ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST

CLIP DE TEATRE

[En família]

«Viatge a la Lluna». Música de Xavier Montsalvatge i Albert Guinovart. Text de Josep Maria Espinàs i Pau Miró. Dramatúrgia de Pau Miró. A partir d'una idea de Murtra Ensemble. Intèrprets: Ivan Labanda i Xènia Reguant. Músics Murtra Ensemble: Núria Andorrà, Bernat Bofarull, Xavier Castillo, Berta García, Cristina Granero, Jordi Guasp, Cristina Membrive, Enric Monfort, Dolores Nycz, Joan Orpella, Daniel Ortuño, Alba Pujals, Mireia Quintana i Pau Roca. Músics suplents: Enric Camarassa, Alejandro Ortuño i Mique Vich. Escenografia i vestuari: Sílvia Delagneau. Ajudant vestuari: Cristina Granero. Il·luminació: Maria Pons i Marco Rubio. So: Jordi Rotés. Vídeo: Paula Bosch i Eugenio Szwarcer. Il·lustracions: Sebastià Serra. Animacions: Jordi Caba. Coordinació artística: Igor Cortadellas. Ajudant direcció: Cristina Granero. Direcció: Pau Miró. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 desembre 2012. Preu: d'11,20 € a 22,41 €. A partir 6 anys.

L'any 1966, ni l'home ni la dona no havien trepitjat encara la Lluna. La famosa petjada de Neil Armstrong, retransmesa en blanc i negre per televisió una calorosa nit del 20 de juliol, no es produiria fins al 1969. Ja feia temps, però, que les potències de la Guerra Freda jugaven a enviar coets a l'espai per veure qui descobria més aviat el que hi havia milers de quilòmetres enllà enmig de la galàxia.

Mentrestant, la humanitat es conformava a mirar la Lluna com un satèl·lit que els feia llum de nit i que, a més de provocar en alguna de les seves fases la llegenda de l'home-llop, també servia per encolomar-li tota mena de romantismes tronats dels quals no s'escapa ni en Cyrano de Bergerac.

No és estrany que un conte musical que tenia de protagonista la típica colla de mitjan segle passat que intentaven arribar a la Lluna amb un coet casolà atragués l'interès de les criatures d'aquell moment i, per què no dir-ho, també el dels grans que no s'atrevien a diagnosticar que a la Lluna no hi havia res de res.

Amb la distància del temps transcorregut des de l'estrena de 'Viatge a la Lluna', gairebé cinquanta anys, i tenint en compte tot el que ha passat des d'aleshores en relació a l'espai, el mateix conte ha de fer mans i mànigues per esdevenir encara fantasiós i creïble.

La clau, esclar, és partir de la base musical que va imprimir el compositor Xavier Montsalvatge (Girona, 1912- Barcelona, 2002) i el text que va escriure Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927), però ampliada amb la nova composició d'Albert Guinovart (Barcelona, 1962) i la continuació de la trama a càrrec de Pau Miró (Barcelona, 1974). Un diàleg, doncs, entre dues generacions de creadors per acabar confegint un espectacle que manté la ingenuïtat de l'aventura de l'espai —si ens oblidem del pioner Georges Méliès i dels cineastes moderns que han tocat el món de les galàxies amb efectes especials de tota mena— combinada amb la frescor del musical contemporani.

La posada en escena de teatre musical amb una parella d'intèrprets-narradors, situats en una gelateria moderna, i la formació de catorze músics, es complementa amb una aportació de l'il·lustrador Sebastià Serra, que pren forma animada en una projecció treballada per Jordi Caba. És a dir, la projecció amplia, en llenguatge cinematogràfic, allò que a l'escenari s'insinua en forma de narració clàssica, cosa que fa que els que ja saben que això d'anar a la Lluna, avui en dia, és pa sucat amb oli, vegin en l'animació una transcripció de la realitat al món fantàstic, en clau de còmic o dibuixos animats.

Tot plegat, però, per posar sobre l'escenari la carta amagada de Xavier Montsalvatge, i que també es fa seva Albert Guinovart, que és un rerefons pedagògic que doni a conèixer de manera divulgativa no només els instruments d'una orquestra, com han fet al llarg del temps altres compositors, sinó també els diversos elements musicals d'una composició i la diversitat d'estils i gèneres musicals.

És per això que els dos intèrprets combinen el diàleg parlat amb el diàleg cantat i la trama avança amb aquests dos registres durant l'hora de l'espectacle amb un ritme que va pujant de to, que també dóna un cert joc interpretatiu als catorze músics, i que té el seu punt més animat en una peça que barreja des del tango al vals, passant pel flamenc, la sardana o la tarantel·la, i que no escatima una mirada preadolescent amb l'intent i les dificultats que comporta fer un petó per primera vegada.

Estrenat ja fa un any a Temporada Alta, l'espectacle va comptar en les seves primeres funcions amb el cantant Miquel Cobos i l'actriu Anna Moliner, com a protagonistes. En aquesta estada al TNC, Ivan Labanda i Xènia Reguant ocupen ara els dos papers principals aportant-hi la seva ja llarga experiència com a intèrprets teatrals o de musicals.

Tràiler de l'espectacle ideat per Murtra Ensemble (1) i vídeo amb la interpretació de l'estrena a Temporada Alta, de Miquel Cobos i Anna Moliner (2)

«Grimègies». Idea original de Tortell Poltrona. Pallasso: Tortell Poltrona. Assesorament artístic: Jaume Mateu i Claret Papiol. Escenografia i vestuari: Antonio Belart i Emma Escolano. Il·luminació: Quico Gutiérrez. Creació sonora: Roc Mateu. Col·laboració creació: Pepe Viyuela, Chacocachi, Arcadi Oliveras, Fanny Thollot i Montserrat Trias. Col·laboració especial: Mario Gas. Cap tècnic: Roc Mateu. Tècnic d'escenari: Ignasi Pujol. Artefactes: Nartzi Azkargorta. Direcció: Jaume Mateu. Coproducció Centre d'Arts Escèniques de Reus (CAER) i Centre de Recerca de les Arts del Circ (CRAC). Teatre Lliure de Gràcia, Barcelona, 19 desembre 2012. Preus: de 19,05 a 28 €. A partir 7 anys.

Sempre s'és a temps de descobrir la nova cara d'un pallasso. I mai no és tard per comprovar com Tortell Poltrona, el "clàssic" dels pallassos catalans —ja seria hora d'anar encunyant-li aquest qualificatiu—, és capaç de fer el salt de la pista a l'escenari convertint la seva llarga experiència de clown en un actor que s'enfronta a un, diguem-ne monòleg per ser convencionals, però que ell converteix en un diàleg obert amb els espectadors, fins al punt que la compenetració és tan intensa que aquests contribueixen en diferents moments de l'hora que dura l'espectacle a ajudar en algunes de les seves propostes i, d'una manera coral espontània, a taral·lejar la tonada de 'L'hora dels adéus' —fa la impressió que tothom només en recorda la lletra de les dues primeres frases— quan ell la introdueix amb un número de petit acordió.

Tortell Poltrona parla amb subtilesa del viatge més segur que tenen tots els éssers humans: la mort. I ho fa des de la ingenuïtat del pallasso que rep l'avís que es vagi preparant per al llarg viatge que li ha tocat en un sorteig perquè des del moment que va néixer ja tenia tots els números i un dia o altre toca.

La metàfora la materialitza en una escalinata d'un aeroport que es perd per l'angle dret de l'escenari. Un semàfor li dóna l'avís de verd quan s'ha de posar en marxa amunt, sempre que el vermell no li barri el pas a mig camí, cosa que passa en diferents ocasions.

En aquesta ambientació d'aeroport celestial, Tortell Poltrona arriba al teatre per la part de darrere, carregat amb una bossa de mà i un enorme estoig de violoncel de motxilla a l'esquena. El contacte amb els espectadors és immediat i afable perquè Tortell Poltrona no necessita presentacions i és conegut de tothom. Per tant només li cal explicar amb alegria la notícia del seu viatge, on només cal que vagi amb el que porta posat, tot i que serà llarg i no en tornarà mai més.

L'humor que desprèn el seu relat arriba sense dificultats tant a espectadors madurs com primerencs, sempre que aquests últims, esclar, estiguin en la franja d'entendre el joc entre el viatge i el que representa (la corona de flors, els recordatoris, el ciri o atxa...).

Tortell Poltrona introdueix algun dels seus números més populars en el guió, com el de la puça, que li permet entrar en el joc amb els espectadors o el número del petit saxòfon interpretant la peça 'Que entrin els clowns', de l'obra 'A little night music', d'Stephen Sondheim. I de la bossa de mà surten alguns elements en miniatura que recorden també la trajectòria del pallasso: dues cadires petites —perquè les grans ja les trobarà al lloc on va, diu—; un flascó d'Aigua del Carme per al mareig dels viatges; una bossa plena de nassos vermells...

El punt àlgid de la representació comença quan uns plors de nadó interrompen el pallasso, que troba en un racó del teatre un cotxet de criatura que no té pares. Els efectes escènics dels plors, els borbolls i les rialles de la criatura del cotxet —que en un moment donat rodarà sol per control remot— compartiran des d'aleshores un diàleg entre el pallasso que se'n va ple de felicitat i el nadó que arriba ploraner. La sorpresa és descobrir, amb la tècnica d'un titella, que el nadó és el pallasso petit que substituirà a la Terra el pallasso que s'ha fet gran i que ha estat cridat a fer el gran viatge.

És aleshores quan Tortell Poltrona destapa la seva cara solidària, ecològica, humanística i enrabiada... per un planeta que es perd, per una societat cada vegada més empobrida, per la fam al món, per les injustícies socials, per les guerres, pel tràfic d'armes, pels genocidis... "Rebel·la't, rebel·lat!" encomana al nadó. I, de passada, indirectament, també als espectadors que, de moment, només es poden rebel·lar esclatant amb aplaudiments enfervorits. I vet aquí com un espectacle sobre la mort es converteix, finalment, en un clam a favor de la vida. Deixem, però, el vital The End made in Tortell Poltrona per a la descoberta dels espectadors.

«Raspall», de Pere Calders. Dramatúrgia: Víctor Borràs i Gasch. Intèrprets: Francesc Masi Farreras i Maria Hervàs i Solà. Música: Oriols Canals i Dani Ferrer. Escenografia i objectes: Carme Solé Vendrell. Manipulació objectes: Rene Baker. Direcció: Víctor Borràs i Gasch. Companyia Teatre Nu. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 16 desembre 2012. Preu: 9 €. A partir 3 anys.

L'escriptor Pere Calders (Barcelona, 1912-1994) va publicar el conte 'Raspall' dins el recull 'Cròniques de la veritat oculta', a l'Editorial Selecta, el 1955, després de guanyar el Premi Víctor Català. Posteriorment, les reedicions d'aquest recull han estat diverses i, d'una manera especial, el conte en qüestió ha tingut algunes edicions il·lustrades, una el 1981, a Hymsa, amb les làmines de Carme Solé Vendrell, i una altra, el 1992, que va obrir la nova Col·lecció Mars, de Rosa Sensat, i que va recuperar les mateixes il·lustracions de l'autora que ara ha estat també la responsable dels elements escenogràfics i els objectes que apareixen en el transcurs de la representació del conte a càrrec de la companyia Teatre Nu.

