CLIP DE TEATRE

[En família]

[Tria dels articles publicats a les revistes TIME OUT BARCELONA / TIME OUT TEATRE / TIME OUT CULTURA (ARA)>

Segueix a @andreusotorra

«Secrets. Mag Lari» Idea i guió de Josep Maria Lari (Mag Lari). Intèrprets: Mag Lari, Pol Quintana, Marc Jean Mairet i Marc Pérez Bonaventura. Vestuari i escenografia: Agustí Bardella. Tècnic de so i caps giratoris: Francesc Moreno. Il·luminació: Nerea Cuesta. Asessorament màgic: Pol Quintana. Construcció material màgic: Enric Magoo. Efectes especials: Miquel Setó. Direcció: Josep Maria Lari (Mag Lari). Barcelona, Teatre Tívoli, 9 juliol 2008. Fins al 27 de juliol. Preu adults: 24 a 30 €. Menors de 14 anys: 15 €. A partir 5 anys.


Els secrets de la màgia són secrets i no es poden desvelar. Però el secret de l'espectacle 'Secrets', del Mag Lari, és que els números de màgia sembla que hi passin de puntetes quan, en canvi, són la base de tot el muntatge.

Però el Mag Lari fa que el que realment compti sigui el guió, la interpretació, la d'ell mateix i els seus tres ajudants, els efectes de so i de llum gairebé cinematogràfics, l'humor, l'estètica elegant de color blanc i d'etiqueta, la posada en escena de gran espectacle, la maquinària fantàstica i, a la vegada, la familiaritat que el Mag Lari aconsegueix amb els espectadors.


És ben sabut que no a tothom li fa gràcia la màgia. O, més aviat, no li fan gràcia segons quins números de màgia. És per això que hi ha espectadors que s'acosten amb una certa por a un espectacle d'un mag per por, timidesa o mandra que no li toqui ser esquarterat, o que el facin desaparèixer o que es trobi amb les butxaques buides. Amb el Mag Lari, aquest temor desapareix de seguida. I el clima que es crea entre l'auditori i l'escenari és d'una confiança i una complicitat recíproques.


Això no vol dir que els espectadors se n'hagin de refiar del tot. La interactivitat de l'espectacle 'Secrets' hi és. I toca a qui toca. Però és una interactivitat que manté sempre un tracte respectuós per als voluntaris forçosos, tan tradicionals en un espectacle de màgia, i que mai no traspassa el límit de la maroma que pugui fer caure en ridícul els que hi participen.


El Mag Lari es mou entre el teatre i la màgia. Entre el monòleg i el diàleg. Entre el cinema i el circ. Entre el mut i el sonor. Potser, històricament i socialment, és un bon moment per a la màgia. No en va, el Mag Lari, que sap que el seu públic és eminentment familiar, no s'està de fer córrer la brama que és un germà de Harry Potter. Però que ell no ha tirat per la branca del cinema.


Aquesta referència familiar irònica, juntament amb un número dedicat especialment a fer pujar a l'escenari un espectador petit —ell o ella i el seu pare o la seva mare— són els dos moments, juntament amb una referència màgico-poètica a tots els infants del món maltractats o explotats, en què el Mag Lari converteix el seu muntatge en un espectacle idoni per a infants i per a joves.


El número de la criatura que el Mag Lari fa desaparèixer cada nit és l'estrella de l'espectacle. Una gran maquinària serveix perquè el petit o la petita, amb l'atònita mirada i el permís previ, sota contracte signat, del seu pare o mare, faci un viatge qui sap on en una mena de càpsula de coet espacial que recorda l'ascensor màgic de Roald Dahl que l'afortunat Charlie té a la fàbrica de xocolata heretada del senyor Wonka.


Aquí, en lloc de xocolata, el que hi ha és claus de pany, centenars de claus de centenars de portes. I només una d'aquestes claus, la que té el Mag Lari a la boca quan els seus ajudants ja l'han lligat de mans i de peus amb cadenes, és la que pot obrir, en menys d'un minut, la càpsula en qüestió si es vol evitar que el petit voluntari desaparegui. Emoció, intriga i desenllaç sorpresa fins a l'últim moment.


El Mag Lari no té bestiar a la seva companyia. Ni coloms, ni conills. Tampoc no té una dama que li faci d'ajudant-espelma, com la majoria de mags. L'opció de tres ajudants, que tenen paper, reforça el caràcter teatral de l'espectacle 'Secrets'. Tot plegat i la concepció global del muntatge, entre números d'aparicions, desaparicions, invocació de fantasmes i jocs de cartes, però sempre amb un toc que els fa originals, fan que Lari sigui, per ara i tant, el mag de referència de la nissaga de mags catalans d'aquest moment. El seu recorregut internacional ho avala. I la seva constant innovació, sovint premiada, ho reforça.




«La Bella Dorment» Basada en el conte de Charles Perrault. Guió i lletres cançons: Roser Contreras. Música i arranjaments: Manu Guix. Intèrprets: Enric Boixadera / Gus Bas, Gemma Egea, Julià Farràs, Xavi Lucas, Ariadna Suñé / Assun Molina. Narrador: Pep Anton Muñoz. Escenografia: Marc Garcia, Julià Farràs i Ana Rottier. Vestuari: Àngel Cazorla. So i ll·luminació: Jaume Edo / Jordi F. Anaya. Coreografia: Gemma Egea i Ariadna Suñé. Direcció musical: Ariadna Suñé. Ajudant de direcció: Gemma Egea. Direcció escènica: Julià Farràs. Companyia Dreams Teatre. Barcelona, Jove Teatre Regina, 10 juliol 2008. Fins al 20 de juliol. Preu: 9 €. A partir 3 anys.


Posar imatge, color, personatges i ambientació a un conte tan conegut i ancestral com 'La bella dorment', de Charles Perrault, requereix recrear i refer de nou la història. I això és el que fa la companyia Dreams Teatre amb aquest muntatge adaptat bàsicament com a musical, en la línia que ha generat tants espectadors nous, joves, i tants seguidors en els últims anys. I, si no, només cal parar oïda a la música de Manu Guix i també a la veu narradora en off, tot un veterà pioner del musical català, Pep Anton Muñoz.


L'adaptació és concisa i elegant. Fa l'efecte que l'espectador vagi passant les làmines d'un àlbum il·lustrat en paper cuixé. Sí, perquè cadascuna de les escenes tenen també un acurat canvi d'escenografia que reprodueix els espais del regne, un suggerent vestuari de cadascun dels personatges (el rei, la reina, el mag, les fades, a més dels titelles que treuen el cap o el bec per les finestres en què es converteixen alguns d'aquests personatges per mor de sortilegis desviats de les fades...) i un treballat efecte de llums que crea una atmosfera adequada a cada situació: la del palau reial abans de tenir la criatura, la de la plaça pública i el casalot del mag, la del palau interior cent anys després, ple de teranyines, quan la princesa ja s'ha punxat amb l'agulla de cosir i cau rendida tot un segle per mor del malefici de la fada ressentida, la que no va ser convidada a una festa i no va ser la preferida del rei per solucionar el problema de presumpta infertilitat reial.


Aleshores, esclar, la Dexeus i els seus homòlegs no s'havien encara inventat. L'in vitro només té un precedent en l'elixir del mag. I les fades, com a possibles mares de lloguer, encara no tenien la llei que les emparés. El que no ha canviat és l'existència d'un príncep que, només amb un petó discret, és capaç de despertar princeses adormides. I és que Perrault, que bevia de les fonts populars, en sabia un pou de tot plegat i també dels misteris de l'amor de conveniència.


El perill de caure en la repetició del conte conegut, explicat, llegit, rellegit i de final sabut, sembla que hagi desaparegut de la versió teatral. Hi contribueix, esclar, el guió, que es basa en els moments més decisius i que va in crescendo fins a atrapar els espectadors de totes les edats, però també els més petits. I hi contribueix també el guió musical, que converteix el clàssic literari en una visió del mateix clàssic des dels ulls d'avui —no oblidem que el cinema ha explotat els poders màgics fins a l'esgotament— i sense desvirtuar-ne el rerefons. Reialmes i fades formen cada vegada més part d'un altre món i Dreams Teatre els acosta a l'espectador contemporani amb l'alè del misteri d'un temps i un lloc que només existeixen en l'imaginari col·lectiu dels contes populars que uneix desenes de generacions.




«Pippi Langstrump», d'Astrid Lindgren. Traducció de Carles Moreno. Adaptació del suec de David Devant. Música original de Georg Riedel. Adaptació de les cançons de Ferran Gonzàlez. Escenografia d'Eloi Linuesa. Coreografies d'Ester Bartomeu. Il·luminació de Carles Yagüe. Vestuari de Pep Sànchez i Germán Miranda. Intèrprets: Meritxell Santamaria, Ferran Gonzàlez, Ainara Ballester, Laura Sancho, Ferran Castells, Albert Alemany, Miquel Agell i grup nois i noies de l'Aula de Teatre Lazzigags de l'Escola Sagrada Família de Barcelona. Direcció musical de Lluís Cabal. Direcció de Teresa Devant. Companyia Lazzigags. Barcelona, Jove Teatre Regina, 21 juny 2008. Fins al 6 de juliol. Preu: 9 €. A partir 5 anys.


Pippi Langstrump, creació de l'escriptora sueca Astrid Lindgren (1907-2002), és un dels personatges literaris més populars arreu del món i aquí, sobretot, a banda de les novel·les, conegut a partir de la sèrie televisiva de la dècada dels setanta. Astrid Lindgren en va publicar la primera història el 1945, just acabada la Segona Guerra Mundial, sense que abans no s'hagués lliurat de viure els habituals rebuigs editorials a obres destinades a ser clàssiques, com ara fa deu anys va passar amb J.K.Rowling i el seu Harry Potter. A finals dels anys quaranta, el Maig del 68 encara era molt lluny, però Pippi s'avança als temps i fa de la llibertat personal i la rebel·lia contra el sistema imposat pels adults la seva bandera particular.


El musical basat en les aventures de Pippi Langstrump ha tingut, com les novel·les, traduïdes a més de 80 llengües, diverses versions arreu del món. No és casualitat que la Pippi Calcesllargues catalana hagi arribat de la mà de la companyia Lazzigags i Teresa Devant. A la dècada dels anys noranta, aquesta directora va treballar uns anys a Estocolm, al Var Teater, un espai escènic especialitzat en espectacles per a joves. I tampoc no és casualitat que en un moment que el seu muntatge commemora el centenar llarg de representacions ho faci d'una manera especial a l'escenari del Teatre Regina on la companyia el va estrenar el febrer del 2005.


Es podria dir que el personatge de Pippi és relativament senzill de caracteritzar. Astrid Lindgren li va encolomar unes trenes de color carbassa i unes galtes pigades que la fan insubstituïble per una estètica diferent. I Lazzigags ha tingut en aquests tres anys, com a mínim, dues actrius protagonistes. De tota manera, és ara, amb Meritxell Santamaria, que el personatge viu una etapa que només aconsegueixen els espectacles amb molt de rodatge.


Meritxell Santamaria, sobre qui recau tot el pes del musical, és una jove actriu molt versàtil que els bon fisonomistes identificaran de seguida amb un dels personatges televisius més entranyables de la telenovel·la 'El cor de la ciutat'. Es tracta de Neus, la nòvia d'en Narcís que, com ell, té una petita discapacitat psíquica.


Però no és aquesta l'única cara televisiva del repartiment. Més amagat i més difícil de descobrir que ella hi ha també l'actor Albert Alemany, el fotògraf estranger protagonista de la recent sèrie sobre la Catalunya de la guerra civil, 'Els diaris de Pascal'. Entre els altres intèrprets es troba Ferran Castells, un veterà actor de musicals, amb la marca de la casa Dagoll Dagom, o Laura Sancho, una actriu que ha treballat sovint amb la directora Teresa Devant com a l'obra 'I les noies vestides de diumenge', de Zakes Mda, una denúncia de la desigualtat entre grups humans, presentada fa poc al Versus Teatre, i que aquí interpreta, entre altres, dos dels papers essencials de l'univers adult de la protagonista: la mestra d'escola i l'assistenta social del barri.


