ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Espai Texas]
- «Cadires». Dramatúrgia: Albert Arribas. Intèrprets: Oriol Genís i Mont Plans. Ajudanta de direcció: Eva Vilar. Producció executiva: Maria Andreu. Fotografies: Carme Ferrer. Vídeo: Arnau Artigas. Agraïments: Marília Samper, Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia i Jordi Domènech. Producció: Centaure Produccions i Teorema Teatre. Distribució: Bitò Produccions. Direcció: Albert Arribas. Teatre Goya, Barcelona, 27 setembre 2022. Gira diversos escenaris 2022/2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 8 abril 2024.
N'HI HA PER LLOGAR-HI CADIRES!
- Si fossin com Eugène Ionesco, segurament que no en tindrien prou amb dues cadires. A Ionesco, n'hi feien falta moltes perquè estava convençut que la buidor simbolitza la fi de la vida. Però ja se sap que Ionesco va ser titllat d'absurd. Qui sap si la parella veterana d'intèrprets que formen Oriol Genís i Mont Plans en tenen prou amb dues, de cadires, perquè no aspiren a simbolitzar la fi del món o, dit d'una altra manera i molt menys, la fi del teatre.
- En tot cas, les seves dues cadires són rellogades en un bar pròxim al teatre —a Barcelona, quan van estrenar aquesta petita perla teatral, a tocar de la plaça Goya, l'ajudanta de direcció deia que eren del mític Bar La Principal, un dels pocs que queden d'entre els antics de barra i que guarda zelosament a la façana de Sepúlveda les ceràmiques modernistes d'Anís del Mono protegides amb porticons perquè no caiguin en mans dels grafiters.
- Siguin del Bar Principal o no, Mont Plans i Oriol Genís i les seves dues cadires van començar una primera temporada off, com aquell qui no vol la cosa, que s'ha convertit en una llarga temporada per diversos escenaris i que ara s'ha instal·lat a l'Espai Texas on diu que es posen al microones teatral els millors èxits de temporades passades.
- Que Oriol Genís i Mont Plans són dos bèsties de l'escenari no és només profecia sinó que és una realitat que els espectadors veterans i els nous espectadors poden constatar en aquest tête-à- tête i el seu espectacle «Cadires» que parteix d'una idea col·lectiva però que ha comptat amb la dramatúrgia final i la direcció d'Albert Arribas.
- Entre algunes esgarrapades al sector teatral, esgarrinxades als de més a prop, alguna bufetada als que hi eren i no hi són i unes quantes pessigades a l'“absurd” de voler dedicar-se al teatre, la parella aconsegueix tocar el cor i l'ànima dels espectadors amb la trapelleria de parlar del drama quotidià amb la dosi suficient d'ironia i humor dels qui no hi van sinó que ja en tornen.
- Eugène Ionesco posa una parella d'avis —ara es diu així per no ofendre la vellesa— que viuen apartats de la realitat del món i l'únic que els manté en vida són les contalles que es repeteixen l'un a l'altre, els records que es reviuen i les imatges color sèpia que imaginen. L'esperança, segurament que absurda, que tenen és que el missatge de la vellesa pot canviar el rumb de la humanitat.
- Mont Plans i Oriol Genís no pretenen canviar cap rumb. Es conformen amb desplegar el seu àlbum de records al voltant del món que els ha embolcallat tota la vida, el món del teatre. Voldrien desfer-se de les etiquetes que porten penjades com una llufa a l'esquena. Voldrien demostrar que de la comèdia i la comicitat es poden tancar en la tragèdia i la profunditat.
- Entre boleros, cuplets, noms coneguts i noms de qui més valdria no recordar-se, tot el que diuen traspua sinceritat, savoir faire, estima pel teatre i ganes de formar part d'una comunitat que encara creu en el bàlsam de la cultura. Un espectacle que brilla com ho fa un petit diamant en un estoig de joieria i que, en contradicció a l'austera escenografia, n'hi ha de debò per llogar-hi cadires.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Fairfly». Dramatúrgia de Joan Yago. Intèrprets 2024: Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Vanessa Segura i Esther López. Intèrprets 2017: Queralt Casasayas, Xavi Francès, Aitor Galistero-Rocher i Vanessa Segura. Escenografia, vestuari i il·luminació: Albert Pascual. Cançó «Fairfly»: Ona Pla i Josep Sánchez-Rico. Vídeo: Moosemallow Crew. Fotografia: Anna Fàbrega. Alumne pràctiques: Abel Montes. Disseny gràfic: Albert Pascual. Producció executiva: La Calòrica. Producció: La Calòrica, amb el suport del Teatre Tantarantana. Agraïments: Queralt Casasayas, Marc Rius, Júlia Truyol, Txell Aixendri, Jordi Basté, Mariola Dinarés, Mònica Terribas, Montse Belda. Disseny productes i marca «Flairflay»: Montse Belda. Alumna pràctiques 2017: Abel Montes (El Timbal). Direcció: Israel Solà. Companyia La Calòrica. Cicle 2017 El Cicló. Baixos22, Teatre Tantarantana, Barcelona, 11 març 2017. Reposició: La Villarroel, Barcelona, 17 maig 2018. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 8 febrer 2024.
