ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Espai Texas]
- «Paradís». Dramatúrgia i interpretació: Sergio Baos. Producció executiva i il·luminació: Luis Baró. Espai sonor: Joan Vila. Il·luminació i audiovisuals: Toni Amengual. Cap tècnic: Albert Vizcarro. Comunicació i administració: Laura Porcel. Distribució: Luis Baró. Fotografia: Xisco Alarido. Ajudantia de direcció i espai escènic: Joan Porcel. Direcció: Xavi Núñez. El Somni Produccions. Sala Beckett, Barcelona. Del 5 al 22 de juliol 2022. Festival Grec 2022. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 3 al 26 d'octubre 2024..
L'OCASIÓ FA EL LLADRE
- [Crítica corresponent de l'estrena del 2022]]
- El paradís és, per a cadascú, aquell espai que resta en la imaginació i que potser no ha existit mai. L'actor i dramaturg illenc Sergio Baos (Palma, 1976) fa tres temporades que porta la seva particular mirada del paradís pels escenaris amb la sornegueria pròpia de qui sap molt bé que no existeix, però que convé fer creure que pot existir.
- Per aconseguir el seu objectiu, clava dentellada, com aquell qui es guarda una poma per a les set per si el fan fora del paradís, en la crisi de l'illa que l'ha vist néixer i créixer i en la fatal destinació no volguda de molts mallorquins i mallorquines que es veuen obligats a malviure del turisme ni que hagin de pagar el cost de la marginació, de la pèrdua de la identitat i de no tenir a l'abast la pomera que els alimentava.
- La proposta de Sergio Baos recorda, guardant les distàncies i respectant els registres diferents, l'actor, productor i director manacorí Toni Gomila —que també ha passat per l'Espai Texas aquest mateix any— i el seu veterà espectacle «Acorar» on, en el seu cas, fa un retrat demolidor de la pèrdua de la pagesia de les Illes davant l'embat dels forasters.
- En el cas de «Paradís», Sergio Baos es posa en la pell de quatre personatges que viuen al marge del marge i que s'empesquen un pla per sobreviure, si cal, encara més al marge del marge. Tots quatre, en una sola veu, alternen els seus relats i configuren una trama plena d'acció com si fos una road movie, una mena de thriller teatral en clau de tragicomèdia rural, gràcies només a la paraula i la imaginació que fan visible el paisatge ocult de les illes del turisme.
- Tots quatre personatges, en el cos i la veu del mateix actor: la Joana, una mena de femme fatale, que inventa el pla; el Sebastià, un capellà que cau a la trampa de seducció; el Pepe, el marit de la Joana i l'encarregat de portar a terme el pla; i el Kevin, el fill de la parella que és, de fet, per a qui s'han empescat tota la trama.
- Sergio Baos es mou en un espai sòrdid, que podria ser un reducte propi d'un sensesostre de sota un pont, amb cartrons i plàstics, ferralla electrodomèstica com la que traginen els immigrants ferrovellers a les grans ciutats, molt de rovell i un tou de deixalles. La història de Sergio Baos agafa volada a través de corredisses, segrestos i panes de carretera.
- L'actor s'empara només en el relat, en l'espai escènic i en els efectes de llum que matisen els seus canvis de veu; se serveix de personatges i d'una situació esperpèntica dins de la trama amb un registre frenètic, carregat d'intensitat, amb tocs de comèdia i una bona dosi de tendresa, que és el que sempre acaben desprenent els personatges marginats.
- Que un capellà no gaire vocacional caigui rendit als encants d'una presumpta feligresa quan rep la comunió, que una dona maquiavèlica aconsegueixi el seu pla, que un vividor amb un os a l'esquena se n'aprofiti i que un adolescent acabi fent una picossada de les engrunes de tot plegat forma part del pla de la família, enmig d'una vida plena de feinotes de mal fer, de parar la mà sempre que poden o de fer el joc del triler quan ve a tomb.
- Ja ho diuen: l'ocasió fa el lladre. És a dir, tothom corre el perill d'actuar fora del sistema si les circumstàncies el porten a fer-ho. Tot plegat, l'actor Sergio Bas ho amaneix amb ironia, humor, dinamisme i emotivitat, amb un registre col·loquial on es barregen els trets del parlar de les Illes i els manlleus de l'argot del carrer i acaba mostrant un paradís molt diferent del paradís idí·lic de l'anunci de viatges que, com deia la cançó de l'època, continua volent portar tothom a Mallorca.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Llegat», de Daniel J. Meyer. Intèrprets: Àngels Gonyalons, Pau Oliver i Marc Pociello. Escenografia: Anna Alcubierre. Il·luminació: David Bofarull. Espai sonor: Aka Teatro i Daniel J. Meyer. Vestuari: Aka Teatro i Montse Rodríguez Clusella. Ajudant d’escenografia: Marc Saborit. Coordinació tècnica: Oriol Pino. Tècnic/a en gira: Oriol Pino/Xènia Lledó. Construcció escenografia: Pascualin Estructures. Sistemes led: Jorba Miró / Estudi- taller d’escenografia. Producció executiva: Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusella. Fotografies: David Ruano. Logo: Quim Àvila. Distribució: Bitó Produccions. Agraïments: Esteve Clos, Miriam Compte i Tatiana Halbach. Equip Teatre Akadèmia: Direcció artística: Guido Torlonia. Gerència i Cap de producció: Meri Notario. Cap de comunicació i màrqueting: Míriam Font. Premsa i assistència a la direcció artística: Fernando Solla. Cap tècnic: Lluís Serra. Tècnic auxiliar: Victor Castro. Cap de sala: Núria Farrús. Gestió de públics: Rubén Salinas. Community Manager: Eladi Bonastre. Cia. AKA en residència al Teatre Akadèmia. Ajudant de direcció de l'espectacle: Daniel J. Meyer. Direcció de l'espectacle: Montse Rodríguez Clusella. Teatre Akadèmia, Barcelona, 10 maig 2024. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 2 octubre 2024.
