ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
Les crítiques més recents
- «El bosc com balla». Idea original: Sergio Escalona. Dramatúrgia: Laura Batllori i CAL Teatre. Interpretació i manipulació: Jordi Font i Carlos Gallardo. Música en directe: Aloma Ruiz (violí). Assistència manipulació: Clara Algaba. Vestuari: Paulette (La Sombrera Loca). Escenografia: CAL Teatre. Construcció titelles: Sergio Escalona i Carlos Gallardo. Disseny il·luminació: Laura Gutiérrez. Tècnic: Mario Andrés Gómez. Direcció: Laura Batllori. Companyia CAL Teatre. Teatre Tantarantana, Barcelona, 27 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La mare del Lukas és muda. Els petits espectadors d'aquesta història assistiran a l'escena del naixement del Lukas, feta amb tota la delicadesa que el tema requereix. Tothom té una cançó a la seva vida. Però la mare del Lukas no en pot tenir cap perquè no la podria cantar. Per això no vol sentir tampoc que el Lukas, quan ve del bosc, canti. Però el Lukas no pararà fins a trobar la seva pròpia cançó.
- Entremig, un carreter ambulant que ven cassoles i roba de casa i que arriba on viuen en Lukas i la seva mare amb el seu carro i el seu cavall —una bèstia que per cert és més llesta que la fam i, si bé no parla, entén tot el que se li diu. El carreter descobrirà que en Lukas té un secret i un poder ocult que fa que el bosc reneixi per a ell i, afamat de fer diners, el carreter xantatja en Lukas per obtenir la fusta del bosc fent-lo triar entre la llibertat de la seva mare, que ha empresonat sota el tendal del carro, o cedir-li la clau màgica del seu poder boscà.
- L'espectacle, amb música en directe que interpreta la violinista Aloma Ruiz i que marca la tensió de cada moment i cadascuna de les accions, compta amb una escenografia de caire fantàstic que, amb una càlida il·luminació, representa el bosc —espai màgic de tots els contes— i d'entre els arbres, apareixen i desapareixen els diferents personatges que es representen amb titelles i els dos titellaires i narradors a la vista.
- Tots els personatges, construcció artesanal dels membres de la companyia, reflecteixen en els seus rostres el caràcter que la trama els vol donar: la mare que estima el fill ni que la seva mudesa hagi impedit de dir-l'hi mai, el fill que viu feliç al voltant del bosc i la natura, el carreter amb cara de pocs amics i el seu cavall que, com tots els cavalls, és noble i sap posar-se a favor del que és honest, ni que hagi de trair l'amo...
- El mal i el bé són representats per dos personatges oposats, el carreter i el petit Lukas. I la importància que la mare concedeixi el desig del petit Lukas quan aquest ha demostrat que l'estima i que no ha venut la seva llibertat, el porta a sacrificar, si cal, allò que més desitja. Però sacrificis d'aquesta mena tenen sempre recompensa. Una història amb moralitat per despertar la sensibilitat dels petits espectadors subtilment representada amb un registre poètic que aconsegueix que els cinquanta minuts de l'espectacle se segueixin amb tanta expectació com en un inusual i respectuós silenci.
- «Els perseguidors de paraules», de Marc Artigau i Queralt. Intèrprets: Jordi Llovet, Marta Ossó, Marc Rius i Carol Rovira. Escenografia: Joana Martí Delgado. Construcció escenografia: Taller Jorba-Miró. Vestuari: Albert Pascual. Il·luminació: Roc Laín. Música: Lucas Peire. Producció executiva: Albert González i Santi Ricart. Direcció: Marc Artigau i Queralt. Producció: Imaginart. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 3 anys.
- A partir d'una novel·la homònima per a infants que l'autor i dramaturg Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha publicat recentment a l'Editorial Estrella Polar - Grup 62, s'ha creat aquesta adaptació teatral per al públic familiar que, com una mena de faula però sense bèsties, personifica diferents elements de la llengua: apòstrof, punts suspensius, parèntesis, interrogants...
- Això fa que els quatre intèrprets del muntatge facin tots els papers de l'auca, gràcies a una caracterització especial, un vestuari sovint grotesc o, com a mínim, fantasiós, i una trama que conté alguns dels elements típics de la literatura per a infants: el somni, l'aventura, el viatge, el bé i el mal i, en aquest cas, la lluita per salvar les paraules —Salvador Espriu salvava els mots— d'una apocalipsi segura sota les urpes dels malèfics barbarismes i anant a buscar les millors al Palau d'on la literatura i sobretot la poesia n'extreu les més excel·lents.
- Un espectacle que deu acontentar professorat, pares, mares i tutors en general, preocupats sempre perquè els seus pupils o plançons no perdin l'interès per la lletra —ara que ja no es fa entrar en sang— i recuperin el plaer de la malaguanyada lectura. Em sembla, però, que els potencials espectadors, que en aquest cas són convidats a peu pla d'escenari, separats dels adults acompanyants, sobre un tou de coixins, i a qui se'ls demana en algun moment la seva col·laboració per vèncer el monstre que es vol cruspir les paraules, segueixen la història des de la sana distància d'espectadors disposats a passar una hora de gresca, al marge, esclar, de la pedagogia subtil de fons.
- «Els perseguidors de paraules» manté un text lingüísticament impecable, sense gratuïtats innecessàries, molt ben dit pels quatre intèrprets. Opta també per molta narrativa, diàleg, acció i poca intervenció musical —una característica que és present majoritàriament en altres espectacles per a públic familiar— i s'arrodoneix amb una escenografia que sembla ben bé una il·lustració gegant, amb una porta i un armari-prestatgeria que permet passar a l'altra banda de la paret —no hi ha mirall com en el món d'Alícia— i que descobreix una sorpresa poèticament cristal·lina quan representa el Palau de les Paraules.
- Els espectadors, com en una mena de 9N amb urna de vidre inclosa, poden escriure en un paper la seva paraula preferida abans d'entrar al teatre. Aquesta urna —un element que aporta un toc de màgia en un plis plas en un moment donat— forma també part del desenllaç de l'aventura i permet que la patuleia reunida a l'escenari cridi a cor què vols la seva paraula preferida per eliminar el monstre.
- «Els perseguidors de paraules» té l'avantatge que no neix dins d'una companyia adreçada exclusivament al públic familiar sinó com una producció que, com deia, arrenca d'una història ja publicada com a novel·la i que fa coincidir l'autor en la seva trajectòria dramatúrgica que compta amb espectacles com «Caïm i Abel», «Al vostre gust» i «El petit Príncep» (La Perla 29), «Moby Dick: un viatge pel teatre» (Teatre Lliure) o «Aquellos días azules» (El Maldà), entre altres. Els quatre intèrprets tampoc no es dediquen especialment al teatre familiar sinó que formen part de repartiments d'espectacles recents en cartellera, cosa que fa que l'espectacle es dirigeixi, sí, a un públic determinat, però que no creï una línia fronterera per a altres tipus d'espectadors que hi simpatitzen, per exemple, quan s'anomena la defunció de segons quines paraules i també dels recentment mediàtics «diacrítics».
- Posats a qüestionar una de les opcions ideològiques del guió, crec que pot crear controvèrsia —entre els adults, esclar— el fet de presentar com a «barbarismes» el que en general s'hi escolta com a una mena de «xava adulterat», un registre present en la dialectologia social del català des de fa anys i que ja ha tingut el seu moment en el teatre català a partir de finals del segle passat, com per exemple en l'emblemàtic espectacle «La nit de Sant Joan», de Dagoll Dagom.
- Convertir el presumpte «xava» en el dolent de la pel·lícula pot alterar una certa normalitat de la realitat social. Barbarismes clars i nets, en canvi, sí que ho són, per exemple, expressions antipàtiques com: "en seriu", "tiu", putu", "gilipolles", "buenu", "vale", "a sacu"... i altres per l'estil —afortunadament absents en aquest espectacle—, però que se senten a tort i a dret en altres escenaris, sobretot en obres pròpies i traduccions d'última fornada, sense que allí hi hagi exèrcits de criatures encoixinades que els combatin, com passa amb el tal «xava» a «Els perseguidors de paraules». Posats a «salvar els mots», com deia aquell, convé no confondre's d'enemic ni deixar la feina només per als que vénen darrere.
- «Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 novembre 2016. A partir de 3 anys.
- Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques.
- Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz).
- Amb una escenografia minimalista —que en el cas del Teatre Romea s'amplia i enriqueix ara amb una part de l'habitatge de ficció que utilitzen 'Els veïns de dalt'— l'estructura de l'espectacle manté els eixos bàsics de cadascun dels contes, però en fa una versió singular a través de les cançons.
- Així, en el cas de 'La rateta...', el músic es converteix en cadascun dels pretendents (el gall, l'ase, el gos, el gat) reservant per a cadascun d'ells un gènere musical diferent (tango, flamenc català, folk americà, òpera mioladora...). També la música és essencial en 'Les set cabretes...' quan el llop de les potes negres que vol entrar a casa fent-se passar per la mare ha de fer un curset accelerat de cant per imitar la veu de la cabra mare fins que sembli la "Cabrallé". I dels tres contes, el més esperat i el més participatiu és el del 'Patufet', que convida a corejar la cançó autèntica a l'auditori després de fer diferents provatures amb lletres que no lliguen ni rimen, una manera de constatar que la tradició té un pes i que, un cop enregistrada en el subconscient, des de ben petits, és impossible de capgirar-la.
- Un espectacle que coincideix en el títol amb un altre espectacle musical per a infants dedicat a la vida del compositor Eduard Toldrà i que aquí, en una llicència metateatral, comença com si acabés. I com que ja ho diuen, que tot està bé si acaba bé, en aquest cas, començar per l'acabament, és una manera d'acabar amb bon resultat i amb un miniexercici col·lectiu d'aeròbic... això sí, aeròbic tradicional, com els tres contes del muntatge.
- «Draps», de La Guilla Teatre. Intèrprets i manipuladors: Meritxell Morera i Pere Farran. Escenografia, vestuari i il·luminació: Butai Produccions. Construcció dels titelles: Meritxell Morera. Tècnic de llum i so: Pere Farran. Disseny musical i sonor: Tales Music. Direcció: Meritxell Morera. Companyia La Guilla Teatre. Cicle El Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 6 novembre 2016. A partir de 3 anys.
- L'espectacle de la Companyia La Guilla Teatre es basa en elements poètics amb una càlida banda sonora i en la intenció de fomentar a través del teatre de titelles i objectes l'interès per la natura, o la botànica en aquest cas, en els primers espectadors.
- En Draps és el personatge principal de la història i, com la majoria dels altres titelles i objectes que apareixeran al llarg del viatge que en Draps fa per buscar l'origen de la flor que ha aparegut al seu jardí, té la seva estructura en material de drap, del qual li prové el nom, esclar.
- Amb molt poques paraules i una escenografia gairebé de ludoteca interactiva, l'espectacle manté el ritme gairebé d'un guió audiovisual, cosa que fa que si un se l'imagina en primers plans hi vegi gairebé les seqüències del que seria una projecció animada en pantalla amb l'avantatge que els espectadors ho viuen en directe, tot i que fa la impressió que l'espectacle, per les seves característiques intimistes, rendiria encara molt més en un espai de cambra.
- Amb els dos intèrprets-manipuladors a la vista, en Draps, que té un llenguatge especial que el fa entendre's i ballar sol, rega el seu jardí, s'entusiasma amb algunes de les flors que hi creixen, consulta l'antiga biblioteca de paper i també la digital a Internet amb l'ordinador i no s'està quiet ni tranquil fins que no troba la manera d'esbrinar quin nom té l'última flor blanquinosa que li ha crescut.
- Durant el viatge, li sobrevolen insectes, es troba amb el cérvol, parla amb el mussol, s'enfila a la Lluna i fa cap a la sabana africana on confon la crinera rossa del rei de la selva amb un matalàs i s'hi estén al damunt. Però el rei no està per visites inoportunes i ja se li fa la boca aigua, temptació que en Draps atura amb bones arts gràcies a l'amistat comuna que els ha fet coincidir a la sabana.
- És així com en Draps sap finalment que la flor desconeguda del seu jardí és la Dent de Lleó, una planta remeiera que es troba gairebé a tot el món, pobres o rics, perquè les llavors es dispersen amb el vent i es reprodueix tant en jardins senyorials com en marges de carretera.
- Un viatge a través del coneixement que fa feliç com un gínjol en Draps quan en coneix els detalls, uns detalls que, per si li són d'utilitat més endavant, ha de saber que a la seva Dent de Lleó, l'anomenen xicoia, camarroja, lletsó d'ase, llumenetes, pixallits, queixals de vella, lletisó de ruc o xicoia de burro... sempre a gust de l'indret on va a parar i del dialecte ancestral de qui la troba.
- «El llibre de la selva». Basat en l'obra de Rudyard Kipling. Guió d’Albert i Gabriel Doz. Músiques d'Albert Doz. Intèrprets: Xavi Elies, Jordi Font, Alba Ferrer, Jordi Vicente. Enregistrament: R. Boya i S. Cerni. Coreografies: Joan Maria Segura. Escenografia: Eli i Mone Rodríguez. Vestuari i màscares: Xevi Ribas. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció de Gabi Doz. Companyia Veus-Veus. Barcelona, Guasch Teatre, 4 octubre 2008. Reposició: 3 març 2012. Reposició: Barcelona, Teatre Poliorama, 11 gener 2015. Reposició: Teatre Apolo, Barcelona, 6 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La companyia teatral Veus-Veus té en el seu repertori adaptacions de contes clàssics basats en episodis de personatges de ficció com el rei Artur, Jack i les mongetes màgiques, Simbad el mariner, El fantasma de Canterville, Els tres mosqueters, els de 20.000 llengües de viatge submarí, la Bella i la Bèstia, Robin Hood o el màgic d'Oz.
- L'espectacle 'El llibre de la selva', basat en 'El llibre de la jungla', de Rudyard Kipling, posa l'èmfasi en la relació iniciàtica que Mowgli té amb els animals més amics que li ensenyen els passos més importants per sobreviure a la selva, els mateixos passos que li serviran si mai sent la crida humana.
- Mowgli, xicot interpretat per l'actriu Alba Ferrer, aprèn les arts de la protecció contra els perills que li ensenya la pantera Baghera, o coneix els principis de la llei de la selva que li descobreix l'ós Baloo, a més de viure amb sorpresa les relacions de poder que s'estableixen entre ells dos amb el tigre Shere Khan i la serp Kaa, amb la fam i la supervivència de fons.
- Tots aquests personatges són representats amb màscares gegants i un vestuari adaptat a les característiques físiques de cada bèstia. Hi té un paper especial el de la pantera, amb peces mòbils, que li dóna un caràcter realista.
- El guió, esclar, no pretén reproduir el relat de Rudyard Kipling sinó que vol donar als espectadors més primerencs les claus per conèixer els personatges del conte i les dificultats a créixer en un món hostil com el de la selva on, malgrat tot, es poden fer amistats entranyables.
- Màscares, intervencions musicals i participació dels espectadors són els tres eixos del muntatge, unes intervencions que captiven els més petits i engresquen els més grans, unes peces musicals que relacionen l'escenari amb la pantalla —el mitjà que més dominen les novíssimes generacions—, i una interactivitat a la qual s'enganxen des del primer moment.