UN BON PLAT DE FARINETES ENTRE LA UTOPIA I LA SUPERVIVÈNCIA
- [Crítica corresponent a l'estrena del 2017 al Teatre Tantarantana reposada el 2018 a La Villarroel i el 2024 a l'Espai Texas. Les referències són del 2017]
- Si la memòria no em falla, em sembla que no s'havia alterat mai la disposició del Teatre Tantarantana [reposició 2024 a l'Espai Texas] deixant al marge la platea i situant els espectadors en quadrilàter a l'escenari. La companyia La Calòrica ho ha fet amb aquest nou espectacle sobre la precarietat laboral (un tema que ja va tocar amb «Sobre el fenomen de les feines de merda», també dins d'El Cicló, del Tantarantana) i que ara amplia al caramel de la gent emprenedora.
- Advertim d'entrada que no s'ha de confondre «Fairfly» amb «Firefly», un cafè amb jocs de taula de l'Eixample, ni amb una sèrie televisiva nord-americana de principis d'aquest segle que, dins del gènere de la ciència-ficció estava situada a l'any 2517.
- Malgrat que «Fairfly» —visca Internet!— és la marca d'una multinacional nord-americana que es dedica a rastrejar preus de productes i donar-ne una comparativa, tampoc no té res a veure amb la ficció del «Fairflay» de la companyia La Calòrica, que sembla que irònicament es vol referir més aviat al "fair play", terme anglès que caracteritza la sinceritat i l'honestedat en la conducta, és a dir, allò que lliga més amb la intenció inicial dels quatre protagonistes de l'obra de Joan Yago que volen canviar el món, ni que sigui amb la invenció, elaboració i distribució d'un producte per a infants, unes farinetes elaborades amb... bé, no ho diguem... amb uns ingredients que, per no trencar la sorpresa dels espectadors, un servidor es reserva de no anomenar ni ara ni després.
- Joan Yago (Barcelona, 1987) fa ús del seu refinat i intel·ligent humor dramatúrgic situant quatre empleats (dues parelles) d'una gran empresa en perill de patir un ERO, Expedient de Regulació d'Ocupació —ep!, no pas un ERE, Expediente de Regulación de Empleo, com diuen ells [2017]— i que es proposen fer un manifest tot i que somnien arribar més lluny i convertir-se en emprenedors, malgrat les dificultats que l'aventura empresarial comporta.
- La clau del muntatge és que engrapa els espectadors durant vuitanta minuts, només amb el discurs que els quatre joves protagonistes mantenen en una taula rodona amb salts temporals que van des de la fantasia de la il·lusió emprenedora a l'ascens de l'èxit i la caiguda passant per tots els graons de la creació d'una empresa nova i jove. És a dir, passant de la comèdia a la tragèdia per acabar construint una tragicomèdia que fa de mirall d'una realitat molt present, del sagnant dilema entre la utopia i la supervivència, però que no pot evitar que els espectadors, fins i tot si n'hi ha alguns d'afectats, acabin petant-se de riure.
- Tot i que el repertori de La Calòrica, i el de l'autor Joan Yago també, companyia que porta des del 2010 picant pedra, té títols prou exitosos, diria que amb «Fairfly» aconsegueixen una peça rodona, de llenguatge viu, atractiu i reflexiu a la vegada, apte per a un ampli ventall d'espectadors, intemporal ni que parli del moment present i, el més important, molt universal —malgrat que la situen clarament aquí: veus d'emissores catalanes, referència del Museu de la Xocolata, cadena d'establiment de distribució...—, perquè podria ser fàcilment adaptada a altres cultures veïnes —i amb això vull dir que és una obra totalment exportable— sempre que es trobi també un repartiment com l'actual, tan rodó com el text, i una direcció tan minimalista com l'eficaç d'Israel Solà, que sap mantenir el realisme de fons durant tota la trama i, quan els espectadors es comencen a preguntar com acabarà el macroprojecte que han muntat amb les simples farinetes, es desencalla la incògnita en un plis plas, com ho faria amb bon ofici literari el desenllaç sorpresa d'un conte curt.
