ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[Teatre Nacional Catalunya - Sala Tallers]
- «Raccord», de Rodolf Sirera. Direcció: Carme Portaceli. Escenografia: Anna Alcubierre. Vestuari: Mariel Soria. Il.luminació: Joaquim Guirado. So: Carles Gómez. Moviment: Marta Carrasco. Intèrprets: Francesca Piñon, Artur Trias, Mar Ulldemolins, Òscar Intente. Barcelona, Sala Tallers, Teatre Nacional Catalunya, 16 abril 2005.
- Tres etapes separades per quaranta anys cadascuna: 1929, 1969 i 2009. Nou personatges en mans de quatre actors. Un anar endavant i endarrere temptejant en el trencaclosques del temps, furgant en el record, rebobinant en la memòria, enllaçant elements que acaben construint una història, la història d'uns éssers anònims i també la història de la societat de l'últim segle.
- Rodolf Sirera no ha volgut fer una obra lineal, tot i que en tenia el guió a l'abast perquè li hagués sortit així. Ha preferit deixar les peces escampades perquè tothom se les compongui. Per descomptat, ningú no li pot retreure el risc que volgudament corre. Al cap i la fi, el projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya, dins el qual s'ha estrenat 'Raccord', és o hauria de ser aposta de risc. Una altra cosa és que els espectadors, o la majoria d'espectadors, acceptin el joc. Pensar massa no està gaire ben vist, avui en dia. I el cert és que el joc dels personatges de 'Raccord' no ho posa gaire fàcil a l'espectador i fa difícil que el trencaclosques es completi a la primera.
- Potser per això, el muntatge compensa la falta de linealitat dramatúrgica amb una presentació estètica i escenogràfica: al fons, la piscina rectangular que tan bon resultats dóna en escenaris preparats tècnicament com els dels TNC i on sembla que la coreògrafa Marta Carrasco, responsable del moviment, s'ho haurà passat d'allò més bé fent-hi córrer i xipollejar tres dels intèrprets; a primer terme, una platja; i per completar-ho, uns carrils mecànics que permeten entrades i sortides mecàniques tant d'alguns elements de l'utillatge, com dels intèrprets. Al fons, projectades en els canvis d'escena, les dates en què es van situant les accions: la dels voltants de la guerra civil, la posterior al Maig del 68 i l'actual, avançada al 2009, per fer joc, segurament en aquesta mena de "prova dels nous" (1929, 1969, 2009), que és 'Raccord'.
- Més visual, doncs, que textual —i no vol dir que no hi hagi text sinó que sembla que el text en sigui el complement— el muntatge es basa en el retrat i el recorregut de cadascun dels personatges. I la intenció és tan simbòlica que ni l'autor ni la direcció —no sembla que s'hagi d'atribuir a una falta de pressupost— pateixen per representar un personatge negre —l'assistenta personal— per una actriu de color blanc. L'espectador ha de fer aquí el procés de transformació que se li demana.
- Posats a buscar metàfores, que és el consol de l'espectador quan se sent una mica perdut, 'Raccord' en podria tenir una: la de la noia emprenedora del 1929 que traspassa el mar a tota velocitat diverses vegades contrasta amb l'escena final que intenta fer el mateix recorregut atrapada per una liana a l'esquena que li impedeix d'avançar de pressa. La pantalla, de cop i volta, aclareix: Europa. I un entén que, en gairebé un segle, la dona, potser la societat en general, potser Europa, vaja, ha passat de la velocitat impetuosa i fresca a tenir, ara, més dificultats per avançar. Europa ho té més difícil ara que fa cent anys. La dona ho té més difícil ara que fa cent anys.
- 'Raccord' ha servit també per posar a prova a l'escenari l'espontaneïtat i capacitat de registres, des del més ingenu al més picaresc, de la jove actriu Mar Ulldemolins, amb un personatge triple (Júlia, Laura, Una) a qui l'autor deixa bona part del protagonisme i l'hi fa guanyar a pols amb un parell de breus monòlegs.
- Mar Ulldemolins, una de les actrius de la telenovel.la de vespre, 'Ventdelplà', de Benet i Jornet —una sorpresa des de la primera presa de la sèrie— continua demostrant aquí que tan sols acaba de començar. Només li cal un paper teatral amb força i una direcció que n'aprofiti tot el que pot donar. Si els troba o li arriben, no passarà gaire temps sense que despunti com una de les noves actrius que té molt a dir i a fer dalt de l'escenari en els pròxims anys.
- «16.000 pessetes», de Manuel Veiga. Intèrprets: Àngels Poch, Anna Güell, Francesca Piñón, Manuel Veiga. Veu: Pilar Martínez. Escenografia de Xavier Erra i Xavier Saló. Vestuari de Mariel Soria. Il.luminació de Josep Codines. So de Ramon Campos. Direcció de Joan Castells. Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 3 març 2005.
- Memòria i denúncia a la vegada. Aquestes són dues de les intencions que sembla que es desprenen de l'obra '16.000 pessetes', de l'actor i autor Manuel Veiga, una altra de les propostes del Projecte T6 del TNC que fa un passeig imprescindible per la nova dramatúrgia, en els seus vessants més diversos.
- Manuel Veiga transporta l'espectador a la Barceloneta, en un món desaparegut, engolit pel temps. I ho fa en un apartament d'uns 30 metres quadrats, on viu una àvia (Àngels Poch) que, entre la realitat i el somni, es converteix en el pistó per recórrer una senzilla història familiar on la pobresa de temps passats, el cop de sort, l'ambició i les ganes de fugida, les circumstàncies de la marginació i la mort no explicada prenen forma en un relat que si no hagués nascut per al teatre podria ser un bon argument narratiu per novel.lar.
- Tot i el caràcter de memòria, històric i social que té l'obra, els espectadors s'hi senten immediatament immersos perquè la trama també beu de l'actualitat més viva, l'actualitat convertida en documental de diumenges al vespre per art i màgia de la televisió. L'especulació immobiliària, la incertesa de la vellesa, les fosses comunes, les relacions avis, fills i néts, l'honestedat entre classes humils són alguns dels elements que conté l'obra.
- Però aquesta definició, que podria semblar didàctica, es converteix en un fresc escènic molt mesurat tant per la direcció com pels intèrprets que té elements destacables com el doble paper, pasat i present, que fan Anna Güell i Francesca Piñon dels seus respectius personatges, la filla de la casa, convertida en una presentadora d'un programa de ràdio rosa, i la filla d'una dona popular del barri, d'origen a les barraques del Somorrostro, caiguda en la prostitució i la droga i amb un temps a la presó.
- Tots aquests diferents espais en el temps es resolen escènicament sense grans canvis escenogràfics, amb simples canvis d'atmosfera i per mitjà del suggeriment. La porta del balcó fa de barrera de la presó. Un telèfon canvia de temps. Una cuina enllaça una època amb l'altra. Una carta provoca el desenllaç.
- Sense voler fer d'una qüestió social un argument carregat d'originalitat, '16.000 pessetes' es converteix en una obra que traspassa les fronteres estrictes d'una Barcelona ignorada i submergida sota el tapís de l'aparador multicolor per a visitants i ciutadans autoenganyats que poblen la Barcelona actual. Però amb l'avantatge que la moralitat de '16.000 pessetes' és també aplicable a moltes altres Barcelones del planeta.
- «El plan B», d'Isabel Díaz. Direcció de Pep Pla. Escenografia de Xavier Erra i Xavier Saló. Il.luminació de Francesc Elías. Vestuari de Mariel Soria. Intèrprets: Pere Ventura, Pep Muñoz, Teresa Urroz, Rosa Gàmiz i Jordi Figueras. Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 28 gener 2005.
- El fenomen del mòbing immobiliari és a l'ordre del dia. I si bé sembla que pot afectar de manera més injusta les persones grans i els seus precaris habitatges, també arriba a altres espais que, pel seu ús públic, pertanyen a la memòria d'una col.lectivitat.
- Aquest és el cas del bar rural que serveix a Isabel Díaz, autora d'origen canari establerta a Catalunya, per reflectir la petita història que s'hi acumula, més enllà de les converses de taula, darrere la barra, a la rerebotiga.
- L'enderrocament del bar porta a reunir una sèrie de personatges que han viscut la seva joventut en el microcosmos que tria l'autora per a la seva tragicomèdia i que han redirigit les seves vides cap a diverses opcions sense que mai més s'haguessin trobat per desenterrar els seus secrets.
- L'obra d'Isabel Díaz s'encarrega de disseccionar, a través dels personatges, un tipus de societat ancorada en la hipocresia i la mentida. Com que es tracta d'un muntatge breu, encara no una hora i mitja, els recursos que utilitza l'autora, i també la direcció, s'acosten a aquells espectacles de dansa-teatre amb la diferència, és clar, que aquí dominen els diàlegs sobre fugaços flaixos fotogràfics que lliguen amb el desenllaç de la història, en la qual les fotografies del record tenen un paper important.
- En aquest pòquer de vuitanta minuts, però, a ningú no se li escapa que els trenta últims són els que desvetllen l'espectador d'un estat de planteig marcat per la lentitud, sense acabar de saber ben bé per on anirà l'escopetada. Això sí, un cop presentats els personatges i les seves motivacions, el ritme creix i l'autèntic moll de l'os de 'El plan B' pren forma amb una construcció teatral que no cau en els experiments, a vegades tan propis dels nous creadors, i entra en l'alè consistent de la tragicomèdia que grata en el crostó social per capgirar-ne la imatge i la idea moral que se'n té.
- Les dues actrius, Rosa Gàmiz i Teresa Urroz, s'emporten el mèrit més destacat pels seus papers, motor de plantejament i de desenllaç. Hi té encara més protagonisme, però, Rosa Gàmiz, amb uns canvis de registre remarcables, en la pell d'una dona casada, religiosa fins a la lligacama, esbojarrada, tancada en el seu món, que es destapa salvajament, com a contrapunt al seu marit, el buròcrata municipal que ha d'executar l'enderrocament del bar en qüestió.
