ANDREU SOTORRA - CATALAN WRITER AND JOURNALIST
CLIP DE TEATRE
[En família]
Les crítiques més recents
- «La millor carta als Reis», de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Esther Pérez-Ferrer, Gerard Flores, Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Xavi Soler, Mariona Campos i Maria Agustina Solé. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Tero Guzman i Jove Teatre, S.L. Coreografies: Esther Pérez. Il·luminació i so: Francesc Campos. Tècnics: Juan Azor i Pau Palau. Direcció musical: Olga Fañanàs. Direcció: Gerard Nicasi i Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 19 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.
- Després de la llarga trajectòria de la companyia La Trepa, semblava difícil que els seus integrants fossin capaços de practicar una nova metamorfosi i, tot i ser gairebé els mateixos, reaparèixer rejovenits i en un espectacle de factura molt actual on són capaços de fer els papers més diversos, des dels infants —creïbles i sense caure en el risc de l'infantilisme— fins als més espavilats que ja saben com s'ha de fer perquè les cartes als reis no caiguin en un sac buit —mai més ben dit—, per fer encara més salts de caracterització com a pares, com a avis o com a extres d'anuncis publicitaris de joguines.
- 'La millor carta als Reis' és un d'aquells espectacles que La Trepa podrà tenir en cartera, perquè no caducarà durant molt de temps, per quan arribin les dates de Nadal i Reis, i que podrà anar reposant tenint en compte que els espectadors als quals s'adreça es renoven constantment per llei natural.
- Amb una varietat intensa de canvi de papers i de vestuari, el muntatge està fet de píndoles que mostren la varietat de gustos, desitjos, il·lusions, circumstàncies i situacions en què alguns infants es troben a l'hora de fer la seva carta als Reis. I en aquest sentit, el guió de l'obra té una sensibilitat especial a tocar, sense que es noti excessivament però que faci el seu efecte, qüestions com la igualtat de gènere, els rols nen-nena, els tòpics de joguines per a nens i joguines per a nenes, la prevenció sobre el rebuig a la diferència, la immigració i les cultures diferents, la criatura de casa més pobre, la d'una casa més benestant, la de cor fred i la de cor humil, sense oblidar el cas del nen que escriu la seva carta des de l'hospital i que demana només "la gorra".
- Amb aquest fil de sensibilitat, l'obra que transcorre davant d'unes estructures gegants de construccions de fusta de colors, compta una vegada més amb la garantia de la composició musical de Ferran González, amb una barreja d'estils al servei d'unes lletres que, com les escenes parlades, fan arribar entenedorament i amb un ritme enganxadís el seu contingut als espectadors, permetent-se, a més, algunes peces més picaresques que unes altres que forcen els sis intèrprets joves a treure tot el profit a les habilitats musicals i coreogràfiques. Unes coreografies que dirigeix habitualment Esther Pérez, també una de les actrius que, per exigències de guió, fa els papers més diversos, des del de la nena a l'àvia o la noia immigrant amb vel.
- Enmig de tots ells, la veterania de Maria Agustina Solé, el patge reial que recull les cartes, aporta els moments dels missatges de més enllà de la màgia on totes les il·lusions són possibles de complir, fins i tot la de donar com a testimoni de la seva existència el barret de plomes a la mare d'aquell infant que s'ha quedat internat a l'hospital demanant per carta "la gorra".
- L'espectacle 'La millor carta als Reis' és, valgui la comparació, una de les millors propostes familiars, fresca, nova i delicada, que La Trepa ha creat de cap i de nou pouant en el realisme social. Per això no es mereixerien gens ni mica que algun rei despistadot amb el camell endropit passés pel teatre i els deixés només carbó.
- «El pequeño Pinocho». Basat en el conte 'Les aventures de Pinotxo', de Carlo Collodi. Adaptació i llibret de Miguel Ribagorda. Composició musical d'Alexis Heath. Intèrprets de la companyia Opera Divertimento i una coral d'infants (no consten els noms). Direcció: Miguel Ribagorda. Companyia Opera Divertimento. Teatre Condal, Barcelona, 20 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.
- «Es busca dramaturg!» Si Carlo Collodi aixequés el cap, potser se'n penediria d'haver escrit el conte de Pinotxo que, per la seva influència universal, ha propiciat tota mena d'adaptacions teatrals, cinematogràfiques i editorials. Per això, quan se n'anuncia una altra, un espera que aporti alguna novetat al repertori. Cas fallit.
- Ja fa quinze anys que la companyia basca Opera Divertimento es va crear amb la intenció d'acostar l'òpera al públic familiar. Cal reconèixer el seu mèrit. Però els quinze anys, almenys a jutjar per aquest espectacle i per la funció que em va tocar, sembla que hagin passat en va. Per això he començat dient: "Es busca dramaturg!", perquè el ritme de l'espectacle, el guió dels fragments parlats i la interpretació teatral de conjunt queda molt lluny del que s'espera d'una proposta inclosa en la programació familiar estable. I, pel que fa al seu objectiu, es limita a les escasses peces operístiques que canten tant els intèrprets de Pinotxo, com la Fada, Gepetto o l'Honrat Joan (un embaucador caçacriatures) mentre el mestre de cerimònies (Pepito Grillo), que en català ha estat batejat amb noms tan diversos com el Grill Parlant, Pep el Grill o Jepet Grill, fa el simple paper d'engrescar l'auditori per fer cridar les criatures a cor què vols.
- La versió de l'espectacle 'El pequeño Pinocho' que m'ha tocat veure —he de fer constar que he visualitzat alguns vídeos d'altres representacions en gira que tenen tot un altre aspecte— pateix tant de repartiment, com d'estructura, de vestuari, d'il·luminació i fins i tot de poètica. L'escena del nas que s'allarga passa amb una revolada i amb prou feines un s'adona que, a Pinotxo, li ha crescut la típica nàpia del conte, que és el moment més esperat. L'audiovisual projectat de fons fa el paper de narrador, com si els intèrprets no el poguessin fer. A més, s'ha optat per programar-la en espanyol, malgrat que la companyia té opcions —així ho anuncia—, de fer-la en euskera i català, i que el potencial públic a qui va adreçada aquí té un coneixement garantit del català gràcies al sistema d'ensenyament que rep des de fa més de trenta anys.
- Per arrodonir i reblar la proposta, la companyia Opera Divertimento ha fet un treball amb diversos centres escolars de la ciutat, que durant un temps han après a interpretar dues de les peces i, en un moment donat, incorpora la coral infantil de cada centre a escena en cadascuna de les funcions i sempre amb escoles diferents, una intenció pedagògicament lloable, però que corre el perill de donar a l'espectacle un aire de festa de fi de curs amb el risc de la descoordinació a l'hora de pujar, moure's i baixar de l'escenari en plena actuació, dos moments de grup que provoquen que l'allau de pares, avis, tiets, parents i coneguts de la platea enfoquin en plena actuació els seus mòbils per fer la foto de família de rigor perquè, en aquest espectacle, contràriament del que és habitual, ningú no avisa d'apagar els mòbils ni de la prohibició de fer fotografies.
- I és que, posats a trencar totes les convencions teatrals establertes, tampoc no cal encotillar ni posar traves a les famílies que es congreguen al teatre acompanyant els seus plançons escollits per a la coral de cada funció. Visca l'anarquia i la precarietat teatral, com en els vells temps del teatre ambulant de mitjan segle passat! Això, sí, repeteixo: «Es busca dramaturg!»
Vídeo promocional de l'espectacle d'Opera Divertimento en una de les versions presentades al Teatro Bellas Artes de Madrid..
- «El gran llibre màgic». Guió d'Albert Gràcia. Música de David Ávila. Intèrprets: Albert Gràcia, Mariona Ginés, Cristina Murillo, Enrique Pérez Mata i Antonio del Valle. So: Alejandro Aparicio. Il·luminació: Rafel Gràcia. Màgia: Gabriel Buitrago. Producció tècnica: Cristina Ferrer. Direcció: Albert Gràcia. Companyia T-Gràcia. Teatre Goya, Barcelona, 19 desembre 2015. Espectacle familiar recomanat a partir de 3 anys.
- De virus n'hi ha de moltes menes. Però si abans només es coneixien els que produïen infeccions corporals, ara són capaços de capgirar el món i complicar la vida dels terrícoles des de les entranyes dels ordinadors, els smartphones o les tauletes digitals. Per això, en aquesta aventura de gènere fantàstic de la companyia T-Gràcia, hi ha una fusió volguda del concepte "virus" perquè els espectadors als quals s'adreça de segur que els relacionen més amb els que se'ls colen als ordinadors que no pas amb els que els provoquen mocs i febre.
- L'espectacle té un aire de pista de circ tot i que està pensat per a un escenari convencional. D'entrada, dos xarlatans amb capa i barret de copa sorgits del segle XIX són els encarregats de crear l'escalfor entre la tarima i la platea. Hi ha aquestes i altres interrelacions entre escenari i públic.
- Com se sap, els xarlatans són —o eren— aquells que anaven amb carruatges per places de pobles i ciutats oferint els seus elixirs més extraordinaris, els més populars dels quals eren els que feien créixer el cabell, amb l'afegitó que si se'n compraven dos flascons et regalaven una pinta de garantia.
- Aquí, els xarlatans en qüestió, que artísticament es fan dir el Gran Antonelli i Luigi Il Castratti —com una parella de clowns sense que n'exerceixin—, topen amb la sorpresa d'un llibre que parla. I si bé ja se sap que els llibres parlen —i, si no, només cal espiar les biblioteques o les llibreries i veure les converses que tenen d'amagat amb els bibliotecaris i els llibreters— en aquest cas, el llibre protagonista no només parla sinó que es queixa perquè té un virus estrany que el fa estar malalt i que de moment els xarlatans confonen amb un vulgar constipat. Serà després que s'adonaran que la reacció del virus —no pas ambiental sinó informàtic— s'ha apoderat del llibre i les històries que conté capgiren tots els personatges fent-los moure i actuar com si estiguessin pitof: un gat amb botes fora de conte, una caputxeta que parla al revés, un dràcula que confon la melmelada amb la sang...
- Amanit amb una banda sonora musical original, l'espectacle té un atractiu escenogràfic que es converteix en protagonista: el mateix Llibre Màgic en versió gegantina i rostre amb ulls i llavis mòbils que, a manera que va girant les grans pàgines, va mostrant gegantinament el que en miniatura serien làmines il·lustrades en relleu i format Pop-Up i que creen els diferents espais de cadascun dels personatges de la literatura dels contes clàssics i tradicionals que hi apareixen.
- Com en tota aventura de gènere fantàstic, cal enfrontar el bé i el mal. El bé, els xarlatans i la conxorxa dels espectadors —sempre a punt de distingir en quin costat s'han de posar i a qui han de donar suport— i el mal, en la personificació del virus informàtic —un "virus femella", més aviat—, un personatge psicodèlic que, en titelles o teatre clàssic, seria el dimoni de sempre revestit de mil maneres i condemnat a perdedor etern.
- Un vestuari primmirat, una escenografia de conjunt molt treballada i efectista i una il·luminació suggerent acompanyen un guió que no s'entreté gens fins a arribar als seixanta minuts de la trama que inclou alguns moments d'humor i que dosifica les intervencions musicals, també de creació original, un dels actius de l'espectacle, amb un repartiment que compta amb l'experiència d'una companyia veterana i uns intèrprets que s'han pelat els genolls treballant en altres muntatges musicals de considerable ressò de les últimes temporades.
- «Bèsties». Concepte de Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Col·laboració de Maria Muñoz i Pep Ramis (Cia. Mal Pelo) i Bonnefrite. Interprets: Lali Ayguadé, Noëmie Bouissou, Camille Decourtye, Taïs Mateu Decourtye, Blaï Mateu Trias, Julian Sicard, Piero Steiner, Ricardo Martell, Martí Soler Gimbernat i Mado & Tino. Cavalls: Bonito i Shengo. Ocells: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. Treball amb els animals: Camille Decourtye, Nadine Nay i Laurent Jacquin. So: Fanny Thollot. Il·luminació: Adèle Grépinet. Vestuari: Céline Sathal. Producció i difusió: Marie Bataillon i Stéphanie Brun. Direcció tècnica: Marc Boudier. Direcció: Camille Decourtye i Blaï Mateu Trias. Copproducció: Temporada Alta 2015, Mercat de les Flors, Les Nuits de Fourvière, Grand Lyon Métropole, Pronomade(s) en Haute-Garonne, La Villette París, Festival La Stada Graz, Théâtre national de Toulouse, La Verrerie d’Alès, Carré magique Lannion Trégor, CIRCa, Auch, Gers, L’Usine, Tournefeuille, EPCC-Le Quai, Angers, Théâtre Firmin Gémier, La Piscine, Theater op de Markt, La Fête du chapiteau bleu, L’Estive, scène nationale de Foix, Centre de développement chorégraphique Toulouse i Midi-Pyrénées, Le CREAC de Bègles. Plaça Margarida Xirgú, Carpa de Baró d’Evel Cirk Cie, La Copa, Temporada Alta, 19 novembre 2015 i Mercat de les Flors, Barcelona, 11 desembre 2015. A partir de 8 anys
- Els espectadors que es van submergir en l'espectacle 'Le sort du dedans', un dels espectacles en carpa —anterior a l'espectacle 'Mazút', també vist aquí— de la Baró d'Evel Cirk Cie —aquesta companyia franco-catalana gràcies a la parella a la vida real de Blaï Mateu (fill de Tortell Poltrona) i l'artista francesa i especialista en el tracte amb el cavall, Camille Decourtye—, recordaran la sensació intensa d'un espectacle que, del circ tradicional, només en conservava la carpa i la pista perquè la concepció de la resta de l'espectacle fugien de qualsevol estereotip sobre el gènere.
- Ja aleshores, el cavall Bonito era l'autèntic protagonista de l'espectacle. Han passat unes quantes temporades des del 2009 d'aquell espectacle vist també a l'exterior del Mercat de les Flors, però les imatges de segur que queden enregistrades com si fos el primer dia.
- En l'actual espectacle, 'Bèsties', la troupe ha crescut, tant en bèsties com en persones. A Bonito li han fet parella amb Shengo. I a tots dos, els han distret amb cinc ocells, corbs i periquitos, amb noms de fonts, com els dos cavalls: Gus Zou, Midinette, Farouche, Blanche i Albert. És així perquè a can Baró d'Evel, les bèsties, en realitat, és com si fossin persones i, com diuen els dos promotors de la companyia, mentre molts els porten a l'escorxador i se'ls cruspeixen, ells els ajuden a viure en companyia.
- I no només això, perquè tant els dos cavalls com els cinc ocells, quan surten a pista, saben el que han de fer, com s'han de moure i quines accions han de mostrar als dos-cents cinquanta espectadors que omplen les grades de la carpa —per cert, en aquesta minitemporada al Mercat de les Flors, com ja va passar a Temporada Alta, amb totes les entrades exhaurides des del primer moment— que serveix també per ampliar el nombre d'artistes que converteixen la troupe de persones en una barreja de dansa, ball, circ, teatre, música... poesia, humor, òpera, clown, acrobàcies, un arbre sorpresa a la pista, molta palla, una gàbia buida, llengües diverses, sons, crits, cançó...
- Una de les sensacions de 'Bèsties' és que l'espectacle torna, d'una manera onírica, als orígens de la humanitat, al temps de les coves prehistòriques, quan bèsties i persones convivien en harmonia i, de tant en tant, també en una acordada llei de la selva per subsistir: menjar i vestimenta. ¿Potser en realitat la humanitat no ha canviat tant des d'aleshores?
- Malgrat que no pugui ser titllat exclusivament d'espectacle de circ, 'Bèsties' recorre a artistes que sí que provenen de la pista. Així, entre ells hi ha Julian Sicard, un acròbata marroquí; Noëmie Bouissou, una jove acròbata amb una gran elasticitat; Piero Steiner, un actor de la Commedia dell'Arte i també de la dansa i el circ que ha treballat amb Escarlata Circus, Circ Panique i Mal Pelo; Laly Ayguadé aporta el moviment amb virtuosisme i, a banda dels dos creadors i directors de l'espectacle, s'hi incorpora, per tradició de nissaga, la seva filla, Taïs Mateu Decourtye, ara té 9 anys, que és com es fa als circs de tota la vida per garantir la continuïtat. Com diria l'avi de la criatura: «Què bèsties!»