La subtilesa de Pere Calders és tan extrema que el conte ha superat fins ara totes les proves: la lectura en veu alta, el contacontes, la lectura en solitari, la il·lustració... També l'adaptació teatral se'n surt amb el matix bon resultat perquè el que compta és el contingut del conte que, més que ser una mostra del realisme màgic per als infants, és una mirada al fantàstic i una crida a la llibertat de poder cobrir amb la imaginació allò que el món real no ho fa possible.

I és que Pere Calders sabia també, a l'hora d'escriure 'Raspall', que s'adreçava a uns lectors en formació i que, per tant, no podia estirar més del compte la corda del realisme màgic. Sí que, en canvi, podia entrar en el món de la fantasia a l'hora del joc dels infants que són capaços encara avui —malgrat les noves tecnologies, les joguines mecàniques i els luxes del sector del juguet— de convertir, si volen, un cordill i un pot de llauna en un telèfon, una escombra en un cavall o, com és aquest cas, un raspall en un gos.

Els dos intèrprets de Teatre Nu no s'aparten d'aquesta línia caldersiana i la primera part de l'espectacle es basa a seduir l'atenció dels petits espectadors demostrant que es pot veure un gos on només hi ha lladrucs. I es pot fer veure que es juga amb el quisso només amb uns papers de diari rebregats o un barret estripat per les mossegades enjogassades de la mascota.

L'espectacle és bàsicament de manipulació d'objectes, tot i que els dos intèrprets es coverteixen també en personatges del conte, i va creant en progressió l'escenari dels fets: la cessió del gos Turc a la dona del jardiner, la solitud del protagonista del conte, les ganes de substituir la presència del seu gos amb una altra mascota, la taula de sopar amb pare i mare, les golfes amb les andròmines arreplegades de la casa... uns petits Encants que s'acaben convertint en l'espai de somni i desig del personatge del nen Sala, absent físicament, però present en la narració.

La versió explota especialment el paper dels pares —dels adults, vaja—, i la seva incredulitat per la imaginació dels infants. De fer broma perquè el seu fill es conforma amb un raspall que segons ell borda, es belluga i es comporta com un gos, passant a defensar davant de tothom que el tal raspall ha alliberat el pare de les amenaces d'un lladregot que els havia entrat a casa, precisament en un barri que recupera una altra paraula del vocabulari que identifica Calders: la popular Antaviana.

Un espectacle delicat, adreçat als més petits, però també sense fronteres d'edat perquè en cap moment cau en la carrincloneria ni en la concessió a tòpics, ni en la concessió lingüística, amb un respecte absolut pel text original de Pere Calders que no obvia allò que el mateix escriptor va pregonar com a moralitat del conte, després que els pares del nen Sala es convencin dels poders del Raspall convertit en gos, i que és fer-li fins i tot una caseta al jardí amb un rètol que ho arrodoneix tot: “No és segur que ho sigui, però mereixeria ésser-ho”.

«Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 15 desembre 2012. Preus: 10 €. A partir 5 anys.

Es diuen Pastorets, però la versió que reposa gairebé cada any la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.

Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.

Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.

Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.

Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.

Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.

Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.

Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.

Però, ¿un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets...?, com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?

Una vegada, ja fa anys, parlo de l'ultim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobre Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.

«Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia». Basat en la sèrie d'Elisabetta Dami. Guió d'Enric Llort. Música de Manu Guix. Intèrprets: Marc Ayala, Lloll Bertran, Enric Boixadera, Enric Cambray, Maria Cirici, Anna Ferran, Óscar Jarque, Marc Pociello i Marina Pastor / Diana Roig. Escenografia virtual: Soren Christensen i Tatiana Halbach (DSNIC Studio). Espai escènic: Carles Pujol. Espai sonor: Damien Bazin. Coreògraf: Pedro del Rey. Il·luminació: Kiko Planas. Vestuari: Amadeu Ferré. Caracterització: Toni Santos. Confecció vestuari i màscares: Clap Realitzacions. Construcció escenografia: Taller Sant Cugat. Perruques: Damaret. Aromes: Akewuele. Ajudant de direcció: Daniel Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció escènica: Àngel Llàcer. Teatre Condal, Barcelona, 13 desembre 2010. Reposició: Del 6 de desembre 2012 al 6 de gener del 2013. A partir 3 anys. Preus: 27 a 30 € (infants) i 33,50 € a 37,50 € (adults).

Hi són tots: Geronimo Stilton, el periodista de Ratalona, amb cua i musell de ratolí inclosos; Scribacchinus Scribacchius, el gripau i mestre de cerimònies; la malvada bruixa Stria; Flordiana, la reina de les fades; el rei dels gnoms Boletus i la seva dona Fritil·lària; Alys, la valenta domadora de dracs; Thalassa, la reina de les sirenes; el follet Gingebre, el camaleó Pústula, l'eixerida Provolinda... i el gegant Cor Fort, ni que d'aquest només se'n senti la veu i se'n vegi la cama i el peu —un senyor peu de conte clàssic de debò— perquè els teatres no estan fets per a gegants d'aquesta mida. Però sí que estan fets per a creacions artístiques destinades a convertir-se, dins del seu àmbit, en un esdeveniment de la temporada.

Manu Guix, Àngel Llàcer i Enric Llort —música, direcció i guionatge respectivament—, han donat el tret de sortida a una producció musical d'autoria catalana que té tots els mèrits, la qualitat i el contingut per ser exportada internacionalment. El camí ja està fressat: Geronimo Stilton és el personatges de ficció d'aquesta primera dècada del segle XXI —acaba de complir deu anys— més conegut arreu del món a través de les seves aventures. Milers de lectors el segueixen com si fos un germà a taula. I amb ell, la fantasia de sempre s'ha renovat i ha arribat a les novíssimes generacions amb un registre i un llenguatge que els és quotidià i amable. És a dir: entenedor i captivador a la vegada.

Aquestes característiques es reprodueixen en l'espectacle 'Geronimo Stilton: el musical del Regne de la Fantasia' que acaba de posar el llistó molt, molt alt, en el catàleg de produccions teatrals catalanes destinades, en principi, a un públic familiar. Però cal advertir d'entrada que també és un espectacle sense etiqueta predeterminada. Un espectacle per a tots els públics, sí, però sense complexos, amb picades d'ullet per als que potser ja han perdut la innocència i amb pòlvors de fer seguir per als que encara creuen que la fantasia és possible, ni que sigui només durant un parell d'hores.

I tot sense fals paternalisme, amb un treball rigorós, respectuós amb els espectadors nouvinguts, intentant no enganyar-los amb recursos fàcils sinó donant-los ales per al desenvolupament de la imaginació i el joc del teatre. El musical que ha aparellat una altra vegada Manu Guix i Àngel Llàcer beu de les fonts de les quals en són hereus ells i molts dels intèrprets més joves que hi treballen i, a la vegada, fa un pas endavant en la fusió de recursos escènics i digitals per mesclar el registre literari de fons, que és la base de la història, amb els registres teatral i cinematogràfic. És, sobretot, i cal dir-ho ben clar, un musical no-Disney. I, per això, singular, amb una personalitat pròpia, que no vol dir que no pugui ser universal.

Tant el guió com les composicions musicals configuren una trama que fa la impressió que ha estat pensada i repensada, feta i refeta, fins a trobar el punt just, no tant per épater les petits bourgeois —mai més ben dit, això de petits— sinó per aconseguir que la història de Geronimo Stilton se segueixi amb creixent intriga i també amb la distància suficient per entendre que el món de baix, a la platea dels espectadors, i el món de dalt, l'imaginari del musical, són la cara i la creu d'una mateixa mirada: allò que som i fem i allò que voldríem ser i fer.

El musical té al seu favor el reclam d'aquest ambaixador literari provinent de Milà que és Geronimo Stilton. Però té també un equip de cantants, actors i actrius que s'han empeltat de cadascun dels seus personatges. Només són vuit a escena, però fa la impressió que en siguin tres vegades més. I aquesta presència escènica es reforça amb un innovador treball digital que permet que tot el muntatge estigui dotat d'un gran dinamisme a través de les imatges que es projecten i que canvien el paisatge, mouen el bestiari fantàstic que es faria difícil de reproduir materialment i provoquen els efectes atmosfèrics o paisatgístics de cadascun dels set Regnes pels quals transita el viatge al Regne de la Fantasia. Això, a més, afegit a les diferents olors —recreant així el que també s'ha fet entre pàgines amb les cinc edicions fins ara de la sèrie literària dels Viatges— que, en cada moment determinat, s'expandeixen pel teatre creant una sensació encara més viva entre els espectadors.

¿Què seria d'un musical de Broadway sense que algun dels intèrprets de la companyia no fos un actor o una actriu reconeguts per la seva llarga trajectòria? Repasseu mentalment què fan els anglesos i els nord-americans quan es proposen posar en escena un dels seus musicals emblemàtics. Recorren a actors i actrius amb pedigrí. El pedigrí del musical Geronimo Stilton està representat per l'actriu Lloll Bertran, en el paper de la malvada bruixa Stria, el contrapès de tots els altres personatges, la imatge de la dolenteria personificada, però una dolenteria que, amb una mica de mà esquerra i una mica de subtil xantatge, s'esmicola de seguida i en alguns moments fins i tot s'entendreix.

Lloll Bertran té pràcticament un parell de grans escenes en solitari en què el musical sembla que carregui bateries per continuar sense perdre pistonada en cap moment. Si l'actriu és de les que ha tocat gairebé totes les tecles —musical, clàssic, dramàtic, humor...—, aquí en toca una altra de nova i s'acosta a un sector tan delicat com el teatre adreçat als espectadors més petits, amb la creació d'un dels personatges clau que provoquen la lluita de rerefons entre el bé i el mal.

Al voltant de la més veterana de la companyia, els altres intèrprets aporten a cadascun dels seus personatges el millor de tots ells: una suggerent interpretació de registres variats d'Scribacchinus Scribacchius (Enric Cambray), el personatge que fa d'enllaç entre Geronimo Stilton i tota la patuleia fantàstica que anirà apareixent. Meritori treball escènic del mateix Geronimo Stilton (Marc Pociello), sempre camuflat —fins i tot a l'hora dels aplaudiments per no trencar l'encanteri— dins el cap gros de ratolí-periodista, trobant aquell punt d'equilibri entre l'heroi i la feblesa humana plena de modèstia que el caracteritza. Excel·lent troballa la del personatge Boletus, el rei dels gnoms (Enric Boixadera). Singulars representacions de bestiari i fauna fantàstica com a Gingebre i Pústula, a càrrec d'Òscar Jarque. I també afinades intervencions de les tres actrius més joves de la companyia: Diana Roig (Alys), Maria Cirici (Thalassa, Fritil·lària i Provolinda) i Anna Ferran (Flordiana), amb intervencions en solitari tots —Manu Guix s'ha fet un mapa de ruta per no deixar ningú al marge de les composicions—, que converteixen el musical en una desfilada de bons intèrprets al servei d'una banda sonora de diferents registres que posa el color i el sentiment idonis a cadascuna de les situacions i amb un llenguatge, per acabar-ho de reblar, sense concessions gratuïtes, que fa que tant les lletres de les cançons, els breus monòlegs i els diàlegs flueixin nets i entenedors en cadascuna de les escenes.