Però el musical, que és una de les propostes d'estiu del Jove Teatre Regina, té una sorpresa que el fa molt pròxim als petits espectadors: la incorporació d'un cor de set nois i noies que intervenen en diverses de les escenes i que fan que l'espectacle, com a bon musical que és, prengui l'aire de gran festa escènica. El petit cor forma part de l'Aula de Teatre que la mateixa companyia ha dirigit a l'Escola Sagrada Família de Barcelona i demostra, lluny del que podria semblar una funció de fi de curs, com és possible reunir i conjuntar intèrprets professionals amb l'espontaneïtat ben treballada de futurs intèrprets.


El musical té el ganxo de les peces musicals que els fans del personatge de Pippi coneixen. El muntatge de la companyia Lazzigags es basa en diverses petites situacions i aventures extretes de l'univers literari d'Astrid Lindgren com 'Pippi als mars del Sud', 'Els germans Cor de Lleó', o 'Ronja, la filla del bandoler'. Això permet que alguns dels intèrprets facin el paper de diversos personatges: el forçut del circ, els dos policies, els amics Tommy i Annika, el parell de lladres... Pippi, esclar, no se separa del seu cavall blanc i del mico que fa passar a tothom pel senyor Nilsson, amb qui viu. I les escenes que toquen més el cor arriben de la mà del pare pirata (Ferran Castells) que reflecteixen la fusió de fantasia i realitat pròpia d'Astrid Lindgren.


No és en va que el musical 'Pippi Langstrump' hagi superat el centenar de representacions. És un dels espectacles familiars que fa la sensació que no tingui data de caducitat. Ben representat. Molt dosificat. Un ritme que no s'alenteix en cap moment. I el que és més important, tota la companyia s'hi aboca amb rigor i respecte pel públic, de qui demana alguns voluntaris en un moment donat per a un cop de mà fugaç.


Els potencials petits receptors del muntatge es renoven constantment. I a més, la majoria dels seus pares i mares estan situats a la franja de la trentena, és a dir, dins de la generació que va descobrir la Pippi Langstrump televisiva quan la imaginació i la fantasia es barrejaven amb els somnis encara per fer realitat. I Pippi Langstrump és per damunt de tot imaginació, fantasia i somni. Tres ingredients que el musical transmet i que els espectadors perceben a la pell.


L'espectacle, una hora i deu minuts, té un seguit d'escenes protagonitzades sempre per la Langstrump que acaben configurant una imatge molt fidel del personatge. El risc del teatre, quan la literatura ja ha arribat a la pantalla, sempre és més elevat —que ho preguntin, si no, a la Colometa de 'La plaça del Diamant'— però en aquest cas, es pot dir que Meritxell Santamaria es fa seu el personatge, el modela i el fa arribar als espectadors amb l'avantatge que, si n'hi ha algun que encara no el coneix, acabarà tenint ganes de conèixer-lo millor, potser fins i tot a través del seu primer suport: les novel·les d'Astrid Lindgren. Les té en catàleg l'Editorial Joventut, un segell clàssic ple de clàssics. I totes garanteixen un bon recurs per passar l'estiu llegint després d'anar al teatre.




«Blatman», de Pau Plana. Intèrprets: Íngrid Marín, Pau Plana, Tono Saló i Jordi Solé. Animació de Manel Zardain. Vestuari de Sandra Kostyak. Direcció de Jordi Andújar. Companyia Maremàgnum. Barcelona, Guasch Teatre, 7 juny 2008.


El personatge Batman, un dels referents del còmic, data del 1939. Va ser creat pel dibuixant Bob Kane i és un dels superherois que es transforma en defensor de la justícia i un hàbil lluitador que, malgrat la disfressa de rat-penat i la seva corpulència, basa la seva eficàcia, sobretot, en fer rutllar el cervell.


Batman ha tingut diversos pares adoptius al llarg dels anys. A la dècada dels 70, el dibuixant Neal Adams el va fer més detectivesc. I a la dècada dels 80, Frank Miller, Alan Morre i Brian Bolland en van revaloritzar el seu valor psicològic.


El cinema es va encarregar de fer de Batman un personatge clàssic, sobretot el dirigit per Tim Burton i interpretat per Michael Keaton, el 1989. I un personatge clàssic es pot reciclar. Així, doncs, és com apareix en teatre aquest Blatman —amb una ela que només li permet el català— que abandona el vestit negre fantasmagòric i el canvia pels colors del blat de moro, groc interior i verd a les fulles que fan de capa.


L'espectacle juga, doncs, amb l'avantatge de comptar amb un personatge de ficció que és entès de seguida per tothom i amb la transgressió del fantasmagòric rat-penat en l'acolorit blat-penat que permet també desmuntar alguns dels tòpics de l'heroi.


Muntatge teatral encertat, atractiu, escènicament ben treballat, amb escenes diferenciades per una bona il.luminació que ajuden a activar l'interès dels espectadors i amb un guió no només concís i ajustat, sinó també ben estructurat.


Un dibuixant de còmics ha de complir amb un encàrrec urgent que li reclama l'editor. El teatre dins el teatre es posa en marxa i ho fa amb l'ús de diversos registres: el procés del còmic en directe per mitjà de l'animació, l'audiovisual de ficció a través d'un programa de televisió, l'aventura entre el bé i el mal i el capgirament de papers entre bons i dolents.


Allò que els espectadors viuen és una aventura que es va fent a manera que també s'elabora el còmic, amb personatges que surten de la vinyeta animada per representar la trama en viu. Entès el joc, l'atenció dels més petits està garantida i la dels que ja saben què és un còmic, també, perquè Batman no té frontera de generacions.


Una presentadora de televisió, una pedra preciosa, un mecenes que fa servir un museu de tapadora, un parell de mercenaris a les seves ordres que actuen com a pirates tot i que són esquelets i el súperheroi Blatman integren els personatges d'una trama que no s'entreté i que va al gra —no pas de blat, sinó de la qüestió—, com si realment les vinyetes fossin l'origen del guió.


Pel camí, s'haurà desmitificat la capacitat de la potència física de Blatman, s'haurà donat protagonisme a la presentadora de televisió en una arrencada d'heroisme, s'haurà fet una opció pel feminisme i s'haurà baixat Blatman del pedestal masclista on el van col·locar, a l'època, els seus creadors.


L'humor amb què es tracten les diferents accions i el retorn finalment a l'espai del dibuixant de còmics aconsegueixen un espectacle no només entretingut sinó també reivindicatiu que, en menys d'una hora, fa un petit homenatge al gènere del còmic, sense repenjar-se en cap moment en el paper que a poc a poc li ha pres el videojoc convertint lectors afamats de vinyetes en usuaris empedreïts de cònsoles, i fent diana així amb dos objectius d'un mateix tret: el bon gust per agafar el cuquet del teatre i l'oportunitat de despertar del cuquet de dibuixant, ni que sigui, de moment, reconvertint el clàssic Batman negre en un estovat Blatman groc i verd de secà.




«ALT». Companyia Deambulants. Idea original de Montserrat Canals i Jordi Miquel. Intèrprets: Montserrat Canals, Jordi Miquel, Mariona Moya, Mariona Ortega i Paula Radresa. Col.laboració de Berta Escudero. Composició musical i música en directe de l'Orchestra Fireluche. Escenografia i disseny de la instal.lació: Julià López. Disseny de llums: Maria Güell. Vestuari: Carme Puigdevall Plantés. Maquillatge: Sònia Bautista. Direcció de Bet (Escarlata Circus). Barcelona, Jardins de Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, 8 juny 2008.


La reconeguda companyia Deambulants ha tancat la temporada de teatre familiar del TNC amb un espectacle que fa quatre anys que va estrenar a la Fira de Tàrrega i que des d'aleshores ha portat per diversos indrets d'aquí i de fora on el teatre de carrer encara té un lloc. Les pluges de maig, però, revenja de la sequera, han esguerrat bona part dels caps de setmana previstos i això ha fet que es prorrogués tan sols un diumenge més.


Dansa aèria, coreografia volant, pallassos, una senzilla història domèstica i un acompanyament en directe de banda sonora de l'Orchestra Fireluche, que és un dels millors atractius de l'espectacle.


Els acròbates es mouen en posició vertical sobre un mur fet de grans contenidors de port. Allà exerciten els seus números i els personatges es relacionen sota el risc de les altures i amb un llenguatge dramatúrgic discret, que probablement passa per alt de la majoria d'espectadors perquè el que compta és el moviment i la fantasia amb què impregnen les acrobàcies.


La banda sonora, com deia, sí que marca cadascuna de les escenes amb un color d'impressions que acaba sent l'únic llenguatge en una trama muda. L'orquestra gironina endolceix cadascuna de les peces amb instruments que, en molts casos no són instruments, com plàstics o fustes.


En aquest aspecte, els de la Fireluche es podrien posar al costat de músics com Pascal Comelade, mestre dels instruments de joguina, o els de Cabo San Roque, també aficionats a recuperar instruments insòlits, antics, romàntics. Però el que compta és que el so creï el clima que l'espectacle necessita.


Els acròbates es mouen amb l'ajuda de cordes, politges, cables d'acer i amb utillatge mínim que els humanitza: un paraigua de sol al capdamunt, una galleda, una bombona de gas butà, un ós de peluix, plomalls de pista de circ... És en els números col.lectius, en què intervenen tots plegats, casats amb braços o cames, quan obtenen les millors sensacions.


'ALT' s'ha muntat al jardí de Tallers del Teatre Nacional de Catalunya. Darrere del mur dels contenidors gegants, de color blau, treia el cap la caputxa grisa de la Torre Agbar. Això fa que un es pregunti ¿què serien capaços de fer els Deambulants escalant, com si fossin l'homus aràcnid, les finestres acolorides del pirulí de les Glòries?


I això fa pensar també que espectacles com els de Deambulants resulten més efectius si la il.luminació —en hores de nit— hi aporta el seu paper essencial remarcant segons quins moviments i segons quins moments de cada personatge. Les representacions del TNC, totes en horari de migdia, li resten part d'aquest atractiu màgic. Per això, fa quatre anys, ALT, a Tàrrega, devia semblar una altra cosa, una altra cosa que ara, a la llum del sol, s'hi troba a faltar. Per això també, Deambulants creix encara més si s'adapta a edificis singulars o fets amb grans murs de vidre perquè, aleshores, els espectadors veuen com es manipula una construcció que generalment han vist impertèrrita tota la vida.


Que la pluja no sigui excusa. Un pensa que ja que Deambulants passaven pel Teatre Nacional de Catalunya, no s'havien de conformar a actuar només en vertical sobre els contenidors del seu espectacle sinó que, en un horari de nit, podien haver explotat el columnam i el vidriam de l'edifici d'en Bofill, i segur que hauria donat per molt.


És una llàstima que l'única "perversió" que es pugui veure sobre els murs atenencs del TNC sigui la dels netejadors de vidres amb la cistella mecànica, quan tenim artistes que fins i tot d'això són capaços de fer-ne una visió poètica. ¿Una altra temporada que no plogui tant, potser?




«Rosegó, el gos rodamón», de Manuel Molins. Música de Ferran González. Intèrprets: Oriol Macià i Marc Miramunt. Vestuari, ambientació i caracterització: José Carrasco. Escenografia: JTRegina. Il.luminació i so: Francesc Campos. Coreografia: Esther Pérez-Ferrer. Veus cor cançó Street Band: Esther Pérez-Ferrer, Olga Fañanàs, Mariona Campos i Ferran González. Direcció de Maria Agustina Solé. Companyia La Trepa. Barcelona, Jove Teatre Regina, 24 maig 2008.


El gos és, per tradició, un dels animals que més s'ha vist caracteritzat com a bèstia personificada tant en literatura, com en cinema. El gos no en té prou d'haver-se guanyat a pols el qualificatiu de "millor amic de l'home" (i de la dona, se suposa), sinó que ha protagonitzat nombroses històries humanes de gran heroisme: rescats de víctimes entre runes, acompanyament d'invidents, fidelitat al seu "amo", avís de desgràcies, constància a fer quilòmetres per anar on és aquell qui estima i un do intel.ligent que el fa a la vegada servidor i exigent.