Critica de l'anterior espectacle de Baró d'Evel Cirk Cie, «Le sort du dedans» en aquest enllaç
- «Rhum», de Joan Montanyès 'Monti'. Dramatúrgia: Martí Torras Mayneris, Joan Montanyès i Monti&Cia. Música original: Pep Pascual i Monti&cia. Intèrprets: Guillem Albà, Joan Arqué, Roger Julià, Jordi Martínez i Pep Pascual. Veu en off: Joan Montanyès 'Monti'. Escenografia: Sarah Bernardy i Martí Torras Mayneris. Vestuari: Rosa Solé. Il·luminació: Quico Gutiérrez. So: Ramon Ciércoles. Caracterització: Toni Santos. Ajudant escenografia: Jordi Larrea. Ajudant vestuari: Mireia Farré. Assessorament coreogràfic: Montse Colomé. Cap tècnic: Xavier Xipell 'Xipi'. Direcció musical: Pep Pascual. Ajudant direcció: Montse Tixé. Direcció: Martí Torras Mayneris. Coproducció: Velvet Events i Grec 2014. Teatre Lliure Gràcia, Barcelona, 17 desembre 2014. Reposició: 10 desembre 2015. A partir de 7 anys.
- Si algú es podia pensar que un espectacle de pallassos ja ho tenia tot dit i explicat, a can Rhum salta la sorpresa. 'Rhum', l'espectacle inacabat del malaguanyat Joan Montanyès 'Monti' (Barcelona, 1965 - 2013), es pot considerar el seu testament de pista i també és tota una declaració de principis del que per a ell era l'art del pallasso i com l'entenia.
- 'Rhum' no és només un espectacle de números solts i enganxats sinó que aquests tenen una trama narrativa i per això l'acosta del tot al gènere teatral. No és en va, que justament el dia abans de l'estrena al Lliure de Gràcia —de fet es va presentar fugaçment dins de l'últim Festiva Grec— els Premis Zirkòlika del circ català li atorguessin el premi al millor espectacle de pallassos de la temporada.
- A Rhum & Cia. els ofereixen un bolo quan ja es pensaven que mai més no tocarien pista, i no és un bolo qualsevol perquè es tracta d'ocupar el Teatre Lliure. La troupe s'esvera perquè enfrontar-se a un bolo "de treballar de treballar" de debò no és precisament el seu fort. Sort en tenen del carablanca (Joan Arqué), que respon el telèfon, sap llegir el contracte de treball i és qui fa els tractes. Llàstima que la competència encara és més pronunciada si sorgeix en un magatzem polsós ple de baguls de la compayia i hi ha dos caresblanques (Martínez i Arqué). El conflicte, doncs, està servit. Dos caresblanques en una pista són com dos galls en un galliner. Però perquè el bolo surti bé, hi falta l'autèntic Rhum —en realitat Enrico Jacinto Sprocani, àlies Rhum (1904-1953), considerat el millor pallasso august de principi de segle passat, que va morir sol en un hospital de París —està enterrat al cementiri de Saint-Ouen de la ciutat del Sena—, i que Monti volia homenatjar.
- El paral·lelisme amb l'absència del pallasso Monti es fa evident des del primer moment. Monti, juntament amb l'actual director Martí Torras Mayneris, estava creant aquest espectacle quan el càncer, el maig del 2013, va poder més que tota la seva força de viure, de fer estimar, de fer riure i de fer plorar. L'espectacle havia de ser un homenatge a qui s'havia considerat un gran pallasso del segle passat i també un homenatge a un ofici que Monti estimava amb passió.
- El millor homenatge pòstum que li han fet els companys és acabar d'arrodonir l'espectacle 'Rhum' i, tot i dotar-lo d'una personalitat pròpia, inserir dins de la trama teatral alguns dels seus números més personals i coneguts de pista, la seva manera d'adreçar-se als espectadors, el seu peculiar llenguatge, que la companyia defineix com a "montinià" i el no perdre mai el sentit de l'humor i el sentit de l'autocrítica.
- La troupe té un protagonista central, l'actor Jordi Martínez —oncle matern de Monti a la vida real—, però la companyia dels cinc intèrprets fa pinya en tot moment i el resultat coral és una festa d'una hora i mitja plena de gags, ironies verbals, diàlegs de sords, estires-i-arronses dels uns amb els altres i mirades a altres gèneres com el cinema o el teatre.
- Un duel "a muehte" amb pistoles de mentida però frases de vaquers a l'estil Clint Eastwood; una serenata que fa l'ullet al musical 'Mar i cel'; insinuacions picaresques; interacció amb els espectadors amb el número del xiulet i el picar de mans a tres bandes; el número d'un grup de nedadores sincronitzades espaterrant que tenen nom universal: les Swimming Brothers; el número del sopar romàntic i el xef Martínez amb una espectadora voluntària sisplau per força (l'actriu Nausicaa Bonnín, la nit d'estrena); el número del toro ballarí com una mulassa de festa major; el número del mirall sense mirall; el número del globus-instrument musical de so agut; el número dels globus, la diana i la ballesta; i molta música, no només de fanfàrria típica de pista sinó també cantada, que posa a prova les facultats de "tenorització" de Jordi Martínez i Joan Arqué, mestre de cerimònies i coprotagonista amb Martínez de tot el tinglado. Al seu voltant, Guillem Albà, Roger Julià i Pep Pascual fan tots els papers de l'auca i, sovint, per postres, els toca el rebre.
- 'Rhum' té un final que canvia de cara: la veu en off de Monti, d'un enregistrament recuperat d'un espectacle de la Mercè, el seu barret miniatura, la capa de pedaços acolorida que el distingia, els sabatots... i l'ombra del perfil de la figura de Monti, darrere la cortina de fons... Són uns escassos minuts finals, plens de silenci que només trenquen els aplaudiments. Però la troupe encara es guarda un bis de sorpresa a la màniga amb el concert esbojarrat d'objectes, ampolles, joguines i altres utensilis domèstics. El cossi de llautó, el bang de la pistola al sostre i la caiguda a plom d'un ram de pots de llauna de conserva, com si fos uns esquellotada, posen l'espetec final a un espectacle de pallassos convertits en actors.
- «Àltius». Creació companyia Circ Raluy. Artistes: Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy, Emily, Pave Voladas "pasha", Rosa Raluy, Louisa Raluy, Bobylev, Kimberley Raluy i Jillian Raluy, Lluís Raluy, Globó, Jurek i Francis, William Giribaldi, grup Alexandros. Direcció artística: Carlos Raluy. Carpa del Circ Raluy. Port Vell - Moll de la Fusta, Barcelona, 8 desembre 2015. Funcions del 4 de desembre del 2015 al 14 de febrer del 2016. A partir de 3 anys.
- Una cita més que fidel des de fa molts hiverns i sempre quan arriba Nadal amb pròrroga fins a mitjan febrer, al Moll de la Fusta de Barcelona. El Circ Raluy, integrat en la seva major part pels membres de la família que ara encapçalen el pallasso Lluís Raluy i el mestre de cerimònies Carlos Raluy, ha anunciat que, a partir d'ara, atenció!, s'eixamplarà —no en diguem "dividirà" que causa mala impressió— en dues companyies: la que capitanejarà Lluís Raluy amb les seves nebodes i la que continuarà dirigint Carlos Raluy amb la seva filla Rosa. Una expansió que, a la llarga, pot acabar generant dues línies d'entendre el circ diferents però que, de moment, es presenta com una possibilitat de poder fer front a més compromisos de gira arreu del país.
- En el nou espectacle 'Àltius', la companyia d'artistes es manté íntegra, a més dels convidats aliens a la família que formen part d'un espectacle de línia de pista clàssica que, com sempre, té l'atractiu d'esdevenir-se sota una de les carpes més romàntiques que es coneixen en el món del circ i al voltant dels antics carruatges que encara mantenen l'esperit nòmada de la gent de circ i que fa que el Raluy s'identifiqui també com un museu.
- En aquest 'Àltius' hi ha el número aeri de cinta suspera a l'aire de Jean-Christophe de Beauchamp i Kerry Raluy, a ritme de melodia napolitana; el cable d’Emily; el número de la parella russa Pave Voladas “pasha” damunt les barres fixes i a ritme de tango que ratlla la coreografia; la sensualitat i la tècnica sensual i poètica amb els hula hops de Rosa Raluy; la bola aèria que fa aixecar el nas dels espectadors i que comanda Louisa Raluy; l’humor del pallasso rus Bobylev, provinent del Festival de Montecarlo; el número de water-meteors de Kimberley i Jillian Raluy, les dues integrants més joves de la nissaga Raluy, revelació des que tenien ús de raó a la pista i ara en evolució cap a la maduresa; el clàssic pallasso Lluís Raluy amb el número de L'astronauta a mig camí de la ciència i la tecnologia moderna passant pel disbarat sideral; les sorpreses de Globo, amb campanes musicals i sortint de trascantó per qualsevol racó de la carpa i les grades, i també els seus col·legues Carles i Bilin en el número de La casa encantada; els malabars de William Giribaldi, amb bitlles i caixes de fusta; i la bàscula dels malabars romanesos del grup Alexandros, que han treballat amb el Globus Circus, i que porten ara sota el braç un clown de bronze guanyat a Montecarlo per la seva tradició de circ antic romanès i la medalla de plata del Festival de Massy, amb gires per gairebé tot el món.
- Dues hores de pista on a 'Àltius' el temps no té pressa i els canvis entre números es paladegen a la vista dels espectadors com en els antics temps, a la vegada que la presentació del mestre de cerimònies, Carlos Raluy, hi aporta la veu de l'antic director que hi és per fer créixer l'enjòlit en els espectadors i per animar els artistes i no estalviar-los ni floretes ni ànims en els números més arriscats. Perquè tot sigui com ha de ser, cada any, encara una mica més difícil.
Un dels números de la parella russa Pavel i Anastasia Volades en una actuació anterior al Circ Raluy.
- «El Petit Príncep», d'Antoine de Saint-Exupéry. Dramatúrgia i adaptació: Marc Artigau i Àngel Llàcer. Lletres de les cançons: Marc Artigau i Manu Guix. Música: Manu Guix. Intèrprets: El Petit Príncep (Guillem Martí), Àngel Llàcer / Ivan Labanda (2015), Josep Palau (2015), Elena Gadel, Marc Pociello i Xavi Duch. Escenografia: Jordi Queralt i Tatiana Halbach. Escenografia visual: Desilence Studio. Il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Disseny vestuari, màscares i caracterització: Amadeu Ferré. Confecció vestuari: Blanca Ferré. Perruqueria i maquillatge: Àngels Salinas. Coreografia: Xavi Duch. Coach Petit Príncep: Eva Cartanyà. Tècnics funcions: Roger Ábalos, Peni Barrachina, Joan Boné, Alfonso Ferri, Aitor Rosás i Albert Sanjuan. Ajudant direcció pràctiques IT: Àlvaro Sanjuán. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció: Àngel Llàcer. Producció executiva: La Perla 29. Proposta d'Àngel Llàcer, Manu Guix i La Perla 29. Producció: Turruà Llàcer S.L. Teatre BARTS, Barcelona, 13 desembre 2014. Reposició: 4 desembre 2015.
- Sí, és ben cert. De l'obra 'El Petit Príncep', d'Antoine de Saint-Exupéry (Lió, 29 juny 1900 - Mediterrani, costa de Marsella, desaparegut en missió de guerra, 31 de juliol del 1944) se n'han fet múltiples versions i adaptacions de tots els gèneres: musical, cinema, teatre, televisió, radiofònic... i de segur que no donaríem l'abast a tenir a les mans totes les edicions en les més de 250 llengües a les quals s'ha traduït. En català, les més recents, a Estrella Polar, reedició del fons d'Empúries del Grup 62, i també una edició especial en suport pop-up a l'Editorial Salamandra. Però hi faltava una versió teatral catalana que ocupés un lloc d'honor al costat de totes les altres propostes internacionals.
- El musical 'El Petit Príncep' estrenat al Teatre BARTS, que compta amb la complicitat tripartita d'Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau (dramatúrgia, direcció, música, lletres...), a més del suport en la producció de La Perla 29, és un diamant en brut, una peça d'orfebreria que els que vetllen per l'exportació cultural catalana haurien de posar en la seva agenda de contactes per convidar programadors de tot el món a veure'l, senzillament perquè la seva exquisidesa escènica el fa un espectacle exportable, sense gaires retocs, sempre que qui el manllevi compti també amb la mateixa qualitat actoral que aquí es posa de manifest amb els cinc intèrprets, només cinc!, que donen vida, a més d'El Petit Príncep, a l'aviador i escriptor francès abatut en plena Segona Guerra Mundial i als principals personatges del món fantàstic de les galàxies que Antoine de Saint-Exupéry va llegar a la literatura universal.
- 'El Petit Príncep' és un espectacle d'aquells que faran memòria i que trigarà molt a desaparèixer de l'imaginari col·lectiu que el visqui de primera mà: per la seva concepció, pel seu rigor i fidelitat a l'original, per l'aplicació de les tècniques audiovisuals més sofisticades i per no deixar de banda una poètica imprescindible, sense fer concessions banals, manteninent el nivell de comprensió lingüística en el llistó alt, no escatimant la reflexió i aportant una banda sonora original de setze peces que, en les veus dels intèrprets, és un regal per als espectadors que tinguin el privilegi d'escoltar-los en directe.
- Quan un espectacle arrenca amb la primera paraula sense que es perdi pels llimbs del sostre del teatre i arriba clarament a tots els espectadors ja té molt de guanyat. L'obertura és a càrrec del mateix personatge d'Antoine de Saint-Exupéry, l'aviador que representa Àngel Llàcer, i que farà de narrador de tot el que hi passa. És ell qui manté més tête-à-tête amb qui és realment el protagonista, el Petit Príncep, caracteritzat amb la seva peculiar capa blava, tal com se'l coneix per les il·lustracions que el temps ha anat divulgant, i interpretat per un jove Guillem Martí, actor precoç, misteriós pel que fa a la seva biografia —potser sí que ve de debò de l'asteroide B612 i per això se'n troba tan poca informació a Internet— i amb un futur escènic prometedor, tal com es descobreix tant en els diàlegs com en les cançons que interpreta.
- Per als papers dels personatges del científic galàctic, el rei, el pitof, la guineu, el fanaler o el bròker, el director Àngel Llàcer amb comptat amb dos actors de confiança del grup, un vibrant Marc Pociello ('Què!', 'Geronimo Stilton') i un altre espasa com és Xavi Duch ('Spamalot', '40. El musical') i s'ha envoltat d'una aura estel·lar amb la cantant i actriu Elena Gadel ('Mar i cel', 'Grease') en el paper de la Rosa de l'asteroide B612, que protagonitza una de les escenes més brillants —una mena de rosa de foc— en la qual l'actriu i cantant es limita a personificar la flor que representa amb una gestualitat gairebé beckettiana, com si fos la Winnie d''Els dies feliços', plena de sensualitat.
- L'espectacle s'arrodoneix amb una il·luminació càlida que dóna vida a cadascun dels ambients del conte i una escenografia virtual efectista que juga tant amb els dibuixos originals d''El Petit Príncep' com amb un dinamisme de colors i imatgeria que permet que personatges i espectadors viatgin amb la imaginació pel desert, per la galàxia o per l'asteroide B612 i que acabin, al final, amb un sostre estel·lat amb sorpresa final.
- Espectacle intergeneracional pel seu missatge universal, colpidor, net com una patena, ajustat en el temps i el ritme, que deixa embadalits durant una hora i mitja els primers espectadors i que reconcilia amb el teatre els adults que potser es pensaven que el gènere ja no els podia oferir mai més l'oportunitat de deixar volar encara la imaginació.
Tràiler del musical 'El Petit Príncep' del Teatre BARTS (1). Tràiler de la pel·lícula 'The Little Prince' (1974), dirigida per Stanley Donen (2).
