ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Nacional Catalunya - Sala Gran]
- «Sama Samaruck Suck Suck». Música, llibret i direcció escènica: Carles Santos. Direcció artística i escenografia: MariaElena Roqué. Direcció en pista: Olivier Roustan. Cantants lírics: Mariona Castelar, Antonio Comas, Claudia Schneider. Artistes de circ: Benjamin Bernard, Angela Laurier, Vincent Rebours, Olga Riis, Olivier Roustan, Valérie Salon, Pascal Sogny, Vincent Warin. Barcelona, TNC, 26 de setembre 2002.
- Carles Santos i la companyia que ha presentat 'Sama Samaruck Suck Suck' al TNC van fer vida de caravana al voltant del parc de La Villette de París abans d'estrenar-hi aquest muntatge excepcional de circ al qual, Carles Santos va acabar posant música.
- 'Sama Samaruck Suck Suck' és una vàlvula d'escapament que Carles Santos s'ha permès per fer una experiència sobre el món del circ i per integrar-hi, de passada, alguns dels cantants i altres col.laboradors que li són fidels, amb l'excusa que calia interpretar l'òpera.
- ¿Però realment volia fer una òpera, Carles Santos? Més aviat diria que va anar cedint a fer "la banda sonora" d'un espectacle a mig camí del surrealisme santià i la imatgeria felliniana que --la memòria és feble-- acabarà deixant l'empremta d'una de les imatges més permanents en l'espectador que ha seguit algunes de les últimes propostes del músic de Vinaròs.
- Amb una aparent senzilla maquinària escenogràfica, Carles Santos mou els personatges al seu gust, però amb un mesurat control escènic de tots ells, com si realment l'espai escènic s'hagués convertit en una pista de circ que delimita netament el paper que hi ha de jugar cadascú.
- Si alguna vegada ens hem preguntat quina és la funció d'una sala de les dimensions de la Sala Gran del TNC, la resposta l'ha dona, per exemple, Carles Santos, que ha fet grimpar un dels seus acròbates per la paret de fusta noble de la sala, apamant en escalada sense grampons ni piolet, les lleixes de les finestres i els capitells bofillanians els quals, a la majoria de directors ecènics que fins ara han passat per la sala els han fet més nosa que servei.
- Carles Santos ha acoblat a més, en aquest espectacle, tota la companyia, sense prescindir dels tècnics, que hi tenen un paper importantíssim. I inspirat en l'ambient futurista de La Villette ha presentat la seva òpera en francès, llengua dels vells surrealistes, tot i haver-la escrit abans en català, perquè afina l'oïda i, tot sigui dit, acompanya com una part de la partitura més la banda sonora d'un guió de circ que està fet per veure sense poder treure els ulls de l'escenari i, per tant, sense que la música o les veus de fons alterin gaire el plaer de l'estètica de l'espectacle.
- I, si no, comprovem quina és gairebé l'única reacció unànime del públic amb una exhalació, quan un dels personatges de l'òpera, xafat i baldat de tant moure's al llit elàstic, exclama rendit: "Oh, la música contemporània és insuportable!" I ja ho crec, si en troba, d'aliats a la sala! Però això ja seria tota una altra cançó.
- El que compta és el pas de gegant que Carles Santos fa en l'escena contemporània catalana i la gran alenada de mestratge, d'imaginació, d'ofici i de geni que aporta a allò que s'entén com a "reraguarda de l'avantguarda que no mor mai". O dit d'una altra manera i en llenguatge santià: "Piturrino Santos Fullicot". I tots contents.
«La filla del mar», d'Àngel Guimerà. Direcció de Josep M. Mestres. Intèrprets: Elena Fortuny, Marta Marco, Rosa Vila, Laia Martí, Clara Segura, Joan Carreras, Alfred Luchetti / Jaume Bernet, Pep Anton Muñoz, Carles Martínez, Albert Triola, Biel Duran, Raimon Molins, Xavier Ricart, Anna del Rio, Imma Garcia, Ernesto Briceño, Xavier Castillo i Roger Belmonte. Escenografia de Pep Duran. Vestuari de Nina Pawlowsky. Il.luminació d'Ignasi Camprodon. Música de Lluís Vidal. Coreografia de Montse Colomé.
(I)
- 'La filla del mar', d'Àngel Guimerà, té la capacitat de remoure el concepte escènic que s'hagi fet en una posada en escena anterior. La direcció de Josep M. Mestres, a la sala Gran del TNC, s'allunya de la proposta que fa deu anys va dirigir Sergi Belbel, al Teatre Romea.