- És precisament en les escenes més viscerals d'aquesta actriu, on el text de l'autora s'enforteix i detecta un pòsit de bones possibilitats d'Isabel Díaz com a dramaturga, unes possibilitats que només necessiten l'oportunitat de ser posades en escena, com ha fet ara gràcies al projecte T6 del TNC.
- «Temptació», de Carles Batlle. Escenografia d'Anna Alcubierre. Il.luminació d'Anna Roldós. Vestuari de Mariel Sòria. Intèprets: Jaume Bernet, Santi Ricart i Mireia Aixalà. Direccció de Rafel Duran. Sala Tallers Teatre Nacional Catalunya. Barcelona, 4 novembre 2004.
- Amb l'estrena de 'Temptació', l'obra de Carles Batlle del projecte T6, que ha estat batejada primer a fora que aquí, en una estrena a Berlín, i que després de passar pel llimb escènic català, serà pròximament reconfirmada a Viena, el Teatre Nacional de Catalunya passa per una etapa monogràfica sobre la immigració en un o altre aspecte: ('Mar i cel', a la sala Gran; 'Forasters', a la sala Petita; i 'Temptació', a la sala Tallers).
- De les tres propostes, la de Carles Batlle és que la posa més el dit a la nafra perquè la seva obra és una denúncia de la hipocresia que presideix les relacions entre orient i occident, o per ser més concrets, en aquest cas, entre la vella Europa i el bressol de la humanitat a l'Àfrica.
- A 'Temptació', aquesta hipocresia es basteix només amb tres personatges, que són, de fet, si es vol, el triangle de la relació actual entre cultures: el protagonista occidental, el jove immigrant i el seu desconcertat i ingenu progenitor.
- Carles Batlle parteix d'una obra molt influïda per la força del text, però que va agafant estructura dramàtica a partir del trencaclosques que l'espectador pot anar muntant per peces o, més ben dit, per escenes.
- Amb una escenografia d'andròmines o de traster d'antiquari que representa també el solatge de la casa pairal, un jove vividor és qui més es veu abocat a la transformació que el trencaclosques li exigeix. D'europeu civilitzat passa a primitiu salvatge.
- Dues cares d'un mateix personatge que té com a víctima principal la jove magribina i, com a víctima accidental, el pare d'ella. Una relació que s'estableix a través d'un malentès, quan apareix el vell magribí que busca la seva filla, a la vegada, serventa i amistançada de l'europeu que sobreviu de l'explotació.
- Amb cinema de fons, una minicàmera il.lustra en directe un dels monòlegs, el del vell magribí, que va ser també extra en alguns dels rodatges de l'època al Magrib, els paral.lelismes entre passat i present són evidents. El pare del jove explotador es dedicada al cinema, però, hostatjat aleshores a casa dels magribins, esperava la nit per menjar d'amagat els gotims de raïm de la parra que ja forma part d'un passat idealitzat, verge, ric i fins i tot feliç, una parra —pecat de joventut— que ara té el seu paral.lelisme amb una cara més tràgica amb l'espoliació de l'immigrat.
- Obra també acostada al thriller, va prenent volada a manera que les escenes avancen, fins a arribar a un final on esclata del tot la violència, el maltractament i l'abús, com a carreró sense sortida.
- Estructurada bàsicament en monòlegs, primer el del vell magribí, que Jaume Bernet pinta sense caricatures; després la de la jove magribina, que Emma Aixalà accentua marcada per la tragèdia personal, des de l'inici, sabedora ella, i només ella —no pas els espectadors— del final que li espera en mans de l'europeu explotador. I el jove espoliador, que interpreta Santi Ricart, en una evolució del seu personatge, de càndid a sàdic, que és un dels enganys sobre cadascun dels personatges als quals l'espectador es veu exposat del del moment que és convidat a construir el trencaclosques.
- Un trencaclosques que, en definitiva, és més simple del que sembla perquè encaixa a la perfecció amb la contradicció de la societat que acaba d'incorporar-se al segle XXI amb tots els conflictes de dos segles enrere que ja es creien superats.
- «¿Eterno? Això sí que no!» Textos de Fiódor Dovtoievski i Emil Cioran. Intèrprets: Marta Carrasco, Fuensanta Morales, Ricardo Moya, Xavi Sáez i Neus Suñé. Espai escènic de Lluc Castells. Il.luminació de Quico Gutiérrez i Toño Vladimir. Vestuari de Lluc Castells i Marta Carrasco. Direcció de Marta Carrasco. Barcelona, Sala Tallers Teatre Nacional de Catalunya, 5 octubre 2004.
- Marta Carrasco elabora els seus espectacles amb minuciositat d'orfebre. A saber si encara fa servir un quadern semblant a un dietari personal on va prenent notes, fa dibuixos, imagina vestuaris i perfila cadascuna de les escenes. Aquesta minuciositat no ve sola. Qui ha treballat durant un temps al costat d'un altre orfebre de les arts escèniques com Pep Bou és difícil que no s'impregni de l'art de la paciència.
- Aquesta manera de fer la porta també a no acabar de dir que la seva és una companyia de dansa. I en part és cert. Els seus espectacles són inclassificables. I l'eufemisme de dansa-teatre, teatre-dansa, teatre-teatre-dansa-dansa, o tantes combinacions com vulgueu no serveixen. La seva estètica està més a prop de les companyies internacionals de diversos llenguatges que no pas de cap dels referents més pròxims.
- Independent, doncs, de qualsevol adscripció, la seva etapa de resident aquesta temporada al Teatre Nacional de Catalunya pot ser una bona oportunitat per veure que les parets, com el nom, no fan la cosa, sinó que qui la fan, la cosa, són les persones, és a dir, els creadors i la seva manera de veure el món i d'entendre el moment que viuen.
- A '¿Eterno? Això sí que no!' hi ha un pas més afegit a les últimes creacions de Marta Carrasco: la paraula de ple, gairebé tant o més important que la resta d'elements. I per introduir aquest element, ho ha fet amb textos literaris, però que sonen com si fossin impressions de la mateixa autora de l'espectacle, probablement perquè la simbiosi entre ella i el que presenta és total.
- Així, doncs, Fiódor Dostoievski i Emil Cioran li serveixen per reflexionar amb el seu particular llenguatge sobre l'obsessió de l'eternitat inabastable. A partir d'aquí, tot és possible. I farà malament l'espectador d'esperar que li aclareixin com s'aconsegueix l'estadi etern. El que fan els intèrprets de l'espectacle, que són cinc, amb la mateixa Marta Carrasco inclosa, és obrir portes i deixar interrogants sobre el mateix interrogant.
- La manera de presentar-ho és amb un muntatge que dura una hora exacta —malgrat que s'anunciés que durava deu minuts més— que té un seguit de seqüències farcides d'elements poètics, d'un important relleu en la banda sonora amb peces de Schubert, Verdi, Jacques Brel, Tom Waits, Pau Riba..., i de la paraula en directe —català, francès, castellà—, de tocs irònics, com per exemple el de la referència d'infància amb el conte de la Blancaneu, i de moments tragicòmics, com el del passeig nu d'un dels personatges, estirat amb una soga al coll, personatges turmentats que d'altres vegades han aparegut en propostes de Marta Carrasco.
- Tot amb un resultat plàstic on el gest, la llum, el color i el so encaixen a la perfecció. I sense gairebé haver entrat ni en els límits de la dansa ni en els límits del teatre. La clau és no malgastar ni un segon escènic. Per això l'espectacle no dura els convencionals hora i vint o hora trenta dels espectacles de dansa, ni tampoc els convencionals hora tres quarts o dues hores del teatre estàndard. Espectacle que entra pels ulls, per la pell, pels sentits... potser perquè l'autora confessa que l'emoció és la seva base d'expressió.
- «Paella mixta». Direcció i coreografia de Sol Picó. Propostes dramatúrgiques i direcció teatral de Txiki Berraondo. Intèrprets: David N. Climent, Pablo Molinero, Marco Regueiro, Fernando Ruiz. Bailaor: Israel Galván. Ballarina: Sol Picó. Violinista: Olvido Lanza. Escenografia i il.luminació: Paco Azorín. Música: Carlos López. Disseny vestuari: Valeria Civil. Barcelona, Sala Tallers Teatre Nacional Catalunya, 6 juny 2004.
- La ballarina Sol Picó s'ha distingit en els seus espectacles coreogràfics per dues característiques: l'originalitat i la ironia. Aquests dos puntals sostenen també l'espectacle-performance 'Paella mixta', que Sol Picó ha presentat al Teatre Nacional de Catalunya, per tancar la seva estada com a resident del teatre.
- 'Paella mixta' rep els espectadors al vestíbul de la sala Tallers i els fa recórrer un breu laberint entre els passadissos interns del teatre, aquells que no es veuen mai des de les platees, com si entrés a la cuina d'on es cou l'espectacle, o l'arròs, vaja.
- La primera escena és una imatge plàstica de la mateixa Sol Picó enfonsada nua en un bassal de sorra, sota la música de la violinista Olvido Lanza, envoltada dels ingredients que fan falta per fer un bon arròs. Una peça de Macba costanera, fins i tot per fer entrar la gana, si no fos que el vespre no té les característiques del migdia, quan el ventre rondina més.
- En altres sales i passadissos, els espectadors van descobrint cadascun dels intèrprets en situacions diferents: davant d'uns fogons, de cara a la paret, davant un mirall del camerino... fins a arribar al passadís a l'aire lliure que uneix els magatzems i la sala tallers amb la Sala Gran del TNC.