La tradició literària més pròxima ens ha llegat gossos il.lustres: potser el màxim representatiu de tots ells és avui en dia 'Rovelló', el petit gos d'una de les novel.les bestseller per a infants, artista de pantalla i televisió i un dels millors amics de les criatures. Ningú com ell reuneix alguns dels mèrits més notables que se li poden demanar a un gos. I, a més, l'honorable Rovelló, fill de Josep Vallverdú, com Rosegó, el protagonista d'aquest espectacle, també parla.


Però si algun tòpic s'atribueix també al gos és que és una bestia considerada de mena rodamón. Malgrat les seves habilitats, les seves virtuts i el seu esperit generós, el gos és també una de les bèsties domèstiques més abandonades pels seus "amos". I quan arriba l'hora de desfer-se'n, el gos es converteix irremeiablement en un gos pòtol, un indigent, un rodamón a qui el que pitjor li pot passar és que vagi a parar a una gossera plena de gàbies com si fos una presó on, de tant en tant, fa cap una càmera de televisió per parlar de l'alt ínidex de gossos orfes pendents d'adopció que hi ha.


Rosegó, precisament, és un d'aquests gossos, però el seu esperit de carrer és més fort i se'n surt en una fugida tan valenta com inconscient. I en una de les exploracions urbanes que fa, Rosegó —un personatge interpretat per un dels dos únics actors del muntatge amb autèntica vocació i caracterització— entra en una casa unifamiliar, saltant la tanca del jardí, on viu Lluc Recatan, que és, precisament, un home enamorat dels gossos. El problema és que, pel seu caràcter exigent i poc solidari, són els gossos els que l'abandonen sempre i no els torna a veure mai més. I no perquè no els tracti a cos de rei, sinó que Lluc Recatan té la dèria de convertir-los en gossos modèlics, educats, instruïts i distingits de tots els altres gossos del barri.


Rosegó troba a la casa de Lluc Recatan tot de queviures que el fan feliç perquè, amb la pujada dels aliments, sap el que costa avui en dia trobar un os per rosegar, ni que sigui en un contenidor d'escombraries. A can Recatan hi ha ossos a la nevera, ossos en una menjadora i un bon jaç per fer la migdiada. I no s'ho pensa més. S'hi queda. Fins que Lluc Recatan torna i el troba instal.lat com un senyor.


Els tractes es tanquen de pressa. Lluc Recatan no pot passar sense tenir un gos i convida Rosegó a viure amb ell. Rosegó es llepa el morro de content, però aviat s'adona, com els seus antecessors, que el seu nou "amo" no el deixa ser un gos lliure com ell voldria i com estava a costumat a ser des que feia de rodamón. I no triga tampoc gaire a abandonar la casa per tornar a la vida que portava abans.


Però gira el món i torna al Born. I Rosegó ha donat una lliçó a Lluc Recatan que, quan s'adona que el pot recuperar, es torna cada vegada més comprensiu i més bon "amic del gos" i fins i tot fa un esforç per aprendre a bordar com ell.
El muntatge planteja, doncs, la necessitat de trobar el punt intermedi en qualsevol relació. L'estira-i-arronsa, en aquest cas entre gos i home, no és altre estira-i-arronsa que el de qualsevol altra relació social, d'amistat o de parella.


Espectacle pensat sobretot per a espectadors primerencs, amants dels gossos, més capaços de transgredir el joc entre un gos humanitzat i gegant —si tenim en compte les dimensions mitjanes d'un gos—, que fins i tot acaba caminant només amb dues potes i amb el cos enlaire i que a vegades es comporta com una criatura malcriada, però també a vegades com una criatura que ha madurat ràpidament i reflexiona com un adult.


Rosegó és un gos que espontàniament lluita contra el racisme, la diferència, l'explotació del poderós sobre el feble, la pedanteria i la intel.lectualitat mal entesa. Però és també un gos que encara conserva en el seu interior algunes de les virtuts que el continuen fent el millor amic de l'home, en aquest cas, de Lluc Recatan, que veu en Rosegó un líder de carrer quan, al seu voltant, en el temps que ha estat a fora, ha aconseguit reunir un grup de gossos i gosses pòtols com ell amb qui ha format una Street Band, un conjunt musical que l'espectador s'haurà d'imaginar, però que tindrà l'opció d'escoltar en off en una peça enganxadissa que tanca la història d'amistat que s'ha anat teixint a l'escenari.




«Jump». Creació en equip de Yegam Production Company. Música de Dong-June Lee. EscenografIa de Mi-Ran Park. Il.luminació de Magic Lighting. Vestuari de Dolsilnai Company. Director d'actors: Yun-Joong Kim. Director d'arts marcials: Gye-Whan Park. Director d'acrobàcies: Oak-Soo Cheng. Tècnic d'il.luminació: Sun-Ju Jung. Tècnica de so: Kyung-Min Yoon. Fisioterapeuta: Yun-Seok Jang. Intèrprets: Hyo-Sang Yun / Su-Young Kim (avi); Un-Sok Yi (pare); I-Young Kim / Sang-Yun Park (mare); Jae-Hoon Lee (oncle); Jung-Ran Kim (filla); Hyun-Kyu Cho (gendre); Wan-Ho Lee / Seok-Hoon Gu (lladre 1); Min-Ho Kim / Yeop Heo (lladre 2); Hyung-Seok Kim (vell). Director d'escena: Kyung-Soo Lee. Barcelona, Teatre Victòria, 21 maig 2008.


El més suggerent de l'espectacle d'acrobàcia, mim i arts marcials, 'Jump', és que tot el que s'hi representa és absoluta ficció. Com qualsevol representació teatral, esclar, però aquí, la ficció s'amplia a la tècnica de cadascuna de les accions. És a dir, que qualsevol ventallot és mentida. Tan mentida com aquelles pantoflades entre pallassos que són aparença amb cop de mà amagada. I només que els espectadors s'hi fixin una mica, s'adonen que tots els moviments, totes les pallisses, totes les claus de judo, karate, takekowndo, tots els salts i tots els jocs de màgia són simplement una ficció coreogràfica que només el cinema, amb trampa, ha fet veure com a real i que aquí, en viu, la companyia de Corea del Sud, amb més de 2.000 funcions fetes de l'espectacle com a garantia, s'encarrega de desmitificar amb humor, però sense renunciar ni una mica a la tècnica més depurada de les arts marcials.


Els efectes de so, les cabrioles del cos humà i la il.luminació ajuden a estimular la imaginació. I la picaresca de clown, amb participació inclosa d'un o dos voluntaris de la platea, introdueix una estona de parèntesi de pista de circ i de retorn a la sensibilitat com a individus de carn i os amb els mateixos intèrprets com a pallassos.


Tots els personatges de la història de fons formen part d'una família de ficció que va néixer ja fa sis anys sota el nom precisament de 'Crazy Family', al Teatre Nacional de Seül. Des d'aleshores, ja sota el títol de 'Jump', ha girat per mig món i ha obtingut diversos premis, tant a Corea com en el Festival Internacional Fringe d'Edimburg. El moll de l'os de la trama és l'entrada a casa d'uns lladres silenciosos. A partir d'aquí, les peripècies que passen tant els membres de la família (avi, pare, mare, oncle, joves) com els lladres silenciosos creen un clima d'aparent violència que s'endolceix amb un toc d'amor i enamorament ingenu i de mort falsa.


L'espectacle beu de les fonts del còmic, de l'animació, del manga i de la tradició del làser totpoderós. La compenetració, doncs, amb el llenguatge juvenil és cosa feta. I l'ús que se'n fa és tant un atractiu per als més grans, a qui potser els cau lluny el gènere, com per als més petits, que potser encara no hi han arribat.


El fet és que la companyia aconsegueix un espectacle d'encara no una hora i mitja ple d'acció i de divertiment col.lectiu, amb una bona dosi d'humor subtil que atrau tota mena d'espectadors, al marge de la seva major o menor simpatia pel gènere del pim-pam-pum amb catanes incorporades, ni que siguin de fulla flexible.


El clima de mentida i d'humor col.lectiu puja tant de to, que quan, en el desenllaç, la violència de la trama arriba al seu màxim exponent, ja no la veu ningú com una violència de debò. Se'n riu el més petit i se'n riu el més gran, objectiu final, pel que sembla, de la companyia coreana.




«L'illa encantada (tu fas l'aventura)», de Jaume Gómez, Albert Gràcia i Miquel Simó. Intèrprets: Cristina Esteve / Cris Vidal, Jaume Gómez, Albert Gràcia / Miquel Mali. Vestuari: Nídia Tusal. Escenografia: Albert Gràcia. Muntatge musical: Jaume Gómez. So i il.luminació: Rafel Gràcia. Direcció: Jaume Gómez. Companyia T-Gràcia. Barcelona, Guasch Teatre, 11 maig 2008.


Des que Robert Louis Stevenson va relatar la seva aventura a 'L'illa del tresor', el mite d'un mapa antic que a través d'un enigma porti els qui el descobreixen a viure una nova vida no ha parat de reproduir-se en novel.les de pirates, pel.lícules d'acció, sèries animades i fins i tot espectacles teatrals.


Aquest és també el punt d'arrencada de 'L'illa encantada', en bona part un muntatge musical que té la característica que convida els petits espectadors a escollir, com si es tractés de les opcions d'un videojoc, el camí que es vol que segueixin els protagonistes. Espectacle, doncs, participatiu i gairebé interactiu, tot i que deu ser difícil que els resultats de les pistes que la platea demana difereixen gaire en cada funció.


Tres germans, dos nois i una noia —la més espavilada i valenta dels tres— troben, mentre fan neteja de les golfes de casa, un mapa l'enigma del qual, ben utilitzat, els portarà per art de màgia a fer-lo servir precisament en el dia, més i any que es representa l'obra. Amb aquesta clau o PIN enigmàtic, podran obrir un petit cofre que amaga una pedra màgica que, un cop llançada al mar, alliberarà els habitants de l'illa dels poders d'encatament malèfics propinats per un tal lloro-pirata, que els porta a tots pel carrer de l'amargura.


L'espectacle, doncs, es mou en aquests dos plans: el del món real i el del món fantàstic o el de l'encanteri, amb la presència d'algunes bèsties o individus de l'illa que fan superar als tres viatgers algunes proves que converteixen el seu recorregut en una mena de servei de metges sense fronteres.


La part musical s'encarrega de crear un clima actiu i enganxadís. De fet, els espectadors no tenen l'oportunitat de perdre-s'hi perquè la seva participació activa és demanada cada dos per tres a base de respostes amb el monosíl.lab "jo", controlat, pel que fa a la intensitat, per un sonòmetre de ficció en off que decideix quina resposta de la platea és la que guanya.


En aquesta mena d'assemblea general regida pel lema "qui crida més guanya", els tres protagonistes viuen moments de por, moments d'heroisme, moments de bona sort i moments dels quals no s'oblidaran mai... fins que, un cop acabada la seva missió a l'illa encantada, decideixen que ja poden tornar a les golfes de casa on el temps sembla que no hagi corregut gens i tot continua igual.


La trama de 'L'illa encantada' és prou viva i és una llàstima que la posada en escena no es vegi del tot arrodonida per algunes condicions tècniques de disseny escenogràfic i il.luminació. És evident que moltes companyies de teatre familiar es mouen amb pressupostos de producció discrets, sense gaires oportunitats de trobar una sala estable i disposades a convertir-se en companyies de teatre ambulant per escenaris a vegades atrotinats, però això no hauria de ser motiu per dotar les seves posades en escena, en una sala com la del Guasch Teatre, de certes convencions que farien més complet l'esforç personal que hi dediquen.