- Els dos, però, són dos muntatges que queden units per un interès comú: el de mantenir en una actualitat permanent el fons de l'obra de Guimerà. Si Sergi Belbel, va estilitzar la posada en escena -costa oblidar la blancor de la sorra on transcorria tot-- Josep M. Mestres, ha recuperat els elements ambientals que transporten l'espectador a un paisatge inexistent, però encara present en la memòria col.lectiva.
- En aquesta línia, 'La filla del mar' del 2002 al TNC s'aparella amb la 'Terra baixa', que es va veure en aquesta mateixa sala. Són propostes amb esperit renovador, estèticament contemporànies, però fidels també a una tradició i una memòria.
- 'La filla del mar' del TNC juga a portar l'espectador al cove. I ho aconsegueix. Tothom sap què ha de passar, però tothom té ganes de veure com passarà. I l'espera val la pena. Perquè les escenes visualment més impactants, per la força del seu discurs, tenen l'encert de canviar a poc a poc la imatge convencional que l'espectador més veterà pugui tenir d'una de les tres obres antològiques d'Àngel Guimerà.
Si Sergi Belbel, fa deu anys, va posar la mel a la boca d'una obra sempre jove per a joves espectadors, Josep M. Mestres ha fet entendre a la perfecció una història que no pateix per les fronteres del temps. 'La filla del mar', al TNC, una obra per a tots els públics.
(II)
- Propostes com la de 'La filla del mar', que es presenta a la sala Gran del TNC, permeten sovint redescobrir algun actor o alguna actriu que, posteriorment, no trigarem a veure en alguna altra posada en escena. Com que Marta Marco ja va tenir el seu torn amb 'Terra baixa', ara la seva actuació a 'La filla del mar', igualment remarcable, ha quedat en un segon pla, ofegada, és clar, pel protagonisme del personatge de l'Àgata.
- El cas de 'La filla del mar', d'Àngel Guimerà, dirigida per Josep M. Mestres, posa sobre l'escenari, almenys d'una manera evident, les possibilitats de l'actriu Elena Fortuny, que si bé ja havia intervingut en algun altre muntatge important, és ara que la seva interpretació té un caràcter singular. Elena Fortuny, Àgata a 'La filla del mar' del TNC, manté dos registres constants en tota l'obra: la de l'Àgata feréstega, aparellada a les colles de pescadors, autèntica filla del mar; i la de l'Àgata sensible, enamorada, amb la por al cos de l'engany, víctima de l'embolic, i amb la reacció enèrgica que la retorna a la salvatgia i al desenllaç final.
- Al costat de l'escenografia, la concepció escènica, el vestuari i l'ambientació de l'època, el caràcter amb què s'imprimeixen un actor o una actriu i el seu personatge pot acabar destil.lant una visió determinada de l'obra en general. El cas d'Àgata dóna a 'La filla del mar' el caràcter imprescindible de la contemporaneïtat. Un caràcter que, de rebot, modernitza Guimerà, modernitza el seu teatre i fa creïble un argument basat en el drama que, sense aquest tractament, provocaria un somriure en els espectadors enlloc d'una explosió d'entusiasme.
«Coriolà», de William Shakespeare. Traducció de Joan Sellent. Direcció de Georges Lavaudant. Escenografia de Nicky Rieti. Vestuari de Jean Pierre Vergier. Intèrprets: Lluís Homar, David Selvas, Òscar Rabadan, Jordi Banacolocha, Carles Sales, Pep Sais, Marc Cendra/Bruno Gómez, Joan Gibert, Francesc Garrido, Jordi Martínez, Joan Gibert, Norbert Ibero, Artur Trias, Rosa Novell, Mònica Marcos, Gemma Guilemany, Jordi Coromina, Manel Solàs, David Cuspinera, Josep Barceló, Ton Gras, Domènec de Guzman, Harris Gordon, Jaume Montané, Joan Serrats.
- 'Coriolà' ha portat novament a la Sala Gran del TNC, la direcció de Georges Lavaudant. Lluís Homar és anomenat Coriolà per la gesta de conquerir la ciutat de la qual pren el nom. I Rosa Novell és Volúmnia, la seva mare. Un autor que hagués adaptat l'obra per a una sala petita en tindria gairebé prou amb aquests dos personatges. Però aquest 'Coriolà' es deu a una sala gran i l'obra es converteixen en espectacle.
- I l'espectacle es garanteix amb un repartiment extens: més de vint-i-tants actors. I amb una escenografia que no només suggereix allò que envolta el text de Shakespeare, sinó que no empetiteix el discurs. Georges Lavaudant ha aconseguit un espectacle fred, dominat pel discurs, sobretot el de Coriolà, però sense renunciar a l'efecte escènic. Ponts en la boira, autopistes espectrals, fanals fantasma, metròpoli en ombres... Si Fomento de Contratas y Construcciones sabés que els del TNC han trobat la manera de treure i posar nusos viaris màgicament, els comprarien la patent.