DE MARE, NOMÉS N'HI HA UNA
- [Crítica corresponent de l'estrena del mes de maig]
- Àngels Gonyalons diu que es regenera com a actriu treballant amb intèrprets de noves generacions, com li ha passat recentment amb el celebrat musical «L'alegria que passa». El fet és que, si continua així, donant-los tres voltes amb la seva energia cada vegada que comparteix escenari amb ells, potser aviat no en quedaran gaires, de joves vull dir, perquè els acabarà esgotant un darrere l'altre.
- Tot aquest doll a raig d'energia que desprèn sempre l'actriu es repeteix sense restriccions de cap mena en aquest espectacle de petit format però de gran ambició argumental creat per l'AKA, una de les companyies emergents que no ha parat de despuntar des del seu espectacle «Also Known As», capitanejada pel tàndem Daniel J. Meyer i Montse Rodríguez Clusellas.
- Els protagonistes de l'obra són només tres: una mare executiva i benestant que es planteja fer un gir radical a la seva vida; un fill a la vintena, gai, consentit i criat en la desmesura; i un amic amb pretensions d'amistançat de cap de setmana, també gai, a la ratlla dels trenta-cinc, que topa amb la relació irada, d'amor i odi, i eixelebrada de la mare i el fill que acaba de conèixer. I fins aquí puc parlar. Perquè «Llegat» fa un salt des de la festa esbojarrada —que arrenca amb Àngels Gonyalons traient a la pista tres o quatre espectadors de primera fila— a propinar un cop de puny a l'estómac, tan inesperat com eficaç dramàticament. I, com deia, s'imposa el mutis per respecte als futurs espectadors.
- El dramaturg argentí Daniel J. Meyer (Buenos Aires, 1982), establert de fa temps a Catalunya, ha creat una trama en clau de road-movie farcida d'una extensa i suggerent banda sonora, arranjada per a l'ocasió, a vegades com un poupurri, que va de Romina&Albano, a Robbie Williams, Elton John, Olivia Newton John a «Xanadu», Take That o Mika (gràcies documentalista!).
- Tot plegat fa que l'obra «Llegat» es converteixi en una mena de guió cinematogràfic com si s'abeurés més de les fonts de la pantalla que no pas de les de les convencionals taules teatrals. I això, esclar, li atorga un aire dinàmic, d'escenes curtes, de foscos i canvis d'espai sense moure's de l'espai establert, centrat al principi del muntatge per un envelat transparent circular on s'entreveuen els primers contactes de la parella gai, això sí, discretament insinuats, sense que calgui fer ús d'aquell parell de rombes de l'antiguitat que advertia de contingut compromès.
- Aquesta és una posada en escena que s'anirà repetint al llarg de l'hora i tres quarts, amb una estructura escenogràfica multiús, que tant serveix de catre domèstic, com de llit d'hotel, com de furgoneta de viatge, passant per algunes atraccions de Port Aventura i enfilant-se al Dragon Khan, que és en certa manera el ritme frenètic que la companyia també imprimeix a l'obra. Però no oblidem que fins i tot el Dragon Khan té un moment en el seu recorregut per posar el fre de mà, alentir la marxa, deixar respirar fons, prendre alè i permetre la recuperació per tornar a començar.
- Al costat d'una pletòrica Àngels Gonyalons que fa evolucionar el seu personatge (el de la Clara) des de l'eufòria a la decrepitud —i no desvelo res que no pugui desvelar— hi ha el caràcter adolescent del seu fill (Oriol), interpretat per un no menys enèrgic i eclèctic Pau Oliver (també destacat intèrpret de «L'alegria que passa»), negat aquí per entrar a la maduresa, que manté la rebel·lia pròpia d'una generació de “teenagers” que han perdut el nord, quan no hi el pare, que no han trobat l'escalf de la mare i que busquen en l'amistat més adulta i improvisada allò que no han rebut al fogar de casa. És el que li passa a l'Oriol, que es repenja en la figura del tercer personatge (Javi), que interpreta l'actor Marc Pociello, i que, sense proposar-s'ho, acaba sent el suport intermediari del drama personal de la mare i el fill en què es converteix «Llegat».