- Aquí, com en un espectacle de carrer, es van produint algunes accions amb els intèrprets de 'Paella mixta', que fent fe a la imaginació, aviat es descobreix que es tracta de quatre musclos de roca que s'amaren amb l'aigua, s'arrapen a la roca enfilant-se per una de les rampes de l'edifici Gran i, seguint una mena de Sol Picó abandonada al destí (el de la paella, se suposa) arrosseguen els espectadors-comensals cap a l'interior de la sala Tallers.
- Allà, hi ha preparada una estructura de ring, on Sol Picó tanca l'espectacle amb alguna picada d'ullet musical als espectadors i amb un seguit d'accions coreogràfiques que pouen en les sensacions, amb una rematada final d'estripada irònica flamenca, fins a tenir-ho tot a punt per tirar l'arròs.
- L'arròs cau, com si saltés d'una sitja, sobre el cos de la ballarina. La paella no apareix a l'escenari del ring. Si ho fes, hauria de ser de les que marquen guiness. Però és un encert que no ho faci, per no deixar caure l'espectacle en una imatge desvirtuada i centrar així tot l'interès en el recorregut de caràcter fantasmagòric i apocalíptic que els personatges de la coreografia han fet conjuntament amb els espectadors.
«El club de les palles», d'Albert Espinosa. Intèrprets: Mireia Aixalà, Sergio Caballero i Albert Espinosa. Escenografia de Xavier Erra i Savier Saló. Il.luminació de Kiko Planas. Vestuari de Georgio Viñolo. Direcció de Toni Casares. Sala Tallers Teatre Nacional Catalunya. Barcelona, 30 de març 2004.
- A hores d'ara ja és sabut que Albert Espinosa és, sobretot, un bon guionista, capaç de subratllar tant les punxes d'ironia d'un diàleg com de glaçar la respiració dels espectadors amb escenes dures. Aquest equilibri entre la ironia i el drama, una gran lliçó apresa segurament de la pròpia experiència personal del dramaturg, és la clau de les seves obres. I aquí és just referir-se una vegada més als seus debuts en sales petites com les del Teatre de la Riereta, el Teatre Malic o el Teatre Tantarantana.
- Però a 'El club de les palles', una obra del Projecte T6 del TNC, Albert Espinosa, que a més és enginyer químic de trenta anys, es mostra com un intèrpret amb un perfil còmic que adopta a partir de la naturalitat de la seva intervenció a l'escenari. En aquest cas, fa el paper d'un grum d'hotel i les seves dues o tres escenes són les que tenen un caràcter més creïble i gratificant.
- Però també l'obra continua la línia ascendent de les que fins ara ha presentat en diverses sales teatrals catalanes. Una habitació d'hotel ultramodern, un dispeser solitari i una assistenta de cambra són els personatges que utilitza, a banda del grum interpretat per ell mateix.
- Espinosa parteix en els seus guions i obres de teatre de fets viscuts. Recordem 'Los pelones', que després es converteix en el guió de la pel.lícula 'Planta 4a'. A 'El club de les palles', el mateix Espinosa reconeix que una caiguda que va patir mentre es rodava aquella pel.lícula li va provocar una ferida al cap que el va tenir unes hores en observació.
- I aquest és el punt d'arrencada del muntatge 'El club de les palles'. Una caiguda a la banyera del dispeser de l'habitació de l'hotel desencadena la trama que es convertirà en un rastrejar per l'interior dels tres personatges que Espinosa mou en diverses direccions, des de l'actitud servicial cap al dispeser fins a l'actitud egoista de servir-se'n.
- El muntatge recorre a un nivell sofisticat de presentació escenogràfica. El mobiliari de l'hotel. El comandament a distància que ho acciona tot, els llums, les portes, el minibar, la pantalla de televisió.... fins a l'extrem de l'aparició a la part alta, en un moment de la trama, d'un vehicle en pendent conduït per l'assistenta de cambra en una sortida d'urgència de l'hotel. Una mena d'escena pròpia d'un concurs de preguntes i respostes amb opció a cotxe o no o també pròpia d'un congrés de venedors d'automòbils.
- Al marge d'aquest embolcall escènic, el que realment queda en la memòria de l'espectador és el text de l'obra, que caricaturitzen tant Mireia Aixalà (cambrera) com Sergi Caballero (dispeser), per acostar-se a l'estil espontani que Albert Espinosa ha utilitzat fins ara en les seves obres de teatre amb actors menys avesats a l'escenari.
- Tot i la seva correcció, Espinosa es permet algunes llicències lingüístiques en els diàlegs en català que volen remarcar amb argot els personatges en una obra que manté, a més, el bilingüisme entre el castellà del grum i el català dels altres dos personatges, més per exigències del repartiment --Albert Espinosa actua en castellà-- que no pas perquè el guió ho demani. Obra breu, encara no una hora mitja, en la qual la majoria d'espectadors s'ho passa molt bé durant una hora llarga, abans d'entrar en el desenllaç, on la desesperança estén una capa de coragre a la platea.
«T'estimaré infinittt», de Gemma Rodríguez. Direcció de Magda Puyo. Escenografia de Xavier Erra i Xavier Saló. Vestuari de Georgina Viñolo. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Àngels Bassas, Teresa Urroz i Lluís Villanueva. Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 29 febrer 2004.
- Quan als historiadors del teatre els arribi l'hora de referir-se històricament a una sèrie d'autors i autores com a representants d'una generació que ha començat a escriure a finals de segle i a estrenar a principis del nou segle, es farà inevitable admetre la gran part de paternitat que hi ha tingut la sala Beckett a través dels seus tallers d'escriptura dramàtica.
- Gemma Rodríguez (Barcelona, 1973) és una d'aquestes autores que ha format part, com altres col.legues seus, del Projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya. L'obra 'T'estimaré infinittt', dirigida per Magda Puyo, és el muntatge que l'autora ha preparat dins d'aquest programa.
- L'obra està estructurada en escenes que no mantenen un ordre lineal estricte sinó que fan circular l'espectador entre l'abans i el després del planteig, el després i l'abans del nus, i el després i l'abans del desenllaç. Es podria parlar de línia flashback, però no sembla que sigui aquesta la intenció de l'autora, sinó la de fer que l'espectador reconstrueixi la deconstrucció de la construcció dramàtica que prèviament ha fet l'autora.
- I el mèrit d'un plantejament escènic com aquest és que la no linealitat no implica una situació kafkiana sinó que cada peça es va recol.locant en el puzzle d'una manera suau, comprensible, sense alts-i-baixos, amb un previsible encaix. Un encaix que, si prescindim d'aquella mitja dotzena d'il.luminats que busquen en el teatre allò que ni s'hi veu ni s'hi escolta però s'hi intueix, fa de bon seguir per tots aquells altres, que són molts, i que prefereixen treure del teatre un punt de reflexió contemporània després d'haver passat pel colador tragicòmic de la trama de l'obra.
- La intenció de l'autora i la directora, a qui cal atribuir, em sembla, la major part de la responsabilitat del conjunt del muntatge, s'aconsegueix. I la interpretació d'Àngels Bassas i Lluís Villanueva, i per la part que li toca, de Teresa Urroz, rebla el clau i fa que el text no es limiti només a uns apunts anecdòtics de la vida quotidiana de la parella.
- Tant hi fa si l'ambientació se situa, com és en aquest cas, en una gran empresa i en dos dels seus executius. També podria ambientar-se en uns grans magatzems i en una parella de dependents. El que compta és l'estripada en canal d'una relació tan precipitada com imprevisible, i a la representació amb apunts còmics que se'n fa i que manté un pols amb el text i el situa en el punt dolç que un text dramàtic sempre troba quan és ben entès per la direcció i els intèrprets.
«Almenys no és Nadal», de Carles Alberola. Direcció de Tamzin Townsend. Escenografia de Xavier Erra i Xavier Saló. Vestuari de Georgina Viñolo. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Montserrat Carulla, Mercè Comes, Pep Ferrer i Carlota Olcina. Barcelona, Sala Tallers Teatre Nacional Catalunya, 28 de gener 2004.
- Amb l'obra 'Almenys no és Nadal', una de les felices mostres que pot donar l'aposta institucional per la creació pròpia en tota la seva globalitat, es fa evident que qualsevol text teatral demana uns intèrprets que hi encaixin amb la intenció del contingut.
- I aquest encaix a la perfecció el proporcionen, en primer lloc, les actrius Montserrat Carulla i Mercè Comes, dues àvies amigues que comparteixen habitació en una residència geriàtrica, i, en un altre registre, la jove Carlota Olcina -l'altra cara del geriàtric i l'única assistenta que l'obra permet veure-, i Pep Ferrer, el fill d'una de les àvies protagonistes.
- En la comèdia de Carles Alberola, el terme "àvies" tampoc no s'ha de prendre al peu de la lletra. Estem parlant de dues àvies amb esperit funambulesc, rebel i jovenívol. Però no per això sense les seves il.lusions frustrades i els desitjos que no es compliran mai.
- El senzill planteig de l'obra, que transcorre tota a l'interior de l'habitació, deixa al mínim les possibilitats ambientals que una residència geriàtrica proporciona i que l'autor cedeix a la imaginació i a l'experiència més o menys encertada dels espectadors. Per això hi va deixant informacions, referències, alenades de l'exterior que van configurant la realitat diària del centre.
- És clar que, com en tota comèdia, Alberola posa tota la carn a la brasa i situa cada personatge en l'extrem de les seves misèries i les seves alegries. Una àvia que parla d'un matrimoni malmès, d'uns fills que no ha vist mai. Una altra àvia que fingeix de fa anys que rep visites regulars del seu fill. Una assistenta jove que, en confiança amb les dues, a les portes d'un embaràs fora d'hora, acaba adoptant el paper de la persona que busca consell i no la que atén les dues internes. Un fill que és incapaç de restablir una mínima relació amb la seva mare. I, de rerefons, una consigna de moralitat: els joves només s'acosten als avis que viuen en una residència quan necessiten diners.