- Allà és Roma. Aquí és el nus de les Glòries. Els dos montículs serveixen per alçar els bàndols que Homar i els seus escalen i baixen per batre's a pantoflades per un pam de Roma. Entremig, el cinisme, les intrigues, el poder, l'exili, la traïció. Guanyar i perdre. Caixa o faixa. 'Coriolà' és la cara d'uns i la creu d'uns altres. Però és també la creu d'uns i la cara d'uns altres.
- L'espectador està convidat a seguir el joc. A prendre partit. A l'escenari, polítics, senadors, romans, patricis, oficials, soldats, ciutadans, missatgers, criats... tots li ho serveixen en una safata de plata. Si sota els ponts viu la generositat més intensa i la misèria més terrible, 'Coriolà' és el reflex de tot plegat entre la boira esgrogueïda pels fanals de ficció, a la sala Gran del TNC.
«La Mare Coratge i els seus fills», de Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa. Direcció escènica de Mario Gas. Direcció musical de Manuel Gas. Escenografia de Ramon Simó. Vestuari d'Antonio Belart. Il.luminació d'Ignasi Camprodon. Intèrprets: Joan Anguera, Damià Barbany, Ivan Benet, Andreu Benito, Xavier Capdet, Fermí Casado, Imma Colomer, Jordi Coromina, Quim Dalmau, Josep M. Domènech, Mia Esteve, Víctor Guillén, Laia Marull, Ricardo Moya, Vicky Peña, Víctor Pi, Muntsa Rius, Jacob Torres, Oriol Tramvia, Artur Trias, Albert Triola. Músics: Gonzalo Álvarez, Francesc Capella, Dioni Chico, Marc Clos, Jaume Cortadellas / Oriol Rigau.
(I)
- 'La Mare Coratge i els seus fills'. Una cita ineludible a la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Una obra escrita per Bertolt Brecht el 1938, poc abans de la Segona Guerra Mundial, i que no deixa de tenir un accentuat to de referència d'ara mateix.
- De fet, Bertolt Brecht, ja la situa al segle XVIII, durant la Guerra dels Trenta Anys, i parla del conflicte entre fer de mare i els interessos comercials de la Mare Coratge, amb el seu carro, ara una camioneta atrotinada, a l'escenari del TNC, estirada per unes cordes, per fer referència segurament als orígens del carro i el cavall perdut.
- Amb música de Paul Dessau, la interpretació musical no és precisament el plat fort de la versió catalana, tret d'una peça final que interpreta en solitari Muntsa Rius. 'La Mare Coratge i els seus fills', al TNC, val pel seu fons. La Mare acaba perdent els tres fills, en una trama que no permet que l'espectador abandoni el somriure entre l'agror i la cruesa de la guerra.
- La cantinera Anna Fierling, que només coneixerem com a Mare Coratge, viu de la guerra, com una inversió de borsa, que ara puja i ara baixa. I viu també dels que, com ella, pobres com són, no tenen res.
- Feliu Formosa, el traductor de l'alemany de 'La Mare Coratge i els seus fills', explica que l'obra es basa en una balada sueca i, molt vagament, en la protagonista d'una novel.la barroca alemanya del 1670. Sigui com sigui, la versió de 'La Mare Coratge i els seus fills', que ara dirigeix Mario Gas, al TNC, continua sent la paràbola de Bertolt Brecht avançada al temps, també històrica, arrelada en la mateixa terra i en l'ànima dels seus personatges. A la Sala Gran del TNC, un dels espectacles estrella de tardor.
(II)
- Vicky Peña és la Mare Coratge a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Actriu de registres variadíssims, de rostre expressiu, fet a mida per a una dona com aquesta cantinera que recorre boscos i carreteres per fer passar la set als que fan i els que pateixen la guerra.
- 'La Mare Coratge i els seus fills' té un repartiment extens, però al final de l'obra, prop de tres hores, fa la impressió que Vicky Peña hagi estat qui ha portat, ella sola, tota l'obra.
- Bertolt Brecht ja ho devia voler així. Gairebé com si hagués volgut escriure un llarg monòleg. Però un monòleg, és clar, que necessita de l'aparició, de la presència, d'algunes rèpliques dels altres: el seus fills gran i petit, la filla muda, el reclutador, el sergent, el cuiner, el capità, el capellà castrense, el mestre armer, la dona de bona vida, els soldats, el vell coronel, l'escrivent, els pagesos, el criat, l'alferes, els soldats, molts soldats. Una cinquantena de personatges, algun del quals, repeteix paper, i sis músics que acompanyen el desenvolupament de l'obra.
