relació personal que s'estableix entre el control de so i una d'elles dues sinó també perquè aquesta és una fidel creient dels poders ultraterrenals i del més enllà.
- I d'aquest més enllà és d'on arriba un duo femení dels anys quaranta del segle passat, les Golden Ladies —"¿nom de mitges de seda? No: les mitges van venir després!"—, els fantasmes de les quals només els espectadors sabran, en una aconseguida escena de cinema mut perquè passa a l'altra banda del vidre, que conviuen en els murs, el sostre i el soterrani dels vells estudis.
- És aquest clima de fantasia i de realitat que fa que el muntatge, en gran part musical, jugui amb la dualitat de les dues èpoques, la de mitjan segle passat i l'actual, amb el desdoblament que les dues protagonistes fan del seu doble personatge: les cantants joves i principiants d'ara i les mítiques Golden Ladies dels quaranta. I una sorpresa final pel que fa a una música determinada que toca la fibra dels sentiments i que aquí no es pot desvelar.
- D'acord, sí, si voleu, diguem-ne thriller, diguem-ne comèdia, diguem-ne espectacle musical... Però el fet és que aquest 'Old Records' —coautoria de Marc Angelet i Jordi Silva, veterans multidisciplinars— és un espectacle que barreja registres i que ha trobat les dues intèrprets idònies i els dos intèrprets adequats per crear un espectacle que fuig de la rutina teatral, que vol experimentar, que a la vegada arrisca i que, sobretot, requereix d'un domini de l'ofici.
- Bon resultat de les interpretacions musicals i bon resultat també de les escenes dramàtiques ue exigeixen canvis ràpids de vestuari i de caracterització. Bona proposta escenogràfica, que per mitjà del moviment circular de la taula de so i el vidre de l'estudi de gravació Old Records permet canviar ràpidament de posició i d'època. Bona doble direcció també, tant l'escènica com la musical. I un planteig en general de la nova companyia que respira energia, il·lusió, ganes de fer un teatre digne, amb una exigència de qualitat, i per a un públic molt ampli.
- L'espectacle té un discurs molt correcte, malgrat que manté encara alguns escassos tics d'argot lingüístic adolescent que no hi fan cap falta perquè la resta del guió sona molt bé. Posats a acabar-ho de polir, jo espolsaria d'algunes frases del text, els ja decadents i juvenils "tios" i "putos". Són formes mimètiques de moda, importades només per influència de pobresa de llengua, i que ja s'escolten prou en altres espectacles menys exigents i que, d'aquí a quatre dies, als mateixos intèrprets i als espectadors els semblaran d'un temps que ja no és el nostre.
- I ho dic perquè em sembla que 'Old Records' és un espectacle que té tots els punts per passar al catàleg d'obres en repertori amb el màxim de netedat i d'intemporalitat possible. D'aquí a uns quants anys, si mai algú torna a posar-lo en escena, encara entusiasmarà les noves generacions d'espectadors perquè té un rerefons de caràcter universal que no l'envellirà gens ni mica.
- «Asufre». Dramatúrgia de Gemma Beltran. Arranjaments musicals: Marc Sambola. Intèrprets: Òscar Bosch, Robert González, Marc Vilavella i David Marcé. Il·luminació: David Bofarull. Escenografia i vestuari: Ramon Ivars. Realització vestuari: Leo Quintana. Direcció: Gemma Beltran. Companyia Dei Furbi. Teatre Tantarantana. Barcelona, 13 desembre 2009.
- A la companyia Dei Furbi li agrada experimentar amb la paraula, la música i la interpretació. Cadascun dels seus espectacles és un viage, a vegades molt personal, que té l'avantatge de no deixar indiferent ni que, com passa en aquest cas, no tingui un plantejament, un nus i un desenllaç, com demanen els cànons establerts.
- Els espectadors, doncs, es troben immersos en un exercici de cabaret literari manipulat, barrejat i sacsejat com un cocktel, del qual en traurà algunes referències —si s'ajuda del programa de mà— i hi descobrirà les trapelleries de la dramatúrgia que —amb perdó de Dante Alighieri, Franz Kafka, Jean-Paul Sartre, August Strindberg, Goethe i algun altre convidat— són les guspires més esclatants del muntatge.
- Les adaptacions musicals de 'Don Diablo', 'Fever', 'Sacumdi-Sacumda', 'La primavera', 'Che faro senza Euridiche', 'Money, money', 'Bye, bye, life', 'La rumba de Déu' i el rap 'Asufre', a més d'alguna llicència incorporada en un treball mil·limètric que fa la pinta de tenir molt de work in progress, acompanyen els personatges mítics representats per quatre carabeteres amb cames peludes, batí curt i sabates de taló alt vermelles que trepitgen l'avern en què converteixen l'escenari.