El musical no passa per alt que està adreçat a un públic molt divers. Barreja de grans i petits. Familiar, vaja. I per això hi ha una bona balança entre picades d'ullet per a uns i per als altres. Petites imitacions de personatges populars que, posades en boca de segons qui i segons en quin Regne són una delícia —hi apareix una breu declamació estil Comédie-Flotats, per exemple— o una escena que fuig de qualsevol convenció del gènere fantàstic, amb una apoteòsica participació col·lectiva del petit respectable, que representa un dels concursos televisius on, a base de resoldre enigmes, tot ho pots perdre i tot ho pots guanyar. Fins i tot la manera de trobar una de les portes que travessa el Regne de la Fantasia. No hi ha treva per a l'avorriment. Els peus s'enganxen al ritme del musical. I quan algun dels personatges salta a la platea per establir el contacte d'escalfor, de tu a tu, amb els petits espectadors, la complicitat és absoluta.

Al Paral·lel dels lluentons ha nascut, un segle després, una altra estrella: es diu Geronimo Stilton. Es mereix girar, com les aspes d'El Molino, durant molt de temps. I no només girar a casa sinó també girar pel món i, si convé, tornar al Born, com deia aquell.

Del Paral·lel al Regne de la Fantasia. Geronimo Stilton ja ronda pel Paral·lel. Per veure'l, cal espavilar la vista, l'oïda, el tacte, l'olfacte i el gust. Un musical de ressò internacional per llepar-s'hi els bigotis. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 8 desembre 2010) [Article en Word]

Geronimo Stilton, el rei del mambo. Geronimo Stilton compleix 10 anys. Periodista rosegador amb musell, bigotis i cua, d'origen italià, ha conquerit milions de lectors. Ara, en català, debuta al musical. (Andreu Sotorra, Time Out Barcelona, 27 octubre 2010 / Time Out Teatre, 11 novembre) [Article en Word]

Algunes de les peces musicals de l'espectacle Escolteu-les en aquest enllaç interpretades per la companyia.

Web del musical. Tot sobre l'espectacle en aquest enllaç de la pròpia companyia.

«Llepafils», de Jordi Palet. Intèrprets: Xavi Idàñez i Txell Botey. Música: Jordi Riera. Titelles: Txell Botey. Coreografia: Joan Maria Segura Bernadas. Escenografia: Fortià Coromina. Vestuari i utilleria: Víctor Peralta. Il·luminació: Jordi Llongueras. Assessorament en l'argument: Esteve Miralles. Direcció: Joan Maria Segura Bernadas. Producció Teatre al Detall. Jove Teatre Regina, Barcelona, 11 febrer 2012. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 2 desembre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 3 anys.

Aquest espectacle representa el feliç debut en l'àmbit del teatre familiar de la companyia Teatre al Detall, una companyia a quatre mans, les dues de Txell Botey i les dues de Xavi Idàñez, que en la seva trajectòria, uns deu anys, ha ofert aportacions força singulars com la més recent, 'El jardí de les delícies', una proposta de teatre poètico-eròtic que ha passat per Barcelona —estrenat al Versus, en reposició al SAT— i que té prevista una gira destacable per diferents escenaris catalans aquesta temporada.

Amb 'Llepafils', estrenat al Jove Teatre Regina (i reposat ara al Teatre Poliorama), la companyia obre una veta que li pot ser molt profitosa. Si un fos empresari o gestor cultural, malgrat els temps difícils, correria a contractar l'espectacle per incloure'l amb els ulls clucs en les programacions familiars que hi ha escampades per tot el país. De fet, el tret de sortida donat pel Jove Teatre Regina es va consolidar la passada primavera a la Fira de Teatre d'Igualada, on la companyia el va representar al Teatre de l'Aurora.

'Llepafils' té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s'adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d'edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d'edat.

Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l'escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l'encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó.

La trama va des de la desesperació del parell de cuiners per mirar d'encertar el gust del llepafils fins a la moralitat final que recorda allò tan sabut: "Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit". Aplicant aquest recurs a la cuina, la mà esquerra dels dos cuiners aconsegueix que el tal Lluïset acabi interessant-se pel menú del dia: amanida amb entrants, croquetes cruixents i un pastís de xocolata, tres plats que hauran preparat tots plegats, però que, d'entrada, només els podran tastar els cuiners. La prohibició fa venir la gana. L'amor de la feina feta amb esforç provoca el desig de tastar-la a pleret.

Però el més enriquidor de l'espectacle són els elements parateatrals que integra: titelles —a més del protagonista Llepafils, que causa sensació entre els petits espectadors, hi ha un rap de la nevera de considerables dimensions, entre altres petits personatges de guant—; un atractiu i treballat component lingüístic molt adequat per als més petits; algunes escenes pròpies de clown; un humor intel·ligent perquè aconsegueix fer somriure els petits sense que se'ls menystingui; breus interpretacions musicals; peces rítmiques elaborades només amb la sonoritat d'alguns dels estris de cuina; molta imaginació convertint alguns dels estris en personatges fantàstics; i alguna escena que fuig del realisme, ja sigui amb la màgia o per entrar en el món mític de la cavalleria en un joc d'espases, molt matisat per la il·luminació, que protagonitzen Olivia i Llòfia, en una ficció dins la ficció que marca un parèntesi en l'acció del muntatge, que no sobrepassa els seixanta minuts estàndard.

'Llepafils' és un espectacle que parteix d'un text de l'autor Jordi Palet —aquesta temporada estrena també el muntatge per a titelles, 'Un bosc de cames', dins la nova programació familiar del Teatre Lliure, amb Farrés Brothers i Cia.— i que compta no només amb la capacitat multidisciplinar dels dos intèrprets —l'actriu Txell Botey toca totes les tecles teatrals a banda de tenir de fons la base de la seva formació en Història de l'Art— sinó també amb la direcció i coreografia de Joan Maria Segura Bernadas, a qui els espectadors habituals poden situar ja en l'imaginari teatral contemporani com a una de les ànimes de la sòlida companyia Egos Teatre, amb espectacles tan celebrats com 'Ruddigore i la nissaga maleïda', 'En Joan sense por', 'La casa sota la sorra' o 'El crim de Lord Arthur Savile', en un recorregut que va des de la descoberta al Versus Teatre a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Més rodó, impossible. 'Llepafils' és un espectacle de teatre per a llepafils de debò.

«La família IRreal». Idea original de Minoria Absoluta. Autors: Jordi Ventura, Joan Lluís Bozzo, Joan Rufas, Pau Escribano, Jaume Buixó i Toni Soler. Intèrprets: Toni Albà, Mireia Portas, Queco Novell, Agnès Busquets, Anna Bertran, Mònica Pérez, David Olivares i Xavier Serrano. Escenografia: Alfons Flores. Vestuari: Mireia Guàrdia. Coreografia: Bealia Guerra. Caracterització: Helena Fenoy i Marta Ferrer. Il·luminació: Albert Faura. So: Jonatan Martínez. Arranjaments i producció musical: Xasqui Ten, Toni Ten i Jordi Campoy. Ajudants direcció: Miquel Periel i Tito Lucchetti. Assessora vocal: Mariona Castillo. Construcció monstres: Lali Canosa. Veu en off: Joan Rufas. Aparicions especials vídeos: Manel Lucas, Alícia Falcó i Víctor Rodríguez. Direcció musical: Xasqui Ten i Toni Ten. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Joan Rufas. Producció de Minoria Absoluta i Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 15 novembre 2012. Preus generals: De 23 a 37 €. Menors 14 anys: 18 €. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.

Res millor per entrar en una història de prínceps, princeses, reis i reines, que fer-ho amb el convencional coixí dels contes clàssics: "Hi havia una vegada...". La veu en off ajuda a crear aquest clima que no es reprendrà, de fet, fins al final de l'espectacle quan, la mateixa veu en off posi l'epíleg també habitual dels contes populars, amb tot allò dels anissos i ser feliços.

L'humor d'aquesta hilarant comèdia musical inspirada en els personatges de sang blava (i caldria dir també de "pota negra") del programa televisiu 'Polònia' és tan blanc que si existís la censura dels temps de la Dictadura estic segur que als censors els passaria per alt tot el que hi ha de fons i que els espectadors —poble plebeu intel·ligent de sempre— sap copsar en lletra menuda. I, si no, que algú expliqui perquè tot un auditori ple com el del Teatre Victòria no reacciona ni cedeix espontàniament a cridar "Visca el rei!" i "Visca Espanya!" quan el cap de la casa reial de l'obra ho proposa amb el seu estil "campetxano".

Hi ha una possibilitat de petita improvisació en la interrelació amb l'auditori que, superada l'estrena convencional, crec que comença a donar els seus fruits i, ben explotada, pot anar a més. Tan sols un espontani, la nit de la meva funció, es va afegir al crit de 'Viva España!" i es va quedar ben sol, cosa que permet a l'inesgotable Toni Albà (Juan Carlos) tirar pel dret i dir: "L'Albert Rivera és l'únic... ¿i no ha vingut l'Alícia?".

També hi ha una altra oportunitat encara molt més explotable de participació col·lectiva en l'escena del presumpte cop d'estat de la guàrdia civil de mentida, interpretada per la troupe reial, quan en comptes de parodiar el 23F amb el conegut "se sienten, coño!" com que tothom ja està assegut, el que cal és canviar l'ordre per un "se levanten todo el mundo!" per tornar-los a fer-los seure, esclar. També només una espectadora es va resistir a obeir les ordres i els que tenen memòria recordaran en Gutiérrez Mellado plantant cara al Congrés davant els colpistes. Escena tímidament Cubanesca que els espectadors crec que celebren perquè la gresca de l'escenari es díficil que no s'encomani a la platea i l'amfiteatre del Teatre Victòria.

Amb 'La família IRreal', una feliç conjunció d'una productora televisiva com Minoria Absoluta i una companyia de llarga experiència teatral i musical com Dagoll Dagom, es compleixen tres pressupòsits: 1) L'espectacle en qüestió només és possible aquí per la tradició "petardera" del Paral·lel i les classes populars catalanes. 2) El públic purista teatral al·lèrgic a la televisió no s'hi sentirà gens desplaçat. 3) La paròdia reial es pot llegir també en clau universal del sector de la monarquia que encara piula a la vella Europa.

