ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
- «Osset meu & The Soundbox». Autor i compositor: Christophe Sainsot Tintou. Intèrprets: Maialen Boncompte i Christophe Sainsot Tintou. Escenografia i direcció tècnica: Nevermai. Bruc Brothers Company. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 10 gener 2015. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- El programa Viu el Teatre ha ampliat en les últimes temporades el seu camp d'acció. A la vegada que commemora el desè aniversari de les programacions familiars de cap desetmana del Teatre Poliorama, gestiona les del Petit Romea iniciades aquesta temporada i continua amb la iniciativa engegada la temporada passada del cicle 'Babies al CCCB', una programació de caràcter teatral amb objectius sensorials pensada per als primeríssims espectadors —és a dir, des del primer plor fins als 4 anys com a màxim— i, per descomptat, els seus progenitors.
- En un espai obert i adaptable com el Teatre CCCB, una de les ales del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el primer espectacle del cicle d'aquesta temporada, 'Osset meu & The Soundbox' combina teatre acompanyat de música en directe amb una base textual de conte.
- Dos intèrprets fan de mestres de cerimònies, però també de titellaires, manipuladors i músics. L'espectacle combina el català i algunes expressions bàsiques en anglès, passant en un cert moment de salutacions o comiats per frases senzilles en un ventall d'altres llengües, una característica que es repeteix en el repertori d'espectacles que té la companyia Bruc Brothers.
- La trama d'aquest espectacle —que s'havia representat també recentment a l'Antic Teatre— està al servei de provocar l'atenció i la sensibilitat a flor de pell dels més petits —situats tots asseguts sobre una tarima negra que diu que regala la sensació de fer notar les vibracions electròniques als pompis dels privilegiats espectadors— i de captar-los l'interès per les peripècies d'un petit ós que es converteix en el protagonista i que fa un viatge arreu del món amb diversos artilugis de joguina com un automòbil, un vaixell o un globus aerostàtic.
- Sensacions reforçades amb breus intervencions musicals en directe de guitarres electròniques i altres petits instruments acústics que els petits espectadors tenen en unes bosses de mà repartides prèviament i que poden anar escollint mentre interactuen amb els dos intèrprets, reproduint els sons corals quan els dos conductors de l'espectacle els ho indiquen: un picarol, una campana...
- Tot plegat transcorre en una breu sessió de mitja hora que promet als assistents, quan s'acaba, permetre'ls de fer allò que més els agrada: acostar-se al protagonista del conte (l'osset) o als artilugis de joguina d'aquells que no necessiten ni bateries, ni piles ni corrent elèctric per funcionar perquè són de fusta i artesania. L'altra cara —aquesta educativa— dels carregaments de regals consumistes de Reis, monopolitzats per les campanyes del màrqueting infanticida.
- «El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió d’Albert i Gabriel Doz. Músiques d'Albert Doz. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Alba Ferrer, Jordi Vicente. Enregistrament: R. Boya i S. Cerni. Coreografies: Joan Maria Segura. Escenografia: Eli i Mone Rodríguez. Vestuari i màscares: Xevi Ribas. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Reposició: 3 març 2012. Reposició: Barcelona, Teatre Poliorama, 11 gener 2015. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.
- L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.
- Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Alba Ferrer, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.
- Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.
- El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.
- Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment.
- «La Ventafocs». Guió de Julià Farràs. Música de Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Bernat Castellvell (versió 2011), Gemma Egea, Julià Farràs, Sergi Pardo / Álvaro Duran, Ariadna Suñé / Anna Ventura (versió 2011). Narrador en off: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia i Julià Farràs. Vestuari: Àngel Cazorla. Coreografies: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Assessorament vocal: Ariadna Suñé. Direcció: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 16 gener 2011. Reposició: 10 gener 2015. A partir 5 anys.
- Les monarquies —i per extensió els règims republicans independents amb tics monàrquics també— estan de baixa. La crisi econòmica els ha tocat de mort. Esclar que una estocada en grans fortunes no és tan dolorosa com una estocada en fortunes minses. Aquesta versió del conte de 'La Ventafocs' presenta com a principal característica una monarquia en suspensió de pagaments. Deuen anys de nòmina al majordom del príncep, no tenen ni un duro per menjar, el palau és ple d'esquerdes i cau a trossos i, si no els toca la grossa, hauran d'acabar venent la casa i anar a viure sota el pont.
- Per tant, l'única solució és que el príncep, que ja va camí de fer-se conco pels anys que té, trobi una princesa amb la fortuna imprescindible perquè la família reial pugui aixecar de nou el cap. Però el príncep no té ganes de fer-se gran i no té ganes d'admetre un casori de conveniència, com li tocaria per la seva condició de sang reial.
- Qui més qui menys sap que La Ventafocs és una noia òrfena de mare que es veu obligada a conviure amb la madrastra i dues filles més lletges i malignes que la pesta. Que les tres la fan servir de criada. I que es passa el dia amb un ventall davant de la panxa de la llar. I que hi ha un ball. I que hi ha una carbassa. I que hi ha un ratolí.
- En la versió de Dreams Teatre, no hi falta res de tot això. La fada surt —plof!, per art de màgia, en un fosc gairebé imperceptible— d'un quadre on només hi ha el retrat d'una dama del bosc. Ella és qui s'encarrega de vestir com cal la noia, amb corona i tot, de convertir la carbassa en carrossa i de clonar un ratolí en lacai. La resta és coneguda: toquen les dotze —el rellotge de l'escenografia, però, es manté sempre a tres quarts, impertèrrit— i l'encanteri es desmunta. Només una sabata de lluentons blanca queda com a testimoni de la nit, que no es pot dir que sigui una nit boja, però sí una mica romàntica.
- La recerca de la noia afortunada, o més ben dit, del peu afortunat, és dirigida de primera mà pel príncep i seguida de prop pel lacai. Diuen que aquest detall del peu petit —signe de noblesa antiga— és el que fa creure que la primera versió del conte, abans del gremi dels Grimm, Perrault i companyia, sigui d'origen xinès.
- Aquí, els cinc intèrprets de l'espectacle suen de valent la cansalada perquè els canvis de personatges, de vestuari i d'espai escenogràfic que es veuen obligats a fer no els dóna treva durant ben bé una hora i quart. Les dues germanastres de La Ventafocs, per exemple, són interpretades per dos dels actors, en un exercici de transvestisme moliner sense gaires precedents en el teatre per a primers espectadors.
- El casori posa el punt feliç a la història. Més feliç encara per per als pares reials i el príncep que reben generosament de part de La Ventafocs, com a dot, l'escriptura d'unes terres fèrtils que li va deixar la seva mare. La trama ja no va més enllà, però les intencions de la família monàrquica és la de posar-se a cavar i remenar la terra, malgrat que corrin el risc que els caiguin els anells i potser la corona i tot. Una versió, doncs, que fusiona el poble amb la reialesa, no pas perquè la cort en tingui gaires ganes, sinó perquè, els reis, ni que siguin reis, quan crien fills, també els surten corbs.
- L'espectacle, de base musical, compta amb intervencions corals dels cinc intèrprets, però destina la part més important de la trama a peces en solitari a càrrec de La Ventafocs, interpretada per Ariadna Suñé, una actriu que ja havia treballat en espectacles musicals estrenats al nou Almeria Teatre com '5 noies i un vestit', 'The Black Rider' o 'La Frau', a més d'haver participat en el musical 'Grease', que la temporada 2006-2007 va omplir el Teatre Victòria i, recentment, en el musical 'Germans de sang'.
- «La Bella Dorment». Guió de Joan Guasch. Basat en el conte de Charles Perrault. Música i lletres: Albert Doz. Intèrprets reposició: Ruth Guasch, Albert Doz, Maydo Gargallo i Josep Calvo.Intèrprets 2008: Bruna Pino, Josuè Guasch, Mayda Gargallo i Josep Calvo. Música i lletres: Chesco Planchart. Il·luminació: Pitutu G. Carbonell. Direcció: Joan Guasch. Companyia Guasch Teatre. Barcelona, Guasch Teatre, 1 novembre 2008. Reposició: 2 juny 2012. Reposició: 3 gener 2015. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- Aquesta és la segona versió d'aquest any sobre la princesa que es punxa amb l'agulla de cosir del fus i que per conjur de la bruixa maligna s'adorm cent anys fins que un príncep no la desperta amb un petó. L'anterior muntatge, a l'estiu, va ser al Teatre Regina, en clau de musical.
El d'ara, és un dels espectacles de la temporada de la factoria de la nissaga Guasch i agafa el conte des d'una altra òptica, donant més èmfasi a la bruixa maligna, anomenada Rogallosa, que, a més, té un servidor fidel, un rat-penat que per fer les seves malifetes necessita les grans ales que la bruixa li proporcionarà.
- El muntatge arrenca amb l'anunci públic del naixement a la cort del rei Aram II de la princesa que es dirà Aurora i de seguida fa un salt en el temps quan la noia ja és adolescent i s'ha de retirar a la cabana de la bruixa desposseïda de gairebé tots els poders menys un, el de la son. En el paratge idíl·lic del bosc, la jove Aurora coneix el príncep, que s'haurà d'enfrontar més endavant al rat-penat i que, a la llarga, complirà amb el seu paper de petonejador.
- El muntatge reposa força en el text amb els personatges davant de cortinatges que canvien de coloració segons el marc on es troben (el bosc, el palau...). Tot i que inclou algunes peces musicals, hi són posades més aviat sisplau per força, no perquè vulgui ser un espectacle musical. I tot i que no hi falta l'acció, cops d'espasa de la llum i escut lluminós que salva de tots els maleficis, el seu eix central rau en les escenes de la bruixa Rogallosa que acaba sent tan odiada pels petits espectadors que és insultada a crits, espontàniament, per les seves maldats.
- A l'hora de triar entre el bé i el mal, és molt clar on se situen els espectadors primerencs d'avui en dia. Si fossin al circ romà,segles enrere, ¿en quina direcció aniria el dit gros? El bé, salvaguardat com a primera alternativa. Contra el mal perquè ja arriba prou ell sol.
- La força tenebrosa de la bruixa és de tal magnitud, que els petits dels més petits, és a dir, aquells que estan per sota dels 3 anys, la reben, en la primera aparició, amb esglai i una certa por, per no dir amb alguns plors. L'avantatge és que, a manera que transcorre la representació, acaben fet-se càrrec de la ficció de l'escenari i acaben afegint-se també a la petició col·lectiva de demanar la forca de la Bastilla com fan els altres.
- L'escenografia és mínima. Tots els recursos s'han abocat en el cadafal de la masmorra de la bruixa i en el fus de l'agulla, una gran roda artesanal. Els salts entre escena i escena —segurament perquè quatre intèrprets han de fer el paper de vuit o nou personatges— té els foscos més llargs del que admet la sensibilitat dels espectadors.