- «Priscilla. Reina del desierto. El musical». Llibret d’Stephan Elliot i Allan Scott. Basat en la pel·lícula original distribuida por Metro-Goldwyn-Mayer Inc. Adaptació: Miguel Antelo. Coreògrafs: Ross Coleman i Andy Hallsworth. Assistent coreografia: Sonia Dorado. Orquestracions: Stephen “Spud” Murphy i Charlie Hull. Arranjaments musicals i supervisió: Stephen “Spud” Murphy. Coreografia: Ross Coleman i Andy Hallsworth. Intèrprets: José Luis Mosquera, Jaime Zatarain, Christian Escuredo, Juan Carlos Martín, Sylvia Parejo, Teresa Ferrer, Aminata Sow, Etheria Chan, Cristina Rueda, Juan Bey, Carlos J. Benito, Pablo Quero, José Navar, Albert Bolea, Joan Salas, Joaquín Fernández, José Antonio Torres, Paco Abarca, Noemí Gallego, Jaime Soriano i Toni Espinosa. Concepte autobús i diseeny escenografia: Brian Thomson. Enginyer muntatge autobús: Gethyn James Howells. Enginyer autobús, programació i supervisió: Davide Monastero. Dissenyador associat: Justin Nardella. Disseny vestuari: Tim Chappel & Lizzy Gardiner. Disseny il·luminació: Carlos Torrijos. Disseny so: Gaston Briski. Disseny maquillatge: Cassie Hanlon. Director musical: Manu Guix. Direcció artística de l’adaptació espanyola: Àngel Llàcer. Adaptació i director resident: Miguel Antelo. Dirección: Simon Phillips. Director associat: Dean Bryant. Producción executiva: Marcos Cámara i Juan José Rivero. Producció: SOM Produce en associació amb Nullarbor Productions (Garry McQuinn, Michael Hamlyn i Allan Scott) i MGM On Stage. Pel·lícula original escrita i dirigida per Stephan Elliot, produïda per Al Clark i Michael Hamlyn. Productor executiu: Rebel Penfold-Russell i finançada amb el suport de Film Finance Corporation Australia Limited i New South Wales Film and Television Office. Teatre Tívoli, Barcelona, 2 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
- Es fa difícil creure que un macroespectacle com aquest, que té com a currículum els lluentons, l’espectacularitat, la música, la referència cinematogràfica i la marca dels escenaris de Londres, Nova York i la Seca i la Meca, no compti de ple amb l'esponsorització de la companyia de transport públic de la ciutat on arriba, tenint en compte que l’autèntic protagonista de la festa és l’autobús.
- Ja fa 22 anys de la pel·lícula en la qual es basa el musical i que transcorre principalment al desert australià. Aquí, el desert, s’ha d’imaginar, esclar, perquè el carrer Casp de Barcelona i el Teatre Tívoli no són un miratge ni tenen dunes i la realitat es queda al carrer per donar pas a la fantasia de l’interior. Una fantasia que té més de 500 peces de vestuari —un àmbit que els va fer guanyar un Oscar— i que amb una quarantena d’artistes rondant per l’escenari i darrere de l’escenari es van guanyar amb la suor del cos els premis Tony i Olivier teatrals.
- L’espectacle data del 2006 i es va estrenar a Sidney. Des d’aleshores ha tombat per mig món i arriba a Barcelona en una gira i una adaptació a l’espanyola, partint de l’anglesa, que aquí ha assessorat Àngel Llàcer i que dirigeix també musicalment Manu Guix. Espectadors a l'espatlla i a manta com a garantia d’èxit, un èxit que el musical espera recollir també en l’estada catalana, malgrat que la cartellera compta en aquest moment amb musicals de prou calibre com «Gente bien» de La Cubana i «Scaramouche» de Dagoll Dagom. Potser és cert que, com més seran, més riuran, o dit d’una altra manera, com més seran, més caixa faran.
- Els coneixedors de la pel·lícula ja saben que darrere de la trama hi ha drag queens i sorra del desert, una combinació bastant insòlita i, com a mínim, metafòrica: la diversitat encara ronda perduda esperant que el que veu a l’horitzó no sigui precisament un miratge. Com el títol no amaga, l’espectacle és sobretot musical i per tant la banda sonora s’encarrega de repassar la música disco dels anys —gairebé a hores d’ara— de la picor.
- Queden avisats, doncs, els espectadors que siguin al·lèrgics als decibels o a la música del patxim, patxam, perquè tot allò que els ofereix la vista, el color, la coreografia, la caracterizació i el vestuari, queda ofegat per la piconadora estil DJ. La cosa dramatúrgica, si n’hi ha, no s’estalvia res: l’homofòbia, la radicalitat, el que en diríem escolarment buylling, les pallisses per no respectar la diversitat i les reivindicacions de gènere són a l’ordre del dia i, potser perquè la versió ve de la meseta, no els fa res d’estampar un grafit cap al final del xou on es llegeix clarament i grollera: «Maricones de mierda!». Si Nazario sortís de la Plaça Reial i Ocaña aixequés el cap… als de «Priscilla. Reina del desierto» potser els caurien els lluentons per terra quan sabessin el que aquell parell els podria explicar. Al desert també hi ha túnel del temps, nostàlgia i fortor de romàtic, ni que sigui anant a parar a les batalles reivindicatives encara no prou superades que van protagonitzar l’últim quart de segle passat.
- «El Ràpid. Un sabater sense follets», de Jordi Palet i Puig. Interpretació i manipulació: Pep Boada i Núria Oliver. Música: Pep Boada. Escenografia i titelles: Martí Doy. Vestuari: Paulette Sanmartín. Direcció: Jordi Palet i Puig. Producció: Companyia B i Festival Guant. Festival Guant, Valls, 4 novembre 2016. Jove Teatre Regina, Barcelona, 5 novembre 2016. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- El conte «Sabates, sabatetes i sabatots», de Jordi Palet i Puig, publicat el 2015 a l'Editorial Parramon, és un àlbum interactiu que permet als petits lectors entrar dins de la història. Ara s'ha convertit en un espectacle teatral que combina la música en directe, la interpretació de la parella de titellaires i la presència d'una colla de titelles que personifiquen els personatges que abans només existien estàticament en les làmines de l'àlbum.
- Amb una sèrie d'elements que els petits espectadors poden reconèixer de seguida, el sabater protagonista passa del món real al món fantàstic quan es presenten al seu obrador una sèrie de personatges (titelles de Martí Doy) que es relacionen amb alguns dels contes populars més coneguts: una sabata de vidre, unes botes de set llegües, els sabatots d'un ogre perillós, unes sabates fetes malbé de les filles ballarines del rei, les sabatotes d'un clown...
- Des de la Ventafocs al Gat amb botes, cadascun d'aquests personatges crea una situació que, durant tot l'espectacle, a vegades es resol amb peces de música, a vegades amb un breu diàleg, a vegades amb una trapelleria com quan l'ogre perillós es transforma per art de màgia en una sèrie d'altres bèsties fins que apareix la parella que el gat (amb botes) fa temps que espera: una gata la mar de presumida que, si no fos pels bigotis, podria ser una mena de Madonna, en la seva joventut, o una Lady Gaga abans que fos famosa i en realitat es digués com es deia: Stefani Joanne Angelina Germanotta.
- Pep Boada, actor multidisciplinari que ha treballat amb diverses companyies de titelles fins a crear la seva Companyia B, és l'encarregat de representar el sabater Benet i d'interpretar algunes de les peces musicals manipulant la caixa de so o algun altre instrument, mentre que Núria Oliver, actriu i titellaire, salta de la seva funció de manipuladora dels titelles gegants d'incògnit a donar la cara progressivament fins a ser ella la que posa la veu, les diferents veus i alguna d'amplificada tècnicament, a cadascun dels personatges en un exercici de ventriloquia que no necessita enganyar ningú perquè forma part del teatre al descobert fins que és ella mateixa la que es transforma en una ballarina per acabar enfilant de parella amb el sabater Benet l'últim número musical.
- L'espectacle «El Ràpid. Un sabater sense follets» és una coproducció del Festival Guant 2016, de Valls, s'ha estrenat en aquest certamen, i és el segon espectcle de titelles que la Companyia B presenta després de «La rateta que...», estrenat el 2012, i que ha fet des d'aleshores una extensa gira que ja suma més de 250 representacions per escenaris catalans i espanyols.
- «El curiós incident del gos a mitjanit». A partir de la novel·la homònima de Mark Haddon ('The Curious Incident of the Dog in the Night-time'). Adaptació de Simon Stephens. Traducció de l'anglès de Cristina Genebat. Intèrprets: Mireia Aixalà, Ivan Benet, Carme Fortuny, Cristina Genebat, Pol López, Marta Marco / Gemma Brió (2016), Norbert Martínez i Xavier Ricart / Jordi Collet (2016). Escenografia: Lluc Castells. Ajudant escenografia: Jose Novoa. Construcció escenografia: Arts-cenics. Vestuari: Maria Armengol. Ajudant vestuari: Clara Peluffo. Caracterització: Eva Fernández. Il·luminació: Jaume Ventura. Vídeo: Mar Orfila. Música original: Marco Mezquida. So: Damien Bazin. Coreografia i moviment: Nuria Legarda. Diari de Christopher: Santi Sallés. Escultura del gos: Sílvia Delagneau. Enregistraments: Carola Ortiz (clarinet i clarinet baix), Manel Fortià (contrabaix), Carlos Falanga (bateria i sansa), Marco Mezquida (piano i percussions). Alumna IdT en pràctiques direcció: Verónica Navas. Ajudant direcció: Marc Artigau. Direcció: Julio Manrique. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 10 abril 2015. Reposició: Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 26 maig 2016. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 26 octubre 2016. Espectacle recomanat a partir de 12 anys.
- La síndrome d'Asperger ha estat donada a conèixer socialment en els últims deu anys gràcies a autors tant de literatura com de cinema i televisió que han retratat amb aquesta patologia alguns dels seus personatges. Per exemple, Lisbeth Salander, la protagonista de la trilogía 'Millennium', de Stieg Larsson, pateix la síndrome d'Asperger. I, sense anar tan lluny, un dels personatges de la sèrie d'Albert Espinosa, 'Polseres vermelles' (Toni), també en mostra les característiques.
- L'autor anglès, Mark Haddon (Northampton, 1962), arran de la seva experiència com a professor d'una escola d'educació especial, va convertir en popular el personatge de Christopher Boone, un noi de quinze anys fets, amb una situació familiar complicada i amb una extrema memòria i habilitat per les matemàtiques i l'observació dels cossos celestes.
- Amb la novel·la 'El curiós incident del gos a mitjanit', publicada el 2003 —en català, un any després, a La Magrana-RBA, traduïda per Rosa Borràs— i adaptada per Simon Stephens al teatre el 2012, Mark Haddon manlleva una expressió en boca de Sherlock Holmes, personatge que, potser sense saber-ho, l'autor Arthur Conan Doyle ja va modelar amb la síndrome d'Aspenger, una patologia que en realitat no es va determinar i batejar fins al 1981 amb el nom d'un psiquiatre austríac que n'havia analitzat els primers símptomes.
- Màxima concentració, obsessió per unes qüestions determinades, raonament sense matisos on no existeixen els colors intermedis, capacitat per tenir una memòria sorprenent... Totes aquestes característiques fan que els individus amb la síndrome d'Aspenger (relacionada amb l'autisme) estiguin dotats d'una intel·ligència superior que no sempre coincideix amb les convencions socials que els envolten.
- Amb un personatge així, Mark Haddon —autor de qui es troba també una altra novel·la en català, 'Barrabum!', a la mateixa editorial, on el protagonista inventa una paraula desconeguda, 'Spudvetch', a l'estil de la catalana 'Antaviana', de Pere Calders— ha captivat milions de lectors arreu del món, de la mateixa manera que l'adaptació teatral d''El curiós incident del gos a mitjanit', estrenada al Royal National Theatre de Londres, guanyadora de diversos premis Olivier i portada a Broadway i en gira per Anglaterra, ha conquerit nombrosos espectadors.
- Tal com ha passat i passarà amb l'adaptació catalana que ha dirigit Julio Manrique i que, per la incidència de la lectura sense fronteres entre adults i adolescents —es tracta d'un espectacle per a totes les edats a partir dels 12 anys—, ha engegat amb gairebé un mes de funcions exhaurides, cosa que fa endevinar l'imminent pròrroga o una reposició en una pròxima temporada.
- Si una adaptació de la literatura al teatre sempre comporta riscos, en aquest cas, la versió original anglesa ja els supera combinant una veu narradora que recorda l'origen del text i centrant tota l'acció en el personatge principal, el jove Christopher, al voltant del qual circulen alguns dels personatges secundaris de la novel·la —o no tan secundaris, esclar— que formen part del seu món: el pare (Ivan Benet), la mare (Cristina Genebat), la gent del veïnat (Mireia Aixalà, Carme Fortuny...), els policies (Norbert Martínez, Xavier Ricart), el reverend de l'escola (Norbert Martínez), els viatgers del tren, el personal de l'estació, el professorat, l'amic de la mare...
- La mort del gos Wellington amb una forca, al jardí del veïnat on viu en Christopher —l'escultura de la bèstia presideix l'escena ja abans de començar— desencadena en el noi l'obsessió per descobrir qui l'ha matat i per què. Una investigació detectivesca —picada d'ullet al presumpte Asperger, Sherlock Holmes— que porta Christopher a esbrinar la veritat de la relació amb els seus pares, desemmascarar les mentides de casa i donar sortida a un viatge iniciàtic que només ha d'aconseguir traspassar fins a Londres en tren perquè ell mateix es convenci que, malgrat ser com és, ho pot fer tot... tot, tal com pregona amb satisfacció en una frase que tanca l'obra, tot i que un es permet de recomanar als espectadors que no se'n vagin de seguida després dels aplaudiments finals i no es perdin l'epíleg —amb caràcter d'espontani— que el mateix actor Pol López els regalarà com si fos el bis d'un concert.
- 'El curiós incident del gos a mitjanit' és, per excel·lència, l'obra de Pol López. Em sembla que tot el repartiment hi deu estar d'acord. En el paper de Christopher —no hi ha res més perillós que fer d'adolescent quan no se n'és i sortir-se'n creïblement—, el jove actor de La Kompanyia Lliure, que ja ha anat mostrant prou la seva intensa capacitat actoral i versàtil, es revesteix aquí, amb una brillantor extraordinària, dels gestos, la manera de fer, la manera de dir, l'actitud i les reaccions d'un personatge en procés de maduresa que, incomprès pels qui l'envolten en la ficció, es guanya a pols la simpatia dels espectadors. Potser és per això que, ja a la segona part —el muntatge té una durada de dues hores i quart amb entreacte—, un fons de miralls, fusiona la imatge dels espectadors de les grades a la italiana amb l'ambientació escenogràfica.
- La roda de personatges secundaris és tan extensa que la resta del repartiment —tots ben acoblats i dirigits en una trama que els encercla coralment— no para d'entrar i sortir, anar i venir, fer de l'un o fer de l'altre, generalment en escenes molt breus, a excepció només de l'actriu Marta Marco, narradora i monitora Siobhan, a qui el director Julio Manrique ha destapat amb uns compassos de violoncel en una de les seqüències que, com la major part de l'espectacle, manté una constant i emocionalment impactant banda sonora enregistrada —també hi toquen en directe Xavier Ricart, el piano, i Norbert Martínez, la bateria— original del músic menorquí, Marco Mezquida.