I aquests tres pressupòsits junts és el que fa que la comèdia musical funcioni i no s'estimbi. Hauria estat un error intentar reproduir només una sèrie de gags del programa televisiu per fer caixa. Hauria estat també un error tancar-se en un guió immers només en l'època i el moment estrictament actual, tan canviant cada dia. I hauria estat un error autocensurar-se més del compte tant com passar-se en excés de la ratlla. Atreviment i mesura, doncs, en una balança que no hauria d'ofendre ningú.

Posats a entrar en la concepció de l'espectacle, diguem només que cal respectar al màxim la sorpresa de l'espectador. Però avisem-lo també que cal que estigui disposat a veure una història dins de la història. Una història de ficció del que hauria pogut ser i —desenganyem-nos-en!— no serà mai. Però la ficció té el do de fer-nos creure allò que moltes vegades desitgem només en somnis.

És així com els de Polònia (Minoria Absoluta) i Dagoll Dagom parteixen d'un passat remot amb el príncep Felip encara al bressol i fan un salt en el túnel del temps amb l'abdicació del rei Joan Carles. Però la troca encara s'embolica més amb l'ambició de les dues infantes per regnar, ni que sigui a mitges, i amb la participació dels seus esposos plebeus, tan plebeus com la princesa Letícia.

Cal molta imaginació —i haver llegit molts contes d'Andersen, Perrault i altres recopiladors de rondalles populars— per convertir una família monàrquica en una família d'indigents. La mateixa imaginació que cal per reconvertir una família vinguda a menys en una companyia de varietés d'Eurovegas on tothom pot regnar com ho feien en el seu temps les reines del Paral·lel amb plomalls i lluentons.

Dues hores amb intermedi inclòs de bon espectacle, que detecta la direcció veterana de Joan Lluís Bozzo acompanyat en aquesta ocasió de Joan Rufas. Dues hores de bon humor, de fer passar les penes a l'auditori amb un guió molt i molt musical (amb la mà directiva del duo Ten), creatiu i original en les lletres —que posa a prova els intèrprets poc avesats a un ritme frenètic que darrere l'escenari, amb constants canvis de vestuari, és encara més frenètic que davant— i que parodia també peces populars de tots els gèneres, des de 'Mamma mia' a Els Amics de les Arts amb 'L'home que treballa fent de gos', el sirtaki grec a càrrec de la reina Sofia, la ranxera mexicana per plorar i plorar, els laments de la copla, o el refregit teatral del Shakespeare dramàtic i el fugaç homenatge a l'actor Pepe Rubianes amb aquell anar a treballar cada dia al matí amb metro.

Menció especial, esclar, per a Toni Albà (rei Joan Carles), puntal de la paròdia, però també per a les intervencions de Mireia Portas (reina Sofia), Queco Novell (príncep Felip), algunes escenes de glamour que remata Angès Busquets (princesa Letícia) i diversos tête-à-ête d'Anna Bertran (infanta Elena) i Mònica Pérez (infanta Cristina) que aporten les mirades més inèdites del parell de personatges femenins que es converteixen, a més, en les alcavotes, des de la infància, d'haver fet creure al germà Felip que, si mai es rei, se les haurà de veure amb el monstre de la nit, una juguesca de palau sense precedents. Més discrets en el guió, David Olivares i Xavier Serrano (els marits Iñaki Urdangarín i Jaime de Marichalar) una discreció que lliga amb les circumstàncies de la realitat. Absents del tot, les criatures de la descendència, per no embolicar encara més la nissaga, i llampegades de rabiosa actualitat amb les projeccions dels TN de Polònia.

Tot dins d'un marc daurat pictòric gegantí que representa la reproducció de la família reial (a vegades mòbil per projecció audiovisual) i que fa la impressió que sigui, en proporcions engrandides, un dels quadres de segles passats que omplen les parets històriques del Museo del Prado de Madrid. Més real o reial, impossible, per molt IRreal que els de Minoria Absoluta i Dagoll Dagom facin creure que és.

«Trau». Idea de Guillem Albà. Guió: Companyia Guillem Albà. Música original: Anna Roig. Arranjaments musicals: Pau Albà. Intèrprets: Guillem Albà i Blai Rodríguez. Espai escènic: Alfred Casas. Il·luminació i so: Ignasi Solé i Oriol Ibàñez. Vestuari. L'Estaquirot Teatre, Alred Casas, Rosa Maria Coca i Wilja Family. Direcció: Guillem Albà. Coproducció: Companyia Guillem Albà i Sant Andreu Teatre - SaT. Almeria Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: de 15 a 18 €. Espectacle recomanat a partir de 8 anys.

El llenguatge s'escola i amb ell segons quines paraules ancestrals. Una d'aquestes és "trau", aquest forat o obertura, rodona o còncava, que en una americana, jaqueta, jersei o qualsevol altra peça de roba serveix perquè hi passi un botó que es manté cosit a l'altra vora de la mateixa roba.

Guillem Albà —clown poètic, si es permet l'expressió— ha triat aquesta paraula per incloure en una obertura imaginària de la seva peça teatral un espectacle ple d'imatges, sensacions, color i fins i tot una mica de fantasmagoria.

I ho ha fet, després de dos espectacles també reconeguts com 'Sketchofrenia' i 'Flirt', ara potenciant la presència del segon protagonista de la trama, una mena de mestre de cerimònies (Blai Rodríguez, un dels components de la banda de 'Crackòvia' i 'Polònia') que, com un tramoista d'antic teatre, s'encarrega de la introducció, de fer baixar i pujar elements, d'encendre o apagar segons quines bombetes del parament fins que finalment, qui sap si, com un botó, entra en el "trau" imaginari, fusionant-se amb el personatge principal i creant una parella de clowns amb els quals els espectadors amants de la pista no hi reconeixeran cap dels tics i tòpics habituals sinó que hi descobriran un concepte nou.

L'espectacle, que de rerefons té el mite del desig humà d'encapsular el temps perquè no s'escapi, compta amb una banda sonora excepcional, feta a posta per a l'atmosfera misteriosa de tota la trama, però molt identificativa musicalment per als que siguin seguidors d'Anna Roig i el seu grup L'ombre de ton chien, coneguts sobretot pel disc 'Bigoti vermell'.

'Trau' és una proposta de teatre breu, una hora i cinc minuts, per a gourmets teatrals de diferents tendències i amb la possibilitat d'exprimir-ne múltiples disciplines: la música, els titelles, l'humor, el teatre d'objectes, el teatre visual, la poesia i la pessigada emocional. Espectacle també per a tots els públics, sense fronteres d'edat, que sedueix des del primer instant per l'embolcall del misteri i per l'aparició en la penombra del seu personatge principal, interpretat per Guillem Albà, que és, en definitiva, el pare de la criatura.

«El cel de la Jojó». Dramatúrgia d'Esther Westermeyer, a partir del conte il·lustrat 'Jojo la mache', d'Olivier Douzou. Intèrprets: Maria Casellas i Martina Tresserra. Música: Cristina Gavilán. Escenografia, titelles i disseny vestuari: Martí Doy. So i disseny llums: Guillem Rodríguez. Gravació, mescla i veu en off: Albert Mora. Músics en off: Cristina Gavilán, Albert Mora i Francesc Mora. Direcció: Maria Casellas. Companyia Inspira Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 11 novembre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 4 anys.

Conte musical cent per cent. Però també interdisciplinari. Amb música enregistrada, però cançons en directe, coreografia, teatre, titelles i ombres xineses. I amb l'objectiu de tocar un tema delicat i a la vegada difícil d'explicar als més petits com és el pas inevitable cap a la vellesa i la mort.

La companyia Inspira Teatre, creada per Esther Westermayer, ho ha fet a partir d'un conte publicat en francès per l'editorial Rouergue, el 1993, en suport d'àlbum il·lustrat, del qual és autor Olivier Douzou, tant del text com dels dibuixos.

Inspira Teatre, que amb un altre espectacle anterior, 'Gong', ja havia ampliat el seu camp amb una edició en CD i àlbum il·lustrat, ofereix també aquí la banda sonora enregistrada que compta, entre els músics, amb dos dels membres de la companyia Egos Teatre (que recentment ha reposat el seu 'Ruddigore...' davant per davant del Poliorama, al Capitol), una companyia també encara jove com la mateixa Inspira Teatre.

L'espectacle 'El cel de la Jojó' s'introdueix amb dos protagonistes, la mare i la seva filla, que mentre estenen roba al terrat acaben parlant del records de l'àvia morta i d'on deu ser després de la mort. És així com s'entra en el teatre dins el teatre amb l'explicació del conte d'una granja on una vaca, la Jojó, s'ha guanyat la fama per la seva saviesa de tan vella.

Alternant, doncs, la presència de diversos habitants de la granja reproduïts amb titelles (un gat, un ratolí, una gallina, un pollastre, un xai, una ovella...) que li demanen consell sobre els seus problemes quotidians, el moll de l'os de la trama consisteix a mostrar com la vaca Jojó va perdent, per la vellesa, algunes parts del seu cos: la taca del ventrell, la cua, les banyes, les mamelles...

Sense que se'n parli, la relació subtil entre la vellesa de Jojó i la vellesa humana es fa evident i la manera d'explicar amb sensibilitat la pèrdua per la mort és tractada deixant de banda qualsevol adoctrinament. Esclar que el tòpic parla del cel, però la mort és imprevisible i saber què hi ha després s'expressa aquí com una incògnita, només possible si es manté el record dels que no hi són, com si visquessin dins nostre.

La tesi dramàtica de fons té una resolució teatral molt adequada als primers espectadors que, en menys d'una hora, viuen una diversitat d'escenes ja sigui amb els personatges dels titelles o amb la conversió de les dues protagonistes en grangeres, cantants, actrius i ballarines, sense comptar un paper de periodista de televisió o una altra de fetillera de la màgia amb l'elixir per mantenir la joventut que la vaca Jojó rebutja conformada lúdicament amb la seva vellesa.

Si l'àlbum original de l'obra és un text poètic que s'explica amb les il·lustracions netes i de traços senzills d'Olivier Douzou, aquesta adaptació teatral manté igualment aquestes dues virtuts: una posada en escena neta i un plantejament tan sensiblement senzill com obert a la reflexió i la resposta posterior dels adults a les preguntes dels petits sobre la incògnita del més enllà de la vida.

«Ras!». Dramatúrgia de Juan Pablo Mendiola. Música original de Paco Garnelo. Intèrprets: Lara Sanchís i Joan Santacreu. Vestuari: Joan Miquel Reig. Il·luminació audiovisuals: Juan Pablo Mendiola. Il·lustracions: Patricia Barrachina. Veu en off: Alfred Picó. Direcció coreogràfica: Mamen García. Direcció: Juan Pablo Mendiola. Companyia Maduixa Teatre. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: De 8,96 a 13,44 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

El pintor Joan Miró va trobar l'origen de la seva imaginació quan, de petit, s'estava a Mont-roig del Camp (Baix Camp) —d'on extreu més tard el valorat i testimonial quadre de 'La masia'—, i baixava a la platja on qualsevol element —una petxina, una branca seca, una garrofa, uns grans de sorra, els estels de la nit...— es convertirien anys després en protagonistes de la majoria de les seves teles.