Es va escàs de millors matisos d'il.luminació, que en la majoria de casos fan rutinària cadascuna de les escenes. Es va sobrer de llençols que amaguen segons quins decorats i es fa un ús massa generalitzat de decorats naturalistes. S'hi troba a faltar més càmera negra, una mica més d'imaginació deixada a l'abast dels espectadors i també uns brins de dramatúrgia poètica que faci passar els espectadors de la convenció fàcil de l'espectacle televisiu o de festa major a l'espectacle teatral, que hauria de ser una altra cosa.


Si, a més, en el text de molts d'aquests muntatges, es prescindís de tòpics com els que fan referència a certs programes de televisió, amb referències foranes, el públic familiar de molts d'aquests espectacles tindria la sensació que viu una experiència teatral diferent i els més petits potser entendrien que cada mitjà té el seu llenguatge i el seu registre, i que la concessió que sovint es fa per arribar a tothom, no serveix tampoc per fer espectadors de futur.




«El zoo d'en Pitus». Guió d'Ainoa Martínez, basat en la novel.la de Sebastià Sorribas. Intèrprets: Lindes Farré, Ramon Garrido, Enric Carrasco i Damià Capella. Il.luminació i so: Ignasi Bosch. Vestuari, escenografia i atrezzo: D'Art. Creació musical: Jeroni Pagan. Direcció: Daniela de Vechhi. Tutatis Productora. A partir 5 anys. Barcelona, Teatre Poliorama, 4 maig 2008.


Els qui havien llegit o vist la pel.lícula de 'La plaça del Diamant', de Mercè Rodoreda, van poder veure l'adaptació teatral que en va fer Josep M. Benet i Jornet per al Teatre Nacional de Catalunya. Els que havien llegit o vist la pel.lícula d''El zoo d'en Pitus', de Sebastià Sorribas, ara poden fer el mateix amb aquest espectacle que intenta ser fidel a la trama de la novel.la, però que també recorre a la teatralitat per aproximar-s'hi.


Un llibreter és a punt de tancar sisplau per força la seva llibreria de tota la vida. Un grup de criatures del barri ho vol evitar perquè a la llibreria hi tenia l'oportunitat de llegir còmics de franc. És per primera vegada, però, que s'endinsen de ple en la lectura d'un llibre. I és així com apareix en escena el llibre 'El zoo d'en Pitus', la novel.la de Sebastià Sorribas que ha estat de les més llegides pels infants durant els últims quaranta anys. La complicitat, doncs, amb bona part dels espectadors està servida.


A partir d'aquí, els protagonistes de l'adaptació teatral entren en el món de la ficció, al barri d'en Pitus, i es troben amb la decisió solidària d'haver d'esprémer l'enginy per ajudar en Pitus, que necessita una intervenció mèdica urgent que li poden fer en un país nòrdic d'Europa. La idea de muntar un zoològic porta de corcoll la colla. I també ha portat de corcoll els intèrprets de l'espectacle que han de fer ús de la imaginació per cobrir la representació animal que els fa falta per obrir el zoo, autèntic leit motiv de l'obra.


Les solucions haurien pogut ser moltes. Probablement una hauria pogut ser la d'utilitzar els titelles, amb una il.luminació efectista. Però la companyia ha optat pels animals retallables en cartró que apareixeran en un moment donat a les pares de la platea del teatre i que entre tots, intèrprets i petits voluntaris espectadors, ajudaran a caçar per entrar al zoo.


Un zoo de cartró que, en la imaginació dels petits espectadors, fa la seva funció, i que té com a referent les il.lustracions que durant tants anys han acompanyat la lectura de la novel.la de Sorribas qui, per cert, abans de morir, va donar el seu vistiplau a l'adaptació teatral. La fidelitat no es trenca en cap moment, fins i tot en el polèmic ús, encara, del paper del mossèn i la parròquia del barri, que l'editorial de la novel.la, La Galera, ja va intentar d'actualitzar als nous temps —sobretot perquè la tipologia de barri ha canviat molt—, però que l'autor no va permetre per mantenir el testimoni de la realitat cívica dels anys seixanta.


Avui, a l'escenari, sentir parlar del mossèn i la parròquia sona una mica allunyat, en època de centres cívics, ludoteques i grups d'esplai laics, però té l'avantatge que transporta també els espectadors a un món gairebé del passat on es resolien conflictes solidaris amb recursos que, curiosament, tornen a ser absolutament del present. ¿Deu ser això una de les influències sibel.lines del Maig del 68 tan discutit ara?


Els intèrprets d''El zoo d'en Pitus' fan esforços per posar-se a la pell dels petits personatges de l'obra, tot i que és difícil que no se'ls vegin els pèls de les cames o la creixença del cos molt més enllà de la pubertat. Acostumats a veure utilitzar criatures en temps real en segons quins papers del cinema, el paper que fan els intèrprets del muntatge té el seu mèrit perquè corre el risc de caure en el to cofoi i carrincló, cosa que, afortunadament, evita a temps l'estructura del guió.


Un personatge malvat, que fa les delícies de la participació entusiasta de la platea a l'estil tradicional del Banyeta dels titelles quan l'assenyalen com a dolent, entra en escena per compensar el salt entre la realitat i la fantasia del muntatge. Una picabaralla pel solar on s'ha d'instal.lar el zoològic de la colla d'en Pitus amb rerefons d'especulació immobiliària porta al ressò de la literatura de colla típica de mitjan segle passat que va contribuir a donar a conèixer als infants de l'època un món ideal i noble que la realitat s'ha encarregat de destarotar, si un té en compte els judicis en ple procés, ara i durant l'última dècada, sobre abusos d'especulació urbanística.


Amb tot plegat, doncs, aquesta adaptació teatral d''El zoo d'en Pitus' opta per una lleugera actualització sense perdre els valors que ja es troben en la novel.la: l'amistat, la força de treballar en equip, la manera de combatre les diferències i la descoberta del mal que pot fer un personatge maquiavèlic i una llengua viperina disposada a posar foc en un grup d'amics on tot era harmonia.


El muntatge, auster escenogràficament, pla d'il.luminació, sense gaire matisos, reposa tot el seu efectisme en una mena de puzzle gegant que va adaptant els diferents àmbits per on transcorre la trama. I se li podria retreure que es confia excessivament en el text. Hi ha alguns moments, quan es prepara l'estratègia del zoo, que el ritme afluixa perillosament. Potser ho fa el fet que l'espectador mitjà conegui a l'avançada el que ha de passar i això, inevitablement, resta la guspira de la sorpresa que hi ha en una obra desconeguda.


Malgrat tot, l'esquelet d''El zoo d'en Pitus' aguanta l'embat del pas del temps. I demostra que ha arribat en aquell punt dolç en què convergeixen dues generacions amb un llibre a la mà: els que l'han llegit de petits, que comencen a fer una mirada a la infància perduda, convertits ara en els millors recomanadors dels seus fills. Aquesta transmissió literària entre pares i fills es respira també durant tot l'espectacle teatral, una escassa relació que molts pocs espectacles aconsegueixen.




«La Via Làctia», de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Lletres de Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Música de Dani M. Iglesias. Arranjaments musicals: Mark Cowling. Músics: Mark Cowling, Xavi Muntaner i Francesc Villarrúbia. Cantants: Muntsa Rius, Òscar Mas, Xavi Fernández, Eva Trullàs, Joan Carles Capdevila, Sílvia Guillem, Manolita Domínguez i Paco Rosado. Direcció cors: Joan Carles Capdevila. Cantants cors: Manolita Domínguez, Joan Carles Capdevila, Paco Rosado i Sílvia Guillem. Nenes: Alexandra Capdevila i Marina Iglesias. Enginyer de so: Joan Sirvent. CD Audiovisuals de Sàrria. Muntatge de titelles de la companyia El Cau de l'Unicorn. Direcció Roser Castellví i Dani M. Iglesias. Barcelona, A partir 5 anys. Jove Teatre Regina, 4 maig 2008.


Un dels millors espectacles familiars vistos a Barcelona aquesta temporada és 'La via làctia'. Muntatge de titelles gegants amb llum negra —herència de la venerable escola de la Llanterna Màgica de Praga—, que la companyia El Cau de l'Unicorn ha passejat per la Seca i la Meca en els últims cinc anys sense que hagués tingut una temporada més o menys llarga en un espai escènic de Barcelona.


El Jove Teatre Regina l'ha acollit durant tres setmanes, només tres caps de setmana, i per la qualitat global de l'espectacle, seria recomanable que es replantegés una nova temporada més àmplia. Els seguidors del teatre familiar hi haurien d'anar i hi anirien a ulls clucs.


El musical 'La via làctia' té tres grans eixos que reflecteixen un rigor formal fora de la mitjana habitual: 1. una banda sonora extraordinària —enregistrada i editada també en un CD—, i amb veus de tanta garantia com la de l'actriu Muntsa Rius —actriu que va des de Dagoll Dagom fins a 'Mamma mia!'—; 2. un guió mil.limètric, rigorós, de llenguatge exquisit, que es converteix en un conte fantàstic que fa estar en silenci sepulcral els petits espectadors durant una hora; i 3: els efectes màgics de la tècnica dels titelles gegants amb luminotècnia fluorescent sobre fons negre, que captiven petits i grans.


Des del primer moment, la trama del conte no pot ser més actual: la sequera i la falta d'aliments, tot i que es parli de la sequera de la llet i els seus derivats i calgui buscar una animal amb banyes que posi remei al problema. La recerca es deixa en mans d'un personatge de ficció, el petit Karim, que en un món on els que més aprenen veuen com els creix el cap, ell es queda sempre amb el cap rodó com un terrestre qualsevol. La missió encomanada el porta a fer un viatge iniciàtic per l'univers.


A partir d'aquí, sempre amb la batuta musical de guia, el recorregut és un cau de sorpreses, una pluja de personatges, d'objectes, d'animals i de cossos celestes, entre titelles manipulats i alguns d'agegantats del tot interpretats en carn i os i amb màscara per un dels titellaires.


Un regal per a la vista i l'oïda. Un regal per als sentits. Humor i reflexió a la vegada. Pluja de sentiments. Teclat de valors: immigració, amistat, esforç, generositat. ¿Som al teatre o som al cinema? Les línies es confonen, però els titelles gegants acolorits omplen un espai de foscor a l'escenari on tot és possible sense que els espectadors en descobreixen el secret.




«Umbra», de Sergi Buka. Dramatúrgia de David Cirici. Música de Pep Pascual. Escenografia de Ramon Simó. Il.luminació de Josep Codines. Vestuari de Rosa Solé. Intèrprets: Sergi Buka i Hèctor Claramunt. Direcció de Ramon Simó. Espectacle familiar de màgia i ombres. A partir 5 anys. Preu: 8-12 €. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional Catalunya, 5 abril 2008.


L'espectacle 'Umbra' ha volgut barrejar dramatúrgia i màgia en un únic paquet. Però, desenganyem-nos-en perquè és la màgia la que domina per damunt de tot. Fins al punt que la dramatúrgia, si no fos per la sinopsi que n'explica el programa de mà, seria força difícil d'endevinar per si sola.


Sergi Buka, el mag, no actua sol sinó acompanyat d'un intèrpret que fa el paper d'un agent artístic d'origen francès que circula amb el seu cap dins un televisor. I també hi ha un ajudant, el senyor Gris, una mena de senyor de les tenebres. L'agent artístic té por que, en una de les seves desaparicions, el mag no torni a aparèixer com a vegades fa perquè triga molt. Per això es vol apropiar d'amagatotis dels seus secrets per prendre-li el lloc als escenaris.


Doncs, sí, alguna cosa d'això s'endevina en la trama dramatúrgica de l'espectacle, però cal molta intuïció per treure'n l'entrellat. En canvi, el paper de Sergi Buka es manté durant tota la representació en un rigorós i efectiu mim interpretatiu sobre el qual deu haver incidit la direcció del muntatge, amb la intenció de donar sentit al fet d'incorporar a la programació familiar del TNC un espectacle que es podria considerar parateatral sense buscar-hi espectadors d'una edat determinada.