- Hi ha llegats enverinats. I el que la Clara ha ideat per al seu fill Oriol és un d'aquests. Hi ha llegats que defugen el paternalisme i que pretenen que serveixin de punt d'arrencada ni que sigui amb una bufetada per redreçar de nou el camíde qui el rep. Hi ha llegats, com el de la ficció dels personatges de la Clara per al seu fill Oriol que deixen empremta i que molts espectadors s'emportaran a casa pensant segurament que, contràriament al que es diu, no sempre cal anar a cal notari per fer testament. N'hi ha prou de llegar un model que passa per viure plenament fins a l'última alenada.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Família (im)possible», de Carol López. Intèrprets: Jordi Andújar, Dolo Beltran, Ian Bermúdez i Ariadna Llobet / Paula Jornet (2021). Disseny escenografia: Jose Novoa. Espai sonor: Paula Jornet. Disseny vestuari: Nídia Tusal. Disseny il·luminació: Xavi Gardés, Jose Novoa. Imatge: Roser Blanch. Comunicació i xarxes socials: Elisenda Riera. Premsa: Clara Cols. Cap tècnic sala i tècnic de funció: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Mario Berlinches i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera. Producció executiva: Clara Cols i Sergio Matamala. Una producció de Sala Flyhard. Amb el suport de l'ICUB - Institut de Cultura de Barcelona i ICEC - Institut Català de les Empreses Culturals. Amb el patrocini de Llibreria Montseny. Agraïments: Marc Rosich, Munich, Sala Beckett i Teatre Lliure. Ajudanta de direcció: Núria Torres. Direcció: Carol López. Sala Flyhard, Barcelona, 16 desembre 2021 a 13 febrer 2022. Diversos escenaris en gira. Reposició Sala Flyhard, Barcelona: 9 febrer 2023 a 1 maig 2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona: 4 a 29 setembre 2024.
SI ÉS CONGELAT, MOLT MILLOR
- [Crítica revisada corresponent a les temporades anteriors]
- A la xarxa de botigues de la coneguda cadena La Sirena (gràcies per la publicitat, no es mereixen!) hi ha un catàleg de congelats gairebé enciclopèdic: lloms de salmó, filets de lluç, llagostí cuit, filet de bacallà, tires de potón, calamar mitjà... i, segons deixen anar els protagonistes d'aquesta «Família (im)possible», atenció!, també hi ha “semen congelat”. Si mai hi aneu, doncs, calceu-vos bé els guants de plàstic i, si hi esteu interessats, busqueu-ne la bossa o el recipient d'elixir reproductor i, sobretot, comproveu si està d'oferta.
- El del semen a La Sirena és un dels petits estirabots que es colen en aquesta comèdia agredolça i sobretot “agreseriosa” de la dramaturga i directora Carol López (Barcelona, 1969), una obra que ja té més de tres anys de rodatge, entre les estrenes a la sala Flyhard i la gira posterior, i que ara repesca l'Espai Texas amb pràcticament el mateix repartiment, només amb el canvi que en el seu moment ja es va fer de l'actriu Paula Jornet per l'actriu Ariadna Llobet. No sé si, passats els tres anys, l'estirabot del “semen de La Sirena” s'hi manté, ni si l'amo de La Sirena ha enviat mai una panera de productes congelats a la companyia.
- A hores d'ara, tothom més o menys ja sap de què va aquesta «Família (im)possible», entre altres coses perquè ni la promoció ni la sinopsi ho amaguen: es tracta de constatar l'abisme que encara hi ha entre l'actitud pretesament progressista, digueu-ne “progre” que queda més fi, d'una generació que podríem situar a la ratlla de la cinquantena i la clatellada paradoxalment conservadora amb la qual topa sovint.
- Una parella convencional ja madura, l'Albert i la Sara (interpretats per l'actor Jordi Andújar i l'actriu Dolo Beltran, tot un luxe sense fissures), es troben en la cruïlla de la coneixença de la parella de la seva única filla, Clàudia, (l'actriu Paula Jornet en la primera temporada i, com deia abans, l'actriu Ariadna Llobet després i ara). Ella porta l'Èric a casa (interpretat per Ian Bermúdez, que fa tres anys era actor debutant, però de qui ara, vist el recorregut, ja no se'n pot dir el mateix). Una companyia que sembla que hagi estat també clau per arrodonir l'èxit intemporal d'aquesta obra, si voleu, domèstica, de Carol López.
- Els pares de la Clàudia veuran per primera vegada la seva parella i, salvant totes les distàncies, a alguns espectadors potser els vindrà de seguida al cap aquella coneguda pel·lícula, «Endevina qui ve a sopar», d'Stanley Kramer. Sí, la del promès negre d'una filla pretesament educada per ser, a finals dels anys seixanta als Estats Units, radicalment antiracista.
- També la malaguanyada escriptora mallorquina Maria Antònia Oliver es va acostar al tema, als anys noranta, sense amagar la influència cinematogràfica d'Stanley Kramer, amb una obra de teatre dirigida per Josep Maria Mestres que va titular «Negroni de Ginebra», amb un negre també per parella portat a casa. Un títol amb tota una picada d'ullet al film de Kramer si tenim en compte que la filla protagonista de Kramer dels seixanta anunciava que es casaria al cap de dues setmanes amb el seu negre a la vora del Léman de la Ginebra de Suïssa. Maria Antònia Oliver fusionava en la seva obra el “negroni” amb la “ginebra” per obtenir un còctel argumental amb el joc de paraules.