- Tot transcorre en una estructura escenogràfica mutant, molt de sala d'assaig, sostenible, insinuadora, com les pissarres de l'escola, les barres del gimnàs, la tarima del fons, les portes del jardí on viu Christopher, el muntatge audiovisual amb fragments de plànols entre el lloc on viu el noi i el Londres on hi ha la seva mare, amb elements del món personal de Christopher —especialment fascinant l'escena en què Judy, la mare de Christopher (interpretada per Cristina Genebat, traductora també de l'obra) s'adreça des de "dalt" al seu fill amb algunes de les cartes que li ha escrit mentre ell, a "baix", munta lentament i amb precisió les vies d'un gegantí Scalextric de ferrocarril amb un TGV de tres cotxes que regalima la nostàlgia dels jocs d'infància, una imatge que tanca la primera part i que és el preludi del viatge iniciàtic que Christopher Boone emprendrà tot sol, a la segona part, a la recerca de la seva mare. Un cop superats tots els obstacles del camí, la porta a la llibertat i la capacitat personal de Christopher queda oberta com un interrogant en l'aire.
Nota.- Crítica corresponent a l'estrena del 2015 al Teatre Lliure de Gràcia.
Tràiler de la versió catalana de l'0bra «El curiós incident del gos a mitjanit», dirigida per Julio Manrique (1). Tràiler de la versió anglesa de la mateixa obra adaptada per Simon Stephens (2).
- «Ningú et va dir que fos fàcil». Autor: Gerard Nicasi Ruiz. Interpretació: Nil Bofill, Júlia Bonjoch, Pablo Capuz, Cristina Dotras, Marc Miramunt i Pau Oliver / Pol Forment. Composició musical: Marc Miramunt. Direcció musical: Olga Fañanàs. Arranjaments: Eloi Ortells. Disseny de l’escenografia: Tània Gumbau. Construcció de l’escenografia: Tero Guzmán. Moviment: Esther Pérez-Ferrer. Vestuari: Lleó Quintana. Disseny de la il·luminació: Juan Azor i Pau Palau. Disseny de so / concepció sonora: Francesc Campos. Disseny gràfic: Mariona Campos. Ajudanta direcció: Sílvia Navarro. Producció: Jove Teatre S.L. Il·lustració: Marta Gascón. Direcció: Gerard Nicasi Ruiz. Coproducció Grec 2016 Festival de Barcelona i Companyia Jove Teatre Regina. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 juliol 2016. Reposició: 22 octubre 2016.
- A la dècada dels anys setanta del segle passat, quan la literatura, a remolc del canvi del país, va fer un tomb en els plans d’estudis dels instituts, el professorat, de manera voluntària, sense decrets ni lleis que l’obliguessin, es va proposar donar a conèixer autors del país i la literatura catalana. Manuel de Pedrolo en va ser el màxim exponent amb la novel·la «Mecanoscrit del segon origen», encara avui un bestseller.
- Així va néixer un gènere que es va etiquetar com a “literatura juvenil”. La definició va fer fortuna i, sobretot a partir de la dècada dels anys vuitanta, amb el naixement de noves editorials catalanes, la publicació de novel·les adreçades a lectors adolescents va anar en augment no només amb creació autòctona sinó també amb la introducció de literatura estrangera, sobretot europea, que havia experimentat el mateix corrent. El fenomen, amb alts i baixos, encara dura.
- En aquesta mateixa línia, el teatre ha esperat més temps. I la tradició escènica d’altres cultures com l’alemanya, que ja fa temps que hi treballa, ha anat arribant aquí més a poc a poc. La creació d'aquest sector s’ha abocat més en el teatre per a infants, però havia deixat òrfena la franja a partir de la preadolescència, dels dotze o tretze anys endavant.
- La proposta de la Companyia del Jove Teatre Regina ve a cobrir aquest buit. I ho fa amb un espectacle inserit en el medi més habitual de la majoria d’adolescents, l’institut, i ho fa amb un gènere que també apassiona els més joves, el musical.
- L’espectacle «Ningú et va dir que fos fàcil» m’ha recordat una iniciativa de finals dels anys vuitanta, «Tira’t de la moto», de Miguel Casamayor i Teresa Vilardell, amb la companyia Teatre de l’Ocàs, estrenada el 1988, amb un repartiment que reunia noms aleshores desconeguts, acabats de sortir de l’Institut del Teatre, i que ara formen part de la nòmina catalana d’intèrprets més valorada, una iniciativa que la mateixa companyia va continuar dos anys més tard, el 1990, amb l'adaptació catalana de «Línia roja», una obra alemanya de Volker Ludwig i Birger Heymann, que, com a «Tira't de la moto» va comptar també amb noms com uns joveníssims David Bagés, Ferran Castells, Míriam Iscla, Mónica López, Marc Martínez, Marta Pérez o Mingo Ràfols, entre altres.
- Esmento aquestes referències perquè propostes com l’actual «Ningú et va dir que fos fàcil» prenen el relleu d’aquelles iniciatives que no s'haurien hagut d’haver escapçat tants anys, amb alguna escadussera excepció, tot i que cal tenir en compte que espectacles de gran format que han proliferat en les últimes temporades, sobretot musicals, han fet també que intèrprets joves adreçats a joves hagin tingut l’oportunitat de trepitjar l’escenari: «Geronimo Stilton», «Rent», «Què», «Cop de rock», «El petit príncep», entre molts altres.
- Per això em sembla tan important que la companyia Jove Teatre Regina hagi optat novament per aquesta via. Els intèrprets de l'espectacle no es pot dir que comencin ara mateix perquè alguns d'ells ja han intervingut en altres muntatges, però sí que ho fan amb un espectacle que no pretén ser de gran format i que té la clara intenció d’adreçar-se als espectadors adolescents, és a dir, de la mateixa manera que va néixer la “literatura juvenil”.
- En aquest cas, l’obra de Gerard Nicasi, autor d’altres espectacles com «1714. Crònica d’un setge», posa en la pell dels seus personatges algunes de les preocupacions, els dubtes, els problemes i les disjustives que assalten els adolescents en l’etapa de l’institut més avançada, quan encara la maduresa adulta no acaba d’arribar, però es veuen obligats per pressions socials a actuar com a adults: pares separats, embaràs no desitjat, emigració que torna a l’origen, enamoraments, desamors, desconcert davant l'amor, homosexualitat, assetjament, amistat...
- L'espectacle és un retrat de tots aquests sentiments a partir de cadascun dels personatges. Malgrat que recull molts estereotips de novel·les juvenils, el fet de fer-ho en la combinació de text i musical li dóna un aire renovat que de ben segur connecta amb els espectadors que es troben en la franja al voltant de la dels protagonistes.
- El contrast entre el presumpte jove crac del futbol i el noi poeta, d'origen colombià, enamorat de Rubén Darío, per exemple, és creïble en un tant per cent força elevat, si exceptuem, per exemple la dualitat de Pep Guardiola que se l'ha vist al costat de Lluís Llach recitant Miquel Martí i Pol. El fet d'un embaràs juvenil pot semblar forçat, però no ho és: unes últimes dades confirmen que més de 20.000 adolescents d'entre 16 i 24 anys han estat mares, prop d'un 7% de les noies d'aquesta edat. El cas del personatge titllat de rar perquè va ser expulsat de l'últim institut és també a l'ordre del dia. I el cas de la noia que cerca l'amistat sense tenir definida la seva sexualitat forma part actualment de l'educació complementària que l'escola i l'institut ha de fer davant les mancances de suport familiar. Finalment, el cas de l'immigrant bolivià que ha de tornar al seu país, tot i haver-se criat aquí des dels dos anys, perquè els pares no tenen feina, també toca una realitat evident.
- És precisament aquest personatge el que acaba arrodonint el guió de la trama al voltant de l'amistat, del saber escoltar, de l'entendre els problemes dels que tens al costat sense posar només per davant els propis. I tot això, amb música, algunes peces amb una coreografia que crea un ambient fantasiós dins del realisme, i amb algunes intervencions de solos que remarquen la gran diferència que hi ha avui entre aquells espectacles pioners dels anys vuitanta i la generació actual: el nivell musical, ara, és alt. I així ho mostren en intervencions solistes algunes peces de Júlia Bonjoch, Cristina Doltras i Pablo Capuz, que lideren el conjunt, amb Nil Bofill i Pol Forment, que continua funcionant bé quan intervé coralment, acompanyats del veterà de la companyia, Marc Miramunt, autor de la composició musical i que fa el personatge del professor de la colla.
- Malgrat que l'espectacle «Ningú et va dir que fos fàcil» pot semblar que neixi influït per la síndrome «Merlí» —¿què va ser primer, l'ou o la gallina?—, durant els vuitanta minuts de la trama no s'hi parla gens de filosofia convencional. O sí. Se'n parla, i molt. Però de la filosofia de la vida corrent, de com resoldre els conflictes interns, de com controlar els sentiments i de com superar el difícil pas entre l'adolescència i l'edat adulta perquè, com avisa el títol, aquesta passarel·la mai ningú no ha dit que fos fàcil de creuar.
- «Renard o el Llibre de les bèsties», de Ramon Llull. Adaptació de Marc Rosich. Composició musical de Clara Peya. Intèrprets: Queralt Albinyana / Maria Santallúsia, Laura Aubert, Marc Pujol, Joan Vázquez, Toni Viñals / Jorge Velasco. Piano: Clara Peya / Andreu Gallén. Escenografia: Laura Clos 'Closca'. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Vestuari: Núria Llunell. Il·luminació: Sylvia Kuchinow. So: Josep Sánchez-Rico. Coreografia: Roberto G. Alonso. Assessorament claqué: Ivan Bouchain. Producció executiva: Íngrid Marín. Ajudants producció: Pau Plana, Lola Armadàs, Aleix Costales i Míriam Puntí. Ajudant direcció: Jordi Andújar. Direcció: Marc Rosich. Cicle El Lliure dels Nens. Coproducció Teatre Lliure i Companyia Teatre Obligatori. Sala Fabià Puigserver, Espai de l'Escenari, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 21 octubre 2016. Espectacle recomanat a partir de 7 anys.
- «E dix al Orifan aquestes peraules: D'aquí avant gran inamistat serà enfre les bèsties qui mengen carn e les bèsties qui mengen erbe; car lo rey e sos consellers mengen carn, e vosaltres no havets en son concell neguna bèstia qui sia de vostra natura, ni que vostre dret mantenga."»
- Tranquils, no tinc la intenció de parlar d'aquest espectacle en català antic. Però sí que és cert que això ve de lluny... o de Llull, com diuen els personatges d'aquesta adaptació d'«El Llibre de les bèsties», que va resultar escollit en el projecte convocat pel Teatre Lliure amb motiu del 700 aniversari de la mort de Ramon Llull (1232 - 1316). L'espectacle s'ha adreçat al públic familiar i, com passa amb totes les propostes d'aquest cicle, la franja d'edat receptora és tan variada que la seva incidència depèn sovint del nivell o de l'experiència lectora de cada espectador.
- Les característiques del muntatge, una hora i quart, són les d'una proposta bàsicament musical, acolorida, amb un vestuari singular, una caracterització a mig camí entre l'ésser humà i la bèstia, amb una narrativitat molt treballada i sintètica per fer intel·ligible als primers espectadors la moralitat de la faula i amb moltes picossades d'humor. Tot arrenca en una ambientació actual i molt de moda provinent del vintage seixantista del segle passat —una autocaravana de food trucks— i salta, gràcies a la llicència de la fantasia, al món de la faula d'«El llibre de les bèsties» amb alguns dels personatges més importants: el Lleó, el Lleopard, la Lleoparda, l'Elefant, el Bou i la Guineu o Na Renard. Hi ha també en aquesta representació, una síntesi del contingut del relat original incidint només en aquelles bèsties que tenen un paper més destacat en les lluites de poder, la traïció i les maquinacions per fer-se amb la poltrona monàrquica i el complot que promou Na Renard de sota mà utilitzant l'Elefant(a), el Lleopard, la Lleoparda i el Bou.
- «Renard o el Llibre de les bèsties» és una proposta dramatúrgica que no fa ni concessions ni rebaixes i juga a favor del rigor i de la línia justa per fer-lo entenedor i, a la vegada, captivar també els adults que potser s'han perdut en alguna ocasió en els intents de la lectura medieval. I aquesta proposta dramatúrgica es fusiona amb la proposta musical original de la compositora i pianista Clara Peya —també actuant en directe amb la resta de la troupe i alternant amb Andreu Gallén—, que ofereix el seu saber fer en espectacles de petit format fins ara molt celebrats —el més recent, «Pluja», amb Guillem Albà— per aportar als primers espectadors la seva mirada musical de la faula de Na Renard.
- Una conjunció perfecta, doncs, que penetra per l'oïda, s'endolceix per la vista i que arrossega per la interpretació. I, si no, ¿com no ha de ser un espectacle de qualitat si en la pell de Renard hi ha l'actor Toni Viñals —des d'ara àlies Scaramouche—, alternant amb Jorge Velasco; i en el repartiment hi ha també la divertida trompa, en el bon sentit del vestuari, que passeja l'actriu Laura Aubert en el paper del bon jan d'elefant aspirant a matador —o elefanta, vaja!—; i el muntatge compta amb l'actor i músic Joan Vàzquez, en el paper de Lleopard, que no només interpreta cantant sinó que arrodoneix la seva coqueteria amb un número de claqué i hi afegeix un polsim de romanticisme contemporani amb la seva parella, la Lleoparda, que interpreta amb un punt de cabaret l'actriu Queralt Albinyana, alternant amb Maria Santallúsia; a més de comptar amb l'actor Marc Pujol, en el paper del Lleó rei, una mica totxo, com correspon a la nissaga reial, que necessita qui li resolgui la feina, que es repenja en el conseller que li fa de mà dreta i que cau a la trampa —o a la trompa— de pensar que pot posar banyes al Lleopard en una aventura fugaç amb la Lleoparda, aprofitant que el Lleopard és de missió a la terra dels humans.
- Com s'haurà intuït pel que es llegeix fins aquí, la trama d'aquest espectacle, amb l'explicació d'alguns 'exemplis' —tal com els anomenaven Ramon Llull i els de la seva època i com els anomenen intel·lectualment els personatges de l'obra— retrata una societat contemporània, malgrat basar-se en la faula medieval, i fa un viatge al món dels éssers humans per parlamentar amb un altre mena de rei, el senyor King (també el mateix actor Marc Pujol), és a dir, un broker de les finances envoltat de secretàries i assessors.
- Si en el món de les bèsties, la cosa es balanceja entre ser carnívor o vegetarià —tot un sacrifici per al pobre Lleó rei— en el món dels humans, la cosa està entre remenar quatre xavos o remenar fortunes en valors, accions i fons financers que només són fum.
- Contràriament al que Ramon Llull fa en la versió original del «Llibre de les bèsties» i a pesar de la sentència matadora que demana a tort i a dret l'Elefant(a), aquí no corre la sang, ni la de la Guineu ni la de cap altra bèstia —altrament potser hi hauria problemes amb els defensors dels drets dels animals!— sinó que, tornant al temps real de l'autocaravana de food trucks, els personatges conviden a una reflexió amb clara intenció didàctica sobre allò que ells i els espectadors han après de la representació. No hi ha faula sense moralitat. I la moralitat, en comptes d'entrar amb sang, si entra amb música, encara entra millor.