- Malgrat que els diàlegs volen explicar, i ho fan bé, el que hi ha darrere del conflicte de La Bella Dorment, alguns són més complexos del compte per l'auditori al qual s'adreça i, el fet de ser resolts molts d'ells davant d'un cortinatge, exigeixen una atenció, difícil a vegades d'aconseguir.
- Una escurçada de text i un reforçament dramatúrgic dels personatges (la bruixa Rogallosa, el rat-penat, la princesa, la bruixa ermitana, el príncep i la fada Grosseta) faria que, malgrat recórrer a versions de clàssics de clàssics, es produís un cert trencament amb el que ha estat tants anys tradicional i indiscutit.
- I la reflexió final s'imposa. Que la princesa depengui d'un petó de príncep blau per desfer-se del malefici ja no inquieta ningú. ¿És que potser el feminisme ha mort i cal cridar visca el feminisme, doncs? A saber què passaria si, un dia, algú s'atrevís a fer que fos el príncep adormit qui depengués del petó d'una noia, princesa o no. És un suggeriment. ¿Qui s'hi apunta?
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer, Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014.
- Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- 'El Petit Príncep' és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteninent el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello ('Què!', 'Geronimo Stilton') i un altre espasa com és Xavi Duch ('Spamalot', '40. El musical') i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel ('Mar i cel', 'Grease') en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d''Els dies feliços', plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d''El Petit Príncep' com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Tràiler del musical 'El Petit Príncep' del Teatre BARTS (1). Tràiler de la pel·lícula 'The Little Prince' (1974), dirigida per Stanley Donen (2).
- «Rhum», de Joan Montanyès 'Monti'. Dramatúrgia: Martí Torras Mayneris, Joan Montanyès i Monti&Cia. Música original: Pep Pascual i Monti&cia. Intèrprets: Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez i Pep Pascual. Veu en off: Joan Montanyès 'Monti'. Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Ajudant escenografia: Jordi Larrea. Ajudant vestuari: Mireia Farré. Assessorament coreogràfic: Montse Colomé. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Direcció musical: Pep Pascual. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Velvet Events i Grec 2014. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2014. A partir 5 anys.
- Si algú es podia pensar que un espectacle de pallassos ja ho tenia tot dit i explicat, a can Rhum salta la sorpresa. 'Rhum', l'espectacle inacabat del malaguanyat Joan Montanyès 'Monti' (Barcelona, 1965 - 2013), es pot considerar el seu testament de pista i també és tota una declaració de principis del que per a ell era l'art del pallasso i com l'entenia.
- 'Rhum' no és només un espectacle de números solts i enganxats sinó que aquests tenen una trama narrativa i per això l'acosta del tot al gènere teatral. No és en va, que justament el dia abans de l'estrena al Lliure de Gràcia —de fet es va presentar fugaçment dins de l'últim Festiva Grec— els Premis Zirkòlika del circ català li atorguessin el premi al millor espectacle de pallassos de la temporada.
- A Rhum & Cia. els ofereixen un bolo quan ja es pensaven que mai més no tocarien pista, i no és un bolo qualsevol perquè es tracta d'ocupar el Teatre Lliure. La troupe s'esvera perquè enfrontar-se a un bolo "de treballar de treballar" de debò no és precisament el seu fort. Sort en tenen del carablanca (Guillem Albà), que respon el telèfon, sap llegir el contracte de treball i és qui fa els tractes. Llàstima que la competència encara és més pronunciada si sorgeix en un magatzem polsós ple de baguls de la compayia i hi ha dos caresblanques (Martínez i Albà). El conflicte, doncs, està servit. Dos caresblanques en una pista són com dos galls en un galliner. Però perquè el bolo surti bé, hi falta l'autèntic Rhum —en realitat Enrico Jacinto Sprocani, àlies Rhum (1904-1953), considerat el millor pallasso august de principi de segle passat, que va morir sol en un hospital de París —està enterrat al cementiri de Saint-Ouen de la ciutat del Sena—, i que Monti volia homenatjar.
- El paral·lelisme amb l'absència del pallasso Monti es fa evident des del primer moment. Monti, juntament amb l'actual director Martí Torras Mayneris, estava creant aquest espectacle quan el càncer, el maig del 2013, va poder més que tota la seva força de viure, de fer estimar, de fer riure i de fer plorar. L'espectacle havia de ser un homenatge a qui s'havia considerat un gran pallasso del segle passat i també un homenatge a un ofici que Monti estimava amb passió.
- El millor homenatge pòstum que li han fet els companys és acabar d'arrodonir l'espectacle 'Rhum' i, tot i dotar-lo d'una personalitat pròpia, inserir dins de la trama teatral alguns dels seus números més personals i coneguts de pista, la seva manera d'adreçar-se als espectadors, el seu peculiar llenguatge, que la companyia defineix com a "montinià" i el no perdre mai el sentit de l'humor i el sentit de l'autocrítica.
- La troupe té un protagonista central, l'actor Jordi Martínez —oncle matern de Monti a la vida real—, però la companyia dels cinc intèrprets fa pinya en tot moment i el resultat coral és una festa d'una hora i mitja plena de gags, ironies verbals, diàlegs de sords, estires-i-arronses dels uns amb els altres i mirades a altres gèneres com el cinema o el teatre.
- Un duel "a muehte" amb pistoles de mentida però frases de vaquers a l'estil Clint Eastwood; una serenata que fa l'ullet al musical 'Mar i cel'; insinuacions picaresques; interacció amb els espectadors amb el número del xiulet i el picar de mans a tres bandes; el número d'un grup de nedadores sincronitzades espaterrant que tenen nom universal: les Swimming Brothers; el número del sopar romàntic i el xef Martínez amb una espectadora voluntària sisplau per força (l'actriu Nausicaa Bonnín, la nit d'estrena); el número del toro ballarí com una mulassa de festa major; el número del mirall sense mirall; el número del globus-instrument musical de so agut; el número dels globus, la diana i la ballesta; i molta música, no només de fanfàrria típica de pista sinó també cantada, que posa a prova les facultats de "tenorització" de Jordi Martínez i Guillem Albà, mestre de cerimònies i coprotagonista amb Martínez de tot el tinglado. Al seu voltant, Joan Arqué, Roger Julià i Pep Pascual fan tots els papers de l'auca i, sovint, per postres, els toca el rebre.
- 'Rhum' té un final que canvia de cara: la veu en off de Monti, d'un enregistrament recuperat d'un espectacle de la Mercè, el seu barret miniatura, la capa de pedaços acolorida que el distingia, els sabatots... i l'ombra del perfil de la figura de Monti, darrere la cortina de fons... Són uns escassos minuts finals, plens de silenci que només trenquen els aplaudiments. Però la troupe encara es guarda un bis de sorpresa a la màniga amb el concert esbojarrat d'objectes, ampolles, joguines i altres utensilis domèstics. El cossi de llautó, el bang de la pistola al sostre i la caiguda a plom d'un ram de pots de llauna de conserva, com si fos uns esquellotada, posen l'espetec final a un espectacle de pallassos convertits en actors.
- «Patatu», d'Àngels Bassas. Intèrprets: Moi Aznar, Ramon Balasch, Toni Figuera, Àngels Bassas, Aina Quiñones, Cris Vidal. Amb la col·laboració especial de Juan Tamariz, Màgic Andreu, Joana Andreu, Antonio Diaz i Mag Lari. Música: Juan Flores, P.J.Hermosilla i Marcel Botella. Escenografia: Mònica Gálvez i Elisenda Pérez. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Figurins: Pedro Rodríguez. Il·luminació: Aleix Ramisa. Caracterització: Tere Afan. Direcció musical: Ramon Balasch. Cap producció: Gisela Juanet. Coordinació tècnica: Carles Merodio. Direcció escènica: Benjamí Conesa i Albert Gonzàlez. Direcció artística: Lluís Juanet i Àngels Bassas. Coproducció: Grec 2014 i Únics Produccions. Programa Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 14 desembre 2014. A partir 3 anys.
- El salt dels contes en suport llibre a l'escenari ha donat l'oportunitat de crear un personatge de ficció amb denominació d'origen per als primers lectors que gairebé el coregen fets uns fans, quan el veuen, com si fos aquell col·lega seu d'ofici artístic, en Geronimo Stilton. Si el milanès és un periodista amb musell i cua i tafaner, aquest, en Patatu, és un pagès català, amb tractor inclòs i amb vocació de pallasso de pista, però que també té una mica de tafaner, amb un caràcter de bon jan i a qui no fa res embrancar-se en qualsevol aventura que se li posi al davant.
- L'actriu Àngels Bassas és l'autora d'aquesta sèrie i la creadora d'aquest personatge que va néixer gairebé per atzar, fent camí de l'escola a peu amb el seu fill. L'il·lustrador tortosí Pedro Rodríguez hi ha posat les imatges —col·labora també en aquest espectacle en la confecció dels figurins— i La Galera hi ha posat l'estructura editorial imprescindible perquè la sèrie fos coneguda i acceptada amb èxit.
- També aquest espectacle —estrenat fugaçment en l'últim Festival Grec— enceta ara una temporada de caps de setmana al Teatre Romea, sota el paraigua d'Únics Produccions i ho fa amb una trama que si bé té en Patatu com a eix central, en realitat, s'envolta d'una sèrie de personatges, alguns ja coneguts per alguns dels contes publicats, i que té com a personatge conductor i gairebé protagonista en Martí, un xicotet amb poders màgics —no només de Harry Potter ha de viure la fantasia— que té bona relació amb altres mags veterans del país com el Mag Lari o el Màgic Andreu, i que sap com congelar la verborrea d'en Patatu, corglaçar les tres bruixes esbojarrades, parlar amb el rei del turban, entendre's amb el gegant Pitxurrini o amb el venerable bibliotecari de la Biblioteca dels Llibres Màgics o sortejar les malifetes de la Bruixa Malvada i el barret de tres banyes.
- L'aventura teatral en qüestió comença perquè arran d'un malefici de la Bruixa, en ple vespre, apareixen al cel la lluna i el sol a la vegada. És així, com en Patatu i el petit mag Martí inicien un recorregut que els porta a descobrir d'on ve la duplicitat i a resoldre el problema havent de superar abans la frontera de la Bruixa Malvada. Els lectors hauran copsat de seguida que el guió enllaça amb la tradició del gènere: màgia miraculosa, bruixes, maleficis, bons i dolents... o dolenta, més aviat. La connexió, doncs, amb els espectadors no crea barreres incomprensibles.
- El ritme escènic manté en actiu els petits espectadors perquè pensa molt en ells i els arrossega amb els personatges que ja coneixen, amb els intermedis musicals i amb la presència dels éssers fantàstics del món d'en Patatu, a més, esclar, de les reaccions clownesques que té del qual, veient-lo actuar, ningú no diria que el seu fort són els crestalls, les patateres, els bancals de carxofes o els d'enciams i cols.