- Aquí, en aquesta «Família (im)possible», no hi ha parella negre, però les conseqüències del trasbals que commociona el nucli familiar contemporani del segle XXI són molt semblants a les dels anys seixanta dels EUA i els anys noranta de Catalunya. Potser per això, la pobra mare de la Clàudia (expressiva i commocionada Dolo Beltran) no para d'exclamar-se, quan veu el que li cau al damunt, que li “explota el cap”. I és que una filla pretesament educada per defugir qualsevol prejudici, ja sigui religiós, ètnic, racial o tutti quanti, que els porta a casa un xicot trans, no és sinó una sorpresa inesperada que fa que la feliç parella de pares, ancorats en el progressisme, hagi de fer un “reset” mental d'urgència i s'hagi de resituar.
- És per aquí on l'obra «Família (im)possible» de Carol López flueix plena d'ingredients intencionadament didàctics, en el bon sentit del terme, i també, caldria afegir, altament pedagògics, cosa que fa que sigui una proposta més que idònia, com s'ha vist en algunes funcions, per a espectadors joves, en fase de creixement i d'aclariment de dubtes i incerteses sobre el seu propi cos.
- Fins i tot, dins de la trama, s'hi inclou una sessió per aprendre a distingir, en seixanta minuts, les opcions diverses de l'ésser humà: ¿què és el cisgènere?, ¿que és el transgènere?, ¿que és una persona no binària?... Però l'aparent minitesi sobre la diversitat no ha d'espantar els espectadors que encara no hagin vist, en alguna de les reposicions o en alguna de les funcions de gira, aquesta obra perquè la interpretació, la direcció, la dramatúrgia, la música en clau de musical —guitarra i micròfon, com en els millors temps, i encara més tenint en compte el solatge musical que hi ha en els integrants de la companyia— i les rèpliques i contrarèpliques, sempre tallants i a ritme picat, justifiquen que una obra que, si volguessin, es podria allargassar tant com volguessin, s'enllesteixi en un vist i no vist d'una tirada d'una hora justa.
- Una hora justa de divertiment, d'humor subtil i de fer pessigolles al melic. Diversitat sexual, llenguatge inclusiu, noves masculinitats, antics feminismes... Pot semblar que aquests ja siguin termes d'una dècada superada, però molts espectadors, ja siguin pares veterans amb postadolescents a casa o pares novells amb adolescents a la vista, de segur que amb aquesta «Família (im)possible» descobriran que encara avui són termes a no deixar caure en l'oblit i a redefinir més actuals que mai.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «El tigre», de Ramon Madaula. Intèrprets: Mercè Martínez i David Olivares. Disseny il·luminació i so: Dani Tort. Vestuari i caracterització: Nídia Tusal. Fotografia i vídeo: David Batlle. Disseny gràfic: Arkham Studio. Maquinària escènica: Agustí Rovira. Producció executiva: David Grau. Producció: Guerrilla Produccions. Direcció: Ramon Madaula. Espai Texas, Barcelona, 9 juny 2024.
COACHING RECARGOLAT COM UNA TROMPA
- “T'odio, amor meu”, va fer dir Dagoll Dagom, ja fa trenta anys, a Dorothy Parker. “T'odio, amor meu”, fa dir ara també l'actor i dramaturg Ramon Madaula (Sabadell, Vallès Occidental, 1962) a la fotògrafa o fotoperiodista substituta que interpreta l'actriu Mercè Martínez, i que protagonitza aquest duel de parella amb l'actor David Olivares, un personatge exmúsic d'instrument de trompa que ha deixat de formar part de l'OBC, les sigles de l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, per dedicar-se amb èxit mediàtic a les sessions com a coach o entrenador de desenvolupament personal.
- La nova comèdia de Ramon Madaula —que de fet ja fa un any que ha girat per diferents escenaris abans d'entrar a Barcelona— explora aquesta vegada la recerca de la felicitat, si és que la felicitat existeix perquè l'obra ho posa en dubte. I ho fa amb un parell de personatges que mantenen un intens combat dialèctic, empresonats en les pròpies xacres personals i les pròpies contradiccions.
- «El tigre» —una metàfora de l'amenaça interior que en qualsevol moment se't pot cruspir— és una peça de durada breu, uns vuitanta minuts, que manté en el seu rerefons una estructura molt de registre literari, amb pròleg i epíleg inclosos, i que conté en el seu interior un plantejament, un nus i un desenllaç que, com passa amb els relats de l'esmentada Dorothy Parker, aquest també podria ser un relat curt on tot s'hi exposa a través del diàleg entre els dos protagonistes.
- La interpretació és essencial en un duet com aquest. I tant Mercè Martínez com David Olivares arrodoneixen la peça escrita per Ramon Madaula amb la seva capacitat discursiva i la seva capacitat camaleònica. L'actriu Mercè Martínez, equip fotogràfic a coll, mare de dues criatures i parella en crisi, desgrana el seu conflicte amb una mirada com si fos ampliada i aproximada a través del teleobjectiu. David Olivares, influencer a l'alça, petitburgès a desgana, parella en procés de trencament, exposa les seves teories sobre el control de les crisis, però incapaç d'autoaplicar-se el remei. Un tercer personatge, el tècnic de control, sense moure's de la seva cabina, intervé fugaçment en algun moment —director del tempo—amb el recurs de perfilar també una ficció carregada de realisme.