- «Somriures i llàgrimes». Basada en la història de la família Von Trapp. Lletra d'Oscar Hammertein II. Música de Richard Rodgers. Adaptació de Juli Rodríguez i Maria Torras. Traducció cançons: Maria Torras. Traducció text: Juli Rodríguez. Intèrprets 2015: Maria Torras, Albert Montanyola, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Mar Puig, Eric Esclusa, Raquel Martín, Claudia Gregorio, Eduard Giró, Izel Serra, Laura, Esther Béjar, Raquel López, Carles Pulido, Cristina Anchuela, Irene Santos, Patricia Vaca, Clara Beacco, Txell Olivar, Andrea Montalbán, Lydia Montero, Jan Luca Forbiccia i Marc Guzmán. (Intèrprets 2014: Maria Torras, Albert Muntanyola / Jesús Fernández, Marta Torras, Enric Cusí / Dani Claramunt, Naiomi Weiler / Cristina Anchuela, Andreu Soley, Gemma Tomàs / Raquel Martín, Mar Puig / Claudia Gregorio, Enric Esclusa, Izel Serra, Itziar Pérez de Acha Fitera / Laura López, Ester Béjar / Patricia Vaca, Cales Pulido / Ivan Arévalo, Cristina Anchuela, Judit Colera, Irene Santos, Clara Beacco, Andrea Montalbán, Jan Luca Forbicia, Marc Guzmán, Paula Escoda.) Pianista: Juan Diego Fidalgo / Juli Rodríguez. Flauta: Iulian Gogu. Coreografies: Maria Torras. Escenografia i il·luminació: Dani Gener. Vestuari: Cristina Anchuela. Regidoria: Jan Luca Forbicia i Marc Guzmán. Direcció: Juli Rodríguez i Maria Torras. Teatre Gaudí Barcelona (TGB), Barcelona, 12 desembre 2014. Reposició: Teatre Poliorama, Barcelona, 6 desembre 2015.
- La història de la família Trapp ve de tan de lluny que ha arribat un moment que sembla que la ficció del teatre i del cinema hagi esborrat l'origen de la realitat. Però cal recordar que Maria Augusta Trapp (de nom Maria Augusta Kutschera, 1905 - 1987), nascuda en un viatge en tren entre el Tirol i Viena, va quedar òrfena als set anys i, després dels primers estudis, va entrar com a novícia al monestir de Nonnberg, un convent de benedictines de Salzburg.
- Encara novícia, se la va enviar com a institutriu a la residència del capità retirat de l'exèrcit, Georg Ludwig von Trapp, que havia quedat vidu feia poc, amb set fills. Després de conviure amb la família nombrosa, Maria Augusta es va casar amb el capità, el 1927. Arruïnada la família per una bancarrota bancària, van haver de fer fora tots els servents de la casa i anar a viure en un pis modest per rellogar la residència per sobreviure.
- Gràcies a la vena musical de Maria von Trapp, la família va començar participant en petits festivals de cant locals fins que el 1938, ja amb el poder nazi a les portes de la Segona Guerra Mundial i l'annexió d'Àustria al Tercer Reich, els Trapp es van haver d'exiliar, primer a Itàlia i després als EUA, mentre la seva residència passava a ser ocupada pels nazis. Coneguts primer com els Trapp Family Choir, van enrolar-se en una primera gira, mentre la família augmentava a la llarga amb tres fills més i el nom artístic del grup canviava finalment per The Trapp Family Singers.
- La primera part de la vida de la família, des de l'estada al convent fins a la fugida del nazisme, és la que va servir de base per crear després, a partir de les pròpies memòries de Maria von Trapp, el llibret de 'Somriures i llàgrimes', musicat per Richard Rogers, adaptat al cinema en un parell de versions dels anys 1956 i 1958, la més coneguda, protagonitzada per Julie Andrews, i, encara avui, portat als teatres de tot el món, a partir del primer musical de Broadway, amb el títol 'The Sound of Music'.
- Tot i que recentment una producció de gran format es va poder veure a Catalunya, en versió espanyola, al Teatre Tívoli de Barcelona, protagonitzada en el paper de Maria von Trapp per Sílvia Luchetti, és la primera vegada que es versiona en català una adaptació d'aquest musical —més breu que l'original— i que ho fa de la mà de Juli Rodríguez i Maria Torras, caps visibles d'una companyia extensa, amb doble repartiment, que fuig de les macroprocuccions per centrar-se en l'essència i les interioritats dels musicals que escullen.
- Així, com a activitat de caràcter pedagògic, han treballat musicals tan cèlebres com 'Els miserables', 'Grease', 'Mamma mia!', 'Rent', 'Chicago' o 'Oliver'. És amb aquesta adaptació de 'Somriures i llàgrimes', que la companyia ha sortit a la llum d'una cartellera més oberta i convencional, primer en unes representacions al nou Teatre Aquitània (antiga Filmoteca), i ara al Teatre Gaudí Barcelona. Els espectadors, doncs, s'han d'oblidar de l'espectacularitat que puguin tenir a la memòria per altres versions de gran format o —per als més veterans— de les imatges de la pel·lícula de mitjan segle passat, encara en colors esmorteïts, per disposar-se a entrar en el món dels Trapp a través de les cançons, del llibret i de la història que relaten els intèrprets a flor de pell.
- Els muntatges que compten amb un potencial humà tan intens sense esperar-ne ben bé res a canvi respiren sempre un aire de voluntat aferrissada i a la vegada donen tot el millor d'ells mateixos. Darrere d'aquesta posada en escena de 'Somriures i llàgrimes' s'endevina una preparació artesanal perquè l'espectacle té un handicap que només es pot superar amb bona nota: el cor de joves dels set fills Trapp, que tenen, a més, al seu càrrec, l'acompanyament coral d'algunes peces essencials. Superat el que podria ser un escull, doncs, la resta del repartiment, l'adult, basa la seva força, sobretot, en quatre personatges, el de Maria von Trapp (que representa Maria Torras), el de la mare abadessa del convent i la baronessa (doblet que representa Marta Torras), el mateix capità von Trapp (Albert Muntanyola, el dia de la meva funció), i el showman Max Detweiler (Dani Claramunt, també el dia de la meva funció). Cap d'ells surt del no-res: Marta i Maria Torras, per exemple, van protagonitzar 'From London to Barcelona', i Maria Torras va ser 'La vampira del Raval'; i Dani Claramunt, va treballar a 'Germans de sang'; i el sevillà d'origen, Albert Muntanyola ho va fer, entre un extensa trajectòria, a 'La bella i la bèstia' o 'Mamma mia!'.
- 'Somriures i llàgrimes' és un musical amb trampa d'origen. Una trampa de bona fe, esclar. Vull dir que els espectadors del segle XXI es poden pensar, d'entrada, que el sucre endolcirà més del compte la història, sobretot si vènen de la dècada dels seixanta. Però de seguida agafa un to diferent quan Maria arriba a la residència dels Trapp i es veu com el pare tracte els seus fills, a l'estil militar. A partir d'aquí, el canvi que s'ha de produir és previsible, l'enamorament gairebé també, i l'evolució de la patuleia dels set fills —dels setze als cinc anys—és la clau de tot.
- Però quan més esgarrapa la història és quan entren en escena els nazis, cauen les banderoles amb l'esvàstica i apareixen els bracelets de l'uniforme amb el subtil canvi ideològic que fa que qui era un carter enamoradís de la filla gran es converteixi en un dels que obligarà el capità a reincorporar-se en una armada i una guerra en la qual no està d'acord.
- La versió de la companyia destil·la bé tota aquesta trama i la fa intel·ligible. I es juga tot el bon resultat final amb les interpretacions solistes més destacades (les de Maria von Trapp, les de l'abadessa, les del capità... a banda de les corals ja esmentades). Es veu en tot el conjunt la passió pel musical, per mantenir-ne el mínim exigible, per no caure en una ambició de gran producció que es faria impossible en una sala mitjana com la del TGB.
- I també es fa evident la consciència que es tracta d'un espectacle que sí que encaixa molt bé en una programació familiar, però que el fons de la història requereix el flashback de l'experiència adulta i de la mínima referència històrica. Sempre m'ha semblat que 'Somriures i llàgrimes' va saber expressar en lletra menuda i en plena ressaca bèl·lica allò que ningú encara no s'atrevia a explicar en veu alta a la dècada dels cinquanta del segle passat, després de la tragèdia que va deixar el nazisme.
Tràiler de l'actual versió catalana de 'Somriures i llàgrimes' al TGB (1). Tràiler de la macroproducció en espanyol del 2013 al Tívoli de BCN (2). Tràiler d'una de les versions de Broadway més recents (3). Tràiler de la versió cinematogràfica 'The Sound of Music' (1965), dirigida per Robert Wise, amb Julie Andrews de protagonista (4).
- «Capas». Idea original de la Companyia de circ "eia". Intèrprets: Francesca Lissia, Armando Rabanera Muro, Celso Pereira Alizaga, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica. Ajuda a la composició escènica: Roberto Magro. Composició musical: Cristiano Della Monica. Massimiliano Sacchi i Le Ficufresche. Coreografia: Michelle Man. Disseny de llums: Sarah Sankey. Escenografia: Jaume Serrat Laboratori de Creació. Vestuari: Fanny Fredoeulle, Rosa Crehuet i Olga Arizaga. Direcció: Companyia de Circ "eia" i Jordi Aspa amb la col·laboració de Luke Wilson. Coproducció: Companyia de Circ "eia", CAER, Circ que o!, Pyrénées de Cirque, Flic Scuola di Circo di Torino, Konstnärsnemndem i Festival Trapezi de Reus. Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 28 novembre 2015. A partir de 5 anys.
- Si els de la multinacional IKEA sabessin com és de fàcil desmuntar un armari, de segur que llogarien els de la Companyia "eia" de Circ perquè fessin serveis a domicili. Perquè l'important d'un armari, i del circ, no és com es munta sense que sobri cap peça, sinó com es desmunta per arribar a la síntesi de l'esperit tradicional de la pista.
- I això és el que fan els cinc integrants de la Companyia de Circ "eia" amb aquest espectacle que ha girat per una dotzena de països des de fa quatre anys i que, després de rebre premis de casa com el Ciutat de Barcelona i el Zirkòlika, acaben el seu recorregut al Teatre Nacional de Catalunya en programació familiar.
- La clau de l'espectacle de circ 'Capas' és la seva frescor i la seva naturalitat. És a dir, que tot sembla que passi per atzar, que tot sembla que s'improvisi, que tot sembla que mai no acabi de començar de debò, que sembla que sigui un miniconcert de rock amb guitarra elèctrica i bateria inclosa —música original de tres dels artistes del grup—, i que a vegades sembla que sigui una peça de dansa poètica —la coreògrafa és Francesca Lissia, d'origen de Sardenya, on "eia" vol dir simplement "sí"—, però també un xou de clowns amb patacades incloses i un repertori extraordinari de jocs acrobàtics que tenen com a trapezi central l'armari en qüestió, un attrezzo únic que es converteix en una mena de protagonista més.
- 'Capas' és d'aquells espectacles que no pretén ser només per a espectadors primerencs i que en canvi captiva els grans i els petits perquè no fa concessions a segons quins tòpics excessivament "familiars" i perquè juga amb la ingenuïtat i la innocència mai perdudes del tot. A més, 'Capas' interactua en un moment donat amb els espectadors, ja d'entrada, rebent-los al vestíbul, un d'ells amb una pilota de futbol, i després servint te calent als de les primeres files i, més endavant, provocant una petonera generalitzada entre alguns dels espectadors i les espectadores de les primeres files.
- 'Capas' amaga a l'armari allò tan conegut del "Oh!, benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que a casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú." I d'aquesta manera, es juga amb els llençols, plegats i desplegats, el vestuari, les portes de l'armari, els envans del moble, el de dalt i els dels laterals i... compte amb els nassos perquè a algun dels protagonistes se li pot aixafar, com en els còmics o les pel·lícules d'animació, perquè després de l'allisament tot torni a ser com era abans.
- La tècnica depurada i circense de l'acrobàcia és el cop amagat de 'Capas'. Els cinc intèrprets excel·leixen en diversos dels exercicis, només amb els braços, les cames, les mans i el cos. Doblets, triplets, salts múltiples... No hi ha cap altre peça de pista perquè la filosofia de la Companyia de Circ "eia" és que la vida mateixa és una acrobàcia a la qual els humans s'adapten segons el que es toca ballar a cada instant. I sempre amb bon humor, esclar!
- «Canta’m un conte». Idea original de Xuel Díaz. Dramatúrgia i composició musical de David Anguera. Intèrprets: David Anguera i Xuel Díaz. Escenografia: Jaume Ballarda i Juanjo Marín. Construcció escenografia: L’Avalot. Il·luminació: Sergio Roca i Juanjo Marín. Direcció: Juanjo Marín. Companyia del Nyiguit. Cicle Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 15 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- Tres contes en un. I a més, musicats. Un espectacle, doncs, musical al cent per cent, que arriba fàcilment als petits espectadors perquè coneixen els detalls de cadascuna de les històries, cosa que permet als intèrprets de fer-ne una adaptació lliure, amb unes lletres divertides i iròniques i fins i tot amb un gir en les trames i els desenllaços del que donarien les versions més clàssiques.
- Els tres contes populars escollits són 'La rateta que escombrava l'escaleta', 'Les set cabretes i el llop' i 'Patufet'. Tot i que podria semblar que la companyia necessitaria un regiment d'intèrprets, el fet és que ho resol exclusivament amb dos: actor i músic (David Anguera) i actriu i cantant (Xuel Díaz).
- Amb una escenografia minimalista —que en el cas del Teatre Romea s'amplia i enriqueix ara amb una part de l'habitatge de ficció que utilitzen 'Els veïns de dalt'— l'estructura de l'espectacle manté els eixos bàsics de cadascun dels contes, però en fa una versió singular a través de les cançons.
- Així, en el cas de 'La rateta...', el músic es converteix en cadascun dels pretendents (el gall, l'ase, el gos, el gat) reservant per a cadascun d'ells un gènere musical diferent (tango, flamenc català, folk americà, òpera mioladora...). També la música és essencial en 'Les set cabretes...' quan el llop de les potes negres que vol entrar a casa fent-se passar per la mare ha de fer un curset accelerat de cant per imitar la veu de la cabra mare fins que sembli la "Cabrallé". I dels tres contes, el més esperat i el més participatiu és el del 'Patufet', que convida a corejar la cançó autèntica a l'auditori després de fer diferents provatures amb lletres que no lliguen ni rimen, una manera de constatar que la tradició té un pes i que, un cop enregistrada en el subconscient, des de ben petits, és impossible de capgirar-la.
- Un espectacle que coincideix en el títol amb un altre espectacle musical per a infants dedicat a la vida del compositor Eduard Toldrà i que aquí, en una llicència metateatral, comença com si acabés. I com que ja ho diuen, que tot està bé si acaba bé, en aquest cas, començar per l'acabament, és una manera d'acabar amb bon resultat i amb un miniexercici col·lectiu d'aeròbic... això sí, aeròbic tradicional, com els tres contes del muntatge.
- «La Berta i el seu robot». Basat en el conte «En Ricard i el seu robot», d’Esteban Martín. Dramatúrgia i lletres cançons: Lídia Linuesa. Composició musical: Marc Sambola. Intèrprets: Marta Fíguls i Lluís Garrido. Intèrpret de les cançons en off: Anna Extremera. Vestuari: Leo Quintana. Escenografia: Eloi Linuesa. Coreografia: Lluís Garrido. Il·luminació: Roger Blasco. Il·lustracions: Purificación Hernández. Animacions: Miquel Teixidor. Tècnic: Daniel Seoane. Cartell: Marta Carbó. Proposta pedagògica: Karmen Montané. Direcció: Lídia Linuesa. Producció de Lazzigags. Jove Teatre Regina, Barcelona, 14 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- La companyia Lazzigags ha elaborat un muntatge que, d'acord amb els interessos actuals dels espectadors als quals s'adreça, combina la interpretació, la música, la coreografia, l'animació, les projeccions i els elements d'atrezzo que —ara que s'acosten novament els Reis— recorden una d'aquelles joguines que qualsevol criatura voldria tenir ni que no l'hagués demanada a la carta.
- En un moment que els robots, segons diuen, ja gairebé estan a punt de conviure amb tots nosaltres, la fantasia del conte, que el seu autor, Esteban Martín (Barcelona, 1956) va publicar ja fa uns anys a l'Editorial Edebé amb el títol 'En Ricard i el seu robot' i amb il·lustracions de Violeta Monreal, pot semblar que ja no sigui tan fantàstica com les regles del gènere ens han transmès de generació en generació.