Sergi Buka s'hi llueix a l'hora de fer el repertori de números de màgia que s'integren dins l'esmentada dramatúrgia. Els colomins blancs apareixen i desapareixen sense que ni tan sols s'intueixi el truc. L'espectacular número del lector que treu flames d'un llibre antic és un dels més aconseguits i més relacionats amb el gènere fantàstic. La multiplicació de les monedes d'un recipient d'aigua —¿metàfora de la sequera que amenaça el país?— no té res a envejar a la recollida de monedes de la Fontana de Trevi. Les seqüències d'ombres xineses transporten els espectadors als números de barraca de fira del XIX i li fan viure un dels números més tecnològics amb la visió, amb ulleres en 3D de cartró que es reparteixen a l'entrada —ull vermell a la dreta, ull blau a l'esquerra— l'aproximació fins a tocar de cadascun dels espectadors d'ombres com la d'una vamba, la d'un salabret de caçar vambes o la dels mateixos personatges que es projecten al fons de l'escenari.


El número del cap tallat del representant artístic en una taula, a dins de l'armari, les combinacions i interseccions del mag en carn i os amb el seu doble a les projeccions en dues pantalles laterals d'una paret de gran armari d'on surten els àlies de Sergi Buka i on tornen quan convé. O el clàssic de la caixa fosca que engoleix, sense deixar-ne rastre, una espectadora que el públic no tornarà a veure, són algunes de les sorpreses de la resta del menú del mag.


Tot i que un parell de lleus incidències en el sistema tècnic relacionades amb el so del televisor del cap del representant artístic, van fer, en la funció d'estrena, que el ritme de l'espectacle caigués una mica en el ralenti, el guió que segueix Sergi Buka està marcat per presentar sota l'excusa d'un fil argumental el que habitualment és, en altres casos, una demostració de la destresa del mag i, sobretot, de les bones manetes del mag per continuar deixant que el públic cregui que la màgia és realment màgica.




«Y de paso... un entremés». Versió de Macià G. Olivella sobre diverses peces curtes del teatre clàssic espanyol. Intèrprets: Marc Miramunt, Oriol Macià, Maties Gimeno, Olga Fañanàs, Mariona Campos i Esther Pérez-Ferrer. Música de Ferran González. Vestuari de José Carrasco. Coreografies: Esther Pérez. Il.luminació i so: Francesc Campos. Companyia La Trepa. Direcció de Maria Agustina Solé. Barcelona, Jove Teatre Regina, 29 març 2008.


La gastronomia i el teatre poden anar plegats, tal com ho demostra la companyia La Trepa amb un espectacle basat en els populars entremesos del teatre clàssic espanyol. Una versió amb base musical les diferents parts de la qual van introduint els intèrprets convertits en xefs de cuina.


L'espectacle constra de quatre peces breus que transmeten l'humor, la ironia, la picaresca i la moralitat pròpia del Segle d'Or. Emparat en les arrels populars, van desfilant tot de personatges que si bé són d'una altra galàxia es comporten en les reaccions com ho faria el més contemporani.


S'hi veu, doncs, el pagès que vol fer el remake del conte de la lletera amb les olives i la discussió que té amb la seva dona i la seva filla i un veí per unes oliveres que encara s'han de plantar i que no donaran fruit fins trenta anys després.


S'hi veu com el gènere de l'estafa ve de lluny, amb dos criats morts de gana que es fan passar per metges quan el seu amo no hi és i recepten quatre disbarats amb l'únic objectiu de treure's una propina ni que sigui corrent el risc de ser descoberts com si fossin uns vulgats Morin's clínics del segle XXI.


S'hi veu també el duel d'espases per un casament no consentit i la juguesca del pretendent, conxorxat amb les dones de la família, per fer creure al germà que hauria de donar el permís per al casori, que ja està mort i que es troba al regne del més enllà.


I es tanca el repertori amb un final amb l'entremès que posa en evidència, en una mena de 'Polònia' avançada a l'època del Segle d'Or, el poc senderi d'un alcalde que rep en un poble la visita d'uns còmics ambulants que li fan creure, a ell i tota la parentel.la, que les escenes que la comediant anuncia que surten de darrere d'un tapís són reals ni que ningú del poble vegi ni la tropa de ratolins, ni l'estampida de toros, fins que arriba al lloc, en carn i os, el capità d'un regiment de cavalleria demanant allotjament al poble i, servit l'embolic, ningú dels presents no se'l pren seriosament.


El muntatge, adaptat al públic actual, s'ha basat en els entremesos 'El paso de las aceitunas', de Lope de Rueda, considerat el pioner en el gènere; 'El doctor Borrego', de Monteser, un autor molt lligat a la cort reial. 'Los muertos vivos', de Quiñones de Benavente, escrita per a un actor molt famós de l'època, Cosme Pérez, que va crear un personatge molt popular , el de Juan Rana. I el conegut 'El Retablo de las Maravillas' de Miguel de Cervantes, una constatació que les falses aparences són un virus que ve de lluny.


La companyia La Trepa, ànima del mateix Jove Teatre Regina, ha aconseguit una posada en escena refrescant, amb sis intèrprets —tres actors i tres actrius— que donen veu als diferents personatges populars dels entremesos en qüestió i que acompanyen la moralitat de cada entremès amb peces cantades.


Una senzilla escenografia, una tarima, una taula i quatre bastiments de fusta completen un quadre que no pretén sofisticar la posada en escena sinó deixar reposar tota la seva eficàcia en la interpretació per fer que els espectadors més petits es diverteixin i es familiaritzin amb uns textos clàssics, cosa que fan, sobretot, amb els gags del mort que no és mort —perquè els porta el referent de les històries de fantasmes— o amb els de les escenificacions dels còmics ambulants que no existeixen, aconseguint que el que s'explica es relacioni amb el que no s'explica i que es faci la transgressió entre allò que és veritat i allò que forma part de la mentida escènica i la trapelleria de bona fe i que no fa cap mal.




«El jardí del gegant», de Jordi Andújar. Basat en el conte 'El jardí egoista' d'Oscar Wilde. Intèrprets: Jordi Andújar, Íngrid Marín i Pau Plana. Il.luminació: Matias Marcé. Vestuari: Bàrbara Glaenzel. Escenografia: Jaume Grau i Xavi Pedemonte. Direcció: Matias Marcé. Companyia Maremàgnum. Espectacle familiar a partir 3 anys. Preu: 8€ Guasch Teatre. Barcelona, 16 març 2008.


Un dels contes més populars de l'irlandès Oscar Wilde és 'El gegant egoista'. La companyia Maremàgnum en fa una adaptació molt lliure. Però el pobre Oscar Wilde no en surt gaire ben parat. I no pel rerefons de la història, sinó per un excessiu entreteniment d'entrada i un desaprofitament del moll poètic del conte clàssic.


Dos germans que sempre es barallen fan anar de bòlit el seu oncle, aquí, un tramoia del teatre. Quan entren en un llibre màgic i en un jardí idíl.lic, hi descobreixen el gegant egoista i, en el viatge iniciàtic que fan, aprenen a respectar i repartir-se el que troben.


És en aquesta part que el muntatge guanya en fantasia amb l'aparició de diversos personatges: ombres xineses i suggerents màscares personifiquen les quatre estacions. Però el guió continua flaquejant i obviant el que Wilde va deixar escrit i que permetria una dramatúrgia que, si s'hi incloguessin titelles per als elements més boscans, una il.luminació més càlida, uns millors efectes de so i un bon moviment, tothom s'hi podria llepar els dits.


La moralitat reconverteix el gegant egoista en un gegant més generós, disposat a compartir el que té i deixant que els de fora entrin al seu jardí. I la tornada dels dos brivalls a la tramoia de l'oncle acaba en un altre entreteniment fent volar estels que, com al principi, aigualeix la força d'Oscar Wilde i el suc que se'n podia treure.




«El circ dels ninots». Creació de Carles Benseny, Enric Blasi, Emiliano Pardo i Carles Pijuan. Intèrprets: Carles Benseny i Enric Blasi. Companyia de Comediants La Baldufa. Recomanat a partir de 5 anys. Barcelona, Jove Teatre Regina, 2 març 2008.


La companyia Comediants de La Baldufa va néixer a Lleida fa dotze anys. Des d'aleshores han produït una desena d'espectacles i han participat en diversos festivals europeus. A l'última Fira de Frankfurt, en representació de la cultura catalana, van presentar el muntatge 'El llibre imaginari'.


L'espectacle 'El circ dels ninots', un dels que tenen en repertori i que s'ha presentat ara al Jove Teatre Regina, reuneix diversos elements: titelles plans, peces mòbils, un puzzle gegant que acaba en elefant, ninots de fusta, ombres xineses i un parament escenogràfic centrat en un carruatge clàssic que té diferents utilitats i que transporta els espectadors al món circense.


Dos vells amics que anys enrere havien treballat en un circ es troben després de molts anys. El salt en el temps del record —els dos personatges es desdoblen en vells i joves— els porta a rememorar alguns dels números del seu antic circ que més èxit tenien arreu on paraven la carpa: un faquir que es clava espases, una ballarina equilibrista, els pallassos, acròbates, homes forçuts i un presentador representat per un titella gegant.


El joc escènic es produeix donant vida a cadascun dels artistes en diferents suports: a vegades amb ombres, a vegades amb peces de titelles en miniatura —que creen la visió de grandesa al seu voltant—, i a vegades amb els mateixos dos intèrprets de carn i os, que reforcen el seu paper sobretot en el número del faquir i les espases i en el dels pallassos i el clàssic salt al got d'aigua.


L'espectacle està integrat més per una sèrie de gags que per una trama concreta. Per tant, no hi ha un guió que relati clarament aquest salt entre el present i el passat, cosa que fa que els espectadors més petits trobin a faltar segurament un fil de narrativitat oral i acabin pensant que l'espectacle s'acaba massa aviat. Però ha passat ben bé una hora. En tot cas, 'El circ dels ninots' és un muntatge que combina el teatre i els titelles, gairebé sense paraules, que deixa per a després del mutis final l'estímul d'assimilar les sensacions vistes.




«El petit cobert», de Jordi Pérez. Basat en un conte de Margalida Albertí. Coreografía de Sergi Descayre i Basilio González. Actors-Ballarins: Agnès Padrós, Sergi Descayre i Basilio González. Disseny d’escenografia i vestuari: Elisenda Rodríguez. Música: Diversos autors clàssics. Disseny de so i llums: Joan Vitali (Trópico de Capricornio). Direcció de Jordi Pérez. Companyia Clac&Roll. Barcelona, Teatre del Raval, 17 febrer 2008.


El viatge és un recurs habitual en els contes iniciàtics. I un espectacle com 'El petit cobert' fa del viatge una representació escènica que té la base en un conte de Margalida Albertí, actriu multidisciplinar, que té tots elements que l'aparellen amb les làmines d'un àlbum il.lustrat.


Cadascuna de les escenes del muntatge sembla pensat com si seguís un guió de conte gràfic i hi ajuda a tenir aquesta impressió el vestuari, peces originals, fantasioses i acolorides que estan també al servei de les escenes en les quals els tres intèrprets es mouen guiats per una banda sonora de clàssica a ritme de claqué.


La jove companyia Clac&Roll, amb set anys de recorregut, reuneix tres intèrprets i ballarins que procedeixen de la formació d'escoles tan solvents com la de Coco Comín, Helena Munné, Memory o Nancy Tuñón. I el seu espectacle, posats a trobar-hi una referència, podria ser una continuació de la llarga tradició escènica d'una companyia com Roseland Musical.


En aquesta ocasió, Clac&Roll agafa com a espai una cuina casolana i com a personatges, alguns dels habitants culinaris: una cullereta de postres, un llevataps, un obrellaunes, un espremedor. La personificació dels objectes, doncs, és la base de la trama que introdueix el relat d'un narrador que no es desvelarà qui és fins al final, un vell cullerot —el vestuari més poètic de tot l'espectacle, semblant a una escorça d'arbre, amb bastó i esclops— que acabarà aportant la moralitat del conte en unir l'experiència de la vellesa amb les ganes de descoberta del petit cobert, la cullereta de postres.