La companyia de Sueca, Maduixa Teatre, s'ha inspirat també en la imatgeria de Joan Miró per elaborar un espectacle que barreja la dansa, la música, el teatre i la il·luminació, però fent ús d'allò que encara s'anomenen "les noves tecnologies", a través d'un guió audiovisual de projeccions sobre el terra que ressegueixen cadascun dels dos intèrprets.

Dic "noves tecnologies" però em fa la impressió que per als primers espectadors, als quals s'adreça principalment l'espectacle, la novetat ja no és tan excepcional com ho pot ser per als adults perquè els més petits estan avesats a fer traços, ratlles, circumferències, cercles o gargots precisament a través de la pantalla i el ratolí o el teclat.

És, doncs, una manera de portar al teatre familiar la realitat dels mitjans que envolta els espectadors del futur i fer-los veure com és possible explotar-ne també totes les dimensions, de la mateixa manera que el cos, el gest i la paraula —les ancestrals "noves tecnologies"— continuen sent vàlides per aprofundir en l'expressivitat.

A 'Ras!', els dos protagonistes, el Joan i la Lluna, es troben per jugar i entendre l'univers que els envolta i per descobrir també com poden, amb el seu cos, posar llum, vida i color a la terra que trepitgen. És, doncs, amb les mans, els peus, les cames i el tou del cos com els dos van dibuixant el seu viatge imaginari, que no és altre sinó la gènesi del rerefons de moltes de les pintures de Joan Miró.

L'espectacle ha estat distingit amb diferents premis per la seva original concepció i, potser el premi més important per a ells, ha girat per alguns països europeus. La companyia, que també és la responsable de la Mostra de Mim de Sueca, aporta una visió nova a la coreografia i ho fa en un espai íntim, aparentment reduït —una mena de petit ring amb grades a quatre bandes— on s'hi encabeixen ben bé, però, un centenar d'espectadors aconseguint que la sorpresa, una mica desconcertant de l'inici fins i tot per als més petits, es vagi convertint en un suggerent i estimulant mostrari de sorpreses molt adequat, sobretot, a espectadors que fan els primers passos en la coneixença dels colors, els nombres i les parts del cos. I tot segellat com a The End amb la signatura de Miró.

«El rei de la jungla», de Joan Guasch i Carbonell. Lletres i músiques d'Albert Doz. Intèrprets: Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo, Joan Manuel Chilet i Albert Doz. Disseny vestuari i màscares: Xavier Rojo. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Construcció màscares: Elisabet Vilaplana. Escenografia: L'Aplic. Il·luminació i so: Xavier Rojo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 10 novembre 2012. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

Quan Walt Disney es va treure de la màniga dels seus estudis la història d'El rei lleó', l'any 1994, no va explicar gaire en veu alta que s'havia basat en la clàssica tragèdia de 'Hamlet', de William Shakespeare. La lluita entre hereus pel poder reial i la victòria del príncep legítim contra l'impostor és la moralitat del que es podria classificar com una faula selvàtica. Actualment, com és difícil de desconèixer per la forta promoció que se n'ha fet, un musical homònim està arrasant en temps de crisi a la cartellera teatral madrilenya.

Aquí, en aquesta proposta del Guasch Teatre, Simba, el lleó de l'animació de Disney, es diu Lion per analogia amb el títol original anglès, 'The Lion King', i l'adaptació de Joan Guasch i Carbonell, com és lògic, defuig qualsevol d'aquestes dues referències anteriors, cinema disneylandià i teatre de Gran Vía, tot i que es inevitable que els que en coneixen poc o molt la trama hi trobin, com a mínim, el moll de l'os.

L'espectacle que ha reposat aquesta temporada la companyia Guasch Teatre té dos elements que el fan potser un dels més elaborats de la troupe de la casa: pel contingut del text, per les lletres i les músiques d'Albert Doz, i sobretot per les màscares de tot el bestiari personificat que hi apareix: el lleó protagonista —tímid i fins i tot espantadís—, els micos de la selva, les hienes que fan de guàrdies del rei impostor, el rei fals, la lloba —a qui el rei impostor pretén que sigui mare d'un hereu seu—, i l'au amb plomes que fa el paper de salvaguardar la memòria del passat i de la veritat del príncep hereu del tron.

En un muntatge on no hi ha, doncs, per qüestions òbvies, cap personatge humà, la credibilitat de la personificació es fa més delicada que mai, cosa que la proposta supera amb un registre mesurat, aconseguint que tant les interpretacions de l'escenari com les d'alguns dels personatges que baixen a la platea es rebin amb la picardia pròpia de l'edat i de la transcripció entre ficció i realitat.

Una escenografia dividida en diferents actes retorna al decorat romàntic i deixa que, davant de quadres acolorits que representen la selva o el cau del rei impostor, el pes de la representació recaigui del tot en els intèrprets en un muntatge que, sense arribar a ser de Commedia dell'Arte, sí que, per la importància de les màscares, s'hi acosta.

Enmig d'un repertori musical variat i enganxadís, amb una peça clau que es repeteix i que es recorda a la sortida del teatre, hi ha també una fugaç versió de l'entrada de la peça 'Diamonds on The Soles of Her Shoes', de l'àlbum 'Graceland' que Paul Simon va enregistrar en una fugida precisament a la selva africana, l'indret natural del lleó de l'aventura.

«Blancaneus i els 7 nans». A partir del conte dels Germans Grimm. Adaptació d'Oriol Bores. Intèrprets: Anna Toro, Miguel Ángel Sánchez, Jordi Fornieles, Guillem Cirera i Irene Jodar. Escenografia: Bargaypou. Il·luminació: Magatzem d'Ars. Banda sonora original de Neus Kaori. Vestuari: Anna Toro. Coreografia: Guillem Cirera. Llum i so: Nerea Gaya. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Jove Teatre Regina, Barcelona, 10 novembre 2012. Preu: 10,80 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

L'adaptació manté els eixos bàsics del conte: reina i madrastra, posseïdora del mirall que li diu, servil, que és la més bonica del món, descobreix que el palau cau de brut i es val del seus dos lacais, una mena de Quasimodo amb gepa i un altre alt i sec com en Parent d'en Bufa, perquè li trobin una mossa de la neteja.

Però mentrestant, el príncep, que no sembla que s'interessi gaire per trobar parella, es veu obligat per sa mare a fullejar revistes del cor —a l'època del conte no hi havia televisions ni presentadores de telenotícies per escollir— per tal que triï la princesa de sang reial que li faci més peça.

Però ja se sap que on la carn és viva, no hi té comparació un paper cuixé de revista i el príncep descobreix que la noia de la neteja li roba el cor sense saber com. És aleshores quan a la reina li agafa un patatús davant el mirall quan aquest li diu que la dona més bella del regne és Blancaneus, la noia de la neteja, per cert, amb un currículum poc extens i no gaire predisposada per a les feines de la neteja.

És aleshores quan el conte entra en la seva part més fantàstica i quan el muntatge també guanya en teatralitat perquè a partir de la fugida que planegen el príncep, que amaga la seva identiat, amb Blancaneus, s'arriba al bosc —espai màgic de sempre— on apareixen els set nans, una incògnita que l'espectador manté pensant com s'ho farà la companyia per reproduir els set personatges.

I la solució és el caramel de l'espectacle: set titelles gegants, cadascun diferent, representant les característiques pròpies del conte popular: el dormilega, el dropo, el murri, el savi, el dels esternuts, el feliç, el tímid...

Set titelles —que són nans i no nens ni nens sinó nans, en un enriquidor joc lingüístic— que converteixen l'espectacle en una barreja d'actors i actrius, també cantants, amb titelles, sense que hi falti l'escena de la bruixa del nas punxegut —la reina disfressada—, la poma enverinada que em sembla que en aquest cas és una resplendent Royal Gala del Llobregat, un pou on, a més dels diamants del set nans, i cau el llibre d'encanteris i també la bruixa —i s'hi deu quedar per sempre perquè al final no surt a saludar els espectadors al vestíbul— i el petó reial que tot ho resol amb el desvetllament de Blancaneus (cal advertir que les múltiples versions catalanes del nom el deixen sempre en singular, Blancaneu).

Les claus, doncs, del clàssic dels Grimm queden ben resoltes i ben enteses pels espectadors més petits que durant la representació aplaudeixen la defenestració de la bruixa i intenten que Blancaneus no faci la queixalada de la poma. Però, si bé els clàssics es poden adaptar, no sempre es poden alterar. I el desig del poble de la platea no sempre pot ser escoltat pels que estan per damunt d'ell.

Bona música, original de Nerea Gaya, amb una llicència fugaç de Peret i el seu "Borriquito" en veu dels lacais, i un llenguatge afinat que fins i tot utilitza un prehistòric "xaval", defugint la comoditat barroera i decadent del "tio" que s'escolta sovint a tort i a dret en altres col·legues d'escena. El teatre familiar té una doble responsabilitat davant els seus espectadors en formació. I que la llengua i el contingut es tinguin en compte en combinació amb el divertiment sempre és bo de fer constar i estimular.

«La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Almeria Teatre, Barcelona, 3 novembre 2012. Preu: 10,00 €. A partir 3 anys.

Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.

Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.

La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).

La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.

Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.

La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.

«La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Preu: 13,50 €. A partir 3 anys.

Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de 'La Blancaneus'. I no perquè els germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època.

No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents!

Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.

Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, que ha inaugurat la novena temporada de Viu el Teatre, que Únics Produccions manté amb bon criteri i una esmerada programació, al Teatre Poliorama.

En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.

Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic (amb una pantalla escenogràfica que compta amb la col·laboració enregistrada del veterà actor Jordi Banacolocha, l'actual rei Joan d'Aragó de la sèrie televisiva 'Isabel'), hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.

Això permet que la trama s'expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l'auditori— i que reuneixen una diversitat d'estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus (Jèssica Martín), el príncep (Joan Baptista Torrella) i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici (Montse Vidal). Tres bones interpretacions individuals que s'afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó 'Heigh Ho!' que els identifica i que qui més qui menys saps taral·lejar, ni que estigui a l'atur i no pugui sortir a treballar cada matí.

Hi ha dos moments esclatants durant l'hora i mitja de l'espectacle, que se segueix pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l'aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep... ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l'amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l'enamorament platònic dels set nans com amb l'enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s'oficialitzi l'enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l'esperit de portar la contrària a la moralitat establerta.

Tràiler de l'espectacle La Blancaneus i els 7 nans de la companyia Joventut de la Faràndula i clip musical amb la cançó Heigh Ho! (Walt Disney) interpretada pels 7 nans.