- Doncs, entre tots ells, Vicky Peña engoleix el centre d'atenció fins al punt que, sense la Mare Coratge, és clar, no hi hauria obra hi hauria només atomosfera, intenció, paisatge i cor acompanyant.
- Vicky Peña arrodoneix amb La Mare Coratge un altre del seus grans papers antològics, que els espectadors agrairan en un espectacle aparentment fred que els intèrprets escalfen perquè es creuen el paper.
(III)
- Mario Gas ha fet un experiment amb una actriu jove com Laia Marull que, en una mateixa temporada, posa a prova la seva capacitat actoral. En un mateix escenari, la sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, primer amb un paper complex com el de la protagonista de Lulu, pràcticament a les seves mans, i uns mesos després, al mateix escenari, el paper de Kattrin, la filla muda de 'La Mare Coratge'.
- Passar del protagonisme del discurs al protagonisme del silenci és un dels exercicis que més acaben valorant les aptituds d'una actriu, una actriu jove, formada precisament davant les càmeres de la sèrie televisiva --'Estació d'enllaç'--, passada al cinema, i reciclada en actriu teatral.
- Laia Marull té un paper difícil al costat de La Mare Coratge. En contrast amb l'empenta de Vicky Peña, ella ha d'expressar tot allò que voldria fer i que no pot fer, tot allò que veu i no pot dir, tot allò que pensa i no pot materialitzar en paraules. I tot i així, l'espectador té aviat molt clar què li està dient, sense parlar, aquest personatge brechtià cent per cent, una adolescent muda, però enormement expressiva.
- A manera que va avançant 'La Mare Coratge i els seus fills', el gran muntatge et convenç que no vol ser precisament un gran muntatge. Que el que compta és l'expressió vista de prop, els ulls que s'obren i s'enfonsen en la por, l'esglai, el tremolor, l'angoixa... Tot això no es pot copsar en una sala de grans dimensions i d'aquí ve que el paper de Laia Marull, dins de 'La Mare Coratge', pot quedar, per a alguns, diluït si no es contempla des d'una distància pròpia de sala petita. Aleshores, La Mare Coratge passa a ser l'obra del silenci expressiu amb aquesta Kattrin que interpreta Laia Marull.
(IV)
- ¿Com es veu 'La Mare Coratge i els seus fills', al Teatre Nacional de Catalunya? Ramon Simó ha preparat l'escenografia de l'obra intentant acoblar allò que Bertolt Brecht dibuixa en el seu text amb les possibilitats de l'escenari de la Sala Gran del TNC.
- Bertolt Brecht fa un recorregut per diversos escenaris i en èpoques diferents. Davant d'això, l'escenògraf hauria pogut tendir per una escenografia naturalista que volgués reflectir els camps de batalla que recorre la Mare Coratge, la masia de les proximitats de la població assaltada, la caserna de l'exèrcit...
- Però això no ha estat la preocupació de l'escenògraf, que s'ha limitat a centrar tot l'interès en la camioneta que arrosseguen la Mare Coratge i els seus fills. Els únics canvis d'escenografia es produeixen al fons de l'escenari amb unes pantalles metàl.liques que, com les portes d'uns grans magatzems blindats, s'obren i es tanquen en una forma ovalada que, a la vegada, serveixen de pantalla per a les imatges en blanc i negre que acompanyen algunes introduccions de les diverses escenes.
- Els músics, al fons, en la penombra, són un element més que l'espectador percep, però que no acabarà de definir si hi són. I un pont elevat serveix per obrir i gairebé tancar l'obra: primer amb els dos soldats que enceten el foc de La Mare Coratge: estem en guerra. I, al final, amb una imatge de la filla de la Mare Coratge, estil timbaler del Bruch, que acaba amb el seu final tràgic: a la guerra sempre perden els mateixos. Una escenografia, doncs, al servei del text, de La Mare Coratge, i en definitiva, al servei de les intencions bàsiques de Bertolt Brecht.
«Translations», de Brian Friel. Direcció de Ben Barnes. Amb Des Cave, Brian Doherty, Lucianne MCEvoy, Barry Barnes, Andrew Bennett, Morma Regan, Fidelma Keogh, Hugh Lee, Stephen Hogan, Brendan Conroy. Escenografia i vestuari de Monica Frawley. Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. BCN, 2001-2002.
- 'Translations' va passar, vist i no vist, pel Teatre Nacional de Catalunya. Sempre que passa una companyia de prestigi internacional sorgeix la pregunta: ¿Una ciutat com Barcelona no té un mínim de públic per ampliar calendari? ¿I encara hauríem de dir: potser un espectacle en llengua original, subtitulat, fa mandra?