- Els intèrprets alternen alguns dels personatges, participen en el moviment d'objectes o titelles i combinen els diàlegs amb les cançons i els moviments coreogràfics, davant d'una escenografia que recorda les il·lustracions de Pedro Rodríguez i que, en aquest cas concret, aprofita la instal·lació d'un fons escènic boscà molt adequat per a l'ambientació d'en Patatu que la companyia ha manllevat d'un tal estany daurat on, els espectadors més veterans, s'han imaginat aquests dies al Romea els actors Henry Fonda i Katharine Hepburn.
- La mateixa autora, Àngels Bassas, forma part també del repartiment. El seu paper més esperat, esclar, és el de la Bruixa Malvada que representa amb una bona caracterització, de vestuari i de veu, i en el qual aboca la seva llarga experiència teatral al servei d'uns espectadors en formació. També l'actor Moi Aznar —un vell conegut del programa Viu el Teatre— és qui té el paper central d'en Patatu, un encert a l'hora d'escollir entre un actor de carn i os que personifiqui en Patatu i no un cap gros, que hauria resultat forçat i poc natural.
- L'espectacle 'Patatu', però, també ha donat l'oportunitat de redescobrir una joveníssima actriu, Aina Quiñones —només 12 anys—, amb un futur escènic prometedor —atenció, directors de càsting!— i que guia l'acció en el paper del petit Mag Martí amb la destressa d'una actriu polivalent que tant se'n surt en els diàlegs, en els breus monòlegs, en el moviment o en les peces cantades. Actualment, forma part del repartiment del muntatge sobre el 1714, 'Sang i fetge', en el paper de Joana, però des dels 5 anys ha fet formació en teatre musical a l'Escola Memory, en claqué, dansa, cant i interpretació i, amb només 8 anys va interpretar el paper de Cosette en el musical 'Los miserables', al Barcelona Teatre Musical. També va col·laborar amb La Cubana a 'Campanades de boda', i va fer el paper de la petita filla dels Trapp, la Brigitta, en el musical 'Sonrisas y lágrimas', al Teatre Tívoli.
- L'actriu Àngels Bassas ha aconseguit, doncs, dos objectius molt valuosos amb aquest espectacle: crear un personatge de ficció com en Patatu, que és ja un referent entre la generació més petita i donar una nova sortida escènica a una actriu preadolescent que tot fa pensar que no acabarà aquí la seva precoç trajectòria si continua treballant com fins ara.
- «El príncep feliç», d'Oscar Wilde. Traducció de Josep Vallverdú. Adaptació de Jorge Picó i La Baldufa (Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan). Música: Òscar Roig. Intèrprets: Enric Blasi i Carles Pijuan. Tècnics a escena: Miki Arbizu. Veus en off: Laura Vázquez, Enric Blasi i Helena Pla. Equip tècnic i de gestió de La Baldufa: Laura Vázquez, Enric Blasi i Helena Pla. Direcció: Jorge Picó. Coproducció: CAER - Centre d'Arts Escèniques de Reus, IMAC - Ajuntament de Lleida, La Grande Ourse, Scène Conventionnée Jeune Public en Languedoc - Roussillon / Théâtre de Villeneuve les Maguelone, Centre Culturel Pablo Picasso / Scène Conventionnée pour le jeune Public d'Homécourt. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 14 desembre 2014. A partir 6 / 8 anys.
- L'espectacle 'El princep feliç', de la companyia La Baldufa, s'ha programat al TNC per a un públic familiar, però em fa la impressió que, malgrat la recomanació mitjanament alta de l'edat, el contingut i la concepció escènica requereixen una certa maduresa. Per als més petits, fer un seguiment del relat d'Oscar Wilde, que és molt poètic però també simbòlic, comporta un esforç de transcripció al qual tinc la sensació que no s'està avesat actualment davant l'allau de simplicitat i bombardeig d'imatges que reben els joves.
- Reforça aquesta impressió el fet que l'espectacle i la trajectòria de La Baldufa ha estat ben rebut i reconegut pel públic de festivals especialitzats internacionals, que s'afegeixen a una extensa trajectòria de la companyia lleidatana amb anteriors espectacles seus. Ara acaba d'estrenar, en el recent clausurat Festival Temporada Alta, el seu nou espectacle, 'Pinocchio'.
- 'El príncep feliç' és un dels contes que forma part d'un recull d'Oscar Wilde que la tradició literària emmarca dins de l'àmbit de lectura per a infants. Tinguem en compte, però, que l'autor el va escriure el 1888 (publicat en el volum 'The Happy Prince and Other Tales') i que la literatura considerada per a infants de finals del segle XIX fins a entrants de la segona meitat del segle XX tenia un nivell superior a l'actual, com deia abans, perquè encara no havia aparegut ni la televisió ni, per descomptat, internet.
- És doblement meritori, doncs, que La Baldufa arrisqui honestament amb un espectacle ple de sensibilitat, de poesia, de treball minuciós i amb un refinament d'il·luminació, ombres, objectes i també paraula, en un espai escenogràfic que pràcticament es limita al poble en miniatura —matisos de llum nocturna que el transformen gairebé en un Pessebre— sobre el qual vola l'oreneta del conte i sobre el que s'imposa poderós el braç fos en or que representa l'estàtua del príncep protagonista de la història.
- Una estàtua domina tota la ciutat. Representa un príncep que havia portat, com la majoria de prínceps, una vida luxosa i regalada. Però el bany d'or no li dóna la felicitat perquè des de la seva òptica, al capdamunt del turó, s'adona de la pobresa que hi ha als seus peus i que abans no havia ni tan sols imaginat, reclòs en el seu sumptuós castell.
- És una oreneta de pas, que queda enrere del seu estol camí de l'Àfrica a l'hivern, que s'adona de la tristor que envaeix l'estàtua i és aleshores quan, jugant-se les plomes i el bec per no arribar a temps a les terres càlides del sud, decideix ajudar l'estàtua desfent-la en peces i repartint l'or i la pedreria entre els més pobres.
- Conte amb moralitat, doncs, com totes les faules, no per canviar res immediatament sinó per sensibilitzar una societat cada vegada més desigual en recursos, cosa que fa que l'obra d'Oscar Wilde sigui d'una vigència extrema. 'El prìncep feliç' és un espectacle que s'emmarca de ple en l'àmbit dels titelles i les ombres per a un públic exigent, d'aquells que busquen en el gènere anar més enllà de l'anècdota d'una història.
- «Somriures i llàgrimes». Basada en la història de la família Von Trapp. Lletra d'Oscar Hammertein II. Música de Richard Rodgers. Adaptació de Juli Rodríguez i Maria Torras. Traducció cançons: Maria Torras. Traducció text: Juli Rodríguez. Intèrprets: Maria Torras, Albert Muntanyola / Jesús Fernández, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Naiomi Weiler / Cristina Anchuela, Andreu Soley, Gemma Tomàs / Raquel Martín, Mar Puig / Claudia Gregorio, Enric Esclusa, Izel Serra, Itziar Pérez de Acha Fitera / Laura López, Ester Béjar / Patricia Vaca, Cales Pulido / Ivan Arévalo, Cristina Anchuela, Judit Colera, Irene Santos, Clara Beacco, Andrea Montalbán, Jan Luca Forbicia, Marc Guzmán, Paula Escoda. Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Coreografies: Maria Torras. Escenografia i il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Cristina Anchuela. Regidoria: Jan Luca Forbicia i Marc Guzmán. Direcció: Juli Rodríguez i Maria Torras. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 12 desembre 2014. A partir 7 anys.
- La història de la família Trapp ve de tan de lluny que ha arribat un moment que sembla que la ficció del teatre i del cinema hagi esborrat l'origen de la realitat. Però cal recordar que Maria Augusta Trapp (de nom Maria Augusta Kutschera, 1905 - 1987), nascuda en un viatge en tren entre el Tirol i Viena, va quedar òrfena als set anys i, després dels primers estudis, va entrar com a novícia al monestir de Nonnberg, un convent de benedictines de Salzburg.
- Encara novícia, se la va enviar com a institutriu a la residència del capità retirat de l'exèrcit, Georg Ludwig von Trapp, que havia quedat vidu feia poc, amb set fills. Després de conviure amb la família nombrosa, Maria Augusta es va casar amb el capità, el 1927. Arruïnada la família per una bancarrota bancària, van haver de fer fora tots els servents de la casa i anar a viure en un pis modest per rellogar la residència per sobreviure.
- Gràcies a la vena musical de Maria von Trapp, la família va començar participant en petits festivals de cant locals fins que el 1938, ja amb el poder nazi a les portes de la Segona Guerra Mundial i l'annexió d'Àustria al Tercer Reich, els Trapp es van haver d'exiliar, primer a Itàlia i després als EUA, mentre la seva residència passava a ser ocupada pels nazis. Coneguts primer com els Trapp Family Choir, van enrolar-se en una primera gira, mentre la família augmentava a la llarga amb tres fills més i el nom artístic del grup canviava finalment per The Trapp Family Singers.
- La primera part de la vida de la família, des de l'estada al convent fins a la fugida del nazisme, és la que va servir de base per crear després, a partir de les pròpies memòries de Maria von Trapp, el llibret de 'Somriures i llàgrimes', musicat per Richard Rogers, adaptat al cinema en un parell de versions dels anys 1956 i 1958, la més coneguda, protagonitzada per Julie Andrews, i, encara avui, portat als teatres de tot el món, a partir del primer musical de Broadway, amb el títol 'The Sound of Music'.
- Tot i que recentment una producció de gran format es va poder veure a Catalunya, en versió espanyola, al Teatre Tívoli de Barcelona, protagonitzada en el paper de Maria von Trapp per Sílvia Luchetti, és la primera vegada que es versiona en català una adaptació d'aquest musical —més breu que l'original— i que ho fa de la mà de Juli Rodríguez i Maria Torras, caps visibles d'una companyia extensa, amb doble repartiment, que fuig de les macroprocuccions per centrar-se en l'essència i les interioritats dels musicals que escullen.
- Així, com a activitat de caràcter pedagògic, han treballat musicals tan cèlebres com 'Els miserables', 'Grease', 'Mamma mia!', 'Rent', 'Chicago' o 'Oliver'. És amb aquesta adaptació de 'Somriures i llàgrimes', que la companyia ha sortit a la llum d'una cartellera més oberta i convencional, primer en unes representacions al nou Teatre Aquitània (antiga Filmoteca), i ara al Teatre Gaudí Barcelona. Els espectadors, doncs, s'han d'oblidar de l'espectacularitat que puguin tenir a la memòria per altres versions de gran format o —per als més veterans— de les imatges de la pel·lícula de mitjan segle passat, encara en colors esmorteïts, per disposar-se a entrar en el món dels Trapp a través de les cançons, del llibret i de la història que relaten els intèrprets a flor de pell.