- Tot i així, l'adaptació de Lazzigags, amb lletres originals i dramatúrgia de Lídia Linuesa, que també dirigeix l'espectacle, manté encara aquella atmosfera entre realitat i fantasia, sobretot quan, al costat de la protagonista —canvi de sexe en aquesta adaptació—, filla d'uns pares amb manetes d'inventor, aconsegueix fabricar un robot només amb uns quants artilugis d'entre els que guarda en el seu carretó de joguines.
- Un espectacle per a espectadors primerencs molt centrat en aquella franja d'edat en què les preguntes són constants i en què ho volen saber tot i els contes encara es converteixen en històries de veritat. A banda de les peces d'atrezzo esmentades, l'espectacle té una interpretació enregistrada de les cançons amb la veu de la cantant Anna Extremera, i destaca també per la interpretació de l'actriu protagonista (Marta Fíguls) que de seguida crea un clima d'animació i de complicitat amb els petits espectadors.
- Qui s'emporta la palma, esclar, és el robot (interpretat, o més aviat hauríem de dir "encautxutat", per Lluís Garrido) no només pel paperot de robot que ha de fer, amb coreografia, acrobàcia i claqué inclosos, sinó per un vestuari espectacular de color verd, amb cercles de bombetes pampalluguejants, i un cos de mida XL en rodanxes que, si el veiés, seria l'enveja d'aquella altra mascota dels pneumàtics, anomenada popularment Michelin, creada el 1895, amb la descoberta de l'automòbil, i de nom de fonts real, Bibendum.
- 'La Berta i el seu robot' és un espectacle amable que deixa una alenada d'actitud positiva davant la vida. L'esforç i l'enginy no només serveixen per crear i inventar sinó també per fer nous amics... ni que, de tant en tant, en comptes d'una criatura terrestre com Déu mana, et surti un robot, esclar.
- «Patufet, el musical». Basat en el conte popular recopilat pels Germans Grimm. Dramatúrgia i música de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez. Intèrprets: Aina Quiñones / Aina Ros, Pol Nubiala, Pau Doz, Xènia Reguant, Jofre Borràs i Miquel Malirach. Audiovisuals i fotografia: Daniel Escalé. Direcció d'art i vestuari: Jordi Bulbena. Disseny il·luminació: Lluís Martí. Disseny so: Joan Gil. Coreografia: Cristina Miralles. Caracterització: Teresa Alonso. Il·lustracions: Briguitte Chinchilla. Disseny cartell: Frankie de Leonardis i Luis Gaspardo. Adaptacions gràfiques: Marc Nogué - 20 cmStudio. Direcció tècnica: Joan Segura. Regidor: Teresa Navarro. Tècnic teatre: Juanma Labrado. Direcció musical: Joan Miquel Pérez. Direcció: Alícia Serrat. Producció: Anexa. Teatre Coliseum, Barcelona, 7 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- ¿Patufet... o cabaret? La llarga experiència del compositor i actor Ferran Gonzàlez i la col·laboració escènica d'Alícia Serrat en espectacles familiars de caire més convencional els ha portat a estripar les partitures —no pas les vestidures!— i a convertir un espectacle que, pel títol, pot semblar que sigui una adaptació típica d'un conte popular com és el del 'Patufet', dels Germans Grimm, i no pas un espectacle de música, coreografia, cant i mitjans audiovisuals aplicats a l'acció amb un resultat enriquidor i digne.
- Però, a més, la companyia s'ha instal·lat en un espai com el Teatre Coliseum que està habilitat a hores d'ara com a platea amb tauletes de cafè-concert amb dret a consumició i que converteix aquest musical en una mena de petit cabaret per a espectadors primerencs, però amb nombroses picades d'ullet als adults que ja entenen, per la lletra menuda, la picaresca light que de tant en tant s'hi deixa anar.
- Perquè el cabaret ho sigui del tot, un dels personatges, en Marieta —amb el nom ja està tot dit!— fa de mestre de cerimònies, només que, en comptes de ser al club berlinès, la Marieta és a l'hort on cada dia passa cantant el minúscul Patufet.
- L'adaptació de Ferran Gonzàlez i Joan Miquel Pérez han creat uns personatges mínims al voltant del protagonista, en Patufet: l'esmentada Marieta, una reproducció espectacular d'un Click, una Tecla d'ordinador i un parell de pillastres de pel·lícula de guant blanc, el Dolent 1 i el Dolent 2.
- Tots ells configuren una trama que té el repte de mostrar teatralment que en Patufet i els que l'envolten (Marieta, Tecla, Click) són tan remenuts com explica el conte universal. I l'efecte teatral ho aconsegueix amb la reproducció d'un entrepà embolicat en paper de plata —l'esmorzar del pare del Patufet— de mida gegant que, per relació de mides, converteix en petits els personatges.
- És amb aquest entrepà que els personatges viuen la majoria d'aventures que passa un Patufet sortit de l'ou que aconsegueix el permís de la mare per anar tot sol fins on treballa el seu pare. Però els obstacles hi són: el trànsit, una tempesta, les clavegueres, el camp de cols i, esclar, el bou, el de la panxa que ha popularitzat aquella pregunta amb eco de tantes generacions: "¿Patufet, on ets? A la panxa del bou on no hi neva ni hi plou!".
- Amb el 'Patim, patam, patum' de rigor —quines ganes de corejar-la que tenen els petits espectadors tot i que la banda sonora no els ho permet en excés sinó només en un tast— en Patufet i els seus acompanyants combinen la interpretació actoral amb un muntatge d'il·lustració animada i una baixada a la platea a la recerca de l'entrepà —ara minúscul en una girafa manual— cobejat pels dos pispes que busquen un diamant de la reina per fer-se rics.
- Bona interpretació actoral, bona composició, bona interpretació musical i bones veus dels set intèrprets (en Patufet l'alternen dues joves actrius). Seixanta minuts d'una peça familiar musical al cent per cent que té l'avantatge de connectar amb tota mena d'espectadors perquè saben de què els parlen i que, precisament per això, són capaços de transgredir la gènesi del conte i acceptar que qualsevol clàssic, ni que sigui el Patufet, es pot adaptar i reinventar d'acord amb els interessos de l'actualitat. Atenció, doncs, homes i dones del cap dret, patim, patam, patum, perquè ara sí que arriba en Patufet.
Escolteu algunes de les cançons del musical en aquest enllaç
Tràiler de l'espectacle 'Patufet, el musical' del Teatre Coliseum.
- «Tut-turutut... la princesa!». Creació d'Helena Escobar, Jordi Palet i Pere Hosta. Dramatúrgia de Jordi Palet. Intèrpret: Helena Escobar. Escenografia i atrezzo: Martí Doy. Música: Pep Pascual. Vestuari: Carme Puigdevall i Plantés. Companyia La Bleda. Direcció: Pere Hosta. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 8 novembre 2015. A partir de 3 anys.
- Siguem clars: les princeses, avui en dia, han caigut força en desgràcia. ¿Qui vol ser princesa si s'arrisca a veure's asseguda en un banc dels acusats per haver allargat més el braç que la màniga...? Per això, potser, les úniques princeses que se salven del naufragi reial són les de mentida, les de disfressa —ni que les disfresses siguin d'un basar xinès—, les de col·leccions i sèries d'aventures rosa i les dels contes més clàssics.
- Aquí, l'actriu-pallassa Helena Escobar fa una paròdia del món de les princeses de color rosa i munta un viatge imaginari per trobar un tresor que ha perdut o que li han pispat i que es pensava que tenia ben guardat en un bagul. En la línia de l'espectacle de clown en solitari, Helena Escobar no necessita gaire parafernàlia per crear el món fantàstic en el qual fa entrar els petits espectadors: un armari noble amb calaixos, el bagul en qüestió, una capsa de cartró, uns quants vestits, una trompeta de pregoner i alguns altres petits artilugis que aniran apareixent durant l'hora de la seva història.
- La pallassa Helena Escobar —que es fa dir La Bleda com el nom de la companyia— utilitza alguns dels gags que l'acosten al clown de pista en solitari: amb l'indiscutible nas vermell, la seva aparició dins de l'armari ja crea les primeres expectatives que la cosa anirà de gresca. I quan acaba sortint-ne, tot augura un tu a tu amb l'auditori que de segur que guanya en escalfor en les distàncies curtes més que en els escenaris grans.
- Amb una trama que consisteix a investigar qui li ha robat el tresor, la recerca passa a ser com un joc on les disfresses prenen el protagonisme: la gavardina de detectiu amb bigotàs i ulleres negres, per exemple, o la referència a la sabata de vidre de la Ventafocs ni que sigui posada de barret, i també un joc amb titelles aprofitant que l'armari foradat pot fer de guignol, o en una mirada al típic conte de princeses que busquen el seu príncep blau, ni que de moment, el príncep sigui un gripau de peluix.
- Les històries de La Bleda són seguides amb interès pels espectadors als quals s'adreça. No cal que se'ls digui quan han d'ajudar-la a trobar l'orientació de cara a la platea o indicar-li a crits com ho ha de fer per tenir l'espasa i el casc alhora a les mans. Una interactivitat que la pallassa es guanya des del primer moment i que constata la ja llarga trajectòria de quinze anys que porta dedicada als espectacles per al públic familiar.
- «Les aventures d'Hèrcules», de Pau Plana. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín, Míriam Puntí (Sara Sansuán, 2010). Espai sonor: Kaotic Club. Il·luminació: Matías Marcé. Escenografia: Teatre Obligatori i Matias Marcè. Vestuari: Bàrbara Glaenzel i María Armengol. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Guasch Teatre. A partir 3 anys. Barcelona, 6 març 2010. Reposició: Teatre Poliorama, Viu el Teatre, Barcelona, 8 novembre 2015.
- El musculets d'Hèrcules, anomenat així per influència de la mitologia romana, en els seus orígens grecs es deia Heracles. El que fa la companyia Maremàgnum en aquest espectacle és situar el personatge mític com un heroi que emprèn un viatge a l'Olimp per entrevistar-se amb Zeus, que de fet és el seu pare, i pel camí ha de vèncer una sèrie d'obstacles que li posa precisament Hera, l'esposa gelosa de Zeus, tipa que aquest li faci el salt cada dos per tres i sigui un tronera empedreït.
- Bé, tranquils, de tot això, plantejat així, a l'espectacle, res de res. Del que es tracta és de potenciar la força d'Hèrcules i demostrar que, amb enginy, es poden solucionar els obstacles, però si també hi ha una mica de força, ja es té molt de guanyat. A l'escenari, quatre columnes, els pilars d'Hèrcules, les quatre antigues roques que feien de pany i forrellat de la Mediterrània a l'alçada de l'Estret de Gibraltar.
- Així, pel camí, Hèrcules s'ha d'enfrontar a alguns dels monstres que la mitologia diu que va haver d'eliminar. Però com que no es tracta de fomentar la violència, per allò de fes l'amor i no la guerra —almenys mentre ets una criatura—, el que s'hi fa és convertir els enemics d'Hèrcules, llogats per Hera, en personatges sensibles, comprensius, a vegades una mica babaus, sense experiència de la vida, i per tant, davant l'home de món i tenint en compte l'historial inacabable de KO que arrossega Hèrcules, esevenen preses fàcils de combatre.
- Amb un guió que situa els primers espectadors en la gènesi de l'heroi, la moralitat final es fa també evident: malgrat la força dels músculs, descobrir la reina de les Amazones li fa conèixer que un bon cor sempre acaba desfermant-se davant de la bellesa i l'amor. I si algú s'espera cops de bastó a tort i dret, tindrà una decepció perquè, de batalletes, sí que n'hi ha algunes, però resoltes la majoria en un plis plas, com aquell qui mata mosques amb una pala. El final, de pel·lícula, amb petó recargolat inclòs, una simbologia que no només ja entenien els déus de la mitologia grega sinó que també entenen els petits déus de la platea de tots els temps. Els músculs i els petons són una mena de llenguatge universal que no té fronteres.
- «La princesa i el pèsol», de Hans Christian Andersen. Adaptació lliure de Dani Cherta. Música de Keco Pujol. Intèrprets: Roser Colillas, Jordi González, Ivan Padilla, Magda Puig i Anna Ventura. Escenografia: Roger Orra. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsès Moraleda. Coreografies: Jordi González. Ajudant direcció: Brugués Faura. Direcció: Dani Cherta. Companyia La Roda Produccions. Guasch Teatre, Barcelona, 4 maig 2013. Reposició: Jove Teatre Regina, 31 octubre 2015. Espectacle recomanat a partir de 3 anys.
- La prova del pèsol funciona. Ja pot bramar el príncep hereu de Dinamarca que això del pèsol és un costum antic i que, amb només vint-i-un anys, no es vol casar sisplau per força ni amb la princesa d'Anglaterra ni amb cap altra. Però els monarques danesos s'entesten a posar el pèsol sota els set matalassos per estar convençuts que la sang de la noia que caigui a palau és reial de debò. Fa l'efecte que ni l'ADN modern els faria sortir de dubtes.
- El conte popular de Hans Christian Andersen (Odense, 1805 - Copenhaguen, 1875) és un dels molts que l'autor ambienta en personatges de l'època, arran segurament d'un dels seus viatges a Anglaterra. L'enllaç del qual parla és històric: el de la princesa Alícia d'Anglaterra, una dels nou fills de la reina Victòria —la monarca del Regne Unit que ha durat més temps al tron—, amb el príncep Lluís IV de Hessen-Darmstadt. La cosa del pèsol, si es va fer o no, potser no ho sabrem mai. Però el cas és que, d'una manera o altra devia funcionar perquè el matrimoni dels prínceps va tenir també set fills.
- El conte s'ha estès pel món amb la seva moralitat adaptada a cadascuna de les airades del temps. Aquí, la versió de Dani Cherta per a La Roda Produccions, s'apunta a la llibertat d'elecció a l'hora de trobar parella. No hi ha princeses candidates que es presentin com si fos un càsting a palau per veure com reaccionen al pèsol en qüestió. Ni el príncep ha viatjat pels set mars per trobar la seva parella ideal, sinó que la noia, fugada d'Anglaterra de polissó en un vaixell que naufraga, arriba a la costa danesa i va a petar per atzar al palau del príncep on es dispara l'enamorament mutu. I mira si funciona aquest vici de la humanitat al llarg del temps que els petits espectadors que encara no aixequen un pam del seu elevador de la butaca, esperen amb delit que noi i noia es facin el petó de rigor i acabin casant-se i siguin feliços i mengin anissos.
- L'espectacle, amb prova del pèsol o no, funciona tan dramàticament com musical. Reduït d'intèrprets, pel que sembla, després de la seva primera estrena, el retall humà no li fa cap mal perquè els cinc intèrprets s'aboquen a repartir-se la duplicitat de papers quan cal sense que se'n ressenti el conjunt.
- Un muntatge ben acabat, ben interpretat, amb il·luminació adequada a cada atmosfera, amb una bona composició musical i escenes parlades que no es limiten a donar corda a l'acció de la trama sinó que, en certs moments, sobretot a càrrec de la minyona amb còfia de palau, van orientant els petits espectadors en allò que els convé que sàpiguen sobre els personatges reials.
- Amb una pàtina d'humor, la versió dóna èmfasi al neguit que té el poble danès perquè el príncep hereu continua conco als vint-i-un anys i no troba la princesa adequada. D'aquest vessant monàrquic de carrer se n'encarreguen dos personatges: una veïna que representa la veu del poble i un venedor de fruiteria, de cognom Andersen, esclar, per si quedava algun dubte sobre l'autoria.
- ¿I el pèsol...? Hi és, hi és. Un pèsol, diguem, més aviat gegant, que ja voldrien al conreus del Maresme, fluorescent i psicodèlic, disposat a provocar el pinçament de rigor a la ronyonada en la noia polissó que la premsa de paper de l'època —amb el recurs d'una projecció al fons de l'escenari— descobreix que és la príncesa Alícia, fugida de casa i víctima del naufragi. Final feliç.
