ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
- «La Via Làctia», de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Lletres de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Música de Dani M. Iglesias. Arranjaments musicals: Mark Cowling. Músics: Mark Cowling, Xavi Muntaner i Francesc Villarrúbia. Cantants: Muntsa Rius, Òscar Mas, Xavi Fernández, Eva Trullàs, Joan Carles Capdevila, Sílvia Guillem, Manolita Domínguez i Paco Rosado. Direcció cors: Joan Carles Capdevila. Cantants cors: Manolita Domínguez, Joan Carles Capdevila, Paco Rosado i Sílvia Guillem. Nenes: Alexandra Capdevila i Marina Iglesias. Enginyer de so: Joan Sirvent. CD Audiovisuals de Sàrria. Muntatge de titelles de la companyia El Cau de l'Unicorn. Direcció Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Barcelona, A partir 5 anys. Jove Teatre Regina, 4 maig 2008. Reposició: 25 octubre 2014.
- Un dels millors espectacles familiars vistos a Barcelona aquesta temporada és 'La via làctia'. Muntatge de titelles gegants amb llum negra —herència de la venerable escola de la Llanterna Màgica de Praga—, que la companyia El Cau de l'Unicorn ha passejat per la Seca i la Meca en els últims cinc anys sense que hagués tingut una temporada més o menys llarga en un espai escènic de Barcelona.
- El Jove Teatre Regina l'ha acollit durant tres setmanes, només tres caps de setmana, i per la qualitat global de l'espectacle, seria recomanable que es replantegés una nova temporada més àmplia. Els seguidors del teatre familiar hi haurien d'anar i hi anirien a ulls clucs.
- El musical 'La via làctia' té tres grans eixos que reflecteixen un rigor formal fora de la mitjana habitual: 1. una banda sonora extraordinària —enregistrada i editada també en un CD—, i amb veus de tanta garantia com la de l'actriu Muntsa Rius —actriu que va des de Dagoll Dagom fins a 'Mamma mia!'—; 2. un guió mil.limètric, rigorós, de llenguatge exquisit, que es converteix en un conte fantàstic que fa estar en silenci sepulcral els petits espectadors durant una hora; i 3: els efectes màgics de la tècnica dels titelles gegants amb luminotècnia fluorescent sobre fons negre, que captiven petits i grans.
- Des del primer moment, la trama del conte no pot ser més actual: la sequera i la falta d'aliments, tot i que es parli de la sequera de la llet i els seus derivats i calgui buscar una animal amb banyes que posi remei al problema. La recerca es deixa en mans d'un personatge de ficció, el petit Karim, que en un món on els que més aprenen veuen com els creix el cap, ell es queda sempre amb el cap rodó com un terrestre qualsevol. La missió encomanada el porta a fer un viatge iniciàtic per l'univers.
- A partir d'aquí, sempre amb la batuta musical de guia, el recorregut és un cau de sorpreses, una pluja de personatges, d'objectes, d'animals i de cossos celestes, entre titelles manipulats i alguns d'agegantats del tot interpretats en carn i os i amb màscara per un dels titellaires.
- Un regal per a la vista i l'oïda. Un regal per als sentits. Humor i reflexió a la vegada. Pluja de sentiments. Teclat de valors: immigració, amistat, esforç, generositat. ¿Som al teatre o som al cinema? Les línies es confonen, però els titelles gegants acolorits omplen un espai de foscor a l'escenari on tot és possible sense que els espectadors en descobreixen el secret.
- «Les princeses també es tiren pets». Basat en el conte homònim d'Ilan Brenman. Dramatúrgia de Joan Sors. Música de Ramon Bau. Intèrprets: Júlia Serra, Alba Grau i Marc Fontanals. Veus ànec i gripau: Xavi Clapés. Veu mirall: Miquel Roselló. Disseny escenografia i construcció: Marina Valls, Albert Ventura i Bernat Escosa. Vestuari: Juani Esteban. Disseny il·luminació: Jaume Llonch. Coreografies: Gerard Carrillo i Xavier Clapés. Ajudant direcció: Montserrat Butjosa. Direcció: Joan Sors. El Replà Produccions. Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 octubre 2014. A partir 3 anys.
- L'espectacle parteix d'un àlbum il·lustrat per la dibuixant israeliana Ionit Zilberman, sobre un text de l'autor també d'origen israelià, establert al Brasil des dels sis anys, Ilan Brenman (1973), psicòleg i doctor en educació, amb una seixantena de llibres publicats per a infants.
- L'edició catalana de 'Les princeses també es tiren pets' es troba publicada a Animallibres i Bromera Edicions, editorial d'Alzira, al País Valencià, traduïda per Josep Franco. D'aquí ve que, el títol adopti una forma més pròpia del parlar valencià amb el verb "tirar" que no pas amb el verb "fer", l'habitual i considerat correcte en el català oriental.
- La companyia El Replà, però, fa bé de respectar el títol amb el qual s'ha donat a conèixer —el llibre té rècord de vendes i lectors— per relacionar el seu espectacle amb l'àlbum il·lustrat de referència que l'autor confessa que va sorgir d'una anècdota amb una de les seves filles quan era encara petita.
- L'espectacle es podria inserir en el gènere rosa —no només pel color absolut de l'escenografia— sinó pel contingut de fons. Princeses i revistes i programes de televisió anomenats "del cor" van de bracet. Per això l'inici de la trama fa la impressió que s'hi inspiri. O això, o haurem d'admetre que la premsa del cor ja existia en els temps de la Blancaneu, la Reina del Mirall i el Príncep Blau, els tres personatges que configuren un triangle d'amor i odi, de bons i dolents i que connecta a la primera amb els espectadors més petits per la coneixença que tenen del conte popular.
- El que la companyia fa, però, es trencar el mite de la Blancaneu tradicional i, amb una bona dosi d'humor —l'escatologia escènica forma part de la cultura teatral catalana—, entra en una cursa de fons entre la Reina del Mirall i la Blancaneu, amb el Príncep Blau pel mig, per aconseguir un Llibre que es troba al País de les Princeses on s'expliquen alguns dels defectes que les noies de la reialesa tenen i que mai no surten a la llum perquè sempre són exposades com a models de perfecció.
- Mentre el Príncep Blau i Blancaneu es mantenen en els seus personatges, la madrastra Reina del Mirall canvia de look i es rejoveneix per passar desapercebuda i poder pispar el llibre en qüestió, abans que caigui a les mans de Blancaneu. I la millor manera és utilitzar el pobre Príncep Blau —una mica babau, de fet— perquè li faci la feina bruta. Pel camí, el tracte amb un ànec i un gripau —personificats— ajuden que la trama avanci, de la mateixa manera que el Mirall —també personificat— ha mantingut una tensa conversa amb la Reina madrastra, un personatge que de seguida és considerada la bruixa del conte pels espectadors i, per tant, condemnada a ser escridassada o enganyada quan es tracta de decidir a qui cal ajudar primer.
- Espectacle absolutament musical, fresc —en diríem de bulevard en llenguatge d'espectadors drets i fets— amb una partitura de base roquera que es reparteixen els tres intèrprets, principalment les dues actrius, i que deixa a l'actor un paper més gestual que parodia divertidament el fatxenda.
- La trama té tendència a ridiculitzar totes les princeses del món i les que s'hi assemblen o en volen ser, per acabar amb una conclusió moralitzant: a vegades, una mica d'acne portat a la pell amb dignitat converteix qui en té en una persona més que atractiva perquè ben sabut és que ningú no és perfecte i les imperfeccions superen sempre la ceguesa de l'amor.
- «L'Inventor d'i·lusions». Guió d'Enric Ruiz, Ana Ruiz i La Miralpeix. Intèrpret: Enric Magoo. Arranjament musical: Xavi Carbonell. Escenografia i vestuari: El Talleret, Agustí Bardella i Enric Ruiz. Arranjament musical: Xavi Carbonell "Carbo-sound". Efectes màgics: Enric Magoo i Realitats Impossibles. Tècnic: Pablo Miranda i Francesc Pérez. Ajudants de direcció: Ana Ruiz i Victòria Alcaraz. Direcció: Enric Magoo. Teatre Poliorama. Barcelona, 1 febrer 2009. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 4 octubre 2014. A partir 4 anys.
- La pregunta més freqüent que se sent en veu baixa entre els primers espectadors d'un espectacle de màgia és: "¿Com ho fa...?" La màgia i la sorpresa dóna pas a la incògnita. I l'interès per saber, malgrat que se sàpiga que tota màgia té truc, quina és la clau del misteri, creix a cada número de màgia.
- Enric Magoo, un quart de segle d'escenaris i una trajectòria reconeguda, fa amb aquest espectacle un doble personatge. En realitat es podria anomenar "Enric MagDos" perquè, estructurat en dues parts, a la primera és el Professor Gargot, un personatge estrafolari però que inspira confiança i que regenta un taller de màgia, i a la segona part, és el GrandMack, un professional dels jocs de màgia amb el look que la categoria artística exigeix.
- El Professor Magoo s'encarrega de fer una mena de classe didàctica sobre la màgia basada en set punts entre les quals hi ha les aparicions, les desaparicions, les levitacions o les transformacions. La visita al taller de màgia serveix perquè els espectadors siguin conscients que tot el que vindrà després, a la segona part, surt abans de l'obrador d'un artesà que se serveix d'utensilis domèstics, com un assecador de cabell, uns mocadors, un colom o uns cercles, per contruir la base dels jocs de mans i els números màgics que anirà fent el GrandMack.
- En conjunt, l'espectacle respira màgia per tots els costats, però una màgia que no sembla gens sofisticada sinó que fa la impressió que es produeixi gairebé espontàniament. El doble paper del mag aconsegueix que allò que seria ras i curt un espectacle de màgia tingui un tractament teatral afegit, amb una petita història que comença ambientada al taller del Professor Gargot, que continua amb la visita que hi fa el GrandMack per experimentar els jocs del taller i que es clou una altra vegada amb el Professor Gargot, ara sí, amb l'as que es guarda a la màniga i el joc de màgia més acolorit i espectacular durant el qual plouen paraigües a dojo.
- El muntatge no deixa de banda la participació controlada: un petit voluntari per levitar, una petita voluntària per ajudar a recuperar la imaginació a través d'una espelma i ajudar a fer realitat la levitació d'una tauleta —el moment més poètic de l'espectacle— i una sèrie de números que tenen la virtut de no posar el mag com a un ésser superior sinó com un intermediari entre la realitat i la feblesa de l'ésser humà i la fantasia i la grandesa de la màgia.
- «La Ventafocs». Dramatúrgia basada en el conte de Charles Perrault. Intèrprets: Sandra Abert, Susana Rubio, Oscar Jarque i Fredi Badell. Cançons de Benjamí Conesa. Escenografia de Jordi Pahissa. Direcció de Josep Parramon. Companyia Catacrac Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 7 setembre 2008. Reposició: 4 octubre 2014. A partir 3 anys.
- Ni cal ser presentadora de televisió ni fer-se la cirurgia estètica per trobar un príncep, blau o de color catxumbo. Charles Perrault, en la seva versió, ho va deixar ben clar pels segles dels segles amb 'La Ventafocs', un conte procedent de la rondallística popular xinesa, amb desenes i desenes de versions arreu del món, però sempre moralista, conservador i tradicional fins al moll de l'os, que ha superat tots els embats revolucionaris: ni el 68, ni la igualtat de sexes, ni el divorci, ni la proclama feminista han pogut amb La Ventafocs.
- I així és com tutors, contistes, mestres, pares i mares d'arreu del món transmeten el conte amb les mateixes claus del millor Charles Perrault i els germans Grimm de l'època. Òpera, ballet, cinema i teatre han fet de La Ventafocs una cosina germana de moltes generacions.
- La madrastra —nom més que lleig i que ara les circumstàncies han fet canviar pel de "segona mare"— és una mala pècora, les germanastres són un parell de bruixes consentides, la Ventafocs és dotada per la bellesa dels déus i afavorida pels poders de la fada. I el regne té un príncep conco que no s'espavila fins que troba la Ventafocs. Tenint en compte que, en els últims temps, l'ofici de padastre i de madastra s'ha estès com la pòlvora, 'La Ventafocs' requeriria ben aviat una revisió de fons, sobretot per a lectors més petits. Esclar que, un conte és un conte, i cadascú en pot treure la conclusió que més li convingui.
- La companyia Catacrac en fa també una versió particular que no fuig de l'esquema previst, però hi aporta alguns elements escènics destacables. El més sonat, que el paper de les dues germanastres el fan dos actors, con en els millors temps de Shakespeare, i que de seguida són filustrats per la concurrència més menuda que ja veu venir que la cosa va de broma.