- Els muntatges que compten amb un potencial humà tan intens sense esperar-ne ben bé res a canvi respiren sempre un aire de voluntat aferrissada i a la vegada donen tot el millor d'ells mateixos. Darrere d'aquesta posada en escena de 'Somriures i llàgrimes' s'endevina una preparació artesanal perquè l'espectacle té un handicap que només es pot superar amb bona nota: el cor de joves dels set fills Trapp, que tenen, a més, al seu càrrec, l'acompanyament coral d'algunes peces essencials. Superat el que podria ser un escull, doncs, la resta del repartiment, l'adult, basa la seva força, sobretot, en quatre personatges, el de Maria von Trapp (que representa Maria Torras), el de la mare abadessa del convent i la baronessa (doblet que representa Marta Torras), el mateix capità von Trapp (Albert Muntanyola, el dia de la meva funció), i el showman Max Detweiler (Dani Claramunt, també el dia de la meva funció). Cap d'ells surt del no-res: Marta i Maria Torras, per exemple, van protagonitzar 'From London to Barcelona', i Maria Torras va ser 'La vampira del Raval'; i Dani Claramunt, va treballar a 'Germans de sang'; i el sevillà d'origen, Albert Muntanyola ho va fer, entre un extensa trajectòria, a 'La bella i la bèstia' o 'Mamma mia!'.
- 'Somriures i llàgrimes' és un musical amb trampa d'origen. Una trampa de bona fe, esclar. Vull dir que els espectadors del segle XXI es poden pensar, d'entrada, que el sucre endolcirà més del compte la història, sobretot si vènen de la dècada dels seixanta. Però de seguida agafa un to diferent quan Maria arriba a la residència dels Trapp i es veu com el pare tracte els seus fills, a l'estil militar. A partir d'aquí, el canvi que s'ha de produir és previsible, l'enamorament gairebé també, i l'evolució de la patuleia dels set fills —dels setze als cinc anys—és la clau de tot.
- Però quan més esgarrapa la història és quan entren en escena els nazis, cauen les banderoles amb l'esvàstica i apareixen els bracelets de l'uniforme amb el subtil canvi ideològic que fa que qui era un carter enamoradís de la filla gran es converteixi en un dels que obligarà el capità a reincorporar-se en una armada i una guerra en la qual no està d'acord.
- La versió de la companyia destil·la bé tota aquesta trama i la fa intel·ligible. I es juga tot el bon resultat final amb les interpretacions solistes més destacades (les de Maria von Trapp, les de l'abadessa, les del capità... a banda de les corals ja esmentades). Es veu en tot el conjunt la passió pel musical, per mantenir-ne el mínim exigible, per no caure en una ambició de gran producció que es faria impossible en una sala mitjana com la del TGB.
- I també es fa evident la consciència que es tracta d'un espectacle que sí que encaixa molt bé en una programació familiar, però que el fons de la història requereix el flashback de l'experiència adulta i de la mínima referència històrica. Sempre m'ha semblat que 'Somriures i llàgrimes' va saber expressar en lletra menuda i en plena ressaca bèl·lica allò que ningú encara no s'atrevia a explicar en veu alta a la dècada dels cinquanta del segle passat, després de la tragèdia que va deixar el nazisme.
Tràiler de l'actual versió catalana de 'Somriures i llàgrimes' al TGB (1). Tràiler de la macroproducció en espanyol del 2013 al Tívoli de BCN (2). Tràiler d'una de les versions de Broadway més recents (3). Tràiler de la versió cinematogràfica 'The Sound of Music' (1965), dirigida per Robert Wise, amb Julie Andrews de protagonista (4).
- «Pastorets Superestel», de Ricard Reguant. Música de Toni Olivé. Intèrprets: (2010) Mariona Campos, Marcel Clement, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. (2014) Mariona Campos, Jaume Garcia, Olga Fañanàs, Gerard Flores, Maties Gimeno, Marc Miramunt, Roc Olivé, Esther Pérez-Ferrer i Maria Agustina Solé, Alícia Olivé i Alfredo Izquierdo. Cos de ball: Verónica Carrecedo, Elisenda Casas, Alba Galimany, Alfredo Izquierdo i Patricia Villalón. Coreografies: Esther Pérez. Vestuari: Jose Carrasco. Escenografia: Roc Olivé. Il·luminació i so: Francesc Campos. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 desembre 2010. Reposició: 13 desembre 2014. A partir 5 anys.
- Es diuen Pastorets, però la versió que ha reposat la companyia La Trepa, extreta del seu repertori i que té com a autor Ricard Reguant, n'agafa els trets més importants per fer-ne una història nova que faci de pont entre la contemporaneïtat i dos milers d'anys enrere.
- Els elements del present hi són representats per una parella d'immigrants que es refugien al metro a punt de tenir una criatura, per una ballarina de claqué que para el barret en un dels passadissos del mateix metro i per alguns ciutadans que van i vénen atrafegats per sota els túnels.
- Els elements fantàstics hi són representats, esclar, per la tropa de dimonis, el manaies Gran Tronera, el seu ajudant Forques i una colla de galifardeus amb cua, banyes i forca.
- Els elements històrics i populars hi són representats pels pastorets de temps passats, per la gent que els envolta i per les situacions que la llegenda els atribueix.
- Tres puntals dramatúrgics que tenen l'objectiu de comptar amb el que presumptament coneixen per tradició els espectadors, o el que fins ara coneixien, i que la companyia regenera i reactiva al seu gust en un musical que destaca, sobretot, per la trempera del cos de dimonis, que provoquen algunes corredisses, alguna histèria col·lectiva de la platea i que en algun moment la parella Gran Tronera i Forques converteixen en número de clowns.
- Història dins de la història. Del present al fantàstic. Amb intervencions musicals adequades a cadascuna de les situacions i amb naixement inclòs, però en versió laica —és a dir, sense portals de suro com els que hi ha les parades de Santa Llúcia, sense bou i mula i sense Reis d'Orient— i reforçant la trama amb la lluita entre àngels i dimonis, personatges que, al marge dels Pastorets, han inspirat bàndols i bàndols de les sèries de gènere fantàstic en què el conflicte de fons sempre és la lluita entre el bé i el mal.
- Al costat d'una banda sonora amb peces originals, que és en certa manera la base de tot l'espectacle, ressona de tant en tant alguna tonada de les cançons més populars nadalenques: la del rabadà, la del fum, fum, fum... una manera de lligar el nou llenguatge amb la tradició.
- Els intèrprets més habituals de la companyia La Trepa alternen aquí els seus papers amb el que podríem anomenar "artistes convidats", amb la qual cosa l'espectacle, amb una quinzena d'actors i actrius, ballarins i cantants, surt de les característiques pròpies de la temporada i es converteix en un musical que respira aire festiu encomanadís.
- Però, ¿un cop comprovat el que es pot fer de nou amb els Pastorets...?, com que els temps canvien i últimament ho fan amb una mirada romàntica i nostàlgica del passat per por al futur incert... ¿per què no, en una altra ocasió, fer un musical amb uns Pastorets de registre clàssic, d'aquells amb un Satanàs banyut, banyut, amb flames de l'infern de les que fan por de debò i amb pastorets sense certificat d'ESO però acostumats a tractar amb ramats de bens i amb samarra i una bona bóta del racó?
- Una vegada, ja fa anys, parlo de l'ultim quart de segle passat, quan la irreverència era a l'ordre del dia, en vaig conèixer uns d'aparentment clàssics (és a dir, Folch i Torres) que esclataven amb una sorpresa final: a l'hora del naixement, en lloc d'un nen Jesús... naixia bessonada! Ni la pobre Maria s'ho podia acabar de creure. I del bonàs d'en Josep, no cal que diguem el què. Prou feina té, des de fa més de dos mils anys, a entendre el paper que en la comèdia més antiga de la humanitat li van atorgar de pare adoptiu.
- «Els Pastorets». Dramatúrgia de Paco Mir, Ana Albalat, Sandra Amade, Mariano Longueira, Xavi Morató i Yolanda Romero. Poemes i rodolins: Sílvia Bel Fransi. Composició: José Carrasco. Intèrprets (2013): Laia Alberch, Anna Castells, Aina Cuesta, Laura Farré, Nuria González, Marc Joy, Aleix Melé, Alfons Nieto, Jordi Romero, Joan Scufesis i Jaume Vicens. Músics: Haizea Martiartu / Cristina Miguel, Joan Palà / Climent Campà, Ferran Puig / Ferran Arasa. Disseny vestuari: María Albadalejo i Carlota Ricart. Vestuari: Goretti Puentes, Maria Albadalejo i Carlota Ricart. Escenografia: Laura Clos. Ajudant escenografia: Joan Jorba. Attrezzo: Tito Sánchez. Caracterització: Toni Santos. So: Ricardo González. Il·luminació: José Ángel Nieto. Direcció musical: José Carrasco. Direcció de Paco Mir, Ana Albalat, Sandra Amade, Mariano Longueira, Xavi Morató i Yolanda Romero. Projecte I+D creat per Tricicle i Eòlia. Col·laboració: Taller de Músics (música) i Escac (documental). Teatre Poliorama, Barcelona, 30 novembre 2013. Reposició: 29 novembre 2014. A partir 3 anys.
- Diuen els promotors d'aquest espectacle que més que 'Els Pastorets', s'haurien de dir 'Els Dimoniets'. I tenen raó. ¿Què serien els Pastorets —els clàssics, els populars o els contestataris— sense els dimonis de rigor?
Aquest muntatge d'autoria multicompartida, però marcada per la influència de tres segells com el grup Tricicle, l'Escola Eòlia i el Taller de Músics, amb la participació de postgraduats de diferents escoles teatrals, posa l'èmfasi en el paper essencial que tenen els presumptes habitants de l'avern en la trama de la lluita del bé contra el mal, o al revés, del mal contra el bé, amb la justificació del naixement del Salvador, que de fet, vistes les conseqüències, fa segles que es fa el ronsa.
- L'espectacle es caracteritza per una sofisticada rastellera d'efectes de so i d'il·luminació que fan encara més potents les escenes de color vermell encès, amb foc a dojo —digital, esclar— però que avisa els pobres innocents de la platea del que els espera si, tal com proclamen segons quines creences, els toca anar a parar a l'infern per mèrits propis.
- Els personatges principals no hi falten, tot i que diguem que posats al dia: Miquel Arcàngel —presumit i mig rocker amb teloners d'acompanyament—, els pastorets amb nom de l'any de la pera, retocats i representats aquí per un parell de germans que entren en un somni de la nit de la Missa del Gall al món fantàstic amb típic bosc inclòs, ajaguts a la falda de la seva àvia i, com deia, els diables —no els de la colla de festa major sinó els de debò—, amb el capitost de la cua de pudor de sofre i Llucifer, amb pinta de secretari unisex una mica tarambana.