- L'experiència és que alguna cosa hi deu haver. Perquè el dia de l'estrena al TNC, les butaques no estaven plenes del tot i moltes de les cares habituals de l'estrena van lluir per la seva absència. ¿Qui dóna l'exemple si aquells que tenen la responsabilitat de la programació teatral pública s'inhibeixen quan arriba l'hora de la veritat?
- 'Translations' va portar per primera vegada a Catalunya la companyia emblemàtica The Abbey, Teatre d'Irlanda. L'obra de Brian Friel, té una estructura sòlida i una base: la llengua com a element reivindicatiu. Translations té, doncs, un interès afegit per a l'espectador català, però per a qualsevol espectador també, perquè parla de les peripècies, de la lluita constant que ha de fer una llengua minoritzada per sobreviure.
- La interpretació de 'Translations' és difícil perquè l'autor planteja un joc lingüístic entre anglès i gaèl.lic, difícil de copsar en la subtitulació. Però la companyia mostra la seva saviesa escènica, i parlant d'una obra de llengua com a base, posa sobre les taules una de les claus de qualsevol interpretació: l'expressió, la cuina de la llengua portada als fogons pels actors i les actrius.
- 'Translations' va aportar una anècdota de fons titllada d'història d'amor, però que l'autor deixa anar subtilment. El seu interès és remarcar com al 1833 es perd el gaèl.lic i el substitueix l'anglès. L'opressió no en queda al marge. I 'Translations' en té prou amb aquesta força.
«Lulu», de Frank Wedekind. Traducció de Feliu Formosa. Direcció de Mario Gas. Amb Laia Marull, Santi Ricart, Mia Esteve i Esteve Ferrer, fins a 24 intèrprets. Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. BCN, 2001.
I
- Ningú no s'hauria d'espantar de veure la versió de l'obra 'Lulu' que es presenta al TNC. Tres hores fan respecte. Però aquesta 'Lulu' de Mario Gas té els recursos suficients per garantir l'entreteniment. Perquè el text de 'Lulu' arriba diluït, epidèrmic, conegut, imitat i superat. I tot això és clar diu a favor de Frank Wedekind, el seu autor, i a favor també del seu traductor, Feliu Formosa, perquè és un text que presenta dificultats.
- Però Mario Gas, mestre d'escena, domina els ressorts necessaris per fer que el que podria acabar en una majoritària fredor dels espectadors es transformi en una certa contemplació de l'espectacle. El número de circ inicial marca aquest entreteniment. Mario Gas, ni que sigui a cop de fuet, avisa del que passarà: som en una pista de circ, cadascú té un paper com a fera -garebé sembla que assistim a un assaig del Llibre de les Bèsties de Comediants-, i la vedette no trigarà a aparèixer des de les altures, engabiada, per épater l'acomodat espectador.
- A partir d'aquí, les escenes i els actes s'aniran succeint com una mena de road movie, amb estètica de plató, que imita, és clar, l'expressionisme o preexpressionisme de Frank Wedekind. Per tant, l'escena de cal pintor de retrats es converteix en un remake de morts accidentals que, inexplicablement, provoquen el somriure de la sala, cosa que indica que la posada en escena de 'Lulu' s'està desmarxant sense aturador. I aquest mateix fugir d'estudi fa que entretingui l'espectador. Mario Gas s'ha centrat en la Lulu i ha treballat el personatge a fons. Però l'obra té vint-i-quatre intèrprets més, cinc actes i tres hores. I apamar-ho tot no és fàcil en una Lulu salvatge que s'escapa de qualsevol bona mà.
II
- Laia Marull interpreta el personatge de Lulu en l'obra que es presenta al TNC. És una aposta arriscada per a una actriu jove que li ha arribat en un moment d'aura a partir del cinema i que, coneguda més des de la televisió, l'ha resituada en el teatre. Cinc actes de Lulu serveixen perquè Laia Marull es converteixi en l'absoluta protagonista de l'obra, com ja ho és a partir de les mans del seu autor, Frank Wedekind, però que el director Mario Gas potencia, probablement impressionat pel final tràgic que li espera.
- El fet és que Laia Marull, o Lulu, hauria de tenir una evolució que fes un gir des des de la seva aparició fins al final tràgic. I aquesta evolució és allò que menys es detecta. La Lulu del TNC té una actuació excessivament planera que només trenca la tragèdia que porta implícita la trama. Fora d'això, la interpretació de la Lulu de Laia Marull no se'n ressent. És a dir, fa l'efecte que l'actriu hagi treballat pam a pam el seu text i que s'hi desenvolupi sense caure en escenes exagerades ni fora de to, ni més exagerades ni més fora de to, del que li exigeix el paper.