- No tinc prou experiència personal per opinar si això és exactament així i en general és d'aquesta manera, però a jutjar per algunes opinions i reaccions en veu baixa dels espectadors i sobretot les espectadores d'una certa edat -les permanents les delaten!- i que omplien la sala Tallers el dia de la meva funció, he de pensar que Carles Alberola té una bona part de raó. I per això la seva comèdia es converteix també en una eina de reflexió, sense dramatismes ni acudits fàcils.
- L'estructura de l'obra --un dels seus encerts-- fa que tothom segueixi la trama atentament perquè, a manera que va reconstruint el passat de les protagonistes per allò que elles deixen dit, va també entenent algunes de les maneres de reaccionar i actuar de cadascuna d'elles.
- És difícil de fer lligar un text contemporani i tremendament de carrer, amb una direcció mesurada i elegant, i una interpretació de gran volada, com la que hi imprimeix la veterania i la picaresca actoral de Montserrat Carulla --a vegades en un mena de posat de murrieria que recorda algunes àvies cèlebres i amb tremp com la Duras, la Yourcenar o la mateixa Capmany, per no anar gaire lluny--, i una interpretació de delicada caracterització sense caure en l'esperpent que domina com ningú Mercè Comes, o l'espontaneïtat honesta de registres sense falsedats que hi aporta Carlota Olcina.
- Per tot plegat, 'Almenys no és Nadal' es perfila com una altra de les obres d'aquesta temporada amb suficient ganxo per no deixar a casa ni àvies, ni avis, ni fills, ni filles, ni néts, ni nétes ni tota la parantela teatral que sap què escollir, al marge de la típica i tòpica programació que l'acribilla.
«El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora». Idea, guió i direcció de Carles Santos. Música de Gioacchino Rossini i Carles Santos. Direcció artística de Carles Santos i Mariaelena Roqué. Vestuari, caracterització i elements escenogràfics de Mariaelena Roqué. Il.luminació de Luis Martí. Coreografia de Toni Jodar. Seqüència cinematogràfica de Pere Portabella. Intèrprets i cantants: Carles Santos (compositor), Clàudia Schneider (mezzosoprano - la cantant), Antoni Comas (tenor - el cuiner), Alina Zaplatina (soprano - la pecadora). Barcelona, Teatre Nacional Catalunya, 8 novembre 2003.
- El mateix Carles Santos adverteix de quines són les seves preferències: no li agraden les òperes, les troba massa llargues, i només li interessen per la música, per això no segueix els sobretitulats.
- Deu ser per això que Carles Santos no necessita sobretitulat ni tampoc text en els seus espectacles. En té prou amb la música, les onomatopeies, el sons, els efectes escenogràfics i els elements naturals per elaborar un espectacle que atrau gent de teatre i gent de música. Uns, per comprovar com Santos esqueixa noves escletxes en les posades en escena. Els altres, per comprovar com Santos esqueixa també noves escletxes de la partitura a partir del seu talent musical.
- Carles Santos és un dels pocs músics que pot acabar reconvertint al gènere aquells que mai no s'hi han fet gaire perquè Santos utilitza la imaginació i no deixa cap fil per anusar. El músic pianista de Vinaròs, aquesta vegada, a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, se les té amb Rossini en l'espectacle 'El compositor, la cantant, el cuiner i la pecadora' i, encara en paraules del creador del muntatge, presenta una interpretació en la qual els cantants i intèrprets "cuinen Rossini en viu, Rossini gravat i Rossini a pèl".
- Aquesta metàfora de cuinar pot enganyar l'espectador. De la mateixa manera que el pot enganyar també la recepta dels canelons Rossini que ofereix Carles Santos d'entremès en el programa de mà de l'espectacle.
- No assistim, doncs, a una classe de cuina en el sentit real dels fogons, però sí a un discurs magistral que posa una vegada més al límit la capacitat de cantants forçats a interpretar escenes que podrien ser un obstacle per a la qualitat musical.
- Com a prova, només cal estar atent, amb l'alè de silenci, a les àries, el duos, els sextets extrets de diferents òperes, els fragments de sonates, i la combinació d'aigua, element convertit gairebé en batuta de director, i l'acrobàcia que cal que facin amb el cos per aconseguir a plom un acord de piano.
- L'argument hi és, però explicat pel mateix Santos (gràcies): "La pecadora és l'amant del cuiner, que no sap que la pecadora és la seva germana. La seua germana, és a dir, la pecadora, és filla de la cantant i d'ell mateix, que també és fill de la cantant, fet que ell tampoc sap. Realment, el cuiner és germà, pare i amant de la pecadora i examant i fill de la seua mare, fet que també desconeix. ¿I el compositor? El compositor està posant música a una llista de roba bruta per a la bugaderia."
- El vestuari de Mariaelena Roqué, els elements escenogràfics, els busts il.luminats de patums de la composició com Wagner, Verdi i Beethoven que fan de grans receptacles de l'aigua que raja del piano, i el joc d'aigua a tort i a dret dominen un espectacle musical amb sexe de plàstic i cuir i amb cuina de broma, que barreja peces de Rossini com 'Il barbiere di Siviglia', 'L'Italiana in Algeri'', 'Guillem Tell', l''Stabat Mater', amb peces del mateix Carles Santos de noms suggerents i evidents en coherència amb el muntatge: 'Primera gota, per a mezzosoprano', 'Segona gota, per a soprano', 'Tercera gota, per a tenor', 'Gotes, trio', o 'Trio amb piano'. De propina, un curt a la pantalla de Pere Portabella de quan l'aigua encara era en blanc i negre.
«El mètode Grönholm», de Jordi Galceran. Direcció de Sergi Belbel. Escenografia de Paco Azorín. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Jordi Boixaderas, Lluís Soler, Roser Batalla i Jordi Diaz. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 29 abril 2003.
- A l'autor, Jordi Galceran, no li agradarà aquesta distinció, però haurà de suportar la càrrega durant un temps, que segurament serà llarg. La seva obra 'El mètode Grönholm' és probablement la millor de totes les que ha tingut l'oportunitat d'estrenar fins ara.
- El perill que comporta treballar amb un argument rabiosament actual com és el de la selecció de personal queda superat per dos fets decisius: un repartiment de quatre intèrprets extraordinaris i una permanent intriga en la trama que no permeten un moment de repòs a l'espectador, entre somriures, rialles i aplaudiments espontanis.
- Potser és la primera vegada que Galceran ha pogut treballar sense condicionants. És a dir: no haver de pensar a quin premi de teatre presentarà l'obra; no haver de pensar en quina productora l'hi voldrà estrenar; no haver de pensar en quina altra n'haurà de fer si aquesta no li funciona. Si el suport a la creació té algun sentit és aquest, perquè Galceran s'ha vist acomboiat pel projecte T6 del Teatre Nacional de Catalunya que, si bé en el seu conjunt no ha tingut una recepció espectacular de públic, sí que es tanca amb un bon balanç de portes endins.
- Però el cas és que 'El mètode Grönholm' és i serà una de les obres d'explotació comercial més cotitzada de la pròxima temporada. Si no és el mateix TNC qui se'n queda els drets... Per facilitar les coses, ¿no seria hora d'anar pensant en un canvi de títol per facilitar el boca orella ni que el títol original passés a ser un subtítol?
- Galceran posa al límit l'arbitrarietat, la deshumanització dels mètodes de selecció de personal davant de la competitivitat, els prejudicis, la hipocresia, la mentida i les aparences. Tot plegat és un còctel amb els ingredients justos, que tasten intèrprets i espectadors junts. Uns, amb una trama que puja de to lentament per vestir per fora cadascun dels personatges i per despullar-los per dins progressivament, quan els toca el torn. Un vestir i despullar que passa del riure al plor amb calculada perversitat.
- Al costat de Jordi Boixaderas i Lluís Soler, una vegada més dos actors capaços de passar del personatge clàssic més dur al personatge contemporani més feble, hi ha dos intèrprets que no són sorpresa però sí reconeixement. Jordi Diaz, més aviat cara de telenovel.la, es destapa com un actor amb mil registres amagats. I Roser Batalla, massa escassa als escenaris, es presenta com una gran senyora del teatre capaç de captivar amb papers com aquest tota mena d'espectadors.
- Potser la presència de Roser Batalla és el que, en un moment donat, fa l'aparença que 'El mètode Grönholm' tingui ressonàncies d'aquell 'Qui', projecte entre teatral i televisiu, que aportava intriga i participació dels espectadors per descobrir el culpable. Però també la concepció de l'obra, el temps real i el temps teatral es conjuguen en un espai tancat d'una sala d'espera de l'empresa seleccionadora de personal, podria recordar, amb totes les distàncies, la vella comèdia negra anglesa, tan avesada a resoldre en vint metres quadrats un crim amb culpable segur a l'escenari. ¿Però, qui?
- Aquesta és la incògnita d''El mètode Grönholm', que Sergi Belbel ha dirigit amb precisió de rellotgeria. ¿Qui és dels quatre aspirants a un alt càrrec el que és fals i representa en realitat l'empresa? Seria una mala passada dir ara i aquí, el qui i el què. És la clau de l'obra que, per a bé de tots els espectadors que tindrà, hauria d'afegir en el programa de mà: "Es prohibeix, sota les sancions establertes per la llei, que l'espectador d'aquest programa de mà desveli el secret d''El mètode Grönholm' a un altre espectador que encara no l'hagi vista".
«Àrea privada de caça», d'Enric Nolla. Direcció de Rafel Duran. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Mercè Arànega, Francesc Garrido, Miquel Gelabert i Julieta Serrano. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 18 març 2003.