- Els guionistes de l'espectacle han seguit les línies bàsiques del clàssic però les han adaptades al seu gust —Folch i Torres queda molt lluny—, amb música en directe, una mica d'humor, ridiculitzant quan cal tant l'Arcàngel Miquel —blau cel immaculat— com el Diable major, en Satanàs, i l'acompanyant Llucifer —els dos, llepaculs quan cal, traïdors quan convé, mansois hipòcrites o maquiavèlics a l'esquena dels altres—. I, per acabar de reblar el clau, han incorporat un casc de nova generació que té els poder de fer invislble qui se'l col·loca i pitja el botó.
- El fet és que, en contrast amb la intenció trencadora que té l'espectacle, el seu inici té un to carrincló, o diguem-ne tradicional al cent per cent, per aquesta idea tòpica que totes les àvies són una mica geperudes, amb cabell blanc i atrotinades quan, en realitat, la majoria d'àvies d'avui en dia són tan eixerides com les mares, formen part del Club Ara de La Caixa, van de creuer i es fan la permanent ben rossa cada quinze dies.
- Són aquests, en definitiva, uns Pastorets per mirar-se'ls amb ulls transversals, sense fronteres d'edat, coneixent el que tenen de fons i acceptant-los tal com raja. Un divertiment nadalenc agraït per a tota la família que fuig de la inèrcia immobilista de les múltiples versions dels Pastorets tradicionals de bastó i samarra de rabadà i entrepà per esmorzar.
- «The big top». Circ Raluy. Intèrprets i números: Ring Master: Carlos Raluy; Pallasso: Lluís Raluy; Roller Skate: Neiedziela i Emily Swider Raluy: Pallasso-clown: Sandro Roque; Malabars: William Giribaldi; Cow Boy: Patrick Gruss Bouglione; Straps: Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy; Homenatge a Alexander Calder: Rosa Raluy; Bola aèria: Louisa Raluy; Jocs Icaris: Kimberley i Jillian Giribaldi Raluy; Acrobàcies: Golden Stars; Clowns: Jersey Swider i Francis Raluy. Direcció artística: Carlos Raluy. Moll de la Fusta. Barcelona, 28 novembre 2014. A partir 3 anys.
- Nou espectacle d'estrena absoluta a Barcelona i previsió d'una temporada més extensa que en altres hiverns. L'espectacle 'The big top' reuneix la finesa del número aeri de Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy; les atrevides evolucions d’Emily i Niedziela; la sensualitat de Rosa Raluy amb el seu poètic i ètnic número amb una ploma; el món màgic de Louisa Raluy alçada als aires; l'enèrgic número d’Icaris de Kimberley i Jillian Raluy; la solemne presència a la pista del pallasso Lluís Raluy; les incansables accions encomanadisses del clown Sandro; els malabars elegants de William Giribaldi; el cowboy agosarat Patrick Bouglione; les acrobàcies mans-a-mans dels Golden Star; i les dosis de comicitat i personalitat que sempre han caracteritzat la posada en escena del Circ Raluy de la mà dels personatges Jurek (bigotis) i Francis.
- Com hem constatat en altres temporades del Circ Raluy a Barcelona, i tradicionalment coincidint sempre amb les festes de Nadal, Reis i Cap d'Any —enguany allargades fins a finals de febrer—, el circ Raluy acaba d'estrenar carpa, repintar la casa i adaptar-la, encara més, als seus orígens. Els integrants de la troupe, la llarga família Raluy, parents i amics de confiança, més contents que criatures amb sabates noves, han estrenat espectacle i, posats a estrenar, han estrenat també vestuari per representar en 'El viatge', la trajectòria que durant més de vuitanta anys la nissaga d'artistes Raluy ha portat en les seves gires intercontinentals.
- Si mai algú es troba en caravana lenta per alguna de les carreteres del país —ells sí que respecten els límits de velocitat!— pot ser que sigui perquè els del Raluy estan canviant de territori, com bons nòmades que han estat i que encara són. Els Raluy, amb els seus carruatges històrics, romàntics, fellinians, vinguts d'un altre temps —un dels atractius de la seva estada al Moll de la Fusta i que aviat es convertiran en hotel sobre rodes per a aquells espectadors que vulguin viure una nit completa en un campament de carpa— circulen, atenció a la dada, amb els camions Mercedes que ja rodaven durant la Segona Guerra Mundial! I amb els carruatges enganxats als camions, la prudència aconsella no superar mai els cinquanta quilòmetres per hora.
- És, en certa manera, l'esperit que mou els espectacles que preparen gairebé cada temporada. A la pista del Raluy, no hi ha pressa, però sí ritme. No hi ha parafernàlia i embolcall fastuós i inútil, però sí senzillesa i eficàcia per crear escalfor amb el públic. No hi ha allò que entendríem per gran espectacularitat, però sí rigor i criteri artístic en cadascun dels números que representen els artistes. Tot és sincer i tot fa la impressió que surti de la cuina, aleshores mateix, encara fumejant.
El director Carlos Raluy, un dels membres de la nissaga, explica els orígens del Circ Raluy en una de les presentacions habituals de la temporada a Barcelona.
- «El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Títol original: «A Midsummer Night's Dream». Traducció: Joan Sellent. Intèrprets: Joan Anguera, Mercè Arànega, Clàudia Benito, Dani Espasa, Pere Eugeni Font, Enric Majó, Lluís Marco, Xicu Masó, Guillem Motos, Carol Muakuku, Eduard Muntada, Rosa Muñoz, Xavier Soler, Victòria Pagés, Albert Prat, Laura Pujolàs, Oriol Tramvia i Pau Viñals. Moviment: Andrés Corchero. Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant d'escenografia: Judit Colomer. Realització escenografia: Taller Jorba-Miró. Il·luminació: Lionel Spycher. Ajudant il·luminació: Carles Borràs. So: Damien Bazin. Caracterització: Núria Llunell. Vestuari: Míriam Compte. Realització vestuari: Goretti Puente. Ajudant en pràctiques vestuari: Núria Milà. Ajudant vestuari: Laura Garcia. Assessorament literari: Lola Josa. Assessorament de lluites: Anna Carné. Pianistes: Dani Espasa i Gregori Ferrer. Música: Manos Hadjidakis i Dani Espasa. Direcció musical: Dani Espasa. Ajudant de direcció: Iban Beltran. Direcció: Joan Ollé. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 19 novembre 2014. A partir 12 anys.
- L'ús i abús que s'ha fet al llarg del temps d'aquesta obra de William Shakespeare és tan evident que, davant d'una nova proposta, un s'hi acosta amb una certa prevenció. De les tones d'estudis i comentaris que l'obra ha propiciat hi ha un retall de Jan Kott, estudiós polonès exiliat als EUA, especialista en Shakespeare, que ho resumeix quan diu: "Ja fa temps que el teatre s'ha limitat a convertir l'obra en una mena de conte dels Germans Grimm i possiblement aquesta sigui la raó per la qual la nitidesa i la brutalitat de les situacions i els diàlegs han quedat completament desdibuixats quan es representa."
- Em sembla que el director Joan Ollé s'hi ha acostat amb la mateixa prevenció que abans esmentava i que ha lluitat contra aquesta dinàmica que denunciava Jan Kott. 'El somni d'una nit d'estiu' és una de les obres de Shakespeare que més s'ha escapat del teatre convencional i ha arribat a diferentes estadis fins al punt que és gairebé una obra, prèviament espigolada, que forma part del repartiment de capçalera de l'àrea de teatre de molts centres educatius, tant d'escoles com d'instituts.
- No cal dir que l'atractiu i la versatilitat de l'obra perquè sigui així rau en el gruix de la seva trama quan s'entra en l'espai màgic del bosc i ja no deixa aquesta juguesca que William Shakespeare es va inventar entre el somni dels personatges del món real amb les trapelleries malintencionades i poderoses dels habitants del més enllà, protagonitzades, a més, per un personatge fet a mida del gènere fantàstic com és el follet Puck.
- ¿Però què deu tenir 'El somni d'una nit d'estiu' que els espectadors que ja s'afaiten, com si fossin adolescents, hi continuen trobant un atractiu especial? ¿Deu ser per allò que el somni de joventut no mor mai?
- Segurament que conscient d'això, Joan Ollé ha forçat el pistó de l'erotisme que, sota un embolcall ingenu i fantasiós, amaga l'obra. I és d'aquesta manera que la intenció oculta de Shakespeare recobra el seu valor i, de passada, enforteix la poètica i el lirisme que conté i que tan sovint ha quedat en un segon terme.
- Aquesta nova versió d''El somni d'una nit d'estiu', lluminosa i acolorida a la vegada, se situa en un espai escenogràfic on tot s'insinua i la reinterpretació es deixa a la imaginació dels espectadors: el palau de les noces, amb una simple estructura de fusta de columnes de partenó de l'antiga Atenes, que sembla una maqueta gegant de la façana principal del mateix TNC; el bosc fantàstic, amb troncs d'arbre sense fullatge i escales de fusta penjades com en un quadre surrealista; i un vestuari que recrea un espai simbòlic i que enllaça amb la fantasia del món màgic d'Oberon i Titània, rei i reina de les fades, l'elegància dels joves comensals del casament i els ducs d'Atenes, i la menestralia, amb camioneta inclosa, de la troupe de comediants de barraca (fuster, teixidor, calderer, adobador de molles i ebenista), caracteritzats a mig camí entre la dècada dels anys trenta i la dels quaranta, salpebrats amb un registre lingüístic popular (mà esquerra del traductor Joan Sellent) que contrasta amb el registre més elevat dels personatges del món fantàstic i el que es podria qualificar d'estàndard dels personatges del món real.
- Aquesta tríada de registres és el que fa que l'obra no estableixi una frontera entre espectadors primerencs i espectadors madurs perquè tots, com deia, hi trobaran l'acció, el personatge o la situació que els acabi captivant. Joan Ollé ha treballat també aquesta possibilitat: el jove amb patinet i faldilla, el jove amb pantalons curts, les noies que ja saben el que volen, la maleta de viatge que fa de carretó de les golfes, la baralla dels dos pretendents amb espases de fusta... i sobretot les diferents caracteritzacions del follet Puck, artífex per encàrrec d'Oberon de tot l'embolic d'amor, odi i romanticisme per mor de l'elixir de la flor amb poders màgics. Que aquesta versió d''El somni d'una nit d'estiu', doncs, s'hagi programat en un període que enllaça amb les festes de Nadal i Reis no és casualitat perquè l'espectacle és idoni per a una opció teatral familiar.