- De fet, text i música són gairebé una mateixa cosa perquè els quatre actors es converteixen en reproductors infatigables durant no gaire més de seixanta minuts com si estiguessin accionats pel xipisme d'un iPod en el seu interior. Una filera de quatre butaques de Liceu antic serveix perquè els quatre personatges s'hi moguin a gust i s'hi amaguin darrere, es canviïn de peces de vestir i creïn un espai de teatrí dins el teatre que fa innecessària qualsevol altra escenografia.
- En aquest cabaret literari, barreja de teatre, dansa, ball, música, poesia i paròdia, s'hi escolta un singular 'Porompompero' adaptat als temps més recents i convertit en un 'Corrompompero', per parlar de la corrupció. I s'hi troben també els ressons de Dante a la 'Divina Comèdia' i 'L'infern', del Faust de Goethe, del senyor K., de Kafka, d'Orfeu, en un muntatge que combina una mena de petita torre de Babel amb català, castellà, anglès, italià i una juguesca lingüística que dóna un resultat de doble intenció fet només amb la combinació de topònims d'arreu del món que acaben aconseguint un significat extraordinari.
- La companyia Dei Furbi continua amb la línia de la sàtira, quan pot, després d'espectacles anteriors com 'Scherzo', 'Divertimento', 'Tocata i fuga', 'L'illa dels esclaus' i 'Homes de Shakespeare'. Esclar que un recorda amb certa nostàlgia aquell debut al Brossa Espai Escènic que va impactar com un cop de puny de frescor en el panorama teatral. Però no es pot tenir tot alhora ni sempre el mateix. I Dei Furbi continua fent camí per la maroma del risc, afegint-hi, a més, les sabates de taló prim per fer encara més meritori l'equilibri.
Nota: El Tantarantana ha remodelat, per fi, aquesta tardor, el pati de butaques. Els espectadors habituals de la sala ho agrairan. Les cames hi reposen millor i els seients interiors no fan fer equilibris als que hi entren i en surten amb el perill d'estretors i trepitjades que patien abans. Aquestes millores, ni que no ho sembli, també formen part de la senzilla vida del teatre i dels espectadors.
- «Moren els contes», de Carles Mallol. Intèrprets: Quim Casas, Gerard Flores, Sandra Gómez, Xavier Pàmies i Carla Ricart. Il·luminació i so: Patricio Rother. Vestuari: Ximena Topolansky. Escenografia: Sergi Broto. Director: Antonio Calvo. Blauter Produccions. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 novembre 2009.
- La cultura està en crisi, diuen els personatges d'aquesta obra de Carles Mallol (Figueres, 1981). I per demostrar-ho, es revesteixen en els cossos i les ànimes d'alguns dels noms dels contes tradicionals: la Ventafocs, Hansel i Gretel, la Caputxeta, Blancaneu i els set —o cinc nans!—, i alguns de secundaris.
- Més que estar en crisi, la cultura pateix una pandèmia que ataca tots els personatges de ficció i que els aniquila un a un. Però arriba un dia que la paciència crea resistents rebels i aquests, ni que siguin una minoria, s'alcen contra el sistema genocida contista i intenten salvar el que poden de l'holocaust cultural.
- L'obra parteix de la idea de fer una adaptació dramatúrgica d'alguns dels textos de James Finn Garner inclosos a 'Contes infantils políticament correctes'. Però a manera que la companyia anava configurant l'espectacle, l'adaptador es va convertir cada vegada més en dramaturg de creació pròpia amb un guió elaborat conjuntament pels diversos intèrprets.
- Entre l'humor, la paròdia, la ironia i la sàtira, la impressió general que l'espectador extreu del muntatge és que —tot i que d'una manera una mica críptica—, s'està enviant una alerta de crítica a les administracions i, directament, als polítics, pel tractament que generalment han donat i donen a la cultura i als creadors que hi treballen i que, tot sigui dit, voldrien poder pagar el pa de cada dia amb la suor del seu front.
- També se'n pot extreure una crida a la reivindicació dels contes, de la lectura en general, del llibre en el seu estat tradicional, abans que l'e-book s'apoderi del mercat i generi el que se suposa que generarà i que, com amb altres arts com la música i el cinema, arribi a tenir conseqüències letals.
- El muntatge reposa totalment en el coratge i el vigor dels intèrprets. Com que es tracta de disseccionar el gènere del conte, l'inici —una mica macabre per als que pateixen d'hipersensibilitat—, transcorre damunt d'una taula d'operacions quirúrgiques on un equip de metges intenta salvar la vida d'un dels personatges de ficció més llegits i populars sense que finalment pugui fer res per la seva supervivència. En un altre moment, abandonen exrpressament a la seva sort un personatge que en deu anys només ha tingut tres lectors. N'hi ha, doncs, per a tothom i per a tots els gustos.
- És aquest, esclar, un espectacle que, sense les referències que tothom coneix dels contes populars escoltats des de la infància i revisitats desenes de vegades ni que sigui després com a oncles, pares o avis, seria difícil que s'acabés de lligar.