- El guió manté els eixos principals del conte conegut aquí i a la major part de la cultura occidental. Només els alemanys, per exemple, no hi fan aparèixer una fada. I també hi inclouen un ocell que guia el príncep, com a ànima de la mare morta de la Ventafocs. La versió teatral de Catacrac fa una constant interpel·lació cap a la platea, que demostra que coneix el plantejament, el nus de la història i el desenllaç des de que té ús de raó. Incorpora un parell o tres de cançons, perquè el teatre d'avui en dia si és musical és més teatre. I utilitza la clau de l'humor per dotar d'una certa distància la impossibilitat de transgredir els esquemes tradicionals.
- Quatre intèrprets fan tots els papers de l'auca, dels quals, hi surten sempre guanyant els de la Ventafocs i el príncep, autèntics protagonistes, amb quasi petó de pel·lícula inclòs. I una escenografia lleugera, escumosa, efectiva, aconsegueix un espectacle que té el seu súmmun quan un parell de petits voluntaris han d'ajudar la fada, que proporciona carruatge, vestit i sabates de vidre a la Ventafocs, a fer de cavall i cotxer de la carrossa per anar al ball.
- A veure qui, un dia, s'atreveix a descontradir Charles Perrault i converteix "la" Ventafocs en "el" Ventafocs, les germanastres en un parell de pillastres, i el príncep conco en una princesa rosegaaltars sense gaires atributs que encara busqui parella i descendència desesperadament. No oblidem que la realitat, molt sovint, supera la ficció.
- «Mar i cel». Basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014. A partir 12 anys.
- Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant.
- Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral.
- Amb motiu de l'estrena de la segona versió el 2004, aquella vegada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (després es va traslladar al Victòria), ja vaig parlar aquí mateix [es pot recuperar la crítica amb l'adreça adjunta al peu] de les claus principals de l'adaptació dramatúrgica, amb les llicències adoptades en comparació amb l'original de Guimerà, i l'apropament als espectadors del segle XXI del perfil de segons quines motivacions i quins personatges.
- Si aleshores, la caputxa negra al cap de Saïd —recordem Guantanamo— era rabiosament actual després de l'atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l'Iraq, avui mateix les escenes d'amenaça de degollament es fan dissortadament contemporànies després de les execucions difoses per Internet en mans de col·lectius gihadistes en nom d'un autonomenat Estat Islàmic.
- Ningú, doncs, no es pot sentir aliè a la trama de fons de 'Mar i cel' en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovenívol i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill del Mediterrani.
- La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. I la innovació entra de la mà de la tècnica —a cent anys llum de la menestralia del 1988, quan el vaixell feia l'efecte que s'havia d'estimbar contra la platea de l'antic Victòria— amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que els avantpassats anomenaven Dolby estèreo. Tot plegat, afegit a un vaixell restaurat, enllustrat, que sembla nou de trinca, a mercè de la tècnica més sofisticada i amb la seguretat que els vaivens ara ja no li fan córrer cap perill i creen, en canvi, una sensació de navegar de debò.
- Però l'aposta més important d'aquesta recuperació de 'Mar i cel' és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Hi ha reaparegut l'homenot de teatre Pep Cruz (Joanot), que hi va ser en la primera versió, i s'hi han mantingut només Mireia Dolç (mare de Saïd / Teresa) i Raül Grau (Abderraïm i Iddriss II).
- La incorporació del gironí Roger Berruezo (protagonista en el paper de Saïd) no és una novetat per als espectadors (recordem en teatre 'Què, el musical', 'Cop de rock', 'La bella y la bestia', i en televisió 'Águila Roja'). Sí que ho és, en canvi, per als espectadors catalans l'adopció per a la protagonista en el paper de Blanca de la gallega Ana San Martín (collita del 1991), i que als setze anys ja va intervenir a 'High School Musical', paper que li va valer la nominació a millor actriu revelació Gran Via de Madrid, el 2009, per treballar després en el repartiment de 'Los miserables' i, fins a la seva incorporació a 'Mar i cel', en l'obra 'Da Vinci Tiña Razón', de Roland Topor.
- Les expectatives que els directors del 'Mar i cel' van posar en els dos nous protagonistes no anaven errades. Roger Berruezo agafa el relleu del veterà Carlos Gramaje fent del seu personatge una criatura que s'emmiralla en la seva infància i que manté, malgrat la pirateria a la qual ha estat abocat sisplau per força, una porta oberta a la feblesa en nom de la justícia. No li cal ser brutal ni carnisser perquè no afluixa a l'hora de dictar sentència. Però deixa que l'odi del passat no l'encegui en el present.
- Per la seva banda, la jove actriu Ana San Martín recupera els trets essencials del personatge de Blanca que ha passat per les mans d'Àngels Gonyalons (i Carme Cuesta en la substitució de la primera versió) i Elena Gadel (en la segona versió). Ana San Martín hi afegeix un punt de dolcesa iniciàtic que es transforma en passió de maduresa i rebel·lia adolescent, en una evolució del personatge que creix de menys a més, que sorgeix quasi imperceptible del cor de dones presoneres del vaixell pirata, que es guanya l'auditori en el seu primer solo —com si passés la prova de foc—, i que té el mèrit afegit d'interpretar totes les seves peces amb una naturalitat fonètica com si fos la pròpia, mèrit remarcable venint com ve de l'espanyol i el gallec sense cap relació familiar amb el català. La seva interpretació es caracteritza per tres evidències: una aparent timidesa revestida d'una intens registre versàtil actoral, una afinada capacitat vocal de primera línia i el pronòstic d'un futur escènic que el temps acabarà decidint i que probablement 'Mar i cel' acabarà empenyent.
- Sense ànim de crònica, però sí de testimoni, la nit d'estrena d'aquest renovat 'Mar i cel' al Teatre Victòria ha tingut moments emotius com la dedicatòria inicial a l'escenògraf Isidre Prunés (Barcelona, 1948 - 2014), creador junt amb Montse Amenós, del vaixell que caracteritza el muntatge. Isidre Prunés, que encara va treballar en la preparació de la posada en escena d'aquesta versió, va morir a causa d'un càncer el 25 de juliol, justament dos mesos abans de la nit d'estrena. Els espectadors de la nit —molt d'ells lligats a l'escenògraf per la relació professional— li van dedicar un llarg aplaudiment mentre els primers minuts en recorden la figura en un vídeo en blanc i negre.
- I, com a epíleg de l'espectacle, un bis inesperat i fora de guió amb el vaixell com a únic protagonista, una mena de gegantot vivent o àguila de bestiari fantàstic, ballant a ritme de la banda sonora de 'Mar i cel', manipulat en off pel cap de maquinistes i automatisme, Carles Fernández, un bis que no sé si es repetirà en cada funció, però que eleva a la merescuda categoria de coprotagonista una de les icones més intergeneracionals del teatre català. Com deia al principi, més mar i més cel que mai... i, posats a fer, també més vaixell que mai.
- Crítica de la versió de 'Mar i cel', del 2004, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya [cliqueu aquí].
Vídeo que explica com és el vaixell de Mar i cel (1). Interpretació de l'Himne dels pirates (2). Interpretació de la peça 'No estàs sola' (3).
- «La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 9 octubre 2010. Reposició: 6 setembre 2014. A partir 3 anys.
- Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.
- Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.
- La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).
- La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.
- Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.
- La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
- «VocaPeople». Creació de Lior Kalfo i Shai Fishman. Intèrprets principals: Boaz Ben David, Inon Ben David, Adi Kozlovsky, Naama Levy, Rahmin Liraz, Eyal Cohen, Oded Goldstein i Gilan Shahaf. Director artístic: Lior Kalfo. Director musical: Shai Fishman. Teatre Victòria. Barcelona, 8 maig 2014. A partir 9 anys.
- El seu orígen geogràfic és israelià, però es presenten com a extraterrestres, "marcianitus", que deia aquell, vaja. Només són vuit, blancs i enfarinats des de la punta del peu fins a la punta del cabell, llavis vermells com a únic element distintiu. Posats en una carpa de circ, seria una d'aquelles troupes de pallassos que treballen coralment. Aquí, a l'escenari, més que vuit, fa la impressió que siguin una coral multitudinària acompanyats d'una orquestra simfònica. I s'ho fan tot sols. Una exhibició de cappella a la màxima potència, barrejada amb beatboxing, que no només viu de la veu sinó que també produeix sons instrumentals fins al punt que un busca on hi deu haver amagat el play.
- L'únic element kitsch és un artilugi de diferents colors que pampallugueja per fer creure que els dóna l'energia suficient per sobreviure després del seu aterratge forçós a la Terra. Queda clar, doncs, d'entrada, que s'adrecen a tota mena de públics, als que encara creuen en la fantasia i als que, si l'han perduda al llarg del temps, perquè es deixin enganyar ni que sigui durant una hora i mitja.
- De fet, tan extraterrestres com volen fer creure que són, no. En realitat, la broma va començar a Internet fa cinc anys, mitjançant un video de YouTube que, al cap de poc, va acumular milions de visualitzacions. I des d'allà —del planeta Voca— van saltar a l'univers amb una gira que els ha portat per tot el món i amb diverses companyies alternes. Són tan anònims gairebé com la seva indumentària immaculada.
- Els vuit individus tenen nom i qualificació: Beat On, Scratcher (que és qui fa més el paper de mestre de cerimònies), Alt, Baix, Mezzo, Baríton, Soprano i Tenor. En resum: tres dones i cinc homes, una varietat de sexes que fa que, en alguns dels seus números, la picaresca entre intèrprets i espectadors prengui els aires típics de la picaresca de pista entre pallassos i public. Enamoraments fugaços, gelosia, enveja i odi. Estira i arronsa. Tot amb una banda sonora ininterrumpuda de música de diferents estils i fragments de peces multiconegudes, des de clàssica a rock, des de música de pel·lícules a cançó popular, amb una sensibilitat per tocar també la fibra dels espectadors del lloc on actuen, com en el cas de Barcelona, recordant una de les peces emblemàtiques dels Jocs Olímpics, la de Freddy Mercury i Montserrat Caballé.
- 'VocaPeople' és un d'aquells espectacles inclassificables, que barreja la música i el teatre, o que se serveix del registre del teatre per experimentar una manera especial de fer música. Darrere les màscares emblanquinades hi ha vuit veus i les seves cordes vocals capaces de trencar barreres i sense parar d'escampar un lema entre els espectadors: la vida és música i la música és vida.
- «La Blancaneus i els 7 nans». Adaptació basada en el conte recollit pels germans Grimm. Text d'Albert González. Composició i orquestració de Keko Pujol. Intèrprets: Jèssica Martín, Joan Baptista Torrella, Montse Vidal, Pol Moix, Miquel Roselló, Albert González, Francesc Rocamora, Xavi Salvador, Salva Peig, Quim Carné, Arnau Solsona, Ferran Vidal, Alba Peig, Clara Barniol, Berta Puig, Maria Closas, Gorka Muñoz, Mariona Tarré, Pol Roselló, Òscar Muñoz, Elisabeth Ollé, Sandra Castaño, Judith Manent, Maria Ferràndiz, Judit Torres, Jordi Llácer, Xavi Ferrer, Héctor Puigdomènech, Marina Peruga. Col·laboració especial de Jordi Banacolocha. Coreografia: Montse Argemí. Escenografia: Joan Jorba. Decorat: Jorba-Miró SCP. Efectes especials: Llorenç Mañosa, Josep Ustrell i David Laencina. Il.luminació: Jordi Berch. So: Oriol Llistar. Audiovisuals: Jordi Ramoneda. Vestuari: Alba Valero. Patronatge: Jordi Lleonart. Maquillatge i perruqueria: Alba Valero i Maria Mercè Fisa. Direcció musical: Keko Pujol. Direcció: Alba Valero i Albert González. Producció: Companyia Joventut de la Faràndula. Teatre Poliorama, Barcelona, 28 octubre 2012. Reposició: 27 abril 2014. Preu: 12,00 €. A partir 3 anys.
- Hi ha pocs personatges de ficció tan bonhomiosos, estimats i mediàtics com els set nans que formen part indispensable del conte de 'La Blancaneus'. I no perquè els germans Grimm els popularitzessin al segle XIX sinó perquè Walt Disney va fer la que es considera la primera pel·lícula llarga d'animació, l'any 1937, estrenada el 1938, i que, superades les primeres dificultats, va ser un espectacular èxit de recaptació de l'època.