- Però no n'hi hauria prou si només fos això. I els espectadors hi trobaran un repartiment que no deixa cap personatge a l'atzar. El duc d'Atenes i la reina de les amazones (Pere Eugeni Font i Victòria Pagès); el mestre de cerimònies i pare d'Egeu (Enric Majó); la jove Hèrmia, enamorada de Liandre (Clàudia Benito); el jove Lisandre, l'enamorat d'Hèrmia (Albert Prat); el jove Demetri, el pretendent d'Hèrmia (Guillem Motos); la fràgil Helena, l'enamorada de Demetri, Laura Pujolàs; la troupe de menestrals: Joan Anguera, Xicu Masó (personatge clau en la trama tant a l'hora de l'assaig i la representació del teatre dins el teatre com el seu "viatge al·lucinat" amb cap d'ase al regne de Titània i les fades), Oriol Tramvia, Xavier Soler àlies "Doctor Soler" i Eduard Muntada, amb acordió inclòs. Lluís Marco i Mercè Arànega, corones al cap, tenen a la seva mà els personatges del rei i la reina de les fades, Oberon i Titània; i els acompanyen dues fades —el pressupost no dóna per a un estol més nombrós, suposo!—, Flor de Pèsol i Teranyina (Carol Muakuku i Rosa Muñoz), i al fons, en un racó del bosc, el pianista (Dani Espasa / Gregori Ferrer) que posa en solfa els canvis d'escena i l'ambientació del món fantàstic del bosc.
- Sí, he deixat el follet Puck per al final. Personatge essencial, en el paper que interpreta un camaleònic Pau Viñals —llenguatge nítid, clar, potent, picada d'ullet inclosa i gairebé imperceptible al registre Flotats des de dalt d'un arbre— i que, amb el temps i amb espectadors que no siguin els d'estrena, aconseguirà que l'auditori al complet el segueixi sense complexos en l'últim tram de l'obra: "Si us hem ofès, no en feu cas: / som ombres, som esperits, / i això és un somni fugaç / que heu fabricat... (adormiiits); / si ha estat un esforç balder / i una pobra fantasia, / prometo que un altre... (diiiaaa) / si cal, ja ho farem més bé. / Si no castigueu xiulant / els errors d'aquesta faula, / jo us donc la meva... (paraaaula) / que aviat s'esmenaran, / o podreu dir que heu mentit... / tingueu, doncs, molt bona... (niiit); / i si aplaudiu, tanmateix, / us ho pagaré amb escreix."
- «Perduts a la Viquipèdia», d'Anna Manso. Intèrprets: Ricard Farré, Arnau Puig, Víctor Ortega i Jana Roa. Col·laboració especial en off de Lloll Bertran, Santi Ibàñez i Josep Minguell. Disseny d'espai: Jon Berrondo. Disseny de vídeo: Sara Llorens. Ajudants vídeo: Marta Belenguer, Javier Carrión i Oriol Cuesta. Disseny il·luminació: Bernat Tresserra. Vestuari: Romana Redlova. Direcció: Teresa Pombo. Coproducció Grec 2013 i Zitzània Teatre. Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 16 novembre 2014. A partir 7 anys.
- Una cosa és el teatre i l'altra la divulgació. Aquesta diferenciació que faig d'entrada és important a l'hora de decidir-se per portar els plançons familiars a veure 'Perduts a la Viquipèdia', la primera incursió teatral de l'autora Anna Manso (Barcelona, 1969), que no només té una important obra literària per a infants i joves sinó que també és una de les guionistes sorgides de l'última dècada en la ficció catalana.
- La intenció de 'Perduts a la Viquipèdia' és donar a conèixer als potencials espectadors una sèrie de personatges cèlebres de la ciència, començant per Albert Einstein i passant per altres figures com Galileo Galilei, Isaac Newton, Charles Darwin, Narcís Monturiol, Leonardo da Vinci, Madame Curie, Graham Bell, Antoni Meucci, James Watt o James Clark Maxwell... i potser encara me'n deixo algun. Com es veu, allò que la Viquipèdia ens aclareix amb un cop de clic.
- I aquí apareix el dubte: ¿cal convertir un espectacle teatral en una mena de repàs enciclopèdic amb projecció inclosa de la pàgina de cada científic, les seves dades biogràfiques i els seus miracles en el camp dels invents que han canviat el món? La resposta és no, si el que es vol és introduir els espectadors en una atmosfera de fantasia que, a la vegada, desperti l'interès pel misteri de la ciència. La resposta és sí, si el que es vol és complementar una mena de classe de ciències.
- Crec que l'espectacle té una bona base per ser interpretat com a "complement de...". Per exemple, el veig totalment apte per a una representació en un CosmoCaixa o un altre espai d'aquesta mena, on els visitants arriben després d'una passejada per les sales d'exposició i respiren del contingut més convencional. Però em sembla que s'escapa de l'interès d'una programació familiar de cap de setmana on les famílies —el veterà programa Viu el Teatre ho sap molt bé— hi acudeixen confiades per passar una hora que els faci viure una realitat diferent entre la ficció, la fantasia i la imaginació. Per això, a 'Perduts a la Viquipèdia', espectacle no apte per a menors de, com a mínim, 7 anys, s'hi veuen criatures més petites que no tenen encara la capacitat per acabar de copsar-ne el contingut.
- Un altre repte de la posada en escena de 'Perduts a la Viquipèdia' és posar en mans de dos intèrprets protagonistes encara tendres els dos personatges que guien tota l'acció. El teatre per a infants o per a joves no ha de ser necessàriament protagonitzat per actors i actrius de la mateixa edat perquè requereix que, qui és dalt l'escenari, compti amb una capacitat que estigui per damunt de la capacitat actoral dels qui són a la platea. Víctor i Jana, els dos intèrprets joves de l'espectacle, es mouen amb desimboltura, però la seva interpretació es queda, encara, en l'estadi escolar.
- Per compensar la balança, els dos intèrprets adults, Ricard Farré i Arnau Puig, interpreten molts dels científics que s'esmenten en l'espectacle. I aquí, cal esmentar un vestuari i una caracterització adequats a cada personatge i cada època que, afortunadament aporta el nivell teatral exigible. Les diferents escenes que els dos protagonitzen s'acosten també al registre teatral amb uns tocs d'humor que fan que la seriositat que arrosseguen pels seus mèrits científics es compensi amb una feblesa humana que no fa excepcions ni en els savis: la prova de la caixa de les mentides, potser la més clownesca, amb recargolada de cos inclosa; la de la cursa de sucar el melindro a la xocolata, la més pallassa; o la de la topada entre Charles Darwin i Galileo Galilei, que es converteix en una mena de parada dels Encants o del Mercat de Sant Antoni, amb vídeos, pel·lícules, àlbums i altres objectes de l'oci cultural de fa uns anys i que Internet ha deixat enrere carregats de pols.
- Per tancar la broma, el repte de deconstruir i fer construir en un plis plas una cuineta de joguina, en les mans matusseres de dos dels científics, es converteix en una escultura nana de moltes de les ferralles recargolades que poblen les rotondes catalanes.
- L'addicció al telèfon mòbil i l'accés a Internet de l'Ada i el Jaume (els personatges de ficció que interpreten Jana i Víctor) planen per damunt de tot. Per molt que els dos s'endinsin en l'interior de la Viquipèdia, gràcies a una partícula elemental, un desitjaria que si mai això fos possible, la vida que es trobés al ventre de la Viquipèdia fos una mica més plena de somnis i més plena de fantasia.
- «La nena que vivia en una capsa de sabates». Basat en el conte 'Tomàs i el llapis màgic', de Ricardo Alcántara. Dramatúrgia de Ramon Molins. Cançons: Begonya Ferrer i Ramon Molins. Intèrpret: Begonya Ferrer. Composició musical: Antoni Tolmos. Producció musical: Harmònic. Disseny espai escènic: Carles Pijuan. Producció escenogràfica: La Baldufa. Producció audiovisual 3D, 2D i mapping: Marc Vidal, Jordi Siscart i Migue Sánchez. Disseny i confecció vestuari: Zum-Zum i Pepa Piquer. Disseny tècnic: Sergio Sisques - Stagelab. Disseny il·luminació: Miki Arbizu. Direcció musical: Antoni Tolmos. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Jove Teatre Regina, Barcelona, 15 novembre 2014. A partir 3 anys.
- Estrenat dins la Mostra d'Igualada d'aquest any, l'espectacle de la companyia Zum-Zum Teatre, fundada a Lleida fa precisament vint anys, és una combinació de l'essència teatral amb les tècniques digitals i audiovisuals.
- Si bé la part digital domina bona part dels cinquanta minuts de l'espectacle, l'adaptació dramatúrgica deixa fugaces escenes a les mans de l'única actriu (Begonya Ferrer) —hi ha també un ajudant d'escena a l'ombra— quan encara el seu personatge, la Júlia, és dins la capsa de sabates —una capsa gegant, esclar—, quan en surt per descobrir què hi ha més enllà de les quatre parets de cartró on es troba engabiada i quan es clou l'espectacle amb un viatge imaginari dins la panxa del peix de colors —si fos una balena, pensaríem en Jonàs— de tots els personatges fantàstics que la protagonista s'ha trobat, dibuixats o no pel llapis màgic, en la seva fugida cap a l'exterior.
- L'espectacle és una adaptació del conte 'Tomàs i el llapis màgic', que l'escriptor uruguaià Ricardo Alcántara (Montevideo, 1946) va publicar el 1988, a l'Editorial Baula (aleshores Edelvives) amb il·lustracions de Gusti. L'autor, que fa molts anys que s'ha establert a Catalunya, té un extens catàleg de publicacions per a infants i en alguna ocasió s'ha acostat al teatre, com en aquest cas, de la mà d'una adaptació.
- El lector haurà detectat que el protagonista literari és en Tomàs i que en la versió teatral de Ramon Molins, la protagonista és una nena. D'aquí, doncs, el títol més cridaner: 'La nena que vivia en una capsa de sabates'.
- S'hi manté, però, el recorregut iniciàtic del viatge fora de la capsa i la presència del llapis, presumptament màgic, cosa que, fa vint-i-cinc anys, ningú no es podia imaginar que les tècniques 3D i altres per l'estil permetrien superar el guixat de la mina de colors per multitud de guixats i formes i tota mena de possibilitats de salts i moviments.
- És així com l'espectacle es permet jugar amb diferents pantalles on es projecten —diguem, per mantenir la fantasia, "s'hi dibuixen"— tot d'objectes i joguines personificades que la protagonista troba a partir d'una pilota que té el do de la paraula.
- La superació de la por, l'amistat, el desig de la descoberta i la necessitat de trencar amb la solitud claustrofóbica de la capsa de sabates —tot el contrari del cèlebre Gregor Samsa de 'La metamorfosi' de Franz Kafka— són alguns dels eixos de la trama que s'acoloreix amb una banda sonora musical delicada i suggerent i una interpretació de l'actriu que acaba arrossegant els petits espectadors cap a un espai de somni on els espera una sortida esperançadora i positiva per aprendre a superar els entrebancs i els bastons a les rodes que la vida acostuma a tenir reservats per a tothom.