- Enmig d'una cartellera farcida d'acudits fàcils, d'espectacles reciclats de pit i cuixa, i de discursos de circumstàncies banals, alguns autors batallen per proposar un teatre que, per dir-ho d'alguna manera, es qualifica de "contemporani". Les sales anomenades alternatives han fet un llarg camí en aquesta mena de propostes. Un camí que, en la majoria dels casos, ha quedat reservat i limitat a una temporada més o menys feliç en sales de seixanta espectadors de mitjana.
- Ara que ja es pot dir que els dos grans complexos públics teatrals catalans, el TNC i el Lliure, esgrimeixen sense por el segell d'assumir teatre "contemporani" (sic, Rigola, sic Reixach), el futur d'aquestes propostes sembla emprendre un rumb diferent. És clar que, a la vegada que les sales "petites" o "alternatives" del TNC i del Lliure ocupin en part el paper de les autèntiques sales alternatives, aquestes, més desprotegides i afeblides de recursos, poden anar fent figa lentament, l'una darrere de l'altra.
- Pot arribar a passar que siguin els mateixos autors, directors o actors els que, encaramelats per les millors condicions de treball dels espais públics, vagin deixant sense programa les sales alternatives. Per això, sovint costa d'entendre que espectacles que tenen un bon nivell de base, de públic i, si cal, de crítica, que neixen en sales alternatives, no hagin tingut encara gairebé cap possibilitat de tenir una segona oportunitat, de mitjans, de promoció i de públic, en una de les programacions estables de les sales "petites" o "alternatives" dels complexos públics.
- Enric Nolla, l'autor d''Àrea privada de caça', obra inclosa dins el Projecte T6, i que es presenta a la sala Tallers del TNC, fa un parell d'anys que estrena en sales alternatives amb prou reconeixement. Només cal recordar 'Hurracan' o 'Tractat de blanques'. Però, ¿pot ser que el públic de la sala Tallers del TNC es miri les estrenes des d'una altra òptica de com se les miraria en una sala alternativa? ¿No hi ha un corrent d'efecte òptic entre el públic que fa que, automàticament, a una mateixa obra, vista en una sala alternativa o vista en un dels espais del TNC, se li exigeixi uns condicionants determinats?
- Enric Nolla poua en els conflictes de la gent del seu temps. El futur està tacat de tragèdia personal i col.lectiva. L'obra esta feta de peces d'un puzzle que els espectadors hauran d'anar reconstruint. El recurs fa que l'estructura de l'obra no sigui lineal i que més aviat sembli que s'expliquin les històries de cadascun dels personatges.
- Mercè Arànega és Virgínia, un personatge relacionat a la vegada amb August, el seu marit, interpretat per Miquel Gelabert, que a la vegada fa una sèrie de papers d'homes sense nom. Francesc Garrido és Mateu, fill de l'Estrella, interpretat per Julieta Serrano, que també fa el paper de taxista i que es relaciona tant amb Mateu com Virgínia.
- Aquesta és la brúixola de ruta d'Àrea privada de caça. L'escenografia és austera, però contundent: una tanca travessa l'escenari en diagonal. A una banda i l'altra se situen les diverses escenes, el descampat, el bosc, la casa, l'asil de vells, el taxi...
- Julieta Serrano, en el paper de taxista, té a les seves mans dues de les escenes que fan respirar més els espectadors perquè ratllen la comicitat tràgica que l'actriu resol afinadament i sense estridències. Es manté menys creïble en el paper de la mare amb pèrdua de memòria. Mercè Arànega i Francesc Garrido són la parella gairebé protagonista de l'obra. Ella, amb un seguit d'escenes que no li perdonen cap capritx i que tracta rigorosament amb la duresa que han estat escrites. Ell, en un discurs entre escèptic i desesperat que no cau en sac buit. Miquel Gelabert, per les circumstàncies dels seus papers, marit i diversos homes, no té gaires opcions més sinó defensar-los amb honestedat i --toc d'alerta a la direcció--, sense gaires matisos diferencials entre uns i altres.
- I el trencaclosques creix durant una hora i mitja. I els espectadors "contemporanis" del teatre qualificat de "contemporani" no en tenen prou a pagar l'entrada --els qui paguen-- sinó que, a més, han de guanyar-se el guió amb la suor del seu pensament. I aquí és on t'assalta el dubte que hi hagi en el feble món del teatre català tants espectadors "contemporanis" disposats a moldre el cafè del trencaclosques en una època de comoditat intel.lectual i de plats cuinats i envasats i portats a casa en cinc minuts amb recepta inclosa.
- Seria, però, una temeritat cedir contingut a la majoria d'espectadors consentits. I encara seria més temeritat prescindir de la creativitat contemporània en un espai públic per raons pràctiques de taquilla. Seria, doncs, una hipocresia dir que el TNC no ha de fer obres pròpies del teatre alternatiu perquè això voldria dir repetir els errors de tants anys i de tantes èpoques teatrals que han deixat en l'oblit i en la virginitat sense estrena obres de desenes d'autors que en els els últims cinquanta anys han gosat encarar-se al teatre amb l'experimentació de tots els seus registres i llenguatges possibles. El projecte T6 i, en aquest cas, l'obra d'Enric Nolla, rectifica, doncs, en part, errors històrics comesos sense cap justificació.
«L'aparador», de Victòria Szpunberg. Direcció de Toni Casares. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Francesc Albiol, Víctor Àlvaro, Maria Molins i Ricardo Moya. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 12 febrer 2003.
- 'L'aparador' és una de les obres del projecte T6 que el Teatre Nacional de Catalunya ha posat a l'abast dels creadors joves. I és una de les obres, de totes les que s'han estrenat fins ara en aquest cicle que reflecteix més quin hauria de ser el procés de treball d'un projecte que neix, creix i es modifica a la cuina del TNC, a la sala Tallers que, com el seu nom potser voldria indicar, és adequat per transformar qualsevol posada en escena en un taller en constant evolució.
- 'L'aparador' és un muntatge que intueix una bona obra al darrera i que només s'ha estrenat amb un handicap: que està en aquest procés d'evolució. Un projecte d'aquesta mena hauria de donar, almenys, dues possibilitats als espectadors: la primera quan està fent xup-xup, i la segona quan ja està a punt de servir a taula fumejant.
- 'L'aparador' es troba en el moment de fer xup-xup. I tot el que té de bo en el seu rerefons necessitaria un temps de treball, una certa distància, que permetés que d'aquí a uns quinze dies, posem per cas, es podés tornar a veure degudament espolsada, escurçada, esporgada en algunes parts del seu text i concentrada en aquelles escenes que la convertirien en una obra intel.ligent --potser amb massa ambició filosòfica i no cal--; que la convertirien en una obra curta --amb tres quarts o una hora, com l'últim Harold Pinter, al Lliure, n'hi hauria prou--, i que la farien una obra representativa d'una mena d'"absurd del segle XXI", tintat en alguns moments de recursos de fanzine i de cinema d'efectes, i que demostraria sense dubtes la bona mà que l'ha escrita, Victòria Szpunberg.
- Com que és autora jove (Buenos Aires, 1973), 'L'aparador', al costat de la seva feina teatral feta anteriorment, és un punt que, si bé no ha de ser de partida, sí que hauria de ser d'escarment. Cedir a les exigències d'una programació teatral com la del TNC sota la mirada atenta i l'expectativa que sempre crea conèixer una autor o autora joves, és gairebé com cedir a fer el disseny de l'aparador més prestigiós de la ciutat en una nit i córrer el risc d'acabar trencant el vidre.
- Tinc la sensació que 'L'aparador' va deixar fred una bona part del públic d'estrena. Per això proposava un temps de treball --¿un work in progress en diuen els entesos?-- que donés l'oportunitat a Victòria Szpunberg de depurar, amb l'ajut del director del muntatge --que en un projecte com el del T6 fa el paper de "tutor"--, el seu "Aparador", i trobar el punt d'estilització que distingeix la seva obra.
- Ara, tal com l'hem vist, aquest punt d'estilització només s'intueix, i s'ha d'extreure del farcit. I no sempre els espectadors estan per extreure res de més enllà del que els ofereixen. D'altra banda, el treball actoral es troba en un punt ideal per aconseguir aquesta depuració. Francesc Albiol sembla una mena de senyor de Barcelona sortit de La Pedrera; Maria Molins, amagada sota el seu uniforme de violenta, té una oportunitat de transformació en una mena de dona Kidman, vermell inclòs, de fotograma; Víctor Àlvaro, el jove dissenyador, no s'excedeix en un paper que el més fàcil que li ofereix és excedir-se; i Ricardo Moya, sembla un personatge errant sortit d'una de les pel.lícules que han retratat els guetos del nazisme i les fugides de centreuropa.
- Toni Casares, el director, els ha situat a tots en el seu lloc en una escenografia que es va fent a manera que avança l'espectacle fins a aconseguir la complicitat de l'espectador amb el dissenyador. De fons: la lluita entre l'art i el poder. Una vella faula amb llenguatge nou.
«Excés (escenes dels darrers dies)», de Neil LaBute. Traducció de Carlota Subirós. Direcció de Magda Puyo. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari de M. Rafa Serra. Il.luminació de Kiko Planas. Intèrprets: Andreu Benito, Joan Carreras, Cristina Genebat i Daniela Feixas. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 22 gener 2003.
- Neil LaBute, nascut a Detroit el 1961, és un dels autors nord-americans considerats joves. Quaranta-dos anys i l'amenaça de calba, avui en dia, no són cap inconvenient per mantenir l'etiqueta jove. Per tant, Neil LaBute ha entrat a format part del projecte T6 del TNC. Jove o no, però, el que compta és la qualitat del seu muntatge 'Èxcés (Escenes dels darrers dies)', que ja es va estrenar el 1999 a Nova York, produït a l'Off-Broadway.