- La feina de l'espectador, doncs, és reinterpretar el que diuen ara els personatges —tocats de mort o en capella— i el que al·leguen els rebels secundaris per salvar la pàtria contista, afegint-hi el que cadascú sap dels personatges que apareixen.
- Espectacle que s'inscriu també, segons en quins moments, en el gènere de l'humor, però que això no vol dir que provoqui rialles a dojo sinó més aviat un somriure intern, amb moments molt agraïts, com l'escena dels cinc nans, amb uns peus de titelles, i no set —els altres dos han estat eliminats perquè no hi ha feina per a tothom—, o també algun monòleg, com el de la madrastra de la Blancaneu o la Ventafocs, que contraposen la imatge clàssica que se'n té amb la seva mirada contemporània i crítica de la situació que viuen els de la seva espècie.
- «Stereo», de Carles Mallol. Intèrprets: Elies Barberà, Marta Corral, Marc Garcia Coté, Marta Montiel, Albert Puigdueta i Elisabet Vallès. Escenografia i vestuari: Ricard Prat i Coll. Il·luminació: Sergi Torrecilla. So: Ariadna Alsina. Direcció: Carles Mallol. Companyia La Soga. Cicle 'Ella a Escena'. Teatre Tantarantana, Barcelona, 20 març 2009.
- Un gabinet psicològic dirigit per una parella que són dos pols oposats pel que fa al caràcter ha inventat un remei infal·lible per als que volen canviar de vida: fer-los passar per un tractament, diguem-ne psicodèlic, i transferir en el cervell d'un tot el passat viscut des del cervell de l'altre. Una mena de transmissió per cable USB entre dos servidors o cervells connectats.
- Aquesta escena, pròpia d'un relat de ciència-ficció, no es representa en el muntatge, només s'explica. Per tant, la sensació d'estar veient una obra del gènere d'altres mons queda en un segon pla, gràcies a la naturalitat, la frescor i l'humor amb què l'autor impregna els diàlegs dels sis intèrprets, tres homes i tres dones que viuen la típica crisi que atenalla els presumptament joves de la ratlla dels trenta anys.
- La companyia La Soga forma part de la bona collita de la nova dramatúrgia catalana. Carles Mallol (Figueres, 1981) és un dels autors que adopta algunes de les claus que ja comencen a ser força comunes amb altres coetanis seus i que estan configurant una generació determinada amb uns interessos molt similars: un argument central que es manté com a incògnita durant tota l'obra, uns personatges convertits en homes i dones en l'era del benestar i un cert desconcert en els objectius, les il·lusions i les frustracions provocades per la realitat.
- I aquests interessos troben, primer en el text i després en els intèrprets, una sintonia que es transmet de seguida com un corrent elèctric cap als espectadors, ja siguin de la mateixa generació o de qualsevol altra, perquè les qüestions que autors com Carles Mallol tracten en les seves obres planen per damunt de qualsevol edat sense fronteres: voler no sempre és poder, com deia aquell. I dominar el destí no està precisament en mans de l'ésser humà, ni capgirar-lo, ni tirar enrere en segons quines decisions preses. Quan una memòria s'esborra, no la recupera ni l'USB més avançat.
- A l'obra, un personatge central, Laura Gurb (Elisabet Vallès) és una de les "clientes" o "pacients" que ha passat pel gabinet psicològic que té patentat l'invent. Però la seva nova personalitat li porta problemes. Un petit error en el procés de transmissió va fer que alguns detalls de la vida adoptada li haguessin passat per alt. Per això, allò que no va enregistrar el seu cervell cal que ho enregistri la memòria tradicional, consultant i estudiant a fons un gruixut dossier sobre el passat i la manera de fer del personatge manllevat.
- Aquest estat de Laura Gurb provoca en la relació dels seus amics més pròxims escenes de confusió, buits d'informació, desequilibri en l'entesa. Per això, Laura Gurb vol tornar enrere, recuperar la seva antiga personalitat, missió impossible perquè el tractament del gabinet que l'executa no té l'opció ni sap com ho ha de fer per tirar enrere.
- La conclusió a la qual arriba el personatge de Laura Gurb i, de rebot —una de les sorpreses del muntatge— la noia que li va prestar o transferir la seva personalitat, Esther (Marta Montiel), és que l'error ja no té esmena, però té l'avantatge d'haver provocat que Laura Gurb, o qui sigui Laura Gurb, hagi fet el primer pas per lluitar per una millor manera de viure i de superar en seu estadi anímic.
- El muntatge és més interessant per l'estructura de l'obra, per com es desenvolupa l'acció, en una hora i quart, per la interpretació dels sis personatges, que no pas pel The End amb què Carles Mallol tanca el dilema. 'Stereo' és una obra que té l'avantatge de crear un progressiu interès en l'espectador, però que, a l'hora del desenllaç, el deixa més aviat a mitges, amb una sortida massa oberta que segurament es queda una mica curta en comparació a les expectatives que ha creat el plantejament i el posterior moll de la trama.