- No sé si a «Fairfly» li passarà el mateix que a les seves farinetes i l'èxit de l'espectacle acabarà sorprenent els mateixos autors i protagonistes de la companyia, però sí que em sembla que el muntatge té un llarg recorregut, ja sigui en gira, en una reposició o amb la programació en una nova temporada.
- [Nota del 2024: Des del 2017, aquesta obra de La Calòrica ha obtingut diferents premis, s'ha fet en versió castellana, ha viatjat per diversos festivals i s'ha representat en diversos escenaris d'aquí i de fora.]
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
- «Boja». Creació de Mariona Esplugues. Intèrpret: Mariona Esplugues. Espai i vestuari: Andrea Castellanos i Mariona Esplugues. Assessorament en la dramatúrgia i direcció: Marc Oller, Andrea Monje, Andrea Castellanos, Carol López. Suport audiovisual: Andrea Monje. Disseny d’il·luminació: Ona Grau. Assessorament de l’espai sonor: Marc Oller. Producció: Mariona Esplugues. Agraïments: Carol López, Núria Sánchez, Mar Medina, Queralt Casasayas. Ajudanta de direcció, mirada externa i assessorament de producció: Andrea Castellanos. Direcció: Mariona Esplugues. Teatre Eòlia, Barcelona, 23 abril 2022. Reposició: 6 juliol 2022. Reposició: Teatre del Raval, Barcelona, 22 octubre 2022. Reposició: Teatre Eòlia, Barcelona, 16 febrer 2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona, 12 març 2024.
L'AMENAÇA SUBTIL D'UN BAT DE BEISBOL
- [Crítica corresponent a la primera estrena del 2022]
- El cineasta Woody Allen no ha necessitat ni psicòlegs ni psiquiatres, que se sàpiga. En té prou amb el que ha abocat al llarg de la seva carrera cinematogràfica en els seus guions i en les seves pel·lícules. Diguem que s'ha autoanalitzat permanentment. I per això potser ha superat el llast que arrossega per la seva vida personal i familiar, autoconvencent-se i autodiagnosticant-se que la seva actuació, tot i que poc entesa per una part de la societat, ha estat la correcta.
- Però no tothom és Woody Allen. I des dels temps que s'han viscut en aquest inici de segle XXI amb la crisi financera que encara s'arrossega, sobretot en el mercat immobiliari, i la crisi sanitària, que també s'arrossega amb les seves conseqüències agreujades ara per la guerra en una part d'Europa, als gabinets de psicologia se'ls ha girat feina i s'han cotitzat a l'alça. Hi ha tota una generació que té entre els seus hàbits el d'anar de tant en tant al psicòleg o al psiquiatre. I si abans podia representar un estigma, ara fins i tot és admès com una activitat tan senzilla com fer fúting o anar al gimnàs.
- Això, que ara pot semblar un esnobisme, no ho va ser gens per a l'actriu, dramaturga i directora teatral Mariona Esplugues que ha viscut almenys setze anys assistint a consultes de diversos psiquiatres i psicòlegs, des del 10 als 26 anys. I tot perquè no parava de preguntar-se què era el que li passava que no entenia.
- Mariona Esplugues i la recreació del seu personatge han tingut temps d'aplegar una bona collita de respostes dels professionals del sofà, després de passar en la vida real per les consultes d'almenys tres psiquiatres i quatre psicòlegs, que ella mateixa considera que van ser respostes entre absolutament inèdites o surrealistes i extremadament còmiques o impossibles d'assumir.
- L'actriu, amb un monòleg que esgarrapa l'ànima de qui es trobi en la mateixa situació i també de qui no s'hi hagi trobat mai, no amaga els seus episodis passats entre la infància i l'adolescència amb alguns brots d'angoixa, de transtorns puntuals, de depressions i d'atacs de por. Explicar-ho, dramatitzar-ho, distanciar-se'n a través de l'escena és també una teràpia que, com Woody Allen amb el cinema, no està a l'abast de tothom.