Tothom és imprescindible en la cadena humana —o dels objectes de cuina, vaja—. El cullerot, per remenar l'escudella; i la cullereta de postres, per poder fer el seu servei amb el pastís d'aniversari. Entremig, un senyor llevataps d'accent francès —potser per allò del xampany— se les té amb un espremedor de taronges amb accent mexicà, i un tècnic obrellaunes amb aspiracions d'inventor intenta perfeccionar el sistema d'obrir com més ràpid millor.


Tots intenten ensenyar la cullereta de què va la vida que l'envolta fora del calaix de l'armari de cuina on normalment s'està. La cullereta, un personatge mut, que desprèn frescor, jovenesa i ganes de viure.


Una escena de batalla de taps de suro, entre el senyor llevataps i l'espremedor, amb la cullereta entremig, aconsegueix la necessària acció que els espectadors més petits agraeixen i continua constatant que jugant dos pot acabar rebent un tercer.


La història té un inici i un final amb petites peces de titelles —culleres, forquilles i ganivets— que transporten els protagonistes al viatge convertits en les figures que adopten els intèrprets. La banda sonora de diverses peces clàssiques serveix perquè els números de claqué acabin explicant el que podria quedar-se al tinter —o al disc dur— del narrador. Al final, tot torna al seu lloc, i el petit cobert aconsegueix trobar el camí de tornada al seu calaix després d'haver fet un particular viatge de descoberta aigüera avall en un núvol de bombolles.




«Sis Joans», de Carles Riba. Adaptació del text de Marc Hervàs. Intèrprets titellaires: Clara Dalmau, Anna Ros i Andreu Sans. Escenografia, titelles i vestuari: Martí Doy. Il.luminació: Miquel Clot. Espai sonor: Jordi Roig. Companyia del Príncep Titolau. Direcció escènica de Marc Hervàs. Barcelona, Sala Petita, Teatre Nacional de Catalunya, 10 febrer 2008.


Carles Riba va escriure el recull de contes 'Sis Joans' l'any 1928. Va ser una de les seves tres aportacions a la literatura per a infants de l'època. Abans havia publicat el relat 'Guillot, bandoler', el 1919, i 'Les aventures d'en Perot Marrasquí', el 1924. 'Sis Joans' ha estat reeditat en diverses ocasions. Una de les edicions dels últims anys és la dels àlbums il.lustrats de la col.lecció d'el Sol i de la Lluna, de Publicacions de l'Abadia de Montserrat.


L'honestedat amb la versió de l'autor tal com ha estat adaptada ara per a titelles és una alenada d'aire fresc en el teatre adreçat al públic familiar. La companyia que dirigeix Marc Hervàs i que s'estrena amb aquest muntatge parteix de la base narrativa del poeta de 'Les elegies de Bierville' i no se'n separa gairebé mai. Fins i tot manté algunes expressions i formes lingüístiques que els més primfilats podrien dir que no s'adiuen per als més petits d'avui en dia. Però no només aquestes expressions hi són molt mesurades sinó que, quan hi són, fan la funció imprescindible del llenguatge d'enriquir la comprensió a través de la curiositat de la màgia de les paraules desconegudes.


El muntatge escènic de titelles dels 'Sis Joans' és una petita joia que el Teatre Nacional de Catalunya ha incorporat a la seva programació familiar. Si els contes de 'Sis Joans' ja tenen per ells mateixos un interès no només literari sinó també pel seu fons de maduresa personal, en aquest vuitantè aniversari de la seva publicació s'eleven encara més al clàssic amb un espectacle sensible, generador de petites emocions, ple de màgia i que sap combinar en cadascun dels sis contes diversos nivells d'espectadors.


És així com els més petits hi tenen el seu moment d'encanteri i també els més grans hi troben el seu punt de connexió i picardia. Però que no es pensi ningú que els espectadors potencials de 'Sis Joans' no saben distingir entre la ficció i la realitat. Un exemple: quan la nina de porcellana trencada del cap apareix agegantada a l'escenari, una petita veu de quatre o cinc anys, en veu baixa, va dir i afirmar: "Això és un somni". És, em sembla, la millor recompensa per als intèrprets de l'espectacle.


Els tres titellaires de 'Sis Joans' intervenen a cara oberta durant tot l'espectacle. No només mostren la manipulació que fan dels titelles que apareixen en cada conte sinó que els tres hi juguen un important paper de narradors, d'autèntics intèrprets, que fan de tot el muntatge un retaule escènic que acaba xuclant els petits espectadors fins al final quan es volen acostar a l'escenari per tocar de prop cadascun dels sis petits Joans que se'ls han fet familiars. Peces artesanals de làtex que com Pinotxos moderns cobren vida a l'escenari, gràcies a la màgia teatral.


Els 'Sis Joans' de Carles Riba són d'aquells personatges literaris entranyables que han circulat durant anys i circularan de generació en generació. La companyia ha optat per mantenir, a més del text, l'ambientació de l'època en què van ser escrits. Per això, els personatges secundaris que hi apareixen són també el retrat d'una època d'inicis del segle passat que els espectadors més petits d'avui veuen tan allunyada que gairebé se'ls deu aparèixer com un món més del molts que poblen el regne fantàstic. És per això que les escapades de fantasia que ja fa Carles Riba en el text dels contes queden no només justificades en el muntatge escènic sinó també bellament acompanyades de la plàstica dels titelles i l'escenografia que donen vida a les accions joanesques.


Al voltant del Joan Feréstec, el Joan Barroer, el Joan Brut, el Joan que turmentava les bèsties, el Joan Golafre i el Joan Dropo, cadascun amb els seus defectes: el que pega, el que trenca tot el que toca, el que té vocació de porquet, el que tracta cruelment els animals, el que s'infla de tant menjar pastissos i el que té un os a l'esquena, hi ha també tot de personatges que augmenten la nòmina de titelles de la companyia amb el pastisser, la filla del pastisser, la germana d'algun dels sis Joans, els pares, les mares, el padrí que vola, el Joan convertit en ruc d'orelles llargues, el mestre de la palmeta, els col.legues de classe, els lladregots de masies i mocador vermell al coll, el bestiar, la nina gegant fantàstica o la parella de mossos d'esquadra que, de carn i os, interpreten dues de les titellaires.


'Sis Joans' són sis contes amb finalitat moral que parteixen del com som per arribar al com volem ser. I ho fan a través de la reflexió i de la imaginació. Fidels als costums familiars i socials de l'època, els contes de Carles Riba no amaguen recursos tan tradicionals com el càstig o el premi, l'estirada d'orelles o el petit afalac, els bons i els mals hàbits, l'excés i la prudència, la por i la valentia de l'enginy, i el misteri del destí de cadascú que és a les mans de qui ho remena tot des de molt amunt.


Els 'Sis Joans' són, en definitiva, l'altra cara de la Supernanny. I demostren que, amb una mica de bona imaginació i una altra mica de bona literatura, un personatge gairebé impossible com un Joan Feréstec es torna un tros de pa; un Barroer esdevé un manetes; un de Brut com una guilla acaba fet una patena; un de Dropo es converteix en un camàlic; un de Golafre passa a ser un model de consumidor de dieta mediterrània; i un que sempre turmentava les bèsties es converteix en un ferm activista de la protectora d'animals. La moralitat dels contes, ben dosificada com en aquest espectacle de titelles, sempre es renova i s'adapta als nous temps.




«El geperut de Nôtre-Dame», de Victor Hugo. Adaptació i versió de Ramon Molins. Intèrprets: Ramon Molins, Belen Alonso, Marcel Climent, Begonya Ferrer i Enric López. Escenografia: Joan Andreu Vallvè. Vestuari: Olga Cuito i Carme Pardo. Màscara Quasimodo: Amadeu Farré. Coreografies: Tommie. Direcció musical: Daniel Anglès. Arranjaments musicals: Antoni Tolmos. Lletres cançons: Daniel Anglès i Albert Mas-Griera. Direcció: Ramon Molins. Companyia Zum-Zum Teatre. Espectacle familiar a partir de 7 anys. Barcelona, Sala Petita, Jove Teatre Regina, 2 febrer 2008.


La novel.la de Victor Hugo, 'Nôtre-Dame de París', i els episodis que relacionen la petita gitana Esmeralda amb el personatge de Quasimodo, més conegut com el Geperut, ha estat manipulada a tort i a dret al llarg dels anys pel cinema i la televisió. Els prejudicis morals de cada època han convertit sovint el personatge d'Esmeralda, una criatura de catorze o quinze anys, en més gran del que és en la versió original, han canviat el paper de l'arxidiaca Claude Frollo, per no ofendre l'Església, en un jutge, o han suavitzat els defectes i els desitjos dels principals personatges, com el capita Phoebus o el mateix Quasimodo per no fer-los ni massa faldiller un ni massa salvatge l'altre.


Aquesta versió teatral de la companyia Zum-Zum Teatre vol ser fidel a la versió original sense caure en cap d'aquestes manipulacions i presentant els principals personatges tal com són o tal com els va perfilar Victor Hugo al segle XIX, ambientats a l'edat mitjana del 1482, en una època convulsa i plena de canvis socials que, malgrat el temps transcorregut, té ressonàncies amb l'actualitat com els prejudicis ètnics o racials, la por al desconegut o els conflictes socials per mor de les imposicions ideològiques.


El muntatge, en clau de musical, opta també pel joc del teatre dins el teatre i hi afegeix, a més, la participació d'alguns dels petits espectadors, creant així un clima de representació dins de la representació, i ensenyant les cartes de com una troupe de saltimbanquis arribats al teatre es converteixen en narradors i com es poden interpretar diverses versions d'un mateix episodi.


Tot això podria fer perdre l'objectiu del musical, que és sens dubte el d'explicar la gènesi de la història d'Esmeralda i Quasimodo. Però no només aquest episodi queda clarament relatat sinó que, a més, en veu del narrador, aquí el jove Gringoire, es relata quina és la veritable història del Geperut, segons Victor Hugo. Com ho fa el Geperut per llençar torres de Nôtre-Dame avall el cos de Frollo i per què, malgrat els intents de salvar-la, la gitana Esmeralda és perseguida i morta uns dies després.


El realisme i el romanticisme de la versió tenen, però, una sortida màgica, amb la troballa dels dos cossos morts dels principals protagonistes, Esmeralda i Quasimodo, que, en ser descoberts temps després, es converteixen en pols. I com que es tracta d'un musical i havia quedat clar que també es tracta de teatre dins el teatre, les lletres originals de les cançons i una partitura enganxadissa i variada s'encarrega de posar el toc dolç que fa tornar els espectadors a la realitat. Per moltes més manipulacions que es facin de Quasimodo i Esmeralda, el musical d''El geperut de Nôtre-Dame' els haurà deixat clar per sempre que tot va passar com aquí s'ha explicat.




«Boscos endins (Into the woods)». Música i lletra de Stephen Sondheim. Llibret: James Lapine. Traducció i adaptació de Joan Vives, amb la col.laboració de Joan Lluís Bozzo. Escenografia: Jon Berrondo. Vestuari: Mercè Paloma. Coreografia: Anna Briansó. Il.luminació: Quico Gutiérrez. So: Joan Manel Galiano. Caracterització: Toni Santos. Casting i ajudant direcció: Miquel Periel. Coach i ajudant direcció: Anna Ullibarri. Il.lustracions: Adrià Fruitós. Producció executiva: Anna Rosa Cisquella. Intèrprets: Ferran Frauca, Gisela, Marc Pujol, Josep Maria Gimeno, Anabel Totusaus, Clara del Ruste, Anna Ventura, Laura Ventura, Teresa Vallicrosa, Anna Moliner, Mone, Sergi Albert, Maria del Mar Maestu, Ferran Castells i Carlos Gramaje. Veus en off geganta: Mercè Montalà. Músics: Xavi Navarro, Marc Garcia / Gustau Piqué, Quim Ollé / Ramon Vilalta, Francesc Puig / Dani Arias, Cati Terrasa / Pau Valls, Pep Gomariz / Josep Juan, Núria Andorrà / Feliu Ribera, Edurne Vila / Imma Guàrdia, Esther Vila / Marta Perna, Guillermo Prats / Xavier Sànchez. Orquestració original de Jonathan Tunick, amb arranjaments de Joan Vives. Direcció musical: Joan Vives. Direcció: Joan Lluís Bozzo. Espectacle familiar a partir de 7 anys. Barcelona, Teatre Victòria, 31 gener 2008.