- No cal dir que les adaptacions cinematogràfiques dels contes clàssics rebaixen el to malvat de la veu popular d'on procedeixen. Un cas evident és el de la Blancaneu, la madrastra de la qual, en la primeríssima versió, diuen que era sacrificada fins a morir ballant dins d'uns esclops de ferro roents!
- Els mateixos Grimm van suavitzar noves versions i Disney es va encarregar d'oficialitzar la definitiva. Cap, però, no s'ha escapat de les reticències, en diferents èpoques, dels sectors feministes, que hi veuen en la noia que espera el seu príncep blau, una rebaixa de la dona com a objecte de submissió, un culte a la bellesa sense excepcions, a més de ser utilitzada com a dona de fer feines mentre els nans surten a guanyar-se el pa a la mina.
- Però els clàssics més polèmics també es poden mirar amb ulls contemporanis i treure'ls l'etiqueta que arrosseguen. Això és el que fa aquest espectacle de la Companyia Joventut de la Faràndula de Sabadell, que ha inaugurat la novena temporada de Viu el Teatre, que Únics Produccions manté amb bon criteri i una esmerada programació, al Teatre Poliorama.
- En aquest cas, una extensa companyia, transversal en generacions, mostra el bo i millor de la seva feina: coreografia, música, dramatúrgia i interpretació, amb un nivell que no té res a envejar a segons quines macroproduccions que sovint s'importen des de fora per omplir palaus d'esports i que demostra una vegada més la capacitat i preparació del patrimoni artístic actual.
- Pel que fa a la dramatúrgia, el guió no defuig els eixos bàsics del conte, sense els quals ja no seria el mateix conte. Hi ha doncs, la reina mare mortificada per la gelosia i per ser la més bella de la Terra, el mirallet màgic (amb una pantalla escenogràfica que compta amb la col·laboració enregistrada del veterà actor Jordi Banacolocha, l'actual rei Joan d'Aragó de la sèrie televisiva 'Isabel'), hi ha la poma enverinada, un príncep una mica bon jan, els set nans i un estol de bèsties i follets del bosc.
- Això permet que la trama s'expliqui no només amb els diàlegs sinó també amb les lletres de les cançons —clarament intel·ligibles per tot l'auditori— i que reuneixen una diversitat d'estils, des del pop, al hip hop o la música celta, amb intervencions corals combinades amb el cos de ball i intervencions solistes que són principalment a càrrec de la mateixa Blancaneus (Jèssica Martín), el príncep (Joan Baptista Torrella) i la reina malvada convertida també en bruixa pel seu propi malefici (Montse Vidal). Tres bones interpretacions individuals que s'afegeixen a les del conjunt de la companyia, amb especial èmfasi, cal repetir-ho, dels set nans que no estalvien unes tonades a la popular cançó 'Heigh Ho!' que els identifica i que qui més qui menys saps taral·lejar, ni que estigui a l'atur i no pugui sortir a treballar cada matí.
- Hi ha dos moments esclatants durant l'hora i mitja de l'espectacle, que se segueix pels petits espectadors amb la passió que la lluita entre el bé i el mal promou des de molt avall: l'aparició dels set nans, amb alguna escena dedicada especialment a ells sols perquè és un dels ganxos de la trama, i la mossegada fatal de la poma, rebuda amb ooohhhhs! espontanis, de la mateixa manera que se celebra el seu retorn a la vida després del petó del príncep... ep!, del petó màgic!, perquè el de debò, el de l'amor que també la versió toca de resquitlló, tant amb l'enamorament platònic dels set nans com amb l'enamorament més convencional del príncep, no arribarà com a tòpic final feliç per decisió de la mateixa Blancaneu, que el reserva, diu, fins que s'oficialitzi l'enllaç matrimonial. Clàssic sobre clàssic, doncs, ni que sigui amb la doble intenció de motivar més endavant en els primers espectadors l'esperit de portar la contrària a la moralitat establerta.
Tràiler de l'espectacle La Blancaneus i els 7 nans de la companyia Joventut de la Faràndula i clip musical amb la cançó Heigh Ho! (Walt Disney) interpretada pels 7 nans.
- «Hansel i Gretel. La caseta de caramel». Basat en el conte tradicional alemany 'Hansel i Gretel' recollit pels Germans Grimm. Intèrprets: Albert Doz, Maydo Gargallo, Jaume Gómez i Lluna Pindado. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Monne i Mati. Coreografia: Ruth Guasch. Il·luminació: Tito Calvo. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 1 octubre 2011. Reposició: 4 maig 2014. A partir 3 anys. Preu: 10 €.
- Els elements essencials del conte 'Hansel i Gretel' —noms posats pels germans Grimm—, que de fet també es coneix pel títol d'aquest espectacle, 'La caseta de caramel' (anterior versió: 'La caseta de xocolata'), han estat incorporats en aquesta versió del Guasch Teatre que posa els dos petits germans protagonistes en el punt de mira dels petits espectadors, tot i que és la façana de la casa de la bruixa —una mena de casa de crocant de xocolata amb tota mena de llepolia que faria l'enveja de can Escribà— la coprotagonista.
- Situada en una estructura quadrilàter que facilita els diversos escenaris, és la decoració que sobresurt escenogràficament i, a partir de l'escena de la troballa de la casa del bosc, és també la que anticipa que vindrà tot seguit l'aparició de la bruixa, una bruixa, aquí, curta de vista fins a extrems de miopia i que es converteix en la partenaire del monstre del bosc, una mena de Darth Vader de la saga 'Star Wars', segrestador del parell de germans que, en comptes d'anar a buscar llenya —com acostuma a explicar la tradició— han anat a fer un picnic amb els pares i, mentre volen explorar els voltants, tot i deixar un rastre de còdols blancs pel camí —que marquen per la platea—, han acabat a les mans del parell d'éssers malignes.
- Un cop dins la casa, la gàbia on la bruixa empresona el germà, les feines de neteja que la bruixa fa fer a la germana, el forn i el flascó de pòlvors màgics que fan adormir resolen la situació que de sempre ha plantejat el conte.
- En aquest cas, no hi ha madrastra, es passa gana igualment, situació que encara s'entén per les cricumstàncies del moment, però s'ha evitat que sigui Gretel la que tiri la bruixa al forn i, entre ella i el seu germà, sí que la tanquen sota pany i clau màgics a la mateixa gàbia que havia ocupat Hansel.
- El que tasta les brases del forn és el capa negra Dath Vader, que si bé es pensava que es faria ric amb les bosses de monedes que havia demanat a la bruixa pel segrest de les dues criatures i el xantatge que li fa després per robar-li la resta del tresor, acaba al foc més pelat que una rata.
- Qui es fa amb les bosses de diners, finalment, són Hansel i Gretel, que tornen a trobar els pares al bosc on els havien perdut i emboigeixen com si els hagués tocat la loto. Una versió, doncs, que difumina la madrastra i el mal tracte del conte popular amb els germans, elimina que Gretel empenyi la bruixa al foc i no envia el parell de germans a buscar llenya al bosc, entre altres coses perquè Gas Natural ha fet la competència a les llars de foc i els nous espectadors només coneixen les brases de plàstic vermell encès comprades en un basar xinès.
- L'espectacle manté la interactivitat amb la platea des del primer moment i, com que s'adreça als més petits, introdueix en el guió algunes cançons populars del repertori propi de l'edat, que em fa l'efecte que algunes de les noves fornades de pares i mares ja comencen a desconèixer i només continuen sabent-se a cor els seus plançons, segurament que fruit —o per culpa, com dirien aquells— de la immersió que, ves per on, no entra amb sang sinó amb música de sempre.
- «Gats». Text de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música original de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Miquel Àngel Sánchez i Esther Pérez-Ferrer. Disseny vestuari: Jose Carrasco. Confecció vestuari: Them. Escenografia: JTRegina. Coreografies: Esther Pérez. Disseny il·luminació i so: Francesc Campos. Il·lustració: Eduard Fortuny. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudant de direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina. Barcelona, 18 setembre 2010. Reposició: 1 juliol 2011. Reposició: 22 març 2014. Preu: 10,80 €. A partir 3 anys.
- La creació pròpia d'un espectacle musical és, avui en dia, molt més arriscat que fa dues dècades, quan els pioners del musical català van obrir aquesta pàgina teatral poc explotada fins aleshores. I ho és perquè, en aquest espai de temps tan curt i tan llarg a la vegada, la iniciativa local s'ha vist ofegada per la falta de mitjans, pels ajuts retallats i per l'allau de grans produccions amb efectes secundaris de multinacional i, de rebot, multicolonitzadora.
- Per això la proposta de 'Gats', de la veterana companyia La Trepa, amb més de trenta anys d'història a l'esquena, és una rara avis que cal seguir de prop i encara més perquè, només encetar la temporada, s'ha despuntat com un dels espectacles més atractius de la cartellera familiar recent, que no vol dir que no n'hi hagi hagut d'altres abans, però 'Gats' destaca per sobre de tots per diferents característiques que el fan singular.
- En primer lloc, el guió parteix d'una anècdota senzilla, però com que és en la senzillesa on sovint s'amaga el bo i millor, la història va creixent progressivament de la mà de mitja dotzena de gats i gates que, en clau de faula urbana, adquireixen de seguida el paper de les virtuts i els defectes quotidians dels humans més contemporanis.
- I en segon lloc, esclar, La Trepa té la sort de comptar amb les creacions musicals de Ferran González —alerta amb el recent èxit del descaradot 'Pegados', musical a quatre mans d'ell i Alícia Serrat, que ha fet temporada a Madrid després d'haver-se estrenat al nou Almeria Teatre de Gràcia.
- 'Gats' manté la dosi de ritme musical amb les sensacions pròpies d'un musical de gran format: la peça coral, la peça enganxadissa, la peça solista, la peça romàntica, la peça d'aire trist, la peça a duo, la més alegre... Set peces que un voldria veure enregistrades en un CD o un mini CD i, si això no pot ser, aprofitant els avantatges tecnològics, almenys trobar-les a Internet, ni que sigui per escoltar-les en línia (Goear, per exemple, és un portal idoni i conegut que no costa ni un duro).
- Aquesta conjunció, doncs, d'història senzilla i de bona música fa que es personifiqui de seguida la trepa de mixus i que els eixos bàsics de la trama quedin ben explicats, a banda d'una bona interpretació acompanyada d'una remarcable intervenció musical i coreogràfica que, en alguns moments, requereix de domini físic per sortir-se'n amb unes quantes figueretes de gat que donen credibilitat als personatges, sense caure en cap moment a reduir-los a simples gats disfressats sinó gats que viuen, tenen dificultats, envegen o dubten, raonen i actuen fins i tot racionalment.
- De rerefons, qüestions que afecten de ple els espectadors als quals s'adreça principalment el musical: l'arribada al barri d'un gat negre, element estrany rebut de moment amb reticència per la colla, menyspreat d'entrada pel vell líder i festejat per la majoria dels / de les altres que en busquen l'amistat. El buylling, doncs, tot i que molt subtilment, queda reflectit en una de les accions, amb un muntatge tramat pel líder del grup amb la disfressa d'una mena de gos-drac gegant que espanta i ridiculitza el negre.
- Però com que tal faràs, tal trobaràs, els trumfos es capgiren en un moment donat i una nit de lluna plena el líder és atrapat pels municipals de la gossera i tancat en un gabial, cosa que permet als altres de la colla i, sobretot, a les habilitats amb les ungles salvatges del gat negre, que s'entri en una gesta heroica que conduirà, si no a l'amistat —perquè les diferències de parer entre líder i negre són considerables— sí que a mantenir una relació de convivència que, com a mínim, no els faci enemics.
- Del buylling a l'amistat hi ha només un pas. Aquest és el pas que fan els gats —i sobretot les gates— d'aquesta obra que compta, per completar l'encert del muntatge, amb un vestuari felí suggerent, una escenografia sí que austera, però dominada per la lluna plena a la qual miolen els gats, i reforçada amb una treballada il·luminació que aconsegueix matisos escènics que perfilen encara més el conjunt de la posada en escena, a més d'una llicència cap a la representació d'un somni del gat negre que permet jugar amb una escena de cambra fosca i figures de perfil fluorescent que introdueixen una escena de titelles musical que, per si de cas fes alta, s'encarrega d'enlluernar els més petits dels petits que s'hagin pogut quedar una mica al marge del contingut de la història. Hi ha miols per temps i, com ara es porta, qui sap si una sèrie de reposicions més endavant.
Més informació sobre el musical 'Gats', en aquest reportatge publicat a la revista Time Out Barcelona, núm. 134, 15 setembre 2010.