Vídeo amb el muntatge de la maqueta de l’escenografia de «Renard o el Llibre de les bèsties», realitzada per Laura Clos
Il·lustració publicitària de Toni Galmés per a l'espectacle «Renard o El Llibre de les bèsties»
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia de Florence de Andia. Intèrpret: Òscar Rodríguez i Montse Puga. Veus en off: Carme Abril, Carla Alemany, Noemí Bayarri, Jordi Boixaderas, Jaume Comas, Lolo Herrero, Mercè Montalà, Santi Pons, Montse Puga. Música i realització sonora: Jean-Jacques Palix. Escenografia: Florence de Andia. Construcció escenografia: Martí Doy. Tècnic llums i so: Enric Alarcón. Edició àudio: Txumi Viader. Basat en la producció de la companyia Ombres Folles. Direcció: Florence de Andia. Companyia N54 Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 5 anys.
- Quan ara es parla teatralment d'«El Petit Príncep» en català, és inevitable que molts espectadors pensin en el muntatge musical que La Perla 29 va estrenar a la Sala BARTS ja fa dues temporades sota la direcció d'Àngel Llàcer, i que periòdicament s'ha anat reposant com passarà novament aquest any. Però l'obra d'Antoine Saint-Exupéry dóna suficients recursos de ser representada com perquè hi hagi versions menys espectaculars com la que ja fa més de tres anys va muntar la companyia N54 Produccions, fruit de la programació del Sant Andreu Teatre (SaT) i que ha recuperat aquesta temporada.
- El muntatge, que per altres cròniques de l'estrena, em sembla que amb el temps s'ha anat estilitzant i resituant pel que fa a la durada —uns 50 minuts estàndards actuals a tot estirar— és tan fidel a les intencions originals de l'autor que es podria dir que fa la impressió que sigui ell mateix qui l'estigui explicant. Per fer més versemblant aquesta fantasia impossible, l'actor Òscar Rodríguez adopta el paper de Saint-Exupéry, des de la taula de treball on escriu el relat fins a la seva caiguda al desert. I només unes fugaces aparicions d'El Petit Príncep —un titella de cavell groc rinxolat manipulat per Montse Puga— l'acompanya en la difícil missió d'explicar el conte, fer que s'entengui el seu contingut i no provocar el desconcert en els petits espectadors als quals s'adreça.
- L'ambientació, l'escenografia, les ombres, les projeccions, les veus en off, la il·luminació i l'acompanyament musical converteixen el muntatge en una sessió plàcida i amable, altament poètica, que converteix la complexitat filosòfica implícita del conte de Saint-Exupéry en una moralitat i un desig de fàcil comprensió: «Només s'estima allò que s'ha perdut, per senzill que sigui —potser una simple rosa— quan un s'adona que no es té».
- Cal tenir en compte que l'adaptació d'aquest muntatge parteix d'una versió original francesa d'Ombres Folles, cosa que fa que s'hi detecti la delicadesa amb què es tractada una obra que, si bé forma part de la literatura universal, és sobretot patrimoni de la literatura francesa. En català, n'ha fet diverses edicions el segell Empúries, actualment Estrella Polar dins del Grup 62.
Tràiler de la versió catalana del Sant Andreu Teatre (1). Tràiler de la versió francesa d'Ombres Folles (2).
- «Ai, rateta, rateta». Guió de Joan Sors, a partir del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta». Música de Ramon Bau. Intèrprets: Jèssica Martín, Cris Codina i Ferran Enfedaque. Coreografia: Gerard Rifà. Disseny escenografia i vestuari: Marina Valls i Albert Ventura. Construcció escenografia: Bernat Escosa, Marina Valls i Albert Ventura. Confecció vestuari: Juani Esteban i Sonia González. Direcció musical: Alba Grau. Direcció: Joan Sors. Producció musical: Marc Maestro. Companyia El Replà Produccions. Viu el Teatre, Teatre Poliorama, Barcelona, 9 octubre 2016. A partir de 3 anys.
- Doncs, sí. Resulta que per moltes vegades que s'hagi contat i per moltes generacions que se sàpiguen de memòria la història romàntico-violenta del conte popular «La rateta que escombrava l'escaleta», encara hi ha una nova manera de transgredir el clàssic i fer-ne una versió totalment renovada, picaresca, divertida, musicalment atractiva i adaptada al segle XXI, procurant, a més, que es combini la moralitat del conte original amb els corrents sociològics de l'actualitat.
- De fet, del gat vegetarià d'algunes versions, s'ha passat, com fa ara la companyia El Replà, a inventar-se un personatge nou que s'incorpora al conte —un ratolí— que canviarà del tot el que es coneix de l'aventura ratolina.
- La companyia El Replà aconsegueix fer un espectacle que activa la imaginació dels petits espectadors perquè se'ls capgira el coneixement que tenen del conte i, per tant, activa també l'atenció i el seguiment de la trama durant l'hora de l'espectacle sense que hi hagi cap escena que se'ls escapi ni ganes de deixar la platea.
- Tot i que es comença amb una presentació clàssica, és la mateixa protagonista la que demana als presentadors que es faci una versió nova i, si no li concedeixen aquest capritx, amenaça de declarar-se en vaga, en una escena sòcio-política que interactua i busca la complicitat de la platea.
- El canvi reclamat es produeix: la casa nova, el bitllet de 500 euros en comptes de la pobra moneda, una aspiradora en comptes de l'escombra, un telèfon mòbil per fer comandes per Internet, un repartidor a l'estil d'Amazon —el ratolí, un nou personatge clau— i un càsting per escollir aquell que la rateta acabarà decidint que sigui la seva parella.
- L'espectacle té els millors moments, precisament a l'hora de càsting, amb les diferents representacions del gall, el ruc, el porc i el gat. Quatre troballes que per si soles ja val la pena veure l'espectacle. Una trama que permet alternar diversos estils musicals, aportar-hi el toc d'humor imprescindible i arribar a l'escena final amb un The End positiu i feliç sense que hagi calgut passar ni pel càsting ni pel ganxo de l'oportunisme o la riquesa del pretendent. Un bon inici de temporada de Viu el Teatre amb una estrena que no decebrà ningú —grans i petits— i que de segur que deixa els espectadors als quals s'adreça principalment amb la idea que no tot és com sempre s'ha dit que ha de ser i que en el canvi hi ha la millor revolució.
- «Oliver Twist». Basat en la novel·la homònima de Charles Dickens. Llibret de Mar Colas. Lletres de Jordi Fornieles. Música original de Neus Kaori. Intèrprets: Arnau Armengol, Jordi Fornieles, Xènia Nogué i Ivette Novell. Coreografia: Gemma Iglesias. Direcció vocal: Gemma Costa. Direcció: Albert Pueyo. Companyia Magatzem d'Ars. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 8 octubre 2016. A partir de 5 anys.
- Fa deu anys que es va portar al cinema una nova adaptació del clàssic de Charles Dickens, «Oliver Twist». El director Roman Polanski va treballar sobre un guió de Ronald Harwood i música de Rachel Portman. Anteriorment, se n'havien fet almenys quatre adaptacions a càrrec d'altres directors, la primera, el 1922, en temps del blanc i negre. La pel·lícula més recent de Polanski, molt efectiva pel que fa a l'ambientació i el vestuari, no va ser precisament un èxit de recaptació, potser perquè el potencial de lectors que tenia Dickens en altres èpoques, amb el temps i el dèficit de lectura, s'ha perdut pel camí.
- El teatre ha estat també sovint el registre escollit per adaptar la història del nen orfe que ha d'aprendre a sobreviure en un món que li és hostil i que està ple d'oportunistes que s'aprofiten de la precarietat i la necessitat d'Oliver. Una de les versions més recents en català es va estrenar al Teatre Poliorama el 2009 a càrrec de la Companyia La Remoreu, dirigida per Eduard Muntada. I s'han fet altres versions, musicals o no, fins i tot amb caràcter educatiu i dintre de plans d'ensenyament de la llengua anglesa.
- La nova versió que la companyia Magatzem d'Ars ha estrenat al Teatre Gaudí Barcelona —en català, tot i que la companyia en té en VO en anglès— prescindeix de l'espectacularitat de les versions cinematogràfiques i dels grans musicals. Es tracta d'una aproximació esquematitzada que, fidel a l'original de Charles Dickens, fa un recorregut pel que seria la bíblia del guió de la novel·la amb una moralitat final a favor de no defallir davant de qualsevol adversitat, com fa Oliver Twist al llarg de la seva aventura i acaba obtenint la recompensa.
- Quatre intèrprets fan els principals papers de la trama: el d'Oliver, interpretat per Xènia Nogué; el del jove pillastre Dodger, que alterna amb una noia i un policia, interpretats per Ivette Novell; el de Fagin, que alterna amb el cuiner de l'orfenat, interpretats per Arnau Armengol; i el de Mr. Brownlow, el vell cap dels pispes de Londres, interpretat per Jordi Fornieles. El muntatge, breu, just una hora, es basa sobretot en les lletres de caràcter i les diverses peces musicals de caràcter narratiu, amb un registre melòdic que defuig el clixé dels grans musicals.
- Espectacle de cambra, doncs, per a espectadors primerencs que recorda als petits que potser han vist la pel·lícula «Oliver Twist» a la televisió qui és aquest personatge i espectacle que ofereix també la possibilitat que es recuperi la lectura de la novel·la de Charles Dickens, escrita entre el 1837 i el 1839, en alguna de les moltes edicions que existeixen, en un moment que els orfenats, la fam, la pobresa familiar i l'explotació infantil sembla que hagin renascut de les hipotètiques cendres que una falsa imatge del benestar havia fet creure que s'havien extingit del tot.
Tràiler de l'espectacle «Oliver Twist» del Teatre Gaudí Barcelona (1). Tràiler de la versió anglesa d'«Oliver Twist» de la companyia Magatzem d'Ars (2). Tràiler d'un espectacle de gran format en anglès (3). Tràiler de la pel·lícula de Roman Polanski (4).
- «La Bella i la Bèstia». Conte tradicional europeu. Adaptació: Albert i Gabriel Doz. Músiques: Albert Doz. Intèrprets: Montse González, Albert Doz, Jordi Font i Noly Ramos. Coreografia: Mireia Vericat. Escenografia: Xevi Ribas i Eli Rodríguez. Màscares i vestuari: Berta Riera. Il·luminació i so: Roger Guinot. Direcció: Gabi Doz. Companyia Veus-Veus Teatre. Guasch Teatre, Barcelona, 9 octubre 2010. Reposició: 6 setembre 2014. Reposició: 6 octubre 2016. A partir 3 anys.
- Pot semblar una temeritat que després de les adaptacions cinematogràfiques i, més recentment, del macromusical que va fer llarga temporada a Barcelona, una companyia es plantegi una nova versió del conte tradicional europeu 'La Bella i la Bèstia', que ha donat mil voltes al seu argument original des de l'expansió de la primera veu popular.
- Però Veus-Veus Teatre s'hi encara amb l'objectiu de reduir en un espectacle d'una hora els trets bàsics de la contalla. Aquí, la Bella és filla òrfena de mare d'un titellaire ambulant que ajuda el seu pare en les representacions. Per això la representació comença amb una breu sessió de titelles que situa els primers espectadors en la causa de l'encanteri que un príncep orgullós patirà per les males arts d'una bruixa.
- La Bella creu encara que hi ha històries dels contes que poden ser realitat. I se'n convenç quan, en una nit de tempesta, arriben al castell on hi ha l'amo convertit en Bèstia i on tot el personal hi ha quedat empresonat i igualment encantat. En representació de tots ells: Dindon (l'home-rellotge) i Lumière (l'home-canelobre).
- La versió incideix en l'aspecte de rerefons amb el qual s'ha interpretat al llarg del temps el conte: la bellesa és a l'interior de cadascú. I també s'esmera a deixar clar que a vegades pot ser més bèstia l'home aparentment normal que no pas aquell que té el rostre maligne. L'agressió del pinxo Gaston, arran del tracte que ha fet amb el pare de la Bella per casar-s'hi, amb la Bèstia convertit ja en home, té avui, més que mai, una referència a la violència de gènere.
- Amb un recull de música original, el muntatge compta amb una escenografia que s'acosta acoloridament a la il·lustració, amb mòduls desplegables que representen el castell, la cambra de la Bella o la gran biblioteca on descobreixen un dels llibres que més agrada la Bèstia, 'El geperut de Nôtre-Dame', la història de París on Quasimodo i la gitana Esmeralda són, en certa manera, els alter-ego de la Bèstia i la Bella. Les màscares i el vestuari s'emmarquen en l'època en la qual habitualment s'ha representat el conte. La Bèstia, cap gros i capa de color lapislàtzuli, és qui més s'acosta a la típica imatge que les anteriors produccions cinematogràfiques, teatrals, televisives i musicals han fet populars.
- La representació no escatima el final feliç amb petó de pel·lícula inclòs, gest que, per molt que passi el temps i l'educació sentimental evolucioni, aixeca els ànims dels petits espectadors que aproven amb aplaudiments l'escena perquè sembla que tenen molt clar que, per molt bèstia que un aparenti de ser, no hi ha cap bella que s'hi resisteixi. Almenys, a la vista del resultat, sota els focus del teatre.
- «Scaramouche». Llibret de Joan Lluís Bozzo. Lletres cançons de Joan Lluís Bozzo, David Pintó i Joan Vives. Música i orquestració d'Albert Guinovart. Intèrprets: Toni Viñals, Ana San Martín, Mireia Mambo, Ivan Labanda, Jordi Coromina, Clara Moraleda, Albert Mora, Frank Capdet, Pitu Manubens, Anna Alborch, Josep Ferrer, Jan Forrellat, Eduard Mauri, Lucía Torres, Cristina Murillo, Mireia Dolç, Neus Pàmies, Marcel Clement. Músics orquestra: Marc Garcia i Marta Muñoz (piano), Xavi Navarro i Andreu Gallén (teclats), Edurne Vila i Helena Muñoz (violí), Esther Vila i Marta Perna (violoncel), Guillermo Prats i Eduard Arribas (contrabaix), Quim Ollé i Ramon Vilalta (flauta), Francesc Puig i Xavi Pendon (clarinet), Cati Terrassa i Martí Marsal (trompa), Josep Gomariz i Natxo Jiménez (trompeta), Ferran Armengol i José Vicente Espinosa (percussió), Josep Gomariz (coordinador orquestra). Escenografia original: Alfons Flores. Modificacions escenogràfiques puntuals: Dagoll Dagom. Ajudant escenografia i attrezzo: Sarah Bernardy. Construcció escenografia: Taller Castells Arts-cènics / Carles Piera / Tusa. Ajudant attrezzo: Mercè Luchetti. Vestuari: Montse Amenós. Ajudant vestuari: Maria Albadalejo. Confecció vestuari: Goretti Puente. Pràctiques vestuari: Marc Udina. Coreografia: Francesc Abós. Mestre d'armes: Jesús Esperanza. Lluita escènica: Kike Inchausti. Disseny il·luminació: Albert Faura. Assistent il·luminació: Marc Salicrú. Disseny so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernàndez. Ajudant caracterització: Pinda Aguilar. Postissos i perruqueria: Fent i Desfent / Mario Audello. Cap tècnic: Carles Fernández. Operador de so: Jordi Ballbè. Microfonista: Cristian Nadal. Auxiliar de so: Jordi Clopés. Operador de llums: Ignasi Morros. Elèctrics: Jordi González i Sergio Santafé. Regidor: Tito Lucchetti. Maquinista: Joan Bonany. Vestuari: Fernando Juárez. Perruqueria i maquillatge: Noemí Jiménez. Producció executiva i gerència: Anna Rosa Cisquella. Director de càsting: Miquel Periel. Operador vídeo càstings: Dimas Bozzo. Adjunt direcció musical: Andreu Gallén. Direcció musical: Joan Vives. Ajudant direcció: David Pintó. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 1 d'octubre 2016. A partir de 10 anys.