- Hi ha un registre d'humor, sí, però d'humor reflexiu, en tot cas. Hi ha baixades i pujades d'ànim en els alts i baixos personals dels dos personatges. Els dos es despullen verbalment i es retraten exposadament —mai més ben dit tenint en compte que tot passa en una única sessió fotogràfica per a un reportatge del suplement d'un diari— i els dos s'allunyen i es retroben, s'odien i s'amoroseixen, a través de les contradiccions contra les quals lluiten.
- «El tigre» és una comèdia que, en temps de fotografia digital, es consumeix per part dels espectadors amb la mateixa rapidesa que ho fan els clics motoritzats de les càmeres professionals. Clic, clic, clic, clic... Fins a aconseguir la foto finish, que ho revela tot ben revelat, com si el cercle vermell entapissat del centre de l'escenari fos com aquelles velles cubetes de revelatge de la cambra vermella analògica, que és com si fos la felicitat cobejada i poques vegades trobada, que també sovint fa un salt enrere del digital a l'analògic.
- A la trama de Ramon Madaula no s'hi sent, però un s'imagina el bramar d'un so de trompa a la llunyania... Com si l'antic corn de cacera, origen de la recargolada trompa d'orquestra, volgués atrapar el tigre que dóna el títol a l'obra, malgrat que sigui el personatge absent de de la comèdia.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Acorar», de Toni Gomila. Intèrpret: Toni Gomila. Espai escènic i vestuari: Rafel Lladó. Vídeo: Jaume Miralles. Construcció: Kake Portas. Pintura tèxtil: Pere Terrassa. Màscara: Margalida Munar. Veus en off: Antònia Jaume i Miguel Àngel Torrens. Assessorament lingüístic: Margarida Quetglas. Fotografia: Francesc Messeguer. Comunicació: Cristina Bugallo. Producció executiva: Toni Gomila i Cristina Bugallo. Ajudanta de direcció: Antònia Jaume. Direcció: Rafel Duran. Companyia Produccions de Ferro. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 2 novembre 2012. Reposició: 13 octubre 2013. Reposició: 25 febrer 2015. Reposició: 15 juny 2016. Reposició: 6 setembre 2017. Reposició: Espai Texas, 3 maig 2024.
SALVAR LA LLENGUA COM SI FOS LA SOBRASSADA
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2012]
- I un dia va arribar «Acorar». Ningú no sabia ben bé què volia dir ni què era ni qui el representava. I és que el porc, per als golafres del segle XXI, se serveix en safates de plàstic, envasades per a cuinar o llestes per a menjar.
- El ritual ancestral de la matança del porc ha passat a millor vida per obra i gràcia de les normatives legals que regulen les matances animals als escorxadors oficials.
- Però queden les paraules. I l'autor i actor Toni Gomila s'hi agafa de la mateixa manera que un caminador assedegat s'ajup a beure a morro el doll d'aigua fresca.
- «Acorar» és això: un doll de llengua fresca que sembla que vingui del passat, un passat encara no gaire llunyà, però que no ha perdut el sentit i que els parlants reinterpreten ni que no en tinguin consciència gràcies al context, l'expressió, el gest, la mirada de l'actor que durant una hora intenta fer de la matança del porc la metàfora de l'ànima d'un poble.
- Des de la distància, pot semblar que Toni Gomila faci un monòleg críptic i espès, només per a gent entesa. Però no és així. L'actor beu de les fonts de la llengua escoltada i apresa des de la infància i baixa arran de terra per elevar-la de nou a la categoria de patrimoni lingüístic. I endolceix el seu relat amb ironia i bon humor fent reviure els personatges dels quals parla i mantenint-los en una capsa de vidre perquè siguin observats, però només per mirar-los i no tocar-los, de tan fràgils.
- L'escorxador d'ofici sap que és el botxí que ha de clavar la ganiveta fins al fons del cor del porc i extreure'n tota la sang i el budellam. Sap també que ningú no té el secret de la sobrassada perquè no es torni blanca i esmorteïda. De la mateixa manera que sap que ha de clavar les paraules fins al fons de l'ànima dels que l'escolten perquè ningú no té tampoc el secret de la llengua perquè no es torni, com la sobrassada, blanca i esmorteïda.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Cadires». Dramatúrgia: Albert Arribas. Intèrprets: Oriol Genís i Mont Plans. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Producció executiva: Maria Andreu. Fotografies: Carme Ferrer. Vídeo: Arnau Artigas. Agraïments: Marília Samper, Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i Jordi Domènech. Producció: Centaure Produccions i Teorema Teatre. Distribució: Bitò Produccions. Direcció: Albert Arribas. Teatre Goya, Barcelona, 27 setembre 2022. Gira diversos escenaris 2022/2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 8 abril 2024.
N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES!
- Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre.
- En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters.
- Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades.