- «Planeta Tumàcat», de Ricard Llatge i Frederic Bachs. Composició musical: Àlex Nevado i Román Salmerón. Cançó 'Sota un llençol d'estels': Pep López. Intèrprets i manipuladors: Ricard Llatge i Frederic Bachs. Escenografia i vestuari: Ricard Llatge. Il·luminació: Roc Laín. So: Román Salmerón. Vídeo: Llorenç Osa. Assessorament titelles i direcció escènica: David Laín. Companyia Més Tumàcat. Teatre Poliorama, Barcelona, 14 novembre 2010. Reposició: 16 març 2014. Preu: 12,00 €. A partir 3 anys.
- Es podria dir que la intenció de fons d'aquest espectacle és ecològica. O fins i tot d'esperit vegetarià. Però té altres valors que, per mitjà del filtre del conte i la fantasia, es transmeten als espectadors primerencs: l'interès per la ciència, l'astronomia i la curiositat per esbrinar què hi ha més enllà del pam quadrat de la terra que trepitgem.
- L'atractiu del muntatge parteix de l'actuació dels dos intèrprets i s'enforteix sobretot amb el bon perfil dels diversos personatges. A l'espai real: un oncle verdulaire i el seu nebot que l'ajuda a la parada plena de piles de fruites de tots colors, una escenografia mòbil que anirà recreant els diversos centres d'interès. A l'espai de ficció realista: uns pares i la seva filla (Lluna) que acaben de concertar unes colònies d'estiu per a la petita però per aprendre anglès tot i que ella s'estima molt més el món de les estrelles. I a l'espai de ficció fantàstic: una sèrie de personatges estrambòtics que viuen al planeta Tumàcat, però a la vegada molt quotidians i semblants als conveïns terrícoles —a l'univers desconegut no hi habiten només extraterrestres com es vol fer creure— que fomenten una trama que, com un joc de nines russes, insereix diverses històries dins d'una de principal.
- Els dos intèrprets i també manipuladors, fan aparèixer i desaparèixer tots aquests personatges —titelles alguns d'una notable dimensió—, els posen veus, segueixen el ritme de les peces cantades, a banda que, quan fan d'oncle i nebot verdulaires, s'acosten a algun número propi de parella de pallassos, no en va, els dos membres de la companyia van participar amb un espectacle de marionetes, el 2008, en una caravana de Pallassos sense Fronteres que va actuar enmig del conflicte bèl·lic de Kosovo.
- Espectacle amb una intenció de fons didàctica a favor del reciclatge i una vida saludable, però ben resolta teatralment, sense que el concepte educatiu absorbeixi el contingut de l'imaginari teatral. Els titelles i l'attrezzo en què es mouen fan molt àgil i diversa la narració. El rei i el seu conseller, factòtums del planeta Tumàcat, el cantador i guitarrista que interpreta flamenc català, el monstre de les escombraries —que no desvelem res si diem que acaba convertit en un llefiscós cuc de terra— i l'escena més espectacular, una nau espacial translúcida i enllumenada que arriba a ca la Lluna amb un personatge vingut del planeta Tumàcat i que s'envola novament en una passejada per la platea del teatre voleiant en la foscor per damunt de les fileres de caps i nassos enlaire.
- Tot això, afegit a la banda sonora i uns efectes espaials als laterals i el sostre del teatre, fa de l'espectacle una aposta que aconsegueix arrossegar l'interès progressiu dels petits espectadors, que els planteja dubtes i contradiccions, que els resol problemes i que, de passada, no oblida tampoc que es pot anar a l'espai a passar una tarda, però sempre que els pares —ni que sigui amb una mica de trampa— hagin donat el permís per fer-ho.
- I és que no tothom és com el popular emprenedor del bombo, Xavier Gabriel, el propietari de la Bruixa d'Or de Sort, que ja fa tres anys que va reservar un bitllet per viatjar a l'espai amb el primer coet que surti i que, sense haver de demanar permís a ningú, va passar les proves d'aptitud astronàutica a Filadèlfia (EUA) en un examen preparat per a futurs turistes espacials amb la butxaca foradada. La fantasia, molt sovint, no és tan diferent de la realitat.
- «El petit elefant», de Pablo Vergue i Joan-Andreu Vallvé. A partir del conte de Rudyard Kipling. Música de Bernat Vallvé. Intèrprets i titellaires: Clara Olmo, Ingrid Teixidó, Marta Rosell. Tècnic: Xavier Iglesias. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Producció del Centre de Titelles de Lleida. Teatre Tantarantana, Barcelona, 5 febrer 2012. Reposició: Viu el teatre - Centre Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), 1 març 2014. Preu: 12 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- L'espectacle és un dels més minimalistes que el Centre de Titelles de Lleida ha produït. Minimalista no pas en l'ambició i la poètica de la proposta —que són evidents i molt aconseguides—, però sí en el sentit que els titelles són tots peces d'artesania: fusta, drap, material mal·leable... I l'escenari sembla un taulell d'obrador del mateix titellaire que canvia subtilment d'aparença a través de la il·luminació i d'una estructura de peces mòbils que semblen estels voladors vistos pel canyissar de la part posterior.
- Les titellaires, que són també contacontes i intèrprets a cara descoberta, expliquen les aventures del petit elefant protagonista i, a més de la manipulació dels titelles, canten les peces musicals que creen, entre escena i escena, el clima d'aventura, de por o d'esperança que conté la rondalla adaptada a partir del conte de Rudyard Kipling (Bombai, Índia, 1865 - Londres, 1936).
- 'El petit elefant' és la història d'un personatge que vol saber què hi ha més enllà del seu espai on ha nascut i on creix. I per això pregunta i pregunta a la mare elefanta fins que, com que no obté totes les respostes que vol, decideix anar-se'n tot sol al riu per descobrir què menja el cocodril que diuen que hi habita.
- Pel camí del manglar —un terme utilitzat encertadament per enriquir el vocabulari en aquesta adaptació, en substitució dels més coneguts bosc o selva— troba una sèrie de bèsties que, quan senten parlar del cocodril, fugen esperverades: una gallina de Guinea, un mico, una serp, un hipopòtam, un lleó... cadascú amb la seva caracterització, veu i manera de pensar corresponent.
Un viatge iniciàtic que fomenta la tafaneria per saber sempre més i que estableix també les contradiccions entre la bona fe i la por en un seguit de sentiments que es van alternant amb cadascuna de les trobades que el petit elefant fa.
- Tota la trama del que podria anomenar-se també faula s'encamina fins a arribar al riu del manglar on el cocodril ja s'haurà cruspit algunes de les bèsties que hi ronden distretes i se li fa la boca aigua quan veu que tindrà carn fresca amb el petit elefant. Una escena final, amb lluita entre cocodril i elefantó que tindrà un final positiu per poder reflexionar sobre la necessitat de la prudència per damunt de la curiositat i sobre la necessitat del coratge per damunt de l'excés de confiança.
- Aquest és un dels espectacles que beuen de les fonts que estimulen la imaginació per damunt de la gran parafernàlia escènica. N'hi ha prou amb la vida que van prenent els objectes i els titelles, la imitació del riu amb plàstic de bombolles, per exemple, o l'estructura de l'obrador, per anar creant una aventura sobre la qual els petits espectadors hauran d'acabar imaginant molt més del que s'hi veu i s'hi explica. Un repte tan difícil d'aconseguir a l'era de la generació digital com necessari de mantenir per no rovellar la capacitat humana d'exercitar la dinàmica del cervell més enllà de les múltiples plataformes que fan la vida més fàcil a través de la pantalla.
- «Tom Sawyer, detectiu». Basat en la novel·la de Mark Twain. Dramatúrgia de Miquel Agell. Música de Marc Sambola. Lletres cançons: Lídia Linuesa. Intèrprets: Marc Andurell, Marc Udina, Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells. Amb la participació del Cor d'Alumnes Lazzigags i l'Aula de Teatre de les Escoles Concepció i Vila Olímpica de Barcelona. Coachs del Cor: Lluís Garrido i Marta Fíguls. Músics enregistrament: Andreu Moreno, Isaac Coll, Pau Figueres, Gerard Alonso, Laia Martí i Naüm Monterde. Coreografia: Ester Bartomeu. Disseny escenografia i construcció: Eloi Linuesa. Ajudant escenografia: Carlos Santos. Disseny vestuari i confecció: Leo Quintana. Disseny so i il·luminació: Roger Blasco. Caracterització: Toni Santos. Regidoria: Xavi Petit. Direcció musical: Marc Sambola. Ajudant direcció: Lluís Garrido. Direcció: Miquel Agell. Companyia Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 22 febrer 2014. Preu: 10,80 €. A partir 5 anys.
- En la novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain (Florida, Missouri, 1835 - Redding, Conneticut, 1910), on apareixen en clau de seqüela els dos personatges més cèlebres de l'autor, els orfes i aventurers Tom Sawyer i Huckleberry Finn, hi ha, entre altres accions, un robatori de diamants valorats en milers de dòlars. I en l'extensa i variadíssima producció d'espectacles per a infants i joves hi ha, a partir d'ara, aquesta proposta de la companyia Lazzigags, que és també com un diamant en brut que promet i hauria de tenir una llarga trajectòria.
- L'espectacle, de factura musical enriquidora i enganxadissa, compta amb un repartiment bàsic reduït, només cinc intèrprets, que fan tots els papers de l'auca sense amagar els recursos humorístics dels maniquís i en un constant canvi de caracterització i vestuari al llarg de l'hora i quart de la representació. Però el repartiment és encara més extens, si tenim en compte que almenys dues companyies alternes de nois i noies integren el cor d'una quinzena de personatges secundaris que intervé en algunes de les escenes.
- És un espectacle, doncs, creat per a un públic primerenc, però també amb l'estímul de la participació dels més petits com a intèrprets, una de les especialitats de Lazzigags a través de les seves activitats educatives teatrals o de càsting infantil professional.
- 'Tom Sawyer, detectiu' és un relat que combina diferents elements. Hi ha aventura, ambient del XIX a la riba del Mississipi, esperit de justícia, enginy esmolat i barreja de gèneres: el policíac, el negre, el de l'enjòlit, el de terror i l'humorístic. De tot una mica sense que hi sobri res, ben encaixat, amb una dramatúrgia del director Miquel Agell que no decau en cap moment i amb un acompanyament musical vigorós, rítmic, creació de Marc Sambola, al servei d'unes lletres de Lídia Linuesa que tenen la missió d'explicar aquesta aventura menys coneguda de Tom i Huck d'una manera dinàmica, clara i arrodonida, deixant molt poques escenes per al text convencional, i les que hi són, concises i molt breus.
- Voluntat d'espectacle musical cent per cent, doncs, que exigeix que els cinc intèrprets mantinguin un bon nivell interpretatiu (tres veterans experimentats i reconeguts: Xavi Duch, Belén Alonso i Ferran Castells) i que els dos protagonistes, molt joves (Marc Andurell i Marc Udina, dues revelacions), estiguin a l'alçada d'aquests dos personatges de ficció mítics de la literatura universal tan adulta com juvenil i que el grup de nois i noies es cronometri en les escenes del Cor i les coreogràfiques —a l'escenari i a la platea—, que ha adaptat i dirigit l'actriu Ester Bartomeu.
- Quan el treball actoral és la base d'un espectacle, l'ambientació pot ser austera, sense que deixi de complir les exigències dels moviments escènics. En aquest cas, la proposta es basa en piles d'antigues caixes de fusta, típiques de fruiteria, que tenen una força efectista a l'hora de representar el vaixell que creua el riu Mississipi, o la casa dels oncles de Tom o la sala del jutjat on —en una mena de Perry Mason juvenil— es clarifica l'assassinat d'un dels bessons implicats en el robatori del parell de diamants. I tot gràcies a un maletí, un kit de detectiu, que el carter ha portat a Tom Sawyer, abans que tot comenci.
- Si la novel·la del clàssic Mark Twain ja té tots els ingredients per fer-se atractiva als lectors joves de qualsevol generació, l'adaptació teatral que n'ha fet ara Lazzigags no es queda enrere, i la combinació d'intriga i aventura portada a l'escenari musicalment la converteix en un dels espectacles més recomanables per a aquells primers espectadors que, ni que siguin usuaris compulsius del coneixement virtual de l'iPhone, continuen vibrant amb la descoberta de l'emoció dels intèrprets de carn i os.