- Esclar que quan Mariona Eslugues escull un bat de beisbol i un tutú, entre altres indumentàries kitsch i punk, per presentar-se davant els espectadors, ja insinua que, malgrat la seva oferta de sinceritat, no està per bromes, o millor dit, sí que està per bromes, les que imprimeix en el seu discurs per fer més amable la càrrega de fons amb un registre de tocs de clown, amb moviment i coreografia i fins i tot amb un rap a l'hora d'entrar en el controvertit tema dels medicaments. ¿Existeix cap medicament per controlar la ment de l'ésser humà?
- Posant-se en la pell d'aquells psiquiatres o psicòlegs que han penetrat en la seva vida, l'actriu o el seu personatge s'alça per damunt dels hipotètics pacients, és a dir, d'ella mateixa i també per damunt de l'estol d'espectadors que, potser sense saber-ho, són també pacients passius. Mariona Esplugues, traspassada la barrera de la seva postadolescència i joventut, no deixa de guardar sota l'amenaça del bat de beisbol un missatge subtil: «¿Per què deixar de viure voluntàriament si viure, ni que sigui sisplau per força, no costa res?».
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Entrevista a Mariona Esplugues (RTVE Catalunya) i un fragment de l'espectacle.
- «Austràlia», d'Israel Solà. Intèrprets: Ester Cort, Meritxell Huertas, Brian Lehane i Carme Poll. Escenografia i vestuari: Clàudia Vila. Ajudantia d’escenografia i vestuari: Lydia Cornillet. Disseny d’il·luminació: Xavi Gardés. Composició musical: Guillem Rodríguez. Equip Flyhard: Imatge i vídeo: Juanjo Marín. Disseny gràfic: Laia Alsina Astorga. Comunicació: Elisenda Riera Rovira. Premsa: Clara Cols Torras. Cap tècnic Sala Flyhard: Xavi Gardés. Cap tècnic gires: Fernando Portillo. Administració: Josep Maria Milla i Sergio Matamala. Distribució: Elisenda Riera Rovira. Producció executiva: Clara Cols Torras i Sergio Matamala. Una producció de Flyhard Produccions SL. Amb el suport de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i l’Institut Català de les Empreses Culturals. Amb la col·laboració del Teatre de Cal Bolet de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès. Ajudant de direcció: Adrià Masbernat.. Direcció: Israel Solà. Sala Flyhard, Barcelona, 2022-2023. Reposició: Espai Texas, Barcelona. Del 28 d'octubre 2023 al 28 de gener 2024.
PARÍS TEXAS I AUSTRÀLIA
- A una nova sala com l'Espai Texas li va bé un subtil homenatge pels seus orígens cinematogràfics. I ni que la mítica pel·lícula «París Texas» de Wim Wenders no tingui res a veure amb el muntatge teatral «Austràlia» d'Israel Solà (Vallirana, Baix Llobregat, 1982) sí que tenen de fons una lleugera relació pels substrat familiar que contenen les dues obres.
- Avanti Texas!, doncs, en una nova iniciativa en un espai que n'ha passat de tots colors des que es va inaugurar com a Cinema Bailén l'any 1912. Allà s'han retallat els fotogrames més emblemàtics del cinema dels últims cent anys. S'hi manté també el record d'haver estat un menjador infantil en temps de la Guerra Civil, confiscat per la República.
- Lliurat de nou als seus propietaris el 1947 amb l'entrada del règim franquista, es va batejar com a Cinema Texas i es va reobrir amb el film «Els tres mosqueters» —«Los tres mosqueteros», vaja!— quan per Barcelona encara s'estenien impunement pancartes i banderoles nazis.
- Ja a finals del segle XX i entrants del segle XXI, després de passar a ser els Cinemes Lauren de Gràcia i, posteriorment, viure l'agosarada i admirable aventura del cineasta Ventura Pons per reforçar el cinema català, feia tres anys que havia tornat a abaixar la persiana. Fins que una altra aventura, aquesta vegada amb Flyhard Produccions i la Cooperativa Cultural Barc, a més de diverses institucions i particulars que hi han posat el coll i la butxaca, l'ha multiplicat per dos convertint-lo en cinema i teatre.
- El nou Espai Texas, doncs, ha arrencat amb dos espectacles totalment oposats: per una banda «Pongo», improvisació d'humor amb Judit Martín, Alba Florejachs i Mònica Ballesteros. I per l'altra, «Austràlia», un dels èxits de la temporada 2022-2023 a la Sala Flyhard que té el mèrit, a més, de ser la primera obra com a dramaturg d'Israel Solà —conegut per ser habitualment el director i un dels impulsors de la companyia La Calòrica i la majoria dels seus celebrats espectacles, l'últim «Le congrés ne marche pas», amb aforament totalment esgotat abans de començar al Lliure de Gràcia.