- «Molt soroll per no res», de William Shakespeare. Traducció de Salvador Oliva. Dramatúrgia i adaptació cançons de Marc Artigau i Àngel Llàcer. Músiques de Cole Porter, Irving Berlin i Herb Brown. Intèrprets: Jordi Coll, Albert Triola, Marc Pociello, David Verdaguer, Victòria Pagès, Oriol Burés, Enric Cambray, Òscar Muñoz, Aida Oset, Bea Segura, Lloll Bertran, Clara Altarriba, Bernat Cot, Albert Mora, Oriol Burés i Àngel Llàcer. Músics orquestra: Anna Fernández / Carlota Amargós (baix); Úrsula Amargós / Carlota Amargós (viola); Marçal Ayats / Edgar Casellas (violoncel); Jordi Franco / Bernat Hernández (baix); Jordi Roquer / Joan Vinyals (guitarra); Oriol Cusó / Miguel Ángel Royo (saxo); Jaume Peña / Ivó Oller (trompeta); Josep Tutusaus / David Darío García (trombó); Toni Pagès / Pere Foved (bateria); Manu Guix / Joan Jesús Caro (piano i direcció). Escenografia: Sebastià Brosa. Ajudant escenografia: Sergi Corbera. Construcció escenografia: Taller Jordi Castells, Pascualin i TNC. Vestuari: Míriam Compte. Ajudanta vestuari: Laura García. Realització vestuari: Taller Goretti, Sastreria Caireta, Dress Art i Confeccions Joaquim Sospedra Roca. Il·luminació: Albert Faura i David Bofarull. So: Roc Mateu. Caracterització: Txus González i Àngels Salinas. Coreografia: Aixa Guerra. Col·laboració: ITNC Jove Companyia. Veu: Xavi Duch. Arranjaments musicals: Bernat Hernández i Manu Guix. Patinatge: Elena Fernández. Alumna en pràctiques direcció: Victòria Boixadera. Assistent direcció: Jaume Viñas. Ajudant direcció: Daniel J. Meyer. Direcció musical: Manu Guix. Direcció: Àngel Llàcer. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, 17 octubre 2015. A partir de 12 anys.
- Shakespeare és com un camaleó. S'adapta a tot i a qualsevol època. Fins i tot a la capacitat esbojarrada d'un espectacle musical-musical revestit del Hollywood daurat, entremig dels quaranta i cinquanta del segle passat, creat pel trident Àngel Llàcer, Manu Guix i Marc Artigau. I a Shakespeare, tot i aquest risc de caure en mans de tres creadors contemporanis, no li passa res malgrat haver de compartir parella de ball amb Cole Porter, amb qui ja s'havien trobat de fet al cinema, amb Kenneth Branagh ('Treballs d'amor perduts', 2000).
- Ben al contrari, Shakespeare aguanta l'embat i resisteix i en surt reforçat perquè guanya espectadors i no crea fronteres d'edat entre ells. I la troupe, tan camaleònica com ell, s'hi aboca amb la paraula ben dita i ben entesa, amb la coreografia de lluentons, amb la cançó molt eficaç en les intervencions corals i amb moments brillants en solos, com si fos a Broadway, sota l'aura protectora de tretze peces de Cole Porter, un parell de manllevades d'Irving Berlin i una de Herb Brown. ¡Ai, però, que la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya trontolla i aviat serà acusada de traïdora, frívola i cabaretera pels més puristes del sector! Però la taquilla, que no entén d'aquestes petites i ridícules enveges, dringarà.
- 'Molt soroll per no res' és una comèdia d'embolics de caire romàntic escrita, sembla, una mica abans del 1600 i que William Shakespeare —que es veu que ja havia sabut de les aventures de 'Tirant lo Blanc'— va ambientar a la Sicília de l'època medieval del rei Pere d'Aragó (1282). Per tant, de rebot i per mèrits històrics, ens toca de prop.
- Doncs, amb aquest origen de llinatge, l'espectacle Llàcer-Guix-Artigau fa un salt a mitjan segle passat, com si res, mantenint, això sí, la majoria de noms de fonts dels personatges principals: Benedicte i Beatrice —dues grans B coronen l'escenari del plató de rodatge— a més de Don Pedro, Don Juan, Claudio, Leonata o Hero, entre altres, i amb la pessigada al cinema del Hollywood encara més pioner, amb els germans Marx, que aquí són en Cirereta, n'Agràs i en Betum, amb un registre lingüístic d'argot que és obra i gràcia del traductor Salvador Oliva, cosa que fa que l'espectacle, tant per la concepció com pel contingut, sigui altament recomanable sense prevencions a partir d'espectadors preadolescents.
- L'escenògraf Sebastià Brosa ha creat un espai molt mòbil, pràctic, acolorit i suggerent per transportar la imaginació a l'època del muntatge i que no arriba a angoixar per la seva magnitud, amb teatrins gegants secundaris, escalinates de rigor i uns escenaris mòbils com si fossin grans diorames en clau de cavallets. A més, hi ha també una escena amb màscares i una coreografia amb elements d'attrezzo que recorda —gràcies al reciclatge del fons del TNC— altres espectacles com el pedestal del querubí amb la fletxa de l'amor o el miniauto d'època, entre altres recuperacions.
- L'obra esclata d'entrada amb un solo cantat del personatge d'Hero (excel·lent Aida Oset) i de seguida entra en un aiguabarreig d'escenes que va del rodatge de Hollywood a les interioritats dels camerinos, i de la trama Cole Porter a la trama Shakespeare i al revés. Té poca importància que aquests transvasaments puguin confondre el seguiment dels espectadors perquè el que compta és la interpretació, el conjunt, la nova proposta que, a poc a poc, va deixant Shakespere i Cole Porter pel camí per transformar-se en un espectacle viu, nou i gairebé de creació pròpia.
- S'hi dispara amb ferotgia i fermesa l'actriu Bea Segura en el paper de Beatrice i s'hi consolida com un primer actor David Verdaguer en el paper de Benedicte, els dos en el dilema del vol i dol. A banda del trio pseudogermans Marx ja esmentat (magnifícs Bernat Cot, Albert Mora i Oriol Burés), hi tenen els seus moments particulars l'actriu Victòria Pagès (Leonata) i les acompanyants de camerino i altres afers, Clara Altarriba (Úrsula) i Lloll Bertran (Margarida), a qui la direcció li reserva uns moments lingüístics en clau de refrany popular per no perdre ni els orígens ni la identitat, igualment que juga amb la versalitat d'Enric Cambray, que trenca esquemes com a Fra Francesc, a part d'intervenir en un parell de papers més. Queden encara Marc Pociello (en el paper de Claudio) i Albert Triola (en el de Don Juan), els dos molt potents, acompanyats de Jordi Coll (DonPedro) i Òscar Muñoz (Borachino) i el mateix Àngel Llàcer que hi exerceix de director de ficció amb una rudimentària càmera amb trípode d'aquí cap a allà i que de tant en tant s'incorpora al cant i al ball.
- Els espectadors amb oïda fina hi detectaran peces de Cole Porter de tota la vida com 'Let's do it', 'Ça, c'est l'amour', 'Begin The Beguine', 'C'est magnifique' o 'Well, did you Evah!' i els que s'hi incorporin de nou, hi descobriran com es pot ordir una festassa teatral amb aires tan clàssics com contemporànis que faci reconciliar desertors de la platea amb el bo i millor del gènere teatral.
Tràiler promocional de 'Molt soroll per no res' (1). Obertura del muntatge del TNC (2). Interpretació clàssica de la peça de Cole Porter, 'Let’s do it' (3).
- «El somni d'una nit d'estiu», de William Shakespeare. Versió de Macià G. Olivella i Alícia Serrat. Música de Ferran Gonzàlez. Intèrprets: Mariona Campos, Olga Fañanàs, Maties Gimeno, Ferran Junyent, Oriol Macià, Marc Miramunt, Joan Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia de Tero Guzmán. Disseny arbres: Pep Carol. Vestuari i ambientació: José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Direcció musical: Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 20 setembre 2008. Reposició: 4 juliol 2013. Reposició: 17 octubre 2015. A partir 6 anys.
- Una de les millors maneres d'entrar en l'obra de William Shakespeare és fer-ho a través dels intríngulis d''El somni d'una nit d'estiu'. El joc constant entre la realitat i la fantasia, entre Atenes i el bosc encantat, les picabaralles de la jovenalla atenenca i el rerefons romàntic de les relacions que s'estableixen entre ells i elles porten els espectadors de totes les edats a l'estadi de la fragilitat que hi ha entre l'amor i l'odi.
- No és en va que l'obra ha estat representada, adaptada i capgirada en multitud d'ocasions i en tots els registres possibles. La versió musical de la companyia La Trepa, estrenada a l'estiu al Festival de Peralada i que el 2008 va obrir la programació del 20è aniversari del Jove Teatre Regina com a espai dedicat en cos i ànima al teatre familiar, és una altra de les moltes possibilitats que ofereix la dramatúrgia de Shakespeare per crear un espectacle de qualitat accessible a tots els públics.
- L'adaptació, dirigida per Maria Agustina Solé, se centra en les escenes més importants que marquen la trama de l'obra. Hi desapareixen, doncs, molts dels diàlegs més densos i se'n conserven tastos dels essencials, donant prioritat, esclar, a l'acció —tot ha de passar en menys d'una hora i mitja— i revestint d'un relleu especial el món del bosc i de les fades.
- Una partitura musical de bona factura i que l'oïda agraeix fa més forta l'aportació escènica. Un Puck (Marc Miramunt) enjogassat i enganxandís fa de mestre de cerimònies, a més de ser l'artífex de totes les trapelleries que viuran els quatre joves personatges engolits pel remolí de l'amor.
- Amb una escenografia austera, gens carregosa i eficaç, el món del bosc cobra un interès especial i els seus personatges es veuen caracteritzats per un vestuari elegant, en algun cas gairebé de petit luxe, amb aires orientals, molt propi dels contes fantàstics, que fan que Puck, Titània, Oberon o les fades tinguin un relleu destacable en cadascuna de les seves aparicions. En comparació, el món dels atenencs té una presència menys glamurosa, i, entremig, la companyia de sapastres comediants —una de les escenes més celebrades— contrasta amb la modèstia pròpia de la seva classe social.
- Aquesta diferenciació de vestuari i personalitat és, en el muntatge, una de les claus que no es podia deixar de banda. La companyia es troba amb la necessitat de donar vida a setze personatges que han d'assumir —per raons òbvies de producció— només vuit intèrprets. Sense un acurat disseny de vestuari, aquesta diferenciació acabaria sent un dels punts que podria fer desviar l'atenció dels espectadors.
- A pesar de tot, el traspàs de papers entre els mateixos intèrprets, juga també a favor del joc del teatre dins el teatre que hi ha en la trama d''El somni d'una nit d'estiu'. ¿Qui és qui, en realitat, en tota l'obra? ¿Són Titània, Oberon i les fades els personatges del somni dels atenesos o són en realitat un món de ficció amb el qual Shakespeare es diverteix i s'anticipa al temps per denunciar ja a la seva època els matrimonis forçats i per posar-se a favor de la lliure decisió de les dues noies casadores, Hèrmia i Helena? ¿I no és una picada d'ullet intencionada, en aquesta adaptació, el fet de deixar el paper de l'ase encantat en el mateix intèrpret que feia abans de pare morrut i castigador (Maties Gimeno, amb vena humorística de fons) i disposat a fer passar la seva filla per l'adreçador dels interessos creats? ¿No és més ase el pare volent forçar la filla a un matrimoni contracorrent —deuen pensar molts dels espectadors més joves— que l'ase de debò?
- Allò, doncs, que és fruit de les exigències materialistes d'una posada en escena que no es pot permetre un repartiment extens acaba convertint-se en una justificable concessió de papers amb relacions insospitades entre ells abans de començar tot l'embolic.
- En conjunt, les interpretacions musicals —com sembla que és la intenció de la companyia— acaben guanyant la partida a les interpretacions només textuals. L'onada del musical és el que ara es viu en el teatre i, com que de moment no se'n pot prescindir, sobretot pensant en espectadors primerencs, el mínim que es pot celebrar és que estigui ben treballada i que aporti un nou atractiu, sense menystenir, desvirtuar o desmerèixer el contingut de fons que hi ha en 'El somni d'una nit d'estiu'.
- «Blam!». Creació de Kristján Ingimarsson. Guió de Kristján Ingimarsson y Jesper Pedersen. Intèrprets: Kristján Janus Elsig, Lars Gregersen, Anders Skat, Kasper Ravnhøj y Joen Højerslev. Escenografia: Kristian Knudsen. Il·luminació: Lee Curran. So: Svend I Kristensen. So i il·luminació tècnica: George Cort. Vestuari: Hanne Morup. Codirecció de Simon K. Boberg. Direcció escènica: Sigurvald Helgason. Producció de Kristján Ingimarsson Company. Sala BARTS, Barcelona, 15 octubre 2015. A partir de 10/12 anys.
- No pot fallar res durant vuitanta minuts d'un ritme trepidant. Un clec!, un garranyec!, un patam!, un plof!, un bum!, un scrash!... L'espectacle físic 'Blam!' està fet d'onomatopeies, de sons digitals, de moviment, malabarisme, contorsió, falsa lluita lliure i exercici de cos a tot gas, a més d'una treballada il·luminació ambiental i una escenografia, inicialment enganyosament estàtica i una mica ofegadissa entre mòduls d'oficina, però finalment espectacular, canviant i bellugadissa com un pont elevat.
- Tots els elements de l'attrezzo de 'Blam!' tenen el seu paper: els llapis, els bolígrafs, els llums de taula, les pantalles d'ordinador, la fotocopiadora, les impressores, el penja-robes, la planta amb torreta, les grapadores, les papereres, el bidó d'aigua, els gots de plàstic, les carpetes, els papers...
- Queda clar, doncs, que els quatre intèrprets de 'Blam!' són en una oficina convencional. Tres oficinistes a les ordres vigilants d'un supervisor que finalment seran quatre al servei d'una trama que beu de les fonts del cinema d'acció i de terror del Hollywood més exagerat. Els entesos en el ram hi trobaran olor de Matrix, de Manostijeras, de Robocop, de robots i d'alienígenes que han poblat les pantalles juvenils de les últimes dues dècades. Per als no amants del gènere, hi descobriran què poden fer quatre actors en directe més enllà de barrejar l'humor, la comèdia, l'acrobàcia amb una narrativa que els transporta al seu estadi de l'adolescència feliç.
- Els oficinistes en qüestió s'avorreixen com ostres i només fan veure que treballen quan el supervisor els vigila de prop. Fora d'això, reaccionen, com deia, com a adolescents enjogassats que van pujant de to en les seves apostes violentes i que s'acaben creient-se els papers del joc amb conseqüències imprevisibles.
- L'espectacle, d'autoria danesa, que ha girat per teatres de tot el món i que ha estat convidat en més d'una ocasió en el Festival Fringe d'Edimburg, exigeix als quatre intèrprets una coordinació mental i física que, en alguns moments, passa pel risc de prendre mal. Un mil·límitre d'error o un segon de distracció poden malmetre l'acció. Hi ha, doncs, una bona part de mèrit en la interpretació escènica, però també darrere l'escenari, des d'un control tècnic que, com si estigués davant de la play no es pot distreure ni amb el vol d'una mosca.
- En resum, un espectacle sense fronteres d'edat, balsàmic, que entusiasmarà els cinèfils del gènere i que no decebrà tampoc els que en desconeixen les trampes i que sobretot fuig de caure en una pseudopoètica portada a la violència. La poètica de 'Blam!' es reserva per als poetes. Aquí mana el més fort, el més enginyós, el que té més imaginació, el que no té amics ni escrúpols i el que sap sortejar els cops més traïdors. La vida del carrer en estat brut.
- «Aladdin #ThePopMusical», de Dani Cherta. Música original i lletres de Keco Pujol. Intèrprets: Júlia Bonjoch, Pol Nubiala / Roger Sahuquillo, Jana Gómez, Víctor Gómez, Jordi González i Miguel Ángel Sánchez. Escenografia: Víctor Peralta. Vestuari: Antonio Harillo. Audiovisual i il·luminació: Ramsés Moraleda. Coreografia: Meri Bonet. Ajudants direcció: David Achell i Brugés Faura. Direcció: Dani Cherta. La Roda Produccions. Sant Andreu Teatre (SaT), Barcelona, 4 octubre 2015. A partir de 4 anys. Especialment a partir de 8/10 anys.