Fa vint anys, a la tardor del 1987, 'Into the woods' es va estrenar al Martin Beck Theatre, de Broadway, dirigit pel mateix autor del llibret, James Lapine. El musical de Stephen Sondheim va obtenir aquella temporada el premi Tony al millor llibret i a la millor partitura.


Un caramel així, entra ara en català —després se'n prepara una versió castellana per a la gira prevista de Dagoll Dagom— amb el camí mig fet: un muntatge nascut a finals del segle passat, valorat com un dels millors dels autors i amb l'avantatge que incorpora personatges de ficció que no cal explicar perquè formen part de l'imaginari col.lectiu de la majoria de cultures.


D'aquesta manera, quan el narrador fa de mestre de cerimònies i els presenta dins de cadascun d'aquesta mena de diorames gegants que sembla que siguin les casetes plegables dels principals personatges, la seva presència no es fa gens estranya i parteix del coneixement que tothom en té per moure'ls a gust del autors.


En plena complicitat amb els espectadors, doncs, entren en joc la Ventafocs, el príncep del ball de nit, la madrastra i les seves dues filles, la Caputxeta Vermella i l'àvia, el Llop del bosc, Jan l'exterminador de gegants i vaquer temporal, la seva mare, el forner i la seva dona sense fills, la jove Rapunzel amb la llarga trena, la bruixa malvada, l'ànima en pena que vaga pel bosc i el lacai del príncep.


El que fan James Lapine i Stephen Sondheim —els pares de la criatura— és posar en un univers tan propi del gènere fantàstic —el bosc— tots els personatges plegats. Els relacionen, els emboliquen, els enfronten, els inciten a ajudar-se, els provoquen perquè, sortint dels contes, acabin trobant la seva personalitat, la seva veritat, la seva manera de reaccionar davant d'alguns fets que se'ls presenten i que tenen de rerefons el poder dels gegants —a 'Boscos endins' un gegant mor i la cosa queda en mans de la geganta—. És a dir, Sondheim i Lapine enfronten les seves criatures al poder del desconegut que és el poder de la por.


Aquest és un musical de dues hores i mitja fet per a tots els públics i que té dues parts ben diferenciades. A la primera, el desenvolupament dels personatges segueixen el fil més fidel de les versions dels contes originals que van ser recollides al segle XVIII pels germans Grimm. Entre picades d'ullet a la cultura i la societat contemporània i mirades iròniques a la societat tradicional de l'època dels contes, en aquesta primera part es teixeix un macroconte que és la suma dels diversos contes dels quals es parteix.


A la segona part, els fets es precipiten. No només es precipiten sinó que fugen del tot de l'esquema establert. La mort del gegant enfurisma la geganta. I com que ja se sap que no es poden buscar les pessigolles de qui pesa més, tots els habitants de l'univers fantàstic en paguen les conseqüències. El palau és trepitjat —un peu de geganta dóna per molt—, les cases de la vila acaben mig enderrocades com si un terratrèmol les vinclés, i el bosc es transforma en l'únic espai que els reuneix a tots en la fugida, però també en l'únic espai on cadascun dels personatges es despulla de la seva doble imatge i on es despulla l'ànima. El bosc, finalment, és el terrer que recull els morts que acaben sempre anant avall, avall, com ho farien els condemnats a la caldera del Pere Botero, i que des d'allà baix continuen traient el cap quan han de posar-hi cullerada amb el que passa a dalt.


Tot això, la companyia d'intèrprets extraordinària que ha reunit Dagoll Dagom per a aquesta ocasió ho explica no només més senzillament sinó més eficaçment, sense caure en un excés de gran discurs filosòfic, ni pedanteria intel.lectual, respectant la moralitat que sovint amaguen els contes originals i deixant sempre que els espectadors, sigui quina sigui la seva edat, en treguin les conseqüències, d'acord amb l'experiència que tinguin de la vida.


I el més important per als espectadors de 'Boscos endins' —que es podria ja dir ara que seran molts— és que tant la part musical com l'actoral actuen amb un domini que destil.la escola, ofici i maduresa. L'orquestra que dirigeix Joan Vives hi té un paper imprescindible. 'Boscos endins' és el musical més musical, probablement, de tots els que ha fet Dagoll Dagom. No és una contradicció, és una constatació. La bona part de la narració es deixa en mans de les peces musicals i només a les seves mans. I els parèntesis de dramatúrgia es podria dir que no fan res més sinó acompanyar la completa banda sonora que té un dels mèrits essencials de qualsevol musical que vulgui ser recordat: fa que la peça bàsica s'enganxi, es tatarel.legi i flueixi als llavis de l'espectador sense que aquest se n'adoni.


La interpretació és de les més ben conjuntades que la companyia ha ofert en la seva llarga trajectòria. És difícil trobar-hi un paper que trontolli en relació a un altre. Això demostra que a 'Boscos endins' hi ha hagut un treball individual, intèrpret per intèrpret, fins que aquest s'ha fet seu el personatge i que a partir d'aquesta elaboració personal s'ha aconseguit un retaule col.lectiu que només té preferències entre els espectadors per la més o menys simpatia que es pugui tenir pel Llop, la Bruixa, la Caputxeta, el Forner, el Príncep o la Ventafocs, per esmentar-ne uns quants dels més aplaudits. Els personatges dels contes són, en certa manera, com els Reis Mags: cadascú té el seu i a cadascú, que no li toquin el mite.


Això no impedeix de dir que el presentador o narrador, Ferran Frauca, no només lliga amb la tradició d'una de les cares dels primers Dagoll Dagom sinó que hi té una intervenció que imposa respecte des del primer moment; el personatge juganer i picaresc de la Caputxeta (Anna Moliner) és un dels que enganxa més els espectadors —sobretot els més joves— per la seva espontaneïtat i vitalitat; que la Ventafocs (Gisela) té els seus fans, que la Bruixa —amb vara de làser inclosa— amaga una Mone esplèndida que es transforma en la millor Mone coneguda; que els forners (Josep M. Gimeno i Anabel Totusaus) hi tenen un joc destacat sobretot quan cadascú va a la seva; que la mare del Jan i la madrastra de la Ventafocs (Teresa Vallicrosa i Clara del Ruste, respectivament) hi aporten la seva llarga i valuosa experiència en musicals, o que el príncep (Carlos Gramaje) és un altre dels veterans de la casa que caricaturitza amb humor fi el paper reial. El fet és que fa la impressió que tota la vida haguessin representat 'Boscos endins' i que s'hi moguin amb fluïdesa i seguretat.


Les màscares (el llop, l'ànima en pena...) i el bestiari fantàstic (la vaca, els ocells, la gallina dels ous d'or...) són, al costat dels telons pintats i l'escenografia del bosc, els elements que transformen el musical 'Boscos endins' en una experiència per als espectadors estètica i visual.


Dues de les peces fantàstiques més imponents, la del Llop (que amaga a sota l'actor Carlos Gramaje) i la de la Bruixa (que amaga a dins Mone) són dos dels millors atractius del musical. I és una llàstima que Stephen Sondheim i James Lapine —si l'adaptació de Dagoll Dagom s'hi manté fidel— no els haguessin donat encara més joc del que els donen. Sobretot a la del Llop, tan explotat de l'indret i del revés en el món dels contes a partir de la força popular de la Caputxeta i també un personatge que s'ha convertit en la metàfora de tantes circumstàncies socials que avui ocupen cada dos per tres la primera plana de l'actualitat mediàtica.




«Cavalia. Un somni de llibertat». Espectacle eqüestre amb 37 artistes i 60 cavalls de diverses races que alternen les funcions en dos grups de trenta. Michel Cusson, compositor. Músics: Olivier Hamel, Pierre-Olivier Rioux, Hugo Saint Laurent, Olivier Goulet, Caroline Plamondon, Vincent Fournier Boisvert. Cantant: Marie-Soleil Dion. Artistes: Mohamed Achoune, James Buchanan, Caleb Carinciasch, Jesse Cooper, Estelle Delgado, Magali Delgado, Carey Hackett, Samuel Hafrad, Rachel Jacobs, Dosbergen Kozugulov, Brenna McHugh, Mark McLaughlin, Faiçal Moulid, Mustapha Moulid, Majolie Nadeau, Vitalie Ningru, Maxime Panteleenko, Landon Pearson, Alexandre Philippe, Frédéric Pignon, El Hassan Rais, Nadia Richer, Andrzej Sokolowski, Renny Spencer, Enrique Suárez, Cédrik Texier, Philippe Tezenas i Philippe Trépanier. Alain Lortie, dissenyador d’il·luminació. Marc Labelle, escenografia. Erick Villeneuve, director d’arts visuals. Mireille Vachon, dissenyadora de vestuari. Alain Gauthier, codirector i coreògraf. Magali Delgado, codirectora eqüestre. Frédéric Pignon, codirector i ensinistrador. Normand Latourelle, president i director artístic. Espectacle familiar a partir de 5 anys. Barcelona, Parc del Fòrum, 29 gener 2008.


És molt difícil no relacionar 'Cavalia' amb el Cirque du Soleil. En primer lloc perquè el creador de l'espectacle ho va ser també de la companyia de les carpes blanques. I perquè si hi ha dos grans circs que s'assemblen com dues gotes d'aigua, amb les carpes blanques punxegudes, són Le Cirque du Soleil i el de Cavalia.


Per això, els espectadors que s'acosten al Parc del Fòrum —i com a mínim en el moment de l'estrena a Barcelona ja en són més de 25.000 amb entrades venudes anticipadament— a manera que veuen les siluetes de les grans carpes, tenen la sensació que els espera una de les diverses filials del Cirque du Soleil.


Als promotors de 'Cavalia', aquesta referència els ajuda a entrar amb bon peu on planten el campament. La confiança i la creació d'una marca —requisits tan essencials del botiguer— serveixen també per a grans empreses com aquesta.


L'espectacle, d'una qualitat extraordinària en el seu conjunt, és una riuada de cavalls que es compenetren de seguida amb els dos mil espectadors que omplen les grades, situades davant d'un escenari a la italiana, en una mena de Mercat de les Flors multiplicat per tres. I la sensació que es té després de deu minuts de cabrioles equines és que, o bé els cavalls de 'Cavalia' són bèsties amb grans dots d'interpretació, o bé és veritat que els seus cuidadors aconsegueixen parlar i comunicar-se amb les bèsties fins al punt que el fuet és una peça gairebé invisible que els artistes de cada quadrilla no han de fer servir mai.


'Cavalia' no segueix ben bé un fil argumental amb plantejament, nus i desenllaç. En tot cas, el fil argumental és el de les sensacions que desprèn. I aquestes sensacions passen tant per rememorar civilitzacions passades i cultures llunyanes com per explotar al màxim els elements poètics de les estacions de l'any. En aquest sentit, alguns dels números de 'Cavalia' són una demostració de com es poden aconseguir efectes gairebé reals —mira com neva a l'hivern, mira com cauen les fulles de la tardor, mira com plou a la primavera, mira com fa xafogor a l'estiu— en un espectacle teatral que ensenya a més alguns dels secrets més primaris del cinema.


A banda dels cavalls, que són els protagonistes absoluts de la festa, hi ha també les troupes d'artistes que acosten l'espectador al circ. Malabarismes, trapezistes, acrobàcies... sempre en un joc de tu a tu entre els cavalls i els genets. I els músics, en directe, amb una banda sonora que mai no arriba a amoinar i que a més s'adapta a les situacions imprevistes amb algun dels cavalls. Una cantant posa la veu i el to més màgic i és la que recorda més el debut del Cirque du Soleil a Barcelona, que en altres ocasions ja no ha sabut recuperar.


Els números tenen també picades d'ullet a referències cinematogràfiques i circenses: quàdrigues romanes, cursa al trot de vaquers, amazones, ballarins, pal xinès, cordes, barra russa... i sense que es pugui parlar de clowns, un dels grups de genets fa aquesta funció en versió equina.