- Un pare, a la sortida de la representació del musical «Scaramouche» del Teatre Victòria, explica als seus dos plançons, d'uns 8 i 10 anys, el que han vist, més enllà de la brillantor de l'espectacle, durant gairebé tres hores que han passat volant, i de l'aventura del clàssic «Scaramouche» versionada per Dagoll Dagom. El pare-espectador aprofita l'oportunitat per fer pedagogia social, pensant segurament en el que els espera als seus fills quan es facin grans. «A França», els diu, «va començar la primera de les Revolucions de tot Europa per fer fora els que manaven i s'enriquien a costa de la gent del poble i van guanyar perquè els de baix sempre són més i tenen la raó.» Ja se sap que no totes les revoltes són tan simples i no totes acaben igual de bé —pensem en les mes recents del sud del Mediterrani, per exemple—, però al progenitor dels dos joves espectadors se'l veu encara tocat per la passió que encomana l'èpica i la utopia quan es mitifiquen i se'n fa una ficció, que és a vegades el que s'aproxima més a la realitat que no pas el manual d'història de rigor.
- Aquesta senzilla anècdota a peu de carrer em convenç que una de les intencions del nou musical de Dagoll Dagom es compleix: missatge subliminal sociopolític aprofitant el període la Revolució Francesa de la dècada del 1789 al 1799, amb la posada en escena de la llegenda de Rafael Sabatini (Jesi, Itàlia, 1875 - Adelboden, Suïssa, 1950), autor italià en llengua anglesa (la llengua de la seva mare) de novel·les d'aventures com «Scaramouche» (1921) i també, d'altres menys conegudes com «El capità Blood» (1922) o «El cigne negre» (1932).
- Si «Mar i Cel» va representar en el seu moment un abans i un després del teatre català, i sobretot del teatre musical català, «Scaramouche» va pel mateix camí. Dagoll Dagom hi ha abocat tot el solatge que porta acumulat en quaranta anys, ha continuat facilitant el relleu escènic i musical amb un planter, en la seva major part, de l'última fornada —que vol dir preparat, exigent i generós a la vegada— i creant un espectacle que no sabries per on retocar perquè arrodoneix una excel·lent factura escènica des del llibret que combina l'aventura, el romanticisme i l'humor, a les lletres de les cançons, el text que juga amb Shakespeare o Goldoni, la netedat i claredat de la seva interpretació, la treballadíssima coreografia dels espadatxins (i alguna espadatxina) i les diverses escenes de lluita d'espases i florets, la suggerent musicalitat que combina diversos gèneres al servei de les diferents classes socials de l'obra, els matisos de la partitura que acoloreixen cada situació, el luxe del vestuari, la calidesa de la il·luminació, la realització amplificada del so i la fastuosa i a la vegada pràctica escenografia modular per representar diversos espais per nivells sense foscos ni pauses que alterin el ritme.
- «Scaramouche» ha trobat el seu punt d'equilibri just per convertir-se en un espectacle per a tots els públics durant molt de temps sense que a cap franja d'edat —de la més jove a la més madura— els pugin els colors a la cara. Allò que potser no acabin d'entendre de la trama els més joves ho supleix el dinamisme aventurer i espadatxí d'algunes escenes i també les escenes de la troupe de la Commedia dell'Arte. Allò que hi busquin els més veterans (aquells que un dia encara van llegir i somniar amb «Els tres mosqueters»), els ho ofereix una aventura amb els ingredients del gènere, amb màscara inclosa, però amb una interpretació de la més alta volada.
- El quartet protagonista d'aquest resultat el formen les parelles dels actors Toni Viñals (Scaramouche) i Ivan Labanda (Marquès) i Ana San Martín (Olympia) i Mireia Mambo (Camilla). Molt bé l'humor afrancesat i cínic del segle XVIII, interpretat per Ivan Labanda, i també el caràcter d'heroi sisplau per força del doble personatge d'Scaramouche —mantinc la incògnita del persoantge per als qui la vulguin descobrir al teatre—, que interpreta Toni Viñals.
- Molt diferents, cara i creu, per raó del personatge, els papers de les actrius Ana San Martín i Mireia Mambo, la primera a mig camí entre la temptació del marquesat i la febre pobletana de la revolució, amb una interpretació delicada i fràgil que aporta el to més romàntic de l'aventura però que fins i tot li reserva una escena totalment diferent com a espadatxina, i la segona, des de la troupe de la Commedia dell'Arte a la juguesca seductora amb el marquès i el seu paper carregat d'energia de perdedora en l'amor i afortunada en el diners, pel bé de la causa, esclar, amb Napoleó de propina (llicència irònica de l'autor del llibret de l'obra).
- Els seguidors del teatre musical català coneixen bé la trajectòria d'aquests quatre protagonistes i, sobretot, recordaran l'admirable salt galaico-català de l'actriu Ana San Martín (Santiago de Compostel·la, 1991) amb «Mar i Cel» —aquí continua amb un català que ningú diria que no és matern— i el debut també en català, com si sempre hi hagués actuat, de l'actriu Mireia Mambo (Barcelona, 1989), d'origen guineà, formada artísticament a Londres i Madrid, després del seu impacte en el musical «Sister Act».
- Pel que fa a Toni Viñals (Barcelona, 1978), la seva trajectòria ha estat també molt marcada pel pas recent a l'última versió de «Mar i Cel», entre altres musicals anteriors. I Ivan Labanda (Barcelona, 1980), actor polifacètic i de múltiples caracteritzacions del programa «Polònia», ha passat en els últims anys per musicals com «Què», «T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré», «El Petit Príncep» o «Sugar, ningú no es perfecte».
- Aquest és un quartet, però, que es veu envoltat d'altres presumptes secundaris que en realitat són essencials en segons quines escenes. Com l'actor Jordi Coromina (Bàrtolo), que ha deixat el seu paper a l'obra «Testimoni de càrrec» (Teatre del Raval) per fer aquí un paperàs, com a patró de la troupe de la Commedia dell'Arte i mig dimoniot i que, a primer cop d'ull, per la veu i la caracterització, algú podria confondre amb el veterà actor Pep Cruz. I també Albert Mora (Philippe), a punt d'espasa. O Frank Capdet (cardenal Coullardin), amb un extra ninot de drap inclòs per produir una dels efectes escènics per mor de la Revolució. O Josep Ferrer (Dégeon, pare dels Scaramouche i empresonat a la masmorra) en una escena en solitari —escenografia buida en profunditat— que recorda els solos de lament de «Mar i cel» o també d'«Els Miserables». I encara l'adolescent filla "acollida" per la troupe de comediants, Fanny (l'actriu Clara Moraleda), aquell personatge que en qualsevol trama d'aventures clàssiques té el secret més ben guardat fins que el destapa i empeny el desenllaç. I així, fins a tots i cadascun dels intèrprets sense oblidar els músics que, per molt que estiguin amagats al fossat del teatre, hi juguen un paper ineludible perquè tot rutlli i soni en el seu moment precís (bufetades incloses).
- ¿Cal explicar de què va «Scaramouche»? Se n'han fet dues versions cinematogràfiques, la primera, muda, el 1923 (dirigida per Rex Ingram) i la segona, el 1952 (dirigida per George Sidney). Ha plogut molt des d'aleshores. També als anys trenta, la pionera Editorial Molino, va publicar una traducció de la novel·la de Sabatini a la col·lecció Biblioteca de Oro. Se n'han fet algunes reedicions al llarg dels anys. En espanyol, l'Editorial Mondadori, a finals dels anys noranta, en va publicar una traducció de Manuel Pereira. Amb motiu de l'estrena teatral de Dagoll Dagom, el Grup 62 n'ha publicat ara el guió teatral a la col·lecció Llibres de Butxaca. I per als que no vulguin o no puguin llegir, hi ha disponible un audiollibre en original anglès, dins del Projecte Gutenberg, que els fa la feina (adjunto l'enllaç a sota).
- De tot plegat, l'espectador que en vulgui saber més, es pot documentar sobre la situació a la França del 1789, quan la noblesa tenia el peu damunt el coll d'una població morta de gana. En la ficció del musical de Dagoll Dagom, René i Louis, dos germans bessons separats des de la infantesa, es retroben molts anys després. René és un jove actiu i atrevit que conviu amb una troupe de comediants i és també l'amant de Camilla, una actriu jove, molt bonica i sensual, que amb ulls d'avui en podríem dir cabaretera. En canvi, Louis forma part de la noblesa, després de ser adoptat pel marquès de l'Echalonne. Louis s'ha encarregat de la biblioteca del Palau del marquès i s'ha enamorat d'Olympia, la promesa a punt de casori del mateix marquès.
- La història fa un gir quan tots plegats es traslladen a París on Olympia es casarà amb el marquès, i els comediants, gràcies a la seducció interessada de Camilla amb el marquès, obtindran un lloc en un dels millors teatres de la ciutat. Però el poble no està per comèdia i lluita per la seva llibertat, la seva igualtat i la seva fraternitat —el triple lema encara avui de la república francesa— amb les revoltes i la presa de la Bastilla.
- És enmig d'aquesta revolta popular, la Revolució Francesa, que Scaramouche, l'emmascarat, es converteix en el defensor del poble i en un corcó per als nobles, els aristòcrates i els capitostos de la cort. Els seus pamflets revolucionaris i les seves aparicions en el lloc més inesperat fan anar de bòlit les tres potes del poder —la cort, la noblesa i l'església— i els enfrontaments se succeeixen tant al carrer com en els indrets més freqüentats pels poderosos. La trama del musical «Scaramouche» es basa en aquest moment històric i té l'encert de reflectir els abusos dels uns i les injustícies dels altres, rematat amb un final que no seria fidel al gènere si no fos feliç i èpic a favor dels que han nascut per ser herois.
Clip promocional del musical «Scaramouche», de Dagoll Dagom (1). Tràiler del musical del Teatre Victòria (2). Tràiler de la pel·lícula «Scaramouche», del 1952, de George Sidney
Audiollibre en anglès (Projecte Gutenberg) de la novel·la «Scaramouche», de Rafael Sabatini [per escoltar el text cliqueu la imatge]
- «En John i la caixa de música». Dramatúrgia: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Música: Uke. Intèrprets: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Vestuari: La Trama. Il·luminació i so: Josep Sánchez-Rico. Veu ràdio: Asun Vitoria. Tècnic il·luminació i so: Dani Tort. Direcció: Xavier Pàmies i Carla Ricart. Producció: La Trama Produccions. Teatre Gaudí Barcelona, Barcelona, 13 octubre 2012. Reposició: Sala Fènix, Barcelona, 11 juny 2016. A partir de 3 anys fins als 8 anys.
- Mitjanit sempre ha estat una hora màgica. I la literatura fantàstica n'ha fet ús fins al punt de convertir les dotze en un mite de la frontera fictícia entre la realitat i el somni. De la mateixa manera que el misteri que desprèn un taller de joguines per als més petits és equivalent a la nostàlgia que desprén per als que ja han deixat la infantesa enrere.
- L'espectacle 'En John i la caixa de música' excel·leix per la senzillesa de la seva posada en escena i per com extreu, d'aquesta mateixa senzillesa, el gruix del contingut. En una combinació de teatre i d'ombres xineses i de teatre dins el teatre, un aviador de llauna i una ballarina de caixa de música, dues joguines convertides en carn i os, fan un viatge a l'Orient per reinterpretar la llegenda de l'estel i explicar la història xinesa del Chen i la Yin, amb el rerefons del matrimoni concertat i l'opció de la llibertat personal simbolitzada, en aquest cas, per el volateig de l'estel.
- Dos petits espectacles en un, doncs. D'una banda, el món del taller de reparació de joguines del carrer Estret on l'aviador, uniforme caqui, casc i ulleres fosques, puja al seu aparell —una capsa de cartró— i s'envola imaginàriament per fer un passeig fins que topa amb una ballarina de la caixa de música que, com si fos un molí eòlic, enmig del taller, entorpeix el vol de l'avioneta.
- És així com, aviador i ballarina, fan amistat i ell es treu de la màniga, per distreure-la de les cabòries, la llegenda oriental que s'interpreta en un teatrí ambulant que forma part de l'escenografia de l'espectacle amb unes ombres xineses de fons acolorit i lluminós que representen els personatges del conte i que, en segons quins moments, aviador i ballarina reinterpreten al taller en carn i os, en una mena de joc per entrenir la llarga nit al taller.
- Un element extern —la veu d'una locutora de ràdio d'època— entra en joc per comunicar-se amb l'aviador i indicar-li que té una nova ruta aèria. Mentre la ballarina autòmat torna al seu lloc esperant una nova nit, al taller es crea també l'esperança que si l'encarregat la repara, potser podrà tornar a sorprendre generacions de grans i petits que , en obrir la seva caixa de música, es quedin embadalits de veure-la ballar rodolant.
- Espectacle de cambra, per paladejar a tocar dels intèrprets que, aprofitant aquesta disposició escènica, busquen també la interacció dels petits espectadors demanant idees per poder alliberar la princesa xinesa del jou del matrimoni forçat a què la volen condemnar. La complicitat s'estén de seguida i les idees que surten sorprenen a vegades els mateixos protagonistes: des d'una llarga escala que arribi al capdamunt del palau fins a una excavadora per construir un túnel que serveixi de fuga... I després encara hi ha qui s'estranya que, de tant en tant, grups de presos s'escapoleixen de les presons! I és que sempre n'hi ha que aprofiten les lliçons rebudes de petits, ni que siguin teatrals.
- «Pintamúsica!». Idea original d'Únics Produccions. Autores: Berta Ros, Gisela Juanet i Lorena Lliró. Intèrprets i músics: Berta Ros, Jose Aladid / Raül Viana i Lorena Lliró. Assessorament art: Núria Garcia. Assessorament pedagògic: Berta Juanet. Assessorament llenguatge signes: Natàlia Ros. Disseny espai escènic: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Construcció escenografia: Mateo Tikas. Vestuari: Montse Ginesta. Audiovisuals: Pau Gascón i Rosa Cardús. Il·luminació: Lluís Juanet. Cap tènic: Carles Merodio. Direcció musical, composició i arranjaments: Berta Ros i Lorena Lliró. Direcció escènica: Lluís Juanet i Gisela Juanet. Babies al CCCB - Viu el Teatre. CCCB Teatre, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Barcelona, 14 febrer 2015. Reposició: 5 març 2016. Reposició: 11 juny 2016. Espectacle recomanat de 0 a 3 anys.
- Quan ja es compleix la tercera temporada d'aquest cicle d'Únics Produccions al Teatre del CCCB, un té la sensació que s'ho passen tan bé els petits "babies" de 6 mesos a 2 o 3 anys, als quals van adreçats els miniespectacles (no més de mitja hora de durada) com els pares i les mares que els acompanyen.