- Tothom coneix el conte que forma part del recull de 'Les mil i una nits' dedicat al personatge d'Aladí i la llàntia meravellosa. Per tant, la referència universal és el punt de contacte entre la trama i els espectadors, tant els més primerencs com els més veterans. Si allà, originàriament la Xina, el bruixot embolica un pobre jove perquè li recuperi la llàntia màgica d'una cova plena de perills, aquí, ja en el món sense fronteres de la xarxa i l'objectiu i la mirada posada als Estats Units com a meca de la fama, el tal bruixot és una mena de botiguer d'objectes de segona mà, i el pobre jove, un xicot d'un grup de rock integrat per ell i un altre noi i una noia, en fase de llançament, que assagen per presentar-se a un concurs televisiu, però no tenen ni un duro per comprar-se una nova guitarra elèctrica.
- El muntatge utilitza tots els recursos al seu abast del ram de les tecnologies, les més conegudes a hores d'ara pels potencials espectadors de l'espectacle. Des de connexions virtuals per skype a projeccions audiovisuals, des de termes lingüístics anglosaxons als més familiars de la comunicació quotidiana com twitter, facebook, instragram, spotify i tota la pesca.
- I això sense oblidar el món encara potent de la vella televisió, amb un concurs de nous grups i el llançament a l'èxit del guanyador, l'explotació a tot preu per no perdre la fama i l'opressió d'un agent artístic inesgotable sobre una jove cantant i model, a qui anomenen Jasmine, que decidirà abandonar l'èxit fàcil per fer allò que li agrada de debò i afegir-se al grup de rock.
- Entremig, una mica de gènere fantàstic del més clàssic, amb l'aparició del geni de la llàntia, i els intents màgics en clau maligna del botiguer-bruixot capaç de congelar l'acció dels joves i, per mitjà de mètodes no gaire ortodoxos de psicosi, mirar d'aconseguir els seus propòsits i obenir la llàntia només per al seu profit i per aconseguir el poder de l'univers, un altre clàssic del gènere entre la bondat i la maldat.
- Amb molta música de rock, algunes escenes de ball, brots de hip-hop, a càrrec del geni de la llàntia, i alguns anuncis televisius per situar l'agenda obligada i saturada de la cantant Jasmine, l'espectacle va trenant una aventura que inclou insinuacions romàntiques de parella entre Aladdin i Jasmine, il·lusió juvenil del grup per guanyar el futur, enrabiada del bruixot quan les coses li surten malament, l'ús dels tres desitjos de la llàntia i subtil moralitat amb final positiu: si cal guanyar el concurs de televisió, que sigui amb el propi esforç de la banda de rock i no pas amb un dels desitjos gratuïts del geni de la llàntia meravellosa, el qual, després de tants segles vagant pel món, bé es mereix aconseguir la llibertat, gràcies al tercer desig sobrer.
- La Roda Produccions afegeix aquest espectacle al seu repertori i ho fa amb una proposta que sembla que quallarà millor entre espectadors a partir de 8 o 10 anys en família —de dotze en endavant si hi assisteixen en grup—, pel seu contigut, que no pas en els més petits, tot i que el ritme musical, el so, el color i els elements que l'integren, suggerents tots des d'edats primerenques, no impedeix que aquests segueixin els vuitanta minuts del musical amb la mateixa expectació que els més grans.
- L'autoria de Dani Cherta —recordem, entre molts altres, l'espectacle 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50'— ha optat per manllevar el títol del muntatge en V.O., és a dir, de la mateixa manera que es va titular una de les versions cinematogràfiques del clàssic més recent d'Aladí, la de la factoria Disney del 1992 ('Aladdin').
- La interpretació compta amb noms encara nous, però no per això debutants perquè ja han intervingut en altres espectacles per a tots els públics i formen part de les noves fornades d'intèrprets sorgits de les escoles musicals catalanes més conegudes, cosa que acaba arrodonint l'espectacle i donant-li un nivell de qualitat interpretatiu agraït que els joves espectadors al quals s'adreça es mereixen.
- «Patatu», d'Àngels Bassas. Intèrprets: Moi Aznar, Ramon Balasch, Toni Figuera, Àngels Bassas, Aina Quiñones, Cris Vidal. Amb la col·laboració especial de Juan Tamariz, Màgic Andreu, Joana Andreu, Antonio Diaz i Mag Lari. Música: Juan Flores, P.J.Hermosilla i Marcel Botella. Escenografia: Mònica Gálvez i Elisenda Pérez. Vestuari: Montse Gràcia i Leo Quintana. Figurins: Pedro Rodríguez. Il·luminació: Aleix Ramisa. Caracterització: Tere Afan. Direcció musical: Ramon Balasch. Cap producció: Gisela Juanet. Coordinació tècnica: Carles Merodio. Direcció escènica: Benjamí Conesa i Albert Gonzàlez. Direcció artística: Lluís Juanet i Àngels Bassas. Coproducció: Grec 2014 i Únics Produccions. Programa Petit Romea. Teatre Romea, Barcelona, 14 desembre 2014. Reposició: 4 octubre 2015. A partir 3 anys.
- El salt dels contes en suport llibre a l'escenari ha donat l'oportunitat de crear un personatge de ficció amb denominació d'origen per als primers lectors que gairebé el coregen fets uns fans, quan el veuen, com si fos aquell col·lega seu d'ofici artístic, en Geronimo Stilton. Si el milanès és un periodista amb musell i cua i tafaner, aquest, en Patatu, és un pagès català, amb tractor inclòs i amb vocació de pallasso de pista, però que també té una mica de tafaner, amb un caràcter de bon jan i a qui no fa res embrancar-se en qualsevol aventura que se li posi al davant.
- L'actriu Àngels Bassas és l'autora d'aquesta sèrie i la creadora d'aquest personatge que va néixer gairebé per atzar, fent camí de l'escola a peu amb el seu fill. L'il·lustrador tortosí Pedro Rodríguez hi ha posat les imatges —col·labora també en aquest espectacle en la confecció dels figurins— i La Galera hi ha posat l'estructura editorial imprescindible perquè la sèrie fos coneguda i acceptada amb èxit.
- També aquest espectacle —estrenat fugaçment en l'últim Festival Grec— enceta ara una temporada de caps de setmana al Teatre Romea, sota el paraigua d'Únics Produccions i ho fa amb una trama que si bé té en Patatu com a eix central, en realitat, s'envolta d'una sèrie de personatges, alguns ja coneguts per alguns dels contes publicats, i que té com a personatge conductor i gairebé protagonista en Martí, un xicotet amb poders màgics —no només de Harry Potter ha de viure la fantasia— que té bona relació amb altres mags veterans del país com el Mag Lari o el Màgic Andreu, i que sap com congelar la verborrea d'en Patatu, corglaçar les tres bruixes esbojarrades, parlar amb el rei del turban, entendre's amb el gegant Pitxurrini o amb el venerable bibliotecari de la Biblioteca dels Llibres Màgics o sortejar les malifetes de la Bruixa Malvada i el barret de tres banyes.
- L'aventura teatral en qüestió comença perquè arran d'un malefici de la Bruixa, en ple vespre, apareixen al cel la lluna i el sol a la vegada. És així, com en Patatu i el petit mag Martí inicien un recorregut que els porta a descobrir d'on ve la duplicitat i a resoldre el problema havent de superar abans la frontera de la Bruixa Malvada. Els lectors hauran copsat de seguida que el guió enllaça amb la tradició del gènere: màgia miraculosa, bruixes, maleficis, bons i dolents... o dolenta, més aviat. La connexió, doncs, amb els espectadors no crea barreres incomprensibles.
- El ritme escènic manté en actiu els petits espectadors perquè pensa molt en ells i els arrossega amb els personatges que ja coneixen, amb els intermedis musicals i amb la presència dels éssers fantàstics del món d'en Patatu, a més, esclar, de les reaccions clownesques que té del qual, veient-lo actuar, ningú no diria que el seu fort són els crestalls, les patateres, els bancals de carxofes o els d'enciams i cols.
- Els intèrprets alternen alguns dels personatges, participen en el moviment d'objectes o titelles i combinen els diàlegs amb les cançons i els moviments coreogràfics, davant d'una escenografia que recorda les il·lustracions de Pedro Rodríguez i que, en aquest cas concret, aprofita la instal·lació d'un fons escènic boscà molt adequat per a l'ambientació d'en Patatu que la companyia ha manllevat d'un tal estany daurat on, els espectadors més veterans, s'han imaginat aquests dies al Romea els actors Henry Fonda i Katharine Hepburn.
- La mateixa autora, Àngels Bassas, forma part també del repartiment. El seu paper més esperat, esclar, és el de la Bruixa Malvada que representa amb una bona caracterització, de vestuari i de veu, i en el qual aboca la seva llarga experiència teatral al servei d'uns espectadors en formació. També l'actor Moi Aznar —un vell conegut del programa Viu el Teatre— és qui té el paper central d'en Patatu, un encert a l'hora d'escollir entre un actor de carn i os que personifiqui en Patatu i no un cap gros, que hauria resultat forçat i poc natural.
- L'espectacle 'Patatu', però, també ha donat l'oportunitat de redescobrir una joveníssima actriu, Aina Quiñones —només 12 anys—, amb un futur escènic prometedor —atenció, directors de càsting!— i que guia l'acció en el paper del petit Mag Martí amb la destressa d'una actriu polivalent que tant se'n surt en els diàlegs, en els breus monòlegs, en el moviment o en les peces cantades. Actualment, forma part del repartiment del muntatge sobre el 1714, 'Sang i fetge', en el paper de Joana, però des dels 5 anys ha fet formació en teatre musical a l'Escola Memory, en claqué, dansa, cant i interpretació i, amb només 8 anys va interpretar el paper de Cosette en el musical 'Los miserables', al Barcelona Teatre Musical. També va col·laborar amb La Cubana a 'Campanades de boda', i va fer el paper de la petita filla dels Trapp, la Brigitta, en el musical 'Sonrisas y lágrimas', al Teatre Tívoli.
- L'actriu Àngels Bassas ha aconseguit, doncs, dos objectius molt valuosos amb aquest espectacle: crear un personatge de ficció com en Patatu, que és ja un referent entre la generació més petita i donar una nova sortida escènica a una actriu preadolescent que tot fa pensar que no acabarà aquí la seva precoç trajectòria si continua treballant com fins ara.
- «Mar i cel». Basat en l'obra d'Àngel Guimerà. Text de Xavier Bru de Sala. Música i orquestració: Albert Guinovart. Dramatúrgia i adaptació: Joan Lluís Bozzo, Xavier Bru de Sala, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel. Intèrprets: Roger Berruezo (Saïd), Ana San Martín (Blanca), Pep Cruz (Joanot), Xavi Lite (Hassen), Júlia Jové (grumet Idriss), Xavi Fernández (Don Carles), Toni Viñals, Mireia Dolç, Rubén Yuste, Elena Tarrats, Víctor Arbelo, Xavi Navarro, Marc Vilavella, Lucia Torres, Dídac Flores, Clara Moraleda, Paula Vives, Raúl Grau, Enrique Navarro, Luis Moya / Dimas Bozzo. Orquestra: Marc Garcia / Andreu Gallén, Xavi Navarro / Daniel Campos, Edurne Vila / Víctor Pérez, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavi Sánchez, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Montse Margalef, Cati Terrassa / Martí Marsal, Josep Gomariz / Josep Juan, Enric Mestre / Emili Bayarri, José Vicent Espinosa / Núria Andorrà, Dolors Almirall / Pau Roca. Escenografia i vestuari: Montse Amenós i Isidre Prunés. Disseny audiovisuals: Joan Rodón i Emilio Valenzuela. Disseny il·luminació: Albert Faura. Disseny de so: Roc Mateu. Caracterització: Eva Fernández. Acrobàcies i entrenament físic: Raúl Grau. Col·laboradors confecció vestuari: Toni Langa i Goretti Puente. Atrezzo: Marsa Amenós i Josep Carreras. Realitzador flashmob: Joan Riedweg. Ajudants vestuari: Carlota Ricart i Maria Albadalejo. Ajudant caracterització: Pineda Aguilar. Ajudant càsting: José Luis Muñoz. Equip tècnic: Arnau Recio, Roc Mateu, Jonatan Martínez, Ferran Puértolas, Jordi Clopés, Ignasi Morros, Jordi González, Teresa Pérez, Tito Luchetti, Carles Fernández, Jordi Fuster, David Manau i Fernando Juárez. Assistent direcció musical: Raúl Patiño. Coordinació orquestra: Enric Mestre. Direcció musical: Joan Vives. Ajudants de direcció: Miquel Periel (càsting) i David Pintó. Direcció escènica: Joan Lluís Bozzo. Companyia Dagoll Dagom. Teatre Victòria, Barcelona, 25 setembre 2014. Reposició: 1 octubre 2015. A partir de 10 / 12 anys.
- Més mar i més cel que mai. Dagoll Dagom que, malgrat la commemoració de quatre dècades com a companyia, sembla que no l'afecta "la crisi dels quaranta", ha escoltat el clam de les successives generacions teatrals i ha tornat, després de deu anys de la segona versió (2004) i vint-i-sis de la primera (1988), a posar en escena, de cap i de nou, el que és considerat el seu espectacle musical més cèlebre, per l'impacte en el sector —un miler llarg de funcions—, per tradició cultural —Guimerà és referent— i per nombre d'espectadors acumulats —més d'un milió... i pujant.
- Els qui han tingut la sort de viure el naixement, l'esclat i la puixança de 'Mar i cel' es trobaran aquesta vegada amb un espectacle renovat tant en la forma com en els intèrprets —un càsting 99,99% nou— però fidel a l'esperit de la primera adaptació: modernitzar Guimerà, fer-lo contemporani, entenedor i recuperar el seu paper estimulant per a noves fornades no només d'espectadors sinó també de nous intèrprets que troben en els reptes de 'Mar i cel' l'escola imprescindible en qualsevol cultura teatral.
- Amb motiu de l'estrena de la segona versió el 2004, aquella vegada a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (després es va traslladar al Victòria), ja vaig parlar aquí mateix [es pot recuperar la crítica amb l'adreça adjunta al peu] de les claus principals de l'adaptació dramatúrgica, amb les llicències adoptades en comparació amb l'original de Guimerà, i l'apropament als espectadors del segle XXI del perfil de segons quines motivacions i quins personatges.
- Si aleshores, la caputxa negra al cap de Saïd —recordem Guantanamo— era rabiosament actual després de l'atemptat de les Torres Bessones i la guerra de l'Iraq, avui mateix les escenes d'amenaça de degollament es fan dissortadament contemporànies després de les execucions difoses per Internet en mans de col·lectius gihadistes en nom d'un autonomenat Estat Islàmic.
- Ningú, doncs, no es pot sentir aliè a la trama de fons de 'Mar i cel' en un moment que les tensions i el xoc entre dues cultures i religions, la islàmica i la cristiana, i el mur que encara divideix el món en dos, orient i occident, torna a estar encès. Ningú, tampoc, no es pot continuar sentit aliè a la història d'amor, èpica i heroica, que, amb un to jovenívol i idealista es teixeix entre els dos pols oposats del conflicte, la jove cristiana Blanca i el jove morisc Saïd. Ella, hereva dels qui al segle XVI persegueixen i expulsen els moros. Ell, testimoni de la crueltat que ha patit la seva família i el desarrelament propi tot i ser també fill del Mediterrani.
- La nova versió pivota igualment entre aquests dos grans eixos. I la innovació entra de la mà de la tècnica —a cent anys llum de la menestralia del 1988, quan el vaixell feia l'efecte que s'havia d'estimbar contra la platea de l'antic Victòria— amb una introducció d'efectes visuals de fons celestial i marítim, i d'efectes sonors ambientals que fan que el mar cobri més protagonisme i que el rugir de les ones i la tempesta s'escampi per la sala gràcies a un sistema similar a allò que el cinema va descobrir i que els avantpassats anomenaven Dolby estèreo. Tot plegat, afegit a un vaixell restaurat, enllustrat, que sembla nou de trinca, a mercè de la tècnica més sofisticada i amb la seguretat que els vaivens ara ja no li fan córrer cap perill i creen, en canvi, una sensació de navegar de debò.