Nota complementària: La novel·la 'Tom Sawyer, detectiu', de Mark Twain, es troba publicada a Bromera Edicions, traduïda per Doménec Ardit i Rosa Úbeda, amb il·lustracions de Paco Hernández. El CD amb les cançons del musical de Lazzgigags ha estat editat pel segell Tritó i s'hi troben deu peces: 1. Vull ser detectiu; 2. Diamants, Diamants; 3. No és el mateix; 4. Quins malparits; 5. A l’Aràbia de l’Alí Babà; 6. El bosc és fosc; 7. L’oncle és bo; 8. Xinès per a principiants; 9. Som amics; 10. Finale.
La novel·la 'Tom Sawyer detectiu', publicada el 1896 per Mark Twain, es va adaptar al cinema el 1938 dirigida per Donald O'Connor. Tràiler de la pel·lícula (vídeo 1). Clip d'un dels assajos d'enregistrament de la companyia Lazzigags amb els intèrprets i músics de l'espectacle teatral (vídeo 2).
- «Somnis de sorra». Creació de Borja Ytuquepintas González. Interpretació i direcció artística del mateix autor i Julio Hontana Moreno. Teclista: Roc Sala Coll. Música original: Roc Sala Coll i Sergi Soler. Il·luminació i sonorització: Joaquim Aragó. Direcció: Borja Ytuquepintas González. Teatre Poliorama, Barcelona, 9 febrer 2014. A partir 5 anys.
- La sorra és tan efímera com els somnis. O com el teatre. La filosofia de la companyia és aquesta. Però si l'espectacle és efímer, la memòria de les sensacions que imprimeix en els espectadors és densa i especial.
- Espectacle visual que barreja diferents disciplines, des de l'art amb sorra, al circ, la poesia, la música en directe, un titella de gran format i la imaginació de la creació audiovisual en una gran pantalla mentre els espectadors veuen també el manipulador damunt del taulell de reproducció com treballa amb les mans i només una mica de sorra.
- A banda de la força visual del muntatge, hi ha també una petita història de fons que circula des de la infantesa a la vellesa, sempre amb els somnis com a fil conductor.
- Rostres que es miren seriosos i que amb una llapissada de sorra es posen a somriure, arbres que canvien de forma, carreteres que zigzaguegen, caravana i carpa de circ, pom de flors, sol radiant, rellotge, paisatge... tota una sèrie de postals de sorra que, amb un to de reproducció ocre, el protagonista va dibuixant mentre el teclista posa banda sonora a una mena de projecció de cinema mut, però en color sèpia.
- De la infància a la vellesa, tota una vida que va des del primer gronxador penjat a la branca d'un arbre, a la caravana de circ o un viatge per ciutats europees amb referències emblemàtiques: la Torre Eiffel de París, el Partenó d'Atenes, la Torre inclinada de Pisa, la Sagrada Família de Barcelona... fins a arribar a la mirada d'una parella d'avis amb la troballa del vell gronxador a la branca de l'arbre de la infància perduda.
- La trama s'introdueix amb la presència d'un titella gegant que fa la primera línia del dibuix sobre una tela i que es retira per deixar pas a la creació amb sorra. El personatge tornarà a aparèixer al final, com si en realitat hagués estat ell el que ha manipulat cadascuna de les imatges. Entremig, algun fugaç número de circ, amb una voltereta del mateix protagonista. I no és estrany aquesta barreja multidisciplinar en un únic espectacle de cinquanta minuts perquè Borja és il·lustrador i dissenyador gràfic, ha passat per l'escola de circ Rogelio Rivel i s'ha especialitzat en acrobàcia, ha col·laborat amb diverses companyies de circ en els últims deu anys, fins que, fa quatre anys, va crear la seva pròpia companyia que aplega una mica de cadascuna de les seves experiències artístiques i amb la qual ja ha girat per diversos festivals.
- «Sota el llit», de Núria Vizcarro. Intèrprets: Queralt Casasayas, Magda Puig i Marc Rius. Escenografia: Josep Carreras. Vestuari i maquillatge: Giulia Grumi. Il·luminació: Adrià Pinar. Arranjaments: Cristian Palleja i Ferran Resines. Moviment i ajudanta direcció: Judith Pujol. Teles aèries: Aline Vincent. Titelles: Mauro Paganini. Direcció: Ricard Soler. Coproducció: TNC i FEI (Factoria Escènica Internacional). Sala Tallers, Teatre Nacional Catalunya, Barcelona, 8 febrer 2014. A partir 4 anys.
- Des dels temps del 'Pere sense por', el cangueli no és només propi dels més petits sinó que, com més malament anem, més forma part també dels més grans. La intenció, doncs, de fer entendre teatralment que la por passa amb el temps i que cal vèncer-la és tan necessària per als uns com per als altres.
L'espectacle 'Sota el llit' tracta el tema de la por d'una manera lúdica per als primers espectadors. I, entre altres elements que cal vèncer hi ha els "monstres", aquí representats per dues botes gegants amb efectes fluorescents —com si fossin les botes del famós Gat d'en Perrault— que deixen força astorat el petit personal fins que, des de dalt, els personatges es fan preguntes sobre si hi deu haver monstres de debò, a la qual cosa, un cor força nombrós respon que no, però quan els de dalt es tornen a preguntar on viuen els monstres, algun espavilat de la miniplatea ajuda la incògnita dient que "en un planeta".
- És a dir, com passa amb els adults, la pedagogia terapèutica sobre la por —ja sigui la del Pere sense Por o la de qualsevol altre conte sobre l'estil— ha aconseguit al llarg del temps fer creure que els monstres i la por no existeixen, però, un cert sentit d'escepticisme —que es té des de remenuts— fa creure també que ningú no ha dit que no existeixen en una altra galàxia on, per molts OVNIS que hi hagi, el cert és que no els hem vist mai.
- L'espectacle, de durada breu, té una sofistacada posada en escena i una atractiva trama que implica activament tots els espectadors. Un llit gegant en posició vertical elevada serveix perquè la protagonista, la Mina, una criatura d'uns cinc anys, se n'hi vagi a dormir. Abans, dos personatges visualment fantàstics, en Ningú i n'Algú, fan de mestres de cerimònies dels espectadors i, després, de conductors de la trama.
- Entre algunes cançons, que gairebé són les que tenen tot el text de l'espectacle, i escenes adreçades als més petits, tot el teatre es belluga des de la part frontal de la platea fins a l'interior del llit, és a dir, a sota, passant per una porta feta a la mida dels taps de barral —que prèviament hauran deixat les botes de casa arrenglerades a l'entrada com si anessin a la mesquita i s'hauran calçat unes pantofles gentilesa del teatre— mentre els adults poden fer via pels laterals.
- És a l'altra banda de l'escenari, on l'espectacle es desenvolupa en la seva major part —la durada és d'uns cinquanta minuts— i on es viuen les escenes que entren en el món del somni i de la lluita contra la por que, en aquest cas, habita sota el llit de la Mina. 'Sota el llit' és un espectacle sensible, que treballa molt l'escenografia, el color, la música i la interpretació que inclou un petit número de teles aèries quan la Mina es despenja des del llit a ras de terra.
- Curiosament, quan els espectadors han comprovat que la por pot ser una mentida, com ho és el teatre —l'espectacle es fa més curt del que la majoria voldrien!— els tres intèrprets desapareixen i es trenca la convenció de sortir a saludar. Coherent amb la màgia del teatre que vol transmetre, la companyia evita el contacte a canvi de sacrificar la rebuda d'una bona tanda d'aplaudiments. Els petits espectadors tornen a creuar la porta de l'escenografia i recullen les seves botes en una experiència que els més grans han experimentat a vegades amb espectacles de la companyia de Teatro de los Sentidos o, sense anar tan lluny, en una entrada de seguretat de qualsevol aeroport. I és que la por, a vegades, ve amb avió.
- «Gúlliver al país de Lil·liput». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel·la homònima de Jonathan Swift. Música de Poire Vallvé i Joan-Andreu Vallvé. Intèrprets-titellaires: Àngel Pérez / Xavier Iglesias, Ingrid Teixidó / Marta Rosell i Clara Olmo. Titelles i escenografia de Joan-Andreu Vallvé. Fusteria: Antoni Teixidó. Vestuari titellaires: Acadèmia Cucurull. Direcció: Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Programa Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 2 octubre 2011. Reposició: Sant Andreu Teatre (SaT), 8 febrer 2014. Preu: 9 €. A partir 3 anys.
- Jonathan Swift (Dublín, 1667-1745) va fer que el seu cèlebre personatge, Lemuel Gúlliver, fos primer un cirurgià i després un capità de vaixell. Dels quatre viatges de Gúlliver, el primer, el viatge a cals lil·liputs, és el més popularitzat. De fet, tal com està el pati del gremi de la sanitat, no seria gens estrany que més d'un cirurgià acabés fent també com Gúlliver, pengés la bata i els bisturís, i se n'anés a fer un tomb a conèixer altres mons.
- Aquest muntatge del Centre de Titelles de Lleida s'ha convertit en el més internacional de la companyia que commemora el seu 25è aniversari. L'adaptació, però, pensada per a espectadors primerencs, defuig bona part de les peripècies i aventures de mal pair que Jonathan Swift va fer passar a Gúlliver, que van des del naufragi a l'illa a la protecció que rep dels lil·liputs a canvi de prometre'ls bondat, i la confiança posterior que el navegant es guanya de la cort del rei —feta a imatge i semblança de la de l'època de Jordi I d'Anglaterra—, fins a ser acusat de traïdor pel poble de Lil·liput perquè no vol atacar els veïns i es veu obligat a fugir, cametes ajudeu-me, abans que no executin la condemna de tornar-lo cec i que li facin una operació doble d'oftalmologia sense entrar a la llista d'espera.
- ¿Com es pot explicar una trama així als més petits sense provocar-los insomni quan surtin del teatre? Doncs, optant per agafar de Gúlliver les característiques bàsiques per presentar-lo com un heroi que, a tot estirar, ajuda els lil·liputencs a fer les paus amb els seus veïns i creant una relació de joguina entre ell i els petits pobletans, de gegant i lil·liputencs, que fomenta, a més, la solidaritat, l'ajuda al nàufrag, el donar menjar a qui no en té i, un cop enllestida l'aventura, fent tornar sa i estalvi Gúlliver a casa.
- L'atractiu de l'espectacle es crea a partir dels titelles dels personatges principals, el de Gúlliver —ara petit, ara gran—, el rosari de petits titelles lil·liputencs, el titella d'un vell mariner del port i una estructura de fusteria que ambienta els diversos espais: el moll, el mar, la goleta, el poble de Lil·liput... a més d'estris com una canya de pescar, un llibre, un fogonet de carbó, un peix... Tres titellaires i també actors, no només posen veu als personatges i les accions, sinó que fan de narradors a cara descoberta, interpreten les cançons, originals per a l'espectacle i un dels tres les acompanya amb el violí.
- En un muntatge com aquest, es barreja el paper dels actors-titellaires amb el dels mateixos titelles. La fusió dels uns i els altres crea un clima de placidesa escènica que és seguit amb expectació pels més petits i amb interès pels que ja coneixen les trampes del joc teatral, i que acaba fent de Gúlliver un amic entranyable per a tots a qui sempre dol dir adéu després de cinquanta minuts de compartir la seva aventura.
- El que també té de mèrit l'espectacle és que obre una porta a conèixer posteriorment el personatge de Gúlliver a través de la literatura. Tot el contrari, esclar, del que aconseguia la imatge barroera, made in Hollywood, que l'adaptació cinematogràfica de Rob Letterman en va fer l'any passat convertida en una comèdia d'acció i humor insultant, protagonitzada per l'actor i músic, Jack Black, fent de gegant de pacotilla en una mena de ciutat miniatura, mal que fos en 3D.
- «Bambi, una vida al bosc». Adaptació lliure del conte de Felix Salten, a càrrec de Joan Sors. Intèrprets: Sandra Anglès, Marc Fontanals, Jaume Llonch i Maria Voronkova. Música original de Ramon Bau. Producció musical: Dènys Sanz. Veus: Amparo Sterlich. Escenografia: Marije Visser. Il·luminació: Jaume Llonch. Vestuari: Sonia González. Direcció: Joan Sors. Cia. El Replà Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 gener 2014. Preu: 12 euros. A partir 2 anys.
- La pel·lícula 'Bambi', creada per Walt Disney el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, va ser una de les més criticades de la factoria d'animació perquè va incloure sense por la mort de la mare del cervatell Bambi, tal com l'autor del conte havia fet en la versió original.
- Les crítiques a Walt Disney, que generalment se li propinen per caure en un ensucrament dels temes i personatges que ha tractat, van ser aquesta vegada per tot el contrari, és a dir, per un excés de realisme o de zel respectuós amb el conte original de Felix Salten (Budapest, 1869 - Zuric, 1945), pseudònim de Siegmund Salzmann, d'origen jueu i que va haver d'emigrar a Suïssa en temps del nazisme.