- L'espectacle 'Pintamúsica!' es basa en un recorregut per les estacions de l'any prenent com a base audiovisual el quadre 'Dona i ocell en la nit', de Joan Miró, i amb la utilització de diversos recursos sensorials que capten l'atenció dels més petits, així com musicals, amb combinació de clarinet, saxofon, flauta travessera o piano.
- Si bé l'experiència d'espectacles pensats i adreçats a primeríssims espectadors ja era habitual en l'àmbit de la música (Palau de la Música Catalana, L'Auditori...) no s'havia introduït d'una manera global en el del teatre, cosa que obligava els pares a provar fortuna amb les criatures a coll en espectacles per a edats més avançades. Això fa, doncs, que aquesta sèrie d'espectacles del cicle tinguin una singularitat especial i que comptin, com és el cas de 'Pintamúsica!', amb una fitxa artística que no estalvia assessorament tan essencial com el llenguatge de signes, l'art o el pedagògic.
- El tres intèrprets i músics condueixen l'acció que atrau l'atenció dels més petits no només pel seu moviment a l'escenari a peu pla —els espectadors seuen a terra sobre una estora verda a l'estil d'escola bressol— o per les propostes amb utensilis sonors que els reparteixen sinó —sobretot per la influència de la imatge en les generacions dels bebès actuals—, en la composició i els traços dels diferents colors i formes del quadre de Joan Miró a través de mitjans digitals que doten d'animació i color un viatge per als sentits que ofereix l'oportunitat d'espavilar l'oïda, aguditzar la mirada i despertar la creació.
- L'espectacle 'Pintamúsica!' ha vist reconeguda la seva sensibilitat perquè és un dels que va programar la seva presència en la Fira Europea de les Arts Escèniques per a infants, FETEN, que va tenir lloc a Gijón, el febrer de l'any passat.
«Una visita espacial», de Vicente Gómez i Oriol Burés. Composició musical de Berta Peñalver. Intèrprets: Laura Morales, Albert Bolea, Víctor Gómez, Berta Peñalver i Oriol Burés. Direcció musical: Berta Peñalver. Direcció: Vicente Gómez i Oriol Burés. Companyia CAP. Jove Teatre Regina, Barcelona, 30 abril 2016. A partir de 3 anys.
- Baixar de la muntanya del Tibidabo a la plana de la Diagonal de Barcelona és el que ha fet la Companyia PAC després que un entremès d'aquest espectacle musical es representés a l'aire lliure del Parc d'Atraccions barceloní que sobreviu, com si Port Aventura no existís, més amunt del Tramvia Blau.
- Un canvi de registre, doncs, per a la companyia, que obliga a resituar els elements que integren aquest espectacle que compta amb el ganxo dels muppets clònics dels populars Lunnis televisius dels últims anys, fetitxes de les generacions més joves.
- Ara que ha reviscolat la polèmica sobre l'ampliació del tramvia per la Diagonal, no estaria gens malament que els de la Companyia PAC —instal·lats al mig del veïnatge del Jove Teatre Regina— fessin aterrar la seva nau extraterrestre a tocar de la Plaça del Llapis i que, de dins, en comptes dels titelles pseudoLunnis que hi viatgen, hi apareguessin alguns altres "titelles" que tenen a les seves mans les decisions urbanístiques de la ciutat. Millor això, que el nyap d'una consulta popular o l'acord fruit del capritx electoral.
- L'espectacle «Una visita espacial» —amb a de l'espai—, té una sinopsi senzilla: dins d'un ambient teatral situat, en aquest cas, al mateix Regina —teatre dins el teatre—, la nau que sembla que ha perdut combustible i control, s'entafora dins el mateix teatre i d'aquesta manera la parella que està organitzant una trobada de personatges populars de l'imaginari infantil entra en contacte amb els éssers estranys que comanden la nau.
- La companyia compta amb l'experiència de la trajectòria professional de la majoria de l'equip. Per exemple, l'actor i aquí director Oriol Burés ha treballat en diversos espectacles musicals, com els més recents 'Rent' (també és el cas d'Albert Bolea), 'Molt soroll per no res' o 'Sugar'. I la compositora i directora musical Berta Peñalver, cantautora de nom artístic Berta, té enregistrats diversos discos i ha participat en alguns altres espectacles com un dels reposats últimament, 'Generació de merda', al Teatre Poliorama.
- Dic tot això perquè «Una visita espacial» s'aprofita i beu de les fonts d'aquest pòsit musical i escènic. Però fa la impressió que l'utillatge —la immensa nau—, els muppets i la composició musical —molt enganxadissa i de les que queden en la memòria— es menja la trama, que queda una mica ofegada i força dispersa per l'embolcall i que, quan vol interactuar amb els espectadors, no hi ha ha temps de saber quina lletra cal corejar o fins i tot què se'ls demana, si picar de mans o moure els braços.
- Com que «Una visita espacial» té una bona base en tots els aspectes, com he explicat, caldria que la companyia polís aquests aspectes, si és que l'espectacle s'ha de continuar presentant en escenari tancat. No és el mateix muntar un xou a l'aire lliure del Tibidabo, on el registre és més anticonvencional, amb l'estesa escenogràfica de la ciutat a sota, que fer-ho en un espai on la imaginació hi juga un paper important.
- En resum, bona música, doncs, i bones lletres —el panegíric que es refereix a la ciutat de Barcelona mira el melic com ho faria qualsevol gran ciutat que s'autoestimés—, bons intèrprets amb matís de veus quan fan de titellaires, bon aparell escenogràfic i suggerents titelles. Per tot això, val la pena pensar en la platea i en la franja d'espectadors a la qual s'adreça «Una visita espacial», amb l'objectiu de treure'n el millor resultat possible.
Tràiler amb algunes de les cançons d'una de les representacions a la muntanya del Tibidabo de l'espectacle «Una visita espacial»
- «Tripula». Creació de Jordi Palet, Pep Farrés i Jordi Farrés. Text de Jordi Palet i Puig. Intèrprets: Jordi Farrés i Pep Farrés. Veu en off: Pere Arquillué. Espai escènic: Jordi Enrich, Farrés Brothers i Cia. i Alfred Casas. Música: Jordi Riera. Il·luminació: Jordi Llongueras. Enregistrament veu en off: Francesc Puig. Direcció: Jordi Palet i Puig. Producció: Farrés Brothers i Cia. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 17 abril 2016. A partir de 3 anys.
- Viatjar en aquest globus aerostàtic dels Farrés Brothers porta sort. No podia ser altrament si tenim en compte que aquest viatge ja fa tres anys que dura, des de la seva estrena al Festival Temporada Alta del 2013, la Mostra d'Igualada 2014, el Festival Grec 2014 al Teatre Lliure de Montjuïc o el recent FETEN de Gijón 2016, on han estat reconeguts amb el premi a l'espectacle en un espai inusual i, entre altres indrets, ara els toca aterrar al Teatre Nacional de Catalunya amb les funcions de cap de setmana per a públic familiar exhaurides.
- De la companyia dels germans Farrés, ja hi ha diversos espectacles que han deixat empremta en el sector del públic familiar: «La maleta d'Agustí», «El rei de casa» o «Un bosc de cames», per exemple, en una trajectòria que va camí dels quinze anys. Però aquest «Tripula» fa un salt en la seva línia escènica perquè, tot i que manté en el seu interior els titelles, les ombres xineses, la màgia, la música, la paraula, el clown i la participació, l'embolcall del muntatge el converteix en un espectacle especial, únic, original i tal com diu el premi FETEN, representant d'un espai "inusual".
- Els petits i grans espectadors es converteixen en viatgers de la nau o globus aerostàtic dels germans de ficció Fabrice i Philippe Montgolfier, que diuen que són parents descendents dels veritables inventors del globus aerostàtic, els occitans Joseph-Michel i Jacques-Étienne Montgolfier, que el 1782 van aconseguir el primer enlairament dirigit d'un globus aerostàtic d'aire calent, cosa que els va valer una distinció del rei Lluís XVI de França.
- Crear una atmosfera ambiental que captivi els primers espectadors i que arrossegui també els seus acompanyants més grans cap a un món fantàstic on la imaginació val més que mil imatges o mil paraules és, a aquestes alçades del segle XXI, una missió arriscada perquè les criatures de l'era digital tenen al seu abast totes les imatges del món. I, en canvi, amb un retorn a l'artesania teatral, els Farrés Brothers ho aconsegueixen durant una hora des de la rebuda que fan dels espectadors a la porta de la sala fins a la preparació del viatge, l'entrada amb grups reduïts al gran globus inflat amb gas —gràcies a les sabates oloroses dels assistents— fins a les peripècies del viatge, ja dins del globus, on el color i la il·luminació —i també la veu en off de l'actor i guardià de les operacions, Pere Arquillué— mantenen l'alè en suspens.
- He parlat de sabates oloroses. Aquest és un corrent que s'ha estès en algunes companyies de teatre familiar: fer descalçar els espectadors petits, i els grans també, per trepitjar moqueta i potser per tocar millor de peus a terra i entrar més de ple en el món del gènere fantàstic que proposen. Però, com ja vaig advertir una vegada —amb motiu de l'espectacle «Bítels per a nadons» a la mateixa sala del TNC—, d'ara endavant cal anar al teatre amb els mitjons ben sargits. Un comença a sospitar que, amb la crisi d'espònsors que hi ha, les companyies familiars que utilitzen aquest recurs tan poètic i olorós potser tenen accions a Calzedonia.
- «Bhrava!». Creació i interpretació: Lali Ribalta i Anna Ros. Covers: Andreu Sans i Ares Piqué. Escenografia i materials: Anna Ros. Coreografia: Lali Ribalta. Contrucció titelles i objectes: Martí Doy i Companyia L'Animé. Vestuari: Singermornings Vestuari Teatral. Il·luminació: Joan Grané. Música: Marcel Vall i Joel Condal. Direcció: Lali Ribalta i Anna Ros. Companyia L'Animé. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 3 abril 2016. A partir de 3 anys.
- Hi ha espectacles que no necessiten paraules perquè la seva expressivitat visual té prou força per arribar als espectadors. És el cas de «Bhrava!», el primer i únic espectacle, per ara, de la companyia L'Animé que va debutar i en va estrenar un embrió el 2013, dins del COS, el Festival Internacional de Moviment i Teatre Gestual que se celebra a la ciutat de Reus.
- Des d'aleshores, la companyia catalana L'Animé ha anat ampliant la trama i ha fet, fa i té prevista una intensa gira per diverses poblacions dins de la qual hi ha hagut fins i tot la participació en la Cavalcada de Reis de Barcelona i diversos festivals que li han valgut recentment el Premi Especial del Jurat del Festival Internacional de Teatre de Bucarest (Romania).
- Les dues creadores i intèrprets de «Bhrava!» procedeixen del món de la dansa i el teatre visual i inclouen en el seu espectacle, que respira romanticisme i poesia durant els 45 minuts de durada, tècniques com les del mim, la pantomima, els titelles, la manipulació d'objectes i una atmosfera de gènere fantàstic.
- Just iniciar l'espectacle, les dues intèrprets-personatges despleguen una pancarta en paper d'estrassa on diu «Rue du Papier». I precisament quan l'esclat de l'escàndol dels «Papers de Panamà» és més que fresc perquè acaba de saltar arreu del món, a un li fa un salt el cor. Però el temor queda superat de seguida. El tal «Paper» de L'Animé no té res a veure amb el frau financer dels «Papers de Panamà» sinó que és una insinuació del que la petita protagonista del muntatge es trobarà, primer al llarg del seu viatge de ficció, per passar després al plàstic marítim, en un escenari despullat d'escenografia perquè no destorbi cadascun dels moviments, dels titelles, dels objectes que les dues intèrprets posen en joc.
- «Bhrava!» té aires de teatre, de dansa i de pista de circ, però sobretot té aires d'arts escèniques franceses, música original inclosa, cosa que no és estrany si tenim en compte que les dues creadores no només han batejat la seva companyia amb nom francès sinó que una d'elles, Anna Ros, es va formar amb la companyia de Philippe Genty.
- La protagonista de «Bhrava!» és una nena —un titella molt romàntic sense cos— que busca més enllà de la imaginació, primer en terra ferma i després al mar, amb tot de troballes extraordinàries: paraigües, plomalls, paperets, meduses, sirenes o un cantant d'òpera —les dues actrius van iniciar la companyia després de coincidir com a ballarines en una actuació al Gran Teatre del Liceu— que mostra les seves aptituds vocals en un indret urbà que podria ser el Metro —cosa que recorda el personatge real amb qui Barcelona va comptar durant anys a l'andana de la Línia 3 del Passeig de Gràcia— i en un altre moment s'interpreta en flaixbac una ària del popular «Duet dels Gats» de Rossini, una de les poques intervencions on fan ús de la veu. Com en tot espectacle visual, les imatges valen més que mil paraules.
- «Aire», de Paco Mir, Companyia Bovoj i Emilio Aragón. Intèrprets: Alejandro Aragón, Alonso Aragón, Gonzalo Aragón, Rodrigo Aragón i Punch Domínguez Aragón. Vestuari: Gabriela Salaberri. Música: Alarmantiks. Il·luminació: Adisar Media. So: Juan Carlos Ramírez. Direcció tècnica: Carlos Carmona. Direcció musical: Alonso Aragón. Ajudant direcció: Edu Pericas. Direcció: Paco Mir. Producció executiva: Emilio Aragon. Assessorament producció: Anexa. Companyia Bovoj. Producció: Caribe Teatro. Teatre Victòria. Barcelona, 3 abril 2016. A partir de 3 anys.
- Es fa el fosc i bufa de valent! Venteguera, cerç, cicló, huracà, tornado, fogony, llevantada, mestralada, gregalada, tramuntanada, torb, tifó, rufagada… i calma sobre la platea del teatre. Després de la tempesta, diuen, sempre ve la calma. I aquest balanceig entre l'esclat i la serenor és el que caracteritza durant setanta minuts les diferents accions de l'espectacle familiar «Aire» que reuneix cinc descendents i integrants de la família Aragón, forjats tots ells en la comèdia de l'art, la música més eclèctica i la força clownesca heretada de la pista de circ.
- «Aire» és un espectacle d'aquells als quals se'ls pot adjudicar el qualificatiu de multidisciplinar perquè els cinc intèrprets estan al servei d'una quantitat considerable d'instruments, elements, objectes i recursos de tota mena, i al servei també d'una sofisticada galeria d'efectes multisonors i multicolors. Espectacle, doncs, eminentment sensorial, vista i oïda, que no deixa indiferents ni els grans ni els petits.
- Així com en espectacles de so i percussió similars, els espectadors estan avesats a veure-hi, i a patir a vegades, els barrims-barrams sobre bidons, pots, cubells, escombres i pals de fregar, en aquest cas, a «Aire», hi té una presència especial i essencial el plàstic amb desenes de tires de bombolles gegants, que fins i tot arribaran a expandir-se per la platea per fer-les explotar a cor què vols i que els espectadors encara es trobaran com a catifa per trepitjar al vestíbul sota risc de la relliscada a l'hora de deixar el teatre i per fer una mena de traca inofensiva.