- Però l'aposta més important d'aquesta recuperació de 'Mar i cel' és el relleu generacional de la companyia, planter de futur que garanteix que la proesa de Dagoll Dagom de tornar-hi no acabarà aquí. Hi ha reaparegut l'homenot de teatre Pep Cruz (Joanot), que hi va ser en la primera versió, i s'hi han mantingut només Mireia Dolç (mare de Saïd / Teresa) i Raül Grau (Abderraïm i Iddriss II).
- La incorporació del gironí Roger Berruezo (protagonista en el paper de Saïd) no és una novetat per als espectadors (recordem en teatre 'Què, el musical', 'Cop de rock', 'La bella y la bestia', i en televisió 'Águila Roja'). Sí que ho és, en canvi, per als espectadors catalans l'adopció per a la protagonista en el paper de Blanca de la gallega Ana San Martín (collita del 1991), i que als setze anys ja va intervenir a 'High School Musical', paper que li va valer la nominació a millor actriu revelació Gran Via de Madrid, el 2009, per treballar després en el repartiment de 'Los miserables' i, fins a la seva incorporació a 'Mar i cel', en l'obra 'Da Vinci Tiña Razón', de Roland Topor.
- Les expectatives que els directors del 'Mar i cel' van posar en els dos nous protagonistes no anaven errades. Roger Berruezo agafa el relleu del veterà Carlos Gramaje fent del seu personatge una criatura que s'emmiralla en la seva infància i que manté, malgrat la pirateria a la qual ha estat abocat sisplau per força, una porta oberta a la feblesa en nom de la justícia. No li cal ser brutal ni carnisser perquè no afluixa a l'hora de dictar sentència. Però deixa que l'odi del passat no l'encegui en el present.
- Per la seva banda, la jove actriu Ana San Martín recupera els trets essencials del personatge de Blanca que ha passat per les mans d'Àngels Gonyalons (i Carme Cuesta en la substitució de la primera versió) i Elena Gadel (en la segona versió). Ana San Martín hi afegeix un punt de dolcesa iniciàtic que es transforma en passió de maduresa i rebel·lia adolescent, en una evolució del personatge que creix de menys a més, que sorgeix quasi imperceptible del cor de dones presoneres del vaixell pirata, que es guanya l'auditori en el seu primer solo —com si passés la prova de foc—, i que té el mèrit afegit d'interpretar totes les seves peces amb una naturalitat fonètica com si fos la pròpia, mèrit remarcable venint com ve de l'espanyol i el gallec sense cap relació familiar amb el català. La seva interpretació es caracteritza per tres evidències: una aparent timidesa revestida d'una intens registre versàtil actoral, una afinada capacitat vocal de primera línia i el pronòstic d'un futur escènic que el temps acabarà decidint i que probablement 'Mar i cel' acabarà empenyent.
- Sense ànim de crònica, però sí de testimoni, la nit d'estrena d'aquest renovat 'Mar i cel' al Teatre Victòria ha tingut moments emotius com la dedicatòria inicial a l'escenògraf Isidre Prunés (Barcelona, 1948 - 2014), creador junt amb Montse Amenós, del vaixell que caracteritza el muntatge. Isidre Prunés, que encara va treballar en la preparació de la posada en escena d'aquesta versió, va morir a causa d'un càncer el 25 de juliol, justament dos mesos abans de la nit d'estrena. Els espectadors de la nit —molt d'ells lligats a l'escenògraf per la relació professional— li van dedicar un llarg aplaudiment mentre els primers minuts en recorden la figura en un vídeo en blanc i negre.
- I, com a epíleg de l'espectacle, un bis inesperat i fora de guió amb el vaixell com a únic protagonista, una mena de gegantot vivent o àguila de bestiari fantàstic, ballant a ritme de la banda sonora de 'Mar i cel', manipulat en off pel cap de maquinistes i automatisme, Carles Fernández, un bis que no sé si es repetirà en cada funció, però que eleva a la merescuda categoria de coprotagonista una de les icones més intergeneracionals del teatre català. Com deia al principi, més mar i més cel que mai... i, posats a fer, també més vaixell que mai.
Crítica de la versió de 'Mar i cel', del 2004, estrenada al Teatre Nacional de Catalunya [cliqueu aquí].
Vídeo que explica com és el vaixell de Mar i cel (1). Interpretació de l'Himne dels pirates (2). Interpretació de la peça 'No estàs sola' (3).
- «Allegro». Dramatúrgia de Paco Mir. Intèrprets companyia Cor de Teatre: Mariona Ginès, Maria Casado, Maria Santallusia, Glòria Garcés, Carla Mattioli, Alicia Lorente, Laura Pla, Albert Mora, Nasi Marco, Ezequiel Casamada, Joan Rigat, Jorge Tello, Enric López, Miquel Gili. Arranjaments: Pere-Mateu Xiberta. Escenografia: Pep Oliver (Zer0quatre). Construcció escenografia: Jordi Soler. Vestuari: Myriam Ibáñez. Il·luminació: Lluís Martí. So: Jordi Bonet i Joan-Carles Ros. Ajudant direcció: Gilbert Bosch. Direcció escènica: Paco Mir. Direcció musical: David Costa. Coproducció: Temporada Alta 2014 / El Canal-Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona. Teatre Goya, Barcelona, 16 setembre 2015. A partir de 12 anys.
- Hi ha qui només canta a la dutxa. Aquí, la dutxa és una de les imatges simbòliques que, com moltes altres de l'espectacle, dibuixen amb el gest els intèrprets de Cor de Teatre que recorren amb 'Allegro' els passos del dia a dia d'un personatge, des que li sona el despertador a primera hora del matí fins a la caiguda de la matinada en els somnis. Catorze intèrprets a cappella en només uns vuitanta minuts i a través d'una vintena de peces fragmentades que converteixen la clàssica en un tot contemporani.
- El factor sorpresa que va representar en el seu moment 'Operetta', l'espectacle de Cor de Teatre que ha girat per mig món, encara es manté en aquest 'Allegro'. Formacions com Cor de Teatre tenen el repte, com en el circ, d'anar sempre una mica més enllà per la maroma del difícil. I ho fan, amb una dramatúrgia encara més teatral que s'empara en la insinuació i el gest per crear una història quotidiana que interpel·la també el dia a dia dels espectadors amb situacions corrents.
- El despertador que fa la guitza, la primera cafetera, la sortida matinal al carrer, la feina rutinària de despatx amb una llicència nostàlgica al servei del so —¿una màquina d'escriure de les que fan clec clec i clinc a cada salt de línia a l'era informàtica?—, les cues de l'oficina de correus, la paperassa d'un departament de funcionaris, l'anada a la platja, l'hora de seure a taula, la cuina del xef, l'hora de prendre copes, la festa de discoteca, l'art de lligar, el compromís i la infidelitat, del llit a l'altar, el remordiment provocat per la presència llegendària amb aires de Pastorets de l'àngel i el dimoni, el bona nit i tapa't... I, entremig, un reguitzell de gags de cortineta de separació en continuïtat que intenten aconseguir que els esgarips de les frustrades sopranos facin miques la copa de vidre que s'hi resisteix fins a la sorpresa del gag final.
- 'Allegro' es pren la vida no només en clau musical sinó també en clau d'humor. Sempre sota la visionària direcció musical de David Costa, la companyia internacional d'origen banyolí, ha passat per la mà escènica de Jordi Purtí ('Operetta') i ara, per la de Paco Mir, que diria que aquesta vegada s'ha mesurat molt i fins i tot ha fet un esforç per no impregnar les diferents escenes d''Allegro' amb els aires del Tricicle, tret d'alguna fugaç i gairebé imperceptible mínima expressió. I és que Cor de Teatre és una companyia que ja ha adquirit un estil propi i que, com deia al principi, té el repte d'aconseguir sempre un plus de sorpresa en cadascun dels seus nous espectacles.
- Aquí els catorze intèrprets han de forçar encara molt més el motor i no poden permetre's badar ni un segon perquè, al costat dels vuitanta minuts ininterromputs de les peces a cappella, hi ha una línia dramatúrgica que els obliga a constants entrades i sortides —l'escenografia en una càpsula de fons de mòduls platejats adopta les portes pròpies d'una comèdia—, canvis de peces secundàries de vestuari i un treball de gest catorze per catorze al cent per cent en totes i cadascuna de les accions.
- 'Allegro' concedeix també més personalitat que 'Operetta' a cadascun dels intèrprets que, sense deixar el seu caràcter coral, adopten, en cada gag o acció de la trama, el personatge que els adjudica el guió. Això fa també que els espectadors hi redescobreixin veus extraordinàries i la fusteria actoral individual de cadascun dels intèrprets de Cor de Teatre en un col·lectiu que fins ara s'emparava més aviat en la força anònima del conjunt. Amb 'Allegro', les portes del món se'ls continuaran obrint com ja va passar amb 'Operetta' i l'espectacle constata que hi ha palpitacions de Cor de Teatre per temps.
- «André & Dorine». Dramatúrgia de Garbiñe Insausti, Jose Dault, Iñaki Rikarte, Edu Cárcamo, Rolando San Martín. Música original de Yayo Cáceres. Intèrprets: Jose Dault, Garbiñe Insausti i Edu Cárcamo. Escenografia: Laura Eliseva Gómez. Il·luminació: Carlos Samaniego "Sama". Vestuari: Ikerne Giménez. Máscares: Garbiñe Insausti. Ajudant direcció: Rolando San Martín. Direcció: Iñaki Rikarte. Companyia Kulunka Teatro. Teatre Poliorama, Barcelona, 5 setembre 2015. A partir de 12 anys.
- Sense paraules. No en calen. El gest, la màscara, l'ambientació, la banda sonora, els objectes... El silenci i el que suggereix és l'autèntic protagonista d'aquest espectacle visual, 'André & Dorine', un espectacle d'autoria basca, creat per una companyia jove, que fa quatre temporades passeja per tot el món amb aquesta mirada que fa, poètica, tendra, emocionant i d'un cert humor agredolç, a la malaltia de l'Alzheimer.
- Tres intèrprets i una quinzena de personatges. Una història que recula en el temps d'una parella d'avis que lluita entre la memòria que fuig i el present que la vol retenir. Ell, André, un escriptor de la vella raça. Ella, Dorine, una violoncel·lista amb la memòria a l'arquet. Vella màquina d'escriure amb el clec, clec, persistent de les tecles, com un ritme que contrasta amb la suavitat del cos i les cordes del violoncel.
- Estructurada en brevíssimes escenes, l'obra va mostrant l'anar i venir d'una relació que es deteriora progressivament i que enganya l'espectador des d'una presumpta proposta d'humor, amb petits gags que pouen en la vida quotidiana de la parella. Però ben aviat l'humor mostra la seva doble cara i les rialles de l'auditori es van apagant lentament mentre l'alè es corglaça i l'espurneig de l'emoció de molts espectadors s'amaga en la foscor de la sala.
- Seria una equivocació centrar l'interès de l'obra només en l'anècdota de l'argument, l'assot de la malaltia de l'Alzheimer que visita tantes famílies inesperadament. És un valor afegit, valent, honest de la companyia. Però darrere hi ha la dramatúrgia, espigolada al màxim per mostrar els moments més importants de les circumstàncies de la parella, hi ha la música que acompanya el batec del sentiment, hi ha les màscares —confecció pròpia i que deuen fer suar la cansalada als tres intèrprets— i hi ha la interpretació dels tres, formats amb la companyia alemanya Family Flöez. És una interpretació pausada, mil·limètrica, ajustada al gest, expressiva i que omple el buit de les paraules que 'André & Dorine' limita als centenars de folis escrits amb la vella màquina d'escriure per atrapar el temps, la memòria que se'n va, la història de cadascuna de les fotografies penjades a la paret del vell habitatge de la parella d'avis.
- 'André & Dorine' no escatima els moments més durs que proporciona l'Alzheimer a qui el pateix i els qui l'envolten : la pèrdua del domini de l'arquet, la confusió dels mitjons per guants, la bossa de mà per barret, l'abric cordat al revés, l'escombreta del vàter pel raspall del cabell... la desesperació d'André que té cura de Dorine —cuidador familiar com tants n'hi ha avui en dia sisplau per força— abans que una cuidadora auxiliar entri a la casa a hores —d'origen immigrat, esclar—. I, enmig dels dos, el fill d'André i Dorine, abatut per la degradació física de la mare i el lligam amb la memòria que vol retenir el pare.
- La història del pare i el fill es repeteix. O torna a començar. L'estoig del violoncel fa de taüt simbòlic quan Dorine se'n va. Entremig, els de Kulunka Teatro han explicat una experiència tan universal i identificable que no té fronteres ni de comprensió ni d'edat i que entendreix els avis, fa reflexionar els fills ja grans i adverteix els néts joves del que la roda del temps, en aquest segle, deixa caure com una llosa sobre les famílies. L'avantsala al més enllà, avui encara té un nom: el senyor Alzheimer.
- «Amaluna». Guió de Diane Paulus. Dramatúrgia de Randy Weiner. Coreografia de Debra Brown. Composició musical de Bob & Bill. Intèrprets principals: Iulia Mykhailova, Evgeny Kurkin, Andreanne Nadeau, Laura Jacobs i Víktor, entre altres. Disseny accessoris utillatge i escenografia: Scott Pask. Disseny vestuari: Mérédith Caron. Disseny so: Jacques Boucher. Disseny il·luminació: Matthieu Larivée. Coreògrafa: Karole Armitage. Disseny acrobàcies: Rob Bollinger. Disseny aparells acrobàtics: Fred Gérard. Disseny utillatge: Patricia Ruel. Disseny maquillatge: Eleni Uranis. Acte 'Sanddombalance': Rigolo Swiss Nouveau Cirque. Fundador i guia creatiu: Guy Laliberté. Guia artístic: Gilles Ste-Croix. Directora creació: Fernand Rainville. Direcció musical: Bob & Bill. Direcció escènica d''Amaluna': Diane Paulus. Companyia Cirque du Soleil. Grand Chapiteau, Port Aventura, Vila-seca i Salou, 2 juliol 2015. A partir 5 anys.
- Durant cinc anys, de moment fins al 2019, la companyia canadenca del Cirque du Soleil, fundada el 1984, té un contracte amb el parc temàtic Port Aventura per instal·lar-hi la seva carpa blanca i oferir un dels seus espectacles en gira. Aquest estiu li toca el torn a 'Amaluna', un espectacle del 2012, en la línia de la combinació de gènere fantàstic, música, circ i efectes visuals del Cirque du Soleil, que compta amb un guió de la directora novaiorquesa, Diane Paulus (1966), guanyadora d'un premi Tony.
- Darrere de cada espectacle del Cirque du Soleil hi ha una narrativa que, en algunes ocasions, la fastuositat i l'embolcall ple de llum i color deixa en segon terme. En aquest cas, 'Amaluna' barreja fonts de la mitologia grega i la nòrdica a més de referències a obres clàssiques com 'La flauta màgica', de Wolfgang Amadeus Mozart o 'La tempestat', de William Shakespeare.
- És la primera creació de la companyia canadenca —que tampoc no s'ha lliurat dels avatars financers i ha venut bona part del seu accionariat a un inversor nord-americà— que té un repartiment integrat per un 70% femení, incloses les integrants de la banda de música i les cantants. La seva autora defineix 'Amaluna' com un homenatge a la dona treballadora.
- 'Amaluna' juga amb la composició de dues terminologies: la mare ("ama" en moltes llengües) i la lluna com a símbol de la feminitat i la mare com a protectora del planeta. Però aquí, Amaluna també és el nom d'una illa misteriosa on manen les deesses i que es guia pels cicles de la Lluna. Pròspera, la reina d'Amaluna, fetillera amb poders màgics, dirigeix una cerimònia de majoria d'edat de la seva filla en un ritual de renaixement i d'equilibri.