- De fet, més que parlar de muntatge, hem de parlar de tres peces unides per un tret comú: la justificació de la violència o la feble maroma que existeix entre el bé i el mal. I en les tres peces, dos monòlegs i un doble monòleg de parella, el que destaca, a banda d'un text amanit del millor contingut literari, és la interpretació que en fan Andreu Benito, Daniela Feixas, i Joan Carreras i Cristina Genebat.
- Magda Puyo, la directora del muntatge, parla d'una escriptura senzilla, atractiva i contundent. Carlota Subirós l'ha traspassada al català amb lleugeres llicències del parlar d'argot que no emfarfeguen la resta del text. Els tres adjectius de Magda Puyo defineixen prou bé el text de Neil LaBute. Senzilla, però esgarrapant. Atractiva, però inquietant. Contundent, tot i que amb moments que trepitgin una certa obvietat.
- Les representacions de Neil LaBute coincideixen amb uns dies de notícies tràgiques. Es crea la psicosi de l'assassí del pàrquing del Putxet i la doctora desapareguda en un altre pàrquing a Tarragona i es troba el cos d'una altra dona a l'Hospitalet apunyalada i encara es recorda l'assassinat de la dona i el posterior suïcidi del metge de classe alta en una torre d'urbanització milionària.
- I la societat en general, sobretot la televisiva, s'oblida per uns moments de la quisca del fuel de Galícia i la ferum de ronya que segons el president del Tribunal Constitucional fan els gallecs, els bascos i els catalans mil.lenaris per passar a preocupar-se del boig sàdic del Putxet, gairebé de pel.lícula novaiorquesa, que potser pren un tallat cada matí al Cafè de Roma de la cantonada.
- La societat televisiva es replanteja la feble maroma que hi ha entre el bé i el mal. I s'esgarrifa de pensar que ell, ella, persona benestant, amb feina estable, d'una cultura mitjana a nivell de graduat escolar o batxillerat i fins i tot d'universitat, però sobretot d'una cultura mitjana televisiva, es pugui trobar un dia en el dilema inconscient de si convertir-se en un malvat sàdic o en un respectable franciscà.
- Els personatges de Neil LaBute tenen aquest carisma. Es presenten a l'auditori i li parlen cara a cara. Expliquen el seu drama personal. La seva reacció davant el drama. El seu oblit i la seva supervivència.
- Com que 'Excés' són tres peces, com deia, es fa gairebé obligatòria la comparació i la tria. El primer monòleg d'Andreu Benito, malgrat la seva naturalitat i bona interpretació, és el més dur. No és culpa seva. És estrany que l'autor no hagi optat per arrodonir encara més el conjunt i hagi optat per un relat amb protagonista més jove, com els altres dos que integren l'obra. Potser aquest és el petit llast que arrossega 'Excés'.
- En canvi, el doble monòleg que interpreta la parella Joan Carreras i Cristina Genebat, guanya en frescor, malgrat el contingut, que continua punyent. És clar que Joan Carreras té més possibilitats de lluïment perquè el text li ho permet amb diferents registres que ell domina molt bé. I Cristina Genebat se centra més aviat en gestos tranquils, actituds i mirades ingènues que formen igualment part del text i que parlen sense paraules. És, en certa manera, la cara de la innocència. La cara fins i tot de l'espectador. Prendre partit podria ser massa dolorós.
- Finalment, Daniela Feixas, s'encara a una interpretació amb el recurs de la càmera en directe que reprodueix el seu rostre en un primer pla a l'escenari. No pot, doncs, cedir ni una mil.lèsima de segon a la importància de l'expressió mentre confessa el seu crim. I tampoc ha de passar per alt l'estratègia d'un moment donat del monòleg en què l'ampolla d'aigua queda davant l'objectiu per presentar a la pantalla la imatge deformada de la protagonista, la imatge de la seva pròpia desintegració. Una troballa escenogràfica que, casualment o no, sembla que vulgui enllaçar amb la faceta cinematogràfica de l'autor de Detroit que diuen que ha escrit i dirigit també quatre pel.lícules, a més d'una versió basada en l'obra que ara es pot veure a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
«El clavicèmbal», de Dani Salgado. Direcció: Lourdes Barba. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: M. Rafa Serra. Il.luminació: Kiko Planas. Intèrprets: Marta Angelat, Jorge Peña, Judit Luchetti i Enric Arredondo. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 18 novembre 2002.
- ¿Si jo us dic ara "Wittgenstein", què en pensaríeu? ¿I si us dic "Ludwig Wittgenstein", què diríeu? No es tracta d'un joc d'encreuats. Es tracta de situar el tema. I d'admetre, d'entrada, que Dani Salgado no està disposat a entrar en el món de la dramatúrgia amb una obra de titelles, precisament, on només reben pantoflades en Jep i en Tòfol. I això diu molt a favor de Dani Salgado, un jove autor, d'origen gallec, que ha estat inclòs en el Projecte T6, un projecte de creació que té lloc a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
- Salgado aposta pel risc i s'oblida, em sembla, de la tipologia general i global que existeix com a mitjana en els espectadors actuals. Hi té tot el dret. I fa molt bé. Però haurà d'admetre que la seva obra, d'una força literària indubtable, posa una frontera entre els que han sentit a parlar del filòsof alemany Ludwig Wittgenstein i els que el nom els sona més aviat a una marca d'automòbil. I com que de tots és sabut que la Universitat ja fa temps que no fa el seu paper, seria ingenu creure que Ludwig Wittgenstein és autor de capçalera de ningú. Tot i així la casualitat ha volgut que coincidint amb l'estrena, la Universitat de Girona, hagi fet un simposi sobre el personatge amb la participació de diversos especialistes d'universitats estrangeres. Una excepció insòlita.
- Estem, doncs, davant d'un text que exigeix una informació prèvia. I el programa de mà vol complir aquesta funció amb un ajut didàctic que, si l'espectador té temps de llegir abans que comenci l'obra, li donarà a entendre que un dels protagonistes és el mateix Ludwig Wittgenstein, que va exercir de professor a Cambridge, que tenia tres germans que es van suïcidar, que passava temporades a Noruega, que odiava tota la música posterior a Brahms, i que ell mateix contradeia les seves pròpies idees anteriors.
- El que veiem en l'obra de Dani Salgado, doncs, és una recreació d'aquests fets i d'aquesta manera de viure, esquitxada amb una mica d'humor, una mica de filosofia, i amb dos intèrprets de primera fila: Enric Arredondo i Marta Angelat, i dos intèrprets joves, Jorge Peña i Judit Luchetti, als quals l'autor tampoc no permet excessiva brillantor. Lourdes Barba ha mogut aquesta reflexió filosòfica sobre la filosofia a so de clavicèmbal, el gran protagonista absent de Dani Salgado.
- Si el Projecte T6 és un projecte experimental, l'aposta pel risc és lícita. Ningú no podrà dir que Dani Salgado no tingui bones intencions. Precisament aquelles que tan sovint, en teatre, es reclamen. Només cal que les bones intencions del dramaturg, una llei del teatre, acabin lligant amb la connexió amb el receptor immediat. Mentrestant, 'El clavicèmbal' és una peça de risc que posa la clau al pany d'una porta que sens dubte se li anirà obrint, a Dani Salgado si, com el seu heroi, Ludwig Wittgenstein, es contradiu ell mateix i aconsegueix assimilar el contingut literari amb l'efectivitat social del discurs.
«El paradís oblidat», de David Plana. Direcció: Carlota Subirós. Escenografia: Paco Azorín. Vestuari: M. Rafa Serra. Il.luminació: Kiko Planas. Intèrprets: Marta Calvó, Pau Durà, Ramon Madaula i Pep Torrents. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 11 novembre 2002.
- Quan s'ajunten un text ben travat, una interpretació ben adequada al registre que li demana aquest text, i una direcció sense opcions funambulesques, el resultat és el que ha donat la primera experiència del cicle T6, que ha posat la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, a disposició d'autors joves, que no vol dir desconeguts, com és el cas de David Plana i la proposta, 'El paradís oblidat', dirigit per Carlota Subirós.
- Una obra breu, però que diu més del que les paraules exposen. Una obra contemporània, però que no troba fronteres generacionals ni temporals de referència. Una obra de denúncia però que no ho fa a través del pamflet fàcil. Una obra que manté l'espectador constantment en reacció per entendre què ha passat, què passa i què passarà, però sense embolicar la troca més del compte. Una obra que té, d'entre tots els seus intèrprets, una protagonista indiscutible, Marta Calvó, ni que sigui perquè és l'únic personatge que apareix en cadascuna de les quatre històries i el que lliga caps des de la primera a l'última, amb una sobrietat sense fissures.
- Les conclusions que se'n poden treure són moltes, segons la visió i l'experiència o la filosofia de cada espectador, però n'hi ha una que de segur coincidiria en totes les versions: el poder econòmic mou els fils de qualsevol paradís. Una conclusió que, més que conformista, perquè de la seva amenaça no se'n salva ningú, ni el més pobre ni el més ric, deixa amb un cert coragre els qui segueixen els xantatges, les pressions, les ambicions o les misèries dels personatges d''El paradís oblidat'.
- Com en tants casos, no és tan important el que s'explica sinó com s'explica. I a 'El paradís oblidat' s'expliquen en el seu punt just, i amb un joc dramàtic suficientment ben plantejat, els alts-i-baixos dels personatges, els èxits i els fracassos, el vertigen de l'ascensió, l'ofec de la caiguda i la testerrada final. Tot plegat, una proposta rigorosa que seria de doldre que acabés el seu recorregut en només deu o dotze dies de representació sense una oportunitat posterior per a un públic, com a mínim, més ampli, i que permetés fer confiança a un projecte anomenat jove que pot veure's reduït precisament per l'etiqueta que l'obeeix a l'objectiu que l'ha creat.