- Que Oriol Genís i Mont Plans són dos bèsties de l'escenari no és només profecia sinó que és una realitat que els espectadors veterans i els nous espectadors poden constatar en aquest tête-à- tête i el seu espectacle «Cadires» que parteix d'una idea col·lectiva però que ha comptat amb la dramatúrgia final i la direcció d'Albert Arribas.
- Entre algunes esgarrapades al sector teatral, esgarrinxades als de més a prop, alguna bufetada als que hi eren i no hi són i unes quantes pessigades a l'“absurd” de voler dedicar-se al teatre, la parella aconsegueix tocar el cor i l'ànima dels espectadors amb la trapelleria de parlar del drama quotidià amb la dosi suficient d'ironia i humor dels qui no hi van sinó que ja en tornen.
- Eugène Ionesco posa una parella d'avis —ara es diu així per no ofendre la vellesa— que viuen apartats de la realitat del món i l'únic que els manté en vida són les contalles que es repeteixen l'un a l'altre, els records que es reviuen i les imatges color sèpia que imaginen. L'esperança, segurament que absurda, que tenen és que el missatge de la vellesa pot canviar el rumb de la humanitat.
- Mont Plans i Oriol Genís no pretenen canviar cap rumb. Es conformen amb desplegar el seu àlbum de records al voltant del món que els ha embolcallat tota la vida, el món del teatre. Voldrien desfer-se de les etiquetes que porten penjades com una llufa a l'esquena. Voldrien demostrar que de la comèdia i la comicitat es poden tancar en la tragèdia i la profunditat.
- Entre boleros, cuplets, noms coneguts i noms de qui més valdria no recordar-se, tot el que diuen traspua sinceritat, savoir faire, estima pel teatre i ganes de formar part d'una comunitat que encara creu en el bàlsam de la cultura. Un espectacle que brilla com ho fa un petit diamant en un estoig de joieria i que, en contradicció a l'austera escenografia, n'hi ha de debò per llogar-hi cadires.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Fairfly». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets 2024: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Vanessa Segura i Esther López. Intèrprets 2017: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i Josep Sánchez-Rico. Vídeo: Moosemallow Crew. Fotografia: Anna Fàbrega. Alumne pràctiques: Abel Montes. Disseny gràfic: Albert Pascual. Producció executiva: La Calòrica. Producció: La Calòrica, amb el suport del Teatre Tantarantana. Agraïments: Queralt Casasayas, Marc Rius, Júlia Truyol, Txell Aixendri, Jordi Basté, Mariola Dinarés, Mònica Terribas, Montse Belda. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques 2017: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle 2017 El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 17 maig 2018. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 8 febrer 2024.
UN BON PLAT DE FARINETES ENTRE LA UTOPIA I LA SUPERVIVÈNCIA
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2017 al Teatre Tantarantana reposada el 2018 a La Villarroel i el 2024 a l'Espai Texas. Les referències són del 2017]
- Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana [reposició 2024 a l'Espai Texas] deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló, del Tantarantana) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora.
- Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció estava situada a l'any 2517.
- Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que, per no trencar la sorpresa dels espectadors, un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després.
- Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d'una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d'Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells [2017]— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l'aventura empresarial comporta.
- La clau del muntatge és que engrapa els espectadors durant vuitanta minuts, només amb el discurs que els quatre joves protagonistes mantenen en una taula rodona amb salts temporals que van des de la fantasia de la il·lusió emprenedora a l'ascens de l'èxit i la caiguda passant per tots els graons de la creació d'una empresa nova i jove. És a dir, passant de la comèdia a la tragèdia per acabar construint una tragicomèdia que fa de mirall d'una realitat molt present, del sagnant dilema entre la utopia i la supervivència, però que no pot evitar que els espectadors, fins i tot si n'hi ha alguns d'afectats, acabin petant-se de riure.
- Tot i que el repertori de La Calòrica, i el de l'autor Joan Yago també, companyia que porta des del 2010 picant pedra, té títols prou exitosos, diria que amb «Fairfly» aconsegueixen una peça rodona, de llenguatge viu, atractiu i reflexiu a la vegada, apte per a un ampli ventall d'espectadors, intemporal ni que parli del moment present i, el més important, molt universal —malgrat que la situen clarament aquí: veus d'emissores catalanes, referència del Museu de la Xocolata, cadena d'establiment de distribució...—, perquè podria ser fàcilment adaptada a altres cultures veïnes —i amb això vull dir que és una obra totalment exportable— sempre que es trobi també un repartiment com l'actual, tan rodó com el text, i una direcció tan minimalista com l'eficaç d'Israel Solà, que sap mantenir el realisme de fons durant tota la trama i, quan els espectadors es comencen a preguntar com acabarà el macroprojecte que han muntat amb les simples farinetes, es desencalla la incògnita en un plis plas, com ho faria amb bon ofici literari el desenllaç sorpresa d'un conte curt.
- No sé si a «Fairfly» li passarà el mateix que a les seves farinetes i l'èxit de l'espectacle acabarà sorprenent els mateixos autors i protagonistes de la companyia, però sí que em sembla que el muntatge té un llarg recorregut, ja sigui en gira, en una reposició o amb la programació en una nova temporada.