- Com deia aquell, els temps han canviat. I setanta anys després, el temor a oferir als primers espectadors, sobretot als espectadors teatrals, històries massa tristes, ha quallat de ple. La mort és un tabú. Per això, segurament, l'adaptació lliure del conte d'El Replà Produccions deixa la mort de la mare de Bambi en la incògnita —per si els més grans la troben a faltar— i, en canvi, fa que els caçadors facin punteria sobre un dels cérvols de la colla del bosc, titllat de descarat i imprudent per les seves accions. Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era. La mort del cérvol atrevit és igualment una mort, i així s'entén, però menys transcendental que la mort de la mare.
- 'Bambi, una vida al bosc' és un espectacle per a espectadors molt, molt petits. La resposta de la platea ho demostra. I el tractament escènic —a banda de l'apartat musical molt ben interpretat— busca arribar als més petits amb un muntatge que alterna els intèrprets amb titelles i màscares, però també amb un llenguatge bàsic que, per l'ambientació de natura del conte, permet escenes en les quals es transmet el vocabulari gairebé com en un centre d'interès.
- Al marge d'aquestes consideracions, 'Bambi, una vida al bosc' manté els principals eixos del conte sense defugir el seu rerefons de tendresa i poètica: la descoberta del perill, la coneixença dels amics, l'enamorament de Bambi i la Falina, la relació amb el Príncep del bosc, la sorpresa de Bambi en saber qui és el seu pare i la continuació de l'espècie amb el naixement del Bambi més petit, amb el corresponent cotxet de criatures, una picada d'ullet als espectadors familiars per ser coherent amb la personificació teatral que es fa dels personatges, que en l'animació clàssica mantenen el seu rol de bestiari. Tot plegat, situacions quotidianes que són enteses des de molt aviat perquè segueixen amb delicades el fil de la infància a la maduresa.
- «Boig per tu», de Joan Gallart, Pep Sala i Ricard Reguant. Música: Carles Sabater, Joan Capdevila i Pep Sala. Intèrprets: Arnau Lobo, Carla Mercader, Cristina Murillo, Dusan Jevtovic, Ferran González, Joan Olivé, Julia Creus, Lidia Ibáñez, Mònica Macfer, Neus Pàmies, Òscar Monclús, Pol Nubiala, Roc Olivé, Roger Burrull i Xènia Reguant. Coordinació: Andrea Gutmar. Coreografia: Maite Marcos. Escenografia: Ramón Ivars. Estilisme: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Pol Turrents. Músics: Ramon Altimir, Rubén Alcázar, Simone Lambregts, Xavi Reija. Vestuari: Ramón Ivars. Direcció: Ricard Reguant. Producció de Silencio Rodamos. BARTS Barcelona on Stage, Barcelona, 12 gener 2014.
- Hi ha èxits que gairebé es podrien pronosticar amb els dits d'una mà abans de començar. Per això 'Boig per tu', el musical que recorda la trajectòria del grup Sau, presentat al BARTS del Paral·lel i dirigit per Ricard Reguant, ha penjat el cartell de prorrogat fins a mitjan febrer.
- 'Boig per tu' és un musical juvenil-juvenil que s'adreça a aquells que van ser joves-joves quan Sau era un referent musical català i, sobretot, s'adreça als adolescents actuals per donar-los a conèixer quines eren les lletres de caire poètic i la música d'un grup que va acumular fans a dojo a la dècada dels noranta del segle passat.
- Com tothom sap, la trajectòria de Sau es va veure estroncada amb la sobtada mort del seu cantant, Carles Sabater, que també havia estat actor, com per exemple es va veure a l'espectacle 'Els pirates', de Dagoll Dagom, el 1997, amb Àngels Gonyalons.
- Però 'Boig per tu', que compta amb la participació de l'altre ànima de Sau, el músic Pep Sala, no vol ser un espectacle biogràfic de Carles Sabater o del grup Sau sinó que crea una trama nova, repetim-ho, juvenil cent per cent, allunyada de les drogues i l'alcohol tendint a una imatge sana de la joventut, i que es revesteix, això sí, amb les peces que conformen el currículum musical de Sau.
- Hi ha més passió i més bona voluntat que l'ambició d'aconseguir un musical que impacti per la seva història interna. El projecte acaba complint amb el seu objectiu i, a pesar que bona part dels espectadors han estat els nostàlgics de Sau, ara que ja s'afaiten, el muntatge acaba convencent més els nous espectadors mentre no passin dels quinze o setze anys.
- Passat el temps, peces com 'El tren de mitjanit' o el mateix 'Boig per tu', que dóna títol a l'espectacle, continuen transmetent el missatge que transmetien a finals del segle passat. Per exemple, quan la lletra d''El tren de mitjanit' diu que el protagonista se sent atrapat i enganyat quan es mira al mirall i que no en té prou a somniar, el missatge de l'etapa de maduresa de l'adolescència connecta amb qualsevol generació. I no cal dir si la resposta a la incertesa és pujar a un metafòric tren romàntic com és un tren de mitjanit. I un s'imagina, esclar, aquells trens de màquines de vapor, travessant una boira entre rails de pel·lícula. Això és el que fa que unes lletres es converteixin en clàssiques al llarg del temps i això és el que pretén el musical 'Boig per tu'.
- Com passa amb musicals d'aquesta mena, la història no cal que pretengui ser excessivament original. Per tant, amor i desengany, desengany i amor, i tiro perquè em toca, és un recurs que acaba planant sobre la platea juvenil i que acaba quallant en la majoria dels espectadors. Poca cosa hi fa que hi hagi picossades de Martí i Pol o altres poetes que no són precisament la preocupació dels qui descobreixen ara qui era Sau.
- Però no tot és música i tendresa que toca el cor. Alguns dels personatges aporten un to d'humor de sèrie juvenil com el germà petit de la protagonista, que vol deixar de ser un Peter Pan i que ho fa forçant un to greu de veu tot i que el pensament continua en to agut. O també el personatge més penjat de la colla que no sap com fer-s'ho per aconseguir ser acceptat per la noia que més li agrada. A més, no hi falten enregistraments amb la càmera del mòbil i referències pròpies a l'edat dels protagonistes. Diguem que 'Boig per tu' és un musical per a aquells que han crescut amb el Súper 3 i que ara volen un pont més arriscat que els faci fer el salt cap als grans concerts. 'Boig per tu' és una festa familiar per endolcir vesprades d'hivern o tardes de pluja romàntiques, si és que encara en queden.
- «Súper 3: el musical». Idea original de TV3 i Dagoll Dagom. Autors: Gerard Hausmann, Cristina Jiménez i Joan Lluís Bozzo. Composició musical: Marc Parrot. Intèrprets: Albert Ausellé, Neus Ballbé, Domènec de Guzmán Ciscar, Berta Errando, David Marcé, Joan Valentí i Ester Vázquez. Vocal coach: Nina. Audiovisuals: Mai Balaguer, Trinitat Manzanares, Pepa Sáez, Ferran Romeu i David Giribert. Coreografia: Paca Portillo i Escola Memory. Assessor mim i pantomima: Joan Faneca. Escenografia i attrezzo: Paula Bosch. Construcció escenografia: Arts-Cènics. Confecció vestuari: Dress Art. Efectes de vol: Accialt Flying Effects. Construcció aranya: Actua Produccions. Disseny il·luminació: Ignasi Morros. Disseny vestuari: Anna Ros. Adaptació vestuari: Mireia Guàrdia. Caracterització: Carmen García. Direcció executiva: Dani López, Dani Reyes i Anna Rosa Cisquella. Direcció imatge: Inocuo The Sing. Direcció musical: Marc Parrot. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo i Gerard Hausmann. Producció de Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 30 desembre 2013.
- Totes les generacions tenen els seus mites. I el mite d'infància dels últims vint anys aquí i ara és el Súper 3. L'avantatge a hores d'ara és que la majoria de pares i mares ja han passat, ni que sigui de resquitlló, pel club quan eren criatures. La relació, doncs, entre pares i fills és completa. I quan els mites, en els temps moderns, surten de la pantalla i pugen a l'escenari en carn i os, l'èxtasi és absolut.
- Qualsevol cultura amb cara i ulls faria el mateix que han fet Dagoll Dagom i TV3 amb els personatges actuals del Súper 3. Entre altres coses perquè la troupe d'aquesta etapa és ja una troupe que ha entrat de ple en el món del fantàstic i l'absurd, la bogeria i el seny, el voler i no poder o el poder i no voler. Decididament, estructures com la del Súper 3 són allò que, en utopia política, en dirien ara una "estructura d'estat".
- El musical, inserit en el gènere fantàstic reuneix els ingredients típics que el gènere demana. I de cara als espectadors primerencs als quals s'adreça té diferents valors: explota la por i la manera de superar-la; ho fa amb una llengua estàndard súpercorrecta (quina sort no trobar-hi, ni haver-hi cap necessitat que hi siguin, cap "tio" ni cap "puto", com fan irremeiablement els seus germans grans!); i farceix el guió, breu, ràpid i tan previsible com vulgueu amb uns bons efectes especials que acosten el teatre a l'audiovisual i l'amaneixen amb una bona composició musical (made in Marc Parrot) que acaba sent el moll de l'os de tot l'espectacle i que converteix cada peça en un ritual semblant a una mena de rock kids, perquè s'hi vagin acostumant.
- Esclar que els personatges del Súper 3, en Fluski, la Pati Pla, l'Àlex, el Rick, el Pau, la Lila i, per descomptat, el Senyor Pla, utilitzen els recursos que connecten ràpidament amb tots els espectadors que els segueixen i que no només vénen ensinistrats per la coneixença televisiva que en tenen sinó també per les trobades anuals que celebren com la festa de Montjuïc o, de tant en tant, les aparicions en cavalcades de Reis. Hi ha, doncs, mitja feina feta abans de començar. I l'altra mitja la superen amb bona nota d'interpretació i intervencions musicals, una interpretació també molt afinada quant a la dicció —essencial tenint en compte el caràcter paral·lament educatiu de l'espectacle i el públic potencial— i també afinada a l'hora de posar en solfa les lletres de cadascuna de les peces.
- Muntatge terrorífic, però de broma, perquè els que omplen el teatre cada dia fins a la teulada ja saben que poden esbroncar el Senyor Pla tant com vulguin que no els passarà res i també saben que la cosa, vagi per on vagi, acabarà bé.
- La història del segrest que el Senyor Pla fa de la imponent aranya Mildred se situa en un castell embruixat que va canviant d'estances gràcies a la tècnica audiovisual. Ja té ironia la cosa que sigui una aranyota peluda la bona de la pel·lìcula, amb la mala fama que tenen les aranyes. Però aquest capgirament de papers és, segurament, una de les claus de l'èxit de la proposta.
- En el fons, el guió beu de les fonts de les típiques novel·les de colla de mitjan segle passat. La colla, esclar, són els personatges, els rarets que diu el Senyor Pla en el seu dialecte occidental. I la súpercolla és tot l'auditori que sent implicada en l'aventura. El desenllaç passa per la força de la fidelitat de l'amistat abans que la traïció.
- Moments de distensió d'humor mentre l'aranya ensenya les grans potes dalt d'una de les torres del castell. Moments de cangueli quan la colla corre el perill de ser convertida en zombie per les males arts del senyor Pla. I moment de circ i heroïcitat quan la Lila ha de travessar l'escenari de torre a torre del castell embruixat en un efecte voladís molt ben aconseguit.
- Mim, coreografia, pantomima, música i, de tant en tant, una mica de clown i, entre el senyor Pla i el seu ajudant, una mica també d'olor de socarrim amb aires de Llucifer. Queda molt clar que el Bé acaba sempre triomfant sobre el Mal. Així està escrit. I també que la bèstia molt sovint acaba sent la bella, com quan l'aranya gegantina, la Mildred, baixa de la torre, un cop alliberada, i es passeja per la platea amb les seves potes saludant els seus fans. Mai una aranya no ha sigut tan inofensiva com aquesta.
- «Un conte de Nadal». Adaptació musical de la novel·la 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Adaptació i lletres: Ivan Andrade. Música original: Ismael Dueñas. Intèrprets: Fermí Reixach / Ferran Frauca, Joan Taltavull, Ivan Andrade, Josep Mateu, Bruno Petra, Lua Amat, Natàlia Serra. Direcció: Ivan Andrade. Companyia Tal i Tal Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 15 desembre 2013. Preu: 12 euros. A partir 3 anys.