- «Alícia al país de les meravelles» Adaptació de Martha Carbonell sobre la novel·la de Lewis Carroll. Música i lletres d'Edgar Palau. Intèrprets: Ruth Guasch, Josep Calvo, Jaume Gómez, Maydo Gargallo i Joan Manuel Chilet. Disseny vestuari: Martha Carbonell. Escenografia: Germans Gràcia i Xevi Rives. Confecció vestuari: Montse Gràcia. Il·luminació i so: Rafael Gràcia. Direcció: Martha Carbonell. Guasch Teatre, Barcelona, 14 novembre 2010. Reposició: 1 novembre 2014. A partir 3 anys.
- "Per Nadal, tot és possible". Ho diu la veu en off de l'anunci publicitari televisiu de la Grossa d'aquest any [2010] que convida a contribuir al dèficit de l'Estat convidant els pobletans a gratar-se la butxaca i comprar un dècim. L'anunci és un videoclip que s'ha basat en contes clàssics, encapçalat i molt clarament pel personatge d'Alícia al País de les Meravelles.
- ¿Què deu tenir aquest personatge de ficció que, per anys que passin i per molt que canviïn les icones i els fetitxes dels més joves, sempre té un espai per a la imaginació de totes les edats i de totes les generacions?
- Una mostra, aquest espectacle de la factoria Guasch que recupera alguns dels personatges essencials del conte i algunes de les anècdotes més cèlebres de la trama com, per exemple, la de la reina de cors, personatge maligne que no pot faltar en cap adaptació perquè és el contrast entre la fantasia i la ingenuïtat del contingut de Lewis Carroll i la maldat per simple llei de poder que pot sorgir en qualsevol cantonada, ni que sigui en un món desconegut.
- Els petits espectadors del segle XXI als quals s'adreça aquest espectacle són més vius que la fam. I cal reconèixer que, a aquestes altures, el seu bagatge i coneixement del que és la realitat i del que és la fantasia supera totes les expectatives. S'encaren, doncs, al personatge teatral d'Alícia quan es fa el fosc sabent que allò és ficció i que un conill, un gat, unes flors, un barreter i un joc de cartes parlen perquè al teatre, al cinema, a la televisió i als contes... com diu l'anunci de la Grossa, tot és possible.
- L'espectacle té una protagonista evident per exigències del guió, Alícia (intepretat aquí per Ruth Guasch) i recau sobre ella la major part de la història. No es pot dir que sigui un monòleg, perquè hi ha moltes escenes dialogades amb cadascun dels altres personatges, però sí que una bona part del guió és a les seves mans. El muntatge compta també amb un material complementari molt aconseguit, des del vestuari, als diversos decorats. I dic conscientment "decorats" perquè hi ha un teló estil clàssic que recorda l'època d'or d'aquesta mena d'escenografia romàntica, amb l'avantatge que, en aquest cas, s'hi ha aplicat la textura fluorescent que, en la foscor, afegeix un element de fantasia moderna tan simple com eficaç. També les músiques —de molt bon escoltar—arrodoneixen una mirada a l'Alícia de Lewis Carroll que, mantenint-se tan fidel com pot a l'original, deixa en els espectadors una sensació d'haver recorregut bona part de la trama del conte.
- Però els temps no canvien perquè sí. I la companyia —que en general manté una bona interpretació de conjunt— fa una trapelleria d'última hora quan s'arriba al final de la representació. Una trapelleria que si et diguessin que l'acaben d'improvisar per accident, t'ho creuries i que, com en l'època dels vells comediants de barraca, es resol amb una altra trapelleria d'una part dels intèrprets quan apareixen després de l'escena en solitari a l'escenari del personatge de la institutriu, que precisament acaba de fer de reina (Maydo Gargallo), i amb corona inclosa, la sorpresa de la funció. Una picada d'ullet als adults que serveix per despertar-los de l'estona de fantasia que proporciona entrar sempre en el món de Lewis Carroll i tornar a la realitat.
- «Gisela y el libro mágico». Intèrprets: Gisela, Elsa Anka, Carlos Gramaje, Jaume Morató, Pedro Egea, Claudia Oterino, Alba Hita, Meritxell Ortiz, Andrea Álvarez, Rosana Vieira, Laura García, Raúl Pardo, Daniel Rodríguez i Júlia Sardà. Coreografia: Jaume Morató. Ajudant coreografia: Pedro Gea. Vestuari: Escenic Costumes. Tècnic so: Victor Ariño Alba. Il·luminació: Notton Pro. Arranjaments musicals: Denis Bilanin. Assessorament màgia: Rubèn Vilagram. Direcció: Jaume Morató i Gisela. Producció: Dream Planet. Teatre Borràs, Barcelona, 25 octubre 2014. A partir 3 anys.
- Quan s'acaba l'espectacle, plouen clavells. Un comença a pensar que potser es tracta d'una nova Revolució dels Clavells, a imitació de la de l'abril del '74, que canta Lluís Llach, de la qual fa precisament quaranta anys a Portugal. No. Res d'això. La mateixa Gisela (nom artístic de Gisela Lladó Cánovas), cantant i actriu, nascuda al Bruc (Anoia) el 1979, protagonista i reina de la festa, ho aclareix des de l'escenari: el club de fans de la cantant, de quan aquella OT de fa tretze anys, s'ha reactivat i, com si formessin part d'una de les moltes plataformes socials reivindicatives que ocupa espais i agències bancàries, estenen una pancarta-llençol amb consignes a favor de la seva ídol.
- Les criatures, que omplen en un 50% el teatre, se senten també reivindicatives i estan deleroses per pujar a l'escenari. Abans ja han participat amb cops de mà, crits, brandar de bengales lluminoses i complicitats contra la fetillera malvada i a favor de la fada bona, com mana el cànon). Ara, allà dalt de l'escenari, els espera Gisela per oferir, fora de guió, una de les últimes interpretacions seves en el doblatge de la veu Disney que té al seu càrrec. Es tracta de la peça '¡Suéltalo!', de la pel·lícula 'Frozen: El regne del gel'. Un, que ja té una edat, acaba de conèixer la lletra a través del sobretitulat de la pantalla de fons, però les criatures se la saben de memòria. I després diuen que el sistema escolar no funciona i que la memorística s'ha perdut!
- Aquesta que explico és una de les anècdotes de l'espectacle familiar 'Gisela y el libro mágico', que la productora de la cantant ha posat en escena amb un repartiment prohibitiu pels temps que corren i amb un parell de puntals al seu costat, la multifacètica Elsa Anka i el veterà actor de Dagoll Dagom, Carlos Gramaje, que acaba de cedir després d'any i panys el seu paper de Saïd, de 'Mar i cel', al jove Roger Berruezo, en la nova versió del Teatre Victòria.
- Amb dos puntals així i una protagonista de qualitat vocal com Gisela, es pot fer un espectacle de contingut tan típic com la presència d'un llibre màgic, una fetillera maligna i una fada bona que ha d'acabar guanyat sisplau per força. Però, a més, una dotzena d'intèrprets s'encarreguen de posar a to les escenes corals de ball i música i d'interpretar els personatges del bosc, del país màgic, els malànimes i tota la patuleia que una trama com aquesta exigeix.
- Davant el perill que un espectacle familiar d'aquesta mena acabi tenint un to carrincló, la posada en escena de la companyia aconsegueix que no se li escapi de les mans i el dignifica allunyant-se de l'ensucrament i el màrqueting propi de la factoria Disney. Sí que les peces musicals sóm extretes de moltes de les cèlebres versions més populars de 'Peter Pan', 'La bella i la bèstia', 'Aladí', 'La sireneta' o 'Mary Poppins', que Gisela haurà interpretat en estudi de doblatge al llarg de la seva trajectòria, però acompanyades d'una trama que dóna el seu paper a la Fetillera (Elsa Anka), que reforça al màxim el paper del Bruixot del bosc (Carlos Gramaje), que té alguna escena de por de mentida amb les Ombres del bosc, i que es repenja en uns quants trucs de màgia que Carlos Gramaje fa com si s'hi hagués dedicat tota la vida i en els quals també Gisela s'hi veu involucrada: l'aigua que surt del llibre, el llibre esqueixat que es refà d'una bufada, el llibre que crema, el pal que s'allarga, les veus fluorescents que apareixen i desapareixen de la mà del bruixot i els canvis de vestuari —plis, plas!— tant de la fetillera com la fada Gisel, sense oblidar una escena d'humor protagonitzada pel Bruixot del bosc a qui enxampen dutxant-se en calçotets.
- La sinopsi de la trama és senzill d'intuir: la fada Gisel ha de superar un grapat d'entrebancs per aconseguir el seu espai en el món del país màgic. La fetillera malvada es vol fer amb la seva veu dolça a base d'enganys i travetes. Però el llibre màgic —que a més parla— en complicitat amb el bruixot del bosc, ajuden la fada Gisel a aconseguir el seu somni.
- A més de les bones interpretacions de Gisela, en les peces musicals que conformen l'espectacle, hi ha una bona interpretació coral, una suggerent interpretació del paper de fetillera d'Elsa Anka i, com ja he remarcat, un molt ben aprofitat Carlos Gramaje com a Bruixot del bosc, que acaba convertint-se en l'artífex i el mestre de cerimònies de la part més decisiva de la trama.
- No és per atzar que la cantant Gisela s'ha llançat a la producció teatral pròpia. A banda de les seves intervencions musicals en cinema i la seva discografia, ha fet també, com a actriu, papers protagonistes en altres musicals com 'Peter Pan', 'Grease', o 'El diluvio que viene'. I, el 2008, en els muntatges de Dagoll Dagom, 'Aloma', basst en l'obra de Mercè Rodoreda (Teatre Nacional de Catalunya) i 'Boscos endins (Into the Woods)', d'Stephen Sondheim, (Teatre Victòria).
Tràiler de l'espectacle 'Gisela y el libro mágico' (1). Interpretació de la peça ''¡Suéltalo!', de la pel·lícula 'Frozen: el regne del gel' (2). Interpretació de la peça 'Aquella estrella de allá' de la pel·lícula 'Peter Pan' (3).