«Donka. Una carta a Txèkhov». Creació de Daniele Finzi Pasca. Creativa associada: Julie Hamelin. Intèrprets: Moira Albertalli, Helena Bittencourt, Andrée-anne Gingras-Roy, Catherine Girard, David Menes, Félex Salas, Beatriz Sayad i Rolando Tarquini. Vestuari: Giovanna Buzzi. Il·luminació: Daniele Finzi Pasca. So: Maria Bonzanigo. Coreografia: Daniele Finzi Pasca i Maria Bonzanigo. Vídeo: Roberto Vitalini per a bashiba.com. Caracterització: Cristina Barbé Braga. Cració roda Cyr: Daniel Cyr. Ajudant direcció: Facundo Ponce de León. Direcció: Daniele Finzi Pasca. Companyia Finzi Pasca i Chekhov International Theatre Festival. Coproducció amb el Théâtre Vidy-Lausanne. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 octubre 2012. Preu: 19 a 38 €. A partir 8 anys.

Hi ha pocs espectacles per a tots els públics que sobrepassin aquest registre i que siguin capaços de captivar un seguit d'interessos de diversos espectadors. El muntatge 'Donka. Una carta a Txèkhov', creació de l'artista Daniele Finzi Pasca (Lugano, Suïssa, 1964) és un d'aquests.

'Donka' és una barreja d'imatge, so, música, dansa, circ i pista teatralitzada, per no caure en el tòpic simple de qualificar-lo com a "espectacle poètic". Perquè, en realitat, 'Donka' —que el mateix creador aclareix que és la manera d'anomenar en rus la campaneta que es fixa a una canya de pescar perquè alerti que el peix ha picat— va també més enllà de la poètica fent de les arts multidicisplinars del circ un espectacle físic la paraula del qual —presa com un homenatge a Txèkhov— té una importància rellevant no només pels registres que utilitza, des de la reflexió, a la ironia o l'humor de clown, sinó perquè es compromet amb els espectadors que té al davant, com ha passat en aquest cas amb les representacions —només cinc funcions— al Teatre Nacional de Catalunya, en què la majoria d'intèrprets fan el seu discurs en un català, diguem-ne simpàtic, d'accent estranger, sense que cap decret ni cap oficialitat artificiosa els ho exigeixi. Que fàcil que és la normalització, si un la vol!

En aquest sentit, dos dels intèrprets que fan de mestres de cerimònies, Beatriz Sayad i Rolando Tarquini, són els que excel·leixen en el seu paper de transmissors d'aquesta voluntat de respecte envers els espectadors. Saben molt bé que la llengua és més que un canal de transmissió i, a través dels sentiments que desprenen de les seves accions artístiques, en fan també un canal de sentiment.

Els espectadors assisteixen, sense adonar-se'n, a un homenatge a l'autor de 'Les tres germanes', 'L'hort dels cirerers', 'L'oncle Vània' o 'La gavina' i ho fan no només amb les picades d'ullet a alguns dels seus personatges més coneguts sinó també apel·lant a referències biogràfiques del dramaturg com la seva activitat de metge, la seva afecció a la pesca o la malaltia pulmonar que va acabar amb la seva vida a causa d'una tuberculosi.

En un seguit de quadres plàstics que combinen números de circ amb aportacions coreogràfiques més lliures, les imatges van confegint aquest singular retrat sobre Anton Txèkhov i la seva vida personal i literària. Un número de trapezi amb les tres germanes, una dissecció en una taula de quiròfan a diferents pacients, exercicis de contorsió plens d'humor, joc fals d'equilibristes executats a peu d'escenari i reproduïts mitjançant una càmera sobre la pantalla com si fossin reals, malabarismes amb més pilotes del que és habitual veure, acrobàcies, original número sobre plaques de gel als peus que també es desprenen del cel de l'escenari, orquestra simfònica i peces de coral, clowns que no ho semblen però que acaben fent el seu paper, el jardí de Txèkhov, el llac de les finques de les obres del dramaturg, un llit d'hospital que tanca l'espectacle com a símbol de la mort...

Daniele Finzi Pasca (Lugano, 1964) es va formar en aquest cantó de Suïssa, en una família de fotògrafs, des del besavi al seu pare. Va trencar amb la nissaga del clic i es va involucrar en el món del circ. La seva llarga trajectòria l'ha portat fins a circs internacionals com l'Éloize o el Cirque du Soleil, com un dels creadors de l'espectacle 'Corteo'. Juntament amb la compositora i coreògrafa, Maria Bonzanigo (Lucerna, 1966) creen el que ells anomen "teatre de la carícia".

I no és estrany que l'anomenin així si tenim en compte que tant Daniele Finzi com Maria Bonzanigo creixen i es formen artísticament en un espai on els llacs suïssos estimulen la fantasia i el misteri i en un marc com els del llac dels Quatre Cantons de Lucerna, a tocar del riu Reuss, on el compositor antisemita Richard Wagner va compondre una de les seves obres més cèlebres, 'Tristany i Isolda'. La geografia condiciona el creador. 'Donka' beu d'aquestes fonts plenament i les expandeix fins a límits sensorials que són tan difícils de transcriure en paraules que només són possibles d'entendre si es viuen en directe.

«La gallina dels ous d'or». Basat en la faula clàssica d'Isop. Versió d'Alícia Serrat i Macià G. Olivella. Música original de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Marcel Clement, Marc Miramunt, Esther Pérez-Ferrez, Olga Fañanàs i Maties Gimeno. Escenografia: Francesc C. Abella. Il·luminació i so: Francesc Campos. Vestuari: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys.

En els temps que corren, la llegenda que la gallina dels ous d'or existia ja s'ha fos del tot. En tot cas, els que en van arribar a aconseguir alguna d'aquestes característiques la van trossejar i en van fer un brou tan immens que no n'han quedat ni les plomes.

D'aquí ve la riquesa de les faules clàssiques que demostren que els errors de l'ésser humà es repeteixen des que l'ésser humà és humà. El recent boom immobiliari va ser una d'aquestes gallines d'ous d'or. I, més puntualment, si voleu, la xarxa de la màfia xinesa de blanqueig de capitals desmantellada en el contenidor de porqueria especulativa del sud d'Europa en podria ser una altra.

Perquè, vejam, ¿què és, si no una gallina d'ous d'or, aquest carregament d'armaris i carrets de supermercat farcits de feixos d'euros en els magatzems del presumpte promotor cultural xinès, cap de la màfia, que ha il·lustrat la majoria de telenotícies dels últims dies? Isop ja ho va dir: un home tenia una gallina que li ponia un ou d'or cada dia. Pensant-se que dins de la bèstia hi havia una mina d'or, la mata per fer-li una autòpsia que resulta frustrant.

L'evolució de la faula ve de lluny. Isop (s. VII aC) va parlar d'una oca d'ous d'or ('L'oca que ponia ous d'or'). És a partir de les diverses adaptacions que, en versió catalana, es transforma en una gallina, després dels retocs que hi fa Jean de La Fontaine i, al segle XVIII, Félix María Samaniego. També els germans Grimm tenen una versió semblant titulada 'L'oca d'or'.

L'espectacle de La Trepa s'adapta a la versió ancestral catalana i mostra les terribles conseqüències de l'ambició desmesurada i, en una adaptació de teatre dins el teatre, l'aviram de la granja explica a un nouvingut (un pingüí) una faula sobre la seva pròpia existència que els posa les plomes de punta a tots.

La posada en escena —idònia per als primers espectadors—, mostra el bestiar personificat de la granja amb la caracterització d'un vestuari que és una de les apostes que excel·leixen aconseguint un muntatge acolorit, lluminós, suggerent i, com és habitual en les produccions de la companyia La Trepa, amanit amb una atractiva partitura musical de Ferran González que combina les peces solistes amb les peces corals, acompanyades d'una coreografia adequada a l'ambient, que la faula facilita a la perfecció.

Una gallina, una oca i un pinguï, entre altres personatges de la granja, són el trio protagonista. Potser sorprèn la presència d'un pingüí en una granja, però precisament aquest trencament d'allò que és possible en la vida real converteix el muntatge en un salt cap al fantàstic on tot és possible: fins i tot que l'ésser del frac més gregari del gel arribi a una granja càlida precisament perquè una altra mena de gallina d'ous d'or que està provocant l'escalfament de la Terra ha començat a fondre el seu territori d'origen al Pol. Un aprofitament per partida doble de la moralitat de la faula original que troba el seu referent en un conflicte universal d'avui mateix.

«Marc». Espectacle de titelles basat en la novel·la 'El nen que va caure en un forat', de Jordi Sierra i Fabra. Creació de Jordi Bertran, Irma Borges, Aurora Poveda, Paulette San Martín. Dramatúrgia: Irma Borges. Intèrprets-titellaires: Paulette San Martín i Aurora Poveda. Vestuari i attrezzo: Paulette San Martín. Construcció titelles: Jordi Bertran, Valentina Raposo i Paulette San Martín. Composició musical: Toni Ubach. So i il·luminació: Toni Ubach. Escenografia: Diego Polognioli. Direcció: Irma Borges. Producció: Companyia Jordi Bertran. La Seca Espai Brossa, Barcelona, 14 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir 8 anys.

El conte 'El nen que va caure en un forat', de Jordi Sierra i Fabra, amb il·lustracions de Riki Blanco, va ser publicat a l'Editorial Libros del Zorro Rojo, que va inaugurar la col·lecció Big Bang l'any 2008. L'adaptació que n'ha fet la companyia de Jordi Bertran, pensada per a titelles i objectes, és una peça de gourmet, delicada i sensible, que sota l'aparença d'espectacle màgic —comença amb un barret gegant de copa de cap per avall— amaga una esgarrapada final a l'ànima, tal com planteja el mateix autor del conte en la versió original.

Jordi Sierra i Fabra hi fa una denúncia de la fragilitat de la infància i el forat en el qual poden caure segons quines criatures si es troben sense l'ajut i el suport dels més grans que els envolten. El forat és, doncs, l'espai que té una representació real però que acaba sent també —en un tomb dramatúrgic que promou la sorpresa dels espectadors— un espai metafòric que neguiteja el petit protagonista, en Marc, titella d'antologia, que de camí de casa del pare a ca la mare —que viuen separats— cau en allò que se suposa que és el forat d'una claveguera del qual no pot sortir, mentre li passen pel voltant tot de personatges de carrer que hi parlen, se'l miren, l'observen, però es fan l'orni sense ajudar-lo de debò a treure el cos d'on presumptament s'ha ensorrat.

Un avi que passeja pel barri, una nena amb la seva mare que ve vestida de les classes de ballet, un parell de motoristes que un s'imagina tipus Harley-Davidson, una pòtol amb el carretó d'andròmines... i un gos, l'únic ésser que, de fet, ni que en Marc i ell parlin llenguatges diferents, és qui acaba ajudant millor el petit a subsistir en el forat. Però serà també la pòtol del carretó —com una fada de conte— la que li faci veure que ha de ser ell mateix qui, amb la seva força de voluntat, surti del pou anímic en el qual es troba, angoixat per la situació personal que viu, temorós que ni el pare ni la mare l'estimin o el deixin de banda.