- Per això, segurament, aquest muntatge de Lulu s'ha basat molt, excessivament, a carregar gairebé tota la responsabilitat en la seva intèrpret. Una responsabilitat perillosa que Laia Marull ha assumit amb dignitat, convençuda de la importància del seu paper. Lulu és un personatge que camina cap a la seva destrucció. I caminar cap a la destrucció només és possible amb el cap ben alt. Fa la impressió que en certes escenes la Lulu no camini cap a la destrucció amb el cap ben alt sinó amb resignació. I d'aquesta manera, la fera que promet Mario Gas al pròleg de l'obra és una fera que aviat actua amansida, potser per la música del conjunt.
III
- L'escenografia del muntatge 'Lulu', del TNC respon a les exigències d'un gran muntatge. Jon Berrondo ha hagut de preparar una proposta que es mou entre la funcionalitat que demanen els cinc actes de Lulu i l'expressionisme de Frank Wedekind. I l'escenografia és un element essencial en el muntatge de Lulu perquè permet resseguir amb interès la majoria d'escenes que contenen les tres hores de l'espectacle.
- Una gran escala obre l'espectacle i tot té un aire de 'Swenney Tood', la música inicial de fons, les veus, els moviments corals, la situació a l'escala, la baixada de la gàbia amb Lulu a dins. Un estudi de pintor de retrats ofereix pocs problemes a l'escenògraf, que se'n surt a dues grans portes amb sensació d'estudi de casa antiga: una porta per als visitants sorpresa, una altra per als mutis que algun dels personatges ha de fer.
- La casa noble on posteriorment viu Lulu no presenta gaires canvis en relació a l'escena de l'estudi del pintor. Només un fons transparent li serveix a Mario Gas per descobrir, agegantada, l'ombra del pare de Lulu, que apareix diverses vegades durant l'obra per marcar els seus orígens. Un saló de conversa d'un hotel de París, on Lulu es trasllada ocasionalment, dóna l'oportunitat a l'escenògraf de crear una porta de vidre luxosa i un espai al fons que serveix per deixar els intèrprets en un saló-menjador. El recambró humil, camí de la tragèdia final, torna a tintar Lulu de la semblança amb 'Sweeney Tood'. Si allà el final tràgic era el forn on es coïen els pastissets de carn humana, aquí és el cau de baixos fons on Lulu acabarà avançant cap al seu final. Jon Berrondo ha bastit una escenografia adaptable a les circumstàncies que vol expressar Wedekind. I l'escenografia és un element clau en la percepció del que Lulu vol mostrar a l'espectador.
IV
- Hi ha una actriu, en el repartiment de l'obra Lulu, del TNC, que podria quedar sepultada entre les dues dotzenes d'intèrprets pel paper protagonista que li pren la mateixa Lulu. Es tracta de la comtesa Martha von Geshwitz, que interpreta Mia Esteve, una actriu que, després de diverses intervencions en teatre, i també a la televisió, a la sèrie 'Dinamita', del Tricicle, ha mostrat en més d'una ocasió la seva varietat de registres.
- Mia Esteve, de tots els personatges que té Lulu, interpreta el que acaba proporcionant algunes de les escenes més agraïdes pels espectadors. La comtessa Martha von Geshwitz té l'avantatge de moure's en la pell d'aquells personatges que no acaben de mostrar-se tal com són i, per tant, això és sempre un atractiu per a l'espectador. Hi ha, però, una escena, la final, al cinquè acte, en què Mia Esteve agafa el timó de l'obra i recondueix tot un discurs que és un dels monòlegs més aplaudits i que no es repeteixen en tota l'obra. Lulu és d'aquelles obres que pot deixar en un segon pla algunes altres actuacions essencials: la del pintor de retrats, interpretat per Santi Ricart, la de la soprano Àngels Jiménez, la del banquer amb accions al funicular de la Jungfrau, Artur Trias; o la de mister Hopkins, que interpreta Esteve Ferrer. En canvi, altres personatges queden perduts en la immensitat del muntatge i poc aprofitats per la direcció: Jordi Serrat, David Bagés, Irene Montalà fent d'adolescent; Dolo Beltran com a corresponsal de premsa... sense parlar de Damià Barbany, el domador, que es veu obligat a fer un discurs en català estrangeritzat que la fonètica forçada i les dificultats de sonoritat de la sala fan que es perdi per a una bona part dels espectadors. Riscos de Lulu, un muntatge gran per a una sala gran com la del TNC.