- Queda, però, una interpretació molt encertada que modela la personalitat de cadascun dels personatges i que aconsegueix un espectacle que bascula entre la comèdia, la ciència-ficció i l'intent de thriller que no acaba d'arribar mai. I aquí és on sorgeix l'interrogant: ¿en un cas d'error tècnic com el que relata 'Stereo', malgrat la ciència-ficció, els responsables del gabinet psicològic l'haurien deixat passar per alt permetent córrer el perill que es ventilés al seu aire, amb el risc que això comportaria per als responsables que podrien estar imputats per negligència professional i fins i tot ser acusats de sectaris? El dubte queda en l'aire, però l'enginy o l'originalitat de la proposta feta per l'autor Carles Mallol ja no li treu ningú.
- «Fins que la mort ens separi», de Rémi de Vos. Traducció de Jordi Galceran. Intèrprets: Quim Dalmau, Alícia González Laá i Teresa Urroz. Escenografia: Jon Berrondo. Il·luminació: Sylvia Kuchinov. Espai sonor: Laura Teruel. Figurinista: Bàrbara Glaenzel. Caracterització: Esmeralda Molero. Coreografia i moviment: Esther Sabaté. Direcció: Antonio Simón. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 març 2009.
- Al Palau de la Música Catalana, hi ha una famosa biga al mig de l'escenari que fa la guitza a la disposició de les grans orquestres i que no s'ha pogut eliminar mai per la protecció que l'edifici modernista té i sobretot perquè reforça la volta catalana del sostre del soterrani de l'escenari.
- Doncs, bé, a l'escenari del Teatre Tantarantana hi ha també, no una biga, un esglaó, que provoca una de les entrades teatrals més espetarrats dels últims temps, amb aterratge complet inclòs, de l'actriu Alícia González —la parella de ficció del Roger de la sèrie '13 anys i un dia', de TV3, protagonitzada pels Pera—, que aquí interpreta un dels tres personatges protagonistes del vodevil de Rémi de Vos ('Jusqu'à ce que la mort nous sépare', 2002).
- Per parlar de la mort, en una cultura que té la tradició del dol en negre, no hi ha res millor que el blanc radiant. I així és com es presenta aquest muntatge, en un espai domèstic totalment blanc, amb un cop d'efecte només començar —sort que algú ha passat l'escombra i la baieta per la tarima abans de començar!— que es desplega com una casa retallable.
- I resulta que l'acció no es mourà durant una hora i quart d'aquest espai lluminós, que s'anirà omplint de color teatral gràcies a la interpretació dels tres personatges: una mare obsessiva amb fill únic, el fill en qüestió, i una antiga amiga jove, de l'escola Bressol, de quan el xicot vivia al poble. Tot transcorre el dia que la curta família ha enterrat l'àvia, una dona de 93 anys que és present a l'escenari no només amb un quadre damunt de l'estructura de la llar de foc sinó també amb una urna que ha arribat del crematori.
- L'estructura del vodevil està fet de petites peces que es basen a vegades en una carret de la compra, en la mateixa urna, en una bossa de plàstic indústrial i amb molt d'anís, d'Anís del Mono, esclar, que per això la venerable casa de licors participa com a patrocinador de l'espectacle i per això també en el programa de mà s'afegeix una petita auca amb la història del mono de Ramon Casas, de l'anís —que beu a glops la jove nouvinguda a la casa—, i amb la història de qui es va inventar l'anís a finals del segle XIX, el propietari de la destil·leria badalonina, el senyor Vicente Bosch.
- El muntatge, en clau de minicafè cantant, dóna l'oportunitat a cadascun dels tres intèrpres de mostrar les seves aptituds artístiques i glamuroses. S'hi marca un toc de cabaret, amb cuixa inclosa, l'actriu Teresa Urroz, mare de poques paraules en aquesta ocasió, però que ho aboca tot en aquest moment musical. També Alícia González s'apunta a la línia sensual francesa marcada pel tàndem Birkin-Bruni amb una altra peça, mentre que ell, Quim Dalmau —que ha substituït Roger Pera per qüestions personals d'aquest últim— s'encarrega dels parèntesis de micròfon i ambient càlid en un doblet de fill i mestre de cerimònies a la vegada.
- Amb la mort de rerefons, no es pot dir que el vodevil de Rémi de Vos faci petar tothom de riure. Depèn de la nit, esclar, del fred que fa i de les ganes de riure de cada auditori, però diria que l'obra se segueix amb interès més aviat sota l'embruix de l'acció d'embolics i de l'embolat que es munten els dos joves per no haver d'explicar a la mare allò que els ha passat i que l'espectador intuïrà de seguida.