- [Nota del 2024: Des del 2017, aquesta obra de La Calòrica ha obtingut diferents premis, s'ha fet en versió castellana, ha viatjat per diversos festivals i s'ha representat en diversos escenaris d'aquí i de fora.]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Boja». Creació de Mariona Esplugues. Intèrpret: Mariona Esplugues. Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues. Assessorament en la dramatúrgia i direcció: Marc Oller, Andrea Monje, Andrea Castellanos, Carol López. Suport audiovisual: Andrea Monje. Disseny d’il·luminació: Ona Grau. Assessorament de l’espai sonor: Marc Oller. Producció: Mariona Esplugues. Agraïments: Carol López, Núria Sánchez, Mar Medina, Queralt Casasayas. Ajudanta de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos. Direcció: Mariona Esplugues. Teatre Eòlia, Barcelona, 23 abril 2022. Reposició: 6 juliol 2022. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 22 octubre 2022. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 16 febrer 2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 12 març 2024.
L'AMENAÇA SUBTIL D'UN BAT DE BEISBOL
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2022]
- El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta.
- Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs.
- Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia.
- Mariona Esplugues i la recreació del seu personatge han tingut temps d'aplegar una bona collita de respostes dels professionals del sofà, després de passar en la vida real per les consultes d'almenys tres psiquiatres i quatre psicòlegs, que ella mateixa considera que van ser respostes entre absolutament inèdites o surrealistes i extremadament còmiques o impossibles d'assumir.
- L'actriu, amb un monòleg que esgarrapa l'ànima de qui es trobi en la mateixa situació i també de qui no s'hi hagi trobat mai, no amaga els seus episodis passats entre la infància i l'adolescència amb alguns brots d'angoixa, de transtorns puntuals, de depressions i d'atacs de por. Explicar-ho, dramatitzar-ho, distanciar-se'n a través de l'escena és també una teràpia que, com Woody Allen amb el cinema, no està a l'abast de tothom.
- Esclar que quan Mariona Eslugues escull un bat de beisbol i un tutú, entre altres indumentàries kitsch i punk, per presentar-se davant els espectadors, ja insinua que, malgrat la seva oferta de sinceritat, no està per bromes, o millor dit, sí que està per bromes, les que imprimeix en el seu discurs per fer més amable la càrrega de fons amb un registre de tocs de clown, amb moviment i coreografia i fins i tot amb un rap a l'hora d'entrar en el controvertit tema dels medicaments. ¿Existeix cap medicament per controlar la ment de l'ésser humà?
- Posant-se en la pell d'aquells psiquiatres o psicòlegs que han penetrat en la seva vida, l'actriu o el seu personatge s'alça per damunt dels hipotètics pacients, és a dir, d'ella mateixa i també per damunt de l'estol d'espectadors que, potser sense saber-ho, són també pacients passius. Mariona Esplugues, traspassada la barrera de la seva postadolescència i joventut, no deixa de guardar sota l'amenaça del bat de beisbol un missatge subtil: «¿Per què deixar de viure voluntàriament si viure, ni que sigui sisplau per força, no costa res?».
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Entrevista a Mariona Esplugues (RTVE Catalunya) i un fragment de l'espectacle.
- «Austràlia», d'Israel Solà. Intèrprets: Ester Cort, Meritxell Huertas, Brian Lehane i Carme Poll. Escenografia i vestuari: Clàudia Vila. Ajudantia d’escenografia i vestuari: Lydia Cornillet. Disseny d’il·luminació: Xavi Gardés. Composició musical: Guillem Rodríguez. Equip Flyhard: Imatge i vídeo: Juanjo Marín. Disseny gràfic: Laia Alsina Astorga. Comunicació: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Cap tècnic Sala Flyhard: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Una producció de Flyhard Produccions SL. Amb el suport de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Amb la col·laboració del Teatre de Cal Bolet de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Ajudant de direcció: Adrià Masbernat.. Direcció: Israel Solà. Sala Flyhard, Barcelona, 2022-2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 28 d'octubre 2023 al 28 de gener 2024.
PARÍS TEXAS I AUSTRÀLIA
- A una nova sala com l'Espai Texas li va bé un subtil homenatge pels seus orígens cinematogràfics. I ni que la mítica pel·lícula «París Texas» de Wim Wenders no tingui res a veure amb el muntatge teatral «Austràlia» d'Israel Solà (Vallirana, Baix Llobregat, 1982) sí que tenen de fons una lleugera relació pels substrat familiar que contenen les dues obres.
- Avanti Texas!, doncs, en una nova iniciativa en un espai que n'ha passat de tots colors des que es va inaugurar com a Cinema Bailén l'any 1912. Allà s'han retallat els fotogrames més emblemàtics del cinema dels últims cent anys. S'hi manté també el record d'haver estat un menjador infantil en temps de la Guerra Civil, confiscat per la República.
- Lliurat de nou als seus propietaris el 1947 amb l'entrada del règim franquista, es va batejar com a Cinema Texas i es va reobrir amb el film «Els tres mosqueters» —«Los tres mosqueteros», vaja!— quan per Barcelona encara s'estenien impunement pancartes i banderoles nazis.