«Terra baixa», d'Àngel Guimerà. Direcció de Ferran Madico. Amb Marta Marco, Julio Manrique, Ramon Madaula i Carlota Olcina, en els papers protagonistes de Marta, Manelic, Sebastià i Nuri.
(I)
- L'interès perquè un Teatre Nacional posi en escena una obra com 'Terra baixa' està més en el fet de conèixer quina nova lectura se'n pot fer que no pas què hi diu Àngel Guimerà. Les paraules, amb retocs, poden ser les mateixes, però la interpretació de l'espectador varia. La 'Terra baixa' que es veu a la sala Gran del TNC aporta una lectura innovadora, tenint en compte les possibilitats tancades que ofereix el text que ha popularitzat personatges com el Manelic, la Marta, el Sebastià o la Nuri.
- I Ferran Madico, el director, s'ha atrevit a donar aquesta nova lectura, a revisar no només lingüísticament l'obra, sinó a reinterpretar algunes de les escenes, les més importants, amb una òptica que ha regenerat una 'Terra baixa', segurament que molt filtrada pel teatre popular durant molts anys. Potser molts espectadors hi esperen trobar la sentor de les 'Terres baixes' més encrostonades en el temps. Fins a mitjan segle, les circumstàncies socials i l'equilibri entre costums urbans i rurals permetia interpretar 'Terra baixa' amb l'aire pastorívol que li va impregnar Àngel Guimerà com a testimoni d'una època.
- Però aquesta lectura s'ha esfondrat. Avui, el pastor, si en queda cap, s'arriba a les pastures més altes amb un 4x4, té pistes d'esquí i potser, al pla, gestiona una masia habilitada per a turistes anomenats rurals. Avui no hi ha diferències de comunicació ni barreres del coneixement. Per això s'imposa una 'Terra baixa' amb una visió contemporània. Ferran Madico ha jugat aquesta aposta ben jugada. Un espectacle gairebé per a tots els públics amb la rigorositat i les possibilitats que ofereix una sala com la del TNC. Una porta sense grinyols al teatre i a un autor que continua sent un pont entre cultures indiscutible.
(II)
- La Marta és un dels personatges que captiven l'interès del repartiment de 'Terra baixa'. I el mèrit de cada nova posada en escena és el mèrit d'oferir una manera diferent d'interpretar els sentiments de la Marta, aquesta noia que viu entre el camp i la ciutat, entre el foc i les brases, entre l'amor i l'odi, entre el desig i la compassió.
- Marta Marco és la Marta més recent del teatre català al TNC. Una Marta que la concepció escènica del director ha convertit en una dona desperta, conscient del que viu, poc rondinaire, amb geni i decisió, sense afluixar a cap ensorrament personal, sense amagar que l'opressor també a vegades pot ser estimat, ni que sigui per la força del costum.
- ¿Una Marta nova? ¿Què us he de dir? Penso que la pretenia encara més nova i terriblement víctima contemporània el mateix Àngel Guimerà quan en un primer esbós de l'obra feia que Manelic l'ofegués per no poder-la tenir, en un final que algun bon criteri del moment va fer variar.
- Vestuari, color, escenografia, ritme escènic i baixada als inferns, en la segona part de l'obra del TNC, dibuixen una Marta que passa lentament de la puresa del blanc a l'encesa de la vermellor del foc. Un final que, per fer-nos simpàtics, podrien anomenar "de pel.lícula", tanca l'obra en un petó d'aquells que, entre grups escolars, desperten xiulets quan un Manelic i una Marta a peu d'escena protagonitzen una mena de fotograma d'Allò que el vent s'endugué. Poca broma, doncs, amb aquesta Marta que, a partir d'ara, cap altra generació d'espectadors s'avesarà a veure com una víctima rural sinó com una flama encesa que opta per la fugida endavant, amb el passat estès a terra, a la 'Terra baixa' del TNC.
(III)
- Acostumats a un Sebastià pocavergonya, el Sebastià que interpreta Ramon Madaula a la 'Terra baixa' del TNC ho capgira tot. És evident que no hi ha llop que en un moment donat senti nostàlgia de la seva llopada. No tots els udols són d'amenaça. També, a vegades, de plor endins. Aquesta és l'opció del TNC, un Sebastià que protagonitza una escena, la més discutible d'aquesta 'Terra baixa', en què l'arrogància, el cop de fuet i el cinisme es dobleguen com un ferro colat.