- El temps que se'n va, la mort inevitable i l'amor que reapareix són els tres eixos de l'obra. I sembla gairebé increïble que, per culpa d'una urna mortuòria, s'acabi pactant un casament. Mort i vida fan parella. I encara sembla més increïble que allò que els joves no es podien ni imaginar ho acabi amanegant la mare, com en els millors temps dels matrimonis concertats. I és que, ¿què vol una mare sinó el millor per al seu fill? I, parlant de la mort, ¿algú ha trobat mai la resposta al fet que, per segellar un matrimoni, s'hagi d'hipotecar una parella "fins que la mort els separi"? ¿No deu ser precisament això, la por a la mort, l'increment tan gran de separacions de parella que hi ha en la societat? L'autor Rémi de Vos, passat pel filtre sempre agut i polit de la versió catalana de Jordi Galceran, i la mà destra de la direcció d'Antoni Simón, posa tots aquests punts de reflexió sobre la tarima... blanca com una patena, esclar.
- «Terror y miseria en el primer franquismo», de José Sanchis Sinisterra. Intèrprets: Antonio Alcalde, Dani Arrebola, Francisco J. Basilio, Berton Fernández, Saida Lamas, Izaskun Martínez, Eva Poch. Escenografia: Pepa Calvo i Fortià Coromina. Vestuari: Marian Dorronsoro. Música: Peter Delphinich. Il·luminació: Xavier Costas. Teatre del Repartidor. Direcció: Pepa Calvo. Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 gener 2009.
- El dramaturg José Sanchis Sinisterra (València, 1940) fa amb aquest muntatge un retaule de vuit quadres, vuit escenes, que retraten vuit aspectes del que s'entén com a recuperació de la Memòria Històrica. Vuit episodis que transporten els espectadors a l'Espanya de la postguerra més crua, amb la por, la persecució, la repressió i l'educació conduïda des de dalt en una direcció "única, gran i lliure".
- El muntatge s'inicia amb la veu en off del comunicat franquista de l'abril del 1939 que anuncia als supervivents de la guerra civil que l'enfrontament bèl·lic, després de tres anys "gloriosos" de guerra, s'ha acabat. A partir d'aquí, una sèrie de personatges entren al teatre, carregats amb maletes, ullant amb por l'auditori.
- La seva arribada a l'escena es representa darrere d'un teló senzill. I els intèrprets es multipliquen en els seus personatges, fins a vint-i-dues caricatures d'un temps i d'una època que als més joves els deu semblar ciència-ficció i que als que l'han viscut directament o indirecta els obre, segurament, la vena de la memòria oblidada o ofegada en el silenci durant setanta anys.
- En una proposta escènica austera, que reflecteix també l'austeritat real de l'època, entre el 1939 i el 1946, unes caixes, unes borrasses, una pissarra, un bagul... cada escena es desenvolupa amb un registre teatral diferent. Haurien pogut ser vuit escenes diferents, o setze, o trenta-dues, si el temps prudent d'un muntatge teatral ho permetés. Perquè la Memòria Històrica és en part la memòria de cadascú i cadascú té una història tancada en el seu interior sobre el que va viure, el que va fer, el que va veure o el que ha heretat dels seus avantpassats.
- La interpretació, molt poètica, tendeix, per exigències de la temàtica de fons, al dramatisme. Dones que sembla que visquin al marge del món, el mim que s'acosta al 'Crit', de Munch, l'escena de l'escola franquista, les penúries d'un mestre titllat de roig, l'escena dels que conxorxen amb el règim, l'escena dels falangistes d'excursió que acaben assassinant només per por al desconegut, la por de l'exili interior, la incertesa de l'exili exterior, les dones a la presó, el temor de l'afusellament de matinada...
- Segurament que el muntatge no pretén descobrir res que no s'hagi vist o sabut en els últims anys. Però sí que s'insereix en la funció de la recuperació i el desvelament del que, per a molta gent, ha estat només un núvol blanc, buit, manipulat per la història oficial que tant de temps ha ignorat la petita història quotidiana.
- «Eileen Shakespeare», de Fabrice Melquiot. Traducció de Cristina Genebat. Dramatúrgia d'Albert Tola. Intèrpret: Elena Fortuny. Espai escènic: Marta Gil Polo i Cristina Ayala. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. Música i espai sonor: Laura Teruel. Figurinisme: Isabel Franco. Direcció de Marta Gil Polo. Barcelona, Teatre Tantarantana, 27 novembre 2008.
- Elena Fortuny és una de les actrius de la generació del 2000 que més dosifica les seves interpretacions a l'escenari, per la qual cosa no és un nom que aparegui sovint a les cartelleres sinó que s'hi troba una vegada per temporada, a tot estirar, i sempre, esclar, demostrant que és capaç de dominar i dur a bon port diversos registres. Una de les seves últimes aparicions va ser en la versió de l'obra 'Intimitat', de Hanif Kurieschi, que Javier Daulte va portar a La Villarroel la temporada passada, fent el paper esplèndid de psicològa, al costat, entre altres, de Joel Joan i Clara Segura.