- Però arran d'una tempesta provocada per Pròspera, un grup d'homes joves nàufrags desembarca a l'illa, cosa que fa que la trama evolucioni cap a una història d'amor entre la filla de la reina, Miranda (Iulia Mykhailova), una jove romàntica i divertida, i un valent i jove pretendent, Romeu (Evgeny Kurkin). La parella s'enfronta a moltes dificultats per superar els obstacles que troben en la seva aventura romàntica, sobretot per la presència de Cali, un ésser fantàstic de l'illa, mig humà i mig lluert, enamorat també de Miranda, que s'interposa entre la parella d'enamorats per evitar que aconsegueixin l'harmonia i la confiança mútua.
- Si la trentena d'espectacles que porta estrenats el Cirque du Soleil sempre tenen un component poètic i teatral aplicat a les arts del circ, 'Amaluna' és potser el que reflecteix més aquestes intencions artístiques tot i que, com deia, els espectadors acaben sent més seduïts per l'encadenament d'escenes a través de les acrobàcies, els malabarismes i el llenguatge de la pista, sense passar per alt els clowns.
- 'Amaluna' té lloc en un espai circular —a les grades de la carpa blanca hi caben més de 2.000 espectadors— amb una gran sitja transparent de més d'un metre i mig d'alçada plena d'aigua, un sostre blau marí i una escenografia que transporta la imaginació a la fantasia de l'exuberància de la vegatació d'una illa d'aquelles que només existeixen en els grans relats d'aventures.
- La dramatúrgia troba el seu suport en els números més extraordinaris, des de la desfilada màgica que inicia Miranda en l'edat adulta, a la dansa del paó reial quan Romeu arriba a l'illa, la melodia de la deessa de la Lluna que es fa visible en un cercle gegant i la trobada dels dos enamorats a la sitja d'aigua. També el número de les barres asimètiques quan els joves nàufrags ajuden les amazones de l'illa o el del doble trapezi, o el número de la deessa de l'equilibri que crea un món on res no trontolli, i el número anomenat dels mil braços i pals inspirat en una dansa d'Indonèsia, els malabarismes de la lluita entre el lluert Cali i el jove Romeu, o les cordes aèries amb les valquíries voleiant sobre les grades de la pista que ajuden Romeu a alliberar-se de Cali que encaterina tots els espectadors per la seva espectacularitat.
- El Cirque du Soleil s'ha convertit en una de les apostes creatives de més qualitat del complex temàtic de Port Aventura, el parc més important del sud d'Europa. La temporada passada, el Cirque du Soleil va acollir més de 100.000 espectadors, una xifra que els organitzadors confien superar aquest any amb 'Amaluna'.
- «Bombollavà». Creació de Pep Bou. Intèrprets: Pep Bou (funambulista). Músics: Dani Espasa, Xavi Lozano i Oriol Aymat. Músics substituts: Ferran Martínez, Xavier Figuerola i Manuel Martínez del Fresno. Vestuari: Rui Alves. Il·luminació: Cube.bz. Imatges i animacions: Laurà Ginès. Suport en la creació i tècnics escenari: Jordina Font, Mon Feijóo i Joan Valldeperas. Tècnic video: Mon Feijóo. Parcer: Lau Delgado. Direcció musical: Dani Espasa. Col·laboració direcció: Marta Carrasco. Direcció: Pep Bou. Companyia Pep Bou. Sala Fàbià Puigserver, Teatre Lliure Montjuïc, Barcelona, 8 desembre 2013. Reposició: Teatre Tívoli, Barcelona, 2 juliol 2015. A partir 5 anys.
- Bombolla va, bombolla ve. Bufar i fer ampolles pot ser relativament senzill, però bufar i fer bombolles és tota una altra cosa. El creador Pep Bou pot explicar desenes d'aventures viscudes amb els elements bàsics dels seus espectacles: l'aigua i el sabó. Des de les males passades que li han jugat alguna vegada, fins a tot el que s'ha hagut d'enginyar per tenir el líquid adequat en segons quin país o segons quin escenari. Segurament que per escriure'n un feix anecdotes.
- Pep Bou es mou entre aigua i sabó i bombolles de mil colors des de fa més de trenta anys. Els espectacles són creació seva i la direcció també. Però una cosa és la direcció artística i l'altra la direcció real, la que cada dia fan les mateixes bombolles, les autèntiques directores de tot el que els espectadors poden veure en cada funció i sempre irrepetible perquè depèn de l'atzar de la química i la física, del més o menys corrent d'aire, del grau més elevat o menys d'humitat, de la temperatura d'escalfor humana de la platea, fins i tot potser de l'alè del conjunt d'espectadors.
- ¿Què ha fet Pep Bou en aquest nou espectacle per mantenir la sorpresa dels espectadors veterans i continuar captivant-ne de nous? Doncs, en primer lloc deixar-se acompanyar per un trio musical que, com en els temps del cinema mut, posen banda sonora a cadascuna de les fantasies que amb llum i color es dibuixen sobre l'espai escènic. Aquesta aposta fa que arriba un moment que un no sap si el guió el dirigeix la partitura musical o és la partitura musical la que s'adapta als jocs de les bombolles, segons cada ocasió.
- No tenint-ne prou amb els músics, Pep Bou, fa que tres assistents d'escenari intervinguin també ajudant en el funcionament d'alguns dels artilugis que utilitza, des de l'habitual taula de laboratori a les grans pantalles amb les quals vol trencar l'espai físic arrodonit de les bombolles per crear bombolles multiformes en 3D, amb l'avantatge que els espectadors no cal que portin ulleres especials perquè les bombolles ho fan tot, si volen, esclar.
- Pep Bou ha definit aquest espectacle com el del funambulista. Que ningú no s'esperi veure però Pep Bou damunt de la corda fluixa. En tot cas, la línia fluixa que travessa és a peu pla i unes projeccions al fons de l'escenari —aquestes sí que de cinema mut— mostren el retall d'un funambulista d'època. Són les bombolles, les autèntiques protagonistes de l'espectacle, les que s'enlairen, voleien, s'aparellen o fan més d'un trio sense sotmetre's a la voluntat del seu domador.
- I per acabar posant unes notes d'humor intel·ligibles per a tots els espectadors, tinguin l'edat que tinguin, Pep Bou recorre a l'escala musical bàsica del Do, Re, Mi Fa, Sol, La, amb una estructura humida de pentagrama gegant on les bombolles fan de les seves i fan anar de bòlit cadascun dels tres músics, a la vegada que això els permet també a ells desmarxar-se, sisplau per força, de la mínima formalitat musical. Els espectacles de Pep Bou no necessiten paraules. En tenen prou amb una onomatopeia gairebé imperceptible: el plof! de les bombolles quan esclaten.
[Crítica corresponent a les representacions del 2013 al Teatre Lliure de Montjuïc]
- «Rateta... i si escombres l'escaleta?». Adaptació i versió lliure del conte popular, a càrrec de Macià G. Olivella. Música de Ferran González. Intèrprets: Mariona Campos, Marcel Clement (2013), Olga Fañanàs, Marc Miramunt, Roc Olivé i Esther Pérez-Ferrer. Escenografia: Jove Teatre. Vestuari: José Carrasco. Confecció: Them. Confecció màscares i barrets: Pepita Mercader. Coreografies: Esther Pérez. Titelles: Maties Gimeno. Il·luminació i so: Francesc Campos. Producció musical: The Kaktus Music Corporation. Ajudant direcció: Maties Gimeno. Direcció: Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Jove Teatre Regina, Barcelona, 7 abril 2013. Reposició: 6 juny 2015. A partir 3 anys.
- El xotis el van popularitzar i el ballaven els xulos de la vila de Madrid. I, ben mirat, el continuen fent ballar encara avui a tots els altres, en un altre mena de ball. Potser per això, segurament, el compositor Ferran González, entre altres peces, ha adaptat uns passos del popular xotis castís en aquest musical que adapta el conte popular i que, de la mà de l'autor Macià G. Olivella, insereix els passatges clàssics dins d'una adaptació lliure que protagonitza una rateta que, seguint la línia coneguda, espera trobar un dineret per comprar-se un llacet i, de passada, mentre escombra, es deleix plena de fantasia per si pot viure en pròpia cua la història romàntica del conte que li han explicat.
- L'espectacle, per raons òbvies, demana una caracterització important dels intèrprets. És per això que el parament de vestuari de màscares, barrets, orelles i cues forma part important de la proposta que no es limita, esclar, a presentar la colla de rates, ratots i ratolins que viuen a les golfes sinó també els personatges de ficció que se li apareixen a la rateta amb proposicions de casori: el gos, el pollet, el lloro, el burro —de sang catalana— i el gat, un boy amb ganes de play que està segur que no hi ha rateta que no pugui caure rendida a les seves grapes.
- Música, coreografia i diàlegs de situació, en un espectacle musical que no s'oblida de la gresca, al servei d'una moralitat que fuig dels finals sagnants o vegetarians. Diverses versions del conte han fet potes i ungles per endolcir el destí fatal de la rateta que escombrava l'escaleta i que s'encaterina del gat i acaba cruspida pel felí. Una de les alternatives més conegudes és convertir el gat en vegetarià i, mentre el veïnat augura que acabarà a la panxa del gat, la parella manté en secret l'abstinència per la carn del marramèu. Com es veu, el conte no s'escapa, al cap dels segles, de facilitar dobles lectures als adults que ja saben de què va la cosa.
- En aquesta versió teatral de La Trepa, la rateta és d'esperit lliure i sap distingir entre la realitat i la fantasia. Ni es deixarà cruspir ni confiarà comprovar que el pretendent sigui vegetarià. Sacrifica el casori. I per això reacciona davant les pretensions enganyoses del gat, gràcies a l'experiència apresa amb el conte original que, una estona abans, la comunitat de ratolins s'havia autoexplicat a les golfes. Una manera de revaloritzar la literatura com a font d'aprenentatge i de coneixement davant segons quins atzars que es creuen el camí al llarg de la vida.
- «La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Josep Lluís Gonzàlez, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assumpta Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Reposició: 14 gener 2012. Reposició: 9 maig 2015. A partir 3 anys.
- Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.
- L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.
- Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.
- El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.
Nota: [Crítica corresponent a l'estrena del 2008]
- «La flauta màgica». Versió basada en l'obra de Wolfgang Amadeus Mozart (música) i Emanuel Schikaneder (llibret). Adaptació d'Albert Doz. Intèrprets: (2011) Pau Doz, Txema Segura, Karen Gutiérrez i Albert Doz. (2015) Pau Doz i Noli Ramos. Músic: Albert Doz. Escenografia i titelles: Elisabet Vilaplana. Vestuari: La Paparra. Il·luminació i so: Gabi Doz. Ajudant de direcció: Jaume Amatller. Direcció musical i escènica: Albert Doz. Companyia L'Aplic. Guasch Teatre, Barcelona, 5 novembre 2011. Reposició: 1 maig 2015. Recomanat a partir de 4 anys.
- La companyia L'Aplic té una versió de l'òpera 'La flauta màgica' per a titelles i en castellà. L'altra versió, amb intèrprets de carn i os, i en català, és la que ha presentat al Guasch Teatre. Una adaptació teatral que recull els trets bàsics de la trama del llibret d'Emanuel Schikaneder, escrit el 1791 expressament per al compositor Wolfgang Amadeus Mozart, enmig de greus dificultats econòmiques dels dos autors, i estrenada a Viena, sota la direcció del mateix Mozart, només dos mesos abans de la mort del músic quan tenia 35 anys.
- Els personatges que aquesta versió posa sobre l'escenari són els principals de l'acció de l'òpera: el príncep Tamino, la princesa Pamina, l'ocellaire Papageno i la seva parella Papagena, Monostatos, Sarastro i el mateix Wolfgang Amadeus Mozart que obre la partitura i el teló al piano dirigint la posada en escena, en una mirada del teatre dins el teatre per recordar com va ser en el seu moment l'estrena de l'obra.
- El muntatge s'acompanya d'una sèrie de titelles gegants manipulats pels mateixos intèrprets: un estol d'ocells i una colla de bèsties d'un bosc on el príncep Tamino ha lluitat contra un drac terrible fins a caure exhaust per la batalla. Hi apareixen també les dames de la princesa, en un titella de tres peces; els soldats de Sarastros, també en un titella de tres peces; i la Reina de la Nit, gràcies a la qual, Papageno i Tamino troben les seves respectives parelles després d'haver-se aprofitat del ram de cascavells màgic en mans de Papageno, que fa ballar tots els enemics, i de la flauta màgica, en mans de Tamino, instrument que dóna nom a l'òpera.
- Tenint en compte l'exigència musical que podria representar la interpretació de segons quines àries de l'òpera, el muntatge alterna les interpretacions en directe amb d'altres d'enregistrades. Tot plegat davant d'un decorat de quatre portes mòbils que només mostra dos espais: el bosc i el palau on hi ha retinguda la princesa Pamina.
- Més de tendència teatral que operística, la posada en escena té principalment la intenció divulgativa de la trama de 'La flauta màgica' de Mozart que no pas la seva estricta representació musical íntegra que, si fos així, superaria en gairebé el doble els seixanta minuts de rigor en què es basen habitualment els espectacles familiars.
- En aquest sentit, pel que fa a la representació del vestuari, el perfil dels personatges i els titelles que acompanyen les accions dels intèrprets, el muntatge compleix la seva funció, a més de reservar l'oportunitat d'algunes interpretacions musicals per als intèrprets.
[Crítica corresponent a la representació de la temporada 2011-2012]
El teatre de marionetes de Salzburg té en el seu repertori permanentment 'La flauta màgica' de Mozart en una versió amb titelles històrica (1).
Tràiler de la versió de la companyia L'Aplic presentada al Guasch Teatre (2).
- «El gat amb botes». A partir del conte popular recollit per Charles Perrault. Guió de Marc Miramunt i Aitor Rodero. Cançons: Marc Miramunt. Intèrprets: Alícia Olivé, Gerard Flores, Damià Capella, Aina Gomis i Ernest Fuster. Coreografies: Alícia Olivé i Aina Gomis. Arranjaments musicals: Ernest Fuster i Meritxell Coma. Disseny llums: Carles Lucena. Escenografia: La Petita, Pitu Navarro, Taylor. Disseny i construcció titelles: Gerard Nicasi i Pilar Simon. Vestuari: TNC. Direcció musical: Ernest Fuster. Direcció: Marc Miramunt. Companyia La Petita. Jove Teatre Regina, Barcelona, 18 abril 2015. Espectacle recomanat a partir de 4 anys.
- Potser aquest és un dels contes populars que ha estat més adaptat, versionat, il·lustrat i retocat, ja sigui en suport d'àlbum il·lustrat, adaptació teatral, pel·lícula de dibuixos animats o versió cinematogràfica, la més recent, la pel·lícula per ordinador en 3D i IMAX, 'Puss in Boots' (EUA, 2011), amb guió de Tom Wheeler i direcció de Chris Miller, que és, a més, un spin-off de la saga de pel·lícules de 'Shrek 2'.
- La companyia teatral de nova creació La Petita debuta, doncs, en aquest primer espectacle amb un personatge universal que porta un currículum garantit i que pràcticament és conegut per tots els primers espectadors. Que sigui una nova companyia, no vol dir que els seus integrants acabin d'aterrar a l'escenari perquè tots ells han intervingut en altres espectacles, tant de caràcter familiar com per a espectadors en general.
- La trajectòria individual de cadascun dels integrants de l'equip, doncs, facilita la feina. Per això, tant el guió, com la posada en escena, com la composició musical i la interpretació treuen molt de suc del que es pot treure d'una història que demana imaginació, quan no es tenen els recursos de la gran pantalla: el molí del pare i els seus fills, el palau del rei, el castell de l'ogre, les terres dels pagesos, el riu que serveix d'estratagema...
- La companyia supleix les imatges amb una narració àgil que, iniciada amb el pròleg d'un pianista blanc immaculat davant també d'un piano blanc —que sembla que només visualitza el Gat amb Botes gràcies als poders que li ha atorgat la llegenda ancestral— acaba passant el relleu al protagonista del conte, que és qui té bona part del text al seu càrrec i que resol, amb una dicció molt neta i entenedora i un suggerent i constant moviment coreogràfic, propi d'un gat entremaliat, l'actriu Alícia Olivé. I enriqueix alguns dels passatges amb màscares (la del gat, la del gos, la de l'ogre, un vestuari canviant i adequat a cada registre, titelles per representar algunes de les bèsties que caça el gat, i un parament escenogràfic de veles desplegables que permeten un joc d'ombres xineses en algunes escenes).