- Un perill perquè es corre el risc que els espectadors acabin simpatitzant amb el llop, elegant, poc rural, més aviat vividor, absent de la hisenda, arruïnat, i preocupat més per la fatxenderia de ser l'amo a la taverna del poble i a la taula de joc, que a casa. Però el Sebastià del TNC acaba resultant eficaç, tot i el seu posat, estil pilot d'ultralleuger acabat d'aterrar a l'era del mas. És un Sebastià que sembla que vegi venir el que ha de passar, que se sent segur fent un casori de conveniència entre el Manelic i la Marta i que adopta un cert escepticisme rural, aquell escepticisme que modernament va deixar com a empremta Josep Pla.
- Amb un Sebastià així, la mort del llop és tan plàcida que a un espectador endormiscat podria ser que li passés fins i tot per alt. Però potser això no és el més important perquè tothom sap qui matarà el llop abans de començar i , per tant, sobra la sorpresa i el crit perquè es podria convertir en un efecte de pel.lícula d'acció. Un Sebastià en consonància amb una Marta disposada a acceptar-lo, si cal. Un punt d'incògnita en la balança de l'obra capaç de mantenir l'alè en un dubte fins a l'últim moment. Una reinterpretació que canvia la llei del més fort per la llei del més just.
(IV)
- El Manelic de 'Terra baixa' no pot deixar de despendre aquell aire de bon jan, però tampoc no es pot deixar entabanar de tal manera que només sigui un personatge arribat per agafar el bastó entre el coll i braços i cridar "he mort el llop". Avui, bastó i crit queden com peces de museu.
- La 'Terra baixa', del TNC ha disseccionat el personatge del Manelic. Primer apareix l'estampa bruta, desmanyotada, del pastor que baixa de la muntanya, amarat de bona fe, però amb la saviesa que li ha atorgat el contacte amb el més amunt. Després, ja a la segona part, Manelic s'ha tallat els cabells i s'ha convertit en un xicot, Julio Manrique, que no entén per què la Marta el rebutja sense haver-li fet res de dolent.
- El canvi, doncs, es produeix, per bé o per mal. Les conseqüències seran les mateixes, però la relació entre el triangle Manelic-Marta-Sebastià ja no podran ser iguals. Un no existiria sense l'altre. Es deuen el que són l'un a l'altre. I en justa correspondència es cedeixen terreny l'un a l'altre, estiren i arronsen. Fins que la corda es trenca de tan tensar. Això desfa el mite dels Manelics. Ja no cal un actor de primera per cridar, per musitar, "he mort el llop". Cal un actor que desprengui una alè d'incomprensió, de conformisme, de fatalitat.
- Un actor sense grans discursos, que acompanyi el discurs dels altres, que hi sigui sense que es faci notar... "Ho havia de fer", sembla que digui aquest Manelic del TNC, quan ofega en Sebastià. Per això s'autoconvenç que ha mort el llop, sense gaire interès per fer-ho saber. I per això, també, el col.lectiu no participa d'aquesta mort sinó de la conquesta de la Marta en un final gairebé dolç i feliç on un gotet d'aigua i un parell d'anissos no farien cap mal.
(V)
- La Nuri, la més petita de les intèrprets de 'Terra baixa' és la que la nova versió del TNC ha enlairat i fins i tot ha redescobert al gran públic. La tradició havia posat en escena una Nuri adolescent, lluny de la picardia de la descoberta del món, utilitzada més aviat per desfogar la gelosia com a element important dins l'obra d'Àngel Guimerà. Aquesta Nuri de la 'Terra baixa' del TNC treu a la llum totes les possibilitats d'un personatge que en alguns moments el director de l'obra potencia fins al punt que és capaç de prendre part del protagonisme a la mateixa Marta. Una de les innovacions més importants, doncs, que s'hi han fet, radica en aquesta aposta que fa molt més creïbles les reaccions que es produeixen entre la Marta i el Manelic. Aquells qui hagin vist desenes i desenes de Nuris en el teatre popular, no coneixeran la que ara interpreta Carlota Olcina al TNC.
- Diria que per bé del personatge la Nuri d'Àngel Guimerà ha begut de les fonts de l'adolescència contemporània i acompleix un dels objectius que ja es proposava Guimerà: ser el mirall, el reflex, de la Marta adolescent que un dia cau a les mans d'en Sebastià. Gràcies al reforçament d'aquest paper, la posada en escena del TNC permet que desperti l'interès de la Marta pel Manelic sense promoure els somriures dels espectadors convençuts que hi trobaran el desenllaç inevitable de la rondalla ancestral.
- La Nuri es converteix en aquesta posada en escena en el motor de tot el que a partir d'un moment es desenvolupa en el molí de la hisenda. I es consolida també com un dels personatges que permet enllaçar amb la tradició literària més clàssica, amb la por de rerefons, amb la rondalla, la fantasia, la imaginació i la generositat. Tot allò que forma el solatge de 'Terra baixa'.
- Tornar a principal TNC Gran
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page