- Clàssic de clàssics, 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens no té data de caducitat. Potser perquè el personatge del senyor Scrogge té cada vegada més a veure amb la situació econòmica actual, l'atzar ha volgut que aquest Nadal hagin coincidit, com a mínim, tres versions de la novel·la adaptades al teatre per tres companyies diferents: la veterana reposició del Jove Teatre Regina amb els intèrprets de La Trepa, la versió musical del Teatreneu i la companyia Bohèmia amb la participació de grups d'infants i la que la nova companyia TTTeatre ha portat al Teatre Poliorama i en la qual combina actors adults i tres actors de la primera fornada.
- La versió 'Un conte de Nadal', del Teatre Poliorama, amb adaptació i lletres d'Ivan Andrade, és la que més s'acosta a una època d'ara mateix sobretot pel que fa dir als seus personatges, tant el senyor Scrooge com els que el visiten a la seva botiga d'antiguitats.
- Riquesa i pobresa són els dos eixos en què es mou el conte de Dickens i, malgrat el caràcter moralista que té, el muntatge recobra un aire contemporani quan es parla, per exemple, de la paga extra que Scrooge no pot o no vol pagar al seu empleat, quan el fill petit d'aquest s'ha d'esperar per poder tenir unes ulleres noves, quan les dames de Càritas recorren a la presumpta bondat de l'antiquari, o quan les criatures que canten nadales volen engalipar-lo amb la venda de bitllets per al sorteig d'una panera.
- L'obra permet a cada companyia que s'acosta a aquest Dickens de comptar amb petits actors entre el repartiment, a pesar del risc que això comporta, i que, en aquest cas, atès el caràcter musical cent per cent del muntatge, aporta la revelació dels tres que hi actuen i, sobretot, descobreix la d'un d'ells quan intervé remarcablement en algunes peces com a solista.
- Per la part dels intèrprets adults, és l'actor Ferran Frauca, en el paper del senyor Scrooge —en anteriors representacions de l'espectacle el paper es va encomanar a Fermí Reixach— el que porta la batuta cantant, mai més ben dit, i el que manté el nivell musical, plat fort del muntatge, amb l'acompanyament en directe de tres músics.
- Ambientada en un únic espai (la botiga d'antiguitats del senyor Scrooge), la versió de TTTeatre manté les línies principals del conte de Dickens i uneix intèrprets i músics en un mateix escenari, fent que aquests últims quedin integrats dins del marc escenogràfic, com si fossin, cadascun d'ells, una de les figures que apareixen en els marcs de les pintures penjades a la botiga.
- «El conte de Nadal», de Charles Dickens. Adaptació de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Alícia Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Escenografia: Tero Guzman. Vestuari: José Carrasco. Barrets: Mercadé. Estilisme: Toni Santos. Coreografies: Esther Pérez-Ferrer. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció musical: Ferran Gonzàlez. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, Barcelona. Reposició: 6 desembre 2013. Preu: 12 euros. A partir 5 anys.
- Ja fa sis temporades —després d'una absència dels tres últims Nadals— que la companyia La Trepa posa en escena aquest espectacle que adapta un dels clàssics de la literatura universal: 'La cançó de Nadal', de Charles Dickens. Es pot dir, doncs, que la reposició per sisena vegada el converteix en un dels clàssics de la cartellera teatral nadalenca.
- El muntatge es troba en el seu punt just de maduresa. Les picades d'ullet que s'hi han afegit li han anat donant també un aire nou. És d'aquesta manera com es manté un espectacle en repertori: tenint la saviesa suficient per no ancorar-se en la comoditat i adaptant-se a les tendències inevitables del pas del temps.
- Un altre element positiu és que el protagonista de l'obra, el senyor Ebenezer Scrooge, que interpreta sempre Maties Gimeno, com més temps passa, més retrata el paper del botiguer enriquit, garrepa i malhumorat que no vol saber res amb el Nadal, el consum i els costums que l'atablen i no li agraden gens. L'arrencada, amb Scrooge a l'escenari, una presència que no abandona en cap moment, deixa en una expectació remarcable els més petits.
- 'El conte de Nadal' és un d'aquests espectacles que juga amb avantatge perquè les adaptacions de la novel·la no paren de reeditar-se. Però això no vol dir que el muntatge s'hi repengi. Ben al contrari, la versió —amb atractives intervencions musicals— no fa cap concessió al doble món que proposa Charles Dickens: el de la realitat d'un Scrooge ja vell i el del somni que el porta a algunes de les etapes de la seva infància, joventut i maduresa. Un muntatge, doncs, musical, però també una obra de text. Ni un registre ni l'altre es confonen. I, sobretot, un no domina sobre l'altre.
- Els dos estan molt ben interpretats, amb diàlegs breus, entenedors, dicció puntejada i amb intervencions musicals, acompanyades gairebé totes de coreografies, que representen un altre actiu important perquè són originals, tant de lletra com de música. A més, la companyia ha treballat tant la il·luminació com l'escenografia, dos elements imprescindibles en una història que requereix matisos segons cada situació. La il·luminació ajuda a fer el pas imaginari entre els dos mons del senyor Scrooge. I l'escenografia i el vestuari semblen extrets d'un àlbum il·lustrat d'autor contemporani amb influències clàssiques.
- Amb 'El conte de Nadal', molt marcat per la tradició festiva, la Trepa fa una "trapelleria" —valgui el joc de paraules— i es pren la llicència de fer aparèixer un dimoni banyut que demana feina des de fa mitja dotzena d'anys. I és que l'atur i la reconversió industrial i de la construcció fins i tot acaba afectant els dimonis, provocant que ells també es manifestin publicament reclamant més 'Pastorets'.
- L'espectacle, amb un respecte per l'obra de Charles Dickens, reflecteix amb fidelitat el seu esperit: el contrast entre una actitud de rebuig contra la societat que envolta Scrooge i la possibilitat d'aprendre a ser més generòs i solidari. 'El conte de Nadal' és una història amb moralitat. Una moralitat, però, que no pot fer oblidar la fam al món amb prop de mil milions de persones afectades, l'amenaça d'una migradesa de treball i el pànic a la pobresa i la destrucció de la dignitat i del mínim benestar personal.
- «Els Pastorets». Dramatúrgia de Paco Mir, Ana Albalat, Sandra Amade, Mariano Longueira, Xavi Morató i Yolanda Romero. Poemes i rodolins: Sílvia Bel Fransi. Composició: José Carrasco. Intèrprets: Laia Alberch, Anna Castells, Aina Cuesta, Laura Farré, Nuria González, Marc Joy, Aleix Melé, Alfons Nieto, Jordi Romero, Joan Scufesis i Jaume Vicens. Músics: Haizea Martiartu / Cristina Miguel, Joan Palà / Climent Campà, Ferran Puig / Ferran Arasa. Disseny vestuari: María Albadalejo i Carlota Ricart. Vestuari: Goretti Puentes, Maria Albadalejo i Carlota Ricart. Escenografia: Laura Clos. Ajudant escenografia: Joan Jorba. Attrezzo: Tito Sánchez. Caracterització: Toni Santos. So: Ricardo González. Il·luminació: José Ángel Nieto. Direcció musical: José Carrasco. Direcció de Paco Mir, Ana Albalat, Sandra Amade, Mariano Longueira, Xavi Morató i Yolanda Romero. Projecte I+D creat per Tricicle i Eòlia. Col·laboració: Taller de Músics (música) i Escac (documental). Teatre Poliorama, Barcelona, 30 novembre 2013. Preu: De 18 a 22 euros. A partir 3 anys.
- Diuen els promotors d'aquest espectacle que més que 'Els Pastorets', s'haurien de dir 'Els Dimoniets'. I tenen raó. ¿Què serien els Pastorets —els clàssics, els populars o els contestataris— sense els dimonis de rigor?
Aquest muntatge d'autoria multicompartida, però marcada per la influència de tres segells com el grup Tricicle, l'Escola Eòlia i el Taller de Músics, amb la participació de postgraduats de diferents escoles teatrals, posa l'èmfasi en el paper essencial que tenen els presumptes habitants de l'avern en la trama de la lluita del bé contra el mal, o al revés, del mal contra el bé, amb la justificació del naixement del Salvador, que de fet, vistes les conseqüències, fa segles que es fa el ronsa.
- L'espectacle es caracteritza per una sofisticada rastellera d'efectes de so i d'il·luminació que fan encara més potents les escenes de color vermell encès, amb foc a dojo —digital, esclar— però que avisa els pobres innocents de la platea del que els espera si, tal com proclamen segons quines creences, els toca anar a parar a l'infern per mèrits propis.
- Els personatges principals no hi falten, tot i que diguem que posats al dia: Miquel Arcàngel —presumit i mig rocker amb teloners d'acompanyament—, els pastorets amb nom de l'any de la pera, retocats i representats aquí per un parell de germans que entren en un somni de la nit de la Missa del Gall al món fantàstic amb típic bosc inclòs, ajaguts a la falda de la seva àvia i, com deia, els diables —no els de la colla de festa major sinó els de debò—, amb el capitost de la cua de pudor de sofre i Llucifer, amb pinta de secretari unisex una mica tarambana.
- Els guionistes de l'espectacle han seguit les línies bàsiques del clàssic però les han adaptades al seu gust —Folch i Torres queda molt lluny—, amb música en directe, una mica d'humor, ridiculitzant quan cal tant l'Arcàngel Miquel —blau cel immaculat— com el Diable major, en Satanàs, i l'acompanyant Llucifer —els dos, llepaculs quan cal, traïdors quan convé, mansois hipòcrites o maquiavèlics a l'esquena dels altres—. I, per acabar de reblar el clau, han incorporat un casc de nova generació que té els poder de fer invislble qui se'l col·loca i pitja el botó.
- El fet és que, en contrast amb la intenció trencadora que té l'espectacle, el seu inici té un to carrincló, o diguem-ne tradicional al cent per cent, per aquesta idea tòpica que totes les àvies són una mica geperudes, amb cabell blanc i atrotinades quan, en realitat, la majoria d'àvies d'avui en dia són tan eixerides com les mares, formen part del Club Ara de La Caixa, van de creuer i es fan la permanent ben rossa cada quinze dies.
- Són aquests, en definitiva, uns Pastorets per mirar-se'ls amb ulls transversals, sense fronteres d'edat, coneixent el que tenen de fons i acceptant-los tal com raja. Un divertiment nadalenc agraït per a tota la família que fuig de la inèrcia immobilista de les múltiples versions dels Pastorets tradicionals de bastó i samarra de rabadà i entrepà per esmorzar.
- «Zoomwatts», d'Anna Fité i Saki Guillem. Dramatúrgia: Anna Llopart. Intèrprets: Georgina Llauradó, Txell Sust, Salva Racero / Pau Rubio i Jofre Bardagí. Músics: Manel Fortià, Miquel Àngel Cordero, Àlex Tenas i Saki Guillem. Disseny espai i vestuari: Jordi Bulbena. Il·luminació: Xavi Valls / Nani Valls. So: Carles Xirgo. Direcció musical: Saki Guillem. Direcció escènica: Anna Llopart. Teatre Poliorama, Barcelona, 10 novembre 2013. Preu: 12 €. A partir 7 anys.
- Espectacle musical cent per cent i no només pel seu contingut i la seva arquitectura escènica sinó també pels integrants de la companyia, intèrprets i músics, que procedeixen de grups, bandes o companyies musicals. Oportunitat d'or, doncs, per als petits espectadors. O no tan petits, si tenim en compte que han d'estar més preparats per a un concert que no pas per a una representació o aventura teatral amb uns convencionals plantejament, nus i desenllaç.
- Diria que la justificació del guió de l'espectacle és l'excusa perquè músics i CantActors, com es fan dir, confegeixen una partitura d'una hora justa on no sobra cap de les peces i durant la qual el ritme s'encomana per la bona qualitat del conjunt.
- Que quatre personatges de ficció dels contes clàssics s'encarreguin de fer de mestres de cerimònies és un recurs que facilita que els espectadors que no han arribat encara als 7 o 8 anys connectin amb 'Zoowatts' a través d'allò que ja coneixen.
- Així, doncs, el gat amb botes o el mag merlí o la rateta que escombrava l'escaleta o fins i tot la bibliotecària que cau rendida de son un centenar llarg d'anys com si fos la Blancaneu podrien ser ells o en podrien ser uns altres perquè en realitat es converteixen en narradors o introductors d'allò que les lletres de les cançons expliquen en clau de conte fantàstic.