- I és estrany que les aparicions d'Elena Fortuny siguin tan restringides perquè és una actriu que reuneix alguns dels dots imprescindibles per donar vida a tota mena de personatges emblemàtics, si es tracta de clàssics, o a tota mena de personatges pràcticament desconeguts, com és el cas d'Eileen Shakespeare, germana del cèlebre William, i que protagonitza aquí un monòleg de Fabrice Melquiot (Modane, Saboia, 1972) escrit a partir d''Una habitació pròpia', de Virginia Woolf.
- El muntatge s'inscriu en un cicle que el Teatre Tantarantana dedica a la creació femenina. El muntatge, doncs, compta amb un 99% de dones en la seva fitxa tècnica, des de la traductora, la també actriu Cristina Genebat, fins a la directora i altres tècniques.
- Cal advertir d'entrada que el monòleg de Fabrice Melquiot no és senzill ni permet que una intèrpret s'hi pugui enfrontar sense abans haver penetrat en el seu contingut. I això és el que fa l'efecte que s'ha fet amb aquesta posada en escena, una mirada en profunditat i plena de sensibilitat per enriquir el llenguatge poètic i simbòlic de l'original de l'autor.
- Davant d'una muntanya de tota mena de parells de calçats, sabates de taló, sabates planes, botes de mitja cama... una mena de petit monument al desig de caminar endavant, l'actriu que representa Eileen, la germana de Shakespeare, que va deixar marit i fill a la recerca d'una oportunitat com a poeta i se'n va anar a Londres, sense èxit per l'estigma de l'època de ser dona, fa una dissecció del seu personatge, de la seva manera de pensar, de les seves inquietuds, de les seves il·lusions, de les seves frustracions. I tot el discurs es converteix en una denúncia molt contemporània que posa en evidència una vegada més que la lluita per la igualtat avança encara a trompicons pel pes de la llosa dels segles que fa que s'arrossega.
- La posada en escena, doncs, afavoreix la força del text tendint a una actuació-performance. Al darrere, una paret platejada fa de mirall esborronat, que juga també amb la il·luminació, per on apareixen, en un moment donat, en projecció, els rostres de dones que han lluitat per trobar un espai a través de les arts i de les lletres. L'hora i pocs minuts que dura la interpretació està molt ben redistribuïda en diverses escenes internes que fan que l'actriu es mogui en diferents espais dins de l'escenari i que, visualment, propiciï uns canvis de registre que no s'obtindrien de la mateixa manera si es limités a desgranar el monòleg a raig, com si en fes una lectura.
- ¿Què passaria si Elena Fortuny fos d'aquelles actrius que es mengen les paraules i que no les fan arribar d'una manera entenedora als espectadors? Que el resultat podria ser lamentable perquè la petita història de la frustrada Eileen demana que sigui escoltada sense perdre'n cap detall. I això ho aconsegueix amb una dicció molt agraïda Elena Fortuny, una manera de dir de la qual anem molt faltats en segons quins casos i a la qual a vegades fa l'efecte que no es doni importància com si la paraula en un escenari hagués passat a un segon pla.
- Aquest ús de la paraula, doncs, és un més dels atractius del muntatge. Un monòleg que, pel fet que sigui monòleg —ja sabem que els tòpics s'arrelen—, no hauria d'espantar ningú perquè Elena Fortuny el porta al terreny de la interpretació global, des del gest, l'expressió, el moviment i el sentiment al fons del text.
- La directora, Marta Gil Polo, es pregunta en el programa de mà què hauria passat si William Shakespeare hagués nascut dona? Què hauria passat si el cèlebre dramaturg s'hagués dit Eileen? No sé si espera cap resposta, però en tot cas es podria dir que si això hagués passat, ara ens hauríem perdut l'oportunitat d'aquesta interpretació i d'aquesta posada en escena. I només per això, com que no es pot canviar la història, ni que sembli egoista per part nostra, ja ha valgut la pena.
- «La princesa i la formiga», d'Oriol Planes. Intèrprets: Pere Pàmpols, André de Sá Moreira. Ingrid Teixidó i Alba Teixidó (ballarina). Música en directe: Franki. Escenografia i il·luminació: André de Sá Moreira. Idea i creació: Companyia Festuc Teatre. Barcelona, Teatre Tantarantana, 5 octubre 2008. Preu: 7 €. A partir 3 anys.
- Amb una poètica que traspua des del primer moment, l'espectacle combina molt ben integrats diversos elements: titelles, ombres xineses, música en directe, dansa i interpretació, a més dels elements escenogràfics, bàsicament uns paraigües blancs, com el vestuari dels intèrprets, ells amb bombí, ella amb tutú, i una il·luminació que matisa cadascun dels paisatges pels quals transcorre el viatge d'una formiga obrera que no es conforma a passar-se la vida treballant de sol a sol al seu cau, o fent de guerrera o encarregant-se de l'avituallament i les provisions a les ordres de la reina manaire, i que el que vol és viure món.