- Però això no ha de fer pensar que «Aire» és un espectacle només esbojarrat i prou sinó que té un guió absolutament estructurat, que lliga una acció amb l'altra, que no cedeix a cap pausa, que s'afavoreix d'una il·luminació multicolor que emmarca els cinc intèrprets i que té una fina trama que fa aparèixer d'una capsa de cartró quatre dels personatges, estirats pel cinquè, granota blanca i escafandre transparent tots quatre, per transportar els espectadors a una presumpta galàxia que tampoc cal que sigui gaire allunyada de la galàxia que ens ha tocat viure.
- Els Aragón són capaços de fer música amb qualsevol utillatge rudimentari —les bombolles esmentades, els aneguets o ninots de plàstic, amb abraçades a les espatlles, amb pantoflades a les galtes, amb els palmells a terra, amb el joc del telèfon a través d'un tub que fa el boca-orella entre ells i algun dels espectadors, fent picar de mans i de peus tot el teatre... però també són capaços d'aferrar-se a les guitarres elèctriques, de sintetitzar amb cinc smartphones d'última generació o de fer un solo de bateria a tot drap com en l'escalfor d'un concert de rock.
- Entremig, hi ha un tel d'humor, una mica de picaresca, molts esquetxos, i alguns números que recorden l'origen del pallasso i la recreació d'algun dels clàssics de la pista com l'enamorament d'un dels persoantges amb una espectadora i amb piruleta i cor de regal o el típic toc-toc de les palpitacions enamoradisses del cor.
- Com a peça més tecnològica, l'espectacle aporta la presència d'un gos de ferro en forma de robot que es mou per control remot i que als seguidors del Tricicle de sempre els recordarà lleugerament un antològic número de Paco Mir fent de pastor d'ovelles i cridant el seu gos d'atura.
- I potser no és tan casual aquesta referència perquè tots els Aragons de la companyia fa anys que trepitgen escenaris plegats i la companyia Bovoj, que diu que és una paraula d'origen croat i del vocabulari del esperanto, sembla que no s'amaga d'identificar-se, amb aquesta paraula, sota el lema d'un "ramat". Un ramat que, en comptes d'emportar-se les ovelles al corral, el que fa és posar-se tots els espectadors a la butxaca.
«Un vampir ben educat», de Pere Puig. Intèrprets: Maria Àngels Buisac, Jasmina Garcia i Jordi Subirà. Veu en off narradora: Anna Carina Ribas. Projeccions: Albert Blanch. Espai escènic: Ricard Prat i Coll. Il·luminació i so: Lluís Robirola. Construcció escenografia: Lluís Nadal. Vestuari i caracterització: La Planeta i Natàlia Donato. Col·laboració especial: Sedò Garcia i Carme Mas. Direcció: Pere Puig. Companyia La Planeta. Jove Teatre Regina, Barcelona, 2 abril 2016. A partir de 3 anys.
- L'escriptor i jutge, Joan Perucho (Barcelona, 1920 - 2003) va popularitzar a través de la seva novel·la «Històries naturals» un personatge vampíric inspirat en la llegenda dels dips —inicialment uns gossos de muntanya salvatges— que s'explica encara avui, fins i tot amb una ruta turística, a la població de Pratdip (Baix Camp), on l'autor passava llargues temporades.
- Els vampirs, que han estat un dels personatges més revisitats pel gènere fantàstic tant en literatura com en cinema, no és tan habitual trobar-los en teatre. Per això aquest espectacle familiar de la companyia La Planeta, a partir d'un guió de Pere Puig, que també el dirigeix, aproxima aquesta espècie del gènere per donar-li un tomb i mostrar que darrere de la maldat sempre hi pot haver un cor de bona jeia.
- En aquest cas, el protagonista és en Dip, l'últim vampir —o vampiret per l'edat que representa— que queda rondant pel món i que viu amb una tieta, la bruixa Furibunda, que intenta educar-lo en la línia tradicional de la família: viure tota l'eternitat, habitar castells ruïnosos, dormir a la claror del dia en un taüt i vestir amb el típic uniforme de vampir, que els petits espectadors coneixen prou bé gràcies a les il·lustracions, l'animació i les disfresses de les festes de Carnestoltes.
- Però en Dip és l'excepció que confirma la regla i com un Estevet rusiñolià vol trencar amb la tradició i, en comptes d'aixecar la persiana per anar a xuclar la primera criatura que trobi pel bosc, el que fa és enamorar-se d'una nena que està de colònies al mas del bosc, fins aleshores abandonat, i comprovar que li fa més por ella que no pas ell quan intenta ensenyar-li els ullals.
- En una ambientació boscana força efectiva i una il·luminació matisada, la història s'introdueix amb la narració d'un rat-penat que, en un vers rimat accessible als més petits, explica la història d'en Dip i, a través de la paraula ben dita i polida, li dóna un to poètic remarcable que, lamentablement, poques vegades s'escolta en un text teatral adreçat als més petits.
- Des de perdre la por a la por, aprendre a treballar l'amistat dins de la diferència o avisar que l'amor no té fronteres, «Un vampir ben educat» és un espectacle amable, ric de llenguatge —s'hi escolta un bon "carallot", que en altres muntatges potser seria un vulgar "gilipolles"— i ben interpretat, amb una projecció animada que aporta la presència dels animals del bosc i que s'arrodoneix amb la caracterització dels quatre personatges de la història: en Dip, la bruixa Furibunda, la nena del bosc i el rat-penat narrador, a més de la veu en off del mussol. Tot un repertori que, malgrat la reflexió de fons, fa que el rebin i s'hi endinsin sense perdre-se'n cap acció els primeríssims espectadors.
- «Les princeses també es tiren pets». Basat en el conte homònim d'Ilan Brenman. Dramatúrgia de Joan Sors. Música de Ramon Bau. Intèrprets: Júlia Serra, Alba Grau i Marc Fontanals. Veus ànec i gripau: Xavi Clapés. Veu mirall: Miquel Roselló. Disseny escenografia i construcció: Marina Valls, Albert Ventura i Bernat Escosa. Vestuari: Juani Esteban. Disseny il·luminació: Jaume Llonch. Coreografies: Gerard Carrillo i Xavier Clapés. Ajudant direcció: Montserrat Butjosa. Direcció: Joan Sors. El Replà Produccions. Viu el Teatre. Teatre Poliorama, Barcelona, 19 octubre 2014. Reposició: 3 abril 2016. A partir 3 anys.
- L'espectacle parteix d'un àlbum il·lustrat per la dibuixant israeliana Ionit Zilberman, sobre un text de l'autor també d'origen israelià, establert al Brasil des dels sis anys, Ilan Brenman (1973), psicòleg i doctor en educació, amb una seixantena de llibres publicats per a infants.
- L'edició catalana de 'Les princeses també es tiren pets' es troba publicada a Animallibres i Bromera Edicions, editorial d'Alzira, al País Valencià, traduïda per Josep Franco. D'aquí ve que, el títol adopti una forma més pròpia del parlar valencià amb el verb "tirar" que no pas amb el verb "fer", l'habitual i considerat correcte en el català oriental.
- La companyia El Replà, però, fa bé de respectar el títol amb el qual s'ha donat a conèixer —el llibre té rècord de vendes i lectors— per relacionar el seu espectacle amb l'àlbum il·lustrat de referència que l'autor confessa que va sorgir d'una anècdota amb una de les seves filles quan era encara petita.
- L'espectacle es podria inserir en el gènere rosa —no només pel color absolut de l'escenografia— sinó pel contingut de fons. Princeses i revistes i programes de televisió anomenats "del cor" van de bracet. Per això l'inici de la trama fa la impressió que s'hi inspiri. O això, o haurem d'admetre que la premsa del cor ja existia en els temps de la Blancaneu, la Reina del Mirall i el Príncep Blau, els tres personatges que configuren un triangle d'amor i odi, de bons i dolents i que connecta a la primera amb els espectadors més petits per la coneixença que tenen del conte popular.
- El que la companyia fa, però, es trencar el mite de la Blancaneu tradicional i, amb una bona dosi d'humor —l'escatologia escènica forma part de la cultura teatral catalana—, entra en una cursa de fons entre la Reina del Mirall i la Blancaneu, amb el Príncep Blau pel mig, per aconseguir un Llibre que es troba al País de les Princeses on s'expliquen alguns dels defectes que les noies de la reialesa tenen i que mai no surten a la llum perquè sempre són exposades com a models de perfecció.
- Mentre el Príncep Blau i Blancaneu es mantenen en els seus personatges, la madrastra Reina del Mirall canvia de look i es rejoveneix per passar desapercebuda i poder pispar el llibre en qüestió, abans que caigui a les mans de Blancaneu. I la millor manera és utilitzar el pobre Príncep Blau —una mica babau, de fet— perquè li faci la feina bruta. Pel camí, el tracte amb un ànec i un gripau —personificats— ajuden que la trama avanci, de la mateixa manera que el Mirall —també personificat— ha mantingut una tensa conversa amb la Reina madrastra, un personatge que de seguida és considerada la bruixa del conte pels espectadors i, per tant, condemnada a ser escridassada o enganyada quan es tracta de decidir a qui cal ajudar primer.
- Espectacle absolutament musical, fresc —en diríem de bulevard en llenguatge d'espectadors drets i fets— amb una partitura de base roquera que es reparteixen els tres intèrprets, principalment les dues actrius, i que deixa a l'actor un paper més gestual que parodia divertidament el fatxenda.
- La trama té tendència a ridiculitzar totes les princeses del món i les que s'hi assemblen o en volen ser, per acabar amb una conclusió moralitzant: a vegades, una mica d'acne portat a la pell amb dignitat converteix qui en té en una persona més que atractiva perquè ben sabut és que ningú no és perfecte i les imperfeccions superen sempre la ceguesa de l'amor.
- «Els 3 óssos». A partir del conte popular «Rínxols d'or», de Charles Perrault. Creació de la companyia L'Estaquirot Teatre. Música original de Ferran Martínez. Intèrprets i manipuladors: Albert Albà, Núria Benedicto i Olga Jiménez. Escenografia: Alfred Casas. Construcció escenografia: Companyia L'Estaquirot Teatre, Alfred Casas i Pedro Jiménez. Direcció i realització: L'Estaquirot Teatre. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 13 març 2016. A partir de 3 anys.
- Fa més de quaranta anys que L'Estaquirot Teatre es va fundar, primer com a companyia de carrer, per especialitzar-se després en el gènere dels titelles. I és en aquest àmbit en el qual ha excel·lit, amb un repertori considerable d'espectacles, tallers i altres activitats en el seu catàleg. Una mostra d'això és «Els 3 óssos», que partint del conte «Rínxols d'or», en fa una creació lliure donant més pes a la intervenció de la família dels óssos i deixant que la petita Rínxols aparegui quan s'entra ja en el nus i desenllaç de la història i estableixi una connexió més personificada amb els petits espectadors que, fins aleshores, estava més centrada en la personificació de l'ós pare, l'óssa mare i l'ós petit de la casa.
- L'espectacle de titelles de taula, objectes i manipulació és un cant a la natura sense caure en falsos idil·lis i amb una mirada positiva dels recursos naturals i amb la intenció de remarcar també que no hi ha diferències entre els éssers que trepitgen la Terra ni que la Rínxols tingui un Galaxy d'última generació i el petit ós no sàpiga encara què és un mòbil.
- Esclar que, als petits espectadors i lectors que els contes els han dit fins ara que els óssos són com una mena del millor amic de l'ésser humà, més val que no se'n refiïn si un dia transiten pel Pirineu —que ho preguntin sinó als habitants de l'indret— on, a hores d'ara, ja hi ha una colònia d'óssos bruns —una trentena, diuen— des que es va introduir l'eslovè Pyros, l'avi de tots, ja fa més de vint-i-cinc anys.
- El cas és que els tres titellaires de l'Estaquirot Teatre fan un espectacle molt rodó que, malgrat que s'adreça als primers i fins i tot els primeríssims espectadors, no escatimen la paraula en clau de conte molt ben explicat i atractiu, sense que en cap moment dels cinquanta minuts de la trama hi hagi cap pausa en la veu d'algun d'ells que, excepció feta de la interpretació d'una peça musical, acaba sent la banda sonora. Una paraula, a més, tan mesurada, intel·ligible com correcta, només amb alguna concessió d'argot juvenil en el cas de la Rínxols, que no hi faria cap falta si tenim en compte que són els petits, precisament, els que a hores d'ara, sovint tenen un millor domini de la llengua.
- No s'acaba aquí, esclar, la posada en escena d'«Els 3 óssos» perquè un altre de les delícies de l'espectacle és l'escenografia i el suc que se'n treu a partir del que poden semblar unes simples caixes de fusta que contenen, amb armaris, portes i finestres que s'obren i es tanquen, taules que pugen i baixen, i titelles que hi "viuen" tot una auca que visualitza la narració: la casa dels tres óssos, els tres bols de sopa calenta, les tres cadires, els tres llits, el bosc on va l'ós petit a buscar mel buscant el rusc de les abelles, la manta per dormir al ras i els diferents habitants del bosc que van apareixent en el viatge iniciàtic que fa tot sol el petit ós des que gairebé aixafa un grill, fins a la trobada amb l'esquirol, la sorpresa sonora del picot o la impressionant trobada —segurament que el titella més espectacular de tot l'espectacle— amb el cavall, enginyosament creat, amb una elegant crinera blanca, amb cos a partir de les peces mòbils de les caixes i amb les potes per córrer com el vent.
- Els tres titellaires no s'amaguen en cap moment darrere la càmera fosca sinó que interactuen quan cal amb els personatges dels titelles, de tal manera que hi ha moments de teatre dins el teatre, ja sigui donant consells a la Rínxols o ajudant a passar la nit al ras al petit ós. Les escenes destinades als diàlegs entre els tres integrants de la família dels óssos són una bona oportunitat també perquè els tres titellaires hi aportin la seva varietat en la modalitat de veu més greu o més aguda. Tot plegat amb una matisació d'il·luminació que fa que «Els 3 óssos» sigui un espectacle de titelles gegants per a tots els públics ni que els destinataris principals siguin els més petits.
- «Cambuyón». Posada en escena de Carlos Belda. Intèrprets: Jep Meléndez, Nèstor Busquets. Raúl Cabrera, Rubén Sánchez, Berta Pons, Clara Pons i Jonatan Rodríguez. Escenografia: María Toledo. Construcció escenografia: Carlos Cadenas. Teló: José Luis Santos. Vestuari: Raquel Rodríguez. Confecció vestuari: Rosario González. Il·luminació: Dimas Cedrés. So: Ubaldo Pérez Conde. Regidor: César Suárez. Directora producció: Josefa Suárez. Direcció: Carlos Belda i Jep Melèndez. Sala BARTS, Barcelona, 12 març 2016.
- Després d'una gira que els ha portat del Festival d'Edimburg al Festival del Ruhr d'Alemanya i al The New Victory Theater de Broadway, la companyia catalanocànària —4 catalans i 3 canaris— ha fet una fugaç estada a la Sala BARTS del Paral·lel amb el seu espectacle que barreja la dansa, la percussió, el cant, el ball, la veu i fins i tot el teatre perquè la trama s'ambienta en un antic vaixell que viatja en el temps i que s'inspira en els Cambuyon, vaixells de càrrega del segle XIX, que navegaven per l'Atlàntic i que, a cada port, feien una funció de magatzem d'avituallament per als comerciants locals.