La representació de la companyia és d'una polidesa exquisida, amb les dues titellaires manipuladores que també posen veu al relat, i amb simples objectes que van i vénen d'un parell de penja-robes que remouen la imaginació dels espectadors envers els diversos personatges: l'avi es representa amb una gorra de pala i un bastó, els motoristes només amb el casc...

Cruesa sentimental, realisme social i una lleugera pàtina d'humor són també els ingredients que mantenen l'estructura de la trama. Espectacle de titelles sense fronteres, que atrau els adults i que sotragueja suaument els petits, això sí, aquells petits que com el protagonista, en Marc, que representa que té uns deu anys, ja tenen una experiència, tot i que breu, de la vida, que els fa entendre que res no és fàcil sense la superació personal.

«En John i la caixa de música». Dramatúrgia: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Música: Uke. Intèrprets: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Vestuari: La Trama. Il·luminació i so: Josep Sánchez-Rico. Veu ràdio: Asun Vitoria. Tècnic il·luminació i so: Dani Tort. Direcció: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Producció: La Trama Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 13 octubre 2012. Preu: 9 €. A partir de 3 anys fins als 8 anys.

Mitjanit sempre ha estat una hora màgica. I la literatura fantàstica n'ha fet ús fins al punt de convertir les dotze en un mite de la frontera fictícia entre la realitat i el somni. De la mateixa manera que el misteri que desprèn un taller de joguines per als més petits és equivalent a la nostàlgia que desprén per als que ja han deixat la infantesa enrere.

L'espectacle 'En John i la caixa de música' excel·leix per la senzillesa de la seva posada en escena i per com extreu, d'aquesta mateixa senzillesa, el gruix del contingut. En una combinació de teatre i d'ombres xineses i de teatre dins el teatre, un aviador de llauna i una ballarina de caixa de música, dues joguines convertides en carn i os, fan un viatge a l'Orient per reinterpretar la llegenda de l'estel i explicar la història xinesa del Chen i la Yin, amb el rerefons del matrimoni concertat i l'opció de la llibertat personal simbolitzada, en aquest cas, per el volateig de l'estel.

Dos petits espectacles en un, doncs. D'una banda, el món del taller de reparació de joguines del carrer Estret on l'aviador, uniforme caqui, casc i ulleres fosques, puja al seu aparell —una capsa de cartró— i s'envola imaginàriament per fer un passeig fins que topa amb una ballarina de la caixa de música que, com si fos un molí eòlic, enmig del taller, entorpeix el vol de l'avioneta.

És així com, aviador i ballarina, fan amistat i ell es treu de la màniga, per distreure-la de les cabòries, la llegenda oriental que s'interpreta en un teatrí ambulant que forma part de l'escenografia de l'espectacle amb unes ombres xineses de fons acolorit i lluminós que representen els personatges del conte i que, en segons quins moments, aviador i ballarina reinterpreten al taller en carn i os, en una mena de joc per entrenir la llarga nit al taller.

Un element extern —la veu d'una locutora de ràdio d'època— entra en joc per comunicar-se amb l'aviador i indicar-li que té una nova ruta aèria. Mentre la ballarina autòmat torna al seu lloc esperant una nova nit, al taller es crea també l'esperança que si l'encarregat la repara, potser podrà tornar a sorprendre generacions de grans i petits que , en obrir la seva caixa de música, es quedin embadalits de veure-la ballar rodolant.

Espectacle de cambra, per paladejar a tocar dels intèrprets que, aprofitant aquesta disposició escènica, busquen també la interacció dels petits espectadors demanant idees per poder alliberar la princesa xinesa del jou del matrimoni forçat a què la volen condemnar. La complicitat s'estén de seguida i les idees que surten sorprenen a vegades els mateixos protagonistes: des d'una llarga escala que arribi al capdamunt del palau fins a una excavadora per construir un túnel que serveixi de fuga... I després encara hi ha qui s'estranya que, de tant en tant, grups de presos s'escapoleixen de les presons! I és que sempre n'hi ha que aprofiten les lliçons rebudes de petits, ni que siguin teatrals.

«Hansel i Gretel, el musical». Adaptació del conte dels germans Grimm i l’òpera d’Engelbert Humperdinck. Versió de Dani Cherta. Intèrprets: Jordi González, Roser Colillas, Anna Ventura, Magda Puig i Elías Torrecillas. Col·laboració especial del Cor de Cambra Tornaveu. Direcció del cor: Manel Cubeles. Escenografia i il·luminació: Ximo Díaz. Vestuari: Georgina Viñolo. Música i audiovisual: Ramsés Moraleda. Coreografies i lletrista: Jordi González. Il·lustracions: Beatriz Iglesias. Regidoria: Brugués Faura. Direcció de Dani Cherta. La Roda Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 abril 2009. Reposició: Sant Andreu Teatre (SAT), Barcelona, 6 octubre 2012. A partir 3 anys. Preu: 9 €.

Ja fa temps que les madrastres han desaparegut de les versions modernes dels contes populars. I diria que també del llenguatge quotidià. 'Hansel i Gretel', un conte de fonts orals recollit pels germans Grimm, responsables dels dos noms dels protagonistes, n'és un exemple. A l'original, és la madrastra qui envia els dos germans a buscar-se la vida al bosc. Però avui, parlar de madrastres és crear un paral·lelisme perillós amb les segones mares i el qualificatiu ha estat desterrat espontàniament pels canvis socials.

I això és reflecteix en aquesta versió perquè els pares llenyataires són, els dos, els pares biològics, i Hansel i Gretel són ells, per iniciativa pròpia, els que decideixen sortir de nit per buscar menjar i llenya. De la por de fons de l'original passem a la por de la pobresa i a una lectura actualitzada sobre la crisi econòmica que assota a hores d'ara moltes famílies.

Però la riquesa d'aquest espectacle està en la combinació d'actors i actrius acompanyats d'un cor de cambra que ocupa l'espai dels éssers fantàstics i els follets del bosc. Són aquestes escenes musicals les millors de tot l'espectacle, fins al punt que a un li dol que no s'exploti més la seva presència en el guió, amb la qual cosa el muntatge guanyaria en espectacularitat i qualitat musical.

També les escenes de la casa de la bruixa, una casa de massapà, per cert, potser perquè la xocolata és massa llaminera i fa cucs, on Hansel i Gretel arriben mal guiats per un cucut mesell de la bruixa —vegi's aquí una esplèndida màscara i caracterització del personatge—, són les que tenen més efectes de llum, so i color perquè es veuen complementades amb unes peces gegants il·lustrades (el forn, el foc a terra, la cuina, els arbres...) que connecten molt bé amb l'imaginari col·lectiu dels primers espectadors.

Diu en veu baixa a la seva mare una petita espectadora d'encara no tres anys que seu a la butaca de davant meu, quan arriba el moment culminant del conte: "La bruixa no se'l menjarà [referint-se a Hansel], la llençaran al foc". És a dir, aquí es compleix aquella norma tan essencial a l'hora d'assistir a la representació d'un clàssic, que els espectadors coneixen el que ha de passar, el que no saben és com passarà.

Amb un personatge incorporat de nou, una fada rosada que fa el paper de mestra de cerimònies, les escenes es van succeint pel mètode de la introducció narrativa. I aquí és on sembla que cal advertir que el teatre, com el cinema, s'hauria d'explicar sempre per si sol. ¿Cal, doncs, incloure un personatge narrador, com si estiguéssim dins de la versió escrita?

I no vol dir això que la fada rosada no hi faci el seu paper, perquè aporta un to de distància entre la llunyania en el temps de la història de llenyataires i la realitat actual, amb un to distès i humorístic, que desengreixa el rerefons de por, però que un preferiria que els espectadors que s'hi troben per primera vegada, entressin en la trama pel seu propi peu o, millor dit, pel seu propi procés de creació visual de les accions.

'Hansel i Gretel' té una trama lineal que ho permet i anar directament al gra, explotar a fons les possibilitats del gènere fantàstic que ofereix el bosc i forçar una mica més l'efecte escènic a l'hora de la casa de la bruixa que, si pot, es cruspeix les criatures, no hi faria cap mal.

«Operetta». Dramatúrgia de Jordi Purtí. Arranjaments musicals: Pere Mateu Xiberta i Esteve Palet Mir. Intèrprets Cor de Teatre de Banyoles: Montserrat Baeza, Mariona Callís, Ginesta Ferrer, Mariona Ginés, Anna Figueras, Nataliya Nesterchuk, Adriana Planagumà, Victòria Martínez, Paula Costabella, Alba Mur, Eulàlia Figueras, Alicia Lorente, Gemma Fontbernat, Dida Castro, Marta Planella, Laura Pla, Rosa Rigau, David Costa, Ignasi Marco, Lluís Rodriguez, Pedro Calavia, Gerard Capdevila, Llorenç Gómez, Carles Besalú, Arcadi Juncosa, Lluís Coll, Albert Massip, Pere Quintana, Víctor Genestar, Joan Vila, Enric López, Joan Rigat, Lluís Gratacós. Escenografia: MonTse Baeza i Pablo Paz. Vestuari: Rosa Lugo. Il·luminació: Ramón Rey. So: Joan-Carles Ros "Rosky". Maquillatge i perruqueria: Montserrat Oliveras. Assessorament moviment ballet: Anna Sarró. Producció: El Canal Centre d'Arts Escèniques Salt / Girona i Simfònics. Direcció escènica: Jordi Purtí. Direcció musical: David Costa. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 15 maig 2011. Reposició: Teatre Victòria, Barcelona, 4 octubre 2012. Preus adults: de 20 a 30 €. Menors 16 anys: preu únic de 15 euros. A partir 8 anys.

L'humor musical de l'espectacle 'Operetta' és inclassificable, tant pel seu gènere, com pels espectadors als quals s'adreça. Per això, els programadors del Teatre Nacional de Catalunya, l'han incorporat dins del programa familiar tot i que un sospita que trobaria la majoria de seguidors en una programació general. El muntatge barreja l'òpera, el teatre gestual i l'humor, amb un cor a capella, el Cor de Teatre de Banyoles, amb vint-i-sis intèrprets.

L'espectacle recorda en part un altre musical del mateix autor i director, Jordi Purtí, quan amb Toni Albà van posar en escena 'Hop!Era'. S'hi manté fugaçment el ressò d'alguna d'aquelles escenes. Però el nou muntatge s'ha creat comptant amb les possibilitats dels actuals membres del Cor banyolí, que sempre són a escena, o bé cantant o bé fent breus actuacions corals dramàtiques.

¿I com es pot estructurar un espectacle que parodia l'òpera i que inclou una quinzena de peces musicals del gènere, però que ho fa tot sense orquestra? Doncs, abans que res, mirant el gènere operístic a una certa distància, fugint del puritanisme i pensant que els espectadors d''Operetta' no han de ser precisament uns espectadors melòmans amb denominació d'origen sinó uns espectadors que estiguin disposats a passar-s'ho bé veient aquesta barreja de cantants, d'intèrprets, de mims o d'humoristes, un esplet d'energia interpretativa al servei de la veu, en realitat l'instrument protagonista de l'espectacle.