- «Sister Act». Música d'Alan Menken. Llibret de Glenn Slater. Guió de Cheri Steinkellner i Bill Steinkellner. Material de guió addicional de Douglas Carter Bean. Adaptació a l'espanyol de Xavier Cassadó. Intèrprets: Mireia Mambo, Àngels Gonyalons, Fermí Reixach, Sílvia Abril, Enrique Sequero, Juan Delgado, Gara Roda, Malia Conde, Héctor Fernández, Ramon Balasch, Gerard Mínguez, Yanneris Sewer, Elena Talenti, Amparo Saizar, Meritxell Sota, Belia Martín, Anna Mateo, Lourdes García, María Arévalo, Patricia Paisal, Silvia Martí, Olga Hueso, Nacho Bergareche, Benjamí Conesa, Lucía Ambrosini, Lucy Lummis, Sergio Campoy i Jose M. Del Castillo. Disseny escenografia: Klara Zieglerova i Carla Jansen Hofelt. Escenografia original: Regie Jerry Zaks. Disseny vestuari: Lez Brotherston i Diane Williams. Disseny maquillatge i perruques: Darren Ware. Disseny il·luminació: Natasha Katz i Alistair Grant. Disseny so: Mick Potter i Olly Steel. Supervisió musical: Doug Besterman i Michael Kosarin. Arranjaments musicals vocals i originals: Peter Schneider i Michael Reno. Supervisió tècnica: Nils Lunow. Coreografies: Mark Hummel i Frances Chiappetta. Direcció coreogràfica: Anthony van Laast. Direcció musical: Arnau Vilà. Direccció escènica: Carline Brouwer. Producció original de Whoopi Goldberg per a Stage Entertainment en col·laboració amb El Terrat. Teatre Tívoli, Barcelona, 21 octubre 2014.
- L'actriu nord-americana Whoopi Goldberg, en realitat de nom Caryn Elaine Johnson (Nova York, 1955), té un abans i un després en la seva carrera artística. Aquest abans i aquest després es diu 'Sister Act', una pel·lícula del 1992 dirigida per Emile Ardolino (que va tenir una seqüela el 1993, 'Sister Act 2', dirigida per Bill Duke). L'èxit de taquilla es va veure acompanyat de la bona recepció de la crítica i la professió amb nominació als Globus d'Or després d'haver passat, l'any anterior, per la pel·lícula 'Ghost', reconeguda com a millor actriu secundària amb un Bafta, un Globus d'Or i un Oscar.
- Amb 'Sister Act', Whoopi Goldberg va fer el salt com a productora d'una versió de teatre musical partint del film original. El 2009 es va estrenar a Londres, i el 2011, a Broadway. Des d'aleshores, la producció s'ha exportat a diversos escenaris internacionals i, en essència, el muntatge és tal com ara ha arribat aquí, en una versió espanyola adaptada per l'escriptor i guionista, Xavier Cassadó —productora El Terrat—, i amb uns lleus retocs i pinzellades d'humor que l'acosten als espectadors catalans, amb referències locals o cinèfiles com parlar de la Moreneta —en una de les escenes del convent de monges— o l'expressió desesperada d'una d'elles: "Monjas al borde de un ataque de nervios", parodiant el cineasta Pedro Almodóvar, a més d'una picada d'ullet al recent musical 'Sonrisas y lágrimas'.
- El muntatge 'Sister Act' és àgil, divertit, espectacular i no té fronteres d'edat (l'audiència de la platea ho constata). A pesar de les dues hores i tres quarts, amb l'entreacte inclòs, el ritme, que es manté permanentment, no dóna treva al respir i les escenes s'encavalquen les unes amb les altres, amb sorprenents canvis escenogràfics, efectes de so i de llum, canvis de vestuari, accions ballades i cantades de la companyia i intervencions solistes, sense deixar de banda força escenes també parlades que mantenen un guió viu i sempre en alerta perquè els espectadors no perdin el fil.
- Aquesta producció que, malgrat la seva intenció de girar posteriorment per Espanya, té molt de factura catalana pel repartiment, la direcció musical i l'aire mediterrani amb què s'ha impregnat —cosa que deu sorprendre els responsables i supervisors nord-americans poc avesats com estan a la irreverència i la sàtira— té una clara influència cinematogràfica, malgrat que s'allunya del guió de la pel·lícula i n'extreu els elements més importants.
- La més evident de les escenes cinematogràfiques té lloc dins de la segona part, quan els sapastres malfactors descobreixen la jove negra Deloris van Cartier (sí, com la joieria) —la protagonista testimoni d'un assassinat— amagada al convent de monges. Les persecucions entre els malfactors i l'estol de monges es converteixen en escenes gairebé de cinema mut, amb portes que s'obren i es tanquen, amb corredisses i patacades a l'estil Grand Guignol que algunes de les monges propinen als malfactors, ni que sigui a cop de garrot.
- Aquesta combinació de gran musical (8 músics en directe) amb barreja de gèneres des del gòspel i el blues a la música disco —la trama s'ambienta a la dècada dels anys setanta, el 1978, exactament, i prescindeix de la banda sonora de la pel·lícula—, escenes teatrals, gènere mig de thriller i policíac, i esquitxades cinematogràfiques, és el que fa que l'espectacle rutlli al cent per cent amb un resultat rodó que es veu afavorit, esclar, per una interpretació coral molt treballada i ajustada —sobretot el cor de monges— i unes intervencions brillants dels principals protagonistes de la història.
- Entre aquests, se situa en primer lloc la jove actriu catalana Mireia Mambo Bokele (Barcelona, 1989), formada artísticament a Anglaterra, i que fa aquí el seu primer paper protagonista com a Deloris van Cartier, la cantant que freqüenta males companyies i que té la mala sort de ser testimoni de l'assassinat d'un dels malfactors de la colla i es veu obligada a desaparèixer sota la protecció d'un policia amic de l'Institut que la refugia en un convent que, per cert, està com aquell qui diu en suspensió de pagaments i a punt de ser venut amb la desfeta de la congregació. Aquest doble joc en el paper —la clau de 'Sister Act'— permet que el personatge de Deloris van Cartier creixi personalment i porti al convent una alenada de trencament de la rutina que la majoria de monges agraeixen tot i les reticències inicials de la mare superiora.
- L'actriu Àngels Gonyalons (Barcelona, 1963) torna als escenaris catalans amb aquest paper, el de la Mare Superiora, essencial en la trama perquè és la dolenta de la pel·lícula, però sense que ho sembli, cosa que la fa ser, al final, més condescendent del que s'intuïa. Les seves intervencions cantades requereixen el mestratge d'una de les actrius pioneres del musical català. Hi excel·leix i són també de les més aplaudides.
- La seva parella a 'Sister Act' és un altre veterà de l'escena catalana, l'actor Fermí Reixach (Lloret de Mar, 1946), en el paper de Monsenyor, en una feliç faceta desconeguda que l'allunya del seu caràcter escènic, gairebé sempre seriós i dramàtic, i que li fa sortir la vena còmica, picaresca, divertida i trapella, gairebé com si, a pesar de la seva veterania, la casualitat i l'atzar han propiciat, com diuen a Hollywood, que hagi "nascut una estrella".
- Dins del cor de monges, cal destacar el paper de la germana María Lazaro, que interpreta l'actriu còmica —sobretot televisiva— Sílvia Abril (Mataró, 1971) i que recentment ha estat una de les protagonistes de la sèrie de TV3, '39+1'. Aquí, el seu és un personatge que passa de la reticència a acceptar la nouvinguda al convent per por que li prengui la feina fins a fusionar-se amb la moguda musical que Deloris van Cartier proposa... i disposa.
- I dos personatges essencials s'emporten la palma dins de 'Sister Act' i es guanyen des del primer moment, per la seva presumpta marginalitat, la confiança de l'auditori: la germana María Roberta i la germana María Patricia. Les dues —si se'm permet la comparació— són com la parella femenina d'Stan Laurel i Oliver Hardy, coneguts popularment com el prim i el gras. La primera és Gara Roda (Sant Quirze del Vallès, 1992) i per al seu paper de novícia del convent, el guió li reserva aquell salt escènic tan agraït de fer veure que no sap res ni sap agafar el to a protagonitzar alguna de les peces cantades més aplaudides. L'actriu ha treballat recentment en musicals com 'Goodby Barcelona' (Teatre del Raval) i 'Per sobre de totes les coses' (Teatre Gaudí Barcelona). La segona de la parella esmentada és l'actriu Malia Conde (Vallirana, 1980), en un personatge que sense treure's l'hàbit té l'oportunitat de saltar-se algunes de les normes del convent i reforçar la frivolitat de la presumpta germana María Clara (la falsa Deloris). És també el seu, un personatge que té l'oportunitat de mostrar les seves aptituds tant coreogràfiques com musicals, aplaudides entusiàsticament. Malia Conde ja ha treballat a 'Los miserables' i també va fer el paper de la filla Pacheco (Beatriz Pacheco) en una de les primeres parts de la premiada sèrie 'Isabel', de TVE.
- Tot i que els personatges masculins, excepció feta del ja esmentat Monsenyor (Fermí Reixach) són més aviat secundaris, cal tenir en compte el paper de la colla de malfactors que capitaneja l'actor madrileny Enrique Sequero, com a Curtis Jackson, el dolentot, i que es veu acompanyat de tres autèntics sapastres: T.J, Joey i Pablo (Antonio Curros, Ramon Balasch i Gerard Mínguez) que més aviat semblen la colla del "empastre" reforçada amb el parlar presumptament argentí d'un d'ells que proporciona alguna de les escènes còmiques més sonades i ocurrents. L'actor Juan Delgado té el paper d'Eddie, el policia que protegeix Deloris, de qui està enamorat des de jove. Escena de vaquers i poli pinxo.
- Escenogràficament, el muntatge té mostres de cartó pedra —en el bon sentit del terme—, de gran magnitud, sobretot la imatge gegant de la mare de Déu, quan apareix al fons de l'escenari —més aviat amb aparença de divinitat budista—, amb un pes, diuen, de 350 quilos i almenys cinc metres d'altura. També la reproducció de l'estructura de l'interior del convent i de l'Església que, gràcies a la conjugació de lluentons i il·luminació, es fonen sense trencaments amb les actuacions musicals i els canvis de vestuari de falsa pedreria acolorida, prop de 200 vestits diferents i una quarantena de perruques.
- Tot gran musical demana un final apoteòsic i aquest 'Sister Act' el té, amb una guspira de sorpresa inclosa. La jove negra Deloris van Cartier acaba aconseguint el seu moment somniat de glòria amb un vestit blanc llampant de vedet després de l'èxit a tot Filadèlfia amb el renovat cor de monges del convent. I el director musical i compositor, Arnau Vilà, fa de "cover" del papa Pau VI per uns segons, elevant-se des del fossat dels músics. Amb batuta o sense, quan arriba aquest moment, es pot dir que tot està encertadament dat i beneït.
Vídeo promocional del muntatge 'Sister Act' del Teatre Tívoli de BCN (1). Presentació del musical al Paranimf de la Universitat de Barcelona (2). L'actriu Whoopi Goldverg interpreta 'Oh, happy day' en una de les escenes de la versió cinematogràfica de 'Sister Act' (3). Clip promocional de la versió teatral de Londres (4).
- Més crítiques anteriors Teatre En família
Índex obres per sales d'estrena
Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page