- Deia abans d'aquest preàmbul obligatori —perquè parlem d'un nou espai teatral i es mereix un preàmbul—, que «París Texas» i «Austràlia» tenien en comú el substrat familiar. I és així. A la pel·lícula «París Texas», de ja fa quaranta anys, el protagonista camina pel desert sense saber qui és. El seu germà el busca i quan el troba vol que recuperi la memòria i que recordi com era quatre anys abans, quan va abandonar la dona i el fill. La memòria ajuda a refer segons quines vides. Però a vegades, la memòria pot també fer que s'esmicolin segons quines vides. I aquí és on entra de ple la trama de l'obra teatral «Austràlia», que Israel Solà escriu a partir d'una experiència real viscuda per una de les actrius del muntatge, Ester Cort.
- No sé si ella n'ha volgut parlar gaire, però en un país petit tot s'acaba sabent. Ester Cort va fer un viatge a l'altra punta de món perquè la seva germana li va demanar un òvul per poder quedar embarassada, un procés que a Austràlia té el suport legal per tirar endavant sense impediments. L'actriu ho va acceptar i aquesta decisió va portar a questionar-se, tant ella com la gent del seu voltant, l'ètica i l'estètica de la decisió.
- D'aquesta controvèrsia sobre la maternitat i els mètodes per aconseguir-la arrenca «Austràlia». I del dilema que s'ha apoderat de la generació del segle XXI sobre la decisió de recórrer o no a la maternitat. L'obra em porta també a recordar una pel·lícula recent, «Ninjababy», de la directora noruega Yngvild Sve Flikke, on una jove dibuixant de còmics descobreix que està embarassada i es qüestiona si està preparada o si vol o no sacrificar la seva carrera per tenir cura d'un nadó. No en dic res més, es pot recuperar a Filmin.
- Amb uns grams de fets reals, doncs, i una bona dosi de ficció i imaginació, el dramaturg i director Israel Solà planteja a «Austràlia» els alts i els baixos de tres germanes, la petita que seria la donant de l'òvul (interpretada per Ester Cort); la gran, que no es vol perdre ni el tall ni les tallades de l'experiència i demana viatjar amb ella fins a Sidney (l'actriu Meritxell Huertas); i la germana mitjana (interpretada per Carme Poll) que ha fet la proposta de ser receptora de la donació.
- Enmig d'elles tres, el marit de la germana mitjana (l'actor irlandès Brian Lehane) que aporta un plus de dinamisme lingüístic malgrat que el seu paper sembla més el d'un convidat a la festa perquè només parla en anglès, cosa que dóna peu al personatge de la germana gran que interpreta Meritxell Huertas que dispari la seva vena humorística fent reinterpretacions al seu aire amb els jocs de paraules que fomenten l'embolic de la traducció.
- «Austràlia» és una comèdia que, com totes les comèdies que aspirin a enganxar de debò els espectadors, no es limita només a “fer gràcia” sinó que fomenta la reflexió i s'emporta els espectadors a la seva falda fins al punt que és molt difícil que cap se'n senti deslligat ni que no s'hi identifiqui, sigui o no sigui partidari de la maternitat. Si a «París Texas» calia recuperar la memòria del protagonista, a «Austràlia» la memòria recupera qui és, què és, com és, per què és i què vol o volidria ser cadascuna de les tres germanes de la família d'«Austràlia».
- La posada en escena ha guanyat en espai —la sala teatral de l'Espai Texas té unes dues-centes localitats a dues bandes. Escenari central que continua net com en la seva primera versió a la Sala Flyhard i que manté el pistó de la imaginació quan el personatge d'Ester Cort introdueix cadascuna de les situacions amb els clics! de la Nikon perquè a més de ser aspirant a donant d'òvuls per a la seva germana és també fotògrafa freelance.
- La vida, a vegades, vista a través de l'ull de l'objectiu d'una càmera, et pot regalar moltes sorpreses que, ni que ara siguin digitals, no estan exemptes de revelar allò que menys et podies imaginar, com si prenguessin vida dins la cubeta del revelador en la vermellor de la cambra fosca.
Extracte de la crítica en àudio al canal SPOTIFY [cliqueu aquí]
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page