«La casa de l'Est». Companyia de dansa de Mar Gómez. Direcció de Mar Gómez. Escenografia i atrezzo de Joan Jorba. Vestuari de Mariel Soria. Il.luminació de Xavi Valls. Intèrprets: José Antonio Bartual, Xevi Dorca, Sonia González, Xavier Martínez, Maria José Soler.
- Amb l'espectacle de dansa 'La casa de l'Est', de la companyia Mar Gómez, s'ha tancat la temporada de la sala Tallers i també una etapa d'aquesta sala, la que en realitat va preinaugurar el Teatre Nacional de Catalunya. A partir d'ara, la sala Tallers es convertirà en un espai per a companyies residents i abandonarà les propostes teatrals de caràcter alternatiu que fins ara havia acollit. En certa manera, 'La casa de l'Est', de Mar Gómez, ha estat un pont entre aquesta etapa i la futura.
- 'La casa de l'Est' és un espectacle on la plàstica juga un paper importantíssim i s'acaba convertint en l'autèntic protagonista de l'obra que juga entre l'al.legoria del marquès de Sade i la pintura d'Edward Hopper.
- Mar Gómez ha ambientat 'La casa de l'Est' en una família americana del segle XX. Els bons costums i una moral feta a l'antiga acaben trontollant amb l'arribada d'un personatge singular, inpirat en el marquès de Sade, que trenca l'harmonia mantinguda sisplau per força.
- La proposta de la companyia de Mar Gómez té l'objectiu d'explicar aquesta història només amb l'ajut del moviment, l'expressivitat i el joc ingenu i malintencionat a la vegada entre els personatges.
- 'La casa de l'Est' narra una història, doncs, a través de la dansa, de la referència de la literatura i de la referència de la plàstica. Una manera de trobar la sortida a un llarg túnel en el qual es troba immersa la creació d'aquest àmbit teatral que sovint s'entreté més a mostrar les habilitats adquirides a l'acadèmia que com es poden aplicar al llenguate coreogràfic.
«El país sense nom», de Roseland Musical. Direcció de Marta Almirall. Guió de Ricardo Alcantára. Música de José Manuel Pagán. Traducció d'Albert Jané. Escenografia de Rosa Ros. Vestuari de Montse Ginesta. Ballarins: Anna Marín, Mònica Monge, Marta Medina, David Pintó, Norma Ros, Fiona Rycroft, Inma Vicente.
- La companyia Roseland Musical, que dirigeix Marta Almirall, ha trepitjat per primera vegada el TNC. I ho ha fet en el seu vintè aniversari. Vint anys en què la companyia ha reunit sovint escriptors, músics, ballarins, dissenyadors, il.lustradors o cineastes per elaborar espectacles en què la dansa, el teatre, la música, el color, les sensacions i la imaginació són un estímul eficaç i una porta essencial per encomanar el cuquet de l'art.
- 'El país sense nom', amb guió de Ricardo Alcántara, música de José Manuel Pagan i vestuari de la il.lustradora Montse Ginesta, és una d'aquestes propostes que haurien de voltar molt de temps. Entre altres coses perquè la preocupació de la companyia se centra a confegir un muntatge de qualitat artística, i no a amanegar un pastitx didàctic de plastilina.
- En els espectacles de Roseland Musical es comprova la capacitat de mantenir els espectadors més petits, els més petits de tots, amb una atenció pel que passa sense precedents. Les claus de la història de fons, una senzilla història d'amor, que 'El país sense nom' situa aquesta vegada en una fàbrica de joguines i els seus personatges, són enteses a la perfecció.
- Roseland Musical fa, potser sense proposar-s'ho, un espectacle teatral que s'endinsa també en el món del treball. La fàbrica, com a element principal. Una manera més fàcil d'entendre Lear, per esmentar un conflicte recent, o per recordar la narració primerenca de Martí i Pol, centrada a la seva fàbrica de Roda de Ter. La fàbrica, tradicional o moderna, continua existint i marcant el ritme del temps i dels que hi treballen.
- A 'El país sense nom' hi ha el rellotge que observa entrades i sortides, a l'hora de marcar, però que actua ajudant la veritat. I hi ha també, com a moralitat de rebel.lia, l'escapada cap a la llibertat, una de les claus de tota creació artística.
«Refugiats», de Sergi Pompermayer. Direcció de David Plana. Escenografia de Paco Azorín. Il.luminació de Kiko Planas. Vestuari d'Anna Rodríguez i David Plana. Amb Anna Ycobalzeta, Frank Capdet, Fèlix Pons, Òscar Intente, Cacu Prat, Carme Gonzàlez, Josep Julien, Paco Valls i Marc Homs Vallès. Actors de filmació: Antonio Calvo, Jordi Gràcia, Ruben Huerta, Jazim Solivan.
- La velocitat amb què transcorren actualment els fets quotidians fa que segons quina representació teatral basada en la realitat corri el perill de perdre força. 'Refugiats', la manipulació de la televisió i la premsa de guerra, que es presenta al TNC, a través d'un concurs televisiu que poua en els estralls bèl.lics, és una obra de Sergi Pompermayer, que té aquest perill.
- Mentre l'obra parla dels Balcans, una referència de la desfeta de centreuropa dels últims deu anys, el conflicte de l'Orient Mitjà pren unes dimensions sense precedents. Mentre la memòria dels Balcans encara no ha començat a ser recordada, l'impacte de l'11 de Setembre ha desviat les mirades.
- I per evitar tot això, per fer de la guerra un concurs amb premi de refugiat amb papers, hi ha la televisió, un mitjà que és capaç de barrejar en menys d'un minut les imatges d'un atac aeri, les d'un accident de carretera i les d'un anunci de conguitos per pair-ho tot.
- Al TNC, el que passa a 'Refugiats' no es paeeix del tot. El teatre està privat del maquillatge de la pantalla i l'assassinat, la violació, la rematada del botxí prenen un caire diferent. Per això el muntatge dirigit per David Plana té un doble mèrit perquè hauria estat molt fàcil que, influït per la pressió del registre cinematogràfic, hagués descarrilat sense remei.
- Costa més mesurar els límits d'un argument i una ambientació rabiosament contemporanis que els límits d'un argument i una ambientació del passat. L'obra es diu 'Refugiats' i la sala Tallers del TNC és una sala per a propostes que sobrepassin els límits establerts per les classes benestants que esperen d'un teatre públic poca cosa més que les cabrioles d'un esbart.
«La caiguda», d'Albert Camus. Traducció i adaptació teatral de Rodolf Sirera. Direcció, espai escènic i il.luminació de Carlos Alfaro. Vestuari de Joan Miquel Reig. Intèrpret: Francesc Orella.
- A la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, l'actor Francesc Orella acosta a l'espectador la paraula d'Albert Camus amb 'La caiguda', una adaptació teatral de Rodolf Sirera que ha dirigit Carles Alfaro, que també ha creat l'espai escenogràfic.
- 'La caiguda' és un monòleg que creix a mesura que va avançant. Un monòleg de més d'una hora i mitja que Francesc Orella fa créixer amb l'aigua al coll, mai més ben dit. El discurs té lloc en un dels canals d'Amsterdam, un bar, on Jean-Baptiste Clamence, el personatge de Camus, arriba fugint dels records que el turmenten a causa de la seva passivitat després d'haver presenciat l'ofec d'una passejant de nit per un dels ponts clàssics del riu Sena.
- La interpretació de Francesc Orella, contundent i d'una brillantor sense fissures, s'ha d'afegir a una suggerent concepció escenogràfica per representar la nit, la humitat, l'aigua del canal, la pluja... Un element simple que fa a la vegada de contrast d'il.luminació, de so de fons amb el xipolleig de l'intèrpret, d'estímul de la imaginació de l'espectador.
- A la dificultat pròpia del monòleg, cal afegir-hi el discurs de Camus, procedent de la narrativa, i que mostra l'autor de 'L'estranger' i 'La pesta' en una autoreflexió de culpabilitat reflex de la literatura de l'època de l'autor i absolutament vàlida perquè furga en el fons de la consciència de la humanitat. Un monòleg de Francesc Orella perquè no passi per alt de la programació d'aquesta temporada al Teatre Nacional de Catalunya.
«Fa Mi Re», de Tortell Poltrona. Direcció de Josep M. Perea i Tortell Poltrona. Vestuari de Rosa Solé. Il.luminació de Quico Gutiérrez. Escenografia de Jordà Ferré i Enrico Tomba. Intèrprets: Tortell Poltrona, Montserrat Trias i Víctor Ammann.
- El vespre que Tortell Poltrona va estrenar el seu espectacle 'Fa Mi Re', a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya havia mort el cantant Gilbert Bécaud i Tortell Poltrona li va dedicar unes paraules recordant-lo a París a l'Olympia. Una senzilla improvisació que marca en certa manera el to sentimental, poètic, recopilatori, clàssic, nostàlgic i innovador a la vegada d'aquesta recent proposta de Tortell Poltrona.
- 'Fa Mi Re' és un espectacle per a tots els públics. Tortell Poltrona ha fet una balança amb 'Fa Mi Re' i ha aconseguit un espectacle familiar perquè hi participi tothom i perquè tothom hi trobi la seva escena i el seu gag. 'Fa Mi Re' és un espectacle iniciat en les singulars gires que Tortell Poltrona i el Circ Crac fan pels llocs més desvalguts del planeta (Kosovo, El Salvador, Chiapas, el Brasil...) i ha trobat a la sala Tallers del TNC les condicions idònies, tècnicament parlant, per poder-lo dotar de la categoria teatral que Tortell Poltrona es mereix. El resultat doncs, és un dels espectacles més aconseguits de Poltrona, quasi en solitari, amb Montserrat Trias de pallasso blanc, i Víctor Amman, de pianista il.luminat.