- Com que ja se sap que ningú no es profeta al seu cau, la formiga en qüestió acabarà tornant a casa feta una reina, potser sense saber que ja era abans una formiga amb dots de princesa amagats. Avui en dia ja no és princesa només qui té sang blava sinó qui ho vol ser. A la del conte, però, li faltaven les ales per envolar-se més amunt, unes ales que aconsegueix gràcies a la gentilesa d'una libèl·lula generosa, un dels insectes que troba pel camí, després de passar per les peripècies d'una teranyina i la seva aranya, un escarabat que la confon amb un escarabat femella i després de viure l'aventura i el final d'un monstre que engoleix tot el que pot.
- Els titelles engrandeixen cadascun dels insectes i creen un ambient de primer pla que només passa a pla general i en diminut quan les ombres xineses mostren escenes del viatge com si els espectadors observessin el relat a llarga distància. Els titellaires manipulen els objectes, enginyosos i atractius, i formen part també de la narració, a través de la paraula o del mim, una narració que està sempre perfilada per la composició musical que crea l'atmosfera adequada de cada acció i per la il·luminació que fa costat a una treballada plasticitat que aconsegueix un muntatge per als cinc sentits. Una demostració que, en titelles, les companyies creades a Lleida, per la seva tradició, són de les que tenen molt a dir en el panorama escènic del gènere.
- «El col·laborador», de Friedrich Dürrenmat. Traducció d'Albert Tola. Intèrprets: Jordi Banacolocha, Frank Capdet, Jaime C.Segura, Alícia Corral, Quim Dalmau, Jordi Godall, Maite Legarrea i Jorge Yaman Serrano. Lletra cançó: Roser Batalla. Espai escènic i vestuari: Elisabet Castells. Caracterització: Toni Santos. Il·luminació: Xavier Povill. So: Laura Teruel. Companyia Sèzuan. Direcció de Manuela Lorente. Barcelona, Teatre Tantarantana, 4 octubre 2008.
- No hi ha cap dubte de la passió amb què la companyia, i principalment la seva directora, s'han enfrontat a un text de Friedrich Dürrenmat que, pel que sembla, encara era inèdit aquí. Però potser no ha d'estranyar que fos inèdit perquè la seva aparent senzillesa és plena de complexitat i difícil d'agafar per les banyes.
- Aquest és un muntatge que es veu obligat a fer alguns canvis de l'edat dels personatges —no hi ha gaires actors que estiguin en actiu passats els vuitanta anys i s'opta per l'edat mitjana— i que es veu limitat per les circumstàncies d'una estrena en sala petita.
- Alguna cosa li passa a l'obra que fa que caigui en un desgavell difícil de solucionar. Un pensa que les culpes de tot es poden carregar en primer lloc al text original. Però, ¿qui gosa posar el cascavell a Dürrenmat? Precisament aquesta veneració per un autor reconegut és el que fa que el muntatge caigui en una excessiva confiança en la força de l'autoria i que es perdi en la necessària adequació a allò que els espectadors d'avui en dia poden assumir.
- Es parla de rerefons de cinema negre i de clau de vodevil, però un gènere i l'altra hi estan agafats per les puntes. O bé el gènere negre no està prou ben explotat o bé el vodevil no està prou ben resolt. Una rebolcada i un àpat groller no són suficients per fer un vodevil. Sort en tenim de la cançó, una de les llicències al marge de Dürrenmatt, que arriba gairebé quan l'espectacle toca a la fi, i que aconsegueix desvetllar una mica, només una mica, l'auditori.
- El nus de l'obra (que el programa de mà no desvela i fa que deixi l'espectador encara més penjat) és, segons un agraït resum de premsa, aquest: un biòleg sense feina per culpa de la crisi econòmica, posa els seus coneixements científics al servei de la màfia. Amb l’aparició de nous i vells personatges, la seva vida es complica i es veu embolicat en una trama criminal, mantinguda gràcies als seus coneixements i a l’interès econòmic de tots els estaments polítics i socials, que modificarà la seva vida i que serà impossible d’aturar.
- La posada en escena d'aquest Dürrenmat inèdit en català es pot rebre com una feina de recerca i descoberta que cal fer, però que cal que busqui també tots els mitjans perquè no es perdi en el buit. 'El col·laborador' és un muntatge que necessita madurar, buscar més recursos per enfortir la seva posada en escena, polir i esporgar allò que el fa difícil de pair, esprémer el suc del rerefons de trama negra i forçar el pistó del vodevil, si es vol presentar així. Si això s'aconsegueix, potser s'acabarà fent fins i tot un favor al mateix Dürrenmat, que amb aquesta obra no ho posa gens fàcil als seus admiradors.