- En diuen "conte musical per a emocionautes" i el principal mèrit de la companyia és que no escatima esforços, primer amb els quatre intèrprets i després amb els tres músics: contrabaix, percussió i piano. Un luxe poc habitual en espectacles de caràcter familiar.
- Sense voluntat didàctica, sí que hi ha algun moment escènic que aprofita l'ocasió per imprimir en la memòria lingüística dels petits espectadors una expressió o una paraula determinada o un polsim de coneixement. Això passa amb la confusió volguda que els quatre personatges fan de la paraula "atzucac", com si fos un esternut, i que aconsegueixen que es recordi com a sinònim de "carreró sense sortida". La capacitat d'absorció dels més petits és incalculable i de ben segur que "atzucac" els queda com un regal de lèxic enriquidor que s'emporten per sempre.
- I l'altra oportunitat la tenen amb la rastellera de personatges de ficció més contemporanis (Bob Esponja, Geronimo Stilton, Harry Potter...) però també per aprofitar per imprimir quins van ser els pares dels contes populars de sempre: Perrault, Andersen, Grimm... No només de la Viquipèdia s'ha d'alimentar el cervell.
- I el tercer moment entra en el joc del jeroglífic de paraules, ja al final de l'espectacle, quan els tres músics intenten completar el nom de l'espectacle amb les síl·labes que cadascú porta impreses a l'esquena de la samarreta: Mwa, Zoo, Tts... Tts, Zoo, Mwa... Tts... Mwa... Zoo... ZooMwaTts!
- «La Caputxeta Vermella». Adaptació lliure del conte de Perrault a càrrec de Joan Guasch Carbonell. Música i lletres: La Cop. Intèrprets: Ruth Guasch, Xavier Rojo i Joan Manuel Chilet. Vestuari: La Mamma. Escenografia: Tallers Guasch. Il·luminació i so: Albert Doz. Direcció: Joan Guasch Carbonell. Companyia El Borinot. Guasch Teatre, Barcelona, 2 febrer 2013. Reposició: 5 juliol 2013. Reposició: 2 novembre 2013. Preus: de 18 mesos a 3 anys: 9 €. A partir 3 anys i adults: 10 €. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Probablement la Caputxeta Vermella és un dels personatges de ficció que ha estat més adaptat, versionat, capgirat i recreat de tota la història. I és que la criatura de la capa dóna per molt. Des de la moralitat per a infants que els ensenya que no et pots fiar ni de qui et regala un confit pel carrer, fins a l'advertiment a les àvies que viuen soles i que obren la porta al primer estrany que els truca amb maletí de venedor per aprofitar-se del seu petit cofre de joies i els estalvis de misèria. I això sense passar per alt les connotacions que té el conte sobre el perill públic dels violadors que també han inspirat còmics, pel·lícules i relats de por per a adults.
- En aquest muntatge familiar, del clàssic conegut per tots els petits espectadors, només en queda pràcticament el ritual de les preguntes famoses: ¿Per què tens les orelles tan grosses? ¿Per què tens els ulls tan grossos? ¿Per què tens la boca tan grossa? I nyam, nyam.
- Fora d'això, la trama és una versió de text original —amb acompanyament musical— que té com a punt de partida el refredat de nassos que té la mare de la Caputxeta i que li impedeix d'anar a veure l'àvia. És per això que la petita s'ofereix a fer el camí de ca l'àvia. I és aquí on el presumpte llop apareix en escena però representat per un cantant de rock que té encaterinades totes les noies del poble i que, si no fos per les orelles i pel nom artístic (Justin Lobo) ningú no el relacionaria amb el gremi dels llops.
- La transcripció metafòrica, però, funciona, i els petits espectadors entenen de seguida qui és qui i qui té les de perdre o les de guanyar. El final és també una versió lliure que guardarem per a la sorpresa dels espectadors. Diguem només que, com en la majoria de versions, no hi ha caçador, ni guàrdia rural ni res que se li assembli i que la cosa queda més que resolta entre la mateixa Caputxeta i l'àvia.
- Com en tants altres casos, no cal dir que qui s'emporta l'entusiasme de l'audiència és el llop-cantant. La Caputxeta, malgrat ser la protagonista, ja fa temps que queda sempre en un pla secundari. És a dir, la maldat es reconeix i es demana justícia per fer-hi front, però no hi ha dubte que la seducció que originen els personatges dolents de la pel·lícula en els espectadors, des de molt aviat, és evident. I amb un rentat de cara que faci pagar al maligne, ni que sigui només els plats trencats, la vida continua fent conviure el bé amb el mal. Potser perquè el mal continua tenint els ulls, les orelles i la boca molt grossa... per cruspir-se el bé en un plis plas, esclar.
- «El follet valent al parc». Cantata original de Clara Ripoll, Núria Juanet i Rosa Nogué. Adaptació teatral de Benjamí Conesa. Lletrista: Clara Ripoll. Música: Núria Juanet. Arranjaments: Eloi Ortells. Escenografia: Toni Montero. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Gràcia i Neus Regada. Il·luminació: Lluís Juanet. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Companyia Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 13 octubre 2013. Preu: 12 €. A partir 2 anys.
- Hi ha espectacles, com el vi, que amb el temps guanyen densitat i bon sabor. Un dels clàssics del teatre per a infants és el musical 'El follet valent', que commemora el desè aniversari de la seva estrena i de la creació del programa Viu el Teatre, que gestiona Únics Produccions i que a partir d'aquest any amplia el Teatre Poliorama amb l'escenari del nou Teatre del CCCB.
- L'última versió de l'espectacle transcorria en un parc, però es titulava "a la ciutat". Ara, espai i títol són el mateix i la trama es manté amb alguns retocs. Per exemple, l'anterior versió de fa tres anys —l'espectacle porta més de 250 representacions al llarg dels deu anys— tenia un rerefons més ecològic, més de medi ambient. Aquesta nova versió tendeix a reforçar encara més el concepte de l'amistat i de la força que s'aconsegueix amb la bona entesa entre tots.
- Hi ha igualment la vespa, la papallona, l'escarabat i l'aranya. I el follet valent, esclar. Desapareix la formiga, que abans era en forma de titella gegant. I el conflicte principal és el mateix: l'aranya perd els estreps quan algun dels altres individus pronuncia per error la paraula prohibida, que és precisament "nens".
- La cantata 'El follet valent', recordem-ho una vegada més, és actualment una de les més habituals en àmbits musicals escolars i formatius. Se n'han organitzat, a més, concerts col·lectius en palaus d'esports i auditoris amb diverses corals infantils i el seu argument és un dels contes de capçalera des d'edats primerenques.
- La seva estrena absoluta va ser al Palau de la Música Catalana fa vuit anys. També se'n va fer un enregistrament a càrrec de TVC Disc, Catalunya Ràdio i el Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. La companyia Únics Produccions va debutar amb aquesta cantata en la seva adaptació teatral, fa deu anys i, des d'aleshores, la seva expansió en diferents espais no ha parat.
- L'espectacle musical, com deia aquí mateix fa tres anys, està pensat per a primers, atenció, primeríssims espectadors. El seu contingut didàctic facilita que la faula sobre el concepte de l'amistat connecti de seguida amb tothom. I, de passada, la relació de la infància amb els petits insectes els aporta un llenguatge que coneixen molt bé a través del registre audiovisual, sèries animades de televisió principalment, on la fauna pren sovint caràcter personalitzat.
- Escarabat distret, papallona presumida i vespa juganera viuen en un parc urbà on una aranya terrible els té a tots sota el seu domini i amb el perill que si mai diuen la paraula prohibida se'ls cruspirà. El parc ha perdut la vida sense les criatures, però l'aparició d'un follet, primer sense saber ben bé on ha anat a parar i després trobant-s'hi integrat del tot, acabarà enfrontant-se amb l'aranya menjafestucs fins a canviar la situació d'assetjament i de règim dictatorial que pateixen. La gesta del nouvingut li valdrà el títol honorífic de Follet Valent, i l'aranya entendrà, ni que sigui a contracor, i salvant les diferències, que tots plegats també poden continuar habitant el parc.
- Les lletres de les diverses peces de la cantata van desgranant l'argument del conte. Els intèrprets combinen les intervencions parlades amb d'altres de cantades i, de propina, sobretot el personatge del Follet Valent (Cris Vidal) i el de l'escarabat / aranya (Toni Figuera) executen fugaços números d'acrobàcia.
- Tinc la sensació, com deia al principi, que en comptes d'envellir, l'espectacle ha madurat, s'ha refrescat, s'ha rejovenit i ha guanyat en ritme i adaptació a referències actuals, cosa que confirma definitivament el caràcter de clàssic del muntatge i la seva perdurabilitat en el temps, amb l'avantatge que els primers espectadors també sempre es renoven.
- «En Joan sense por». Text i lletres de les cançons: Toni Sans i Rubèn Montañà. Música original de Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch / Maria Santallusia, Toni Sans / Lali Camps, Rubèn Montañá / Albert Mora. Piano: Francesc Mora. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Assessorament manipulació: Maria Santallusia. Disseny titelles i escenografia: Rubèn Montañá a partir d'una idea d'Egos Petits. Contrucció titelles i escenografia: Jordi Regod i Egos Petits. Vestuari: Ramon Ivars i Egos Petits. Confecció vestuari: Leo Quintana. Il·luminació: David Bofarull. So: Jorge Mur. Direcció: Joan Maria Segura i Bernadas. Producció: Companyia Egos Petits i Centre Titelles de Lleida. Preu: 9 €. A partir 3 anys. Teatre Poliorama, Barcelona, 16 gener 2010. Reposició: 5 octubre 2013.
- Qui recordi l'impacte i la descoberta del musical gòtic 'Ruddigore i la nissaga maleïda' ja sap de què parlem. Els seus creadors ho són també d'aquest espectacle musical de titelles, basat en la rondalla del Sense Por, divulgada arreu del món pels germans Grimm i adaptada aquí per Joan Amades. L'espectacle ja ha estat premiat per l'Institut del Teatre, per la Caixa Catalunya a l'última Mostra d'Igualada i amb dos Dracs d'Or del Festival de Titelles de Lleida.
- Però el millor premi hauria de ser el ple absolut en aquesta minitemporada al Poliorama que es mereix, si no una pròrroga per qüestions de calendari i programació, sí una reposició en una altra ocasió perquè els d'Egos Petits, que estan ja preparats també per estrenar la seva versió de la novel·la 'La casa sota la sorra', al TNC, han aportat a la cartellera familiar un espectacle que eleva el llistó per la seva qualitat conceptual i interpretativa.
- Música, titelles i teatre. Però també gènere gòtic, melodies de terror i gènere fantàstic, sobretot amb el canvi espectacular que fan amb el piano —aparentment l'únic element escenogràfic— en una escena de tunejat que el transforma en una casa de la por, on habiten, entre altres éssers, un fantasma tiquis-miquis lligat a una bola de pes i un sac d'ossos carregat de dolor.
- Al costat de la moralitat amb què es tanca la història —sense tenir la por al cos és difícil conviure—, la versió d'Egos Petits inclou un element d'amistat amb una amiga de la mateixa edat del Joan Sense Por que no només l'ajuda a trobar l'espant que necessita perquè li passi el singlot amb què l'ha embruixat una fetillera sinó que s'enginya un recurs infal·lible perquè li marxi d'un cop amb l'ajuda de la mateixa bruixa a domicili —¿o potser hauríem de parlar més aviat d'una scort?— que fa una transfiguració en directe, amb una nàpia punxeguda, un pompis enorme i un pitram de considerables dimensions, en una de les escenes més celebrades.
- Aquest joc de transvestisme a ull nu és una de les constants de tot l'espectacle: el ja esmentat piano tunejat, la casa del turó que es munta i es desmunta, una mongetera que creix i creix, una bicicleta de fusta de quatre rodes que transporta els dos titelles en un curt viatge iniciàtic per trobar la por, tal com mana el conte popular, i les diferents proporcions dels tres monstres —tres colors: vermell, verd i blau— que apareixen de més grans a gairebé minúsculs, desesperats davant la incapacitat que tenen de fer tremolar, ni que sigui una mica, el petit Joan Sense Por.
- Els tres titellaires són, a la vegada, els intèrprets en directe dels diàlegs i de les diverses peces musicals del muntatge, totes originals del músic Francesc Mora, que és també qui intervé en directe al piano amb breus intervencions actorals conxorxades amb els diversos titelles de la història. Un espectacle creat amb els cinc sentits que desperta i estimula els de tots els espectadors, independentment de l'edat que tinguin.
- Més crítiques anteriors Teatre En família
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page