- 'Fa Mi Re' és un espectacle clàssic, de tempo lent, expressament lent, perquè Tortell Poltrona no té pressa i sembla que vulgui mostrar l'altra cara del pallasso. 'Fa Mi Re' s'inspira en pallassos universals, però tot allò que pugui semblar imitació dels grans clowns és pura realitat del filtre de Tortell Poltrona. Espectacle amb sorpreses. Espectacle poètic, actual: cal un focus-míssil per matar una mosca. I sobren tota mena d'instruments per fer una gran orquestra amb granotes de plàstic repartides als espectadors. Espectacle-taller, on tot acaba fet miques. Destruir per reconstruir. No hi Fa Re: per això Tortell Poltrona ha creat Fa Mi Re.
«Ganivets a les gallines», de David Harrower. Traducció de Salvador Oliva. Escenografia de Bibiana Puigdefàbregas. Vestuari d'Anna Güell. Il.luminació de Paco Azorín. Direcció d'Antonio Simón. Intèrprets: Àurea Màrquex, Pep Cortès i Francesc Garrido.
(I)
- 'Ganivets a les gallines' és una obra que sembla estructurada en tres monòlegs. Els dels tres personatges que donen el joc complet a aquest drama rural que ens acosta novament a la reexploració d'Escòcia en aquesta arrencada de temporada del Teatre Nacional de Catalunya.
- 'Ganivets a les gallines', de David Harrower, es presenta a la Sala Petita del TNC i compta amb tres intèrprets amb els quals el director, Antonio Simón, ha treballat sovint: Àurea Màrquez, Pep Cortès i Francesc Garrido. Aquest és el primer text teatral del dramaturg escocès David Harrower, que va estrenar a Edimburg l'any 1995 i ja ha estat representat a més de quinze països europeus, als Estats Units, Canadà i Austràlia.
- L'obra, situada, com deia, al món rural escocès, planteja un triangle que actua al marge del poble. Una dona, el seu marit i el moliner. La dona, sense saber ni llegir ni escriure, intenta expressar amb paraules el món que l'envolta. El progressiu domini del llenguatge, la capacitat d'expressar el pensament, de comunicar-se, conduiran la dona cap a una nebulosa, de la qual només prendrà consciència a través de la paraula i l'escriptura.
- Aquest argument es desenvolupa sota el protagonisme de la dona, Àurea Màrquez, que condueix la trama inevitablement cap a la tragèdia final, potser excessivament previsible, a pesar de la simbologia amb què s'embolcalla. Àurea Màrquez continua demostrant, amb aquests 'Ganivets a les gallines', la seva capacitat actoral per a papers com els que exigeix aquesta obra al TNC.
(II)
- Parlem novament de 'Ganivets a les gallines', l'obra que es pot veure a la sala Petita del TNC i que interpreten Àurea Màrquez, Francesc Garrido i Pep Cortès. Si ja hem destacat Àurea Màrquez, pel protagonisme que li dóna l'autor, val la pena no passar per alt l'escenografia d'aquest muntatge, feta per Bibiana Puigdefàbregas, i que manté una il.luminació de Paco Azorín essencial en l'atmosfera opressiva que es vol crear.
- Ens trobem en un món rural escocès, però en un món rural extremament tancat. El joc d'interessos queden clars. El presumpte diabòlic moliner, que llegeix i escriu, ni que sigui ple de farina, és a la vegada odiat i suportat, pel servei que presta. I la mola de molí, que el poble li renova perquè faci millor la feina, és el jou que els té a tots ben lligats.
- Amb aquests elements, l'escenografia s'ha limitat a un terra pedregós de fons, una línia que no és l'horitzó però que mira més enllà dels camps, la rampa que porta a l'estable de les cavallerisses, element en off que l'autor explota al màxim, l'abeurador, i una escala que puja al que aparentarà des de dins el rebost del molí.
- Canvi d'escenes, doncs, amb pocs moviments escenogràfics, però que situen l'espectador, quan cal, en el lloc just. Només la immensa mola de molí s'escapa del conjunt mesurat. La seva grandiositat sembla més una peça de museu i no una peça real. Deu ser que, al final de l'obra, és la mola la que acaba tenint tot el protagonisme, com un personatge més, al servei de la manera com els ulls urbans veuen tradicionalment el món rural: un món d'opressió salvatge i d'encegament sense cap mena de sortida.
«Les variacions Goldberg», de George Tabori. Direcció i adaptació d'Àlex Rigola. Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
- 'Les variacions Goldberg', a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, han "variat" poca cosa. Un busca en el muntatge que ha adaptat i dirigit Àlex Rigola, el George Tabori de 'Mein Kampf' i sembla que s'hagi esvaït com per art d'encantament. Diria que Àlex Rigola s'ha deixat enganyar per la pretesa sàtira de les escenes bíbliques i se li ha escapat l'autèntic moll crític de l'obra, que és el que Tabori pretén en el seu text.
- Es confon divertiment amb desconcert. I 'Les variacions Goldberg' pateixen del mal del desconcert escènic que es reflecteix en cadascun dels intèrprets, a banda d'una escenografia de pa sucat amb oli que transforma el muntatge en una aproximació pròpia de teatre popular ambulant.
- De tant en tant, si tens l'oportunitat de veure alguns espectacles amb públic de cada dia és quan t'adones de l'autèntica incidència de l'espectacle. Sobretot de l'abisme que es genera entre l'opinió més o menys entesa i l'opinió espontània de l'espectador. A 'Les variacions Goldberg', ¿algú podria explicar què hi fa un grup interpretant una peça de rock dur durant uns minuts que no aporta res al joc? I, una altra pregunta: ¿algú podria explicar perquè els mateixos cinc o sis intèrprets del grup de rock --un luxe pressupostari-- només tornen a aparèixer per propinar cops d'ampolla de plàstic Font Vella a un pobre desvalgut?
- Es perden les bones aptituds d'actors i actrius com Mercè Arànega, Pep Cruz, o Montse Esteve que està condemnada a anar per terra fregant l'escenari en la major part de les escenes. El cas és que el text de 'Les variacions Goldberg' hi continua sent. Feu una prova i llegiu l'edició publicada per Àlex Rigola a Proa. Però la seva adaptació a l'escena ha estat un cop fallit que, deixeu-m'ho dir, no es cura ni amb "Rigola, Rigola".
«Històries d'amor», de Toni Cabré. Direcció de Toni Casares.
- Toni Cabré, un autor jove, ha estrenat 'Històries d'amor' a la sala Tallers del TNC, una aposta per la dramatúrgia contemporània que exigeix fer diana amb garantia. Però el dard s'ha escapat del blanc. I no pas pels seus intèrprets, que diuen el text de l'autor amb alts i baixos. Se'n surt molt bé Victòria Pagès, la metgessa de la telenovel.la 'El cor de la ciutat', que acaba dominant el seu paper i fent-se'n gairebé la protagonista. I també se'n surt amb sort -tota la que li permet el guió--, Lluís Marco, un executiu més gran que la seva parella, enyorat de la feina, i malalt. No se'n surt tan bé el tercer de la colla, Òscar Intente, l'executiu jove, un element fred i distant, potser com ho vol el director de l'espectacle, però que queda retratat com a pasta de moniato, més que com un agressiu pivot de tot el que passa a 'Històries d'amor'.
- I l'aposta arriscada del TNC es transforma, en aquestes condicions, en un perill per a la dramatúrgia contemporània i, en aquest cas per a la dramatúrgia jove contemporània. És clar que Toni Cabré presenta un text de fa set anys i la revisió no admet gaires filigranes, i el que s'hi diu no està condicionat pel pas del temps, però el muntatge queda enclotat, mai més ben dit, en dos grans murs que fan una sensació d'ofec considerable. La sala Tallers del TNC no té aire condicionat i aquest inici de temporada no ha estat pas fresca. Les 'Històries d'amor' de Toni Cabré pateixen el mal d'incubadora teatral. Salvar el teatre propi contemporani ha de ser, més que una aposta, una projecció de futur, constant, insistent. Però també exigent amb allò que l'espectador espera d'un text nou.
«Que algú em tapi la boca», de Roger Bernat. Direcció de Roger Bernat. General Elèctrica. Teatre Nacional de Catalunya.
- ¿Què us de dir? El títol no enganya: "Que algú em tapi la boca". I amb aquest títol, el suport del Teatre Nacional de Catalunya, i la imatge de jove acomodat sense interès de fer cap rebel.lió, Roger Bernat ha tancat la seva Trilogia 70 amb un espectacle que pretén provocar amb el silenci. Roger Bernat sempre ha defensat el teatre obert, sense classificacions, la dansa teatralitzada, el teatre dansat i totes les combinacions possibles que se us puguin acudir.
- Aquest últim espectacle, 'Que algú em tapi la boca', que es pot veure a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya pot decebre els espectadors que han seguit els anteriors espectacles de Roger Bernat, que eren molt més expressius, més carregats d'idees i més bressolats pel text, ni que el text partís igualment de la improvisació retreballada dels intèrprets.
- En aquesta ocasió, Roger Bernat opta per un espectacle que alguns consideraran de dansa, mal anomenada contemporània. Però segurament que el mateix autor no acceptaria aquest terme perquè precisament el que vol és fer teatre, teatre mut, si voleu, com el cinema dels inicis i, per tant, amb tota l'essència dels inicis de qualsevol disciplina artística.
- Però, cal coratge. Espectadors de ferro. Espectadors capaços de deixar-se fondre davant de 'Que algú em tapi la boca'. És a dir, espectadors que estiguin disposats a oblidar-se del text clàssic, de la comèdia, del musical, del teatre d'idees i del teatre de bulevard... Perquè 'Que algú em tapi la boca' no és res de tot això. I això, precisament, és el que el fa singular, provocador, estimulant i intrigant. I això també és el que li atorga la categoria de teatre jove i de proposta jove. Altrament no tindria sentit.
Tornar a principal TNCTallers
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page