Així com la primera part té més números i més breus, la segona aprofundeix més poèticament en les sensacions escenogràfiques i les estacions del temps. Malgrat la falta de línia argumental, l'espectacle és circular, i es tanca amb l'actuació de Frédéric Pignon, ensinistrador i director, que també ha estat un dels primers números de la funció, ànima de la filosofia de com tractar els cavalls, i mestre de la ironia que fins i tot aconsegueix que es transmeti des del parell de cavalls blancs que es mouen com si anessin al seu aire en una falsa improvisació estrictament calculada.


Durant dues hores d'espectacle —amb un intermedi de mitja hora perquè 'Cavalia', com el Cirque du Soleil, té una carpa destinada a cafeteria i botiga de records—, els espectadors han tingut l'oportunitat de contemplar cavalls blancs, negres, marrons, pigats de diverses races: appaloosa, belga, canadenc, frisó, lusità, perxeró, quarter americà, pura espanyola, palafrè argentí, oldenburg i sang temperada. L'escalfor animal no priva que l'espectacle utilitzi també recursos tecnològics i una pantalla panoràmica que situa l'espectacle a la frontera entre el teatre, el circ i el cinema.


Les dades tècniques de la companyia, com en el cas del Cirque du Soleil, són tan interessants com l'espectacle: té una cavallerissa de seixanta cavalls, dels quals la meitat són sementals i la resta castrats. Cap femella. I després diuen que no hi ha discriminació laboral! Doncs, en aquest cas, fins i tot en el gremi dels cavalls les femelles no hi tenen lloc per un criteri estratègic de funcionament. La criança, de lloguer. El cavall més vell de la colla té 22 anys. Els dos més joves tenen mig any. Tots plegats es cruspeixen a l'any 17.500 bales de fenc, 16.500 quilos de pinso i 800 quilos de pastanagues. L'escenari necessita 2.500 tones de sorra, és a dir, uns cent camions. Calen 75 camions per transportar tot el circ. Quan en etapes de gira es travessa l'Atlàntic, les bèsties volen en Boeing 747. La companyia ha fet prop de mil funcions. I han vist aquest espectacle més d'un milió i mig d'espectadors. A Barcelona, malgrat una política de preus no a l'abast de totes les butxaques, els de 'Cavalia' és segur que tornaran a batre un rècord, com ha batut aquí progressivament en cadascuna de les seves estades el Cirque du Soleil.




«Vola, Peter Pan». Adaptació de Joan-Andreu Vallvé a partir de la novel.la de J. M. Barrie. Actors i actrius titellaires: Jordi Pérez, Jaume Ulled, Marta Rosell, Marta Santallúsia, Íngrid Teixidó. Construcció titelles i escenografia de Sergi Torrelles i Joan-Andreu Vallvé. Vestuari: Acadèmia Cucurull. Direcció de Joan-Andreu Vallvé. Companyia Centre de Titelles de Lleida. Barcelona, Teatre Poliorama, Espectacle familiar a partir de 3 anys. 13 gener 2008.


El personatge de Peter Pan és tan conegut per tantes generacions que sembla que una nova versió, aquesta vegada amb titelles, sigui una temeritat. Però el Centre de Titelles de Lleida hi té la mà trencada i amb aquesta adaptació de la novel.la de J.M.Barrie aconsegueix una nova manera d'aproximar als espectadors més petits un personatge que no els abandonarà mai.


Els elements més destacats de l'espectacle fan la suma d'un resultat excel.lent que parteix de la poètica del text, continua amb la incorporació d'uns titelles estilitzats, que més aviat semblen un joc de casa de nines, i es perfila amb l'actuació dels titellaires, intèrprets a cara destapada, com si fossin també titelles gegants, que creen un clima de teatre personificat que humanitza encara més en Peter Pan, la Wendy, el pirata del garfi i la Campaneta, a més dels germans de la Wendy, els seus pares i petits personatges secundaris, com pirates i col.legues de Peter Pan.


L'adaptació de Joan-Andreu Vallvé, que manté el punt de partida a la casa de Wendy, a tocar dels jardins de Kensington, on les criatures abans de ser criatures són ocells que s'entenen amb les fades, se centra en els elements més remarcables de la trama: l'arribada volant de Peter Pan a la cambra de la Wendy i els seus dos germans; el viatge al País del Ja Mai Més, la topada amb el vaixell de pirates, els segrestos i les batalletes i el paper essencial de la Campaneta en alguns dels desenllaços.


El món de la fantasia de J.M. Barrie es reprodueix en una escenografia plàstica que té de paret de fons un somier vell i antic (com si fos la instal.lació de Tàpies cedida i mostrada permanentment al Macba, després d'haver servit per il.lustrar el muntatge teatral, 'Johnny va agafar el seu fusell', interpretat fa una vintena d'anys, per l'actor Pep Munné), i que s'ajuda amb una peça de roba de lli blanca, que fa també la funció de pantalla transparent per a alguns moments fugaços d'ombres xineses, una taula desplegable metàl.lica, que té diferents versions, des de fer de tarima a fer de llit dels Wendy, i un arbre de ferro, que fa diverses funcions durant l'espectacle i que s'adapta a diferents usos com en les escenes del vaixell dels pirates. Tot aquest material, somier, arbre i taula, és de ferro rovellat, to de color tenebrós sobre fons blau cel, que dóna encara més la sensació de làmina il.lustrada.


La representació de 'Vola, Peter Pan' fuig de la típica funció de titelles, a vegades més enfocada a demostrar les capacitats tècniques del guant, del fil i de la paret fosca, i també s'escapa del ritme sovint lent que exigeixen segons quina mena de troupes titellaires. En aquest cas, la mobilitat d'alguns dels personatges de titelles, ajudats únicament amb suport de pal, i d'altres que són ninots de drap mal.leables, permet un ritme àgil de les diferents accions que aconsegueix mantenir també l'atenció dels espectadors més petits i que acaba arrossegant, pel pes de la història contada en viu pels actors titellaires, els que ja han passat la primera franja d'edat.


Si Peter Pan fos d'una oneagé, seria com un metge sense fronteres. D'aquí i d'enlloc. Aquí i allà on el demanen. Peter Pan renuncia a un món convencional per no perdre el seu món del Ja Mai Més, ni que més enllà no tingui telèfon mòbil, ni play station ni internet. Peter Pan continua sent el símbol de la innocència i la fantasia, dues virtuts que escassegen quan s'acaba el dret a volar i Wendy i els seus han de tornar a tocar de peus a terra.




«La fabulosa ciència del Dr. Grau i les bessones Grimm». Dramatúrgia de Jonay Roda i Pere Fullana. Intèrprets: Aina Cortès, Feliu Plasència i Mary Ramírez. Escenografia de Jordi Banal. Il.luminació de Miquel Fullana. Vestuari d'Antònia Fuster. Direcció de Pere Fullana. Coproducció d'Iguana Teatre i Accés Teatre. Tàbata Teatre i Teatre de la Sargantana. Barcelona, Jove Teatre Regina, 12 gener 2008. Espectacle familiar a partir 5 anys.


Com si fos el CosmoCaixa, el Jove Teatre Regina ha fet una aproximació a dos llenguatges diferents i complementaris: la ciència i la fantasia. Ho diu un dels personatges en un moment de l'espectacle: sense ciència no hi hauria segons quina literatura fantàstica i sense la fantasia no hi hauria segons quina recerca científica.


Un científic de pes i dues germanes bessones que, diuen, són descendents d'aquell altre parell de germans tan coneguts arreu del món, anomenats Grimm, s'encarreguen de la fusió dels dos gèneres (el fantàstic i el científic) en un muntatge que s'empara en les anècdotes o sinopsis de contes clàssics com 'La caputxeta vermella', 'El soldadet de plom' o 'Els tres porquets' per reflexionar sobre què hauria passat en cadascun dels desenllaços si algun dels personatges hagués tingut en compte els coneixements dels fenòmens científics que dirigeixen i alteren minut a minut les nostres vides.


L'espectacle defuig el recurs fàcil de la màgia per explicar aquests fenòmens. I és que no fa vent per què un gegant bufi des de les muntanyes; no plou perquè per dalt passin àngels amb descontrol d'esfínters; no es fon el metall perquè un mag pronunciï un sortilegi amb una vareta miraculosa... I només aquest intent de desmuntar el tòpic ja justifica la proposta escènica que atrapa els espectadors, primer amb el ganxo dels personatges dels contes clàssics, i després, transportant-los cap a esbrinar el perquè de cadascun dels fenòmens.


La proposta cauria en un greu error si convertís els moments de reflexió en àrides explicacions científiques de càtedra. Res d'això. L'espectacle té una línia de continuïtat que no provoca trasbalsos entre els moments de ficció, a través dels contes, i els moments de ciència.


Se n'encarrega, fent de mestre de cerimònies, qui se suposa que és un científic reconegut i que els espectadors no trigaran gaire a relacionar amb un clown seriós que segueix i coordina el guió amb un discurs entenedor i entretingut a la vegada. Les germanes Grimm, dues bessones que, a saber per quin atzar, han nascut a les Illes i parlen el català de la gent de Palma, es mouen en una sèrie de papers de l'auca, des de ser dues criatures, fins a posar-se en la pell dels personatges populars més coneguts: els tres porquets, la caputxeta, el llop i l'àvia, la ballarina del tutú i el soldadet de plom... El trio d'intèrprets compagina les seves actuacions, amb espurnes de titelles, espurnes de màscares, i una base musical de diversos gèneres, des del hip hop enganxadís per als més grans a ritmes més suaus i tendres per als més petits.


Enmig de tot això i amb una bona dosi d'humor, alguns fenòmens de la climatologia, alguns de físics, alguns de l'espai que ens envolta i alguns de raonament sobre les nostres actuacions amb la natura queden explicats amb rigor científic i concepte de llenguatge clarificador, és a dir, ideal per a espectadors primerencs i també per a veterans que no han deixat només enrere l'edat de les preguntes sinó que continuen preguntant-se, per exemple, quan plou i no porten paraigua, d'on refonoll deu venir la pluja; per què quan fa vent, segons com bufa de fort i segons el material de què estan fetes, s'emporta segons quines cases; per què hi ha quatre punts cardinals bàsics i la gent es desorienta i es continua perdent en una illa de cases malgrat els gepeesses més moderns?


Les respostes no arriben en clau de manual de text sinó relacionades interactivament amb el que han fet els personatges dels contes i el que hauria passat si haguessin actuat o s'haguessin mogut d'una altra manera. És evident que si la caputxeta portés gepeessa, a hores d'ara no es deixaria enganyar pel llop i agafaria el camí més curt, que sempre és el més recte. Però des dels temps de la noia vermella ha plogut molt, és a dir, l'aigua s'ha evaporat milers de milions de vegades, ha format núvols i sovint ha plogut a bots i barrals. Un espectacle com aquest fomenta l'art escènic i educa, a la seva manera, contra les conseqüències del canvi climàtic: amb el rerefons del coneixement i la prevenció.




Més crítiques anteriors Teatre En família

Índex obres per sales d'estrena

| Almeria | Apolo | Arenas | Artenbrut | Beckett, Sala | Borràs | Brossa Espai Escènic | Capitol | Condal | Coliseum | Gaudí Barcelona, Teatre | Goya, Teatre | Grec | Guasch Teatre | Lliure de Gràcia | Lliure de Montjuïc | Lliure. Espai Lliure | Malic | Mercat de les Flors MAC | Muntaner, Sala | Novedades | Ovidi Montllor IdT | Palau dels Esports | Poliorama | Principal | Raval, Teatre del | Regina, Jove Teatre | Romea | Seca, La | Tantarantana, Nou Teatre | Teatreneu | Tívoli | TNC Sala Gran | TNC Sala Petita | TNC Sala Tallers | Versus Teatre | Victòria | Villarroel |

Tornar a índex
Tornar a Teatre
Tornar a Índex Publicacions
Tornar a Home Page