- Amb una treballada il·luminació, algunes projeccions i un teló de fons que sembla que sigui una de les intervencions pictòriques que Miquel Barceló acaba de fer sobre les vidrieres de la Biblioteca Nacional de França i que esborrarà a finals d'agost, i una potent banda sonora, l'estructura de l'espectacle combina intervencions solistes amb altres de corals dels set intèrprets, des de les danses que poden semblar més tribals i a les urbanes actuals passant pel claqué, el hip-hop, la percussió del cos i les modulacions de la veu.
- Un espectacle de mestissatge que es fa curt i sort del bis reclamat pels espectadors —com si no volguessin excedir l'hora i mitja— i que transcorre en una escenografia de caixes de fusta, palets, llibants i altres utensilis, tot al servei de la percussió i en mans d'uns intèrprets —cinc homes i dues dones— que han treballat també amb altres companyies del gèneres com Mahumaná, Camut Band o Brodas, que en algun moment han passat també per Barcelona.
- «Cambuyón» es distingeix per donar pas a una atmosfera poètica que no es deixa engolir pel ritme frenètic i que té fins i tot moments de calma, silenci i placidesa. En això, doncs, fuig d'altres espectacles similars que es basen pràcticament en l'abús de la percussió, ja sigui amb instruments musicals o instruments improvisats com bidons, llaunes o pals d'escombra. Aquí, només en algun moment, com a element exòtic, apareix el cuiner del vaixell amb una paella, però la resta d'intervencions exploten al màxim el que dóna el cos de cadascú que hi aporten els seus coneixements com a ballarins, coreògrafs, percussionistes, bateries, cantants, especialistes en hip-hop o música ètnica. Percussió, dansa i veu sota control que converteix «Cambuyón» en un espectacle per a fans del gènere però també per a tots els públics.
«La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50», de Dani Cherta. Música original: Keco Pujol. Coreografia: Sílvia López. Intèrprets (2016): Anna Ferran, Jordi González, Anna Ventura, Laura Ventura, Edgar Martínez i Ariadna Suñé. (Repartiments anteriors: Roser Colillas, Jordi González, Anna Ventura, Sílvia López, Marc Ribera i Ariadna Suñé.) Ballarins: Espai Escènic. Escenografia: Ximo Díaz. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual: Ramsés Moraleda. Col·laboració especial de Muntsa Rius. Assessorament tècnic de beisbol: Javier Sevilla. Ajudant de direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT!), Barcelona, 9 octubre 2011. Teatre Victòria, desembre 2011/ gener 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 8 setembre 2012. Reposició: Jove Teatre Regina, Barcelona, 12 març 2016. A partir de 4 anys.
- Una criatura amb cabell arrisat, d'origen africà, d'encara no quatre anys, s'aixeca de la butaca davant meu i, brandant els braços i movent el cos, espontàniament, imita els ballarins i intèrprets d'aquest musical. El ritme rocker de l'espectacle és evident que s'encomana, però també és evident que, entre els petits espectadors que omplen la platea, hi ha qui el porta a la sang més que un altre.
- L'anècdota és prou il·lustrativa per demostrar la importància del teatre familiar i la incidència que pot tenir en les decisions a prendre per les futuríssimes generacions que, sense aquesta oportunitat teatral, potser no descobririen mai el que els bull per dins. I serveix també per treure's del cap el dubte que un musical basat en personatges, fets artístics i històrics i la música rock dels anys cinquanta del segle passat pugui interessar i atraure els que han nascut fa mitja dotzena d'anys.
- L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.
- L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans.
- La Ventafocs viu, treballa i intenta estudiar —atrafegada com va de tanta feina domèstica— aguantant el maltracte de la mestressa de la casa, que té un pub, i les dues germanes que n'hi fan de tots colors, situació que, pel nom de la Ventafocs i per les accions d'injustícia que pateix capten de seguida els espectadors més petits.
- La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament.
- El risc del muntatge, doncs, és evident perquè, ni que ens costi d'admetre, l'acció transcorre, per als espectadors en general a qui s'adreça, molt lluny de la seva realitat actual. Fet important, doncs, que, a banda de les escenes musicals, les de ball o les parlades, es cobreixi un espai divulgatiu al qual difícilment es tindria accés si l'espectacle no es mogués de les coordenades del conte que té el seu origen a la Xina i que recullen a Occident tant Charles Perrault com els germans Grimm fins a l'actualitat amb múltiples versions i ensucraments de tota mena.
- Madrastra, germanes, fada padrina —en versió digital— i substitució de la típica carbassa convertida en carrosa per un model d'auto de l'època dels cinquanta són els elements que recorden, recuperen i reciclen el conte. La resta crea una història juvenil amb un concurs de cant inclòs en un ball de màscares de l'institut per guanyar les beques que el curs vinent serviran per anar a estudiar en una prestigiosa escola; crea també un petit lligam enamoradís entre la parella protagonista (la Ventafocs i un dels xicots del curs que substitueix el príncep ranci de les versions antigues) i, esclar, no hi pot faltar la sabateta que, per segles que passin, és un mètode infal·lible, molt més infal·lible que el xafardeig dels actuals Facebook o Twitter, per conèixer de quin peu calça l'enamorada misteriosa de l'antifaç que es va fondre del ball en tocar les dotze de la mitjanit.
- Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat.
- «El petit Dalí», d'Anna Obiols i Subi. Adaptació teatral: Anna Obiols i Benjamí Conesa. Composició musical: Núria Juanet. Lletrista: Clara Ripoll. Arranjaments musicals: Eloi Artells. Intèrprets: Jaume Gómez, Cris Vidal, Ramon Balasch i Toni Figuera (2016: Rubèn Ferrer i Xavier Flores). Escenografia: Mateo Tikas i Natividad Gerboles. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Il·luminació: Lluís Juanet. Maquillatge: Tere Afan. Construcció titelles: Carles Codina. Veu en off: Enric López. Direcció escènica: Benjamí Conesa. Direcció artística: Lluís Juanet. Únics Produccions. Teatre Poliorama, Barcelona, 26 febrer 2012. A partir 3 anys. Reposició: 3 març 2013. Reposició: 1 març 2014. Reposició: 1 febrer 2015. Reposició: 6 març 2016.
- L'adaptació d'aquest espectacle parteix de l'àlbum il·lustrat 'El petit Dalí... i el camí cap als somnis', de Subi, com a autor de les làmines, i Anna Obiols, com a autora del text, publicat l'any 2003, a l'Editorial Lumen, un àlbum publicat també en altres llengües com l'anglès, el francès, el neerlandès i l'hebreu. El mateix àlbum ja va servir de base també per a un primer espectacle sobre Dalí al mateix Teatre Poliorama.
- La versió actual presenta el petit Dalí —vestit de mariner d'època— quan encara no sap ni ell mateix que es convertirà en una celebritat de les arts plàstiques. Perseguit i amonestat de prop per la mestra particular, defuig tant com pot les obligacions escolars i sempre té el cap als núvols, fins al punt que només ell és capaç de veure i parlar amb una sèrie d'elements fantàstics que se li aniran apareixent en una fusió del que és la fantasia alimentada per la imaginació dels somnis que dóna com a resultat el que es coneix o es justifica amb l'etiqueta de surrealisme.
- El petit Dalí troba a la platja una clau que li obrirà el camí cap a un viatge en el qual el personatge, malgrat ser el protagonista, es queda en segon terme, com un mestre de cerimònies, que va donant entrada a un bestiari fantàstic que converteix l'espectacle en una proposta amb titelles gegantins i que reprodueix algunes de les imatges que han fet universal el pintor de Figueres: els rellotges tous, el pa de pagès al cap, l'elefant de potes primes...
- Des de l'aparició del sereno, muntat en un cargol, fins als núvols portats per la tramuntana, el recorregut en una barca que vola pels aires i no pel mar, porta a conèxer en ple desert el xiringuito d'un cuiner i un marmitó que li farà truites de rellotge (rellotges tous) o els guardians de la torre, dos àlfils vestit maduixot amb pinta d'anglesos armats amb forquilla que s'enfrontaran a duel amb el petit Dalí perquè es guanyi el permís per poder entrar al castell.
- L'armari dels calaixos, vetllat per una mena de vell Gepetto (titella de dimensions mitjanes que manipula i hi posa veu l'actriu de la companyia), tancarà el cercle del viatge dalinià en el moment que troba la tecla negra que falta sobre el teclat del piano de casa dels Dalí aparegut enmig del somni.
- L'espectacle no pretén convertir-se en un catàleg exhaustiu de l'obra pictòrica de Salvador Dalí, ni en una biografia del pintor, ni tampoc en un documental sobre la seva atzarosa vida que el va portar de Figueres al món i del món a Portlligat. Temps hi haurà, per als primers espectadors, de conèixer els seus alts-i-baixos i la repercussió de la seva obra.
- L'objectiu és fomentar la riquesa del somni, la força de la imaginació i la recompensa de la fantasia a través d'un personatge que no va ser sempre el típic home del gran mostatxo refistolat, amant d'excentricitats, sinó una criatura com qualsevol altra, nascuda a casa d'un notari amb unes aptituds especials per inventar el màrqueting i la comunicació de masses molt abans que el màrqueting existís i les masses sabessin res de comunicar-se entre sí.
- Les característiques de l'espectacle, que exigeix un canvi d'escenes amb la mobilitat no sempre fàcil ni ràpida dels elements gegantins escenogràfics, i només amb quatre intèrprets que fan tots els papers de l'auca, provoca que es produeixen algunes breus pauses que alenteixen fugaçment el ritme. Pel meu gust, uns deu minuts menys de durada en conjunt no farien cap mal i alliberarien l'actor que fa el personatge del petit Dalí (Jaume Gómez) d'una interpretació que l'obliga a actuar bona part en solitari.
- I, posats a dir, en el text, hi trobo a faltar almenys un dels estirabots lingüístics que el geni empordanès va imprimir per a la posteritat, de ressonància fonètica tan recomanable, i que ja forma part del catàleg d'embarbussaments catalans: "Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camatorts i becarics. / Si la polla no hagués estat xica, pica, pellarica, camatorta i becarica / els sis polls no haguessin sigut xics, pics, pellarics, camatorts i becarics." ¿Algú s'atreveix a posar-hi música, ni que fos a ritme de hip-hop?
- «Bítels per a nadons (concert tribut a The Beatles)». Intèrprets: Alba Haro / Eduard Raventós (violoncel), Asier Suberbiola / Laura Marín (violí), Hugo Astudillo / Nil Villà (clarinet i saxo soprà), Albert Vilà (percussions), Eva Vilamitjana (dansa). CoreografIa: Eva Vilamitjana. Arranjaments musicals: Jordi Bello. Video interactiu: Anna Carreras. Escenografia: La Petita Malumaluga, amb la col·laboració de Paula Bosch. Vestuari: La Petita Malumaluga. Disseny de llums: Claudi Palomino / La Petita Malumaluga. Tècnic de llums i so: Ignasi Bosch. Producció: Cristina Roca, Pol Gil, Companyia Malumaluga i Percussity Ltd. Companyia resident a L’Estruch, de Sabadell. Direcció artística: Albert Vilà i Eva Vilamitjana. La Petita Malumaluga. Sala Tallers, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2016. Espectacle recomanat entre 0 i 6 anys.
- Cal estar preparats des de ben petits per quan arribin les festes majors, els envelats, els concerts en estadis i auditoris com el Palau Sant Jordi i perdre la por a encendre els mòbils, picar de mans o bellugar l'esquelet.
- Per això la Companyia La Petita Malumaluga —aquesta mateixa temporada ha presentat al CCCB el seu espectacle «30 elefants sota un paraigua»— ha creat aquest espectacle musical basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles per crear una atmosfera en la qual els primeríssims espectadors sàpiguen ben d'hora el que els espera si surten de gresca quan siguin grans.
- En una pista blanca, sota un envelat també blanc —aquí el muntatge utilitza l'escenari de la sala Tallers del TNC— els més petits de tots són convidats a entrar i sortir de la pista si se senten atrets per la música que interpreten —també vestits de blanc— els quatre músics i la ballarina i mestra de cerimònies que dóna les instruccions, als que ja passen de l'edat i, sobretot, als que ja són pares o avis.
- Sota l'efluvi d'una banda sonora que és la de la vida de la gran majoria, van sonant en clau simfònica —violí, violoncel, clarinet, saxo i percussió— fragments de les peces més conegudes del grup de Liverpool i no cal dir que la cosa acaba amb la majoria dels més petits enrolats en la proposta, tot i que els oficiants no obliden els altres espectadors i els faciliten diferents oportunitats per prendre-hi part: picar de mans, de dits, percussió amb barres de plàstic o voleiar de mocadors.
- Un espectacle inclassificable, malgrat el seu suport musical, amarat de sensibilitat, idoni per a auditoris amb programació adreçada a primeríssims i futurs melòmans o futurs consumidors de Spotify en línia, que retorna a la infància els que ja han passat de l'edat i que crea una enveja sana per un temps que potser haurien volgut tan feliç com el té una part de la generació de la fornada més recent.
- Un dels espectacles familiars d'aquesta temporada, que dirigeix el tàndem Albert Vilà i Eva Vilamitjana, que ja porta acumulada una gira extensa i que sap destinar a una proposta per a espectadors que són material sensible els seus coneixements artístics i musicals adquirits en escoles tant locals com internacionals. Només un afegitó: si hi aneu, vigileu que aquell dia no porteu els mitjons foradats. Qui avisa no és traïdor.
- «Maüra, filla de la Terra». Creació i interpretació de Marta Gorchs. Acompanyament artístic: Praline Gay-Para. Titelles: Martí Doy i Thomas Frederick Roper. Banda sonora original: Lluís Rodríguez. Escenografia: Thomas Frederick Roper. Vestuari: Eva Gorchs. Il·luminació: Roc Laín. Direcció: Marta Gorchs. Companyia Sifó. Producció: Cia Sifó i Cie Pavé Volubile. Amb la complicitat de: FIT, Temporada Alta, Fundació Miró i Successió Miró SL, Teatre Principal de Palma i AADPC. Programa Babies al CCCB de Viu el Teatre. Centre Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Barcelona, 21 febrer 2016. Espectacle recomanat entre 0 i 5 anys.
- L'extensa obra de Joan Miró té tantes lectures que fa la impressió que no es pugui exhaurir mai. Una mostra d'això és l'espectacle per a primeríssims espectadors, «Maüra, filla de la Terra», que la creadora Marta Gorchs ja fa dues temporades que té en repertori i que, després de passar per un dels Festivals Temporada Alta, va presentar l'any passat a l'auditori de la mateixa Fundació Miró de Montjuïc.
- De fet, un espectacle com aquest, que utilitza els elements que Miró utilitzava en les seves escultures i les seves pintures, hi podria estar en residència permanent, a Montjuïc, perquè sembla que sigui una extensió lògica de les visites educatives que les famílies o els grups escolars hi fan.
- Marta Gorchs, especialitzada en teatre gestual, però també narradora, cantant, ballarina i trapezista —aquí mateix hi fa una mica de tot com si fos una barra lliure de tast per anar picant—, dóna un tractament minimalista de totes aquests gèneres en un espectacle que, com ho feien i encara fan els griots, explica l'origen de la Terra i el cel, del sol, de la lluna i de les estrelles. És a dir, Miró en estat pur.