A 'Operetta', s'hi escolten, entre altres, la 'Marxa triomfal', d''Aida', de Giuseppe Verdi; l''Obertura', de 'Guillem Tell', de Gioachino Rossini; la 'Casta Diva', de 'Norma', de Vicenzo Bellini; la 'Habanera', de 'Carmen', de Georges Bizet; el 'Brindis', de 'La Traviata', de Giuseppe Verdi: el 'Duet Papageno-Papagena', de 'la flauta màgica', de Wolfgang Amadeus Mozart; el 'Cor d'esclaus', de 'Nabucco', de Giuseppe Verdi; el 'Cor de gitanos', d'Il Trovatore', també de Verdi; o 'Belle nuit, o nuit d'amour', d''Els contes d'Hoffmann', de Jacques Offenbach.

La dramatúrgia signada per Jordi Purtí, amb la direcció musical de David Costa, que també intervé com a intèrpret, aprofita cadascuna d'aquestes àries per explicar i relligar petites històries quotidianes. Per exemple: un parell d'empleats de la neteja en un aeroport en una escena poètico-romàntica; l'escena del rodatge accidentat d'una pel·lícula on tothom acaba una mica més alegre del compte; una paròdia espectacular d'una cursa ciclista amb maillot groc al capdavant; una paròdia d'un concert on una part del cor fa de públic amb un seguit d'estossecs...

L'espectacle té una estructura tan rodona que seria difícil trobar-hi, en una hora i quart, cap escletxa. Des de l'entrada d'un camàlic amb el piano a coll de dins del qual apareixen després tots els altres intèrprets per on tornaran a desaparèixer al final en un efecte màgic que no només obre els ulls dels espectadors més petits sinó que alegra la imaginació rovellada dels adults, fins a la posada en escena de llums d'assaig, bastidors negres i decoració vermell encès que fa la impressió que tot es va elaborant en una sessió més o menys improvisada, però dins un ordre mil·limètric.

En un espectacle tan singular com 'Operetta', els intèrprets han de superar abans que res la dificultat vocal —malgrat que aquesta sigui la seva aportació bàsica— però sense oblidar que també són actors i actrius en moviment —poques vegades un Cor ha estat tan profusament aprofitat en les seves possibilitats dramatúrgiques—, actors i actrius que exerciten a la vegada el cant a capella, el gest, el clown, l'expressió corporal i la mirada individual i que es mouen seguint les pautes d'una coreografia que fins i tot l'acosta de puntetes a un espectacle de dansa contemporània que, en un altre àmbit, passaria sense excuses per ser considerat una proposta sense fronteres i dotat d'una aura inequívocament internacional.

«Ruddigore o la nissaga maleïda». Dramatúrgia d'Egos Teatre a partir de l'opereta 'Ruddigore or the witch's curse', de W. S. Gilbert i Sir Arthur Sullivan. Text de Rubèn Montañá i Toni Sans. Lletres de les cançons: Rubèn Montañá, Albert Mora, Toni Sans i Maria Santallúsia. Traducció de Tim Finn. Música de Sir Arthur Sullivan. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañà, Albert Mora, Toni Sans, Maria Santallúsia. Pianista: Francesc Mora. Assessorament vocal: Maria Dolors Aldea. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernada. Escenografia i vestuari: Egos Teatre. Caracterització i perruqueria: Sonia Montañà. Il·luminació: David Bofarull. So: Sergio Sisques. Direcció musical i arranjaments: Francesc Mora i Albert Mora. Direcció de Joan Maria Segura i Bernada. Companyia Egos Teatre. Barcelona, Versus Teatre, 18 gener 2008. Reposició: Teatre Club Capitol, Barcelona, 3 octubre 2012. Preu adults: 23 euros. Descompte 20% per a menors de 14 anys. Espectacle recomanat a partir de 10 anys.

Han prorrogat... i prorrogat i prorrogat i reposat i reposat des de la seva estrena fa cinc anys al Versus Teatre. Una revelació de quan el teatre català es permetia encara revelacions. Entremig, premis de la Crítica i de la Fira de Tàrrega, gires i fins i tot exportació musical a Buxton (Manchester) dins del Gilbert & Sullivan Festival. I no és estrany. No només perquè la història del musical és gòticament divertida sinó perquè els intèrprets en fan una atractiva posada en escena que té el suport bàsic d'una qualitat musical i vocal, i que també captiva per la seva mínima sofisticació, malgrat que la companyia té a les mans un argument de gran muntatge.

L'opereta, probablement perquè algú la va batejar amb diminitiu, arrossega el llast de ser un gènere menor quan, en realitat, el grau menor o major de qualsevol obra teatral rau en la seva forma i la seva interpretació i no en els seus orígens.

En aquest cas, la història es trasllada a les terres de la baronia dels Ruddigore, uns personatges maleïts que traspassen d'hereus en hereus l'obligació de cometre un crim mortal cada dia per evitar de ser ells els que morin en una terrible agonia.

El muntatge és una font d'amor, de mort, de punyalades per l'esquena i de canvis de parer segons les conveniències del moment. El registre és d'un humor negre que va in crescendo. I la trama s'embolica i es desembolica amagant més d'una sortida sorprenent per als espectadors. La més sorprenent, esclar, la que tanca l'espectacle després d'un fosc. I, precisament per això, la que tampoc no es pot desvelar si no es vol trencar l'enjòlit.

La majoria dels personatges de la baronia han de fer mans i mànigues per fugir de les mans assassines del baró de Ruddigore. Però no és baró maleït tot el que lluu. I en un joc de germans, de bocamolls i d'interessos creats, els papers es canvien en qüestió de moments.

Hi ha escenes amb més joc que unes altres. La que més destaca és la de la sala del museu dels quadres dels avantpassats que permet la fugida dels marcs i el tornar-hi a entrar. També la de la petició al baró maleït, per part d'una representant de l'Associació de Familiars de les Futures Víctimes, que la tradició de morts diàries continuï per salvar l'interès turístic de la vila, s'emporta el gat a l'aigua. I durant l'hora i mitja de l'opereta, les intervencions vocals de tot el grup així com les individuals aconsegueixen un espectacle viu, malgrat els morts, fresc malgrat les tenebres, i festiu, malgrat l'atmosfera sanguinària de fons.

«La Sireneta». Basat en el conte de Hans Christian Andersen. Text d'Oriol Borés. Lletres cançons: Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Lara Yuste, Onofre Rojo / Òscar Monclús, Nil Bofill, Jordi Fornieles / Ernest J. Hernández, Marta Fons / Marta Codina. Escenografia i il·luminació: Magatzem d'Ars. Realització i retocs escenografia: Tallers Erdwin i Barrets & Pou. Llum negra: Narrets & Gaya. Vestuari: Anna Toro. Coreografies: Guillem Cirera. So: Nerea Gaya. Tècnic llums: Miranda Callejón. Direcció: Albert Pueyo. Producció: Magatzem d'Ars. Guasch Teatre, Barcelona, 22 setembre 2012. Preu: 8,50 € (d'1 any i mig a 3 anys) i 9,50 € de 3 anys endavant. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.

El conte de 'La Sireneta' va ser escrit primer (publicat el 1837) pensant en un ballet. I la història recreada per Hans Christian Andersen sobre aquesta jove i bella sirena de llarga vida —la llegenda diu que uns tres-cents anys— el viatger l'associa a l'escultura de la badia de Copenhaguen. La Sireneta original sí que enamora un príncep, però és molt més dramàtica i fins i tot té aires de thrilleri crim passional, ben diferent de com la presenta la moderna versió animada de Disney ('The Little Mermaid', 1989) que va popularitzar el personatge entre les generacions actuals.

Disney la bateja com a Ariel, la bruixa del mar es converteix en un personatge més aviat tou, s'elimina el casament del príncep per raons d'estat amb una princesa i, en comptes de deixar la Sireneta amb una cua a cada anca sense príncep, i després de fer-la passar pel tràngol de decidir si el mata a ganivetades, opta pel típic final feliç o, més aviat convencional: petó i junts per sempre.

És evident que la Sireneta original no es podria representar teatralment en brut per a espectadors primerencs. I també és evident que molts dels espectadors que fan de tutors o pares dels actuals espectadors primerencs van conèixer la Sireneta mitjançant la versió suavitzada de Disney.

Per això, la companyia Magatzem d'Ars, opta també per partir obertament de l'adaptació moderna i cinematogràfica —la Sireneta es diu també Ariel— amb només una excepció: la bruixa del mar torna a ser una bruixa maligna —amb aires elegants i ferotgia seductora molt ben aconseguida— i fa mans i mànigues per aconseguir el seu objectiu amb una retirada més aviat a la tradició del Llucifer nadalenc. La lluita entre bé i mal ha d'acabar sempre, almenys en la ficció, amb el triomf del bé. La vida ja s'encarrega de bufetejar amb la realitat.

El muntatge compta amb una bona interpretació que té un material de base consistent: la lletra i la música. Afegit a una treballada il·luminació, amb escenes de luminotècnia fluorescent que fascina els petits espectadors i que, en aquest cas, propicia la imaginació sobre el fons del mar sense recórrer a un aquari gegant.

Els personatges de l'espectacle tenen un atractiu especial que transporta també els espectadors al coneixement que en tenen pel conte escoltat, llegit o vist en animació: la Sireneta amb el canvi de la cua de peix per les cames humanes; la bruixa amb les potes de pop; el déu del mar com el cànon mana: vestit blanc, barbut i amb el típic arpó; el príncep Èric rendit a la bellesa de la Sireneta; i els servents de palau, amb un original cuiner de bigoti refistolat d'escola francesa.

Espectacle de gènere fantàstic, que barreja amb destresa la fantasia amb la realitat, el desig per obtenir allò que és lluny de l'abast del món en què un viu, la venda de l'ànima per un futur imaginari, i la lluita per recuperar el do més preuat, la veu melodiosa a canvi d'un petó d'amor. ¿La moralitat es convertirà en estil de vida quan els petits espectadors descobreixin l'adolescència i la vida adulta o tot haurà quedat, mai més ben dit, en cants de sirena?

«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé. Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (saT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Preu: 11 €. A partir 4 anys.

Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.

L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.

L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, que va obrir la temporada familiar de l'any passat del Sant Andreu Teatre, àlias saT! i que es reposa encertadament ara al Jove Teatre Regina, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.

L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.

La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.

La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.

El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.

Madrastra, germanes, fada padrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.

Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.

Més crítiques anteriors Teatre En família

Índex obres per sales d'estrena

Gaudí Barcelona, Teatre

Mercat de les Flors MAC

Tantarantana, Nou Teatre

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page

CLIP DE TEATRE[En família]

CLIP DE TEATRE

[En família]