- Ja a finals del segle XX i entrants del segle XXI, després de passar a ser els Cinemes Lauren de Gràcia i, posteriorment, viure l'agosarada i admirable aventura del cineasta Ventura Pons per reforçar el cinema català, feia tres anys que havia tornat a abaixar la persiana. Fins que una altra aventura, aquesta vegada amb Flyhard Produccions i la Cooperativa Cultural Barc, a més de diverses institucions i particulars que hi han posat el coll i la butxaca, l'ha multiplicat per dos convertint-lo en cinema i teatre.
- El nou Espai Texas, doncs, ha arrencat amb dos espectacles totalment oposats: per una banda «Pongo», improvisació d'humor amb Judit Martín, Alba Florejachs i Mònica Ballesteros. I per l'altra, «Austràlia», un dels èxits de la temporada 2022-2023 a la Sala Flyhard que té el mèrit, a més, de ser la primera obra com a dramaturg d'Israel Solà —conegut per ser habitualment el director i un dels impulsors de la companyia La Calòrica i la majoria dels seus celebrats espectacles, l'últim «Le congrés ne marche pas», amb aforament totalment esgotat abans de començar al Lliure de Gràcia.
- Deia abans d'aquest preàmbul obligatori —perquè parlem d'un nou espai teatral i es mereix un preàmbul—, que «París Texas» i «Austràlia» tenien en comú el substrat familiar. I és així. A la pel·lícula «París Texas», de ja fa quaranta anys, el protagonista camina pel desert sense saber qui és. El seu germà el busca i quan el troba vol que recuperi la memòria i que recordi com era quatre anys abans, quan va abandonar la dona i el fill. La memòria ajuda a refer segons quines vides. Però a vegades, la memòria pot també fer que s'esmicolin segons quines vides. I aquí és on entra de ple la trama de l'obra teatral «Austràlia», que Israel Solà escriu a partir d'una experiència real viscuda per una de les actrius del muntatge, Ester Cort.
- No sé si ella n'ha volgut parlar gaire, però en un país petit tot s'acaba sabent. Ester Cort va fer un viatge a l'altra punta de món perquè la seva germana li va demanar un òvul per poder quedar embarassada, un procés que a Austràlia té el suport legal per tirar endavant sense impediments. L'actriu ho va acceptar i aquesta decisió va portar a questionar-se, tant ella com la gent del seu voltant, l'ètica i l'estètica de la decisió.
- D'aquesta controvèrsia sobre la maternitat i els mètodes per aconseguir-la arrenca «Austràlia». I del dilema que s'ha apoderat de la generació del segle XXI sobre la decisió de recórrer o no a la maternitat. L'obra em porta també a recordar una pel·lícula recent, «Ninjababy», de la directora noruega Yngvild Sve Flikke, on una jove dibuixant de còmics descobreix que està embarassada i es qüestiona si està preparada o si vol o no sacrificar la seva carrera per tenir cura d'un nadó. No en dic res més, es pot recuperar a Filmin.
- Amb uns grams de fets reals, doncs, i una bona dosi de ficció i imaginació, el dramaturg i director Israel Solà planteja a «Austràlia» els alts i els baixos de tres germanes, la petita que seria la donant de l'òvul (interpretada per Ester Cort); la gran, que no es vol perdre ni el tall ni les tallades de l'experiència i demana viatjar amb ella fins a Sidney (l'actriu Meritxell Huertas); i la germana mitjana (interpretada per Carme Poll) que ha fet la proposta de ser receptora de la donació.
- Enmig d'elles tres, el marit de la germana mitjana (l'actor irlandès Brian Lehane) que aporta un plus de dinamisme lingüístic malgrat que el seu paper sembla més el d'un convidat a la festa perquè només parla en anglès, cosa que dóna peu al personatge de la germana gran que interpreta Meritxell Huertas que dispari la seva vena humorística fent reinterpretacions al seu aire amb els jocs de paraules que fomenten l'embolic de la traducció.
- «Austràlia» és una comèdia que, com totes les comèdies que aspirin a enganxar de debò els espectadors, no es limita només a “fer gràcia” sinó que fomenta la reflexió i s'emporta els espectadors a la seva falda fins al punt que és molt difícil que cap se'n senti deslligat ni que no s'hi identifiqui, sigui o no sigui partidari de la maternitat. Si a «París Texas» calia recuperar la memòria del protagonista, a «Austràlia» la memòria recupera qui és, què és, com és, per què és i què vol o volidria ser cadascuna de les tres germanes de la família d'«Austràlia».
- La posada en escena ha guanyat en espai —la sala teatral de l'Espai Texas té unes dues-centes localitats a dues bandes. Escenari central que continua net com en la seva primera versió a la Sala Flyhard i que manté el pistó de la imaginació quan el personatge d'Ester Cort introdueix cadascuna de les situacions amb els clics! de la Nikon perquè a més de ser aspirant a donant d'òvuls per a la seva germana és també fotògrafa freelance.
- La vida, a vegades, vista a través de l'ull de l'objectiu d'una càmera, et pot regalar moltes sorpreses que, ni que ara siguin digitals, no estan exemptes de revelar allò que menys et podies imaginar, com si prenguessin vida dins la cubeta del revelador en la vermellor de la cambra fosca.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page