- «Sabates de taló alt», de Manuel Molins. Intèrprets: Carme Sansa i Aina Calpe. Escenografia i il.luminació: Luis Crespo. Vestuari: Paula Serna Servet. Música: Guillem Servera. Direcció d'Albert Mestres. Barcelona, Teatre Tantarantana, 30 març 2008.
- No és la primera vegada que s'enfronten en un escenari, en una mena de cara a cara, dues actrius que representen a la vegada dues actrius de ficció: una amb una llarga experiència i una de jove debutant. Però en el cas d'aquesta obra hi ha una diferència considerable amb altres obres similars que es decanten cap al discurs transcendental i elitista.
- Aquí, el discurs és a flor de pell sobre el que afecta dues dones que, cadascuna a la seva manera, una des de la seva maduresa, i l'altra des de la seva experiència primerenca, viuen amb passió el teatre i, de rebot, la vida que els envolta.
- L'obra, però, també amaga una subtil confrontació entre la valoració de l'experiència a l'escenari i la valoració de la teoria acadèmica. I és aleshores, a partir d'aquest enfrontament, que la deriva cap a la topada personal de les dues té més sentit.
- El muntatge transcorre en un teatre en decadència, en un escenari on hi ha quatre andròmines, a més d'una escultura que omple l'escena amb una presència imponent sobre les dues actrius. A fora, a la platea, una colla d'aspirants esperen per fer el seu torn de càsting. Només una puja i baixa de l'escenari, en fuig i hi torna.
- Carme Sansa interpreta una actriu vinguda a menys que fa també d'empresària i que vol remuntar la seva vida artística per encaminar la de la seva filla ni que sigui fent una obra que es titula 'Les tres filles de Bagdad'. Desconeix segons quins clàssics, per exemple Txèkhov, però té una aguda i perspicaç visió del que envolta el món de l'escenari davant i darrere del taló.
- Aina Calpe és una jove aspirant a obtenir un paper en un càsting que no entén. El seu procés personal és el de passar i entendre des de la seriosa i entranyable confiança en les tesis encara fresques de l'acadèmia, la frivolitat del teatre de tercer ordre, ni que sigui havent d'actuar amb sabates de taló alt. En contrapartida, la veterana actriu se sentirà commugada per primera vegada per les paraules que li recita la jove aspirant, extretes de 'Les tres germanes', de Txèkhov, de qui només sap que és un autor mort, que era rus i que va patir tuberculosi.
- Carme Sansa fa una feina paral.lela molt important en aquest muntatge. No interpreta el seu paper, com potser faria una actriu de llarga i reconeguda trajectòria com la seva, amb l'ambició de voler ser l'única estrella del muntatge. Ben al contrari, deixa que la parella de joc, Aina Calpe, evolucioni a través del seu paper i tingui també moments d'excel.lent interpretació, aconseguint aleshores, entre les dues, una balança sense desnivells que enriqueix el conjunt de la representació i que, malgrat la ficció, acaba fent molt realista el discurs.
- «Una cara nova», de Miquel Casamayor. Intèrprets: Óscar Kapoya, Aina Ripol, Maria Cirici, Núria Satorra i Pep Mogas. Direcció de Teresa Vilardell. Producció de La Trilateral. Barcelona, Teatre Tantarantana, 14 març 2008.
- Un bat. Un plat fet miques. Un gerro a trossos. Un sofà i una prestatgeria com a úniques peces a l'escenari. I una fortor de quisca que la majoria de personatges —tret dels espectadors que no la noten—, no saben d'on surt. 'Una cara nova' és un eufemisme de la intenció de fons de l'autor que sembla que vulgui ser propinar una arenga sobre la hipocresia del món literari.
- Però la intenció no es perfila fins gairebé el final de l'obra, una peça breu, més que breu, brevíssima, d'una hora justa, que serveix més per presentar als espectadors una sèrie de personatges perduts en la maror social d'avui en dia.
- I, si no, ¿com se'n pot dir d'un professor de filosofia que acaba fent de porter de discoteca? ¿O d'una adolescent amb un ull de vellut que pateix una malaltia potser no reconeguda pel gremi mèdic però molt freqüent entre els adolescents com és l'al.lèrgia a la lectura sota risc d'una caiguda rendits de son a les primeres vint paraules que llegeixen? ¿I encara, com se'n pot dir d'una brillant estudiant de la Politècnica que amaga als seus pares que fa hores de neteja, entre altres extres per poder-se permetre els seus capritxos? ¿I com se'n pot dir d'una editora que rebutja el llibre del professor reconvertit en porter de discoteca, basat en uns fets reals aplicables als seus exalumnes, i que prefereix presentar en societat com a autora l'adolescent que amb prou feines aconsegueix llegir una vintena de paraules?